El treball social des d'una entitat privada. La coordinació entre serveis

J. Daniel Rueda Estrada

Doctor en Sociologia i diplomat en Treball Social. Professor titular a la Universitat de Valladolid, Departament de Sociologia i Treball Social. Vicepresident de la Fundación Castellanoleonesa para la Tutela de las Personas Mayores (Fundamay). Ha dirigit a la Universitat de Valladolid un curs de postgrau d'Especialista en Serveis socials per a persones grans i persones amb discapacitat.

PID_00213311

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Índex

Introducció
Objectius
1.Convergència de mirades
2.La coordinació sociosanitària
- 2.1.Raons que justifiquen la coordinació
3.Convergència de mirades, convergència d'actuacions. El calidoscopi de la intervenció social. Experiència-proposta de treball social des d'una entitat privada
Resum
Activitats
Glossari
Bibliografia

Introducció

“Si has vingut per alliberar-me estàs perdent el teu temps.

Però si has vingut perquè el teu alliberament està amarrat al meu, llavors, treballem junts.”

Anònim

Presentarem i descriurem el paper del treball social per mitjà d'un servei centrat en la protecció de persones grans incapacitades judicialment, gestionat per una entitat privada sense ànim de lucre (fundació tutelar).

Assumirem que l'entitat privada és un servei social, gestionat per una fundació, que forma part de la xarxa pública de serveis socials, l'objecte de la qual (missió) és atendre les necessitats d'un col·lectiu (població diana) específic: persones judicialment incapacitades, a l'empara del que estableix l'article 200 del Codi civil: (patir malalties que impedeixen l'autogovern).

En el desenvolupament del tema tindrem en compte els elements estructurals que defineixen la fundació, segons el que estableix la Llei de fundacions: àmbit jeràrquic (el patronat) i el nivell de gestió (nivell operatiu, àrees de treball i serveis).

Descriurem els principals serveis del Departament de Treball Social, diferenciant dos moments clau: el moment anterior a l'acceptació del càrrec judicial de protecció (tutela, curatela, administració judicial, defensa judicial), aspectes que són treballats pel servei de pretutela, i el moment de la intervenció una vegada que el patronat ha acceptat el càrrec tutelar (servei de tutela).

En aquest escenari, es descriuen tres línies de coordinació:

Amb els serveis judicials, per a tot allò que fa referència als procediments d'incapacitació: assumptes patrimonials, rendicions de comptes al jutge, sol·licituds per a ingressos en residències o gestions diverses com notaries, registres de la propietat... constitueixen aspectes essencials, duts a terme per la fundació.
Amb els serveis sanitaris (atenció primària, salut mental), per a obtenir informes que permetin comprendre el tipus de malaltia de les persones usuàries, l'anàlisi de capacitats i les conseqüències que se'n puguin derivar.
Amb els serveis socials de la xarxa bàsica o dels centres residencials, per a la gestió dels recursos (valoracions sobre situació de dependència, serveis d'atenció domiciliària (teleassistència, ajuda a domicili, centres de dia... en el cas dels serveis socials d'atenció primària) i per al disseny del pla d'intervenció i cures que s'ha de desenvolupar als centres residencials, tenint en compte les capacitats i les necessitats de les persones usuàries.

Descriurem alguns serveis (catàleg de serveis) que presta la fundació, centrant-nos en el paper del treball social: model d'intervenció centrat en la persona, ús d'instruments essencials de treball com ara l'informe social, eina fonamental per a la planificació de la intervenció.

L'informe social, és l'instrument essencial sobre el qual gira la resta d'intervencions de l'entitat:

és el document sobre el qual el patronat adopta les seves decisions.
permet detectar les necessitats, mancances i possibles àrees d'intervenció amb la persona tutelada.
permet detectar els serveis i els recursos que s'han de sol·licitar.
permet valorar els suports que la persona té per a garantir la seva qualitat de vida (guardadores de fet, família...) i els possibles serveis de suport que es puguin prestar mitjançant xarxes socials, com ara el voluntariat social.

Objectius

Conèixer un servei social específic i especialitzat, de caràcter privat, determinant el paper bàsic del treball social com a eix central del servei i de la intervenció.
Analitzar el paper del treball social en la gestió d'un servei que s'ocupa de la protecció jurídica de persones amb dèficits cognitius, demències o altres malalties que limiten la capacitat d'autogovern i la seva relació amb el treball social sanitari.
Analitzar i descriure el paper del treball tenint en compte alguna de les seves funcions essencials: prevenció primària, secundària i terciària, o el que és el mateix, coneixement i diagnòstic (estudi-investigació), intervenció directa (tractament), promoció-suport (de la qualitat de vida de les persones usuàries, població diana), organització (fonamentalment dels suports que els podem prestar), informació i assessorament (a usuaris i agents socials), intervenció indirecta (planificació de serveis), avaluació i formació.

1.Convergència de mirades

El coneixement especialitzat que es consolida a partir del segle XIX al món científic, sens dubte va representar un avenç i un aprofundiment en qüestions importants, la qual cosa és molt visible i evident en el món de la salut. Però l'excessiva especialització ha aconseguit perdre la visió d'unitat, integralitat dels problemes, de les situacions, de les malalties, i ha creat barreres en l'intercanvi del coneixement, i els seus efectes han tingut conseqüències no sempre positives sobre la persona, que ha deixat de ser vista com una unitat.

En el dir quotidià, “salut, diners i amor” constitueixen el trinomi d'allò que qualsevol persona vol aconseguir i tenir. O dit d'una altra manera, sentir-se lliure de malalties (bona qualitat de vida biopsíquica, vida lliure de discapacitat fins i tot independentment de l'envelliment), tenir unes condicions de vida que permetin aconseguir metes i objectius (ingressos i rendes garantides mitjançant un sistema de treball estable i agradable) i mantenir unes relacions socials afectivament gratificants (relacions familiars, estabilitat emocional).

Aquest trinomi ens planteja una mirada sobre les persones, diferent de la segmentada i especialitzada; ens planteja la necessitat de convergir sobre la persona, veient-la íntegrament, la qual cosa requereix coordinar sabers, mirades i serveis.

Les relacions entre els serveis de salut, especialment els del sistema sanitari, i els serveis socials, constitueixen una necessitat, ja que tots dos sistemes comparteixen amb freqüència uns mateixos usuaris i una concepció molt similar quant al seu últim objectiu: millorar la qualitat de vida de les persones, garantir el benestar físic i emocional, treballar perquè determinades condicions socials, estils de vida, hàbits saludables, etc., incideixin de manera positiva en la vida i en la salut de les persones.

Els serveis sanitaris ja no tenen per objectiu prioritari el tractament de les malalties, sinó la garantia de la salut; els serveis socials no intervenen només i primordialment sobre les mancances, problemes, malalties socials, sinó sobre el benestar i la qualitat de vida de la població.

Són molts els estudis que posen de manifest l'estreta relació entre la salut de la població i les condicions econòmiques, laborals, relacionals o la classe social. Se sap que l'esperança de vida, la prevalença i incidència de determinades malalties cursa de manera diferent entre la població en relació amb factors socials: classe social, zona de residència, nivell econòmic o les condicions laborals.

La definició de la salut com un estat d'equilibri biopsicosocial (OMS) ha propiciat un canvi important en el model d'atenció sanitària i ha permès desenvolupar programes o actuacions orientades a evitar l'aparició de determinades situacions, informant i conscienciant la població, incidint en determinats hàbits no saludables, intervenint en contextos i col·lectius sobre els quals es pretenen canviar estils de vida o condicions especials. És el que des de l'àmbit de la salut es coneix com a prevenció primària, la qual cosa en el llenguatge quotidià es diu “és millor prevenir que guarir”. Els programes de salut comunitària neixen en aquest context i sota aquesta nova concepció, preocupats més per intervenir sobre factors que poden derivar en possibles malalties, que sobre les malalties mateixes.

Millorar els hàbits d'higiene, les condicions de l'aire que es respira o de l'aigua que es beu, prevenir riscos laborals, etc., han estat tasques que s'han inclòs en les competències del sistema de salut, en el seu nivell més bàsic (atenció primària), com a tasques essencials i preferents, i han passat a un altre pla les tasques de prevenció secundària, és a dir, la intervenció sobre malalties que ja han aparegut i que cal tractar.

Aquesta mutació del model de salut és també visible en el model dels serveis socials, tal com el coneixem des de la seva implantació a Espanya a la dècada dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Els programes d'intervenció comunitària, l'equipament dels serveis socials bàsics o d'atenció primària, han posat una èmfasi important en programes d'informació i assessorament a la població amb la fi no solament que coneguin els seus drets i els recursos socials existents per fer front a determinades necessitats, sinó per millorar les condicions de vida de la població o de determinats col·lectius.

És freqüent que molts professionals dels serveis socials relatin i publiquin articles o comunicacions, en els quals destaquen la importància d'actuar sobre la família, les empreses, els col·legis, col·lectius juvenils, grups de població especial (minories, migrants, persones amb discapacitat, dones objecte de violència...), posant de manifest com determinades condicions socials, laborals, familiars, etc., poden explicar situacions patològiques que han de ser tractades per especialistes de la salut. Psiquiatres, metges de família, especialistes en altres àrees com la geriatria, la drogoaddicció, malaltia mental, delinqüència, etc., treballen de manera coordinada i conjunta en programes i serveis compartits. Malalties com l'Alzheimer, els programes de cures pal·liatives, l'atenció a col·lectius específics (joves, migrants, treballadors en atur, víctimes de terrorisme, delinqüència, accidents...), són tractats per professionals de diversos sistemes, entre els quals, de manera molt especial, hi ha els serveis socials i els serveis sanitaris.

