Indicadors bàsics per a l’anàlisi del mercat de treball

Definicions, indicadors i fonts d’informació

  • Elisabeth Motellón

  • Sandra Nieto

PID_00225349
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Difícilment es poden dissenyar polítiques i mesures que afavoreixin, per exemple, la intermediació laboral, la determinació de salaris, la formació dels treballadors o el foment de l’ocupació, sense una anàlisi rigorosa de la situació del mercat de treball. I, com a pas previ de qualsevol estudi sobre la realitat laboral d’una economia, és imprescindible conèixer els conceptes bàsics que la descriuen, els indicadors que permeten mesurar-la, així com les fonts d’informació més rellevants i els organismes encarregats d’elaborar aquest estudi.
L’objectiu principal d’aquest mòdul és facilitar eines que permetin comprendre el contingut dels diferents informes i estudis que elaboren els diferents organismes sobre el mercat de treball. I, a més, posar a la disposició del lector aquells coneixements bàsics per a elaborar una anàlisi descriptiva de la realitat laboral.
Per a això, en el primer apartat es defineixen els termes més rellevants vinculats a dos aspectes essencials en l’anàlisi laboral: la quantitat del treball, sense obviar-ne la qualitat, i el preu. És a dir, aquells conceptes que permeten descriure l’estructura de la força de treball i el preu que paguen els ocupadors per disposar del factor treball, que no és una altra cosa que la remuneració que obtenen els individus per prestar els seus serveis, el salari. Addicionalment, s’introdueix el concepte de costos laborals, tant per la seva importància econòmica com per establir la seva diferència respecte als salaris.
Un cop s’ha concretat a què ens referim amb cadascun dels conceptes que normalment s’empren per descriure la realitat laboral, ens centrarem en aquells indicadors que permeten mesurar aquesta realitat. Així, el segon apartat presenta els principals indicadores específics per a la quantificació del mercat de treball, com ara taxes d’activitat, ocupació, desocupació, temporalitat, etc. Dins d’aquest apartat, i a causa de la seva extensa utilització en l’anàlisi econòmica i social, també s’analitzaran aquelles mesures que habitualment s’empren per quantificar la desigualtat, com són la corba de Lorenz i l’índex de Gini.
Finalment, el tercer apartat s’ocupa de les principals fonts d’informació d’on es poden extreure les dades per a calcular els indicadors específics analitzats en el punt anterior. Per la importància del seu contingut, ens detindrem en l’Enquesta de Població Activa (EPA). Aquesta enquesta, elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), constitueix la base de dades més adequada per a conèixer la classificació dels individus en funció de la seva relació amb el mercat de treball així com altres variables d’interès, com les que descriuen els llocs de treball o la situació de desocupació dels aturats.

Objectius

Els objectius d’aquest mòdul es poden resumir en els següents:

  1. Contextualitzar la problemàtica de l’anàlisi de la realitat laboral d’una economia prenent consciència de les dificultats associades al mesurament dels diferents aspectes que configuren el mercat de treball (dificultat de mesurament, deficiència de la informació, necessitat de definicions homogènies, etc.).

  2. Delimitar els conceptes principals sobre el mercat de treball i establir definicions estandarditzades i amb una àmplia acceptació, que permeti comprendre les anàlisis i la comparació entre territoris.

  3. Comprendre com es calculen els indicadors fonamentals específics per a l’anàlisi del mercat laboral.

  4. Sintetitzar les característiques que han de tenir les fonts d’informació perquè siguin adequades per fer una anàlisi laboral.

  5. Identificar les fonts d’informació que contenen la informació necessària per calcular els indicadors laborals així com per obtenir informació primària que permeti fer una anàlisi de la realitat laboral.

  6. Conèixer la metodologia i el contingut de l’Enquesta de Població Activa, font principal d’informació per a estudiar el mercat de treball i que es fa de forma homogènia per tota Europa.

1.Definicions dels conceptes bàsics per a l’anàlisi laboral

En poques disciplines la definició dels conceptes adquireix una rellevància tan significativa com en l’àmbit social i econòmic. I ho és perquè els conceptes que s’empren per a analitzar el mercat de treball tenen, en massa ocasions, un caràcter subjectiu que pot arribar a entorpir la realització d’un estudi objectiu que faciliti la presa de decisions en un entorn de menys incertesa –objectiu bàsic de qualsevol anàlisi descriptiva amb independència de l’àmbit en el qual s’aplica. Per això, és habitual fer referència a les dificultats associades al mesurament del mercat de treball.
A diferència d’altres camps científics –física, matemàtiques, química, etc.– en què els conceptes tenen un caràcter objectiu, molts dels termes considerats en l’àmbit social i econòmic són subjectius i les seves definicions són de construcció social –no tenen una realitat objectiva i la seva existència depèn de la pròpia teoria que les produeix.
Per exemple, en química, es defineix l’ebullició com el procés en el qual un líquid modifica el seu estat i es torna gasós. I mentre hi hagi un consens unànime en aquesta definició, en ciències socials ens trobem amb conceptes la definició dels quals no és inequívoca. Per exemple, en quin punt determinem que un individu pertany a la classe social mitjana i no a la baixa?, i quin país és desenvolupat o està en vies de desenvolupament?, quins elements han de considerar-se en les balances fiscals d’una regió?, etc. Si ens centrem en l’àmbit laboral, podem exemplificar aquesta situació amb el concepte aturat. A Espanya, el nombre d’aturats es quantifica, bàsicament, a través de dues fonts oficials: el Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE) i l’Enquesta de Població Activa (EPA). La primera font facilita els aturats registrats que, de manera molt simplificada, són els individus que no tenen ocupació i que estan inscrits en el registre estatal de recerca d’ocupació. Mentre que l’EPA considerar que un individu està aturat si no té ocupació, la busca de manera activa i està disponible per a treballar. Aquesta falta d’homogeneïtzació en la definició d’aturat comporta una quantificació diferent d’aquest fenomen en funció de la font d’informació seleccionada. Això ocasiona que la ciutadania tingui la impressió de que hi ha errors, fins i tot enganys, en la informació oficial sobre temes socials i econòmics tan delicats. No obstant això, només hi ha una falta de consens en què s’entén pel concepte aturat.
Amb aquest exemple pretenem cridar l’atenció sobre la importància de conèixer què signifiquen els diferents termes emprats en l’anàlisi del mercat de treball. Si no es fa servir la terminologia adequada, no solament és impossible comprendre qualsevol informe laboral, sinó que ens incapacita per fer comparacions, perquè no es garanteix que es treballi amb conceptes idèntics, i fa impossible transmetre qualsevol informació laboral, atès que podem treballar amb conceptes diferents als que fan servir les persones potencialment interessades.
En aquest apartat es defineixen els conceptes vinculats amb el mercat de treball que s’empren més i que fan referència tant a la quantitat del factor treball, inclosa la seva qualitat, com al preu d’aquest factor, el salari. Addicionalment, es presenten els conceptes relacionats amb els costos laborals i la productivitat.

1.1.Conceptes vinculats amb quantitats (activitat, ocupació i desocupació)

L’Organització Internacional del Treball (OIT) estableix una sèrie de definicions, conceptes i indicadors amb dos objectius bàsics. El primer, delimitar el significat dels principals conceptes observables del mercat de treball, i facilitar, així, l’elaboració d’estadístiques i, per tant, el mesurament de les magnituds laborals. El segon, garantir la comparació en l’àmbit internacional.
Així, ens trobem que els conceptes relacionats amb l’activitat, l’ocupació i la desocupació que utilitza l’Enquesta de Població Activa (EPA) (1) per classificar la població espanyola en edat de treballar en funció de la seva situació respecte al mercat de treball, es basa en les recomanacions aprovades per l’OIT a la 13 i 16 Conferència Internacional d’Estadístics de Treball (Ginebra, 1982 i 1998, respectivament).
(1) L’Enquesta de Població Activa (EPA) és l’encarregada d’obtenir dades de la força de treball, les seves categories i de la població aliena al mercat de treball per a l’economia espanyola. Aquesta enquesta proporciona informació per a l’Enquesta de força de treball europea (Labour Force Survey), que s’analitza amb més detall a l’apartat 3.5 d’aquest mòdul.
A continuació s’analitza cadascun d’aquests conceptes a fi de concretar-ne el significat i puntualitzar-ne algunes qüestions.
Figura 1. Resum de la classificació de la força de treball
Font: elaboració pròpia
Font: elaboració pròpia
1.1.1.Població econòmicament activa
Els actius comprenen les persones ocupades i parades.
La població econòmicament activa està composta pels individus en edat de treballar que subministren mà d’obra per a la producció de béns i serveis econòmics, o bé que estan disponibles i fan gestions per incorporar-se a aquesta producció durant el període de referència. En definitiva, està composta per les persones ocupades i parades.
Segons la definició, la població activa representa la mà d’obra de què disposa una economia per generar riquesa, perquè en aquests moments ja l’està generant perquè la fa servir (ocupats) o perquè està en disposició de fer-la servir de forma immediata (aturats).
Per mesurar aquesta població, hem d’acudir a l’Enquesta de Població Activa. L’Enquesta classifica com a població activa les persones que compleixen les condicions esmentades en la definició en la setmana de referència, és a dir, a la setmana immediatament anterior a l’entrevista segons el calendari (de dilluns a diumenge).
1.1.2.Població ocupada
Els ocupats són aquelles persones en edat de treballar que subministren mà d’obra per a la producció de béns i serveis o estan disponibles i en condicions d’incorporar-se a aquesta producció.
Edat mínima
L’edat mínima per treballar varia entre països. Així, per exemple, el grup d’edat estàndard per a la Unió Europea són individus de més de 15 anys. Les excepcions són: a partir dels 16 anys a Espanya, Suècia (fins al 2001) i Regne Unit; de 15 a 74 anys a Dinamarca, Estònia, Hongria, Letònia, Finlàndia, Suècia (2001 d’ara endavant) i Noruega (2006 d’ara endavant); 16 a 74 anys a Islàndia i Noruega (fins al 2005). Cal tenir present aquest aspecte a l’hora de fer comparacions internacionals.
Són les persones en edat de treballar (16 anys o més) que durant el període de referència –una setmana per l’EPA– han fet algun treball, encara que sigui per una hora a la setmana, per un salari, benefici o guany familiar. O que no estaven treballant però tenien una ocupació o un negoci del qual estaven temporalment absents per causes com ara malaltia, vacances, conflicte laboral o per rebre educació o formació.
Segons la seva relació amb l’ocupació, és a dir, en funció de si s’ha fet o no efectiva la prestació dels serveis en el període de referència, els individus ocupats es poden trobar en dues situacions:

  • Amb ocupació i treballant com a mínim una hora a la setmana per aconseguir una retribució salarial, benefici empresarial o guany familiar, ja sigui en metàl·lic o en espècie.

  • Amb ocupació però sense treballar però mantenint un fort vincle amb el lloc de treball. Així, perquè un individu absent del seu lloc de treball durant el període de referència sigui considerat ocupat, s’ha de poder reincorporar a l’empresa i ha de percebre algun tipus de retribució. Les situacions més comunes són: vacances, malaltia, permisos de maternitat, suspensió per expedient de regulació d’ocupació si els individus s’han de reincorporar, estudiants i aprenentes que treballen per una remuneració, etc.

Segons aquesta definició, la percepció de retribució i de tenir un vincle fort amb la feina en el període de referència són requisits imprescindibles per ser considerat com a persona ocupada. És per això que s’exclouen d’aquest grup aquells individus que fan alguna activitat per la qual no obtenen un lucre. Per exemple, persones que cuiden de la seva llar o de familiars, presten serveis socials o fan activitats benèfiques, sempre que no percebin una remuneració per fer-ho. Tampoc no es classifiquen com a ocupats els treballadors estacionals, ocasionals o discontinus en els períodes de menys activitat que no hagin treballat la setmana de referència.
Període de referència
Les diferents bases d’informació quan classifiquen la força de treball ho fan en funció de la situació de l’individu en un període de referència. Aquest període pot variar d’una font d’informació a una altra. En aquest mòdul fem esment a un període de referència d’una setmana, atès que aquest és el període que usa l’EPA –la setmana anterior a l’entrevista. És important considerar aquest període tant per interpretar la informació, com per fer de comparacions amb dades provinents de fonts diferents.
Segons el criteri de classificació que emprem, podem establir diferents tipus d’ocupats:
1) En funció de la durada de la jornada laboral, els ocupats es subdivideixen en ocupats a temps complet i ocupats a temps parcial.
El tipus de jornada es determinen, habitualment, basant-se en la declaració de l’individu. No obstant això, algunes bases de dades com l’EPA estableixen uns límits. En aquest cas, amb independència de què pensi l’entrevistat, no es considera treballador parcial si la jornada setmanal excedeix les 35 hores, ni s’accepta com a temps complet una jornada inferior a les 30 hores setmanals.
2) En funció de la seva relació de dependència, els ocupats es classifiquen en:
a) Treballadors per compte propi. Inclou els ocupadors, empresaris sense assalariats i treballadors independents, ajudes familiars (2) i membres de cooperatives (3) .
b) Treballadors per compte d’altri (assalariats). Aquests poden, al seu torn, subdividir-se en diferents categories. Les més rellevants són:

  • En funció del control del sector, trobem assalariats del sector públic (4) i assalariats del sector privat.

