Comunicació i cultura en la societat de la informació
PID_00159506
Índex
- Introducció
- Objectius
- 1.Centralitat de la comunicació i redissenys de la cultura
- 2.Les teories de la comunicació en diàleg amb les teories de la cultura
- 3.La comunicació: un territori ample i complex
- 4.Comunicació i cultura en la societat de la informació
- 5.La comunicació en la gestió cultural
- Bibliografia
Introducció
La comunicació s'ha convertit en un dels processos culturals més decisius dels nostres
dies. Ho és perquè forma part de la producció de sentits en la societat, perquè ha
generat una densa infraestructura industrial i corporativa, s'ha articulat prodigiosament
amb els canvis tecnològics i és fonamental per a l'enfortiment de la ciutadania. La
comunicació no és un simple instrument de la gestió cultural, sinó una de les seves
dimensions més imprescindibles. Els espais culturals són espais de comunicació, igual
com la interculturalitat és un exercici de diàleg de cultures. Una bona part de la
cultura de l'home contemporani transcorre pels mitjans de comunicació que han evolucionat
en els últims anys molt més que en les dècades anteriors i que tendeixen a convertir-se
en un ecosistema comunicatiu al qual les persones es connecten per entretenir-se,
informar-se i intercanviar experiències i coneixements. Però la comunicació supera
els mitjans i les tecnologies quan actua per mitjà de les llengües que identifiquen,
dels tipus de trobada que convoquen, de les interaccions que componen el teixit simbòlic
de la societat.
Aquest mòdul està dividit en cinc parts. En la primera, titulada "Centralitat de la
comunicació i redissenys de la cultura", es mostren els canvis que han viscut la comunicació
i la cultura, i sobretot els seus camps d'acció més rellevants en la vida social.
En la segona part, "Les teories de la comunicació en diàleg amb la cultura", es fa
una presentació dels enfocaments principals de les teories de la comunicació destacant-ne
especialment les connexions amb la cultura, que és una de les dimensions que les diferenciarà
radicalment. En la tercera part, "La comunicació: un territori ample i complex", s'analitza
la importància cultural dels mitjans, però deixant clar que la comunicació és un procés
que va més enllà de la intervenció en la societat. Aquest aclariment és fonamental
per a determinar el paper que té en la gestió de la cultura. En la quarta part, "Comunicació
i cultura en la societat de la informació", es proposa una visió preliminar sobre
la conformació de la societat de xarxes i l'evolució social i cultural de les noves
tecnologies de la informació. Finalment, en la cinquena part, es proposa una reflexió
sobre la participació de la comunicació en la gestió de la cultura.
En el mòdul, el lector trobarà suggeriments per a l'ampliació de les idees que s'hi
presenten, com també textos claus i bibliografia complementària, molta de la qual
s'aconsegueix a Internet.
Objectius
-
Identificar les teories principals de la comunicació i el seu impacte en la cultura.
-
Comprendre la relació entre cultura i mitjà de comunicació de massa (mass media).
-
Situar la cultura i la seva relació amb llenguatges com el d'Internet i els nous paradigmes dels sistemes de comunicació actuals.
1.Centralitat de la comunicació i redissenys de la cultura
La centralitat de la comunicació. Els seus traços
Un dels signes més visibles del contemporani és la centralitat que ha assolit la comunicació.
A una velocitat vertiginosa, la comunicació s'ha incorporat a la vida de les societats,
perquè forma part activa de la vida quotidiana o perquè participa en els entramats
del poder polític, econòmic o cultural. També perquè va aconseguir inserir-se amb
els avenços de les tecnologies d'una manera sorprenentment flexible, deixant enrere
expressions comunicatives, que com la premsa escrita, semblaven inamovibles i absolutament
perdurables. La comunicació es va expandir en la nova societat de xarxes, i va transformar
completament el panorama que durant dècades va girar entorn dels que avui són considerats
mitjans tradicionals i en redefinició: la premsa, la ràdio i la televisió. En fer-ho
va fundar un nou territori en el qual la informació va augmentar, les audiències es
van fragmentar, les relacions van créixer gràcies a les oportunitats de múltiples
vincles, i els llenguatges van apuntalar la interactivitat, l'hipertextual i altres
codis de lectura i apropiació.
Avui, molts dels temes centrals de les societats contemporànies convergeixen en la
comunicació, des de la figuració de les democràcies fins a l'aparició de nous llenguatges
i la irrupció d'altres sensibilitats. La comunicació ha deixat de ser un simple assumpte
instrumental per a convertir-se en un camp problemàtic en què s'arrisquen a diari
conceptes, pràctiques i projectes de futur.
Hi ha alguns traços que conformen aquesta centralitat de la comunicació: el primer és el de la seva incidència en la reconfiguració de les democràcies, el
segon explora les recomposicions que està vivint l'economia en el camp de la comunicació
i la creació, el tercer analitza les transformacions tecnològiques de la comunicació,
el quart insisteix en els canvis dels processos socials de la comunicació, el cinquè
apunta a observar la participació de la comunicació en la construcció de les subjectivitats,
i el sisè i no menys important subratlla les relacions entre cultura i comunicació.
La comunicació és central per a un redisseny de la vida democràtica. Pensar la democràcia avui és parlar de democràcies d'alta qualitat i de baixa qualitat,
de democràcies enfortides davant democràcies fràgils; i la seva fortalesa o debilitat
té molt a veure amb les possibilitats comunicatives de la societat, dels ciutadans,
és a dir, amb els procediments reals d'expressió de la societat. Els drets culturals
formen part d'aquesta nova manera de ser de les democràcies.
El segon tema assumeix que en la comunicació s'està produint una forta reorganització
de l'economia, és a dir, que la comunicació és un lloc de confrontació dels temes
econòmics, fins a tal punt que potser una dels vessants més importants i interessants
de l'economia recent és la que els australians van denominar economia creativa, que reuneix justament totes les indústries que tenen com a centre la creació, com
a suport les tecnologies, i com base la propietat intel·lectual, des de la música
i el disseny fins al cinema, la televisió o la indústria editorial.
L'economia globalitzada dels nostres temps ha estat possible pels camins que va obrir
la unió de la microelectrònica i les telecomunicacions. Sense el trasllat vertiginós
de la informació d'un costat a un altre del planeta, serien impossibles els intercanvis
financers i el dinamisme comercial dels mercats. Però també la circulació de béns
simbòlics, que alhora es poden apreciar en un carrer de Singapur o en un barri popular
de Lima. Una pel·lícula s'estrena alhora en una ciutat europea o en una barriada de
Quito, perquè forma part d'un circuit global de cinema comercial. L'economia creativa, de la qual formen part els mitjans impresos, la indústria audiovisual
i els nous mitjans, és una de les manifestacions més importants de la cultura. En ella es generen productes de la creació que impacten milions de persones, circulen
en imaginaris i s'incideix activament en el capital simbòlic de les comunitats.
El tercer traç és el de la connexió entre comunicació i tecnologies. Les tecnologies
són en el centre del debat, entre altres raons perquè s'han estès a la vida quotidiana
d'una manera molt més ràpida i persistent que la que es pronosticava fa uns quants
anys i perquè incideixen en el que el brasiler
Renato Ortiz (1) , ha anomenat la mundialització de la cultura. Les tecnologies estan descentrant la nostra visió de la comunicació i replantegen noves vies i noves interaccions dels éssers humans amb el coneixement,
la informació o les estètiques. Una profunda renovació cultural arriba amb les tecnologies,
elles mateixes un poderós exemple dels canvis culturals de la nostra època.
(1) Va néixer a Ribeirão Prêto, São Paulo, el Brasil, el 1947. Va estudiar sociologia
a la Universitat París VIII i es va doctorar en Sociologia i Antropologia a l'École
d'Hautes Études en Sciences Sociales de París. Ha estat professor de les universitats
de Lovaina, Mato Grosso i Campinas a São Paulo. Investigador del Latin American Institute
de Columbia i del Kellog Institute de la Universitat de Notre Dame, i professor visitant
a l'Escola Nacional d'Antropologia i Història (ENAH) de Mèxic. El seu treball gira
entorn dels problemes de la globalització i les cultures locals, des d'una òptica
pròpia dels estudis culturals. Ha publicat, entre d'altres, els llibres: La conciencia fragmentada, Cultura brasileña e identidad nacional, A morte branca do feiticeiro negro; Cultura y modernidad, Otro territorio, Modernidad y espacio. Benjamin en París, Japón y la modernidad-mundo, Lo próximo y lo distante.
"Sería más convincente entender la mundialización como proceso y totalidad. Proceso que se reproduce y se deshace incesantemente (como toda sociedad), en el contexto de las disputas y las aspiraciones divididas de los actores sociales, pero que se reviste, en el caso que nos interesa, de una dimensión abarcadora, englobando otras formas de organización social: comunidades, etnias y naciones. La totalidad penetra a las partes en su médula, redefiniéndola en sus especificidades. En este sentido sería impropio hablar de una «cultura mundo» cuyo nivel jerárquico se situaría fuera y encima de las culturas nacionales y locales. Razonar de esta manera sería establecer relaciones dicotómicas entre los diversos niveles (una «cultura mundo» actuando con esferas autonomizadas, locales o nacionales), promoviendo la razón dualista a escala planetaria (oposición entre cultura extranjera y autóctona, entre Norte y Sur). El proceso de mundialización es un fenómeno social total que impregna al conjunto de las manifestaciones culturales. Para existir, se debe localizar, enraizarse en las prácticas cotidianas de los hombres, sin lo cual sería una expresión abstracta de las relaciones sociales. Por lo tanto con la emergencia de una sociedad globalizada, la totalidad cultural remodela, sin la necesidad de que racionalicemos en términos sistémicos, la «situación» en la cual se encontraban las múltiples particularidades"
Renato Ortiz (2004). Mundialización y cultura (pàg. 38-39). Bogotà: Convenio Andrés bello.
En quart lloc, pensar en Iberoamèrica i en el món el mapa de la comunicació s'ha d'orientar
a entendre els canvis socials, relacionant-los amb l'ample i gruixut teixit de les
experiències comunitàries i locals de comunicació, que existeix al costat del panorama,
potser més visible i protagonista, dels mitjans massius de comunicació. La mirada
sobre aquestes experiències populars que es basen en les seves comunitats i que es
concreten en ràdios comunitàries, televisions locals, petites revistes o col·lectius
de noves tecnologies s'amplia amb els interrogants sobre de quina manera impacten
en la comunicació problemes com el de l'aprofundiment de les desigualtats, la realitat
de la pobresa, els fluxos migracionals i les barreges i hibridacions culturals.
El cinquè punt d'aquest mapa és que avui tenim més participació de la comunicació en la construcció de subjectivitats, en la conformació més vital dels individus i les persones; això vol dir que la comunicació
participa directament en les maneres de viure, en la definició de jerarquies axiològiques
i valoratives, com també en la determinació de les identitats, per exemple, de gènere,
com també de les generacionals, ètniques o regionals.
El sisè traç és el de les relacions entre comunicació i cultura, que s'ampliarà més
endavant.
Tots els traços anteriors mostren clarament que la comunicació té una reconeguda incidència
en la creació de cultura, com també en la seva distribució local, nacional i global,
el perfil dels actors culturals i el diàleg entre les cultures.
1.1.La comunicació i la reconfiguració de la democràcia
La comunicació és fonamental en la conformació de les democràcies. Quan pensàvem que
les democràcies s'afirmaven després del llarg desert de dictadures i règims autoritaris
que va patir el continent llatinoamericà, van començar a aparèixer altres opcions
i diferents enfocaments de les democràcies.
"En América Latina salvo un par de excepciones, estamos renunciando al progreso gradual de las democracias liberales, y hemos optado por la ilusión del Hombre Providencial y el prodigio repentino."
Héctor Abad Faciolince (5 de setembre de 2009). "El verano del patriarca". El Espectador.
Tenim un panorama molt variat d'alternatives democràtiques, com també un conjunt de
problemes nous que les amenacen. Un d'ells té a veure justament amb les limitacions
a la llibertat d'expressió i el concepte que tenen alguns governs sobre el paper de
la comunicació, que s'expressa en el debilitament profund de la mediació institucional dels sistemes democràtics. Amb freqüència es reivindica el pas de les democràcies representatives a democràcies
plebiscitàries amb les seves múltiples variants, com l'èmfasi de la comunicació directa
dels governants amb els ciutadans per mitjà de diferents estratègies comunicatives.
El governant ja no es deu a les mediacions institucionals del passat, ja que suposadament
bloquegen la connexió directa amb els ciutadans, allunyen la gestió del poble i omplen
la seva relació de procediments ineficaços i corruptes.
Un govern d'enquestes, de percentatges, no pot superar les lleis i normes existents,
així com un determinat transcurs majoritari de l'opinió no pot superar de manera despòtica
la importància de les opinions minoritàries en un context de democràcia. El debilitament
de les relacions institucionals porta a una ubicació diferent de la comunicació i
particularment dels mitjans de comunicació en la democràcia.
El segon és una certa pèrdua del paper mediador dels mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació estan enfrontats a un problema de confiança i de credibilitat,
que s'origina en la seva pròpia forma de funcionament, en la classe de relacions que
han establert amb la societat (moltes vegades plenes de supèrbia i arrogància), en
els seus procediments de representació de la realitat, en les invisibilitats i distorsions
que produeixen, en la seva banalització, en la prevalença dels propis interessos o
els dels grups de poder que els són propers. Però també als canvis socials i culturals
que estan disminuint la seva capacitat informativa i la seva incidència en l'opinió
pública.
L'interès dels mitjans ja no reposa únicament en els mercats, sinó que cada vegada
s'obre més a la importància de les xarxes socials, que han fet possibles les noves
tecnologies com Internet. Els mitjans també comprenen que més que informació han d'entrar
activament en la circulació dels coneixements, que no són únicament els il·lustrats,
sinó també els sabers que produeixen les persones des dels llocs més humils i exclosos
de la societat, i que la mobilització social va molt més enllà del poder relatiu de
la publicitat o de les estratègies comunicatives que en el passat es van agrupar entorn
d'allò que en els llibres de comunicació es denominava persuasió.
