Cooperació i relacions culturals internacionals

"Por mediatización de la cultura se entiende, por un parte, la importancia simbólica de los medios de comunicación, que a través del entretenimiento o la información están expresando modos de vivir, sistemas de creencias, sensibilidades, estéticas, conformaciones valorativas. Pero, por otra parte, se refiere también a la inserción de múltiples expresiones culturales, algunas de ellas tradicionales, en los medios, así como la convergencia en los medios de relaciones entre ellas."

Germán Rey (2008). Las tramas de la cultura (pàg. 45). Bogotà: Convenio Andres Bello / Agencia Española de Cooperación Internacional al Desarrollo.

• D'acord amb el gran nombre d'interaccions entre les cultures.

• Amb l'emergència de noves regions geopolítiques.

• Els canvis culturals derivats de les tecnologies de la comunicació.

• Els processos de globalització i un nou paper o protagonisme del fet local.

• Emergència de sensibilitats envers processos d'integració política en el cas de la Unió Europea o altres formes d'integració, com poden ser les cimeres iberoamericanes de caps d'estat o la Unió de la Mediterrània, amb la creació d'estructures estables de cooperació internacional que incorporen (encara que una mica tímidament) programes culturals. Aquestes instàncies han creat un gran nombre de programes de cooperació bilateral (entre països) i multilateral, i també un ampli conjunt d'accions regionals que comencen a fructificar amb iniciatives i projectes de cooperació cultural més amplis i definits. En aquests àmbits s'han incorporat programes culturals de diferents dimensions i amplitud però que hem de considerar en els escenaris de la gestió cultural.

• Tendència a un desplaçament de l'exclusivitat de les estructures de l'estat en la cooperació cultural per a compartir amb altres organitzacions el protagonisme dels projectes de cooperació i l'emergència de nous agents socials que intervenen en el camp de les relacions internacionals. Això es veu en el gran creixement de les ONG, l'augment de la cooperació cultural en l'àmbit de les administracions municipals i regionals i la presència d'un sector privat com més va més influent en la vida cultural (per exemple, les fundacions i la indústria cultural).

• Incorporació gradual de la perspectiva cultural en els plantejaments i projectes de cooperació per al desenvolupament, amb tot el significat i les contradiccions que mostra aquest fet.

• Una gran part de la cooperació cultural internacional es continua articulant a partir de pràctiques i metodologies clàssiques (beques, gires, exposicions, etc.), amb criteris molt individualitzats o des de certes instàncies oficials, fundacions, etc., que no han permès una gran visibilitat de la pluralitat artística en els nostres escenaris culturals de la realitat llatinoamericana contemporània.

• Aprofundir sobre el concepte d'espai cultural com un àmbit d'acció capaç d'assumir una llarga tradició, configurat com un espai cultural diferenciat de la resta del món, a partir d'uns espais lingüístics fruit de processos històrics molt intensos. Però aquest espai té, a més dels seus signes d'identitat i afinitat comuns, una dimensió multicultural molt profunda. A l'interior de cada país o regió conviuen diferents cultures i llengües que reclamen reconeixement i projecció capaç d'interlocució amb altres espais mundials. Aquesta característica, entre el que és comú i compartit d'un espai cultural, amb la riquesa de diferents cultures internes, presenta una dimensió nova i particular i una potencialitat de la diversitat cultural, que s'ha d'abordar des d'una visió molt àmplia i respectuosa. No podem oblidar els processos polítics i socials que s'estan produint a Europa, l'existència d'un gran nombre de xarxes artístiques i l'augment d'interaccions entre les realitats locals, regionals i nacionals en l'espai europeu. D'altra banda, els tractats de lliure comerç a l'Amèrica del Nord entre el Canadà, els EUA i Mèxic, i també el Mercosur i el Pacto Andino, estan configurant unes realitats territorials diferents que estan substituint la típica, i errònia, visió de l'Amèrica Llatina com una unitat cultural, amb l'existència d'estructures supranacionals que modificaran el paper dels estats nació a curt termini. Però l'element més significatiu d'aquesta reflexió s'orienta a concebre i fomentar una nova relació entre l'espai europeu i altres espais en el camp de la cultura. I en aquest context Espanya ha de tenir un paper molt important que superi els plantejaments tradicionals de les nostres relacions. L'espai cultural es presenta amb unes grans possibilitats, en què es relacionen realitats complexes, plenes de diversitats, multiculturalitats, i amb identitats culturals procedents de diferents nivells, en què el més significatiu serà el fet local i regional en un camp d'interaccions en el joc complex de la globalització.

• Incorporar la dimensió política de la cultura. La creixent preocupació pel desenvolupament democràtic i la governabilitat, davant l'emergència de diferents i complexos problemes socials i polítics en les nostres societats, reclama la integració de totes les potencialitats socials per al manteniment d'un estat de dret i democràtic que permeti el benestar i el desenvolupament. En aquest escenari, la cultura adquireix una funció molt important com a element de cohesió social, construcció de ciutadania i configuració d'una política democràtica a partir de la seva intervenció en la vida social. La recuperació de l'espai públic, la facilitació d'un ambient de llibertat cultural sense censura, el foment de la participació en la vida cultural de la comunitat, la democratització de l'accés als béns i serveis culturals, la recuperació de la memòria col·lectiva, el respecte de les diferents expressions artístiques, la pluralitat d'actors i creadors, etc., constitueixen uns actius molt importants per a la vida política amb una gran repercussió en la construcció dels significats democràtics entre els ciutadans. Aquestes contribucions presenten algunes reflexions al debat sobre les relacions entre cultura i democràcia.

