Cultura i globalització, diversitat i homogeneïtzació

  • Tulio Hernández

    Sociòleg veneçolà, assagista, gerent cultural i columnista de premsa, especialitzat en temes de cultura i comunicació. Va cursar estudis superiors de gerència pública en l'Institut d'Estudis Superiors d'Administració (IESA). Conegut conferenciant internacional. Ha estat docent en la Universitat Central de Veneçuela (UCV), la Universitat Catòlica Andrés Bello (UCAB), i professor convidat en els cursos de postgrau de Cooperació cultural a la Universitat de Barcelona, a la càtedra Unesco de Polítiques Culturals de la Universitat de Girona, i en els cursos de formació de Gestió cultural promoguts per l'OEI en diferents països llatinoamericans.

    Va ser president (1993-1996) de la Fundació per a l'Art i la Cultura (FUNDARTE), rector de les polítiques culturals de Caracas i des de llavors ha prestat serveis com a consultor de la Unesco, la Corporació Andina de Foment (CAF), el Conveni Andrés Bello, l'Organització d'Estats Iberoamericans (OEI), i ha estat directiu de diverses institucions culturals veneçolanes.

    Els seus articles i assajos han estat publicats en llibres i revistes especialitzades. Actualment treballa com a columnista en l'edició dominical del diari El Nacional, és coordinador acadèmic de la Càtedra Permanent d'Imatges Urbanes i director de la Fundació per a la Cultura Urbana.

PID_00159504

Introducció

A més de ser un fenomen de tipus fonamentalment econòmic, associat a una fase definitivament nova del procés d'expansió del capitalisme per tot l'orbe mundial, la globalització és un procés de naturalesa cultural que ha implicat transformacions profundes en les maneres en què individus i col·lectius, ètnies i pobles, països i nacions construeixen les seves identitats, consumeixen imatges i símbols, i es forgen els seus propis imaginaris.
Tanmateix, malgrat que en el camp del pensament social hi ha una preocupació notòria pels canvis globals que s'estan produint en les maneres d'esdevenir-se els processos culturals, i malgrat que aquest interès ja ha generat una vasta literatura, l'estudi de la globalització des de la cultura no ha estat tan intens i prolífic com el que s'ha fet des d'altres perspectives com l'economia, el comerç, el consum i els seus efectes sobre el medi ambient natural.
Fins ara, el debat sobre les relacions entre cultura i globalització ha estat marcat per dues posicions extremes. D'una banda, la dels que sostenen que l'efecte principal del procés de globalització seria la constitució d'una cultura global, única, homogènia i estandarditzada que a la llarga imposaria la manera de vida nord-americana posant fi d'aquesta manera a la diversitat cultural del planeta –o almenys amenaçant-la–, en la qual no tindrien cabuda –o només la tindrien en condicions secundàries o de resistència– les manifestacions de les cultures locals i nacionals.
De l'altra banda, hi ha la posició dels que, a contracorrent, pensen que la globalització és la gran oportunitat per a eliminar les barreres que separen unes cultures d'altres, superar els localismes, eliminar els prejudicis, alliberar les cultures locals, nacionals, ètniques i regionals dels lligams territorials i apuntar a la creació d'una nova cultura universal –"posar a tothom a tot arreu", és la promesa– basada en l'intercanvi lliure entre matrius i productes culturals que s'enriquirien els uns als altres com a correlat del lliure flux econòmic i l'eliminació de barreres comercials entre les nacions.
Entre una postura i l'altra han anat sorgint punts de vista diversos i menys polaritzats entossudits a demostrar que la dinàmica del procés no és tan unidireccional, irreversible ni esquemàtica. En les pàgines que segueixen, s'ofereixen elements d'anàlisi que mostren diferents perspectives i diversos instruments conceptuals exposats per a ajudar a afrontar els miratges dels prejudicis i les preconcepcions. En aquest sentit, com a operació prèvia a qualsevol anàlisi es proposa revisar el millor possible tres nocions, conceptes o categories que designen processos diferents però interrelacionats i que, per tant, tendeixen a confondre's. Ens referim als següents:

  • internacionalització

  • globalització

  • mundialització

Objectius

  1. Entendre el marc actual de la cultura en la societat contemporània: entre la tradició i la globalització

  2. Situar la cultura en el marc de la societat de la informació: canvis socials i canvis culturals

  3. Comprendre els conceptes de diversitat cultural, interculturalitat i nous escenaris per a les cultures en un món globalitzat

1.Internacionalització, globalització i mundialització

Podem entendre la internacionalització, un fenomen amb segles d'història, com l'augment de l'extensió geogràfica de les activitats econòmiques més enllà de les fronteres nacionals que comença als segles XV i XVI amb l'expansió d'Europa cap a Àfrica, Àsia i Amèrica en plena aparició i expansió del capitalisme, i que s'expressa en el creixement exponencial de l'intercanvi econòmic, polític i cultural entre nacions.
En canvi la globalització, un fenomen molt més recent, que ha tingut lloc en les dues últimes dècades del segle XX, correspon a una forma més avançada i complexa de la internacionalització en la qual la producció, la distribució i el consum de béns i serveis són organitzats a partir d'una estratègia mundial dirigida a un mercat que també s'ha fet mundial.
Si la internacionalització es caracteritzava per activitats econòmiques disperses amb molts centres, la globalització s'ha fet possible gràcies a la integració funcional entre activitats econòmiques anteriorment disperses i el desenvolupament expansiu de les tecnologies de la informació amb base digital que han facilitat les comunicacions instantànies mitjançant les quals les societats mundials poden funcionar com un tot coordinat.
El concepte d'economia-món
Per a entendre millor la idea d'economia dispersa amb molts centres, és prudent recordar el concepte d'economia-món introduït per Braduel (1984). Segons la seva definició una economia-món evoluciona en l'interior d'un cercle d'intercanvis envolupant una àrea geogràfica determinada. De la mateixa manera com les religions tenien els seus centres, les economies-món –Xina, món àrab, Japó, Occident– giraven entorn dels seus nuclis particulars. Entraven en contacte, sens dubte, però giraven en òrbites diferents.
En la internacionalització, com el seu nom ho indica, les relacions són inter-nacionals, això és, entre nacions. En la globalització, les parts, abans inter-nacionals, es fonen ara en una economia central –el mercat mundial– que ja no s'atura davant de les fronteres nacionals, les sobiranies territorials, ni els actors locals.
Tots dos processos, de diferents maneres, han tingut repercussions clares en la vida política de les nacions –especialment en les relacions internacionals però també en la definició i redefinició dels límits dels estats nació– i sens dubte en l'esdevenir cultural dels individus i grups que les conformen.
El concepte d'estat nació
L'estat nació implica l'existència d'un poder polític únic que se sobreposa a la societat, imposa un ordre unificat sobre la diversitat de societats que componen la nació per mitjà d'exercicis d'homogeneïtzació cultural que apunten a fer coincidir l'estat amb la nació per enunciar-ne i protegir-ne la sobirania i diferenciar-se dels altres estats nació.
És aquí on entra la noció de mundialització. Seguint Renato Ortiz (1) , entendrem per mundialització un procés de naturalesa eminentment cultural que es produeix com a resultat de la intensificació dels contactes entre nacions, ètnies i civilitzacions diferents, entre les seves mercaderies, llengües i productes específicament culturals, la qual cosa fa, per dir-lo amb la lúcida i mil vegades citada frase d'Octavio Ianni (2) :
(2) Important pensador llatinoamericà que ha centrat gran part de les seves reflexions entorn del tema de la globalització. Va integrar els primers grups de sociòlegs brasilers formats sota la influència de Florestan Fernandes a la Universitat de São Paulo. Va morir al Brasil el 4 d'abril 2004 als 77 anys.

