La rendició de comptes en el treball social sanitari: dimensió individual, grupal i comunitària

  • Dolors Colom Masfret

    Diplomada en Treball Social per la Universitat de Barcelona. Completa la formació en l’àmbit del treball social sanitari i en els serveis d’atenció al client amb estades, primer, al Bellevue Hospital Center de la Universitat de Nova York, i després al Departament de Serveis Socials i el Departament de Medicina Comunitària, Divisió Internacional, del Mount Sinai Medical Center, també a Nova York. És investigadora, docent, consultora i assessora en l’àmbit social d’establiments sanitaris i sociosanitaris, i també d’establiments residencials i serveis d’atenció a domicili. És escriptora i sòcia fundadora de l’Institut de Serveis Sanitaris i Socials. Dirigeix i edita la revista Agathos, Atención Sociosanitaria y Bienestar. Directora acadèmica i consultora del postgrau de Treball social sanitari de la UOC. Consultora del màster de Direcció executiva d’hospitals de la UOC. Professora associada del grau de Treball Social de la Universitat de Barcelona, assignatura Treball social i salut.

PID_00213266
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Objectius

  1. Introduir els conceptes relacionats amb la rendició de comptes.

  2. Oferir una cronologia de l’evolució del concepte de rendició de comptes i de la seva aplicació en la pràctica professional.

  3. Facilitar la comprensió de la idea sobre les bones pràctiques i el bon govern.

  4. Assenyalar la necessitat de respondre professionalment a les accions professionals empreses per a aconseguir unes finalitats de benestar.

  5. Aportar elements teòrics al concepte de rendició de comptes per a comprendre els seus pilars.

  6. Motivar els alumnes a rendir comptes en la seva rutina habitual sense que se’ls hagi de sol·licitar.

  7. Generar la consciència de què estem en les institucions per alguna cosa i la nostra presència (contractació) obeeix a uns encàrrecs pensats per a generar beneficis socials i econòmics.

