Els serveis socials encarnats. A propòsit de tres biografies

  • Isabel Hernández Gondra

  • Montserrat Pastor Puyol

  • Asun Pié Balaguer

PID_00244945
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

1.Qüestions prèvies al treball del cas: algunes consideracions

Abans de situar-nos en l’acció concreta i en l’anàlisi de les situacions pràctiques convé assenyalar algunes consideracions que marcaran l’inici, el desenvolupament i els efectes posteriors del nostre treball en el cas.

1.1.El context i la seva influència

Segons Karsz:

«El treball social no resol la dimensió material dels problemes de salut, d’habitatge, d’ocupació i atur, d’escolaritat, de vida conjugal, de delinqüència... No té els mitjans, les capacitats, les competències i les institucions adequades per fer-ho, encara que els seus agents se’n facin alguna il·lusió i que els seus destinataris alimentin aquesta esperança. Aquesta no és la seva vocació objectiva. El treball social no ha estat inventat per a això. La seva eficiència no és aquí».

S. Karsz (2007). Problematizar el trabajo social. Definición, figuras, clínica (pàg. 74). Barcelona: Gedisa.

El treball social és una empresa impossible: mai no podrà abordar totalment la demanda amb què treballa, ni la demanda de les estructures polítiques que poden demanar un cert ordre social ni la de l’individu que demana ajuda. No es tracta d’un problema conjuntural, que amb el temps serà esmenat, sinó d’una qüestió estructural, una condició de la seva existència com a tal. La realitat del treball social és que mai no podrà satisfer totalment les necessitats, no podrà resoldre els problemes d’habitatge, de pobresa, de delinqüència, de toxicomania, de la infància en risc, etc. Sempre toparà amb un límit, sempre hi haurà un impossible. Acceptar-ho, assumir-ho i treballar amb això és un eix fonamental, ja que si es pretén ocupar el lloc de «salvador» de l’altre, la frustració està servida.

«Si insistim, com a professionals, en l’omnipotència de la nostra funció, tenim assegurada la trobada amb la impotència i amb els efectes de rebuig que es produeixen, com a revers d’una caritat mal entesa.»

J. R. Ubieto (2012). La construcción del caso en el trabajo en red. Teoría y práctica (pàg. 42). Barcelona: Editorial UOC.

El treball social es desenvolupa segons la ideologia imperant: es convertiran en problemes determinades qüestions segons els valors, els ideals i les representacions que circulin en aquest moment. Tal com hem vist anteriorment, la nostra tasca s’implanta en la realitat política i econòmica —capitalista— que fabrica les situacions d’exclusió, les mateixes que després hem de reduir. És la paradoxa del sistema: lluny de ser una qüestió puntual, és la mateixa societat la que fabrica la seva bossa d’exclosos de manera permanent.

«El funcionament objectiu i subjectiu d’aquestes societats, dels seus grups i classes socials, és un proveïdor infatigable de matèria primera per al treball social. Al preu d’algunes reconversions de fons i/o de forma, aquest realment no té el risc de quedar-se sense clientela.»

S. Karsz (2007). Problematizar el trabajo social. Definición, figuras, clínica (pàg. 74). Barcelona: Gedisa.

El professional del fet social es trobarà amb problemàtiques combinades i pluridimensionals; així, la situació socioeconòmica del territori sempre influirà molt, però també s’interrelacionaran altres aspectes, com les condicions psíquiques de les persones, les situacions escolars, de salut, d’habitatge, de treball, etc. No es tracta d’encarregar-se d’una sola qüestió sinó del combinat de totes. En aquest sentit, no podem pensar en termes de «solucions»; no es tracta de respondre de manera automàtica a la demanda, sinó d’admetre que trobarem el límit en un moment o altre. Alguna cosa del que és impossible es posarà en joc.
Per aquest motiu, el més important serà treballar a partir de la relació que establim amb l’altre, deixant una mica al marge, però sense obviar-la, l’ajuda concreta o el recurs que se suposa que el servei ha de donar. Convé matisar aquesta idea. Karsz (2007) ho planteja de la manera següent. Disposem d’una àrea material que està determinada per assistències i suports concrets; aquesta passa a un segon pla perquè sempre serà una ajuda parcial. L’aspecte principal és el que està determinat per les orientacions que puguin aportar els professionals, per les representacions i ideals dels subjectes atesos, pels canvis que puguin incorporar en la seva manera de fer, etc. Això és el que realment podrà operar cap a un possible canvi.
L’autor parla d’un límit estructural (en les situacions que atenem) que marca tant l’espai mateix del treball (els recursos materials de què disposem) com la seva potència (registre ideològic amb què ens movem). En aquest sentit marca els aspectes següents:

«L’aspecte secundari correspon al registre material. El treball social subministra tota mena d’ajudes, assistències, subvencions, suports… recursos que pretenen alleujar la situació dels destinataris, fer més tolerables les seves condicions de vida mentre s’espera la millora —més o menys hipotètica segons els casos— que podrà procurar l’obtenció d’un ocupació, d’un permís de residència, d’un habitatge, d’una estabilització psíquica, d’una reorganització familiar. Aquests recursos són, per definició, parcials, imperativament fragmentaris, fatalment incomplets. Pel que fa a la dimensió material dels problemes de salut física o mental, d’escolaritat, d’habitatge o d’altres, el treball social aporta solucions com a màxim pal·liatives, però en cap cas resolutives. […]

L’aspecte principal correspon al registre ideològic. El treball social intervé a propòsit de normes, valors, principis, models, orientacions, representacions i ideals amb els quals, i sota els quals, els usuaris suporten o no suporten, o deixen de suportar, problemes conjugals, administratius, d’habitatge, d’escolaritat, de salut física i mental… Aquí és on es troba la seva potència, el seu poder, la seva eficàcia específica. El treball social opera sobre les construccions ideològiques mobilitzades pels individus i els grups per explicar i explicar-se la seva sort, per aguantar o ensorrar-se, per resignar-se o per rebel·lar-se».

S. Karsz (2007). Problematizar el trabajo social. Definición, figuras, clínica (pàg. 77-78). Barcelona: Gedisa.

Es podria il·lustrar aquest plantejament mitjançant un exemple. Seria el d’una dona amb fills en situació de violència de gènere mantinguda durant anys, amb pocs recursos econòmics i que demana ajuda per canviar la seva situació. Se la pot orientar a fer una denúncia i plantejar la separació definitiva, però davant el temor a una agressió per part del marit, caldrà organitzar l’ingrés en una casa d’acollida. Pot ser una opció vàlida però el més important és que la dona i els fills ho vegin com una necessitat i estiguin disposats a fer el pas, acompanyat segurament de dificultats, canvis i un esforç important. L’acompanyament en el procés previ és fonamental: elaborar la situació, és a dir, pensar en els elements particulars que han permès que es donés i es mantingués la relació de maltractament, desmuntar la idea que mantenir la unió familiar, a qualsevol preu, és el millor per als fills; calcular el moment adequat, plantejar les ajudes i els recursos possibles; obrir les possibilitats cap a un canvi sostenible, etc., aquest és realment el treball primordial, ja que per moltes ajudes que hi hagi, si no es produeix una rectificació subjectiva el procés serà sabotejat per la mateixa dona. De fet, sabem que moltes de les denúncies que fan les dones es retiren posteriorment.
Amb tot, hem de comptar amb l’imprevisible, la qual cosa depèn de l’altre. Se’ns obren interrogants continus sobre com treballar amb el malestar, el de la institució, el del subjecte que atenem, el nostre… perquè treballem amb els individus, amb la seva realitat i amb les seves necessitats. Se’ns planteja què fer amb la dificultat, com obrir noves oportunitats allí on sembla que ja s’ha intentat tot; com ajudar l’altre, no des de les creences i els valors propis, sinó des de certes orientacions que seran teòriques però també orientades pel subjecte que atenem, ja que, finalment, serà ell i només ell qui prendrà les decisions. I és amb aquesta premissa que les conseqüències dels nostres actes són imprevisibles, ja que no depenen de nosaltres.

«No podem oblidar mai que entre la causa, sigui d’ordre social, psicològic o biològic, i l’efecte constatat, és a dir, la conducta o resposta obtinguda, hi ha sempre el subjecte amb les seves resistències, les seves eleccions particulars, les seves fantasies o versions singulars del món en què viu. Ja no es tracta d’esperar quan aquests sistemes humans aconseguiran l’equilibri sinó, en tot cas, quan entraran en un nou estat de fase de desorganització i quines condicions necessiten per a tornar a autoorganitzar-se.»

J. R. Ubieto (2012). La construcción del caso en el trabajo en red. Teoría y práctica (pàg. 40). Barcelona: Editorial UOC.

