Mètodes i tècniques de recerca qualitativa: l’observació, l’entrevista i els grups de discussió

  • Lucía Sanjuán Núñez

    Llicenciada en Medicina per la Universitat de Santiago de Compostela i màster en Antropologia social i cultural i DEA per la Universitat Autònoma de Barcelona. Activitat laboral entorn al disseny, coordinació i desenvolupament de projectes d’investigació i intervenció en les àrees de salut i atenció sanitària a persones immigrades i que pertanyen a minories ètniques, a població en situació o risc de marginació social i pobresa i a col·lectius objecte d’atenció especial. També en qüestions relaciones amb l’adaptació dels serveis sanitaris a diferents tipus de necessitats de poblacions usuàries i amb l’atenció sanitària en contextos interculturals. Docència i disseny de programes de formació a nivell universitari i no universitari, en les temàtiques d’interculturalitat, pobresa i marginació, salut i intervenció social, així com amb relació als mètodes i tècniques d’investigació en ciències socials.

PID_00225347
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Índex

Introducció

Iniciem aquest mòdul amb un breu repàs dels fonaments de la recollida de dades en metodologia qualitativa i les característiques diferencials dels dissenys de recerca que adopten aquest mètode en ciències socials.
A continuació abordem tres de les principals tècniques de recollida de dades qualitatives: l’observació participant, l’entrevista en profunditat i els grups de discussió. Per a cadascuna, en veurem la definició i tipologia, el tipus de dades a les quals dóna accés i els avantatges que aporta, les limitacions o prudències que cal tenir en el moment d’aplicar-les i les característiques generals de la seva aplicació, i farem una referència especial a les competències i habilitats que han de tenir els investigadors que les utilitzin i els passos que han de seguir per a aconseguir un rendiment òptim. Al final de cada apartat, es dediquen unes poques pàgines al registre de les dades en cada tècnica i a alguns aspectes diferencials de l’anàlisi d’informació que proporcionen.
Al final del mòdul veurem, de manera succinta, les característiques bàsiques de l’anàlisi d’informació en metodologia qualitativa i, per tancar, una bibliografia.
Cal aclarir que l’orientació del mòdul és eminentment pràctica i interdisciplinària. Per trobar els pressupòsits teòrics de les diferents disciplines en concret s’ofereix informació complementària i, al final del mòdul, una llista bibliogràfica.
Cas pràctic
Per exemplificar algun dels temes que anirem tractant utilitzarem una recerca, fictícia i creada ad hoc. El plantejament podria ser el següent:
El Departament de Salut d’una determinada regió rep la petició, per part d’un sindicat mèdic, de donar suport a la tasca de professionals sanitaris d’unitats d’urgències que exerceixen en barris considerats marginals o complexos. Els representants sindicals refereixen, entre d’altres, els fets següents:

  • Increment de les situacions de violència, franca i percebuda, cap als professionals per part de familiars i pacients.

  • Increment de les demandes judicials a professionals i al mateix Departament.

  • Increment de baixes laborals per estrès per part dels professionals.

  • Increment de sol·licituds d’excedència.

Preocupats per la situació, els responsables del Departament de Salut contacten amb la Unitat de Recerca Qualitativa en Salut del mateix Departament i sol·liciten una recerca que doni compte dels fets i inclogui propostes d’intervenció.
Els professionals d’aquesta Unitat proposen fer l’estudi següent:
1. Plantejament general i objectius
1.1. Premisses: temps i finançament
Els investigadors disposen de finançament per a desenvolupar el treball durant un any.
1.2. Composició de l’equip
Es forma un equip de recerca, que inclou:

  • Investigador principal, que exercirà també com a treballador de camp i coordinador de la recerca.

  • Investigadors de camp: tres professionals especialitzats en estudis qualitatius en salut i amb experiència en context hospitalari.

  • Un auxiliar de recerca, que farà tasques d’ajuda, especialment de tipus administratiu.

1.3. Objectius de la recerca
Tenint en compte la disponibilitat de temps i recursos, es plantegen els següents:

  • Identificar les característiques de la situació en la qual exerceixen la seva feina els diferents professionals sanitaris d’urgències dels hospitals seleccionats per al següent:

    • Identificar els trets de l’assistència que es relacionen amb la generació d’estrès i conflictes.

    • Identificar situacions de risc de violència física o psicològica.

    • Identificar les necessitats i demandes dels professionals en relació amb l’exercici de la seva feina.

    • Identificar les percepcions dels pacients entorn de les mateixes qüestions.

    • Proposar línies d’actuació que millorin la situació.

2. Mètodes i tècniques de recerca
2.1. Característiques generals del disseny
Es proposa a continuació un disseny de recerca que s’ha d’entendre com a provisional i flexible. Al llarg del procés de recerca, els professionals adaptaran tant la selecció mostral com les diferents tècniques de recerca a les necessitats d’aprofundiment en els fenòmens.
2.2. Revisió de bibliografia i fonts documentals

  • Llista de centres hospitalaris amb Servei d’Urgències dependents del Departament de Salut.

  • Dades estadístiques de cadascun dels centres: volum de població, àrea de referència (barris dels quals procedeix la població), perfil sociodemogràfic de la població.

    • Dades estadístiques de les unitats d’urgències d’aquests hospitals: volum de població atesa, perfil sociodemogràfic, estadístiques relatives als professionals (edat, sexe, especialitat, anys de treball al centre, tipus de contracte…).

    • Dades sociosanitàries de la població i del seu entorn.

  • Publicacions (llibres i revistes, nacionals i internacionals) relacionades amb el tema.

  • Estudis previs sobre el tema en aquesta o altres poblacions.

Tota aquesta informació permetrà conèixer l’estat de la qüestió i elaborar-ne un marc teòric.
2.3. Selecció mostral
Tenint en compte la bibliografia, l’experiència dels investigadors i la demanda del sindicat i dels responsables de salut, se seleccionaran els hospitals en els quals es treballarà, amb els criteris següents:

  • Nivell socioeconòmic de la població. Els responsables de la recerca decideixen considerar, d’inici, tres rangs: baix, mitjà i mitjà-alt en funció d’indicadors pertinents.

  • Tipus d’hospital. Consideren dos rangs: de referència (en capital de la província) i comarcal.

  • Grandària de l’hospital. Dos rangs: gran i mitjà (en funció del nombre de llits).

Amb aquests criteris, i tenint en compte el pressupost i el temps assignat per a la recerca, es considera que s’han de seleccionar les unitats d’urgències de tres hospitals:

  • Un hospital situat a la capital de la província, amb població de nivell socioeconòmic baix i que rep un volum important de població en situació d’exclusió social.

  • Un hospital situat a la capital de la província, que rep població de nivell mitjà i mitjà-alt.

  • Un hospital comarcal, situat en una ciutat mitjana de la província, que rep població de nivell socioeconòmic mitjà.

Una vegada feta la selecció teòrica, els investigadors inicien contactes amb els responsables de diversos hospitals que compleixen les característiques buscades, contacten amb els responsables d’urgències i fan breus estades al centre i als barris de referència per confirmar la selecció o buscar alternatives.
Després d’aquest període, que abraça aproximadament un mes, confirmen la selecció de centres.
2.4. Observació participant
L’equip desenvoluparà una etapa d’observació participant, amb les característiques següents:

  • Cadascun dels tres investigadors de camp acudirà a un dels centres i farà observació participant.

    • L’àrea principal són les unitats d’urgències. Cada treballador repartirà la seva jornada laboral per passar-la en torns de matí, tarda i nit en la unitat.

    • A més, farà estades puntuals en altres departaments: algunes zones d’hospitalització a les quals es deriven pacients des d’urgències, àrea d’admissió, àrea d’atenció a l’usuari…

    • La durada de l’observació participant serà de sis mesos, tenint en compte que tots els investigadors disposen d’experiència prèvia en aquest tipus de tasca.

    • A cada moment, tractaran de mantenir contacte amb algun dels pacients i els seus familiars per a recollir les seves percepcions i experiències.

  • L’investigador responsable:

    • Coordinarà, mitjançant reunions estables i de periodicitat fixa de tot l’equip, les tasques d’observació participant.

    • A més, farà observació a les àrees del departament de salut que tenen competències en la matèria: àrea de compres, contractació, planificació.

2.5. Entrevistes en profunditat

  • Els tres investigadors de camp seleccionaran diferents perfils de personal sanitari (de medicina, infermeria, administratiu i de cada especialitat) atenent, a més, per a cada perfil, criteris: d’edat, sexe, anys d’experiència, anys en urgències, anys en aquest centre, situació contractual, pertinença a associacions professionals o sindicats, percepció de la seva pròpia feina, formació específica en urgències, formació complementària per a exercir en determinats entorns… Seleccionaran professionals amb els quals han col·laborat en l’observació participant i uns altres amb els quals no ho han fet, col·laboradors o no tan col·laboradors…

  • Se seleccionaran també alguns pacients que es considerin informants clau.

  • L’investigador principal entrevistarà personal especialitzat del Departament de Salut (càrrecs de decisió, tècnics de diferents competències…), membres de sindicats i associacions professionals, representants d’associacions de pacients, etc.

El període d’entrevistes durarà dos mesos i començarà un mes abans de finalitzar l’observació participant. Està previst fer aproximadament vuitanta entrevistes en total.
2.6. Grups focals
Al final del període de treball de camp s’organitzaran quatre grups focals.

  • Grup focal 1: constituït per personal mèdic, de diferents especialitats.

  • Grup focal 2: amb personal d’infermeria.

  • Grup focal 3: format per personal d’administració, admissió i atenció a l’usuari.

  • Grup focal 4: al final de la recerca, una vegada analitzades les dades, però abans de la presentació de resultats, es farà un grup focal mixt amb professionals de totes les especialitats per a validar informacions i comprovar les propostes.

2.7. Anàlisi de les dades
Començarà des de l’inici de la recerca i serà progressiu al llarg de tota la durada. De manera intensiva es concentrarà una vegada acabats els grups focals, fins a un mes abans de la finalització de la recerca.
3. Redacció d’informe i propostes
Es dedicarà l’últim mes a la redacció de l’informe final, que recollirà l’anàlisi de la qüestió i propostes d’intervenció.

Objectius

La lectura d’aquest mòdul us permetrà:

  1. Apropar-vos a les característiques bàsiques de les principals tècniques de recerca qualitativa: observació, entrevista i grups de discussió.

  2. Identificar avantatges, inconvenients, utilitats, prudències i condicions d’implementació de cadascuna d’aquestes tècniques.

  3. Conèixer els aspectes bàsics de la dinàmica d’aplicació de cadascuna.

  4. Tenir a l’abast una informació bàsica sobre l’anàlisi de dades que proporcionen.

  5. Disposar d’exemples pràctics per al desenvolupament d’una recerca qualitativa basada en aquestes tècniques.

1.Introducció a la recollida de dades en metodologia qualitativa

No ens detindrem en aquest mòdul en el debat entorn de les dicotomies quantitatiu-qualitatiu, experimentació-observació, ideogràfic-nomotètic…, que des de fa més d’un segle ocupen innombrables pàgines escrites per científics socials, caracteritzades pels enfocaments de les diferents tradicions i, sovint, pel desconeixement i fins i tot els prejudicis mutus. Tan sols, com a recordatori de la informació que haureu rebut en altres assignatures, resumirem les característiques bàsiques de la metodologia qualitativa i els aspectes diferencials dels dissenys de recerca que tenen com a base aquest enfocament. Tot això insistint en la importància d’una selecció de mètodes i tècniques adaptades al fenomen d’estudi i que no exclou, sinó que busca, la complementarietat d’enfocaments.

1.1.Aspectes diferencials de la metodologia qualitativa. Un recordatori

La metodologia qualitativa cerca la comprensió de les representacions, interpretacions i experiències dels subjectes respecte de la seva realitat des d’una perspectiva holista que no persegueix la representativitat estadística ni la formulació de lleis universals sinó un coneixement profund i contextualitzat del fenomen que s’estudia (Taylor i Bogdan, 1987).
Tenint en compte que autors pertanyents a diferents tradicions i disciplines tenen perspectives diferents, tractarem d’oferir un resum de les característiques generals de la recerca qualitativa que conjumini diferents punts de vista (Alvira, 1983; Hammersley i Atkinson; Jociles, 1999; San Román, 2006, 2009; Taylor i Bogan, 1987). Vegem-ho a continuació:

  • Els investigadors qualitatius no recullen dades per avaluar models o hipòtesis preconcebudes, sinó que elaboren els seus conceptes i teories partint d’hipòtesis construïdes a partir de les dades recollides. Des de posicions properes a la sociologia se sol dir que la recerca qualitativa és, per això, fonamentalment inductiva, mentre que des d’altres ciències socials, com l’antropologia, s’afirma que és abductiva, en la mesura en què entén que la realitat i la percepció humana són canviants.

  • L’investigador qualitatiu busca tots els aspectes de la realitat estudiada que li són accessibles de manera que pugui formular hipòtesis contrastables que li permetin confiar en l’adequació de les dades i la validesa de les idees per comprendre els fenòmens. Es diu, així, que la recerca qualitativa adopta una perspectiva holista: encara que l’investigador és conscient que no pot observar-ho tot, sí que considera la realitat com un tot i tracta d’atendre el conjunt de fets que la formen sense reduir-los a variables aïllades o a associacions estadístiques sinó tenint en compte en tot moment a la dimensió humana, complexa, rica i canviant, de la vida social. L’investigador qualitatiu està atent a tot allò que li és possible i entén que, encara que cada escenari i cada subjecte participaran d’alguna manera en processos generals de tipus social, cadascun d’ells oferiran informació més rica i adequada d’uns processos que d’uns altres.

  • I tracta d’aconseguir aquesta comprensió sobre la realitat de les persones en l’entorn que els és propi i que dóna sentit als fenòmens que observa, atenent les diverses perspectives dels diferents subjectes i el context en el qual es desenvolupen i tractant de deixar de banda, en la mesura del possible, les seves pròpies preconcepcions, creences i percepcions. Es fixa, llavors, com a objectiu no assolir la veritat sinó una comprensió contextualitzada dels fenòmens.

  • Al mateix temps, l’investigador qualitatiu és conscient que la seva mera presència té efectes en l’entorn que investiga i en les persones amb les quals es relaciona. L’investigador ha de ser conscient d’aquests efectes, tractar de comprendre a què es deuen, com influeixen en les dades que obté i intentar minimitzar-los. Per a això és molt important que estableixi relacions no intrusives, respectuoses i tan naturals com sigui possible.

  • Els estudis qualitatius segueixen un disseny flexible que es construeix pas a pas a mesura que s’obtenen noves dades, s’elaboren, contrasten i reformulen les hipòtesis. Els mètodes qualitatius no han estat ni poden ser tan estandarditzats com altres enfocaments de recerca però són científics perquè tracten d’aproximar-se a la variabilitat de la realitat sense pressuposar-ne erròniament l’estandardització ideada prèviament i perquè sempre contrasten els resultats provisionals de cada pas de la recerca.

  • De manera coherent amb l’anterior, la recerca qualitativa emfatitza la fiabilitat de les dades: l’observació directa dels fenòmens, la relació estreta amb els subjectes en el seu propi context, l’atenció a les seves explicacions i percepcions, dutes a terme de manera sistemàtica, profunda i rigorosa per un científic social amb una mirada entrenada i sòlids coneixements metodològics i tècnics, permet obtenir dades que no estan prefiltrades per conceptes, categories o escales preestablerts, sinó que, mitjançant una contrastació posada a prova contínues, permeten un ajust adequat a la realitat, en el seu context.

Cas pràctic
Pregunta: D’acord amb aquesta informació, creieu que la metodologia qualitativa és la més adequada per a desenvolupar la recerca que ens serveix d’exemple?

