Treball social sanitari i tercer sector

  • Josep Maria Mesquida González

    Josep Maria Mesquida González

    Diplomat en Treball Social per la Universitat de Barcelona. Llicenciat en Ciències del Treball per la Universitat Oberta de Catalunya. Postgrau en Gestió de projectes i serveis socials per la Universitat de Barcelona. Màster en Educació i noves tecnologies per la Universitat Oberta de Catalunya. Gran experiència laboral com a treballador social amb persones en situació de dependència en organitzacions del tercer sector. Actualment professor permanent a plena dedicació al Departament de Treball Social i Serveis Socials a la Universitat de Barcelona.

PID_00213309
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

En les societats contemporànies, el disseny i la producció d'accions orientades a incidir en l'estat de salut i les condicions de vida dels seus ciutadans recau en un conjunt divers i complex d'actors que es mouen en els terrenys públic, privat i informal. Concretament, podem identificar quatre grans proveïdors de benestar, tal com indica Gutiérrez Resa citant Evers i Wintesberg (1990):
Actors que intervenen en la provisió de benestar
Font: Evers y Wittenrsberg, 1990, a Gutiérrez Resa, 2010.
Font: Evers y Wittenrsberg, 1990, a Gutiérrez Resa, 2010.
La manera com es produeixen les prestacions i serveis generadors de benestar està estretament relacionada amb el paper que tenen aquests agents de benestar en un moment històric determinat. Així, la importància de les cures proporcionades per l'entorn informal d'una persona malalta dependrà de la dotació de serveis sanitaris, ja siguin de caràcter públic, aquells que proporciona l'estat; privat mercantil, que estan subjectes a les regles del mercat; o privat sense afany de lucre, resultat de la iniciativa ciutadana.
Aquests últims són els que ens interessen. Per a referir-nos a les organitzacions que no persegueixen el benefici d'un grup d'inversors o capitalistes utilitzem l'expressió tercer sector, que té el seu origen en el text The third sector – New tactics for a responsive society, escrit per T. Lewitt l'any 1973 (Monzon, 2006). Jacques Delors també utilitza aquest concepte en uns cursos impartits a la Universitat Paris-Dauphine (Jeantet, 2006, a Monzon, 2006). L'any 1987, Ugo Ascoli torna a utilitzar el terme en el seu informe Estado de Bienestar y acción voluntaria. L'anomenat tercer sector inclou organitzacions de diversa índole, les activitats de les quals tenen característiques que les apropen al públic, o primer sector, per estar motivades per l'interès general, i també característiques del privat, o segon sector, perquè es tracta d'iniciatives no governamentals i, per tant, promogudes per ciutadanes i ciutadans (Casado, 1989).
Al llarg del mòdul aprofundirem en el concepte tercer sector fent èmfasi en el seu caràcter heterogeni i plural. També mostrarem algunes classificacions de les organitzacions que el componen atenent a diferents criteris i analitzarem les funcions d'aquest agent de salut. A continuació, el text posa en relació la realitat del tercer sector com a proveïdor del sistema sanitari amb el concepte mateix de ciutadania per mitjà del voluntariat i l'activisme a favor de col·lectius afectats per problemes de salut i els seus familiars. Finalment, parlarem de les possibilitats del tercer sector com a ocupador de professionals del treball social i com a conjunt de recursos susceptibles de ser mobilitzats en processos d'intervenció social.

Objectius

Objectiu general:
Aprofundir en les característiques del tercer sector com a àmbit d'intervenció transversal del treball social sanitari.
Objectius específics:

  1. Comprendre la naturalesa conceptual del tercer sector, i també la seva tipologia, les seves funcions i la seva situació actual.

  2. Explorar les relacions entre el tercer sector, la protecció de la salut i l'exercici de la ciutadania.

  3. Analitzar les característiques del treball social sanitari en les organitzacions del tercer sector.

1.Tercer sector. Concepte i classificació

Demetrio Casado classifica les organitzacions de voluntaris en associacions, corporacions, fundacions i altres com ara obres de partits i sindicats, acció social empresarial, institucions auxiliars de les administracions públiques i institucions eclesiàstiques (Casado, 1995). Es tracta d'una realitat diversa i complexa que mereix que ens detinguem en alguns dels seus aspectes històrics i conceptuals.

1.1.Breu perspectiva històrica

Internacionalment, es poden identificar els antecedents del tercer sector en alguns moviments socials que tenen el seu origen en les utopies d'Owen, Saint Simon, Fourier, Proudhon i Buchez, i que inspiren la creació d'algunes organitzacions cooperatives i mutualistes en el segle XIX. Els grans problemes socials sorgits a partir dels processos d'industrialització que tenen lloc a Occident provoquen que alguns pensadors socials suggereixin possibilitats de transformació des de tradicions ideològiques emparentades amb el socialisme i les escoles social cristiana, liberal i solidarista (Defourny, 1992).
Gutiérrez Resa, referint-se al desenvolupament del tercer sector en el nostre entorn, explica com després del retard històric relacionat amb la Guerra Civil i la dictadura es produeix una recuperació i desenvolupament de les llibertats i dels drets civils que en facilita l'emergència i consolidació posterior (Gutiérrez Resa, 2010, pàg. 27).
A continuació, es presenta un quadre explicatiu que relaciona l'evolució del tercer sector amb les polítiques socials predominants a Espanya durant les últimes dècades.
Desenvolupament històric del tercer sector amb relació a les polítiques socials

1960

Associacions de caps de família i de mestresses de casa.

Beneficència i assistència social.

1970

Associacions de veïns, les APA, clubs parroquials, cases regionals.

1980

Crisi dels moviments socials i de les ideologies tradicionals de les esquerres. Minifundisme associatiu. Creació d'entitats ecologistes, feministes, pacifistes, estudiantils. Augment de socis i de serveis. Creació de federacions i confederacions.

S'avança d'un model d'“insuficiència de recursos / dret condicionat” envers l'estat de benestar, amb serveis socials com a dret universal. Estructures jeràrquiques i piramidals.

1990

Associacions de voluntaris, les ONG i tercer sector. Associacions de serveis. Noves federacions, plataformes i moviments (0,7). Ideologies obertes.

Desenvolupament de legislacions autonòmiques de serveis socials.

2000

Xarxes d'entitats i oenegització. Moviments antiglobalització. Escàndols de corrupció i frau en algunes ONG. Falta de transparència. Propostes de codis ètics. Responsabilitat social corporativa.

Duplicitat de xarxes d'assistència. Privatització social dels serveis públics. Llei de la dependència. Canvi en el perfil d'usuaris de serveis socials.