1.La rendició de comptes en l’àmbit professional: introducció i justificació

Els professionals en general, els treballadors socials sanitaris en particular, transformem coneixements en serveis que ajuden les persones a afrontar dificultats, adversitats i problemes. Investiguem realitats, les analitzem, les diagnostiquem i contribuïm a la seva millora. Una millora de la qual formem part, doncs la progressiva complexitat de la vida social requereix mirades diferents que justifiquin la interdisciplinarietat. En el cas dels treballadors socials sanitaris, aquesta transformació de coneixements i teories en serveis se centra en els aspectes psicosocials de les persones malaltes o relacionades amb la malaltia, i d’aquelles que es troben en risc d’emmalaltir. La particularitat, sempre des del treball social sanitari, és que les persones a les quals dirigim els serveis són part activa del servei i en conseqüència, participen activament de la seva pròpia recuperació i millora de l’autonomia psicosocial. En cap cas, la intervenció des del treball social sanitari es dóna sobre persones passives el paper de les quals és el de rebre.
Els serveis que prestem es diversifiquen en diferents plànols: l’individual, el grupal i el comunitari. Aquests serveis que prestem des del treball social sanitari conflueixen amb els serveis que presten altres professionals (medicina, infermeria, gestió, etc.) i per tant, no poden col·lisionar entre ells per falta de diàleg, coordinació i planificació, entre altres coses.
Vegem molt breument les baules d’aquesta escala del benestar social. En el nostre mitjà, parlem d’Europa, els serveis que prestem responen a models assistencials de l’Estat del benestar. Bàsicament, avui podem parlar del model biopsicosocial, també qualificat com a model integral. Els hem estudiat en crèdits anteriors. Tots dos s’inscriuen dins de les polítiques sanitàries i socials de la majoria de països de la Unió Europea. Per tant, ens trobem davant una organització que respon a les següents coordenades: la ciutadania mitjançant les eleccions delega la seva confiança en els polítics que seran els responsables del Govern i del desenvolupament social. Aquests, al seu torn, deleguen l’execució dels programes en tècnics i professionals que són els que materialitzaran els projectes i/o donaran continuïtat als serveis i programes. És a dir, els polítics i els seus departaments d’economia assignen els pressupostos destinats a cada programa o projecte, i els directius de cada establiment o organització han d’assegurar-se que el projecte es desenvoluparà tal i com s’ha planificat. Tota aquesta cascada de delegació de responsabilitats socials modela i regula els nostres serveis, de manera que conformen una xarxa d’intervencions que s’acrediten per les polítiques socio-sanitàries dels governs i las administracions en les quals s’inscriuen.
Per tant, és lògic i evident que periòdicament (gairebé sempre anualment) es produeixi una devolució, un feedback, diem-li un “rendir comptes” de les funcions i responsabilitats que ens han estat atorgades i delegades d’acord amb els nostres valors, coneixements i formació, i també d’acord als assoliments relacionats amb la salut i el benestar de la població atesa que ostenta la sobirania i que, insistim, amb el seu vot ha delegat la seva sobirania en els polítics que governen.
Nota
No és el lloc, però obrim una nota breu per a assenyalar un clàssic error dels polítics i directius: identificar el càrrec que representen (temporalment) amb el seu jo. El mateix pot ocórrer als professionals que poden confondre la seva responsabilitat amb allò que els agradaria desenvolupar. Per exemple, si un professional que li agrada el camp de la pediatria es troba en un hospital geriàtric, els seus projectes hauran de girar al voltant de la geriatria i no de la pediatria per més que la seva passió sigui la pediatria. Són molts els exemples de polítics que sense una clara justificació han pres partit i han desenvolupat uns programes enfront d’uns altres, han promocionat unes fundacions davant unes altres, etc. Aquest fet es produeix perquè es veuen afectats en primera persona per l’”objecte d’intervenció”. En la seva decisió s’obliden de què són responsables de tota una comunitat i obliden també que estan utilitzant finançament públic, i que per tant han d’actuar d’acord amb la prioritat i que aquesta queda subjecta al cost-benefici. En aquest cas, una primera línia de la “rendició de comptes” s’encamina a justificar per què un programa i no un altre.
Seguint el mateix fil conductor, si el sistema sanitari conta en les seves plantilles amb serveis de treball social sanitari és obvi que això respon a una filosofia assistencial on allò psicosocial està present en allò sanitari. Aquest fet respon a unes finalitats relacionades amb la millora de la salut de la població, però també a una priorització del model biopsicosocial davant el model biomèdic. Si bé no hi ha un estudi a gran escala que posi en relleu que el model biopsicosocial és més eficient que el model biomèdic, sí que existeixen nombroses experiències aïllades que en donen fe.
Quan els sistema sanitari i el seu govern opten per incloure en les seves plantilles treballadors socials sanitaris, s’assumeix que aquests professionals necessiten recursos i mitjans per a prestar els seus serveis. També s’assumeix que els treballadors socials sanitaris prenen decisions (conjuntament amb les persones afectades, encara que el pes el portin ells) que afecten les persones a les quals s’atén i també a les organitzacions que compten amb els recursos que complementen els serveis que presten. És important que l’alumne o alumna vegi com les decisions es van encadenant una després d’una altra, i com d’igual manera van afectant les diferents esferes de la vida privada i pública. Sempre que parlem de treball social sanitari, és bàsic entendre que totes les decisions professionals es recolzen en el diagnòstic social sanitari o en les hipòtesis diagnòstiques (prediagnòstic social sanitari). Tota aquesta cadena de persones, professionals i polítics utilitzen recursos, pressupostos, institucions i requereixen la millor pràctica per part de cadascun d’ells. És a dir, es precisa un bon govern per a la millor utilització i optimització dels recursos. A més, aquest procés ha de ser obert i accessible perquè la ciutadania pugui consultar-lo.
La rendició de comptes és un concepte tradicional que acompanya l’activitat de tot ésser humà al llarg de la seva història. En un inici s’orientava sobretot a les relacions comercials, les relacions privades entre professionals, els establiments, els comerciants i els seus clients. És a mesura que els governs van assumint el seu paper de generadors de benestar que la rendició de comptes dónai l salto a la política i als professionals de les institucions.
La rendició de comptes en anglès equival al terme professional accountability.
Col·loquialment, la rendició de comptes s’explica como l’acte de retornar la informació a qui ha confiat en els nostres serveis professionals, en les nostres capacitats polítiques i en les nostres competències per a desenvolupar i dur a terme algun tipus de projecte. Implica promoure l’aclariment de circumstàncies que han envoltat el projecte, desenvolupar la justificació de la presa de decisions i explicar les diferents accions que s’han portat a terme conforme a uns pactes o compromisos adquirits prèviament entre parts. A més, quan aquest concepte refereixi a serveis professionals s’hauran d’incloure documents (avals tècnics, diagnòstics, resultats de recerques, etc.) que avalin allò fet i allò relegat. En conseqüència, es tracta d’alliberar-se del secretisme que de vegades acompanya la gestió i la presa de decisions en el pla del macro i del micro. Aquestes actituds formen part d’una altra època recentment superada i que en l’actualitat resulta moralment obsoleta.
En l’àmbit professional o institucional, rendir comptes no es diferencia molt de l’àmbit coloquial:

