xmlns:xi="http://www.w3.org/2003/XInclude" xmlns:qti="http://www.imsglobal.org/xsd/imsqti_v2p1" Fonaments psicosocials del comportament humà Fonaments psicosocials del comportament humà

Fonaments psicosocials del comportament humà

  • Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse

    Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse

    Llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Magíster en Psicologia Social. Actualment investiga sobre la construcció teòrica de les diferències culturals i el seu paper en psicologia social.

  • Brígida Maestres Useche

    Brígida Maestres Useche

    Llicenciada en Sociologia per la Universitat Central de Veneçuela. Magister d'Iniciació a la Recerca en Psicologia Social i Diploma d'Estudis Avançats en Psicologia Social per la Universitat Autònoma de Barcelona.

  • Luz M. Martínez Martínez

    Luz M. Martínez Martínez

    Llicenciada en Psicologia per la Universitart Autònoma de Barcelona. Els seus interessos de recerca s'han centrat en els àmbits de la subjetivitat i els estudis de gènere. En l'àmbit professional s'especialitza en treball i intervenció comunitària.

  • Cristina Pallí Monguilod

    Cristina Pallí Monguilod

    Llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Magíster en Psicologia Social. Ha treballat principalment en psicologia comunitària, interculturalitat i etnografia. Actualment treballa en ciènciai tecnologia, amb mètodes etnogràfics.

  • M. Carmen Peñaranda Cólera

    M. Carmen Peñaranda Cólera

    Llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Diplomada en Treball Social per la Universitat de Barcelona. Magister d'Iniciació a la Recerca en Psicologia Social i Diploma d'Estudis Avançats en Psicologia Social per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora Ajudant del Departament de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona.

  • Margot Pujal i Llombart

    Margot Pujal i Llombart

    Doctora en psicologia i professora titular de Psicologia Social a la Universitat Autònoma de Barcelona.

  • Francisco Javier Tirado Serrano

    Francisco Javier Tirado Serrano

    Llicenciat en Psicologia i professor ajudant a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus interessos de recerca són els processos d'innovació tecnocientíficai el canvi i la reproducció social.

  • Tomás Ibáñez Gracia (coordinador)

    Tomás Ibáñez Gracia

    Doctor en Psicologia i catedràtic de Psicologia Social a la Universitat Autònoma de Barcelona.