Font: Adaptació del quadre "Asociacionismo y políticas sociales locales" a Alberich i Espases (2011).

Podem observar com el tercer sector ha avançat des d'una posició gairebé residual com a agent de polítiques socials a una altra en la qual guanya rellevància com a prestador de serveis de benestar en la mesura en què adquireix més pes social.

1.2.Naturalesa conceptual del terme tercer sector

El concepte tercer sector és problemàtic per diverses raons:

  • És utilitzat per diferents tradicions culturals que difereixen quant a la consideració del tipus d'organització que el compon.

  • Límits poc clars i hibridació.

  • Gran diversitat.

1) Hi ha dues tradicions conceptuals:

  • la tradició de les empreses socials (ES), d'origen europeu continental, i

  • la de les entitats sense ànim de lucre (ESAL), d'origen anglosaxó (Gutiérrez Resa, 2010).

Les ES inclouen l'acció d'organitzacions de tipus cooperatiu, mutualista i financer que poden operar en el mercat des d'estructures més potents com ara caixes d'estalvi, mútues d'accidents o cooperatives de consum. El que és important és la dimensió democràtica i participativa, però en alguns casos la seva orientació a la producció de benestar pot ser dubtosa.
Les ESAL tenen com a principi bàsic l'absència de lucre o repartiment de beneficis, hi predominen organitzacions de tipus associatiu o fundacions amb una presència important de persones voluntàries.
Monzón (2006), identifica les diferències entre una tradició i l'altra afirmant que:

  • La no-lucrativitat és la característica principal de les ESAL.

  • La democràcia institucional és la característica principal de les ES.

  • La centralitat de les persones també és una de les característiques de les ES.

2) Malgrat les seves diferències, hi ha autors que parlen d'una convergència progressiva entre totes dues tradicions. Aquest procés rep el nom d'hibridació i posa l'accent en la manera com totes dues tradicions han combinat algunes de les seves característiques (Evers, 2005).
Així, Etxezarreta i Bakaikoa descriuen l'existència d'empreses socials sense ànim de lucre (2011) i altres autors expliquen processos d'empresarització d'algunes entitats associatives que han evolucionat envers estructures de mercat capaces de competir en un escenari que exigeix grans quotes d'efectivitat, eficàcia i eficiència.
3) Tots els autors que han escrit sobre el tercer sector coincideixen que un dels seus trets més representatius és la seva gran diversitat. Les organitzacions que el componen mostren una gran heterogeneïtat amb relació a molts aspectes (Montserrat, 2011):

  • Diversitat quant a formes jurídiques: associacions, fundacions, cooperatives, mutualitats i col·legis professionals.

  • Diversitat quant a objectius: promoció, sensibilització, prevenció, assistència, denúncia i altres.

  • Diversitat quant a dimensions: conviuen organitzacions de petita, mitjana i grossa mida.

  • Diversitat quant a ideologia inspiradora: des d'entitats amb una gran voluntat de transformació social fins a organitzacions que són meres prestadores de serveis.

  • Diversitat quant a estructures organitzatives: des d'estils més o menys tradicionals fins a altres amb esquemes de funcionament innovador.

  • Diversitat quant al perfil de les persones que en formen part: professionals, voluntaris, activistes, familiars, afectats i altres.

“Si hay un rasgo que defina por encima de todos la identidad del Tercer Sector, éste es la diversidad. Y es que las entidades del Tercer Sector se caracterizan por su diversidad en múltiples aspectos: en sus objetivos, en sus tamaños, en sus sistemas de gestión, en sus funciones, en sus fórmulas jurídicas, en los colectivos a los que atienden” (Gutiérrez Resa, 2010, pàg. 90).
De manera que ens enfrontem al coneixement d'una realitat ambigua, perquè pot fer referència a diferents tradicions culturals, híbrida, perquè totes dues realitats es poden combinar, i diversa, perquè hi ha una gran heterogeneïtat.
Arribats a aquest punt, ens acollim a la proposta conceptual que fa Gutiérrez Resa (2010, pàg. 25) a partir de Salamon i Anheier (1996) quan defineix el tercer sector a partir d'un conjunt de característiques:

  • Són agrupacions que tenen una forma jurídica i una determinada organització.

  • No tenen ànim de lucre.

  • Són de naturalesa i origen privat i voluntari.

  • La seva finalitat primordial ha de ser de caràcter altruista o filantròpic.

I per fer més precisa l'aproximació al fenomen que ens interessa, és necessari excloure aquelles organitzacions que tant des de la tradició de l'ES, com des de la de les ESAL, no es dediquen al benestar en general i a la salut en particular. No ens interessen les entitats dedicades a la defensa ambiental, ni a la cultura o a l'esport. Per això, tal com afirma T. Montagut, s'utilitza el concepte tercer sector d'acció social (1) per a referir-se a les organitzacions que actuen en l'àmbit del benestar social (2006).

1.3.Classificacions i tipologies

La gran heterogeneïtat que caracteritza el tercer sector comporta que s'hagin fet moltes propostes de classificació de les organitzacions que el conformen (Gutiérrez Resa, 2010). A continuació es presenten quatre tipologies que responen a diferents criteris:

  • Classificació segons el grup que es beneficia de les seves activitats.

  • Classificació segons les vies de finançament.

  • Classificació segons els serveis que presten.

  • Classificació segons l'àrea territorial de referència o tradició cultural d'influència.

1) Segons qui sigui el grup beneficiari de les seves accions
Aquesta classificació, feta per Hoeckendijk l'any 1986, amplia la primera proposta de classificació del sector que fa Beveridge (Gutiérrez Resa, 2010). Es proposa dividir la totalitat del tercer sector en dos grans grups: aquelles entitats que centren la seva activitat en els membres del col·lectiu que promou l'acció, i aquelles que s'orienten a satisfer necessitats d'altres persones. A la vegada, cada categoria es subdivideix en quatre grups, tal com mostra la taula següent.
Tipus d'organitzacions del tercer sector segons receptors de l'acció

1. Treball voluntari a favor del grup mateix, categoria o societat

2. Treball voluntari a favor d'altres persones

a) Grups d'autoajuda

a) Associacions tradicionals de voluntaris

b) Grups d'interès, unions o lligues

b) Organitzacions professionals

c) Grups d'acció

c) Accions alternatives i crítiques

d) Grups de mentalització

e) Iniciatives voluntàries en l'àmbit local

Font: Hoeckendijk a Gutiérrez Resa (2010).

