Metodologies descriptives II: l'observació

  • Orfelio G. León García

    Doctor en Psicologia. Professor titular de l'Àrea de Metodologia de les Ciències del Comportament de la Universitat Autònoma de Madrid.

  • Ignacio Montero García-Celay

    Doctor en Psicologia. Professor titular de l'Àrea de Metodologia de les Ciències del Comportament de la Universitat Autònoma de Madrid.

  • Revisió a càrrec de Marcelo F. Aebi

    Marcelo F. Aebi

    Doctor en Criminologia. Professor de Criminologia a la Universitat de Lausana (Suïssa) i a la Universitat Autònoma de Barcelona.

PID_00177210
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Aquest mòdul està dedicat a la tècnica de l'observació. Després de definir aquesta tècnica i estudiar-ne els elements constitutius, estudiarem les diferents maneres de dur a terme una observació científica d'un procés social. En particular, analitzarem la manera en què es construeixen els codis que s'han d’utilitzar en el procés d'observació i els tipus de mesura que es poden obtenir amb aquesta tècnica. Finalment, analitzarem la fiabilitat i la validesa de la tècnica de l'observació.

Objectius

L'estudi d'aquest mòdul didàctic us permetrà assolir els objectius següents:

  1. Discernir les característiques de l'observació científica.

  2. Conèixer i distingir diferents formes de plantejar estudis mitjançant l'observació.

  3. Aprendre una seqüència de passos per a l'elaboració d'un codi.

  4. Conèixer i distingir els diferents tipus de mesura derivables de l'observació.

  5. Conèixer diferents conceptes de fiabilitat i validesa.

1.L'observació al servei de la criminologia científica

En aquest apartat definirem les característiques de l'observació científica, que ha de ser sistemàtica i replicable. Després estudiarem els elements del procés d'observació. Finalment, ens detindrem en el marc teòric i els nivells d'anàlisi de les dades recollides amb aquesta tècnica.

1.1.Presentació d'un cas

Viatgeu molt amb avió? Si no ho feu, us podem assegurar que els terminals dels grans aeroports internacionals són llocs on es poden observar gran quantitat de curiositats relatives al comportament humà. No us farem una llista de les que més ens criden l'atenció. Simplement us explicarem una història que es desenvolupa a la zona d'arribades. Allà es produeixen les conductes pròpies de persones que es troben després d'haver recorregut grans distàncies. Turnbull, Stein i Lucas (1995) van considerar que aquest era el lloc idoni per a observar la manera en què la gent s'abraça quan té una trobada emotiva.
Perquè entengueu les raons que tenien aquests investigadors sud-africans per a elegir aquest context d'investigació necessitem explicar-vos més coses. Estaven interessats a estudiar la manera en què l'especialització hemisfèrica pot arribar a explicar alguns dels comportaments propis de les relacions emocionals entre humans. Per exemple, sembla constatat que tant entre els humans com entre els primats superiors, les mares –i els pares, quan hi participen– sostenen els seus nadons amb el braç esquerre. Una primera raó adduïda pels estudiosos del tema va ser que això permetria d'alliberar la mà dreta, la predominança de la qual està més estesa. Tanmateix, s'ha constatat que no hi ha una correlació sistemàtica entre ser dretà i sostenir el nadó amb l'esquerra i ser esquerrà i sostenir-lo amb la dreta. Una altra explicació més recent addueix que la raó perquè el nadó sigui sostingut amb el braç esquerre rau en el fet que és l'hemisferi cerebral dret l'encarregat de processar la informació de tipus emocional. Així, la mare utilitzaria els seus receptors visuals i sensorials del costat esquerre (que són els que arriben més ràpidament a l'hemisferi dret) per a la tasca de transmetre cura i afecte al seu nadó i percebre les seves expressions i necessitats de manera més eficient i ràpida.
Turnbull, Stein i Lucas (1995) van fer la conjectura següent: si és cert que els nadons se sostenen amb el braç esquerre a causa de l'especialització hemisfèrica, tota conducta que impliqui un processament emocional i necessiti una lateralització hauria de mostrar també una clara predominança esquerra. Se us ocorre en quina conducta van pensar que complís aquests requisits? Exacte, les abraçades impliquen processament emocional i solen comportar una lateralització (per quin costat creueu el cap amb la vostra parella quan l'abraceu? Si no ho recordeu ja teniu una altra raó més per a abraçar-la en la vostra pròxima trobada...).
Per això van anar a l'aeroport internacional més proper a la seva universitat: per a observar com s'abraça la gent.

1.2.Observació científica: sistemàtica i replicable

Ara bé, això d'anar pels aeroports espiant la manera d'abraçar-se dels viatgers no sembla una tasca molt pròpia d'investigadors científics. Sona més proper al tipus de tasques que duen a terme els periodistes dels programes televisius del cor. Què fa que l'observació es converteixi en científica? En la nostra opinió, dues són les claus: el contingut i la forma. D'una banda, el propòsit de l'observació té a veure amb l'increment del coneixement dins disciplines científiques i no amb la satisfacció de la curiositat dels teleespectadors. D'altra banda, la manera de dur a terme l'observació en el context de la investigació científica comporta unes garanties que no es donen habitualment en altres contextos. Com que aquesta és una assignatura dedicada a les metodologies d'investigació, aquí ens estendrem sobre la segona clau.
Des del punt de vista de la metodologia d'investigació, una observació científica ha de complir les condicions de ser sistemàtica i replicable. L'observació és sistemàtica quan es fan explícits cadascun dels passos del procés. Quan això és així, s'està facilitant que també sigui replicable, és a dir, que pugui ser reproduïda –i, per tant, contrastada– de manera independent en tots els seus elements.
En l'apartat de "Mètode" de l'estudi dut a terme per Turnbull, Stein i Lucas, s'estableix el següent:

"Es van observar adults abraçant-se a la sala d'arribades d'un aeroport internacional. Els participants no sabien que se'ls estava observant. Es va definir abraçada com una interacció en la qual un participant A, quan es troba amb B, l'abraça posant el seu cap en una de les espatlles de B i envoltant-lo amb els dos braços. Es van excloure els casos en què s'utilitzava sols un braç o en els quals, encara que s'agafessin per les espatlles, no es donava el suport del cap. Les abraçades a infants tampoc no es van tenir en compte [...] Es van observar un total de 321 abraçades: 114 dona/dona, 174 dona/home i 33 home/home."

O. H. Turnbull; L. Stein; M. D. Lucas (1995), pàg. 18. "Lateral preferents in adult embrancing: A test of the «hemispheric asymmetry» theory of infant cradling". The Journal of Genetic Psychology, 156, 18.

Aquest breu paràgraf deixa traslluir que les observacions a les quals ha donat lloc l'estudi que es presenta s'han dut a terme portant un determinat procediment que comença per delimitar l'objecte de l'observació –les abraçades–, el nivell d'anàlisi de l'observació –les díades adult/adult–, els llocs de l'observació –la sala d'arribades d'un aeroport internacional... En la mesura que el que s'esbossa es vagi concretant, qualsevol de nosaltres, lectors del seu treball, suposades les habilitats i formació necessàries, estaríem en condicions de repetir-ho, és a dir, de replicar-ho. Esmicolar aquest procés d'investigació és l'objectiu dels apartats que segueixen. A continuació detallem els elements del procés per a desenvolupar-los posteriorment al llarg de tot el mòdul.

1.3.Diferents elements del procés d'observació

Algunes paraules tretes del llenguatge quotidià serveixen per a fer-se una idea justa sobre els elements del procés d'observació sobre els quals és necessari que l'investigador sigui el més sistemàtic possible: què observar, com observar, a qui, quan i on fer-ho.
1) Què observar.
Ja ha quedat clar que en l'exemple que ens ocupa, l'objectiu és descriure la manera en què els adults s'abracen analitzant-ho des de la perspectiva de la lateralització de l'abraçada. Per tant, "la lateralització de l'abraçada entre adults" constitueix què observar. Per a poder ser sistemàtics respecte a la seva delimitació, és necessari tenir en compte dos aspectes: el marc teòric i el nivell d'anàlisi. Atesa la importància que tenen tots dos aspectes, se'ls dedica el pròxim apartat. N'hi ha prou d'avançar que la definició de l'objecte d'observació comporta una assumpció teòrica –el marc– i la delimitació d'un pla o plans del fenomen a observar –el nivell d'anàlisi.
2) Com observar.
L'element del procés d'observació relatiu a com observar tracta de delimitar la modalitat elegida per a dur-lo a terme, i també el tipus de registre que es farà servir. Tots dos aspectes seran desenvolupats amb profusió en pròxims apartats d'aquest mòdul. Us podem anticipar que el primer fa referència a com se situa l'investigador davant el fenomen que observarà i el segon a la manera en què deixarà constància del seu treball. Per a tots dos aspectes s'obren diferents possibilitats i tot investigador les ha de conèixer per a poder elegir entre aquestes i fer-les explícites.
Vegem ara com es delimiten la resta d'elements assenyalats: a qui, quan i on observar. Continuem amb la investigació sobre "la lateralització de l'abraçada entre adults".
3) A qui observar.
En el mateix títol que hem elegit per a referir-nos a aquesta investigació està implícit que es van elegir persones adultes. En el paràgraf que hem transcrit literalment s'especifica una mica més: no es van considerar les abraçades en què hi havia implicats infants i es van elegir 321 parelles. Tot això ens informa sobre a qui es va observar. Noteu que no se'ns relata explícitament la manera en què van ser elegits. Pel relat de l'escenari sembla innecessari. Creieu que els autors van fer servir algun procediment aleatori de selecció de la mostra a l'estil dels presentats en l'apartat d'enquestes del mòdul anterior?
Activitat
Creieu que els autors van fer servir algun procediment aleatori de selecció de la mostra a l'estil dels presentats en l'apartat d'enquestes del mòdul anterior?
Quan estudieu com s'elabora un informe d'investigació a l'annex d'aquests materials didàctics, veureu que els subjectes a qui s'enquesta, a qui s'observa o a qui s'apliquen les tasques experimentals, són un element central en el procés d'investigació. Segons els objectius que es persegueixin i l'objecte de la investigació, la manera en què es decideix qui hi participa pot variar.
L'estructura de l'article científic
Una bona investigació no publicada és com una partitura genial posada en un calaix. Necessita ser difosa perquè es pugui fer ús de les aportacions proposades. Els resultats de les investigacions es publiquen en revistes especialitzades i necessiten ajustar-se a un format determinat. Aquesta forma no és optativa per als investigadors, és una espècie de protocol acceptat perquè la comunicació sigui més fluida. No hi ha lloc per a l'originalitat en l'estructura de la comunicació científica en criminologia. En els treballs empírics l'estructura és aquesta:

  • Títol

  • Resum

  • Introducció

  • Mètode

  • Resultats

  • Discussió

  • Referències

4) Quan observar.
Si repasseu el paràgraf (1) en el qual s'al·ludia al mètode seguit en l'observació, notareu que no hi ha cap al·lusió al moment en què es va observar. A nosaltres ens estranya aquesta omissió. I us explicarem per què. Si alguna vegada heu fet un llarg viatge amb avió, d'aquests que obliguen a canviar l'horari i a passar una nit dins l'aeronau, haureu notat que la vostra capacitat d'expressar emocions en la terminal d'arribada està seriosament minvada. Molt probablement en comptes d'abraçades, doneu capcinades... Haver especificat el tipus de vol i les hores de diferència amb els llocs de procedència, en cas d'haver-se pogut fer, ajudaria a replicar més bé la investigació.
(1) "Es van observar adults abraçant-se a la sala d'arribades d'un aeroport internacional. Els participants no sabien que se'ls estava observant. Es va definir abraçada com una interacció en la qual un participant A, quan es troba amb B, l'abraça posant el seu cap en una de les espatlles de B i envoltant-lo amb els dos braços. Es van excloure els casos en què s'utilitzava sols un braç o en els quals, encara que s'agafessin per les espatlles, no es donava el suport del cap. Les abraçades a infants tampoc no es van tenir en compte [...] Es van observar un total de 321 abraçades: 114 dona/dona, 174 dona/baró i 33 baró/baró" (pàg. 18).
En general, quan un investigador tracta la selecció dels moments per a l'observació, ha de tenir en compte si és rellevant per al seu objectiu el moment en què aquesta es du a terme. Si és rellevant, haurà d'especificar la manera mitjançant la qual ha decidit d'observar en uns moments i no en d'altres.
Però hi ha una altra qüestió important dins l'element relatiu a quan observar. En l'actualitat, excepte si resulten molt intrusius, els sistemes d'enregistrament audiovisual solen ser el suport en què es recull –i s'emmagatzema– el producte de l'observació. Però encara que sembli que, de tota la vida, tothom ha manejat el vídeo com maneja l'aixeta del lavabo, no fa gaire temps que les observacions es registraven in vivo en temps real. És a dir, l'observador havia de decidir sobre la marxa què és el que passava i deixar-ne constància. A l'hora de decidir si l'observació era fiable podien sorgir molts problemes.
Per exemple, l'observador A capta una cosa que qualifica com a abraçada i passa a registrar-la, encara que l'observador B no la consideri de la mateixa manera. Per a això necessita fixar la seva vista al quadern de notes o el full de registre. Mentre ho fa, apareix una nova parella abraçant-se que aquesta vegada sí que capta l'observador B. El primer observador no ho pot fer perquè està ocupat en el registre de l'abraçada anterior. D'aquesta manera, es poden trobar que, havent estat observant els viatgers que arriben durant els mateixos minuts, les seves dades semblen pertànyer a dues sessions diferents. Aquesta manera d'observar registrant en cada moment el que s'esdevé s'anomena registre continu. El problema que pot generar el seu ús es tracta fent un registre per intervals. La sessió es divideix en fraccions molt curtes de manera que s'alternen els temps per a mirar i els temps per a registrar. Per exemple, s'estableixen intervals de 2,5 minuts. Durant els dos primers minuts s'observa i el mig minut restant es dedica a registrar què s'ha observat. Tot això és innecessari quan s'ha fet un enregistrament en vídeo. A l'hora de codificar es pot tornar al punt de l'enregistrament on es va començar a registrar.
5) On observar.
En l'exemple que utilitzem no hi ha dubte que es va fer l'observació a la sala d'arribades d'un aeroport internacional i, com que no en coneixem les dimensions, pensem que sols n'hi havia una. En tota investigació en què es pugui observar el fenomen sota estudi en diferents situacions, l'investigador s'haurà de plantejar la selecció d'aquelles que més l'interessin i haurà de presentar la manera de decidir-ho.
Fins aquí, la presentació d'alguns dels elements que configuren el procés d'observació quan aquest tracta de complir els requisits de ser sistemàtic i replicable.

1.4.L'objecte d'observació: marc teòric i nivell d'anàlisi

En introduir el nostre exemple al principi del mòdul, expliquem quin havia estat l'objectiu de la investigació: descriure la lateralització en les abraçades entre adults com a manera de generalitzar la hipòtesi de la dominància hemisfèrica dreta en el processament dels indicadors emocionals. Podríem dir que es tracta el problema del comportament en contextos emocionals dins un marc teòric sociobiològic. De manera molt breu, això vol dir que els autors se situen en una tradició d'investigació en ciències socials en la qual es fan servir com a principis explicatius elements teòrics presos de la biologia evolucionista. La conducta està regulada biològicament mitjançant processos que s'han anat originant per la selecció natural.
Si sou un entusiasta de les ciències de la vida i de les explicacions evolucionistes, aquest tipus de marc teòric us semblarà molt adequat. Però estareu amb nosaltres quan afirmem que no és l'únic des del qual es pot investigar la conducta de l'abraçada. Si creieu que tota conducta pot ser explicada mitjançant la reconstrucció del procés d'aprenentatge que la va originar, se situaria dins un altre marc teòric: el conductisme.
En aquest sentit, un sociobiòleg i un conductista mirant els viatgers que s'abracen a la sala d'arribades d'un aeroport, encara mirant el mateix, observaran coses diferents ja que el seu marc teòric condiciona i orienta el seu procés d'observació.
Per cert, els resultats no van donar suport a la hipòtesi de la asimetria en l'abraçada com a extensió de la asimetria del processament emocional a l'hora de sostenir els nadons en braços. Cap de les combinacions de díades entre barons i dones va mostrar preferència per l'esquerra. Només en el cas de les abraçades entre dones es va donar la preferència contrària: creuaven els seus caps per la dreta. Això porta els autors a concloure que "l'abraçada orientada a la dreta pot ser producte d'alguna preferència cultural específica" (Turnbull, Stein i Lucas, 1995, pàg. 20). A nosaltres se'ns ocorre que l'extensió de la situació de la cura del nadó a l'abraçada entre adults era bastant arriscada i, a més, resultava equívoca per a predir el comportament d'adults esquerrans, ja que, per ser minoria, aprenen a abraçar-se per on ho fa la majoria dretana.
A més de conèixer el marc des del qual observarem, és necessari fer un pas més: establir el pla, delimitar el zoom. Això és el nivell d'anàlisi. En l'exemple de les abraçades als aeroports, el nivell d'anàlisi està circumscrit a la díada adult-adult, amb les tres combinacions que es donen en tenir en compte el sexe de les persones que s'abracen. En un laboratori es podria, a més, haver registrat l'activitat cerebral dels dos hemisferis per a veure si, a més de la lateralització en l'encreuament de caps, es dóna una activació diferencial, tal com sostenen els autors del treball. Aquest canvi de l'observació de la interacció a l'observació de l'activitat cerebral es podria assemblar al zoom d'una càmera que permet d'apropar o allunyar el pla segons els propòsits de l'enregistrament.
Encara que la metàfora del zoom us hagi pogut portar a pensar que els nivells d'anàlisi, com els plans d'una filmació, poden ser infinits, en psicologia i altres disciplines afins ens movem dins un nombre limitat d'aquests. En el quadre 2.1 (2) trobareu dues propostes diferents de possibles nivells d'anàlisi preses de León i Montero (1997) i de Rosa (2000).
(2) Quadre 2.1
Nivells d'anàlisi en criminologia
En criminologia, es poden distingir quatre nivells d'anàlisi:

  • Nivell individual: la persona.

  • Micronivell: els grups íntims (per exemple, la família, l'escola, el grup d'amics).

  • Mesonivell: els grups de mida mitjana (per exemple, un barri).

  • Macronivell: els grups grans, les societats (per exemple, una ciutat, un país).

  • Micronivell: utilitzat per les teories i les recerques que expliquen la delinqüència d'un individu o d'un petit grup d'individus (també anomenades teories individuals).

  • Macronivell: utilitzat per les teories i les recerques que expliquen la delinqüència de grans grups socials (també anomenades teories socials).


A la pràctica, els investigadors solen reagrupar aquests nivells en dos:

Com assenyalen Maxfield i Babbie (2005), és important tenir en consideració que fins i tot les teories criminològiques de micronivell estan fundades en pressupòsits que provenen del macronivell. En efecte, per a predir el comportament d'un individu, es té en consideració la manera com es comporta la majoria dels individus. Això implica acceptar que hi ha certes regularitats socials. Entenem per regularitats socials certs patrons de comportament que es presenten de manera sistemàtica en la vida social. Per exemple, els homes joves constitueixen l'estrat social més implicat en la delinqüència violenta. En conseqüència, en el moment d'intentar predir el nivell de violència d'un grup social –per exemple, una ètnia minoritària–, és indispensable considerar el percentatge d'homes joves dins del grup. Evidentment, sempre hi haurà dones joves i adults dels dos sexes que cometin delictes violents, però mentre que el percentatge de persones d'aquests estrats que cometen els delictes esmentats continuï essent molt inferior al percentatge d'homes joves que els cometen, les variables edat i sexe continuaran essent fonamentals en la predicció de la violència. En aquest context, hem de considerar que la criminologia no utilitza raonaments deterministes (que postulen que l'efecte X es produirà cada vegada que es presenti la causa Y) sinó probabilístics (que postulen que la presència de la causa Y augmenta les probabilitats que l'efecte X es produeixi).
Quan no es para prou atenció als nivells d'anàlisi utilitzats en una recerca, es corre el risc de cometre errors en intentar generalitzar els resultats obtinguts. Els dos errors clàssics vinculats a la confusió dels nivells d'anàlisi són coneguts com la fal·làcia ecològica i la fal·làcia individualista. La fal·làcia ecològica consisteix a fer afirmacions sobre individus (nivell individual o micronivell) amb dades que provenen de l'anàlisi de grups (macronivell). Per exemple, el fet que una enquesta de delinqüència autorevelada indiqui que els joves d'una certa ètnia cometen més delictes que els joves autòctons no permet treure conclusions sobre els delictes eventuals comesos pel jove de l'ètnia en qüestió que tenim al davant. La fal·làcia individualista consisteix a fer afirmacions sobre grups (nivell macrosocial) amb dades que provenen de l'anàlisi d'individus (nivell individual o micronivell). Aquest és un error típic de l'observació no científica. Així, el fet de conèixer personalment algú d'una certa ètnia, fa que moltes persones pensin que totes les persones d'aquesta ètnia es comporten de manera similar. Aquest és l'error que hi ha al darrere de frases com "tots els homes són iguals".
És obligació per a tot investigador referir-se explícitament al marc teòric en què es mou i als nivells d'anàlisi que tria perquè les seves investigacions puguin ser replicades.