Les institucions amb més credibilitat a l'Amèrica Llatina, segons els mesuraments
anuals del Latinobarómetro, són l'Església i els bombers. Els mitjans són en el centre
i, molt cap a baix, els polítics, que són pràcticament en l'últim lloc de la confiança
dels ciutadans. Cap al futur, la constitució de l'opinió pública continua passant
pels mitjans de comunicació, però ja no de la manera en què ha passat fins ara, ja
que hi comencen a haver altres fonts de construcció de l'agenda informativa i de l'opinió
pública. D'altra banda, ja s'està superant l'hegemonia dels mitjans com a productors
d'informació, com a legitimadors canònics d'informació, per a obrir les comportes
de la participació d'altres centres de generació d'informació. Les audiències han
deixat de ser captives i cada vegada es tornen més protagonistes. Una tasca important
serà contribuir a la multiplicació d'aquests llocs socials de producció de la informació, tant si s'anomenen minories ètniques com joves, col·lectius de dones o pobladors de barris populars. Des de la perspectiva cultural, aquest descentrament informatiu ja permet l'expressió
de grups de creadors i de moviments socioculturals, sobretot per mitjà de portals,
pàgines web, blogs i xarxes socials.
El tercer punt és que s'estan vivint assumptes molt greus amb relació a les llibertats
civils referides a la comunicació. Cada vegada hi ha més tensions entre governs i
mitjans de comunicació que no solament estan mostrant problemes en la comprensió governamental
de la comunicació, sinó també en la realitat dels mateixos mitjans que s'han convertit,
com l'assenyala l'informe del PNUD La democracia en América Latina, en poderosos poders fàctics sense autocontrol. Aquests tenen un dèficit de pluralisme
informatiu, una gran fragilitat de la representació mediàtica i una forta restricció
de la comunitat d'intèrprets, però d'altra banda hi ha indicis clars de la inconformitat
dels governants amb les mediacions comunicatives dels mitjans i una tendència evident
vers la "des-intermediació", que sens dubte inclou els mitjans. Per a aconseguir democràcies
de qualitat es necessita la independència dels mitjans, la seva capacitat de fiscalització,
la seva aportació a la transparència, el seguiment de la gestió pública, l'augment
de les veus de la societat i la seva incidència en els processos de rendició de comptes.
Cedir en aquestes responsabilitats és perdre el sentit més fonamental dels mitjans
i contribuir al deteriorament de les democràcies.
1.2.Economia, creació i comunicació
Prop del 4% del comerç mundial correspon a les indústries culturals, un sector que
a més va créixer al món, entre el 2000 i el 2005, una mitjana de 8,5%. Fer televisió
o ràdio, publicar revistes o produir vídeos forma part d'unes lògiques específiques
de mercat i d'una sèrie d'exigències de planificació econòmica, ja que aquests béns
simbòlics s'han transformat en indústries, tenen les pròpies cadenes productives i
generen mercats interns i externs de summa importància. Òbviament els béns i serveis
comunicatius no són simplement mercaderies sinó que tenen una gran densitat social,
unes implicacions reals en les identitats, les valoracions axiològiques o els estils
de vida.
Algunes dades poden mostrar la magnitud de l'economia creativa mundial i llatinoamericana:
el valor de les exportacions mundials el 2005 va ser de 424,4 bilions, que representava
el 3,4% del comerç mundial (UNCTAD); el 2002, la Xina ja apareix en el tercer lloc del rang d'exportadors de béns culturals
al món –en el primer lloc hi ha el Regne Unit, amb 8,5 miliards de dòlars, seguit
pels Estats Units amb 7,6 miliards i la Xina amb 5,2 miliards (segons dades de la
Unesco)–; entre 1996 i 2005, es va incrementar la importació de béns i serveis culturals
de 190,5 bilions a 350,9 bilions de dòlars; els importadors principals van ser els
països desenvolupats (segons la UNCTAD, 2008); el 2005, els països en vies de desenvolupament
van importar el 17,3% de tot els béns culturals del món, amb un valor de 60,8 bilions
de dòlars (segons la UNCTAD, 2008).
Les importacions de productes creatius que més van créixer en les economies en vies
de desenvolupament entre 1996 i 2005 van ser el disseny, les publicacions, la música
i els nous mitjans. (UNCTAD, 2008). En l'escala dels exportadors top dels països en vies de desenvolupament, en primer lloc hi ha la Xina, seguida de
l'Índia i Turquia. Mèxic apareix el sisè lloc i és l'únic de l'Amèrica Llatina (UNCTAD,
2008).
L'Amèrica Llatina i el Carib tenen un 3% dins del total mundial d'exportacions de
béns culturals mundials.
Mèxic (nivell 2), l'Argentina (nivell 8) i Colòmbia (nivell 9) figuren en la llista
d'exportadors top de música en economies en vies de desenvolupament. Mèxic apareix de 5 en arts visuals,
Xile de 9, i Colòmbia de 10 en publicacions. Mèxic 6 en disseny i el Brasil 9, dins
dels top 10 d'exportació en economies en vies de desenvolupament. Mèxic 5 en nous mitjans
(UNCTAD, 2008).
El mapa de la comunicació està molt relacionat amb l'economia, encara que no completament
determinat per aquesta. A l'Amèrica Llatina hi ha una gran quantitat d'experiències comunicatives que no neixen
del negoci sinó del sentit públic i social de la comunicació. No es tracta de crear una dicotomia maniquea entre mitjans comercials i mitjans
que no tenen objectius de mercat, ja que els primers tenen responsabilitats públiques
evidents i els segons han d'abordar amb serietat el tema de la seva sostenibilitat
econòmica. Però hi ha mitjans que aborden més directament el seu paper educatiu i
la seva capacitat de proposar agendes sostingudes en l'interès comú, que s'arrisquen
amb temes i interpretacions diferents de les que habitualment transmeten els mitjans,
experiències que aporten diversitat on solament hi ha homogeneïtzació.
1.3.Les oportunitats tecnològiques de la comunicació. Vers un nou ecosistema simbòlic
En l'última enquesta de consum cultural de Colòmbia de l'any 2008, els productes culturals
més consumits per nens i joves, després de la televisió i la ràdio, van ser els videojocs.
De l'any 2000 al 2005, es va desplomar en un 30% la lectura de llibres, la lectura
de revistes i diaris va créixer només un 1% i la lectura a Internet es va duplicar
a tot el país i es va triplicar a Bogotà, on es va passar del 5% al 17%.
Les estadístiques d'una ciutat com Bogotà demostren que en cinc anys l'accés a la
telefonia mòbil va passar del 30% al 91%; això vol dir que aquesta tecnologia va augmentar
en cinc anys el que la televisió va aconseguir en tres o quatre dècades. Els temps
gloriosos de la televisió, almenys tal com la coneixem, estan declinant. En l'informe
de la UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions), titulat Digital Life del 2006, ja es va
advertir que el nombre d'hores que els nens i joves dediquen a la televisió ha estat
superat pel nombre d'hores que ja estan dedicant als mitjans electrònics.
Una de les tendències en els mitjans davant de la pressió econòmica i tecnològica
és crear borses de continguts. Això vol dir que el periodista ja no solament ha d'escriure
el seu text, sinó que ara se li lliura una càmera de vídeo perquè enviï la seva nota
i l'enregistrament a una borsa en què un editor multimedial escull el material i reparteix
el contingut entre el diari de la tarda, el diari del matí, la revista de moda, el
canal de televisió o l'espai en línia. Aquesta situació genera problemes seriosos
de qualitat, de llenguatge i d'edició.
Una forta tendència al món ja és el periodisme multimedial, de convergència, en línia
(on-line). Fa uns quants anys, en l'anàlisi de les tendències del periodisme als Estats Units,
l'informe titulat The state of the news media va confirmar que els periodismes que estaven creixent en aquest país eren el digital,
l'ètnic, el de nínxols i el de proximitat, tendència que sembla que es repeteix en
altres llocs del planeta. El problema no és simplement migrar del periodisme físic
al periodisme en línia, el problema continua essent quin tipus de comunicació volem
i si és necessari diversificar aquesta producció de continguts en el model de borsa
de continguts o en el model de la separació de les redaccions en línia o periodístiques.
Una nota en el diari tradicional és absolutament diferent de l'estructura d'una nota
en línia en termes de la mida, dels enllaços (links), dels suports electrònics, en termes de la interactivitat.
Llavors hi ha un potencial econòmic enorme en aquesta unió entre telecomunicacions
i microelectrònica, però a més s'està produint el que fa uns quants anys Paul Virilio
va anomenar el nou sedentarisme domiciliar, és a dir, la casa s'està convertint en un microsistema comunicatiu on hi ha una
convergència multimedial habitada per artefactes però sobretot per relacions. Gràcies
a l'ordinador s'accedeix al cinema i a la música, s'escriu, es veu dansa i es llegeixen
llibres; s'està configurant un ecosistema interessant comunicatiu i cultural que,
al seu torn, transforma les pràctiques de l'apropiació de la gent, de la creació i
de la informació. Aquesta pràctica és interessant i sens dubte les noves tecnologies
generen noves maneres de relació, altres operacions d'interpretació, accessos a llenguatges,
és a dir, que llegir és diferent de navegar i que tenim al capdavant un altre context
d'operacions cognitives i emocionals ofert per Internet.
1.4.Les experiències comunicatives com un formiguer en la societat
Els canvis en els processos socials de comunicació de l'Amèrica Llatina es podrien
resumir en la metàfora que va dibuixar Michel de Certeau, quan va dir que "la cultura és un formiguer" i habitualment és en els marges. Si s'aixequés la tapa de la societat –i aquesta tingués tapes– el que es trobaria
seria una quantitat de formigues feinejant, fent coses. Hi ha una quantitat d'experiències
comunicatives de gent que està tractant de vincular els processos de comunicació amb
els seus processos socials, amb els processos d'identitat, d'afirmació i de pertinença.
Per tot el continent hi ha una gran quantitat d'experiències micro de comunicació,
petites però fortes: diaris, ràdios, premsa, televisió digital, preses de lideratge,
comunicació en col·lectius de comunicació, etc. També hi ha moviments ciutadans, socials
i de resistència que tenen com a centre la comunicació, que ja no és funcional sinó
central en les seves demandes, en les seves expectatives. Han trobat que en la comunicació
es juguen drets, signes de futur, assumptes que afecten la vida quotidiana de moltes
persones i grups.
A més a més, hi ha un fenomen molt interessant d'intersectorialitat de la comunicació
en la gestió pública de les ciutats i dels països, ja que la comunicació interactua
cada vegada més amb la salut, amb l'educació, amb el medi ambient, amb la productivitat
i amb l'economia. Què és avui el sector financer sinó un flux de comunicacions, de
transaccions per la xarxa? Com es pot entendre la vida urbana sense reconèixer les
xarxes comunicatives de la convivència?
1.5.Construint subjectivitats des de la comunicació
La comunicació participa molt activament en la construcció de subjectivitats, de subjectes
socials, d'éssers humans, tant per la importància que ha cobrat la comunicació en
la vida quotidiana de la gent, com perquè és impossible pensar en la quotidianitat
fora del context de la comunicació. L'eremita contemporani està informatitzat i el
seu aïllament és un nínxol connectat amb el món. El ciutadà dels nostres dies té moltes oportunitats no solament de contacte, sinó
d'encontre i de desencontre, és a dir, d'opció comunicativa, amb els altres. Hi ha,
a més, una forta relació de la comunicació amb les identitats. És fonamental pensar què està passant amb aquesta aproximació dels joves a les noves
tecnologies, quines connexions hi ha entre la comunicació i les noves maneres d'habitar
la ciutat i com els habitants d'aquest continent accedeixen a estils de vida, a percepcions
de la societat, a conjunts valoratius, a jerarquies axiològiques, per mitjà també
de l'enorme oferta comunicativa dels nostres dies. Hem de descobrir que en el centre
d'aquest continent, en el centre d'aquest huracà que es diu Amèrica Llatina i Carib,
hi ha la comunicació, en la qual convergeixen ara més que mai alguns dels problemes
més centrals que tenen els nostres països i societats de l'Amèrica Llatina.
Els redissenys de la cultura i les seves relacions amb la comunicació
Però mentre canvia la comunicació, també es transforma la cultura. El que avui s'entén
per cultura difereix del que s'entenia fa amb prou feines uns quant anys. L'assimilació de la cultura a les belles arts, el folklore o les humanitats ha estat
reemplaçada per una visió de la cultura més àmplia, encara que no necessàriament menys
concreta. I aquesta transformació modifica tant les relacions de la comunicació amb
la cultura com el paper de la comunicació en la gestió cultural. En l'informe de Desenvolupament humà del PNUD de Xile (2002), s'entén la cultura com la manera particular en la qual una
societat experimenta la seva convivència i la manera en què se la imagina i representa.
S'integren les expressions de la cultura culta, massiva i popular, apareixen nous
actors culturals, se subratlla la democràcia i els drets culturals, i es connecta
la cultura amb l'economia i altres àrees de la vida social. També s'enforteixen les
relacions entre cultura i desenvolupament, es dóna importància a les polítiques públiques
de cultura i dins d'elles a les polítiques comunicatives, i es reafirmen conceptes
clau com diversitat, interculturalitat, identitat, equitat cultural, que tenen relació
amb la comunicació.
Les relacions entre cultures parteixen d'un fet que Umberto Eco va subratllar en el seu Tratado de semiótica: no hi ha comunicació sense cultura, ni cultura sense comunicació. Aquest és el punt
de partida bàsic. La comunicació no és simplement una transmissió de senyals, sinó sobretot una creació
de sentits en el context de la cultura. Però, alhora, la cultura, tal com la va definir
Clifford Geerts en La interpretación de la cultura, és una xarxa de significats que mereix ser desxifrada. El que comunica s'entén perquè
s'ubica en un món de referències culturals que ho fa comprensible. I no hi ha cultura
sense comunicació, la qual cosa significa que les cultures no existeixen aïllades
sinó en relació amb altres, interculturalment. Una de les tendències contemporànies
en cultura és justament l'experiència de la barreja, els sincretismes, les hibridacions.
La comunicació forma part dels processos culturals més importants. En primer lloc,
fa recognoscible la diversitat, ja que facilita l'expressió de les diferents manifestacions culturals. En segon
lloc, és fonamental per a la interculturalitat, que és entesa com el diàleg entre cultures en contextos de poder. En tercer lloc,
les identitats culturals s'afirmen en la possibilitat d'expressió i en el contrast comunicatiu amb altres
identitats.