  • En funció del tipus de contracte, els assalariats poden ser temporals o indefinits.

(4) Són considerats assalariats del sector públic tant els funcionaris com el personal laboral. Aquest punt és especialment rellevant quan es consideren determinades dades. Per exemple, si estem interessats a analitzar els afiliats a la Seguretat Social, com a aproximació de la força de treball ocupada en una economia, és important considerar que és possible que molts individus no estiguin recollits en les dades administratives o enquestes atès que alguns funcionaris no cotitzen en el Règim General de la Seguretat Social.
Si la finalització de la relació laboral està establerta per condicions objectives –per exemple, finalització d’un període predeterminat, realització d’unes tasques determinades, cobrir l’absència d’algun treballador, etc.– es considerarà que l’assalariat té un contracte temporal. En cas contrari, s’entén que la relació laboral és indefinida.
3) En funció de l’ajust entre el seu nivell educatiu i el que requereix el lloc de treball que exerceix, els ocupats es poden catalogar com a sobreeducats, correctament educats i infraeducats.
Un individu està sobreeducat (infraeducat) si el seu nivell d’educació és superior (inferior) al que demana el lloc que ocupa. Atès que la qualitat del treball que ofereix una personal està en funció del capital humà d’un individu (per exemple, de la seva educació), aquesta classificació és especialment interessant per estudiar l’ajust, en termes de qualitat, entre el tipus de treball que demanen les empreses i la qualitat del treball que ofereixen els individus.
Addicionalment, i a partir de recomanacions de l’OIT, podem referir-nos a dos casos especials d’ocupats: els subempleats per insuficiència d’hores i els subempleats en alguna situació d’ocupació inadequada. Segons la definició de l’OIT, adaptada per l’EPA, són subempleats per insuficiència d’hores els ocupats que desitgen treballar més hores, estan disponibles per fer-ho, i durant el període de referència han treballat un nombre efectiu d’hores inferior al que habitualment treballen els ocupats a temps complet de la branca d’activitat en la qual el subempleat té la seva ocupació principal. Respecte al segon col·lectiu, l’OIT indica que les situacions d’ocupació inadequada són entorns laborals que limiten les capacitats i el benestar de l’individu respecte a una situació d’ocupació alternativa. En aquest sentit, se citen tres possibles situacions d’inadequació: 1) l’ocupació inadequada en relació amb les competències –on s’inclouria el desajust educatiu; 2) l’ocupació inadequada en relació amb els ingressos, i 3) l’ocupació inadequada en relació amb horaris de treball excessius.
Per analitzar el grau d’ocupació d’una economia (quantitat) no només ens ha d’interessar el nombre d’ocupats, també hauríem de tenir en compte el tipus de jornada que fan. Però per tenir una visió completa del mercat de treball, no podem desatendre la qualitat de la feina i parar esment, entre altres aspectes, al grau de temporalitat, la contractació parcial, la subocupació o l’ocupació inadequada, on hi ha el desajust educatiu.
1.1.3.Població aturada
Els aturats són aquelles persones en edat de treballar que en el període de referència han estat sense treballar, disponibles per treballar i buscant ocupació de forma activa.
Condició d’aturat
La condició d’aturat té preferència respecte a qualsevol altre estat de l’individu. Així, si una persona compleix amb els tres requisits establerts (sense treball, en recerca efectiva d’ocupació i disponible per a treballar), serà classificat com a aturat, independentment de si satisfà les condicions per pertànyer a una altra categoria, com ara estudiant o dedicat a les tasques de la llar.
Considerem aturats tots els individus en edat de treballar que, en el període de referència, compleixen els tres requisits següents:
1) Estar sense feina. Implica que no han tingut cap ocupació ni per compte d’altri ni per compte propi.
2) A la recerca de feina. Suposa l’adopció de mesures concretes per a la recerca d’una feina per compte d’altri o que hagin fet gestions per establir-se pel seu compte en el període de referència –aquest període en l’EPA són les quatre setmanes precedents a l’entrevista. Per tant, que hagin fet el que s’anomena recerca activa o efectiva de feina.
Recerca activa d’ocupació
La interpretació de la recerca activa d’ocupació té conseqüències rellevants sobre la definició d’aturat. Per exemple, a partir del primer trimestre de 2002 va entrar en vigor el Reglament 1987/2000 de la Comissió Europeaque va modificar les instruccions sobre com interpretar la recerca efectiva d’ocupació. Segons aquesta normativa, els mètodes actius de recerca d’ocupació són:

  • Estar en contacte amb una oficina pública, o privada, d’ocupació amb l’objectiu de trobar feina.

  • Enviar una candidatura directament als ocupadors.

  • Indagar a través de relacions personals, per mediació de sindicats, etc.

  • Anunciar-se o respondre a anuncis de diaris.

  • Estudiar les ofertes d’ocupació.

  • Participar en una prova, concurs o entrevista, en el marc d’un procés de contractació.

  • Buscar terrenys, locals o material, així com fer gestions per obtenir permisos, llicències o recursos financers per treballar per compte propi.

Aquest reglament, si bé no va canviar la definició formal d’aturat, va fer que les xifres de la desocupació es reduïssin substancialment a Espanya, ja que molts parats van passar a ser considerats com a inactius segons l’EPA, malgrat que no s’havia modificat la seva situació laboral. La modificació més significativa que va provocar aquesta “desaparició” d’aturats va ser l’obligatorietat que la inscripció en les oficines públiques d’ocupació fos amb l’objectiu de trobar una feina i, per tant, inscriure-s’hi com a demandant d’ocupació, vàlida per a tres mesos, va deixar de ser considerada com a mesura de recerca activa d’ocupació el 2002.
El gràfic següent mostra el nombre d’aturats, per trams d’edat, amb la definició de recerca activa d’ocupació vigent fins al 2002 (dades publicades) i amb la definició aportada pel Reglament (CE) n. 1987/2000 (dades de l’EPA de 2002). En xifres absolutes, si l’EPA anual per al 2001 hagués calculat els aturats aplicant els nous requisits de recerca efectiva d’ocupació, en aquest any s’haguessin comptabilitzat una mica menys de mig milió d’aturats (480.000, aproximadament).
Figura 2. Nombre d’aturats per trams d’edat
Font: Enquesta de Població Activa (Institut Nacional d’Estadística).
Font: Enquesta de Població Activa (Institut Nacional d’Estadística).
3) Disponible per treballar. Representa que l’individu està en condicions de començar a treballar en un termini de referència –aquest termini en l’EPA és de dues setmanes a partir del diumenge de la setmana de referència.
En el cas que un individu estigui hospitalitzat i sense possibilitat de ser donat d’alta en les properes dues setmanes, l’EPA ho computa com a inactiu i no com a aturat, encara que compleixi les condicions d’estar sense feina i en recerca d’ocupació.
Si l’individu no compleix una de les condicions assenyalades no es considera com a aturat. Només trobem dues excepcions en les quals es relaxa algun dels supòsits esmentats.

  • Persones sense feina i disponibles per a treballar, que no han fet la recerca efectiva d’ocupació perquè n’han trobat una i estan a l’espera d’incorporar-se.

  • Persones que busquen activament ocupació i estan disponibles per incorporar-se a la feina, però que en tenen una de la qual han estat absents per una suspensió per regulació d’ocupació i que consideren que no s’hi reincorporaran.

Els aturats es poden subdividir en aturats que busquen la seva primera ocupació i aturats que han treballat amb anterioritat, si prenem com a criteri de classificació la situació prèvia dels individus.
Un altre col·lectiu d’especial interès són els anomenats aturats de llarga durada, constituït per aquells individus que porten un any o més en situació de desocupació.
1.1.4.Població no econòmicament activa
Els inactius són aquelles persones que no han estat classificades ni com a ocupades ni com a parades.
La població no econòmicament activa està composta per aquells individus, en edat de treballar, no inclosos en la força de treball i, per tant, que no pertanyen ni a la categoria d’ocupats ni a la categoria d’aturats durant el període de referència.
Uns dels objectius tradicionalment perseguits pels responsables econòmics i polítics és reduir la inactivitat de l’economia. No obstant això, en determinades circumstàncies, poden estar interessats en el contrari. Per exemple, en un context caracteritzat per la falta de llocs de treball i amb elevades taxes d’atur, hi pot haver un incentiu per afavorir la inactivitat d’alguns col·lectius, sobretot els compostos per dones i joves, amb la finalitat de reduir les taxes d’atur i mostrar una realitat laboral més positiva. Per a això, entre altres mesures, es poden establir polítiques que afavoreixin la permanència a les aules dels més joves –com ara incrementant l’edat d’escolarització obligatòria, augmentant les beques, etc.– o dificultant l’accés de les dones al mercat laboral –falta d’inversió en polítiques de lluita contra la discriminació laboral, incrementar el nombre de guarderies o reduir les ajudes a la dependència, etc.
Dins de la població no econòmicament activa s’inclouen diferents categories en funció de les causes que provoquin la inactivitat dels individus. Aquestes categories són les següents:
a) Jubilats o prejubilats. Persones que en el passat van tenir una activitat econòmica i que per la seva edat, o per altres circumstàncies, l’han abandonat i perceben una pensió (o ingressos de prejubilació) amb motiu de la seva activitat anterior.
b) Incapacitats per a treballar. Qualsevol individu que tingui restriccions o perdi la capacitat de treballar o de tenir guanys com a conseqüència d’una limitació física o mental.
Una de les qüestions interessants que es deriven d’aquesta definició és que la presència de malaltia no és condició suficient per classificar-ho dins d’aquest col·lectiu, sinó que a més s’ha de demostrar que la limitació que implica la patologia afecta la capacitat de treballar de l’individu. Així, el major o menor grau d’exigència en el reconeixement d’aquesta afectació pot modificar les xifres d’inactivitat i activitat en una economia.
c) Estudiants. Persones que no exerceixen cap activitat econòmica i que reben una instrucció sistemàtica en qualsevol grau d’educació.
d) Perceptors de pensió diferent a la de jubilació o prejubilació. S’inclourien, per exemple, les persones que perceben una pensió per invalidesa.
e) Persones que s’ocupen de la seva llar. Són aquells individus que, sense exercir cap tipus d’activitat econòmica, es dediquen a tenir cura de la seva llar sense rebre cap tipus de remuneració per la seva activitat. Per exemple, les mestresses de casa o els individus que es dediquen a cuidar familiars.
El repartiment desigual de les tasques domèstiques i de les càrregues familiars entre homes i dones provoca que hi hagi un percentatge més elevat de dones en aquesta categoria. És per això que la inactivitat és una qüestió d’estudi interessant per al col·lectiu femení, per la qual cosa s’ha convertit en un dels tòpics més analitzats des de diferents disciplines i, sobretot, des de l’economia laboral. Els resultats dels models empírics assenyalen que els determinants per explicar la participació laboral de les dones són, fonamentalment, l’estat civil, les càrregues familiars i el nivell d’estudis. Així, en línies generals, l’existència de nens menors té un efecte negatiu sobre la probabilitat de participació de les dones al mercat de treball, com el fet de tenir a la llar adults dependents dels quals s’ha de tenir cura. Les dones casades i vídues presenten més propensió a la inactivitat que les solteres o les divorciades. D’altra banda, l’educació afavoreix la participació, de manera que a mesura que augmenta el nivell d’estudis de la dona disminueix la probabilitat d’estar inactiva. Per això, quan es duen a terme mesures per incentivar la participació d’aquest col·lectiu es posa l’accent en la necessitat d’invertir, per exemple, en guarderies, centres de dia per a adults dependents o educació.
f) Persones que duen a terme activitats de tipus benèfic sense percebre cap tipus de remuneració. Per exemple, participen en treballs socials, grups de voluntaris o tasques similars, sempre que no siguin considerades com a ajudes familiars (5) .
g) Altres situacions. S’inclourien en aquest epígraf totes aquelles persones que, amb la condició de no exercir cap activitat econòmica, reben ajuda pública o privada, així com totes aquelles que no estiguin incloses en les categories d’inactivitat anteriorment esmentades. Per exemple, integraríem dins d’aquest grup els rendistes.
Com és fàcil observar, aquestes categories que acabem de presentar no són excloents: una persona pot estar en situació d’inactivitat perquè compleix més d’una condició.
Per exemple, tenim una persona que percep una pensió de jubilació i, simultàniament, estudia un màster. En aquest cas, com la classifiquem?, com a inactiva per jubilació?, com a estudiant?, la comptabilitzem dues vegades? Per evitar aquest tipus de qüestions les enquestes determinen alguna regla de classificació que permeti situar cada individu, de forma inequívoca, en un únic tipus d’inactivitat. Per exemple, l’EPA estableix un ordre de preferències en funció de l’edat de la persona. Si té 40 anys o més l’ordre de les categories és el mateix en què s’han presentat en aquest mòdul (a>b>c>d>e>f>g). Però, per als menors de 40 anys l’ordre de preferència és b>c>d>e>f>g>a. Seguint aquestes regles, la persona del nostre exemple seria classificada com a estudiant si és menor de 40 anys i com a jubilat si la seva edat és igual o superior a 40 anys.
Addicionalment, en funció de si estan disponibles o no per a treballar, així com dels motius que esgrimeixen per no buscar una ocupació, podem subdividir la població no econòmicament activa en tres grans grups.
1) Persones sense feina i disponibles per a treballar que no busquen ocupació per algunes de les raons següents:
i. Creuen que no en trobaran i no n’han buscat mai
ii. Creuen que no en trobaran però sí que n’han buscat en el passat
iii. Creuen que no hi ha cap feina disponible pels voltants
iv. Creuen que cap feina no s’adapta a la seva qualificació
v. Estan afectats per una regulació d’ocupació i consideren que no podran reincorporar-se a l’empresa
vi. Ignoren quines accions han d’emprendre per trobar-ne
vii. Esperen un període de més activitat
viii. Estan a l’espera del resultat de gestions per trobar ocupació que van fer en el passat
ix. Esperen reprendre la seva activitat per compte propi
Els individus que no busquen ocupació perquè consideren que no en trobaran (raó i i raó ii) formen el col·lectiu de desanimats. D’altra banda, les persones que indiquen alguna de les nou raons exposades per no buscar ocupació formen el col·lectiu d’actius potencials. Això es deu al fet que la raó que els separa per ser considerats com a aturats –i, per tant, com a actius– és que no busquen ocupació per una circumstància no estructural o una percepció personal de les seves possibilitats. Aquests actius potencials, al costat dels actius, constitueixen el col·lectiu de potencial d’actius.
2) Persones sense feina, disponibles per a treballar i amb les raons següents per no buscar ocupació:
x. Estan discapacitats o malalts
xi. Tenen raons personals o familiars que els ho impedeixen
xii. Estan cursant estudis o reben formació
xiii. Estan jubilats
xiv. No necessiten treballar
xv. Un altre tipus de raons
3) Persones sense feina i no disponibles per a treballar

