Les llibertats d'expressió i informació

1. Fonamentar el dret de la informació en el règim democràtic.

2. Distingir entre les llibertats d'expressió i informació i connectar-les amb el pluralisme democràtic.

3. Conèixer el concepte i els elements exclusius de la llibertat d'expressió.

4. Conèixer el concepte de la llibertat d'informació, el seu contingut i el seu element exclusiu.

5. Valorar l'interès públic com a element comú a les dues llibertats estudiades.

6. Conèixer les garanties constitucionals específiques i els drets instrumentals del periodista en benefici de la informació.

Funció de la jurisprudència del TEDH

"Atès que en la demanda d'empara s'invoquen autònomament com a lesionats diversos preceptes del Conveni Europeu de Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals (article 6.2 del CEDH) i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (articles 14.2 i 17.1 del PIDCP), hem de reiterar que no correspon a aquest tribunal, ja que coneix en recurs d'empara, examinar l'observança o no-observança per se de textos internacionals que obliguen Espanya, sinó únicament comprovar el respecte o la infracció dels preceptes constitucionals que reconeixen drets fonamentals i llibertats públiques susceptibles d'empara (articles 53.2 de la CE i 49.1 de la LOTC), sense perjudici que, per mandat de l'article 10.2 de la CE, aquests preceptes hagin de ser interpretats de conformitat amb els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya (així, recentment la STC 110/2007, de 10 de maig, FJ 2.c, i les que s'hi esmenten)."

STC 244/2007

Llibertat d'expressió i llibertat d'informació: dos drets diferents

"La nostra Constitució consagra separadament la llibertat d'expressió –article 20.1.a– i la llibertat d'informació –article 20.1.d– i acull així una concepció dual, que s'allunya de la tesi unificadora, defensada per certs sectors doctrinals i acollida en els articles 19.2 del Pacte internacional de drets civils i polítics de Nova York i 10.1 del Conveni per a la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals de Roma. Segons aquesta configuració dual –que normativitza a escala constitucional la progressiva autonomia que ha adquirit la llibertat d'informació respecte de la llibertat d'expressió en la qual té l'origen i amb la qual continua mantenint una connexió íntima i hi conserva elements comuns–, la llibertat de l'article 20.1.a té per objecte l'expressió de pensaments, idees i opinions, concepte ampli dins del qual s'han d'incloure també les creences i els judicis de valor, i el de la llibertat de l'article 20.1.d el de comunicar i rebre informació lliurement sobre fets, o potser més restringidament, sobre fets que es poden considerar noticiables."

STC 107/88

"La nostra jurisprudència distingeix, des de la STC 104/1986, de 17 de juliol, d'una banda, els drets que garanteixen la llibertat d'expressió, l'objecte de la qual són els pensaments, les idees i opinions (concepte ampli que inclou les apreciacions i els judicis de valor) i, d'altra banda, el dret de comunicar informació, que es refereix a la difusió dels fets que mereixen ser considerats noticiables. Aquesta distinció entre pensaments, idees i opinions, d'una banda, i comunicació informativa de fets, de l'altra, té una importància decisiva a l'hora de determinar la legitimitat de l'exercici d'aquestes llibertats, ja que, mentre que els fets són susceptibles de prova, les opinions o els judicis de valor, per la mateixa naturalesa que tenen, no permeten una demostració d'exactitud, i això fa que a qui exercita la llibertat d'expressió no li sigui exigible la prova de la veracitat o diligencia en l'esbrinament, que condiciona, en canvi, la legitimitat del dret d'informació per mandat constitucional exprés, que ha afegit al terme informació, en el text de l'article 20.1.d de la CE, l'adjectiu veraç (STC 4/1996, de 19 de febrer)."

STC 278/2005

Finalitat subjectiva de la protecció constitucional: exercici d'un dret fonamental

"La llibertat d'expressió que proclama l'article 20 en l'apartat primer és abans que res un dret fonamental a què tenen dret de la mateixa manera tots els ciutadans i que els protegeix davant qualsevol ingerència dels poders públics que no tingui el suport de la llei i fins i tot davant la llei mateixa si aquesta llei prova de fixar uns límits diferents dels que admet la Constitució. D'aquesta manera, els drets de comunicar i rebre idees i opinions són drets de llibertat davant el poder, que cal considerar comuns a tots els ciutadans."

STC 12/82

Finalitat objectiva de la protecció constitucional: la formació d'opinió pública

"Des de la inicial STC 6/1981, de 16 de març, FJ 3, hem destacat que la possibilitat d'exercici lliure dels drets fonamentals a les llibertats d'expressió i informació garanteix un interès constitucional rellevant: la formació i existència d'una opinió pública lliure, garantia que té una transcendència especial ja que, com que és condició prèvia i necessària per a l'exercici d'altres drets inherents al funcionament d'un sistema democràtic, es converteix, al seu torn, en un dels pilars d'una societat lliure i democràtica (STC 159/1986). Que el ciutadà es pugui formar lliurement les seves opinions i participar de manera responsable en els assumptes públics ha de ser informat també àmpliament, de manera que pugui ponderar opinions diverses i fins i tot contraposades."

STC 110/2000, 9/2007

"Les llibertats de l'article 20 de la Constitució no solament són drets fonamentals de cada persona, sinó que també signifiquen el reconeixement i la garantia de l'opinió pública lliure, element indispensable del pluralisme polític en un estat democràtic, que per això mateix transcendeix el significat comú i propi dels altres drets fonamentals."

STC 51/89

Les institucions públiques no tenen drets fonamentals

"En tot cas, sí que convé precisar, amb relació al que sosté en les seves al·legacions l'Ajuntament de Priego, que no es pot equiparar la posició dels ciutadans de crítica lliure de l'actuació de les institucions representatives en ús legítim del dret fonamental a la llibertat d'expressió a la d'aquestes institucions, l'actuació de les quals està vinculada al compliment de les finalitats que els assigna l'ordenament jurídic, entre les quals, certament, no hi ha la d'atribuir qualificatius als seus administrats. Ja que no s'ha d'oblidar que en aquest cas no es tracta de les declaracions d'un dels membres de la Corporació, sinó de la manifestació d'un judici que es pretén atribuir a la mateixa Corporació com a tal."

STC185/1989

El recurs d'empara "no constitueix una via oberta als poders públics per a la defensa dels seus actes i de les potestats en què es basen aquests poders, sinó, justament, un instrument per a la limitació correcta d'aquestes potestats i per a la depuració eventual d'aquells actes, en defensa dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels particulars".

STC 257/1998, 211/1996, AATC 139/1995, 19/1993

"En el context d'aquests assumptes de rellevància pública, cal tenir present que el dret a l'honor té un significat personalista en la nostra Constitució, en el sentit que l'honor és un valor referible a persones considerades individualment, la qual cosa fa inadequat parlar de l'honor de les institucions públiques o classes determinades de l'Estat, respecte de les quals és més correcte, des del punt de vista constitucional, emprar els termes de dignitat, prestigi i autoritat moral, que són valors que mereixen la protecció penal que els dispensi el legislador, però que no són exactament identificables amb l'honor, consagrat en la Constitució com a dret fonamental, i per això, en la ponderació enfront de la llibertat d'expressió, se'ls ha d'assignar un nivell més feble de protecció del que correspon atribuir al dret a l'honor de les persones públiques o de rellevància pública."

STC 107/1988, 51/1989

"[...] és indubtable que l'opinió del demandant d'empara incideix negativament en el prestigi de la institució pública a què es refereix, de manera que és lògic i comprensible que la jurisdicció penal l'hagi considerada, molt encertadament, injuriosa i ofensiva a la classe de l'Estat a què s'ha dirigit. Malgrat això [...] l'abast que té de crítica impersonalitzada en la qual no es fan imputacions de fets a jutges singularitzats, l'honor i dignitat personal dels quals no resulten afectats, i l'interès públic de la matèria sobre la qual recau l'opinió –el funcionament de l'Administració de Justícia–, la jurisdicció penal va haver d'entendre [...] que la llibertat d'expressió es va exercitar en condicions que, constitucionalment, hi concedeixen el nivell màxim d'eficàcia preferent i, en conseqüència, que la lesió inferida a la dignitat de classe determinada de l'Estat troba justificació en la protecció que mereix l'exercici d'aquesta llibertat quan no traspassa els límits que es deixen establerts anteriorment."

STC 107/88

"Ara bé, això no significa de cap manera que, en consideració al seu caràcter públic, aquestes persones [es refereix a persones que ocupen càrrecs públics] quedin privades de ser titulars del dret a l'honor que l'article 18.1 de la CE garanteix [STC 336/1993, de 15 de novembre, FJ 5.a; 190/1992, de 16 de novembre, FJ 5; i 105/1990, de 6 de juny, FJ 8]. També en aquest àmbit cal respectar la reputació aliena (article 10.2 del Conveni Europeu de Drets Humans, STEDH cas Lingens, de 8 de juliol de 1986, §§ 41, 43 i 45, i cas Bladet Tromso i Stensaas, de 20 de maig de 1999, §§ 66, 72 i 73) i l'honor, perquè aquests drets «constitueixen un límit del dret d'expressar-se lliurement i de la llibertat d'informar»."

STC 297/2000, d'11 de desembre, FJ 7; 49/2001, de 26 de febrer, FJ 5; 76/2002, de 8 d'abril, FJ 2; i 232/2002, de 9 de desembre, FJ 4

Prohibició de censura

La STC 187/1999 la defineix així: "Aquest tribunal ja ha dit diverses vegades que per censura prèvia s'hi ha de tenir qualsevol mesura limitadora de l'elaboració o difusió d'una obra de l'esperit que consisteixi en la submissió a un examen previ d'un poder públic del seu contingut la finalitat del qual sigui enjudiciar l'obra en qüestió d'acord amb uns valors abstractes i restrictius de la llibertat, de tal manera que s'atorgui el plàcet a la publicació de l'obra que s'hi acomodi segons el parer del censor i s'hi negui en cas contrari. I precisament per l'expressió tan taxativa emprada per la Constitució per a prohibir aquestes mesures, ha d'assolir la interdicció a totes les modalitats de censura prèvia possible, fins i tot les més «febles i subtils», que tinguin per efecte, no solament l'impediment o la prohibició, sinó la simple restricció dels drets de l'article 20.1."

