Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis socials

  • Montserrat Pastor Puyol

  • Asun Pié Balaguer

PID_00244942
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

1.Introducció. Exclusió social i pobresa

La pobresa és un concepte associat amb la desigualtat, que ha estat definit de manera diferent al llarg de la història.
En les societats industrials, les desigualtats es produïen pel poder adquisitiu, pel fet de ser una persona rica o pobra. Així, la pobresa afectava la persona que no tenia feina perquè no tenia ingressos, però això no significava que estigués exclosa.

«La vella societat industrial originava conflictes centrats bàsicament en la dinàmica de classe que, atesa la seva unidimensionalitat (vinculada amb les diferents posicions dels uns i els altres en el sistema productiu), no arribaven a trencar els paràmetres bàsics de la integració social, i, d’altra banda, es mantenien les estructures de socialització tradicionals (família, barri i treball).»

J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Barcelona: Fundación Intervida.

Durant aquest temps la pobresa es tendia a combatre pensant-hi com la mera carència de recursos econòmics.
La pobresa és un fenomen unidimensional i continu basat en l’àmbit econòmic i de classe social de les persones.
Estivill (2010) fa referència a les definicions europees basades en autors britànics:

  • Són pobres els individus, les famílies i els grups els recursos dels quals (materials, culturals i socials) són tan escassos que aquestes persones estan excloses de les formes de vida mínimament acceptables en els estats on viuen.

  • Són pobres aquelles persones que disposen d’ingressos inferiors a la meitat dels ingressos mitjans per capita del seu país.

En la primera definició no solament es fa referència als diners, sinó que s’al·ludeix a més a més a com aquests afecten una escassetat de recursos en general, i se’n reconeix el caràcter social, ja que inclou també els grups. La qüestió és que el concepte «forma de vida mínimament acceptable» és subjectiu i per tant difícil de quantificar.
La segona definició és quantificable però no determina amb precisió les situacions reals en què es pot definir algú com a pobre.
Estivill (2010, pàg. 35) assenyala altres maneres de definir la pobresa, interessants de remarcar quant als efectes que produeixen en les persones ateses.
Una d’aquestes és la pobresa institucional, que defineix les persones pobres com a beneficiàries de serveis i prestacions públics. El significant de «ser pobre» s’associa amb el fet de ser assistit, i aquesta idea ha romàs durant anys en la societat; així, la persona que es visitava en serveis socials era el pobre.
L’altra és la pobresa subjectiva, que té a veure amb la representació col·lectiva, amb la representació que fan les persones d’elles mateixes i amb el mesurament de la situació pròpia, el barem de la qual és si s’arriba a fi de mes o no.
Aquest punt sembla interessant pel fet de relacionar-se amb la manera en què les persones demanen ajuda, de vegades amb caràcter d’urgència, en situacions que no podrien considerar-se així «objectivament», i, en canvi, altres amb molts menys ingressos i en una situació de precarietat absoluta no tenen sensació de carència.
Així, podem veure el cas d’una senyora que cobra una pensió de 1.200 euros, paga 700 euros de lloguer i manté un fill de vint-i-un anys i les seves despeses, algunes de necessàries però no imprescindibles com internet, telèfon mòbil, etc. Viu amb una sensació de pobresa important perquè no arriba a final de mes i té dificultats per a pagar els subministraments. Es queixa de la falta d’ajudes socials, però no veu les possibilitats que té a les seves mans, com ara que el fill comenci a treballar, llogar una habitació, reduir despeses, etc.
En canvi, una altra dona amb un fill de deu anys a càrrec seu, i que cobra una renda mínima d’inserció de 700 euros, creu que amb aquesta ajuda té uns ingressos adequats. Aquests li han permès llogar un pis, compartir despeses amb una altra inquilina rellogada i viure adequadament —comptant també amb alguna altra ajuda com la beca de menjador o d’activitats extraescolars per al seu fill.
Seguint Estivill, el concepte de pobresa subjectiva dóna peu a la introducció del concepte d’exclusió, que sorgeix a partir d’una relació individual o col·lectiva. Sovint té a veure amb la insatisfacció que pot tenir qualsevol individu quan no pot fer allò que vol o quan no té el que considera que hauria de tenir. Des d’aquest punt de vista, l’exclusió té una càrrega subjectiva basada en la falta de mitjans materials en relació amb els altres, és a dir, «no puc fer el que els altres fan».
És el cas d’una senyora, en la cinquantena, que havia treballat sempre. Amb la crisi, el 2007, va perdre la seva ocupació. Després de cinc anys de formació, curs rere curs, havia perdut tota esperança de tornar a treballar; ni tan sols no havia pogut trobar res en l’economia submergida. La qüestió central és que es va aïllar molt, va perdre les amistats i va anar abandonant progressivament tot tipus d’activitats, tant socials com lúdiques. Tenia la vivència que no era com les altres persones perquè no tenia diners i perquè, sense diners, no es podia fer res. La situació era circular i sense sortida. A la falta de feina s’unia l’aïllament, i amb la retroalimentació dels dos aspectes anava augmentant el sentiment d’exclusió.

2.Pobresa i exclusió: qui és qui?

En les societats industrials es podia ser pobre però es podia estar inclòs en el sistema. La situació canvia radicalment en les societats postmodernes. En els anys setanta i vuitanta la població europea en situació de pobresa era minoritària; els treballadors de les fàbriques van anar aconseguint drets laborals i millores salarials progressivament. Es va començar a crear un estat del benestar incipient, que donava una certa cobertura i que permetia mantenir una societat sense fractures.
Durant la dècada dels noranta la situació es modifica a causa dels grans i ràpids canvis estructurals (socioeconòmics, demogràfics, tecnològics, familiars, etc.). La realitat social esdevé complexa i apareixen altres escenaris de desigualtat, diferents dels que hi havia en les societats industrials. D’aquesta manera el canvi social provoca el canvi conceptual. Així el concepte de pobresa s’ha anat substituint pel d’exclusió social.
L’ús de la noció d’exclusió ve del llibre Les exclus, que René Lenoir va publicar el 1974.

«Quan Lenoir parla dels exclosos ho fa en un sentit prou precís. Per a ell, es tractava de fer un crit d’alarma davant la incapacitat que tenia una economia expansiva per a incorporar determinats col·lectius, discapacitats físics, psíquics i socials. Calculava que un de cada deu francesos quedava al marge dels resultats econòmics i socials.»

J. Estivill (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus. (pàg. 36). Barcelona: Generalitat de Catalunya («Inclusió Social»).

La societat industrial avançada del segle XX ha comportat canvis substancials, i és en aquest context en què s’inscriu el concepte d’exclusió social. És un concepte que engloba la pobresa però que va més enllà. Podríem dir que de la pobresa se surt mentre que de l’exclusió no. En l’exclusió es produeix una autèntica impossibilitat d’escapar dels factors que la generen, malgrat els sistemes de promoció personal, de la inserció en la comunitat i de l’accés als sistemes de protecció de l’Estat. Tanmateix, això no vol dir que el concepte de pobresa estigui obsolet, ja que la pobresa continua existint i és un dels elements primordials que porten a l’exclusió social, però ja no és l’únic.
Subirats (2004) ens planteja que les desigualtats estructurals del sistema econòmic i social causen les situacions d’exclusió. Aquest punt de vista tracta d’incorporar «la qüestió social», és a dir, d’ampliar el focus de visió i recollir les diverses situacions que coexisteixen, no solament de desigualtat econòmica i de diferències d’oportunitats, sinó també de pèrdua de vincles, desafiliació, desconnexió o marginació social. Es refereix a un procés de vulnerabilitat creixent que afecta sectors cada vegada més amplis del cos social i que es materialitza en una precarietat cada cop més gran en els àmbits laboral, residencial i econòmic.

«L’exclusió implica fractures en el teixit social, la ruptura de certes coordenades bàsiques d’integració i, en conseqüència, l’aparició d’una nova escissió social en termes de dins / fora. És a partir d’aquí quan podem parlar de nous col·lectius exclosos.»

J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Barcelona: Fundación Intervida.

Vivim en un canvi de paradigma social amb el qual apareixen noves transformacions que afecten les trajectòries vitals de les persones, transformacions en què la incertesa i la sensació de risc són el denominador comú.
En parlar d’exclusió ens referim a un procés, no a una situació estàtica i estable. La qüestió que cal remarcar és que aquest procés:

«[...] no afecta només grups predeterminats concrets; més aviat al contrari, afecta de manera canviant persones i col·lectius a partir del seu grau de vulnerabilitat enfront de dinàmiques de marginació».

J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI (pàg. 13). Barcelona: Fundación Intervida.

Es tracta d’un fenomen estructural que participa de manera activa de la lògica del sistema econòmic, polític i social que l’ha creat i que la continua mantenint. L’exclusió social no tracta de la reproducció de les desigualtats clàssiques, sinó que, atès el context d’heterogeneïtat creixent, s’inclouen situacions noves i variades generades per l’existència de noves fractures socials i la ruptura de les coordenades de la integració. Podríem dir que afecten de manera variable individus i col·lectius, que poden passar d’una situació de vulnerabilitat a una de marginació.

«De fet, la distribució de riscos socials —en un context marcat per l’erosió progressiva dels ancoratges de seguretat de la modernitat industrial— es torna molt més complexa i generalitzada. El risc de ruptura familiar en un context de canvi en les relacions de gènere, el risc de desqualificació en un marc de canvi tecnològic accelerat, el risc de precarietat i infrasalarització en un context de canvi en la naturalesa del canvi laboral… Tot això i molts altres exemples poden traslladar, cap a zones de vulnerabilitat a l’exclusió, persones i col·lectius variables en moments molt diversos del seu cicle de vida. Les fronteres de l’exclusió són mòbils i fluides; els índexs de risc presenten extensions socials i intensitats personals altament canviants.»

J. Subirats (2004). «Las políticas contra la exclusión social como palanca de transformación del Estado». Ponència redactada per Joan Subirats amb la col·laboració de Quim Brugué i Ricard Gomà, membres de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB.

