Treball social sanitari, medicina legal i forense

  • Josep Corbella i Duch

    Josep Corbella i Duch

    Advocat, doctor en Dret. Exerceix d’advocat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Membre del Comitè d’Ètica Assistencial del mateix hospital i dels comitès ètics de recerca clínica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i de la Fundació Puigvert (Barcelona). Professor associat de la Universitat de Barcelona (estudis de Treball Social), membre de la Secció de Dret Sanitari del Col·legi d’Advocats de Barcelona i professor dels cursos de dret sanitari organitzats pel Col·legi d’Advocats de Barcelona, a més d’autor d’articles i llibres sobre dret sanitari.

PID_00213310
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Des de la consideració del treballador social com el valedor més proper de la persona, es fa necessari explorar tots els àmbits en els quals pugui desenvolupar les seves funcions d’ajuda a les persones per a conservar-ne o recuperar-ne l’autonomia, i/o per a exercir-ne els drets socials.
En l’acompliment de les seves funcions, els treballadors socials s’han integrat en les actuacions que desenvolupen els jutjats i tribunals, tant en l’àmbit de la funció jurisdiccional, resolent controvèrsies entre part enfrontades, com en el de salvaguarda dels drets fonamentals de la persona.
Dins de l’estructura judicial actuen els especialistes en medicina legal o forense intervenint en tot tipus de procediments, tant de la jurisdicció civil, com de la penal, així com de la contenciosa administrativa i/o social, aportant els seus coneixements científics i tècnics en medicina i biologia que calguin per a resoldre les qüestions plantejades als tribunals.
Si bé és cert que la funció del metge legal o forense no és la de resoldre les qüestions controvertides, sinó la d’aportar els seus coneixements científics, resulta convenient conèixer-ne l’origen, àmbits d’actuació i contingut tenint en compte que el treballador social, en les seves funcions d’ajuda a les persones, haurà de col·laborar amb el metge forense.
En els paràgrafs que segueixen, partint d’una inicial delimitació conceptual de la medicina legal o forense, s’ofereixen unes pinzellades sobre la seva evolució històrica i organització actual a Espanya, seguidament es passa a contemplar els diferents processos judicials en els quals pot intervenir, per a finalment explicar els principals supòsits en els quals pot desenvolupar-se la col·laboració entre el treballador social i el metge forense.

Objectius

  1. Conèixer l’origen de la medicina legal i forense.

  2. Conèixer l’organització actual de la medicina forense a Espanya.

  3. Conèixer les funcions i àmbits d’actuació del metge legista o forense.

  4. Conèixer els àmbits i/o situacions on pot donar-se activitat col·laborativa entre el treballador social i el metge forense.

1.Delimitació conceptual

El professor Gisbert Calabuig va definir la medicina legal i forense com:

“conjunto de conocimientos médicos y biológicos necesarios para la resolución de los problemas que plantea el Derecho, tanto en la aplicación práctica de las leyes, como en su perfeccionamiento y evolución”.

La medicina legal i forense constitueix una ciència auxiliar del dret, que actuant horitzontalment, en el sentit que pren coneixements d'altres especialitats mèdiques, es manifesta mitjançant els informes pericials que elaboren i presenten els professionals sanitaris.
Podem afirmar que la seva finalitat és explicar què ha passat i com ha passat en aquells episodis amb transcendència legal relacionats amb la medicina i la biologia que hagin de ser resolts per un jutge, tenint en compte que no té coneixements específics en medicina.
Amb la denominació de medicina legal i forense ens estem referint a dos grans àmbits d'actuació. D'una banda, la medicina forense, entenent com a tal la que es desenvolupa en el “fòrum”, nom amb el qual, tradicionalment, es denomina l'espai físic en el qual actuen i exerceixen les seves funcions els jutjats i tribunals.
D'una altra part, denominem medicina legal la relacionada amb l'aplicació dels coneixements mèdics i biològics en la interpretació de les lleis i altres normes jurídiques fora de l'àmbit estrictament forense i deslligada del procés judicial. En relacions privades, prelegislatives o docents.
Aquesta lleu pinzellada sobre l'àmbit d'actuació de la medicina legal i forense ens serveix per a apreciar-ne la importància i transcendència social, ja que són pocs els espais que en queden al marge, i també per a veure els punts de connexió que té amb el treball social, ja que el treballador social exerceix una activitat assistencial de base, o de proximitat, com a professional que està al costat de la persona atenent les seves necessitats o desequilibris socials i relacionals a fi d'evitar-ne l'aïllament o marginació i, si escau, promoure la reinserció en la vida social.
Moltes de les situacions de marginació o d'aïllament social es judicialitzen, i hi incideixen situacions de malaltia mental, de lesions, deformitats, limitacions, pèrdua de capacitats físiques o cognitives, que, gairebé sempre, requeriran la intervenció del metge legista, o del metge forense, a fi d'aportar la informació mèdica o biològica necessària per a prendre la decisió més convenient.
D'aquí es desprèn la necessitat d'adquirir el que podríem denominar coneixements bàsics sobre l'àmbit d'actuació de la medicina legal i forense i la seva organització en el nostre sistema normatiu.

