El dret de la cultura
PID_00159480
Índex
- Introducció
- Objectius
- 1.El dret de la cultura com a nova especialitat jurídica
- 2.Concepte i antecedents
- 3.Els continguts del dret de la cultura
- 3.1.El dret internacional
- 3.2.El dret comunitari
- 3.3.El dret estatal
- 3.3.1.Dret constitucional
- 3.3.2.Administració cultural
- 3.3.3.El patrimoni cultural
- 3.3.4.Museus, arxius i biblioteques
- 3.3.5.Llibre i lectura
- 3.3.6.Cine i audiovisual
- 3.3.7.Arts escèniques i musicals
- 3.3.8.La propietat intel·lectual
- 3.3.9.Règim laboral i dels artistes en espectacles públics
- 3.3.10.Protecció penal dels béns de la cultura
- 3.3.11.Règim fiscal
- 3.3.12.Policia dels espectacles públics
- 4.A manera de recapitulació. Els paradigmes i reptes del dret de la cultura
- Bibliografia
Introducció
El dret en general és, per als gestors culturals i per als altres professionals, com
el teló de fons de l'escenari en el qual es desenvolupa la seva activitat. El Codi
civil, el Codi de comerç, la legislació de societats anònimes, el Codi penal, la Llei
de l'estatut dels treballadors, les lleis fiscals... determinen el que poden fer i
el que no poden fer i també, sovint, fins i tot com ho han de fer.
Però a més de regulacions generals hi ha lleis especials del sector que afecten l'activitat
d'aquests professionals no de manera genèrica, sinó de manera específica i molt frontal,
molt directa. És el cas, en el camp de la cultura, entre moltes altres, de les lleis
de patrimoni cultural, del cinema, de propietat intel·lectual, etc. Apurant la metàfora
escènica, podríem dir que aquestes normes especials ja no són un teló de fons sinó
que tenen assignat un paper rellevant en l'obra que es representa, i són més aviat
actors de l'obra que surten a escena i interpel·len el gestor cultural i li plantegen
qüestions molt específiques sobre el que pot i el que no pot fer, i com ho ha de fer.
Aquestes normes especials formen part del que anomenem el dret de la cultura.
Aquest document presenta una visió global dels elements més importants que inclou
el vast camp de l'especialitat del dret de la cultura, partint des de la descripció
com a concepte, fins al recorregut pels principals paradigmes que representa el tractament
organitzatiu, legislatiu i jurídic d'una matèria de tanta especificitat com és la
cultura.
La cultura, per tant, s'estudia en aquest document des de tres perspectives, fonamentalment:
-
La tasca administrativa i organitzacional de la matèria i els seus diferents subsectors per mitjà de l'acció de l'Administració pública cultural i la seva relació amb els diferents mecanismes de garantia de l'autonomia i del no-dirigisme cultural.
-
Els procediments de gestió cultural, claus per a la garantia del principi d'autonomia de la cultura.
-
La recerca de l'equilibri, per mitjà de diferents fórmules jurídiques, en el binomi "interès particular" i "interès general" en els grans subsectors de la cultura (el patrimoni cultural, la propietat intel·lectual, les indústries culturals).
Com es podrà comprovar en el text, principalment es fa referència a normatives de
caràcter nacional espanyol; tanmateix, els estudiants d'altres contextos nacionals
poden utilitzar les nocions de les normatives que es presenten aquí com a guia per
a la recerca de les normatives del seu propi context.
Per a qui aspira a ser un gestor cultural, el dret de la cultura (entesa com l'especialitat
que pretén estudiar des d'una perspectiva global i integrada tots els àmbits específics
de la legislació cultural) és una eina de gran importància. No crec que algú posi
en dubte aquesta afirmació. No obstant això, del reconeixement d'aquesta importància
no podríem deduir que el gestor cultural necessiti accedir a un coneixement tècnic
del que és jurídic. El que necessita és, sobretot, adquirir unes nocions bàsiques
sobre el marc general del dret de la cultura que li permetin calibrar el marc de possibilitats
i els límits que el dret ofereix a l'activitat i als projectes culturals que pretén
portar endavant. Aquest coneixement bàsic es concreta a conèixer quines són les principals
regulacions de les matèries culturals (les limitacions del curs fan necessari, òbviament,
centrar-se només en alguna de les més importants) i els conceptes, regles i principis
bàsics que s'hi plantegen, i saber-hi ubicar els problemes i les qüestions que li
planteja la seva tasca professional. En definitiva, es tracta que coneguin les normes
més importants, que s'hi comencin a familiaritzar i que, quan l'activitat que pretenen
desenvolupar presenti una especial complexitat jurídica, el domini bàsic d'aquest
marc els faci possible un plantejament consistent i orientat de les necessitats d'assessorament
que, en alguns casos, hagin de demanar dels professionals del dret (quantes gestions
inútils i passejos debades es fan per no saber ubicar i delimitar bé les consultes
i necessitats d'assessorament legal...).
Objectius
-
Comprendre el concepte de dret de la cultura.
-
Vincular la noció d'organització de la vida cultural amb les principals regulacions i normes que afecten el sector de la cultura.
-
Reconèixer l'especificitat i la complexitat de la cultura des de la perspectiva del dret constitucional.
-
Conèixer els elements més rellevants de la normativa vigent per a cada subsector de la cultura.
1.El dret de la cultura com a nova especialitat jurídica
Tradicionalment, dret i cultura no han estat assumptes que casessin fàcilment, almenys
de manera explícita. Però en els últims temps s'ha produït un creixement accelerat
d'aquesta relació fins al punt que avui estem assistint a un procés d'afirmació d'una
nova especialitat científica i acadèmica amb nom propi: el dret de la cultura. Especialitat
científica, perquè les aportacions teòriques i d'investigació sobre aquest assumpte
han assolit una massa crítica significativa en els últims temps. Acadèmica, perquè
així mateix es constata com més va més presència d'aquesta especialitat en els plans
d'estudi i els programes universitaris.
L'objecte d'aquest tema és oferir una aproximació global a aquest camp. Per a aquesta
finalitat, en primer lloc s'abordarà el concepte d'aquesta especialitat del dret de
la cultura, que el situarem en el marc de les ciències socials aplicades a la cultura.
En segon lloc, ens referirem a l'evolució del dret de la cultura, als seus antecedents
i al punt en el qual es troba avui. En tercer lloc, es dibuixarà un mapa general del
camp que inclou el dret de la cultura, de les matèries i assumptes que inclou i dels
trets bàsics d'aquestes regulacions. I, en últim lloc, s'exposaran els principis que
il·luminen aquest camp jurídic i també els reptes que té al davant.
A l'hora de situar el dret de la cultura en el context de les ciències socials és
necessari advertir que un dels fets més vistosos en les últimes dècades és el de l'explosió
de la multiplicitat d'anàlisi sobre la cultura. Tradicionalment, la cultura havia
estat objecte de reflexió d'algunes disciplines científiques. Així, l'antropologia
és, des del naixement, una ciència que ha descansat en el concepte de cultura com a pilar fonamental. Hi ha, així mateix, altres reflexions antigues i de pes,
com la de la teoria de la cultura en la filosofia. Però el cert és que les grans disciplines
de les ciències socials havien romàs bastant alienes a aquest objecte d'anàlisi. Valgui
l'exemple de l'economia. No cal remuntar-se més enllà de l'any 1983, en què John Galbraith,
en una conferència impartida a Londres, es preguntava encara si l'art i la cultura
podien ser objecte de l'anàlisi econòmica perquè, si bé s'havien publicat alguns estudis
particulars relacionats amb el mercat de l'art, de manera general la reflexió sobre
l'economia i la cultura no havia interessat la doctrina econòmica. Tanmateix, les
coses han canviat notablement, ja que en els últims anys s'han desenvolupat nombroses
anàlisis macroeconòmiques i microeconòmiques, que en aquests moments constitueixen
una massa crítica notable dins de les ciències econòmiques.
La ciència política és una altra de les branques que s'ha incorporat a aquest interès
recent per la cultura, per mitjà de les anàlisis de polítiques públiques. El mateix
ocorre amb la comunicació i la sociologia de la cultura, encara que és cert que aquesta
última tindria un moment de naixement més antic, si considerem com a sociològiques,
en sentit estricte, les aportacions d'Adorno i de Horkheimer.
És aquí on fa aparició a l'escenari el dret com una altra gran ciència social que
s'ocupa de la cultura. Som davant d'un fenomen "relativament" nou, com s'explicarà
de seguida, però amb arrels profundes.