• La necessària defensa de la diversitat cultural com a patrimoni de la humanitat en el marc de la Convenció sobre la diversitat de les expressions culturals i artístiques (Unesco) reclama una evolució de les polítiques culturals clàssiques envers plantejaments més proactius en la protecció i salvaguarda de les formes culturals que configuren la nostra realitat passada i contemporània. El principi de defensa de l'interès general i el servei públic en el sector cultural reclamen una revisió profunda dels seus postulats i pràctiques, en la línia d'oferir garanties per a la llibertat i la diversitat cultural, davant processos de mundialització agressius que poden generar pèrdues irreparables en el nostre teixit cultural.

• La cultura com a sector socioeconòmic, dins de les seves diferents dimensions i perspectives, configura un conjunt d'activitats en la vida social dels nostres països. Actualment disposem de dades sobre la seva dimensió com a sector social amb un gran impacte en aspectes intangibles o plusvàlues a altres activitats, com pel seu aportament net a la vida econòmica en forma de PIB, ocupació, empreses, etc. En aquest sentit, la defensa de la cultura també té una dimensió socioeconòmica molt important com a factor de desenvolupament amb impactes molt clars en les economies emergents. La defensa de les cultures i la diversitat també té repercussió en sectors industrials i en la capacitat d'incorporació d'expressions i productes culturals als mercats internacionals. Aquestes dimensions tenen grans repercussions a escala global per l'interès de les grans corporacions en un mercat cultural creixent i per la dialèctica amb les dinàmiques locals de desenvolupament.

• El foment de nous agents culturals per a la cooperació cultural es converteix en una necessitat imperiosa per a una vertadera interacció entre aquests espais geopolítics. La lògica d'interconnexió requereix contraparts amb capacitats i habilitats per al treball en comú sorgides des de diferents instàncies i nivells de les estructures socials. La diversificació dels agents permet ampliar les possibilitats d'actuació i superar les instàncies clàssiques de la cooperació cultural que troben dificultats per a controlar i mantenir el gran nombre d'interessos i possibilitats. Per a aquesta finalitat es requereix incorporar agents procedents de la societat civil, el sector privat i, sobretot, la presència d'instàncies públiques locals i regionals amb capacitat de projecció de les seves realitats en el context internacional i els fenòmens de globalització. La inversió s'ha de dirigir a crear un capital humà capaç de treballar en dinàmiques de desenvolupament i internacionalització dels seus propis projectes i aprofitar totes les facilitats que els processos de globalització estan possibilitant, ja que accepten intentar tenir un paper en aquests nous escenaris.

• Les xarxes culturals i artístiques com a expressió de les noves estructures de cooperació internacional en l'era de la informació. Els processos de consolidació de l'espai cultural europeu, fruit dels canvis polítics del vell continent, han generat l'emergència d'unes noves formes d'articulació de les pràctiques culturals a partir de la mentalitat del treball en xarxes diversificades (networking). Aquestes estructures emergents neixen de la lliure voluntat de grups o persones interessades en la interacció per compartir la seva experiència amb altres realitats. Són una de les expressions dels canvis en les pràctiques socials que les noves tecnologies de la comunicació estan introduint i d'una mentalitat que les noves generacions van integrant ràpidament en les seves formes de treball. Però també és el desenvolupament d'una nova cultura política en les relacions internacionals, una nova forma de "diplomàcia transversal", autònoma i lliure, una nova concepció del ciutadà internacional al marge de les estructures del poder o les elits econòmiques, que actua paral·lelament o alternativament a certes polítiques culturals oficials amb una gran autonomia i eficàcia. El networking constitueix una estratègia i una "cultura organitzativa" que permet trobar respostes a les necessitats professionals i artístiques dels creadors i gestors. Però una de les millors possibilitats se centra en les potencialitats d'una perspectiva internacional del que és local, l'opció de jugar en espais més amplis des de la pràctica cultural de proximitat, d'intentar actuar en el que hem denominat globalització ascendent, en què la voluntat d'internacionalització es pot dur a terme des de posicions modestes i perifèriques. Un potencial important de democratització i solidaritat en el fet creatiu i artístic com a expressió d'uns drets culturals universals. El treball i el foment de xarxes no s'ha desenvolupat gaire a l'Amèrica Llatina a causa de les posicions predominants del paper dels estats en les polítiques de relacions internacionals. Les reduccions pressupostàries dels programes d'ajust estructural i la implementació de polítiques econòmiques neoliberals han limitat molt els recursos per a aquestes finalitats en la majoria dels països amb menys renda per capita. Aquest fet ha influït notablement en una certa paràlisi dels projectes internacionals dels països llatinoamericans per l'absència d'altres estructures associatives que substitueixin el paper hegemònic de les institucions estatals. Considerem important una reflexió en cadascuna de les realitats nacionals per a analitzar aquests processos i fomentar el desenvolupament de formes organitzatives alternatives i xarxes que permetin un joc de la realitat llatinoamericana en el context internacional a partir de les seves diferents possibilitats. Aquest és un aspecte que hem de deixar a les mans dels agents de cada país o dels nous espais geopolítics.