El dret a la comunicació és un dret cultural de doble via: ho és tant dels productors d'informació com dels ciutadans. En la Carta cultural
iberoamericana, es llegeix:
"[...] los derechos culturales deben ser entendidos como derechos de carácter fundamental según los principios de universalidad, indivisibilidad e interdependencia. Su ejercicio se desarrolla en el marco integral de los derechos humanos, de forma tal, que ese mismo ejercicio permite y facilita, a todos los individuos y grupos, la realización de sus capacidades creativas, así como el acceso y el disfrute de la cultura. Estos derechos son la base de la plena ciudadanía y hacen de los individuos, en el colectivo social, los protagonistas del quehacer en el campo de la cultura."
Carta cultural iberoamericana (pàg. 13). XVI Cimera Iberoamericana de Caps d'Estat i de Govern (4-5 de novembre de 2006). Montevideo (Uruguai).
El patrimonial, és a dir, la memòria, s'explica no solament perquè es conserva i salvaguarda
sinó sobretot perquè es comunica i s'apropia socialment. Els patrimonis culturals
més que dipòsits són fluxos socials de la memòria, distribuïts en diferents escenaris
i per mitjà de diversos mecanismes i als quals tots els ciutadans poden tenir lliure
accés i gaudi. La comunicació fa possible que la memòria es projecti cap al futur, sigui coneguda per molts i interactuï amb la vida de la gent.
El patrimoni immaterial està fet de comunicació. Les festes o les celebracions religioses
són oportunitats de trobada, d'intercanvi de significats, mentre que les llengües
són maneres particulars d'identitat com també d'interacció de les comunitats. Les
manifestacions del patrimoni immaterial es transmeten de generació en generació, com
passa, per exemple, amb els coneixements tradicionals o amb el lúdic i es recreen
constantment de manera presencial per l'experiència i en particular per l'experiència
oral. No existirien si no hi haguessin mecanismes per a comunicar-les, per a fer-les
recognoscibles socialment i per a transmetre-les generacionalment. Una bona part de la gestió cultural del patrimoni el que cerca és justament la seva
comunicació i reconeixement.
Dins de les indústries culturals sobresurten els mitjans de comunicació i les tecnologies
de la informació. Els mitjans no són culturals només perquè transmetin continguts culturals, sinó perquè
han donat lloc a cultures específiques com les cultures mediàtiques o han tingut un impacte decisiu en la configuració de
les cultures de la imatge. D'aquesta manera no són solament vehicles de la cultura
sinó especialment constructors de cultura. Com l'han assenyalat diversos autors, a
l'Amèrica Llatina grans majories han passat directament de les cultures orals a les
audiovisuals sense transitar necessàriament pel projecte il·lustrat. Mentre que percentatges
molt grans de persones no llegeixen o llegeixen poc, sí participen en la comunicació
de les tradicions de manera oral i es connecten diàriament a la ràdio o la televisió.
En l'Informe sobre economia creativa de la UNCTAD i el PNUD (2008), els lectors poden constatar la importància que tenen els mitjans impresos,
els mitjans tradicionals i els nous mitjans dins de les indústries culturals.
Referència bibliogràfica
Se suggereix revisar de la pàgina 107 endavant de l'Informe de economía creativa de la UNCTAD i el PNUD (2008) (hi ha versions en castellà), la contribució dels mitjans a les exportacions i importacions, tant de les economies desenvolupades com de les que estan en vies de desenvolupament.
La circulació dels béns i serveis culturals, que és sens dubte un dels reptes de la
gestió cultural, necessita comunicació, perquè alguns d'aquests béns són expressament
comunicatius (cinema, vídeo, programes de televisió, llibres) o perquè necessiten
la visibilitat i el reconeixement que poden aconseguir mitjançant processos comunicatius
eficients. La realitat cultural als països iberoamericans mostra les enormes traves
comunicatives que acompanyen a processos discontinus i amb freqüència inexistents
de circulació cultural. El cinema que es produeix als països de la regió a penes circula
comercialment i els llibres que es distribueixen en un país no es coneixen en cap
altre. El que s'uniformitza són els best-sellers però no l'escriptura i la creació nacional i local que ocupa els catàlegs de petites
editorials independents o universitàries, però amb un abast de distribució molt limitat,
quan no inexistent. Una cosa semblant passa amb la pintura, les artesanies o fins
i tot les músiques. Davant els grans circuits culturals, generalment ocupats per l'oferta
comercial de poderoses empreses nacionals o transnacionals (cadenes de televisió,
companyies distribuïdores de cinema o grans editorials), es generen circuits que són
molt dinàmics però precaris i sovint il·legals. Mitjançant aquests i de pràctiques
econòmiques informals, es difonen la música, les publicacions o el cinema.
Hi ha una economia creativa informal que sobretot actua per a la producció mediàtica
–impresa i audiovisual– i una intervenció institucional –sobretot estatal i en menor
mesura comercial– que intervé en la promoció de la lectura, l'assistència a museus,
la circulació d'obres d'art o l'accés a les músiques. Cada vegada més hi ha iniciatives
d'empreses i organitzacions socials que tenen com a objectiu mitjançar entre els creadors
i els públics i que uneixen els seus propòsits comercials amb un sentit públic de
la cultura. Per això creixen les experiències de mercats culturals, rondes de negocis,
incubadores i promotores de la creació, escenaris socials per a la distribució cultural,
centres i punts de cultura, cooperatives i moviments socials de reivindicació d'un
accés i gaudi més democràtic i equitatiu dels béns culturals. Totes aquestes experiències
estan arriscant noves maneres de comunicar i comunicar-se. De comunicar, utilitzant
des d'estratègies de divulgació en mitjans fins a propostes originals de publicitat,
mercadeig social i difusió per xarxes socials. De comunicar-se, perquè són nombroses
les xarxes per les quals interactuen les organitzacions de creadors, distribuïdors,
formadors o gestors culturals.
Les relacions entre cultura i comunicació s'han fet més estretes amb el desenvolupament
de la globalització i l'expansió del consum. La globalització, a més de ser econòmica
o financera, també és cultural. La cultura s'ha mundialitzat gràcies als mitjans de
comunicació o de la societat-xarxa. " La tecnología remite hoy no a las nuevas máquinas
o los aparatos –escriu Jesús Martín Barbero– sino a nuevos modos de percepción y de lenguaje, a nuevas sensibilidades y escrituras".
La comunicació s'ha convertit en "el más eficaz motor del desenganche o inserción
de las culturas –étnicas, nacionales o locales en el espacio-tiempo del mercado y
las tecnologías globales".
El consum cultural s'ha diversificat enormement. Tanmateix en l'estructura del consum, el privilegi el tenen els mitjans de comunicació que han assolit cobertures gairebé universals i que a més s'han integrat amb les
rutines diàries de la gent. D'aquesta manera es produeix el que s'ha anomenat la mediatització de la cultura, que es refereix als usos socials dels mitjans, la seva incorporació a la vida quotidiana
i la importància de les seves narratives per a fer circulars tant la informació com
l'entreteniment. Tanmateix, les noves tecnologies estan produint un cataclisme en
els costums i els paràmetres del consum: els joves s'inclinen cap a Internet i aquesta
ofereix la possibilitat de convergència que la televisió no va poder aconseguir.
Tanmateix, la comunicació no esgota les seves relacions amb la cultura en els mitjans
de comunicació. Hi ha molta comunicació i molta cultura més enllà dels mitjans. Les subcultures tenen maneres específiques de comunicar i comunicar-se, usos particulars
de la comunicació i llenguatges propis que reafirmen les seves identitats. Això passa
amb els joves, les minories sexuals, els grups ètnics o els moviments de resistència
cultural. Els joves, per exemple, es comuniquen pel telèfon mòbil o per les xarxes
socials, celebren a la seva manera en les trobades dels grans concerts, usen amb una
gran facilitat l'ordinador com una central de convergència de vídeos, músiques, textos
i intercanvi. Els tatuatges són inscripcions de significats sobre el cos, la moda
una forma clara de delimitació dels seus territoris simbòlics i l'argot una manera
de reinventar els idiomes per a sotmetre'ls a les experiències que viuen i les percepcions
del món que tenen. Entretant la comunicació també forma part dels processos culturals
promoguts per actors locals i de les lluites dels moviments socioculturals.
Finalment la ciutat és un àmbit comunicatiu singular. Són nombrosos els estudis que subratllen la capacitat comunicativa de la vida urbana,
feta d'entreteixits en què es troben el transport i la mobilitat, els llocs de trobada
i els espais públics, els itineraris dels transeünts i la irrupció en la intimitat
dels sistemes de control i vigilància electrònics.
Lectures recomanades
Per a les relacions entre comunicació, cultura i joves es recomanen els treballs de José Manuel Valenzuela, del Colegio de la Frontera Norte de Tijuana. S'hi poden trobar moltes referències bibliogràfiques de les publicacions d'aquest autor en la pàgina web del col·legi. En l'àrea de publicacions es poden fer cerques per autor.
2.Les teories de la comunicació en diàleg amb les teories de la cultura
John Fiske (2) va reunir les teories de la comunicació en dues grans categories: les teories de
procés i les teories semiòtiques. Uns quants anys després de la seva formulació, la
classificació continua tenint una bona capacitat explicativa. Les teories més explícitament
comunicatives es van inaugurar depenent de l'ideal positivista que suposava que es
podia formalitzar el procés comunicatiu fins al punt d'aplicar-hi l'instrumental matemàtic,
no solament per a explicar què passava en la comunicació sinó què hi podia passar.
És a dir, es tenia l'afany de descriure el més exactament possible el procés de la
comunicació i, fins i tot, es buscava predir-ne els rumbs.
(2) Acadèmic britànic, va estudiar a la Universitat de Cambridge. És professor emèrit
del Departament de Communication Arts de la Universitat de Wisconsin, a Madison, els
Estats Units, on es va incorporar el 1988. Prèviament havia treballat com a docent
en diverses universitats britàniques i en l'australiana Curtin University of Technology,
a Perth (1982). Va ser director de la revista Cultural Studies.
Les seves obres principals: Reading Television (amb John Hartley), Methuen, Londres, 1978; Introduction to Communication Studies, Menthuen, Londres, 1982; Television Culture, Methuen, Londres, 1987; Reading the Popular, Unwin Hyman, Boston, 1989; Understandnig Popular Culture, Unwin Hyman, Boston, 1989; Power Plays, Power Works, Verso, Londres, 1993; Media Matters: Race and Gender in US Politics, U. of Minnesota Press, 1994; Key Concepts in Communication and Cultural Studies (amb altres), Routledge, Londres, 1994; Media Matters: Everyday Culture and Political Change, University of Minnesota Press, Minneapolis, 1994; Reading Television (New Accents), Routledge, Londres, 2004.En castellà i portuguès: Introducción al mundo de la comunicación, Ed. Norma, Bogotá, 1984; Introdução ao Estudo da Comunicação, Edições Asa, Oporto, 1990.
Teòric destacat en l'estudi del fenomen de la televisió i la influència del mitjà des de l'òptica dels estudis culturals, difusor del pensament de Michel de Certeau fora de França, al mateix temps que en treu les bases argumentals que nodreixen el concepte d'audiències actives.
Les seves obres principals: Reading Television (amb John Hartley), Methuen, Londres, 1978; Introduction to Communication Studies, Menthuen, Londres, 1982; Television Culture, Methuen, Londres, 1987; Reading the Popular, Unwin Hyman, Boston, 1989; Understandnig Popular Culture, Unwin Hyman, Boston, 1989; Power Plays, Power Works, Verso, Londres, 1993; Media Matters: Race and Gender in US Politics, U. of Minnesota Press, 1994; Key Concepts in Communication and Cultural Studies (amb altres), Routledge, Londres, 1994; Media Matters: Everyday Culture and Political Change, University of Minnesota Press, Minneapolis, 1994; Reading Television (New Accents), Routledge, Londres, 2004.En castellà i portuguès: Introducción al mundo de la comunicación, Ed. Norma, Bogotá, 1984; Introdução ao Estudo da Comunicação, Edições Asa, Oporto, 1990.
Teòric destacat en l'estudi del fenomen de la televisió i la influència del mitjà des de l'òptica dels estudis culturals, difusor del pensament de Michel de Certeau fora de França, al mateix temps que en treu les bases argumentals que nodreixen el concepte d'audiències actives.
Eric Maigret (3) dibuixa molt bé la història de les teories de la comunicació, afirmant que en el
moment de la conformació de les ciències socials es va fer l'inventari de les diverses
dimensions del fenomen i es va viure així una primavera precoç, que va ser reemplaçada
per un:
"[...] invierno bastante largo y riguroso, con la afirmación de teorías muy reductoras, fundadas en la idea de la manipulación mental por los medios o de la reducción de la comunicación humana a la comunicación máquina."
2.1.Del procés a la significació
L'enfocament de procés considera la comunicació bàsicament com a transmissió de missatges, li interessa
la codificació i descodificació que fan els emissors i els receptors, i sobretot com
els primers usen els canals que tenen a la seva disposició. És més a prop de la comunicació-màquina.
Les teories agrupades en aquest enfocament es preocupen per l'eficiència i l'exactitud
de la comunicació, consideren que és un procés pel qual una persona influeix en el
comportament o en l'estat mental d'una altra i defineix la interacció com la manera
per la qual una persona es relaciona amb d'altres i n'afecta el pensament, emocions
o comportament. El missatge seria allò que es transmet i la intenció de l'emissor
pot ser explícita o implícita, conscient o inconscient, però ha de ser recuperable
mitjançant l'anàlisi.
Les teories de l'enfocament semiòtic consideren la comunicació com a procés de producció i intercanvi de sentits, analitzen la manera en què els missatges o els textos interactuen amb les persones
per produir sentits i es preocupen pel paper dels textos en la cultura. Els malentesos
poden ser el resultat de les diferències culturals que hi ha entre l'emissor i el
receptor, i la interacció social és entesa com el que converteix l'individu en membre
de la seva cultura i la seva societat. El missatge és una construcció de signes que
en interactuar amb els receptors produeix significats, cobra importància el receptor
que és alhora emissor o productor i que negocia amb els textos, ja que aporta als
signes i codis que els componen aspectes de la seva experiència i del seu horitzó
cultural.
