Introducció i metodologia d'enquestes

  • Orfelio G. León García

    Doctor en Psicologia. Professor titular de l'Àrea de Metodologia de les Ciències del Comportament de la Universitat Autònoma de Madrid.

  • Ignacio Montero García-Celay

    Doctor en Psicologia. Professor titular de l'Àrea de Metodologia de les Ciències del Comportament de la Universitat Autònoma de Madrid.

  • Revisió a càrrec de Marcelo F. Aebi

    Marcelo F. Aebi

    Doctor en Criminologia. Professor de Criminologia a la Universitat de Lausana (Suïssa) i a la Universitat Autònoma de Barcelona.

PID_00177209
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

En aquest mòdul estudiarem les diferents maneres en què es genera el coneixement i el cas particular de la ciència com a activitat generadora d'aquest coneixement. Això ens permetrà definir la ciència de la criminologia i recórrer el seu desenvolupament històric, i també estudiar la relació entre la tecnologia –exemplificada en el cas de la criminologia per mitjà dels indicadors de la delinqüència– i el coneixement científic. Abordarem després el procés de recerca, des de la delimitació del problema de recerca i l'elaboració de les hipòtesis pertinents fins al contrast estadístic d'aquestes últimes, passant pel disseny de recerca i la recollida de dades. Aquesta introducció general al procés de recerca ens permetrà també analitzar algunes controvèrsies metodològiques i especialment l'"etern" debat entre metodologia quantitativa i qualitativa, que amb freqüència ens ha fet oblidar que ambdues metodologies són complementàries. En l'última part del mòdul, estudiarem amb detall la tècnica de l'enquesta. Aquesta secció començarà amb una presentació de la teoria del mostreig, abans de detenir-se en l'elaboració del qüestionari i incidir finalment en el treball de camp i en les conclusions que es poden extreure d'una recerca feta amb aquesta tècnica.

Objectius

L'estudi d'aquest mòdul didàctic us permetrà assolir els objectius següents:

  1. Situar la investigació en criminologia dins el context general de l'activitat científica.

  2. Discernir les característiques del coneixement científic davant d'altres tipus de coneixement.

  3. Aprendre un esquema general d'investigació com a seqüència de passos relacionats.

  4. Connectar amb el procés de raonament implicat en els contrastos estadístics.

  5. Conèixer alguns punts controvertits en metodologia d'investigació en criminologia.

  6. Discriminar entre les enquestes accidentals que apareixen en la televisió de les enquestes científiques.

  7. Identificar les claus a partir de les quals un reduït nombre d'enquestats poden representar una gran població.

1.La connexió epistemològica

En aquest apartat, presentarem la ciència de la criminologia i la situarem en el context general del coneixement científic. Després estudiarem el desenvolupament històric de la criminologia, posant especial atenció a l'evolució dels indicadors de la delinqüència. Això ens permetrà acabar l'apartat amb una reflexió sobre la relació entre l'evolució de la tecnologia i la del coneixement científic, exemplificats respectivament pels indicadors de la delinqüència i les teories criminològiques.

1.1.Presentació: un relat il·lustratiu

"Una tarde de color de plomo, más triste por ser de primavera y parecer de invierno, la Regenta, incorporada en el lecho, entre murallas de almohadas, sola, oscuro ya el fondo de la alcoba, donde tomaban posturas trágicas abrigos de ella y unos pantalones que don Víctor dejara allí; sin fe en el médico, creyendo en no sabía que mal incurable que no comprendían los doctores de Vetusta, tuvo de repente, como un amargor del cerebro, esta idea: 'Estoy sola en el mundo'. Y el mundo era plomizo, amarillento o negro, según las horas, según los días; el mundo era un rumor triste, lejano, apagado, donde había canciones de niñas monótonas, sin sentido; estrépito de ruedas que hacen temblar los cristales, rechinar las piedras, y que se pierde a lo lejos como el gruñir de las olas rencorosas; el mundo era una contradanza del sol dando vueltas más rápidas alrededor de la tierra, y esto eran los días; nada. Las gentes entraban y salían en su alcoba como en el escenario de un teatro, hablaban allí con afectado interés y pensaban en lo de fuera: su realidad era otra, aquello la máscara. Nadie amaba a nadie. Así era el mundo y ella estaba sola. Miró su cuerpo y le pareció tierra. 'Era cómplice de los otros, también se escapaba en cuanto podía; se parecía más al mundo que a ella'. 'Yo soy mi alma' dijo entre dientes, y soltando las sábanas que sus manos oprimían, resbaló en el lecho, y quedó supina mientras el muro de almohadas se desmoronaba. Lloró con los ojos cerrados. La vida volvía entre aquellas olas de lágrimas. Oyó la campana de un reloj de la casa. Era la hora de una medicina. Era aquella tarde el encargado de dársela Quintanar y no aparecía. Ana esperó. No quiso llamar, y se inclinó hacia la mesilla de noche. Sobre un libro de pasta verde estaba un vaso. Lo tomó y bebió. Entonces leyó distraída en el lomo del libro voluminoso: Obras de Santa Teresa, I.

Se estremeció, tuvo un terror vago; [...] ¿No se quejaba de que estaba sola, no había caído como desvanecida por la idea del abandono?... Pues allí estaban aquellas letras doradas: Obras de Santa Teresa, I. ¡Cuánta elocuencia en un letrero! '¡Estás sola! Pues ¿y Dios?'

El pensamiento de Dios fue entonces como una brasa metida en el corazón; todo ardió allí dentro en piedad; y Ana, con irresistible ímpetu de fe ostensible, viva, material, fortísima, se puso de rodillas sobre el lecho, toda blanca; y ciega por el llanto, las manos juntas temblando sobre la cabeza, balbuciente, exclamó con voz de niña enferma y amorosa:

– ¡Padre mío, Padre mío! ¡Señor, Señor! ¡Dios de mi alma!

Sintió escalofríos y ondas de mareo que subían al cerebro; se apoyó en el frío estuco, y cayó sin sentido sobre la colcha de damasco rojo."

Us preguntareu què fa un fragment de La Regenta (Alas Clarín, 1886) al començament d'una assignatura de Metodologies científiques en Psicologia. La primera raó que podem adduir és que entre inventar un relat i utilitzar-ne un de ja escrit –esplèndidament, per cert– ens sembla que no hi ha possibilitat de dubtes. L'altra raó que postulem –la principal, la que ens serveix per a justificar l'inici de la nostra exposició amb un relat– és senzilla. Ho fem per atreure la vostra atenció, de la manera més amena possible, cap a alguns dels temes previs a la presentació dels continguts que desgranarem al llarg d'aquesta assignatura.
Així, entre nosaltres, creieu que la psicologia d'Ana Ozores, senyora de Víctor Quintanar, per sobrenom "la Regenta", gaudia de bona salut? Esperem que estigueu d'acord que no; almenys, no ho sembla en aquest fragment. Ara bé, des de la vostra cadira i la nostra, parapetades en el segle XXI de la cultura occidental, la resposta a la pregunta sembla evident. Tanmateix, la manera d'explicar per què el personatge de Clarín es desmaia ha sofert variacions al llarg del temps –sens dubte, des que es va escriure la novel·la.
La pregunta que us hem fet i el context en el qual esteu han facilitat el tipus de coneixement a què hem recorregut de manera conjunta. A continuació us presentem algunes de les formes de coneixement desenvolupades al llarg de la nostra història per a després centrar-nos en una d'aquestes –la ciència– que és on hi ha la nostra tasca d'ensenyar-vos l'ús de diferents metodologies en criminologia.

1.2.Diferents formes de coneixement

Els humans hem adquirit una sèrie d'habilitats que ens permeten d'afrontar situacions sense necessitat d'haver-hi tingut prèviament experiència directa. Podem recórrer al coneixement existent sobre aquestes situacions. Dit d'una altra manera, l'espècie ha desenvolupat mecanismes per emmagatzemar informació útil per a tots els seus membres i per a transmetre-la de manera independent dels organismes que la van adquirir o van generar. Al llarg del temps la manera d'emmagatzemar, organitzar i transmetre el coneixement ha canviat. Han aparegut maneres diverses de conèixer, diferents formes de coneixement. Us en presentem tres: el sentit comú, la religió i la ciència. I ho farem dins el context proveït pel fragment literari amb què hem començat.
Quan es llegeix la novel·la crida l'atenció la solitud en la qual es mou la protagonista. Si Ana Ozores hagués tingut una bona amiga segurament l'hagués fet partícip de les seves preocupacions, els seus anhels i desitjos defraudats. La hipotètica amiga hauria recorregut al seu sentit comú, a la seva experiència, per aconsellar la Regenta. El que es coneix com el sentit comú, que alguns sostenen que és el menys comú dels sentits, fa referència a una forma de coneixement, no contrastat però socialment admès, que reflecteix el destil·lat d'experiències compartides dins un mateix grup o societat. Moltes de les dites populars –com les que es recullen al refranyer– no són més que expressió d'aquesta forma de coneixement.
Els patiments del personatge femení de Clarín són afrontats des d'altres formes de coneixement. A la novel·la es descriu l'àmbit tradicional de la ciutat de Vetusta –transposició literària de l'Oviedo del final del segle XIX. Aquesta descripció recull el fet que en els cercles femenins de classe mitjana i alta, l'activitat religiosa ocupa un lloc important. Dins aquesta classe, l'hàbit de la confessió freqüent donava una tremenda importància a la figura del pare espiritual. Ana Ozores recorre reiteradament a Fermín de Pas, magistral de la diòcesi, per entendre el sentit dels seus patiments i trobar tranquil·litat dins el seu habitual desassossec. El personatge del confessor assumeix que el seu paper ha d'anar molt més enllà del de notari de culpes i pecats, i se sent preparat per orientar, aconsellar i dirigir la vida de la seva feligresa. Està convençut que en el coneixement religiós hi ha la clau per a totes les preocupacions humanes incloses les més mundanes i per això, entre altres coses, recomana lectures pietoses com la que apareix en el fragment. Aquesta forma de coneixement té una llarga tradició. Encara que cadascú pugui tenir la seva pròpia visió de l'experiència religiosa, no hi ha dubte que en les diferents tradicions, amb els seus respectius llibres sagrats, hi pot haver un bon munt de coneixement compartit, potencialment útil per a la resolució de moltes de les tasques vitals dels éssers humans.
La ciència mèdica de l'època no surt molt ben parada a la novel·la de l'autor asturià. El pensament d'Ana és clar sobre això: "sin fe en el médico, creyendo en no sabía que mal incurable que no comprendían los doctores de Vetusta". En realitat, l'autor ens vol transmetre la visió que els metges del país estan fora d'ona perquè el cert és que se'ns presenta l'Ozores com a prototip de persona que pateix una histèria de conversió. Quan s'escriu la novel·la, la psiquiatria europea estava gestant la psicoanàlisi freudiana com a forma de teràpia més adequada per a tractar els problemes mèdics sense origen orgànic conegut, dels quals la histèria de conversió n'és l'exemple més clar.
Durant tota la novel·la se'ns dóna a entendre que els problemes de salut de la protagonista –desmais inclosos– són fruit de la seva infantesa desgraciada i dels seus desitjos de maternitat frustrats pel desinterès del marit; en última instància, de l'energia afectiva desatesa. O en altres paraules, de la pulsió sexual insatisfeta. En aquesta situació, el més factible –atesa, també, la bellesa de la jove dama– és que es vegi abocada a l'adulteri. Davant d'aquesta possibilitat, l'autoritat del confessor és la millor ajuda per mantenir la virtut. El conflicte està servit.
Aquesta lectura psicoanalítica que acabem de fer de la novel·la de Clarín té la intenció de cridar la vostra atenció sobre la importància del referent històric i cultural del coneixement científic. Com va poder l'autor asturià construir així el seu relat si quan va publicar la novel·la Freud encara estava estudiant amb Charcot a París? En el quadre 1.1. (1) us oferim algunes pistes per respondre a aquesta pregunta alhora que us presentem l'evolució del concepte d'histèria de conversió dins les classificacions psiquiàtriques contemporànies.
Resum
Us hem presentat tres formes de coneixement de manera explícita però n'hi ha algunes més. Sense anar més lluny, en el que portem de text hem fet referència a l'epistemologia i hem practicat, de manera amateur, la crítica literària, en la mesura en què hem interpretat les intencions de l'autor de la novel·la.
Amb tot això, el que hem volgut posar de manifest és que les diferents formes de coneixement poden arribar a competir per tractar un problema –com és el cas de les tres primeres, sentit comú, religió i ciència– o discórrer per contextos independents com en el cas de l'epistemologia i la crítica literària.
L'important és prendre consciència que totes elles impliquen un àmbit d'experiència i unes regles –no necessàriament explícites– per a la seva aplicació i desenvolupament. Vegem les característiques pròpies de la que aquí ens interessa: la ciència, o activitat científica, com es prefereixi.

1.3.Característiques de la ciència com a activitat que genera coneixement

La mitologia, la religió, la filosofia i la ciència es presenten de vegades com una seqüència lògica de millora en les maneres de generar el coneixement per part dels humans. Pot ser que hagi estat així, almenys pel que fa a la cultura occidental. Si ho portem a col·lació no és tant perquè siguem defensors d'aquesta actitud sinó perquè ens interessa molt començar la nostra exposició deixant una cosa clara: el que avui coneixem com a ciència té un origen històric molt recent i un desenvolupament molt veloç, de manera que fins i tot ja hi ha qui aposta per delimitar una nova activitat qualitativament diferent coneguda com a tecnociència (Echevarría, 1999). Però anem molt ràpid. Començarem pel principi.
Un parell de definicions recollides per Mundó (2001) ens poden servir com a punt de partida. La primera, de Popper (1959), diu que la ciència és:

"el coneixement sobre l'univers formulat mitjançant principis explicatius sostinguts per l'observació empírica, i subjectes a la possibilitat de refutació empírica".

La segona, de Simpson (1964), sosté que:

"la ciència és una exploració de l'univers material que busca relacions naturals i ordenades entre els fenòmens observats i que és autocrítica".

(Mundó, op. cit., pàg. 20)

La constatació de les seves comunalitats i la de les seves diferències ens ajuden a explicar-vos què és aquella cosa dita ciència, si ens permeteu que copiem el títol d'un altre llibre molt recomanable per introduir-vos en el tema (Chalmers, 1984).
El títol d'aquest nucli de coneixement comporta una definició: la ciència és una activitat que genera coneixement. Però és una definició inacabada. Si afegim la primera part de les de Popper i Simpson, podríem dir que:
la ciència genera coneixement sobre l'univers –o univers material. L'esmentat coneixement es genera, o bé mitjançant la recerca de principis explicatius sostinguts per l'observació empírica (Popper), o bé mitjançant l'establiment de relacions naturals i ordenades entre els fenòmens observats (Simpson).
Haureu notat que en la segona part l'acord és una mica menor. Encara que és avançar esdeveniments, us advertim que el significat de l'expressió "mitjançant principis explicatius sostinguts per l'observació empírica" té connotacions metodològiques diferents del significat d'"establiment de relacions naturals i ordenades entre els fenòmens observats". La primera expressió sembla abocar-nos a l'ús de la metodologia experimental que, com estudiareu en el mòdul "Metodologia experimental" d'aquesta assignatura, és la que permet de contrastar aquests "principis explicatius" que es formulen teòricament. La segona és menys restrictiva metodològicament i permet de fer ús de més estratègies metodològiques –com les recollides a la resta de mòduls– dins el paraigua de la definició de ciència.
Però la diferència més gran és entre l'expressió sotmeses a refutació empírica i exploració autocrítica. Ambdues versen sobre els processos d'admissió de nous ítems al bagatge del coneixement ja establert. La primera prescriu que el procés sigui la falsació. Aquesta consisteix en l'aplicació sistemàtica de la lògica implícita a la regla del modus tollendo tollens (2) . No cal que obrim un parèntesi per fer-vos una classe de lògica matemàtica. N'hi ha prou que entengueu que l'objectiu d'aquella regla és rebutjar –refutar, falsar– un postulat del qual es desprèn una conseqüència observable que no es compleix. Buscar els casos en els quals el postulat es compleix per recolzar-lo, és l'estratègia contrària, la verificació. Aquesta es basa en una altra regla lògica, el modus ponendo ponens (3) . Un exemple de verificació seria postular que la histèria de conversió està causada per una forta repressió sexual adduint que es coneixen diversos casos en què això és així. L'estratègia falsacionista portaria a buscar casos en els quals apareix la conseqüència, la histèria de conversió, però no la causa, la repressió sexual. Trobar casos d'histèria sense repressió ens portaria a rebutjar el postulat que les relaciona, almenys com a llei universal.
Una de les grans discussions dels filòsofs de la ciència d'aquest segle ha estat si l'estratègia lògica que seguia –o hauria de seguir– la ciència és la verificació o la falsació. El cercle de Viena va defensar la primera actitud mentre que Karl Popper va ser el genuí defensor de la segona. En l'actualitat se'n poden manejar d'altres que no impliquin una lògica formalitzable o prescriptiva, com tindrem ocasió de comprovar a l'últim apartat d'aquesta primera part del mòdul. N'hi ha prou d'assenyalar que la segona definició, la de Sympson, en ser més laxa, permet de recollir aquestes altres visions no logicistes sobre el procés de revisió de la qualitat del coneixement científic. Aquestes visions, en qualsevol cas, també impliquen un procediment d'autoregulació des de dins la mateixa activitat científica.
Lectura recomanada

Sobre el tema dels filòsofs de la ciència, consulteu l'obra següent:

M. Campos, J. A. Díez, A. Domènech, A. Estany, J. Mundó i E. Pérez (2001).

Filosofia de la ciència. A. J. Mundó (coord.).

Filosofia i epistemologia de la ciència

. Barcelona: UOC.

En l'activitat 1.1 (4) , tindreu ocasió de comprovar que la nostra manera espontània de raonar té peculiaritats encasellables dins algun d'aquests dos tipus d'estratègies lògiques que acabem d'esmentar: el verificacionisme i el falsacionisme.

1.4.Com es genera i organitza el coneixement científic

Cadascuna de les dues maneres lògiques de raonar comporta una manera metodològica de procedir.
Així el verificacionisme s'associa al mètode inductiu mentre que el falsacionisme està estretament lligat al mètode deductiu.
El mètode inductiu parteix de l'observació curosa dels fenòmens que s'estudien per tractar de descobrir regularitats en la seva dinàmica, regularitats que s'acaben postulant com a lleis generals del funcionament de la naturalesa.
Aquest mètode es podria caracteritzar com un mètode que genera coneixement de baix a dalt.
En la història de la nostra cultura s'assenyala Aristòtil com el primer gran defensor d'aquest mètode.
Aquest gran filòsof de l'antiguitat, d'alguna manera, estava tractant de contrarestar les idees del seu mestre, Plató, que va ser el gran defensor de l'altre mètode, el deductiu. Per Plató, convençut que els sentits ens donen informació enganyosa a l'hora d'assolir el coneixement de les coses –en realitat, de les idees–, defensava la raó com a única capacitat per a l'esmentat coneixement. Mitjançant la dialèctica es coneixia la idea general. Una vegada identificada aquesta pel raonament dialèctic, es comprovava la seva veracitat en aplicar la idea a nous àmbits de l'experiència. El mètode deductiu, per tant, parteix de la formulació general per aplicar el coneixement al cas particular. Es podria caracteritzar com un mètode que genera coneixement de dalt a baix.
Al llarg de la història de la cultura occidental, diferents filòsofs i científics han discutit llargament sobre la idoneïtat d'un mètode o altre per al progrés de la ciència. Ara com ara ningú no discuteix que ambdues formes de generar coneixement estan fortament implicades en el treball dels científics.
En el mètode que combina ambdues maneres de treballar se'l coneix com a mètode hipoteticodeductiu.
Més endavant el detallarem més quan parlem de l'aplicació en l'àmbit de la criminologia. Un exemple de la interacció entre ambdós tipus d'estratègies, la inducció i la deducció, es pot apreciar en el quadre 1.2 (5) , que tracta sobre un descobriment astronòmic.
(5) Quadre 1.2.
Observacions que desborden les teories
A la secció de "Societat" del diari El País del 17 de maig del 2001 apareixia una notícia a tota pàgina: "Descoberta una bombolla gegantina d'aigua al voltant d'una estrella que neix". La notícia fa referència a l'observació d'una bombolla d'aigua embolicant una estrella en formació d'una mida aproximada d'una vegada i mitja el sistema solar. Al cos de la notícia es recollien paraules del director del projecte, José María Torrelles, investigador del CSIC a l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya. "És la primera vegada que un fenomen d'aquestes característiques és observat, una estrella jove expulsant una estructura esfèrica. Allò nou que ha sorprès els teòrics és que no hi ha models per a explicar-ho". És a dir, des del coneixement actual no hi ha manera d'explicar-se per què s'ha format una bombolla semblant. No es podria haver deduït que una cosa així podria passar. L'observació d'aquest nou fenomen obligarà a canviar alguns dels coneixements establerts al terreny de l'astronomia, obligarà –per inducció– a reformular alguna de les teories fins ara imperants.
Per què no s'havia observat fins ara res semblant? A causa de la tècnica emprada pel telescopi que van utilitzar. Bé, s'hauria de dir que el van llogar. És més, s'hauria de dir que van llogar un conjunt de telescopis situats per tot el territori dels Estats Units. El conjunt es diu VLBA i pertany a la Fundació Nacional de la Ciència d'aquell país. Consisteix en un conjunt de deu ràdio antenes situades entre les illes Hawaii i la costa est passant per les illes Verges al Carib. Funcionant coordinadament aconsegueixen una precisió 200 vegades superior a la del millor telescopi anteriorment utilitzat, el telescopi espacial Hubble. El periodista que va redactar la notícia va fer servir una imatge eloqüent perquè els profans ens fem una idea del que implica aquest abast i precisió: és com veure un duro a quatre mil quilòmetres de distància (http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Descubierta/gigantesca/burbuja/agua/alrededor/estrella/nace/elpepisoc/20010517elpepisoc_1/Tes).
Per a completar allò relatiu a com es genera el coneixement científic sols necessitem afegir una característica que no té res a veure amb la naturalesa de la seva lògica sinó més aviat amb la logística de la seva implantació.
Sigui quina sigui l'estratègia metodològica que segueixi una investigació, els resultats que obtingui no seran homologats –admesos– si no són susceptibles de ser replicats, repetits sota les mateixes condicions. Aquesta característica de la replicabilitat és central en tota l'activitat científica.
Però ens falta encara fer referència al mode d'organització del coneixement científic. El primer que s'ha d'assenyalar és que ja sigui mitjançant la raó, ja sigui mitjançant l'observació, el coneixement científic es formula mitjançant lleis d'àmbit universal o, almenys, d'àmbit com més general possible. Les esmentades lleis s'han formulat primer com a hipòtesi, com a proposicions temptatives per a explicar un conjunt de fenòmens delimitat. Una vegada que una hipòtesi ha estat contrastada passa a considerar-se una llei amb el seu àmbit de generalitat definit. Les lleis s'agrupen en conjunts denominats teories. Aquests conjunts serveixen per a donar compte d'àmbits cada vegada més grans dels fenòmens sota exploració, posant en relació coneixements d'índole semblant. Un dels conjunts més famosos de la física és el de les tres lleis del moviment formulades per Isaac Newton (1642-1727) que constitueixen la teoria de la mecànica clàssica, teoria que va mantenir la seva vigència fins a l'aparició de la teoria de la relativitat al començament del segle XX.