Una part de la dificultat del tractament de l’exclusió social és que es tracta d’un fenomen multifactorial i multidimensional i, per tant, no es pot abordar des d’una única mirada, política o línia d’acció. No hi ha cap causa, sinó que s’interrelacionen diversos vessants. Subirats planteja que no hi ha explicacions o definicions fragmentades i assenyala l’alta correlació en les estadístiques de fracàs escolar, precarietat laboral, desprotecció social, monoparentalitat i gènere, d’una banda, i barris guetitzats, infrahabitatge, segregació ètnica, pobresa i sobreincidència de malalties, de l’altra. Així, doncs, no es tracta d’una única problemàtica, sinó que la relació entre totes serà la que provocarà una situació d’exclusió en més o menys grau.
Tal com s’ha dit anteriorment, la pobresa està lligada a la falta de recursos econòmics; l’exclusió, en canvi, és producte de factors diferents i diversos que s’interrelacionen i retroalimenten entre ells.

«L’exclusió social es defineix llavors com una situació concreta fruit d’un procés dinàmic d’acumulació, superposició o combinació de diversos factors de desavantatge o vulnerabilitat social que poden afectar persones o grups, de manera que generen una situació d’impossibilitat o dificultat intensa d’accedir als mecanismes de desenvolupament personal, d’inserció sociocomunitària i als sistemes preestablerts de protecció social.»

J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI (pàg. 22). Barcelona: Fundación Intervida.

És a dir, hi ha persones que viuen en unes condicions materials i psíquiques que els impedeixen sentir-se i desenvolupar-se plenament com a éssers humans en el seu context social. L’exclusió provoca que l’individu no pugui formar part de la societat en què viu.

«L’ús que s’ha anat fent del terme exclusió, en el context de les polítiques socials a Europa en els últims anys, no es limita a aquests significats estrictes. Més aviat al·ludeix als processos creixents de vulnerabilitat, de desconnexió social, de pèrdua de llaços socials i familiars que, juntament amb una combinació variada de causes de desigualtat i marginació, acaben generant situacions que denominem d’exclusió en sentit ampli.»

J. Subirats (dir.) (2004). Pobreza y exclusión social. Un análisis de la realidad española y europea(pàg. 19). Barcelona: Fundació La Caixa.

2.1.Relació entre pobresa i exclusió

Pobresa i exclusió no són termes equivalents. No totes les persones pobres són excloses ni totes les excloses són pobres. Per exemplificar-ho, Estivill (2010, pàg. 42) posa l’exemple de l’homosexualitat. En molts països del món és perseguida, amb la qual cosa els homosexuals poden ser exclosos, però no són pobres necessàriament. I, al revés, podem veure barris dels afores de les grans ciutats immersos en la pobresa; són exclosos respecte a la resta de la ciutat però no ho són entre ells. Però també en molts casos pobresa i exclusió coincideixen i les trobem unides. De fet, alguns estudis, que veurem més endavant, analitzen com són els processos del pas de la pobresa a l’exclusió i, posteriorment, a la desinserció.
Estivill (2010) planteja que els dos conceptes són relatius, ja que les persones designades com a pobres i excloses ho són en funció de les representacions socials i la definició que cada societat fa del benestar material i personal. En aquest sentit, els efectes del capitalisme han estat devastadors ja que, d’entrada, la persona que no pot consumir es considera ella mateixa exclosa, i la societat no fa més que corroborar-ho.

«Així mateix, aquesta relativitat que té els seus límits en la inanició per l’extrema pobresa i en el suïcidi per l’exclusió més forta, no ha de fer oblidar que totes dues comparteixen la idea de procés, d’acumulació i de pluridimensionalitat, i que troben l’explicació de les seves causes en les estructures més centrals de l’economia i de la societat.»

J. Estivill (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus (pàg. 43). Barcelona: Generalitat de Catalunya. («Inclusió social»).

Per què la noció de pobresa, tot i que ha estat la que s'ha utilitzat més sovint, ha anat deixant pas a la d’exclusió? Estivill estableix les hipòtesis següents:

  • La pobresa ha estat el referent històric de les actituds i les mesures més caritatives i individualitzadores.

  • Sovint ha estat definida com una carència de mitjans econòmics i, més en concret, d’ingressos monetaris, la qual cosa li dóna un sentit «economicista» i unidimensional, rebutjat per molts.

  • Se li ha donat un caràcter conjuntural, transitiu i al mateix temps inamovible.

  • Se l’ha rebutjada perquè remet a un passat que es creu superat, a una presència que molesta els ciutadans, deslegitima els polítics i incomoda els professionals. A més a més, no se’n vol admetre la persistència, l’amplitud i la profunditat.

  • El contrari de la pobresa és la riquesa, i això evoca plantejar-ne la distribució, qüestió que molt rarament es vol tocar en les estratègies de lluita contra la pobresa.

  • La seva visibilitat entra en contradicció amb els discursos mediàtics, amb determinats principis constitucionals, amb totes les visions optimistes que sostenen que el creixement econòmic només pot tenir conseqüències positives.

  • La seva quantificació, subjecta a debats metodològics, permet identificar més que no comprendre, gestionar més que no transformar, mesurar les manifestacions més que no posar en relleu les causes més profundes.

  • A més a més, quan se’n troben volums importants, desanima els responsables polítics i dóna més força als arguments escèptics enfront de qualsevol actuació, que es resumeix en la frase «sempre hi ha hagut pobres i sempre n’hi haurà». Si la quantificació de la pobresa dóna percentatges petits, llavors es pensa que serà reabsorbida i que, per tant, no constitueix una preocupació important ni cal dedicar-hi esforços específics.

El domini creixent de la noció d’exclusió, en canvi, es pot explicar a partir dels factors següents:

  • Té el valor d’una relativa novetat, pot aparèixer com una innovació conceptual i terminològica, i permet reactivar un debat que estava estancat.

  • Es volen superar conceptes com privació, misèria o penúria, que evoquen patiment i malestar.

  • Té menys càrrega històrica i és menys estigmatitzadora que la paraula pobresa.

  • Permet fer una reinterpretació que posa en relleu més clarament les característiques estructurals, pluridimensionals i dinàmiques.

  • Dóna una idea més precisa del procés. L’exclusió és alhora causa i resultat. Els itineraris d’inserció i les mesures d’inclusió es poden contraposar als itineraris d’exclusió.

  • La polivalència i la fluïdesa que té permeten incorporar una dimensió social, econòmica i política.

  • El seu contrari estricte és la inclusió, i en aquest sentit permet evacuar la qüestió de la desigualtat. L’ús de paraules antònimes, com inserció, inclusió, incorporació i integració, també ha ajudat a estendre la noció d’exclusió.

  • Les dificultats per a mesurar-la i fer-la operativa permeten parlar-ne sense comprometre’s massa i quedar en un pla general.

  • Tothom pot identificar-se fins a un cert punt amb aquesta noció, en la mesura que sempre s’està exclòs d’alguna cosa o per algú.

Diferències entre pobresa i exclusió social

Pobresa

Exclusió social

La pobresa és un fenomen unidimensional i continu basat en els àmbits econòmic i de classe social de les persones.

L’exclusió social és un fenomen multidimensional, canviant i dinàmic, és a dir, que les fronteres que determinen l’exclusió social són movibles i fluides.

Actualment el concepte de pobresa, que només es basa en la renda i la classe social, és massa limitat per a analitzar la situació de col·lectius de persones més desfavorides.

L’exclusió social implica una dualitat en l’estructura social. Hi ha dinàmiques socials que es poden interpretar en termes de trobar-se dins o fora del sistema.

Quan s’utilitza la renda personal o familiar per a mesurar la pobresa s’acostumen a considerar tres nivells de pobresa: pobresa moderada (quan es disposa d’entre el 60 i el 41% dels ingressos mitjans de la població del país de referència), pobresa alta (quan es disposa d’entre el 40 i el 26% d’aquests ingressos) i pobresa severa (quan es disposa del 25% o menys dels ingressos mitjans de la població).

És un fenomen polièdric format per un cúmul de circumstàncies desfavorables al llarg de la vida. Diferents moments en el cicle vital poden produir oportunitats i/o desavantatges.

Font: X. Pelegrí (ed.) (2011). Els Serveis Socials a Catalunya: aportacions per al seu estudi. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida (pàg. 442).

3.Enquadrament de l’exclusió social: desafiliació i vulnerabilitat

Un vegada situades les diferències entre pobresa i exclusió, passarem a analitzar diferents punts de vista de l’exclusió, que és la responsable que quedin al marge de la societat milions de persones que es troben en unes condicions de deteriorament personal considerable. Lluny de desaparèixer, la realitat és que l’estructura i organització socials l’estan mantenint.
Indagarem en aquesta categoria una mica més a fons amb alguns estudis. L’exclusió se sustenta en una certa ideologia, és generada per unes polítiques determinades i mantinguda per la realitat socioeconòmica. Els diferents autors que aquí citem ens permetran aproximar-nos a aquest concepte i a les seves diferents accepcions. Són estudis que s’interrelacionen i que donen peu a debats importants.
Robert Castel entén l’exclusió no com un estat sinó com un procés en què intervenen diferents actors: els estats, la protecció social, la socialdemocràcia i l’existència o desaparició de les classes socials. Per a combatre-la, és imprescindible el reconeixement social i la utilitat del treball de les persones. Per això, més que ajudes caldrà implementar polítiques de foment d’ocupació.
Castel proposa analitzar els processos d’exclusió a partir de dos eixos que s’interrelacionen:

  • l’eix de la integració o no al treball, que ell anomena d’afiliació / desafiliació,

  • l’eix de la inserció o no a les xarxes socials primàries, que denomina de vulnerabilitat i a vegades de precarietat.

Les persones que pateixen exclusió no solament estan amenaçades per la falta de treball i de recursos materials, sinó que es troben debilitades per les ruptures dels seus llaços familiars i socials.

«Al final d’aquest procés, les condicions econòmiques precàries es converteixen en indigència, i la fragilitat relacional en aïllament.»