Es tracta d'una tipologia exhaustiva i clara, però no ens dóna informació sobre el tipus de problemàtica que s'atén, ni sobre cap de les característiques formals de les organitzacions, ni sobre la tradició cultural subjacent.
2) Segons la seva forma de finançament
Una altra manera de posar ordre a aquest conjunt divers és atenent a la manera com les entitats aconsegueixen els recursos econòmics que requereixen, i seguint aquest criteri es poden agrupar les entitats en cinc categories, tal com indiquen Ganga, Burotto i Antonioletti (2010).
Tipus d'organitzacions del tercer sector segons fonts de finançament

1) Altament finançades per l'Administració.

2) Subvencionades per l'Estat amb base social. Finançament mixt estatal i privat. Finançada per l'Estat, el públic i les seves bases.

3) Donacions privades.

4) Mitjançant col·lectes.

5) Finançades per diverses entitats privades.

Font: Adaptació de Ganga, Burotto i Antonioletti (2010).

Com podem observar, els criteris de classificació es basen en el volum de recursos aportats per l'Administració o per fonts privades i en el tipus de finançament privat quan aquest és rellevant. La major part d'organitzacions prestadores de serveis pertanyerien al primer i segon grup. Metges Sense Fronteres podria ser un exemple d'una organització pertanyent al grup 3. En el grup 4 podríem incloure la Fundació La Marató de TV3 i en l'últim grup algunes organitzacions de segon o tercer nivell, com ara plataformes, federacions o confederacions que no reben finançament públic i funcionen a partir de les aportacions de les organitzacions a les quals representen.
3) Segons els serveis que es presten o els àmbits de benestar social en els quals operen
Tipus d'organitzacions del tercer sector segons àmbit d'acció

Educació

Salut

Social

Art i cultura

Cooperatives

Altres no governamentals

Altres governamentals

Font: Adaptació de Ganga, Burotto i Antonioletti (2010) basant-se en Newman i Wallender (1978).

Es tracta d'una classificació que dóna compte de l'enorme capacitat del sector per a arribar a fer activitats en entorns i públics molt diversos. A nosaltres ens interessa particularment el tercer sector orientat a la salut, però no podem deixar de tenir presents les entitats i serveis que actuen en altres serveis personals com ara l'educació o els serveis socials.
4) Segons l'àrea territorial o cultural de referència
Segons tradició cultural en les organitzacions del tercer sector

Àrea territorial de referència

Característiques

Països escandinaus. Universalista

Associacions com a transmissions demandes socials

Regne Unit. Liberal

Intervenció residual. El sector voluntari s'ha vist reemplaçat per l'economia social

Sud d'Europa. Model dual

Feblesa quant a l'oferta de serveis en favor de prestacions econòmiques. Importància de la família

Alemanya, Bèlgica, Holanda. Corporativisme

Paper molt significatiu del tercer sector

Font: Rodríguez i Velasco, (2013).

Els estats del benestar adopten formes diferents en funció de les tradicions socioculturals dels seus territoris (Esping Andersen, 1990). La taula anterior presenta un resum molt breu dels diferents règims en el nostre continent. Com podem apreciar, els països nòrdics són posseïdors de règims de benestar universalistes i han destacat sempre per la seva voluntat d'arribar a tota la població. El Regne Unit representa la tradició liberal en què el tercer sector té un paper residual; en el sud d'Europa es dóna un model dual en el qual el benestar proporcionat per les institucions conviu amb una alta implicació de les famílies. Finalment, a Alemanya i altres països del centre d'Europa, el paper del tercer sector és importantíssim i rep el nom de règim corporativista.

1.4.Funcions del tercer sector

Casado (1995) parla d'opcions institucionals per a referir-se a les funcions del tercer sector i les agrupa d'aquesta manera:
Opcions institucionals en les organitzacions del tercer sector

Ajuda mútua

Heteroajuda

Aportacions d'esforç personal o de recursos, el producte dels quals reverteix en els autors mateixos de l'aportació.

Aportacions d'esforç personal o de recursos, el producte dels quals reverteix en persones i grups diferents al promotor.

Neta

Promocional

Neta

Compensada

Esforç dels que a cada moment es troben millor dotats a favor dels dependents.

Es desenvolupen iniciatives orientades a la producció de serveis per a tota la població.

Accions voluntàries plantejades des de la caritat.

Presència d'accions professionals.

Font: Basat en Casado, 1995.

Paulino Azúa (1989) classifica el que ell anomena opcions de política interna:

  • Ajuda mútua.

  • Prestació de serveis.

  • Mentalització social.

  • Prevenció.

  • Control i reivindicació.

  • Recerca i estudi.

  • Promoció del voluntariat.

  • Formació.

  • Integració.

  • Opcions instrumentals.

Comin (2011) identifica les funcions següents:

  • Detecció de necessitats. Funció: reivindicativa.

  • Disseny de polítiques. Funció: expert.

  • Prestació de serveis. Funció: producció.

  • Avaluació. Funció: crítica.

Podríem incorporar més classificacions perquè, tal com hem vist, la pluralitat del sector ho permet. Però en lloc de continuar afegint llistes de categories, proposem aprofundir en tres funcions clàssiques seguint la proposta de Defourny (1992): la funció de producció, la funció de distribució i la funció de regulació:
1) La funció de producció
Les organitzacions del tercer sector produeixen serveis de benestar que són consumits per amplis sectors de la ciutadania i, sovint, aquests serveis són finançats, en més o menys mesura, pel sector públic per mitjà de diferents fórmules de cooperació: subvencions, contractes i convenis.
Els avantatges d'aquest tipus de col·laboració tenen a veure amb aquelles característiques que s'atribueixen al sector privat: vocació emprenedora, proximitat amb la ciutadania, flexibilitat quant a la gestió, menys costos salarials, qualitat, agilitat quant a la prestació de serveis, més abast de les seves accions, capacitat per a mobilitzar voluntaris i més implicació de les persones en tot el procés de producció. Archambault (a Defourny, 1992) apunta també a alguns riscos: quan les entitats són petites la polivalència laboral pot ocasionar sobrecàrregues de treball i, per tant, estrès i malestar. També es poden presentar limitacions relacionades amb l'escassa capacitat financera d'algunes organitzacions o amb alguns perfils professionals poc orientats a la gestió. Les organitzacions més grans es poden veure amenaçades per un excés de burocràcia o altres disfuncions relacionades amb les rigideses inherents a estructures de gran mida. Una altra limitació pot ser el mal ús dels recursos públics que es pot donar en contextos organitzatius amb un control limitat dels aspectes comptables i financers.
Brandsen i Pestoff (2006), basant-se en Osborne i McLaughlin (2004), proposen una subcategorització de la funció de producció: cogovernança, cogestió i coproducció. A continuació es defineixen els tres conceptes:

  • Cogovernança: fa referència a la situació en la qual el tercer sector participa en el disseny i la planificació de serveis i dispositius.