2.Diferents maneres de plantejar l'observació

En aquest apartat presentarem els diversos tipus d'observació, i també els codis que s'han d'utilitzar en el marc del procés d'observació.

2.1.Tipus d'observació

En l'apartat anterior, quan es descrivien els elements que configuren el procés d'observació, ja s'ha al·ludit al contingut d'aquest epígraf. Dèiem que l'investigador ha de triar entre diverses opcions la manera en què se situa –mentalment– davant el que observarà. Encara que diferents autors tracten la classificació d'aquestes opcions de diferent manera (León i Montero, 1997; Shaughnessy, Zechmeister i Zechmeister, 2000), les esmentades opcions estan clarament delimitades. Nosaltres us presentarem maneres diferents de dur a terme l'observació. Després de descriure-us les característiques de cadascuna d'aquestes maneres us presentarem els criteris per a la seva possible classificació.
Recordeu com es va plantejar la investigació de l'estudi descriptiu "la lateralització de les abraçades". Es tractava d'observar les parelles d'adults a la zona d'arribades d'un aeroport. Fins aquí tot clar. Pregunteu-vos ara en quin grau l'investigador creava el context de l'observació. Sembla que, en el nostre cas, l'investigador no aportava res més que la seva presència al context: el tragí de persones a la sala d'arribades es produeix sense que l'investigador intervingui de cap manera. Ell es limita a registrar allò que l'interessa dins un conjunt de coses que ocorren sense que ell intervingui de cap manera.
Quan això és així, quan l'investigador es limita a observar una situació sense aportar res a la seva creació –més enllà de la seva ineludible presència–, diem que fa observació natural.
L'observació natural té l'avantatge de permetre l'accés a les situacions tal com es produeixen habitualment. Però hi ha moltes vegades que l'investigador no pot esperar al fet que, espontàniament, aparegui el fenomen que l'interessa. Penseu en el fenomen de la parla privada infantil, també coneguda com a parla egocèntrica. S'ha constatat que, entre els tres i sis anys, els infants parlen amb si mateixos amb molta més freqüència del que ho faran a mesura que vagin creixent. L'origen i funcions d'aquest parlar amb si mateix ha donat lloc a molta investigació.
Tanmateix, un dels riscos més importants per a la investigació d'aquest fenomen és el d'accedir-hi: el simple fet de posar-se a observar què fan infants d'aquestes edats no garanteix que manifestin parla privada. Que aquesta es posi en funcionament depèn de moltes coses: la demanda de la tasca que es fa, el contingut, el nivell de dificultat, el context, la proximitat d'altres persones, la forma d'interacció amb aquestes persones... i així fins a un llarg etcètera. Doncs bé, una manera que tenim els investigadors, mantenint el context natural d'aparició del fenomen, per a augmentar la probabilitat que aquest fenomen aparegui, consisteix a introduir alguns elements en la situació, crear un context estructurat que així ho permeti. Per exemple, introduint un joc que sapiguem que resulta motivador i que implica un repte per als infants que seran observats. En aquestes condicions (Díaz i Berk, 1992) se sap que augmenta la probabilitat que s'emeti llenguatge autodirigit.
Quan això ocorre hi ha un cert grau d'intervenció en la situació, el que s'observa està d'alguna manera provocat per l'investigador. A aquesta modalitat se la denomina observació estructurada.
Però encara n'hi ha més. Una cosa és provocar un fenomen per a descriure'l i una altra cosa és provocar-lo per a saber què el causa. Quan en el context de la metodologia d'investigació parlem d'experiment ens referim al contrast d'una relació de causa-efecte entre dues variables. En el mòdul "Metodologia experimental", tindreu ocasió d'estudiar tot el que està relacionat amb aquest assumpte. Quan l'observació s'estructura per a dur a terme un procés de contrast de relacions causals parlem d'experiment de camp.
El criteri que ens ha permès de distingir entre les tres modalitats d'observació fins ara presentades ha estat el del grau d'intervenció de l'investigador en la situació observada. Però hi ha un altre criteri que permet de distingir entre formes d'observació: dur-la a terme des de fora o dur-la a terme des de dins. És a dir, l'observador pot ser algú aliè a l'objecte de l'observació o pot ser part del que s'observa. Quan s'elegeix aquesta segona opció parlem d'observació participant. Quan no és així es parla d'observació externa.
Activitat
Després, podem dir que Turnbull, Stein i Lucas (1995) van fer servir la modalitat:
Si us heu pres seriosament la resposta a la pregunta anterior us haureu adonat que, en realitat, us hem presentat dos sistemes de classificació de les possibles maneres d'enfocar l'observació. El primer d'aquests fa referència al grau d'estructuració de la situació que s'observa. Dóna lloc a tres modalitats: observació naturalo, observació estructurada i experiment de camp. El segon és relatiu al grau de participació de l'observador en el fenomen observat. Dóna lloc a dues possibilitats: observació externa i observació participant. En la taula 2.1 us presentem les sis combinacions resultants.
Taula 2.1. Diferents modalitats d'observació
 
Grau d'estructuració
Grau de participació
 
Natural
Estructurada
Experiment
Externa
Externa natural
Externa estructurada
Externa experiment
Participant
Participant natural
Participant estructurada
Participant experiment
El que us volem recalcar ara és que qualsevol estudi fet mitjançant observació pot ser classificat alhora segons els dos criteris. Per exemple, una observació natural pot ser participant o mitjançant observador extern. O vist d'una altra manera, el fet que sapiguem que una observació és estructurada no ens diu res respecte si l'observador era extern o participant.

2.2.Tipus de codi

Encara que des de fa uns anys s'utilitzin els suports audiovisuals per a deixar constància de les observacions fetes en un estudi, sembla clar que un munt de cintes de vídeo, o de discos compactes, no constitueixen les troballes d'una investigació descriptiva duta a terme mitjançant observació. Una investigació s'inicia amb uns objectius, dins un marc teòric, i delimita un nivell d'anàlisi o diversos. Quan els investigadors registren les seves observacions, ho fan utilitzant codis prèviament establerts. Es pot apuntar, per tant, que, en principi, hi pot haver tants codis com investigacions. Tanmateix, aquí ens interessa ressaltar que tots aquests es poden reduir a dos tipus: registre narratiu o codi arbitrari.
Diem que un observador utilitza un registre narratiu quan es limita a fer servir el llenguatge natural com a vehicle mitjançant el qual expressar les seves categories d'anàlisi i deixar constància de la seva aparició en els diferents moments de l'observació. En la pròxima activitat que us proposarem en breu podreu accedir al tipus de codi utilitzat. Abans necessitem explicar-vos en què consisteix l'altre tipus de codi.
Encara que en sentit estricte el llenguatge natural també ho és, parlem de codi arbitrari quan l'observador crea per a l'ocasió el conjunt de categories que utilitzarà per a deixar constància del que s'ha esdevingut.
Això no implica que cada investigador "inventi" el propi codi. Habitualment, dins una mateixa àrea d'investigació, se sol compartir un conjunt de categories per a donar compte dels fenòmens d'interès dins l'àrea. Aquest és el cas de la investigació del fenomen de la parla privada dins l'aula. En l'activitat 2.2 (3) us ensenyarem a utilitzar una versió simplificada del codi que es fa servir en aquest camp. Recordeu que també podreu veure un cas de registre narratiu i notar la diferència entre ambdós tipus de codi.
(4) Noi: Pablo. (P)
Tasca: Fitxa de l'arbre genealògic.
Situació: Està fent una fitxa en la qual ha de posar els noms dels seus familiars. Avi, pare...

3.Construcció de codis

Aquest apartat aborda detalladament la construcció dels codis que utilitzen els investigadors per a registrar les seves observacions. Ens detindrem en la importància de la pregunta que guia la recerca, en l'elecció del nivell d'anàlisi que s'ha d'utilitzar i en el paper de l'observació prèvia asistemática. Finalment, estudiarem el procés d'elaboració de les categories que s'han d'utilitzar per a registrar les observacions.

3.1.Passos en l'elaboració d'un codi

Quan hem parlat de tipus de registre, en referir-nos a l'ús de codis arbitraris, s'ha donat a entendre que dins de cada àmbit d'investigació es fan servir conjunts de categories ja establerts. En la nostra pròpia experiència com a investigadors, això és el que vam trobar quan vam començar a investigar sobre el fenomen de la parla privada. Com nosaltres, la majoria dels investigadors fan servir un codi ja depurat per Berk (1986).
Però algú ha de ser el primer. Quan un nou fenomen es comença a investigar, les categories encara s'han d'elaborar. En aquest apartat volem mostrar com s'ha de ser de curós quan s'ha d'afrontar la tasca d'elaborar un nou codi d'observació. Per a això, ens recolzarem en les recomanacions que s'ofereixen en un llibre que es pot considerar un clàssic en aquesta especialitat metodològica. Ens referim a l'obra de Bakeman i Gottman (1986).
Aquests autors recomanen seguir els consells següents:

  1. Tenir, almenys, una pregunta abans de començar.

  2. Escollir un nivell, o nivells d'anàlisi, per començar a observar.

  3. Fer una observació prèvia asistemàtica.

  4. Escollir categories amb prou nivell de detall.

  5. Escollir-les de manera que siguin exhaustives i excloents.

  6. Sotmetre-les a depuració.

A continuació dediquem un breu espai a cadascun d'aquests consells. Els hem agrupat en dos grans conjunts perquè ens sembla que les tres primeres recomanacions poden configurar un primer pas del procés, mentre que les altres tres es durien a terme en un moment posterior.