STC 77/1982, 52/1983, 13/1985, 52/1995, 176/1995

"L'exercici de la llibertat d'expressió i del dret a la informació no té més límits que els fixats explícitament o implícitament en la Constitució, que són els altres drets i els drets dels altres. Per això, es veda qualsevol interferència i com a principal, en aquest àmbit, la censura prèvia (article 20.2), que històricament apareix amb prou feines inventada la impremta, a les primeres albors del segle XVI i s'estén per tot Europa. A Espanya, comença aquesta etapa de llibertat vigilada la pragmàtica dels Reis Catòlics de 8 de juliol de 1502, seguida de moltes altres al llarg de tres segles, que es recolliran a començament del XIX en la Novíssima Recopilació. Dins d'aquest context històric s'explica que, al cap de poc temps, la Constitució de 1812 proclamés la llibertat «d'escriure, imprimir i publicar [...] sense necessitat de llicència, revisió o cap aprovació anterior a la publicació» (art. 371), interdicció que reprodueixen totes les que la van seguir en aquell segle i en l'actual i que inspira el contingut de la mai derogada Llei de policia d'impremta, de 26 de juliol de 1883. Com a censura, doncs, cal entendre en aquest camp, al marge d'altres accepcions de la paraula, la intervenció preventiva dels poders públics per a prohibir o modular la publicació o emissió de missatges escrits o audiovisuals. La pressió de ciutadans o grups de ciutadans per a impedir aquesta difusió, encara que aconsegueixi obtenir el mateix resultat, pot arribar a ser una intromissió en un dret aliè, amb rellevància penal en més d'un cas i des de més d'un aspecte, però no «censura» en el sentit que hi dóna la Constitució."

STC 176/95. 187/1999

"No és ociós indicar els efectes indirectes negatius d'«autocensura» a l'exercici de la llibertat d'expressió i d'informació que podien resultar de l'amenaça potencial de tancament o clausura temporal del mitjà [...]. La disposició legal pot operar així com una coerció indirecta sobre l'exercici de les llibertats d'expressió i d'informació de l'article 20 de la Constitució, que resultarien incompatibles amb aquesta, i amb un estat democràtic de dret."

STC 199/87

Llibertat d'expressió

"Els drets que garanteixen la llibertat d'expressió, l'objecte de la qual són els pensaments, idees i opinions (concepte ampli que inclou les apreciacions i els judicis de valor) [...], mentre els fets són susceptibles de prova, les opinions o judicis de valor, per la mateixa naturalesa que tenen, no permeten una demostració d'exactitud, i això fa que a qui exercita la llibertat d'expressió no li sigui exigible la prova de la veracitat o diligència en l'esbrinament, que condiciona, en canvi, la legitimitat del dret d'informació."

STC 278/2005, entre moltes d'altres

"Des de la primera vegada en què aquest tribunal es va haver de pronunciar sobre el contingut protegit constitucionalment de la llibertat d'expressió, afirmem que «l'article 20 de la Constitució, en els diversos apartats, garanteix el manteniment d'una comunicació pública lliure, sense la qual quedarien buidats de contingut real altres drets que consagra la Constitució, reduïdes a formes buides les institucions representatives i absolutament falsejat el principi de legitimitat democràtica que enuncia l'article 1.2 de la Constitució, i que és la base de tota el nostre ordenament juridicopolític. La preservació d'aquesta comunicació pública lliure, sense la qual no hi ha societat lliure ni, per tant, sobirania popular, exigeix la garantia de certs drets fonamentals comuns a tots els ciutadans, i la interdicció amb caràcter general de determinades actuacions del poder» (STC 6/1981 de 16 de març, FJ 3, recollit, entre altres, en les STC /1990, de 15 de febrer; 336/1993, de 15 de novembre; 101/2003, de 2 de juny; 9/2007, de 15 de gener). En un sentit semblant, el Tribunal Europeu de Drets Humans, des de la Sentència Handyside c. el Regne Unit, de 7 de desembre de 1976, reitera que la llibertat d'expressió constitueix un dels fonaments essencials d'una societat democràtica i una de les condicions primordials del seu progrés i del desenvolupament de cadascú."

STEDH Castells contra Espanya, de 23 d'abril de 1992, § 42, i Fuentes Bobo c. Espanya, de 29 de febrer de 2000, § 43.

"Perquè el ciutadà es pugui formar lliurement les seves opinions i participar de manera responsable en els assumptes públics ha de ser informat també àmpliament de manera que pugui ponderar opinions diverses i fins i tot contraposades."

STC 159/86

"Aquest dret [de rebre informació veraç] té com a característica essencial que s'adreça als ciutadans en general perquè es puguin formar les seves conviccions, i així ponderin opinions divergents i fins i tot contradictòries de manera que participin en la discussió relativa als assumptes públics."

STC 220/91

"El dret de rebre una informació veraç és d'aquesta manera un instrument essencial de coneixement dels assumptes que cobren importància en la vida col·lectiva i que, per això mateix, condiciona la participació de tothom en el bon funcionament del sistema de relacions democràtiques afavorit per la Constitució, i també l'exercici efectiu d'altres drets i llibertats."

STC 168/86

Llibertat d'expressió i mitjans de comunicació

"En efecte, és cert que l'article 20 de la CE no assegura la disponibilitat de cadascun dels mitjans de difusió que hi ha, en un moment determinat, a cadascun dels ciutadans interessats a rebre informació, ni garanteix als professionals dels mitjans la disponibilitat del mitjà, específic i concret, amb què cadascun d'aquests professionals du a terme la tasca informativa [...]."

STC 6/1981, vot particular del magistrat Plácido Fernández Viagas.

"[...] ja que els drets que consagra l'article 20 no són de prestació, sinó que es tradueixen en les llibertats que s'hi reconeixen als ciutadans, per a l'efectivitat de les quals no es requereix constitucionalment, ni hi ha tampoc prohibit, que hi hagi mitjans de premsa dependents de l'Estat o de qualsevol ens públic, ja que en aquest tema hi caben, dins de la Constitució, diverses opcions polítiques."

STC 86/82

"Això no obsta perquè els poders públics, en virtut del que disposa l'article 9.2 de la CE, tinguin l'obligació genèrica de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l'individu i dels grups a què s'integra siguin reals i efectives, i hagin de facilitar la pluralitat de mitjans de difusió.

La llibertat dels mitjans de comunicació, sense la qual no és possible l'exercici eficaç dels drets fonamentals que enuncia l'article 20 de la Constitució, comporta segurament la necessitat que els poders públics, a més de no obstaculitzar-la, adoptin les mesures que estimin necessàries per a remoure els obstacles que el lliure joc de les forces socials hi oposin. La clàusula de l'estat social (article 1.1) i, en connexió amb aquesta clàusula, el mandat genèric contingut en l'article 9.2 imposen sens dubte actuacions positives d'aquest gènere."

STC 6/81

Llenguatge no verbal

"Certament, no es pot excloure l'existència d'actuacions o comportaments expressius que no s'han fet per mitjà de la paraula oral o escrita en els quals el comportament simbòlic o comunicatiu d'una idea o d'un pensament predomini sobre el component material. En aquests casos l'actuació s'ha de tenir per una manifestació o expressió de pensaments, idees o opinions i, en conseqüència, s'ha d'entendre integrada en la garantia del dret consagrat en l'article 20.1.a de la Constitució espanyola."

STC 56/95

Extralimitacions de la llibertat d'expressió: la degradació i l'insult

"Establert això, cal advertir que també aquest dret fonamental a l'honor és limitat pels drets fonamentals d'opinar i informar lliurement, ja que són tots de la mateixa naturalesa fonamental i, per tant, de coexistència obligada. Així, doncs, segons les circumstàncies del cas, hi ha la possibilitat que la reputació hagi de suportar restriccions, de manera que sigui qüestionada quan la rellevància pública d'allò sobre què s'informa o s'opina ho requereixi."

STC 127/2004

"La conseqüència directa del contingut institucional de la difusió lliure d'idees i opinions és que, segons hem reiterat, la llibertat d'expressió comprèn la llibertat de crítica, «encara que sigui adusta i que molesti, inquieti o disgusti a qui es dirigeix, ja que així ho requereixen el pluralisme, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense els quals no hi ha societat democràtica» (per totes, STC 174/2006, de 5 de juny, FJ 4)."

STC 235/2007

"Per tant, s'ha de concloure que les expressions contingudes en l'article esmentat no es poden qualificar d'insultants o desqualificadores. És cert que el to és molt crític, però no s'excedeixen en cap moment els límits que estableix la jurisprudència constitucional que ja s'ha esmentat, de manera que es pot dir que som davant d'expressions de caràcter estrictament crític, sens dubte àcides, però que no arriben a ser formalment injurioses i innecessàries per a l'expressió o informació (per totes, STC 110/2000, de 5 de maig, FJ 9)."

STC 101/2003

"La crítica de la conducta d'una persona amb rellevància pública és separable de l'ús d'expressions injurioses que constitueixen la mera exteriorització de sentiments personals aliens a la finalitat de contribuir a la formació d'una opinió pública lliure i responsable. En el segon cas aquestes expressions se situen fora de l'àmbit constitucionalment protegit de la llibertat d'expressió."

STC 3/1997

"La Constitució no veda, en cap circumstància, l'ús d'expressions feridores, molestes o adustes, però de la protecció constitucional que atorga l'article 20.1.a de la CE hi ha excloses les expressions absolutament vexatòries; és a dir, les que, ateses les circumstàncies concretes del cas, i al marge de la veracitat que tinguin o no, són ofensives o oprobioses i resulten impertinents per a expressar les opinions o informacions de què es tracti (STC 107/1988, de 8 de juny; 1/1998, de 12 de gener; 200/1998, de 14 d'octubre; 180/1999, d'11 d'octubre; 192/1999, de 25 d'octubre; 6/2000, de 17 de gener; 110/2000, de 5 de maig; i 49/2001, de 26 de febrer; STC 204/2001, de 15 d'octubre, FJ 4)."