1.2.Conceptes vinculats amb preus (salaris)

Figura 3. Resum de la relació entre els conceptes salarials
Font: elaboració pròpia
Font: elaboració pròpia
El salari és el preu que es paga pel recurs feina, que ofereixen els individus i demanen les empreses. No obstant això, podem qualificar el salari com un preu “especial”, ja que té una dimensió social de la qual manca el preu de qualsevol altra mercaderia. Bàsicament, perquè el salari determina la posició social de la majoria dels treballadors i de les seves famílies. I, encara que no es pot obviar que els salaris representen un cost per a l’empresa, suposa la principal font de renda de qualsevol economia.
Trobem diferents conceptes relacionats amb el salari que cal tenir presents en el cas de fer qualsevol anàlisi del mercat de treball on es pretengui estudiar els preus.
1.2.1.Salari nominal i salari real
1) Salari nominal (monetari): són els guanys salarials mesurades en unitats monetàries corrents. Per aquest motiu, la variació en un determinat període del salari monetari recull dos successos:

  • la variació en el poder adquisitiu del salari

  • la variació que hagi experimentat la inflació en aquest mateix període

2) Salari real: és la retribució salarial mesura en unitats monetàries d’un període temporal anterior, normalment un any. El salari real no és més que el salari nominal deflactat i, per tant, es mesura com el quocient entre el salari nominal i un índex de preus que, habitualment, és l’índex de preus al consum (IPC). Per aquest motiu, la variació del salari real en un període (per exemple, en un any) solament recull el canvi en el poder adquisitiu.
Evolució del salari nominal i real en els últims anys
La comparació de salaris corresponents a dos períodes temporals diferents requereix usar els salaris reals, en cas contrari estaríem comparant salaris expressats en unitats de mesures diferents –en les unitats monetàries del període al qual facin referència. Com a exemple, a la taula següent hi ha, per al període 2008-2013, el guany mitjà per treballador procedent de l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), així com el guany mitjà real, fruit de deflactar la variable anterior amb l’IPC (base 2011). Així, mentre que els salaris nominals estan expressats en euros de l’any corresponent, els salaris reals estan mesurats en euros de l’any 2011.

Guany nominal

Guany real

Mitjana

Variació

Mitjana

Variació

2008

21.883,42

-

22.923,22

-

2009

22.511,47

2,87

23.648,99

3,17

2010

22.790,20

1,24

23.518,57

-0,55

2011

22.899,35

0,48

22.899,35

-2,63

2012

22.726,44

-0,76

22.183,82

-3,12

2013

22.697,86

-0,13

2.1848,18

-1,51

Fuente: elaboració pròpia a partir de les dade sde l’Enquesta anual d’estructura salarial (INE) y de l’índex de preus al consum (INE).

Si fer servir els guanys nominals, obtenim que els salaris mitjans s’han incrementat poc més d’un 3,7% entre 2008 i 2013. No obstant això, si fem el mateix càlcul utilitzant els guanys reals s’obté que l’evolució real dels salaris indica un descens mitjà de, pràcticament, un 4,7%. Aquesta diferència es deu al fet que l’anàlisi de la variació nominal no té en compte l’evolució de la inflació. Així, i encara que els salaris mitjans entre 2008 i 2013 hagin augmentat un 3,7% de mitjana, els preus han augmentat, aproximadament, un 8,4%, fent que l’augment del poder adquisitiu dels treballadors (variació del salari real) hagi disminuït un -4,7%.
L’Enquesta anual d’estructura salarial, elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística, proporciona estimacions del guany brut anual per treballador per als anys en què no s’elabora l’Enquesta quadriennal d’Estructura Salarial (EES). Permet tenir una aproximació de l’evolució anual dels salaris, encara que per a una anàlisi en profunditat s’ha de recórrer a l’EES. Més informació a la pàgina oficial de l’INE en la ruta següent: INEbase / Mercado laboral / Salarios y Costes Laborales / Encuesta anual de estructura salarial.
El salari real és el salari nominal ajustat a la inflació. Així, mentre que el salari nominal permet valorar el preu que extreu un treballador per la seva mà d’obra (factor treball), el salari real permet valorar quina capacitat de compra extreu un treballador pel seu factor treball.
1.2.2.Salari brut i salari net
1) Salari brut (SBr): són les meritacions que inclou el total de les percepcions salarials rebudes pel treballador. En altres paraules, és la remuneració abans d’haver practicat les deduccions de les aportacions a la Seguretat Social per compte del treballador (SS) o les retencions a compte de l’impost personal que paga el treballador (impost sobre la renda de les persones físiques, IRPF).
2) Salari net (SN): són els guanys de què disposa el treballador després de descomptar-hi les cotitzacions a la Seguretat Social a càrrec del treballador i l’impost personal.
SN = SBr – SS – IRPF
Ús de salari brut o de salari net
Emprem com a variable d’anàlisi el salari brut quan pretenem fer una anàlisi descriptiva, de tall transversal –com les diferències salarials per sexe, edat, tipus de contracte, per nivell educatiu, per sector d’activitat, etc.– o de tall temporal –com l’evolució dels guanys salarials en un període concret. També ho utilitzaríem per analitzar els determinants salarials com, per exemple, l’efecte de l’educació sobre els salaris. L’ús d’aquesta variable en quantitats brutes permet focalitzar la nostra atenció en la retribució total percebuda pel treballador, ja que impedim que l’anàlisi es vegi afectada per possibles canvis normatius en les cotitzacions a la Seguretat Social a càrrec del treballador o en l’IRPF, o per les diferències en aquests conceptes entre treballadors.
Per exemple, imaginem-nos que quan analitzem els salaris nets entre homes i dones amb característiques laborals i productives idèntiques –la mateixa ocupació, sector, tipus de contracte, nivell d’estudis, etc.– ens trobem amb una bretxa salarial favorable als homes. Com que hem emprat per a la nostra anàlisi el salari net, no podem garantir que aquesta bretxa estigui vinculada amb una discriminació salarial contra el col·lectiu femení. Així, és possible que en aquest cas homes i dones percebin el mateix salari per la seva feina, però que es donin entre els col·lectius unes diferències personals que motivin que les dones tinguin, per exemple, més retencions d’IRPF o menys fills al seu càrrec.
No obstant això, si el nostre interès se centra en temes vinculats amb la disponibilitat de rendes, com quan pretenem analitzar qüestions de desigualtat i pobresa, és recomanable emprar el salari net. El motiu és que en aquest cas no volem posar el nostre focus en quant perceben els treballadors pel seu treball, sinó de quant disposen efectivament per gastar. I, per tant, necessitem eliminar del total reportat aquelles quantitats que es destinen a pagar cotitzacions a la Seguretat Social i impostos personals.
El salari net és la retribució total percebuda pel treballador com a preu al seu factor treball (salari brut) descomptant les aportacions a la Seguretat Social i l’IRPF.
1.2.3.Salari base i complements salarials
El salari que finalment percep un treballador està compost per diferents partides. Bàsicament trobem retribucions de dos tipus: a) Les retribucions bàsiques, compostes pel salari base i les pagues extraordinàries, i b) els complements salarials.
A continuació descrivim els components salarials més rellevants.
1) Salari base (SB): és la part fonamental i fixa del salari dels treballadors i es defineix com la retribució mínima establerta per conveni col·lectiu. Habitualment es mesura en euros/mes o euros/dia. Si no hi ha conveni col·lectiu vigent, ni qualsevol altre tipus d’acord entre ocupador i treballador, s’entén que el salari base coincideix amb el salari mínim interprofessional fixat pel govern.
2) Pagaments per hores extraordinàries: retribució que remunera el major esforç que li representa al treballador la realització de treball addicional fet fora de la seva jornada laboral. Inclou tant el pagament per hores estructurals com no estructurals. La quantia de les hores extres es pot establir per conveni col·lectiu i, normalment, s’estableix una quantia superior a la d’una hora normal de treball. No obstant això, hi ha la possibilitat que aquestes hores extres siguin compensades per temps de descans.
El salari mínim interprofessional (SMI) el fixa cada any el Govern mitjançant reial decret. Aquest salari representa la retribució mínima que ha de rebre un treballador per jornada completa amb independència de les seves característiques personals o laborals. Per tant, és el mateix amb independència de l’edat, sexe o nacionalitat del treballador, i per a tots els tipus de contracte, ocupació o sector d’activitat.
Incloure el pagament d’hores extraordinàries en les anàlisis salarials
No hi ha consens sobre incloure o no la quantitat abonada en concepte de pagament per hores extres quan s’estudien els salaris d’una economia. Així, hi ha autors que opten per incloure-les atès que la seva quantia està inclosa dins del salari total percebut pels treballadors. No obstant això, hi ha autors que opten per ometre aquest component. El motiu és que habitualment les estadístiques oficials, com l’Enquesta d’Estructura Salarial elaborada per l’INE, facilita la quantitat total pagada per hores extres i el nombre total d’hores extres realitzades pel treballador, però no donen informació sobre quantes d’aquestes hores s’han compensat per temps de descans. Per tant, aquesta informació dificulta obtenir la quantitat final pagada per hora extra. És important considerar el tipus d’informació de què disposem i l’objecte d’estudi per determinar el salari final que serà considerat, amb o sense incloure el pagament per hores extres.
3) Complements salarials: són un conjunt de retribucions abonades per sobre de les retribucions bàsiques i poden adoptar diferents terminologies com a plusos, complements, primeres o premis. Els diferents complements salarials existents en cada cas concret, així com la seva quantia, són habitualment pactats per conveni col·lectiu. I, encara que poden ser de diferents tipus, els més importants són:

  • Complements personals. Valoren una característica de l’individu, bàsicament el seu capital humà. Així, poden valorar l’experiència del treballador a través de, per exemple, l’antiguitat en l’empresa, la titulació acadèmica o professional, els seus coneixements d’idiomes, d’informàtica, etc.

