Models d'acció socioeducativaEl control social
-
Hebe Tizio
DEA en Psicoanàlisi per la Universitat de Paris VIII. Doctora en Psicologia. Professora en la Universitat de Barcelona. Docent de l'institut del Campo Freudiano. Membre de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi. Autora de nombroses publicacions.
PID_00160527
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no
pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si
és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense
l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
Introducció
Per què parlar d'higienisme? Una de les raons fonamentals rau en el fet que, en aquests moments, registrem un
retorn d'aquest discurs de final del segle xviii. En efecte, avui les polítiques públiques s'emmarquen en el discurs del neohigienisme.
Al llarg del mòdul farem els trajectes següents per donar compte del procés i veure'n
els impactes en l'actualitat:
1) Una primera i breu aproximació a l'emergència de la higiene, com a disciplina mèdica,
des d'una perspectiva històrica.
2) Una presentació del passatge de la higiene a l'higienisme, ressenyant les categories
que empra i alguns efectes que ha produït.
3) També assenyalarem les modalitats pròpies d'aquest moment històric en la configuració
dels discursos científics (les tecnociències) i del poder (el tecnopoder).
4) Després, un recorregut per dos exemples en els quals veiem concretats els discursos
de control de l'higienisme i del neohigienisme, en dos moments històrics, en el passat
i en l'actualitat, a Catalunya.
5) Per finalitzar, farem una recapitulació sobre el que hem treballat en el mòdul i
algunes reflexions sobre l'educació, a fi d'assenyalar les diferències entre els models
d'acció socioeducativa i els models de control poblacional.
Objectius
Els objectius que assolireu després de treballar els materials que componen aquest
mòdul didàctic són els següents:
-
Aclarir els conceptes de control, higienisme, neohigienisme, prevenció, risc... i ubicar-los com a elements clau dels models de control social.
-
Entendre l'educació com un model diferent per a propiciar la convivència entre ciutadans portadors de drets i deures.
-
Exercitar-se en la competència de lectura crítica d'enunciats i models.
1.L'higienisme: del segle xix a la actualitat
1.1.Breu aproximació històrica
En primer lloc, es pot destacar que el vocable higiene és d'origen grec. Ha passat a les diferents llengües llatines des del francès (llengua
en la qual se'n data l'ús ja el 1550). Va ser admès per la RAE el 1843, i des de llavors
designa la concepció de la medicina que consisteix en la conservació de la salut prevenint
les malalties.
A Europa, des de la publicació el 1790 de l'obra del metge vienès J. P. Frank, titulada
La miseria del pueblo, madre de enfermedades, la higiene, que llavors formava part juntament amb la medicina legal de l'anomenada
medicina pública, va ser objecte de legislació. Higienistes com Turner, Louis, Chaussier, Fodéré,
Chadwick, Villermé o Virchow van contribuir amb els seus estudis a refundar la higiene,
com a ciència profilàctica i disciplina mèdica independent d'aquelles, i la va dotar
d'un cos doctrinari propi.
Així, la higiene inclourà tots els camps possibles d'actuació en la relació entre
la societat i les malalties, i es constituirà en una disciplina medicosocial. Serà
situada en la primera línia de lluita per l'eradicació de certes malalties que es
desenvolupaven amb més freqüència en el medi urbà (com la febre groga o el còlera),
i que afectaven la major part de la població, especialment la conformada per les classes
més baixes, treballadors, obrers i les seves famílies, les condicions de vida i de
feina dels quals eren míseres i insalubres.
La higiene és així una disciplina de la modernitat "sòlida". Sorgeix en el pas de
la vida feudal al capitalista. Els seus orígens són contemporanis a la Revolució Francesa.
La bandera de l'il·luminisme, "el saber us farà lliures", troba en aquest corpus acadèmic
i professional una fórmula de lluita contra les tenebres de la ignorància i la misèria
mitjançant la fórmula de la prevenció.
Imbuïda de l'esperit il·lustrat, la higiene buscarà atrapar allò social (per definició
inaferrable), en les seves categories d'anàlisi, construint incansablement els quadres
classificatoris. Com a exemple prendrem una part de la proposta que planteja J. Courmont,
al començament del segle xx, en el seu Manual de higiene. L'autor exemplifica amb diverses classificacions el contingut de la higiene, i indica
que "cada uno de estos grupos y otros que puedan agregarse, es capaz de nuevas subdivisiones".
Courmont proposa dues grans subdivisions que, al seu torn, es ramifiquen en noves
categories i aquestes, al seu torn, en altres de noves, i així successivament, segons
sigui necessari. N'assenyalarem algunes:
|
Higiene profilàctica
|
Humana
|
De la pell
|
|
|
Digestiva
|
|||
|
Genital
|
|||
|
Mental
|
|||
|
Agents externs
|
Higiene de l'aire
|
||
|
Higiene de l'aigua
|
|||
|
Higiene urbana
|
|||
|
Higiene rural
|
|||
|
Higiene colonial
|
|||
|
Eugenèsia
|
Profilàctica (individu)
|
Nen (puericultura)
|
|
|
Adolescent
|
|||
|
Adult (profilaxi de les malalties familiars)
|
|||
|
Ancià
|
|||
|
Eugenèsia pròpiament dita o eugenèsia cultural (raça)
|
Higiene social o moral
|
Prostitució, contagis [...]
|
|
|
Higiene pública o física
|
Escolar
|
||
|
Militar
|
|||
|
Naval
|
|||
|
Industrial [...]
|
Aquest exercici classificatori, propi de tot discurs que pretengui el control absolut
de la realitat a què es refereix, mostra, amb la perspectiva del temps històric transcorregut,
la inoperància del sistema. Així es revela que es tracta no d'un enunciat científic,
sinó d'una construcció analògica. Com tota construcció analògica, se sosté d'una visió
del món determinada. Va ser Jeremy Bentham (entre final del segle xviii i començament del xix), qui va donar un estatut pretesament filosoficocientífic a aquesta manera de conceptualitzar
el món.
L'escriptor Jorge Luis Borges va parodiar aquesta afició classificatòria en un conte
cèlebre titulat "El idioma analítico de John Wilkins":
"[...] Esas ambigüedades, redundancias y deficiencias recuerdan las que el doctor Franz Kuhn atribuye a cierta enciclopedia china que se titula Emporio celestial de conocimientos benévolos. En sus remotas páginas está escrito que los animales se dividen en (a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (l) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas."
J. L. Borges (1952). Otras Inquisiciones.
1.1.1.L'eugenèsia i el concepte de prevenció
L'eugenèsia (del grec eu i del llatí genea: 'de bona raça', 'ben nascut') apareix com a:
"[...] l'estudi de les races humanes els mètodes de les quals es dirigeixen a perfeccionar les qualitats dels grups i a reduir-ne els defectes. Per això, l'eugenèsia s'inspira en una higiene apropiada per a impedir els determinismes morbosos o atallar-los en les seves manifestacions".
Jean Octave Perrier (1921). Eugenique et biologie.
Mott i Morselli, en el Congrés Internacional de Londres de 1905, indicaven que l'eugenèsia
és:
"[...] la lluita contra el predomini dels caràcters morbosos, que ha de començar en els mateixos que el sofreixen, tractant-los degudament i aïllant-los, si convé [...]. És la previsió del contagi familiar i l'herència morbosa".
Mott i Morselli (1905). Congrés Internacional de Londres.
El primer a introduir el terme, el 1869, va ser l'anglès Francis Galton (cosí de Darwin),
per designar la millora necessària de l'espècie humana, ja que la desigualtat psíquica
i fisiològica de les persones condiciona el progrés social. En aquesta línia, els
eugenistes de començament del segle xx afirmen que el progrés de l'ésser humà s'ha interromput en desaparèixer la selecció
natural: es difon a tot el món la creença en la decadència de la humanitat per "bastardia"
i "degeneració".
La popularització del darwinisme social, al costat de la fe en la naturalesa i en
el progrés, condueix a l'opinió que seria possible "cultivar" l'espècie humana deixant
que es reproduïssin només els éssers humans "sans" i "socialment valuosos", mentre
que se suggeriria als humans "degenerats" que renunciessin a la descendència. Atès
que la ignorància ha contribuït en gran manera a la propagació de malalties degeneratives
de la societat, aquesta s'ha de sotmetre a les inspeccions mèdiques, i també a les
lleis que regulen els diferents nivells del sanejament social.
L'eugenèsia, doctrina del "bon" patrimoni hereditari, és la branca de la higiene que
duu a terme l'operació d'"arrossegament" del concepte de prevenció, des de la lògica del discurs mèdic al discurs social. El recurs a la prevenció implica
adduir raons instrumentals (pràctiques i econòmiques), per a justificar una intervenció
en nom de la millora o el progrés. Això serà possible just en el punt en què el metge
higienista esdevé interventor social. Aquest pas es verifica en la legislació. Aquesta
pretén l'ordenació permanent del que és social i ho denominarà higiene moral.
Es tracta, en efecte, del pas de la higiene a un higienisme revestit del prestigi
de dues de les institucions d'època, a saber: la ciència mèdica i els dictats de la
moral burgesa.
La clau de l'higienisme rau en una creença ferma: que és possible prevenir (amb vista
a la seva eradicació, ja que no s'ha d'oblidar aquest matís eugenèsic) els comportaments
de les persones considerades moralment males persones o socialment indesitjables.
I això és lícit i possible quan es consideri que la salut o la vida, individual o
col·lectiva, són en perill.
Això respon a les promeses que la noció mateixa de prevenció sembla incloure:
-
D'una banda, legitimar l'intervencionisme social en nom del bé, de la millora del gènere humà.
-
De l'altra, brindar simplicitat per a elaborar hipòtesis suposadament explicatives o pretesament científiques.
El discurs higienista s'allunya, assenyala Alcaide,
"[...] de su espíritu inicial de libertad y dignidad, al promoverse –a partir de sus contenidos– un determinado modelo de comportamiento social, en el que se funden planificación y directrices destinadas a fabricar una sociedad libre de agitación social, sana por idiosincrasia [...]".
Alcaide González (1999).
L'activitat legisladora incessant, sustentada en premisses profilàctiques o preventives,
emparada en barems estadístics, i orientada segons propostes eugenèsiques, destaca
una peculiaritat del moviment higienista: la recerca contínua de categories classificatòries
per a quadrar i regular allò social. Dos exponents representatius d'aquesta tendència
són Jeremy Bentham i Cesare Lombroso.
Aquesta proposta higienista reapareix en la nostra actualitat amb gran força. Es tracta
de procedir a la classificació del que és social establint divisions i subdivisions
incessants per a atrapar, en quadres i taules (protocolització o estandardització),
"totes" les modalitats possibles de l'element en qüestió, de manera que es dóna compte
d'un dels objectius de l'higienisme: que res no escapi al registre, ja que un registre
minuciós possibilita un control eficaç.
Una altra marca fundacional del discurs higienista és l'associació entre pobresa i
malaltia o, més exactament, entre pobresa i "degradació" o "degeneració". S'entendrà
la primera com a focus permanent de la segona. Per això, l'higienisme es desplega
com a disciplina que pretén el control de les condicions de vida dels sectors més
pobres, ja que entén que allà rau el perill de contagi i expansió dels mals socials:
poblacions de risc / en risc.
L'higienisme segella l'homologació entre classes laborioses – classes perilloses,
segons l'expressió afortunada de l'historiador Louis Chevalier (1978), que ha esdevingut
un clàssic en aquest camp. Un llibre que serà necessari rellegir avui davant de l'avenç
de les premisses del neohigienisme i les seves propostes de tractament social dels
prescindibles.
En efecte, avui la base de sustentació de les polítiques socials, i de les institucions
que les gestionen, són premisses preventives, emparades en barems estadístics, i que
promouen processos incessants d'informatització de dades.
1.2.El neohigienisme o la gestió de la fragmentació social
1.2.1.Qüestions generals
El capitalisme industrial requeria una mà d'obra disciplinada, capaç tant de contenir-se
en els cicles de recessió com de reinserir-se amb rapidesa en els cicles expansius.
Ara bé, aquests cicles d'ocupació-desocupació-ocupació, que afectaven tots els treballadors
per igual, van tendir a desenvolupar solidaritats de classe. Aquestes s'expressaran
en la creació de diversos organismes de previsió social gestionats pels mateixos treballadors:
obra social, atenció als afectats per accidents, quotes de previsió de viduïtat i
orfandat, etc. Aquestes creacions es van sumar a diverses conquestes obreres (fruit
de grans mobilitzacions) per la dignificació de les condicions de vida: horari de
treball inferior a deu hores diàries, escolarització per a la infantesa, prohibició
de treballar per als menors de deu anys, salubritat laboral, habitatges accessibles,
vacances, etc. S'inscriuen en el llarg historial de lluita de les classes populars
per a remeiar les injustícies punyents que imperaven.
