Treball social sanitari a les presons

  • David Fornos Fontdevila

    David Fornos Fontdevila

    Doctor en Antropologia Social i Cultural. Llicenciat en Antropologia Social i Cultural. Diplomat en Treball Social. Diplomat en Infermeria. Professor del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Consultor de l’assignatura Nutrició i societat del màster de Nutrició i salut de la Universitat Oberta de Catalunya. Professor de l’assignatura Introducción a la Antropologia en el grau de Filosofia de la UNED. Publicacions més importants: Prisión y drogas: Doble condena, Editorial Alcarràs-Lleida, 2007; Cuerpo, salud y comida. Editorial UOC, 2013.

PID_00213308
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Parlar de treball social sanitari a les institucions penitenciàries és entrar en un territori específic. Les persones preses són una realitat social, palpables, existeixen, encara que no siguin socialment visibles com la resta dels ciutadans. L'abordatge i l'estudi sobre la situació de les persones preses ens porta a un univers on allò que és humà, personal, cultural i social és massa determinant per a ser obviat, o potser, ser entès com a aspectes col·laterals del, com deia Durkheim, fenomen social total, la qual cosa representen.
L'especificitat del treball social sanitari està immersa en un territori legal. La nostra societat, regida i canalitzada per unes lleis, determina i protegeix una sèrie de drets i garanties. En el nostre imaginari resideix l'associació de l'infractor de les lleis com a objecte i subjecte que després d'aquest esdeveniment repara i rep càstig pels seus actes jurídicament punibles. Però, aquest subjecte objecte de la institucionalització és també membre de la col·lectivitat, subjecte jurídic al qual se li han de garantir, com a persona i membre social, els seus drets com a igual, com a persona integrant de la mateixa col·lectivitat que es regeix per aquests drets reconeguts, i en alguns casos garantits, per l'estat democràtic.
La persona presa esdevé, per si pogués quedar algun dubte, posseïdor de drets socials i sanitaris. I en el context en què es desenvolupa l'acció del treball social sanitari, el binomi sociosanitari adquireix una importància cabdal. Parlar de presons és parlar de persones preses. La població reclusa a Catalunya, per exemple, reflecteix una realitat que va més enllà de la merament judicial, ens mostra realitats quotidianes socials i realitats sociosanitàries de la nostra societat. L'opacitat del sistema penitenciari algunes vegades provoca un “oblit” social sobre la realitat de les presons, realitat que en cap moment no està exempta de la realitat extra o fora de les presons.
En l'última publicació estadística dels Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya, amb les dades que mostrem a continuació veurem, si no una justificació del que acabem de dir, un dibuix del que succeeix, no tan sols en els intramurs institucionals, sinó en els extramurs socials.
L'any 2012 va acabar amb una població penitenciària a Catalunya de 10.062 persones preses. D'aquestes, el 93,39% eren homes i el 6,61%, dones. Amb relació a la seva nacionalitat, el 54,74% tenien la nacionalitat espanyola i el 45,26% no la tenien. Dels classificats com a estrangers, un 6,53% eren de la Unió Europea. Seguint amb aquesta descripció, una dada important, que al final del text analitzarem, és la diferenciació entre presos penats, el 82,42%, i preventius, el 17,58%, ja que la intervenció social es desenvolupa, o s'hauria de desenvolupar, partint del fet que són unes situacions massa especifiques i diferents; no és el mateix un pres pendent de judici, retingut per la justícia, que un pres penat i condemnat per un jutge.
Les estadístiques, quan ens referim a la tipologia del delicte, ens mostren els resultats següents: les persones amb delictes contra el patrimoni i l'ordre socioeconòmic són el 40,74% del total. Persones amb delictes violents són el 27,88%, i persones amb delictes contra la salut pública, el 22,05%. Els delictes contra la salut pública engloben el que entenem per delictes relacionats amb les drogues, el tràfic. És important definir que solament es refereixen al tràfic, encara que hagin estat comesos per ànim de lucre o per necessitat. En definitiva, un delicte entrellaçat amb allò que és econòmic. També és important puntualitzar que molts dels delictes violents estan contextualitzats amb les drogodependències o l'ús de les drogues.
Proposem des d'aquestes línies englobar els delictes contra el patrimoni i la salut pública com a assumptes econòmics, i això representaria un volum del 66,79%, i que es tingués en compte que l'ús de les drogues, un problema sociosanitari reconegut, implica una part important del delictes violents.
Així, doncs, deslligar causes, lleis i motius d'institucionalització penitenciària d'una etiologia social determinada és, possiblement, prescindir del mètode científic causa-efecte, sense que això signifiqui cap justificació, més aviat al contrari, una demostració de com en la nostra societat la situació es veu reflectida en una imatge distorsionada en el mirall de les institucions penitenciàries. A més, hi ha altres problemes sociosanitaris en malalties com ara el VIH, l'hepatitis o la TBC, que més enllà del seu component sanitari presenten, com en la societat externa, la necessitat d'una intervenció holística (des del pla sociosanitari) en l'àmbit penitenciari, com a eix per a donar resposta a aquestes situacions i garantir els drets de les persones recluses.
En el desenvolupament del tema abordarem conceptes fonamentals per a entendre la situació de la persona presa sobre la qual el treball social sanitari intervé. Marginació, delicte, drogoaddicció, presó i presonització són termes amb els quals el treballador social s'enfronta quotidianament en el seu treball.
Posteriorment, tractarem el treball social fet en les institucions penitenciàries catalanes, destacant principalment dos aspectes: el paper del treballador social en relació amb els reclusos i els problemes bàsics de la persona presa davant la sortida de la presó. Amb la rehabilitació social culminarem l'apartat més descriptiu, parlant de les necessitats, dels recursos, mètodes i metodologies per poder dur a terme aquesta funció el treballador social.
Un tercer capítol versarà sobre el treball social a les presons des d'àmbits teòrics que deriven a una pràctica, distingint el seu moment actual dels possibles escenaris que es poden plantejar en el futur. Al final, en les conclusions, farem un debat obert amb pretensions participatives sobre el futur del treball social sanitari en les institucions penitenciàries: el possible futur de l'exercici del treball social sanitari a les presons.

Objectius

  1. Definir i conèixer el treball social sanitari que es desenvolupa en l’àmbit penitenciari.

  2. Introduir els alumnes en conceptes i espais socials del treball social sanitari en presons.

  3. Identificar els problemes de l’exercici del treball social sanitari en l’àmbit penitenciari.

  4. Establir necessitats i propostes de canvi en l’àmbit penitenciari que millorin el treball social sanitari en la institució penitenciària.

