xmlns:xi="http://www.w3.org/2003/XInclude" xmlns:qti="http://www.imsglobal.org/xsd/imsqti_v2p1" Fonaments psicosocials del comportament humà Fonaments psicosocials del comportament humà

El com i el perquè de la psicologia social

  • Tomás Ibáñez Gracia

    Tomás Ibáñez Gracia

    Doctor en Psicologia i catedràtic de Psicologia Social a la Universitat Autònoma de Barcelona.

X08_10500_00571
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Presentació
La psicologia social és una disciplina científica que estudia com els fenòmens psicològics estan determinats i conformats per processos socials i culturals. En la seva llarga història, són moltes les temàtiques tractades amb tal finalitat. Mentre que en els seus inicis els temes fundacionals tenien a veure bàsicament amb els instints socials, la imitació, la suggestió i els fenòmens col·lectius, en la seva posterior institucionalització destaquen temàtiques com l'anàlisi de la formació de la identitat social, els processos de normalització i socialització, la formació i canvi de les actituds, la violència i l'agressió social, i els processos d'influència (majoritària i minoritària), conformitat i obediència. De la mateixa manera, en paral·lel a tot aquest conjunt d'investigacions i models teòrics, trobem en la disciplina una permanent reflexió sobre la seva aplicabilitat i la possibilitat d'intervenir en els problemes socials.
La psicologia social és una disciplina científica que estudia com els fenòmens psicològics estan determinats i conformats per processos socials i culturals.
Tres punts determinen en bona mesura la història de la disciplina. En primer lloc, la definició que es fa tant del social com del psicològic. En segon lloc la conceptualització que es proporciona de la seva relació. I en tercer lloc, la proposta metodològica que es realitza per a l'estudi d'aquesta relació. De manera bastant consensuada, s'admet que des del naixement de la psicologia social es perfilen dues grans perspectives: la psicologia social psicològica i la psicologia social sociològica. La primera admet que és possible proporcionar definicions diferenciades tant dels fenòmens psicològics com dels socials. Admet, també que entre tals fenòmens hi ha relació, però que tal relació és de mera exterioritat. I finalment, manté que és possible utilitzar els mètodes de les ciències positives per analitzar aquesta relació i trobar lleis generals que la regulin. En oposició a aquest posicionament, la segona sosté que el psicològic i el social són una sort de teixit sense costures, resultant difícil posar un límit que marqui on comença un fenomen i on l'altre. En conseqüència, la relació que es postula entre processos psicològics i socials és de mera interioritat i s'aposta per l'ús de mètodes interpretatius per entendre-la. Per a aquesta perspectiva, la dimensió simbòlica de la realitat és crucial a l'hora de comprendre com el psicològic es constitueix a partir del social.
Al primer mòdul es revisen les principals qüestions relacionades amb l'emergència i constitució de la psicologia social com a disciplina científica. Els seus objectius pretenen proporcionar-vos: a) una caracterització de la psicologia social a partir de la seva història; b) una imatge general dels temes que ha investigat durant el seu desenvolupament; c) les grans orientacions que han emergit en la disciplina; d) la definició i aproximació que es realitza de la realitat social; e) la rellevància que adquireix el simbòlic en la psicologia social i; f) la indissoluble unitat que es postula entre els fenòmens psicològics i socials.
Introducció
Existeixen diverses versions de l'origen de la disciplina i diferents maneres de respondre a la pregunta del com i el per què de la psicologia social. Alguns autors troben aquest origen en la filosofia de la Grècia Clàssica. D'altres en la filosofia moral de la Il·lustració. Això no obstant, el més freqüent és considerar que totes aquestes referències no són més que idees o reflexions sobre psicologia social, però de cap manera psicologia social en sentit estricte. En tant que disciplina científica i camp d'estudi amb identitat pròpia, el seu origen es localitzaria en la segona meitat del segle XIX en un ampli conjunt d'estudis realitzats en diferents països d'Europa. Així, "la psicologia social tindria un llarg passat però solament una breu història".
La psicologia social té un llarg passat però solament una breu història.
Ja que no hi ha psicologia social ni en forma ni en contingut abans de finals del segle XIX, el que trobem en etapes prèvies són reflexions pertanyents a l'àmbit del pensament o filosofia social. Algunes qüestions centrals que cal considerar en aquest pensament són:
a) Si la persona, en tant que individu, és única o idèntica als altres.
b) Si la persona és producte de la societat o, a la inversa, la societat és una funció dels individus que la componen.
c) Si la relació entre individu i societat és un problema amb sentit o l'expressió d'una ideologia latent.
d) Si la naturalesa dels éssers humans és egoista i necessita de processos de socialització o si els éssers humans són socials per naturalesa.
e) Si les persones són agents lliures o estan determinats per forces socials i culturals.
Però la localització de l'origen històric de la disciplina no és l'únic problema amb el que es troba una aproximació general de la psicologia social. Un altre problema molt important resideix en com es presenta la disciplina. Aquesta presentació sempre està lligada a posicionaments teòrics, metodològics, epistemològics i ideològics previs.
D'aquesta manera, el mòdul que teniu a les mans està escrit des de l'aposta per una psicologia social de tall sociològic. Això té diverses conseqüències. En primer lloc, significa que en l'aproximació a la disciplina s'emfasitza la importància que té la historicitat dels fenòmens socials i del coneixement que podem elaborar sobre ells. Aquesta historicitat mostra el caràcter canviant de la realitat social i s'allunya de la necessitat de considerar els fenòmens psicosocials com a esdeveniments universals prefixats i propis d'una naturalesa humana que transcendiria els seus determinants culturals. En segon lloc, trobem que s'accepta sense cap reserva que els fenòmens psicològics estan socialment construïts, de manera que el social i el psicològic són les dues cares d'una mateixa moneda. Finalment, trobem que a l'hora d'explicar i comprendre la relació entre el social i el psicològic, la dimensió simbòlica apareix com a factor determinant. Fins a tal punt això és així, que passa a ocupar el primer pla en les nostres anàlisis.
Això podria ser d'una altra manera. Per exemple, si es consulta el manual ja clàssic que E. Aronson va editar el 1954 amb el títol Handbook of Social Psychology, escrit des de la denominada psicologia social psicològica, la realitat social que es descriu es caracteritza pels trets següents:
a) No manifestar el seu aspecte simbòlic.
b) Constituir un món percebut abans que interpretat en relació amb els altres. És a dir, la realitat quotidiana sembla dependre més dels propis esquemes perceptius de l'individu que no pas dels processos de producció i reproducció social.
c) Mostrar persones que es guien per petits indicadors estimulants que observen en l'ambient o en les altres persones com si fossin mers receptacles plens de normes i sense capacitat d'agència.
d) Creure que els grups elaboren normes de convivència perquè cada un d'ells trobi la seva funció social en un univers harmoniós en el qual no hi ha lloc per al conflicte.
e) Defugir les relacions de poder determinants que imposen pressions i generen estructura social i determinació de la identitat.
I els pressupostos metodològics que es manegen:
a) Obeeixen a criteris completament positivistes.
b) Dipositen tota l'acció de producció de coneixement en l'experiment de laboratori.
c) S'assumeix que el coneixement és acumulatiu.
d) S'aspira a formular lleis generals del comportament social de l'individu.
Això no obstant, el problema encara es complica més si pensem que fins i tot les presentacions que es poden fer de la psicologia social dins d'una mateixa perspectiva varien ostensiblement. Per exemple, si reviseu tant la introducció com la definició de psicologia social que Ignacio Martín-Baró ofereix en 1996 a la seva obra Entre l'individu i la societat. Acció i ideologia, trobareu importants similituds i diferències amb aquest primer mòdul. Entre les primeres, tenim que per a l'autor, el sentit i el significat són claus en la comprensió de la realitat i l'acció social. A més, assumeix que persona i societat es constitueixen mútuament, sense que es pugui entendre l'una sense l'altra. Y, finalment, defensa la necessitat de superar la intenció posititivista d'"entendre, predir i controlar" la conducta. Tot això, col·loca la seva proposta en la línia del que s'ha formulat al material que teniu a les mans.
Però les diferències comencen a aflorar quan atenem al rumb que pren l'esmentada superació de l'objectiu positivista. Martín-Baró defensa que l'abandonament d'aquest objectiu ha de possibilitar una major llibertat individual i grupal mitjançant la presa de consciència sobre els determinismes socials de l'acció. Un major coneixement d'aquests determinismes obre la possibilitat tant d'opcions més personals com d'accions més conscients. La diferència amb la proposta que trobareu en aquest primer mòdul, rau en el fet que el simbòlic passa a un segon pla i l'acció de la ideologia adquireix la màxima rellevància per a la psicologia social. L'autor proposa que el paper de l'estructura socioeconòmica és determinant en el ser i l'actuar de les persones. Estructura objectiva que està més enllà dels processos de construcció social.
La proposta de Martín-Baró es realitza des d'un context de fort conflicte social i és completament deutora d'un posicionament polític clar. L'autor elabora un text des de la realitat centreamericana. Fuig de les psicologies socials atemporals i formalistes i aposta per dotar la disciplina amb un fort caràcter de denúncia i crítica social. Això es fa patent quan defineix la psicologia social com l'estudi científic de l'acció quant a ideològica, entenent per ideologia aquells esquemes cognoscitius i valoratius produïts pels interessos objectius de la classe dominant en una societat determinada i imposats a les persones que els assumeixen com a propis.
Si bé en la nostra introducció el caràcter històric, tant de la realitat social com del coneixement que produïm sobre ella i la dimensió simbòlica d'aquesta, apareix en un primer pla, definint i proporcionant a la disciplina un aspecte determinat, bàsicament analític i teòric; en el cas de la proposta que ens fa Martín-Baró, aquests elements passen a un discret segon pla. De manera que la importància que té la ideologia en la determinació de la realitat social ocupa la primera línia de les seves formulacions i proposa que la psicologia social actuï com a eina crítica dels dispositius de poder que es posen en funcionament amb aquesta finalitat.
Com podeu apreciar, els efectes que es deriven del com es presenta la disciplina són importants i notoris. En el cas de l'obra de Martín-Baró, ens mostra en què consisteix una consideració de la psicologia social com a compromís polític, com a eina de crítica del statuo quo i com a aposta per un alliberament de la consciència ideològicament alienada dels individus. Per a ell, l'exercici científic de la disciplina està al servei d'uns grups oprimits i aspira a una pedagogia del seu alliberament. Tant la introducció d'Aronson com la nostra constitueixen presentacions amb efectes diferents. El primer exhibeix una disciplina que aspira a constituir-se en una sort de tecnologia que gestioni la relació individu-societat. Al contrari, aquest mòdul presenta una psicologia social de tall més teòric que aspira a comprendre i interpretar els processos psicosocials en les seves dimensions històriques i simbòliques. Les temàtiques relacionades amb l'aplicabilitat de la matèria i amb els compromisos polítics apareixen en un segon pla.

Objectius

Aquest mòdul constitueix una invitació a fer un passeig pel variat i ric paisatge que ofereix la psicologia social. En efecte, utilitzant una metàfora geogràfica, podríem dir que en el vostre recorregut per la psicopedagogia, la psicologia social es presenta com un territori de pas obligat en el qual el viatjant ha d'endinsar-se i que ha d'explorar amb curiositat. Per tal que aquest passeig sigui més amè, i potser més profitós, us oferim la companyia d'un guia que us indicarà el trajecte més convenient. Però, això sí, no heu d'oblidar que un altre guia us hauria conduït per altres camins i que, en acabar aquest viatge, solament haureu conegut una de les possibles rutes a través de la disciplina.
Així, doncs, els objectius bàsics del mòdul són els següents:

  • Saber definir o caracteritzar la psicologia social, a partir de la història de la seva configuració com a disciplina.

  • Saber definir o caracteritzar la psicologia social a partir dels grans temes que ha investigat.

  • Conèixer quines han estat i quines són les grans orientacions teòriques que es manifesten en el si de la psicologia social.

  • Poder analitzar les aportacions de la psicologia social per a la comprensió de la realitat social i per a intervenir-hi.

  • Saber explicar per què la psicologia social afirma que hi ha una imbricació indissociable entre el que és psicològic i el que és social.

De manera complementària, aquest mòdul us proporcionarà les informacions i els instruments perquè pugueu analitzar amb més deteniment els aspectes següents:
• La importància de la dimensió simbòlica en el processos psicosocials.
• La necessitat de desnaturalitzar els fenòmens psicològics, és a dir, de situar-los com a fenòmens culturals.
• Les implicacions d'una perspectiva construccionista en el camp de la psicologia social.

1.La dimensió social

1.1.La separació entre el que és social i el que és psicològic

Ningú no dubta que l'ésser humà és un ésser plenament social que necessita la presència i les aportacions dels altres per a poder-se desenvolupar satisfactòriament. Per dir-ho d'alguna manera, són els altres qui construeixen el teixit de relacions, d'estímuls i, en definitiva, l'entorn en el si del qual, com si es tractés d'un niu, el nadó és acollit i emparat. Ningú no dubta tampoc que aquest entorn social, canviant a mesura que la persona es va desenvolupant però sempre present i sempre indispensable, la marcarà profundament i configurarà progressivament la seva pròpia manera de ser. N'hi ha prou a llegir els estudis que s'han fet sobre alguns casos de nens que han estat privats ben aviat de les relacions socials habituals per a poder veure quins són els efectes catastròfics de la manca d'un entorn social satisfactori (hospitalisme, fortes carències socials, nens aïllats i tancats a casa pels seus pares durant anys...). N'hi ha prou també a comparar entorns socials molt diferents per a veure que les persones que s'han desenvolupat en aquests diferents entorns presenten, entre elles, diferències profundes.
Però, tot i que ningú no posa en dubte la importància i la influència que tenen els factors socials en la configuració psicològica dels éssers humans, no hi ha, en canvi, cap consens en el grau en què la dimensió social incideix sobre els processos psicològics i encara menys en la manera en què aquesta incidència es realitza. Fa uns quants anys es va desenvolupar un intens debat sobre el paper que desenvolupen la naturalesa i la cultura respectivament en la formació de la persona: hi ha nens que neixen amb una propensió més gran a l'agressivitat, igual que hi ha nens que neixen amb els cabells més clars que altres? O bé són les condicions de la seva existència les que fan que un nen sigui més propens que un altre a l'agressivitat? Preguntes com aquestes van nodrir una polèmica que durà molts anys abans d'arribar a la conclusió que era impossible separar ambdós components per veure quin era l'impacte de cadascun. La discussió va desembocar en un cert acord quant a la incessable i inextricable interacció entre allò que és innat i allò que s'adquireix.
Les condicions biològiques

Aquesta citació de Henri Laborit il·lustra la idea segons la qual hi ha una matriu bàsica que condiciona la influència dels factors socials: "Sigui quin sigui el mitjà social en què neix (l'individu) i que l'envolta en els primers anys de la seva existència, allò que organitzarà el seu aprenentatge de la vida social seran essencialment les pulsions fonamentals i específiques. Aquelles que resulten de l'organització de la seva matriu biològica, del seu sistema nerviós més primitiu, de tots els seus centres subcorticals".