• Nous continguts per a noves necessitats de la cooperació cultural internacional per a estudiar i analitzar els canvis polítics, socials, econòmics i culturals de les relacions internacionals, els quals estan condicionant les lectures tradicionals sobre el futur de la cooperació cultural. Es necessita una nova generació de polítiques, agents, idees i continguts per al foment d'un ampli espai d'intercanvi cultural entre Amèrica i Europa que integri les noves possibilitats i ens presenti unes noves lectures de l'altre espai. En un món en globalització i interconnexió moltes de les nostres percepcions entraran en crisi en disposar de més informació i coneixement mutu que influeix en noves perspectives en el disseny de projectes culturals de cooperació. En aquest sentit, l'existència de xarxes internacionals ens pot permetre un intercanvi d'experiències més gran i una informació més pròxima als fenòmens artístics contemporanis de les dues realitats, però amb una certa decantació pel coneixement necessari a Europa del que s'està esdevenint culturalment a l'Amèrica Llatina. Aquest conjunt de països, regions, cultures i identitats d'un continent moltes vegades només és conegut per l'exotisme ètnic de les seves formes tradicionals, però amb poca presència als escenaris europeus de les formes expressives contemporànies. La mútua transferència de coneixement i experiència en el camp artístic simbolitza l'expressivitat més clara de la interdependència entre nord i sud en molts aspectes socials i econòmics però també en la confrontació de les seves formes simbòliques i culturals.

Citació

"[...] hemos entrado en un mundo verdaderamente multicultural e interdependiente que sólo puede comprenderse y cambiarse desde una perspectiva plural que articule identidad cultural, interconexión global y política multidimensional."

M. Castells. (1997) ⁽¹⁾

"Conjunto de intervenciones realizadas por el Estado, las instituciones civiles y los grupos comunitarios organizados a fin de orientar el desarrollo simbólico, satisfacer necesidades culturales de la población y obtener consenso para un tipo de orden o de transformación social."

Néstor García Canclini (1987) ⁽²⁾

• Una política cultural exterior és un conjunt d'accions, estudiades i deliberades (és a dir, decisions) d'acord amb uns valors, uns principis polítics i en el marc de la pluridimensionalitat de la política exterior i d'acord amb els recursos disponibles.

• La política exterior, i a dins seu la política cultural exterior, en el nostre ordenament jurídic s'entén com una política d'estat, en la majoria dels països; per tant, com a competència i responsabilitat del govern central, la qual cosa no exclou que altres actors o agents socials hi participin de manera ordenada o dirigida, o assumint la seva pròpia voluntat i personalitat en el conjunt de les relacions internacionals. És a dir, hi ha una pluralitat d'actors possibles però el govern ha d'assumir la responsabilitat pública i orientar el marc d'acció dels altres agents socials que hi puguin intervenir.

• La política cultural exterior respon a la realitat d'un context determinat tant a escala interna d'un país com del marc de relacions internacionals que manté.

• La intencionalitat d'unes polítiques culturals a l'exterior pot respondre al següent:

  • La necessitat de presentar, promoure i projectar la cultura d'un país és fruit de la voluntat de buscar el reconeixement de la seva pròpia idiosincràsia i de la voluntat d'actuar en interdependència amb altres realitats culturals. Per això, podríem apreciar diferents tipologies de necessitats que s'inscriuen sota una mateixa voluntat d'una acció cultural exterior, i en això els agents socials que hi participin poden tenir el seu grau de protagonisme en aportar les seves perspectives en la configuració.

  • El principi de la defensa de la diversitat cultural és més real en la mesura que els diferents llenguatges, expressions, formes o codis amb els quals es manifesten les cultures troben espais de projecció i interacció internacional. El conjunt d'interlocutors que participen, per mitjà de les seves formes expressives, formats, etc., en la vida cultural ens permet presentar-nos "l'altre" i reconèixer "l'altre". És a dir, és necessària la participació d'un ventall ampli i plural d'actors culturals de la cultura pròpia més enllà de les estructures oficials.

  • És important reconèixer la reflexió que planteja la Unesco en la definició de política cultural, quan matisa que és una acció d'acord amb els recursos disponibles i amb la realitat política de cada moment i context. És a dir, que els països amb més recursos poden dur a terme polítiques exteriors més àmplies, "agressives", expansives, etc., en contra dels països amb menys recursos, que moltes vegades necessiten suport per a la seva presència internacional. Aquest fet planteja la necessitat de reflexionar sobre certes polítiques en un context de cooperació al desenvolupament o el compliment de l'article 16 de la Convenció sobre la diversitat cultural.

  • Tota política cultural té implícita una intencionalitat dels seus promotors (governamentals o no) i algunes vegades pot entrar en col·lisió amb altres dimensions de la política exterior de l'estat. En aquest sentit, les societats democràtiques i amb una societat civil potent poden diversificar les seves accions que complementen i presenten una realitat cultural que no sempre coincideix amb "l'oficial". Aquest és un aspecte molt important actualment quan alguns agents culturals tenen les seves pròpies "polítiques" de relacions internacionals.

