Idees generals i conceptes bàsics de propietat intel·lectual

• S'ha de tractar d'una creació. Això impedeix que puguin tenir la consideració d'obres protegibles per la propietat intel·lectual les que no siguin degudes a l'ésser humà. Per exemple, els fenòmens de la naturalesa, l'ordenació geològica o la vegetació, les fotografies obtingudes directament i automàticament per màquines no manipulades o, en general, les "obres" obtingudes enterament per ordinador (encara que això últim pot resultar discutible en els casos en els quals l'opus resultant de l'aplicació del programa inclogui elements aportats per l'usuari).

• La creació ha de ser original. Això no vol dir que sigui nova, ja que poques de les creacions que integren el patrimoni cultural de la societat són autènticament noves. L'originalitat vol dir que l'obra sigui producte d'un esforç intel·lectual creador, que reflecteixi la personalitat de l'autor mitjançant unes característiques que li atorguin una identitat pròpia. Que no sigui còpia de cap altra obra ja existent. Entesa l'originalitat en termes tan vagues i imprecisos, provoca problemes evidents a l'hora de pronunciar-se sobre el caràcter original d'una creació, ja que l'originalitat constitueix la frontera que delimita si una determinada creació és o no és protegible. Això en molts casos exigirà acudir a l'anàlisi pericial, és a dir, al judici dels experts de l'àmbit creatiu en qüestió sobre la creació sotmesa a consideració seva.

  No obstant això, convé precisar que hi ha opinions de juristes i sentències de tribunals que defensen una concepció objectiva de l'originalitat. Concepció que s'assimila a la novetat i, per tant, entenen que l'obra ha de ser nova o peculiar.

• Finalment, la creació original ha d'estar expressada. És igual el mitjà o el suport en el qual s'expressi, ja sigui tangible o intangible (com la veu), conegut o per conèixer, analògic o digital. L'important és que la concepció mental en què primàriament consisteix l'obra adopti un mitjà expressiu formal que sigui susceptible de ser comunicat als altres. Aquí és on sol residir l'esforç intel·lectual creador.

• L'autor. És sempre el titular originari o primer dels drets d'autor. L'autor és la persona natural o física que crea l'obra i pel simple fet de crear adquireix automàticament el dret de propietat (intel·lectual) sobre l'obra.

  Així es dedueix clarament dels articles 1 i 5.

  Només en un cas pot ser autor "quelcom" que no sigui una persona natural: en el cas dels programes d'ordinador. En aquest cas, es diu en l'article 97.2 que una persona jurídica pot tenir la consideració d'autor. Però només es permet en aquest cas, és a dir, en el supòsit que es tracti d'una obra "programa d'ordinador". De cap manera en un altre tipus d'obres. Per contra, en la legislació dels països de cultura anglosaxona se solen admetre molts supòsits en els quals l'autor sigui una persona jurídica (una societat, una associació, una fundació, un ens de l'Administració pública, etc.).

  No és necessari, per a gaudir de la protecció que atorga l'LPI, és a dir, per a ser titular de drets d'autor o propietat intel·lectual en sentit estricte o, el que és el mateix, per a ser considerat com a "propietari" de l'obra, acudir al Registre de la Propietat Intel·lectual, al qual es refereixen els articles 144 i 145. Pot ser important inscriure els drets de propietat intel·lectual en aquest Registre a l'efecte probatori, sobretot atenent el que es disposa en la presumpció de l'article 145.3. Però res més.

  La presumpció extraregistral d'autoria establerta en l'article 6.1 té una funció molt semblant a la presumpció registral de l'article 145.3.

• Diversos autors. En cas que una obra sigui resultat unitària de la col·laboració de diversos autors, els correspon en comú a tots ells. Es produeix una situació molt similar a la comunitat de béns o copropietat (art. 7).

  Quan es tracta d'una obra col·lectiva, que és definida en l'article 8, els drets de propietat intel·lectual corresponen a la persona natural o jurídica que la coordini, divulgui i editi sota el seu nom. Es tracta, en general, d'obres molt costoses que exigeixen la intervenció de molts autors i una coordinació i direcció. Per exemple, un diccionari, una enciclopèdia, una base de dades o un programa d'ordinador normalment es creen segons les coordenades marcades per l'article 8 a l'hora de definir l'obra col·lectiva. Però pel fet que, llevat de pacte en contrari amb els autors de les aportacions que integren l'obra col·lectiva, s'atribueixin els drets sobre l'obra col·lectiva a la persona que la coordina i edita (que normalment sol ser una persona jurídica), no es deriva que en tingui la condició d'autor.

