Dins i fora dels serveis socials. Notes per a una aproximació crítica

• Fisiològiques: menjar, beure, dormir, abrigar-se. Són les que des de sempre han estat ateses mitjançant diverses accions (caritat, assistencialisme, etc.). Són les necessitats imperioses, que, si no són satisfetes, poden provocar malaltia o mort. Això no sol ocórrer en la societat occidental, almenys no per a la majoria de la població.

• De seguretat: impliquen donar suport, tenir cura, protegir; també l’absència d’amenaces i perills en els contextos fisiològic, econòmic i psicosocial.

• D’acceptació social: l’afecte, la pertinença a la família i les funcions que aquesta fa en el desenvolupament de l’individu.

• De reconeixement: de lloc i tasca que es fa en la societat, de la participació social en la comunitat, el grup, el treball, etc., amb conseqüències tant personals com de reconeixement d’altres persones. La gratificació d’aquestes necessitats produeix sentiments de confiança en un mateix i de dignitat.

• D’autorealització: el desenvolupament de les capacitats i potencialitats pròpies. Són les aspiracions de transcendència, de vida espiritual, de desenvolupament de valors i principis que serveixin de guia. Es refereix a l’eudemonia dels grecs, que Aliena tradueix com el «viure la vida bona per a un ésser humà» o «la prosperitat humana». El mateix autor afegeix: «La vida bona ha de ser una vida que realment elegim per a nosaltres […], ha de ser, com a mínim, una vida que pugui viure l’ésser humà, i no una existència desproveïda d’alguna cosa sense la qual no consideraríem que hi ha vida característicament humana» (Aliena 2005, pàg. 227). Això requereix la satisfacció relativa de les necessitats anteriors.

«Després del 2008, el percentatge de llars amb fills que no es poden permetre menjar carn, peix (o un equivalent en hortalisses) cada dos dies es va duplicar amb escreix a Estònia, Grècia, Islàndia i Itàlia fins a arribar al 10%, el 18%, el 6% i el 16% respectivament el 2012.»

Unicef (2014). «Los niños de la recesión». Innocenti Report Card (núm. 12, pàg. 19).

«Un habitatge inadequat i de preu prohibitiu és un altre aspecte rellevant de la pobresa i l’exclusió. A la UE, al voltant del 11% dels nens viuen en llars que destinen més del 40% dels ingressos disponibles a despeses d’habitatge.»

Save the Children (2014). «Pobreza infantil y exclusión social en Europa. Una cuestión de derechos» (pàg. 6). Brussel·les.

«L’ocupació augmenta l’autoestima dels pares i n’incrementa l’autonomia i la independència. També pot contribuir al benestar de nens i nenes, no solament perquè reforça la situació material de la llar, sinó també perquè ajuda a estabilitzar la rutina de la família, enforteix l’ètica del treball i proporciona estabilitat en la vida dels infants.»

Save the Children (2014). «Pobreza infantil y exclusión social en Europa. Una cuestión de derechos» (pàg. 11). Brussel·les.

«La quantitat i qualitat del temps que els pares passen amb els seus fills es veuen afectats per la minva d’ingressos i l’estrès que els envolta. La reducció del temps d’atenció dels pares és més palesa en famílies més pobres: llargues jornades de treball, menys ajuda a casa i falta d’activitats d’oci poden debilitar els llaços familiars i afectar els infants en períodes crítics del desenvolupament intel·lectual i emocional.»

Unicef (2014). «Los niños de la recesión». Innocenti Report Card (núm. 12, pàg. 26).

«L’accés a una educació d’alta qualitat és crucial per a trencar els cicles de la pobresa. No obstant això, en els últims anys, la bretxa educativa entre els infants provinents d’un context socioeconòmic més baix o més alt s’ha ampliat.»

Save the Children (2014). «Pobreza infantil y exclusión social en Europa. Una cuestión de derechos» (pàg. 30). Brussel·les.

«Més d’un terç dels països de l’OCDE van reduir la despesa en educació després del 2010 i alguns altres la van congelar.»

Unicef (2014). «Los niños de la recesión». Innocenti Report Card (núm. 12, pàg. 20).

«La recessió ha colpejat amb duresa extrema els joves; d’aquí que el percentatge que ni estudien ni treballen (NINI) hagi crescut de manera espectacular en molts països […]. Això parla de la interrupció de la transició dels centres formatius al món laboral. Els costos personals i socials es faran notar a llarg termini.»

Unicef (2014). «Los niños de la recesión». Innocenti Report Card (núm. 12, pàg. 11).

«Patir la subocupació o la inactivitat durant un període prolongat pot afectar durant molt de temps la seguretat econòmica d’una persona. Pot ofegar els plans professionals, reduir les expectatives i ser motiu de descoratjament.»

Unicef (2014). «Los niños de la recesión». Innocenti Report Card (núm. 12, pàg. 26).

«Els nens i nenes europeus que han nascut en barris o en regions desfavorides econòmicament i socialment, els pares dels quals tenen baixos nivells de formació i ocupació, o són migrants, tenen més probabilitats de viure en famílies amb menys ingressos disponibles o en un habitatge inadequat. També és més probable que tinguin un accés limitat als serveis de salut i a l’educació i a les cures en la primera infància. Aquests infants comencen la seva vida en situació de desavantatge i és possible que creixin en desavantatge. Sense suport, probablement continuaran amb la transmissió intergeneracional de la pobresa i l’exclusió social.»