• En primer lloc, el gran pes de les identitats de cada país, la capacitat de la seva pròpia història i la seva memòria col·lectiva, el pes que ha tingut al llarg dels segles i el paper que ha tingut en l'escenari internacional.

• El procés mateix de configuració com un estat modern i els efectes culturals dels antecedents i la formació de la seva estructuració política contemporània.

• La funció de la llengua nacional en l'espai internacional. Compartir llengua oficial amb altres nacions i els seus contextos d'influència. La pluralitat lingüística i la cooficialitat d'altres llengües.

• La capacitat d'influència del coneixement, la ciència i el pensament humanista del país per mitjà de les seves personalitats i institucions.

• Els antecedents històrics, colonials i els processos d'emancipació d'aquests territoris, els canvis de límits fronterers, l'estructuració de noves nacions, etc., i també les influències culturals que es van donar en aquestes situacions i les seves transformacions posteriors.

• El paper i la influència de la cultura d'un país en les relacions polítiques, socials i econòmiques de la societat mateixa i la seva voluntat d'internacionalització.

• Els fluxos d'influència i intercanvi d'interlocutors personals i col·lectius de la vida cultural que al llarg de la història han teixit per a la incorporació a les realitats actuals.

• Els canvis que han sofert les nostres societats per l'efecte de la globalització i els impactes de la societat de la informació que ens estan alterant constantment els contextos de referència.

• D'una banda, el que podríem definir com una política cultural exterior clàssica centrada en les accions que les estructures de l'estat duen a terme en altres països a favor d'una presència de la seva realitat cultural. Moltes vegades aquesta projecció és un acompanyament a la presència de les institucions oficials en l'escenari internacional o l'acompanyament a un altre tipus de trobades, visites, protocol, etc. Podríem convenir que aquest tipus de diplomàcia cultural té per objectiu mostrar les característiques més explicites de la cultura i les seves expressivitats més formals. Hem de destacar que aquest tipus d'accions troben els seus límits per la seva realitat pròpia.

• D'una altra banda, en una altra dimensió observem l'acció de la societat civil i el tercer sector (fundacions, ONG, associacions culturals, artistes i creadors autònoms, etc.), que té per objectiu dur a terme la seva missió i la recerca de situar els seus valors, principis i creacions en l'escenari internacional. Moltes d'aquestes organitzacions socials mantenen llaços amb d'altres semblants en altres països al marge de les estructures governamentals o amb la seva ajuda indirecta. Aquesta forma de "política cultural exterior" es caracteritza per una voluntat de participació i per la incorporació d'altres continguts i formats que l'estructura oficial no pot assumir per diferents raons.

• De la mateixa manera, podríem incloure les relacions del sector privat i la indústria cultural que s'obre a la internacionalització com a estratègia de nous mercats, la projecció exterior dels seus productes o serveis o la recerca de socis per al procés de coproducció de projectes culturals. O la simple participació d'acord amb els seus principis de responsabilitat social corporativa.

• Principis i valors que sostenen les relacions internacionals d'un país a escala de govern i societat civil:

  • Presentar a partir de les nostres identitats.

  • Voluntat de donar-se a conèixer a partir de la cultura.

  • Voluntat de cooperar i conèixer altres realitats.

  • Acceptació de valors internacionals.

• Nivell de relacions exteriors bilaterals amb un ampli nombre de països:

  • Representacions diplomàtiques.

  • Convenis bilaterals de cooperació i cultura.

  • Presència en esdeveniments internacionals.

  • Acords de reciprocitat.

  • Intercanvis i suport mutu.

• Disposar d'institucions especialitzades en les relacions i la cooperació internacional, governamentals i de la societat civil:

  • Institut Cervantes.

  • Centres Culturals de l'AECID.

  • Societats públiques.

  • Fundacions.

  • Centres d'estudis, observatoris.

  • Centres docents a l'exterior.

• Formació de capital humà com un factor dels intercanvis culturals i científics:

  • Beques d'atracció al país.

  • Beques per a espanyols cap a l'exterior.

  • Beques de formació de capital humà per al desenvolupament.

  • Intercanvis universitaris i transferència científica.

• Disposar de sistemes de subvenció i ajuts a la internacionalització dels agents culturals

  • Creadors i artistes.

  • Companyies.

  • Empresa i indústria.

  • Organitzacions socials.

• Consideració de la imatge de país com a element d'atracció internacional:

  • Programa d'imatge de país.

  • Atracció d'excel·lència.

  • Foment d'atracció turística i cultural.

  • Imatge de creadors, artistes, científics, esportistes, etc.

• Presència i posició política en els organismes multilaterals:

  • Unió Europea.

  • Unesco.

  • Nacions Unides.

  • Unió Mediterrània.

  • Secretaria General de Cimeres Iberoamericanes.

  • Organització d'Estats Iberoamericans.

• Capacitat d'integració d'altres nivells d'administració de l'Estat: comunitats autònomes i ens locals:

  • Relacions internacionals de les CA.

  • Diplomàcies locals.

  • Intercanvis locals i regionals.

• Promoció i ensenyament de les llengües:

  • Institut Cervantes.

  • Reial Acadèmia Espanyola.

  • Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola.

