Pobresa i serveis socials. Una revisió a partir de les teories del decreixement

  • Miguel Salas Soneira

PID_00244944
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Al llarg de la història la pobresa ha coexistit simultàniament amb diferents respostes encaminades a fer-li front (Alemán i Fernández, 2008), amb una destresa refinada en l’art d’ignorar-la (Galbraith, 2005), i amb les mateixes condicions de la seva producció i manteniment (Monreal, 1996). En tot cas, per acció o omissió, les societats mai no han estat del tot indiferents davant les situacions de necessitat, carència o privació que dificulten que les persones gaudeixin d’una bona vida. Sigui com sigui, el cert és que la pobresa ha suscitat —i encara suscita— reaccions contradictòries en forma de judicis respecte a la manera com es defineix, la manera com es comprenen les seves causes i conseqüències o en relació amb la manera més adequada de mesurar-la o afrontar-la. En l’actualitat, aquesta controvèrsia no mostra signes de remissió, de manera que la pobresa és una d’aquestes nocions que es resisteixen a una conceptualització susceptible d’acord unànime.
En aquest mòdul repassem alguns aspectes que es relacionen amb diferents formulacions de la pobresa. En primer lloc assenyalem tres elements fonamentals que ha d’incloure qualsevol proposta que se’n faci per a, a partir d’aquí, abordar els dos principals paradigmes dins els quals s’ha definit, investigat i afrontat políticament: les concepcions absoluta i relativa de la pobresa. El predomini de la primera, en els àmbits tant de la investigació com de les polítiques socials, ens porta a detenir-nos en la importància que el mesurament o la quantificació han tingut en la consolidació de la seva hegemonia.
Dins aquest marc hegemònic i economicista, assenyalem alguns indicadors des dels quals es determinen les situacions de pobresa i analitzem els últims canvis conceptuals que han portat a institucions com el Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD) a parlar de pobresa multidimensional.
Després de revisar la pobresa multidimensional, considerem, amb una perspectiva crítica, els paràmetres mercantils en què es mouen els principals índexs a partir dels quals es tracta de delimitar no solament el concepte de pobresa, sinó també altres que hi estan interrelacionats, com per exemple el de riquesa, benestar o desenvolupament humà. A partir d’aquí, i amb una perspectiva de la pobresa relativa, ens preguntem, més enllà dels seus símptomes, per les causes que la generen. Això ens porta a situar al centre del debat la qüestió del creixement econòmic.
Caracteritzat aquest últim, i la lògica de producció i consum en què s’estableix actualment, revisem dues propostes politicoideològiques que s’han articulat i assajat des del capitalisme i en el si de les quals s’ha intentat donar resposta a la pobresa de manera més o menys satisfactòria. Aquestes dues propostes són la socialdemòcrata i la neoliberal.
En darrer lloc, tractem de situar les qüestions abordades al llarg del mòdul en el context de l’Estat espanyol a fi de veure en quina situació es troben avui els serveis socials, pensats davant el repte de la construcció d’una societat del decreixement.

1.Elements principals de les propostes sobre pobresa

Abans d’acostar-nos a les principals concepcions de la pobresa disputades actualment, comencem revisant tres elements que ha de contenir qualsevol proposta que es faci sobre aquesta i que pretengui erigir-se en referent d’acció política. Seguint Dubois (2006), aquests elements són:

  • Conceptualització. Diu Wittgenstein (2007) que els conceptes en ciència funcionen com recipients capaços de contenir i transmetre significat i sentit en relació amb fets descriptibles que ocorren en un lloc i duren un cert temps. Tenint això en compte, qualsevol proposta conceptual que s’ofereixi sobre la pobresa ha de permetre conèixer la magnitud de la realitat a què es refereix, indagar en els processos que l’originen i a partir dels quals s’expandeix, es redueix o manté, etc. A més a més, i pel fet que el seu significat dependrà de la manera en què es relaciona amb fets demostrables, qualsevol concepte de pobresa estarà condicionat pels procediments d’investigació que l’emparin

  • Mesurament. Aquest element entronca amb la metodologia d’investigació. Per mitjà d’aquest, s’han de poder aclarir aspectes com la incidència i/o intensitat de la pobresa, la seva evolució en el temps, i establir comparacions entre diferents territoris, poblacions, etc. Determinar el nombre de persones pobres en una societat concreta i en un moment donat resulta essencial per a calibrar la gravetat del fenomen però subratllem que aquest empirisme descriptiu per ell mateix no explica els aspectes socials, polítics o ideològics que conformen la pobresa. Per tant, la investigació científica ha de poder descriure i comptabilitzar, però també analitzar i interpretar per a actuar en la realitat. En aquest sentit, el mesurament opera a la manera d’un element frontissa entre la conceptualització i l’acció política, en tant que permet comprovar els significats proposats i dissenyar a partir d’aquí les accions amb què intervenir.

  • Polítiques. Conceptualitzada la pobresa, i descrits i/o analitzats els fets a què es refereix, s’han d’explicitar les metes i els objectius principals que orientaran el disseny i l’execució programada i estructurada d’aquelles iniciatives adoptades per fer-ne l’abordatge.

La pertinència de qualsevol proposta feta en relació amb la pobresa dependrà: a) de com es conceptualitza; b) de com es relaciona amb els fets als quals es refereix —és a dir, de com s’estudia—, i c) de les metes i objectius que planteja en l’àmbit polític.

2.Models explicatius de la pobresa

En funció de l’èmfasi que es posi en un o altre dels elements assenyalats, les diverses teories de la pobresa es poden emmarcar dins de dos grans paradigmes o models explicatius. Partint de les propostes de Monreal (1996), distingim entre la concepció absoluta de la pobresa i la relativa.

2.1.Pobresa absoluta

La primera, hegemònica a hores d’ara tant en els discursos científics com en les actuacions polítiques, apunta a la supervivència en termes biològics i es troba vinculada a maneres quantitatives d’abordar les situacions en què escassegen «els recursos bàsics per a mantenir un funcionament corporal sa i eficaç» (Giddens, 1991). Aquesta concepció, també coneguda com a «pobresa de supervivència», es defineix a partir del que es denomina llindar o línia de pobresa. Aquest llindar s’estableix basant-se en l’ingrés o renda necessaris perquè una persona pugui sobreviure i, un vegada fixat, constitueix la referència per a determinar quines persones són pobres. A partir de la identificació de les persones pobres, es procedeix a quantificar-les o mesurar-les. Les dues grans qüestions que resumeixen aquest plantejament es poden concretar de la manera següent: quines persones són pobres? i quantes persones pobres hi ha? (Dubois, 2006).
Un exemple d’aquesta concepció absoluta de pobresa l’ofereixen Alemán i García:

«Carència de recursos econòmics per a fer front a les situacions de necessitat. [...] Es considera com a situació de pobresa aquella en què es disposa de menys del 50% de la renda mitjana».

C. Alemán; M. García (2005). Servicios Sociales Sectoriales (pàg. 210). Madrid: Editorial Universitaria Ramón Areces.

Des d’aquest punt de vista, és pobra la persona els ingressos de la qual no arriben a la meitat de la renda per capita del país en què viu. L’element principal d’aquesta definició és, per tant, la quantitat d’ingressos de què una persona disposa. Aquest indicador econòmic resulta útil en els dos sentits abans esmentats: permet, en primer lloc, delimitar quines persones són pobres per a, en segon lloc, quantificar el nombre de persones que es troben en aquesta situació.
Com assenyala Dubois (2006), aquesta perspectiva se centra fonamentalment en els símptomes del fenomen —carència de mitjans—, per la qual cosa tant el mesurament com les polítiques socials focalitzades cap a les persones pobres seran les preocupacions principals. Convé assenyalar, no obstant això, que la importància atribuïda per aquesta visió a la qüestió del llindar o línia de pobresa fa que s’ignorin altres consideracions de tipus social, polític, cultural, etc., que relacionen el fenomen amb aspectes com ara la dignitat o la bona vida. D’aquests aspectes s’encarregaran prioritàriament les teories emmarcades dins de la concepció relativa de la pobresa.

2.2.Pobresa relativa

Aquesta segona perspectiva tracta fonamentalment de reflexionar sobre les causes que donen lloc a la pobresa, i les vinculen amb abordatges qualitatius a partir dels quals s’analitza i interpreta. Des d’aquest punt de vista, tot el sistema social està implicat en la producció i reproducció de la pobresa i per tant, per a poder conèixer-la, resulta imprescindible tenir en compte qüestions d’ordre econòmic, polític, cultural, jurídic o ideològic. En aquest sentit, s’observen, per exemple, la comunitat, el lloc on es viu, les ocupacions i la qualitat d’aquestes, els serveis i equipaments oferts per l’Estat, la qualitat dels sistemes educatiu i sanitari, el medi, el tractament davant la llei, etc. Des d’un enfocament relatiu, per tant, la pobresa representa un problema imbricat de manera complexa en el sistema social i es relaciona, en definitiva, «amb l’economia, l’Estat i la seva política redistributiva, el sistema judicial i policial, l’educació i la qualificació, els mitjans de comunicació, la ideologia» (Monreal, pàg. 108-109).
Un exemple de pobresa relativa pot ser el següent:

«Situació forçosa o voluntària, permanent o temporal, de debilitat, de dependència i d’humilitat, caracteritzada per la privació de mitjans, canviants segons les èpoques i les societats, relatius al poder i a la consideració socials: diners, força, influència, ciència o qualificació tècnica, honorabilitat de naixement, vigor físic, capacitat intel·lectual, llibertat i dignitat personals».

Mollat (1978), citat a: F. Checa (1995). «Reflexiones antropológicas para entender la pobreza y las desigualdades sociales». Gaceta de Antropología (núm. 11 pàg. 2-18).

En aquest concepte de pobresa s’interrelacionen diferents factors —subjectius i objectius— que entren en joc a l’hora de generar una situació de privació o carència. Com d’altres de caràcter més qualitatiu, aquesta definició comprèn elements culturals i històrics que es consideren canviants i inclou, per consegüent, aspectes que transcendeixen el merament econòmic. La falta de mitjans pot ser material —per exemple, els ingressos— o immaterial —la influència o l’honorabilitat—, i té a veure amb dimensions com el poder o la consideració socials. Així, per exemple, les condicions de vida en un barri marginal estigmatitzat i definit ideològicament com a espai de delinqüència, desproveït de serveis adequats de transport o recollida d’escombraries, d’equipaments de salut o educatius, on hi ha menys parcs perquè els nens i nenes puguin jugar, etc., són les que determinaran la situació de pobresa dels habitants. Com a resultat, les polítiques socials patrocinades per aquest enfocament estaran dirigides a resoldre les causes que s’entén que són les generadores de pobresa.
A grans trets, les dues concepcions que guien tant la investigació científica com l’acció política sobre la pobresa poden sintetitzar-se de la manera següent:

  • La quantitativa o absoluta, que defineix la pobresa a partir de factors purament econòmics.

  • La qualitativa o relativa, que situa la clau de comprensió de la pobresa en el sistema de processos que la produeixen (Monreal, 1996).

Com indiquem, ambdós enfocaments divergeixen en la manera com conceptualitzen la pobresa, en les propostes metodològiques que ofereixen per a estudiar-la i en les polítiques socials que orienten. Dit això, vegem quina de les dues versions ha estat —i continua sent— la predominant i algunes de les raons de la seva hegemonia.