1.2.Complementarietat de mètodes i tècniques de recerca

Defensem la necessitat d’abandonar posicions que entenen els mètodes i tècniques com a patrimoni exclusiu (o gairebé) d’una determinada disciplina en favor d’una perspectiva que els veu com a instruments útils per a la recerca social i en preveu un ús obert, sempre que sigui epistemològicament, tècnicament i èticament correcte.
Tal com assenyala Jociles (1999), tendim a associar algunes tècniques amb algunes disciplines (l’enquesta a la sociologia, l’observació participant a l’antropologia…) però “[...]no se puede por menos que llegar a la conclusión de que las técnicas de investigación más que ser el terreno de la diferencia entre la antropología y, por ejemplo, la sociología o la historia, es un lugar de coincidencia, que su trasiego, más que una excepción, ha sido moneda corriente a lo largo de sus respectivos devenires históricos” (Jociles, 1999, pp. 1-2). Els antropòlegs han recorregut a la metodologia quantitativa o a l’anàlisi quantitativa de dades qualitatives quan ha estat necessari; els sociòlegs, psicòlegs socials i fins i tot professionals de la medicina empren cada vegada més la metodologia i tècniques qualitatives.
Els processos socials són fenòmens complexos, diversos, rics en matisos, que, per a comprendre’ls adequadament, requereixen una aproximació àmplia i poc dogmàtica. Per tant, l’elecció de la metodologia i de cada tècnica concreta de recerca s’haurà d’adaptar-se a les característiques del fenomen d’estudi i els objectius i les condicions de la recerca (San Román, 2009). En cadascuna de les molt diverses situacions socials uns mètodes i tècniques es mostraran més adequats que uns altres i el seu ús combinat, lluny de qüestionar un disseny de recerca, permet contemplar els fenòmens des d’angles diferents. No hi ha, en definitiva, bones o males tècniques de recerca, sinó una bona o mala elecció i aplicació de tècniques per a cada disseny concret (Jociles, 1999).

1.3.Característiques generals del disseny qualitatiu de recerca

Qualsevol recerca, independentment de la metodologia que empri, comença sempre per la definició del problema que es pretén estudiar i el context (temps, espai i població) en el qual es produeix. El tipus de problema pot ser molt divers i sorgir per motius molt diferents: interès acadèmic, experiències vitals (positives o no), aparició fortuïta, etc.
Els científics socials s’apropen a grups humans i fenòmens que els són més o menys desconeguts i que són diversos i canviants i es plantegen preguntes sobre ells. En aproximacions qualitatives aquestes preguntes són sempre deliberadament obertes i provisionals.
Cas pràctic
Pregunta: Sou capaços d’identificar el context de sorgiment de la recerca, les preguntes de recerca i els objectius en el nostre exemple?
De manera coherent, el plantejament de recerques que pretenguin penetrar en aquests fenòmens s’hauran de caracteritzar per dos trets: flexibilitat i provisionalitat. Se sol dir que són dissenys emergents: són provisionals, subjectes a canvis a mesura que avança la contrastació i es reformulen els resultats. El disseny parteix de la lectura de bibliografia, coneixements i experiències prèvies i s’anirà adaptant al context, lloc, temps i subjectes concrets i a les dades noves que sorgeixen a mesura que avança la recerca i es contrasta i millora el coneixement dels fenòmens. Les preguntes de recerca inicials es poden ampliar, desaparèixer, modificar, etc. en vista de les noves dades, la qual cosa fa necessari adaptar les tècniques i les maneres d’aplicar-les. Però això no significa en absolut que no hi hagi un disseny clar i fonamentat: que el focus sigui ampli i flexible no significa que no estigui orientat adequadament.
Cas pràctic
Pregunta: Sou capaços d’identificar en el nostre exemple la flexibilitat del disseny?
En aquesta línia, tot disseny de recerca ha d’incloure:
1) Marco teòric: pressupòsits epistemològics de partida i estat de la qüestió (enfocaments i recerques prèvies, que se seguiran i a les quals es donarà suport o no, o sobre les quals es proposaran modificacions).
2) Disseny mostral: per la vocació de la recerca qualitativa per aprofundir en els fenòmens abans que generalitzar, habitualment treballarà un nombre limitat d’individus i contextos que, a més, no apareix fixat de manera estricta per endavant (com sí que ocorre en els dissenys quantitatius). També a diferència d’aquests, no es pretén que la mostra sigui estadísticament representativa, sinó que sigui significativa des del punt de vista de les preguntes de recerca, és a dir, representativa del fenomen que es vol estudiar en aquesta població, en aquest lloc i temps concrets. No es tracta d’un mostreig probabilístic, però això no és sinònim que sigui improvisat. Al contrari, el científic social desenvolupa el que se sol definir com un mostreig intencional: els subjectes es trien de manera orientada, no a l’atzar, seguint criteris teòrics: els que reuneixen determinades característiques que els fan adequats per a apropar-se al fenomen que s’investiga (perquè està present o no), els que coneixen el fenomen i poden oferir-ne informació veraç, els accessibles (especialment, si la població és oculta), aquells als quals altres subjectes ens han remès (anomenat mostreig en bola de neu)… L’investigador fixa una sèrie de característiques que ha de reunir la mostra (edat, sexe, professió, punts de vista o posicionaments, etc.) i la va construint a mesura que avança la recerca. Tant el nombre com el perfil dels subjectes poden anar canviant per a ampliar informació, i fer-ho des de diferents punts de vista, per a contrastar-la (San Román, 2006, 2009).
El mostreig acaba per saturació: quan l’investigador estima que la incorporació de nous subjectes ja no aporta informació nova.
Cas pràctic
En el nostre exemple, es fixa el tipus i nombre de centres, però es deixa oberta la porta a modificacions. Es fixa un nombre aproximat d’entrevistes, però no de manera estricta, ni es tanca el tipus de perfil de professionals. Aquests no es trien a l’atzar sinó de manera orientada: els que compleixen certes característiques que faran que la mostra sigui representativa de la realitat, no de forma numèrica sinó orientada pels problemes que ens interessa abordar.
3) Tècniques de recollida de dades: en metodologia qualitativa, les fases de recollida de dades, d’anàlisi i d’elaboració i contrastació d’hipòtesis no es donen de manera seqüencial, sinó que es tracta intencionadament que estiguin presents en tots els passos de la recerca. Hi ha una revisió permanent, un treball continu sobre les dades que es van obtenint, una elaboració gradual d’hipòtesis que es van reelaborant en vista de noves dades (San Román, 2009). Les tècniques de recollida de dades més habituals en metodologia qualitativa són:

  • Lectura de material bibliogràfic.

  • Observació, especialment observació participant.

  • Entrevista, especialment no estructurada i en profunditat.

  • Històries de vida.

  • Grups focals.

  • Genealogies.

  • Anàlisi de xarxes socials.

  • No se n’exclou tampoc la utilització d’enquestes.

En aquest text ens referirem a l’observació, l’entrevista i els grups focals.

2.L’observació

Juntament amb l’entrevista en profunditat i els grups de discussió, l’observació participant és la tècnica més habitual en metodologia qualitativa i la pedra angular en antropologia des que, al principi del segle xx, B. Malinowski (2001 [1975]) establís les bases de la seva aplicació. En les últimes dècades, se n’ha estès l’ús dins i fora de les ciències socials, sobretot en biomedicina, encara que, sovint, sense el rigor que seria desitjable.

2.1.Definició, tipus i graus

La forma de l’observació varia en funció del grau de participació de l’investigador en l’entorn. Així, distingim entre:
1) Observació no participant
L’investigador observa les conductes dels subjectes, però sense participar en les seves activitats. Té l’avantatge d’evitar les dificultats d’acceptació per part del grup que es donen en l’observació participant, però l’inconvenient de no permetre accedir de manera directa a les significacions dels subjectes.
2) Observació participant
L’observació participant consisteix en l’observació intencional, sistemàtica i directa de la conducta dels subjectes en el seu propi entorn (geogràfic, social i cultural) en la qual l’investigador participa directament i durant períodes llargs temps en les activitats quotidianes dels individus (integrants d’una associació, d’una empresa, habitants d’un barri o un poble, adeptes d’una religió…), la qual cosa li permet observar el que fan, escoltar les explicacions de per què ho fan, les seves experiències, etc. La participació en la vida quotidiana durant el temps necessari permet la familiarització entre l’investigador i els subjectes, la qual cosa contribueix a reduir la reactivitat (el canvi de conducta d’aquestes persones a causa de la mateixa presència de l’investigador) i augmenta la confiança de les dades obtingudes. El resultat d’una aplicació correcta de la tècnica serà una descripció detallada de la vida quotidiana –descripció densa, en termes de l’antropòleg C. Geertz (1973)–, encara que centrada en els aspectes d’interès per a l’investigador, que, juntament amb altres tècniques, condueix a un coneixement profund i contextualitzat de la realitat que s’observa (Guasch, 2002; Hammersley i Atkinson, 2008; Jociles, 1999; Kawulich, 2006, i Spradley, 1980).
Cas pràctic
Pregunta: Com creieu que desenvoluparien l’observació participant els nostres investigadors?
Graus d’observació participant
Autors com Bryman (2004) defensen distingir quatre graus d’observació participant en funció del rol concret de l’investigador, que van des del participant complet (l’investigador s’infiltra en el grup sense que els subjectes sàpiguen la seva identitat), el participant com a observador (participa de les activitats quotidianes del grup, que és conscient de la seva presència i de la seva tasca; fins i tot pot ser un membre del grup), l’observador com a participant (grau inferior de participació, que s’entén com un mitjà per a accedir a les dades) fins a l’observador complet (no estableix cap tipus d’interacció: és observació no participant).
Quant al primer tipus, conegut com a observació oculta o emmascarada, el seu ús està subjecte a controvèrsia. L’avantatge evident és l’accés a informació amb un grau més baix de reactivitat, però no obstant això, es donen serioses limitacions de tipus ètic (l’investigador està enganyant els membres del grup, apropiant-se i usant informació sense el seu consentiment). Hi ha, a més, el risc que es descobreixi i hi hagi conseqüències negatives per a l’investigador que, fins i tot, portin a parar la recerca. Per això, la majoria dels autors en desaconsellen o en limiten l’ús a circumstàncies de recerca excepcionals.

2.2.Observació participant. Usos i avantatges

Podem destacar les utilitats o els avantatges següents de l’observació participant (Guasch, 2002; Hammersley i Atkinson, 2008; Jociles, 1999, i Pujadas, 2004):
1) Permet establir relacions directes, properes i perllongades amb els membres del grup estudiat. Aquesta proximitat:

  • permet observar fenòmens que difícilment podrien ser investigats d’una altra manera.

  • millora les possibilitats de comprensió dels fenòmens.

  • redueix la reactivitat.

  • incrementa la confiança de les dades.

2) Permet comprendre els fenòmens en el context (cultural, físic, temporal…) en el qual ocorren, la qual cosa, al seu torn, permet:

  • formular preguntes de recerca de manera pertinent.

  • orientar i millorar la selecció de tècniques, escenaris i informants.

3) Permet observar els fenòmens des de la perspectiva dels natius (membres del grup estudiat) sense perdre la perspectiva del professional.
4) Permet accedir a una gran varietat de dades:

  • riques i contextualitzades, que responen a la realitat social, que s’observa de manera holista.

  • a les quals difícilment s’accediria d’una altra forma: esdeveniments excepcionals o no previstos, inesperats, situacions delicades sobre les quals potser no es parlaria amb altres tècniques, patrons de relacions socials, etc.

  • que serveixen per a contrastar els obtinguts amb altres tècniques, per a aprofundir en el coneixement, detectar contradiccions, imprecisions, etc.

4) Permet generar hipòtesis, obrir noves línies de recerca i construir hipòtesis i teories que es puguin posar a prova.
Cas pràctic
Pregunta: Veieu la utilitat de l’observació participant en el nostre exemple?

2.3.Observació participant. Limitacions i prudències

A banda dels riscos derivats d’una aplicació incorrecta de la tècnica (errors en la selecció d’escenaris i informants, de la fase de la recerca, del protocol de recollida de dades, etc.), se solen assenyalar altres amenaces o limitacions quant a les possibilitats per a un rendiment òptim de l’observació participant (Guasch, 2002; Ruiz, 2003, i Valles, 1999):
1) Limitacions derivades de l’investigador:

  • Habilitat per a establir relacions socials properes i de qualitat.

  • Habilitat per a situar-se en el camp, observar i interpretar el que observa.

  • Altres característiques com l’edat, el sexe, l’ètnia, la classe, etc. poden actuar com a avantatges (donant accés a determinats grups socials o escenaris) o com a inconvenients (limitant aquest mateix accés), depenent de les circumstàncies d’observació.

Cas pràctic
En la nostra recerca, per exemple, es diu clarament que els investigadors de camp tenen experiència en el terreny: això els permetrà saber com moure’s, quan s’han de retirar d’una sala, quan formular les preguntes, entendre l’argot, etc.

  • Biaixos teòrics, culturals i ètics: el nostre bagatge personal, la nostra adscripció social, cultural, ètica o política orienta la nostra mirada i influeix en la nostra percepció de la realitat (també, encara que no se sol reconèixer, en la dels investigadors quantitatius). Per això, l’investigador qualitatiu ha de tenir una formació sòlida, dissenys de recerca clars i posicionaments ètics ferms que li permetin, primer, ser conscient dels possibles biaixos; segon, trobar la manera de neutralitzar-los; i, tercer, saber valorar en quina mesura estan presents en el procés de recollida i anàlisi de les dades. Qualsevol tipus de circumstància que es consideri que afecta el seu posicionament en la recerca ha d’estar clarament explicitada.

  • El grau de proximitat amb els subjectes en l’observació participant condueix sovint a una gran implicació intel·lectual, ètica i fins i tot emocional de l’investigador amb les persones i amb les seves circumstàncies. Aquestes reaccions emocionals poden ser també negatives, en experimentar l’investigador desacord o fins i tot rebuig cap a determinades pautes culturals o conductes dels subjectes. Cal que l’investigador sigui conscient de les seves reaccions per tractar de mantenir la perspectiva professional. El grau de distància òptima entre l’investigador i els subjectes, en quina mesura aquest pot o no estar implicat amb el grup o ser-ne membre des del començament, és objecte de moltes discussions. Hi ha autors que defensen que l’investigador no pot pertànyer al grup perquè això n’anul·laria l’objectivitat (Jorgensen, 1989), uns altres ho consideren un avantatge que incrementa les possibilitats de comprensió (Guasch, 2002).

Cas pràctic
En el nostre exemple els investigadors es poden sentir identificats amb les dures condicions laborals d’alguns professionals, amb la situació de patiment d’alguns pacients, amb els objectius polítics d’alguns gestors, poden experimentar rebuig a la manera en què alguns professionals tracten els pacients o aquests a aquells, etc.
2) Limitacions derivades dels subjectes:

  • Dificultats per a controlar la reactivitat: l’investigador ha de ser conscient que la seva presència i la situació de recerca afecta els subjectes i, en cada moment, ser capaç de valorar en quina mesura ocorre i com afecta la confiança de les dades.

  • Acceptació per part de la comunitat: la manera en què un grup (i cada subjecte individualment) interpreta la presència de l’investigador i hi reacciona dependrà de múltiples factors, no tots controlables (de vegades, ni tan sols coneguts) pels investigadors. A més de qüestions ja esmentades com l’edat, el gènere o l’ètnia dels professionals, n’intervindran altres de derivades de les seves capacitats (formació, capacitat per a relacionar-se, etc.), del disseny de la recerca (grau d’abstracció dels objectius, percepció d’utilitat per part de la comunitat, possibilitat de control de l’ús de les dades pels subjectes i el mateix investigador, etc.) o de les circumstàncies concretes en les quals es fa (moment polític, de conflicte social, etc.). Els membres del grup poden tenir curiositat, indiferència, recel, por o hostilitat, per molt diversos motius (desconeixement de la dinàmica de recerca, falta de costum, sensació de ser analitzat, recel davant les conseqüències, entre d’altres), la qual cosa pot fer que no vulguin proporcionar informació o que, conscientment o inconscientment, la falsegin o la limitin. Poden expressar el seu rebuig de manera variada i no sempre evident: es poden negar-se completament a col·laborar (no donant autorització, negant l’accés o la informació, etc.) o fer-ho de manera més subtil (amb circumloquis, informació vaga o recurrent, remetent constantment a uns altres, evitant l’investigador, canviant de tema quan arriba, utilitzant un llenguatge no comprensible per a ell, per exemple). La clau està en el fet que aquest sigui capaç d’identificar quan aquesta situació és explicable per la fase concreta en què es troba la recerca (al principi, quan s’inicia la relació) o no i, sobretot, en quina mesura és revertible i com.

Cas pràctic
Pregunta: Podeu imaginar situacions d’aquest tipus en la nostra recerca?

  • Utilització per part de la comunitat: pot passar que un grup o un subjecte tinguin interès que la recerca segueixi un determinat curs, arribi a determinades conclusions, s’orienti cap a determinats objectius o, també, a establir algun tipus de relació amb l’investigador més enllà de la merament professional. Aquest ha d’estar alerta a aquests intents i interpretar per què es produeixen, què signifiquen i com afecten la recerca.

  • Derivats de la situació de recerca: la conjuntura política o econòmica, els interessos del grup en conjunt o de diversos sectors, males experiències prèvies, etc. poden limitar l’observació participant i afectar el curs d’una recerca basada en aquesta tècnica.