  • Promoció d'altres llengües oficials a l'exterior.

• Estructures que facilitin la presència del nostre sistema educatiu a l'exterior:

  • Centres educatius a l'exterior.

  • UNED.

  • Internacionalització i oferta virtual de les universitats.

• Relacions culturals, intercanvis i influències mútues entre països on hi ha antecedents històrics o memòria col·lectiva compartida. El desenvolupament d'aquesta línia de treball incorpora un ampli camp d'acció que s'expressa en diferents formats i activitats (centres d'estudis, recerca, exposicions, restauració d'edificis, etc.)

• La voluntat de promoció de les diferents expressions culturals dels països és un element fonamental i central de tota política d'acció cultural exterior. Té unes característiques molt generals perquè pot incloure un gran nombre d'accions i, de vegades, s'entén com un tot únic. El més important és el desenvolupament d'aquest concepte de promoció, que en el fons és una acció unidireccional del país a l'exterior en la qual els altres països són receptors de la teva acció. Des d'una perspectiva d'organització i gestió d'aquesta política, a ningú no se li escapa que el més important és "què" (nivell de pluralitat i diversitat) i "qui" (coordinació entre el govern i el sector cultural) selecciona el que es promocionarà dins de l'amplitud de possibilitats. A continuació, detallarem aquests aspectes.

• L'acció cultural exterior de les representacions diplomàtiques en el marc de les seves competències i de la unitat de la política exterior. És una funció generalista que adquireix diferents dimensions amb relació a l'antiguitat de les relacions diplomàtiques, la importància cultural, els fluxos culturals bidireccionals, etc., i l'existència d'altres actors o equipaments. Però tenen una funció de vetllar no tant pel contingut sinó per la presència de la cultura en les relacions bilaterals.

• Convenis bilaterals. Una manera de configurar una política exterior són els acords bilaterals; en el cas de la cultura, l'educació i la ciència és un primer pas a l'establiment d'altres acords entre dos països. Els mecanismes per a la concreció d'aquesta bilateralitat es concreten en forma de conveni, acord, memoràndum d'entesa, canvi de notes que es negocien amb diferents ministeris per a proposar-los al Consell de Ministres perquè els ratifiqui. Els continguts culturals també s'incorporen a les comissions mixtes de cooperació tècnica al desenvolupament. Aquests acords són instruments per a la programació d'altres activitats com la negociació d'acords sectorials, l'intercanvi d'experts, l'obertura de centres culturals, i per a emmarcar les possibilitats d'intercanvi entre les organitzacions educatives, culturals, universitàries i científiques dels dos països. El conjunt d'acords bilaterals ens permet apreciar el nivell de relació d'un país amb els seus socis.

• Institucions especialitzades. Per a dur a terme una política cultural exterior els governs es doten d'institucions o equipaments especialitzats en els quals dipositen diferents funcions dins del conjunt de la política cultural exterior, amb estructures juridicoeconòmiques molt variades. És evident que la idea inicial de concentrar en una sola institució, com l'Institut Britànic, l'Aliança Francesa o l'Institut Goethe (entre d'altres), és un model que ara es qüestiona, ja que no pot assumir la diversitat d'accions que requereix la política cultural exterior, com s'ha vist en diferents estudis i en la realitat mateixa de l'anàlisi de les estructures d'aquests països. Malgrat això, el conjunt d'institucions permet accedir a àmplies cobertures geogràfiques i a temàtiques molt diferents. Podem observar institucions o equipaments amb una vocació d'implementació a l'exterior, i d'altres que s'inscriuen en una acció prioritàriament dins del país amb la intencionalitat de sensibilitzar i ajudar la ciutadania en la seva participació en la política exterior.

• Ajuts a la formació de capital humà. Aquesta és una de les estratègies tradicionals i fonamentals d'una política cultural exterior, que utilitza l'instrument d'una ajuda per a l'estudi en diferents nivells (professional, grau, postgrau, doctorat, etc.) i finalitats. Aquestes beques es poden orientar en diferents direccions; espanyols a l'estranger, estrangers a Espanya, amb l'objectiu comú d'establir relacions millors a partir de la participació de ciutadans en processos de capacitació en altres contextos culturals per a una aproximació a les realitats socials, el coneixement mutu i l'establiment de relacions de confiança i potencialitat de col·laboració en el futur. Aquest instrument adquireix una gran importància en els programes de beques dirigits als països en vies de desenvolupament on la consolidació de capital humà és un element imprescindible per a aconseguir millorar les condicions de vida dels seus habitants. Aquesta gran varietat d'objectius dins d'un mateix instrument reclama l'existència de diferents organismes i institucions, i també un gran nombre de programes. Podem destacar el conegut programa de beques MAEC-AECID, amb un gran recorregut de programes, tant en una com en l'altra de les varietats que hem presentat anteriorment. El sistema universitari espanyol també té una llarga trajectòria de beques obertes a l'atracció d'estudiants de l'exterior i a la mobilitat dels seus alumnes mitjançant programes com el conegut Erasmus o els cursos d'estiu per a estrangers. La Fundació Carolina s'ha convertit en un referent per a la regió llatinoamericana, amb un gran impacte i valoració. Una de les institucions pioneres d'aquest tipus de cooperació és la Comissió Fulbright, constituïda el 1958, que ha format un llarg nombre de professionals en institucions nord-americanes, i que és un exemple de cooperació bilateral. A part d'aquestes experiències més conegudes no podem oblidar l'augment considerable d'iniciatives de comunitats autònomes, ajuntaments, diputacions, fundacions i altres institucions que ofereixen beques de tot tipus i especialitat per a la formació de ciutadans espanyols a l'estranger. Potser menys pel que fa a l'atracció de persones a les institucions espanyoles.