Es podria afirmar que els enfocaments de les teories de la comunicació es defineixen
entorn del paper que hi té la cultura. Hi ha teories que assumeixen la comunicació
com un fenomen cultural i que consideren que el que passa en la comunicació és molt
similar al que s'esdevé en la cultura: en totes dues, l'ésser humà produeix, intercanvia
i s'apropia de sentits. I això també passa en els jocs, les creences, les memòries
o els imaginaris.
Les primeres teories de la comunicació van fer més èmfasi en el món dels efectes i
dels objectes que en el de la cultura i els significats. D'aquesta manera la comunicació
s'hauria d'estudiar des dels efectes que produeixen els missatges en les audiències
o els receptors. Aquesta aproximació suposava tant la força –mental, emocional o comportamental–
dels que produïen els missatges, com la debilitat i passivitat dels que el rebien.
Encara després d'uns quants anys, aquestes teories han aconseguit afirmar-se en el
sentit comú i en els arguments generals d'alguns enfocaments de la gestió cultural.
Es nota en les idees sobre l'autonomia de la comunicació però sobretot en els seus
usos instrumentals, en la comprensió de la comunicació com a simple estratègia, suport
o mitjà per a la divulgació i el convenciment. Dissenyar i aplicar estratègies comunicatives
és molt important per a la gestió cultural, encara que sigui una utilització i sobretot
una comprensió restringida de la comunicació.
"Las reflexiones que más se escuchan al inicio del siglo XX, en realidad, están muy
marcadas por una obsesión por los objetos y por su supuesto funcionamiento, porque
las dimensiones políticas, muy presentes, están de alguna forma calcadas sobre ellas,
reguladas sobre un discurso apocalíptico o patológico. El discurso sobre los supuestos
efectos de los medios masivos en los comportamientos individuales toma prestada la
forma de «pánicos morales» o la del conductismo. En el primer caso se trata de denunciar
la influencia nefasta de los medios sobre las poblaciones, concebida como mimética
(los medios expanden la violencia, el mal gusto, la rebeldía o la sumisión), en el
segundo, de analizar de manera clínica esa influencia a través de la noción de estímulo.
Las reflexiones sobre la naturaleza de los medios de comunicación o sobre las supuestas
reacciones en relación con ellos, inicialmente, son ideologías naturalistas de la
cultura, voluntades de esencializar los comportamientos humanos, de asimilarlos a
uno dado, a mecanismos frente a los objetos. Los límites de estas reflexiones son
también los de todo pensamiento cientista. Los seres humanos en realidad tienen poco
en común con el perro de Pavlov o las ovejas de Panurgo. El miedo al mimetismo esconde
el miedo a la democratización –la posibilidad creciente de escoger sus consumos y
sus interpretaciones por fuera de los canales institucionales aterroriza a todos los
poderes."
Eric Maigret (2005). Sociología de la comunicación y de los medios (pàg. 20-21). Bogotà: Fondo de Cultura Económica.
2.2.La comunicació i la cultura
El segon gran corrent de les teories de la comunicació introdueix els conceptes de
sentit, intercanvi, interacció i cultura. Encara que amb distàncies evidents, uneixen des de la teoria crítica de Frankfurt
i les aportacions de la semiòtica, fins als de les teories de les mediacions, els
cultural studies, les reflexions sobre la societat de la informació o sobre les relacions entre democràcia,
vida pública i comunicació. Malgrat les seves diferències, totes aquestes teories
vinculen la comunicació amb el món cultural de creació de sentits i posen en dubte
els seus efectes directes i el "pànic moral" de què parla Maigret.
Els pensadors de l'escola de Frankfurt proposen una reflexió fonamental i pionera
sobre la indústria cultural i especialment sobre els processos de massificació com
a constitutius de la conflictivitat estructural del social; els semiòlegs exploren
la nova ciència dels signes entrellaçada amb el món de la cultura del qual cobren
la seva pertinència i la seva potència; els investigadors de la comunicació comencen
a relacionar-la amb la democràcia i la vida pública, i subratllen la importància que
té en el sistema polític, però sobretot en l'éthos democràtic (la democràcia com a costum interioritzat, segons planteja Paolo Flores
D'Arcais (4) ); els analistes de l'opinió pública mostren els fluxos comunicatius que la componen
i que entren en competència amb altres formacions discursives, i els pensadors de
les noves tecnologies reflexionen sobre la commoció cultural que representa la seva
presència en la vida de les societats i en la construcció de les subjectivitats. La
línia dels estudis "culturals"...
(4) Paolo Flores D'Arcais (Itàlia, 1944). És professor de Filosofia a Roma i fundador
de MicroMega, una de les revistes de pensament de referència a Europa. Publica habitualment els
seus articles en prestigiosos diaris d'Europa, com El País (Espanya), Frankfurter Allgemeine Zeitung (Alemanya) o Gazeta Wyborcza (Polònia). Els seus assajos s'inspiren freqüentment en el pensament d'Albert Camus
i Hannah Arendt. És d'ideologia laicista i ateu militant.
"[...] asoció una mirada crítica, atenta a las formas de dominación cultural, con un enfoque comprensivo de los usos de la cultura mediática, dentro de una nueva solución teórica al problema de las relaciones entre poder y cultura. Al prestarle mucha atención al proceso cualitativo, integra tradición literaria, etnografía y sociología de la observación participante, en una mirada que ya no quiere ser elitista. Hizo estallar en pedazos el tabú de la superioridad absoluta de unas formas de cultura sobre otras y se abrió a la riqueza de las prácticas de los públicos, en lo que se presenta como una etapa importante de la reflexión, a pesar de lo que generalmente se consideraba como sus extravíos populistas y postmodernistas."
Eric Maigret (2005). Sociología de la comunicación y de los medios (pàg. 245-246). Bogotà: Fondo de Cultura Económica.
El text de Jesús Martín Barbero que es proposa a continuació exposa les vicissituds
que van viure les teories de la comunicació a l'Amèrica Llatina i les seves respostes
o silencis davant les demandes socials i culturals del continent.
"Junto al revival positivista, hemos atravesado a finales de los 70's el agotamiento
de una propuesta semiológica revestida del análisis marxista. Del lado semiológico
la búsqueda compulsiva de una validación científica ha llevado a la mayoría de los
investigadores a un recorte del campo a partir del cual dejaron de ser relevantes
los procesos masivos a la vez que el análisis tendía a dejar por fuera viejas variables
«problemáticas» y a confundir capacidad de explicación con capacidad de formalización.
El talante cuestionador y estimulante de aquella primera semiología de las lecturas
ideológicas y desmitificantes cedía el paso a una propuesta mucho más madura, metodológicamente
enriquecida con los aportes de una lingüística de la enunciación, pero cada día más
encerrada en los textos y alejada del movimiento de lo social y de los problemas que
induce esta dinámica. Del lado del análisis marxista nos topamos con un recelo continuado
a tomar en serio la problemática de la comunicación y una profunda incomprensión de
la especificidad de ese campo. Aún a pesar de la apertura a nuevas contradicciones
del poder, un mecanismo más sofisticado pero duro hegemoniza la reflexión... La entrada
en el mercado de las nuevas tecnologías de la comunicación y la toma de conciencia
de las peculiaridades del proceso de transnacionalización coinciden en América Latina
con un rediseño radical del campo de investigación en comunicación. En ese rediseño
interviene el debate teórico-político reseñado, pero interviene sobre todo y decisivamente
una experiencia compartida por un gran número de investigadores de la región. Esa
experiencia, que todavía comporta un poco de opacidad, apunta hacia lo siguiente:
el campo de los problemas de la comunicación no puede ser delimitado, desde la teoría,
no puede serlo más que a partir de las prácticas sociales de comunicación, y esas
prácticas en América Latina desbordan lo que pasa en los medios y se articulan a espacios
y procesos políticos, religiosos, artísticos, etc., a través de los cuales las clases
populares ejercen una actividad de resistencia y réplica."
Jesús Martín Barbero (2002). Oficio de cartógrafo (pàg. 123-124). Santiago de Xile: Fondo de Cultura Económica.
3.La comunicació: un territori ample i complex
La comunicació és molt més que els mitjans, les telecomunicacions o les noves tecnologies.
La comunicació és un procés social i humà que es refereix fonamentalment a la producció,
circulació i apropiació de sentits. La producció es dóna des de diferents nivells, llocs i actors de la societat, té una modalitat
àmplia de sentits i compleix una gran varietat de propòsits i objectius. La circulació és el flux comunicatiu per mitjà de diferents suports i entre diferents punts d'una
societat. L'apropiació reuneix el conjunt de relacions que es donen entre els subjectes i els productes
comunicatius dins del context de les seves cultures.
Tanmateix, els mitjans de comunicació continuen tenint una importància central en
les societats i en la cultura. Però hi ha una gran distància entre els mitjans de
la meitat del segle XX i els que hi ha en la segona dècada del nou mil·lenni.
En primer lloc, els mitjans de comunicació són organitzacions empresarials, quan en
el passat van ser institucions familiars. La seva transformació empresarial es va
deure al creixement de la competència, les exigències dels mercats, l'adveniment de
les tecnologies, la professionalització i tecnificació del treball i la complexitat
del seu funcionament. Però alhora, en adoptar la forma empresarial, els mitjans van
començar a canviar la manera d'operar. Estan més determinats per la rendibilitat econòmica,
la comercialització eficient i la planificació del seu desenvolupament, com també
per la cerca de nous mercats, les sinergies i la racionalització dels costos. Però
els canvis que ha produït aquesta modificació empresarial dels mitjans no són només
econòmics sinó també editorials i informatius: l'espai, per exemple, en els diaris,
és cada vegada més petit, els redissenys estan a l'ordre del dia i depenen d'un estudi
detallat dels mercats i les demandes dels lectors i les audiències, es tecnifica la
cadena de la producció amb canvis notables en les redaccions i es redueix la inversió
en corresponsalies o en viatges de camp. El perfil del periodista canvia dramàticament,
perquè els equips periodístics es disminueixen amb la crisi, especialment dels diaris,
i el periodista es transforma en un productor multimedial d'informació.
Les modalitats empresarials dels mitjans són moltes. Hi ha des de mitjans comunitaris
fins a grans empreses o grups transnacionals de comunicació, des d'empreses periodístiques
especialitzades en un tipus de mitjà, tant premsa com ràdio o televisió, fins a grups
multimedials en els quals al contrari hi ha convergència entre diferents mitjans i
fins i tot entre mitjans i altres indústries culturals com editorials, empreses de
producció i distribució de cinema, productores musicals, etc. Fins i to hi ha mitjans
que ja no pertanyen a grups multimedials o periodístics sinó a grups econòmics els
principals negocis dels quals no són sempre els informatius o de l'entreteniment.
Els mitjans també poden ser privats o públics. Els segons existeixen, al seu torn,
en diferents formes: hi ha canals de televisió públics, tant nacionals com regionals
o locals, ràdios públiques, televisions educatives o culturals i ràdios televisió
comunitàries o ciutadanes.
La ràdio ha diversificat les seves modalitats de programació, s'ha digitalitzat i
en alguns casos s'ha especialitzat. La música encara és un dels centres de la ràdio,
com ho constaten tots els estudis de consum. Al costat de la seva escolta hi ha els
sistemes informatius i la producció de programes dirigits a audiències específiques.
La inversió econòmica en els mitjans està determinada fonamentalment per la pauta
publicitària, i en alguns casos com, per exemple, en la televisió per cable o per
subscripció, pel pagament del servei. En general el percentatge més alt de la pauta
publicitària es destina a la televisió, seguida per la ràdio i la premsa escrita.
En els últims anys, els mitjans de comunicació s'estan redissenyant d'una manera molt
important. En primer lloc, s'ha accentuat la crisi del periodisme escrit, davant de
l'augment de la competència dels altres mitjans i particularment dels mitjans en línia
o digitals, que ràpidament els han arrabassat l'audiència.
En segon lloc, s'ha poblat el paisatge mediàtic de múltiples ofertes a què pot accedir
la majoria de la població: televisió satel·litària i per cable, accés a Internet,
possibilitats de gaudi de vídeo, música, notícies per mitjà de l'ordinador, mitjans
de nínxol, etc. En tercer lloc, s'està produint una modificació substancial dels hàbits,
els usos i en general els comportaments de recepció dels mitjans. Les audiències són
més actives, poden escollir dins d'una oferta que augmenta i de vegades és caòtica,
es converteixen en productors comunicatius i tenen capacitat de mobilització i convocatòria.
En quart lloc, han aparegut i continuen apareixent tecnologies tant de transmissió
com de recepció comunicativa, que desplacen als mitjans i els artefactes tradicionals.
Els iPod, els DVD o els CD són instruments de recepció de música, dades, imatges i
conversa que segurament seran reemplaçats per artefactes cada vegada més ràpids, còmodes
i eficients.
En cinquè lloc, s'estan buscant nous models de negoci, ja que els anteriors s'estan
col·lapsant. Encara no està inventat el sistema que permeti als mitjans tradicionals
obtenir rendibilitat pel seu pas a la xarxa. Finalment, en sisè lloc, s'està modificant
el paper de la informació i en general dels mitjans en la vida quotidiana de la gent.
La Xarxa desafia el regnat de la televisió
Només com un exemple es reprodueix una nota que va aparèixer al diari El País de Madrid (20 de gener de 2010) i que descriu algunes de les transformacions que
ja es viuen o que s'acosten al món dels mitjans i la comunicació. A "La Red desafía
el reinado de la televisión", Abel Grau escriu:
"David Muñoz, de 18 años, domina las pantallas sin problemas. Tumbado en el sofá,
con una mano agarra el mando a distancia para ver Física o Química y de reojo echa un vistazo a la pantalla del ordenador, donde se descarga un par
de canciones y actualiza su perfil en Facebook. No es ningún experto informático;
estudia un módulo de Administración y trabaja en una tienda de artículos de motociclismo
en Barcelona. Sencillamente, ha crecido entre pantallas; es un aborigen digital. «Ahora,
los padres ya no amenazan a sus hijos con castigarlos sin tele, sino con cerrarles
el ordenador», ironiza Muñoz. Más que ser devota de una pantalla, su generación ya
las simultanea todas. La del televisor, la del ordenador, la del móvil y la de la
videoconsola. Pero la mayoría de adolescentes se inclina por una en especial: un 63%
de los jóvenes entre 10 y 18 años prefieren Internet al televisor, según un informe
del Foro de la Generación Interactiva en España, de la Fundación Telefónica.
