La perspectiva interpretativa de les teories de la comunicació

  • Miquel Rodrigo Alsina

    Miquel Rodrigo Alsina

    Catedràtic de Teories de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat investigador al Research Center for Language and Semiotic Studies (Universitat d'Indiana), al Center for the Study of Communication and Culture (Universitat de Sant Louis) i al d'Études sur l'Actuel et le Quotidien (Universitat René Descartes, París V); també ha estat docent en diferents universitats espanyoles i estrangeres. Ha publicat més de setanta articles en revistes especialitzades nacionals i internacionals, i diferents monografies. La seva darrera obra, La construcción de la noticia. Nueva edición revisada y ampliada (2005), ha estat traduïda al portuguès per A Construção da Notícia (2009).

  • Anna Estrada Alsina

    Anna Estrada Alsina

    Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha obtingut el màster oficial de Literatura comparada: estudis literaris i culturals de la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha obtingut un postgrau d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra i un postgrau d'Edició de webs de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha traduït al català l'obra de Miquel Rodrigo Identitats i Comunicació intercultural (Edicions 3 i 4). Ha estat redactora d'Aulamèdia, una revista electrònica d'educació en comunicació. Ha treballat com a tècnica del Servei de Recerca, Estudis i Publicacions del Consell de l'Audiovisual de Catalunya i ha estat consultora de la UOC. Darrerament, ha publicat, amb Miquel Rodrigo, el llibre Les teories de la comunicació (Editorial UOC, 2008).

PID_00143688
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

En la perspectiva interpretativa hem seleccionat aquests corrents, que seran explicats en les unitats següents: l'Escola de Palo Alto, l'interaccionisme simbòlic, Erving Goffman, el construccionisme i l'etnometodologia.
La perspectiva interpretativa té com a objecte d'estudi originari la comunicació interpersonal, la comunicació cara a cara en la nostra vida quotidiana. A partir d'una aproximació subjectivista a la comunicació es posa de manifest la intersubjectivitat de les relacions socials. És a dir, les persones tenen una visió de la realitat, la seva visió de la realitat, que comparteixen i negocien amb els altres comunicant-s'hi. Així s'arriba a acords intersubjectius entre els subjectes. A partir d'aquests acords es van establint les relacions socials. Així aquesta interacció permet que, compartint significats, es vagin construint les relacions socials.
Crítiques a la perspectiva interpretativa
La crítica habitual que se sol fer a la perspectiva interpretativa, per part de la perspectiva crítica, és que es queda en les manifestacions superficials del que és social. Estudia el que fan les persones en la seva vida quotidiana, però no aprofundeix en les causes polítiques, econòmiques i ideològiques del comportament social. Aquesta falta de visió crítica de la societat fa que considerin aquesta perspectiva afavoridora de l'statu quo, del sistema dominant en una societat.
Les crítiques que fa el funcionalisme a la perspectiva interpretativa fan referència a l'objecte d'estudi i al mètode. Es considera que l'objecte d'estudi té un interès escàs, el que fan les persones individuals en la seva vida quotidiana no és valorat per la sociologia funcionalista. Es tractaria d'una aproximació microsociològica. La perspectiva interpretativa no dóna una visió global de la societat, encara que el construccionisme intentarà transcendir l'àmbit de l'anàlisi microsociològica. Amb relació al mètode es pensa que és excessivament intuïtiu (sobretot són mètodes qualitatius) i que fa difícil generalitzar-ne els resultats (s'estudien alguns casos particulars).

1.L'Escola de Palo Alto

1.1.Orígens de l'Escola de Palo Alto

Palo Alto és una petita ciutat situada molt a prop i al sud de San Francisco. El 1959, el psiquiatre D. Jackson decideix fundar-hi el Mental Research Institute, al qual es va integrar, el 1962, Paul Watzlawick. Precisament, va ser estudiant l'esquizofrènia i les patologies en la comunicació que van acabar per establir una teoria de la comunicació interpersonal que va tenir gran predicament durant les dècades de 1960 i 1970.
L'Escola de Palo Alto té com a principals representants Gregory Bateson, Ray Birdwhistell, D. Jackson, Albert Scheflen, Stuart Sigman i Paul Watzlawick, als quals es podrien afegir, encara que també se'ls podria enquadrar en altres escoles, Edward T. Hall i Erving Goffman. Aquests autors, de procedències diferents, però sobretot de l'antropologia i la psiquiatria, van formar el que es va anomenar la universitat invisible, encara que també s'ha traduït college com el 'col·legi invisible'. És a dir, es tractava d'una universitat que realment no existia, sinó que era formada per les xarxes de connexions que s'estableixen entre els investigadors d'una disciplina, encara que no coincideixin en una mateixa universitat. Tot i que l'escola s'anomena de Palo Alto, no tots van coincidir en aquesta població per treballar conjuntament, més aviat hi havia una sintonia en la seva aproximació als problemes comunicatius i simplement van coincidir d'una manera esporàdica en algun col·loqui que, a vegades, organitzaven per poder-se reunir.

1.2.Principis de la comunicació segons l'Escola de Palo Alto

Alguns dels axiomes de què parteix l'Escola de Palo Alto en el seu estudi de la comunicació són els següents:
1.2.1.La impossibilitat de no comunicar
La idea és que sempre comuniquem. Tota situació d'interacció representa una sèrie de missatges. Fins i tot quan estem callats comuniquem. Simplement pel fet d'existir som un missatge permanent per als altres.
És a dir, per a comunicar no és necessari tenir la intenció de comunicar, sinó simplement funcionar com un missatge.
A partir d'aquest axioma, la incomprensió o el malentès també formen part de la comunicació, perquè el sentit atribuït pel receptor pot no coincidir amb les intencions comunicatives de l'enunciador.
1.2.2.Tota comunicació té un aspecte de contingut i un aspecte relacional
El contingut fa referència al que es diu i l'aspecte relacional és el que dóna sentit al que es diu. L'aspecte relacional qualifica el contingut. La idea és que el contingut és determinat per la interacció que s'estableix entre els interlocutors. En aquesta interrelació s'estableix quina és la intenció comunicativa del missatge, és a dir, s'estableix quina n'és la interpretació correcta. Per tant, en la interacció s'estableix la metacomunicació.
Quan ironitzem donem a entendre el contrari del que diem. És a dir, el contingut del missatge és qualificat per la relació que s'estableix, en aquest cas de burla, per aquest motiu s'ha d'entendre el contrari del que afirma el missatge.
La relació que s'estableix en un acte de comunicació pot anar variant d'acord amb les interaccions que s'estableixen entre els interactuants. Això significa que en un procés d'interacció els participants estableixen les seqüències dels fets a la seva manera. Durant una interacció la relació entre els participants pot anar variant.
Escena del discurs de Marc Aureli contra Brutus de la versió cinematogràfica de Juli Cèsar de William Shakespeare, de Joseph Mankiewicz.
En l'exemple proposat es veu que la interacció entre Brutus i el poble de Roma va canviant, i també que la comunicació és un procés creatiu en què participen molts missatges: els gestos, les paraules, la mirada, l'espai, etc. Per això no s'ha d'entendre la comunicació com una simple transmissió d'un missatge d'un emissor a un receptor, sinó com un procés molt més complex en què el que és determinant és la interacció establerta.
No podem deixar de comunicar, però el que és important en la comunicació és la interacció que s'estableix, ja que sobredetermina el sentit del missatge.
El missatge és la suma de molts elements: els gestos, les paraules, el vestit, l'espai, l'entonació, etc.

1.3.El doble vincle

Un dels conceptes més interessants de l'Escola de Palo Alto és l'explicació del fenomen del doble vincle. Es tracta d'un cas de paradoxa.
"–Señor, un caudaloso río dividía dos términos de un mismo señorío... Y esté vuesa merced atento, porque el caso es de importancia y algo dificultoso. Digo pues, que sobre este río estaba una puente, y al cabo de ella, una horca y una como casa de audiencia, en la cual de ordinario había cuatro jueces que juzgaban la ley que puso el dueño del río, de la puente y del señorío, que era en esta forma: «Si alguno pasare por esta puente de una parte a otra ha de jurar primero adónde y a qué va; y si jurare verdad, dejénle pasar; y si dijere mentira, muera por ello ahorcado en la horca que allí se muestra, sin remisión alguna.» Sabida esta ley y la rigurosa condición della, pasaban muchos, y luego en lo que juraban se echaba de ver que decían verdad, y los jueces los dejaban pasar libremente. Sucedió, pues, que tomando juramento a un hombre, juró y dijo que para el juramento que hacía, que iba a morir en aquella horca que allí estaba, y no a otra cosa. Repararon los jueces en el juramento y dijeron: «Si a este hombre le dejamos pasar libremente, mintió en su juramento, y, conforme a la ley debe morir; y si le ahorcamos, él juró que iba a morir en aquella horca, y, habiendo jurado verdad, por la misma ley debe ser libre.» Pídese a vuesa merced, señor gobernador, qué harán los jueces de tal hombre; que aun hasta agora están dudosos y suspensos. Y habiendo tenido noticia del agudo y elevado entendimiento de vuesa merced, me enviaron a mí a que suplicase a vuesa merced de su parte diese su parecer en tan intricado y dudoso caso."
Miguel de Cervantes. El ingenioso caballero Don Quijote de la Mancha (pàg. 346).
La solució d'aquesta paradoxa es donarà en un exemple posterior.
En el cas del doble vincle es tracta d'una paradoxa pragmàtica, és a dir, se'm demana que faci una acció que no podré complir de cap de les maneres. En l'exemple següent posaré una paradoxa pragmàtica per la qual donarem una ordre que no podràs complir de cap de les maneres.
Es poden establir cinc trets essencials de la paradoxa pragmàtica, que és el doble vincle:

  • Almenys dues persones estan en una situació d'importància vital per a, com a mínim, una d'elles, tant si és des del punt de vista físic com psicològic. És a dir, el doble vincle s'estableix si el que diu l'altra persona és important per a tu perquè aquesta persona té una situació de preeminència, de jerarquia. Pot ser que hi hagi una dependència afectiva o econòmica, de manera que el que digui aquesta persona no et pot deixar indiferent.

