La perspectiva crítica de les teories de la comunicació

  • Miquel Rodrigo Alsina

    Miquel Rodrigo Alsina

    Catedràtic de Teories de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat investigador al Research Center for Language and Semiotic Studies (Universitat d'Indiana), al Center for the Study of Communication and Culture (Universitat de Sant Louis) i al d'Études sur l'Actuel et le Quotidien (Universitat René Descartes, París V); també ha estat docent en diferents universitats espanyoles i estrangeres. Ha publicat més de setanta articles en revistes especialitzades nacionals i internacionals, i diferents monografies. La seva darrera obra, La construcción de la noticia. Nueva edición revisada y ampliada (2005), ha estat traduïda al portuguès per A Construção da Notícia (2009).

  • Anna Estrada Alsina

    Anna Estrada Alsina

    Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha obtingut el màster oficial de Literatura comparada: estudis literaris i culturals de la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha obtingut un postgrau d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra i un postgrau d'Edició de webs de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha traduït al català l'obra de Miquel Rodrigo Identitats i Comunicació intercultural (Edicions 3 i 4). Ha estat redactora d'Aulamèdia, una revista electrònica d'educació en comunicació. Ha treballat com a tècnica del Servei de Recerca, Estudis i Publicacions del Consell de l'Audiovisual de Catalunya i ha estat consultora de la UOC. Darrerament, ha publicat, amb Miquel Rodrigo, el llibre Les teories de la comunicació (Editorial UOC, 2008).

PID_00143689
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Dins la perspectiva crítica s'explicaran tres corrents: l'Escola de Frankfurt, l'economia política i els estudis culturals.
Aquests tres corrents reben una influència notable del marxisme i el seu objecte d'anàlisi és la societat capitalista del segle XX. En aquesta anàlisi es mostren els mitjans de comunicació com a empreses que funcionen dins la lògica del sistema capitalista i com a institucions que coadjuven en la seva reproducció.
Aquesta perspectiva pretén denunciar les estratègies de manipulació i de persuasió dels mitjans de comunicació per a sostenir un sistema basat en la desigualtat i en el domini de classe. En definitiva, el que caracteritza els mitjans de comunicació és que són instruments ideològics.
Per a la perspectiva crítica la realitat social és de naturalesa conflictiva, ja que entren en confrontació classes socials amb interessos enfrontats. Però mitjançant la ideologia les classes socials dominants pretenen ocultar aquest caràcter conflictiu de la realitat social. Per això se serveixen dels mitjans de comunicació per a mantenir la població alienada. És a dir, aconsegueixen que no tingui consciència real de la seva situació en la realitat social.
La perspectiva crítica pretén trencar amb aquesta il·lusió alienant dels mitjans de comunicació i, amb això, canviar la realitat social.
Evidentment, la perspectiva crítica també ha estat valorada des de diferents punts de vista. La idea que té dels mitjans de comunicació és que són mitjans de manipulació, encara que el corrent dels estudis culturals ho matisa molt més.
Aquesta visió manipuladora dels mitjans s'ha considerat que és massa reduccionista. Pensar, només, en aquesta faceta és no tenir en compte com són utilitzats realment per les persones.
Aquesta és la crítica central que s'hauria de fer a l'Escola de Frankfurt i al corrent economicopolític, aquest últim quan parla dels efectes dels mitjans. La seva visió ideològica ens mostra uns mitjans terriblement poderosos i unes audiències amb molt poca capacitat de reacció.
La visió de l'Escola de Frankfurt dóna molt poca capacitat de resposta a l'audiència, però cada dia és més clar que es produeix una mediació entre el contingut dels mitjans i les necessitats de les persones. Així, els usuaris dels mitjans s'apropien dels seus discursos i els integren en la pròpia vida, com apunten, per contra, els estudis culturals.
En aquesta mateixa línia, Marín i Tresserras (1994, pàg. 39-40) assenyalen que els mitjans poden intervenir sobre les consciències de les persones, però no elaborar-les, sinó que es tracta d'un procés de mediació més complex i mistificat.
Tot això dóna lloc a una visió diferent de la cultura de masses. Així, es fa necessari replantejar moltes de les característiques atribuïdes a la cultura de masses (Marín i Tresserras, 1994, pàg. 200-238): la seva vulgaritat, conservadorisme, mercantilisme, mediocritat, immoralitat, etc. De fet, en aquesta nova visió s'aproxima la cultura de masses a la cultura popular.
Finalment, des d'una posició positivista, una crítica, en la qual podríem incloure els estudis culturals, és que els mètodes d'anàlisi de la perspectiva crítica es consideren poc fiables, ja que no permeten la quantificació i les seves conclusions no es poden generalitzar. Això fa que moltes de les propostes no hagin estat demostrades empíricament o, si ho han estat, es tracta de casos tan concrets que és difícil extrapolar-los a una generalitat.

1.L'Escola de Frankfurt

1.1.Presentació de l'Escola de Frankfurt

L'Escola de Frankfurt es crea en el període d'entreguerres a la ciutat alemanya del mateix nom. El 1923, vinculat a la Universitat de Frankfurt, es va fundar l'Institut de Recerca Social, més conegut amb el nom d'Escola de Frankfurt.
Els membres més destacats de l'Escola de Frankfurt són Theodor W. Adorno (1903-1969), Walter Benjamin (1892-1940), Erich Fromm (1900-980), Max Horkheimer (1895-1973) i Herbert Marcuse (1898-1979).
El 1933, amb la pujada al poder del nazisme, s'inicia l'exili dels seus membres a causa de la ideologia marxista del centre i l'origen jueu dels seus promotors. Alguns van poder accedir a l'exili als Estats Units: Theodor W. Adorno, Erich Fromm, Max Horkheimer i Herbert Marcuse. En canvi, Walter Benjamin va morir a Portbou fugint dels nazis.
L'objecte d'estudi de l'Escola de Frankfurt era la societat industrial avançada i la indústria de la cultura que s'hi havia generat. Les fonts de què partia eren, fonamentalment, el marxisme i la psicoanàlisi. Així, se'ls ha posat l'etiqueta de freudomarxisme.
Pensaments de l'Escola de Frankfurt
Seguint Marx, l'Escola de Frankfurt considerava que els filòsofs no solament han de descriure veritats, sinó que han d'ajudar a canviar el món.
Seguint Freud, l'Escola de Frankfurt considerava que la indústria de la cultura afectava el nivell psíquic de les persones.
Per a l'Escola de Frankfurt, la filosofia i el sentit comú, que representa un coneixement immediat, resulten conceptes antagònics. La immediatesa de la consciència se cenyeix a les dades percebudes, als sentits, però no transcendeix la relació que en la realitat hi ha entre aquesta realitat i la racionalitat. S'ha d'anar a l'essència de les coses i no quedar-se simplement a la superfície aparent. La humanitat no es pot entendre i ser interpretada per la mera subjectivitat. Es postula una aproximació objectiva a la realitat.
El racionalisme és a la base del pensament de l'Escola de Frankfurt. De fet, tenen una gran fe en la raó i en la possibilitat d'una societat racional. Per això, són molt crítics amb la irracionalitat que hi ha en la societat nazi, en primer lloc, i en la societat industrial avançada, a continuació.
L'Escola de Frankfurt segons Muñoz
Muñoz (1995, pàg. 68) sintetitza les idees de l'Escola de Frankfurt en els punts següents:

  • La transició de la societat industrial a la societat postindustrial ha significat un canvi radical en la interpretació dialèctica del capitalisme.

  • En aquest sentit, en el segle XIX preval un model de dominació en què la valoració del capital se centra en el desenvolupament de les infraestructures econòmiques i materials. Tanmateix, la consolidació econòmica i social de la lògica del benefici requereix un mecanisme de control a llarg termini. Aquest mecanisme de control se situarà no en l'exterioritat del subjecte o del grup, sinó en l'acció sobre les consciències. D'aquesta manera, les superestructures ideològiques presenten unes característiques noves, ja que s'inverteix el procés: les infraestructures mercantils funcionaran com a superestructures cosmovisives i asseguraran la pervivència del sistema.

  • Aquest procés anterior s'aconsegueix amb la constitució de la societat de consum i del seu procés ideològic central: la cultura de masses, amb les seves lleis i regles molt delimitades.

La societat de consum i la cultura de masses representen per als autors de l'Escola de Frankfurt els fonaments de la supervivència del capitalisme en la nova fase de capitalisme financer internacionalitzat.
Amb relació als mitjans de comunicació, l'Escola de Frankfurt va passar de la utopia al desencant. Inicialment, es va plantejar la potencialitat revolucionària dels nous mitjans de comunicació. El cinema podia ser l'instrument perfecte per a permetre la participació de les masses en els processos culturals. La ràdio s'havia de convertir en el mitjà d'informació per excel·lència. Les seves característiques tecnològiques li permetien portar tots els esdeveniments històrics a totes les cases. La fotografia també podia ser un instrument revolucionari, en acostar la realitat històrica a la realitat quotidiana de cada receptor. Qualsevol podia, simplement amb una càmera, deixar constància de les contradiccions del capitalisme i de les injustícies socials.
Si tenim en compte la utilització que va fer el règim nazi dels mitjans de comunicació en la propaganda política, es podrà comprendre el desencant subsegüent dels pensadors de l'Escola de Frankfurt. Les possibilitats revolucionàries dels mitjans es van confrontar amb la realitat política de la seva utilització, que els convertirà en maquinàries de la manipulació política. La tecnologia informativa es convertirà en un agent del control social, en un fre al canvi social. Amb els mitjans de comunicació es vehiculen les pulsions més irracionals dels éssers humans.
L'arribada dels membres de l'Escola de Frankfurt a la societat nord-americana no va representar cap canvi en aquesta perspectiva, atès que la societat nord-americana és propera a l'autoritarisme nazi per les tendències següents:

  • La cursa d'armaments i la despesa militar, que és una producció per a la destrucció.

