xmlns:xi="http://www.w3.org/2003/XInclude" xmlns:qti="http://www.imsglobal.org/xsd/imsqti_v2p1" Fonaments psicosocials del comportament humà Fonaments psicosocials del comportament humà

La interacció social

  • Brígida Maestres Useche

     Brígida Maestres Useche

    Llicenciada en Sociologia per la Universitat Central de Veneçuela. Magister d'Iniciació a la Recerca en Psicologia Social i Diploma d'Estudis Avançats en Psicologia Social per la Universitat Autònoma de Barcelona.

  • M. Carmen Peñaranda Cólera

     M. Carmen Peñaranda Cólera

    Llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Diplomada en Treball Social per la Universitat de Barcelona. Magister d'Iniciació a la Recerca en Psicologia Social i Diploma d'Estudis Avançats en Psicologia Social per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora Ajudant del Departament de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona.

X08_10500_00573
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Presentació: la rellevància del concepte d'interacció social en l'àmbit de la psicologia social
La noció d'interacció social és, tal vegada, una de les conceptualitzacions de les ciències socials que més penetra en les situacions quotidianes de les nostres vides.
Conversar amb amics al bar de la universitat; parlar sobre la resposta que ens ha donat el professor; demanar al cambrer un descafeïnat de màquina curt de llet i que aquest ens el doni sense queixar-se; coquetejar amb la persona de la taula del costat; quedar i fer l'amor; jugar a futbol amb els amics; assistir a la reunió de l'escala; comunicar el nostre desacord per arreglar la façana, i aconseguir el consens dels altres; explicar-ho a una amiga per telèfon, i a una altra per xat; intervenir en una baralla al metro i sortir-ne amb un blau a la cara; explicar a la policia que no hi teníem res a veure i que ens cregui; explicar com és el mal que tenim al metge d'urgències; negociar a la feina la baixa laboral; discutir, continuar discutint, etc.
En aquestes situacions i en d'altres, que tenen en comú la particularitat que són relacions-entre-persones, és on intervenen els estudis sobre la interacció social a fi de dir-nosel següent:
Si dues persones estableixen relacions entre elles, el fet que aquestes relacions es produeixin d'una manera i no d'una altra, i que donin lloc a uns productes i no a d'altres, es deu a una dinàmica particular de cocoordinació que es desenvolupa a l'interior d'aquestes relacions.
Anomenem estudis sobre interacció social al camp d'estudi específic en les ciències socials, que té per objecte d'estudi la dinàmica que esdevé entre-les-persones, sempre que entre aquestes s'estableixi una relació.
El desenvolupament del concepte d'interacció social ha estat, d'aquesta manera, una tasca potser no compartida, però almenys sí obligada per a totes les ciències socials. Cada una des de les seves formulacions (economia, sociologia, antropologia, psicologia social) ha hagut de conceptualitzar el com de les relacions-entre-les-persones en l'intent per precisar quin era el seu objecte particular d'observació i recerca.
Per aquest motiu, la psicologia social també té una història per explicar en el desenvolupament d'aquest concepte. Si, com vèiem en el primer mòdul, la seva història ha estat la trajectòria de la diferenciació en "psicologia social psicològica", "psicologia social sociològica" i "psicologia social construccionista", la trajectòria del concepte d'interacció sembla haver tingut un destí similar. És a dir, des del moment que cada corrent proporciona una definició específica dels protagonistes de la interacció social (organismes, persones, subjectes) i també dels seus productes (conductes, accions, discursos), la definició/explicació de la dinàmica interaccional adquireix matisos conseqüents.
Però la rellevància de la definició del concepte d'interacció social en psicologia social és encara més substancial que en el cas d'altres disciplines cientificosocials. Això es deu al fet que el nivell d'anàlisi específica que estableixen els estudis sobre interacció social és, alhora, el nivell d'anàlisi que defineix el punt de vista i/o objecte de la psicologia social. Com que això és així, els estudis en psicologia social també es podrien entendre com a estudis sobre la interacció social. Tanmateix, el reconeixement d'aquesta afirmació no està tan generalitzat a l'interior de la disciplina. El que més hi destaca com a estudis sobre interacció social són les investigacions vinculades als àmbits d'anàlisi de les relacions interpersonals, la violència i l'agressió, i l'altruisme i comportament prosocial. Com que aquests també són part de la història que ha d'explicar la nostra disciplina en els estudis sobre interacció social, en aquest mòdul pararem atenció a les seves formulacions més rellevants.
Introducció
A partir de la nostra presentació de la noció d'interacció social ens podem preguntar: quins són els mecanismes que intervenen en la seva constitució segons les ciències socials?, quins són els problemes o objectes d'investigació que més ha plantejat la psicologia social per a l'estudi de la interacció social?
Per tal de respondre aquests interrogants, hem estructurat aquest mòdul en dues parts: en primer lloc, parlarem del problema de la interacció social i, en segon lloc, de les relacions interpersonals, l'agressivitat i l'altruisme com si es tractés d'il·lustracions sobre la interacció social.
En la primera part oferim eines conceptuals per a comprendre el concepte d'interacció social com una problemàtica de les ciències socials. En aquest sentit, el fil conductor d'aquesta part el constitueix un recorregut per tres maneres de comprendre la interacció social en les ciències socials i, específicament, en la psicologia social (teories de l'aprenentatge, teories de l'atribució i teories discursivistes). Amb el desenvolupament d'aquest recorregut obtindrem tres dimensions d'aquest concepte que ens ajudaran en la formulació de la problemàtica:
  1. La dimensió mecànica/conductual

  2. La dimensió atributiva/cognitiva/comunicacional

  3. La dimensió discursiva/contextual

En la segona part, i com ja hem esmentat, ens aproximarem a les temàtiques clàssiques que la psicologia social ha tractat per a il·lustrar diferents formes d'interacció social. Aquestes temàtiques són les relacions interpersonals, la violència o agressivitat i l'altruisme o comportament prosocial. En el cas de les relacions interpersonals, us presentem un recorregut per les teoritzacions sobre les relacions d'intimitat més tradicionals en els estudis que s'han elaborat en aquest camp, i un qüestionament crític d'aquestes davant de les eines conceptuals que ens ofereixen les perspectives discursives per als estudis sobre interacció social, en el sentit de reflexionar sobre com l'element públic penetra en l'àmbit del privat i en les relacions d'intimitat.
En el cas dels estudis sobre agressivitat i altruisme, prenem com a punt de partida un enfocament dicotòmic que vincula ambdues temàtiques amb un eix comú que les presenta com els pols oposats de la dinàmica interaccional. Transitem, des d'aquí, per les diferents explicacions que s'han elaborat sobre aquest tipus de comportaments, i també pels factors que intervenen a l'hora de conceptualitzar-les, i acabem proposant una lectura que posi l'èmfasi en el caràcter interpersonal i relacional d'aquests dos tipus de comportaments. En aquest sentit, la incorporació de la dimensió sociohistòrica i la rellevància dels significats s'articulen com a eines que ens permetran desconstruir el sentit pretesament universal que la psicologia social atribueix sovint a aquestes pràctiques i fer-les intel·ligibles com a pràctiques relatives a un context determinat.

Objectius

Els objectius bàsics que ha d'aconseguir l'estudiant quan finalitzi aquest mòdul didàctic són els següents:
  • Conèixer la rellevància de la noció d'interacció social com un problema fonamental de la psicologia social.

  • Comprendre el concepte d'interacció social i les dimensions que el constitueixen a partir de les eines conceptuals que ens ofereixen les diferents perspectives teòriques que l'han treballat.

  • Aproximar-nos a les temàtiques que ha treballat tradicionalment la psicologia social com a formes d'interacció social: les relacions interpersonals, la violència i l'agressivitat, i l'altruisme i comportament prosocial.

  • Comprendre les explicacions que s'han elaborat sobre aquestes temàtiques des de les diferents perspectives teòriques de la psicologia social.

  • Conèixer els factors i les dimensions psicosocials implicats en aquestes formes d'interacció social.

  • Analitzar els efectes i implicacions de l'ús i aplicació de les perspectives teòriques en les diferents temàtiques de la interacció social.

1.El problema de la interacció social: tres conceptes explicatius

Un dels acords més importants en els estudis sobre interacció social és el d'aquesta afirmació: la vida social es genera, reprodueix, transforma i mor en l'escena de cada interacció social.
Aquest valor funcional que atribuïm a la interacció social ens permetrà deixar de banda altres discussions sobre "el fet social" i concentrar-nos exclusivament en els processos que transcorren dins dels límits marcats per la interacció social.
Podem denominar aquests processos límits contextuals o dimensions del sentit de la interacció social per a designar:
  • L'espai: tota interacció social esdevé en un espai, que pot ser de significat físic, virtual o imaginari.

  • El temps: tota interacció transcorre en un temps determinat, que pot ser de significat lineal, simultani o narratiu.

  • La sociabilitat: tota interacció és social si els seus components (dos o més organismes, persones o subjectes) tenen capacitat d'acció, per influir i ser influïts.

Sobre aquesta última dimensió (la sociabilitat) és el punt a partir del qual s'edifica el problema de la interacció social. De fet, les pàgines que vénen a continuació no són més que tres intents de la psicologia social de donar resposta a la pregunta sobre la construcció de la sociabilitat dins de la interacció social. Per això, abans de començar a estudiar-les, ens dedicarem a formular la pregunta.