1.Conceptes bàsics per considerar a la presó

1.1.Marginació

Per marginació entenem els processos personals, socials i culturals que porten com a resultat a la persona que els viu a estar marginada, a part, sense possibilitat o sense voluntat de poder viure plenament els valors, les expectatives de vida i la realitat de la societat a la qual pertany. La marginació és una situació social difícil de mesurar, de quantificar, però és, en primer lloc, real. Hi ha indicadors d'exclusió social, mitjançant els quals podem mesurar i establir els límits considerats entre la marginació i la integració en una societat determinada. Es consideren indicadors de marginalitat el nivell de renda (quantia dels ingressos econòmics), l'accés al treball, a l'habitatge, a la formació professional, a la sanitat, a l'educació bàsica, a la seguretat. Aquests indicadors només fan referència als individus en situació de marginalitat, no parlen de persones, d'històries personals i familiars, de la percepció dels marginats d'aquesta situació.
Aquesta situació de percepció de marginalitat, de classificació social, és semblant a la percepció i pertinença a una classe social determinada. Giddens (1) defineix les classes socials com quelcom no físic ni subjecte a mesura. Aquestes no tenen una existència explícita com els països o les lleis, però són un espai social (2) .
Dolores Juliano (3) el 1981 defineix marginació en un sentit ampli i analític, incloent els seus mecanismes de producció i reproducció, parlant dels valors del grup marginat enfront dels valors del grup majoritari, de les interaccions entre tots dos. La marginació viscuda i sentida:
La família és el lloc on es produeix la socialització primària i és la família mateixa la seva transmissora. Això no implica que dins d'una família les respostes culturals i adaptatives de cadascun dels membres siguin les mateixes, ja que estan subjectes a la diversitat dels subjectes que la componen. Aquest comentari el fem per allunyar del debat la predeterminació familiar en la marginalitat. Encara que el context social i familiar és fonamental i bàsic, no implica que, per exemple, diversos germans d'una mateixa família amb dificultats d'adaptació socioeconòmica, marginats del context social general, continuïn estant exclosos durant la resta de la seva vida. Encara que quantificat estadísticament sí que ho implica, no es pot generalitzar a escala de tots els membres d'aquests espais marginats.
Oriol Romaní (4) defineix la marginació, com a procés social, subjecta a canvi, a variacions i evolucions en relació amb una cultura determinada i amb un procés històric i social específic.

1.2.Delicte

Per delicte s'entén una acció prohibida per la llei. Aquesta llei està fonamentada en l'ordenament jurídic de cada estat i la comissió d'aquesta acció prohibida possibilita l'exercici d'una sanció o pena. El concepte de delicte ve de les sancions que provoca l'incompliment de les normes socials. La sanció, el càstig del delicte, és la reacció de l'autoritat davant l'individu o el col·lectiu d'individus per a garantir el compliment de les normes posades (o imposades) per la col·lectivitat en el seu sentit simbòlic, o per l'autoritat o l'estat si parlem en sentit pràctic. Les sancions en les societats modernes les estableixen els tribunals, el poder judicial.
El nexe entre el delicte i la sanció és l'autoritat, en el cas que concerneix el drogodependent, és la policia. La policia és l'encarregada de portar els transgressors i confrontar-los amb la llei. La societat exerceix un control informal sobre el que considera conductes desviades, entre les quals hi ha allò tipificat com a delicte, que no és més que l'expressió de control formal mitjançant el sistema penal.
La llei són les sancions formals elaborades pels governs, la funció de les quals és establir principis reguladors per a tota la ciutadania. Qui no respecta aquests principis reguladors s'exposa a una sanció de l'autoritat. La criminologia defineix això com a prevenció general negativa. Les lleis estan fetes per a evitar certs actes i accions que, en cas de ser comesos i descoberts, són penalitzats. Sense llei no hi ha delicte, perquè el delicte és la violació de la llei.
També podem entendre el delicte com un fet social total. Cohen (5) va més enllà i relaciona delicte i control social. També és important destacar la diferenciació entre el comportament desviat i el comportament normal (6) .
Tampoc no hem d'oblidar el context històric, ja que des de la seva percepció es construeix el que és delicte i el que no ho és. L'anomenada alarma social, que pot o no ser creada per les autoritats, reforça o retroalimenta la percepció social enfront dels fenòmens catalogats com a delinqüència, com ara el consum de drogues il·legals. Es genera així un cercle viciós en què l'Estat justifica accions per a satisfer la demanda social de control enfront de l'alarma, enfront del perill.
Seguint amb la definició de delicte considerat com a qualsevol acció que atempta contra unes lleis establertes per una autoritat, se suposa que el delinqüent pertany a un limitat espai social i físic en què aquesta definició no concerneix la població general. És molt difícil que cada membre de la comunitat no infringeixi mai les lleis, encara que sigui per distracció. L'exemple el tenim en el trànsit viari. Per això és important distingir entre la categoria de delicte i de delinqüent, de la d'infractor de les normatives. El fet en qüestió està relacionat amb la sanció i fins i tot la visió social d'aquesta infracció, la qual cosa ens torna a portar al punt de les visions i les construccions socials.
Establir concordances entre delictes i perfils socials (o estereotips socials) és també un plantejament erroni. En el cas d'un individu psicòpata, es demostra com una persona perfectament adaptada i normativitzada en el context social majoritari. El psicòpata pot cometre delictes i no entrar dins de les explicacions biologistes, contextuals, d'aprenentatge ni d'adaptació social. Possiblement és difícil evitar l'associació del delinqüent amb altres adjectius, però en una anàlisi des de la persona que comet delictes, inserida en un espai social determinat, és important explorar els múltiples camps i factors que influeixen en ella i en els seus actes. Cal evitar fer reduccionismes des de qualsevol disciplina, tant biologista com social o psicologista.

1.3.Drogoaddicció

Per drogoaddicció entenem l'addicció a les drogues. Però cal distingir entre el que és consumir drogues i el que és ser addicte a les drogues. La imatge social dominant entén la drogoaddicció amb el consum de drogues il·legals, però el concepte no es refereix exclusivament a les substàncies legislades i prohibides ni tampoc comprèn el que seria el consum sense un diagnòstic d'addicció.
La paraula drogoaddicció genera uns sentiments que van del rebuig a la conceptualització de la drogoaddicció com una malaltia i la necessitat d'atorgar uns recursos (de diversa índole) per a “tractar-la”.
Droga i presó dibuixen múltiples i possibles resultats. Aquests anirien des de l'individu que trafica amb drogues que la legislació penalitza, i ell mateix pot o no ser addicte o consumidor, o l'individu considerat com a delinqüent que no és drogoaddicte però que a la presó inicia la seva relació i consum amb les drogues i acaba sent-ho, fins al drogodependent que delinqueix i acaba institucionalitzat en una presó.
La drogodependència és definida per Oriol Romaní com:

“el conjunto de procesos a través de los cuales se expresan ciertos malestares más o menos graves, que pueden tener causas diversas (así como otras manifestaciones) pero cuyo síntoma principal sería la organización del conjunto de la vida cotidiana de un individuo alrededor del consumo, más bien compulsivo, de determinadas drogas.”

Romaní, O. (1999). Las drogas: sueños y razones (pàg. 55). Barcelona: Ed. Ariel.