  • L'ús per part dels polítics nord-americans de les tècniques de la propaganda política clàssica i del culte a la personalitat. Es tracta de vendre bé un polític, com qui ven un producte qualsevol. La política es converteix en espectacle.

Fragment de la pel·lícula La cortina de fum, de Barry Levinson. Escena en què un productor de Hollywood controla una roda de premsa de la Casablanca. Allà mateix, i davant la imminència d'unes eleccions presidencials, per tal de tapar un mer assumpte sexual del president, s'inventa i es munta una guerra a canvi d'una ambaixada per al productor de l'espectacle.

  • El gran pes que va tenir el pensament dretà als Estats Units durant la Guerra Freda. Les persecucions de les persones considerades d'esquerres no quedaven gaire lluny de les dutes a terme pels nazis, almenys en alguns aspectes d'estigmatització i d'exclusió social.

Fragment de la pel·lícula El testaferro (1976), de Martin Ritt. Escena en què una colla de funcionaris nord-americans interroguen el personatge interpretat per Woody Allen sobre la seva amistat amb altres persones, suposadament comunistes.
Per acabar, ens podríem plantejar fins a quin punt la irracionalitat continua sent l'element més característic de la societat postmoderna. L'irracionalisme actual es pot apreciar, segons Attallah (1991, pàg. 195), en els fenòmens socials següents:

  • La violència quotidiana a les grans ciutats, que es pot produir en qualsevol lloc i en qualsevol moment, és a dir, d'una manera típicament irracional.

  • La degradació del debat públic, que ja no tracta de l'elaboració de les regles de la vida social, sinó cada vegada més de la gestió purament econòmica i de les trivialitats de la vida privada dels polítics.

  • La fascinació dels mitjans de comunicació pel crim, el que és espectacular i les figures d'autoritat al marge de la llei, com els policies pròxims a la criminalitat.

L'Escola de Frankfurt podria ser qualificada com a freudomarxista. El seu objecte d'estudi és la societat del capitalisme avançat i la indústria de la cultura.
L'Escola de Frankfurt fa una anàlisi racional de la realitat i denuncia la irracionalitat de la societat industrial avançada.
Amb relació als mitjans de comunicació, l'Escola de Frankfurt va passar de la visió utòpica a la crítica.

1.2.La indústria de la cultura

Els membres de l'Escola de Frankfurt van analitzar molts aspectes de la societat industrial avançada i des de diferents aproximacions: Adorno (sociologia, filosofia i crítica musical), Benjamin (sociologia de la literatura, de l'art i la fotografia), Fromm (psicoanàlisi i psicologia social), Horkheimer (filosofia, sociologia i psicologia social) i Marcuse (filosofia i política).
En les seves anàlisis l'Escola de Frankfurt considera que, amb els mitjans de comunicació de masses, la manipulació s'ha convertit en massiva i la cultura de masses és una vulgarització nefasta de la cultura.
A mitjan la dècada de 1940, Adorno i Horkheimer van proposar el concepte d'indústria de la cultura. D'acord amb les característiques industrialitzadores de l'època, la cultura també s'industrialitza. La cultura es converteix en mercaderia.
La indústria de la cultura és, òbviament, una indústria una mica especial, perquè el producte que fabrica no és equiparable a una camisa o a un cotxe. El producte de les indústries culturals són discursos verbals o audiovisuals.
Amb aquestes característiques dels productes que fabrica la indústria de la cultura, es podria dir que és una indústria de la consciència.
Però, en la seva anàlisi dels discursos d'aquesta indústria cultural, l'Escola de Frankfurt denuncia que els mitjans de comunicació de masses, en lloc de desenvolupar la capacitat crítica de les persones, provoquen mentalitats rígides i homogeneïtat psíquica.
Els mitjans de comunicació no són un instrument d'alliberament, sinó d'alienació.
Com que els mitjans difonen massivament els seus discursos, aconsegueixen que la població vagi acceptant acríticament les estructures de persuasió que canalitzen. D'aquesta manera, la cultura es converteix en ideologia, en falsa consciència. Les persones no són conscients de la seva posició social, de les estructures d'opressió que les envolten, dels valors que es transmeten com si fossin els únics possibles, ni tan sols del caràcter ideològic del discurs que consumeixen.
La indústria de la cultura té una sèrie de mecanismes simbòlics per a imposar determinades representacions col·lectives, que són la ideologia fonamental de les societats avançades. Un dels pilars ideològics de les societats industrials avançades és la publicitat.
La publicitat va creant representacions simbòliques que sostenen una visió de la societat com a mercat. Es basa en la lògica mercantil, en la qual la identitat de la persona es fonamenta en el que pot adquirir, no en el que és. O més ben dit: ser és tenir, comprar, consumir. Així, el fet de no tenir, no poder comprar, produeix infelicitat. És la lògica de la societat de consum.
Aquesta mercantilització de les relacions socials també arriba a l'àmbit del debat polític. La publicitat també s'imposa en el món de la política. La imatge carismàtica d'un líder suplanta, en les campanyes polítiques, la discussió racional sobre les diferents opcions. La política es converteix en espectacle. Les diferències entre les opcions polítiques es difuminen. Les campanyes electorals se sostenen en un eslògan que, a més, resulta fàcilment intercanviable entre les diferents opcions polítiques.
L'entreteniment és la base de la cultura de masses. La majoria de la producció de les indústries de la cultura forma part de l'entreteniment. Els productes d'entreteniment podrien servir per a augmentar el nivell cultural de la població. Tanmateix, la indústria de la cultura busca l'èxit immediat i fàcil. La cultura de masses és una cultura de baixa qualitat i alienant. Així, el subjecte perdrà, en centrar l'atenció en els continguts frívols dels mitjans de comunicació, la capacitat d'anàlisi, i no es plantejarà discrepàncies valoratives.
El contingut de la informació té una tendència cada vegada més gran en l'espectacularització i la trivialització de la realitat social. Les empreses periodístiques busquen maximitzar els beneficis i s'adapten a les tendències que els són més rendibles.

Tal com afirma el periodista de Le Monde Diplomatique, Serge Halimi: "los medios se hacen, cada vez más, según la lógica del mercado. Como todo consiste en vender más, confunden lo interesante con lo importante".

El País Revista (21/VIII/2002, pàg. 29)

En la societat industrial avançada el mercat absorbeix totes les relacions humanes i socials. Segons aquesta lògica, la creació cultural que tingui èxit serà la que entri millor en les fases de producció i distribució de mercaderies del sistema capitalista. Això ens porta directament a la teoria de la pseudocultura. La cultura de masses és una pseudocultura.
La pseudocultura és, per a l'Escola de Frankfurt, la superestructura ideològica de la societat industrial avançada. En la seva fase industrial avançada, el capitalisme necessita que els treballadors tinguin una preparació intel·lectual i cultural més gran. Però, al mateix temps, el fet que els treballadors tinguin més preparació intel·lectual també s'ha de neutralitzar perquè no siguin massa crítics amb el sistema. El dilema que es planteja és com es poden aconseguir persones més preparades i, alhora, menys crítiques.

Per a Ortega y Gasset (1972, pàg. 105), el prototip de l'home-massa és l'especialista que "«sabe» muy bien su mínimo rincón de universo; pero ignora de raíz todo el resto".

La neutralització d'una visió crítica de la realitat social es farà des d'una cultura convertida en ideologia, entesa com a falsa consciència. És a dir, la cultura se sotmetrà a les necessitats del sistema de producció i també als interessos comercials dominants.
La cultura, en lloc de representar una ampliació de les facultats sensibles i intel·lectuals humanes, es transforma en ideologia destinada a conservar el sistema. D'una banda, representa la consolidació de la política burgesa: és un culte al que és pràctic, funcional, eficaç per al sistema. D'una altra banda, serveix per a encobrir les contradiccions d'un sistema basat en l'explotació.
En les societats industrials avançades la cultura s'industrialitza.
La indústria de la cultura és una indústria de la consciència, que aliena els qui la consumeixen.
Tant la publicitat i la política com l'entreteniment i la informació reforcen la mercantilització de la societat.
La cultura de masses és una pseudocultura que neutralitza la visió crítica de la realitat.

1.3.Els mitjans de comunicació com a instruments de manipulació

L'Escola de Frankfurt considera els mitjans de comunicació de masses mitjans de manipulació.
Segons aquesta escola, en consumir el contingut dels mitjans de comunicació les persones s'identifiquen amb unes pautes de conducta que asseguren el manteniment de l'ordre social. A més, aquestes pautes de conducta s'imposen amb uns continguts repetits i redundants.
Encara que, sens dubte, no tinguin res a veure, el conductisme i l'Escola de Frankfurt coincideixen en el gran poder dels mitjans de comunicació per a imposar-se sobre una audiència feble. Per a l'Escola de Frankfurt, la persuasió dels mitjans de comunicació es basa en la seva capacitat d'impacte directe mitjançant la simplificació i la superficialitat dels continguts.
Això afecta tant les capes socials poc il·lustrades com els sectors amb certa il·lustració intel·lectual. La cultura de masses és una cultura afirmativa, en el sentit que busca l'harmonia del que és social i encobrir les contradiccions que es produeixen en la societat. Per a Attallah (1991, pàg. 207), la cultura afirmativa

"[...] proposa el narcisisme en lloc del que és social, el mite en lloc de la història, el cos en lloc de la raó."