1.1.De la metàfora mecànica a la pregunta sobre la sociabilitat

Quan en les ciències socials se'ns parla d'interacciósocial, en realitat s'està fent ús d'una metàfora que procedeix de la física mecànica.
Metàfora mecànica associada a la sociabilitat
Si observem per moments el mecanisme que possibilita el moviment en una bicicleta, hi trobarem algunes claus d'aquesta metàfora: dos engranatges adherits a cada roda, vinculats entre ells per una cadena i propulsats per un tercer engranatge col·locat en el centre dels altres dos, al qual es troben adherits els pedals. Quan els fem servir, la força que imprimim a la palanca que fan els pedals sobre l'engranatge central provoca (simultàniament) que l'engranatge central i la cadena es posin en moviment, i amb això activen el moviment dels altres dos engranatges.
La mecànica ens diu que el moviment que fa un engranatge es coordina amb el moviment que fa l'altre engranatge, gràcies a la cadena que els vincula en una relació de causació. És a dir, que el moviment d'una roda és la condició del moviment de l'altra roda, i a la inversa. La mecànica ens indica, sobre això, que el moviment de les rodes és el producte de la seva interacció.
El pensament mecànic o mecanicista (en consideració a l'ús de la metàfora) va dominar durant molt de temps l'escena de les ciències humanes. El gran afany que tenien era explicar el moviment que fan les nostres relacions amb els altres, com si es tractés d'una gran maquinària social.
Amb aquest propòsit, per exemple, va treballar l'anomenada psicologia estímul-resposta (Watson), per tal de trobar, en el camp del món visible dels organismes, les causes de la nostra conducta en els estímuls de l'ambient. També Pavlov que, sense proposar-s'ho, fou capaç d'acostar-se al problema de la interacció social. Va descobrir que les respostes d'un organisme poden ser condicionades en consideració a una combinació de factors.
Aquesta també va ser l'obsessió de B. F. Skinner, malgrat haver-nos llegat més eines per plantejar aquest problema. L'autor ens deia:

"[...] En vez de mirar hacia adentro para ver qué cruzó la brecha cuando el hombre fue creado, ¿por qué no construir una máquina que se comporta como un hombre y ver qué debe ponérsele para hacerla funcionar? [...] Así como la vida explica el movimiento, éste significa vida, las máquinas que parecen vivas porque se mueven sin ser movidas tienen una larga historia [...]"

B. F. Skinner (1979). Contingencias de reforzamiento. Un análisis teórico (pp. 254-256). México: Trillas.

El problema de la sociabilitat es presenta per a les ciències socials quan, en l'ús de la metàfora mecànica, descobreix:
1) que el moviment de dues o més persones és diferent i impredictible de l'una respecte de l'altra. Per tant, la relació no és de causació sinó de coordinació entre elles.
2) Que el vincle o "cadena" que coordina el moviment entre les persones és invisible, essent necessària la seva inferència de la situació.
En aquest sentit, el problema de la interacció social consistiria a explicar el vincle que fa possible la sociabilitat.

1.2.La interacció social com una explicació mecànica/conductual

L'herència de Skinner per als estudis sobre interacció social fou, indubtablement, el descobriment que les relacions entre un estímul i una resposta (entre l'acció d'un individu A i un individu B) no eren causals sinó relatives (contingents) a l'aparició d'un tercer element que consolida aquesta relació. Es tracta d'un reforçador que, a manera de resposta de l'ambient, apareix o desapareix per incentivar o desincentivar la relació entre la conducta de l'individu A respecte a l'individu B.
La forma de condicionament de la interacció era de caràcter funcional, és a dir, les respostes del medi intervenien a manera de reforçadors positius o negatius de la conducta dels organismes que apareixia davant estímuls determinats.
El llegat en qüestió és, llavors, que la nostra conducta (en comptes d'orientar-se en termes de causació, com en la mecànica més tradicional) s'orienta cap a un futur que encara no és, és a dir, aventura la seva resposta a l'aparició d'un reforçador. En els estudis sobre interacció social, tanmateix, aquesta "aventura cap al futur" rep el nom d'expectativa.
Si apareix un altre organisme amb capacitat de conducta (una persona que es relaciona amb una altra persona), aquesta teoria ens diu que la conducta de cadascú actua per a la conducta de l'altre com a reforçador. Per exemple, un aplaudiment si estem actuant; un petó si estem plorant; un favor ("pagar amb la mateixa moneda"), etc. D'aquesta manera, actuem en la interacció sobre la base d'una expectativa de "recompensa".
Aquesta és la idea que recupera, precisament, l'anomenada teoria de l'intercanvi social. Per a Homans (1950), els individus som egoistes, atès que ens orientem per les expectatives de maximització de beneficis amb el mínim cost. No obstant això, segons Homans, en les nostres relacions amb els altres teixim un vincle cooperatiu, això és, fundem ordres d'intercanvi de beneficis mutus.
L'herència de les teories de la conducta serà recuperada fonamentalment en psicologia social per mitjà de l'anomenada teoria de l'aprenentatge social. Bandura (1970) assegurava que el condicionament mutu de les conductes, que es produeix en la interacció social a conseqüència del reforçament que exerceix la conducta de cadascú sobre la conducta de l'altre, no solament es du a terme mitjançant una intervenció funcional del reforçador. Per a aquest autor, l'observació de la conducta dels altres, no pas com a reforçadors sinó com a models, també intervé en el nostre condicionament mutu de la conducta.
Per tant, el vincle de sociabilitat que s'estableix entre les conductes ésfuncional quan el reacomodament constant de les nostres conductes es produeix per reforçament mutu. El vincle és, a més, observacional, quanel condicionament mutu es fa per l'observació de la conducta de l'altre com a model.
Però aquesta idea de Bandura implica que l'expectativa que tenim davant la conducta dels altres procedeix d'una operació cognitiva. Vegem en què consisteix.

1.3.La interacció social com a explicació atribucional/cognitiva/comunicacional

Com es configuren les expectatives en la interacció social? La resposta que ens ofereix el corrent que inaugura Heider (1958) en l'obra The Psychology of Interpersonal Relations es basa en les potencialitats del concepte d'atribució social.
Segons Heider, adjudicar als altres propietats, intencions, motivacions o explicacions de les seves accions es denomina atribució. I segons aquest autor, atribuïm als altres:
  • la capacitat d'observació,

  • la capacitat de consciència,

  • la capacitat d'acció.

Encara que en les seves formulacions més clàssiques, la idea d'atribució respon al concepte de percepció, altres formulacions ens adverteixen que sempre atribuïm als altres allò que veiem en nosaltres mateixos.
Figura 1. Gravat d'Escher.
Figura 1. Gravat d'Escher.
Una bona il·lustració de la percepció social i d'aquesta idea de l'atribució la podem veure en el gravat d'Escher.
En la mesura que estem parlant d'interacció social hem de pensar que l'exercici d'atribució és doble. És a dir, quan dues persones s'observen mútuament, té lloc un joc d'atribució en ambdós sentits. Si l'atribució de l'altre com a observador fos l'únic procés d'atribució que es produeix en les nostres interaccions, aquestes no es produirien. Ens quedaríem aclaparats els uns davant els altres, enmig de tanta infinitud, com si es tractés del joc dels miralls confrontats.
Figura 2. Foto d'Angela Bonadies (sense títol).
Figura 2. Foto d'Angela Bonadies (sense títol).

La dona que s'observa al mirall a través de la seva càmera veu com el seu propi reflex és vist per la dona asseguda al terra, la qual, al seu torn, veu com el seu reflex és vist per la dona de la càmera mentre la veu.

Què és llavors allò que desencadena les nostres accions? Els estudis sobre atribució social posen èmfasi no tant en el procés de l'observació de l'altre com a observador sinó en l'atribució que fem de l'altre com a posseïdor de motivacions, accions i intencions. En les teories de l'atribució això es diu atribució causal.
Així, quan ens enfoquem mútuament, suposem que l'altre actuarà d'alguna manera, pensem que té interès a fer-ho perquè això li repercutirà en alguna cosa positiva, creiem que l'interessem, etc. De tota manera, com que no tenim la certesa de quina serà la seva acció, anticipem possibilitats.
D'aquest càlcul d'alternatives anticipades, fabriquem un esquema d'expectatives, (1) dins de l'ampli espectre que componen les possibilitats d'actuació de l'altre. Per la seva banda, l'altre condicionarà la seva resposta a allò que anticipi del nostre propi comportament. Ambdós tenen la consciència que l'altre està fent aquest càlcul.
Però les expectatives de les nostres interaccions més habituals no solen ser meres anticipacions d'un joc d'escacs, ja que en la nostra vida quotidiana ni les possibilitats són tan infinites ni les regles són tan explícites com en el joc d'escacs.
D'aquesta manera, al nostre joc d'anticipacions mútues s'hi suma, per nodrir-lo, el coneixement que extraiem de la relació que establim amb els altres, en un anar i venir de confirmació o desconfirmació de les expectatives,que s'emmagatzemen en la nostra memòria a fi de poder utilitzar aquest coneixement en una altra oportunitat.
La coordinació de les nostres accions, dins d'una interacció social, deriva del vincle que s'estableix entre els esquemes d'expectatives de cadascú, i del coneixement que s'adquireix de la relació en l'incessant procés de confirmació/desconfirmació de les expectatives en l'acció dels altres.
El fil invisible, que s'estén entre nosaltres a propòsit d'aquest model d'interacció, s'entén com a comunicació. Però com que la comunicació és un procés que opera en un medi lingüístic, el debat entorn de la conformació del contingut de les expectatives s'obre entre els qui aposten per l'estudi del procés comunicatiu i els qui aposten per fer estudis sobre el llenguatge.

1.4.La interacció social com a explicació discursiva/contextual

Les reflexions de Mead sobre la necessitat d'emprendre l'estudi del llenguatge s'infereixen de la seva tesi sobre el naixement (2) d'aquest.
La conclusió inicial, segons aquesta perspectiva, és que no podem ser fora del llenguatge. Les nostres interaccions, amb això, no són més que esdeveniments del llenguatge, ocasions en les quals aquest es renova a ell mateix.
Amb freqüència veiem o llegim un compendi de tractats, de formulacions teòriques, de models, que intenten formalitzar les nostres interaccions entorn d'esquemes o gramàtiques d'expectatives fixes, com si es tractés d'esquemes comuns a totes les situacions de les nostres vides. Sobre això, són comuns els tractats sobre la felicitat, les teoritzacions sobre l'amor, l'autoajuda, els manuals d'urbanitat, però també altres escenaris de la nostra vida, incloses les institucions. Fer-les semblar com a vertaderes, com a racionals, com a inherents al comportament humà, per constrènyer/encarrilar les nostres trobades. Aquests modelatges tenen, per tant, una funció en el nostre llenguatge: convertir els esdeveniments del llenguatge en discurs.
Anomenem, per tant, trobades discursives les nostres interaccions per a indicar la coordinació per constricció/encarrilament del llenguatge en l'escena de les nostres trobades. En altres paraules, anomenarem discurs el conjunt de pràctiques lingüístiques que mantenen, promouen i regulen relacions socials (Iñíguez, 2003).
Observar una conversa sota aquestes premisses comporta que les coordenades de la interacció que esmentàvem al començament són, en realitat, una construcció del discurs:
  • L'espai: el delimita la significació que construïm d'aquest en la relació.