PID_00238658
Primera edició: setembre 2016
© Tomás Ibáñez Gracia, Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse, Brígida Maestres Useche, Luz M. Martínez Martínez, Cristina Pallí Monguilod, M. Carmen Peñaranda Cólera, Margot Pujal i Llombart, Francisco Javier Tirado Serrano
Tots els drets reservats
© d'aquesta edició, FUOC, 2016
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Disseny: Manel Andreu
Realització editorial: Oberta UOC Publishing, SL
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Orientacions conceptuals sobre l'assignatura
Francisco Javier Tirado Serrano
La guia d'estudi que teniu a les vostres mans ha estat concebuda amb diverses finalitats. En primer lloc, pretén que tingueu un accés comprensiu i global als continguts d'aquesta introducció a la psicologia social. Per a això, la guia fa una presentació general dels mòduls i els seus continguts, descriu la seva organització i seqüència, i la relació que s'estableix entre preguntes i conceptes diferents que apareixen en les pàgines dels materials seleccionats. En segon lloc, i com a conseqüència de l'anterior, la guia explicita i argumenta, tant la lògica dels continguts com el recorregut conceptual que aquesta implica. Es presenta, així, tant una proposta de definició de la disciplina com una manera de conceptualitzar-la. En tercer lloc, justifica l'elecció de determinats textos i els posicionaments teòrics dels quals parteixen. Finalment, la guia proporciona una imatge de conjunt de l'assignatura i de la seva inserció en la totalitat de matèries que conformen l'especialització en psicologia social.
Quan s'inicia l'estudi d'una disciplina científica com la psicologia és freqüent de manejar el pressupòsit següent: la disciplina s'ocupa de processos que tenen a veure essencialment amb l'individu i la seva psique! Doncs bé, la psicologia social és una matèria que trenca una assumpció semblant. Hi ha una multitud de definicions sobre el seu objecte d'anàlisi. Algunes d'aquestes definicions emfasitzen la necessitat de buscar les causes del comportament i del pensament dels individus en situacions socials concretes, d'altres plantegen que la matèria és la ciència del conflicte entre l'individu i la societat, i també n'hi ha que postulen que l'objecte de la psicologia social està en els fenòmens relacionats amb la ideologia i la comunicació.
Això no obstant, sigui quina sigui la definició que manegem, en totes aquestes hi ha una preocupació comuna: mostrar les determinacions socials i culturals que tenen els fenòmens psicològics. Així, la psicologia social apareix com la matèria que estudia com els processos psicològics i les accions, relacions, interaccions, etc., de la nostra vida quotidiana s'han de concebre i analitzar dins els marcs socials i culturals en els quals sempre es donen. És a dir, la psicologia social es constitueix com un corpus de saber científic, que proporciona una dimensió sociocultural a tots aquests fenòmens que considerem habitualment psicològics, individuals i intrapsíquics.
La relació entre l'aspecte psicològic i l'aspecte social és una de les problemàtiques més bàsiques que defineixen el camp de la psicologia social.
La conceptualització que s'ha fet de cadascun d'aquests dos termes, el tipus de relació (d'exterioritat o interioritat) que s'ha establert entre aquests, l'enfocament metodològic escollit per a analitzar-la i el valor de inseparabilitat o diferència que s'ha conferit a la relació entre la persona i les seves circumstàncies socioculturals, determinen tant la història com les diverses orientacions teòriques que posseeix la psicologia social com a corpus de coneixement científic.
De l'anterior problemàtica, deriva un altre dels grans eixos definitoris de la disciplina. Ens referim al tema de la identitat. La forma com es defineixi el "jo" és determinant i fonamental per al tipus de discurs que posteriorment s'elabori sobre la relació entre l'individu i els contextos socioculturals en els quals viu. Així, la psicologia social ha criticat i rebutjat tant les nocions individualistes del "jo" com les purament sociològiques. Ambdues són excessivament reduccionistes i no permeten d'aclarir el tipus d'influència que l'aspecte social exerceix sobre l'aspecte psicològic. Per a pal·liar aquestes mancances, la psicologia social vindica una noció psicosocial de la identitat que recull alguns aspectes de les definicions anteriors, però els enriqueix amb l'estudi de la connexió mateixa que es dóna entre individus i contextos socials. D'aquesta manera, l'anàlisi de les implicacions que té l'ús de categories socials i de processos de categorització a la construcció d'identitat social i a la formació d'estereotips i comportaments de discriminació adquireix rellevància notable en la disciplina.
Les actituds i el seu canvi constitueixen un dels temes més clàssics de la psicologia social. Per quina raó? Perquè l'actitud és una noció que permet a aquesta disciplina d'estudiar i actuar sobre la relació que s'estableix entre el nostre comportament, els valors culturalment dominants i l'ordre social. És a dir, és un camí per a aclarir la relació que hi ha entre l'aspecte social i l'aspecte psicològic. D'aquesta manera, en tota introducció a la psicologia social hi ha d'haver present un apartat dedicat a revisar àmpliament els tipus d'anàlisis que s'han dut a terme sobre les actituds, mostrar els mecanismes que n'expliquen la formació, i explicitar el paper que tenen els processos de comparació social i els anomenats grups de referència en la constitució de les nostres idees, pensaments i creences.
Si bé el tema de les actituds té la virtut de posar en relleu l'enorme pes que el context social exerceix a la formació del nostre pensament, també té la qualitat de plantejar una de les preguntes més inquietants i típiques de la psicologia social: com és possible que els individus siguin capaços de fer accions que contradiuen les seves creences o pensaments? L'intent de respondre a aquesta qüestió defineix una altra de les dimensions bàsiques en la disciplina. Ens referim a l'estudi dels mecanismes que fan possible la conformitat, la influència social i l'obediència a l'autoritat. Durant molts anys, aquests estudis han plantejat models que expliquen la concordança possible o nul·la entre els nostres valors o creences i les nostres conductes socials, les nostres actituds de submissió i les raons d'obediència en situacions que exhibeixen la presència clara i manifesta d'alguna font d'autoritat.
En definitiva, la psicologia social és una matèria que proporciona recursos metodològics i interpretatius que mostren l'íntima relació que hi ha entre processos socials i fenòmens psicològics. Com deixarà patent la lectura dels mòduls, aquesta relació s'estableix en fenòmens com els processos de normalització, els grups de referència, el paper del significat en la nostra acció social, la influència i la conformitat, etc. Al seu torn, aquests coneixements, en tant que emfasitzen la rellevància dels marcs socioculturals en el desenvolupament psicològic, ofereixen una dimensió complementària a la que es desenvolupa en altres parcel·les de la psicologia. Però, a més, són el botó de mostra de la interdisciplinarietat que cada dia caracteritza més la psicologia social. Així, en els enfocaments més recents que es desenvolupen en la disciplina, els elements que pertanyen a l'àmbit de la lingüística, la sociologia, la filosofia, l'antropologia o la història són cada vegada més freqüents i importants.
El plantejament que fa la psicologia social de la relació entre el social i el psicològic, i també les dimensions i interrogants clau que la defineixen, també permet d'enfrontar-se, des d'una perspectiva diferent i enriquidora, al contingut de moltes qüestions, temàtiques i interrogants que són omnipresents en la nostra actualitat i animen molts debats i reflexions intel·lectuals. Ens referim a problemàtiques com la violència, ja sigui individual, intergrupal o intragrupal, la influència de les minories davant del paper de les majories, la constitució de noves identitats grupals i nacionals, la discriminació i la xenofòbia, el canvi d'actituds polítiques i culturals, o l'aparició de certs moviments socials.
Probablement, la disciplina, els continguts apuntats i les seves possibilitats constitueixen el primer contacte que molts dels lectors tenen amb l'ampli camp de la psicologia social. Si tenim això en compte, el contingut dels mòduls ha estat dissenyat amb un doble propòsit. En primer lloc, pretén de constituir-se en una introducció àgil en el camp esmentat; i recollir la seva emergència com a corpus d'anàlisi científica i estendre les seves explicacions fins a temàtiques i treballs que es desenvolupen en els nostres dies. I, en segon lloc, pretén d'aparèixer com a presentació i preàmbul d'un itinerari de formació i pensament que estaria constituït per altres matèries del camp de la psicologia social com poden ser la psicologia dels grups i els moviments socials, la psicologia de les organitzacions, la psicologia de les relacions d'autoritat i poder o la psicologia del comportament col·lectiu.
La introducció a la psicologia social que teniu a les vostres mans, s'organitza a partir de quatre blocs o mòduls.
Aquests blocs recullen les principals dimensions definitòries de la disciplina que hem esmentat anteriorment. El mòdul 1 defineix i caracteritza la psicologia social. En aquesta definició es revisen els temes principals de la disciplina i les diverses orientacions teòriques que apareixen en la seva història. El mòdul 2 se centra exclusivament en la problemàtica de la identitat. El seu objectiu principal consisteix a proporcionar una conceptualització psicosocial d'aquesta. El mòdul 3 està dedicat a l'organització i el canvi d'actituds. Revisa les aportacions més clàssiques d'aquest àmbit de treball i les crítiques i definicions més recents sobre la noció d'actitud. El mòdul 4 descriu els dispositius d'influència, conformitat i obediència.
Una vegada explicitada l'estructura d'aquesta introducció convé fer-vos un aclariment. Constituiria un error llegir els quatre mòduls en clau de progrés acumulatiu de coneixement psicosocial. És a dir, no hi ha una relació d'implicació i necessitat entre els diferents mòduls. Com succeeix amb moltes altres ciències socials, la psicologia social considera impossible d'establir principis o lleis generals unificades del comportament social que derivarien d'un procés extens d'acumulació de resultats i teories. Entre els quatre mòduls hi ha una seqüència lògica de preguntes i plantejaments conceptuals i metodològics compartits. Però no s'ha de suposar, per exemple, que els estudis sobre influència que apareixen explicats en l'últim mòdul són una derivació necessària i requereixen, per a la seva intel·ligibilitat, totes les consideracions fetes sobre el tema de la identitat, monogràfic del mòdul 2. De vegades, entre els diferents temes hi haurà una relació històrica i cronològica, però en la majoria dels casos s'ha de considerar que les temàtiques tractades tenen desenvolupaments paral·lels, sens dubte interconnectats conceptualment, però amb evolucions que tenen certa independència.