1.2.La posició del professional

1.2.1.Davant la intimitat dels subjectes
El treball social s’immisceix en l’esfera privada de les persones i de les famílies, i a vegades en contra de la seva voluntat. És el cas de la infància en risc, de les situacions de violència intrafamiliar denunciades per terceres persones, de les diverses alertes dels veïns, etc. Per això, la nostra posició serà molt diferent si la demanda és directa del subjecte que atenem o és feta per altres. En el primer cas, ens trobarem amb algú que té dificultats importants; partim de la base que quan es recorre als serveis socials (SS) és perquè han fracassat altres estratègies personals. S’obriran processos molt íntims que tenen a veure amb històries de vida, de vegades molt dures i penoses. És important oferir un espai de confiança i de confidencialitat, ser acurats amb els aspectes més íntims de les persones. Treballem amb material extremadament sensible i n’hem d’estar avisats.
En el segon cas, quan entrem en les vides dels subjectes per mitjà de denúncies de terceres persones (policia, fiscalia, protecció de menors, etc.), les persones poden venir espantades i reticents. Alguna cosa del control social s’ha posat en marxa. Als aspectes assenyalats amb anterioritat, haurem d’afegir els d’algú que no fa demanda, com a mínim d’entrada. És possible que, partint del fet que cal fer un estudi de la situació de manera obligatòria, s’obri un espai de confiança on es manifesti alguna cosa de la dificultat i, a mesura que es formalitza una relació transferencial, es vagi desplegant una verdadera demanda i tractament de la problemàtica que és en joc.
1.2.2.Davant la nostra ideologia
Així, doncs, la nostra posició haurà d’estar lliure de prejudicis i haurà de cedir una part de la nostra ideologia. Seria el cas de trobar-nos amb una dona jove, amb dos fills, sense recursos econòmics per a subsistir i que ens explica que està embarassada sense haver-ho cercat. Es nega a avortar perquè va en contra dels seus principis. Potser des d’una posició determinada podríem pensar que el que cal «treballar» amb ella és que avorti, convèncer-la, negar-li ajudes amb la idea que «assumeixi les conseqüències» davant d’aquesta negativa; en una posició així estaríem més pròxims al nostre ideal de benestar universal que al possible benestar de la senyora i, probablement, davant la nostra pressió sortiria fugint.
1.2.3.Davant la nostra angoixa
Davant la urgència, ja sigui la del mateix subjecte atès o la transmesa per un professional, se’ns pot generar molta angoixa. Aquest afecte provoca dos efectes. L’actuació és ràpida, desmesurada i no pensada, és el pas a l’acte; i la inhibició és no fer res, quedar-nos paralitzats. Tant l’una com l’altra no ajuden. Per a poder treballar amb urgència cal poder introduir un temps per a pensar i localitzar l’angoixa en l’altre.

«El subjecte queda sol, indefens en la desesperació. És un moment de crisi aguda en què no hi ha demanda sinó un desbordament d’angoixa que en molts casos pot portar a passar a l’acte. No podem, doncs, no respondre-hi. Cal ajudar aquest subjecte a localitzar aquesta angoixa i reintroduir aquest “detall”, aquest valor singular amb el qual pot tornar a presentar-se davant l’Altre com algú valuós. Tot això requereix la pausa per a introduir el temps en la urgència.»

J. R. Ubieto (2012). La construcción del caso en el trabajo en red. Teoría y práctica (pàg. 40). Barcelona: Editorial UOC.

Així, doncs, és possible que calgui donar una resposta ràpida, que d’entrada és parcial, però sense entrar en la infinitat desmesurada de donar i proveir. I sempre haurem d’interrogar-nos sobre si realment el que es posa en joc és una urgència. Aquest és el cas d’una parella molt jove amb un nadó. Arriben amb urgència i exigeixen un pis on viure després de ser expulsats del domicili dels pares. En estudiar la situació, es veu que en realitat fa un mes que van ser expulsats del domicili i que en aquest temps han estat vivint a casa d’uns oncles. En aquest cas, no es nega que necessitin ajuda, però s’obre la possibilitat de fer un estudi amb tranquil·litat per veure diferents opcions; les prioritàries d’entrada seran les generades per la mateixa xarxa de suport familiar o social, per a deixar en últim lloc les professionals.
1.2.4.Davant la nostra desorientació
Podem observar una gran desorientació entre els professionals; es va perdent l’especificitat de la funció educativa. Immersos en la immensa gestió de l’agenda, de les ajudes, dels documents i de les aplicacions informàtiques, els professionals passen cada vegada més temps a la seva taula, de manera que deixen de costat la relació amb els subjectes i amb la comunitat. Adquireixen així el que Ubieto denomina «el nou rol de gestor clínic / social», que podríem definir com l’agent disposat a gestionar, seguir els protocols que marquen les actuacions, executar les ordres i atendre les peticions ingents d’atenció individual, independentment de la demanda que faci la ciutadania, és a dir, corresponguin o no als SS. (1) Ubieto (2012, pàg. 31) afegeix que «aquesta servitud voluntària produeix una uniformització que anul·la qualsevol diferència o particularitat que sorgiria d’una actuació reflexiva i crítica».
La conseqüència de l’acceptació d’aquests processos porta a la «degradació del rol dels professionals» i a «una desideologització progressiva i inexorable de la seva funció».

«Desideologització vol dir pèrdua de pensament crític, d’idees, de projectes innovadors, de debats continuats, en definitiva d’un compromís cívic. Perdre la ideologia és perdre el sentit de la finalitat de la intervenció, no saber per quina raó fem el que fem i substituir aquesta pregunta per un com, per al qual ens ajuden les fórmules molt protocol·litzades. Per descomptat, perdre la capacitat autocrítica és tornar-se vulnerable i dependent d’altres criteris.»

J. R. Ubieto (2012). La construcción del caso en el trabajo en red. Teoría y práctica (pàg. 31). Barcelona: Editorial UOC.

1.2.5.Davant les funcions que ens desborden
Actualment ens referim als SS amb el significat de servei «generalista»; podríem dir que són capaços d’atendre-ho tot, des del desnonament d’una família fins a una residència urgent per a una persona de la tercera edat després d’un ingrés hospitalari, i atendre i tractar les conseqüències de la violència de gènere en dones i infants. Tot és possible, tot es pot atendre a partir del que recentment s’ha anomenat atenció generalista dels serveis socials, abans dita polivalent, fent «funcions tan pròpies» de l’educació i el treball social com per exemple encarregar-se d’allotjar els gossos d’unes persones de la tercera edat que, de manera urgent, han hagut de deixar la llar i anar-se’n a una residència, o fer-se càrrec de la gestió que requereix desinfectar un pis ple de xinxes. Són exemples reals.
Però el més sorprenent és que en aquesta atenció generalista s’inclouen funcions molt especialitzades, com els casos d’infància en risc amb nivells de desatenció greus o la violència de gènere. Fa unes dècades, aquests problemes eren atesos per equips especialitzats. Amb l’emergència de les polítiques neoliberals, es desmunten aquests serveis en l’àmbit públic, es privatitzen i es redueix alhora el nombre d’equips i professionals, per a fer novament l’encàrrec als equips de base, que en definitiva són els que sempre hi són. Davant la perplexitat dels professionals, sense capacitat de resposta pel compromís tant de temps com de funcions, es creen cursos capacitadors propis de la «societat de l’apoderament», que, com assenyala Peteiro (2016), cada dia es confon més amb la societat de l’«ensinistrament». Per això, els educadors i treballadors socials estaran apoderats per a treballar qualsevol tema, seran capaços també d’apoderar els ciutadans que es troben en situacions desfavorides. Així, doncs, «tots apoderats» podria ser el lema actual del treball social. Podem recomanar els cursos de gestió del dolor, d’acompanyament a la mort, d’estrès, d’augment de l’autoestima, la seguretat en un mateix com si tot això es pogués gestionar o el subjecte es pogués educar-alliçonar-ensinistrar… Així, doncs, són subjectes tallats per l’ideal de l’època, el del yes, we can, del «tots podem fer de tot» —evidentment, amb eficiència i eficàcia—, i es nega, diguem-ho de passada, la realitat del que és impossible, ineducable, la presència inevitable de les pors, les ansietats i els límits que cadascú porta en el més profund de la seva psique.
I davant d’això, què fem? Ens apoderem o marxem? Potser cal assenyalar la importància d’optar per una altra via, adoptar una posició crítica, basada en l’estudi i la reflexió conjunta, en equip si pot ser, per a oposar-se tot el que sigui possible a la lògica ensinistradora, que ens porta a la posició d’«esclaus del sistema», dominats per una lògica que esclafa tota possibilitat d’exercici professional.
Aquesta lògica gestora en ús no està exempta de conseqüències en els mateixos professionals, més notables com més en primera fila estiguin. Ubieto (2012, pàg. 32) n’assenyala algunes de molt destacables:

  • Devaluació dels instruments tradicionals (entrevistes, visita a domicili, supervisió d’equip) en benefici d’altres de tipus estàndard (recollida de dades, classificació de subjectes, registres de productivitat). «Quan els processos avaluatius dominen l’activitat professional, produeixen una crisi del rol professional, ja que es perd la finalitat i la significació d’aquest, de manera que la mateixa avaluació es converteix en l’únic fi i argument.»

  • Malestar, que es manifesta per mitjà de baixes laborals, canvis freqüents d’equips, abandonament del sector assistencial. «En aquesta fenomenologia trobem les restes d’un desig esclafat i dels efectes que genera: por, odi, renúncia, menfotisme, desencant i tristesa.»

  • «Caiguda dels processos de treball en equip i altres modalitats col·laboratives (treball en xarxa, treball comunitari) en benefici d’una assistència i una pràctica professionals molt individualitzades en les quals predominen la multidisciplinarietat i la derivació.» Aquesta conseqüència genera un perill important, que és el de caure en la soledat professional sense comptar amb el treball en equip, el treball en xarxa i el suport dels altres en la construcció d’«un saber» i d’«un fer» compartits.

  • Pel que fa al ciutadà, «la gestió, basada en l’oferta i la provisió de recursos (prestacions socials, medicació, tràmits), crea una demanda il·limitada, augmentada a més per factors connexos (immigració, pobresa, crisi econòmica) i que deixa el subjecte, usuari-consumidor, dependent del servei i per tant vulnerable i amb pocs recursos propis (xarxa social, familiar, veïnal…)».