  • Cogestió: es refereix a la situació en la qual el tercer sector presta serveis que són finançats pel sector públic.

  • Coproducció: es refereix a la producció, fins i tot quan és molt parcial, de serveis feta per la ciutadania.

2) La funció de redistribució
La funció redistributiva fa referència a la possibilitat de gestionar els recursos de tal manera que beneficiïn persones i col·lectius que quedarien desprotegits si només regissin les lleis de mercat. Es parla de redistribució perquè es reassignen recursos en funció de la situació social de les persones beneficiàries.
De nou seguint Archambault (a Defourny, 1992), es poden identificar algunes diferències amb relació a la redistribució quan aquesta funció és exercida per l'Estat. Entre els avantatges cal assenyalar els següents:

  • Es limiten les situacions d'assistència potenciant la responsabilitat de la ciutadania.

  • S'utilitzen estratègies de comunicació molt potents i innovadores.

  • Es mobilitzen altres recursos financers i humans des de la proximitat.

  • Es poden integrar les diferents polítiques socials dirigides a una mateixa persona o grup.

  • S'aconsegueix pal·liar en terminis molt breus situacions d'extrema vulnerabilitat.

I quant als inconvenients:

  • En afavorir la solidaritat propera, es poden reforçar les desigualtats i desembocar en un cert corporativisme.

  • El tercer sector exerceix aquesta funció de manera complementària enfront d'un sistema de deduccions obligatòries, perquè d'una altra manera es donaria lloc a una protecció desigual.

3) La funció de regulació
El tercer sector també participa en la regulació de diversos àmbits relacionats amb el benestar social. Aquesta funció fa referència a l'establiment de condicions i requisits i també al disseny o revisió de polítiques socials.
Aquesta funció s'exerceix de maneres molt diverses. Formalment, per mitjà de la participació de les organitzacions en consells sectorials promoguts per l'Administració o practicant la interlocució amb forces polítiques o altres actors socials. Informalment, per mitjà de l'articulació d'accions de pressió ciutadana.

1.5.Situació actual del tercer sector

Parlar del tercer sector social és parlar d'un tema d'actualitat. Durant els últims anys s'ha viscut un procés de creixement i consolidació que ha permès que, malgrat la crisi econòmica i les polítiques d'austeritat practicades a tot l'Estat, es mantingui actiu com a agent proveïdor de serveis de benestar.
La taula que presentem a continuació mostra alguns indicadors que, a més d'identificar la seva dimensió en tres moments recents de la història de Catalunya, posen de manifest la seva evolució durant el període que va de l'any 2001 al 2011.
Evolució del tercer sector a Catalunya entre els anys 2001 i 2011. Alguns indicadors quantitatius

Anys

Percentatge PIB català

Nombre de contractes en el tercer sector

Nombre de voluntaris

Nombre d'entitats

Nombre d'atesos

2001

1,1

52.000

155,000

5.600

1.100.000

2007

2,8

100.000

245.000

7.500

1.700.000

2011

2,8

102.000

300.000

6.800

2.130.000

Font: adaptació de Crespo, 2011.

Com podem observar, durant aquests deu anys de recessió econòmica s'ha produït un decrement quant al ritme de creixement, tant en relació al PIB català com en relació al nombre de treballadors en el tercer sector. També s'observa una disminució del nombre d'organitzacions. No obstant això, el nombre de voluntaris ha continuat creixent i també ho ha fet el nombre de persones beneficiàries. És a dir: la crisi ha perjudicat el sector, però aquest s'ha aconseguit mantenir, malgrat tot, com a generador d'ocupació i, sobretot, com a prestador de serveis a la població més vulnerable.
A continuació mostrem algunes dades del mateix període referides a la totalitat de l'Estat espanyol.
Evolució recent del tercer sector a Espanya

Entre 2007 i 2010 el nombre de cooperatives va passar de 25.714 a 22.595, la qual cosa va representar una reducció de més del 12%.

Durant aquest mateix període, la quantitat de societats laborals es va contreure més del 28%.

El nombre de persones assalariades va créixer un 1% respecte a 2008 i va descendir molt lleument respecte a 2009.

El nombre de persones associades va créixer el 2010 un 13,7% respecte a 2008 i un 0,6% respecte a 2009.

Font: plataforma d'ONG d'acció social (2013).

Les dades exposades confirmen la rellevància del tercer sector com a agent de salut en tant que mostren que fins i tot en un període de reducció dels recursos destinats a les polítiques socials, en alguns aspectes, fins i tot, hi ha hagut una evolució positiva.
Quins són els desafiaments als quals s'enfronta actualment el tercer sector? És previsible que durant els propers anys encara convisquem amb transformacions que afectin els règims de benestar. Per això és important entendre la situació del sector identificant les seves febleses i fortaleses.
Guiteras (2012) fa una valoració d'aquest tipus i afirma que els reptes actuals del tercer sector són:

  • Enfortir les estructures econòmiques i financeres amb l'objectiu de superar les febleses que el tercer sector presenta en el terreny financer.

  • Incorporar criteris de gestió per a millorar l'eficàcia i l'eficiència, que incrementin la competitivitat del sector.

  • Mesurar l'impacte i evidenciar el valor afegit amb l'objectiu de guanyar valor social i legitimitat social.

  • Impulsar la cultura de la transparència i la rendició de comptes per augmentar la confiança social.

  • Formar en gestió per a permetre la renovació de quadres directius i el lideratge organitzacional.

  • Mantenir la identitat dels serveis socials evitant l'assimilació dels altres sistemes de benestar.

  • Desenvolupar serveis sociosanitaris propis dins del model social.

En una línia molt semblant, Vidal (2013) parla de cinc grans temes clau que condicionaran el futur immediat del tercer sector:

  • Complicitat social.

  • Noves competències en els equips.

  • Nou paper de l'Administració pública.

  • Guany d'eficiència i de dimensió.

  • Mostra de l'impacte social i econòmic.

2.El tercer sector, salut i ciutadania

Les famílies, grups i comunitats, al llarg de la major part de la història, s'han organitzat col·lectivament per atendre determinades necessitats que no podien ser resoltes individualment. La salut ha estat un dels camps que ha centrat més volum d'inversió, en termes d'esforç, de totes les societats, i els sistemes de protecció a la salut han estat pioners en l'articulació de respostes organitzades, tant des dels estaments públics com del sector privat.
El tercer sector, com hem vist, és un agent de benestar social i la salut és un dels àmbits sectorials en què té més presència. A continuació entrarem en la realitat del tercer sector en l'àmbit de la salut atenent algunes dades de diferents contextos nacionals i internacionals.