STC 278/2005

"[...] una cosa és fer una avaluació personal per més desfavorable que sigui d'una conducta i una altra de ben diferent és l'ús d'expressions o qualificatius que, vistos en el significat usual que tenen i en el context en què són, no tenen relació amb la formació d'una opinió pública lliure i solament constitueixen, per tant, la mera exteriorització de sentiments personals de menyspreu o animositat, de manera que en aquest cas l'autor se situa fora de l'àmbit protegit constitucionalment de l'expressió lliure, perquè comporta la privació a una persona de l'honor i la reputació ja que és vexada en un mitjà de gran audiència."

STC 3/1997

"La Constitució no reconeix un pretès dret a l'insult, que fora d'això seria incompatible amb la dignitat de la persona que es proclama en l'article 10.1 del text fonamental."

STC 105/1990

"Amb aquest punt de partida queden emparades en el dret fonamental a la llibertat d'expressió les manifestacions que, encara que afectin l'honor aliè, es revelin com a necessàries per a l'exposició d'idees o opinions d'interès públic (per totes, STC 107/1988, de 8 de juny, FJ 4; 171/1990, de 12 de novembre, FJ 10; 204/2001, de 15 d'octubre, FJ 4; 181/2006, de 19 de juny, FJ 5) i que, a més, en la mesura en què ja no en quedi exclosa la legitimació perquè es consideren gratuïtes a aquest efecte, no siguin «formalment injurioses» (STC 107/1988, de 8 de juny, FJ 4; 105/1990, de 6 de juny, FJ 8; 200/1998, de 14 d'octubre, FJ 5; 192/1999, de 25 d'octubre, FJ 3), «absolutament vexatòries» (STC 204/2001, de 15 d'octubre, FJ 4; 174/2006, de 5 de juny, FJ 4). Així, el dret a la llibertat d'expressió, quan es refereix a la formulació de «pensaments, idees i opinions», sense pretensió de fixar fets o afirmar dades objectives, disposa d'un camp d'acció que solament és limitat per l'absència d'expressions indubtablement injurioses o sense relació amb les idees o opinions que s'exposin i que resultin innecessàries per a exposar-les (entre moltes d'altres, STC 105/1990, de 6 de juny, FJ 4 i FJ 8; 204/1997, de 25 de novembre, FJ 2; 134/1999, de 15 de juliol, FJ 3; 6/2000, de 17 de gener, FJ 5; 11/2000, de 17 de gener, FJ 7; 110/2000, de 5 de maig, FJ 8; 112/2000, de 5 de maig, FJ 6; 297/2000, d'11 de desembre, FJ 7; 49/2001, de 26 de febrer, FJ 5; i 148/2001, de 15 d'octubre, FJ 4; i STEDH de 23 d'abril de 1992, Castells c. Espanya, § 46).

STC 181/2006, FJ 5

"Des de la STC 104/1986, de 17 de juliol, hem establert que, si bé «el dret d'expressar lliurement opinions, idees i pensaments [article 20.1.a de la CE] disposa d'un camp d'acció que solament és delimitat per l'absència d'expressions indubtablement injurioses sense relació amb les idees o opinions que s'exposin i que resultin innecessàries per a exposar-les» (STC 105/1990, de 6 de juny, FJ 4, i 112/2000, de 5 de maig, FJ 6), també és cert que hem mantingut inequívocament que la Constitució no reconeix de cap manera (ni en aquest precepte ni en cap altre) un pretès dret a l'insult."

STC 278/2005

"L'exercici de la llibertat d'expressió, per tant, no pot justificar sense més ni més l'ús d'expressions insultants que excedeixen el dret a la crítica i són, doncs, clarament atemptatòries per a l'honorabilitat de qui es critica el comportament o les manifestacions, fins i tot si es tracta d'una persona amb rellevància pública."

STC 3/97

"Si la convivència en llibertat i la pau social tenen com a fonament el respecte tant de la dignitat de la persona com dels drets dels altres (article 10.1 de la CE), és clar que no pot ser emparat per la llibertat d'expressió qui, criticant una conducta determinada, empra expressions que són lesives per a l'honor de la persona que és objecte de la crítica, encara que aquesta persona tingui caràcter públic, ja que aquest caràcter no la priva en cas que sigui titular del dret de l'honor que garanteix l'article 18.1 (STC 190/1992 i 336/1993). Sobretot si aquestes expressions no s'han fet de manera improvisada, en una entrevista o en una intervenció oral en un debat, sinó que han estat consignades amb l'assossec i la meditació que es pot presumir de qui redacta un escrit que es destina a la publicació en un diari."

STC 3/1997

Llibertat ideològica

"Sense la llibertat ideològica consagrada en l'article 16.1 de la Constitució no són possibles els valors superiors del nostre ordenament jurídic que es propugnen en l'article 1.1 de la Constitució per a constituir l'estat social i democràtic de dret que s'instaura en el precepte esmentat. Perquè la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític siguin una realitat efectiva i no l'enunciació teòrica d'uns principis ideals, cal que a l'hora de regular conductes i, per tant, d'enjudiciar-les, es respectin els valors superiors sense els quals no es pot desenvolupar el règim democràtic que ens hem donat en la Constitució de 1978."

STC 20/90

"Per això mateix hem afirmat rotundament que «és evident que en el resguard de la llibertat d'opinió hi cap qualsevol opinió, per equivocada o perillosa que sembli al lector, fins i tot les que ataquin el mateix sistema democràtic. La Constitució–s'ha dit–protegeix també els qui la neguen» (STC 176/1995, d'11 de desembre, FJ 2). És a dir, la llibertat d'expressió és vàlida no solament per a les informacions o les idees acollides amb favor o considerades innòcues o indiferents, sinó també per a les que contrarien, xoquen o inquieten l'Estat o una part qualsevol de la població (STEDH De Haes i Gijsels c. Bèlgica, de 24 de febrer de 1997, § 49)."

STC 235/2007

"La llibertat ideològica, indissolublement unida al pluralisme polític que com a valor essencial del nostre ordenament jurídic propugna la Constitució, exigeix la màxima amplitud per a exercir-la i, naturalment, no solament amb referència a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic, sinó també en el que resulti contraposat als valors i béns que s'hi consagren, exclosa sempre la violència per a imposar els criteris propis, però permetent-ne l'exposició lliure en els termes que imposa una democràcia avançada. D'aquí ve la indispensable interpretació restrictiva de les limitacions a la llibertat ideològica i del dret d'expressar-la, sense el qual no tindria cap efectivitat."

STC 20/90

"Per circumstàncies històriques lligades al seu origen, el nostre ordenament constitucional se sustenta en la garantia més àmplia dels drets fonamentals, que no es poden limitar quant a utilitzar-los amb una finalitat anticonstitucional. Com se sap, en el nostre sistema –a diferència d'altres del nostre entorn– no té cabuda un model de democràcia militant, això és, un model en què s'imposi, no el respecte, sinó l'adhesió positiva a l'ordenament i, abans que res, a la Constitució (STC 48/2003, de 12 de març, FJ 7). Aquesta concepció, sens dubte, es manifesta amb una intensitat especial en el règim constitucional de les llibertats ideològiques, de participació, d'expressió i d'informació (STC 48/2003, de 12 de març, FJ 10) ja que implica la necessitat de diferenciar clarament entre les activitats contràries a la Constitució, òrfenes de la seva protecció, i la mera difusió d'idees i ideologies. El valor del pluralisme i la necessitat de l'intercanvi lliure d'idees com a substrat del sistema democràtic representatiu impedeixen cap activitat dels poders públics que tendeixen a controlar, seleccionar o determinar greument la mera circulació pública d'idees o doctrines."

STC 235/2007

"Hem reconegut que atempten també contra aquest nucli irreductible de valors essencials del nostre sistema constitucional els judicis ofensius contra el poble jueu, que, emesos seguint actituds que neguen l'evidència del genocidi nazi, comporten una incitació racista (STC 214/1991, d'11 de novembre, FJ 8; 13/2001, de 29 de gener, FJ 7). Aquests límits coincideixen, en l'essencial, amb els que ha reconegut el Tribunal Europeu de Drets Humans en aplicació de l'apartat segon de l'article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH). En concret, considera (per totes, Sentència Ergogdu i Ince c. Turquia, de 8 de juliol de 1999) que la llibertat d'expressió no pot oferir cobertura a l'anomenat "discurs de l'odi", això és, al discurs desenvolupat en termes que impliquin una incitació directa a la violència contra els ciutadans en general o contra determinades races o creences en particular."

STC 135/2007

"El comportament despectiu o degradant respecte a un grup de persones no pot tenir empara en l'exercici de les llibertats garantides en l'article 20.1 de la CE, que no protegeixen «les expressions absolutament vexatòries, és a dir, les que, en les circumstàncies concretes del cas, i al marge de la veracitat que tinguin o no, siguin ofensives o oprobioses»."

Per totes, STC 174/2006, de 5 de juny, FJ 4; 204/2001, de 15 d'octubre, FJ 4; 110/2000, de 5 de maig, FJ 8.

"Quan el fet imputat a un ciutadà afecta principalment la llibertat ideològica, l'enjudiciament ha de ponderar i analitzar també principalment de quina manera per mitjà de la seva manifestació externa s'ha vulnerat l'ordre públic protegit per la llei»."

STC 20/1990

Llibertat d'informació

"Aquesta distinció entre pensaments, idees i opinions, d'una banda, i comunicació informativa de fets, de l'altra, [...] té una importància decisiva a l'hora de determinar la legitimitat de l'exercici d'aquestes llibertats, ja que mentre que els fets, com que són materials, són susceptibles de prova, els pensaments, idees, opinions o judicis de valor, no es presten, per la naturalesa abstracta que tenen, a una demostració de l'exactitud, i això fa que a qui exercita la llibertat d'expressió no li sigui exigible la prova de la veritat o diligència en la indagació [...], i, per tant, la llibertat d'expressió és més àmplia que la llibertat d'informació, perquè no opera, en l'exercici d'aquella, el límit intern de veracitat que és aplicable a aquesta [...]."