1.3.Algunes conclusions

Cal mantenir-se en una posició distanciada de l’imperatiu de la gestió, del rendiment i de la provisió de benestar; més enllà de la situació social, econòmica i institucional, es tracta de tenir en compte la posició del professional.

«El discurs dominant posa en circulació significants a l’objecte del control social, i és responsabilitat dels professionals interrogar-los i no aplicar-los sense cap crítica, de manera que es contribueixi a produir marques segregatives. Aquesta és una característica dels temps actuals; no hi ha temps per a interrogar els significants que circulen perquè tot succeeix vertiginosament. Els significants es produeixen i es destrueixen amb la mateixa rapidesa, però deixen empremtes d’efectes perdurables, atès que poden orientar el recorregut dels subjectes per circuits d’exclusió.»

H. Tizio (coord.) (2003). Reinventar el vínculo educativo: aportaciones de la pedagogía social y del psicoanálisis (pàg. 180-181). Barcelona: Gedisa.

És fonamental poder desplegar l’essència del treball educatiu i social, essència basada a acollir el que no funciona de l’altre, en definitiva acollir-ne la dimensió subjectiva. Tal com assenyala Tizio, l’educador o educadora ha d’assumir les dificultats en la seva funció com alguna cosa que el concerneix, ja que alguna cosa de la seva posició està en joc.

«D’aquesta manera, es considera una ètica de les conseqüències i no de les intencions. És fàcil quedar-se al costat de les bones intencions i deixar les dificultats del costat dels altres i a més queixar-se’n.»

H. Tizio (coord.) (2003). Reinventar el vínculo educativo: aportaciones de la pedagogía social y del psicoanális (pàg. 178). Barcelona: Gedisa.

I això planteja una altra qüestió: «El benestar és un ideal i el malestar una qüestió d’estructura que s’expressa de maneres canviants en cada moment històric» (Tizio 2003, pàg. 178). La il·lusió que tot pot ser regulat, podríem dir exercitat, controlat, etc., s’oposa al reconeixement de la diversitat, diferències en les maneres de viure i funcionar que no es poden homogeneïtzar. La falta de crítica dels significants que el discurs dominant posa en joc és una de les maneres de velar la impossibilitat.

«Es pot constatar la ignorància sistemàtica que molts professionals fan de qüestions que serien gairebé de sentit comú. Quan apareix aquesta ignorància sistemàtica es tracta d’un rebuig.»

H. Tizio (coord.) (2003). Reinventar el vínculo educativo: aportaciones de la pedagogía social y del psicoanális (pàg. 178). Barcelona: Gedisa.

2.Cas 1. Persones grans

2.1.Plantejament del cas

Rosario és una dona de vuitanta-set anys amb certes dificultats per a la mobilitat a conseqüència d’un ictus que va patir fa uns mesos. Aquesta situació ha originat que depengui de terceres persones per a les activitats de la vida diària. El seu estat cognitiu és normal.
Viu amb la seva filla Luisa de seixanta-sis anys, que presenta un dèficit intel·lectual i algunes dificultats psicomotores. Ha treballat en un centre especial de treball (CET) fins a l’any passat, moment en què es va jubilar. Es val per ella mateixa en les activitats bàsiques i pot fer-se càrrec d’algunes tasques, com fer la compra i treure a passejar el gos, però necessita una certa supervisió diària.
Per aquest motiu tenen un Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) de setze hores setmanals a raó de dues diàries, incloent-hi els caps de setmana. Aquesta ajuda té dos objectius: la higiene personal d’ambdues i l’ajuda en l’elaboració dels àpats. Així mateix, tenen un servei de neteja de la casa de dues hores setmanals. Des de l’ictus, la Rosario té també teleassistència.
Hi ha un altre fill, en Paco, que viu fora del domicili però que hi té una presència diària. Treballa com a mosso de càrrega en una fàbrica a jornada parcial. És un home alt i fort de cinquanta-cinc anys.
El treballador o treballadora familiar (d’ara endavant, TF) que acudeix al domicili informa d’una comunicació familiar poc continguda, amb crits i discussions freqüents entre ells. Un dia explica que en Paco ha amenaçat la seva mare amb agressivitat, però que en veure-la (la TF) s’ha aturat. Un altre dia, que ha llençat un tros de pa al cap de la seva germana. La germana, finalment, explica en secret a la TF que en Paco les colpeja, però que no ho pot dir a ningú perquè té por de les represàlies. Des del SAD es posa tot això en coneixement del treballador o treballadora social (d’ara endavant, TS) dels SS, que és la referent social de la família.

2.2.Valoració inicial

Aquesta informació genera alarma i, tenint en compte la vulnerabilitat de mare i filla, des d’SS es planifica una intervenció immediata. En coordinació amb l’Àrea Bàsica de Salut (ABS), s’acorda fer una visita conjunta al domicili amb la infermera del metge de família, que ja les coneix.
En l’exploració física que fa la infermera s’observa que la Rosario presenta un bon estat general de salut i higiene, i una absència de senyals que facin suposar cops. El mateix passa amb la Luisa. El domicili està net i ordenat, hi ha un lloc còmode on s’asseu la Rosario i un altre per a la Luisa. Els dormitoris i la resta d’habitacions també són correctes. La nevera està plena i amb productes frescos i variats.
Les professionals pregunten com s’organitzen el dia, qui fa la compra i diversos aspectes de la vida diària. Tant la Rosario com la Luisa parlen amb naturalitat de com ho fan, amb una certa tendència a culpar-se mútuament de les dificultats i a no deixar-se parlar. En Paco participa d’aquesta manera de fer; hi ha un moment en què parlen tots alhora. Les professionals observen que hi ha pocs espais individuals, que sembla que tots participen del que és de tots, fins i tot pel que fa a funcions corporals i d’higiene. Llavors aborden qüestions més relacionals i aquí observen que tant la Rosario com la Luisa sembla que no s’atreveixen a parlar en presència de Paco. Llavors la TS pregunta directament a en Paco com porta l’atenció d’ambdues.
En Paco respon que fa el que pot, que li és molt difícil tenir cura de la seva mare «perquè no li fa cas» i de la seva germana, «que la seva germana és una gandula que no fa res perquè no vol» i que la seva mare a penes es pot moure i cal fer-li-ho tot. «Se li escapa el pipí i cal rentar-la i posar-li els bolquers.» A mesura que va parlant es va accelerant fins a acabar gairebé cridant. A continuació, plora. «No vull abandonar-les com va fer la meva àvia amb la meva mare. Però hi ha vegades que no puc més. I ara a la feina m’estan fent la vida impossible; volen que m’acomiadi, però jo no cediré. Fa trenta-cinc anys que hi treballo: on podria anar ara?» La Rosario s’acosta a consolar el seu fill i la Luisa plora també. «Hauria de posar-les en una residència, però elles no volen: volen estar a casa, però, i jo?, com ho faré?» En sentir la paraula residència la Rosario s’accelera i crida «que això mai, que ella té casa seva», i la Luisa abraça el seu gos.
La infermera i la TS aconsegueixen tranquil·litzar-los una mica a tots i expliquen que hi ha altres solucions, que es tracta que puguin continuar parlant per a anar veient on hi ha més dificultats i anar pensant ajudes i que tots se sentin millor. Acorden veure’s l’endemà per continuar parlant.
D’aquest primer contacte han valorat que:

  • No hi ha senyals físics de maltractament ni de negligència.

  • L’entorn està cuidat.

  • L’estat mental de la Rosario és normal i ni ella ni la seva filla no expliquen res sobre maltractament.

  • Sembla que hi ha una sobrecàrrega i un desbordament en el cuidador.

A partir d’això, es descarta que a hores d’ara hi hagi un risc vital que porti a intervenir de manera urgent i es planifica una exploració més ajustada. Es podria haver donat una altra situació amb altres resultats, que són els que abordem a la part final del cas, en «Altres escenaris possibles».

