Les teories crítiques de la societat de la informació

  • Miquel Rodrigo Alsina

     Miquel Rodrigo Alsina

    Catedràtic de Teories de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat investigador al Research Center for Language and Semiotic Studies (Universitat d'Indiana), al Center for the Study of Communication and Culture (Universitat de Sant Louis) i al d'Études sur l'Actuel et le Quotidien (Universitat René Descartes, París V); també ha estat docent en diferents universitats espanyoles i estrangeres. Ha publicat més de setanta articles en revistes especialitzades nacionals i internacionals, i diferents monografies. La seva darrera obra, La construcción de la noticia. Nueva edición revisada y ampliada (2005), ha estat traduïda al portuguès per A Construção da Notícia (2009).

  • Anna Estrada Alsina

     Anna Estrada Alsina

    Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha obtingut el màster oficial de Literatura comparada: estudis literaris i culturals de la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha obtingut un postgrau d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra i un postgrau d'Edició de webs de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha traduït al català l'obra de Miquel Rodrigo Identitats i Comunicació intercultural (Edicions 3 i 4). Ha estat redactora d'Aulamèdia, una revista electrònica d'educació en comunicació. Ha treballat com a tècnica del Servei de Recerca, Estudis i Publicacions del Consell de l'Audiovisual de Catalunya i ha estat consultora de la UOC. Darrerament, ha publicat, amb Miquel Rodrigo, el llibre Les teories de la comunicació (Editorial UOC, 2008).

PID_00143691
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Tal com diu Mattelart (2000, pàg. 177):

"El vocabulario de la sociedad de la información se ha impuesto como un logotipo de la llamada globalización. Ambas nociones adolecen de la misma ambigüedad. Su contenido se ha convertido en el desafío de una guerra semiótica. Hace que se enfrenten proyectos contrastados de integración mundial que evocan valores estéticos, éticos y políticos antagónicos."

Tant és així que, considerem oportú recollir, en aquest mòdul, la visió crítica de la societat de la informació.
En el primer apartat, presentem els escenaris de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Com no podia ser d'altra manera, comencem qüestionant el fenomen de la globalització. A continuació, entrem en un dels escenaris de discussió teòrica més importants: la definició d'informació, per una banda, i de comunicació, per l'altra. En aquest sentit, posarem de manifest que es tracta de conceptes que poden arribar a ser antagònics. Finalment, analitzarem les tecnologies com a l'element essencial dins l'escenari de la societat de la informació.
En el segon apartat d'aquest mòdul, plantegem un tema fonamental per a la visió crítica de la societat de la informació. És el tema del poder; qui té el poder a la societat de la informació. Així, comencem esbrinant qui controla Internet. Es tracta de veure qui té més poder a la Xarxa. A continuació, mostrem el tipus de societat que s'està construint, segons els crítics, en aquesta societat de la informació. I, per acabar, seguint una progressió d'anàlisi d'allò més general a allò més particular, veiem quines són les relacions de les persones amb les TIC a la societat de la informació, i com aquestes tecnologies els condicionen la vida.
Finalment, i per tancar aquest mòdul, en el tercer i últim apartat, expliquem quin és el paper de les teories de la comunicació en aquestes noves realitats comunicatives que es produeixen a la societat de la informació. Així, fem un repàs de quina és la posició de les perspectives clàssiques de la teoria de la comunicació (interpretativa, funcionalista i crítica) amb relació a les TIC. I, per acabar, plantegem fins a quin punt les TIC originen o originaran noves teories de la comunicació.

1.Els escenaris de les TIC

Les noves tecnologies de la informació i la comunicació creen moltes expectatives sobre els avantatges comunicatius i socials que aporten. Però, de vegades, aquests discursos sobre les TIC tenen una certa tendència cap a la utopia comunicacional i menystenen una mirada més crítica sobre el fenomen.
Cucó (2007, pàg. 107) assenyala com unes de les característiques de la societat de la informació actual:

"[...] la proliferación de riesgos y peligros mundiales; el mantenimiento y agudización de las desigualdades sociales planetarias; la mediatización, transnacionalización e individualización de las relaciones sociales; la retroalimentación entre los nodos de reflexividad y el aumento de complejidad social; la coexistencia ambivalente e interconectada de procesos de desterritorialización y reterritorialización cultural, la destradicionalización y retradicionalización [...]."

Per part nostra, intentaren recollir, a continuació, algunes de les crítiques que s'han fet a la societat de la informació.

1.1.La globalització qüestionada

La globalització està molt relacionada amb la societat de la informació. I, tal com diu Almiron (2002, pàg. 353):

"La societat de la informació que comença a esbossar la globalització és tan injusta i desigual com la societat industrial i postindustrial que l'antecedeix [...]."

De fet, es podria entendre com la seva evolució lògica, ja que no canvia els principis del sistema econòmic i polític. Tot i que podríem estar d'acord que hi ha d'altres models de globalització.
De tota manera, és clar que hi ha un discurs sobre la globalització que el mateix sistema dominant pretén imposar. Tal com diu Almiron (2002, pàg. 352):

"La globalització única que imposa el discurs de la societat de la informació que ens inoculen a diari els mitjans de comunicació, líders polítics i magnats dels negocis és una globalització totalitària: o s'està amb ella o no s'hi està."

De fet, la globalització és un fenomen complex i per això mateix pot ser fruit de malentesos. Aquí apleguem les mirades crítiques sobre aquest fenomen.
Almiron (2002, pàg. 50-64) reflexiona sobre un seguit de mites que funcionen sobre el que s'entén per globalització en la societat de la informació i arriba a les conclusions que segueixen:
a) La globalització no neix avui ni només és econòmica.
La globalització és un fenomen complex que té moltes facetes. Una de les quals, i segurament molt important, és l'econòmica. Però la globalització té aspectes tecnològics, polítics, comunicatius i culturals que no es poden oblidar.
A més a més, tal com assenyala Almiron (2002, pàg. 51):

"[...] entre el final del segle XIX i la Primera Guerra Mundial, fruit de les conseqüències del progrés tecnològic i de la política econòmica de les diferents nacions, s'arriba ja a un grau elevat d'integració, si es prefereix, de mundialització de les economies dels països d'Europa i Amèrica."

b) Abans de la globalització tecnològica hi ha una tecnologia que globalitza.
Allò que fa possible la globalització és, en gran part, les TIC. Tal com apunta Almiron (2002, pàg. 56):

"[...] encara que la tecnologia no és la causant de la creació d'entitats i organismes supranacionals [...] la tecnologia sí que és la que permet optimitzar-ne i explotar-ne al màxim l'existència."

c) Fins ara, aquesta és més una societat de la comunicació que de la informació.
Almiron (2002, pàg. 57) puntualitza que:

"[...] malgrat el pes creixent de la informació en les societat avançades i malgrat la constatació que en aquestes la informació és poder, si analitzem l'acumulació de capital que representa la informació, és a dir, la seva capacitat de generació de riquesa, s'observa que la informació (el contingut) s'ha vist superada, almenys fins ara, per la comunicació (la connectivitat)."

d) La globalització no és només americanització.
Pensar en globalització com la continuació de l'imperialisme nord-americà no és un error, però és una simplificació. Tal com apunta Almiron (2002, pàg. 59):

"En termes més amplis, la globalització també és una occidentalització; els valors que es disseminen, per exemple, a través de la primera cultura d'Internet no són únicament nord-americans, pertanyen a tota la cultura occidental: llibertat, democràcia, igualtat."

A més, Internet també ha estat un dels instruments més importants per a la visualització de cultures i grups que fins ara tenien molt poca presència pública internacional.
e) Els ciutadans no són més lliures amb Internet.
Internet neix en el sistema econòmic del capitalisme liberal, que defensa sobretot una ideologia individualista i de competència en el mercat. La mateixa Almiron (2002, pàg. 61) reconeix que el títol d'aquest punt és una provocació, perquè Internet sí que ha representat més llibertat d'expressió, tal com hem assenyalat abans. El que vol dir Almiron (2002, pàg. 61) és el següent:

"El que passa és que cada dia la llibertat dels ciutadans es restringeix una mica més i s'amplia una mica més la de les empreses."

Com és ben sabut, en aquest món globalitzat, el capitals i les mercaderies no tenen pràcticament fronteres, però les persones sí.
f) Connexió a Internet no és sinònim d'alfabetització.
Tal com afirma Almiron (2002, pàg. 63):

"Alfabetitzar digitalment la població no s'aconsegueix de la nit al dia simplement connectant la gent a Internet. Calen anys perquè les revolucions s'integrin a les vides de les persones. I com més gran és la revolució, més gran és el període d'assimilació que es necessita."