"[...] que el globo deje de ser una figura astronómica para adquirir plenamente significación histórica."

Des d'aquesta perspectiva conceptual s'estableix una diferència entre els termes global i mundial. El primer es reserva per als processos econòmics i tecnològics. El segon, per al domini específicament cultural.
Quan es parla d'una economia global es fa referència a una estructura única subjacent a qualsevol economia. Mentre que quan s'al·ludeix a una cultura mundialitzada es parla d'una transformació de les modalitats d'existència de les cultures nacionals i locals producte del seu contacte amb altres de diferents, i no d'una cultura externa, una mena de superestructura global que existiria a la manera d'una cultura supranacional que emergiria per sobre de les cultures diverses.
La tesi central d'aquesta aproximació és que la cultura mundialitzada –sense subestimar ni desconèixer els efectes del que alguna vegada es va conèixer com a imperialisme cultural i dels processos de transculturació i aculturació– no significa l'aniquilació de les altres matrius culturals i que, al contrari, la primera conviu i es nodreix de les segones.
Globalització, ciència, tecnologia i desenvolupament informacional

  • Informacionalisme és productivitat, competitivitat, eficiència, comunicació i poder a partir de la capacitat tecnològica de processar informació i generar coneixement.

  • La globalització és un fenomen nou. Només en les dues últimes dècades del segle XX es va convertir en un sistema tecnològic de sistemes d'informació, telecomunicacions i transport que ha articulat tot el planeta en una xarxa de fluxos en els quals conflueixen les funcions i unitats estratègicament dominants en tots els àmbits de l'activitat humana.

  • Globalització no és sinònim d'internacionalisme. És el resultat de la capacitat per a funcionar com a unitat en temps real a escala planetària.

  • La globalització de l'economia també implica el comerç internacional com a factor del creixement econòmic, l'augment considerable de la inversió estrangera directa, la globalització d'una part essencial de la producció de béns i serveis entorn d'empreses multinacionals i de les seves xarxes auxiliars, la interpenetració internacional de mercats de béns i serveis, la formació d'un mercat global de treballadors d'alta qualitat (des dels enginyers de programari fins als futbolistes) i la importància de les migracions internacionals de mà d'obra desplaçades per les crisis econòmiques cap a zones amb més oportunitats d'ocupació i progrés.

  • Al costat de la globalització econòmica, assistim a la de la ciència, la tecnologia i la informació; i la de la comunicació, tant en els mitjans de comunicació massiva i multimèdia com en les noves formes per mitjà d'Internet: del crim organitzat que tendeix a penetrar les institucions de govern a nombrosos països, amb efectes considerables sobre la sobirania i la legitimitat política.

  • Les fonts de productivitat i competitivitat de la nova economia global depenen de la capacitat de generar coneixement i processar la informació. Aquesta depèn al seu torn de la capacitat cultural i tecnològica de les persones, empreses i territoris.

  • En aquest nou model de desenvolupament informacional, la societat i les institucions tenen un paper decisiu. Això és així perquè la productivitat i competitivitat depenen de la qualitat dels recursos humans i de la capacitat estratègica d'institucions i empreses per a articular aquests recursos entorn de projectes d'inversió viables i sustentables. D'altra banda, perquè l'estabilitat social i política, i el funcionament eficaç de les institucions són factors psicològics essencials per als inversors globals del comportament dels quals depenen, finalment, el valor de les empreses i països en els mercats mundials.

