Les teories de la comunicació a la societat de la informació

  • Miquel Rodrigo Alsina

     Miquel Rodrigo Alsina

    Catedràtic de Teories de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat investigador al Research Center for Language and Semiotic Studies (Universitat d'Indiana), al Center for the Study of Communication and Culture (Universitat de Sant Louis) i al d'Études sur l'Actuel et le Quotidien (Universitat René Descartes, París V); també ha estat docent en diferents universitats espanyoles i estrangeres. Ha publicat més de setanta articles en revistes especialitzades nacionals i internacionals, i diferents monografies. La seva darrera obra, La construcción de la noticia. Nueva edición revisada y ampliada (2005), ha estat traduïda al portuguès per A Construção da Notícia (2009).

  • Anna Estrada Alsina

     Anna Estrada Alsina

    Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha obtingut el màster oficial de Literatura comparada: estudis literaris i culturals de la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha obtingut un postgrau d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra i un postgrau d'Edició de webs de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha traduït al català l'obra de Miquel Rodrigo Identitats i Comunicació intercultural (Edicions 3 i 4). Ha estat redactora d'Aulamèdia, una revista electrònica d'educació en comunicació. Ha treballat com a tècnica del Servei de Recerca, Estudis i Publicacions del Consell de l'Audiovisual de Catalunya i ha estat consultora de la UOC. Darrerament, ha publicat, amb Miquel Rodrigo, el llibre Les teories de la comunicació (Editorial UOC, 2008).

PID_00143687
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Podríem dir que l'existència de la tecnologia és una condició necessària per a l'existència dels mitjans de comunicació. El paper de les successives tecnologies ha estat determinant per a la comunicació de masses. Aquest fet ha propiciat l'aparició d'uns estudis de la comunicació amb una certa tendència al mediacentrisme. Així, tot un corrent de pensament de les teories de la comunicació s'ha dedicat a estudiar la influència de les tecnologies sobre la comunicació pròpiament dita. En aquest sentit, la ràdio, la televisió, etc. no són concebudes com a simples mitjans, eines, sinó com a elements que incideixen en el mateix procés comunicatiu i el modifiquen. És a dir, per a aquesta branca de les teories de la comunicació, les tecnologies determinen la comunicació.
En aquest mòdul recollirem algunes de les principals aportacions del determinisme tecnològic de l'Escola de Toronto, des de McLuhan fins a l'actualitat. Cal dir que, amb l'aparició de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), els seguidors de McLuhan van adquirir un nou objecte d'estudi molt important. Per això, dediquem aquest mòdul a la societat de la informació, que considerem fruit de l'aparició i la implantació de les TIC.
En el segon apartat del mòdul, presentem la societat de la informació des dels seus inicis. Donem una atenció especial al paper de les TIC i, també, a alguns fenòmens que estan molt relacionats amb la mateixa societat de la informació com, per exemple, la globalització.
L'últim apartat del mòdul està dedicat a un dels autors més importants en aquesta temàtica, Manuel Castells. Així, recollim alguns dels conceptes més importants que han estat fruit de la seva vasta anàlisi de la societat de la informació.

1.L'Escola de Toronto

L'Escola de Toronto té una llarga tradició dins l'estudi dels efectes socials de les tecnologies, des dels seus inicis, amb Harold A. Innis, fins a l'actualitat, amb Derrick De Kerckhove. Però, segurament, el personatge d'aquesta escola que ha tingut una influència més gran ha estat Marshall McLuhan.
Per a Moragas (1981, pàg. 27) l'aportació fonamental del professor canadenc Marshall McLuhan es troba

"[...] en el hecho de haber roto alguno de los esquemas tradicionales que hemos heredado del paradigma de Lasswell. McLuhan renuncia a hablar de los medios como entidades aisladas, porque cree que estos instrumentos técnicos forman, con el hombre, una unidad antropológica, destruyendo así la separación entre canal y receptor."

En aquesta unitat farem una presentació dels continguts fonamentals que han sorgit de l'Escola de Toronto. Es coneix com a Escola de Toronto un seguit d'investigadors en comunicació que van focalitzar la seva recerca en el paper de les tecnologies en la comunicació.
Per a aquesta escola els mitjans de comunicació són molt més que un simple canal. La influència del mitjà no solament es produeix en el procés comunicatiu, sinó que té una important repercussió social i cultural. Per aquest motiu, aquest corrent teòric també ha rebut el nom de determinisme tecnològic.

1.1.Els inicis: Harold A. Innis

Se sol considerar com a fundador de l'Escola de Toronto l'economista Harold Adams Innis (1894-1952). Innis va començar la seva carrera docent al Departament d'Economia Política de la Universitat de Toronto l'any 1920. De fet, la seva recerca cal situar-la en aquest àmbit. Només al final de la seva vida va començar a investigar, més específicament, sobre temes referents a la comunicació.
Innis va elaborar, amb un enfocament molt ampli, una aproximació als processos civilitzadors centrada, inicialment, en les xarxes comercials i de transports. Així, va fer notar que els contactes comercials no solament han tingut una incidència econòmica, sinó també cultural i social. A partir d'un recorregut des de l'antic Egipte fins al segle XX, aquest autor va posar de manifest que les vies comercials, i de comunicació alhora, estan directament relacionades amb el poder.
Per a Innis, els sistemes de comunicació dominants a cada civilització en condicionen l'organització social. En el cor de la seva teoria hi ha la idea que la informació i la comunicació són poder. Així, determinades tecnologies afavoreixen un determinat monopoli del saber, que pot representar una redistribució del poder polític entre els grups socials. Per exemple, l'aparició de la impremta va acabar amb el monopoli intel·lectual del monjo de l'edat mitjana, basat en el pergamí.
Amb tot, la importància del treball d'Innis rau en el fet que va saber apreciar la importància dels mitjans de comunicació en el món antic i va encapçalar una línia de recerca que han seguit altres investigadors, el més conegut dels quals és Marshall McLuhan.
El fundador de l'Escola de Toronto és Harold A. Innis.
Innis considera que els sistemes de comunicació dominants a cada civilització en condicionen l'organització social.

1.2.McLuhan: el determinisme tecnològic

Marshall McLuhan (1911-1980) és, segurament, l'autor més reconegut dins de l'anomenat determinisme tecnològic. Molt influït per Harold A. Innis, amb qui va treballar a la Universitat de Toronto, va seguir el seu enfocament sobre els canvis de les civilitzacions, però totalment centrat en una visió mediàtica.
Entre l'obra i la personalitat de McLuhan hi ha una certa contradicció. D'una banda, hi ha l'investigador seriós i erudit, amb un gran pes a la comunitat científica i, de l'altra, trobem l'intel·lectual controvertit i amb certa popularitat fora de l'àmbit acadèmic. Com a anècdota, podem explicar que fins i tot va tenir una aparició a la pel·lícula de Woody Allen Annie Hall (1977).
Amb tot, el que resta de McLuhan és el seu caràcter innovador, rupturista, la seva capacitat d'il·luminar noves propostes i saber-les transmetre amb eficàcia propagandística.
En la seva obra Understanding Media (traduïda al castellà com Comprender los medios de comunicación: las extensiones del ser humano), de 1964, apunta que tots els mitjans de comunicació són extensions de l'ésser humà. És a dir, són com pròtesis que ens permeten estendre el nostres sentits més enllà del seu abast natural. Així, la ràdio seria l'extensió de l'oïda i el cotxe, l'extensió de les cames o l'ordinador, l'extensió del cervell.
Però en l'obra de McLuhan, com en la d'Innis, hi ha un intent de comprendre les configuracions de les civilitzacions a partir de les tecnologies. En aquest sentit, McLuhan estableix, a partir d'aquesta relació tecnologicosensorial, tres eres civilitzadores:
  1. L'era prealfabètica o societat oral.

  2. L'era alfabètica o societat escrita.

  3. L'era electrònica o aldea global.

La primera era seria dominada per l'oïda; en la segona era el sentit dominant seria la vista. Finalment, en l'era electrònica es produeix l'extensió del nostre sistema sensorial gràcies als mitjans electrònics. Vegem-ne una taula de resum.
Font: síntesi a partir de Sempere (1975, pàg. 99-114)
Les eres de la civilització
Era
Prealfabètica
Alfabètica
Electrònica
Mitjans de comunicació
Llenguatge oral
Alfabet
Impremta
Telègraf
Cinema
Fotografia
Telèfon
Gramòfon
Ràdio
Televisió
Percepció
A partir de l'oïda
Audiotàctil
Multisensorial
A partir de la vista
Unisensorial
Vista + oïda
Audiotàctil
Multisensorial
Efectes sensorials
Interpretació múltiple
Participació comunicativa intensa
Harmonia sensorial
Abstracció del pensament
Comunicació impersonal
Descodificació inequívoca
Desintensificació participativa
Restauració de l'equilibri sensorial
Immediatesa com a rapidesa i com a no mediació
La televisió un mitjà "fred": definició baixa i participació intensa
Espai
Acústic: orgànic, integral, sense límits, sense direcció, sense horitzons
Visual: consecutiu, uniforme, continu, lligat
Acústic: instantani, simultani, sobtat, omnipresent
Efectes individuals i socials
Emocionalitat, intuïció, terror, màgia, tribalisme, temps i espai integrats, experiència total
Racionalisme, abstracció, fragmentació, homogeneïtzació, educació popular, industrialització, mecanització, quantificació, analítica, seqüencialitat
L'aldea global, fi dels conceptes espai i temps, simultaneïtat, interacció cultural a escala mundial, postindustrialització
Efectes polítics
Igualtat en una cultura oral a l'abast de tots
No individualisme ni especialització
La tribu com a organització única i independent
Nacionalisme
Homogeneïtat de la moneda, mercats i transports: crea la unitat econòmica i política
Retrivialització, espectacularització de la política
Una de les gran virtuts de McLuhan va ser la creació d'idees-força.
Per exemple, amb relació a la taula anterior, hi trobem la metàfora de considerar el món, gràcies als mitjans de comunicació, una aldea global. Aquesta idea es basa en la possibilitat que la informació, gràcies a la velocitat de transmissió que assoleixen els mitjans de comunicació electrònics, pugui arribar ràpidament de/a qualsevol lloc del món. D'aquesta manera, el món es transforma en un lloc ràpidament i fàcilment accessible per a tothom. El planeta esdevé un poble en què la gent es pot comunicar instantàniament.
Una altra de les idees-força més exitoses de McLuhan és la que sosté que "el mitjà és el missatge", la qual després va reformular d'una manera més impactant, encara, com a "el mitjà és el massatge".
L'enunciat "El mitjà és el missatge" ha estat amb freqüència mal interpretat o banalitzat. El que Marshall McLuhan pretenia amb aquest apotegma és expressar que la manera com adquirim una informació ens afecta més que la informació en si mateixa. És a dir, que és més important el mitjà de transmissió que el mateix contingut del missatge. I això és així perquè, tal com hem anat dient, els mitjans de comunicació, més enllà del contingut que transmeten provoquen efectes socials importants. Per a entendre'ns, no és el mateix una notícia sobre un mateix esdeveniment si es dóna a la premsa, a la ràdio o a la televisió; no pas perquè difereixin en el contingut, que potser també és així, sinó perquè, segons McLuhan, cada mitjà es percep d'una manera diferent. És a dir, és el mateix mitjà de comunicació el que modifica el contingut i provoca determinats efectes sobre les característiques del món percebut.
Una altra de les idees-força de McLuhan és la distinció entre els mitjans calents i freds. En la seva obra La Galaxia Gutenberg diferencia el mitjans calents dels freds segons el tipus d'efecte que provoquen en el receptor. Els mitjans calents són aquells que proporcionen el màxim d'informació amb la mínima participació. Per contra, els mitjans freds són aquells que donen un nivell d'informació baix però que exigeixen la màxima participació dels receptors. En aquest sentit, el diari o un llibre és un mitjà calent i la televisió, un mitjà fred. És a dir, els mitjans procedents de la impremta són mitjans calents perquè tenen molta informació (un diari sempre dóna més informació que un telenotícies), però al mateix temps ens permeten una implicació inferior que la televisió (puc deixar una notícia del diari a mig llegir i tornar-la a agafar més endavant, mentre que el telenotícies requereix que n'estigui pendent).
Aquesta diferenciació ha estat força discutida. Potser el que cal recordar és que McLuhan vol diferenciar clarament entre una cultura pròpia de la lectura (que ens duu al pensament abstracte) i la cultura audiovisual, que ens porta a una nova oralitat. Entre l'una i l'altra, McLuhan es posiciona a favor de la segona, la cultura electrònica.
Tal com afirma Sierra Caballero (1999, pàg. 402-403)