  • En aquest context es produeix un missatge paradoxal del tipus "qui et vol mal et farà riure i qui et vol bé et farà plorar". És a dir, que si et pego no és perquè no t'estimi, sinó precisament perquè t'estimo. Així, l'amor es transforma en dolor.

  • El receptor del missatge no es pot metacomunicar; és a dir, no pot discutir el significat del missatge paradoxal. Així, el receptor és presoner del missatge paradoxal, perquè no pot discutir la naturalesa paradoxal del missatge i, per contra, ho intenta resoldre d'una manera lògica.

  • Les persones que estan en aquesta situació la consideren normal i hi adeqüen el seu comportament. Quan s'accepta la paradoxa se li troba una lògica que fa que s'accepti la situació. Així, una persona que pateix violència domèstica pot arribar a pensar: "Em pega perquè m'estima".

  • El comportament paradoxal induït pel doble vincle tendeix a perpetuar la situació. Alguna dona maltractada ha arribat a declarar "el meu marit em pega el que és normal". L'única manera de trencar el doble vincle és no acceptar el missatge. És a dir, l'única manera de superar una paradoxa és no acceptant-la. Com fa Sancho Panza en l'exemple proposat anteriorment.

"–Venid acá, señor buen hombre –respondió Sancho–: este pasajero que decís, o yo soy un porro, o él tiene la misma razón para morir que para vivir y pasar la puente; porque si la verdad le salva, la mentira le condena igualmente; y siendo esto así, como lo es, soy de parecer que digáis a esos señores que a mí os enviaron que, pues están en un fil[en el fiel]las razones de condenarle o asolverle, que le dejen pasar libremente, pues siempre es alabado más el hacer bien que mal; y esto lo diera firmado de mi nombre si supiera firmar, y yo en este caso no he hablado de mío, sino que se me virio a la memoria un precepto, entre otros muchos que me dio mi amo don Quijote la noche antes que viniese a ser gobernador desta ínsula: que fue que cuando la justicia estuviese en duda, me decantase y acógiese a la misericordia; y ha querido Dios que agora se me acordase, por venir en este caso como de molde."
Miguel de Cervantes. El ingenioso caballero Don Quijote de la Mancha (pàg. 347). Madrid: Alianza Editorial, 1984.
Així, doncs, si la norma legal no permet donar una solució satisfactòria, la solució és no aplicar-la i decantar-se per la misericòrdia.
Watzlawick (1986, pàg. 29-30) estableix, amb relació al doble vincle, els principis següents:

  • "Cuando alguien ve que sus percepciones de la realidad, o el modo que tiene de considerarse a sí mismo, le acarrean la reprensión de otras personas de vital importancia para él [...] se sentirá al final inclinado a desconfiar de sus propios sentidos.

  • Aquel a quien otras personas vitalmente importantes para él le echan en cara no tener los sentimientos que debería tener, acabará por sentirse culpable de su incapacidad de albergar los sentimientos debidos, los sentimientos 'verdaderos'.

  • Quien recibe de otras personas vitalmente importantes para él normas de comportamiento que exigen y al mismo tiempo imposibilitan unas determinadas acciones, se encuentra en una situación paradójica, en la que sólo puede obedecer desobedeciendo. He aquí la fórmula básica de dicha paradoja: «Haz lo que te digo, no lo que me gustaría que hicieras»."

El doble vincle és una paradoxa pragmàtica que només es pot resoldre si no s'accepta el missatge proposat. Les paradoxes sorgeixen pertot i exerceixen una considerable influència en la nostra percepció de la realitat.

1.4.La realitat de primer ordre i de segon ordre

Altres conceptes importants de l'Escola de Palo Alto són els de realitat de primer i de segon ordre. Watzlawick (1986, pàg. 149) situa dins la realitat de primer ordre:

"[...] aquellos aspectos de la realidad que se refieren al consenso de la percepción y se apoyan en pruebas experimentales, repetibles y, por consiguiente, verificables [...] en el ámbito de esta realidad no se dice nada sobre la significación de estas cosas, o sobre el valor (en el más amplio sentido de la palabra) que poseen."

Així, per exemple, la gravetat, la força d'atracció que es manifesta entre la Terra i els cossos que són sobre la seva superfície o que hi són a prop, és una realitat de primer ordre.
La realitat de segon ordre és la realitat simbòlica, i com assenyala Watzlawick (1986, pàg. 104-105), "nunca nos enfrentamos con la realidad en sí, sino sólo con imágenes o concepciones de la realidad, es decir, con interpretaciones". En aquesta realitat de segon ordre "estas reglas son subjetivas, arbitrarias y de ninguna manera expresión de las verdades eternas de la filosofía platónica. En el ámbito de esta realidad del segundo orden resulta, por tanto, absurdo discutir sobre lo que es 'realmente' real" (Watzlawick, 1986, pàg. 150).
Els éssers humans coneixem la realitat a partir de la interpretació que en fem
La mort d'una persona, per exemple, pot semblar una realitat de primer ordre, però històricament la significació d'aquest fet ha anat variant en la cultura occidental. Inicialment es pensava que la mort significava la pèrdua de l'ànima, que en forma d'alè deixava el cos. Així, si algú no respirava significava que estava mort. Els avenços de la medecina van fer que aquesta concepció canviés i es va considerar que una persona havia mort quan el cor, la màquina que bombava la sang al cos, deixava de funcionar. Actualment, no se certifica la mort fins que el cervell, l'ordinador humà, no té activitat i l'encefalograma és pla.
Aquesta realitat de segon ordre es pot apreciar clarament quan s'entra en contacte amb persones de cultures distants que tenen altres valors i donen una significació molt diferent a uns fets determinats.
La comunicació en la nostra vida quotidiana es refereix a les realitats de segon ordre, que són les que donen significació i valor als fets.

2.L'interaccionisme simbòlic

2.1.Inicis de l'interaccionisme simbòlic

Se sol considerar George H. Mead (1863-1931) el fundador de l'interaccionisme simbòlic. Tanmateix, el terme d'interaccionisme simbòlic es deu a Herbert Blumer. Segurament, això es deu al fet que, malgrat publicar força articles, l'obra de Mead no va ser sistematitzada per ell mateix. La seva obra més important, Espíritu, persona y sociedad (Mead, 1982), es va fer a partir dels apunts de classe dels alumnes i de manuscrits inèdits.
Per a l'interaccionisme simbòlic, els símbols (el llenguatge verbal i no verbal) permeten que les persones es comuniquin entre elles, i explica que és amb aquesta comunicació que s'estableix la societat. Per a l'interaccionisme simbòlic, mitjançant la interacció permanent amb símbols anem construint el sentit de les situacions socials de la vida quotidiana, que estableixen el que els altres esperen de nosaltres i el que nosaltres esperem d'ells.
L'interaccionisme simbòlic és important en l'àmbit de les teories de la comunicació perquè, en primer lloc, dóna una visió diferent de la comunicació del que era la concepció dominant en la dècada de 1950. En segon lloc, posa l'èmfasi en la construcció del sentit per part de les persones i del coneixement social en la societat. En tercer lloc, recull la complexitat del procés comunicatiu, amb la qual cosa trenca amb la idea que la comunicació és simplement la transmissió d'un missatge d'un emissor a un receptor.
Finalment, algunes de les seves aportacions són represes durant la dècada de 1980 per les teories més modernes de la comunicació.

2.2.Principis de l'interaccionisme simbòlic

Perquè una societat pugui funcionar és necessària una adaptació recíproca dels comportaments. Quan vaig al quiosc a comprar un diari, espero que demanant el diari i donant els diners, el quiosquer, a canvi, em doni el diari que li he demanat. D'aquesta manera s'estableixen línies d'acció conjuntes en els àmbits més diversos de la vida quotidiana. Aquest és el principi fonamental de l'interaccionisme simbòlic.
En la majoria de les situacions socials, les persones tenen un coneixement previ profund de la manera com s'han de comportar i de com es comportaran els altres. A vegades, quan s'està desplaçat en un ambient que no és familiar o en una cultura diferent, és possible que no es produeixi aquest coneixement comú i que no se sàpiga com cal comportar-se.
Davant la idea del conductisme, teoria psicològica dominant al començament del segle XX, que considera que la conducta és una resposta automàtica als estímuls d'origen extern, l'interaccionisme simbòlic assenyala que les conductes són construccions subjectives sobre un mateix, sobre els altres i sobre les exigències socials que es produeixen en les situacions de la vida quotidiana.
Així, doncs, el que pretén l'interaccionisme simbòlic és descriure i interpretar les accions humanes i analitzar el sentit que se'n deriva. Però aquesta creació de sentit no és un acte subjectivista totalment desconnectat del coneixement social que hi ha en una societat. Per això, l'interaccionisme simbòlic també analitza com els grups, les comunitats, formen els sentits i els negocien socialment.
Finalment, l'interaccionisme simbòlic està molt interessat a estudiar les expectatives que es creen en les relacions socials respecte al comportament dels altres individus. De fet, l'adaptació recíproca de les conductes es basa en aquestes expectatives. Així, les persones desenvolupen la seva activitat respecte a aquestes expectatives que tenen en relació amb el comportament aliè.
La vida de tot grup es basa en l'adaptació recíproca dels comportaments dels diferents membres del grup.