Una administració eficient no pot deixar d'abordar de manera coordinada allò que en la vida es dóna de manera també unida i indissoluble. Des de l'enfocament d'integralitat, d'identitat del subjecte sobre el qual s'intervé, sota el principi d'intervenció integral i holística, la coordinació sorgeix com una necessitat inqüestionable.

L'educació per a la salut és una eina molt important en aquest procés, ja que no solament proporciona a les persones la possibilitat d'adoptar hàbits i actituds saludables, sinó que també comporta una conscienciació de la comunitat, i també el coneixement dels factors que influeixen en la seva salut i com potenciar-los o transformar-los.

Perquè això sigui possible, és necessari que es compleixin una sèrie de principis clau per a la promoció de la salut (Carta d'Ottawa OPS, 1987):

Centrar l'acció sobre les causes o determinants de la salut per assegurar que l'ambient que està més enllà del control dels individus sigui favorable a la salut.
Combinar mètodes o plantejaments diversos però complementaris, incloent-hi comunicació, educació, legislació, mesures fiscals, canvi organitzatiu i desenvolupament comunitari.
Voler la participació efectiva de la població, afavorint l'autoajuda i animant les persones a trobar la seva manera de promocionar la salut en les seves comunitats.
Encara que la promoció de la salut és bàsicament una activitat de l'àmbit de la salut i de l'àmbit social i no un servei mèdic, els professionals sanitaris, especialment els de l'atenció primària, exerceixen un paper important, ja que donen suport i faciliten la promoció de la salut.

2.La coordinació sociosanitària

La coordinació és un procés orientat al següent:

“fondre atributs personals i organitzacionals (potencialitats, limitacions) en el si d'una situació comuna, i també aconseguir objectius mútuament compartits”

Wimpfheimer, Bloom i Kramer, 1990.

En termes globals, la coordinació fa referència al procés d'harmonització i organització de les tasques fetes per diferents persones, equips, departaments i serveis, amb la finalitat d'optimitzar els procediments, les tasques i els recursos que es desenvolupen. És una manera d'organitzar la col·laboració, de cooperar, que està demanada per criteris d'eficiència, d'eficàcia, d'organització, de rendiments, d'optimització de recursos, de satisfacció de resultats. És una manera d'evitar la dispersió, la segmentació, la superposició d'actuacions o serveis.

La coordinació sociosanitària es pot definir com:

“un conjunt d'accions encaminades a ordenar els sistemes sanitari i social per a oferir una resposta integral a les necessitats d'atenció sociosanitària que es presenten simultàniament en les persones que pateixen situacions de dependència i malaltia crònica”.

El concepte de coordinació sociosanitària pretén facilitar l'accessibilitat als diferents serveis i facilitar la continuïtat de les cures⁽¹⁾.

La Llei 16/2003, de 28 de maig, de cohesió i qualitat del sistema nacional de salut, assenyala la importància de la cerca de mecanismes d'integració en l'atenció social i sanitària, i estableix la garantia de la continuïtat del servei mitjançant la coordinació de les administracions públiques que corresponguin; defineix les prestacions d'atenció sociosanitària com el conjunt de cures destinades a aquells malalts, generalment crònics, que per les seves característiques especials es poden beneficiar de l'actuació simultània i sinèrgica dels serveis sanitaris i socials per a augmentar la seva autonomia, pal·liar les seves limitacions o patiments i facilitar la seva reinserció social. Aquesta ha de comprendre, en qualsevol cas: les cures sanitàries de llarga durada, l'atenció sanitària a la convalescència i la rehabilitació en pacients amb dèficit funcional recuperable. Estableix, així mateix, que són les comunitats autònomes les encarregades de determinar els nivells d'atenció en l'àmbit sanitari⁽²⁾.

Àmbits de coordinació d'accions integrades

2.1.Raons que justifiquen la coordinació

Són moltes les raons que podem esgrimir per a justificar per què és necessària la coordinació entre els serveis socials i sanitaris.

1) Pel caràcter multidimensional de les necessitats i problemes socials. Solament des d'un plantejament multidisciplinari i des d'una atenció integral es poden donar solucions eficaces a les demandes socials, en les quals intervenen molts professionals fent actuacions que cal harmonitzar.

2) Pel caràcter canviant i variable de les necessitats. El model tradicional fa cròniques les necessitats i els col·lectius, però no canvia la realitat.

3) Per la necessitat de racionalitzar els recursos i fer-los més eficaços, la qual cosa permet prestar un nombre més gran de serveis.

4) Per a evitar la superposició i duplicitat de serveis. Això exigeix més flux d'intercanvi d'informació sobre problemes, projectes, demandes, col·lectius, i també més intercanvi de professionals que col·laboren no tant des de la competència institucional sinó des de les necessitats derivades d'una programació i planificació conjunta.

5) Per a introduir més racionalitat cientificotècnica, tant en l'organització com en l'execució dels serveis. Per a la població, la descoordinació dels serveis produeix una gran insatisfacció quan comproven la fragmentació de respostes a les seves necessitats i demandes.

6) Per a una nova concepció de la cultura de la intervenció. Es passa d'una intervenció simptomàtica, de tipus reparador, a una intervenció activa, contextualitzada, dinàmica, que entén la realitat com un sistema de variables interdependents i no com a fenòmens aïllats que es poden tractar acontextualment.

7) Per a un canvi en la perspectiva teòrica per la incorporació de nous paradigmes en la comprensió i l'anàlisi de les necessitats: enfocaments sistèmics, compactació de serveis, globalitat, integralitat, descentralització, territorialització, planificació, programació...

8) Per a un canvi en la forma de treball i una visió positiva enfront del treball en equip i el treball interdisciplinari. La resposta professional, especialitzada, no serveix per a comprendre en la seva dimensió global totes les variables que expliquen els problemes i les necessitats. Cal una visió multidisciplinària i de l'organització d'equips multi o interprofessionals, que coordinadament treballin junts per donar resposta als problemes.

9) Per a un canvi en la concepció del paper de les persones usuàries. Les persones usuàries no són només consumidors, sinó que són, també, productores. Formen part del procés.

Les explicacions anteriors ens permeten identificar algunes de les coses que requereixen ser coordinades.

1) Coordinar les diverses àrees de l'administració que desenvolupen serveis i programes per a una mateixa població.

2) Coordinar els diversos serveis que actuen en un mateix territori i per a una mateixa població.

3) Coordinar programes i projectes que tenen un impacte social en una comunitat o territori.

4) Coordinar els sistemes de treball, d'informació, els mecanismes de treball que empren i produeixen els professionals.

5) Coordinar els pressupostos, l'execució pressupostària, que fa possible la implementació de serveis.

Coordinació sanitària

Garantir una prestació integrada de serveis socials i sanitaris exigeix per part de totes dues estructures o serveis:

1) Una valoració conjunta única: problemes de salut, necessitats de cures, valoració sociofamiliar.

2) Un pla d'intervenció consensuat i compartit: prestació de serveis sanitaris i socials.

3) Una assignació de tasques i responsabilitats

4) Un seguiment i anàlisi d'efectes per avaluar resultats i objectius aconseguits.

Tal com s'assenyala en el Libro Blanco de la coordinación sociosanitaria en España, la relació directa de l'edat amb les malalties cròniques i amb la utilització dels serveis sanitaris està clarament establerta, i podem dir que aquestes malalties i la situació de dependència que generen i que poden generar en un futur immediat són actualment un problema que dificulta i pot arribar a qüestionar la sostenibilitat dels sistemes sanitaris i socials si aquests no són capaços d'adaptar-se a la nova situació, evolucionant i aplicant els canvis estructurals (organitzatius, assistencials i tecnològics) necessaris a fi de poder continuar prestant amb qualitat els serveis pels quals van ser creats. Això demanarà notables esforços en la tipificació i estratificació de la població a fi que la seva categorització permeti una adaptació a la realitat particular dels individus.

Les malalties cròniques

A Espanya, igual que a la resta de països desenvolupats, les malalties cròniques són la primera causa de demanda assistencial als centres sanitaris. Representen el 80% de les consultes d'atenció primària i el 60% dels ingressos hospitalaris. De les primeres, un 40% les fan les persones d'edat avançada, consumidores de més cures continuades i més recursos socials. El 50% dels llits de la nostra xarxa hospitalària estan ocupats per més grans de 65 anys i el consum farmacèutic relacionat representa gairebé el 50% de la despesa total.

Així les coses, segons l'OMS, les malalties cròniques representen el desafiament més gran dels sistemes sanitaris moderns i l'atenció integral dels qui les sofreixen es presenta com un dels principals reptes del mil·lenni⁽³⁾.

3.Convergència de mirades, convergència d'actuacions. El calidoscopi de la intervenció social. Experiència-proposta de treball social des d'una entitat privada

Tal es com pot desprendre del títol, la nostra reflexió se centrarà en una de les mirades i actuacions que tenen per objecte el suport i la protecció de les persones quan hi concorren situacions i necessitats diverses, per la qual cosa requereixen mirades convergents i coordinades amb la finalitat de plantejar respostes integrades i integrals, en què la persona no perdi la unitat com a subjecte necessitat d'ajuda o suport.

La nostra mirada i anàlisi se centrarà en les actuacions que es dirigeixen des del departament de treball social d'una entitat tutelar encarregada de la protecció de persones grans incapacitades judicialment.

Com a entitat privada, sense ànim de lucre, l'entitat tutelar, nascuda a l'empara de l'article 242 del Codi civil espanyol, en la seva reforma de 13 de novembre de 1983, forma part de la xarxa de serveis socials, tal com estableix l'article 4 de la Llei de serveis socials de la comunitat autònoma en la qual intervé aquesta entitat tutelar.

