Gestió cultural en el tercer sector no lucratiu

  • Clara Garí Aguilera

    Finisterre 1954. www.naucoclea.com, www.elgrandtour.net. Llicenciada en Història de l’Art per les universitats de Barcelona i Lovaina (Bèlgica). Postgrau en Docència Universitària en Línia UOC. És directora del Centre de Creació Contemporània Nau Côclea de Camallera i del programa de turisme cultural El Grand Tour. Ha estat comissària de diverses exposicions d’art contemporani i relacionades amb les TIC (Horitzó TV, Blocs&Clubs, Nothing to see/Res a Veure, El FER i el no fer, etc.). Membre de la Junta Directiva de la Plataforma d’Artistes Visuals de Catalunya i de la Xarxa de Centres de Producció Xarxaprod.

  • Annamari Laaksonen

PID_00232068

Introducció

Aquest mòdul es refereix a la relació entre el tercer sector i la cultura. En aquest context el tercer sector s’entén com un espai de la societat civil separat del sector públic o del mercat, que respon a diferents funcions en la societat. El mòdul introdueix el concepte del tercer sector i cultura des de diferents punts de partida i amb intenció d’aclarir els diferents models d’entendre el tercer sector. Els elements clau en aquestes interaccions són els conceptes d’accés i participació, democràcia, ciutadania, drets culturals i cohesió social.
Pel que fa a les formes del funcionament del tercer sector, s’estudia des de les polítiques culturals fins a la importància de diferents actors, incloent-hi exemples concrets de les activitats d’organitzacions no governamentals i xarxes internacionals. Els impactes socioculturals i econòmics varien de les activitats culturals dirigides a grups en risc d’exclusió social a generació d’ocupació. Les activitats culturals del tercer sector tradicionalment han tingut un grau alt de sensibilització social. El tercer sector té un paper important en l’educació ciutadana i la capacitació. Encara que es considera un sector precari i insegur d’ocupació, el tercer sector pot generar llocs de treball de diferents tipus, des del desenvolupament de programes culturals locals fins a col·laboracions amb el sector públic i el sector privat.
El tercer sector és un sector que creix i que està en un moment de canvi. Els estudis preveuen una diferenciació creixent en les funcions del tercer sector. Algunes organitzacions es mouran més en la direcció de moviments socials, i d’altres evolucionaran cap al mercat. El tercer sector es dividirà en sistemes, i ja no reflectirà característiques universals comunes.

Objectius

Els objectius que l’estudiant haurà d’assolir amb l’estudi d’aquests materials són els següents:

  1. Entendre el concepte d’agent social i cultural com a estructura que actua en el marc de la vida cultural d’una societat determinada.

  2. Conèixer les definicions d’agent cultural com a actor i protagonista de les polítiques culturals.

  3. Analitzar les funcions dels agents culturals com a interlocutors entre una realitat social determinada i els centres de decisió de les polítiques culturals.

  4. Detectar les diferències entre els agents culturals d’acord amb el seu estatus jurídic, la seva legitimitat i la iniciativa privada.

  5. Valorar el paper dels agents culturals com a aportació a la pluralitat cultural i a la participació d’amplis sectors en les polítiques culturals.

  6. Entendre la relació de l’artista i la creació en el context del tercer sector.

1.Introducció i concepte de tercer sector

1.1.Introducció

La «cultura» es relaciona amb totes les maneres mitjançant les quals les persones s’autodefineixen i defineixen les altres. Hi ha un reconeixement creixent de la influència de la cultura en la qualitat de vida i en la cohesió social. El canvi en el paper tradicional dels estats ha portat un canvi en les relacions de poder, sobretot en països industrialitzats, i també ha activat el paper de les autoritats locals i regionals. En resum, la complicitat emergent entre els estats i el tercer sector crea noves oportunitats per al desenvolupament d’organitzacions, associacions i altres actors diferents dels tradicionalment coneguts i dominants en el sector cultural. En principi, aquesta relació significa un enfortiment de la societat civil, en la mesura que poden resoldre millor algunes de les seves necessitats.
On comença i on acaba el tercer sector, també anomenat de vegades societat civil? Quins són els actors d’aquest sector i quin impacte tenen les seves activitats en la societat en general? Quines són les implicacions socioeconòmiques i sobretot culturals? I quin paper té la cultura en tot això?
El tercer sector té una relació gairebé infinita amb la cultura. Per tant, a causa de l’amplitud d’aquesta temàtica, aquest mòdul només es concentrarà en alguns aspectes per demostrar l’impacte del tercer sector en processos socials relacionats amb la cultura, això sí, des de diferents punts de partida.
Aquest tercer sector, majoritàriament definit com un espai de la societat civil separat del sector públic o del mercat, respon a diferents funcions en la societat. En primer lloc, moltes vegades es destaca que el tercer sector ofereix noves possibilitats d’interacció entre diferents sectors de la societat, per exemple, oferint possibilitats emergents de generació d’ocupació o funcions importants en la lluita contra l’exclusió social, àmbits en els quals ni el sector públic ni el mercat no poden respondre sempre. En segon lloc, el tercer sector pot tenir funcions importants en el manteniment i desenvolupament de la democràcia i la justícia social. En tercer lloc, en les funcions de cohesió social del tercer sector moltes vegades es troben aspectes d’educació, incloent-hi els de ciutadana i de protecció dels interessos de la societat civil. Així mateix, el tercer sector i el treball voluntari es consideren importants per raons socioètiques: per la seva sensibilitat a les necessitats de diferents minories, més que el sector públic o el mercat. Tanmateix, el tercer sector també ha rebut crítiques per la presumpta baixa remuneració econòmica dels seus agents i la naturalesa de «paràsit» que s’aprofitaria del sistema de suport estatal.
L’informe final del projecte europeu EMPIRIC sobre ocupació i el tercer sector afirma que:

«La Cultura y las artes ofrecen una combinación especial que no se puede encontrar en ningún otro sistema del tercer sector (como por ejemplo en los servicios personales o en el medio ambiente). Los proyectos culturales y la creación artística son la mejor forma de asegurar la participación desde la ciudadanía (tanto “activa” como “pasiva”), el consumo de cultura y el capital social. Además, el tercer sector llega a ser un laboratorio del desarrollo social con la ventaja de que muchas veces son los propios consumidores quienes diseñan sus propios servicios.»

Fundació Interarts (2000). Informe Final de Empiric: Cultura, Ocupación y Tercer Sistema. Espanya. 3.

1.2.Concepte de tercer sector

«Una cadena d’associacions, fundacions, esglésies i associacions religioses i sindicats (institucions del tercer sector) que formen la columna vertebral de la societat civil. Les institucions del tercer sector són organitzacions sense ànim de lucre. Aquestes estimulen tot tipus d’activitats independents de l’estat, i permeten que els ciutadans prenguin les coses a les seves pròpies mans.»

D. Ilczuk (2001). Cultural Citizenship. Civil Society and Cultural Policy in Europe. Amsterdam: Boekman Studies.

El primer problema que trobem en l’aproximació al tema sobre la cultura i el tercer sector és el problema conceptual. La naturalesa del concepte en si, que és multidisciplinària, porta a la problemàtica d’una definició exhaustiva. No hi ha un concepte universalment acceptat del tercer sector ni de la seva relació amb els sectors amb ànim de lucre o sense, ni del seu posicionament en relació amb la «societat civil». Aquest mòdul utilitza les definicions flexibles usades en polítiques culturals que es refereixen al tercer sector com un conjunt d’organitzacions que queda fora del sector denominat públic, però que alhora no respon a les característiques del sector privat amb ànim de lucre. Segons aquest pensament, el tercer sector i la societat civil estarien àmpliament interconnectats.
La informació estadística dels països europeus de la qual es disposa en relació amb altres temàtiques és abundant, però pel que fa al tercer sector és limitada o, de vegades, inexistent. A més, entre els països hi ha diferències considerables en alguns aspectes relacionats amb el tercer sector. Un exemple podria ser com es posicionen jurídicament les associacions.
Segons l’estudi de Dorota Ilczuk (2001) sobre les sinergies entre les polítiques culturals i el desenvolupament de la societat civil a nou països europeus, un element sorprenent va ser la diversitat considerable en la percepció i la valoració del paper i de l’impacte del tercer sector o de la societat civil.
Tant el concepte de tercer sector com el de voluntariat –que freqüentment l’acompanya– estan considerats de diverses maneres en diferents cultures. Per exemple, a Amèrica del Nord la institucionalització del voluntariat s’ha desenvolupat en dimensions diferents de les que s’han desenvolupat en les cultures hispàniques i asiàtiques, en les quals el paper del voluntariat ha correspost tradicionalment més a les famílies i a esglésies. De la mateixa manera, les noves democràcies europees tenen nivells de voluntariat menys desenvolupats, perquè en el seu passat recent l’Estat s’ha ocupat de funcions que en altres circumstàncies correspondrien al tercer sector.
Segons Ilczuk, un dels pocs factors comuns en els resultats de l’estudi esmentat és el paper determinant de la història en les relacions entre la cultura i la societat civil. En alguns països europeus la transició directa a l’economia del mercat i el canvi en les responsabilitats de l’Estat ha produït un espai per a la creació d’un tercer sector integrat en la societat. Tanmateix, a molts països hi ha una falta de regulació i promoció del tercer sector que ofereix una possibilitat de control absolut per part de les autoritats o del govern, o falta de transparència i responsabilitat en la formació dels agents del mateix tercer sector.
El concepte de societat civil tal com l’entenem avui en dia és contemporani. Matko Mestrovic ens indica que alguns dels filòsofs clàssics, com Hobbes, Locke i Hegel, pares intel·lectuals de la idea moderna de la societat civil, ni tan sols no feien una diferència clara entre les societats política i civil. En les ciències socials encara no hi ha un consens quant a la separació teòrica i empírica de les relacions polítiques, econòmiques i socials.
El terme societat civil ja tenia el seu equivalent en llatí (societas-civil) i en grec antic (politike-koinona). Tant els romans com els grecs es referien amb això a una societat política en la qual els ciutadans participen en la formulació de les institucions i de les polítiques. El concepte va sobreviure al llarg de la història d’Europa. Per a Hegel la societat civil significava «el comerç i la interacció social entre els homes, però separats del govern i de les activitats públiques». Després Gramski, durant els seus anys a la presó, va definir la societat civil com una combinació d’institucions culturals com ara l’església, les escoles, les associacions, els sindicats i altres entitats culturals.
Posteriorment el concepte va trobar una terra fèrtil en les condicions polítiques d’Amèrica Llatina en l’era de les dictadures, en constituir-se com un element d’unificació entre l’Església, els sindicats, etc. Alhora, a l’Europa de l’Est de la dècada dels anys vuitanta del segle passat el concepte es referia més a un espai autònom separat de l’Estat. Totes dues regions van ser influïdes per la ideologia dels drets humans, i ràpidament la idea de la societat civil es va expandir per Europa occidental, Amèrica del Nord i diversos països en vies de desenvolupament. La idea de societat civil es considerava com la revitalització de la democràcia, i feia referència al poder del poble. Per diferenciar-lo dels poders públics i superar les diferències conceptuals, de vegades es referia a la part activa de la societat civil en termes de «tercer sector».
El tercer sector està caracteritzat per una identitat específica, diferent de la del sector públic i del sector privat, i conté els propis codis normatius de valors.

«El tercer sector és el lloc on moltes persones per primera vegada aprenen a practicar l’art de la participació democràtica.»

M. Mestrovic (2002). «Exploring sociocultural evolution: intensive modality and the promise of the third sector». Canadian Journal of Communication Corporation (Vol. 2).

Segons aquesta idea, el tercer sector no és una combinació del sector públic i del sector privat, o un actor que ocupa l’espai no reservat a aquests, sinó un actor independent relacionat amb la societat civil amb llaços forts amb l’estat i el mercat.
Boccacin (2004) indica que el tercer sector mereix una atenció particular pel seu paper «societal», una nova forma de construcció social basada en la creació, la cura i l’enfortiment de les relacions comunitàries que es consideren recursos per si mateixos, i no un instrument per a aconseguir alguna cosa. Es considera que el tercer sector té un paper decisiu no solament en el desenvolupament de la societat civil i en l’enfortiment de la democràcia, sinó també en la promoció de la diversitat cultural i el benestar. A part de la promoció del capital social, el tercer sector promou creativitat i innovació, i es considera com un sector fortament orientat cap al futur. El tercer sector té un paper mediador entre l’Estat, el mercat i la comunitat, i genera la possibilitat d’oferir espais per a visions alternatives. És un sector orientat a la capacitació per a oferir elements en la identificació de les necessitats de les comunitats i en la solució de problemes comuns.
Les diferents estructures socials de societats i estats, les connotacions diferents de definicions en diferents idiomes i els significats variats en debats polítics i estudis teòrics dificulten la tasca de trobar una terminologia impecable a l’hora de parlar del tercer sector. Les maneres d’entendre les relacions estat - societat civil, la descentralització de les polítiques públiques del Govern a les autoritats locals, el paper tradicional de voluntariat i la mobilització de la societat civil són diferents en diferents sistemes i produeixen aproximacions diferents al paper del tercer sector. El tercer sector es pot entendre tant en termes econòmics (l’economia social emergent) com socials (el paper del tercer sector en la cohesió social) i culturals (centres i associacions culturals al servei de la comunitat, etc.).
L’any 1998 un estudi internacional anomenat John Hopkins Comparative Nonprofit Sector Project (JH) va aconseguir informació comparativa de més de vint països sobre les característiques del tercer sector.
El projecte JH va desenvolupar una categorització de les organitzacions sense ànim de lucre (international classification of nonprofit organizations, ICNPO) amb dotze categories principals.
Alguns investigadors europeus consideren que aquest estudi representa una aproximació anglosaxona al material del tercer sector per «la tradició típica americana de filantropia i compromís de la societat civil sota les condicions d’un fort liberalisme econòmic amb absència d’un estat de benestar o amb regulacions febles en matèria de serveis socials».
En aquestes aproximacions les activitats d’estudi parteixen de la presumpció sociopolítica de la societat civil com a contrapartida a l’estat liberal. Les motivacions dels actors del tercer sector es consideren més ideològiques que econòmiques, encara que puguin tenir impactes econòmics importants.
La força del sector voluntari és sorprenentment forta en l’àmbit polític i social, quan alguns dels actors amb impacte econòmic, com les corporacions de desenvolupament comunitari, no es consideren dins del sector. Això contrasta amb altres aproximacions que consideren el tercer sector sobretot com una força econòmica alternativa. Aquestes aproximacions es basen en una idea d’economia pluralista en què no hi ha més alternatives que la de l’economia neoliberal. Aquestes formes d’economia social no pretenen evitar el benefici o el lucre econòmic, sinó canalitzar aquest benefici d’una manera nova. Per exemple, partint de contractes socials i mitjançant l’associació amb altres membres de la societat.
La categorització del tercer sector en associacions, organitzacions, fundacions, etc., pot resultar problemàtica per les diferències en les regulacions institucionals i estructures jurídiques de cada país. Aquestes dificultats de categorització també afecten la producció d’informació estadística, fet que produeix obstacles a l’hora de buscar equivalents entre diferents sistemes. Les organitzacions benèfiques privades del Regne Unit poden tenir poc a veure amb els moviments socioculturals dels barris de Rio de Janeiro per a capacitar els membres de la comunitat mitjançant activitats culturals. Tanmateix, tots dos pertanyen a aquest grup d’agents al marge del poder públic i del pensament mercantilista, i alhora representen un grup d’agents amb poder polític i econòmic cada vegada més gran.