En Internet lo tienen todo. Sus programas y series de televisión favoritas, las cadenas
de radio, los periódicos, juegos, los últimos estrenos de cine en streaming y su grupo de amigos en las redes sociales. «Internet se está convirtiendo en el
único gran contenedor capaz de difundir todos los medios y todos sus contenidos»,
reconoce Miquel Francés, profesor de Comunicación Audiovisual de la Universidad de
Valencia y coordinador del ensayo Hacia un nuevo modelo televisivo (Gedisa). «Pero eso no quiere decir que la difusión clásica de los diferentes medios
vaya a desaparecer, simplemente entramos en un proceso de convivencia de modelos de
difusión o multidifusión mediática», añade. La multiplicación de la oferta les permite
organizar su propia parrilla, sobre todo en el consumo de información y entretenimiento.
«De ser un recolector, la Red te convierte en nómada, en cazador de contenidos», dice
Hernán Casciari, bloguero y crítico de televisión.
La navegación en la Red incita a un tipo de consumo multitarea opuesto a la actitud
acomodaticia del televisor. Algunos analistas sostienen que está emergiendo un nuevo
modelo de telespectador. Junto al tradicional, acostumbrado a recibir los contenidos
(denominado lean back por la posición reclinada en el sofá), nace el otro espectador multipantalla, habituado
a buscar lo que quiere consumir (llamado lean forward, inclinado sobre el teclado).
Ya son muchos los que al llegar a casa ignoran la parrilla televisiva y buscan entre
su archivo de películas y series descargadas de Internet. Así se programan su propia
sesión en alta definición, sin interrupciones y sin anuncios. Luego conectan el terminal
al televisor y disfrutan a toda pantalla. Como hace el propio Casciari. «Ya sólo pongo
la antena para ver el fútbol», señala. La interactividad, prosigue, permite que el
espectador no quede sometido a la dictadura de la programación. «Lo que tiene que ocurrir, ocurre, y es independiente del horario
previsto», zanja.
Las nuevas generaciones de nativos digitales son plenamente lean forward, pero existe el riesgo de que algunos de sus abuelos (e incluso padres), que son
inmigrantes digitales, queden confinados al modelo en el que todo les viene dado,
según advierten varios expertos. «Los no digitales no tienen fácil recolectar contenidos
por Internet y verlos a su gusto, a menos que sus hijos o nietos les ayuden», apunta
Álvaro Ibáñez, coordinador del blog de tecnología Microsiervos.
Las cifras confirman este panorama. El 90,3% de los españoles entre 16 y 24 años han
accedido a la Red en los últimos tres meses; muy por encima del 83% de media de la
UE, según el estudio La Sociedad en Red 2008, del pasado septiembre, del Observatorio Nacional de las Telecomunicaciones y de
la Sociedad de la Información. Y sólo un 8,9% de los españoles entre 65 y 74 años
entra en la Red, frente al 17% de la media europea.
Mientras, el viejo modelo de televisión se despide poco a poco. Con el apagón digital
de abril de 2010 y la llegada de la TDT, se multiplicará la oferta multicanal (en
abierto y de pago). Buena ocasión para desperezar a los acomodados en el sofá. «Los
canales como Imagenio o Canal Satélite Digital pueden suponer para los mayores lo
mismo que para los jóvenes el acceso de contenidos online», observa Fernando Garrido, director de marketing de la escuela de negocios EOI. Son varias las opciones para convertir el televisor
en un medio activo: «Por ejemplo, con los modernos grabadores PVR (Personal Video
Recorder), que son muy fáciles de usar; te permiten grabar en el disco duro para luego
reproducir saltándose los anuncios y ver los programas en diferido a cualquier hora»,
añade Ibáñez. Son dispositivos como Iplus (de Digital +) o el estadounidense TiVo,
que es el referente, según Casciari.
La interactividad, sin embargo, tiene matices y varía en función del consumo, según
señala Jorge Gallardo, doctor en Comunicación Audiovisual y profesor en la Universidad
San Jorge de Zaragoza. «Tanto los usuarios lean back como los lean forward adquieren un rol de pasividad cuando consumen vídeos», advierte. «Cuando el usuario
busca contenidos audiovisuales en la Red nos sorprendería ver lo poco que interactúa.
Sólo busca ver, y el simple hecho de buscar es el máximo hecho de interactividad»,
concluye. Eso sí, para permitir la interacción, la TDT ha de incluir canal de retorno,
del que carecen muchos descodificadores, según matiza Gallardo.
También hay quien reivindica la pasividad. «¿Realmente queremos abandonar la interacción
pasiva con nuestros televisores?», se pregunta Farhad Manjoo, especialista en tecnologías,
en la revista Slate. «La pasividad es la gran baza de la televisión; nos encanta precisamente porque
nos exige muy poco», escribe.
Así, con todo, la televisión sigue reinando sin rival. Cuenta con una penetración
del 89%, según la última oleada del EGM, aunque su crecimiento se ha estabilizado.
En cambio, Internet asciende disparada. En 10 años, su penetración se ha incrementado
de un 2,9% a un 34,3%. Hay que tener en cuenta que entre los jóvenes es mucho mayor.
El 88% de los adolescentes se declara usuario, según la citada encuesta de Fundación
Telefónica.
Bien a través de la pantalla del portátil o la de plasma, el gran proveedor de contenidos
audiovisuales sigue siendo la televisión. Por ejemplo, gran parte de los vídeos consumidos
en YouTube proceden de ese medio. De hecho, en España son más de la mitad, según un
estudio del profesor Gallardo, presentado en la Universidad de Málaga. Concluye que
el 56% de los 15 vídeos más vistos en YouTube España entre junio de 2007 y febrero
de 2008 proceden de la televisión. "Los contenidos televisivos están mejor elaborados
y son más atractivos que los que pueda subir cualquier usuario», explica.
Se impone cada vez más una estrecha colaboración entre televisión e Internet. Las
empresas ya se han lanzado hacia la convergencia. La Red se va reafirmando como el
principal canal de la industria del ocio y el entretenimiento, un sector que este
año moverá en España 21.680 millones de euros, según un informe de la consultora PriceWaterhouseCoopers.
Además, la población navegante crece en España a razón de un millón de internautas
al año. El objetivo es mejorar la unión de soportes. «Dotar de inteligencia interactiva
a la televisión sigue siendo un trabajo pendiente; es momento de servirnos de la tecnología
y hacer que se entiendan. TV e Internet es una tendencia imparable», escribe Juana
Lara, directora de I+D+i de Radio Televisión Valenciana, en Hacia un nuevo modelo televisivo.
Esta convergencia tiene varias vías. Una es la de los televisores que incorporan acceso
a Internet (mediante conexiones y software sencillo) y otra es la de los proveedores
de contenidos que vuelcan su programación en la Red. Precisamente es la parte más
pasiva de Internet (visionado de vídeos, por ejemplo) la que mejor puede encajar en
el televisor, según algunos expertos. En cambio, otras aplicaciones que requieren
usar el ratón, como redes sociales o compras, seguirían en el ordenador.
Los grandes fabricantes de electrónica, como Sony, LG, Samsung o Toshiba, preparan
televisores con conexión a la Red (Ethernet o WiFi) que permitirían acceder a Facebook
con el mando a distancia o ver vídeos de YouTube y películas en streaming (sin descargarlas) en una pantalla panorámica. Yahoo anunció a principios de año
un programa de widgets (una especie de iconos) para permitir navegar desde el televisor. Por otro lado,
las cadenas ya ofrecen la mayoría de su programación en la Red. Una de las primeras
fue RTVE, que comenzó a ofrecer íntegros muchos contenidos. Le siguieron La Sexta,
Antena 3 y Cuatro.
La BBC ha anunciado un proyecto de las principales cadenas británicas (BBC, ITV, BT
y Channel 4, entre otros) para lanzar una plataforma común IPTV (protocolo de televisión
por Internet) que permita el acceso a sus programas desde la Red. El director general
de la corporación, Mark Thompson, lo ha presentado como «el santo grial» para la futura
emisión del servicio público. Un decodificador con una conexión de banda ancha y enchufado
al televisor ofrecerá la oferta de los canales en alta definición y con opciones de
pausa, rebobinado y grabado. Además, incluirá servicios de vídeo a petición y acceso
a webs como YouTube y Facebook. La fecha de salida es 2010.
«Hasta ahora, ver la televisión en Internet era un dolor de cabeza. Pero eso está
cambiando, y rápido», señala Daniel Lyons en Newsweek. Y cita el ejemplo de Hulu, una especie de YouTube impulsada por NBC, ABC y Fox y
financiada con anuncios (de momento, sólo funciona en EE.UU.). «Tiene montones de
buenos programas. Ves lo que quieres cuando quieres. Puedes ver videoclips, buscar
archivos e incluso enchufar el ordenador a una gran pantalla de televisión», asegura
Lyons. Tras dos años, ya ofrece 1.000 millones de streamings de vídeo. Se trata de un modelo que amenaza a los proveedores de cable.
YouTube está negociando con cadenas de televisión de todo el mundo para ofrecer películas
y programas enteros, según The Independent. «La estrategia de las grandes cadenas por incrementar su poder en la Red es descarada»,
dice Gallardo. «RTVE, La Sexta, Cuatro y Antena 3 han apostado por firmar un acuerdo
con Google (YouTube)», añade. El portal de vídeos da muchas más visitas que las propias
webs de las cadenas. El plan es encontrar formas de pago o suscripción. Televisión e Internet
pueden encontrar su nexo de mayor interés en la publicidad. Cuanto más interactúe
el usuario con su televisión conectada a Internet, más datos se podrán recabar sobre
los clientes. No sólo será más fácil medir las audiencias, sino también diseñar anuncios
personalizados.
«La red de pantallas ha transformado nuestra forma de vivir [...], escriben los ensayistas
Gilles Lipovetsky y Jean Serroy en La pantalla global (Anagrama). Se ha convertido en un instrumento de comunicación y de información,
en un intermediario casi inevitable en nuestras relaciones con el mundo y con los
demás. Vivir es, de manera creciente, estar pegado a la pantalla y conectado a la
Red»".
Però les transformacions dels mitjans no són solament econòmiques i tecnològiques,
sinó sobretot socials i culturals. Els mitjans són mediadors, és a dir, faciliten la relació dels actors socials amb el social, les pràctiques
culturals o el món institucional. Ho fan fonamentalment mitjançant el lloc que ocupen
en la societat, els seus processos de representació i els relats i narratives que
construeixen. Com ho va assenyalar l'informe del PNUD La democracia en América Latina,
els mitjans són poders fàctics, és a dir, tenen influència en la societat per la seva
pròpia naturalesa i funcionament social. Aquest lloc en la societat està cada vegada
més determinat per la credibilitat que tinguin i la confiança que suscitin, com també
per la intervenció en la construcció d'agendes, la visibilitat que concedeixen a determinats
actors socials i la capacitat per organitzar debats públics i per destacar però també
ocultar temes i interpretacions d'aquests temes. Els mitjans són, en si mateixos,
actors de la societat que a més incideixen en un assumpte definitiu socialment i políticament:
la informació.
Els mitjans representen el social de moltes maneres: per mitjà de la selecció i la
valoració de les notícies, de l'enquadrament amb què les presenten i analitzen, de
les fonts que utilitzen i, fins i tot, de la importància de les seccions en què ubiquen
la informació. Però també els mitjans expliquen, és a dir, relaten el que representen
d'una determinada manera. Ho fan per mitjà dels gèneres, que en el cas de la premsa
escrita poden ser la crònica, la notícia, el perfil o el reportatge, del llenguatge
que s'usi, del temps que es dediqui a la informació, de la descripció i rellevància
dels protagonistes, etc.
Els mitjans també tenen una presència destacada en la cultura. En primer lloc, els mitjans són mitjancers culturals, ja que destaquen determinades
aproximacions culturals, generen estereotips o fins i tot prejudicis, donen importància
a certes manifestacions de la cultura (de la culta, la popular o la massiva), produeixen
barreges i hibridacions culturals i construeixen personatges rellevants culturalment.
En segon lloc, els mitjans són fonamentals en les pràctiques de consum cultural. La
televisió i la ràdio tenen una cobertura pràcticament universal. Arriben de manera
constant a les cases dels barris més pobres de les ciutats i fins i tot a les zones
rurals, on generen i ratifiquen gustos, preferències i dinàmiques culturals. En tercer
lloc, els continguts mediàtics s'entrellacen amb altres pràctiques culturals, com
la moda, les creences, la iconografia o el disseny dels habitatges. En quart lloc,
els mitjans generen i reforcen afiliacions i sentits de pertinença. Els joves s'identifiquen
amb determinats programes, estils o personatges de la televisió, les dones mestresses
de casa se senten properes a determinades narratives, els pobladors pobres senten
que l'ascens social que els presenta el melodrama és un signe d'esperança i un estímul
vers la mobilitat social. En cinquè lloc, els mitjans faciliten o restringeixen la
circulació i sobretot el contrast de punts de vista, comprensions i perspectives culturals.
No hi ha dubte que la internacionalització de la televisió ha contribuït a l'obertura
de societats i grups humans vers al coneixement i potser el reconeixement d'altres
cultures. En sisè lloc, alguns mitjans de comunicació, gairebé sempre públics, tenen
una vocació particularment cultural, ja que estan dedicats a la divulgació de materials
de la memòria, productes patrimonials, experiències experimentals, arts i educació.
Els mitjans també són agències de socialització, coneixement i reproducció cultural.
Els nens i els joves presenten graus importants de recepció de televisió i de manera
creixent d'ús de noves tecnologies. Però aquesta relació cultural no és passiva, com
emfatitzarien les anomenades teories de procés, sinó dinàmiques i actives, com assenyalen les teories que Fiske va denominar semiòtiques o del sentit. Aquesta comprensió és fonamental per als gestors culturals que han de conèixer les
lògiques de producció, circulació i apropiació dels mitjans de comunicació, el seu
paper en el reconeixement cultural, les interaccions entre la gent i els productes
mediàtics i sobretot el que en fan, és a dir, els seus processos de recreació i negociació.
Com ja s'ha advertit, la comunicació és molt més que mitjans de comunicació. Aquest
enunciat simple ha de ser fonamental per als gestors culturals, que han d'apreciar
quin és el paper concret dels mitjans en la seva feina i també quins en són els límits.