Una cultura mundialitzada correspon a la dimensió simbòlica de l'aparició d'una societat mundial, és a dir, una societat "que vincula un món a un sistema i integra tots els horitzons mundials com a horitzons d'un model comunicatiu". El que la mundialització té de peculiar és que, a diferència dels processos que vam conèixer d'imperialisme cultural que s'imposaven a la manera de l'agulla hipodèrmica, actua des de dins de cada cultura, des de la seva quotidianitat, per mitjà de l'apropiació dels productes i manifestacions d'altres cultures reelaborant-los i enriquint-los, o contribuint al seu propi empobriment fins als límits de la seva dissolució com a cultura.
La mundialització com a procés cultural implica dos moviments diferents i, en alguns casos, contradictoris. D'una banda, la consciència cada vegada més gran del fet que l'espècie humana és única i navega en un vaixell únic i comú –el globus terraqüi– que arriba a la seva millor expressió en els temes ecològics com l'escalfament global, que no pot tenir solucions locals o nacionals sinó globals. I, d'altra banda, el que el sociòleg argentí Mario Margulis ha denominat "la radical imposición de la otredad" per recordar-nos que allò que va constituir la vertadera ruptura civilitzadora en el cas de la colonització –primera fase de la internacionalització– no va ser la derrota militar dels pobles originaris sinó la implantació de l'alteritat cultural: "una nueva manera de concebir y significar el mundo, de procesar el tiempo y el espacio, los valores y los alimentos, las relaciones humanas y las relaciones con los dioses".
Com a primera conclusió, com que no hi ha processos polítics, econòmics o militars que no comportin components culturals que els facin possibles, els refrenin o els expliquin, és convenient recordar que tant la internacionalització com la globalització no solament van portar, han portat i continuen portant intenses repercussions culturals, sinó que totes dues es van acabar convertint elles mateixes en fets culturals.
Per això la preocupació més gran respecte als intercanvis culturals durant els anys en què la internacionalització es va fer més que evident –especialment en les aventures colonials europees del segle XIX i en l'expansió transnacional a la primera meitat del segle XX– estava relacionada amb els temes de la imposició de la cultura d'una nació –Estats Units, Espanya, França o Portugal– sobre les seves colònies o sobre els seus mercats. En canvi, la preocupació actual, en temps de globalització, a més de les tensions que generen fenòmens com les migracions massives cap a Europa i els Estats Units –el viatge invers– és l'amenaça d'imposició d'una cultura única també sobre les nacions europees com a correlat del model econòmic únic que comporten les noves lògiques del mercat mundial.
Si mirem amb atenció el món que ens envolta, podem comprovar que efectivament hi ha alguns espais en què l'efecte uniformador de la globalització es fa cada vegada més notori i omnipresent: els aeroports, que cada vegada són més semblants arreu del món; els centres comercials (shopping malls), que aposten cada vegada més per la similitud del confort i menys per les tipicitats regionals; les zones cèntriques de les ciutats –tant és que sigui Nova York com Girona–, que exhibeixen les mateixes marques –Zara, Sony, Tommy Hilfiger, Nike, McDonald's, Heineken, Starbucks– i mostren més o menys el mateix disseny interior sense que cap remeti als orígens nacionals.
Per a tancar el capítol cal recordar que els actors de l'expansió econòmica mai no van descuidar la dimensió cultural. Com molt bé ho ha observat Margulis, els sacerdots ibèrics acompanyaven els soldats en els seus viatges en la conquesta d'Amèrica. Els antropòlegs anglesos i francesos, en els seus viatges als administradors de les colònies europees del segle XIX a Àfrica i Àsia. I es pot agregar que els gurus del màrqueting i la publicitat acompanyaven els executius de les grans empreses transnacionals europees, japoneses o nord-americanes quan viatjaven per instal·lar-se en altres països per a obrir nous mercats.
En temps de globalització, en canvi, com que les excursions ja no són espacials sinó telemàtiques, són les paraules i les imatges –les del cinema, la publicitat, els videoclips, el periodisme imprès o Internet– no les que acompanyen, sinó les que s'avancen a l'arribada de les mercaderies als racons més apartats del planeta fent que la gent es construeixi una nova visió del món en què aquestes mercaderies tenen una aura fonamental.

2.De les cultures nacionals a la cultural popular mundialitzada

Per a entendre el significat cultural de la globalització, la seva originalitat i especificitat, i les seves diferències amb els projectes colonials i mundialitzadors precedents, és necessari recordar que l'aparició de la modernitat i la seva expansió mundial va estar condicionada directament per la idea que existia una identificació entre estat, nació i cultura. Això és pel convenciment que, per a exercir la sobirania, "el Estado necesita trabajar con la idea de que los miembros de la nación están unidos por una sola «cultura», es decir, por un conjunto de creencias y valores compartidos".
Malgrat els anuncis recurrents de la seva desaparició imminent, l'estat nació va ser i, en bona mesura continua essent, la forma estable d'agrupació humana, en concret d'organització social-política-cultural, que marca de manera determinant les relacions polítiques, les formes de pertinença i identitat de les persones, les ètnies i altres grups socials, amb una comunitat més gran en la qual la seva vida cobra sentit, legalitat internacional i pertinença històrica.
I, encara que en l'actualitat han anat apareixent noves formes d'organització i articulació –les supranacionalitats com la Unió Europea, o les identitats extraterritorials i supranacionals com la llatina o la hispanoamericana als Estats Units–, l'estat nació, entès com la disposició d'un territori, d'una població que independentment de les seves diferències s'identifica a si mateixa com una comunitat, i l'existència d'un poder polític central que la unifica, dirigeix i expressa, és encara la modalitat d'organització sociopolítica que marca l'escenari mundial de manera més sòlida.
Però ara l'estat nacional ja no pot assumir aquest paper completament. És massa gran per a complir les tasques petites –d'aquí ve la tendència internacional a la descentralització i el reforç de les autonomies locals– i massa petit per a complir les grans, per exemple, per a competir en els mercats audiovisuals globalitzats o per a afrontar les grans amenaces ecològiques. De tal manera que el social comença a ser configurat per forces que escapen del seu control centralitzat, i és aquest justament el primer senyal que un ordre nou, el de la globalització, ha entrat en escena desconfigurant d'alguna manera les tasques clau de l'estat nació. Aquesta és, sens dubte, la definició fonamental: la globalització representa l'inici del final del projecte de la modernitat i la dissolució de l'estat nació com a suport fonamental de la internacionalització de les economies i la construcció de les identitats.
La idea ha estat molt ben desenvolupada pel filòsof colombià Santiago Castro. El que avui anomenem globalització, diu l'autor, no pot ser entès com un nou projecte colonial dirigit per algun tipus d'agent nacional o multinacional, sinó que és el resultat "caòtic i impredictible" de la dissolució dels marcs normatius en què aquests dos elements –els agents nacionals i multinacionals– jugaven taxonòmicament.
El que passa és que el poder econòmic es comença a deslligar de l'estat nació i es fragmenta en una quantitat d'actors desterritorialitzats creant el que alguns han anomenat un capitalisme desorganitzat. Castro ho descriu molt bé:

"Ante una confrontación mundial, ante un crash inesperado de la bolsa de valores, ante la contaminación del agua y el aire, ante la pauperización de vastos sectores de la población, ante la expansión mundial de la criminalidad organizada, el Estado Nacional es incapaz de protegernos. Hemos comenzado a quedar a merced de influencias globales que ya no podemos controlar, pero que afectan directamente nuestra identidad, nuestra manera de ver el mundo, nuestro aquí y nuestro ahora. La vida social se torna cada vez más plural, más descentrada pero a la vez, más abstracta, más ambigua y más inmanejable."

Santiago Castro (1999). "Fin de la modernidad nacional". A: J. Martín; F. López; E. Jaramillo (eds.). Cultura y globalización (pàg. 98). Bogotà: Centro de Estudios Sociales.