Fet aquest aclariment, aconsellem, això no obstant, una lectura seqüencial que respecti l'ordre establert en els materials. Aquest ordre respon a una presentació de la matèria que comença plantejant qüestions generals i introductòries, per a més tard exposar interrogants i respostes particulars i detallades. És a dir, els quatre mòduls ens ofereixen una introducció a la psicologia social que parteix de consideracions generals i culmina amb temàtiques concretes.
Aquesta introducció a la psicologia social està constituïda per quatre mòduls que divideixen la matèria en unes altres quatre parts fonamentals.
Continguts bàsics
Mòdul 1: El com i el perquè de la psicologia social
Definir i caracteritzar la psicologia social no és una tasca fàcil. Com ja hem esmentat, hi ha una multitud de definicions sobre el seu objecte d'estudi. Això no obstant, totes aquestes s'interessen per aquesta multitud de petits i grans deures, normes, pautes de conducta, interrogants, assentiments, gestos de violència, rituals i interaccions que componen la nostra vida quotidiana. Tota aquella massa de sentiments, conductes, dubtes, nimis rituals, etc. constitueixen un conjunt de dades, un material, que habitualment cau fora de l'interès de la psicologia, més centrada en l'anàlisi i descripció de processos cognitius i individuals. I sol també ser defugit per la sociologia, més preocupada per formes generals d'organització, reproducció institucional i amplis dispositius d'estructuració i control social. Doncs bé, aquest conjunt de dades dóna forma a l'objecte d'estudi de la psicologia social. Sens dubte, a aquesta li interessen molts dels aspectes analitzats per la sociologia o la psicologia, però el seu centre principal d'interès és la quotidianitat dels individus en el sentit que és una dimensió determinada per factorssocials, culturals i històrics.
És a dir, la psicologia social s'interessa per com els nostres pensaments, sentiments i conductes estan influïts i determinats per altres persones i per certs contextos socials. Aquesta influència es pot produir mitjançant interaccions cara a cara en les quals dues persones s'influeixen mútuament, a partir d'una interacció no directa, com la que es dóna entre els polítics i els seus votants, i mitjançant, fins i tot, d'interaccions que no són mútues, que es donen en una sola direcció, com ocorre, per exemple, en el cas de la publicitat.
Òbviament, l'interès per la influència que uns exercim sobre els altres no és un tema nou, i gran part de les preocupacions que té avui en dia la psicologia social han estat objecte de reflexió durant molts segles. La filosofia grega, per exemple, planteja ja que l'home és un animal polític, determinat per l'acció que sobre ell exerceix la seva ciutat i els seus conciutadans. Però totes aquestes especulacions cobren un aspecte rigorós i sistemàtic amb la constitució de la psicologia social com a disciplina científica. Filla al mateix temps de la tradició psicològica i la sociològica, els seus primers textos apareixen el 1908. Un cop ha passat el primer quart del segle XX es donarà el procés definitiu de constitució com a disciplina científica, que coincideix, en bona mesura, amb la Segona Guerra Mundial i el conjunt de problemes que aquesta va plantejar: la necessitat de propaganda bèl·lica, el tema de la difusió de rumors i el seu efecte en la població, el liderat, la submissió, la possibilitat dels camps d'extermini, els conflictes racials, etc.
El primer mòdul consta de quatre apartats. En aquest mòdul, precisament, es recullen les qüestions principals relacionades amb l'emergència i constitució de la psicologia social com a disciplina científica. El mòdul revisa els temes més bàsics de la matèria, les diverses orientacions teòriques que caracteritzen la seva història, algunes aportacions fonamentals fetes per a la comprensió de la realitat social i la rellevància que els seus enfocaments han proporcionat progressivament a la dimensió simbòlica dels processos psicosocials. El seu objectiu principal és deixar constància de la inseparabilitat que hi ha entre la persona i les seves circumstàncies, és a dir, entre l'aspecte psicològic i l'aspecte social.
En aquest sentit, l'apartat que obre el mòdul és de caràcter introductori i s'inicia amb una reflexió general sobre totes aquestes qüestions. Planteja en tota la seva amplitud la relació entre el que denominem psicològic i el que denominem social. Si bé el sentit comú accepta que les persones neixen amb unes característiques que les defineixen per a la resta de la seva vida, la psicologia social s'oposa a aquesta afirmació i reconeix que les circumstàncies socials tenen un pes decisiu en la nostra manera de pensar i ser.
Precisament, l'apartat mostra que les persones, malgrat les seves diferències idiosincràtiques, tenen un conjunt ampli de característiques comunes segons la seva pertinença a les diferents comunitats que constitueixen la nostra realitat social. De la mateixa manera, es reconeix que les nostres creences i conductes varien segons els usos i costums que imperen en cadascuna d'aquestes comunitats. D'una banda, tenim la constatació de la diferenciació social dins una societat i, d'una altra, l'extensa variabilitat de cultures que podem definir. Aquestes situacions constitueixen dades que parlen de la inseparabilitat que hi ha entre la persona i les seves circumstàncies socials. O, dit d'una altra manera, entre el que és psicològic i el que considerem social.
Una vegada plantejat el debat general que hi ha al voltant de la tensió entre l'aspecte psicològic i l'aspecte social i algunes possibles conceptualitzacions d'aquesta relació, el segon capítol revisa com s'ha format històricament la psicologia social com corpus de saber científic que és, amb un objecte d'estudi determinat i unes metodologies pròpies. El tema parteix del treball de filòsofs com Vico. Aquest va postular que les societats tenen tant una dimensió històrica –es constitueixen, evolucionen i canvien segons una dimensió temporal– com un caràcter construït, és a dir, són productes de l'acció humana. A continuació, es revisa la formació de la psicologia social a Europa en el segle XIX i el seu desenvolupament als Estats Units en el segle XX. Finalment, s'analitza la seva plena constitució com a disciplina científica diferenciada d'altres sabers socials.
Val la pena esmentar que per a molts autors, el procés d'institucionalització de la disciplina és tan important com la seva història. I aquest procés està marcat per les pregu ntes que aquesta ha intentat de respondre en cada moment.
Així, assenyalen que es poden establir tres grans períodes. El primer període en la seva institucionalització es caracteritza per una visió de la societat com una realitat homogènia. Aquesta visió queda plantejada en la pregunta fonamental: què ens manté units en l'ordre social establert? És el moment en què la disciplina arriba a les universitats. Un segon període arrenca de l'americanització de la psicologia. La pregunta fonamental és: què ens integra en l'ordre establert? Es parteix de la necessitat d'adaptar l'individu a l'ordre social imperant. Les tres àrees més estudiades en aquest període són: els petits grups, les actituds i la relació entre cultura i personalitat. La manera de tractar-les i els seus continguts reflecteixen el biaix teòric cap a l'individualisme i el psicologisme. És el moment de màxima expansió acadèmica i d'aparició dels professionals que operen al marge de les universitats. Un tercer període es caracteritza per la pregunta següent: què ens allibera de l'ordre social establert? Comporta ja un qüestionament de l'ordre social. Els postulats d'aquest nou període serien els següents: a) la visió de la realitat social com una construcció històrica, com un producte de l'acció humana; b) l'enfocament conflictiu de l'ordre social, i c) el paper polític de la psicologia social. Estem en un moment en el qual la psicologia social es constitueix com a eina de crítica social.
L'anterior revisió històrica conclou formulant un corol·lari: la psicologia social des del seu naixement presenta dues grans orientacions diferenciades. D'una banda, la psicologia social psicològica, centrada en l'individu i en els determinants innats de les conductes socials. De l'altra, la psicologia social sociològica, més preocupada per les grans col·lectivitats humanes i pels determinants culturals de les conductes esmentades. La diferència entre ambdós corrents és important. La primera orientació pren els fenòmens socials i els individus com a unitat d'anàlisi i estudia la conducta social i l'impacte d'estímuls socials en els processos psicològics. Per a aquesta, l'aspecte social i l'aspecte psicològic són dues realitats o variables amb una relació d'exterioritat. Es relacionen, però no són exactament la mateixa cosa. És possible d'establir on comença una i on acaba l'altra. La segona orientació defineix la interacció entre els individus i la dimensió social que la caracteritza com a unitat del seu treball, i estudia, sobretot, les característiques de la vida col·lectiva i el seu impacte en la determinació social de les persones. Per a aquesta orientació, l'individu és un agent interpretatiu que produeix i reprodueix la seva realitat social mitjançant les seves interaccions quotidianes. La dimensió simbòlica i el significat que es genera en aquestes apareixen com claus bàsiques per a entendre la relació entre l'aspecte psicològic i l'aspecte social. Aquestes entitats són un tipus de teixit sense costures, entre aquestes es dóna una relació d'interioritat i és impossible de discernir els límits d'una i els de l'altra.
Al seu torn, dins cada gran corrent és possible de definir orientacions teòriques diferents. Així, l'apartat revisa orientacions com l'interaccionisme simbòlic, el socioconductisme, l'orientació psicoanalítica, la teoria de la gestalt, el sociocognitivisme i el socioconstruccionisme. Si bé és cert que una multitud d'escoles com aquestes tornen més complex el panorama de la psicologia social, també és cert que l'enriqueixen i l'aproximen a la complexitat de la nostra realitat social i vida quotidiana. Com ocorre amb la majoria de ciències socials, cada una d'aquestes orientacions defineix amb certes peculiaritats distintives l'objecte d'anàlisi de la psicologia social. Arrenquen d'una crítica a altres orientacions i de cap manera hem de suposar que són un efecte de l'acumulació de coneixements, ja que com s'apreciarà en llegir l'apartat, cada una d'aquestes orientacions fa l'exercici de tornar als orígens de la disciplina i reinterpretar la seva història.
El quart apartat tanca aquesta panoràmica general i planteja l'interrogant de l'aplicabilitat de la psicologia social i repassa algunes aplicacions que s'han fet en el terreny del conflicte entre grups, la cohesió grupal, la persuasió o les relacions interpersonals.
El primer mòdul constitueix una visió general de la psicologia social. Aquesta presentació opera com a marc per a una exposició posterior més àmplia i profunda de certes temàtiques. Les conclusions principals que es desprenen d'aquesta primera unitat són les següents:

  • La psicologia social és una disciplina que posa l'èmfasi en la determinació i constitució social dels fenòmens psicològics. Davant de la idea àmpliament generalitzada que la realitat psicològica és més bàsica i fonamental que la social i que, per tant, aquesta última es limita a proporcionar certa forma a la primera, el primer mòdul insisteix en la dificultat que hi ha a l'hora de distingir el que anomenem social del que denominem psicològic, i apunta cap a la necessitat de considerar aquests dos aspectes com a consubstancials.

  • La psicologia social assumeix que els fenòmens socials són una realitat històrica en la qual crida l'atenció el profund caràcter canviant que posseeix. El fet d'afirmar que són una realitat històrica significa assumir que no hi ha esdeveniments socials vàlids per a totes les societats, cultures o pobles. Aquestes esdeveniments depenen d'un moment temporal concret i marcs de significat específics.

  • De la mateixa manera, el coneixement produït sobre aquesta realitat és històric i provisional. Al llarg del mòdul s'insisteix en la necessitat de tenir prudència a l'hora de concedir als coneixements instituïts el caràcter de veritats definitives. La psicologia social també produeix un coneixement que depèn d'un context específic i un moment històric concret. Pensar el contrari ens portaria a essencialitzar els fenòmens socials i les propietats metodològiques de la disciplina. Per exemple, podríem cometre l'error de pensar que hi ha unes característiques bàsiques i comunes per a tot grup humà; o que hi ha una identitat social general per als membres de tot un gran col·lectiu; o que les relacions de gènere tenen un valor universal i transcultural.

  • Del mòdul es desprenen dues preguntes fonamentals. Si afirmem que l'aspecte social i l'aspecte psicològic són inseparables, s'ha de resoldre l'interrogant sobre com es constitueix aquesta inseparabilitat i com podem tractar i analitzar aquesta constitució.