Save the Children (2014). «Pobreza infantil y exclusión social en Europa. Una cuestión de derechos» (pàg. 17). Brussel·les.

El Roto

Andrés Rabago García, «El Roto» (Madrid, 1947), és humorista gràfic, pintor i dibuixant. Ha col·laborat durant anys amb diferents mitjans (sota el pseudònim OPS a Hermano Lobo, La Codorniz, Triunfo o Madriz). Avui, i des dels anys noranta, col·labora amb el diari El País amb el pseudònim actual. Els seus temes són fonamentalment de crítica social. Afirma: «Jo penso que el meu treball és social perquè ajuda a comprendre, o a escoltar per poder parlar».

Font: «Ha salido igual de pobre que nosotros», il·lustració de «El Roto» publicada a El País (2013).

«Són les dificultats o obstacles que s’interposen en la satisfacció natural de les necessitats personals o socials. Quan aquestes dificultats no es poden superar, s’entra en una situació de vulnerabilitat o risc que pot portar a l’exclusió social.»

X. Pelegrí (ed.) (2011). Els Serveis Socials a Catalunya: aportacions per al seu estudi (pàg. 55). Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

Citació

«“Lluitem per tot. I tot és tot. De les clavegueres a l’escola d’adults”, recorda Custodia Moreno, líder veïnal del barri, habitant de les barraques del Carmel des que va arribar a Barcelona en el Sevillano quan era només una nena, el novembre de 1947, fins a 1972. Allí va viure sense aigua ni llum i estudiant una carrera universitària a les nits, il·luminant els apunts amb la llum d’una espelma. I allí va organitzar la lluita del barri per unes condicions dignes.»

Helena López (2016, juny). «De la barraca al polígono». El Periódico.

«Ara bé, perquè un problema sigui social no n’hi ha prou que afecti moltes persones, sinó que cal que sigui percebut i valorat com a tal per la societat. Les percepcions estan molt influïdes pels judicis de valor […] la quantitat d’individus a qui afecta una situació, i la percepció i judicis de valor sobre aquesta, són fonamentals per a entendre el procés de politització del problema i les accions governamentals per a fer-los front.»

J. Adelantado (2005). «Las políticas sociales» (pàg. 2). Universitat de Salamanca.

• 1r. Fer visible el que és invisible.

• 2n. Donar un sentit col·lectiu al que es percep com a patiment personal.

• 3r. Formular una estratègia col·lectiva per transformar la percepció dels riscos en accions preventives.

«Com a desocupat, veig que estem abocats a l’exclusió social i a la pobresa. Crec que ha arribat l’hora que tot aquest col·lectiu es posi en marxa per unir-se, no defallir pel camí i tenir un braç amic. D’entre les set persones que participem en el grup d’ajuda mútua, quatre no reben cap prestació; quantes n’hi ha així en aquest país?»

Citat a: Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM) (2013). «Quina crisi estem patint, com afecta la salut i com ens en sortirem». Document de síntesi (pàg. 19).

«Durant diverses dècades, una part important del sector mèdic va negar que la silicosi fos una malaltia professional i el seu reconeixement ha estat fruit de les relacions de força més que del progrés científic.

Es constata que, en la majoria dels països d’Europa, les malalties professionals reconegudes afecten més els homes que les dones. Significa això que les ocupacions de les dones són més saludables? O és que probablement la investigació científica, els sindicats i les autoritats competents han prestat més atenció als homes?»

P. Boix; L. Vogel (2000). «La evaluación de riesgos en los lugares de trabajo» (pàg. 7). Brussel·les: Oficina Tècnica Sindical.

«Aquest discurs de la pobresa com una disfunció social que caldria corregir amb mesures assistencials la caracteritza com un estat individual, definit per una mancança material i d’alguna manera natural en alguns sectors considerats marginals i desvalorats quant a les possibilitats de millora. És una tesi clàssica del neoliberalisme, que pensa en les persones com a causa sui, agents exclusius del seu destí. Ho vam veure en la crisi de l’Ebola, en què una mala gestió politicoinstitucional es resol identificant una culpable com a causant de la seva desgràcia.»

J. R. Ubieto (2015, enero). «Psicoanálisis de la crisis». La Vanguardia.

«Viure en una època de revolució neoliberal vol dir que el treball social és una professió amb futur, ja que una societat immersa en un context neoliberal és una gran proveïdora de casos socials. Prenent com a element de comparació el fracàs escolar, cal preguntar-se necessàriament si es tracta d’una conjuntura, d’un accident o d’una mala estructura de l’escola. Igualment, doncs, en l’àmbit del treball la pregunta ha de ser si la desocupació és un accident personal o una conseqüència del capitalisme, si es parla de violència i inseguretat en singular o en plural. Seguint amb el símil, si es parla de violència en singular s’està fent referència a la violència rebuda, però si es parla en plural, s’està parlant de la violència que els nois introdueixen a les escoles, i s’està dient que la violència forma part de l’escola; s’ha de parlar no solament de la violència dels joves, sinó també de la violència sobre els joves.»