Cap al final del segle xix, amb l'estat tutelar, i posteriorment, a mitjan segle xx, amb l'estat social del benestar, s'aniran recollint les reivindicacions i conquestes
de les classes treballadores com a drets socials dels ciutadans.
Tanmateix, el pas del capitalisme industrial a l'informacional, iniciat en l'últim
terç del segle xx, comporta canvis significatius tant en el concepte mateix de ciutadania (emergent de les pràctiques de solidaritats de classe), com en el seu caràcter de
teixit connectiu d'allò social. A diferència de l'exercici del poder en la modalitat
de producció industrial, en aquesta nova modalitat del capitalisme, l'exercici del
poder tendeix a invisibilitzar-se davant de la mirada del gran públic: una sort de
liqüefacció, tal com ho planteja Zygmunt Bauman.
Si abans el poder econòmic requeria instal·lacions que donessin compte de la seva
indubtable presència i potència (la gran fàbrica és aquí paradigmàtica), en l'actualitat,
aquesta mena d'economia "de casino" (com l'assenyalen diversos autors, entre ells
Castells, Castel, Bauman i Sennet), requereix una xarxa espessa però descentralitzada,
flexible, capaç d'evadir els controls territorials d'allò polític.
El pacte social que operava a tall de garant de la possibilitat de promoció social
i econòmica, si es treballava segons les regles de joc, es desactiva. En efecte, es
planteja l'acceptació de les regles sense cap garantia de "progrés", en el sentit
de la Il·lustració.
La volatilització del poder econòmic, la seva globalització (això és, la impossibilitat
de la seva localització geogràfica, la seva "invisibilitat"), produeix efectes de
fragmentació en els territoris, en sostreure de l'àmbit de les seves lleis el nucli
dur actual (informacional) de la modalitat de producció capitalista.
Tret que va ser el marc de l'organització d'allò social fins al segle passat, és a
dir, el pacte social del capital i la força de treball (Bauman, 2000), els sectors
socials queden disgregats, atomitzats. Aquesta fragmentació representa la fallida
de les antigues solidaritats, l'esquerda de la ciutadania, i deixa els subjectes deslliurats
a la seva sort. Però això no significa descontrol, sinó noves modalitats de control,
entorn de la nova premissa d'ordre.
El discurs economicopolític hegemònic té pretensions d'ordenar "tots" els aspectes
de la vida considerats en termes de mercat. Així, l'educació, la cultura, la salut,
etc., passen a ser mercaderies la circulació i distribució de les quals responen a
la llei de l'oferta i la demanda. La premissa d'invisibilitat del poder (una mena
de retorn literal de la metàfora d'Adam Smith de "la mà invisible"), requereix funcions
de control social a gran i a petita escala.
Podríem plantejar la paradoxa següent: com es pot aconseguir que, com més es difuminen
els llocs d'exercici de poder econòmic en un territori, més es capil·laritzin i estenguin
els mecanismes de control d'aquest territori.
És interessant subratllar que la solució a una aporia semblant és d'una simplicitat
excepcional, a saber: que cadascú vigili per si mateix. En aquesta vigilància postmoderna
s'encavalca el retorn del model higienista, que és reinscriu en les noves coordenades
tecnològiques. Cadascú, llavors, haurà de vigilar pel seu propi benestar. En la mesura
del buidament del pacte social vuitcentista, aquesta és la premissa articuladora de
l'ordre del sistema actual: l'altre pròxim ja no és algú susceptible de llaç social
solidari, sinó un rival de cura, o un enemic.
Aquestes noves modalitats produeixen, en primer lloc, la redefinició de les institucions
socials i, en segon lloc, simultàniament, dels professionals que hi treballen.
1.2.2.El neohigienisme en el marc de les ''tecnociències'' i del ''tecnopoder''
A partir de la Segona Guerra Mundial s'ha anat configurant i consolidant una nova
praxi científica (Echeverría) que es diferencia de l'anterior en qüestions centrals,
de les quals assenyalarem només dues:
1) No es tracta ja de definir, explicar, predir món, sinó d'operar-hi transformacions
(encara que en desconeixem els efectes, o en fem cas omís). Vet aquí un tret clau
en la convergència de les tecnociències socials en la lògica del (neo)higienisme:
la voluntat interventora.
2) L'aparició de la tecnologia informacional, que promou un canvi radical en l'estructura
de l'activitat científica. En el camp de les ciències socials, això ha permès que
la primerenca vocació higienista del positivisme, per les classificacions i els seus
registres estadístics, s'orienti al processament informacional de les dades poblacionals
i dels protocols estandarditzats. Podem assenyalar aquí un dels trets prototípics
del neohigienisme.
Quant a les relacions entre la tecnologia i l'exercici del poder, cal referir-se (com
a antecedent) als estudis de Foucault sobre el que va anomenar societat disciplinària.
Avui, l'exercici del poder del capitalisme informacional (tecnopoder) remet a la noció
de societat del control. És una definició que, a partir dels treballs de Foucault, Negri fa en el seu llibre
Imperio. Les TIC esdevenen el mecanisme fonamental (i potser únic) de l'estandardització
que el discurs del poder avui necessita: estandardització de formes, de representacions,
de llenguatges.
En els camps de les polítiques socials, l'estandardització de formes i de fluxos d'informació
i de representacions, la canalització que s'exerceix des dels nuclis corporatius (estandardització
de llenguatges, d'interfícies) esborren les subjectivitats, de manera que dilueixen
els subjectes en fluxos estadístics d'elements idèntics. Això representa una forta
empenta perquè les disciplines socials tendeixin a configurar-se com a espai facilitador
d'instruments eficaços per a aquest exercici del poder. En efecte, el discurs hegemònic
vigent en les ciències socials promou la col·laboració d'instàncies acadèmiques i
professionals amb empreses públiques, privades o del tercer sector, per a elaborar
i posar en pràctica protocols nous i més eficaços per a gestionar els anomenats perfils poblacionals.
1.2.3.La gestió poblacional i el neohigienisme
Convé recordar que prevenció és una veu polisèmica, amb diverses accepcions que van dels camps mèdics, als socials
i als polítics. El curiós és que cadascú la pot reclamar per al seu ús, sense necessitat
ni de definir-la, ja que apareix com una obra que cal fer pel bé de tots, per a tot:
"De la seguretat en la ruta a la prevenció de la delinqüència, de la prevenció de les malalties a la dels incendis forestals, del maltractament infantil o, encara de manera més actual, de la pedofília a la pol·lució ambiental, la prevenció sembla ser la solució privilegiada, susceptible de prendre per objecte tant les activitats humanes com els fenòmens naturals."
Roche (1997). "La prévention: entre Science, idéologies, dispositifs politiques" (trad. pròpia).
En efecte, com cal qüestionar una noció com la de prevenció, que ens permet treballar gairebé tocant l'evidència, que és capaç de reunir tots
els especialistes de totes les comissions, de totes les disciplines, i suscitar un
consens ampli, indiscutit, "indiscutible"?
La prevenció ha esdevingut un concepte clau, sobretot ja que no se sap exactament
què significa, què delimita; és un terme idoni per a sostenir un pensament únic...
Per això, fem una reflexió que, criticant aquesta noció, permeti, al seu torn, el
qüestionament dels nostres propis dispositius conceptuals i de les pràctiques institucionals
que se'n deriven.
Va ser Robert Castel qui va plantejar el tema de la gestió social de les poblacions
des de la crítica a la idea de prevenció. La pregunta és: es tracta de prevenir els comportaments de les persones o, més encara,
les seves inclinacions? O bé, al contrari, del que es tracta és de l'expansió dels
drets i deures ciutadans i culturals, particularment en aquells actors socials exclosos
del seu exercici i benefici i als quals tan aviat se selecciona per als plans i projectes
de "prevenció" i intervencions derivades. Convé pensar-ho, ja que la prevenció convoca,
tal com ja s'ha indicat, a intervenir en la vida d'un altre: allà on es considera
que pot representar un perill per a si mateixos o per a la societat (tessitura que
mostra la desigual pel·lícula Minority Report). Les polítiques preventives no són ingènues, encara que sí ho solen ser els seus
operadors, justament pel buidament formatiu del qual són objecte.
La política preventiva estableix categories diferencials d'individus (persones, països,
sectors socials...). En una població determinada, qualsevol diferència que s'objectivi
com a tal pot donar lloc a un perfil poblacional (delinqüents, toxicòmans, mares solteres,
immigrants, desocupats...). Després se'ls ha de gestionar, per mitjà de processos
de distribució i circulació en circuits especials: recorreguts socials ben definits
per a aquests perfils poblacionals. Aquesta gestió diferencial opera dotant aquestes
poblacions d'un estatus especial, que els permet coexistir en la comunitat, però en
circuits paral·lels. La prevenció anomenada detecció sistemàtica de necessitats, per exemple, organitza un fitxer (de subjectes convenientment classificats), la
destinació final del qual desconeixem. Aquest fitxer pot arribar a definir fins i
tot les opcions que socialment es brindarà als subjectes inclosos en aquestes llistes.
Prevenir és posar-se en un lloc social, vigilar per a predir l'emergència d'esdeveniments
"indesitjables" en poblacions estadísticament definides com a portadores d'aquests
riscos. El cercle predictiu es tanca i en el seu interior s'amunteguen els subjectes,
desposseïts de les seves particularitats, de la seva condició mateixa de subjectes,
homogeneïtzats segons el tret que els representa socialment.
Assenyala Touraine (2005) que vivim el final de la representació "social" de les persones,
és a dir, de la seva consideració segons el lloc que ocupen en la societat. Afirmació
amb la qual coincideix Bauman (2008), en el sentit que ja no hi ha societat que ofereixi
llocs (caldrà fer-los!).
Tanmateix, podem postular que l'excepció a aquest nou paradigma la constitueixen les
persones subjectes a control directe mitjançant els dispositius de gestió poblacional,
en què perden la seva singularitat en nom de la seva representació social:
"[...] la representación de un personaje consiste en indicar la función 'social' y el entorno 'social' de ese personaje, y sus características personales se perciben tanto mejor cuando los marcos sociales de quien es representado están indicados de forma más clara."
Touraine (2005). Un nuevo paradigma (p. 19).
En una altra pàgina escriu Touraine:
"Las ciencias sociales tienen un retraso particularmente grave que colmar. Demasiado a menudo hablan todavía de la realidad social en términos que ya no corresponden al modelo cultural en que vivimos [...]."
Touraine (2005). Un nuevo paradigma.
Ara bé, el que en les ciències socials podem considerar un retard (certament inexcusable),
en polítiques socials hauríem d'entendre que funciona com a justificació i fins i
tot cobertura de les mesures i els dispositius de control. Ja que aquestes polítiques
fan de les representacions certeses sobre les persones i els seus presumptes actes
futurs. I aquest cúmul de certeses habilita les institucions i els professionals per
a la gestió diferencial d'aquestes persones, agrupades en circuits segons la representació
social que les defineix: immigrants, pobres, toxicòmans, delinqüents, etc.; encara
que es pretengui que aquestes representacions són categories científiques anomenades
perfils. El cert és que aquestes representacions operen desdibuixant, buidant, posposant
les tasques d'assistència o d'educació en nom de la "prevenció".
També podem afirmar que el neohigienisme és un punt d'encadenament entre una política
de tall cada vegada més totalitari (retall dels drets fonamentals del ciutadà; pràctiques
de censura i control social, precarització econòmica...) i les tecnociències socials
en la gestió diferencial de certes poblacions en dispositius d'"intervenció".
Així, el punt clau per al desplegament de l'higienisme, la formació de professionals
adequats a la funció que se'ls adjudica, ho és també per al neohigienisme. En efecte,
hi ha projectes que pretenen homogeneïtzar la formació dels professionals socials
a Europa per a la seva transformació en "operadors neohigienistes del tecnopoder".
És a dir, operadors de la lògica del capitalisme informacional en les tasques del
control social. El discurs en el qual s'encavalca l'higienisme vuitcentista, com ja
s'ha dit, era el de la moral burgesa. En aquests moments, es tracta d'un discurs clarament
empresarial, del qual costos i beneficis, avaluació de qualitat del servei per part
dels clients, eficiència i control de processos en termes de temps i resultats, per
esmentar-ne alguns exemples, són els significants que puntuen la feina dels professionals
del camp social.
El professional esdevé un "operador", i el subjecte un "usuari" o "client", a qui
d'una banda cal satisfer en la seva demanda (de pressa i bé). I de l'altra, assenyalar
i remetre a nous circuits, en cas que no accepti la premissa d'ordre i sigui reticent
a l'estil de vida que el protocol defineix i imposa.