1.5.La ciència de la criminologia

En aquest subapartat estudiarem els orígens de la criminologia científica, i prestarem una atenció especial a l'evolució històrica dels indicadors de la delinqüència. Aquesta última ens permetrà estudiar la influència d'aquests indicadors sobre l’evolució de les teories criminològiques.
1.5.1.Els orígens de la criminologia científica
Per a la majoria dels criminòlegs, la criminologia científica –de vegades anomenada criminologia moderna– va néixer a Itàlia a final del segle XIX, més concretament amb la publicació el 1876 de L'uomo delinquente ('L'home delinqüent') de Cesare Lombroso (1835-1909), seguida el 1881 de l'obra d'Enrico Ferri (1856-1929) I nuovi orizonti del diritto i della procedura penale ('Els nous horitzons del dret i del procediment penal') que, amb modificacions, es va transformar el 1893 en La sociologia criminale ('La sociologia criminal').
En particular, el vocable criminologia sorgeix el 1885, quan el magistrat italià Raffaele Garofalo (1852-1934) publica La criminologia.
A Espanya, l'impulsor principal de la criminologia científica va ser Constancio Bernaldo de Quirós (1873-1959), que va traduir textos de Lombroso, va publicar el 1898 Las nuevas teorías de la criminalidad i va participar en la fundació de l'Escola de Criminologia –de la qual seria catedràtic– el 1903. A l'Argentina, José Ingenieros (1877-1925) va publicar a partir de 1896 una sèrie d'assajos sobre sociologia i antropologia criminal, va col·laborar des de 1899 a la revista Criminología Moderna, va publicar el seu llibre Criminología i, el 1907, va ser un dels fundadors i el primer director de l'Institut de Criminologia de la Penitenciària Nacional de Buenos Aires.
Tanmateix, el fenomen criminal ha retingut l'atenció de molts pensadors al llarg de la història de la humanitat. Per exemple, en el capítol XII de la Retòrica d'Aristòtil (384-322 aC) hi ha certes reflexions que tenen molts punts en comú amb algunes de les premisses de la teoria moderna de les activitats rutinàries (Killias, 2001, pàg. 299); també alguns escrits de Beccaria (1738-1794), Bentham (1748-1832), Quételet (1796-1874) i altres autors contenen una sèrie de reflexions d'índole criminològica. Així podríem dir, amb Kaiser (1988, pàg. 42), que Lombroso, Garofalo i Ferri –tots tres influïts fortament per la filosofia positivista d'Auguste Comte (1798-1857)– van delimitar el camp científic propi de la criminologia.
En aquesta perspectiva, Pinatel (2001, pàg. 17) considera que la publicació de L'uomo delinquente marca el començament de la criminologia científica i qualifica l'etapa anterior a la publicació d'aquest llibre de període precientífic. En canvi, els autors vinculats a la criminologia crítica consideren que la criminologia moderna hauria nascut el 1765 amb la publicació de l'obra de Cesare Beccaria (1738-1794) Dei delitti e delle pene ('Dels delictes i de les penes').
Sembla que la controvèrsia té l'origen en els adjectius qualificatius agregats al vocable criminologia, com també en l'objecte mateix del saber de les ciències socials. Si parlem de criminologia científica, els primers que van intentar –amb molts errors i alguns encerts– aplicar de manera sistemàtica el mètode científic a l'estudi de la delinqüència van ser sens dubte Lombroso, Garofalo i Ferri. En canvi, el qualificatiu de criminologia moderna és ambigu i permet, en conseqüència, interpretacions diferents. Cal afegir que, per a alguns partidaris de la criminologia denominada crítica, el saber de les ciències socials ha de tenir per objecte transformar la repartició del poder introduint canvis estructurals. D'aquesta manera, es comprèn millor que aquest grup de criminòlegs doni preferència a l'obra de Beccaria, que constitueix un al·legat brillant contra les injustícies socials i els abusos de justícia.
1.5.2.Evolució històrica dels indicadors de la delinqüència
Si ens concentrem ara en la criminologia científica, hem de tenir en compte el context historicocientífic en el qual sorgeix. Hem vist que es tracta del segle XIX, és a dir, el segle del desenvolupament de les ciències socials, entre les quals la criminologia troba el seu lloc natural. De manera conseqüent, la criminologia científica se servirà dels instruments utilitzats per les ciències socials per a analitzar el seu objecte d'estudi.

Així, Picca (1983, pàg. 29) afirma que:

"és abans que res mitjançant l'estadística naixent que l'estudi de la criminalitat serà abordat. El belga Quételet (1796-1874) i el francès Guerry de Champneuf (1802-1866) es van il·lustrar particularment en aquest camp, que donarà origen a la sociologia criminal [...]."

I aquesta última, al seu torn, donarà pas a la criminologia. Però, com que les estadístiques de la delinqüència només permeten apreciar la delinqüència descoberta, des de l'inici de la criminologia, autors com Ferri, Lacassagne (1834-1924) i Tarde (1834-1904) van destacar la importància de l'observació del delicte com a complement de les estadístiques.
Ara bé, la delinqüència és un fenomen molt difícil d'observar simplement perquè els delinqüents són els primers interessats a cometre els delictes de la manera més discreta possible, per a poder evitar així les conseqüències legals. D'aquesta manera, l'observació directa de la delinqüència per part d'un investigador és pràcticament impossible. També és possible recórrer a l'observació participant, preconitzada per l'Escola de Chicago i de la qual tenim exemples recents en les recerques de Fernandes (1998) a Portugal i Zaitch (2002) als Països Baixos. Tanmateix, la majoria de les vegades, la criminologia està obligada a utilitzar indicadors de la delinqüència, és a dir, instruments adreçats a mesurar el fenomen criminal.
Entre els indicadors esmentats, les estadístiques de la criminalitat van ser l'instrument bàsic que van utilitzar els primers investigadors. En efecte, fins a mitjan segle XX, la major part dels treballs empírics van ser fets a partir de les estadístiques policials, judicials i penitenciàries, conegudes sota el nom genèric d'estadístiques oficials perquè les elabora l'Estat. Respecte a aquest tema, assenyalem que, encara que Suècia disposa d'estadístiques sobre la comissió d'alguns delictes des de mitjan segle XVIII, la producció sistemàtica d'estadístiques de la delinqüència va començar a França i a Anglaterra a començament del segle XIX.
Lectura recomanada

Sobre les estadístiques policials espanyoles, vegeu

M. F. Aebi; A. Linde

(2010b). "El misterioso caso de la desaparición de las estadísticas policiales españolas".

Revista Electrónica de Ciencia Penal y Criminología

(núm. 12-07, pàg. 1-30). Disponible en línia a:

http://criminet.ugr.es/recpc/12/recpc12-07.pdf

[Recuperat el 27 de juliol de 2011.]

Tanmateix, molt aviat es va prendre consciència dels inconvenients principals que engendrava la utilització exclusiva d'aquestes estadístiques. En particular, es va posar en dubte la validesa externa de les recerques que s'hi basaven, és a dir, la possibilitat de generalitzar els resultats obtinguts. En efecte, estudiant un subconjunt de la població –les persones identificades com a delinqüents– no es poden extrapolar al conjunt de la població els resultats obtinguts. Això va fer que es desenvolupessin diferents tècniques que intentaven aportar una solució a aquests inconvenients. Una consisteix a fer comparacions de grups de delinqüents amb grups de no delinqüents. Una altra implica designar per endavant una mostra de persones per controlar després els seus antecedents policials i penals. Tanmateix, aquestes solucions no permeten resoldre un problema fonamental: els indicadors oficials de la delinqüència només contenen informació sobre les persones que han patit la reacció social al delicte. Aquests indicadors deixen de banda el conjunt de delictes no descoberts, més conegut com la xifra negra de la delinqüència. En conseqüència, no mesuren de manera precisa el fenomen criminal. Per a utilitzar la terminologia adequada, caldria dir que no són indicadors de la delinqüència, sinó de la reacció social davant la delinqüència.
Malgrat això, es van desenvolupar un cert nombre de teories criminològiques a partir de les estadístiques oficials de la delinqüència i hi van trobar un suport relatiu empíric. Això resulta lògic si es pensa que van ser construïdes a partir de les estadístiques esmentades. En efecte, es tracta d'un inconvenient metodològic inherent a la majoria de les explicacions elaborades a posteriori, que condueixen amb freqüència a raonaments tautològics. Si se'ns permet una analogia simple, una vegada que es coneix el resultat d'una suma, resulta relativament fàcil proposar una sèrie de nombres que s'haurien d'addicionar per a arribar a aquest resultat.
En aquesta perspectiva, Hindelang, Hirschi i Weis (1981) assenyalen que les teories tradicionals de la delinqüència, entre les quals hi ha les de Merton (1938), Cohen (1955) i Wolfgang i Ferracuti (1967), vehiculen la idea –consolidada per les estadístiques oficials– que la delinqüència als Estats Units és patrimoni dels homes joves que viuen en ciutats, tenen un estatus socioeconòmic baix i pertanyen preferentment a la comunitat llatinoamericana o afroamericana.
Lectura recomanada

Sobre les enquestes de delinqüència autorevelada, vegeu

M. F. Aebi (2009). Self-reported delinquency surveys in Europe

. Guyancourt: CRIMPREV. Disponible en línia a:

http://www.gern-cnrs.com/gern/fileadmin/documents/CRIMPREV/WP7/Brochure_2/brochureAebi_WP7_n__2_VA.pdf [Recuperat el 27 de juliol de 2011.]

Aquesta percepció del fenomen criminal serà alterada amb l'arribada, a mitjan segle XX, d'un indicador de la delinqüència nou: l'enquesta de delinqüència autorevelada (self-reported delinquency study). Aquest mètode, que consisteix a sol·licitar una persona que confessi els delictes que ha comès durant un cert lapse de temps, posarà en dubte pràcticament tot el que es creia que se sabia dels delinqüents. D'aquesta manera, es dubtarà que el delicte sigui patrimoni dels homes joves, que viuen en ciutats, que tenen un estatus socioeconòmic baix i que pertanyen a la comunitat afroamericana. Aquest enjudiciament del saber criminològic va ser una de les causes del desenvolupament de la criminologia crítica, que al seu torn posarà en dubte tot el sistema de justícia penal i la distinció entre delinqüents i no delinqüents, i dirà que la delinqüència és un fenomen normal en el qual tots estem implicats, una idea que ja havia avançat Durkheim (1895/1988) al final del segle XIX. Aquest autor havia dit que "el crim és normal perquè una societat que n'estigués exempta és completament impossible" (Durkheim, 1895/1988, pàg. 160). Observeu, tanmateix, que hi ha una diferència important entre les dues posicions. Durkheim adopta una perspectiva macrosociològica i considera que una societat sense delictes és impossible. En canvi, la teoria de l'etiquetament i la criminologia crítica recorren a una perspectiva microsociològica i consideren que tot ésser humà comet delictes. Així, mentre que Durkheim considera normal la delinqüència perquè és en totes les societats, per a la teoria de l'etiquetament i la criminologia crítica la delinqüència és normal perquè tots cometem delictes.
Les enquestes de delinqüència autorevelada tindran ràpidament partidaris i detractors. La polèmica –encara no extingida– entre tots dos grups serà productiva en la mesura que reobrirà el debat sobre els indicadors de la delinqüència i en particular sobre els avantatges i els inconvenients d'aquest indicador nou. En efecte, una anàlisi detallada d'aquesta última revela que, malgrat que moltes persones han comès almenys un delicte a la vida (prevalença de la delinqüència), són poques les que cometen delictes amb freqüència (incidència de la delinqüència). A més, els delictes comesos per la majoria de la població són en general delictes trivials –com no pagar el transport públic–, mentre que només una minoria comet delictes greus. Finalment, Hindelang, Hirschi i Weis (1979) han assenyalat que les enquestes de delinqüència autorevelada no mesuren el mateix tipus de delinqüència que les estadístiques oficials de la delinqüència. En efecte, les enquestes de delinqüència autorevelada s'interessen principalment en els que podríem anomenar comportaments problemàtics, mentre que les estadístiques oficials registren infraccions que preveu la llei. D'aquesta manera, Killias (1991, pàg. 75-76) sosté que "les enquestes de delinqüència autorevelada contenen molts «delictes» que podrien eventualment ser considerats comportaments problemàtics, o «pecats de joventut», però no actes delictius; beure alcohol, mantenir relacions sexuals, faltar a l'escola o escapar-se de casa no és el tipus de comportament considerat normalment delictiu (i que atreu l'atenció de la policia i de les autoritats)".
Malgrat aquests inconvenients –que en la majoria dels casos poden ser solucionats adaptant degudament el qüestionari utilitzat en la recerca–, l'enquesta de delinqüència autorevelada s'ha transformat en un dels instruments fonamentals per a la recerca criminològica. Per exemple, la teoria dels vincles socials de Hirschi (1969) es desenvolupa a partir dels resultats d'una enquesta d'aquest tipus, ja que, en comparar-los amb les dades policials, l'autor constata que hi ha una correlació entre tots dos –és a dir, que mesuren el mateix concepte– i decideix no recórrer de manera sistemàtica als capítols posteriors a les dades policials, que aporten menys informació que la que ha obtingut amb l'enquesta de delinqüència autorevelada (Hirschi, 1969, pàg. 63-64).
En aquest sentit, és important destacar que l'avantatge principal de l'enquesta de delinqüència autorevelada és el d'oferir la possibilitat de mesurar una part de la xifra negra de la delinqüència. A més, permet obtenir moltes dades sobre les circumstàncies de comissió dels delictes i proporciona una informació biogràfica detallada de les persones entrevistades. Aquestes indicacions –que no apareixen en les estadístiques oficials– són de gran utilitat quan s'intenta explicar la implicació en la delinqüència d'una persona.
Va ser també amb la finalitat de mesurar, almenys parcialment, la xifra negra de la delinqüència que es va desenvolupar a partir dels anys setanta un altre dels indicadors més utilitzats en l'actualitat: l'enquesta de victimització. En aquest cas, se sol·licita a les persones entrevistades que indiquin els delictes dels quals han estat víctimes durant un període determinat. De la mateixa definició sorgeix que els delictes denominats sense víctima estan exclosos de la delinqüència que mesura aquest indicador, encara que en realitat cal aclarir que no hi ha delictes sense víctima, ja que és la societat en conjunt qui rep sistemàticament –de manera directa o indirecta– les conseqüències de la delinqüència. Tanmateix, el gran mèrit de l'enquesta de victimització ha estat el d'integrar les víctimes –que fins llavors havien estat pràcticament ignorades per la criminologia moderna– en el camp d'estudi de la criminologia. Així va néixer la victimologia, una branca subsidiària de la criminologia que s'interessa principalment per la percepció que tenen les víctimes del delicte i per la manera d'ajudar-les. D'altra banda, el desenvolupament de les enquestes de victimització va conduir a elaborar teories criminològiques noves de tall victimològic –sovint denominades teories victimològiques– que explicaven el risc de ser víctima d'un delicte a partir de l'estil de vida de les persones (Hindelang, Gottfredson i Garofalo, 1978; Gottfredson, 1984; Garofalo, 1987). Alhora, les enquestes van posar en evidència que les víctimes principals del delicte eren –contràriament al que se solia afirmar– les persones de classe desfavorida, la qual cosa va fer que alguns criminòlegs crítics modifiquessin la seva posició i comencessin a parlar d'una criminologia de la classe obrera (Young, 1975).
Lectura recomanada

Sobre el desenvolupament de les enquestes de victimització, vegeu

M. F. Aebi; A. Linde

(2010a). "Las encuestas de victimización en Europa: Evolución histórica y situación actual".

Revista de Derecho Penal y Criminología

(3a. època, núm. 3, pàg. 211-298).