Henri Laborit (1975). Introducción a una biología del comportamiento. Barcelona: Península.

Tot i així, n'hi ha molts que consideren que, malgrat les dificultats que comporta l'intent de separar-les, existeixen, tanmateix, dues realitats ben diferents: la realitat psicològica, d'una banda, i la realitat social, de l'altra. Es tracta de la idea que la part psicològica és primera i constitueix la matèria bàsica, mentre que la social ve després i nodreix la psicològica amb continguts concrets i donant-li formes particulars.
Una de les metàfores subjacents en aquesta concepció és la metàfora de la plastilina. La part psicològica seria la plastilina, és a dir, la matèria bàsica, mentre que la social modelaria aquesta plastilina per donar-hi formes diferents segons els diferents entorns socioculturals. Una altra de les metàfores que trobem darrere l'esmentada concepció és la metàfora del vernís. La part social seria el vernís que s'aplica damunt la psicològica i hi dóna tons, lluentors i colors diferents segons les diferents cultures. Però n'hi hauria prou a rascar aquest vernís per veure-hi aparèixer, per sota, una realitat psicològica idèntica per a tots els éssers humans. Així, per exemple, s'admet que els esdeveniments que provoquen el riure o l'enuig en una persona canvien si aquesta persona pertany a la cultura japonesa o a la cultura alemanya, però s'afirma que el riure o l'enuig són emocions universals pròpies de la psicologia humana. Es reconeix que les persones manifesten l'alegria o la ira de manera diferent segons les diferents cultures, però s'afirma que aquestes diferents manifestacions sempre constitueixen el reflex d'unes emocions bàsiques i universals.

1.2.L'impacte dels estímuls socials sobre els processos psicològics

És precisament en aquest sentit que es parla de l'impacte dels factors socials en els processos psicològics. Molts dels estudis realitzats pels psicosociòlegs es van encaminar a posar de manifest i a acotar aquest impacte. La idea que hi ha dues realitats ben diferenciades, la psicològica i la social, i que convé d'estudiar, per tant, l'impacte del que és social en el que és psicològic ha estat tan influent que mereix que la presentem aquí detalladament. Per començar, en donarem un exemple en el camp de la percepció.
Com ja sabeu, hi ha il·lusions perceptives que distorsionen la visió que tenim de les coses.
Les il·lusions perceptives no solament ens posen en guàrdia contra el crèdit que hem de donar a les nostres percepcions, per molt evidents que ens semblin, sinó que també informen els psicòlegs de les peculiaritats del sistema visual humà i els ajuden a establir una psicologia dels mecanismes perceptius. Ara bé, no són únicament els factors geomètrics i espacials els que generen il·lusions perceptives, també els factors socials presenten aquesta propietat. En un conegut experiment, Bruner i Postman van demanar a un conjunt de nens que diguessin quina d'una sèrie de fitxes circulars que els presentaven s'assemblava més a una altra fitxa que se'ls presentava com a model. Quan l'estímul model era una simple cartolina, els nens seleccionaven, amb força encert, la fitxa de grandària més semblant al model, però, quan el model era una moneda, els nens tendien a seleccionar una fitxa significativament més grossa. El valor social que tenen els diners provocava, doncs, una sobreestimació perceptiva de la grandària del suport físic en què els diners es materialitzen.
Il·lusions perceptives
Il·lusions perceptives
Molts altres experiments, de l'estil dels que van realitzar Bruner i Postman, han deixat clar, per tant, que els factors socials també incideixen en els processos perceptius. A partir d'altres experiments s'ha arribat a la conclusió que els factors socials incideixen no solament en la percepció, sinó també en la resta de processos psicològics que configuren l'ésser humà.
Allò que és valuós és més gran
Els cercles 1, 2, 3, 4, 5 de la figura següent representen la sèrie de fitxes de cartró entre les quals el nen ha de triar la que s'assembli més a les fitxes A o B que li donen.
A i B són de grandària idèntica, però A és una fitxa de cartró i B és una moneda. La fitxa núm. 3 té el mateix diàmetre que A i B i és, per tant, la fitxa adequada; la fitxa núm. 4 té un diàmetre superior. La fletxa indica l'elecció que ha fet el nen. Quan compara la fitxa A amb la resta, tria correctament la fitxa núm. 3. En canvi, escull la núm. 4 quan hi ha de comparar la fitxa B (moneda).
La idea segons la qual els factors socials impacten en els processos psicològics és a la base d'una concepció de la psicologia social que la situa com a disciplina complementària de la mateixa psicologia. Segons aquesta concepció la psicologia estudia els processos psicològics bàsics que es donen en l'individu, mentre que la psicologia social estudia la manera com aquests processos psicològics es veuen afectats pels fenòmens socials.
1/m1_fig_3m4.gif

1.3.La intersecció entre sociologia i psicologia

Hi ha una altra disciplina, la sociologia, que té per objecte estudiar els fenòmens socials. La psicologia social se situaria, per tant, en la frontera que separa la psicologia i la sociologia. Més concretament, s'ha considerat que la psicologia social se situa en la intersecció entre aquestes dues disciplines.
En l'espai delimitat per la intersecció es troben els fenòmens psicològics massa carregats de determinacions socials perquè la psicologia els pugui analitzar degudament, i els fenòmens socials massa carregats de determinacions psicològiques perquè la sociologia els pugui analitzar degudament, és a dir, els fenòmens l'estudi dels quals és competència de la psicologia social.

1.4.La fusió entre el que és social i el que és psicològic

Per molt influent i per molt convincent que hagi estat aquesta forma d'entendre la psicologia social, cal preguntar-nos, amb tot, si és correcte veure la dimensió social com una dimensió sobreafegida a la dimensió psicològica i que es limita simplement a impactar-hi. Cada dia hi ha més psicòlegs que s'allunyen d'aquesta concepció i que qüestionen la suposada separabilitat del que és social i del que és psicològic. La importància creixent que s'ha concedit al llenguatge en el desenvolupament de la persona ha contribuït decisivament a difuminar la separació entre el que és psicològic i el que és social (1) .
El llenguatge i el món

A la vegada que subratlla el caràcter convencional del llenguatge, aquesta citació de l'antropòleg Benjamin Lee Whorf emfasitza el paper que exerceix el llenguatge en la nostra construcció de la realitat.

"Dissequem la naturalesa seguint unes línies traçades per la nostra llengua materna. Les categories i els tipus que aïllem del món dels fenòmens no els trobem en la realitat, allí... sinó que, al contrari, el món es presenta com un flux d'impressions calidoscòpiques que les nostres ments han d'organitzar, i això, en gran mesura, significa que els sistemes lingüístics de les nostres ments l'han d'organitzar. Esmicolem la naturalesa, l'organitzem en conceptes i hi adscrivim significats, i ho fem d'aquesta manera, en gran mesura perquè estem lligats a un pacte per a organitzar-ho tot d'aquesta manera: conveni que es manté estrictament dins de la nostra comunitat idiomàtica i que es codifica en els patrons i en els models de la nostra llengua. No cal dir que aquest pacte és implícit i informulat, però els seus termes i les seves clàusules són absolutament obligatoris; no podrem dir res llevat que subscriguem totes les dades d'organització i classificació que l'esmentat pacte decreta com a vinculants i les acceptem enterament."

Benjamin Lee Worf (1956). Language, Thought, and Reality. New York: The Technology Press / John Wiley and Sons.

1.5.La construcció social del que és psicològic

Així, doncs, podem afirmar que a través del llenguatge el que és social és directament present en el desenvolupament mateix dels processos psicològics i, més generalment, podem considerar que és a través de la pròpia relació amb els altres que el que és social intervé des del primer moment en la construcció dels processos psicològics. Psique i societat no són dues realitats independents vinculades entre si per meres relacions d'influència recíproca, sinó que constitueixen un tot inextricablement entrellaçat. La dimensió social no corre paral·lelament a la dimensió psicològica, sinó que n'és constitutiva.
Lectures recomanades

El llibre següent ens permet de veure com incideixen les variables culturals en les nostres relacions socials:

Edward T. Hall (1973). La dimensión oculta

. Madrid: Colección Nuevo Urbanismo. Instituto de Estudios de Administración Local.

Podem trobar una de les millors il·lustracions de la importància que revesteix el llenguatge i els significats en l'extraordinari llibre publicat pel psicòleg

Jerome Bruner

amb el títol

Actos de significado. Mas allá de la revolución cognitiva

. Madrid: Alianza, 1991.

També podeu consultar

Gustav Jahoda (1992). Crossroads between culture and mind

. Londres: Harvester.

Aquesta idea no és fàcil d'assimilar, perquè, quan pensem en la societat, pensem habitualment en una cosa que és exterior a l'individu, una cosa que l'envolta, una cosa en el si de la qual es troba l'individu i que, per tant, l'influeix, de la mateixa manera que l'influeix l'entorn ecològic en el si del qual també es troba, però que l'influeix des de fora i simplement s'hi ha d'adaptar.
La nostra ment organitza les expressions que reben del món.
La nostra ment organitza les expressions que reben del món.
Per a vèncer la dificultat que ens impedeix d'entendre plenament que el que és social és constitutiu del que és psicològic, hem d'abandonar aquesta separació entre individu i societat, i potser la referència al llenguatge ens pot ajudar a aconseguir-ho. Preguntem-nos, per exemple: on és el llenguatge, fora o dins nostre? Hi ha molts problemes amb els quals ensopeguem si no contestem que el llenguatge és dins i fora nostre, és a dir, totes dues coses alhora i de manera inseparable. En efecte, si no fos fora no podríem adquirir-lo i no podríem comunicar-nos amb els altres.
La comunicació és possible perquè el llenguatge és fora, la qual cosa permet que els altres hi accedeixin, igual que nosaltres. Però si no fos dins, ni tan sols podríem saber que existeix i, sens dubte, tampoc no podríem comunicar-nos plenament amb els altres. La comunicació és possible perquè disposem del llenguatge, perquè està instal·lat dins nostre igual que la resta de capacitats que tenim i perquè podem utilitzar aquesta capacitat per a construir des de dins nostre tots els enunciats que emetem vers els altres. Passa igual amb el que és social. És dins i fora nostre alhora. No podria ser fora si no fos dins, i a l'inrevés. Des d'aquesta perspectiva, l'objecte que defineix la psicologia social com a disciplina deixa de ser l'estudi de l'impacte que tenen els factors socials en els processos psicològics i passa a definir-se com l'estudi de la construcció social dels processos psicològics.
1/m1_ps_pg.gif

2.La genealogia de la psicologia social

2.1.Els antecedents: Vico i els significats compartits

Com és natural, hi ha diferents versions de l'origen de la psicologia social. És força freqüent entre els psicosociòlegs fer remuntar aquesta disciplina a l'època de la Grècia Clàssica i remetre a les obres de Plató i d'Aristòtil per trobar els primers esbossos d'una consideració psicosociològica de l'ésser humà. Deixant a una banda aquestes obligades referències a l'antiguitat, molts psicòlegs socials coincideixen a situar l'inici de la psicologia social cap a mitjan segle XIX i alguns veuen en l'obra del filòsof francès Auguste Comte, pare del positivisme, les primeres definicions de la disciplina. Però també es poden prendre altres punts de referència i, per part nostra, ens sembla que l'obra del filòsof italià del segle XVIII Giambattista Vico constitueix un punt de partida molt més interessant per a ubicar-hi els primers passos de la disciplina.
La importància de la història

"[...] una ciència social que assumeixi que pot trencar amb el passat des del qual ha sorgit, perdrà inevitablement la perspectiva del futur cap al qual hauria de tendir." Serge Moscovici (Ed.). (1986). Changing conceptions of leadership. New York: Springer-Verlag.