1.2.4.Polítiques neohigienistes: exercici ''professional'' i propostes formatives
Des de la perspectiva neohigienista, la feina de l'educador social queda cada vegada
més supeditada a l'aplicació de protocols que estandarditzen tant les tasques de gestió
diferencial de les poblacions com la seva avaluació, de manera que realimenten el
processament informàtic de les dades i rellancen el circuit. Aquests protocols són
produïts en les noves empreses tecnocientífiques del mateix àmbit social i educatiu:
instàncies universitàries i professionals, empreses privades, empreses del tercer
sector, administracions públiques. Aquestes competeixen entre elles i es retroalimenten
en la recerca de l'eficàcia en la intervenció.
Segons aquesta lògica empresarial, els nous operadors han de saber emplenar, partint
d'orientacions precises, els protocols que els són subministrats: els d'observació;
els formularis de sol·licituds de diversa índole (per a subvencions, derivacions,
suports logístics, etc.); informes d'avaluació (entre els quals es troba el SAVRY,
que desenvoluparem més endavant); informes de seguiment, etc. Són tasques de gestió,
però amb efectes directes sobre els ciutadans que atenen. Ocupen un volum cada vegada
més considerable de les seves hores de feina. Del seu "saber fer" en aquestes tasques
depèn l'avaluació del seu acompliment. Es dibuixa, llavors, un quadre de devaluació
de l'exercici professional de l'educació social, que es combina amb la precarització
dels seus llocs de treball.
Aquí, per tant, som en condicions de sostenir la hipòtesi formulada per Hebe Tizio:
el protocol possibilita a qui
"[...] lo administra, de un solo movimiento, controlar al sujeto y controlarse a sí mismo. Este invento del control a dos bandas se ha transformado así en norma única que afecta tanto al profesional como al sujeto".
Tizio, H. (1982). La Casa de la Caritat de Barcelona.
Un altre assumpte central és la redefinició del recurs moralitzador ("reformador"
o "regeneracionista"), per als sectors "degenerats". La primera pregunta és, per tant,
com es diuen avui els degenerats d'ahir... Ho sabem. Reben el nom de prescindibles. Ja no és necessari mantenir moralment disponibles a tots els sectors desocupats,
ja que no seran reabsorbits. La feina, per tant, deixa de tenir el caràcter de panacea
universalment vàlida. La modernitat líquida també produeix aquí el seu impacte, esclatant,
fragmentant, aquest universal dels segles xix i del xx.
El que es porta en aquesta nova societat del control és la proposta d'innombrables
activitats: el lleure, la subvenció amb contraprestacions, les ocupacions precàries,
els estudis devaluats a contenció etària, etc.
Fixeu-vos que la gestió més "progressista" del malestar social sol ser la que proposa
circuits i activitats diverses; la més rància, la que fa propostes exclusives de "vies
mortes", és a dir, que no condueixen a l'"actualitat d'època". Aquestes dues modalitats
les veurem alternar en l'exemple que presenta Hebe Tizio en aquest mòdul: el cas de
la Casa de la Caritat de Barcelona.
Gairebé podríem posar en dubte l'existència, en la nostra actualitat, de la política
entesa com a lluita contra les desigualtats. Pel que sembla, ara s'entreté en la seva
gestió: per això ha irromput el neohigienisme com a model.
La modalitat del treball social educatiu que proposa el neohigienisme consisteix,
d'una banda, en la classificació de nous perfils poblacionals i, de l'altra i d'una
manera simultània, en la intervenció en la vida dels subjectes així definits, inserint-los
en els circuits que corresponguin, segons les orientacions resultants de l'aplicació
dels protocols. Les "classes perilloses" també confirmen la recepció de la fragmentació
social.
Aquestes concepcions també incideixen en les propostes de formació inicial dels agents
socioeducatius. En l'àmbit de la formació dels educadors socials, la proposta neohigienista
llisca cap a la preparació d'operadors de la lògica empresarial. En conseqüència,
les orientacions per als futurs plans formatius propicien l'entrenament dels operadors
socials en les noves competències, que substitueixen la formació respecte a sabers
disciplinaris en sentit fort.
La introducció de les lleis del mercat als dispositius científics i acadèmics ha ocasionat,
també en el camp de les ciències socials, una transformació vertadera: tant la producció
de sabers en un sentit fort, com la seva interrogació ètica, històrica i epistèmica
s'ha tornat supèrflua, fins i tot innecessària, quan no perniciosa. Potser això expliqui
el retard del qual parla Touraine. El cert és que aquest procés comença a ocórrer
d'una manera fortament homogeneïtzada a tot Europa. Les universitats han girat compassant
el canvi de les regles de joc. A l'Estat espanyol, aquest gir busca legitimar-se apel·lant
a una lectura particular del tractat de Bolonya.
En les orientacions per a l'elaboració dels nous plans d'estudi en el camp educatiu
es posa èmfasi, per exemple, en les tècniques de rellevaments institucionals i fangars
per a la "detecció" de les anomenades necessitats socials, pràctiques que remeten a la gestió de perfils poblacionals però no a la realització
d'acció educativa en sentit estricte. Des d'aquestes orientacions, la formació proposada
en àrees culturals de rellevància per al treball social educatiu és nul·la. Els discursos
disciplinaris no solament no són rendibles, sinó que esdevenen un obstacle per al
desplegament del tecnopoder, ja que plantegen perspectives crítiques, propostes i
pràctiques –socials i educatives– que esclaten la perspectiva neohigienista del control.
2.La gestió poblacional a Catalunya
2.1.La Casa de la Caritat de Barcelona
2.1.1.Control social i efectes subjectius
El que es diu control social fa referència als intents de regulació de la diferència que encarna cada subjecte
ja que cadascú s'orienta per les seves preferències, pels seus interessos, per la
modalitat que té d'obtenir satisfaccions. La pluralitat implica que sempre es planteja
què fer-ne, la qual cosa ha donat lloc a diferents maneres de definir el control social.
N'hi ha prou de recordar Tomas Moro (1984), qui el 1516 va escriure La mejor república y la isla de Utopía en la qual imaginava la construcció d'una societat harmònica. També Rousseau qui, amb el seu Contrato Social, obre l'interrogant sobre com s'ha de fer un pacte social que permeti:
"[...] encontrar una forma de asociación que defienda y proteja de toda fuerza común a la persona y a los bienes de cada asociado, y gracias a la cual cada uno, en unión de todos los demás, solamente se obedezca a sí mismo y quede tan libre como antes".
J. J. Rousseau (1990). Contrato Social (p.63). Barcelona: Espasa Calpe.
Freud va encarar els efectes subjectius del control social i va plantejar l'antinòmia subjecte-civilització,
ja que la civilització postula una renúncia de plaer adaptatiu, necessària per a la
convivència. Aquest intent de solucionar el malestar en genera un de nou, la qual
cosa ubica una cruïlla de la raó pràctica. Freud en el seu moment va parlar de l'exigència
que significava l'imperatiu de renúncia pulsional posat al servei de la feina i dels
riscos que encloïa.
Alhora, va assenyalar que no tot pot ser regulat perquè sempre hi ha un impossible
en joc. Freud, en el Malestar en la cultura, precisa que el que és impossible és la causa del malestar estructural que produeix
símptomes en allò social i ho declina en tres punts:
1) És impossible evitar la caducitat del nostre cos, més enllà dels avenços de la ciència
no es pot escapar de la mort.
2) És impossible el domini total de la naturalesa malgrat els progressos tecnològics.
3) És impossible, malgrat els esforços educatius i jurídics, regular plenament les relacions
dels éssers humans entre ells.
D'aquesta manera, Freud planteja que el benestar és un ideal i el malestar, una qüestió
d'estructura que s'expressa mitjançant formes canviants en cada moment històric. Com
ja s'ha assenyalat, en l'època de Freud l'empresa cultural proposava la renúncia pulsional
al servei de l'imperatiu laboral; avui les consignes són d'altres.
Lacan va ubicar la divisió profunda en la subjectivitat entre el bé i el benestar, cosa
que fa que l'ésser humà treballi contra si mateix, en la mesura que ho considera com
el seu bé no és obligadament el que li convé.
Aquest és un punt important per als educadors, que moltes vegades tenen dificultats
serioses per a acceptar la divisió del subjecte, perquè no es tracta d'un problema
educatiu, sinó de la modalitat de plaer en joc.
La il·lusió que tot pot ser regulat s'oposa així al reconeixement que hi ha una diversitat
de modalitats de plaer que no es poden homogeneïtzar. Per això, obrir un lloc per
al subjecte també vol dir emmarcar-se en una ètica de les conseqüències.
2.1.2.L'anomenada perillositat social
Té interès donar una certa perspectiva històrica no per a fer mera cronologia, sinó
per a mostrar posicions estructurals. És a dir, registrar les maneres d'entendre el
plaer, els marges de satisfacció tolerats i el que es considera "perillositat social",
és a dir, les formes de plaer resistents a la pressió adaptativa.
Castel va assenyalar, ja el 2003, en el llibre L'insécurité sociale, que en la societat preindustrial la figura del rodamón cobrava pes com a desafiliat,
fora de la feina i del territori. El rodamón era considerat al segle xix com un perill i, per tant, objecte de vigilància pels poders públics perquè en aquell
moment el domicili era un atribut jurídic d'identificació (Thomas). El ciutadà s'ubicava
en un lloc, amb un nom i un estat civil. Avui la figura de l'immigrant comença a concentrar alguns dels ingredients de la presumpta perillositat social
en la mesura que la crisi social i econòmica s'agreuja.
Les polítiques de protecció social i el que es legisla com a delicte són canviants.
Es pot recordar que protecció ve de tegere ('cobrir amb un sostre'), el sostre de l'altre que dóna empara –anteparere ('posar una defensa')–, emparar els drets.
Avui les polítiques neoliberals penalitzen el ciutadà i en la vida quotidiana apareixen
fenòmens de desregulació i buidament de les institucions. Alhora, el control es practica
d'una manera directa com a "regulació forçada" i es deixen de costat els recursos
habituals de cada professió per a centrar-se en els protocols estandarditzadors. Són
una forma de control tant del subjecte com del professional, ja que no funcionen com
a elements orientadors, sinó que redueixen la pràctica al ja establert. Les xarxes
públiques es tendeixen a desmuntar amb els efectes consegüents sobre les institucions
i es fan presents fenòmens d'exclusió a l'interior del sistema.
La particularitat d'aquest moment històric està marcada pel capitalisme global: el
mercat imposa la seva llei sobre la regulació de la cultura, la qual cosa comporta
la pèrdua de les referències que formen el nus que sosté una comunitat. La regulació
cultural no és universal, és la de cada societat amb els seus ideals, tradicions i
invencions al servei de la civilització, que dibuixa, per aquesta via, una modalitat
de plaer grupal. Per exemple, no és el mateix l'ús d'una droga en els rituals regulada
per la religió que pels imperatius del mercat.
En l'actualitat, s'assisteix a un canvi en la regulació centrada en els principis
neoliberals, que sostenen que el mercat s'autoregula. Aquesta crisi de regulació es
veu no solament en la bogeria del mercat financer, sinó en els símptomes que apareixen
en l'actualitat marcats per la compulsió i la falta de límits, com són els símptomes
addictius, els trastorns alimentaris o els subjectes, sobretot infantils, deslliurats
al seu caprici.
La globalització és efecte d'una revolució tecnològica que ha canviat les coordenades
espaciotemporals. El capital circula lliure i molts són de caràcter virtual, no és
un capital que inverteixi en la producció, sinó que són capitals financers.
L'ideal de l'època passada –el "per a tota la vida"– donava una confiança il·lusòria.
La pèrdua de la responsabilitat de l'estat fa recaure el pes en els nivells intermedis
i en els ciutadans. Aquest procés s'emmarca amb relació a la caiguda dels ideals unificadors
i de la pèrdua de confiança a les diferents figures que encarnaven els semblants d'autoritat:
el metge, el mestre, el capellà, el pare. Per això, apareixen modalitats d'autoajuda
variades i associacions d'usuaris.
Zygmunt Barman, tal com ja s'ha indicat, parla de modernitat sòlida i de modernitat líquida per a diferenciar dos moments del capitalisme. La modernitat sòlida es va caracteritzar
per lligar el capital i la feina, cosa que molts han anomenat capitalisme industrial. Els obrers depenien de la contractació per a la seva subsistència i el capital necessitava
per a la seva reproducció i el seu creixement aquesta mà d'obra. Els fluxos i refluxos
de la producció deixaven mà d'obra desocupada però que havia de ser mantinguda com
a "exèrcit industrial de reserva" per a tornar a ser reincorporats quan així es necessités,
la qual cosa va plantejar en el seu moment què fer amb aquests treballadors quan estaven
desocupats.
A Catalunya, el 1779 hi havia set fàbriques de draps que ocupaven 3.000 persones;
el 1792 la tèxtil catalana tenia 80.000 treballadors. En aquest marc, es crea la Casa
de la Caritat de Barcelona com una forma de control social dels efectes de la industrialització
(Tizio).