  • Complements relacionats amb el lloc de treball. Valoren determinades circumstàncies particulars en les quals l’individu desenvolupa el seu treball.

1.2.4.Salari brut i costos laborals
En aquest punt, és important fer una matisació i distingir entre salari brut i cost laboral (CL). El cost laboral total (CLT) (6) és el cost que li suposa a un ocupador la utilització del factor treball i representa una quantitat superior al salari brut percebut pels empleats.
(6) Emprem la denominació de cost laboral total (CLT) quan fem referència al cost del tota la plantilla de treballadors, i cost laboral (CL) quan fem referència a un únic treballador. Per tant, el cost laboral és el quocient entre el cost laboral total que suporta una empresa i el nombre total d’empleats en aquesta empresa.
Així, el CLT brut és la suma de tot un conjunt de components de cost, i les partides més importants són les següents:

  • Cost salarial, que inclou totes les percepcions econòmiques que se li abonen al treballador per la prestació professional dels seus serveis laborals per compte d’altri.

  • Cotitzacions obligatòries a la Seguretat Social a càrrec de l’empresari (SSE).

  • Cotitzacions voluntàries a circuits privats de seguretat social o entitats d’assegurances per cobrir, millorar o complementar les prestacions del sistema de Seguretat Social, com ara aportacions a plans i fons de pensions, assegurances de malaltia, maternitat, accident, etc.

  • Prestacions socials directes, que inclou els pagaments que l’ocupador fa directament al treballador, o antic treballador, o a la seva família per assistir-la davant de determinades circumstàncies com, per exemple, incapacitat temporal, mort i supervivència, invalidesa, etc.

  • Indemnitzacions per acomiadament, que contempla el total de pagaments per acomiadament, individuals o col·lectius, i l’extinció de contracte, així com els salaris de tramitació (salari que el treballador deixa de percebre en el transcurs de la tramitació de l’acomiadament que l’ocupador ha d’abonar).

  • Despeses en formació professional, és a dir, despeses ocasionades per proporcionar coneixements i preparació en tècniques professionals als treballadors (habitualment s’exclouen les ajudes als treballadors que segueixen ensenyaments reglats).

  • Despeses de transport, gratuït o a preu reduït per als treballadors, des del seu domicili al lloc de treball (o al revés).

El cost laboral (CL) brut que li representa a un empresari contractar un treballador és el salari brut (SBr), l’aportació empresarial a la Seguretat Social (SSE) i altres costos com les prestacions socials complementàries a les obligatòries de la Seguretat Social, i altres ajudes i prestacions socials a càrrec de l’empresari, com les indemnitzacions per acomiadament (OC).
CL = SBr + SSE + OC
No obstant això, cal tenir present que els empresaris poden beneficiar-se de tot un conjunt d’ajudes i subvencions públiques (SUB). Per tant, per obtenir el cost laboral total net, hem de deduir als components de cost les diverses subvencions rebudes per les administracions públiques. Aquestes subvencions són un conjunt de reemborsaments que rep l’ocupador procedent dels organismes públics i, com que són de signe negatiu, redueixen el cost laboral total brut. Les més rellevants són les subvencions a la contractació, subvencions en les cotitzacions a la Seguretat Social, subvencions a la formació professional i les deduccions fiscals.
El cost laboral en termes nets és el resultat de restar-li al cost laboral brut les subvencions que percep l’ocupador procedents de l’Administració pública (SUB).
CL net = (SBr + SSE + OC) – SUB
Fins ara ens hem referit als costos laborals en el seu valor nominal, però és aquest realment el cost real que li suposa a un empresari la utilització del factor treball? La resposta és que no, ja que no hem tingut en compte la productivitat dels treballadors. Davant un mateix cost laboral total, el cost efectiu o real que suporta un empresari per l’ocupació del factor treball es redueix a mesura que s’incrementa la productivitat d’aquest factor. Per tant, podem afirmar que hi ha una relació inversa entre el cost laboral real d’un treballador i la seva productivitat. L’indicador que mesura aquest cost real és el denominat cost laboral unitari (CLU).
La productivitat del factor és un indicador clau del mercat de treball i un factor determinant per al creixement econòmic. L’OIT la defineix com l’output obtingut (mesurat pel PIB) per unitat d’input laboral utilitzada. En altres paraules, és la quantitat de producte aconseguida amb una unitat de factor de treball. Per tant, serà més elevada com més elevada sigui l’eficiència del factor treball, per això intervenen les pròpies característiques d’aquest factor treball –com el nivell de capital humà, per exemple, l’educació, experiència, antiguitat, etc.– però també intervenen altres factors com el capital i la tecnologia. Aquesta productivitat del factor treball es pot mesurar des de perspectives diferents, però el més habitual és emprar la productivitat per ocupat i la productivitat per hora treballada, calculades a partir del quocient entre el valor afegit i les citades variables (ocupació i hores treballades) respectivament.
Segons això, el cost laboral unitari monetari (CLUM) és el quocient entre el cost laboral per treballador (CL) i la productivitat per treballador (pr), i equival al cost per unitat de producció.
CLUM = CL / pr
Aquesta equivalència entre el cost laboral unitari monetari amb el cost per unitat de producció s’estableix per una senzilla regla de tres. Si el cost de contractar un treballador que produeix pr unitats d’un bé és CL, el cost de produir una unitat d’aquest bé és CL/pr.
El cost laboral unitari real (CLUR) s’obté com el quocient del cost laboral unitari monetari (CLUM) i un índex de preus (p). Aquest índex de preus ha d’estar relacionat amb el preu de la producció, ja que ara estem interessats en el cost que representa a l’empresari el factor treball. Per això, en lloc d’emprar l’IPC, com fèiem quan analitzàvem els salaris, ara emprem els preus de venda de l’empresari individual, o, si volem analitzar el conjunt de l’economia, el deflactor del PIB.
CLUR = CLUM/p
La comptabilitat nacional d’Espanya (CNE) i els costos laborals
La CNE, elaborada per l’INE, té com a objectiu principal facilitar una descripció coherent del conjunt de l’activitat econòmica d’Espanya i, per tant, l’obtenció del producte interior brut (PIB) de l’economia. Entre els seus resultats principals no hi ha únicament les estimacions del PIB, sinó també les estimacions de la població ocupada (assalariada i no assalariada), així com la remuneració dels assalariats. Per tant, aquesta font d’informació permet actualment calcular el cost laboral unitari per a cadascun dels grans sectors d’activitat (agricultura, indústria, construcció i serveis). Per a això s’empra el concepte d’ocupat empleat per la CNE, que recull l’ocupació equivalent a temps complet.
Així, el cost laboral unitari monetari (CLUM) és el quocient entre la remuneració per assalariat (RA) i la productivitat per persona ocupada (pr), CLUM = RA/pr. Per la seva banda, la remuneració per assalariat (RA) és igual a la remuneració total per assalariat (RTA) dividida per la població ocupada assalariada (OA), RA = RTA/OA. Finalment, la productivitat per treballador és el resultat de dividir el PIB real entre la població ocupada total, Pr = PIB/OT.
CLUM = (RTA/OA)/(PIB/OT) = (RTA/PIB) x (OT/OA) = (RA/PIB) x (1/TAssalariat)
On TAssalariat és la taxa d’assalariat, la proporció de la població ocupada total que és assalariada.
Addicionalment, i atès que la CNE estima l’índex de preus generala de l’economia (el deflactor del PIB – p), podem obtenir fàcilment el cost laboral unitari real (CLUR) com el quocient del cost laboral unitari monetari (CLUM) i el deflactor del PIB (p), CLUR = CLUM/p.

2.Indicadors bàsics per a l’anàlisi del mercat de treball

Una vegada s’han definit els conceptes bàsics relacionats amb el mercat laboral, en l’apartat anterior, resulta necessari i interessant establir quins indicadors podem emprar per mesurar i quantificar aquests conceptes. En definitiva, es presentessin els indicadors relacionats amb la quantitat i la qualitat del treball, que ens permetran fer una descripció objectiva de la situació del mercat de treball d’una societat. Mitjançant aquests indicadors, podrem comprendre la dimensió de diferents variables d’interès així com fer comparacions.
Per exemple, que l’economia espanyola superés per primera vegada, en la sèrie històrica de l’EPA, els sis milions d’aturats en el primer trimestre de 2013 podria semblar poc rellevant si els comparem amb els més de 12 milions d’aturats que, en el mateix període, es comptabilitzaven en l’economia dels EUA. No obstant això, cal tenir en compte que la població activa dels dos estats difereix considerablement. La taxa d’atur ens permet tenir una imatge clara del problema de la desocupació en ambdues economies. Així doncs, s’observa que la taxa d’atur espanyola aconseguia el 27,16% per a aquest trimestre, molt per sobre de la taxa nord-americana, que se situava entorn del 7,7%.
En contraposició, els conceptes que aproximen el preu del factor treball (salari) i els costos laborals d’una economia formen aspectes directament quantificables (variables quantitatives), per la qual cosa habitualment s’analitzen aplicant tècniques d’estadística descriptiva i inferencial. Això no implica que no hi hagi indicadors específics per a aquests temes, com la taxa de mileuristes d’una economia, però sens dubte la seva ocupació és més reduïda que per a l’estudi de la quantitat i la qualitat del treball.
Per aquest motiu, en aquest apartat es recalca la construcció de taxes d’activitat, ocupació i desocupació. Uns indicadors que si bé es poden definir per a la població en general, normalment es desagreguen per edat, gènere, nacionalitat, nivell educatiu, regions, etc. D’aquesta manera, podem posar el focus dels estudis en aquells col·lectius d’especial interès per la seva major vulnerabilitat en el mercat de treball (joves, dones, immigrants, individus amb un nivell baix d’estudis o regions més desfavorides, per exemple).
L’apartat es tanca amb les mesures descriptives de desigualtat o concentració més emprades en el mercat de treball i en l’economia en general: la corba de Lorenz i l’índex de Gini. Aquests indicadors estadístics, únicament aplicables a variables quantitatives, són àmpliament utilitzats per a l’estudi de la concentració d’aspectes com els salaris, nombre d’accidents laborals, hores de treball, jornades perdudes per conflicte laboral, etc. És per això que, si bé divergeixen en essència a les taxes que mesuren la quantitat i la qualitat de treball, la profusió per usar-los en economia justifica fer una breu introducció a la seva metodologia i interpretació.

2.1.Indicadors d’activitat

Els indicadors més utilitzats per mesurar la participació de la població al mercat laboral són els següents:
1) Taxa global d’activitat: és el quocient, expressat en percentatge, entre el nombre total d’actius i la població total.
T G A = Población activa Población total ⋅ 100 (1)
2) Taxa d’activitat: és el quocient percentual entre el total d’actius i la població igual o major de 16 anys. En alguns casos, s’empra la població amb edat compresa entre 16 i 64 anys en lloc de la població igual o major de 16 anys. Aquesta és la taxa més estesa i comunament acceptada per a mesurar l’activitat d’una economia, ja que relaciona els individus que potencialment poden generar riquesa, perquè estan en edat de treballar, amb els que estan inserits en el mercat de treball (ocupats i aturats).
T A = Población activa Población de 16 años o más ⋅ 100 (2)
Diferències per gènere en la taxa d’activitat durant la crisi
Segons les dades de l’EPA, la taxa d’activitat entre 2006, abans de la crisi, i 2014, en plena recessió econòmica, s’ha mantingut relativament estable. Així, la taxa d’activitat el 2014 era del 59,6%, solament un punt percentual superior a l’existent el 2006, que se situava en el 58,6%. No obstant això, aquesta estabilitat aparent amaga diferències interessants en funció del gènere.
Si bé la taxa d’activitat dels homes és superior a la de les dones, en els dos anys, tenen evolucions diferents. Mentre que la taxa d’activitat per als homes es va reduir en pràcticament 3,5 punts percentuals, i es va situar en el 65,8% de mitjana anual el 2014, per al col·lectiu femení aquest indicador es va incrementar en més de 5 punts percentuals, i van passar d’un 48,5% el 2006 al 53,7% el 2014.