2.3.Conceptes de l'interaccionisme simbòlic

A continuació, explicarem alguns dels conceptes fonamentals de l'interaccionisme simbòlic: la realitat social, la conducta humana, el si mateix i l'altre generalitzat.
2.3.1.La realitat social
Per a l'interaccionisme simbòlic, la societat pot ser entesa com un sistema de significats compartits. Es tracta d'una activitat interpersonal de la qual sorgeixen expectatives estables que guien la conducta cap a esquemes previsibles. Gràcies al fet de compartir els significats es pot preveure el comportament dels altres.
Per a l'interaccionisme simbòlic, les realitats socials són construccions de significat que han estat establertes per la participació de les persones en la interacció simbòlica que es produeix en la societat i que, alhora, la forma. Així, les interpretacions passen a ser socialment convingudes i individualment interioritzades.
És a dir, gràcies al coneixement social dipositat, aquestes interpretacions estan establertes socialment i a l'abast de tots els membres del grup. Alhora, com que són membres del grup, cadascun ha anat interioritzant aquestes interpretacions. En ser compartida per un grup social, una realitat social passa a ser patrimoni del sentit comú d'aquest grup. Així, es produeix un procés d'objectivització de la realitat, encara que això no vol dir que no sigui susceptible de negociació per part dels membres del grup.
2.3.2.La conducta humana
Els interaccionistes simbòlics consideren que hi ha un cert grau d'indeterminació o d'impredictibilitat en la conducta humana, que es tracta d'una conducta provisional i en curs. És a dir, que les persones esbossen, posen a prova, suspenen i revisen els seus actes manifestos per respondre les accions dels altres.
La conducta humana és un acte creatiu que es fa a partir de la interacció simbòlica amb l'altre.
"Un amigo mío entró en una cabina de teléfonos de La Rambla. Probó dos o tres veces el número. Comunicaban. Se dio la vuelta y vio que tres hombres aguardaban fuera. Le entró frió: «Cuando salga, me van a atracar». Seguían comunicando. Se armó de valor, colgó el teléfono y salió de la cabina en tromba. A punto estuvo de tirar al suelo a uno de los que esperaban. La llamada seguía pendiente y entró en el Café de la Ópera. Se palpó la chaqueta: no llevaba la cartera. «¡Me la han robado. El de la cabina, con el que he chocado!». A toda prisa volvió a la cabina. El hombre que había atropellado estaba solo, hablando. Le pegó un puntapié a la puerta, otra vez en tromba. Gritó: «¡La cartera, rápido!». El otro no lo pensó un instante y se la alargó. Mi amigo subía por La Rambla con el corazón a cien, pero contento. Manoseaba la cartera, felizmente. Se la metió en la chaqueta, paró un taxi. La llamada ya no tenía importancia. A la puerta de casa, se dispuso a pagar al taxista. Echó mano al bolsillo. Sacó la cartera. Atónito, empezó otra vez a sudar. Evidentemente, aquella cartera no era la suya."
A. Espada (1993, 7 de febrer). "Excavando entre los hombres" (fragment). El País (pàg. 25).
2.3.3.El si mateix (self)
Per a l'interaccionisme simbòlic, la imatge que un tingui de si mateix i dels altres és un element molt important en la vida social. A més, aquestes imatges són construccions personals de significats que sorgeixen de la interacció simbòlica.
Un dels conceptes més importants de l'interaccionisme simbòlic és el self, el si mateix. De la mateixa manera que una persona ha d'atribuir significats a les persones, als objectes i als esdeveniments que l'envolten, també s'ha de donar significat a si mateix. El si mateix és un element importantíssim per a la integració de les persones dins la trama de l'existència social.
El desenvolupament del si mateix es fa en tres etapes: el joc informal, el joc formal i l'altre generalitzat. En el joc informal el nen assumeix el rol d'una persona i mira de portar a la pràctica la conducta associada amb aquest rol. Així el nen juga, per exemple, a ser mestre o a ser venedor. En el joc informal s'assumeix el rol d'una sola persona, mentre que en el joc formal aquest rol connecta amb el d'altres persones. Així s'estableixen relacions de rol, l'un fa de mestre i l'altre, d'alumne, l'un fa de venedor i l'altre, de comprador. Els jocs formals socialitzen els nens i els preparen per a activitats cooperatives coordinades.
2.3.4.L'altre generalitzat
La tercera etapa del desenvolupament del si mateix és l'altre generalitzat, en la qual l'individu amplia la seva perspectiva a tota la societat en conjunt. Així es comencen a comprendre els valors i la moralitat pels quals es regeix la vida social. L'"altre generalitzat" representa la interiorització de les actituds dels altres en relació amb nosaltres. Així, per exemple, una persona pot haver interioritzat que comprar una revista pornogràfica es pot interpretar com que és una persona amb una sexualitat que no és "normal". Per això, si ho fa intentarà fer-ho de la manera més discreta possible.
Escena de la pel·lícula Bananas en què el protagonista compra una revista pornogràfica en un quiosc (1971), de Woody Allen.

"És en la forma de l'altre generalitzat que els processos socials influeixen en la conducta dels individus que hi ha involucrats i que els duen a terme, és a dir, que és en aquesta forma que la comunitat exerceix el seu control sobre el comportament dels membres individuals; perquè d'aquesta manera el procés o comunitat social entra, com a factor determinant, en el pensament de l'individu."

Mead (1982, pàg. 185)

Alguns autors han comparat l'altre generalitzat amb el superjò de Freud, que aspira a exercir un control sobre el jo a partir de les normes morals que pretenen controlar el comportament.
La realitat social és producte de la interacció simbòlica, per la qual els individus donen sentit a la seva conducta i a la dels altres.
Així, també les persones es donen sentit a elles mateixes, amb la qual cosa construeixen la seva identitat.
Per a la construcció identitària és molt important l'altre generalitzat, les normes i valors socials del grup.

2.4.Els mitjans de comunicació

L'interaccionisme simbòlic fa unes propostes d'aproximació als mitjans de comunicació, dutes a terme al final de la dècada de 1960, que s'han convertit en les actituds dominants en els estudis dels mitjans de comunicació des de la dècada de 1980.
Vegem algunes d'aquestes propostes.
La variabilitat de resposta dels individus, ja que es produeix un procés d'intermediació
La idea és que no totes les persones reaccionen de la mateixa manera davant el contingut dels mitjans de comunicació, perquè es posen en contacte dos continguts: el dels mitjans de comunicació i la sensibilitat de cada persona de l'audiència. Així, és per mitjà d'aquesta sensibilitat personal que cadascun de nosaltres dóna sentit i valor als continguts dels mitjans de comunicació. Acceptada aquesta idea, es pot considerar el corol·lari que com que la sensibilitat de cada persona és diferent, la reacció serà diferent. I encara més: com que cada un va canviant, amb el pas de temps i de noves experiències, la seva sensibilitat canviarà; la reacció d'una mateixa persona amb el pas del temps també pot ser diferent.
La connexió interdependent de totes les formes de comunicació
Les persones es comuniquen d'una manera global i connecten els continguts d'uns mitjans de comunicació amb els d'altres i amb el que parlen en les seves relacions interpersonals, etc. És un error aïllar la influència dels mitjans de comunicació d'altres influències, perquè l'experiència real de les persones és una combinació de totes les influències interrelacionades.
Interrelacions
Contingut complementari: tal com assenyala Blumer (1982, pàg. 143), "[...] no es pot considerar que els mitjans operin en àrees independents i clarament delimitades sinó, més aviat, que conflueixen en un ampli curs comú". És a dir, que es produeix una sinergia entre els diferents mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió, etc.) i diferents formes de comunicació (mediàtica, interpersonal, grupal). Recordeu que en el fenomen de programes com Operación Triunfo es produïa aquesta sinergia.
No tothom reacciona de la mateixa manera davant els continguts dels mitjans de comunicació, i aquesta influència mediàtica no actua aïlladament, sinó amb relació a un context comunicatiu més ampli.

2.5.L'opinió pública

L'interaccionisme simbòlic proposa d'entendre el fenomen de l'opinió pública a partir de les idees següents:

  • L'opinió pública té la base en una societat, és a dir, pren la forma d'un marc social concret i del procés social que s'hi produeix.

  • Tota societat implica una organització amb diversos tipus de grups, que orienten les accions de les persones en diferents direccions.

  • Aquests grups actuen mitjançant els canals accessibles a la societat. Això farà que s'intenti influir, directament o indirectament, en els grups o individus que poden facilitar l'accés a aquests canals.

  • "Els individus clau que han de prendre les decisions crucials s'enfronten, gairebé inevitablement, a la necessitat de valorar les diverses influències, reclamacions, demandes i urgències i pressions que recauen sobre ells." (Blumer, 1982, pàg. 154)

En els punts anteriors s'ofereix, a grans trets, una visió del funcionament social amb relació a la formació de l'opinió pública.
Tanmateix, també s'ha d'assenyalar que no tots els grups tenen la mateixa capacitat d'influència. Tal com afirma Blumer (1982, pàg. 155),

"[...] en la formació de l'opinió pública intervenen les diferències de prestigi, posició i influència que caracteritzen els grups i els individus en les organitzacions funcionals de tota societat."

Perquè l'opinió pública sigui efectiva ha de poder afectar els qui tenen capacitat de decisió en diferents àmbits de la vida social: legislativa, judicial, etc. Aquests individus avaluaran l'opinió pública tal com se'ls presenta, és a dir, amb punts de vista diversos. En la seva avaluació no solament es tindrà en compte l'argumentació dels punts de vista, sinó també els diferents graus de prestigi i poder de les persones que els sostenen.
La formació de l'opinió pública és, en gran manera, producte de la interacció dels grups. La idea és que l'opinió pública es produeix entre grups funcionals i no entre individus aïllats.

3.Erving Goffman: aportacions a les teories de la comunicació i la informació

3.1.Erving Goffman

Erving Goffman (1922-1982) és un autor que no vol ser encasellat en cap corrent. En alguna entrevista ja va manifestar que se sentia molt molest de ser classificat en un moviment, ja que segons ell només hi ha individus. Goffman està en contra de l'etiquetatge sociològic. Però malgrat els seus desitjos, se l'ha situat tant en l'interaccionisme simbòlic com dins l'Escola de Palo Alto.
Entrevista a Goffman
En una entrevista narrada es recull l'actitud de Goffman sobre l'etiquetatge sociològic.
"La entrevista atiende ahora a cuestiones de historia de la sociología estadounidense, en particular sobre el origen del «interaccionismo simbólico». Goffman insiste en la idea de que el «interaccionismo simbólico» no existe [...]. Es 'gente como usted' la que los ha llamado «interaccionistas simbólicos» (y Goffman se dirige a mí con un poco de irritación en la voz). El «interaccionismo simbólico» no tiene realidad: es sólo una etiqueta (label) que ha conseguido imponerse. La 'gente como usted' se inventa un movimiento donde no hay más que individuos. [...] 'Por tanto, lo que usted hace no es historia intelectual, sino encasillamiento intelectual.' (Yo trato de explicar a Goffman que, en un primer tiempo, he de clasificar gran cantidad de datos muy dispares empleando expresiones cómodas, como 'interaccionismo simbólico'.) El me contesta que, entonces, haría mejor escribiendo un artículo sobre el etiquetado sociólogico."
I. Winkin. "Entrevista con Erving Goffman". A: Goffman (1991, pàg. 211).
De tota manera, és fàcil enquadrar-lo dins la perspectiva interpretativa. Tanmateix, a causa de la seva importància i l'interès de les seves aportacions, li dedicarem una unitat independent dels corrents descrits anteriorment.
En les seves obres, Goffman tracta de l'organització de l'experiència de la persona individual. No pretén estudiar ni l'organització ni l'estructura social; és a dir, estudia assumptes que normalment es consideren secundaris.
Li interessa analitzar la vida quotidiana a partir de la dramatúrgia social. Així, a partir de la idea que la vida és un teatre, Goffman analitza com es presenta l'individu i com presenta la seva activitat davant els altres en les situacions del dia a dia. Com en una representació teatral, estudia de quina manera cada persona guia i controla la impressió que els altres se'n formen, i quin tipus de coses pot fer i no pot fer mentre actua davant d'ells, segons les circumstàncies. A partir d'aquest punt de vista, la vida quotidiana és una escenificació teatral en què l'actor es presenta en públic en les ocasions més rutinàries.
Així, Goffman descriu les situacions i com s'estableixen aquestes relacions cara a cara en públic, a partir d'una sèrie de principis i conceptes que explicarem a continuació.