S. Karsz (2010). «Neoliberalisme, crisi i treball social». 2n Quadern de Treball i Ciutadania (pàg. 17). Agència de Comunicació Social. (La negreta és nostra.)

• prestació de serveis de manera directa o indirecta;

• subvencions econòmiques a entitats d’iniciativa social o contractació de places a entitats d’iniciativa mercantil;

• control de tots els serveis.

• Ajuda mútua: per exemple, associacions de familiars de persones amb malaltia mental.

• Donacions econòmiques, de béns patrimonials, etc.

• Serveis socials prestats per associacions, fundacions, sempre sense ànim de lucre. A escala internacional són les anomenades ONG.

Font: F. Fantova (2015, març). «Perspectiva comunitaria y apoyo a las familias». Políticas Sociales en Europa (núm. 34, pàg. 119).

• El sector mercantil ofereix una plaça en residència el cost de la qual és abonat parcialment per l’usuari o usuària i segons un barem que estableix l’Administració que, per la seva banda, s’encarregarà de cobrir la resta del cost.

• Alguns serveis del sector social són finançats parcialment per l’Administració pública perquè les activitats d’aquest sector es consideren d’interès social. És el cas d’alguns centres oberts o residències infantils.

• El sector mercantil pot oferir suport a activitats del tercer sector, la qual cosa aporta desgravacions fiscals i una bona imatge a l’empresa. Vegeu aquí les obres socials (habitatges, tallers, etc.) que emprenen determinats bancs i caixes d’estalvi.

«En una societat hi ha benestar social quan hi ha un acord perquè determinades necessitats socials dels seus membres puguin ser satisfetes amb independència que tinguin recursos personals, econòmics o d’una altra índole o no. En qualsevol societat, la concreció operativa d’aquest consens social, d’indubtable base moral, no pot ser una altra que la garantia dels drets socials per part dels poders públics.»

F. Fantova (2009, setembre). «¿Ayudas o derechos sociales». El Correo (pàg. 1).

«Una justícia nacional i un dret comú per a tots per força han de debilitar, i finalment destruir, la justícia de classe i la llibertat personal com a dret universal innat; han de posar fi a la servitud. No cal gaire subtilesa per a adonar-se que la ciutadania és incompatible amb el feudalisme medieval.»

T. H. Marshall (1949). «Ciudadanía y clase social». Reis (núm. 79/97, pàg. 313-314).

• En el segle XVIII s’adquireixen els drets civils, es gesta la ciutadania civil: «llibertat de la persona, llibertat d’expressió, de pensament i de religió; el dret a la propietat, a tancar contractes vàlids, i el dret a la justícia» (Marshall 1949, pàg. 302).

• En el segle XIX s’adquireixen els drets polítics: «dret a participar en l’exercici del poder polític com a membre d’un cos investit d’autoritat política o com a elector o electora dels membres d’aquest cos» (Marshall 1949, pàg. 302). Aquests últims pressuposen els primers, ja que asseguren la llibertat d’expressió sense por de represàlies i un nivell d’instrucció i benestar suficient per a prendre decisions, sobre una base d’informació i autonomia.

• En el segle XX, finalment, s’institucionalitza la ciutadania social, els drets socials, que són «tot l’espectre des del dret a un mínim de benestar econòmic i de seguretat, fins al dret a participar en el patrimoni social i a viure la vida d’un ésser civilitzat d’acord amb els estàndards corrents en la societat. Les institucions més estretament connectades amb aquests drets són el sistema educatiu i els serveis socials» (Marshall 1949, pàg. 303). Això es concreta en l’estat del benestar.

«Maine deia de les societats prefeudals que estaven unides per un sentiment i que la pertinença a aquestes societats es basava en una ficció. S’estava referint al parentiu, a la ficció de la descendència comuna. La ciutadania requereix un tipus diferent d’unió, un sentiment directe de pertinença a la comunitat basat en la lleialtat a una civilització percebuda com una possessió comuna. És la lleialtat d’éssers humans lliures dotats de drets i protegits per una common law. El seu desenvolupament s’estimula tant per la lluita per a guanyar aquests drets com per a gaudir-los un vegada obtinguts.»

T. H. Marshall (1949). «Ciudadanía y clase social». Reis (núm. 79/97, pàg. 319).

«Considerant que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana;

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie ultratjants per a la consciència de la humanitat, i que s’ha proclamat, com l’aspiració més elevada de la persona, l’adveniment d’un món en què els éssers humans, alliberats del temor i de la misèria, gaudeixin de la llibertat de paraula i de la llibertat de creences;

Considerant essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret a fi que la persona no es vegi compel·lida al recurs suprem de la rebel·lió contra la tirania i l’opressió;»

«Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, a ell i a la seva família, la salut i el benestar, i en especial l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris; així mateix té dret a les assegurances en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viudetat, vellesa o altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència per circumstàncies independents de la seva voluntat».