2006

2014

Homes

69,2%

65,8%

Dones

48,5%

53,7%

Total

58,6%

59,6%
3) Indicador d’estructura de la població activa: és un indicador del grau d’envelliment de la població activa. Es defineix com el quocient percentual entre la població activa en la seva última etapa laboral i la població activa que estaria en la seva primera etapa laboral. S’interpreta com el nombre de persones de les generacions de més edat per cada 100 persones de les generacions actives més joves.
Per exemple, i prenent el mateix rang per a l’edat de cada col·lectiu, podem construir aquesta taxa com:
I E P A = Población de 40 a 64 Población de 15 a 39 ⋅ 100 (3)
En aquest sentit, és important considerar l’edat legal per treballar en cada estat. Així, per exemple, per a l’Estat espanyol aquest indicador s’adapta modificant el denominador a “població de 16 a 39”.
4) Indicador de reemplaçament de la població activa: és un indicador conjuntural que resulta del quocient percentual entre les 5 generacions de població activa de més edat (entre 60 i 64 anys) i les 5 generacions de població més jove (entre 15 i 19 anys, per a la majoria de països europeus, de 16 a 20 per al cas espanyol). Indica el nombre de persones de les últimes cinc generacions majors de la població activa (sortints) per cada cent persones de les cinc generacions més joves de la població activa (entrants).
I R P A = Población de 60 a 64 Población de 15 a 19 ⋅ 100 (4)

2.2.Indicadors d’ocupació

Els indicadors següents se centren en el pes de la població ocupada en una economia i, a més, en les característiques d’aquesta ocupació. Si bé la taxa d’ocupació és un indicador important per conèixer el grau d’inserció de la població activa, la taxa de temporalitat, d’ocupació parcial o de sobreeducació, proporcionen informació molt rica sobre la qualitat de l’ocupació que hi ha en una economia.
Indicadors d’ocupació globals
1) Taxa global d’ocupació o ocupació: és el quocient percentual entre el total d’ocupats i la població total.
T G O = Población ocupada Población total ⋅ 100 (5)
2) Taxa d’ocupació: quocient percentual entre el total d’ocupats i la població de 16 o més anys. També es pot expressar amb el total de població de 16 a 64 anys en lloc de la població de 16 anys o més.
T O = Población ocupada Población de 16 años o más ⋅ 100 (6)
3) Taxa d’assalariats: quocient, expressat en percentatge, entre el nombre de treballadors assalariats, o per compte d’altri, i el total d’ocupats.
T A s a l a r i a d o s = Población asalariada Población ocupada ⋅ 100 (7)
4) Taxa de no assalariats: quocient percentual entre el nombre de treballadors no assalariats, o per compte propi, i el total d’ocupats.
T N o A s a l a r i a d o s = Población no asalariada Población ocupada ⋅ 100 (8)
5) Taxa d’ocupació per sectors: considerant que els quatre sectors bàsics de l’economia són l’agricultura, la indústria, la construcció i els serveis, la taxa d’ocupació per a un d’aquests sectors resulta del quocient percentual entre el nombre d’ocupats en aquest sector i el total d’ocupats. No obstant això, aquesta taxa es pot calcular per a sectors d’activitat amb un major nivell de desagregació.
T O sec t = Población ocupada en un determinado sector Población ocupada ⋅ 100 (9)
6) Taxa d’ocupació per categories d’ocupació: segons la classificació nacional d’ocupacions (CNO) a 1 dígit, la població ocupada es classifica en nou categories ocupacionals. Així doncs, la taxa d’ocupació per a una determinada categoria ocupacional resulta del quocient, expressat en percentatges, entre el nombre de treballadors en aquesta determinada categoria ocupacional i el total d’ocupats. No obstant això, i tal com assenyalàvem en definir la taxa d’ocupació per sectors, és possible calcular aquest indicador amb un major nivell de desagregació.
T O o c u p = Población ocupada en una determinada ocupación Población ocupada ⋅ 100 (10)
Ocupació informal o submergida
En termes generals, es considera que l’ocupació informal o submergida és la que es dur a terme fora del sistema regulat. Aquest fenomen és, probablement, el menys conegut i analitzat en el mercat de treball per les limitacions relacionades amb com es pot definir i mesurar.
Davant la falta de consens en la definició d’ocupació informal, l’OIT va elaborar unes directrius estadístiques internacionals en la 17 Conferència Internacional d’Estadístics del Treball (CIET) celebrada el 2003, que permetia, així, la comparativa entre diferents economies.
No obstant això, malgrat tenir directrius per definir l’ocupació submergida, quantificar-la pot ser poc precís a causa de l’opacitat de la informació que és necessària. Definirem, doncs, l’indicador següent.
Taxa d’ocupació informal o submergida: és el quocient percentual entre el nombre de persones ocupades en l’ocupació informal o submergida i el nombre total d’ocupats.
T E I = Población con empleo informal Población ocupada ⋅ 100 (11)
És important destacar que el col·lectiu d’immigrants, especialment els que denominem immigrants econòmics, és el més procliu a tenir una ocupació informal ja que és l’única opció d’ocupació per a les persones que es troben en una situació irregular al país o perquè constitueixen un col·lectiu especialment vulnerable a ser emprat en aquestes condicions.
Ocupació per ajust educatiu
El desajust educatiu es produeix quan un treballador té un nivell educatiu diferent del que es requereix per exercir el seu lloc de treball. Podem trobar diferents tipus de desajust educatiu: la sobreeducació i la infraeducació. En aquest sentit, un treballador estarà sobreeducat (infraeducat) quan els seus estudis són superiors (inferiors) al que es demana per al seu lloc de treball.
1) Taxa de sobreeducació: és el quocient percentual entre el nombre d’ocupats sobreeducats i el total de població ocupada.
T S o b = Nº de ocupados sobreeducados Población ocupada ⋅ 100 (12)
2) Taxa d’infraeducació: resulta del quocient percentual entre el nombre d’ocupats infraeducats i el total de població ocupada.
T I n f r a = Nº de ocupados infraeducados Población ocupada ⋅ 100 (13)
Mesurament desajust educatiu
Podem trobar tres mètodes per a mesurar el desajust educatiu, basats en com es determina l’educació adequada per desenvolupar una ocupació concreta. Cadascun d’aquests mètodes té avantatges i desavantatges, així que l’objecte d’estudi i, sobretot, la disponibilitat de les dades determinaran quin s’ha d’emprar en cada cas:

  • Mètode estadístic: rep aquest nom perquè l’educació requerida per a un lloc de treball la determina un estadístic de posició central. Així, l’educació requerida per a una ocupació s’estableix com la moda, o com la mitjana més/menys una desviació estàndard, dels anys d’educació dels individus d’aquesta ocupació. D’aquesta manera als treballadors que excedeixen (no aconsegueixen) aquest nivell educatiu requerit seran classificats com a sobreeducats (infraeducats).

  • Mètode subjectiu: l’educació ajustada al lloc de treball, així com si el desajust és per excés o per defecte d’educació, està en funció de l’opinió subjectiva de l’individu, el qual és coneixedor tant dels requisits específics del lloc de treball com del nivell educatiu.

  • Mètode objectiu: la determinació del nivell educatiu adequat per a una ocupació es basa en un criteri objectiu, normalment a partir de l’opinió d’experts que estableixen l’educació que es necessita per exercir cadascun dels llocs de treball. Com a exemple es pot establir la correspondència següent, a partir de la classificació nacional d’ocupacions i els diferents nivells d’estudis del sistema educatiu formal. Un treballador està sobreeducat (infraeducat) quan el seu nivell educatiu sigui superior (inferior) a les ocupacions que li corresponen.

CNO-11 (1 dígit)

Nivell educatiu

1. Directors i gerents

Educació

superior

2. Professionals científics i intel·lectuals

3. Tècnics i professionals de nivell mitjà

4.Personal de suport administratiu

Educació

secundària

5.Treballadorsdels serveis i venedors de comerços i mercats

6.Agricultorsitreballadorsqualificats agropecuaris, forestals i pesquers

7.Oficials, operaris i artesans d’arts mecàniques i d’altres oficis

8.Operadors d’instal·lacions i màquines i assemblador

9.Ocupacions elementals

Educació primària
Ocupació per tipus de jornada
1) Taxa d’ocupació parcial: resulta del quocient percentual entre el nombre de treballadors a temps parcial i el total de població ocupada.
T O P a r c i a l = Nº de ocupados a tiempo parcial Población ocupada ⋅ 100 (14)
L’ocupació parcial és particularment important per al col·lectiu de les dones, ja sigui per compatibilitzar la vida laboral amb la cura dels fills o per la dificultat de trobar una ocupació a temps complet. És per això que es defineix l’indicador següent.
2) Taxa de feminització de l’ocupació parcial: percentatge de dones sobre el total de treballadors a temps parcial.
T O F P a r c i a l = Nº de mujeres ocupadas a tiempo parcial Población ocupada a tiempo parcial ⋅ 100 (15)
Ocupació per tipus de contracte
En relació amb el tipus de contracte, els assalariats es classifiquen en assalariats amb contracte fix i assalariats amb contracte temporal. Els contractes fixos són de caràcter indefinit i poden ser permanents al llarg del temps o discontinus. No obstant això, els contractes temporals tenen una terminació fixada ja sigui per l’expiració d’un cert termini, la realització d’una tasca determinada o altres condicions objectives.
L’ocupació temporal també és especialment important per al col·lectiu de dones i, també, per als joves.
1) Taxa de temporalitat: quocient, expressat en percentatge, entre el nombre d’assalariats amb contracte temporal i el nombre total d’assalariats.
T O T e m p = Nº de asalariados con contrato temporal Población asalariada ⋅ 100 (16)
2) Taxa de feminització de l’ocupació temporal: percentatge de dones sobre el total de treballadors assalariats amb contracte temporal.
T O F T e m p = Nº de mujeres asalariadas con contrato temporal Población asalariada con contrato temporal ⋅ 100 (17)
Indicadors de subocupació (per insuficiència d’hores)
Amb l’objectiu d’establir una definició comuna de la subocupació, el 1998 s’organitza la setzena Conferència Internacional d’Estadístics del Treball. Considera la subocupació o ocupació inadequada aquelles situacions laborals que limiten les capacitats i el benestar dels treballadors respecte a una situació d’ocupació alternativa.
No obstant això, en aquesta resolució les recomanacions sobre el mesurament de la subocupació es limiten a la subocupació per insuficiència d’hores, i la defineix com aquella situació en què l’ocupat desitja treballar més hores (en la mateixa ocupació o en una altra), està disponible per a treballar més hores (durant un període posterior determinat d’acord amb la situació nacional), i ha treballat, durant el període de referència de l’enquesta, un nombre efectiu d’hores inferior a un cert límit que es definirà en funció de les circumstàncies nacionals. L’EPA recull informació sobre la subocupació per la insuficiència d’hores. Es defineix l’indicador següent.
Taxa d’incidència de subocupació: quocient percentual entre el nombre de subocupats i el nombre total d’ocupats.
T I S u b = Nº de ocupados subempleados Población ocupada ⋅ 100 (18)

2.3.Indicadors de desocupació

Els indicadors següents fan referència a la quantificació de la població aturada en una economia.
1) Taxa d’atur: és el quocient percentual entre el nombre d’aturats i el d’actius.
T P = Nº desempleada Población activa ⋅ 100 (19)
2) Taxa d’atur de llarga durada: quocient percentual entre el nombre d’aturats de llarga durada i la població activa o força de treball. Segons l’EPA, l’aturat de llarga durada és aquell que porta dotze mesos com a mínim buscant ocupació i no ha treballat durant aquest període.
T P L D = Nº de parados de larga duración Población activa ⋅ 100 (20)
3) Taxa d’atur juvenil: quocient, expressat en percentatge, entre el nombre d’aturats de 15 a 24 anys i el nombre d’actius del mateix interval d’edat.
T P J = Población desempleada de 15 a 24 años Población activa de 15 a 24 años ⋅ 100 (21)
4) Taxa d’atur juvenil com a proporció de l’atur total: quocient percentual entre el nombre d’aturats de 15 a 24 anys i el nombre total d’aturats (de 16 a 24 anys per al cas d’Espanya).
T P J T = Nº de parados entre 15 a 24 años Población parada ⋅ 100 (22)
Exemple
La taxa d’atur varia dràsticament en funció del nivell educatiu dels individus. Com es mostra en la taula següent, el percentatge d’atur disminueix a mesura que augmenta el nivell educatiu dels individus.