Estem vivint un nou estadi d'un procés que, en els temps llargs propis de la història,
pot ser valorat com a nou, perquè s'ha de recordar que la mateixa paraula cultura no era en gran part dels diccionaris de fa dos segles, no ja com a concepte científic,
sinó com a terme comú. Precisament, un dels diccionaris més avançats de les llengües
neollatines que incorpora la paraula cultura en aquest sentit modern de cultiu de l'esperit és el Diccionario de Autoridades, el gran diccionari històric de la llengua espanyola que va elaborar la Reial Acadèmia
de la Llengua els anys 1713-1726. Hi podem trobar la definició següent de cultura: "metafóricamente es el cuidado y aplicación para que una cosa se perfeccione; como
la enseñanza de un joven para que pueda lucir su entendimiento". Metafóricamente diu la definició, és a dir, el diccionari està confessant que s'estava incorrent
en una transgressió del sentit ordinari de la paraula cultura. A França, el notable diccionari històric de Furetière, de 1690, no incloïa la paraula
cultura en el sentit modern, sinó que es referia a la cultura com a cultiu de la terra. No
serà fins al 1878 quan el conegut diccionari Littré adopta aquesta nova accepció metafòrica.
Una constitució francesa històrica, la Constitució girondina de 1791, es refereix
a la paraula cultura en relació amb la llibertat "du comerce, de la industrie et de la culture", és a
dir, del cultiu agrícola. Això ocorria l'any 1791, un moment realment molt pròxim.
El procés tan veloç que hem viscut des que va ocórrer aquesta transgressió metafòrica
no es podria entendre si no la situem en el context adequat de la Il·lustració, perquè
és en aquest moment quan els éssers humans comencen a tematitzar i identificar la
cultura com una cosa fonamental per al desenvolupament dels individus i de la societat
humana. Això explica que la promoció i el progrés de la cultura es converteixin en
un bé públic, en un assumpte que escau als poders públics. En el fons, això és el
que havia ocorregut ja en l'origen primigeni de la paraula cultura en el seu primer significat agrícola, perquè l'aparició d'aquesta nova paraula havia
marcat el trànsit entre un ésser humà que es dedicava a recollir el que rebia passivament
de la terra a un subjecte actiu que decideix ja "cultivar", és a dir, transformar
la terra per mitjà de l'acció programada, la tècnica i la feina. Probablement, els
pròcers del moviment il·lustrat no van trobar al segle XVIII una metàfora millor sobre la qual poder construir aquest nou propòsit de "cultivar"
no ja la terra sinó la cultura, de fer aquest salt fonamental perquè l'home deixés
de ser un mer recol·lector de la cultura del seu entorn i que aquesta passés a ser
promoguda i impulsada institucionalment. I aquest és el fonament i la raó de ser últim
de les polítiques culturals modernes.
Consolidada la paraula en els diccionaris, a continuació vindrà la reflexió científica
que obriran els antropòlegs, que han estat durant molt temps els senyors gairebé exclusius
d'aquest camp d'estudi. Aquesta reflexió científica, sense perjudici que tingui altres
antecedents més remots, troba el seu moment clau el 1871 en l'article de Taylor "Primitive
culture", que és el primer text antropològic en què es defineix formalment el concepte
de cultura.
Tanmateix, les coses han canviat molt des de llavors, sobretot en els últims trenta
anys, en els quals s'ha assistit a una explosió de les reflexions de les ciències
socials sobre la cultura (l'economia, la ciència política, la sociologia, la teoria
de l'art...) i aquí és on el dret ha de trobar en aquests moments el seu context d'explicació
global perquè, si optéssim per veure aquestes reflexions únicament com a fenòmens
casuals i aïllats, no podríem entendre bé el que està ocorrent.
2.Concepte i antecedents
Veurem ara quina ha estat l'evolució del dret de la cultura. Aquest àmbit cientificojurídic
nou que concreta l'especialitat del dret de la cultura necessita alguna explicació
més matisada que afirmar únicament que es tracta d'un camp modern. En realitat, analitzant
més a fons les coses, aquesta fase actual de la relació entre dret i cultura no sorgeix
ex nihilo, sinó que té arrels antigues. La relació entre el dret i la cultura és una relació
vella, fins i tot anterior a la construcció del mateix concepte de cultura. En un primer moment van anar sorgint, de manera casuística, elements de "legislació
cultural" sense cap pla ni marc doctrinal. Però aquesta situació va quedar superada
i avui podríem parlar d'un nou estadi caracteritzat pel "trànsit de la legislació
cultural al dret de la cultura".
En efecte, l'existència de legislació cultural ve de lluny. D'exemples, n'hi ha molts.
Així, en la propietat intel·lectual moderna trobem normes ja tan llunyanes com l'Estatut
de la reina Anna d'Anglaterra, de 1709, la llei que regula per primera vegada el copyright.
En el dret continental europeu, l'antecedent se situa en un reglament d'espectacles
de 1791, que aprova l'Assemblea francesa. A l'Amèrica Llatina són nombrosos els països
que, al llarg de la primera meitat del segle XIX, van aprovar regulacions de la propietat intel·lectual. La Constitució dels Estats
Units, de 1787, va ser pionera, per tal com inclou una menció destacada a la propietat
intel·lectual en atorgar al Congrés la facultat de "fomentar el progrés de la ciència
i de les arts útils, garantint per temps limitat als autors i inventors el dret exclusiu
als seus respectius escrits i descobriments".
De la mateixa manera, el dret del patrimoni cultural i de les grans institucions del
patrimoni, com són els museus, els arxius i les biblioteques, és una branca jurídica
amb una història dilatada normativa. Ja en els segles XVIII i XIX van apareixent normes jurídiques amb relació a aquests temes. Així, a Espanya, amb
la creació de la Reial Acadèmia de Belles Arts (1742) i la Reial Acadèmia d'Història
(1738), els seus respectius estatuts seran les peces normatives que inicien una acció
protectora pública sistemàtica, ja que els encomanen la tasca de vetllar, respectivament,
per la salvaguarda dels béns artístics i de les antiguitats del regne.
Una altra institució juridicocultural important, com és la del dipòsit legal, té el
seu origen en les anomenades Ordenances de Moulins, de Francesc I, dictades el 1537, ja que aquesta obligació d'haver de dipositar un
nombre d'exemplars en determinats centres públics ha estat decisiva per a la formació
de les grans biblioteques nacionals modernes.
El de les arts escèniques és un altre àmbit de la cultura amb una llarga història.
Els anomenats teatres nacionals tenen una tradició ja centenària a molts països llatinoamericans. I en tenen també
a Espanya i a França. A França, l'actual Teatre de la Comèdia no és sinó l'evolució
de la troupe de Molière, del segle XVII. Com que en aquell temps els escriptors de teatre no podien viure de les seves creacions,
ja que no existia encara la propietat intel·lectual, necessitaven buscar els recursos
per a poder subsistir mitjançant l'organització de la representació de les seves pròpies
obres.
Si la "legislació cultural" és un fet antic, el que, en realitat, sí que és nou, és
el "dret de la cultura", perquè aquest concepte implica una cosa ja diferent de la
mera existència de normes que tenen com a objecte temes o assumptes culturals. El
dret de la cultura és una construcció doctrinal que propugna un enfocament global
i integrat de tots els processos legislatius que tenen a veure amb la cultura, com
més va més amplis i més intensos. Aquesta, en conseqüència, seria una nova especialitat
que se sumaria a altres especialitats recents amb vocació d'integralitat com les del
dret del medi ambient o el dret urbanístic, sorgides en les últimes dècades.
Aquest enfocament global i integrat que aporta l'especialitat del dret de la cultura
fa créixer la nostra capacitat per a entendre els processos normatius culturals i
també el paper que ha de representar el dret entorn de la cultura. Perquè un dels
problemes que tenia l'anomenada fase de legislació cultural és que en aquells temps la funció del dret amb relació a la cultura no era únicament
una funció de garantia i protecció dels processos culturals. Era, així mateix, una
funció en gran manera orientada al control. Tornem a l'exemple de les Ordenances de Moulins, relatives al dipòsit legal. En aquell moment, la intervenció jurídica que concretava
la tècnica del dipòsit legal tenia dos objectius, en bona manera antagònics. D'una
banda, es volia fomentar la cultura mitjançant la constitució d'un dipòsit que afavoria
la formació de biblioteques, ja que era una manera de recollir llibres per a les biblioteques.
Però després, d'una altra banda, aquesta mesura facilitava indirectament el control
del que es publicava. Tot era conseqüència de la por del llibre, de la seva potencialitat
de difusió del pensament crític i de propagació de les idees de llibertat que l'acompanyava.
Tanmateix, el dret de la cultura modern, inserit en el marc d'un estat democràtic
i de dret, no pot tenir cap altre objectiu que la garantia del lliure desenvolupament
dels processos de creació, transmissió i conservació de la cultura. El dret cultural
és ara, doncs, un instrument clau per a garantir els processos culturals, la llibertat
cultural, la diversitat i el pluralisme; en definitiva, per a garantir els drets culturals.
3.Els continguts del dret de la cultura
En fer el mapa del camp que inclou el dret de la cultura caldria començar diferenciant
tres estrats de normes jurídiques. En primer lloc, tindríem el dret internacional
de la cultura; en segon lloc, el dret supranacional de la cultura, i, finalment, tindríem
els drets estatals o nacionals de la cultura.