STC 107/88

"Aquest tribunal ha establert una doctrina consolidada, resumida en la STC 158/2003, de 15 de setembre, FJ 4, segons la qual aquest requisit constitucional no és dirigit a l'exigència d'una actitud rigorosa en el contingut de la informació, sinó a negar la protecció constitucional als qui transmeten com a fets veritables simples rumors, que no tenen cap mena de constatació, o bé meres invencions o insinuacions sense comprovar-ne la realitat amb les indagacions oportunes pròpies d'un professional diligent; tot això sense perjudici que l'exactitud pot ser controvertida o s'incorri en errors circumstancials que no afectin l'essència del que s'ha informat. La raó està en el fet que, com hem assenyalat moltes vegades, quan la Constitució requereix que la informació sigui veraç no priva de protecció les informacions que resultin errònies, sinó que estableix un deure de diligència sobre l'informador, a qui se li pot i deu exigir que el que transmet com a fets hagi estat objecte de contrast previ amb dades objectives. D'aquesta manera, el requisit de la veracitat s'ha d'entendre complet en els casos en què l'informador ha fet, amb caràcter previ a la difusió de la notícia, una tasca d'indagació dels fets sobre els quals versa la informació i que aquesta indagació l'hagi feta amb la diligència que és exigible a un professional de la informació."

STC 69/2005

"El deure concret de diligència de l'informador, el compliment del qual permet afirmar la veracitat del que s'ha informat, se situa en l'espai ampli que hi ha entre la verificació estricta i exhaustiva d'un fet i la transmissió de suposicions, simples rumors, meres invencions, insinuacions insidioses, o notícies gratuïtes o infundades."

STC 6/88, 171/90, 219/92, 41/94, 136/94, 139/95, 171/90, 173/95

"Hem assenyalat també que aquesta diligència no es pot precisar a priori i amb caràcter general, ja que depèn de les característiques concretes de la comunicació de què es tracti, de manera que l'apreciació depèn de les circumstàncies del cas (STC 240/1992, de 21 de desembre, FJ 7; 28/1996, de 26 de febrer, FJ 3, entre moltes d'altres). En aquest sentit, hem establert alguns criteris que s'han de tenir en compte per a complir aquest requisit constitucional [...]."

STC 53/2006

"No s'ha de descartar, a més, la utilització d'altres criteris que siguin d'utilitat a aquest efecte, com el caràcter del fet informat, la font que proporciona la notícia, les possibilitats efectives de contrastar-la, etc."

STC 21/2000, 69/2005

Informació veraç

"En un cas com aquest, l'esforç interpretatiu, ateses les circumstàncies, s'ha de remetre al concepte «deure de diligència de l'informador». Deure de diligència que la jurisprudència constitucional ha anat dotant d'unes pautes per a concretar-lo en què es combinen dos criteris diferents: d'una banda, el caràcter de la informació publicada; de l'altra, la conducta concreta del subjecte informador amb relació a la font de la informació (STC 172/90, 219/92, 240/92, 178/93, 15/93, 336/93, 41/94, 22/95)."

STC 52/96

"Aquest tribunal ha elaborat un cos consolidat de doctrina en els casos en què hi ha un conflicte entre el dret a la llibertat d'informació i el dret a l'honor, que coincideix en el substancial amb la del Tribunal Europeu de Drets Humans a l'hora d'interpretar l'article 10.1 del Conveni Europeu de Drets Humans (STC 144/1998, de 30 de juny, FJ 2). Aquesta doctrina parteix de la posició especial que ocupa en el nostre ordenament la llibertat d'informació ja que per mitjà d'aquest dret no solament es protegeix un interès individual sinó que tutelar-lo comporta el reconeixement i la garantia de la possibilitat d'existència d'una opinió pública lliure, indissolublement unida al pluralisme polític propi de l'estat democràtic (STC 21/2000, de 31 de gener, FJ 4, i les que s'hi esmenten). Per això hem condicionat la protecció constitucional de la llibertat d'informació al fet que es refereixi a esdeveniments amb rellevància pública, en el sentit de noticiables, i que la informació esmentada sigui veraç." (STC 138/1996, de 16 de setembre, FJ 3; 21/2000, de 31 de gener, FJ 4; 112/2000, de 5 de maig, FJ 6; 76/2002, de 8 d'abril, FJ 3; 158/2003, de 15 de setembre, FJ 3; 54/2004, de 15 d'abril, FJ 3; 61/2004, de 19 d'abril, FJ 3).

STC 53/2006

"[...] veracitat no equival a realitat incontrovertible dels fets. La veracitat de la informació, doncs, és entesa com a exigible a qui la difongui d'un deure de buscar la veritat. Una diligència especial que assegura la serietat de l'esforç informatiu, que no és protegit constitucionalment per a servir de vehicle a simples rumors, invencions o insinuacions (STC 219/1992, FJ 5, entre d'altres)."

STC 41/94

"El que el requisit constitucional de veracitat comporta és que l'informador té –si es vol situar sota la protecció de l'article 20.1.d– un deure especial de comprovar la veracitat dels fets que exposa, amb les indagacions oportunes, i emprant la diligència exigible a un professional."

STC 105/90

"Aquest tribunal ha dedicat nombroses consideracions, compilades recentment en la STC 28/1996, a perfilar el nivell de diligència que garanteix la veracitat. El nivell esmentat se situa en l'espai ampli que hi ha entre la verificació estricta i exhaustiva d'un fet, en un extrem, i la transmissió de suposicions, meres invencions, insinuacions insidioses, o notícies gratuïtes o infundades quan la informació comporti el descrèdit aliè (STC 6/1988, 171/1990, 139/1995), en l'altre. La precisió, que és la del nivell de raonabilitat en la comprovació dels fets afirmats, la donen els deures professionals d'actuació periodística (STC 219/1992, 240/1992) i depèn en tot cas de les característiques concretes de la comunicació de què es tracti."

STC 240/1992, 190/1996

"Dit això, i ocupant-nos ara del deure de diligència connatural a una informació veraç, en les nostres STC 240/92 i 1 78/93 hem declarat que aquest requisit «s'ha de complir amb una intensitat especial quan la notícia divulgada comporti, pel seu propi contingut, un descrèdit de la persona a qui es refereix la informació»."

TC 52/96

"El requisit de la veracitat s'ha d'entendre complert en els casos en què l'informador ha fet amb caràcter previ a la difusió de la notícia una tasca d'indagació dels fets sobre els quals versa la informació i aquesta indagació l'ha feta amb la diligència que és exigible a un professional de la informació."

STC 21/2000, de 31 de gener, FJ 5; reiterada més endavant en les STC 46/2002, de 25 de febrer, FJ 6; 52/2002, de 25 de febrer, FJ 6; 148/2002, de 15 de juliol, FJ 5.

"La circumstància que la interessada negués rotundament els fets tindrà com a conseqüència la publicitat de publicar aquest desmentiment. [...] La informació sobre la negació dels fets feta per la senyora P. s'ha de valorar com a compliment de l'informador de l'«obligació específica» (derivada del respecte a l'honor) d'estar accessible a la persona o persones afectades per les manifestacions presumptivament injurioses, perquè al seu torn puguin fer públiques les al·legacions que estimin convenients per a desmentir els fets o per a defensar la seva bona fama."

STC 41/1994, 53/2006

"Informació veraç en el sentit de l'article 20.1.d significa, doncs, informació comprovada segons els cànons de la professionalitat informativa, excloent invencions, rumors o meres insídies."

STC 105/90

"La precisió, que és la del nivell de raonabilitat en la comprovació dels fets afirmats, és informada pels criteris professionals d'actuació periodística."

STC 219/92

"El deure de diligència en la comprovació raonable de la veracitat de la informació no se satisfà amb la mera i genèrica remissió a fonts indeterminades, que en cap cas no alliberen l'autor de la informació del compliment del deure esmentat, ja que, en assumir i transmetre la notícia a l'opinió pública, també n'assumeix personalment la veracitat o no, ja que l'obligació de contrastar la versemblança de la notícia és un deure propi i específic de cada informador."

STC 172/1990

"La fiabilitat de la font d'informació és una característica d'aquesta que s'ha de posar en relació amb l'objecte concret del que s'obté de la font esmentada. Una font fiable respecte a determinats continguts informatius pot ser que no hi sigui respecte a d'altres. És necessari, per això, examinar amb deteniment les circumstàncies concurrents en cada cas davant d'aquesta idea per a evitar generalitzacions que desqualifiquin o exagerin la fiabilitat d'una determinada font d'informació sense el discerniment imprescindible."

STC 53/2006

Veracitat i presumpció d'innocència

"La innocència declarada judicialment o la presumpció d'innocència prèvia a la condemna (per sentència ferma), que posa en relleu explícitament l'existència de la resolució judicial o del procés en curs."

STC 28/96

"El nivell de diligència exigible adquireix la màxima intensitat, en primer lloc, quan la notícia que es divulga comporti, pel seu propi contingut, un descrèdit de la persona a qui es refereix la informació (STC 240/92, FJ 7; 178/93, FJ 5), criteri a què s'afegeix, si escau, abundant-hi, el del respecte al dret de tothom a la presumpció d'innocència (STC 219/92, FJ 5), i a què se suma també, de manera bifront, el de la transcendència de la informació ja que, si bé aquesta suggereix per si mateixa una cura més gran en la contrastació (així, STC 219/92, FJ 5; 240/92, FJ 7), també apunta la utilitat social més gran d'una estretor més petita en la fluïdesa de la notícia."

STC 1 71/90

Veracitat i descrèdit

"[...] l'absència d'expressions formalment injurioses o innecessàries en un cas o altre (STC 6/1988, 107/1988, 59/1989, 105/1990, 171 i 172 de 1990, 190/1992, 123/1993, 1 78/1993, 76/1995, 1 38/1996, 204/1997 i 1/1998), ja que l'article 20.1 de la CE ni protegeix la divulgació de fets que, defraudant el dret de tothom de rebre informació veraç, no són sinó simples rumors, invencions o insinuacions mancades de fonament, ni tampoc no proporciona empara a les insídies o insults (STC 105/1990 i 178/1993)."