Llei 16/2010, de 20 de desembre, de serveis socials de Castella i Lleó, BOE de 8 de gener de 2011, article 4.2: “Els serveis socials de titularitat privada s'integren en el sistema de serveis socials de Castella i Lleó [...]”; 4.3. “[...] La participació dels serveis socials de titularitat privada en aquest sistema és subsidiària i complementària respecte dels serveis socials de titularitat pública”. Article 19.1: “Les prestacions essencials, el reconeixement de les quals té el caràcter de dret subjectiu, són obligatòries en la seva provisió i han d'estar públicament garantides, amb independència de quins siguin el nivell de necessitats o l'índex de demanda existent”. Article 19.2.O: “Les de protecció jurídica i exercici de la tutela de les persones majors d'edat incapacitades legalment i que es trobin en situació de desemparament”.

Per a situar-nos en el desenvolupament del tema i analitzar el paper del treball social des d'una entitat privada i desenvolupar tant el catàleg com la cartera de serveis, cal que ens situem en els entorns i espais que defineixen i delimiten l'organització i la intervenció que es desenvolupa.

3.1.L'escenari de la intervenció

Àmbit d'intervenció territorial: comunitat autònoma de Castella i Lleó.
Tipus d'organització: fundació privada.
Recurs institucional: entitat privada de serveis socials.
Usuaris o clients: persones de més de 65 anys incapacitades judicialment.
Objecte o competència específica: exercir diferents càrrecs tutelars (tuteles, curateles, administracions judicials, defenses judicials) sobre persones de més de 65 anys incapacitades judicialment, a l'empara del que estableix l'article 242 del Codi civil espanyol (CC).
Missió: “exercir els càrrecs d'acord a la possibilitat dels seus pupils, respectant la seva integritat física i psicològica” (article 268 CC); “promoure l'adquisició o recuperació de la capacitat del tutelat i la seva millor inserció en la societat” (article 269 CC) i “administrador legal del patrimoni de les persones tutelades, obligat a exercir aquesta administració amb la diligència d'un bon pare de família” (article 270 CC).

3.2.Finalitats, objectius

La fundació és un recurs social que garanteix la protecció personal i patrimonial de les persones que, per la seva deterioració cognitiva, malaltia, o perquè es troben en una situació de desemparament, han perdut la seva capacitat d'actuar i estan incapacitades judicialment.

L'objectiu general (missió) de la fundació se centra a garantir el nivell més gran de protecció i benestar de les persones que tutela.

3.3.L'organització

La fundació tutelar, en tant que organització, s'estructura en dos nivells diferenciats:

1) Nivell formal, integrat pel patronat.

2) Nivell operatiu, integrat per les diverses àrees i serveis que s'encarreguen de la gestió directa del servei.

1) El patronat és l'òrgan de govern i direcció de la Fundació. Està constituït pels patrons, als quals correspon prendre la decisió de l'acceptació o no de càrrecs tutelars.

2) En el nivell operatiu, la fundació s'organitza entorn de diverses àrees i serveis, en els quals es desenvolupen els diferents programes. Les àrees estrictament referides a l'exercici de la tutela són les que s'ocupen dels temes jurídics, de l'àrea econòmica i patrimonial de les persones tutelades i de l'àrea personal i social.

Aquests aspectes es concreten en tres àrees departamentals de treball:

Àrea jurídica, encarregada de tots els assumptes del tutelat que tenen relació amb els tràmits judicials.
Àrea administrativa, encarregada dels afers econòmics i patrimonials de les persones tutelades i de la gestió econòmica de la fundació.
Àrea social, encarregada dels aspectes personals, socials i sanitaris de les persones tutelades, per mitjà del seguiment, la vigilància i el control.

Els professionals de l'àrea social són els responsables de l'elaboració i l'execució del pla d'actuació individual (PAI), per mitjà de l'estudi individualitzat de cada cas.

La figura clau d'aquesta àrea és el referent tutelar i coordinador del cas, persona encarregada per la fundació perquè intervingui directament en el seguiment de les persones tutelades, mantingui el contacte i la coordinació amb els diversos recursos i serveis que aquest rep (administració, salut, laboral, habitatge, temps lliure,...).

El referent tutelar és responsable de valorar les necessitats de la persona tutelada i de buscar la solució més adequada en funció de les característiques i la situació de la persona. Així mateix, ha de preveure el futur de la persona tutelada, i també les necessitats que puguin sorgir i la manera de donar-los resposta. La figura del referent tutelar està exercida per diplomats en treball social.

3.4.Principals serveis de la fundació

Per a aconseguir els objectius, la fundació desenvolupa una sèrie d'actuacions i posa en funcionament els serveis essencials, uns centrats en les persones tutelades, uns altres en els seus familiars, els dóna suport i assessorament.

Així mateix, l'entitat estén els seus serveis a donar suport, formació, informació a professionals i a tutors de persones incapacitades que no són tutelades per la fundació. De manera més explícita, la fundació tutelar desenvolupa les seves funcions en les esferes següents:

1) Persones tutelades per la fundació: constitueixen l'eix fonamental sobre el qual gira l'entitat, d'acord amb el seu objectiu central. Per a aquestes persones s'elabora un pla d'actuació individualitzat, basat en la documentació disponible aportada pel jutjat i la procurada pels professionals de l'entitat (informe de salut, informe social sanitari i informe social, informació economicopatrimonial, etc.).

2) Famílies de les persones tutelades per la fundació: un principi rector de la fundació és el d'establir un canal de comunicació amb les famílies de les persones tutelades, quan això sigui possible, amb l'objectiu compartit de millorar la qualitat de vida de les persones tutelades.

3) Entorn institucional-residencial de les persones tutelades: es pretén buscar una col·laboració tan àmplia com sigui possible (aspectes sanitaris, socials...) amb el personal dels centres on resideixen les persones tutelades, per buscar la millor consecució del seu benestar i la integració plena en la vida del centre residencial. Amb vista a aquest objectiu, els professionals, referents tutelars de la fundació, fan seguiments de les persones tutelades i visites periòdiques als centres per conèixer el dia a dia i les seves necessitats, i obtenen informació de la direcció i dels professionals.

4) Famílies que tinguin una persona tutelada a càrrec seu: informació detallada de totes les vicissituds per les quals passa el procediment d'incapacitació legal a familiars.

5) Professionals dels centres socials i sanitaris d'atenció primària: mitjançant informació, formació, suport i assessorament.

6) Xarxa de voluntariat com a suport a les persones tutelades: captació, formació, seguiment.

3.5.El model d'intervenció

El model d'intervenció seguit per la fundació tutelar es defineix tenint en compte les característiques de les persones sobre les quals s'actuarà, els aspectes referits al marc jurídic que determina el servei i l'enfocament propi de la fundació, entesa com a servei social.

El model d'intervenció es defineix des del paradigma de la integralitat, tenint com a element central la persona (model d'intervenció integral centrat en la persona). Aquesta perspectiva implica adequar la intervenció a les característiques de la persona per protegir; és a dir, reconstruir el món vital, subjectiu, ètic, de principis i valors de la persona.

El coneixement de què és la discapacitat, la malaltia mental o la vellesa, de com és entesa i valorada en el context social, en el mitjà en el qual viu, conèixer la història relacional, la situació personal, el món afectiu o els processos mentals que es deriven de la malaltia invalidant, seran elements fonamentals per als professionals que s'encarreguin de mantenir el contacte amb la persona a la qual han de donar suport. Les fonts d'informació seran tantes com siguin necessàries per arribar a tenir un coneixement millor de la persona: la persona mateixa, si està en condicions de poder donar aquesta informació, familiars, persones de la seva xarxa de relació, professionals de l'àrea de la salut, dels serveis socials, etc. L'objectiu no pot ser un altre que el de reconstruir aquesta història personal per prestar un millor servei.

La filosofia de l'organització i del sistema de treball no es basa a fer per o per a l'altre, sinó a fer com l'altre (la persona necessitada de suports) hauria fet si hagués mantingut intactes les seves capacitats.

3.6.Envers un model de coordinació

El principal i primer interlocutor de l'entitat tutelar és el sistema judicial, que és qui dictamina, mitjançant sentència, la capacitat o la incapacitat d'una persona per a dur a terme actes jurídicament vàlids, promou la incapacitació total o parcial i proposa i nomena el tutor (persona física o jurídica) que ha de completar la capacitat d'aquesta persona (curatela) o de substituir i representar la persona incapacitada (tutela).

Procediment d'incapacitació

Perquè un jutge dicti una sentència, aquesta s'ha de fonamentar en el que estableix l'article 200 del Codi civil, que textualment diu:

“són causes d'incapacitació les malalties o deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que impedeixin a la persona governar-se per si mateixa”.

És a dir, la sentència s'ha de basar en un diagnòstic de salut. Així es recull també en l'article 759 de la Llei d'enjudiciament civil, referit a les proves i audiències preceptives en els processos d'incapacitació, quan s'assenyala, al punt 1, que:

“en els processos d'incapacitació, a més de les proves que es practiquin de conformitat amb el que es disposa en l'article 752, el tribunal escoltarà els parents més propers del presumpte incapaç, l'examinarà ell mateix i acordarà els dictàmens pericials necessaris o pertinents en relació amb les pretensions de la demanda i altres mesures previstes per les lleis”.

Mai no es decidirà sobre la incapacitació sense dictamen pericial mèdic previ, acordat pel tribunal.