Aquest és el fet cultural decisiu. Així com l'estat nació va significar una ruptura amb les formes tradicionals prèvies d'organització social conegudes, ara el global trenca amb el nacional i l'internacional fent que "el món" es converteixi en una nova realitat que ja no és exterior sinó que comença a actuar des de la quotidianitat, des de dins mateix de cada nació.
Per a entendre aquest procés cal recordar que les nacions i els estats nació no són entitats estàtiques. Al contrari, són el resultat de processos històrics complexos i que, per tant, poden tenir una durada limitada en el temps o subsistir enmig de tensions recurrents i conflictes aguts entre els grups humans que els integren. Quan no tots els membres de l'estat nació s'identifiquen amb ell, ni se senten part d'aquesta comunitat, o es veuen forçats a pertànyer-hi, o a integrar-la en condicions desfavorables, es generen processos de lluita que poden conduir a la dissolució mateixa dels estats (com l'experiència iugoslava o soviètica); a processos de reclam d'independència i autonomia per a la construcció de repúbliques noves (com en el cas del Quebec); a la instauració de mecanismes d'unitat forçosa basada en la imposició política, cultural i militar (com en el cas de Txetxènia i la federació russa), o, en la millor de les alternatives, la sortida més democràtica i favorable per al desenvolupament humà, a formes plurals de convivència entre cultures, ètnies i països dins d'un mateix estat nació (com en el cas de l'experiència de les autonomies espanyoles iniciada en la transició vers la democràcia després de la dictadura franquista).
La construcció de la majoria dels estats nació implica "una tensión interna entre el poder central que intenta imponer la unidad y los pueblos diversos que componen una realidad social heterogénea".
És el que explica que els estats nació s'han edificat també sobre l'execució de cruents mecanismes d'opressió, imposició i, fins i tot, genocidis contra poblacions aborígens, persecució de minories ètniques i religioses, o simplement l'intent d'eliminació dels senyals més importants de diversitat ètnica, cultural i lingüística, per a imposar, per exemple, un sol idioma oficial. I, com que cada estat intenta convertir-se en expressió de la nació, s'esforça a produir una comunitat nacional mitjançant la creació i generalització d'un conjunt de símbols, relats i mites fundacionals que susciten i reforcen el sentit de pertinença a una història i un destí comuns.
En síntesi, no solament els processos de mundialització i globalització oficien processos d'homogeneïtzació cultural, les cultures nacionals també s'edifiquen sobre una lògica de supressió de la diversitat, de síntesi i simplificació, per mitjà de processos com la imposició d'una sola llengua per sobre de les altres que s'hi parlen o la conversió en estereotips nacionals d'alguns valors culturals regionals –exemple: els toros o les sevillanes com a símbol d'Espanya, l'indígena de l'altiplà com a símbol de Bolívia, els charros com la representació de Mèxic– en qualitat de símbols definitoris del nacional sempre associat a la possessió d'un territori amb una cultura particular.
La globalització, en canvi, implica un procés de desterritorialització no solament de les empreses i de les mercaderies que aquestes produeixen sinó també de les formes d'identitats i de construcció dels imaginaris. Per aquesta raó –per l'existència i circulació global d'un conjunt d'imatges, missatges, personatges, marques, programes de televisió que, encara que tinguin orígens nacionals ja no s'identifiquen amb la nació–, Renato Ortiz suggereix l'existència d'una nova memòria col·lectiva que ha denominat cultura internacional-popular.
Vegem-ne les diferències. En l'era de la internacionalització, les empreses transnacionals, com se les denominava, tenien una nació d'origen o de pertinença. Els Wolskwagen, tant en la fabricació com en l'imaginari que els envoltava eren automòbils alemanys; els Ford eren nord-americans, i els Toyota japonesos. Però en temps de globalització el propi és que les empreses, els productes i els imaginaris es desterritorialitzin i es deslocalitzin. Zara és una firma de capital originalment espanyol però les camises que venen poden ser fetes a Tailàndia o Guatemala, les sabates a la Xina o al Vietnam, i els barrets a Taiwan, i l'usuari-comprador no sap, ni li importa, si originalment va ser o no d'algun país. Un avió Airbus s'acobla a Tolosa però la cua és feta a Espanya, el motor a Alemanya, i la cabina de pilots a Anglaterra. Igual que un acte esportiu Mazda es dissenya a Califòrnia, és finançat a Tòquio i es munta a Mèxic usant components elèctrics inventats a Nova Jersey i fabricats al Japó. Un procés semblant trobem quan revisem l'origen de les parts d'una sabata Nike Air, de qualsevol ordinador o d'una tenda de campanya Coleman.
Un altre exemple il·lustratiu el trobem en els esports. Inicialment un equip local, el Milà o el Barça, per exemple, representaven bàsicament l'afició de la ciutat, la regió i, en menor mesura, excepcionals seguidors de la resta del país. Amb la globalització esportiva –que és en bona mesura un resultat de la democratització en l'accés al binomi televisió satel·litària - televisió per subscripció i satèl·lit– l'afició es desterritorialitza i es deslocalitza, la qual cosa genera noves formes de filiació i pertinença fora dels territoris d'origen, i es perd el sentit d'identitats locals tota vegada que un comerciant de Rubio a Veneçuela o d'Arica a Xile, que no tenen la més petita idea del que és Catalunya ni el que representa, poden ser fanàtics del Barça amb anàloga passió a la d'un veí del barri de Gràcia de Barcelona.
Com bé ho demostra Renato Ortiz, per primera vegada la idea d'un món-món es realitza amb la globalització de la Terra, i la velocitat de les tècniques porta a una unificació de l'espai i fa que els llocs es globalitzin intercomunicats per una immensa xarxa abraçadora. Són dues operacions simultànies. D'una banda, l'espai es "desterritorialitza", és a dir, es torna abstracte, racional, deslocalitzat (com els centres comercials, que a tot arreu s'assemblen) i, de l'altra, aquests mateixos espais es "localitzen" i omplen el buit que produeix l'abstracció amb la presència d'objectes mundialitzats.
El món en la seva abstracció es torna així recognoscible per mitjà d'objectes i marques –McDonald's, Coca-Cola, Mitsubishi, Mango, Zara, Reebok, Nestlé, telesèries, tires còmiques, actors i actrius de l'star system mundial, personatges tipus Mickey Mouse– que en conjunt van conformant aquesta memòria internacional-popular de la qual parla Ortiz. El substrat d'aquesta memòria està constituït per les imatges, els personatges i les situacions vehiculades per la publicitat global, les historietes, la televisió, el cinema i els portals d'Internet. Els seus portadors: els ciutadans-individus que les han consumit d'alguna manera des de la infantesa i troben en la seva presència unes claus d'identificació.
La idea d'un món-món
Al tombant del segle ens adonem que els homes es troben lligats entre ells, independentment de les seves voluntats. Tots som ciutadans del món, però no en el sentit antic de cosmopolita, de viatger, sinó de ciutadans mundials, encara que no ens traslladem, la qual cosa significa que el món ha arribat fins a nosaltres, ha penetrat en la nostra quotidianitat. El curiós és que una reflexió sobre la globalització suggereix... allunyar-se de les particularitats; si el global ho envolupa tot, les especificitats es trobarien perdudes en la seva totalitat. Tanmateix, passa justament el contrari: la mundialització de la cultura es revela per mitjà del quotidià.
Lligat a les seves dimensions tecnoeconòmiques, la globalització posa en marxa un procés d'interconnexió a escala mundial, que connecta tot el que instrumentalment val –empreses, institucions, individus– al mateix temps que desconnecta tot el que no val per a aquesta raó. Aquest procés d'inclusió/exclusió a escala planetària està convertint la cultura en espai estratègic de compressió de les tensions que esquincen i recomponen el fet d'"estar junts", i en lloc de lligam de totes les seves crisis polítiques, econòmiques, religioses, ètniques, estètiques i sexuals. I per això és des de la diversitat cultural de les històries i els territoris, les experiències i les memòries, des d'on no solament es resisteix a la globalització sinó que s'hi negocia i interactua, i des d'on s'acabarà transformant-la. El que galvanitza avui les identitats com a motor de lluita és inseparable de la demanda de reconeixement i de sentit. I ni l'un ni l'altre són formulables en mers termes econòmics o polítics, ja que tots dos es refereixen al nucli mateix de la cultura quant a món del pertànyer a i del compartir amb. Per aquesta raó avui la identitat es constitueix en la força més capaç d'introduir contradiccions en l'hegemonia de la raó instrumental.
El conjunt d'objectes, senyals, icones i símbols que componen aquesta memòria internacional-popular es troben plenament carregats de significats que en actualitzar-se no solament "poblen" i "localitzen" els espais abstractes, com hem dit abans, sinó que fan el món intel·ligible i generen en contemplar-los una certa sensació de familiaritat.
És el que expliquen, per exemple, els relats de nens que s'han portat a altres països amb idiomes i paisatges diferents –per exemple, un nen de Bogotà a Istanbul– on es troben plenament desubicats fins que un dia es troben amb el símbol o el logo de, per exemple, McDonald's, i llavors l'ensenyen als pares contents perquè, per fi, hi ha una cosa que els resulta familiar.
La memòria nacional és a la vida dels estats nacionals el que la memòria internacional-popular és al nou món mundialitzat. La primera tracta fonamentalment amb ciutadans membres de la nació, la segona amb consumidors abstractes. Com ho defineix Ortiz, "la solidaridad solitaria del consuno puede así integrar el imaginario colectivo mundial, ordenando los individuos y los modos de vidas de acuerdo con una nueva pertinencia social".