En els mitjans de comunicació també es produeix una estandardització del llenguatge, que tanca l'univers comunicatiu de la realitat sense que hi hagi la possibilitat d'assimilar elements crítics. Hi ha una atròfia del llenguatge, és un llenguatge estereotipat, un llenguatge empobrit, un llenguatge com a instrument d'acció del poder, com a principal creador de l'aparença.
En els mitjans de comunicació sempre es parla de països desenvolupats i de països subdesenvolupats, però mai de països subdesenvolupadors. Hi ha una inevitabilitat sense connexions entre els dos primers tipus de països esmentats. No cal ser un expert en economia per a reconèixer les interconnexions de l'economia mundial. De fet, amb el llenguatge es pretén ocultar l'explotació dels països pobres per part dels rics.
Estandardització del llenguatge
Vázquez Montalbán (1998, pàg. 160), en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona, tractava d'aquesta atròfia del llenguatge quan deia que el Nord, "a través de un ejercicio de replanteamiento semántico, ha sustituido incluso las palabras que pudieran ofenderle y las ha borrado del chip de los expertos en teoría de la pobreza o en teoría del orden mundial y la locución más suprimida es lucha de clases, porque admitir su existencia implica admitir su significado y la existencia material de esa lucha con vencedores y vencidos. Si se dice 'este país o esta clase social o este señor está ejerciendo colonialismo y explotación', se transmite un mensaje peyorativo. Si se habla de las relaciones centro-periferia, Norte-Sur, relaciones de dependencia internacional, nuevo orden internacional, clases emergentes frente a clases sociales sumergidas, etc., asumimos un lenguaje aséptico desactivador que no implica agresión, que no implica culpabilidad. Es un lenguaje exculpatorio y por lo tanto no tiene por qué alimentar ningún complejo de culpa, ninguna necesidad de autoanálisis o de memoria culpable. El Norte ha llegado no solamente a la hegemonía por su propia capacidad de adaptación y racionalización del crecimiento material; ha llegado en contra de la incapacidad material y cultural del Sur. Es decir, el Norte merece ser el Norte y el Sur se merece ser el Sur, como el amo se merece ser el amo y el esclavo, esclavo".
S'ha posat de manifest, més d'una vegada, que els continguts la indústria de la cultura tenen molt poques variacions respecte a uns prototips. Les diferències aparents són simplement superficials. Així, es produeix una uniformitat de missatges, i això no és solament per motius econòmics, sinó també ideològics.
El mercat de missatges, en els seus vessants informatius i d'entreteniment, n'estableix un nombre limitat. L'estructura productiva de les mercaderies de consum cultural i comunicatiu dóna lloc a aquesta limitació de les seves produccions.
Malgrat la multiplicitat de missatges, hi ha una uniformitat en els continguts que es veu en una sèrie de retorns cíclics. Això fa que la variabilitat de la pseudocultura sigui molt limitada. Sempre s'utilitzen els mateixos estereotips: la vampiressa, l'heroi, el gàngster, etc. es repeteixen una vegada i una altra en diferents combinacions.
A més, el públic és condicionat en els gustos pels imperatius de la indústria, que van traient modes de consum d'una manera cada vegada més accelerada. Perquè el consum interminable és el motor del sistema.
En definitiva, el que caracteritza la cultura de masses és l'estandardització i la repetició.

"La industria de cultura proporciona en todas partes bienes estandarizados para satisfacer las numerosas demandas identificadas como otras tantas distinciones a las que los estándares de la producción deben responder. A través de un modo industrial de producción se obtiene una cultura de masas hecha con una serie de objetos que llevan claramente la huella de la industria cultura: serialización-estandarización-división del trabajo."

Mattelart i Mattelart (1997, pàg. 54)

Aquesta estandardització planteja una paradoxa, ja que el que busca la societat de consum és la diferenciació social. Mentre que el poder adquisitiu és la clau de la diferenciació social, això es contraresta amb la identificació col·lectiva amb els models de consum de les classes dominants, que les indústries de la comunicació mostren. La massa s'identifica amb aquests béns i aquests comportaments de consum com l'ideal que s'ha d'assolir. Això produeix l'homogeneïtzació del públic.
Hi ha un fetitxisme de certs béns de consum i un foment del narcisisme dels consumidors. Es veu força clarament que el cotxe no és només un mitjà de transport, sinó que s'ha convertit en un fetitxe. Un fetitxe és un objecte el significat del qual va molt més enllà de l'objecte en si.
El cotxe no solament té valor d'ús, no solament serveix per a desplaçar-se, sinó que també té un valor de canvi, és a dir, determina l'estatus del conductor.
La publicitat d'automòbils s'encarrega de recordar-nos-ho amb els seus eslògans: "Tu t'ho mereixes", "Tu que t'ho pots permetre", "Per a gent com tu", "Ho ha perdut tot però li queda el cotxe", etc. D'aquesta manera, s'aconsegueix que tothom busqui el mateix.
Es produeix una homogeneïtzació dels desitjos del públic. La publicitat produeix aquesta homogeneïtzació i apel·la a allò més irracional.
Els mitjans de comunicació són mitjans de manipulació que asseguren l'ordre social.
La cultura de masses és una cultura afirmativa.
Els mitjans de comunicació estandarditzen el llenguatge i els productes.
En la cultura de masses es produeixen la uniformització dels missatges i l'homogeneïtzació dels públics.
Hi ha un fetitxisme de certs béns de consum, en els quals el més important és el valor de canvi.

1.4.La ideologia de la societat industrial avançada

Per a l'Escola de Frankfurt, la indústria de la cultura és una indústria de la consciència, per això en els seus productes un dels elements més importants són els valors.
Tal com hem vist en el nucli de coneixement anterior, hi ha una homogeneïtzació dels públics i dels continguts, d'acord amb les necessitats del mercat i els imperatius de la ideologia. Però no tots els valors són rendibles per a aquesta ideologia. Per això, ens remeten sempre a uns mateixos valors que, en definitiva, serviran per a sostenir l'statu quo, el sistema i els principis que el regeixen.
Tal com assenyala Adorno (1976, pàg. 7), en un estudi sobre trenta-quatre telecomèdies de televisió, el que es busca és "una reafirmació del conformisme en l'espectador i un afermament de l'statu quo".
Attallah
L'autor Attallah (1991, pàg. 204-205) utilitza com a exemple il·lustratiu la sèrie Dallas. Així, comenta que aquesta sèrie es presentava com a universal i intemporal. Universal, perquè pretenia encarnar trets humans universals. Així, s'aprecia que els trets dels personatges es tornen a veure en altres programes del mateix gènere. Intemporal, perquè la localització històrica del programa no té cap importància. En la narració, el context històric no és rellevant per a la trama. El valor d'aquest programa era mostrar la riquesa i els drames que es produïen entorn d'aquest eix. Així, "la cultura y los medios de masas pretenden sustituir el desarrollo histórico por el mito, universalizar a partir de detalles contextuales, suprimir los contextos de producción y de recepción, fascinarnos con efectos superficiales y psicologizar los problemas sociales. Todas estas estrategias tienen por finalidad desviarnos de nuestras condiciones reales de existencia y de recordarnos incansablemente el bienestar de nuestra existencia. En resumidas cuentas, son estrategias de afirmación que niegan nuestra razón y reducen nuestra conciencia" (Attallah, 1991, pàg. 213).
Una de les estratègies de dominació en les societats industrials avançades és gestionar la por.
D'acord amb el contingut dels mitjans de comunicació, estem permanentment amenaçats, ja que són molts els continguts de violència que transmeten. La violència és a tot arreu, des dels dibuixos animats fins als informatius, passant per les cançons de consum.
Però no tota aquesta violència és disfuncional, sinó que gran part de l'agressivitat en la societat industrial avançada forma part dels valors del sistema. La moral de l'èxit és el fonament determinant d'aquesta societat, mentre que la manera d'assolir-lo passa a un segon pla.
En la societat de masses el que és important és adquirir notorietat, destacar-se dels altres. Aquest principi vertebra l'estat de competitivitat col·lectiva.

"El mecanismo de incentivación de conductas característico del éxito individual representa el principio de la sociedad de mercado. Se privilegiarán por consiguiente, todas las actividades encaminadas a hacer competir entre sí a los ciudadanos. El deporte se convertirá en el modelo de mayor relieve de los mecanismos subyacentes de la moral del éxito. Pero el deporte no sólo refleja el sistema de la competencia, sino que el factor de violencia y agresividad será connatural a él."

Muñoz (1989, pàg. 136)

L'altra cara de l'agressivitat és l'autoritarisme.

"El autoritarismo no es sólo una consecuencia de factores psíquicos de orden individual, sino que se trata de una auténtica consecuencia de la elaboración de una psicología colectiva y de los medios y efectos que el poder puede poner en juego. El autoritarismo puede 'contagiarse' mediante una política que incida en el desarrollo de los aspectos inconscientes e irracionales del comportamiento de masas."