«[...] un dels principals valors de referència seria el de la igualtat (d’oportunitats i de tracte) i, consegüentment, la no discriminació i la inclusió. Dins d’aquest marc valoratiu, comú per a tots els drets humans, els drets socials subratllarien l’existència d’uns recursos i atencions que ens proporcionem recíprocament en un determinat context social i que, dins aquest context, es consideren especialment protegibles […].

Podríem dir que aquests drets socials, necessitats socials, riscos socials […] tindrien com a correlat, en un context com el nostre i en el moment actual, la protecció social, la política social o l’acció a favor del benestar (social). Quan parlem de política social, benestar social o protecció social, estem pensant en un àmbit d’activitats que […] es consideren especialment protegibles o valuoses per als membres d’una comunitat».

F. Fantova (2008). «Sistemas públicos de servicios sociales. Nuevas demandas, nuevas respuestas». Cuadernos de Derechos Humanos (núm. 49, pàg. 24). Universitat de Deusto.

• Garantir el «benestar» de tota la ciutadania oferint tota una sèrie de serveis socials: Seguretat Social, sanitat, educació, habitatge, etc. Per a això, l’Estat ha d’oferir diners (per exemple, pensions) i serveis (per exemple, educació).

• Regular la marxa de l’economia intervenint en les activitats privades d’individus o empreses. Exemples de tot això els tenim en la política econòmica, la recaptació d’impostos, la legislació social, etc.

«El problema central a què es va enfrontar l’estat del benestar va ser el de la societat industrial: l’explotació del treballador o treballadora a les empreses. Sense la protecció sindical i sense la protecció de l’Estat, s’explotava els treballadors i per aquesta raó eren els individus “pobres” i, per tant, els “exclosos” de la societat. D’una banda, els treballadors estaven “integrats” en la societat (per mitjà del treball, mitjà decisiu de socialització), però, d’altra banda, hi estaven exclosos perquè no participaven de la riquesa produïda.»

J. Miralles (1992). «El Estado del Bienestar, debates y perspectivas». Cristianismo y Justicia (núm. 49, pàg. 5).

L’esperit del 45

El director de cinema Ken Loach explica, en el seu documental El espíritu del 45, el que va passar al Regne Unit amb el triomf dels laboristes:

«La Segona Guerra Mundial va ser una lluita, potser la lluita col·lectiva més considerable que aquest país havia hagut de dur a terme. Mentre que d’altres feien grans sacrificis, el poble rus per exemple, la determinació de construir un món millor era aquí tan forta com en qualsevol altre lloc. Crèiem que mai més no tornaríem a deixar que la pobresa, la desocupació o l’ascens del feixisme desfiguressin les nostres vides.

Havíem guanyat la guerra junts, i junts guanyaríem la pau. Si podíem dur a terme campanyes militars, ¿no podríem planejar la construcció de cases, la creació d’un servei sociosanitari i de transport, i aconseguir els béns que necessitéssim per a la reconstrucció?

La idea central era la propietat comuna, en què la producció i els serveis beneficiarien tothom. Uns quants no s’enriquirien a costa dels altres. Era una idea noble, popular i aclamada per la majoria. Era l’esperit del 1945. Potser avui és el moment de recordar-ho.»

Ken Loack. «Declaración de intenciones del director».

«Els EB no són el fruit d’un model teòric previ i acabat, sinó d’una sèrie d’experiències, desenvolupades de manera acumulativa i, sovint, des d’una lògica conjuntural, a les quals només posteriorment se’ls dóna una denominació conjunta, amb l’objectiu d’expressar en un sol concepte les profundes transformacions que acaben experimentant l’estat de dret i les polítiques econòmiques i socials després de la Segona Guerra Mundial a l’Occident desenvolupat».

Sabater, a: X. Pelegrí (ed.) (2011). Els Serveis Socials a Catalunya: aportacions per al seu estudi (pàg. 66). Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

• Com són les relacions entre Estat i mercat. L’Estat disposa d’una relativa autonomia i pot decidir el grau de més o menys intervenció major en el mercat i el seu grau de responsabilitat en els sistemes de protecció social.

• Com és l’estratificació social, és a dir, quins efectes tenen les polítiques socials en les desigualtats socials que hi ha entre els ciutadans.

• Com funciona la desmercantilització. Aquest concepte fa referència a quan l’Estat reconeix la cobertura d’unes necessitats de sanitat, educació, habitatge, pensions, etc., com a drets socials i les cobreix al marge del mercat. La mercantilització, al contrari, es refereix a quan és l’empresa privada la que fa aquesta cobertura, i això es fa o es deixa de fer segons la capacitat adquisitiva de l’usuari.

«Per a percebre els subsidis, els demandants almenys hauran de complir la condició d’estar malalts, ser vells o estar desocupats. No obstant això, a més de la mera presència d’un problema, les condicions solen estar lligades al tipus de conveni amb la Seguretat Social.»

G. Esping-Andersen. (1993). Los tres mundos del estado del bienestar (pàg. 17). Burjassot: Alfons el Magnànim.

«Són prestacions tècniques organitzades per procurar a les persones una vida digna mitjançant l’atenció a les seves necessitats personals bàsiques, i també a les necessitats socials que repercuteixen en l’autonomia personal, en les relacions interpersonals i en el benestar col·lectiu.»