Cas pràctic
En la nostra recerca, per exemple, cada sector professional (medicina, infermeria…) pot estar interessat a defensar els seus propis interessos, en algun dels centres hi pot haver un conflicte entre ells o amb la direcció i els subjectes poden tractar d’utilitzar l’investigador per als seus interessos.

2.4.Observació participant. Protocol d’aplicació

A més del que s’ha dit sobre la importància d’un bon disseny basat en preguntes de recerca pertinents i clares, el caràcter emergent del disseny qualitatiu i els principis del mostreig intencional, hi ha certes especificitats respecte a l’aplicació de l’observació participant que mereix la pena tractar (Guasch, 2002; Hammersley i Atkinson, 2008; Jociles, 1999; Kawulich, 2006; Pujadas, 2004; Ruiz, 2003, i Valles, 1999).
2.4.1.Selecció d’escenaris d’observació
Seleccionar bé els escenaris en els quals es farà l’observació, adaptant-se als objectius de la recerca i a cada fase concreta és un aspecte clau i limitant de l’aplicació de la tècnica. En línies generals, s’ha de tenir en compte el següent:

  • No s’ha de triar un lloc on no sigui possible entrar, per diferents motius: inaccessibilitat física, rebuig de la totalitat o part significativa del grup, impossibilitat d’utilitzar les dades per temes de confidencialitat, etc.) o on les possibilitats d’estada puguin variar radicalment al llarg de la recerca.

  • Abans de l’elecció definitiva d’un escenari, és important disposar de dades tan completes com sigui possible respecte a les seves característiques i, fins i tot, fer breus estades de familiarització prèvies a l’elecció.

  • És recomanable començar seleccionant diversos possibles escenaris, familiaritzar-s’hi, explorar la possibilitat d’obtenir permís per a la recerca, el grau d’acceptació i interès per part de la comunitat, etc. A més, cal tenir en compte que al llarg de la recerca els escenaris (i les seves característiques) idonis per a observar els fenòmens poden canviar, de manera que l’investigador haurà d’estar atent i mantenir, com en tot el disseny, una actitud oberta i flexible.

  • El millor és començar seleccionant escenaris accessibles per a anar avançant a uns altres que ho són menys (i sovint més interessants) a mesura que avança la recerca i milloren les relacions de camp.

Cas pràctic
Pregunta: Sou capaços d’identificar aquests passos en la nostra recerca?
Pregunta: Quines circumstàncies creieu que podrien limitar l’accés als centres o a determinades àrees als investigadors? Quines d’aquestes circumstàncies podrien ser sobrevingudes?
2.4.2.Accés al camp
Si l’elecció adequada d’escenaris és important, l’entrada al camp i l’establiment de les primeres relacions en el camp és, probablement, una de les fases més delicades de l’observació participant. Cal:
1) Disposar, en cas que siguin necessaris, dels permisos que el grup o organització considerin pertinents i que solen incloure:

  • Presentació de la recerca: entitat que la duu a terme, fonts de finançament, objectius, durada (de la recerca i de l’estada de camp), investigadors que hi participaran, aplicabilitat o ús previst de les dades.

  • Credencials d’investigador: identificació de l’investigador, detalls de la seva estada, competència professional demostrable, compromisos ètics, etc.

Cas pràctic
El Departament de Salut haurà de proporcionar credencials als nostres investigadors.
És molt possible també que la recerca hagi de passar pels comitès d’ètica de cada centre.
2) El permís d’instàncies oficials pot ser o no necessari i ser, a més, més o menys senzill d’obtenir, però el que sí que és imprescindible és que l’han d’atorgar els membres de la comunitat amb la qual pretenem treballar. Aquest permís implica cadascuna de les persones involucrades en la recerca i no solament membres destacats (autoritats, líders més o menys formals o reconeguts, etc.).
Cas pràctic
En la nostra recerca, no n’hi ha prou de disposar de credencials del Departament de Salut, ni tan sols permisos escrits per part de la direcció de cadascun dels centres. A més, cal gestionar l’acceptació i la col·laboració de cadascun dels professionals (i pacients) amb els quals es treballarà.
3) Establir contacte amb persones clau: individus que, per diverses circumstàncies (són líders del grup, són capaços de persuadir-ne d’altres, són respectats per la comunitat…), ens poden facilitar l’accés. Encara que aprofundirem en això en parlar de la selecció d’informants, és important assenyalar-ho ja que, encara que és imprescindible disposar d’aquests “porters”, l’investigador ha de vigilar els biaixos que poden introduir (poden pertànyer a un determinat bàndol o classe dins de la comunitat, limitant-nos l’accés a uns altres, tenen accés només a determinats escenaris, persones i informacions i no a uns altres…) i tractar de diversificar-ne els perfils per evitar l’excessiva dependència mútua.
Cas pràctic
Per exemple, serà imprescindible tenir la col·laboració de la supervisora d’infermeria, perquè ens pot proporcionar informació molt valuosa sobre l’organització del treball i el perfil d’altres professionals i pacients, però els investigadors han d’entendre que limitar el contacte a aquesta professional o fins i tot privilegiar-lo podria fer-los passar davant de la resta de l’equip com a enviats de la direcció o de la mateixa supervisora, podrien tendir a limitar la informació que proporcionessin, si és crítica amb ella, per por que se n’assabentés, etc.
4) És útil preparar explicacions orals, breus, senzilles i estables, per a informar els membres del grup que ens facin preguntes. Tot observador participant, en algun moment, ha de respondre a preguntes com ara: qui ets?, què ets? què fas aquí?, per què ens has triat a nosaltres?, qui et finança?, per a què ens servirà?, ens pot perjudicar?
5) Són imprescindibles certs principis ètics: plantejar-se, des del començament, la legitimitat de la recerca, respectar la manera en què s’estableixen les relacions socials, els principis culturals bàsics, etc.
6) És imprescindible, també, garantir la confidencialitat de les dades.
Cas pràctic
Els nostres investigadors han d’assegurar a cada professional que les dades que proporcioni no solament no seran nominals sinó que, en cap moment, permetran identificar-lo.
2.4.3.Estada en el camp. Establiment de relacions
Establir relacions interpersonals empàtiques i profundes, amb cada individu i en cada moment és una tasca fonamental de l’observador participant que requereix tant bona formació teòrica, com habilitats personals i experiència investigadora. Se sol recomanar el següent:

  • Desenvolupar una observació no invasiva i respectuosa.

  • Mantenir una actitud d’escolta activa, mostrant interès sincer per la vida de les persones i per allò que ens volen mostrar.

  • Aprendre l’idioma, fins i tot l’argot, per evitar biaixos, dependència i errors de traductors interposats.

  • Donar informació clara sobre la recerca i les característiques de l’estada entre ells cada vegada que ho demanin.

  • Insistir en la confidencialitat de les dades i demostrar-ho en el temps.

  • Esforçar-se per conèixer, abans de començar, les pautes culturals bàsiques del grup, especialment sobre les normes que defineixen la correcció de les relacions socials. Cal identificar especialment allò que el grup considera com a “línies vermelles”, que marcaran la diferència entre el que es tolera a un “estranger” i el que no es consent de cap manera. D’aquesta forma, probablement, almenys al principi, la comunitat serà més tolerant amb els nostres errors i, encara més, si demostrem que estem oberts o demanem la seva ajuda per no cometre’ls. Una cosa important, ja que cometre algun error o infringir alguna norma de conducta pot portar a la ruptura o la tensió en les relacions, al fet que es limiti l’accés a escenaris o situacions, s’oculti o es falsegi informació, etc.

  • Esforçar-se per establir relacions empàtiques i sinceres (rapport).

  • Entendre que els membres del grup tenen relacions entre si, de tipus divers i susceptibles de canviar.

  • Mantenir una actitud oberta, lliure d’estereotips i prejudicis. I, al mateix temps, assumir que es pot donar un cert xoc cultural i que el respecte no està renyit amb l’actitud crítica. Fer observació participant no implica convertir-se en un natiu, sinó ser-hi a dins observant la realitat com si fóssim un estrany. No es tracta de veure com un natiu sinó de veure com a professional el que el natiu veu. Cal estar a prop i distant alhora, participar sense diluir-se, mantenir la capacitat de sorpresa. Mantenir una bona relació i, al temps, una certa distància, ajuda a fer-se preguntes sobre el que s’observa i el que hi ha darrere del que s’observa, a qüestionar explicacions, a buscar significats, a rebre informació crucial precisament perquè s’està fora en certa manera… Dóna a l’investigador la llibertat per a relacionar-se amb subjectes lliurement, canviant, combinant o alternant informants. Li permet canviar el focus d’interès.

  • Entendre que l’establiment i consolidació de relacions i de familiarització (mútua) ha de ser progressiu. A mesura que ocorre, l’observador va deixant de ser vist com un intrús, per passar, a poc a poc, a ser percebut com algú que s’ha incorporat al grup sense ser-ne part, per voluntat compartida. Però això requereix temps, esforç, coneixements, humilitat, respecte i paciència: pretendre accelerar el procés o ignorar les etapes sol conduir a molt mals resultats. De la capacitat de l’investigador per a això dependrà que sigui considerat un fiscal, un espia, un amic, algú molest a qui es tolera, un aliat…

Cas pràctic
Per posar-ne un exemple senzill: els nostres investigadors no poden pretendre compartir amb els professionals d’entrada escenaris delicats (reunions d’equip) o més personals (pauses de cafè o moments a la sortida). Hauran d’esperar a ser convidats, no forçar les situacions ni les confidències.

  • És inevitable que la presència de l’observador alteri l’escenari i la conducta dels subjectes (reactivitat). La qüestió és quant, durant quant de temps, en quines circumstàncies, quin significat té i com es pot contrarestar. Si s’aconsegueix establir un bon rapport, la interferència anirà disminuint progressivament i serà més controlable.

“Podemos minimizar la reacción y/o dirigirla. Pero también podemos utilizarla: la forma en que la gente responda a la presencia del investigador puede proporcionar tanta información como la reacción ante otras situaciones. De hecho, más que enredarnos en fútiles intentos de eliminar por eliminar los efectos del investigador, deberíamos intentar comprenderlos, [...]” (Hammersley i Atkinson, 2008, p. 33).

Cas pràctic
Els investigadors poden, per exemple, observar que el temps de dedicació i la suavitat en el tracte a pacients especialment conflictius per part d’algun professional no es correspon amb les seves experiències prèvies en altres centres o amb la conducta d’alguns companys. Hauran d’interpretar en quina mesura aquest professional es pot sentir qüestionat per la seva presència o es pot sentir insegur amb alguns pacients.

  • Tenir present que els subjectes estan compartint el seu temps, els seus espais, percepcions i experiències amb ell i que cal reconèixer el valor de tot això mantenint una actitud de reciprocitat. No es tracta sempre de remunerar ni fer regals significatius econòmicament (encara que es pot fer, és millor evitar-ho), sinó ajudar en certes tasques, acompanyar en unes altres, facilitar contactes, proporcionar informacions necessàries respecte a altres camps, fins i tot fer els petits regals habituals entre els membres de la comunitat en situacions socials significatives (aniversaris, bodes), lliurar el producte final de la recerca, comentar-ho amb ells, etc. Cal saber gestionar això sense generar falses expectatives ni permetre que modifiqui les conductes o la informació.

Cas pràctic
Els investigadors poden, per exemple, fer petites tasques que no interfereixin les tasques quotidianes ni comportin riscos: portar sol·licituds de proves al laboratori, proporcionar informació sobre cursos o traduir un article per a un congrés.
2.4.4.Selecció d’informants
L’investigador haurà d’esbrinar quins subjectes són els més idonis per a acompanyar-lo de manera més directa en el procés d’observació. La selecció serà intencional: l’investigador triarà els individus que cregui que el poden proporcionar les dades que busca en funció del tema i del moment concret. El reclutament cessarà quan percebi que la selecció d’altres informants nous no proporciona nova informació.
Cas pràctic
Pregunta: sou capaços d’identificar els criteris de selecció d’informants en el nostre exemple? A quines necessitats de recerca creieu que responen?
A més, de l’anterior, cal tenir en compte certes qüestions:
1) En tots els grups socials hi ha líders, individus amb facilitat per a establir i fins i tot acaparar relacions socials, contactes, informació..., persones que, per aquestes característiques, poden obrir portes a l’investigador, proporcionar contactes i informació valuosa. Una cosa similar ocorre amb els individus marginals, aquells que per la seva situació d’exclusió del grup poden tenir interès a establir relacions amb algú nou, a utilitzar-lo per a millorar la seva pròpia autoestima (o aspectes materials) o la seva posició en el grup i que tenen accés a àrees de la realitat i a persones que no són fàcilment accessibles sense un “porter” idoni. També hi pot haver subjectes amb poder poc legítim als quals interessa la relació amb el recerca per a guiar-lo cap als seus propis interessos. No obstant això, l’investigador ha de tenir present que, encara que els necessita, la informació que li proporcionin no necessàriament serà representativa de la del grup en conjunt, que ha d’anar amb compte que la relació amb ells no limiti la que pugui establir amb la resta dels membres del grup ja que això esbiaixaria les seves dades i només li donaria accés a una part de la realitat.
2) Els esforços s’han de concentrar a buscar persones respectades, sense conflictes oberts, competents culturalment, que puguin obrir contactes de diferent perfil i proporcionar informació de confiança.
2.4.5.Sortida del camp
En tot procés d’observació participant, especialment si és perllongat, en contextos complexos o molt diferents dels coneguts per l’investigador, és recomanable que aquest no es mantingui tot el temps en el camp, sinó que programi sortides breus, amb diversos objectius: reordenar les hipòtesis generades en el camp i el material, treballar-ho amb perspectiva, analitzar les dades de manera preliminar, reflexionar, llegir, reorientar el disseny de la recerca o, simplement, descansar.
I, encara que és molt habitual que els científics socials mantinguin contacte perllongat o fins i tot permanent amb algun dels individus amb els quals ha treballat o amb la comunitat en general, arribarà un moment en què hagi de donar per acabada aquesta estada de camp concreta. Això ocorrerà, idealment, quan interpreti que té prou informació (de moment), encara que pot passar també per altres motius (limitacions de temps, de finançament, canvis en el grup). En qualsevol cas, és important cuidar bé el moment de la sortida, explicar-ho amb temps i adequadament als membres del grup, especialment a aquells amb els quals la relació és més propera i fer-ho, a més, atenent les normes socials que regeixen els comiats en aquest escenari concret. Les normes de reciprocitat tornen a estar presents i és important que l’investigador compleixi els seus compromisos sobre aquest tema (enviar l’informe final, algun regal en el moment adequat, trucades de cortesia o d’amistat…).
És important també deixar la porta oberta, per al mateix investigador (en noves estades per a ampliar informació o contrastar hipòtesis o noves recerques o simplement relacionar-se, com a persona que és, amb els seus informants més propers) i per a altres investigadors futurs.
2.4.6.Protocol d’observació
Tot observador participant s’ha de preguntar què ha d’observar, a què ha d’estar atent de manera especial, però mantenint una actitud oberta i flexible que li permeti captar fenòmens nous o que prèviament no havia considerat. Sabem ja que l’observació no és un procés lineal i que els temes de recerca i els escenaris solen ser diversos i complexos, de manera que l’observació participant no és, ni molt menys, tan senzilla com podria semblar a ulls no entrenats. Es poden donar algunes recomanacions genèriques sobre com s’ha de desenvolupar aquesta observació:
1) Qüestionar-se contínuament el que s’està observant i com i per què, si és pertinent, si s’està veient des de tots els punts de vista possibles..., reflexionar i reconduir l’observació si cal.
Cas pràctic
Per exemple, davant situacions de conflicte entre professionals, ha de tractar d’interpretar si són degudes a diferents criteris a l’hora de fer la feina, a rivalitats professionals (diferències en la situació contractual, en el sou, certs privilegis de veterans enfront de nouvinguts) o personals.
2) Les primeres observacions han de ser de tipus general, mantenint, per usar un símil fotogràfic, el focus obert. Es tracta d’observar sense donar res per suposat, com si tot fos nou. A mesura que avança la recerca l’estratègia serà anar-se centrant en els fenòmens rellevants, sense descurar-ne per complet uns altres que puguin sorgir, tancant el focus però augmentant la profunditat. Cap al final, caldrà tractar de completar la informació que falta i, especialment, de contrastar-la (amb diferents informants, escenaris i situacions).
3) Cal estar atents a les característiques dels escenaris, de les persones, de les relacions, dels fenòmens regulars, els nous i els excepcionals… Es tracta tant de buscar regularitats, patrons o esquemes estables, com fenòmens excepcionals o nous.
Cas pràctic
És més que previsible, per exemple, que l’organització de la feina i l’actitud dels professionals sigui diferent en moments en els quals hi ha un pic de grip, en els quals bona part del personal està de vacances o de baixa, quan a la unitat hi va de visita un polític o en situació de negociació per a evitar una vaga.
4) Atendre la freqüència, la durada, les condicions d’aparició i execució de les activitats, els actors implicats habitualment o no, la comunicació verbal i no verbal.
5) No cal evitar quantificar, tot el contrari, caldrà atendre el nombre de persones, la freqüència dels fenòmens, etc.
6) Cal tractar de disposar d’una cosa molt important i, que desgraciadament és un bé escàs en la recerca actual: temps. L’observació participant requereix temps per a establir relacions empàtiques i fiables, per a observar d’aquesta forma la realitat, per a familiaritzar-s’hi adequadament, per a veure regularitats o donar temps al fet que s’esdevinguin canvis, per a estar segur d’haver observat tot el que era pertinent.
Cas pràctic
Si els nostres investigadors volen observar tots els fenòmens i situacions que hem anat esmentant (i molts més), hauran de dedicar temps a triar com l’empren: observar a l’hivern (pics de grip) i en vacances de Nadal, en “èpoques tranquil·les” i “conflictives”, quan hi ha baixes i no n’hi ha, etc.
7) Cal assumir que hi pot haver un xoc cultural, conflictes, dificultats, malentesos, cansaments dels uns i dels altres. No es pot oblidar observar la pròpia posició en el camp: la reactivitat dels subjectes però també els propis sentiments, impressions i reflexions, que, sempre, han d’estar separats de les dades observades.
No és, com es pot intuir, una cosa senzilla. Per aquest motiu, és recomanable disposar d’una guia d’observació, que ha de ser coherent amb el disseny i les preguntes de recerca: flexible i oberta. Serà un guió de temes, escenaris, situacions i perfils d’informants que s’anirà modificant a mesura que avanci la recerca.
2.4.7.Registre de les dades en observació participant
Hi ha diverses maneres de registrar l’enorme quantitat (i diversitat) d’informació que pot generar l’observació participant:
1) Notes
Anotar contínuament, davant dels subjectes, no solament genera una situació poc natural que, a més, pot provocar desconfiança i incomoditat en els subjectes, sinó que també redueix el temps que l’investigador dedica a interaccionar i a observar. En general, es recomana que sigui limitada a breus notes sobre aspectes molt concrets (noms, adreces, dates…) que no es volen oblidar i és molt recomanable que s’evidenciï i s’expliqui als subjectes: “això ho anotaré”. Si és imprescindible, l’investigador es pot retirar discretament a anotar una dada molt rellevant, però ha d’anar amb compte de no ser descobert perquè això podria alterar la relació. Pot usar una llibreta petita i discreta o, en l’actualitat, els programes de notes o enregistrament d’àudio en el mòbil.
2) Diari de camp
El diari de camp és l’instrument principal de registre de dades de l’observació participant. Es poden fer algunes recomanacions generals per a elaborar-lo:

  • S’ha d’usar una llibreta resistent i fàcil de transportar.

  • S’han de registrar les dades tots els dies, al final del període d’observació, de la manera més immediata possible, per a evitar oblidar dades o, inconscientment, reelaborar-les. S’ha de triar un lloc tranquil i privat, on escriure sense interrupcions.

  • S’ha d’anotar de manera enormement detallada els fenòmens que ocorren. Ja hi haurà temps després de codificar la informació, però, en aquest moment, la regla és evitar perdre dades.

  • A més de detallada, la descripció ha de ser precisa.

Cas pràctic
És millor dir “X va elevar el to de veu, es va posar vermell” que dir “X estava enfadat”; “la sala de capellans feia uns vint metres quadrats” en lloc d’“era gran”, sobretot quan estem descrivint fenòmens que és possible que encara no sapiguem interpretar i, també, perquè la nostra percepció pot variar al llarg del temps.

  • A més dels fets, context i temps, cal descriure detalladament les persones (edat, sexe, característiques físiques, conductes) evitant imprecisions o subjectivitat.

Cas pràctic
És millor dir “X es col·loca sempre al final de la sala de cafè, no parla si algú no s’hi adreça prèviament” en lloc d’“X és tímid”.

  • El diari ha de recollir:

    • Data, hora i lloc, de l’observació i del moment en què s’escriu.

    • És convenient seguir un ordre cronològic, recordant mentalment els successos en l’ordre que van passar, per no oblidar res.

    • Persones presents en cada moment i relacions que estableixen.

    • Mapes o croquis dels escenaris, situant-hi les persones i els objectes rellevants.

  • És important esponjar les pàgines del diari: utilitzar paràgrafs separats per a cada tema, per a facilitar localitzar la informació i analitzar-la posteriorment.

  • Sempre ha d’estar clarament diferenciada la descripció dels fenòmens de les reflexions de l’observador. Per a això últim, es poden utilitzar sagnies, colors de tinta diferents o també consignar les frases com a CO (comentaris de l’observador).

  • És imprescindible, especialment quan es maneja informació delicada, utilitzar pseudònims o codis per a referir-se a situacions o persones. I mantenir-ne sempre una còpia en algun altre lloc segur és una prudència imprescindible.

  • S’ha de guardar bé per a evitar que es perdi i, també, que pugui ser accessible a uns altres (cal recordar que recull informació confidencial que no han de veure tercers i, també, reflexions i opinions de l’investigador que no han de ser vistes pels subjectes o per uns altres).

El diari de camp és una modalitat de registre que té avantatges i inconvenients. Entre els primeres destaca que és barat (només es necessiten bolígrafs i llibretes), recull informació detallada, precisa i en ordre cronològic, que no es pot modificar –alguns autors aconsellen evitar l’ordinador per eludir aquesta temptació– i, si es guarda acuradament (imprescindible!), es pot consultar sempre. Entre els inconvenients, el principal és sens dubte el temps que requereix elaborar-lo (aproximadament tres hores d’escriptura després d’un dia d’observació). També cal preveure els riscos que s’extraviï o es deteriori.
3) Altres maneres de registre
La tecnologia actual permet altres formes de registre, que s’han de considerar complementàries:

  • Fotografia: es pot utilitzar per a conservar imatges de persones i escenaris.

  • Gravadora d’àudio: es pot utilitzar, com hem assenyalat abans, per a fer anotacions molt breus i amb discreció en el camp. També, amb el permís previ, per a gravar algun esdeveniment específic com música o narracions orals.

  • Gravadora de vídeo: es pot usar per a documentar algun esdeveniment concret com rituals de celebracions (festivitats, bodes), trobades especials (reunions familiars), etc.

El fet compartir les fotos i els vídeos amb les persones sovint aporta noves dades i, a més, tendeix a estrènyer relacions per l’empremta de les experiències compartides. És tecnologia que pot ser barata, fàcil de manejar i que, ben utilitzada i conservada, pot garantir que no es perdi informació. L’enregistrament en vídeo permet, a més, una cosa que no està a l’abast del diari de camp tradicional ni l’àudio: registrar fidelment la informació no verbal. Entre els inconvenients, l’increment de la reactivitat, les dificultats per a gestionar els permisos i, també, el temps necessari per a transcriure la informació.

2.5.Anàlisi de la informació

Abordarem l’anàlisi de la informació recollida mitjançant tècniques qualitatives de manera transversal, al final del mòdul. Aquí ens referirem tan sols a algunes qüestions específiques per a l’observació participant.
Hem de recordar que, en metodologia qualitativa, l’anàlisi de la informació es dóna des del principi de la recollida de dades, no solament al final del procés. De fet, aquesta anàlisi progressiva és el que possibilita que els dissenys siguin emergents: a mesura que es fa l’observació participant, cal anar analitzant la informació per a repensar escenaris, informants, aspectes en els quals ens hem de fixar, etc. Les hipòtesis van emergint a mesura que l’investigador fa el treball de camp, en el contacte amb les persones i els escenaris, i és en aquesta situació en la qual s’han de posar a prova i reelaborar.
És molt important anar treballant el diari de camp des del principi:

  • Fer una codificació provisional dels temes i fenòmens observats i modificar-la a mesura que s’investiga. L’ideal és fer-ho als marges (que han de ser amplis) i a llapis, per poder modificar-ho.

  • Recollir hipòtesis i les dades que podrien donar-hi suport o refutar-les.

No podem obviar en aquest apartat que la validesa i fiabilitat de les dades obtingudes mitjançant observació participant està subjecta a controvèrsia i no solament pels defensors més o menys acèrrims dels mètodes quantitatius, sinó també per científics socials de diferents disciplines. La qualitat de la informació, en realitat en qualsevol recerca, dependrà del bon disseny (triar els mètodes, les tècniques, els escenaris, temps i informants que realment puguin ajudar-nos a respondre a les preguntes que ens plantegem), de la formació i habilitat de l’investigador i de l’aplicació adequada de cada tècnica. Una observació participant durant el temps necessari, en condicions idònies de participació i observació, empàtica, amb nivells ètics elevats, amb bona acceptació per part del grup i amb un investigador ben format, humil i pacient, donarà lloc a dades de molta confiança, encara que, com qualsevol tipus de coneixement, provisionals i referides a la situació concreta de recerca (San Román, 2006, 2009).

3.L’entrevista

L’entrevista és, juntament amb l’observació participant i els grups focals, una de les principals tècniques de recerca en metodologia qualitativa i ciències socials i, també, cada vegada més utilitzada en altres disciplines.

3.1.Definició i tipologia

A grans trets, l’entrevista consisteix en un procés pel qual una persona (entrevistat), triada d’acord amb els paràmetres fixats en un disseny de recerca, proporciona informació considerada rellevant sobre l’objecte d’estudi (o un aspecte d’aquest), des del seu propi punt de vista o experiència, en el marc d’una conversa, amb una persona (entrevistador) experta o entrenada en el tema (Valles, 1999, 2009). L’entrevista qualitativa permet, per tant, accedir de manera directa als significats i a les interpretacions proporcionats pel subjecte, als relats de les seves experiències en el context d’una interacció social (entrevistador-entrevistat).
Les característiques d’aquesta interacció (formalitat, directivitat), el nombre de subjectes entrevistats o el grau en què es permet al subjecte elaborar la seva narració permeten considerar diferents tipus d’entrevista (Pujadas, 2004; Ruiz, 2003; Taylor i Bogdan, 1987, i Valles, 1999):
1) Segons el grau d’estructuració
D’acord amb aquest criteri, es distingeix entre:
a) Entrevistes estructurades
Es fan amb un guió preestablert que recull les preguntes que es van formulant de manera bastant rígida. Són atípiques de la recerca qualitativa ja que dirigeixen de manera severa el flux de la conversa i les respostes que permeten són habitualment recollides en una llista prefixada i breu (respostes tancades), de manera que limiten les aportacions espontànies de l’entrevistat i redueixen les possibilitats d’accedir al seu món de significats. Encara que tenen l’avantatge que asseguren que les preguntes es formulin de la mateixa manera a tots els informants, no s’ha de perdre de vista que això no necessàriament significa, especialment en contextos de diversitat cultural, que tots s’entendran de la mateixa manera. Els avantatges indubtables són una anàlisi més ràpida i senzilla.
b) Entrevistes no estructurades
Són un instrument de recollida de dades típicament qualitatiu. L’entrevistador deixa fluir el curs de la conversa, ajudant-se d’un guió obert i flexible, que utilitza a manera de guia però sense seguir-lo rígidament ni de manera seqüencial. Formula les preguntes de manera oberta, seguint el fil d’una conversa natural, i deixant que l’entrevistat elabori les seves pròpies respostes (respostes obertes), la qual cosa permet accedir a la manera en què construeix els significats sobre el seu món i la incorporació de nous temes i perspectives. La contrapartida a la riquesa de la informació obtinguda és, com sembla evident, la dificultat per a l’anàlisi de les dades. Aquest problema se sol solucionar, encara que laboriosament, amb una bona codificació posterior, cada vegada més utilitzada.
c) Entrevistes semiestructurades
Es tracta d’una modalitat molt utilitzada en metodologia qualitativa en la qual es combinen les preguntes obertes i tancades, encara que amb un predomini marcat de les primeres, i en la qual si existeix el guió és fonamentalment obert però inclou alguna secció de preguntes seqüencials (tancades), que solen correspondre a dades sociodemogràfiques dels entrevistats.
2) Segons el grau de profunditat
D’acord amb aquest criteri, es distingeix entre:
a) Entrevistes superficials
Se solen correspondre amb entrevistes estructurades que, per naturalesa, no permeten un abordatge en profunditat de les percepcions dels subjectes.
b) Entrevistes en profunditat
Típicament qualitatives, l’abordatge dels temes és intensiu, detallat, es formulen preguntes obertes i s’obtenen respostes pròpies de cada subjecte, que permeten incidir en les seves experiències, explicacions i punts de vista. Solen ser perllongades i, per obtenir la màxima confiança de les dades, resulta molt convenient un vincle previ entre entrevistador i entrevistat (adquirit, idealment, mitjançant l’observació participant).
3) Segons el grau d’extensió
Es distingeix entre:
a) Entrevistes focalitzades (o monotemàtiques o centrades)
Es tracta d’entrevistes centrades en un aspecte concret del fenomen que s’investiga que s’aborda de manera intensiva.
b) Entrevistes no focalitzades (o no centrades)
El ventall de temes és més ampli, encara que no està renyit amb un abordatge en profunditat de cadascun. Habitualment són entrevistes en profunditat, poc o gens estructurades.
A més dels criteris anteriors, es pot parlar d’entrevistes individuals o grupals (en funció del nombre de subjectes entrevistats), directives o no directives (en funció del grau de control de l’entrevistador sobre el curs de la conversa), presencials o no presencials (segons si es fan cara a cara o per correu electrònic, postal o xarxes socials).
L’elecció del tipus d’entrevista s’establirà en el disseny de la recerca i s’haurà d’adaptar al fenomen estudiat, als subjectes de recerca, als objectius i a les condicions pràctiques de la recerca (temps, finançament…) i als coneixements i a l’experiència de l’investigador.
Cas pràctic
Pregunta: quin tipus d’entrevista es desenvoluparà, preferentment, en el nostre exemple?
Resposta: entrevistes semiestructurades, obertes, no focalitzades i en profunditat.
Pregunta: per què?
En les pàgines següents ens referirem a les entrevistes típicament qualitatives: individuals, no estructurades (o semiestructurades), no directives, no centrades i en profunditat (d’ara endavant, entrevistes en profunditat).

3.2.Entrevistes en profunditat. Usos i avantatges

Podem destacar les utilitats o avantatges següents de les entrevistes en profunditat (Pujadas, 2004; Valles, 2009, i Ruiz, 2003):

  • Permeten accedir a dades riques i contextualitzades sobre les experiències i percepcions de les persones. Si l’observació permet accedir al que fan els subjectes, mitjançant l’entrevista podem accedir a les seves explicacions de per què ho fan, de manera que es poden comparar i complementar les dades.

  • Poden servir per a contrastar dades procedents de l’observació participant o d’altres tècniques com l’enquesta.

  • Poden servir per a orientar l’evolució de la recerca i suggerir noves qüestions o línies de recerca.

  • Permeten la participació dels subjectes d’estudi.

  • Com que és possible gravar-les, permeten accedir no solament a la comunicació verbal, sinó també a la no verbal.

3.3.Entrevistes en profunditat. Limitacions i prudències

A banda dels riscos derivats d’una aplicació incorrecta de la tècnica (errors en la selecció d’informants, dels temes, de la fase de la recerca, del tipus d’entrevista), se solen assenyalar altres amenaces o limitacions quant a les possibilitats per a un rendiment òptim de les entrevistes en profunditat (Valles, 2009):

  • La limitació fonamental és el temps necessari per a preparar, fer, transcriure i analitzar una entrevista d’aquestes característiques. De manera orientativa, es necessiten una mitjana d’entre quinze i vint hores per entrevista.

  • Per a poder cobrir amb garanties totes aquestes fases cal que l’entrevistador:

    • Tingui prou formació en el maneig de la tècnica. Com ens passava amb l’observació participant, el seu caràcter aparentment senzill dista de ser real. Dissenyar, conduir i analitzar una entrevista oberta en profunditat requereix formació específica i experiència.

    • Conegui bé el disseny de recerca, els objectius, el tema d’estudi, el tipus de dades que es pretén obtenir amb l’entrevista i les característiques de l’entorn social i cultural al qual aquest refereix. Aquests aspectes són fonamentals per a plantejar preguntes pertinents, que donen lloc a informació rellevant i contextualitzada, respectant els conceptes i valors de les persones. I ho és també per a una selecció adequada de les persones a les quals s’entrevistarà.