3.La dimensió cultural de la globalització: debats il·lustratius

Per desenvolupar aquest punt ens hem basat en algunes idees i referències incloses per Lourdes Arizpe i Guiomar Alonso en un assaig pioner publicat el 1999 sota el títol de Cultura, comercio y globalización, basat en investigacions fetes en el curs de projectes sobre polítiques culturals a la Unesco, París.
Referència bibliogràfica
Lourdes Arizpe; Guiomar Alonso (2005).

"

Cultura, comercio y globalización

". A: Daniel Mato.

Cultura, política y sociedad. Perspectivas latinoamericanas

(pàg. 107-126). Ciutat autònoma de Buenos Aires: CLACSO (Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales).

La millor manera d'il·lustrar les complexes relacions entre cultura i globalització és identificant alguns dels grans debats suscitats –en el camp de la reflexió conceptual de les ciències socials o en el de les institucions responsables d'elaborar i aplicar polítiques culturals nacionals– en les organitzacions internacionals de cooperació cultural o, fins i tot, en l'escenari de les organitzacions mundials de comerç.
Prendrem com a exemple dos tipus de debat. En primer lloc, des d'una perspectiva econòmica, els associats al comerç mundial i al tractament que s'ha de donar als béns i serveis de contingut cultural en els acords multilaterals de comerç. En segon lloc, els relacionats amb problemes referits a la identitat, el patrimoni i l'equitat cultural d'alguna manera condensats en el tòpic de la defensa de la diversitat cultural.
En el primer cas ens referim als debats i les iniciatives internacionals entorn de la figura que al final de l'última dècada del segle XX es va conèixer com l'excepció cultural. Ens referim a la iniciativa liderada pel govern francès per a excloure dels tractats de lliure comerç els productes culturals "de contingut" propis de les indústries culturals. Això és, de les indústries productores de béns i serveis culturals (llibres, discos, pel·lícules, emissions de ràdio, programes de televisió, programari) per a la seva difusió i comercialització en l'àmbit de masses.
L'argument central per a promoure aquesta excepció és que els productes culturals són una "mercaderia" peculiar. Com que, d'una banda, tenen un valor de canvi similar a qualsevol altra mercaderia que es porta al mercat –es compren, es venen o es lloguen–, mentre que, de l'altra, els seus continguts tenen un significat simbòlic molt especial, ja que són expressió dels valors, la imaginació, la història i la llengua d'un país o un grup social.
És a dir, són expressions de l'"esperit", de l'"ànima", de la cultura d'una nació, cosa que les diferencia definitivament de qualsevol altre tipus de producte i, per tant, necessiten un tracte especial. Si comprem una rentadora, és possible que adquirim una marca globalitzada i prou, però si lloguem una pel·lícula de l'Oest, d'aquelles protagonitzades per John Wayne, estarem digerint durant una hora i mitja una visió del món, uns criteris històrics sobre indis i blancs, i l'exportació d'una llengua i un estil de vida.
L'investigador i cineasta argentí Octavio Getino ho ha expressat molt bé: el que diferencia les indústries culturals d'altres indústries és que, a més de la dimensió econòmica (inversions, producció, facturació, etc.) que totes tenen, i la dimensió social (ocupació, consum, etc.) també comuna, tenen una tercera dimensió, la simbòlica, que els permet expressar i al seu torn dinamitzar l'imaginari col·lectiu. Per tant, és comprensible que els experts coincideixin a apreciar que les indústries culturals canvien els modes d'interacció dins de les societats i que el desenvolupament dels grans conglomerats mediàtics del present va generant, i ha començat ja a consolidar, maneres de creació d'identitats que actuen debilitant el paper i la capacitat de negociació dels estats nació i les seves institucions tradicionals.
Referència bibliogràfica

Octavio Getino (2001, 5, 6 i 7 d'abril). "Aproximación a un estudio de las industrias culturales en el MERCOSUR" (mimeo). Seminari Internacional "Importancia y proyección del MERCOSUR Cultural con miras a la integración". Santiago de Xile.

