El sector de la cultura: professions i agents culturals en el marc de les polítiques culturals

  • Gemma Carbó Ribugent

    Doctora en Ciències de l’Educació (Polítiques Culturals i Educació). Llicenciada en Filosofia i Lletres i Geografia i Història (UAB), curs d’especialització de difusió i gestió del patrimoni cultural (CESP), màster en Gestió cultural (UAB), DEA en Dret de la cultura (Institut Interuniversitari per a la Comunicació Cultural, UNED i Universitat Carlos III). Ha treballat per al Museu Arqueològic d’Empúries, la Fundació Museu del Cine (col·lecció Tomàs Mallol) i la Fundació Barcelonamedia - Laboratori de Cultura. En l’actualitat és directora de la Càtedra Unesco de Polítiques Culturals i Cooperació de la Universitat de Girona. Docent a la Universitat de Girona i coordinadora del màster interuniversitari en Gestió Cultural UOC-UdG.

  • Alfons Martinell Sempere

    Doctor en Ciències de l’Educació (EdG), llicenciat en Filosofia i Lletres (UAB). Ha estat director general de Relacions Culturals i Científiques de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (MAEC), president de la Fundació INTERARTS, Observatori de Polítiques Culturals Urbanes i Regionals de Barcelona, director acadèmic dels Campus Euroamericans de Cooperació Cultural (Barcelona 2000, Cartagena d’Índies - Colòmbia 2002, Sevilla 2003 i Buenos Aires 2009). Actualment és director emèrit de la Càtedra Unesco, Polítiques Culturals i Cooperació de la Universitat de Girona. Professor titular de la Universitat de Girona especialitzat en temes d’organització i gestió d’institucions del camp de la gestió cultural, polítiques culturals i l’educació no formal des de 1992.

  • Pau Rausell Köster

    Doctor i professor titular del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de València (UV). Director de l’àrea d’investigació en Economia Aplicada a la Cultura del mateix departament. Pertany també a l’àrea d’investigació en Turisme i Economia de la Cultura de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local de les Universitats de València i Jaume I de Castelló. Participa en projectes d’investigació europeus (Sostenuto) i iberoamericans (Observatori Iberoamericà de Cultura, projecte SIEDECC). Actualment és professor de Política turística II en la diplomatura de Turisme de la Universitat de València, i d’Estructures i tècniques de gestió cultural en la llicenciatura d’Humanitats. Participa en màsters oficials de la Universitat de València, de la Universitat Jaume I de Castelló, de la Universitat de Saragossa, de la Universitat de Granada, de la Universitat de La Laguna o de l’Institut d’Art Contemporani.

  • David Roselló i Cerezuela

    Màster en Gestió cultural (UB), ha desenvolupat tota la seva carrera professional al voltant de la gestió en el sector cultural. Ha estat professor en cursos realitzats a l’Estat espanyol, Europa, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica sobre política cultural, planificació estratègica, disseny de projectes, gestió cultural, perfil professional, entre d’altres. Actualment és professor del màster de Gestió cultural de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Col·labora de manera estable amb les universitats de Girona, Lleida, Internacional de Catalunya, Sevilla, Granada, La Laguna, Saragossa, etc. És autor de Diseño y evaluación de proyectos culturales (2004), de l’editorial Ariel (5a edició 2007) i coautor, entre d’altres, de Gestión cultural. Estudios de caso (2008), de l’editorial Ariel. Cofundador de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya.

PID_00232066

Introducció

La necessitat dels estudis de la cultura de definir el seu camp d’acció ha generat, des de fa anys, una preocupació general per trobar uns límits i un camp d’intervenció que defineixi la cultura com un sector de coneixement general i que les dades de la recerca i els estudis especialitzats han anat creant com un camp propi. La dimensió econòmica és, sens dubte, una de les fonamentals per al sector cultural i un dels àmbits d’investigació que més han avançat en els darrers anys.
Per altra banda, disposar d’informació i capacitat d’anàlisi i interpretació sobre el paper dels agents socials o culturals en el desenvolupament d’una política cultural és imprescindible per als professionals de la gestió cultural per a valorar i diagnosticar una realitat social.

Objectius

Els objectius que l’estudiant haurà d’assolir amb l’estudi d’aquests materials són els següents:

  1. Introduir el concepte de sector social i econòmic en la nostra societat.

  2. Analitzar les característiques de la cultura com a sector i les dificultats d’estudi i consideració que presenta.

  3. Estudiar les diverses formes de classificació de les activitats culturals d’acord amb una dinàmica de sector.

  4. Entendre la relació que hi ha entre economia i cultura.

  5. Identificar els nivells d’impacte del sector cultural.

  6. Entendre el concepte d’agent social i cultural com a estructura que actua en el marc de la vida cultural d’una societat determinada.

  7. Analitzar les funcions dels agents culturals com a interlocutors entre una realitat social determinada i els centres de decisió de les polítiques culturals.