• Titulars derivatius. Només hi pot haver titulars derivatius dels drets d'explotació, que són els únics transmissibles. Els drets que corresponen a aquests titulars deriven normalment de l'autor, que els transmet a una altra persona, natural o, més freqüentment, jurídica (una empresa amb forma societària), que es converteix en titular derivatiu o cessionari dels drets d'explotació. Normalment el cedent sol ser l'autor.

  Normalment, també, la cessió requereix la formalització d'un contracte que té per objecte cedir els drets d'explotació. Però, de vegades, l'LPI estableix presumpcions de cessió de drets sense que s'hagi subscrit específicament un contracte per a cedir els drets. El cas més significatiu és el dels autors assalariats.

  A qui corresponen els drets d'explotació en cas que l'obra hagi estat creada per un autor assalariat en compliment del seu contracte de treball?

  En general, sol correspondre a l'empresari, ja que normalment així s'ha disposat en el contracte. Però si no s'ha pactat res en el contracte de treball amb relació a això, l'LPI pressuposa que l'empresari adquireix només els que estiguin relacionats amb l'activitat habitual de l'empresari. És a dir, no tots els drets d'explotació (article 51). Una cosa semblant ocorre entre els coautors de l'obra audiovisual i el seu productor (art. 88).

• Els titulars dels drets afins. Són els qui presten els serveis (artistes intèrprets o executants i entitats de radiodifusió) o els qui prenen la iniciativa i assumeixen la responsabilitat de fer les fixacions sonores o visuals (productors de fonogrames i d'enregistraments audiovisuals).

  També el realitzador de la mera fotografia (art. 128), el fabricant d'una base de dades (art. 133 a 137) i els editors de determinades produccions editorials (art. 129).

• L'especialment designada per l'autor en testament.

• Els hereus.

• L'Administració pública en les seves diferents manifestacions de central, autonòmica, local i institucional.

• L'obra és propietat del seu autor. Només ell la podrà explotar o donar el seu permís perquè d'altres l'explotin. El nucli d'aprofitament patrimonial de l'obra està constituït per les diverses manifestacions del dret exclusiu d'explotació que escau a l'autor i que esmenta el text de l'article 17, per a desenvolupar-les després en els posteriors. La seva formulació no és més que una conseqüència del dret de propietat de l'autor. Això és, l'aprofitament econòmic en règim de monopoli de l'obra intel·lectual; l'obtenció dels rendiments o utilitats econòmics que és susceptible de generar el bé immaterial "obra intel·lectual" per mitjà dels diferents procediments pels quals l'obra arriba a coneixement del públic; la realització en exclusiva de qualsevol de les formes d'explotació de l'obra, de tal manera que ningú no les pugui dur a terme –ius prohibendi– sense la seva autorització.

  L'explotació representa l'aprofitament de les diferents utilitats que pot proporcionar una obra. O, més exactament, desplegar una activitat econòmica –amb independència que es persegueixi o no ànim de lucre– consistent a produir béns o prestar serveis als quals s'incorporin les obres protegides.

  Els drets d'explotació que l'LPI atribueix a l'autor en els articles 18 a 21 també són aplicables, llevat del de transformació (amb l'excepció de l'article 129.1), als artistes intèrprets, productors fonogràfics i audiovisuals, entitats de radiodifusió i altres persones o empreses assimilades als autors, que són els titulars dels "altres drets de propietat intel·lectual" del llibre II o, el que és el mateix, dels drets afins (art. 132).

• La seva patrimonialitat i exclusivitat. Si els drets d'explotació són patrimonials, això vol dir que es poden transmetre o cedir a d'altres i que també són hipotecables i embargables.

  A més de ser drets patrimonials, també són drets monopolístics o absoluts (en el sentit de ser exercitables davant qualsevol que els desconegui, no en el sentit que manquin de límits), i d'aquí deriva la nota de la seva exclusivitat, del seu exercici exclusiu i excloent. El seu titular, doncs, pot exercitar directament, sense la mediació de ningú, aquests drets i oposar-los davant tots els altres, i exigir-los un deure de respecte i abstenció en la seva esfera de poder. L'autor o titular dels drets d'explotació té, doncs, el poder d'autoritzar, prohibir o fer per si mateix qualsevol dels actes d'explotació de l'obra que esmenta l'article 17.

• Les quatre formes bàsiques d'explotació. O, si es vol, els quatre drets típics d'explotació:

  • Reproducció: article 18. Tradicionalment ha consistit en l'obtenció d'exemplars o còpies de l'obra. Ara el concepte s'ha ampliat, ja que n'hi ha prou que es fixi en un mitjà que permeti obtenir còpies o comunicar l'obra perquè hi hagi reproducció, encara que després no se n'obtinguin còpies o es comuniqui.