3.L’hegemonia de la quantificació

Dubois (2006) fa referència a la tensió històrica que hi ha hagut entre els elements de conceptualització i mesurament en les propostes sobre pobresa, la resolució de la qual no ha estat altra que emfatitzar «la precisió i l’exactitud del mesurament per davant de trobar conceptes més afinats que recullin la realitat social que hi ha al darrere». En els fets això ha comportat la consideració que s’aprofundeix amb més rigor en el coneixement de la pobresa com més i millor s’aconsegueix quantificar-la. La preocupació i l’èmfasi en els mètodes quantitatius ha condicionat fins a l’actualitat la majoria dels treballs portats a terme.
Segons l’opinió de Dubois, l’hegemonia del mesurament no ha estat en absolut casual, sinó que és conseqüència de l’escàs debat que ha suscitat fins fa molt poc. Per tal d’assegurar-ne la quantificació, aquesta visió ha acabat per reduir els elements definitoris de la pobresa fonamentalment en els indicadors de renda o ingressos. Així, i malgrat l’enorme quantitat d’estudis de mesurament duts a terme a partir de la segona meitat del segle XX, a penes s’ha plantejat la reconsideració dels pressupostos conceptuals que en conformen la definició, de manera que aquesta ha romàs pràcticament invariable al llarg de més d’un segle. D’aquesta manera, disposar de menys del 50% de la renda mitjana d’un país —o, el que és el mateix, menys de la meitat de l’ingrés mitjà— o de l’ingrés mínim, o disposar de menys d’1 o 2 dòlars al dia per persona, etc., han estat referències habituals per a considerar les situacions de pobresa (Latouche, 2009; Alemán i García, 2005).
Aquest ha estat —i és— el plantejament predominant en matèria de pobresa, el qual es correspon amb la visió adoptada en els últims anys per organismes internacionals com el Banc Mundial, la Unió Europea o fins fa poc les Nacions Unides.
La insistència en la quantificació ha reduït els elements definitoris de la pobresa als indicadors de renda o ingressos. Aquesta visió absoluta de la pobresa és la predominant tant en la investigació científica com en l’àmbit de les polítiques públiques. Recordem un vegada més que aquest enfocament es caracteritza pels elements següents:

  • Entendre la pobresa a partir del referent de la supervivència econòmica.

  • Atorgar la centralitat, en el seu abordatge, a la qüestió de la quantificació.

  • No requerir cap definició prèvia de conceptes com ara el benestar a l’efecte de dissenyar l’actuació política.

Revisem a continuació alguns indicadors dins la concepció absoluta de la pobresa i la seva evolució en les últimes dècades.

4.Benestar i desenvolupament humans: cap a una concepció multidimensional de la pobresa

Recentment s’ha produït un canvi en la manera en què diverses institucions consideren la pobresa. A partir de la dècada dels noranta, en les propostes fetes pel Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD) es van produir una sèrie de desviacions a l’interior del paradigma de la pobresa absoluta amb els quals es va procurar prestar una atenció més gran a les seves causes. Sota la influència del premi Nobel d’economia, el liberal Amartya Sen, aquestes modificacions conceptuals van tenir com a principal característica el fet de preguntar-se pel benestar i el desenvolupament humans. Del que es tractava era de pensar la pobresa posant-la en relació amb aquests dos conceptes, articulant-la i mesurant-la a partir de les llibertats i les capacitats més que per mitjà de la riquesa econòmica disponible (Varela, 2012). D’aquesta manera, el que es va posar de manifest va ser, en paraules de Sen, la importància d’«examinar sistemàticament una gran quantitat d’informació sobre com viu l’ésser humà en cada societat i quines són les llibertats bàsiques de què gaudeix» (PNUD, 2010). Així, per a captar el desenvolupament i benestar humans i anar més enllà dels ingressos i béns posseïts, es va passar d’un indicador simple com és el producte interior brut per capita —que, recordem, serveix encara avui per a mesurar la pobresa en termes absoluts— al denominat índex de desenvolupament humà (IDH). Amb aquest nou indicador, es van reunir les dades sobre esperança de vida, matriculació escolar i ingressos en un índex compost que complementava una visió de la pobresa massa centrada en la qüestió econòmica.
Més recentment, a partir de l’Informe sobre desenvolupament humà 2010, el PNUD ha inclòs nous índexs que cerquen ampliar la seva concepció de la pobresa oferint noves eines per a mesurar-la (PNUD, 2010). A la vista de l’augment en les diferències de classe o estatus social, ètnic, de gènere, etc., i enfront de la comprovació de la seva relació amb l’empobriment, aquest organisme té en compte des de llavors la necessitat de vincular aspectes importants en la distribució del benestar com la desigualtat, l’equitat de gènere i la pobresa.
Per a això, s’han incorporat tres nous indicadors a la família de mesuraments de l’esmentat IDH: l’índex de desenvolupament humà ajustat per la desigualtat, l’índex de desigualtat de gènere i l’índex de pobresa multidimensional (IPM). Amb aquesta fórmula, suggereix el PNUD (2010, pàg. 1), «s’integren els avenços més recents en els aspectes teòrics i tècnics del mesurament del desenvolupament i es posa de manifest que la desigualtat i la pobresa ocupen un lloc central en la perspectiva del desenvolupament humà».
Aquí ens interessa destacar el canvi produït en les propostes sobre pobresa a escala internacional. Si bé no s’ha abandonat l’èmfasi posat en el mesurament quantitatiu, en vincular-lo amb els conceptes de desenvolupament humà i benestar s’opera un desplaçament d’una concepció de la pobresa centrada estrictament en l’economia a una manera més complexa d’entendre les necessitats. Vegem de quina manera ho expressa el PNUD:

«Per a avançar en el desenvolupament humà, cal centrar l’atenció en les carències. Les dimensions de la pobresa van molt més enllà de la falta d’ingressos, ja que també inclouen salut i nutrició inadequades, falta d’educació i coneixements especialitzats, mitjans de vida inapropiats, males condicions d’habitatge, exclusió social i participació escassa. La pobresa que afecta les persones arreu del món […] és multifacètica i, per consegüent, multidimensional».

PNUD (2010). Informe sobre desarrollo humano 2010. La verdadera riqueza de las naciones: caminos al desarrollo humano (pàg. 105). Madrid: Ediciones Mundi-Prensa.

Aquest plantejament indica que els conceptes de desenvolupament humà, benestar i pobresa, tradicionalment relacionats amb el nivell de renda, s’han de reinterpretar a la llum de perspectives més àmplies. En paraules de Varela (2012), els canvis socials en l’actualitat «estan posant de manifest que les necessitats humanes no es poden entendre únicament en termes econòmics» (pàg. 22, 23). Per tant, i encara que continua existint una relació estreta entre l’economia i les possibilitats de tenir una vida digna, resulta imprescindible prendre en consideració altres elements que actuen com a facilitadors o inhibidors d’aquesta i que, ben sovint, han quedat oblidats pels indicadors oficials.
Al marge, de moment, de la insistència en el mesurament, una de les principals conseqüències d’aquest canvi conceptual serà deixar al descobert les limitacions en l’afrontament de la pobresa de qualsevol política pública que parteixi exclusivament de l’economia o s’hi circumscrigui.
La promoció de la qualitat de vida amb la millora de les condicions de salut, educació i habitatge, i l’increment de la participació social i política de les persones en els entorns en què viuen, han de ser, des d’aquest nou enfocament, elements imprescindibles en les estratègies d’abordatge de la pobresa. Si l’expansió de les llibertats i la potenciació de les capacitats que afavoreixen el benestar i el desenvolupament humans van més enllà dels ingressos, els serveis socials no solament seran cridats a oferir ajudes materials que augmentin els nivells de renda, sinó també a potenciar, entre altres qüestions, la participació social i política de les persones com a subjectes de l’acció. Amb aquesta perspectiva, a més a més, la pobresa política lligada a la incapacitat d’organitzar el destí propi amb autonomia es converteix «en un repte més gran que la pobresa material en les societats contemporànies» (Varela, 2012, pàg. 22).
A la llum dels conceptes de desenvolupament humà i benestar, aquesta concepció recent de la pobresa situarà, almenys en aparença, la dignitat com a punt de partida de les polítiques públiques. Aquestes, per tant, s’hauran d’orientar a garantir aquest mínim invulnerable que qualsevol persona ha de tenir assegurat com a fonament dels drets humans (Varela, 2012).
Fins aquí hem vist com s’ha operat un canvi conceptual relatiu a la pobresa des d’un plantejament centrat en els ingressos cap a una manera més complexa d’entendre-la.
Es tracta de l’enfocament multidimensional de la pobresa que, a la llum dels conceptes de benestar i desenvolupament humans, posa l’èmfasi en diversos elements inhibidors de les llibertats i les capacitats humanes. Aquesta nova concepció de la pobresa planteja la necessitat de reorientar les polítiques públiques d’afrontament de la pobresa contemplant, almenys en aparença, nous aspectes més enllà de l’econòmic.
Revisem ara què és el que ha succeït concretament en el terreny del mesurament i fins on les propostes sobre pobresa que posen l’èmfasi en aquest element transcendeixen la perspectiva absoluta revisada més amunt. És a dir, vegem si la desviació conceptual es correspon amb un canvi en la manera de mesurar-la que capti aspectes importants en relació amb el benestar i les llibertats.

4.1.Indicadors de la pobresa multidimensional. Què és el que ha canviat?

Per al PNUD (2010), malgrat que la mesura de pobresa més emprada continua sent el llindar d’ingressos que cada país determina, amb el nou índex de pobresa multidimensional s’ha aconseguit un èxit important que revela la magnitud del fenomen més enllà de qüestions monetàries. Encara que no substitueix els mesuraments tradicionals de pobresa basats en els indicadors de renda o ingressos, sí que els complementa i amplia. Així, per exemple:

«quan es compara la incidència nacional de la pobresa per ingressos, mesurada amb la línia de pobresa d’1,25 dòlars al dia, amb la de la pobresa multidimensional, el nombre de persones que pateixen aquesta última és més alt en la majoria dels països».

PNUD (2010). Informe sobre desarrollo humano 2010. La verdadera riqueza de las naciones: caminos al desarrollo humano (pàg. 107). Madrid: Ediciones Mundi-Prensa.

Hi ha deu indicadors que, agrupats sota les categories de salut, educació i nivells de vida, donen com a resultat l’índex de pobresa multidimensional:
Font: S. Alkire; M. Santos (2010). «Acute Multidimensional Poverty: A new Index for Developing Countries». Human Development Research Paper. PNUD.
Font: S. Alkire; M. Santos (2010). «Acute Multidimensional Poverty: A new Index for Developing Countries». Human Development Research Paper. PNUD.
Tal com s’observa en la gràfica, els indicadors principals a partir dels quals s’obté l’IPM comprenen productes —anys d’instrucció, matriculació escolar, pis, béns, aigua— i entrades —combustible per a cuinar, electricitat—, a més d’un indicador estàndard que és la mortalitat infantil. Excepte aquest últim, es tracta de categories quantificables en virtut d’una lògica, la de mercat, que amb prou feines aconsegueix deixar de banda l’imaginari econòmic occidental. En altres paraules, totes computen en la progressió del producte interior brut (PIB), entès com a volum de producció de béns i serveis que es venen o costen en moneda, produïts per un treball remunerat.
És a dir, el que es comptabilitza per a establir les diferents dimensions de la pobresa —que té una superposició que tenalla el benestar i el desenvolupament humans—, no és altra cosa que la falta de béns i serveis amb valor monetari susceptibles de ser produïts i consumits. Així, la presència de necessitats o carències en els sis indicadors que remeten al nivell de vida, o en tres d’aquests i en un de salut o educació, donen com a resultat pobresa multidimensional (PNUD, 2010). En resum, i com recorda Latouche, això apunta que en la carrera mundial cap al benestar hem estat «formatats» per veure’l «en relació estrictament proporcional amb el nostre consum mercantil» (2009, pàg. 63). Passa el mateix amb la pobresa quan només es comptabilitza la falta de béns i serveis amb valor monetari.
Amb l’IPM es produeix efectivament un pas cap a una concepció de la pobresa més complexa del que era la que només tenia en compte el nivell d’ingressos. Amb tot, i com acabem d’assenyalar, els termes amb els quals es mesura aquesta nova concepció amb prou feines transcendeixen els béns materials i les mercaderies susceptibles de producció i consum en moneda. Una certa visió absoluta es manté intacta, ja que aquest tipus de magnituds macroeconòmiques rares vegades s’interessen «per la qualitat dels nostres sistemes educatiu i sanitari ni en general per les activitats que augmenten el benestar encara que no impliquin producció i despesa» (Taibo, 2011, pàg. 51). Per dir-ho d’una altra manera, la baixa qualitat en els sistemes educatiu i sanitari, la falta de cura i atenció per la dependència a la llar, l’impacte ecològic dels combustibles emprats per a cuinar, etc., constitueixen alguns dels múltiples aspectes ignorats per aquesta visió multidimensional proposada pel PNUD.
La proposta de pobresa multidimensional es manté dins dels esquemes de la pobresa absoluta en preveure només les carències de béns materials i serveis amb valor en moneda. Nombrosos aspectes qualitatius de la pobresa s’ignoren per tant amb aquesta nova perspectiva.
Revisem tot seguit algunes de les raons per les quals els indicadors analitzats fins ara han estat considerats incapaços de captar la pobresa.