A escala nacional, alguns països anglosaxons van ser els primers a servir-se d'aquest instrument de manera sistemàtica. Als Estats Units, l'enquesta nacional de victimització delictiva (National Crime Victimization Survey, NCVS) es fa anualment des del començament dels anys setanta –els primers resultats van ser publicats el 1973– i la mostra actual és aproximadament de 100.000 persones de com a mínim 12 anys que representen 50.000 llars (BJS, 1994). Al Regne Unit, l'enquesta britànica sobre el crim (British Crime Survey, BCS) es va fer a Anglaterra i Gal·les el 1982, 1984 i 1988, abans d'esdevenir bianual el 1992 i arribar a ser anual a partir de 2001-2002, moment en què també es va incrementar la mostra a 50.000 persones de com a mínim 16 anys (Home Office, 2003). A escala internacional, l'enquesta internacional de victimització (International Crime Victims Survey, ICVS) es basa en un qüestionari uniforme traduït a diferents idiomes i s'ha dut a terme en diversos països el 1989, 1992, 1996, 2000 i 2005 (Killias [1989], Mayhew i Van Dijk [1997], Van Dijk, Mayhew i Killias [1990]). Espanya va participar en les enquestes de 1989 i 2005, i Catalunya, en la de 2000.
Aquesta breu introducció històrica ens ha permès veure que el desenvolupament dels indicadors de la delinqüència ha tingut una influència directa sobre l'evolució de la criminologia i de les teories criminològiques. En les pròximes seccions d'aquest mòdul, ens ocuparem de les limitacions d'aquests indicadors i de la seva complementarietat. Tanmateix, es pot assenyalar que la nostra enumeració dels indicadors de la delinqüència no és exhaustiva.
Exemple
Killias (1991, cap. 2) assenyala que també es poden utilitzar com a indicadors, per exemple, les estadístiques sobre les causes de mortalitat, la quantitat de persones tractades als serveis mèdics d'urgència, la quantitat d'interrupcions legals i il·legals d'embarassos, les pèrdues atribuïdes als furts en botigues, les dades dels transports públics sobre vandalisme o persones que viatgen sense títol de transport vàlid o –als països en els quals impera el principi d'oportunitat dels procediments penals– les dades de les autoritats encarregades de la fase d'instrucció penal sobre casos arxivats i casos presentats davant dels tribunals. A Bèlgica, Lemaître (1992-1993, pàg. 165-176) va utilitzar l'evolució a l'alça de la quantitat de llars amb una assegurança de robatori a partir dels anys setanta com a indicador indirecte de la presa de consciència del risc de ser víctima d'aquest delicte.
En definitiva, tots els indicadors de la delinqüència tenen problemes de validesa i de fiabilitat que els impedeixen mesurar de manera exacta el fenomen criminal. En conseqüència, una discussió sobre la superioritat d'un indicador sobre l'altre es podria prolongar indefinidament. Per aquest motiu, ens sembla més productiu posar l'accent sobre la complementarietat d'aquests indicadors. En efecte, si cap dels indicadors no és perfecte, resulta lògic esperar que en combinar-los es pugui obtenir una imatge més adequada de la delinqüència. La utilitat d'aquest procediment ja ha estat assenyalada en el passat, però les recerques basades en la combinació de diversos indicadors de la delinqüència són extremadament rares a Europa.
1.5.3.Sobre el vincle entre els indicadors de la delinqüència i l'evolució de les teories criminològiques
En el punt 5.1.1 hem il·lustrat la importància que els indicadors de la delinqüència poden tenir sobre les reflexions teòriques sobre la desviació i la delinqüència. En efecte, en esbossar el desenvolupament històric dels indicadors principals de la delinqüència, hem vist que han tingut una influència determinant sobre les teories criminològiques. Fins a mitjan segle XX, la major part de les teories van ser elaborades estudiant poblacions institucionalitzades i utilitzant dades provinents d'estadístiques oficials. Aquestes teories presentaven el criminal com algú diferent de la resta de la població. El criminal era l'altre. De manera conseqüent, les solucions proposades passaven per modificar la personalitat del delinqüent.
Més endavant, el desenvolupament de les enquestes de delinqüència autorevelada va conduir a posar en entredit aquestes teories. En conseqüència, va sorgir una concepció nova de la delinqüència i del delinqüent que es va materialitzar des del punt de vista teòric en la teoria de l'etiquetament i en l'anomenada criminologia crítica. En el seu moment, els efectes d'aquestes teories sovint van ser comparats amb els d'una espècie de revolució en el si de la criminologia –encara que la perspectiva històrica ens permet afirmar que no es va tractar pròpiament d'una revolució–, tant perquè qüestionaven tot el que es creia saber fins llavors com perquè van dividir els investigadors en dos grans grups radicalment oposats. La criminologia crítica i la teoria de l'etiquetament perceben la delinqüència com un fenomen normal –una idea que, com ja hem indicat, havia anticipat Durkheim (1895/1988, pàg. 160)– i posen l'accent sobre la reacció social a la delinqüència, que estigmatitzarà una persona qualificant-la de delinqüent quan en realitat es tracta d'algú que no és radicalment diferent de la resta de les persones que el sistema de justícia penal considera normals. En aquest sentit, es pot destacar que aquestes aproximacions teòriques van trobar un suport empíric important en els resultats de les primeres recerques basades en enquestes de delinqüència autorevelada, en què escassejaven els delictes greus.
Paral·lelament, el desenvolupament de les enquestes de victimització va permetre constatar que les persones de classe desfavorida molt sovint eren víctimes de delictes, i que el risc de ser víctima d'un delicte estava fermament vinculat a l'estil de vida de la víctima. Això va permetre desenvolupar l'anomenada criminologia de la classe obrera i les primeres teories victimològiques basades en l'estil de vida de les víctimes.
En aquest context, creiem que, malgrat que s'ha discutit molt sobre els avantatges i els desavantatges de la vella i la nova criminologia, s'oblida massa sovint que totes dues són, fins a un cert punt, tributàries dels instruments utilitzats per a elaborar-les. Aquesta interacció entre el desenvolupament científic i el desenvolupament tecnològic resulta evident en les ciències exactes, però considerem que no se li ha atorgat prou importància en les ciències socials. Per exemple, la revolució científica –utilitzant la terminologia de Kuhn (1970)– galileana hauria estat impossible sense el telescopi o ullera de llarga vista astronòmica (Morin, 1990, pàg. 60). Més recentment, el telescopi espacial Hubble va permetre descobrir galàxies que no podien ser descobertes abans perquè no podien ser observades ni directament ni indirectament, és a dir que ni tan sols es podien deduir a partir de la posició d'altres cossos celestes, que hauria permès establir prediccions teòriques com les que van permetre a Urbain le Verrier (1811-1877) descobrir el planeta Neptú sense haver-lo observat mai.
De la mateixa manera, Louis Pasteur (1822-1895) va poder demostrar la responsabilitat dels microbis en la transmissió de certes malalties perquè disposava d'un microscopi refinat, mentre que uns anys abans, Ignaz Semmelweiss (1818-1865) va haver d'acontentar-se a assenyalar que hi havia d'haver una espècie d'agent invisible que es transmetia per la "matèria cadavèrica" o la "matèria pútrida provinent d'organismes vius" i que causava la febre puerperal (Hempel, 1966/1997, cap. 1).
Creiem que d'aquest estat de coses es poden extreure dos ensenyaments de signe aparentment oposat. La primera ens convida a ser crítics davant del positivisme exacerbat; la segona, a ser-ho també davant de l'antipositivime exacerbat. Respecte a la primera, considerem que resulta apropiat mostrar-se crític cap als qui creuen únicament en allò que és mesurable.
Exemple
Es tracta de la crítica magistralment il·lustrada per Ernesto Sábato (1945/1968), que va escriure a mitjan segle XX una espècie de faula en la qual denunciava alguns excessos en el camp de la física que bé es pot aplicar a la criminologia. Explica la història d'un ictiòleg que decideix establir lleis a partir de l'observació dels peixos que recull amb una xarxa. Una d'aquestes lleis estableix que no hi ha cap peix que faci menys de cinc centímetres de llarg. Un espectador li adverteix que no ha pescat peixos més petits perquè les malles de la seva xarxa no són apropiades per a això. L'ictiòleg s'indigna i sosté que tot el que la seva xarxa no pot pescar és fora del coneixement ictiològic i no mereix ser anomenat peix. Tanmateix, un segon espectador li indica que hauria pogut establir la seva llei de manera més eficaç només examinant la xarxa, és a dir sense necessitat de pescar. En efecte, les malles de la seva xarxa fan exactament cinc centímetres i, en aquestes condicions, hauria pogut afirmar a priori que mai no hi haurà peixos menys de cinc centímetres (Sábato, 1968, pàg. 54-56).
De la mateixa manera que algunes xarxes no són aptes per a atrapar determinats peixos i alguns telescopis no permeten observar galàxies llunyanes, certs indicadors no són prou sensibles per a detectar les motivacions d'un delinqüent o les raons profundes per les quals una persona ha estat víctima d'una infracció. Però aquests peixos, aquestes galàxies, aquestes motivacions i aquestes raons poden existir perfectament. Potser arribarà un dia en què disposarem d'instruments prou vàlids per a mesurar-los. Mentrestant, seria lamentable donar proves negant simplement que puguin existir.
En canvi, el vincle ja il·lustrat entre indicadors de la delinqüència i teories criminològiques ens convida a ser també escèptics davant dels investigadors que critiquen per principi els estudis quantitatius. Quantes vegades hem sentit, per exemple, que la metodologia quantitativa no permet captar els matisos del comportament humà? Tanmateix, hem vist que aquesta metodologia –aplicada amb les enquestes de delinqüència autorevelada i de victimització– va tenir un paper fonamental en la gènesi de les teories criminològiques i victimològiques més innovadores. És a dir que podem aplicar a la criminologia el principi general enunciat per Morin: "Podem dir que el progrés del coneixement científic és inseparable del progrés de la quantificació: és incontestable" (Morin, 1990, pàg. 95).
Aquest principi ens convida a avaluar amb precaució les reflexions teòriques que no tenen suport empíric. En efecte, aquest tipus de discurs corre el risc de caure de vegades en la retòrica, altres vegades en teories que, en ser irrefutables, es converteixen en doctrines –sovint perquè els seus autors les van immunitzar expressament contra tota refutació (Popper, 1974/1985)–, i altres vegades pot generar fins i tot idees l'aplicació pràctica de les quals podria provocar efectes contraris als esperats. Per exemple, a partir del segle XIX, i principalment a partir d'una intuïció de Von Liszt (1883) i dels seus contemporanis Prins i Van Hamel, es proposa regularment abolir les penes curtes de presó per a evitar els efectes negatius que tenen sobre els detinguts i, mes recentment, per a reduir la població carcerària. Tanmateix, la recerca quantitativa assenyala que, als països en què es va introduir aquest tipus de reforma, els jutges tenen tendència a imposar penes més severes (Kuhn, 2000). Així, a la pràctica s'obté un resultat invers al que s'havia previst teòricament, en efecte, les persones van a presó per períodes més llargs i això comporta una exposició més prolongada a la subcultura carcerària com també un augment de la població penitenciària. Com sol ser habitual, convé aquí buscar el just mitjà. La ciència només avança quan aconsegueix conciliar les recerques empíriques amb la reflexió teòrica.
És precisament en aquest context que la metodologia fa un paper fonamental, ja que permet garantir que el coneixement ha estat obtingut respectant les regles de la ciència. Tal com hem vist, les controvèrsies teòriques que han jalonat la criminologia s'expliquen en gran part per inconvenients metodològics vinculats a les limitacions dels indicadors de la delinqüència disponibles.
A la figura 1.1. (6) es presenta un esquema de la manera de procedir amb el mètode hipoteticodeductiu tal com avui dia el fem servir.
fig1_1.gif
(6) Fixeu-vos que a la part de baix hem col·locat –amb lletres majúscules– els fenòmens criminològics i a la part més superior, les teories i paradigmes que en donen compte, també en majúscules. És una manera de fer-vos veure que uns no s'entenen sense les altres. Ara concentreu-vos en la part esquerra de la figura. En aquesta figura hem volgut representar el cicle que té a veure amb la inducció, la generació del coneixement de baix a dalt. L'observació curosa de determinats fenòmens que ens interessen permet d'establir regularitats que són postulades com a lleis. La detecció de les esmentades regularitats es fa mitjançant tècniques de sistematització que, en l'actualitat, són majoritàriament estadístiques. Fixeu-vos que l'observació es basa en categories d'anàlisi que sempre tindran una càrrega teòrica. Les lleis generades així s'assimilen a les teories i paradigmes ja existents o donen lloc a noves teories.
En la part dreta de la figura 1.1 es representa la deducció. Des del coneixement establert –o des d'una teoria rival i alternativa– es postula una solució temptativa al problema, una hipòtesi. Per a posar-la a prova es desenvolupa un pla d'investigació en el qual l'esmentada hipòtesi s'articula de manera operativa. Es duen a terme observacions que donen lloc a unes dades de l'anàlisi de les quals se segueix una decisió respecte de la idoneïtat de la solució –la hipòtesi– plantejada. Tot això generarà els ajustos necessaris en la teoria, o bé per cobrar més força si la hipòtesi funciona, o bé per ser posada en qüestió si la hipòtesi fracassa.
Vegem, a continuació, tot el procés de contrast d'hipòtesi d'una manera més detallada i lligada a un exemple concret d'investigació duta a terme en l'estudi de les emocions.

2.El procés de contrast d'hipòtesi

En aquest apartat analitzarem detalladament el procés de recerca: començarem per la delimitació del problema de recerca, després ens ocuparem de l'elaboració de les hipòtesis operatives, el disseny de la recerca i la recollida de dades i finalment, incidirem en la manera en què les hipòtesis són contrastades i les conclusions que es poden derivar del conjunt de la recerca.

2.1.Procés d'investigació

Després d'haver presentat idees tan generals com les que ens permeten de referir-nos a l'activitat científica i a les seves peculiaritats quan la situem en el context de la psicologia, res millor que un bon bany de conceptes "tangibles" per a "aterrar". Al llarg d'aquest apartat intentarem posar-vos en una situació concreta que us permeti de fer-vos una idea justa de com és el procés d'investigació dins la psicologia.
Començarem presentant el procés en el seu vessant més deductiu.

  • Aquest consisteix en un conjunt de passos seqüencials que comença per la detecció i delimitació d'un problema.

  • Per a resoldre aquest problema es postula una solució temptativa o hipòtesi.

  • De l'esmentada hipòtesi se segueixen conseqüències contrastables en el pla empíric, mitjançant el recurs de l'observació.

  • Dur a terme aquest contrast implica l'elaboració d'un pla, d'un disseny de la investigació.

  • Les dades que recollim mitjançant aquest disseny ens permetran de prendre decisions i arribar a conclusions sobre la idoneïtat de la hipòtesi.

  • Tot el procés revertirà a la comunitat investigadora mitjançant un informe elaborat pels autors i en el qual es detallaran tots els passos seguits.

Precisament ens servirem d'un informe d'investigació publicat fa uns quaranta anys per Schachter i Singer (1962) –en el Psychological Review, una de les revistes de més solera en la nostra disciplina, apareguda el 1894– en el qual es tracta el problema del paper del coneixement en la resposta emocional, un problema clàssic de la investigació psicològica. Seguint el fil del relat de la seva investigació esmicolarem els passos del procés que fins ara sols hem esbossat.
Però és necessari fer una advertència abans de començar. L'exemple que detallarem sols és una de les possibles maneres d'investigar amb una estratègia deductiva. Aquest no és l'únic com tindreu ocasió de comprovar quan estudieu el mòdul " Metodologies quasi-experimentals i selectives". Aquí l'exemple ni tan sols l'esmentem com a prototip d'experiment –per a això hi ha el mòdul "Metodologia experimental" – sinó com a il·lustració del procés d'investigació mitjançant l'esmentada estratègia deductiva.

2.2.El problema

"El problema de quins són els indicadors, interns o externs, que permeten a una persona d'etiquetar i identificar el seu propi estat emocional està entre nosaltres des dels temps en què James (1890) va exposar la seva doctrina per primera vegada establint que –els canvis corporals segueixen directament la percepció del fet emocionant, i que el nostre sentiment d'aquests mateixos canvis segons que ocorren és l'emoció'. Si podem percebre una varietat de sentiments i estats emocionals, aquests han d'anar acompanyats d'una varietat d'estats corporals diferenciables. Seguint el pronunciament de James, un nombre formidable d'estudis foren duts a terme en la recerca dels diferenciadors fisiològics de les emocions".

S. Schachter i J. E. Singer (1962). "Cognitive, social, and physiological determinants of emotional state". Psychological Review (69, pàg. 380).

Amb aquest paràgraf comencen l'informe la parella d'investigadors nord-americans que acabem d'esmentar. Fixeu-vos amb quina naturalitat defineixen un problema en relació amb una teoria que, llavors, tenia més de setanta anys d'existència.
Ara bé, el problema és massa general, tal com està formulat en aquest primer paràgraf. Necessita ser traduït, almenys en part, a uns termes concrets de manera que se'n pugui formular la solució d'una manera operativa, contrastable.
Quan s'exposen els passos del procés d'investigació en general, pot donar la sensació que una vegada establert el problema, la resta és fruit de la creativitat d'investigador –en molts casos, entesa com a genialitat. Encara que no neguem que hi pugui haver casos que encaixin amb aquesta idea –que ens atrevim a qualificar de romàntica– de l'activitat investigadora, el més habitual és que el salt entre el problema i la solució temptativa sigui fruit d'un treball conscienciós de revisió d'investigacions anteriors.
Sense negar la part creativa del treball investigador, aquí ens interessa assenyalar que el que més ajuda en aquesta fase és analitzar les aportacions prèviament fetes per altres investigadors. En el temps que denominem com a societat de la informació, el millor és documentar-se sobre l'existència de treballs previs.
Si tornem al treball que ens serveix d'exemple, podem continuar el fil argumental dels autors per il·lustrar el que acabem de dir. Com connecten la seva investigació amb el problema ja plantejat per William James? Mitjançant la revisió i anàlisi de diferents informes d'investigació publicats prèviament. Recordareu que havíem deixat el primer paràgraf finalitzat amb l'expressió:

"un nombre formidable d'estudis foren duts a terme en la recerca dels diferenciadors fisiològics de les emocions".

Doncs bé, els autors ens expliquen a continuació que aquests estudis van rebutjar la idea de James que diferents estats fisiològics estarien a la base de diferents emocions. Més aviat constaten l'aparició d'un estat fisiològic molt semblant en qualsevol tipus d'emocions. Seria alguna cosa així com una activació emocional general. Després ens expliquen que altres autors havien llançat la hipòtesi sobre

"quins factors cognitius podrien ser els determinants principals dels estats emocionals."

S. Shachter; J. E. Singer (1962). "Cognitive, social, and physicological determinants of emotional state". Psychological Review (69, 381).

A partir d'aquí se'ls ocorre que el producte acabat, l'emoció, podria ser deguda a l'acció conjunta d'un estat d'activació fisiològica general –inespecífica– i elements d'informació rellevants per a la seva interpretació –específica– per part de la persona que s'emociona; i que en aquell moment pressentin la revisió d'un treball dut a terme per Gregorio Marañón publicat a França el 1924 (Marañon, 1924/1985).
Una pista llançada pel metge espanyol com a possible explicació del que ocorre en alguns casos –vegeu el resum extens que us presentem en el quadre 1.3 (7) – dóna als investigadors nord-americans la idea central de la seva investigació. La pista consisteix en la possible explicació llançada pel metge espanyol per a alguns dels seus casos. Després de la injecció d'una dosi d'adrenalina es produeix una vívida reacció emocional, quan en la conversa anterior s'havia fet referència a esdeveniments emocionants. En la resta de casos o no hi havia reacció emocional o aquesta es percebia clarament com a "no autèntica". El que en la investigació de Marañón havia ocorregut de manera espontània pot ser sistemàticament provocat al laboratori, deurien pensar els investigadors nord-americans.
(7) Quadre 1.3.
Marañón i l'adrenalina
Gregorio Marañón (1887-1960), metge i assagista madrileny, es va destacar pels seus treballs en el terreny de l'endocrinologia. El 1924 publica en la Revue Française d'Endocrinologie, un treball titulat "Contribution a l'etude de l'action émotive de l'ádrenaline" i que nosaltres hem llegit en la seva traducció castellana, feta pel nostre company José Antonio Corraliza el 1985 i publicada en el número 21 de la revista Estudios de Psicología. Aquest treball, que resultar tan útil a Schachter i Singer, consisteix en la presentació d'una sèrie d'observacions fetes amb pacients amb trastorns endocrinològics als quals es tractava amb petites dosis d'adrenalina. El total de persones observades van ser de 210 i de totes aquestes es van prendre notes sobre les seves reaccions classificades en set grups: efectes locals, efectes circulatoris, efectes respiratoris, efectes motors, efectes secretoris, efectes metabòlics i efectes subjectius.
Dins l'últim grup de reaccions es presenta la que l'autor denomina reacció emotiva. En les seves pròpies paraules:

"algunos sujetos a los que se ha inyectado adrenalina presentan [...] fenómenos emocionales que se manifiestan bajo dos formas: algunas veces como simple percepción subjetiva de ciertos trastornos somáticos que hacen nacer en el sujeto una sensación emotiva indefinida, pero percibida 'en frío' sin emoción propiamente dicha, y en otras ocasiones como una emoción involuntaria completa, es decir, con los mismos elementos somáticos que en el caso precedente y, además, con la participación psíquica afectiva que es el complemento de estos elementos" (pàg. 78 de la traducció castellana).

"por ejemplo, en varios casos hemos hablado a nuestros enfermos, antes de poner la inyección, de sus hijos enfermos o de sus padres muertos, y han reaccionado con calma a la evocación del recuerdo. Esa misma evocación, minutos más tarde, durante la conmoción adrenalínica, ha sido suficiente para desencadenar la emoción" (pàg. 79).


Assenyala que el primer tipus és el més freqüent –no precisa quant– i que es caracteritza perquè la persona és plenament conscient que no està emocionada encara que ho sembli, utilitzant sempre expressions del tipus: "sento com si tingués por", "com si esperés una gran alegria", "com un sobresalt intern", "com si anés a plorar sense saber per què".
Quant al segon tipus assenyala la seva creença que es produeix quan se suggereix als malalts algun record de gran energia afectiva que, en condicions normals, no seria suficient per a despertar l'emoció. Assenyala,
Aquesta idea de la connexió entre l'element cognitiu prèviament evocat i el sentiment ple de l'estat emocional una vegada provocada l'activació fisiològica mitjançant la injecció d'adrenalina, proporciona als investigadors nord-americans, gairebé quaranta anys més tard, una de les idees sistemàticament posades a prova en el seu estudi, és a dir, una de les seves hipòtesis. Aquests dos estudis, amb un lapse de temps tan llarg il·lustren el pas des d'una primera investigació de tipus descriptiu duta a terme de manera sistemàtica en un àmbit poc estructurat, com és una consulta mèdica fins a una investigació, l'objectiu de la qual és contrastar una hipòtesi causal i que, per a això, es du a terme en una situació de laboratori en la qual totes les variables són tingudes en compte.
Després de la injecció d'una dosi d'adrenalina es produeix una reacció emocional vívida quan en la conversa anterior s'havia fet referència a esdeveniments emocionants. En la resta dels casos o no hi havia reacció emocional o aquesta es percebia clarament com a "no autèntica".
El que havia ocorregut de manera espontània en la recerca de Marañón pot ser sistemàticament provocat al laboratori, devien pensar els investigadors nord-americans.