1.La cultura com a sector

El concepte de sector parteix de la teoria econòmica de Jean Fourastié i Colin Clark i s’ha generalitzat com una manera de presentar, classificar, estudiar i analitzar cadascuna de les parts en què s’estructura i es pot dividir l’activitat econòmica i social d’una societat determinada a partir de les metodologies que han introduït l’economia moderna i la producció.
La classificació més utilitzada és sector primari, sector secundari, sector terciari i, darrerament, també es parla del sector quaternari i quinari. Aquesta divisió ens permet tenir una panoràmica general del sistema econòmic. Tanmateix, el mateix concepte de sector s’utilitza per a analitzar, de manera global, altres camps que, per les seves característiques, tenen un interès específic o s’han de presentar així per facilitar-ne l’anàlisi, el diagnòstic o la intervenció (per exemple, el turisme i la sanitat).
En aquest document pretenem analitzar com ens hem anat aproximant a la definició de sector cultural a partir dels antecedents dels estudis econòmics i altres disciplines.
Per sector podem entendre la part d’un sistema complex que la societat ha generat i té una entitat o importància suficient i, per tant, requereix un estudi detallat de la seva morfologia interna i en relació amb altres sectors per a un possible diagnòstic i la perspectiva política pertinent. Generalment, un sector delimita una unitat de volum econòmic d’una certa importància en el marc d’una societat moderna, però avui traspassa la perspectiva econòmica. Els mateixos agents socials que actuen en aquest sector manifesten el seu interès i necessitat per a definir-lo com a tal i establir l’abast i el protagonisme que pot tenir en relació amb el conjunt de la realitat social i econòmica d’una societat.
Si considerem la societat un sistema ampli i complex, un sector determinat representa un subsistema d’acord amb una manera d’ordenar-ne la totalitat.
Les característiques pròpies d’un sector estableixen uns elements específics de gestió i, en alguns casos, una autonomia de funcionament en relació amb altres sectors de la vida social. La definició d’un sector permet que la societat en general, l’Administració pública i els agents socials observin de manera àmplia el que representa en el conjunt de la societat.
Les característiques pròpies que poden definir un sector específic són les següents:
a) Un sector és una concreció d’un camp d’activitat humana d’una societat des d’una realitat concreta, i es fonamenta i construeix a partir de les dades que poden emergir d’aquesta situació, orientant la diferenciació d’altres informacions generals, i li donen una personalitat especifica.
b) Un sector és un camp d’acció ampli que s’ha generalitzat en el temps i presenta una diversificació vertical i horitzontal entre els diversos àmbits d’actuació, però que manté unes característiques que li confereixen una unitat com a tal.
c) Un sector respon a un procés gradual d’identificació des d’una perspectiva interna, fruit del procés del mateix sector, que tendeix a agrupar-se i identificar-se a partir d’uns processos de constitució d’agrupacions que es defineixen com a interlocutors. També es configura per una identificació d’agents exteriors, que veuen en aquest sector un camp específic, concret –i, sobretot, identificable– en relació amb d’altres.
d) Un sector reclama la necessitat de mantenir sistemes de relacions i connexions amb altres sectors i, en general, també relacions administratives, econòmiques i socials, ja que la seva identitat es construeix a partir de les relacions i les percepcions dels altres com un camp específic.
e) Un sector es defineix en el moment en què considera que la seva acció és significativa en el conjunt de la societat i que cal presentar-lo d’acord amb la importància que té per a adquirir un cert paper d’interlocutor en l’intercanvi i les relacions amb els diferents agents socials. O per processos d’estructuració administrativa i configuració de polítiques públiques.
f) Un sector adquireix un sentit especial quan incorpora una part important de funció de servei públic, és a dir, de servei a la comunitat i de finançament per part dels diferents nivells de l’Administració. La concepció de ser una part d’un servei públic és un element en el marc de la gran complexitat que avui dia representa el sector públic en les societats modernes (conservació del medi ambient, tractament de residus, transport, etc.).
g) Un sector s’estructura, es configura i es consolida a partir d’un camp d’investigació propi i identificable, d’una metodologia específica de recollida de dades i de l’aplicació d’unes tecnologies.
En aquest sentit, i sobretot en l’àmbit públic, un sector respon –com s’ha dit anteriorment– a un encàrrec social creixent, que requereix d’alguna manera una evidència que expliciti que funciona i respon de manera clara als requeriments socials.
Però, d’altra banda, també respon a l’existència d’un espai fruit de l’emergència d’un «mercat» que, de manera creixent, es va estructurant a partir de la intervenció pública, la iniciativa privada i la demanda de les persones o els grups socials. En aquest sentit, aquestes dinàmiques van configurant els elements que constitueixen l’existència d’un sector determinat i la percepció que la població, els agents socials i el món professional tenen de la seva existència.
Els antecedents i l’evolució de les polítiques culturals en l’àmbit de les polítiques públiques, el creixement d’una producció i indústria cultural, els canvis en els suports a les expressions culturals i artístiques, l’existència d’un tercer sector creixent, etc., que ja hem estudiat en altres assignatures del bloc, evidencien l’existència d’un sector cultural.
A diferència d’altres sectors moderns, com per exemple l’ensenyament, la sanitat, el turisme, el medi ambient, etc., en el cas del sector cultural és bastant recent la conceptualització sobre les activitats i les funcions que l’integren. I encara hi ha alguns dubtes, però principalment manca d’acords institucionals prou estables per a mantenir un sistema permanent.
La Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals (Mondiacult), organitzada per la Unesco a Mèxic, l’any 1982, fou probablement el primer intent de definició contemporani de la cultura com a font important de renovació intel·lectual i de creixement humà.
Fruit de la voluntat d’establir uns criteris per a delimitar l’abast de les activitats del sector cultural, l’any 1986 es duu a terme el Framework for Cultural Statistics (FCS) sota la direcció de la Unesco, que va permetre establir una primera classificació de les activitats culturals.
La importància de la cultura com a referent estratègic en les societats contemporànies fa temps que ha estat assenyalada per la Unesco. Des de les diferents convencions i conferències mundials de polítiques culturals, aquest organisme global encoratja els estats a avançar en el coneixement i l’anàlisi del fet cultural, sobretot d’ençà de l’aprovació i ratificació de la Convenció per a la promoció i protecció de la diversitat de les expressions culturals, l’any 2005. Aquesta convenció va més enllà de l’equiparació tradicional de la cultura només amb el patrimoni cultural i entén que els actius de coneixement i maneres de ser i de viure configuren, precisament, un dels eixos de desenvolupament més importants al segle xxi.
A escala continental, la Unió Europea ha anat perfilant, des de la seva creació, la consideració del paper de la cultura en l’articulació de l’espai europeu. El Tractat de Maastricht va comportar, en aquest sentit, un canvi important d’enfocament en relació amb la importància del fet cultural. En els darrers anys, la Unió Europea ha fet esforços importants per a arribar a una harmonització de les estadístiques culturals.

2.El valor econòmic de la cultura

Sens dubte, la participació del PIB cultural en els països occidentals i en alguns en via de desenvolupament és cada vegada més gran i presenta unes xifres gens menyspreables.
La cultura és un sector de demanda creixent. Les dades demostren amb contundència que, en espais de creixement econòmic, la demanda de béns i serveis culturals augmenta. Les raons estructurals que expliquen aquest fenomen estan relacionades amb tendències a llarg termini que persistiran en el futur. Així, l’increment de la formació, la consideració de la cultura com un bé superior que implica que com més alt és el nivell de renda més demanda hi ha, l’increment del temps de lleure i els canvis en l’estructures demogràfiques i socials, o la implantació de les tecnologies de la informació i la comunicació, que permeten nous models de producció, distribució i consum cultural, apunten al fet que la cultura serà i continuarà essent un sector emergent i que la majoria dels productes i serveis culturals es troben lluny de la consideració de productes madurs. En conseqüència, és una estratègia relativament intel·ligent apostar per l’especialització territorial en un sector que mostra clarament la seva capacitat de creixement.
Des del punt de vista analític, el problema rau a determinar quines activitats econòmiques podem considerar com a culturals, i això amb un grau elevat de consens que permeti les comparacions a escala internacional.
Des de fa més una dècada, aproximadament, s’ha intensificat notablement l’interès per establir i considerar la importància de les activitats culturals en les economies nacionals, i per harmonitzar els sistemes comptables perquè els càlculs en qüestió permetin la comparabilitat.
A partir de 1995, la presa de consciència de la falta d’estadístiques culturals en l’àmbit de la Unió Europea es va plantejar en diversos fòrums internacionals (París, juny de 1995, Madrid, octubre de 1995 i Urbino, maig de 1996), per la qual cosa, finalment, va sorgir clarament una petició dels estats membres a les institucions comunitàries per començar a treballar en aquest àmbit. Com a seguiment a aquestes reunions d’experts nacionals en estadístiques culturals, el 20 de novembre de 1995 el Consell va adoptar una resolució sobre la promoció de les estadístiques sobre la cultura i la seva relació amb el creixement econòmic.
Així, el 1997 es va crear el grup de lideratge (LEG) sobre Estadístiques en Cultura, amb la redacció d’un document de síntesi l’any 2000 (Eurostat, 2000). Després d’aquest informe el treball va continuar en un grup de treball d’Eurostat, amb el mandat de continuar les activitats del grup d’experts, en estreta cooperació amb els estats membres. L’estructura operativa del LEG fou dissenyada de manera que una de les tasques es va orientar a qüestions metodològiques fonamentals, mentre que una altra part del treball va consistir a desenvolupar camps temàtics. Els objectius principals del grup d’experts van ser els següents:

  • Dissenyar el mapa, els objectius i l’abast de les estadístiques culturals.

  • Adaptar les classificacions internacionals a les necessitats específiques de les estadístiques dels béns culturals.

  • Examinar i desenvolupar les fonts de dades existents.

I, finalment, produir dades i indicadors que permetessin representar la situació en els diversos països. El punt de partida d’aquests treballs es pot situar en la proposta del Marc d’estadístiques culturals de la Unesco, de 1986, la revisió del qual es va aprovar el 2009.
L’OCDE, en el seu treball de 2006, considera que:

«Acceptant que no hi ha un marc operatiu per al mesurament comparatiu internacional del sector de la cultura, el document explora les possibilitats de la utilització d’una aproximació de les dades econòmiques de la cultura a partir del Sistema de Comptes Nacionals (SCN)».

J. C. Gordon i H. Beilby-Orrin (2006). International Measurement of the Economic and Social Importance of Culture. París: Organisation for Economic Co-operation and Development.