En efecte, Giambattista Vico va desenvolupar una sèrie de conceptes que seran claus per a la psicologia social. En primer lloc, Vico desenvolupà la idea segons la qual les societats presenten una dimensió històrica ineludible: es constitueixen, evolucionen i canvien en el transcurs de la història. Aquesta idea, que avui ens sembla tan senzilla i tan evident, requerí, en canvi, molts esforços per a constituir-se i ser comunament acceptada, perquè el caràcter concret de la societat és tan present en la persona que hi neix i s'hi desenvolupa que sembla que sempre hagi existit i que sigui immutable.
Vico insistí, també, en el caràcter construït de la societat. Per a ell, la societat és un producte purament humà que resulta de l'activitat desenvolupada pels individus. Aquesta idea que avui acceptem fàcilment també fou de difícil elaboració. La societat sembla tan insensible als efectes que poden resultar de l'activitat d'una persona particular que resulta difícil lligar la seva existència amb les persones concretes que la constitueixen. La cosa més raonable consistia, per tant, a situar-ne l'origen i naixement fora de l'àmbit de les activitats humanes, per exemple en la voluntat dels déus.
Vico, Giambattista (Nàpols, 1668-1744)
Filòsof italià, autodidacta, va ser professor de retòrica a la universitat de Nàpols. Convertí el racionalisme en un historicisme, en presentar la raó com una realitat que actua per si mateixa amb una inexhaurible fecunditat creadora. El propòsit de la seva gran obra Principi di una scienza nuova d'intorno alla comune natura delle nazioni (1725) era mostrar el fonamental paper agent de les idees en la història, que és el lloc de realització de l'home, i de cercar-hi el veritable coneixement de la natura humana.
Coneixem millor el que hem construït nosaltres mateixos

"[...] el món de la societat civil ha estat fet, sense cap dubte, pels homes... els principis cal buscar-los, per tant, en les modificacions de la ment humana. Qualsevol que reflexioni sobre això només pot meravellar-se del fet que els filòsofs hagin posat tots els esforços en l'estudi del món natural que solament Déu pot conèixer, ja que ell és qui l'ha fet, i que hagin dedicat, en canvi, tan pocs esforços a l'estudi del món de les nacions, o món civil, ja que, a causa d'haver-lo fet els mateixos éssers humans, poden arribar a conèixer-lo."

Giambattista Vico (1729). La nueva ciencia. Barcelona: Planeta, 1973.

Però Vico investigà sobretot la manera en què s'anaven constituint les significacions compartides que constitueixen el fonament d'una societat i sense les quals no seria possible la interacció entre els qui la integren. Vico ens explica, d'una manera que avui podem considerar simplista, però que revela una profunda sensibilitat psicosocial, com es van constituir els primers significats compartits a partir de les reaccions comunes que tenien els éssers humans davant els esdeveniments naturals. Per exemple, davant els trons i llamps d'una tempesta, corrien a refugiar-se en coves i altres refugis, de manera que desenvolupaven conjuntament una mateixa activitat en un mateix moment i davant d'estímuls idèntics. Van ser aquestes reaccions comunes, amb els gestos i les conductes que implicaven, les que van anar establint, de mica en mica, les bases per a construir codis de comunicació i significats compartits.

2.2.La formació de la psicologia social a l'Europa del segle XIX

Encara haurem d'esperar quasi un segle des de la publicació de l'obra pionera de Vico perquè la psicologia social comenci a construir-se com un camp d'estudi clarament diferenciat. En realitat, això no passarà fins a la segona meitat del segle XIX amb una sèrie d'estudis realitzats en diferents països europeus. Des del primer moment s'entreveuen dues grans orientacions: l'una centrada en l'individu i en els determinants innats de les conductes socials i l'altra centrada en les grans col·lectivitats humanes i en els determinants culturals de les esmentades conductes.
En el marc de la primera d'aquestes orientacions es posa èmfasi en els instints socials que empenyen l'individu a desenvolupar-se com a ésser social, buscant el contacte amb els seus congèneres (instint gregari) i aprenent-ne les pautes del comportament social (instint d'imitació). L'altra orientació posa l'accent en els factors culturals que regulen la socialització de les persones i que marquen la vida social, prestant una atenció molt particular a la sedimentació de la història dels pobles en les seves llengües, a les seves creences i a les seves tradicions culturals. És, per exemple, des d'aquesta segona perspectiva que Wilhelm Wundt desenvoluparà a final del segle XIX i començament del segle XX una obra importantíssima i voluminosa sobre la psicologia dels pobles.

2.3.El desenvolupament de la psicologia social als EUA

Malgrat que s'anirà perdent de mica en mica l'interès per uns suposats instints socials, gran part de la psicologia social mantindrà la preocupació pels fenòmens individuals, fet que donarà lloc a allò que alguns autors han denominat la psicologia social psicològica (PSP), que coneixerà un important desenvolupament als EUA durant el segle XX i que influirà a partir d'aquest moment la psicologia social desenvolupada en altres indrets del món.
Paral·lelament a la psicologia social psicològica es desenvoluparà, també als EUA, una psicologia social sociològica (PSS), més propera als plantejaments de Wundt, però que no assolirà un grau de difusió semblant al de la PSP i quedarà circumscrita bàsicament a l'àmbit de la sociologia.
La diferència entre aquestes dues psicologies socials, quant a enfocaments teòrics, és clara. Mentre que en la primera d'aquestes dues orientacions es prenen els fenòmens socials i els individus com a unitat d'anàlisi i s'estudien sobretot la conducta social i l'impacte dels estímuls socials en els processos psicològics, en l'altra orientació es prenen la interacció social i la dimensió social com a unitat d'anàlisi i s'estudien sobretot les característiques de la vida col·lectiva i la seva repercussió en la configuració social de les persones.
Juntament amb aquestes diferències de naturalesa teòrica, també es manifesten diferències metodològiques. Mentre que la PSP recorre amb freqüència a l'experimentació en laboratori o a dissenys experimentals en situacions naturals, la PSS s'inclina pels estudis de camp, l'observació sistematitzada i la recollida de dades en situacions de la vida quotidiana.
La separació i a vegades l'enfrontament entre aquestes dues perspectives s'ha atenuat després de la important crisi per la qual passà la PSP a final dels anys seixanta. Com a conseqüència d'aquesta crisi, part de la PSP s'ha acostat als plantejaments de la PSS i ha desenvolupat una tercera via que intenta superar la divisió disciplinar entre psicologia i sociologia restituint a la dimensió social tota la importància que té en l'anàlisi psicosocial i rescatant el paper fonamental del llenguatge en la construcció dels fenòmens psicològics. Aquesta tercera via ha rebut el nom de psicologia social construccionista (PSC).
La rapidíssima exposició de la genealogia de la psicologia social que acabem de llegir ens ha fet sobrevolar en pocs paràgrafs més de dos segles d'història fins a desembocar en el moment actual. És necessari remuntar-nos, ara, als inicis de la disciplina per veure més detingudament quins van ser els grans temes que sol·licitaren l'atenció dels primers investigadors i que afavoriren la progressiva constitució de la psicologia social.

2.4.Els temes fundacionals: instints socials, imitació, suggestió i fenòmens col·lectius

1) Els instints
En la segona meitat del segle XIX, època en la qual la psicologia social va anar prenent forma, la influència dels escrits de Darwin era molt important. Això explica que, per analogia amb el que passa en la resta d'espècies animals, la psicologia social prestés una gran atenció, igual que tota la psicologia, a la qüestió dels instints i intentés d'explicar la conducta dels éssers humans en termes de diferents instints socials que mouen les persones.
Els instints que suposadament hem heretat

En l'obra de 1871 sobre l'origen de l'home, C.R. Darwin deia el següent: "Si considerem l'home com a animal social, és molt probable que hagi d'heretar determinades tendències a guardar fidelitat als companys i a sotmetre's al cap de la tribu, ja que ambdues qualitats són pròpies de la majoria dels animals socials. Sota la influència d'aquesta herència estarà disposat a sortir en defensa dels seus camarades en convivència amb la resta i a prestar-los col·laboració en qualsevol circumstància, sempre que no sigui amb un detriment excessiu del seu propi benestar o de les seves aspiracions més profundes."

Charles R. Darwin (1871). L'origen de l'home.

Darrere de cada fenomen psicosocial es buscava l'instint que el produïa. D'aquí ve que es parli de l'instint gregari per a explicar que les persones tendeixen a buscar la companyia dels seus semblants, de l'instint agressiu per a donar compte de l'hostilitat interpersonal o intergrupal, de l'instint altruista per a explicar la solidaritat entre les persones, etc. La tendència a buscar l'explicació dels fenòmens socials en les característiques innates de les persones es troba, doncs, molt present en els primers moments de la psicologia social.
Quins instints?

Per al psicosociòleg William McDougall, els principals instints eren els següents:

"L'instint de fugida i l'emoció de la por. L'instint de repulsió i l'emoció del disgust. L'instint de la curiositat i l'emoció de la sorpresa. L'instint de la pugnacitat i l'emoció de la ira. Els instints d'autorebaixar-se (o subjecció) i el d'autoafirmació (o exhibició de si mateix), i les emocions de la subjecció i del goig (o sentiment negatiu i positiu). L'instint paternal i l'emoció de la tendresa. L'instint de reproducció. L'instint gregari. L'instint d'adquisició. L'instint de construcció."

William McDougall (1910). An introduction to social psychology. London: Methuen.

McDougall ens donava en aquesta mateixa obra una definició clara dels instints:

"Així, doncs, podem definir el que és instint dient que representa una disposició psicofísica heretada o innata que porta el seu posseïdor a percebre objectes d'una determinada classe i prestar-hi atenció, a experimentar excitació emocional d'una determinada qualitat en percebre un determinat objecte i a actuar, en allò que s'hi refereix, d'una manera particular o, si més no, a experimentar un impuls en executar tal acció."

No obstant això, la moda intel·lectual afavorida pels treballs de Darwin va anar perdent força a poc a poc i la referència als instints va desaparèixer progressivament dels plantejaments psicosociològics, i també dels plantejaments psicològics en general.
2) La imitació
Un altre dels grans temes fundacionals de la psicologia social és el fenomen de la imitació. L'observació de la conducta dels nens condueix els primers psicòlegs socials, entre els quals convé destacar molt especialment Gabriel Tarde, a veure en el fenomen de la imitació l'explicació de la manera en què els éssers humans aprenen a desenvolupar les conductes considerades com a "normals" i desitjables en la seva societat. Es tracta, en realitat, d'un primer intent d'explicar el fenomen de la socialització, és a dir, el mecanisme mitjançant el qual els individus que neixen en una societat interioritzen els valors, les creences, els esquemes relacionals i les pautes de comportament propis d'aquesta societat, de manera que es permet que, generació rere generació, es mantinguin i es reprodueixin les característiques bàsiques de la societat. Els adults, que ja han interioritzat les normes socials vigents, s'erigeixen en el model que imiten els nens i d'aquesta manera els nens s'erigeixen al seu torn en persones adaptades i integrades a la societat.
Aprenem imitant

"El material de què es nodreix el nen es troba en el magatzem d'activitats ja elaborades, de maneres, de models, d'organització, etc., que posseeix la societat. Això serveix d'elements estimulants, de punts de referència... el nen ha de poder aprendre... ha de ser capaç d'imitar..."

James M. Baldwin (1902). Social and ethical interpretations in mental development. New York: Macmillan.

L'interès per la imitació va romandre durant molts anys en la psicologia social, però va anar deixant pas, de mica en mica, a plantejaments més sofisticats en termes d'aprenentatge social. Les teories de l'aprenentatge social pretenen d'explicar aquest mateix fenomen de la socialització i de la reproducció social, però salvant alguns dels esculls amb els quals topava el concepte d'imitació, com ara, per què imiten els nens? o per què no s'interioritza tot allò que s'imita, és a dir, tant les conductes desitjables com els mals exemples? o, finalment, com es passa de la simple imitació a l'apropiació d'una pauta de conducta?
3) La suggestió
La preocupació pel fenomen de la socialització va orientar els primers passos de la psicologia social cap a l'estudi d'un altre fenomen tan important com la imitació: el fenomen de la suggestió.
En els primers estudis sobre la imitació, el paper desenvolupat per l'adult és essencialment passiu. Es limita a figurar com un model que el nen intenta d'imitar amb més o menys encert i és en aquesta facultat d'imitar on descansa la possibilitat mateixa del procés de reproducció social. Prendre en consideració la suggestió inverteix els papers. És l'adult qui passa a tenir el rol actiu mentre que el nen es converteix en un receptor passiu de les influències exercides pels qui l'envolten. Però el resultat és el mateix.
Els primers treballs sobre la suggestió no eren aliens a la influència que exercien en l'època els treballs i les polèmiques entorn de la hipnosi, fenomen que s'havia posat de moda en els cercles intel·lectuals i que mostrava com un persona en podia obligar una altra a adoptar certes conductes o assumir certes maneres de ser sense que aquesta darrera fos conscient del fet que algú havia doblegat la seva pròpia voluntat. La proximitat entre els conceptes de suggestió i d'hipnosi indica que el procés que està en joc no és un procés d'obligació i d'obediència, sinó que és un procés d'inducció en el qual el subjecte no percep que se li ha imposat una conducta i manté el sentiment que és amo de les seves pròpies actuacions encara que li hagin estat dictades pels altres. A través del fenomen de la suggestió, el que s'estudiava, sense que quedés explícitament formulat, era la manera com la societat aconsegueix imposar les pautes d'actuació socialment establertes sense que les persones siguin realment conscients d'aquesta imposició i així puguin conservar, per tant, el sentiment que les assumeixen per elles mateixes.
Baixant cap a l'individu

Aquestes dues citacions reflecteixen clarament l'evolució de la psicologia social cap a l'estudi d'unitats cada cop més allunyades de la dimensió social:

"[...] La psicologia social a Amèrica aviat va deixar de ser genuïnament social i es va centrar en el comportament dels individus". Robert Farr (1986). The Social Psychology of William McDougall. A Carl F. Graumann i Serge Moscovici (Ed.), Changing concepcions of crowd mind and behavior. New York: Springer-Verlag.

D'una manera més contundent, Graumann declara que l'evolució de la psicologia social va desembocar en: "la individualització del que és social i la dessocialització de l'individu". C.F. Graumann, en el llibre esmentat anteriorment.