3.2.La pregunta, el nivell d'anàlisi i l'observació prèvia

Per a fer la vostra tasca d'aprendre més relaxada, però no per això menys eficaç, us convidem a seguir la nostra explicació dins un context que no essent criminològic pot resultar prou familiar i proper.
Coneixeu la paraula assistència? El diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua recull onze accepcions de la paraula però cap d'aquestes és la que ens interessa. Al diccionari d'ús de María Moliner, la paraula apareix també amb onze accepcions. La novena és la que ens interessa: "En baloncesto, pase que permite conseguir una canasta". Esperem que no us desplagui aquest joc esportiu perquè el convertirem en el nostre còmplice didàctic durant un espai important de la nostra lliçó. El que farem és presentar-vos el codi a què pertany la categoria "assistència" de manera que entengueu que els qui el van dissenyar van seguir els sis consells ressenyats més amunt. Però comencem pel principi.
3.2.1.La pregunta
El consell recollit en primer lloc fa referència a la necessitat de tenir, almenys, una pregunta pendent de respondre per començar a observar alguna cosa.
Per al qui presencia un partit de bàsquet una pregunta rellevant pot ser qui és el millor jugador del partit. De fet ens atrevim a aventurar que aquesta era la pregunta que es feien els observadors dels equips de la lliga professional americana quan fan el seu treball, al final de la temporada, per a oferir informes als equips sobre els jugadors que acaben la lliga universitària per contractar-los a la professional, després del famós procés de drafts (rondes de selecció). En aquest context és on s'han elaborat el conjunt de categories que es fan servir per a establir la qualitat d'un jugador, el que es coneix com les seves estadístiques personals. Una curiositat d'aquest procés és que l'equip que primer pot elegir és el que pitjors resultats va obtenir en la temporada anterior. Això facilita la màxima igualtat entre els equips i una incertesa i emoció més gran a cada lliga.
Probablement el joc us sembla tan conegut que no us podeu imaginar ningú que presenciant un partit per primera vegada no capti la importància de la categoria "assistència". Segur que us l'imagineu més bé si us situeu en el context d'un partit de beisbol: com fer-se idea de la importància dels strikes per a l'equip que defensa? Però, quin equip defensa i quin equip ataca? No creieu que una persona pot dedicar moltes hores a veure partits d'aquest esport i seguir sense ser capaç d'entendre –observar– res que tingui sentit? Si no es coneix l'objectiu del joc –si no es té una pregunta– no es poden elaborar un conjunt de categories rellevants per a la seva anàlisi –per a la seva resposta.
Imaginar un aficionat novell aprenent les regles del joc a còpia de veure partits ens serveix com a al·legoria per a il·lustrar el que ocorre quan es comença a descriure un nou fenomen mitjançant observació. Ni l'aficionat ni l'investigador veuran res per molt que mirin. Necessiten una pregunta prèvia: "qui és el millor jugador?".
3.2.2.El nivell d'anàlisi
Recordareu que per a explicar el concepte de nivell d'anàlisi, vam introduir la idea de diferents plans per a observar el mateix fenomen.
Doncs bé, la connexió amb el bàsquet és fàcil si us situeu en el paper del realitzador de la transmissió d'un partit en el qual es decidirà qui és el millor jugador. La pregunta seria amb quin pla, o plans, es capta la qualitat del jugador? O més concretament, quin pla, o plans, necessitem mantenir per a poder observar un jugador. Penseu que els realitzadors no tenen càmeres infinites encara que sigui possible pensar en un nombre il·limitat de plans. És fàcil deduir que els primers plans del rostre d'un jugador no seran necessaris per a il·lustrar la seva qualitat –la qual cosa no vol dir que no serveixin per a il·lustrar altres aspectes com ara el grau de concentració, el dolor després d'un cop... El mateix es pot dir de plans aeris. Poden venir bé per a il·lustrar l'ambient entre el públic que omple el Palau però no la qualitat dels jugadors blaugrana. Sembla que el millor és dedicar una càmera a seguir els passos del jugador elegit i dels seus companys mantenint plans que permetin de captar les incidències: passis, punts, faltes, etc.
En qualsevol cas queda clar que amb un únic pla no s'ha d'esgotar necessàriament la manera d'il·lustrar la qualitat d'un jugador –si parlem en general– o el nombre d'assistències –si ens referim a un indicador més concret. Es poden fer servir –o gairebé hauríem de dir, cal fer servir– diversos plans per a un mateix procés observacional. Substituïu el contingut esportiu de l'exemple per una dimensió de la conducta humana –l'agressivitat infantil, per exemple– i entendreu que aquest consell sobre el nombre de plans és rellevant per a la descripció de qualsevol fenomen accessible a l'observació.
3.2.3.L' observació prèvia asistemàtica
Penseu en el primer observador de la història del bàsquet. Sap què busca: el millor jugador. Sap que s'ha de fixar en els que destaquin en la seva contribució al resultat, tant en un pla estrictament individual com en la seva aportació al rendiment de la resta de companys. I es pregunta: quins són els millors indicadors de la qualitat d'un jugador? Què fa que un jugador destaqui en un partit?
Alguns indicadors –com els punts anotats– van haver d'aparèixer de seguida al cap d'aquest personatge imaginari. Però d'altres –potser les assistències seria un d'aquests indicadors– van haver de portar una mica més de temps per a emergir davant de la seva ment. Fins que va començar a utilitzar les categories definitives, va necessitar dur a terme observacions de manera no sistemàtica. Mentre no va tenir el codi arbitrari acabat, va haver de fer servir el llenguatge natural –el registre narratiu– per a expressar el que havia observat. Alguna cosa així com un informe després del partit en què s'especifiqués, per exemple:
"El jugador tal destaca clarament en aconseguir punts des de sota de la cistella però és molt poc efectiu quan se li fa una defensa de zona ja que el seu tir de mitja distància no és bo. Quan ataca, lluita molt per les pilotes i agafa molts rebots però és lent en la defensa i lluita menys sota el seu cèrcol".
Si ens hi fixem, en el relat emergeixen categories que poden començar a ser útils i candidates per a formar part del codi definitiu: tir de prop, tir de lluny, rebot ofensiu, rebot defensiu... Tenint ja una primera versió del codi –per exemple, la que apareix més endavant, en la taula 2.2– el nostre observador començaria a provar-lo de manera sistemàtica.
De la mateixa manera, es fa en un procés d'investigació mitjançant observació. Perquè es comenci a consolidar un primer conjunt de categories com a rellevants per a l'anàlisi d'un nou fenomen es necessita un període d'observació que necessàriament serà previ a la construcció del codi. Així mateix, en no tenir una altra forma de registre, el llenguatge natural és la forma de recollir el que s'ha esdevingut.
Seguint aquests tres consells, tanquem un primer moment del procés. Ja hem delimitat l'objectiu i els nivells d'anàlisi. Tenim també una primera proposta de codi: com podem saber si és adequada per a una observació sistemàtica i replicable?

3.3.El primer conjunt de categories exhaustives, excloents i amb prou nivell de detall. La seva depuració

El que fem ara és investigar si el conjunt que hem pensat com a primera proposta compleix una sèrie de condicions, condicions que es fan imprescindibles perquè el codi pugui ser útil per a finalitats científiques. Totes aquestes es descriuen en les tres recomanacions següents.

  • Elegir categories amb prou nivell de detall

  • Elegir categories de manera que siguin exhaustives i excloents

  • Sotmetre-les a depuració

3.3.1.Elegir categories amb prou nivell de detall
Encara que fins ara, en seguir l'exemple del bàsquet, l'ús dels mitjans audiovisuals hagi semblat obvi, aquí és necessari fer la precisió que aquesta recomanació és especialment important en el cas de fer observació in vivo. Imagineu que el primer observador de bons jugadors va començar la seva tasca quan encara no es televisaven els partits. Llavors no tenia enregistrament audiovisual sobre el qual resoldre dubtes o contrastar dades. Resulta que ha trobat dos jugadors que han fet el mateix nombre d'anotacions i ha registrat els punts de cadascun d'ells. Quan porta la seva informació a l'equip tècnic que decidirà sobre la contractació sorgeix el dubte de com decidir-se per un d'aquests ja que el criteri fonamental és l'eficàcia anotadora. L'entrenador no ho dubta, proposa d'elegir aquell que hagi anotat més tirs exteriors ja que és més necessari per a l'actual composició de l'equip. L'observador s'emporta les mans al cap: no ha registrat quin tipus de punt era el que es feia cada vegada! En no establir prou nivell de detall per a l'objectiu que tenia es veu abocat a una situació molt poc desitjable. Haurà de repetir tot el procés. Fins i tot en el cas d'haver utilitzat mitjans audiovisuals d'enregistrament estaria obligat a tornar a veure tot el partit. Què hauria passat en cas contrari, si l'observador recull el detall del tipus de tir i l'entrenador el deixa de banda? Res. Pel cap alt, l'observador hauria sentit que havia treballat més del compte. Però aquest inconvenient no té punt de comparació amb l'anterior.
En l'observació en altres contextos, més propis de la investigació acadèmica, pot passar exactament igual, que necessitem una informació precisa que no hem detallat prou. Hi ha manera de preveure-ho? No. Recordeu que estem en un procés d'elaboració d'un codi per a observar una cosa que es descriu per primera vegada.
La recomanació és que, quant al nivell de detall, més val passar-se que quedar-se curt.
3.3.2.Elegir categories de manera que siguin exhaustives i excloents
A més de complir la condició anterior, les categories que s'han derivat de la fase anterior han de ser exhaustives i excloents.
Que siguin exhaustives vol dir que, en el seu conjunt, esgotin tots els elements del fenomen en observació.
Activitat
En l'exemple del bàsquet, és possible preguntar-se si les categories que es recullen en la taula 2.2 (vegeu-lo més avall), elaborades per expressar el rendiment d'un jugador en un partit esgoten els elements que podrien implicar un alt nivell en l'aspecte atacant. Què creieu?
L'altra condició, la de ser excloents, fa referència al fet que un element del fenomen sota observació sols pugui pertànyer a una de les categories.
En el nostre exemple: una assistència no pot ser alhora un rebot, o un tir lliure, o un de tres punts. Això sembla molt evident. Ara bé, la categoria "falta personal" és excloent respecte a la resta del codi recollit en la taula 2.2?
Activitat
En el nostre exemple: una assistència no pot ser alhora un rebot, o un tir lliure, un de tres punts. Això sembla molt evident. Ara bé, la categoria "falta personal" és excloent respecte a la resta del codi recollit en la taula 2.2?
Taula 2.2. Primera versió per a un codi d'observació de la qualitat d'un jugador de bàsquet
Punts de camp
de camp
 