4.2.Més enllà dels mesuraments: reavaluar la pobresa i la riquesa

Per a autors com Latouche (2009), la incapacitat de mesuraments com l’IDH —que recordem que des de 2010 inclou la pobresa multidimensional— per a delimitar tant la «veritable» riquesa com la «veritable» pobresa, resulta evident. Segons la seva opinió, per a construir-les es van cercar criteris, avaluacions forçosament objectives, universals i transculturals, però sense abandonar l’àmbit de la representació econòmica occidental. La conseqüència de qualificar com a necessitats elements propis d’un estil de vida «ideal» segons el model dels països desenvolupats, no és altra que traslladar i imposar simbòlicament aquest imaginari a altres societats. Per tant, les investigacions sobre la pobresa i la riquesa no escapen avui, segons aquest autor, ni a l’imperialisme cultural ni a l’etnocentrisme.
D’altra banda, tampoc no ens diuen res els indicadors de pobresa revisats respecte de certes activitats que poden ser centrals per al benestar. Per exemple, els serveis i béns relacionals no sancionats econòmicament, en els quals s’intercanvien valors simbòlics, es comparteixen significats o es genera un sentit de pertinença, confiança, identitat, etc., no són precisament els que computen en les estadístiques que mesuren la riquesa o el benestar, ni tampoc se’n té en compte l’absència per a avaluar les situacions de pobresa.
L’imaginari economicista ofereix dificultats per a pensar aquests conceptes –de riquesa, benestar, desenvolupament o pobresa– i, per consegüent, també per a mesurar-los de manera satisfactòria. No obstant això, l’obsessió per la quantificació continua sent una constant que, en un altre ordre de coses, pot portar a enganys. No està de més il·lustrar aquest punt amb un exemple que ens proporciona Taibo.

«Cuba, que ha apostat amb claredat per la prevenció i per la proximitat dels metges generalistes, dedicava el 2006 un nombre de dòlars per habitant molt menor que el que es feia valer als EUA: 236 per 5.274. No obstant això, obtenia resultats similars als nord-americans quant a esperança de vida i mortalitat infantil. No sols això: malgrat la diferència abismal que, en termes quantitatius, separava la despesa cubana de la nord-americana, Cuba ocupava el lloc 36 en la llista de països el sistema de salut dels quals presta més serveis a la població, mentre que els EUA es trobaven en el lloc 72. Per a explicar-ho, cal invocar també, és cert, el règim alimentari dels cubans —amb primacia de fruites i llegums, i consum escàs de carn— i el fet que aquests es vegin obligats a fer desplaçaments freqüents a peu. La pobresa i l’escassetat poden tenir —no ho oblidem— alguns efectes saludables.»

C. Taibo (2011). En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie (pàg. 54). Madrid: Los Libros de la Catarata.

De manera tímida, encara que sense qüestionar de fons la lògica que hi ha al darrere del creixement econòmic postulat pel capitalisme, el mateix PNUD reconeix que hi pot haver benestar o millora en dimensions com la salut o l’educació fins i tot quan no hi ha creixement. En qualsevol cas, i com es demostra en l’exemple anterior, la quantitat d’inversió en àmbits com el sanitari no implica necessàriament una atenció millor ni tampoc una proximitat més gran a la població de serveis fonamentals. Aquestes xifres no ens diuen res sobre l’aposta per la prevenció o sobre els hàbits adequats en matèries com l’activitat física diària que —voluntàriament o no— tenen un impacte positiu en la salut. Resulta curiós que, malgrat les xifres alarmants sobre pobresa llançades per nombrosos organismes internacionals, res no al·ludeixi als seus elements positius. En un altre sentit, crida l’atenció també que s’ometi en les xifres tot tipus d’alertes respecte als aspectes perniciosos intrínsecs a l’acumulació de la riquesa, ja que, si l’observem de prop, aquesta té un caràcter molt més patològic que la pobresa.
En paraules de Latouche:

«[...] la riquesa extrema constitueix la plaga principal de la societat moderna. Més que augmentar-la pretenent solucionar el problema de la pobresa, s’hauria d’atacar com una malaltia perillosa oculta per la representació instituïda del creixement».

S. Latouche (2009). La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante? (pàg. 57). Barcelona: Icaria Antrazyt.

Ben lluny d’una visió semblant, cal destacar el caràcter ideològic dels discursos en ús sobre la pobresa i la manera com el llenguatge modern, que ben sovint estigmatitza la persona pobra,

«[...] no utilitza mai la paraula falta quan es tracta de rics i poderosos, i ningú no pensa a definir certes categories de rics per falta de clarividència, de virtut o de solidaritat, falta de sentit de justícia social o de compassió».

M. Rahnema, citat a: S. Latouche (2009). La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante? (pàg. 58). Barcelona: Icaria Antrazyt.

Segons el que s’ha dit fins ara, tant la pobresa com la riquesa han de ser reconceptualitzades encara que, per a això, calgui reavaluar-les primer. Mentre el benestar i el desenvolupament humans signifiquin «tenir bé» i «tenir més», alguna cosa de l’ordre dels valors queda definitivament al marge. Per aquesta raó, les categories comptables i els índexs que les recullen i combinen han estat assenyalats com una forma radical d’imperialisme cultural i ideològic que només fa el joc als interessos del mercat. Quan s’imposa un tipus d’especejament estadístic com el revisat amb l’IPM, es desatenen els valors d’ús i els béns relacionals que no tenen la forma de mercaderies o de serveis validats pel seu finançament. D’aquesta manera, no és solament l’alegria de viure o la felicitat de les persones allò que es redueix a una xifra exigua o a un indicador compost —tant és PIB per capita com IPM o IDH—, sinó que és la mateixa manera de ser d’aquelles persones que es consideraran pobres, amb les seves «veritables» riqueses i virtualitats, allò que es trepitja i anul·la (Latouche, 2009).
Rescatar la simplicitat o la «precarietat» no imposades i posar l’atenció en valors com la solidaritat, el suport mutu, la participació política transformadora o el respecte pel medi, es pot considerar un tipus de riquesa dins de les situacions de pobresa econòmica. Al contrari, considerar la connivència interessada i acrítica amb un ordre socioeconòmic, polític i ideològic que promou de manera desigual la distribució de recursos limitats retallant les llibertats de les persones, significa reconèixer un tipus de pobresa molt diferent de la material —la moral— en les situacions de riquesa i opulència.
S’ha apuntat la conveniència de distingir entre misèria i pobresa amb l’objectiu de revalorar la segona enfront de la misèria vinculada amb la lògica del capitalisme i amb el designi irrefrenable d'incrementar exponencialment la riquesa (Taibo, 2013). Seguint aquest raonament, cal subratllar la importància de diferenciar també els béns relacionals dels materials sense que això no signifiqui posar-nos a comptabilitzar els primers de manera obsessiva. Visibilitzar les persones que es troben darrere dels indicadors, escoltar-ne les veus i les històries per comprendre millor les limitacions i les potencialitats que operen en les seves vides, pot ser una opció. No obstant això, per a donar en última instància dignitat a la falta de recursos materials, «eliminar la misèria i tornar a trobar el sentit de les “veritables” riqueses, cal limitar l’enriquiment econòmic i, en conseqüència, l’acumulació de capital» (Latouche, 2009, pàg. 83).
Sigui com sigui, el que s’ha dit fins ara no obsta per a afirmar que les xifres de pobresa llançades per diversos organismes resulten actualment vergonyoses, fins al punt que des de les Nacions Unides se l’ha tractat de combatre per diferents vies en les seves múltiples dimensions. Amb una encert més o menys gran, tant els objectius de desenvolupament del mil·lenni com més recentment l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible s’incardinen en aquesta missió (ONU, 2015). No obstant això,

«Cap dada no invita a concloure [...] que la globalització en curs hagi tingut efectes saludables en matèria de reducció de la pobresa. Avui dia el 20% més ric de la població mundial s’encarrega del 86% del consum, mentre que al 20% més pobre li correspon un escàs 1,3%. El patrimoni de les tres fortunes més grans del planeta equival al producte interior brut total dels quaranta-vuit estats més pobres, mentre que el de les dues-centes persones més riques arriba a un suma semblant al del 41% de la població global».

C. Taibo (2011). En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie (pàg. 15-16). Madrid: Los Libros de la Catarata.

S’ha objectat que la crisi financera del final de 2008 ha capgirat els plans d’eradicació de la pobresa material proposats a escala internacional —com és el cas dels Objectius del Mil·lenni vigents fins aquest any. La qüestió que cal plantejar-se és fins on serà possible això amb la nova Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible si tenim en compte que els pressupostos economicistes hegemònics des dels quals es continua pensant la pobresa només atenen allò que el capitalisme considera rellevant per al seu desenvolupament. Ja s’ha indicat que les polítiques socials dissenyades per abordar la pobresa depenen de com aquesta es conceptualitzi i mesuri. En conseqüència, fonamentar l’acció referida a la pobresa dins dels paràmetres indestructibles del creixement econòmic no sembla sinó una resposta dubtosa.
Hem vist que els indicadors oficials mostren serioses limitacions per a delimitar conceptes com els de pobresa, riquesa o benestar. Mentre el que es mesuri sigui el tenir-bé, el tenir-més o el tenir-menys, no es transcendeix l’imaginari economicista ni s’abandona una certa visió absoluta de la pobresa. Cal, llavors, reavaluar la pobresa des d’altres paràmetres per a poder reconceptualitzar-la. Prendre en consideració els valors i aquells béns i serveis no monetaris que augmenten el benestar i les capacitats, pot ser una manera adequada de començar a repensar-la. En fi, sense qüestionar la lògica del creixement econòmic, la lluita per a eradicar la pobresa fa l’efecte que serà limitada.
El que s’ha vist fins aquí ens porta a plantejar la situació actual de globalització econòmica i la qüestió del desenvolupament en les perspectives de la pobresa relativa (Monreal, 1996; Max-Neef) i el decreixement (Latouche, 2009; Taibo, 2011; 2013; Ilitx, 1978; 1985). Amb aquest enfocament combinat tractarem de considerar la viabilitat o inviabilitat de les propostes politicoideològiques ofertes pels corrents keynesià i neoliberal davant les situacions de pobresa, les desigualtats socials i el deteriorament ambiental.