Romaní relaciona el fet de l'addicció a una droga amb l'organització de la quotidianitat, de la vida, de l'existència d'una persona com a ésser cultural i social.
La nostra cultura entén que les drogues són aquelles substàncies o preparats que alteren l'estat d'ànim, de percepció o de coneixement, i que sovint creen dependència en l'individu que les consumeix. Normalment la connotació donada a la paraula droga és negativa, associada a problema, a la dependència de la substància.
L'OMS (Organització Mundial de la Salut) defineix droga (7) de manera merament biologista, mèdica i farmacològica. Però la persona consumidora de drogues (il·legals) consumeix alguna cosa més que una substància, viu i crea un context, una forma de fer, de pensar, de viure.
És, en definitiva, l'organització de la vida quotidiana d'un individu al voltant del consum, però el valor central no és el consum per si mateix, sinó des de la necessitat creada per l'addicció d'obtenir la substància, la droga.

1.4.La institució penitenciària

La presó és la institució destinada al confinament i la reclusió espacial i temporal d'individus, els quals la societat, mitjançant les lleis i el poder que exerceixen per mitjà del poder judicial, considera que han de ser custodiats.
Zygmunt Bauman defineix la presó com:

“el principal mètode per enfrontar-se a aquells sectors de la població que resulten difícils d'assimilar i de controlar i que a més són propensos a causar problemes.”

Bauman, Z. (2001). Globalització. Les conseqüències humanes (pàg. 150). Barcelona: Ed. Universitat Oberta de Catalunya.

La presó és una institució. Definim per institució una categoria social, la missió de la qual és atendre alguna funció bàsica de la població. La presó té un caràcter orgànic. És un organisme social subjecte a una evolució permanent i mantinguda en el temps. Però són molt més que això, les institucions controlen el comportament humà, estableixen unes pautes predefinides de conducta, que orienten el comportament en una direcció determinada entre una multitud de direccions possibles en teoria (8) . Aquesta direcció s'estableix en forma bidireccional, és a dir, el subjecte institucionalitzat, en la seva possibilitat i context, estableix les relacions i els canvis amb la institució. Encara que la relació de poder entre institucionalitzat i institució fa fàcil imaginar que:

“las instituciones «surgen» en la acción, y una vez surgidas, «gobiernan» por su parte la acción a través de normas internalizadas y obligaciones externas”.

Luckmann, T. (1992). Teoría de la acción social (pàg. 10). Barcelona: Ed. Paidos.

Goffman (9) parla del joc de la vivència o la supervivència de la persona institucionalitzada. Del marc de les aparences, de les màscares, en parlaran els informants més endavant. És important destacar que el marc escènic on s'utilitzen aquestes màscares és el medi penitenciari. Dins d'aquest “marc escènic” no podem obviar els diferents actuants i participants: tramoistes, apuntadors, actors, el personal que treballa a la institució, aquests “cooperants per a presentar a l'auditori una definició donada de la situació” (ibid, pàg. 254).
La relació entre les normes institucionals i la seva aplicació són mediatitzades pels qui apliquen aquestes normes. Els professionals de la presó tenen objectius dispars malgrat treballar i ser part de la mateixa institució. És important destacar que a la presó l'aplicació d'aquestes normatives correspon tant a l'equip de vigilància, als funcionaris de vigilància i custòdia, com als equips de tractament, compostos per psicòlegs, juristes, treballadors socials, educadors, mestres, sanitaris... La disparitat en l'objectiu paradoxalment està determinada per la norma jurídica que dota de sentit les penes privatives de la llibertat, la d'exercir aquesta pena privativa i la d'utilitzar el temps per a la reinserció i rehabilitació del subjecte penat.
Així mateix, la presó i el món institucional és viscut objectivament pels seus subjectes participants, en el cas que concerneix la persona drogodependent presa. El reclús posseeix una història anterior a la presó, pròpia i personal, molt més que com a objecte estadístic o com a individu. El reclús mateix viu la institució com a immanent, exterior a ell, que és aquí, no com a participant, sinó com participat. La presó aliena la voluntat dels reclusos, exerceix les seves funcions com a institució.
La presó és un esdeveniment encadenat a una successió de successos. Zino (10) en les seves recerques sobre presons, i més específicament de la Presó Model de Barcelona, relaciona directament la presó amb la pena de presó. Zino engloba la presó institució en la dimensió temporal, en la gestió d'aquest temps. La presó dins de la dimensió temporal, en un espai físic i temporal, ha de dotar de sentit la reclusió, la privació de la llibertat. La presó conceptualment ha de ser útil. Aquesta utilitat és la reinserció i la rehabilitació i en tant que aquests objectius estan dotats de certa subtilesa, almenys el de la reclusió ha de ser percebut per la societat, si no com a útil, almenys necessari o com un mal menor.
Les institucions penitenciàries volen i proposen ser alguna cosa més que un temps de reclusió. Potser la dissonància cognitiva plantejada anteriorment sobre dos objectius dissonants com són la reclusió forçada i l'exercici d'un procés de reinserció i rehabilitació és la causa del resultat no esperat institucionalment de la presó. La presó en la majoria dels casos, i així ho demostren les estadístiques, compleix la seva comesa, atès que normalment els subjectes infractors no tornen a reincidir. Però aquest resultat s'aconsegueix per la reclusió, per la part punitiva de la condemna més que per la rehabilitadora i reinseridora. El mecanisme del càstig, de la por a tornar a passar per la mateixa experiència, és el que està darrere del fet que la persona no torni a delinquir. La coerció, la vivència i la supervivència a la presó són experiències per al condemnat que l'habiliten per a adoptar posicions i raonaments per a no tornar a delinquir.