3.1.El dret internacional
El dret internacional de la cultura es troba en apogeu. Aquesta especialitat té el
seu instrument més rellevant, encara que escarit, en la Declaració Universal de Drets Humans de 1948. Encara que estrictament no sigui un text jurídic sinó una declaració política, nombroses
constitucions nacionals l'han dotada indirectament de valor jurídic i, a part, per
mitjà dels pactes de drets econòmics, socials i culturals i de drets civils i polítics de l'any 1966, el contingut de la Declaració va adquirir la naturalesa de tractat
internacional. Els dos articles de contingut cultural més destacats de la Declaració
són els articles 22 i 27. El primer fa una menció genèrica als drets econòmics, socials
i "culturals" per primera vegada en un text rellevant al món. L'article 27, al seu
torn, sintetitza el contingut d'aquests drets culturals, que centra en el dret a la
participació en la vida cultural de la comunitat i en el dret d'autor, en les seves
dues dimensions, patrimonial i moral, que té una importància decisiva perquè, davant
els enfocaments, generalment iusprivatistes, resistents a analitzar el dret d'autor
com un dret cultural, aquest text indueix una concepció inqüestionablement cultural
del dret d'autor.
Article 27
Art. 27: 1. Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de
la comunitat, a gaudir de les arts i a participar en el progrés científic i en els
beneficis que en resultin. 2. Tota persona té dret a la protecció dels interessos
morals i materials que li corresponguin per raó de les produccions científiques, literàries
o artístiques de què sigui autora.
Més endavant, han estat els organismes especialitzats de les Nacions Unides els que han desenvolupat una acció normativa continuada i més important en aquest
camp del dret internacional de la cultura. Dins d'aquesta se situen els tractats de l'OMPI (Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual) relatius al dret d'autor i, sobretot, les convencions de la Unesco com més va més nombroses. Entre les convencions d'aquest organisme, n'hi ha algunes
que tenen a veure amb el dret d'autor abans de la creació de l'OMPI, però la major
part tenen a veure amb el patrimoni cultural. L'última convenció aprovada per la Unesco,
l'any 2005, la Convenció per a la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals se situa en el costat de l'excepció, ja que té com a objecte la preservació de la
diversitat cultural.
Els instruments internacionals referits al patrimoni cultural comencen a ser ja un
ampli elenc. S'hi pot destacar el Conveni de 1954 per a la protecció dels béns culturals en cas de conflicte armat, la Convenció de 1979 sobre les mesures que s'han d'adoptar per a prohibir i impedir la
importació, l'exportació i la transferència de propietat il·lícites de béns culturals i la Convenció per a la salvaguarda del patrimoni immaterial, de l'any 2003.
En aquest àmbit del dret internacional de la cultura, encara que també es tracta d'una
declaració política i no d'un instrument directament jurídic, s'ha de citar la Carta
Cultural Iberoamericana, aprovada per la Cimera Iberoamericana de Caps d'Estat i de
Govern feta a Montevideo el novembre de 2006. Un tret notable d'aquest text d'àmbit
regional és ser presidit per una visió no sectorial, com la dels instruments als quals
hem fet referència, sinó oberta i global de la cultura.
3.2.El dret comunitari
El segon estrat del dret de la cultura, el conforma el dret supranacional que generen
les organitzacions que viuen processos d'integració, com és el cas de la Unió Europea.
El cert és que la cultura no va ser present en els tractats originaris. De fet, no
es troba en el Tractat de Roma de 1957, llevat d'algunes referències puntuals com
la de l'article 30 (actual 30), que al·ludeix al patrimoni artístic, històric i arqueològic
com una excepció al principi de lliure circulació de béns i mercaderies. Malgrat aquest
silenci, en les dècades següents s'aniran produint com més va més declaracions en
les reunions polítiques dels caps d'estat i de govern dels països de la Comunitat
Econòmica Europea i també aniran sorgint informes destacats en la dècada de 1970,
com l'Informe Tindemans, que propugnen un enfocament cultural del procés europeu.
El desenllaç serà la inclusió d'un nou article relatiu a la cultura –l'article 128–
en el Tractat dela Unió Europea de Maastricht de 1992. Aquest article incorpora una referència global
a la cultura com una política comunitària nova i, amb mínimes modificacions, roman,
ara numerat com a article 151, en la versió de Niça del Tractat de la UE.
L'Informe Tindemans
El 1975 el primer ministre belga Leo Tindemans va presentar un informe sobre la Unió
Europea que li havia estat encarregat pels seus homòlegs de la Comunitat poc més d'un
any abans, a instàncies de la Cimera de París de 1974. Aquest Informe va tenir una
influència molt significativa en els passos que es van fer posteriorment envers la
integració de la Unió Europea més enllà d'un simple mercat comú. A partir de llavors
es va iniciar un procés d'accions i iniciatives que van apuntar envers la creació
d'una comunitat de ciutadans. L'Informe proposava actuacions orientades, entre d'altres,
a una protecció millor dels drets dels individus i a l'aprovació de mesures que impulsessin
l'aparició d'una "consciència europea", com, per exemple, la desaparició dels controls
fronterers, la unificació de passaports, l'homologació de títols i cursos acadèmics,
la utilització dels beneficis dels diferents sistemes de la seguretat social per a
tots els ciutadans de la Comunitat, etc.
Aquest precepte està donant cobertura a diverses polítiques comunitàries en aquesta
matèria, encara no gaire nombroses, però amb alguna de gran impacte. Concretament,
trobem, d'una banda, la Directiva televisió sense fronteres, aprovada el 1989, que ha estat la columna en la qual se sosté la posició europea
sobre l'anomenada excepció cultural. Aquesta directiva obre la possibilitat als estats de poder establir quotes de pantalla
en la televisió i en el cinema sense que aquestes mesures puguin ser objectades com
a contràries al principi de lliure circulació de béns i serveis que il·lumina la construcció
europea. De la mateixa manera, s'han adoptat reglaments en matèria de patrimoni cultural
per a la recuperació dels béns exportats il·lícitament, que obren noves línies d'actuació
comunitària: el Reglament 116/2009 del Consell, de 18 de desembre de 2008, relatiu a l'exportació
de béns culturals, que substitueix un reglament sobre el mateix objecte de l'any 1992, i la Directiva
93/7/CEE del Consell, de 15 de març de 1993, relativa a la restitució de béns culturals
que hagin sortit de manera il·legal del territori d'un estat membre.
En el marc del referit article 151, la política cultural europea ha donat lloc a un
conjunt de programes de foment, com el que es diu Cultura 2000, actualment Cultura 2007, que és el principal programa de finançament d'accions culturals relacionades amb
els mons de la creació, el llibre i el patrimoni. El seu antecedent són els tres programes
previs que refon: el Programa Ariadna, centrat en el llibre, el Programa Rafael, referit
al patrimoni, i el Programa Caleidoscopi, que tenia com a objecte principal la creació.
Altres programes destacats són el Programa Media per al cinema i l'audiovisual i el de Capital Europea de la Cultura.
3.3.El dret estatal
Aquí és on es troba el nucli dens de les normes jurídiques relatives a la cultura.
Aquest és un sector normatiu com més va més extens i sense aparences, de moment, de
frenar el seu creixement. Pensem en el cas del patrimoni cultural i dels museus, arxius
i biblioteques, sector de l'ordenament en què la relació de lleis i reglaments vigents
a Espanya –sumant les normes de l'Estat i de les comunitats autònomes– assoleix diversos
centenars de disposicions.
Es farà una exposició succinta de les principals branques i àrees jurídiques que inclou
el dret cultural estatal.
3.3.1.Dret constitucional
El dret constitucional cultural s'ha eixamplat enormement en els últims anys. Mentre
que les constitucions del segle XIX ni tan sols no van anomenar explícitament la cultura, el segle XX va conèixer un gran desenvolupament de la regulació cultural constitucional, concretat
en la regulació dels grans principis, valors, finalitats i garanties relatius a la
cultura. Aquest procés el va inaugurar la Constitució mexicana de Querétaro de 1917,
que és la primera que comença a parlar de cultura en un text constitucional, i ho
afirmaran altres constitucions, de països europeus i llatinoamericans, de la dècada
de 1920. Però la Constitució republicana espanyola de 1931 és el text que farà un
salt endavant fonamental, ja que és la primera norma constitucional al món que pren
la cultura com a concepte estructurador del text de la Constitució, i la primera,
així mateix, que inclou els temes culturals com a objecte dels drets fonamentals.
En efecte, el capítol III del títol relatiu als drets fonamentals es denomina Familia, economía y cultura. D'altra banda, l'article 45, relatiu al patrimoni cultural, es va arribar a convertir
en un patró de referència que ha exercit gran influència en la redacció de nombroses
constitucions posteriors, fonamentalment de l'àmbit iberoamericà. Entre altres constitucions
destacades que se sumen a aquest procés de constitucionalització de la cultura es
poden assenyalar, així mateix, les constitucions d'Itàlia, de 1947, i de la República
Federal Alemanya, de 1948.