R. Castel, citat per: J. Estivill (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus (pàg. 46). Barcelona: Generalitat de Catalunya. («Inclusió Social»).

3.1.Desafiliació

Robert Castel matisa el concepte d’exclusió mitjançant el de desafiliació. Considera l’exclusió com una ruptura del llaç i del compromís social que provoca que desaparegui el sentit de pertinença dels individus en considerar-los pobres i supernumeraris. Es desfà el compromís social. Planteja que cal donar respostes tècniques proposant l’aplicació de polítiques preventives i no tan sols reparadores. Així, el paper de l’Estat és fonamental, ja que pot ajudar a reduir les diferències. Sense entrar en detalls, recordem que els estats liberals i neoliberals deixarien al seu albir les persones excloses, que, en tot cas, rebrien ajuda d’entitats benèfiques i/o assistencials. Per la seva banda, els estats socialdemòcrates tractarien de mantenir les polítiques socials i els suports i les ajudes com un dret del ciutadà. Així, doncs, es va passar d’una etapa en què es va anar aconseguint un cert compromís dels estats a l’aparició de fenòmens de vulnerabilitat en la societat.

«En efecte, la xarxa d’empares ordides a l’entorn del treball experimenta un procés de disgregació en perdre força les normes del contracte laboral i de la protecció social. La persona assalariada és un tot: el contracte de treball i el dret del treball, el salari i la protecció social.»

M. Autès (2004). «Tres formas de desligadura». A: S. Karsz (coord.). La exclusión: bordeando sus fronteras. Barcelona: Gedisa (pàg. 22).

Desgranarem el plantejament que fa Castel.
Quan avui es parla d’exclusió s’apunta al que el 1984 es va començar a denominar nous pobres. Es tracta d’una pobresa que apareix com a conseqüència d’una degradació respecte a una situació anterior; és a dir, els nous pobres no han estat sempre pobres. Són noves situacions que apareixen després d’una situació de vulnerabilitat; per exemple, persones que tenen una ocupació precària o que després de tota la vida treballant en una empresa perden la feina perquè tanca o les acomiaden. Aquesta persona caurà llavors en una nova «zona».
Castel proposa la idea metafòrica de zones de la vida social:

  • Zona d’integració: es tracta de persones que tenen una feina estable i suports de sociabilitat prou ferms.

  • Zona de vulnerabilitat: treball precari i situacions socials inestables.

  • Zona d’exclusió: en la qual cauen algunes persones vulnerables i fins i tot les integrades.

Aquests processos no tenen l’origen en els marges de la vida social sinó al centre, entès com l’empresa. Segons l’autor, certes polítiques econòmiques de les empreses han tingut efectes molt forts respecte a la desestabilització social i, per tant, han col·laborat en la producció de l’exclusió. Planteja el terme de desafiliació per entendre la lògica de les trajectòries, dels processos, de les persones que es desenganxen i cauen.
El més interessant del plantejament de Castel és que posa l’èmfasi en la importància del treball com a «antídot» de l’exclusió. Si només es considera l’exclusió com a tal, es tendirà a respondre mitjançant mesures assistencialistes o en el millor dels casos es farà inserció. I això és un problema, atès que les persones ja es troben en una zona perillosa, ja s’han ensorrat. És a dir, planteja la quasi impossibilitat de sortir d’aquesta situació. Per aquesta raó, els estats han de proposar polítiques preventives que evitin la caiguda en l’exclusió, és a dir, anar a les causes, no tractar simplement les conseqüències.
Castel (2004) planteja pensar en els nous perfils de l’exclusió. La població a qui es destinava l’acció social abans dels anys setanta i vuitanta eren les persones afectades de discapacitats, trastorns mentals, etc., els anomenats «inadaptats socials». L’acció social clàssica tracta les persones que són ineptes per al treball. Però aquesta no és la situació actual, ja que els exclosos no entren en el grup de casos socials. Si no haguessin perdut la feina no es trobarien en aquesta situació. Són els «supernumeraris, persones que no tenen espai per motius que escapen a la seva responsabilitat». El problema rau en el fet que les noves exigències de la competitivitat, la competència i la reducció d’oportunitats d’ocupació, els deixen sense espai, de manera que provoquen l’entrada a una situació de vulnerabilitat.

«El que jo suggereixo és que el consens ampli que ha rebut la noció d’exclusió es pot explicar pel fet que les mesures que s’han pres en nom seu i de la lluita que s’ha lliurat en contra fan la funció de política social més general, una política les metes de la qual són preventives i no solament reparadores. […] Sembla més fàcil i realista intervenir sobre els problemes relativament limitats que plantegen els “exclosos”, que controlar o intentar controlar els processos que desencadenen aquesta exclusió. Ocupar-se de les conseqüències d’aquests processos —o sigui, ocupar-se dels exclosos— mobilitza bàsicament respostes tècniques (encara que no siguin fàcils de trobar), però el domini del procés exigiria un tractament polític en el sentit de política real.»

R. Castel (2004). Trampas de la exclusión (pàg. 61). Buenos Aires: Topia Editorial.

3.2.Vulnerabilitat

El concepte de vulnerabilitat emergeix recentment a Europa lligat a l’auge de la concepció de la societat del risc i la falta de seguretat. És un terme que ha estat més utilitzat a l’Amèrica Llatina. Un dels sectors en què va aparèixer el concepte de vulnerabilitat va ser el camp de les ciències ambientals i de la gestió dels riscos naturals. La idea principal era la de tenir en compte la diferència de l’impacte de les catàstrofes naturals en les comunitats humanes segons la seva capacitat per a afrontar-les. No totes les societats pateixen una catàstrofe de la mateixa manera; es va començar a plantejar el concepte de població vulnerable entenent que hi ha graus i diferències (nens, gent gran, persones malaltes o amb diversitat funcional, poblacions pobres, etc.). Així, les amenaces externes, més o menys previsibles, posen a prova els recursos dels individus i les comunitats. Es podria dir que l’impacte de les adversitats dependrà de la interacció entre l’amenaça i la capacitat de resposta de la població.
En les ciències socials es va utilitzar aquesta noció per a aplicar-la als estudis sobre la pobresa; l’aproximació que s’introduïa era essencialment socioeconòmica i es basava a estudiar els dèficits dels recursos i els seus efectes sobre les trajectòries dels individus i dels grups.
Castel fa una aproximació particular, ja que relaciona la vulnerabilitat amb la precarietat en el treball. Així, deixa de banda les qüestions individuals i els factors de risc, i passa a donar importància als aspectes que faciliten la integració en la societat, bàsicament el treball i els drets socials que se’n deriven. En la seva obra Les métamorphoses de la question sociale, publicada el 1995, explica que la vulnerabilitat actual està marcada per la incertesa davant el futur.

«La vulnerabilitat és una zona intermèdia, inestable, que conjuga la precarietat en el treball amb la fragilitat de les ajudes de proximitat. No es tracta tant de situar els individus en aquestes zones com d’aclarir els processos que els fan transitar d’una a l’altra, per exemple passar de la integració a la vulnerabilitat o vascular d’aquesta a la inexistència social.»

R. Castel (1995). Les métamorphoses de la question sociale: une chronique du salariat. París: Fayard.

Claude Martin, en l’article «Penser la vulnérabilité. Les apports de Robert Castel» (2013), explica que la zona de vulnerabilitat per a Castel correspon a una doble fragilització:

  • D’una banda, hi hauria la fragilització en l’àrea del treball amb l’aparició dels treballs temporals, l’atur i, en particular, l’atur de llarga durada.

  • D’una altra, la fragilització dels llaços socials primaris i la inestabilitat familiar.

Aquests dos eixos permeten comprendre l’augment dels sentiments d’incertesa davant el futur, la vulnerabilitat o la precarietat. Així, un tipus de fragilitat en pot provocar una altra. Per exemple, la pèrdua de la feina pot provocar directament o indirectament una separació de parella i, al revés, una ruptura sentimental pot ajudar a perdre un ocupació, i d’aquí es poden anar encadenant altres pèrdues que portin l’individu a una situació difícil de remuntar.
La contribució original de Castel és la reticència a una aproximació centrada en els riscos, o, per a ser més precisos, són els perills de reduir la complexitat dels individus a mers factors de risc i deixar de costat la relació pròxima amb les persones. Aquí hem de fer un incís. Actualment, en serveis socials es manegen taules en què s’ofereixen llistes de factors de riscos, que són útils pel fet que ens aproximen a dades o característiques observables. Però hem de tenir present que no poden determinar una situació o dirigir una actuació. Utilitzarem un exemple: veiem un infant els pares del qual tenen un diagnòstic de trastorn mental, no tenen feina i presenten inestabilitat d’habitatge. Són factors de risc social, però no predeterminen que l’infant pugui estar en situació de risc. Segurament la família necessitarà suports professionals, però caldrà veure quin tipus de relacions tenen entre ells, si les necessitats de l’infant estan cobertes o no, com funcionen les seves xarxes socials, etc.
L’aproximació de la vulnerabilitat de Castel s’inscriu en una teoria de l’individu i de la individualització. Ell mateix va lamentar no haver pogut, personalment

«[...] establir un sistema de correspondències estrictes entre el que un subjecte social viu en el fons de la seva experiència personal i les condicions que li són imposades per l’època històrica en què viu i la posició social que té. No per reduir la subjectivitat individual a determinacions objectives, sinó, al contrari, per mostrar que les càrregues de la història i les restriccions socials són interioritzades pels subjectes que som fins a constituir el teixit de les nostres emocions més personals».

C. Martin (2013). «Penser la vulnérabilité. Les apports de Robert Castel». Journal Européen de Recherche sur le Handicap (vol. 7, núm. 4, pàg. 6).

Segons Estivill (2010), d’aquests treballs de Castel i d’altres de més recents com L’insécurité sociale, de 2003, es poden deduir diverses indicacions que fan avançar el concepte de vulnerabilitat:

  • En primer lloc, el model de dues coordenades, que permet establir les zones de vulnerabilitat caracteritzades per la pèrdua successiva de les relacions individuals i col·lectives.