de tir lliure
 
de tres
 
 
Rebots
defensius
 
en atac
Asistències
 
Faltes
personals
 
tècniques
Pilotes perdudes
 
Punts aconseguits pel jugador contrari al qual es defensa
Encara que us pugui semblar que aquestes dues condicions són fàcils d'aconseguir, hi ha molts casos en què no es compleixen. Quan això és així, les anàlisis de les dades recollides en la investigació es dificulten molt. No és el moment d'aprofundir més en l'assumpte. La moral simplement va en la línia d'emfasitzar que qualsevol conjunt de categories que se'ns ocorri no compleix per se aquestes dues condicions.
3.3.3.Sotmetre-les a depuració
Les condicions que han de complir les categories no s'esgoten amb les esmentades en els epígrafs anteriors. Establir-ne el compliment sembla una tasca de reflexió, de despatx. Podem decidir reflexionant que el conjunt de la taula 2.1 necessita afegir, almenys, la categoria "robatori de pilota" perquè es pugui considerar exhaustiu. De la mateixa manera, perquè totes les categories siguin excloents entre si es fa necessari aclarir els límits entre "falta personal" i "pèrdua de la pilota". Per exemple, "falta personal en atac" –sense computar com a pèrdua de la pilota– i "falta personal en defensa".
Tanmateix, depurar el codi representa preguntar-se si compleix alguns requisits que només poden ser establerts de manera empírica.
En l'últim apartat del mòdul es desenvolupa aquest aspecte. Per a activar la vostra curiositat, pregunteu-vos si considereu igual de fàcil que dos espectadors d'un mateix partit es posin d'acord que un tir ha estat de tres punts o que un punt hagi estat obtingut mitjançant tir lliure. Per tant, quina de les dues categories –tir de tres o tir lliure– creieu que està més depurada?

4.Tipus de mesura en l'observació

En aquest apartat analitzarem les diferents mesures que es poden utilitzar per a registrar les observacions: l'ocurrència (prevalença), la freqüència (incidència), la latència, la durada i la intensitat.

4.1.Mesures: ocurrència, freqüència, latència, intensitat, duració

Després de tant de bàsquet potser tindreu certa sensació de cansament físic. Si així és, no creieu que el simple fet de pensar en activitat física us produeix fatiga. Si veritablement us sentiu cansats, deu ser a causa, molt probablement, de mantenir tanta estona la mateixa actitud en el vostre lloc d'estudi. Possiblement us sorgeixen molèsties a les vèrtebres cervicals, molèsties que s'acaben concentrant en certa sensació de dolor entre els dos omòplats... A més, és molt probable que la vostra circulació sofreixi dificultats a la zona abdominal i a les extremitats inferiors...
Penseu si teniu aquest dolor cervical ara. Vegem, durant l'última setmana, quants dies vau treballar durant un període superior a mitja hora asseguts davant de l'ordinador? En quants d'aquests vau sentir molèsties cervicals? Probablement, la vostra resposta sigui: "no m'hi he fixat". Si us hi haguéssiu fixat, si us ho haguéssiu observat i registrat, ara podríeu contestar a les nostres preguntes sense cap dificultat.
Amb aquest exemple, posem de manifest que el procés d'observació necessita un últim pas: la mesura. Hi ha diverses maneres de deixar constància d'un fenomen d'interès per a l'observador. Us presentarem cinc maneres diferents de mesura en l'observació:
1)Ocurrència (coneguda en criminologia com aprevalença)
2)Freqüència (coneguda en criminologia com aincidència)
3)Latència
4)Durada
5)Intensitat
La primera de les mesures, l' ocurrència, ens diu simplement si una categoria ha aparegut durant un període de registre. Si reprenem la categoria d'observació "tenir dolor entre els omòplats", la pregunta relativa a si en patiu ara, és una pregunta sobre la vostra ocurrència. Fixeu-vos que simplement anotem si alguna cosa ha ocorregut en un interval determinat. Només hi ha dues possibilitats de resposta: sí, ha ocorregut (sí, tinc dolor entre els omòplats); no, no ha ocorregut (no tinc dolor entre els omòplats).
Imaginem que sou de les persones que responen que sí a la pregunta sobre el dolor postural. Sense cap dubte no és agradable sentir aquesta molèstia, però també és clar que no és el mateix haver-la patit alguna vegada que patir-la sovint.
L'ocurrència (prevalença) ens informa sobre l'aparició de la categoria que observem, la freqüència (incidència) ens diu quantes vegades ho ha fet. En incloure la freqüència com a mesura del que observem, recollim més informació.
Aquesta mesura es pot informar de dues maneres: freqüència absoluta i freqüència relativa. Imagineu que hi ha dos estudiants que es queixen d'haver patit el dolor cervical dues vegades en les últimes quatre setmanes. Aparentment, la freqüència amb què pateixen el dolor és la mateixa. Però imagineu que una d'aquestes dues persones és molt aplicada i cada dia dedica més de dues hores a l'estudi, mentre que l'altra, per les raons que siguin, no pot estudiar més que una vegada cada dues setmanes. Continueu pensant que les dues persones són igual de propenses a patir dolor postural? És clar que aquelles dues vegades no signifiquen el mateix. En un cas impliquen tenir dolor en una de cada catorze ocasions mentre que en l'altre significa tenir el dolor cada vegada que és possible que aparegui.
Quan informàvem que dues persones havien respost tenir el dolor dues vegades –sense cap referència a les oportunitats de patir-lo– fèiem referència a la freqüència absoluta d'aparició de la categoria sota observació. Quan hem informat també de les oportunitats (dues de dues o dues de vint-i-vuit), hem fet referència a la seva freqüència relativa.
Però encara podem obtenir informació més rica sobre el problema dels dolors d'esquena de les persones que estudien assegudes durant llargs períodes de temps. Suposem ara que trobem dues persones que pateixen el dolor amb la mateixa freqüència relativa, un de cada tres dies d'estudi senten aquestes punxades entre els omòplats. Tanmateix, la primera d'aquestes ens diu: "Tot just m'assec i... ja em comença a fer mal! L'altra, al contrari, afirma que: "a mi em comença a fer mal cap al final, quan ja fa estona que treballo". Ambdues informen de la mateixa freqüència però de diferent latència.
La latència és el temps que triga a aparèixer la conducta sota observació a partir d'un determinat punt de referència.
En aquest exemple, és el moment de començar a estudiar assegut a la taula de treball. L'informe verbal que hem recollit ha estat imprecís. Una bona investigació informaria de la latència en unitats de temps. En alguns experiments de psicologia es mesura en mil·lèsimes de segon. Aquest és el cas dels temps de reacció que són el temps que triga un subjecte a respondre a la presència d'un estímul perceptiu.
Com haureu pogut notar, cadascuna de les mesures que hem anat utilitzant per a informar sobre la categoria que observem ens ha permès d'apreciar més bé la naturalesa del fenomen i, sobretot, la diferent gravetat d'aquest. La mesura següent gairebé no s'ha ni d'explicar: quant de temps dura el dolor? Com haureu endevinat fàcilment, parlem de durada. Independentment de quant de temps tarda a aparèixer, no hi ha cap dubte que un bon procediment per a apreciar la gravetat del problema dels dolors d'esquena és conèixer-ne la durada una vegada que han aparegut.
Així, doncs, tècnicament, parlem de durada per referir-nos al temps en què una conducta sota observació és present de manera continuada.
Si alguna vegada heu tingut la desgràcia de patir un dolor d'esquena durant un període considerable de temps, us haureu adonat que, de vegades, l'heu pogut suportar mentre que, al contrari, en d'altres heu hagut de parar i, fins i tot, prendre alguna medicació. Això ha ocorregut quan el dolor ha estat molt intens.
L'última mesura d'observació que us volíem presentar era aquesta: la intensitat. Amb aquesta informem sobre el grau en què la conducta sota observació és present. Per a poder-ho fer necessitem construir escales d'apreciació d'aquesta intensitat.
Encara que us sembli que és fàcil apreciar diferents graus d'intensitat del mal d'esquena, els psicòlegs, els criminòlegs i altres científics socials fa molts anys que dediquem molts esforços a l'art de mesurar la intensitat de variables que són d'apreciació subjectiva.
Si fem un ràpid repàs a les mesures en l'observació, recordem que:

  • L'ocurrència (prevalença) ens informa sobre l'aparició de determinada categoria en el període d'observació.

  • La freqüència (incidència) ens indica, a més, quantes vegades ha aparegut.

    L'esmentada freqüència pot ser absoluta o relativa depenent que la quantitat de vegades en què apareix la categoria sigui posada, o no, en relació amb la quantitat de vegades que podria haver aparegut.

  • La latència ens assenyala el temps que transcorre des d'un moment concret –per exemple, l'aparició d'un estímul o el començament d'un interval– fins a l'aparició de la conducta en qüestió.

  • Parlem de durada per referir-nos al temps en què la categoria és present de manera ininterrompuda.

  • Finalment, la intensitat ens informa del grau en què la conducta apareix.