Cas pràctic
Per exemple, les preguntes respecte a les condicions laborals hauran de tenir en compte circumstàncies que poden ser molt diferents entre els professionals: si fan guàrdies nocturnes o no, si fan tasques només assistencials o també de gestió, si només tenen contracte en aquest centre...

  • Especialment quan es tracta de temes íntims o delicats, és imprescindible que l’investigador sigui capaç de construir una relació de confiança amb l’entrevistat que faciliti que parli amb comoditat i de confiança a les dades obtingudes. Molt difícilment obtindrem dades de confiança i de qualitat d’un individu a qui s’acaba de conèixer o amb qui la relació no està prou afermada.

Cas pràctic
Si un professional acaba de patir una agressió o si és objecte de demanda judicial, l’investigador ha de ser capaç d’entendre que, per molt que es tracti de situacions rellevants per a la recerca, que potser no es tornin a donar en el curs de l’observació, la situació personal del subjecte pot ser delicada i ha d’anar amb prudència.

  • L’investigador, com en l’observació participant, ha de ser conscient dels efectes del seu paper en el curs de l’entrevista i en les dades.

3.4.Entrevistes en profunditat. Protocol d’aplicació

Es poden esmentar alguns aspectes rellevants quant a la realització de les entrevistes en profunditat (Pujadas, 2004, i Valles, 1999 i 2009).
3.4.1.Selecció d’informants
Com és lògic, els criteris de selecció de persones a les quals s’entrevistarà (informants) han de ser coherents amb els objectius de la recerca, l’etapa en què es faci l’entrevista i els objectius que es persegueixin amb la seva aplicació, de manera que la selecció d’informants es fa, com en l’observació participant, mitjançant un mostreig intencional, del qual ja coneixem els aspectes bàsics:

“Sean grupos de discusión o entrevistas (individuales) en profundidad las herramientas con las que trabajemos, el muestreo cualitativo no pretende la representación estadística, sino la representación tipológica, socioestructural correspondiente a los objetivos del estudio. Y, al igual que en cualquier operación de investigación, las decisiones muestrales serán fruto a su vez de las contingencias de medios y tiempo. Por tanto, son dos los criterios maestros de muestreo que están a la base de lo expuesto: heterogeneidad y economía. Ambos están relacionados entre sí y con los conceptos de saturación, muestreo teórico, muestreo estratégico… tal como se ha tratado y ejemplificado en otro lugar (Valles, 1997: caps. 3, 6, 8 y 9)” (Valles, 2009, p. 68).

La nostra selecció d’informants s’ha de guiar pel següent:
1) Criteris teòrics
L’investigador ha de partir, com ja hem dit, d’un coneixement adequat de la població entre la qual pretén seleccionar la mostra de subjectes als quals entrevistarà (grandària, característiques sociodemogràfiques, patrons socials, etc.) recorrent a fonts bibliogràfiques (censos, estudis publicats) o a la pròpia experiència en l’aplicació d’altres tècniques, especialment l’observació participant. Tenint aquestes qüestions en compte cal establir perfils d’informants que responguin adequadament a les característiques del fenomen que s’estudia (perquè està present o no, d’una manera comuna o específica d’un determinat sector de població). L’investigador tractarà d’establir aquests perfils procurant que responguin a l’heterogeneïtat de la població. Seleccionarà així:

  • Informants típics: aquells que s’estima que poden proporcionar una informació més o menys representativa de la població en conjunt, d’acord, això sí, amb la seva pròpia heterogeneïtat interna.

  • Informants excepcionals o marginals: individus que, per les seves característiques (lideratge o exclusió, bon coneixement o poca familiarització amb el fenomen, alta disponibilitat o recel o fins i tot ocultació), puguin proporcionar informació que complementi l’anterior, que la perfili, la contextualitzi i la faci més rica en matisos. Respecte a aquest tipus de perfils, cal recordar el que s’ha dit per a l’observació participant: encara que es tracta d’informació important, imprescindible a vegades, no es pot perdre de vista que no necessàriament serà representativa de la de tot el grup i que els contactes poden proporcionar poden condicionar l’accés a altres individus.

  • Informants clau: aquells amb un coneixement especial del fenomen d’estudi (o d’algun dels seus aspectes, fins i tot molt concrets i específics). També s’anomenen així els subjectes que ens poden proporcionar els contactes d’altres als quals entrevistar, en el mostreig conegut com a bola de neu.

Cas pràctic
Fixeu-vos, de nou, en els criteris per triar informants de la nostra recerca. Quins consideraríeu clau en el nostre exemple?
2) Criteris pràctics
A més dels criteris anteriors, orientats de manera teòrica, qualsevol recerca, i més encara en el precari estat actual de la recerca social, està sotmesa a exigències pràctiques que és obligat tenir en compte. Així, preferentment cal triar informants que, disposant de la informació que l’investigador necessita, siguin accessibles, estiguin disposats a col·laborar i tinguin bona capacitat de comunicació.
Es tracta, cal insistir-hi de nou, d’un mostreig obert i flexible en el qual es van incorporant perfils i individus de manera progressiva a mesura que s’avança en la recerca i milloren els coneixements; buscant una informació més general al principi i més específica i profunda al final. El nombre de persones a les quals s’entrevistarà, per tant, difícilment es pot prefixar per endavant (almenys amb criteris teòrics, però de vegades sí per exigències pràctiques) i s’establirà per saturació: cessaran les entrevistes quan entrevistar més subjectes ja no aporti informació nova.
No solament es tracta de quantes persones i de quins perfils, sinó que també cal definir quantes vegades s’entrevistaran i quant durarà l’entrevista: de vegades n’hi ha prou amb una única entrevista relativament breu, unes altres seran més llargues o s’hauran de fer en diverses etapes.
3.4.2.Protocol d’entrevista
1) Guió d’entrevista
El disseny d’una entrevista no estructurada o semiestructurada i en profunditat és una tasca més complexa del que a simple vista pot semblar i del que creuen alguns investigadors que, a vegades, la utilitzen des de diferents disciplines de manera poc cuidada. No obstant això, és una tècnica creativa i agraïda, en termes de la informació que proporciona. Cal fer les recomanacions següents quant a la conveniència i les característiques d’un guió d’entrevista (Valles, 1999 i 2009):

  • El disseny del protocol d’entrevista ha de ser coherent amb el de la recerca en conjunt, amb la definició de l’objecte d’estudi i els objectius de la recerca, amb el moment en el qual estigui previst fer les entrevistes i per la utilització (o no) d’altres tècniques.

  • El guió d’entrevista no estructurada i en profunditat no és una guia estricta, pautada i de seguiment seqüencial (com en el cas de l’enquesta), sinó que proporciona una guió orientatiu per a l’entrevistador: no formula de manera explícita les preguntes, ni especifica l’ordre en el qual s’han de formular. És, per dir-ho de manera col·loquial, una espècie de guia per no perdre el fil.

  • No és necessari, moltes vegades ni tan sols recomanable, que l’entrevistador el tingui al davant durant l’entrevista. En tot cas, l’ha de tenir al cap. De fet, l’ordre i la manera de formular les preguntes seran específiques per a cada entrevistat.

Elaborar aquest guió és un procés complex que es pot resumir en el següent:
a) És important començar identificant els grans blocs temàtics que interessa abordar. Serien alguna cosa així com els grans temes de recerca, paral·lels, però no necessàriament coincidents, amb les preguntes de recerca. Després, s’aniran desglossant, en cadascun dels blocs, els subtemes o apartats d’interès; i en aquests, les preguntes orientatives que proporcionarien la informació buscada. A continuació, s’ha de reordenar aquest material per a comprovar que es recullen tots els temes, sense repeticions, solapaments ni ambigüitats, eliminant preguntes o temàtiques no pertinents i assegurant agrupacions coherents. Es persegueix obtenir un guió que permeti seguir un ordre narratiu, anar orientant la conversa de manera natural, sense saltar d’un tema a un altre, i procurant alterar el menys possible el flux de la conversa però que inclogui els temes d’interès.
b) S’ha de revisar atentament cada pregunta per a comprovar que s’adequa a la informació que es vol obtenir i al perfil dels informants. No es tracta de redactar de manera concreta i estricta, però l’investigador ha de tenir clar com ha de formular les preguntes perquè siguin compreses adequadament per igual per tots els entrevistats.
c) Tot i que no hi ha un ordre preestablert de les preguntes, sí que hi ha algunes recomanacions genèriques respecte a la manera com s’han de formular. Així, les preguntes més directes, de resposta més concreta o per a accedir a dades demogràfiques han d’anar agrupades, al principi o al final de l’entrevista; les preguntes més genèriques o globals i menys delicades es poden plantejar des del començament, la qual cosa ajudarà a anar centrant el tema i al fet que l’entrevistat es vagi sentint a poc a poc més còmode; les preguntes sobre temes delicats s’han de plantejar quan ja s’ha assolit un bon grau de confiança i s’ha d’evitar que vagin moltes seguides, intercalant-les amb altres de més còmodes; al final, s’han de plantejar preguntes per a “arrodonir” el tema.
d) En general, les preguntes han de ser breus, obertes, poc inquisitives i en un llenguatge senzill. Cal evitar preguntes que condicionin les respostes, que ofenguin o predisposin negativament l’entrevistat.
Cas pràctic
En el nostre exemple, els investigadors s’haurien de reunir per a elaborar conjuntament el guió d’entrevista. Cadascun aportaria els seus coneixements, fonamentats en les seves experiències prèvies, en les seves lectures i en l’observació participant de cada centre en concret. Així podrien construir un guió comú que plantegés un ampli ventall de qüestions i que obtingués dades sobre les mateixes temàtiques.
e) És important que al final, l’entrevistador es trobi còmode amb el guió. Per a comprovar-ho, és interessant fer una prova pilot: primer, es pot provar amb algun col·lega, coneixedor de la tècnica i la temàtica, però aliè a l’equip investigador; després, es pot posar a prova amb algun informant de confiança o algú de perfil similar als futurs entrevistats. Fer l’entrevista amb aquestes persones i demanar-los un feedback permet comprovar com funcionen les preguntes i el tipus de respostes que permeten obtenir, la qual cosa permetrà reformular-les, polir-les, afegir-ne d’altres o eliminar-ne alguna. Cal reconsiderar els blocs temàtics, els subblocs, la formulació concreta de les preguntes, les imprecisions, redundàncies, les llacunes.
2) Conducció de l’entrevista
No hi ha llistes de regles estrictes però sí suggeriments per a fer una entrevista no estructurada i en profunditat (Pujadas, 2004, i Valles, 1999, 2009):
a) Selecció d’entrevistadors
Encara que els esforços se solen centrar en la selecció dels informants, triar els entrevistadors no és un detall menor. A més dels trets obvis i absolutament fonamentals com formació en la tècnica i en la temàtica i experiència, s’ha de tenir en compte altres aspectes del perfil dels entrevistadors 8edat, sexe, familiarització amb el col·lectiu i amb els subjectes concrets, capacitat d’adaptació i improvisació, etc.), ja que tindran efectes en els entrevistats, en la dinàmica de l’entrevista i, per tant, en la informació obtinguda.
Com que no es tracta de presentar una bateria de preguntes sinó de conduir la conversa cap als temes d’interès i interpretar la informació a mesura que s’escolta, és molt important que l’entrevistador sigui membre de l’equip de recerca, que conegui el tema, el disseny de la recerca, els objectius de l’entrevista, el tipus de dades que se n’espera obtenir, que estigui obert a dades que no s’espera… Algú aliè al grup difícilment podrà tenir totes aquestes qüestions en compte en el moment de l’entrevista, de manera que el seu marge de maniobra serà menor i es pot perdre riquesa informativa.

“Se viene a decir [Kvale, 1996: 148-149] que el entrevistador ideal ha de ser: 1) conocedor (del tema de entrevista), al menos para mantener una conversación en la que conviene alejarse de la total ignorancia y la exhibición excesiva; 2) estructurador (al comienzo, en la presentación del propósito y la dinámica de la entrevista, al intervenir posteriormente mediante recapitulaciones, relanzamientos o conclusiones); 3) claro (mediante el uso del lenguaje no académico, natural de los entrevistados); 4) gentil (por la gentileza de no interrumpir, al entrevistado, el argumento, el ritmo y las derivaciones de lo convencional); 5) sensible (al significado de lo que escucha, también a la carga emocional, de lo dicho y lo no dicho mediante una empatía no sensiblera); 6) abierto (a los asuntos que importan a los entrevistados, aunque no se hayan previsto); 7) conductor (sabedor del propósito de la entrevista, de que ésta está bajo su control y dispuesto a reconducirla ante algunas disgresiones del entrevistado); 8) crítico (preocupado por la fiabilidad y validez de lo dicho por los entrevistados); 9) memorizador (atento a lo que va relatando el entrevistado, capaz de recordarlo y relacionarlo para solicitar mayor aclaración); 10) intérprete (interpretando el significado de lo narrado, para contrastarlo con el entrevistado)” (Valles, 2009, p. 97)

Cal destacar les competències o actituds següents:

  • Ha de mantenir un rol actiu, empatia, bona capacitat d’escolta, comunicativa i de persuasió. El llenguatge verbal i corporal ha de ser distès, mostrar humilitat, calma, paciència, un to de veu suau, però d’acord amb el context.

  • S’ha d’esforçar per construir una bona relació, perquè l’entrevistat se senti còmode i la conversa flueixi. Per a això és important l’adaptabilitat: a diferents perfils i personalitats d’informant, a diferents punts de vista, contextos i circumstàncies d’entrevista. Ha de ser capaç d’animar els més tímids, evitar que s’ensenyoreixin de l’entrevista els més dominants i suavitzar les situacions tibants.

  • És fonamental que desenvolupi la capacitat per a atorgar valor a la informació de l’entrevistat i deixar de banda la seva pròpia perspectiva o valors. A la capacitat d’escolta s’hi ha d’unir la capacitat d’interpretar el que s’escolta i de relació de la informació, de manera, que pugui conduir hàbilment l’entrevista, repreguntar, demanar aclariments, seguir línies que l’entrevistat suggereix i no s’havien tingut en compte… En definitiva, ha de conèixer bé el protocol per saber sortir-se’n.

  • Cada entrevistador té el seu propi estil. S’ha d’exercitar, polir-lo, treballar-lo contínuament, buscant millorar.

Cas pràctic
En conèixer bé el centre, les característiques de la població que atén i els professionals, els nostres investigadors estaran en millors condicions per a formular les preguntes pertinents, per a captar, per exemple, si alguns conflictes es refereixen a característiques concretes de la població (nivell econòmic, diferència cultural…) o de la manera concreta d’organitzar la feina a cada centre.
b) Selecció de data i lloc de l’entrevista

  • Cal tenir en compte no solament la disponibilitat dels entrevistats (adaptant-se a la seva agenda per a evitar negatives o tensions posteriors) i entrevistadors, sinó també qüestions com els terminis de la recerca, els temps necessaris per a la transcripció, etc.

  • Quant al lloc, és aconsellable evitar desplaçaments excessius (tant a entrevistadors com, sobretot, als entrevistats), triar llocs sense connotacions negatives i que permetin, si és possible, observar el medi en el qual s’inscriuen les respostes (casa seva, lloc de treball, etc.).

Cas pràctic
El temps de treball de camp en la nostra recerca potser és limitat per a acudir a casa dels professionals. Interessa, a més, que el context de l’entrevista sigui proper al de la recerca, però, per exemple, la sala de metge o infermeres, la de cafè o els vestuaris semblen llocs poc adequats perquè hi pot haver soroll, interrupcions o orelles indiscretes. Potser seria millor escollir la biblioteca o alguna sala de reunió buida en aquest moment.
c) Començament de l’entrevista
Al començament l’important és aconseguir que l’entrevistat se senti tranquil, confiat, prou còmode per a parlar de manera fluïda i fiable del tema en qüestió. En aquesta etapa es poden seguir uns passos bàsics:

  • Presentació de l’investigador.

  • Explicació addicional (s’hauria d’haver fet abans, en contactar amb l’entrevistat) de la recerca, deixant clar a l’entrevistat que pot plantejar, en qualsevol moment, els dubtes que tingui o negar-se a respondre si alguna cosa li incomoda.