5.Societat de consum i creixement econòmic

Abans de revisar les propostes benestarista i neoliberal cal detenir-nos en dos aspectes relacionats amb el panorama actual de globalització econòmica en el si de la qual cada vegada augmenta més la bretxa de les desigualtats, es generen quotes de pobresa més grans i es devasta el medi. La societat de consum i el creixement econòmic configuren, en part, avui aquest escenari.
Comencem anotant que la globalització en curs, capitanejada pels països del nord ric i les seves empreses transnacionals,

«[...] mostra una línia de continuïtat inequívoca amb l’imperialisme i el colonialisme de sempre. Com aquests, ha ratificat una situació marcada per desigualtats agudes, saldades amb un creixement sensible en el nombre absolut de persones que viuen en situació de pobresa».

C. Taibo (2011). En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie (pàg. 14-15). Madrid: Los Libros de la Catarata.

Des d’aquest punt de vista, les dades quantificades pels indicadors de pobresa vistos fins ara representen només un dels símptomes d’aquest procés. El capitalisme de sempre o la seva versió actual preconitzada pel neoliberalisme amaguen els traços fonamentals que donen lloc a la pobresa, l’origen de la qual situem aquí a l’entorn del creixement econòmic il·limitat. Puntualitzem que això valdria per a qualsevol altre sistema que s’hagués assajat —valgui l’exemple del «socialisme real»— sense qüestionar-se el fet que habitem en un planeta amb recursos limitats.
El ritme accelerat de creixement té, cal dir-ho, conseqüències irreversibles per al medi que provoquen hàbitats insalubres on proliferen les malalties cròniques, la fam endèmica, etc., la qual cosa no és sinó un escenari de múltiples pobreses. En l’actualitat hi ha pocs dubtes que la humanitat pugui suportar durant gaire més la sobrecàrrega a què es troba sotmesa la Terra a causa del ritme de creixement actual (Lovelock, 2009). Tal com apunten organismes gens sospitosos de tendenciositat pel que fa a aquest punt (ONU, 2015; PNUD, 2015), la generació d’una consciència crítica capaç d’afrontar el desastre social i ambiental que ens espera molt aviat resulta imprescindible. Malgrat això, la mercantilització i l’espoli sistemàtic dels béns i recursos naturals que acompanyen el desenvolupament contraresten fortament aquesta esperança.

«En els països pobres perquè, com que superposen el desastre ecològic a la misèria econòmica, deixen les poblacions literalment sense defenses; i als països rics perquè, com que aprofundeixen la bretxa de separació entre desenvolupament i misèria, contribueixen a adormir moltes consciències.»

J. Riechmann; F. Fernández (1994). Redes que dan libertad. Introducción a los nuevos movimientos sociales (pàg. 190). Barcelona: Ediciones Paidós.

Però, què ha operat en el marc de les societats occidentals per a arribar a aquesta situació d’abast planetari? Aquesta pregunta ens porta a plantejar-nos la qüestió de les necessitats i el seu augment exponencial en el marc de les societats de consum.

5.1.Mercantilització de les necessitats o desenvolupament a escala humana?

D’acord amb Martínez Reguera (1996), amb la societat de consum apareixen elements multiplicadors de les necessitats que es troben al servei del creixement econòmic i dels interessos del mercat. Multiplicant les expectatives però no les possibilitats, la lògica de producció i consum en massa aguditza el desequilibri entre desitjos i recursos, i perjudica principalment «el pobre, mentre que afavoreix que el que més té se senti més segur i se’l gratifiqui més» (pàg. 105).
Segons l’autor, no hi ha dubte que, per a tenir més profit, al mercat li interessa diversificar la mercaderia. D’aquesta manera, per treure de tot —fins i tot de les necessitats de les persones pobres— el màxim benefici, la societat de consum ens ha fet derivar cap a una societat de consumidors i consumits. En aquesta societat,

«[...] el qui més té acaba consumint el qui no té, com si es tractés d’una cosa qualsevol: és la nova explotació de la pobresa, la pobresa com quelcom molt rendible.»

E. Martínez Reguera (2009) «Pobres niños pobres». Nodo50.

Amb el productivisme es transformen les necessitats carencials en problemàtiques de diversa índole, de disseny o virtuals, que permeten diversificar una pobresa l’atenció de la qual resultarà molt beneficiosa econòmicament. A tall d’exemple —ens diu l’autor—, la pobresa en la infància i l’adolescència reclama senzillament atenció social, «però totes les professions imaginables seran poques si en comptes de pobres els infants són hiperactius, dislèxics, inadaptats, violents de carrers, abusadors sexuals, necessitats de logopeda, disruptius, amb trastorns de conducta...» (2009). Ajustar artificialment la demanda a l’oferta disponible, burocratitzar i multiplicar l’atenció professional i substituir necessitats fonamentals per altres de creades al servei del capital, són els procediments per mitjà dels quals la societat de consum aconsegueix rendibilitzar qüestions com la pobresa.
Fent un pas més, Illich (1978; 1985) adverteix que les institucions modernes creen necessitats a un ritme més elevat que satisfaccions, alhora que, en el camí, comercialitzen les relacions humanes i devasten la terra. Per mitjà de la «industrialització de la falta», les institucions han conformat les nostres necessitats i demandes, mentre que, simultàniament, han anat donant forma al nostre sentit de la mesura. En la societat de consum primer es demana allò que la institució produeix i després es fa creure que no es pot viure sense. Per consegüent, diu Illich,

«[...] com menys es pot gaudir del que s’ha arribat a convertir en necessitat, més fortament se sent la necessitat de quantificar-ho. La necessitat personal es converteix així en falta mesurable».

I. Illich (1985). La convivencialidad (pàg. 39). Mèxic: Joaquín Mortiz / Planeta.

Per a l’autor, en aquest sentit la superproducció de béns i serveis —la necessitat de consum dels quals ha estat creada pel capitalisme industrial— troba un ventall inexorable de límits al seu creixement. Més enllà d’aquest llindar crític que generen la lògica del consum en massa i el creixement, una societat no produeix més que la seva autodestrucció.
Però si les institucions modernes industrialitzen la falta creant necessitats rendibles o, com diria Marcuse (1968), falses necessitats, de quina manera podem entendre-les amb vista a revertir la tendència autodestructiva que imposa la societat de consum ?
Una visió interessant pel que fa a aquest punt ens l’ofereix Max-Neef (1993). Des del seu punt de vista, les necessitats no són solament carències restringides a l’àmbit fisiològic, sinó que són, simultàniament, potencialitats individuals i col·lectives. Segons la seva opinió, a cada necessitat humana no satisfeta li correspondria, a més a més, un tipus concret de pobresa. Des d’una concepció relativa, aquest autor xilè suggereix el següent:

«No parlar de pobresa, sinó de pobreses. De fet, qualsevol necessitat humana fonamental que no és adequadament satisfeta revela una pobresa humana. La pobresa de subsistència (a causa d’alimentació i recer insuficients), de protecció (a causa de sistemes de salut ineficients, de la violència, de la carrera armamentista, etc.), d’afecte (a causa de l’autoritarisme, l’opressió, les relacions d’explotació amb el medi natural, etc.), de comprensió (a causa de la qualitat deficient de l’educació), de participació (a causa de la marginació i la discriminació de dones, infants i minories), d’identitat (a causa de la imposició de valors estranys a cultures locals i regionals, emigració forçada, exili polític, etc.), i així successivament».

M. Max-Neef (1993). Desarrollo a escala humana. Conceptos, aplicaciones y algunas reflexiones (pàg. 43). Barcelona: Icaria.

Max-Neef ens parla de necessitats fonamentals i de satisfer-les, i sosté que l’augment de la qualitat de vida de les societats no és correlatiu amb l’augment quantitatiu en la producció de béns i serveis, sinó amb el que denomina «desenvolupament qualitatiu a escala humana». Aquest tipus de desenvolupament es relaciona amb l’alliberament de les capacitats creatives de les persones a l’hora de cobrir les seves necessitats fonamentals i no depèn del grau de creixement econòmic.
A partir d’aquesta idea, l’economista exposa una classificació de necessitats que ha d’estar orientada a fonamentar l’acció política. Vegem com es relacionen aquestes necessitats amb els seus satisfactors en la matriu que proposa:

Necessitats segons categories axiològiques

Necessitats segons categories existencials

 

Ser

Tenir

Fer

Estar

Subsistència

Salut física, salut mental, equilibri, solidaritat, humor, adaptabilitat

Alimentació, recer, treball

Alimentar, procrear, descansar, treballar

Entorn vital, entorn social

Protecció

Atenció, adaptabilitat, autonomia, equilibri, solidaritat

Sistemes d’assegurances de salut, estalvi, seguretat social, legislacions, drets, família, treball

Cooperar, prevenir, planificar, cuidar, atendre, defensar

Entorn vital, entorn social, domicili

Afecte

Autoestima, solidaritat, respecte, tolerància, generositat, receptivitat, passió, voluntat, sensualitat, humor

Amistats, parelles, família, animals domèstics, plantes, jardins

Fer l’amor, acariciar, expressar emocions, compartir, cuidar, conrear, apreciar

Privacitat, intimitat, llar, espais de trobada

Entesa

Consciència crítica, receptivitat, curiositat, sorpresa, disciplina, intuïció, racionalitat

Literatura, mestres, mètode, polítiques educatives, polítiques comunicacionals

Investigar, estudiar, experimentar, educar, harmonitzar, meditar, interpretar

Àmbits d’interacció formativa: escoles, universitats, acadèmies, agrupacions, comunitats, família

Participació

Adaptabilitat, receptivitat, solidaritat, disposició, convicció, entrega, respecte, passió, humor

Drets, responsabilitats, obligacions, atribucions, treball

Afiliar-se, cooperar, proposar, compartir, discrepar, acatar, dialogar, acordar, opinar

Àmbits d’interacció participativa: partits, associacions, esglésies, comunitats, veïnats, família

Oci

Curiositat, receptivitat, imaginació, despreocupació, humor, tranquil·litat, sensualitat

Jocs, espectacles, festes, calma

Divagar, abstreure’s, somiar, enyorar, fantasiar, evocar, relaxar-se, divertir-se, jugar

Privacitat, intimitat, espais de trobada, temps lliure, ambients, paisatges

Creació

Passió, voluntat, intuïció, imaginació, audàcia, racionalitat, autonomia, inventiva, curiositat

Habilitats, destreses, mètode, treball

Treballar, inventar, construir, idear, compondre, dissenyar, interpretar

Àmbits de producció i retroalimentació: tallers, ateneus, agrupacions, audicions, espais d’expressió, llibertat temporal

Identitat

Pertinença, coherència, diferenciació, autoestima, assertivitat

Símbols, llenguatges, hàbits, costums, grups de referència, sexualitat, valors, normes, rols, memòria històrica, treball

Comprometre’s, integrar-se, confrontar-se, definir-se, conèixer-se, reconèixer-se, actualitzar, créixer

Socioritmes, entorns de la quotidianitat, àmbits de pertinença, etapes maduratives

Llibertat

Autonomia, autoestima, voluntat, passió, assertivitat, obertura, autodeterminació, audàcia, rebel·lia, tolerància

Igualtat de drets

Discrepar, optar, diferenciar-se, arriscar, conèixer-se, assumir, desobeir, meditar

Plasticitat, espai temporal

Font: M. Max-Neef (1993). Desarrollo a escala humana. Conceptos, aplicaciones y algunas reflexiones (pàg. 58-59). Barcelona: Icaria.