Activitat
Voleu comprovar si us ha quedat clar? Feu clic a la lletra inicial que indica el tipus de mesura que pot ser cadascuna de les categories que es fan servir en les estadístiques del bàsquet. Al final us donarem la vostra pròpia estadística, aquesta vegada de preguntes encertades.
Haureu notat que en l'esport de les cistelles les mesures a què dóna lloc l'ús de les categories que permeten d'observar el rendiment individual d'un jugador solen ser del tipus freqüència. Tingueu en compte, de tota manera, que no li hem posat absolutament totes les categories que es poden utilitzar. Algunes, com les relatives al palmarès –per exemple, Epi va ser medalla d'argent en els Jocs Olímpics de Los Ángeles de 1984– serien expressions d' ocurrència. Així mateix, les puntuacions aconseguides en un concurs de mates, on uns jutges atorguen una qualificació a la qualitat del mate fet pel concursant, serien mesures d' intensitat. Algunes de les categories menys conegudes són mesures de latència com són categories com temps transcorregut fins a cometre la primera falta personal o fins a anotar la primera cistella.
Un altre fet que no volem que us passi inadvertit és que no tota categoria pot ser expressada en tots els tipus de mesura. L'exemple del mal d'esquena és un cas en què sí que es pot fer però les diferents categories sobre el rendiment individual en bàsquet il·lustren el cas contrari. Un tir de tres pot ser expressat com a ocurrència, com a freqüència –absoluta i relativa– i com a latència però no com a durada o intensitat.
És a dir, en alguns casos l'elecció del tipus de mesura pot ser determinat per l'investigador, però en d'altres està determinat per la naturalesa mateixa de la categoria.
Una investigació sobre mals d'esquena es pot fer prenent qualsevol de les mesures o, fins i tot, totes alhora. Però una investigació sobre el suïcidi és difícil que prengui una altra mesura que no sigui l'ocurrència. Aquest fet és molt important a l'hora d'elegir els millors indicadors per a l'observació d'un determinat fenomen.
Quan sigui possible s'haurà de triar aquell indicador que ens reporti informació més bona en relació amb l'objectiu de la nostra investigació.
En criminologia, les mesures més utilitzades (vegeu Aebi, 2008, pàg. 133 i seg.) són:
1) La prevalença (ocurrència) de la delinqüència, expressada generalment en percentatge. Per exemple, el percentatge de persones enquestades que admeten que han comès un delicte durant el període estudiat.
2) La incidència (freqüència) de la delinqüència, expressada generalment com a taxa d'incidència, que s'obté dividint el nombre de delictes per la quantitat de persones enquestades (incidència absoluta) o per la quantitat de persones enquestades que admeten un delicte (incidència relativa). Així, la incidència indica la quantitat mitjana de delictes que han admès els membres de la mostra (o els membres de la mostra que han comès delictes) durant el període estudiat.
3) La diversitat (o versatilitat) de la delinqüència, que indica l'amplitud de la gamma de delictes admesos pels membres de la mostra durant el període estudiat. Per a establir aquest índex a escala individual s'afegeix un punt per cada un dels delictes diferents de l'enquesta que van ser admesos almenys una vegada. D'aquesta manera, una puntuació de tres en l'índex de diversitat indica que la persona ha admès tres dels delictes inclosos en l'enquesta. Més endavant, es calcula la mitjana per al conjunt de la mostra (diversitat absoluta) o per als membres de la mostra que han admès delictes (diversitat relativa).
4) La gravetat (intensitat) de la delinqüència, que s'estableix segons el tipus de delictes comesos. Per exemple, una agressió física és considerada més greu que un furt. En el Codi penal, per exemple, els delictes són en principi ordenats segons la gravetat relativa (primer es tracten els delictes contra les persones i després els delictes contra la propietat). Tanmateix, la classificació de delictes segons la gravetat no és una tasca simple i els criminòlegs han proposat diverses classificacions.
4.2. Un exemple d'observació en criminologia
La teoria dels vidres trencats (Wilson i Kelling, 1982) postula que els signes visibles de desordre material i social en un barri podrien, si no es controlen, provocar tipus de delinqüència més greu.
Segons la metàfora que utilitzen els autors d'aquesta teoria, si els vidres trencats de la finestra d'un edifici no són reparats ràpidament, en poc temps els vidres de totes les finestres d'aquest edifici també estaran trencats. Els joves del barri pensarien que ningú no es preocupa de mantenir l'ordre i es divertirien trencant els vidres dels edificis. Aquest procés degradaria el barri progressivament, i això faria créixer la por entre els veïns, que passarien menys temps al carrer o preferirien mudar-se a un altre veïnat, fet que provocaria una disminució del control social informal (és a dir el control exercit per les persones que no tenen la funció oficial de mantenir l'ordre) i del valor de les propietats i dels lloguers al barri. A poc a poc, l'estatus socioeconòmic del barri disminuiria i el baix nivell de control social informal impulsaria certs delinqüents a instal·lar-s'hi, o a triar-lo com un lloc ideal per a cometre certs delictes com, per exemple, traficar amb droga. D'aquesta manera, la degradació progressiva del barri generaria més delinqüència, que al seu torn contribuiria a degradar encara més el barri, cosa que originaria un procés circular en el qual els dos fenòmens es retroalimentarien. Des del punt de vista de la prevenció de la delinqüència, la teoria dels vidres trencats podria donar lloc a dos tipus d'intervencions.
La primera és de tall social i suggereix millorar l'estat dels barris deteriorats. Així van sorgir programes de "renaixement urbà" en algunes ciutats nord-americanes, per exemple a Newark (Nova Jersey), ciutat que acull la Universitat de Rutgers, en la qual ensenya George Kelling. La segona és una intervenció de política criminal coneguda com a tolerància zero, que consisteix a instruir la policia perquè persegueixi tots els delictes i comportaments antisocials, partint de la idea que són el caldo de cultiu de la delinqüència greu. Sens dubte, aquesta segona aplicació pràctica –que té el suport explícit de Wilson i Kelling, els autors de la teoria– és la més coneguda a Europa.
Des del punt de vista empíric, diferents recerques van constatar que els barris amb signes visibles de deteriorament econòmic i social tenen taxes altes de delinqüència i un percentatge elevat de delinqüents. L'existència d'aquesta correlació no permet afirmar, tanmateix, que el desordre social sigui la causa de la delinqüència. En efecte, no es pot descartar que siguin la comissió de delictes i la presència de delinqüents les que hagin provocat la degradació del barri.
En aquest context, Sampson i Raudenbush (1999, 2001) suggereixen una interpretació diferent del vincle entre desordre social i delinqüència. Segons aquests autors, alguns dels signes visibles del deteriorament econòmic i social –per exemple, la prostitució organitzada i el vandalisme– són en si mateix formes de delinqüència. La hipòtesi de Sampson i Raudenbush és que els desordres i la delinqüència als barris provenen d'una causa comuna. Tots dos els provocarien les característiques estructurals de certs barris, en particular la concentració de pobresa i la falta de recursos socials. Als barris amb alts nivells de desocupació, salaris mitjans baixos, i mobilitat residencial alta (moviment continu d'habitants que s'instal·len i que deixen el barri) no es poden desenvolupar vincles sòlids entre els veïns, la qual cosa dificulta exercir el control social informal. Sampson i Raudenbush van encunyar així el concepte d'eficàcia col·lectiva. L'eficàcia col·lectiva mesura la cohesió i la confiança mútua entre els veïns. Com més cohesió i confiança, més eficàcia col·lectiva, que es tradueix en la voluntat dels veïns d'intervenir per a afavorir el bé comú i condueix en particular a un augment del control social informal. Per exemple, un veí intervé més fàcilment quan hi ha un delicte (ja sigui personalment o trucant a la policia) si, en lloc de témer les represàlies eventuals dels autors, té el suport dels altres veïns.
Per confrontar les hipòtesis de la teoria dels vidres trencats i de l'eficàcia col·lectiva, Sampson i Raudenbush van conduir una recerca en el marc del Projecte sobre el desenvolupament humà als barris de Chicago (Project on Human Development in Chicago Neighborhoods). Aquest és un projecte molt ambiciós que fa servir enquestes de delinqüència autorevelada, enquestes de victimització, indicadors oficials de la delinqüència i indicadors del nivell socioeconòmic i cultural dels diferents barris. Les enquestes de victimització permeten mesurar la por al delicte i la percepció del desordre als barris. Tanmateix, Sampson i Raudenbush van dubtar de la validesa d'aquest indicador per a mesurar el desordre, ja que no es pot descartar que, fins i tot vivint al mateix barri, els veïns més porucs percebin més desordre que els que ho són menys. Per aquest motiu, van decidir recórrer a una observació sistemàtica dels signes visibles de deteriorament material i social de cada barri.
Amb aquest objectiu, Sampson i Raudenbush van seleccionar una mostra probabilística per conglomerats de 196 districtes electorals de Chicago. Després van fer circular un vehicle a una velocitat de vuit quilòmetres (cinc milles) per hora per cada un dels carrers d'aquests districtes. El vehicle portava dues càmeres de vídeo que gravaven simultàniament les dues cares de cada carrer. A més, al vehicle hi havia dos investigadors que anotaven observacions personals sobre el tipus de barri (residencial, comercial, etc.), el trànsit i les condicions materials. Es van obtenir un total de 23.816 observacions personals de cares de carrers (face blocks), que es van combinar amb 15.141 enregistraments. Els enregistraments van ser visionats després i van ser codificats segons 126 variables. Aquestes variables incloïen mesures dels desordres materials (cigarrets, brossa, ampolles buides, preservatius i xeringues al carrer, tags, grafits de diferents tipus, cotxes abandonats, vidres trencats) i dels desordres socials (vagabunds, adults consumint begudes alcohòliques al carrer, presència de grups de joves o bandes juvenils, toxicòmans, baralles, prostitutes, traficants de droga). Per a controlar la fiabilitat de la codificació, el 10% de la mostra d'enregistraments el va codificar també un altre grup d'investigadors. En comparar les dues codificacions es va obtenir un 98% de concordança, cosa que indica un grau molt alt de fiabilitat.
Sampson i Raudenbush (1999, 2001) consideren que els resultats de la seva recerca donen suport empíric a la tesi de l'eficàcia col·lectiva. Si bé hi havia una correlació entre el nivell de desordre d'un barri i les seves taxes de robatoris amb violència o intimidació en les persones (com més desordre, més robatoris), el nivell de desordre no estava correlacionat amb les taxes d'homicidis. En aquest context, cal dir que els criminòlegs nord-americans consideren la taxa d'homicidis com un dels millors indicadors del nivell general de delinqüència i que, als Estats Units, l'evolució dels homicidis sovint està correlacionada amb l'evolució d'altres delictes. La situació és diferent a l'Europa occidental, on es cometen molts menys homicidis i on l'evolució d'aquests no té cap correlació amb l'evolució d'altres delictes violents, com les lesions i les violacions (Aebi i Linde, 2010).
Cal dir també que Sampson i Raudenbush van entrevistar prop de 3.800 de residents dels barris de Chicago i van incloure en el qüestionari preguntes sobre el control social informal i el nivell de cohesió entre els veïns. Des d'aquesta perspectiva, van preguntar, per exemple, quines eren les probabilitats que el veí entrevistat intervingués si veia menors comportant-se de manera inapropiada al carrer, i si els veïns tenien tendència a ajudar-se mútuament. Aquestes mesures van ser combinades en un indicador de l'eficàcia col·lectiva. Els resultats van mostrar que els barris amb nivells elevats d'eficàcia col·lectiva tenien taxes baixes de delictes violents, independentment dels signes visibles de deteriorament. Això vol dir que la correlació negativa entre eficàcia col·lectiva i violència es mantenia encara en controlar la variable signes visibles de deteriorament material i social. En la discussió dels resultats, Sampson i Raudenbush indiquen que el deteriorament d'un barri continua essent un factor important per a entendre la delinqüència (tal com postula la teoria dels vidres trencats), però que les intervencions per a reduir aquest deteriorament (per exemple, les polítiques de tolerància zero) no tenen un efecte directe sobre la disminució de la delinqüència. L'efecte seria indirecte i la variable intermediària seria l'eficàcia col·lectiva. En reduir els desordres, s'incrementaria l'eficàcia col·lectiva del barri, i aquesta última provocaria la disminució de la delinqüència. Tanmateix, el fet que la recerca fos transversal (i no longitudinal) no permet pronunciar-se sobre la relació causal entre el control social informal (mesurat amb l'eficàcia col·lectiva) i la delinqüència. Així, no es pot descartar que el nivell elevat de delinqüència faci augmentar la por al delicte entre els veïns i els impulsi a no exercir el control social informal (Bachmann i Schutt, 2007, pàg. 153).
En resum, mentre que la teoria dels vidres trencats suggereix que els desordres socials (operacionalitzats pels signes visibles de deteriorament d'un barri) provoquen la delinqüència, la teoria de l'eficàcia col·lectiva suggereix que l'eficàcia col·lectiva provoca tant els desordres socials com la delinqüència. La recerca de Sampson i Raudenbush (1999, 2001) ha demostrat que els tres factors estan correlacionats, però no permet encara pronunciar-se sobre l'ordre causal que hi ha entre si.