  • Explicació del contingut i dinàmica de l’entrevista: presentar l’entrevistat com a protagonista i l’entrevistador com algú interessat a comprendre millor un fenomen a partir de la seva narració, insistint que empri les seves pròpies paraules i expressi amb confiança els seus punts de vista. Aquesta explicació ha d’incloure una estimació del temps que durarà l’entrevista: encara que pot ser variable, convé fixar un rang aproximat. L’òptim, entre quaranta-cinc minuts i una hora. En certs casos és recomanable descansar o reprendre l’entrevista en una segona ocasió, però no intentar mai apressar el ritme que es necessita.

  • Sol·licitud de permisos per a gravar l’entrevista i per assegurar la confidencialitat de les dades. Pot ser pertinent sol·licitar que aquest permís es firmi. S’ha de garantir la confidencialitat amb tots els mitjans disponibles.

d) Desenvolupament del cos de l’entrevista
L’entrevistador ha de mantenir una actitud d’escolta activa i anar dirigint la conversa cap als temes d’interès. Hi ha diverses tècniques per a fer-ho sense necessitat de formular les preguntes contínuament ni de manera explícita:

  • Resumir, en poques paraules, l’últim que ha dit el subjecte, la qual cosa li permet reafirmar-se, precisar o mostrar matisos i ajuda al fet que senti que l’escolten i s’intenta comprendre’l.

  • Paraules d’ànim, interès i reconeixement.

Cas pràctic
Per exemple: “Això és interessant…”, “això no ho sabia…”, “ja, ho entenc, continua, si us plau...”

  • Gestos que animin a seguir (assentir, somriure…), a precisar (arrufar les celles, aixecar les celles…).

  • Demanar, obertament, aclariments.

Cas pràctic
Per exemple: “no ho entenc…”, “espera, em pots explicar això?”, “ah, és el que va passar aquell dia quan…”

  • Si es tracta d’un tema delicat cal reconèixer-ho.

Cas pràctic
Per exemple: “entenc que això és difícil…”, “suposo que és difícil abordar aquest tema amb un desconegut…”

  • Hi pot haver interrupcions: trucades de telèfon, visites, imprevistos… Si passa, s’ha de parar l’enregistrament, anotar la incidència i esperar amb paciència. Després, cal tractar de reprendre l’entrevista en el punt en què es va deixar amb frases del tipus “estàvem parlant de…”, “m’estaves explicant que…”. Si la interrupció és perllongada o ocorre sovint, cal plantejar continuar l’entrevista en un altre moment.

De vegades, el que interessa és canviar de tema, perquè l’anterior s’ha esgotat, perquè l’entrevistador percep que l’entrevistat no en sap més o la informació que proporciona no sembla fiable… En aquest cas, convé no ser brusc i reconduir la conversa amb delicadesa.
Cas pràctic
Per exemple: “tornant al tema de què parlàvem abans…”, “un altre aspecte important és...”, “ una altra qüestió que ens interessa molt és…”, “sobre el que em vas comentar aquell dia en la consulta…”
De vegades, els silencis de l’entrevistat són tan rellevants com el discurs. S’han de respectar, tret que siguin excessivament perllongats o li resultin incòmodes. El propi silenci, també breu i que no generi incomoditat, és una manera de convidar l’entrevistat a continuar.
S’han d’evitar els comentaris tendenciosos o emetre judicis personals. De vegades això és difícil, especialment en temes delicats, però és fonamental per a garantir no solament la comoditat de l’entrevistat, sinó també el propi rigor com a investigador. Això no significa que no es tingui una opinió personal amb el tema, que pot coincidir o no amb la del subjecte, però expressar-la podria condicionar les respostes, falsejar les dades, fer perdre informants… és a dir, qüestionar la recerca. No s’ha de qüestionar obertament l’opinió de l’entrevistat, fins i tot encara que es dubti del seu rigor: en aquest cas, cal confirmar si la informació és correcta o no i, també, reconsiderar els criteris per a triar informants.
Pot passar que l’entrevistat pressioni per obtenir l’opinió de l’entrevistador, perquè ratifiqui la seva, en qüestioni uns altres… En aquest cas, cal reconduir la situació amb frases amables però clares, del tipus “ho entenc, però el que m’interessa és la seva opinió…”, “és impossible no tenir un sentiment sobre aquest tema, però ara el que importa és la seva opinió, no la meva”. De vegades això denota inseguretat per part de l’entrevistat o desig d’agradar, llavors n’hi ha prou de donar-li confiança; de vegades és un desig de manipular o imposar el seu criteri,que no s’ha de consentir.
Cal intentar que l’entrevistat aprofundeixi en les seves respostes, però sense subjugar-lo, ni ofendre la seva intel·ligència. És possible, fins i tot, picar-lo perquè precisi les informacions però sempre en el moment oportú, amb correcció, usant alguna broma o ironia.
Cas pràctic
Poden ser útils frases del tipus: “Hi ha altres factors?”, “Per què creu que passa…?”, “altres companys han comentat que és per…”
O amb ironia: “així de senzill, no?, sense complicacions…”, “que ho tens senzillíssim, vaja…”
És important tenir un bolígraf i paper, per donar sensació que s’escolta activament, per anotar alguna referència concreta o alguna cosa que sembli important destacar. També es pot anotar una paraula o una petita frase que suggereixi un tema sobre el qual tornar, per no oblidar-lo.
e) Finalització de l’entrevista
Cap al final de l’entrevista, convé anar fent preguntes per a arrodonir el tema. S’ha d’evitar acabar l’entrevista de manera brusca i anunciar el final amb antelació.
Cas pràctic
Per exemple, mitjançant frases del tipus: “per anar acabant…”, “no vull robar-te més temps…”, “per acabar, que tens pacients per atendre…”
És important acabar l’entrevista amb alguna pregunta que permeti al subjecte aportar informació que no hem previst.
Cas pràctic
Per exemple: “hi ha alguna qüestió que et sembli important i no hem abordat?”, “hi ha algú amb qui creguis que és important que parlem?”…
A continuació cal acomiadar-se amb calma, agrair sincerament el temps que ens ha dedicat, reconèixer que la seva informació és valuosa per a la recerca i assegurar-li una “devolució”, deixant sempre la porta oberta a tornar, per aquesta o una altra recerca.
3.4.3.Registre de les dades
1) Anotacions postentrevista
En acabar l’entrevista és convenient fer anotacions, tipus fitxa o memoràndum, en les quals es descrigui breument la dinàmica de l’entrevista, l’actitud del subjecte, si hi va haver interrupcions, soroll, hora d’inici i de final… Es poden recollir també comentaris de l’entrevistat quan la gravadora estava apagada o en sortir de la sala, detalls del contacte… gairebé a tall de diari de camp. Aquestes notes s’afegeixen a la informació de l’entrevista i s’assenyalen com a CO (comentaris de l’observador), E (entrevistador) o CP (comentaris personals).
2) Enregistrament en àudio o vídeo
És aconsellable gravar les entrevistes per a no perdre dades, per a reproduir fidelment les respostes o accedir a algunes qüestions no relacionades estrictament amb el llenguatge (riures, elevacions del to de veu…).
És imprescindible sol·licitar el permís de l’entrevistat, fins i tot, si cal, per escrit, i garantir l’ús ètic de l’enregistrament i la confidencialitat de les dades. En cas que no accepti, es poden prendre notes, encara que intentant que això no redueixi la capacitat d’escolta. Fins i tot quan es grava l’entrevista és recomanable prendre alguna nota: per si falla l’enregistrament o per a remarcar qüestions importants o sobre les quals es vol tornar.
És important assegurar-se que tot estigui correcte abans de començar (piles, targeta de memòria) i, en acabar, comprovar que s’ha gravat. Així, si alguna cosa ha fallat, es pot intentar escriure l’entrevista ràpidament, abans que s’oblidin els detalls, basant-se en la memòria i les notes. De totes maneres, és imprescindible explicitar-ho en el protocol d’entrevista.
En alguns casos, es pot usar l’enregistrament en vídeo, encara que la majoria dels autors destaquen que és més invasiva i, excepte que es doni una enorme rellevància a l’anàlisi de la comunicació no verbal o conductual o es pretengui elaborar algun documental o pel·lícula, no sembla necessari en la majoria de les recerques socials. A més, dificulta la salvaguarda de la confidencialitat, més que l’enregistrament en àudio i està subjecta a consideracions legals estrictes.
3) Transcripció
La transcripció de les entrevistes gravades és un treball costós, en temps i esforç. Encara que hi ha tecnologia (pedals, sistemes de reconeixement de veu) que ho facilita, es consumeix entre quatre i cinc hores per cada hora d’entrevista.
Transcriure implica passar d’un llenguatge oral a un registre escrit el contingut d’una entrevista o conversa. Ara bé, la transcripció no pot mai ser una còpia exacta de la conversa, no és possible registrar del tot fidelment la comunicació no verbal, les entonacions, els ritmes d’una entrevista. Transcriure comporta sempre una certa pèrdua d’informació. Per aquest motiu, encara que l’entrevista s’hagi gravat, és convenient no deixar passar gaire temps abans de transcriure-la. Així es poden incorporar comentaris que es recordin, de manera fiable, sobre l’actitud de l’entrevistat o sobre les circumstàncies de les entrevistes. A més, és convenient anar transcrivint cada entrevista, fins i tot abans de fer-ne una de nova. Això permet reflexionar sobre la informació obtinguda, millorar la dinàmica de l’entrevista, abordar temes amb més profunditat o pensar sobre nous perfils d’informants. A més, acumular moltes entrevistes per a transcriure és una càrrega frustrant.
Hi ha molts sistemes diferents de fer una transcripció però, de manera genèrica, tenen en comú el següent:

  • És imprescindible consignar: nom o pseudònim de l’entrevistat, data, lloc, nom de l’entrevistador, hora d’inici i de final, circumstàncies generals o especials de l’entrevista.

  • Separar les intervencions de l’entrevistador de les de l’entrevistat, començant-les amb les inicials de cadascun o un altre sistema.

  • És important fer la transcripció literal per a reproduir fidelment la informació. Per a això cal revisar diverses vegades cada fragment i la transcripció completa. Fins i tot és bo que ho facin diferents persones.

  • En la mesura del possible, cal registrar aspectes relacionats amb la conducta no verbal (silencis, gestos…) i també canvis del to de veu, riures… Per a això hi ha sistemes convencionals de notació.

  • Es pot fer una transcripció només parcial de l’entrevista, però requereix consignar-ho i escoltar exhaustivament l’enregistrament per a decidir què es transcriu i no perdre informació valuosa.

  • Cal incorporar al document de transcripció les anotacions a mà.

  • Cal assenyalar, al final, un petit resum de les entrevistes, suggeriments quant a nous informants, replantejaments, etc.

  • Cal utilitzar un paràgraf per a cada intervenció, deixar marges amplis per a fer anotacions i utilitzar una bona grandària de lletra, que no cansi.

  • L’ideal, encara que no es faci sempre, és que transcrigui la mateixa persona que va entrevistar perquè recordarà més detalls no estrictament relatius a les respostes. Si això no és possible, és important almenys que supervisi o revisi després l’arxiu d’àudio i la transcripció.

3.5.Anàlisi de les dades

Cal recordar que, en metodologia qualitativa, l’anàlisi de la informació es dóna des del principi de la recollida de dades, també en les recerques basades en entrevistes. Encara que el gruix de l’anàlisi es faci una vegada ha acabat el procés d’entrevistes, és recomanable anar-lo començant des que es fan les primeres, per a poder introduir modificacions en la temàtica, en les preguntes, reformular hipòtesis i buscar informació que les confirmin.
És molt important que el tractament de la informació sigui rigorós. La popularització de l’ús d’entrevistes en diferents disciplines i l’escassa rigorositat quant a la formació i habilitats de l’entrevistador i en el tractament posterior de les dades està contribuint al desprestigi de la tècnica. Triar adequadament el tipus d’entrevista, la fase de la recerca en la qual es farà, la temàtica concreta, els subjectes als quals s’entrevistarà… i conduir l’entrevista de manera professional i experta, juntament amb l’anàlisi especialitzada de les dades, és l’única manera d’aconseguir informació seriosa i fiable.

4.Els grups de discussió

Nascuts als anys quaranta del segle passat en el context d’estudis de mercat, els grups de discussió han transcendit aquest àmbit i ocupen, juntament amb l’observació i l’entrevista, un lloc destacat en la recerca social.

4.1.Definició i tipus

En línies generals, podem definir els grups de discussió com una tècnica de recerca en la qual un investigador (moderador) condueix un debat en grup (discussió interactiva) sobre un conjunt limitat de preguntes (discussió focalitzada però no pautada) amb l’objectiu d’obtenir informació respecte a les opinions o experiències de les persones que el componen.
Els participants en el grup expressen, davant el moderador i la resta de components, les seves percepcions, perspectives o experiències i escolten les intervencions dels altres. D’aquesta manera, es genera una dinàmica de debat que proporciona informació rica sobre els temes d’interès per a la recerca. Els participants poden o no coincidir en els seus punts de vista, poden o no modificar les seves opinions en el transcurs de la discussió i, al final, poden o no arribar a un consens sobre un tema.

4.2.Usos i avantatges

Podem assenyalar les utilitats o avantatges següents dels grups de discussió (Krueger i Casey, 2008, i Valles, 1999):
1) Permeten obtenir informació rellevant per a una recerca mitjançant l’exposició de les percepcions, experiències… dels participants i del debat que s’estableix entre ells. La informació procedeix directament dels subjectes i es recull, a més, en el seu propi llenguatge (girs, expressions, argot…).
2) Les sinergies que sorgeixen de la interacció grupal permeten expressar idees, contraposar-les amb les dels altres participants, arribar o no a acords, modificar-les o matisar-les. A vegades la reflexió conjunta permet que sorgeixin nous enfocaments o perspectives sobre el tema d’interès.
3) La utilitat dels grups de discussió per a investigar temàtiques complexes o delicades es discuteix. La sensació de grup permet que es puguin compartir sentiments intensos o vivències delicades, pot contribuir a normalitzar el debat sobre certs temes i a ajudar els participants a sentir suport i al fet que comparteixin informacions que potser no sortirien amb altres tècniques. No obstant això, per a garantir la comoditat dels participants i la salvaguarda de la seva dignitat i de les dades, serà clau una elecció adequada dels participants, del moderador i del context de realització del grup, i també una conducció acurada d’aquest.
4) Els grups de discussió poden complementar el disseny de recerca. El moment adequat dependrà, lògicament, dels seus objectius. En una fase inicial, es poden utilitzar per a una primera aproximació al tema, sempre que s’entengui que la informació obtinguda és això, preliminar, i no es pretengui substituir una recerca ben plantejada amb un grup de discussió. En fases intermèdies, poden servir per a plantejar aspectes d’interès, perfilar hipòtesis, de vegades per a contrastar-les, per a seleccionar informants, etc. Cap al final, es poden utilitzar per a completar i contrastar la informació, per a contactar amb experts o recollir propostes de continuïtat o intervenció. A més, poden orientar la realització d’altres tècniques, com entrevistes o enquestes.
5) Permeten, també, orientar propostes d’intervenció: poden servir per a discutir conclusions derivades d’una recerca o propostes d’intervenció plantejades a partir d’aquestes, especialment quan el grup està format per experts o membres del grup investigat.
Cas pràctic
Per què creieu que els nostres investigadors inclouen els grups focals en el disseny? Tenint en compte que ja han fet observació participant i entrevistes en profunditat, quin tipus d’informació creieu que persegueixen obtenir?

4.3.Limitacions i prudències

Tot i les utilitats, de la mateixa manera que qualsevol altra tècnica de recerca, hi ha circumstàncies o temes en els quals els grups de discussió no són aplicables o s’han de conduir amb prudència.

  • No s’han d’utilitzar mai per a estalviar el temps que requeriria l’ús d’altres tècniques. No poden substituir l’observació o l’entrevista individual quan aquestes són les tècniques pertinents per als objectius de la recerca.

  • Cal ser molt prudent, com hem dit més amunt, en plantejar grups de discussió sobre temes delicats (situacions marginals, situacions de patiment emocional…), especialment si l’investigador no està segur de poder garantir el respecte mutu, que la informació no transcendeixi de manera nominal o descontextualitzada o si pot tenir conseqüències negatives per a algun o tots els participants.

A més, cal tenir en compte el següent:

  • L’ambient és creat artificialment per l’investigador: en circumstàncies naturals, la informació obtinguda pot ser que en sigui una altra.

  • El nombre de temes que es pot abordar en un temps curt és limitat.

  • La presència i acció activa del moderador i d’altres participants pot esbiaixar les dades, per reactivitat.