• Presència en esdeveniments internacionals. Una de les línies bàsiques de la programació d'una política cultural exterior és el foment i l'estímul de la presentació de les diferents formes expressives de la nostra cultura als escenaris internacionals. Aquestes accions poden ser el fruit d'un esforç de promoció de les institucions oficials i privades del país o una resposta a sol·licituds de les organitzacions culturals d'altres països. Una i l'altra tendència són molt importants i interdependents, ja que com més present i més es conegui la nostra realitat cultural, hi haurà un reclam més gran de la presència espanyola en altres països. Les formes més habituals són les biennals d'art, les fires del llibre, els festivals de cinema i teatre, grans equipaments culturals itinerants, programacions especials, acords de celebració de festivals o setmanes dedicades a la cultura espanyola, etc.

• Ajuts a la internacionalització i al foment de presència a l'exterior. Aquest ampli instrument és una de les eines més habituals d'una política exterior, i a Espanya s'està desenvolupant més en els últims anys. La seva funció consisteix en convocatòries i borses d'ajuts per a la presència internacional de les nostres expressivitats per mitjà dels seus actors a partir dels seus propis projectes o fruit de la invitació a participar en un esdeveniment o organització cultural d'un altre país.

  • Creadors i artistes. En el cas dels artistes visuals hi ha ajuts per a facilitar-ne la presència en biennals, salons o centres d'art, i consisteixen en un suport a la participació a partir d'invitacions o projectes de treball en xarxa. D'altra banda, també hi ha ajuts per a joves artistes per a estades en altres països per a la recepció de creadors procedents d'altres artistes, denominats residències d'artistes. La seva funció és promoure la mobilitat, els intercanvis, el coneixement d'altres centres culturals, el treball en xarxa. La presència i l'intercanvi d'artistes té un efecte de facilitar una agenda i un currículum internacional i la possibilitat de donar-se a conèixer a l'exterior.

  • Companyies i agrupacions culturals. La política més important per a la seva presència exterior és el foment de gires i itineràncies a l'exterior fruit d'ajuts específics o d'acord amb el seu grau d'incorporació al mercat o d'intercanvis amb altres institucions similars. Les orquestres, les companyies de teatre o lírica, els grups musicals, els intèrprets, els directors d'orquestra o teatre, etc., busquen la seva internacionalització a partir dels seus contactes o per mitjà dels ajuts que poden aconseguir de l'Administració pública. De la mateixa manera, la participació en festivals de gran renom permet la promoció i el coneixement de les propostes creatives de les nostres agrupacions culturals de tot tipus, siguin companyies nacionals, de les comunitats autònomes, ajuntaments o entitats de caràcter privat.

  • Empreses i indústries culturals. La nostra producció cultural representa un sector cultural molt important que s'articula per mitjà del que denominem indústries culturals, que necessiten obrir nous mercats i situar els seus productes a l'escenari internacional. La cinematografia, l'edició, la discografia, el disseny, la moda, etc., requereixen un tipus de política específica, algunes vegades més propera al crèdit oficial, o l'acompanyament d'organitzacions de comercialització exterior com l'ICEX, entre d'altres. Aquestes mateixes produccions també participen en festivals, fires i promocions de tot tipus, tant en l'àmbit de marca de país com d'empresa privada.

  • Organitzacions sense ànim de lucre / societat civil. L'increment i la importància de les activitats que estan duent a terme les organitzacions del tercer sector implica una voluntat d'internacionalització de les seves activitats. D'una banda, les grans fundacions culturals, principalment les relacionades amb grans empreses, mantenen un intercanvi constant de les seves produccions, bàsicament exposicions, amb altres institucions similars d'altres països, i, d'una altra banda, presenten a Espanya produccions dels seus socis que generen una circulació important d'ofertes de tot tipus. També intervenen les organitzacions no governamentals, que des d'un altre tipus d'estructures del tercer sector mantenen un nivell d'activitat de foment de les arts i la cooperació cultural internacional. Aquests agents configuren un gran actiu per a un país en clau del foment d'intercanvis, la promoció cultural i la cooperació cultural. Aquestes accions s'intenten ajudar a partir de les convocatòries dels diferents organismes oficials, ja sigui el Ministeri d'Afers Estrangers i de Cooperació en les seves diferents convocatòries, el Ministeri de Cultura, les comunitats autònomes, fundacions, ajuntaments, associacions civils, etc.