2.3.Hipòtesis operatives

"Si tenim un estat d'activació fisiològica per al qual un individu no té explicació immediata, aquest 'etiquetarà' aquest estat i descriurà els seus sentiments en termes de les informacions disponibles al seu voltant".

S. Schachter i J. E. Singer (1962), pàg. 381.

Aquesta hipòtesi connecta el problema de l'activació fisiològica amb el paper de les variables cognitives que podrien ser les claus per a la "particularització" –l'etiquetatge– de les emocions.
Ara, des de la formulació inicial d'un problema general hem passat a formular una explicació temptativa molt més concreta.
Concreta? Si ho diem en el sentit de delimitar més l'aplicació de la teoria, podria ser aplicable l'adjectiu. Però si volem que la formulació de la hipòtesi ens ajudi a prendre una decisió clara sobre la seva pertinència, hem de ser molt més concrets. Hem de formular-la com a hipòtesi operativa. Això significa que l'hem de delimitar en tots els seus aspectes de manera que les observacions que farem no deixin dubtes. A més, en fer operativa una hipòtesi, estem facilitant que la investigació pugui ser replicada.
En la frase entre comes que obre aquest epígraf apareixen els termes següents:

  • activació fisiològica

  • explicació immediata

  • sentiments

  • informacions disponibles

Tots aquests termes són dimensions del problema en estudi que poden prendre diferents valors. A aquestes dimensions se'ls coneix amb el nom de variables.
A la investigació, les quatre dimensions esmentades van ser fetes operatives, és a dir, observables i mesurables. Si seguim la tradició de la qual Marañón va ser pioner:
1) L'"activació fisiològica" va ser concretada com la provocada per una injecció d'epinefrina –terme sinònim d'adrenalina– en una dosi de mig centímetre cúbic en una solució d'1:1000.
2) L'"explicació immediata" es va concretar de diverses maneres en els diferents grups de persones que van participar com a subjectes voluntaris de la investigació i va consistir en la informació que se'ls va donar sobre els suposats efectes del fàrmac que se'ls subministrava fent-los creure que era una vitamina l'efecte terapèutic del qual es tractava d'avaluar.
3) Les "informacions disponibles" es van concretar mitjançant la presència d'un col·laborador a l'habitació on s'esperava el subjecte després de la injecció. La seva actuació era una manera de subministrar informació emocional de manera indirecta.
4) Finalment, els "sentiments" –les emocions– es van mesurar mitjançant les respostes dels subjectes mitjançant l'observació del seu comportament mentre eren a la sala d'espera amb el col·laborador camuflat de participant. En el pròxim mòdul aprofundirem sobre l'ús de l'observació.
Abans de passar a detallar el pas següent del procés, us volem presentar un tipus especial de variable que anomenem constructe.
Un constructe és una variable que no és directament accessible a l'observació. La inferim per mitjà d'indicadors als qual sí que tenim accés.
Aquests indicadors són definits dins una teoria o, fins i tot, hi pot haver dues teories rivalitzant en la definició dels indicadors d'un mateix constructe. Un exemple de constructe és la histèria de conversió que s'"observava" en el relat inicial del mòdul (vegeu quadre 1.1 (1) ). Altres constructes clàssics de la psicologia són la intel·ligència o la personalitat.

2.4.El disseny i el procediment

Fins a aquest moment del procés, l'investigador ha detectat un problema dins un camp del coneixement; s'ha documentat sobre els resultats obtinguts fins al moment en l'esmentat camp; ha apuntat una solució temptativa i, amb tot això, ha definit les variables implicades i la manera de fer-les operatives.
Ara necessita preparar un pla d'investigació –un disseny– que li permeti de posar a prova la seva hipòtesi en unes condicions que els resultats –tant si són favorables com si són desfavorables– siguin el més concloents possible. A la implantació d'aquest pla d'investigació –tant si és un experiment com si no– se l'anomena procediment.
Vegem com s'articula aquest moment del procés d'investigació tornant a la de Schachter i Singer (1962). En la figura 1.2 (8) es presenta de manera gràfica el procediment que van dur a terme aquests autors.
Figura 1.2.
A tots els participants se'ls subministrava una injecció fent-los creure que estaven participant en una investigació sobre els efectes d'un complex vitamínic sobre l'agudesa visual. Amb els participants, a l'atzar, es formaven tres grups.
Al primer (I) se li injectava solució salina d'efectes innocus.
Al segon (II) i al tercer (III) se'ls injectava una dosi d'adrenalina.
A aquest últim grup (III) se l'informava que la injecció podia tenir determinats efectes fisiològics secundaris transitoris –efectes que són els que produeix la substància veritablement injectada– i als altres dos grups (I i II) no se'ls deia res.
Després, a tots se'ls indicava que s'havien d'esperar uns vint minuts a què la vitamina entrés en el flux sanguini. En aquell moment se'ls posava en companyia d'un altre suposat participant que era en realitat un ajudant d'investigació. L'ajudant no sabia qui era del grup informat (III) i qui dels altres (I i II). Tampoc no sabia què s'esperava d'uns i d'altres.
El company d'espera actuava mostrant un clar rebuig colèric de la situació. La seva actuació s'articulava en una rutina que es muntava entorn de la contestació de les preguntes d'un qüestionari. Les protestes començaven amb queixes relatives a la seva llargada, seguien amb comentaris agressius cap a l'aparent estupidesa d'alguna de les preguntes intermèdies i anaven in crescendo fins a assolir el punt àlgid en el moment en què l'ajudant exclamava: "No ho aguanto més! Me'n vaig!", tirava els papers al terra i abandonava la sala. L'última pregunta del qüestionari feia així: "Amb quants homes (a més del vostre pare) ha tingut la vostra mare relacions extramaritals? 4 o menys; entre 5 i 9; 10 o més".
Com ja hem anticipat, en aquest pla d'investigació, a aquest tipus de disseny en el qual l'investigador tracta de posar a prova una relació causal en unes condicions en les quals pot manipular i controlar les variables implicades, se l'anomena experiment. No explicarem ara en què consisteix un experiment ja que hi dediquem tot el mòdul "Metodologia experimental". El que volem és fer-vos caure en el fet que el pla d'investigació podria haver estat d'un altre tipus.
Per exemple, Marañón (1924); vegeu quadre 1.3 (7) , interessat sobre els efectes terapèutics de l'adrenalina sobre els seus pacients d'endocrinologia, ens informa d'un estudi que consisteix en la descripció detallada d'efectes d'aquella substància sobre diferents casos clínics que atenia en el seu hospital.
Utilitza un disseny descriptiu mitjançant observació (mòdul "Metodologies descriptives II: la observació"). Tenint ocasió de registrar aquests efectes en gran quantitat de persones, recull curosament les reaccions dels seus pacients en un conjunt de categories establert prèviament a l'efecte. Això li permet d'establir regularitats. En aquest estudi fixeu-vos que en algunes de les esmentades regularitats, encara que afectin un nombre relativament petit de casos, van servir per a inspirar la hipòtesi d'un experiment posterior. Noteu que aquest tipus d'investigació encaixa més en un procés de tipus inductiu (part esquerra de la figura 1.1 () ), mentre que el de Schachter i Singer responia més a un procés de tipus deductiu (part dreta de la figura 1.1).
Hi ha diferents plans d'investigació, diferents tipus de disseny, que es caracteritzen pels objectius que persegueixen i per les condicions en les quals es duen a terme.
Segons això, els diferents tipus de disseny es poden classificar en dissenys descriptius (mitjançant enquestes o observació), dissenys quasi experimentals i dissenys experimentals.
Aquesta és la classificació que utilitzem en aquesta assignatura. Però altres autors, inclosos nosaltres mateixos en anteriors ocasions, els agrupen de manera diferent. Shaughnessy, Zechmeister i Zechmeister (2000), Kerlinger i Lee (2000), Rosnow i Rosenthal (1998), Morales (1989), Arnau, Anguera i Gómez (1990), León i Montero (1997) són exemples, anglosaxons i espanyols, en els quals les classificacions dels dissenys varien respecte a la que aquí es fa servir. No es tracta tant que memoritzi variacions sobre un mateix tema com que prengui consciència que la classificació té un sentit didàctic més que ontològic. Creiem que al final de l'assignatura estareu en condicions més bones d'opinar sobre la utilitat de la nostra classificació dels dissenys davant altres classificacions alternatives. Així que, de moment, deixarem per clos l'assumpte.

2.5.Les dades i les conclusions

El final de tot procés d'investigació sempre implica tornar al punt de partida. Podem mantenir, o no, la hipòtesi que va originar la investigació? Hem aconseguit fer, o no, una descripció sistemàtica d'un fenomen encara poc explorat? L'investigador sistematitza el fruit del seu treball generant el que es coneix com a dades. Els codis mitjançant els quals es du a terme aquesta tasca de sistematització poden ser de diferents tipus: el llenguatge natural, els nombres –mesures–, gràfics, imatges, etc.
Per exemple, en la història recent de la psicologia hi ha aportacions molt rellevants que s'han fet generant dades codificades en diferents modalitats. Les observacions mitjançant les quals Piaget analitzava el desenvolupament cognitiu dels seus fills, les gràfiques mitjançant les quals Skinner informava de l'impacte de diferents programes de reforç o la quantitat de variància explicada pel "factor g" d'intel·ligència en la teoria jeràrquica de Spearman, podrien ser exemples prototípics de diferents maneres de representar les dades. En l'actualitat s'utilitzen majoritàriament les dades numèriques i les tècniques estadístiques per a la seva anàlisi, però fem aquest comentari perquè no limiteu el vostre concepte de dada al de nombre.
En la figura 1.2 (9) es presenta el comportament més usual dins cadascun dels grups en què es van dividir els participants.
Figura 1.2.
El comportament colèric dels participants es va mesurar com a nombre mitjà d'indicadors d'enuig. En termes numèrics, la hipòtesi dels investigadors es podria expressar així:
Grup B (adrenalina, no informats) > Grup C (adrenalina, informat) = Grup A (innocu, no informat)
Això va ser el que les dades van reflectir (vegeu la fila inferior de la figura 1.2). L'eina per a determinar si la diferència observada entre les mitjanes és rellevant és l'estadística.
Aquestes dades indiquen que, una vegada produïda l'activació mitjançant la injecció d'adrenalina, els subjectes que han estat informats per l'investigador creuen que el que els ocorre és a causa d'un efecte col·lateral de la vitamina i no mostren emoció. Els que no han estat informats reben indicadors per a interpretar el seu estat en termes de l'emoció que expressa l'investigador camuflat. Això dóna suport a la hipòtesi que els factors cognitius són determinants a la percepció de l'activació fisiològica com una emoció específica.
Però més que discutir sobre teoria de les emocions el que ens interessa és que prengueu consciència de la manera en què els investigadors han tancat el cercle del procés del seu estudi. Vegem ara amb deteniment el procés estadístic mitjançant el qual es decideix si les dades recollides s'ajusten, o no, al que s'esperava en la investigació.

2.6.Contrast estadístic d'hipòtesi

Els investigadors recorren a l'estadística per prendre aquesta decisió. Per a poder utilitzar l'estadística com una eina mitjançant la qual prendre decisions sobre les hipòtesis és necessari fer prèviament algunes transformacions, algunes traduccions.
En l'exemple que estem seguint, ja s'ha formulat la hipòtesi de manera operativa i s'ha dissenyat una situació que en permet el contrast. La comparació del grau en el qual els subjectes de les diferents condicions es comportin i es percebin com emocionats, haurà d'aportar elements per prendre una decisió sobre la hipòtesi.
Per a fer més senzilla l'exposició, ens centrarem en la part de la hipòtesi que fa referència a les diferències esperades entre els grups de participants als quals es va injectar adrenalina però que van rebre diferents graus d'informació: els grups B i C.
Els autors de l'estudi tindran raó si, entre els injectats amb adrenalina, els subjectes informats i no informats per l'investigador es comporten de manera diferent. Els investigadors estaran equivocats si ocorre el contrari, si els dos grups es comporten de la mateixa manera. Com es pot saber si el seu comportament és reflex d'una diferència?
No hi ha manera humana de saber-ho. Però sí sabem com s'haurien de comportar en el cas que no hi hagués aquesta diferència, en el cas que fossin iguals. I aquí és on entra en joc la teoria de la probabilitat. Aquesta ens assenyala el grau en el qual unes dades són compatibles amb la hipòtesi de la "no-diferència". Aquest grau s'expressa en termes probabilístics. Coneixent-ho podem prendre una decisió.
La hipòtesi de la "no-diferència" es denomina hipòtesi nul·la. L'altra, la seva complementària, la que defensa l'investigador, es denomina hipòtesi alternativa.
En l'exemple, la hipòtesi nul·la estableix que no hi haurà diferències entre el grup informat i el no informat en la puntuació d'emoció obtinguda mitjançant el qüestionari.
La hipòtesi alternativa assenyala, al contrari, que les puntuacions en emoció dels dos grups seran diferents.
Fixeu-vos que aquest procés de presa de decisions mitjançant l'estadística implica que l'activitat d'investigar es converteix en una recerca de dades que permetin de rebutjar hipòtesis nul·les per a així poder mantenir-ne les complementàries.
En resum, es busca falsar la hipòtesi nul·la per mantenir la hipòtesi alternativa.
Això és el que van fer Schachter i Singer. Van rebutjar la hipòtesi nul·la en que els grups de subjectes informats i no informats s'haguessin enfadat al mateix grau (1 davant de 22 (10) ).
Figura 1.2.
Resum
A tall de repàs d'aquest nucli i de tota la fita, podem resumir el procés d'investigació en una seqüència de passos semblants als següents:
1) Detecció d'un problema. Revisió de documentació sobre l'estat de la qüestió.
2) Formulació d'una hipòtesi o solució temptativa.
3) Disseny d'una situació en la qual es fa operativa una derivació observable de la hipòtesi.
4) Sistematització de la informació obtinguda en forma de dades, preferiblement numèriques.
5) Aplicació d'una regla de decisió estadística.
6) Conclusió. Es deriva de les implicacions que té per a la investigació rebutjar, o no, la hipòtesi nul·la.

3.Addenda: algunes controvèrsies metodològiques

En aquest apartat evocarem la interrelació entre la metodologia quantitativa i la qualitativa, i també les seves implicacions pel que fa a l'objectivitat de la recerca científica.

3.1.Les metodologies qualitatives com a mode alternatiu d'investigació

L'objectiu d'aquest últim epígraf que tanca la connexió epistemològica és obrir un espai, encara que sigui petit per a la reflexió crítica sobre el que s'ha exposat fins ara i sobretot del que ha de venir. Una manera de ser autocrític quan s'està bastant convençut de les pròpies posicions és donar entrada a les postures crítiques alienes en un tipus d'examen de consciència dialèctic i desdoblat.
Podria ser que algun conegut o coneguda, estudiant de ciències socials o educació, en llegir l'índex de temes d'aquesta assignatura titulada Mètodes científics en criminologia, fes mala cara i exclamés alguna cosa així com: "Això és metodologia quantitativa!". Vosaltres, que no sabeu de què us parlen, penseu que això és metodologia, a seques. Però, veient l'expressió de disgust del vostre interlocutor/a, sospiteu que la cosa no és tan clara i que una cosa que se us escapa fa que aquesta persona consideri malament la metodologia que estudieu.
I és que durant les últimes tres o quatre dècades, sobretot en l'última, s'ha reprès una discussió metodològica que mai no s'havia clos del tot però que apareix amb més virulència quan sorgeix el moviment cultural denominat postmodernitat. En el pròxim epígraf tornarem sobre això. Ara ens centrarem en les implicacions que té acusar una metodologia de ser quantitativa.
La primera implicació, i la més òbvia, és que hi ha una altra metodologia, "la bona", que en aquest cas, per contraposició semàntica, no pot ser altra que la qualitativa. A nosaltres l'ús d'ambdues etiquetes no ens sembla molt afortunat (vegeu Morales i Moreno, 1993), però, ara com ara, s'ha imposat en el nostre àmbit disciplinari i és necessari utilitzar-la. Esperem que al final entengueu la nostra objecció. De moment us convidem a què llegiu amb deteniment el quadre 1.4 en què presentem la nostra pròpia versió de la contraposició entre els dos tipus de metodologia (vegeu Reichardt i Cook, 1982; Cohen i Manion, 1994).
Les cinc dimensions proposades reflecteixen diferents nivells d'anàlisis relatives a la metodologia. A continuació inicieu un breu recorregut per sobre de cadascuna d'elles amb l'objecte d'ampliar la informació recollida en el quadre.
Usualment, el nivell més general –l'epistemologia– condiciona el procés de creació en els altres nivells. Això ha estat històricament així. Però una vegada creada, posem per cas, una determinada tècnica de recollida d'informació, es podria donar la situació que un investigador la fes servir dins un context epistemològic diferent del que va ser creada. Un exemple bonic d'això està en el treball de Bem i Allen (1980) quan utilitzen la tècnica Q, subjectivista per excel·lència, com a manera de tractar el problema de l'estudi de la interacció entre les dimensions personals i situacionals a l'hora de predir la conducta.
Per què traiem a col·lació aquest fet? Perquè entre els investigadors de la tradició clàssica amb mentalitat més oberta han sorgit moltes veus en contra de la confrontació entre els dos tipus de metodologies. El cas més conegut potser és el de Reichardt i Cook (1982) qui, en un capítol titulat emfàticament "Més enllà dels mètodes qualitatius enfront dels quantitatius", assenyalen que separant el nivell epistemològic del tecnològic la confrontació desapareix. Aquest tipus de discursos amb voluntat superadora poden haver donat lloc a investigacions en les quals es facin servir de manera flexible diferents opcions dels diferents nivells assenyalats, almenys en diferents moments de la investigació. Així ens podem trobar que l'etiqueta qualitatiu s'apliqui a una part de l'anàlisi de les dades d'un experiment que s'han pres de forma no sistemàtica i que no s'analitzen estadísticament, o a l'ús d'una tècnica no estructurada dins una fase diagnòstica en una valoració de programes que fa servir un disseny quasi experimental, o a la fase d'elaboració d'un codi d'observació que farà servir en una descripció sistemàtica d'un nou problema, etc. És a dir, pot significar coses molt diverses i resultar perfectament compatible amb la visió metodològica clàssica.
Però aquests casos no necessiten més explicacions. En l'epígraf següent, que tanca aquesta primera part del mòdul, us tractarem de convèncer que metodologia qualitativa pot arribar a significar en molts casos una visió de la investigació totalment diferent de la que es maneja en aquesta assignatura.

3.2.El renaixement subjectivista

Les passades dècades dels vuitanta i els noranta han representat una recuperació de la sensibilitat subjectivista en tots els àmbits de les ciències socials, la psicologia i l'educació, i l'esmentada recuperació ve de la mà de dos tipus de crítiques a les ciències oficials: una crítica epistemològica i una altra de social.
La primera està continguda en la visió postmoderna de la cultura. Davant el projecte renaixentista d'assolir la veritat –una veritat única– en tots els ordres del coneixement mitjançant l'ús de la raó –i, per tant, la superació de la visió teològica medieval de la filosofia– es contraposa l'actitud de tolerància entre teories, el relativisme epistemològic. Davant el paradigma dominant, disciplines pluriparadigmàtiques.
L'altra crítica, molt associada a l'anterior, retreu que, en molts casos, la veritat de la ciència s'ha posat al servei de l'ordre establert. Per tant, es reclama per al científic social, per a l'educador, per al psicòleg, un paper crític i no legitimador d'un suposat pensament únic defensat també des de les institucions científiques. D'aquesta manera els criteris de valoració ja no posen èmfasi en la fiabilitat o la validesa interna de la investigació si no en la seva rellevància social, el seu compromís, la seva capacitat de ser vehicle d'expressió de subjectivitats alienes.
Lectura recomanada

Per a ampliar el tema d'aquests dos tipus de crítiques en les ciències socials, consulteu les obres següents:

N. K. Denzin i Y. Lincoln (1998).

"Introduction. Entering the field of qualitative research". A: N. K. Denzin; Y. Lincoln (ed.).

The landscape of qualitative research. Theories and Issues

(pàg. 1-34). Thousand Oaks, CA: Sage.