Si bé aquest model recull les necessitats fonamentals i els satisfactors que es corresponen amb la idea de desenvolupament a escala humana, convé indicar que hi ha altres formes de resposta possibles que tenen un efecte paradoxal i perjudicial en extrem.
Per exemple, en relació amb la protecció, la lògica productivista tendiria a imposar presumptes satisfactors que, com la burocràcia, comporten la negació de necessitats com l’entesa, l’afecte, la participació, la creació, la identitat o la llibertat. A aquests elements, Max-Neef els anomena destructors o violadors de necessitats. Cal destacar també el que l’autor denomina pseudosatisfactors que, com la sobreexplotació dels recursos naturals, el productivisme eficientista corejat pel discurs del creixement econòmic o la democràcia formal, estimulen la falsa satisfacció de necessitats com la subsistència o la participació.
L’economia, que és la ciència que s’encarrega de la distribució de recursos escassos, hauria de sustentar-se, per a l’autor, en cinc postulats bàsics:

  • Primer: l’economia està per a servir les persones i no les persones per a servir l’economia.

  • Segon: el desenvolupament és per a les persones, no per a les coses.

  • Tercer: creixement no és el mateix que desenvolupament i el desenvolupament no necessàriament requereix el creixement.

  • Quart: no hi ha economia que sigui possible sense un respecte escrupolós per l’ecosistema.

  • Cinquè: l’economia és un subsistema d’un sistema més gran i finit (la biosfera); per tant, el creixement infinit és impossible i ens porta al fracàs.

En tot cas, el que ens interessa subratllar de la teoria del desenvolupament a escala humana de Max-Neef és que estableix —com ja feia Illich— un punt de no retorn o llindar límit per al desenvolupament econòmic, a partir del qual la qualitat de vida de les persones comença a disminuir. Aquesta perspectiva es demostra així incompatible amb un creixement il·limitat, el fracàs del qual es considera irremeiable. Enfront de la producció de béns i serveis a gran escala i de la mercantilització de les necessitats, es proposa la capacitat creativa de les persones com a recurs principal per a satisfer les necessitats fonamentals.
El creixement econòmic en què es fonamenta el capitalisme augmenta les desigualtats, devasta el medi ambient i genera pobresa. En la societat de consum globalitzada, la industrialització de la falta conforma la demanda. Les necessitats humanes s’han convertit en objecte de mercadeig i per donar-los resposta es presenten opcions perverses, entre les quals destaquen béns i serveis destructors i pseudosatisfactors. Els primers anihilen la possibilitat de la seva cobertura, mentre que els segons les desvirtuen. Una societat organitzada a l’entorn del creixement econòmic produeix la seva autodestrucció pròpia.

5.2.Respostes politicoideològiques a les situacions de pobresa

Tenint en compte tot això, cal preguntar-se quines propostes politicoideològiques s’han posat en marxa amb l’objectiu d’aturar la tendència autodestructiva descrita. Això ens porta a revisar dos models, el socialdemòcrata i el neoliberal, a fi de veure fins on han ofert o ofereixen respostes adequades en aquest sentit. Avancem que cap dels dos models no es qüestiona el creixement econòmic, ans al contrari, s’hi basen i el promouen. Com veurem a continuació, les alternatives promogudes en ambdós casos s’entreveuen per endavant limitades, per molt que tant l’una com l’altra es proposen —si bé per diferents camins— l’enfrontament de la pobresa.
5.2.1.Limitacions i crisi de l’estat del benestar
La lògica de producció i consum basada en el creixement econòmic va trobar la seva expressió i estendard de moderació —per mitjà de les propostes econòmiques keynesianes— en la construcció i el desenvolupament posterior dels anomenats estats del benestar (1) . Encara que ja s’ha abordat àmpliament el tema dels estats del benestar en un altre mòdul, aquí considerem pertinent reavaluar-lo des del punt de vista de la teoria del decreixement a fi de visualitzar les limitacions i contradiccions que han contribuït a la crisi d’aquest model. En particular després de la Segona Guerra Mundial, aquest model va representar un intent per a dulcificar el capitalisme i acontentar les masses treballadores amb un mínim de poder adquisitiu, i el desenvolupament d’una sèrie de sistemes —d’educació, sanitat, pensions o desocupació— que en garantien els drets i donaven cobertura a les seves necessitats. Per mitjà d’aquest intent, es tractava d’evitar l’avanç del comunisme, alhora que la major part de la classe empresarial aconseguia els objectius pels quals lluitava. Les exigències d’una societat industrialitzada i l’estat generalitzat de pobresa en què es trobaven les classes treballadores i populars aleshores, van donar com a resultat aquest intent de gestió civilitzada del capitalisme.
(1) Encara que el tema dels estats del benestar ja s’ha abordat àmpliament en un altre mòdul, considerem pertinent tornar-lo a avaluar aquí des del punt de vista de la teoria del decreixement per tal de veure les limitacions i les contradiccions que han contribuït a la crisi d’aquest model.
Seguint Vázquez (2010), assenyalem a continuació una sèrie d’aspectes que sens dubte van contribuir a la seva caiguda en les democràcies occidentals europees i van donar pas a l’auge actual de les tesis i propostes neoliberals. Els elements més destacats que van donar lloc a la crisi dels estats del benestar són tres, el denominador comú dels quals, advertim-ho, no és altre que el creixement econòmic. Aquests aspectes són els següents:

  • El creixement de la productivitat. El pacte keynesià va comportar el compromís de garantir el benefici de les empreses privades mentre pretenia assegurar la distribució de la renda de treballadors i treballadores. Aquest increment del poder adquisitiu va tenir com a efecte la creació de les classes mitjanes. No obstant això, amb l’augment de la productivitat, i a fi d’aconseguir la plena ocupació acordada, els salaris havien de créixer a un ritme més alt que la productivitat, la qual cosa es traduiria en la caiguda del benefici empresarial. Aquesta primera tensió, que no és altra que la que té a veure amb la distribució dels beneficis del creixement econòmic —o repartiment del pastís—, es trobaria en el fons de la ruptura del pacte keynesià.

  • El pes de l’Estat en el conjunt de l’economia. En el marc d’una societat democraticocapitalista liberal, en la qual sorgeix i actua l’estat del benestar, aquest només havia de tenir un pes relatiu dins el total. El que va ocórrer amb l’augment de la productivitat és que el seu paper va augmentar pel que fa a l’economia. Per avançar en la qüestió de la plena ocupació, l’Estat va començar a produir béns públics que abans produïen les corporacions en exclusiva, per la qual cosa va entrar en competència amb aquestes.

  • Els moviments socials crítics amb el sistema. En un context de creixement econòmic, i amb el guiatge dels nous moviments socials sorgits a l’entorn del Maig del 68, es comença a qüestionar el model de societat proposat pels estats liberals: es reclamen més llibertats, la fi de les polítiques imperialistes i el militarisme, es qüestiona el patriarcat, es posa sobre la taula la qüestió de l’espoli mediambiental, etc.

Del que hem vist fins aquí es desprèn que la qüestió del creixement econòmic no ha estat en absolut —ni és— posada en dubte pels discursos i les polítiques socialdemòcrates. Al contrari, el desenvolupament va ser tant la seva meta primera com la seva condició de possibilitat. Per a més inri, problemàtiques d’ordre econòmic i social com la misèria material no han estat confrontades amb les dades procedents de l’anàlisi ecològica que, avui com ahir, resulten essencials per a qualsevol consideració politicosocial que es pretengui fundada (Riechmann i Fernández, 1994).
Això ho suggereix de manera eloqüent Fernández Durán (2008) quan relaciona les propostes del capitalisme «regulat» amb la dependència de primeres matèries escasses. Segons la seva opinió:

«La construcció de l’anomenat estat social no es pot entendre sense l’enorme increment de productivitat que va significar el model fordista de producció industrial, i aquest al seu torn no es pot entendre sense el petroli. I tot això tampoc no es pot comprendre sense el fort procés d’urbanització que va possibilitar al seu torn la revolució verda al camp, l’agricultura industrialitzada, que es basava igualment en el petroli. Un element central en aquest model va ser la indústria de l’automòbil, que es referma com el sector industrial més important del segle XX».

R. Fernández Durán (2008). El crepúsculo de la era trágica del petroleo. Pico del oro negro y colapso financiero (y ecológico) mundial (pàg. 19). Bilbao: Virus Editorial / Lallevir.

És a dir, l’intent principal dut a terme pel capitalisme per contrarestar la qüestió de les desigualtats socials i la pobresa que van ser els estats de benestar (López, 1992; Offe, 1988), no solament va topar de cara amb interessos de classe contraposats, sinó que també va topar amb la insostenibilitat mateixa del motor que ho possibilitava.
No obstant el que s’ha dit, en la percepció comuna encoratjada per partits polítics, mitjans de comunicació, etc., la qüestió del creixement econòmic que hi ha al darrere de les propostes benestaristes s’ha arribat a presentar, paradoxalment, com a salvaguarda de tots els mals. Així, es diu que a l’empara de l’estat protector o benefactor, la cohesió social queda assegurada, els serveis públics es mantenen en un nivell raonable, no augmenta la desocupació i les desigualtats i la pobresa es contenen.
Altrament, l’estat de benestar és alhora garant i sosteniment de les classes mitjanes i populars —diguem-ho també, només de les europees—, els drets de les quals troben un reflex reconegut en els diferents textos legals. Per desgràcia, l’abundància promesa per aquest al·legat del creixement ensopega, de resultes d’això, una vegada i una altra amb la seva pròpia impostura. En paraules de Taibo, el creixement no genera altra cosa que:

«[...] agressions ambientals potser irreversibles, provoca l’esgotament de recursos escassos que no estaran a disposició de les generacions futures i no facilita la cohesió social. O almenys no ho fa sempre. En relació amb això últim, no consta que les notables millores registrades en el PIB dels països occidentals en els últims decennis hagin propiciat més cohesió social: més aviat han generat més diferències i un engrossiment destacable de les capes més pobres de la població i, amb aquest, de la desocupació.»

C. Taibo (2011). En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie (pàg. 44). Madrid: Los Libros de la Catarata.

Els arguments en contra de la viabilitat dels estats del benestar que en reforcen avui el procés de desmantellament són nombrosos. Entre aquests arguments, destaquen les crítiques fetes des de la perspectiva neoliberal, que revisem a continuació.
5.2.2.Neoliberalisme i reforç de les tesis desenvolupistes
Sense abandonar el marc ideològic del capitalisme, des d’un enfocament neoliberal s’han proposat una sèrie de tesis que avui guanyen terreny amb la globalització en curs. La contestació neoliberal als assajos benestaristes que tractaven de combatre les desigualtats socials i la pobresa pivota al voltant de tres arguments principals (Vázquez, 2010):

  • El primer té a veure amb la percepció certificada de la seva impossibilitat per a aconseguir la plena ocupació. Recordem que aquesta última era una de les bases del pacte keynesià i una condició bàsica per a la sostenibilitat de l’estat del benestar.

  • El segon argument té a veure amb el que es coneix com a crisi fiscal de l’Estat. Amb aquesta s’al·ludeix a la despesa pública i particularment a la despesa social, l’augment de la qual es relaciona amb la desocupació; amb les jubilacions i pensions en societats en què la població envellida és cada vegada més gran, i amb les demandes de finançament dels sistemes educatiu i sanitari.

  • En darrer lloc, la pressió fiscal s’enfronta al descontentament de les classes mitjanes respecte al pagament mitjançant impostos de les garanties socials de les capes de població més desfavorides.