Situant-nos ja en les últimes dècades, alguns textos europeus han marcat una evolució
notable en el tractament de la cultura, especialment, la Constitució espanyola de
1978, la Constitució portuguesa de 1976 i, en menor mesura, la de Grècia, de 1975.
Però les constitucions amb un desenvolupament més profús de la cultura són algunes
constitucions recents de l'àmbit llatinoamericà. La Constitució colombiana de 1991,
la Constitució brasilera de 1988 o la Constitució equatoriana de 2008 estableixen
les fites més avançades en el desenvolupament del constitucionalisme cultural.
El contingut de l'anomenada constitució cultural ha estat marcat per una evolució progressiva envers la garantia dels drets i valors
relatius a la cultura segons el patró dels drets fonamentals. A part, la cultura en
el nostre estat autonòmic té un pes decisiu en la configuració mateixa de l'Estat
i en l'articulació del pluralisme cultural territorial.
Els textos constitucionals en les seves primeres referències a les matèries culturals
eren deutors d'una visió pretoriana del paper dels poders públics, però amb el transcurs
del temps aquest paper és com més va més determinat per una concepció pública, subjectiva
i garantista, és a dir, per una concepció de la cultura com un àmbit de drets fonamentals
específics: la llibertat de creació cultural, el dret a la cultura, el dret de participació
en la vida cultural... Aquest enfocament garantista de la cultura com a objecte de
drets fonamentals té, com s'ha indicat més amunt, una fita en el text de la Constitució
espanyola de 1931, i en el moment actual s'aprecia un procés d'aglutinació d'aquests
drets dins de la categoria "drets culturals". Aquesta expressió, fins i tot fa poc
estigmatitzada per la dimensió col·lectiva que en alguns supòsits presenten aquests
drets i criticada per la filosofia liberal, que n'ha fet el seu cap de la Bona Esperança
particular, en els últims anys dóna mostres, tanmateix, d'una acceptació doctrinal
i constitucional creixent. Són ja diverses les constitucions recents (principalment
dels països llatinoamericans, com les constitucions de Colòmbia, de 1991, i del Brasil,
de 1988) que han començat a desdramatitzar aquesta expressió i l'han incorporada als
seus textos –seguint la senda oberta el 1948 per l'article 22 de la Declaració Universal
dels Drets Humans– com un concepte marc del conjunt de drets i llibertats que escauen
a la cultura. La Constitució espanyola de 1978 no utilitza literalment el concepte,
però –igual que la portuguesa de 1976– fa gala d'un enfocament garantista del fet
cultural que il·lumina el text sencer i que es manifesta d'una manera molt especial
en la proclamació de dos drets crucials, la llibertat de creació cultural (art. 20.1c:
"Es reconeix el dret [...] a la creació i producció literària, artística, científica
i tècnica"), i del dret d'accés a la cultura (art. 40: "Els poders públics promouen
i tutelen l'accés a la cultura, a la qual tothom té dret"). Aquestes posicions de
llibertat, des del punt de vista institucional, tenen el seu corol·lari en el denominat,
per la doctrina, principi d'autonomia de la cultura.
D'altra banda, la cultura és, en la Constitució espanyola (la CE), un factor explícit
i determinant en l'estructuració territorial de l'Estat i d'articulació del seu pluralisme
cultural. Vegem-ne la seqüència. El preàmbul de la Constitució expressa que és voluntat
de la nació espanyola "protegir tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures, tradicions, llengües i institucions". A continuació, l'article 2 de la CE reconeix el dret a l'autogovern de les comunitats
històriques en les quals se sosté l'ordre polític, de les "nacionalitats i regions"
que integren la "nació espanyola", en la qual es fonamenta la Constitució. Finalment,
l'article 143 CE estableix els criteris per a determinar l'àmbit territorial i la
iniciativa per a la creació de les comunitats autònomes: "En l'exercici del dret a
l'autonomia reconegut en l'article 2 de la Constitució, les províncies limítrofes
amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes [...] poden accedir al seu autogovern i constituir-se en comunitats
autònomes [...] ".
Aquesta implicació del fet cultural i les formacions històriques d'Espanya (la nació
espanyola, les nacionalitats i regions, els pobles d'Espanya...) comporta un sistema
de repartiment competencial complex en el qual les comunitats autònomes gaudeixen
d'àmplies competències tant amb relació a la cultura en sentit global com amb relació
als sectors i als temes que la concreten, però en el qual l'estat gaudeix igualment
d'àmplies atribucions en aquesta matèria. Així, si bé les matèries culturals sectorials
–com és el cas, per exemple, del patrimoni cultural i dels museus, arxius i biblioteques–
apareixen configurades competencialment com a matèries compartides entre l'Estat i
les comunitats (tal com es desprèn de la lectura dels articles 148.1.16 i 149.1.28
CE), el foment de la cultura sencera, com a conjunt global de valors expressió d'una
comunitat, respon al criteri de la dualitat o concurrència competencial: segons l'article
148.1.17, les comunitats autònomes disposen d'una competència general sobre el "foment
de la cultura" sencera, fet que no és obstacle perquè l'article 149.2 CE atorgui així
mateix una competència de la mateixa naturalesa i amplitud a favor de l'Estat, ja
que li encomana "el servei de la cultura com a deure i atribució essencial [...]".
És a dir, cada instància té competència i, fins i tot, el deure de posar prioritàriament
en valor l'expressió cultural de la seva comunitat de referència (la de la cultura
espanyola comuna i les de les cultures autonòmiques expressives de la pluralitat de
pobles d'Espanya), concepció magníficament explicada pel Tribunal Constitucional en
la sentència 49/1984, mitjançant un raonament ben argumentat en un assumpte tan complex
i esmunyedís com aquest: "[...] una reflexió sobre la vida cultural porta a la conclusió
que la cultura és una cosa de la competència pròpia i institucional tant de l'Estat
com de les comunitats autònomes, i encara podríem afegir d'altres comunitats, ja que
allà on viu una comunitat hi ha una manifestació cultural respecte de la qual les
estructures públiques representatives poden ostentar competències, dins del que, entès
en un sentit no necessàriament tecnicoadministratiu, es pot comprendre dins de «foment
de la cultura». Aquesta és la raó a què obeeix l'article 149.2 CE, en el qual, després
de reconèixer la competència autonòmica, s'afirma una competència estatal, i posa
l'accent en el servei de la cultura com a deure i atribució essencial. Hi ha, en fi,
una competència estatal i una competència autonòmica en el sentit que, més que un
repartiment vertical, el que es produeix és una concurrència de competències ordenada
a la preservació dels valors propis del cos social de la instància pública corresponent".
L'element de tancament d'aquest sistema es troba en la funció de comunicació cultural
que l'últim paràgraf de l'article 149.2 CE diposita en l'Estat, al qual encomana facilitar
la "comunicació cultural entre les comunitats autònomes, d'acord amb aquestes". Davant
el perill d'entropia del sistema competencial concurrencial descrit, la Constitució
situa en la instància global la responsabilitat de relligament del sistema (però des
d'una concepció democràtica i consensuada: "d'acord amb aquestes", diu el precepte)
per mitjà de la comunicació i intercanvi entre tots els elements integrants de la
diversitat cultural d'Espanya.
Però per sota del dret constitucional cultural hi ha un gran conjunt d'especialitats
jurídiques.
3.3.2.Administració cultural
Amb la caiguda de la dictadura franquista i el restabliment de la democràcia va tenir
lloc la creació, el 1977, fins i tot abans d'aprovar-se la Constitució, del Ministeri
de Cultura i Benestar (Reial decret 1558/1977, de 4 de juliol) que, després de diferents denominacions i canvis d'atribucions, arriba avui dia
com a Ministeri de Cultura (Reial decret 432/2008, de 12 d'abril). Estranyament, les variacions del seu àmbit d'actuació i rang polític no han afectat
gairebé l'estructura interna del ministeri, que deixa veure una elevada –i poc normal
en l'Administració espanyola– estabilitat en els últims vint-i-cinc anys, ja que la
planta organitzativa que li va atorgar el Reial decret 565/1985, de 24 d'abril, no ha sofert des de llavors modificacions de fons d'envergadura.
Un altre dels trets més notables de l'administració cultural se situa en la irrupció
d'un nou nivell d'administracions territorials, les corresponents a les comunitats
autònomes, cridades a exercir les competències assumides per aquestes en matèria de
cultura. Aquestes estructures administratives, si bé responen igual que l'Administració
de l'Estat al model departamental francès, ofereixen una gran heterogeneïtat de fórmules.
Algunes comunitats autònomes (Catalunya, el País Basc, Andalusia, Castella-la Manxa,
Extremadura...) es mostren més propenses a organitzar l'administració cultural en
un departament exclusiu, mentre que altres comunitats autònomes segueixen fórmules
de conselleries mixtes, en les quals la cultura comparteix departament amb l'educació,
el turisme, els mitjans de comunicació social o l'esport.