Recordem que un dels reptes existents en l'actualitat és l'educomunicació, que pretén precisament l'alfabetització per a l'ús dels mitjans de comunicació.
La globalització és un fenomen complex i per això mateix pot ser fruit de malentesos.
Cal tenir present que:
  1. La globalització no neix avui ni només és econòmica.

  2. Abans de la globalització tecnològica hi ha una tecnologia que globalitza.

  3. Fins ara, aquesta és més una societat de la comunicació que de la informació.

  4. La globalització no és només americanització.

  5. Els ciutadans no són més lliures amb Internet.

  6. Connexió a Internet no és sinònim d'alfabetització.

1.2.Informació enfront de comunicació

Sovint s'ha produït una certa confusió entre els conceptes d'informació i de comunicació. Hi ha una discussió doctrinal sobre aquest dos termes en la qual no entrarem aquí.
Voldríem apuntar, però, que la informació és condició necessària per a la comunicació, però no suficient. Tal com diu Wolton (2006, pàg. 15-16), parlant d'informació i de comunicació,

"Durante mucho tiempo ambos términos han sido sinónimos. Ya no lo son. Independientemente del soporte, la información sigue estando vinculada al mensaje. Informar es producir y distribuir mensajes lo más libremente posible. La comunicación, en cambio, supone un proceso de apropiación. Es una relación entre el emisor, el mensaje y el receptor. De modo que comunicar no es sólo producir información y distribuirla; también es estar atentos a las condiciones en que le receptor la recibe, la acepta, la rechaza o la remodela en función de su horizonte cultural, político y filosófico, así como su respuesta a ella."

Els estudiosos de la comunicació estan d'acord que a les societats desenvolupades hi ha gran quantitat d'informació. Per a Wolton (2006, pàg. 32), els receptors d'aquestes societats utilitzen cinc tipus d'informació:

  • "la información-prensa, vinculada a la actualidad. Proporcionada por los medios, caracteriza nuestra condición de ciudadanos;

  • la información-servicio, en plena expansión. Cada vez más hacemos todo nosotros mismos, a partir de un terminal donde están racionalizadas las interacciones, trátese de informaciones de servicio público vinculadas a la administración en línea, al gobierno, o informaciones privadas vinculadas a la economía, el comercio, la publicidad [...];

  • la información-datos, vinculada al auge de las bases y los bancos de datos, que requieren un mínimo de conocimientos;

  • la información-entretenimiento, en plena expansión, como la información –servicio, y que, desde los juegos hasta todas las formas de interacción, aumenta las situaciones de interfaces;

  • la información-militante, también en crecimiento. Está vinculada, en particular, al uso de Internet en los regímenes dictatoriales, o a las ONG, o a los movimientos militantes críticos en las democracias."

Però, en aquesta societat de la informació, que ens facilita moltes més dades de les que podem processar, es produeixen, segons Wolton (2006, pàg. 77-82), cinc contradiccions importants.
Primer problema: l'economia
Qui paga a la societat de la informació? A vegades, es crea la sensació que a Internet tot es gratuït. De fet, el mateix diari que hem de pagar al quiosc, el podem obtenir gratuïtament en format electrònic per Internet. Tal com apunta Wolton (2006, pàg. 78):

"[...] hay, a la vez, un discurso fantástico sobre Internet y la sociedad de la información como símbolo de la libertad, y una concentración industrial sin igual. Por el momento nadie parece molestarse por esta concentración."

Més endavant, ja plantejarem el tema de qui controla Internet.
Segon problema: la segmentació

"Los medios de comunicación de masas tienen una doble función, esencial, de apertura al mundo y de lazo social. Los nuevos medios contribuyen también a la apertura, pero refuerzan en mayor medida el individualismo y la segmentación de los espacios."

Wolton (2006, pàg. 78)

Tercer problema: la necessitat d'intermediaris
Una de les característiques de les societats individualistes és que la llibertat i el progrés consistia en la capacitat autònoma de les persones de fer les coses per elles mateixes. Però, tal com apunta Wolton (2006, pàg. 79):

"[...] poco a poco, se comprueban los límites de ese proceso de emancipación, e inversamente, la necesidad de intermediarios en las relaciones humanas y sociales dentro de la familia, la escuela, el sindicalismo, la empresa... La sociedad de la información no es sólo una suma de individuos libres y multiconectados; plantea la cuestión de la solidaridad y del espesor de las relaciones humanas y sociales."

Quart problema: la traçabilitat
La traçabilitat és un concepte molt nou que encara no es troba fàcilment en els diccionaris. El Gran Larousse Català d'Edicions 62 en fa aquesta definició:

"La capacitat de reproduir l'historial d'un producte, a fi de poder localitzar ràpidament l'origen dels problemes que puguin sorgir en la seva elaboració o distribució i evitar-los en el futur."

Pel que fa a la societat de la informació, aquest concepte fa referència a la capacitat que existeix de controlar el moviment dels internautes a la Xarxa.
Tal com hem apuntat abans, a la Xarxa sembla que tot ha de ser obert i lliure, però d'altra banda, hi ha tota una cultura del control i la seguretat, per exemple, contra la pirateria.
Tal com diu Wolton (2006, pàg. 80):

"[...] hay una suerte de choque entre la libertad del usuario reivindicada en todo momento y la realidad de un control político posible del internauta."

Cinquè problema: massa informació mata la informació
Durant molt de temps ha estat totalment acceptat l'apotegma: la informació és poder. A la societat de la informació, però, cal fer-ne alguna precisió. I és que tenir més informació de la que es pot processar és un obstacle per al coneixement.
Pensem que la hiperinformació pot donar lloc a l'infraconeixement. Una de les estratègies de control de la informació per part del poder és donar tanta informació que no tan sols no es pugui processar sinó que a més no es tingui temps per a demanar-ne més. Podríem dir que l'estratègia és: "dir molt per a amagar-ho tot".
Per la seva banda, Wolton (2006, pàg. 82) afirma:

"[...] se desconfía, por otra parte, de la tendencia de todos los poderes a querer informar y comunicar constantemente. Las conferencias de prensa se han convertido, para los periodistas, en sinónimo de peroratas. Informar públicamente es casi como mentir. La abundancia de información la deslegitima. Sobre todo desde que los medios técnicos permiten su difusión instantánea y masiva."

La informació és condició necessària per a la comunicació, però no suficient.
Els receptors de les societats desenvolupades utilitzen cinc tipus d'informació: la informació-premsa, la informació-servei, la informació-dades, la informació-entreteniment i la informació-militant.
Hi ha cinc contradiccions importants en la societat de la informació: l'economia, la segmentació, la necessitat d'intermediaris, la traçabilitat i l'excés d'informació.

1.3.Tecnologia, comunicació i cultura

Tal com hem anat veient, la societat de la informació també té un impacte cultural molt clar. De fet, Wolton (2006, pàg. 202) parla d'una tercera mundialització:

"[...] la primera mundialización fue política (la ONU y la construcción del marco de la comunidad internacional), la segunda mundialización es económica (vinculada a la liberalización económica desde la década de 1980). La tercera, cultural, se refiere a la importancia creciente de los retos de cultura y comunicación. La mundialización económica no suprime las identidades culturales, pero fortalece sus papeles. Cuanto más abierto es el mundo, más necesitan los pueblos sus raíces y el respeto de las identidades culturales."

Ja hem apuntat abans la importància del tema de la identitat i de les relacions interculturals a la societat de la informació. Wolton (2006, pàg. 202) anomena les relacions en l'àmbit internacional de la identitat, la cultura i la comunicació com a triangle infernal. Potser l'adjectiu és poc afortunat, però queda clar que els temes identitaris sempre són problemàtics, per això cal tractar-los amb molta cura.
Al seu torn, Sierra (1999, pàg. 420) planteja un seguit de problemes interessants sobre això:

  • "Si la paradoja de toda identidad es que nunca es identifica a sí misma y en sí misma, sino «lo otro», cómo son mediadas en la redes telemáticas las actuales formas de identidad colectiva, grupal e individual.

  • Cómo se construye en la sociedad-red la identidad nacional.

  • Si la lengua nacional pierde su centralidad como forma de anclaje territorial y se ve sometida a integraciones, mixturas y continuos desplazamientos por influencia de otras lenguas, cómo se producen hoy los diferentes sentidos de pertenencia.

  • ¿El tiempo de la sociedad-red es, como plantea Castells, el tiempo de las identidades yoicas, de la identidades individuales, o el tiempo de las tribus (Maffesoli)?

  • Qué implicaciones histórico-culturales conlleva la transformación de la memoria colectiva a través de los nuevos medios y la redefinición de la experiencia social mediada electrónicamente.