D'entrada, tenim ja dues àrees o referents bàsics que directament intervenen en les persones sobre les quals l'entitat tutelar ha d'intervenir: l'àrea judicial, única legitimada per a incapacitar (article 199 del Codi civil: “Ningú no pot ser declarat incapaç, sinó per sentència judicial en virtut de les causes establertes a la Llei”) i qui nomena tutors o curadors i els dóna possessió del càrrec, i l'àrea mèdica, que ha d'elaborar l'informe corresponent en el qual es detalli l'estat de salut que ha de motivar la sentència judicial. En aquest informe s'han de detallar les capacitats i competències que el presumpte incapaç té, i també el seu pronòstic, amb l'objectiu que el jutge pugui mesurar el límit o abast de la possible incapacitació judicial.

Del panorama o escenari que acabem de descriure es deriven les exigències i característiques de la tasca del treball social i la seva coordinació amb altres serveis que intervenen en la vida de la persona, client essencial de la fundació tutelar.

3.7.El departament de treball social a la fundació tutelar

Plantegem a continuació l'anàlisi més detallada de coordinació i col·laboració entre serveis i entre professionals, des de la mirada del departament de treball social de la fundació, i descrivim dos moments clau en la intervenció: el moment anterior a l'acceptació d'un càrrec tutelar (servei de pretutela) i la intervenció una vegada assumit l'encàrrec tutelar (servei de tutela).

Tenint en compte que les persones usuàries/clients de la fundació són persones incapacitades judicialment, en les quals concorren malalties de caràcter físic o psicològic que els impedeixen l'autogovern, sobre les quals cal dissenyar un sistema de suports perquè puguin tenir i gaudir d'una millor qualitat de vida, garantint-los els seus drets (civils, socials...), és fàcil entendre que els interlocutors més directes de la fundació són:

Sistema judicial, encarregat de dictar la sentència d'incapacitació (capacitat jurídica) i de vetllar pels drets de les persones.
Sistema sanitari, encarregat de determinar l'abast i les conseqüències de la malaltia que provoca la incapacitació (anàlisi de la capacitat d'obra).
Sistema social, encarregat de prestar els suports necessaris d'acord amb la sentència d'incapacitació i l'informe mèdic forense sobre les capacitats.

És important que per mitjà de l'informe de salut es procedeixi a la recollida d'informació de les malalties i cures que necessita el pacient. Les persones usuàries/clients de la fundació són persones que pateixen malalties cròniques i situacions de dependència, en la majoria dels casos amb detriment de l'autonomia personal i la necessitat de cures específiques per a fer les activitats de la vida diària.

Per a evitar o retardar la dependència en les persones tutelades, es fomenta l'envelliment com una experiència positiva, es dissenyen mesures que ajudin a conservar i a millorar el seu estat de salut, i s'engeguen actuacions que previnguin o retardin les discapacitats funcionals i les malalties cròniques que puguin sorgir.

Aquestes malalties cròniques solen tenir un origen molt divers i solen obligar a modificar els hàbits de vida de la persona que les pateix. Tot això genera una gran càrrega social.

El model d'atenció que es presta preveu tant el seguiment del tractament de les malalties com l'educació i la prevenció, i afavoreix la coordinació dels actors que intervenen en la cura de les persones usuàries.

El tractament de les seves malalties requereix consideracions especials i algunes adaptacions, com són la selecció de determinats fàrmacs i l'exclusió d'altres, l'ajust de les dosis en funció de l'edat, l'ús de diferents modalitats i objectius en la rehabilitació, etc., aspectes que com a tutors han de sol·licitar als serveis mèdics.

L'educació per a la salut és una eina fonamental en aquest procés, ja que aquesta no solament proporciona a les persones la possibilitat d'adoptar creences, hàbits i actituds saludables, sinó que també comporta una conscienciació de la comunitat i també el coneixement dels factors que influeixen en la seva salut i com potenciar-los o transformar-los. Un dels pilars per al funcionament òptim de la coordinació sociosanitària està constituït per la corresponsabilització necessària del ciutadà en la seva salut, amb tot el que això pot comportar.

És, per tant, necessària l'aplicació d'una sistemàtica de treball que inclou la valoració integral individualitzada i la coordinació social, sanitària i jurídica per a la satisfacció de les necessitats d'aquest grup d'usuaris. La característica essencial de l'actuació sociosanitària es troba en la necessitat de coordinació i actuació al mateix temps sobre un mateix subjecte i des de diferents àrees o camps.

En l'itinerari des que l'entitat té coneixement de l'encàrrec o de la proposta d'incapacitació fins al possible nomenament de tutor sobre una persona, la incapacitació de la qual ja s'ha dictat, el departament de treball social inicia una sèrie de tasques de coneixement amb la finalitat d'establir el procés d'entrada i la intervenció que s'ha de prestar sobre la persona que es tutelarà.

El departament de treball social, per mitjà del servei de pretutela (no s'han assumit càrrecs de tutela: no hi ha encara sentència, o no s'ha acceptat i assumit el càrrec), analitza les proves mèdiques (l'informe mèdic pericial en el qual es determinen les capacitats i el pronòstic) i elabora l'informe i el diagnòstic social, obté informació sobre les condicions personals, familiars, relacionals de la persona, intenta reconstruir la xarxa personal i de suport familiar, personal... i intenta conèixer les característiques i competències d'aquesta xarxa i els possibles suports que pugui necessitar i se li puguin proporcionar.

La necessitat d'implicar en aquesta tasca el departament de treball social sanitari és fonamental, ja que pot aportar, sobre l'informe de salut elaborat pel metge, altres implicacions que ajudin a planificar els processos posteriors d'intervenció.

Itinerari de coordinació d'incapacitat

A partir de la informació obtinguda i recollida en l'informe i el diagnòstic social s'elabora un pla d'intervenció en fases diferents:

1) Si la persona està incapacitada i la fundació assumeix el càrrec, es fa una entrevista amb la persona sobre la qual s'exercirà el càrrec per fer l'informe social inicial, recollint diversos elements. A partir d'aquí es fa el primer diagnòstic de la realitat, deixant clares les mancances i els recursos que se li poden proporcionar per millorar la seva qualitat de vida, als quals té dret. L'estudi se centra a determinar si té dret a prestacions de la Llei de dependència, sol·licitant la valoració corresponent: grau i nivell de dependència, recursos o serveis adequats i idonis per a la seva protecció.

2) S'estudien les característiques del nivell d'autonomia de la persona per a veure si pot seguir al seu domicili i amb quins suports o si cal orientar-lo cap a un centre residencial.

3) El treball social en aquest àmbit organitza el pla d'actuació centrat en la dignitat de la persona, tenint en compte la xarxa familiar o institucional.

3.8.Alguns indicadors per al coneixement (informe i diagnòstic social) i seguiment de persones tutelades

Plantegem a continuació una sèrie d'indicadors que poden servir d'orientació als professionals i a les xarxes que s'ocupin de dur a terme tasques d'acompanyament a persones amb necessitat de suport.

Elements i àrees que ha de recollir l'informe/diagnòstic social

Aspectes referits a la persona	Conèixer si la persona té plantejada alguna meta o objectiu. Saber si la persona pot realitzar o aconseguir alguna de les metes proposades. Valoració sobre l'estat d'ànim de la persona visitada. Nivell d'autonomia o de suport per a acudir a algun dels serveis que necessiti. Aparença externa (higiene, neteja, manera de vestir, etc.).
Aspectes referits a la capacitat de prendre decisions o fer eleccions	Saber si la persona atesa ha triat on i amb qui viure. Conèixer si és capaç de prendre decisions per si mateix amb independència o necessita ajuda. Conèixer com empra el temps lliure i amb quines persones es relaciona en aquesta activitat. Conèixer si és capaç de triar els serveis i suports que rep. Saber si és capaç d'organitzar els temps, activitats i rutines de la vida diària. Conèixer el tipus d'activitats que fa habitualment i el nivell de competència per a fer-les.
Aspectes referits a la salut	Saber si la persona rep serveis de cures de la salut. Identificar els possibles riscos de salut i si hi ha sobre això recursos i atencions adequades, o es necessita algun tipus de reforç o actuació. Informes obtinguts dels professionals o persones de referència. Serveis sanitaris que utilitza o als quals assisteix (per exemple, centre de salut). Estat general de salut: mobilitat, limitacions físiques, limitacions sensorials, limitacions cognitives, etc. Tipus d'alimentació (adequada, suficient, etc.).
Aspectes referits a la inclusió social	Grau de participació en la vida social i de la comunitat: quines coses fa o pot fer. Grau d'interacció amb altres persones de la comunitat o del centre residencial. Quin tipus de responsabilitats o papers exerceix o pot exercir en la comunitat o al centre. Serveis socials que utilitza o als quals assisteix (centre de dia, centre cívic, etc.).
Aspectes referits a les relacions personals	Identificació de les xarxes de suport, de les persones o amics amb els quals manté relació personal. Grau de connectivitat amb les xarxes de suport natural (xarxes de proximitat: família, amics, etc.). Freqüència i tipus de relacions que manté (visites, contactes amb persones del lloc o centre). Tipus de relació que manté amb les persones que la visiten o acompanyen habitualment (familiar, veïnal, altres). Qualitat de les visites o trobades per part de la persona necessitada de suports i de les persones que l'acompanyen o visiten. Freqüència dels contactes que manté amb altres persones o serveis i modalitat d'aquests (visites, trucades telefòniques, etc.). Tipus de comunicació que manté la persona atesa. Tipus de conducta o comportament que sol mantenir amb les persones amb què tracta habitualment (al seu domicili o al centre). Grau de cooperació amb professionals, voluntaris, familiars, amics, etc.
Aspectes referits als drets	Saber si les persones ateses exerceixen i veuen respectats els seus drets. Saber si coneix quins són els seus drets i qui l'ajuda perquè els pugui assolir. Saber si algun dret no està suficientment respectat i identificar-ne la causa. Saber si hi ha limitacions i qui decideix sobre l'exercici dels drets. Detectar si les persones estan sotmeses a algun tipus de negligència, abús o maltractament a causa de la seva condició de dependència, discapacitat, malaltia mental o deterioració cognitiva.
Aspectes referits a la dignitat i respecte de la persona	Saber si la persona se sent respectada pels altres (familiars, professionals, amics, etc.). Conèixer si la persona té temps, espai i oportunitats per a la privadesa. Conèixer si les persones tenen i mantenen propietats i possessions personals i en pot disposar amb llibertat i autonomia. Conèixer si la persona té capacitat i llibertat per a decidir quina informació personal vol compartir amb els altres.
Aspectes referits a la seguretat	Conèixer el grau de seguretat personal en relació amb barreres, obstacles, tant al domicili (cuina, banys, dormitori, etc.) com al centre, lloc de treball o entorn físic amb el qual es relaciona. Saber si la seva vida transcorre en un entorn segur o es necessiten algunes prevencions o canvis. Identificar i valorar si la persona viu en un ambient integrat (habitatge, lloc de treball, centre, etc.). Control i administració de fàrmacs.
Aspectes referits a l'autonomia econòmica	Conèixer el nivell i la capacitat econòmica per a afrontar determinades necessitats (té pensió, rendes, etc.) que li permetin viure amb dignitat. Té algun tipus d'assegurança per a protegir els seus recursos (assegurances contra incendis, de vida, etc.).
Aspectes referits al nivell de satisfacció	Conèixer la seva opinió sobre el nivell de satisfacció pel que fa als serveis que rep. Conèixer el nivell de satisfacció general amb la forma i estil de vida personal que té. Demandes fetes al voluntari pel centre o la persona visitada. Actitud o conducta que sol mantenir en aquestes activitats (participació, cooperació, resistència, etc.).