STC 134/1999

Veracitat i fonts objectives de credibilitat

"En aquests pronunciaments i en d'altres (STC 172/1990, de 12 de novembre, FJ 3; 240/1992, de 21 de desembre, FJ 7), la informació «obtinguda rectament» s'ha associat a la diligència observada en la contrastació o verificació del que s'ha informat, que ha de tenir en compte, entre altres extrems, les circumstàncies relatives a la font d'informació. Sobre això hem declarat que quan la font que proporciona la notícia reuneix les característiques objectives que la fan fidedigna, seriosa o fiable, pot ser que no sigui necessària cap més comprovació que l'exactitud de la font (STC 178/1993, de 31 de maig, FJ 5); al contrari, la remissió a fonts indeterminades és insuficient per a donar per complerta la diligència pròpia de l'informador (STC 21/2000, de 31 de gener, FJ 8)."

STC 54/2004

"La ponderació de la diligència o negligència, entre altres extrems, ha de tenir en compte les circumstàncies relatives a la font d'informació, ja que aquesta modula l'abast del deure genèric de contrastació. Aquest deure, certament, s'ha de complir amb una intensitat especial quan la notícia divulgada comporti, pel seu propi contingut, un descrèdit de la persona a la qual es refereix la informació, com vam dir en la STC 240/1992, però és indubtable que quan la font que proporciona la notícia reuneix característiques objectives que la fan fidedigna, seriosa o fiable, pot ser que no sigui necessària cap més comprovació que l'exactitud o identitat de la font, sobretot si aquesta font es pot esmentar en la informació mateixa [...]. Si el mitjà afectat va rebre aquesta nota, directament o procedent d'una agència o agències que l'haguessin rebut prèviament, no es pot pensar que se li pugui exigir el contrast de la informació amb altres fonts, sinó solament la seguretat que la font era l'òrgan que deia que era. La proximitat d'aquest òrgan a la investigació oficial dels fets difosos es pot entendre, per això, que té prou intensitat per a no necessitar comprovació per altres vies."

STC 178/93

"Així, si la font que segons el que ha manifestat l'autora de la informació proporciona aquella dada resulta, en principi, i sense necessitat d'aturar-nos en aquest cas en un altre tipus de consideracions, fiable i solvent, no és necessari en aquests casos, segons té declarat aquest tribunal, cap més comprovació de l'autor de la informació que l'exactitud o la identitat de la font (STC 178/1993, de 31 de maig, FJ 5; 154/1999, de 13 de juny, FJ 5)."

STC 52/2002

"L'ordenament no presta la seva tutela a aquesta conducta negligent, i menys a qui comuniqui com a fets simples rumors o, encara pitjor, meres invencions o insinuacions insidioses, però sí que empara en conjunt la informació obtinguda i difosa rectament, encara que l'exactitud total sigui controvertible."

STC 52/1996

Informació neutral

"Per a comprovar si l'informador ha actuat amb la diligència que li és exigible constitucionalment, també se n'ha de valorar l'objecte de la informació, ja que no és el mateix l'ordenació i la presentació de fets que el mitjà assumeix com a pròpia que la transmissió neutra de manifestacions d'un altre".

STC 28/1996 i 69/2005

"En la STC 52/1996, de 26 de març, FJ 5, per la seva part, distingim els casos en què el periodista es limita a donar compte de declaracions o afirmacions d'un tercer –reportatge neutral– dels casos en què assumeix una determinada versió d'uns fets basant-se en una determinada font, en els quals no som clarament davant d'aquesta figura. I en la STC 136/1999, de 20 de juliol, FJ 17, afirmem que no es pot parlar de reportatge neutral quan qui el difon no es limita a ser-ne un mer transmissor, és a dir, a comunicar la informació, sinó que utilitza el missatge, no per transmetre una notícia, sinó per a donar-hi una altra dimensió. Per fi, en la STC 134/1999, de 15 de juliol, FJ 4, es recorda que «som davant d'un reportatge neutral si el mitjà de comunicació s'ha limitat a complir la funció transmissora del que ha dit l'altre, encara que el mitjà mateix hagi provocat aquesta informació, sempre que no la manipuli mitjançant el fraccionament arterós en el si d'un reportatge de més extensió, de manera que hi interfereixi amb manifestacions pròpies i el compongui amb textos o imatges el propòsit dels quals sigui, precisament, trencar la neutralitat del mitjà de comunicació respecte del que s'ha transcrit, de manera que aquesta informació hagi deixat de tenir la font en un tercer, per a fer-la seva el mitjà de comunicació que la reprodueix i difon; és a dir, quan el mitjà, tant si ha estat aliè a la generació de la informació com si no, no l'és, i això és el que importa, respecte de la manera en què l'ha transmès al públic»."

STC 1/2005

"El Tribunal Suprem (Sala 1a.), en la sentència de 5 de febrer de 1999, defineix el reportatge neutral de la manera següent: «Som davant de l'anomenat reportatge neutral, caracteritzat perquè no és possible qualificar el mateix mitjà informatiu com a autor de la notícia (STC 41/1994, FJ 6), en què el deure de diligència de l'informador es compleix constatant la veritat del fet de la declaració, però sense estendre's a la veracitat del que s'ha declarat, perquè aquesta responsabilitat solament és exigible a l'autor de la declaració (STC 232/1993, 22/1995 i 52/1996).»

STC 336/1993

"Concretament, respecte als casos en què el mitjà autoritza la publicació d'un escrit procedent d'una persona que hi és enterament aliena, hem precisat que «el deure de diligència del director del diari comporta la comprovació de la identitat de la persona que figura com a autor de la carta, abans d'autoritzar-ne la publicació», com és pràctica habitual. Hi hem afegit que, si aquesta diligència específica no és exigible, «no quedarien degudament separats, respectivament, l'exercici de la llibertat d'expressió d'una persona aliena al mitjà, que aquest possibilita en publicar la carta, i el dret que assisteix el diari d'informar d'aquesta opinió els seus lectors»; i això comportaria també que «quedés afectat el dret dels lectors de rebre una informació veraç, que garanteix l'article 20.1 d) de la CE». La comprovació de la identitat de la persona que és autora de l'escrit permet, doncs, que «aquesta assumeixi la responsabilitat si la carta és constitutiva de delicte», ja que, si passa altrament, «s'obriria la porta a la creació d'espais immunes a possibles vulneracions del dret a l'honor garantit constitucionalment»".

STC 336/1993

"El problema se centra a decidir si la veracitat que exigeix l'article 20 de la CE es refereix al fet mateix de les declaracions o s'ha d'estendre també al contingut mateix d'aquestes declaracions. O, en altres termes, si la diligència exigible als professionals de la premsa s'estén solament a comprovar la certesa que aquestes declaracions siguin fetes efectivament i per la persona a qui s'imputen o si, a més, s'estén a comprovar si el que el declarant afirma és cert o no."

STC 41/94

"No som davant d'un reportatge neutral, en què el periodista es limita a donar compte de declaracions o afirmacions d'un tercer, sinó davant d'un article periodístic l'autoria del qual s'ha d'atribuir al periodista que el va redactar i que assumeix una determinada versió d'uns fets basant-se en una determinada font".

STC 53/2006

"En la sentència contra la qual s'ha recorregut s'al·ludeix, sense gaires precisions, a una anomenada teoria del dret nord-americà del titular de premsa (headline). Doncs bé, no hi ha cap dubte del paper decisiu que correspon als titulars de premsa en la transmissió d'una notícia i en la configuració subsegüent de l'opinió pública. Això és així, en principi, perquè els destinataris potencials del titular són, per hipòtesi, molt més nombrosos que els lectors de la mateixa notícia. Una circumstància que augmenta quan el titular s'insereix a la portada de la publicació i, sobretot, si en la confecció s'utilitzen caràcters tipogràfics desproporcionats. En efecte, com assenyalàvem en la nostra STC 178/1993, de 13 d'octubre, el dret d'informació s'estén a la notícia que «no passa de ser un mer relat de fets que és encapçalat per un titular igualment limitat a narrar fets, amb la brevetat usual dels titulars» (FJ 3), però no pot emparar titulars que, amb l'eficàcia que els proporciona la mateixa brevetat, a l'abric d'un reportatge neutral, són destinats a sembrar dubtes en el gran públic sobre l'honorabilitat de les persones al·ludides."

STC 54/2004

"Resulta rellevant, així mateix, l'objecte de la informació: si l'«ordenament i la presentació de fets que el mitjà assumeix com a pròpia» o «la transmissió neutra de manifestacions d'un altre»."

STC 41/94, 15/93, 336/93

"La veracitat exigida no ho és del que s'ha transcrit, sinó de la transcripció mateixa, això és, la diligència deguda que ha de provar el mitjà consisteix, justament, en la demostració de la neutralitat respecte del que s'ha transcrit. En efecte, el mitjà de comunicació ha d'acreditar la connexió material de les declaracions del tercer amb l'objecte del reportatge a què s'integren aquestes declaracions, i també l'absència d'indicis racionals de falsedat evident del que s'ha transcrit, per a evitar que el reportatge neutre serveixi indegudament a la divulgació de simples rumors o insídies. Una absència d'indicis de falsedat que es prova amb l'acreditació fefaent que el que s'ha transcrit existeix i coincideix fidelment amb el que ha dit o escrit el tercer, i que a qui s'imputa el que s'ha reproduït és en efecte la font del que s'ha transcrit, a qui, a més, s'ha d'identificar amb exactitud o estar en disposició de fer-ho (STC 41 /1994, 22/1995 i 3/1997). Si el mitjà de comunicació compleix aquest deure de diligència, prova de la seva neutralitat, el responsable de tot el que es diu en les declaracions reproduïdes és l'autor material d'aquestes declaracions, això és, qui les fa, i no qui les reprodueix (STC 3/1997, Sentència del TEDH, cas Jersild, de 23 de setembre de 1994)."