Tanmateix, per al gestor cultural és fonamental entendre que la comunicació és un
camp molt més dens. Aquesta comprensió l'advertirà sobre els processos comunicatius
i culturals de la ciutat, per exemple, sobre la importància comunicativa dels llocs
de trobada, els itineraris dels seus habitants i el significat dels espais definits
per la cultura (teatres, places, museus). També serà important per a la gestió cultural
entendre la importància de la comunicació en la gestió pública, en la conformació
de ciutadanies culturals. Un ciutadà més ben informat serà un ciutadà que podrà gaudir
i exigir que es compleixin els seus drets, entre ells els culturals, i segurament
també podrà gaudir molt més dels esdeveniments culturals que s'ofereixen en la seva
comunitat. La comunicació és central per als moviments de resistència i de reivindicació
cultural. L'expressivitat de les manifestacions gai o de les comunitats ètniques és
fonamental a l'hora de fer conèixer les seves lluites en el context social. La comunicació
també forma part dels objectius socials de moltes organitzacions socials i és un tema
recurrent per a les experiències artístiques i culturals locals. Per la seva banda,
les arts són una escena contemporània de la comunicació, perquè utilitzen els seus
suports (per exemple, el vídeo) o perquè ironitzen sobre les icones que transmeten
els grans mitjans massius.
4.Comunicació i cultura en la societat de la informació
Una de les grans transformacions dels nostres temps és la conformació de l'anomenada
societat de la informació o societat-xarxa. El que ha passat no és solament una gran transformació econòmica, política o tecnològica,
sinó sobretot un canvi cultural portentós.
La conjunció de la microelectrònica i les telecomunicacions, va generar un paisatge
comunicatiu completament inèdit. En primer lloc, és un paisatge global, en el qual el món es va fer accessible ràpidament i la comunicació
es produeix de manera instantània. El context quotidià dels éssers humans s'ha poblat de nous objectes, però sobretot
de noves relacions i processos. No és un món d'artefactes, com un món d'innovacions,
xarxes i fluxos comunicatius. Més que els objectes, les relacions influeixen en el
canvi de les formes de vida. La lentitud es reemplaça per la instantaneïtat, les distàncies
per la proximitat, l'estabilitat per la mobilitat; aquests canvis no són totals, perquè
la vida no es resol simplement en el tecnològic. Llavors queden lentituds, distàncies
i estabilitats necessàries, que contrasten amb les altres i que no formen part d'un
món passat, sinó també del futur possible.
El món de la comunicació no havia viscut una transformació tan radical possiblement
des de l'època de la invenció de la impremta. Només que ara les tecnologies permeten un accés més general, una diversitat de l'oferta més àmplia
i més possibilitats d'interacció. Si bé encara persisteix la bretxa digital, un nombre superior de persones s'està
enganxant al catàleg creixent de les noves tecnologies. Aquest enganxament no pot
fer perdre de vista la precarietat de milions de llatinoamericans que sumen una exclusió
més a les que tradicionalment han tingut. Avui el món es percep per mitjà dels fluxos
d'informació i la universalització de la cultura, i dels canvis del comerç i els moviments
de les finances.
"Las TIC se han convertido, tanto para los ciudadanos como para las empresas, en un bien esencial al que no se puede renunciar incluso en momentos como los actuales. Por eso, en medio de tantas cifras negativas, resalta el incremento que se ha producido en líneas de banda ancha fija y móvil que, agregadas, casi han supuesto un millón de accesos más en este año. No hay recuperación económica sin el uso intensivo de las TIC, y así lo han reconocido los más destacados analistas y la propia Unión Europea al diseñar sus planes de futuro.
Este fenómeno es global. Los países con un menor desarrollo económico obtienen incluso más beneficios del despliegue tecnológico que los más desarrollados. En Latinoamérica, algunos estudios atribuyen casi un tercio de su crecimiento en los últimos años al efecto de la extensión de la telefonía móvil. Si hablamos de dimensiones globales, casi una cuarta parte de la población mundial es ya usuaria de Internet y 4.600 millones de los habitantes de nuestro planeta tienen un móvil. Pero también en lo local, en nuestro día a día, es evidente el efecto de las nuevas tecnologías en los nuevos comportamientos y, por tanto, en el cambio de la sociedad. Ya se venden en nuestro país (España) más consolas de videojuegos que televisores y hay más hogares con teléfono móvil que con teléfono fijo. El acceso a las redes sociales es un fenómeno de tal magnitud que España aparece, tras Brasil, como el país del mundo con un mayor porcentaje de internautas activos en redes sociales. Entre los más jóvenes, el aumento en el uso de este tipo de redes se ha incrementado en un 500% en el último año y los internautas ya dedican más del 22,4% de su tiempo en Internet a actividades relacionadas con dichas redes sociales, que por otro lado, ya se han convertido en plataformas de posicionamiento público para empresas e instituciones.
Si este análisis se aplica con la perspectiva de los diez años en los que Telefónica lleva analizando, como pionera, la Sociedad de la Información en España, podemos ver que la extensión de la banda ancha (prácticamente inexistente en el 2000) y el desarrollo de la telefonía móvil y de accesos de televisión como la IPTV han llevado el número de accesos en España de los 44,4 millones de 2000 a los 85,6 millones en 2009. Es decir, casi se ha duplicado el número de accesos, mientras que la facturación del sector de las telecomunicaciones y del de las tecnologías de la información creció un 78% y un 40% respectivamente en ese periodo. Esto da idea de la inyección de valor que estos sectores han introducido en la economía y en la vida diaria de los ciudadanos. En diez años la penetración de móviles ha pasado del 50% al 109% y de ocupar el 20% del tráfico total, los móviles han pasado a representar más del 50%, superando al cursado desde el teléfono fijo. Todo esto lo ha hecho posible el sector de las telecomunicaciones al aunar innovación y bajada de precios. Tomando un dato del Informe, el IPC acumulado se situó por encima del 20% en el periodo del 2001 al 2007, mientras los precios de las telecomunicaciones descendían un 10%.
Las TIC transforman la economía y la organización de los sectores en los que se emplean con intensidad. Así, ámbitos como la Sanidad, la Administración Pública o la Justicia están viviendo una profunda transformación hacia formas de mayor productividad en el uso de los recursos y de mayor satisfacción para sus usuarios.
Por otro lado, en sólo cinco años, la velocidad de datos posible desde el móvil se ha multiplicado por 60. El despliegue de la banda ancha móvil así como la irrupción de los «smartphones», cuyo icono es el i-phone, han dibujado un nuevo entorno en el que las redes móviles cobran protagonismo en el acceso a Internet."
César Alierta (president executiu de la Fundación Telefónica). Principales conclusiones y novedades del informe La Sociedad de la Información en España 2009.
En segon lloc, la societat de la informació ha generat un mercat bigarrat de béns i serveis culturals que per la xarxa d'una manera tan instantània
com acumulativa. En el passat els béns de la cultura seguien ritmes molt més lents: el cinema es
distribuïa a les grans sales, la televisió amb prou feines tenia algunes modalitats
de funcionament, la comunicació va evolucionar del telègraf al telèfon fix i la música
s'escoltava en sistemes de reproducció anàlegs i sobretot per la ràdio. Avui aquest
ritme s'ha modificat substancialment: el cinema es distribueix per televisió, canals
de pagament, vídeos i Internet; l'instrument de la comunicació va deixar de ser fix
per a convertir-se en mòbil, la qual cosa va generar una de les grans variacions i
especialment una de les invencions que s'han articulat de manera més profunda en la
vida quotidiana de la majoria d'habitants del planeta. La televisió es va multiplicar
d'una manera vertiginosa, des de la satel·litària fins a la que transita per la banda
ampla o es produeix en les comunitats més distants i la música s'escolta per mitjà
de nombrosos suports, fins i tot els que mai no s'hauria pensat que farien aquesta
funció, com passa amb el telèfon mòbil. D'aquesta manera la societat de la informació
ha donat lloc a nous ecosistemes comunicatius, molts dels quals convergeixen en la
Xarxa i en l'ordinador; a mesura que es transformen els sistemes de distribució, es
modifiquen les rutines de consum i apropiació. La lectura, per exemple, està essent
transformada, per les noves tecnologies. No solament es llegeix més per Internet,
sinó que es fa d'una altra manera, encara que complementàriament amb la lectura tradicional.
Un tema fonamental de les relacions entre comunicació i cultura en la societat de
la informació és el concepte de convergència. Convergeixen les empreses mediàtiques que es fusionen o que busquen sinergies, convergeixen
els suports, els llenguatges i sens dubte els mateixos mitjans entre ells.
"Las convergencias generan nuevas figuras profesionales y modelos de negocios, producen rupturas tecnológicas, crean nuevos hábitos de consumo e imponen otras formas de relacionarse e, incluso, de hacer política. La mirada teórica debería prestar una mayor atención a los movimientos centrífugos de divergencia; es decir, a los efectos colaterales e inesperados que nacen en la periferia del ecosistema mediático, como consecuencia de los procesos de convergencia.
Cuando un transeúnte camina conectado a su Ipod a través de unos auriculares de última generación o habla por el teléfono móvil y observa los mensajes que le llegan al instante a la pantalla de su celular, no sólo inventa unos usos que modifican sus rutinas, sino que genera representaciones y narrativas que entrecruzan la escritura con la movilidad, los sonidos y las imágenes con la inmediatez. El mundo se le revela de otra manera y él lo reconstruye con otros instrumentos.
Para la gestión cultural es fundamental conocer estos modos de apropiación, puesto que una buena parte de la cultura contemporánea transcurre por estos circuitos ya sea de manera autónoma, es decir, generando prácticas culturales nuevas, ya sea de manera integrada. Un ejemplo de lo primero puede ser el chateo o la participación de redes sociales y un ejemplo de lo segundo, las estrategias en internet de los grupos musicales que adelantan en la red la presentación de sus nuevas creaciones, la convocatoria a sus conciertos o la venta en línea de sus producciones. Una tarea fundamental para los gestores culturales es comprender las lógicas de las nuevas tecnologías como productoras de cultura, más allá de su simple función instrumental.
En tercer lugar, la sociedad de la información es una sociedad de flujos, muchos de ellos específicamente de carácter cultural. El fluir físico que aún persiste en las prácticas culturales, está siendo acrecentado por el fluir informativo y de interacciones que se da en la red. El fluir físico es fundamental como una expresión de convocatoria, encuentro e inclusive conflicto simbólico, ya se trate de las grandes multitudes que participan en un concierto de música, en una peregrinación religiosa o en una fiesta popular o de las que expresan sus críticas a través de la minga, la protesta o los movimientos de resistencia sociocultural. El fluir cultural informacional se manifiesta en la gigantesca circulación de mensajes, la movilización a través de las redes sociales o la descarga constante de materiales culturales. El texto de Manuel Castells que se presenta a continuación permite tener una muy clara aproximación al tema de los flujos, que además son fundamentales para la gestión de la cultura."
Carlos Scolari (2009, gener-juny). "Alrededor de la(s) convergencia(s). Conversaciones teóricas, divergencias conceptuales y transformaciones en el ecosistema de medios". Signo y Pensamiento (vol. XXVIII, núm. 54, pàg. 44-55).
Des de la perspectiva de la teoria social, l'espai és el suport material de les pràctiques
socials que comparteixen el temps. Afegeixo immediatament que tot suport material
sempre comporta un significat simbòlic. Mitjançant pràctiques socials que comparteixen
el temps faig referència al fet que l'espai reuneix les pràctiques que són simultànies
en el temps. És l'articulació material d'aquesta simultaneïtat la que dóna sentit
a l'espai davant la societat. Tradicionalment, aquesta noció s'assimilava a la contigüitat,
però és fonamental que separem el concepte bàsic del suport material de les pràctiques
simultànies de la noció de contigüitat, a fi de donar compte de la possible existència
de suports materials de la simultaneïtat que no es basen en la contigüitat física,
ja que aquest és justament el cas de les pràctiques socials dominants en l'era de
la informació.
En els capítols precedents hem sostingut que la nostra societat està construïda entorn
de fluxos: fluxos de capital, fluxos d'informació, fluxos de tecnologia, fluxos d'interacció
organitzativa, fluxos d'imatges, sons i símbols. Els fluxos no són només un element
de l'organització social: són l'expressió dels processos que dominen la nostra vida
econòmica, política i simbòlica. Si aquest és el cas, el suport material dels processos
dominants de les nostres societats serà el conjunt d'elements que sostinguin aquests
fluxos i facin materialment possible la seva articulació en un temps simultani. Per
tant, proposo la idea que hi ha una nova forma espacial característica de les pràctiques
socials que dominen i conformen la societat xarxa: l'espai dels fluxos. L'espai dels
fluxos és l'organització material de les pràctiques socials en temps compartit que
funcionen per mitjà dels fluxos. Per flux entenem les seqüències d'intercanvi i interacció
determinades, repetitives i programables entre les posicions físicament inconnexes
que mantenen els actors socials en les estructures econòmiques, polítiques i simbòliques
de la societat. Les pràctiques socials dominants són les que estan incorporades a
les estructures socials dominants. Per estructures dominants entenem els dispositius d'organitzacions i institucions la lògica interna de les
quals té un paper estratègic per a donar forma a les pràctiques socials i la consciència
social de la societat en general.
L'abstracció del concepte de l'espai dels fluxos es pot comprendre millor si se n'especifica
el contingut. L'espai dels fluxos, com la forma material del suport dels processos
i funcions dominants en la societat informacional, es pot descriure (més que definir-se)
mitjançant la combinació d'almenys tres capes de suports materials que, junts, el
constitueixen. La primera capa, el primer suport material de l'espai dels fluxos,
està formada per un circuit d'impulsos electrònics (microelectrònica, telecomunicacions,
processament informàtic, sistemes de radiodifusió i transport d'alta velocitat, també
basats en les tecnologies de la informació) que, junts, formen la base material dels
processos que hem observat com a estratègicament crucials en la societat xarxa. Així,
és una forma espacial, de la mateixa manera que ho pugui ser la ciutat o la regió
en l'organització de la societat mercantil o la societat industrial. En les nostres
societats, l'articulació espacial de les funcions dominants s'efectua en la xarxa
d'interaccions que possibiliten els aparells de la tecnologia de la informació. En
aquesta xarxa, cap lloc no existeix per si mateix, ja que les posicions es defineixen
pels fluxos. Per tant, la xarxa de comunicació és la configuració espacial fonamental:
els llocs no desapareixen, però la seva lògica i el seu significat queden absorbits
en la xarxa. La infraestructura tecnològica que aquesta conforma defineix el nou espai,
de manera molt semblant a com els ferrocarrils van definir regions econòmiques i mercats
nacionals en l'economia industrial, o les regles institucionals de la ciutadania,
amb fronteres específiques (i els seus exèrcits de tecnologia avançada), van definir
les ciutats en els orígens mercantils del capitalisme i la democràcia. Aquesta infraestructura
tecnològica és en si mateixa l'expressió de la xarxa de fluxos, l'arquitectura i contingut
de la qual els determinen els poders del nostre món.