Muñoz (1989, pàg. 138)

Ja hem apuntat que la pseudocultura fomentava mentalitats rígides, que són les que nodreixen, per exemple, el racisme, que, lluny d'haver desaparegut, es manifesta cada vegada més com un racisme simbòlic, que no es basa en la raça sinó en la cultura.
Un altre element important de la ideologia de la societat industrial avançada és la unidimensionalitat.
La unidimensionalitat és el conjunt de valors polítics, ètics, econòmics, de benestar material i d'hàbits quotidians que l'administració totalitzadora de les societats industrials avançades imposa imperativament, sense comportaments alternatius, com un pensament unidimensional al qual ens hem d'afiliar per tal de viure dins el marc social. És a dir, ens trobem dins un univers polític amb una sola opció.
De fet, es tracta de l'antecedent del que avui es denomina el pensament únic. La televisió, que és el mitjà unidimensional més important, ens dóna un duplicat de la realitat en el qual qualsevol principi de contradicció és esborrat. Presenta massivament els interessos particulars com els interessos generals de la col·lectivitat.

Com deia un directiu de la General Motors, "el que és bo per a la General Motors és bo per a Amèrica (es referia als Estats Units), i el que és bo per a Amèrica és bo per al món".

Els valors de la cultura de masses busquen el manteniment de l'statu quo.
L'agressivitat i la violència formen part de la lògica del sistema.
La moral de l'èxit és un dels fonaments de la ideologia dominant.
La unidimensionalitat representa la imposició d'un comportament sense alternatives.

2.Economia política

2.1.Presentació de l'economia política

Aquest corrent de l'economia política de la comunicació fa una reflexió crítica del paper dels mitjans de comunicació de masses a partir, inicialment, de les coordenades econòmiques.
L'economia política de la comunicació es desenvolupa sobretot a partir de la dècada de 1960. Les seves reflexions no tenen una matriu filosòfica racionalista, com les de l'Escola de Frankfurt, sinó que analitzen les característiques empresarials de les indústries culturals. Així, si l'Escola de Frankfurt es fixava, sobretot, en la superestructura ideològica del sistema capitalista, l'economia política se centra, principalment, en la infraestructura econòmica d'aquest sistema.
L'economia política centra la seva recerca en la xarxa d'interessos econòmics que determinen el funcionament dels mitjans de comunicació, però també es planteja com construeixen una ideologia a partir dels seus discursos i com això incideix en la societat.
La idea més general és que, en la societat capitalista, la classe dominant genera el sistema cultural, que estructura una sèrie de valors per a perpetuar la seva dominació dins la seva societat, d'una banda, i fora de la mateixa societat, de l'altra, amb finalitats imperialistes. Això últim és el que es coneix com a imperialisme cultural.
Per a McQuail (2000, pàg. 143), els principis bàsics d'aquesta perspectiva són:

  • La lògica i el control econòmics en són determinants.

  • Les estructures mediàtiques tendeixen a la concentració.

  • Creix la integració mediàtica mundial.

  • Continguts i audiències són convertits en mercaderies.

  • Disminució de la diversitat.

  • Marginació de les veus alternatives i d'oposició.

  • L'interès públic queda subordinat als interessos privats en la comunicació.

Per part nostra veurem, en primer lloc, l'anàlisi sobre la propietat dels mitjans de comunicació; a continuació, ens plantejarem quina és la ideologia dels continguts que aquests mitjans difonen i, finalment, veurem quina és la repercussió dels mitjans en la societat.
L'economia política de la comunicació estudia les característiques econòmiques de les indústries culturals.
També es planteja de quina manera el funcionament dels mitjans condiciona la societat.
L'economia política de la comunicació denuncia que els mitjans són un instrument de les classes dominants.

2.2.La propietat dels mitjans de comunicació

Un dels objectes d'estudi privilegiats de l'economia política de la comunicació és la propietat dels mitjans. Aquest corrent apunta que si volem entendre molt millor com actuen els mitjans de comunicació s'ha de saber qui en són els propietaris.
L'estructura dels mitjans, el control empresarial i les seves repercussions socials són els objectes d'anàlisi més importants de l'economia política.
En aquests estudis es tracta de descobrir, en primer lloc en l'àmbit nacional, les relacions de poder econòmic que controlen els mitjans de comunicació i, en l'àmbit internacional, com en l'estructura internacional de la comunicació es posa de manifest l'hegemonia comunicativa dels Estats Units en l'àmbit mundial.
És bastant difícil fer una radiografia actualitzada del poder econòmic del nostre país, ja que els canvis empresarials se succeeixen ràpidament. Com en qualsevol àmbit econòmic, es produeixen canvis importants en el control dels diferents mitjans de comunicació.
Tanmateix, a tall de visió general, podríem dir que continuen vigents les característiques del sistema informatiu espanyol ressenyades per la revista –d'orientació socialista– Temas para el Debate (núm. 5, abril de 1995, pàg. 19-24):

  • Tendència a la formació de grans conglomerats multimèdia. Un exemple en seria el Grupo PRISA, amb el diari El País, la cadena de ràdios Sociedad Española de Radiodifusión (SER) i la televisió de pagament Canal +, a més d'altres empreses de comunicació.

  • Connexions entre empreses de comunicació i grups econòmics, industrials i financers.

  • Mecanismes financers per a l'ocultació de la propietat i incompliment de la legalitat. De vegades, és difícil saber quina és la participació empresarial dels mitjans de comunicació.

  • Tendència a la politització partidista en alguns mitjans de comunicació. Durant el govern socialista es considerava que el diari del govern era El País, mentre que amb el govern del Partit Popular se solia atribuir aquesta característica a El Mundo i l'ABC.

  • Forta presència d'interessos estrangers en els grups multimèdia espanyols. Per exemple, Berlusconi ha tingut una presència notable a Tele-5.

Una altra característica del control empresarial de les indústries culturals és l'aparició dels magnats dels grups multimèdia: Rupert Murdoch, Ted Turner, Jesús de Polanco, Katharine Graham i Emilio Azcárraga, entre d'altres.
Tal com podem suposar, aquestes tendències es poden aplicar a tots els països de capitalisme avançat. Per a Garnham (1985, pàg. 137-139), les característiques en el panorama de l'estructura de la comunicació són les següents:

  • "Creciente competencia internacional y la consiguiente adquisición de editoriales, agencias de publicidad, emisoras privadas, etcétera, de carácter nacional, por parte de empresas multinacionales. Esta competencia también conduce a una creciente penetración por parte de productos de comunicación internacionales, en especial anglosajones."

  • "Una lucha agudizada, en el interior de la producción cultural, sobre los procesos laborales, en un intento del capital por incrementar la productividad en un sector notoriamente resistente a tales incrementos."

  • "Intentos cada vez más persistentes para abrir nuevos mercados con el propósito de absorber el capital excedente."

  • "Los intentos por abrir nuevos mercados tanto para hardware como software cultural mediante la introducción de nuevas tecnologías de comunicación, tales como TV por cable, satélites, teletexto, etc."

En l'àmbit internacional, l'economia política de la comunicació denuncia fonamentalment el conegut imperialisme cultural nord-americà. Així, des de diferents països llatinoamericans i des d'institucions com la UNESCO, s'ha denunciat el poder comunicatiu exorbitant de les agències d'informació occidentals o de les grans companyies de producció audiovisuals. Fins i tot des d'Europa, sobretot a França, s'ha defensat que l'audiovisual és un "excepció cultural" que no es pot tractar com una mercaderia més.
Així, es defensa un cert proteccionisme dels estats de la producció cultural de cada país. Tanmateix, la confrontació existeix.
Segons Schiller (1996, pàg. 8),

"La formación de macroempresas en el ámbito cultural- multimedia permite prever cual será la forma y el contenido del entorno simbólico mundial en los próximos años. Sus características ya son evidentes:

  • Una gigantesca concentración de capital. La mencionada fusión de Disney [con la cadena ABC] supuso la formación de una sociedad de 19.000 millones de dólares. [...]

  • La producción y la difusión de gran parte de los mensajes y las imágenes que forman el entorno simbólico de las personas, se unifica con una finalidad empresarial. Es decir, en todas las facetas artísticas de los medios de comunicación el proceso creativo está sujeto a los imperativos del capital: obtener los máximos beneficios. Esta dinámica influye decisivamente en la forma y el contenido del producto de los medios de comunicación.

  • Por último, los nuevos colosos de los medios de comunicación tratan de lograr una posición dominante en el mercado para situar sus productos en cada rincón del planeta."

L'economia política de la comunicació estudia l'estructura dels mitjans, el control empresarial i les seves repercussions socials.
Hi ha una gran concentració del poder comunicatiu.
Hi ha un imperialisme cultural al qual s'oposen els qui consideren els béns culturals una "excepció cultural" per al mercat.

2.3.El contingut dels productes culturals

Encara que l'economia política de la comunicació es planteja, sobretot, en les estructures de poder econòmic dels mitjans de comunicació, també mostra la seva preocupació per la ideologia dels productes culturals.
És lògic pensar que les empreses de la comunicació no difondran productes que vagin en contra d'elles, ni dels seus propietaris. Així, diferents estudis posen de manifest que en el contingut dels mitjans de comunicació es transmet una ideologia que pretén perpetuar les classes hegemòniques en el seu domini.
Tal com diuen Dorfman i Mattelart (1975, pàg. 151-152):

"En toda sociedad, donde una clase social es dueña de los medios de producir vida, también esa misma clase es la propietaria del modo de producir las ideas, los sentimientos, las intuiciones, en una palabra el sentido del mundo."