  • És donar explicacions dels passos seguits per a les decisions estratègiques preses (les que suposen transformacions que es busquen deliberadament).

  • És poder respondre per què aquestes i no uns altres, per què amb aquests mitjans i no amb uns altres, com s’ha finançat, etc. Més que com s’ha gastat el pressupost direm com s’ha distribuït, i quedarà clar que s’ha gastat de la millor manera possible en relació amb el ben comú. La idea de gastar un pressupost és relativament senzilla, l’important és demostrar que la despesa s’ha fet d’acord amb el millor servei obtingut.

  • És justificar com s’ha utilitzat un espai comú i les prioritats del seu ús, així com els resultats que se n’han derivat.

  • És mostrar com s’han gestionat els recursos humans, etc.

Veiem doncs que rendir comptes des del treball social sanitari és, a més de presentar resultats econòmics i socials, deixar al descobert com s’han obtingut. És aconseguir uns objectius dins dels valors morals de la societat, harmonitzant les diferències, i els valors corporatius de les institucions i establiments que figuren en els diferents plans estratègics en els quals han col·laborat gairebé tots els professionals del servei i l’organització. En la rendició de comptes, el camí seguit cobra el mateix valor que els assoliments aconseguits. En l’exercici de la rendició de comptes es posa en relleu quantes accions programades per a un fi han arribat a aquest fi dins del principi d’allò benèfic, i és la capacitat de respondre davant la societat i totes les persones implicades, de la gestió feta considerant els recursos econòmics, humans, organitzacionals, materials, etc. De vegades, podem trobar-nos davant dilemes ètics. En aquest aspecte, en el mòdul d’ètica hem vist diferents metodologies per a prendre decisions. La rendició de comptes és oferir la informació adequada per a eradicar qualsevol dubte sobre la mala utilització de recursos utilitzats.
Valors corporatius dels plans estratègics
Els valors corporatius dels plans estratègics s’assumeixen i accepten per tota l’organització. Recordem que els plans estratègics, a diferència de la planificació a llarg termini (en la qual només intervenen directius i executius), es caracteritzen pel fet que l’organització en ple consensua, assumeix i participa en la seva elaboració.
El dia a dia és un verger d’exemples: imaginem un gerent que ha estat contractat per a modernitzar una àrea sanitària i que introdueix les tecnologies de la informació i la comunicació en tots els serveis; un director mèdic que ha estat contractat per a desenvolupar noves especialitats en un hospital d’alt standing; un treballador social sanitari que ha estat contractat per a crear un servei de treball social sanitari en el qual hi hagi especialistes de treball social sanitari en medicina interna, traumatologia, pediatria, salut mental i cirurgia; un treballador social sanitari de l’àrea de cirurgia que rep l’encàrrec de crear un programa de suport a les famílies de desplaçats per intervenció; el professional que crea un servei de suport a domicili postquirúrgic; el que dissenya un screening dins del procediment de la planificació de l’alta; també el que elabora un protocol d’atenció per als familiars de les persones ateses en urgències; o bé el que promou recursos de suport innovadors, etc. Sembla obvi que cadascun d’ells ha de complir amb l’encàrrec dins del temps establert i aquest fet implica que passat aquest temps, es rendeixin comptes d’allò que ha aconseguit, o la fase en la qual es troben els assoliments, amb aquells recursos materials i personals que s’han posat a la seva disposició i que ha gastat. Sembla obvi que un professional rendeixi comptes per a acreditar que les seves accions han estat les que un diagnòstic (ja sigui institucional, comunitari, mèdic, social, etc.) considerava necessàries. La rendició de comptes és una manera clara i oberta d’exposar-se professional i institucionalment davant la ciutadania, i passar l’examen d’aquells que han confiat en nosaltres i ens han fet l’encàrrec corresponent.
Tanmateix, la “ rendició de comptes” afecta tant l’activitat pública com la privada, i es relaciona amb l’eficàcia, l’eficiència, la transparència, la responsabilitat professional i amb el saber fer provat i més enllà d’allò discursiu.
El dia a dia ens omple amb quantitat d’exemples. Imaginem una entitat associativa o col·legial que ingressa quotes de col·legiats i, per exemple, decideix encarregar un llibre a un professional de reconegut prestigi sobre la història de la professió, i en virtut del treball que se li suposa s’avancen uns pagaments. No obstant això, resulta que canvia la junta que va fer l’encàrrec i el llibre es va retardant tant que mai s’arriba a escriure. Però els diners es van lliurar, es va cobrar i el van pagar els col·legiats o associats. Ambdues parts, la junta i el professional, estan enganyant els col·legiats o associats.
O una ONG dedicada a familiars de persones amb Alzheimer que rep una subvenció per a portar a terme una recerca o prestar uns serveis a persones afectades per l’Alzheimer, i la gasten amb altres finalitats diferents de les pactades.
O una revista d’una entitat que contracta serveis d’impressió amb la impremta més cara mentre hi ha unes altres que poden oferir la mateixa qualitat d’impressió però a preus més assequibles. És més cara perquè després hi ha repartiment a esquenes dels socis.
La rendició de comptes implica l’ètica individual (personal i professional), la moral, la consciència de saber-se part activa i intel·lectual de l’acció en curs, del desenvolupament social i el que aquest fet comporta en el nostre quefer com a professionals de l’Estat del benestar que som.
Lectura recomanada