La segona capa de l'espai dels fluxos la constitueixen els seus nodes i eixos. L'espai
dels fluxos no manca de lloc, encara que la seva lògica estructural sí. Es basa en
una xarxa electrònica, però aquesta connecta llocs específics, amb característiques
socials, culturals, físiques i funcionals ben definides. Alguns llocs són intercanviadors,
eixos de comunicació que exerceixen un paper de coordinació perquè hi hagi una interacció
uniforme de tots els elements integrats en la xarxa. Altres llocs són els nodes de
la xarxa, és a dir, la ubicació de funcions estratègicament importants que constitueixen
una sèrie d'activitats i organitzacions de base local entorn d'una funció clau de
la xarxa. La ubicació en el node connecta la localitat amb el conjunt de la xarxa.
Tant els nodes com els eixos són organitzats de manera jeràrquica segons el seu pes
relatiu en aquesta. Però aquesta jerarquia pot canviar depenent de l'evolució de les
activitats processades per la xarxa. En efecte, en alguns casos, alguns llocs poden
quedar desconnectats i donar com a resultat un declivi immediat i, d'aquesta manera,
un deteriorament econòmic, social i físic. Les característiques dels nodes depenen
del tipus de funcions que faci una xarxa determinada.
Alguns exemples de xarxes, i els seus nodes corresponents, ajudaran a comunicar el
concepte. El tipus més senzill que es pot concebre com a representatiu de l'espai
dels fluxos és la xarxa constituïda pels sistemes de presa de decisions de l'economia
global, en particular les relatives al sistema financer. Fa referència a l'anàlisi
de la ciutat global com un procés més que com un lloc, com es presenta en aquest capítol.
L'anàlisi de la ciutat global com el lloc de producció de l'economia informacional
global ha exposat el paper crucial d'aquestes ciutats globals en les nostres societats
i la dependència de les societats i economies locals de les funcions directores ubicades
en elles. Però més enllà de les ciutats globals principals, la resta de les economies
continentals, nacionals i regionals tenen els propis nodes que connecten amb la xarxa
global. Cada un requereix una infraestructura tecnològica adequada, un sistema de
firmes auxiliars que proporcionin els serveis de suport, un mercat laboral especialitzat
i el sistema de serveis requerit per la mà d'obra professional.
El que és vàlid per a les funcions gestores principals i els mercats financers també
es pot aplicar a la fabricació d'alta tecnologia (tant a les indústries que produeixen
l'alta tecnologia com a les que la utilitzen, això és, tota la fabricació avançada).
La divisió espacial del treball que caracteritza la fabricació d'alta tecnologia es
tradueix en la connexió mundial entre els mitjans d'innovació, els llocs de fabricació
qualificada, les cadenes de muntatge i les fàbriques orientades al mercat, amb una
sèrie de connexions intrafirmes entre les diferents operacions en diferents emplaçaments
al llarg de les cadenes de producció; i una altra sèrie de connexions intrafirma entre
les funcions de producció similars ubicades en llocs específics que es converteixen
en complexos de producció. Els nodes directriu, els llocs de producció i els eixos
de comunicació es defineixen al llarg de la xarxa i s'articulen en una lògica comuna
mitjançant les tecnologies de la comunicació i una fabricació programable, basada
en la microelectrònica, flexible i integrada.
Les funcions que ha de complir cada xarxa defineixen les característiques dels llocs
que es converteixen en els seus nodes privilegiats. En alguns casos, els llocs menys
probables es converteixen en nodes centrals perquè l'especificitat històrica acaba
centrant una xarxa determinada entorn d'una localitat particular. Per exemple, no
era probable que Rochester (Minnesota) o el suburbi parisenc de Villejuif es convertissin
en nodes centrals d'una xarxa mundial de tractament mèdic i investigació sanitària
avançats en una estreta interacció mútua. Però la ubicació de la Clínica Mayo a Rochester
i d'un dels centres principals per al tractament del càncer del sistema sanitari francès
a Villejuif, en tots dos casos per raons històriques accidentals, ha articulat un
complex de generació de coneixement i tractament mèdic avançat entorn d'aquestes dues
inusuals localitzacions. Una vegada establertes, han atret investigadors, metges i
pacients de tot el món: s'han convertit en un node de la xarxa mèdica mundial.
Cada xarxa defineix els seus emplaçaments segons les funcions i jerarquia de cada
un i les característiques del producte o servei que s'hi processarà. Així, doncs,
una de les xarxes més poderoses de la nostra societat, la producció i distribució
d'estupefaents (incloent-hi el component de blanqueig de diner), ha construït una
geografia específica que ha redefinit el significat, l'estructura i la cultura de
les societats, regions i ciutats connectades a ella. D'aquesta manera, a la producció
i el comerç de la cocaïna, els llocs de producció de coca de Chapare o l'Alt Beni
a Bolívia, o l'Alt Huallanga al Perú, estan connectats a les refineries i centres
de gestió de Colòmbia, que eren filials, fins al 1995, de les seus centrals de Medellín
o Cali, connectades al seu torn a centres financers com Miami, Panamà, les illes Caiman
i Luxemburg, i a centres de transport com les xarxes de tràfic de drogues de Tamaulipas
o Tijuana a Mèxic i, finalment, als punts de distribució en les àrees metropolitanes
principals dels Estats Units i Europa Occidental. Cap d'aquestes localitats no pot
existir per si mateixa en aquesta xarxa. Els càrtels de Medellín i Cali, i els seus
estrets aliats nord-americans i italians, aviat haurien de tancar el negoci sense
les matèries primeres produïdes a Bolívia o al Perú, sense els productes químics (precursors)
proporcionats per laboratoris suïssos i alemanys, sense les xarxes financeres semilegals
dels paradisos bancaris i sense les xarxes de distribució que comencen a Miami, Los
Angeles, Nova York, Amsterdam o la Corunya.
Per tant, encara que l'anàlisi de les ciutats globals proporciona la il·lustració
més directa de l'orientació basada en els llocs de l'espai dels fluxos en nodes i
eixos, aquesta lògica no es limita de cap manera als fluxos del capital. Els principals
processos dominants de la nostra societat s'articulen en xarxes que connecten diferents
llocs i assignen, a cada un, un paper i un pes en una jerarquia de generació de riquesa,
processament de la informació i creació de poder, que en definitiva condiciona la
destí de cada localitat.
La tercera capa important de l'espai dels fluxos fa referència a l'organització espacial
de les elits gestores dominants (més que classes) que exerceixen les funcions directores
entorn de les quals aquest espai s'articula. La teoria de l'espai dels fluxos parteix
de l'assumpció implícita que les societats són organitzades de manera asimètrica entorn
dels interessos específics dominants de cada estructura social. L'espai dels fluxos
no és l'única lògica espacial de les nostres societats. Tanmateix, és la lògica espacial
dominant perquè és la lògica espacial dels interessos/funcions dominants de la nostra
societat. Però aquest domini no és purament estructural. El promulguen, conceben,
decideixen i apliquen els actors socials. Així, doncs, l'elit tecnòcrata-financera-gestora
que ocupa les posicions destacades en les nostres societats també tindrà necessitats
espacials específiques quant al suport material/espacial dels seus interessos i pràctiques.
La manifestació espacial de l'elit informacional constitueix una altra dimensió fonamental
de l'espai dels fluxos. Quina és aquesta manifestació espacial?
En la nostra societat, la forma fonamental de domini es basa en la capacitat organitzativa
de l'elit dominant, que va paral·lela a la seva capacitat de desorganitzar els grups
de la societat que, encara que constitueixin una majoria numèrica, veuen els seus
interessos només parcialment representats (com a màxim) dins del marc de la satisfacció
dels interessos dominants. L'articulació de les elits i la segmentació i desorganització
de les masses semblen ser mecanismes bessons de domini social en les nostres societats.
L'espai exerceix un paper fonamental en aquest mecanisme. En poques paraules, les
elits són cosmopolites; la gent, local. L'espai del poder i la riquesa es projecta
pel món, mentre que la vida i l'experiència de la gent s'arrelen en llocs, en la seva
cultura, en la seva història. Per tant, com més es basa una organització social en
fluxos ahistòrics, suplantant la lògica d'un lloc específic, més s'escapa la lògica
del poder global del control sociopolític de les societats locals/nacionals amb especificitat
històrica.
D'altra banda, les elits no volen i no poden convertir-se elles mateixes en fluxos,
si han de preservar la seva cohesió social, i desenvolupar un conjunt de regles i
els codis culturals mitjançant els quals es poden entendre mútuament i dominar la
resta, establint d'aquesta manera les fronteres de "dins" i "fora" de la seva comunitat
cultural/política. Com més democràtiques siguin les institucions d'una societat, més
s'hauran de diferenciar les elits de les masses per a evitar la penetració excessiva
dels representants polítics al món interior de presa de decisions estratègiques. Tanmateix,
la meva anàlisi no comparteix la hipòtesi sobre l'existència improbable d'una "elit
de poder" en la Wright Mills. Al contrari, el domini social real s'origina pel fet
que els codis culturals estan incorporats en l'estructura social de manera que la
seva possessió obre l'accés a l'estructura del poder, sense que l'elit necessiti conspirar
per a impedir l'accés a les seves xarxes.
La manifestació espacial d'aquesta lògica de domini adquireix dues formes principals
en l'espai dels fluxos. D'una banda, les elits formen la seva societat pròpia i constitueixen
comunitats simbòlicament aïllades, atrinxerades després de la barrera material del
preu de la propietat immobiliària. Defineixen les seves comunitats com una subcultura
lligada a l'espai i amb connexions interpersonals. Proposo la hipòtesi que l'espai
dels fluxos està compost per microxarxes personals que projecten els seus interessos
en macroxarxes funcionals per tot el conjunt global d'interaccions de l'espai dels
fluxos. És un fenomen ben conegut en les xarxes financeres: les decisions estratègiques
principals es prenen en menjars de negocis a restaurants exclusius, o en caps de setmana
a cases de camp jugant al golf, com en els bons temps antics. Però aquestes decisions
seran executades en processos de presa de decisió immediats sobre ordinadors telecomunicats
que poden provocar les seves pròpies decisions per a reaccionar a les tendències del
mercat. Així, doncs, els nodes de l'espai dels fluxos inclouen espais residencials
i orientats al lleure que, juntament amb l'emplaçament de les seus centrals i els
seus serveis auxiliars, tendeixen a agrupar les funcions dominants en espais acuradament
segregats, amb fàcil accés a complexos cosmopolites de les arts, la cultura i l'entreteniment.
La segregació s'aconsegueix tant per la ubicació en llocs diferents com pel control
de seguretat de certs espais oberts només per a l'elit. Des dels pinacles del poder
i els seus centres culturals, s'organitza una sèrie de jerarquies socioespacials simbòliques,
de manera que els nivells de gestió inferiors puguin reflectir els símbols del poder
i apropiar-se'n mitjançant la construcció de comunitats espacials elitistes de segon
ordre, que també tendiran a aïllar-se de la resta de la societat, en una successió
de processos de segregació jeràrquics que, junts, equivalen a la fragmentació socioespacial.
Una segona tendència important de la distinció cultural de les elits en la societat
informacional és crear un estil de vida i idear formes espacials encaminades a unificar-ne
l'entorn simbòlic a tot el món, amb la qual cosa suplanten l'especificitat històrica
de cada localitat. D'aquesta manera, es construeix un espai (relativament) aïllat
per tot el món al llarg de les línies d'unió de l'espai dels fluxos: hotels internacionals
la decoració dels quals, des del disseny de l'habitació fins al color de les tovalloles,
és similar a tot arreu per a crear un sentiment de familiaritat amb el món interior,
mentre s'indueix l'abstracció del món circumdant; sales per a VIP als aeroports, ideades
per a mantenir la distància davant la societat en les autopistes de l'espai dels fluxos;
accés mòbil, personal i en línia a les xarxes de telecomunicacions, perquè el viatger
mai no es perdi; i un sistema de viatges organitzats, serveis de secretaria i de recepció
recíprocs que mantenen junt un reduït cercle de l'elit empresarial per mitjà de ritus
similars a tots els països. A més, hi ha un estil de vida cada vegada més homogeni
entre l'elit de la informació que transcendeix les fronteres culturals de totes les
societats: l'ús regular d'instal·lacions d'hidromassatge (fins i tot quan es viatja)
i la pràctica del jòguing; la dieta obligatòria de salmó a la graella i amanida verda,
amb udon i sashimi com l'equivalent funcional japonès; el color de les parets rosa pàl·lid per a crear
l'atmosfera acollidora de l'espai interior; l'ordinador portàtil ubic; la combinació
de vestits de negocis i roba d'esport; l'estil de roba unisex, etc. Tots són símbols
d'una cultura internacional la identitat de la qual no es vincula a una societat específica,
sinó a la pertinença als cercles gestors de l'economia informacional al llarg d'un
espectre cultural global.
L'espai dels fluxos també reflecteix la seva aspiració a establir una connexió cultural
entre els seus diferents nodes en la tendència vers la uniformitat arquitectònica
que presenten els nous centres directrius en diverses societats. Paradoxalment, l'intent
de l'arquitectura postmoderna de trencar els motlles i patrons de la disciplina arquitectònica
ha donat com a resultat una monumentalitat postmoderna sobreimposada, que es va convertir
en la regla generalitzada de les noves seus centrals de les grans empreses de Nova
York a Kaoshiung, durant els anys vuitanta. Per tant, l'espai dels fluxos inclou la
connexió simbòlica d'una arquitectura homogènia als llocs que constitueixen els nodes
de cada xarxa al llarg del món, de manera que l'arquitectura s'escapa de la història
i la cultura de cada societat i queda capturada en el nou món imaginari i meravellós
de possibilitats il·limitades que hi ha al darrere de la lògica transmesa pel multimèdia:
la cultura de la navegació electrònica, com si es poguessin reinventar totes les formes
en un lloc, amb la sola condició de saltar a la indefinició cultural dels fluxos de
poder. El tancament de l'arquitectura en una abstracció ahistòrica és la frontera
formal de l'espai dels fluxos.