"[...] McLuhan termina por contraponer la Galaxia Gutemberg a la era electrónica. Su defensa a ultranza de la cultura mediática, le llevará a incidir en una dura crítica del paradigma escritural como causa de todos los males que afectan a la cultura himanista, configurada como alta cultura que desdeña y envilece la cultura popular de los medios de masas."

Al seu torn, és Mc Quail (2000, pàg. 147) qui elabora un bon resum sobre el determinisme de les tecnologies de la comunicació (abans de l'aparició d'Internet) en els quatre punts següents:
  • La tecnologia de la comunicació és essencial per a la societat.

  • Cada tecnologia afavoreix determinades formes, continguts i usos de la comunicació.

  • La invenció i aplicació posterior de les tecnologies de la comunicació influeixen en els canvis socials.

  • Les revolucions de la comunicació condueixen a revolucions socials.

Per a McLuhan, els mitjans de comunicació són extensions dels sentits de l'ésser humà. En aquest sentit, estableix l'evolució de la civilitzacions en tres eres: l'era prealfabètica o societat oral, l'era alfabètica o societat escrita i l'era electrònica o aldea global.
Les principals idees-força d'aquest autor són: la consideració del món contemporani com una aldea global, l'afirmació "el mitjà és el missatge" i la distinció entre mitjans freds i calents.

1.3.L'Escola de Toronto després d'Internet

Evidentment, McLuhan no va viure l'aparició d'Internet en el panorama mediàtic del final del segle XX, però les seves intuïcions continuen tenint un predicament notable entre els estudiosos de la comunicació.
Amb tot, les diferències entre el mitjans de comunicació d'abans i després de la digitalització, en alguns aspectes, és notable. Scolari (2008, pàg. 79) proposa la taula següent, prou aclaridora:
Vells mitjans enfront de nous mitjans
Comunicació de masses
("Vells mitjans")
Comunicació digital interactiva
("Nous mitjans")
Tecnologia analògica
Tecnologia digital
Difusió (un-a-molts)
Difusió (molts-a-molts)
Seqüencialitat
Hipertextualitat
Monomèdia
Multimèdia
Passivitat
Interactivitat
Tornant a l'Escola de Toronto, Derrick De Kerckhove (1944-) és, des de 1983, el director del Programa McLuhan de cultura i tecnologia d'aquesta universitat, i el continuador dels treballs de McLuhan.
De Kerckhove es planteja els efectes psicològics i socials de les tecnologies introduint en la seva reflexió les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
Seguint les propostes de McLuhan, De Kerckhove (1999, pàg. 33) proposa el concepte de psicotecnologia

"[...] basado en el modelo de la biotecnología, para definir cualquier tecnología que imita, extiende o amplía los poderes de nuestras mentes. Por ejemplo, mientras la televisión es generalmente percibida como un conducto material audiovisual en una sola dirección, podría ser útil para los psicotecnólogos considerarla como una extensión de nuestros ojos y nuestros oídos que alcanzan los lugares donde las imágenes se originan."

La perspectiva d'anàlisi és la que De Kerckhove anomena tecnopsicologia.

"La tecno-psicología es el estudio de los estados psicológicos de las personas sometidas a la influencia de las innovaciones tecnológicas. La tecno-psicología podría abarcar todo aquello que tienen de relevante las extensiones tecnológicas de nuestras facultades físicas."

De Kerckhove (1999, pàg. 32)

Les propostes de Derrick De Kerckhove són força estimulants, tot i que de vegades cau en la temptació de fer prediccions, cosa que en l'àmbit social és molt arriscat.
Tal com s'assenyala en el pròleg del llibre del seu llibre (1999, pàg. 27),

"De Kerckhove cree que la realidad virtual, junto con la simulación del tacto, está a punto de revolucionar nuestro sentido más descuidado, el tacto, y transformalo en una extensión cognitiva de nuestras mentes. Considera que el espacio interior, la física cuántica y la nanotecnología están abriendo una nueva frontera, tan vasta como la que brinda el espacio exterior. Así mientras la tecnología y las comunicaciones se aceleran, nosotros seremos capaces de frenar y descubrir la verdadera serenidad, que podría perpetrar el escenario para una inevitable transformación psicológica, porque a fin de cuentas el poder cibertécnico traerá consigo la obligación de que conozcamos nuestro propio interior."

Tal com McLuhan, De Kerckhove (1999) intenta donar una visió general de les característiques de l'època actual a partir de la incidència de les tecnologies, tant pel que fa al món en general o a la psicologia col·lectiva, com pel que fa al nivell de processament neuronal de la persona.
Font: De Kerckhove (1999, pàg. 159)
Tendències psicològiques
Televisió (saturació durant la dècada de 1970)
Ordinador (penetració durant la dècada de 1980)
Conceptes dominants
Cultura de masses
Producció en massa
Ser a tot arreu al mateix temps
Cultura de la velocitat
Comunicació instantània
Ser aquí i ara quan calgui
Models dominants de comunicació
Difusió massiva (d'una sola direcció)
(Donar a la gent el que vol)
Difusió en xarxa (en dues direccions)
(Descobrir el que vol la gent)
Actituds dominants del mercat
Seducció
Precisió
Estratègies comercials imperants
Promoció
Càlcul, comptabilització
Principals fonts de metàfores
Cos-sentits-tacte
(Toca'm, sent-me)
Cervell/sistema nerviós central (l'ànima de la nova màquina)
Termes de moda preferits
Mites, icones, imatges
Lògica, intel·ligència artificial, sistema expert
Representació mitològica popular
Superman (vol, visió de rajos X)
HALL, de 2001 (comandament i control)
Per a De Kerckhove (1999, pàg. 36), la televisió és una experiència tàctil. A partir d'un experiment de laboratori al qual es va sotmetre, aquest autor arriba a dues conclusions:

"La primera es que la televisión se comunica sobre todo con el cuerpo, no con la mente [...]. La segunda conclusión es que si la pantalla de vídeo produce un impacto tan directo sobre mi sistema nervioso y sobre mis emociones, y tan escaso efecto sobre mi mente, la mayor parte del procesamiento de la información estaba de hecho representado por la pantalla."

En definitiva, el que apunta aquest autor és que la televisió es dirigeix més als nostres sentits, a les nostres emocions, que a la nostra reflexió.

"Frente al aparato de televisión nuestras defensas están vencidas; somos vulnerables y susceptibles a la seducción multisensorial."

De Kerckhove (1999, pàg. 42)

Per a aquest autor el processament humà de la informació ha canviat amb la televisió.

"Cuando se observa leer a algunos niños pequeños, parece que no examinan el texto con el tipo de movimientos discontinuos del ojo característicos del lector entrenado, sino la lanzan los ojos sobre la página como si estuvieran transfiriendo su estrategia visual de la pantalla al texto. Parecen dar vistazos a las cosas, mirándolas varias veces como si estuvieran formando un cuadro para darle un sentido a la página. Esto podría tener un importante impacto cognoscitivo: en lugar de explorar el texto para crear y almacenar imágenes, los niños que miran la televisión deben generalizar rápidamente a partir de fragmentos inconexos, y reconstruir el objeto de su visión. Esto constituye algo muy distinto a clasificar objetos y entrelazarlos en oraciones coherentes."

Malgrat el que diu el text, la lectura és seqüencial, és a dir, que segueix una linealitat. De fet, la recerques sobre els eye tracking posen de manifest que la mirada davant d'un text és diferent que davant d'una imatge. En aquest darrer cas, també variarà segons el tipus d'informació de la imatge que ens interessi.
Vegeu un parell d'exemples d'eye tracking que hem recollit de l'enciclopèdia Viquipèdia:
09521_m5_01.gif
09521_m5_02.gif
Malgrat aquesta deriva biologicista que apareix en l'obra de De Kerckhove, pel que fa a la clàssica dicotomia de natura enfront de cultura, diu el següent:

"Hoy nuestras tecnologías son tan versátiles que nos otorgan el poder de rediseñar lo que llamamos 'realidad'. Con las tecnologías administrando nuestro tiempo, espacio e identidad, el equilibrio tradicional se ha inclinado a favor de la cultura sobre la naturaleza. Nuestro código genético puede querer indicarnos cuándo comer o dormir, pero nosotros seguimos intentando decir algo más: la garantía de seguridad de nuestro planeta ha sido desmantelada. Esto no implica que debamos inmediatamente arrojarnos al tren del ambientalismo. La solución no reside en apuntar con el dedo, sino en adoptar nuevas responsabilidades a favor de una ecología planetaria en la que nuestros poderes se inviertan en nosotros. Como estos poderes a menudo ignoran los parámetros convencionales de la naturaleza, ahora debemos hacer elecciones dentro de una multiplicidad de posibilidades. Hoy, podemos hacer cualquier cosa que queramos, luego necesitamos primero saber qué es lo que queremos."