G. A. Rodríguez; A. Gómez (2014). “El principio de imparcialidad en la vigilancia y control de los servicios públicos domiciliarios: Una mirada a través de la situación del sector solidario”. Derecho Público (núm. 32). Universidad de los Andes. Facultad de Derecho.

En línia: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4759733 [consulta 29 de juny del 2014].

Por tant, allò que tractarem en aquest apartat és la rendició de comptes com a professionals d’un servei de treball social sanitari que té unes finalitats, uns objectius, un pressupost, uns recursos humans i materials, un servei o unitat que forma part d’una organització superior, ja sigui un hospital o un centre de salut que, al seu torn, s’inscriu en una institució: la institució sanitària.
Observació
Encara que en el nostre mitjà no s’acostuma a pensar que la nostra presència en les institucions té un cost sobre els pressupostos públics o de capital privat, és un fet indiscutible que la nostra intervenció implica un consum de recursos que en última instància afecten l’economia. Per tant, aquest consum de recursos ha de traduir-se en beneficis socials i de salut que al seu torn podrem traduir en beneficis econòmics.

2.La regulació legal de la rendició de comptes

La rendició de comptes és un poliedre de moltes cares. La regulació per llei és una d’aquestes, si bé, com es veurà, és un requeriment escàs i relativament nou. I hom no pot deixar de preguntar-se: cal regular la rendició de comptes? No és una obvietat que hem de rendir comptes?
A mode d’exemple, fent una cerca en el BOE sobre les ordres relatives a la rendició de comptes es troben vuit entrades que inclouen els termes en el títol. La primera referència a la necessitat de rendir comptes per part d’una Fundació data del 1960 i s’hi pot llegir-se textualment:

“Ordre de 15 de juliol del 1960 per la qual es classifica com de beneficència particular docent la Fundació Escoles Gratuïtes de Santo Tomás de Sabugo, instituïda a Avilés per Josefina Fernández Balsera, rellevant-se al patronat de l’obligació de presentar pressupostos i rendir comptes anuals de la seva gestió al Protectorat de l’Estat.”