2.La naturalesa del tercer sector

«Responsables de polítiques en diferents parts del món han estat treballant de nou les seves polítiques com a resposta als pressuposts ajustats, demandes de més participació individual i local, i a l’impacte de la tecnologia i del mercat.»

Unesco (1995). Disponible a <http://portal.unesco.org>.

En els últims anys, el tercer sector ha guanyat importància en les comunicacions i polítiques de la Unió Europea i altres països. Aquest interès emergent no indica solament un interès polític creixent en l’anàlisi dels seus diferents impactes socioeconòmics, sinó que també empeny cap a una actitud més activa en la inclusió del tercer sector en el disseny de les polítiques públiques. Com hem vist anteriorment, convé destacar que el tercer sector no és homogeni i les formes de funcionament varien molt segons l’organització interna, la durabilitat estructural i els objectius de l’acció.
Catherine Murray (2002) indica que «el que distingeix aquest nou patró d’organització de la societat civil és la focalització explícitament externa, i fins i tot internacional, en la construcció d’aliances. Va ser només en els anys noranta quan van començar a formular-se les polítiques del tercer sector, i per aquesta raó encara continua essent difícil traçar-ne els mapes».
El tercer sector es refereix als sectors sense ànim de lucre, als agents no governamentals, al sector independent, als voluntariats i organitzacions benèfiques.

«Depenent del criteri podem dividir les institucions en públiques i privades, no comercials i comercials, independents i dependents, voluntàries i mandatàries, etc. En totes aquestes categories trobem entitats difícils de classificar.»

C. A. Murray (2002). «The Third Sector: Cultural Diversity and Civil Society». Canadian Journal of Communication, 27, 331-350.

Els sistemes del tercer sector no són uniformes en diferents països, però permeten espais d’interpretació segons les necessitats i formes d’estructures sociopolítiques. Als països europeus, el creixement del tercer sector es deu sobretot al fet que en els anys noranta grans quantitats de recursos públics es van destinar a les organitzacions del tercer sector. L’enfortiment del sector no va ser només una qüestió d’estructuració de tasques socials per raons ideològiques o morals, sinó també per raons purament econòmiques.
La importància del tercer sector a Europa no solament és un resultat de les necessitats i demandes de serveis socials, sinó, a més, del canvi estructural de la societat a causa de l’evolució del paper de l’Estat, la reestructuració de la societat civil i la importància creixent de les comunitats locals i factors demogràfics.
A més dels factors econòmics i noves necessitats de serveis, Helmut Anheier (2002) posa èmfasi en les tendències polítiques i ideològiques que han facilitat que el tercer sector tingui més visibilitat en la canalització de les demandes de la societat. Anheier indica que els índexs més alts de creixement del tercer sector són als països en els quals la relació entre el govern i els agents del tercer sector es basa en un acord mutu de col·laboració. Tanmateix, el creixement de les organitzacions del tercer sector comença a trobar un sostre per restriccions en els fons públics. El que sembla evident és que el tercer sistema com a tal només es pot mantenir mitjançant nous models de gestió i finançament.
El que sens dubte ha estat un dels fenòmens més importants darrere del creixement de la importància del tercer sector ha estat el canvi en les funcions tradicionals de l’Estat. Els agents del tercer sector han ocupat moltes de les funcions socioeconòmiques anteriorment vinculades al poder executiu. A més, el canvi en el paper de la ciutadania i l’emergència de la «ciutadania activa», i també els canvis socioeconòmics en les funcions de l’Estat, incloent-hi processos de privatització, han afavorit la construcció d’una infraestructura basada en principis democràtics i en un model econòmic alternatiu.
El tercer sector està vinculat als conceptes de societat civil, i capital social.
En general, diferents estudis indiquen que el «capital social» té més importància en el funcionament dels actors del tercer sector. Les motivacions personals com ara la necessitat de participació, el context social, la sensació de comunitat i de pertinença, i connexió i col·laboració amb altres agents tenen una gran importància en l’organització d’associacions, grups locals de naturalesa cultural, etc. Molts dels agents del tercer sector funcionen a partir del del treball voluntari i no remunerat.
A Europa, es reconeixen almenys cinc estructures diferents d’organització, comercialització i direcció del bé públic que tenen en comú que la majoria s’han format durant la industrialització. Anheir n’esmenta les següents:

  • La noció francesa de l’economia social que destaca aspectes econòmics, mutualisme i economia comunal.

  • La noció de l’associacionisme a Itàlia en el qual el tercer sector ofereix una contrapart tant a l’Església com a l’Estat en l’àmbit local.

  • La tradició alemanya de subsidiarietat que promou un marc comprensiu per a la relació entre l’Estat i el tercer sector en la provisió de serveis socials.

  • El model suec d’organitzacions democràtiques de membres en la forma de moviments socials les demandes de les quals l’Estat incorpora en la legislatura social.

  • El patchwork pragmàtic del sistema de seguretat social del Regne Unit de sistemes públics i organitzacions benèfiques privades (Anheir ofereix una anàlisi de possibles desenvolupaments futurs d’aquests cinc sistemes).

A Espanya, la Llei orgànica del dret d’associació del 2002 permet l’establiment de diferents organitzacions i associacions. Sota aquesta llei els diferents agents poden beneficiar-se de diferents incentius, sobretot dels que estan declarats d’interès públic. Els diferents agents poden sol·licitar ajuts de programes específics a diferents instàncies d’àmbit nacional, i d’àmbit local a institucions o departaments oficials. L’any 2004 a Espanya hi havia 2.516 centres de barris o veïnats que operen sobretot amb una base de voluntariat. El Pla estatal del voluntariat 2001-2005 conté punts per a millorar les activitats del voluntariat a Espanya, incloent-hi sistemes d’informació per a millorar les activitats d’organitzacions de voluntaris. Tanmateix, el pla no conté cap punt especial sobre el sector cultural.
Segons diferents estudis sobre organitzacions del tercer sector, el sector cultural és el que reuneix més treball voluntari no remunerat.
El cas finlandès
Helander indica que a Finlàndia corresponia al sector cultural un 15,2% de les despeses i inversions, però la porció del voluntariat és d’un 46,8%. El sector cultural rebia un 22,6% de les subvencions públiques i un 7,3% de les privades. El tercer sector inclou tant el sector del voluntariat com el sector comunitari, i tots dos tenen funcions diferents. Rod Fisher indica que les organitzacions del sector del voluntariat són en general estructures que cobreixen una xarxa d’organitzacions de voluntaris que treballen en l’àmbit local. Aquestes estructures moltes vegades reben subvencions de departaments del Govern. De la mateixa manera, les organitzacions del sector comunitari són en general petites, sense fons estables i reben finançament partint de projectes. Aquestes organitzacions, que responen a necessitats locals en general, estan concentrades en una comunitat o espai limitat i, de vegades, tenen una relació estable amb les autoritats locals. En els dos grups hi ha organitzacions relacionades amb la cultura. De tota manera, tant en el tercer sector com en altres sectors hi ha competència de reconeixement, recursos i legitimitat. Aparentment en les accions del tercer sector hi ha una jerarquia en la qual l’acció social té un estatus més elevat que la cultura.
Murray (2002) considera que el tercer sector mantenia connexions properes amb el sector públic i amb el mercat, però en general no ha aconseguit formar aliances vertaderes dins de la societat civil. A més, Murray posa èmfasi en la necessitat d’estudiar el paper de l’art i la cultura en moviments socials.

3.El tercer sector i la cultura

«El creixement i la força de les entitats i dels agents del tercer sector és particularment important per al desenvolupament de la cultura. Ells promocionen el principi destacat de la democratització de la cultura, que implica participació activa en la seva formació per individuals amb iniciatives. Aquestes institucions disminueixen la desproporció en l’accés de les persones a la cultura a través dels drets dels grups marginats. Finalment, aquestes institucions usen diferents fonts de finançament, tant públiques com privades en el mateix temps i creen més oportunitats per a projectes culturals atípics.»

D. Ilczuk (2001). Cultural Citizenship. Civil Society and Cultural Policy in Europe. Amsterdam: Boekman Studies.

La cultura no solament contribueix a la formació d’identitats i sensació de pertinença, sinó que també reflecteix les formes de coexistència i construcció de nous referents simbòlics en societats multiculturals i pluralistes. Alhora la cultura ha augmentat la seva importància i presència en termes econòmics i en relació amb el mercat, i s’ha manifestat com un element important de transformació social i econòmica, cohesió social i creixement productiu.
La cultura és el cor del desenvolupament humà de les comunitats i un dels elements clau en la construcció del diàleg entre i dins de les societats. És possible veure la cultura com un valor per al desenvolupament econòmic, però també com la capacitat d’elaborar el diàleg social i com una manera d’incorporar noves tecnologies i idees. Per això també l’acció cultural és un instrument per a reanimar i reorganitzar la dimensió cultural de l’espai públic. De la mateixa manera, cada vegada és més evident l’atractiu que la cultura pot tenir per a altres sectors com ara el turisme, el comerç, l’educació, etc., gràcies al qual té una importància enorme en la construcció del benestar de tota la societat.
La Comissió Mundial sobre Cultura i Desenvolupament (1995) va destacar la necessitat de trobar noves formes per a reunir recursos i incrementar l’impacte econòmic i social de les arts creatives. La comissió mirava en els nous mètodes com es podia sintetitzar la relació entre polítiques públiques i qualitat artística, rellevància social, desenvolupament personal i benefici econòmic. La comissió va destacar la importància de crear noves formes de relació i cooperació entre el Govern, les autoritats públiques i altres per tal de donar suport al desenvolupament del sector cultural.
Somnis i identitats, un informe d’un grup d’experts europeus sobre cultura i desenvolupament per al Consell d’Europa (1997), esmentava entre les seves recomanacions la importància d’enfortir la societat civil i la democràcia amb mesures culturals. L’informe destaca el paper de la cultura en la salvaguarda dels drets culturals, i també la llibertat i el seu paper decisiu en la fomentació de la cohesió social i en la cerca de respostes creatives a problemes socials. L’informe destaca la relació entre cultura i tercer sector, i indica que de vegades l’acció del voluntariat pot ser més apropiada per a l’acció cultural que l’acció dels governs.
L’informe destaca el paper de «mitjancer» que pot tenir el tercer sector en la capacitació dels individus per a negociar entre ells i amb les autoritats públiques, i contribuir al canvi de l’«ecologia» de les arts creatives a tot Europa. L’informe fa notar, en especial, les restriccions dels fons públics, les quals afecten les arts –depenent, naturalment, del context nacional i polític.
A més, el text esmenta la cohesió social i política portada per la societat civil que «d’una banda estimula els interessos i les activitats polítiques i, de l’altra, facilita que els ciutadans carreguin amb les responsabilitats morals per mitjà del treball benèfic i de les activitats de les organitzacions sense ànim de lucre».
Cada vegada es tenen més en compte les maneres en les quals la cultura pot connectar individus i sostenir diàlegs civils, i per aquesta raó les pràctiques i polítiques culturals són integrals per a la societat civil. Fa uns quants anys, els resultats de l’estudi Ciutadania cultural, societat civil i política cultural a Europa (1999-2000) apuntaven que els estats europeus havien adoptat una política «prociutadà» en el disseny de les seves polítiques culturals.
L’informe destaca que el tercer sector «es converteix en un soci vertader en la implementació de les polítiques culturals estatals» i que la importància del tercer sector es deu també al fet que «les polítiques culturals s’estan movent de l’elitisme cap al suport i cap a noves formes d’art i de públic». També convé destacar que l’informe apunta la importància econòmica creixent de les activitats culturals i la importància dels nivells locals i regionals en el disseny i la implementació de les polítiques culturals.
Rod Fisher (1999) esmenta sis condicions per al funcionament de la societat civil, i per a la relació entre la cultura i la societat civil. Aquestes sis condicions van ser el resultat d’una taula rodona sobre la cultura com a agent de la democràcia a Europa celebrada a Estocolm el 1998:

  • La necessitat dels governs de tenir confiança en el fet que cal mantenir un tercer sector independent.

  • El reconeixement que la noció de tercer sector hauria d’estar integrada en tots els nivells educatius.

  • La necessitat de crear un ambient que doni suport a la participació comunitària en llocs on no hi ha tradicions de participació comunitària.

  • La capacitat de compartir valors (sense la cultura això no seria possible).

  • Més reconeixement dels artistes que tenen un paper –si ho volen així– en aquest procés.

  • La importància d’estudiar la contribució que la cultura pot fer en la societat civil.