Els considerants de la seva fundació són il·lustratius:
"Propuso el intento a S.M. del establecimiento de una Casa de Caridad adonde se ejercita esa virtud, con provecho del socorrido y con utilidad del Estado y Sociedad. Adonde el anciano, el impedido y el insuficiente a ganar lo que necesita para subsistir encuentra su alimento seguro ocupándose en el módico trabajo que le permitan sus fuerzas, trabajo con que al paso que ahuyente la ociosidad contribuya con lucro propio a sostener el Establecimiento. Adonde las personas de ambos sexos que familiarizados con el ocio que les produjo la guerra resistan ahora a sujetarse a la labor y prefieran vivir en la holgazanería, apelando, para mantenerse, unos a mendigar de noche con el título de vergonzantes, dictado con que no pocas veces se encubre el vicio y la prostitución, y otros a éstos, y robos y delitos con que trastornan la tranquilidad y la seguridad general; encuentra una coacción de abrazar vida laboriosa, la pena de permanecer reclusos y mortificados hasta que se consiga su enmienda. Caso, por fin, adonde los jóvenes de ambos sexos que por pobreza o incuria de sus padres o parientes andan hoy día divagando de día y de noche, desnudos o mal vestidos, y peor educados, sean recogidos y aprendan principios de religión, de moralidad y educación; reciban un oficio que les proporcione ganar su vida en la mayor edad y destierren la viciosa miseria que ahora los rodea. Hizo a S.M. patente la necesidad de este remedio, los medios y los arbitrios para conseguirlo, y para planificar el establecimiento, y acompañó el plan de industria en manufacturas y fábricas que aseguren su subsistencia, y el de su gobierno interior constitutivo y económico, entrega, bajo su inmediata protección y privativa dependencia, al cuidado de una Junta de celosos e industriosos naturales, elegidos con determinada alternativa y testación, entre los muchos apreciables en quienes abundan tales requisitos."
2.1.3.Un exemple
La Casa de la Caritat es va dedicar a l'atenció de sectors socials marginats i va
tenir en comú amb els asils la possibilitat de transformar el lloc de refugi en tancament.
Tanmateix, se'n va diferenciar en el pes que hi van tenir la productivitat i l'educació.
La Casa de la Caritat va ser un organisme de control social que va intentar garantir,
en part, l'ordre social existent traient de circulació el que no hi havia inserit
a la producció. Així, el que havia estat producte de la crisi industrial es va transformar
en "vici" i "oci". El que és producte social passa a ser així defecte moral i, per
tant, objecte d'una correcció individual.
La preocupació pel lleure, per gestar "amor a la vida laboriosa", guarda una relació
estreta amb el fet que la mà d'obra no es pot tornar inactiva, ja que després en seria
impossible el reaprofitament. Ha de continuar treballant per a mantenir-se activa
encara en dipòsit, en espera d'una nova expansió de la indústria. Per això, la institució
funcionarà amb un pla industrial.
Quan es parla de les institucions, s'ubica el seu emplaçament espacial, la seva història
i el seu funcionament. L'ésser humà viu en un món simbòlic en què la producció i la
transmissió del patrimoni cultural necessiten la paraula i la lletra per a circular.
El que anomenem món simbòlic se sosté del discurs i va més enllà de les necessitats biològiques i de la presumpta
harmonia de l'instint i d'allò social. És un món habitat per subjectes que tenen diverses
modalitats d'obtenir satisfacció, la qual cosa comporta el conflicte i el símptoma
consegüent.
Pensar que el malestar és estructural implica tenir en compte que les institucions
s'assenten sobre un buit constituït per la falta de resposta preestablerta; per això,
remeten a la invenció. Les institucions són immerses en l'actualitat del moment històric
i social d'una comunitat. Són necessàries, però les seves formes són contingents,
per això tenen un aspecte canviant, les noves definicions i els models de funcionament
que dissenyen.
Així, doncs, la institució no es confon amb un espai determinat en el qual es compleix
una funció, sinó que és un lloc obert per un discurs. Per això, es tracta de poder-ne
ubicar algunes de les coordenades, perquè en dependrà el futur de l'activitat que
s'hi dugui a terme.
Segons l'ordre discursiu, canvien les formes de posar en joc els llocs simbòlics.
Per això, és interessant veure quin lloc donen al subjecte, com entenen la seva diferència
(el seu mode de plaer) i quin tractament li dispensen.
La Casa de la Caritat de Barcelona ha estat una institució de gran importància social
i la definició d'aquest espai institucional, la manera de precisar qui s'hi podia
allotjar i la manera d'entendre aquest allotjament van anar canviant al llarg del
temps.
Com en tota institució, trobem aquí un element de permanència, que gesta la continuïtat
institucional, i un altre de canvi, que en marca la relació amb la història. L'element
de permanència és determinat pel nom, casa de la caritat, que facilita el reconeixement social i la seva funció assistencialista. És la constant
que permet a qualsevol ciutadà ubicar-ne l'existència. Aquesta denominació, que mai
no és atzarosa, fa referència a la funció que compleix aquesta institució des del
seu origen. L'element de canvi és determinat per l'adaptació de la institució a la
realitat social per a expressar les definicions imperants en cada moment històric.
La Casa de la Caritat, atesa la seva situació vincular amb els governs, va expressar
les realitats creades des de diferents discursos polítics.
Aquesta perspectiva permet analitzar com diferents discursos polítics han definit
aquesta casa. Indubtablement que des de 1802, data de la seva fundació, fins a 1957,
any de creació de les Llars Mundet, es van succeir diferents predominis polítics que
permeten veure el canvi en les definicions.
Les institucions són realitats complexes que representen la pluralitat social, impossible
de sintetitzar. En cap moment no se n'intenta fer una anàlisi institucional, ni totalitzar
en les conclusions el funcionament de la institució. La institució real llisca entre
la necessitat social d'ordre, la legislació d'un discurs que intenta normativitzar
la institució amb les seves raons i l'heterogeneïtat existent en aquell moment històric.
Valguin llavors unes pinzellades, a tall d'exemple, de les diferents maneres d'entendre
el control social tal com es reflecteix en les actes de La Casa de la Caritat.
El discurs polític de la fundació és monàrquic i està clarament influït pel pensament
liberal. La referència a estat i societat marca aquesta posició. Liberalisme i industrialització són dos termes estretament relacionats. Ambdós determinaran el model institucional
que es planifica i que inclou quatre aspectes: mèdic, escolar, laboral i religiós.
És aquesta combinatòria la que n'evidencia la tendència liberal.
La institució rep de la Reial Hisenda una renda de 10.994 rals mensuals. Tanmateix,
la seva subsistència no en depenia exclusivament. Hisendes, donacions, rifes, balls
i els diners procedents de la producció de la casa constituïen altres vies d'ingressos.
Les definicions de l'economia variaran també amb els temps.
Durant el Trienni Liberal, el discurs dominant a la Casa de la Caritat es caracteritza
pel seu to de crítica social marcat. El pobre és definit com algú amb drets i l'educació s'ocuparà de fer-li-ho saber. Per això
són importants l'educació política, civil i cristiana. La religió té caràcter de servei
espiritual, la missa i el rosari se sumen a l'ensenyament de la doctrina.
Aquest període apareix signat pels esforços renovadors i per dificultats econòmiques
gravíssimes, que impediran la concreció de molts projectes: el discurs constitucionalista
no té possibilitat d'instrumentar les definicions de fons que el sostenen. Un exemple
d'això és que, durant tot aquell temps, la Reial Hisenda no lliura els famosos 10.994
rals mensuals. Els diners només tornaran a ser lliurats a la casa, juntament amb tots
els deutes, quan es restitueixi, amb l'absolutisme, la Reial Junta de Caritat.
El discurs absolutista defineix una institució bàsicament preocupada pel control estricte
dels allotjats. Crea un dispositiu que té com a ideal la total obediència, la passivitat
més completa.
Això és així perquè la definició de pobre és la d'algú que comet excessos en tots els aspectes. És a dir, representa una "naturalesa
subversiva i perillosa" i, per tant, ha de ser vigilat permanentment.
Les relacions entre els sexes són font de sancions greus encara entre els matrimonis.
La relació amb l'"exterior" és tallada permanentment, fins al punt que una borratxera
pot ser la causa invocada per a un tancament etern. La brutalitat del càstig s'explica
perquè busca l'"escarment dels altres".
"Con asistencia de los Sres. anotados al margen: Leída y aprobada el acta de la sesión anterior, el Sor. Marqués de Puertonuevo hizo presente a la Junta, que el día 8 del conte. en que SS.AA. el Sor. Infante Franco de Paula y su augusta esposa Da. Luisa Carlota debían venir, como en efecto vinieron a visitar este establecimiento, sucedió en el departamento de corrección llamado Casa Blanca lo que sigue: estando el hermano encargado de aquellos muchachos preparándolos pa. recibir a los serenísimos Infantes y enseñándoles cómo debían saludarles, diciendo: vivan sus Altezas, se oyó una voz que gritaba: viva la Constitución. Averiguado quién fue que profirió aquella expresión resultó ser un muchacho de 16 años llamado Santiago Montesinos, el que reconvenido porque se había pronunciado en tales términos, contestó que se le había escapado, pero no pudiendo escusarle [sic] ni su edad ni sus circunstancias, pues varias veces se han tenido quejas de él, se le pusieron grillos, entretanto enterada la junta de este suceso tan desagradable determine lo que mejor le parezca. Oída esta relación y atendida la gravedad de la materia se acordó dar parte al Excmo. Sor. Capitán Gral., para que se sirva tomar las provedencias [sic.] oportunas. (10.10.1829)."
H. Tizio (1982). La Casa de la Caritat de Barcelona.
La idea de drets de ciutadà desapareix, tot són obligacions. El que durant el Trienni Liberal era l'aspecte central,
la Constitució, es transforma aquí en la "veu ominosa" que cal silenciar.
La Casa de Correcció és un lloc on es compleixen condemnes amb l'objectiu d'"esmena".
Si això no s'aconsegueix, apareix la derivació directa a la jurisdicció militar. Els
joves seran incorporats a l'Exèrcit:
"Últimamente deseando la Junta desprenderse de algunos muchachos detenidos en la casa de corrección que por ser tan malos no hay esperanza de que enmienden y colocarlos en los regimientos en clase de tambores conforme que ellos también desean, acordó se participe a sus respectivos Padres por el Sor. Director de turno para que de este modo pueda emprender esta especie de destino un oficio y ver si en lo sucesivo podrán ser más útiles a sí mismos y a sus semejantes. (23.11.1829)."
H. Tizio (1982). La Casa de la Caritat de Barcelona.
La religió es reintrodueix com a element privilegiat de coacció. Les religioses són
presentades com a caps i superiores. La desobediència a les religioses és considerada
delicte i com a tal remet a la figura garant de l'ordre: el capità general.
Valgui aquest exemple breu per a fer referència a dues grans formes estructurals del
control social. Així podem definir dues maneres que alternen amb una regularitat sorprenent
i que podem sistematitzar entorn de l'eix control social. Es tracta del control social
directe per la repressió o del control social que té el consentiment del subjecte
per la via de l'educació. Mentre que en l'un es defineix el pobre per les manques i l'empresa es considera educativa, en l'altre es tracta dels excessos
que cal reprimir.
En els discursos de tall absolutista (totalitari) apareix la voluntat de transformar-se
en únic, i que això es concreti en una persona que ho encarna: Ferran VII, Primo de
Rivera, Franco.
Una citació de Ferran VII, el sobirà absolut, ho il·lustra clarament: "[...] con el
fin de que desaparezca para siempre del suelo español hasta la más remota idea de
que la soberanía reside en otro que mi real persona".
L'ideal d'aquest tipus de discurs és fixar en un terme l'oposició. Així, l'heterogeneïtat
social es redueix a dues posicions: estar a favor o en contra. Aquests qualificatius,
transformats en categories ontològiques, assenyalaran clarament qui podrà tenir un
lloc i qui no.
És evident que definicions tan extremes només poden ser sostingudes per la força,
per això el control social es porta endavant amb el predomini de la repressió directa.
En discursos com els del Trienni Liberal i de la Segona República, apareix l'ordenació
de drets i deures, una legalitat constitucional que gesta un consens social mínim.
Aquest acord pren forma de text, la Constitució, i opera com a tercer element al qual
tots es poden referir. Podem dir que la garantia és l'observança de la convenció,
per això s'atorga importància a l'educació com a forma d'aconseguir, per la raó, l'adhesió
al pacte.
Els discursos de tall absolutista posen en marxa un dispositiu ferri per a assegurar
el control social. Això és així a causa de la impossibilitat de fer coincidir la pluralitat
social amb el seu ideal d'unicitat. I, precisament, aquesta impossibilitat gestarà
la permanent vigilància, el terror, les delacions.
A aquesta idea de l'ésser humà com a portador d'allò irracional (el plaer que no es
pot regular), s'oposarà la creença en la seva racionalitat que evidencien els discursos
"liberals". Per això es recorre a l'educació com a manera d'aconseguir l'autocontrol.