STC 134/1999

"[...] hem dit que el mitjà d'informació es limita a donar compte de declaracions o afirmacions de tercers que poden ser atemptatòries contra els drets que garanteix l'article 18.1 de la CE i ha d'acreditar «la veracitat del fet que una determinada persona ha fet unes determinades manifestacions, i no n'hi ha prou simplement del compliment d'un mínim de diligència en la contrastació de la notícia». Mentre que al tercer la declaració del qual es difon li correspon observar, per la seva part, «les exigències comunes del requisit de la veracitat, és a dir, una mínima cura i diligència en la indagació de la veritat i de contrastació del que s'hi afirma». De manera que «la responsabilitat del mitjà solament hi és si resulta que no és cert que el tercer ha declarat el que se li atribueix»."

STC 232/93, 22/95

"La diligència mínima exigible al mitjà de comunicació li imposa, d'una banda, la identificació necessària del subjecte que emet les opinions o notícies, que d'aquesta manera queden limitades per la mateixa credibilitat de l'autor. L'exigència del control de fonament de la informació proporcionada per subjectes externs provocaria una alteració de la funció merament informativa assumida pel mitjà, simplement narrador de les declaracions acusatòries, per a assumir una tasca censora o arbitral que no li és pròpia [...]."

STC 41/94

A tall de resum, la STC 53/2006 (que reprodueix sentències anteriors, com les STC 76/2002, 54/2004, 1/2005) analitza la doctrina jurisprudencial del reportatge neutral en els termes següents:

a) "L'objecte de la notícia ha d'estar constituït per declaracions que imputen fets lesius de l'honor, però que han de ser per si mateixes, això és, com a tals declaracions, notícia i s'ha de posar en boca de persones determinades responsables d'aquestes declaracions (STC 41/1994, de 15 de febrer, FJ 4, i 52/1996, de 26 de març, FJ 5). De manera que s'exclou el reportatge neutral quan no es determina qui va fer aquestes declaracions [STC 190/1996, de 25 de novembre, FJ 4.b].

b) El mitjà informatiu ha de ser un mer transmissor d'aquestes declaracions, i s'ha de limitar a narrar-les sense alterar la importància que tinguin en el conjunt de la notícia (STC 41/1994, de 15 de febrer, FJ 4). De manera que si reelabora la notícia no hi ha reportatge neutral (STC 144/1998, de 30 de juny, FJ 5) i tampoc no n'hi ha quan és el mitjà el que provoca la notícia, això és, en l'anomenat periodisme d'investigació (STC 6/1996, de 16 de gener, VP), sinó que s'ha de limitar a reproduir una cosa que ja és coneguda, d'alguna manera.

I prenent com a base això, «quan es reuneixen totes dues circumstàncies, la veracitat exigible es limita a la veritat objectiva de l'existència de les declaracions esmentades i a la fidelitat del contingut: si es presenten totes dues circumstàncies el mitjà ha de quedar exonerat de responsabilitat». Com vam dir en la STC 76/2002, de 8 d'abril, FJ 4, «en els casos de reportatge neutral propi la veracitat exigible es limita a la veritat objectiva de l'existència de la declaració, de manera que el mitjà queda exonerat de responsabilitat respecte del seu contingut (STC 232/1993, de 12 de juliol, FJ 3). Consegüentment la més o menys proximitat al reportatge neutral propi modula la responsabilitat pel contingut de les declaracions (STC 240/1992, FJ 7, i 144/1998, FJ 5); d'aquesta manera, l'absència o el compliment imperfecte dels requisits assenyalats determinen l'allunyament progressiu de la seva virtualitat exoneratòria».

Respecte al segon punt, la mateixa sentència n'aclareix una mica més el contingut: «Per tant, encara que en els elements que s'acaben de destacar es pot detectar una certa aproximació al reportatge neutral, no és possible, tanmateix, acceptar que se sigui davant d'aquest tipus d'informació, perquè no consta que es compleixi el segon requisit del reportatge neutral exposat més amunt: que la notícia es limiti 'a reproduir una cosa que ja és, d'alguna manera, coneguda'. En efecte, en aquest cas tot indica que va ser el diari el que va tenir la iniciativa d'oferir com a notícia alguna cosa fins llavors desconeguda.»"

STC 53/2006

Veracitat i exactitud de la informació

"Quan la Constitució requereix que la informació sigui veraç, no priva de protecció les informacions que resultin errònies –o senzillament no provades en judici–, sinó que estableix un deure específic de diligència sobre l'informador, a qui es pot i es deu exigir que el que transmeti com a fets hagi estat objecte de contrast previ amb dades objectives, i es privi, així, de la garantia constitucional qui, defraudant el dret de tothom a la informació, actuï amb menyspreu de la veracitat o falsedat del que s'ha comunicat."

STC 6/88

"D'altra banda, tampoc no és acceptable constitucionalment estimar que l'informador ha incomplert el deure de diligència en l'acompliment de la seva tasca perquè a posteriori es demostri la inexactitud del seu relat, ja que l'ordenament de l'estat democràtic de dret empara la informació obtinguda i difosa rectament, encara que l'exactitud sigui controvertible (STC 6/1986, de 21 de gener, FJ 5), com ocorre en aquest cas."

STC 61/2004

"El rellevant per a la veracitat informativa no és que a posteriori es provi en un procés la realitat dels fets, sinó el grau de diligència observat per a la comprovació abans de publicar-los."

STC 59/2006

"Pot ser que, malgrat això, la informació resulti errònia, la qual cosa òbviament no es pot excloure del tot. Les afirmacions errònies, però, són inevitables en un debat lliure, de tal manera que en cas d'imposar-se la veritat com a condició per al reconeixement del dret, l'única garantia de la seguretat jurídica és el silenci."

STC 105/90

"Arribats aquí, s'ha de determinar, doncs, si, com sostenen els recurrents en empara, l'error o inexactitud en què va incórrer l'autora de la informació –qualificació dels recurrents– revela una actitud diligent; o si, com mantenen el Ministeri Fiscal i la representació processal del demandant en el procés a quo, es tracta d'una conducta negligent en la narració del que s'ha informat que no la fa veraç a l'efecte de l'article 20.1."

STC 52/2002

"La incorporació d'una rectificació quan es produeix de manera espontània per l'autor mateix de la informació o el mitjà que la va divulgar, per iniciativa pròpia o per indicació de l'interessat, és sens dubte revelador de l'actitud del mitjà d'informació o del periodista en la recerca de la veracitat del que s'ha informat [...]. Aquesta rectificació, i l'abast amb què va ser feta, mostra que en aquest cas l'error fàctic no va ser maliciós i que, per tant, l'informador no va actuar amb menyspreu a la veracitat o falsedat del comunicat, i defraudés així el dret de tothom de rebre informació veraç."

STC 240/92 i 59/2006

"La promptitud en la rectificació de la dada publicada per error prova la diligència en la recerca de la veritat de la informació."

STC 76/2002

L'element comú de l'interès públic

"La llibertat de l'article 20.1.d té per objecte comunicar i rebre lliurement informació sobre fets o, potser més restringidament, sobre fets que es considerin noticiables."

STC 107/88

"L'efecte legitimador del dret d'informació que es deriva del valor preferent que té requereix, per tant, no solament que la informació sigui veraç –requisit necessari exigit directament per la mateixa Constitució, però no suficient–, sinó que la informació tingui rellevància pública, cosa que comporta que la informació veraç que no en té no mereix la protecció jurisdiccional especial."

STC 171/90

"Les intromissions en l'honor i la intimitat personal requereixen no solament que la informació compleixi la condició de veracitat, sinó també que el contingut es desenvolupi en el marc de l'interès general de l'assumpte a què es refereix; d'una altra manera el dret d'informació es convertiria en una cobertura formal per a atemptar, excedint el discurs públic en què s'ha de desenvolupar, sense cap mena de límit i amb abús de dret, a l'honor i la intimitat de les persones, amb afirmacions, expressions i valoracions que resultin injustificades perquè no tenen valor per a formar l'opinió pública sobre l'assumpte d'interès general que és objecte de la informació."

STC 171/90

"D'altra banda, tampoc no es pot estimar que la difusió de les fotografies controvertides fos emparada en un interès públic constitucionalment prevalent. Hem declarat que aquest interès hi és quan la informació que es comunica és rellevant per a la comunitat, cosa que justifica l'exigència que s'assumeixin pertorbacions o molèsties ocasionades per la difusió d'una determinada notícia (STC 1 34/1999, de 15 de juliol, FJ 8; 154/1999, de 14 de setembre, FJ 9; 52/2002, de 25 de febrer, FJ 8). En aquest punt, com advertim en la STC 115/2000, FJ 9, és decisiu determinar si som davant d'uns fets o circumstàncies susceptibles d'afectar el conjunt dels ciutadans, la qual cosa és substancialment diferent, sia de la simple satisfacció de la curiositat humana per a conèixer la vida d'altres, o bé del que segons el parer d'un dels mitjans esmentats pot ser informat en un determinat moment (STC 134/1999, FJ 8, entre moltes d'altres). Perquè hem declarat que la preservació d'aquest reducte d'immunitat solament pot cedir, quan es tracta del dret a la informació, si el que es difon afecta, per l'objecte i el valor que té, l'àmbit públic, que no coincideix, és clar, amb el que susciti merament la curiositat aliena (STC 29/1992, d'11 de febrer, FJ 3)."

STC 83/2002

"Cal recordar sobre això que una informació té rellevància pública perquè serveix a l'interès general en la informació, i ho fa per a referir-se a un assumpte públic, i que és precisament la rellevància comunitària de la informació l'únic que pot justificar l'exigència que s'assumeixin pertorbacions o molèsties ocasionades per la difusió d'una determinada notícia, de manera que solament quan el que s'ha informat resulta d'interès públic o general, la qual cosa no s'esdevé en aquest cas amb l'extrem de la informació qüestionada, es pot exigir a qui afecta o pertorba el contingut de la informació que, malgrat això, la suporti en nom del coneixement general i de la difusió de fets i situacions que interessen la comunitat (STC 134/1999, de 15 de juliol, FJ8; 154/1999, de 14 de setembre, FJ 9)."