  • Qué tipo de vínculos se establecen hoy entre el imaginario colectivo, las formas materiales de producción y realización de la vida cotidiana, y las formas culturales que experimenta el sujeto tardomoderno a través de entornos como Internet."

Com es pot veure, el tema de la identitat i la cultura està molt present a la societat de la informació. I les posicions sobre això són diverses.
Per a Levy (2007, pàg. 215-216):

"[...] la diversidad cultural en el ciberespacio será directamente proporcional al compromiso activo y a la calidad de las contribuciones de los representantes de culturas variadas. Es verdad que se requieren algunas insfraestructuras materiales (redes de telecomunicación, ordenadores) y un mínimo de competencias. No obstante, el hecho mayor que hay que retener es que los frenos políticos, económicos o tecnológicos de expresión mundial de la diversidad cultural no han sido nunca tan débiles como en el ciberespacio. Esto no significa que estas barreras sean inexistentes, sino que son mucho menos elevadas que en otros dispositivos de comunicación."

Per la seva banda, Leung (2007) considera que les minories ètniques que utilitzen les TIC són les "tecnoelits" de les seves comunitats, que empren Internet com una tecnologia de la resistència.

"Pero en cualquier caso hay una brecha entre la producción y el consumo de la Red. Al apelar a sus comunidades mediante la tecnología, las voces de las minorías étnicas se hacen con un acceso a ella sin obstáculos. La razón de esto estriba en que las «tecno-élites» –aquellas minorías étnicas que son miembros de instituciones y redes educativas, mediáticas, culturales y políticas de Occidente– se encuentran con muy pocos obstáculos para acceder a la Red. Son quienes viajan y emigran virtual y geográficamente. Son también quienes exigen el derecho a hablar en nombre de sus comunidades étnicas."

Leung (2007, pàg. 219)

Però la Xarxa també pot servir com a espai de conflicte cultural o de civilitzacions. La construcció de les identitats a la societat de la informació s'ha representat, a vegades, com un territori que va del cosmopolitisme a la lliure adscripció identitària. Així, Bauman (2005, pàg. 68), parlant de la globalització, afirma:

"Se ha dado plena libertad a las identidades y ahora son los hombres y mujeres concretos quienes tienen que cazarlas al vuelo, usando sus propios medios e inteligencia", però ell mateix recorda que "la mayoría está excluida del festín planetario. No hay un 'bazar multicultural' para ellos".

Bauman (2005, pàg. 204)

Tampoc García Canclini (2004, pàg. 214) no considera que la societat de la informació sigui un model de respecte cultural i identitari.

"La expansión planetaria de los intercambios económicos y culturales, las migraciones diseminadas en todos los rumbos y los enlaces informáticos globales quitan eficacia al relativismo respetuoso de las especificidades culturales aisladas. Cuando las fronteras entre los grupos, las etnias y las naciones se vuelven tan borrosas, e inestables, y las competencias enfurecen, la tolerancia humanista –como simple apelación ética– es insuficiente. Se abre entonces la pregunta de si seremos capaces de construir un orden intercultural globalizado en el que las dimensiones sociales, económicas, políticas y culturales se reorganicen a fin de que aprendamos a descubrir el valor de lo diferente, para reducir la desigualdad que convierte las diferencias en amenazas irritantes y para generar conexiones constructivas a distancias."

Veiem, a partir d'aquestes reflexions, sobretot la darrera, de García Caclini, que en aquesta qüestió de la identitat i la cultura, en la societat de la informació, tenim més interrogants que respostes, més incògnites que certeses. Així, les teories de la comunicació es troben davant de noves realitats i situacions socials que els plantegen molts dubtes.
No es fàcil trobar respostes als reptes que planteja la societat de la informació. Així, doncs, tal com diu García Canclini (2004, pàg. 210)

"Si no hay respuestas, discutamos las preguntas [...]."

Finalitzem, doncs, aquesta unitat recollint aquesta proposta. És Sierra (1999, pàg. 422) qui ens proposa un seguit de preguntes d'allò més interessants sobre el problema de què tractem.

  • "Qué limites y posibilidades tienen las culturas locales de reconocerse y de relacionarse en el espacio global. En las formas de multiculturalidad qué tipo de articulaciones se establecen entre lo global y lo local.

  • Qué características, tendencias y lógicas sociales se producen hoy en la red, en las formas de mestizaje cultural e hibridación cultural.

  • ¿La comunicación intercultural, en el escenario de la globalización, es un factor de multiplicación de la diversidad o de simplificación, de cambio social o de reproducción, de reconocimiento o de alienación?

  • ¿Internet es un espacio de pluralismo cultural o de multiculturalismo?

  • Cómo se articulan e integran lo local, lo nacional y lo regional culturalmente.

  • En el espacio-mundo, en el nuevo atlas virtual de la telepolis posmoderna, ¿los límites de expansión y expresión cultural de las diversas identidades nacionales, locales o regionales son indeterminados?

  • ¿Cómo están siendo transformados los imaginarios urbanos y las culturas juveniles en un tiempo de reinvención de la ciudades de lo material a lo virtual?"

La societat de la informació té un impacte cultural molt clar, que s'observa en l'auge del debat sobre la identitat i les relacions interculturals.
Les qüestions identitàries sempre són problemàtiques, per això cal tractar-les amb molta cura.
El debat actual sobre la qüestió de la identitat i la cultura en la societat de la informació genera més interrogants que certeses.

2.El poder a la societat de la informació

Tal com hem vist fins ara, el discurs sobre la societat de la informació està ple de paradoxes. Les TIC poden ser utilitzades alhora per dues tendències oposades. Però, finalment, potser hem de recordar que, tal com diu Almiron (2002, pàg. 345),

"Sobre aquesta immensa infraestructura tecnològica se sustenta, en realitat, tot el procés globalitzador neoliberal."

Malgrat que les TIC siguin utilitzades amb finalitats alliberadores, des del punt de vista de l'economia política,

"Al final, el que estem engendrant entre tots plegats és una xarxa mundial d'informació i comunicació sense precedents, però de cap manera una nova realitat social. La realitat segueix essent la mateixa de sempre i en això rau el frau d'aquesta ideologia: és una ideologia que emmascara la desigualtat latent i creix sota el mantell de progrés i llibertat."

Almiron (2002, pàg. 343)

Per a fonamentar aquests principis, en primer lloc recordarem qui controla Internet. Es tracta de mostrar qui ostenta el poder en aquesta societat de la informació. En segon lloc, farem un esbós del tipus de societat que es va perfilant en el món actual. I, per acabar aquest apartat, mostrarem com el ciutadans gestionen la seva vida en la societat-xarxa i com els condicionen les TIC.

2.1.Qui controla Internet

La globalització s'insereix, en gran part, dins el sistema capitalista. Aquest sistema, en principi, té dos actors principals: els consumidors i les empreses.
De la relació dels consumidors amb les TIC, en parlarem més endavant, però cal recordar, tal com assenyalava Cebrián (1998, pàg. 135) que

"La concentració empresarial també és corresposta per la dels mercats: el 85% del volum mundial en el negoci de les telecomunicacions té lloc als Estats Units, la Unió Europea i el Japó. Les oportunitats de feina, educació, lleure i benestar per als qui formin part del sistema augmentaran de manera gairebé exponencial, mentre que els qui se'n quedin al marge veuran com augmenta la seva marginació i alienació respecte de la societat en què inútilment es pretenen integrar."

Pel que fa a les empreses, ens trobem amb corporacions cada vegada més grans i amb més poder, que es poden enfrontar no solament amb estats sinó, fins i tot, amb la Unió Europea. Recordem el conflicte que, durant molts anys, la Unió Europea va tenir amb Microsoft per la seva situació d'abús de posició dominant, perquè trencava el joc de la lliure competència del capitalisme: és a dir, reduïa la capacitat d'elecció del consumidor i produïa una situació que tendia al monopoli. Malgrat que les normes del lliure mercat no s'apliquen sempre i de la mateixa manera per tots, tal com veurem més endavant.
Tal com va dir, fa més de deu anys, Cebrián (1998, pàg. 134)

"La convergència de tecnologies, la complementarietat dels mitjans i la integració d'activitats, i també la necessitat d'augmentar la dimensió de les operacions, impulsarà, en tot cas, les aliances entre companyies, les fusions i les adquisicions. A escala planetària, cada cop menys persones decidiran sobre un nombre més gran de coses".