De Kerckhove (1999, pàg. 204)

En definitiva, el que apunta aquest autor és que la societat de la informació actual ens planteja molts reptes personals, socials i planetaris. El ciberespai, els multimèdia, l'hipertext, etc. són noves realitats tecnològiques que estan canviant molts del paràmetres (com l'espai i el temps) que semblaven inamovibles. Tal com diu De Kerckhove (1999, pàg. 151):

"Nos encontramos a punto de entrar en una nueva cultura de fondo que ha estado tomando forma durante los años noventa. Cada vez que cambia la dirección de un medio determinado, varía la cultura entera."

Per a Sierra Caballero (1999, pàg. 414), algunes de les característiques d'aquesta nova era digital són:
  • La connectivitat i multilinealitat dels mitjans de comunicació col·lectiva.

  • La "hipertinença informativa", com a resultat de la focalització precisa dels nous instruments de processament d'informació digital, que abraça, totalment i d'una manera permanent, el conjunt social de les seves xarxes, mitjançant una trama densa de circuits nerviosos pel planeta.

  • Una nova relació simbiòtica entre intel·ligència i llenguatge.

  • La socialització del poder d'informar i de pensar, col·lectivament, per mitjà de xarxes d'interacció i connexió en temps real.

  • L'acceleració i crisi dels fluxos integrats d'informació i coneixement.

  • La fragmentació, descontextualització i recombinació informativa.

  • I la transparència global de l'univers simbòlic en temps real.

El continuador dels treballs de McLuhan a l'era digital és Derris De Kerckhove.
De Kerckhove proposa el concepte de psicotecnologia per tal de definir qualsevol tecnologia que imita, estén o amplia els poders de la ment humana.
De Kerckhove conclou que la televisió es dirigeix més als nostres sentits, a les nostres emocions, que a la nostra reflexió. I, en aquest sentit, també apunta que el mitjà televisiu ha canviat el processament humà de la informació.
La nova era digital presenta característiques específiques.

2.Els canvis a la societat de la informació

És difícil saber com serà conegut en el futur el temps actual. Saperas (1998, pàg. 31) ens recorda que hi ha tres denominacions que els científics socials han creat per a definir la situació actual: la societat de la informació, la societat de la complexitat i la societat digital.
Nosaltres hem optat per la de la societat de la informació que fa referència a

"[...] una estructura económica y de vida cotidiana que integra todo tipo de información como principal fuente de creación de riqueza, de producción de conocimiento, de distribución de mensajes y, finalmente, de estrategia para la toma de decisiones."

Saperas (1998, pàg. 31)

El concepte de societat de la complexitat prové del sociòleg alemany Niklas Luhmann que considerava que

"[...] el sistema social evoluciona impulsado por una dinámica de cambio estructural que tiende a aumentar la complejidad del mundo social y de los diversos sistemas particulares que lo estructuran."

Saperas (1998, pàg. 33)

En aquesta societat els mitjans de comunicació estableixen el sentit compartit, i redueixen així la complexitat social.
I, finalment, la societat digital no solament fa referència al progrés tecnològic que ha representat la digitalització, sinó que

"[...] también presupone un cambio radical en la totalidad de los ámbitos sociales insistiendo en la relevancia de su implantación social y en su capacidad para la estructuración de los comportamientos cotidianos, así como del trabajo y el ocio, la mediación política y la producción y el consumo culturales."

Saperas (1998, pàg. 34)

2.1.Cap a la societat de la informació

És molt difícil analitzar el temps actual perquè els canvis són permanents i la mutabilitat de l'objecte d'estudi és molt alta. El mateix Manuel Castells (1997, pàg. 19), en aquest sentit, assenyalava:

"[...] mi investigación y escritura trataban de dar alcance a un objeto de estudio que se expandía más de prisa que mi capacidad de trabajo."

Aquesta és una de les més grans dificultats de la societat de la informació com a objecte d'estudi de les teories de la comunicació. La societat de la informació crea noves realitats que ens demanen noves anàlisis i noves aproximacions.
Per a poder analitzar el temps present, cal prendre una mica de perspectiva i intentar esbrinar d'on venim. El que els investigadors tenen clar és que estem vivint un canvi social tan gran que potser podríem pensar que és un canvi de civilització. En aquest sentit, s'ha arribat a afirmar que la societat de la informació comporta el pas de la segona revolució industrial, representada per Henry Ford, a la primera revolució postindustrial, representada per Bill Gates (Tremblay, 1996).
Algunes de les previsions que Gates feia fa anys s'estan complint. Per exemple, el 1995 Bill Gates (El País, 15/V/1995) afirmava:

"Cuando la televisión se haga interactiva, la gente podrá solicitar siempre que quiera cualquier programa de actualidad, reestreno o película. Verá los telediarios de Milán o el primer episodio de Star Trek o revivirá la transmisión de Neil Armstrong cuando puso el pie en la Luna. Los programas de televisión que sobreviven actualmente sólo gracias a que no se enfrentan a una fuerte competencia durante su franja horaria podrían desaparecer, ya que todos los programas competirán continuamente con todos los programas."

Actualment, cada vegada són més els programes de televisió que es poden veure per Internet, en connexió amb el web de la cadena de televisió.
Abans de la simbiosi entre televisió i ordinador, l'espectador de televisió podríem dir que era un cronocaptiu. Anomenen cronocaptiu aquell espectador que per a veure un programa ha d'assumir l'horari que imposa la televisió. Amb el vídeo i el DVD adquireix una certa autonomia horària, però cal programar el vídeo o DVD ajustat al temps de la televisió. A més a més, si hi ha contraprogramació i finalment canvia el programa o bé la cadena no s'ajusta exactament a l'horari preestablert, la gravació pot ser fallida o parcial. És gràcies a l'ordinador, i la possibilitat de veure el programa de televisió preferit a l'hora que es vulgui per la Xarxa, que l'espectador aconsegueix la seva "cronoindependència".
Comparar la realitat anterior a la societat de la informació amb la més actual ens permet adquirir una consciència més gran sobre les diferències que s'han produït. Per això, és interessant recollir les propostes de Daniel Bell.
Saperas (1992, pàg. 259-264), dins l'apartat que titula "Comunicación y transformación de la cultura: hacia una cultura visual", inclou dos autors: Marshall McLuhan i Daniel Bell. Tal com assenyala el mateix Saperas, hi ha un abisme metodològic i conceptual enorme entre ambdós autors, però aquests es troben en un mateix punt:

"[...] las transformaciones tecnológicas que dan soporte a la cultura y a la comunicación han dado lugar a la hegemonía de la cultura visual con importantes consecuencias en las formas de semantización y de simbolización del entorno social inmediato."

Saperas (1992, pàg. 259)

La societat postindustrial que proposa Bell és concebuda com la primera denominació que va rebre la societat de la informació. De fet, en la societat de la informació actual, les aportacions de Bell (1985) són un bon antecedent del que estem vivint. Al començament de la dècada de 1970, Bell anunciava l'adveniment de la societat postindustrial, que ens permet entendre millor els canvis que s'han viscut a la nostra societat. L'esquema que ens proposa aquest autor és el següent:
Font: Bell (1985, pàg. 55)
La societat postindustrial: esquema comparatiu
Gèneres
Modes de producció
Preindustrial
Extracció
Industrial
Fabricació
Postindustrial
Transformació; reciclatge
Sector econòmic
Primari
Secundari
Els serveis
Agricultura
Mines
Pesca
Fusta
Petroli i fusta
Comoditats
Manufactura
Durables
No durables
Construcció pesada
Terciari Quaternari
Transports Finances
Utilitats Assegurances
Béns immobiliaris
Quintenari
Salut Educació
Recerca Govern
Oci
Mitjans de transformació
Força natural: vent, aigua, tracció
Labor animal/humana
Energia produïda = electricitat, petroli, gas, carbó, energia nuclear
La informàtica
Ordinador i sistema de transmissió de dades
Mitjans estratègics
Las matèries primeres
El capital
El saber
Tecnologia
Artesania
Tecnologia mecànica (de la màquina)
Tecnologia de l'intel·lecte
Ofici de base
Artesà, agricultor, obrer manual
Enginyer
Científic, professions liberals i tècniques
Mètode
Sentit comú
Càlculs a ull
Experiència
Empirisme
Experimentació
Teoria abstracta = models, simulacions, teories de les decisions, anàlisi dels sistemes
Perspectives de temps
Orientació cap al passat
Flexibilitat
Experimentació
Orientació cap al futur: previsions i planificació
Finalitat
Lluita contra la natura
Lluita contra la natura creada
Lluita entre els individus
Principi fonamental
Tradicionalisme
Creixement econòmic
Codificació del saber teòric
Tal com apunta Mattelart (2007, pàg. 89) la societat que descriu Bell es troba sotmesa a una mutació quíntuple:

"[...] el desplazamiento del principal componente económico (paso de una economía de producción a una economía de servicio); la oscilación en la estructura de los empleos (preeminencia de la clase profesional y técnica); la nueva centralidad adquirida por el conocimiento teórico como fuente de innovación y de formulación de políticas públicas; la necesidad de jalonar el futuro anticipándolo, y el auge de una nueva 'tecnología intelectual', dirigida hacia la toma de decisiones."

La societat postindustrial albirava la societat de la informació actual. El que cal constatar és que el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) té uns efectes socials inqüestionables.
Per a Mc Quail (2000, pàg. 154), les TIC ens porten cap a una societat de la informació caracteritzada:
  • pel predomini del treball d'informació,

  • pels fluxos d'informació de gran volum,

  • per la interactivitat de les relacions,

  • per la integració i convergència d'activitats,

  • per una cultura postmoderna.

Els investigadors pensen que, amb l'adveniment de la societat de la informació, estem vivint un canvi de civilització.
La primera denominació que va rebre la societat de la informació és la societat postindustrial que va proposar Bell.
Les principals característiques de la societat de la informació són: el predomini del treball d'informació, els fluxos d'informació de gran volum, la interactivitat de les relacions, la integració i convergència d'activitats i la cultura postmoderna.