D’altra banda, i lluny de qüestionar-se, el creixement econòmic és el senyal d’identitat del neoliberalisme. Les seves propostes es comprometen, en general, amb la idea d’una vida política i econòmica basada en la llibertat i la iniciativa privada. Des d’aquest punt de vista, la llibertat individual hauria estat seriosament retallada per la intervenció i el paper de l’Estat en l’economia. Per tal de satisfer les demandes de les classes populars i aconseguir els beneficis necessaris per a sostenir els sistemes de protecció social en els estats del benestar, s’hauria exercit un domini insuportable sobre el sector privat.
La sobrecàrrega de funcions que, segons aquesta perspectiva, no corresponen a l’Estat sinó a la iniciativa empresarial, hauria repercutit també de manera extremadament perjudicial en el mercat i en la iniciativa individual. Recordem que, des del punt de vista tant del liberalisme com del neoliberalisme, és el mercat el que es regula ell mateix, i d’aquesta manera procura el benestar més gran per al nombre més gran de persones (Kymlicka, 1995).
Amb la intenció d’il·lustrar el que acabem de dir, revisem un exemple del que es proposa actualment des d’organismes internacionals imbuïts d’aquesta doctrina econòmica. De moment, n’hi ha prou amb l’exhortació següent del president del Grup del Banc Mundial, Jim Yong Kim, el qual no oculta un cert to messiànic i neocolonial.

«El meu missatge als líders del sector privat —diu el mandatari— és el següent: Treguin més bon partit dels seu diners. Usin-los per a obtenir una bona rendibilitat als països en desenvolupament i, al mateix temps, treure de la pobresa milions de persones.»

J. Yong Kim (2013, juny). «Un movimiento para poner fin a la pobreza». Lloc web del Banc Mundial.

En la línia del creixement econòmic desregulat promoguda pel neoliberalisme, tant la pobresa com els desastres mediambientals es converteixen en oportunitats de nous ingressos. És a dir, la mercantilització d’ambdues qüestions s’ofereix com el tipus de resposta adequada a aquestes necessitats. En un article publicat recentment al web del Banc Mundial, el titular del qual és «Combatre simultàniament el canvi climàtic i la pobresa», s’afirma el següent:

«Les activitats relatives al clima poden crear noves oportunitats d’ingressos. Moltes mesures d’adaptació i mitigació basades en els ecosistemes requereixen activitats amb molta mà d’obra, com la reforestació i la restauració de la terra. Les polítiques que promouen les indústries verdes també creen noves oportunitats per mitjà de la reconversió i la diversificació de l’activitat econòmica i els models comercials».

Banc Mundial (2014, desembre). «Combatir simultáneamente el cambio climático y la pobreza». Lloc web del Banc Mundial.

Cal destacar que la derrota general de les tesis negacionistes que contestaven obstinadament les evidències del canvi climàtic (Lovelock, 2009) han deixat el camí aplanat a un cert tipus de respostes que, com la que propugna en aquest cas el Banc Mundial, descansen sobre la idea que tant el canvi climàtic com els desastres ambientals bé poden representar una font de negoci; i això de passada, sota el pretext de la lluita contra la desocupació i la pobresa. En aquest sentit, i relacionat amb els indicadors econòmics revisats en la primera part del mòdul, cal recordar que en aquests s’acostuma a comptabilitzar com a creixement, i potser també com a benestar o fins i tot com a disminució de la pobresa, tot el que és producció i despesa. Remarquem, en tot cas, «que en aquest tot s’inclouen les agressions mediambientals i els procediments orientats a frenar-les o reduir-les» (Taibo, 2011, pàg. 50), de manera que es genera riquesa i creixement per dos camins diferents. Tal com subratlla Latouche:

«L’obsessió pel PNB fa que comptem com a positives qualsevol producció i qualsevol despesa, incloent-hi les que són perjudicials i les que serveixen per a neutralitzar els efectes negatius de les primeres».

S. Latouche (2009). La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante? (pàg. 51-52). Barcelona: Icaria Antrazyt.

No oblidem, en aquest sentit, que, tal com adverteix el PNUD, «els més pobres són i continuaran sent els més afectats per les conseqüències del deteriorament ambiental malgrat que la seva contribució al problema és mínima» (2015, pàg. 3). Amb la perspectiva d’aquest organisme, fins i tot l’augment sostingut de l’índex de desenvolupament humà s’associa arreu del món amb la degradació ambiental, tot i que el dany respon majorment, segons la seva opinió, a la qüestió del creixement econòmic (PNUD, 2015).
Així les coses, la perspectiva desenvolupista defensada sense embuts pels defensors actuals del creixement sense fre no augura un destí gaire encoratjador per a les persones més pobres d’arreu del món —i tampoc per al planeta en conjunt. D’altra banda, les receptes ofertes pels estats del benestar, a més d’haver-se demostrat fallides, tampoc no posen en dubte la lògica del motor econòmic que les va possibilitar.
S’ha afirmat que la trivialitat de les propostes neoliberal i keynesiana «aconsella concloure que, encara que en el curt termini el capitalisme global —incapaç de resoldre de manera creïble els seus problemes— pugui abandonar el sender de la recessió, no farà altra cosa que ajornar uns quants anys el seu enfonsament final» (Taibo, 2011, pàg. 136). Enfront de les crisis periòdiques que el mateix capitalisme genera, aquest ha trobat, no obstant això, la manera d’anar-se recomponent perquè res no canviï en el fons de la seva lògica.
Tenint en compte el que hem vist fins ara, considerem a continuació quina és la situació en què ens trobem actualment en el marc de l’Estat espanyol. A partir d’aquí tractarem d’apuntar algunes idees que ens permetin repensar els serveis socials des d’una perspectiva transformadora i decreixentista.

6.El nostre context més pròxim. Serveis socials i creixement econòmic

En el context de l’Estat espanyol, quan encara no s’havia consolidat del tot el sistema públic de benestar social, va arribar el clima d’exaltació neoliberal per qüestionar-ne el fràgil basament (García Roca, 2006).
Si seguim Subirats (2007), en l’actualitat l’auge de les tesis neoliberals ha facilitat «que els forts processos cap a la privatització de serveis i prestacions no estiguin acompanyats del desenvolupament de mecanismes adequats de regulació des de l’àmbit públic» (pàg. 43). Més aviat al contrari, per a l’autor, en un context de forta crisi econòmica s’imposa la limitació de les dotacions pressupostàries en nombrosos terrenys, la qual cosa inclou la protecció social. Això no solament ha representat un èmfasi en la contenció de la despesa sinó que, un vegada més, ha encoratjat la promoció de la provisió indirecta dels serveis públics.
En aquest sentit, es considera que encara és necessari el paper interventor de l’Estat a l’efecte de garantir els controls necessaris en matèries clau relacionades amb el benestar —és a dir, amb l’educació, la sanitat, la desocupació i les pensions, i els serveis socials.
Un dels problemes amb què ens trobem en el marc dels serveis socials és que el que ofereixen és la combinació d’un valor d’ús i d’un significat humà. Així, mentre que «el valor d’ús pot ser reduït a una prestació, el significat humà només es pot resoldre amb la trobada interpersonal» (García Roca, 2006, pàg. 221). Ja vam veure com en la lògica productivista el que no es pot mesurar en termes econòmics rares vegades interessa, ja que no computa en l’increment del PIB d’un país. No obstant això, hi ha veus que aposten perquè el sector dels serveis sigui la base de la riquesa. Des d’aquest punt de vista la política social estaria:

«[...] obligada a abandonar bona part de la lògica subvencionadora i improductiva que s’ha mogut fins ara, per a passar a ser tan productiva com qualsevol altre sector econòmic de serveis. Fins i tot és molt més fàcil que hi tingui lloc, atesa l’existència prèvia i clara de necessitats específiques (com les que tenen a veure amb la vellesa) que delimiten el mateix mercat en què actuar. En aquest sentit, les polítiques socials del futur hauran de ser gradualment productives i mantenir les seves connotacions col·lectives o públiques».

R. Montoro (1997). «Fundamentos teóricos de la política social». A: C. Alemán; J. Garcés. Política Social (pàg. 48). Madrid: McGrawHill.

Aquesta manera d’incrementar la productivitat per la via dels serveis planteja riscos seriosos relacionats amb la mercantilització de les necessitats, de manera que se situa en clar detriment dels drets socials. Per dir-ho d’una altra manera, a mesura que s’avança cap a un mercat de les necessitats, les polítiques públiques de promoció dels drets socials es veuen debilitades. Com a conseqüència d’això, i segons García Roca (2006), ser empresa resulta ser cada vegada més l’imaginari de les organitzacions socials que, regides per la competitivitat, l’eficàcia i la productivitat, es veuen convertides en oficines de projectes que competeixen pel mateix motiu per sobreviure: finançament públic i/o privat per mitjà del qual atendre grups de població amb necessitats específiques.
Menors, joves, dones, tercera edat, diversitat funcional, persones en desavantatge social i econòmic, aquestes organitzacions i els seus professionals han trobat sens dubte el seu nínxol de mercat. És a dir, les persones es converteixen en la matèria primera d’una atenció cada vegada més especialitzada, desregulada i/o en competència amb un sistema públic malparat a causa de les retallades continuades. En aquest sentit Taibo (2013, pàg. 183) ens recorda que «el capitalisme concretat en la Unió Europea ha establert ja regles eficients de compliment obligatori i els càstigs preceptius» per als països que accepten el joc institucional. Però creure, d’altra banda, en les possibilitats de l’emergència d’un empresariat social i solidari que resolgui tots els problemes, es perfila menys il·lusori en la mesura que aquest —com ja s’ha esmentat— no troba altra cosa que oportunitats suculentes de negoci en l’atenció a les problemàtiques socials.
Del que passa amb la despesa que sí es destina a la protecció social, en dóna compte Martínez Reguera (2009) quan confirma la substitució de les ajudes directes estatals, que per dret corresponen a les persones, per les de tipus indirecte, que beneficien les empreses. Segons la seva opinió, com més indirectes siguin aquestes ajudes millor, perquè els diners es van quedant així pel camí. Per a il·lustrar aquest punt, revisem un exemple que ens proporciona l’autor.

«Un ajuntament perifèric de Madrid estableix un concert amb el [...] de l’Institut d’Atenció al Menor per fer-se càrrec dels nois i les noies problemàtics del seu districte i l’Institut els encomana, juntament amb els diners corresponents del pressupost… menys la petita part que queda per a despeses de gestió. L’Ajuntament, al seu torn, els encomana a Cáritas amb els diners corresponents… menys la petita part que es reserva per a despeses de gestió. Tampoc Cáritas, com l’Ajuntament, no fica els nois als seus despatxos sinó que els encomana al seu torn a una institució religiosa, a la qual deriva les subvencions corresponents… menys la petita part que es queda per a despeses de gestió. I finalment aquesta institució obre pisos que habita amb els nois, dels quals es fan càrrec estudiants de psicologia social i educació social, que finalment se n’ocuparan a canvi d’habitatge, àpat i una petita gratificació per a despeses de butxaca.»