Les organitzacions del tercer sector orientades a interessos i valors transfronterers van començar a créixer en els anys vuitanta i noranta del segle passat. La conferència «Culture counts» («Cultura compta») del Banc Mundial a Florència el 1999 cridava a l’acció de les organitzacions de la societat civil en la preservació del patrimoni (informe Culture counts, 1999).
Igual com en els estudis de les polítiques culturals en general, cada vegada hi ha més necessitat de buscar maneres d’obtenir informació de l’impacte de les activitats culturals en l’àmbit local. Hi ha hagut diversos intents de produir indicadors sobre l’impacte de les activitats culturals a la producció de cohesió cultural, i de l’impacte de les arts en el desenvolupament de les comunitats locals. Fisher (1999) es va referir en aquest sentit a la llista de resultats socials de projectes artístics amb dimensió de participació ciutadana al nord d’Irlanda produïts per Comedia. Comedia també va produir una llista orientativa d’indicadors que poden tenir rellevància en relació amb la cultura i la societat civil.
Aquests indicadors inclouen:
a) Desenvolupament personal:

  • Nivells augmentats d’autoestima.

  • Vides socials més actives.

  • Majors compromisos i contribucions en activitats de la comunitat.

  • Millora en la sensació d’autoimatge.

  • Augment en la comprensió de drets i responsabilitats.

b) Desenvolupament comunitari:

  • Contactes intergeneracionals.

  • Cooperació intercomunitària.

  • Reducció de la por de la delinqüència i de la inseguretat.

  • Apoderament (empowerment) de la comunitat i capacitació.

  • Nombre de persones involucrades en activitats de la comunitat.

  • Desenvolupament de capacitats organitzatives.

  • Desenvolupament de nous projectes comunitaris.

  • Participació en les consultes locals.

  • Millora en la imatge dels barris.

  • Millores en el medi ambient.

  • Suport a grups vulnerables.

  • Apreciació del treball voluntari.

Els indicadors següents van ser proposats per Fisher com a continuació a la llista:

  • El nombre d’activitats culturals relacionades amb els temes de la societat civil.

  • El nombre de les associacions culturals del sector del voluntariat.

  • El nombre de les organitzacions culturals establertes i autosostingudes durant un període de temps.

  • L’amplitud del perfil demogràfic dels participants.

  • El nombre dels voluntaris en organitzacions culturals per a beneficiar la comunitat.

  • La capacitat (per exemple, en termes d’empleats) de la infraestructura que dóna suport als grups locals.

  • El nombre de les oportunitats culturals amb caràcter participatiu en una distància d’aproximadament cinc quilòmetres de cada ciutadà.

  • L’exportació de l’experiència a altres marcs.

L’èxit d’una societat per a ampliar la dimensió del capital econòmic, social i cultural depèn en gran part de la capacitat de mobilitzar persones i recursos de què disposa i d’aquesta manera incrementar la qualitat de vida dels ciutadans.
Els indicadors sobre participació cultural no poden incloure solament la participació en serveis culturals, sinó que també han d’incloure categoritzacions de les necessitats que les persones tenen en relació amb la convivència cultural i el desenvolupament de les comunitats, incloent-hi les oportunitats de participar i crear serveis i activitats culturals.

4.Polítiques culturals i el tercer sector

«Si prenem la cultura com un factor que contribueix en altres esferes del desenvolupament humà, convé destacar-ne el paper en termes de motivació personal, cohesió de grups, millora educativa o oportunitats de treball. En aquest sentit, la cultura pot arribar a ser un instrument d’acció en polítiques de l’àmbit de l’ensenyament, la sanitat, el treball o el benestar de determinats grups. Això es realitza per mitjà de l’oferta de la formació artística o de la gestió cultural, la consciència en termes de salut per mitjà de projectes de participació creativa o la millora del rendiment escolar per mitjà d’iniciatives creatives. En definitiva, tenir en compte els aspectes culturals pot arribar a ser útil per al desenvolupament de tot tipus de polítiques d’inclusió social.»

Fundació Interarts (2003).

Les polítiques culturals es defineixen en la majoria dels estats europeus mitjançant la formulació de polítiques públiques i segons les prioritats. Com que les polítiques culturals dels estats són diferents, tampoc no és possible construir una aproximació uniforme a la importància del tercer sector.
Un dels factors importants en la implementació de les polítiques culturals en l’àrea de gestió i finançament de la cultura és el procés de descentralització. D’altra banda, a molts països europeus els subjectes de les polítiques públiques estan cada vegada més involucrats en el disseny i execució de polítiques, incloent-hi les polítiques culturals. Això és degut sobretot a la importància creixent de les autoritats locals en l’execució de polítiques. En polítiques culturals, aquest fet significa traspàs de responsabilitats i augment de les particularitats locals en el disseny de les polítiques. La base de la descentralització és la democratització dels processos de decisió, en els quals els processos locals comencen a tenir un paper destacat.
Les opinions sobre la influència de les reformes administratives en el desenvolupament de la cultura en l’àmbit local i regional varien, sobretot en relació amb els països en procés de transformació sociopolítica. D’una banda, hi ha opinions que destaquen l’optimisme i la fe en l’Administració local i la seva capacitat de cooperació amb el tercer sector independent i la seva protecció i promoció de l’acció cultural. D’altra banda, hi ha veus que dubten de la voluntat dels estats a l’hora de traspassar responsabilitats a autoritats locals sense el finançament suficient per a dur a terme aquestes tasques. Aquest tipus de progrés podria resultar perjudicial a organitzacions, institucions i associacions culturals locals.
La relació entre polítiques culturals, sistemes culturals i governabilitat necessita un marc de definicions interconnectades. Els participants directes del tercer sector en processos de governabilitat són, en general, membres de xarxes culturals o xarxes de polítiques culturals. Els que participen de manera general o indirecta són majoritàriament membres de comunitats de polítiques culturals. Quan una temàtica arriba a tenir importància o repercussió fora d’una comunitat de polítiques culturals determinada fins a convertir-se en un element de l’agenda social compartida, pot arribar a prendre la forma d’un moviment social –acció col·lectiva organitzada, sostinguda i discutible que comparteix un marc ideològic o democràtic.
Què pot oferir el tercer sector per al desenvolupament de les societats?
Anheir (2002) destaca que «a Europa, el tercer sector ofereix la possibilitat de construir la infraestructura organitzativa per al desenvolupament de la societat europea».
Els agents del tercer sector ofereixen una estructura alternativa al costat de les institucions polítiques i el mercat, i aquesta estructura és necessària per als processos democràtics transnacionals. Alguns dels agents que ja coneixem d’altres sectors, com ara l’ATTAC, Amics de la Terra, o Greenpeace, són agents que s’han convertit en referències de l’imaginari col·lectiu. Els canvis polítics han augmentat la importància d’aquests agents. Què significa això per als agents del sector cultural?
El sistema dels subsistemes, com l’entenem avui en dia (sector públic, el mercat, el tercer sector, la família, etc.), també s’exposa com un sistema en moment de canvi. Els estudis preveuen una diferenciació creixent en les maneres de funcionar del tercer sector. Algunes organitzacions es mouran més en la direcció de moviments socials, i d’altres evolucionaran cap al mercat. El tercer sector es dividirà en sistemes, i ja no reflectirà característiques universals comunes.

5.Organitzacions no governamentals en el sector cultural

«A Espanya les organitzacions de la societat civil són decisives per a qualsevol formulació de la comprensió pública dels termes cultura i cohesió social.»

J. Pascual (2002). «Culture, Connectedness, and Social Cohesion in Spain». Canadian Journal of Communication (núm. 27, pàg. 167-177).

Com ja s’ha esmentat, els agents del tercer sector poden ser molt variats, incloent-hi fundacions i associacions tradicionals, serveis de voluntariat, empreses socioculturals, iniciatives culturals de barris, centres culturals, etc. Són agents que asseguren l’accés a oportunitats de creació i expressió, i també són elements decisius en l’avaluació del paper de la cultura i recursos culturals en el desenvolupament personal i comunitari, i en la qualitat de vida.
Les organitzacions no governamentals poden arribar a ser una força social i política en la societat. Les organitzacions de medi ambient són un exemple conegut de grups de pressió que arriben a ocupar un lloc important en la conscienciació social. En el sector cultural, les organitzacions i associacions culturals també poden arribar a tenir una importància en la formulació de polítiques culturals. El 2005, diferents organitzacions europees van adoptar una posició de pressió per aconseguir més finançament per a la cultura en els programes de la Unió Europea. La campanya no va aconseguir l’augment en la seva totalitat, però sí un augment significatiu.
No obstant això, són els exemples concrets d’agents actius i pràctics en el tercer sector els que poden donar una imatge millor sobre el ventall de les activitats d’agents del tercer sector relacionats amb la cultura. A continuació, explorem diferents maneres de funcionar i objectius d’algunes organitzacions, associacions, fundacions i d’altres.
1) Art Works - Serveis Artístics en el Tercer Sector. Art Works, associació de dotze organitzacions, té com a objectiu millorar les condicions del mercat d’ocupació i les condicions inestables d’artistes amb l’interès central en el desenvolupament de nous àmbits de treball per a artistes en el tercer sector. Entre les activitats d’Art Works destaquen el lobby del treball artístic com a servei social i econòmic, analitzar i presentar noves àrees d’activitats per als artistes en economia alternativa/social i promoure aquest sector del mercat. A més, Art Works ofereix suport i servei de consultes per a artistes i elabora estratègies de desenvolupament per a operadors en el tercer sector, i també educació i formació per a artistes. El públic majoritari a qui s’adrecen les activitats són artistes aturats o aturats durant èpoques llargues, artistes grans amb dificultats per a continuar exercint la professió (sobretot ballarins i actors), i els que viuen fora de les regions metropolitanes.
2) Art en l’Interès Públic (API) (EUA). L’API és una organització nord-americana sense ànim de lucre les activitats de la qual estan basades en la idea que les arts són una part integral de la cultura, i que les arts en comunitats promouen un valor important. Amb la idea del paper fonamental de les arts en les comunitats, l’API manté una xarxa d’arts en la comunitat (community arts network - CAN) per oferir intercanvi d’informació, estudis i diàleg crític en l’àmbit de les arts en la comunitat. La CAN ofereix activitats i informació en set disciplines diferents (dansa, literatura, arts audiovisuals, música, art públic, arts escèniques i arts visuals) en marcs generals i específics (per exemple, dirigits a poblacions de persones grans, entorns rurals, joves) i relacionats amb diferents temàtiques socials (democràcia cultural, educació, desenvolupament comunitari, activisme, etc.).
3) Federació d’Associacions Culturals (COFAC) (França). La COFAC, creada el 1999, és una federació de milers d’agents del tercer sector (majoritàriament, associacions d’aficionats o organitzacions benèfiques que treballen en els sectors de música, teatre, dansa, cinema, ràdio i museus). La COFAC representa els interessos de les seves associacions membres i en defensa els drets en les negociacions amb autoritats públiques i altres organitzacions mitjançant les branques regionals.
4) Fundació Interarts (Espanya). Fundada el 1995, la Fundació Interarts va néixer primer com l’Observatori Europeu de les Polítiques Culturals Locals i Regionals. Durant els primers anys, el treball de la fundació estava vinculat a la seva territorialitat, però al llarg dels anys tant el ventall dels temes com les regions geogràfiques han augmentat. La fundació treballa sobretot amb temes relacionats amb polítiques culturals, drets culturals, indústries creatives, la relació entre el desenvolupament i la cultura i el desenvolupament cultural. Aquesta fundació és un dels pocs centres d’investigació independents a Espanya.
5) Globosauros (Austràlia / International). És una iniciativa d’un grup australià d’agents de desenvolupament cultural en les comunitats Feral Arts. L’objectiu de Globosauros és construir contactes entre professionals de l’àmbit de la cultura i la comunitat per a intercanviar informació més pràctica. La idea de Globosauros es va desenvolupar en una conferència que va reunir vint-i-cinc professionals de l’àmbit de la cultura i la comunitat de diferents parts del món en temes relacionats amb l’impacte cultural de la globalització en les comunitats, i amb el paper del sector cultural i comunitari en la coordinació de necessitats locals.
6) InCorpore - Associació Cultural (Costa Rica). InCorpore és un dels agents més actius del sector cultural independent a l’Amèrica Central, i portaveu de la relació entre desenvolupament humà i integració social de les comunitats en la regió. L’objectiu d’InCorpore és contribuir al reconeixement, enfortiment i sostenibilitat de la producció cultural de l’Amèrica Central. InCorpore ha fet projectes de capacitació de serveis professionals per a la producció cultural. Entre altres activitats, promou tècniques d’investigació i producció artística multicultural a la zona. Entre d’altres, InCorpore ha desenvolupat iniciatives com:

  • Mesoamericalia. Un procés generador d’aliances per a vetllar pel capital social, cultural i humà de les comunitats centreamericanes i pel seu aprofitament sostenible.

  • Màscares. Exhibició de 225 màscares centreamericanes que mostren la gran diversitat d’expressions culturals que caracteritzen les comunitats centreamericanes i la similitud visual i simbòlica entre elles.

  • Art Preformatiu Centreamericà. Generació de coneixement per a la creació i el desenvolupament multicultural. Un projecte de creació, investigació i capacitació sobre manifestacions culturals de diferents països de la regió centreamericana.

  • Gestió local. Una organització / xarxa intersectorial de localitats i agents responsables de la definició i implementació de polítiques de desenvolupament local i turístic, especialment interessats en la dimensió cultural i l’impacte sociocultural dels processos de desenvolupament a l’Amèrica Central.

  • Cultura-Localitat-Creativitat. Un projecte cultural de caràcter regional que es desenvolupa simultàniament a quatre països centreamericans.

7) Intercanvi Creatiu - Creative Exchange (Regne Unit). Més que una organització, Creative Exchange va ser una xarxa per a connectar organitzacions sense ànim de lucre que treballessin en els àmbits de l’art, la cultura i el canvi social en diferents parts del món. L’objectiu d’aquesta xarxa va ser «educar les persones sobre el paper social de les arts i la cultura» mitjançant projectes i altres activitats. Creative Exchange no solament ha arribat a ser un punt de referència, sinó també un centre d’informació i recursos sobre formació, finançament, bones pràctiques per a aconseguir el canvi social i la promoció de drets culturals. Creative Exchange va tancar les portes el juliol del 2009 com a resultat de la recessió mundial i els seus efectes en el sector cultural. Entre els projectes internacionals passats de Creative Exchange sobresurten:

  • INTERCOM (International communications network for culture and sustainable development). Projecte sobre la construcció d’una xarxa de cultura i desenvolupament entre socis de diferents països que treballen en temes d’educació i promoció de drets humans i culturals, el paper de l’art en situacions de postconflicte, etc. Els objectius del projecte són facilitar l’intercanvi entre xarxes regionals per a una millor capacitació dels seus recursos i identificar els impactes pràctics de les xarxes electròniques i de comunicació del desenvolupament sostenible en l’àmbit regional.