2.2.Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)

Les TIC han fet aparèixer noves pantalles que tenen una gran incidència en la nostra realitat quotidiana. Tal com diu Peñamarin (2007, pàg. 333-334):

"Estamos viviendo una revolución tecnológica –de la información y la comunicación– que conlleva una radical transformación sociocognitiva capaz de afectar a prácticamente todos los aspectos de nuestra vida. Emergen nuevos ecosistemas comunicativos en los que conectan la pantalla televisiva con la del ordenador y la del teléfono o el videojuego y se superponen escritura, grafismo, imagen, voz, música. Las tecnologías y los nuevos medios están cambiando los modos de conocer, de relacionarse, de ver, de aprender; hacen surgir nuevos lenguajes y nuevas formas de economía, de experiencia y de cultura."

Però les TIC no solament impliquen canvis tan importants com els apuntats. Pel que fa a les teories de la comunicació, també impliquen un tour de force, un esforç notable, per a intentar comprendre i analitzar aquests nous fenòmens comunicatius.
Boni (2008, pàg. 254-255) recull diferents perspectives teòriques sobre les TIC. En primer lloc, parla de la modelització social de la tecnologia. Aquesta teoria pretén estudiar la relació entre tecnologia i societat a partir de tres conceptes, que corresponen a les fases de penetració d'una nova tecnologia en una societat. Aquests conceptes són: la negociabilitat de la tecnologia, la irreversibilitat i la clausura de l'artefacte tecnològic.
  • La negociabilitat de la tecnologia fa referència a la manera com es defineix i autorepresenta la tecnologia a les diferents forces socials (el mercat, l'Estat, els consumidors, etc.).

  • La irreversibilitat és l'etapa en què una tecnologia es fa tan evident que ningú no la qüestiona i ja no està sotmesa a cap de les forces socials.

  • El procés de clausura succeeix quan la tecnologia no solament és assumida per totes les forces socials sinó que a més a més hi ha una pressió social per a obtenir-la.

Quan la implantació d'una nova tecnologia en una societat està més o menys consolidada, podem parlar de la domesticació d'aquesta tecnologia (Boni, 2008, pàg. 255-256). Això succeeix quan aquesta tecnologia passa de l'esfera de l'espai públic a l'esfera personal de les persones. Aquesta domesticació de la tecnologia es fa a partir de quatre fases: l'apropiació, l'objectivació, la incorporació i la conversió:
a) L'apropiació fa referència a l'adquisició de la nova tecnologia per part del futur usuari. En el moment que aquest l'adquireix i se n'apropia, dóna un significat al nou objecte.
b) L'objectivació succeeix quan la nova tecnologia troba una ubicació física pròpia a la llar de l'usuari. És a dir, es converteix en un objecte domèstic i comença a ser utilitzat pel nou propietari.
c) La incorporació es produeix quan es comença a utilitzar la nova tecnologia d'una manera determinada. Per exemple, un ordinador es pot utilitzar per a treballar o per a jugar amb videojocs.
d) L'última fase és la conversió, que succeeix quan la nova tecnologia comença a ser un del temes de conversa fora de la llar, amb altres usuaris. És a dir, la nova tecnologia entra com a tema de conversa en les relacions socials.
La domesticació és important per a les teories de la comunicació, perquè tal com assenyala Hartmann (2008, pàg. 64):

"[...] la domesticación constituye un marco para comprender la recepción (en lo referente al uso de los medios) y el consumo (en relación con la apropiación de objetos y significados de un modo más general)."

En definitiva, cal que quedi clar que les tecnologies no són només eines, sinó que formen part de la nostra vida quotidiana i, amb això, la transformen. A més, els donem un sentit que va molt més enllà del seu valor d'ús pròpiament dit.
Un altre concepte que està molt relacionat amb les TIC, i que també planteja problemes teòrics molt interessants, és el concepte d'hipertextualitat.
Un hipertext és una forma discursiva no lineal construïda per nodes connectats entre ells per una seguit de connexions (links) que permeten saltar d'un a l'altre fent diferents recorreguts.
S'ha diferenciat l'hipertext obert de l'hipertext tancat.
L'hipertext tancat és aquell en què el text, per molt extens que sigui, és limitat. L'estructura d'un hipertext tancat no pot ser modificada i no se'n pot sortir.
L'hipertext obert, en canvi, no és limitat, ja que l'usuari pot navegar fins a llocs insospitats, molt allunyats de la temàtica del text original. El tot cas, el que caracteritza l'hipertext obert és la no-linealitat de text i la interactivitat, que permet a l'usuari explorar o no determinats continguts.
Com que l'hipertext és una nova realitat comunicativa, aquest ha generat discussions teòriques sobre les seves característiques i possibles efectes.
Pel que fa a les seves característiques, Boni (2008, pàg. 259) assenyala que, per a algun autor, la construcció hipertextual no té cap estructura, mentre que per a altres es tracta d'una construcció intertextual. De tota manera, Boni (2008, pàg. 259-260) recull les tres característiques principals de l'hipertext, que són la multilinealitat, la connectivitat i la reticularitat.
a) La multilinealitat es produeix perquè l'hipertext no nega totalment ni la linealitat ni la seqüencialitat, el que nega és la unidireccionalitat. La multilinealitat permet la pluralitat de recorreguts. És a dir, la seqüencialitat és establerta pel mateix usuari, que decideix i prioritza un determinat recorregut i, per tant, n'ignora la resta. En aquest sentit, és difícil conèixer tot el contingut de l'hipertext.
b) La connectivitat fa referència al fet que cada lector construeix el seu propi recorregut a partir del nodes que l'autor hipertextual ha establert, però és el lector qui decideix què activa i què no.
c) Finalment, tal com apunta Boni (2008, pàg. 260), la reticularitat implica que ens trobem amb "una estructura textual en la que las unidades de contenido distintas están relacionadas de manera orgánica entre sí".
El concepte de multimèdia és un altre concepte molt relacionat amb les TIC.
A partir de la digitalització, els diaris (digitals) introdueixen imatges, les ràdios per Internet inclouen textos i a les pàgines webs de les televisions trobem fòrums de discussió. En aquest sentit, la diferenciació del tres mitjans clàssics queda diluïda per efecte de la digitalització, i fins i tot apareixen noves pantalles. Per exemple, el telèfon mòbil es converteix en una nova plataforma de continguts multimèdia (textos, imatges i so). Així, comencen a sorgir, també, noves línies de recerca dins la teoria de la comunicació sobre aquesta nova plataforma. Vegeu, per exemple, Aguado i Martínez, 2008. Si bé, alguns autors prefereixen parlar, en lloc de multimèdia, de convergència mediàtica.
Salaverría (2003) estableix quatre aspectes diferents d'aquesta convergència mediàtica:
a) L'aspecte econòmic, que fa referència a la diversificació mediática d'un mateix grup de comunicació.
b) L'aspecte tecnològic, que ocorre en els processos de producció informativa. Així, per exemple, el diari El País ha fusionat la redacció periodística del diari en paper i la de la versió digital (El País, 21 de gener de 2009, p. 38).
c) L'aspecte professional, que fa referència, per exemple, al professional de la comunicació. Abans hi havia periodistes de premsa que veien la televisió o la ràdio com un mitjà totalment aliè. Actualment, la seva feina ha canviat molt. Tal com diu Salaverría:

"[...] ahora es preciso trabajar más deprisa (para ofrecer avances informativos desde la edición en Internet), conocer nuevas técnicas de investigación para el uso de las fuentes digitales, y dominar los códigos tanto textuales como audiovisuales para la elaboración de contenidos multimedia."

d) I l'aspecte comunicatiu, que posa de manifest que amb la digitalització es combinen el llenguatge textual i audiovisual, a més de permetre la interacció amb l'usuari.
En aquest sentit, a partir de diferents autors i amb aportacions pròpies, Scolari (2008, pàg. 103) fa una taula sobre aquestes quatre dimensions de la convergència mediàtica:
La convergència mediàtica
Dimensió
Característiques
Empresarial
  • Fusió d'empreses complementàries.

  • Diversificació mediàtica/multiplicació de mitjans dins d'un mateix grup de comunicació.

  • Les noves plataformes en línia obliguen a revisar els models d'articulació entre els mitjans.

  • Conformació de nous sectors de l'economia (multimèdia interactiu, infocomunicacions).

Tecnològica
  • Digitalització dels processos d'edició, producció i difusió amb els canvis consegüents en les rutines productives i processos de producció cultural.

  • Transformació de les tasques dins els mitjans.

  • Difusió de noves formes de fer i difondre la informació (diaris electrònics, blocs, wikis, etc.).

  • Adopció de sistemes de gestió de continguts multimèdia (XML).

  • Proliferació de nous dispositius receptors digitals (DVD portàtils, vídeo, iPods, telèfons mòbils, etc.).

Professional
  • Noves figures professionals (interaction designer, gestor de continguts, etc.).

  • Desaparició de figures tradicionals (fotomecànic, corrector, etc.).

  • Nous perfils (periodista multitasca, periodista multiplataforma).

  • Verticalització (el comunicador assumeix més responsabilitat i protagonisme en el procés de producció informativa).

Comunicativa
  • Naixement d'una nova retòrica multimèdia (convergència retòrica).

  • Expansió d'alguns llenguatges i mitjans (infografia).

  • Convergència de serveis (una mateixa informació es distribueix per diversos canals).

En tot cas, cal tenir en compte que tots aquest conceptes que hem introduït fins ara estan relacionats i recullen diferents aspectes de les TIC. Tal com assenyala Scolari (2008, pàg. 110)

"Tanto la hipertextualidad como la interactividad, la reticularidad, la digitalización, el multimedia o la convergencia son en mayor o menor medida rasgos pertinentes de las nuevas formas de comunicación. Cada uno de estos conceptos esclarece algún aspecto de estos procesos: si el adjetivo hipertextual realza la importancia de las estructuras textuales complejas, la interactividad nos orienta hacia la navegación dentro de las redes y al intercambio entre usuarios dentro de un modelo participativo muchos-a-muchos. Lo digital [...] apunta los reflectores sobre el tipo de materialidad que subyace a las nuevas formas de comunicación. Esta propiedad tecnológica, al permear todos los procesos de producción y sus creaciones, tiende a volverse invisible. Finalmente, conceptos como multimedia nos remiten a la convergencia de medios y lenguajes."