Veiem, arran d’aquest exemple, els efectes d’una lògica que, per descomptat, a qui menys beneficia és a les persones destinatàries últimes de les ajudes. D’altra banda, la complicitat entre Estat i capital es deixa entreveure en pràctiques que, com l’esmentada, són les que en la lògica neoliberal s’articulen per cobrir els drets, les demandes i les necessitats de les persones —tant és joventut com tercera edat, diversitat funcional, etc. Una altra cosa seria que les ajudes estiguessin desproveïdes de tanta intermediació, però això sembla que no és el que principalment interessa.
I mentrestant, ens hem tornat més sensibles a la misèria difosa per l’humanitarisme telecaritatiu que al que succeeix al voltant nostre(Lipovetsky, 2008). D’aquesta manera, omplim el nostre sentit de la responsabilitat enviant un missatge telefònic amb les paraules solidàries de torn més sovint que participant en la construcció d’espais capaços de respondre al sistema compartint potencialitats transformadores. Aquesta consciència ètica, lleugera i puntual, no és altra que el senyal d’identitat que en l’era del neoindividualisme ha substituït la voluntat de compromís continuat amb la justícia social.
García Roca (2009) assenyala que precisament amb aquest últim objectiu van néixer els serveis socials, per convertir els vells mètodes d’ajuda puntual i de caràcter assistencial en processos sostinguts amb un sentit preventiu i promocional. Passar de les emergències a les estratègies n’era el propòsit essencial, per bé que els resultats d’aquestes no fossin tan immediats o vistosos com els d’aquelles. En canvi, la lògica electoral i curtterminista dels diversos governs i la retòrica humanitarista en voga han tingut com a conseqüència l’aparició de nombroses empreses sense ànim de lucre que, en virtut de l’eficàcia i l’eficiència, s’han convertit en verdaderes empreses prestadores de serveis socials. Queda poc, en fi, d’una autèntica cultura de la solidaritat o el compromís, i cada vegada més els millors esforços dels qui s’ocupen en el mercat social es destinen a assegurar el plat de llenties, a consolidar infraestructures i a perpetuar-se institucionalment.
Ja s’ha esmentat —encara que convé insistir-hi— que la colonització econòmica de les pràctiques socials ha fet que només es valorin aquells béns i serveis que han estat sancionats econòmicament i es poden expressar en unitats pressupostàries o de personal (García Roca, 2006; Taibo, 2011; Latouche, 2009).
Aquesta arrogància economicista ha arribat a negar tots els àmbits de la vida, de manera que ha aconseguit fer de l’escassetat la nota definidora dels recursos. Com a resultat, «els serveis socials es redueixen a les prestacions materials, tal com és habitual en contextos administrats o en contextos comercialitzats, de manera que es distancien de la producció de béns relacionals» (García Roca, 2006, pàg. 210) que promoguin el sentiment de pertinença, la confiança, la identitat o el reconeixement.
Però més enllà de les prestacions econòmiques exclusives i de l’ajuda puntual i pal·liativa, aquesta dimensió relacional dels serveis socials va situar-se un dia al centre de les seves actuacions. Fer política a peu de carrer, promoure la participació transformadora en i des de les bases sense dirigismes ni burocràcies, va ser durant un temps l’horitzó en la pràctica quotidiana dels serveis socials. En paraules d’Aliena, això significava el següent:

«Som aquí; necessites això; t’ho deixo, quan puc t’ho dono. Jo t’animo, t’incentivo, et subvenciono, et deixo personal, t’assessoro, et potencio; reuneix-te en el meu local, utilitza la meva màquina d’escriure. Aprèn a actuar, desenvolupa els músculs, les capacitats. Ets un actor i has de fer alguna cosa. Aquí tens carrers bruts, veïns que no es parlen, males infraestructures, nens al carrer, ancians que tenen por… He de fer-ho jo? Fes-te fort. No et limitis a reivindicar que si això, que si allò altre, perquè ara tens tu la iniciativa. Digue’m què necessites i crida’m quan trobis un bloqueig, quan només jo tingui la clau, fins i tot quan necessitis un salvavides. T’estem ajudant perquè deixis de necessitar-nos».

R. Aliena (2005). Descenso a Periferia. Asistencia y condición humana en el territorio de lo social (pàg. 44). València: Nau Llibres / Universitat de València.

No obstant això, el productivisme imposat per la lògica de mercat continua estant al darrere de nombrosos plantejaments que, en la línia que sempre ha defensat el discurs socialdemòcrata, cerquen conciliar la qüestió social amb el capitalisme. Però quan es promou i exalta la cultura empresarial de la gestió, el mèrit i l’èxit personals, en fi, la cultura del benefici econòmic a costa de tot, s’assesta un cop definitiu a la cooperació, la col·laboració i la mobilització desinteressades.
A la vista dels pilars en què s’assegura el discurs del creixement que hem revisat al llarg d’aquest mòdul, dubtar sembla raonable. Vegem, no obstant això, com en una perspectiva considerablement reformista s’expressa el paper que ha d’assumir la política social del futur. Per a Montoro, aquesta

«[...] haurà de permetre que la iniciativa individual s’enrobusteixi i que entrin a jugar nous elements dinamitzadors en termes econòmics. Una societat més rica econòmicament parlant, i també més avançada en termes culturals, exigirà mantenir el principi de l’elecció i de la llibertat dels subjectes. L’oferta pública de serveis s’haurà de compaginar amb l’oferta privada, i totes dues s’hauran de preveure en el marc de la política social. Una simple frase defineix bé el futur de la política social: la confluència i la compatibilitat entre iniciativa estatal i iniciativa privada».

R. Montoro (1997). «Fundamentos teóricos de la política social». A: C. Alemán; J. Garcés. Política Social (pàg. 49). Madrid: McGrawHill.

L’aposta per la iniciativa individual i l’oferta privada s’ha de conjugar llavors amb la iniciativa pública, amb l’objectiu de construir una societat més rica econòmicament. Però aquesta idea, gens nova d’altra banda, no invita a pensar un món en què desapareguin les causes de les ja velles problemàtiques associades amb les desigualtats, la pobresa o el deteriorament ambiental, ni des d’un punt de vista global ni en els nostres entorns més pròxims.
Per a autors com Taibo, estem en l’obligació, a més a més, d’alliberar-nos definitivament de moltes de les il·lusions que han envoltat l’estat social de dret, perquè

«Tot i que avui dia hi ha moltes persones que encara enyoren l’era dels estats del benestar, molt em temo que el balanç de l’edat d’or de la socialdemocràcia és qualsevol cosa menys falaguera: els obstacles que va col·locar en el camí del capitalisme depredador van ser menys grans, va encoratjar un grapat de mites que avui per força se’ns han de presentar buits —la societat civil, el ciutadanisme, la democràcia representativa–, no va dubtar a posar fi a tota la misèria que envolta conceptes com el creixement i la competitivitat, va promoure una delicada desmobilització social, va vincular el seu nom amb una instància, els estats del benestar esmentats […] i, en definitiva, va propiciar l’assentament de noves formes de dominació colonial. Tot això es va forjar —no ho oblidem— en l’època de les vaques grasses».

C. Taibo (2013). Repensar la anarquía. Acción directa, autogestión, autonomía (pàg. 128-129). Madrid: Los Libros de la Catarata.

Sortir de l’imaginari economicista actual no és una tasca senzilla. L’opció del decreixement es proposa com a alternativa en un escenari en què l’oblit dels matalassos proporcionats per l’estat del benestar és una realitat imminent. Més concretament,

«[...] si els Governs atenen abans que res —com sembla— els interessos de les grans empreses, desapareixeran les molles que abans destinaven a mig satisfer les demandes de la població o les vinculades amb el medi».

C. Taibo (2011). En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie (pàg. 102). Madrid: Los Libros de la Catarata.

No obstant això, renunciar immediatament a tota forma de regulació dels sistemes de protecció pública per part de l’Estat es preveu com a mínim arriscat, alhora que se certifica la mercantilització de drets i relacions humanes que tant convenen el capital.
Això últim no obsta, naturalment, perquè alhora que s’afirmi la responsabilitat pública es promoguin i enforteixin les iniciatives socials autogestionàries i descomercialitzades. Així les coses, alguns camins apuntatss des de la teoria del decreixement suggereixen propostes que cal prendre’s seriosament en consideració. En la idea de la necessitat inajornable de contestar el capitalisme en les seves diverses expressions, es proposa l’articulació d’una societat basada en sis pilars fonamentals. Són els següents:

  • La sobrietat i la simplicitat voluntàries.

  • La defensa de l’oci enfront del treball obsessiu i, amb aquesta, la defensa del repartiment del treball.

  • El triomf de la vida social enfront de la lògica de la propietat i del consum il·limitat.

  • La reducció de les dimensions de moltes de les infraestructures productives.

  • La rotunda primacia del fet local enfront del global.

  • Polítiques actives de redistribució dels recursos en profit de les persones més desfavorides i en franca contestació de l’ordre capitalista imperant.

A partir d’aquests vectors d’actuació, amb la perspectiva decreixentista s’aposta per la construcció d’un projecte que subverteixi el motor de desenvolupament que patrocina tant les propostes socialdemòcrates com les neoliberals i que —no ho oblidem— és el que ens ha portat al context de crisi en què vivim. Revisar certs modes, lògiques i estructures vinculades al capitalisme i al creixement econòmic es considera essencial a l’hora de pensar una posició professional des de la qual es pugui contribuir a revertir algunes de les tendències descrites fins aquí.
Enfront de l’auge del projecte neoliberal al nostre país, amb la seva quota corresponent de privatitzacions i de polítiques econòmiques de contenció de despesa, hi ha posicions que reclamen el desenvolupament i/o enfortiment de mecanismes de regulació que assegurin la protecció social pública. Al seu torn, enfront de la idea mitificada de l’estat del benestar, amb la perspectiva del decreixement s’aposta per un projecte de societat que contesti el desenvolupisme econòmic comú al neoliberalisme i la socialdemocràcia.

7.A tall de conclusió provisional. Els serveis socials en el marc del decreixement?

Oblidar la importància central atorgada als béns materials i fer-ho en profit dels relacionals ja s’ha suggerit com una opció d’enorme interès. Per a això i segons l’opinió de diferents autors (García Roca, 2006; Aliena, 2005), en el futur els serveis socials han de poder recuperar el caràcter de moviment social que sorgeix en les fractures mateixes de la societat i des d’aquestes. La lluita contra la mercantilització de les necessitats, els serveis, les relacions i els béns comuns, i contra la redefinició consumista de la vida privada i els estils de vida personals, ha d’encoratjar-ne les pràctiques i discursos.
Les alternatives són des aquest punt de vista indissociables de la creació d’un teixit social amb capacitat per a enfrontar els riscos que planegen sobre les capes més desfavorides de la societat. Enfront de la lògica institucional i administrativa estatal o els interessos econòmics de les empreses socials, els serveis socials s’han de poder pensar més enllà de la gestió estricta dels recursos. La vida de les persones vulnerables s’ha de poder posar al centre de les seves pràctiques, crítiques aquestes amb les actuals i interessades exigències de rendibilitat, de seguretat ciutadana, de control social i de gestió administrativa. Diu García Roca que els serveis socials han de recuperar el principi comunitari que s’assenta sobre el desenvolupament a escala humana que vèiem amb Max-Neef. Això implica necessàriament «una forma d’organització diferent de la jeràrquica i la mercantil, que fa del potencial de les persones el seu recurs més essencial» (2006, pàg. 204). L’autoproducció i el manteniment de serveis de base i ajuda mútua, d’activitats culturals i lúdiques, de cura del medi, d’autoconstrucció i artesanat local, etc., són activitats de proximitat que afavoreixen els intercanvis no mercantils i les relacions de reciprocitat i confiança que necessitem per a impulsar el canvi (Latouche, 2009).
Aquest motor de transformació no pot ser aliè a la recerca de respostes des de la base i des dels sabers de les persones que pateixen —més enllà de les etiquetes—, alternatives vinculades, com diem, a l’autoorganització, a la construcció de les xarxes de convivència i a la participació social sostinguda en el temps. Amb aquesta perspectiva, el que importa no és el que podem fer des dels serveis socials per a les persones que viuen diferents formes de pobresa o exclusió, sinó el que estem disposats i disposades a fer des d’elles i amb elles, al costat d’elles. Com adverteix García Roca, sense elles cap problema no té solució. «La pedagogia autogestionaria —agrega el professor— té un enorme potencial» (2006, pàg. 207) en aquesta direcció.
Per tant, les lògiques de reciprocitat i solidaritat vinculades amb la comunitat i la iniciativa social s’han de posar en valor i enfortir allà on emergeixin. Potenciar-les depèn del fet que prenguem partit en els nostres diversos entorns —també el laboral— creant sinergies transformadores i assumint el nostre paper de subjectes ètics i de l’acció política (Freire, 2012a; 2012b).
Conèixer el teixit associatiu, els col·lectius i els moviments socials que operen en els nostres entorns es fa indispensable per a una tasca professional pensada en aquest sentit, sense oblidar que els serveis socials necessiten, avui més que mai, cercar companyia (García Roca, 2006). Associacions veïnals, col·lectius feministes, ecologistes, antidesnonaments, LGTB, grups de suport mutu de persones que escolten veus, amb diversitat funcional, etc., estan cridats a ser protagonistes i agents del canvi. Ocupar un lloc laboral en serveis socials ens situa en un lloc que ens brinda precisament l’oportunitat de ser al costat dels qui atresoren aquest potencial. Posar en contacte, informar, assessorar i acompanyar els qui ho sol·liciten forma part del nostre deure com a professionals, mentre que, alhora, participar de forma activa en els àmbits social i polític no és altra cosa que la nostra responsabilitat com a persones. Ambdues dimensions són, en conseqüència, indissociables.
La línia d’actuació suggerida, insistim, comprèn la necessitat de construir i promoure espais comunitaris i autònoms en què puguem assajar noves formes de relacionar-nos, aplicant regles del joc diferents de les que se’ns imposen. Aquesta ha de ser una «tasca prioritària per a qualsevol moviment que es proposi contestar el capitalisme des de la doble perspectiva de l’autogestió i la desmercantilització, i lluny, és clar, de qualsevol designi de competir amb el sistema» (Taibo, 2013, pàg. 91). Es tracta, a més, de poder coordinar diferents formes de protesta social amb la protesta ecològica, amb la solidaritat envers les persones excloses, tant del nord com del sud, i amb les iniciatives de revitalització del fet local allí on sorgeixin. L’articulació d’aquesta resistència i/o dissidència és la que ens pot encaminar, a llarg termini, cap a una societat autònoma construïda des d’una lògica convivencial i de decreixement. Diu Latouche (2009) que, al contrari de Penèlope, reteixim durant la nit el teixit social que la globalització i el desenvolupament desfan durant el dia. El repte que tenim al davant és enorme, ja que, com comenta l’autor:

«Les disfuncions ineluctables de la megamàquina (contradiccions, crisi, riscos majúsculs, avaries), fonts de patiments insuportables, són desgràcies que només podem deplorar. No obstant això, són també ocasions per a prendre consciència, per a replantejar, per a rebutjar i fins i tot per a insurreccionar-se. […] I això, no per un desig masoquista de l’Apocalipsi, sinó precisament per conjurar-lo, ja que, en tot cas, la política de l’estruç és una forma d’optimisme suïcida».

S. Latouche (2009). La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante? (pàg. 256). Barcelona: Icaria Antrazyt.

Tal com vèiem en revisar el concepte de necessitats proposat per Max-Neef (1993), aquestes no solament s’han de considerar carències sinó també potencialitats. En el cas que ens ocupa, es fa imprescindible partir d’aquest potencial de canvi per a afrontar qualsevol forma de patiment social i desmantellament del fet col·lectiu, de manera que fem efectius els drets socials.
D’aquesta manera, des de l’acció comunitària, descomercialitzada, descentralitzada, horitzontal i autogestionària —que com assenyalem han de poder encoratjar i/o acompanyar els serveis socials—, potser serà possible generar una consciència i una pràctica crítiques que afrontin els reptes de la transformació que necessitem. En paraules de Riechmann i Fernández, aquest desafiament no és altre «que decidir entre l’aprofundiment de la crítica del que ja existeix i el realisme possibilista de les mesures adoptables des de les administracions existents» (1994, pàg. 134).
El treball des de la perspectiva socioeducativa en serveis socials ha de ser un intent —més o menys explícit— de mudar certes relacions i lògiques de poder imposades, i defugir, això sí, qualsevol forma de pessimisme que mantingui l’statu quo. Es tracta d’apostar per una educació social la feina principal de la qual sigui problematitzar l’opressió en les seves diferents manifestacions, fent d’aquesta i les seves causes l’objecte de la reflexió i la pràctica professionals. Consentir l’opressió o comprometre’s amb la seva transformació són dues opcions possibles que ens col·loquen enfront de la responsabilitat d’escollir quin paper tenim en la història com a subjectes ètics (Freire, 2012a; 2012b).
Segons l’opinió de Guisán (1995), res no és aliè a l’ètica. Des del seu punt de vista, som animals morals no programats —o no totalment programats—, per la qual cosa podem escollir o, almenys, prendre certes decisions. Per tant, si podem escollir, també podem aprendre a fer-ho i aquesta tasca ens afecta col·lectivament en un viatge que és el trànsit d’un sistema de normes morals imposades a una ètica del decreixement que reclama la justícia social per a totes i tots.
Els valors promoguts pel capitalisme els hem de veure del tot inadequats, per tal com, basats en relacions de poder desiguals, retallen les llibertats de molts en benefici d’uns pocs. Però no n’hi ha prou només de constatar-ho. Per això, a la cultura del campi qui pugui, de la llei del més fort, de la propietat privada i l’acumulació del capital, de la iniciativa individual i el mèrit personal, del creixement econòmic a costa de tot, etc., se n’ha d’oposar una altra: la del suport mutu, la solidaritat, l’horitzontalitat, la cooperació i l’autogestió. Aquesta és una tasca col·lectiva que sens dubte té a veure amb l’actuació socioeducativa en matèria de serveis socials, encara que no únicament.
Acabem recordant, amb Taibo, que la construcció d’aquesta cultura alternativa no es pot convertir en un teatre d’aparences, que hem de donar-li contingut i que:

«[...] hem de fer-ho, a més a més, amb la perspectiva d’organitzacions en què, sense líders, prevalguin l’autogestió i l’acció directa, col·locant al mateix temps en primer pla els drets de les dones, els dels integrants de les generacions futures i els dels castigats habitants dels països del sud. A la lògica del benefici privat i de l’acumulació hem de contraposar la de la solidaritat, el suport mutu i l’autocontenció, en un escenari marcat per una doble consciència: la de les limitacions que arrosseguem, d’una banda, i la consciència que formem part del sistema que volem enderrocar, de l’altra».

C. Taibo (2013). Repensar la anarquía. Acción directa, autogestión, autonomía(pàg. 177-178). Madrid: Los Libros de la Catarata.

Bibliografia

Alemán, C.; García, M. (2005). Servicios sociales sectoriales. Madrid: Editorial Universitaria Ramón Areces.
Alemán, C.; Fernández, T. (2008). Introducción a los servicios sociales. Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia.
Aliena, R. (2005). Descenso a Periferia. Asistencia y condición humana en el territorio de lo social. València: Nau Llibres / Universitat de València.
Alkire, S.; Santos, M. (2010). «Acute Multidimensional Poverty: A new Index for Developing Countries». Human Development Research Paper. PNUD.
Banc Mundial (2014, desembre). «Combatir simultáneamente el cambio climático y la pobreza». Lloc web del Banc Mundial.
Checa, F. (1995). «Reflexiones antropológicas para entender la pobreza y las desigualdades sociales». Gaceta de Antropología (núm. 11, pàg. 2-18).
Diversos autors (2013, juny). «Manfred Max-Neef». Ecología Política.
Dubois, A. (2005). «Pobreza». Diccionario de acción humanitaria.
Fernández Durán, R. (2008). El crepúsculo de la era trágica del petroleo. Pico del oro negro y colapso financiero (y ecológico) mundial. Bilbao: Virus Editorial / Lallevir.
Freire, P. (2012a). Pedagogía del oprimido. Madrid: Siglo XXI.
Freire, P. (2012b). Pedagogía de la autonomía: saberes necesarios para la práctica educativa. México: Siglo XXI.
Galbraith, K. (2005). «El arte de ignorar a los pobres». Le Monde Diplomatique (núm. 17-18).
García Roca, J. (2006). «Memorias silenciadas en la construcción de los servicios sociales». Cuadernos de Trabajo Social (núm. 19, pàg. 197-212).
Giddens, A. (1991). Sociología. Madrid: Alianza Universidad Textos.
Guisán, E. (1995). Introducción a la ética. Madrid: Ediciones Cátedra.
Illich, I. (1978). La sociedad desescolarizada. Barcelona: Barral Editores.
Illich, I. (1985). La convivencialidad. México: Joaquín Mortiz / Planeta.
Kymlicka, W. (1995). Filosofía política contemporánea. Una introducción. Barcelona: Editorial Ariel.
Latouche, S. (2009). La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante?. Barcelona: Icaria Antrazyt.
Lipovetsky, G. (2008). El crepúsculo del deber. La ética indolora de los nuevos tiempos democráticos. Barcelona: Compactos-Anagrama.
López, J. (1992). Los servicios sociales. Aproximación conceptual a los indicadores discriminatorios. Madrid: Narcea.
Lovelock, J. (2009). La venganza de la tierra. La teoría de Gaia y el futuro de la humanidad. Barcelona: Editorial Planeta.
Marcuse, H. (1968). El hombre unidimensional. Barcelona: Seix Barral.
Martínez Reguera, E. (1996). Tiempo de coraje. Madrid: Ediciones Quilombo.
Martínez Reguera, E. (2009). «Pobres niños pobres». Nodo50 .
Max-Neef, M. (1993). Desarrollo a escala humana. Conceptos, aplicaciones y algunas reflexiones. Barcelona: Icaria.
Monreal, P. (1996). Antropología de la pobreza urbana. Madrid: Libros de la Catarata.
Montoro, R. (1997). «Fundamentos teóricos de la política social». A: C. Alemán; J. Garcés. Política Social (pàg. 33-50). Madrid: McGraw-Hill.
Offe, K. (1988). Partidos políticos y nuevos movimientos sociales. Madrid: Editorial Sistema.
ONU (2015). «Transformar nuestro mundo: la Agenda 2030 para el Desarrollo Sostenible». A/RES/70/1 (pàg. 1-40).
PNUD (2010). Informe sobre Desarrollo Humano 2010. La verdadera riqueza de las naciones: caminos al desarrollo humano. Madrid: Ediciones Mundi-Prensa.
PNUD (2011). Informe sobre Desarrollo Humano 2011. Sostenibilidad y equidad: un mejor futuro para todos. Madrid: Ediciones Mundi-Prensa.
Riechmann, J.; Fernández, F. (1994). Redes que dan libertad. Introducción a los nuevos movimientos sociales. Barcelona: Ediciones Paidós.
Subirats, J. (2007). Los Servicios Sociales de Atención Primaria ante el cambio social. Madrid: Ministeri de Treball i Afers Socials.
Taibo, C. (2011). En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie. Madrid: Los Libros de la Catarata.
Taibo, C. (2013). Repensar la anarquía. Acción directa, autogestión, autonomía. Madrid: Los Libros de la Catarata.
Varela, L. (2012). «La educación social en las políticas públicas de bienestar: programas, experiencias e iniciativas pedagógico-sociales en los servicios sociales comunitarios». Santiago de Compostela: Facultat de Ciències de l’Educació, Departament de Teoria de l’Educació, Història de l’Educació i Pedagogia Social, Universitat de Santiago de Compostel·la.
Vázquez, A. (2010). «Deconstrucción y participación: en camino hacia una posible democracia participativa». Santiago de Compostel·la: Facultat de Filosofia, Departament de Lògica i Filosofia Moral, Universitat de Santiago de Compostel·la.
Wittgenstein, L. (2007). «Conferencia sobre ética». A: C. Gómez (ed.) Doce textos fundamentales de la ética del siglo XX. Madrid: Alianza Editorial (pàg. 112-122).
Yong Kim, J. (2013, junio). «Un movimiento para poner fin a la pobreza». Lloc web del Banc Mundial.