2.Evolució històrica

Sense entrar a considerar les referències que tenim sobre l'aplicació dels coneixements mèdics en les normes jurídiques de les cultures històriques, com són les contingudes en el Codi d'Hammurabi, promulgat uns 1.700 anys abans de Crist; o en els textos de l'antic Egipte o d'Israel, des d'una perspectiva més propera, sense desconèixer tampoc les disposicions de les Leyes de Partidas dictades el segle XIII pel rei castellà Alfons X (promulgades el 1265), prenem com a punt d'arrencada de l'evolució i desenvolupament de la medicina legal i forense la denominada Constitutio Criminalis Carolina, aprovada per la Dieta de Ratisbona el 1532 a instàncies de l'Emperador Carles V.
Les Constitutio Criminalis Carolina
Les Constitutio Criminalis Carolina, que es coneixen també per la seva denominació alemanya amb el títol de Die Carolina und ihre Vorgängerinnen, mai no van arribar a estar vigents a Espanya, però el seu contingut es va projectar sobre els països centreeuropeus i va impulsar la modificació de les seves legislacions.
Les Constitutio Criminalis Carolinas, deixant enrere les normes establertes consuetudinàriament per cada tribunal, recull en un mateix text jurídic normes de dret substantiu i de dret processal, assenyalen minuciosament els tràmits que s'han de seguir per a la comprovació del delicte, i, en el que aquí interessa, determinen quan s'ha de produir la intervenció de metges, cirurgians (llavors es tractava de professions separades i independents) i llevadores en els processos seguits sobre lesions, morts, suïcidis, parts, avortaments, infanticidis, enverinaments, i sobre errors comesos pels professionals sanitaris en el desenvolupament de les seves activitats.
Gairebé al mateix temps, a Espanya sorgeix la figura de Juan Fragoso, metge, cirurgià i botànic castellà que va exercir a Sevilla, fins al 1570, quan es va traslladar a Madrid per estar al servei del rei Felip II i de la seva esposa. El 1581 publica el seu Chirurgía Universal, diverses vegades reeditat, el llibre segon del qual, sota el títol de Tratado de las declaraciones que deben hacer los cirujanos acerca de muchas enfermedades, y muchas maneras de muertes, que se suceden, va ser publicat per l'autor per a servir de guia a metges i cirurgians en les seves relacions amb jutges i tribunals. És considerat com el primer text monogràfic sobre medicina legal.
Chirurgía Universal
El 1988 el Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona, amb l'editorial PPU, va procedir a la reedició del Tratado de las declaraciones... i hi va incorporar un excel·lent pròleg sobre la vida i l'obra de Juan Fragoso, que signa el catedràtic de medicina legal Jacinto Corbella Corbella, i que constitueix el núm. 29 de les publicacions d'aquest Seminari.
Tornant a Europa, entre 1584 i 1659 va viure a Roma el metge Paolo Zacchia, home de gran cultura, que va ser nomenat metge personal del papa Innocenci X. Va fer una elaboració sistemàtica dels criteris medicolegals, i va publicar entre 1621 i 1635 una obra en tres volums que porta per títol Quaestiones medico-legales, en la qual s'ocupa de qüestions relacionades amb els parts, les demències, les diferents causes de mort, l'enverinament i la impotència, que va tenir gran influència en tot el continent.
Seguint el curs dels temps, en un àmbit més proper hem de considerar l'obra de Domingo Vidal Abad (Vilaller, 1741 - Cadis, 1800), que va ser professor del Reial Col·legi de Medicina de Barcelona i que el 1783 va publicar una obra que porta el significatiu títol de Cirugía forense o arte de hacer las relaciones Chirurgico-legales. Aquesta obra, que es presenta com una monografia sobre medicina legal, tenia com a finalitat principal servir de llibre de text als estudiants del Reial Col·legi.
Cirugía forense o arte de hacer las relaciones Chirurgico-legales
Aquesta obra va ser reeditada el 1987 pel Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i l'editorial PPU, i va tenir també un magnífic estudi introductori del professor Corbella Corbella. Posteriorment, el 2007, l'editorial Extramuros Edición, SL en va publicar una reedició en facsímil.
També són importants les aportacions del menorquí Mateu Orfila i Rotger (Maó, 1787 - París, 1853), considerat el fundador de la toxicologia moderna, una altra de les figures importants en aquest camp. Després d'acabar la carrera de medicina a París va fixar la seva residència en aquesta ciutat, on va ser professor de la seva facultat de medicina, i hi va arribar a ocupar el lloc de degà. Va intervenir com a perit en diversos processos judicials amb gran transcendència social, en els quals va aplicar els seus coneixements sobre enverinaments. Va publicar un Traité de Medicine Legale, en el qual inclou un extens apartat dedicat a la psiquiatria i a la bogeria.
En la mateixa època el fisiòleg alemany Franz Joseph Gall (Baden, 1758 - París, 1828), que va estudiar l'anatomia del sistema nerviós i va establir la teoria que les funcions mentals i els trets del caràcter de la persona es troben situats en determinades àrees o regions del cervell, i va deduir que hi havia una correlació entre el seu desenvolupament i les funcions que hi resideixen. Arriba a la conclusió que es poden establir interrelacions entre els diferents òrgans (regions) del cervell i que es poden conèixer les tendències innates dels individus estudiant la seva morfologia cranial. Aquest corrent va rebre el nom de frenologia, que a Espanya va tenir com a representant més destacat Mariano Cubí i Soler (Malgrat de Mar, 1801 - Barcelona, 1875).
Mariano Cubí i Soler
Mariano Cubí va traçar sobre l'escultura d'un cap humà les àrees dels diferents camps del cervell retolant les funcions que es troben en cadascuna. D'aquesta escultura s'han efectuat nombroses reproduccions i còpies, moltes de les quals adornen avui llibreries i despatxos de metges i psiquiatres.
A pesar que actualment no se segueixen les doctrines frenològiques, les seves aportacions han contribuït a la consideració organicista de la psiquiatria.
Molt lligades a les teories frenològiques se situen les aportacions de la denominada escola del positivisme criminològic italià, representada, als nostres efectes, per qui va ser professor de medicina legal a Torí, Ezachia Marco Lombroso, més conegut com a Cesare Lombroso, que va elaborar la teoria del criminal nat, recognoscible pels seus trets físics o fisonòmics (asimetries cranials, forma de les mandíbules, orelles i arcs cerebrals) i a la influència del clima, l'orografia, l'alimentació, l'alcoholisme i la densitat de la població de la regió sobre l'individu, i va iniciar així la denominada antropologia criminal. El mètode es basa en l'observació empírica de l'individu.
La frenologia i el positivisme criminològic van tenir la seva aplicació medicolegal com a recurs medicocientífic per a prevenir el delicte a partir del coneixement de la morfologia del cap i crani, dels trets de la persona i les seves formes de vida.
El penúltim punt i seguit en el camí que va portar a la implantació i desenvolupament de la medicina legal i forense el trobem en la figura del metge, polític i escriptor d'idees liberals, Pere Mata i Fontanet (Reus, 1811 - Madrid, 1877). Després de passar per dos exilis a França, i d'exercir com a alcalde a les ciutats de Barcelona i de Reus, va ser nomenat catedràtic de Medicina Legal de la Universitat de Madrid el 1843, i va esdevenir el primer catedràtic de l'especialitat. Va escriure un Tratado de medicina y cirugía legal, teórica y práctica. Es considera el creador de la medicina legal i forense a Espanya, i el promotor del cos nacional de metges forenses, com a cos de funcionaris al servei de l'Administració de Justícia.