X. Pelegrí (ed.) (2011). Els Serveis Socials a Catalunya: aportacions per al seu estudi(pàg. 29). Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

«La branca d’activitats denominades serveis socials té com a objectiu general mediat el benestar individual i social, per al present i per al futur, que procura sobretot mitjançant l’ajuda personal polivalent, al servei de la qual proveeix prestacions individuals i altres activitats, ambdues de caràcter tècnic (no monetàries desvinculades), formalitzades en algun grau i produïdes i dispensades mitjançant diversos règims institucionals.»

D. Casado; F. Fantova (2008). Perfeccionamiento de los servicios sociales en España (pàg. 36). Madrid: Foessa / Cáritas Española.

«Són els serveis tendents a aconseguir el benestar social i la qualitat de vida dels ciutadans.»

M. Aguilar Hendrickson; M. Llobet Estany (2010) «Servicios sociales: integralidad, acompañamiento, proximidad, incorporación». Trobada d’experts en inclusió social a Mèrida IntegrACTÚA. Cuadernos Europeos (núm. 8, pàg. 4).

«1. Els serveis socials tenen com a finalitat assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la seva vida mitjançant la cobertura de les seves necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials en el marc de la justícia social i del benestar de les persones.

2. Són necessitats socials, a l’efecte del que estableix l’apartat 1, les que repercuteixen en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de vida personal, familiar i de grup i en el benestar de la col·lectivitat. Les necessitats personals bàsiques són les pròpies de la subsistència i la qualitat de vida de cada persona.

3. Els serveis socials es dirigeixen especialment a la prevenció de les situacions de risc, a la compensació dels dèficits de suport social i econòmic i de situacions de vulnerabilitat i dependència, i a la promoció d’actituds i capacitats de les persones com a principals protagonistes de les seves vides.»

«[...] el subjecte cerca ajuda per atendre les seves necessitats. El professional l’atén amb el millor tracte i ambdós estableixen les condicions per al desplegament de l’ajuda, que és l’exercici d’un dret. Aquest compromís amb l’usuari o usuària mai no ha de perdre de vista que del que es tracta és de la gestió d’un dret i no d’un oferiment generós i arbitrari, condicionat a la manera com l’usuari o usuària la reclami o demandi. L’usuari o usuària cerca un tracte centrat en el seu dret».

J. Leal (2016, abril). «La posició dels professionals davant la vulnerabilitat dels subjectes i dels drets socials». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 40-52).

• prestacions socials i econòmiques (àmbit de la garantia de rendes)

• atenció mèdica funcional i farmacèutica (àmbit de la salut)

• educació (àmbit de l’educació)

• atenció psicològica (àmbit de la salut)

• recuperació professional i integració laboral (àmbit de l’ocupació)

• serveis socials

«Els serveis socials per als minusvàlids tenen com a objectiu garantir-los l’èxit de nivells adequats de desenvolupament personal i d’integració en la comunitat [...]».

LISMI, art. 49.

«[...] el desenvolupament personal, com un procés de creació i ampliació de les capacitats de les persones, que sol requerir l’ús de diferents oportunitats i recursos, en els moments i les maneres més adequades. Pot incloure accions d’“incorporació” o “inserció” en diversos camps. En aquest procés es poden utilitzar, per tant, recursos procedents d’altres camps de la política social. L’element propi de la funció dels serveis socials que aquí s’enuncia és l’orientació i acompanyament del procés de desenvolupament personal. En definitiva, ajudar persones a (re)fer la seva vida. I la integració en la vida comunitària consisteix a establir relacions socials positives en l’entorn local més immediat i participar en la vida social immediata. Com en els dos exemples anteriors, pertoquen accions de suport directe i personal als qui pateixen aquestes dificultats, formes col·lectives de potenciació i integració o accions més generals de prevenció».

M. Aguilar Hendrickson (2014). «Apuntes para un replanteamiento de los servicios sociales en España». VII Informe sobre exclusión y desarrollo social en España, Document de treball 5.12 (pàg. 30). Foessa.

«a) Fer front a les limitacions que pateixen algunes persones per a desenvolupar per elles mateixes les activitats de la vida diària. El nucli d’aquesta funció consisteix a prestar cures personals, en general a llarg termini, a les persones que presenten diversos graus de dependència. Tanmateix, això no exclou d’aquesta funció les activitats de prevenció, orientades a reduir la demanda de cures personals o a potenciar la capacitat de les persones per a cuidar d’elles mateixes o d’altres. Les cures es poden prestar en diferents espais (al domicili, en establiments d’estada diürna o residencial) en els quals poden anar acompanyades de serveis d’un altre tipus (atenció sanitària, allotjament, manutenció) o no.

b) Tenir cura dels menors durant períodes de temps en què els progenitors estan ocupats treballant o en situacions que els impedeixen fer-se càrrec de l’atenció dels fills. A Espanya s’ha tendit a concebre aquesta funció en termes educatius-escolars i definir-la com a “educació infantil”. No obstant això, hi ha actuacions en aquest terreny que van més enllà i s’ocupen dels menors fora de l’horari escolar. Aquesta funció és exercida per serveis “socials” en algunes comunitats, però no en d’altres.