Tant l'administració cultural de l'Estat com la de les comunitats autònomes presenten
trets i tendències compartits. En primer lloc, es tracta d'un ram de l'Administració
caracteritzada per una estructura orgànica directa molt lleugera basada en tres direccions generals, en el cas de l'Estat (la
Direcció General de Belles Arts i Béns Culturals, la Direcció General del Llibre,
Arxius i Biblioteques i la Direcció General de Política i Indústries Culturals), i
en una o dues direccions generals, en el cas de les comunitats autònomes. Aquesta
levitat organitzativa es deu al fet que certs sectors culturals es troben configurats
com a ens autònoms en règim de descentralització funcional, dotats de personalitat
jurídica pròpia i amb una relativa autonomia funcional. Així succeeix, dins de l'Administració
de l'Estat, en el teatre i la música, i en la cinematografia i l'audiovisual, sectors
en els quals la gestió de les polítiques públiques correspon, respectivament, a dos
organismes autònoms, l'Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música i l'Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals. Aquesta tendència es constata igualment a les comunitats autònomes.
Les comunitats autònomes
Com a exemple, valguin els següents. A Catalunya, la política sobre el sector de les
indústries culturals està encomanada a l'Institut de les Indústries Culturals. Al
País Valencià, s'han creat l'Institut Valencià de Cinematografia "Ricardo Muñoz Suay",
l'Institut Valencià d'Arts Escèniques, Cinematografia i Música i l'Institut Valencià
d'Art Modern. Galícia té l'Institut Gallec de les Arts Escèniques i Musicals. A Andalusia
s'ha creat, en la forma de societat mercantil, una empresa pública de gestió de programes
culturals.
3.3.3.El patrimoni cultural
La regulació del patrimoni cultural té el seu vèrtex normatiu en l'article 46 de la
Constitució, text que encomana als poders públics la missió de "garantir la conservació
i promoure l'enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d'Espanya
i dels béns que la integren". Deixant enrere una visió tradicional dominantment conservacionista,
el text constitucional imprimeix una orientació de caràcter proactiu a la tasca dels
poders públics, ja que els encomana també "l'enriquiment" d'aquest patrimoni, funció
que el preàmbul de la vigent Llei 16/1985, de 26 de juny, de patrimoni històric espanyol,
ha interpretat com una responsabilitat activa d'estímul dels poders públics amb relació
als béns culturals: "[...] el patrimoni històric s'augmenta i defensa millor com més
l'estimen les persones que hi conviuen, però també com més ajuts s'estableixin per
a atendre'l, amb les contraprestacions lògiques envers la societat quan són els poders
públics els que les faciliten".
Aquesta Llei del patrimoni històric espanyol, que deroga la benemèrita Llei de 1933 dictada durant la Segona República, respon
a una relativa necessitat d'actualització legislativa i, sobretot, a la necessitat
d'ajustar la competència de l'Estat en matèria de patrimoni a les previsions constitucionals
i aclarir l'espai perquè les comunitats autònomes puguin desenvolupar les competències
normatives i executives que li facultaven la Constitució i els estatuts d'autonomia.
No obstant això, la Llei 16/1985 va ser objecte d'impugnació davant del Tribunal Constitucional
per algunes comunitats autònomes, que entenien que incorria en excés competencial.
La Sentència del Tribunal Constitucional que resol aquestes impugnacions, de 31 de
gener de 1991, si bé desestima els motius d'inconstitucionalitat al·legats, aplana
el camí per a les competències legislatives i executives autonòmiques en la matèria.
Això ha fet que avui dia gairebé totes les comunitats autònomes hagin dictat les seves
lleis pròpies de patrimoni cultural.
Referència bibliogràfica
País Basc (Llei 7/1990, de 30 de maig); Castella-la Manxa (Llei 4/1990, de 30 de maig); Catalunya (Llei 9/1993, de 30 de setembre); Galícia (Llei 8/1995, de 30 d'octubre); País Valencià (Llei 4/1998, d'11 de juny); Madrid (Llei 10/1998, de 9 de juliol); Illes Balears (Llei 12/1998, de 21 de desembre); Canàries (Llei 4/1999, de 15 de març); Extremadura (Llei 2/1999, de 29 de març); Aragó (Llei 3/1999); Astúries (Llei 1/2001, de 6 de març); Castella i Lleó (Llei 12/2002, d'11 de juliol); La Rioja (Llei 7/2004, de 18 d'octubre); Navarra (Llei foral 4/2007, de 16 de març); Múrcia (Llei 4/2007, de 16 de març), i Andalusia (Llei 14/2007, de 26 de novembre).
Aquest extens i complex grup normatiu apareix caracteritzat per una concepció com
més va més extensa i "antropològica" del patrimoni cultural, superadora de les limitades
visions arquitectonicomonumentals predominants al segle XIX i en part del XX. El sistema de protecció de la llei descansa en un conjunt de mesures de policia
administrativa (prohibicions, càrregues positives de conservació, limitacions a l'alienació
i exportació...) i de mesures de foment (entre les quals destaca l'anomenat 1% cultural,
pel qual en les obres públiques s'ha de reservar almenys aquest percentatge per a
accions de conservació del patrimoni).
Com a tècnica bàsica de protecció, tant la llei estatal com les lleis autonòmiques
preveuen diversos procediments de determinació o singularització dels béns culturals,
que se solen basar en dues categories (en el cas de l'Estat, els béns d'interès cultural
i els béns inscrits en l'inventari general, art. 9 i 26, respectivament), si bé en
alguna comunitat autònoma es preveuen fins a tres categories. Un aspecte destacat
d'aquestes normes estatals i autonòmiques és el pas que fan envers la coordinació
de la legislació especial del patrimoni cultural amb la legislació urbanística. Tots
dos ordenaments protectors, l'historicoartístic i l'urbanístic, incidien de manera
simultània en la protecció dels béns immobles i originaven una insuportable situació
de gestió paral·lela i descoordinada, a la qual aquestes lleis noves tracten de posar
fi.
3.3.4.Museus, arxius i biblioteques
Com a institucions vinculades a la conservació i l'enriquiment del patrimoni cultural,
els museus, arxius i biblioteques són institucions que apareixen regulades en la Llei
estatal del patrimoni històric espanyol (articles 59 a 66), en què succintament es
fixa la noció d'aquestes institucions i el règim de creació, funcionament, coordinació
i accés als seus serveis. Aquestes previsions legals són complementades per diversos
reglaments estatals de desenvolupament (els reguladors de les institucions consultives
especialitzades del sector, el Reglament de biblioteques públiques de l'Estat i del sistema espanyol de biblioteques, el Reglament de servei de préstec de llibres, i el Reglament de museus de titularitat estatal i el sistema espanyol de museus), i per les disposicions específiques de cada institució:
a) Museu Nacional del Prado, Museu Arqueològic Nacional, Museu d'Amèrica, Museu de l'Alhambra,
Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, Museu Nacional d'Antropologia, Museu Nacional
d'Art Romà, Museu Nacional d'Arts Decoratives, Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries,
Museu Nacional d'Escultura, Museu Nacional de la Ciència i la Tecnologia;
b) Arxiu Històric Nacional, Arxiu General de Simancas, Arxiu General d'Índies, Arxiu
de la Corona d'Aragó, i
c) la Biblioteca Nacional.
En la legislació autonòmica, la tendència predominant és la d'aprovació de lleis específiques
de museus, d'arxius i de biblioteques, separadament de les lleis de patrimoni cultural.
3.3.5.Llibre i lectura
Com a bé cultural, el llibre ja va ser objecte d'un tractament primerenc singular
en la Llei 9/1975, de 12 de març, l'anomenada llei del llibre, que, entre les mesures principals de protecció, establia el preu únic del llibre
en la venda al detall. Més endavant, la Llei 66/1997, de 30 de desembre, va fer passos
envers la liberalització del preu del llibre en permetre l'aplicació general de descomptes
de fins al 12% sobre el preu de venda dels llibres i en material didàctic complementari
editat principalment per a l'educació primària i secundària que, posteriorment, el
Reial decret llei 6/2000, de mesures urgents d'intensificació de la competència en mercats de béns i serveis,
va acabar de liberalitzar.
Recentment, s'ha aprovat una nova llei estatal, la Llei 10/2007, de 22 de juny, de la lectura, del llibre i de les biblioteques, el tret característic més notable de la qual és, com el títol avança, una llei que
aborda el sector des d'un enfocament integral. Però es tracta d'una llei breu de traços
molt genèrics que aborda tres continguts bàsics:
a) Les mesures per a la promoció de la lectura, els autors i la indústria del llibre
(articles 1 a 7).
b) El règim juridicoeconòmic del llibre (articles 8 a 11), en què es regula el règim
de preu fix del llibre i les seves excepcions en línia amb la situació precedent descrita,
i també la remuneració per préstec de llibres que introdueix la disposició addicional
primera en compliment de la Directiva 92/100/CCE, de 19 de novembre de 1992.
c) Un conjunt de mesures organitzatives referides a les biblioteques, el sistema espanyol
de biblioteques i la cooperació bibliotecària (art. 12 a 16).