  • El temps: el delimita la significació que d'aquest en fem.

  • La sociabilitat: el delimita la construcció de subjectes que hi hagi en els nostres discursos.

Resignificar les coordenades del sentit de les nostres interaccions implica reconèixer que les significacions que nodreixen els nostres contextos són un producte de la historicitat de les nostres trobades, recollides en la memòria social.
L'amor, com tants altres codis d'interacció social, té una història per explicar dins de la història de les situacions del món: la seva història serà la de l'emergència del seu nom, la de la generalització del seu significat com a símbol relacional; com a metàfora de la unió entre dues persones; com a economia epistolar; com a argument de la vida en parella; com a constricció del sexe a l'espai del que és permès; com a flors i poemes; avui com a xats i pàgines del tipus match.com, i com tot el que ha estat i serà en endavant; com el que no podem veure en el nostre passat i en el nostre futur perquè els codis de la nostra memòria i del que vindrà estan subjectes a encarrilaments i constriccions.
Veurem a continuació les històries de tres temes en els seus processos de construcció en la psicologia social. Veurem com –des dels ulls que ens mostra la nostra perspectiva discursiva– els temes s'han anat construint com a naturalitzats o com a vertaders; i així veurem, en criticar-los, com poden ser vistos si se'ls dóna atorga un estatus de contingència, de discurs, de construcció social.

2.Les relacions interpersonals, l'agressivitat i l'altruisme: il·lustracions sobre la interacció social

2.1.Les relacions interpersonals: una teorització sobre el que és íntim

Un dels intents "més agosarats" per teoritzar i construir models sobre les nostres trobades i vinculacions més habituals el tenim en el camp d'estudi que s'anomena relacions interpersonals. En el rerefons d'aquest camp d'estudi sempre hi ha hagut un interès per separar-se de l'anomenat comportament individual o intraindividual i transcendir el seu focus d'anàlisi cap a un nivell d'anàlisi superior: l'anomenat nivell interpersonal. Les relacions interpersonals han permès, d'aquesta manera, incorporar el criteri del que és íntim en els estudis sobre interacció social.
En aquest sentit, el debat ha versat sobre on calia posar l'accent a l'hora de discriminar entre formes de trobades que poden estar connotades o no com a interpersonals. Amb aquesta finalitat s'han ofert dos criteris que, lluny de ser excloents des del punt de vista definitori de la relació, actuen més aviat com a eixos complementaris: la freqüència de la interacció i la intimitat que s'hi estableix.
A continuació, ni que sigui breument, pararem una atenció especial al nexe de la intimitat, ja que són les classificacions que tenen en compte aquest aspecte les que més prevalen o les que s'han erigit com a més rellevants a l'hora de definir formes o escenaris de relacions interpersonals. Però què s'entén exactament per intimitat?
La intimitat pot ser entesa com el procés pel qual dues o més persones mantenen una relació on es produeix una influència mútua, d'interdependència –de manera que la conducta d'una persona afectarà l'altra– i on ambdues parts s'involucren de manera conjunta en la realització d'activitats, compartint sentiments, experiències, etc., de manera contínua.
Una de les propostes de conceptualització de les relacions interpersonals aposta per una escala que varia segons el grau d'intimitat entre les persones (Argyle, 1990). En aquest sentit, serien les relacions amb els companys de feina les que presenten menys grau d'intimitat (on el mateix caràcter del context –un context laboral– hi influeix de manera considerable: cooperació, competició, rols i posicions que s'ocupen, interessos confrontats, etc.), passant per les relacions d'amistat i les de parentiu (primer escenari on establim vincles afectius i sentiments d'afecció), fins a arribar a les relacions de parella, en què el grau d'intimitat és màxim. I és sobre aquest últim tipus de relacions, les de parella, sobre el que s'ha escrit més i sobre el que s'han dut a terme més estudis, ja que l'amor és un dels temes que més interès ha desvetllat en la nostra disciplina.
En aquest sentit, les relacions amoroses permeten il·lustrar els processos que intervenen en la consolidació, desenvolupament i dissolució de les relacions interpersonals, processos que posen de manifest el poder de transformació inherent a tot procés d'interacció social.
Lectures recomanades

Per a ampliar sobreel desenvolupament, consolidació i dissolució de les relacions de parella, i també sobre altres conceptes que es desprenen del mateix concepte d'intimitat –amor, confiança, compromís, estabilitat, afecció, etc.– us recomanem les lectures següents:

S. S. Brehm (1984).

Las relaciones íntimas. A S. Moscovici.

Psicología social.

Volum 1:

Influencia y cambio de actitudes. Individuos y grupos

(pp. 211- 236). Barcelona: Paidós, 1985.

J. M. Fernández Dols

et al.

(2004).

Relaciones íntimas, atracción y amor. A J. M. Fernández Dols et al.

Tratado de Psicología social

(pp. 99-120)

.

Volum II:

Interacción social.

Madrid: Síntesis.