c) Vetllar perquè els menors (i per analogia les persones incapacitades) gaudeixin d’un bon exercici de la funció parental i la tutela o pàtria potestat per part dels pares o tutors. El nucli d’aquesta funció consisteix a intervenir en aquelles situacions en què es produeix un exercici inadequat o problemàtic (ja es degui a limitacions o mancances per part dels pares, a un mal exercici de la potestat o a l’absència dels qui han d’exercir-la). En aquest cas la funció també pot incloure accions orientades a substituir la família (absent o negligent), a donar-li suport per exercir bé la potestat, o a prevenir aquests problemes, enfortint o potenciant la capacitat de pares i mares per a exercir-la adequadament.

d) Donar suport a les persones, en especial aquelles que presentin dificultats especials, perquè puguin tirar endavant un procés de desenvolupament personal i d’integració en la vida comunitària. Les dificultats per a la integració poden derivar-se de nombrosos processos i factors: des de la discapacitat fins a processos de marginació o exclusió, des de discriminacions fins a ruptures personals.

Una formulació d’aquest tipus contribuiria a aclarir la funció dels serveis socials, tant per als ciutadans en general com per als actors directes (gestors i professionals d’aquests serveis). Es tracta de tres o quatre grans funcions fàcils de traduir a un llenguatge quotidià (tenir cura dels dependents, dels menors, assegurar que els menors són atesos correctament pels pares, ajudar les persones amb dificultats a refer les seves vides), i per tant de fer més intel·ligibles els serveis als ciutadans (que els paguen i han de controlar), però també de funcions que permeten identificar amb una major nitidesa les demandes socials que s’han d’atendre, les respostes que s’han d’oferir i els efectes de les intervencions».

M. Aguilar Hendrickson (2014). «Apuntes para un replanteamiento de los servicios sociales en España». VII Informe sobre exclusión y desarrollo social en España, Document de treball 5.12 (pàg. 29 i seg.). Foessa.

• Ser el primer nivell d’accés al sistema de protecció per a tota la població («la porta d’entrada»).

• Estar territorialitzats i descentralitzats.

• Ser un plataforma idònia per a la coordinació entre recursos públics i privats de la zona.

• Ser serveis polivalents (van dirigits a tota la població i atenen necessitats de diferents tipus).

• Ser la via de derivació als SS especialitzats amb l’avaluació prèvia de situacions.

• Tenir la funció de detecció de necessitats, base per a la planificació de polítiques socials.

• Potenciar la vida comunitària i promoure l’associacionisme.

• Desenvolupen els serveis socials en funció dels col·lectius de població a què van dirigits.

• La intervenció presenta una complexitat tècnica més gran i necessita equipaments específics.

• L’accés dels usuaris és sempre per derivació professional.

• Tenen un caràcter temporal o permanent: pis d’acollida per a dones víctimes de maltractament, o centre de dia per a persones grans.

• Impliquen equips tècnics multiprofessionals.

• La iniciativa privada, ja sigui amb ànim de lucre o sense, té un paper important en la seva gestió.

• Accions preventives i d’acció comunitària sobre les causes dels problemes per prevenir les situacions de risc, afavorint la cohesió social, sensibilitzant i implicant la població en relació amb una situació determinada.

• Informació, orientació, valoració i acompanyament. Són les intervencions que donen resposta a les necessitats de les persones i que van des d’una intervenció en el cas de dificultats de convivència familiar fins a una derivació a un recurs especialitzat quan hi ha violència de gènere, per exemple.

• Atenció a domicili i en centres diürns: són intervencions de proximitat perquè permeten que la persona continuï en el seu entorn. Per exemple, en casos de persones grans, amb dependència funcional o en situacions familiars específiques (amb menors, amb membres amb problemàtiques específiques, etc.). L’atenció a domicili inclou el suport personal en les activitats de la vida diària (higiene, compra, alimentació, acompanyament, etc.) i a la mateixa casa (neteja, reparacions, etc.). Els centres diürns fan activitats rehabilitadores específiques per a les necessitats de cada col·lectiu: persones grans, persones amb addiccions, persones amb diversitat funcional, etc.

• Atenció residencial i allotjament transitori. Per a les persones que no poden romandre a casa (persones grans, dones víctimes de violència de gènere, menors d’edat) o per a les persones que no tenen casa.

• Protecció integral de les persones incapacitades i menors d’edat en situació de desemparament. Es donen situacions en què els SSB atenen persones que no poden decidir totalment o parcialment sobre la seva vida, per la qual cosa han de sol·licitar a les entitats pertinents l’assumpció de tutela i l’adopció de mesures protectores. En el cas de menors, a Catalunya, això es fa per via administrativa, i és la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) qui té la capacitat de suspendre la pàtria potestat als pares, assumir la tutela del menor i delegar-ne la cura a una tercera persona (familiar, acollidor, director o directora d’un centre). En el cas de persones que no poden protegir-se (per processos degeneratius, malaltia, etc.), es fa per via judicial, de manera que és el jutge qui delega la tutela bé en un familiar, bé en una fundació tutelar que n’assumeix les funcions.