En la línia dels treballs desenvolupats pel psicòleg Alfred Binet, que donarien lloc a l'influent llibre titulat La Sugestión, la psicologia social va anar aprofundint aquest fenomen encara que va abandonar a poc a poc el terme suggestió i el substituí pel concepte més ampli d'influència social. D'aquesta manera s'obrí una de les línies d'investigació més importants de la disciplina. Els estudis sobre influència social van abraçar progressivament totes les situacions en les quals les persones adopten el punt de vista expressat pels altres o s'hi aproximen, i també les situacions en les quals les persones adopten tant les conductes desenvolupades pels altres com la seva manera de ser o s'hi aproximen.
4) Els fenòmens col·lectius
Juntament amb l'interès per la imitació i per la suggestió com a mecanismes de la socialització, també es va manifestar en la naixent psicologia social un gran interès pels fenòmens col·lectius i per les conductes de les masses. L'estudi dels fenòmens col·lectius va donar lloc a la preocupació per conèixer les produccions col·lectives dels pobles, com ara les tradicions culturals, les peculiaritats lingüístiques, els mites i les creences col·lectives, els hàbits de tot tipus. És aquesta línia d'investigació la que quedarà exemplificada en l'obra de Wilhelm Wundt sobre la psicologia dels pobles i, una mica més tard, en les obres dels primers interaccionistes simbòlics, enfocades cap a l'estudi dels mecanismes mitjançant els quals es construeix i es manté l'ordre social dels grans col·lectius socials.
1/m1_m1_10.gif
La suposada infrahumanitat de les masses

"Encara més, pel sol fet que forma part d'una multitud organitzada, un home baixa alguns graons en l'escala de la civilització. Aïllat, pot ser unindividu cultivat; com a part d'una multitud és un bàrbar; és a dir, una criatura que actua per instint. Posseeix l'espontaneïtat, la violència, la ferocitat i també l'entusiasme i l'heroisme dels éssers primitius als quals tendeix, a més, a assemblar-se, per la facilitat amb la qual ell mateix es deixa impressionar amb paraules i imatges –que podrien estar totalment sense acció en cadascun dels individus aïllats que componen la multitud– i ser induït a cometre actes contraris als seus interessos més obvis i als seus hàbits més coneguts. Un individu en una multitud és com un gra de sorra que el vent manega com vol."

Gustave Le Bon (1983). La Psicología de las masas. Madrid: Morata.

Com a part de l'interès pels fenòmens col·lectius, també es va manifestar una notable preocupació per estudiar les conductes de les masses. La forta irrupció de les masses en l'escena social que, després de la Revolució Francesa, es va tornar a produir l'any 1871, durant la revolta de la Comuna de París, va cridar l'atenció de molts pensadors. És així com un d'ells, Gustave Le Bon, va desenvolupar un influent tractat sobre la psicologia de les masses en el qual intentava dilucidar els mecanismes psicològics que intervenien en les actuacions col·lectives. En aquest tractat, Le Bon atribuïa a les masses un efecte de despersonalització dels individus que els impulsa a alliberar els instints més primaris. Convertit en un ésser anònim, l'individu es deixa influir amb molta facilitat pels estats anímics i les conductes de les altres persones presents en la massa, i també per les consignes i les actuacions dels líders que emergeixen en la confusió de les congregacions massives.
Conèixer per a transformar

Aquesta citació del psicosociòleg Kenneth Gergen il·lustra el canvi que s'ha produït en la psicologia social. En efecte, K. Gergen declara que les teories psicosociològiques han de tenir: "... la capacitat de qüestionar les assumpcions dominants de la cultura, de plantejar reconsideracions d'allò que es dóna com a evident i generar d'aquesta manera noves alternatives per a l'acció social".

Kenneth Gergen (1989). La psicologia moderna i la retòrica de la realitat. A Tomás Ibáñez (Ed.), El conocimiento de la realidad social. Barcelona: Sendai.

En el desenvolupament posterior, la psicologia social s'allunyaria progressivament de l'interès per les masses, no solament perquè va quedar patent que els estudis realitzats per Le Bon i els seus contemporanis contenien molts prejudicis i reflectien tots els estereotips que tenia la burgesia amb relació a les manifestacions populars, sinó també perquè la psicologia social es va anar centrant cada cop més en unitats d'anàlisi més reduïdes. D'aquesta manera, va baixar de l'àmbit dels fenòmens col·lectius al dels petits grups i de les relacions interpersonals fins a situar-se, finalment, en el camp dels fenòmens individuals.
Després d'examinar quins van ser els primers temes que van afavorir la constitució de la psicologia social com a disciplina diferenciada de les disciplines més pròximes, és difícil no adonar-se que en les primeres etapes la psicologia social estava més preocupada pels mecanismes de reproducció i conservació de la realitat social establerta que no pas pels mecanismes del canvi social i que reflectia un determinat temor davant les manifestacions populars susceptibles de trastocar l'ordre social regnant. Potser és útil contraposar aquesta primera època de la psicologia social a les orientacions actuals de la psicologia social, sobretot en el vessant socioconstruccionista, que posen l'èmfasi en la transformació social i individual i que advoquen per construir noves relacions socials i noves maneres de ser.
Lectures complementàries

José Ramón Torregrosa i Eduardo Crespo (Ed.), (1984). Estudios básicos de Psicologia Social. Barcelona: Hora. Aquesta obra presenta un conjunt de textos considerats clàssics en psicologia social acompanyats d'una interessant introducció històrica realitzada pel primer autor.

Frederic Munné (1994). LaPsicologia Social com a ciència teòrica. Barcelona: PPU.

Josep Ma. Blanch (1982). Psicologías Sociales. Aproximación histórica. Barcelona: Hora.

Aquests dos darrers llibres presenten una panoràmica de la psicologia social que posa l'èmfasi en la constitució històrica de la disciplina (vegeu també el llibre de T. Ibáñez ja esmentat anteriorment per a aprofundir la història de la psicologia social).

3.Les grans orientacions teòriques de la psicologia social

Hem vist en l'apartat anterior que la psicologia social mai no ha estat una disciplina unitària i homogènia, sinó que durant molt de temps van coexistir dues psicologies socials, la psicologia social psicològica (PSP) i la psicologia social sociològica (PSS), i una tercera psicologia social que es va crear després dels anys setanta, la psicologia social construccionista (PSC). Però seria una fal·làcia creure que aquests tres blocs són, al seu torn, homogenis. Dins de cada un es manifesten orientacions diferents que contribueixen a fer més complex el panorama de la psicologia social, però que també l'enriqueixen i l'aproximen a la complexitat de la realitat social. Intentarem de donar compte ara de les principals orientacions que podem trobar en les diferents psicologies socials.

3.1.L'interaccionisme simbòlic

L'interaccionisme simbòlic (IS) és, sens dubte, el corrent dominant en la PSS. L'IS va néixer dels treballs de George Herbert Mead a començament del segle XX i s'assenta sobre tres premisses bàsiques:
L'interaccionisme simbòlic

Herbert Blumer defineix de la manera següent l'interaccionisme simbòlic:

"L'expressió 'interacció simbòlica' fa referència, sens dubte, al caràcter peculiar i distint de la interacció, tal com es produeix entre els éssers humans. La seva peculiaritat resideix en el fet que aquests éssers humans interpreten o 'defineixen' les accions alienes, sense limitar-se únicament a reaccionar-hi. La seva 'resposta' no s'elabora directament com a conseqüència de les accions dels altres, sinó que es basa en el significat que atorguen a aquestes accions. D'aquesta manera, la interacció humana es veu mediatitzada per l'ús dels símbols, la interpretació o la comprensió del significat de les accions del pròxim. En el cas del comportament humà, tal mediació equival a intercalar un procés d'interpretació entre l'estímul i la resposta."

Herbert Blumer (1982). El interaccionismo simbólico: perspectiva y método. Barcelona: Hora.

1) La importància dels significats: l'ésser humà no actua tant amb relació a les suposades característiques objectives dels objectes amb els quals es relaciona, com sobre la base del significat que atribueix als esmentats objectes. És fonamental, per tant, conèixer quina és la interpretació subjectiva que una persona fa d'una situació si volem entendre la seva conducta en aquesta situació.
La creació dels objectes

"L'home viu en un medi simbòlic tant com en un medi físic i pot ser 'estimulat' a actuar tant per símbols com per estímuls físics. Un símbol es defineix com un estímul que té un significat après i un valor per a la gent, i la resposta de l'home al símbol es fa en termes del significat i valor que tenen, en lloc d'en termes de l'estimulació física dels òrgans sensorials. Per posar-ne un exemple senzill: una 'cadira' no és simplement una col·lecció d'estímuls visuals, auditius i tàctils, sinó que significa un objecte en el qual la gent pot asseure's. Si un s'hi asseu, l'objecte respondrà donant-li seient. Té un valor per a aquest propòsit. Un significat és equivalent a una definició 'encertada' de diccionari, que es refereix a la manera com la gent realment utilitza un terme en la seva conducta. El valor és l'atracció o la repulsió apresa que sent vers el significat. Un símbol és un acte incipient o condensat en el qual les etapes posteriors, que impliquen tant elements de sentit com de valor, ja estan implicades en la primera etapa. De la mateixa manera que el símbol 'cadira' implica el confort físic, l'oportunitat de fer certes coses que es fan millor estant assegut i d'altres resultats semblants d'asseure's en una cadira, cal entendre, com Mead assenyala, que el llenguatge no simbolitza simplement una situació o un objecte que ja hi és; fa possible l'existència o l'aparició d'aquesta situació o aquest objecte, ja que és part del mecanisme mitjançant el qual la situació o l'objecte es creen".

Arnold M. Rose (ed.). (1971). Human Behavior and Social Processes. An Ineractionist Approach. London: Routledge & Kegan Paul.

2) La importància de la interacció social: els significats no els porten els objectes en si mateixos, sinó que emergeixen a partir de l'intercanvi i de les relacions amb les altres persones. És en la interacció amb els altres on es forja la nostra forma d'interpretar la realitat.
3) La importància del caràcter actiu de la persona: quan diem que els significats es formen mitjançant la nostra relació amb els altres, no diem que són els altres qui ens indiquen o ens transmeten aquests significats, sinó que som nosaltres mateixos qui els elaborem, encara que per a fer-ho sigui necessària la interacció amb els altres. En efecte, la persona exerceix un paper actiu, seleccionant, transformant, negociant els significats adequats en funció de les accions que pretén desenvolupar en les diferents situacions.
A partir d'aquests supòsits bàsics, s'han desenvolupat en el passat i es desenvolupen actualment moltes i interessants investigacions sobre una extensa gamma de fenòmens psicosocials, com ara la construcció de la identitat social.
En el marc de la PSP ressenyarem ara tres orientacions la influència de les quals ha variat segons les èpoques: l'orientació conductista, l'orientació psicoanalítica, l'orientació cognitiva.

3.2.El socioconductisme

L'orientació conductista recull, de fet, un conjunt molt diversificat de teories, a vegades bastant contraposades, però que tenen en comú una mateixa insistència sobre la necessitat d'estudiar els comportaments observables de les persones i d'explicar-los en funció d'uns fenòmens que siguin també observables.
El conductisme

La definició de la psicologia que proporcionà John Broadus Watson, el pare del conductisme, va ser adoptada per alguns investigadors en l'estudi del comportament social:

"La psicologia des del punt de vista conductista és una branca experimental purament objectiva de la ciència natural. El seu objectiu teòric és la predicció i el control de la conducta. Les formes d'introspecció no són part essencial dels seus mètodes, ni el valor científic de les seves dades depèn de la disposició amb la qual es presten a si mateixes a interpretació en termes de consciència. El conductista, en els esforços per a obtenir un esquema unitari de la resposta animal, no reconeix cap línia divisòria entre l'home i la bèstia. La conducta de l'home, amb tot el seu refinament i la seva complexitat, forma solament una part de l'esquema total conductista d'investigació".

John Broadus Watson (1913). Psychology as the behavior views it. Psychol. Rev., 20.

Així, per exemple, el conductisme considera que, per a predir la conducta que desenvoluparà una persona, cal conèixer, per una banda, les característiques concretes de la situació en la qual es troba i conèixer, per una altra, l'experiència prèvia que hagi tingut la persona amb aquestes característiques o amb característiques similars. La idea bàsica és que, mitjançant aquestes experiències prèvies, la persona aprèn a establir determinades relacions estables entre les característiques d'una situació (estímuls) i les conductes adequades a les esmentades característiques (respostes). És comprensible que, a partir d'aquests supòsits, els conductistes interessats en la psicologia social hagin dedicat molts dels seus esforços a dilucidar els processos d'aprenentatge social mitjançant els quals les persones aconsegueixen de desenvolupar les pautes de comportament adequades a la seva vida social.

3.3.L'orientació psicoanalítica

L'orientació psicoanalítica s'inspira òbviament en les formulacions de Sigmund Freud per explicar els fenòmens psicosocials. El mateix Freud va desenvolupar importants anàlisis psicosocials sobre la constitució dels grups socials, les relacions interpersonals i els fenòmens de lideratge. Els seus seguidors també van realitzar contribucions importants a la psicologia social, estudiant, per exemple, la formació de l'autoritarisme com a tret de personalitat. Tanmateix, la principal aportació de la psicoanàlisi a la psicologia social no prové tant de les investigacions realitzades pels seguidors d'aquest corrent teòric, com de les empremtes que les formulacions de Freud han deixat en els coneixements de tots els psicòlegs socials i en el coneixement culte en general.
Psicologia social i psicologia

"En la vida d'un individu, l'altre exerceix el paper d'un model, d'un objecte, d'un social o d'un adversari; o sigui que d'alguna manera la psicologia individual és també des de l'inici una psicologia social."

Sigmund Freud (1921). La Psicología de las masas y el análisis del Yo (Madrid: Biblioteca Nueva, 1973). (No reprodueixo literalment la traducció que figura en la versió castellana).

3.4.La Gestalt theory i el sociocognitivisme

L'orientació cognitiva. Molt abans que es produís la revolució cognitiva en psicologia, la psicologia social prestava ja una atenció particular als processos cognitius i participava d'unes formulacions d'indubtable caràcter cognitivista. Això es deu, possiblement, a l'impacte que va tenir la teoria de la Gestalt, o la teoria de la forma, en psicologia social, i també a la dificultat d'analitzar les relacions interpersonals sense fer-hi intervenir atribucions d'intencions, interpretació de significats, representació de l'altre i altres aspectes de caràcter escassament conductal i fortament mental.
L'orientació cognitiva se centra en l'estudi dels processos inferencials que caracteritzen el pensament humà i, en el camp de la psicologia social, analitza l'impacte que tenen els factors socials en els mecanismes i en els resultats de l'activitat intel·lectiva. A partir dels anys seixanta aquesta orientació teòrica ha anat suplantant de mica en mica la influència que tenien les orientacions conductistes, i s'ha convertit en la principal orientació de la psicologia social convencional.
El pensament social

"... el terme 'cognició' es refereix a tots aquells processos mitjançant els quals l'entrada sensorial es transforma, es redueix, s'elabora, s'emmagatzema i s'usa".