• Imatge de país i atracció internacional

  • Imatge de país. Un component molt tractat en les polítiques exteriors és el que es denomina la creació d'una imatge de país, que és la suma de diferents factors, entre els quals hi ha el cultural. Moltes vegades aquestes polítiques són dirigides des de posicionaments molt mercantilistes i de tècniques de màrqueting que presenten la cultura des d'una lectura molt superficial i utilitària sense grans preocupacions per la qualitat i l'autenticitat. Malgrat aquestes observacions és evident que la cultura en les seves diferents dimensions és un element molt important per a la constitució del que es denomina imatge de país. En aquest sentit, el paper de la llengua, la història, el patrimoni cultural, la literatura, el cinema, etc., tenen una gran importància i es relacionen amb altres elements de la política exterior que hem anat desenvolupant en aquest text. Potser un dels elements més significatius per a una imatge actual, moderna i contemporània és la funció que poden desenvolupar els nostres creadors més significatius (Almodóvar, Caballé, Barceló, Calatrava, Vila Matas, Trueba, etc.), l'organització de grans esdeveniments com jocs olímpics, exposicions internacionals, capitalitats de la cultura, etc., i "l'èxit" que pugui tenir la nostra cultura al món. D'altra banda, l'excessiva promoció o la utilització de tòpics clàssics de la imatge exterior espanyola han comportat un cert reduccionisme cultural i moltes vegades entra en col·lisió amb una altra imatge més positiva. La incorporació de la nostra diversitat amb la participació de comunitats autònomes, regions i ciutats. Ens hem de plantejar com la cultura participa en la creació d'aquesta imatge, però també si té lloc des de la vida cultural real i contemporània o des de construccions únicament publicitàries.

  • Atracció d'excel·lència i experts. Alguns països utilitzen els instruments de la política cultural exterior per a l'atracció de persones d'alt nivell que puguin ajudar a augmentar la competitivitat del país. Aquesta estratègia s'orienta més a experts i científics, però també a la incorporació d'intèrprets, directors culturals, la residència de creadors al país, etc.

  • Foment i impacte del turisme. La vida cultural del nostre país, la seva història, el patrimoni natural i monumental, l'arquitectura, la gastronomia, etc., representen un actiu important en el compte de l'aportament de la cultura al turisme com a fenomen econòmic i industrial. Si ho analitzem des de la perspectiva del que s'ha denominat turisme cultural, també té un valor significatiu, i de vegades preocupant, quan la indústria turística converteix un lloc o una activitat cultural únicament com un recurs del seu sistema de producció. Tot junt s'incorpora a la creació d'una imatge de país en totes les seves dimensions i els grans enclavaments turístics van incorporant programacions culturals en les seves ofertes de promoció a la recerca del que es denomina turisme de més qualitat que el que ha explotat Espanya en les últimes dècades. Al fenomen turístic s'afegeixen noves dimensions com el denominat turisme intel·lectual o turisme de la llengua, amb l'atracció d'un gran nombre de persones per a estudiar castellà o altres llengües d'Espanya, o estudiar temes de la cultura espanyola, etc.

• Multilateralitat cultural. En un món tan interdependent i amb processos de globalització tan accentuats, les relacions bilaterals no poden assumir la complexitat de molts problemes i situacions que es presenten en el context internacional actual. Per això, és molt important disposar d'una multilateralitat cultural potent i eficaç capaç d'assumir les responsabilitats que s'escapen de les possibilitats d'una política cultural exterior nacional. Molts dels problemes culturals vigents tenen una dimensió supranacional. Una de les característiques dels últims anys és la debilitat de les estructures multilaterals en l'àmbit de la cultura, que creiem que s'està avançant, però que serà necessari consolidar perquè pugui assumir el seu paper propi en la comunitat internacional.

  Unió Europea. Malgrat les poques competències i pressupost de què disposa en el camp de la cultura, la Unió Europea manté el programa marc conegut com a Cultura, i els programes Media, Erasmus Mundus, etc., que tendeixen a ajudar projectes d'índole europea, però que no adquireixen la dimensió que, en opinió nostra, hauria d'assumir la cultura en aquest procés d'integració europea. L'aprovació d'una "Agenda europea per a la cultura en un món globalitzat" el 2007 (Agenda Lisboa) obre un camí important perquè incideix d'una manera molt explícita en les relacions exteriors i de cooperació i la promoció de la diversitat cultural. La celebració el 2008 de l'Any Europeu del Diàleg Intercultural és l'expressió d'una voluntat de treballar envers una identitat cultural europea. Però encara no hi ha un plantejament d'una política cultural exterior comuna de la Unió Europea a tercers països i com més va es detecta més la necessitat d'avançar en aquest sentit.

  • Les cimeres iberoamericanes de caps d'estat i de govern que es van iniciar el 1991 han creat un espai iberoamericà amb la participació de 22 països, en què la cultura ha incorporat diferents programes com Ibermedia, Adai, Iberescena, PICBP, etc., que gairebé representen la meitat dels programes iberoamericans i que tenen un gran impacte i acceptació a la regió. L'adopció de la Carta Cultural Iberoamericana és un instrument que ha de permetre avançar en la construcció de mecanismes per a un espai cultural iberoamericà més ampli i potent.

  • L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco) és l'organisme multilateral amb més impacte en el sector cultural, en la defensa del patrimoni immoble i immaterial, la cultura i el desenvolupament, el diàleg cultural i la convenció sobre la diversitat cultural. Els seus programes tenen un gran impacte i la col·laboració amb la Unesco és imprescindible per a completar les possibilitats d'una política cultural exterior. A més, la Comissió Nacional i la xarxa civil d'associacions, clubs, càtedres, centres, etc., de la Unesco, que s'estenen per tot el país, és una garantia de participació de la societat civil en la defensa dels principis i valors que la Unesco defensa en totes les seves actuacions.