L’SCN té l’avantatge de presentar el conjunt de l’economia en un marc únic i coherent. Tanmateix, la falta de detall en les normes de classificació per al sector de la cultura (identificades pel grup d’experts i d’altres) significa que les diverses mesures, de fàcil accés per a altres sectors, requereixen estimacions complexes i exercicis d’imputació per a examinar el sector de la cultura.
La gran fortalesa de basar els càlculs del valor econòmic de la cultura en sistemes de comptabilitat nacional és que en aquests sistemes tota l’activitat econòmica es classifica per un únic propòsit principal i es registra en un sol lloc dels comptes.
Malgrat algunes dificultats, sembla bastant clar que les propostes internacionals sobre el càlcul del valor econòmic s’articulen al voltant dels sistemes de comptabilitat nacional i els treballs que queden pendents se centren en la identificació, harmonització i homogeneïtzació de les classificacions internacionals sobre activitats i productes culturals.
Són especialment sensibles a aquestes tendències alguns països de l’Amèrica Llatina. Els darrers deu anys s’han desenvolupat moltes iniciatives diferents per a mesurar la cultura i el mapa cultural i les indústries del dret d’autor a l’Amèrica Llatina, no tan sols en els àmbits local i nacional, sinó també subregional (per exemple, Mercosur, Grup Andí i Conaculta). Les dades estadístiques i els indicadors han assolit un grau de detall i sofisticació elevat en alguns casos (com Colòmbia i Xile), si bé en altres països sud-americans són molt deficients.
La producció de les estadístiques oficials en cultura es reflecteix anualment en l’àrea corresponent dels programes anuals del pla estadístic nacional. La difusió dels principals resultats disponibles en l’àrea cultural s’integra en l’anuari d’estadístiques culturals elaborat per la Divisió d’Estadística del Ministeri de Cultura.
Les estadístiques de cultura disponibles a l’Estat espanyol són:

  • Archivos (50003).

  • Banco de Datos CULTURAbase (50051).

  • Bibliotecas (30403).

  • Bibliotecas Públicas del Estado (50023).

  • Cinematografía: Producción, Exhibición, Distribución y Fomento (50061).

  • Cuenta Satélite de la Cultura (50052). En proceso - Edición Española de Libros con ISBN (50026).

  • Edición Española de Música con ISMN (50050).

  • Español (Bienes Muebles e Inmuebles) (50001).

  • Estadísticas de Financiación y Gasto Público en Cultura (41050).

  • Explotación Estadística de la Base de Datos de Protección del Patrimonio Histórico.

  • Explotación Estadística de la Base de Datos de Recursos Musicales y de la Danza (Entidades, Profesionales y Estrenos) (50041).

  • Explotación Estadística de las Bases de Datos de Recursos de las Artes Escénicas (50044).

  • Explotación Estadística del Registro General de Propiedad Intelectual (50053).

  • Hábitos y Prácticas Culturales en España (41021). En proceso - Museos y Colecciones Museográficas (50004).

  • Producción editorial de Libros (30401).

  • Ministerio de Cultura. Anuario de Estadísticas Culturales.

Altres estadístiques que recullen de manera parcial informació rellevant en el camp cultural són les següents:

  • Enquesta de l’ús del temps 2002-2003 (núm. IOE 30447).

  • Enquesta de població activa (núm. IOE 30308).

  • Directori central d’empreses (núm. IOE 30201).

  • Enquesta industrial d’empreses (núm. IOE 30048).

  • Enquesta anual de serveis (núm. IOE 30177).

  • Enquesta de pressupostos familiars (núm. IOE 30458).

  • Estadística de comerç extracomunitari (núm. IOE 32023).

  • Estadística de productes en el sector serveis.

  • Estadística de liquidacions dels pressupostos de les entitats locals.

  • Balança de pagaments (Banc d’Espanya).

  • Moviments turístics dels espanyols (FAMILITUR) (núm. IOE 16023).

  • Moviments turístics en fronteres (FRONTUR) (núm. IOE 16028).

  • Enquesta de despesa turística (EGATUR) (núm. IOE 16029).

  • Estadística dels ensenyaments no universitaris.

  • Estadística de l’ensenyament universitari.

  • Estadística de la formació ocupacional.

  • Índex de preus de consum.

  • Enquesta de condicions de vida.

  • Enquesta sobre la participació de la població adulta en les activitats d’aprenentatge.

2.1.Feina i productivitat

La dimensió econòmica de la cultura no és tan sols rellevant en termes de percentatge del PIB, sinó que també ho és, especialment en l’economia espanyola, la contribució d’aquests sectors a la creació d’ocupació i a la productivitat global de l’economia. En primer lloc, es pot dir que el sector de la cultura ha estat un sector molt actiu en la fase més expansiva del cicle econòmic.
L’ocupació en els sectors culturals a l’Estat espanyol ha crescut notablement, que ha passant de quatre-cents mil llocs de treball l’any 2000 als actuals sis-cents mil, aproximadament. Aquest creixement notable es produeix, efectivament, en un període expansiu de l’economia, però les taxes de creixement superen el 5% anual.
El creixement considerable de l’ocupació fa que els investigadors s’interessin cada vegada més per les característiques de l’ocupació en el sector de la cultura i per les implicacions que té en aspectes com la productivitat o la competitivitat.
En conjunt, a Europa, el sector de la cultura representa una proporció gens menyspreable de l’ocupació. El 2004, podem comprovar que el percentatge d’ocupats a Europa, en el sector de la cultura se situa entre l’1,9% del total de la població ocupada a Eslovàquia, al 4,2% d’Holanda. La posició d’Espanya, el 2004, se situava en un espai intermedi respecte al comportament del conjunt dels països europeus. En general, els països desenvolupats del nord d’Europa mostren una importància relativa més gran dels ocupats en el sector de la cultura. Es pot destacar que Espanya se situa, en termes d’ocupació en els sectors culturals, per sobre de països com França o Itàlia.
En aquest context, les reflexions sobre la qüestió han adquirit una importància cabdal des que la irrupció de la crisi ha imposat la necessitat –i la pressa– del canvi de model productiu. Quan els acadèmics, els sindicalistes o els polítics comenten la qüestió, bàsicament es refereixen al «desig» que, en comptes que una part considerable de la nostra riquesa i dels llocs de treball s’originin en el sector de la construcció o el turisme, amb productivitats molt baixes, es generi en els sectors de l’aeronàutica, les energies renovables, els sectors de les TIC, la biotecnologia, la investigació o altres serveis avançats.
Sens dubte, alguns sectors són capaços de generar més riquesa per treballador/a que uns altres i, també, hi ha sectors que ofereixen feines més atractives que recepcionista d’hotel, reposador en una gran superfície o paleta de primera. Ateses les característiques dels sectors culturals, en termes de productivitat i competitivitat, és raonable que aquests sectors siguin coprotagonistes d’aquest canvi de model productiu que es pretén aconseguir.
L’evolució de la productivitat, definida com el valor de la producció per unitat de factor productiu (treball o capital físic, en el vessant clàssic), determina el ritme i l’estil del creixement econòmic, mesurat per mitjà del producte interior brut (PIB). Les variacions de la productivitat situen la posició competitiva d’un país, regió o sector.