Per tant, es tracta de descobrir quin món es construeix, de posar de manifest quines són les estratègies de manipulació subjacents en una sèrie de discursos, fins i tot en els més innocus aparentment, com són els dibuixos animats.
Estratègia de manipulació
En l'anàlisi sobre l'ànec Donald, Dorfman i Mattelart (1975, pàg. 152) arriben, entre d'altres, a la conclusió següent:
"[...] el de Disney es un mundo que desearía ser inmaterial, donde ha desaparecido la producción en todas sus formas (industriales, sexuales, trabajo cotidiano, históricas) y donde el antagonismo nunca es social (competencia entre bien y mal, individualidades más o menos afortunadas, tontos e inteligentes). Por lo tanto, la base material que existe en cada acción en nuestro mundo cotidiano concretamente situado no está presente para los personajes de Disney."
En aquest sentit, Schiller (1974, pàg. 21-38) assenyala que els mitjans de comunicació de masses transmeten una sèrie de mites que són una visió ideologitzada de la realitat. D'aquesta manera,

"[...] el norteamericano medio aceptará la información que apuntala a la sociedad de consumo y rechazará el material que la enfoca con espíritu crítico. Cuando un norteamericano ha sido correctamente «preparado», es casi invulnerable a los mensajes disonantes, por muy veraces que estos sean."

Schiller (1974, pàg. 38)

Per a aquest autor, els cinc mites que transmeten els mitjans de comunicació i que poden produir aquests efectes són els següents:
1) El mite de l'individualisme i de la decisió personal
L'estil de vida nord-americà reflecteix una filosofia egocèntrica en la qual es potencia al màxim l'individualisme, la competència i la iniciativa individual de les persones.
L'american way of life és l'individu fet a si mateix amb el seu cotxe particular, a la seva casa unifamiliar i amb la seva empresa privada.
2) El mite de la neutralitat

"Para que la manipulación sea más eficaz, no debe haber pruebas de su presencia. Cuando los manipulados creen que es inevitable y natural que las cosas sean como son, la manipulación tiene éxito. En síntesis, la manipulación necesita contar con una falsa realidad que implique la negación continua de su existencia."

Schiller (1974, pàg. 24)

Per a això és necessari que la gent manipulada cregui en la neutralitat de les institucions socials més importants: el poder judicial, el policíac, el militar, l'informatiu, etc.
Quan hi ha casos de corrupció en algunes d'aquestes institucions es tracta de casos particulars de debilitat humana, no de la mateixa lògica de la institució. Les institucions pretenen estar per sobre d'aquestes circumstàncies conjunturals, són impol·lutes i neutrals.

"La ciencia, que está más integrada que cualquier otra actividad intelectual a la economía empresarial, también sigue insistiendo en su neutralidad y en su independencia respecto de los juicios de valor."

Schiller (1974, pàg. 25)

3) El mite de la naturalesa humana immutable
La idea que se sosté és que el comportament de les persones és regit, en última instància, per la naturalesa humana de l'espècie.
D'acord amb aquest principi,

"[...] las relaciones conflictivas son propias de la condición humana y no han sido impuestas por las circunstancias sociales. Esta filosofía también armoniza muy bien con la actitud antiideológica que proyecta el sistema. Estimula un enfoque «científico» y «objetivo» de la condición humana, que mide rigurosamente la microconducta humana con todas sus depravaciones y que, en general, hace caso omiso de los parámetros sociales más vastos y menos mensurables."

Schiller (1974, pàg. 26)

En definitiva, els conflictes que es produeixen en la societat es deuen a les característiques psicològiques de l'individu i no a les circumstàncies socials. Estem davant la típica alternativa del que és innat davant el que és adquirit.
Aquest mite pretén minimitzar la conducta apresa o condicionada pel context econòmic, polític i social. D'aquesta manera, s'aconsegueix, en primer lloc, desresponsabilitzar la societat de les conductes antisocials i, en segon lloc, atribuir a la inevitabilitat de la naturalesa humana l'existència d'individus amb tendències antisocials.
4) El mite de l'absència de conflictes socials
Aquest mite deriva dels anteriors, la individualitat, la neutralitat i l'essència de la naturalesa humana. Quan en la societat es produeixen conflictes, no es tracta mai de conflictes socials, sinó que són conflictes individuals.
Les arrels socials dels conflictes no existeixen. Evidentment, es nega el principi de la lluita de classes. Tal com ens assenyala Eco (1975, pàg. 257-297) en la seva anàlisi del mite de Superman, aquest personatge simplement es dedica a detenir assaltants de bancs, en lloc de solucionar les injustícies socials a escala mundial. Tanmateix, és evident que això significaria alterar l'statu quo.
5) El mite del pluralisme de mitjans
Es transmet la idea que quantitat és igual a pluralitat. Com que hi ha una gran quantitat de mitjans de comunicació, s'infereix que hi ha diversitat de continguts i de punts de vista.
Tal com assenyala Schiller (1974, pàg. 33-34):

"[...] en los medios prácticamente no existe diversidad de opiniones sobre noticias extranjeras o nacionales, o incluso sobre asuntos de la comunidad local. Esto se explica esencialmente por la identidad intrínseca de intereses, materiales e ideológicos, que existe entre los propietarios (en este caso los de los medios de comunicación), y por la naturaleza monopolística de la industria de las comunicaciones en general".

A vegades, es confon la llibertat d'informació amb la llibertat de creació d'una empresa informativa, que, de fet, ja representa una limitació econòmica a l'hora de tenir un mitjà per a informar.
Els mitjans de comunicació són productors d'ideologia.
Schiller assenyala una sèrie de mites que són una visió ideologitzada de la realitat:

  • l'individualisme i la decisió personal,

  • la neutralitat,

  • la naturalesa humana immutable,

  • l'absència de conflictes socials,

  • el pluralisme de mitjans.

2.4.Les repercussions socials dels mitjans de comunicació

L'economia política de la comunicació, més que investigar els efectes dels mitjans de comunicació, el que fa és plantejar-se, a partir de l'estudi del control i de la ideologia dels continguts, quines són les seves repercussions en la societat.
Així, es planteja que els mitjans poden ser un instrument de repressió i de manteniment de l'statu quo i també, com a contrapartida, reflexionen sobre la possibilitat dels mitjans com a instruments d'emancipació del poble.
Enzensberger (1974, pàg. 43) detalla aquest possible doble ús dels mitjans de comunicació:

  • Ús repressiu dels mitjans:

    • Programa de control central. Com més centralitzat estigui el control dels mitjans, més poder hi haurà en poques mans.

    • Un transmissor, molts receptors. Tothom té el mateix accés als mitjans de comunicació?

    • Immobilització d'individus aïllats. Els mitjans procuren que els individus no es mobilitzin contra els qui els controlen.

    • Conducta d'abstenció passiva respecte al consum. Els mitjans propicien un consum inconscient i compulsiu, que és el motor del sistema capitalista.

    • Procés de despolitització. Els mitjans no fomenten l'esperit crític i polític dels ciutadans.

    • Producció per especialistes. Es limita l'accés a la producció de programes a uns especialistes immersos en una estructura empresarial determinada.

    • Control per propietaris o buròcrates. Els mitjans públics són controlats per buròcrates al servei del govern, i els privats, pels propietaris amb interessos de classe.

  • Ús emancipador dels mitjans:

    • Programes descentralitzats. Com més pluralitat en els mitjans de comunicació, més punts de vista hi haurà a l'abast dels ciutadans.

    • Cada receptor, un transmissor en potència. Tota persona ha de tenir el poder potencial de convertir-se en un productor de comunicació mediàtica.

    • Mobilització de les masses. Els mitjans han d'afavorir que els ciutadans s'organitzin i es mobilitzin per a defensar els interessos populars.

    • Interacció dels participants, retroacció. La retroacció és la resposta del receptor al missatge de l'emissor. Els mitjans poden propiciar més interacció amb els consumidors dels seus missatges.

    • Producció col·lectiva. La producció no és solament obra d'especialistes, sinó també dels actors socials que protagonitzen el programa.

    • Control socialitzat per organitzacions autogestores. La mateixa societat s'autoorganitza i controla els mitjans de comunicació.

El fet que els mitjans de comunicació siguin empreses immerses en el mercat representa, en primer lloc, que han d'obtenir beneficis per a poder sobreviure i, en segon lloc, que aquesta circumstància en condiciona els continguts. Però no solament pel que fa a l'èxit dels programes, sinó també pel que fa al contingut de la informació.
Els continguts dels mitjans són condicionats per les seves fonts de finançament.
Quan es parla de fonts de finançament dels mitjans no s'ha de pensar exclusivament en els propietaris, sinó que cal tenir en compte qui finança realment el producte.
Tal com assenyala McQuail (2000, pàg. 255-256), les fonts de finançament no són únicament els propietaris.

"Éstas incluyen una serie de inversores privados (entre ellos otros medios de comunicación), anunciantes, consumidores, patrocinadores públicos y privados y gobiernos. De ahí que la línea de influencia que otorga la propiedad sea a menudo indirecta y compleja, y casi nunca única."