5.L'avaluació del procés d'observació

Aquest apartat s'ocupa de les nocions de fiabilitat i validesa, i en particular de la validesa dels indicadors de la delinqüència.

5.1.Introducció

Hem vist al llarg d'aquest mòdul que per a dur a terme un procés d'investigació mitjançant observació, l'investigador ha d'anar prenent una sèrie de decisions en relació amb la definició del problema, el procediment per a observar, l'elecció dels participants, les situacions, els intervals temporals. Ha de decidir la manera de deixar constància del que s'ha observat. En cas que ho consideri necessari, ha de construir el seu codi d'observació. Ha de pensar en quins poden ser els millors indicadors per a observar i el tipus de mesura a què donaran lloc...
I tot això d'una manera que faci possible que qualsevol altre investigador pugui replicar el seu treball. "Àrdua tasca", pensareu molt probablement. Certament no és fàcil dur a terme aquest procés sense que sorgeixin problemes que puguin engegar a rodar el vostre objectiu. Té l'investigador alguna manera de saber si el procés discorre correctament? Teniu alguna manera d'avaluar-ho?
En tota tradició metodològica s'han desenvolupat procediments que avui podríem denominar de control de qualitat. Són accions que insereix l'investigador en el procés per a comprovar que es desenvolupa dins uns paràmetres. Fixeu-vos que parlem sobre el procés, no sobre el resultat. És a dir, ens plantegem si la manera en què es recullen les dades d'observació és adequada, no si aquestes dades refuten, o no, les hipòtesis de la investigació. Si el procés està mal fet, no podrem concloure res a partir de les dades que obtinguem mitjançant aquest. Dels diferents paràmetres de control desenvolupats en psicologia i disciplines afins, aquí us presentarem dos dels més clàssics: la fiabilitat i la validesa.

5.2.Fiabilitat: acord entre observadors

Penseu en alguns dels exàmens que heu fet al llarg de la vostra vida d'estudiant. Penseu en un examen de preguntes obertes per a avaluar els coneixements que fins ara heu treballat dins aquest mòdul i l'anterior. Imagineu que un de nosaltres, els autors, el professor León, és més "tou" a l'hora de corregir, mentre que l'altre, el professor Montero, és més "dur". Bé, creieu que el vostre examen obtindria la mateixa nota independentment de qui el qualifiqués? Esperem que la vostra resposta hagi estat negativa. Penseu ara en un examen amb preguntes tancades amb alternatives on sols una és correcta. Amb aquesta modalitat d'examen la resposta a la pregunta anterior passa a ser positiva: una vegada coneguda la llista de respostes correctes, la vostra nota seria la mateixa fos qui fos el corrector. La primera modalitat d'examen és menys fiable que la segona. La mesura que ens proveeix dels seus coneixements mereix menys confiança.
La fiabilitat fa referència al grau en què podem confiar en una mesura.
Ningú no confiaria en un procediment d'observació que donés lloc a diferents resultats segons qui fos l'observador. Recordeu que parlem d'observació científica, no d'una estimació política de la conjuntura socioeconòmica actual.
En termes que es puguin estudiar, un sistema d'observació ha de produir alt grau d'acord entre observadors. És a dir, dos observadors que presencien el mateix han d'estar d'acord amb el producte de la seva observació.
Per exemple, penseu en algunes decisions polèmiques dels àrbitres en diferents modalitats esportives. Millor encara, penseu en el cas concret de l'esport de la cistella. El partit està a punt d'acabar. L'equip de casa va dos punts per sota. Hi ha temps sols per a una possessió de pilota. L'entrenador demana temps mort. La tàctica és clara: preparen un tir de tres per guanyar el partit esgotant la possessió al màxim perquè no hi pugui haver rèplica per part dels rivals. Així es fa. Els segons transcorren i, per fi, la pilota arriba a les mans de l'especialista que ha aconseguit una posició diàfana. S'eleva, llança i... cistella! El partit està guanyat! Però... l'han donat com a cistella de dos punts! L'escàndol és monumental!...
Podríem continuar aquesta crònica esportiva improvisada. Però n'hi ha prou de fer-vos adonar que la categoria "cistella de tres punts", registrada in vivo, pot produir un cert grau de desacord entre observadors, mentre que la de "cistella de tir lliure", no. Podem dir, per tant, que una categoria és més fiable que una altra. Fins a quin punt? Per a això hi ha índexs que permeten de donar un valor numèric a la fiabilitat així entesa.
El grau d'acord se sol calcular com a percentatge d'acord. És a dir, percentatge de vegades que els dos observadors registren el mateix sobre el total de registres fets entre ambdós.
En l'exemple de bàsquet, percentatge de vegades que dos àrbitres experts categoritzen de la mateixa manera tirs fets a l'entorn de la línia de 6,25. Aquest índex d'acord no té en compte que part d'aquests pot ser a causa de l'atzar. Cohen (1960) va resoldre aquest problema proposant l'ús del seu coeficient Kappa. Ambdós índexs –percentatge d'acord i coeficient Kappa– són fàcilment calculables.