Fins a tal punt això és així que, per al discurs del començament del segle xx, la idea de prevenció va associada a la idea de deures i drets. S'atribueix a l'educació
una funció transformadora i pacificadora.
Una altra diferència que cal assenyalar és la construcció de models institucionals
tancats, que no defineixen modes d'articulació regulars amb el context social, i models
més oberts, depenent de la definició de subjecte: com a perillós, o com un ciutadà més que s'ha d'integrar (per la qual cosa s'esborren
els estigmes institucionals, per exemple, els uniformes).
En síntesi, del control extern basat en la repressió al control internalitzat gestat
per l'educació, trobem dues maneres diferents de parlar sobre un mateix tema: el control
social. L'higienisme és un discurs que pretendrà el control social per l'eliminació,
el confinament o l'estigmatització social de tota diferència considerada "perillosa".
2.1.4.La posició dels professionals
És interessant registrar les modificacions que sofreixen les institucions. L'escola
que coneixem és producte de la modernitat sòlida. Una escola homogeneïtzada per cursos
per a la transmissió curricular i que s'inscrivia en la relació capital/treball, i
que complia la promesa que com més estudis superiors es tenien millors feines s'aconseguirien.
Promesa feta per mitjà del saber, un saber valuós, atès que assegurava una certa mobilitat
social. Una escola filla de la Il·lustració que posava l'educació com a dret per a
tots els ciutadans. Avui, quan l'educació és per a tothom, apareix un fenomen de abastos
vastos, l'anomenat fracàs escolar i el que s'anomena violència escolar.
Aquests dos fenòmens s'han de veure com el fracàs de la funció educativa. La funció
educativa és pacificadora, ja que manté els subjectes interessats, actius. Si es degrada,
l'escola es transforma en espai de les baralles, els desafiaments, les bandes, les
agressions. De fons, aquest símptoma social revela que els subjectes són desposseïts
del seu futur.
Les polítiques actuals porten a un forçament cada vegada més gran reintroduint dins
de la institució els elements expulsats i difícils, sense dotar de recursos nous,
la qual cosa comporta la creació de llocs d'exclusió dins del mateix sistema. Les
intervencions de forçament no fan més que agreujar el problema, el reforcen.
Des d'aquesta perspectiva, aquestes formes de fracàs educatiu són part de les noves
modalitats de desprotecció. Els professionals poden ser agents d'exclusió social si
no compleixen la seva funció. El discurs dominant posa en circulació significants
per a les finalitats del control social i és responsabilitat dels professionals interrogar-los
i no aplicar-los sense cap crítica, contribuint d'aquesta manera a produir marques
segregadores. Aquesta és una característica dels temps actuals, no hi ha temps d'interrogar
els significants que circulen perquè tot succeeix vertiginosament. Els significants
es produeixen i es destrueixen amb la mateixa rapidesa, però deixen empremtes d'efectes
perdurables, ja que poden orientar el recorregut dels subjectes per circuits d'exclusió.
Visualitzar i donar nom als estils de vida és una de les formes de producció dels
"usuaris" que el dispositiu social atendrà després i que els professionals no advertits
confonen amb una dada primària. La utilització del terme usuari obtura la dimensió subjectiva perquè redueix el subjecte a la seva relació amb un
aparell institucional determinat. És l'objecte produït per aquest discurs i la majoria
de les vegades anomenat pel plaer que encarna i d'aquesta manera se'l fa més resistent:
"fracàs escolar", "toxicòman", "maltractament", etc. La paradoxa d'aquests dispositius
és que, en funcionar així, transformen l'"usuari" en l'objecte insuportable que satisfà
l'error de l'agent, en lloc que es pugui interrogar per a produir alguna cosa nova.
Els professionals tenen una responsabilitat concreta amb relació als casos que treballen,
responsabilitat en com ho formalitzen, com ho interpreten, ja que cal recordar que
les definicions que es donen determinen els cursos d'acció.
2.2.SAVRY: valoració estructurada de risc de violència en joves
2.2.1.Antecedents
En la història trobem antecedents remarcables en la consideració "preventiva" del
delicte. Potser el més rebatejat sigui Lombroso. Conegut com a Cesare Lombroso, va orientar la seva activitat mèdica cap al camp disciplinari del qual va ser fundador:
l'antropologia criminològica. És un positivista i, per tant, considera que la base
del coneixement és l'observació empírica que permet la formulació de lleis invariables
(universals: vàlides en tot temps i lloc). Un aspecte particularment difós de l'obra
de Lombroso és la concepció del delicte com a resultat de tendències innates, d'ordre
genètic, però observables en certs trets físics o fisonòmics dels delinqüents habituals
(asimetries cranials, determinades formes de mandíbula, orelles, arcs superciliars,
membres "desproporcionats", entre d'altres). Tanmateix, a les seves obres s'esmenten
també com a factors criminògens el clima, l'orografia, el grau de civilització, la
densitat de població, l'alimentació, l'alcoholisme, la instrucció, la posició econòmica
i fins i tot la religió.
Les tendències innates al delicte
Aquestes idees, no obstant això, tenen el seu inici amb les primeres autòpsies, especialment
les de caràcter forense, alguns dels registres de les quals daten del primer decenni
del segle xiii. En els segles xvi i xvii, en un impressionant treball recopilat per Teófilo Bonet (1620-1689), es troben relats
fantàstics sobre la troballa de "cors vellosos" en subjectes molt audaços o "anomalies
musculars" a la mà de certs lladres. Per tot el que s'ha dit anteriorment, no és gens
estrany que Lombroso, format encara sota l'imperi d'aquestes doctrines, busqués i
reproduís les troballes que després el van fer famós, encara que mirant-los des d'una
nova perspectiva històrica: el positivisme (A. Bevacua, 2009. De Lombroso a la moderna ciencia forense).
Un tret vistós a la seva obra és la cruesa amb què exposa algunes de les seves conclusions,
característica compartida pels teòrics de l'escola positivista de l'època, en el camp
dels estudis socials. Per exemple, referint-se al que anomena la teràpia del delicte, en la seva obra cèlebre El delito. Sus causas y remedio, diu:
"En realidad, para los criminales natos adultos no hay muchos remedios: es necesario o bien secuestrarlos para siempre, en los casos de los incorregibles, o suprimirlos, cuando su incorregibilidad los torna demasiado peligrosos."
Lombroso. El delito. Sus causas y remedio.
Un altre tret característic de l'obra de Lombroso és la precarietat del seu mètode
científic. Freqüentment, de l'observació empírica, de vegades sobre la població carcerària
o manicomial, es deriven afirmacions categòriques i relacions de causalitat escassament
fundades. Per exemple, de la comparació entre la temperatura anual mitjana a les diferents
províncies d'Itàlia i l'índex d'homicidis en cadascuna d'elles conclou Lombroso que
la calor afavoreix aquest tipus de delictes.
La posició segons la qual els delictes són producte d'aquests diversos factors determinants,
comporta lògicament bregar per un codi penal que els prevegi i ajusti les condemnes
a l'existència d'aquests mateixos factors, i que deixi de costat que el dret penal
no es dirigeix a jutjar les intencions (o "factors de risc per a la comissió de delictes"),
sinó els actes que infringeixen la llei. Però, per a Lombroso, la pena té com a objectiu
la defensa social, entesa com a neutralització del perill que per a la societat representen
certs individus que no poden dominar les seves tendències criminals. Alhora, té la
finalitat d'intentar una readaptació en els casos en els quals fos possible. La concepció
de Lombroso torna irrellevant l'estudi de la imputabilitat del subjecte, ja que –segons
es deriva lògicament dels seus postulats– tots els criminals (com a "productes" de
l'alteració genètica o del medi que són) són inimputables i, com més petita sigui
la seva responsabilitat, més gran és la seva perillositat.
2.2.2.SAVRY
El nom consisteix en l'acrònim del seu nom en anglès: structured assessment of violence risk in youth ('valoració estructurada de risc de violència en joves').
Es tracta d'un protocol l'aplicació del qual permet la "valoració de la perillositat
i del risc de violència en joves", i d'un manual, que "és un complement necessari
a l'instrument SAVRY, ja que facilita informació bàsica amb relació a la gestió del
risc en joves [...]".
La seva traducció al castellà i al català va ser feta per Lola Vallès, responsable
d'Investigacions i Formació Complementària de l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya,
i per Ed Hilterman, director tècnic del Programa de Gestió del Risc (PGR), amb joves
infractors a Catalunya i, així mateix, director de la Consultoria & Investigació Aplicada
Justa Mesura. El PGR (1) és una col·laboració entre la Direcció General d'Execució Penal en la Comunitat i
de Justícia Juvenil (DGEPCJJ), el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada
(CEJFE) i Justa Mesura, Consultoria & Investigació Aplicada, SLP (que s'encarrega
de la direcció tècnica d'aquest projecte).
L'instrument principal que utilitzen els professionals de la DGEPCJJ (2) , en el Projecte de Gestió del Risc en Joves Infractors, per a dur a terme la valoració
estructurada dels joves, és el SAVRY.
Presentació del SAVRY
Hem assenyalat els paràgrafs descriptius del SAVRY amb xifres romanes per facilitar-ne
la ubicació quan se'n faci la lectura crítica en l'apartat següent. Començarem presentant
alguns paràgrafs extrets de la ponència d'Ed Hilterman:
I) Els objectius: "l'objectiu principal del Projecte de Gestió del Risc en Joves Infractors
(PGR, d'ara endavant) és la implementació de la valoració clínica estructurada del
risc en el sector de la justícia juvenil. La valoració estructurada de menors i joves
implica que tots els professionals del sistema fonamentin la seva valoració dels casos
en els mateixos factors de risc i de protecció. Aquests factors són aquells que, actualment,
la bibliografia científica ha assenyalat com els més rellevants per a evitar el comportament
delictiu i la reincidència.
[...] En integrar la valoració de risc amb la intervenció es va cap a un sistema de
gestió del risc, en el qual les intervencions aplicades serveixen per a reduir el
risc de cometre un delicte i propiciar la reinserció."
II) El SAVRY, instrument principal del projecte: "els factors que cal explorar que recull
el SAVRY [...] són factors bàsics que cal treballar per a la reinserció de menors
i joves.
Els 30 factors, o aspectes que s'han de valorar en cada jove, estan agrupats en quatre
seccions:
-
Factors històrics (per exemple: violència prèvia, inici primerenc de la violència, exposició a la violència a la llar, seguiment en el passat / fracàs d'intervencions anteriors, rendiment baix a l'escola...).
-
Factors socials / contextuals (per exemple: delinqüència en el grup d'iguals, habilitat escassa per a educar dels pares, estrès experimentat i incapacitat per a enfrontar dificultats, entorn marginal...).
-
Factors individuals (per exemple: actituds negatives, assumpció de riscos / impulsivitat, nivell baix d'empatia / remordiments, col·laboració baixa en les intervencions, interès / compromís escolar o laboral baixos...).
-
Factors de protecció (per exemple: implicació prosocial, perseverança com a tret de personalitat, actitud positiva cap a les intervencions i l'autoritat...)."
III) "Alguns dels factors del SAVRY són estàtics, és a dir, no poden ser modificats pel
pas del temps o per la intervenció professional (per exemple: l'edat del primer delicte
o una història de maltractaments en la infantesa). Altres factors són dinàmics i poden
ser modificats amb el pas del temps i també permeten l'actuació professional (per
exemple: el consum de substàncies tòxiques o la relació amb un grup d'iguals dissocials)."
IV) "El SAVRY també està dissenyat per a ser utilitzat en la planificació de les intervencions
i en el seguiment de canvis. Considerant la capacitat de canvi en els joves resulta
recomanable fer valoracions periòdiques per a poder detectar possibles fluctuacions
i ajustar els objectius de la intervenció."
V) "Considerant tota la informació obtinguda a partir de la valoració dels 30 factors
de risc i protecció continguts en el SAVRY, i també altres aspectes que pugui incorporar
el professional, és necessari arribar a una estimació del risc de reincidència, que
també és codificat en una escala de tres valors: alt, moderat, baix."
Aquesta descripció que fa Ed Hilterman, la podem creuar amb algunes qüestions plantejades
en la ponència de Manel Capdevila, que dóna compte de la investigació feta el 2005,
en el marc del PGR i les seves actualitzacions posteriors:
VI) "Els estrangers, com a grup específic d'estudi: els estrangers reincideixen abans
i més vegades. La raó està en la presència de més factors de risc i menys presència
de factors de protecció que expliquen la taxa de reincidència més alta (36,6%). Quan
s'aïllen aquests factors els estrangers són molt menys reincidents. Els magribins
són, de llarg, el col·lectiu en el qual aquestes variables de risc són més presents
i tenen com a grup un perfil penal i criminològic més dur.