2.2.El creixement econòmic

El creixement econòmic és, sens dubte, un dels vectors rellevants per al desenvolupament. Esdevé un element necessari, encara que no suficient, en els processos de desenvolupament social, com ho hem vist en els paràgrafs anteriors. En aquest sentit, si aïllem la dimensió econòmica de les activitats culturals no es pot posar cap objecció al fet que l’activitat lligada al sector cultural crea ocupació i genera rendes sobre un espai, i ho fa en un grau gens menyspreable. En aquest cas ens referim a les activitats relacionades amb la llista, com ara acadèmies d’art, editorials, museus, llibreries, botigues de discos, galeries d’art o parades ambulants d’artesania, entre d’altres.
A més, independentment de qualsevol altra consideració estrictament associada a la seva dimensió simbòlica, diversos arguments reforcen la conveniència d’escollir l’activitat econòmica dels sectors culturals davant altres alternatives possibles. En general, podem afirmar que l’orientació d’un territori cap a activitats culturals mostra una versatilitat notable, ja que es pot utilitzar en estratègies tant per a reconvertir espais industrials en declivi, solucionar els problemes d’entorns rurals amb una agricultura poc competitiva com recuperar barris urbans socialment degradats. A aquesta versatilitat genèrica, que explica que l’especialització cultural d’un territori sigui una estratègia que cal considerar en moltes circumstàncies, hi podem afegir diversos arguments que reforcen la idea sobre la conveniència d’apostar per les activitats culturals.
Un altre argument que dóna suport a l’especialització d’un territori en l’àmbit de la cultura davant altres alternatives és que la cultura és intensiva en treball. Les característiques específiques de producció, distribució, consum o conservació dels béns i serveis culturals determinen que sigui complicat substituir béns de capital per treball. Això és especialment cert en activitats d’execució humana, com el teatre o la música en directe, en què és impossible aconseguir «millores productives» a partir de la substitució del treball per altres factors productius.
El treball en els sectors culturals provoca un grau satisfacció laboral més alt que en el conjunt de l’economia. Segons els estudis, sembla que treballar en el sector cultural provoca algun tipus de compensació psicològica que deriva en el fet que els treballadors d’aquest sector, malgrat tenir unes condicions laborals objectivament pitjors que la mitjana dels treballadors, mostren un grau de satisfacció laboral superior al de la mitjana dels treballadors. Aquest fet, que potser és més comprensible en ocupacions laborals més lligades a l’expressió de la creativitat, s’estén també a les funcions de gestió o, fins i tot, a les tasques més auxiliars i tècniques (càmeres, descarregadors, instal·ladors d’exposicions, etc.). És evident que si es té possibilitat d’optar a un ventall d’alternatives d’especialització productiva d’un territori, el més raonable és triar les opcions que comportin un grau de satisfacció laboral més alt.
En general, el sector cultural no és depredador del medi ambient, no genera brossa i, a més, dificulta notablement la deslocalització. En un moment en què la relació de l’home amb el medi natural genera preocupació, el fet d’escollir activitats relacionades amb la cultura pot ser una opció atractiva davant activitats del sector primari o activitats industrials que tenen un impacte ambiental molt més alt. En aquesta mateixa línia, atès que les activitats culturals estan associades sobretot estructuralment al territori, és més complicat que se sotmetin a processos de deslocalització.
Es poden afegir altres arguments més genèrics a la llista anterior, que tenen a veure sobretot amb tendències generals del model econòmic de mercat o amb mecanismes de canvi social. Incidint en aquest últim aspecte, és raonable pensar que en les societats i territoris habituats a apostar per estratègies associades a l’art i la cultura, en què els valors rellevants són la investigació, la innovació i les transgressions de formats i llenguatges, serà més fàcil que es produeixi el canvi social. En un món molt dinàmic i en transformació constant, aquesta predisposició pot constituir un valor.

2.3.Conclusions

La cultura és una estratègia adequada per a promoure el desenvolupament d’un territori i una comunitat. Des d’aquesta consideració, la política cultural deixa de ser entesa com una simple intervenció ornamental de l’acció de govern i esdevé un element substancial en la política pública.
Per a poder aprofitar amb eficàcia aquest nou repte i tractar d’orientar-ne tant els processos com els impactes cal aclarir diversos obstacles, que resumim molt breument des dels punts de vista més significatius.
Cal superar deliberadament l’escassetat d’investigació en l’àmbit de la creació, la producció, la distribució i el consum cultural. De fet, des de les ciències socials sabem molt poc del comportament dels individus davant el fet cultural i de les relacions causals entre la cultura i l’economia, la cultura i el benestar individual, la cultura i les relacions socials, etc. Si volem aprofitar les possibilitats del temps de la cultura, cal aprofundir molt més en el coneixement. I això és una responsabilitat compartida, tant des dels agents privats com des del lideratge públic i la implicació dels centres de coneixement, especialment les universitats i altres centres d’investigació semblants.
Des de la perspectiva del concepte de la democratització de l’accés a la cultura, les polítiques culturals s’han fonamentat massa temps en els aspectes relacionats amb la distribució i el consum cultural i han incidit molt poc en els processos de creació i producció cultural, amb efectes molt més accentuats en la transformació dels territoris. Avui, després de gairebé sis dècades de polítiques culturals a Europa, podem afirmar que la democratització de l’accés a l’alta cultura mostra uns resultats bastant modestos, per la qual cosa cal reformular alguns conceptes i mirar cap a altres punts d’interès de l’activitat cultural.
En aquest sentit, la gestió de la creativitat apareix com un element emergent. Una política cultural en algun moment tindrà com a missió afavorir les actituds creatives, promoure la formació de capacitats i habilitats creatives i possibilitar entorns propensos a la disseminació i la difusió de la creativitat. Des del nostre punt de vista, un dels grans reptes en el disseny de les polítiques culturals rau en la recerca de noves formules efectives de promoció de la creativitat, en entorns en què quedi garantida la llibertat creadora i la independència ideològica dels creadors. Des d’aquesta perspectiva esdevé més difícil racionalitzar la intervenció pública i, consegüentment, avaluar-ne els resultats, ja que el pensament lateral, el fet de pensar l’impensable o intuir noves relacions entre les coses, les formes i els objectes, són processos que no responen a mecanismes fàcilment aprehensibles per les ciències socials. «Crear creadors» és una tasca que fins ara s’ha mostrat bastant complicada. Ruth Towse ens assenyala amb contundència: «simplement no sabem com estimular la creativitat». En el mateix conjunt s’han de considerar les estratègies d’«atracció del talent» configurant espais, barris o territoris que siguin atractius com a llocs vitals i de treball per a la comunitat d’artistes i per als ciutadans que, encara que sigui de manera amateur, estiguin disposats a expressar-se creativament.
Un altre aspecte rellevant és la promoció de l’emprenedoria en l’àmbit de la cultura. Un dels requisits importants perquè un ecosistema cultural s’implanti i mostri capacitat de transformació d’un territori és que contingui un xarxa tan densa com sigui possible d’emprenedors culturals. El sistema cultural local que només es basi en l’acció del sector públic és, en el millor dels casos, un sistema feble, i en el pitjor, un espai propens al dirigisme cultural, el paternalisme estètic i poc procliu a la innovació, i fins i tot la transgressió, tan necessària en els processos culturals dinàmics.
També cal reivindicar de manera consistent la incorporació plena de la dimensió de la cultura en les estratègies de planificació del territori. En aquest sentit, hi ha algunes evidències interessants, com ara la creixent incorporació de la cultura en la planificació urbana o l’aparició de documents com La Agenda 21 de la Cultura i els documents diversos que sorgeixen de la realitat iberoamericana. No obstant això, en aquest procés d’interiorització col·lectiu queda encara molt camí per a fer.
En l’àmbit social i en relació amb els elements anteriors, cal molta més participació i debat que el que s’ha fet fins ara. Les polítiques culturals tenen efectes rellevants sobre la realitat social, i els ciutadans i els col·lectius socials s’han de posicionar amb més precisió, tant sobre el marc normatiu genèric que té a veure amb la jerarquia de valors com sobre les seves dimensions d’eficàcia, eficiència i equitat. Perquè això sigui possible, indubtablement un dels requisits és l’existència d’informació de qualitat i la voluntat expressa de transparència.
I tot pensament estratègic requereix uns «indicadors culturals» en un marc que tingui en compte els aspectes econòmics de l’impacte de la cultura en el desenvolupament i l’ocupació, i també els efectes multiplicadors i d’arrossegament que té en altres sectors i la contribució que fa a l’increment i redistribució de la riquesa. I encara és més important dedicar esforços a elaborar indicadors per a mesurar els impactes de les activitats culturals en les dimensions social i individual. Només així serà possible ajustar les intervencions en un procés d’ajustament que millori els marcs d’eficiència, eficàcia i equitat social.
Si la cultura no és un obstacle per a superar la crisi, sinó una sortida factible d’aquesta, estem parlant d’una política cultural projectiva que pot articular les possibilitats de desenvolupament en aspectes tan rellevants com l’estructuració simbòlica del territori, l’impacte econòmic d’un sector amb taxes de creixement molt superiors a la mitjana de la resta dels sectors econòmics i, el que és més important, la dimensió de la qualitat de vida dels ciutadans en aspectes tan vitals com les possibilitats de desenvolupament integral personal, gràcies a les capacitats expressives o estètiques de la pràctica o el consum cultural, i els efectes que tenen en les formes d’articulació social. És el moment en què la política cultural s’enfronti amb rigor a la dimensió de la seva responsabilitat en el benestar d’una comunitat o d’un territori.