  • En segon lloc, l’evocació de com aquestes zones es converteixen en els espais on s’encreuen les mesures de control, repressió i protecció.

  • En tercer lloc, l’accent en els processos econòmics i socials en els quals s’inscriuen els itineraris individuals i col·lectius d’inserció / integració i els de desafiliació / vulnerabilitat.

  • En quart lloc, la concepció de la vulnerabilitat com una zona de turbulències a què s’arriba quan les situacions i la seguretat es fan més fràgils.

En aquest sentit, la vulnerabilitat seria, a més d’un procés, un resultat de pèrdues i ruptures successives, ja sigui del treball i de la seguretat social, o dels vincles familiars.
3.2.1.De l’ésser vulnerable a l’ésser vulnerat
És interessant assenyalar on posem el pes del problema: en el subjecte (és vulnerable) o en la societat (és qui vulnera)? Per a saber-ho, veurem teories actuals com les de Leal, Beck i Bauman. Ja hem anat veient la responsabilitat de l’estructura social en el fenomen de l’exclusió social. Leal (2016) fa una aportació que ens agradaria introduir. És el qüestionament de la denominació de persones vulnerables, de manera que fixa el pes o la responsabilitat en les persones que són definides com a tals perquè han rebut l’impacte de la violència, o han tingut carències o patiments importants. Es proposa, així, parlar de persones vulnerades, en la mesura que s’han vist afectades per la violència estructural. Així es passa d’una visió individualista (persona vulnerable) a una de comunitària (persona vulnerada).
La vulnerabilitat és una qüestió intrínseca en l’ésser humà. Totes i tots som vulnerables, no som complets i sempre estem necessitats de l’altre. Leal introdueix els efectes de les condicions externes perquè una persona passi a ser considerada vulnerada.

«Una persona sense llar, una persona sense feina, malalta i sense suport, fugida del seu país, abusada per la seva condició, etc., és clarament vulnerada i aquesta experiència la fa més altament vulnerable. L’augment de la vulnerabilitat està unit a l’experiència de vulnerat. La consciència de vulnerabilitat ens porta a la prevenció. La consciència de vulneració ens porta a la petició, al dret de ser mereixedor reconegut de suports. L’experiència d’haver estat vulnerat incrementa la desconfiança i disminueix els recursos per a fer front a les noves adversitats. En aquestes situacions l’ajuda és un deure i els nivells en què s’ofereix expressen els nivells de salut d’una comunitat i d’un Estat en què l’ètica de l’atenció sustenta els vincles. L’experiència d’haver estat vulnerat disminueix l’autonomia i incrementa la dependència.»

J. Leal (2016). «La posición de los profesionales ante la vulnerabilidad de los sujetos y de los derechos sociales». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 48).

Potser aquesta mirada permet modificar certes posicions professionals en què el tecnòcrata se situa en un nivell superior i passar a veure l’altre com a persona amb drets, persona que en un moment donat ha estat vulnerada i que té la necessitat de suports més o menys regulars en el temps.
3.2.2.Vulnerabilitat i societat del risc avui
Hi ha un altre tipus de mirada sobre la vulnerabilitat: és la d’Ulrick Beck en la seva obra La sociedad del riesgo global. En aquest llibre posa de manifest les noves vulnerabilitats de l’home postmodern i la seva relació amb la societat de consum actual, creadora d’un fals paradís a què molta gent no pot accedir. Així, augmenta la vulnerabilitat quan s’impulsen necessitats artificials que generen processos de deute. Ho tenim ben a prop; ho hem pogut constatar a Espanya, però també a Europa, amb la crisi important que va començar el 2007 i en la qual el drama ha estat marcat per la falta i pèrdua d’ocupació i la pèrdua posterior d’habitatge. A això cal afegir la falta de seguretat, que està motivada per dos factors: l’augment de la delinqüència i la caiguda dels sistemes de benestar social (empitjorament de la qualitat del sistema sanitari, educatiu i de serveis socials).

«Beck assenyala que la lluita per a resoldre les necessitats bàsiques ja no és fonamental als països més desenvolupats i que aquests potser passen per una fase diferent de modernització caracteritzada per la “societat del risc”. En aquesta, els processos d’individualització amb l’alliberament dels sistemes de control social, com la família, la classe i l’estatut sexual, arriben a nivells desconeguts anteriorment, quan eren característiques pròpies de les societats industrials. La inestabilitat i la precarietat, les noves condicions que s’ofereixen a causa d’un desenvolupament inèdit de la llibertat individual, el risc, la incertesa i l’atzar, defineixen, així, les noves vulnerabilitats de l’individu postmodern.»

J. Estivill (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus (pàg. 36). Barcelona: Generalitat de Catalunya. («Inclusió social»).

Nota
Som conscients que aquesta és una visió dels estats del benestar. La situació en altres llocs del món és diferent, però no es pot recollir tot aquí. Recomanem llegir l’aportació d’Estivill en la qual parla de les dificultats de quantificar i objectivar la vulnerabilitat, la pobresa i l’exclusió ampliant-ne la visió i estenent-la a altres territoris. Per a això explica alguns estudis en què s’analitzen indicadors com el grau de precarietat de l’habitatge, l’atur i la subocupació, la capacitat d’accés als serveis de salut, el grau de discapacitat, etc., i algunes de les seves variables com l’accés a l’aigua corrent, la llum, els tipus de materials de construcció dels habitatges, etc.

4.L’exclusió, ens és familiar?

No és possible ocupar-se de l’exclusió des de la pràctica si no és des d’un punt de vista filosòfic. No podem aclucar els ulls davant les ideologies que imperen; en cas contrari anirem a la deriva empesos per aquestes. Què volem dir amb això? Que darrere de qualsevol política, actuació o línia de treball hi ha un ideari que la dirigeix, i cal poder llegir entre línies el que hi ha en joc.

«Els posicionaments filosòfics no són gratuïts ni anodins. Permeten avançar o, al contrari, condueixen a carrerons sense sortida.»

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 148). Barcelona: Gedisa.

Anteriorment ja plantejàvem que l’ús del terme exclusió social és contemporani. El capitalisme ha produït efectes en l’organització del treball a escala mundial: és la globalització.

«En efecte, les mutacions en la divisió internacional del treball, les reestructuracions industrials i financeres, la desocupació i la precarització de masses, la generalització de les relacions mercantils, el conjunt de transformacions que defineixen l’etapa actual del procés de mundialització, és a dir, d’expansió conqueridora del capitalisme, produeixen efectes que s’entén que són condensats per la noció d’exclusió […]. A partir de la dècada de 1990, la noció d’exclusió passa a ser una categoria sobredeterminada, aparentment sense fronteres, alhora interprofessional i interdisciplinària. Va més enllà de l’esfera econòmica i política.»

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 137). Barcelona: Gedisa.

Karsz planteja l’exclusió com un rebuig del que és diferent; així, dirà:

«S’entén per exclusió una renegació de l’alteritat que es correspon amb una rigidesa creixent de les institucions i les empreses, impregnades les unes de burocràcia i les altres de culte a la productivitat».

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 138). Barcelona: Gedisa.

Podem veure que l’exclusió està en joc contínuament en la nostra societat: la via dels refugiats, utilitzada pels polítics; la immigració; els drets d’uns i altres respecte de la població autòctona, etc. El que és desconegut, el que és diferent ens fa por. Bauman (2007) dirà que aquest és l’encàrrec de l’Estat modern: el de gestionar la por. Les estructures de protecció de l’Estat premodern cauen i tornen les «classes perilloses». (1) Les classes perilloses originals es formaven amb gent temporalment exclosa, població que havia quedat sense integrar, ja que el progrés econòmic els havia privat d’utilitat; no obstant això, s’esperava que amb el temps fos integrada novament. Les noves classes perilloses són aquells grups que és impossible de reintegrar, que se suposa que no podran exercir cap funció. Són classes supèrflues, excloses permanentment.

«L’exclusió actual no es percep com el resultat d’una mala ratxa passatgera i remeiable, sinó com un destí irrevocable. Cada vegada amb més freqüència, l’exclusió sol ser un carreró sense sortida i es percep com a tal.»

Z. Bauman (2007). Tiempos líquidos(pàg. 100). Barcelona: Tusquets.

Alguns arriben a considerar-la com una part de tota la societat; al llarg de la història sempre hi ha hagut aquell subgrup pobre i reclòs:

«No hauria existit, no podria existir, una societat sense exclusió: dels esclaus, els estrangers, els invàlids, els bojos, els immigrants, els desocupats, els treballadors, els jueus, els àrabs, els pobres, els rics; en suma, de l’altre, de l’Altre. L’exclusió seria tributària no d’una conjuntura (temporal), sinó d’una estructura (no depassable): les seves formes i els seus continguts canviarien sobre el fons d’una carcassa que travessa les èpoques i les societats».

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 138). Barcelona: Gedisa.

L’exclusió ens concerneix perquè cadascun de nosaltres en algun moment o altre ens hem sentit exclosos i ens fa por caure-hi, de vegades de manera subjectiva però també objectiva a partir de la desarticulació dels estats del benestar i de la pèrdua de la situació de bonança.
Aquesta qüestió, que pot semblar banal, estarà en joc en cadascun de nosaltres també quan estiguem en la praxi del treball social.

«Coneixem l’exclusió escolar, l’exclusió professional, […] l’exclusió enfront del treball, l’exclusió en matèria d’amistat, l’exclusió amorosa, l’exclusió racial […]. Si es busca bé, sempre s’està exclòs en relació amb algú, s’està exclòs de quelcom.»

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 141). Barcelona: Gedisa.

4.1.Ús genèric i ús específic del terme exclusió

Sobre el terme exclusió, cal diferenciar l’ús genèric de l’específic. Aquest fet donarà peu a diferents lectures i, per tant, a diferents pràctiques.
Les situacions esmentades abans correspondrien a un ús genèric. Encara que es tracti d’exclusions greus, són exclusions restringides i particulars. Podríem parlar d’una certa exclusió des de la part més interior del subjecte. El terme podria prendre les accepcions de segregació, expulsió, apartament, desterrament, exili...