De tota manera, aquesta manera d'entendre les relacions interpersonals en termes de gradació respecte de la intimitat no deixa de ser paradoxal en el món en què vivim. Que potser no podem mantenir una relació igualment íntima amb la nostra parella que amb una bona amiga?, només podem parlar de família quan hi estem vinculats per una relació sanguínia?, no es poden considerar alguns amics com si fossin part de "la nostra família"?
Les classificacions que s'ofereixen amb freqüència en els diferents manuals de psicologia social se centren, majoritàriament, en les relacions amoroses o de parella, i no responen, en la nostra opinió, a la complexitat que caracteritza el camp de les relacions interpersonals, per la qual cosa és necessària la incorporació d'altres mirades que ens permetin desconstruir aquesta forma més "normativitzada" de comprendre i aproximar-nos a les relacions interpersonals. Això ho veurem en l'últim punt d'aquest apartat, però abans farem un breu recorregut pels processos mitjançant els quals emergeix una relació d'intimitat.
2.1.1.L'atracció interpersonal com a punt de partida en les relacions interpersonals
En el nostre dia a dia anem establint contactes i converses amb persones que es creuen en els diferents espais que conformen la nostra tasca quotidiana: a la feina, a la universitat, a l'ascensor del nostre edifici, etc. D'una mirada, d'un intercanvi de paraules o del fet de seure cada dia al costat de la mateixa persona, es pot iniciar una relació. L'atracció interpersonal s'ha conceptualitzat com un dels primers passos per a l'establiment d'una relació. A continuació passem a indagar els factors que intervenen en aquests processos d'atracció interpersonal.
1) Proximitat física
La proximitat física sembla decisiva a l'hora de relacionar-nos amb els altres, ja que possibilita tant l'accessibilitat com la construcció d'una certa familiaritat.
Experiment sobre proximitat física
Festinger, Schachter i Back (1950) van elaborar un estudi en què van comparar les relacions d'amistat sorgides en un edifici d'apartaments i les sorgides en cases unifamiliars (disposades en forma de U). Dels que vivien a l'edifici d'apartaments, aquells que vivien a prop de les bústies eren els més populars, ja que es trobaven en un lloc de "pas obligat". D'altra banda, aquells que vivien en cases unifamiliars però que no disposaven d'entrada per un pati central tenien menys relació amb els veïns.
Com es pot veure en aquest experiment realitzat per Festinger, Schachter i Back, aquells que en contextos de proximitat compten amb més accessibilitat als altres, són persones que tenen més facilitat per a interaccionar amb altres persones i, d'aquesta manera, establir-hi contactes o relacions. En aquest sentit, no ens sorprèn en absolut que busquem les nostres relacions en aquelles persones amb qui compartim lloc de treball o estudi, amb les quals vivim a prop (al mateix edifici, al mateix barri, a la mateixa ciutat), etc.
De la proximitat física també es desprèn la familiaritat. Zajonc (1968) explica que la influència de la familiaritat en l'atracció s'explica en termes de mera exposició. És a dir, les persones desenvolupem sentiments més positius cap a aquells que veiem amb més freqüència. Alguns estudis indiquen que el fet que algú ens sigui familiar ens proporciona més seguretat, seguretat que es tradueix, al seu torn, en més atracció.
Nous models de relació a propòsit de les TIC
Per bé que la proximitat física s'articula com un element important, ja que és més fàcil que ens sentim atrets per aquelles persones que tenim més pròximes a nosaltres, l'impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) està ampliant els escenaris possibles d'interacció, ja que possibiliten l'establiment de relacions a distància per mitjà de la virtualitat. Les tecnologies permeten que les distàncies s'escurcin i es comprimeixin i que el temps per a superar-les sigui cada vegada menor. El correu electrònic supera la velocitat de la carta i els sistemes de contacte sincrònics (com, per exemple, el messenger) permeten interaccions quotidianes amb els amics. Els xats s'articulen com a espais de "flirteig", en els quals la gent estableix els primers contactes i juga i negocia amb l'atracció i les identitats en línia. En aquest sentit, entre d'altres, la tecnologia afecta la nostra vida quotidiana, ja que constitueix noves formes de vida, en què l'espai físic ja no és l'únic escenari per a establir relacions, sinó que els espais virtuals també s'articulen com a llocs en què es poden establir contactes i construir relacions.
2) L'atractiu físic
Diferents investigacions han demostrat que, efectivament, la bellesa sembla influir de manera decisiva en la formació d'amistats i relacions. Com apunten diferents estudis, en el moment inicial de les relacions, l'atractiu físic pot importar més que la manera de ser o la intel·ligència de la persona. Aquest factor, de tota manera, anirà cedint importància a altres trets a mesura que avança la relació (com ara la bondat, la intel·ligència, l'altruisme, les idees polítiques, les creences religioses, etc.).
Alguns autors com Feingold (1990) fan referència a l'existència d'un estereotip sobre l'atractiu físic, que ve a dir que "allò bell és bo". És a dir, hi ha una construcció social de l'estereotip que ens porta a pensar que quan algú és atractiu, també és intel·ligent, competent, bondadós. Aquesta expectativa positiva pot facilitar enormement la conducta d'acostament o la sensació d'atracció cap a aquesta persona. No podem obviar la influència mediàtica en la reproducció d'aquest estereotip. Per exemple, en els contes infantils: un simple cop d'ull a les produccions de dibuixos animats de la factoria Disney ens mostra com es repeteix la imatge dels protagonistes i de les protagonistes macos, intel·ligents, bons, nobles, etc. En canvi, els dolents i les dolentes solen ser lletjos, perversos i matussers. Aquest estereotip té, de tota manera, algunes limitacions: no oblidem que, en la nostra societat, circula també la imatge que els macos i maques són poc intel·ligents.
De tota manera, no està de més dir que la bellesa és un fet "relatiu", i que no només està influïda pels gustos subjectius de cadascú sinó, sobretot, per les èpoques i les modes. El patró de bellesa dels anys cinquanta té poc a veure amb el model de bellesa actual que, per exemple, enalteix estar extremadament prim. En aquest sentit, els mitjans de comunicació, la publicitat i els patrons de moda contribueixen de manera important a l'hora de determinar què és bell i, per tant, què és susceptible de ser atractiu.
3) Semblances en actituds i opinions
Encara que la bellesa sigui un factor important en l'aparició de l'atracció, hi ha altres aspectes que també hi intervenen i que, a més, es constitueixen com a elements necessaris perquè es consolidi una relació. En aquest sentit, el fet de compartir opinions, creences, valors, afectes, etc., pot augmentar l'atracció que sentim cap a una altra persona.
I per què la semblança contribueix a l'atracció? Des de les teories de la comparació i del reforç social, la similitud és important, ja que comprovar que l'altre té punts de vista semblants als nostres ens fa sentir més segurs atès que, de fet, validen els nostres propis punts de vista. És per això que hi ha una tendència a relacionar-nos més amb persones amb qui compartim formes de veure i entendre la vida que amb aquelles que ens en qüestionen la validesa.
Des d'altres posicions es qüestiona aquesta rellevància de la similitud, partint d'aquesta idea tan comuna que els "pols oposats s'atreuen". Aquesta idea no s'ha d'entendre com a oposada a l'anterior, ja que totes dues poden operar de manera i en moments diferents: mentre que la semblança es refereix al fet de compartir actituds, creences i opinions, la complementarietat s'articula més aviat en termes de necessitats. En aquest sentit, mentre que la similitud ens serveix per a explicar les relacions d'amistat, la complementarietat sembla que és present en relacions més profundes com les relacions de parella.
2.1.2.La intromissió d'allò públic en el debat sobre el que és íntim
Una de les primeres crítiques que es poden fer als estudis sobre relacions interpersonals, i específicament als estudis sobre l'amor, és el "caire heterosexual" que els caracteritza. Tot i que s'han començat a elaborar investigacions sobre "l'amor homosexual", encara ens trobem en una etapa molt inicial. Amb això no volem pas dir que "l'amor homosexual" sigui diferent de "l'amor heterosexual", ni molt menys. Simplement creiem que la consideració d'altres formes d'estimar podria posar fi a aquesta mirada més hegemònica i "normalitzada" del que són les relacions de parella o afectives que impera en la nostra societat i, per tant, també posar fi a aquesta forma de produir coneixement al si de la nostra disciplina. En certa manera, incorporar aquestes formes de relació que s'estan fent més visibles en l'actualitat pot contribuir a desconstruir aquesta mirada "occidental" i "heterosexual" sobre el que significa estar en parella.
Per això creiem que és fonamental la incorporació de la dimensió sociohistòrica en el nostre estudi sobre les relacions interpersonals, sobretot pel que fa a la semàntica i als significats que han nodrit històricament l'anomenat "vincle amorós" o a la intimitat. Estimar, cuidar-se, compartir, etc. són dimensions de la intimitat que no emergeixen en un buit social, sinó que adquireixen sentit i significat en el context en què es produeixen. El que la gent vol, espera i necessita en termes d'afecte i amor és una construcció social complexa, que varia històricament i culturalment.
Des de la crítica que es desprèn de la perspectiva discursiva, podríem relativitzar el que s'entén per intimitat, per atracció interpersonal, etc. Tradicionalment el que és íntim s'ha vinculat amb la concepció moderna de l'àmbit privat (circumscrit a la família/llar) i el que considerem atracció interpersonal estaria subjecte al seguiment de normes, patrons, valors, etc. (encarregades, al seu torn, de regular la nostra intimitat).
Però els discursos sobre la intimitat i sobre la vida privada estan afectats per les històries públiques, per aquelles que pul·lulen simultàniament per totes les llars, dependents de ser escoltades i reexplicades en la quotidianitat de les persones i que condicionen el què i el com del que és íntim. L'exposició contínua a models socials (personatges de televisió i de pel·lícules, protagonistes de novel·les, etc.) ens aporta una informació important sobre les relacions interpersonals i, en concret, sobre els sistemes d'interpretació i les representacions que fem de les relacions amoroses: aprenem els cànons de bellesa, a atreure i ser atrets pels altres, a conèixer els comportaments esperats en una situació determinada, a detectar el significat d'aquests segons els gestos, les conseqüències del comportament, etc.
En aquest sentit, des de la perspectiva discursiva, per a produir un saber sobre el que és íntim ens hauríem de preguntar què s'entén per intimitat, i també pels discursos i pràctiques que utilitzem per construir la nostra intimitat en contextos concrets de producció.