Taxa d’atur e 2014

Analfabets

53,4

Estudis primaris incomplets

45

Educació primària

38,3

Primera etapa d’educació secundària i similar

31,8

Segona etapa d’educació secundària con orientació general

23,2

Segona etapa d’educació secundària amb orientació professional

25,6

Educació superior

14,8

Total

24,44

2.4.Indicadors d’inactivitat

L’EPA defineix la població econòmicament inactiva com el conjunt de “totes les persones de 16 anys o més que no estan classificades com a ocupades ni parades i, per tant, es troben en una de les situacions següents: s’ocupen de la llar, estudiants, jubilats o prejubilats, persones que reviuen alguna pensió diferent a la de la jubilació o prejubilació, les que fan treballs socials sense remuneració, els incapacitats per a treballar i altres situacions de persones que no exerceixen cap activitat econòmica (beneficiaris d’ajudes públiques o privades, rendistes)”.
A continuació, es mostren els principals indicadors d’inactivitat.
1) Taxa global d’inactivitat: és el quocient, expressat en percentatges, entre el nombre d’inactius i la població total.
T G I = Población inactiva Población total ⋅ 100 (23)
2) Taxa d’inactivitat: quocient percentual entre el nombre d’inactius i la població de 16 anys o més. També es pot expressar en funció de la població entre 16 i 64 anys.
T I = Población inactiva Población de 16 años o más ⋅ 100 (24)

2.5.Indicadors per a mesurar la desigualtat. Estadístics de concentració

En aquest apartat tractem, de manera sintètica, el càlcul i la interpretació de la corba de Lorenz i l’índex de Gini, els estadístics més habituals per a l’anàlisi descriptiva del nivell de concentració d’una variable.
La concentració estadística està relacionada amb el grau d’igualtat o d’equitat en la distribució d’una variable, que és un punt especialment rellevant per a les ciències socials. Per exemple, aquests indicadors són la mesura descriptiva més emprada per a l’anàlisi de la distribució de la riquesa. Si ens centrem en qüestions més específiques del mercat de treball, tant la corba de Lorenz com l’índex de Gini són de gran utilitat per a estudiar qüestions laborals com la desigualtat salarial o el repartiment de les hores de treball, així com per a l’anàlisi de la concentració d’accidents laborals, contractació temporal, acomiadaments, etc.
En estadística, concentració no és antònim de dispersió. Quan mesurem la dispersió, o variabilitat, d’una variable estem interessats en el grau de separació dels seus valors respecte a un valor de referència –com la mitjana, la mediana, la moda, etc. Els estadístics descriptius més emprats per mesurar la dispersió són la variància, la desviació estàndard i el coeficient de variació.
Com ja s’ha comentat, l’objectiu d’aquests indicadors és mesurar el grau de repartiment del valor total d’una variable. De manera que una variable molt concentrada indica que pocs individus (persones, empreses, regions, etc.) s’adjudiquen la majoria del contingut de la variable que es desitja analitzar (renda, salaris, beneficis, inversions, ajudes públiques, etc.). Per exemple, imaginem que disposem de la distribució ordenada dels salaris (S) per a N individus, en què:
s1 ≤ s2 ≤ s3 ≤ s4 ≤ …≤ sN-1 ≤ sN
De manera que el salari que percep l’individu 1 és inferior o igual al que percep l’individu 2, la remuneració del qual mai no cas supera la de l’individu 3. L’individu N és el que percep la major remuneració que, com a mínim, és igual al salari de l’individu que ocupa el lloc N-1. En aquesta situació podem descriure dues situacions extremes:
1) Concentració màxima o equitat mínima: un sol individu aglutina el total de la massa salarial. Per tant,
s1 = s2 = s3 = s4 = …= sN-1 = 0
sN ≠ 0
2) Concentració mínima o equidistribució: tots els individus reben el mateix salari. Així doncs,
s1 = s2 = s3 = s4 = …= sN-1 = sN
La corba de Lorenz i l’índex de Gini són dos indicadors que descriuen el grau d’equidistribució d’una variable, ja sigui rendes, salaris, beneficis, població, etc.
Passos previs per a calcular la corba de Lorenz i l’índex de Gini
Tant la representació de la corba de Lorenz com el càlcul del valor de l’índex de Gini requereixen de dues dades fonamentals: com es reparteix la població (pi) i com es reparteixen els valors de la variable (qi).
Per explicar el càlcul d’aquests valors, p i i qi, vegem-ne un exemple. Imaginem que disposem dels salaris anuals (S) de dues empreses, A i B. Ambdues empreses tenen una plantilla de 50 treballadors repartits en 6 categories, cadascuna amb un salari diferent. Amb l’objectiu de comparar la concentració salarial en aquestes empreses, hem recollit la informació disponible en la taula següent, on ni el nombre de treballadors en la categoria i (freqüència absoluta) ni els salaris s’expressen en milers d’euros.

Empresa A

Empresa B

si

ni

si

ni

10

10

10

15

12

15

12

10

18

14

18

5

20

7

24

6

30

3

60

9

45

1

80

5
Els passos per a determinar p i i qi es poden resumir en els punts següents:
1) Ordenar els valors de la variable (si) de menor a major i calcular el nombre total d’observacions (N). En el cas que ens ocupa, la taula anterior ja mostra de forma ordenada els diferents valors que poden prendre els salaris en cadascuna de les empreses. I el valor de N (el nombre total de treballadors que hi ha en cadascuna de les empreses) és 50 tant per a l’empresa A com per a la B.
2) Calcular el total de salari que rep cadascuna de les categories laborals (oi), a partir de multiplicar la retribució corresponent a una categoria (si) pel nombre de treballadors que componen aquesta categoria (ni), com recull l’expressió següent:
oi = si· ni
on i = 1, 2, 3, …, k
en què k és el nombre total de valors que pot prendre la variable –en el nostre cas, el nombre de categories retributives són 6.
3) Calcular el salari acumulat dels diferents grups o categories (Oi), a partir de l’expressió següent:
Oi = oi - 1 + oi
Cal observar que segons el que s’ha exposat, s’obté que O1 = o1 i, per a l’última categoria (Ok), aquest valor coincideix amb el total de la massa salarial pagada en l’empresa (O).
4) Determinar qi, és a dir, la proporció acumulada, expressada en percentatge, del valor total dels salaris per als diferents grups. En altres paraules, és el percentatge de la massa salarial que correspon a cadascun de les categories professionals de l’empresa. I el seu càlcul es pot expressar com,
qi = (Oi / Ok)·100 = (Oi / O)·100
5) Finalment, pi és simplement la freqüència relativa acumulada expressada en percentatge.
pi = (Ni/N) · 100 = Fi· 100
on Ni és la freqüència absoluta acumulada per al valor i de la variable, i Fi és la freqüència relativa acumulada.
Per a l’exemple exposat, aquests valors queden recollits en les taules següents:
Empresa A

si

ni

Ni

ui

Ui

pi

qi

10

10

10

100

100

20

12,4

12

15

25

180

280

50

34,7

18

14

39

252

532

78

65,9

20

7

46

140

672

92

83,3

30

3

49

90

762

98

94,4

45

1

50

45

807

100

100

Total

50

807

Empresa B

si

ni

Ni

ui

Ui

pi

qi

10

15

15

150

150

30

10,4

12

10

25

120

270

50

18,7

18

5

30

90

360

60

24,9

24

6

36

144

504

72

34,9

60

9

45

540

1044

90

72,3

80

5

50

400

1444

100

100

Total

50

1444

2.5.1.Corba de Lorenz o corba de concentració
La corba de Lorenz és la representació gràfica del repartiment d’una variable mitjançant la comparació de com es distribueix la població (pi) amb la manera en què es distribueix la variable (qi).
De forma sintètica, el procés de construcció d’aquest gràfic s’inicia amb la realització d’un quadrat els costats del qual estan dividits en una escala que va del 0 al 100, en el qual situem en l’eix de les ordenades els valors de q i, mentre que els valors de p i se situen en l’eix de les abscisses. Posteriorment, en aquests eixos es projecten els punts formats per les coordenades que marquen els punts de concentració, pi i qi, als valors de la qual s’afegeix el valor 0 per configurar l’origen de la corba situat en el punt (0,0), i s’uneixen aquests punts formant una corba poligonal (corba de Lorenz). Finalment, es representa també la diagonal o bisectriu, que representarà la situació d’equidistribució (mínima concentració). Per a l’exemple exposat amb anterioritat, les corbes de Lorenz que mostren el grau d’igualtat en el repartiment dels salaris per a l’empresa A i per a l’empresa B es plasmen en el gràfic següent.
Figura 4. Corbes de Lorenz
Font: elaboració pròpia
Font: elaboració pròpia
Del procés de construcció de la corba de Lorenz es desprenen una sèrie de consideracions.

  • La corba de Lorenz se situa necessàriament per sota de la bisectriu (recta OB), atès que la distribució de p i i de q i està ordenada de més petita a més gran.

  • Aquesta ordenació dels valors del repartiment de la població i del repartiment de la variable ocasiona també que la corba presenti una tendència creixent des del punt d’origen (0,0) fins a arribar al màxim (100,100).

  • La concentració màxima (equidistribució) coincideix amb la bisectriu (recta OB), atès que representa la situació en què pi = qi.

  • La corba de màxima concentració està formada pels costats del triangle que queda per sota de la bisectriu (OA i AB).

D’aquests punts es desprèn que com més a prop se situï la corba de Lorenz de la bisectriu (OB), més equitativa és la distribució de la variable analitzada i, per tant, és menys concentrada. En altres paraules, la major (o menor) proximitat de la corba de Lorenz respecte a la diagonal representa un millor (o pitjor) repartiment en termes d’equitat. Si analitzem les corbes de Lorenz del nostre exemple, podem comprovar que la distribució salarial en l’empresa A és més equitativa que la de l’empresa B, ja que la seva corba de Lorenz està més propera a la bisectriu.
Així, el gran avantatge de la corba de Lorenz és que proporciona de forma ràpida i visual una idea aproximada del grau de concentració d’una variable; no obstant això, com qualsevol gràfic, no ens permet quantificar aquest aspecte. En el cas que ens ocupa, si bé aquestes corbes ens permeten apreciar de manera immediata la major concentració salarial en l’empresa B, no ens facilita informació exacta sobre com demés concentrats estan els salaris en aquesta empresa respecte a l’empresa A. Per a poder donar-li un valor a aquesta concentració, hem de recórrer al càlcul de l’índex de Gini.
2.5.2.Índex de Gini (IG)
L’índex de Gini és l’expressió numèrica de l’anàlisi de concentració. Aquest estadístic soluciona el desavantatge de la corba de Lorenz en permetre’ns quantificar el grau d’equidistribució en el repartiment d’una variable. Aquest índex es defineix a partir de l’expressió següent:
I g = ∑ i = 1 k − 1 ( p i − q i ) ∑ i = 1 k − 1 p i             ∀ i = 1,2, … , k (25)
On pi i qi indiquen el repartiment de la població i del valor total de la variable, respectivament, i k els diferents valors que pot prendre la variable analitzada. Aquest índex es pot expressar en tant per un o en percentatge, com a resultat de multiplicar la seva expressió per cent.
Segons la fórmula, l’índex de concentració de Gini pot prendre valors compresos entre 0 i 1, si treballem en tant per un, o entre 0 i 100, si treballem en percentatges. I, per a interpretar-la, cal tenir present que:
a) IG = 0 ens indica una situació de concentració mínima (equidistribució), ja que representa que el repartiment de la població coincideix amb el repartiment de la variable. És a dir, que pi = qi i, per tant,
s1 = s2 = s3 = s4= … = sN-1 = sN
b) IG = 1 quantifica la concentració màxima, per tant, expressa la situació en la qual l’últim individu (després d’ordenar la sèrie de més petita a més gran) és el que obté en el repartiment la totalitat de la variable. És a dir,
s1 = s2 = s3 = s4 = … = sN-1 = 0 i sN ≠ 0
Per tant, qi = 0 i = 1, 2, …, k - 1, i qk ≠ 0 (qk = 100%)
Si calculem aquest estadístic considerant les dades de l’exemple anterior, obtenim que l’índex de Gini per a l’empresa A és 0,14 (13,9%) i de 0,47 (46,6%) per a l’empresa B (7) . Els resultats mostren, com ho feia l’anàlisi de les corbes de Lorenz, l’existència d’una major concentració salarial en l’empresa B, amb un índex de Gini més proper a 1. A més, l’índex de Gini proporciona informació més precisa en aquest aspecte, i mostra que la concentració en els salaris a l’empresa A representa el 30% de la concentració retributiva present a l’empresa B.
Relació entre corba de Lorenz i l’índex de Gini
La corba de Lorenz i l’índex de Gini descriuen un mateix aspecte, la concentració, en el primer cas en forma de gràfic i, en el segon, a partir d’una expressió numèrica. De fet, l’índex de Gini és el resultat de dividir l’àrea compresa entre la bisectriu i la corba de Lorenz entre l’àrea del triangle inferior a la bisectriu.