Per què fem l'esforç de presentar-vos una visió tan allunyada de la nostra? Perquè és allà i perquè si en el vostre futur exercici professional us situeu com a "científics", és probable que sigueu criticats per postular els seus arguments com a "objectius". És resoluble el conflicte? La nostra opinió sobre això és que es fa necessari recórrer al concepte d'incommensurabilitat entre paradigmes encunyat per Khun (1971). Aquest concepte estableix que les disputes entre diferents paradigmes –entre diferents maneres d'entendre els coneixements i la manera de treballar dins un àmbit disciplinari– no és resoluble mitjançant el recurs d'una mètrica comuna que ens permeti de prendre la decisió sobre quin és el millor.
Encara que a les persones amb formació matemàtica aquest concepte d'incommensurabilitat els sembla típic de filòsofs i, per tant, sospitós de vacuïtat i mera retòrica, s'ha d'assenyalar una cosa que se sol oblidar. A saber, els primers a utilitzar el concepte van ser els antics matemàtics pitagòrics per a expressar les relacions entre la diagonal i el costat d'un quadrat, quan aquest últim val la unitat. En aquest cas la diagonal és una hipotenusa d'un triangle isòsceles amb dos catets de valor 1. El teorema de Pitàgores estableix que el valor de la hipotenusa serà l'arrel quadrada de 2. Els pitagòrics no coneixien cap número el quadrat del qual fos 2, així que van decidir anomenar aquest número alogon, irracional.
Com que els dos paradigmes metodològics són incommensurables, en tractar de mesurar des del conegut –el quantitatiu– les dimensions del desconegut –el qualitatiu– la primera reacció és qualificar-ho d'irracional. Esperem que en el vostre cas no es repeteixi la història.
Un suggeriment, com a comentari final a la fita sobre les controvèrsies metodològiques, creiem que us resultarà molt més interessant i comprensible quan ho torneu a llegir una vegada acabada tota l'assignatura.

4.Metodologies descriptives I: enquestes

Aquest apartat està dedicat a la tècnica de l'enquesta. Començarem amb una presentació de la teoria del mostreig i la seva aplicació pràctica al cas de les enquestes. Després analitzarem la manera en què s'elabora un qüestionari i es fa el treball de camp. Finalment, ens ocuparem de les conclusions que es poden extreure d'una recerca duta a terme amb la tècnica de l'enquesta.

4.1.Presentació d'un cas

Imagineu-vos la situació següent: diumenge al matí. Estem escoltant una emissora de ràdio. Coincidint amb els senyals horaris el locutor diu que ara comença l'espai habitual per als petits de la casa. Avui dedicarà mitja hora del programa a fer una enquesta entre els oïdors per a esbrinar què pensen de les agressions a l'"insti".
Primera trucada: una senyora es queixa que és intolerable la situació a què s'ha arribat a les escoles, en la qual es pega els professors, sense que el Govern faci res. El locutor recorda als oïdors que han de ser els infants els qui truquin i es veu obligat a assenyalar que avui el que interessa són les agressions entre escolars, exclosos els més grans.
Després de diverses trucades d'infants dient que els sembla molt malament el fet de pegar-se i que s'han de respectar els drets dels infants, truca un oïdor que assegura que fa un any dos nens del curs superior li van prendre per la força els seus cromos de Pokémon i que la seva "profe" no va fer res.
Després del tercer tall publicitari i quan queden cinc minuts de programa el responsable anima que truquin nens des d'altres llocs de l'Estat espanyol, ja que la majoria de les trucades són de la comunitat autònoma en la qual hi ha l'emissora de ràdio.
Quan queda un minut el locutor fa un resum dient que sembla que es produeixen força agressions a l'"insti", que la majoria les duen a terme els alumnes de cursos superiors sobre els petits, i, –rient– sembla que els protagonistes són sempre els nois, ja que sols ha trucat una nena dient que la insultaven, però no que la peguessin. Després d'assenyalar la importància dels valors cívics crida al bon comportament dels escolars espanyols.
Ara tenim davant el suplement d'educació d'un diari d'àmbit nacional en el qual es presenta un extracte d'un informe fet públic per l'oficina del defensor del poble Defensor del Poble (2000, pàg. 146-147):

"Es van enquestar 3.000 estudiants d'educació secundària obligatòria [...], la meitat noies i la meitat nois. Una quarta part de la mostra pertanyia a cadascun dels quatre cursos de l'ESO [...].

Els participants pertanyien a 300 centres educatius públics i privats –fossin aquests concertats o no–, ubicats al territori de les diferents comunitats autònomes. [...].

L'error mostral que es va tenir en compte [...] ha estat de + 2,2 per 100 (a un nivell de confiança del 95,5 per 100).

La mostra dels alumnes es va obtenir a partir del cens de centres d'educació secundària obligatòria. Es va fer de manera estratificada amb afixacions proporcionals per comunitats autònomes, mida d'hàbitat i titularitat del centre. Per al cas del gènere i del curs es van fer afixacions simples".

Respecte a la qüestió crucial, incidència de les agressions, l'informe assenyala (Defensor del Poble, 2000, pàg. 153):

"La categoria agressió física té una única manifestació que es refereix a ser pegat pels companys. [...] 4,1% en la resposta a vegades i 0,7% quan la resposta és en molts casos".

I més endavant (Defensor del Poble, 2000, pàg. 165-167):

"Els casos d'agressió física directa són [...] obra majoritàriament dels companys de classe (66,7 per 100).[...] Els cinquanta-nou casos d'assetjament sexual registrats a la mostra [...] són obra de companys de classe, majoritàriament (67,8 per 100).[...]

Pel que fa a la titularitat del centre, s'observa únicament una diferència significativa en el cas de la conducta parlar malament (d'un company). Als centres privats aquest tipus de maltractament apareix amb una freqüència significativament més gran que als centres públics. [...]

El maltractament als iguals és protagonitzat majoritàriament pels nois. En tots els tipus d'agressions aquests tenen un paper destacat, encara que les noies [...] avantatgen als nois quan es tracta de parlar malament d'altres".

Amb aquests dos relats us convidem a jugar amb nosaltres a trobar el nombre de diferències més gran possible entre les dues informacions. Tot el que us sembli diferent val, ja sigui de forma o de contingut.
Quan tingueu la vostra llista de diferències observeu el quadre 1.5 (11) i compareu-la amb la que hem fet nosaltres.
(11) Quadre 1.5
Diferències entre les dues enquestes
Programa de ràdio
Informe del defensor del poble
1) Objectiu: el que pensen de les agressions els infants.
1) Objectiu: com són les agressions a l'escola secundària obligatòria.
2) A qui va dirigit: encara que va dirigit als escolars, no hi ha manera d'impedir que d'altres persones intervinguin.
2) A qui va dirigit: als escolars i només contesten ells.
3) Àmbit: es produeix una majoria de trucades des de la comunitat on es fa el programa.
3) Àmbit: tot el territori nacional.
4) Participants: els qui voluntàriament decideixen trucar un diumenge al matí a una determinada emissora de ràdio que estaven escoltant.
4) Participants: sembla que són elegits pels investigadors per un procediment molt sofisticat, ple de termes tècnics.
5) Contingut de la descripció: totalment obert, però a compte de les trucades que es produeixin.
5) Contingut de la descripció: agressió física directa, assetjament sexual, maltractament verbal, etc.
6) Resultats: segons les intervencions:

  1. força agressions

  2. autors, els de cursos superiors

  3. protagonistes, sols petits.
6) Resultats:

  1. molt poques agressions

  2. autors, els companys de classe

  3. protagonistes, tant nois com noies

  4. No hi ha diferència entre públics i privats, excepte en parlar malament (d'un company).
7) Confiança que mereix la informació: no s'informa.
7) Confiança que mereix la informació:
El procediment té una confiança del 95,5%.
Tant si teniu en compte les vostres diferències com les que hem trobat nosaltres en el quadre 1.5, es pot arribar a la conclusió que l'enquesta feta al programa de ràdio és força deficient. Podem operativitzar més aquest qualificatiu dient que no és científica. Algú ens podria contraargumentar dient que el propòsit del programa de ràdio no era fer ciència. Nosaltres a aquesta explicació contestaríem dient que, si els oïdors d'aquesta emissora esperen escoltar informació de la realitat escolar, llavors el resum que fa el periodista no respon a la realitat. Si volem prendre decisions basades en la realitat de l'agressió a l'escola necessitem que la informació sigui ajustada.
Hi ha, tanmateix, alguna cosa comuna a les dues enquestes: busquen descriure característiques d'un conjunt. La informació sobre aquestes característiques es pot obtenir preguntant directament els implicats. Preguntes de l'estil de: què penses, què fas, com valores tal cosa, quins projectes tens, quin producte uses, etc. Són característiques de les investigacions descriptives amb enquestes.
Ara bé, estem en una matèria que busca fer les coses de manera científica. En l'informe del defensor del poble es poden intuir algunes de les característiques que fan que una enquesta sigui científica: un nombre d'enquestats gran, un procediment no arbitrari de selecció dels enquestats i una garantia sobre la confiança que ofereix la investigació;

4.2.Població, mostra i unitat mostral; representativitat i mida de la mostra

Si tornem al nostre cas (a partir d'ara, pel nostre cas ens referirem sempre a l'informe defensor del poble) sabem que la població a la qual anava destinada l'enquesta era el conjunt dels escolars espanyols de secundària obligatòria. Hi podria haver inclòs també els pares, o els de batxillerat, etc.
La primera característica d'una enquesta científica és que especifica l'abast del conjunt que estudiarà. Això determina dues coses: qui pot ser enquestat i quin és l'abast de les generalitzacions.
Si es volia saber la realitat de tots els escolars espanyols de secundària obligatòria, per què no se'ls va preguntar a tots? La resposta és que físicament no es podia (aquell any eren 1.800.000, aproximadament). A qui es va preguntar? Se'n van enquestar 3.000. Si s'hagués pogut preguntar a tots, aquesta hauria estat la millor manera de conèixer la resposta.
Quan no es pot accedir a tots els elements d'una població en determinem un subconjunt, el qual anomenem mostra.
Perquè un subconjunt d'elements d'una població pugui constituir la mostra d'un procediment científic, aquest subconjunt ha de tenir una sola propietat: ha de ser representativa.
Una mostra és representativa quan podem generalitzar, amb una certa confiança, les dades obtingudes en la població.
Com deveu haver endevinat, la clau d'aquest negoci rau a obtenir una mostra que sigui representativa.
Com era la mostra? En primer lloc podem dir que era bastant gran, 3.000 escolars. Això reflecteix el fet que per ser representativa una mostra ha de tenir una mida adequada. La determinació de la mida té dues parts: una de difícil (en funció de variables estadístiques) i una de fàcil (hi ha taules per a saber la mida).
Les mides mostrals són els números de l'interior de la taula. Aquestes mides estan calculades per a quan es mesura en percentatges i amb un nivell de confiança del 95% (taula presa de Arkin i Colton, 1962).
Quadre 1.6. Relació de mides de la població, precisió i mida de la mostra
Població
Precisió: error assumit
 
1%
2%
3%
4%
5%
10%
500
 
 
 
 
222
83
1.000
 
 
 
385
286
91
2.500
 
1.250
769
500
345
96
5.000
 
1.667
909
556
370
98
10.000
5.000
2.000
1.000
588
385
99
25.000
7.143
2.273
1.064
610
394
100
50.000
8.333
2.381
1.087
617
397
100
100.000
9.091
2.439
1.099
621
398
100
infinit
10.000
2.500
1.111
625
400
100
Activitat
Abans de seguir endavant, vegem com està la vostra intuïció per a manejar la taula: volem fer una enquesta entre els estudiants de la UOC. Suposem que hi ha 10.000 estudiants, volem fer servir un nivell de confiança del 95% en el nostre procés i que les estimacions que fem en tinguin una precisió amb un error màxim de + 1%. Quants estudiants hauríem d'entrevistar? Feu clic en l'opció que considereu correcta.
La precisió es refereix a l'error que s'assumeix en fer les estimacions dels valors poblacionals.
Així, en el nostre cas, quan es diu que un 4,5% dels escolars diuen que alguna vegada han estat agredits per algun company, hem d'entendre que el valor a la població s'estima que sigui un percentatge entre 2,3% i 6,7%. Això és així perquè al valor mesurat a la mostra (4,5%) li restem en un cas l'error mostral, 2,2%, i en l'altre l'hi sumem.
Si observeu la taula del quadre 1.6, per a un mateix valor població, a mesura que demanem una precisió més gran, més gran és la mida necessària. Per exemple, per a una població de 100.000, si volem una precisió del 5% necessitem una mida de 398, però si volem que la precisió sigui del 2% la mida es dispara a 2.439. Com podeu comprovar el rigor és exigent.
També, quan la mida de la població creix la mida de la mostra creix. Per exemple, per a una precisió del 5%, quan la població té una mida de 1.000 la mostra té una mida de 286; quan la població és 10.000 la mostra ha de ser 385; com podeu observar la mida de la mostra no creix proporcionalment a la mida de la població. Recordeu que en el nostre cas es representava, amb una precisió alta (2,2%), amb una mida de 3.000 a una població de 1.800.000.
Finalment, la confiança és el mateix concepte de l'estadística inferencial. Es refereix a la seguretat del procediment d'estimació. Per exemple, una confiança del 95% significa que si repetim l'enquesta 100 vegades (obtenint cada vegada una mostra aleatòria de 3.000), en 95 d'aquestes haurem fet estimacions que contenen el valor de la població. Com en els dos casos anteriors, com més gran sigui la nostra exigència de confiança més gran haurà de ser la mida de la mostra. Això no ho podem veure en la taula del quadre 1.6, perquè tots els valors són per a un mateix valor de confiança del 95%.
Resum
La precisió és l'error assumit en estimar per interval els valors poblacionals. La confiança indica quantes vegades de cada 100 que repetíssim l'enquesta a mostres aleatòries, trobaríem que les nostres estimacions contenen el valor de la població.

4.3.La selecció de les unitats mostrals. Tipus de mostreig probabilístic. Mostreig per conglomerats i etapes

Fins ara sabem que els investigadors del nostre cas, per treballar amb una mostra representativa, quant a la mida, havien d'enquestar 3.000 d'escolars. A quins tres mil escolars? A tres mil de la seva ciutat? Segur que se us ocorre que si la mostra ha de representar tot l'Estat espanyol els enquestats han de provenir de tot l'Estat espanyol. La ciència que determina quins 3.000 dels 1.800.000 enquestar s'anomena mostreig.
El mostreig té en compte:

  • les mides de mostra i població,

  • el tipus de variable que es mesurarà,

  • el tipus d'estadístic amb què es mesurarà la variable i

  • les característiques de la població que volem representar.

En principi, perquè el mostreig aporti representativitat ha d'assegurar que tots els elements de la població tenen la mateixa probabilitat de pertànyer a la mostra.
En el nostre cas això hauria suposat que es confeccionés una llista amb tots els estudiants, cadascun amb el seu número d'ordre alfabètic i, després, que s'esquivés fins a disposar de 3.000 noms. Això, que fa sols uns anys era impensable, ara és relativament fàcil de fer amb un ordinador. Si les entrevistes s'haguessin de fer per telèfon, aquest podria ser un bon mètode: mostreig aleatori simple. Tanmateix, si volem que un entrevistador sigui present en cadascun dels llocs de residència dels infants i que ajudi a emplenar el qüestionari, el mètode és costós (això sí, aprendria molta geografia de l'Estat espanyol).
Quan no es fa servir el mètode aleatori simple el que es fa és estudiar primer quines característiques de la població són rellevants per a la investigació.
Per exemple, en el nostre cas, van decidir representar: "comunitat autònoma, mida d'hàbitat i titularitat del centre" d'una banda i "gènere i curs" de l'altra. De les primeres característiques ens diuen que es van representar mitjançant afixació proporcional.
Això significa el següent:
1) "Comunitat autònoma". Quantes comunitats autònomes hi ha, 17? Llavors a la mostra hi ha d'haver estudiants de les 17 comunitats autònomes. Quants de cadascuna? Doncs un nombre que mantingui la mateixa proporció que en la població. Per tant, si, per exemple, els escolars de l'ESO de Catalunya són el 18%, a la mostra de 3.000 hi ha d'haver un 18% d'estudiants catalans (540). Amb el mateix raonament es determina quants n'hi ha d'haver de cadascuna de les altres comunitats.
2) "Hàbitat". Aquest aspecte assenyala la mida de la població on habiten els individus. Lògicament, cal establir categories, ja que el rang de mides és molt extens. Un exemple de categories pot ser: "més d'un milió", de "500.000 a 1.000.000", de "250.000 a 500.000", i així successivament. El pas següent és conèixer quants estudiants de secundària hi ha vivint en poblacions amb les mides determinades (a aquestes dades es pot accedir mitjançant l'INE o de les conselleries d'educació). Si, per exemple, resultés que el 40% dels estudiants de secundària és en poblacions de "500.000 a 1.000.000", llavors la nostra mostra de 3. 000 haurà de comprendre un 40% que provingui de poblacions amb aquesta mida d'hàbitat.
3) "Titularitat del centre". Suposem que el 66% dels centres a Catalunya són de titularitat pública, llavors dels 540 estudiants, el 66% hauran d'estudiar en centres estatals (360).
Les característiques següents ens diuen que es van representar mitjançant afixació simple. Això significa el següent:
4) "Gènere". La meitat nois i la meitat petites. Això vol dir que, en el cas dels components catalans, 270 van ser nois i 270 noies.
5) "Curs". Com que hi ha quatre cursos a l'ESO, els tres mil estudiants espanyols haurien d'estar repartits en quatre blocs iguals: 750 de cada curs.
Lògicament es fan afixacions simples quan les particions de les variables són aproximadament iguals.
Aquestes cinc variables: "comunitat", "hàbitat", "centre", "gènere" i "curs" són subconjunts definits a la població. Cadascun d'aquests divideix la població en parts exclusives. Això vol dir que, quan dividim la població entre nois i noies, tots els elements queden inclosos en un subconjunt o un altre. Podem aplicar el mateix raonament a la resta de les variables.
Aquests subconjunts homogenis en què es pot dividir la població reben el nom d'estrats.
Aquest nom tècnic és fàcil d'associar amb el concepte d'estrat aplicat als terrenys: cadascuna de les franges homogènies en què es pot dividir una secció de terreny.
Així, en la terminologia de les enquestes es diu que s'han representat els estrats corresponents a la "classe social", a l'"hàbitat", al "gènere" o a l'"edat".
Recapitulem el que tenim fins ara: es va decidir representar cinc estrats rellevants a l'estudi de l'agressió a l'escola, tres d'aquests es van representar mitjançant afixació proporcional i uns altres dos mitjançant afixació simple. L'encreuament d'aquests cinc estrats determina les qualitats per les quals hem de seleccionar les unitats mostrals i els percentatges corresponents.
De manera més concreta: si suposem que el 30% dels escolars catalans de l'ESO viu en nuclis d'hàbitat de més d'un milió, llavors la mostra dels 540 estudiants catalans haurà de tenir un 30% d'estudiants de centres de Barcelona –capital–, dels quals, el 33% han de ser en centres privats, que la quarta part han de ser de 3r. de l'ESO i que d'aquests, la meitat han de ser noies. Bé, on són físicament aquests alumnes? Dins les seves classes, oi? La manera d'accedir-hi no sol ser amb una llista exhaustiva de tots els alumnes, sinó per un procediment de selecció que té en compte el fet que s'hagin agrupat.
Aquestes agrupacions són les següents:

  • Primera agrupació: el municipi.

  • Segona: el barri.

  • Tercera: el col·legi.

  • Quarta: la classe.

Aquestes agrupacions es denominen conglomerats. Es tracta, doncs, de subconjunts d'unitats mostrals agrupades de manera natural (Pulido, 1971).
Observeu que un conglomerat inclou unitats heterogènies. Els alumnes que compleixen la condició de pertànyer a un determinat conglomerat, com el municipi, van a diferents col·legis, a diferents cursos, etc. El mateix podem raonar respecte al conglomerat "barri", o fins i tot la "classe", on hi ha nois i noies. Aprofitant l'agrupació de les unitats mostrals en conglomerats, el que se selecciona són aquests, en comptes de seleccionar directament les unitats. És un subterfugi per facilitar el procés. En el nostre cas, n'extraurem a l'atzar municipis, barris, col·legis i classes.
El procés de descendir seleccionant conglomerats fins a trobar la unitat mostral s'anomena mostreig per conglomerats i etapes.
I la fase final, des de l'últim conglomerat fins a la unitat mostral s'anomena ruta aleatòria.
En general, en el procés de mostreig, el descens al nivell de detall, es fa per mitjà dels conglomerats del municipi i secció electoral –barri. La ruta aleatòria comença amb la selecció del carrer, continua amb l'illa, i acaba en número concret, una planta i una lletra. En el cas del nostre exemple, el mostreig es desenvoluparia en les etapes següents:

  • Primera etapa, sortegem a quin municipi anem.