2.3.Exploració

La TS dels SS cita la família l’endemà. En aquesta entrevista els explica que, per a comprendre la seva situació i poder-los ajudar millor, els veurà individualment amb la idea que cadascun tingui el seu espai i pugui parlar de les coses tal com les sent.
Comença veient la Rosario, que es presenta com una dona de caràcter, «que va tirar endavant ella sola els seus dos fills quan el seu marit va morir», quan aquests eren petits. Sembla que s’identifica més amb el seu fill Paco i, si bé accepta que té «caràcter, com jo», nega que hi hagi hagut amenaces o cops. També és negativa l’exploració d’altres tipus de maltractament, incloent-hi l’econòmic, de manera que és ella qui continua gestionant l’economia casolana.
Per la seva banda, la filla, la Luisa, es mostra com una dona vital i xerraire. De l’entrevista destaca que ella no està bé a casa perquè la mare i el germà l’obliguen a fer coses i no la deixen en pau. Se li pregunta quines coses són aquestes: «netejar la gàbia dels ocells», «aixecar-me a les vuit del matí» o «no deixar-me fer la migdiada després de dinar». De vegades, pensa a anar a viure a una residència, però no vol separar-se del gos i allà no l’hi deixarien tenir. Quan se li pregunta per la relació amb el germà, diu que sempre vol manar molt. És com la seva mare, «cal fer el que ell diu, si no…», i fa un gest de pegar amb la mà. Quan se li pregunta si l’ha pegat, somriu i diu que el seu germà l’ha pegat alguna vegada, però que ella «sap defensar-se i no es queda curta».
De l’entrevista amb en Paco destaquen les dades següents: viu amb una parella recent amb qui diu que hi ha certs problemes de convivència causats pel fill adolescent d’ella. A mesura que va parlant, va mostrant dificultats per a contenir-se i a vegades crida l’entrevistadora, encara que, quan se li ho assenyala, es modera i es disculpa. «La boca em perd; és més fort que jo.» Se li pregunta si això li passa en altres llocs i respon que sí, per exemple a la feina. Explica que amb el cap anterior es portava molt bé, el coneixia de tota la vida, i quan el veia carregat li deia: «Paco, vés una estona al pati». «I jo me n’anava i corria una estona, em desfogava i ja podia tornar a entrar tranquil i continuar.» Se li pregunta que com s’ho fa a casa. Respon, amb franquesa, que malament. «I és que són dues!» «Cal estar-hi contínuament al damunt. Abans de l’ictus, la meva mare podia fer les coses i portava la meva germana. Ara he de ser jo les estones que puc.» Explica que la seva mare ha començat a tenir incontinència i necessita que li canviïn els bolquers, que la seva germana no s’aixeca al matí i que no faria res si no li ho diguessin. Afegeix que «no vol fer les coses» i que «ni tan sols entén el rellotge». Vist que ell sembla que aporta una explicació més comprensiva del comportament de la seva germana, se li assenyala que potser no és que no vulgui fer les coses, sinó que hi ha coses que no sap fer. Afirma amb el cap ja sense cridar.
Llavors la TS li comenta que es fa càrrec de com n’és de complicada la situació que viu: tenint cura de la seva família, amb problemes a la feina i amb la parella, i «amb la seva manera de ser, que el posa nerviós i el va carregant». Però li diu que no pot ser que no es pugui aguantar amb la mare i amb la germana, que caldrà buscar altres maneres de descarregar-se, com feia abans al pati de la feina. En Paco afirma novament.
De la resta de l’exploració destaca que no hi ha antecedents psiquiàtrics, que no consumeix alcohol o drogues ni cap altre fàrmac. Es relaxa sortint a córrer i anant al gimnàs. Recentment li costa dormir, està més nerviós i, des de l’ictus de la mare, li sembla que no fa prou per ella i per la seva germana, que elles no estan contentes i que ell no aconsegueix fer-ho bé. «De vegades penso a acabar-ho tot; això no és vida.» «No sé què fer, necessito que m’ajudin, però si això passa per posar-les en una residència, ja se’n poden oblidar, que no ho faré.»
La TS li repeteix, com el dia anterior al domicili, que hi ha altres formes d’ajuda que no són la residència. Li proposa ja d’entrada ampliar l’horari de la TF i li pregunta en quins horaris li semblaria més necessària. Acorden afegir un horari de matí per a despertar-les i donar-los suport a l’hora d’esmorzar, amb la qual cosa Paco queda lliure d’anar a casa els matins. Acorden veure’s al cap d’una setmana per continuar pensant i organitzant junts les atencions.

2.4.Anàlisi del cas

1) Demanda. Com es formula i qui la fa. Com s’interpreta. Què desencadena la demanda en aquest moment
La demanda inicialment la fa la filla, que explica a la TF que el seu germà l’ha pegada. Per la seva banda, la TF ha observat actituds agressives davant d’ella, sense que la seva presència no hagi ajudat a contenir-lo. És la TF la que fa arribar aquesta informació, que entenem en primer lloc com una petició d’ajuda per a protegir-se de l’agressió.
Es valora la vulnerabilitat de mare i filla per raó d’edat i de dificultats, i es programa una intervenció immediata conjunta amb la infermera de l’ABS per poder diagnosticar millor la situació. En aquesta visita es tractarà de valorar el grau de gravetat de la situació i la urgència de la intervenció.
2) Problema que es planteja. Percepció i formulació del problema o dificultat per part de la persona usuària
La Rosario nega qualsevol problema. En tot cas, el seu temor és ingressar en una residència. Per mitjà del seu fill i de la TF, sabem que el fet que no es pugui fer càrrec ella sola de la casa i de la filla és un problema per a ella i que necessita ajuda. Un altre problema és el tracte que rep del seu fill.
Per a la Luisa, inicialment el problema és que el seu germà l’ha pegada. Després es descarta el seu sotmetiment: ella s’ha defensat. Un altre problema és la seva ambivalència a l’hora d’organitzar els pròxims anys: explica que el que vol és tenir una vida independent, però no sola (necessita un cert suport i acompanyament), i per això pensa en una residència, però tampoc no s’atreveix a fer el pas perquè no vol separar-se de la seva família i del seu gos.
En Paco es mostra sobrepassat per la situació, amb una simptomatologia de tipus ansiosodepressiva. D’una banda, les dificultats personals per a contenir-se li minven les competències per a tenir cura d’algú. Intenta fer-ho, se sobrecarrega i acaba descontent, es culpabilitza i se sent cada vegada pitjor, amb la qual cosa tant la seva situació psíquica com la relacional empitjoren. Fins a l’ictus de la mare, aquesta era la cuidadora i la que portava la casa. Ara, per motius de salut, ha deixat de fer-ho i necessita ajudes en activitats bàsiques de la vida diària. D’altra banda, en Paco té problemes a la feina i amb la parella actual i tem perdre-ho tot. Això implicaria per a ell, com explica en l’entrevista, un retorn que no vol a un domicili familiar en què la mare organitza la vida de tots els membres.
Ben sovint en les relacions d’atenció, el cuidador o cuidadora pot patir sobrecàrrega tant per les tasques que desenvolupa com per les condicions en què ho fa.
3) Potencialitats. Capacitats i possibles suports o recursos de la persona usuària, família o entorn
En aquest cas ens trobem amb una família que ha pogut anar funcionant. Els fills han treballat i han pogut mantenir la feina al llarg dels anys, Lucía en un CET fins a la jubilació i Paco com a mosso en un magatzem. Tenen un habitatge de propietat i en condicions d’higiene i comoditat. La relació amb els veïns és correcta.
La Lucía té amics en el grup d’amos de gossos, i es reuneixen el matí i el vespre a la mateixa plaça.
En Paco manté el seu pis a banda i una relació de parella, encara que no sembla tenir prou suport d’aquesta actualment.
El fet que hagin pogut ser francs amb les professionals fa pensar que poden confiar en l’altre i demanar ajuda amb l’esperança que les coses millorin. El fet que acudeixin l’endemà a l’entrevista fixada indica que hi ha capacitat de sostenir la demanda. D’altra banda, en aquesta entrevista en Paco pot sentir culpa, contenir-se i diferenciar el que necessita l’altre del que a ell li passa. Això permet pensar que té recursos amb què pot aprofitar l’ajuda, tant en l’àmbit individual psicoterapèutic com en el grupal.
4) Hipòtesi diagnòstica amb què treballar
Es tracta de fer el següent::

  • Objectivar els indicadors i factors de risc i de protecció.

  • Arribar a una hipòtesi diagnòstica que permeti explicar aquests indicadors i orientar el cas en una direcció.

  • Fer una valoració del risc: baix, moderat o alt.

  • Valorar la necessitat d’intervenció urgent o no.

Factors de risc::

  • Per a la persona gran::

    • Edat avançada

    • Estat de salut deficient

    • Incontinència

    • Dependència física i emocional del cuidador

  • Per al cuidador::

    • Sobrecàrrega física o emocional

    • Trastorn psicopatològic

    • Dificultats greus per a suportar emocionalment les atencions

Situacions d’especial vulnerabilitat::

  • Falta de suport familiar

  • Presència d’una germana que també necessita atencions

Factors de protecció::

  • Funcionament familiar previ normalitzat

  • Capacitats per a vincular-se i confiar

En l’exposició del cas hem vist una primera valoració orientada a conèixer la gravetat de la situació i la urgència de la intervenció. Això s’ha de fer en tots els casos de maltractament.
Hem de saber, en la mesura que sigui possible, si hi ha cap risc vital per a poder prendre mesures protectores. Això es fa, tal com hem vist, a partir d’una sèrie d’indicadors que s’obtenen en l’exploració física, en l’entrevista familiar i individual i en la visita domiciliària. Així mateix, cal recollir informació d’altres serveis, en aquest cas de l’ABS.
A partir d’aquestes intervencions, i atenent que:

  • D’una banda, no hi ha indicadors físics de maltractament. La Rosario els nega i la Luisa, en l’entrevista, els situa en una baralla en què ella es va defensar.

  • D’altra banda, en Paco reconeix la seva tendència a no contenir-se i que està sobrepassat per la situació. La TF havia vist gestos amenaçadors i la Luisa va explicar una baralla. Les mateixes professionals han observat en entrevista la tendència a anar-se «emocionant» i a cridar, encara que es refà quant se li ho assenyala i es disculpa.

Es valora que en Paco no està en condicions de fer la funció de cuidador de manera intensa i continuada ni disposa de les habilitats ni del suport extern necessari per a poder fer-la.
La mare, amb plenes capacitats mentals, rebutja anar a una residència. La filla hi està pensant, però en tot cas, ara com ara, no hi vol anar encara.
Amb tot això, es valoren els fets següents:

  • Les conductes amenaçadores són sobretot fruit d’una situació de crisi en un context relacional d’expressió emocional elevada, amb implicació i falta de contenció ocasional.

  • Hi ha una situació de risc d’agressió moderat, en la qual cal elaborar un pla d’intervenció integral per a poder protegir i atendre tots els membres.