• Prestacions econòmiques. Es gestionen per atendre necessitats materials (subministraments, alimentació, etc.) i també per donar suport a la inclusió social (activitats de temps lliure per a menors, etc.).

«[...] d’abast similar a la transició de l’Antic Règim a la societat industrial, o d’aquesta a la fase de l’estat social-keynesià, en un sistema de producció que s’ha denominat fordista. Estem, doncs, davant una tercera ruptura històrica contemporània de gran magnitud, a la qual nosaltres hem al·ludit com a canvi d’època.»

J. Subirats (2012a). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI (pàg. 11). Barcelona: Fundación Intervida.

Citació

«El rei d’Holanda obre el curs polític amb un discurs ombrívol. [...] “El clàssic estat del benestar evoluciona de manera lenta però irreversible cap a una societat participativa”, va afirmar el rei d’un país considerat modèlic en aquest sentit. Tothom qui pugui, va dir, “s’ha de fer responsable de la seva vida i de les que l’envolten i esperar menys suport de l’Estat”.»

Beatriz Navarro (2013, setembre). «Adiós al Estado del Bienestar». La Vanguardia.

«Els governs no tenen capacitat política per a apujar impostos perquè la gent no els votaria i això es tradueix en un trasllat dels impostos al consum, els impostos indirectes. És a dir, expulsem la gent, generem pobresa i les respostes són polítiques de lluita contra la pobresa, no polítiques de lluita contra la riquesa, alhora que es desenvolupen programes d’inclusió social quan prèviament s’ha produït aquesta expulsió.»

J. Subirats (2012b). «Redes comunitarias y políticas sociales de inclusión». Pròleg a: Psicología comunitaria y politicas sociales (núm. 68, pàg. 39). Buenos Aires: Paidós. («Tramas Sociales»).

«El risc de ruptura familiar en un context de canvi en les relacions home-dona, el risc de quedar obsolet en un marc de canvis tecnològics, el risc de precarietat i infrasalarització en un context de canvi en la naturalesa del vincle laboral, etc. poden traslladar cap a zones de vulnerabilitat a l’exclusió tot tipus de persones i col·lectius en moments molt diversos del seu cicle de vida. L’exclusió, per dir-ho així, es democratitza.

[...]

L’exclusió difícilment admet definicions molt simples o molt diferenciades. Una ullada ràpida a les estadístiques ens mostra les correlacions altíssimes entre, per exemple, el fracàs escolar, la precarietat laboral, la desprotecció social, les famílies monoparentals i el gènere. O bé entre barris “guetitzats”, males condicions d’habitabilitat, segregació ètnica, pobresa i múltiples problemes de salubritat.»

J. Subirats (2012a). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI (pàg. 13-14). Barcelona: Fundación Intervida.

«L’FMI demana abaixar pensions “pel risc que la gent visqui més de l’esperat”.

L’organisme vol que l’edat de jubilació s’ajusti a l’esperança de vida. Els seus economistes proposen un retall de prestacions i un augment de les cotitzacions. El Fons planteja que les asseguradores privades cobreixin el risc de longevitat.»

«El problema no és la longevitat dels més grans, sinó que hi ha poca classe treballadora que els pagui les pensions […] aquest tipus de problemes es deu a l’expulsió de la gent i a la contracció del mercat de treball».

J. Adelantado (2005). «Las políticas sociales». Universitat de Salamanca (pàg. 42).

«Les pensions s’hauran de reformar novament el 2016. El Govern traurà de la Seguretat Social el pagament de prestacions de viudetat i orfenesa. [...] Els partits de l’oposició i els sindicats majoritaris no oculten la seva preocupació davant el que consideren una estratègia de la por del Govern del PP per a donar facilitats a les gestores de plans privats de pensions, la qual cosa assenyalen que és l’objectiu “ocult” dels pressupostos generals de l’Estat per a l’any que ve».

«Els empresaris s’estan enriquint a costa dels infradrets dels immigrants, i després és la dreta la que engega un discurs xenòfob.»

J. Adelantado (2005). «Las políticas sociales» (pàg. 43). Universitat de Salamanca.

«En síntesi, el pensament únic ve a ser una visió social, una ideologia, que es pretén exclusiva, natural, inqüestionable, que sosté i aposta per aquestes tesis, entre d’altres:

• L’hegemonia absoluta de l’economia sobre la resta dels dominis socials.

• El mercat com a mà invisible capaç de corregir qualsevol mena de disfunció social.

• La importància de la competitivitat.

• El lliure canvi sense límits.

• La mundialització, però en la seva accepció economicofinancera.

• La divisió mundial del treball.

• La desregulació sistemàtica de qualsevol activitat de caràcter social.

• La privatització.

• I la coneguda fórmula “menys Estat, més mercat”.

Aquesta ideologia compta amb suports financers, mediàtics i polítics suficients per a gaudir d’una situació de privilegi respecte d’altres maneres d’entendre la societat, que naturalment existeixen.»

«[...] estem en un procés en què la redistribució s’està fent asimètrica a favor del capital perquè té un poder de xantatge sota la possibilitat de la seva marxa: o les condicions són favorables o el capital se’n va».