A vegades s'ha dit que per a controlar un mitjà no en cal ser el propietari, n'hi ha prou a ser-ne el millor client. Així, si una empresa determinada inverteix moltíssims diners en publicitat en un mitjà de comunicació, fins a quin punt les informacions que dóna el mitjà de comunicació sobre aquesta empresa no seran condicionades pel fet que sigui el seu millor client?
Els límits dels mitjans són marcats per aquells que els financen. Aquesta repercussió del control financer dels mitjans ens pot portar a plantejar si hi ha prou llibertat d'expressió mediàtica en la societat de mercat.
Una altra repercussió és el poder polític que dóna el control dels mitjans de comunicació. En totes les societats, la relació entre el poder polític i els mitjans de comunicació és ineludible, tant si és per controlar-ne més directament el contingut, en els règims no democràtics, com si és per controlar-lo indirectament, en les societats democràtiques.
Els governs democràtics han d'intentar controlar l'opinió pública, perquè si s'hi enfronten poden perdre el poder a les eleccions següents. L'opinió pública es vehicula o es construeix, segons diferents autors, en els mitjans de comunicació.
Cal tenir en compte que la comunicació és poder. Així, doncs, qui pugui controlar els mitjans de comunicació adquirirà un poder notable.
Fragment de la pel·lícula Ciutadà Kane (1941), d'Orson Welles. Escena en què queda palès que el ric ciutadà Kane pren la direcció d'un diari de l'època amb l'objectiu de beneficiar la resta de conciutadans i no pas a la recerca del benefici propi.
Si acceptem la premissa anterior, el corol·lari serà que la tendència a la concentració dels mitjans de comunicació fa que aquests oligopolis adquireixin un poder enorme, la qual cosa pot fer entrar en crisi alguns principis de les societats democràtiques.
Els mitjans poden tenir un ús repressiu o emancipador.
El control financer condiciona els mitjans de comunicació.
El control dels mitjans proporciona poder polític.

3.Estudis culturals

3.1.Presentació dels estudis culturals

Els estudis culturals britànics (cultural studies) es van iniciar després de la Segona Guerra Mundial. Una sèrie d'autors (R. Williams, R. Hoggart i E. P. Thompson) es van començar a interessar pels canvis culturals profunds que es produïen a la Gran Bretanya. Partien d'una anàlisi marxista, i per aquest motiu consideraven que la societat era essencialment influïda per la seva estructura de classe i per les institucions politicoeconòmiques.
Potser la innovació més significativa d'aquest corrent era que consideraven la comunicació de masses com un text indicatiu dels valors culturals emergents i dels significats en un període històric determinat. Consideraven que tant la literatura com els mitjans de comunicació eren textos representatius que posaven de manifest l'estructura més profunda de la cultura i la societat.
Tanmateix, s'ha d'assenyalar que podem diferenciar dos tipus d'estudis culturals. Un serien els estudis culturals crítics, i l'altre, els estudis culturals consensuals.
Els estudis culturals crítics, als quals dedicarem aquesta unitat, ja que estem en la perspectiva crítica, són representats per la coneguda Escola de Birmingham.
El 1964, Richard Hoggart va fundar i dirigir el Center for Contemporary Cultural Studies de la Universitat de Birmingham, del qual Stuart Hall va ser director de 1968 a 1979. Tanmateix, malgrat l'etiqueta d'Escola de Birmingham, s'ha d'assenyalar que els estudis culturals britànics no buscaven crear un àmbit d'estudis perfectament definit o una disciplina. Es desenvolupen a partir de la trobada entre diferents disciplines, com els estudis literaris, la sociologia, la història, la lingüística, la semiòtica, l'antropologia i la psicoanàlisi.
Els estudis culturals crítics estudien:

  • Quins són els condicionaments socials en la producció cultural i de les formes simbòliques.

  • Com viuen la cultura persones de diferents classes socials, edat, gènere i ètnia.

  • Les relacions entre les institucions polítiques i econòmiques, i els processos i les formes culturals.

Encara que els estudis culturals crítics són d'arrel marxista, fan una certa crítica a la teoria de la cultura del marxisme clàssic. Així, plantegen que la superestructura cultural és un àmbit relativament autònom de la infraestructura econòmica, i que el fet que hi hagi un canvi no representa necessàriament un canvi automàtic en el camp cultural.
Els estudis culturals crítics parteixen de la idea que els missatges dels mitjans de comunicació són més polisèmics i tenen més possibles interpretacions del que es pot pressuposar. Per això, cal veure que els diversos grups socials desenvolupen diferents sistemes d'interpretació de la cultura de masses.
Tanmateix, també apunten que la cultura dominant estableix un tipus de lectura preferent dels continguts que és assumida, conscientment o inconscientment, per les audiències.
Encara que en aquesta unitat, que correspon al mòdul de la perspectiva crítica, tractarem dels estudis culturals crítics, no podem deixar de ressenyar breument el corrent dels estudis culturals consensuals.
Els estudis culturals consensuals es desenvolupen als Estats Units i, a diferència de l'Escola de Birmingham, més pròxima al marxisme, tenen les arrels en l'antropologia cultural. Per tant, més que estudiar les relacions culturals des de la perspectiva del conflicte ho fan a partir del consens. Així, els mitjans de comunicació serien vistos com a instruments per a establir i mantenir una integració harmoniosa dels valors i significats en la societat.
Per als estudis culturals consensuals la comunicació és entesa com a comunió. Els mitjans de comunicació serien part de l'esforç de tota una societat per a donar sentit a les situacions i crear una espècie d'interpretació acceptable dels significats. Es posa l'accent en la relació dialògica en el procés de construcció de significats.
Així, es tendeix a veure els mitjans de comunicació de masses com un fòrum, un espai públic, en què els significats culturals són presentats per a ser reexaminats i debatuts per diferents sectors culturals.
Els estudis culturals crítics, representats per l'Escola de Birmingham, són d'arrel marxista.
Els estudis culturals crítics consideren que els discursos dels mitjans posen de manifest l'estructura més profunda de la cultura i la societat.
Els estudis culturals crítics estudien com es produeixen i són experimentats els productes culturals per diferents grups humans, i les relacions entre les formes culturals i les institucions politicoeconòmiques.
Els estudis culturals consensuals, més propers a l'antropologia cultural, consideren que els mitjans contribueixen a l'establiment del consens social.

3.2.Principis dels estudis culturals

Els estudis culturals crítics pretenen estudiar les formes històriques de consciència de diferents grups humans; és a dir, el repertori de formes subjectives per i amb les quals vivim.
Tal com es pot apreciar ens trobem dins el tema de les subjectivitats, que també és un dels objectes d'estudi prioritaris de la perspectiva interpretativa.
Per als estudis culturals aquestes subjectivitats no són un a priori innat, sinó que han estat construïdes socialment pel llenguatge, l'activitat pràctica (feina, llar, etc.), les divisions socials i les formes socials d'interacció.
Des d'aquest punt de vista la subjectivitat, "[...] no és inherent a l'individu ni unitària [...], la nostra subjectivitat és una barreja contradictòria d'identitats confirmades i oposades" (O'Sullivan i altres, 1994, pàg. 310). En aquest sentit, seria millor parlar d'identitats que d'identitat.
Per als estudis culturals, la cultura seria un camp en què diferents grups humans, amb diferents identitats, interessos i graus de poder, lluiten per establir el seu liderat, el seu domini social i cultural; és a dir, la seva hegemonia, o bé lluiten per resistir les altres formes hegemòniques, incorporant-les moltes vegades a la seva vida per modificar-ne, amb aquesta apropiació, els sentits i les funcions.
Molts estudis feministes s'han integrat en els estudis culturals quan estudien com la identitat femenina ha resistit en un context d'opressió i repressió.
Els estudis culturals fonamenten les seves anàlisis en la producció, circulació i consum dels objectes culturals. En les societats de mercat els objectes culturals estan immersos en un procés de circulació productiu: són mercaderies produïdes, consumides i reproduïdes. Totes aquestes fases estan interrelacionades i són indispensables en el conjunt.
Qualsevol objecte cultural ha de ser produït amb una feina. Aquesta producció dóna lloc a una materialització de l'objecte cultural en un text, que pot tenir formes diferents, per exemple, música, literatura, videojocs, etc.
Quan aquests textos circulen en el mercat, són distribuïts i consumits per persones que pertanyen a diferents grups. Cada persona, d'acord amb la seva identitat, s'apropia d'aquests textos, els interpreta, d'una manera subjectiva. És a dir, que el text és transformat per la lectura que se'n fa.
Per a entendre les transformacions dels textos s'han de tenir en compte les condicions específiques i pràctiques que intervenen en la lectura, i les determinacions de les relacions socials subjacents. Les relacions socials poden ser viscudes per les persones d'una manera diferent.
Els estudis culturals estudien com els públics concrets interpreten i s'apropien dels textos. És a dir, no els interessa saber quanta gent veu un programa de televisió, sinó com és viscut aquest programa per un públic concret.
Atès que les relacions socials són viscudes de maneres diferents, per diferents grups socials, és necessari conèixer la cultura viscuda per cada lector. És a dir, els elements culturals presents a l'entorn del lector.
Finalment, s'ha d'assenyalar que aquests textos llegits pels lectors es convertiran en les matèries primeres per a la producció de nous objectes culturals.
Un dels principis dels estudis culturals és l'anàlisi de les subjectivitats en els contextos socials.
Un altre principi dels estudis culturals és que la cultura és un camp de confrontació per l'hegemonia de diferents grups.
L'estudi de la producció, la circulació i el consum dels objectes culturals és un altre principi dels estudis culturals.