  • Distribució: article 19. Requereix un suport tangible. És igual que sigui analògic o digital. Les formes o modalitats més freqüents de distribució són la venda, el lloguer i el préstec. Però els suports de l'obra es poden posar a disposició del públic mitjançant altres formes, com la donació o l'abandonament d'exemplars per l'adquisició per part de qualsevol. Cal tenir en compte l'anomenat esgotament del dret de distribució a partir de la primera venda. Significa que les posteriors revendes són lliures, és a dir, no estan subjectes al fet que l'autor les autoritzi o condicioni, ja que el seu dret de distribució mitjançant la venda es va esgotar o es va extingir a partir de la primera venda. Però no s'extingeixen les altres formes de distribució com el lloguer o el préstec, de tal manera que el comprador podrà revendre l'exemplar sense autorització de l'autor o el titular del dret de distribució, però no el podrà llogar ni prestar.

  • Comunicació pública: article 20. Constitueix una explotació de l'obra en forma incorporal. S'esmenten diversos actes de comunicació pública en una llista no tancada, ja que n'hi pot haver altres de diferents dels assenyalats. En la lletra i de l'apartat 2 es recull una modalitat de comunicació pública recentment incorporada en l'LPI que afecta directament la comunicació pública per Internet, l'anomenada posada a disposició interactiva.

  • Transformació: article 21. Mitjançant l'exercici d'aquest dret l'autor permet que una altra persona (o persones) obtinguin una nova obra, encara que derivada de la seva. El dret de transformació està directament relacionat amb les obres derivades (art. 9 i 11), ja que mitjançant l'exercici d'aquest dret l'autor (o titular derivatiu del dret de transformació) permet que transformant la seva obra s'obtingui una obra derivada. Sobre aquesta última obra, si és original, hi ha drets d'autor que correspondran a qui n'hagi fet la transformació. És a dir, a l'autor de l'obra derivada. Però per a fer la transformació de l'obra preexistent necessita l'autorització o permís del seu autor. Per exemple, l'autor permet que es tradueixi la seva obra a un altre idioma. L'obra derivada (traducció), si és original, constituirà un nou objecte de dret d'autor que pertanyerà al seu creador (el traductor). Però no la podrà explotar sense permís ni autorització de l'autor de l'obra preexistent (l'autor de l'obra traduïda).

• Límits temporals o durada (art. 26 a 30)

  En línies generals, es pot afirmar que el reconeixement i la justificació del dret d'autor, o de propietat intel·lectual en sentit estricte, es basa en l'interès públic pel progrés cultural i econòmic de la societat, que persegueix estimular tots els tipus de creativitat en les arts i les ciències, i també la seva difusió més àmplia. Però, al seu torn, aquest interès públic exigeix també que, transcorregut un determinat període de temps, les creacions intel·lectuals protegides pel dret d'autor puguin ser susceptibles d'una utilització lliure i general, una vegada allunyada i distanciada la intenció compensatòria que atorga la protecció jurídica al seu autor. Llavors és quan les obres intel·lectuals adquireixen la màxima potencialitat en la seva contribució al progrés de la societat.

  D'això deriva que l'exclusiva d'explotació sigui limitada en el temps. La temporalitat de la propietat intel·lectual respon, doncs, a una mena de transacció entre els interessos de l'autor i drethavents (ja siguin cessionaris o hereus), d'una part, i els interessos generals de la societat, de l'altra.

• Durada dels drets d'explotació d'autor:

  • Article 26: setanta anys després de mort l'autor.

  • Articles 27 i 28: regles especials per a obres anònimes, en col·laboració i col·lectives.

  • Article 30: inici del còmput.

• Durada del drets d'explotació d'autors estrangers:

  • Si són nacionals d'altres estats membres de la Unió Europea: la mateixa durada que l'LPI estableix per als autors espanyols (art. 163).

  • Si són nacionals de tercers països no pertanyents a la Unió Europea: la durada que resulti d'aplicar el que es disposa en el Conveni internacional de Berna per a la protecció dels drets d'autor, concretament en l'article 7.8, que diu el següent:

En tots els casos, el termini de protecció serà l'establert per la llei del país en el qual es reclami la protecció; tanmateix, llevat que la legislació d'aquest país no disposi cap altra cosa, la durada no ha d'excedir el termini fixat al país d'origen de l'obra.

• Durada dels drets afins:

  Amb caràcter general, cinquanta anys des del fet que n'origina el naixement (interpretació, enregistrament o emissió: art. 112, 119, 125 i 127), llevat de la durada relativa a les meres fotografies i a determinades produccions editorials, que és de vint-i-cinc anys (art. 128 i 130).

• Límits materials (art. 31 a 40 bis).