  • Segona etapa, sortegem a quin barri, dins el municipi, es farà una enquesta.

  • Tercera etapa: sortegem a quin col·legi, dins el barri obtingut.

  • Quarta etapa: una vegada seleccionat el col·legi, sortegem la classe (A, B, C, etc.).

  • Cinquena etapa: finalment, amb la llista d'alumnes de la classe seleccionada –últim conglomerat– sortegem a quines de les noies (i dels nois) se'ls fa l'entrevista.

Tots els sortejos dels conglomerats han de ser estrictament aleatoris (més endavant, a l'activitat 3.1, s'explica com fer una selecció aleatòria). Tot aquest procés, aparentment tediós, es prepara per endavant i s'elabora una estratègia per organitzar les enquestes que corresponen als municipis seleccionats.
El mostreig probabilístic és la garantia que la mostra representa adequadament la població.

4.4.Mostrejos no probabilístics: accidentals i fets expressament

Si el mostreig probabilístic és la garantia de representació, què ocorre amb el mostreig dels que escoltaven el programa de ràdio?
Aquest mostreig, condicionat a l'accident d'estar escoltant en aquell moment aquesta emissora de ràdio, s'anomena accidental.
El mostreig accidental és sempre esbiaixat.
Encara que es disposés de 10.000 trucades (com ocorre de vegades amb algun programa de televisió, el mostreig és esbiaixat: erroni). Per al cas de les trucades fetes des del programa de televisió, és esbiaixat perquè no representa bé la població: no representa qui no està veient la televisió, no representa qui no li agrada aquest programa, no representa qui no vol trucar per telèfon, etc.
Una mida gran sense representació aleatòria no serveix per a res. O bé, pot servir si es delimita bé què és el que es pretén, com el cas que comentem en el quadre 1.7 (12) .
(12) Quadre 1.7.
Deu anys d'Àrea Reservada
Manolo Fernández, aleshores presentador/director d'un programa de ràdio decideix preparar l'edició d'un compacte al segell RNE-Música per commemorar els deu anys del seu programa. En comptes d'elegir els temes que a ell li semblen més representatius decideix demanar als seus radiooients que votin els temes que més els han agradat en aquests deu anys d'Àrea Reservada.
L'objectiu és que la selecció de temes sigui la que més agrada als que escolten el tipus de música que ell programa. Suposem que perquè participi el màxim nombre de gent disposa d'un número 900, que es pot accedir per correu electrònic, que es "reforça" als que truquen sortejant premis, etc. Amb aquestes circumstàncies, llavors ell pot dir que els temes elegits representen bastant bé els gustos dels seguidors del programa, punt. Tot i així, un metodòleg stajanovista pot fer les algunes puntualitzacions.
S'ha d'anar en compte a dir que el resultat de l'elecció representa les preferències d'aficionats a la música jazzy-fusió-soul-funky perquè es poden donar els casos següents:
a) Hi pot haver aficionats que no sàpiguen de l'existència d'aquest programa.
b) Hi pot haver amants d'aquest tipus de música que visquin en llocs on no arribi el senyal de Ràdio 3.
c) Hi pot haver aficionats que no puguin escoltar la ràdio a aquella hora.
d) Hi pot haver aficionats que sintonitzin un altre programa, perquè no els agrada el presentador.
e) Hi pot haver alguns que no puguin marcar números 900 des del seu despatx.
f) Hi pot haver alguns no els vingui de gust de trucar a les emissores de ràdio.
g) .....................................(Poseu-ne una altra.)
El problema de la representació no és un problema de falta de democràcia. El problema és que no podem assegurar que els que no estan representats pensin el mateix que els que sí que hi estan. És possible que als que no els ve de gust de trucar a les emissores de ràdio tinguin un gust diferent dels que no els importa trucar.
Com veieu, aconseguir una bona representació no és una tasca fútil. (Encara que, en la nostra opinió, el CD commemoratiu ha quedat bastant bé.)
Hi ha un tipus de mostreig no aleatori que pot ser prou representatiu en algunes circumstàncies. Es pot recórrer a un mostreig ràpid i econòmic, si estem disposats a sacrificar una mica de fidelitat de la representació i la corresponent informació sobre els errors assumits.
Aquest mostreig, anomenat expressament o opinàtic, es basa en el coneixement d'un expert sobre les característiques de la població, ubicació de les unitats mostrals i manera d'accedir-hi.
La capacitat de representació es basa en l'experiència i bon judici de l'expert. Podeu llegir una situació en què es justificaria aquest tipus de mostreig en el quadre 1.8 (13) .
(13) Quadre 1.8.
A la recerca de la notícia
Suposem que hem de fer una enquesta d'urgència per a saber com responen els estudiants de segon de batxillerat al Projecte de llei del Ministeri de canviar l'actual sistema d'un examen de Selectivitat per dos exàmens de selectivitat.
La notícia va saltar ahir a la nit als mitjans i volem fer l'enquesta en el transcurs del matí per a informar als noticiaris del migdia. Ens presentem a un expert en educació, al qual demanem que ens digui a quins centres d'ensenyament concrets podem anar per tenir una bona representació en la nostra enquesta d'urgència.
Aquest expert ens diu el següent: un centre d'un poble amb alumnes d'entorn rural, un altre d'un barri de classe social mitjana en una ciutat de mida mitjana, un altre en un barri obrer d'una gran ciutat, essent els tres anteriors d'ensenyament públic; finalment, un centre d'ensenyament privat d'una gran ciutat.
En estranyar-nos que no tingui en compte les diferències per comunitats autònomes, ens respon que, per anteriors enquestes se sap que els alumnes de segon de batxillerat no es diferencien en les seves opinions respecte a la selectivitat.
Amb aquesta informació es pot anar a quatre centres que compleixin aquestes característiques, seleccionar –ara sí– a l'atzar una de les classes de segon de batxiller de cada centre, i entrevistar el mateix nombre de nois i noies.
Amb les respostes d'un total de vuitanta alumnes, i els criteris de representativitat fets expressament, podem "avançar" què opinen els estudiants del doble examen proposat pel Ministeri.

4.5.Elaboració del qüestionari

El qüestionari és el conjunt de preguntes amb què es vol obtenir la informació necessària per a l'objectiu de la investigació.
En el programa radiofònic amb un "què penseu de" o un "expliqueu-nos la vostra experiència amb" n'hi ha prou perquè la persona que truca digui el que li sembli del tema. Val, gairebé, qualsevol cosa.
El problema fonamental d'una sola pregunta oberta és que pot ser que no apareguin dades que busquem i poden aparèixer respostes que no necessitem. Quan es fa una enquesta, s'elabora de manera molt detallada un conjunt de preguntes que cobreixi tots els aspectes rellevants de l'objectiu. Encara que en la majoria dels casos totes les preguntes són tancades, de vegades s'inclou alguna pregunta oberta per rastrejar nous camps. (Si desitgeu veure com començava el qüestionari del defensor del poble podeu veure el quadre 1.9 (14) .)
(14) Quadre 1.9
Primera pregunta del qüestionari del defensor del poble
P.1. A continuació apareixen una sèrie de situacions que poden estar succeint en el vostre centre a algun company o companya, que no sigueu vosaltres, de manera contínua des que va començar el curs. Encercleu una resposta en cada línia.
 
Mai no ho he vist al meu centre
De vegades ho he vist al meu centre
Sovint ho he vist al meu centre
Sempre ho he vist al meu centre
Ignorar-lo (passar-ne o fer-li el buit)
1
2
3
4
No deixar-lo participar
1
2
3
4
Insultar-lo
1
2
3
4
Posar-li malnoms que l'ofenen o ridiculitzen
1
2
3
4
Parlar malament d'ell o ella
1
2
3
4
Amagar-li coses
1
2
3
4
Trencar-li coses
1
2
3
4
Robar-li coses
1
2
3
4
Pegar-li
1
2
3
4
Amenaçar-lo sols per fer-li por
1
2
3
4
Obligar-lo a fer coses que no vol amb amenaces (portar diners, fer-li fer els deures, demanar-li les sabatilles, etc.)
1
2
3
4
Amenaçar-lo amb armes (pals, navalles, etc.)
1
2
3
4

Si observem la pregunta del quadre 1.9 podem apreciar el següent:
a) Es detecta un treball previ que ha fet possible concretar totes les situacions que els investigadors engloben sota el terme genèric d'agressió;
b) Les respostes que poden donar els enquestats són tancades;
c) Les respostes impliquen una graduació de la freqüència amb què s'han observat a l'institut;
d) Les respostes porten uns codis numèrics (1, 2, 3, 4).
El treball previ no sols és de redacció sinó d'estudiar altres investigacions d'altres autors. També és necessari fer un estudi empíric pilot per a recollir les experiències dels escolars. El fet que les respostes siguin tancades proporciona homogeneïtat als registres per poder agrupar-se posteriorment. Les respostes impliquen grau perquè la conducta de què es vol informar té diferents nivells de freqüència. L'ús de codis numèrics permetrà analitzar les dades amb l'ajuda d'un programa informàtic.
Com és un bon qüestionari?

  • Un bon qüestionari ha de tenir un aspecte tan atractiu com sigui possible.

  • Ser curt.

  • Amb una redacció clara.

  • Sense preguntes negatives.

  • Les preguntes han de ser ben ordenades per temes.

  • Dins un tema, de les idees més generals a les més particulars.

  • Les preguntes mai no han d'orientar la resposta; el qui respon mai s'ha de sentir jutjat sia quina sia la seva resposta.

Si voleu veure qüestionaris sencers, podeu consultar el que ha fer servir el Centre d'Investigacions Sociològiques per al baròmetre del febrer del 2011 (vegeu-lo al cas 1.1) (15) .
(15) Pregunta 1
Per començar, com qualificaríeu la situació econòmica general d'Espanya: molt bona, bona, regular, dolenta o molt dolenta?
 
%
Nre.
Molt bona
0,1
2
Bona
1,8
45
Regular
18,5
458
Dolenta
43,9
1.084
Molt dolenta
35,3
873
NS
0,3
7
NC
0,1
2
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Millor
20,0
495
Igual
42,5
1.051
Pitjor
30,5
753
NS
6,8
169
NC
0,1
3
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Molt bona
0,1
3
Bona
3,9
97
Regular
26,8
662
Dolenta
37,8
934
Molt dolenta
26,1
644
NS
4,6
114
NC
0,7
17
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Millor
12,1
300
Igual
52,7
1.301
Pitjor
23,0
668
NS
11,6
286
NC
0,6
16
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
L'atur
83,7
2.069
Les drogues
0,8
20
La inseguretat ciutadana
9,4
233
El terrorisme, ETA
5,6
139
Les infraestructures
0,4
9
La sanitat
2,9
71
L'habitatge
4,0
98
Els problemes d'índole econòmica
51,6
1.275
La qualitat de l'ocupació
3,1
76
Els problemes de l'agricultura, la ramaderia i la pesca
0,4
10
La corrupció i el frau
2,9
71
Les pensions
3,6
89
La classe política, els partits polítics
17,7
438
Les guerres en general
0,0
0
L'Administració de justícia
2,5
63
Els problemes d'índole social
3,0
74
El racisme
0,1
3
La immigració
12,6
312
La violència contra la dona
1,8
45
Els problemes relacionats amb la joventut
1,7
41
La crisi de valors
2,5
62
L'educació
4,9
122
Els problemes mediambientals
0,3
7
El Govern, els polítics i els partits
5,3
130
El funcionament dels serveis públics
0,4
9
Els nacionalismes
0,5
12
Els problemes relacionats amb la dona
0,1
2
El terrorisme internacional
0,0
0
Les preocupacions i les situacions personals
0,0
0
L'Estatut de Catalunya
0,2
6
Les negociacions amb ETA
0,0
0
La llei antitabac
0,2
6
Altres respostes
3,0
75
Cap
0,0
0
NS
1,1
27
NC
0,4
9
Total
100,0
2.472
 
%
Nre.
L'atur
64,3
1.590
La inseguretat ciutadana
0,6
14
El terrorisme, ETA
0,4
9
Les infraestructures
0,1
3
La sanitat
0,3
7
L'habitatge
0,4
9
Els problemes d'índole econòmica
18,9
467
Els problemes relacionats amb la qualitat de l'ocupació
0,4
9
Els problemes de l'agricultura, la ramaderia i la pesca
0,1
2
La corrupció i el frau
0,6
15
Les pensions
0,5
13
La classe política, els partits polítics
6,1
125
L'Administració de justícia
0,2
5
Els problemes d'índole social
0,3
8
El racisme
0,0
1
La immigració
1,8
45
La violència contra la dona
0,1
3
Els problemes relacionats amb la joventut
0,2
5
La crisi de valors
0,5
13
L'educació
0,6
15
Els problemes mediambientals
0,3
7
El Govern, els polítics i els partits
2,5
63
El funcionament dels serveis públics
0,0
1
Els nacionalismes
0,1
2
L'Estatut de Catalunya
0,0
1
Altres respostes
0,4
10
NS
1,1
27
NC
0,4
9
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
L'atur
42,2
1.042
Les drogues
0,3
8
La inseguretat ciutadana
5,8
144
El terrorisme, ETA
0,7
18
Les infraestructures
1,1
27
La sanitat
2,5
61
L'habitatge
4,1
101
Els problemes d'índole econòmica
39,6
979
La qualitat de l'ocupació
4,7
117
Els problemes de l'agricultura, la ramaderia i la pesca
0,7
18
La corrupció i el frau
1,0
25
Les pensions
8,5
210
La classe política, els partits polítics
5,5
137
Les guerres en general
0,0
0
L'Administració de justícia
0,9
22
Els problemes d'índole social
5,5
71
El racisme
0,0
2
La immigració
0,9
87
La violència contra la dona
2,9
8
Els problemes relacionats amb la joventut
0,1
42
La crisi de valors
3,6
28
L'educació
0,3
102
Els problemes mediambientals
1,7
5
El Govern, els polítics i els partits
1,1
29
El funcionament dels serveis públics
4,1
11
Els nacionalismes
0,2
4
Els problemes relacionats amb la dona
1,2
3
El terrorisme internacional
0,4
0
Les preocupacions i les situacions personals
0,2
81
L'Estatut de Catalunya
0,1
2
Les negociacions amb ETA
0,0
0
La llei antitabac
3,3
7
Altres respostes
0,1
36
Cap
0,0
0
NS
7,9
196
NC
9,5
236
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
L'atur
34,3
848
Les drogues
0,1
3
La inseguretat ciutadana
1,7
42
El terrorisme, ETA
0,2
5
Les infraestructures
0,5
13
La sanitat
0,8
19
L'habitatge
1,0
25
Els problemes d'índole econòmica
23,1
570
Els problemes relacionats amb la qualitat de l'ocupació
2,3
57
Els problemes de l'agricultura, la ramaderia i la pesca
0,4
11
La corrupció i el frau
0,6
14
Les pensions
6,2
153
La classe política, els partits polítics
2,2
55
L'Administració de justícia
0,6
14
Els problemes d'índole social
1,0
25
El racisme
0,0
1
La immigració
0,9
23
La violència contra la dona
0,1
3
Els problemes relacionats amb la joventut
0,6
15
La crisi de valors
0,4
11
L'educació
1,7
41
Els problemes mediambientals
0,1
2
El Govern, els polítics i els partits
0,6
14
El funcionament dels serveis públics
0,2
4
Els problemes relacionats amb la dona
0,0
1
Les preocupacions i les situacions personals
2,1
53
L'Estatut de Catalunya
0,0
1
La llei antitabac
0,5
4
Altres respostes
0,2
13
NS
7,9
195
NC
9,6
236
Total
100,0
2.471
 
(0-1)
(2-3)
(4-6)
(7-8)
(9-10)
NS
NC
Nre.
El Consell General del
Poder Judicial
11,2
11,0
40,3
13,9
2,1
20,8
0,7
2.471
El Defensor del Poble
9,7
8,9
39,9
17,8
3,2
19,9
0,6
2.471
El Tribunal
Constitucional
10,9
9,3
39,3
15,1
3,0
21,5
0,9
2.471
La Policia
6,2
6,2
36,2
35,9
12,6
2,6
0,3
2.471
La Guàrdia Civil
6,4
5,9
32,4
35,4
16,6
3,0
0,3
2.471
Els tribunals de Justícia
11,1
13,7
47,8
16,0
3,2
7,8
0,4
2.471
Les Corts (el Parlament)
16,1
15,7
43,7
9,1
1,5
13,1
0,7
2.471
El Govern central
26,7
18,5
39,3
7,4
1,4
5,9
0,9
2.471
 
Mitjana
Desviació típica
Nre.
El Consell General del
Poder Judicial
4,54
2,42
1.940
El Defensor del Poble
4,90
2,44
1.965
El Tribunal
Constitucional
4,71
2,49
1.917
La Policia
6,15
2,41
2.398
La Guàrdia Civil
6,32
2,52
2.389
Els tribunals de Justícia
4,64
2,39
2.269
Les Corts (el Parlament)
3,96
2,40
2.129
El Govern central
3,36
2,51
2.303
 
Compleixen les lleis
Són exigents amb els seus drets
Són conscients de les seves obligacions i deures
Són iguals davant de la llei
Molt
6,7
13,7
4,9
3,6
Força
45,0
44,3
43,4
24,6
Poc
42,2
34,5
43,4
44,6
Gens
4,0
4,9
5,3
24,2
NS
1,6
2,3
2,0
2,2
NC
4,0
0,4
1,0
0,8
Total
2.471
2.471
2.471
2.471
 
%
Nre.
Protegeixen tothom igual
14,3
354
N'afavoreixen uns més que d'altres
82,6
2.042
NS
2,7
66
NC
0,4
9
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Els rics
48,6
993
Els poderosos
13,3
272
La classe alta
6,6
135
Els influents
2,6
54
Els polítics
25,9
528
Els governants
1,6
33
Qui és a prop del poder
4,0
82
Els empresaris
5,9
120
La banca
3,5
71
Les dones
1,4
29
Els immigrants
12,7
260
Els famosos
2,1
43
Els delinqüents
3,9
80
Altres
3,3
67
NS
4,8
97
NC
2,5
52
Total
100,0
2.042
 
Una gran empresa o banc
L'Administració pública
La Hisenda pública
Un ciutadà ric i influent
Molt
1,9
1,9
2,0
1,9
Força
19,3
23,0
22,3
16,4
Poc
50,2
46,0
42,5
46,0
Gens
22,1
21,2
25,5
28,7
NS
6,2
7,5
7,5
6,6
NC
0,2
0,4
0,2
0,5
Total
2.471
2.471
2.471
2.471
 
%
Nre.
Intentar arribar a un acord, encara que això comportés alguna pèrdua pròpia
57,1
1.411
Recórrer a una tercera persona (per exemple, un amic o conegut comú) que trobés una solució intermèdia per als interessos de les dues parts
14,5
358
Posar l'assumpte a les mans dels advocats i recórrer a un tribunal per a obtenir tot el que en justícia us correspon
21,7
536
NS
5,9
147
NC
0,8
19
Total
100
2.471
 
%
Nre.
Molt bé
0,4
10
Bé
18,0
444
Regular
28,7
710
Malament
36,7
906
Molt malament
11,3
279
NS
4,7
115
NC
0,3
7
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Millor
13,3
328
Igual
51,8
1.281
Pitjor
24,0
593
NS
10,5
260
NC
0,4
9
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Més aviat suficients
25,0
617
Més aviat insuficients
61,6
1.521
NS
13,1
324
NC
0,4
9
Total
100,0
2.471
 
Primer
Segon
Tercer
Més jutges
39,8
18,8
17,5
Més instal·lacions i millors
9,6
21,1
20,0
Més personal auxiliar
21,4
32,0
22,0
Més mitjans informàtics i millors
24,8
19,6
26,0
NS
3,3
5,7
9,7
NC
1,1
2,8
4,9
Total
1.521
1.521
1.521
 
%
Nre.
La justícia necessita uns procediments més àgils i ràpids. Una justícia lenta no és acceptable
77,4
1.913
Agilitar i retallar els terminis i els procediments pot generar errors i indefensions. La justícia necessita temps
15,3
378
NS
5,3
131
NC
2,0
49
Total
100,0
2.471
 