Ulrich Neisser (1976). Psicología Cognitiva. México: Trillas.

En el camp de la psicologia social aquesta formulació es tradueix de la següent manera:

"L'estudi de la cognició social fa referència a la manera com les persones donen compte de les altres persones i de si mateixes. Se centra en la comprensió que tenen les persones de la vida quotidiana... Es refereix, per tant, a la manera com les persones pensen sobre el món social..."

Susan T. Fiske i Shelley E. Taylor (1984). Social Cognition. London: Addison-Wesley.

3.5.El socioconstruccionisme

Per acabar aquest apartat, encara ens queda veure la PSC, o psicologia social construccionista. Si hem utilitzat, al final del paràgraf anterior, l'expressió psicologia social convencional, és perquè al final dels anys seixanta es van començar a desenvolupar una sèrie d'enfocaments alternatius que pretenien situar-se en una postura crítica respecte a la psicologia social en ús i que pretenien configurar una nova forma d'entendre la disciplina. Gran part d'aquests enfocaments alternatius es poden reagrupar sota la denominació de psicologia social construccionista.
Lectures recomanades

Per a l'orientació conductista: Robert B. Zajonc (1967). La Psicología Social: estudios experimentales. Alcoi: Marfil.– Per a l'orientació interaccionista simbòlica: Herbert Blumer (1982). El interaccionismo simbólico. Barcelona: Hora.

Per a l'orientació psicoanalítica: Sigmund Freud (1921). La Psicología de las masas y el análisis del Yo. Madrid: Biblioteca Nueva, 1973.

Per a les orientacions cognitives: Gabriel Mugny i Juan Pérez (1988). Psicología Social del Desarrollo cognitivo. Barcelona: Anthropos.

Per a l'orientació construccionista: Tomás Ibáñez (1994). Psicología Social Construccionista. Guadalajara: Universidad de Guadalajara.– Per a una perspectiva general: Morton Deutsch i Robert M. Krauss (1980). Teorías en Psicología Social. Buenos Aires: Paidós.

Construccionisme social

"El construccionisme social es proposa bàsicament dilucidar els processos mitjançant els quals les persones aconsegueixen descriure, explicar i, en definitiva, donar compte del món en què viuen... Els termes en els quals es comprèn el món són artefactes socials que resulten dels intercanvis, sempre històricament situats, entre les persones. Des del construccionisme es considera que els termes d'aquesta comprensió no provenen automàticament de les característiques pròpies de la naturalesa, ni tampoc de la nostra conformació genètica. Són el resultat d'un procés actiu i cooperatiu que es dóna en la relació interpersonal... Des d'aquesta perspectiva, la investigació social ja no corre el risc de limitar-se a ser una activitat secundària, preocupada solament d'elaborar les implicacions socials dels fenòmens psicològics més fonamentals... el nucli explicatiu de l'acció humana deixa d'ubicar-se en les interioritats de la ment per a passar a situar-se en l'estructura i el procés de l'intercanvi humà. Les explicacions ja no es formulen al·ludint a un determinat estat o procés psicològic, sinó considerant les relacions entre les persones."

Kenneth Gergen (1985). The social constructionist inquiry: context and implications. A Kenneth Gergen i Keith Davies (Ed.), The social construction of the person. New York: Springer-Verlag.

La psicologia social construccionista reprèn, en bona mesura, les premisses de l'interaccionisme simbòlic (IS), concedeix gran importància a la dimensió subjectiva de la realitat social, als significats i a la consideració de l'activitat de l'individu. Però aquesta orientació accentua encara més el paper que exerceix el llenguatge en la formulació de la realitat psicològica, a la vegada que estén la consideració del paper del llenguatge a les teories elaborades pels psicòlegs i mostra com incideixen les convencions purament lingüístiques en els coneixements que elaboren les ciències humanes i socials.
El construccionisme social posa atenció en el fet que la realitat social i tot allò que la compon es construeix literalment mitjançant les pràctiques socials concretes que desenvolupen les persones i els col·lectius en la vida quotidiana. Alhora, la realitat social construïda per aquestes pràctiques reverteix en elles mateixes i defineix el marc de possibilitat. Aquesta dependència entre el marc social que incideix sobre les nostres activitats i les activitats que incideixen, al seu torn, sobre la conformació del marc social ha estat teoritzada pel sociòleg Anthony Giddens amb el nom de dualitat estructural. La insistència en el paper constructiu de les pràctiques socials desemboca immediatament en el reconeixement de la historicitat del que és social, ja que aquest emergeix d'unes pràctiques que es modifiquen necessàriament en el transcurs dels esdeveniments socials. Dit d'una manera lapidària, els nostres costums produeixen coses i aquestes coses modifiquen els costums que les han produïdes.
Des d'aquesta perspectiva que va adquirint una influència creixent en la psicologia social, queda clar que, canviant els costums, els éssers humans tenen la possibilitat de canviar la societat que en resulta i canviar-se ells mateixos.

4.Per a què serveix la psicologia social?

Quan es fa la pregunta sobre la utilitat pràctica que poden tenir determinats coneixements científics, apareix, immediatament, la gran dicotomia entre investigació bàsica i investigació aplicada. Tanmateix, no sempre és fàcil de mantenir aquesta diferenciació en el camp de les ciències socials i humanes. L'influent psicòleg social Kurt Lewin va asseverar una vegada, amb gran encert, que "res no és més pràctic que una bona teoria". Si això és efectivament així, i ens inclinem a pensar que ho és efectivament, es difumina la frontera entre les activitats que condueixen a elaborar coneixements i les activitats enfocades a resoldre problemes pràctics de la vida quotidiana. Aquesta difuminació es fa encara més patent si considerem, juntament amb Lewin, que és a través de la intervenció activa en la resolució de problemes pràctics com es poden constituir determinats coneixements teòrics. El mateix Lewin va desenvolupar un plantejament que, amb el nom d'investigació/acció, incitava els psicòlegs socials a involucrar-se en la resolució dels problemes socials per fer avançar, d'aquesta manera, el coneixement teòric.
Resoldre problemes

"... La investigació bàsica apunta i es dirigeix cap a l'acumulació de coneixement entorn d'alguns principis fonamentalment de la conducta, mentre que la investigació aplicada pretén de subministrar algun ajut a la solució d'un problema".

L. Bickman (Ed.). (1980). Applied Social Psichology Annual. Beverly Hills: Sage.

4.1.La intervenció en els problemes socials

Malgrat aquestes consideracions, es pot mantenir una diferenciació entre l'àmbit de les aplicacions del saber i l'àmbit de la producció del saber, encara que només sigui per a donar compte de la major o menor implicació del psicòleg social en els problemes concrets de la seva societat.
Acceptant, amb les reserves esmentades, la distinció entre el que és bàsic i el que és aplicat, no hi ha dubte que la psicologia social es va preocupar des dels primers moments no solament de produir coneixements sobre els fenòmens psicosocials, sinó també de dissenyar els instruments per a poder intervenir en la realitat social i contribuir a resoldre'n alguns dels problemes. Així, per exemple, s'ha manifestat una preocupació pràcticament constant al llarg de tota la història de la psicologia social per facilitar la reducció de l'hostilitat entre els grups humans i per atenuar els fenòmens de discriminació que neixen dels prejudicis socials.
Si ens parem un moment per pensar qui som cadascun de nosaltres, podem recórrer un llarg camí que va des de les definicions més generals segons les quals som, per exemple, éssers vius o som éssers humans, fins a les definicions més particulars que ens situen com a individus absolutament irrepetibles, amb un nom propi i una història de vida que ens diferencia de la resta d'éssers humans. Però entre aquests dos extrems hi ha molts nivells intermedis. També som homes o dones; heterosexuals, homosexuals o bisexuals; nens, joves o vells; catalans o gallecs; anarquistes o conservadors; culers o periquitos; etc. És a dir, pertanyem, sigui per elecció o per circumstàncies o per ambdues coses alhora, a una multitud de categories i de grups que contribueixen a fer que siguem precisament qui som. De la mateixa manera que les nostres relacions interpersonals transiten per episodis de col·laboració i d'apreciació mútues i per episodis de competició i de conflicte, també les relacions entre els grups transiten per moments d'harmonia i moments de tensió que desemboquen a vegades en enfrontaments violents que esquitxen diàriament les pàgines dels diaris.
El conflicte entre els grups

"No es pot dubtar que les diferències culturals i físiques observables entre grups faciliten les reaccions discriminatòries vers els membres aliens al grup. És innegable que aquestes diferències exerceixen un paper en l'hostilitat i els prejudicis entre grups, però aquesta etapa del conflicte entre grups ha demostrat que no calen diferències culturals, físiques o econòmiques perquè sorgeixin conflictes entre grups, actituds hostils i imatges estereotipades dels membres aliens al grup."

Muzafer Sherif (1967). Group conflict and cooperation. London: Routledge.

Els psicosociòlegs han intentat de conèixer els mecanismes que condueixen a l'enfrontament entre els grups per poder articular, a partir d'aquest coneixement, els procediments susceptibles de reduir els conflictes. Una de les observacions més interessants és que, si s'estableixen relacions de competició entre els grups, encara que sigui sobre la base d'activitats purament lúdiques, aviat s'enforteix la cohesió interna dels grups i aviat es desenvolupen desqualificacions i prejudicis mutus que multipliquen les ocasions de friccions i d'agressions.
Per exemple, si assigneu, encara que sigui purament a l'atzar, els nens d'un campament a diversos grups, i doneu un nom i uns signes distintius a cada grup i els feu participar en jocs competitius, amb guanyadors i perdedors, veureu aparèixer molt ràpidament reaccions de solidaritat dels nens amb els membres del seu propi grup i reaccions d'hostilitat vers els nens dels altres grups. Una manera de trencar aquest clima consisteix a proposar unes metes que cap grup no pugui assolir per si sol, sense la participació dels altres grups. És el que el psicosociòleg Muzafer Sherif va anomenar les metes supraordenades.
Objectius compartits

"La nostra definició de «meta supraordenada» posa èmfasi en el fet que és inassolible per un grup aïlladament: així, doncs, no té cap més significat que una «meta comuna»."

Muzafer Sherif (1967). Group conflict and cooperation. London: Routledge.

Un altre psicòleg social, Henri Tajfel, va demostrar que ni tan sols era necessari introduir una relació competitiva perquè naixés l'hostilitat entre els grups. N'hi ha prou a crear el sentiment de pertinença a un grup perquè es desenvolupin mecanismes de discriminació que afavoreixen els membres del propi grup i que perjudiquen els membres dels altres grups. És com si, pel simple fet de poder pensar en termes d'"ells" i de "nosaltres", ja fos impossible d'evitar afavorir "els nostres" i desqualificar "els altres". Una manera de trencar aquesta propensió consisteix a encreuar les categories de pertinença; és a dir, multiplicar les circumstàncies en les quals una part dels que abans formaven el "nosaltres" passin a ser vistos com "ells", i a l'inrevés, en una mobilitat constant de les fronteres traçades per les pertinences grupals. Els exemples que hem donat no esgoten ni de bon tros les múltiples formes d'intervenció que ha dissenyat la psicologia social per a mitigar l'hostilitat intergrupal.

4.2.Les aplicacions de la psicologia social

Els coneixements que ha establert la psicologia social tenen un camp d'aplicació tan extens que aquí difícilment podem anar més enllà d'una simple enumeració d'alguns temes. Per exemple, els coneixements sobre la dinàmica dels grups humans permeten d'incidir sobre l'enfortiment de la cohesió dels grups, o decidir quins són els models de lideratge més adients als objectius que es marquen els grups, o indicar quins mecanismes de presa de decisió poden ajudar a aconseguir els millors resultats.
Per la seva banda, els estudis sobre la influència social han permès de dissenyar les actuacions més adequades per a persuadir les persones a adoptar punts de vista més d'acord amb les normes d'una convivència social que no discriminin aquells que són diferents de la majoria (racisme, estereotips, prejudicis...) encara que també es poden utilitzar, i lògicament s'utilitzen de fet, per a convèncer la gent que tal marca és millor que l'altra o que tal candidat mereix més confiança que tal altre.
En d'altres àmbits, les investigacions sobre els fenòmens col·lectius han proporcionat indicacions per a intervenir sobre els efectes del pànic que adquireix conseqüències de gravetat extrema quan es produeix en situacions de gran amuntegament o per a actuar en el si de les poblacions que, moltes vegades per causes naturals (terratrèmols, inundacions...), es troben en situacions dramàtiques.
Finalment, els coneixements acumulats sobre les relacions interpersonals permenten d'ajudar a millorar-les i desactivar les agressions, afavorint l'atracció entre els individus o suscitant els comportaments d'ajuda mútua. No cal dir que també es poden utilitzar per manipular els altres amb la finalitat de satisfer interessos particulars.