STC 52/2002

"No s'ha de confondre la rellevància pública d'una determinada informació amb el caràcter noticiable que tingui, ja que ni són els mitjans de comunicació els cridats per la CE per a determinar què és de rellevància pública o no, ni això es pot confondre amb l'objecte difús d'un dret inexistent de satisfer la curiositat aliena (STC 20/1992, FJ 3). L'article 20.1.d de la CE, en garantir els drets de comunicar i de rebre lliurement informació, no protegeix la satisfacció de la mera curiositat dels qui componen el públic en general, sinó l'interès col·lectiu en la informació, cosa que no s'ha d'identificar sense més ni més amb el que per al mitjà de comunicació pot resultar noticiable (STC 105/1983, 159/1986 i 168/1986)."

STC 134/1999

"Les circumstàncies en què les fotografies van ser captades, van ser difoses i van ser presentades tornen a posar en relleu que, en aquest cas, no es justifica el descens de les barreres de reserva imposades pel mateix recurrent; a aquest efecte és irrellevant la sola dada que les imatges fossin captades en una platja, com a lloc obert a l'ús públic, ja que això no elimina la circumstància rellevant que van ser obtingudes en el cercle íntim de les persones afectades, sense que aquestes persones, ateses totes les circumstàncies concurrents, descuidessin la intimitat personal i familiar, i l'obrissin així al coneixement públic.

[...] En aquest cas, és clar que la revelació de les relacions afectives del recurrent, propòsit inequívoc del reportatge en què s'inclouen les fotografies controvertides, no té cap transcendència per a la comunitat perquè no afecta el conjunt dels ciutadans ni la vida econòmica o política del país, al marge de la mera curiositat generada per la mateixa revista en aquest cas en atribuir un valor noticiable a la publicació de les imatges tan repetides, cosa que no ha de ser confós amb un interès públic digne de protecció constitucional."

STC 83/2002

Persones públiques

"Referent a això, hem establert que «les persones que tenen un càrrec d'autoritat pública, o les que tenen relleu polític, certament estan sotmeses a la crítica en un estat democràtic» i, si bé no queden privades de ser titulars del dret a l'honor, «aquest honor es debilita, proporcionalment, com a límit extern de les llibertats d'expressió i informació, quan els titulars són persones públiques, exerceixen funcions públiques o resulten implicades en assumptes de rellevància pública, obligades per això a suportar un cert risc que els seus drets subjectius de la personalitat resultin afectats per opinions o informacions d'interès general, ja que així ho requereixen el pluralisme polític, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense els quals no hi ha societat democràtica»."

STC 101/2003, 136/2004

"La protecció constitucional de la llibertat d'informació es redueix si aquesta llibertat no es refereix a personalitats públiques que, com que han optat lliurement per aquesta condició, han de suportar un cert risc d'una cessió dels drets de la personalitat, per la qual cosa, en correspondència amb això, es debilita l'eficàcia d'aquesta protecció en els casos d'informació i opinió sobre conductes privades que no tenen interès públic."

STC 105/90

"Això és predicable amb tota la intensitat en el cas de qui ocupa càrrecs públics, amb independència de la institució a què serveixin, com a conseqüència de la funció que compleixen les llibertats d'expressió i d'informació en un sistema democràtic. Els seus titulars han de suportar les crítiques o les revelacions encara que dolguin, xoquin o inquietin."

Sentència del TEDH de 8 de juliol de 1986, cas Lingens, esmentada en la STC 76/95

"Els fets del procés se situen en l'àmbit del debat polític, que forma part del nucli més protegit del dret a l'expressió lliure d'idees i opinions [...]. Les crítiques constitueixen una servitud de l'activitat pública o política. I la llibertat d'expressió «no solament empara crítiques més o menys innòcues i indiferents, sinó també les altres que molestin, inquietin, disgustin o enutgin l'ànim de la persona a qui es dirigeixen, de manera que els límits permissibles de la crítica són més amplis quan aquesta crítica es refereix a les persones que, com que es dediquen a activitats polítiques, estan exposades a un control més rigorós de les actituds i manifestacions que si es tractava de particulars sense projecció pública»."

STC 85/1992

"[...] els límits de la crítica admissible són més amplis quan es dirigeix contra el Govern que quan recau sobre un particular, fins i tot si es tracta d'un polític. Es reconeix explícitament que això no impedeix que les autoritats estatals competents «adoptin mesures, fins i tot penals, dirigides a reaccionar de manera adequada i no excessiva davant d'imputacions difamatòries desproveïdes de fonament o formulades de mala fe»."

STC 190/92

"Això no significa de cap manera que, en consideració al caràcter públic, les persones esmentades quedin privades de ser titulars del dret a l'honor que garanteix l'article 18.1 de la CE (STC 190/1992, FJ 5; i 105/1990, FJ 8) [STC 336/1993, de 15 de novembre, FJ 5.a]. També en aquest àmbit cal respectar la reputació aliena (article 10.2 del CEDH, STEDH cas Lingens, de 8 de juliol de 1986, §§ 41, 43 i 45, i cas Bladet Tromso i Stensaas, de 20 de maig de 1999, §§ 66, 72 i 73) i l'honor, perquè aquests drets «constitueixen un límit del dret d'expressar-se lliurement i de la llibertat d'informar» (STC 232/2002, de 9 de desembre, FJ 4; 297/2000, d'11 de desembre, FJ 7; 49/2001, de 26 de febrer, FJ 5; i 76/2002, de 8 d'abril, FJ 2)."

STC 39/2005

En la categoria de personatges públics s'han d'incloure, sens dubte, les autoritats i els funcionaris públics, que han de suportar, en aquesta condició, que les actuacions en l'exercici dels càrrecs i funcions siguin sotmeses a l'escrutini de l'opinió pública i, en conseqüència, que no solament es divulgui informació sobre el que diguin o facin en l'exercici de les funcions, sinó, fins i tot, sobre el que diguin o facin al marge d'aquest exercici, sempre que tingui una relació directa i evident amb l'acompliment dels càrrecs (STC 148/2001, de 27 de juny, FJ 6). En aquests casos, i mentre el que es divulga es refereixi directament a l'exercici de les funcions públiques, l'individu no hi pot oposar sense més ni més els drets de l'article 18.1 de la CE. Al contrari, fora d'aquests casos, i quan el que es divulga vagi acompanyat d'expressions formalment injurioses o es refereixi a qüestions la revelació o divulgació de les quals és innecessària per a la informació, és evident que el personatge públic és, amb caràcter general, un particular com qualsevol altre (STC 192/1999)."

STC 54/2004

Persones de notorietat pública

"L'altre factor per a detectar la rellevància pública del conjunt té com a suport un dels elements de la notícia o de l'opinió, el protagonista, la persona de qui es parla i sobre qui s'escriu, que perfila fins a quin grau ha donat a la seva pròpia persona, amb caràcter habitual i permanent, una projecció pública, que li pot ser donada per la condició intrínseca del lloc que ocupa en l'estructura social i el paper que representa en aquest gran teatre del món, o li pot ser sobrevinguda, circumstancialment, per raó d'esdeveniments aliens a la seva voluntat i, en certa manera, a la dels altres. Uns i altres, els qui voluntàriament es dediquen a professions o activitats amb una notorietat pública inherent i actuen a l'escenari, de manera real o metafòricament, sota la potent llum encegadora de la publicitat constant, és clar que han d'acceptar, com a contrapartida, les opinions, fins i tot adverses, i les revelacions de circumstàncies de la seva professió, i fins i tot personals."

STC 76/95

"[...] el risc assumit pel personatge amb notorietat pública no implica minoració del dret a la intimitat o a l'honor o a la pròpia imatge, l'extensió i eficàcia del qual continua essent la mateixa que la de qualsevol altre individu. Tan sols significa que no poden imposar el silenci als qui únicament divulguen, comenten o critiquen el que ells mateixos han revelat, sense perjudici que la disposició sobre una informació feta pública per la seva pròpia font no justifiqui l'ús d'expressions formalment injurioses o innecessàries, ni la revelació d'altres dades no divulgades amb antelació pel tercer o que no tinguin una connexió evident i directa amb el que va ser revelat."

STC 134/1999

"Els artistes professionals de l'espectacle (o els qui pretenen arribar a ser-ho), que tenen el dret a la imatge com qualsevol altra persona llevat de les limitacions derivades de la publicitat de les seves actuacions o la seva pròpia notorietat, consenten amb freqüència la captació o reproducció de la seva imatge, fins i tot amb afecció a la intimitat, perquè sigui objecte d'explotació comercial."

STC 117/94

"En efecte, el recurrent és, sens dubte, una persona amb notorietat pública per diverses raons, entre les quals hi ha la seva presència freqüent en els mitjans de comunicació exposant al coneixement de tercers la seva activitat professional, de manera que es pot incloure en el grup dels subjectes que, juntament amb els qui tenen atribuïda l'administració del poder públic, per la seva activitat assumeixen un risc més gran davant d'informacions que els concerneixen."

STC 83/2002

"Qui per voluntat pròpia dóna a conèixer a la llum pública uns determinats fets que concerneixen la seva vida familiar, exclou aquests fets de l'esfera de la intimitat [...]. Preval el dret a la informació sobre la protecció a la intimitat amb relació als fets [...] divulgats pels mateixos afectats per aquesta informació."

STC 197/91

"El criteri que s'ha d'utilitzar, en la comprovació d'aquesta rellevància pública o privada de la informació, varia segons la condició pública o privada de l'implicat en el fet objecte de la informació o el grau de projecció pública que aquest implicat hagi donat, de manera regular, a la seva pròpia persona, ja que els personatges públics o dedicats a activitats que persegueixen notorietat pública accepten voluntàriament el risc que els drets subjectius de personalitat resultin afectats per crítiques, opinions o revelacions adverses i, per tant, el dret d'informació arriba, amb relació a aquests personatges, al nivell màxim d'eficàcia legitimadora, en la mesura en què la seva vida i conducta moral participen de l'interès general amb més intensitat que la de les persones privades que, sense vocació de projecció pública, es veuen involucrades circumstancialment en assumptes de transcendència pública, a les quals, per tant, cal reconèixer un àmbit superior de privacitat, que impedeix concedir transcendència general a fets o conductes que haurien de ser relatius a personatges públics."