Molt d'acord
D'acord
Ni d'acord ni en desacord
En desacord
Molt en desacord
NS
NC
Nre.
La justícia tracta igual rics i pobres
1,9
13,2
5,8
46,1
31,1
17,1
0,1
2.471
Els processos judicials són tan complicats que no val la pena ficar-s'hi
17,2
45,1
9,8
19,7
3,4
4,2
0,6
2.471
Els tribunals protegeixen els ciutadans poderosos
4,9
19,7
10,4
41,6
18,1
4,5
0,8
2.471
La justícia tracta igual un polític que un ciutadà corrent
0,9
8,4
5,2
43,5
39,1
2,8
0,2
2.471
Si els tribunals fossin més ràpids, hi recorreríem més sovint
22,3
55,2
6,7
7,9
1,7
6,3
0,3
2.471
Els plets legals són tan cars que no compensa anar als tribunals
22,6
49,7
9,2
10,5
1,2
6,3
0,5
2.471
Els mitjans de comunicació determinen les decisions de la justícia
8,9
36,0
12,0
23,3
4,4
15,1
0,4
2.471
 
Més jutges
Advocats
Fiscals
Policia judicial
Molt malament (0-1)
6,5
6,8
7,2
5,2
(2-3)
8,7
11,0
9,7
5,8
(4-6)
46,6
50,3
43,5
36,4
(7-8)
26,4
21,3
21,4
27,9
Molt bé (9-10)
6,0
4,7
4,4
7,6
NS
5,3
5,2
13,3
16,6
NC
0,4
0,7
0,5
0,6
Nre.
2.471
2.471
2.471
2.471
 
Personal administratiu dels jutjats
Molt malament (0-1)
5,4
(2-3)
7,9
(4-6)
45,0
(7-8)
23,2
Molt bé (9-10)
5,5
NS
12,5
NC
0,5
Nre.
2.471
 
Mitjana
Desviació típica
Nre.
Jutges
5,49
2,27
2.328
Advocats
5,22
2,23
2.326
Fiscals
5,19
2,30
2.130
Policia judicial
5,88
2,31
2.047
Personal administratiu dels jutjats
5,52
2,20
2.150
 
%
Nre.
Molt alt
7,2
179
Força alt
33,1
819
Força baix
29,0
717
Molt baix
10,8
268
NS
18,9
466
NC
0,9
22
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Molt alt
8,6
212
Força alt
29,5
730
Força baix
25,6
633
Molt baix
10,2
251
NS
25,2
623
NC
0,9
22
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Molt alt
9,3
229
Força alt
27,6
683
Força baix
23,7
585
Molt baix
12,2
302
NS
26,2
647
NC
1,0
25
Total
100,0
2.471
 
En els plets, els jutges solen actuar amb honradesa, sense deixar-se influir per cap tipus de pressió
Avui en dia, el resultat d'un plet legal depèn, en bona mesura, del jutge
Els jutges dediquen a cada cas el temps i l'atenció que necessita
Els casos de corrupció al món de la justícia són tan excepcionals que, en realitat, es pot dir que no hi ha corrupció
En general, els jutges estan ben preparats i són competents
Molt d'acord
4,0
23,6
2,1
1,8
8,9
D'acord
33,8
52,2
25,1
17,0
56,5
Ni d'acord ni en desacord
15,0
6,1
11,7
9,0
13,9
En desacord
29,7
9,3
34,8
37,6
9,6
Molt en desacord
7,8
0,7
9,6
21,9
2,4
NS
9,3
7,7
15,1
12,1
8,0
NC
0,4
0,4
0,5
0,6
0,7
Nre.
2.471
2.471
2.471
2.471
2.471
 
%
Nre.
Més aviat conservadors
45,2
1.118
Més aviat progressistes
12,0
296
Ni una cosa ni l'altra. No són més conservadors o progressistes que el conjunt de la societat
18,6
460
NS
22,9
566
NC
1,3
31
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Sí
43,5
1.076
No
55,9
1.381
NS
0,3
7
NC
0,3
7
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
La persona entrevistada
55,5
597
Un familiar
32,3
348
Un amic pròxim
11,2
120
NC
1,0
11
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Professional de la justícia (advocat, jutge, secretari judicial, administratiu de jutjats, etc.)
6,3
68
Demandant, denunciant, querellant
41,3
444
Testimoni
18,8
202
Denunciat, demandat
20,1
216
Imputat
4,4
47
Víctima
5,3
57
Jurat
0,8
9
Altres respostes
1,5
16
NS
0,2
2
NC
1,4
15
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Molt bé
5,6
60
Bé
33,6
361
Regular
14,1
152
Malament
24,5
264
Molt malament
18,9
203
NS
3,1
33
NC
0,3
3
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
La va millorar
15,4
166
Ni la va millorar ni la va empitjorar
41,1
442
La va empitjorar
39,5
425
NS
2,7
29
NC
1,3
14
Total
100,0
2.471
 
En l'actualitat, a Espanya, els culpables de delictes acaben essent castigats
En l'actualitat, a Espanya, els acusats d'un delicte tenen les màximes garanties per a demostrar la seva innocència
En l'actualitat, a Espanya, no es castiga prou els qui cometen delictes
Molt d'acord
3,2
11,0
26,0
D'acord
28,7
46,6
45,3
Ni d'acord ni en desacord
14,3
11,9
9,7
En desacord
39,3
17,3
12,9
Molt en desacord
12,4
3,3
2,5
NS
1,9
9,5
3,1
NC
0,2
0,3
0,5
Nre.
2.471
2.471
2.471
 
%
Nre.
Esquerra (1-2)
7,0
173
(3-4)
25,1
619
(5-6)
31,0
767
(7-8)
10,2
252
Dreta (9-10)
2,8
69
NS
11,0
272
NC
12,9
319
Total
2.471
2.471
Mitjana
4,80
Desviació típica
1,88
Nre.
1.880
 
%
Nre.
Vau anar a votar i vau votar
77,2
1.907
No teníeu edat per a votar
3,5
87
Vau anar a votar però no ho vau poder fer
0,2
6
No vau anar a votar perquè no vau poder
2,7
66
Vau preferir no votar
14,2
352
No ho recordeu
0,8
21
NC
1,3
32
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
PSOE
38,3
731
PP
27,5
524
IU (ICV a Catalunya)
3,8
73
CiU
2,4
45
PNB
1,0
20
UPiD
1,2
23
ERC
1,7
33
BNG
0,7
13
CC
0,3
6
NaBai
0,3
6
Altres partits
1,8
34
En blanc
2,9
55
No ho recorda
2,6
50
NC
15,4
294
Total
100,0
1.907
 
%
Nre.
PSOE
29,6
731
PP
21,2
524
IU (ICV a Catalunya)
3,0
73
CiU
1,8
45
Altres
5,5
135
No tenia edat per a votar
3,5
87
En blanc
2,2
55
No va votar
17,2
424
No ho recorda
2,9
71
NC
13,2
326
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
PSOE
49,1
1.231
PP
50,9
1.258
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
De 18 a 24 anys
9,6
238
De 25 a 34 anys
19,7
487
De 35 a 44 anys
20,3
501
De 45 a 54 anys
17,1
422
De 55 a 64 anys
13,1
324
De 65 i més anys
20,2
499
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
No, sóc analfabet
1,3
33
No, però sé llegir i escriure
3,8
95
Sí, he anat a l'escola
94,7
2.339
NC
0,2
4
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Menys de cinc anys d'escolarització
2,1
49
Educació primària
21,3
499
ESO o batxiller elemental
26,1
611
FP de grau mitjà
7,2
168
Batxillerat LOGSE
13,0
305
FP de grau superior
10,2
238
Arquitecte / enginyer tècnic
1,2
29
Diplomat
8,1
189
Arquitecte / enginyer superior
1,4
32
Llicenciatura
8,6
200
Estudis de postgrau o especialització
0,8
18
NC
0,0
1
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Sense estudis
7,2
177
Primària
44,9
1.110
Secundària
12,3
305
FP
16,4
406
Mitjans universitaris
8,8
218
Superiors
10,1
250
NC
0,2
5
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Catòlic
74,8
1.848
Creient d'una altra religió
2,4
59
No creient
14,2
351
Ateu
7,2
178
NC
1,4
35
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Gairebé mai
61,5
1.172
Diverses vegades a l'any
13,3
254
Alguna vegada al mes
9,6
184
Gairebé cada diumenge i dies festius
12,4
236
Diverses vegades a la setmana
2,3
44
NC
0,9
17
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Molt bona
0,5
13
Bona
26,9
664
Regular
49,7
1.228
Dolenta
16,1
399
Molt dolenta
6,0
148
NS
0,1
2
NC
0,7
17
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Casat
57,1
1.410
Solter
30,0
742
Vidu
6,9
170
Separat
2,6
65
Divorciat
3,0
74
NC
0,4
10
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
L'entrevistat
47,2
1.166
Una altra persona
43,3
1.166
L'entrevistat i una altra persona gairebé a parts iguals
8,6
213
NC
0,8
21
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Treballador
41,8
1.033
Jubilat/pensionista (ha treballat)
19,1
471
Pensionista (no ha treballat)
3,2
78
Aturat i ha treballat abans
20,5
507
Aturat i buscant la primera feina
0,8
19
Estudiant
4,8
119
Treballador domèstic no remunerat
9,2
227
Una altra situació
0,5
13
NC
0,2
4
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Molt probable
5,5
57
Força probable
12,3
127
Poc probable
43,3
447
Gens probable
32,8
339
NS
5,0
52
NC
1,1
11
Total
100,0
1.033
 
%
Nre.
Molt probable
6,8
36
Força probable
26,8
141
Poc probable
42,6
224
Gens probable
14,8
78
NS
6,3
33
NC
2,7
14
Total
100,0
1.033
 
%
Nre.
Direcció d'empreses i administracions públiques
7,6
188
Tècnics i professionals científics i intel·lectuals
11,0
272
Tècnics i professionals de suport
13,1
324
Empleats de tipus administratiu
4,4
108
Treballadors de serveis de restauració i personals
15,3
379
Treballadors qualificats d'agricultura i pesca
6,2
153
Artesans i treballadors qualificats
de la indústria
17,4
429
Operadors de maquinària i muntadors
10,6
261
Treballadors no qualificats
12,6
312
Forces Armades
0,6
15
NC
1,2
30
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Assalariat fix
56,5
1.395
Assalariat eventual o interí
24,0
592
Empresari o professional amb
assalariats
4,8
118
Professional o treballador autònom
13,2
327
Ajuda familiar
0,3
7
Membre d'una cooperativa
0,1
2
Una altra situació
0,2
6
NC
1,0
24
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Administració pública
14,4
287
Empresa pública
3,6
71
Empresa privada
78,9
1.567
Organització sense ànims de lucre
1,0
20
Servei domèstics
1,4
28
Altres respostes
0,5
9
NC
0,3
5
Total
100,0
1.987
 
%
Nre.
Agricultura, ramaderia, cacera, silvicultura
7,8
193
Pesca, aqüicultura
0,5
12
Extracció de productes energètics
0,4
10
Extracció d'altres minerals
0,1
3
Indústries de l'alimentació, begudes i tabac
3,4
84
Indústria tèxtil de la confecció
2,4
60
Indústria del cuir i del calçat
0,4
9
Indústria de la fusta i del suro
0,6
14
Indústria del paper
1,1
26
Refinament de petroli, coqueries i combustibles nuclears
0,1
3
Indústria química
1,1
28
Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques
0,4
10
Fabricació d'altres productes minerals no metàl·lics
1,4
35
Metal·lúrgia i fabricació de productes metàl·lics
3,5
87
Fabricació d'equips mecànics: oficina i informàtics
0,6
14
Indústria de matèria i equip electrònic
0,5
12
Fabricació de tot tipus de material de transport
1,6
40
Fabricació de mobles
1,7
42
Producció i distribució d'energia elèctrica, gas i aigua
0,4
9
Construcció, climatització i instal·lacions elèctriques
11,1
275
Comerç: farmàcies i tot tipus de reparacions
12,9
319
Hoteleria
6,9
171
Transport, emmagatzemament, correus, comunicacions
7,1
175
Intermediació financera
2,5
61
Activitats immobiliàries, informàtiques
7,7
191
Administració pública, defensa, seguretat social
6,4
159
Educació
5,3
131
Activitats sanitàries i veterinàries
4,9
121
Activitats de sanejament públic
0,1
3
Activitats associatives diverses
0,6
14
Activitats recreatives, culturals i esportives
1,3
32
Activitats diverses de serveis personals
1,4
35
Llars que ocupen personal domèstic
1,7
42
Organismes extraterritorials
0,0
1
NC
2,0
50
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Des que vaig néixer
97,0
2.397
L'he adquirida més endavant
2,0
50
NC
1,0
24
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
El parlo una mica
2,0
1
El parlo més o menys bé
10,0
5
El parlo amb fluïdesa
6,0
3
El parlo com si fos natiu
20,0
10
És el meu idioma matern
58,0
29
NC
4,0
2
Total
100,0
50
 
%
Nre.
Directors i professionals
3,7
91
Tècnics i quadres mitjans
8,9
221
Petits empresaris
4,2
105
Agricultors
1,3
32
Empleats d'oficines i serveis
7,8
193
Obrers qualificats
6,5
161
Obrers no qualificats
8,8
217
Jubilats i pensionistes
22,2
549
Aturats
21,3
526
Estudiants
4,8
119
Treballadors domèstics no remunerats
9,2
227
No classificables
1,2
30
Total
100,0
2.471
 
%
Nre.
Classe alta/mitjana-alta
16,3
395
Tècnics i quadres mitjans
22,5
544
Petits empresaris
16,8
407
Agricultors
30,8
743
Empleats d'oficines i serveis
13,5
327
Total
100,0
2.416

Pregunta 2
Creieu que d'aquí un any la situació econòmica del país serà millor, igual o pitjor que ara?
Pregunta 3
Com qualificaríeu la situació política general d'Espanya: molt bona, bona, regular, dolenta o molt dolenta?
Pregunta 4
Creieu que d'aquí un any la situació política del país serà millor, igual o pitjor que ara?
Pregunta 5
Quin és, a parer vostre, el problema principal que hi ha actualment a Espanya? I el segon? I el tercer? (Multiresposta.)
Pregunta 5a
Problema principal que hi ha actualment a Espanya.
Pregunta 6
I quin és el problema que, personalment, us afecta més? I el segon? I el tercer? (Multiresposta.)
Pregunta 6a
I quin és el problema que, personalment, us afecta més?
Pregunta 7
Us llegirem una llista d'una sèrie d'institucions. En quina mesura confieu en cada una en una escala de 0 a 10, en la qual el 0 significa cap confiança, i el 10, confiança total?
Pregunta 8
En quin grau, molt, força, poc o gens, diríeu que, en general, els espanyols i les espanyoles...?
Pregunta 9
Creieu que a Espanya les lleis protegeixen igual els drets i els interessos de tots els ciutadans i ciutadanes o que hi ha uns grups més afavorits que d'altres?
Pregunta 9a
Procedeix de la pregunta 9. Només a qui creu que les lleis no són iguals per a tothom (2 en la pregunta 9). Quin tipus de persones, grups socials o gent afavoreixen? (Multiresposta.)
Pregunta 10
Fins a quin punt, molt, força, poc o gens, confieu que les lleis protegiran els vostres drets en cas de conflicte amb...?
Pregunta 11
Si tinguéssiu un conflicte amb una altra persona sobre els vostres drets o interessos, què faríeu?
Pregunta 12
Com considereu que funciona actualment l'Administració de justícia a Espanya: molt bé, bé, malament o molt malament?
Pregunta 13
Creieu que en els últims temps (tres o quatre anys) el funcionament de l'Administració de justícia és millor, igual o pitjor que en temps anteriors?
Pregunta 14
Considereu que els mitjans de què disposen els tribunals de Justícia per a dur a terme les seves tasques són més aviat suficients o més aviat insuficients?
Pregunta 14a
Procedeix de la pregunta 14. Només a qui considera insuficients els mitjans amb què funcionen els tribunals de Justícia. Dels aspectes següents que apareixen en aquesta targeta, què creieu que falta en primer lloc? I en segon lloc? I en tercer lloc?
Pregunta 15
Sobre el tema de la rapidesa i la modernització de la justícia hi ha moltes opinions, amb quina d'aquestes dues que llegirem hi esteu més d'acord?
Pregunta 16
Ara llegirem una sèrie d'afirmacions sobre el sistema judicial a Espanya. Per a cada una digueu si hi esteu molt d'acord, d'acord, en desacord o molt en desacord.
Pregunta 17
Digueu quina valoració concreta us mereixen una sèrie de professions vinculades amb l'Administració de justícia. Utilitzant una escala de 0 a 10, digueu, si us plau, com valoreu cada professió, sabent que el 0 significa molt malament, i el 10, molt bé.
Pregunta 18
Com valoraríeu el grau d'independència que en l'actualitat tenen els jutges espanyols, molt alt, força alt, força baix o molt baix?
Pregunta 19
I el grau d'independència del Tribunal Suprem?
Pregunta 20
I el del Tribunal Constitucional?
Pregunta 21
Ara llegirem una sèrie d'opinions sobre els jutges. Digueu en cada cas si hi esteu molt d'acord, d'acord, en desacord o molt en desacord.
Pregunta 22
Parlant en general, els jutges són més aviat conservadors o més aviat progressistes?
Pregunta 23
Heu tingut personalment o algú de la vostra família o dels vostres amics íntims, contacte amb el món de la justícia? (Per exemple, com a testimoni o part en un plet, com a demandant o demandat en un judici, com a jurat, etc.).
Pregunta 23a
És procedent només per a qui ha tingut contacte personal amb el món de la justícia (1 en la pregunta 23). Qui ha tingut aquest contacte?
Pregunta 23b
És procedent només per a qui ha tingut contacte personal amb el món de la justícia (1 en la pregunta 23). En qualitat de què?
Pregunta 23c
És procedent només per a qui ha tingut contacte personal amb el món de la justícia (1 en la pregunta 23). Segons aquesta experiència, com creieu que va funcionar l'Administració de justícia: molt bé, bé, malament o molt malament?
Pregunta 23d
És procedent només per a qui ha tingut contacte personal amb el món de la justícia (1 en la pregunta 23). Aquesta experiència última o única va millorar o va empitjorar l'opinió que tenia abans del funcionament de la justícia?
Pregunta 24
Per acabar aquest tema, llegirem una sèrie d'afirmacions. Digueu si esteu molt d'acord, d'acord, en desacord o molt en desacord amb cada una.
Pregunta 25
Quan es parla de política s'utilitzen normalment les expressions esquerra i dreta. En aquesta targeta hi ha una sèrie de caselles que van d'esquerra a dreta. A quina casella us col·locaríeu?
Pregunta 26
Podríeu dir si en les eleccions generals del 9 de març de 2008...?
Pregunta 26a
Procedeix de la pregunta 26. Només a qui va anar a votar i va votar en les eleccions generals de 2008 (1 en la pregunta 26). I podríeu dir a quin partit o coalició vau votar?
Pregunta 26aa
Record de vot en eleccions generals.
Pregunta 27
Sexe.
Pregunta 28
Quants anys vau fer en l'últim aniversari?
Pregunta 29
Heu anat a l'escola o heu cursat algun tipus d'estudis?
Pregunta 29a
Procedeix de la pregunta 9. Només a qui ha anat a l'escola (3 en la pregunta 29). Quins són els estudis de nivell més alt oficial que heu cursat (amb independència que els hàgiu acabat o no)? Si us plau, especifiqueu tant com sigui possible, i dieu el curs que fèieu quan els vau acabar (o els vau interrompre), i també el nom que tenien llavors aquests estudis (per exemple: 3 anys d'estudis primaris, primària, 5è. de batxillerat, mestria industrial, preuniversitari, 4t. d'EGB, llicenciatura, doctorat, FP1, etc.).
Pregunta 29aa
Estudis.
Pregunta 30
Com us definiu en matèria religiosa: catòlic, creient d'una altra religió, no creient o ateu?
Pregunta 30a
Procedeix de la pregunta 30. Només a qui es defineix en matèria religiosa com a catòlic o creient d'una altra religió (1 o 2 en la pregunta 30). Amb quina freqüència assistiu a missa o a altres oficis religiosos, sense comptar les ocasions relacionades amb cerimònies de tipus social, per exemple, casaments, comunions o funerals?
Pregunta 31
Com qualificaríeu la vostra situació econòmica personal en l'actualitat: és molt bona, bona, regular, dolenta o molt dolenta?
Pregunta 32
Quin és el vostre estat civil?
Pregunta 33
Qui és la persona que aporta més ingressos a la llar?
Pregunta 34
Qui és la persona que aporta més ingressos a la llar?
Pregunta 34a
Procedeix de la pregunta 34. Només a qui treballa (1 en la pregunta 34). Penseu que és molt, força, poc o gens probable que durant els pròxims dotze mesos perdreu la vostra feina actual?
Pregunta 34b
Procedeix de la pregunta 34. Només a qui està aturat (4 o 5 en la pregunta 34). Creieu que és molt, força, poc o gens probable que en els pròxims dotze mesos trobareu feina?
Pregunta 35
Entrevistador. La pregunta 35 cal referir-la a la feina actual (si 1 en la pregunta 34); a l'última feina (si 2 o 4 en la pregunta 34), a la feina del cap de família (si 3, 5, 6, 7 o 8 en la pregunta 34). I quina és/era la vostra actual/última ocupació o ofici? És a dir, en què consisteix/consistia específicament la vostra feina? (Preciseu tant com pugueu les activitats fetes, per exemple: auxiliar de clínica, agent de seguretat, guarda forestal, terapeuta ocupacional, patronista de roba, etc.). Ens referim a la vostra ocupació principal: la que us proporciona/proporcionava (o la persona que aporta més ingressos a la llar) més ingressos.
Pregunta 36
Entrevistador. La pregunta 36 cal referir-la a la feina actual (si 1 en la pregunta 34), a l'última feina (si 2 o 4 en la pregunta 34), a la feina del cap de família (si 3, 5, 6, 7 o 8 en la pregunta 34). Treballeu/treballàveu (o la persona que aporta més ingressos a la llar) de...?
Pregunta 36a
Entrevistador. La pregunta 36a cal referir-la a la feina actual (si 1 en la pregunta 34), a l'última feina (si 2 o 4 en la pregunta 34); a la feina del cap de família (si 3, 5, 6, 7 o 8 en la pregunta 34). Procedeix de la pregunta 36 només a qui està assalariat (1 o 2 en la pregunta 36). Treballeu/treballàveu (o la persona que aporta més ingressos a la llar) en l'Administració pública, en una empresa pública, en una empresa privada, en una organització privada sense ànim de lucre o en el servei domèstic?
Pregunta 37
Entrevistador. La pregunta 37 cal referir-la a la feina actual (si 1 en la pregunta 34), a l'última feina (si 2 o 4 en la pregunta 34), a la feina del cap de família (si 3, 5, 6, 7 o 8 en la pregunta 34). A quina activitat es dedica principalment l'empresa o organització on treballeu/treballàveu (o la persona que aporta més ingressos a la llar)? (Exemples: fàbrica d'articles d'esport, correus, lloguer de cotxes, electricitat, reparacions, indústria del cuir, etc.)
Pregunta 38
Finalment, teniu la nacionalitat espanyola des que vau néixer o l'heu adquirida més endavant?
Pregunta 38a
Procedeix de la pregunta 38. Només a qui té la nacionalitat espanyola o bé la va adquirir després (2 en la pregunta 38). Com definiríeu el vostre domini del castellà?
Pregunta 40
Condició socioeconòmica de l'INE (+ inactius).
Pregunta 41
Estatus socioeconòmic.
A aquestes alçades us podeu imaginar com de complex és fer una enquesta que inclogui tot el territori nacional. És per això que, quan hi ha possibilitats econòmiques, la logística es pot contractar a una empresa especialitzada.
La majoria dels mitjans de comunicació recorren a aquesta estratègia. Això va ser també el que van fer els autors de l'estudi del defensor del poble.
Quan no sigui possible, els investigadors hauran de formar adequadament els entrevistadors sobre els aspectes específics de l'enquesta:

  • El contingut de les preguntes.