3.Organització de la medicina forense a Espanya

La Llei de sanitat de 18 de novembre de 1855 va propiciar la creació del cos de metges forenses, organitzat mitjançant RD de 13 de maig de 1862, que disposava que n'hi havia d'haver un a cada jutjat i els assignava la missió de fer les autòpsies dels cadàvers, reconèixer els ferits, fer anàlisis químiques de substàncies i productes per a determinar l'existència de fets delictius, i qualssevol altres actes propis de la professió.
Per la seva banda, la Llei d'enjudiciament criminal (LECri), promulgada el 14 de setembre de 1882 (que es manté vigent en l'actualitat, amb múltiples modificacions), s'ocupa de les funcions del metge forense en la regulació de la tramitació del sumari (arts. 344 a 351), i disposa, en la primera de les disposicions esmentades, que:

“amb el nom de metge forense hi ha d'haver a cada jutjat d'instrucció un facultatiu encarregat d'auxiliar l'administració de justícia en tots els casos i actuacions en què sigui necessària o convenient la intervenció i els serveis de la seva professió en qualsevol punt de la demarcació judicial, i s'ordena que resideixi a la capital del jutjat”.

Una llei de 17 de juliol de 1947 va organitzar el cos nacional de metges forenses mitjançant la creació de les clíniques medicoforenses a les capitals de província i dels instituts anatomicoforenses a les grans ciutats, on s'estableixen els dipòsits de cadàvers i la realització d'autòpsies, i l'encàrrec de coordinar-se amb les càtedres de medicina legal a les ciutats on hi hagi facultat de medicina.
La Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) d'1 de juliol de 1985, va derogar la normativa anterior i va organitzar el poder judicial i l'administració de justícia segons les disposicions constitucionals. D'aquesta manera, actualment, la definició de les funcions, i el sistema d'organització de la medicina forense a Espanya es troba continguda en l'article 479 de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ), que després de la modificació operada per la LO 19/2003, de 23 de desembre, disposa:

“1. Els metges forenses són funcionaris de carrera que constitueixen un Cos Nacional de Titulats Superiors al servei de l'Administració de Justícia.

2. Són funcions dels metges forenses l'assistència tècnica a jutjats, tribunals, fiscalies i oficines del Registre Civil en les matèries de la seva disciplina professional, tant en el camp de la patologia forense i pràctiques tanatològiques com en l'assistència o vigilància facultativa dels detinguts, lesionats o malalts, que es trobin sota la jurisdicció d'aquells, en els supòsits i en la forma que determinin les lleis.

A aquests efectes, han d'emetre informes i dictàmens mèdics legals en el marc del procés judicial, fer el control periòdic dels lesionats i la valoració dels danys corporals que siguin objecte d'actuacions processals. Igualment han de fer funcions de recerca i col·laboració que derivin de la seva funció pròpia.

En el curs de les actuacions processals o de recerca de qualsevol naturalesa incoades pel ministeri fiscal, han d'estar a les ordres dels jutges, magistrats, fiscals i encarregats del Registre Civil, i exercir les seves funcions amb plena independència i sota criteris estrictament científics.

3. Els metges forenses estan destinats a un institut de medicina legal o a l'Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses.”

La norma estableix clarament la condició de funcionaris dels metges forenses i la seva organització mitjançant els instituts de medicina legal, als quals són destinats, el reglament del quals va ser aprovat per RD 386/1996, d'1 de març, on es defineixen com a òrgans tècnics amb la funció següent:

“auxiliar jutjats, tribunals, fiscalies i oficines del Registre Civil mitjançant la pràctica de proves pericials mèdiques, tant tanatològiques com clíniques i de laboratori, i també fer activitats de docència i recerca relacionades amb la medicina forense”.