La teoria de la modelització social de la tecnologia estudia la relació entre tecnologia i societat a partir dels conceptes de negociabilitat de la tecnologia, irreversibilitat i clausura de l'artefacte tecnològic.
La domesticació, o implantació consolidada, d'una nova tecnologia en una societat comprèn quatre fases: l'apropiació, l'objectivació, la incorporació i la conversió.
Altres conceptes relacionats amb les TIC són: l'hipertextualitat, el multimèdia i la convergència mediàtica.

2.3.La globalització

La globalització és un concepte que es comença a utilitzar al final de la dècada de 1970, per bé que presenta algunes ambigüitats. Amb tot, en la dècada de 1980, a causa dels canvis en l'economia internacional, es converteix en una idea indefugible per a explicar el món del final del segle XX. Tal com apunta Freidman (2007a, pàg. 167), aquest concepte

"[...] se emplea para referirse al aumento de la movilidad, al debilitamiento del Estado-nación respecto a los movimientos de capitales, a la descentralización de la acumulación de capitales a escala mundial, a la emergencia de nuevos actores –ya se trate de Estados o empresas–, etc. factores todos ellos que desafían el paradigma de un mundo internacional."

Però, malgrat aquest origen econòmic, la globalització també té un aspecte comunicatiu i cultural molt important. Amb relació a aquesta faceta de la globalització, Freidman (2007a, pàg. 167) assenyala:

"Las discusiones entorno a la cultura crearon escuela, subrayando las relaciones fronterizas, el paradigma trans-X, trans-local, trans-nacional, trans-sexual. Se tiende a abandonar la homogenización como marco de referencia para acentuar la mezcla, la hibridación y las apropiaciones locales de lo global [...]."

En la dècada de 1990, les TIC accentuen aquesta tendència de tensió entre allò global i allò local.
Tal com assenyala Mc Quail (2000, pàg. 153):

"Una importante tendencia social que parece que se desprende de varias características de las nuevas tecnologías (en particular, la trascendencia de las barreras del tiempo y del espacio) es su 'inclinación a la internacionalización' o globalización, que afecta a estructuras y relaciones sociales y a culturas."

Amb tot, la globalització és un fenomen complex, amb moltes tendències, fins i tot contraposades. Tal com diu Sasson (2006, pàg. 1673):

"La red ha potenciado los elementos comunes de la cultura internacional, pero comoquiera que los productores se han multiplicado y este proceso no se detendrá, los productos tendrán posiblemente una menor coherencia que las culturas del pasado. La fragmentación y la diversidad serán mayores. El aumento de la libertad y de la posibilidad de elección del consumidor lleva consigo que cada grupo se centre en sus preferencias y arriesgue menos. La aldea global acabará por balcanizarse."

Ja fa més de deu anys que Castells (1997, pàg. 378) feia una anàlisi dels impactes socials i culturals d'Internet.

"En general, aunque existe un gran desacuerdo sobre cuántos usuarios están realmente conectados, hay una convergencia de opinión sobre su potencial para explotar en cientos de millones de ellos a comienzos del siglo XXI. Los expertos consideran que, técnicamente, Internet podría conectar un día a más de 600 millones de redes informáticas."

Actualment, hi ha molts més que 600 milions d'usuaris de la Xarxa. Amb tot, si pensem amb Internet com a màxim exponent de l'aldea global de McLuhan, hem de considerar les xifres reals de persones al món amb connexió a Internet. Ningú no pot negar que el percentatge de creixement de l'ús d'Internet és molt alt, però, d'acord amb les dades de l'any 2008, només el 22,5% de la població mundial és usuària de la Xarxa. Ara per ara, doncs, cal acceptar que Internet, més que una aldea global és un barri residencial.
Font: http://www.exitoexportador.com/stats.htm [Data de consulta: març de 2009]
Estadístiques mundials d'Internet i de la població
Regions
Població (2008 est.)
% població mundial
Usuaris, dada més recent
% població (penetració)
Creixement (2000-2008)
% ús mundial
Àfrica
955,206,348
14,3%
54,374,130
5,7%
1.104,5%
3,6%
Àsia
3,776,181,949
56,6%
601,354,674
15,9%
4.260,1%
40,0%
Europa
800,401,065
12,0%
390,499,251
48,8%
271,6%
26,0%
Orient Mitjà
197,090,443
3,0%
43,317,200
22,0%
1.218,7%
2,9%
Amèrica del Nord
337,167,248
5,1%
249,367,592
74,0%
130,7%
16,6%
Llatinoamèrica / Carib
576,091,673
8,6%
144,910,351
25,2%
702,0%
9,6%
Oceania / Austràlia
33,981,562
0,5%
20,204,306
59,5%
165,1%
1,3%
Total mundial
6,676,120,288
100,0%
1,504,027,504
22,5%
316,6%
100,0%
En aquest punt, val la pena assenyalar que l'altra cara de la globalitat econòmica i tecnològica és la interculturalitat. I és que la globalització no comporta inevitablement la uniformització. Avui dia, apareixen reivindicacions identitàries a tot el planeta (Castells, 1988a). Això pot semblar contradictori amb els fenòmens de mundialització, però, tal com afirma Maalouf (1999, pàg. 112)

"Así, la época actual transcurre bajo el doble signo de la armonización y la disonancia. Nunca los seres humanos han tenido tantas cosas en común, tantos conocimientos comunes, tantas referencias comunes, tantas imágenes y palabras, nunca han compartido tantos instrumentos, pero ello mueve a unos y otros a afirmar con más fuerza su diferencia."

La interculturalitat, fruit de la globalització, no solament es produeix en els contactes interpersonals, sinó que es manifesta, sobretot, mitjançant les indústries culturals. De fet, si hi ha un lloc en què la tensió entre allò global i allò local es manifesta d'una manera més clara, aquest és el que a Llatinoamèrica han etiquetat com a l'audiovisualitat (Bayardo i Lacarrieu, 1999, pàg. 215-286). Els productes audiovisuals són elements clau de la comunicació intercultural mediàtica. Els públics s'apropien, a partir dels seus patrons culturals locals, de productes transnacionals creats, amb freqüència, a partir de referents culturals diferents.
De vegades, s'ha anomenat la globalització com a mundialització per tal de posar de manifest que no és més que el nou rostre de l'imperialisme cultural. Encara que, per a altres, la globalització implica la multiplicació de realitats sense ordre ni concert.

"Pero tan terrible es esta diversificación como lo era el denominado imperialismo cultural del pasado más reciente. Aunque podamos lamentar el fin de determinadas experiencias o temas o formas culturales, es una situación que ya se ha producido en el pasado (por ejemplo, la naturaleza prácticamente no renovable del repertorio operístico), y el mundo ha seguido adelante. Algunas medidas proteccionistas y la conservación de los canales de difusión públicos pueden servir para no acabar con la diversidad, pero la diversidad y el cambio son componentes 'genéticos' del proceso cultural."

Sasson (2006, pàg. 1673-1674)

Quan parlem de globalització, hi ha una certa tendència a contraposar allò global amb allò local. Amb tot, ha sorgit un tercera via que s'ha anomenat la glocalització, que intenta trencar la dicotomia esmentada. Segons recull Cucó (2007b, pàg. 163-164) l'enfocament de la glocalització implica l'adopció de quatre supòsits principals.
1) Una perspectiva d'anàlisi que trenca la dicotomia global/local i es fixa en la seva interdependència.
2) Una nova manera d'entendre la reconfiguració espai-temps actual segons el principi: "la imposibilidad de hacer una distinción entre lo local –nuestro hogar, allí donde uno es su propio jefe– y lo global, el mundo cambiante en el que mandan fuerzas externas" (Cucó, 2007b, pàg. 163).
3) El caràcter irregular, canviant i asimètric dels processos glocals, per això és tan difícil la seva comprensió.
4) La gran complexitat dels processos que vivim, que, més que configurar un mosaic ordenat, conformen un calidoscopi de tendències diferents.
La globalització és un concepte controvertit amb un aspecte comunicatiu i cultural important.
L'altra cara de la globalitat econòmica i tecnològica és la interculturalitat. Aquest fenomen es manifesta tant a les relacions interpersonals com en la producció de les indústries culturals.
La contraposició entre allò global i allò local conflueix en la glocalització.

2.4.Les noves xarxes socials

Actualment, es comença a parlar de nous moviments socials. Tal com assenyala Friedman (2007b, pàg. 279):

"[...] la noción de nuevos movimientos sociales se utiliza para referirse al cambio operado en el carácter de éstos tras el declive en los años ochenta de los movimientos basados en el concepto de clase. En concreto, se usa para aludir a la emergencia de movimientos que ya no parten de posiciones sociales, sino de identidades culturales, étnicas, de género o basadas en la ecología."

De fet, fins i tot podríem apuntar l'existència de moviments socials puntuals i esporàdics que sorgeixen arran de temes molt concrets, per exemple, les mobilitzacions socials per diferents causes ecològiques, pacifistes, etc.
Amb relació a aquest punt, Friedman (2007b, pàg. 279) recull les dues tendències, no sempre contraposades i sovint mesclades, del cosmopolitisme i el localisme, que defineix com a indigenisme.
Pel que fa al cosmopolitisme aquest autor, assenyala:

"[...] consiste en una identificación con el mundo en un sentido amplio, es antinacional y global y a menudo no abraza un internacionalismo modernista, sino una hibridación global posmoderna de mezcolanza cultural, fundamentalmente reflejada en un intento de aglutinar a las diferentes poblaciones del mundo."

D'altra banda,

"[...] la tendencia a la indigenización cuenta con el arraigo, la localidad y la historia como componentes fundamentales. El proceso no se refiere simplemente a los pueblos 'definidos' como indígenas, sino a la práctica de la indigeneidad, que puede darse entre cualquier segmento de una población nacional."

Friedman (2007b, pàg. 279)

Aquestes tendències serien inconcebibles sense tenir en compte les TIC. Castells (1997, pàg. 395) ens recorda que:

"Más allá de la interacción social ocasional y los usos instrumentales de la comunicación a través del ordenador, los observadores han detectado el fenómeno de la formación de comunidades virtuales. [...] por ellas suele extenderse una red electrónica autodefinida de comunicación interactiva, organizada en torno a un interés o propósito compartido, aunque a veces la comunicación se convierte en sí misma en la meta."