3.Les professions de la cultura

3.1.El concepte de professió: origen i evolució

Herbert Spencer (1992) fa una interessant presentació, des del punt de vista sociològic, de l’origen i l’evolució de les professions, basant-la en la necessària estructuració social derivada en primer lloc del poder i després de la divisió per funcions, totes adreçades a mantenir la vida dels individus i de la societat. La diversificació de funcions és pròpia de qualsevol grup complex i s’ha mantingut i ampliat al llarg dels segles, fins avui. La seva evolució ha estat marcada pels canvis socials. Així, la societat industrial va estructurar les especialitzacions de cadascú d’una manera molt més detallada del que ho havien fet les societats agràries, en què un gruix important de la població feia totes les funcions pròpies de la pagesia, és a dir, del manteniment de la vida. Goode (1960) ja va fer l’associació entre les societats industrials i el professionalisme.
Es pot dir que una professió neix per la necessitat de dominar la definició dels problemes i de les necessitats socials, i també de la manera de plantejar les respostes. Les professions, enteses com un domini instrumental, tangible o intangible, generen la capacitat de fer avançar un grup dins una societat. A més, els professionals, tot i que competeixen entre si, agafen més força en la mesura que saben organitzar-se en relació amb la societat; a l’interior del grup hi ha rivalitat, però cap enfora hi ha cooperació mútua.
Si apliquem aquesta visió de professió a la societat contemporània i postindustrial, al segle xx –en plena expansió dels serveis–, s’intensifica i diversifica el concepte de professió dins les estructures o organitzacions, essencials per a mantenir el poder dels diversos grups socials i per a assolir més bé els objectius proposats.
Per tant, el segle xx –sobretot la segona meitat– ha vist néixer moltes dedicacions exclusives que, amb el temps, han esdevingut ocupacions, semiprofessions i professions més o menys consolidades i reconegudes per la societat. En aquest període, i sobretot en el segle xxi, apareixen les anomenades noves professions, entre les quals hi ha la gestió cultural.
A mesura que es van creant i configurant les professions, els experts necessiten establir uns criteris per diferenciar una professió del que no ho és. De manera general, Josep A. Rodríguez i Mauro F. Guillen (1992) exposen el que anomenen característiques estructurals com la creació d’una ocupació a temps complet, la creació d’associacions professionals, l’elaboració de codis d’ètica i la conquesta de l’autonomia per a assegurar-se el dret exclusiu a la pràctica professional i l’avaluació de la feina que duen a terme. La major part de les professions del sector cultural –tant les creatives com les tècniques– s’han format al llarg dels segles, seguint l’evolució de la societat.

3.2.Les condicions prèvies

Val la pena veure els elements que han afavorit el creixement de la cultura en la nostra societat i, per tant, el naixement de la gestió cultural com una dedicació o professió especialitzada:
1) Increment dels nivells educatiu i cultural. En les nostres societats occidentals s’ha produït un gran increment del nivell educatiu i, de retruc, d’inquietuds culturals de la població entre els vint i quaranta últims anys. Així ho testifiquen les estadístiques que recullen els nivells d’escolaritat i d’instrucció de les persones i les dades dels nombrosos estudis (bàsicament del Ministeri de Cultura i de l’SGAE - Societat General d’Autors i Editors). Aquests estudis indiquen creixements moderats, però sostinguts, en gairebé totes les pràctiques de consum cultural.
2) Increment del temps lliure. El consum cultural se sol produir quasi sempre en el temps lliure de les persones, que s’ha incrementat o, si més no, s’ha fet més conscient. Un cop superades les necessitats bàsiques expressades a la piràmide de Maslow, disposem d’un temps dedicat al lleure, al gaudi, etc. Això ha comportat un increment dels hàbits de consum cultural gràcies –per efecte de la demanda– a la nombrosa oferta que hi ha, tant si és pública com privada o associativa.
3) Increment del nivell adquisitiu. A partir d’una millor qualificació professional, de l’enfortiment de les classes mitjanes i de l’assentament dels drets laborals i socials, cada cop hi ha més gent amb un poder adquisitiu més elevat. Aquest excedent econòmic pot ser orientat cap a la satisfacció de les inquietuds personals, entre elles la cultura.
4) Ampliació del concepte de cultura. La nostra societat ha anat ampliant la visió de la cultura, tenint-la com quelcom més present en molts sectors de la nostra vida quotidiana.
5) Millora de la percepció ciutadana envers la cultura. Paral·lelament, ha millorat la valoració social del fet cultural, que és vist amb més naturalitat i quotidianitat, deixant de banda les percepcions de la cultura com una cosa minoritària, de gent estranya, aliena a la majoria, elitista, exigent, incomprensible, etc. La gent jove creix amb una proximitat més gran als llenguatges expressius i culturals, sobretot els audiovisuals.
6) La cultura com a factor de desenvolupament social. Es va consolidant la idea que la importància de la cultura augmenta en el desenvolupament social, que la cultura i el desenvolupament van junts, que el desenvolupament ja no es mesura únicament amb els paràmetres econòmics, materials o de serveis de primera necessitat. Els nous discursos del desenvolupament (Unesco, Unió Europea, Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació, etc.) inclouen la cultura com a factor de desenvolupament d’una comunitat. En conclusió, la cultura esdevé un sector estructural d’una societat que adquireix centralitat en el conjunt de les polítiques públiques i les iniciatives privades.
7) Més presència de la cultura en la vida pública. Finalment, per una relació de causa i efecte, s’ha incrementat la visibilitat política de la cultura, de manera que ha augmentat l’interès de les institucions i dels mandataris corresponents, també, els pressupostos, els serveis, etc., i, per tant, les ocupacions en el sector. Els mitjans de comunicació no són aliens a aquests canvis i s’està vivint un impacte mediàtic de la cultura. Aquesta visibilitat normalitza la cultura, la situa entre els altres camps de la vida quotidiana i li dóna un valor afegit que fins fa poc no sempre tenia.
Aquest increment quantitatiu i qualitatiu de la cultura en la nostra societat comporta l’aparició d’una nova referència: la gestió cultural. Això es deu a l’existència d’alguns factors clau. Aquests són:
1) Una diversificació creixent del concepte de cultura. Es dóna una diversificació del concepte de cultura que amplia el seu radi d’acció, amb l’aparició de nous sectors, l’hibridació entre ells, les mutacions, etc., entra en camps adjacents (turisme, educació, joventut, desenvolupament, etc.), s’hi barreja i sorgeixen noves oportunitats en clau d’ocupació.
2) Una complexitat més gran del fenomen cultural. A més, hi ha una complexitat creixent de la gestió de la cultura que va molt més enllà de la simple organització habitual dels tradicionals actes festius i culturals ben coneguts. La cultura dialoga, rebent però també aportant, amb l’economia, l’urbanisme, les polítiques socials, etc.
3) Un augment dels agents que intervenen en la cultura. Hi ha un increment dels agents públics i privats en el sector cultural. Consegüentment, augmenten les empreses, els professionals, els llocs de treball, els contractes, etc.
4) Un desenvolupament econòmic dels sectors de la cultura. En conseqüència, es desenvolupa la indústria cultural (editorial, discogràfica, audiovisual, etc.), arribant a percentatges del PIB molt destacats. Xifres actuals del Ministeri de Cultura situen l’aportació d’aquesta indústria al PIB de l’Estat espanyol en un 5%, i arriba al 7% si es compten altres aportacions en els límits del camp cultural.
5) Més dotació de serveis. Paral·lelament, creix l’oferta cultural (serveis, programes, equipaments...) per part de tots aquests agents públics, privats i associatius.
6) Un increment dels pressupostos i inversions. Necessàriament, s’incrementen els pressupostos de cultura de tots els agents i les seves inversions en el camp cultural.
7) Més exigència en els resultats de la gestió. Aquest increment, i més en temps de recessió econòmica, genera una exigència de racionalització de la despesa i la inversió, que obliga a una professionalització més gran de la gent que treballa en el sector. Això s’acompanya d’una exigència de resultats més gran, cosa que torna a redundar en benefici del rigor en el treball.
En conclusió, es tracta d’un sector que crea treball qualificat, diversificat i estable, al qual s’ha de saber donar resposta de manera professional. La gestió cultural és la resposta a aquesta necessitat.