3.2.Principis de la teoria d'Erving Goffman

Vegem els diferents principis dels quals parteix Erving Goffman per tal d'analitzar la vida quotidiana.

  • En tota societat hi ha un ordre social que fa que l'activitat diferent de diferents actors s'integri en un tot coherent, que permet el desenvolupament conscient o inconscient de certes finalitats o funcions globals.

  • Quan ens relacionem amb els altres, aquests altres tenen una expectativa legítima del fet que contribuïm eficaçment a la interacció. D'aquesta manera, es pot preveure el desenvolupament possible de l'acció.

Interacció
Si algú em demana foc pel carrer, les seves expectatives legítimes són que li digui que no tinc foc o que n'hi ofereixi. Fins i tot és possible, encara que tinguin una eficàcia dubtosa, que li faci un discurs sobre els perjudicis del tabac. En tots aquests casos, es pot preveure un curs d'acció possible: un "gràcies" o un "escolti, que jo faig el que vull!". Però si jo li començo a explicar la importància de l'assignatura de Teoria de la comunicació en el grau de Comunicació, el més segur és que em prengui per boig perquè m'he saltat l'ordre social pertinent per a aquesta situació.

  • La contribució adequada dels participants es garanteix o s'estimula mitjançant sancions positives i negatives. És a dir, si actuo correctament els altres aprovaran tàcitament la meva conducta o, fins i tot, em felicitaran o agrairan el meu comportament. Però si cometo alguna infracció a l'ordre social puc ser objecte de la crítica o de la burla dels altres.

  • Tota manifestació concreta d'ordre social es produeix dins una societat determinada, en sentit ampli.

Per a comprendre una manifestació concreta de l'ordre social s'ha de tenir en compte la societat concreta en què es produeix. Per això un dels problemes de l'etnocentrisme és intentar comprendre una manifestació concreta d'ordre social d'una societat diferent de la nostra a partir de les premisses de la nostra societat.

  • En les circumstàncies en què no es respecten les regles, o en què cap regla no sembla aplicable, els participants d'aquestes situacions no saben com s'han de comportar ni el que han d'esperar de l'altre.

  • La persona que infringeix les regles de tant en tant és un infractor, qui les infringeix contínuament és un desviat. I és que una cosa és infringir les regles i una altra és actuar com si no n'hi hagués.

  • Quan un actor infringeix una regla, s'ha de sentir culpable o amb remordiments, i la persona ofesa s'ha de sentir justament ofesa. Les emocions consegüents a aquestes situacions estan establertes socialment i serveixen per a reafirmar les regles.

  • Un delicte o infracció de l'ordre social requereix accions correctives urgents que restableixin l'ordre amenaçat i reparin el mal causat. Perquè la societat pugui continuar funcionant d'acord amb unes regles que es considerin eficaces, la seva vulneració no pot quedar sempre impune.

  • Alguns participants desenvolupen estratagemes i maniobres per assolir, sense violar les regles de l'ordre social, objectius particulars que aquestes regles proscriuen. És l'aforisme cínic "feta la llei, feta la trampa".

En qualsevol societat els participants es comprometen a mantenir l'ordre social que estableixen les regles que els permeten interactuar coordinadament.
La vulneració d'aquestes regles és sancionada socialment.

3.3.Conceptes de la teoria d'Erving Goffman

Per a Erving Goffman la vida quotidiana és una posada en escena contínua, amb acotacions implícites interioritzades pels individus sobre l'ús d'etiquetes que posem a les persones, sobre l'aplicació de les regles socials i sobre les definicions que es donen a les conductes. En un text teatral l'acotació és una nota en què l'autor fa advertències sobre la situació de l'escena o la manera de representar-la.
El final de l'obra de teatre de Bertolt Brecht Tambors a la nit és el següent (tot el que està en cursiva són acotacions):
Anna: Però si no portes jaqueta. L'ajuda a posar-se-la.
Kragler: Fa fred. Li posa el xal al voltant del coll. Ara vine!
Se'n van l'un al costat de l'altre, sense tocar-se. Anna una mica endarrerida. A l'aire, alt, molt lluny, una cridòria blanca i salvatge: ve del barri dels diaris.
Kragler, s'atura, escolta dret, passa a Anna el braç per les espatlles: Han passat quatre anys.
Surten, mentre continua la cridòria.
3.3.1.Els conceptes teatrals de l'actuació social
A partir de la seva perspectiva de la dramatúrgia social, Goffman explica l'actuació de la persona en la vida quotidiana basant-se en conceptes que ha tret del teatre.
Goffman divideix l'individu en l'actor, que és el suport biològic i cognoscitiu, i el personatge, que és la imatge que l'individu té d'ell mateix.
Així, els individus ens construïm un personatge amb el qual ens presentem als altres. Aquesta presentació davant dels altres no és necessàriament una presentació formal, sinó que, simplement, amb una actuació determinada anem assenyalant els trets del personatge. D'aquesta manera, quan n'estudiem l'actuació, s'ha de veure com es presenta l'individu i com presenta la seva activitat davant dels altres.
Tota interacció representa una actuació en públic.
Goffman (1987, pàg. 27) defineix l'actuació

"[...] com l'activitat total d'un participant en una ocasió determinada que serveix per a influir d'alguna manera sobre els altres participants."

En la seva anàlisi de l'actuació Goffman distingeix diferents parts:

  • Un element important és la façana, que és la part de l'actuació de l'individu que funciona d'una manera general i prefixada, a fi de definir la situació respecte als qui observen aquesta actuació. La façana em permetrà etiquetar l'individu i donar sentit a la situació.

  • Com en el teatre, Goffman també recull el concepte de les bambolines, que és el lloc fora de l'escenari en el qual l'actuació s'atura i es pot preparar la propera sortida a escena.

  • La façana pot tenir diferents parts. D'una banda, tenim el medi, que fa referència als aspectes escènics; de l'altra, hi ha la façana personal, que està relacionada amb actuants (sexe, vestit, edat, etc.).

El medi és el context on es produeix l'actuació i la façana personal es refereix a les característiques de l'individu.

  • Alhora, la façana personal es compon de l'aparença, que es refereix a aquells estímuls que funcionen en el moment d'informar-nos sobre l'estatus social de l'actuant, i les maneres, que són els estímuls que funcionen en el moment d'advertir-nos sobre el rol d'interacció que l'actuant esperarà exercir en la situació que s'acosta, per exemple, maneres agressives.

L'aparença ens dóna una pista per a saber amb qui interactuem, mentre que les maneres ens informen de la seva conducta. Evidentment, l'aparença i les maneres es poden contradir mútuament, però el més habitual és que tinguin una certa coherència.
3.3.2.La identitat
Un altre dels conceptes importants en l'obra de Goffman és el d'identitat. Una de les característiques de qualsevol societat és la de posar etiquetes a les persones, és a dir, dotar-les d'una identitat, categoritzar-les. És molt probable que en una primera trobada amb una persona, més o menys conscientment, la categoritzem d'acord amb les categories socials que estableix cada societat. Així, amb l'aparença d'aquesta persona li podem atorgar una identitat social.
Amb relació a la identitat, Goffman està interessat en com es construeix la identitat deteriorada, és a dir, l'estigma. Quan s'estigmatitza algú significa que la seva identitat està deteriorada. És a dir, que hi ha algun element que desacredita aquesta persona o aquest col·lectiu.
En el Diccionario del español actual, de Seco, Andrés i Ramos, es recull en la veu il·legal un sol cas de substantivació de l'adjectiu amb el significat d''immigrant que ha entrat en un país de manera il·legal'. D'aquesta manera s'estigmatitza un col·lectiu. Quan se substantiva una conducta il·legal no s'està determinant simplement una acció, sinó que es construeix la identitat d'aquest col·lectiu, que d'altra banda és molt dispar. Així, se superposa a la seva identitat cultural una altra identitat que la sobredetermina, la de ser "il·legals".
Els estigmes tenen una sèrie de símbols que permeten de reconèixer la persona estigmatitzada. Quan aquests símbols no són evidents (color de la pell, coneixement de l'idioma, etc.) l'estigmatització es pot imposar socialment.
Altres vegades aquests símbols són invisibles. Durant molts anys tenir la malaltia de la sida era estigmatizant. Així, tenir la sida significava gairebé d'una manera automàtica que la persona passava a adquirir la identitat d'algun d'aquests tres col·lectius: homosexuals, drogoaddictes o prostitutes. Sense tenir en compte que hi havia altres vies de contagi.
Goffman (1989, pàg. 58) considera que els signes d'estigma de la identitat són

"[...] aquells signes especialment efectius per cridar l'atenció sobre una incongruència degradant de la identitat, i capaços de trencar el que d'una altra manera seria una imatge totalment coherent, i d'aquesta condició disminueix la nostra valoració de l'individu."