La següent referència a la rendició de comptes que es pot trobar correspon a l’any 1963 i resulta molt particular perquè en aquest cas, a diferència de l’anterior en el qual es demanava a la fundació citada rendir comptes, s’allibera al patronat d’una altra fundació de l’esmentada obligació de rendir comptes. Cita textualment:
Fora d’aquestes dues referències que mostren els dos extrems, l’obligació i l’exoneració de rendir comptes, les vuit ordres oposades segueixen l’òrbita dels dos exemples ressaltats. Algunes es refereixen a l’obligació de rendir els comptes i unes altres a la descàrrega de fer-ho.
Algunes preguntes inevitables són: quins inconvenients pot implicar la rendició de comptes? Qui, gestionant diners i recursos aliens, pot negar-se a rendir comptes? I el que és pitjor: l’hi permeten i reconeixen. És necessari que reflexioneu sobre el fet. No forma part del propi desenvolupament de la gestió oferir els resultats sota la fórmula de la rendició de comptes?
En aquest apartat, aprendrem a assumir aquesta responsabilitat des del primer moment. Anem a aprendre a incorporar-la a la rutina dels nostres serveis perquè en la pràctica es normalitzi i no es vegi com una cosa extraordinària sinó com una cosa totalment ordinària. La confiança que han dipositat en nosaltres els que ens han contractat i ens han escollit enfront d’altres aspirants requereix que els rendim comptes.
No obstant això, més enllà de l’anècdota d’aquests exemples i el relat que els acompanya, fins i tot les controvèrsies que tots podem haver testificat sobre el rebuig o acceptació de rendir comptes és un fet que en els últims anys el concepte s’allunya de ser una entelèquia i ha saltat a la palestra de la política i la ciutadania, cobrant un protagonisme exponencial tant en entitats públiques com a privades. Una futura línia de recerca i de treball és l’estudi del creixent reclam a la rendició de comptes i la seva possible vinculació a la creixent crisi econòmica. Una crisi econòmica que mentre, d’una banda, redueix els ingressos en general d’entitats i serveis de l’estat de benestar, per l’altra, ofereix un degoteig constant de casos de corrupció, unes vegades provada, unes altres sota instrucció judicial, i unes altres bategant sobre la gestió d’entitats, associacions i serveis, i a més estan implicats polítics, directius, executius i professionals diversos. Sempre són entitats en què el públic, l’altruisme i l’absència d’ànim de lucre formen part dels seus estatuts. En tots els sumaris, les sospites planen sobre un denominador comú: els diners no han servit per a finançar el que havia de finançar. És obvi que la rendició de comptes hagués evitat molta mala praxi.
Per tot això, durant els últims anys (sobretot a partir dels últims mesos de l’any 2013), i més enllà de les portades de diaris i titulars de notícies de ràdio i televisió, la rendició de comptes ha ocupat part de l’activitat política i legislativa, i s’ha aprovat precisament al desembre del 2013 la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern.
Us recomanem la lectura de la Llei. Dins de la mateixa, veureu que es fa referència a l’article 137. Obligació de rendir comptes d’una altra llei aprovada deu anys abans, la Llei 47/2003, de 26 de novembre, general pressupostària.
Com veiem, trobem documentació que posa en relleu que rendir comptes està previst i regulat, però és un d’aquests punts que es van passant per alt, almenys en els paràmetres que s’estan recollint en l’actualitat.
La transparència que implica la rendició de comptes no és un exercici puntual i ha hauria de sorgir com una actitud natural entre els professionals. No pot ser un posat o una aparença per a acontentar a uns quants: ha de ser una manera d’actuar i d’exercir conscient quan es tracta de gestionar l’aliè, sigui públic o privat.
Una observació: encara que la citada Llei 19/2013 es refereix a entitats, organismes estatals i societats mercantils, hem de recordar per tot el que s’ha dit anteriorment que totes les organitzacions estan integrades per persones i que són les persones les que en primera i última instància prenen les decisions i les executen. De vegades, ambdues figures coincideixen i qui pren la decisió l’executa. Així doncs, perquè aquests organismes estatals puguin rendir comptes, els professionals que els integren han de rendir-les. Una breu reflexió sobre aquest tema: cada alumna o alumne ha de reflexionar si al final de l’any ha elaborat algun tipus de memòria sobre l’activitat en què estigui treballant o ja hagi fet. És un fet que cada vegada es porten a terme més exercicis d’acte avaluació. I algú pot dir: “introduïm les dades i els serveis informàtics de l’establiment ens elabora els càlculs”. Cert, però tornem al mateix: l’avaluació i la memòria del servei de treball social sanitari no pot quedar reduïda a unes quantes estadístiques i summa de visites.
Per tant, la rendició de comptes, la que es fa com a part de les bones pràctiques, evitarà diluir les accions entre els diversos ens que participen (jurídics, tecnològics, informàtics,etc.) i les vincularà a les persones que sempre són les primeres i últimes responsables. No podem deixar de veure la persona, el professional. És habitual escoltar expressions en les quals el primer que s’observa és que es dilueix les persones i es dipositen les responsabilitats en el sistema, la plataforma, l’equip, la junta, el consell d’administració, el patronat, el comitè d’experts, etc.