4.3.El coneixement de la realitat social i els efectes del saber psicosocial

Aquestes aplicacions dels coneixements psicosocials, juntament amb moltes altres que no tenim temps de relatar aquí, han anat afavorint de mica en mica la constitució de nous camps del saber que han integrat aportacions d'altres disciplines i que han diversificat considerablement el mapa de les especialitzacions possibles. Per exemple, s'han anat formant especialitats com ara la psicologia social de l'educació, la psicologia jurídica, la psicologia de les organitzacions, la psicologia ambiental, la psicologia política o la psicologia cultural, entre d'altres.
No voldria concloure aquest tema sense cridar l'atenció sobre una qüestió de caràcter general que permet de matisar la separació, aparentment tan clara, entre els coneixements teòrics, d'una banda, i les aplicacions concretes dels esmentats coneixements d'una altra. Hi ha una diferència fonamental entre els coneixements que produeixen les ciències sobre els fenòmens naturals i els coneixements que versen sobre els fenòmens humans. La lluna, per posar un exemple, continuarà impertorbablement el seu moviment el·líptic al voltant de la terra amb total independència del fet que coneguem les lleis que el governen o no. El nostre coneixement no incideix de cap manera sobre aquest fenomen i l'únic que podria incidir-hi eventualment serien determinades aplicacions d'aquest coneixement.
No obstant això, no passa el mateix amb el nostre coneixement dels fenòmens humans. Si una persona s'assabenta que la seva conducta obeeix a una influència o altra, perquè així ho ha establert el coneixement produït pels psicòlegs socials, aquesta persona pot prendre les mesures oportunes perquè les esmentades influències no tinguin els efectes esperats, i contradir, d'aquesta manera, les lleis establertes per la psicologia social. Per exemple, una persona pot haver après, estudiant els treballs del psicòleg social Stanley Schachter, que els individus busquen preferentment la companyia dels qui participen del mateix estat d'ànim. Aquesta tendència afiliativa es pot observar quan en finalitzar un examen els estudiants esperen que surti la llista de notes. Aquells que senten una determinada eufòria perquè estan convençuts que l'han fet bé tendiran a ajuntar-se amb els qui tenen el mateix sentiment, mentre que els qui experimenten una ansietat elevada perquè pensen haver-lo fet malament, buscaran la companyia dels qui estiguin en les mateixes condicions. Ara bé, en sortir de l'examen, la persona que ha llegit l'obra de Schachter pot decidir de buscar la companyia dels qui participen de l'estat oposat al seu i invalidar, d'aquesta manera, el coneixement elaborat per Schachter. Això es pot fer deliberadament com en l'exemple que acabem de donar, però en la majoria dels casos el coneixement que hem adquirit de les ciències socials i humanes afecta la nostra conducta sense que ni tan sols en siguem conscients.
Dit d'una altra manera, el que aquí diem és que el mateix coneixement produït pels investigadors pot engendrar efectes sobre el fenomen estudiat, sense que calgui recórrer a cap procediment d'aplicació. El psicòleg social Kenneth Gergen ha desenvolupat les implicacions d'aquesta característica peculiar dels sabers psicosocials que ell denomina Enlightenment ('Il·lustració') i que haurien d'incitar-nos a reflexionar sobre la responsabilitat dels investigadors en ciències humanes i socials, no solament quant als tipus d'aplicacions a què poden donar lloc els coneixements que produeixen, sinó també –i sobretot– quant al coneixement que són capaços de produir.

5.Annexos

5.1.Annex 1

5.1.1.La relativitat cultural de les emocions
"Considerem el cas de l'orgull. Hi ha un sentiment corporal característic de l'orgull? N'hi ha una manifestació estàndard? Sens dubte hi ha una classe d'interpretació cognitiva i una taxació moral del valor d'un mateix, etc. Una persona s'exhibeix orgullosament com a vencedora tan sols quan pensa que ha merescut la victòria. Observeu el llenguatge que acompanya l'orgull. Hem de considerar-lo problemàtic i interessant des del punt de vista que utilitzem paraules com créixer-se, inflar-se o sentir-se ple d'orgull. Significa, això, que algú augmenta realment de volum? Sembla poc probable. Quin és llavors el sentit d'aquests termes? Pot derivar d'una classe de manifestació imaginària. Esperem que algú que se senti orgullós, manifesti una imatge cultural de mantenir-se dret com una presència militar. Potser creem una metàfora quasi psicològica sobre la base d'aquesta imatge. L'assumpte mereix una investigació acurada. L'esperança és una cosa semblant. Se suposa que l'esperança brota. Hi ha un estat neurofisiològic de brotada d'esperança? Pensem que, per molt que busquem en la literatura, no trobarem res de semblant. Suposem que brotar és una metàfora sobre la manera com l'esperança brota eternament en el cor humà i aquesta és una qüestió cognitiva. Ens manca un treball d'investigació empírica detallat.
"Entre les emocions menys agradables hi ha la tristesa i la desil·lusió. Què és exactament la tristesa, en quines condicions apareix i quina relació té amb un ordre moral? El sentiment de pena és clarament una idea moral; té, llavors, una manifestació estàndard? Hi ha un sentiment corporal que l'acompanya? La desil·lusió és una altra curiositat. La desil·lusió, pensem, podria tenir un sentiment corporal característic: un sentiment d'orgull desinflat. La desil·lusió és la classe de sentiment que tenim quan hem emprès alguna iniciativa en públic i després s'ha demostrat que l'empresa no tenia esperances o estava mal concebuda. Sentiment no sembla metafòric en aquest context. Hi ha una manifestació estàndard de la desil·lusió? Sembla dubtós. Sens dubte hi ha un aspecte d'interpretació cognitiva i de valoració moral. Novament, tota la qüestió mereix una investigació acurada i detallada.
"En gran part del que hem afirmat fins ara, s'ha fet esment de l'estreta relació entre els vocabularis i les emocions. Si el suggeriment que l'anàlisi filosòfica dels conceptes d'emoció, que són retinguts pels vocabularis locals per revelar les regles gramaticals profundes del seu ús, ha de servir de base per a la psicologia, hem de concebre la possibilitat que existeixen sistemes o repertoris d'emoció culturalment diferents. Això és lògic, ja que els historiadors i els antropòlegs han establert de manera convincent que existeixen vocabularis d'emoció culturalment diferents. Ho il·lustrarem amb quatre casos.
La relativitat cultural de les emocions
"En la literatura psicològica de final de l'edat mitjana i començament del Renaixement, l'emoció d'accídia ocupava el primer lloc. Tomàs d'Aquino dedica el major espai en el seu estudi de les emocions a l'acedia, versió llatina de la paraula. La història de l'accídia està estrictament vinculada a la concepció del deure religiós. L'emoció apareix en un principi com el motiu del "dimoni del migdia" en els escrits d'Evagrio en l'època d'Alexandre. L'accídia és una emoció que es desencadena a causa d'un fracàs, d'un deure o obligació. Potser ho podrem entendre millor si la comparem amb les classes d'emocions que afecten les persones avui dia en aquestes circumstàncies. La culpabilitat i la vergonya, segons l'ocasió particular, semblen les emocions característiques de les nostres negligències. Tanmateix, en l'època medieval, el fracàs, especialment del deure religiós, no provocava cap d'aquestes reaccions, sinó una classe de malenconia. L'acedia s'associava amb la tristitia, tristesa. La relació entre aquesta emoció i l'ordre moral catòlic, del qual era característica, és bastant clara. En aquest ordre moral, el fracàs d'un deure significava la pèrdua de la intimitat amb Déu i davant aquest fet, la reacció apropiada és la malenconia. L'accídia desapareix del repertori de les emocions de l'Europa occidental amb l'aparició de la fe protestant. Dins del nou ordre moral el fracàs del deure era en gran part una qüestió de la relació en la qual es trobava un home o una dona davant una altra persona, per la qual cosa el fracàs del deure es tractava en termes personals. Resulta fàcil veure d'una manera intuïtiva com l'accídia va quedar definitivament eliminada del repertori un cop la culpabilitat i la vergonya es relacionaven amb la majoria dels casos de negligència.
"Si l'accídia és una emoció obsoleta, llavors amae potser hauria de dir-se emoció exòtica. Amae és una emoció que ocupa molt els japonesos i s'ha arribat a dir que per a ells és l'emoció més important. No hi ha cap traducció per a aquesta paraula en anglès o en la majoria dels idiomes europeus. Quan Hermut Morsbach (1976) va intentar informar sobre amae es va veure obligat a fer-ho relatant una dotzena d'anècdotes, extractes de novel·les i, fins i tot, mostrant imatges. En termes generals, la idea és la següent. Un adult, en especial un home, pot adoptar com una classe de joc una relació de dependència infantil d'un altre adult. Aquesta dependència té una qualitat de dolçor. En les discussions d'agents matrimonials, la capacitat de la núvia com a recipient d'amae del nuvi es considera un important atribut per a un matrimoni. Evidentment, amae pertany a un ordre moral radicalment diferent del que nosaltres vivim. Qualsevol tendència a amae entre els europeus seria eliminada d'una manera radical.
"Llavors, per què les persones en l'època medieval experimentaven l'accídia i els japonesos experimenten l'amae? La nostra hipòtesi és que, en un estil vigotskià, els sentiments incipients que sorgeixen de forma natural, per dir-ho d'alguna manera, són subratllats, suprimits i interpretats de manera diferent per la incorporació d'un ésser humà a un ordre moral local. Un dels instruments a través del qual es presenten aquestes diferenciacions és, lògicament, el vocabulari local disponible.
"En el repertori castellà hi ha poques emocions que van unides clarament i de manera inequívoca a un determinat òrgan. Es parla de revolver el estómago,partir el corazón, etc. Però intuïm fàcilment que aquestes expressions descriuen els sentiments que acompanyen les emocions, però que no les constitueixen. Amb tot, altres cultures organitzen la qüestió d'una manera diferent. Els maorís utilitzen el que únicament podem descriure com un sistema hipocondríac. L'estructura del vocabulari la proporcionen el cor, els intestins, el fetge, etc. A cadascun d'aquests òrgans va unit un grup d'emocions. Per exemple manawa (cor) es qualifica amb keno (inquiet), pa (poc generós), reka (satisfet), rera (excitat), etc. Les emocions de l'estómac qualifiquen puku (estómac), les emocions de l'intestí qualifiquen nga (els intestins), etc. Paul Heelas informa que en el sud-est asiàtic existeixen classes semblants de sistemes. Aquests sistemes plantegen algunes preguntes interessants per als teòrics de les emocions. La pesada càrrega de la força i la valoració moral que suporta el sistema emocional europeu, en la mesura en què podem descriure les nostres emocions com a prescriptives, sembla ser absent, si més no etimològicament, de l'esquema polinesi. Se'ns acut un projecte d'investigació molt interessant per a l'estudi de les emocions dels maorís: en quina mesura la pràctica de vincular les emocions als òrgans corporals rebutja les implicacions morals dels equivalents de la nostra cultura occidental.
"Finalment, val la pena considerar una categoria que, per ara i pel que sabem, no l'han estudiada els psicòlegs: el que denominem les quasi-emocions. Aquests són estats de l'ésser que estan relacionats estretament amb les condicions físiques de la vida. Hem iniciat una investigació modesta sobre la paraula cosiness (que en català podria traduir-se per comoditat, allò que és acollidor, agradable). Diem que ens sentim còmodes, que una determinada ocasió és agradable, que mentre plou a l'exterior una habitació càlida és un lloc còmode. Denominem la comoditat una quasi-emoció a causa de la seva doble posició com a sentiment i com a descripció d'un lloc. L'interès d'aquesta quasi-emoció augmenta pel fet que en altres idiomes europeus existeixen estats de ser i condicions ambientals semblants, però sense ser idèntics. Per exemple, la paraula holandesa gezellig s'experimenta en condicions semblants a les condicions en les quals utilitzem la paraula còmode o agradable, però els nostres interlocutors holandesos ens asseguren que ningú no pot estar gezellig si està sol. (Etimològicament la paraula gezellig deriva de la paraula holandesa que significa amic.) Es troba entre la paraula anglesa cosy i l'alemanya gemütlich, que suposem que és una emoció que tan sols es presenta en companyia. La paraula finlandesa kodikas deriva de la paraula koti, que significa 'casa'. Pot aplicar-se a habitacions, al crepuscle, a l'ambient social, a la conducta de coses materials com les cafeteres i, fins i tot, a les persones. Per exemple, una noia kodikas és tranquil·la i agradable. Resulta evident, a partir de l'ús de la paraula, que no té la dualitat de cosy i gezellig, ja que no apareix com una emoció. Es tracta d'una qualificació de l'entorn i no dels sentiments de les persones. Pel que fa a la paraula anglesa cosy potser prové de la paraula gaèlica cosh, que significa 'petit forat on algú pot anar de quatre grapes i, per tant, sentir-se còmode'.
"El resultat d'aquests comentaris i anàlisis és la constatació que la psicologia de les emocions està en ple subdesenvolupament. S'ha vist dominada per l'estudi de les emocions per a les quals hi ha acompanyants fisiològics clars i patents, fàcilment mesurables en qualsevol laboratori de fisiologia d'universitat. Això podria explicar l'èmfasi enorme que s'ha posat en les emocions en les quals el component fisiològic adrenalina exerceix un paper important. Mesurar la pressió sanguínia i del ritme cardíac constitueix una tecnologia relativament fàcil. Però aquestes emocions constitueixen un fragment diminut del repertori enormement complex amb què funciona la nostra civilització. Per tant, ens trobem en la posició esperançadora en la qual afirmava trobar-se Isaac Newton després d'haver descobert una o dues conquilles a la platja mentre l'oceà de la veritat s'estenia davant seu amb tots els seus secrets encara no descoberts."
"La relativitat cultural de les emocions". A: R. Harré; D. Clarcke i N. Carlo, 1985. Motivos y mecanismos: introducción a la teoría de la acción (pàg. 139-143). Barcelona: Paidós, 1989.