A partir de la idea de la dramatúrgia social i mitjançant conceptes com ara actor, personatge, actuació, façana, bambolines, medi, façana personal, aparença i maneres, Goffman analitza les relacions socials en la vida quotidiana.
Una altra aportació d'aquest autor és el seu estudi de com la identitat de la persona pot ser estigmatitzada, en atribuir-li algunes característiques que la desvaloren socialment.

3.4.El marc

Potser el concepte més important en la teoria d'Erving Goffman és el de marc (frame).
En la vida diària la construcció de la realitat social es desenvolupa mitjançant un flux continu de definicions de les situacions.
Definir una situació significa identificar cooperativament una certa estructura d'interaccions, expressions, comportaments, expectatives, valors, com a adequats als subjectes en aquell moment.
Per a Goffman, tota definició de la situació és construïda d'acord amb els principis d'organització que estructuren els esdeveniments –almenys els socials– i la nostra pròpia implicació subjectiva. El terme marc designa aquests elements de base que defineixen la situació.
Així, doncs, el marc (frame) és el sistema de premisses, d'instruccions necessàries per a desxifrar, per a donar un sentit, al flux d'esdeveniments.
S'ha de recordar que, en una interacció, els dos interlocutors han de cooperar a identificar el caràcter de la interacció, i que la tendència normal del participant és prendre com a real la definició donada per l'interlocutor.
En una interacció els participants han de dur a terme necessàriament un emmarcament (framing) de la situació.
A partir de les característiques de la trobada social i dels participants i de la definició que s'hi dóna, es determina davant de quina situació estem. És a dir, tal com es pot apreciar, la definició de la trobada social forma part de la mateixa trobada. A més, s'ha de recordar que en una mateixa trobada social l'emmarcament de la situació pot canviar, i amb això establir un nou marc que redefineixi la situació.
Activitat
Mireu l'escena de la partida de cartes de la pel·lícula Casa de joc (House of games) de David Mamet, i analitzeu els emmarcaments que s'hi produeixen.
El marc permet de definir les situacions d'interacció i la competència dels individus que interactuen. A més, implica expectatives de tipus normatiu. En definitiva, el marc estableix els límits del comportament apropiat a cada situació.
Tota situació social estableix una sèrie d'exigències socials si hi participo, tal com es pot apreciar en l'exemple següent.
Fragment de Casa de joc, de David Mamet.
Abril (1997, pàg. 26) posa de manifest amb diferents exemples que

"[...] la interpretación de los mensajes-discursos de la comunicación masiva lleva también consigo una permanente aplicación/conjetura de marcos. [...]. La aplicación de este tipo de interpretaciones enmarcadoras tiene mucho que ver con nuestra competencia respecto a los géneros de la comunicación masiva, es decir, con nuestra distinción de lo informativo, lo documental, lo dramático, lo ficticio, etc."

S'ha d'assenyalar que l'error en l'emmarcament d'un discurs pot donar lloc al malentès. Això va succeir amb l'adaptació radiofònica de La guerra dels mons –The War of Worlds–, d'Orson Welles, que tenia en una part de la narració l'estructura d'un informatiu.
Amb l'establiment del marc en què es produeix la interacció podem definir la situació que dóna sentit als esdeveniments.
L'establiment del marc no és una cosa fixa i inamovible, sinó que depèn de la mateixa interacció.

3.5.La teoria del framing

Tal com hem vist en l'apartat anterior, el concepte de marc (frame) parteix de la sociologia interpretativa, dels processos intersubjectius de definició de la situació. Amb tot, aquest concepte traspassa l'estudi dels mitjans de comunicació i dóna lloc a l'anomenada teoria del framing.
Aquesta teoria fa referència al procés pel qual els mitjans de comunicació emmarquen els esdeveniments. Ho fan, segons Etman (1993):

  1. seleccionant alguns aspectes d'una realitat percebuda (dotant-los de més rellevància dins el missatge que d'altres),

  2. assignant-los una definició concreta,

  3. una interpretació causal,

  4. un judici moral i/o

  5. una recomanació per al seu tractament (Igartua i Humanes, 2004, pàg. 256).

"[...] las noticias no son un reflejo de la realidad, sino una representación de la misma, una (re)construcción de los acontecimientos en forma de discurso, resultado de varios factores entre los que se encuentran los procesos llevados a cabo por los periodistas, las condiciones de producción y los formatos de los medios. Así, las noticias no son nunca neutrales, ni por supuesto objetivas, sino historias cuyas fuentes son los acontecimientos de la realidad, pero no deben confundirse con ellos."

Humanes (2004)

En aquest sentit, la teoria del framing trenca amb la pretensió de l'objectivitat periodística. Ho fa argumentant que els professionals de la informació, a causa de les seves pròpies experiències, la seva orientació ideològica, política o religiosa o, fins i tot, les seves preferències, interpreten la realitat i l'emmarquen, a vegades inconscientment, d'altres conscientment, dins uns paràmetres subjectius.

"[...] cuando se alude al concepto de 'encuadre noticioso' (news frame) se está haciendo referencia a la manera en que el comunicador enfoca un tema, fija una agenda de atributos y utiliza un ángulo determinado. Los encuadres, los enfoques, los marcos, permiten al periodista encargarse de grandes cantidades de información de una manera rápida y rutinaria y 'envasarla' para el consumo público" (Igartua i Humanes, 2004, pàg. 256-57).

Però no solament la ideologia, la manera de pensar i la selecció temàtica del professional condicionen la representació que es fa de la realitat social. La informació també queda emmarcada per la idiosincràsia del mateix mitjà de comunicació, pel modus operandi dels subjectes que hi intervenen, "así como por los elementos obviados o implícitos en la información que, en forma de contexto, el receptor descodifica, de uno u otro modo cuando recibe la información" (Giménez Armentia, 2006, pàg. 56).
Llavors, val la pena advertir que "los encuadres no sólo contienen sino que también limitan las visiones sobre los temas u objetos sociales" (Igartua i Humanes, 2004, pàg. 257). Així, el fet d'emfasitzar certs aspectes d'una realitat social determinada implica que se n'ignorin d'altres que poden ser tant importants o més.
En definitiva, podríem definir l'emmarcament en l'àmbit dels mitjans de comunicació com el context ineludible que influeix en l'elaboració de la representació o reconstrucció d'una realitat social determinada. En aquest sentit, la identificació i anàlisi dels emmarcaments que intervenen en la confecció de la informació mediàtica es pot convertir en una tècnica d'investigació plausible per a la perspectiva interpretativa de la teories de la comunicació i la informació.
Els mitjans de comunicació no reflecteixen directament la realitat social, sinó que la representen o reconstrueixen a partir del procés de producció dels discursos mediàtics.
El concepte de marc aplicat a l'estudi dels mitjans de comunicació fa referència al context ineludible (des les circumstàncies dels professionals a la idiosincràsia del mitjà) que acompanya la representació o reconstrucció de la realitat social per part dels mitjans.

4.El construccionisme

4.1.Bases del construccionisme

El construccionisme (o constructivisme) potser és, dins la perspectiva interpretativa, un dels corrents més importants, perquè ha tingut un gran predicament en les comunitats científiques de diferents disciplines: psicologia, pedagogia, sociologia, teoria de la comunicació, etc.
Els autors més coneguts del construccionisme són Peter L. Berger i Thomas Luckmann i la seva obra més representativa, La construcció social de la realitat.
Encara que el construccionisme considera la vida quotidiana un aspecte fonamental, va més enllà de la microsociologia, l'anàlisi de les interaccions individuals, i proposa una visió més macrosociològica, com s'ha construït significativament la societat.

4.2.Principis del constructivisme

El constructivisme considera que el que és fonamental és la producció de sentit a partir de la interacció social; tanmateix, dins el construccionisme hi ha matisos diferencials. Alguns posen més l'accent en la construcció de sentit, d'altres en la interacció. Així, mentre que els uns afirmen que vivim immersos en el llenguatge i no hi ha res fora d'aquest, els altres afirmen que el llenguatge forma part de totes les nostres activitats, impregna tota la vida social, però no és la totalitat.
Alguns constructivistes són més radicals i no accepten altres perspectives, mentre que d'altres consideren que cada perspectiva aporta un punt de vista diferent al mateix fenomen.
"[...] cualquier síndrome emocional representa un todo orgánico. Esta distinción entre sistemas de conducta –biológico, psicológico y sociocultural– es principalmente analítico. Esto es, tales sistemas son abstracciones o maneras de analizar la conducta. Cualquier respuesta específica, como el llanto en un funeral, puede ser analizada como parte de un sistema biológico (por ejemplo, cuando se considera en relación con otras reacciones genéticamente determinadas), como parte de un sistema psicológico (por ejemplo, cuando se considera en relación con otras respuestas dentro de la jerarquía motivacional de la persona), y como parte de un sistema sociocultural (por ejemplo, cuando se considera en relación con otras prácticas de duelo). Por otro lado, algunas respuestas cobran sentido principalmente dentro de un tipo de sistema y no otro. Por ejemplo, la práctica de llevar cierto tipo de ropa durante el período de luto debe ser analizada como parte del sistema sociocultural, mientras que la fatiga y pérdida del apetito que a menudo acompañan al duelo pueden analizarse mejor dentro de un marco biológico."
J. R. Averill (1988). "Un enfoque constructivista de la emoción". A: L. Mayor (comp.). Psicología de la emoción (pàg. 193-237). València: Promolibro.
Tanmateix, més enllà d'aquestes diferències, podríem sintetitzar els principis del constructivisme en els punts següents:

  • La realitat social és una construcció. La realitat social no té existència amb independència dels actors que hi donen forma i del llenguatge que permet de conceptualitzar-la i comunicar-la.

  • El llenguatge és molt important. Construeix el món, no solament el representa. Per això, la funció primària del llenguatge és la construcció de mons humans i la comunicació és un procés social fonamental.

  • Les interpretacions són subjectives. Es critica l'objectivisme que oculta l'existència dels subjectes que interpreten la realitat.

Objectivisme
L'objectivisme ha rebut diferents crítiques. Per al tema de l'objectivitat periodística vegeu Rodrigo (1999a, pàg. 165-180), i per al tema de l'objectivisme en el coneixement científic vegeu Rodrigo (2001, pàg. 138-142).
Si ens plantegem la qüestió de l'objectivitat a partir del receptor d'un missatge, és a dir, quan l'altre considera objectiu el que jo dic, veurem que és així quan, si l'altre hagués estat al meu lloc, hauria descrit l'esdeveniment de la mateixa manera. Per tant, l'objectivitat és un fenomen d'intersubjectivitat.