1.5.El concepte de presonització

El concepte de presonització es refereix grosso modo als efectes que la presó produeix en el pres. És un concepte creat per la institució. Aquest concepte porta implícita una ambigüitat que deriva del fet de no estar definit de manera concisa en els diversos i possibles significats amb els quals la gent l'utilitza. El nom no és la cosa anomenada, però en aquest cas el nom designa una diversitat de significats, la majoria del quals contradictoris entre ells. Els professionals del tractament i la vigilància utilitzen aquest terme en la quotidianitat del seu treball. Defineixen la presonització com aquelles actituds pròpies de l'individu pres generades per la seva estada a la presó, pel fet d'adaptar-se a la vida i a la convivència amb els altres presos, i que són, aquestes actituds, contràries a la institució. La resposta donada pel personal de vigilància sol ser més contundent; un pres presonitzat és un inadaptat a les normes de la institució i el seu objectiu és oposar-se a la institució i als seus treballadors. És una actitud de resistència. Els professionals del tractament inclouen en la seva definició conceptual el factor temps de reclusió, els aspectes individuals i personals del subjecte pres, i la relació que estableix el pres amb la institució, en tant que un pres està presonitzat si no col·labora amb l'equip de tractament o no està presonitzat si hi col·labora.
El problema del concepte de presonització és que porta implícit i justifica l'existència d'una cultura carcerària, aquesta espècie de cultura pròpia dels presos que inclou l'oposició a la institució. L'heterogeneïtat d'orígens culturals de les persones preses, les diferències, tant d'edat com de realitat o espai social, i la gran diversitat i tipologia de les classificacions delictives, impedeix d'alguna manera creure's que hi ha una cultura "compartida” entre tots els reclusos, sobretot tenint en compte que ho estan, i no pas per voluntat pròpia. Establir una classificació a partir de la col·laboració o no simplement és una classificació en funció d'una actitud o una relació amb la institució. El problema està en el fet que aquesta classificació implica de la institució l'abandó o la consideració de futures propostes de règim per al reu, és a dir, encasellar un pres. Alguns presos han denunciat que si són encasellats com a presonitzats, això pot representar el compliment total de la condemna sense gaudir de cap avantatge institucional. A més, aquesta classificació la determina bastant la relació establerta amb els vigilants, que són els que mitjançant comunicats, informes i sancions dibuixen el perfil del pres presonitzat.
Els equips de tractament classifiquen i ordenen els presos en funció del que determina el reglament penitenciari, però també els funcionaris de vigilància tenen un paper important. Potser atesa la seva funció i preparació poden resultar contradictòries les valoracions conjuntes, i de fet ho són, d'equips multidisciplinaris de tractament amb vigilància, perquè aquests últims no han rebut la formació necessària per a fer aquesta feina. Representa una càrrega afegida més a les pròpies del personal de vigilància que repercuteix en el treball diari dels funcionaris, i en definitiva repercuteix també en el funcionament de tota la institució. A més, cal concebre la presonització, en cas que fos el que defineixen els treballadors penitenciaris, com la mostra del fracàs institucional; la presonització acaba essent una espècie de resocialització, una rehabilitació a la presó que impossibilita la reinserció i rehabilitació del reu.
El primer que va parlar del terme presonització com a efectes de la presó va ser Clemmer, l'any 1940 a The prisions community. Tant per a ell com per a altres autors (11) , que inclouen recerques en presons dels Estats Units, la presonització s'ha definit com el fenomen pel qual el reu assimila els hàbits, els costums i la cultura de la presó. A això li afegeixen un canvi, una disminució del repertori de conductes dels reus, una tendència a l'homogeneïtzació de les conductes; els presos opten per un repertori conductual més reduït com a efecte del temps que porten reclosos a la presó. Aquest canvi resta vigent mentre és a la presó i se sol perllongar en la vida en llibertat posterior.
El concepte presonització està fonamentat en aspectes estructurals de la institució penitenciària més que en el pres com a entitat individual. Aquestes classificacions, entre altres errors conceptuals, conceben el pres com a no-posseïdor del lliure albir, de la possibilitat d'escollir diferents formes i respostes envers la institució. Malgrat les limitacions del context, hi ha una homogeneïtzació en aspectes afavorits per la reglamentació i la rutina de la quotidianitat a la presó, però això no implica una homogeneïtzació cultural dels valors i de les actuacions dels presos. El pres posseeix un passat, un present i unes perspectives de futur pròpies que no són idèntiques o iguals a les de la resta de presos amb els quals, de manera no voluntària, ha de viure i conviure.
D'altra banda, és important destacar que no totes les presons són iguals, ni tots els seus treballadors tampoc no ho són. La participació dels treballadors en la quotidianitat de la presó és fonamental, són part de la quotidianitat de la presó. També se sol aplicar el concepte de presonitzat directament al pres reincident. Cada situació, conducta delictiva o motiu pel qual estigui pres no necessàriament ha de ser igual i la reincidència, en cas de ser tinguda com a paràmetre, caldria associar-la específicament a tot tipus de delicte i perfil personal i social de cada pres.
Des d'aquestes línies considerem el concepte de presonització com un lligam terminològic que impedeix establir uns marcs d'actuació i de visió de la realitat penitenciària. Tendeix a l'homogeneïtzació entre el bé i el mal entre els presos. Sí que estem d'acord en la consideració de la presonització com la sèrie d'efectes físics i psicològics produïts per la institució, que aniria des d'alteracions sensorials fins a processos psicològics, com ara la depressió, etc. En canvi, la utilització d'aquest concepte per a classificar i plantejar uns objectius institucionals sobre el pres la considerem errònia i una simplificació de la realitat penitenciària.
Endinsant-nos en els efectes de la presonització, destaca el grau de dependència dels subjectes presos envers la institució. Efectivament, es produeix a la presó un control conductual del qual el pres no pot escapar. El subjecte pres passa a objecte pres sotmès a unes mesures de control basat en una relació de poder imposat, codificat i normativitzat. Encara que existeix l'exercici del lliure albir, queda molt limitat i, en certs aspectes de la vida quotidiana, fins i tot, anul·lat. És en aquest punt en el qual els experts distingeixen la resposta donada pel pres i les característiques personals del pres. Classifiquen els presos en internalistes, els quals basen les seves actuacions segons les seves característiques personals, pròpies, internes al subjecte, i externalistes, les pautes d'actuació enfront de la institució dels quals les determinen factors externs. Rotter (12) fa referencia al fet que els presos solen atribuir les seves conductes i accions, com a temporals i adoptades a la presó, a causes externes, però els equips de tractament solen orientar els seus tractaments i respostes institucionals fonamentant-se en aspectes de la personalitat del subjecte, és a dir, a motius internalistes; són les característiques de la personalitat les que prevalen en la seva relació amb la institució.
(12) Rotter, J. B. (1966). “Generalized experiences for internal versus external control of reinforcements”. Psychological Monographs (núm. 80, pàg. 609). A: S. Rodó (1998). Desviació, delinqüència i control social (pàg. 93). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia, Centre d'estudis Jurídics.
Un altre dels efectes de la presó és la devaluació de la imatge pròpia del pres i una disminució de la seva autoestima. Es considera un efecte difícil d'evitar i present en les institucions penitenciàries (13) . Aquest efecte s'ha de considerar com a part del càstig institucional inevitable, i la mateixa naturalesa forçada del compliment d'una sentència judicial sota la forma de pena privativa de la llibertat, òbviament, comporta en la majoria dels casos els efectes esmentats. Autors com Smith i Hogan (14) diuen que la devaluació de la imatge social i l'autoestima la propicia el sistema social informal de la presó. Opinen que són la resta dels presos i les relacions socials generades entre ells les causants de la baixa autoestima. Certament, hi ha alguns casos de presos en què aquests efectes no són tan notoris o aparentment no es produeixen; són persones que en el seu entorn social i en el seu aprenentatge han concebut la presó com una possibilitat, una etapa vital o que, per exemple, en familiars i amics, posseeixen una visió de normalitat (consideren normal el pas de determinades persones, inclosos ells mateixos, per la presó). Les afirmacions de Smith i Hogan són una anàlisi que exclou, curiosament, la institució i les seves responsabilitats. Culpabilitzen els presos, forçats a ser-ho, i obliden la responsabilitat i la coherència de la institució destinada a la seva custòdia i reinserció.
Un altre efecte, segons Baron (15) , és l'augment del dogmatisme i l'autoritarisme dels presos, i això ho demostren amb una adhesió als valors carceraris. Al llarg del llibre ja s'ha exposat l'opinió sobre la cultura carcerària i que no és el mateix parlar d'adhesió o adopció temporal, motivada per la vivència i la convivència d'uns valors o formes d'estructurar la convivència entre els presos pels presos. Veurem més endavant que en certes normes implícites entre els presos es fonamenten la por a l'“altre” que està pres i la reciprocitat negativa entre els reus. L'afirmació de Baron és incoherent si li atorguéssim validesa, ja que en tot cas seria l'adhesió als valors carceraris la que generaria un augment del dogmatisme i l'autoritarisme, no a l'inrevés. I si l'adhesió té una funció adaptativa al medi, per a sobreviure i viure, entrem de nou en la responsabilitat institucional, ja que és aquesta la responsable i la que ha d'organitzar la custòdia dels reus, i això implica la convivència entre ells.
Sykes (16) , en canvi, parla de l'augment de l'ansietat dels presos com el principal efecte de la presonització. No hi ha dubte que és un efecte de la presó: la clausura en un espai limitat i amb una elevada densitat humana provoca en els éssers vius un procés d'ansietat i angoixa. Les persones preses expliquen que pateixen insomni, problemes d'ansietat i la necessitat de medicar-se, sigui per prescripció mèdica, sigui per automedicació.
El concepte presonització ha de ser redefinit per la comunitat científica, atesa la seva ambivalència i disparitat de significats i significants. Considerem que un punt de partida per al consens en la definició ha de partir de la presonització com a efecte de la presó, no com a causa d'actituds o d'alteracions tant físiques com psíquiques. Aquest concepte ha de tenir en compte tant la institució com les persones institucionalitzades.