Prohibeix fer cap activitat tanatològica ni pericial privada a la seu dels instituts de medicina legal.
Els instituts de medicina legal es van establir com un instrument tècnic que disposava de material i instal·lacions adequats, integrava, a escala provincial o autonòmica, els mitjans personals, organitzava el treball en equip mitjançant l'establiment de departaments i seccions, per a resoldre les qüestions medicolegals més complexes. La seva tasca es complementa amb la col·laboració de l'Institut Nacional de Toxicologia, com a continuador de l'antic Laboratori Central de Medicina Legal, que té la seu a Madrid i estén la seva actuació a tot el territori de l'Estat, i disposa de departaments descentralitzats en diferents ciutats.
Entre les funcions de l'Institut Nacional de Toxicologia hi ha les d'emetre els informes i dictàmens que sol·licitin les autoritats judicials i el ministeri fiscal; practicar anàlisis en recerques toxicològiques que sol·licitin les autoritats, els jutjats i el ministeri fiscal, i també els que sol·licitin empreses públiques en qüestions que afectin l'interès general; difondre coneixements en matèria de toxicologia; actuar com a centre de referència dels instituts de medicina legal; col·laborar amb les universitats, o cooperar amb organismes nacionals i internacionals en matèries relatives a la recerca toxicològica.
En la majoria de les legislacions europees no s'estableix un cos de metges forenses funcionaris al servei de l'Administració de Justícia, i es confia l'assessorament mèdic dels jutjats i tribunals als instituts de medicina legal creats per la facultats universitàries de medicina, o es deixa en llibertat els jutges per a sol·licitar informes i dictàmens als metges que estimin més convenients.
A les universitats espanyoles, des dels temps de Pere Mata, hi ha les càtedres de medicina legal, i l'assignatura té el caràcter de troncal. El 31 de desembre de 1914 es va crear l'Institut de Medicina Legal, adscrit a la càtedra de la Universitat Complutense de Madrid, precursor de l'actual Escola de Medicina Legal de la mateixa universitat, amb la qual l'ensenyament doctrinal està perfectament alineat amb Europa. L'especialitat de medicina legal es troba integrada en el sistema MIR, que exigeix passar un període de pràctiques en un centre una vegada acabats els estudis acadèmics, per a la qual han estat homologats diversos instituts de medicina legal.
Amb això resulta que la diferència apareix fora de l'àmbit acadèmic, quan arriba el moment d'assessorar i informar els jutjats i tribunals, lloc on se situa la medicina forense, la que exerceixen els professionals que, com a funcionaris, exerceixen la seva activitat en el “fòrum”, si bé des de fa pocs anys comparteixen aquesta funció amb especialistes en medicina legal que no tenen la condició de funcionaris.
Coexisteixen així dues denominacions, medicina legal i medicina forense, per al mateix concepte i funció, segons quina sigui la normativa aplicable, detall que hem de tenir en compte per a evitar confusions; i per a més claredat de l'explicació, podem resumir la situació actual en l'esquema següent:

  • El cos nacional de metges forenses, integrat per titulars superiors al servei de l'Administració de Justícia, que té al seu càrrec funcions d'assessorament especialitzat a jutjats, tribunals, fiscalia i Registre Civil.

  • Els òrgans tècnics de l'Administració de Justícia, que inclouen:

    • Els instituts de medicina legal

    • L'Institut Nacional de Toxicologia

  • Les entitats que exerceixen funcions consultives, entre les quals es troben:

    • Les reials acadèmies de medicina

    • Els col·legis oficials de metges

  • Els centres i entitats dedicats a la docència i la recerca, representats per les càtedres de medicina legal de les universitats.

  • Els metges especialistes en medicina legal que exerceixen les seves funcions privadament, a requisit dels particulars interessats.

4.Àmbits d'actuació de la medicina forense

A pesar que se'ns hagi fixat a la retina una certa imatge històrica del metge forense, lligada exclusivament al coneixement de les morts, lesions o intoxicacions produïdes per una acció criminal, i a la seva actuació davant els jutjats penals, la veritat és que el metge forense, o el metge legista, amb el pas del temps ha vist com s'ampliava considerablement el seu camp d'acció i avui abraça totes la branques del dret, que és el mateix que dir tots els àmbits de relació social.
Succintament, podem assenyalar els següents:
1) Penal
Intervé en els atemptats contra la vida, la integritat i la salut de les persones, emetent dictàmens sobre els tipus de lesions, el mecanisme de producció, la seva gravetat, el temps emprat en la curació, i els tractaments seguits.
Per la seva naturalesa, els processos penals requereixen amb freqüència la realització d'autòpsies en cadàvers per determinar la causa de la mort, el mecanisme que la va produir, i fins i tot el moment en què va tenir lloc.
També podem incloure en l'àmbit penal les anàlisis de mostres biològiques, tant de la víctima, o víctimes, del delicte, com de les deixades en el lloc dels fets per l'autor, o autors, del delicte.
Són importants els dictàmens en relació amb els trastorns mentals, o amb les alteracions conductuals que puguin afectar als acusats, ja que la seva imputabilitat pot quedar disminuïda o anul·lada segons la seva gravetat i intensitat.
2) Civil
L'àmbit civil comprèn les relacions entre particulars (majoritàriament agrupades en els contractes), incloses les matrimonials i familiars.
Perquè l'establiment d'aquestes relacions sigui vàlid és necessari que el subjecte gaudeixi de la plena capacitat mental, i que estigui en condicions d'entendre i de manifestar el seu consentiment, per la qual cosa la tasca del metge comprèn l'emissió de dictàmens sobre la capacitat de les persones.
I tot això sense perjudici de la reclamació d'indemnitzacions o compensacions, com ara el rescabalament dels danys i els perjudicis soferts, a causa de les morts, lesions i deformitats que poden tenir causes diverses.
3) Laboral
Es tracta de valorar les lesions i deformitats de les persones en relació amb les obligacions laborals, i els llocs de treball correlatius, amb la qual cosa s'entra en el terreny de les incapacitats i seqüeles, ja siguin derivades d'accidents de treball o de malalties comunes, en els casos en què hi ha controvèrsies que s'han de resoldre pels jutjats especialitzats en l'àmbit laboral.
Tracta també les afectacions psíquiques o psicològiques derivades de les relacions laborals conflictives, especialment de situacions d'assetjament, conegudes com mobbing.
La medicina del treball, tant pel que fa a la prevenció i vigilància de la salut, com pel que fa a la curació i assistència a treballadors afectats per accidents de treball o malalties professionals, constitueix en si mateixa una especialitat, que es desenvolupa al marge de la medicina legal o forense, encara que hi tingui relacions.
4) Contenciós administratiu
Engloba les reclamacions i els recursos que, per diversos motius, poden presentar els particulars contra les diferents administracions públiques.
Un important nombre de reclamacions a les quals s'acompanyen informes mèdics legals, el formen aquelles que, amb fonament en la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, demanen indemnitzacions per compensar lesions i danys de tot tipus causats durant la prestació d'assistència sanitària, per imprudència, mala praxi, desatenció, esperes, etc., o bé per lesions o morts derivades d'activitats de l'Administració (detencions, persecucions, accidents de trànsit, intoxicacions, etc.).