En canvi, els joves llatinoamericans presenten pocs factors de risc, però són factors
molt més potents per a predir possibles reincidències: haver sofert maltractaments
físics per part de la família, mantenir relacions amb grups dissocials o començar
de més jove el contacte amb la justícia són les variables que en el nostre estudi
sorgeixen com a més potents per a predir en aquest col·lectiu possibles reincidències."
VII) "Conclusions sobre la manera de recollir les dades per part de la justícia juvenil:
[...] hem detectat un bon diagnòstic inicial i un encert tècnic elevat a l'hora d'adjudicar
una mesura més controladora com més factors de risc són presents en el jove. Aquest
fet comporta que, dins de cada programa, el jove presenti perfils molt homogenis respecte
a les variables estudiades."
VIII) "No obstant això, la base de menors que sustenta tota la informació del menor de
justícia juvenil presenta buits d'informació preocupants en variables que tota la
literatura científica considera clau com a factors de risc o de protecció per a possibles
reincidències. A més, depenent de la formació acadèmica inicial del tècnic (sigui
psicòleg, pedagog, treballador social, educador social, etc.), la selecció de la informació
relatada i detallada tindrà més importància en una disciplina o una altra segons coincideixi
amb la seva formació acadèmica inicial."
IX) "D'altra banda, també hem observat en la lectura de tots els expedients de menors
que les variables d'evolució es tendeixen a convertir en estàtiques, de manera que,
per a posar-ne alguns exemples, l'apartat sociofamiliar en què es recull la situació
de la família, els seus problemes, les relacions entre els seus membres o les activitats
que duen a terme, es troben molt sovint traspassades d'un informe anterior a un altre
posterior sense que hi constin actualitzacions, canvis o recollida d'incidències que
puguin explicar o ajudar a entendre el deteriorament o la millora de les conductes
dels joves. De la mateixa manera costa trobar en l'apartat personal del menor informació
sobre l'evolució de la toxicomania, de la formació reglada, de les amistats i pertinença
a grups dissocials, etc.
Totes aquestes manques ja les detectem en l'estudi de 2005 i s'han anat corroborant
en les actualitzacions successives de la taxa de reincidència."
X) "Apunts sobre la implementació del Projecte de Gestió de Risc:
[...] idees clau:
1) La intervenció de les institucions destinades a executar mesures i penes té la doble
finalitat de control i reinserció dels joves penats que va directament relacionada
amb el tema d'evitar la reincidència.
2) La investigació empírica ens permet determinar quins són els factors de la personalitat
i de la història dels subjectes que millor prediuen aquesta reincidència.
[...]
4) És possible millorar la intervenció si se segueix un procés estructurat d'avaluació
inicial dels individus, de planificació i avaluació contínua de la intervenció centrada
a modificar els aspectes clau. No és oportú seleccionar objectius de tractament que
no connectin amb el risc de reincidència.
5) Aquesta informació estructurada, a més [...] aporta informació constant sobre la
composició de necessitats del grup de joves sobre els quals s'intervé, [subratllat propi], la qual cosa permet a mitjà termini orientar decisions sobre
els recursos disponibles i els necessaris."
Un exercici de lectura crítica
Tal com assenyalem, es tracta de preguntar-nos sobre el que apareix com a formulació
indiscutible: el fonament que organitza totes les altres coses del protocol SAVRY.
En efecte, la lectura crítica consisteix a detectar quin és el punt que sosté el conjunt
del dispositiu i, una vegada identificat, interrogar-se sobre el seu perquè, la seva
fonamentació, més enllà del que enuncia en la pròpia formulació, en aquest cas, del
SAVRY.
Per a això es pot recórrer a una metodologia desconstructiva. En aquest exercici proposem:
-
Ubicar, en primer lloc, quan (en quin moment històric) fa la seva aparició la premissa en la qual es fonamenta, en aquest cas, l'"instrument SAVRY", a saber: la prevenció, sabent que aquest fonament mai no és evident i que, per això, requereix un exercici crític.
-
Desarmar les principals premisses del SAVRY, separant-les, confrontant-les amb altres maneres de conceptualitzar la realitat.
1) Ubicació del moment històric en el qual apareixen les premisses de la "prevenció"
La idea de prevenció apareix històricament, tal com hem assenyalat al començament
del mòdul, en el discurs de l'higienisme. Recapitulant:
-
La idea de prevenció neix associada a la necessitat de control dels pobres, que són la font dels problemes socials: teixit tumoral que cal extirpar per a evitar-ne la propagació (no s'ha d'oblidar el matís eugenèsic d'aquest concepte).
-
Consegüentment, la política social i la legislació higienistes procedeixen a la classificació d'allò social (particularment d'aquells sectors representats com a perillosos), i estableixen divisions i subdivisions incessants, ja que un registre minuciós possibilita un control eficaç.
-
La pobresa com a estigma de "perillositat" permet considerar qui el porta incapaç per a la vida social i les seves exigències: requereix, doncs, un dispositiu social capaç de disciplinar-lo o controlar-lo.
La prevenció torna legítima la lluita contra el que se suposa que són les causes de
les "degeneracions" de poblacions prèviament focalitzades, articulant tres qüestions
bàsiques:
a) Un discurs regeneracionista o reformador: l'activitat interventora es justifica en nom del bé de subjectes "carents de vincles
duradors positius, d'actitud positiva o d'implicació prosocial", en termes del SAVRY.
Es tracta que el subjecte admeti un estil de vida no "perillós", exempt de tota violència.
En cas contrari, cal evitar que pugui conviure amb altres en llibertat. El curiós
del cas és que si un subjecte té problemes amb la violència, en lloc de treballar
educativament per a encarrilar aquestes qüestions per canals culturals (l'art, per
exemple, possibilita canalitzar les transgressions), se'l sotmet a un control exhaustiu
desposseït d'accessos reeixits a la cultura plural. L'excusa que s'esgrimeix sol ser:
"no hi estan interessats". Això que hauria de ser l'inici de l'acció educativa (com
promoure l'inter-est?) es converteix en la seva làpida. El subjecte o admet sense reserves el model de
vida que se li subministra o queda fora de circulació.
b) La formació de professionals adequats: la gestió dels "perfils" s'efectua desdibuixant les tasques d'assistència o d'educació,
en nom de la intervenció. Una intervenció que es pretén estandarditzar per a tots
els professionals de justícia juvenil. Fins i tot les formacions inicials, disciplinàries,
apareixen com a obstacle en el procés d'estandardització de les intervencions. Els
interventors es perfilen com a operadors de les orientacions que es deriven de l'aplicació
estandarditzada del protocol. Aquest permet establir que:
"[...] la labor de un evaluador [...] es determinar la naturaleza y el nivel de riesgo que un individuo determinado puede suponer para cierto tipo de conductas, según unas condiciones y contextos anticipados".
SAVRY. Manual (pp. 11-12).
c) L'ampliació de competències en la intervenció social: sustentada en premisses preventives, emparades en barems estadístics, i orientada
segons propostes eugenèsiques, la intervenció social avança a partir de l'ampliació
contínua (i la sistematització) de categories classificatòries de certes poblacions.
La prevenció anomenada detecció de risc de violència en joves, els avalua sobre presumptes riscos que comportarien en el futur (preveure una presumpta
perillositat futura). Però és aquest supòsit el que defineix les opcions que institucionalment
i jurídicament es brindarà a aquests joves, en declarar-los incapaços per a la vida
social i les seves exigències. Els professionals socials troben així la formulació
de les seves comeses: la gestió dels possibles riscos futurs de violència.
2) Desarmar les principals premisses del SAVRY, separant-les i confrontant-les amb
altres maneres de conceptualitzar la realitat
Tal com expliquem en el subapartat anterior, els paràgrafs s'han assenyalat amb nombres
romans perquè el lector pugui tornar-hi si ho considera oportú.
I) L'objectiu principal consisteix en l'estandardització de les valoracions. Encoratja
aquest propòsit un ideal d'unicitat discursiva: obtenir "la" valoració que pugui determinar
les intervencions per a "evitar el comportament delictiu i la reincidència". Es pot
assenyalar que no es tracta de la valoració del risc de "menors i joves", ja que s'ha
operat ja una selecció: no són "menors i joves", sinó aquells que ja són sota mesura
penal. El que es busca és que no reincideixin, és a dir, es busca impedir que una
cosa que se'ls imputa (tot i que encara no ha passat) existeixi. Més endavant, explicarem
el teorema de Thomas, que és aplicable a aquesta situació: definicions que acaben
produint allò a què es refereixen (profecia autocomplerta).
II) El caràcter delinqüencial dels joves es pressuposa (igual que ho feia Lombroso) que
és incorregible. Per això, l'imperatiu interventor que incideix en els "factors de
risc i de protecció" que el mateix instrument consagra. Es tracta de vertaderes intervencions o operacions socials. No orienta cap a la recerca d'elements significatius per a
fer una acció educativa, per exemple. Ben al contrari, la falta d'adscripció disciplinària
(els factors no responen a criteris de disciplines pedagògiques) comporta, precisament,
intervencions d'ordre social. D'altra banda, els factors revelen la perspectiva higienista
del SAVRY i es refereixen a la demostració de la incapacitat de viure en societat,
sigui dels joves ("fracàs escolar, incapacitat per a enfrontar dificultats, actituds
negatives", etc.), dels seus grups de parells ("dissocials, marginals, delinqüents",
etc.), dels seus pares ("habilitat escassa per a educar, violents, maltractadors,
delinqüents, separats", etc.), de l'entorn ("marginal", etc.). Quant a la consideració
dels joves, sobre ells també es fa recaure la ineficàcia dels tractaments, ja que
el fracàs d'altres intervencions o la baixa col·laboració en les intervencions puntuen
entre els factors per a decidir sobre la seva perillositat.
III) Que la percepció del temps, i els relats respecte al seu transcurs canvien, és una
cosa que tampoc no considera el SAVRY. Deia l'historiador Marc Bloch que "res no canvia
tan de pressa com l'immutable passat", ja que la història (i les històries personals)
es reescriuen incessantment, ja que canvia la nostra posició respecte als relats dels
fets. Els fets en si mateixos, els que el positivista creu objectivar en els seus
relats, no són sinó relats dels fets: per això es poden canviar. El relat està relacionat
amb la perspectiva del temps, amb la nostra posició davant del món i els altres.
Isak Dinesen deia que "totes les penes poden ser suportades si les posem en una història
o expliquem una història sobre elles". Sens dubte, donar oportunitat al canvi està
relacionat amb les possibilitats de trobar/construir noves narratives sobre el món,
de la posició del subjecte al món i amb relació als altres. No afrontar "fets" com
a temps inert, sobre el qual tot ja ha estat dit, registrat, congelat.
El SAVRY planteja, com a intervenció del professional, incidir sobre "el consum de
tòxics" o en les "relacions amb iguals dissocials". Es tracta d'una "intervenció sobre
el subjecte", de manera directa sobre el que se suposen que són "els fets". Aquesta
perspectiva del control s'allunya del concepte d'educació com a oferta cultural àmplia, que possibilita al subjecte deixar caure la seva atenció,
o dirigir els seus interessos sobre objectes, produccions o productes, de la cultura
plural. La insistència sobre el subjecte (ja que no hi ha elements culturals de mediació),
i amb relació a fets "incontestables" (el professional sap "la" veritat dels fets),
són característiques dels dispositius de control. Les perspectives educatives giren
entorn de propostes d'apropiació cultural com a via d'obertura del subjecte a altres
maneres d'entendre el món i situar-s'hi. Parlar d'elements culturals de mediació significa
donar al subjecte l'oportunitat de reescriptura (això és, d'interpretació) de la seva
pròpia història. El cinema, la literatura, el còmic... afavoreixen, d'una banda, una
certa distància amb aquests "fets" que el control social no està disposat a processar
ni a permetre que el subjecte pugui processar. De l'altra, els recursos culturals
ofereixen al subjecte (i al professional!) recursos d'elaboració i reinterpretació
de les històries: de tornar sobre els vells temes amb noves perspectives, de confrontar
el propi amb el món ampli, d'entendre i explicar(-se) amb altres arguments. Vet aquí
la possibilitat de canvi: obrir(-se) noves narratives. L'univers estret del discurs
neohigienista permanentment confronta professionals i subjectes de la intervenció
amb els supòsits "fets" sense una altra sortida que una mena de retorn etern. Aquest
discurs produeix, tal com assenyala Gaetano de Leo (1985), efectes de dessocialització
i de desculturalització.
IV) El SAVRY admet "possibles fluctuacions": vacil·lar, balancejar-se, oscil·lar. Segons
el diccionari de la RAE: fluctuar (del lat. fluctuare): "Dicho de un cuerpo: Vacilar sobre las aguas por el movimiento agitado de ellas.
[...] Vacilar o dudar en la resolución de algo. Oscilar (crecer y disminuir alternativamente)".