2.Treball social a la presó

Abans d'incidir en el treball social en l'àmbit penitenciari, cal destacar l'associació del treball social al tractament social en el context dels penitenciaris. Es parteix de la idea (preconcebuda i discutible) del tractament social com una part del tractament penitenciari. El problema que planteja aquesta associació prové de la concepció mateixa del tractament penitenciari. El tractament penitenciari, grosso modo, està concebut com les accions, el tractament (derivat de la terminologia mèdica) que s'exerceix sobre el condemnat amb l'objectiu d'aconseguir la seva reinserció social. El fi és la reincorporació de la persona presa a la societat, com a subjecte no solament útil a la societat, sinó com a component respectuós amb l'ordre social i la col·lectivitat.
Però la complexitat de les societats actuals i la complexitat personal mateixa de les persones preses fan que el tractament penitenciari s'hagi de veure amb un distanciament que faciliti una objectivació de les situacions, individualment i col·lectivament. Que no sigui, el tractament, només una acció exercida des de l'estat i, més concretament, des de les institucions penals i penitenciàries. La necessitat, gairebé es podria dir l'obligació, d'enfocaments holístics i oberts a tot el col·lectiu social impliquen, d'una banda, personalitzar aquests objectius de reincorporació a la societat, i de l'altra, i en igual mesura, variar el procés que cal aplicar a cada persona subjecta a la reincorporació social. En definitiva, el tractament penitenciari s'ha d'encaminar més enllà d'una funció medicocurativa i administrativa.
I amb més motiu, si parlem del tractament social hem d'anar amb compte de no medicalitzar el terme, encara que de fet la mateixa idea ja porta preconcebuda la medicalització. El treball social i el seu exercici no són un tractament a alguna cosa. Si reconeixem que són un tractament, a què? En el fons és estrany i ens ha de fer sospitar a escala cognitiva sobre l'existència, o no, de malalties socials.
Per malalties socials podem entendre malalties mèdiques associades a l'àmbit social, com ara el VIH, l'hepatitis, les drogodependències, i precisament perquè el treball social incideix en aquestes malalties encara que incideixin en l'àmbit mèdic i biològic, la seva projecció i implicació en la societat, en les vides dels usuaris dels serveis socials, no podem concebre el treball social sanitari com un apèndix d'un tractament mèdic. Per això, a pesar que utilitzarem la terminologia en ús, no compartim la possible deriva envers la mera medicalització que es pugui entendre dels termes tractament social i tractament penitenciari.

2.1.Paper del treballador social en relació amb les persones preses

La persona presa, quan ingressa a la presó, rep múltiples entrevistes dels professionals que intervenen a la presó: el jurista, el psicòleg, el treballador social, l'educador i el mestre. L'ajuda del servei social en aquests casos resulta necessària, tant per a resoldre problemes immediats, com per a evitar que determinades situacions s'agreugin fins a fer-se irremeiables. El treballador social ajuda el reclús a analitzar la situació i a buscar la millor solució, l'anima a prendre les iniciatives necessàries per la seva banda o del seu entorn i el tutela, en la mesura del que sigui possible i estigui estipulat en les funcions mateixes del treballador social, per a la seva realització, i també li explica de quin tipus de mitjans i recursos disposa per llei i administrativament.
El tractament social implica que el treballador social:

  • Ha de conèixer els problemes, actituds, aspiracions i interessos de la persona presa.

  • Ha d'entendre els factors dels seus problemes i de les causes que han propiciat l'ingrés a la presó.

  • Ha de conèixer la seva situació social i familiar, aspectes de vital importància. Si disposa de recursos socioeconòmics, sociolaborals, etc.

És molt important destacar la diferenciació entre una persona presa preventiva, pendent de judici, i una persona presa condemnada. En el primer cas, cal ser conscient que la seva retenció i tutela de l'Estat és una mesura cautelar tot esperant judici i mai no hauria de ser considerat com un pres condemnat. Encara que això no succeeix en la institució, atès que en alguns penitenciaris, com ara la Presó Model de Barcelona, els presos preventius viuen i conviuen amb els presos condemnats sota un mateix règim normatiu, la qual cosa dificulta enormement una possible distinció entre les dues categories de retenció de la institució. Aquest punt esdevé de vital importància, perquè no totes les persones preses preventives seran penades a posteriori, amb la qual cosa moltes es determinaran com a innocents o no culpables (la primera catalogació implica el possible cobrament d'una indemnització, la segona, no).
Les activitats del treballador social es podrien classificar en quatre categories:
1) Participació com a membre de l'equip de tractament penitenciari, en el seguiment i en l'elaboració del programa de tractament penitenciari durant l'etapa d'internament al centre.
2) Estudi de les qüestions relatives als condemnats que li assenyali el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya.
3) Gestió, dins de les funcions pròpies del treball social penitenciari, dels problemes personals i familiars dels condemnats.
4) Preparació, des del punt de vista social, de l'excarceració, o el seu procés per graus, de les persones preses.
L'estudi de l'elaboració i el seguiment del procés de cada reclús està centrat en el diagnòstic i en el projecte de tractament penitenciari, i persegueix els objectius següents:

  • Analitzar els informes i l'estudi previ a la sentència. Si és preventiu, la situació prèvia, petició fiscal...

  • Analitzar els factors del comportament delictiu (personalitat, antecedents, etc.).

  • Recollir les indicacions que permetin un tractament penitenciari adequat (necessitats, aspiracions, problemes, etc.).

  • Motivar el pres en la preparació d'aquest programa per a la reinserció.