Mòdul 2: La identitat, el self
Un dels recursos que ha fet servir la psicologia social per a respondre a les preguntes anteriors ha estat la identitat social. La nostra vida quotidiana transcorre en una interacció permanent amb altres persones i en un continu transitar per diversos contextos socials. En aquests contextos, hem d'obeir ordres i respectar codis, s'han de coordinar tasques, discutir, intercanviar punts de vista, opinar, callar, etc. I en aquest trànsit experimentem un doble sentiment: ens sentim diferents als altres i alhora iguals. Ens sentim propers a algunes persones i aliens a d'altres. Aquest sentiment del jo, d'idiosincràsia, és la identitat individual. Però l'altre sentiment de proximitat amb algunes persones també és important, constitueix un tipus d'identitat grupal o col·lectiva. La relació entre ambdós sentiments ha generat en la psicologia social un conjunt de preguntes importants: què entenem per identitat individual o col·lectiva? Quina relació hi ha entre aquestes? Una determina l'altra? Realment es pot parlar d'una identitat individual? Necessito els altres per a pensar-me a mi mateix? Totes aquestes qüestions han convertit la temàtica de la identitat en una de les dimensions definitòries de la disciplina.
En aquesta dimensió tenen un paper important conceptes com el de categoria social, estereotip, prejudici i comportament de discriminació. Una de les conclusions més importants que ha establert la disciplina té a veure amb el fet que la categoria grupal proporciona una identitat o posició social i, alhora, funciona com a perspectiva de percepció de la realitat. En aquesta percepció sembla que hi hagi sempre implícit un procés de comparació social que genera un "nosaltres" davant d'un "ells", procés en el qual emergeix la identitat social, però també l'estereotip, el prejudici i la discriminació.
El segon mòdul està dedicat al tema de la identitat. Sistematitza els continguts i les explicacions relacionades amb aquesta temàtica i avança respostes a les dues preguntes fonamentals que es desprenien del mòdul anterior. El mòdul es compon de cinc apartats. Al llarg del seu desenvolupament, aquests apartats aclareixen la diferència que hi ha entre les explicacions de la identitat de naturalesa individualista, les de naturalesa purament social i les explicacions psicosocials; emfasitzen el paper que té el llenguatge, la cultura i el context social en la definició de la identitat; mostren l'impacte que nocions com la de rol o estatus tenen en la comprensió de la influència que exerceix l'estructura social en la identitat de les persones; i aclareixen com es generen estereotips, comportaments de discriminació i efectes xenòfobs.
Concretament, el primer apartat exposa la diferència que hi ha entre la noció d'identitat personal i el concepte d'identitat social. Argumenta que la noció d'identitat personal està fortament arrelada en dues perspectives molt conegudes en psicologia: la biologista i la psicoanalítica. La primera se centra en l'estudi de les bases biològiques del comportament i trasllada els principis de l'evolució natural a l'estudi de la identitat per a aclarir la seva dimensió hereditària i genètica. La segona es basa en l'anàlisi de l'inconscient i en l'estudi de l'impacte que les relacions afectives han deixat en la nostra manera de sentir i actuar al llarg del nostre desenvolupament evolutiu.
Totes dues perspectives comparteixen un propòsit: buscar en la identitat un nucli natural, diferenciat i propi. Però aquesta recerca se'ns presenta fal·laç per dues raons: a) és enorme i inevitable la quantitat de processos d'influència i relacions socials en el quals el "jo" està immers i es posa de manifest, i b) és impossible de conèixer la identitat més enllà de la seva intermediació lingüística.
El llenguatge transmet formes culturals, patrons històrics i codis socials. Això implica que cada vegada que parlem de la identitat o l'analitzem científicament projectem en aquesta, mitjançant el llenguatge que fem servir, una manera concreta d'entendre-la i valorar-la. Per tant, sempre que estudiem la identitat reproduïm en la seva definició una determinada matriu ideològica i social. D'aquesta manera, es fa molt difícil de distingir entre una identitat social i una identitat individual. Ambdues són realitats constituïdes mútuament mitjançant l'aspecte social, el cultural i l'ideològic. A més, ambdues són deutores del llenguatge que fem servir en referir-nos a qualsevol dels seus múltiples aspectes. De la mateixa manera, la identitat no és una cosa fixa i estable, amb propietats alienes o al marge de contextos socials i temporals. Aquesta no es pot diferenciar de les circumstàncies en què és pensada, definida o enunciada.
El segon apartat revisa les dimensions diferents que tindria la identitat concebuda a partir dels contextos i les circumstàncies sociohistòriques en les quals emergeix. Es pretén de respondre des de la psicologia social a la pregunta qui sóc jo. Certament, aquesta pregunta té diverses línies de resposta. Es pot fer un llistat d'atributs individuals (sóc intel·ligent, tímid, etc.). Aquesta resposta defuig el paper que té l'aspecte social en la definició de la identitat. O també es poden enumerar categories grupals (sóc dona, metge, treballadora, etc.). Aparentment, l'aspecte social es faria més patent en aquesta segona resposta. Això no obstant, no és així. Sense un marc de comprensió previ també les categories enumerades apareixen com a trets individuals o característiques essencials que comparteixen molts individus. La psicologia social fuig d'aquest biaix en considerar el pes que tenen els aspectes socials i ideològics en la formulació de les categories esmentades. Les categories socials assenyalen grups de pertinença o referència, posicions o estrats socials, diferenciació cultural, etc. A més, cadascuna d'aquestes implica un conjunt específic de rols, atributs, representacions i percepcions socials que igualen la persona que les fa servir amb la resta d'integrants de la categoria, i deixa en un segon pla qualsevol indici d'individualitat.
En el tercer apartat es revisen el processos de categorització i els seus efectes de comparació social. En aquest s'argumenta que la categorització té tant un clar valor instrumental, en el sentit que organitza, estructura i simplifica la informació que tenim en els nostres contextos socials, com un evident valor ideològic i de control social, en el sentit que estructura grupalment la societat segons els interessos i valors de grups socialment dominants. D'altra banda, la categorització social comporta efectes com l'accentuació il·lusòria de semblança entre persones que formen part d'una mateixa categoria i la creació exagerada de diferències entre individus que pertanyen a categories diferents. L'exageració de l'aspecte idèntic en el "nosaltres" davant de l'exageració de l'aspecte diferent en l'"ells" genera prejudicis cap a altres grups; aquest mecanisme és a la base de comportaments de discriminació i permet relacions diferencials de gènere.
La categorització constitueix un pas important a l'hora d'entendre la dimensió social que intervé en la constitució de la identitat. Això no obstant, hi ha altres dimensions que han de ser considerades. Aquestes es plantegen en el quart apartat. En les seves pàgines es revisa com s'estructura socialment l'experiència de la identitat i quin paper té el significat i allò simbòlic en aquesta estructuració.
En primer lloc, la noció de rol (model organitzat de comportaments que es desprèn de la posició determinada que ocupa la persona dins un conjunt interaccional) i la possibilitat de la seva interiorització ens permet d'entendre com l'estructura social i l'estatus intervenen en la configuració de la nostra identitat. L'experiència de la identitat, el sentit de nostre jo, està determinada per l'estructura social en què estem immersos i pels rols representats pels interlocutors que hi ha en els diversos contextos pels quals transcorre la nostra vida quotidiana.
En segon lloc, teories com l'interaccionisme simbòlic, el construccionisme social o autors com G.H. Mead, permeten d'analitzar la identitat com a element que emergeix en un procés complex d'interaccions simbòliques i de significats. Quan ens relacionem amb els altres, compartim certa significació, alguns codis, símbols. Els ajustaments successius d'aquest compartir generen un coneixement comú, una intersubjectivitat que si perdura en el temps pot ser assumida per tota una comunitat. A més, els altres són el nostre mirall, però no ens limitem a reproduir totalment la imatge que aquests ens tornen, sinó que l'ajustem a la nostra manera de pensar-nos, la qual cosa, al seu torn, incideix en la interacció amb l'altre. Com que sempre venim d'unes interaccions i anem cap a d'altres, la identitat és alhora causa i resultat d'aquest moviment.
El segon mòdul posar sobre la taula dues qüestions importants:

  • L'anàlisi que fa la psicologia social de la identitat mostra que aquesta, un fenomen que habitualment és considerat de naturalesa psicològica o comportamental, pot ser compresa com una producció depenent del context social i cultural. La identitat passa a ser un altre fenomen social més, proscrit i prescrit per estructures socials i de valors.

  • La temàtica de la identitat condueix a preguntes sobre la gènesi social de les nostres creences, opinions, valors, etc. Planteja interrogants sobre com es constitueixen els nostres pensaments i sobre si reprodueixen o no un statu quo determinat i per què. Posa sobre la taula, en definitiva, la importància bàsica que té d'analitzar la identitat com a producció d'un determinat ordre social.