3.9.Alguns àmbits de coordinació entre la fundació i els serveis sanitaris

Un aspecte important del catàleg de serveis de la fundació és el servei d'assessorament i suport a professionals dels serveis socials i de salut: formació, informació, assessorament, tractament, intercanvi d'informació i elaboració del pla d'intervenció seguint un protocol d'actuació entre els diversos agents que intervenen a la xarxa.

Amb els serveis socials bàsics és necessari mantenir una relació permanent, sobretot quan la persona tutelada per l'entitat roman al domicili: dissenyar els seguiments i plantejar els informes corresponents, requereix un intercanvi d'informació i estudi coordinat i compartit.

Amb els serveis de salut és necessari establir pautes d'intervenció i fer els cribratges i l'estudi dels professionals per veure l'evolució, deterioració, estacionament de les capacitats, control de medicació. Una aportació essencial des dels serveis de salut és la que pot aportar el treballador social sanitari, mitjançant l'elaboració de l'informe i el diagnòstic social sanitari. Aquest informe pot servir per a determinar els suports per prestar: serveis institucionalitzats, servei de suport a família, ajuda a domicili, teleassistència o altres, i per a elaborar el pla d'intervenció.

En la cartera de serveis de la fundació s'ofereix també un servei de guàrdies, que manté oberta la línia de treball durant 24 hores entre la persona tutelada i la fundació. Les incidències requereixen intervencions urgents, gairebé sempre motivades per ingressos hospitalaris.

La coordinació entre l'àrea de treball social de la fundació i el servei social hospitalari és essencial per a transferir informació sobre el pacient o dissenyar les pautes per a quan es produeixi l'alta o planificar l'estratègia de comunicació a la família en cas que el pacient mori a l'hospital.

La relació entre els serveis sanitaris i el departament de treball social de la fundació és essencial en determinats moments del procés d'intervenció.

Cal destacar un primer moment: un dels serveis estratègicament més ben situats per a conèixer els canvis, deficiències i deterioracions de les persones i que, per tant, requereixen una protecció especial, no solament des del punt de vista sanitari, sinó també jurídic, són els serveis sanitaris d'atenció primària. El personal mèdic i d'infermeria, juntament amb el treballador social, haurien de fer un primer diagnòstic i estudi de la situació, tant des del punt de vista sanitari com social per a valorar la conveniència o no d'iniciar un procés judicial d'incapacitació. En aquest cas, l'anàlisi emesa per aquest servei pot ser orientativa i bàsica per a l'elaboració de l'informe mèdic pericial que s'exigeix en casos d'incapacitació.

La relació que en aquest tema hi ha d'haver entre els treballadors socials de salut i dels centres socials és fonamental, així com la de tots dos amb els serveis d'assessorament i orientació de l'entitat tutelar, també.

Al marge de la intervenció centrada en les deterioracions cognitives, detecció de malalties incapacitants i l'estudi de l'entorn (família, suports, etc. que pot fer el treball social sanitari), els serveis sanitaris d'atenció primària estan en una posició de privilegi per a detectar altres problemàtiques sobre les quals també han d'actuar els serveis socials, com és el cas dels maltractaments, les males condicions de vida, les mancances de tipus afectiu, problemes d'abandó, solitud, etc.

En aquests casos, el paper del treball social sanitari ha de buscar la coordinació amb els serveis socials, i ha de traçar les línies d'intervenció i les pautes de relació necessàries, des de la perspectiva d'interès centrat en l'usuari/pacient. La valoració sobre el tipus de serveis i recursos que es poden tramitar per a millorar i garantir una qualitat de vida i una autonomia adequada, són actuacions que el treballador social sanitari pot plantejar-se després de la visita domiciliària i l'entrevista amb l'usuari i les persones del seu entorn, prenent així una iniciativa d'intervenció de gran ajuda en casos de derivació cap als serveis socials de base. El treballador social sanitari és el professional més ben situat per a dur a terme aquesta relació i coordinació.

Així mateix, la presència dels serveis de salut és bàsica quan la fundació rep l'expedient d'una persona respecte de la qual el jutge proposa l'exercici d'un càrrec; un dels informes que s'adjunta és l'informe forense elaborat a l'empara de l'article 759.1

Article 759.1 de la LEC sobre proves i audiències preceptives en els processos d'incapacitació:

“1. En els processos d'incapacitació, a més de les proves que es practiquin de conformitat amb el que es disposa en l'article 752, el tribunal ha d'escoltar els parents més propers del presumpte incapaç, l'examinarà per si mateix i acordarà els dictàmens pericials necessaris o pertinents en relació amb les pretensions de la demanda i altres mesures previstes per les lleis. Mai no es pot decidir sobre la incapacitació sense dictamen pericial mèdic previ, acordat pel tribunal.”

En aquest informe, generalment, s'indica el tipus de malaltia incapacitant que fonamenta la sentència judicial: demència, deterioració cognitiva, malaltia d'Alzheimer, malaltia mental, trastorn del comportament, síndrome de Diògenes, deficiències sensorials, etc. Encara que l'anàlisi de capacitats és una competència mèdica, els treballadors socials dels serveis sanitaris tenen la formació i qualificació suficient per a intervenir en l'estudi de capacitats dels pacients, en el nostre cas de les persones incapacitades.

Sens dubte aquest camp representa una oportunitat perquè el treball social sanitari intervingui en l'informe mèdic, valori de quina manera es poden desenvolupar les capacitats tenint en compte les condicions personals, socials i ambientals de cada persona, i pugui elaborar, al costat del treballador social de l'entitat tutelar privada, el pla d'intervenció adaptat a les capacitats de la persona incapacitada.

3.9.1.Importància de l'informe sobre les capacitats (informe mèdic)

Intervenir amb una persona incapacitada judicialment significa prestar-li els suports necessaris a partir de les capacitats o competències que tingui. Aquest és precisament el coneixement que aporta o ha d'aportar l'informe mèdic forense que acompanya el procediment.

Per això cal que ens detinguem breument en algunes consideracions sobre l'anàlisi de les capacitats. La Llei 41/2002 de l'autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d'informació i documentació clínica, en els articles 5.3 i 9.3.a., atorga la capacitat de fer l'avaluació de les capacitats al metge.

Perquè un pacient pugui prendre decisions autònomes, necessita complir tres requisits:

Actuar voluntàriament, és a dir, lliure de coaccions externes, com per exemple de la família o dels professionals.
Tenir informació suficient i comprensible sobre la decisió que prendrà, és a dir, sobre l'objectiu de la decisió, els riscos, els beneficis i les alternatives possibles.
Tenir capacitat, això és, posseir una sèrie d'aptituds psicològiques –cognitives, volitives i afectives– que li permeten conèixer, valorar i gestionar de manera adequada la informació anterior, prendre una decisió i expressar-la.

D'acord amb el que estableix l'article 200 del Codi civil, la incapacitació judicial es produeix perquè la persona deixa de tenir capacitat d'autogovern; és a dir, no té la capacitat de controlar, afrontar i prendre, per iniciativa pròpia, decisions personals sobre com viure d'acord amb les normes i preferències pròpies, i també de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària (article 2 de la Llei 39/2006 de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència).

Respectar l'autonomia de la persona significa respectar tant com sigui possible les seves decisions i les consideracions sobre el seu concepte de “qualitat de vida”, respectar la seva intimitat (en aspectes corporals, relacionals, religiosos, etc.), la seva privadesa, la seva dignitat i, en el cas de decisions quant al final de la seva vida, respectar les directrius prèvies expressades (indicacions sobre pautes de cures respecte a si mateix, designació del seu portaveu, substitut o futur tutor, documents de donació, testament vital, legal, etc.).

Pràcticament tots els tests de mesura de les capacitats, se centren a valorar la:

Capacitat de comprendre la informació que se li facilita.
Capacitat d'expressar una elecció.
Capacitat de prendre una decisió basada en motius racionals (procés de raonament).
Capacitat de prendre una decisió raonable (resultat raonable).