5.Contingut de la medicina legal i forense

Un cop hem vist que les actuacions medicolegals es poden desenvolupar en qualsevol dels àmbits jurisdiccionals, i que també es poden produir fora dels tribunals, pertoca ara endinsar-nos, encara que sigui succintament, en el coneixement de la matèria intentant fer-ne una classificació o sistematització. Per a fer-ho tenim en compte allò que és matèria de l'informe mèdic legal, amb la qual cosa podem formar les seccions següents:

  • Dret mèdic i deontologia. Comprèn la denominada ètica mèdica, i, a més, les normes sobre l'exercici de la professió, el coneixement dels drets dels malalts i del consentiment en la relació metge-malalt. La regulació del concepte i contingut de la història clínica. La regulació de l'emissió de dictàmens pericials.

  • Tanatologia. Inclou tot el que està relacionat amb el diagnòstic de la mort, el seu mecanisme de producció i datació. L'examen del cadàver i la realització d'autòpsies. Inclou també el coneixement de les normes sobre policia sanitària mortuòria.

  • Criminalística. Es refereix a l'estudi dels indicis i les restes biològiques que apareixen in locus commissi delicti, incloent-hi les anàlisis en laboratoris genètics i bioquímics. La identificació de persones, i estudis de l'ADN.

  • Patologia forense. Dedicada a l'estudi de les lesions i el mecanisme, o mecanismes, de producció de les lesions (traumatisme, agents físics, químics, atmosfèrics, etc.), i a les derivades de qualsevol violència. També informa sobre la valoració del dany corporal.

  • Sexologia forense. Intervé en els delictes contra la llibertat sexual, de manipulació genètica, avortament i lesions al fetus. També informa en els supòsits de transsexualitat.

  • Psiquiatria forense. Informa sobre els trastorns mentals que pateixen les persones i de la relació d'aquests trastorns amb la seva imputabilitat.

  • Toxicologia forense. Comprèn el coneixement dels tòxics i de les intoxicacions, la seva naturalesa, via d'entrada, danys causats. Dedica especial atenció als verins.

La relació del metge forense, en tant que perit, amb el malalt, és diferent a la relació que estableix el mateix malalt amb el metge assistencial. Així, mentre que la medicina assistencial s'orienta al diagnòstic, tractament i curació del malalt, i es regeix pel tractament confidencial de la informació facilitada per aquest, la medicina legal i forense s'orienta a la cerca de la veritat objectiva sobre la causa de les lesions, el curs de la curació, l'afectació de les lesions a la funcionalitat de l'individu, i la responsabilitat en la causació.
El deure de guardar secret, que també afecta el metge forense en les seves actuacions, no adquireix el caràcter d'absolut que té respecte del metge assistencial, ja que el metge forense recull dades i fa exploracions al malalt per redactar després l'informe pericial que presenta al jutjat, que s'incorpora al procés, i s'exposa en l'acte del judici, que té el caràcter de públic.

6.Els diferents processos judicials. L'aportació de pericials mèdiques

Hem dit que la medicina forense és la que es desenvolupa en el “fòrum”, que informa i aporta als tribunals els coneixements científics, tècnics o pràctics que posseeix el metge, i que compleix la finalitat que les lleis processals assignen a la prova pericial.
Article 335 i article 340 de la LEC
En aquest sentit, cal tenir present l'article 335 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC), sobre l'objecte i finalitat del dictamen de perits, on es disposa que “Quan siguin necessaris coneixements científics, artístics, tècnics o pràctics necessaris per a valorar els fets o les circumstàncies rellevants en l'assumpte o per a adquirir certesa sobre aquests, les parts poden aportar al procés el dictamen de perits que posseeixin els coneixements corresponents o sol·licitar, en els casos previstos en aquesta llei, que emeti dictamen el perit designat pel tribunal”.
L'article. 340 de la LEC disposa que “Els perits han de posseir el títol oficial que correspongui a la matèria objecte del dictamen i a la seva naturalesa”.
El procés és l'instrument tecnicolegal que serveix per a la resolució de les controvèrsies o conflictes que sorgeixen en la convivència social, tant si es tracta de conflictes (o discrepàncies) interpersonals, que correspondrien a allò que denominem dret privat, del qual s'ocupa el dret civil o mercantil, com si es tracta de conflictes que té l'individu amb la societat mateixa infringint les normes de convivència i cometent delictes, tipificats en el Codi penal, el coneixement del qual correspon als tribunals penals o criminals.
L'ordenament jurídic ha establert diferents àmbits jurisdiccionals especialitzats segons la matèria que hi hagi en conflicte, que actuen segons normes de procediment que, si bé tenen un tronc comú, presenten un contingut propi per a cada àmbit de jurisdicció. Són els següents:

  • Civil, el procediment del qual es troba regulat per la Llei d'enjudiciament civil (LEC), de 7 de gener de 2000.

  • Penal, regit segons la Llei d'enjudiciament criminal (LECri), de 14 de setembre de 1882.

  • Contenciós administratiu, que aplica la Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa, de 13 de juliol de 1998.

  • Laboral (també denominat social), al qual és aplicable la Llei reguladora de la jurisdicció social, de 10 d'octubre de 2011.

  • Militar, regulat per la Llei processal militar, promulgada per LO 2/1989, de 13 d'abril.

Les lleis de procediment (o d'enjudiciament), regulen la manera com s'ha de tramitar un procés, procurant que hi hagi igualtat entre les parts en la presentació d'al·legacions i de proves. En el que tenen d'organització de tràmits i de formes de procedir, les podríem assimilar als protocols d'actuació establerts en els més que diversos camps de l'activitat humana.
Cadascun dels àmbits o ordenaments jurídics esmentats s'estructura orgànicament en una piràmide jeràrquica, que s'integra en una altra gran piràmide que les engloba totes, el vèrtex de la qual culmina en el Tribunal Suprem (TS), que està organitzat en diferents sales, dedicades a diferents àmbits judicials, que s'identifiquen numèricament, seguint el mateix ordre amb el qual les hem esmentat abans:

  • Sala 1a., civil.