L'estudi assenyalat pel Departament de Justícia es compon de dues parts fonamentals, que són: l'entrevista amb l'interessat i la consulta al grup familiar, al qual pertanyia l'interessat.
El tractament dels problemes del pres es du a terme per mitjà de la relació establerta entre el treballador social (TS) i l'usuari, mitjançant l'aplicació del casework en l'àmbit de la presó. Cal assenyalar (mitjançant l'aplicació del casework) una sèrie de particularitats, com ara triar el moment adequat per a la resolució dels problemes de l'usuari, i que ell o ella estigui motivat per a resoldre'ls, encara que en el context en el qual es troba la motivació ha de ser induïda. S'arriben a determinar quines són les necessitats de l'usuari, la manera de resoldre els problemes i el ritme de la resolució.
L'aplicació del group work o tècniques de grup també la pot utilitzar el TS, encara que aquest aspecte sol ser treballat pels psicòlegs i educadors de l'equip de tractament. Alguns dels avantatges del group work són els següents:

  • Hi ha més seguretat en cada membre i menys tensions, és un treball menys dirigit institucionalment i els usuaris treballen diversos aspectes entre un grup d'iguals.

  • Cada membre comprova que no és l'únic amb una problemàtica social.

  • La possibilitat d'exposar sentiments propis que tendeixen a suprimir en una teràpia individual (introspecció).

  • Els membres, com a grup d'iguals, accepten els problemes amb més facilitat.

  • Ajuda l'aprenentatge de les relacions interpersonals.

  • Estimula la confiança en els companys, etc.

Del group work es poden distingir 3 categories:
1) Treball en grup: l'objectiu del qual és subministrar informació al grup.
2) Relació col·lectiva d'ajuda: l'objectiu de la qual és afavorir el desenvolupament personal dels participants i ajudar el grup a aconseguir els objectius proposats per la institució.
3) Teràpia de grup: l'objectiu de la qual és la millora en el comportament immediat de les persones preses.
El treball en grup, atesa l'escassetat de recursos humans i materials de les institucions, és un aspecte per canviar en el sistema penitenciari.
Un altre dels problemes del treballador social penitenciari és que per al desenvolupament de les seves funcions i tasques s'ha de coordinar, i moltes vegades estar supeditat, a altres membres de l'equip de tractament com poden ser criminòlegs i psicòlegs. Pot ser que hi hagi disparitat d'opinions en l'aplicació de normatives i disposicions per dos motius, per índole personal-professional de cada membre de l'equip de tractament penitenciari i també atesa la disparitat d'enfocaments i objectius de les disciplines que hi convergeixen: treball social, criminologia, psicologia.

2.2.Problemes bàsics del pres a la sortida de la presó

No tots els usuaris tenen el mateix perfil. Des d'usuaris amb delictes a la propietat, o el que en les seves sentències denominen hàbit de lucre, fins a usuaris que van cometre un delicte o una infracció molt determinada pel moment vital i el context i que és difícil que es repeteixi. En el moment de sortir de la presó són imprescindibles tres necessitats per a disposar de les garanties mínimes de reincorporació social. Aquestes tres qüestions són fonamentals com a indicadors de la situació personal i social que es trobarà la persona excarcerada.
Aquests problemes bàsics són:

  • Tenir algú esperant-lo a la sortida (família, parella), fonamental.

  • Disposar d'un habitatge on residir, que faciliti el seguiment i la consecució dels objectius proposats per l'equip de tractament penitenciari. Així el treballador social pot establir un referent d'ajuda a l'usuari tant personal com localitzable.

  • Tenir un treball per buscar-se la vida per mitjans legals i en el cas d'usuaris excarcerats amb delictes o conductes alegals continuades amb el treball legal i reglat establir nous hàbits. En el cas d'usuaris excarcerats amb delictes comesos en situacions i contextos puntuals el treball també representa un element normalitzat.

2.3.Necessitats per a la reinserció social

També en aquest aspecte no hem de caure en l'error conceptual que totes les persones exrecluses tenen un mateix perfil social i personal. El ventall de possibilitats i situacions és molt extens per a poder generalitzar. Tot i això, podríem dir, basant-nos en les estadístiques, que la majoria de persones excarcerades ho són per delictes a la propietat i d'un determinat context socioeconòmic, amb la qual cosa destacaríem els punts següents:
1) Concepte, categories, prioritats
Les necessitats bàsiques amb vista a la reinserció social, que consideren les familiars com a condicions imprescindibles, perquè el component que ha estat acusat o sentenciat a una pena privativa de llibertat no torni a ingressar a la presó, són les següents:

  • Necessitat d'un treball: un treball que aporti estabilitat i independència econòmica i una ocupació productiva d'una part del seu temps.

  • Algú amb qui compartir la seva vida: tenir possibilitats de constituir una família adquirida o simplement establir llaços afectius estables i consistents que contribueixin al seu equilibri psicoafectiu.

  • Tenir diners: la possibilitat de disposar de béns i serveis per a atendre les necessitats materials bàsiques

  • Suport familiar: implica el reforç dels llaços amb els membres de la seva llar davant les situacions de desvinculació i conflicte que han deteriorat la vida familiar com a nucli de pertinença i de referència primària.

  • Deixar la droga: deshabituació en el consum i en la dependència de les anomenades drogues dures i de l'alcohol.

  • En els perfils procedents d'àmbits marginals i delinqüencials cal canviar de grup de relacions primàries no familiars: cercles de relació en què prevalen el tipus d'activitats quotidianes vinculades a l'activitat delictiva o paradelictiva.

  • Algú que l'ajudi a reconstruir la seva vida: la necessitat d'un suport professional o institucional mitjançant un tractament amb vista a portar un programa integral de tipus rehabilitador.

Un cop observat el quadre anterior, podem extreure les conclusions següents:
Les necessitats de primer ordre per a fer efectiu el procés de reinserció social són fonamentalment tres:
1) La reintegració laboral: és la més important, vinculada a la possibilitat de desenvolupar un treball estable i per a la qual ha de reunir prèviament les condicions necessàries per a fer-la possible: experiència laboral, entrenament, qualificació tècnica, formació acadèmica, etc.
2) La recomposició familiar: manifestada com a necessitats de suport familiar, com a manca d'aquest suport. Les famílies mateixes consideren necessari el suport familiar, que pot ser inexistent, o es poden haver deteriorat les relacions a la llar i es pot considerar necessari un reforçament dels llaços atès que aquests s'han afeblit durant el temps que ha romàs reclòs un familiar.
3) El tractament sociosanitari: relacionat amb deixar les drogues, problema que afecta moltíssimes famílies dels excarcerats, ja que afecta un gran nombre de persones sobre les quals recau la sanció privativa de llibertat. Quan parlem de drogues no ens referim només a les drogues catalogades com a il·legals (cocaïna, heroïna, derivats del cànnabis, etc.). Ens referim també a l'alcohol, el qual, per exemple, està darrere de nombrosos delictes violents, tant en alcohòlics, com en consumidors de cocaïna i alcohol.
També és important destacar altres malalties sociosanitàries que afecten els exreclusos, malalties infeccioses com ara el VIH, la sida, l'hepatitis i la TBC (tuberculosi), i que creen situacions de necessitat tant per a la persona excarcerada com per a tota la comunitat. I, lògicament, les persones que han emmalaltit en la seva estada a la presó (amb tumors, diabetis..., per citar-ne alguns), i els que en estar empresonats el seu entorn s'ha vist afectat i s'han provocat unes necessitats socials que abans de l'empresonament no afectaven la família de l'empresonat o les persones que en depenien.