  • El moderador ha d’estar entrenat per a conduir el grup: assegurar-se que tots tinguin ocasió de parlar i ho facin amb comoditat, que ningú domini la conversa ni se senti inhibit, que es puguin expressar totes les opinions, que siguin sobre el tema concret i no es dispersin… En grups amplis o amb opinions molt divergents, heterogenis socialment i/o culturalment, amb diferències d’estatus o de poder, això pot ser complicat.

4.4.Protocol d’aplicació

Alguns aspectes rellevants (Gutiérrez, 2008, i Valles, 1999) que veurem a continuació són:

  • Selecció de participants

  • Protocol de conducció del grup de discussió

  • Registre de dades

4.4.1.Selecció de participants
La composició del grup quant a nombre i perfil de participants és un aspecte fonamental per a garantir l’èxit en l’aplicació de la tècnica. Pel que fa al mostreig, és intencional, com és propi de la metodologia qualitativa. Els participants en el grup se seleccionen de manera que estiguin representats els perfils que es consideren teòricament representatius per al tema que s’abordarà (ni tan sols per als temes de recerca en conjunt, tan sols, per a aquest grup específic).
Aquest mostreig establirà:
1) El nombre de persones participants
El nombre idoni és aquell que permet que tots els membres intervinguin, ofereixin informació rellevant i la puguin debatre en un període de temps fitat. No hi ha un nombre de participants prefixat de manera estricta, però la majoria d’autors estableixen un rang que oscil·la entre els sis i els deu, amb un límit inferior de quatre i un de superior de dotze. Grups molt grans, fan que cada participant tingui poc temps per intervenir i deixa menys temps per al debat, de manera que la informació resulta menys variada i més superficial. Encara que tenen l’avantatge de poder ser utilitzats per a la pluja d’idees, són més difícils de conduir i, també, de transcriure. Grups molt petits, són més fàcils de conduir i de transcriure i permeten major profunditat de la informació però limiten la diversitat de perfils i pot aparèixer abans la saturació en la informació.
2) El perfil dels participants
Tenint en compte els objectius de la recerca i del grup, cal triar adequadament el perfil dels participants. En concret, cal tenir en compte dos aspectes fonamentals:
a) Perfil individual de cadascun dels participants
Intervindran aquí criteris d’edat, sexe, professió, posició social en el grup estudiat, grau de coneixement i posicionament quant al tema que s’abordarà en el grup de discussió, experiència, capacitat de comunicació i debat.
b) Equilibri entre heterogeneïtat i homogeneïtat de perfils
Es tracta d’un equilibri difícil d’aconseguir, però que condicionarà l’èxit del grup. Un grup homogeni genera comoditat en els participants i sol permetre un bon flux d’informació però limita la diversitat d’opinions, les possibilitats de debat i que apareguin perspectives noves o variades. Un grup heterogeni millora aquestes últimes circumstàncies però fa més difícil el flux de comunicació (els individus poden emprar estils lingüístics, poden tenir nivells formatius diferents, opinions excessivament contraposades, alguns membres es poden sentir intimidats i uns altres voler dominar el debat). Per a aconseguir l’equilibri se sol dir que el grup ha de garantir prou diversitat perquè la informació sigui rica i variada i es possibiliti un debat enriquidor però prou homogeni per a evitar circumstàncies adverses.
3) El nombre total de grups
El nombre total de grups de discussió en el context d’una recerca dependrà, com sembla lògic, dels objectius i del disseny de la recerca i del tipus d’informació que es vulgui obtenir mitjançant aquesta tècnica, el temps, els recursos disponibles, els coneixements sobre el tema, la disponibilitat de participants... Així, si es pretén un debat en profunditat sobre un tema concret, n’hi pot haver prou amb un únic grup prou nombrós i heterogeni. Si es prefereixen grups homogenis i es vol diversitat de temes, l’estratègia pot ser organitzar més d’un grup.
Cas pràctic
En el disseny de recerca, observem que es preveu fer quatre grups. Per què creieu que els investigadors han decidit dividir els tres primers per criteris d’especialització laboral i, no obstant això, l’últim inclou professionals de diferents especialitats?
Després, cal formar el grup. Per a això, cal:

  • Contactar amb els possibles participants: per telèfon, correu electrònic o postal, per mitjà d’intermediaris (persones o organitzacions)…

  • Oferir-los tota la informació necessària, tant verbal com escrita, sobre la recerca, el grup i l’ús de les dades. És important en alguns casos informar sobre els noms d’altres participants, per a evitar problemes en el moment en què es trobin.

  • Assegurar el seu acord a participar, que entenen els objectius i l’ús de les dades. Sol ser recomanable obtenir un document firmat (consentiment informat) que inclogui els permisos per a gravar o filmar.

  • Donar garanties de confidencialitat de les dades.

  • En alguns casos, incentivar la participació: diners, regal simbòlic, accés a dades… Encara que amb això se sol aconseguir garantir millor la presència física, es corre el risc d’esbiaixar algun punt del debat per la intromissió de l’interès en l’aportació.

4.4.2.Protocol de conducció del grup de discussió
La implementació de qualsevol tècnica, i el grup de discussió no és una excepció, requereix tenir en compte els objectius de la recerca, el temps disponible (per a la recerca en conjunt i per a l’aplicació de la tècnica) i els recursos humans i materials disponibles, aspectes tots ells que s’han de recollir en un protocol d’aplicació (Gutiérrez, 2008).
1) Elaboració d’una guia o protocol
Igual que en el cas de l’entrevista, l’objectiu no és elaborar un guió rígid que condueixi de manera seqüencial i pautat el grup, sinó una guia orientativa que permeti al moderador conduir el grup amb comoditat, sense oblidar temes o preguntes rellevants, respectant el ritme del grup.
En línies generals, aquesta guia ha de recollir:

  • Introducció breu en la qual es recordin els objectius de la recerca i es presenti el moderador i els participants. Es pot elaborar un document senzill i lliurar-lo als participants en el moment del contacte o en començar el grup.

  • Llista de temes i preguntes, amb una formulació genèrica, senzilla. El nombre de preguntes pot ser variat, entre una i deu, encara que el recomanable és un rang de dues a quatre: grups petits i homogenis permeten un nombre més gran de preguntes; grups més amplis i heterogenis, menys.

  • Estimació temporal: presentació, exposicions individuals, debat, preguntes, rèpliques i tancament.

2) Conducció del grup focal
No hi ha una llista de regles estrictes, però sí alguns suggeriments per a l’organització d’un grup de discussió (Gutiérrez, 2008):
a) Elecció del moderador
El moderador és una figura fonamental en el grup de discussió ja que de les seves capacitats dependrà, en bona mesura, l’èxit en la implementació de la tècnica. Es requereix que tingui experiència i bons coneixements sobre el següent:

  • El tema de recerca.

  • El disseny de la recerca: objectius, temps, tècniques…

  • La implementació de la tècnica.

  • Els objectius del grup.

  • Els perfils de cada participant.

El mateix perfil personal i professional del moderador ha de ser l’adequat per al grup en concret (edat, sexe, sensibilitat cap al tema, capacitat de comunicació, per a establir relacions interpersonals i per a conduir un debat, experiència…).
b) Elecció de la data i lloc
Pel que fa a l’elecció de la data, s’han de tenir en compte tant l’etapa de la recerca i els terminis disponibles i necessaris (per a contactar amb els membres del grup, desenvolupar-ho, transcriure-ho i analitzar les dades) com la disponibilitat de mitjans materials (lloc de realització, material audiovisual…) i humans (moderador i membres del grup).
Quant al lloc, es pot tractar d’espais d’universitats, sales de convencions, sales de reunió d’hotels, d’organitzacions públiques o privades, etc. Ha de reunir certes característiques, que s’han de comprovar amb antelació:

  • Accessibilitat: ha de ser raonablement fàcil accedir per a tots o la majoria dels participants. Cal preveure una remuneració del viatge, compensació pel temps dedicat, etc.

  • Comoditat: serà definida en funció de perfil dels participants. És important que sigui un lloc ampli, tranquil, silenciós, on es pugui treballar sense interrupcions, amb bona il·luminació i temperatura.

  • Neutralitat: s’han d’evitar llocs que puguin tenir connotacions que condicionin el desenvolupament del grup.

  • Equipament: és important que la sala disposi d’una taula àmplia (si pot ser ovalada o circular) i cadires i tingui o s’hi pugui portar-se material per a gravar, aigua, etc. A més, el moderador haurà de proporcionar paper i bolígrafs als membres del grup.

Cas pràctic
En el nostre exemple, podria ser interessant que els grups de discussió no tinguessin lloc en cap dels centres seleccionats, per a evitar protagonismes excessius als seus professionals o suspicàcies entre ells. Tampoc semblen gaire adequades, pel mateix, les dependències del Departament de Salut. L’ideal seria un lloc “neutral”, com una sala de congressos.
c) Durada del grup
S’ha de delimitar el temps, fixant un límit de durada que, sense fatigar els assistents ni robar-los un temps excessiu, permeti abordar adequadament els temes que s’han de treballar. No hi ha un rang estricte però l’òptim està entre una i dues hores. Cal informar amb antelació de la durada i mantenir una actitud de treball actiu perquè tinguin la sensació d’aprofitar el temps.
d) Etapes
Gutiérrez (2008) destaca quatre fases:
Taula 1. Fases i tasques a realitzar en la dinàmica d’un grup de discussió

Fase de presentació

Fase de consolidació

Fase de conducció

Fase de tancament o punt final

Adequació de la sala i instruments de registre.

Escalfament del grup (warming up) i fiançament de la situació grupal.

Introducció dels objectius de la recerca (aproximacions generals i inespecífiques).

Recapitulació del que s’ha dit.

Presentació de la institució, empresa, organisme investigador, etc.

Posicionament inicial del grup enfront del tema de la recerca.

Presentació d’estímuls per a la seva avaluació si n’hi hagués.

Preguntes específiques, aclariments, interpretacions, etc.

Identificació dels rols que s’exerceixen.

Primeres elaboracions discursives.

Aprofundiment en els objectius de la recerca (aproximacions específiques).

Requeriments complementaris: emplenar qüestionaris, dades sociodemogràfiques, nous contactes, etc.

Elaboració de la demanda de treball.

 

Elaboracions parcials de qüestions centrals per a la recerca.

Comiat i gratificacions.

Presentació dels aparells de registre, assistents, etc.

 

Reelaboracions.

 

Presentació del tema de discussió.

 

 

 

Font: Gutiérrez, 2008, p. 52

Fase de presentació
És la fase més delicada. El moderador s’ha de mostrar al mateix temps afable i segur de la tasca que està fent, oferint tranquil·litat i motivació als membres del grup per dur a terme la tasca i dirigint-se a ells en primera persona del plural (per incloure’s en la tasca, generar una relació simètrica i oferir una perspectiva de grup). Inclou:

  • Benvinguda als participants i agraïment de la seva participació.

  • Presentació del moderador.

  • Explicació dels objectius de la recerca, incloent-hi l’organisme que la finança i els mètodes i tècniques que s’empraran.

  • Explicació dels objectius del grup.

  • Explicació del temps que durarà la sessió, de la dinàmica que seguirà el grup i normes de participació.

  • Explicació dels temes que s’abordaran.

  • Sol·licitud de permís per a gravar o perquè hi assisteixin observadors necessaris per les exigències de la recerca.

  • Compromís de confidencialitat (per part de l’equip i de cada participant).

  • Presentació breu de cada participant.

Fase de consolidació
En aquesta fase, el moderador, que va introduint les primeres preguntes o temes, s’ha de centrar a generar una sensació de comoditat i canalitzar una bona dinàmica de treball que permeti abordar adequadament els temes. Aquesta fase serveix també per a començar a observar la dinàmica de grup, si la seva composició ha estat encertada, si hi ha algú amb tendència a monopolitzar la reunió, o a generar conflicte, a inhibir-se… És imprescindible tenir en compte que pot ser que els participants no es coneguin (o sí), de manera que necessitaran un temps per a sentir-se còmodes, per a observar els altres o veure què n’opinen.
Cas pràctic
Si els participants no es coneixen poden desconfiar de la seva discreció o de les seves intencions. Si es coneixen, potser tenen interessos o conflictes que no coneixem.
Fase de conducció
És la part central del grup de discussió, en la qual s’obté la major part de la informació. Inclou una exposició breu per part de cada participant i el debat i les rèpliques posteriors amb la resta dels membres.
El moderador s’ha d’esforçar per al següent:

  • Evitar tant protagonismes com inhibicions, controlant els temps d’intervenció.

  • Conduir el debat i les rèpliques perquè es desenvolupin en termes respectuosos i al mateix temps amb riquesa. Les diferències de poder entre participants són aquí crucials i s’han de contrarestar en la mesura del possible.

  • Plantejar primer els temes o preguntes més senzills o superficials i donar pas progressivament als més complexos o delicats.

  • Deixar un temps al final per a debatre el conjunt de les qüestions.

Sempre és delicat decidir en quina mesura el moderador ha d’intervenir, formular preguntes directament i dirigir el debat. No hi ha fórmules generals: haurà de conduir la conversa cap als temes d’interès i evitar dispersions però sense resultar excessivament directiu; evitar que el flux de la conversa declini però respectant les pauses, silencis i moments de reflexió; fomentar la participació però sense aclaparar. Les tècniques són similars a les que hem vist en el cas de l’entrevista.
Fase de tancament
Es pot donar per finalitzat el grup quan s’han abordat amb prou profunditat tots els temes previstos i la conversa comença a tornar als mateixos punts una vegada i una altra.
En els minuts finals, el moderador ha de fer un resum dels temes abordats, els punts àlgids del debat i, si escau, els acords o dissensions aconseguits i, si escau, demanar una última intervenció. A més, és el moment adequat per a sol·licitar als participants suggeriments per a nous grups o enfocaments de la recerca.
Sempre s’ha de tancar el grup agraint la participació, valorant la seva contribució a l’esclariment de les qüestions i recordant els compromisos de confidencialitat i de feed-back quant a la informació.
4.4.3.Registre de dades
De la mateixa manera que hem indicat per a l’entrevista, hi ha tres opcions per a registrar les dades de desenvolupament d’un grup de discussió:
1) Anotacions manuscrites
Es poden iniciar des del moment de la presa de contacte amb els membres del grup per a consignar detalls sobre els temes que puguin ser rellevants per a entendre el perfil del participant i el tipus d’informació que pot proporcionar (si és expert, professional, si s’ha mostrat col·laborador o poc inclinat). En acabar en grup, igual que en finalitzar una entrevista en profunditat, és convenient fer notes, fitxes o memoràndums, en les quals es descrigui breument la dinàmica del grup, l’actitud dels subjectes, si va haver-hi interrupcions, soroll, hora d’inici i de final, etc.
En aquest cas, i quan les circumstàncies de la recerca ho permetin, la presència d’un membre de l’equip que faci simultàniament el registre, si la seva implicació positiva amb el grup és l’adequada, permet posteriorment i acabada ja la sessió, el contrast i la complementarietat entre el registre final obtingut pel moderador i pel segon investigador. La dificultat de trobar en la pràctica aquest segon perfil fa que sovint no aparegui, però la informació guanya en confiança i riquesa quan es pot fer sense risc.
2) Enregistrament en àudio o vídeo
És recomanable gravar els grups de discussió, per a no perdre dades i poder reproduir fidelment les intervencions i, en la mesura del possible, les actituds dels participants. Igual que en el cas de les entrevistes en profunditat, és imprescindible sol·licitar el permís de tots els participants i assegurar-se que el material d’enregistrament funciona correctament abans de començar.
En aquest cas, la presència del segon investigador pot aparèixer com a més necessària, especialment si coneix bé les tècniques audiovisuals, per la qual cosa s’haurà de preveure des de la formació de l’equip investigador o seleccionat ad hoc amb aquestes i les característiques anteriors.
3) Transcripció
La transcripció dels grups focals és, si fos possible, encara més complexa que la de les entrevistes en profunditat, en la mesura en què hi ha múltiples intervencions, que de vegades se superposen, hi ha interaccions o relacions molt difícils de transcriure. Per aquest motiu, igual que en el cas de l’entrevista, és convenient no deixar passar gaire temps abans de transcriure-la i que sigui el mateix moderador qui transcrigui o, almenys, supervisi la transcripció.

4.5.Anàlisi de les dades

De manera genèrica, serveixen aquí les consideracions que hem fet per a l’entrevista en profunditat i que ampliarem en l’apartat següent. Recordeu que, en metodologia qualitativa, l’anàlisi de la informació es dóna des del principi de la recollida de dades i que per als grups de discussió també és vàlida la recomanació de començar l’anàlisi a mesura que es fan els grups (si és més d’un) per a permetre rectificacions.
El tractament de la informació ha de ser rigorós i s’hi ha d’atorgar un paper realista en el conjunt de la recerca: com ja vam dir, la realització d’un o més grups de discussió no ha de pretendre substituir l’observació participant, les entrevistes o altres tècniques quan aquestes són les adequades per al fenomen que s’investiga.