Mòdul 3: Organització i canvi d'actituds
Aquest conjunt de qüestions ens condueix directament al tema del tercer mòdul: la producció, organització i canvi d'actituds. Actitud és un concepte d'ampli ús quotidià. En general, el significat que donem al terme és el que es pot trobar en qualsevol diccionari: 'disposició d'ànim'. Per a la psicologia social, no obstant això, actitud és una noció amb un significat una mica diferent. La definició més clàssica que hi ha en la disciplina és la proporcionada per Gordon W. Allport, el 1935, i que planteja que les actituds són estats de disposició mental i nerviosa, organitzats mitjançant l'experiència, que exerceixen un influx directiu o dinàmic en la resposta de l'individu a tota classe d'objectes i situacions. Però al marge de les definicions múltiples que s'han donat després d'aquesta, allò interessant del concepte rau en el fet que l'actitud comporta una preparació de la persona per a actuar d'una manera o d'una altra davant de cada objecte i, per tant, la transitorietat de cada comportament queda ancorada en l'estabilitat del que són disposicions de la persona. D'aquesta manera, amb el concepte d'actitud es pretén d'oferir una resposta a la psicologia com a ciència quan busca un principi unificador de la diversitat de conductes, i també un principi que vinculi l'aspecte individual amb el social, el personal amb el grupal. En aquesta mesura, la temàtica de les actituds té una importància fonamental en la psicologia social, ja que recull un conjunt d'interessos i interrogants que enfronten la disciplina amb el problema de la reproducció i el canvi social.
Des de principi de segle la psicologia social ha analitzat la uniformitat social. És a dir, s'ha preguntat com i per què les persones d'una mateixa societat tenim comportaments i pensaments semblants o equivalents. També s'ha preguntat com s'indueixen aquests pensaments i accions; de quina manera es podrien resistir les persones a aquesta inducció i com intervindria el poder en aquests contextos de transformació i canvi social d'actituds.
Aquestes qüestions s'exploren en aquesta tercera part de la nostra introducció a la psicologia social. El mòdul conté quatre capítols i en aquests capítols es revisa què és una actitud i quines definicions diferents s'han donat al llarg de la història de la psicologia social; les seves funcions; com es donen els processos de canvi d'actituds; què és la dissonància cognitiva i quins fenòmens socials permet d'explicar; i quines noves maneres d'entendre els processos de formació de les actituds han aparegut en la psicologia social.
El primer i segon apartats estan dedicats a la definició del concepte d'actitud i als enfocaments principals que s'han fet servir en la seva conceptualització.
Hi ha una gran diversitat de teories i models sobre les actituds. Aquesta diversitat depèn de dos factors. En primer lloc, de l'orientació psicosocial que planteja el problema. Així, les actituds reben un tractament diferenciat si són analitzades des dels plantejaments del construccionisme social o si ho són des dels supòsits del cognitivisme social. En segon lloc, dels objectius i del tipus d'investigacions que es fan. D'aquesta manera, la majoria dels enfocaments que hi ha sobre les actituds s'han generat a partir d'investigacions l'objectiu de les quals era analitzar com canvien les actituds de grups o persones en situacions concretes. Això fa que habitualment s'esmentin tres enfocaments clàssics en l'anàlisi de les actituds. El primer és l'enfocament de la comunicació i aprenentatge, postulat per Hovland, que manté que les actituds són apreses i depenen dels reforços que rep la persona en actuar d'una manera o d'una altra, sobretot dels reforços que provenen del seu grup social. El tipus d'informació que es rep (la seva temàtica, el seu suport, etc.) i la importància de la font (si és posseïdora d'autoritat o no, si li vam atribuir expertesa ,etc.) són clau en la configuració de les actituds. El segon és l'enfocament funcional que insisteix en el fet que les actituds serveixen per a diverses necessitats de la persona: l'orienten davant de la realitat, li ofereixen formes adequades de comportar-se i li permeten d'expressar les seves opinions. Segons aquest model, el canvi d'actitud requereix que la nova actitud supleixi les funcions fetes per l'actitud original. El tercer enfocament és el de la consistència, que manté que les actituds constitueixen conjunts de coneixements i afectes que tendeixen a ser consistents entre si. D'aquesta manera, el canvi d'un element altera tots els altres.
El tercer apartat planteja àmpliament el problema del canvi d'actituds. Les nostres actituds poden variar per diverses raons, i hi pot haver persones o institucions que desitgin que canviïn amb l'esperança que variïn alguns dels nostres comportaments socials. En psicologia social hi ha dos punts de vista generals a l'hora d'analitzar aquest fenomen i que agruparien els tres models esmentats anteriorment. En primer lloc, tenim el punt de vista conductista, que examina la importància dels factors de l'entorn que tenen algun efecte sobre les nostres actituds. I, en segon lloc, el punt de vista cognitiu, que presta atenció al conjunt de processos mentals que intervenen en el canvi d'actituds.
Dins el punt de vista cognitiu, s'ha de remarcar la teoria de la dissonància cognitiva. Aquesta teoria constitueix el model més popularitzat i aplicat del conjunt d'enfocaments sobre les actituds i el seu canvi; i va ser formulada per Leon Festinger el 1957. Els seus postulats mantenen que quan una persona té dues idees, dos pensaments o dues actituds coherents, experimenta cert estat satisfactori de coherència cognitiva. Al contrari, dos o més pensaments, idees o actituds incoherents generen un estat negatiu d'activació denominat dissonància. Segons Festinger, experimentem una forta motivació per a reduir la dissonància. Així, el canvi d'actituds es produeix gràcies a la dissonància entre les creences d'una persona. És a dir, canviem una actitud per a fer-la coherent amb altres.
El grau de dissonància depèn de dimensions com la magnitud de la incoherència o la importància que el contingut de l'actitud tingui per a nosaltres. Com més elevada és la dissonància, més gran és la motivació per a reduir-la. Les formes de reducció de la dissonància es donen en la direcció de les dimensions anteriors: eliminar la incoherència o bé eliminar la importància que donem al tema.
La motivació que tenim per a mantenir la coherència cognitiva està estretament relacionada amb el canvi d'actituds. Les nostres actituds, com les nostres idees o pensaments, poden entrar en contradicció. Quan això es produeix s'inicia el procés descrit anteriorment: es busca la coherència d'actituds contradictòries.
Hi ha una qüestió molt interessant plantejada en el model de la dissonància cognoscitiva de Festinger i que es reflecteix especialment en els seus estudis sobre les accions en contra de la mateixa actitud. Aquesta qüestió té a veure amb el fet que les idees segueixen les accions, la raó a la praxi. L'individu canvia la seva actitud per a justificar aquelles accions ja fetes i per a les quals no té una explicació suficient. En altres paraules, les actituds sorgeixen com a producte ideològic dels interessos generats per la praxi humana. És a dir, pensem tenint en compte què fem. I quan ens veiem obligats a dur a terme accions que contradiuen les nostres creences, el més probable és que les acabem justificant d'alguna manera.
El quart apartat, finalment, revisa les crítiques que recentment ha rebut el concepte d'actitud i les noves definicions proposades basades en l'anàlisi del discurs. Aquestes propostes localitzen el punt de partida de la seva reflexió en la qüestió plantejada anteriorment: l'actitud precedeix a la praxi. Les actituds es conceptualitzen a partir del llenguatge i dels valors ideològics. En aquests nous enfocaments, el significat que es genera en una situació concreta en la qual està implicat un individu, un objecte i proposicions lingüístiques cap aquest, són clau per a definir l'actitud com a cert "compromís" o orientació discursiva cap aquell objecte. D'aquesta manera, la perspectiva discursiva defineix l'actitud com una relació de sentit o significat que emergeix en una situació discursiva concreta i que està completament lligada a una situació social i ideològica determinada. És a dir, les actituds són significats que apareixen en les nostres interaccions quotidianes, es prefiguren gràcies a aquestes i estan informades pels valors i pautes culturals que guien aquestes interaccions.
El tema de les actituds condueix a una pregunta que intervé com a pont per a connectar el tercer mòdul i el quart.

  • El tema de les actituds ofereix pautes per a analitzar la relació entre l'ordre social i les creences de l'individu. Mostra també que podem fer actes o dur a terme conductes que contradiuen les nostres creences o opinions. És habitual que tinguem una opinió i no l'expressem perquè és contrària a l'opinió de la majoria. Com és possible tal cosa? A partir de quins mecanismes psicosocials es produeix una submissió semblant a la majoria?