2.2.L'eix agressió-altruisme en la dinàmica interaccional

A continuació ens centrarem en dues temàtiques sobre les quals la nostra disciplina ha parat atenció com a il·lustracions d'interacció social: la violència i l'agressivitat, d'una banda, i l'altruisme o comportament prosocial, de l'altra.
En comptes d'abordar-les com si es tractés de temàtiques independents, hem preferit donar-hi un tractament en termes de dicotomia, no perquè entenguem que una temàtica es pot definir en funció de l'altra, sinó perquè totes dues es podrien plantejar com els "pols oposats" en una dinàmica interaccional: mentre que l'agressió trenca i pertorba les relacions socials, l'altruisme les cohesiona (Fernández Villanueva, 2003).
2.2.1.La violència i l'agressivitat
Un simple cop d'ull a la premsa diària segur que ens proporciona diverses notícies relacionades amb la violència: tan sols de gener a maig del 2006 hem assistit a les conseqüències de la guerra de l'Iraq, a diferents casos de violència de gènere o maltractaments a nens, repressions policials en les manifestacions estudiantils a França, enfrontaments entre policia i joves en algunes ciutats espanyoles a partir de la celebració del "macrobotellón", vandalisme urbà com a conseqüència de les celebracions de les victòries d'equips de futbol, etc. Com veiem, la violència i l'agressió són presents en la nostra vida quotidianament.
Vegem a continuació les diferents explicacions que s'han ofert sobre els comportaments agressius, no sense abans oferir una definició de tots dos conceptes.
Sobre la definició de violència i agressió
Un dels primers problemes que ens trobem quan ens aproximem al tema de la violència i l'agressivitat té a veure amb la seva pròpia definició, ja que allò que considerem com a acte agressiu està tenyit per diversos aspectes i factors, a més de ser el resultat d'un procés d'interpretació social i cultural (el que per a uns pot ser una agressió, per a d'altres no ho és).
Les diferents perspectives que s'han dedicat a l'estudi de la violència i de l'agressivitat ens ofereixen visions parcials i limitades d'aquests fenòmens, ja que posen l'èmfasi en uns aspectes però no en d'altres, oferint, per tant, definicions diferents del que es considera violència o agressivitat. De tota manera, una definició genèrica de tots dos conceptes podria ser la següent:
La violència és definida com aquell comportament que opera per mitjà de la força i que va en contra del que es considera raonable i just. L'agressió, d'altra banda, és l'acció mitjançant la qual es vol causar un dany a una altra persona.
D'aquestes definicions es desprèn que el concepte de violència és més general que el d'agressió, ja que inclou qualsevol acte on hi ha un ús de la força. En canvi, l'agressió és més aviat una forma de violència, en la qual hi ha una intenció de fer mal a una altra persona.
Sobre les explicacions de la violència i de l'agressió
Les explicacions que s'han elaborat sobre el perquè del comportament violent o agressiu han estat molt diverses. En primer lloc, comptem amb les teories internalistes o innatistes (entre les quals es troben la psicoanàlisi, la sociobiologia i l'etologia) que defensen que l'ésser humà és agressiu per naturalesa i que l'agressió té un caràcter instintiu i adaptatiu.
En aquest sentit, creiem interessant assenyalar que el fet de naturalitzar l'agressivitat i obviar els factors socials i històrics que intervenen en els comportaments agressius, ens pot portar a una legitimació d'aquest tipus de comportaments. Com apunten Domènech i Iñíguez (2002), les conseqüències socials, polítiques i ideològiques d'aquest tipus d'explicacions són molt clares, sobretot si atenem al caràcter inevitable que caracteritza l'instint i els comportaments que se'n desprenen i que complica, al seu torn, les possibles modificacions d'aquest tipus de comportaments.
A continuació ens centrarem en dues de les teories amb més rellevància en l'estudi de la violència i l'agressivitat: la teoria de la frustració-agressió i la teoria de l'aprenentatge social.
La teoria de la frustració-agressió representa un dels intents d'oferir una explicació del comportament agressiu a partir de la integració d'elements interns i externs, és a dir, provinents de les teories internalistes (principalment de les formulacions psicoanalítiques desenvolupades per Freud) i de l'apogeu de les ambientalistes.
Aquesta teoria va ser elaborada per un grup interdisciplinari de psicòlegs de l'Institut de Relacions Humanes de la Universitat de Yale, format per Dollard, Doob, Miller, Mowrer i Sears. La teoria parteix de dos supòsits: l'agressió és sempre el resultat d'una frustració i la frustració condueix ineludiblement a l'agressió.
L'agressió es genera a partir d'una pulsió interna que, arran d'un element extern que impedeix la realització d'una determinada acció, genera una frustració que produeix, al seu torn, una conducta agressiva. L'acumulació de frustracions serà la que desencadenarà l'agressió i aquesta la que eliminarà la frustració i ens tornarà a un estat inicial (Dollard et al., 1939).
Aquesta agressió es pot dirigir cap a l'exterior (és a dir, cap a la persona que va generar la frustració) o cap a l'interior del mateix individu. Aquesta teoria també afirma que es pot produir un desplaçament de l'agressió, és a dir, que l'agressió es pot dirigir cap a una segona persona que no té a veure amb la frustració però que, per exemple, té una certa similitud amb l'agent de l'agressió. El nou "blanc" de l'agressió sol ser algú d'estatus inferior (la condició inferior garanteix, fins a cert punt, que no respongui amb represàlies a l'actor de l'agressió) o algú sobre el qual és "socialment acceptable" descarregar aquesta agressivitat (com pot passar amb un grup minoritari).
Aquest plantejament inicial va ser sotmès a dues reformulacions: la primera, de mà dels mateixos membres del grup, va postular que encara que la frustració és sempre la causa de l'agressió, el seu efecte no sempre ha de ser un comportament agressiu, sinó que aquesta frustració es pot canalitzar per mitjà d'altres tipus de respostes (per exemple, les nostres frustracions poden derivar en plor, apatia, tristesa, etc.).
La segona reformulació va ser plantejada per Leonard Berkowitz que afirma que, encara que la frustració pugui generar una certa predisposició cap als actes agressius, aquests també poden sorgir d'altres causes com, per exemple, de l'adquisició d'hàbits agressius. Aquest autor també va destacar el paper dels estímuls externs que fan de senyals que ens avisen si es pot o no materialitzar un comportament agressiu (per exemple, un senyal d'aquest tipus seria la presència d'armes). El plus d'aquesta proposta es basa en la "socialització" de les tendències agressives, és a dir, no n'hi ha prou amb la suma d'un factor situacional i una tendència pulsional, sinó que s'ha de passar pel filtre d'un context social, que requereix la interpretació dels significats atribuïts a aquests senyals (Martín Baró, 1983).
Per a la teoria de l'aprenentatge social (Bandura, 1976), l'agressivitat s'aprèn tal com aprenem la resta de pautes de comportament. En aquest sentit, les teories de l'aprenentatge social postulen que els comportaments agressius s'adquireixen tant per experiència directa com per aprenentatge vicari (aprenentatge per observació de models).
Respecte de l'experiència directa, els comportaments agressius s'adquireixen d'acord amb els mateixos principis generals de l'aprenentatge (reforç, càstig, extinció, etc.) i, per tant, podem trobar estímuls que produeixen respostes agressives, respostes que si són reforçades, poden aparèixer de manera permanent cada vegada que aparegui aquest estímul en situacions semblants.
L'aprenentatge vicari funciona a partir de l'observació de models, models que ens proporcionen informació sobre l'adequació d'un determinat comportament en una determinada situació i sobre les seves conseqüències, de manera que anem adquirint representacions simbòliques que ens serveixen de guia per a fer execucions apropiades.
De tota manera, Bandura defensa que "no tot el que s'aprèn s'executa". És a dir, les persones podem aprendre i adquirir la capacitat per comportar-nos de manera agressiva, però aquest aprenentatge no s'ha de materialitzar necessàriament en una acció agressiva. Perquè es materialitzi una conducta agressiva, aquesta ha de tenir un valor funcional per a nosaltres, és a dir, abans d'executar una conducta agressiva avaluarem les conseqüències de la conducta esmentada i decidirem si aquest comportament après és executat finalment o no. És per això que és totalment plausible que una persona aprengui un comportament, el conegui, sàpiga com executar-lo, però no realitzi la conducta esmentada.
Fomenten els videojocs les conductes agressives?
En la línia del debat sobre els efectes de la televisió en la possible conducta agressiva dels nens, es discuteix en l'actualitat sobre l'impacte anàleg dels videojocs, especialment aquells amb contingut violent, en nens i adolescents.
La polarització d'opinions també és present en aquest cas i tampoc no hi ha acord: mentre que alguns estudis apunten que l'exposició a videojocs violents predisposa els nens a actuar de manera agressiva a curt termini, altres investigacions, en canvi, apunten que aquesta relació encara no ha estat demostrada i, com indica Bandura, el simple fet d'estar exposats i conèixer aquest tipus de comportaments agressius no implica que els nens els hagin de reproduir.
En la línia de mostrar les possibilitats dels videojocs, especialment com a eines educatives i d'entreteniment, s'estan desenvolupant projectes que volen relativitzar els efectes nocius dels quals es parla tant. En aquest sentit, podem destacar el treball realitzat pel grup d'investigació JovenTIC, que ha col·laborat en la creació d'una pàgina web educativa sobre videojocs (http://www.uoc.edu/in3/joventic) i l'associació Marinva (http://www.marinva.es/cat), que es dedica al disseny i la realització de productes educatius (especialment infantils), i de propostes de comunicació, dinamització i lleure, en què el joc i les tecnologies tenen un paper fonamental.
Sobre aquestes dues teories també s'han elaborat certes crítiques i és que, per bé que totes dues extreuen les causes de la violència de l'interior dels individus i reconeixen la influència del context, continuen estant lligades a la immediatesa dels estímuls.
Martín Baró (1983) assenyala que el fet d'aprendre o inhibir un comportament agressiu no és un procés mecànic, sinó que en aquest procés entren en joc condicionants de caire social. En aquest sentit, pot ser especialment interessant examinar no només com s'aprèn o desencadena la violència, sinó també indagar sobre quins tipus de violència es desencadenen o aprenen, contra qui es dirigeix aquesta violència, i quins efectes té sobre una realitat concreta. Sobre aquests aspectes, hi tornarem a la part final d'aquest apartat, quan recuperem la mirada que ens hi ofereix el construccionisme social.
2.2.2.L'altruisme o comportament prosocial
13 de novembre del 2002. El vaixell Prestige que transporta 77.000 tones de fuel sofreix un accident davant les costes de Muxía. Sis dies després s'enfonsa esberlat, amb més de 60.000 tones de combustible als tancs. Després de la catàstrofe, milers de voluntaris s'apropen a les costes gallegues per ajudar en les tasques de neteja. Els mitjans parlen de com els voluntaris conformen una marea blanca que intenta frenar l'avenç del conegut chapapote, és a dir, de la marea negra.
Figura 3. La marea blanca.
Figura 3. La marea blanca.
Voluntaris col·laborant en la neteja de la costa gallega després del vessament de chapapote produït pel Prestige.
Amb freqüència, i davant de catàstrofes com la del nostre exemple, no podem evitar de sorprendre'ns en observar persones que ofereixen ajuda de manera desinteressada. Però les persones no solament oferim la nostra ajuda en situacions d'emergència, sinó que també ho fem en la nostra vida quotidiana. A continuació passarem a parlar de l'altruisme o comportament prosocial, entenent-lo com un comportament de signe contrari a l'agressió, els efectes del qual són la cohesió i el manteniment de les relacions socials.
Sobre la definició d'altruisme i comportament prosocial
Considerem que una conducta és altruista quan de manera voluntària es vol beneficiar altres persones, sense esperar per aquest motiu recompenses a curt o llarg termini. D'aquesta manera, es posa l'accent en la intenció de la persona que executa l'acció i en l'absència de l'anticipació de beneficis.
D'altra banda, el concepte de conducta prosocial o conducta d'ajuda comparteix els dos primers supòsits de l'anterior definició però, a diferència de l'altruisme, només té en compte els efectes, amb independència dels motius que donen lloc a la conducta d'ajuda esmentada. D'aquesta manera, una conducta altruista la podem englobar dins de les conductes prosocials o d'ajuda, però no a la inversa, és a dir, no tota conducta prosocial ha de ser necessàriament altruista.
A tall de resum, podem dir que les conductes altruistes són aquelles que compleixen els requisits següents: "que beneficiï, de fet, d'altres persones; que sigui voluntària i que el seu autor no anticipi beneficis externs" (Morales, 1994: 444).
Les conductes prosocials o d'ajuda, en canvi, es refereixen a qualsevol conducta que comporta un benefici per a una altra persona, amb independència dels motius que donen lloc a l'ajuda esmentada (Fernández Dols et al., 2004).
Sobre les explicacions del comportament altruista i d'ajuda
Les explicacions que s'han elaborat des de la psicologia social sobre el perquè del comportament altruista o prosocial també provenen de diferents corrents de la disciplina. Com va passar amb la temàtica de l'agressivitat, trobem explicacions que ubiquen les causes d'aquest tipus de comportaments en l'interior de l'individu: mentre que la psicoanàlisi ho fa en termes de sentiments de culpa, tendències autodestructives o per a la resolució de conflictes interns (Ortiz, 1994), l'etologia postula que l'altruisme persegueix la conservació i la reproducció dels components genètics mitjançant la protecció dels individus emparentats i pròxims. D'aquesta manera, l'altruisme seria un acte "egoista", ja que, des del punt de vista de l'evolució de l'espècie, afavoreix la supervivència dels gens propis davant d'altres.
De manera més específica, recuperarem a continuació les explicacions elaborades des de la teoria de l'intercanvi social, la teoria de l'aprenentatge social i la teoria de sistemes.
La teoria de l'intercanvi social, que té una visió economicista i racionalista de l'ésser humà, entén que les nostres conductes són el resultat del càlcul entre costos i beneficis. L'aplicació d'aquesta teoria a l'àmbit del comportament altruista no deixa de ser paradoxal, ja que el comportament altruista, com hem vist en la seva definició, es caracteritza per la no-anticipació de beneficis externs per a qui presta l'ajuda. Per tant, des d'aquesta teoria s'hauria de matisar la definició d'altruisme, ja que no ens trobem davant una acció desinteressada, sinó que l'altruisme és una conducta instrumental que busca la satisfacció de certes exigències i interessos propis.
Des d'aquesta teoria, el resultat final d'oferir ajuda a una altra persona està precedit per un càlcul dels costos i beneficis (que poden ser tant materials com simbòlics) que comporta la realització de la conducta esmentada, de manera que intentarem minimitzar els costos i maximitzar els beneficis i, en funció d'això, prendrem la decisió d'oferir ajuda o no.
De la mateixa manera que apuntem quan parlem de l'agressivitat, la teoria de l'aprenentatge social també explica els comportaments altruistes a partir de l'experiència directa o de l'observació de models. En aquest sentit, Bandura també incorpora determinats mecanismes cognitius de l'aprenentatge social que ens permeten establir relacions entre les nostres conductes i les conseqüències d'aquestes, de manera que podem regular els nostres comportaments amb independència dels reforços que obtenim directament de la nostra experiència, i podem recuperar la informació obtinguda de l'observació del model just quan hem de prendre una decisió respecte de l'execució d'una conducta d'ajuda.
Finalment, l'enfocament funcionalista de sistemes analitza les accions com a part d'una estructura o sistema social, de manera que aquestes només tenen sentit en l'interior d'aquest, i són les normes socials les que regulen i defineixen el caràcter dels nostres comportaments. Encara que reprendrem el tema de les normes socials a l'últim mòdul d'aquest material (quan treballem el procés de normalització), ara parlarem dels tres tipus de normes que són presents en la nostra presa de decisions sobre la prestació d'ajuda: la norma de responsabilitat social, la norma de reciprocitat i la norma de justícia o equitat.
1) La norma de responsabilitat social prescriu que la gent ha d'ajudar les persones que depenguin d'elles, especialment en aquells casos en els quals hi ha una dependència personal. Aquesta norma de responsabilitat és transmesa com a part dels valors de la nostra societat i compta amb un important arrelament en la nostra quotidianitat.
2) La norma de reciprocitat postula que les persones solem ajudar aquelles persones que ens han ajudat prèviament. Seria com una espècie d'intercanvi mutu d'ajuda entre els que ofereixen l'ajuda i els que en reben.
3) Finalment, la norma de justícia o equitat defensa que les persones tendim a mantenir un balanç equilibrat entre allò que aportem i els resultats que obtenim i el que aporten i obtenen les persones amb qui ens relacionem. Si l'equilibri es trenca, aquesta manca d'equitat pot produir malestar, cosa que s'intentarà compensar restablint l'equilibri, sigui, per exemple, compensant la víctima pel dany produït o elaborant justificacions que redueixin la dissonància cognitiva.
A més d'aquests tres tipus de normes, altres autors incorporen les normes personals en aquest tipus d'explicacions (Schwartz, 1977). Aquestes normes personals es refereixen a aquesta interiorització que cada un de nosaltres fa de les normes socials durant el procés de socialització, d'acord amb els criteris propis i els valors i regles que caracteritzen el context on està ubicat. És per això que aquestes normes no responen a aquestes regularitats socials, per la qual cosa no hi ha expectatives sobre aquest fet.
Sobre els factors que intervenen en la prestació d'ajuda
A continuació us presentem una classificació sobre els diferents factors i elements que intervenen en la presa de decisions respecte a l'execució d'ajuda.
1) Respecte al context social on es dóna l'ajuda
Un dels exemples més utilitzats pels psicòlegs socials per a il·lustrar el comportament altruista (en aquest cas, l'absència d'aquest) és el cas de Kitty Genovese. Aquesta jove va ser assassinada a Nova York en presència de trenta persones que no van fer res per ajudar-la (i quan ho van fer –van trucar a la policia– ja era massa tard). Aquest esdeveniment serà el principi de l'interès de Darley i Latané pels processos que intervenen en la prestació d'ajuda a altres persones. Una de les seves primeres conclusions va ser que, al contrari del que es pot pensar, la presència d'altres persones en una situació on es requereix ajuda, pot inhibir la mateixa decisió d'ajudar. Vegem un resum d'un dels seus experiments:
L'experiment de l'intèrfon