  • Sala 2a., penal.

  • Sala 3a., contenciosa administrativa.

  • Sala 4a., social.

  • Sala 5a., militar.

En el procés cadascuna de les parts presenta les seves al·legacions al tribunal, que se situa al centre, imparcial, aliè als interessos de les parts, i proposen la pràctica de les proves que consideren més convenients per a demostrar els fets en què se sustenta la pretensió.
La decisió de presentar una prova o una altra, ja siguin documents, informes, sol·licitar testimonis, determinar les preguntes de l'interrogatori, sol·licitar informes a perits, etc., correspon a l'advocat de cada part, com a director tècnic de la seva defensa.
Els perits (excepte si són pràctics) han d'estar en possessió del títol oficial que estigui relacionat amb l'objecte o la matèria de l'informe sol·licitat que, en el cas dels metges, ha de ser el que correspongui a l'especialitat assistencial que requereixi l'informe (traumatologia, oftalmologia, ORL, etc., o bé el de medicina legal), i quan presentin l'informe pericial, a més d'identificar-se personalment, han de fer esment del títol que posseeixen, i també jurar o prometre dir la veritat i actuar amb objectivitat.
La parts, bé sigui en un acte extern a les actuacions del procés, o bé sol·licitant-ho al jutge dins del procés mateix, han d'assenyalar amb suficient detall i precisió els punts sobre els quals ha de versar el peritatge, perquè el perit pugui elaborar l'informe, per a la qual cosa haurà de seguir diferents passos, des del reconeixement de la persona o de la cosa que és objecte de l'informe, passant per l'anàlisi i les comprovacions que consideri necessàries, fins a arribar a la redacció de l'informe que ha de presentar per escrit al tribunal. En un moment posterior, el perit ha de comparèixer a la presència judicial per a contestar les preguntes i esclarir els dubtes que exposin les parts, o el tribunal mateix.

6.1.Especialitats del procés penal

Com hem apuntat, segons quin sigui l'àmbit jurisdiccional, el procés es regeix per normes diferents que, si bé són similars majoritàriament, resulten assenyaladament diferents pel que fa a l'ordre penal, i, de manera especial, pel que fa a l'actuació dels metges especialistes en medicina legal i forense.
La principal diferència es troba en el fet que, mentre que el procés civil té caràcter dispositiu i les parts són “propietàries” de la seva interposició, prossecució, desistiment o terminació (es diu que la jurisdicció civil imparteix justícia “pregada”), el procés penal és de caràcter oficialista, en el sentit que resulta absolutament necessari i imprescindible perquè l'Estat pugui exercitar el ius puniendi del qual és titular, i sancionar les conductes que, per la seva intolerabilitat social, han estat tipificades com a delicte i incloses en el Codi penal.
Per aquest motiu, mitjançant el procés penal s'intenta esbrinar la realitat dels fets i de les circumstàncies dels qui hi intervenen a fi d'aplicar la sanció que sigui més justa i adequada, si se'n demostra la naturalesa delictiva.
Quan el jutge d'instrucció té notícia de la possible existència d'un delicte, ja sigui per la denúncia de l'ofès o perjudicat, o per l'atestat que presenti la policia, o per la querella presentada pel ministeri fiscal, o per qui es considera víctima del delicte, ha de procedir a l'obertura d'un procés i fer les diligències de recerca que consideri convenients per a la comprovació dels fets i esbrinament de la identitat de les persones que hi han intervingut. Dit d'una altra manera, la notitia criminis no deixa al jutge indiferent, l'obliga a actuar i a investigar procedint a l'obertura de les diligències del procés, amb les quals s'engega la maquinària repressora establerta per la societat amb l'objectiu de garantir la seva pròpia defensa i estabilitat.
Les tasques de recerca dels delictes
La figura del jutge instructor no hi és en la majoria de les legislacions europees, que encarreguen al ministeri fiscal la tasca de recerca dels delictes. Des de fa uns anys es manifesten a Espanya diverses opinions i projectes en el sentit de suprimir els jutjats d'instrucció, i d'encomanar al ministeri fiscal les tasques de recerca dels delictes, en la mateixa forma que està establert per als menors delinqüents en la LO 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal del menor.
El procés penal es divideix en dues fases, la d'instrucció, o d'“esbrinament” dels fets i de la identitat dels qui hi han intervingut, i la del judici oral (també denominades fases de sumari i de plenari). Se segueixen davant dos òrgans judicials diferents, el jutjat d'instrucció (per això el seu nom), i el jutjat penal, o l'audiència provincial, per a la realització del judici oral. És a la segona fase, la del judici oral, que cada part presenta al tribunal les seves al·legacions i proposa la pràctica de proves, quan el procés penal s'“alinea” amb el civil.
La instrucció penal té certes peculiaritats, admet el secret de les actuacions durant períodes determinats, i imposa mesures cautelars, com la presó provisional o la intervenció de les comunicacions, amb la finalitat de garantir l'èxit de la instrucció en la persecució i càstig del delicte, finalitat que justifica el caràcter oficialista del procés i que es posin mitjans a la disposició del jutge instructor, entre els quals, l'assistència i col·laboració d'un funcionari qualificat, com és el metge forense.
La LECri regula minuciosament els tràmits del sumari i ordena al jutge recollir els elements i indicis del delicte, tota classe de dades, instruments, armes, efectes. En aquest àmbit es fa especial referència a les actuacions del metge forense, a qui encomana la comprovació de les lesions i de l'estat de salut dels implicats en els fets, i inclou les disposicions per a la identificació del cadàver, algunes de les quals el temps ha deixat obsoletes, i l'autòpsia, que ha de ser practicada pel metge per a determinar l'origen (la causa) de la mort, el mecanisme de producció, el moment en què es va produir (art. 343 a 349, 353 i 459). La LECri estableix que si no hi ha metge forense, el jutge en pot designar un altre per a aquesta comesa, i aquesta és una disposició que han de tenir molt present tots els professionals de la medicina, especialment els que exerceixen en nuclis rurals o apartats, ja que, en qualsevol moment, poden ser requerits pels jutges per a practicar autòpsies o reconèixer lesionats.
Mètodes específics d'autòpsies
El 2 de febrer de 1999, el Consell d'Europa, després de la 658a. reunió dels delegats dels ministres, publica la Recomanació R(99)3 del Consell de Ministres dels estats membres per a l'harmonització de les autòpsies medicolegals, que s'estructura en sis principis i està acompanyada d'un apèndix sobre mètodes específics d'autòpsies.
L'obligació dels metges de col·laborar amb la instrucció penal no es limita a la realització ocasional d'autòpsies. El caràcter oficialista del procés penal comporta la imposició de l'obligació a tots els metges d'informar i de denunciar l'existència de lesions, morts, etc. sospitoses de ser conseqüència de delicte, de les quals puguin tenir coneixement en l'exercici de la seva professió.
Hem de distingir les autòpsies judicials, o medicolegals, de les autòpsies clíniques, aquestes últimes regulades per la Llei de 21 de juny de 1980, ja que tant la seva finalitat com la seva regulació legal és diferent.
La finalitat de la investigació penal explica que l'article 344 de la LECri disposi que en cada jutjat d'instrucció hi hagi un metge forense, que, a més de les autòpsies, ha de tenir al seu càrrec el seguiment de la curació dels lesionats i la seva assistència (art. 350), en el cas que no hagi designat un metge de la seva elecció, disposició que avui no té tota la seva vigència atesa la cobertura assistencial del sistema nacional de salut existent.
Protocol d'Istanbul
L'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, mitjançant Resolució 2000/43, va aprovar el Manual de recerca i documentació eficaces de la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants, també conegut com a Protocol d'Istanbul, redactat en aquesta ciutat per diverses entitats el 9 d'agost de 1999.
També és funció del metge forense el reconeixement i la comprovació de l'estat de salut dels detinguts i presos que siguin presentats davant els jutjats i tribunals.
No obstant això, de tot el que hem dit no hem de concloure que en el procés penal està vedada la intervenció de perits o experts particulars proposats a instàncies de la part, que, per al cas que aquí interessa, significa que les parts (acusació i defensa) estan facultades per a aportar informes i dictàmens de metges privats, especialistes en medicina legal, o en altres matèries, amb els quals puguin demostrar les seves al·legacions davant el tribunal.
Això és, tant en la fase d'instrucció com en la del judici oral, a més dels informes del metge forense (funcionari especialitzat al servei de l'Administració de Justícia), es poden incorporar a les diligències penals altres informes i dictàmens de metges particulars, amb la qual cosa cobra tot el seu sentit l'especialitat acadèmica de medicina legal.
No cal dir que les despeses i honoraris que ocasioni la intervenció en el procés de metges designats i presentats per les parts corren del seu càrrec, mentre que les actuacions del metge forense no generen cap dispendi, ja que es tracta de l'actuació d'un funcionari al servei de l'Administració de Justícia, la qual cosa, per si mateixa, comporta una barrera o limitació a l'actuació de la medicina privada en l'àmbit de la jurisdicció penal, i queda així reservada, de fet, a aquells que tinguin suficient capacitat econòmica.