  • Cultura i creativitat en la prevenció del HIV/AIDS. Estudi i base de dades sobre projectes creatius en aquesta àrea.

  • La sensació de pertinença. Un projecte d’un any de durada sobre el paper de les arts i la cultura en relació amb les necessitats de polítics refugiats i exiliats.

  • Agendes creatives. Un projecte de formació i capacitació sobre aproximacions creatives a la igualtat de gènere.

  • Projecte participatiu sobre democràcia i drets humans. Un projecte desenvolupat per a treballar amb els drets de pobles indígenes. Un projecte de col·laboració entre Creative Exchange, Fòrum de Cultura i Desenvolupament (Bangla Desh) i el Centre d’Arts en Comunicacions de Desenvolupament (Regne Unit). El projecte va consistir a examinar pràctiques de teatre participatives en la promoció de drets humans, democràcia i governabilitat al sud de Bangla Desh. Els tallers van facilitar que els participants poguessin identificar factors socials i culturals locals, buscar els orígens d’aquests factors i produir un marc de necessitats i recomanacions. El treball creatiu en les comunitats també va facilitar la identificació de tradicions indígenes (contes, cançons, balls, jocs), etc.

  • Aproximacions creatives al conflicte. Mapatge de bones pràctiques en projectes sobre l’ús de l’art i la cultura en situacions de conflicte o postconflicte.

  • Aproximacions creatives a la protecció d’infants. Un projecte per a explorar la cultura en processos de drets dels infants.

Altres exemples d’agents són l’Observatori de Polítiques Culturals a l’Àfrica (OCPA), fundat el 2002 per tal de controlar tendències i polítiques culturals a la regió i que se situa en un espai compartit entre les entitats financeres, organitzacions intergovernamentals i la societat civil emergent. L’Institut de Hong Kong de la Cultura Contemporània (HKICC) és una organització sense ànim de lucre iniciada per la comunitat per fomentar el desenvolupament cultural. L’HKICC organitza activitats d’intercanvi, educació creativa i activitats participatives d’art per als membres de la comunitat. Els programes de l’HKICC se centren sobretot en projectes orientats a afavorir la creativitat dels joves, i el diàleg cultural entre ciutats mitjançant activitats creatives i educacionals.

6.Cohesió cultural i el tercer sector

«El tercer sector és sobretot una estructura de producció social de cohesió de la comunitat i un àmbit d’experimentació per a la creació del capital social.»

Fundació Interarts (2000). «Developing cultural strategies and sustainable projects with the third system». The experience of Empiric.

A part de representar les necessitats i preocupacions dels ciutadans i oferir serveis requerits, un paper important associat al tercer sector és el desenvolupament de la cohesió social i l’enfortiment del capital social. Més que espais de lleure, les primeres organitzacions culturals i ètniques es van desenvolupar entorn de la promoció dels drets i la identitat col·lectiva. L’exclusió social o cultural no està relacionada solament amb l’aïllament dels grups culturals, amb condicions econòmiques desafavorides o amb l’exclusió a causa de la desocupació. Els grups en risc d’exclusió social varien d’un país i un model socioeconòmic i cultural a un altre, i l’exclusió pot tenir raons molt variades. Grups ètnics i d’immigrants, joves, persones grans o discapacitades, dones i diferents minories són alguns dels grups que afronten l’exclusió social i cultural en diferents societats. La cultura i les arts poden tenir un paper important en la facilitació de la participació d’aquests grups.
L’agenda social de la cultura no és una idea nova. Hi ha innombrables estudis sobre la relació entre la cultura i el reconeixement de la identitat i de la ciutadania, i també sobre la participació socioeconòmica de grups desafavorits, o sobre les maneres en les quals les organitzacions i les associacions artístiques van començar a tenir una agenda social. Al principi, aquestes preocupacions eren més socials que artístiques, i corresponien més al paper «terapèutic» o al valor afegit de la cultura en l’estimulació de la creativitat i el creixement personal sobretot en relació amb grups en risc d’exclusió. Quan les institucions financeres s’hi van interessar, moltes organitzacions i associacions culturals es van trobar en la situació que havien de modificar els objectius per poder respondre a les demandes culturals. És important remarcar que, malgrat el paper que poden tenir la cultura i les arts en la societat, per si soles no poden oferir les solucions als problemes socials. En aquest sentit, el paper principal ha de correspondre a les polítiques socials i econòmiques de la societat.
Així, mitjançant la formació del capital social, les organitzacions de comunitats i grups culturals van oferir suport i acompanyament social a la comunitat en processos d’adaptació, i, més endavant, mesures per a mantenir llaços lingüístics i culturals amb la cultura d’origen.
Convé destacar que els centres i associacions culturals van néixer sobretot per necessitats socials de suport mutu davant les dificultats aparegudes en els nous llocs de residència. L’objectiu de fomentar la memòria col·lectiva i promoure la cultura original va ser moltes vegades secundari, i era prioritària la promoció de drets cívics, polítics, econòmics, socials i també culturals.
La cultura i l’art són fonamentals en la creació d’una societat inclusiva gràcies a l’augment de l’accessibilitat, fomentant diversitat, comprensió i tolerància. Les persones que formen part dels agents esmentats de la societat civil (com ara, fundacions i associacions socioculturals, associacions de voluntaris o de veïns, etc.) tenen un alt grau de motivació, on moltes vegades la remuneració econòmica té menys importància que el capital humà invertit.
Lucia Boccacin (2004) destaca la capacitat del tercer sector en la construcció de cohesió social en temps de fragmentació social. Tanmateix, ella indica que, segons un estudi a Itàlia sobre les característiques del tercer sector, els agents d’aquest sector representen diferents models culturals (per exemple, la cultura cívica o la cultura política). El seu estudi a Itàlia indica que el model comú és la cultura cívica «caracteritzada per la fe en els valors públics socials de l’Estat i en la importància fonamental del compromís cívic dels ciutadans».
A més, Dorota Ilczuk (2001) ens recorda una altra condició important: la «cultura política de la societat, és a dir, les regles de la democràcia, el respecte a les lleis, a la cooperació, a la tolerància, etc.». En altres paraules, destaca la «cultura cívica» com un determinant en l’anàlisi de la influència del desenvolupament de la societat civil en les polítiques culturals. Un resultat de la seva anàlisi és que la transferència de poder en l’administració de les activitats culturals a governs locals no produeix automàticament una democratització cultural o una societat civil més forta si no està acompanyada de la voluntat i proactivitat dels ciutadans.
Moltes organitzacions de l’anomenada societat civil s’ocupen de les «tasques» tradicionalment gestionades per l’administració pública. Segons l’Informe d’un estudi temàtic mitjançant comparacions nacionals per a analitzar i identificar polítiques i programes culturals que contribueixen a la prevenció i reducció de pobresa i exclusió social (2004), realitzat per la Universitat de Northumbria per a la Comissió Europea, en molts països membres de la Unió Europea no hi ha polítiques oficials que interconnectin cultura amb cohesió cultural. Moltes vegades aquestes activitats es fan en l’àmbit local i per part d’actors del tercer sector. L’informe també indica que «les polítiques nacionals haurien de reconèixer el paper que les activitats culturals del tercer sector poden tenir en la prevenció de l’exclusió social».
L’informe esmentat també afirma que «actors del tercer sector a tots els països eren conscients de la importància de la cultura com a mitjà per a construir les bases de la confiança personal, la prevenció d’exclusió social i la promoció de vies d’ocupació tant en indústries creatives com en altres sectors» (Informe sobre exclusió social, 2004). A més, en l’anàlisi de vuit països europeus, l’informe indica que a Espanya es posa un gran èmfasi en els àmbits regionals i nacionals en la integració de persones que pertanyen a diferents grups culturals, i en el respecte de la diversitat cultural.

«Entenem el treball cultural com una activitat en xarxa, com un sistema de cooperació de totes les parts actives de la comunitat. Entenem el treball sociocultural com un motor per a la renovació urbana, i insistim que el poder innovador de l’art ha de ser el nucli decisiu del nostre treball, per a diferenciar-lo del treball social i comunitari tradicional.»

Dorotea Kolland, directora del Departament de Cultura del Districte de Berlín-Neukölln, a Interarts, 2003.

L’impacte cultural del tercer sector pot variar des d’oferir cursos d’idiomes a immigrants, passant per dirigir-se a indústries creatives que generen ocupació, per promocionar activitats culturals en l’entorn de les associacions de veïns, fins a dirigir-se a associacions d’artistes partint d’un servei que cobreixi necessitats de la societat. Moltes vegades l’impacte sociocultural és més gran quan les activitats estan dirigides a grups en risc d’exclusió social.
Mesurar l’impacte social de les activitats culturals del tercer sector no solament varia d’un context a l’altre, sinó que per si mateix no està exempt de dificultat. La minorització de grups culturals no sempre és una política efectiva. Pot provocar efectes contraproduents, com obstaculitzar la integració social i cultural. Avui en dia encara hi ha una llacuna d’indicadors de l’impacte sociocultural en la qualitat de vida i en el creixement personal dels anomenats grups aïllats en risc d’exclusió.
Nombrosos estudis han destacat l’efecte positiu que la participació en activitats culturals té en la cohesió social i cultural mitjançant elements com la promoció de diàlegs interculturals, oferint espais de trobada i contacte social, i reduint la por del desconegut, de la delinqüència i de la inseguretat. La participació també revitalitza les imatges i la sensació de pertinença als barris, comunitats i ciutats, i ofereix capacitació als participants en aquestes activitats. A més, alguns agents i organitzacions culturals amb una agenda política i social destacada han arribat a ser vertaderes forces de canvi social i de millora dels drets humans.

6.1.Exemples de projectes socioculturals del tercer sector

1) Art per a inclusió social - contra l’impossible (Polònia). La inclusió i participació de grups marginats és un objectiu de molts projectes socioculturals a Europa i en altres països. Aquest projecte representa un exemple de planificació en proveir persones excloses de la possibilitat de creació i participació. Les activitats s’adrecen a un ventall de grups que acull des de discapacitats o joves, fins a toxicòmans o persones grans. Els projectes estan ubicats en un centre per a la comunitat local i inclouen tallers multidisciplinaris i centres de teràpia en teatre, arts plàstiques, tecnologies de la informació i comunicació, i d’altres.
2) Arts Access Aoteorea (Nova Zelanda). AAA és una organització fundada a Nova Zelanda el 1995 per a assegurar que les persones i les comunitats amb accés limitat a les arts puguin tenir oportunitats de crear, mostrar i desenvolupar la seva creativitat. Aquesta organització treballa amb agents del sector de serveis socials, i intenta fomentar les possibilitats de grups artístics i persones perquè desenvolupin els seus recursos creatius. L’organització segueix alguns principis propis d’agents o organitzacions del seu mateix perfil, aplica l’objectiu compartit de donar viabilitat al dret a la creació i l’expressió i promociona així la igualtat creativa. L’organització desenvolupa activitats artístiques sobretot amb:

  • Persones dins del sistema judicial. Presoners, organitzacions del voluntariat, policies comunitàries, treballadors juvenils.

  • Joves en risc, «alternatius al grafit». Joves, autoritats locals i territorials, ocupats en serveis comunitaris.

  • Persones en l’àmbit de la salut. Serveis primaris i psiquiàtrics, persones amb trastorns alimentaris, infectats de sida/VIH, hospitals, espais artístics per a discapacitats psíquics.

  • Discapacitats. Organitzacions de voluntaris, autoritats locals, departaments del Govern.

  • Persones grans. Residències, centres culturals.

  • Refugiats i immigrants. Serveis de refugiats i immigrants, consells ètnics, centres multiculturals.

3) Doctors d’alegria - art i cultura en hospitals (Brasil). Des de ja fa temps l’impacte terapèutic de l’art ha tingut una importància creixent en el sector de la salut. Els agents del projecte Doctors d’Alegria són actors que treballen amb nens hospitalitzats per convertir els procediments mèdics en un idioma de pallassos. El projecte té un component important de connexió amb la comunitat, i ofereix formació i contacte social a l’actor.
4) Indis on line (Brasil). L’organització no governamental brasilera Thydêwá va iniciar l’abril del 2004 un projecte anomenat Indis on line per unir set nacions indígenes del nord-est brasiler. L’objectiu del projecte és capacitar els membres de diferents comunitats indígenes per a les tecnologies de la informació i la comunicació. El resultat del procés és un portal d’internet que facilita la participació en diàlegs amb altres nacions (indígenes i blanques) i divulga la cultura, la història i els projectes dels pobles indígenes.
El projecte consisteix en el fet que cada llogarret rebi una antena, un ordinador i una càmera per a proveir amb imatges i informacions el portal. Entre els temes presents en la pàgina, tots produïts per les mateixes comunicacions, hi ha reivindicacions al poder públic, informació sobre participacions en actes polítics i informació sobre l’educació, l’art, la cultura, la religió, etc. El procés té diversos subprojectes. El projecte Diàleg cultural entre indis proporciona l’intercanvi cultural entre diferents comunitats indígenes, i Cantant les cultures indígenes desenvolupa una tècnica educacional de transmissió de coneixements per mitjà de la música. Entre els resultats del portal hi ha un increment de l’intercanvi cultural entre joves, i la visibilitat que el projecte ha donat a la cultura de la comunitat. El portal representa una possibilitat de «canviar la història d’exclusió i de sofriment», fomentar l’intercanvi cultural internacional i intercomunitari i oferir a les comunitats la possibilitat de tenir accés als processos de decisió sobre el seu desenvolupament cultural.
5) Maison des savoirs - Casa dels coneixements (Bèlgica). La Casa dels coneixements forma part del moviment internacional ATD Quart Món fundat el 1957 per famílies en barris marginals de París. L’objectiu va ser establir llocs on les persones que sofreixen per la pobresa crònica poden expressar-se i trobar solidaritat. Són llocs on les famílies poden compartir les seves històries i experiències personals. La casa dels coneixements organitza diferents tallers per a adults i nens de pintura, escultura i teatre.
6) Parada (Romania). Parada és una fundació independent que usa l’art com un instrument d’educació i reinserció d’infants que viuen als carrers de Bucarest. Els infants són majoritàriament abandonats, orfes o sense casa, i gràcies a les activitats creatives i educatives arriben a tenir la possibilitat de trobar i desenvolupar les pròpies capacitats creatives. L’objectiu de Parada és millorar les condicions de vida d’aquests infants i potenciar-ne la il·lusió de viure en integrar-los en la societat amb tots els seus elements habituals: habitatge, educació, vida familiar i condicions de respecte als seus drets.
7) Public (Regne Unit). Public, inspirat en les accions socials i polítiques dels anys seixanta i setanta del segle passat, va començar com Jubilee Arts el 1974 amb una visió d’«art per a tots». L’organització va començar com un teatre comunitari de quatre persones treballant a escoles i als carrers, i posteriorment amb formes artístiques més sofisticades que incloïen arts audiovisuals i vídeo. Va ser una de les primeres organitzacions d’art en la comunitat que va utilitzar elements audiovisuals com a instruments d’enfortiment dels llaços de la comunitat i de la comunicació comunitària. Està situat a Sandwell, a prop de Birmingham, amb poblacions de minories ètniques i nivells de privació importants. El 2005, Public té prevista la inauguració d’un gran espai per a activitats creatives.
Public ha dut a terme diversos projectes dirigits a un públic variat: des d’activitats creatives amb joves exclosos fins a persones sense sostre. Entre els seus projectes destaquen:

  • Un llibre còmic que parteix d’experiències reals de joves sense sostre elaborat en tallers entre joves i artistes.