5.3.Validesa: de contingut, de constructe i referida al criteri

Tornem a les dues modalitats d'examen. No sabem quina és la vostra opinió sobre això, però molts dels nostres estudiants es queixen que la modalitat de preguntes tancades amb alternatives no recull bé el que han après. Pensen que un altre tipus d'examen reflectiria més bé els seus coneixements de l'assignatura. Encara que no ho sàpiguen, qüestionen la validesa del procediment d'avaluació.
La validesa de l'observació fa referència al grau en el qual s'observa el que es pretenia observar.
En el nostre exemple, la validesa reclamada reflecteix el grau en què l'examen mesura els coneixements que pretén mesurar. El que els nostres estudiants reclamen és que el procediment per a avaluar-los sigui més vàlid. Noteu que atribueixen manca de validesa a un procediment que, anteriorment, vam veure que era el més fiable. Això vol dir que els dos criteris de qualitat són independents, aporten diferent informació. Per tant, s'han d'exigir tots dos.
Tot procés d'observació ha de ser alhora fiable i vàlid.
La validesa d'un codi d'observació es pot establir de maneres diferents. Nosaltres ens referirem a tres d'aquests: validesa de contingut, validesa de constructe i validesa referida al criteri (podeu ampliar les modalitats de validesa que s'han proposat consultant el quadre 2.3 (5) , desenvolupat a partir de Cone [1978]). Vegeu amb deteniment cadascuna d'aquestes. Una vegada més, el bàsquet serà el nostre còmplice.
(5) Quadre 2.3
Variants del concepte de validesa postulades pels investigadors
Cone (1978), en una obra ja clàssica, recull fins a set variants del concepte de validesa aplicables segons el tipus d'investigació que s'estigui duent a terme. Us presentem cadascun d'aquests seguit d'una brevíssima definició. Recordeu que l'objectiu d'aquest quadre és, simplement, que prengueu consciència que hi ha més variants de les que nosaltres us presentem. Res més. No sigui que ara us maregeu...
Validesa aparent: el procediment de recollida de dades serveix a l'objectiu per al qual es vol utilitzar.
Validesa de constructe: els indicadors per a observar el constructe són un bon conjunt perquè es donen les relacions esperades per la teoria entre aquests i altres variables a les quals es lliguen de manera deductiva.
Validesa orientada al criteri:
a) Concurrent (quan la mesura del criteri és present en el moment de l'observació).
b) Predictiva (quan és necessari esperar que aparegui la mesura del criteri).
Validesa convergent: els indicadors observats correlacionen molt amb altres mesures que se sap que guarden estreta relació amb la variable que pretenen mesurar.
Validesa discriminant: els indicadors observats no correlacionen amb altres mesures que se sap que són independents de la variable que pretenen mesurar.
Validesa discriminatòria: si els indicadors donen lloc a puntuacions extremes als grups que, per endavant, se sap posseeixen valors extrems en la variable que pretenen mesurar.
La validesa de contingut d'un codi d'observació fa referència al grau en què el conjunt de categories elaborada és una mostra representativa de l'univers d'aspectes potencialment observables.
Representen bé les categories de "punts anotats" –amb les seves tres modalitats–, "assistències", "rebots ofensius" i "robatoris de pilota a totes les possibles aportacions d'un jugador a la capacitat atacant del seu equip"? Si us sembla que sí, penseu que el conjunt de categories esmentat té una bona validesa de contingut. Si creieu que s'haurien d'afegir les "pèrdues" de la pilota i les "faltes en atac", llavors qüestioneu la validesa de contingut del conjunt proposat. Recordeu que aquesta és una de les maneres possibles d'expressar que aquest codi permet d'observar el que pretenia: els aspectes relatius a la capacitat ofensiva d'un jugador.
En el mòdul anterior us hem presentat el concepte de constructe. Recordeu que un constructe és una variable teòrica no directament observable.
Quan el que pretenem observar mitjançant un determinat codi és un constructe arribem a una contradicció aparent, com podem saber si hem observat el que preteníem quan no ho podem observar? No penseu que us fem una broma. Volem, simplement, que us adoneu de l'adverbi directament. És a dir, quan utilitzem un conjunt d'indicadors per a observar indirectament un constructe ens podem preguntar si aquest conjunt ens permet d'observar el que preteníem. Dit d'una altra manera, ens podem preguntar sobre la seva validesa de constructe.
La validesa de constructe és el grau en que un conjunt d'indicadors acumulen evidència a favor de la variable no directament observable.
Si continuem amb el bàsquet, l'estatura d'un jugador és una cosa directament observable; la seva rapidesa, també. Però la seva capacitat ofensiva... La capacitat ofensiva és un constructe. És una cosa no directament observable. Fem servir una sèrie d'indicadors que sí que són directament accessibles a l'observador per a inferir la capacitat ofensiva d'un jugador. Segons definim el constructe, el conjunt d'indicadors observables necessaris per a inferir-ho serà més gran o més petit. Si considerem que un jugador és bon atacant quan anota punts per al seu equip, n'hi haurà prou amb les tres categories d'anotació per a inferir la seva qualitat. Si pensem que la capacitat ofensiva d'un jugador té a veure també amb el fet que participi en les jugades anotadores, llavors inclourem "assistències", "rebots ofensius", "robatoris de pilota"... El conjunt de categories elegit tindrà una bona validesa de constructe si realment informa sobre el que la teoria del bàsquet considera que és un bon atacant.
La tercera variant del concepte de validesa aplicat a l'observació és la validesa referida al criteri. Fa referència al grau en què un codi d'observació detecta variacions en allò que pretén observar.
Quan parlàvem del nivell de detall relatiu a la modalitat d'anotació vèiem que no podríem distingir entre dos tipus de jugadors atacants si no manejàvem un nivell superior de detall. La gran categoria, "punts anotats", sense més especificacions, feia que el codi no permetés de recollir variacions que resulten rellevants per a elegir el millor atacant en situació de tir exterior a la zona de defensa de l'equip contrari. La categoria així formulada restava validesa al codi quan s'orienta –es fa servir– per a aquest criteri: "Millor atacant exterior". Quan incloem les tres modalitats de punts, guanyem sensibilitat, guanyem capacitat de detecció de diferències entre qualitats d'atacant, en suma, guanyem validesa referida a aquest criteri.
Tots aquests controls de qualitat que impliquen les preguntes sobre la fiabilitat i la validesa d'un codi o d'un procés d'observació se solen fer empíricament.
Recordeu l'últim pas en el procediment per a elaborar un codi. Era necessari depurar les categories. Calcular el grau d'acord entre observadors que generen o preguntar-se, si com a conjunt, són una mostra representativa és quelcom que fem després d'un període d'observació.
Hi ha, tanmateix, algunes fonts potencials d'error que convé conèixer abans de dur a terme qualsevol procés observacional.
En presentem dos que considerem de gran importància i de fàcil assimilació. Una prové de l'observador i l'altra de l'observat.
Quan un observador s'ha pres la molèstia d'anar a recollir dades per a posar a prova alguna hipòtesi o respondre alguna pregunta, el que és lògic és que tingui alguna expectativa sobre quin curs dels esdeveniments encaixaria millor amb la seva hipòtesi o pregunta. Aquesta expectativa es pot convertir en una font d'error en fer categoritzar de manera errònia algun element del fenomen. En els casos dubtosos, les cistelles de tres punts es cataloguen, o no, segons quin equip sigui l'anotador. En el relat que fèiem del final del partit, els espectadors i els membres de l'equip atacant han vist cistella de tres. Els àrbitres –i segur que els visitants– han vist cistella de dos. Les diferents apreciacions no són un problema del cinisme de l'observador. L'observador no fa trampa en observar el que observa, simplement les seves expectatives el porten a error.
La manera de controlar aquest possible biaix és posar a observar algú que sigui aliè als objectius de la investigació. Això se sol fer entrenant estudiants d'últims anys o investigadors en formació als quals s'informa dels objectius, al final del procés. Mentre dura l'observació diem que són observadors cecs. Per això els àrbitres no són de cap equip. O, almenys, això se suposa...
Vegeu també
En el mòdul de metodologies experimentals, quan tractem els experiments amb una sola variable, tindreu ocasió de comprovar que hi ha elements que no passen per la percepció conscient dels jutges esportius que influeixen sobre les decisions que prenen quan arbitren.
L'altra font de problemes prové del subjecte que observem. Està demostrat que els éssers vius reaccionem al fet de ser observats. Quan notem la presència d'algú que observa deixem de comportar-nos amb naturalitat i, per tant, ja no se'ns observa en les condicions en les quals es pretenia. Aquest fenomen s'anomena reactivitat. El jugador novell, acabat d'ascendir, que rendeix malament en veure tanta gent observant-lo a la pista, seria un exemple de reactivitat. Hi ha dues maneres d'obviar-la: mitjançant engany (no descobrir la càmera fins al final) o mitjançant habituació. Sense cap dubte, hi ha situacions que pertanyen a l'esfera privada de les persones i que no podem observar ni encara que després els avisem que ho vam fer (vegeu l'annex d'aquests materials didàctics).

5.4.La validesa dels indicadors de la delinqüència

Per a observar la manera com els conceptes de validesa s'apliquen al terreny dels indicadors de la delinqüència, vegeu Aebi (2008, pàg. cap. 5).

Resum

Des del punt de vista de la metodologia de recerca, una observació científica ha de complir dues condicions: ser sistemàtica i replicable.
L'observació és sistemàtica quan es van fent explícits cadascun dels passos del procés.
Quan això és així, s'està facilitant també que la recerca sigui replicable, és a dir, que pugui ser reproduïda –i, per tant, contrastada– de manera independent per un altre investigador.
El procés científic d’observació exigeix establir per endavant:

  • Què observar

  • Com observar

  • A qui observar

  • Quan observar

  • On observar

L'investigador ha d'especificar els criteris lògics utilitzats per a respondre les preguntes anteriors.
És obligació per a tot investigador referir-se explícitament al marc teòric en què es mou i als nivells d'anàlisis que tria perquè les seves recerques puguin ser replicades.

  • L'observació és natural quan l'investigador es limita a observar una situació sense aportar gens a la seva creació, més enllà de la seva ineludible presència.

  • L'observació és estructurada quan hi ha un cert grau d'intervenció de l'investigador en la situació, quan el que s'observa està d'alguna manera provocada per l'investigador.

Un codi és arbitrari quan l'observador crea per a l'ocasió el conjunt de categories que utilitzarà per a deixar constància del que s'ha esdevingut.
La construcció d'un codi ha de respectar almenys les etapes següents:

  • Tenir, almenys, una pregunta abans de començar a elaborar el codi.

  • Triar un o diversos nivells d'anàlisi per a començar a observar.

  • Fer una observació prèvia asistemàtica.

  • Triar categories amb prou nivell de detall.

  • Triar les categories de manera que siguin exhaustives i excloents (les categories són exhaustives quan, en el seu conjunt, esgoten tots els elements del fenomen sota observació; són excloents quan cada element del fenomen sota observació només pot pertànyer a una de les categories).

  • Sotmetre les categories a depuració.

Hi ha almenys cinc modes diferents de mesura en l'observació:

  • L'ocurrència (prevalença) ens informa sobre l'aparició de determinada categoria en el període d'observació.

  • La freqüència (incidència) ens indica, a més, quantes vegades ha aparegut. Aquesta freqüència pot ser absoluta o relativa dependent que la quantitat de vegades en què apareix la categoria sigui posada, o no, en relació amb la quantitat de vegades que podria haver aparegut.

  • La latència ens assenyala el temps que transcorre des d'un moment concret –per exemple, l'aparició d'un estímul o el començament d'un interval– fins a l'aparició de la conducta en qüestió.

  • Parlem de durada per referir-nos al temps en què la categoria està present de manera ininterrompuda.

  • La intensitat ens informa del grau en què la conducta apareix.

La fiabilitat fa referència al grau en què podem confiar en una mesura.
Un sistema d'observació és fiable quan produeix un alt grau d'acord entre diferents observadors. Això implica que dos observadors que presencien el mateix fenomen haurien d'estar d'acord en el producte de la seva observació.
El grau d'acord es pot calcular com a percentatge d'acord. És a dir, percentatge de vegades en què els dos observadors registren el mateix sobre el total de registres fets entre tots dos.

  • La validesa de l'observació fa referència al grau en què s'observa el que es pretenia observar.

  • La validesa de contingut d'un codi d'observació fa referència al grau en què el conjunt de categories elaborat és una mostra representativa de l'univers d'aspectes potencialment observables.

  • La validesa de constructe és el grau en què un conjunt d'indicadors acumulen evidència a favor de la variable no directament observable.

  • La validesa de criteri fa referència al grau en què un codi d'observació detecta variacions en allò que pretén observar.

Activitats

Les activitats d'aquest mòdul didàctic s'han de fer en la versió web del material.