De tota manera, s'ha de dir que els estats, dins el sistema del capitalisme de mercat, no s'enfronten amb aquestes empreses, ans al contrari, els donen suport. És a dir, les grans corporacions transnacionals no actuen contra els estats sinó de connivència amb aquests. Tal com assenyala Almiron (2002, pàg. 347):

"[...] el poder privat transnacional amb el seus múltiples paràsits (con els bancs d'inversió), ideòlegs (pensadors a nòmina del Sistema) i lobbies (l'interès corporatiu inoculat en les esferes polítiques) no està sol. Han estat polítiques públiques les que han dirigit l'ultraliberalisme de les darreres dècades [...]. Al llarg de les darreres dues dècades l'economia mundial s'ha liberalitzat, però els països més rics han augmentat el seu proteccionisme. Tal com afirma Chomsky: el capitalisme de mercat ha de ser absolutament lliure de riscos per als amos. Lliure comerç sí, però els riscos per als pobres. Els Estats Units (i la Unió Europea li va a la saga) han estat els primers a imposar una mescla de liberalització i protecció orientada a conservar sota el seu control les principals tecnologies de futur, aquelles que permeten mantenir la riquesa i el poder (i el control del procés globalitzador)."

En fi, queda clar que controlar les TIC és fonamental per a controlar la societat de la informació i, en definitiva, el món. Mattelart (2007, pàg. 143) apunta que

"El paradigma tecnoinformacional se ha convertido en el pivote de un proyecto geopolítico cuya función es la de garantizar la reordenación geoeconómica del planeta en torno a los valores de la democracia de mercado y en un mundo unipolar".

Però, de vegades, en aquesta societat de la informació és difícil esbrinar clarament qui ostenta el poder. Per exemple, quan parlem de les TIC, de qui estem parlant exactament?

"Les TIC, en la seva definició més àmplia, abracen les indústries de les telecomunicacions, els equips informàtics, el software i els serveis informàtics, la totalitat de la indústria electrònica, el sector audiovisual i la indústria dels continguts i, per a algunes persones, fins i tot el nou i emergent sector biotecnològic" (Almiron, 2002, pàg. 64).

Evidentment, el món actual no és dominat només per les indústries de la societat de la informació, però Almiron (2002, pàg. 224) analitza unes tendències prou plausibles. Així, apunta que hi ha algunes empreses tradicionalment hegemòniques que poden perdre poder. És dir, a la societat de la informació, les hegemonies poden anar canviant. Concretament, aquesta autora recull les tres tendències següents:

  • "Els qui n'estan marxant: els vells amos de l'economia basada en els preus del petroli i la cultura de la contaminació (i exemplificats en les companyies petrolieres, les automobilístiques, les tabaqueres, etc.).

  • Els qui s'hi estan adaptant: el vells amos de sempre que transiten cap a l'entorn digital (les empreses elèctriques, la banca i les serveis financers, principalment).

  • Els qui hi estan arribant: els nous amos de la, en aparença, esterilitzada i ecològica economia digital [...]."

Concretem, però, una mica més sobre el nous amos de la societat de la informació. Malgrat que hi pot haver canvis permanents en el nom de les empreses, a grans trets podem recollir la llista que fa Almiron (2002, pàg. 225-226):

  • "Els propietaris de les xarxes, les infraestructures que connecten el món [...].

  • Els fabricants dels dispositius, del hardware que ens connecta a aquestes xarxes [...].

  • Els fabricants de components electrònics indispensables per al funcionament dels dispositius que ens connecten a la societat de la informació [...].

  • Els desenvolupadors de les aplicacions, del software amb què ens comuniquem amb la tecnologia, destacant especialment aquí el mercat dels sistemes operatius, el de les aplicacions de productivitat i el de la navegació i ús d'Internet.

  • Els generadors de continguts, de la informació que es consumeix a través de les xarxes: per descomptat aquí hi ha tots els creadors de continguts on-line i off-line, mitjans de comunicació, audiovisuals, serveis informatius de qualsevol índole.

  • Els sostenidors de tots els anteriors, és a dir, les entitats financeres que ajuden a construir la societat de la informació [...] i els organismes i institucions que ajuden a mantenir i perpetuar el sistema de capitalisme liberal oligopolitzant actual, basat en una ideologia de pensament únic que pretén justificar la legitimitat del domini de l'esfera econòmica sobre la pública."

Per acabar aquest punt, potser val la pena recordar que, malgrat els canvis que hi ha a la societat de la informació, en el fons, potser, tot segueix igual. Mattelart (2007, pàg. 168) ho explica d'aquesta manera:

"Uno de los principales temas de enfrentamiento durante la Cumbre de la Sociedad de la Información que tuvo lugar en Túnez, en noviembre de 2005, fue la reforma del 'gobierno de Internet'. La Red, en efecto está gestionada por la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN). Dotada de un estatuto singular (sociedad de derecho californiano con finalidad no lucrativa) este organismo controla, desde 1998, el acceso a cualquier dominio virtual ya sea genérico (com., org., gov., edu., etc.) o nacional [...]. De hecho, depende en última instancia del departamento norteamericano de Comercio que le ha delegado este cometido. [...]La palanca que le permite a la administración norteamericana ejercer su influencia geopolítica sobre Internet y que le confiere, al menos en teoría, la prerrogativa de excluir a un país de la red mundial es, ante todo, técnica: los 'servidores-raíces', cabeza de puente del sistema de direccionamiento. Incluso la topografía de estos servidores-raíces se asemeja al tropismo de los flujos en el mundo y de la realidad de la Global Information Dominance ejercida por la hiperpotencia solitaria: trece poderosos ordenadores instalados en Estados Unidos (cuatro en California y seis cerca de Washington), uno en Estocolmo, uno en Londres y uno en Japón."

La globalització s'insereix, en gran part, dins el sistema capitalista, basat en l'existència d'empreses i consumidors que es relacionen sota la lògica del mercat.
Les empreses es configuren en corporacions cada vegada més grans i amb més poder.
El control de les TIC és fonamental per al control de la societat de la informació.
En la societat de la informació, les hegemonies empresarials poden canviar.

2.2.Tecnòpolis

Fet un recorregut crític sobre l'estructura de la comunicació a la societat digital, cal fer una ullada al tipus de societat que conforma la societat de la informació.
Al començament de la dècada de 1990, diferents analistes van començar a analitzar la nova ciutat dels inicis de la societat de la informació. Alguns posaren l'accent en el nou determinisme tecnològic que la condicionava (Postman: tecnòpolis), d'altres en els canvis en la ubicació espacial (Echeverria: telèpolis). Per part nostra, recollim el títol de l'obra de Neil Postman (1994) perquè fa una crítica al nou determinisme tecnològic sorgit arran de les TIC i a la seducció tecnològica que s'imposa a la creativitat cultural.
Un del punts més interessants de l'obra de Postman és que proporciona una perspectiva històrica del fenomen. De fet, la humanitat tendeix a no tenir gaire memòria històrica i pensa que tot el que li passa és nou. Però les tecnologies formen part de la història de la humanitat i, des de sempre, han condicionat les nostres vides. Amb això, Postman intenta analitzar el cost del progrés tecnològic.
Les tecnologies aporten beneficis a la humanitat, si no fos així difícilment serien adoptades pels usuaris, però també impliquen uns costos. El mateix Freud (1978, pàg. 32) recorda que els avenços tècnics poden produir conseqüències no desitjades, que altres tecnologies pretenen apaivagar:

"Sin el ferrocarril que supera la distancia, nuestro hijo jamás habría abandonado la ciudad natal, y no necesitaríamos el teléfono para poder oír su voz. Sin la navegación transatlántica, el amigo no habría emprendido el largo viaje, y ya no haría falta el telégrafo para tranquilizarme sobre su suerte."

Harold Innis va proporcionar nombrosos exemples històrics sobre com una nova tecnologia acabava amb el monopoli del coneixement tradicional. Tal com diu Postman (1994, pàg. 20):

"[...] los beneficios y perjuicios de una nueva tecnología no se distribuyen equitativamente. Por así decirlo, hay ganadores y perdedores. Resulta asombroso y conmovedor que, en muchas ocasiones, los perdedores, por ignorancia, incluso hayan animado a los ganadores, y algunos todavía lo hagan."