6.2.Especialitats del procés civil

Hem dit, d'una banda, que el procés civil té caràcter dispositiu (art. 19 LEC), i, d'una altra, que l'RD 386/1996, que aprova el reglament dels instituts de medicina legal, en els quals s'integren els metges forenses, prohibeix expressament fer cap activitat tanatològica o pericial privada a la seva seu, de la qual cosa resulta que els metges forenses no poden exercir les funcions de la seva activitat fora de l'àmbit que els és propi (jutjats i tribunals penals, fiscalia i Registre Civil).
Especialitats del procés civil
Ens centrem només en el procés civil tenint en compte el caràcter supletori de la LEC (art. 4) en els processos laborals, contenciosos administratius, penals i militars. I tenint en compte que les diferències dels dictàmens mèdics tindran relació amb la matèria tractada i no amb el tipus de procés seguit.
I l'efecte combinat de totes dues disposicions és que el metge forense no pot intervenir en el procés civil (conteses privades entre parts, també privades), si exceptuem els processos sobre capacitat de les persones i sobre imposició de mesures limitatives de l'exercici dels drets fonamentals com ara els d'internament involuntari per raó de trastorn psíquic, i la facultat atorgada al jutge social per a requerir la intervenció del metge forense en funció de les circumstàncies particulars del cas (1) .
Són les parts les que s'han de procurar els informes i dictàmens mèdics que han de justificar i acreditar les seves al·legacions, i és i també l'article 265 LEC el que ordena que a tota demanda o contestació cal acompanyar:

“els dictàmens pericials en què les parts donin suport a les seves pretensions. [...] En el cas que alguna sigui titular del dret d'assistència jurídica gratuïta no s'ha d'aportar amb la demanda o contestació el dictamen, sinó simplement anunciar-lo...”.

Aquesta disposició es reitera en l'article 336, dins de la secció dedicada a regular la prova pericial.

I d'aquesta manera, trobem novament un àmbit d'actuació del metge especialista en medicina legal, diferent del metge forense com a funcionari al servei de l'Administració de Justícia.
El metge legista que actua com a perit judicial, en l'exercici d'aquesta funció, es troba subjecte, com tots els perits judicials, a les obligacions que imposa la LEC en l'article 335.2, que disposa que:

“En emetre el dictamen, tot perit ha de manifestar, sota jurament o promesa de dir veritat, que ha actuat, i si escau, actuar amb la major objectivitat possible, tenint en compte tant allò que pugui afavorir com allò que sigui susceptible de causar perjudici a qualsevol de les parts, i que coneix les sancions penals en les quals podria incórrer si incomplís el seu deure com a perit”.