Pel que fa a la promoció de la lectura, tant l'Estat (per mitjà de la Direcció General
del Llibre, Arxius i Biblioteques) com les comunitats autònomes (amb les seves unitats
directives corresponents) promouen plans de promoció de la lectura i del llibre. En
aquest sentit, cal destacar la Llei de la Comunitat de Madrid 5/1999, de 30 de març, de foment del llibre i de la
lectura. Finalment, la institució del dipòsit legal, encara que orientada principalment a
finalitats conservacionistes del patrimoni, es troba regulada mitjançant el Decret 2984/1972, de 2 de novembre.
3.3.6.Cine i audiovisual
Encara que són indústries culturals d'origen més modern, el cinema i l'audiovisual
són dos sectors caracteritzats per una abundant regulació normativa orientada a l'objectiu
bàsic del foment i la protecció de la cinematografia. D'altra banda, aquesta normativa
es troba marcada per dues tendències: el reconeixement progressiu de la dimensió cultural
d'aquests mitjans i la integració creixent entre tots dos sectors, al principi regulats
de manera separada.
El cinema es troba actualment regulat per la Llei 55/2007, de 22 de desembre, que substitueix, condemnant-la a una vida efímera, una altra llei recent de 9 de
juliol de 2001. L'objecte de la nova llei, desenvolupada reglamentàriament pel Reial
decret 2062/2008, de 12 de desembre, és l'ordenament integrat del cinema i l'audiovisual
per a la protecció de la dimensió cultural d'aquest sector de les indústries culturals,
la protecció del patrimoni cinematogràfic i la qualificació de les pel·lícules i les
obres audiovisuals. Gran part del text de la llei està destinat a establir les mesures
econòmiques i no econòmiques per al foment de la creació, producció, distribució i
exhibició de les obres cinematogràfiques. Entre aquestes últimes mesures, destaca
la recuperació de l'anomenada quota de pantalla, prevista en la legislació precedent, però que en la llei de 2001 havia quedat relegada
a un règim temporal, ja que havia deixat oberta la possibilitat de l'eliminació o
la modificació per part del Govern un cop transcorreguts cinc anys des de l'entrada
en vigor de la llei (DA primera). L'article 18 de la Llei de 2007 estableix l'obligació,
per a les sales d'exhibició cinematogràfica, de programar, dins de cada any natural,
almenys un total del 25% amb obres cinematogràfiques comunitàries.
La gestió de la política cultural de l'Estat en matèria de cinematografia correspon
a l'Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals, organisme autònom de
caràcter administratiu creat el 1984 i regulat actualment pel Reial decret 7/1997, de 10 de gener. Algunes comunitats autònomes fan així mateix polítiques d'impuls de la cinematografia
i de l'audiovisual. A Catalunya la Llei 1/1998, de política lingüística, preveu la possibilitat de mesures de foment per al cinema en català, i també la
possibilitat que el Govern de la Generalitat estableixi quotes lingüístiques de pantalla
i de distribució per a afavorir la presència de la llengua catalana en l'oferta cinematogràfica.
També a Catalunya s'ha adoptat una solució organitzativa nova, la creació, per la
Llei de la Generalitat 20/2000, de 29 de desembre, de l'entitat pública Institut Català
d'Indústries Culturals, al qual competeix impulsar-ne el desenvolupament i, concretament,
vetllar pel compliment de la normativa de promoció de la llengua i la cultura catalanes
(art. 3.j). A Galícia la Llei 6/1999, d'1 de setembre, de l'Audiovisual de Galícia, va crear el Consorci de l'Audiovisual de Galícia. Al seu torn, a Andalusia, el Decret 52/2000, de 7 de febrer, regula un conjunt de mesures de suport al foment i la protecció audiovisuals.
L'exercici de les seves competències respectives per part de l'Estat i de les comunitats
autònomes va ser objecte, en una primera etapa, d'una elevada conflictivitat davant
del Tribunal Constitucional, que va donar lloc a nombrosos pronunciaments d'aquest
alt tribunal: STC 49/1984, sobre regulació de les sales especials d'exhibició cinematogràfica;
STC 143/1985, sobre inspecció cinematogràfica; STC 153/1985, sobre regulació dels
bitllets d'entrada a les sales; STC 157/1085, sobre un registre d'empreses cinematogràfiques;
STC 87/1987, sobre classificació de pel·lícules cinematogràfiques i material audiovisual;
STC 106/1987, sobre protecció de la cinematografia espanyola; STC 153/1989, sobre
realització de pel·lícules cinematogràfiques en règim de coproducció.
3.3.7.Arts escèniques i musicals
Les arts escèniques i la música constitueixen un sector cultural objecte tradicionalment
d'una constant acció de foment i prestacional. Aquestes tasques estan assignades a
l'organisme autònom, l'Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música (INAEM),
creat l'any 1984 i actualment regulat pel Reial decret 2491/1996, de 5 de desembre, al qual correspon dur a terme les funcions de foment i difusió de les activitats
en el sector i el control de la gestió dels diferents centres dependents de l'Institut:
Teatre de la Zarzuela, Ballet Nacional d'Espanya, Companyia Nacional de Dansa, Centre
de Difusió de la Música Contemporània, Auditori Nacional de Música, Orquestra i Cor
Nacionals d'Espanya, Jove Orquestra Nacional d'Espanya, Centre de Documentació Música
i Dansa, Companyia Nacional de Teatre Clàssic, Centre de Documentació Teatral, Centre
Dramàtic Nacional, Centre de Tecnologia de l'Espectacle.
Les comunitats autònomes, per la seva banda, duen a terme polítiques de foment del
teatre i la música. S'hi pot destacar la comunitat autònoma de Galícia, on es va crear
(Llei 4/1989, de 21 d'abril) l'Institut Gallec de les Arts Escèniques i Musicals, i el País Valencià, que disposa,
per a la mateixa finalitat de l'Institut Valencià d'Arts Escèniques, Cinematografia
i Música (Llei 9/1986, de 30 de desembre).
3.3.8.La propietat intel·lectual
La regulació de la propietat intel·lectual va descansar a Espanya, durant molt temps,
en la Llei de 10 de gener de 1879, text amb llacunes notables, però enriquit per una
jurisprudència dilatada i la doctrina científica durant els més de cent anys de vigència
que va assolir. El 1987 es va aprovar una nova Llei de propietat intel·lectual, la
Llei 22/1987, d'11 de novembre, amb l'objectiu de modernitzar la regulació del dret
d'autor als nous temps, millorar-ne les garanties i reparar llacunes de la legislació
anterior, com la del contingut moral del dret d'autor. Aquesta llei ha conegut diverses
modificacions, exigides per l'adaptació a la normativa comunitària recent, i el seu
cos bàsic està recollit en el text refós vigent, el Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d'abril de 1996. Aquesta norma constitueix un codi complet de la propietat intel·lectual l'objecte
de la qual són les creacions originals literàries, artístiques o científiques, expressades
per qualsevol mitjà o suport, conegut actualment o que s'inventi en el futur, i, a
aquesta finalitat, reconeix un doble ordre de drets: els drets de contingut patrimonial
i els anomenats drets morals. Els drets patrimonials són de dos tipus: els relacionats amb l'explotació de l'obra
o la prestació protegida i els drets merament compensatoris, com el dret de remuneració
per còpia privada i el dret de participació en la revenda de les obres plàstiques.
Un dels aspectes més ressenyables de la llei se situa en l'èmfasi garantidor que posa,
a diferència de la legislació anterior, en la protecció de l'anomenat dret moral d'autor. A part dels mitjans administratius (el Registre de la Propietat Intel·lectual) i
jurisdiccionals que la llei sanciona en garantia dels drets reconeguts, la llei regula
així mateix les entitats de gestió col·lectiva dels drets de propietat intel·lectual
de caràcter patrimonial. Aquestes són configurades com a organitzacions privades de
base associativa i sense ànim de lucre que s'ocupen, en nom propi o aliè, de la gestió
dels drets de propietat intel·lectual de caràcter patrimonial, per compte dels seus
titulars. La seva creació ha de ser autoritzada pel Ministeri de Cultura. Actualment
hi ha les entitats especialitzades de gestió col·lectiva següents: Societat General
d'Autors (SGAE), Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO), Associació de Gestió de Drets Intel·lectuals (AGEDI), Artistes Intèrprets o Executants, Societat de Gestió d'Espanya (AIE), Visual, Entitat de Gestió d'Artistes Plàstics (VEGAP), Entitat de Gestió de Drets dels Productors Audiovisuals (EGEDA), Artistes, Intèrprets, Societats de Gestió (AISGE) i Associació Drets d'Autor de Mitjans Audiovisuals (DAMA).
Si bé la legislació de propietat intel·lectual correspon en exclusiva a l'Estat, el
sistema de competències en aquesta matèria ha permès que una part de les comunitats
autònomes (Andalusia, Aragó, Astúries, Catalunya, Extremadura, Galícia, la Rioja,
Madrid, Múrcia i el País Valencià) estiguin desenvolupant competències executives
i que així mateix hagin creat els seus registres territorials de la propietat intel·lectual
propis, que es coordinen, per mitjà de la Comissió de Coordinació, amb el Registre
General de la Propietat Intel·lectual que depèn de l'Estat.