  • Un programa de formació per a joves en matèria de circ i performance.

  • Instal·lació de llums i so relacionats amb històries vitals i amb preocupacions de ciutadans grans.

  • Una aproximació creativa sobre processos educatius i les raons per les quals es produeix l’aprenentatge.

  • Tallers creatius i de teatre amb presoners.

  • Un projecte experimental de planificació de creació d’espais creatius de vida i treball.

  • Un llibre sobre les formes de participació en la vida cultural dels joves. El llibre es basa en una sèrie de tallers d’estimulació d’oportunitats per a joves que volen treballar amb imatges, fotografia i noves tecnologies.

8) RAW-Tempel e.V. (Alemanya). La societat RAW-Tempel e.V. va ser fundada el 1998 per un grup de ciutadans i grups interessats amb la intenció de reutilitzar un terreny de 100.000 m2, que anteriorment havia pertangut als Ferrocarrils Alemanys i que es va deixar d’usar després de la caiguda del mur de Berlín. D’acord amb la idea d’afavorir el desenvolupament d’una part de Berlín on el 10% de la població depèn de prestacions socials, la societat RAW-Tempel e.V va començar a usar l’àrea per a iniciatives culturals, agències de desenvolupament, projectes per a joves i artistes de diferents nacionalitats. Les autoritats locals van interferir en el procés facilitant les negociacions entre l’empresa de ferrocarrils i la societat, reconeixent d’aquesta manera el potencial del projecte en la renovació social i cultural de la ciutat. El 2001 l’empresa va finalitzar el contracte inesperadament i va fer una convocatòria oberta per a trobar el millor ús per a les instal·lacions. L’oferta guanyadora amb la idea de l’ús temporal com a motor del desenvolupament futur no va funcionar, i el 2002 la societat RAW-Temper e.V. va firmar un contracte amb l’empresa amb la idea de compaginar usos empresarials (com a vivers culturals) i socioculturals (associacions culturals, grups d’aficionats, etc.).

6.2.Drets culturals

«La contribució de la societat civil és indispensable per a ajudar la gent a viure la seva vida dignament i amb respecte, en tots els nivells de la societat humana a tot el món.»

El concepte de societat civil està profundament vinculat a la promoció i protecció de drets i llibertats culturals. Molts dels agents culturals del tercer sector van néixer partint de la promoció i protecció de vincles i identitats culturals, i per promoure els drets de col·lectius.
L’accés i la participació són elements fonamentals dels drets humans, i també ho són per a l’acció del tercer sector. El gaudi i compliment dels drets humans requereix un entorn facilitador i un marc jurídic que posa bases a la protecció dels drets relacionats amb l’acció cultural com, per exemple, el dret a participar en la vida cultural. En conseqüència, la regulació democràtica, la capacitació i un entorn facilitador són elements necessaris per a la construcció, visibilitat i manteniment d’un tercer sector dinàmic i efectiu.
Hi ha diferents tipus de documents jurídics relacionats amb aspectes culturals. Hi ha més de sis-cents acords, convencions, articles o altres instruments diferents entorn de la regulació de la cultura. Aquests documents fan referència a diferents nivells jurídics. No obstant això, molts són declaracions que no tenen efecte directe en els marcs jurídics nacionals. Les bases de la regulació de la dimensió cultural dels drets humans són en l’article 27.1 de la Declaració universal dels drets humans (1948):

1) Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar en el progrés científic i en els beneficis que en resultin.

2) Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials que li corresponguin per raó de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autora.

Aquestes bases també es troben recollides en l’article 15 del Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals (1966). Els dos articles esmenten el dret a participar en la vida cultural, que és un element integrant del funcionament de la societat civil i del tercer sector en matèria de cultura.

6.3.Desenvolupament d’art comunitari

El desenvolupament cultural comunitari es refereix a processos en els quals artistes, organitzadors artístics i associacions o organitzacions del sector artístic col·laboren amb altres actors per expressar amb l’art temes claus, preocupacions i aspiracions, i també per construir capacitat cultural i contribuir al canvi social. En general, els agents d’aquests processos són artistes individuals o grups d’artistes que usen les seves dotacions artístiques per al bé comú i el desenvolupament de la comunitat. Encara que el treball d’aquests agents està bàsicament orientat a les comunitats més que a interessos individuals, conté elements importants de creixement personal.
El moviment de l’art comunitari fixa les arrels en els anys setanta, quan els treballadors comunitaris i artistes van començar a usar el teatre per a educar i involucrar membres de la comunitat en campanyes, amb l’objectiu de millorar la seva qualitat de vida i d’afrontar preocupacions socials i econòmiques. Aquestes activitats van tenir lloc sobretot fora dels països industrialitzats, però també en comunitats marginades d’Europa i Amèrica del Nord. Els agents del desenvolupament cultural comunitari també representen noves formes d’ajuda al desenvolupament o capacitació de les comunitats. Entre els agents d’aquest sector destaquen, per exemple, la xarxa Intercanvi Creatiu (Creative Exchange) amb base a Anglaterra, Community Arts Project de l’Àfrica del Sud i el Teatre de l’Oprimit d’Augusto Boal. Agustín Hatar, de la Universitat de Dar es Salaam, ha treballat amb grups de teatre comunitaris per educar la població en àrees rurals amb diferents problemes socials, com és l’ablació. El 1978 Ross Kidd i Martín Byram van escriure en un manual:

«El teatre popular es pot usar per al treball en l’extensió de l’educació d’adults. Com a entreteniment pot capturar i mantenir l’interès d’un gran nombre de persones. Amb el seu component dramàtic a l’hora de presentar els problemes locals, fa que les persones vegin aquests problemes d’una manera fresca. Per mitjà del debat (que segueix a cada funció) les persones poden parlar d’aquests problemes amb d’altres i veure què poden fer. Això moltes vegades porta a l’acció.»

R. Kidd; M. Byram (1978). Laedza Batanani: Organizing Popular Theatre: The Laedza Batanani Experience 1974-1977. Botswana: Institute of Adult Education/University College of Botswana.

Els principis dels projectes de desenvolupament comunitari cultural són, en general:

  • La participació activa en la vida cultural és una meta essencial del desenvolupament cultural comunitari.

  • Totes les cultures són essencialment iguals, i la societat no hauria de promoure’n una per sobre de les altres.

  • La comunitat cultural global comporta diversitat en el seu interior, i aquesta diversitat també necessita protecció.

  • La cultura en la transformació social pot ser menys polaritzadora i crear connexions més profundes que cap altra àrea del canvi social.

  • L’expressió cultural és una forma d’emancipació, no una finalitat en ella mateixa; el procés és tan important com el producte.

  • La cultura és una entitat dinàmica i complexa i no és necessari crear límits artificials.

  • Els artistes poden tenir un paper molt rellevant en la transformació social.

Els projectes d’art comunitari estan vinculats al concepte de ciutadania cultural, que es nodreix d’altres conceptes com els drets humans i culturals, el pensament crític, la imaginació social, la solidaritat, la resolució de conflictes, l’activisme o el paper actiu en el desenvolupament de la comunitat.
Tant la teoria com la pràctica del desenvolupament cultural comunitari han estat influïdes pels moviments dels drets humans, la teoria de l’alliberament i els pensadors llatinoamericans com Paulo Freire i Frantz Fanon (Adams & Goldbard, 2002).
A continuació, presentem alguns exemples del gran ventall dels projectes i els moviments dins del marc de l’art comunitari.
a) Community Arts Project (CAP) (Àfrica del Sud). El Projecte d’Arts en la Comunitat (CAP) es dedica a «promoure l’educació centralitzada en les persones utilitzant arts visuals i escèniques». Mitjançant activitats de capacitació, el CAP treballa sobretot amb joves i adults aturats per desenvolupar i promoure les arts en el desenvolupament de la comunitat. Aquest agent sud-africà va néixer al final dels anys setanta en un context polític que va impulsar el fet que el projecte reflectís els problemes socials del seu entorn. El CAP va començar amb objectius com ara poder oferir espais de trobada per a persones de diferents contextos racials i econòmics. En els anys vuitanta, seguint una agenda política d’acció ciutadana, el CAP va arribar a tenir un paper important en el desenvolupament de les capacitats visuals i arts escèniques per a persones en sindicats i organitzacions polítiques, que posteriorment enfortirien els objectius del moviment de l’alliberament.
Després del canvi de règim, el CAP va començar a concentrar-se en l’educació i formació per a facilitar l’accés a l’educació avançada i al mercat laboral, i en el suport a artistes autònoms. El CAP té com a objectiu: «Oferir a les persones educació i formació que es nodreixi de les seves pròpies experiències i els ajudi a desenvolupar noves capacitats i a fer una contribució a la societat que els envolta». De la mateixa manera, el CAP intenta reduir les diferències entre les comunitats, i ha estat pioner a l’hora de reconèixer el talent de molts artistes sud-africans importants.
b) Teatre de l’Oprimit. El Teatre de l’Oprimit es va fundar el 1971 amb l’objectiu de democratitzar la producció cultural mitjançant la formació i difusió de drames populars amb un enfocament especial dels problemes locals. Políticament actiu i atent a les injustícies i problemes socials locals, el Teatre de l’Oprimit va començar a funcionar al Brasil. Ja l’any 1973 el moviment estava funcionant al Perú i gradualment a tot el continent llatinoamericà. Avui en dia funciona a més de setanta països. El moviment usa com a fonament la metodologia del director Augusto Boal de Rio de Janeiro, que compagina exercicis, jocs i tècniques de teatre per restablir la dignitat humana. Primerament, la metodologia es va fer servir amb camperols i treballadors de classes humils, posteriorment, amb professors i alumnes, i gradualment a escoles, esglésies, presons, etc.
Les activitats del Teatre de l’Oprimit representen exemples tan variats com els següents:

  • El Teatre Fòrum i els drets humans a l’Àfrica. Un curs de capacitació en drets humans a zones rurals amb focalització especial en els drets de les dones i contra la violència (en col·laboració amb Amnistia Internacional i el Teatre d’Amani People a Kenya). El projecte va propiciar, entre altres coses, la creació d’un manual i de diversos grups de teatre locals.

  • El Teatre Fòrum a zones rurals. Les activitats del grup de teatre Jana Sanskriti a l’Índia han influït en la creació de més de trenta grups de teatre social i de teatre legislatiu que treballen a zones rurals amb agricultors. A més, Jana Sanskriti té la intenció de crear un centre de protecció de drets humans compost per subcomitès nacionals que estan compromesos en la cooperació amb la societat civil i amb els principis de la humanitat i de la no-violència.

  • El Teatre a les presons. Projecte d’un any de durada a l’estat de Sao Paolo, Brasil, l’objectiu del qual va ser crear mesures efectives per a la millora i l’increment dels drets humans dels presos i del personal de les presons. Constituït per tallers temàtics sobre els drets humans o fòrums regionals i nacionals del teatre legislatiu.

  • El Fòrum teatre per a l’educació. Un projecte educatiu sobre el VIH/sida a les zones rurals de Trinitat i Tobago.

  • El teatre i la teràpia: Des del 1985, dos professionals francesos de la psicologia infantil han dut a terme tallers amb nens segons la metodologia del teatre de l’oprimit. Aquests tallers es fan sobretot a escoles i hospitals.

7.La capacitació cultural en el tercer sector

«Els processos culturals poden portar a empowerment. Els processos culturals ajuden en la construcció de l’autoconfiança i faciliten que les persones prenguin el control de les pròpies vides. Això enforteix la capacitat individual i col·lectiva. Els processos culturals poden ajudar a reconnectar les persones amb els processos polítics i econòmics que donen forma a les seves vides.»