Les dues últimes dècades del segle XX, justament el temps de consolidació del procés de globalització, van ser decisives per a entendre el pes creixent del comerç de béns culturals dins del volum total del mercat mundial. D'acord amb les xifres que oferia la Unesco l'any 2000, entre 1990 i 1998 els intercanvis comercials de llibres, revistes, pel·lícules, música, cinema, televisió i fotografia es van multiplicar per 4 i van passar de 95.345 milions de dòlars a 387,927 milions de dòlars. I l'any 1996 només els Estats Units van rebre 60.180 milions de dòlars en vendes internacionals de productes protegits per drets d'autor (pel·lícules, llibres, música, programes de televisió, programari). D'aquesta manera, les mercaderies culturals i de l'entreteniment es convertien en la primera rúbrica d'exportació per sobre de sectors econòmics tradicionals com l'agricultura, i la indústria automotriu, aeroespacial i de defensa.
Fins avui, al final de la primera dècada del segle XXI, el seu pes específic dins del comerç mundial no ha deixat de créixer. Òbviament no es tracta d'un tema merament cultural. El procés de globalització de les economies i mundialització de la cultura ha tingut com a efecte que els béns culturals i d'entreteniment es converteixin en un dels sectors amb més pes en el comerç mundial. Si a això s'afegeix el fet que es tracta d'un sector altament concentrat en la capacitat de producció i distribució de molt pocs països (el 85% de les pel·lícules projectades a tot el món continuen essent hollywoodenques), queda clar que el debat sobre l'"excepció cultural" produiria, com efectivament va passar, una intensa polarització entre els governs i una fèrria defensa de dogma del lliure comerç per part dels països que dominen en el mercat mundial de béns de naturalesa cultural i de les indústries creatives.
Els exportadors principals –Estats Units, Regne Unit, Japó i Alemanya– es van col·locar tot seguit en un dels dos pols, el de la defensa del lliure mercat. El seu argument central és senzill: la cultura s'ha d'assumir com una indústria qualsevol, per tant, els seus productes han d'estar sotmesos a les mateixes lleis del mercat a què se sotmet qualsevol altra mercaderia i beneficiar-se –aquesta és la seva perspectiva– dels avantatges del lliure comerç. "No lo vemos como un imperialismo cultural. Lo vemos como una cuestión de mercado", va sentenciar emfàticament el 1998 M. Marando, portaveu de la Cambra Californiana de Comerç.
Referència bibliogràfica
M. Marando (2005).

A: Daniel Mato.

Cultura, política y sociedad Perspectivas. latinoamericanas

. Citat per Arizpe i Alonso en l'assaig

Cultura, comercio y globalización

. Ciutat autònoma de Buenos Aires (Argentina): CLACSO (Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales).

El debat és acalorat. El catedràtic nord-americà Tom Palmer, en un assaig titulat Homogeneización y cultura: homogeneidad, identidad, diversidad, libertad, va una mica més enllà de la defensa comercial del lliure mercat en cultura:

"Lo que muchos observadores de países ricos identifican como el elemento cultural esencial de las sociedades pobres es su pobreza. Yo he observado la decepción de turistas de países ricos cuando gente vestida en ropajes coloridos se detienen, buscan en su bolsillo, y sacan un celular para contestar una llamada telefónica. ¡No es auténtico! ¡Arruina todo el viaje! ¡A esta gente se le está despojando de su cultura! ¡Son víctimas del capitalismo global! La arrogancia de aquellos que quieren mantener a los pobres en sus ambientes natales es sorprendente.

Aunque ver a un dalit («intocable») o a un maya de las montañas hablar por teléfono celular podría arruinar la visita de un acaudalado turista de la pobreza, tener la capacidad de usar la telefonía para hablar con amigos, familiares, o socios comerciales es a menudo altamente valorado por la gente que compró los celulares, y no debe verse como una amenaza a su identidad.

La globalización está haciendo posible una cultura de prosperidad y libertad para los dalit y mayas, que pueden disfrutar de la riqueza y la libertad sin dejar de ser quienes son. De la misma forma en que la cultura no debe ser identificada con el aislamiento tampoco debe identificarse con la pobreza.

El derecho a comerciar es un derecho humano fundamental. Los argumentos «culturales» que tienden a limitar el comercio a las fronteras de los Estados-nación son insostenibles. El proteccionismo cultural perpetúa la pobreza, no la cultura. Debe rechazarse, no primordialmente en el nombre de la eficiencia económica, sino en el nombre de la cultura, ya que las culturas vivientes florecen en la libertad y la prosperidad." (s. n.)

Tom Palmer (2006). Globalización y cultura: homogeneidad, diversidad, identidad, libertad. El Cato Institut.

En canvi, l'expresident francès François Mitterrand defensa tot el contrari:

"El que hi ha en joc és la identitat cultural de totes les nacions. És el dret de tots els pobles a la pròpia cultura. És la llibertat de crear i escollir les nostres pròpies imatges. Una societat que abandona a d'altres la manera de mostrar-se a si mateixa, és a dir, la manera de representar-se a si mateixa, és una societat esclavitzada." (s. n.)

François Mitterrand (1993, 21 de setembre). Discurs pronunciat a Gdansk (Polònia). A: J. P. Singh: "Globalization, Cultural Identities, and Negotiations: The Evolution of European Preferences on Cultural Industry Negotiations". Assaig publicat en l'edició especial de The Information Society sobre "Determinants socials de la política pública en l'era de la informació".

El mateix fa la ministra de Cultura francesa Catherine Trautmann uns quants anys més tard:

El pluralismo y la apertura están en el corazón del principio de la excepción cultural [...] necesaria para mantener nuestra soberanía en el campo de la cultura, tanto nacionalmente como a nivel europeo [...]. La cultura incide en lo más esencial para un individuo: el acceso al conocimiento, a una visión plural del mundo [...]. Está vinculada a la identidad y ciudadanía; es lo que hace que un grupo de personas decidan vivir juntas en el mismo territorio con reglas comunes. Estoy en contra de que la cultura se disuelva en un sistema económico internacional que lleve a la uniformización. (s. n.)

Catherine Trautmann (2005). A: Daniel Mato. "Cultura, política y sociedad. Perspectivas latinoamericanas". Citat per Arizpe i Alonso en l'assaig Cultura, comercio y globalización. Ciutat autònoma de Buenos Aires (Argentina): CLACSO (Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales).

4.La globalització homogeneïtza la cultura? Sí o no?