3.Breu revisió bibliogràfica, cronologia i evolució de la rendició de comptes dins i fora del treball social sanitari

La progressiva sofisticació de la prestació de serveis juntament amb el fet que qui els presta, s’acaba convertint en un intermediari (de l’administració, de l’empresa, de l’organització, etc.) enfront de les persones ateses afegeix arguments a la necessitat de rendir comptes periòdicament.
Una primera referència que indirectament ens porta a això la trobem el 1884, quan Zilpha D. Smith va abordar l’assumpte de l’efectivitat de les visites dels voluntaris visitadors i va introduir la remuneració per a poder exigir-los unes mínimes responsabilitats.
Més tard, el 1903 Mary I. Richmond insistia i aprofundia sobre això afegint que la diferència entre el pagament del treballador i el pagament que es produeix en una activitat comercial radicava en què els professionals del treball social estaven formats. Va justificar també que els professionals havien de rebre uns honoraris pels seus serveis perquè era la via per a poder reclamar, cosa que no procedia si eren voluntaris. A més, va assenyalar que el pagament també procedia perquè eren professionals preparats i aptes per a desenvolupar aquest exercici.
Al llarg del segle xx, podem trobar nombrosos articles relacionats amb la rendició de comptes i el treball social. Amb el pas del temps veurem que els arguments van adquirint matisos que ajuden a comprendre la rendició de comptes en tota la seva amplitud, i la combinació d’elements i variables que la integren d’acord amb els serveis que prestem dins de l’acció professional. Analitzarem alguns dels més destacats.
Més enllà de Zilpha D. Smith i Mary I. Richmond, l’article més antic trobat relatiu al treball social i amb un sentit més actual es remunta al 1934 i va arribar de la mà de Kenneth L. M. Pray, degà de l’Escola de Treball Social de Filadèlfia. Ho va fer en la seva conferència sobre les responsabilitats del treball social públic i privat. El text relatiu a la rendició de comptes és el que segueix:

“Assumint una línia horitzontal dibuixada de pol a pol com la necessitat social a la prestació del servei social adequat per a la cobertura d’aquesta necessitat, jo sostinc que no hi ha cap punt a aquesta línia en la qual, en la naturalesa de les coses, el sentit i el principi permanent de les responsabilitats del treball social públic i privat es pugui dividir amb seguretat. Tots dos poden funcionar de manera segura i satisfactòria a qualsevol punt de tota la gamma d’operacions socials imaginables, des dels serveis més simples, més rutinaris i més objectius als més complicats, als més delicats i més flexibles.

Això pressuposa que les altres condicions primàries subjauen al sentit del servei, estan mà a mà de la consciència de la necessitat, de l’acceptació de la responsabilitat, i de la rendició de comptes professional en relació amb els mitjans i les finalitats. Tal concepte nega l’existència en la naturalesa del govern de qualsevol barrera per a un servei altament personalitzat i exigent amb les necessitats individuals, sempre i en la mesura en què la pròpia comunitat reconegui l’existència d’aquesta necessitat per a discriminar el tractament individualitzat, i tingui la confiança en la capacitat professional i la integritat dels professionals que administren la necessitat.”