R. Fisher (1999). Culture and civil society: new relationships with the third sector. Publicació del Consell d’Europa.

El tercer sector té, a més, un paper important en l’educació ciutadana i capacitació. L’acció cultural no solament contribueix a l’enfortiment de la societat civil, sinó que capacita les persones i les comunitats amb noves habilitats i instruments. Una gran part de les activitats d’educació ciutadana es duen a terme amb agents i organitzacions del tercer sector.
Fisher indica que com més vinculades estan les persones a l’acció cultural des del punt de vista pràctic, contrari al consum de les arts com a part del públic, més probable és la seva participació en processos democràtics. La inversió en el sector cultural voluntari o comunitari pot oferir a les persones els instruments per a participar de manera democràtica en les activitats de les seves comunitats. Aquestes inclouen la comprensió més clara dels drets i els deures, i la voluntat d’involucrar-se.
Classes d’art per a dones que han patit abusos (Brasil)
Al Brasil els índexs de violència domèstica són alts (aproximadament es calcula que cada quinze segons una dona pateix abusos sexuals i violència, i en el 70% dels casos a les pròpies cases), especialment a regions pobres del país. Al nord-est del país, les dones en condicions econòmiques difícils tenen accés limitat a diferents recursos. El projecte en qüestió té com a objectiu oferir cursos d’art, literatura, fotografia, etc., com a mitjans comunicatius i la possibilitat d’adquirir noves capacitats. En els cursos, les dones fan fotografies de les seves activitats diàries i de les seves famílies, escriuen poesia i aprenen història per discutir sobre les protagonistes dels contes que llegeixen. Els cursos intenten tenir com a resultat la capacitació d’aquestes dones, mostrant-los protagonistes femenines de la literatura, de manera que a més d’aprendre puguin tenir referents en relació amb els propis drets humans bàsics, entre els quals s’inclou la integritat física.

8.L’impacte econòmic del tercer sector

El tercer sector és una de les forces econòmiques més grans al món. Segons l’estudi de John Hopkins (JH), el 1995 als vint-i-sis països estudiats el tercer sector representava trenta-un milions de treballadors a temps complet que equivaldrien a un 6,8% de la força laboral no agrícola (incloent-hi 19,7 milions de treballs remunerats i 11,3 milions de treballs voluntaris).
En general, dos de cada tres parts del treball remunerat al tercer sector es concentra en els àmbits de l’educació, la salut i els serveis socials. Segons l’estudi de la John Hopkins University, l’impacte del tercer sector en el PIB a Europa variava entre el 4,8% del Regne Unit i el 2% d’Itàlia. Aquest estudi en general dóna percentatges més elevats que altres de similars. A més, l’estudi indicava un creixement del 20% al 30% en el curs de cinc anys, cosa que per a molts països representava un creixement més elevat que la mitjana en altres sectors.
Al Canadà hi ha unes 175.000 organitzacions sense ànim de lucre registrades amb una taxa d’ocupació d’aproximadament 1,3 milions de persones, i ingressos anuals de 90.000 milions d’euros. De la mateixa manera, a Austràlia hi ha 700.000 organitzacions amb 600.000 empleats que mouen una economia de 52.000 milions. A Alemanya es comptabilitzarien 1,9 milions de llocs de treball en el tercer sector i en «empreses socials». Aquest creixement notable es basa moltes vegades en l’habilitat de les empreses socials i dels agents del tercer sector a l’hora d’obrir noves oportunitats de mercat i indústries socials i creatives. D’aquesta manera es respondria a les necessitats no cobertes especialment en els sectors socials i culturals, i del medi ambient.
Helmut Anheier (2002) explica les xifres d’aquest creixement mitjançant diferents raonaments. En primer lloc, l’expansió del sector de serveis a costa del sector de la indústria. En segon lloc, tant l’oferta i demanda d’ocupació com els canvis demogràfics han estructurat les necessitats socials i han produït noves formes de serveis i noves formes de treball i organitzacions.
L’impacte del tercer sector en l’economia també es defineix mitjançant el concepte d’economia social que es va adoptar com a terme oficial de la Unió Europea el 1999. En els últims anys, diversos països europeus han publicat informes sobre l’impacte econòmic del tercer sector, i l’impacte d’agents del tercer sector en la societat en general.
L’informe del Ministeri de Cultura de Suècia (2000) sobre la importància del tercer sector a Suècia destaca que l’economia social es refereix a «les activitats organitzades construïdes sobre valors democràtics que majoritàriament tenen com a objectiu el servei a la comunitat, i que a nivell organitzatiu són independents del sector públic». Aquestes activitats socials, econòmiques i culturals són dutes a terme sobretot per associacions, cooperatives, fundacions i grups similars. L’any 2000, només a Suècia hi havia aproximadament 200.000 agents del tercer sector amb activitat econòmica, dels quals aproximadament 20.000 eren associacions sense ànim de lucre.
Segons la tradició europea l’«economia social» es concentra exclusivament en les activitats econòmiques del tercer sector. Tanmateix, cada vegada inclou més elements complementaris entre el sector públic i el tercer sector (com, per exemple, el sector serveis o la seguretat social), i entre el tercer sector i el mercat (sector de cooperació). En el context europeu l’empresa social s’identifica amb una forma de producció en un entorn d’estructures de suport i marcs polítics. Per tant, segons aquest model les activitats econòmiques del tercer sector continuarien orientades cap a objectius socials i comunitaris amb diferents necessitats socioculturals identificades per agents i organitzacions de la societat civil.
El Primer informe sobre la consideració d’aspectes culturals en l’acció comunitària d’Europa (1996) va posar èmfasi en el paper que tenen les fundacions i altres agents en el finançament de les activitats culturals. A més, en els seus plantejaments polítics els estats membres han destacat el paper que té el tercer sector en l’organització d’activitats culturals, sobretot en relació amb els grups menys privilegiats o marginals, o a la cooperació transnacional.

8.1.Tercer sector, cultura i economia

«El debat sobre la teoria de la cultura i les polítiques culturals està caracteritzat per dos processos que són independents i afecten el desenvolupament de cada un: d’una banda, l’“economització” de la cultura i, de l’altra, la “culturalització de l’economia”.»

KMW - Gmgh Wirtschaftsforschung projectmanagement Befragungen (2001). Exploitation and development of the job potential in the cultural sector in the age of digitalisation. European Commission DG Employment and Social Affairs.

Amb les subvencions, els governs continuen essent la font més important de l’art i la cultura al tercer sector. Diversos països europeus disposen d’agències en l’àmbit governamental que tenen un paper important en la revisió i l’establiment de les subvencions de les activitats culturals i artístiques. Tanmateix, el tercer sector pot tenir una contribució important en l’economia mixta de les arts creatives i oferir ocupació sostenible.
En les relacions entre cultura i societat civil és impossible ignorar factors econòmics. Ilczuk indica que:

«La situació macroeconòmica està relacionada amb els fons públics que, en canvi, determinen la quantitat de leeway (flexibilitat pressupostària) possible en la implementació de les polítiques culturals de l’Estat. Fons modestos obliguen els governs a prendre decisions difícils que moltes vegades desfavoreixen projectes innovadors o no professionals relacionats amb l’activitat social. Els fons escassos també redueixen la probabilitat del tercer sector d’obtenir suport públic. Una situació macroeconòmica no favorable redueix la demanda d’objectes i serveis culturals.»

D. Ilczuk (2001). Cultural Citizenship. Civil Society and Cultural Policy in Europe. Amsterdam: Boekman Studies.

Rod Fisher indica que a Europa els governs comencen a reconèixer el tercer sector i les organitzacions culturals com a mecanismes per a omplir les estratègies d’ocupació. Tanmateix, l’ocupació «cultural» en el tercer sector és:

«Moltes vegades insegura, temporal i mal pagada, i el tercer sector no està completament d’acord amb la idea de ser “usat” per a trobar els objectius econòmics dels governs.»

R. Fisher (1999). Culture and civil society: new relationships with the third sector. Publicació del Consell d’Europa.

A Espanya, segons estudis recents, la cultura representa aproximadament el 4,5% del producte interior brut (PIB). Aquestes dades no distingeixen entre els diferents sectors, i una gran part correspon a les indústries creatives, serveis culturals dels municipis i institucions nacionals. De tota manera, el creixement del nombre d’empleats en el sector cultural en general és constant: de 229.700 persones el 1994 a 302.000 el 2000. També cal destacar que una part de l’ocupació no es reflecteix dins del sistema econòmic nacional.

8.2.Tercer sector, cultura i generació de llocs de treball

«S’espera un creixement continu en les ocupacions creatives del tercer sector perquè la demanda pels productes i serveis culturals està augmentant, tant per part de les economies domèstiques com de les empreses. El creixement de l’ocupació en l’àrea de la distribució augmentarà però no segons la mateixa proporció que el desenvolupament de productes culturals. Es requereixen més “productors de continguts” que personal per a màrqueting o vendes. En general, la digitalització dels productes culturals significarà que mitjans “tradicionals”, com ara llibres o material imprès, perdran importància en benefici de nous mitjans.»

KMW - Gmgh Wirtschaftsforschung projectmanagement Befragungen (2001). Exploitation and development of the job potential in the cultural sector in the age of digitalisation. European Commission DG Employment and Social Affairs.

Cada vegada es té més present que el tercer sector fa un paper important en la promoció del desenvolupament d’ocupació (creació de llocs de treball, millora d’ingressos i renda, enfortiment del mercat laboral). En el cas de les arts creatives, aquestes possibilitats són més evidents que en el sector públic o el mercat. La importància del tercer sector moltes vegades es manifesta pel suport a autònoms o a empreses petites. El tercer sector pot promoure un marc econòmic i social en el qual els creadors poden compaginar la possibilitat de tenir un salari i, alhora, perseguir objectius artístics, culturals i socials. En altres paraules, el tercer sector pot permetre l’existència i el desenvolupament d’activitats que possiblement no hi hauria fora.
L’estudi comissionat per la Unió Europea el 2001 sobre el desenvolupament del potencial laboral en el sector cultural en l’era de digitalització, estima que uns 7,2 milions de persones troben feina en el sector cultural. Tanmateix, el sector es caracteritza per un elevat nombre d’autònoms i empreses petites.
L’estudi John Hopkins (JH) estima que fins al 27% del treball és voluntari en el sector cultural, davant el 30% en els serveis socials. El sector financer majoritari continua essent el sector públic, encara que les admissions de membres amb relacions de partenariat entre el sector cultural i el mercat augmenten.
En canvi, l’estudi d’EuroStat (l’agència d’estudis estadístics de la Unió Europea) del 2002 demostra que el 2,5% dels llocs de treball a Europa són en el sector cultural. Les persones que treballen en el sector moltes vegades tenen un títol d’educació superior (40%), i la seva situació laboral és sovint insegura (18% llocs temporals, 25% amb mitja jornada i 29% autònoms).
Alguns estudis i projectes de desenvolupament d’àmbit local a Europa han identificat que aquest nivell és un espai creixent d’ocupació en diferents sectors. Un dels àmbits d’activitat amb més creixement és el de les activitats relacionades amb la cultura local, com també el de les relacionades amb esbarjo i lleure.
El sector cultural en general és un sector precari i insegur. És un sector caracteritzat per condicions atípiques econòmiques i laborals. Els problemes típics del sector de les arts i la cultura inclouen problemes de temporalitat, contractes curts, males condicions econòmiques, llocs de treball amb exigència de flexibilitat, condicions atípiques d’horaris i remuneracions, etc.
El tercer sector en matèria de cultura pot generar ocupació de diferents maneres: des de la participació i contribució de les organitzacions del tercer sector en el desenvolupament de programes culturals locals i regionals, fins a col·laboracions entre operadors del sector públic o el privat i el tercer sector.
L’aspecte d’ocupació i el tercer sector ha estat present en alguns projectes europeus. A continuació vegem-ne dos exemples recents.
ARTWORKS - Serveis artístics en el tercer sector. El projecte ARTWORKS, cooperació entre dotze organitzacions de tot Àustria, es va portar a terme entre el setembre del 2002 i el febrer del 2005 com a part de la iniciativa europea EQUAL. Aquest projecte solament és un exemple dels cinquanta-vuit projectes EQUAL a Àustria dedicats a cultura i ocupació. Els objectius generals d’aquest projecte van ser millorar les condicions dels artistes en el mercat laboral a Àustria. Les activitats es van concentrar en el desenvolupament de nous àmbits de treball en el tercer sector. Aquests àmbits es referien especialment als serveis socials i al sector de la salut. Les activitats consistien a preparar els artistes i les organitzacions del tercer sector per a aquestes noves àrees de treball, i facilitar la seva participació en la cooperació i el treball en xarxa. El projecte es va fer en col·laboració amb socis de diferents països.
Les activitats consistien en el següent:

  • Durant la primera fase del projecte, una anàlisi de les estructures existents de cooperació:

    • Un inventari sobre artistes i organitzacions del tercer sector.

    • Una anàlisi del mercat i de la demanda per serveis artístics.

    • La identificació del potencial de cooperació entre artistes i organitzacions del tercer sector des del punt de vista de les organitzacions.

    • La identificació del potencial d’ocupació en el tercer sector des del punt de vista dels artistes.

  • Desenvolupament de cursos de formació professional amb atenció especial en dones artistes: desenvolupament de manuals. Tallers sobre el desenvolupament i implementació de petites empreses.

  • Millorar les condicions laborals d’artistes (segons l’estudi el 92% no pot «viure de l’art»), dirigit a artistes aturats, artistes en zones rurals, artistes que treballen en contextos socials, artistes grans, etc.

  • Sensibilitzar les organitzacions del tercer sector amb el treball dels artistes.

  • Fomentar cooperació entre diferents agents per a millorar el treball en xarxa i la cooperació: representants de les polítiques laborals, institucions de l’art i la cultura, serveis de formació professional, vivers, investigadors, etc.

  • Planificació d’un centre de contactes per a la coordinació i expansió de noves àrees d’ocupació.

  • Disseminació a escala europea dels conceptes i models desenvolupats.