Així, per exemple, segurament la digitalització dels diaris ha estat, per a molts, un progrés important; però la tecnologia informàtica ha desplaçat la figura dels linotipistes. L'aparició de les TIC a les redaccions dels diaris va fer innecessària la feina dels linotipistes i van desaparèixer. No s'ha d'entendre, però, que l'aparició dels ordinadors a les redaccions periodístiques cerqués l'extinció de la figura dels linotipistes. Amb això, només volem expressar que els canvis socials empesos per l'aparició de les noves tecnologies no són sempre previsibles, no sempre està clar què és el que es guanya i què és el que es perd. Però tal com diu Postman (1994, pàg. 26) "[...] en cada herramienta hay inscrita una tendencia ideológica, una predisposición a construir el mundo de una manera y no de otra, a valorar una cosa más que otra, a desarrollar un sentido o una habilidad o una actitud más que otros". I, difícilment, es té l'antídot contra aquesta ideologia.
Més enllà de casos concrets sobre guanyadors i perdedors de la societat de la informació, el que es planteja Postman és fins a quin punt les TIC han significat una ajuda per a la majoria de la gent. Encara que també reconeix que les noves tecnologies desperten una certa tecnofília entre la població. És a dir, que les TIC solen suscitar l'entusiasme, sense el qual no se n'entendria el gran desenvolupament. Per això, s'està construint tecnòpolis –la ciutat tecnològica per excel·lència.
Per a Postman (1994, pàg. 74) tecnòpolis implica la submissió de totes les formes de vida cultural a la sobirania de la tècnica i la tecnologia, és una tecnocràcia totalitària.

"Tecnópolis es un estado de la cultura. También es un estado de ánimo. Consiste en la deificación de la tecnología, lo que significa que la cultura busca su autorización en la tecnología, encuentra en ella su satisfacción y de ella recibe órdenes."

Postman (1994, pàg. 74)

És fàcil imaginar que les TIC són el cor de tecnòpolis.

"La relación entre la información y los mecanismos que la controlan es fácil de describir: Tecnópolis aumenta la oferta disponible de información; a medida que se incrementa la oferta, los mecanismos de control se ven superados; se hacen necesarios controles adicionales para hacer frente a la nueva información; cuando estos nuevos mecanismos de control son ellos mismos técnicos, a su vez incrementan la oferta de información; cuando ésta se vuelve incontrolable se produce un hundimiento generalizado de la tranquilidad psíquica y de los objetivos sociales."

Postman (1994, pàg. 97-98)

En tot cas, no és possible imaginar la societat de la informació sense les tecnologies de la informació i la comunicació. En aquesta societat és gairebé impossible evitar la influència dels discursos sobre les tecnologies i les seves bondats. Perquè, en última instància, qui està disposat a renunciar a les TIC? Però, tal com adverteix Postman (1994, pàg. 231):

"El relato de Tecnópolis carece de centro moral. En su lugar coloca la eficacia, el interés y el avance económico. Promete el cielo en la tierra gracias a las ventajas del progreso tecnológico. Descarta todos los símbolos y narraciones tradicionales que sugieren estabilidad y disciplina, y habla, en su lugar, de una vida de técnicas, pericias mecánicas y del éxtasis del consumo. Su objetivo es producir funcionarios para una Tecnópolis en curso."

Finalment, i per a enllestir aquest punt, voldríem reproduir cinc advertències que alerten sobre el canvi tecnològic que, derivades de les idees de Postman, trobem, com una paradoxa més, a la pàgina web dedicada a aquest autor.
1) Primera advertència: tot canvi tecnològic implica compromís.
Això vol dir que qualsevol avantatge que aporti la tecnologia, sempre comporta algun desavantatge. Els avantatges poden superar els desavantatges o a l'inrevés. Per bé que sovint es parla més dels avantatges que dels problemes. Pel que fa a les TIC no es té massa consciència dels desavantatges que poden representar. Sempre es paga un preu per la tecnologia i com més important és la tecnologia més alt és el preu que se n'ha de pagar, encara que no es n'adonem.
2) Segona advertència: els avantatges i els inconvenients no són mai distribuïts equitativament entre la població.
És a dir, tota nova tecnologia beneficia alguns i perjudica d'altres. Sempre hi ha guanyadors i perdedors en els canvis tecnològics. Per això, cal preguntar-se a qui beneficien les TIC i a qui perjudiquen, ja que el guanyadors sempre intentaran persuadir els perdedors que ells també són guanyadors.
3) Tercera advertència: tota tecnologia té dintre seu una idea-força, o fins i tot més d'una.
Aquestes idees no sempre són evidents perquè són abstractes, però malgrat això tenen conseqüències pràctiques. Tota tecnologia duu un prejudici epistemològic, polític o social incrustat. És a dir, tota tecnologia marca, implícitament, com hem d'utilitzar la nostra ment, el nostre cos, com es codifica el nostre món i quins dels nostres sentits s'amplifiquen amb el seu ús. De la mateixa manera, aglutina algunes de les nostres emocions i tendències intel·lectuals.
4) Quarta advertència: el canvi tecnològic no és additiu, és ecològic.
És a dir, una nova tecnologia no se suma senzillament a les existents, sinó que s'hi relaciona i fins i tot les modifica. Internet ha canviat les antigues tecnologies de la comunicació.
5) Cinquena advertència: hi ha una tendència a mitificar les noves tecnologies.
És a dir, les noves tecnologies són percebudes com si formessin part de l'ordre natural de les coses. Sovint s'oblida que són una invenció humana construïda en un context històric i d'acord amb determinats interessos. La mitificació de les tecnologies fa que s'acceptin sense més ni més i que, amb això, en sigui molt més difícil la modificació o control. La mitificació anul·la el nostre esperit crític.
Més enllà de posicions tecnofíliques o tecnofòbiques, el que ha de quedar clar és que, al nostre país, les TIC han tingut un impacte evident sobre la nostra vida.
Les tecnologies aporten beneficis a la humanitat, però també impliquen uns costos.
Les noves tecnologies desperten una certa tecnofília entre la població. Per això, s'està construint tecnòpolis –la ciutat tecnològica per excel·lència–, el cor de la qual són les TIC.
Les cinc advertències de Potsman que alerten sobre el canvi tecnològic són:
  1. Tot canvi tecnològic implica compromís.

  2. Els avantatges i els inconvenients no són mai distribuïts equitativament entre la població.

  3. Tota tecnologia té dintre seu una idea-força, o fins i tot més d'una.

  4. El canvi tecnològic no és additiu, és ecològic.

  5. Hi ha una tendència a mitificar les noves tecnologies.

2.3.Els ciutadans davant de les TIC

Postman (1994, pàg. 24) assenyalava que:

"[...] las nuevas tecnologías cambian lo que entendemos por «saber» y «verdad»; alteran esas maneras de pensar profundamente arraigadas que dan a una cultura su sentido de lo que es el mundo: un sentido de cuál es el orden natural de las cosas, de qué es razonable, de qué es necesario, de qué es inevitable, de qué es real."

Amb això, podem estar segurs que les tecnologies que arrelen a la vida quotidiana de les persones provoquen canvis importants.
Wolton (2000, pàg. 112- 117) recull quatre aspectes de les relacions entre l'individu i les TIC.
1) El primer és la solitud interactiva.

"En una societat en què els individus s'han alliberat de tota regla o restricció, el risc de la solitud és real, igual que és dolorós adonar-se de la immensa dificultat per a entrar en contacte amb el altres [...]. El símbol d'aquest augment de poder de les solituds interactives es veu en l'obsessió creixent de molts per estar en contacte contínuament: el telèfon mòbil i la Xarxa" (Wolton 2000, pàg. 112-113).

2) El segon és el pas del temps.
La comunicació requereix temps. Les TIC provoquen la impressió que el temps s'anul·la.

"Navegar per la Xarxa, no cal dir-ho, demana temps, però hi ha tant decalatge entre el volum d'allò a què accedim i el temps que transcorre, que entrem en una altra dimensió temporal [...]. L'aniquilació de la durada, la desaparició del pas del temps inherent a tota experiència comunicativa planteja el problema des del punt de vista antropològic, perquè el temps que requereixen les noves tècniques és homogeni, racional i llis, mentre que la dimensió temporal humana és sempre discontínua i diferenciada." (Wolton 2000, pàg. 113-114)

3) El tercer és la transparència impossible.
Wolton (2000, pàg.115) afirma que

"[...] els homes, les organitzacions, les institucions inventen processos burocràtics constantment perquè la transparència social és impossible. Malgrat els discursos que defensen relacions més directes, tothom introdueix intermediaris burocràtics, filtres, regles, prohibicions o signes de distinció per tal de protegir la seva relació amb els altres".

No podem oblidar que en la societat de la informació la burocràcia tècnica s'afegeix a totes les altres.
4) El quart són les distàncies infranquejables.
Si es parteix de la premissa que la tecnologia afavoreix sempre la comunicació humana és clar que a la societat de la informació la comunicació hauria d'estar en una situació excel·lent. Però tal com diu Wolton (2000, pàg. 117)

"La hipòtesi que sosté la idea d'una comunicació millor gràcies a les màquines, comporta una altra hipòtesi falsa: la d'una absència de distància entre l'emissor, el missatge i el receptor. Evidentment, la història de la comunicació, humana o mediatitzada, demostra el contrari."