5) Expectatives i posició de l’usuari o usuària respecte al servei
Podríem pensar que la família s’ha sentit ajudada prèviament pels SS, que ja ha organitzat la teleassistència i el SAD. Confien en la TF i per això accepten, encara que no sense recel, la visita domiciliària conjunta de la TS amb la infermera de l’ABS. Aquí sembla que el temor se centra en el fet que els SS promoguin una separació i ingressin la Rosario en una residència en contra de la seva voluntat. En el cas de la Luisa, aquesta sembla explicar amb claredat els seus problemes per a avançar en el procés de separació / individuació: es vol independitzar, hi ha coses de la seva família que no li agraden, vol fer la seva, però d’altra banda no vol deixar-los ni a ells ni al seu gos.
6) Estructura i dinàmica familiars
Ens trobem amb una família que està en un moment de crisi, en la qual han aparegut unes noves necessitats que no se sap com atendre. D’altra banda, i segons la informació de què disposava el metge de família, la família presentava prèviament un funcionament poc contingut, on els membres tendien a explosions emocionals, a cridar-se, a envair els espais de l’altre.
Sembla que mentre la mare, la Rosario, va estar activa les necessitats es podien atendre. En Paco era poc present i entre la mare i la filla s’organitzaven. És a partir de l’ictus que ella necessita ajuda i que fallen les funcions de contenció, organització i atencions bàsiques, i que es requereix que sigui un altre qui les porti a terme.
Aquí, i sota la pressió de no repetir un abandonament que es va donar en generacions anteriors (de l’àvia a la mare) i que va ser viscut molt dolorosament i no va ser comprès, en Paco assumeix unes atencions per a les quals no està preparat.
7) Estratègies tècniques que s’han d’utilitzar
A partir d’aquesta informació podem organitzar la intervenció de maneres diferents:

  • En l’àmbit de les atencions diàries, implementant recursos com ara incrementar l’horari de l’ajuda domiciliària o el centre de dia per a la Rosario i la Luisa, o el menjador per a persones grans.

  • En l’àmbit del descans puntual per al cuidador, oferint recursos com Respir, perquè durant unes setmanes ambdues puguin ser ateses en un altre lloc.

  • Adequant el domicili per a persones amb mobilitat reduïda (dutxa, barana de paret, etc.), la qual cosa pot facilitar la comoditat i disminuir el risc d’accidents i la tensió que comporta.

  • Facilitant la presència de voluntariat una tarda a la setmana, perquè acompanyin la Rosario a passejar al carrer.

  • Pel que fa a en Paco, cal que sigui atès per la simptomatologia ansiosodepressiva que presenta. És possible derivar-lo al Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA) amb la idea que l’ajudin.

  • En Paco es podria beneficiar també del suport d’un grup de cuidadors. Estan formats per persones que han de tenir cura d’altres familiars i que poden compartir amb ell vivències i experiències semblants: la fatiga, els sentiments contradictoris, els processos que es donen entre cuidador i atenció.

Tot això implicarà un seguiment ajustat pel TS dels SS per mitjà d’entrevistes periòdiques individuals i familiars, que tendeixin a anar abordant les diverses problemàtiques de cada membre de la família i a conèixer com van evolucionant les relacions entre ells. És important que aquestes visites estiguin fixades per endavant: cada tres setmanes, per exemple, ja que el fet de saber que hi ha una entrevista fixada actua com a contenidor de l’ansietat, problema central d’aquesta família. En aquestes entrevistes es podran anar presentant els diferents recursos a mesura que es vagin necessitant, acompanyant-los i explicant-los de manera que puguin ser viscuts com a ajuda i alleugeriment.
Caldrà oferir a la Rosario i a la Luisa recomanacions senzilles centrades en la relació i tendents a no sobrecarregar situacions de crisi, i estratègies de protecció (en cas de desbordament d’en Paco), a banda de l’ús de la teleassistència: telèfons on puguin recórrer, alternatives d’atenció si els SS estan tancats, orientació a urgències hospitalàries o al 112 si fos el cas, etc.
8) Xarxa de serveis. Treball en xarxa.
Des del primer moment, l’abordatge s’ha iniciat interdisciplinàriament, conjuntament amb sanitat. El metge o metgessa de família ja coneix aquesta família i pot derivar en Paco al CSMA o programar visites de control periòdiques per anar avaluant les atencions i la salut de la Rosario i la Luisa, i la possible aparició de signes de maltractament o negligència.
La comunicació entre els SS i l’ABS ha de ser fluida; és útil que s’organitzin reunions periòdiques cada x mesos per compartir la informació i anar ajustant la intervenció, i espais de correu o telefònics per a informar-se mútuament de fets rellevants.
9) Xarxa de suport i proximitat
En aquest cas no la coneixem, però ens sembla necessari que tenir-lo en compte en l’exploració i valoració d’un cas pel suport quotidià que de fet ofereixen. Es refereix als vincles de proximitat: vida social, de barri… Aquí podríem pensar en el paper dels veïns, del grup d’amos de gossos amb què es reuneix la Luisa o els botiguers del barri, que ja coneixen la família i orienten en la compra diària que fa.

2.5.Altres escenaris possibles

1) Imaginem que en l’exploració física de la Rosario al domicili s’han observat senyals d’alerta: ferides obertes, traumatismes, hematomes antics, etc., que facin pensar que la causa de les lesions pot no ser accidental. Aquí està indicat parlar en aquesta mateixa visita amb la mare i amb la filla separadament per preguntar directament per l’origen de les lesions. Si es confirmen aquestes lesions, cal promoure un ingrés hospitalari. En aquest cas això és més senzill perquè la visita s’ha fet conjuntament amb l’ABS. Si no hagués estat així, caldria avisar el 112. Aquest ingrés té la finalitat d’estudiar millor la situació, de protegir la pacient i de donar-nos temps per a investigar la possible existència de maltractaments.
En aquest procés, la infermera ha avisat el metge per organitzar l’ingrés hospitalari. Cal parlar també amb tota la família per justificar la decisió i que aquesta pugui acceptar-la. Es tracta que la Rosario pugui ingressar en un hospital sense massa resistències ni per la seva banda ni per la de la seva família.
El trasllat es farà en transport segur, en ambulància. En Paco pot protestar, dir que la porta ell, però se li explica que per raons de salut és millor que es faci d’aquesta manera. Així s’evita que, per por de ser descobert, no la porti a l’hospital.
A l’hospital es comunica immediatament la sospita de maltractament al metge o metgessa de guàrdia. Se li demana que s’eviti, de moment, qualsevol visita, especialment del fill. Es tracta de protegir la Rosario de qualsevol possible risc d’amenaça o fins i tot agressió.
Un vegada es tinguin les exploracions i testimonis, i en el cas de verificar-se els maltractaments, cal notificar-ho a la família, donar part judicial iniciant el protocol de maltractaments i informar la resta de serveis implicats (SS, ABS) de l’estat del procés.
2) En el cas que, malgrat objectivar-se les lesions, la Rosario continués en tot moment negant-ne i encobrint-ne l’origen, els professionals de salut i/o dels SS informaran la Rosario que, fins i tot en contra de la seva voluntat, i per intentar protegir-la, estan obligats a comunicar a la Fiscalia o al Jutjat de Guàrdia la situació, que la valoraran i prendran decisions. En paral·lel, des dels diversos serveis s’organitza la intervenció d’ajuda.
Aquesta és una decisió molt delicada, en la qual entra en joc la valoració del respecte a l’autonomia de la persona maltractada i la necessitat de protecció. A més a més, l’inici d’aquest procés mobilitza en els professionals el temor a empitjorar la situació, la por que en Paco tanqui les portes a qualsevol intervenció. No obstant això, passa ben sovint que la comunicació a la Fiscalia o als jutjats actua com un límit enfront del qual ell pot iniciar un altre tipus de processos: tractament psicològic i/o psiquiàtric, reorganització d’horaris i tasques, acceptació de l’increment de suport dels SS, etc.

3.Cas 2. Família

3.1.Plantejament del cas

La Rosa té trenta-vuit anys i viu amb el seu marit i els seus dos fills de dotze i vuit anys. La família és atesa en un centre de serveis socials d’una gran ciutat després d’haver estat desnonada fa un any. El marit, que sempre havia treballat encara que sense contractes laborals, es va quedar sense feina i no van poder afrontar els pagaments de la hipoteca del pis. La situació de crisi general al país no feia esperar una reinserció laboral a curt termini.
La Rosa és la que acudeix sempre a demanar ajuda; abans es visitava en un altre centre. Després del desnonament, li atorguen un pis social amb un lloguer molt baix en un territori que ella considera «un barri de cases bones». Ha perdut el seu barri, la seva gent; mai no ha tingut amigues, però allà tot era conegut: les botigues, els mestres de l’escola a què ella havia anat de petita, els casals infantils, etc. Es presenta desesperançada, amb la vida desfeta... Tot el seu projecte, allò que era seu, ha desaparegut; res ni ningú no podrà restaurar-ho. Llençaria la tovallola, se suïcidaria… El caràcter li ha canviat, sempre està de mal humor i escridassa els fills; del marit no n’espera gaire, li exigeix que surti de casa, que vagi a buscar feina, però ell no es mou. Té canvis d’humor freqüents. Es pot passar diversos dies plorant i enfadada, després dels quals, i sense saber per què, s’anima i està molt millor; però això dura poc. Hi ha moments que pensa que un dia perdrà el control i farà una bogeria; «segur que tota la família està millor sense ella». L’aclaparen els deutes i la falta de diners per a donar menjar als fills. No vol ser rica; dirà: «només vull poder viure tranquil·la». Aquesta és la seva targeta de presentació en els SS.
Des de l’equip s’implementen ajudes per a cobrir necessitats bàsiques i s’inicia un treball continuat per a conèixer la situació, però sobretot per a establir una relació amb la Rosa. Al cap d’uns mesos, la treballadora social comença a observar dificultats serioses. La Rosa es queixa que li donen poc, res no és suficient… Als estrangers els ho donen tot i als d’aquí, que són honrats i van amb la veritat per davant… ja se sap. Tot és injust.
Crida l’atenció la dificultat que té per a integrar-se en el nou barri: els col·legues no són del seu grat, no vol que els fills participin en activitats de temps lliure, res no és com abans.
El seu marit, en Juan, no parla en les entrevistes. Es mostra passiu i despreocupat.