Empiric - cultura, ocupació i el tercer sector. El projecte Empiric, coordinat per la fundació Interarts en el marc del projecte pilot Ocupació i el tercer sector de la Comissió Europea, tenia com a objectiu general identificar les possibilitats de desenvolupar ocupació en espais relatius a la cultura en el tercer sector. L’objectiu principal del projecte Empiric va ser analitzar els elements centrals en la generació d’ocupació en el marc d’una estratègia per a situar els projectes artístics i culturals en el centre del desenvolupament local.
Empiric no representava una cartografia exclusiva del tercer sector sinó aliances entre el sector públic i el tercer sector en cinc municipis de cinc països europeus (Regne Unit, França, Alemanya, Portugal i Espanya). Els cinc exemples corresponen a models diferents en la generació d’ocupació, en la intervenció de les administracions públiques i en els models de producció de l’acció cultural dins del tercer sector. El sector públic tenia un paper significatiu en totes les accions.
Totes les iniciatives tenien objectius concrets de capacitació, formació i estudi. La capacitació consistia en la formació d’agents del tercer sector per a aconseguir un nivell «professional» més elevat per a la producció de serveis de qualitat.
El projecte també incloïa activitats en relació amb la construcció de xarxes locals, i l’organització de trobades, fires i intercanvis per a enfortir contactes entre agents del tercer sector, autoritats locals i el sector privat. Les activitats d’estudi, que van tenir lloc a tres dels cinc països (França, Regne Unit i Portugal), consistien en la identificació d’elements financers per a garantir la sostenibilitat i diversitat del tercer sector. Aquests mecanismes incloïen beques, subvencions, contractes per a desenvolupar activitats, reducció d’impostos, creació i implementació de l’estatus jurídic d’«interès públic» i desenvolupament de vivers d’empresa.
El projecte va arribar a identificar cinc grups d’organitzacions del tercer sector relacionats amb l’acció cultural i l’ocupació:

  • Les associacions d’amics i de veïns, i les associacions hobby. En aquest tipus d’organismes l’estructura interna sol ser democràtica, i la importància del capital o la cohesió social alta.

  • Les organitzacions orientades a la promoció social/cultural o la difusió de la cultura. Com en el grup anterior, en aquestes organitzacions l’organització sol ser democràtica i també la contribució al capital i a la cohesió social.

  • La creació de projectes i serveis. Aquest grup d’organismes en general té relacions estretes amb el sector públic, sobretot a través de les autoritats locals. També té tendència a buscar vincles amb socis.

  • L’empresariat social/cultural. Aquest tipus d’organitzacions pertanyen al grup d’actors socials propers a la definició de Birlkhölzer sobre les relacions amb el mercat i la reinversió de beneficis en accions socials.

  • El consorci de xarxes.

Segons l’informe final «el tercer sector és un espai professional de baix risc en el qual la transferència del coneixement, l’aprenentatge d’errors i la flexibilitat dels paràmetres de treball faciliten la inserció de noves ocupacions i voluntaris joves. Al contrari que en altres sectors econòmics, les despeses de formació en el sector cultural tenen la tendència a ser absorbits per les mateixes organitzacions del tercer sector i per les pràctiques voluntàries. Molts sistemes dels sectors públic i privat no interioritzen algunes de les despeses de la formació per la mateixa raó: ja estan assumits pel tercer sector. Aquest fet es demostra preferentment en l’àmbit local –demostrar-ho en el mercat i en l’àmbit nacional representa tot un repte per a les organitzacions i agents del tercer sector».
El projecte Empiric incloïa el següent en les seves conclusions:

  • El finançament/suport públic encara és fonamental per al futur dels organismes i les organitzacions del tercer sector.

  • Les organitzacions del tercer sector moltes vegades són el resultat de les col·laboracions entre el sector públic i el sector privat, i tenen una relació estreta amb les comunitats locals.

  • Les relacions emergents entre agents del tercer sector i les autoritats públiques es basen en la professionalització del tercer sector, la qual cosa significa producció de serveis de qualitat i més llocs de treball.

  • Els compromisos de les autoritats locals amb el tercer sector asseguren la independència política i financera per al tercer sector mitjançant mecanismes participatius i econòmics.

  • La importància creixent dels serveis del tercer sector estan relacionats amb les arts audiovisuals i la tecnologia de la informació i de la comunicació.

  • Els intercanvis directes estimulen el desenvolupament cultural.

9.Xarxes culturals

«En l’àmbit de la cultura “el teixit social” té una gran importància perquè dóna l’oportunitat a la societat civil de compartir estratègies i pràctica. En aquest sentit, les xarxes culturals representen una manera de treballar que s’estendrà i s’usarà a tot el món. Associacions i grups culturals, fundacions, xarxes, grups informals i formals són alguns dels punts de difusió de les pràctiques culturals. La idea de treballar en una estructura no jeràrquica, com les xarxes, sembla ser la millor manera d’obrir l’àmbit al debat i al treball comú sobre les diferents concepcions d’art i cultures.

Hi ha alguns punts clau en la tasca que fan les xarxes culturals:

  • La cultura com l’àmbit de comunicació entre les persones i els països.

  • La creació d’una xarxa ofereix la possibilitat de reunir el local i el global per mitjà de la creació d’una estratègia compartida en l’àmbit cultural.

  • El positiu i el negatiu de la feina en xarxa: 1: accés al capital dels recursos d’idees, contactes, informació especialitzada i experiències pertinents, 2: treballar en xarxa és més difícil que en una organització jeràrquica i el treball en xarxa necessita un nivell alt de consens i participació de tots els membres.

  • Les xarxes de xarxes: acumulació d’experiències.»

A. Stillo (2004, 25 d’agost). «Culture and Arts Networks». Congrés Internacional sobre els Drets Culturals i Desenvolupament Humà. Barcelona.

Les xarxes culturals són un fenomen bàsicament europeu, però en expansió en altres continents, de connectar agents culturals entre diferents països. A Europa, les xarxes culturals han estat actives des dels anys vuitanta quan van començar a formar-se a l’Europa del nord com a resposta a les necessitats dels professionals en el sector cultural, majoritàriament del tercer sector. Primer en format de reunions informals entre professionals enfrontats a problemes similars i posteriorment van arribar a servir com a canal de difusió d’informació i lobbying, en representació dels interessos de les seves organitzacions i individus membres. Els membres de les xarxes en general comparteixen fins a cert grau discursos i valors, i estan disposats a l’intercanvi d’informació, serveis i coneixement.
Les xarxes en general treballen en un àmbit diferent del de les organitzacions jeràrquiques, i poden tenir un paper determinant en la construcció d’espais compartits, per exemple, en l’espai europeu. Moltes vegades les xarxes són les protagonistes de la cooperació cultural pel seu coneixement de projectes interculturals i desenvolupament cultural.
Exemples de xarxes culturals
1) Artistes sense Fronteres. Més que una xarxa o organització, Artistes sense Fronteres és una base de dades d’artistes de diferents parts del món concentrats sota «el mateix sostre». Aquest moviment vol posar en contacte artistes i promoure’n els drets. Sobretot estan vinculats amb artistes empresonats per la censura i en aïllament cultural. És un projecte amb molta projecció i visibilitat, que disposa d’una xarxa de suport i ajuda als membres, però també és un espai per a la promoció del treball artístic i dels artistes joves.
2) Banlieues d’Europe. Xarxa europea d’associacions, experts, ciutats, investigadors, treballadors culturals i d’artistes, que treballa des de l’any 1992 amb activitats culturals en barris marginals amb un grau alt d’exclusió social. Es basa en la idea de facilitar i promoure l’accés i la participació en l’art i la cultura, i el paper de la cultura en temes socials. La xarxa té trenta-cinc membres a vint països europeus. Organitza trobades, debats i projectes sobre temes relacionats amb la creativitat i l’expressió als barris. Té membres tan diferents com la Teatre Fablevision, a Glasgow, que porta el teatre a barris, escoles i hospitals per treballar amb temes socials; el Circ Chapitô, a Portugal, que ensenya improvisació i teatre del carrer a diversos tallers i a escoles; o el Centre de Descontaminació? Cultural a Sèrbia-Montenegro, que té com a objectiu la revitalització de l’ambient social i l’avenç cap al diàleg i la col·laboració.
3) Culturelink. Situada a l’Institut de Relacions Internacionals, al Zàgreb, Croàcia, és una xarxa d’aproximadament mil xarxes de noranta-set països que treballen amb temes relacionats amb investigació i intercanvi d’informació en l’àmbit del desenvolupament cultural, de les polítiques culturals i de la cooperació cultural. La missió de la xarxa és enfortir la comunicació entre els diferents agents i potenciar l’intercanvi internacional i intercultural per mitjà del treball en xarxa, la investigació, les conferències, les bases de dades i la documentació. Durant la Dècada Unesco sobre el Desenvolupament Cultural (1988-1997) va ser el projecte de més abast geogràfic.
4) Culture Action Europe (CAE). Establert el 1994 com el Fòrum Europeu per a les Arts i el Patrimoni, ha intentat ser una plataforma per al desenvolupament de les polítiques culturals a Europa. Les seves prioritats són l’acció i la reflexió sobre polítiques culturals europees, amb una atenció particular en el monitoratge i retroalimentació en temes culturals específics. CAE té com a objectiu ser un punt de referència per a operadors culturals a Europa. Dels més de seixanta-cinc membres, més de vint són xarxes que treballen a escala nacional, regional o europea. CAE ha estat descrit com una metaxarxa que té el propòsit d’augmentar el debat entre els membres i portar aquestes qüestions als nivells operatius més alts a Europa. D’aquesta manera, CAE té la possibilitat de contribuir en el desenvolupament d’un entorn cultural dinàmic per a les persones i amb les persones a Europa, i avaluar els impactes, oportunitats i amenaces potencials per a la cultura dels programes i les polítiques europees ja en les fases de planificació.
5) Xarxa Internacional per a la Diversitat Cultural (RIDC). Va néixer primer com un braç internacional de la cooperació amb la societat civil de la Conferència Canadenca de les Arts (CCA), una coalició proart d’organitzacions culturals del tercer sector canadenc fundada el 1945. El compromís de la CCA contra l’Acord del lliure comerç en els anys vuitanta va empènyer la CCA a proposar la creació de la RIDC, que es va fundar en una reunió de representants de vint-i-un països a Grècia. La RIDC és una xarxa mundial d’artistes i grups culturals dedicats a contrarestar els efectes homogeneïtzadors de la globalització sobre la cultura.
Com l’EFAH, la RIDC funciona com una plataforma de guiatge davant de governs, organismes intergovernamentals i fòrums multilaterals sobretot en temes relacionats amb les negociacions de comerç.
En la segona reunió com a xarxa a Lucerna –Suïssa–, els delegats van estar d’acord que la Declaració de Lucerna fes una crida al desenvolupament d’un nou instrument internacional per a la diversitat cultural, el qual crearia una de les bases legals permanents per a la protecció de la diversitat cultural. Des del principi, la RIDC ha tingut entre les seves preocupacions l’impacte dels acords bilaterals i multilaterals en la diversitat cultural.

10.Autogestió, comunitat i associacionisme: els artistes i el tercer sector

En general, quan parlem del tercer sector ens referim a projectes associatius de dos tipus: els que tenen com a objectiu els drets de reunió i associació dels ciutadans (associacions de veïns, AMPES, associacions esportives i recreatives, col·legis gremials, etc.); i els que tenen com a objectiu el desenvolupament d’un projecte d’interès comú: social, educatiu, sanitari, cultural, de recerca etc. En tots el tret principal és la vocació de servei comunitari i les activitats que s’exerceixen queden excloses dels objectius de lucre. És aquest tret no lucratiu el que diferencia més clarament el sector associatiu del sector empresarial.
Les professions artístiques es caracteritzen per un altíssim nivell vocacional que posa les motivacions econòmiques com a mínim al mateix nivell que els interessos professionals per la realització de l’obra. Aquesta és la raó per la qual el tercer sector és molt important en l’àmbit artístic que sovint anteposa interessos creatius i de recerca al rendiment econòmic.
Com veurem en els exemples d’aquest mòdul els creadors s’associen amb dos objectius principals: defensar els seus interessos gremials i col·legials i fer viables els projectes de creació artística que necessiten d’una estructura col·laborativa i de xarxa.