Les TIC no han trencat la distància entre l'emissor, el missatge i el receptor. La interactivitat moltes vegades el que fa és precisament informar els emissors que els receptors s'han apropiat del missatge i li han donat un sentit molt diferent del que s'havia pretès inicialment.
Les tecnologies que arrelen a la vida quotidiana de les persones provoquen canvis importants.
Hi ha quatre aspectes rellevants que marquen les relacions entre l'individu i les TIC:
  1. la solitud interactiva,

  2. el pas del temps,

  3. la transparència impossible,

  4. les distàncies infranquejables.

3.El paper de les teories de la comunicació

Per començar, cal advertir que les teories sempre van darrere de la realitat social. És a dir, de primer es produeix el fenomen social i després els investigadors intervenen per a descriure'l, interpretar-lo i valorar-lo. Tot i que de les seves anàlisis es puguin descobrir tendències o plantejar noves hipòtesis, la mirada dels investigadors difícilment anirà gaire més enllà en el futur. Si això fos així, en lloc de ciència, farien ciència-ficció.
Per aquest motiu, molts dels fenòmens que s'estan produint a la societat de la informació resten sotmesos, encara, a la mirada atenta dels investigadors. De tota manera, les teories de la comunicació no poden defugir el repte d'analitzar aquesta realitat comunicativa apassionant. A més a més, la societat de la informació, el món digital, la cibercultura planteja molts problemes com a objecte d'estudi.

3.1.Les diferents perspectives de la comunicació

Scolari (2008, pàg. 127 i següents) es planteja fins a quin punt les teories clàssiques de la comunicació són utilitzables per a estudiar les noves realitats mediàtiques a la societat de la informació. A partir de la proposta d'aquest autor podríem establir la classificació següent:
Perspectiva
Conceptes clau
Temes d'estudi
Mètodes i tècniques
Aproximacions teòriques
Interpretativa
Cibercultura
Simulacions
Realitat virtual
Mediacions
Videojocs
Modernitat i postmodernitat
Producció, distribució i consum en entorns de mitjans digitals
Les subcultures, les resistències i les hegemonies a la cibercultura
Sobretot qualitatius: entrevistes en profunditat, històries de vida, etnografia, grups de discussió, etc.
Antropologia cultural, economia política, semiòtica, teoria política, història, estudis culturals, estudis dels nous mitjans
Funcionalista
Efectes
Opinió pública
Audiències
Rutina productiva
Usabilitat de les xarxes
Hipertext
La utilitat i les competències comunicatives
Els perfils professionals
Audiències i usuaris
Interaccions persona-ordinador
Sobretot quantitatius:
tests d'utilitat,
enquestes,
anàlisi de contingut, anàlisi de dades, etc.
Psicologia cognitiva, enginyeries del programari, sociologia
Crítica
Globalització
Transnacionalització
Contracultura
Identitat
Seguretat (hacking)
Poder i control
Mundialització
Pèrdua d'identitat
Fractura digital
Privacitat
Crítica a la raó informàtica
Anàlisi de dades, anàlisi ideològica, anàlisi de la producció, anàlisi de les tendències a la societat
Economia política,
sociologia,
filosofia
En el seu esquema, Scolari incorpora una altra perspectiva (el paradigma semioticodiscursiu) i els autors de les diferents perspectives.
Lectures recomanades

Una referència bibliogràfica per a cadascuna d'aquestes perspectives podria ser:

Interpretativa

D. Morley (2008). Medios, modernidad y tecnología. Hacia una teoría interdisciplinar de la cultura

. Barcelona: Gedisa.

Funcionalista (positivista)

N. Negroponte (2000). El mundo digital: un futuro que ya ha llegado

. Barcelona: Ediciones B. Versió digital del llibre a:

http://www.scribd.com/doc/50946/Nicholas-Negroponte-El-mundo-digital

Crítica

A. Mattelart (2007). Historia de la sociedad de la información

. Barcelona: Paidós.

Hem de recordar, també, que aquestes classificacions són un intent d'ordenar la producció científica dels estudis sobre comunicació, que no deixa de ser una proposta convencional, no sempre totalment exacta. Hi ha autors que es podrien col·locar en diferents perspectives alhora. El mateix Scolari (2008) situa Manuel Castells com a enunciador de dues perspectives diferents.
De tota manera, cada perspectiva té, a grans trets, unes característiques determinades. Per acabar-les de concretar recollim, a continuació, alguns dels postulats de cadascuna.
3.1.1.La perspectiva interpretativa
Tal com apunta Morley (2008, pàg. 178)

"En los últimos años, el advenimiento de los 'nuevos medios' parece haber ocasionado el renacimiento de una tendencia de determinismo tecnológico en los estudios culturales."

Els estudis culturals, un dels corrents que podríem situar dins de la perspectiva interpretativa, i alhora dins la crítica, distingeix entre els invents tècnics per si mateixos i els processos socials pel quals els invents són apropiats per als usuaris i institucionalitzats com a tecnologies. Per als estudis culturals, el desenvolupament d'una tecnologia és el resultat de les lluites socials per la seva aplicació entre interessos diferents.
Tal com afirma Morley (2008, pàg. 182):

"Sin duda, las tecnologías tienen diversas consecuencias tanto positivas como negativas, sobre todo porque crean 'oportunidades' de comunicación que antes eran impensables, para bien u para mal. El problema es cómo producir un modelo viable que permita comprender cómo suceden esos efectos tecnológicos en toda su complejidad."

En definitiva, el més important per a aquesta perspectiva és analitzar les interaccions socials de les persones amb les TIC en el seu context de vida quotidiana.

"Todos estos abordajes de la geografía subjetiva de la tecnologías y su lugar en nuestras vidas comienzan su análisis no examinando directamente una tecnología y sus supuestos efectos, sino el sistema interaccional en juego en un contexto particular, y luego cómo las tecnologías particulares encajan en ese contexto, o qué se hace para que encajen."

Morley (2008, pàg. 193)

És a dir, es tracta d'estudiar com les tecnologies són percebudes, apropiades i utilitzades per cadascun de nosaltres en diferents contextos.
3.1.2.La perspectiva funcionalista
La perspectiva funcionalista o positivista sol posar de manifest els nous tipus de comunicació que sorgeixen arran de l'aparició de les TIC. La societat de la informació és entesa com una revolució en el món de la comunicació. A més a més, des d'aquesta perspectiva es té una visió molt optimista del futur, ja que es considera que la digitalització permetrà la construcció d'una societat molt més lliure. Tal com el mateix Negroponte (2000) manifesta aquesta és l'era de l'optimisme.
Per a Negroponte (2000), les TIC permetran que cada persona sigui un transmissor en potència, enfront dels antics mitjans de comunicació unidireccionals. A més a més, la interactivitat permetrà obtenir una retroacció (resposta del receptor al missatge de l'emissor) immediata. D'aquesta manera, es produeix el pas del poder de l'emissor al poder del receptor, que podrà interpel·lar l'autor del missatge. La idea és que ben aviat no hi haurà diferència entre l'ordinador i l'aparell de televisió i això implicarà molta més llibertat d'elecció i d'ús, perquè els programes estaran a l'abast del consumidor quan aquest els vulgui. També es fa una defensa de les noves comunitats electròniques, a les quals se les considera capaces, fins i tot, de canviar el valors dels estats-nació.
En definitiva, la perspectiva funcionalista veu amb bons ulls les noves tecnologies de la comunicació i la informació, a les quals considera instruments d'emancipació dels ciutadans, ja que els atorguen molt poder comunicatiu.
Com a resum, podríem recollir l'esquema que Scolari (2008, pàg. 77) fa del treball de José Luis Orihuela: "Los weblogs ante los paradigmas de la eComunicación: 10 principios del nuevo escenario mediático", V Fòrum d'Investigació en Comunicació, Universitat Complutense de Madrid (24-26 de novembre de 2003).
Els deu paradigmes de l'e-comunicació
D'audiència
a usuaris
La imatge del teleespectador passiu enfront de la pantalla es desplaça cap a l'usuari actiu, que navega en una xarxa hipertextual i produeix continguts.
De mitjans
a continguts
Ara els mitjans es defineixen a partir del reconeixement de la seva autoritat en matèria de continguts (per exemple, la marca CNN) i no des de les seves condicions tècniques de producció (ràdio, televisió, etcètera).
De monomèdia
a multimèdia
Diferents formats i llenguatges (text escrit, àudio, fotos, etcètera) fins ara autònoms conflueixen en el mateix suport.
De periodicitat
a temps real
Els mitjans tradicionals estaven ancorats a ritmes i restriccions temporals (diari, setmanal, mensual, etcètera), mentre que els mitjans digitals s'han d'actualitzar en temps real. Això dóna lloc a noves formes d'escriptura i lectura (soft writing, soft reading).
D'escassesa
a abundància
L'increment exponencial de la informació a disposició dels usuaris fa difícil la seva gestió, cosa que genera situacions d'infoxicació o infocontaminació. Per a pal·liar aquesta sobreabundància informativa s'han generat recursos que acceleren la recerca i localització de la informació (motors de recerca, blogtracking, sindicació de continguts).
D'intermediació
a desintermediació
En descentralitzar-se la comunicació, les figures intermèdies estudiades pels teòrics que gestionaven els fluxos informatius (com el gatekeeper) tendeixen a desaparèixer.
De distribució
a accés
Del model punt-multipunt es passa al paradigma de la xarxa, que permet l'accés (multipunt-punt) o l'intercanvi d'usuaris (multipunt-multipunt).
D'unidireccionalitat
a interactivitat
L'usuari pot triar entre diferents continguts, manipular-los, reproduir-los, retransmetre'ls i regular-ne el temps i el consum.
De lineal
a hipertext
De la linealitat temporal del text tradicional es passa a la no-linealitat espacial de les xarxes textuals.
D'informació
a coneixement
En l'ecosistema de la comunicació digital apareixen noves formes col·lectives de generació de sabers. La tecnologia afavoreix aquest procés, la resta ho posa la intel·ligència i la creativitat dels usuaris.
3.1.3.La perspectiva crítica
No s'ha de pensar que la perspectiva crítica és tecnofòbica. Però és molt crítica amb els discursos eufòrics sobre la societat de la informació. Tal com afirma Mattelart (2007, pàg. 178):