«En el sentit específic, l’exclusió representa alguna cosa diferent i alguna cosa més que les seves manifestacions datades i localitzades. Re-significa situacions de depuració, de despullament, de rebuig, i fins i tot situacions d’exclusió ja existents.»

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 143). Barcelona: Gedisa.

En l’actualitat, és a dir, a partir de 1990, el terme exclusió pren una altra dimensió. Tenen lloc discursos i pràctiques que funcionen d’una manera molt específica. En l’ús contemporani l’exclusió sempre és social. En paraules de Karsz, l’exclusió social és l’exclusió sense fronteres; això dóna idea de la seva expansió sense límit.
L’adjectiu social:

«[...] expressa fins a quin punt l’exclusió és radical, profunda, devastadora: en els seus efectes materials, i també en allò que ataca, en cada subjecte humà i en el conjunt de la societat. […] D’aquesta manera, si en la dècada de 1970 ja va ser qüestió d’exclosos (de l’economia, del benestar, del progrés, etc.); si abans, en els anys cinquanta, va ser qüestió dels exclosos de l’habitatge, i així successivament, tot això no té a veure encara amb l’exclusió social, que data dels anys 1985-1990: aquests exclosos ho són radicalment i són per tant socialment exclosos, són exclosos socials».

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 144). Barcelona: Gedisa.

Així, els exemples assenyalats anteriorment (falta d’habitatge, d’ocupació, etc.) no correspondrien a l’exclusió, ja que podrien ser esmenats mitjançant la promoció d’ocupació, habitatge… En el moment en què la persona aconseguís ocupació s’hauria resolt el problema. No passa el mateix amb la categoria d’exclusió social: «L’exclusió social concerneix les arrels de l’ésser i de l’ésser junts» (Karsz, 2004, pàg. 145).
La nostra època es caracteritza per una crisi social important en què les desigualtats són ingents i en què la falta d’expectatives és constant. Fa la impressió que si hom entra en la categoria d’exclòs, difícilment en sortirà.

«El desenvolupament de l’exclusió transforma radicalment el que és social, ho desconnecta, ho deixa sense timó: el que és social cessa de ser l’espai de l’expectativa, de l’esperança i de la promoció (socials), del progrés compartit, de la possibilitat de trobar un lloc en la societat… El que és social passa a ser el teatre de les desigualtats, tan intolerables que semblen impossibles d’evitar, o fins i tot definitives.»

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 148). Barcelona: Gedisa.

La diferència amb altres èpoques és que la societat abans era més homogènia, no trobàvem situacions tan dispars dins d’una mateixa comunitat, i si es donaven condicions de vida precàries sempre hi havia una esperança, se suposava que la situació seria transitòria i hi havia l’esperança d’un futur millor. Ho tenim ben present a Espanya en els anys seixanta, moment en què les migracions tant dins el país com cap a Europa van ser nombroses. La gent va viure els primers anys en condicions molt penoses en les comunitats que els van rebre, però progressivament van poder millorar i fins i tot tornar a les seves terres d’origen.
Evidentment podríem plantejar que en altres èpoques la pobresa era generalitzada i no exempta de conflictes i guerres, però el fet diferencial de l’exclusió avui dia és que és una problemàtica holística i no solament un problema de falta de diners, d’habitatge o de treball. Karsz parla d’un disfuncionament, d’un malestar social. El creixement de l’exclusió amenaça el que és social, n’eleva les tensions fins a fer-lo explotar.

«El que és social no és el que era. A la llarga, l’exclusió exclou el que és social. Com a testimoni del que avui ocorre amb el que és social, l’exclusió diu el que se suposa que no és: un allò social dividit, desigualitari, conflictiu, contradictori. Ocupar-se de l’exclusió és operar sobre les causes i els mecanismes que fan que el que és social es mostri tan poc llis, gens unit, a penes consensual. Tan poc social, en suma.»

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 149). Barcelona: Gedisa.

La cohesió social és un repte i necessita polítiques interessades en la seva restauració. Podem veure que el fracàs escolar incideix amb més insistència en l’alumnat de barris amb una problemàtica social elevada; aquests alumnes tindran dificultats serioses per a accedir a una ocupació i segurament quedaran reclosos en la realitat del territori sense altres possibilitats. La impossibilitat de poder escapar d’aquesta realitat fa vacil·lar la identitat dels subjectes, que no podran accedir a una millora de la seva situació, i tampoc no ho podran fer les generacions futures. Aquesta és la marca de l’exclusió: els trets estructurals que es poden veure en la societat —estructurals pel fet que es troben en l’estructura d’aquesta.
En relació amb aquest fet, veiem que els exclosos són a la societat. Karsz planteja que l’exclusió afecta persones que estan fora d’una societat de la qual al mateix temps formen part. Els exclosos són a la societat i intenten sobreviure-hi amb els recursos que tenen o amb els que la mateixa societat els pot facilitar. Així, si pensem en l’exclusió dintre del grup de toxicomania o de barris marginals, podem veure com depenen de la mateixa societat per a sobreviure, per a aconseguir diners fora de la llei; podríem dir fora de la societat però per mitjà d’aquesta. Aquests grups d’exclosos formen part de la societat de la qual són expulsats. No estan fora de la societat sinó fora dels circuits formals establerts. No estan fora de l’economia sinó en llocs concrets d’aquesta economia, no estan exclosos del consum sinó de cert tipus de consum.

«És justament en l’economia on aquestes poblacions compleixen o se’ls fa complir funcions ben precises: element de fre de les reivindicacions salarials, sosteniment de la idea segons la qual els que tenen un ocupació com a treballadors assalariats —la que sigui— són privilegiats, confirmació de l’adagio segons el qual el treball és salut, resignació a condicions laborals cada vegada més penoses, estímul del repartiment de l’ocupació sense tocar per a res l’estructura de la propietat i la distribució del capital… […] L’exclusió és interior a la societat considerada i compleix en aquesta rols alhora precisos i preciosos.»

S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 150). Barcelona: Gedisa.

5.Però, què genera l’exclusió?

Arribats a aquest punt, convindria identificar els grans factors generadors d’exclusió. Subirats proposa tres factors clau de la magnitud i l’estructura de l’exclusió:
Referència bibliogràfica

J. Subirats (2004).«Las políticas contra la exclusión social como palanca de transformación del Estado». Ponència redactada per Joan Subirats amb la col·laboració de Quim Brugué i Ricard Gomà, membres de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB.

1) La fragmentació tridimensional de la societat
Com assenyalàvem anteriorment, l’estructura actual és molt més complexa i fragmentada, i està influenciada al seu torn per diferents fets:

  • La diversificació ètnica derivada d’emigracions dels països més pobres, generadora de situacions molt precàries produïdes per la manca de treball, documentació, xarxa social, etc.

  • Alteració de la piràmide d’edats, en la qual augmenta el nombre de persones dependents —bàsicament ancians— i disminueix la població amb capacitat laboral.

  • Pluralitat de formes de convivència familiar amb increment de la monoparentalitat en capes mitjanes i populars. La falta de suport, que anteriorment havia estat facilitat per la família extensa, juntament amb les polítiques fràgils de suport a les famílies i la dificultat de conciliació familiar i laboral, comporten noves dinàmiques de risc en especial per a les dones i els nens.

2) L’impacte sobre l’ocupació de l’economia postindustrial
Hi ha un canvi molt important entre els modes de producció postfordistes, en els quals imperaven les cadenes de muntatge, i el model d’economia informacional. El mercat de treball, l’ocupació i les relacions laborals s’han vist afectats i modificats. Per a sectors rellevants de la societat, el canvi econòmic pot haver generat un ventall de noves oportunitats impensable en períodes anteriors. Però no podem obviar que qualsevol canvi econòmic, inscrit en la lògica del capitalisme, genera perdedors històrics. En aquest cas, perdedors empesos cap a processos d’exclusió, concretats en noves realitats connectades a l’esfera laboral: desocupació juvenil de tipus nou, estructural i adult de llarga durada; treballs de baixa qualitat sense vessant formatiu, i ocupacions de salari molt baix i sense cobertura per conveni col·lectiu. En síntesi, tot això ens remet a dos fenòmens:

  • Les trajectòries lineals i ràpides dels joves cap a l’ocupació industrial assalariada són avui residuals. Han donat pas a un ventall d’itineraris molt complexos i dilatats en el temps. Els itineraris d’inserció recorreguts per joves amb intenses mancances formatives i ressorts d’aprenentatge, que donen accés estricte a ocupacions eventuals, precàries i no generadores de cap tipus de vincle grupal o comunitari, construeixen unes condicions propícies per a un nou espai d’exclusió social juvenil.

  • La flexibilitat irreversible dels processos productius en l’economia informacional ha servit d’argument en algunes societats, entre les quals hi ha l’espanyola, per a impulsar processos paral·lels de destrucció d’ocupació i de desregulació laboral, amb erosió de drets laborals i debilitament dels esquemes de protecció social tradicionalment lligats al mercat de treball. Això ha generat nous espais socials d’exclusió, que afecten no solament la població més jove, sinó també i sobretot col·lectius adults amb càrregues familiars.

3) El dèficit d’inclusivitat de l’estat del benestar
Subirats planteja que un tercer factor clau està determinat per la falta d’inclusivitat de l’estat del benestar i que es manifesta en dos vessants:

  • Es consoliden les fractures de la població a partir del disseny poc inclusiu de les polítiques de benestar. Per exemple, l’exclusió dels grups que fracassen en l’escolaritat i la poca o nul·la resposta de certes polítiques educatives.

  • S’amplia el caràcter segregador de certs mercats del benestar. Per exemple, la liberalització del mercat immobiliari provoca l’exclusió de l’accés a l’habitatge d’amplis col·lectius socials i fractures importants als barris, sobretot en els més deprimits.