En aquesta última frase de Pascal Lamy –"estoy en contra de que la cultura se disuelva en un sistema económico internacional que lleve a la uniformización"– s'anuncia el segon gran tema de debat referit, un en el qual han irromput tant polítics i governants com científics socials i gestors culturals: el dels efectes reals de la globalització sobre les cultures nacionals, locals i ètniques. La pregunta central de si necessàriament la globalització implica un procés inevitable d'homogeneïtzació cultural té tantes respostes com ideologies hi ha sobre el valor del nacional i les maneres de preservar-ho o obrir les comportes per a preservar-ho o enriquir-ho en el nou escenari global.
Sens dubte en aquest camp tampoc no hi ha consens. D'una banda, com s'ha advertit al començament, hi ha el discurs més conegut, que es pot resumir en la idea que la globalització és un procés ideològic per a imposar a la resta del món una cultura global emanada de la forma de vida americana. En l'extrem oposat, la posició dels que celebren la globalització i, en general, tota eliminació de barreres per al lliure comerç, com un factor que afavoreix l'aparició d'una cultura mundial que li permetrà superar una vegada per sempre els nacionalismes, conservadorisme i localismes culturals.
Enmig hi ha un gran ventall d'interpretacions. Des de fa molts anys alguns analistes han defensat la necessitat de sortir de l'esquema centre-perifèria (Appadurai) o d'assumir un punt de vista més cosmopolita i menys nacionalista (Renato Ortiz) per a entendre ben bé un fenomen que correspon a una nova era de l'organització internacional.
Una altra argumentació apunta a demostrar que és molt improbable que s'arribi a consolidar una sola i única cultura global, entre altres raons perquè hi ha una gran diversitat en les modalitats de recepció i ús per part de les audiències locals dels productes que circulen en l'entramat global (Ashford) i perquè les seves respostes són tan variades que en comptes de pensar en una cultura global caldria fer-ho en la possibilitat d'aparició de diverses cultures globals en plural.
On hi ha més acords és entorn de la idea que l'autèntic canvi produït per la globalització rau en el fet que, en permetre formes d'interacció no lligades a llocs físics o limitades en el temps, es converteix en el "context de referència en què es construiran noves identitats i noves maneres de comprendre el món" (Ashford (3) ). No es tracta que la gent mimetitzi una sola cultura com a resultat del contacte entre les mercaderies culturals, es tracta que les noves formes d'interacció global produeixen i produiran nous sentits, nous hàbits i nous horitzons de comprensió.
Altres autors, com Néstor García Canclini, han suggerit la idea que la percepció de la globalització és molt més forta que l'homogeneïtzació que realment ha tingut lloc. I en un text més recent, Diferentes, desiguales y desconectados, ha cridat l'atenció sobre l'aparició de fenòmens que contradiuen la idea d'un món homogèniament interconnectat. Es refereix, per exemple, al que s'ha denominat desglobalització, a la tesi segons la qual la globalització també "desglobalitza". Això és així perquè, que malgrat que en la seva pròpia dinàmica genera més mobilitat, connexió i intercomunicació entre les parts, a contracorrent, la globalització també produeix desconnexió i exclusió, perquè alguns països no aconsegueixen incorporar-se a les xarxes globalitzades, o simplement, perquè el món ja no els necessita" en tant que no resulten mercats atractius.
Des d'aquesta òptica, la mundialització genera polítiques d'aïllament que fan que moltes localitats i regions del planeta restin al marge de les xarxes i les lògiques globalitzadores, amb escàs o nul accés a Internet i dificultats d'accés de la seva pròpia cultura als productes de la indústria cultural, que ha portat a alguns investigadors a sostenir que alguns llocs de l'Àfrica, l'Àsia o l'Amèrica Llatina "estan retrocedint al quart món". Perquè, com sosté García Canclini, "la diferència sense connexió no és un avantatge".
Diversitat amb aïllament no és autèntica diversitat. La defensa de la diversitat estaria en –per usar el terme de molts activistes de la nova societat civil mundial en emergència– una "globalització altra" que permeti, gràcies a l'emergència, un nou espai públic transnacional, global i mundialitzat...

"[...] la intensificación de los intercambios de arte, literatura, cine y televisión de calidad, que presenten las trayectorias de cada sociedad y puedan contribuir a liberarnos de los estereotipos, de uno y otro lado, y a pensar juntos en lo que es posible hacer en nuestras sociedades, y entre ellas, para que sean menos desiguales, menos jerárquicas y más democráticas."

Néstor García Canclini (1999). La globalización imaginada. Mèxic: Paidós.

Entre totes les interpretacions, el més segur és la proposta (Martín Barbero) segons la qual la globalització converteix la cultura en un camp de batalla política mundialitzat, i petites i grans confrontacions coexisteixen en aquesta lògica. Les que es donen, per exemple, entre l'expansió del fast food globalitzat –McDonald's, Burger King, Pizza Hut– i els fast food nacionals: la cadena d'hamburgueses colombiana Del Corral, la supervivència competitiva de les arepas farcides veneçolanes o els tacos i torrillas mexicans, d'una banda; i, de l'altra, entre el fast food com a lògica i la resposta en els moviments de l'slow food o el boom de les gastronomies regionals de l'Amèrica Llatina i Europa convertides en haute cuisine. Les que es donen entre l'hegemonia del cinema hollywoodense i els intents d'experiències com Ibermedia per a produir un cinema iberoamericà, en espanyol i portuguès, que intenta circular amb èxit en el mercat global o, almenys, en el propi mercat iberoamericà. O les que passen en relació amb l'emergència d'una nova societat civil mundial com a alternativa per a atendre políticament els temes que sobrepassen el marc polític dels estats nació.

5.La diversitat mundialitzada: de les identitats úniques a les identitats múltiples i compartides.