4.Els agents culturals com a actors socials

4.1.Evolució del concepte d’agent cultural

La relació entre les polítiques culturals i els agents és imprescindible i necessària per a conèixer el ritme d’una vida cultural en els àmbits local o internacional. Un dels elements que defineix una política sobre un sector determinat és la concreció del paper que poden adquirir cada un dels agents i les regles de joc per a la seva participació i gestió.
I parlem d’agents en un sentit molt ampli per afirmar que les polítiques culturals s’entenen com un espai per a la confluència de diferents actors. Les polítiques culturals d’actor únic (estat) són un reflex de l’autoritarisme i el feixisme. Com més agents culturals intervenen més augmenta la complexitat i la possibilitat d’una diversitat expressiva i social major, que garanteix el pluralisme de l’expressió d’una cultura.
Disposar d’elements tècnics que ens permetin analitzar la funció o el paper de cada agent i els aspectes que s’han de potenciar en la seva interrelació i l’anàlisi dels mecanismes més habituals de relació dels agents dins del context social, polític i legislatiu al nostre país és un element imprescindible per a entendre l’entorn on intervindrem des de la gestió cultural.
Finalment, és imprescindible una reflexió sobre la necessitat d’un canvi en les posicions habituals entre els agents socials i culturals davant d’un futur pròxim. Propostes per a una articulació millor entre els agents com a potencial de desenvolupament d’una realitat territorial determinada.
A l’efecte de la participació social en una política cultural entenem per agent l’actor (individual, col·lectiu, institucional, etc.) que intervé o pot intervenir, activament o passivament, en sentit positiu o negatiu, en l’articulació d’unes polítiques en diferents estructures socials.
Els agents són una variable a tenir en compte com un element de dinamisme d’un territori determinat que van canviant i evolucionant. Representen un factor determinant de la consolidació de la intervenció social, la vida cultural i una garantia democràtica.
Per a Teixeira Coelho un agent és:

«Aquel que sin ser necesariamente productor cultural interviene en la administración de las artes y de la cultura, propiciando las condiciones para que otros creen o inventen sus propios fines culturales. Actúa más frecuentemente aunque no exclusivamente en el área de la difusión, por lo tanto, está más cerca del público que del productor cultural. Organiza exposiciones, muestras y conferencias, prepara catálogos y folletos, realiza investigaciones de tendencias, estimula individuos y grupos para la autoexpresión, en fin, tiende el puente entre la producción cultural y sus posibles públicos».

Teixeira Coelho (2000). Diccionário crítico de política cultural: cultura e imaginário. Mèxic: Conaculta.

Una política cultural no pot implementar-se, no existeix realment, si no és en relació amb uns agents o actors concrets, que entraran en contacte i assumiran un compromís i responsabilitats pel que fa als objectius que la mateixa política els proposi. Quan parlem d’agents ens referim a un context de pluralitat d’opcions i diferents nivells d’implicació. En alguns pot haver-hi un agent únic promotor, però en el mateix moment que actua genera un procés d’extensió a altres que assumeixen un paper més o menys actiu.
Per a J. Brunner:

«Hemos de pensar simultáneamente en dos categorías de problemas: Uno, quiénes son los agentes habituales de la acción cultural; dos, cuáles son las principales organizing institutions que procesan estas acciones culturales; esto es, que articulan los circuitos que regulan (controlan) la producción, transmisión y consumo (o reconocimiento) de la cultura en una sociedad determinada».

J. Brunner (1987). «Políticas culturales y democracia: hacia una teoría de las oportunidades». A: N. García Canclini, Políticas Culturales en América Latina. Mèxic: Grijalbo.

Alguns autors, com Muller (1990), anomenen mediadors els agents que construeixen el referencial d’una política, és a dir, que creen les imatges conceptuals que determinen la percepció del problema, necessitat o interès i que aporten, d’alguna manera, propostes i solucions apropiades. Altres autors els denominen portadors del murmuri quotidià, que s’han de tenir en compte en les polítiques culturals i, principalment, les elits dirigents o els responsables públics i privats de les decisions culturals.
Els agents o mitjancers tenen un paper molt important en el disseny d’una política i en les seves estratègies d’aplicació, i també en la consolidació d’una activitat social representant, per a un territori determinat, un potencial democràtic i competitiu important.
En la mesura que una realitat territorial disposa d’un «teixit social» variat d’agents té una de les condicions principals de desenvolupament, és a dir, capacitat de crear capital social i cultural, i també de millorar les condicions de vida i el benestar. Des de la perspectiva de desenvolupament territorial, la presència d’agents representa una capacitat i una possibilitat de desenvolupament i posa a disposició de les polítiques uns elements que constituiran un potencial específic:

  • La presència d’un quadre d’agents ampli distribuïts pel territori, en diferents nivells i especialitats capaços d’intervenir en la vida social i cultural.

  • El grau de consolidació organitzativa i institucional d’aquests agents és un factor a tenir en compte. És a dir, la tradició, els antecedents, nivells d’autonomia, experiència i influència en l’entorn. La capacitat crítica i intel·lectual dels agents, amb competència per a actuar i interactuar des de posicions de coneixement representa un valor per a la influència de la cultura com a generadora de capital social.

  • La capacitat de relació entre els mateixos agents i amb altres nivells de la responsabilitat política. Estructuració organitzativa que els permeti ser interlocutors amb els òrgans de decisió.

  • Els agents culturals s’organitzen, estructuren i intervenen d’acord amb els propis valors i finalitats, i les funcions socials que la legislació d’un estat els assigna. D’aquesta manera, la forma de govern, i el seu desenvolupament normatiu, crea unes especificitats i diferències de posicionament de les funcions dels agents en una realitat determinada. Una lectura del marc legislatiu d’un país ens permet observar una primera panoràmica des d’on podem veure i analitzar el paper que té, o pot tenir, cada un dels grans agents.

Les funcions i competències dels agents culturals evolucionen paral·lelament a la realitat social, i adquireixen importància d’acord amb la funció que se’ls assigna en els plantejaments i continguts de les polítiques públiques. També poden adquirir protagonisme des de la perspectiva de la pròpia iniciativa social i com a element de pressió sobre les estructures de les administracions. Per tant, el paper dels agents socials ha de considerar-se com un factor important per a la construcció i significació que es poden donar a les necessitats i a les problemàtiques de la societat.
Sigui quin sigui l’entorn polític i legislatiu que aculli els agents, aquests adquireixen unes funcions, en una línia o una altra, que tenen una gran importància en el desenvolupament de les polítiques culturals o d’una altra naturalesa.
Moltes vegades, sense la participació de l’Estat, els agents socials apliquen la seva política pròpia, que pot coincidir o no amb l’oficial de l’Administració pública, però que de vegades intervé amb molta més eficàcia en la realitat del seu context. Aquesta relació no es troba exempta de tensions i conflictivitat, situació que de vegades, fins i tot, pot resultar positiva.
En conseqüència, hem d’analitzar el paper que tenen, o poden tenir, aquests agents socials en el desenvolupament de serveis a la comunitat per a entendre i explicar certs fenòmens de les seves estructures organitzatives.