  • La veritat és relativa, en el sentit que està arrelada a una història personal i a convencions col·lectives històriques. Això condueix a un cert relativisme de la realitat social.

El constructivisme no nega la realitat, l'únic que fa és sostenir que no es pot conèixer una realitat independent del subjecte que l'observa. El constructivisme no formula declaracions ontològiques, no ens diu què és la realitat en essència, sinó que ens proporciona una manera de pensar-la i analitzar-la. No pretén descriure cap veritat absoluta, sinó únicament els fenòmens de la nostra experiència. Parteix d'una posició fenomenològica.

  • Una de les característiques innates dels éssers humans és la seva capacitat de socialització. Mitjançant la interacció social l'ésser humà va interioritzant les regles del món en què viu.

  • Res no té significat fora d'un context determinat. Sempre actuem des de contextos i cap a contextos. El context en què estem prefigura com hem d'actuar.

  • Un dels objectes d'estudi privilegiats del construccionisme és la vida quotidiana.

La realitat és un món construït pel llenguatge, en què l'individu, mitjançant la socialització, interpreta els fenòmens de la vida quotidiana de manera contextualitzada i subjectiva. Això implica sostenir un cert relativisme.

4.3.La construcció de la realitat social

La construcció social de la realitat, escrita per Peter Berger i Thomas Luckmann a mitjan la dècada de 1960, és una de les obres fonamentals del construccionisme.
Per a aquests autors la realitat de la vida quotidiana és un món intersubjectiu compartit amb els altres mitjançant el sentit comú.
La realitat de la vida quotidiana és la realitat suprema. S'imposa sobre la consciència de manera massiva, urgent i intensa. És impossible ignorar-la o atenuar-ne la presència. La persona es veu obligada a fer-hi una atenció total. És la realitat que vivim cada dia.
A més, la realitat de la vida quotidiana es dóna per establerta com a realitat, no requereix verificacions addicionals. És amb el sentit comú que dono significat a la vida quotidiana. Quan hi ha algun fenomen nou, només dotant-lo de sentit ja l'integro en la vida quotidiana.
És cert que hi ha altres realitats, per exemple, el món dels somnis, els mons de ficció, etc. Però l'individu distingeix perfectament aquestes realitats diferents, encara que a vegades es puguin produir interferències entre els diferents mons. Això passa, per exemple, quan un actor d'una telenovel·la és increpat, al carrer, per una cosa que fa el seu personatge de ficció.
Però, en principi, aquestes altres realitats són unes zones limitades de significat que es caracteritzen per desviar l'atenció de la realitat de la vida quotidiana. Tanmateix, no s'ha de pensar que aquestes zones limitades de significat no tinguin importància. Una vegada, una persona va afirmar que mirava la televisió per "desenganxar-se de la vida".
La realitat de la vida quotidiana és una cosa que comparteixo amb els altres. El prototip d'interacció social és la situació "cara a cara".
El llenguatge ocupa un paper central en la nostra vida quotidiana, ja que es refereix al que experimento en la consciència i que comparteixo amb els altres d'una manera establerta. El llenguatge també és capaç de transcendir la vida quotidiana i referir-se a experiències que corresponen a zones de significat limitades.
En la vida quotidiana no solament dono sentit a les situacions, sinó que també dono sentit als altres. Així, percebem els altres mitjançant tipificacions. La gent s'aprehèn entre si per mitjà d'esquemes tipificadors.
Els esquemes tipificadors que utilitzem per a donar sentit a les persones entren en negociació contínua en les situacions cara a cara. Quan no tenim cap experiència personal amb una persona, per exemple japonesa, les tipificacions se solen basar en estereotips. Però aquestes tipificacions poden anar canviant a mesura que coneixem persones d'aquesta cultura.
La tipificació és important perquè així identifico, dono sentit, als altres. Per a Berger i Luckmann (1983, pàg. 52)

"[...] l'estructura social és la suma total d'aquestes tipificacions i de les pautes recurrents d'interacció que han establert."

És a dir, la societat crea les seves estructures gràcies a poder donar sentit als altres i saber com m'hi he de comportar. Per a saber com m'he de comportar hi ha els coneixements de recepta, que estableixen com s'ha d'actuar en les diferents situacions de la vida quotidiana.
Amb relació al coneixement, Berger i Luckmann (1983, pàg. 61) assenyalen que la vida quotidiana és dominada pel coneixement de recepta:

"El coneixement que es limita a la competència pragmàtica en tasques rutinàries ocupa un lloc prominent en el cúmul social de coneixement."

Aquest cúmul social de coneixement, que està distribuït de manera diferent segons els tipus d'individus, s'estructura d'acord amb uns criteris de rellevància segons els interessos pragmàtics i la situació general en la societat de cada individu. S'ha de tenir en compte que les estructures de rellevància d'una persona s'entrecreuen amb les dels altres.
La realitat de la vida quotidiana és la realitat més important, encara que no l'única.
La realitat de la vida quotidiana és compartida pel sentit comú.
Les tipificacions em permeten donar sentit als altres i, gràcies als coneixements de recepta, hi estableixo les interaccions adequades. Així es construeix l'estructura social.

4.4.La societat com a realitat objectiva

El construccionisme considera que la societat és un producte humà i que l'ésser humà és un producte social. Així, Berger i Luckmann es plantegen la societat com a realitat objectiva i subjectiva.
Comencem pel punt de vista filogenètic: la societat com a realitat objectiva. L'ordre social no succeeix naturalment, sinó que és un producte de l'activitat humana.
De fet, des del constructivisme hi ha una gran desconfiança quan es pretén naturalitzar els comportaments socials. Quan es diu que alguna cosa és natural, sembla que es vol dir que un comportament alternatiu és una desviació i que en totes les cultures el més adequat és aquest comportament. En molts casos, aquesta naturalització no és més que una estratègia de manipulació ideològica o un cas d'etnocentrisme. En d'altres, simplement, és el desconeixement de la història de la mateixa cultura.
Així, es considera que l'ordre social és una producció humana constant, duta a terme per l'ésser humà en el curs de la seva interacció comunicativa contínua.
Una característica de l'activitat humana és que està subjecta a l'habituació. L'habituació significa que una activitat molt repetida es converteix en una certa rutina. Aquesta habituació permetrà una economia d'esforços. És a dir, quan una activitat ha esdevingut una rutina, la puc fer sense cansar-me tant.
L'habituació és l'antecedent de la institucionalització. És a dir, quan un comportament està molt habitualitzat per diferents actors, es va convertint en una institució. Totes les tradicions tenen un moment històric en què s'inicien i a còpia de repetir-les al llarg del temps s'acaben institucionalitzant.

"La institucionalització apareix cada vegada que es fa una tipificació recíproca d'accions habitualitzades per tipus d'actors."

Berger i Luckmann (1983, pàg. 76)

La institucionalització implica que les activitats adquireixen historicitat i objectivitat. És a dir, aquestes activitats es presenten com un fet extern i coercitiu, com si no depenguessin de la persona, sinó que hi són com a realitats objectives. A més, les institucions desenvolupen mecanismes de control social. Per exemple, el nostre ordenament jurídic desenvolupa diferents mecanismes de control amb relació a la institució familiar.
El món institucional, una vegada tancat, necessita la legitimació per a romandre. És a dir, necessita unes fórmules per les quals es pugui explicar i justificar.
La legitimitat no és indispensable en la primera fase d'institucionalització, ja que els individus en coneixen perfectament l'origen i no necessiten justificar-la. La necessitat de legitimar el món social apareix quan s'ha de transmetre a les generacions futures, que no han conegut el procés de formació de la institució.
La legitimació permet que les realitats ja institucionalitzades arribin a ser objectivament disponibles i subjectivament plausibles. És a dir, que estiguin a l'abast de tota la comunitat com una realitat que no depèn de les persones sinó que és així, sense que sigui necessari qüestionar-la, i que siguin acceptades com a possibles per cadascun dels membres de la comunitat.
En aquesta legitimació es poden descriure diferents nivells en què la realitat legitimada apareix d'una manera més o menys formalitzada i estructurada:

  • El primer nivell de legitimació és el vocabulari. El llenguatge transmet una realitat objectiva que s'imposa a l'individu. El llenguatge no és "innocent", en el sentit que ens transmet una realitat objectivada històricament, encara que no estigui formalitzada i estructurada.

Exemple de primer nivell
Quan es parlava de l'alcaldessa com la dona de l'alcalde o la jutgessa com la dona del jutge, es creava una realitat social en què la funció principal de la dona era ser esposa.

  • El segon nivell són proposicions teòriques rudimentàries, com els proverbis, les sentències, els aforismes. En aquest cas hi ha un intent de generalització d'una realitat social.

Exemple de segon nivell
En el ric refranyer català hi ha gran quantitat de proverbis que posen de manifest la situació històrica de discriminació de la dona. Per exemple: "La dona honrada, a casa amb la cama trencada".

  • El tercer nivell de legitimació són teories explícites. Hi ha un cos de coneixement més formalitzat i estructurat.

  • El quart i últim nivell són els universos simbòlics, que són cossos de tradició teòrica que integren zones de significat diferents i inclouen l'ordre institucional en la seva totalitat simbòlica. És a dir, els universos simbòlics són la matriu de tots els significats objectivats socialment i subjectivament reals. Tota la societat històrica i la biografia d'un individu es veuen com a fets que ocorren dins aquest univers.

Finalment, s'ha d'assenyalar que l'univers simbòlic, que és una construcció cognoscitiva, té una funció organitzadora individual i social. L'univers simbòlic ordena els esdeveniments col·lectius i individuals dins una unitat coherent.
La societat s'ha construït com una realitat objectiva a partir de l'habituació de l'activitat humana, de la seva institucionalització i de la seva legitimació, que es manifesta en quatre nivells: el llenguatge, els aforismes, les teories i els universos simbòlics.