Com es pot observar, parla de “les finalitats i els mitjans” i quan es refereix al treball social, podem afegir el sanitari, el deslliga del seu finançament i per contra, el vincula a uns principis i valors que són els que prevalen sigui quina sigui la forma de pagament dels serveis professionals.
També podem veure que l’associació del treball social pot ser extensible al sanitari, gairebé en exclusivitat als serveis públics. El nostre mitjà s’ha forçat sobre una fal·làcia ja que si considerem l’essència i la naturalesa del treball social sanitari comprovarem que aquesta relació no és necessària. Per exemple, els Estats Units és una nació molt restringida a persones amb situacions molt precàries i en la qual el públic s’expressa amb limitacions. De totes maneres, resulta que en aquest país trobem unes plantilles de treballadors socials sanitaris que de moment a l’Estat espanyol són inimaginables. Per tant, si pensem en el futur de la professió és important trencar aquest binomi treball social sanitari - sistema públic de salut. Els problemes psicosocials relacionats amb la malaltia, amb el fet d’emmalaltir, amb la cura d’una persona malalta no tenen a veure amb el patrimoni ni els comptes corrents, tenen a veure amb la persona, amb la seva capacitat individual per a afrontar les vivències de la malaltia i en conseqüència, nosaltres com a treballadors socials sanitaris no podem exercir cap discriminació en relació amb la capacitat econòmica de la persona, que en qualsevol cas condicionés el pagament pel servei però no la prestació del servei.
El següent text exposa una realitat a la qual hom no és capaç de fer front tot i saber diagnosticar el problema o la incapacitat institucional. Ens ha de servir per a reflexionar sobre el pes d’allò narratiu i la lleugeresa de les accions que s’han d’emprendre per a esmenar el que sabem, afeblir els serveis i reduir els seus beneficis. És un exemple de la importància de l’acció i la rendició de comptes que en aquest cas particular, com es veurà, no va existir:

“Quan les ciències mèdiques van conquistar les malalties agudes es va donar una taxa de supervivència molt major [...] era probable que aquestes persones es convertissin en víctimes de les malalties cròniques. […] Quan es recorre la literatura mèdica i social sobre el problema dels malalts crònics, hom se sorprèn per l’ús freqüent dels termes suposem, podríem, volem, la qual cosa suggereix la immensitat de la nostra ignorància i la frustració que sentim enfront d’aquesta ignorància quan desitgem l’acció. […] Ara sorgeix el problema –la cura dels malalts crònics–, la qual cosa obliga a la integració i la cooperació d’aquests camps... […] Per fi, el pacient es converteix en una personalitat i no només en un cas de cor, o un cas de pensions, o un indigent.

[…] La naturalesa del problema és tal que és necessari un enfocament orgànic, però els treballadors socials (sanitaris) saben molt bé que és necessari l’examen de la situació global del pacient, de les seves finances, del seu treball, de la seva casa, de la seva malaltia, i del seu futur. […] El pacient és part d’una família i la família és part d’una comunitat, i en la comunitat, els serveis existents han de coordinar-se amb la finalitat de què l’acció resulti parcialment eficaç.

[…] Una cita d’una ben coneguda autoritat en la malaltia crònica ens dóna una idea de la caòtica situació actual: ‘Les instal·lacions existents per a la cura dels malalts crònics presenten una imatge molt confusa. Pacients a casa que haurien d’estar als hospitals. Pacients vivint en llars per a les persones grans que no estan preparats per atendre les seves necessitats. Pacients en llars de convalescència ocupant llits necessaris per a una altra finalitat... Hi ha una confusió caòtica dels pacients i de les institucions. Els pacients lluiten per trobar un refugi on sigui, les institucions els admeten a contracor i assumeixen que no els proporcionen la cura que necessiten. És una escena de gran desordre.’

[…] Cadascun d’ells accepta a contracor la càrrega dels malalts crònics i intenta transferir la responsabilitat a una altra agència que no està millor preparada per a la tasca. Per a posar ordre en aquest caos, sembla necessari desenvolupar una logística de l’atenció dels malalts crònics... […] Fins a aquest moment hem estat incapaços d’establir un sistema de prioritats en l’ordre de l’acció.”