Això ens porta a la conclusió que el perit privat assumeix les mateixes obligacions deontològiques i legals en l'exercici del càrrec que el perit oficial, objectivitat i veracitat.
Amb la promulgació de la vigent LEC es regula, per primera vegada, en l'article 370.4, la figura del testimoni perit, que arriba a la nostra legislació procedent de l'àmbit anglosaxó. Es tracta d'un nou reconeixement legal d'una realitat que sempre ha estat present en la pràctica judicial, malgrat no tenir regulació expressa en la llei de procediment.
El testimoni perit, és, en primer lloc i de manera principal, testimoni, però uneix a aquesta circumstància la condició d'expert, o coneixedor qualificat (com a científic, tècnic o pràctic), de la matèria que és objecte del judici i que és al centre de la controvèrsia.
La citació i compareixença del metge en el judici com a testimoni perit és freqüent en els processos en què es formulen reclamacions sobre la base de lesions, o en els judicis laborals per incapacitats funcionals, sense oblidar els judicis penals per lesions o morts, en els quals hi ha controvèrsies o discrepàncies sobre l'origen de les lesions, les seqüeles i deformitats, les limitacions funcionals.
En aquests casos el metge és citat com a testimoni perquè expliqui detalls sobre el curs de curació; o sobre el mateix fet de la causació de les lesions o de la mort, i resulta que “aprofitant” la seva compareixença, ja en el moment d'acordar la citació, o en el mateix moment de prestar declaració, se li sol·licita que, aplicant els seus coneixements científics, tècnics o pràctics, expliqui la seva versió sobre el com, el perquè, o les conseqüències dels fets coneguts (causes de les lesions, seqüeles, deformitats). (En altres casos, i per a altres professions o facultatius, es pot tractar de les causes d'unes goteres, o humitats, de producció d'ensorraments, de les causes dels defectes que presentin màquines o productes, etc.)
El metge, com a testimoni, té l'obligació de declarar i dir la veritat sobre els fets que coneix o que ha vist. Com a perit, si es demana un peritatge per sorpresa (com ocorre de vegades amb l'amic que, a l'ascensor, consulta sobre una malaltia al veí metge), sense perjudici de ser veraç, el testimoni perit es pot trobar davant la impossibilitat de donar la seva opinió completa i fonamentada, ja que li falta l'estudi necessari d'antecedents i de l'objecte, o ja que no pot consultar llibres i manuals on es conté la doctrina, etc., i, si és així, el més correcte és manifestar les limitacions que dificulten o impossibiliten l'emissió de l'opinió científica o tècnica requerida.
Els codis deontològics dels col·legis de metges, amb la finalitat de garantir el manteniment del secret professional, prohibeixen als metges actuar com a perits dels seus pacients. Per aquest motiu, es constata un cert desassossec entre els metges quan són citats a judici en qualitat de testimoni perit.

7.Connexió del treball social sanitari amb la medicina forense

Prenent les definicions sobre el treball social contingudes en el Llibre blanc sobre la professió, de l'Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), publicat el 2005, que reprodueixen després les diferents universitats en definir els seus plans d'estudis, i també els col·legis professionals quan relacionen les competències professionals, i d'acord amb els continguts d'aquest màster universitari de treball social sanitari, podem dir que el treballador social sanitari és el professional que, disposant de coneixements amplis de l'estructura i els processos socials, i també del comportament humà, ajuda les persones malaltes o en risc d'emmalaltir, i les seves famílies, a desenvolupar capacitats que li permeten resoldre problemes socials; intervé aportant solucions i articulant recursos per a superar situacions de crisi personal o familiar; dóna suport a les persones en l'exercici dels seus drets socials i de la integració social, i en la prevenció i atenció de dificultats, o de mancances socials.
Dit d'una altra manera, el treballador social sanitari és el professional tècnic que és al costat de la persona per prevenir i ajudar-lo a solucionar els problemes socials que puguin sorgir i, vist així, es constitueix com el primer valedor dels drets personals, en l'ajuda més propera per mantenir o recuperar la dignitat personal.
La medicina legal i forense fa les seves actuacions (reconeixements, informes) en situacions de crisi personal, familiar o social plantejades davant els jutjats i tribunals.

Bibliografia

Cantero Martínez, J.; Palomar Olmeda, A. (dirs.) (2013). Tratado de Derecho Sanitario. Cizur Menor: Ed. Aranzadi.
Corbella Corbella, J. (1995). Antecedentes Históricos de la Medicina Legal en España. Barcelona: Promociones Publicaciones Universitarias (PPU). Seminari Pere Mata.
Delgado Bueno, S. (dir.) (2012-2013). Tratado de Medicina Legal y Ciencias Forenses (5 vols.). Barcelona: Editorial Bosch.
Garcia Valverde, M. D.; Rivas Vallejo, P. (dirs.) (2009). Derecho y Medicina. Cuestiones jurídicas para profesionales de la salud (part F, pàg. 981 i seg.). Cizur Menor: Ed. Aranzadi.
Gisbert Calabuig, J. A.; Villanueva Cañadas, E. (2004). Manual de Medicina Legal y Toxicología. Barcelona: Ed. Masson.
Libro Blanco de la Medicina Forense (1988). Madrid: Ministerio de Justicia.
Romeo Casabona, C. M. (director) (2011). Enciclopedia de Bioderecho y de Bioética (vol. II, pàg. 1114 i seg.). Granada: Ed. Comarares.
Romo Pizarro, O. (2000). Medicina Legal. Elementos de Ciencias Forenses. Santiago de Xile: Editorial Jurídica de Chile.
Simonin, C. (1982). Medicina Legal Judicial. Sánchez Maldonado, G. L. (trad.). Barcelona: Editorial Jims.