3.Principals fonts d’informació per a l’anàlisi del mercat de treball

Les fonts d’informació per a l’anàlisi de la realitat laboral poden ser quantitatives (estadístiques) o qualitatives, per exemple, manuals, articles científics, informes, etc. En aquest apartat ens centrarem exclusivament en el primer dels dos tipus assenyalats. Hi ha diferents fonts estadístiques que recullen informació sobre els principals fenòmens relacionats amb el mercat de treball. Les dades que contenen són imprescindibles per a descriure la situació laboral d’una economia, preveure’n l’evolució, així com efectuar avaluacions de polítiques laborals. En definitiva, per a poder elaborar qualsevol estudi aplicat.
No obstant això, és important conèixer quines característiques tenen les diferents bases de dades per a poder utilitzar la més idònia en cada cas, que dependrà de l’objecte d’estudi i de les necessitats d’informació de cada moment.
Així doncs, aquest apartat explica les diferents maneres d’observar la població que engloba cadascuna de les fonts estadístiques, els tipus de fonts estadístiques existents i els criteris de valoració. Aquest bloc es tanca amb una síntesi de les principals fonts d’informació estadística relacionades amb el mercat de treball, tant nacionals com internacionals, així com els organismes responsables de publicar-les.

3.1.Maneres d’observar la població

La població és el conjunt d’individus que tenen en comú una característica que es pretén estudiar. Per exemple, atès que l’objectiu de l’EPA és conèixer quina és la situació dels individus respecte a la seva vinculació amb el mercat de treball, la població que recull està composta per totes les persones en edat de treballar. En altres paraules, una població està composta pels individus dels quals potencialment s’ocupa un estudi estadístic. I ens referim a potencialment perquè, com veurem més endavant, no sempre és possible disposar d’informació de tota la població.
A continuació s’expliquen les diverses maneres d’observar una població, que van en funció de l’origen (font), de la seva periodicitat i de la seva cobertura.
3.1.1.En funció de la font
El criteri de classificació és el mètode d’obtenció de les dades.
Observació directa: les dades estadístiques s’obtenen per contacte directe amb els individus en els quals es presenta el fenomen que es pretén investigar. En aquest cas, obtenim dades estadístiques originals o úniques. Aquesta forma d’observació és considerada la més eficaç i precisa, però no sempre és possible aplicar-la pels elevats costos que representa –poblacions de grans dimensions, població de difícil accés, etc. Per exemple, quan el departament de personal d’una empresa pregunta als treballadors sobre la utilitat del curs de formació interna rebuda.
Observació indirecta: quan s’utilitzen dades estadístiques de fonts ja existents. Així, es treballa amb informació obtinguda per un tercer. En aquests casos, és especialment rellevant garantir la fiabilitat de les fonts d’informació. Un exemple d’aquest tipus d’observació és l’Enquesta de Població Activa, les dades de l’IPC proporcionades per l’INE.
3.1.2.Segons la periodicitat
Observació contínua: es duu a terme de forma permanent. Per exemple, l’estadística del padró continu, que és un registre administratiu on consten els veïns de cada municipi.
Observació periòdica: es fa amb una periodicitat determinada. Per exemple, l’Enquesta de Població Activa que es fa trimestralment.
Observació circumstancial: és la que es fa de manera única o esporàdica amb l’objectiu d’analitzar una qüestió concreta en un moment determinat. Per exemple, el 2009 l’EPA va venir acompanyada d’un mòdul especial amb informació estadística sobre la inserció dels joves al mercat de treball, enquesta que fins avui no s’ha tornat a repetir ni està previst que es torni a publicar en un futur.
3.1.3.Atenent a la cobertura
Observació exhaustiva o completa: es dóna quan l’observació es produeix sobre el total dels elements de la població. L’exemple més evident dins de l’Estat espanyol és el cens de població que s’efectua cada deu anys.
Observació parcial: observar la totalitat de la població és, en molts casos, costós tant en termes monetaris com en termes temporals, per això se sol recórrer a l’obtenció d’una mostra, que és un subconjunt de la població que es desitja analitzar. No obstant això, és imprescindible garantir que aquesta mostra sigui representativa (8) . El procés per a obtenir una mostra és conegut com a mostreig, i és un procés complex del qual s’ocupa l’estadística. Un exemple d’observació parcial podria ser l’Enquesta d’Estructura Salarial, perquè recollir informació de tots els assalariats espanyols seria totalment inviable per qüestions de temps i cost econòmic.
Observació mixta: és la que combina els tipus de cobertura anteriors, l’exhaustiva i la parcial. L’observació mixta s’utilitza quan un subconjunt de caràcters de la població, que es consideren bàsics per a l’anàlisi, s’observen de manera exhaustiva, i la resta de caràcters mitjançant una mostra. Per exemple, l’Enquesta d’Innovació de les Empreses fa una observació exhaustiva per a les grans empreses (més de 200 treballadors) però parcial per a les que tenen una plantilla més petita.

3.2.Tipus de fonts estadístiques

Les diferents formes d’observar la població donen lloc a diferents fonts estadístiques, que són les següents:
Censos: es componen d’informació estadística d’una població, no d’una mostra, de manera que la totalitat d’individus dels quals estem interessats a estudiar algun fenomen estan representats.
Enquestes: es fa, en la majoria dels casos, a una mostra o subconjunt d’una població. Generalment, les dades obtingudes d’enquestes són representatives per al conjunt de la població, i, en alguns casos, ho són per a alguns subconjunts (per exemple, pel seu disseny, l’EPA és representativa tant en l’àmbit nacional, de comunitat autònoma, com provincial).Pot anar destinat tant a persones com a empreses. El gran avantatge de les enquestes és la seva flexibilitat, tant pel que fa al contingut, que es pot adaptar a la finalitat de l’estudi, com per la immediatesa, permet obtenir les dades en un període raonable de temps.
Registres administratius: són fonts d’informació que provenen, generalment, de registres d’organismes públics. Ofereixen dades socioeconòmiques i laborals dels individus. L’avantatge dels registres administratius és que són dades objectives i, per tant, no estan subjectes a interpretacions diferents. El desavantatge és que, a diferència de les enquestes, poden no estar dissenyats per estudiar el fenomen que interessa. Per exemple, les dades dels registres del Servei Públic d’Ocupació Estatal tenen com a objectiu posar en relació l’oferta i la demanda d’ocupació, així com gestionar les prestacions per desocupació. No obstant això, gràcies a la disponibilitat i riquesa de les dades, habitualment s’empren per analitzar l’evolució de l’atur a Espanya.
Estadístiques de síntesi comptable: informació agrupada, generalment obtinguda a partir de la informació de les fonts anteriors. Per exemple, la Comptabilitat Nacional d’Espanya, elaborada per l’INE a partir de la informació continguda en fonts estadístiques oficials.
Cada procediment presenta avantatges i inconvenients per la qual cosa usar una o una altra font estadística sol explicar-se per la disponibilitat de les dades i l’objecte d’estudi. No obstant això, en general, les enquestes per mostreig solen ser la manera més utilitzada per recollir dades.
Cal destacar que no totes les fonts de dades permeten fer un diagnòstic o una anàlisi real del fenomen que es pretén analitzar. És per això que hi ha diferents criteris de valoració que s’han de tenir en compte a l’hora d’utilitzar una font estadística:

  • Rellevància: la font ha de proporcionar informació sobre una qüestió que tingui interès per a algun col·lectiu de la població.

  • Qualitat: la informació ha de ser fiable, i s’ha d’ajustar al màxim possible a la realitat que es pretén analitzar.

  • Quantitat: és important que la font d’informació sigui prou gran per permetre un major grau de desagregació (territorial, nivell d’estudis, ocupació…).

  • Oportunitat: la informació ha de ser actual i puntual.

3.3.Organismes que elaboren estadístiques sobre el mercat laboral a Espanya

A Espanya hi ha, principalment, tres organismes oficials que elaboren periòdicament estadístiques d’ocupació i atur que permeten analitzar el mercat laboral a Espanya: l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social (MESS) i el Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE).
3.3.1.Institut Nacional d’Estadística
L’INE és un organisme autònom adscrit al Ministeri d’Economia i Hisenda. Elabora estadístiques demogràfiques, educatives, laborals i econòmiques de forma periòdica. Les fonts estadístiques més representatives del mercat laboral són les següents.
Enquesta de Població Activa: enquesta de periodicitat trimestral adreçada a les famílies que es fa des del 1964. La seva finalitat principal és obtenir dades de la població en relació amb el mercat de treball: ocupats, actius, aturats i inactius. En ser la font de dades principal per a l’anàlisi del mercat laboral, s’explica amb més detall a l’apartat 3.5.
Enquesta Trimestral de Costos Laborals: és una enquesta a establiments, de caràcter trimestral, que es fa des del 2000. El seu objectiu és conèixer l’evolució del cost laboral mitjà per treballador i mes, el cost laboral mitjà per hora efectiva de treball i del temps treballat i no treballat. Permet calcular un dels indicadors econòmics més rellevants per a mesurar el creixement i desenvolupament d’un estat: la productivitat.
Enquesta d’Estructura Salarial: enquesta iniciada el 1995, de periodicitat quadriennal des del 2002. Es fa a les empreses i recull els salaris de forma individual, així com una gran quantitat de variables relacionades amb el treballador, el seu lloc de treball i l’empresa on presta els serveis. Actualment, representa la font d’informació més exhaustiva per conèixer el preu del factor treball, així com els seus determinants.
Cens de Població i Habitatges: són dades administratives basades en el padró que es recullen cada deu anys. Proporciona informació de les persones, llars, edificis i habitatges. Les dades de l’últim cens fan referència al 2011.
3.3.2.Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social
El MESS és l’òrgan de l’Administració central de l’Estat responsable de l’execució de les directrius generals del Govern sobre la política laboral, d’ocupació i Seguretat Social que, a més, elabora i dissenya propostes per al Govern sobre aquestes matèries.
La direcció, disseny i coordinació de l’activitat estadística d’aquest Ministeri recau en la Subdirecció General d’Estadístiques Socials i Laborals. Aquesta Subdirecció elabora estadístiques relacionades amb el mercat de treball i les relacions laborals amb dades pròpies com a font primària d’informació, així com altres estadístiques sobre l’ocupació, l’atur i la formació professional a partir de les dades que subministren les diverses institucions del Ministeri o l’INE.
Les principals fonts estadístiques sobre mercat laboral que proporciona el MESS són:
Mostra contínua de vides laborals: són dades obtingudes d’un registre administratiu a partir de la Seguretat Social, el Padró municipal i, en algunes versions, de dades fiscals de l’Agència Tributària. És de caràcter anual i es fa des del 2004. Aquesta font permet seguir un individu al llarg de la seva vida laboral, i constitueix una informació valuosa per a estudiar alguns aspectes laborals (determinants de l’atrapament en la temporalitat, canvis en la trajectòria laboral, etc.).
Afiliació de treballadors al sistema de Seguretat Social: recull informació dels treballadors afiliats als diferents règims del sistema de la Seguretat Social en situació d’alta laboral i situacions assimilades a l’alta, com ara incapacitat temporal, suspensió per regulació d’ocupació, desocupació parcial, etc.
3.3.3.Servei Públic d’Ocupació Estatal
El SEPE és un organisme autònom adscrit al Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social. El SEPE, juntament amb els serveis públics d’ocupació de les comunitats autònomes, formen el Sistema Nacional d’Ocupació. Aquest sistema assumeix les funcions de l’anterior Institut Nacional d’Ocupació (INEM) des del 2003. A partir d’aquesta estructura estatal es promouen, dissenyen i desenvolupen mesures i accions per a l’ocupació, l’execució de la qual és descentralitzada, s’ajusta a les diferents realitats territorials.
La principal informació estadística facilitada per aquest organisme és l’estadística d’ocupació. Aquesta base de dades s’elabora des del 2005 amb una periodicitat mensual. Conté informació relativa als demandants d’ocupació, als ocupadors que busquen cobrir vacants, demandants de prestacions vinculades amb la desocupació, contractes de treball, modificacions contractuals, durada de contractes, etc. L’output més significatiu d’aquestes dades són la informació sobre l’atur registrat, les altes i baixes de demandants d’ocupació o el registre de contractacions. Si bé, com hem assenyalat en apartats anteriors, aquesta estadística d’ocupació presenta certs inconvenients a l’hora de mesurar l’atur en una economia, té l’avantatge de facilitar informació en l’àmbit del municipi, un grau de desagregació que no permet, per exemple, l’EPA.