En quart lloc, la societat de la informació permet la construcció i l'ús d'innombrables
xarxes culturals. Aquestes xarxes són de naturalesa molt diversa. Hi ha xarxes de creadors, d'intercanvi
de productes culturals, d'oferta de serveis, de circulació d'informació cultural,
d'interacció entre institucions culturals, de formació i d'experiències culturals
locals. Les xarxes faciliten el coneixement mutu, la visibilitat, l'intercanvi i l'enfortiment
de les possibilitats de persones i grups. Per a la gestió cultural és fonamental conèixer
el tipus de xarxes que hi ha, la seva viabilitat per al treball cultural, les condicions
necessàries perquè les xarxes es mantinguin, creixin i siguin eficients. En la gestió
cultural contemporània les xarxes són necessàries, encara que la seva persistència
i manteniment sigui difícil i siguin moltes les que desapareixen del panorama cultural.
En cinquè lloc, les noves tecnologies no són simples suports o vehicles de la informació
o dels continguts simbòlics, sinó que elles mateixes comporten l'aparició de nous
llenguatges. Es podria afirmar que elles estableixen la possibilitat de tendències estètiques noves, basades en l'experimentació.
En sisè lloc, apareixen cibercultures. Pierre Lévy diu que el fons de la cibercultura es pot resumir en tres tendències:
la interconnexió, la creació de comunitats i la intel·ligència col·lectiva. La interconnexió
es du a terme entre mitjans, documents, dades, persones, territoris, ordinadors, grups
i institucions. "Ella crea curtcircuits entre nivells jeràrquics i cultures". La intel·ligència
col·lectiva és l'augment de les capacitats cognitives de les persones i grups, de
la percepció, de la memòria, de les possibilitats de raonament, d'aprenentatge i de
creació. Aquestes tres tendències són molt rellevants per a la cultura i la seva gestió.
El que en el passat dels mitjans s'anomenava audiència, en el present són comunitats d'intèrprets i de creació, actives, contrastants i
en un flux crític constant. La interconnexió és a més una altra característica que
ha de tenir en compte la gestió, sobretot quan es tracta de cultures, és a dir, de
trames, d'ordits de sentit. I finalment la intel·ligència col·lectiva opera en moltes
de les pràctiques culturals que són mobilitzacions socials de significats compartits,
com passa amb les celebracions, les llengües o les festes. El patrimoni immaterial
sol ser una manifestació d'aquesta intel·ligència col·lectiva.
5.La comunicació en la gestió cultural
Enmig d'aquest panorama de canvis, es renoven les relacions entre gestió cultural
i comunicació. Perquè la comunicació deixa de ser un simple problema de divulgació,
de mitjans o de relacions públiques, per a estendre tot el seu potencial de possibilitats.
La comunicació és un procés social que és en el centre de les transformacions de la
cultura i, per tant, de la seva gestió ordinària. Els gestors culturals, independentment del seu nivell d'incidència o el camp de
la seva actuació, es troben amb la comunicació que forma part constitutiva dels processos
en què estan involucrats. Si es tracta d'indústries culturals, un dels seus territoris
és el dels mitjans. Si la gestió es dirigeix al patrimoni, la comunicació fa recognoscible
la memòria, la valora socialment i la posa en contacte amb altres memòries. Si la
gestió s'adreça a les institucions, es troba amb la comunicació, com a part d'elles
o com un component del teixit institucional de la societat. Si la gestió s'orienta
cap a les pràctiques artístiques constata que la comunicació s'ha entrellaçat amb
la dansa, el teatre o les arts visuals. Però la comunicació també és imprescindible per a gestionar la cultura, ja que requereix
xarxes, estratègies efectives d'informació, espais de diàleg.
Una primera relació entre comunicació i gestió cultural té a veure amb el disseny, posada en marxa i avaluació de les polítiques culturals. D'una banda, les polítiques comunicatives són polítiques culturals. No hi ha dubte sobre la importància de les polítiques de cinema, de cultura digital,
d'indústries culturals i de comunicació en el context contemporani de les polítiques
públiques de cultura. Fins i tot algunes de les discussions més actuals tenen a veure
amb la promoció del cinema nacional i la seva inserció en els circuits internacionals,
el paper de les ràdios ciutadanes i comunitàries, la televisió cultural o les disposicions
sobre la salvaguarda dels drets d'autor en les noves tecnologies i alhora la promoció
del gaudi del coneixement i la cultura per part de tots els ciutadans. Una política
comunicativa és cultural perquè incumbeix la creació, la circulació dels béns culturals
i els processos d'apropiació per part de la gent. Però també perquè una bona part
dels continguts de la cultura circulen pels mitjans i les noves tecnologies de la
informació.
Si s'entén que les polítiques culturals són polítiques construïdes amb el consens
de diferents actors –estat, empresa privada, organitzacions socials, fundacions, etc.–,
llavors són polítiques que necessiten el trànsit adequat d'informació per al debat
i l'argumentació públics. Un dels problemes freqüents és justament la falta de comunicació
de les polítiques, que acaben essent desconegudes pels ciutadans i essent cooptades
per instàncies burocràtiques o d'experts. La informació oportuna i adequada intervé tant en la comprensió de les polítiques
com en la seva acceptació per part de les ciutadanies. La comunicació facilita a més la integració de les polítiques. Amb freqüència es
troben polítiques desarticulades, tancades en si mateixes, i sense el diàleg i relació
necessaris amb altres polítiques culturals i socials. La comunicació facilita el seguiment, la veedoria, la rendició de comptes i els ajustos
de les polítiques públiques. Sense una informació transparent i de doble via és impossible la implementació i
el desenvolupament de les polítiques públiques. El gestor cultural és un gestor de
polítiques, tant nacionals com regionals i, particularment, de proximitat. Generar
un context comunicatiu ric és una tasca que el gestor cultural ha de fer utilitzant
les pròpies capacitats comunicatives de la comunitat.
En la gestió cultural és fonamental el reconeixement de les cultures i sobretot l'exercici
de la interculturalitat. Gestionar cultura és inseparable en cas de posar en comunicació les cultures, ja que els processos culturals només es poden entendre si són comunicables.
La comunicació és mitjancera de la gestió cultural. Això vol dir que la gestió necessita divulgació. Tradicionalment s'han utilitzat
els mitjans com els instruments de la divulgació. En un treball titulat Los sentidos despiertos. Públicos y apropiación de la música, el teatro y la danza
en Bogotá (2009), es va poder comprovar que si bé els mitjans encara tenen importància en la
tasca de difusió de la cultura, el seu abast és cada vegada més focalitzat i més curt.
La premsa no té tanta importància com la ràdio i la televisió i aquests mitjans comencen
a quedar-se curts davant de l'ascens d'Internet. Però per a moltes activitats culturals
són les xarxes, els amics, els veïns i fins i tot el rumor, els instruments que tenen
més capacitat comunicativa. El gestor cultural ha d'analitzar quins són els mitjans
més eficaços i sospesar-ne la vertadera eficiència i capacitat de convocatòria.
La comunicació facilita les relacions entre actors i institucions culturals, la concreció
d'aliances i sinergies , i la interacció amb els ciutadans. Aquesta última ha generat experiències d'atenció als ciutadans, de provisió d'informació
oportuna, d'intermediació entre la ciutadania, les institucions i les autoritats i
de recuperació d'informació valuosa per a dur a terme reajustaments en els programes
i projectes. Des de les bústies de suggeriments fins als fòrums virtuals, és necessari
trobar mecanismes d'interacció dels ciutadans entre ells i d'ells amb els projectes
culturals. Si es referma cada vegada més un enfocament de drets, cal reconèixer i
donar resposta a les demandes de la gent en matèria de cultura.
La comunicació permet desenvolupar les capacitats expressives dels actors culturals,
una dimensió central de la gestió cultural. Creix així la necessitat de multiplicar els llocs d'expressió dels diferents sectors
culturals, particularment dels que són més exclosos. El que es troba normalment és
una concentració del poder de la informació en pocs grups i institucions i, per tant,
una representació no sempre àmplia i plural de la cultura. El que en el passat era
difícil, per no dir impossible, avui és molt més accessible amb l'adveniment de les
noves tecnologies. Internet s'està utilitzant per a promoure esdeveniments, generar
xarxes, estimular consums, introduir productes culturals i fer circulars continguts
simbòlics. I ho fan des de comunitats indígenes fins a col·lectius de dones, grups
juvenils i creadors independents.
L'expressió , a més de ser una manera d'aconseguir visibilitat, interlocució i fins
i tot legitimitat, és una manera d'afirmar-se. Avui en dia els joves són un dels sectors de la societat que més acudeixen a la
comunicació per expressar-se culturalment. Ho fan com a consumidors culturals, creant
el propi ecosistema comunicatiu, generalment suportat en les noves tecnologies i conjugant
expressions que comencen a funcionar integradament. D'aquesta manera els actors culturals
ja no són simplement receptors, sinó productors comunicatius i culturals. Els blogs
són una mostra d'aquesta articulació entre expressió i creació cultural.
Per a la gestió cultural és indispensable reconèixer el paper que té la comunicació
en la generació d'espais de trobada i intercanvi cultural de les comunitats. Hi ha un teixit d'experiències comunicatives populars ampli i molt diversificat
per mitjà del qual les comunitats locals s'expressen i manifesten. Les ràdios comunitàries
són un autèntic fenomen a l'Amèrica Llatina. Ubicades gairebé sempre a barris pobres
de ciutats, a capçaleres municipals o a zones rurals, les ràdios comunitàries permeten
la conversa social, construeixen agendes de la proximitat, posen a dialogar actors
locals i vehiculen manifestacions culturals que identifiquen a aquests grups amb més
força que les ofertes comunicatives comercials. La gent sent com a pròpies aquestes
ràdios, perquè parlen el seu llenguatge, exposen els seus problemes i viuen les seves
preocupacions i esperances.
Les xarxes socials i culturals també ofereixen moltes oportunitats de comunicació
per a la gestió. Encara que de vegades són esporàdiques i conjunturals i que la seva
sostenibilitat és difícil, les xarxes enforteixen l'associativitat, els esforços compartits
i l'intercanvi d'experiències.
La participació, que és una de les dimensions fonamentals de la gestió cultural, té
com a base imprescindible la comunicació.
Bibliografia
Brun, Javier (dir.); Benito, Joaquín; Canut, Pedro (2008). Redes culturales: claves para sobrevivir en la globalización. Madrid: Agencia Española para la Cooperación Internacional para el Desarrollo.
Bustamante, Enrique(2009 juliol-desembre). "De las industrias culturales al entretenimiento. La creatividad,
la innovación. Viejos y nuevos señuelos para la investigación en cultura".Revista Diálogos de la Comunicación(núm. 78). Lima.
Bustamante, Enrique(ed.).La cooperación cultura-comunicación en Iberoamérica. Madrid: Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo.
Castells, Manuel (2009). Comunicación y poder. Madrid: Alianza.
Castells, Manuel (1997-1998). La era de la información. Economía, sociedad y cultura(tres volums). Madrid: Alianza.
Díaz Nosty, Bernardo(ed.) (2007). Medios de comunicación. El escenario Iberoamericano. Madrid: Fundación Telefónica.
García Canclini, Néstor (1990). Culturas híbridas, Mèxic: Grijalbo.
Grimsom, Alejandro(2005, setembre-desembre). "Resguardar nuestra incerteza acerca de la incertidumbre.
Debates acerca de la interculturalidad y la comunicación".Revista Diálogos de la Comunicación(núm. 75).
Hopenhayn, Martin(2004, gener-abril). "Orden mediático y orden cultural: una ecuación en búsqueda de
resolución".Revista Pensar Iberoamericano(núm. 5).
Levy, Paul (2009). "La mutation inachaveé de la sphere publique".Revista Signo y Pensamiento(núm. 54). Facultad de Comunicación y Lenguaje Pontificia Universidad Javeriana.
Levy, Paul (2006). Qué es lo virtual?Barcelona: Paidós.
Maigret, Eric (2005). Sociología de la comunicación y de los medios. Bogotà: Fondo de Cultura Económica.
Martín Barbero, Jesús (1998). De los medios a las mediaciones. Bogotà: Convenio Andrés Bello.
Martín Barbero, Jesús(2004, gener-abril). "Medios y cultura en el espacio iberoamericano".Revista Pensar Iberoamericano(núm. 5). OEI.
Martín Barbero Jesús; Rey Germán (1999). Los ejercicios del ver. Barcelona: Gedisa.
Ortiz, Renato (2004). Mundialización y cultura. Bogotà: Convenio Andrés Bello.
Rey, Germán(comp.) (2009). Compendio de Políticas Culturales. Bogotà: Ministerio de Cultura.
Rey , Germán (2008). Industrias culturales, creatividad y desarrollo. Madrid: Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo.
Rey, Germán (2008). Las tramas de la cultura. Bogotà: Convenio Andrés Bello.
Sunkel, Guillermo (2006). El consumo cultural en América Latina(2a. ed.). Bogotà: Convenio Andrés Bello.
"El consumo sirve para pensar" (1991, juliol). (núm. 30). Lima: FELAFACS.
Scolari, Carlos (2009). "Alrededor de la(s) convergencia(s): conversaciones teóricas, divergencias
conceptuales
y transformaciones en el ecosistema de los medios".Revista Signo y Pensamiento, Facultad de Comunicación y Lenguaje. Pontificia Universidad Javeriana.
Sierra Caballero, Francisco (2009). Iberoamérica: comunicación, cultura y desarrollo en la era digital. Sevilla: Universidad de Sevilla.
Sunkel, Guillermo(2004, juliol-desembre). "El consumo cultural en la investigación en comunicaciones
en América Latina".Revista Signo y Pensamiento(núm. 45). Bogotà: Facultad de Comunicación y Lenguaje / Pontificia Universidad Javeriana.
Yúdice, George (2002). El recurso de la cultura. Barcelona: Gedisa.