5.2.Annex 2

5.2.1.La dimensió oculta
"La tesi que sostinc en aquest llibre –com també en The Silent Language, que el va precedir– és la que diu que els principis establerts per Whorf i els seus col·legues en relació amb el llenguatge són igualment aplicables a la resta del comportament humà i, en realitat, a tota la cultura. S'ha cregut des de fa molt de temps que l'experiència és una cosa que tots els homes comparteixen, que sempre resulta possible superar d'alguna manera els límits de la llengua i la cultura, i ens remeten a l'experiència per aconseguir la desitjada comunicació amb un altre ésser humà. Aquesta creença, algunes vegades implícita i, més freqüentment, explícita referent a la relació de l'home amb l'experiència es va basar en la presumpció que, quan dos éssers humans estan sotmesos a una mateixa experiència, subministren als seus respectius sistemes nerviosos centrals dades virtualment idèntiques, que els dos cervells recullen i classifiquen de manera anàloga.
"La investigació proxemística fa sorgir dubtes seriosos sobre la validesa d'una presumpció d'aquest estil, sobretot quan les cultures implicades són diferents. Els capítols X i XI contenen una descripció de com els individus pertanyents a cultures diferents no solament parlen llenguatges diferents, sinó que estan situats en mons sensorials diferents, la qual cosa segurament encara és més important. La filtració selectiva de les dades sensorials admet unes coses i en rebutja d'altres, de manera que l'experiència, tal com es percep a través d'un conjunt de pantalles sensorials emmotllables culturalment, resulta absolutament diferent de la que es percep a través d'un altre sistema de sedassos culturals. El medi ambient arquitectònic i urbà que els pobles creen és l'expressió dels respectius processos de selecció o crivell. En realitat, resulta possible arribar a saber la manera en què els diferents individus usen els sentits, partint del seu respectiu medi ambient i de la manera com apareix alterat per l'home. No es pot, per tant, comptar amb l'experiència com a punt estable de referència, ja que es produeix tan sols en un medi que ha estat emmotllat, configurat, per l'home mateix.
"El paper que els sentits exerceixen en aquest context és objecte d'exposició en els capítols IV a VII. Hem inclòs aquesta temàtica per oferir al lector algunes de les dades bàsiques relatives a l'aparell, als mitjans que l'home utilitza en la construcció del món de les seves percepcions. La descripció dels sentits repecte d'això ve a constituir una cosa anàloga a allò que es fa amb la descripció de l'aparell verbal com a punt de partida per a l'estudi i enteniment dels processos de l'expressió oral.
"Un examen de la manera com els individus de diferents pobles utilitzen els seus sentits, de la manera com es comporten respecte del medi i els objectes animats i inanimats que el componen, proporcionarà una sèrie de dades concretes sobre les diferències existents, per exemple, entre àrabs i nord-americans. En aquest punt, en la font mateixa de la interacció és on resulta possible de detectar les variacions significatives existents en els comportaments humans amb relació a allò a què es presta atenció i a allò que es rebutja per filtració.
"Les investigacions que he portat a terme en els darrers cinc anys demostren que nord-americans i àrabs viuen en mons sensorials diferents la major part del temps, i que els uns i els altres no utilitzen els mateixos sentits, ni tan sols per establir la major part de les distàncies a mantenir en el curs d'una conversa. Com tindrem ocasió de veure més endavant, els àrabs utilitzen més l'olfacte i el tacte que els nord-americans. Interpreten de manera diferent les pròpies dades sensorials, i també les combinen de manera diferent. Sembla que fins i tot l'experiència de l'àrab respecte del seu propi cos en relació amb el jo és diferent de la nostra. Les dones nord-americanes que en el nostre país s'han casat amb àrabs, i coneixien només la faceta de la seva personalitat educada a l'americana, sovint s'adonen, i així ho manifesten, que els seus marits adopten una personalitat diferent quan tornen als seus països d'origen, on es veuen, novament, immergits en el sistema de comunicació àrab i queden captius dels patrons perceptius d'aquesta cultura. Es pot dir que es converteixen en persones completament diferents, en tota l'extensió de la paraula."
Edward T. Hall (1973). La dimensión oculta (pàg. 16-18). Madrid: Colección Nuevo Urbanismo. Instituto de Estudios de Administración Local.

5.3.Annex 3

5.3.1.La psicologia postmoderna i la retòrica de la realitat
"[...]. El científic normalment parla d'«aquest aparell» i no, per exemple, de «la meva percepció d'un aparell», parla d'«aquesta cambra experimental» i no de «la meva impressió d'una cambra experimental», o d'«aquests qüestionaris» i no de «la meva imatge d'aquests qüestionaris». La utilització d'aquest tipus d'expressions amenaçaria greument l'objectivitat de la qual pot fer gala la descripció. És fonamental comprendre que aquestes eleccions lingüístiques són ontològicament arbitràries; no hi ha res que exigeixi la utilització d'aquests recursos d'allunyament en cap dels casos. Considerem, amb tot, la diferència de l'impacte que causaria una afirmació del tipus: «Després d'utilitzar aquest aparell en aquesta cambra experimental aquells tipus de qüestionaris van demostrar ser discriminatoris», i una afirmació com «Després d'utilitzar el que vaig percebre com un cert aparell en el que em va fer la impressió que era una cambra experimental, el que jo em pensava que era un tipus de qüestionari va demostrar tenir el que em va semblar constituir poder discriminatori». En el primer cas, la descripció sembla encaixar en la literatura científica mentre que, en el segon, probablement donaria lloc a serioses sospites.
"[...] La lògica d'un món independent dels observadors estableix també les bases del que podríem anomenar metàfores de passivitat. Si els fets es produeixen amb independència de les persones, llavors el coneixement d'aquests fets hauria de ser en gran mesura el resultat de la repercussió que em produeixen. Si algú es disposa a observar o buscar alguna cosa, el lector no pot estar segur si els resultats són deguts o no a la mateixa recerca. Que estiguem pràcticament obligats per la seva presència a percebre-la és com una oda cantada a la facticitat de la naturalesa. Si un parla de si mateix com d'una "víctima de les circumstàncies", llavors la credibilitat de les circumstàncies, independentment de la víctima, es veu afavorida. Exemples de la metàfora de la victimització són frases com: "ens impressiona el fet que...", "les dades parlen per si mateixes", "aquest resultat aclareix...", etc.; és a dir, totes les frases que col·loquen el científic com a víctima de les circumstàncies de la naturalesa. Una vegada més, la potència retòrica d'aquest tipus d'expressions s'aprecia clarament per contrast en els casos en què la metàfora és absent. Per exemple, ens impressionen els fets o som nosaltres qui volem arribar a unes conclusions?, les dades «parlen» o més aviat «decidim» utilitzar una teoria per interpretar les dades en lloc d'una altra?, ens veiem «obligats» pels resultats?, o més aviat «desitgem extreure conclusions» que afavoreixin les nostres orientacions teòriques?
"[...] Perquè el text de l'autor tingui validesa, són necessàries algunes frases que determinin la presència de l'autor en el lloc del fet o esdeveniment suposat. La presència de l'autor sovint s'estableix en les primeres pàgines d'un informe científic amb la utilització dels pronoms personals, com ara jo o nosaltres o dels possessius equivalents (meu o nostre). Algú podria dir, per exemple, «el nostre objectiu consistia a explorar...» o «vam quedar sorpresos pel fet que ...», insinuant d'aquesta manera la presència de l'autor en l'activitat científica que s'explicarà. Es poden aconseguir efectes semblants demostrant que la investigació la va dirigir l'autor (o autors) o ajudants estretament supervisats, i que l'autor no estava absent durant la major part del procés d'investigació. Considerem, per exemple, els efectes d'una literatura científica que violés aquests efectes: "estava molt ocupat amb les classes universitàries i les diverses conferències que vaig haver de fer, per la qual cosa no vaig tenir gaire temps per dedicar a la investigació. Smith, un estudiant que preparava el doctorat, va fer la major part del treball –amb la qual cosa ha aconseguit que hi figuri el seu nom–, si bé jo vaig discutir amb ell les línies mestres de la investigació, i vaig comprovar-ne els càlculs estadístics".
"No obstant això, l'establiment de la presència també és problemàtic. Afirmar excessivament l'existència del jo (l'ull) és com suggerir que l'objecte suposat és el producte d'aquesta presència. Solament l'investigador s'ha trobat davant l'esdeveniment; solament ell ha residit en la terra estranya i ha observat els seus habitants com actuen de la manera relatada. Com podem confiar en l'observador únic, sobretot quan les seves afirmacions versen sobre esdeveniments inusuals o excepcionals? Quan l'observador fa referència als plats voladors, a les aparicions d'ultratomba o a bèsties de la mida del mamut, la crònica passa del món dels fets al de la ficció. Així, trobem que en la major part de les descripcions científiques, la perspectiva passa del científic individual a la col·lectivitat impersonal. El punt de vista deixa de ser el de l'autor i es converteix en l'ull transcendental que contempla omniscient tot allò que existeix. Aquest efecte s'aconsegueix, sovint, mitjançant l'ús d'expressions i frases impersonals. En lloc de «vaig poder observar», s'utilitza «es va poder observar»; en lloc de «vàrem detectar que» o «vaig detectar que...» llegim frases com «es va detectar que...». Molt sovint no es fa cap tipus de referència al punt de vista –la qual cosa implica que el punt de vista és transcendent al fet observat–, i es converteix en el punt de vista de tothom. Es llegeix «l'estímul es presentà...» i no «vaig observar que l'estímul es presentà...»; «el botó va ser pitjat...» en lloc de «el meu ajudant va veure que el botó era pitjat...». En efecte, la realitat ben forjada ha d'establir, en primer lloc, la presència de l'autor en l'escenari i, després, ha de reemplaçar-lo pel punt de vista transcendental."
Kenneth Gergen (1989). "La psicologia postmoderna i la retòrica de la realitat". A: Tomás Ibáñez (ed.). El conocimiento de la realidad social. Barcelona: Sendai.

5.4.Annex 4

5.4.1.Ciencia en acción
"[...] Quan una discussió oral s'enfervoreix massa, els dissidents altament pressionats al·ludiran ràpidament a allò que altres han escrit o dit. Escoltem una d'aquestes converses a tall d'exemple:
El Sr. A (com si resumís una vella disputa): –Tenint en compte que existeix una nova cura del nanisme, com pot dir això, vostè?
El Sr. B: – Una nova cura? Com ho sap? Això s'ho ha inventat vostè.
– Ho he llegit en una revista.
– Au, va! Suposo que deu haver estat en un suplement en color...
– No, va ser en The Times i qui ho va escriure, si no era un periodista, era algú amb un doctorat.
– I això, què importa? Segurament era un físic en atur que no sabia la diferència entre l'RNA i el DNA.
– Però feia referència a un article publicat en Nature pel premi Nobel Andrew Shally i sis col·legues seus, un estudi punter, finançat per tot tipus de grans institucions, com ara el National Institute of Health i la National Science Foundation, en el qual s'exposava quina seqüència d'una hormona estimulava l'hormona del creixement. Això no significa res?
– Oh! Hauria d'haver dit això primer... ara és molt diferent. Sí, penso que sí.
"L'opinió del Sr. A es pot rebutjar fàcilment. Aquest és el motiu pel qual recorre al suport d'un article publicat en un diari. Però això no impressiona el Sr. B. El diari és massa general i l'autor, encara que s'anomeni ell mateix doctor, pot ser algun científic en atur que ha acabat escrivint en The Times. La situació s'inverteix sobtadament quan el Sr. A sosté la seva afirmació amb un grup d'aliats: una revista, Nature, un premi Nobel, sis coautors i les institucions subvencionadores. Com el lector pot imaginar fàcilment, el to de veu del Sr. B s'ha transformat. El Sr. A serà pres seriosament atès que ja no està sol: un grup, per dir-ho així, l'acompanya. El Sr. A s'ha convertit en el Sr. Gentada!
"Aquesta apel·lació a aliats més nombrosos i de més importància es denomina sovint argument d'autoritat. Els filòsofs i els científics el ridiculitzen perquè fa que una majoria inculqui les seves idees al dissident, encara que aquest pugui tenir raó. Es considera la ciència com allò oposat a l'argument d'autoritat. Uns pocs convencen la majoria perquè la veritat està del seu costat. Galileu proporciona la forma clàssica d'aquesta ridiculització quan ofereix un contrast entre la retòrica i la ciència autèntica. Després d'haver-se mofat de la florida retòrica del passat, Galileu l'oposa a allò que passa en la física.
"Però en les ciències físiques, quan les conclusions són segures i necessàries i no tenen res a veure amb la preferència humana, un ha d'anar en compte de no situar-se en la defensa de l'errada perquè allà qualsevol home mitjà que topi per si mateix amb la veritat deixaria plantats mil Demòstenes i mil Aristòtils.
"Aquest argument resulta, en principi, tan obvi que no sembla haver-hi res a afegir. No obstant això, una mirada acurada a l'enunciat revela la presència de dos arguments completament diferents barrejats entre si. Aquí de nou les dues cares de Jano que hem trobat en la introducció no s'han de confondre encara que parlin al mateix temps. Una boca diu: "la ciència és la veritat que l'autoritat no ha de vèncer"; l'altra pregunta: "com es pot ser més fort que mil polítics i mil filòsofs?". En el costat esquerre, la retòrica s'oposa a la ciència de la mateixa manera que l'autoritat s'oposa a la raó; però en el dret, la ciència és una retòrica prou poderosa, si fem comptes, per permetre que un home convenci 2.000 prestigioses autoritats!
"Autoritat, prestigi i posició són termes massa vagues per a explicar per què l'article de Schally en Nature és més convincent que la col·laboració del Sr. que no és ningú en The Times. En la pràctica, el que fa que el Sr. B canviï d'opinió és exactament el contrari de l'argument de Galileu. Per a dubtar que hi ha una cura del nanisme, primer ha de resistir-se a l'opinió del seu amic, a més de la d'un doctor farsant i de la d'un diari. Una cosa senzilla. Però al final, a quanta gent s'ha d'oposar? Comptem-ho: a Schally i els seus col·laboradors, al tribunal de la universitat de Nova Orleans que concedí a Schally la càtedra, al Comitè Nobel que va premiar el seu treball amb el guardó més alt, a moltes persones que secretament varen aconsellar el Comitè, al consell editorial de Nature i als referees que seleccionaren el seu article, als comitès científics de la Fundació Científica Nacional i de l'Institut Nacional de la Salut que li concediren subvencions per a la investigació i a la gran quantitat de tècnics i col·laboradors esmentats en els agraïments. Un gran nombre de gent, i tot això abans de llegir l'article, comptant únicament les persones que estan compromeses en la publicació. Per al Sr. B, dubtar de l'opinió del Sr. A no té la més mínima importància. Però, com pots negar la importància de dotzenes de persones l'honestedat, el bon judici i el treball de les quals has de debilitar abans de discutir l'afirmació?
Fig. 1.1
Fig. 1.1
"L'adjectiu científic no s'atribueix a textos aïllats que es poden oposar a l'opinió de la majoria en virtut d'una facultat misteriosa. Un document esdevé científic quan les seves afirmacions deixen de ser aïllades i quan el nombre de persones compromeses en la seva publicació és gran i estan explícitament indicades en el text. En llegir-lo, en canvi, és el lector qui queda aïllat. Assenyalar acuradament la presència dels aliats és el primer símptoma que la controvèrsia ha estat prou acalorada per a generar documents tècnics.
Referir-se a textos anteriors
"En les discussions orals hi ha un moment en què no n'hi ha prou a recórrer a d'altres textos per a fer que l'oponent canviï de parer. El text mateix ha de ser presentat i llegit. El nombre d'amics externs que acompanyen el text és un bon indicador de la seva força, però hi ha un senyal més segur: les referències a d'altres documents. La presència o absència de referències, citacions i notes a peu de pàgina es considera tan indicativa de la serietat del document, que es pot transformar un fet en ficció, o una ficció en fet, simplement afegint-hi o eliminant-ne referències.
"L'efecte de les referències en la persuasió no es limita al prestigi o al bluff. Es tracta un altre cop d'una qüestió de números. Un article que no contingui referències és com un nen sense acompanyant que camina de nit per una gran ciutat que no coneix: aïllat i perdut, pot passar-li qualsevol cosa. En canvi, impugnar un article amb abundants notes bibliogràfiques significa que el dissident ha de debilitar cada un dels altres articles o com a mínim afronta l'amenaça d'haver-ho de fer, mentre que un article despullat indica que tant l'autor com el lector tenen la mateixa autoritat: estan cara a cara. Aquí la diferència entre la literatura tècnica i la no tècnica no consisteix en el fet que la primera tracta de fets i l'altra de ficcions, sinó en el fet que l'última aplega tan sols uns quants recursos, mentre que la primera recorre a molts, encara que siguin molt lluny en el temps o en l'espai. La figura 1.2 mostra les referències que reforcen un altre article de Schally.
Fig. 1.2
Fig. 1.2
"Digui el que digui el text, podem veure que està lligat al contingut de no menys de 35 articles i de 16 revistes i llibres publicats entre 1948 i 1971. Si vols fer alguna cosa a aquest text, i si ho hi ha una altra manera de desfer-se de l'argument, ja saps per endavant que t'hauràs de comprometre amb tots aquests articles i hauràs de retrocedir en el temps tants anys com calgui.
"[...] Hem vist com la literatura es tornava cada vegada més tècnica per la incorporació de més i més recursos. En concret, hem vist arribar un dissident a l'aïllament a causa del nombre d'elements que els autors d'articles científics posaven del seu costat. Malgrat que en un començament soni antiintuïtiu, com més tècnica i especialitzada és la literatura, més social es torna, ja que augmenta el nombre d'associacions necessàries per expulsar els lectors i forçar-los a acceptar-ho com un fet, una afirmació. L'afirmació del Sr. A era fàcil de rebutjar, però era molt més difícil de minimitzar l'article de Schally sobre la GHRH en l'enunciat 16; no perquè la primera era social i la segona tècnica, sinó perquè la primera és la paraula d'un sol home i el segon són les paraules de molts homes ben equipats. La primera l'elabora amb unes quantes associacions, el segon amb moltes. Per dir-ho d'una manera més definitiva, la primera és una mica social, el segon ho és extremament. Encara que això es comprendrà millor més tard, és clar que, si quedar aïllat, assetjat i sense aliats ni defensors no és un acte social, llavors res no ho és. La distinció entre literatura tècnica i la resta no és un límit natural, és una frontera creada per la desproporcionada quantitat de vincles, recursos i aliats disponibles en cada lloc. Aquesta literatura no és tan difícil de llegir i analitzar perquè s'escapa dels llaços socials habituals, sinó perquè és més social que els anomenats vincles socials normals".
Bruno Latour. (1992). Ciencia en acción. Barcelona: Labor.