2.1.El tercer sector com a proveïdor de serveis de salut

Arribats aquí, i tenint en compte que els sistemes de salut es poden considerar com els àmbits amb més tradició des del punt de vista de la intervenció pública, què aporta el tercer sector social?, quin és el benefici que resulta d'integrar en les carteres de serveis prestacions produïdes per la ciutadania per mitjà d'associacions, fundacions i altres actors que es mouen sense afany de lucre o motivats per l'interès general?
Miguel Urra (2012), seguint Freire, Infante i Rey (2003), apunta que l'economia social aporta valor afegit als sistemes de salut perquè:

  • S'adapta a les demandes de la població per la seva proximitat amb molts grups socials.

  • Racionalitza la despesa perquè aplica criteris d'eficiència.

  • Dota de més equitat i sostenibilitat.

  • Fa una gestió de qualitat.

  • Redefineix el paper i les condicions d'exercici dels professionals.

Alguns treballs mostren la importància del sector com a proveïdor de serveis de salut. Així, en termes nacionals, ens podem referir a la realitat d'Aragó, on el 15% de les organitzacions que componen el tercer sector social orienten les seves accions envers objectius relacionats amb la salut. En aquesta comunitat autònoma les entitats socials ofereixen serveis, principalment, al malalt crònic dependent i al malalt de salut mental (Montagut, 2006).
Una altra recerca, que analitza la realitat del sector al País Basc, conclou que s'aprecien tres grups d'organitzacions proveïdores de serveis a la dependència (Etxezarreta i Bakaikoa, 2011):

  • El vinculat a l'associacionisme i compost per entitats de voluntaris que serveixen en àmbits als quals no arriba la intervenció estatal.

  • El format per una xarxa de fundacions vinculades a entitats religioses prestadores de serveis de responsabilitat pública i, per tant, oferts des de la cartera de serveis de l'Administració.

  • El vinculat al món cooperatiu tradicionalment lligat al sector industrial i financer.

En el pla internacional, una recerca feta a Nova Zelanda revela que les organitzacions del tercer sector són les que proporcionen més volum d'atenció primària a les poblacions més desfavorides, superant els sectors públic i mercantil quant a accés a aquestes persones i quant a sostenibilitat econòmica dels serveis prestats. Als EUA el tercer sector té un paper molt rellevant en el manteniment de la salut, l'atenció hospitalària, sociosanitària i domiciliària, i també en l'atenció de persones amb discapacitats mentals. Al Regne Unit s'identifiquen algunes àrees d'activitat amb gran presència d'organitzacions ciutadanes que presten serveis sanitaris: grups d'autoajuda, grups d'acció comunitària, atenció de persones grans o dependents i famílies. (Crampton, Woodward i Dowell, 2001).
Tornant a la pregunta amb la qual iniciàvem aquest apartat, podem concloure que el tercer sector, en relació amb la resta d'agents productors de serveis de salut, aporta beneficis en relació amb la gestió i permet arribar amb més facilitat a determinats col·lectius. La seva presència és important en activitats relacionades amb l'atenció a persones dependents i famílies, i també en determinats tipus de prestacions relacionades amb l'ajuda mútua i la promoció de col·lectius afectats per problemes de salut.
En el nostre entorn el paper de les mútues de salut ha estat i és molt important. Una mútua és una organització privada, els membres de la qual aporten periòdicament recursos econòmics que serveixen per a sufragar la despesa que pot requerir algun dels seus membres en una situació de necessitat. Són organitzacions d'economia social, i ja hem vist que aquest corrent les inclou com a pertanyents al tercer sector. Tal com hem esmentat anteriorment, en aquest text ens referim al tercer sector en la seva accepció més restringida, que exclou aquelles organitzacions privades que, orientant-se a l'interès general, operen en l'espai de mercat, que bàsicament són mútues, cooperatives i empreses d'inserció.

2.2.Salut i participació social

Es pot definir la participació ciutadana com el conjunt d'activitats, processos i tècniques pels quals la població intervé en els assumptes públics que l'afecten. D'altra banda, la participació social seria qualsevol acte, fenomen o procés col·lectiu de participació de la societat (Alberich i Espadas, 2011).
L'Organització Mundial de la Salut defineix la participació com el procés en virtut del qual els individus i les famílies assumeixen responsabilitats quant a la seva salut i benestar propis i els de la col·lectivitat (Gil i Gil, 2012).
Teresa Montagut (2006), en la mateixa línia, afirma que la prestació de serveis del tercer sector és una forma de participació social. Altres autors destaquen que:

“El Tercer Sector, con la presencia de grupos de autoayuda y plataformas ciudadanas, fomenta el sentimiento de pertenencia a la comunidad y por ello, ejercen un efecto positivo sobre el bienestar” (Hombrados i Gómez, 2011).

En resum, la presència del tercer sector en l'àmbit de la salut es pot considerar, per si mateixa, una bona pràctica de participació social i permet que la ciutadania s'involucri. Això ocorre perquè proporciona serveis d'interès general i també perquè desenvolupa accions de promoció i activisme a favor de determinats col·lectius.

2.3.Activisme, voluntariat i tercer sector

En relació amb la participació ciutadana, una de les particularitats del tercer sector té a veure amb la presència de persones voluntàries en la composició dels seus equips humans.

“El voluntariat és el conjunt de persones que fan una prestació voluntària i lliure, de serveis cívics o socials, sense contraprestació econòmica, en el marc d'una organització estable i democràtica que comporti un compromís d'actuació a favor de la societat i de la persona”.

Definició segons la Llei 25/1991 de creació de l'Institut Català del Voluntariat Social.