  Més que de límits caldria parlar de supòsits de lliure utilització de les obres. En els diferents casos previstos en els articles esmentats l'exercici dels drets d'autor (fonamentalment patrimonials, però també algun de moral com –art. 40– el de divulgació) se sostreuen al monopoli de l'autor i se'n permet el lliure exercici per a determinades finalitats. Però la resta dels drets que no es vegin afectats per aquests límits romanen incòlumes, de tal manera que les normes o els articles que estableixen els límits s'han de considerar sempre sense perjudici del dret d'autor sobre la seva obra. En tot el que no s'estableix expressament en la norma o article que recull el límit, el titular del dret conserva en la seva integritat totes les altres facultats. En conseqüència, els articles sobre límits han de ser objecte d'interpretació rigorosament restrictiva.

  L'existència d'aquests límits respon –llevat del que hi ha consignat en l'article 31, que atén a raons pràctiques derivades de la tecnologia moderna, i el que hi ha recollit sense cap justificació en l'article 38– a diverses manifestacions de l'interès públic que es concreten fonamentalment en l'àmbit de la recerca, la docència i la informació; en la promoció i en el desenvolupament de la ciència i la cultura. La propietat intel·lectual representa, des dels seus inicis, quan no hi havia ni els més lleus indicis de la funció social de la propietat ni de la seva subordinació a l'interès comú, la més evident manifestació d'aquesta funció i submissió als interessos socials.

  Cal assenyalar, també, que les mateixes raons que justifiquen l'existència d'aquests límits són predicables per als drets afins (llibre II), la qual cosa comporta la seva aplicació als drets esmentats, com s'encarrega de disposar l'article 132.

• contracte d'edició (art. 58 a 73),

• contracte de representació teatral i execució musical (art. 74 a 85),

• contracte de producció audiovisual (art. 88).

• Normes generals. No és necessari que els contractes de cessió de drets d'explotació constin per escrit, però és aconsellable. Encara que sembli que l'article 45 imposa que es facin per escrit, el contracte verbal és vàlid i produeix els seus efectes. El caràcter escrit només s'exigeix, sota sanció de nul·litat, en el contracte d'edició (article 61).

  • Drets i modalitats que se cedeixen. En el contracte s'han d'especificar clarament els drets que se cedeixen i les modalitats concretes. Cadascun dels drets d'explotació admet diferents modalitats. Per exemple, la reproducció pot ser impresa, magnètica o digital. La distribució per venda o lloguer. La comunicació pública per radiodifusió o Internet. La transformació mitjançant traducció a un altre idioma o per a obtenir una obra derivada. Si no s'especifica la modalitat d'explotació cedida, la cessió quedarà limitada a la que sigui indispensable per a complir la finalitat del contracte (art. 43).

  • Àmbit temporal de la cessió: el que es determini en el contracte. Si no es determina s'entén que és per a cinc anys (art. 43).

  • Àmbit espacial de la cessió: el que es determini en el contracte. Si no es determina l'àmbit territorial, aquest és el del país de la subscripció del contracte (art. 43).

  • Cessió exclusiva: requereix que figuri expressament en el contracte el caràcter exclusiu de la cessió. Si no és així, s'entén que la cessió no és exclusiva (art. 48). El cessionari en exclusiva pot transmetre a un altre el dret adquirit amb consentiment del cedent (art. 49) i té l'obligació de posar tots els mitjans necessaris per a l'efectivitat de l'explotació concedida (art. 48, paràgraf segon).

  • Cessió no exclusiva: permet al cessionari utilitzar l'obra, però en concurrència amb altres cessionaris i el cedent mateix (art. 50). Aquestes cessions també són anomenades de vegades autoritzacions o llicències.

  • Remuneració per la cessió: normalment consisteix en una participació proporcional en els ingressos que generi l'explotació de l'obra. Però, en determinats casos, es permet una remuneració a un tant alçat ("de cop" o una sola vegada). Un dels casos és el de les obres científiques. Les explicacions o els cursos del professorat normalment solen ser obres científiques, amb independència de la branca científica a què es refereixin.

• Entitats de gestió. Previstes en els articles 147 a 159.

  Per mitjà d'aquestes entitats, els autors de diferents camps creatius, i també els titulars dels drets afins, encomanen la gestió dels seus drets de propietat intel·lectual a aquestes entitats, que recapten les quantitats corresponents a diferents utilitzacions de les obres o altres prestacions protegides que n'integrin el repertori. Posteriorment, les reparteixen entre els seus associats.

  Moltes vegades, les autoritzacions o cessions no exclusives per a determinades utilitzacions de les obres i altres prestacions protegides per la propietat intel·lectual, les atorguen directament les entitats de gestió.

  Com que de fet ostenten una posició monopolística, poden produir restriccions a la competència en el sector en el qual actuen, i es discuteix l'abús de posició dominant a l'hora d'establir les tarifes corresponents.