És a dir, la noció de transformació que va nuada a l'educació (social) aquí no pot ser considerada. El canvi de la posició
d'un subjecte a partir del treball educatiu és descrit per Bernfeld (2005), en el
seu llibre La ética del chocolate, quan descriu el canvi que es produeix en el passatge d'una banda de lladregots a
un grup de teatre.
V) L'objectiu més important del SAVRY queda exposat: "l'estimació del risc de reincidència"
a la qual "és necessari arribar", acaba tenint conseqüències directes en l'atorgament,
o no, de la mesura de llibertat vigilada per a cada jove.
VI) El mateix enunciat, "estrangers com a grup específic d'estudi", evoca al text de
Borges citat anteriorment. Els "joves magribins ostenten més factors de risc que els
joves llatinoamericans", però els que ostenten aquests últims són, se'ns diu, "molt
més potents"... Sens dubte, sorprèn la mirada esbiaixada amb què s'aborda el tema:
els joves magribins pertanyen a cinc països de riques i variades tradicions del nord
d'Àfrica (Mauritània, el Marroc, Algèria, Líbia, Tunísia). Els joves llatinoamericans
fins i tot compliquen el còmput: són vint-i-un els països del Carib (entre ells, la
República Dominicana i Cuba); un, Mèxic, de l'Amèrica del Nord; set els de l'Amèrica
Central (entre ells, El Salvador i Guatemala); tretze de l'Amèrica del Sud. És a dir,
quaranta-dos països. Entre ells, tres figuren entre els primers països del món quant
a població i extensió. La diversitat de tradicions culturals, històries, situacions
presents, etc. és difícilment abastable fins i tot a cadascun dels països.
No obstant això, se sosté –contra tota evidència– que joves procedents d'aquests 47
països constitueixen un "grup «específic» d'estudi" que, per cert, "reincideixen abans
i més vegades". Sabem que el discurs neohigienista, quan parla de poblacions, en realitat
oculta l'operació prèviament feta: el retall i la focalització de certa població.
Però aquest cas mostra com el prejudici pot ser elevat a categoria d'anàlisi.
VII) El primer que apareix en una lectura d'aquest paràgraf és la circularitat del raonament.
Es pot destacar que les operacions neohigienistes promouen (tal com s'ha exposat al
llarg del capítol) una homologació de les poblacions a fi d'optimitzar els dispositius
de control. La simplificació (que sol assolir nivells preocupants, com l'assenyalada
en el paràgraf anterior) és condició per a l'operació d'homogeneïtzació dels subjectes-objecte
de les intervencions.
VIII) Però amb això no n'hi ha prou encara. És necessari esborrar també les diferències
provinents de les formacions inicials dels professionals, ja que obstaculitzen l'aplicació
uniforme, unívoca, del protocol. Queda en evidència que la formació inicial dels professionals
no serveix sinó per a obstaculitzar l'aplicació homogènia del protocol, que és l'única
veu autoritzada.
IX) També es registren buits i ítems que es copien d'un any a un altre en aquest exercici
incessant de fer barems que representa l'aplicació exhaustiva del protocol. Hem de
recordar que, des que Max Weber (1984) ho va estudiar, se sap que tota activitat administrativa
institucionalitzada esdevé burocràtica. Per exemple, l'aplicació sistemàtica de protocols
de gestió (en aquest cas, de gestió del risc).
X) Els cinc punts d'aquest apartat poden ser llegits des de les aportacions de William
Thomas, qui al seu llibre de 1928 (pp. 571-572) formula el que, des de llavors, es
coneix com a teorema de Thomas.
Thomas va evidenciar la capacitat d'un grup per a convertir en reals les seves suposicions
sobre situacions socials, en adequar la seva conducta a aquesta suposició. El resultant
és una profecia autocomplerta. En particular, Thomas va enunciar el seu teorema en
el context dels seus estudis sobre la desviació i la condemna social. L'autor va establir
que les definicions quotidianes de la realitat impliquen "gradualment la vida i la
personalitat de l'individu mateix". No és estrany, per tant, que Thomas hagi investigat
els problemes socials relacionats amb la intimitat, la família, l'educació analitzant
"les impressions subjectives que poden ser projectades en la realitat, i que de tal
manera arriben a ser vertaderes per als qui les projecten".
El risc social està en el neohigienisme: tal com ja s'ha indicat, la base de sustentació
del neohigienisme són premisses preventives, emparades en barems estadístics i processos
d'informatització de dades, que atorguen aparença de cientificitat.
El SAVRY comparteix els supòsits higienistes i positivistes de Lombroso:
-
L'observació empírica com a font del coneixement.
-
La idea que la delinqüència és "producte" de la combinatòria de diversos "factors" (innats o ambientals, situacionals o contextuals).
-
L'observació se cenyeix a una població preseleccionada i les estadístiques obtingudes sobre aquesta població esdevenen "proves" que completen la circularitat del raonament.
En el cas del SAVRY, la valoració dels 30 factors de risc, codificats en una escala
de nivells (alt/moderat/baix), dóna peu a una imputació de comportaments futurs a
cadascun dels subjectes avaluats. Això vulnera drets fonamentals de tot ciutadà d'un
estat democràtic: la presumpció d'innocència, la salvaguarda de l'honor, el dret a
la pròpia imatge..., recollits en els articles 18.1, 24.2 i 25 de la Constitució espanyola.
No obstant això, des d'una lectura crítica de caràcter pedagògic, orientada a revisar
els models d'acció socioeducativa, també hem de subratllar que el neohigienisme fa
impossible aquesta acció.
L'educació requereix partir de la consideració de l'altre com un subjecte el destí
del qual és imprevisible ja que està obert a la contingència, a les trobades, a noves
maneres de tramitar els malestars subjectius, a la invenció de noves narratives...,
tenint en la cultura plural les possibilitats de canvi (aquest no gira en el buit,
requereix noves vies d'accés, de trànsit, d'oportunitats d'apropiació).
L'higienisme (i les seves versions actuals) posa l'accent en el control poblacional,
en la uniformització d'intervencions i dispositius de control, en la marcació de subjectes
perillosos, en la "defensa social"... Això redunda en la imposició d'un model únic
per a definir el bé social, respecte al qual es valora la perillositat de qui no s'adequa al model.
Tanmateix, aquestes valoracions s'apliquen a aquells dels quals ja "se sap" que són
perillosos: no s'espera cap canvi i, per tant, es considera ociós treballar-hi a favor.
En tot cas, l'únic canvi esperable és que renunciïn a la seva "perillositat" abraçant
un únic model de vida vàlid: el que els correspon (segons l'època se n'emfatitza el
caràcter religiós, moral, de valors, aquest últim és el que preval avui).
En el discurs (neo)higienista, les poblacions estan predeterminades (en segmentació
incessant en sectors): presos, drogoaddictes, menors i joves infractors, immigrants,
nens hiperactius, mares adolescents o solteres, prats de llarga durada, etc. Pertanyen
als sectors socials pobres. No és el mateix, en la consideració dels equips socials,
una mare soltera amb rendes pròpies que una jove pobra que pugui requerir una ajuda
que, d'altra banda, la Constitució li atorga (capítol 3, article 39). La primera no
és, en principi, "sospitosa" de mal exercici de la funció materna; la segona, ho és
des del mateix naixement de la seva criatura, i fins i tot abans: haurà de "demostrar"
que pot i vol exercir de mare. En aquest moment històric, s'agrega com a dificultat
aterridora que els protocols que se li aplicaran ja preveuen que és incapaç. La circularitat
del raonament a què donen lloc tanca el procés, tal com hem vist en l'aplicació del
protocol SAVRY.
3.Educació enfront de control social?
Pregunta inicial: és possible una educació que no exerceixi el control? Avançarem
una resposta bastant rotunda: no.
En totes les relacions i institucions humanes és present la qüestió del control. La
família exerceix control (potser el més pròxim i estrenyedor), la parella, les institucions
diverses de la vida cultural, els amics, els mitjans de comunicació, els transports
públics, la policia...
La qüestió rau a discernir què diferencia les institucions: distingir la funció (social,
cultural, repressiva, educativa, econòmica, religiosa....) que cadascú fa.
L'educació (social) clar que duu a terme un control (institucional, personal, dels
temps, dels espais, etc.). Però tota pràctica social exerceix control. Per tant, el
que diferencia l'educació de les restants pràctiques és el que té d'específic, no
en comú amb totes elles. És a dir, un plus específic que la retalla i defineix en
la trama de les relacions i institucions humanes, a saber: l'accés dels subjectes
a patrimonis culturals plurals, patrimonis per a ser apropiats, transformats. Si aquest
plus específic de l'acció educativa no es verifica, l'acció esdevé una mera intervenció,
centrada en el control pur i dur, sense cap benefici cultural per als subjectes sobre
qui s'aplica.
Tal com s'assenyalava en un altre mòdul, l'acció educativa ja "prevé", ja que transforma
els individus en subjectes culturals, socials: dóna eines perquè cadascú construeixi
les seves maneres d'entaular i sostenir la relació amb els altres.
En el cas d'infants, adolescents i joves, del que es tracta és de perseverar en l'acció
educativa. Altres dispositius (psiquiàtrics o carceraris) no poden ser objecte de
polítiques socials, ja que no és lícit prescriure'ls com a tractament de poblacions.
Cal arbitrar el cas per cas i no les polítiques eugenèsiques.
3.1.Recapitulació sobre el control, la prevenció, l'eugenèsia...
Michel Foucault, en el seu ja clàssic llibre titulat El nacimiento de la clínica, assenyalava les acaballes del segle xviii com el moment en què, a causa d'un canvi de perspectives i d'estructures, naixien
les organitzacions modernes encarregades de la prevenció. Diu l'autor:
"Los años que preceden y siguen inmediatamente a la Revolución, vieron nacer dos grandes mitos [...]: el mito de una profesión médica nacionalizada, organizada sobre el modelo eclesial e investida, en el nivel de la salud y del cuerpo, con poderes semejantes a aquellos que los ejercen sobre las almas, y el mito de una desaparición total de la enfermedad en una sociedad sin problemas ni pasiones, resituada en su salud de origen".
M. Foucault (1987). El nacimiento de la clínica.
S'estableix una nova mirada sobre el cos i sobre la malaltia que fa possible la seva
referència a normes, cada vegada més precises. Aquestes serviran de suport a un nou
discurs social. Aquest justificarà la intervenció política en certs sectors i classes
socials, sota la forma de l'autoritat pública en l'àmbit sanitari. Aquest procés desembocarà,
un segle després, en el concepte de salut pública, en el qual s'associen les nocions d'higiene i progrés social: neix el discurs higienista.
Cap al final del segle xix, la qüestió quedarà sotmesa a la lògica econòmica: la idea de prevenció s'associa
a la de previsió, això és, la protecció dels treballadors davant de certs riscos.
Esdevé, així, un assumpte polític i econòmic de primer ordre.
Previsió
Podem situar la noció de previsió ja amb relació als mites grecs, fundadors de la nostra cultura. Prometeu, previsor
on n'hi hagi, havia tancat tots els mals en una gerra que dóna en custòdia el seu
germà Epimeteu. Però aquest era incapaç de prevenir. De manera que, encara que va
prohibir a la seva esposa Pandora l'obertura de l'àncora, ella el desobeeix i així
la vellesa, la necessitat de feina, les malalties, la bogeria, els vicis i les passions
escapen per a afligir des de llavors el gènere humà. Ja el mite ens adverteix: la
no-previsió té les seves conseqüències.
Les nocions del discurs higienista travessen el segle xx. Entre elles destaquen: prevenció de causes, eugenèsia, control de factors de risc,
poblacions en risc, intervenció per a prevenir riscos, etc.
Potser la idea d'eugenèsia sigui la de record més trist. Tanmateix, si bé tenim present el mite eugenèsic del
Tercer Reich, solem oblidar que aquesta aplicació de mesures preventives es va fer
als Estats Units des de 1907 fins a 1973. A Suècia es van esterilitzar 62.000 persones,
diagnosticades com a deficients mentals, des de 1935 fins a 1976. Pràctiques que van
saltar a la primera pàgina dels diaris cap al començament de 1998, per denúncies d'alguns
dels supervivents.
És una mostra de l'horror que, de vegades, es gestiona en nom del "bé públic". Tot
aquest cúmul de qüestions ens ha de tornar summament curosos a l'hora de reclamar
polítiques públiques que afectin subjectes encasellats en categories o sectors socials
determinats, ja que la deriva a polítiques eugenèsiques no es fa esperar.
Per exemple, hem de discernir les pràctiques d'esterilització sistemàtica d'un grup
poblacional (com a orientació política per al tractament social de determinats subjectes)
de, suposem, les pràctiques de pares o institucions confrontats a la sexualitat dels
malalts o discapacitats mentals severs, cas a cas.
Els models neohigienistes (o models de control poblacional) redueixen el subjecte
a element d'un conjunt (sector poblacional) que li conferirà un estatut o identitat
(hem vist, per exemple: "estrangers com a grup específic"). Per això, i encara més,
l'element és tractat com a tal, això és, se li aplica el pla o programa establert
per al conjunt en el qual ha estat inscrit.