Independentment la postura davant els efectes culturals de la globalització i la mundialització estem davant del fet inocultable que la seva presència obliga a canviar radicalment la manera en què es pensen actualment els processos culturals. La conclusió és que tots dos fenòmens, al costat de l'esforç polític estratègic o de facto per a construir nous blocs internacionals i supranacionals –com la Unió Europea–, nous espais culturals –com l'iberoamericà o el llatinoamericà– i xarxes socials supraètniques –com la constitució d'una consciència indígena guraní, aimara o quítxua, però llatinoamericana que va més enllà dels sentits locals, nacionals o tradicionalment ètnics–, obliguen a canviar de manera definitiva els marcs d'interpretació dels processos de construcció d'identitats.
Els referents de la identitat actuals han estat reconstituïts, o almenys han estat reorganitzats. De les identitats culturals enteses com a "essències immutables", com a principis estàtics i repertoris simbòlics acabats i tancats, hem passat a pensar en l'existència d'identitats múltiples i compartides que no necessàriament són excloents, ni s'amenacen les unes a les altres. Es pot ser alhora maputxe, xilè, sud-americà i membre d'una xarxa de seguidors de jazz o d'un equip de futbol italià o sentir-se alhora català, europeu, espanyol, mediterrani al mateix temps que part activa de la memòria mundial-popular de què hem parlat abans.
La noció de la "identitat com una construcció que es relata" (Martín Barbero) apunta a reforçar la idea que les monoidentitats fa temps que van entrar en crisi i que ara som davant l'emergència de multiculturalitats que desborden tant l'ètnic com el nacional. Que les identitats desbordin tant el nacional com l'ètnic significa que ja no es pot continuar pensant en aquestes com a expressió d'una sola cultura homogènia perfectament distingible i coherent lligada a un territori únic i tancat a la manera de les reserves indígenes als Estats Units.
En aquest nou context, les identitats no actuen com a mecanismes de rebuig a l'"exogen", a l'"estranger", a l'"imperialista", al "globalitzat", sinó com a expressió de reivindicació de la "necessitat de reconeixement" de la diversitat en un món plural signat per noves formes d'articulació entre el local, el nacional, el regional i, fins i tot, el global.
L'oposat –la defensa radical de les monoidentitats– pot assumir formes extremadament reaccionàries en tant que són expressió de formes endarrerides i autoritàries de conservadorisme cultural, perquè, al final, ja ho havia explicat molts anys enrere Guillermo Bonfil Batalla, totes les cultures humanes reben influències d'aquelles altres amb què entra en contacte; el que diferencia l'enriquiment d'unes de la submissió d'altres són les maneres en què aquestes influències poden ser acceptades o rebutjades sobiranament pel col·lectiu humà que les rep.
Identitat davant globalització: "una estranya coincidència"

Resulta notable l'estranya coincidència de posicions respecte a cultura i globalització entre els extrems de l'espectre polític, això és, entre l'extrema esquerra i l'extrema dreta. Tres exemples il·lustren aquesta afirmació.

D'una banda, Sendero Luminoso, un moviment de guerrilla d'esquerra radical en els vuitanta i noranta, clamava per "la reinstauració de la cultura autèntica del Perú" referint-se amb això a la cultura prehispànica incaica. La seva finalitat era, en els seus propis termes, la "reindigenització del Perú".

En l'altre costat del món però en el mateix espectre polític, Slobodan Milosevic, des d'una posició socialista a ultrança, va incitar al que ha estat una de les experiències més brutals i sagnants de "neteja ètnica" de l'últim segle. Radovan Karadzic, general dels exèrcits serbis que van perpetrar les matances, va afirmar alguna vegada que "les fronteres ètniques estan dibuixades amb sang".

En tercer lloc, i a l'altre costat de l'espectre polític, Bruno Megret, l'ideòleg principal del partit d'extrema dreta a França, el Front Nacional, va declarar el febrer de 1998 que "la política ja no s'ha de considerar dividida entre la dreta i l'esquerra sinó entre la identitat i la globalització". El Front Nacional pugna per tancar les fronteres nacionals contra els immigrants i instaurar la cultura "autèntica" de França com l'únic referent cultural.

Les tres posicions polítiques esmentades estan basades en una perspectiva essencialista de l'etnicitat i de la cultura, que troba la seva imatge simètrica en les posicions fonamentalistes de les religions principals.

Lourdes Arizpe ; Guiomar Alonso. "Cultura, comercio y globalización". A: Daniel Mato. Cultura, política y sociedad. Perspectivas latinoamericanas. Ciutat autònoma de Buenos Aires: CLACSO (Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales).

6.Conclusió: la reivindicació de la diversitat enmig de la mundialització

Independentment que no hi hagi consens entorn de quins han estat i seran els efectes reals de la globalització amb relació a una possible homogeneïtzació de les cultures, és una tendència internacional important reivindicar la diversitat cultural de la mateixa manera com es reivindica, encara que no per raons coincidents, la diversitat biològica i natural.
Que existeixin cultures diferents, això és, maneres diferents de ser al món, diferents llengües i religions, hàbits i ritus, creences i valors, estètiques i imaginaris no és vist actualment com un obstacle per a la convivència pacífica i el desenvolupament humà. Al contrari, l'avenç en la incorporació dels drets culturals dins del conjunt dels drets fonamentals passa justament per impedir que es discriminin persones per les seves formes de vida i les seves creences; la identificació del dret dels col·lectius a defensar les seves identitats i de les persones a escollir lliurement la que volen tenir, sense imposicions de cap tipus, i la identificació de la manera en què els desequilibris econòmics incideixen en els desequilibris culturals, i a la inversa, parlen de la necessitat de pensar en una "globalització altra".
Ni tancament en provincialismes i nacionalismes que neguin els valors del procés de mundialització i les possibilitats de l'intercanvi sobirà entre cultures diferents, ni il·lusionismes neoliberals davant de lògiques globalitzadores, economicistes a cegues, que defensen la lliure mobilitat dels capitals però descuiden els processos de construcció d'identitats i de ciutadania en condicions sobiranes.
La reivindicació de la diversitat cultural no ha de passar per l'aïllament i la desconnexió, per això hem de pensar en una diversitat interconnectada com a alternativa a la distòpia d'un món uniforme.

Bibliografia

Arizpe, Lourdes; Alonso, Guiomar (2005). "Cultura, comercio y globalización". A: Daniel Mato.Cultura, política y sociedad Perspectivas latinoamericanas. Ciutat autònoma de Buenos Aires (Argentina): CLACSO (Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales).
Anderson, Benedict (2006). Comunidades imaginadas. Reflexiones sobre el origen y la difusión del nacionalismo. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Appadurai, Arjun (1996). Modernity at Large: Cultural Dimensions of Globalization. Minneapolis: University of Minnesota Press.
Margulis, Mario. "Globalización y cultura".
Martín Barbero, J.; López de la Roche, F.; Jaramillo, J. E.(eds.) (1999). Cultura y globalización. Bogotà: Universidad Nacional de Colombia
Martín Barbero, Jes ús. Pensar la globalización desde la cultura.
García Canclini, Néstor (1999). La globalización imaginada. Mèxic: Paidós.
García Canclini, Néstor (2004). Diferentes, desiguales y desconectados. Barcelona: Gedisa.
Hernández, Tulio (2005). "Cultura, equidad y desarrollo humano". Document intern per a la redacció de l'Informe de desarrollo humano Venezuela 2005(mimeo).
Palmer , Tom (2006). "Globalización y cultura: Homogeneidad, diversidad, identidad, libertad".
PNUD (2005). "Bolivia en la economía y la sociedad de la información".Informe de desarrollo humano en Bolivia 2004.
Roma, Pepa (2001). Jaque a la globalización. Barcelona: Grijalbo.
Ortiz, Renato (2004). Mundialización y cultura. Bogotà: Convenio Andrés Bello.
Villoro, Luis (1998). Estado plural, pluralidad de culturas. Mèxic: Paidós.