J. Adelantado (2005). «Las políticas sociales» (pàg. 45). Universitat de Salamanca.

• Les persones grans s’han convertit ara en un important suport per als familiars més joves que han perdut l’habitatge i/o la feina. Ajuden en qüestions econòmiques, de criança dels néts, d’acolliment dels fills en l’habitatge, de suport emocional etc. I, alhora, aquestes convivències poden comportar conflictes en les relacions, una reducció important de la capacitat econòmica, una alimentació deficitària, pobresa energètica, etc.

• Els infants i adolescents. Ja hem analitzat algunes de les repercussions de la pobresa en l’apartat destinat a les necessitats. Ara volem indicar que quan la pobresa impacta en edats precoces els seus efectes solen ser més greus i a més llarg termini.

• La immigració. La vulnerabilitat augmenta pel risc que presenten de pèrdua d’habitatge i de treball, el menor suport social i el fracàs del projecte migratori. L’atenció sanitària, fins fa uns anys universal, ha exclòs els immigrants en situació irregular.

• Aquesta afectació és diferent segons el gènere. La reducció de la despesa pública ha repercutit més en les dones, ja que s’ha portat a terme sobre sectors molt feminitzats (sanitat, educació, etc.). També, com a usuàries, viuen les conseqüències de la reducció de despesa en polítiques d’igualtat i conciliació (LAPAD, guarderies, etc.). Segons el FoCAP:

• Canvis en les estructures familiars: fills que viuen en règims de guarda i custòdia compartida, el manteniment o represa de convivència (amb l’exparella, amb els fills o amb els pares) per falta de mitjans econòmics per a la independència, l’envelliment de la població, dificultats de la convivència familiar...

• Factors socioeconòmics: la «nova pobresa», problemes derivats de la falta d’ocupació o de la precarització d’aquesta, la precarietat econòmica de diversos col·lectius (aturats de llarga durada, dones amb càrregues familiars, persones en situació de dependència…). Avui pren protagonisme la desocupació i la precarització de l’ocupació, les dificultats per a l’accés a l’habitatge (o manteniment d’aquest), l’infrahabitatge, la dificultat per a mantenir subministraments (aigua, electricitat), l’alimentació o el fet de fer-se càrrec de les despeses dels fills.

• Altres factors: fracàs escolar i problemes socioeducatius, dèficits d’habitatge, creixement en família vulnerable, existència de discapacitats i problemes de salut, situacions de violència en la família (distractes, violència de gènere, maltractes a nens o persones grans, abusos sexuals, violència en la parella amb nens, separacions conflictives en la parella amb nens...).

«Permeteu-me posar un exemple: és mes barat donar almoines benèvoles als pobres que garantir-los per llei una àmplia gamma de serveis socials. Quan dic “benèvoles” em refereixo a la caritat, la iniciativa privada o independent, l’assistència en forma de cupons d’aliments, ajudes per a trobar allotjament, el repartiment de roba i així successivament. Però és notòriament humiliant haver de recórrer a aquest tipus d’assistència. En canvi, no és humiliant ser titular d’un dret. Si teniu dret a les prestacions d’atur, jubilació, discapacitat, habitatge social o qualsevol altre benefici públic de ple dret —sense que ningú no investigui per determinar si heu caigut prou baix per a “merèixer” l’ajuda—, llavors no us sentireu avergonyits per a acceptar-ho. No obstant això, tots aquests drets universals són cars.

Però, i si decidim considerar la humiliació com un cost, una càrrega per a la societat? [...] En altres paraules, i si incloguéssim en les nostres estimacions de productivitat, eficiència o benestar la diferència entre una almoina humiliant i una prestació de ple dret?»

T. Judt (2009). «Què continua viu i què ha mort en la socialdemocràcia». Adaptació de la conferència pronunciada a la Universitat de Nova York el 19 d’octubre de 2009.

«[...] incloure el sentiment d’humiliació i la vergonya com a part dels indicadors de pobresa. Aquests sentiments sorgeixen de la percepció de mancança i/o de les condicions que el subjecte creu que ha de complir per a accedir als recursos. Moltes vegades estan vinculats a elements externs: tracte injust, discriminatori, exigències que no es poden complir, condicions d’acollida inadequades, etc. Altres vegades estan connectats amb una particular sensibilitat producte d’experiències vinculades amb l’origen o amb successos que han anat construint una personalitat amb autoestima baixa. La pobresa té a veure amb la capacitat adquisitiva i el nivell educatiu, però també amb l’estigmatització i la humiliació social o l’aïllament».

J. Leal (2016, abril). «La posició dels professionals davant la vulnerabilitat dels subjectes i dels drets socials». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 47-48).

«Creiem que una societat que compta amb un teixit associatiu fort genera llaços de confiança que permeten avançar en una concepció dels problemes públics (en aquest cas, el de la inclusió) com quelcom compartit i no únicament com a responsabilitat dels poders públics».

J. Subirats (2012b). «Redes comunitarias y políticas sociales de inclusión». Pròleg a: Psicología comunitaria y politicas sociales (núm. 68, pàg. 30). Buenos Aires: Paidós. («Tramas sociales»).