Mòdul 4: Influència, conformitat i obediència
El mòdul sobre la identitat insistia en el fet que estem sotmesos a una tensió entre ser totalment iguals als altres, als individus que pertanyen als nostres grups de pertinença, o ser radicalment diferents. La igualtat garanteix el nostre sentiment de pertinença a certes categories i contribueix a la creació d'una identitat social determinada. La diferència garanteix la sensació d'individualitat i del "jo", i evita que ens perdem en l'"altre".
Els processos d'influència social i les relacions de poder i control tenen molt a veure amb aquesta tensió. Aquests processos generen pressions i afavoreixen la igualtat. Ajuden a generar l'anterior sentiment del jo, ja que aquesta uniformitat assegura la reproducció de certs patrons ideològics, socials i culturals prevalents en una cultura o comunitat concreta.
El quart mòdul consta de cinc apartats i revisa aquestes temàtiques. Analitza els processos d'influència, conformitat i obediència, i proposa algunes respostes per a l'interrogant que tancava el mòdul de les actituds: com podem desplegar conductes contradictòries amb les nostres creences? El propòsit bàsic de l'últim mòdul d'aquesta introducció consisteix a criticar la noció d'individu que fem servir habitualment amb la finalitat de redefinir-lo com a nus de relacions intergrupals. La nova formulació permet d'explicar el perquè en ocasions actuem en contra de les nostres creences o opinions, el perquè som submisos en alguns moments i obeïm en d'altres.
El primer apartat obre el mòdul amb una explicació del procés de normalització. La nostra vida social està reglada per conjunts de normes, algunes implícites, com poden ser alguns codis de bona educació en certs contextos, i altres de completament explícites, com pot ser una normativa laboral o un codi de trànsit. L'existència i la pertinència de totes aquestes normes es posa de manifest quan tenim un comportament contrari al que dicta alguna norma. Quan això ocorre les reaccions de sanció o reprovació de les persones del nostre entorn no es fan esperar.
El seguiment de normes és un dels factors més importants que hem de considerar a l'hora d'entendre la producció d'uniformitat. Des de petits aprenem els diferents jocs de normes que regeixen els nostres comportaments, i podríem dir que ho fem de manera automàtica i sense considerar si són les més adequades o si hi hauria altres opcions possibles.
El segon apartat analitza com les normes tenen un paper determinant en la percepció que tenim de la nostra realitat social. Percebem el nostre entorn a partir de categories grupals. Aquestes categories grupals adquireixen sentit i funcionen gràcies a determinades pautes normatives que regeixen i organitzen el comportament dels membres que les detenen. Així, aquestes normes guien i mediatitzen la percepció que tenim de la realitat social.
Tota categoria social comporta una agrupació, és a dir, alguna característica aplicable a diversos individus. La nostra percepció tendeix a seguir els marcs generats pels processos de categorització: les divisions socials, les diferències estructurals, etc. Sens dubte, percebem les persones com a "homes" o "dones", i potser com a "rurals" o "urbans"; això no obstant, si observem que passa un camió de l'exèrcit, percebem aquestes persones no com a simples individus, homes o pagesos, sinó com a "policies" o "soldats", és a dir, com a membres d'un determinat grup institucional.
Les normes guien i mediatitzen la percepció de la realitat social.
Aquests són exemples del que constitueix la discriminació perceptiva. Aquesta representa un dels processos fonamentals que ens permeten d'entendre la percepció interpersonal i la seva empremta en el comportament de les persones. Percebem com a membres d'un determinat grup social i, al seu torn, percebem als altres no com a individus aïllats sinó com a membres de grups concrets. Com hem esmentat, les normes socials regeixen, donen sentit i organitzen les creences, actituds i comportaments dels integrants dels grups. Les normes estan profundament arrelades en els valors, interessos i història del grup, per la qual cosa les percepcions que tenim de tot el que ens envolta estan determinades per la normativitat que comparteix el grup o la categoria social a la qual pertanyem.
Els mecanismes que expliquen la percepció social permeten d'aclarir, en primera instància, l'aparició d'estereotips i efectes de discriminació. Els estereotips només són el conjunt de creences o pensaments, en general de caràcter negatiu, que orienten la percepció i l'acció dels membres que pertanyen a una categoria social respecte als membres d'una altra categoria que no és la pròpia.
Si bé el primer apartat i el segon mostren com apareix la uniformitat a partir del procés de normalització i l'efecte de discriminació connectat a la percepció social, el tercer apartat explica com les normes, una vegada establertes, són imposades per part d'una majoria a les persones o grups que encara no les comparteixen. Els grups, mitjançant diversos mecanismes, exerceixen pressió cap a la similitud, l'acceptació i el seguiment de les seves normes.
En el primer tema, s'examina amb cert detall en què consisteix el fenomen del conformisme. Aquest fa referència a una forma de similitud que té lloc quan un individu cedeix a la pressió social per a ser com els altres. Aquesta pressió l'exerceixen normalment els grups als quals tots nosaltres pertanyem. Experiments diferents, com els d'Asch, demostren que la pressió del grup pot aconseguir canvis notables en els individus que se sotmeten als seus dictats, i alterar tant les seves concepcions, com la seva manera de comportar-se. La raó que explica aquests efectes tan marcats resideix en el temor a la desaprovació del grup o el desig de tenir les característiques i qualitats que aquest manté.
El procés de normalització, la percepció social i la conformitat són fenòmens que mostren la influència en una única direcció: de la majoria a la minoria o del grup a l'individu. Són processos que mantenen l'ordre social i l'statu quo.
El quart apartat argumenta que també és possible de descriure processos d'influència que generen canvi i innovació social. És a dir, processos que inverteixen l'anterior direcció en el sentit de la influència i que anirien des de l'individu al grup. El tema mostra que la minoria pot afectar i influir la majoria. A aquest fenomen, la psicologia social el denomina influència minoritària.
Entre els processos d'influència minoritària i els de normalització i influència majoritària hi ha grans diferències. La normalització és un procés que té a veure amb l'eliminació del conflicte en l'interior d'un grup mitjançant l'establiment de compromisos mutus i amb la convergència gradual cap al punt de vista de la majoria; i la conformitat fa referència a la resolució del conflicte mitjançant el moviment de la minoria desviada cap a la posició de la majoria.
Davant d'això, la influència minoritària genera innovació i canvi, reflecteix l'aparició del conflicte dins el grup provocat per una minoria dels seus membres, i expressa la seva resolució en el sentit d'un moviment que fa la majoria cap a la posició o opinió de la minoria.
Les revolucions, els moviments de protesta, etc. són alguns exemples de processos socials que mostren la rellevància que poden tenir grups minoritaris per a generar transformacions en el sistema social. Però no totes les minories són capaces de generar influència en la majoria. Es requereixen certes condicions. Per exemple, que la minoria s'enfronti a una norma dominant clara, que sigui nòmica i heterodoxa, és a dir, que adopti una posició antisistema però que ofereixi, alhora, una norma alternativa.