3.2.Valoració inicial

La professional que atendrà el cas en primera instància és la treballadora social. Atès que la família no disposa de cap ingrés, s’assegura que puguin cobrir les necessitats bàsiques per mitjà d’ajudes econòmiques. Aquestes es complementen amb beques escolars per a material i activitats per als fills. Aquestes ajudes són justes i sempre hi ha alguna cosa que queda pendent de pagament. La Rosa farà sempre una demanda econòmica acompanyada de queixa i desesperança.
En paral·lel, es tramita la prestació de renda mínima, que trigarà uns sis mesos a cobrar-se.
També se’ls inclou en plans d’inserció laboral. En Juan acceptarà la proposta, però la Rosa posarà inconvenients des del primer moment: no està disposada a fer cursos de formació que no serveixen per a res, «ja n’ha fet molts». Els horaris són un altre motiu: no està disposada a deixar desatesos els fills, que necessiten que algú els acompanyi a l’escola i que han de dinar a casa. El pare no se’n pot fer càrrec perquè, segons ella, no sap fer-ho, no és capaç. Tampoc no els deixarà al menjador escolar perquè desconfia de la qualitat dels àpats.
Amb tots aquests avisos, es proposa que la Rosa busqui alguna feina compatible amb l’atenció dels fills, possiblement de mitja jornada.
El treball s’inicia amb una posició d’acompanyament de la professional, que la Rosa rebutja contínuament mostrant desconfiança i reticències. Després d’uns mesos la situació continuarà inamovible i sense canvis significatius. Aquests aspectes rígids, els sentiments de desesperança i tristesa més les dificultats en la relació faran preguntar-se si no hi ha algun tipus de trastorn psicològic.
Serà llavors quan s’iniciarà el seguiment amb la psicòloga de l’equip. Al llarg de les sessions anirà apareixent el desassossec per la pèrdua de tot allò que li havia donat un lloc a la vida: la família que havia format, el barri i el pis de compra. La Rosa havia patit greus carències de petita: la mare la va abandonar quan era un nadó i es va quedar a viure amb el pare i avis paterns. Va aconseguir tenir un lloc a l’escola i al casal infantil, i van ser els professionals els qui, segons la Rosa, la van ajudar a tirar endavant. Pel que fa a la família, té el sentiment d’haver crescut sola: els avis se’n van anar i el pare, amb problemes amb l’alcohol, no era mai a casa, sovint era al bar.
El fet de casar-se jove li va permetre formar la família que mai no havia tingut. La màxima en relació amb els seus fills és la d’estar sempre present en les seves vides, que no els passi res, que no creixin perquè ja hi haurà temps.
El marit s’encarregava de treballar; encara que d’una forma precària, sense contractes i sense treball estable, podia anar sostenint les necessitats familiars. Fins i tot van arribar a comprar-se un pis al barri. Per a la Rosa va ser la manera d’ancorar-se a la vida, de deixar les pèrdues a un costat i construir quelcom diferent. La crisi els va deixar en la intempèrie, sense el pis, que no van poder pagar. Va ser important determinar què és el que això va comportar per a ella: més enllà de la pèrdua d’un bé material, era important saber quin valor subjectiu li donava.
Els sentiments que té la Rosa són d’injustícia: li ho han tret tot i res ni ningú no li podrà tornar el que era seu, res no tornarà a ser igual. L’angoixa apareix perquè no podrà fer-se un lloc en el nou barri, ni a les escoles dels fills ni amb els professionals… Es troba separada del que va construir i incapaç d’aferrar-s’hi novament.
La pèrdua d’aquesta casa la porta a reviure sentiments d’indefensió i abandonament, pèrdues no elaborades que va poder anar esquivant construint una vida precària però pròpia.
Els fills són l’únic motiu que li permet viure. Ha de ser aquí per a lluitar per ells, encara que de vegades, i després de moments de mal humor i enutjos, pensa que tota la família estaria millor sense ella. En parla com si fossin molt petits, molt dependents. Això és el que vol ella, que no se’n vagin mai del seu costat, i això que per a qualsevol pare i mare pot ser relativitzat, per a ella pren un valor imperatiu. Les conseqüències no es fan esperar. Les escoles donen l’alarma de dificultats serioses: el nen té problemes d’aprenentatge i de relació amb els companys, que el peguen sovint. La mare anirà a queixar-se a les professores per la seva falta de control de la situació. La noia, en la seva entrada a l’institut, tampoc no estarà exempta de dificultats: la incorporació serà difícil i faltarà de manera continuada a classe.
S’inicia aquí l’entrada en el cas de l’educadora social de l’equip.

3.3.Anàlisi del cas

1) Demanda. Qui la fa, com es formula. Desencadenants
Tot i que podríem entendre el cas com la conseqüència d’un desnonament, podem veure que cada cas és particular, perquè les condicions subjectives són diferents en cada persona.
En un primer moment, la demanda la fa la mare. És una demanda econòmica, però més endavant sabrem que és una sol·licitud de suport general. Aquesta família sempre havia tingut suport dels SS i també d’altres professionals, i la Rosa així ho fa saber.
En un segon moment, la demanda és de les escoles. Detecten absentisme escolar en la filla gran després d’una dificultat d’adaptació en el primer curs de l’ESO i després de manifestar por dels companys. Pel que fa al fill petit, l’escola destaca les dificultats en els aprenentatges, no segueix el ritme de la classe, distorsiona la dinàmica fent «el pallasso» i té dificultats en la relació amb els altres, que acaben enfadant-se amb ell i pegant-lo.
La formulació que fa la mare és de petició de recursos econòmics amb exigència. Traspassada aquesta entrada podrem entreveure una demanda de suport en tots els sentits, no exempta d’una certa desconfiança.
Les manifestacions de les escoles són de fragilitat important dels fills, derivada de la relació sobreprotectora que hi estableix la mare.
Atès que és una situació de llarga evolució, no hi ha un desencadenant destacat, si bé podríem pensar en la situació de deutes que té la família d’una banda, i en els problemes concrets a l’escola (absentisme de la filla gran i comportaments disruptius del fill petit) de l’altra.
2) Problema que es planteja. Percepció i formulació del problema o dificultat per part de la persona usuària
El problema inicial verbalitzat per la mare és la falta de diners per a fer front a les despeses. Després apareixeran aspectes com la falta d’implicació del pare i les seves dificultats per a buscar feina, i els canvis freqüents d’humor de la Rosa, l’aparició de la ràbia i l’explosió amb crits cap als fills.
La problemàtica latent que es pot tenir en compte en l’àmbit professional conté els elements següents:

  • Fragilitat emocional de la mare, amb poca capacitat per a adaptar-se als canvis i per a contenir-se ella mateixa i contenir els fills. Els sentiments d’abandonament i de «ser poca cosa» li impedeixen confiar en ella mateixa.

  • Poca presència del pare en la dinàmica familiar. S’espera que aporti ingressos econòmics i, davant el fracàs, pren una actitud inhibida i aparentment despreocupada.

  • Desaparició de les coordenades que havien donat una certa ubicació subjectiva a aquesta família. Un pis al barri de sempre hauria funcionat com a bastida, mecanisme extern i artificial, però que hauria permès donar-los un lloc «adequat» en la vida.

  • Símptomes psicològics en els fills que dificulten les dinàmiques escolars i la seva relació amb els altres. Es pot pensar que la situació, però també la relació amb la mare, els està afectant. És important poder fer una valoració directa després de conèixer la situació individual de cadascun.

3) Potencialitats. Capacitats i possibles suports o recursos de la persona usuària, família o entorn
La mare demana ajuda als professionals. La seva única xarxa de suport des que era petita ha estat aquesta. És convenient separar-se de les verbalitzacions exigents que manifesta i de l’actitud de desconfiança per a poder veure que és una façana amb què acostuma a defensar-se.
El pare sempre ha treballat i ha pogut mantenir la família. Podem pensar que la situació de crisi ha estat una fractura important, però que amb suport en la inserció laboral es podrà reenganxar novament.
És una família que anteriorment ja estava sostinguda pels recursos: escoles, casals de temps lliure, suport psicològic de la mare, xarxa social informal del barri, etc. La pregunta és: podrien recompondre, amb ajuda, aquesta xarxa en el nou territori?
4) Hipòtesi diagnòstica
Família amb una fragilitat actual important i amb una història de precarietat, abandonaments i dificultats serioses de les famílies d’origen. Ha requerit sempre el suport de la xarxa de professionals, amb la qual cosa es pot sospitar que necessitaran una atenció continuada en el temps. Una altra de les hipòtesis és que els suports inicials hauran de ser molt forts i constituïts i que es podran flexibilitzar al llarg del temps segons l’evolució.
5) Necessitats
Són les següents:

  • Atenció a les necessitats bàsiques: pagaments de subministraments, menjar, roba, etc.

  • Inserció laboral dels progenitors.

  • Atenció a la situació emocional de tots. Valoració psicològica i educativa.

  • Inserció en la nova xarxa; vinculació amb els professionals dels diferents serveis.