Un dels fenòmens globalitzadors de les TIC són les noves formes de relació social o els moviments socials a Internet. Fenòmens com el del Facebook, Myspace o Tuenti són objecte de reflexió i anàlisi a causa del seu impacte sobre molta gent.
Encara és un mica aviat per a treure conclusions definitives, però podríem recordar els tres principis comuns a totes elles. Tal com assenyala Levy (2007, pàg. 99-105) –fent referència a la cibercultura, en general– aquests són: la interconnexió, la creació de comunitats virtuals i la intel·ligència col·lectiva.
  • La interconnexió és el condició necessària d'aquestes noves xarxes socials, però en aquest cas és percebuda d'una manera peculiar. Tal com assenyala Levy (2007, pàg. 100),

"Unido al crecimiento de las capacidades de transmisión, la tendencia a la interconexión provoca una mutación en la física de la comunicación: se pasa de las nociones de canal y red a una sensación de espacio englobante."

  • Les comunitats virtuals són fruit de la interconnexió i el resultat d'aquestes xarxes socials. Aquestes comunitats es construeixen a partir d'interessos compartits, afinitats, projectes, etc. independentment de la proximitat geogràfica i d'altres pertinences socials o culturals. Les normes socials en aquestes comunitats s'han anat creant a partir dels usos i costums dels participants. Tal com diu Levy (2007, pàg. 101) amb relació a aquestes normes socials:

"Se observa que estas reglas tienden principalmente a no hacer perder tiempo a los otros. La moral implícita de la comunidad virtual es, en general, la de la reciprocidad. Si se aprende leyendo los mensajes intercambiados, también hay que proporcionar informaciones que se dispongan cuando hay una pregunta en línea que se refiere a tales informaciones."

  • El tercer principi de la cibercultura és la intel·ligència col·lectiva. Però tal com assenyala el mateix Levy (2007, pàg. 103),

"La inteligencia colectiva constituye más un campo de problemas que una solución. Todo el mundo reconoce que el mejor uso que se puede hacer del ciberespacio es el de poner en sinergia los conocimientos, la imaginaciones, las energías espirituales de aquellos que se conectan en él. Pero, ¿con qué perspectiva? ¿Según qué modelo? [...]."

Un dels fenòmens globalitzadors de les TIC són les noves formes de relació social o els moviments socials a Internet. Els principis comuns de les noves xarxes socials són la interconnexió, la creació de comunitats virtuals i la intel·ligència col·lectiva.

3.La comunicació a la societat de la informació

Vivim en una societat que canvia permanentment, això no és nou, i acceleradament, això ja és més nou. Això fa que, moltes vegades, els investigadors en ciències socials viatgem de perplexitat en perplexitat. I sembla que això no canviarà. Segons Castells (1998b, pág. 392), el segle XXI "se caracterizará por una perplejidad informada". No cal que les ciències socials esdevinguin ciències predictives o nomotètiques, però tampoc no s'ha de caure en la futurologia. En qualsevol cas, s'ha de reconèixer la dificultat que tenim per a seguir els processos socials que es van produint i els reptes que ens plantegen les noves tecnologies.
En la dècada de 1980, Moragas (1985, pàg. 18) ja apuntava dues conseqüències de les noves tecnologies sobre la comunicació:

"a) el aumento de las posibilidades de interacción no sólo de los individuos entre sí, sino de los individuos con las computadoras, y

b) la transformación de los espacios de recepción no sólo en la dirección de la transnacionalización, sino, al mismo tiempo, en la de la mediación tecnológica de los procesos interindividuales o de ámbito local."

És prou evident que estem assistint al desenvolupament i a la innovació estructural dels sistemes de comunicació i un dels autors més importants en l'estudi de la societat de la informació és Manuel Castells.

3.1.Manuel Castells: l'era de la informació

Sembla evident que la incertesa forma part del signe dels temps. Castells (1997, pàg. 513) ho expressa dient que

"Cada vez mayor número de personas considera como desorden metasocial el nuevo orden social, la sociedad red."

Segons Castells (1997, pàg. 88-89) estem davant una nova realitat social, basada en un nou paradigma informacional amb les característiques següents:
  • La matèria primera és la informació.

  • La noves tecnologies tenen efectes sobre la nostra existència individual.

  • La lògica del sistema té una complexitat d'interacció creixent.

  • Es tracta d'un sistema flexible no solament per la reversibilitat, sinó també per la capacitat de reordenació dels seus components.

  • Es produeix una convergència de les diferents tecnologies en un sistema altament integrat.

Per a Castells, les funcions i els processos dominants en l'era de la informació s'organitzen entorn de xarxes: és la societat xarxa.

"Los procesos de transformación social resumidos en el tipo ideal de sociedad red sobrepasan la esfera de las relaciones de producción sociales y técnicas: también afectan a la cultura y al poder. Las expresiones culturales se abstraen de la historia y de la geografía, y quedan bajo la mediación predominante de las redes electrónicas y de comunicación, que interactúan con la audiencia en una diversidad de códigos y valores, subsumidos en última instancia en un hipertexto audiovisual digitalizado. Como la información y la comunicación circulan primordialmente a través del sistema de medios diversificado, pero comprensivo, la política se encierra cada vez más en el espacio de los medios. El liderazgo se personaliza y la creación de la imagen es creación de poder."

Castells (1997, pàg. 512)

En la seva anàlisi sobre els mitjans de comunicació, Castells (1997, pàg. 362-408) assenyala que la televisió s'ha convertit en l'epicentre cultural de les nostres societats. Davant la discussió sobre els efectes de la televisió, recorda la discussió entre els crítics i els qui assenyalen que les audiències exerceixen la seva autonomia davant els missatges televisius. Finalment, es decanta per les teories dels efectes sobre el coneixement.

"Su impacto social funciona en el modo binario: ser o no ser. Una vez que un mensaje sale a la televisión, puede ser cambiado, transformado o incluso trastocado. Pero en una sociedad organizada en torno a los medios de comunicación de masas, la existencia de mensajes que están fuera de ellos se restringe a las redes interpersonales, con lo que desaparecen de la mente colectiva. Sin embargo, el precio que se paga porque un mensaje salga en televisión no es dinero o poder solamente. Es aceptar mezclarse en un texto multisemántico, cuya sintaxis es tremendamente laxa. Así pues, información y entretenimiento, educación y propaganda, relajación e hipnosis se mezclan en el lenguaje televisivo."

Castells (1997, pàg. 368-369)

En la seva vasta obra, Castells fa una anàlisi interessant dels impactes socials i culturals d'Internet. Tal com apunta amb relació a la comunicació amb ordinador,

"[...] según los escasos estudios sobre el tema, no sustituye a los otros medios de comunicación –tot i que, com afirma el mateix Castells (1997, pàg. 395), pugui donar lloc a un sistema multimèdia– ni crea nuevas redes: refuerza los modelos sociales ya existentes. [...] Como el acceso a la comunicación a través de ordenador es restrictivo cultural, educacional y económicamente, y lo será durante mucho tiempo, su efecto cultural más importante podría ser en potencia el reforzamiento de las redes sociales culturalmente dominantes, así como el aumento de su cosmopolitismo y globalización."

Castells (1997, pàg. 396)

L'anàlisi de Castells
En analitzar el model social/cultural dels multimèdia, Castells (1997, pàg. 403-405) assenyala que té les característiques següents:
  • Es produeix una diferenciació social i cultural que representa la segmentació de les audiències.

  • Hi ha una estratificació social creixent entre els usuaris. "Así pues, el mundo multimedia será habitado por dos poblaciones muy distintas: los interactuantes y los interactuados, es decir, aquellos capaces de seleccionar sus circuitos de comunicación multidireccionales y aquellos a los que se les proporciona un número limitado de opciones preempaquetadas" (Castells, 1997, pàg. 404).

  • Es produeix la integració de tots els missatges en un model cognitiu comú. "Desde la perspectiva del medio, los modos diferentes de comunicación tienden a tomar los códigos unos de otros: los programas educativos parecen videojuegos; las noticias se construyen como espectáculos audiovisuales; los juicios se emiten como culebrones; la música pop se compone para la televisión multimedia; las competiciones deportivas son coreografiadas para sus espectadores a distancia, de tal modo que los mensajes se vuelven cada vez menos distinguibles de las películas de acción; y otras cosas por el estilo" (Castells, 1997, pàg. 404).

  • Finalment, per a Castells (1997, pàg. 405) "quizás el rasgo más importante del multimedia sea que captura dentro de sus dominios la mayor parte de las expresiones culturales en toda su diversidad. Su advenimiento equivale a poner fin a la separación, e incluso a la distinción, entre medios audiovisuales e impresos, cultura popular y erudita, entretenimiento e información, educación y persuasión".

Més de deu anys després d'aquest vaticini de Castells, tots els indicis apunten que continua existint el que es coneix com a fractura digital, és a dir, la desigualtat o el desnivell entre les possibilitats d'accés, ús, control i coneixement que les tecnologies de la informació i la comunicació proporcionen als uns i als altres.
En aquesta mateixa línia, la teoria de la diferència de coneixements (knowledge gap) és precursora d'aquesta idea. Cap a la dècada de 1970, es van iniciar unes investigacions sobre el coneixement en diferents grups socials. La hipòtesi de partida va ser que en un sistema social els més instruïts i/o amb un estatus socioeconòmic més elevat serien capaços d'assimilar millor la informació que les persones amb un estatus o nivell de formació més baix. Això es basa en la idea que els qui tenen més cada vegada tindran més i els qui tenen menys, cada vegada tindran menys. Si bé a la nostra societat hi ha un gran creixement de la informació, també hi ha una distribució molt desigual d'aquesta informació (Donohue, Tichenor i Olien, 1980, pàg. 22). És a dir, una minoria aglutina gran quantitat d'informació important.
Segons Boni (2008),

"A estas «distancias de conocimiento» se añaden, a nivel global, auténticas brechas globales, que dividen el mundo entre quien está dentro y quien está fuera, entre incluidos y excluidos, entre «info-ricos» e «info-pobres». Se trata del enfoque teórico- fuertemente crítico respecto a estas distancias globales- del digital divide, según el cual los países del mundo del «Norte» y del «Sur» están divididos, junto con toda una dramática serie de elementos, también por la desproporcionada relación de términos comunicativos (en referencia especialmente, en este caso, a las nuevas tecnologías digitales)."