Comprendre la informació que ha de permetre prendre decisions implica atenció, memòria, nivell adequat de participació dels processos intel·lectuals.

Saber manejar racionalment la informació ajuda a entendre i analitzar els beneficis o riscos d'una decisió. Per a determinar el nivell de capacitat d'una persona és més interessant conèixer el procés al qual s'arriba per a prendre una decisió, que la decisió mateixa presa.

Comprendre el significat d'una decisió és aconseguir evidències sobre el nivell d'autonomia, de raonament i de responsabilitat de la persona.

Ser capaç de mantenir en el temps una decisió o una elecció és una evidència sobre la competència i la capacitat de l'usuari.

Appelbaum i Grisso (1982) han estat pioners en l'elaboració de proves per a la mesura de la capacitat, i les seves aportacions són essencials i de gran utilitat en l'entorn mèdic per a poder fer aquestes valoracions, tant en els processos d'incapacitació com en temes referits al consentiment informat o assumptes referits a testaments, voluntats anticipades o autotutela.

3.10.Un cas concret de coordinació sociosanitària

L'anàlisi de l'informe mèdic orienta els treballadors socials sobre les principals característiques del futur usuari de l'entitat i els aporta informació essencial per a plantejar la primera entrevista, elaborar l'informe social i determinar els eixos sobre els quals han de plantejar la intervenció posterior (servei de tutela).

No obstant això, són pocs els informes mèdics que acompanyen i s'adjunten a l'expedient d'incapacitació, en els quals es fa una anàlisi detallada sobre les implicacions i conseqüències que les malalties que justifiquen la sentència d'incapacitació (total o parcial) sobre l'usuari. És a dir, els informes solen descriure el tipus de malaltia, però poques vegades analitzen les competències de la persona, la seva evolució o pronòstic. Això explica que la major part de les sentències que dicta el jutge solen ser incapacitacions totals.

Partint d'aquesta primera aportació documental, el departament de treball social del servei de pretutela, elabora l'informe social, després d'aplicar a la persona algun dels tests que se solen fer a l'entorn de la geriatria: el test del mini mental, el test Pfeiffer, etc., per a valorar l'estat cognitiu i el nivell d'autonomia. (De vegades aquests tests s'acompanyen en l'expedient, i en aquest cas no s'apliquen si s'han administrat en un període inferior als 6 mesos).

Aquests tests, aplicats quan és possible per professionals de l'àrea de la salut, ajuden a determinar alguna de les característiques de la persona sobre la qual s'exercirà un càrrec tuïtiu. Quan no és possible que els tests els facin els serveis sanitaris, són els professionals mateixos (treballadors socials) de l'entitat els qui els apliquen, treballant sobre els resultats obtinguts, amb un dels membres del patronat de la fundació metge geriatre.

Sempre que les condicions ho permeten i es vegi necessari fer un estudi més exhaustiu, des del punt de vista mèdic, es deriva l'usuari als serveis sanitaris, servei de psiquiatria, perquè facin un estudi sobre les capacitats i les conseqüències que es deriven per a l'autonomia i la qualitat de vida de l'usuari.

Des de la valoració inicial, en la qual es recullen dades de tots els informes que acompanyen l'expedient (informe social elaborat pels serveis socials de base, informe forense, sentència d'incapacitació, etc.), es planteja l'entrevista personal amb l'usuari i el seu entorn, amb la finalitat d'elaborar l'informe social i determinar el pla d'intervenció que es proposa.

Aquest informe social, elaborat pel departament de treball social del servei de pretutela, és el document sobre el qual el patronat adopta les decisions d'acceptació o rebuig de la proposta cursada pel jutjat a la fundació.

L'informe social és l'instrument essencial sobre el qual gira tot el treball posterior de la fundació, i el que determina el tipus de serveis, recursos, actuacions, que es faran des de la fundació entre les diverses àrees (jurídica, administrativa i social), una vegada acceptat el càrrec, segons l'acord del patronat.

El primer informe social elaborat des del servei de pretutela es fa tenint en compte la informació prèvia (estudi de documents remesos pel jutjat) i mitjançant l'entrevista directa amb l'usuari i les persones del seu entorn (informants clau). El contacte amb els treballadors socials dels serveis de base, tant socials com sanitaris, és essencial per recompondre i elaborar l'informe social.

És freqüent que per mitjà de l'estudi de la documentació que remet el jutjat es detectin problemes diferents, entre els quals podem destacar:

Desatencions, desacords familiars, abusos econòmics, maltractaments, problemes de convivència, problemes patrimonials, impagaments, embargaments, deutes en les quotes residencials...
Així mateix es pot conèixer si hi ha persones físiques (familiars, veïns...) que manifesten la seva disponibilitat per a acceptar el càrrec tuïtiu, sense que hi hagi un conflicte entre parents.
Altres vegades, l'anàlisi de la situació, permet conèixer altres problemàtiques familiars: membres de la família que estan vivint a l'empara de les pensions de les persones incapacitades o en procés d'incapacitació, situacions de pobresa, drogoaddicció, excarceracions, temes relacionats amb l'habitatge, etc.

Quan es detecta l'existència de familiars o parents disposats a assumir el càrrec i se sap que no hi ha cap tipus de conflicte entre ells, la proposta d'acceptació de càrrec que es remet al jutjat, des de la fundació, es fa sempre amb caràcter subsidiari, ja que s'entén que ha de prevaler el que estableix l'article 234 del Codi civil sobre preferències en el nomenament del tutor. En aquest cas és el jutge el que en darrera instància decideix qui és el tutor/curador més idoni: la persona física o la persona jurídica.

Quan es detecten problemes socials més profunds (situacions de pobresa, convivència, situacions de desnutrició, abandó, maltractament, etc.), des del departament de treball social de la fundació es connecta amb els serveis socials de la zona, tant socials com de salut, per estudiar les maneres d'abordar la situació personal i familiar.

Verificar l'existència de situacions d'abandó, malnutrició, possibles maltractaments, o detectar la necessitat d'orientar les persones usuàries cap a serveis de rehabilitació o de cures sanitàries, és una tasca per a la qual els treballadors socials de l'àmbit sanitari estan més qualificats; des de la fundació és necessari disposar d'aquests professionals per a elaborar el pla de cures que s'ha de fer quan s'assumeixi un càrrec tuïtiu.

En aquest sentit, pensem que el treball social sanitari hauria d'intervenir en el procediment de la incapacitació com a una de les professions obligades per a elaborar l'informe social que complementi l'informe forense sobre les capacitats, perquè en la història social s'analitzin les característiques, suports personals, familiars, relacionals, possibilitats d'adaptació, els serveis de salut, i els pugui valorar com a elements essencials el jutge. Aquest és un exemple de coordinació entre els sistemes sanitari, social i jurídic, el resultat del qual pot ser la realització d'un informe coordinant i conjunt.

De la mateixa manera, amb els serveis socials de la zona és necessari treballar conjuntament algunes situacions que es poden derivar en l'entorn familiar en el supòsit d'assumir una tutela i concentrar la protecció en la persona tutelada. L'acceptació d'un càrrec tutelar pot deixar en indefensió, precarietat o situació difícil els membres de la família. Aquestes situacions requereixen un temps de treball i verificació de dades, una anàlisi de la situació més llarga i planificació de la intervenció amb altres serveis socials, tant públics com privats.

De l'informe social es deriven múltiples decisions que determinaran el futur de la intervenció que es faci des de la fundació:

Conèixer les possibilitats que la persona continuï vivint al seu domicili, sempre que disposi dels suports i recursos necessaris.
Determinar quins recursos es poden sol·licitar per a garantir aquesta autonomia al domicili.
Establir el paper dels familiars i veïns (cuidadors/guardadors de fet) en la protecció i les cures.
Valorar si es pot comptar amb algun voluntari o xarxa de suport que garanteixi la permanència de la persona en el seu entorn social i familiar.
Decidir si és necessari sol·licitar la valoració i aplicació de barems sobre dependència.
Determinar si cal sol·licitar l'autorització d'un ingrés residencial, si no es poden garantir unes mínimes condicions d'autonomia i de qualitat de vida.
Dissenyar les propostes d'intervenció en cas de sospita de maltractaments.
Elaborar el pla de cures, tallers de memòria, estimulació, etc., que es puguin proposar i acordar amb els professionals dels serveis socials de la zona o els professionals dels serveis de les residències o els centres de dia.

L'àrea jurídica i l'àrea administrativa de la fundació s'encarrega dels altres aspectes que formen part del servei de tutela: gestió, administració de béns, pagaments, etc., o tots els temes referits a pòlisses, inscripcions al registre de la propietat,...

3.10.1.L'aportació del treball social sanitari en casos d'atenció a pacients grans incapacitats: el diagnòstic social sanitari

En l'itinerari de processos pels quals passa una persona gran incapacitada, fins a arribar a l'entitat tutelar, un capítol important del conjunt de dades que s'aporten prové de l'entorn de la salut. Ja hem esmentat que la intervenció mèdica és essencial en el procés d'incapacitació, ja que aporta l'anàlisi sobre les capacitats, anàlisi que ha d'incloure una previsió sobre l'evolució previsible a curt, mitjà o llarg termini. Però juntament amb aquesta intervenció exigida legalment, hem de considerar una altra intervenció pròpia dels treballadors socials sanitaris, que poden aportar un diagnòstic social sanitari.

El diagnòstic social sanitari és l'aportació específica que els treballadors socials sanitaris fan, poden o han de fer quant a pacients que abans de ser incapacitats són tractats pels serveis sanitaris. Quan aquest no hi és se sol recórrer als informes socials elaborats des dels serveis socials o directament són elaborats pels treballadors socials de la fundació que s'ha d'ocupar d'exercir el càrrec tuïtiu.