3.El treball social sanitari en presons

Podem considerar dos aspectes fonamentals en el treball social en presons i de presons, d'una importància vital. Aquests dos aspectes són, atès que s'estableix una relació professional i d'ajuda, el que significa aquest treball per al professional i el que significa per a l'usuari, per a la persona presa.
El treballador social, encara que sigui un professional, difícilment pot obviar els casos i les persones en la seva relació professional. El col·lectiu de presos, com hem vist, no és homogeni. Són un col·lectiu heterogeni, molt divers i dispers. Certament, cada moment històric i social té un determinat perfil de persones empresonades. Per posar un exemple, les presons espanyoles i catalanes a la dècada dels anys setanta estaven poblades per presos denominats comuns, presos que havien atemptat contra les llibertats personals i els drets d'altres ciutadans, presos que havien atemptat contra la propietat privada tant d'altres persones com de l'Estat o d'institucions econòmiques, com també, i en un altíssim nombre, de persones preses per motius polítics. Així mateix, en la dècada dels vuitanta i noranta, la irrupció del que es va denominar la plaga de l'heroïna va fer canviar el perfil mitjà dels presos i un gran nombre de les persones preses ho eren o bé per la seva addicció a l'heroïna o bé per delictes relacionats amb el consum o amb la consecució de la substància.
Les situacions de crisis econòmiques o de retallades de l'estat del benestar també impliquen que una part de la població que en altres circumstàncies no cometria un delicte sí que el cometen, en aquestes. També els canvis legislatius han propiciat un canvi en el perfil de la població penitenciària. En els últims anys, delictes abans escassament o nul·lament penats, com ara els relacionats amb la violència de gènere i familiar, no influïen en el dibuix del perfil mitjà del pres. Actualment, representen un nombre considerable de presos, als quals cal donar resposta tant en el procés de reincorporació social com durant el temps de compliment de la condemna. Un exemple del canvi en el perfil de les persones preses ha estat, recentment, la incorporació del delicte de conducció temerària i altres relacionats amb el codi de circulació viària, cosa que ha representat un nombre gens negligible de persones que compleixen condemnes relacionades amb aquesta nova regulació jurídica. També canvis en la legislació sobre l'excarceració com ara el rescabalament de la responsabilitat civil, van representar no solament un augment de la població penitenciària des del final dels anys noranta, sinó que, com que es tracta de persones amb dificultats socioeconòmiques i sociosanitàries, la necessitat d'atenció ha de ser coberta en una primera instància des de les institucions penitenciàries. En alguns casos aquests assumptes dificulten més, si és possible, la funció dels treballadors socials penitenciaris, atesa, d'una banda, l'escassetat de recursos, i de l'altra, aquestes noves necessitats generades pel canvi legislatiu.
Tota aquesta gran varietat de perfils i de situacions afecten el treballador social penitenciari. Un problema que sempre ha tingut el treballador social penitenciari ha estat el de deslligar-se dels seus pensaments, creences i sentiments enfront de determinats tipus de delictes, els quals, evidentment, per la seva naturalesa, el fan culpar el pres com faria qualsevol persona del col·lectiu social. Ha de deslligar allò que sent del seu treball professional davant delinqüents sexuals, violents i de qualsevol índole que pugui escapar a la comprensió del treballador social mateix.
En la relació establerta, aquestes situacions també estan presents en els usuaris. Molts usuaris que han comès delictes de la naturalesa esmentada anteriorment no necessàriament han de mostrar ni simpatia ni respecte pel professional, la qual cosa agreuja encara més l'establiment d'una relació merament professional dirigida a l'àmbit de la reinserció i la reincorporació social.

3.1.Actualment

Actualment el treball social sanitari és d'una importància cabdal en l'àmbit penitenciari. La seva demanda és molt important, encara que cal reconèixer que navega entre dos territoris: el territori mèdic, dels serveis sanitaris de presons, des de posicionaments de partida merament biologistes i mèdics, i el territori del treball social penitenciari, molt marcat per les disposicions juridicoinstitucionals de les institucions penitenciàries del Departament de Justícia, més concretament, de la Secretaria General de Serveis Penitenciaris.
Dolors Colom (17) dedueix que el treball social sanitari té “dos principios, el de prevención y el de autodeterminación, prevenimos, pero es la persona la que decide”. Bé, la naturalesa mateixa de les institucions penitenciàries i la situació judicial, personal, social i sanitària de les persones preses i excarcerades impedeixen, la qual cosa no vol dir que no sigui possible, prestar una atenció en aquests termes a les institucions penitenciàries.
Això no vol dir que no es doni resposta a les problemàtiques relacionades amb el treball social sanitari; de fet, es donen respostes des d'enfocaments fragmentats, des de dues disciplines que, en aquests casos, haurien de treballar des de posicionaments més holístics i globals. Aquestes dues disciplines, la mèdica i la del treball social, donen una resposta conjunta, però aquesta resposta emergeix en principi des d'una situació sanitària, merament emmarcada en el concepte salut-malaltia i la possible actuació social que deriva implica en una primera instància la seva possibilitat juridicoinstitucional, la qual, una vegada determina el territori i les opcions d'actuació, passa derivada a l'àmbit del treball social penitenciari.
Per esmentar alguns exemples, en el cas d'una persona presa amb una malaltia incurable, la seva excarceració serà possible si en primera instància el marc legal i institucional ho possibilita. Després seran els equips mèdics que determinaran la situació i si la persona presa pot, segons criteris legals i sanitaris, ser excarcerada o canviar el seu grau d'internament. A partir d'aquest punt els equips de tractament penitenciari actuen i el treball social penitenciari du a terme les accions dirigides al fi determinat pel marc legislatiu aprovat per l'equip mèdic. Com es pot veure en el procediment, aquest dista molt de les propostes de Dolors Colom, encara que les preguntes que emergeixen d'aquesta situació ens portarien més enllà de la necessitat d'un treball social sanitari en l'àmbit penitenciari, necessitat, aquesta, fonamental. Si partim dels mateixos conceptes que són utilitzats en altres institucions sociosanitàries i els apliquem al tractament penitenciari, la importància del treball social en l'àmbit penitenciari en general, i en particular del treball social sanitari, necessita i li és urgent una revisió del marc jurídic i administratiu de la institució, que faciliti l'exercici del treball social sanitari a les presons de Catalunya.