En un dels experiments els subjectes sentien, per mitjà d'un intèrfon, que un altre dels subjectes estava patint un atac epilèptic aparentment greu; el simple fet de saber que altres subjectes estaven sentint la víctima va inhibir la conducta d'ajuda. El 100% dels subjectes del grup de control, que van sentir la víctima i creien que no hi havia cap persona escoltant, van intentar ajudar i la seva reacció va ser ràpida (una mitjana de 52 segons). El 85% dels subjectes que van creure que hi havia un altre testimoni van intervenir (amb un temps mitjà de 93 segons) i, finalment, només el 62% dels subjectes que van creure que hi havia uns altres quatre testimonis van intervenir (després d'esperar una mitjana de 166 segons). Les entrevistes postexperimentals i l'observació dels subjectes van mostrar, tanmateix, que els subjectes que no ajudaven les víctimes no eren, ni de bon tros, testimonis freds i indiferents. En molts casos manifestaven un indubtable malestar i una preocupació sincera. Per què, llavors, l'absència d'ajuda?

Fernández Dols et al. (2004). Altruismo y conducta de ayuda. A Fernández Dols et al. Tratado de Psicología social. Volum II: Interacción social (p. 54). Madrid: Síntesis.

Latané i Darley (1970), en l'intent d'explicar per què la presència d'altres observadors inhibeix la conducta d'ajuda, fan referència a tres processos:
a) Inhibició per l'audiència: la presència d'altres observadors pot inhibir la nostra conducta per por de confondre'ns i fer el ridícul o de ser jutjats negativament per la nostra conducta.
b) Influència social: en aquelles situacions d'emergència (o en situacions ambigües), en les quals no sabem com ens hem de comportar, solem prestar atenció al que fan els altres a fi d'elaborar una interpretació adequada i orientar el nostre comportament. Si quedem a l'expectativa que els altres intervinguin i aquesta acció no es produeix, es pot produir una situació de passivitat col·lectiva. És el que Latané i Darley denominen ignorància pluralista.
c) Difusió de la responsabilitat: quan ens trobem sols davant una situació que requereix la nostra ajuda, només tenim l'opció d'ajudar o veure com la persona pateix. En aquests casos, i com a únics responsables de la situació, segurament ajudarem. En els casos en els quals el nombre de persones presents és més gran, es pot produir una difusió de la responsabilitat pròpia, en creure que seran els altres els que ajudaran o estaran a punt de fer-ho, facilitant, d'aquesta manera, l'absència d'acció. Aquesta situació es produeix especialment quan els costos de l'ajuda són alts, i disminueix quan la situació responsabilitza directament un dels observadors, sigui per la seva posició d'autoritat o perquè és percebut amb més competència que la resta dels observadors.
2) Respecte al prestador d'ajuda
Hi ha diversos factors vinculats a la persona que ofereix l'ajuda que intervenen en el procés de decisió. A continuació en veurem alguns. En primer lloc, el prestador d'ajuda ha de disposar de recursos que li permetin oferir aquesta ajuda. La no-disposició d'aquests recursos pot afectar de manera directa el procés de presa de decisions. Per exemple, si disposem de temps és més probable que oferim la nostra ajuda que si no en tenim.
El component afectiu és un altre dels factors que s'ha estudiat respecte a la prestació d'ajuda. Per exemple, l'estat d'ànim sembla influir en el sentit que si un està de bon humor, es pot sentir més motivat per prestar ajuda que si no ho està. Altres afectes també semblen presents: el simple fet d'anticipar sentiments de culpa, vergonya, satisfacció, etc. poden exercir un paper important en el procés de presa de decisions sobre l'exercici de l'ajuda.
De tota manera, han estat els estudis sobre l'empatia els més destacats en aquest sentit. L'empatia és la capacitat que tenim de posar-nos al lloc de l'altre i poder experimentar i viure la seva mateixa emoció o sentiment. Per tant, el fet de sentir empatia amb el sofriment de l'altre pot augmentar la nostra tendència a ajudar els altres (Hoffman, 1981). De tota manera, hi ha estudiosos que fan una lectura diferent d'aquest sentiment d'empatia, que té com a objectiu la reducció del propi malestar personal i remet a raons més aviat egoistes.
Per acabar, farem referència als processos d'atribució que el prestador d'ajuda elabora sobre la persona que necessita aquesta ajuda, és a dir, el tipus d'interpretacions que elaborem sobre les causes de la necessitat de la persona que necessita ajuda. Si les atribucions són internes a la persona, la veiem responsable de la seva pròpia situació, i és menys probable que s'executi l'ajuda. En canvi, si les atribucions són externes, es redueix la responsabilitat de la persona, i és possible que s'ajudi més.
3) Respecte al receptor d'ajuda
Tal com hem vist en l'apartat de les relacions interpersonals, elements com l'atractiu físic o la similitud percebuda respecte del receptor d'ajuda poden contribuir a fer que ajudem més aquesta persona. Els estereotips de gènere també sembla que són presents en les interaccions establertes per oferir ajuda. Hi ha gent que pensa que les dones necessiten més ajuda que no pas els homes i per això és relativament fàcil que en una situació en què una dona necessita ajuda es reprodueixi aquest estereotip i un home s'ofereixi a ajudar-la. Al contrari, un home es podria mostrar violentat si una dona li presta la seva ajuda.
També hem de tenir en compte que la resposta del receptor d'ajuda pot ser un factor rellevant a l'hora d'oferir aquesta ajuda (Morales, 1994). D'entrada podem pensar que rebre ajuda sempre és una cosa positiva, però pot ser que no sigui percebut de la mateixa manera per a qui n'és perceptor. Recordem la norma de reciprocitat: pot ser que el simple fet de sentir que "devem alguna cosa a algú" o el fet de no disposar de prou recursos per a respondre recíprocament provoqui tensió en el receptor d'ajuda.
D'altra banda, el fet de rebre ajuda pot tenir un impacte negatiu sobre l'autoconcepte del receptor, en el sentit que se sent inferior, no autosuficient, etc., o es pot percebre de manera negativa, sigui perquè es viu com una manipulació, sigui perquè acceptar aquesta ajuda pot crear una aliança indesitjable amb algú que no ens agrada. Tots aquests motius poden provocar que la persona necessitada d'ajuda mostri reticències a rebre-la o s'hi negui i que, a partir de la percepció de la circumstància esmentada, optem per no oferir aquesta ajuda.
2.2.3.La mirada socioconstruccionista en l'eix agressió/altruisme
Arribats a aquest punt només ens queda introduir els elements que ens aporta la psicologia social construccionista i la psicologia discursiva en l'estudi de les agressions i l'altruisme. Aquesta mirada es desmarca tant de les explicacions que remeten a la naturalesa interna d'aquests comportaments com d'aquelles que posen èmfasi en el caràcter extern d'aquests, i posa l'èmfasi en el caràcter interpersonal i interactiu de l'agressió (Muñoz, 1990) i de l'altruisme. Des d'aquesta mirada, l'interès se centra a comprendre els recursos interpretatius i altres significacions contingents al propi context de producció d'aquest tipus de pràctiques.
Per a il·lustrar les possibilitats d'aquesta mirada, reprendrem el cas de Kitty Genovese a partir de la relectura que en va fer Frances Cherry al llibre The Stubbom Particulars of Social Psychology i de l'anàlisi elaborada per Miquel Domènech i Lupicinio Iñíguez en què es recupera la importància del context d'interpretació en la significació d'un comportament violent o altruista.
Rellegint el cas de Kitty Genovese
Com ja hem vist, Kitty Genovese va ser violada i assassinada en un carrer de Nova York en presència d'unes trenta-set persones. El cas va ser objecte de portades de diaris i de múltiples interpretacions. Des de la psicologia social es va parlar d'"absència d'ajuda en presència d'observadors", i es va convertir en un exemple paradigmàtic dels estudis sobre l'altruisme.
Però Frances Cherry, en un excel·lent exercici d'interrogació sobre el procés de construcció de significats que es va posar en marxa perquè aquest fet es convertís en un exemple del comportament d'ajuda, ens ofereix una interpretació diferent. Cherry constitueix aquest mateix esdeveniment, no ja com una il·lustració del comportament altruista o "absència de", sinó com un cas de violència de gènere. Amb aquesta finalitat, Cherry en fa una relectura des de dos moments sociohistòrics diferents i, per tant, des de dos contextos d'interpretació també diferents. Vegem-ne el resultat:
Sobre els contextos d'interpretació
Amèrica. Anys seixanta. En aquest context se'ns diuen poques coses sobre la violència de gènere, és a dir, no hi ha un discurs de denúncia ni d'intervenció en aquest sentit. En aquest context sociohistòric, i amb aquestes eines interpretatives, l'esdeveniment es va construir, com hem vist, com un cas d'emergència en què ningú no intervé per ajudar.
Amèrica. Anys vuitanta. Tant la incorporació de la qüestió de gènere en els experiments sobre els comportaments d'ajuda com les reivindicacions del moviment feminista (amb la seva respectiva constitució d'un camp d'estudi denominat relacions sexe/gènere) contribueixen a la creació d'un context social més sensible envers la violència cap a les dones. En aquest nou escenari, s'articula un nou context interpretatiu que, aplicat en el cas de Kitty, ens permet de fer una lectura diferent de l'esdeveniment com un cas de violència de gènere.
Aquest exemple ens permet corroborar que, efectivament, la consideració de la dimensió sociohistòrica en la comprensió d'un determinat fet o acció és fonamental, ja que justament són aquestes eines conceptuals i interpretatives les que ens proporcionen el marc en el qual hem d'interpretar els fets.
A tall de conclusió...
A tall de conclusió, per tant, la dimensió sociohistòrica ens permet entendre els comportaments violents o altruistes no a partir de les seves significacions individuals, sinó inserits en el seu mateix context de producció. Context que no només fa d'escenari en què es produeix un comportament determinat, sinó que s'estableix com un marc de valors i normes on es creen les condicions de possibilitat per a dur a terme un tipus de comportament o un altre.
En reconèixer el seu caràcter relacional i la seva ubicació en un context normatiu, posem de manifest que les paraules agressió o altruisme estan connectades amb formes lingüístiques, i no només amb conductes observables. En aquest sentit, Gergen (1984) apuntava com això ens porta a l'àmbit dels discursos i de l'anàlisi d'aquests i que el caràcter individual o grupal de l'agressió, per exemple, no depèn tant de les característiques físiques de l'acció en qüestió, sinó del context lingüístic en què s'ubica el terme.
Seguint aquesta línia reprenguem ara l'exemple amb què començàvem l'apartat de l'altruisme, és a dir, el cas del Prestige en el qual, davant una situació d'emergència, milers de voluntaris van oferir ajuda per netejar les costes gallegues. A primer cop d'ull, ens trobem davant un cas de comportament d'ajuda, però, si atenem a l'escenari discursiu, aquest primer significat queda relativitzat i ampliat a altres significats que es desprenen del context sociohistòric i polític en què va tenir lloc.
Podríem fer referència, en primer lloc, al significat que tenen les ries per als gallecs. Durant setmanes, assistim a la particular "batalla" dels pescadors i voluntaris per a "salvar" les ries del chapapote i, en aquest sentit, no solament es fa evident el comportament d'ajuda, sinó que ens remet constantment al significat compartit de les ries en termes de tradició, del valor del paisatge, com a forma de vida, etc.
En segon lloc, "l'efecte crida" que va mobilitzar milers de persones per a aquesta ajuda al començament va experimentar després una transformació i va convertir el fet mateix d'ajudar o no ajudar en un posicionament polític, en un estar a favor o en contra del partit del govern o del partit de l'oposició, en una reivindicació o crítica a unes actituds o unes altres. És a dir, allò que al principi es va articular com a comportament d'ajuda va passar a presentar altres formes: com ara sentiment, posicionament polític, reivindicació, etcètera. Les perspectives discursives i socioconstruccionistes ens tornen a convidar a aquest tipus d'anàlisi.