4.2.Més precisions sobre els agents culturals

La realitat de l’acció cultural en totes les seves dimensions ens obliga a matisar alguns aspectes de la perspectiva que hem presentat en relació amb els agents culturals. No tots els individus o grups que participen en la vida cultural es poden agrupar sota els conceptes utilitzats entorn dels agents culturals. La diversitat d’activitats, formes, suports i productes pels quals les realitats artístiques es comuniquen i articulen amb els individus ens obliga a una diferenciació major dels grups socials o destinataris de l’acció cultural.
Alguns autors, quan plantegen la relació entre polítiques públiques i grups amb capacitat de conflicte o consens, diferencien entre actors i públics, la qual cosa ens permet fer una primera diferenciació incorporant un conjunt més ampli de població a la qual s’adreça una política.
Des d’aquesta perspectiva ens sembla convenient incorporar un tercer grup, els consumidors, els quals sense aspirar a una participació social, i la majoria de vegades des de posicions individuals, són destinataris clars de la realitat artística amb capacitat de promoure processos d’acceptació i rebuig de formes expressives. A partir de la compra i consum de productes culturals participen i incideixen en processos de creació i producció cultural.
De la mateixa manera que plantejàvem tipus diferents d’agents també es poden considerar diferents menes o tipologies de públic. Des del més interessat o especialitzat en activitats específiques de la cultura al públic en general, al qual va dirigida potencialment una política cultural.
En aquestes diferenciacions comencem a observar nous processos generadors de situacions mixtes o compartides. Ens referim, per exemple, a les associacions d’espectadors, amics dels museus, etc., que, des de posicions per a agrupar un públic fidel i permanent, es poden convertir en autèntics actors o agents culturals en relació amb un servei o equipament.
Si ho analitzem des de la perspectiva del consum no hi ha gaires experiències que permetin evidenciar que el consumidor de productes culturals disposa d’una protecció com la que tenen en altres productes o sectors. Aquesta línia representa un estímul a la reflexió i a una nova visió de les relacions entre el fet cultural i els individus, que adquirirà més importància en la mesura que augmenti la sensibilitat i la seva importància en el mercat. Per exemple, la creació d’associacions de consumidors en el sector cultural, encara que no n’hi ha, forma part d’una certa reclamació dels ciutadans davant de la impunitat d’uns productes de la indústria de la cultura i el lleure que moltes vegades entren en serioses contradiccions amb els valors i els drets fonamentals.
Tampoc no podem oblidar un conjunt de persones i grups que sota la definició genèrica de creadors s’integren com a agents, organitzats o no, aporten la seva obra expressiva i constitueixen un pilar fonamental per a una vida cultural. Els artistes poden intervenir sota diferents estructures directament o indirectament com a agents culturals a tenir en compte.
Sense esgotar les possibilitats de menes i tipologies considerem interessant introduir nous enfocaments a les lectures clàssiques dels agents, públics i consumidors que es tinguin en compte en la gestió i el desenvolupament de les polítiques culturals. Potser des d’aquesta perspectiva podrem aportar alguns elements per normalitzar més el sector cultural.