Aquests tres factors s’interrelacionen i sovint es potencien mútuament, de manera que alimenten les dinàmiques d’exclusió social. Podem veure exemples en què es concreta el caràcter multifactorial i multidimensional en la vida quotidiana: barris deprimits en els quals l’escolarització és precària, amb altes taxes d’absentisme escolar i que pateixen la desocupació de llarga durada, o col·lectius d’immigrants que davant la falta de documentació i de regularització de la seva situació no accedeixen als sistemes de salut i de protecció social ni a un habitatge adequat.
Leal planteja que la precarietat provoca molt patiment en els subjectes. Quan la intensitat és excessiva i no es pot contenir, augmenta el desemparament i el subjecte queda en la indefensió més absoluta; si es veu fora de la comunitat o exclòs, queda sense la protecció que aquesta pot proporcionar-li. La soledat, la falta de suports, la fragilitat dels vincles i els fracassos:

«[...] provoquen una fractura de la confiança en el subjecte, que queda així indefens, i el col·loquen en alt risc de desconfiar d’ell mateix i de quedar atrapat en relacions de dependència i submissió, com qui ha abandonat l’esperança de construir un projecte i al qual només queda subsistir en la permanent precarietat. […] La pèrdua de la feina i de la casa, la manca de mitjans per a viure de manera digna, l’assistència insuficient davant la necessitat, el debilitament de la funció contenidora de les institucions, la fallida dels mecanismes redistributius, etc., tenen un alt cost per a subjectes i col·lectius, en especial els més fràgils. L’augment de l’exclusió i del desemparament és el resultat de la consolidació progressiva d’un sistema que “s’ha tornat hostil a la vida”».

J. Leal (2016). «La posición de los profesionales ante la vulnerabilidad de los sujetos y de los derechos sociales». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 43).

5.1.Situacions de pobresa extrema i marginació social

Les persones que pateixen de manera més intensa les conseqüències de l’exclusió social són les que es troben en una situació de pobresa extrema. Presenten desavantatges socials i econòmics que poden ser altament persistents, estigmatitzadors i segregadors. Aquesta situació fa que la persona es vagi allunyant progressivament del que és social, de manera que queda fora del circuit de manera irremeiable.
En èpoques anteriors, de les quals som hereus, aquests col·lectius rebien el nom d’inadaptats socials. D’aquesta manera, i amb aquest significant, queden responsabilitzats del fet d’«estar fora», no s’adapten a la societat. Així, les persones marginades queden fora del sistema, sense suport familiar, social i sense vincles amb el món laboral.
Més aviat, en les coordenades actuals explicades anteriorment, es tracta d’un fet estructural en què les estructures socials i econòmiques deixen fora un ampli col·lectiu que és considerat o bé perillós o bé un rebuig de la societat, o ambdues coses alhora.
Segons Bauman:

«Les “classes perilloses” originals estaven constituïdes per l’excés de població exclosa temporalment i encara sense integrar, població a qui la rapidesa del progrés econòmic havia privat de la seva “funció útil” i que, en desintegrar-se molt de pressa les xarxes de vincles socials, va acabar sense cap protecció. No obstant això, s’esperava que amb el temps aquestes classes es reintegrarien, atenuarien els seus ressentiments i restablirien els seus interessos en l’“ordre social”. Les noves “classes perilloses”, al contrari, són aquells grups socials que es jutgen inadequats per a la reintegració i es declaren inassimilables, ja que no es pot imaginar quina funció podrien exercir després de la “rehabilitació”. No solament són classes excedents, sinó supèrflues. Estan excloses permanentment: es tracta d’un dels pocs casos de “permanència” que la modernitat líquida consent i fomenta de manera activa».

Z. Bauman (2007). Tiempos líquidos(pàg. 99). Barcelona: Tusquets.

Per a l’autor, la irrevocabilitat de l’exclusió es deu a la descomposició de l’estat social. Fins ara, aquest estat era el pressumpte garant de serveis públics i de protecció i, d’altra banda, podem pensar que ha funcionat amb l’estatut de l’ideal. Aquest ideal s’ha degradat; el públic ha deixat de tenir la idea d’Estat protector com a garantia de cobertura de les necessitats; apareix la idea que és l’individu qui ha de cobrir-se les espatlles i, en el cas que no tingui capacitat, la família és l’encarregada de donar el suport necessari. D’aquesta manera, es desdibuixa la cobertura social de manera que passa a predominar la individual. És la realitat que podem captar actualment davant la falta de feina. La responsabilitat és de la persona que no s’ha format prou, de la que ha gastat per sobre de les seves possibilitats, de la persona immigrant que ha vingut a usurpar el nostre benestar… i el que no millora la seva situació és perquè no vol. Així:

«[...] no tenir un lloc de treball es percep cada vegada més com un estat de “redundància” (ser descartat, etiquetat com a superflu, inútil, incapacitat per a treballar i condemnat a romandre “econòmicament inactiu”). No tenir feina implica ser prescindible, potser fins i tot ser prescindible per sempre, destinat a l’abocador del “progrés econòmic”, un progrés que, en última instància, es redueix a fer la mateixa feina i aconseguir beneficis idèntics, però amb menys personal i “costos laborals” inferiors».

Z. Bauman (2007). Tiempos líquidos(pàg. 100). Barcelona: Tusquets.

Els desocupats pertanyen a una subclasse, cauen en un forat del qual difícilment podran sortir i deixen de ser considerats ciutadans de dret, no tenen valor per a la societat i, per tant, passen a ser considerats un rebuig.

«Tampoc no hi ha gaire distància entre els “superflus” i els delinqüents: la “subclasse” i els “delinqüents” són dues subcategories dels exclosos, dels “socialment inadequats” o, millor encara, dels “elements antisocials”. El que els diferència és la classificació social i el tracte que reben, no l’actitud i la conducta que tenen. Tal com ocorre amb la gent sense feina, els delinqüents (és a dir, els empresonats, acusats d’un delicte i en espera de judici, sota vigilància policial) ja no són vistos com a subjectes exclosos temporalment de la vida social normal i destinats a ser “reeducats”, “rehabilitats” i “restituïts a la comunitat” com més aviat millor. Se’ls considera més aviat individus marginals a perpetuïtat, inadequats per a ser “reciclats socialment” i destinats a romandre per sempre allunyats dels problemes, separats de la comunitat dels ciutadans respectuosos amb la llei.»

Z. Bauman (2007). Tiempos líquidos(pàg. 102). Barcelona: Tusquets.

6.Els exclosos: uns postmoderns estranys

Els postmoderns estranys per excel·lència són els immigrants, els refugiats, els desplaçats… Són extremadament útils i necessaris; sempre va bé tenir un boc expiatori. Al cap i a la fi, la culpa sempre és de l’altre. El problema de la immigració no és el de conviure amb la diferència, sinó el de la misèria que ha provocat la crisi actual, a la qual s’han vist abocats. Treballadors estrangers van arribar encoratjats per la bonança a Europa, amb la promesa de viure en un món ric. La producció industrial ha anat de mal en pitjor, però s’han obert altres camps com la construcció i els serveis. El destí dels treballadors estrangers va ser:

«[...] incorporar-se a un mercat de treball més inclement que el propiciat per les fàbriques, col·locar-se als extrems de la precarització i la subcontractació laboral i, ara, alimentar tant els nous exèrcits com les noves formes de lumpenproletariat i de marginació social, permanentment al límit».

M. Delgado (2013). «Formas contemporáneas de la exclusión social». Exclusiones. Discursos, políticas, profesiones(pàg. 53). Barcelona: Editorial UOC.

En el moment en què convenia tenir mà d’obra barata es van obrir les fronteres, de manera que se’n va facilitar l’arribada. Els missatges que es donaven en els mitjans de comunicació eren que els països europeus, entre els quals hi havia Espanya, necessitaven població jove treballadora que assegurés les pensions futures de la prevista població envellida espanyola. L’estructura econòmica es va anar enriquint gràcies a una certa explotació laboral. Al seu torn, aquesta integració per la qual suposadament es lluita des de les polítiques és falsa i negada; la realitat és que els estrangers pobres no tenen els mateixos drets i deures, i a ells els són vetats drets socials a causa de la situació jurídica, modificada contínuament per reduir-se cada cop més. La integració es veu obstaculitzada per totes les contingències que atrapen —l’estranger— en els racons més empobrits i vulnerables de l’estructura socioeconòmica, de la qual és difícil, per no dir impossible, sortir. Així, és freqüent veure passar pels serveis socials persones molt formades acadèmicament, que com que no tenen els títols homologats no poden exercir la professió; si a això s’afegeix que no disposen de permís de treball o residència, la cosa es complica substancialment, de manera que es veuen obligades a treballar en l’economia submergida.

«Aquests no-ciutadans se suposa que haurien de veure atenuat l’estat de desemparament legal a què se’ls sotmet amb una sèrie d’atencions bàsiques de què fan ús sistemàtic i generalitzat i que els corresponen en tant que persones, al marge de la legalitat de la seva situació o no o, millor dit, de la seva mateixa existència. Això últim és important i cal remarcar-ho, ja que una bona part d’aquestes persones reben la consideració —ja per ella mateixa xocant— d’“il·legals”, conseqüència de lleis d’estrangeria l’objectiu de les quals —en contra del que s’afirma— no és regular l’entrada d’immigrants, sinó regular-ne la presència al territori propi o, millor dit, desregularitzar-los, convertir-los en un subproletariat indocumentat a mercè de la precarització laboral i la sobreexplotació que els espera.»

M. Delgado (2013). «Formas contemporáneas de la exclusión social». Exclusiones. Discursos, políticas, profesiones(pàg. 56). Barcelona: Editorial UOC.