3.3.Els mitjans de comunicació

Els estudis culturals crítics també s'han plantejat el paper dels mitjans de comunicació.
Amb relació a la comunicació de masses, segons Hall (1981, pàg. 384-386), les funcions ideològiques dels mitjans de comunicació són tres:
1) "El subministrament i construcció selectiva del coneixement social, de la imatgeria social mitjançant la qual percebem els 'mons', les 'realitats viscudes' dels altres i reconstruïm imaginàriament les seves vides i les nostres en un 'món global', intel·ligible, en una «totalitat viscuda»." (Hall 1981, pàg. 384)
És a dir, els mitjans de comunicació subministren discursos a partir dels quals els grups o les classes construeixen una imatge de les vides, significats pràctics i valors d'altres grups o classes socials, i sobre la seva situació amb relació a la globalitat.
2) "La segona funció dels mitjans de comunicació moderns és la de reflectir i reflectir-se en aquesta pluralitat; subministrar un inventari constant dels lèxics, estils de vida i ideologies que hi són objectivats." (Hall 1981, pàg. 384)
Els mitjans de comunicació situen, qualifiquen i classifiquen els esdeveniments d'acord amb un mapa de la realitat social. Aquestes classificacions són avaluatives i normatives. És a dir, determinen quines realitats són acceptables i quines són rebutjables.
3) "La tercera funció dels mitjans de comunicació [...] és la d'organitzar, orquestrar i unir el que s'ha representat i classificat selectivament." (Hall, 1981, pàg. 385)
El que s'ha classificat i representat se situa dins un ordre reconegut. Es tracta d'anar produint un consens i d'anar construint una legitimitat. Això es fa d'una manera dinàmica i dialèctica, ja que el consens i la legitimitat es van adaptant a les circumstàncies històriques i als grups emergents.
Ordre reconegut
Els estudis culturals estudien "las relaciones entre las relaciones sociales y los significados, o más exactamente en cómo las formas de divisiones sociales adquieren significado. En términos generales, la cultura es vista como la esfera en la cual clase, género, raza y otras desigualdades son naturalizadas y representadas de forma que se rompe (tanto como sea posible) la conexión entre estas desigualdades y las desigualdades económicas y políticas" (O'Sullivan i altres, 1994, pàg. 71).
Els estudis crítics culturals britànics tenen els seus antecedents en autors com Raymond Williams, que es planteja com la classe treballadora pot subvertir, transformar el contingut dels mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació són analitzats des de la perspectiva dels processos de la lluita política.
Finalment, amb relació a l'ús dels mitjans s'estableixen tres tipus de descodificació possibles dels discursos dels mitjans de comunicació (Mattellart i Mattelart, 1997, pàg. 74-75):
1) La dominant: correspon als punts de vista hegemònics que apareixen com a naturals, legítims, inevitables, el sentit comú d'un ordre social.
2) La d'oposició: interpreta el missatge a partir d'un altre marc de referència, d'una visió del món contrària.
3) La negociada: és una barreja d'elements d'oposició i d'adaptació, una barreja de lògiques contradictòries que accepten, en part, els significats i els valors dominants, però al mateix temps, a partir de la seva experiència viscuda, refuten algunes de les definicions dominants.
Els mitjans de comunicació compleixen diferents funcions ideològiques:

  • Subministrar el coneixement social.

  • Reflectir la pluralitat.

  • Donar coherència al representat.

  • la dominant,

  • la d'oposició,

  • la negociada.

Els mitjans de comunicació formen part de la lluita política.
Hi pot haver tres tipus de descodificació dels textos mediàtics:

3.4.Els estudis de la recepció

Tal com hem vist, els estudis culturals són, principalment, d'origen anglosaxó, però se sol acceptar que els estudis de la recepció adquireixen carta de naturalesa durant la dècada de 1980, amb una gran aportació de la recerca llatinoamericana.
Els estudis de la recepció són, per a Orozco (2006, pàg. 15),

"[...] un esforç multidisciplinari per a comprendre de la manera més integral possible les múltiples interaccions i els seus resultats, que es realitzen entre segments d'audiència sempre situats i referents comunicacionals (formats i continguts significants)."

Així, es tracta d'analitzar, en primer lloc, la comunicació d'una manera contextualitzada, és a dir, en el lloc i moment en què es produeix i, en segon lloc, com l'audiència s'apropia del missatge.
Martín Barbero (1991, pàg. 5) recorda els tres elements que habitualment es poden apreciar en les diferents investigacions sobre la recepció.

  • En primer lloc, aquestes tenen en compte la inserció del procés de recepció en una història cultural que posa fons i context a les pràctiques de lectura i consum.

  • En segon lloc, s'apunta la importància dels gèneres com a articuladors de les pràctiques de recepció amb l'espai i les lògiques de producció, estratègies d'anticipació de les expectatives i el pacte 'simbòlic' entre la indústria i els públics.

El diari sensacionalista nord-americà Sun es va inventar al final del segle XIX un reportatge sobre les proves científiques que demostraven l'existència de vida a la Lluna. Quan un altre diari va denunciar l'engany, els lectors no es van indignar amb el diari Sun perquè els va semblar que el frau havia estat divertit. Aleshores, ens podem plantejar fins a quin punt els lectors dels diaris sensacionalistes no van a buscar més l'impacte emocional i l'entreteniment que no pas la informació rigorosa i exacta.

  • I, finalment, aquestes investigacions analitzen els actors socials concrets que participen en el procés de recepció, i s'hi refan, quant a procés de producció i intercanvi quotidians de sentit.

Un concepte central en els estudis de recepció és el de mediació (Martín Barbero, 1993). Orozco (1996, pàg. 83-90) proposa quatre tipus de mediació que, per descomptat, estan relacionats i esdevenen a l'uníson.
1) La mediació individual sorgeix del subjecte cognoscitiu i emotiu. Orozco (1996, pàg. 85) considera que la mediació cognoscitiva, entesa com l'"estructura mental per mitjà de la qual el subjecte coneix", és la mediació individual principal. Però també recull altres elements que, per a aquest autor, condicionaran la interacció amb la televisió com són el gènere, l'edat i l'ètnia.
2) La mediació situacional es refereix als diferents escenaris en què es desenvolupa la interacció de les audiències amb la televisió: la llar, l'escola, el carrer, la cafeteria, l'hotel, etc.
3) La mediació institucional fa referència a les diferents institucions de les quals el televident és membre. Una de les característiques dels estudis de la recepció és que el televident no és vist simplement com un telespectador que, en el moment de veure la televisió, es desconnecta de totes les xarxes de relacions de les quals és partícip. Les institucions socials (família, escola, esglésies, etc.) són instruments de socialització importants que intervindran en la recepció televisiva.
Amb relació a la mediació institucional
Quant a la família, els estudis de la recepció apunten la importància de la situació quotidiana familiar en l'apropiació i en la construcció del sentit sobre el programa televisiu. La família no solament és un espai d'audició sinó que, tal com apunta Vassallo (2006, pàg. 142), cal "prendre la família com a mediació entre l'estructura de classe i l'individu. També és el primer lloc de construcció d'habitus i del gust". A més, en la família es concreta la mediació institucional, ja que a partir de la cultura familiar es poden detectar les connexions amb altres institucions en les quals participen els membres de la família (escola, església, treball) (Vassallo, 2006, pàg. 143).
4) La mediació tecnològica és la que porta a terme la televisió. Orozco (1996, pàg. 89) apunta que la televisió exerceix la seva mediació a partir de l'ús d'alguns mecanismes videotecnològics. Concretament, esmenta el gènere televisiu: informatius, telenovel·les, etc. En l'aspecte videotècnic de la telenovel·la es produeix una competència interpretativa de les audiències que no solament fan una lectura de la trama sinó també de les seves estratègies productives; per exemple, l'espectador habitual ja sap que el capítol finalitzarà en el moment més àlgid d'un conflicte. Tal com recorda Vassallo (2006, pàg. 144) es produeix "el reconeixement de dispositius videotècnics en la recepció".
Tal com es pot apreciar, el concepte de mediació ha estat una dels principals aportacions dels estudis de la recepció, però també n'hi ha d'altres.
En les recerques sobre comunicació mediàtica hi ha hagut, potser inevitablement, una tendència mediacèntrica. Així, s'ha focalitzat la investigació en el mitjà de comunicació, les seves característiques semiòtiques, la seva capacitat d'influència, etc. La direcció de la mirada va del mitjà de comunicació a l'audiència. Amb els estudis de recepció la mirada s'inverteix, va de l'audiència als mitjans de comunicació.
De fet, el mateix concepte d'audiència és qüestionat, ja que és deutor de la mirada anterior. Així, semblava que en el moment d'usar el televisor el televident es convertia en audiència, i perdia qualsevol altre atribut que no fos aquest. Per als estudis de mesurament d'audiències, més enllà d'algunes variables sociodemogràfiques –edat, població, gènere, etc.–, l'audiència és entesa simplement com una suma d'individus que usa el mitjà; mentre que per als estudis de la recepció el lector és un individu amb una història personal i social condicionada pels contextos en què viu i que s'apropia dels missatges dels mitjans de comunicació i els dóna interpretacions noves. A més a més, la relació amb la comunicació mediàtica va molt més enllà del temps d'audició o visibilització del programa.