Resum

Com hem emfatitzat al llarg d'aquest mòdul, les significacions que intervenen en les nostres interaccions són el fruit d'una construcció social. En aquest sentit, en la mesura que aquest treball ha estat fruit d'una interacció social, hem de dir que també hi han intervingut els mateixos processos a què hem fet referència. El producte presentat, doncs, l'hem d'entendre com un discurs que ha emergit del camp significatiu que ens ha emparat en la seva elaboració: l'univers lingüístic dels estudis sobre interacció social en l'àmbit de la psicologia social.
D'aquest univers lingüístic, hem optat per presentar el tema de la interacció social, més que com un concepte, com un problema comú i encara no resolt en les ciències socials. És a dir, el fet que sigui una problemàtica més que no pas un concepte ens permet comprendre'l com un més d'aquests codis que intervenen en les nostres interaccions, carregat d'historicitat i, per tant, obert a futurs i passats intents de resolució.
Hem mostrat, d'aquesta manera, tres intents de la psicologia social per formular i resoldre el problema de la sociabilitat (que, com hem apuntat, és el problema de la interacció social). De l'explicació mecànica/conductual hem destacat els elements que activen la mecànica del condicionament de la conducta en interacció, el rol funcional dels reforçadors i l'intercanvi de conductes de reforçament com a vincle de sociabilitat. De l'explicació atribucional/cognitiva/comunicacional hem destacat el rol de les atribucions en el procés de construcció de les expectatives que ens orienten en les escenes de la interacció social. De la mateixa manera, també hem fet referència als processos d'anticipació mútua com a productes del coneixement que adquirim en la incessant dinàmica de confirmació-desconfirmació de l'expectativa, i del fil comunicacional que generen com a vincle de sociabilitat. De l'explicació discursiva/contextual hem destacat el rol constitutiu del llenguatge en l'escena de la interacció social, i també el paper dels significats en la configuració de les coordenades del context, dels discursos en la conformació del vincle de sociabilitat.
Amb totes aquestes eines, i en particular des de les que subministren les explicacions discursives, hem emprès la tasca de l'exposició crítica dels temes i factors que, en psicologia social, se solen destacar en els intents per definir i modelar l'àmbit de les "relacions interpersonals". Pel que fa a les definicions, hem destacat el rol que s'atribueix a la noció d'intimitat en la definició d'aquest tipus de relacions. Hem advertit com, des de certa definició del que és íntim, la disciplina ha elaborat jerarquies en la manera de relacionar-nos amb els altres, segons el grau d'intimitat que hi establim. Hem tingut l'oportunitat, a més, d'exposar que, per als estudis en psicologia social, aquestes relacions sorgeixen per la intervenció de factors com ara la proximitat física, l'atractiu físic, la semblança, etcètera. A més, hem tingut l'oportunitat de reflexionar críticament sobre aquests factors i també sobre les jerarquies atribuïdes a les nostres relacions íntimes, en el sentit de posar a prova, o almenys entre signes d'interrogació, la idea que defensa que els graus d'intimitat es corresponguin necessàriament amb les diferents formes de relació (amistat, familiar, semblant). De la mateixa manera, hem advertit que la rellevància que s'atorga a uns factors o uns altres varia de context en context, i la dimensió sociohistòrica de les relacions interpersonals és l'encarregada de certificar-nos, en definitiva, com i en virtut de què ens relacionem amb els altres en termes d'intimitat. Per això hem avançat maneres de preguntar sobre la intimitat des d'una mirada construccionista, i assagem alguna resposta respecte de com es pot començar a qüestionar la manera de comprendre la intimitat que es presumeix universal i circumscrita a l'àmbit privat. Hem tingut ocasió, en aquest sentit, d'apreciar com les relacions que s'estableixen sota codis d'intimitat estan travessades per discursos públics que intenten, en definir-la i reglamentar-la, generar pràctiques socials conseqüents.
En la mateixa línia hem presentat els estudis realitzats en la psicologia social sobre els temes de l'agressivitat i l'altruisme. D'aquests últims temes, fonamentals en els estudis sobre interacció social en psicologia social, hem avançat la possibilitat de comprendre'ls de manera conjunta, com un eix significatiu dual per mitjà del qual les pràctiques socials es poden mostrar de manera agressiva o altruista, depenent del context de significació que protegeixi aquest eix. Aquesta manera d'entendre els temes de l'agressió i l'altruisme és, des del començament, una exposició crítica del tracte separat que se sol concedir a aquests temes en el camp de la disciplina: especialistes en agressió, d'una banda, i especialistes en altruisme, de l'altra. Malgrat la crítica, hem mostrat cada tema separadament per poder centrar-nos en allò que s'ha dit de cada un de manera específica.
En el cas de l'agressió/violència, hem presentat com se les defineix, advertint sobre la major amplitud del concepte de violència en relació amb el caràcter més restringit que se sol atribuir al d'agressió. Tots dos es refereixen, amb tot, al tema del dany sobre l'altre en la interacció. Hem transitat, a més, per les teories explicatives d'aquestes conductes (internalistes, frustració/agressió, aprenentatge social), en un intent per formular i reformular la qüestió: som agressius per naturalesa?, hi ha factors de l'ambient que intervenen en aquest comportament o simplement aprenem a ser agressius? En reflexionar críticament sobre les respostes de cada corrent, hem incorporat reflexions sobre el paper de les normes i del context en general, en la definició i encarrilament dels nostres comportaments violents o agressius.
Un altre punt ha estat l'anomenat comportament altruista/prosocial. Hem presentat la diferència entre les definicions de conducta d'ajuda i conducta prosocial, que en psicologia social s'entén com la diferència entre comportar-nos amb expectatives de recompensa (prosocial) o no tenir-ne (altruisme). Hem destacat, a més, els factors que se solen atribuir en psicologia social com a causa de la conducta d'ajuda. Sobre això, ens hem referit als factors atribucionals associats a estereotips socials, juntament amb els factors associats a l'atribució per difusió de la responsabilitat. Dels últims, destaquem l'experiment que ens mostra com la conducta d'ajuda és menys probable quan la responsabilitat d'actuar es dilueix entre els qui presencien una situació d'emergència. En el cas dels primers, destaquem l'exemple que ens mostra com, de les explicacions que fem de per què algú necessita ajuda, es desprèn la nostra decisió d'ajudar o no ajudar. Recordeu el nostre exemple sobre l'home que ha caigut en el tren: li prestarem la mateixa ajuda si creiem que necessita un bastó que si està borratxo? Aquesta seria la qüestió.
Per a tancar l'eix agressió-altruisme, hem destacat les potencialitats de la mirada construccionista a partir de la relectura del cas de Kitty Genovese, com a exemple paradigmàtic del comportament d'ajuda. En aquest sentit, destaquem que el context d'interpretació és vital en la definició dels comportaments ja sigui d'ajuda o d'agressió. Amb aquesta finalitat, comparem els escenaris significatius en els quals es va interpretar com a "absència d'ajuda" i es va reinterpretar com a "violència de gènere", a fi d'il·lustrar que, efectivament, el context ens proporciona les eines per a definir i entendre el mateix fenomen d'una manera o una altra.
Finalment, en exposar-vos aquest mòdul com una construcció que reivindica una mirada crítica, us convidem també a tenir aquesta mirada en les activitats que us presentem a continuació.