I què passa quan ja no se’ls necessita? Què passa quan no hi ha feina per a tots?
El missatge que es fa arribar és que hi ha massa immigrants. El de fora és un estrany, i com a tal espanta. En paraules de Bauman, «l’estrany és detestable i temut», l’estrany és algú davant el qual cal sentir indignació, «l’acuïtat de l’estranyitat i la intensitat de la indignació», i Max Frisch, citat per Bauman (2009, pàg. 39), parlant dels estrangers, dirà: «senzillament n’hi ha massa; no als solars en construcció, ni a les fàbriques, ni tampoc a les quadres ni a la cuina, sinó fora d’hores. Especialment el diumenge, n’hi ha inesperadament massa». El tracte discriminatori de la persona estrangera té la seva funció. Tenen un paper important relacionat amb la inseguretat, s’integren en el discurs social i polític per justificar problemes que pertanyen a la societat sencera i donar-los cos. Res no ho il·lustra millor que el lloc que ocupen aquests grups d’exclosos per motius d’ètnia en l’actualitat, des dels barris perifèrics de les grans ciutats fins als grans assentaments de refugiats.
Els estranys resulten útils precisament per la seva qualitat d’estranys; la seva estranyitat ha de ser protegida i preservada amb atenció. Constitueixen senyalitzacions imprescindibles els efectes psicològics de les quals s’estenen més enllà dels mateixos exclosos. La idea és que l’estrany, l’immigrant, l’exclòs, ens pot treure el que és nostre i augmentar així la inseguretat. Això és el que hi ha en el rerefons de nombrosos discursos polítics europeus actuals. Castel (2010) afirma que:

«La generalització del sentiment d’inseguretat se situa en la conjunció de dues sèries de factors: un augment de la inseguretat social, a causa de la degradació de les condicions d’existència, o la por d’aquesta degradació, en amplis sectors de l’opinió pública (inseguretat social); i un augment del nombre d’atemptats contra la integritat de béns i persones (inseguretat civil)».

R. Castel (2010). La discriminación negativa. Barcelona: Editorial Hacer.

Així, Bauman (2009) planteja que ningú no pot estar segur: els treballs no són duradors, l’experiència laboral i els aprenentatges superiors poden ser un benefici però també es poden girar en contra. Així, uns pocs poderosos poden fer xantatge a la resta del món i continuar exercint el seu poder.

«En la seva versió actual, els drets humans no impliquen l’adquisició del dret a una ocupació, per molt bé que s’exerceixi, o —d’una manera més general— del dret a l’atenció i a la consideració per mèrits passats. L’alimentació, la posició social, el reconeixement de la utilitat pròpia i el dret a la dignitat es poden esvair per complet, de la nit al dia i sense avís previ.»

Z. Bauman (2009). La posmodernidad y sus descontentos(pàg. 34). Madrid: Ediciones Akal.

La incertesa postmoderna es caracteritza també pel debilitament de les xarxes socials, com les formades a partir del barri, de la família i de les amistats pròpies d’altres temps. El consumisme té una part de responsabilitat en l’assumpte: es presenta com a font directa de satisfacció, comprem amb la promesa de ser feliços amb els nostres objectes i acabem aïllant-nos amb ells.

«La dissolució lenta però inexorable i l’oblit induït de les habilitats socials tenen una altra part de responsabilitat. El que se solia unir i mantenir unit gràcies a les habilitats individuals i a la utilització de recursos autòctons tendeix ara a passar per mitjà de la mediació d’eines produïdes tecnològicament que s’adquireixen en el mercat. Quan no es tenen aquestes eines, les comunitats i els grups es desintegren (si és que abans van tenir l’ocasió de formar-se). No solament la satisfacció de necessitats individuals, sinó també la presència i resistència de grups i col·lectivitats, adquireixen un grau cada vegada més gran de dependència del mercat i, per consegüent, en reflecteixen, com caldria esperar, el caràcter capritxós i excèntric.»

Z. Bauman (2009). La posmodernidad y sus descontentos(pàg. 35). Madrid: Ediciones Akal.

El missatge que ens arriba dels mitjans de comunicació és un missatge d’indeterminació: res no és segur, tot dura poc, tot és efímer. Abans es vivia en la societat de la certesa, ara res no és durador i entrem en la societat del risc.

«I, per consegüent, no hi ha a penes coses en el món que es puguin considerar sòlides i fiables, res que recordi una lona persistent en què es podria teixir el propi itinerari de vida.»

Z. Bauman (2009). La posmodernidad y sus descontentos(pàg. 36). Madrid: Ediciones Akal.

Aquestes són les condicions de la incertesa postmoderna que incideixen i marquen els processos d’exclusió, en el sentit que exclosa ho pot ser qualsevol persona. Estem en un canvi de paradigma que ens afecta a tots de la mateixa manera: el sentiment de possible pèrdua constant, la pèrdua del que té de segur el treball, de la seguretat del que s’ha conegut, al costat del debilitament de les nostres xarxes socials de suport, fan que les coordenades del que entenem per exclusió variïn.

«Al costat del col·lapse de l’oposició entre la realitat i el seu simulacre, entre la veritat i la seva representació, arriba el desdibuixament i la dissolució de la diferència entre el que és normal i el que és anormal, l’esperat i l’inesperat, el que és corrent i el que és estrany, el domesticat i el salvatge, el familiar i l’estrany, “nosaltres” i els estranys. Ja no hi ha una preselecció, definició i segregació autoritzades dels estranys com la que hi solia haver en l’època dels programes coherents, duradors i gestionats per l’Estat, de construcció de l’ordre. Els estranys són ara tan canviants i proteics com la mateixa identitat; estan igual de feblement fundats, són igual d’erràtics i volàtils.»

Z. Bauman (2009). La posmodernidad y sus descontentos(pàg. 36). Madrid: Ediciones Akal.

7.De la precarietat a l’autoexclusió

Tal com hem vist anteriorment, la desafiliació pot portar a la marginalitat i a l’exclusió extremes. Com es porta a terme aquest procés? En aquest apartat veurem els mecanismes socials i individuals que hi poden influir.
Després d’haver vist les aproximacions clàssiques de la pobresa, ens endinsem en la lògica d’un procés, el procés de l’exclusió. Aquesta anàlisi permetrà plantejar-nos la dinàmica de l’exclusió i poder pensar com tractar-la abans que arribi a tenir uns efectes irreversibles. Sense estalviar-nos pensar que calen accions polítiques que modifiquin la situació estructural, es tractarà d’establir una posició determinada en la relació amb les persones que atenem i un treball amb els equips implicats.
Així, doncs, intentarem detectar les zones de vulnerabilitat quan veiem algú que no aconsegueix mantenir-se amb les feines precàries que té, o aquell jove que no pot seguir una formació continuada que el portaria a una inserció laboral i social real. Si no hi ha un suport familiar o d’una xarxa professional, els subjectes poden anar entrant progressivament en un procés de marginalitat.
Seguirem els estudis de Serge Paugam (citat per Rouet) i el procés de desqualificació social.
Paugam defineix el procés de desqualificació social com una de les formes possibles de la relació d’interdependència entre una població designada com a pobre i exclosa i la resta de la societat. Hi ha quatre elements que permeten definir aquesta relació:

  • Estigma. La pobresa es considera intolerable per la comunitat, i les persones pobres són desvalorades. Han de viure en l’aïllament, ja que la humiliació els impedeix desenvolupar el sentiment de pertinença a una classe social.

  • Les persones pobres. Pel fet de ser assistides, no poden tenir més que un estatus social desvalorat que les desqualifica. No obstant això, són considerades membres de la societat, tot i que pertanyents a l’últim estrat. En aquest sentit, la desqualificació social no és sinònim d’exclusió.

  • Els modes de resistència a l’estigma i l’adaptació a la relació d’assistència. Varien segons la fase del procés de desqualificació en la qual es troben les persones pobres. Les persones assistides no constitueixen un estrat homogeni de la població.

  • Condicions sociohistòriques d’aquest procés de desqualificació social. L’augment de l’ús de l’assistència s’explica per tres factors: un nivell elevat de desenvolupament econòmic associat amb una forta degradació del mercat de treball; un augment de la fragilitat dels llaços socials, en particular en l’àmbit familiar, i una protecció més gran per l’Estat.

Segons Rouet, la marginalitat és així directament una conseqüència d’un rebuig de l’assistit, de la humiliació induïda per l’assimilació a una subcategoria de ciutadà, de persona, i causa una ruptura del llaç social. La desqualificació de Paugam reuneix una construcció de la identitat en negatiu que, d’alguna manera, condueix les persones a desenvolupar comportaments particulars amb vista als dispositius institucionals de solidaritat o d’assistència, la qual cosa els fa ser inoperants. L’exclusió social és una anomia social que s’inscriu en la construcció d’una cultura de l’exclusió, en formes de vida particulars instal·lades en la desviació o la perillositat per al cos social. Així, doncs, aquesta anàlisi permet veure com els programes i les polítiques de lluita contra l’exclusió, que institucionalitzen les persones pobres i la pobresa, agreugen de vegades la situació i institueixen alhora una cultura de la pobresa.
La fragmentació de la societat implica nous interrogants sobre la manera de mantenir els llaços en una societat on l’exclusió es constata sense poder ser delimitada.
No obstant això, no podem deixar de banda les qüestions particulars dels subjectes en els processos de precarietat. No es pot parlar d’exclusió generalitzada; cal tenir en compte les particularitats, els processos purament individuals. Per a això seguirem el desenvolupament teòric de Furtos, que mostra el llaç entre la precarietat i l’autoexclusió analitzant les noves formes de patologia mental que se’n deriven. Ho farem seguint l’article de Morana: «Jean Furtos. De la précarité à l’auto-exclusion».
Jean Furtos
Furtos és psiquiatre i cap de Psiquiatria en un hospital prop de Lió (França). El 1995 va fundar un observatori que treballa en les pràctiques de salut mental i precarietat al costat dels que estan a primera línia de la clínica psicosocial. El 2009 va publicar la seva obra De la précarité à l’auto-exclusion.
Furtos constata que el tipus de patiment va canviant, de manera que l’estructura psíquica dels subjectes evoluciona segons el tipus de societat en què viuen.

«Si l’autoexclusió apareix així com una nova forma de patologia mental, cal cercar la causa en les característiques de la societat contemporània.»

C. Morana (2015). «Jean Furtos. De la précarité à l’auto-exclusion, Editions Rue d’Ulm/Presses de l’École Normale Supérieure, 2009, par Laurence Lacroix». L’Œil de Minerve.