3.3.9.Règim laboral i dels artistes en espectacles públics
El dret espanyol manca d'un règim general de l'artista o del creador cultural. No
obstant això, hi ha diverses regulacions específiques que escauen a l'artista com
a subjecte cultural, entre les quals destaca la regulació relativa al règim laboral
dels artistes en espectacles públics. La Llei 8/1980, de 10 de març, que aprova l'Estatut
dels treballadors vigent, consagra el caràcter especial de la relació laboral dels
artistes en espectacles públics. Aquest caràcter especial (pel que fa a la forma del
contracte, la durada, el règim de descans...) ha estat desenvolupat pel Reial decret 1435/1985, d'1 d'agost.
3.3.10.Protecció penal dels béns de la cultura
Una de les tendències de la legislació cultural és el desenvolupament de la garantia
penal de la cultura. El dret penal s'havia quedat inicialment en el càstig del genocidi,
però en aquests moments hi ha nombrosos codis que inclouen delictes relatius a la
protecció del dret d'autor i dels béns del patrimoni històric artístic. Ara és, fins
i tot, la Constitució espanyola mateixa la que imposa la protecció penal del patrimoni
cultural: "la llei penal sancionarà els atemptats contra aquest patrimoni" (art. 46
CE).
El Codi penal espanyol vigent, aprovat per la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, en compliment d'aquest mandat constitucional, tipifica, en els articles 321 a 324,
els delictes contra el patrimoni històric. Al seu torn, els articles 270 a 272 regulen
els delictes relatius a la propietat intel·lectual. Fins i tot l'article 289 tipifica
com a delicte la destrucció i causació de danys a coses pròpies d'utilitat social
i cultural en benefici de la comunitat.
També forma part d'aquesta garantia penal de la cultura la regulació del delicte de
genocidi (art. 607), ja que un dels propòsits que n'inspiren la regulació és el d'impedir
la destrucció total o parcial d'un grup nacional o ètnic.
3.3.11.Règim fiscal
El règim fiscal de la cultura és avui un àmbit privilegiat de la política cultural,
perquè per mitjà de les regulacions específiques dels impostos de la renda, sobre
els beneficis de les empreses (impost de societats), dels impostos indirectes sobre
el consum i de les lleis de mecenatge i patrocini es concreten importants polítiques
de foment i promoció en els diferents sectors culturals, el llibre, el disc, la cinematografia,
el patrimoni cultural...
Aquestes previsions fiscals, mancades d'una visió de conjunt, escauen tant als agents
culturals com a les activitats, productes i béns culturals.
Les principals lleis reguladores dels impostos (de la renda de les persones físiques,
de societats i del valor afegit) inclouen, de manera dispersa, previsions específiques
encaminades a l'estímul i al foment de la cultura.
Pel que fa als agents culturals, el dret espanyol disposa d'un estatut fiscal dels
subjectes col·laboradors per mitjà de les entitats del "tercer sector" (fundacions,
associacions declarades d'utilitat pública, organitzacions internacionals de cooperació
al desenvolupament i altres entitats no lucratives), que es troba en la Llei 49/2002, de 23 de desembre, de règim fiscal de les entitats sense finalitats
lucratives i dels incentius fiscals al mecenatge. Aquesta llei estableix un ampli ventall d'exempcions i deduccions amb relació a
l'impost de societats i als tributs locals (l'impost sobre béns immobles, l'impost
sobre l'increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana...).
Igualment, cal assenyalar el tractament especial com a rendes exemptes o com a rendes
irregulars que estableix la legislació de l'impost sobre la renda de les persones
físiques per als premis literaris, artístics o científics d'especial rellevància (la
Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l'impost de la renda de les persones físiques).
El règim fiscal de les empreses o indústries culturals manca d'un tractament diferenciat,
llevat d'algunes previsions específiques com la consideració, en l'impost de societats,
com a despesa fiscalment deduïble, de la depreciació o pèrdua de valor dels fons editorials,
fonogràfics i audiovisuals de les empreses que duguin a terme l'activitat productora,
una vegada transcorreguts cinc anys des de la posada al mercat de les produccions
respectives (Reial decret legislatiu 4/2004, de 5 de març, que aprova el text refós de l'impost
de societats).
La Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l'impost sobre el valor afegit (IVA), conté, al seu torn, algunes especialitats amb relació al lliurament de béns
i serveis culturals. Aquest impost, subjecte a una constant disciplina comunitària
harmonitzadora per mitjà de nombroses directives que es dicten, disposa l'aplicació
d'un IVA superreduït als llibres, diaris i revistes i d'un IVA reduït a les importacions
i adquisicions intracomunitàries d'objectes d'art, antiguitats i objectes de col·lecció
i a les entrades de teatres, cinemes, circs, concerts, museus, parcs zoològics i espectacles
esportius de caràcter indefinit. Els altres béns i serveis culturals (com la música
i les pel·lícules en CD o DVD) queden subjectes al règim normal de l'IVA.
3.3.12.Policia dels espectacles públics
En la regulació dels espectacles públics es troba una de les llavors més antigues
del dret cultural, ja que aquestes normes tractaven d'evitar l'impacte negatiu que
des de la seguretat, la salubritat i la moral (durant molt temps aquest títol d'intervenció
es va traduir en una autèntica censura de la cultura) podien tenir els espectacles
públics i els de caràcter artístic i cultural, en particular. De fet, va ser, com
s'assenyala més amunt, en ocasió de la discussió per part de l'Assemblea francesa
d'un reglament sobre espectacles públics, el 1791, quan per primera vegada es va proclamar
el reconeixement de la propietat intel·lectual del creador sobre la seva obra original.
La regulació d'aquesta matèria es troba en el Reglament general de policia dels espectacles públics i activitats recreatives aprovat
pel Reial decret 2816/1982, de 27 d'agost, i també en les regulacions sobre aquest mateix objecte desenvolupades per les comunitats
autònomes.
4.A manera de recapitulació. Els paradigmes i reptes del dret de la cultura
Vist el vast camp que inclou l'especialitat del dret de la cultura convé referir-se,
com a recapitulació i reflexió final, als principals paradigmes que sostenen aquesta
especialitat, que no són sinó conseqüència de la intrínseca especificitat de la cultura.
No cal fer grans esforços argumentatius per a entendre que la cultura és una matèria
sensible. És una cosa evident. La cultura és una matèria delicada, perquè afecta íntimament
la llibertat i el desenvolupament de la persona i el desenvolupament dels grups humans.
Aquesta especificitat de la cultura és la que va generant regles pròpies i excepcions
en la manera d'enfocar la relació entre el dret, la intervenció administrativa i la
cultura.
Això es reflecteix en molts aspectes i, en primer lloc, en l'organització. L'Administració
pública cultural és una branca de l'Administració amb regles singulars i en la qual
es basen les tradicions organitzatives. És una administració participada, que es caracteritza
per la levitat de les estructures de gestió directa (la gestió cultural pública és
propensa a utilitzar menys les direccions generals que altres branques de l'Administració)
i la tendència a la creació d'ens autònoms descentralitzats que gestionen els sectors
i serveis culturals (INAEM, ICAA, Biblioteca Nacional, Museu del Prado...), i per
la seva tirada a la col·legialitat en detriment dels òrgans unipersonals. Tot això
té com a finalitat oferir, des de l'organització, solucions que garanteixin l'autonomia
de la cultura i evitin el dirigisme cultural. L'administració cultural ha d'aspirar
a no ser una organització pesada, burocràtica, sinó que s'hauria de configurar com
una vertebració gasosa que sigui allà estructurant, però sense que gairebé no es noti.
En segon lloc, l'especificitat té una manifestació fonamental en els procediments
de gestió cultural, claus per a la garantia del principi d'autonomia de la cultura.
La fórmula idònia per a aquesta finalitat és la de confiar als òrgans col·legiats
de participació les decisions sobre el fons, furtant als funcionaris o als responsables
polítics el poder de decidir sobre les qüestions estètiques, artístiques, tècniques
o culturals de fons, fet que generalment s'instrumenta configurant els informes que
s'han d'avaluar en el procediment com a preceptius i, sobretot, com a vinculants.
Un exemple típic és el cas del patrimoni cultural. Saber quan es declararà un bé d'interès
cultural, la decisió de si aquest bé és mereixedor o no d'aquesta qualificació, s'encomana,
amb caràcter vinculant, a un òrgan d'autoritat científica (una acadèmia científica
o artística, un institut de recerca, una institució universitària...).
Però, a més de l'organització i els procediments, l'especificitat de la cultura es
manifesta en els grans sectors (el patrimoni cultural, la propietat intel·lectual,
les indústries culturals), tots presidits per l'objectiu, mitjançant diferents fórmules
jurídiques, de trobar un particular equilibri al binomi interès particular - interès
general inscrit en el cor de la cultura, que és a la matriu de tot el dret cultural.