5.Anàlisi de dades en metodologia qualitativa. Principis generals

En recerques qualitatives, el volum de dades en forma de text (material bibliogràfic, esquemes o notes sobre lectures, mapes, gràfics, diaris de camp, transcripcions d’entrevistes o de grups de discussió) pot ser realment imponent. Analitzar les dades equival a ser capaç de desentranyar el significat d’aquests textos i de fer-ho, a més, tenint en compte el context concret en què van ser recollits. Se sol dir que l’anàlisi qualitativa de dades és un procés dinàmic i creatiu en el qual l’investigador interpreta i reinterpreta la realitat a partir de les dades obtingudes tractant d’arribar a una comprensió profunda (Taylor i Bogdan, 1987). Però s’ha d’afegir immediatament que, en la mesura en què la interpretació no pot ser arbitrària, està subjecta a la contrastació contínua espontània i també intencionada per a posar-ne a prova l’adequació a la realitat percebuda i interpretada, és a dir, la seva confiança.
En el procés d’anàlisi se solen diferenciar diverses etapes, encara que no s’ha d’entendre com un procés lineal (Taylor i Bogdan, 1987):

5.1.Anàlisis preliminars

Hem indicat ja reiterades vegades que, en metodologia qualitativa, l’anàlisi de les dades no es concentra en les etapes finals de les recerques sinó que té lloc gradualment, de manera seqüencial, a mesura que es recullen les dades. Hem esmentat també que els processos de redacció del diari de camp, de la transcripció d’entrevistes o grups focals s’han de fer tan aviat com sigui possible després de l’obtenció de les dades per a evitar pèrdues o reformulacions indesitjades.

“Quizás sea engañoso dedicar un capítulo separado al trabajo con los datos, puesto que el análisis de los datos es un proceso en continuo progreso en la investigación cualitativa. La recolección y el análisis de los datos van de la mano. A lo largo de la observación participante, las entrevistas en profundidad y otras investigaciones cualitativas, los investigadores siguen la pista de los temas emergentes, leen sus notas de campo o transcripciones y desarrollan conceptos y proposiciones para comenzar a dar sentido a sus datos.A medida que su estudio avanza, comienzan a enfocar los intereses de su investigación, formular preguntas directivas, controlar las historias de los informantes y a seguir los filones e intuiciones. En muchos estudios los investigadores se abstienen de seleccionar escenarios, personas o documentos adicionales para su estudio hasta que han realizado algún análisis inicial de los datos. Esto es necesario tanto en la estrategia del muestreo teórico de la teoría fundamentada, como en la búsqueda de casos negativos de la inducción analítica” (Taylor i Bogdan, 1987, p. 158).

Així i tot, és al final de la recerca quan se sol fer la major part de la tasca d’anàlisi i de manera molt més intensiva. Això sol implicar prendre distància respecte del camp però no necessàriament abandonar-lo ni completament ni per sempre. És important mantenir-hi cert contacte per a poder ampliar les dades, contrastar-les o validar alguna informació. I tenir en compte que la tornada al camp és sempre un pas positiu en el rapport investigador/informants i també que el pas del temps sol comportar canvis i posar a prova els nostres resultats anteriors. A més, és important no deixar passar gaire temps des que s’abandona (encara que sigui temporalment) i s’inicia l’anàlisi intensiva per a evitar perdre contacte amb els informants, perdre perspectiva o capacitat d’interpretar les dades d’acord amb el context en el qual s’han obtingut.

5.2.Preparació de la informació per a analitzar-la

Una vegada que l’investigador té al davant la tasca de l’anàlisi intensiva de les dades, el primer pas és, necessàriament, ordenar la informació. Implícitament, en aquest procés, ja hi ha una actitud analítica: se selecciona quina informació és rellevant i quina no, quines dades s’han d’incloure (i es poden) incloure i quines no.
Taylor i Bodgan (1987) destaquen la necessitat del següent:

  • Llegir repetidament les dades: l’investigador ha de reunir tota la informació (procedent de l’observació, entrevistes, lectures…) i llegir-la atentament fins a arribar a conèixer-la bé.

  • Seguir la pista de temes i idees que s’han anat elaborant a mesura que es recollien les dades (anotacions metodològiques, comentaris de l’observador en el diari de camp, llistes, mapes, notes amb anàlisis preliminars…).

  • Buscar els temes emergents (que s’hauran detectat i plantejat ja), fins i tot elaborant llistes de temes que s’aniran reelaborant gradualment.

  • Elaborar tipologies: d’acord amb els esquemes classificatoris dels subjectes d’estudi, en primer lloc, i dels investigadors, després. Les tipologies plantejades pels subjectes són dades també per a l’investigador, no solament orientacions per a adaptar-ne i adequar-ne els conceptes.

  • Desenvolupar conceptes, categories i proposicions teòriques que vagin relacionant i unificant, de manera flexible i temporal, les dades, buscant-hi semblances, diferències, divergències…

  • Llegir bibliografia: encara que la majoria dels autors recomanen que es faci abans d’entrar al camp. De fet, és necessari sempre que sigui possible partir de certs coneixements i pressupòsits etnogràfics i teòrics adquirits per la lectura de fonts bibliogràfiques solvents i per les pròpies experiències i treballs anteriors. En qualsevol dels dos casos, els investigadors han de procurar que aquestes idees prèvies no esbiaixin l’obtenció i interpretació de les noves dades. Se sol dir que es tracta d’adaptar la teoria a les dades i no a l’inrevés.

  • Desenvolupar una guia de la història, una cosa així com un fil narratiu entre les preguntes de recerca formulades inicialment i les dades que es van obtenint.

5.3.Operacionalització de conceptes i codificació

Després d’ordenar la informació, l’investigador ha de codificar la informació i ordenar-la en categories i considerar o fins i tot elaborar ad hoc els conceptes i categories que utilitzarà (operacionalització). Es tracta d’un procés complex i laboriós els resultats del qual depenen en bona mesura dels coneixements i experiència de l’investigador.
Taylor i Bogdan (1987) suggereixen les etapes següents:
1) Desenvolupar categories de codificació: l’investigador ha d’elaborar una llista de temes, idees, conceptes… pensant en el tipus de dades que inclourien. Cal pensar i reelaborar la llista diverses vegades, eliminant duplicitats, coincidències o llacunes.
2) Codificar les dades: una vegada elaborades les categories, de manera almenys preliminar, s’ha d’intentar codificar la informació de la qual es disposa (transcripcions, diari…) en funció d’aquestes categories. Així es podrà comprovar si responen o no a les dades, afegir-ne de noves, eliminar-ne o redefinir-ne unes altres.
3) Separar les dades pertanyents a cada categoria: fins a fa no gaire era una tasca que es realitzava manualment i alguns investigadors prefereixen seguir fent-ho d’aquesta manera encara que actualment existeixen diversos programes informàtics que faciliten la tasca i permeten anàlisis més sistemàtiques i refinats.
4) Veure les dades que no ha estat possible codificar per a tractar de fer-ho, valorar la creació de noves categories o redefinició de les existents, comprovar incoherències… o, de vegades, simplement, de manera coherent, descartar aquestes dades o tornar al camp per a aclarir la situació. Mai, forçar les dades en categories, trams, etc., si es percep que no hi encaixen.
5) Podríem afegir que una nova presa de dades sobre la base de l’adequació de la codificació plantejada i com a prova d’aquesta, abans del seu tancament final, és una qüestió no sempre utilitzada però molt recomanable.
6) Refinar l’anàlisi: la codificació de les dades i l’anàlisi de les categories permet tenir una visió global millor de les dades de les quals es disposa, valorar els conceptes que s’han anat elaborant, veure de quins temes es té prou informació per a elaborar hipòtesis adequades i de quines cal recaptar més informació, detectar dades que poden validar temporalment les nostres hipòtesis o refutar-les, etc.
La categorització s’ha d’entendre com un procés flexible, progressiu i no definitiu, en el qual cal anar de les dades a les categories i de les categories a les dades contínuament per a evitar que es perdi riquesa d’informació. Sempre és preferible començar per categories àmplies i anar-les reduint, de manera que sempre es pugui tornar enrere sense perdre informació.

5.4.Generació i contrastació d’hipòtesis

Taylor i Bogdan (1987) defensen que l’última fase de l’anàlisi ha de consistir a interpretar les dades tenint present el context i la manera en el qual van ser recollides. És a dir, tenint en compte si procedeixen d’observacions pròpies o d’entrevistes, d’informants clau o d’uns altres menys destacats, si van sorgir de manera espontània o van ser sol·licitades de manera més o menys explícita per l’investigador, si van sorgir al principi o al final del procés de recollida (quan hi havia més confiança amb els subjectes i la informació possiblement era de més confiança), si apareixen sovint o són dades aïllades, si són dades emergents o procedeixen de preconcepcions de l’investigador…
És important sotmetre les dades a la consideració d’altres professionals; fins i tot, dels mateixos subjectes, la qual cosa és amb freqüència possible i a més permet complir amb el compromís ètic, plantejar avanços en el coneixement del propi equip i per al propi grup, permetent-ne l’ús per a plantejar objectius pràctics i comunitaris i deixant veure amb més exactitud el caràcter del nostre treball.
Amb aquestes dades, s’elaboren hipòtesis, que s’han de considerar sempre com a provisionals i subjectes a refutació. De fet, l’intent continu de refutació de les hipòtesis elaborades, la seva reformulació en vista de noves dades o d’anàlisis més acurades de les disponibles és una tasca que caracteritza el mètode científic.
La qualitat i confiança de les dades obtingudes mitjançant metodologia qualitativa, i també les possibilitats de generalització a contextos diferents dels quals van ser obtinguts és objecte continu de debat. Per garantir-la és imprescindible:

  • Bona lectura de bibliografia i coneixement sobre el tema.

  • Bon disseny de la recerca: que sigui emergent no és sinònim d’improvisació, tot el contrari, requereix una adequació i anàlisi contínua.

  • Abordatge metodològic rigorós i coherent durant tota la recerca.

  • Bona selecció, aplicació i complementarietat de les tècniques de recerca.

  • Bona selecció d’informants i contextos, variats respecte als interessos de recerca inicials i progressius.

  • Comparació i contrastació de dades obtingudes per informants de diversos perfils i diferents fonts de dades (bibliografia, tècniques…).

  • Saturació de la informació.

5.5.Presentació de resultats

Encara que no se sol considerar pròpiament una etapa de l’anàlisi de la informació, el procés de presentació de les dades i hipòtesis és fonamental en qualsevol recerca. Es pot fer en un article acadèmic o divulgatiu, un llibre, una tesi doctoral, un documental… En qualsevol cas, hi ha cert tipus d’informació que s’ha d’explicitar sempre, per honestedat científica:

  • Objectius de la recerca.

  • Fonts de finançament.

  • Bases teòriques, hipòtesis preliminars, de les quals es parteix.

  • Mètodes i tècniques emprats: s’han d’especificar clarament els mètodes i les tècniques emprats i les modificacions que s’hagin fet al llarg de la recerca, incloent-hi la justificació sobre aquest tema. Això permet al lector fer una lectura crítica del material.

  • Temps de l’estudi (i de cada etapa), naturalesa i nombre dels escenaris i informants.

  • Manera d’anàlisi de les dades i, en cada cas, manera en què es van obtenir.

  • Resultats (esperats i obtinguts, esperats o no) i la seva significació.

  • Plantejament inicial d’un altre tipus de recerca, amb freqüència encara que no necessàriament, quantitativa, que no solament posi a prova els resultats sinó que proporcionin mesurades respecte a aquests i variabilitat interna de cadascun en enfrontar-se a escenaris més amplis i nous.

  • Aplicabilitat dels resultats.

  • Bibliografia.

El procés d’escriptura també comença aviat, abans del final del treball de camp, però es concentra al final de la recerca, amb les dades ja analitzades.
Cal tenir en compte el format que s’emprarà (no s’escriu igual una tesi doctoral que un article divulgatiu) i el públic lector (no s’escriu igual per a un públic especialitzat que per a públic no expert) i els objectius (acadèmics, orientats a la intervenció social…).

Bibliografia

Agar, M. H. (1980). The professional stranger: an informal introduction to ethnography. San Diego: Academic Press.
Alvira, F. (1983). Perspectiva cuantitativa-perspectiva cuantitativa en la metodología sociológica. REIS, 22, 53-75.
Atkinson, R. (1998). The life story interview. Thousand Oaks, CA: Sage.
Bernard, H. R. (2006). Research methods in anthropology: Qualitative and quantitative approaches (4a. ed.). Lanham: AltaMira Press.
Bryman, A. (2004). Social research methods (2a. ed.). Oxford: Oxford University Press.
Callejo, J. (2001). El grupo de discusión: Introducción a una práctica de investigación. Barcelona: Ariel.
Cea D’Ancona, M. A. (1996). Metodología cuantitativa. Estrategias y técnicas de investigación social. Madrid: Síntesis.
Corbetta, P. (2003). Metodología y técnicas de investigación social. Madrid: McGrawHill.
Creswell, J. W. (2005). Educational research: Planning, conducting and evaluating quantitative and qualitative research (2a. ed.). Upper Saddle River: Pearson Education.
DeWalt, K. i DeWalt, B. R. (2002). Participant observation: a guide for fieldworkers. Walnut Creek, CA: AltaMira Press.
Geertz, C. (1987 [1973]). La interpretación de las culturas. Barcelona: Gedisa.
Guasch, O. (2002). Observación participante. Cuadernos Metodológicos, 20. Madrid: CIS.
Gutiérrez, J. (2008). Dinámica del grupo de discusión. Cuadernos Metodológicos, 41. Madrid: CIS.
Hammersley, M. i Atkinson, P. (2007). Ethnography: Principles in practice (3a. ed.). Londres: Routledge.
Hammersley, M. i Atkinson, P. (2008 [1983]). Etnografía. Métodos de investigación. Barcelona: Paidós.
Jociles, M. I. (1999). Las técnicas de investigación en antropología. Mirada antropológica y proceso etnográfico. Gazeta de Antropología, 15, 1-25.
Jorgensen, D. L. (1989). Participant observation: A methodology for human studies. Thousand Oaks: Sage.
Kawulich, B. B. (2006). La observación participante como método de recolección de datos. Forum: Qualitative Social Research, 6 (2), art. 43.
Kottak, C. P. (2002). Antropología cultural. Espejo para la humanidad. Madrid: McGraw-Hill.
Krueger, R. A. i Casey, M. A. (2008). Focus groups: A practical guide for applied research (4a. ed.). Thousand Oaks: Sage.
Kvale, S. (1996). InterViews. An introduction to qualitative research interviewing. Londres: Sage.
Malinowski, B. (2001 [1975]). Los argonautas del Pacífico Occidental. Barcelona: Península.
Pujadas, J. J. (coord.) (2004). Etnografia. Barcelona: Editorial UOC.
Rodríguez, D. i Valldeoriola, J. (2009). Metodología de la investigación. Barcelona: UOC.
Rodríguez, G., Gil, J., i García, E. (1999). Metodología de la investigación cualitativa. Madrid; Aljibe.
Ruiz, J. I. (2003). Metodología de la investigación cualitativa (3a. ed.). Bilbao: Universidad de Deusto.
San Román, T. (2006). ¿Acaso es evitable? El impacto de la Antropología en las relaciones e imágenes sociales. Revista de Antropología Social, 15, 373-410.
San Román, T. (2009). Sobre la investigación etnográfica. Revista de Antropología Social, 18, 235-260.
Schutz, A. (1964). The stranger: an essay in social psychology. A A. Schutz (Comp.), Collected Papers, vol. II: L’Haia: Martinus Nijhoff.
Spradley, J. P. (1980). Participant observation. New York: Holt, Rinehart and Winston.
Taylor, S. J. i Bogdan, R. (1987). Introducción a los métodos cualitativos de investigación. Barcelona: Paidós.
Valles, M. S. (1999). Técnicas cualitativas de investigación social. Reflexión metodológica y práctica profesional. Madrid: Síntesis.
Valles, M. S. (2009). Entrevistas cualitativas. Cuadernos Metodológicos, 32. Madrid: CIS.
Whyte, W. F. (1943). Street corner society. Chicago: University of Chicago Press.
Whyte, W. F. (1984). Learning from the field: a guide from experience. Newbury Park, CA: Sage.
Wollcott, H. F. (2001). The art of fieldwork. Walnut Creek, CA: AltaMira Press.