Aquest fet ens porta a prendre consciència que la mundialització dels mercats econòmics i les polítiques liberals donen lloc a una nova economia psíquica de la qual la síndrome d’autoexclusió no és més que un reflex.
El naixement del món modern ha comportat l’individualisme i l’atomització del fet social, i aquest ha estat el substrat per a l’auge de la precarietat social. S’assisteix a una fragilització psíquica del subjecte, que queda absolutament sol; d’aquí sorgeixen les noves formes de patologia psíquica. Per a comprendre-les convé aprofundir en les característiques d’aquesta nova precarietat. Aquesta no concerneix tant l’individu com l’estructura social mateixa. És la conseqüència de la mundialització del capitalisme financer, que dirigeix les coordenades del món. Els seus efectes, com ja hem vist, no passen desapercebuts. Els interessos econòmics van en contra del que convé als ciutadans, i poden anar molt més enllà, en contra de la vida mateixa directament.
Furtos planteja que en tot subjecte es dóna una precarietat normal; seria la vulnerabilitat de què hem parlat abans i que tots portem inscrita. Però hi ha una altra precarietat que ell defineix com a patològica. En la precarietat normal, quan el subjecte està en dificultat demana ajuda. Aquesta demanda és impossible en la precarietat patològica. Es produeix una desestructuració de la relació de confiança que l’individu teixeix amb el fet social i es manifesta en una pèrdua de confiança generalitzada, característica pròpia de la precarietat psíquica contemporània.
Aquesta pèrdua de confiança té lloc en tres àrees:

  • El subjecte perd tota confiança en ell mateix, pensa que mai res no anirà bé; és un rebuig de la societat. La desestructuració del llaç social és present.

  • La violència generada produïda per les estructures socials produeix una pèrdua de confiança en l’altre, sobretot empès per les polítiques de seguretat que persegueixen l’estrany, que és perillós.

  • Hi ha una pèrdua de confiança en el futur. Es pot observar en els últims temps; ho tenim a prop. Es tracta de la pèrdua d’esperança, la pèrdua de fe en la humanitat, en un mateix, en els altres.

Aquests aspectes, portats a l’extrem, són els que apareixen en l’anomenat síndrome d’autoexclusió.
La base d’aquesta patologia és la de no voler veure, no voler sentir, deixar de patir. Aquesta patologia mental es mostra en la gent que viu al carrer, a l’extrem de l’exclusió. Es produeix també el sentiment de manca de pertinença al grup d’humans. Una de les maneres de tractar aquest sentiment és el de practicar l’autoexclusió, que es basa a dir-se a un mateix: «Jo abandono aquest món, no hi confio, em tanco en mi mateix i m’alieno en el meu interior». Segons Furtos (2009), un dels signes freqüents que trobem en aquesta síndrome és el descuit, entès com la falta de cura d’un mateix. La falta d’autopreocupació es mostra, en certa manera, com un descoratjament, un desànim greu, una desesperació en la vida quotidiana, de vegades gravíssima. S’observa el descuit en persones aïllades i que s’aïllen de forma decidida: malalts mentals, persones grans, persones amb una gran precarietat social i, essencialment, persones que en certs moments s’allunyen de la seva pertinença a la comunitat. El descuit, en aquests contextos, s’ha de llegir com un signe clínic de l’exclusió i de l’abandó de si mateix. Les formes més greus d’aquesta negligència són: la falta d’higiene, la falta d’alimentació, la negativa a sortir de casa, els problemes importants de salut i un aïllament extrem que en les formes més greus porta a la mort.
Així, per a sobreviure, el subjecte s’exclou d’ell mateix, de la seva pròpia subjectivitat. Per evitar patir s’allunya del seu patiment, s’anestesia.
L’autoexclusió es formalitza a partir d’aquesta autoanestèsia i manifesta els signes següents:

  • Anestèsia parcial del cos. Les persones no senten el dolor causat per les malalties.

  • Inhibició parcial del pensament i de les emocions. Els símptomes s’assemblen als de l’esquizofrènia, la depressió i fins i tot la demència, però Furtos aïlla aquesta síndrome de manera diferencial: el subjecte està anestesiat, mecanisme existencial de defensa que pot portar a la desesperació de què el subjecte no pot parlar.

  • Ruptura activa amb la família i els éssers pròxims, fins i tot amb els professionals.

  • Pèrdua de la vergonya humanitzadora. Al costat de la humiliació, hi ha una «vergonya bona», que és la que evita fer qualsevol cosa inacceptable perquè els altres considerarien que no forma part del grup.

  • Vida en un món paradoxal, un món al revés; tant que sembla que no entenguin que viuen en el mateix món de tothom. Així, veiem que moltes de les persones que viuen al carrer no accepten un habitatge salubre i, si ho fan, continuen dormint a terra o amb la finestra oberta. És habitual que transformin l’habitatge en inhabitable, fins i tot que es facin expulsar després de mostrar comportaments inadequats.

La síndrome d’autoexclusió és la manera que ha trobat el subjecte de respondre al caràcter excloent del fet social. Això es manifesta per una incapacitat de demanar ajuda encara que al mateix temps la necessitin manera urgent. Arriben fins i tot a rebutjar-la quan els l’ofereixen. El fet d’errar i el rebuig d’un lloc on arrelar-se és un fenomen comú.
Les persones exerceixen una «autonegligència» important. Acumulen coses sense distingir les que són escombraries de les que no ho són. Viuen en la immundícia. És el que actualment s’anomena la síndrome de Diògenes. Furtos (2009, pàg. 3) explica que hi ha una pèrdua de la funció psíquica de descontaminació entre el que cal llençar i el que cal guardar. La persona ve a ser un rebuig en ella mateixa. No vol dir que sigui un rebuig com a subjecte, sinó perquè es va destruint progressivament en la seva humanitat; apareix com un rebuig i desapareix com un subjecte amb dignitat.
La síndrome d’autoexclusió mostra una complicació important i terminal: és la mort prematura a causa del descuit, l’anestèsia i el rebuig de l’ajuda i de les cures adequades.
Furtos (2009) proposa una resposta ètica al tractament d’aquest tipus de situacions: l’antídot de l’exclusió és el respecte. És perquè l’estructura social està deshumanitzada, perquè no té en compte la persona com a principi mateix i fonament primordial, que apareix la síndrome d’autoexclusió. Lluitar contra això implica un retorn a les relacions veritablement humanes. Per a acompanyar en l’exclusió cal respectar comportaments que no entenem, que són destructius i paradoxals i, no obstant això, continuar mantenint una relació. És la relació intersubjectiva, la que reconeix la dignitat de la persona i la seva impossibilitat temporal de complir les normes. És important reconèixer i acceptar, durant un temps, el món al revés en què viuen algunes persones en situació d’exclusió; viure al revés però viure malgrat tot.
Per a situar-se davant de les persones amb aquestes dificultats psicosocials tan greus, cal d’entrada reconèixer-les com a tals i evitar interpretar que mostren una «mala voluntat» o que «sabotegen el treball professional». En aquest tipus de relació d’ajuda, sigui quin sigui el lloc de la relació d’ajuda, s’ha de desenvolupar la capacitat de negociar; cal crear un espai amb gent que aparentment no vol res però que pot acceptar una petita ajuda, sobretot si la hi ofereixen amb tacte, amb convicció però, sobretot, desitjant-los que tinguin la possibilitat de viure.

Bibliografia

Bauman, Z. (2000). Modernidad líquida. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.
Bauman, Z. (2007). Tiempos líquidos. Barcelona: Tusquets.
Bauman, Z. (2009). La posmodernidad y sus descontentos. Madrid: Ediciones Akal.
Bauman, Z.; Dessal, G. (2014). El retorno del péndulo. Madrid: Fondo de Cultura Económica de España.
Beck, U. (2002). La sociedad del riesgo global. Madrid: Siglo XXI.
Castel, R. (2010). La discriminación negativa. Barcelona: Editorial Hacer.
de Castro, G.; Casares, M. (eds.) (2012). Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Barcelona: Fundación Intervida.
Delgado, M. (2013). «Formas contemporáneas de la exclusión social». A: Exclusiones. Discursos, políticas, profesiones. Barcelona: Editorial UOC.
Estivill, J. (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus. Barcelona: Generalitat de Catalunya («Inclusió Social»).
Furtos, J. (2009). «Quelques aspects de la santé mentale concernant l’habitat dans l’accompagnement des personnes précaires». Cahier SC (núm. 48) «Vulnérabilités».
García Molina, J. (coord.) (2013). Exclusiones. Discursos, políticas, profesiones. Barcelona: Editorial UOC.
Karsz, S. (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras. Barcelona: Gedisa.
Leal, J. (2016). «La posición de los profesionales ante la vulnerabilidad de los sujetos y de los derechos sociales». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 40-52).
Morana, C. (2015). «Jean Furtos. De la précarité à l’autoexclusion. Editions rue d’Ulm / Presses de l’École Normale Supérieure. 2009. Par Laurence Lacroix». L’Œil de Minerve.
Paugam, S. (2007). Las formas elementales de la pobreza. Madrid: Alianza Editorial.
Pelegrí, X. (ed.) (2011). Els Serveis Socials a Catalunya: aportacions per al seu estudi. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.
Prévost, M. (2009). «La souffrance psycho-sociale: regards de Jean Furtos». Cahier SC (núm. 48) «Vulnérabilités».
Ramonet, I. (2016). «Los nuevos miedos». Le Monde diplomatique (núm. 248).
Rouet, G. (2010). «La pauvreté et l’exclusion sociale en Europe: concepts et politiques».
Subirats, J. (dir.) (2004). Pobreza y exclusión social. Un análisis de la realidad española y europea. Barcelona: Fundació La Caixa.
Subirats, J. (dir.) (2005). Análisis de los factores de exclusión social. Madrid: Fundación BBVA / Institut d’Estudis Autonòmics.
Subirats, J. (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Barcelona: Fundación Intervida.