Ens interessa posar en valor el voluntariat com a via de participació ciutadana. Els qui fan voluntariat ho fan en contextos diversos i duen a terme tasques de tot tipus. Algunes vegades en organitzacions en les quals el seu treball és supervisat per professionals, unes altres en entitats en les quals els professionals desenvolupen activitats auxiliars de gestió, administratives i de suport, i fins i tot en algunes en les quals no hi ha personal remunerat.
Un altre aspecte que cal destacar quan es parla de la participació ciutadana i de la salut en el tercer sector és l'activisme articulat per mitjà de diferents objectius: la defensa i promoció de determinats col·lectius, la sensibilització, l'organització de grups d'usuaris, i també d'afectats i familiars. En aquest sentit, val la pena destacar que hi ha una tendència a desplaçar el punt d'interès de moltes organitzacions des de l'activisme a la prestació de serveis (Navarro, 2001, a Rubio, 2007). I també que aquest fet és percebut per algunes persones i corrents com una renúncia, pel que té d'adaptació a les regles de mercat i perquè pot posar en risc estils de direcció i organització poc jerarquitzats i participatius a favor de formes de fer més neoliberals. Un altre aspecte per tenir en compte és la manera com la prestació de serveis porta les organitzacions a pactar vies de finançament estable amb les administracions públiques restant al sector capacitat de pressió i lluita. Tal com indica Paricio (2011):

“el dilema con el que muchas entidades no lucrativas conviven no es otro que el de gestionar la tensión existente entre su papel de activismo y reivindicación ante la administración, por un lado, y su clientelismo y dependencia económica por el otro. Así el dilema es tan complejo como sencillo a la vez y no es otro que el de plantearse ¿Cómo (y con qué intensidad y contundencia) criticar a la mano que te da de comer?”.

Pardo (2002) proposa una classificació per a referir-se al tipus de relació que els moviments socials mantenen amb el sistema socioeconòmic en el qual es mouen i Rubio (2007) utilitza aquesta mateixa classificació amb les organitzacions del tercer sector:

  • Moviments o entitats funcionals al sistema socioeconòmic. Persegueixen el manteniment de l'ordre social, encara que intervenen en situacions de necessitat evitant així que les qüestionin.

  • Moviments de mobilització ciutadana. Persegueixen canviar alguns aspectes del funcionament social, però no la transformació, perquè parteixen d'una posició reformista.

  • Moviments populars i alternatius. Es qüestionen l'ordre social i persegueixen la transformació des de plantejaments crítics i rupturistes.

3.Treball social sanitari i tercer sector

El Libro blanco del título de Grado en Trabajo Social classifica els àmbits d'intervenció per als treballadors socials i enumera els següents: serveis socials, salut, educació, justícia, empresa, habitatge i tercer sector (ANECA, 2005). Aquesta manera d'ordenar els diferents escenaris on es desenvolupa el nostre treball comporta una dificultat que té a veure amb el fet de considerar salut i tercer sector com a dues categories diferents.
Nosaltres partim de la base que el tercer sector és un àmbit transversal perquè hi ha organitzacions ciutadanes que operen en l'espai de tots els àmbits. Una associació que treballi a favor de les persones grans emmarca la seva activitat en l'àmbit dels serveis socials, una organització de professionals que fa activitats formatives per a persones amb diversitat intel·lectual s'estarà movent en l'espai educatiu, i una fundació que millori les condicions de vida de les persones afectades per càncer i dels seus familiars ho farà en l'àmbit de la salut.
De manera que les activitats que facin els treballadors socials del tercer sector poden ser diferents en funció de l'àmbit o sector en el qual operi l'organització que contracta els seus serveis.
Així i tot, és possible identificar algunes característiques pròpies de l'exercici del treball social en organitzacions del tercer sector que tenen a veure amb condicionants derivats del tipus d'organització i de l'entorn institucional on es mouen. De manera que esmentarem algunes especificitats competencials que influeixen en la pràctica de la professió.
A continuació ens centrarem en les possibilitats del tercer sector com a generador d'ocupació per a la professió i, finalment, en parlarem com a recurs per emprar des del treball social en els processos d'intervenció.

3.1.Especificitats competencials

Treballar en el tercer sector implica entrar en relació amb el món de les entitats, la gestió, el treball en equip i en xarxa i altres elements molt presents en el dia a dia de les organitzacions. Requereixen, les organitzacions del tercer sector d'acció social en salut, un perfil específic i diferenciat de treballador social?
De manera molt general es pot dir que els professionals que desenvolupen la seva activitat en organitzacions del tercer sector han d'adquirir algunes competències que habitualment s'associen al treball en entorns d'orientació mercantil, com el domini d'algunes habilitats en el camp de la gestió organitzacional i les relacions en equips de treball.
A continuació, seguint Aguiar (2006), relacionem aquelles competències que es consideren necessàries perquè un professional del treball social pugui desenvolupar la seva activitat en el context del tercer sector:

  • Capacitat emprenedora. El tercer sector requereix professionals que exerceixin la funció de lideratge amb relació a iniciatives d'índole diversa. Els entorns associatius requereixen persones que puguin conduir processos de constitució i coordinació de projectes que impliquin la satisfacció de noves necessitats.

  • Capacitats de relació i mediació. Treballar en el tercer sector implica establir, consolidar i mantenir relacions amb múltiples actors. A escala interna, els treballadors socials coincideixen amb professionals de perfils molt diversos, personals i laborals, i a escala externa, és necessari treballar en xarxa. En tots dos casos cal un domini important d'habilitats interpersonals.

  • Capacitat d'anàlisi i detecció de necessitats, organització i planificació estratègica. Els professionals que fan la seva activitat en el context d'una organització del tercer sector sovint se situen en posicions que comporten funcions de gestió i de direcció de projectes i dispositius.

  • Habilitats per a la captació i gestió dels recursos humans. Moltes vegades treballar en el tercer sector implica dirigir equips que poden estar configurats a partir d'una gran diversitat de papers: directius, treballadors, voluntaris, activistes i altres. La gestió de persones ha evolucionat de tal manera que s'han instaurat pràctiques com el coaching o el desenvolupament d'objectius personals. A nosaltres, com a professionals del treball social, aquestes pràctiques no ens resulten estranyes perquè parteixen del reconeixement de les necessitats de les persones i de la possibilitat de treballar conjuntament per satisfer-les, i en aquests terrenys, som especialistes.

  • Capacitat de treball en equip interdisciplinari. La confluència en el mateix espai professional de perfils laborals plurals quant a dominis i funcions respon a la necessitat de funcionar en entorns molt complexos i requereix treballar en clau interprofessional. És a dir, mantenint una perspectiva que integri totes les mirades en igualtat. El treball social també en aquest terreny mostra una fortalesa derivada precisament de la seva vocació permanent d'incorporar aportacions des de diferents àmbits de coneixement.

  • Coneixements de màrqueting social, comunicació i imatge en relació amb temes socials. Les organitzacions comuniquen la seva activitat, sensibilitzen, convencen, difonen, persuadeixen, i totes aquestes funcions requereixen conèixer llenguatges, tècniques, mitjans de comunicació social tradicionals i xarxes socials.

  • Coneixements per al desenvolupament organitzacional, gestió i direcció d'entitats de benestar social. A més de saber dirigir, competència que ja hem identificat i explicat anteriorment, el tercer sector requereix algunes habilitats de gestió específiques que també han de ser desenvolupades.