Aquest equilibri entre interès particular i general apareix claríssim en la propietat
intel·lectual. Com s'ha explicat més amunt, no es remunta més enllà de 200 anys l'acceptació
que la creació pugui ser objecte de propietat privada. Però, això sí, d'una propietat
especial, limitada en el temps, amb termini de vigència (per cert, molt curt en les
primeres lleis de propietat intel·lectual: cinc o deu anys després de mort l'autor
en el dret francès, i catorze anys en les primeres normes de l'àrea anglosaxona),
transcorregut el qual l'obra passa al domini públic, que és la manera de saldar el
deute que el creador té amb la societat. Ara ens trobem –la qual cosa posa en qüestió
l'equilibri assenyalat i el sentit originari de la funció cultural de la propietat
intel·lectual– davant de terminis de 80 anys o més. És una propietat especial, així
mateix, perquè estan limitades les facultats del propietari mitjançant els anomenats
límits al dret d'autor (còpia privada, utilització per part d'institucions educatives i culturals...).
En el patrimoni cultural ocorre el mateix, ja que el propietari d'un bé integrant
del patrimoni cultural manca de certes facultats inherents a la concepció omnímoda
de la propietat (les facultats plenes d'usus, fructus i abusus, segons el dret romà), ja que l'ha de conservar, ha de compartir el gaudi i en cap
cas no n'ha d'abusar, ja que és portador d'un interès general. Victor Hugo ho va dir
meravellosament: "En un edifici hi ha dues coses, el seu ús i la seva bellesa. El
seu ús pertany al propietari, la seva bellesa és de tots". Per això, el propietari
no el pot destruir ni destinar a usos incompatibles amb el seu valor cultural i, a
més, està obligat a complir les càrregues de conservació establertes per la llei;
en definitiva, a respectar la funció social d'aquesta propietat cultural, que no és
sinó la manera de preservar aquest interès general i fer possible el dret a la cultura
dels altres ciutadans.
Aquesta dualitat d'interessos és, així mateix, present en les indústries culturals,
del llibre, el cinema, l'audiovisual, la música... Per això, es justifica la intervenció
pública per a articular-ne l'harmonia quan aquest equilibri i preservació no es produeix
de manera natural. Històricament, el llibre es va comportar com una indústria cultural
bàsicament harmònica en l'equilibri del que és general i particular, però els recents
processos de concentració editorial i de la comercialització poden representar un
perjudici per a la riquesa i diversitat de la creació per mitjà del llibre, la qual
cosa pot requerir polítiques de promoció i foment com les que s'han descrit més amunt.
Això és encara més evident en el cas del cinema i de l'audiovisual, en què el joc
exclusiu del mercat produeix grans desequilibris i asimetries en benefici de determinats
espais geogràfics i nacionals. Es tracta d'un problema complex des del punt de vista
polític, econòmic i jurídic, i s'hi insereixen intents com la fórmula europea de l'anomenada
excepció cultural, que avui està cedint el pas a un enfocament més general i menys defensiu per a la
preservació de la diversitat cultural. La Unesco, en efecte, ha donat un impuls per
a aquest canvi de rumb amb l'aprovació, el 2005, de la Convenció per a la protecció
i la promoció de la diversitat de les expressions culturals. Aquesta Convenció estableix
les bases per a unes polítiques públiques nacionals i internacionals en una cosa que
actualment el mercat per si mateix té dificultats per atendre, que és garantir la
diversitat cultural i un intercanvi equilibrat dels béns i serveis culturals de tots
els països. El mercat és avui un proveïdor poderós de béns i serveis culturals –aquells
que es produeixen i distribueixen empresarialment per mitjà de les anomenades indústries culturals–, però no pot ignorar la transcendència que aquests béns tenen en el desenvolupament
personal i en el desenvolupament cultural de les comunitats i dels grups humans. Així
com els economistes parlen de béns públics que el mercat no és capaç de proveir o
preservar adequadament, els juristes concretem aquest assumpte amb un altre concepte,
el d'interès general. I l'equilibri entre interès privat i general passa també, en aquest cas, per l'establiment
de regulacions jurídiques i de polítiques públiques, en aquest camp de les indústries
culturals, de protecció i promoció de la diversitat cultural.
Bibliografia
Per a un desenvolupament més extens dels continguts d'aquest estudi es poden consultar
els treballs següents publicats pel mateix autor:
J. Prieto de Pedro (1991). "Concepto y otros aspectos del patrimonio cultural en la Constitución Española".
A:
S. Martín Retortillo (dir.).Estudios sobre la Constitución Española. Homenaje al profesor Eduardo García de Enterría. Madrid: Civitas.
J. Prieto de Pedro (1996). "Artículo 44.1. El derecho a la cultura". A: O. Alzaga (dir.).Comentarios a la Constitución española de 1978(vol. IV). Madrid.
J. Prieto de Pedro (1999). "Democracy and Cultural Difference in the Spanish Constitution of 1978".
A: C. Grenehouse;
R. Kheshti (eds.).Democracy and Ethnography. Constructing Identities in Multicultural States. Nova York: State University of New York Press.
J. Prieto de Pedro (2004). "Balance y enseñanzas sobre las Industrias Culturales en la Unión Europea".
A: N.
García Canclini (ed.).Industrias Culturales y Desarrollo Sustentable en la Unión Europea. Mèxic: CONACULTA/OEI.
J. Prieto de Pedro (2004). "Patrimonio Cultural, dualismos competencial y comunicación cultural en la
Constitución".Revista de patrimonio Histórico, Junta de Andalucía(núm. 48).
J. Prieto de Pedro (2006). "Cultura, economía y derecho. Tres conceptos implicados".Pensar Iberoamérica(núm. 10).
J. Prieto de Pedro (2006). Cultura, culturas y Constitución(4a. reimpressió). Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales.
J. Prieto de Pedro (2007). "Diversidad y derechos culturales". A: O. Pérez de la Fuente (ed.).Diversidad cultural y derechos culturales. Madrid: Dykinson.
Així mateix, per a ampliar més i per a tenir una visió contrastada, a continuació
s'inclou una selecció de monografies bàsiques publicades sobre el dret de la cultura
i les seves matèries.
Una excel·lent exposició general de l'especialitat del dret de la cultura es pot trobar
en l'obra:
Jean-Marie Pontier; Jean Cloude Ricci; Jacques Bourdon (1996). Droit de la Culture(2a. ed.). París: Dalloz.
En el mateix sentit, però amb èmfasi en el règim constitucional:
Marcos Vaquer Caballería (1998). Estado y cultura: la función cultural de los poderes públicos en la Constitución Española. Madrid: Ed. Ramón Areces.
Amb relació al règim jurídic del patrimoni cultural, entre les nombroses monografies
existents, se'n poden assenyalar les següents:
Juan Manuel Alegre Avila (1994). Evolución y régimen jurídico del Patrimonio Histórico. Madrid: Ministerio de Cultura.
María del Rosario Alonso Ibañez (1992). El Patrimonio Histórico. Destino público y valor cultural. Madrid: Universidad de Oviedo / Civitas.
Concepción Barrero Rodríguez (1990). La ordenación jurídica del Patrimonio Histórico. Madrid: Instituto García Oviedo-Civitas.
Javier Garcia Fernández (2008). Estudios sobre el Derecho del Patrimonio Histórico. Madrid: Colegio de Registradores de la Propiedad y Mercantiles de España.
Sobre el règim jurídic de la cinematografia, cal assenyalar:
Carmen Camba Constenla (2002). El derecho de la cinematografía en España y en la Unión Europea. Madrid: Tirant lo Blanch.
Amb relació al règim jurídic del teatre, es pot veure la monografia de:
Teresa Núñez Gómez (2008). El Escenario jurídico del teatro. Madrid: Universidad de Oviedo / Iustel.
Una anàlisi doctrinal sistemàtica de la llei vigent de la lectura, el llibre i les
biblioteques es troba en l'obra:
Santiago Muñoz Machado i altres(dir.) (2008). Comentarios a la Ley de la lectura, del libro y de las bibliotecas (Ley 10/2007, de
22 de junio). Madrid: Iustel.
Sobre el règim penal del patrimoni cultural:
Cristina Guisasola Lerma (1991). Delitos contra el patrimonio cultural. Análisis de los artículos 321 a 324 del Código
Penal. Madrid: Tirant lo Blanch.
Amb relació a la protecció penal del dret d'autor:
María Aránzazu Moretón Toquero (2002). Delitos contra la propiedad intelectual. Ed. Bosch.
Sobre la relació laboral especial dels artistes:
Iciar Alzaga Ruiz (2001). La relación laboral de los artistas. Madrid: CES.
Finalment, un estudi general sobre el règim dels espectacles públics es troba en l'obra:
Federico Castillo Martínez; María Pilar Rojas Martinez Mármol (2000). Espectáculos públicos y actividades recreativas. Régimen jurídico y problemática actual. Valladolid: Lex Nova.