3.2.Possibles escenaris

El treball social sanitari a les presons és una necessitat, potser una urgència. Dolors Colom concep la disciplina com “uno de los andamios actuales con los que se sostiene la cotidianeidad de las personas enfermas y de sus familias, buscando las mejores condiciones de vida, a la vez que se las ayuda a usar responsablemente los servicios, evitando el abuso” (ibid, pàg. 26).
Analitzant (i aconsellant visionar-ho en l'annex estadístic) les dades sanitàries de la Generalitat de Catalunya en els penitenciaris catalans amb relació al VIH, els percentatges analitzats de la població reclusa ens mostren una mitjana del 8% d'afectats i gairebé un 1,5% de la població que ha desenvolupat la malaltia. Cal destacar que el canvi en el perfil de la població penitenciària ha fet que aquesta quantitat hagi disminuït, però estem parlant d'un problema sociosanitari no solament donat en presons, sinó, atesa la naturalesa crònica i la necessitat d'un tractament i seguiment continuat i continu, que afectarà no solament el moment temporal actual dels afectats, sinó també les seves famílies tant en el present com en el futur, i que inclourà aspectes relacionats, com ara la reinserció laboral i social en termes generals.
Una altra malaltia que s'entrellaça amb la situació migratòria del país i amb situacions d'exclusió socioeconòmiques és la tuberculosi, amb la necessitat no solament de donar assistència i tractament (amb la dificultat afegida que són tractaments que si no són tutelats difícilment es poden complir) als afectats, sinó de protegir, atesa l'etiologia infecciosa i la seva ràpida propagació, la resta de persones que comparteixen la quotidianitat a la presó amb els afectats i les seves famílies. Quatre afectats per tuberculosi el 2013, a part de ser una alarma sanitària, representa la concentració màxima de casos en una institució si aquesta és comparada amb tot el sistema sociosanitari d'assistència. El mateix passa amb l'hepatitis C, el tractament de la qual requereix un entorn determinat que arriba a afectar gairebé un 20% de la població afectada. En el cas de l'hepatitis i del VIH, solen afectar usuaris de drogues per via parenteral, amb la qual cosa l'assistència donada no hauria de ser només als aspectes orgànics de les malalties, sinó als espais socials en els quals s'han desenvolupat i als entorns familiars. En aquest cas, també atesa la propagació per sang i per fluids corporals, el requisit d'una assistència educativa i social és de vital importància tant per a les famílies dels afectats com per a l'entorn social en què les vides extramurs dels presos i les seves famílies es desenvolupen.
Una altra dada que cal destacar són les excarceracions per malaltia greu. De 21 sol·licituds, se'n van dur a terme 11 el 2013, se'n van negar 5 i, cal dir-ho, 4 van morir abans que el procés administratiu fos possible. Les persones mortes estant a la presó o complint condemna durant el 2013 van ser 62, dues de les quals per VIH. El nombre d'11 suïcidis a la presó és un nombre massa elevat quan les persones preses estan en situació de tutela de l'Estat. El nombre de defuncions per malalties comunes és una dada, la reflexió de la qual (32) hauria d'incloure si el motiu és de l'alta presència de situacions de malaltia, que ja eren prèvies a l'ingrés a presó, i certament és així, però també si l'assistència estant institucionalitzats ha cobert les necessitats sociosanitàries dels reclusos. Certament, aquestes dades ens indiquen un elevat perfil de malaltia crònica entre les persones preses, amb la qual cosa la necessitat, atesa la cronicitat i la situació mateixa de reclusió, indica la prioritat del treball social sanitari a les presons.
Així, doncs, els possibles escenaris futurs del treball social sanitari en presons, grosso modo, serien els de continuar donant una assistència fragmentada a la seva demanda o, des de l'eix teòric del treball social sanitari, replantejar la situació actual i establir els canvis normatius, legals i administratius pertinents per a tal objectiu, la satisfacció de les necessitats de manera holística i transdisciplinària des de la proposta del treball social sanitari.

4.Conclusions

És oportú destacar la particularitat de les institucions penitenciàries i del sistema judicial a Espanya i a Catalunya. Pel que fa al treball social sanitari penitenciari, la seva possibilitat i el seu futur no implica exclusivament els professionals del treball social. Heus aquí la discrepància entre el medi penitenciari i els serveis socials i sanitaris externs. Sense un canvi legislatiu (potser aquest punt no és el més important), un canvi en l'organització i conceptualització del treball social en els penitenciaris (aquests sí que ho són), no s'aconseguirà que

“las personas, siempre actuando desde su ética, son (sean) la única esperanza real para que la sociedad del bienestar y su sistema sanitario perduren y sigan desarrollándose acogiendo a los más frágiles, a los que pierden reservas vitales, a quienes enferman y necesitan ayuda profesional”.

Colom Masfret, D. (2011). El trabajo social sanitario. Los procedimientos, los protocolos y los procesos. Barcelona: Ed. UOC.

Les presons catalanes, des de l'opinió de qui escriu (d'altra banda fàcilment contrastable) estan repletes d'usuaris que són els més fràgils de la nostra societat. Si mirem l'univers humà de les persones preses veurà pobresa i malaltia. Com a societat solem oblidar, i en això les institucions ens ajuden, amagant aquesta realitat, que les persones preses i condemnades són ciutadans subjectes als mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà, en igual mesura. Els drets constitucionals són també els drets de les persones preses, i en l'objectiu d'aconseguir una societat més equitativa, i crear més societat del benestar, correspon el reconeixement de la necessitat de la pràctica del treball social sanitari a les presons. Aquesta és una necessitat, la del treball social sanitari, per a les famílies dels reclusos, sense oblidar que les famílies dels presos no són preses de la institució, però sí preses d'una situació davant la qual, com a ciutadans, tenen dret a una ajuda i assistència. El que hem dit anteriorment no és només pensant en un suposat benefici per a les persones preses, sinó en tota la nostra societat, perquè el grau de la nostra civilització es reflecteix en com tractem els més fràgils, els nostres malalts, els nostres presos.

Bibliografia

Baron, A. (1968). “Autoritarism, locus of control, and risk taking”. Journal of Psychology (núm. 68).
Bauman, Z. (2001). Globalització. Els conseqüències humanes. Barcelona: Ed. UOC.
Berger, P.; Luckman, T. (1996). La construcció social de la realitat. Barcelona: Ed. Herder.
Bourdieu, P. (1997). Razones prácticas. Barcelona: Ed. Anagrama.
Cohen, S. (1988). Visiones de control social. Barcelona: PPU.
Colom Masfret, D. (2011). El trabajo social sanitario. Los procedimientos, los protocolos y los procesos. Barcelona: Ed. UOC.
Coopersmith, S. A. (1959). “A Method for Determining Types of Self-Esteem”. Journal of Abnormal and Social Psychology (núm. 59).
Fornons, D. (2009). Prisión y drogas: doble condena. Alcarràs-Lleida: Ed. DeParís.
Giddens, A. (1996). Las consecuencias perversas de la modernidad. Barcelona: Editorial Anthropos.
Goffman, E. (1987). La presentación de la persona en la vida cotidiana. Madrid: Amorrortu Murguia.
Juliano, D. (1981). Integración y marginación en la cultura popular catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d'Antropologia Cultural.
Kramer, J. F; Cameron, D. C. (1975). Manual sobre la dependencia de las drogas. Ginebra: OMS.
Larrauri, E. (1991). La herencia de la criminología crítica. Madrid: Siglo XXI.
Luckmann, T. (1992). Teoría de la acción social. Barcelona: Ed. Paidos.
Richmond, M. (1917). Social Diagnosis. Nova York: Ed Russell Sage Foundation.
Romaní, O. (1999). Las drogas. Sueños y razones. Barcelona: Ed. Ariel.
Rotter, J. B. (1966). “Generalized experiences for internal versus external control of reinforcements”. Psychological Monographs (núm. 80). Londres.
Smith, J. C.; Hogan, G. (1973). Criminal Law. Londres: Butke worth.
Sykes, G. (1958). The society of Captives. Nova York: Princeton University Press.