"Resulta problemàtic dir quan una persona es troba en una relació d'audiència i quan cessa aquesta relació. En alguns contextos, la relació audiència-text pot existir únicament en l'espai-temps que es mira un programa. Però és bastant possible que la relació continuï fora del marc d'aquest context, quan l'espectador experimenti un problema personal de la manera com ho faria un personatge de telenovel·la (quan vesteixi, parli o actuï com un personatge) [...]. Les activitats reunides sota la rúbrica d'audiència van molt més enllà dels límits de l'activitat de mirar/llegir, lligada al text."

Nightingale (1999, pàg. 233)

Fins a quin punt la ficció televisiva no ens mostra models de comportament que ens orienten en l'actuació en la nostra vida quotidiana?
Els estudis de la recepció s'aproximen a cada usuari en tota la seva complexitat,

"[...] s'assumeix que cap subjecte no deixa de ser el que és quan interactua comunicativament, encara que de vegades ho sembli. En les seves interaccions comunicacionals, els membres de l'audiència segueixen sent subjectes socials situats i és des d'aquí que estableixen la seva interacció comunicacional. Per això és important assolir un coneixement més integral possible de la seva situació i context per explorar les seves particulars mediacions".

Orozco (2006, pàg. 24)

Això ens condueix a un altre element important dels estudis de recepció que és, el que Orozco (1996, pàssim) denomina, els escenaris de la comunicació. La comunicació mai no ha estat un procés descontextualizat, però potser el mediacentrisme, que anteriorment hem comentat, ha fet que en el cas de la comunicació de masses s'hagi menystingut una mica. En els estudis de la recepció, és bastant clar que la situació comunicativa, on es produeix el consum televisiu, i el context comunicatiu, per exemple, el tipus de família, en condicionen la recepció.
El canvi de mirada dels estudis de la recepció té en la idea d'interacció comunicativa una de les seves peces claus. La recepció ja no és vista com un emmagatzematge d'informació per part del receptor. No s'entén l'audiència com una taula rasa en què es va escrivint el discurs dels mitjans. La primera activitat que porta a terme un usuari d'un mitjà de comunicació és la interpretació que fa del discurs mediàtic. Aquesta interpretació la fa des del seu coneixement, la seva experiència, la seva història de vida, la seva sentimentalitat, etc.
Un altre concepte important en els estudis de la recepció és el de polisèmia. No es tracta que un discurs tingui una intenció polisèmica, sinó que des del punt de vista de la interpretació tots els discursos es tornen polisèmics. És a dir, poden tenir moltes interpretacions.
Tal com assenyala Orozco (2006, pàg. 23):

"Els estudis de la recepció han assumit la «polisèmia» com a característica o qualitat de qualsevol referent. No només s'entén, llavors, que la producció de sentit es realitzi per la confluència o convergència de diversos referents (la qual cosa també és el cas), sinó que cap d'ells és monolític, monosèmic ni definitiu, sinó susceptible sempre de diferents interpretacions, diacrònicament i sincrònicament. El que, llavors, es converteix en objectiu d'investigació en els estudis de la recepció és explicar les possibles combinacions i/o «negociacions» entre diferents elements en els intercanvis mediàtics per comprendre la producció mateixa de sentit, les fortaleses interpretatives i les significacions que de tot això resultin."

En els estudis de la recepció es té molt en compte l'apropiació que els subjectes fan dels discursos mediàtics. Un concepte que es pren de la sociologia és el d'agenciamient, que és la capacitat que tenen els actors socials d'actuar més enllà de les constriccions imposades per l'estructura social. Des d'aquest punt de vista, tal com hem vist en els estudis culturals, hi ha la possibilitat d'una descodificació d'oposició.

"Els estudis de la recepció també assumeixen la 'capacitat d'agència' dels subjectes socials com a condició de possibilitat per a la negociació de significats i la producció de sentit per part dels subjectes socials. No només el simple reconeixement que els membres de les audiències són actius, sinó el fet que la seva activitat no és mera reacció a estímuls, sense que per això sigui sempre conscient tampoc, sinó que obeeix a patrons socioculturalment establerts, apresos i desenvolupats al llarg de les seves vides i de la seva particular historicitat amb el mitjà en qüestió. Per això els estudis de la recepció eludeixen el determinisme i reconeixen la creativitat i la iniciativa personal dels subjectes en els seus intercanvis comunicacionals. Creativitat acotada no solament en l'individual sinó, en última instància, en allò cultural, social, històric i polític."

Orozco (2006, pàg. 23)

Els conceptes fonamentals dels estudis de la recepció giren entorn de la manera com la persona, inserida en un context històric, social, cultural i personal determinat, s'apropia, en situacions concretes, dels relats mediàtics i construeix el seu propi discurs a partir de diferents interaccions. Tots els elements que hem destacat dels estudis de la recepció estan interrelacionats, com no podia ser d'una altra manera, ja que succeeixen en el mateix fenomen.

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Mattelart, A.; Mattelart, M. (1997). Historia de las teorías de la comunicación. Barcelona: Paidós.
Rodrigo, M.; Estrada, A. (2008). Les teories de la comunicació. Barcelona: Editorial UOC.
Rodrigo, M. (2001). Teorías de la comunicación: ámbitos, métodos y perspectivas. Bellaterra (Barcelona): Universitat Autònoma de Barcelona.
Bibliografia complementària
Adorno, T. W.(1976, juliol-setembre). "La televisión como ideología".Nueva Política (vol 1, núm. 3, pàg. 5-16).
Attallah, P. (1991). Théories de la communication. Sens, sujets, savoirs. Sillery (Canadà): Presses de l'Université du Québec.
Carey, J. W. (1981). "La investigación sobre la comunicación de masas y los estudios culturales: una visión norteamericana". A: J. Curran, M. Gurevitch i J. Woollacot (eds.).Sociedad y comunicación de masas (pàg. 461-479). Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Curran, J.; Morley, D.; Walkerdine, V.(comp.) (1998). Estudios culturales y comunicación. Barcelona: Paidós.
Dorfman, A.; Mattelart, A. (1975). Para leer al pato Donald. Comunicación de masas y colonialismo. Buenos Aires: Siglo XXI.
Eco, U. (1975). Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas. Barcelona: Lumen.
Enzensberger, H. M. (1974). Elementos para un teoría de los medios de comunicación. Barcelona: Anagrama.
Frattini, E.; Colías, Y. (1996). Tiburones de la comunicación. Grandes líderes de los grupos multimedia. Madrid: Pirámide.
Garnham, N. (1985). "Contribución a una economía política de la comunicación de masas". A: M. de Moragas (ed.).Sociología de la comunicación de masas I. Escuelas y autores (pàg.108-140). Barcelona: Gustavo Gili.
Hall, S. (1981). "La cultura, los medios de comunicación y el «efecto ideológico»". A: J. Curran, M. Gurevitch i J. Woollacot (eds.).Sociedad y comunicación de masas (pàg. 357-392). Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Marcuse, H. (1972). El hombre unidimensional. Barcelona: Seix Barral.
Marín, E.; Tresserras, J. M. (1994). Cultura de masses i postmodernitat. València: Edicions 3 i 4.
Martín Barbero, J. (1991). "Recepción: uso de medios y consumo cultural".Diálogos de la comunicación(núm. 30, pàg. 4-5).
Martín Barbero, J. (1993). De los medios a las mediaciones. Comunicación, cultura y hegemonía. Barcelona: Gustavo Gili.
McQuail, D. (2000). Introducción a la teoría de la comunicación de masas. Barcelona: Paidós.
Muñoz, B. (1989). Cultura y comunicación. Introducción a las teorías contemporánas. Barcelona: Barcanova.
Muñoz, B. (1995). Teoría de la pseudocultura. Estudios de Sociología de la Cultura y de la Comunicación de Masas. Madrid: Fundamentos.
Muñoz, B. (2005). Modelos culturales. Teoría sociopolítica de la cultura. Barcelona: Anthropos.
Nightingale, V. (1999). El estudio de las audiencias. El impacto de lo realBarcelona: Paidós.
Orozco, G. (1996). Televisión y audiencias. Un enfoque cualitativo. Madrid: Ediciones de la Torre.
Orozco, G. (2006). "Los estudios de recepción: de un modo de investigar a una moda, y de ahí a muchos modos". A: F. Saintout i N. Ferrante (comp.).¿Y la recepción? Balance crítico de los estudios sobre el público (pàg. 14-30). Buenos Aires: La Crujía.
Ortega y Gasset, J. (1972). La rebelión de las masas. Madrid: Espasa-Calpe.
O'Sullivan, T. i altres (1994). Keys Concepts in Communication and Cultural Studies. Londres: Routledge.
Reynoso, C. (2000). Apogeo y decadencia de los estudios culturales. Barcelona: Gedisa.
Rodrigo, M. (2000). Identitats i comunicació intercultural. València: Edicions 3i4.
Schiller, H. I. (1974). Los manipuladores de cerebros. Libre empresa, imperialismo y medios de comunicación. Buenos Aires: Granica.
Schiller, H. I. (1996). Aviso para navegantes. Barcelona: Icaria.
Valbuena, F. (1997). Teoría General de la Información. Madrid: Noesis.
Vassallo De Lopes, M. I. (2006). "Reflexiones teórico-metodológicas dentro de un estudio de recepción". A: F. Saintout i N. Ferrante (comp.).¿Y la recepción? Balance crítico de los estudios sobre el público(pàg. 125-150). Buenos Aires: La Crujía.
Vázquez Montalbán, M.(1998, 1r. semestre). "Sobre la incomunicación de la sociedad de la comunicacional global".Voces y culturas (núm. 13, pàg. 153-163).