3.4.Fonts estadístiques procedents d’organismes internacionals

A més de les bases de dades que s’acaben de presentar anteriorment i que permeten analitzar exclusivament el mercat laboral espanyol, hi ha altres fonts estadístiques que provenen d’organismes internacionals. El seu principal avantatge és que permeten fer comparacions internacionals, atès que en múltiples ocasions s’efectuen de forma coordinada. És a dir, empren les mateixes definicions i plantegen la mateixa manera de recollir la informació.
Les comparatives internacionals permeten identificar les diferències i similituds entre mercats de treball, i ajudar a dissenyar polítiques econòmiques i socials en l’àmbit laboral. Per exemple, a partir d’observar l’efecte que ha tingut una política determinada en un país, podem fer una predicció del seu impacte en un altre estat. Si bé no dóna una total seguretat, redueix la incertesa sobre les conseqüències d’implantar-la. Per exemple, durant uns anys el mercat de treball espanyol va ser el laboratori perfecte per estudiar les conseqüències socials i econòmiques de la contractació temporal, a causa de les taxes elevades que hi havia.
Les principals bases de dades internacionals relacionades amb el mercat laboral es poden trobar a l’Eurostat:
European Union Labour Force Survey (EU LFS): és una font de dades que engloba informació dels 28 països membres de la Unió Europea, països candidats i països de l’Associació Europea de Lliure Comerç des de 1983. És una enquesta a persones que viuen en llars que proveeix resultats trimestrals sobre la situació laboral de la població i altres característiques. Són els instituts nacionals d’estadística de cada estat els encarregats de seleccionar la mostra, preparar els qüestionaris, fer les enquestes i reportar els resultats a l’Eurostat seguint el sistema de codificació comuna. Les dades per part d’Espanya provenen de l’Enquesta de Població Activa que elabora l’INE.
European Union Structure of Earnings Survey (SES): aquesta base de dades proporciona informació sobre els 28 estats membres de la Unió Europea a més de països candidats i països de l’Associació Europea de Lliure Comerç cada 4 anys des del 2002. El seu objectiu és proveir informació precisa i harmonitzada sobre salaris per a aquest conjunt de països. És una enquesta a treballadors d’empreses de més de 10 empleats i proporciona informació detallada i comparable de la relació entre les característiques dels treballadors i de les empreses amb el salari. Com en el cas de l’EU LFS, els instituts nacionals d’estadística són els responsables de seleccionar la mostra, preparar els qüestionaris, fet l’enquesta i enviar els resultats a l’Eurostat seguint el sistema de codificació comuna. Les dades per a la mostra d’Espanya són els que provenen de l’Enquesta d’Estructura Salarial (EES) que elabora l’INE.
Si bé l’EU LFS i la SES són les principals fonts d’informació internacionals sobre la situació del mercat laboral, es poden trobar altres bases de dades a la pàgina web d’Eurostat.

3.5.Un cas particular: l’Enquesta de Població Activa

Durant tot el mòdul, les referències a l’Enquesta de Població Activa (EPA), elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), han estat constants. Això és així perquè les seves característiques la configuren com, probablement, la font d’informació per excel·lència per a l’estudi del mercat de treball a Espanya en temes sobre la quantitat i la qualitat del treball. És per això que no podem tancar aquest mòdul sense fer un esment explícit a les particularitats d’aquesta enquesta.
Un dels aspectes que més contribueixen a la seva importància és que les definicions dels conceptes inclosos en l’EPA segueixen les directrius de l’Organització Internacional del Treball (OIT), la qual cosa permet la comparació internacional, especialment amb els estats membres de la Unió Europea atès que l’EPA s’elabora de forma coordinada amb aquests estats, i dóna lloc a la ja esmentada Labour Force Survey.
L’EPA ofereix informació sobre la situació laboral de la població, així com de les seves característiques personals. En particular, informa sobre:

  • Característiques de l’ocupació: ocupació, activitat econòmica, experiència laboral, tipus de contracte, tipus de jornada laboral, hores de jornada, pluriocupació, subocupació...

  • Característiques de la situació de desocupació: característiques de l’ocupació anterior, temps que porta buscant una ocupació, tipus de recerca d’ocupació…

  • Característiques personals: gènere, edat, nacionalitat, estat civil, nombre de fills, nivell educatiu, activitats de formació…

Les seves característiques metodològiques principals són les següents:

  • Tipus d’enquesta: contínua de periodicitat trimestral des de 1976. També ofereix dades anuals.

  • Àmbit poblacional: població en edat de treballar que resideix en habitatges familiars.

  • Àmbit geogràfic: territori nacional.

  • Període de referència dels resultats: el trimestre.

  • Període de referència de la informació: la setmana anterior a l’entrevista.

  • Grandària mostral: 3.588 seccions censals, al voltant de 65.000 habitatges i 180.000 persones.

  • Tipus de mostreig: en dues etapes, amb estratificació en les unitats de primera etapa. Les unitats de primera etapa són les seccions censals i les de segona etapa són els habitatges familiars habitats.

  • Mètode de recollida: entrevista personal i telefònica.

A més, anualment l’INE publica informació addicional a l’EPA sobre algunes de les variables com a sector d’estudis, condicions de treball específiques (torns, treball en caps de setmana, persones que treballen en l’establiment, responsabilitats de supervisió, etc.) i les característiques de l’última ocupació de les persones no ocupades amb experiència professional. Aquesta informació no està disponible gratuïtament en les microdades de l’EPA publicades a la web de l’INE, però estan disponibles a petició de l’investigador interessat.
Com hem comentat, a pesar que l’Enquesta d’Estructura Salarial és la més utilitzada per analitzar els salaris, l’EPA incorpora informació sobre el decil de salari de l’ocupació principal en les dades anuals des del 2009. Aquesta informació procedeix de la vinculació amb les fonts administratives de la Seguretat Social i l’administració fiscal. L’objectiu principal és, especialment, donar una noció sobre el nivell salarial dels treballadors en funció d’altres variables d’interès.
És important destacar que des del 1999 es proporcionen diferents mòduls anuals amb informació addicional de diversa índole com, per exemple, la situació dels immigrants i els seus fills, accidents de treball i problemes de salut relacionats amb el treball o transició de la vida laboral a la jubilació. Aquesta informació permet aprofundir en aquestes qüestions de manera puntual, ja que cada any se centra en una qüestió determinada.
L’EPA i altres fonts estadístiques
És habitual que el mateix concepte mesurat en diferents bases de dades proporcioni resultats diferents sobre el mateix fenomen. No obstant això, no implica que hi hagi errors en alguna d’elles, sinó que cal ser conscient de la metodologia que utilitza cadascuna i de les definicions que manegen.
Per exemple, les xifres d’atur difereixen segons si les mesura l’EPA o si mirem l’atur registrat al SEPE, atès que l’EPA generalment mostra un nombre més elevat d’aturats. La raó principal és que l’atur registrat compta els aturats que estan registrats en les oficines públiques d’ocupació, mentre que l’atur que recull l’EPA pot considerar que una persona està aturada, independentment de si està registrada o no a les oficines públiques d’ocupació.
Un altre exemple és el càlcul d’ocupats segons l’EPA, la comptabilitat nacional i les dades de l’afiliació a la Seguretat Social. Si una persona té dues feines de 10 hores setmanals, l’EPA ho classifica com a ocupat, ja que ha treballat almenys una hora a la setmana, i ho comptabilitza com un ocupat. No obstant això, la comptabilitat nacional comptabilitza ocupats la suma de treballadors que arriben a la jornada a temps complet, per la qual cosa la persona de l’exemple es comptabilitzaria com a “mitjà ocupat”, ja que sumaria 20 hores setmanals. Segons l’afiliació de la Seguretat Social, aquesta persona comptabilitzaria com a ocupada solament en el cas que estigués donada d’alta a la Seguretat Social.

Bibliografia

Eurostat (2015). Metodología de la European Union Labour Force Survey. Disponible a: http://ec.europa.eu/eurostat/web/microdata/european-union-labour-force-survey
Eurostat (2015). Metodología de la European Union Structure of Earnings Survey. Disponible a: http://ec.europa.eu/eurostat/web/microdata/structure-of-earnings-survey
Institut Nacional d’Estadística (2015). Metodología de la Encuesta de Población Activa. Disponible a: http://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736176918&menu=metodologia&idp=1254735976595
Institut Nacional d’Estadística (2015). Metodología de la Encuesta Trimestral de CostesLaborales . Disponible a: http://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736045053&menu=metodologia&idp=1254735976596
Institut Nacional d’Estadística (2015). Metodología de la Encuesta de Estructura Salarial. Disponible a: http://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736061721&menu=metodologia&idp=1254735976596
Institut Nacional d’Estadística (2015). Metodología del Censo de Población y Hogares. Disponible a: http://www.ine.es/censos2011_datos/cen11_datos_metodologia.htm
Fina, L. (2001). El reto del empleo. Madrid: McGraw-Hill.
Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social (2015). Metodología de la Muestra Continua de Vidas Laborales. Disponible a: http://www.seg-social.es/Internet_1/Estadistica/Est/Muestra_Continua_de_Vidas_Laborales/index.htm
Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social (2015). Metodología de la afiliación de trabajadores al sistema de Seguridad Social. Disponible a: http://www.empleo.gob.es/es/estadisticas/mercado_trabajo/AFI/welcome.htm
Pérez Infante, J. I. (2000). “La medición del desempleo en España: la EPA y el paro registrado”. Revista del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. Economía y Sociología (núm. 21, pág. 15-57).
Pérez Infante, J. I. (2001). “Los problemas de la EPA y la CNE”. A: Ll. Fina; L. Toharia (coords.).El empleo en España: Situación y Perspectivas. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales (Edición Informes y Estudios).
Pérez Infante, J. I. (2006). (2006). Las estadísticas del mercado de trabajo en España. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales (Colección Informes y EstudiosEmpleo).
Pérez Infante, J. I. (2009). “La medición de paro: el paro de la EPA y el paro registrado”. Cuadernos de Mercado de Trabajo (núm. 3, pág. 25-28, junio).
Servicio Andaluz de Empleo (2006). Indicadores y fuentes estadísticas para el análisis de los mercados de Trabajo. ISBN: 84-86783-44-5.
Servei Públic d’Ocupació Estatal; Ruesga, S. M. (dir.) (2002). Economía del trabajo y política laboral. Madrid: Ediciones Pirámide.
Servei Públic d’Ocupació Estatal (2015). Metodología de las estadísticas de empleo. Disponible a: http://www.sepe.es/contenidos/que_es_el_sepe/estadisticas/datos_estadisticos/empleo/index.html
Toharia, L. (dir.) (1998). El mercado de trabajo en España. Madrid: McGraw-Hill.