És el que també es coneix com a fractura digital.
Un altre dels elements que cal tenir en compte a l'hora d'estudiar els efectes dels mitjans és el context sociopolític i cultural. La societat actual afronta uns reptes molt importants. Castells (1998b, pàg. 369-370) apunta que el panorama actual prové de tres processos independents del final de la dècada de 1960 i mitjan la dècada de 1990, que són: la revolució de les tecnologies de la informació, les crisis econòmiques de l'estatisme i del capitalisme i reestructuracions subsegüents i l'aflorament de moviments socials i culturals.
Però la societat xarxa no afecta solament els mitjans de comunicació, sinó que incideix en la societat en la seva globalitat, tant en les estructures més generals, per exemple, l'estat-nació, el moviment obrer o les esglésies majoritàries, com en les més pròximes a l'individu, per exemple, el patriarcat o la mateixa identitat.
L'esperit de la dècada de 1990, i la transició successiva al segle XXI, és marcada per les noves tecnologies de la informació. Hi ha una sensació de canvi permanent, cosa que fa que les expectatives augmentin tant tecnològicament com socialment.
Es produeixen nous fenòmens: la realitat virtual, el ciberespai, les comunitats virtuals (grups de persones que es relacionen a partir d'Internet), el periodisme digital, etc. Si bé l'aparició de noves realitats no significa la desaparició de les antigues, sí que es crea la necessitat de replantejar-les.
És l'època de la reflexivitat, s'han de redefinir, renegociar, repensar molts dels coneixements que s'han donat per sabuts.
Estem davant una nova realitat social, basada en un nou paradigma informacional.
Les funcions i els processos dominants en l'era de la informació s'organitzen entorn de xarxes: és la societat xarxa.
Continua existint el que es coneix com a fractura digital, és a dir, la desigualtat o el desnivell entre les possibilitats d'accés, ús, control i coneixement de les tecnologies de la informació i la comunicació.
Vivim a l'època de la reflexivitat, en què s'han de redefinir, renegociar, repensar molts dels coneixements que s'han donat per sabuts.

3.2.Característiques de la societat de la informació

Si hi ha alguna cosa en què la majoria d'investigadors estem d'acord és que ens trobem en un procés accelerat de canvi i no veiem gaire clar quin és el model que s'acabarà imposant. El que sí que és clar és la importància de les TIC i, en definitiva, de la informació. Només cal reflexionar una mica sobre com ha canviat la vida quotidiana des del final del segle XX.
Segons Saperas (1998, pàg. 30):

"[...] la actual fase de transición se define por dos rasgos centrales: una rápida evolución de las tecnologías de la información y de la comunicación y por el incremento de la presencia social y política de estas tecnologías, y de sus contenidos simbólicos, como consecuencia del debilitamiento de instituciones sociales clásicas que regían el proceso de socialización y de organización (la familia, las iglesias, la escuela, las instituciones políticas)."

Un altre corol·lari de la situació actual és, segons Castells (1997, pàg. 514):

"[...] la información es el ingrediente clave de nuestra organización social, y los flujos de mensajes e imágenes de unas redes a otras constituyen la fibra básica de nuestra estructura social."

És difícil fer una síntesi dels canvis que s'han produït a la societat de la informació des del final del segle XX; per això, és important el treball de Castells (1997, 1998a i 1998b) en la seva obra La era de la información. Aquesta recerca, de més de dotze anys, aporta una gran quantitat de documentació per a fonamentar les anàlisis.
Castells recull les característiques de la societat de la informació i proposa un seguit de conceptes per a explicar els canvis produïts a la societat a causa del desenvolupament de les TIC.

"La interacción de estos procesos y las reacciones que desencadenaron crearon una nueva estructura social dominante, la sociedad red; una nueva economía, la economía informacional/global; y una nueva cultura, la cultura de la virtualidad real."

Castells (1998b, pàg. 370)

Potser un dels aspectes més interessants de les noves tecnologies és la modificació de les coordenades espacial i temporal. Castells (1997, pàg. 445) proposa un nou concepte: l'espai dels fluxos.

"El espacio de los flujos es la organización material de las prácticas sociales en tiempo compartido que funcionan a través de los flujos. Por flujo entiendo las secuencias de intercambio e interacción determinadas, repetitivas y programables entre las posiciones físicamente inconexas que mantienen los actores sociales en las estructuras económicas, políticas y simbólicas de la sociedad."

Totes les societats s'emmarquen en un espai determinat, però amb l'adveniment de la societat de la informació es produeix un canvi estructural. Sorgeixen noves formes i processos espacials. La societat de la informació és construïda per fluxos de capitals, econòmics, tecnològics, imatges, símbols, etc. Això té un fort impacte en la dimensió espacial de la societat i provoca l'aparició de l'espai de fluxos.
Castells (1997, pàg. 446-451) afirma que aquest espai dels fluxos es pot descriure per la combinació de, com a mínim, tres capes:
a) El primer suport material de l'espai dels fluxos és electrònic, cap lloc no existeix per si mateix, les posicions es defineixen pels fluxos.

"Por lo tanto, la red de comunicación es la configuración espacial fundamental: los lugares no desaparecen, pero su lógica y su significado quedan absorbidos en la red."

Castells (1997, pàg. 446)

b) La segona capa la constitueixen els nodes i els eixos de l'espai dels fluxos. Hem afirmat que no ens trobem amb una lògica de llocs sinó de fluxos, però quan algú es connecta ho fa des d'un lloc específic. Així, podem afirmar que hi ha determinades ciutats globals (Londres, Tòquio, Nova York), que tenen aquesta funció d'eixos, i hi ha organitzacions internacionals (Fòrum de Davos, el G-20), que són els nodes de la xarxa.

"Algunos lugares son intercambiadores, ejes de comunicación que desempeñan un papel de coordinación para que haya una interacción uniforme de todos los elementos integrados en la red. Otros lugares son los nodos de la red, es decir, la ubicación de funciones estratégicamente importantes que constituyen una serie de actividades y organizaciones de base local en torno a una función clave de la red."

Castells (1997, pàg. 446)

c) La tercera capa fa referència a l'organització espacial de les elits gestores dominants, que exerceixen funcions directius, entorn de les quals s'articula aquest espai dels fluxos.

"La articulación de las élites y la segmentación y desorganización de las masas parecen ser mecanismos gemelos de dominio social en nuestras sociedades."

Castells (1997, pàg. 449)

Cal recordar, però, que aquest espai dels fluxos no és viscut per tothom, l'experiència comuna de la majoria de persones està arrelada a un espai determinat. Les elits són les que experimenten aquest espai de fluxos.
Amb tot, podem concretar amb seguretat que a la societat s'han produït canvis que afecten dimensions considerades com a permanents i inalterables. Tal com diu Cucó (2007a, pàg. 107):

"El trastocamiento –separación y comprensión– de las coordenadas espacio-temporales, la revolución tecnico-comunicativa y la fusión-confusión entre lo global y lo local serían algunas de las novedades fundamentales de este periodo."

Quant al temps, Castells (1997, pàg. 467) assenyala que, contra el temps lineal, irreversible, mesurable i predictible, s'està produint una transformació profunda que

"[...] es la mezcla de tiempos para crear un universo eterno, no autoexpansivo, sino autosostenido, no cíclico sino aleatorio, no recurrente sino incurrente: el tiempo atemporal."

Aquest temps atemporal "se da cuando las características de un contexto determinado, a saber, el paradigma informacional y la sociedad red, provocan una perturbación sistémica en el orden secuencial de los fenómenos realizados en ese contexto" (Castells 1997, pàg. 499).
Segons Castells (1997, pàg. 500) alguns exemples d'aquest temps atemporal són:

"Las transacciones de capital en fracciones de segundo, las empresas de tiempo flexible, la duración variables de la vida temporal, el desdibujamiento del ciclo vital, la búsqueda de la eternidad mediante la negación de la muerte, las guerras instantáneas y la cultura del tiempo virtual son fenómenos fundamentales, característicos de la sociedad red, que mezclan los tiempos de su ocurrencia de forma sistemática."

Tal com hem vist anteriorment, el concepte de xarxa és un concepte fonamental en el treball de Castells.

"Las redes son estructuras abiertas, capaces de expandirse sin límites, integrando nuevos nodos mientras puedan comunicarse entre sí, es decir, siempre que compartan los mismos códigos de comunicación (por ejemplo, valores o metas de actuación). Una estructura social que se base en las redes es un sistema muy dinámico y abierto, susceptible de innovarse sin amenazar su equilibrio. [...] la morfología de redes también es una fuente de reorganización de las relaciones de poder. Los conmutadores que conectan las redes (por ejemplo, el control ejercido por los flujos financieros de los imperios de medios de comunicación que influyen en los procesos políticos) son los instrumentos privilegiados del poder. Por lo tanto, son los conmutadores los que poseen el poder."

Castells (1997, pàg. 507)

I, amb relació als usuaris de la xarxa, Castells (1997, pàg. 393) apunta:

"[...] aunque la comunicación a través del ordenador está revolucionando sin duda el proceso de comunicación, y por su mediación la cultura en general, es una revolución que se está desarrollando en oleadas concéntricas, iniciadas en los niveles más elevados de educación y riqueza, y probablemente incapaz de alcanzar a grandes segmentos de las masas incultas y los países pobres". L'ús de la comunicació a partir de l'ordinador produeix comunitats virtuals, terme pel qual "suele entenderse una red electrónica autodefinida de comunicación interactiva, organizada en torno a un interés o propósito compartido, aunque a veces la comunicación se convierte en sí misma en la meta."

Castells (1997, pàg. 395)

I és que segons Castells (1997, pàg. 405-408) ens trobem a la cultura de la virtualitat real, que defineix com:

"[...] un sistema en el que la misma realidad (esto es, la existencia material/simbólica de la gente) es capturada por completo, sumergida de lleno en un escenario de imágenes virtuales, en el mundo de hacer creer, en el que las apariencias no están sólo en la pantalla a través de la cual se comunica la experiencia, sino que se convierte en la experiencia."

Castells (1997, pàg. 406)

Aquests són alguns dels conceptes que Castells recull en la seva obra, que ha tingut una influència enorme en els estudis actuals sobre la societat de la informació.
Un dels aspectes més interessants de les noves tecnologies és la modificació de les coordenades espacial i temporal.
Alguns dels conceptes que proposa Castells per tal d'explicar els canvis produïts a la societat a causa del desenvolupament de les TIC són: l'espai dels fluxos, el temps atemporal, les comunitats virtuals i la virtualitat real.

3.3.El poder de la identitat

Un altre dels temes que analitza Castells en la seva gran obra és la qüestió de les identitats.
Segons Berger i Luckmann (1999), la modernitat arriba acompanyada d'un pluralisme que genera una crisi de sentit a la societat. Segons aquests autors, les condicions estructurals que produeixen aquesta crisi de sentit es troben, tot i que d'una manera diferent, a totes les societats occidentals.