6) Estructura i dinàmica familiars
Es poden entreveure dificultats importants de relació en la parella parental. El pare es mostra inhibit de les seves funcions. Desconeixem si això ha estat sempre així o si el desencadenant ha estat la falta de feina.
Es produeixen dificultats importants en les relacions socials de la família. No tenen amics ni família extensa pròxima.
Els fills presenten dificultats per a inserir-se en la societat, l’escola i les relacions amb els iguals.
Pel discurs de la mare, sabem les conseqüències greus que ha tingut per a ella la situació de crisi, però desconeixem quines han estat les vivències del pare i dels fills. Cal estar atents a aquestes qüestions i poder examinar-les.
7) Estratègies tècniques que s’han d’utilitzar
En primer lloc, cal tenir en compte quins professionals de l’equip entraran en el cas, qui serà el referent i quines són les funcions de cadascun. En la situació descrita es va planificar de la manera següent:
Es treballaria en tres àrees: la treballadora social, que portaria el lideratge en les qüestions d’inserció laboral i asseguraria que les necessitats bàsiques quedessin cobertes; l’educadora social per a fer el seguiment escolar dels fills però també per a conèixer-ne la situació emocional, i la psicòloga la funció de la qual seria establir una aproximació diagnòstica i, a partir d’aquí, el seguiment i tractament o la possible derivació al centre de salut mental de referència.
És bàsic conèixer els infants i adolescents. Cal saber quina és la seva situació, les seves vivències, quins recursos personals tenen. Cal poder detenir-se en la particularitat de cada subjecte i veure quina resposta troben davant les dificultats que se’ls presenten.
En segon lloc, cal establir un mapa dels serveis que hi intervenen i plantejar un possible treball en xarxa. Un risc que se’ns presenta és el de diversificar les opinions i les posicions segons el servei i confondre la família de vegades amb propostes contradictòries o desordenades. Com s’ha de pensar la funció de cada professional? Ateses les reticències de la mare, qui podrà servir d’interlocutor facilitador? En quins moments?
8) Xarxa de serveis. El treball en xarxa

  • Educació: institut, escola, equip psicopedagògic.

  • Salut: centre de salut mental infantil i juvenil, centre de salut mental d’adults, metge de família, pediatre.

  • Serveis socials: serveis socials bàsics, treballador o treballadora familiar.

  • Educació en el temps lliure: activitats extraescolars, casals o clubs infantils i juvenils

El primer objectiu de la xarxa és contenir la situació de desesperança de la mare: dificultats econòmiques i d’inserció social que li dificulten veure la situació dels fills. Les línies d’actuació són la participació i la coresponsabilitat dels serveis.
Un segon objectiu és incorporar-hi el pare i fer-lo partícip de les dificultats i possibilitats de la família.
Un tercer objectiu és avaluar la situació, identificar els problemes, la posició subjectiva de cadascun i els recursos de què disposen. És important, com hem dit anteriorment, parlar amb els fills i saber quina és la seva opinió, les seves dificultats i la seva posició davant la situació. Caldrà veure quins recursos té la família i què els pot aportar la comunitat, incloent-hi els professionals. La idea és que, partint del fet que aquesta família es va sostenir en el passat amb la seva xarxa, pugui restablir canals i accions que li permetin refer vincles o fer-ne de nous.
El quart objectiu és acostar-se a la mare des d’una posició neutra per evitar hostilitats i reticències, i veure quin professional té una posició millor per a fer ressaltar les necessitats dels fills, no des d’una actitud qüestionadora sinó facilitadora de suports i ajudes.
Un cinquè objectiu és ampliar el marc de relacions dels fills incorporant l’assistència a recursos de temps lliure que permetin activitats educatives que compensin l’actitud tancada i desesperada de la mare.
És important no avançar-se al ritme de la família; la proposta de canvis es pot viure com a amenaçadora i exigent, i davant d’això caldrà una posició de col·laboració, un treball en equip en què la família quedi incorporada amb tota la seva importància.

4.Cas 3. Adolescència

4.1.Plantejament del cas

La treballadora social de l’ABS demana interconsulta amb una de les treballadores socials dels SS. Explica que ha visitat una nena de tretze anys, embarassada de set mesos, que ha vingut acompanyada de la seva mare. Aquesta explica que la noia (que anomenarem Xènia) havia ocultat el seu estat per por i que no volia dir al seu pare que estava embarassada d’un cosí germà que té catorze anys. La família és originària de Bolívia i fa només un any que és fora del seu país i viu a Catalunya.
La mare explica també que no volen dir-li al seu marit qui és el pare del fill per temor que el pugui agredir. D’altra banda, sembla que aquest tampoc no fa preguntes.
La Xènia roman en silenci durant tota l’entrevista i sembla espantada. La mare explica que, en aquest estat, no surt de casa ni va a l’institut i que una veïna li fa classes particulars. Volen mantenir en secret l’embaràs i només els professors de l’institut i la família ho saben. La demanda de la mare és per a informar-se sobre si poden inscriure el nadó amb els seus cognoms, com si fos fill seu.
La treballadora social té la impressió que la Xènia està «com empresonada» i consulta què es pot fer.

4.2.Anàlisi del cas

1) Demanda. Qui la fa, com es formula. Desencadenants
La TS fa una demanda explicita: noia de tretze anys, embarassada de set mesos, a la qual els seus pares no deixen sortir de casa. Hi ha maltractaments a casa: dels pares cap a la filla mantenint-la tancada i aïllada i volent ocultar l’embaràs.
No és un «simple» embaràs adolescent: hi ha violència, secrets, aïllament…
La mare fa una demanda explicita: «La meva filla tindrà un fill. Necessito poder ocultar aquest fet i necessito ajuda per a fer-ho». No tenim prou dades, però també hi pot haver una demanda implícita: «Necessito ajuda per a poder fer coses diferents que ocultar la situació».
La Xènia calla tota l’estona.
En els embarassos adolescents hi ha una tendència general, que aquí ja es perfila amb el tema dels cognoms: apartar la mare del fill amb el pretext que és massa jove. És una violència que s’exerceix cap a la mare i el seu fill i de la qual ella pot participar amb sentiment de culpa («he fet alguna cosa dolenta, he fallat als meus pares, mereixo ser castigada»). No, el fill és seu, el seu cos funciona com el d’una dona i haurà de prendre decisions com a tal, encara que necessiti suport i ajuda.
2) Problema que es planteja. Percepció i formulació del problema o dificultat per part de la persona usuària
El problema que es planteja és el de la violència implícita en l’aïllament, en el secret i en el silenci. La Xènia ha quedat apartada de la seva vida quotidiana i confinada a casa. La mare pregunta com pot continuar encobrint-la. La TS planteja com intervenir, com abordar aquest secret.
Algunes qüestions que cal pensar:

  • Fins i tot sense tenir més dades, podem observar un funcionament patològic en aquesta família, pel fet que no pot contenir les situacions noves i actua prohibint-les i ocultant-les. L’embaràs de la Xènia sembla que es viu com un fet inacceptable i es decideix ocultar la noia per mantenir inalterable la façana externa. El fet paradoxal és que, volent apartar el que és dolorós, si no s’aconsegueix abordar i no se’n parla, quedarà «momificat i protegit», de manera que impedirà que es dissolgui i relativitzi. Evidentment, aquest punt de partida hipotètic s’anirà completant o modificant i fent-se més comprensible a mesura que anem coneixent la situació.

  • Estem davant d’una violència invisible, i es tracta d’una violència que, en principi, recorre la generació de la mare, de la filla adolescent i del nadó que naixerà. Això es materialitzarà en el tipus de vincle que mantenen entre ells. Hi ha alguna cosa que queda amagada, una voluntat de fer «com si no hagués passat», i que tindrà conseqüències. El nadó figurarà com a fill de la Xènia? O de la seva mare? Qui farà de pare? No hi ha respostes per a això, que no s’ha pogut elaborar, la qual cosa té conseqüències en els àmbits personal i familiar. En efecte, aquesta voluntat d’ignorància enrareix la comunicació familiar ja des de l’inici de la relació mare-nadó.

Imaginem com s’ha de viure, des del punt de vista de l’avi, el fet de no conèixer qui és el pare del seu nét, no voler-ho saber. O és que el pare és ell? I com es viu això en la família, com ho viu cadascun dels membres?

«Allò que s’ha silenciat genera un buit psíquic que no pot ser elaborat i acaba envaint l’espai mental amb un objecte intern que no s’absenta mai però que està indeleblement present […]. Com més complexos, traumàtics, abruptes i desconeguts siguin els significants familiars, més patològics i intrusius seran aquests buits.»

T. Sánchez (2015). «Guiones de vida transgeneracionales. La transmisión oculta de patología». Temas de psiocoanálisis (núm. 12, pàg. 3).

3) Exploració prèvia
De moment, no coneixem més que el que ens ha proporcionat la TS de l’ambulatori. Necessitem més informació per a situar-nos i, en un cas tan delicat, poder fer-ho de la manera més ajustada possible. Així, doncs, recollirem informació prèvia de la persona que a hores d’ara sembla més desprotegida, la Xènia.
Extraurem aquesta informació dels llocs següents:

  • De l’ABS. Parlarem amb la professional que ha fet la demanda. És el punt de partida i cal ampliar la informació que ens proporcioni: recollirem dades mèdiques de la noia, dades familiars, dels adults, esbrinarem si hi ha més infants a casa. Parlarem amb el pediatre (normalment atenen fins a quinze anys), el metge de família (atén els pares, ha de conèixer la mare) i la ginecòloga o ginecòleg que fa el seguiment de l’embaràs. Veurem que per l’edat, és un embaràs de risc. Estem en l’àmbit de la sanitat i, en principi, aquesta informació està centralitzada. Podem, doncs, intentar conèixer altres dades mèdiques: visites a urgències, atenció en serveis de salut mental o drogoaddiccions, etc. A Catalunya, la Llei dels drets i oportunitats de la infància i adolescència (LDOIA), en regular «l’interès superior del menor», justifica l’accés a aquestes dades que, en altres casos, són confidencials. Cal seguir, no obstant això, uns protocols en la petició d’informació.