"Los discursos que acompañan a la sociedad de la información han elevado a rango de ley el principio de tabla rasa. Nada hay que no sea desuso. El determinismo tecnomercantil engendra una modernidad amnésica y exenta de proyecto social. La comunicación sin fin y sin límites se instituye heredera del progreso sin fin y sin límites."

D'altra banda, la perspectiva crítica no és tecnofòbica perquè defensa un altre tipus de societat amb l'ajuda de les TIC.

"La noción y el proyecto de «sociedad de la información» han adquirido la condición de evidencia sin que los ciudadanos hayan podido ejercer su derecho a un verdadero debate. La situación ha empezado a cambiar al comienzo del presente milenio. Hacer inteligibles las contradictorias apuestas de la construcción social, no ya de una «sociedad global de la información», sino de la pluralidad de las 'sociedades del conocimiento: es lo que intentan, a lo largo y ancho del mundo, las fuerzas vivas de una abigarrada sociedad civil, decidida a sustraer los nuevos yacimientos de la riqueza inmaterial del control de las doctrinas y estrategias hegemónicas."

Mattelart (2007, pàg. 12-13)

Un exemple clar d'anàlisi crítica sobre la societat de la informació és el que fa Sierra (1999, pàg. 428-429):

  • "La era de la sociedad-red es en realidad, la era de la subsunción real de la sociedad por el capital. De ahí la centralidad del trabajo inmaterial. La llamada era postindustrial es la etapa de desarrollo capitalista marcada por la constitución y emergencia del obrero-social y de la sociedad-fábrica en la que se generaliza la producción informatizada y la cooperación y explotación intensiva del conjunto social. [...]

  • El capital es global y el trabajo está fragmentado, en las misma medida que el capital se regionaliza y concentra y el trabajo se extiende socialmente creando nuevas redes de cooperación productiva que regeneran y tejen nuevos lazos y vínculos de interacción en la sociedad (transversalidad). [...]

  • La economía de las redes no es una economía interdependiente. Las críticas a los modelos centro-periferia (Norte/Sur) son pertinentes, pero informacionalmente se constata en la comunicación internacional nuevos desequilibrios y el reforzamiento de formas de dependencia estructural más poderosas. En otras palabras, unos países [...] son más interdependientes que otros. La economía red crea formas de dependencia estructural más profundas y excluyentes. [...]

  • La empresa-red y la producción flexible responden a las necesidades de valorización del capital, lo que explica las formas internas (las internalidades) de organización e interacción en la red, no como un proceso indeterminado y azaroso, propio de la economía del caos, sino como resultado de las contradicciones y determinaciones de la valorización capitalista. [...]

  • La nueva economía virtual se describe como un laberinto, una red, un tejido de flujos e interacciones prácticamente sin actores. Se abstrae el valor como medida y las estructuras de producción por el intercambio, contraponiendo la economía casino a la economía real [...]."

Les teories sempre van darrere de la realitat social.
En la societat de la informació, la perspectiva interpretativa de les teories de la comunicació dedica els seus esforços a analitzar les interaccions socials de les persones amb les TIC. Al seu torn, la perspectiva funcionalista considera les TIC com a instruments d'emancipació dels ciutadans, ja que els atorguen molt poder comunicatiu. I la perspectiva crítica, lluny de la tecnofòbia, tracta de desemmascarar les contradiccions del discursos eufòrics sobre la societat de la informació.

3.2.Nous mitjans, noves teories?

El camp d'estudi de les teories de la comunicació no ha estat mai una bassa d'oli. Les discussions entre les diferents perspectives han estat constants. Amb això, no és fàcil imaginar que les tres perspectives arribin a un acord sobre les TIC i la seva influència a la societat.
Scolari (2008, pàg. 66) assenyala que:

"Si consideramos que las teorías son un conjunto de conversaciones científicas sobre un determinado tema debemos reconocer la existencia de un campo discursivo que habla científicamente sobre la comunicación de masas. Este territorio, a lo largo de su historia, ha generado diferentes enunciadores, discursos e interpretaciones. Esta inestabilidad discursiva marcada por el conflicto entre concepciones a menudo radicalmente opuestas, ha dejado su impronta en la historia de los estudios de comunicación. Hasta sus mismos hablantes terminan por reconocer la existencia de trayectorias, intereses y objetivos diferentes."

Cal dir que el consens total en el si de la comunitat científica no succeeix gairebé mai. Hi pot haver alguns punts d'acord, però generalment el que domina és la divergència perquè aquesta és la manera com la comunitat científica controla la seva pròpia producció i avança en el coneixement.
Tal com diu Collins (2005, pàg. 1):

"La vida intelectual está hecha, antes de nada, de conflictos y desacuerdos. La enseñanza, donde los iniciados relatan a los novicios aquello que creen saber, puede que produzca la impresión contraria, pero la vanguardia, allí donde se crean las ideas, siempre ha estado hecha del diálogo entre opuestos."

Un altra cosa que cal tenir en compte és que la comunicació és un fenomen complex i multifacètic. Tal com assenyala Mc Quail (2000, pàg. 564-566), a la comunicació de masses podem trobar diferent lògiques:

  • "Hay una lógica industrial, que ubica los fenómenos mediáticos en le marco más amplio de las instituciones y empresas mediáticas. Podemos interpretar los procesos de producción, selección de contenidos, formación de audiencias e innovación tecnológica a la luz de factores económicos o institucionales. La calve de esta lógica es lo que tiene sentido en unas circunstancias dadas de mercado mediático y en le contexto político y económico general.

  • La lógica organizacional actúa en algunas de estas mismas operaciones de producción y selección, pero dentro de unos límites mucho más estrechos y con otros propósitos. Su clave es el buen funcionamiento de las organizaciones mediáticas, según las convenciones establecidas y tradicionales y los hábitos familiares de una labor en cooperación, que o bien resulta satisfactoria para quienes la realizan o bien se percibe como la mejor manera de lograr los objetivos sectoriales inmediatos.

  • La lógica tecnológica concierne a las capacidades y cualidades percibidas de una tecnología dada para reunir, procesar, producir o transmitir contenidos mediáticos. Su calve radica en lo que cada media 'hace mejor' en cualquiera de las actividades mediáticas normales de comunicación de masas: informar de la realidad, transmitir información, contar historias, captar la atención, etc. [...] la consecuencia teórica general de esta lógica es una tendencia al determinismo y al centralismo mediáticos.