Resum

En aquest mòdul presentem alguns punts de referència per situar la psicologia social, conèixer-ne les principals característiques, entendre quins són els objectius de coneixement que l'animen i valorar-ne les aportacions. Es tracta, en definitiva, de possibilitar una visió general de la psicologia social a través d'una primera aproximació que us ajudi a abordar posteriorment l'exposició més detallada d'alguns dels temes.
Partint d'aquestes premisses, el mòdul està estructurat d'una manera força convencional en una sèrie d'apartats que estudien l'origen de la disciplina, la seva relació amb les disciplines més pròximes (psicologia i sociologia), els temes que van donar lloc a la seva formació, les orientacions teòriques que s'hi donen, les definicions conceptuals del seu objecte d'estudi i les aplicacions a les qual donen lloc els coneixement elaborats.
Però més enllà d'aquest format convencional que cal seguir en un nivell introductori a una disciplina, la presentació que hem fet aquí de la psicologia social s'ha ordenat al voltant de tres pressupòsits fonamentals.
1) En primer lloc, la importància que revesteix la historicitat dels fenòmens socials i del coneixement que som capaços d'elaborar sobre aquests fenòmens. La historicitat dels fenòmens socials crida l'atenció sobre el caràcter evolutiu i canviant de la realitat social i, per tant, sobre la necessitat d'allunyar-nos d'una vegada per totes de tota visió que tendeixi a considerar els fenòmens psicosocials com a fenòmens universals prefixats i propis d'una naturalesa humana que transcendeix els seus determinants culturals. Així mateix, la historicitat del coneixement sobre els fenòmens socials obliga, d'una banda, a la màxima prudència quant a la confiança que convé concedir als coneixements instituïts, i obliga, d'una altra banda, a prestar sempre la màxima atenció a la genealogia de qualsevol disciplina per a entendre degudament les seves característiques presents.
2) En segon lloc, aquest mòdul posa èmfasi en la naturalesa socialment construïda dels fenòmens psicològics. Davant la idea força generalitzada segons la qual els aspectes socials impacten sobre un entramat psicològic més fonamental, donant-hi forma i continguts particulars, assenyalem la dificultat de separar el que és social i el que és psicològic i apuntem cap a la necessitat de considerar aquests dos aspectes tan inextricablement units com poden ser les dues cares d'un mateix full.
3) Finalment, el tercer pressupòsit fonamental gira al voltant d'aquesta peculiaritat del coneixement sobre el que és social que, amb el terme Enlightenment, fa referència a les repercussions que té la mateixa investigació sobre els fenòmens investigats.
En el mapa conceptual que figura a continuació, recollim la part més convencional de l'estructuració d'aquest mòdul, però alguns dels connectors que indiquem, especialment els que són bidireccionals, reflecteixen també part dels pressupòsits fonamentals que acabem d'indicar.
1/m1_6_mapa_conceptual.gif

Activitats

Al llarg de totes les pàgines anteriors s'han aportat elements per a ajudar a la comprensió del que significa la psicologia social. No és possible condensar en una fórmula més o menys enginyosa les múltiples consideracions i perspectives que s'han d'adoptar per assolir una intel·ligència de la disciplina. La seva comprensió exigeix una peregrinació per la història, una revisió de les seves principals característiques, un examen dels objectius del coneixement que produeix i una valoració de les aportacions realitzades fins al moment. S'ha tractat, en definitiva, d'oferir una primera aproximació a la matèria.
El mòdul s'ha estructurat en una seqüència que comença mostrant els orígens de la psicologia social, la seva relació amb altres ciències socials i humanes, els temes que donen origen a la seva formació i institucionalització, les orientacions teòriques que s'han donat i algunes aplicacions tradicionals.
La conclusió més important que s'ha d'extreure de tot el que hem exposat té a veure amb el caràcter d'inseparabilitat que posseeixen els processos socials i els fenòmens psicològics. Aquesta afirmació planteja dos interrogants generals: com es constitueix aquesta inserparabilitat i com podem analitzar-la. Als pròxims mòduls apareixeran arguments per respondre aquestes qüestions.
De moment, plantegem dues bateries de qüestions més particulars perquè hi reflexioneu.
1. Algunes ciències socials han llançat un desafiament epistemològic en plantejar que pot existir ciència sense que necessàriament es generi un procés d'acumulació del coneixement. La psicologia social advocaria per aquesta proposta.

"Segons la meva opinió, les ciències socials són acumulatives, però no en el sentit de tenir coneixements sempre més refinats sobre qüestions permanents, sinó en el sentit de tenir un repertori cada vegada més ric de preguntes"

L. J. Cronbach (1986). Social Inquiry by and for earthlings. A D. Fiske i R. Shweder (Ed.),. Metatheory insocial sciencia. Pluralism and subjectivities. Chicago: Chicago University Press.

Què pot significar això que la psicologia social incrementa el seu repertori de preguntes? En quines formulacions epistemològiques es tradueix? Quin aspecte confereix a la disciplina?
2. El coneixement social en general, i el psicosocial, en particular, semblen tenir una peculiaritat curiosa: la investigació social genera repercussions sobre els fenòmens investigats. És el que autors com ara K. Gergen han denominat efecte d'Il·lustració.

"La psicologia social és científica si emfasitzem l'aspecte de coneixement organitzat amb la funció de produir interpretacions sistematitzades del seu camp d'estudi... En qualsevol cas, com a coneixement fonamentat socialment, produeix interpretacions que, com a tals, alteren necessàriament, i en major o menor grau, la pròpia organització social"

J. Seoane (1985). Sobre el concepte de psicologia social. Butlletí de Psicologia, 8, 23-33.

Si el procés d'investigació impacta interpretativament el seu objecte d'anàlisi: Com es pot definir aquest objecte? Com es pot definir la relació subjecte-objecte en el procés d'investigació i teorización? En quina posició queda l'investigador? Quins compromisos ha d'assumir? I de quina ordre seran aquests compromisos: ètics, polítics...?

Glossari

acció/investigació
Modalitat de la producció de coneixements en psicologia social que pretén de superar la separació entre investigació bàsica, d'una banda, i aplicació dels coneixements, de l'altra. Els coneixement científics s'elaboren a partir de la intervenció pràctica del psicòleg social en la resolució dels problemes socials concrets. La dicotomia entre teoria i pràctica queda, així, parcialment difuminada.
construcció de la realitat
Tesi segons la qual la realitat social sorgeix de les activitats o pràctiques desenvolupades pels éssers humans i canvia, per tant, juntament amb les esmentades pràctiques. La realitat social no té una existència objectiva i independent de nosaltres, sinó que resulta de les nostres pròpies actuacions i intercanvis amb els altres.
convencions lingüístiques
Aspectes del nostre llenguatge que no tenen caràcter de necessitat, sinó que representen una de les múltiples alternatives possibles. La inclusió d'una d'aquestes alternatives a la nostra llengua resulta de fets històrics que van desembocar en un consens cultural. Però una vegada inclosa en la nostra llengua, aquesta alternativa passa a condicionar la nostra manera de parlar de les coses i, per tant, d'entendre-les.
dualitat estructural
Concepció segons la qual el marc social és simultàniament estructurant i estructurat. Les institucions socials estructuren les pràctiques que hi podem desenvolupar alhora que queden estructurades per les esmentades pràctiques.
enlightenment
Propietat que té el coneixement elaborat per les ciències socials de modificar els objectes que han donat lloc a aquest coneixement.
genealogia
Estudi de les pràctiques socials que han intervingut en la progressiva configuració d'un objecte social.
historicitat
Propietat d'aquells objectes les característiques dels quals resulten d'un procés històric que les ha configurades. Aquests objectes no resulten de la simple successió temporal d'esdeveniments, sinó que estan marcats també per la significació d'aquests esdeveniments i per les condicions culturals que els produïren. Atribuir les característiques de la historicitat a un objecte implica que la seva configuració actual no presenta un caràcter d'estricta necessitat, ja que la concatenació d'esdeveniments que l'han format no tenia un caràcter d'estricta necessitat.
significats compartits
Constitueixen la condició de possibilitat de la mateixa vida social i de l'existència de col·lectivitats socials. Es tracta del fons comú de formes d'entendre la realitat que possibilita la comunicació entre les persones pertanyents a una mateixa societat i que, per tant, poden realitzar actuacions conjuntes.
socialització
Procés mitjançant el qual la persona adquireix significats compartits pel seu grup social i es constitueix, així, com a membre, reconegut com a tal, d'una col·lectivitat social determinada.

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Blumer, H. (1982). El interaccionismo simbólicoBarcelona: Hora.
Bruner, J. (1991). Actos de significado. Más allá de la revolución cognitivaMadrid: Alianza.
Ibáñez, T.(1989) (ed.).El conocimiento de la realidad social. Barcelona: Sendai.
Sangrador, J.L.(1982). Interacción humana y conducta socialBarcelona: Salvat Ed. SA.
Torregrosa, J.R.; Crespo, E.(1984) (eds.).Estudios básicos de Psicología SocialBarcelona: Hora.
Bibliografia complementària
Blanch, J.M. (1982). Psicologías Sociales. Aproximación históricaBarcelona: Hora.
Ibáñez, T.(1990) Aproximaciones a la Psicología SocialBarcelona: Sendai.
Munné, F. (1994). La Psicologia Social com a ciència teòricaBarcelona: PPU.
Rodríguez, Á. (1993). Aplicaciones de la Psicología SocialMèxic: Trillas.
Seoane, J.; Rodríguez, Á.(1988) (eds.).Psicología PolíticaMadrid: Pirámide.