4.5.La societat com a realitat subjectiva

Des d'un punt de vista ontogenètic, el construccionisme de Berger i Luckmann descriu la societat com una realitat subjectiva. És a dir, com s'ha construït per a l'individu.
La societat és un procés dialèctic continu format per tres moments: interiorització, objectivació i externalització. Però Berger i Luckmann adverteixen que no es tracta d'una seqüència temporal, sinó que més aviat tots tres caracteritzen simultàniament la societat.
La interiorització és la base

"[...] primero, para la comprensión de los propios semejantes y, segundo, para la aprehensión del mundo en cuanto realidad significativa y social."

Berger i Luckmann (1983, pàg. 165)

És a dir, gràcies a la interiorització d'una llengua, uns valors, uns comportaments, etc. podrem comprendre el món que ens envolta.
Vegem aquest procés d'interiorització.
Un individu no neix com a membre d'una societat, sinó que simplement té una predisposició cap a la sociabilitat. Això significa que ningú no neix membre d'una cultura, sinó que s'hi convertirà pel procés d'interiorització.
El punt de partida és la interiorització, però també hi intervenen l'objectivació (s'interioritzen continguts donats per evidents) i l'externalització (la interiorització no és possible sense la comunicació). Els continguts d'una cultura s'interioritzen a partir de la socialització de l'individu.
Amb la socialització no solament comprenc el món, sinó que també es converteix en el meu món. És a dir, l'individu va construint el seu univers referencial, que no solament li permetrà donar sentit a tot el que l'envolta, fins i tot ell mateix, sinó que en configurarà la realitat.
Berger i Luckmann (1983, pàg. 164-204) distingeixen una socialització primària i una altra de secundària. La socialització primària és la que viu el nen fins a convertir-lo en un membre de la societat.
En la infantesa es construeix el primer món de l'individu, i no solament en l'àmbit cognoscitiu sinó, a més, en circumstàncies de gran càrrega emocional. El nen accepta els rols i actituds dels altres, els interioritza i se n'apropia. Aquesta etapa és fonamental perquè es té una gran capacitat de ser socialitzat, però si en aquesta etapa no es produeix la socialització, la capacitat es va perdent.
Fragment de Nell, de Jodie Foster. Escena en què Jodie Foster, que encarna Nell, una persona sense socialitzar, comprèn el concepte de si mateixa i s'anomena davant el mirall.
Però també hi ha una socialització secundària, la que fa l'individu ja socialitzat. La socialització secundària requereix l'adquisició de vocabularis específics de rols. Així, s'interioritzen continguts que estructuren interpretacions i comportaments de rutina dins una àrea determinada, per exemple, la professional.
Evidentment, hi ha una gran varietat cultural i històrica en el contingut d'aquests processos de socialització. Però, en qualsevol cas, la socialització no s'acaba mai i els continguts que interioritza s'enfronten a canvis continus. Aquests continguts interioritzats subjectivament i objectivats socialment a partir de l'externalització, de la interacció social, es poden veure amenaçats, ja que s'enfronten a realitats diferents.
Tota societat ha de desenvolupar procediments de manteniment de la realitat per a salvaguardar cert grau de simetria entre la realitat objectiva i subjectiva. El diàleg és un vehicle important de manteniment d'aquesta simetria. De fet, és el diàleg el que manté, modifica i reconstrueix la realitat subjectiva contínuament, llevat que una persona es quedi ancorada en el passat.
El paper dels mitjans de comunicació com a agents socialitzadors és molt important. Van transmetent les noves realitats i ajuden a crear un consens social en la construcció de la realitat.
P. Krieg
"En la medida en que esa sociedad crece, se sirve de herramientas técnicas para la comunicación: los medios. El sentido de esos medios es crear conjuntamente ámbitos consensuales dentro de los cuales es posible una coordinación de las acciones de los individuos. A esos ámbitos consensuales los denominamos simplemente 'realidad'. Por lo tanto la realidad es una construcción social que a su vez permite y constituye a la sociedad. Por lo tanto los medios tienen la función de crear esa 'realidad' construyéndola mediante la observación de la sociedad y difundiéndola en ella. Cuanto más compleja y grande es la sociedad, tanto más importante es la función de los medios, pues sin ellos una sociedad de dimensiones y complejidad más grandes no podría funcionar como sociedad."
P. Krieg (1994). "Puntos ciegos y agujeros negros. Los medios como intermediarios de las realidades". A: P. Watzlawick i P. Krieg (comp.). El ojo del observador. Contribuciones al constructivismo (pàg. 125). Barcelona: Gedisa.
La socialització té ple èxit quan es produeix un alt grau de simetria entre la realitat objectiva i la subjectiva, encara que mai no hi ha una socialització absoluta; és a dir, una simetria perfecta entre la realitat objectiva de la societat i la realitat subjectiva de l'individu.
En societats amb una distribució més complexa del coneixement, es poden produir tensions en l'estructura social i amenaçar els programes institucionals i la realitat establerta.
Precisament aquesta situació és la que Berger i Luckmann (1997) posen de manifest en la seva última obra Modernidad, pluralismo y crisis de sentido, i que veurem en el nucli de coneixement següent.
L'individu construeix la societat com una realitat subjectiva a partir de la interiorització, l'objectivació i l'externalització.
Cal que hi hagi certa simetria entre la realitat subjectiva i l'objectiva.

4.6.El pluralisme i la crisi de sentit

Per al construccionisme, el fet que al món hi hagi visions diferents de la realitat és evident. El problema es planteja quan aquestes cosmovisions han de coexistir i s'han de relacionar en un mateix territori.
En la seva última obra conjunta, Berger i Luckmann (1997) assenyalen que la modernitat ha comportat una nova configuració social del sentit que ha comportat una crisi única des d'un punt de vista històric.
Abans de la modernitat hi havia, primer, els experts religiosos i, després, els experts filosòfics que desenvolupaven "configuracions de valors" supraordinals que posteriorment transformen en sistemes de valors.
Aquestes configuracions pretenen explicar i regular, d'una manera que tingui sentit, la conducta de l'individu en la seva relació amb la comunitat, tant en la vida quotidiana com en la superació de crisis, amb relació a realitats que transcendeixen la vida quotidiana.
Així, s'establien unes reserves de sentit, subjectivament disponibles i objectivament mantingudes en dipòsits històrics de sentit administrats per les institucions.
Però, per a Berger i Luckmann (1997, pàg. 61)

"[...] en los países industriales altamente desarrollados –esto es, aquellos donde la modernización ha llegado más lejos y donde la forma moderna de pluralismo se ha desarrollado plenamente– los sistemas de valores y las reservas de sentido han dejado de ser patrimonio común de todos los miembros de la sociedad. El individuo crece en un mundo en el que no existen valores comunes que determinen la acción en las distintas esferas de la vida, y en el que tampoco existe una realidad única idéntica para todos".

Per a aquests autors, la causa d'aquesta crisi de sentit s'ha de buscar en el pluralisme, fruit de la modernitat. I és que el pluralisme representa més vies de comportament i fa que la simetria entre realitat objectiva i subjectiva sigui inferior.

"La modernidad entraña un aumento cuantitativo y cualitativo de la pluralización. Las causas estructurales de este hecho son ampliamente conocidas: el crecimiento demográfico, la migración y, como fenómeno asociado la urbanización; la pluralización, en sentido físico y demográfico; la economía de mercado y la industrialización que agrupan al azar a personas de los tipos más disímiles y las obligan a interrelacionarse en forma razonablemente pacífica; el imperio del derecho y la democracia, que proporciona garantías institucionales para esta coexistencia pacífica. Los medios de comunicación masiva exhiben de manera constante y enfática una pluralidad de formas de vida y de pensamiento: tanto por medio de material impreso, al que la población tiene fácil acceso debido a la escolaridad obligatoria, como por los medios de difusión electrónicos más modernos. Si las interacciones que dicha pluralización permite establecer no están limitadas por 'barreras' de ningún tipo, este pluralismo cobra plena efectividad, trayendo aparejada una de sus consecuencias: las crisis «estructurales» de sentido."

Berger i Luckmann (1997, pàg. 74)

Els mitjans de comunicació, encara que poden servir per a minimitzar aquesta crisi de sentit social, també és cert que transmeten continguts que recullen diferents concepcions de la vida i de la realitat i, així, es fan ressò del pluralisme que hi ha en les societats modernes.
Amb relació als mitjans de comunicació, Berger i Luckmann (1997, pàg. 122-123) consideren el següent:

"[...] los contenidos de las comunicaciones de masas tienen una carga moral, en parte implícita (por ejemplo, en la publicidad y en los reportajes periodísticos) y en ocasiones más directa (por ejemplo, en las películas del género policial y en películas sobre la naturaleza), y a veces abordan conscientemente aspectos morales de la vida individual y de la sociedad (por ejemplo, sermones televisivos, comentarios políticos). En este respecto hay algunas diferencias entre las organizaciones 'públicas' de difusión y los medios de comunicación privados, aunque todavía no sabemos realmente cuán profundas pueden ser esas diferencias. Con todo, resulta claro que los medios de comunicación masiva son utilizados explícitamente por empresarios morales de diferentes categorías para sus propios fines, al igual que por el Estado, las Iglesias, las asociaciones de beneficencia, como representantes de comunidades de opinión con programas bastante distintos (ambientalismo, protección de minorías étnicas, sexuales u otras)."

Berger i Luckmann consideren que el pluralisme modern soscava el coneixement donat per evident, el que tots sabem i que no és necessari ni explicar ni negociar.

"El mundo, la sociedad, la vida y la identidad personal son cada vez más problematizados. Pueden ser objeto de múltiples interpretaciones y cada interpretación define sus propias perspectivas de acción posible. Ninguna interpretación, ninguna gama de posibles acciones puede ya ser aceptada como única, verdadera e incuestionablemente adecuada."