  • La idea de lógica cultural es más compleja y difícil de definir con exactitud. Puede referirse en sentido amplio a la cultura de los medios de comunicación de masas, en cuyo caso coincide (o subyace en ellas y las explica) con las características recurrentes de las prácticas mediáticas, por ejemplo, ciertas formas de contar historias o los atractivos para los sentidos de la vista y del oído (sensacionalismo). Son ejemplos de esta faceta de la lógica de la cultura mediática el estrellato, la producción y el reciclaje de famosos de todo tipo y, en el mundo de la publicidad, el conjunto más bien limitado de objetivos y técnicas y los cambiantes estilos y modas. [...]. Otra faceta de la lógica cultural se deriva de la cultura de la sociedad o de los destinatarios de los mensajes. Las audiencias definidas socialmente y en función de la cultura o subcultura de gustos proporcionan la calve de la coherencia y de una dirección alternativa de análisis.

  • Algunos de estos puntos se superponen a la lógica política, que se refiere sobre todo a las demandas que unos intereses poderosos y organizados plantean a los media, tanto dentro como fuera de las instituciones políticas formales, la lógica política pretende aprovechar los media para lograr los fines propios de los aspirantes a cargos y de los que tienen poder. Esto implica, a veces intentar imponer un control democrático [...]. En general, la lógica política actúa en contra de la autonomía de los medios de comunicación de masas, por mucho que se invoque el elevado principio de la libertad de prensa.

  • Y finalmente está la lógica informativa, que se plica a los medios de comunicación de masas en algunas de sus actividades [...]. Esta visión de los media está vinculada a una definición de la comunicación como 'transferencia de información' e implica los criterios de eficiencia que se puedan aplicar. Muchos media especializados operan principalmente según este modelo, que también interviene en las percepciones públicas de los medios de comunicación de masas, incluso cuando no logran estar a la altura de las expectativas.

    Aunque se pueden analizar por separado, en realidad estas lógicas operan conjunta y competitivamente. [...]. La idea de una lógica directriz es sobretodo una herramienta de análisis, pero también contribuye a esclarecer la diversidad de propósitos y prácticas que intervienen en este complejo fenómeno. Así mismo, abre nuevas vías alternativas para la exploración teórica."

Quan es parla de les TIC, cal aclarir un malentès. De vegades sembla que la desaparició dels mitjans de comunicació tradicionals sigui imminent. I, tot i algunes prediccions discutibles, sembla prou evident que aquests mitjans convencionals són uns moribunds ben saludables.
De tota manera, s'ha de dir que fer prediccions en ciències socials és sempre molt arriscat. Mc Quail (2000, pàg. 562) considera que la comunicació de masses encara té molts anys de vida i, per tant, la teoria de la comunicació de masses continua tenint vigència, malgrat l'existència d'altres tipus de comunicació.
És cert que les teories de la comunicació, com tots el camps científics, avancen lentament perquè la força d'aquest tipus de coneixement és el rigor i la discussió entre el membres de la comunitat científica. Però, tal com diu Mc Quail (2000, pàg. 563)

"Los motivos de este lento desarrollo teórico son prácticamente los mismos que en otros campos: el carácter esencialmente intersubjetivo de las prácticas y actividades de la comunicación de masas, su multiplicidad y diversidad y el cambio continuo del entorno social en que evolucionan."

No és difícil endevinar que les recerques sobre els nous mitjans donaran lloc a moltes noves teories, però el que no queda tan clar és l'obsolescència de les teories clàssiques.
Per a Scolari (2000, pàg. 66) no és clar que hi hagi una mirada comunicacional entesa com un camp de coneixement autònom i unificat.

"Esta mirada comunicacional estaría fundada en una transdisciplinariedad donde convergerían las diferentes teorías y ámbitos del saber que estudian la comunicación. De esta manera la mirada comunicacional nacería de un movimiento centrípeto que tiende ilusoriamente a integrar saberes que, en el fondo, habla diferentes lenguas científicas. Desde nuestra perspectiva preferimos considerar la comunicación como un campo centrífugo, que tiende a expandirse y a abrir nuevas conversaciones."

Però ja sabem que la ciència avança a partir del diàleg entre punts de vista oposats, per això recollim l'opinió de Mc Quail (2000, pàg. 563).

"Los conceptos teóricos barajados por la corriente convencional de las ciencias sociales sigue siendo el camino más cómodo para establecer prioridades, dirigir investigaciones y ordenar unos resultados dispares y fragmentarios. Una de las señales de dicho progreso ha sido el creciente grado de cooperación y tolerancia mutua entre los exponentes de los diversos paradigmas, sobre todo los basados en cuantificaciones y mediciones sistemáticas y los basados en interpretaciones y métodos hermenéuticos, descripciones exhaustivas y perspectivas críticas."

El camp de les teories de la comunicació és un camp viu i actiu que s'enfronta constantment a la mutabilitat del seu objecte d'estudi. Aquesta vitalitat és un problema greu però alhora n'és, també, la fortalesa, perquè el seu objecte d'estudi té una importància inqüestionable. Les noves realitats comunicatives generen en els investigadors de la comunicació noves preguntes que, possiblement, desembocaran en noves teories.
Sierra (1999, pàg. 424) ens planteja algunes de les preguntes que la teoria de la comunicació es podria fer amb relació a la societat de la informació:

  • "Si en verdad estamos asumiendo una cultura cosmopolita discrepante o, por el contrario, estamos siendo sometidos a un proceso de desterritorialización que terminará por desintegrar toda posibilidad de anclaje de la experiencia de conservación de la memoria colectiva y las cultura locales. Esto es, cómo y en que medida se avanza hacia una cultura nómada intercultural dialógica.

  • ¿Las culturas locales deslocalizadas cómo pueden reconocerse y encontrarse en la imagen del laberinto que proyecta la telaraña electrónica?

  • Qué tipo de sujeto esta produciendo la actual cultura nómada [...].

  • Qué características presentan culturalmente los interfaz de producción de vínculos y de producción virtual de los imaginarios en el ciberespacio [...]."

És difícil que les tres perspectives clàssiques d'estudi de la comunicació arribin a un acord sobre les TIC i la seva influència a la societat.
La comunicació és un fenomen complex i multifacètic, per això l'estudi de la comunicació de masses pot obeir a lògiques diverses: organitzacional, tecnològica, cultural, política i informativa.
El camp de les teories de la comunicació és un camp viu i actiu que s'enfronta constantment a la mutabilitat del seu objecte d'estudi.
Les recerques sobre els nous mitjans donaran lloc a moltes noves teories, que no deixaran obsoletes algunes de les teories clàssiques.

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Mattelart, A. (2007). Historia de la sociedad de la información. Barcelona: Paidós.
Postman, N. (1994). Tecnópolis.La rendición de la cultura a la tecnologia. Barcelona: Circulo de Lectores.
Bibliografia complementària
Almiron, N. (2002). Els amos de la globalització. Barcelona: Plaza & Janes.
Bauman, Z. (2005). Identidad. Madrid: Losada.
Cebrián, J. L. (1998). La xarxa. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya.
Collins, R. (2005). Sociología de las filosofías. Una teoría global del cambio intelectual. Barcelona: Editorial Hacer.
Cucó, J. (2007). "Espacio-tiempo". A: A. Barañano; J. L. García; M. Cátedra; M. J. Devillard (coords.).Diccionario de relaciones interculturales, diversidad y globalización(pàg. 106-108). Madrid: Editorial Complutense.
Echeverría, J. (1994). Telépolis. Barcelona: Destino.
Freud, S. (1978). El malestar en la cultura. Madrid: Alianza.
Friedman, J. (2007). "Globalización y antiglobalización". A: A. Barañano; J. L. García; M. Cátedra; M. J. Devillard (coords.).Diccionario de relaciones interculturales, diversidad y globalización(pàg. 171-173). Madrid: Editorial Complutense.
García Canclini, N. (2004). Diferentes, desiguales y desconectados. Mapas de la interculturalidad. Barcelona: Gedisa.
Leung, L. (2007). Etnicidad virtual. Raza, resistencia y World Wide Web. Barcelona: Gedisa.
Lévy, P. (2007). Cibercultura. La cultura de la sociedad digital. Rubí (Barcelona): Anthropos.
Mc Quail, D. (2000). Introducción a la teoría de la comunicación de masas. Barcelona: Paidós.
Morley, D. (2008). Medios, modernidad y tecnologia. Hacia una teoría interdisciplinar de la cultura. Barcelona: Gedisa.
Negroponte, N. (2000). El mundo digital: un futuro que ya ha llegado. Barcelona: Ediciones B.
Sierra Caballero. F. (1999). Elementos de Teoría de la información. Sevilla: Editorial MAD.
Wolton, D. (2000). Internet i després...?. Barcelona: Pòrtic.
Wolton, D. (2006). Salvemos la comunicación. Aldea global y cultura. Una defensa de los ideales democráticos y la cohabitación mundial. Barcelona: Gedisa.