  • L'Organització de les Nacions Unides també actua en el sector cultural en l'àmbit de les competències del Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD), que l'any 2004 hi va dedicar l'Informe sobre desenvolupament humà "La llibertat cultural al món divers d'avui", i que presenta un conjunt d'accions a diferents països del planeta en el camp de la cultura i el desenvolupament gràcies a les aportacions del Fons Espanya per als Objectius del Mil·lenni. Últimament s'ha incorporat una línia de treball en la convocatòria i el Programa de l'aliança de civilitzacions que s'ha formalitzat com un espai de foment dels valors de la convivència i la pau en què la cultura pot aportar diferents línies de treball que s'estan duent a terme en aquest sentit des de l'alt representant per a aquesta iniciativa i els plans nacionals de l'aliança de civilitzacions, com té Espanya.

  L'acció de les comunitats autònomes i els ens locals. A pesar que el nostre marc constitucional situa les competències en política exterior en el Govern central, les comunitats autònomes i els ens locals s'han anat incorporant a aquest marc de relacions internacionals. D'acord amb les seves polítiques culturals, fomenten l'establiment de sistemes de col·laboració amb altres països i participen en la política exterior comuna d'Espanya. En algunes comunitats autònomes aquesta política té més importància d'acord amb els seus objectius i presenta una variable que cal tenir en compte en el disseny d'una política cultural exterior. De vegades aquests processos poden generar tensions i conflictes, però és evident la seva voluntat d'incidir en l'escenari internacional segons el seu potencial d'acord amb les competències descentralitzades en el camp del foment a la creació, el patrimoni i la difusió cultural en general. En aquesta línia també les ciutats han creat un model de col·laboració o de diplomàcia local i interlocal a partir de les relacions bilaterals o agermanaments amb associacions organitzades que actuen en regions geopolítiques o a escala internacional.

• La llengua com un element de política exterior i de creació d'un espai cultural supranacional representa una línia estratègica molt important i una forma de cooperació molt peculiar. Els grans debats sobre la llengua espanyola s'han desenvolupat en el marc de l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola, en què la col·laboració d'Espanya ha estat molt important per mitjà de la Reial Acadèmia Espanyola i la col·laboració en projectes de gran envergadura com el Diccionario Panhispánico de Dudas i el procés d'elaboració de la Nueva Gramática de la Lengua Española compartida per totes les formes lingüístiques de tots els països amb l'ajuda de becaris que ajuden al treball dels acadèmics i que ha donat un gran resultat. En la mateixa línia hi ha el suport als departaments universitaris i d'estudis lingüístics de tot el pluralisme del nostre país, a les xarxes d'hispanistes i estudiosos de la cultura espanyola i la funció que estan desenvolupant els lectors en aquest camp.

• L'impacte dels fluxos d'emigració és una variable que cal incorporar en els continguts de la política cultural exterior; si en altres dècades es podia orientar els emigrants espanyols a l'exterior, en aquest moment s'ha tenir en compte per l'impacte que té en la nostra societat i el potencial d'intercanvi i relacions culturals amb els països d'origen dels emigrants a Espanya. Potser és un camp amb poques opcions, però serà necessària una reflexió profunda en aquest sentit per a trobar formes d'interlocució i afavorir el contacte i el coneixement mutu.

• Integració dels antecedents: des de les pràctiques en un moment determinat, com l'assumpció dels acords vigents, alguns aspectes de la dimensió històrica i la tradició.

• Estudi, anàlisi i identificació de la realitat actual del sector cultural i en l'acció exterior, amb una capacitat de preveure escenaris de futur que seran significatius.

• Decidir opcions i prioritats d'acord amb els antecedents, el diagnòstic i els valors i principis que un govern vulgui incorporar a aquesta política.

• Valorar l'acció d'acord amb la gestió dels recursos disponibles a escala econòmica, de recursos humans, de sistemes de coneixement, d'infraestructures, etc. Situar l'acció política d'acord amb l'equilibri i les preferències que un govern decideixi d'acord amb el seu pla d'acció.

• Preveure les iniciatives normatives i legislatives que es requereixin per a dur a terme els objectius de la política descrita.

• Disponibilitat d'una estructura d'administració i gestió capaç de dur a terme els objectius encomanats.

• Estudiar els sistemes de participació i coordinació d'actors i agents socials, definint-ne els possibles papers i facilitant-ne la participació en el conjunt de la política cultural exterior del país.

• Dissenyar una política de comunicació i visibilitat en l'àmbit de país i a escala internacional.

• Establir sistemes de control, seguiment i avaluació per a conèixer els impactes d'aquesta política i adequar l'acció a la informació disponible.

• En primer lloc, podríem definir les estructures organitzatives especialitzades que només actuen en la política cultural exterior.

• En segon lloc, disposem d'institucions i agents culturals que entre les seves funcions i missions incorporen la participació en l'acció cultural exterior.

• I també podríem afirmar que molts projectes culturals de tot tipus inclouen una dimensió de presència internacional.