Des de l'experiència de la fundació i analitzant els pros i els contres de comptar o no amb un diagnòstic social sanitari, podem assenyalar que quan el jutge remet a la fundació tot un expedient en el qual es té l'informe mèdic de capacitat i l'informe social sanitari, l'elaboració del pla d'intervenció propi (centrat en la persona) que es proposa des del servei de pretutela o tutela escurça considerablement els temps de resposta i permet ajustar els instruments de seguiment i d'avaluació sobre els efectes de la tutela: criteri d'eficiència.

L'informe social sanitari aporta l'estudi sobre les necessitats i les possibilitats; identifica els mitjans i els recursos que s'han de mobilitzar; identifica i proposa els suports que hi ha o que s'hauran de mobilitzar o implementar per a millorar les condicions de vida. Valora les possibilitats d'autonomia de l'usuari/pacient, i també les xarxes familiars i socials que es poden mobilitzar, analitzant i valorant el seu paper, o el que és el mateix, la possibilitat d'establir aliances amb la família, les xarxes de suport com el voluntariat o, per contra, el risc o efecte negatiu que aquestes xarxes poden tenir sobre la persona incapacitada.

El perquè de la presència del treballador social sanitari en aquest camp s'explica per l'etiologia i el factor determinant de la incapacitat de persones grans: patir alguna malaltia com ara demència o deterioracions cognitives. Podríem dir que l'informe social sanitari representa un valor afegit, l'efecte del qual és la qualitat i protecció més grans que es poden prestar a la persona tutelada.

Quan el diagnòstic social sanitari no hi és, és pràctica habitual de l'entitat tutelar iniciar un procés de treball amb els treballadors socials sanitaris (atenció primària), per a completar el pla d'intervenció i establir els processos de coordinació.

En el cas concret de la fundació tutelar que serveix de referència a aquesta exposició, és oportú assenyalar que en la composició del patronat una de les seves comissions s'ocupa dels aspectes de salut. Aquesta comissió està formada per dos metges (amb perfils geriatre, atenció primària i farmacologia) i un treballador social. Aquesta composició facilita l'enfocament i la coordinació amb els serveis d'atenció primària de salut i amb els treballadors socials.

Resum

Recapitulació. Idees centrals

1) La coordinació sociosanitària significa assumir un model d'intervenció integral considerant la persona com una unitat. D'aquesta visió es deriva la necessitat d'integrar mirades i respostes, és a dir, coordinar serveis que tenen alguna cosa a dir o a aportar al diagnòstic i tractament; dit d'una altra manera, cal establir mecanismes de cooperació i coordinació per a fer dissenys d'intervenció que sumin i integrin les competències dels diversos serveis. La coordinació és una manera de fer en la qual l'accent és en les necessitats i a la realitat de les persones i no en les competències dels serveis i els perfils professionals.

2) La coordinació dins d'una mateixa entitat és una forma de treball en xarxa, en la qual departaments i professionals cooperen i treballen amb una mateixa finalitat: respondre a les necessitats i demandes de les persones usuàries, facilitant els mitjans i recursos per a millorar les condicions i la qualitat de vida de les persones.

3) La coordinació entre serveis és una manera de superar les fronteres institucionals, afavorir l'eficiència dels diversos recursos i introduir racionalitat en les organitzacions.

4) En la intervenció amb persones grans incapacitades judicialment perquè pateixen alguna malaltia de caràcter físic o psíquic que els impedeix l'autogovern (Codi civil, art. 200) la concurrència i la coordinació dels serveis jurídics, sanitaris i socials determina la intervenció.

5) Les entitats privades encarregades d'assumir figures tuïtives diferents (tuteles/curateles/administracions judicials) han d'emmarcar la seva actuació en sintonia amb les exigències establertes pel Codi civil, tenint en compte l'informe mèdic sobre les capacitats de les persones incapacitades, i també el diagnòstic social sanitari, elaborat pels treballadors socials sanitaris.

6) El diagnòstic social sanitari s'hauria d'incloure en l'expedient dels processos d'incapacitació, juntament amb l'informe mèdic pericial, per a poder dissenyar el pla d'atenció individualitzat.

7) Els treballadors socials de les entitats tutelars (gestors de cas), per mitjà del servei de pretutela o tutela, són els encarregats d'executar el pla d'intervenció amb cada persona tutelada. L'elaboració del pla requereix disposar prèviament d'un coneixement i diagnòstic sobre la persona, les seves potencialitats i els suports que es tinguin o es necessitin.

8) El diagnòstic social sanitari és una de les aportacions més significatives que poden prestar els treballadors socials sanitaris, que serveix de base també als jutges abans de dictar sentència d'incapacitació, en la mesura en què completa l'informe mèdic pericial sobre les capacitats, i permet ajustar les sentències a les característiques de cada situació jutjada (incapacitació adaptada a la persona).

Activitats

1. Parlar d'intervenció centrada en la persona significa col·locar al centre de qualsevol decisió professional les característiques personals, socials, culturals, axiològiques, etc. de la persona, de manera que el coneixement d'aquestes característiques ha d'orientar, determinar i condicionar la intervenció professional, donant prioritat al principi d'autonomia de l'usuari/pacient a altres criteris tècnics i professionals. Si s'assumeix aquest principi, quin valor té la història i l'informe social com a eina fonamental dels treballadors socials?

Enumera 5 aspectes que consideris que aporten aquestes eines.

2. La coordinació sociosanitària és una manera de concentrar serveis, recursos i visions sobre les necessitats dels usuaris, els avantatges de la qual, per a les administracions públiques que tenen la responsabilitat de garantir determinats drets de les persones i prestar serveis, representen més eficiència en la despesa i eviten la duplicitat d'intervencions innecessàries.

Utilitzant els aspectes següents planteja quines són les principals aportacions que han de fer els professionals de treball social sanitari en el marc de la gestió sociosanitària coordinada:

Intercanviar informació sobre usuaris.
Dissenyar un pla d'actuacions conjuntes.
Establir el pla de diagnòstic i de seguiments.
Tramitar recursos.
Elaborar una història social que detalli les característiques socioambientals, relacionals, culturals, axiològiques... de la persona per a estudiar i planificar la manera d'actuar o elaborar el pla d'actuació adaptat a aquestes característiques.
Elaborar el pla d'intervenció en el context de l'usuari per a incidir sobre aspectes que poden tenir efectes negatius sobre la persona, la seva qualitat de vida, benestar, etc.
Informar sobre recursos.

3. Quines són les principals aportacions que pot fer un treballador social dels equips de salut, en els aspectes referits a persones grans incapacitades judicialment i ateses per entitats privades? Enumera almenys tres aportacions essencials de la cartera de serveis des de la perspectiva dels serveis de salut.

4. Si una entitat privada assumeix la tutela d'una persona gran i es detecta que està o ha estat sotmesa a maltractaments físics o psicològics en el seu entorn familiar, quina intervenció haurien de fer els professionals de treball social de l'entorn sanitari?