Berger i Luckmann (1997, pàg. 80)

Evidentment, no tots els autors tenen una visió tan catastrofista. Berger i Luckmann tenen una aproximació normativa i moral a la realitat social, mentre que altres autors consideren que el pluralisme representarà que s'han de renegociar més significats i referents que fins ara es consideraven consolidats.
Eduardo Haro Tecglen, en la seva habitual a El País, del 5 d'octubre de 1993, comentava el següent amb relació a l'assalt del Parlament rus per les tropes dirigides per Boris è: "No sé quiénes son estos rusos que se alzan ni quiénes les combaten: hay nombres diversos. Las emisoras suelen emplear la voz «comunistas» frente a las «fuerzas del orden»: un lenguaje viejo pero tranquilizador para los camisas viejas del anticomunismo [...]. Otros (las repúblicas rusas) dicen "el pueblo" frente a «los golpistas», que son Yeltsin y sus tanques; hay quien emplea para los sublevados el término de «leales» (al Parlamento, a lo constituido), mientras algunos les acusan a ellos de «golpistas» [...], porque si derriban a Yeltsin, interrumpirán el «proceso electoral» (que él quiso imponer disolviendo de pronto el Parlamento). Hay quienes les llaman «los conservadores», como diciendo que se oponen al progreso que representa Yeltsin; no así el segundo periódico, que considera que el término «conservador» está reservado para personas decentes, y que ahora emplea para los ¿sublevados?, ¿defensores?, ¿parlamentaristas?, ¿legalistas?, el nombre unánime (en todas sus páginas) de «ultracomunistas». Entiendo que quiere decir que comunistas son todos, pero unos más que otros [...], y, por tanto son punibles, mientras los otros son admisibles."
Per a Berger i Luckmann, la modernitat comporta un pluralisme que disminueix la simetria entre realitat objectiva i subjectiva, ja que no es pot considerar res com a evident.

5.L'etnometodologia

5.1.Inicis de l'etnometodologia

Harold Garfinkel, que havia estat alumne d'Alfred Schutz i Talcott Parsons, va proposar, en la dècada de 1950, el terme etnometodologia per tal de designar la metodologia amb què els jurats populars nord-americans prenen les seves decisions. De fet, els jurats populars representen el sentit comú de la societat i intenten, aplicant-lo al cas, determinar la realitat que ha succeït.
L'etnometodologia és la recerca empírica dels mètodes emprats pels individus per a donar sentit i, alhora, fer les accions de cada dia: comunicar-se, prendre decisions, raonar, etc.
El prefix etno fa referència a la competència que té una persona en els coneixements de sentit comú propis de la seva societat, i metodologia significaria el conjunt d'actuacions pràctiques basades en aquests coneixements o en els modes d'organització del coneixement que els individus posseeixen sobre les seqüències normals d'acció.

5.2.Principis de l'etnometodologia

L'etnometodologia estudia les activitats corrents que caracteritzen la vida quotidiana, allò que tothom sap però que es passa per alt, gairebé sempre, a l'hora d'estudiar el comportament.
S'estudia de quina manera les persones creen i mantenen les seves concepcions d'un món real mitjançant les seves interaccions socials. L'element més important de les interaccions socials són les converses. Per això, l'etnometodologia estudia com la gent fa servir el llenguatge en la vida quotidiana i com va creant situacions.
Els estudis etnometodològics no qüestionen l'existència del món. Afirmen que hi ha moltes realitats percebudes i procuren examinar totes aquestes versions (incloses les seves) sobre la manera com és format el món per cada subjecte.
Si volguéssim caracteritzar els estudis etnometodològics podríem destacar el següent:

  • L'etnometodologia estudia la societat des de dins i pren el punt de vista de l'actor social.

  • El seu objecte d'estudi bàsic és la vida quotidiana.

  • Per a l'etnometodologia, els subjectes d'un grup social organitzat estan compromesos contínuament a decidir, reconèixer, evidenciar el caràcter racional de la seva manera d'actuar.

  • L'etnometodologia proposa la hipòtesi que tota situació organitza les activitats que la componen de manera que formin un context d'activitats coherent.

Si en una situació un element no és coherent amb la realitat interpretada, em plantejaré fins a quin punt la realitat interpretada és la correcta. En les indagacions detectivesques es busca, precisament, construir una narració coherent i mostrar la incongruència de les altres narracions possibles.

  • El llenguatge és el principal instrument creador de la realitat.

Per a l'etnometodologia el llenguatge no és un simple instrument reproductor per a explicar en què consisteix el món, sinó que també conforma les nostres idees sobre com és el món, sovint amb exclusió d'altres maneres de considerar-lo.
L'etnometodologia estudia com els actors socials donen un sentit racional i coherent al món que els envolta i al seu comportament.
L'element fonamental per a fer-ho és el llenguatge.

5.3.Conceptes de l'etnometodologia

En estudiar l'actuació en la pràctica quotidiana, l'etnometodologia emfasitza els supòsits tàctics d'interacció mútua. Sobretot, com s'utilitza el llenguatge.
Un element important per a donar sentit a les interaccions és conèixer el context social en què es produeix la conversa.
Un altre element important que té en compte a l'hora d'estudiar el llenguatge són els díctics o expressions indexicals, que només es poden comprendre a partir del context i de l'enunciador.
La característica indexical d'un discurs posa de manifest que només es pot entendre a partir de les circumstàncies pròpies del context en què es produeix. Per a l'etnometodologia, la indexicalitat és omnipresent i ineludible.
Molts enunciats contenen referències implícites a qui els emet, a qui els rep, al temps o al lloc en què s'enuncien.
–Avui el Joan no hi anirà, però jo sí que hi aniré. Véns amb mi?
L'enunciat anterior no es pot analitzar en termes de veritat si no es coneixen les entitats a les quals fan referència els elements destacats en cursiva (avui, jo, et i amb mi). Aquests elements són denominats díctics i codifiquen o gramaticalitzen elements del context extralingüístic o de la situació comunicativa en què s'emeten els enunciats que els contenen.
En les interaccions no solament és important la situació de comunicació, sinó també el coneixement compartit dels interactuants. Aquest coneixement compartit és la regla de l'et caetera, que en llatí vol dir 'i les altres coses'. És a dir, el que no és necessari dir perquè sigui entès per l'altre.

"La regla de l'et caetera requereix que un parlant i un oïdor acceptin fàcilment i assumeixin junts el fet que hi ha significacions i comprensions comunes del que es diu quan les descripcions es consideren evidents i, fins i tot, si no són immediatament evidents."

Coulon (1988, pàg. 38)

Un altre concepte clau de l'etnometodologia és el de reflexivitat. La reflexivitat designa les pràctiques que descriuen i formen alhora un marc social.
En el curs de les nostres activitats ordinàries no solem fer atenció al fet que mentre parlem, a mesura que enunciem, construïm el sentit, l'ordre i la racionalitat del que fem en aquell moment.

"Un enunciado no transmite sólo una cierta información, sino que al mismo tiempo crea un contexto en el cual la información misma pueda aparecer."

Wolf (1982, pàg. 132)

El sentit és fruit de la interacció comunicativa contextualitzada.
Els conceptes clau per a l'etnometodologia són la indexicalitat, la regla de l'et caetera i la reflexivitat.

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Rodrigo, M.; Estrada, A. (2008). Les teories de la comunicació. Barcelona: Editorial UOC.
Rodrigo, M. (2001). Teorías de la comunicación: ámbitos, métodos y perspectivas. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.
Bibliografia complementària
Abril, G. (1997). Teoría General de la Información. Datos, relatos y ritos. Madrid: Cátedra.
Bateson, G. i altres (1991). La nueva comunicación. Barcelona: Kairós.
Baylon, C.; Mignot, X. (1996). La comunicación. Madrid: Cátedra.
Berger, P. L.; Luckmann, T. (1983). La construcción social de la realidad. Buenos Aires: Amorrortu.
Berger, P. L.; Luckmann, T. (1997). Modernidad, pluralismo y crisis de sentido. Barcelona: Paidós.
Berrio, J.(juny de 1994). "Algunes aportacions al coneixement de l'Escola de Chicago". A:Anàlisi (núm. 16, pàg. 151-161).
Blumer, H. (1982). El interaccionismo simbólico. Barcelona: Hora.
Coulon, A. (1988). La etnometodología. Madrid: Cátedra.
Giménez Armentia, P. (2006). "Una nueva visión del proceso comunicativo: la teoria del enfoque (framing)".Revista Comunicación y hombre(núm. 2, pàg. 55-66). [Data de consulta: 6 d'abril de 2009].<http://dialnet.unirioja.es/servlet/oaiart?codigo=2227147>
Goffman, E. (1979). Relaciones en público. Microestudios de Orden Público. Madrid: Alianza.
Goffman, E. (1987). La presentación de la persona en la vida cotidiana. Buenos Aires: Amorrortu-Murguia.
Goffman, E. (1989). Estigma. La identidad deteriorada. Buenos Aires: Amorrortu.
Goffman, E. (1991). Los momentos y sus hombres. Barcelona: Paidós.
Humanes, M. L. (2004). "El encuadre mediático de la realidad social. Un análisis de los contenidos informativos en televisión".The Communication Initiative Network. [Data de consulta: 6 d'abril de 2009].<http://www.comminit.com/en/node/149723/37>
Igartua, J. M.; Humanes, M. L. (2004). Teoría e investigación en comunicación social. Madrid: Sintesis.
Krieg, P. (1994). "Puntos ciegos y agujeros negros. Los medios como intermediarios de las realidades". A: P. Watzlawick i P. Krieg (comp.).El ojo del observador. Contribuciones al constructivismo (pàg. 125). Barcelona: Gedisa.
Mattelart, A.; Mattelart, M. (1997). Historia de las teorías de la comunicación. Barcelona: Paidós.
McQuail, D. (2000). Introducción a la teoría de la comunicación de masas. Barcelona: Paidós.
Mead, G. H. (1982). Espíritu, persona y sociedad. Barcelona: Paidós.
Rodrigo Alsina, M.(1999a).La construcción de la noticia (4a. ed.). Barcelona: Paidós.
Rodrigo Alsina, M.(1999b).La comunicación intercultural. Barcelona: Anthropos.
Saperas, E. (1998). Manual Básico de Teoría de la Comunicación. Barcelona: CIMS.
Watzlawick, P. (1986). ¿Es real la realidad? Confusión - Desinformación – Comunicación. Barcelona: Herder.
Watzlawick, P.; Beavin, J. H.; Jackson, D. D. (1974). Teoría de la comunicación humana. Interacciones, patologías y paradojas. Buenos Aires: Editorial Tiempo Contemporáneo.
Wolf, M. (1982). Sociologías de la vida cotidiana. Madrid: Cátedra.