Bibliografia

Ariño, A. (dir.) (2006). La participación cultural en España. Madrid: Fundación Autor.
Ávila, A. M.; Díaz, M. A. (2001). «La economía de la cultura ¿Una construcción reciente?». ICE, Revista de Economía (núm. 792). Disponible en línia: <http://www.revistasice.com/CachePDF/ICE_792_9-29__22FF6AEA82628011399DEAD478DE5FD9.pdf>.
Bianco, M. (coord.) (2010). Institucions, empreses i entitats culturals. Barcelona: UOC.
Boletín gestión cultural (núm. 7). Indicadores y estadísticas culturales. Portal Iberoamericano de Gestión Cultural, abril 2004. Disponible en línia: <http://www.gestioncultural.org/ficheros/1_1316771694_MPfenniger.pdf>.
Boletín semestral Oikos (any d’inici: 2003). Observatorio Andaluz para la Economía de la Cultura y el Desarrollo. Disponible en línia: <http://www.oikos.org.es/>.
Brunner, J. (1987). «Políticas culturales y democracia: hacia una teoría de las oportunidades». A: N. García Canclini, Políticas Culturales en América Latina. Mèxic: Grijalbo.
Brunetti, G. i altres (2005). La librería como negocio. Economía y Administración. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Bustamente, E.; Zallo, R. (coord.) (1998). Las industrias culturales en España. Grupos multimedia y transnacionales. Madrid: Akal.
Calvi, J. C. (2008). ¿Reproducción de la cultura o cultura de la reproducción? Análisis económico, político y social de la distribución y el consumo de productos audiovisuales en Internet. Madrid: Universidad Rey Juan Carlos / Dykinson.
Camacho, R. (2007). El ajuste de las cuentas en el Sector Audiovisual. Teoría y práctica de la nueva financiación de la televisión en España. Sevilla: Instituto Andaluz de Administración Pública.
Carrasco, S. (2007). «Medir la cultura: una tarea inacabada». Periférica (núm. 7). Cadis. Disponible en línia: <http://www.uv.es/carrascs/PDF/medir%20la%20cultura.pdf>.
Carrasco, S.; Escuder, R. (2007). «El análisis entre dos realidades en Cultura». Investigaciones de la Comunicación / Anuario ININCO (vol. 18, núm. 2). Caracas. Disponible en línia: <http://www.uv.es/carrascs/PDF/Analisis%20entre%20dos%20realidades%20en%20cultura.pdf>.
Carrasco, S. (1999). Indicadores Culturales: una reflexión. València: Universidad de Valencia. Disponible en línia: <http://www.uv.es/carrascs/PDF/indicadoresCult.pdf>.
Carrasco, S.; Rausell, P. (2001, juny-juliol). «La provisión de cultura en España desde una perspectiva del análisis regional». ICE (núm. 792). Ministerio de Economía.
Colombo, A. (2006). «Economia de la cultura. L’impacte econòmic del sector cultural des d’una òptica europea». Digithum: Las humanidades en la era digital (núm. 8). Disponible en línia: <http://www.uoc.edu/digithum/8/dt/cat/colombo.pdf>.
Comissió Europea (2006, 13 novembre). The Economy of Culture in Europe. Brussel·les: Direcció General d’Educació i Cultura de la Comissió Europea. Disponible en línia: <http://www.keanet.eu/ecoculture/studynew.pdf>.
Consell d'Europa (1996). «Concepts et références». Culture et quartiers. Strasbourg: Conseil de l’Europe. (Vol. 1).
Consell d'Europa (1999). Sueños e identidades. Una aportación al debate sobre cultura y desarrollo en Europa. Barcelona: Interarts-Península.
Del Corral, M. (ed.) (2003). Cultura, comercio y globalización. Preguntas y respuestas. Unesco.
De la Cuesta, M. M. (2002). La Financiación de las Entidades Sin Fines de Lucro. Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces.
De Morales, D. (2005). Por otra comunicación, los media, globalización cultural y poder. Barcelona: Icaria.
Departament de Treball (2001). Llibre blanc dels nous filons d’ocupació a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Devesa, M. (2006). El impacto económico de los festivales culturales: El caso de la Semana Internacional de Cine de Valladolid. Madrid: Fundación Autor.
DG V. Barcelona: Observatorio Interarts.
Dirección General de Planificación de la Consejería de Empleo de la Junta de Andalucía (2007). Acciones de prospección sociolaboral en la industria cultural andaluza.
Diversos autors (1999). El sector no lucrativo en España: Especial atención al ámbito social. Madrid: Ediciones Pirámide.
Diversos autors (2007). Sistema de indicadores para la evaluación de las políticas culturales locales en el marco de la Agenda 21 de la cultura. FEMP / Ministerio de Cultura.
Diversos autors (2008). «La cultura, un motor econòmic». Revista Cultura (núm. 2). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.
Diversos autors. Cultura, empleo y tercer sistema. El desarrollo de estrategias culturales y proyectos sostenibles con el tercer sistema. La experiencia del proyecto Empiric. Barcelona: Observatori Interarts.
ESADE (2009, gener). Guíame. Industrias culturales. Flashes Sectoriales. Disponible en línia: <https://granadaempresas.es/files/informe-sectorial-editorial-0.pdf>.
European Commission of Culture (2006). The economy of culture in Europe. KEA European Affairs.
Eurostat - European Commission (2007). Cultural Statistics. Luxemburg: Eurostat Pocketbooks.
Fernández, Y.; García, M. I.; Zofio, J. L. (2001). La evolución de la industria de la cultura y el ocio en España por Comunidades Autónomas, 1993-97. Madrid: Fundación Autor.
Frey, B. (2000). La Economía del Arte. Barcelona: Ed. La Caixa («Estudios Económicos»).
Gantchev, D. (2003). Guide on Surveying the Economic Contribution of the Copyright-Based Industries. Ginebra: World Intellectual Property Organisation. Disponible en línia: <http://www.wipo.int/edocs/pubdocs/en/copyright/893/wipo_pub_893.pdf>.
García, M. I. (2007). La dimensión económica de la industria de la cultura y el ocio en España. Madrid: Mc-Graw Hill.
Gil, M. (2006). Fiscalidad de fundaciones, asociaciones y del mecenazgo. Bilbao: Ciss.
Gordon, J. C.; Beilby-Orrin, H. (2006). International Measurement of the Economic and Social Importance of Culture. París: Organisation for Economic Co-operation and Development.
Greffe, X.; Maurel, M. (2009). Economie globale. París: Dalloz.
Groys, B. (2005). Sobre lo nuevo. Ensayo de una economía cultural. València: Editorial Pre-Textos.
Herrera, C. Herramientas de Economía Cultural. [Diversos artícles en què s’apliquen eines d’economia cultural]. Disponible en línia: <http://www.eumed.net/libros/2005/hec/index.htm>.
Herrero, L. C. (2002). «La economía de la cultura en España». Revista Asturiana de Economía, RAE (núm. 23).
Jaén, M.; Piedra, L. (2006, desembre). «Los efectos redistributivos de la política cultural en España. Una perspectiva desde la encuesta de presupuestos familiares». Cuadernos de Economía de la Cultura (núm. 6). Sevilla. Disponible en línia: <http://www.oikos.org.es/mnu_ec/pdf_ec6/art_efectos.pdf>.
Lasuen, J. R.; Aranzadi, J. (2002). El crecimiento económico y las artes. Madrid: Fundación Autor.
Lasuen, J. R.; García, M. I.; Zofio, J. L. (2006). Cultura y economía. Madrid: Fundación Autor.
Lasuen, J. R.; Olmedillas, B.; Zofio, J. L. (2004). El comercio exterior de los servicios culturales españoles en el marco de la OCDE. Madrid: Fundación Autor, SGAE.
Luna, R. (2004). Prólogo: El Consumo de Teatro y Danza en la Ciudad de Valencia. València: Promolibro.
Martín, I. (2004). Dirección y gestión de empresas del sector turístico. Madrid: Ediciones Pirámide.
Matarasso, F. (2001). Recognising Culture: A Series of Briefing Papers on Culture and Development. Londres: Unesco/Department of Canadian Heritage and Comedia, with support from the World Bank.
Ministeri de Cultura (2007). Cuenta Satélite de la Cultura en España, Avances de resultados 2000-2007. Madrid: Ministerio de Cultura, Secretaria General Técnica.
Ministeri de Cultura (2007). El valor económico de la cultura en España. Madrid: Secretaría General Técnica.
Ministeri de Cultura (2008). Anuario de Estadísticas Culturales 2008. Madrid: Ministeri de Cultura. Disponible en línia: <http://www.mecd.gob.es/servicios-al-ciudadano-mecd/estadisticas/cultura/mc/naec/portada.html>.
Moreira, E. (2003). Gestión Cultural. Buenos Aires: Longseller.
Muller, P. (1990). Les politiques publiques. París. PUF.
Observatory Interarts (1999). Empiric: culture, employment and third system; project funded under the «Third System and Employment European Commission».
Oliveras, I.; Amat, J. O. (2004). «La relación entre el cambio cultural y la contabilidad de gestión. El caso de España». Revista Iberoamericana de Contabilidad de Gestión (núm. 4). Disponible en línia: <http://www.observatorio-iberoamericano.org/>.
Organisation for Economic Co-operation and Development, 2006
Palma, M. L.; Cantero, C. (coord.) (2006, desembre). «La protección de la diversidad cultural. Un debate entre Cultura y Mercado». Cuadernos de Economía de la Cultura (núm. 6). Sevilla. Disponible en línia: <http://www.oikos.org.es/mnu_ec/pdf_ec6/mem_una_economia.pdf>.
Pascual, J.; Dragojevic, S. (2007). Guía para la participación ciudadana en el desarrollo de políticas culturales locales para ciudades europeas. Fundació Interarts, Asociación ECUMEST i Fundación Europea de la Cultura.
Pedreira, J. (2003). El Régimen fiscal del sector no lucrativo y del mecenazgo. Madrid: Editorial Civitas.
Peñuelas, L. (2005). Valor de mercado y obras de arte: Análisis fiscal e interdisciplinario. Madrid: Marcial Pons.
Piedras, E. (2004). ¿Cuánto vale la cultura? Contribución Económica de las Industrias Protegidas por el Derecho de Autor en México. Mèxic: Consejo Nacional para la Cultura y las Artes.
Quiros, F.; Sierra, F. (2001). Comunicación, globalización y democracia. Crítica de la economía política de la comunicación y la cultura. Sevilla: Comunicación Social Ediciones.
Rausell, C.; Rausell, P. (2002). Democracia, Información y Mercado. Propuestas para democratizar el control de la realidad social. Madrid: Tecnos.
Rausell, P. (2004). «Economía y cultura, una pareja de hecho». Pròleg a Roberto Luna-Arocas: El Consumo de Teatro y Danza en la Ciudad de Valencia. València: Promolibro. Disponible en línia: <http://www.uv.es/~cursegsm/Publiceconcult/RLunaProl.pdf>.
Rausell, P. (2004). El Envés de la Cultura. Diez años de Economía de la Cultura en Valencia. València: Ediciones Mínim. Disponible en línia: <http://www.uv.es/cursegsm/Publiceconcult/El%20enves%20de%20la%20cultura.pdf>.
Rausell, P. (2006, agost). «Análisis de la productividad en el sector de la cultura y el ocio español: Una perspectiva regional». Estudios de Economía Aplicada (vol. 24).
Rausell, P. (2006). Indicadores culturales. Seminario de Economía y Cultura. Medellín.
Rausell, P. (2006). «Tránsito de Valencia hacia la ciudad global». Ciudades (núm. 71). Tema: Políticas Culturales para ciudades y ciudadanos. Puebla México. Disponible en línia: <https://www.academia.edu/6979583/Consideraciones_sobre_el_tr%C3%A1nsito_de_Valencia_hacia_la_Ciudad_Global>.
Rausell, P. (dir.); Abeledo, R.; Carrasco, S.; Martínez, J. (2007). Cultura: estrategia para el desarrollo local. Madrid: AECI.
Rausell, P.; Carrasco, S. (2003). «Algunos Apuntes Sobre la Economía de la Comunicación y La Cultura». A: J. M. Jordan; I. Antuñano (ed.). Política Económica: Fundamentos, Objetivos e Instrumentos. València: Tirant lo Blanch. Disponible en línia: <http://www.uv.es/econcult/pdf/Capitulo12.pdf>.
Rausell, P.; Martínez, J. (2005). Apuntes y herramientas para el anàlisis de la realidad cultural local. València: Universitat de València.
Rivas, J. (2007). Estructura y economía del mercado turístico. Oviedo: Septem Ediciones.
Sánchez, E.; Rausell, P. (ed.) (2004). Rehabilitación, patrimonio y participación. València: Fundació Pere Compte. Disponible en línia: <http://www.uv.es/cursegsm/Publiceconcult/Librodef3.pdf>.
Santos, J.; Muños, A. (2007). Estadística para estudios de turismo. Madrid: Ediciones Académicas.
Sanz, J. A. (2004). Valoración económica del patrimonio cultural. Gijón: Trea.
Sierra, F. (2006). Políticas de comunicación y educación. Crítica y desarrollo de la sociedad del conocimiento. Barcelona: Gedisa.
Springerlink. [Revista digital quadrimestral. Edita: Springer Netherlands. Any d’inici: 2002. Suport digital i en paper. Revista especialitzada en temes d’economia de la cultura.] Disponible en línia: <http://www.springerlink.com/content/100284/>.
Teixeira Coelho, J. (2000). Diccionario crítico de política cultural: cultura e imaginário. Mèxic: Conaculta.
Throsby, D. (2003). Economía y cultura. Madrid: Akal.
Towse, R. (ed.) (2003). Manual de Economía de la Cultura. Madrid: Fundación Autor. Disponible en línia: <http://www.oikos.org.es/mnu_ec/pdf_ec4_5/rec_manual.pdf>.
Unesco (1998). Conferencia intergubernamental sobre políticas culturales para el desarrollo. Informe Final. París: Unesco.
Unesco (2005, 20 d’octubre). Convención sobre la protección y promoción de la diversidad de las expresiones culturales. París.
Unesco (2009). Marco de Estadísticas Culturales (MEC) de la Unesco 2009. Quebec: Unesco.
Vogel, H. L. (2004). La industria de la Cultura y el Ocio. Un análisis económico. Madrid: Fundación Autor.
Wu, C. (2007). Privatizar la cultura. Madrid: Akal.