STC 172/90

"No obstant això, com declarem en la STC 115/2000, de 10 de maig, FJ 5, si bé els personatges amb notorietat pública inevitablement veuen reduïda l'esfera d'intimitat, també és cert que, més enllà d'aquest àmbit obert al coneixement dels altres, continuen tenint intimitat i, per tant, el dret constitucional que la protegeix no queda minorat en l'àmbit que el subjecte s'ha reservat i la seva eficàcia com a límit al dret d'informació és igual que la de qui no té cap notorietat (STC 134/1999, de 15 de juliol, FJ 7, per totes). Doncs bé, la notorietat pública del recurrent en l'àmbit de l'activitat professional, i en concret la projecció pública en el camp de les finances, no el priva de mantenir, més enllà d'aquesta esfera oberta al coneixement dels altres, un àmbit reservat de la seva vida com és el que incumbeix a les seves relacions afectives, sense que la seva conducta en aquestes activitats professionals elimini el dret a la intimitat de la seva vida amorosa, si per voluntat pròpia decideix, com en aquest cas, mantenir-la allunyada del coneixement públic ja que correspon a cada persona delimitar l'àmbit d'intimitat personal i familiar que reserva al coneixement aliè."

STC 83/2002

Les persones privades

"L'eficàcia justificadora de les llibertats esmentades perd la raó de ser en cas que s'exercitin en relació amb conductes privades mancades d'interès públic, la difusió i els enjudiciaments públics de les quals són innecessaris, per tant, per a formar l'opinió pública lliure en consideració a la qual es reconeix la posició prevalent que tenen."

STC 107/88

"La víctima de l'accident era algú que era allà casualment, un veí com un altre, un ciutadà comú, sense cap rellevància pública. Aquí es produeix, doncs, una inversió del plantejament, des del moment en què «la informació no es refereix a personalitats públiques, sinó a persones privades que no participen voluntàriament en la contesa pública» (STC 165/1987), de manera que s'inverteix l'ordre de preferència dels drets en col·lisió. Aquesta matisació adquireix una importància especial en aquest cas, ja que en el marc d'una crítica de la desídia municipal i, per tant, en l'exercici de la llibertat d'expressió, es deixen anar epítets despectius a uns particulars. El to irònic o de burla, que és admissible per a la crítica dels personatges públics responsables de l'ofensa, a cap dels quals no s'esmenta ni tan sols perifràsticament, resulta inoportú, inadequat i recusable quan arbitràriament i cruelment té com a objectiu les víctimes, sense venir al cas cap utilitat funcional."

STC 170/94

"No hi ha cap dubte sobre la consideració dels esdeveniments de rellevància penal com a esdeveniments noticiables (STC 178/1993, de 31 de maig, FJ 4, i 320/1994, de 28 de novembre, FJ 5). I això amb independència fins i tot del caràcter de subjecte privat de la persona afectada per la notícia, com és el cas (per totes, STC 154/1999, de 14 de setembre, FJ 4; 52/2002, de 25 de febrer, FJ 8; i 121/2002, de 20 de maig, FJ 4). La consideració esmentada, però, no pot incloure la individualització, directa o indirecta, dels qui són víctimes dels esdeveniments, llevat que hagin permès aquest coneixement general o l'hagin facilitat. Aquesta informació ja no és d'interès públic, perquè és innecessària per a transmetre la informació que es pretén."

STC 127/2003

"Aquesta consideració és molt més notòria i més greu respecte de l'afirmació que el pilot esmentat, un home casat i amb fills, «vivia amb altra dona, una hostessa d'Iberia, que està embarassada de set mesos», ja que aquesta afirmació, que si és certa pot estar emparada potser, en determinades circumstàncies, en el dret d'informació si es refereix a un personatge públic, no pot trobar justificació de cap manera en el cas debatut aquí, ja que es tracta d'una persona privada, la participació de la qual en un fet d'interès general ocorregut en l'exercici de la seva professió pot autoritzar l'informador a sotmetre a crítica la seva personalitat com a gestor del servei públic de transport aeri, però no a lliurar a la curiositat de l'opinió pública aspectes reservats de la vida privada més íntima, que no tenen en absolut cap mena de connexió amb el fet de la informació."

STC 172/1990

"Això ocorre especialment [...] amb relació a persones privades involucrades en un esdeveniment de rellevància pública, i si es comuniquen fets que n'afecten l'honor o la intimitat que són manifestament innecessaris i irrellevants per a l'interès públic de la informació. En aquests casos es pot estimar que qui disposa del mitjà de comunicació l'utilitza no amb una funció informativa en sentit propi, emparada per la posició preferent, sinó amb una finalitat difamatòria o vexatòria «de manera innecessària i gratuïta en relació amb aquesta informació» (STC 105/90)."

STC 171/90

Mesures cautelars

"Hi ha, doncs, com es veu bé, dos tipus diferents de mesures. L'una atribueix a l'òrgan judicial la potestat d'acordar el segrest dels suports de la informació, quan n'hi hagi, és clar. L'altra, que la prohibició d'emetre, si bé equival al segrest quan la informació és en un suport material, també es pot emprar, com ocorre en aquest cas, per a impedir que es difongui aquella informació que està en dubte, que és precisament l'activitat delictiva a la qual es refereix el precepte, i impedir així l'ús del mitjà pel qual es pretén divulgar el missatge presumptivament lesiu dels drets fonamentals d'un tercer; [...] per això, solament es pot concloure que una interdicció com aquesta, a diferència del segrest de publicacions, tan sols pot tenir com a únic fi legítim emparar la víctima eventual d'una activitat delictiva (article 13 de la LEC), i impedir així que aquesta activitat prossegueixi o es reiteri, a risc que el dany suposadament infligit sigui encara més gros o es torni irreversible."

STC 187/1999

Clàusula de consciència

"Cal partir de l'article 20.1.d de la CE, que reconeix el dret de comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió i que remet tot seguit al legislador la tasca de regular el dret a la clàusula de consciència i al secret professional a l'exercici d'aquestes llibertats. El dret a la clàusula de consciència adquireix amb això en el nostre dret rellevància constitucional, particularitat significativa respecte als ordenaments jurídics pròxims, en els quals aquest dret solament es reconeix directament o indirectament i amb un contingut variable quant a l'abast de la clàusula, tant si és en la mateixa llei sobre això el cas més rellevant com a referent normatiu de la qual el constitueix la Llei francesa de 1935, reguladora de l'estatut periodístic, que va comportar la incorporació del dret a l'article 761.7 del Code du travail, com en els convenis col·lectius aplicables en les empreses de comunicació, com és el cas italià. El reconeixement de l'article 20.1.d de la CE del dret a la clàusula de consciència no ha tingut desenvolupament legislatiu en el nostre ordenament fins a la Llei orgànica 2/1997, de 19 de juny, cosa que no ha obstat perquè fos invocat com a dret constitucional que és ni fos regulat en alguns codis deontològics professionals, estatuts de redacció o convenis col·lectius, possibilitat aquesta darrera d'incorporació convencional de referències a drets fonamentals admesa per la nostra jurisprudència des de la STC 58/1985."

STC 225/2002

"No és ociós recordar que la diferenciació progressiva de la llibertat d'informació respecte de la d'expressió, a mesura que la transmissió dels fets i les notícies ha adquirit històricament importància essencial, va comportar no solament el reconeixement del dret a la informació com a garantia d'una opinió pública lliure en un estat democràtic, sinó l'exigència d'evitar que l'exercici d'aquest dret que feien les empreses de comunicació, generalitzades com a mitjans de transmissió de notícies, atemptés contra la finalitat del dret o contra l'exercici dels professionals que hi fan serveis, titulars alhora de la mateixa llibertat d'informació. És respecte a aquests professionals que té sentit el reconeixement del dret a la clàusula de consciència com a garantia d'un espai propi per a l'exercici d'aquella llibertat davant de la imposició incondicional del de l'empresa de comunicació, això és, davant del que històricament es designava com a censura interna de l'empresa periodística. També, però, com a manera que tenia el professional del mitjà d'assegurar la transmissió de tota la informació, i així contribuir a preservar el pluralisme que justifica el reconeixement del dret, reforçar les oportunitats de formació d'una opinió pública no manipulada i pal·liar l'efecte silenciador que, per la seva pròpia estructura, pot produir el mercat de la comunicació."

STC 199/1999

"El periodista té dret de preservar la independència davant de situacions de mutació ideològica des del moment en què la consideri realment amenaçada, i evitar així conflictes amb l'empresa de comunicació (que legítimament pot alterar la línia ideològica) i riscos d'incompliment que, si hi continuava, es podrien donar i provocar-li perjudicis quant a la seva legítima discrepància ideològica amb la tendència editorial nova. No hi ha cap dubte, per tant, que aquesta protecció tan bàsica com taxativa oferta per l'article 20.1.d de la CE inclou la paralització immediata de la prestació laboral davant de problemes de consciència com els descrits, fins i tot amb caràcter previ al seguiment de les vies jurisdiccionals i amb independència dels resultats de l'exercici posterior de les accions esmentades. I és que el que es debat en aquests terrenys no és la intensitat desitjable en la tutela oferta pel dret a la clàusula de consciència, sinó els nivells mínims o elementals que fan recognoscible la cobertura constitucional examinada."

STC 225/2002

Secret professional

"[...] en cap moment l'autor de la informació no ha manifestat o al·legat que hagués emprat diligència en comprovar la veracitat de les seves assercions i tampoc en les actuacions judicials, o en aquest recurs d'empara no hi ha cap circumstància o dada que permeti apreciar que s'hagués preocupat en absolut de prendre's la pena de contrastar mínimament aquesta veracitat, ja que no es compleix aquest deure específic de diligència amb la simple afirmació que el que s'ha comunicat és cert o amb al·lusions indeterminades a fonts policials o col·legues del mort quan, a aquest efecte, manquen de rellevància la remissió a fonts anònimes o genèriques. La qual cosa, sens dubte, no implica, de cap manera, que l'informador estigui obligat a revelar les seves fonts de coneixement, sinó tan sols a acreditar que ha fet alguna cosa més que menysprear la veracitat o falsedat de la seva informació, de manera que l'ha reduïda a una sèrie rumors i insinuacions vexatòries que no mereixen protecció constitucional."

STC 123/93