Activitats

1. Escolliu tres revistes d'actualitat dirigides a homes i dones, a heterosexuals i homosexuals (tipus Cosmopolitan, Woman, Vogue, Zero, Men's Health, GQ, Primera Línea, etc.) i elaboreu una anàlisi sobre el tractament que es fa en aquests mitjans del concepte d'intimitat. En aquest sentit, podeu reflexionar sobre els termes en els quals es parla d'intimitat, sobre quines regularitats o singularitats es troben, sobre quins discursos o missatges circulen i sobre si trobeu diferències en el tractament de la temàtica en funció del públic al qual van adreçades, etc.
2. Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) estan creant nous espais d'establiment de relacions. Reflexionem a continuació sobre la nostra pròpia experiència com a usuaris de tecnologies (com a estudiants de la UOC, com a usuaris de telefonia mòbil, del messenger o del xat) i com aquestes estan presents en les nostres relacions quotidianes. En aquest sentit, creieu que les relacions en què intervenen les TIC són diferents de les que establiu presencialment?, quines possibilitats creieu que obren les noves tecnologies en l'establiment i consolidació de les relacions interpersonals?
3. El debat sobre l'impacte que els videojocs poden tenir en els nostres joves és de gran actualitat. Des d'alguns focus del debat es qüestiona que realment l'impacte sigui negatiu i es destaquen les possibilitats d'aquest tipus de jocs. Llegiu l'afirmació següent de Sherry Turkle i reflexioneu sobre les possibilitats que segons aquesta autora tindrien els jocs de simulació. En aquesta línia, com es podrien entendre aquests espais i quines potencialitats ens poden oferir en el qüestionament de la nostra pròpia realitat?

"Los juegos de simulación no son objetos para pensar sobre el mundo real sino para provocar nuestra reflexión sobre cómo el mundo real se ha convertido a sí mismo en un juego de simulación."

Sherry Turkle (1995). La vida en la pantalla. La construcción de la identidad en la era de Internet (p. 91). Barcelona: Paidós, 1997.

4. Un dels temes contemporanis amb què podem treballar sobre el comportament altruista té a veure amb la solidaritat. I potser una de les formes més "mediàtiques" de practicar l'altruisme és l'apadrinament de nens i nenes del Tercer Món. A partir de l'eslògan següent, intenteu explicar aquest comportament d'ajuda des de les diferents teories i factors que hem explicat en relació amb el concepte d'altruisme. En aquesta línia, reflexioneu sobre com es construeix la idea d'ajuda, al proporcionador i al receptor d'aquesta en aquest context d'apadrinament. Penseu també quin tipus de discursos i significats es manegen entorn d'aquesta forma d'ajuda i quines implicacions ideològiques podria tenir el fet de participar en aquest tipus d'accions.
Children International (www.children.org)
Gràcies per ajudar a fer un miracle per a un nen molt especial! El vostre apadrinament tindrà una influència positiva duradora i ajudarà a trencar aquest terrible cercle de pobresa.
En convertir-vos en un padrí podeu fer una diferència immediata en la vida d'un nen i veure resultats tangibles. Quan decidiu apadrinar el vostre nen rebreu...
  • Dues cartes del vostre nen i una foto actualitzada cada any.

  • Un fullet informatiu que descriu les condicions al país del vostre nen.

  • Un informe anual del director del projecte en la comunitat del vostre nen.

  • Una subscripció gratis a Sponsorship News, el butlletí informatiu especial de Children International, tramès al vostre domicili.

  • L'oportunitat d'escriure al vostre nen amb la freqüència que ho desitgeu, i també enviar-li regals i targetes pel seu aniversari, per Pasqua i per Nadal.

Podeu apadrinar el nen que veieu en aquesta pàgina o utilitzar el sistema de cerca per a trobar un nen que sigui tal com voleu.

Glossari

agressió
Forma de violència que té com a intenció causar dany a una altra persona, sia físic, psicològic o simbòlic.
altruisme
Acció voluntària que té com a objectiu beneficiar altres persones, sense l'anticipació de beneficis o recompenses a curt o llarg termini.
atracció interpersonal
Factor que intervé de manera positiva en els processos inicials de l'establiment de les relacions interpersonals.
atribució social
Adjudicació als altres de les explicacions (causes, motivacions i intencions) dels seus propis comportaments.
comportament prosocial
Comportament voluntari que té com a objectiu beneficiar una altra persona, amb independència dels motius que donen lloc a aquesta ajuda.
difusió de responsabilitat
Efecte que es produeix quan, en una situació d'emergència en la qual es requereix ajuda i estant-hi presents altres observadors i testimonis, es dilueix la sensació de responsabilitat que un assumeix com a pròpia, i s'atribueix o es distribueix aquesta responsabilitat entre els altres observadors presents en la situació.
discurs
Conjunt de pràctiques lingüístiques que mantenen, promouen i regulen relacions socials.
interacció
Moviment que dibuixen dos o més cossos quan l'energia que transporta a cada un es conjuga amb la dels altres per a generar un camp de forces coordinades entre si.
interacció social
Relacions de coordinació que s'estableixen entre dos o més organismes, persones o subjectes.
intimitat
Procés pel qual dues o més persones mantenen una relació on es produeix una influència mútua, d'interdependència, i on ambdues parts s'involucren de manera conjunta en la realització d'activitats, a compartir sentiments, experiències, etc., de manera contínua.
relacions interpersonals
Objecte d'anàlisi en la psicologia social que designa el camp d'estudi sobre el que és íntim.
violència
Comportament que opera per mitjà de la força i que va en contra del que es considera raonable i just.

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Crespo, E. (1995). Madrid: Universitas.
Foucault, M. (1966). Madrid: Siglo XXI, 1984.
Hewstone, M., Stroebe, W., Codol, J. P., i Stephenson, G. M. (Dir.). (1990). Barcelona: Ariel.
Martín Baró, I. (1983). El Salvador: UCA, 1996.
Morales, J. F. (Coord.). (1994). Madrid: McGraw-Hill.
Bibliografia recomanada
Bandura, A. (1976). Madrid: Espasa Calpe, 1982.
Cherry, F. (1995). London: Routledge.
Dollard, J., Doob, L., Miller, N., Mowrer, O. H., i Sears, R. R. (1939). New Haven: Yale University Press.
Domènech, M. i Iñíguez, L. (2002). La construcción social de la violencia. Disponible a http://antalya.uab.es/athenea/num2/domenech.pdf.
Feingold, A. (1990). Gender Differences in Effects of Physical Attractiveness on Romantic Attraction: a Comparison across Five Research Paradigms. 59, 981-993.
Fernández Villanueva, C. (2003). Madrid: Fundamentos.
Fernández Dols, J. M. et al. (2004). Volum II:Madrid: Síntesis.
Festinger, L., Schachter, S., i Back, K. (1950). Stanford: University Press.
Foucault, M. (1976). Volum 1:Madrid: Siglo XXI, 1980.
Hoffman, M. L. (1981). Is Altruism Part of Human Nature? 40, 121-137.
Homans, G. C. (1950). Buenos Aires: Eudeba, 1977.
Iñíguez, L. (2003). Barcelona: UOC.
Latane, B. i Darley, J. M. (1970).New York: Appleton Century Crofts.
Mead, G. H. (1972). Buenos Aires: Paidós.
Mummendey, A. (Ed.), (1984). Berlin: Springer-Verlag.
Muñoz, J. (1990). El papel de las normas en la definición de la agresión. 26, 33-51.
Potter, J. (1998). Barcelona: Paidós.
Schwartz, S. H. (1977). Normative influences on altruism. A L. Berkowitz (Ed.), 10. New York: Academic Press.
Skinner, B. F. (1979). México: Trillas.
Turkle, S. (1995). Barcelona: Paidós, 1997.
Zajonc, R. B. (1968). Attitudinal Effect of Mere Exposure. 9 [suplement monogràfic, 2a. part], 1-29.