En resum, a les competències que s'esperen d'un treballador social en general, i d'un treballador social sanitari en particular, els qui fan la seva activitat en associacions, fundacions i altres organitzacions ciutadanes han d'afegir, a la seva cartera de dominis, algunes habilitats específiques relacionades bàsicament amb aspectes organitzacionals i relacionals.

3.2.El tercer sector com a filó d'ocupació per als treballadors socials

El desenvolupament de la professió ha anat en paral·lel al dels nostres sistemes de benestar (Barrera, Malagón i Sarasola, 2013). Les oportunitats d'ocupació per a la professió sempre han estat relacionades amb les circumstàncies presents en el conjunt dels sistemes de benestar o àmbits d'intervenció.
Alba Torices, autora de la investigació Las trabajadoras sociales del siglo XXI, revela que el percentatge de professionals del treball social empleats pel tercer sector és del 29%. Aquesta xifra dóna compte de la importància del tercer sector com a generador d'ocupació per al col·lectiu.

Tal com afirma Torices (2013), “la tendencia de futuro parece indicar una mayor empleabilidad en el ámbito del Tercer Sector y la empresa asociada a la externalización de servicios y programas desde la administración pública”.

En aquest sentit, cal destacar que la Llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (2) , i també les noves normatives referides als serveis socials (3) apunten al tercer sector com a proveïdor preferent de serveis de responsabilitat pública.
Cal tenir en compte que la incorporació de professionals del treball social sanitari en el tercer sector es pot veure afavorida pel nou perfil acadèmic de la professió, després de la conversió de la carrera universitària de diplomatura a estudi de grau. A més, el desenvolupament de l'especialització en treball social sanitari aporta valor a la professió.

Tal com afirma Colom (2012), “ellos y ellas, promueven en primera instancia los recursos de las personas para que ellas mismas transformen las situaciones adversas relacionadas con la presencia de la enfermedad, aguda o crónica, tratado dentro del sistema sanitario, público o privado”.

3.3.El tercer sector com a recurs

Finalment, el tercer sector també té interès com a conjunt d'entitats que ofereix serveis de benestar i que, per tant, pot ser d'utilitat per a les persones i els col·lectius amb els quals treballem (Gutiérrez Resa, 2010).
En aquest sentit, val la pena tenir present que l'heterogeneïtat del sector a la qual hem fet referència al llarg de tot el text permet que s'ofereixi a la ciutadania un extensíssim conjunt de serveis i activitats. A més, tal com hem esmentat anteriorment, es tracta d'iniciatives que es fan en entitats amb estructures més capaces d'innovar, que cobreixen noves necessitats i que posen a prova diferents estils i mètodes.
La composició de la taula del tercer sector social de Catalunya ens ofereix una imatge interessant sobre les possibilitats del sector com a opció d'ajuda en l'exercici del treball social.
Organitzacions segons col·lectiu
Font: Taula del Tercer Sector social de Catalunya (2013).
Font: Taula del Tercer Sector social de Catalunya (2013).
Com podem veure, el tercer sector està molt present en els àmbits de la discapacitat, la salut i les persones grans, especialment interessants per als professionals del treball social sanitari.
A continuació, podem observar les dades referides a les activitats que es fan:
Activitats fetes per les entitats
Font: Taula del Tercer Sector social de Catalunya (2013).
Font: Taula del Tercer Sector social de Catalunya (2013).
Predominen les activitats relacionades amb la informació, l'orientació, l'educació i l'atenció psicosocial. Així, doncs, les organitzacions del tercer sector poden oferir suport i acompanyament, capacitació, sensibilització i apoderament.

Resum

Ens referim al tercer sector quan parlem d'organitzacions privades que es mouen a partir de l'interès general. També es caracteritzen per l'absència d'afany de lucre i per regir-se per valors com la participació i la justícia social.
Les societats sempre s'han organitzat per donar resposta a situacions de malaltia i dependència. El tercer sector és una de les formes que pren la participació social en tant que involucra la ciutadania en el disseny, la provisió i la regulació de serveis de salut.
A més, el tercer sector ofereix oportunitats d'ocupació i hem constatat el seu potencial com a filó d'ocupació fins i tot en moments com l'actual, caracteritzat per un gran decrement dels recursos públics destinats a les polítiques de benestar. D'altra banda, per al treball social sanitari, el teixit associatiu ofereix serveis i activitats que poden ser incorporats en els nostres plans d'intervenció en la mesura en què poden representar millores en la situació de les persones, grups i comunitats amb les quals treballem.