"La més important d'aquestes condicions és el pluralisme modern, ja que tendeix a desestabilitzar l'estatus de 'cosa donada' atorgat als sistemes de sentit i de valors que orienten l'acció i sostenen la identitat."

Berger i Luckmann (1997, pàg. 105)

Segons Castells (1998, pàg. 394):

"La dissolució de les identitats compartides, que equival a la dissolució de la societat com a sistema social significatiu, podria molt ben ser la situació del nostre temps".

Castells (1998a, pàg. 29) adverteix que no s'han de confondre els rols i els conjunts de rols amb les identitats:

"[...] les identitats organitzen el sentit, mentre que els rols organitzen les funcions."

Però Castells (1998a, pàg. 29) es concentra en la identitat col·lectiva, no pas la individual, i proposa la hipòtesi següent:

"[...] aquell qui construeix la identitat col·lectiva, i per què, en determina el contingut simbòlic i el sentit per a aquells que s'hi identifiquen o se'n separen."

En la societat de la informació actual Castells (1998a, pàg. 30) diferencia tres tipus d'identitats:
  • La identitat legitimadora, introduïda per les institucions dominants de la societat per a dur a terme i racionalitzar el seu domini davant dels altres actors socials.

  • La identitat de resistència, defensada pels actors que ocupen posicions devaluades o estigmatitzades per la lògica dominant de la societat.

  • La identitat de projecte, quan els actors socials construeixen una nova identitat mitjançant els materials culturals disponibles. En aquest cas, no tan sols redefineixen la seva posició social, sinó que també cerquen la transformació de l'estructura social.

Evidentment, tal com apunta Castells (1998, pàg. 30), cap tipus d'identitat no té, per se, un valor progressista o regressiu fora del seu context social. És a dir, per a poder entendre i valorar les identitats cal que es contextualitzi cada cas i no s'extrapoli a altres moments o llocs diferents.
Pel que fa a la identitat, Castells (1998a, pàg. 33) pretén demostrar que:

"[...] el ascenso de la sociedad red pone en tela de juicio los procesos de construcción de la identidad durante este período, con lo que induce nuevas formas de cambio social. Ello se debe a que la sociedad red se basa en la disyunción sistémica de lo local y lo global para la mayoría de los individuos y grupos sociales."

Així, l'autor proposa la hipòtesi que actualment "los sujetos, cuando se construyen, ya no lo hacen basándose en las sociedades civiles, que están en proceso de desintegración, sino como una prolongación de la resistencia comunal."

Castells (1998a, pàg. 33-34)

Hi ha una reacció contra la globalització que difumina les identitats. És a dir, mentre la identitat legitimadora s'immergeix en una crisi, les identitats de resistència esdevenen les formes actuals de construir la identitat, tot i que es decantin cap a les identitats de projecte (Castells 1998a, pàg. 89-90).

"Las nuevas identidades proyecto no parecen surgir de antiguas identidades de la sociedad civil de la era industrial, sino del desarrollo de las identidades de resistencia actuales. Creo que existen razones teóricas, así como argumentos empíricos, para esa trayectoria en la formación de nuevos sujetos históricos."

Castells (1998a, pàg. 396)

Segons Castells (1998a, pàg. 399), el tema de les identitats és crucial, ja que a l'era de la informació el poder es troba entorn dels codis culturals de la societat i les identitats

"[...] construyen intereses, valores y proyectos en torno a la experiencia y se niegan a disolverse, estableciendo una conexión específica entre naturaleza, historia, geografía y cultura."

Actualment, el canvi de la realitat social és tan ràpid que podem advertir un cert desconcert entre els estudiosos a l'hora d'interpretar l'esdevenir social. Tenim la impressió que vivim una certa sensació de crisi permanent. Les identitats es pluralitzen, els models de família es diversifiquen tant que els esquemes anteriors ja no són útils per a analitzar el que està passant amb les identitats.
No obstant això, els mitjans de comunicació no tan sols mostren distintes identitats sinó que, com a agents socialitzadors, cooperen en la construcció de les identitats personals i culturals. Recordem que la socialització és un procés continu que es duu a terme al llarg de tota la vida.
Amb relació a aquest procés socialitzador, les experiències rebudes a partir dels mitjans de comunicació influeixen en el desenvolupament de la identitat personal dels infants, i també en la interacció amb altres persones i amb l'entorn. És a dir, els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en la conformació de les identitats personals.
En definitiva, els mitjans de comunicació es converteixen en proveïdors d'identitats amb les quals les persones es van sentint identificades o diferenciades i els permeten, a més, trobar un cert suport en l'adscripció a una identitat determinada.
Cal recordar que la identitat és una realitat complexa. Segons Ting-Toomey (1999, pàg. 21-23)

"[...] la identitat és una autoconcepció composta que abraça diverses facetes de la identitat com la cultura, l'etnicisme, el gènere i la personalitat."

Però, en primer lloc, cal dir que la identitat no és només una autopercepció sinó una relació amb l'altre. La identitat precisa l'alteritat. L'estudiant ho és en la seva relació amb el professor, com l'àrbitre ho és en relació amb els jugadors del partit que arbitra. I, en segon lloc, la identitat no és només una autoatribució sinó que també hi ha una identitat atribuïda. És en la interacció amb els altres que la meva identitat és reconeguda i confirmada.
En la societat de la informació actual Castells diferencia tres tipus d'identitats: la identitat legitimadora, la identitat de resistència, la identitat de projecte.
Hi ha una reacció contra la globalització que difumina les identitats.
Els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en la conformació de les identitats personals.
La identitat és una realitat complexa.

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Castells, M. (1997). La era de la información. Sociedad, Economia y Cultura. Vol. 1. La sociedad red. Madrid: Alianza editorial.
Castells, M.(1998a).La era de la información. Sociedad, Economia y Cultura. Vol. 2:El poder de la identidad. Madrid: Alianza editorial.
Castells, M.(1998b).La era de la información. Sociedad, Economia y Cultura. Vol. 3: Fin de milenio. Madrid: Alianza editorial.
Bibliografia complementària
Aguado, J. M.; Martínez, I. J.(coords.) (2008). Sociedad móvil. Tecnología, identidad y cultura. Madrid: Biblioteca Nueva.
Bayardo, R.; Lacarrieu, M.(comp.) (1999). La dinámica global/local. Cultura y comunicación: nuevos desafíos. Buenos Aires: Ciccus/La Crujía.
Bell, D. (1985). "La telecomunicación y el cambio social". A: M. de Moragas (ed.).Sociología de la comunicación de masas IV. Nuevos problemas y tranformación tecnológica(pàg. 34-55). Barcelona: Gustavo Gili.
Berger, P. L.; Luckmann, T. (1997). Modernidad, pluralismo y crisis de sentido. La orientación del hombre moderno. Barcelona: Paidós.
Boni, F. (2008). Teorías de los medios de comunicación. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
Charles, M. (1995). "Mujeres y Educación para la Recepción Televisiva".Signo y Pensamiento(núm. 27, pàg. 21-32).
Cucó, J.(2007a). "Espacio-tiempo". A: A. Barañano; J. L. García; M. Cátedra; M. J. Devillard (coords.).Diccionario de relaciones interculturales, diversidad y globalización(pàg. 106-108). Madrid: Editorial Complutense.
Cucó, J.(2007b). "Global y local". A: A. Barañano; J. L. García; M. Cátedra; M. J. Devillard (coords.).Diccionario de relaciones interculturales, diversidad y globalización(pàg. 162-165). Madrid: Editorial Complutense.
De Kerckhove, D. (1999). La piel de la cultura. Investigando la nueva realidad electrónica. Barcelona: Gedisa.
Donohue, G. A.; Tichenor, P. J.; Olien, C. S. (1980). "Community Structure and Media Use". A: G. Cleveland Wilhoit (ed.).Mass Communication Review Yearbook(vol. 1, pàg. 390-400). Beverly Hills: Sage.
Friedman, J.(2007a). "Globalización". A: A. Barañano; J. L. García; M. Cátedra; M. J. Devillard (coords.).Diccionario de relaciones interculturales, diversidad y globalización(pàg. 166-170). Madrid: Editorial Complutense.
Friedman, J.(2007b). "Nuevos movimientos sociales". A: A. Barañano; J. L. García; M. Cátedra; M. J. Devillard (coords.).Diccionario de relaciones interculturales, diversidad y globalización(pàg. 279-287). Madrid: Editorial Complutense.
Hartmann, M. (2008). "La mirada etnográfica sobre el medio móvil". A: J. M. Aguado; I. J. Martínez (coords.).Sociedad móvil. Tecnología, identidad y cultura(pàg. 61-86). Madrid: Biblioteca Nueva.
Lévy, P. (2007). Cibercultura. La cultura de la sociedad digital. Rubí (Barcelona): Anthropos.
Maalouf, A. (1999). Identidades asesinas. Madrid: Alianza.
McLuhan, M. (1996). Comprender los medios de comunicación: las extensiones del ser humano. Barcelona: Paidós.
Mc Quail, D. (2000). Introducción a la teoría de la comunicación de masas. Barcelona: Paidós.
Moragas, M. de (1981). Teorías de la comunicación. Barcelona: Gustavo Gili.
Peñamarín, C. (2007). "Sociedad de la información y del conocimiento". A: A. Barañano; J. L. García; M. Cátedra; M. J. Devillard (coords.).Diccionario de relaciones interculturales, diversidad y globalización(pàg. 333-336). Madrid: Editorial Complutense.
Salaverria, R. (2003). "Convergencia de medios".Chasqui(núm. 81). [Data de consulta: març de 2009].<http://chasqui.comunica.org/content/view/190/64/>
Saperas, E. (1992). La sociología de la comunicación de masas en los Estados Unidos. Una introducción crítica. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias.
Saperas, E. (1998). Manual básico de teoría de la comunicación. Barcelona: CIMS.
Sasson, D. (2006). Cultura. El patrimonio común de los europeos. Madrid: Crítica.
Scolari, C. (2008). Hipermediaciones. Elementos para una Teoría de la Comunicación Digital Interactiva. Barcelona: Gedisa.
Sempere, P. (1975). La galaxia McLuhan. Valencia: Fernando Torres.
Sierra Caballero, F. (1999). Elementos de teoría de la información. Sevilla: Editorial MAD.
Ting-Toomey, S. (1999). Communication across Cultures. Londres: Sage.
Tremblay, G. (1996). "La societat de la informació: del fordisme al gaterisime".Anàlisi(núm. 19, pàg. 57-78).