10.1.Objectius i estructures de cooperació

Històricament, com els professionals d’altres sectors, els artistes es reunien en gremis que corresponien a les diferents disciplines artístiques o oficis. Des de la segona meitat del segle xx, aquestes estructures associatives han crescut molt i han deixat de dedicar-se exclusivament a la defensa dels interessos gremials per a influir i decidir també en les esferes polítiques i socials.
Els artistes han creat xarxes i estructures de cooperació amb tres finalitats principals:
1) Defensa gremial dels interessos professionals
El primer objectiu, la defensa dels interessos professionals, ha donat lloc a associacions col·legials que en molts aspectes s’assemblen a les d’altres professionals, com els metges, els advocats o els arquitectes.
Els interessos professionals dels artistes estan relacionats amb la seva situació laboral –molt particular perquè sol ser inestable i intermitent–, el seu règim fiscal, la protecció d’un entorn específic per a la investigació i la innovació, la correcta exhibició i conservació del seu treball i els drets d’autor, un aspecte que en aquest moment viu canvis i transformacions radicals.
Ja hem vist en el capítol anterior el treball que s’està realitzant per aprovar l’Estatut de l’Artista en l’àmbit europeu. A Catalunya, l’Associació Catalana de Compositors, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya o l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya són exemples del tercer sector gremial.
2) Influència en les polítiques culturals públiques, compromís social i responsabilitat comunitària
Els artistes també s’associen per tenir més presència en la societat i col·laborar en l’orientació de les polítiques culturals públiques. Més enllà dels interessos estrictament laborals i col·legials, molts artistes contemporanis es preocupen de cooperar amb les institucions i intervenir en les polítiques culturals, com a experts i també com a actors de les decisions i programes que els incumbeixen, no tan sols a ells sinó també a la societat en conjunt.
Un exemple d’aquestes activitats l’hem vist al mòdul anterior, en parlar de la creació de consells de les arts en diferents països. També hi ha moviments que s’originen amb motiu d’esdeveniments polítics concrets, com per exemple els que hi va haver quan l’Estat espanyol va augmentar exponencialment l’IVA dels productes culturals i la creació de la plataforma No Retallem la Cultura.
Un altre exemple recent ha estat la Comissió de Cultura del 15M creada durant l’ocupació de la plaça de Catalunya. O la cooperació de les diferents associacions d’artistes en el debat d’una reforma de la llei de mecenatge a l’Estat, que fa molts anys que està sobre la taula i per diferents raons d’ordre polític no acaba de sortir.
Un altre aspecte del tercer sector artístic és la seva vocació de compromís social. En aquest sentit molts agrupaments i xarxes artístiques convergeixen amb els objectius de la resta de col·lectius de vocació social i desenvolupen un intens treball cooperatiu, col·laboratiu o solidari en els àmbits de l’educació, la cohesió social, la divulgació cultural, els aspectes de gènere, l’urbanisme de qualitat, la distribució justa del capital immaterial (a més a més del material), el respecte a la diversitat cultural dels pobles immigrats, el medi ambient, la qualitat alimentària, les problemàtiques sanitàries i assistencials, etc.
Exemples de compromís social dels artistes a Catalunya
Els exemples de compromís social dels artistes a Catalunya són innombrables; citarem només uns quants a tall d’exemple:
a) Educació: diversos col·lectius de creadors escènics, músics, narradors orals i artistes visuals tenen com a objectiu l’educació per a la creació, tant d’adults com de nens. Tots són conscients del potencial que té l’art en el desenvolupament integral de l’individu, l’estímul de la creativitat, la gestió de les emocions i l’articulació harmoniosa de comportaments cooperatius i respectuosos amb les diferències.
Alguns programes, com el de Creadors en Residencia de l’Ajuntament de Barcelona o la beca Bòlit Mentor de Girona aposten per residències de creadors a les escoles de primària i secundària. Avui moltes iniciatives, grans i petites, s’apleguen entorn la xarxa Conarte que parteix d’un model mexicà d’educació creativa per a la pau.
b) Salut. Entre els molts exemples, Parelles Artístiques és un projecte de creativitat i salut mental impulsat pel Centre Mèdic i Psicopedagògic d’Osona amb la col·laboració de diverses entitats.
c) Igualtat tecnològica: Okupem les Ones, Telenoika treballen des de fa anys per compensar carències de coneixement i d’abast tecnològic a barris i capes socials en risc d’exclusió tecnològica.
d) Finalment hem escollit un exemple singular, la plataforma de microfinançament Goteo. Goteo és una plataforma creada per artistes que utilitza la creativitat per crear comunitat, riquesa i coneixement col·lectiu. Organitzar una campanya de crowdfunding a Goteo no vol dir tan sols aconseguir uns diners i pagar una comissió a la plataforma; implica també aportar alguna cosa al bé comú que es pot concretar en forma d’informació, programari de codi lliure, imatges, experiències, etc. (per entendre-ho completament és essencial explorar la seva web).
3) Comunicació, informació, canvi i intercanvi
El tercer objectiu de la cooperació associativa entre artistes és molt ampli i va a més: té a veure amb la necessitat d’intercanviar informació, de compartir les tasques creatives, de debatre les experiències, d’afavorir la mobilitat dels artistes en el territori i d’obrir l’accés a certes àrees del coneixement –com les tecnològiques–, que en alguns casos té un preu extraordinàriament elevat. I també té a veure amb una nova idea del treball l’artista: un rol més col·laboratiu, més lluny de l’autoria individual i més sensible a la participació i coimplicació del públic.
Amb l’objectiu de fomentar l’intercanvi i la cooperació entre artistes s’ha desenvolupat un gran nombre d’estratègies. Algunes han estat posades en marxa pels artistes de manera independent; d’altres han estat elaborades en cooperació amb institucions públiques i privades. Formen part d’aquestes estratègies les residències d’artistes i els programes d’intercanvi i mobilitat, que permeten a molts creadors desplaçar-se a llocs llunyans i compartir la feina que duen a terme amb altres artistes o amb professionals de diferents sectors i amb el públic de llocs diversos. També formen part d’aquestes estratègies les bases de dades i les pàgines web de molts sectors de l’art, en les quals s’intercanvia informació sobre recursos, idees, procediments artístics, tècniques, models d’actuació, oportunitats i formació. Finalment existeixen moviments específics de la creació digital que tenen a veure amb l’obtenció de coneixement tecnològic, l’establiment de programari obert, la llibertat per compartir arxius, dades i creacions de caràcter principalment informàtic i audiovisual.
Res Artis és una xarxa mundial de residències d’artistes. Va començar als Països Baixos i fou creada per artistes, encara que avui hi col·laboren tota classe de professionals. Treballa per la mobilitat dels artistes i l’eficàcia de les residències artístiques arreu del món.
En aquest sentit trobem també Culture Action Europe Fòrum Europeu per a l’Art i el Patrimoni, que és una de les xarxes d’artistes més importants d’Europa. Agrupa associacions de creadors i de gestors d’art amb la finalitat d’estudiar i tractar de resoldre qüestions pendents de política i legislació en art, educació, patrimoni i cultura, tant problemes que afecten la situació social dels creadors com qüestions relacionades amb la preservació, la innovació i la qualitat de la cultura.

10.2.Circuits institucionals i circuits independents

Els països que han passat per crisis polítiques molt traumàtiques tenen de vegades una societat civil que compensa els dèficits de polítiques socials i culturals per part de les institucions. En aquestes societats és freqüent trobar una xarxa de centres i iniciatives independents amb una forta complicitat sorgida de la il·lusió pels projectes, i dels obstacles comuns que han hagut de salvar per tirar-los endavant.
Quan una situació política es normalitza, l’Estat democràtic ha de planificar de manera sistemàtica la xarxa d’equipaments i programes culturals que ha estat suplerta pel circuit independent, potser durant dècades, per tal de fer-la plenament pública i dotar-la de la solidesa pròpia de les institucions governamentals. El natural és que totes dues xarxes, independent i institucional, s’ajudin i es complementin, però això no sempre passa. Els projectes independents que han aconseguit sobreviure amb enormes dificultats i sense l’ajuda de ningú són de vegades reticents a acceptar la col·laboració de les institucions, tant per motius ideològics com perquè en el fons veuen els nous programes com una competència deslleial millor dotada econòmicament per atreure les audiències. En altres casos no són tan desconfiats quant als objectius, però són incapaços d’adaptar-se a les formes burocràtiques que proposen les institucions, que de vegades són injustificadament i desproporcionadament complicades (presentació correcta de pressupostos i factures justificatives dels ajuts econòmics, calendaris i programacions, relacions amb la premsa i amb les altres institucions, etc.).
Al seu torn, els gestors responsables de l’Administració que arriben un dia amb el seu programa cultural sota el braç (centre d’art, auditori, cicle de teatre, línia de publicacions, centre cívic, pla per a joves) es mostren de vegades poc sensibles respecte dels projectes preexistents en els territoris on treballen. Sovint, quan parlen de cooperació, estan esperant que els col·lectius independents «cooperin» en els seus projectes. Sovint parlen abans d’escoltar i programen abans de conèixer.
En aquests casos els circuits institucionals i els circuits independents, que en realitat tenen els mateixos objectius i es poden potenciar, s’obstaculitzen recíprocament en el territori que comparteixen. I aquest escenari és el més trist dels possibles.
Més que dels artistes i de la societat civil que ha desenvolupat petites estructures en el territori, és tasca dels gestors que implanten programes de creació, investigació, difusió i educació de l’art detectar aquests circuits independents en els seus llocs respectius, comptar-hi i, fins i tot, partir d’ells per a desenvolupar un teixit amb serveis culturals rics i diversos. És una gran contradicció buscar la manera d’apropar la cultura a la gent i d’estimular la participació començant per ignorar la xarxa local de creadors i gestors preexistent. Al contrari, la col·laboració dels dos circuits pot arribar a ser tan reeixida que finalment totes les entitats siguin capaces de cooperar d’una manera eficaç.
Després de diversos intents que tenen ja una història de quinze anys, tots els centres de producció d’art de Catalunya (en els quals es produeix i s’investiga en arts visuals, tecnologia, arts escèniques, música i art públic) s’han unit en una xarxa. És una xarxa que encara ha de desenvolupar força i influència, però té una cosa nova: per primera vegada en la història de Catalunya, la xarxa aplega centres per la seva dedicació creativa i no fa distinció entre centres públics i privats. El seu objectiu és unir esforços i compartir informació i coneixement. Així doncs, la Xarxaprod mereix una visita.

Bibliografia

Adams, D.; Goldbard, A. (2001). Community, Culture and Globalization. Nova York: Rockefeller Foundation.
Adams, D.; Goldbard, A. (2001). Creative Community. The Art of Cultural Development. Nova York: Rockefeller Foundation.
Alguacil Gómez, J. (1997). «La calidad de vida y el tercer sector: nuevas dimensiones de la complejidad». Madrid: Instituto de Juan de Herrera.
Anheier, H. K. (2002). «The third sector in Europe: five theses». Civil Society Working Paper 12. Centre for Civil Society at the London School of Economics.
Anheier, H.; Ben-Ner, A. (1997). «The Shifting Boundaries: Long-terms Changes in the Size of the Forprofit, Nonprofit». Annals of Public and Cooperative Economic. Cooperative and Government Sector (núm. 68, pàg. 335-354).
Anheier, H.; Glasius, M.; Kaldor, M. (2001). Global Civil Society. Oxford: Oxford University Press.
Anheier, H.; Seibel, W. (2001). The Nonprofit Sector in Germany. Manchester: Manchester University Press.
Archambault, E. (1996). The Nonprofit Sector in France. Manchester: Manchester University Press.
Barbetta, P. (1997). The Nonprofit Sector in Italy. Manchester: Manchester University Press.
Birkhölzer, K. (2004). Development and Perspectives of the Social Economy or Third Sector in German. Interdisciplinary Research Group Local Economy. Berlín: Technical University of Berlin.
Boccacin, L. (2004). The Third Sector in Italy: Cultures and Practices. Milà: Universitat Catòlica de Milà, Departament de Sociologia.
Castells, M. (1996). (1996). The Rise of the Network Society (vol. 1). Malden (Mass.) / Oxford: Blackwell.
Centre for Public Policy and Centre for Cultural Policy and Management of the University of Northumbria (2004). Report of a thematic study using transnational comparisons to analyse and identify cultural polices and programmes that contribute to preventing and reducing poverty and social exclusion. A Report undertaken for the European Commission.
Consell d’Europa i Fundació Interarts (1997). In from the Margins (pàg. 219-220).
EuroStat (2002). Cultural Employment in Europe. Stat 04/68.
Feist, A. (2000). Cultural employment in Europe. Publicació del Consell d’Europa.
Fisher, R. (1999). Culture and civil society: new relationships with the third sector. Publicació del Consell d’Europa.
Fisher, R. (2000). «Workshop Report. Hearing the Third Voice - Culture and Civil Society». Edmonton Seminar on Culture and Social Cohesion.
Fisher, R.; Aldridge, R.; Schwarz, I. (1992). Arts Networking in Europe. A Directory of Trans-frontier Cultural Networks Operating in the European Arena. Londres: Consell de les Arts del Regne Unit.
Fundació Interarts (2000). «Developing cultural strategies and sustainable projects with the third system». The experience of Empiric.
Fundació Interarts (2000). Informe Final de Empiric: Cultura, Ocupación y Tercer Sistema.
Giddens, A. (1998). The Third Way: the renewal of social democracy. Cambrigde: Polity Press.
Gomà, R.; Subirats, J. (1998). Políticas Públicas en España. Contenidos, redes de autores y niveles de gobierno. Barcelona: Ariel.
Grangier, E. (2000). Concrete effect of the EU’s Eastward Expansion on the Cultural Sector. (European) Cultural Policy in Poland. European Institute of Progressive Cultural Policy.
Helander, V. (1999). Kolmas sectori EU-maissa. Ministeri d’Afers Socials i de Treball de Finlàndia.
Howlett, M.; Armes, M. (1995). Studying public policy: Policy cycles and policy subsystems. Don Mills: Oxford University Press Canada.
Ilczuk, D. (2001). Cultural Citizenship. Civil Society and Cultural Policy in Europe. Amsterdam: Boekman Studies.
John Hopkins University, Institute for Policy Studies Center for Civil Society Studies (1998-2004). Global Civil Society At-a-Glance. Major Findings of the John Hopkins Comparative Nonprofit Sector Project.
Kendall, J.; Almond, S. (1996). The Voluntary Sector in the UK. Manchester: Manchester University Press.
Kenny, S. (2003, 14 de març). «New models of practice in the third sector». Wellington, Nova Zelanda: NGO Forum.
Kidd, R.; Byram, M. (1978). Laedza Batanani: Organizing Popular Theatre: The Laedza Batanani Experience 1974-1977. Botswana: Institute of Adult Education, University College of Botswana.
KMW - Gmgh Wirtschaftsforschung projectmanagement Befragungen (2001). Exploitation and development of the job potential in the cultural sector in the age of digitalisation. European Commission DG Employment and Social Affairs.
Koenig, B. (2000). «The Benefits of a Global Perspective». The Journal of Volunteer Administration (vol. 18, núm. 3, pàg. 43-46).
Laaksonen, A. (2005). «Construyendo Cohesión: participación, derechos culturales y convivencia». III Encuentro Internacional de Promotores y Gestores Culturales.
Lundström, T.; Wijkström, F. (1997). The Nonprofit Sector in Sweden. Manchester: Manchester University Press.
Lyons, M. (2001). The Contribution of Nonprofit and Cooperative Enterproses in Australia. Sidney: Allen & Unwin.
Mestrovic, M. (2002). «Exploring sociocultural evolution: intensive modality and the promise of the third sector». Canadian Journal of Communication Corporation (vol. 2).
Ministeri de Cultura de Suècia (2000). The Social Economy - a third sector for pro, democracy and growth?
Murray, C. A. (2002). «The Third Sector: Cultural Diversity and Civil Society». Canadian Journal of Communication (núm. 27, pàg. 331-350).
Pascual, J. (2002). «Culture, Connectedness, and Social Cohesion in Spain». Canadian Journal of Communication.
Putnam, R. (2000). Bowling Alone: The Collapse and Revival of American Community. Nova York: Simon and Schuster.
Reial Instituto Elcano (2004, març). Políticas culturales en España.
Rodríguez, S. (1997). «Diversity and Volunteerism: Deriving Advantage from Difference». The Journal of Volunteer Administration (vol. 15, núm. 3, pàg. 18-20).
Stillo, A. (2004, 25 d’agost). «Culture and Arts Networks». Congrés Internacional sobre els Drets Culturals i Desenvolupament Humà. Barcelona.
Vallianatos, M. (2001). «The Third Sector: Bridging Divides in a Multicultural Society». Discussion paper.
Zimmer, Z. (2001). «Corporatism revisited: the legacy of history and the German nonprofit sector». A: H. K. Anheier; J. Kendall. Third Sector Policy at the Crossroads: An international nonprofit analysis. Londres: Routledge.