Bibliografia

Aguiar Fernández, F. X. (2006). “Tercer Sector: análisis, desafíos y competencias desde el Trabajo Social”. Acciones e Investigaciones Sociales (núm. 1).
Alberich Nistal, T.; Espadas Alcázar, M. Á. (2011). “Asociacionismo, participación ciudadana y políticas locales: planteamiento teórico y una experiencia práctica en Jaén”. Alternativas (núm. 15).
ANECA - Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y la Acreditación (2005). Libro Blanco de Trabajo Social. Madrid: ANECA.
Archambault, E. (1986). “L'économie sociale est-elle associée aux grandes fonctions economiques des pouvoirs publics?”. Revue des études coopératives, mutualistes et associatives (núm. 18).
Ascoli, U.; Torres, J. A. (1987). “Estado de bienestar y acción voluntaria”. Revista Española de Investigaciones Sociológicas (pàg. 119-162).
Azúa, P. (1989). “Opciones de política interna por parte de las ongs”. Organizaciones voluntarias e intervención social (pàg. 51-86). Acebo.
Barrera Algarín, E.; Malagón Bernal, J. L.; Sarasola Sánchez-Serrano, J. L. (2013). “La deconstrucción del estado de bienestar: cambios en el ejercicio profesional de los trabajadores sociales y aumento del voluntariado social”. Cuadernos de Trabajo Social (vol. 26, núm. 1, pàg. 115-126).
Brandsen, T.; Pestoff, V. (2006). “Co-production, the third sector and the delivery of public services: an introduction”. Public management review (vol. 8, núm. 4, pàg. 493-501).
Casado, D. (1989). “Las organizaciones sociovoluntarias”. Organizaciones voluntarias e intervención social (pàg. 17-50). Acebo.
Casado, D. (1989). Organizaciones voluntarias e intervención social.
Casado, D. (1995). Organizaciones voluntarias en españa. Hacer editorial.
Comin, A. (2011). “Cómo ser juez y parte y no morir en el intento. El paper del Tercer Sector en les polítiques socials”. Revista de Treball Social (núm. 193, pàg. 9-21). Barcelona: Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.
Crampton, P.; Woodward, A.; Dowell, A. (2001). “The role of the third sector in providing primary care services-theoretical and policy issues”. Social policy journal of new zealand (pàg. 1-21).
Crespo, T. (2011). “El Tercer Sector social, un sector emergent”. Revista de Treball Social (núm. 193, pàg. 45-58). Barcelona: Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.
Colom Masfret, D. (2012). El diagnóstico social sanitario: aval de la intervención y seña de identidad del trabajo social sanitario. Barcelona: Editorial UOC.
Defourny, J. (1992). “Orígenes, contextos y funciones de un tercer gran sector”. A: J. L. Monsó; J. Defourny (dirs.) . Economía social: entre economía capitalista y economía pública(pàg. 133). Ed. Ciriec.
Esping-Andersen, G. (1990). “The three worlds of welfare capitalism”. Cambridge, RU: Polity.
Etxezarreta Etxarri, E.; Bakaikoa Azurmendi, B. (2011). “La participación de la economía social en el ámbito de la dependencia: una aproximación teórica”. Ciriec-España, revista de economía pública, social y cooperativa (núm. 71).
Evers, A. (2005). “Mixed welfare systems and hybrid organizations: changes in the governance and provision of social services”. International Journal of Public Administration (vol. 28, núm. 9-10, pàg. 737-748).
Evers, A.; Wintersberger, H. (1990). Shifts in the welfare mix: their impact on work, social services, and welfare policies. Viena: European Centre for Social Welfare Policy and Research.
Freire, J. M.; Infante, A.; Rey, J. (2003). “La política de salud en el estado de las autonomías”. A: J. A. Garde (ed.) Informe 2003. Políticas sociales y estado de bienestar en España, Madrid: Fundación hogar del empleado.
Ganga Contreras, F.; Burotto, J. F.; Antonioletti, M. (2010). “Aproximación teórica a las organizaciones del Tercer Sector”. Espacio abierto (vol. 9, núm. 1, pàg. 51-77).
García, R. G. (2012). “Los trabajadores sociales en la primera década del siglo XXI. A cuarenta años de la publicación de situación del servicio social en España”. Cuadernos de Trabajo Social (vol. 25, núm. 2, pàg. 461-470).
Gil Lacruz, M.; Gil Lacruz, A. L. (2012). “Calidad y participación en el sistema sanitario en el barrio zaragozano de Casablanca: una reflexión sobre la importancia de la comunidad”. Cuadernos de Trabajo Social (vol. 25, núm. 2, pàg. 345-356).
Guiteras Mestres, À. (2012). “La relación entre público y privado en los servicios sociales: El papel del Tercer Sector”. Cuadernos de Trabajo Social (vol. 25, núm. 1, pàg. 125-132).
Gutiérrez Resa, A. (2010). Tercer Sector e Intervención Social. UNED.
Hombrados, M. J.; Gómez, L. (2001). “Potenciación en la intervención comunitaria”. Intervención Psicosocial (vol. 10, núm. 1, pàg. 56-69).
Jeantet, T. (2006). Économie sociale: la solidarité au défi de l'efficacité. París: La documentation française.
Levitt, T. (1973). The third sector-new tactics for a responsive society, division of american management associations. Nova York.
Montagut, T. (2006). El impacto del Tercer Sector aragonés en las áreas de educación, salud y bienestar social. Consejo Económico y Social de Aragón.
Montserrat, J. (2011). “Els reptes de les organitzacions del Tercer Sector Social en el context de la crisi econòmica”. Revista de Treball Social (núm. 193, pàg. 22-32). Barcelona: Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.
Monzón, J. L. (2006). “Economía social y conceptos afines: fronteras borrosas y ambigüedades conceptuales del Tercer Sector”. Ciriec-España, Revista de economía pública, social y cooperativa (núm. 56, pàg. 9-24).
Navarro, C. J. (2001). La calidad del pluralismo del bienestar. Còrdova: Universidad de Córdoba.
Newman, V.; Wallender, H. (1978). “Managing not for profit enterprises”. Academy of management review.
Osborne, S.; Mclaughlin, K. (2004). “The cross-cutting review of the voluntary sector: where next for local government voluntary sector relationships?”. Regional Studies (vol. 38, núm. 5, pàg. 573-82).
Pardo Flores, J. J. (2002). “Soluciones a la pobreza, movimientos sociales y pedagogía de la responsabilidad”, en la pobreza. Hacia una nueva visión desde la perspectiva histórica y personal”. Revista Anthropos (núm. 194).
Paricio, D. (2011). “Los retos actuales de las entidades no lucrativas. Una visión particular”. Revista de Treball Social (núm. 193, pàg. 59-66). Barcelona: Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya
Plataforma de ONG de Acción Social. (2012). Diagnóstico del Tercer Sector de acción social. Folia consultors. Madrid. [Data de consulta: maig de 2014]. <http://www.msssi.gob.es/ssi/familiasInfancia/ongVoluntariado/docs/diagnosticoTercerSector.pdf
Rodríguez, J. F.; Velasco, R. P. (2013). “La heterogeneidad conceptual del Tercer Sector”. Alternativas: cuadernos de Trabajo Social (núm. 20, pàg. 91-111).
Rubio García, J. A. (2007). “El Tercer Sector frente a las transformaciones del estado de bienestar”. Cuadernos de Trabajo Social (núm. 20, pàg. 275-287).
Salamon, L. M.; Anheier, H. K. (1996). The International Classification of Senar Profit Organizations. Johns Hopkins University Institute for Policy Studies.
Taula d'entitats del Tercer Sector (2013). Anuari 2013 del Tercer Sector social a Barcelona. [Data de consulta: maig del 2014]. <http://www.tercersector.cat/sites/www.tercersector.cat/files/anuari_2013_del_tercer_sector_social_de_barcelona.pdf
Torices Blanco, A. (2014). Las trabajadoras sociales del siglo XXI: su perfil actual. Consejo General del Trabajo Social. Madrid.
Urra Canales, M. (2012). “El papel de la economía social en los regímenes del bienestar. Una alternativa a explorar en tiempos de crisis”. Miscelánea Comillas. Revista de ciencias humanas y sociales (vol. 68, núm. 133, pàg. 791-816).
Urruria, V. (1992). “Transformación y persistencia de los movimientos sociales urbanos”. Política y sociedad (núm. 10, pàg. 49-56).
Vidal, P. (2013). “Cambio de época en el Tercer Sector”. Revista Española del Tercer Sector (núm. 23).