Glossari

ABDV f: Vegeu activitat bàsica de la vida diària.
activitat bàsica de la vida diària f: Cadascuna de les tasques més elementals de la persona, que li permeten desenvolupar-se amb un mínim d'autonomia i independència, com ara la cura personal, les activitats domèstiques bàsiques, la mobilitat essencial, reconèixer persones i objectes, orientar-se, entendre i executar ordres o tasques senzilles (Llei 39/2006). Sigla ABVD.
assistència personal f: Servei prestat per un assistent personal que participa o col·labora en tasques de la vida quotidiana d'una persona en situació de dependència, amb vista a fomentar la seva vida independent, promovent i potenciant la seva autonomia personal (Llei 39/2006).
atenció sociosanitària f: Aquella que comprèn el conjunt de cures destinades a aquells malalts, generalment crònics, que per les seves característiques especials es poden beneficiar de l'actuació simultània i sinèrgica dels serveis sanitaris i socials per a augmentar-ne l'autonomia, pal·liar les seves limitacions o patiments i facilitar-ne la reinserció social, assenyalant que “la continuïtat del servei ha de ser garantida pels serveis sanitaris i socials per mitjà de la coordinació adequada entre les administracions públiques corresponents” (Llei 16/2003, de 28 de maig, de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut).
atenció integral f: Mentre que l'atenció sociosanitària té a veure amb la tipologia de serveis que la configura i defineix i, per tant, fa referència als sistemes de serveis que la dispensen, el concepte d'atenció integral està elaborat des del punt de vista de l'usuari o pacient i fa referència al contingut de l'atenció, és a dir, significa que ha de respondre a la satisfacció de totes les necessitats de la persona. Aquestes necessitats són de caràcter fisicobiològic, psicologicocognitiu, afectivoemocional i economicosocial.
L'atenció integral, dins del context de la coordinació sociosanitària, per tant, és una forma concreta d'abordatge de la malaltia crònica i la dependència, que té en compte la problemàtica i la situació específica de la persona i del seu entorn; cuidant i tractant tots els aspectes que incideixen en la pèrdua o disminució de la seva salut i de la seva autonomia (Libro Blanco de la coordinación sociosanitaria en España, 2011, pàg. 247).
autonomia f: La capacitat de controlar, afrontar i prendre, per iniciativa pròpia, decisions personals sobre com viure d'acord amb les normes i les preferències pròpies, i també de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària (Llei 39/2006).
coordinació f: Procés orientat a “«fondre» atributs personals i organitzacionals (potencialitats, limitacions) en el si d'una situació comuna, i també a aconseguir objectius mútuament compartits” (Wimpfheimer, Bloom i Kramer, 1990).
coordinació sociosanitària f: “conjunto de acciones encaminadas a ordenar los sistemas sanitario y social para ofrecer una respuesta integral a las necesidades de atención sociosanitaria que se presentan simultáneamente en las personas que padecen situaciones de dependencia y enfermedad crónica” (Libro Blanco de la coordinación sociosanitaria en España, 2011, pàg. 216).
consentiment informat m: Conformitat lliure, voluntària i conscient d'un pacient, manifestada en el ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada, perquè tingui lloc una actuació que afecta la seva salut (Llei 41/2002).
S'atorga el consentiment per representació en els supòsits següents:
a) Quan el pacient no sigui capaç de prendre decisions, a criteri del metge responsable de l'assistència, o el seu estat físic o psíquic no li permeti fer-se càrrec de la seva situació. Si el pacient no té representant legal, el consentiment l'han de donar les persones vinculades a ell per raons familiars o de fet.
b) Quan el pacient estigui incapacitat legalment (Llei 41/2002, article 9.3).
dependència f: L'estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l'edat, la malaltia o la discapacitat, i lligades a la falta o a la pèrdua d'autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, necessiten l'atenció d'altres persones o ajudes importants per a dur a terme activitats bàsiques de la vida diària o, en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, d'altres suports per a la seva autonomia personal (Llei 39/2006).
diagnòstic social sanitari m: Informe tècnic, elaborat pels treballadors socials sanitaris a partir de diferents fonts d'informació directa (usuari, família, xarxa social) i d'altres fonts indirectes (història clínica, informes socials, certificats mèdics, observació d'actituds personals individuals i actituds dins del grup familiar, etc.). Les fonts utilitzades han de proporcionar una informació veraç. Mitjançant aquestes informacions es pot elaborar un pronòstic social sanitari (D. Colom, El Diagnòstic Social Sanitari, 2011, pàg. 122).
documentació clínica f: El suport de qualsevol tipus o classe que conté un conjunt de dades i informacions de caràcter assistencial (Llei 41/2002).
fitxa social f: Suport documental de treball social, en el qual es registra la informació sistematitzable de la història social (Codi deontològic de treball social, 2012).
història clínica f: El conjunt de documents que contenen les dades, valoracions i informacions de qualsevol índole sobre la situació i l'evolució clínica d'un pacient al llarg del procés assistencial (Llei 41/2002).
història social f: Document en el qual es registren exhaustivament les dades personals, familiars, sanitàries, d'habitatge, econòmiques, laborals, educatives i qualssevol altres significatives de la situació sociofamiliar d'una persona usuària, la demanda, el diagnòstic i subsegüent intervenció i l'evolució de tal situació (Codi deontològic de treball social, 2012).
informació clínica f: Tota dada, qualsevol que sigui la seva forma, classe o tipus, que permet adquirir o ampliar coneixements sobre l'estat físic i la salut d'una persona, o la manera de preservar-la, cuidar-la, millorar-la o recuperar-la (Llei 41/2002).
informe d'alta mèdica m: El document emès pel metge responsable en un centre sanitari quan finalitza cada procés assistencial d'un pacient, que especifica les seves dades, un resum del seu historial clínic, l'activitat assistencial prestada, el diagnòstic i les recomanacions terapèutiques (Llei 41/2002).
informe social m: Dictamen tècnic que serveix d'instrument documental que elabora i signa amb caràcter exclusiu el professional del treball social. El seu contingut es deriva de l'estudi, per mitjà de l'observació i l'entrevista, on queda reflectida en síntesi la situació objecte, la valoració, un dictamen tècnic i una proposta d'intervenció professional (Codi deontològic de treball social, 2012).
intervenció en l'àmbit de la sanitat f: Tota actuació realitzada amb finalitats preventives, diagnòstiques, terapèutiques, rehabilitadores o d'investigació (Llei 41/2002).
necessitat de suport per a l'autonomia personal f: Cadascuna de les que requereixen les persones que tenen discapacitat intel·lectual o mental per a fer efectiu un grau satisfactori d'autonomia personal en el si de la comunitat (Llei 39/2006).
pacient m: Persona que requereix assistència sanitària i està sotmesa a cures professionals per al manteniment o la recuperació de la seva salut (Llei 41/2002).
projecte d'intervenció social m: Disseny d'intervenció social que comprèn una avaluació-diagnòstic de la situació i persones amb les quals actuar, una determinació d'objectius operatius, activitats i tasques, utilització de recursos, temporització i criteris d'avaluació (Codi deontològic de treball social, 2012).
servei sanitari m: La unitat assistencial amb organització pròpia, dotada dels recursos tècnics i del personal qualificat per a dur a terme activitats sanitàries (Llei 41/2002).
treball social m: Disciplina de la qual es deriva l'activitat professional del treballador social i de l'assistent social, que té per objecte la intervenció i avaluació social davant les necessitats socials per a promoure el canvi, la resolució dels problemes en les relacions humanes i l'enfortiment i la llibertat de la societat per a incrementar el benestar i la cohesió, mitjançant la utilització de teories sobre el comportament humà i els sistemes socials i aplicant la metodologia específica en la qual s'integra el treball social de cas, grup i comunitat. El treball social intervé en els punts en els quals les persones interactuen amb el seu entorn. Els principis dels drets humans i la justícia social són fonamentals per al treball social, i també la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (Libro Blanco. Título del Grado de Trabajo Social. Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación, 5.1, pàg. 103).
El treball social és la disciplina cientificoprofessional que “promou el canvi social, la resolució de problemes en les relacions humanes i l'enfortiment i l'alliberament de les persones per incrementar el benestar. Mitjançant la utilització de teories sobre comportament humà i els sistemes socials, el treball social intervé en els punts en els quals les persones interactuen amb el seu entorn” (Article 5 del Codi deontològic de treball social, 2012).
tercer sector m: Organitzacions de caràcter privat sorgides de la iniciativa ciutadana o social, sota diferents modalitats, que responen a criteris de solidaritat, amb finalitats d'interès general i absència d'ànim de lucre, que impulsen el reconeixement i l'exercici dels drets socials (Llei 39/2006).

Bibliografia

Appelbaum, P. S.; Roth, L. H. (1982). “Competency to Consent to Research: a Psychiatric Overview”. Archives of General Psychiatry (núm. 39, pàg. 951 i seg.).

Batlle Enrich, C. i altres (2003). “Cartera de servicios en Trabajo Social en atención primaria de salud”. Servicios Sociales y Política Social (núm. 64, pàg. 105-111). Madrid.

Casado, D. (coord.) (2009). "Políticas sociales en Europa". Gestión de caso (y métodos afines) en servicios sanitarios y sociales(núm. 25-26). Barcelona: Editorial Hacer.

Casado, D. (dir.) (2008). Coordinación (gruesa y fina) en y entre los servicios sanitarios y sociales. Barcelona: Editorial Hacer.

Colom, D. (1997). La atención sociosanitaria del futuro. Saragossa: Mira Editores.

Colom, D. (2003). “El Trabajo Social hospitalario en transformación. Hacia nuevos retos y la mejora de competencias”. Servicios Sociales y Política Social (núm. 64, pàg. 75-102). Madrid.

Colom, D. (2008). El Treball Social sanitari. Atenció primària i atenció especialitzada. Teoria i pràctica. Madrid: Siglo XXI.

Colom, D. (2011). El Trabajo Social sanitario. Los procedimientos, los protocolos y los procesos. Barcelona: Editorial UOC.

Comelles, J. M. (1998). “Atención primaria en salud: el difícil maridaje entre atención integral y atención institucional”. Trabajo Social y Salud (núm. 29, pàg. 251-265). Saragossa.

Hernanz Manrique, M.; Santander Cartagena, F. (2000). “Bioética y salud mental”. Zerbitzuan: Gizarte Zerbitzuetarako Aldizkaria. Revista de Servicios Sociales (núm. 38, pàg. 110-119).

Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat. (2011). Libro Blanco de la coordinación sociosanitaria en España. Madrid.

RTS (1986). “Objectius i funcions del Treball Social Hospitalari”. Revista de Treball Social (núm. 104, pàg. 10-16). Barcelona: Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.

Rueda Estrada, J. D. (2012). “La incapacitación y el peritaje social. Una visión desde las fundaciones tutelares”. Revista Agathos. Atención Sociosanitaria y Bienestar (any 12, núm. 1, pàg. 30-40).

Rueda Estrada, J. D. (2014). “Las fundaciones tutelares y su papel en la prestación de apoyos. Una mirada a la luz de la Convención de los Derechos de las Personas con Discapacidad”. Revista Agathos. Atención Sociosanitaria y Bienestar (any 14, núm. 1, pàg. 24-37).

Sajardo, A. (1996). Análisis económico del Sector No Lucrativo. València: Ed. Tirant lo Blanc.

Salvador Pedraza, M. J. (2003). “El marco sociosanitario en la atención a personas dependientes”. A: N. Red Vega; J. D. Rueda Estrada (ed.). Intervención social y demandas emergentes (pàg. 253-286). Madrid: Editorial CSS.

Simón Lorda, P.; Barrio Cantalejo, I. (2008). “Cómo evaluar la capacidad de los pacientes para decidir: Algunas claves prácticas”. Jano (núm. 1711, pàg. 104).

Uribe Oyarbide, J. M. (1998). “Atención primaria y centro de salud: la construcción social de la salud”. Trabajo Social y Salud (núm. 29, pàg. 235-249). Saragossa.

Wimpfheimer, R.; Bloom, M.; Kramer, M. (1990). “Inter-agency collaboration: Some working principles”. Administration in Social Work (núm. 14).

El treball social des d'una entitat privada. La coordinació entre serveis

J. Daniel Rueda Estrada

Introducció

Objectius