  • Del centre educatiu. Parlarem amb el tutor o tutora de la noia. Es tractarà de conèixer no solament el seu rendiment escolar o el tipus de relació que estableix amb la classe, sinó de conèixer-la i objectivar si hi ha indicadors de risc i factors de protecció. En aquest sentit explorarem qüestions formals (higiene, puntualitat, absentisme, si està en dejú, si la roba és adequada per a l’època de l’any, etc.), qüestions relacionals (amb qui es relaciona i de quina manera, iguals i adults, etc.), el grau d’implicació de la família amb l’escola (assistència a entrevistes, actitud, etc.). Caldrà també saber com s’aborda la situació actual des de l’institut: de fet, tenen una alumna amb un problema seriós i amb absentisme escolar en un etapa obligatòria d’escolarització.

  • Del casal de temps lliure o similar. Si hi acudeix, és interessant parlar amb ells. Sovint coneixen els infants i les seves famílies des d’un punt de vista més informal i poden aportar altres informacions relacionals, relatives a cures i atencions. Sovint hi ha un educador que està molt relacionat amb l’infant i que pot continuar veient-lo.

Amb molta freqüència, de tot això obtenim una informació que ens permet fer una primera valoració de la gravetat del cas i de la necessitat o no d’intervenció urgent. Això ho farem a partir de l’objectivació d’indicadors de risc. Suposem que es fan una sèrie d’observacions que tenen a veure amb explicacions de la Xènia a una amiga, que aquesta després ha comunicat a la tutora (per exemple, en relació amb abusos sexuals del pare o amb inducció a la prostitució).
Si valorem que hi pot haver abús sexual o que hi ha risc vital per a la noia, s’haurà de posar el cas en coneixement de l’entitat competent (Administració pública / instàncies judicials d’acord amb els protocols de cada comunitat autònoma).
4) Valoració del risc
En tot cas, hi ha una situació de risc en què estem obligats a intervenir. (2) . El risc, en principi i amb les dades de què disposem, se centra en l’ocultació i la negació de l’embaràs i en les conseqüències que tindrà per a la mare, el fill i la resta de la família. La no intervenció tindrà conseqüències en les persones següents:

  • En la Xènia, en el seu desenvolupament físic, emocional, social i escolar. D’entrada, no està fent preparació al part. Què ha d’imaginar que li passa al cos?, com ha de ser donar a llum?

  • En el nadó. Hi haurà conseqüències en la formació de la seva personalitat (pel secret dels qui són els seus pares), en com s’establiran els primers vincles familiars (se’l rebutjarà?, se’l cuidarà?, qui ho farà?).

  • En la família. El fet de negar i ocultar tindrà conseqüències en tots ells.

Cal una intervenció que permeti que la família comenci a parlar de tot això i donar un lloc a la Xènia i al nadó. Com ho farem?
5) Disseny de la intervenció
En prendre contacte amb els altres equips de sanitat o educació, no solament hem començat a compartir la informació sinó que hem iniciat la construcció del cas. Organitzem una unitat funcional en la qual cada servei participa des del seu àmbit, i, a hores d’ara, els serveis socials són l’equip que integra les intervencions perquè té l’encàrrec en matèria d’infància en risc. Serà, per tant, des d’aquest equip que s’iniciarà la intervenció directa amb la família. Inicialment es valora citar-los tots alhora amb la idea d’informar, amb la màxima claredat possible, de la preocupació per la situació de dificultat que viuen, de l’obligació d’intervenir i de la possibilitat d’ajuda.
En la pràctica, és fonamental el dret de l’infant a ser escoltat. Cal que el professional pugui parlar amb els infants sense els pares al davant i viceversa. Això facilita que cadascú pugui explicar què li passa. Aquí és una necessitat bàsica de la persona adolescent el fet de ser escoltada. La llei catalana ho reconeix com a dret:

«LDOIA, art. 7. Dret de l’infant a ser escoltat:

1. Els infants i els adolescents, d’acord amb llurs capacitats evolutives i amb les competències assolides, i en qualsevol cas a partir de dotze anys, han de de ser escoltats tant en els àmbits familiar, escolar i social com en els procediments administratius o judicials en què és trobin directament implicats i que aboquin a una decisió que n’afecti l’entorn personal, familiar, social o patrimonial.

[...]

3. En l’exercici del dret de ser escoltats, s’han de respectar les condicions de discrecionalitat, intimitat, seguretat, recepció de suport, llibertat i adequació de la situació.»

Això pot ser difícil d’entendre per a persones provinents d’una cultura més tradicional. En tot cas, i a la pràctica, és millor no voler convèncer i només informar que és una qüestió de llei i que té efecte en tots els menors que viuen en aquesta comunitat autònoma. Després, i segons el que hagin dit, cal pensar bé com es manipula aquesta informació perquè això no es torni en contra de l’infant. Són situacions molt complexes, que ens impliquen molt emocionalment. Per això és important no treballar sol i, en el disseny de la intervenció, disposar de l’equip i/o la supervisió externa
Les mares adolescents presenten unes necessitats més grans tant psicològiques com somàtiques durant l’embaràs. En aquest cas, a més a més, sembla que hi haurà més dificultats per a configurar un vincle estable i afectuós amb el nadó i, per tant, es posa en risc el desenvolupament psicològic del mateix infant. Parlem aquí del vincle afectiu i del seu paper en el desenvolupament de la personalitat. Així, doncs, podem preveure una sèrie de necessitats que cal atendre:

  • Somàtiques: el seguiment de l’embaràs d’acord amb la informació que té la Xènia, la preparació al part, la persona que l’acompanyarà.

  • Psicològiques. Les valorarem en l’entrevista amb ella a soles. Facilitarem l’expressió de sentiments i temors. Explorarem la maternitat: vol tenir el fill?, com?, vol donar-lo en adopció? Cercarem una figura de suport per a ella, en la família, fora d’aquesta o professional.

  • Relacionals: la comunicació amb la seva xarxa social (amics, companys, professors, veïns, etc.). Valorarem el retorn a l’escola.

  • De suport familiar. Aquí abordarem les situacions actual i futura amb la família.

Podem organitzar la intervenció en dos àmbits:

  • En l’àmbit terapèutic: reunions psicoterapèutiques familiars. És fonamental que la Xènia participi, que no es prengui cap decisió sense ella. En aquestes reunions hi ha dos punts fonamentals que caldrà tenir en compte:

    • Començar a abordar tot allò de què no poden parlar: qui és el pare del futur nadó, quin lloc té la mare, com vol fer les coses, quins cognoms vol que tingui el nadó, etc.

    • Ajudar a definir què faran amb el nadó. Col·laborarem si el volen cedir en adopció. Si no és el cas, ajudarem a organitzar com se’n faran càrrec. Això vol dir ajudar a definir el dia a dia, punt fonamental en el desenvolupament físic i mental de la persona.

  • En l’àmbit organitzatiu si el nadó es queda amb ells: quina ajuda creuen que necessitaran quan neixi l’infant?, qui se’n farà càrrec?, on dormirà?, etc. Si la Xènia torna a institut i els avis treballen, qui es farà càrrec del nadó?, hi ha algun familiar disponible?, es pot comptar amb unes hores de SAD?...

L’atenció a aquestes necessitats implicarà la coordinació amb professionals de diversos àmbits. Recordem que treballem en un model de xarxa, d’unitat funcional. Així, pel que fa a l’atenció de les necessitats somàtiques tindrem el suport de l’equip ginecològic (ginecòleg, llevadora, etc.); pel que fa a les psicològiques podrem valorar entrevistes amb el TS i la psicòloga o psicòleg del centre de serveis socials, o amb algun servei especialitzat en teràpia familiar. Pel que fa a l’aspecte relacional, caldrà la intervenció de l’institut i/o el casal. Això implicarà reunions periòdiques cada x mesos per a compartir la informació i anar ajustant la intervenció, i espais de correu o telefònics per a informar-se mútuament de fets rellevants.

4.3.Altres escenaris possibles

Imaginem ara que la família no es presenta o que, després d’una primera entrevista, es nega a la intervenció i es manté tot tal com està. La situació de risc per a dos menors, juntament amb la no acceptació per part de la família d’ajuda per a modificar-la, justifica que s’informi d'aquesta situació a l’Administració pública, que té encomanada la protecció de la infància.

Bibliografia

Peteiro, J. (2016). «Los vigilantes. Gestores y expertos. Hacia la infantilización por el empoderamiento». Cerca del Leteo .
Karsz, S. (2007). Problematizar el trabajo social. Definición, figuras, clínica. Barcelona: Gedisa.
Ubieto, J. R. (2012). La construcción del caso en el trabajo en red. Teoría y práctica. Barcelona: Editorial UOC.
Tizio, H. (coord.) (2003). Reinventar el vínculo educativo: aportaciones de la pedagogía social y del psicoanálisis. Barcelona: Gedisa.
Tizón, J. L.; Ciurana, R.; Fernández, C. (2011). Libro de casos. Barcelona: Herder.
Tizón, J. L. (2009). Protocolos y programas elementales para la atención primaria a la salud mental (vol. 1 i 2). Barcelona: Herder.