  • El tipus de respostes.

  • La manera de resoldre els dubtes.

  • Les característiques dels enquestats.

  • Preveure alguna manera de contacte immediat per resoldre imprevistos.

4.6.El treball de camp i el mitjà a partir del qual s'enquesta

Com assenyalen Aebi i Linde (2010a), actualment hi ha quatre mètodes bàsics per a administrar un qüestionari:
1)Per correu
2)Amb una entrevista telefònica
3)Amb una entrevista cara a cara (face to face)
4)Per Internet
Al seu torn, aquestes metodologies se serveixen de tècniques diferents per a entrar les respostes. Abans que res, cal indicar que l'administració per Internet (CAWI) no fa referència a un qüestionari de lliure accés a Internet (una enquesta d'aquest tipus no tindria cap valor científic perquè no agafaria una mostra representativa), sinó a un qüestionari al qual només es pot accedir amb una contrasenya. En aquest cas, el procediment usual és enviar una carta a les persones seleccionades per a la mostra, i indicar-los a quina pàgina s'han de connectar i la contrasenya que han d'utilitzar.
En el cas de l'entrevista cara a cara, l'enquestador pot registrar les respostes de la persona en una versió impresa del qüestionari (PAPI), o en un ordinador que conté una versió electrònica del qüestionari (CAPI), però també és possible deixar que la persona enquestada faci servir l'ordinador per a registrar les respostes (CASI). També és possible combinar CAPI amb CASI utilitzant aquesta última tècnica per a les preguntes més sensibles del qüestionari.
L'entrevista telefònica es pot fer amb una versió impresa (PAPI) o una versió electrònica (CATI) del qüestionari. Aquesta última tècnica és la més utilitzada, i en la majoria dels casos es combina amb el marcatge aleatori de números telefònics (RDD) per a seleccionar la mostra.
Quan hi ha un entrevistador que recull les respostes dels enquestats, pot aclarir alguna pregunta, assegurar-se que es contesten en ordre, i animar a no deixar-ne cap sense respondre. D'altra banda, això representa que s'han de formar els entrevistadors i assegurar-se que no s'extralimiten en les seves funcions orientant els enquestats (biaix de l'entrevistador). En conjunt, aquest mitjà és el més fiable encara que sigui el més costós.
Si es fa servir el correu és encara més important que el qüestionari estigui redactat de la manera més clara possible i que hi hagi prou instruccions, exemples, fins i tot algun telèfon de contacte per a resoldre dubtes. Aquest mitjà és el més barat i evita la possible reactivitat dels enquestats cap a l'entrevistador. No resulta adequat quan s'han de representar sectors de la població amb escàs nivell cultural. Com que no es pot controlar l'ordre en el qual responen els enquestats, és possible que es produeixi un biaix de resposta en poder-se conèixer les últimes preguntes abans de procedir a contestar les primeres. La dificultat més gran d'aquest mitjà està en la pèrdua –no aleatòria– d'enquestats. És habitual que responguin menys d'un 50% de les persones, malgrat enviar-los un parell de cartes addicionals a l'enquesta, recordant-los com d'importants són les seves respostes i fins a quin punt els ho agrairia la ciència. Les entrevistes per Internet (CAWI) tenen avantatges i inconvenients similars. De moment, el problema més gran és que només una part de la població té ple accés a Internet.
Les enquestes telefòniques combinen la "presència" d'un entrevistador i l'economia de mitjans. El procés de selecció aleatòria, la marcació del número de telèfon i el registre i còmput de dades es poden fer, addicionalment, per ordinador, de manera integrada. Tanmateix, també té inconvenients: l'extensió del qüestionari ha de ser bastant limitada i la profunditat de les preguntes també. Hi pot haver una reactivitat més gran que amb una entrevista personal, perquè en aquesta última l'enquestat escriu sense que sigui testimoni l'enquestador; mentre que per telèfon ha de respondre a un desconegut. Aquest mitjà no és adequat si han de ser representats sectors de la població que no tinguin telèfon en la seva totalitat.
Els problemes amb què s'enfronten els investigadors que decideixen utilitzar l'enquesta han estat ben resumits per Linde i Aebi (2010c) en analitzar el cas de la futura enquesta de victimització europea.
Actualment, la Comissió Europea finança dos projectes (el mòdul d'enquesta de victimització de la UE i el segon estudi pilot ICVS-2) que haurien de constituir la base d'una futura enquesta europea de victimització. En aquesta perspectiva, els desafiaments principals que s'han d'afrontar estan relacionats amb el contingut del qüestionari i amb les tècniques de recollida de dades.
Respecte a aquestes últimes, dinou dels estats membres de la UE han aplicat algun cop la tècnica CATI (entrevista telefònica assistida per ordinador), mentre que els vuit restants no l'han utilitzat encara (Bulgària, Xipre, Eslovàquia, Estònia, Lituània, Malta, Polònia i Romania). La tècnica CATI té l'avantatge que és molt més econòmica que les entrevistes cara a cara. Tanmateix, la proliferació de la venda per telèfon ha fet que moltes persones rebutgin ser entrevistades, la qual cosa ha produït una reducció molt important de les taxes de resposta, un fet que afecta la representativitat de la mostra. Aquesta última també es veu afectada per la proliferació de la telefonia mòbil. Així, algunes llars ja no disposen de línia de telèfon fix i en d'altres s'ha multiplicat la quantitat de telèfons dels membres de la llar. Aquest problema també afecta la representativitat de la mostra, ja que un postulat bàsic de la teoria del mostreig és que cada unitat de la població tingui la mateixa probabilitat de ser seleccionada per a la mostra. La situació era molt diferent durant la primera meitat dels anys noranta, quan la majoria de llars de l'Europa Occidental tenien una única línia telefònica. Això explica l'apogeu de la tècnica CATI en aquells anys en els països esmentats. És possible que en el futur la tècnica CAWI permeti solucionar en part aquest problema, però les taxes de resposta tan baixes que va obtenir el primer estudi pilot de l'ICVS-2 amb aquesta tècnica suggereixen que encara caldrà esperar força temps.
Es pot esmentar que el cost d'una enquesta depèn principalment de la grandària de la mostra, de la tècnica utilitzada per a dur a terme les entrevistes, de l'extensió del qüestionari i del país on es fa l'entrevista.
Exemple
Per exemple, el pressupost total de l'EU ICs el 2004-2005 va ser d'1,8 milions d'euros, incloses les anàlisis de les dades. En aquest cas, les mostres eren en general de 2.000 llars i l'enquesta es va fer a divuit països, setze dels quals van aplicar la tècnica CATI –amb una durada mitjana de 23 minuts per entrevista telefònica– i dues entrevistes cara a cara, amb la qual cosa el cost va ser de 50 euros per persona entrevistada. D'altra banda, l'enquesta EU-MIDIS va tenir un cost total de 2,5 milions d'euros. Aquesta enquesta es va fer amb mostres més petites –500 persones–, però les entrevistes van ser cara a cara i amb una mostra d'un grup específic de la població, fet que va encarir els costos, de tal manera que va suposar 185 euros per cada persona entrevistada.
Per això, és indispensable desenvolupar un qüestionari que permeti obtenir totes les informacions rellevants, però que no duri excessivament. En aquest sentit, s'estima que, per a aconseguir que la majoria dels entrevistats completin una entrevista, no hauria de durar més de vint minuts. Aquesta limitació de temps condiciona el contingut del qüestionari.
4.6.1.Planificació de la investigació amb enquestes. Abast de les conclusions.
Quan vostè accedeixi al lloc del Centre d'Investigacions Sociològiques podrà comprovar com, en les seves enquestes periòdiques, de vegades es pregunta sobre un determinat tema de forma puntual i, altres vegades, es pregunta sobre el mateix tema en diferents enquestes. Això reflecteix les dues estratègies generals a la investigació amb enquestes: disseny transversal i disseny longitudinal.
En un estudi transversal es fa una fotografia, o una radiografia, de com és la realitat en un moment donat. Per exemple, "quins són els problemes que més preocupen els espanyols, el gener de 2001?", "quina puntuació doneu avui a tal líder polític?", "heu deixat de consumir carn de vedella?" són preguntes que retraten en les enquestes del CIS la realitat social en un moment determinat.
Els estudis transversals no sols descriuen les variables, sinó que també es poden mesurar relacions entre si, o establir diferències entre grups.
Per exemple, dins una enquesta es pot mesurar la relació entre edat i hàbits de salut o la relació entre tabaquisme i grau d'activitat física. L'únic que ha de fer l'investigador és enllaçar les dades de les preguntes que exploren cadascuna d'aquestes informacions.
D'aquestes taules en què s'encreuen els resultats de dues preguntes se'n diuen de contingència.
Consisteixen a preparar una quadrícula on les columnes corresponen a les possibles respostes d'una pregunta i les files a les possibles respostes de l'altra. Després l'investigador situa cadascun dels enquestats en la quadrícula que li correspon. Finalment recompta quants hi ha en cadascuna. En el quadre 1.10 (16) presentem un exemple; si el voleu veure activeu-lo.
(16) Quadre 1.10
Taula de contingència amb dues preguntes per a estudiar el grau de relació
 
 
P 12 Situeu el grau d'activitat física en el qual us incloeu
P 23 Indiqueu el nivell
de consum de tabac que
us defineix
 
Res
Lleuger
Moderat
Molt
Res
5
50
100
500
½ paquet
10
100
50
25
1 paquet
100
50
25
10
>1 paquet
150
25
5
0
També es poden mesurar diferències entre grups, per exemple, es pot contestar a la pregunta: "llegeixen més les dones que els homes?" O, "són més rondinaires els alumnes de centres privats que els dels públics?" Fixeu-vos que aquestes relacions o diferències no sorgeixen de manera espontània del qüestionari ni són suggeriments del programa d'anàlisi estadística. Són subobjectius curosament planificats pels investigadors.
En un disseny longitudinal, el que més interessa estudiar és el possible canvi en les persones.
Per exemple, "ha variat la intenció de vot?", "han canviat les pràctiques de seguretat en les relacions sexuals?", "ha descendit el consum de carn de vedell?". Per a estudiar el canvi s'ha de descriure a la mateixa població de la mateixa manera. No es poden introduir "millores" en el qüestionari, perquè si ho fem així, sempre planejaria l'amenaça que un canvi en una variable es pot deure a la manera diferent de preguntar. De la mateixa manera, no s'han d'introduir modificacions quant als estrats representats o a les etapes utilitzades en el mostreig. En resum, si tot ho fem igual esperem que les diferències en les respostes registrades es deguin als canvis produïts en la població.
Sols quan s'ha fet servir una mida mostral petita –que sigui una mida adequada– podem plantejar-nos tornar a preguntar als mateixos participants (estudi de panel); el més habitual és fer un nou mostreig. Si la població ha canviat, aquest canvi es detectarà mitjançant una mostra que la representa correctament.
Als estudis de panel es rastreja de manera més exhaustiva el canvi, ja que són exactament els mateixos enquestats els que responen dues vegades.
Això es pot fer amb poblacions petites i on hi ha localitzats els components de la mostra. Una universitat, una empresa, poden ser casos per a un estudi de panel.
Hi ha una altra varietat d'estudi longitudinal que consisteix a comparar la forma en què canvien diverses generacions. Aquests dissenys de cohorts es duen a terme quan alguna circumstància temporal es lliga a una generació (o promoció). Per exemple, pot tenir sentit comparar l'evolució dels estudis dels primers psicòlegs que van estudiar seguint els plans de l'ESO amb una generació anterior de BUP. O comparar l'evolució de la primera generació nascuda sota l'euro amb l'evolució d'una generació de la pesseta.
En els dissenys de panel es poden estudiar tant diferències intracohort al llarg del temps, com diferències intercohort en un moment concret.
Per exemple, a) intercohort: diferències a les notes (opinions polítiques, lectures, aficions, etc.) el primer any a les dues promocions; b) intracohort: diferències de les notes (opinions polítiques, lectures, aficions, etc.) al llarg dels anys de la llicenciatura.
Activitat
Abans de comentar l'abast de les conclusions dels estudis amb enquestes us convidem a què reflexioneu sobre les dades del quadre 1.10.
 
 
P 12 Situeu el grau d'activitat física en el qual us incloeu
P 23 Indiqueu el nivell
de consum de tabac que us defineix
 
Res
Lleuger
Moderat
Molt
Res
5
50
100
500
½ paquet
10
100
50
25
1 paquet
100
50
25
10
>1 paquet
150
25
5
0
Seleccioneu la conclusió que us sembli més apropiada de les següents:
Amb la informació del quadre 1.10 no sabem què pot produir què, els que van crear l'hàbit de fer exercici físic es van sentir menys inclinats a fumar?
O els que es van iniciar en l'hàbit de fumar no sentien ganes de fer exercici? En una enquesta no podem saber la direcció de l'acció de les variables.
A més, hi pot haver una tercera de variable, no computada, que correlacioni amb les dues anteriors i que pugui explicar l'hàbit de fumar i fer exercici, per exemple, haver tingut com a model pares fumadors no-esportistes o a pares no-fumadors esportistes. En els estudis descriptius amb enquestes, i en general en tots aquells en què els investigadors no tenen la capacitat de "produir" l'acció d'una variable sobre una altra, sols podem concloure sobre dades descriptives, diferències entre grups o relacions entre variables.
En un estudi amb enquestes no es pot concloure sobre la causa o influència d'una variable sobre l'altra.
No podem acabar d'estudiar aquest mòdul sense accedir al lloc de l'Institut Nacional d'Estadística encarregat d'enquestes tan transcendents com la que proporciona les dades per a l'IPC o l'enquesta sobre la població activa, que avalua la situació laboral dels ciutadans.

Resum

Al llarg d'aquest mòdul, hem vist que la criminologia és la ciència social que estudia el comportament antisocial i la reacció social enfront d'aquest. En el vessant científic, la criminologia sorgeix al segle XIX.
La criminologia utilitza diversos indicadors per a mesurar la delinqüència, entre els quals calen destacar les estadístiques oficials (policials, judicials i penitenciàries) i les enquestes. El desenvolupament de nous indicadors de la delinqüència, com les enquestes de delinqüència autorevelada i les enquestes de victimització, ha permès el desenvolupament de noves teories criminològiques.
En l'àmbit de la criminologia, el coneixement científic s'obté mitjançant la cerca de principis explicatius sostinguts per l'observació empírica i mitjançant l'establiment de relacions naturals i ordenades entre els fenòmens observats. Els resultats de qualsevol recerca científica han de ser replicables, és a dir, que ha de ser possible que un altre investigador repeteixi la recerca sota les mateixes condicions.
Si s'opta pel mètode hipoteticodeductiu a l'hora de plantejar una recerca, cal recordar que consta de les etapes següents:
1) El procés comença amb la detecció i la delimitació d'un problema.
2) Per a resoldre aquest problema, es postula una solució temptativa o hipòtesi.
3) De l'esmentada hipòtesi, es dedueixen conseqüències contrastables en el pla empíric.
4) Dur a terme aquest contrast implica l'elaboració d'un disseny de la recerca.
5) El disseny de la recerca pot ser descriptiu (mitjançant enquestes o observació), quasi experimental o experimental.
6) Les dades que recopilem per mitjà d'aquest disseny ens permetrà prendre decisions i arribar a conclusions sobre la idoneïtat de la hipòtesi.
Tot el procés revertirà en la comunitat investigadora per mitjà d'un informe elaborat pels autors i en el qual es detallaran els passos seguits.
Com hem estudiat, els investigadors utilitzen l'estadística –que utilitza la teoria de la probabilitat– per a decidir si les dades recollides s'ajusten o no a les hipòtesis previstes en la recerca.
En el cas d'una experimentació, es planteja com a hipòtesi nul·la que no hi ha diferència entre els grups sotmesos i no sotmesos a un estímul experimental. La hipòtesi alternativa (que correspon a la hipòtesi plantejada pels investigadors) és que l'estímul experimental genera una diferència entre els dos grups. Un test estadístic permet decidir si les dades corroboren la hipòtesi nul·la o la hipòtesi alternativa.
A partir dels anys 1980, una sèrie de crítiques de caràcter epistemològic (sobre la impossibilitat d'aconseguir una única veritat) i social (la utilització dels resultats científics pels representants de l'ordre establert) han conduït a un renaixement de la sensibilitat subjectivista en les diferents ciències socials. Aquest ressorgiment s'ha traduït en una utilització més freqüent de la metodologia qualitativa. No obstant això, hem de tenir present que la metodologia quantitativa i la qualitativa no són antagòniques sinó complementàries.
Una enquesta científica exigeix una quantitat d'enquestats relativament gran, un procediment no arbitrari de selecció dels enquestats i una garantia sobre la validesa i la fiabilitat de la recerca. En no poder accedir a tots els elements d'una població, cal determinar un subconjunt d'aquesta última que denominem mostra. Aquesta última només és representativa quan presenta les mateixes característiques que la població de la qual va ser extreta. Això permet generalitzar a la població, amb un marge d'error relativament baix, les dades que s’hi han obtingut. Al seu torn, el mostreig probabilístic permet garantir que la mostra representa adequadament la població, mentre que el mostreig accidental és sempre esbiaixat.
Finalment, hem analitzat quines característiques ha de reunir un bon qüestionari. Són les següents:

  • Tenir un aspecte atractiu.

  • Ser curt.

  • Tenir una redacció clara.

  • No incloure preguntes negatives.

  • Les preguntes incloses en el qüestionari han d'estar ben ordenades per temes.

  • Dins d'un tema, el qüestionari ha d'anar de les idees més generals a les més particulars.

  • Les preguntes no han d'orientar mai la resposta.

  • L'entrevistat no s’ha de sentir jutjat mai, sigui quina sigui la seva resposta.

Activitats

Les activitats d'aquest mòdul didàctic s'han de fer en la versió web del material.