Aquesta és la passió entomològica: catalogar un conjunt, fixar-hi cada element i homogeneïtzar
un "tractament" comú per a tots: intervenir.
3.2.És possible prevenir?
És factible, avui, en un món tan complex i divers, trobar un nexe inequívoc entre
un efecte, que apareix com a indesitjable, i una/unes causa/causes, sobre la qual és necessari actuar per a prevenir l'efecte en qüestió?
El problema teòric que això introdueix està en relació amb els efectes de la simplificació
exagerada, necessària per a sostenir el principi d'eficàcia. Aquests efectes solen
ser un baix cost d'inversió pública i costos altíssims per a cadascuna de les persones
afectades.
Un altre problema és la prudència en el moment d'establir quins fenòmens són susceptibles
de prevenció. I pensar si és possible prevenir els comportaments de les persones considerades
moralment "dolentes", ja que la noció de prevenció es nodreix, tal com hem vist, d'una vocació intervencionista. Convoca a intervenir
en la vida d'altres persones (sempre són "altres"): allà on es considera que la seva
salut o la seva vida són en perill o, més habitualment, posa en risc els altres ("nosaltres").
La lluita que les intervencions preventives duen a terme no és només de caràcter tècnic, sinó que reenvien a enfrontaments i
resistències de tipus ideològic, polític i fins i tot corporatiu. Un constructe teòric
no és només teòric, ja que és alhora social i, per tant, ideològic i polític.
Si ens preguntem quin tipus de societat es pretén a partir de la prevenció, podríem
respondre que es tracta d'una "societat sana". És a dir, sanejada per l'eradicació
del que supera la norma. I aquesta certesa sol habilitar les institucions i els professionals
a la gestió diferencial de les poblacions, més que a la seva assistència o a la seva
educació (malgrat que la majoria de les vegades s'apel·la a l'educació).
Aquesta orientació, basada en les tecnologies de la informació i de la comunicació
(TIC) i encaminada a la prevenció sistemàtica de riscos, representa la línia hegemònica
més inquietant que actua en el camp de les polítiques socials i de l'acció social.
Per això, hem presentat el SAVRY: un exemple d'aplicació sistemàtica del model neohigienista
(malgrat les denúncies presentades per un grup dels professionals de justícia juvenil,
encarregat d'aplicar-lo, al defensor del poble, el SAVRY segueix el seu curs).
Per a què poden servir les seves valoracions? Es tracta d'acció educativa?
Les estratègies higienistes del control social pretenen ser, abans que res, "detectores
de riscos". Ara bé, un risc no és la presència d'un perill concret, sinó la relació
de dades generals (o factors de risc) que configuren un enunciat específic del teorema
de Thomas.
La qüestió és que la correlació estadística entre dues o més sèries (les de "factors
de risc" i la de "factors de protecció", per exemple, en el SAVRY) desencadena la
intervenció dels dispositius de control social per als subjectes definits d'alt risc.
Altres exemples de la nostra realitat podrien ser la correlació desocupació-drogoaddicció,
que focalitza i legitima la intervenció social amb certs sectors per a evitar que
caiguin en el consum de substàncies tòxiques. També es pot establir una correlació
estadística entre pobresa i absentisme escolar, o entre pobresa i delinqüència infantil-juvenil,
entre immigració i delinqüència, etc.
Per això, prevenir és vigilar davant de la imminència de situacions indesitjables.
Vam veure que d'això es desprèn una imputació (implícita o bé explícita en l'exemple
del SAVRY) a cadascun dels subjectes sobre els seus comportaments futurs. De tal manera
que s'atribueix (es preveu) un pas a l'acte, de manera que resulta així justificada
la intervenció preventiva sobre aquesta persona: no és necessari esperar per a intervenir.
Ja "se sap" que el que es prediu així serà (teorema de Thomas). Circularitat de raonament:
la mateixa intervenció confirma la perillositat dels subjectes.
Curiosament, aquestes intervencions preventives afecten, en la seva generalitat, només
certs sectors socials. Això és així des que, el 1860, Morel va plantejar, des del
punt de vista higiènic i profilàctic, greus anomalies a les capes menys afavorides,
i les va posar en relació amb les condicions de vida del subproletariat; o que Lombroso
es dediqués a plantejar els efectes de la degeneració que produeix la pobresa. S'estableix
una relació de causalitat única entre les condicions de vida material de les classes
populars i la seva adhesió a comportaments considerats "perillosos". L'apartat dedicat
"als estrangers com a grup específic d'estudi" il·lustra aquesta qüestió. O les atribucions
als pares que fa el SAVRY: violents, agressius, delinqüents...
Si bé la història ens mostra la inutilitat, total o parcial, de les polítiques de
prevenció, això no és obstacle perquè, amb passió renovada, s'intenti modificar el
futur operant sobre el present o, més ben dit, sobre una certa idea de present. Potser
aquesta insistència es degui al fet que el discurs de la prevenció legitima l'intervencionisme
social des de la simplicitat d'hipòtesis suposadament explicatives: proposa confirmar
el que prèviament s'ha creat com a problema social (teorema de Thomas). Per exemple,
la manera com es defineixen els processos migratoris.
Tanmateix, correspon no oblidar que els fenòmens socials són complexos, mobilitzen
diferents dimensions d'anàlisi i requereixen una reflexió adequada sobre els plantejaments,
dels efectes polítics de les intervencions socials i dels impactes en els mateixos
subjectes/objecte d'aquestes intervencions.
Precisament, la complexitat del món actual i les noves modalitats de la segregació
social ens han de tornar cauts a l'hora de dissenyar i gestionar dispositius socials
i de plantejar pràctiques amb el nom d'educació. La prevenció és indissociable de
la dimensió política, en el sentit més ampli de la paraula: el recurs a la prevenció
no pot ser "ingenu".
És possible l'acció preventiva? Atesa la dimensió que avui cobra l'intervencionisme
social, la pregunta és un vertader dilema ètic. És molt interessant el plantejament
que fa Richard Roche, que assenyala que cal renunciar a l'ideal higienista d'una societat
sense problemes, sana i sanejada, per a poder articular projectes puntuals els efectes
dels quals cal poder tenir en compte, sabent que ens reenviaran a contradiccions velles
i noves.
En tot cas, es tracta d'elaborar models d'acció social i educativa capaços de conjugar
les lògiques de les institucions, amb l'interès dels subjectes virtualment implicats,
consultant-los, considerant-los dignes de tot respecte, portadors de drets. Potser
es tracti, més que de l'anomenada prevenció, d'atenir-nos a la noció de redistribució cultural i de drets d'apropiació per part dels subjectes.
L'educació social, de fet, és una pràctica que posa en acte una justícia redistributiva.
Redistribueix herències culturals. Així, duu a terme accions preventives, en el sentit
que d'ajudar un subjecte a trobar les seves maneres de vincular-se en/amb el comú.
Això a condició que en l'acció educativa abandonem la noció de perfils poblacionals i ens acostem a l'atenció dels subjectes particulars, legitimant-ne els interessos,
mostrant vies possibles de promoció cultural (xarxes, nous aprenentatges, intercanvis,
etc.).
Les trobades amb la cultura plural ens brinden punts de suport. I se sap ja des d'Arquimedes:
"Doneu-me un punt de suport i mouré el món".
Arquimedes i la palanca
El descobriment de la palanca i el seu ús en la vida quotidiana prové de l'època prehistòrica.
A Arquimedes se li atribueix la primera formulació matemàtica del principi de la palanca.
El manuscrit més antic que es conserva, amb una menció a la palanca, forma part de
la Sinagoga o Col·lecció matemàtica, de Pappos d'Alexandria, una obra en vuit volums que s'estima que va ser escrita
prop de l'any 340. Hi apareix la citació famosa d'Arquimedes: "Doneu-me un punt de
suport i mouré el món".
Potser, en l'exercici de la seva funció, els educadors socials puguin impulsar models
d'acció social i educativa en les institucions. És a dir, oposar resistència als models
de control: passar a l'acció educativa. Noves modalitats que prevegin la particularitat sense renunciar al tresor comú de
les herències.
Activitats
1. Us suggerim veure les pel·lícules Gattaca i Minority Report, i redactar un text breu que mostri les relacions entre la història que narra cada
pel·lícula i els punts del mòdul respecte al control neohigienista dels individus
i de les poblacions. Destaqueu la posició dels subjectes protagonistes en cadascuna
de les històries.
2. Comenteu els treballs següents amb relació a les qüestions que planteja la societat
del control i els dispositius neohigienistes. Què poden fer els educadors socials,
des d'una posició crítica, amb relació a l'exercici del tecnopoder?
-
Lectura de l'entrevista a T. Negri feta per Javier Esteban: http://www.generacionxxi.com/entrevistas/negri.html
-
Lectura de l'extracte del capítol 1, apartat 2, del llibre de Negri i Hardt: http://www.sindominio.net/arkitzean/otrascosas/hardt.htm
3. En la guia DGAIA (http://www.gencat.cat/benestar/pdf/guia_dgaia.pdf) es presenta un dels seus camps d'actuació: "Intervenciones ante situaciones de alto
riesgo y de maltrato de niños. Otras actuaciones para niños y adolescentes en riesgo".
Curiosament, a l'hora de definir el que la mateixa guia anomena conceptes bàsics, no apareix la categoria de nens i adolescents en risc ni de situacions d'alt risc. S'hi defineix: nen / menor / menor maltractat / menor desemparat. Podríeu llegir la guia, proposar les definicions que es poden desprendre del text
i fer-ne una lectura crítica?
Bibliografia
Agamben, G. (1999). . València: Pretextos.
Alcaide González, R. (1999). La introducción y el desarrollo del higienismo en España
durante el siglo xix. Precursores, continuadores y marco legal de un proyecto científico y social. , 50,
15 d'octubre. Universitat de Barcelona.
Bauman, Z. (2008). . Barcelona: Edicions Fundació Jaume Bofill.
Bernfeld, S. (2005). . Barcelona: Gedisa.
Bloch, M. (1968). . Mèxic: Breviarios del FCE.
Capdevila, M. (s/d). Justicia juvenil y reincidencia: apuntes de los estudios de investigación
en Cataluña. http://www.amigonianos.org/noticias/noticias_doc/Ponencias/Capdevila,%20Manuel.pdf.
Capdevila, M. i Ferrer, M. (2005). La reincidencia en el delicte en la justícia de
menors. , 25. Barcelona: CEJFE.
També en castellà a la pàgina web del CEJFE.
Castel, R. (1984). . Barcelona: Anagrama.
Castel, R. (1997). . Buenos Aires: Paidós.
Castel, R. (2003). . París: Éditions de Seuil et République des Idées. (Traducció
al castellà: . Buenos Aires: Manantial.)
Castells, M. (1996-1998). (vols. I-II-III). Madrid: Alianza.
Chartier, R. (1992). . Barcelona: Gedisa.
Chevalier, L. (1978). . París: Pluriel.
Chomski, N. i Dieterich, H. (1997). . Nafarroa: Txalaparta.
Courmont, J. (1915?). . Barcelona: Espasa.
De Leo, G. (1985). . Barcelona: Teide.
Echeverría, J. (2003). . Madrid: FCE.
Estefanía, J. (1998). . Madrid: Taurus.
Foucault, M. (1981). . Madrid: Siglo XXI.
Foucault, M. (1987). . Mèxic: Siglo XXI.
Freud, S. (1990). El malestar en la cultura. (vol. XXI). Buenos Aires: Amorrortu.
Hardt, M. i Negri, A. (2002). . Buenos Aires: Paidós.
Hilterman, E., Generalitat de Catalunya, Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada
/ Justa Mesura, Consultoría & Investigación Aplicada S.L.P. http://www.biceal.org/e_upload/pdf/ponencia_gestion_de_riesgo_justicia_juvenil_hilterman.pdf
Moro, T. (1984). . Madrid: Sarpe.
Negroponte, N. (1997). . Bilbao: Ediciones B.
Roche, R. (1997). La prévention: entre Science, idéologies, dispositifs politiques.
, 11. Nouveau Réseau C.E.R.E.D.A. Diagonale Francophone. Groupe Petite Enfance.
. (2006). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Centre d'Estudis Jurídics i Formació
especialitzada.
Thomas, H. (1997). . París: PUF.
Thomas, W. (1928). . Nova York: Knopf.
Tizio, H. (1982). . Treball fet per a la Diputació de Barcelona. Barcelona: Patronat
Flor de Maig. Escola d'Educadors Especialitzats. Els textos citats són extrets de
les actes de .
Touraine, A. (1993). . Madrid: Ed. Temas de Hoy-Ensayo.
Touraine, A. (2005). . Barcelona: Paidós.
Weber, M. (1984). . Mèxic: FCE.