El tema introdueix conceptes com el d'estil de comportament i estil de negociació per a referir-se als recursos que posen en joc les minories quan desitgen de desencadenar els anteriors processos. Efectivament, les minories han de mostrar un estil de comportament consistent tant entre tots els seus membres com al llarg del temps. La consistència és important per dues raons. En primer lloc, perquè assegura que la majoria centri la seva atenció en el missatge que proposa la minoria. I en segon lloc, perquè accentua el compromís amb la posició mantinguda i la dota d'un caràcter plenament autònom.
La influència produïda per les minories pot ser directa o indirecta. La primera es refereix al canvi en els continguts explícits que interpel·la el missatge minoritari. La segona, per la seva part, es refereix als canvis que es produeixen en temàtiques o aspectes associats als continguts explícits. Per exemple, imaginem que la casta dels "intocables" demanés a la resta de castes de l'Índia que els definís i considerés de manera diferent, i abolís la seva condició de pàries i exclosos dels circuits econòmics importants. Si aconseguissin aquest objectiu estaríem davant d'un efecte d'influència minoritària directa. Si aconseguissin únicament certes millores legals o que el seu cas es discutís al parlament indi per a posteriorment prendre alguna decisió, assistiríem a un fenomen d'influència minoritària indirecta.
El tema de la influència minoritària comporta una espècie de tancament a l'obertura que tenia aquesta introducció. El primer mòdul plantejava que els fenòmens psicològics estan determinats socialment i que "l'aspecte psicològic" i "l'aspecte social", de fet, són consubstancials. I en els temes següents no hem deixat d'analitzar com el social determina els nostres pensaments, sentiments, conductes i actituds. Ara, aquest tema mostra que la determinació és recíproca. És a dir, que els individus poden influir en els grups i les minories en les majories o en els sistemes socials. Tenim, per tant, un vector de doble direcció entre l'individu i la societat.
Aquesta dicotomia esdevé, d'aquesta manera, un únic i mateix procés. A les matèries posteriors de l'àrea de psicologia social, hi haurà una anàlisi més profunda d'aquest tema.
L'últim apartat està dedicat a l'obediència a l'autoritat. En aquest s'examinen dues temàtiques: la submissió destructiva i la relació entre l'individu i la institució.
Tots nosaltres tremolem davant del record de l'extermini nazi o davant de les polítiques de depuració ètnica desplegades a les guerres de l'antiga Iugoslàvia. Aquelles accions han estat dutes a terme directament i materialment per persones. Persones que han consentit amb la seva agressivitat, que no han protestat i que no han intentat d'evitar-lo. El concepte de submissió destructiva aclareix com l'autoritat pot obtenir en un moment concret la submissió i l'obediència total d'algunes persones per a provocar la destrucció o el càstig d'altres individus.
La submissió a l'autoritat es pot definir com una forma de similitud que es basa en l'aquiescència amb les demandes produïdes per una autoritat.
El 1974, Milgran va fer una sèrie d'experiments amb la intenció d'analitzar la submissió a l'autoritat. Els seus experiments van despertar una gran expectació i polèmica en la psicologia social. Bàsicament, en les seves experiències, Milgran va mostrar que un elevat nombre de participants en l'experiment se sotmetien a la seva autoritat i eren capaços d'aplicar descàrregues amb una intensitat letal a d'altres persones que se suposava que estaven immerses en un procés d'aprenentatge. Fins que Milgran no indicava que podien finalitzar l'aplicació de les descàrregues elèctriques, els subjectes experimentals no cessaven, malgrat que sabien que podien estar infligint un càstig irreversible.
Això no implica que els participants ho fessin de bon grat. Com explica Milgran, una gran majoria va sentir gran angoixa, es va rebel·lar contra l'experimentador, es van posar nerviosos o van protestar. Això no obstant, malgrat tot això, van continuar l'experiment.
Els resultats de Milgran mostren amb claredat la tendència a sotmetre's amb poca o nul·la resistència als criteris d'una autoritat. Aquests resultats en van portar a anàlisis més exhaustives dels factors que intervenen en l'obediència. Entre els factors identificats destaca la legitimitat de l'autoritat i la proximitat de la víctimai de l'autoritat. L'obediència a l'autoritat és menor quan se li concedeix poca legitimitat, quan la víctima es percep llunyana o quan l'autoritat és absent.
Encara que els experiments de Milgran han rebut fortes crítiques, algunes teoricometodològiques, altres ètiques i moltes que insisteixen en el fet que no hi ha similitud entre les situacions experimentals i les situacions de la vida real, el cert és que els resultats dels experiments estan allà. Tant en situacions provocades en el laboratori com en situacions reals, sembla que les ordres i el fet de sotmetre's a l'autoritat estan per sobre del sentit moral.
L'últim apartat es tanca amb un examen de la relació entre l'individu i les institucions. Les institucions són establiments socials o conjunts de regles pels quals transcorre bona part de la nostra realitat quotidiana. Aquestes ens proporcionen rutines de conducta, normes, valors i elements culturals. Solen absorbir bona part del nostre temps i interès i tenen la qualitat de dotar-nos de mons o realitats pròpies. Tenen un vector absorbent que s'accentua especialment en les denominades institucions totals.
La institució total és un lloc caracteritzat pels trets següents: a) la ruptura de les barreres que separen la residència, la feina i el lleure; b) tots els aspectes de la quotidianitat es desenvolupen en un espai únic; c) les activitats diàries es duen a terme en companyia d'altres; d) les activitats estan programades, i e) les activitats obligatòries integren a tots els participants en un únic pla racional que obeeix a objectius de la institució. L'estudi de les institucions totals és una bona eina per a entendre com paràmetres socials i culturals incideixen i generen fenòmens psicològics. Concretament, permeten d'entendre com es produeixen socialment identitats determinades. La relació individu-institució ens permet de comprendre com es generen subjectivitats obedients i complaents amb l'autoritat.
La introducció a la psicologia social es deté en aquesta temàtica. Hem revisat la història de la disciplina i la seva aposta per a entendre la constitució social dels fenòmens psicològics; el tema de la identitat com a exemple privilegiat d'aquesta constitució social; el tema de l'organització de les actituds, que mostrava com es configuren les nostres idees i predisposicions a actuar, i, finalment, l'explicació de com es produeix la influència, la conformitat i l'obediència.
Aquesta introducció us proporciona la base necessària per a entendre els continguts que apareixeran en altres matèries de l'àrea de psicologia social. Assignatures que tractaran temàtiques com les relacions de poder, la dinàmica grupal o la noció d'organització i institució.
A continuació descrivim extensament dos textos clàssics en l'àmbit de la psicologia social. Estan especialment recomanats per al treball que es farà en aquesta assignatura i també són un material de referència útil per a tota la formació en l'àrea de psicologia social i cultural.
Al final del programa de l'assignatura hauríeu de ser capaços de:

  1. Comprendre la naturalesa social, cultural i històrica dels processos psicològics.

  2. Manejar certes eines conceptuals que us permetin d'entendre i analitzar la realitat quotidiana com un esdeveniment complex constituït per fenòmens psicosocials.

  3. Comprendre com es constitueixen socialment fenòmens psicològics concrets com la identitat o les actituds i les seves dinàmiques de canvi.

  4. Entendre i valorar la rellevància que tenen els mecanismes d'influència, conformitat i obediència a l'hora d'explicar accions i relacions socials que poden contradir els nostres principis o creences.

  5. Tenir una visió global de la psicologia social com a disciplina científica, i també les seves relacions amb altres disciplines socials i humanes.

Continguts