El text està extret de la conferència d’Odin W. Anderson “Resources for care of the chronically ill: nature and need” impartida el 1946. Aquest text sembla escrit en el nostre temps, doncs podem seguir subscrivint molts dels seus arguments i afirmacions. Per exemple, destaca com des de l’inici es posa èmfasi a cridar l’atenció sobre les persones amb malalties cròniques. El fet de rendir comptes periòdicament no admet la falta d’acció perquè en el mateix exercici es posa en relleu la inacció i de manera progressiva, es perd la confiança d’aquells que han confiat en nosaltres.
Dins de les mateixes conferències anuals, fins el 1976 no es torna a trobar una altra referència a la rendició de comptes i arriba amb una exposició de Patrik McCuan que titula “Expandint la gestió de la tecnologia i la rendició de comptes als programes de serveis socials”.
És necessari que contextualitzem el moment i que assenyalem que el sistema sanitari, sobretot als Estats Units, ja s’estava iniciant en l’alta gestió de programes, essent l’embrió del sistema sanitari que coneixem avui. McCuan va assenyalar dos principis en relació amb la rendició de comptes:

“1. Una èmfasi major en la necessitat de subscriure la confiança en les relacions interpersonals, entre els estaments de govern, i entre els organismes dels sectors públic i privat del camp del benestar social. Un ambient de confiança portaria a una major flexibilitat operativa en la satisfacció de les necessitats del client.

2. Un sistema efectiu de rendició de comptes ha de desenvolupar-se en termes de mesurament de resultats en lloc de mesurar una multiplicitat d’accions. Aquest enfocament en els resultats es basa en el desenvolupament de les metes del programa clarament formulades i concises d’acord amb els objectius amb el client.”

L’aportació de McCuan assenyala un canvi de tendència i s’endinsa clarament en allò empíric i quantitatiu dels programes enfront d’allò retòric. Ni tan sols es parla sobre la importància d’allò qualitatiu. McCuan centra el mesurament de resultats davant el mesurament d’accions efectuades sense saber els seus efectes sobre les persones i el seu entorn. No podem oblidar l’entorn. La seva exposició ens porta a la següent pregunta: per a què serveix el que estem fent?
Un any més tard, el 1977, Helen Reinherz, Barbara Berkman i altres publicaven un article en el qual apuntaven a la progressiva participació dels treballadors socials sanitaris en múltiples processos relacionats amb la rendició de comptes.

“El concepte de rendició de comptes és en si mateix complex i s’han de considerar molts components i circumscripcions. No obstant això, enfront dels grups als quals els treballadors socials [sanitaris] han de rendir comptes estan les agències en les quals es practica, el consumidor-client que és l’objectiu dels serveis i la professió que proveeix els treballadors socials [sanitaris] de legitimitat.”

És important assenyalar que des del principi del text les autores donen relleu al fet que els treballadors socials [sanitaris] que pertanyen a agències que proveeixen serveis de salut es veuen confrontats des del primer moment a la rendició de comptes. Per a les autores, alguns professionals tenien problemes per a assumir-la a causa de la falta de formació i a la falta d’entrenament en aquesta pràctica de la rendició de comptes. Escriuen que alguns sentien que estaven participant en procediments que creien que no tenien a veure amb ells, però també afirmen que no era cert i que sí que tenien a veure amb la seva professió. Al llarg de tot el text les autores insisteixen en la necessitat de formar sobre aquesta nova assignatura perquè en la mateixa es troba part de la base que permetrà proposar nous programes i serveis que respondran millor a les necessitats reals de la societat. En el seu article presenten l’experiència del Simmons College School of Social Work, on els alumnes van participar activament en estudis relacionats amb la rendició de comptes. Sempre seguint el fil argumental de les autores, els alumnes del Simmons College School of Social Work van aprendre a rendir comptes davant els clients i davant la professió. Citen a Scott Briar (1927-1998), que el 1973 va assenyalar: “els treballadors socials han estat incapaços i no han estat disposats a definir els seus objectius en termes concrets i observables”. Les autores posen el focus a desenvolupar entre els estudiants la “habilitat de posar en operacions i, per tant, mesurar els components de diversos tipus d’intervenció”.
Anirem veient que la rendició de comptes es recolza en l’aplicació de procediments, protocols i la definició de processos (els serveis) que, recordem, es requereixin dins de la Llei 16/2003, de 28 de maig, de cohesió i qualitat del sistema nacional de salut on, com hem vist, es defineix el catàleg de prestacions i la cartera de serveis del sistema nacional de salut.
Un parell d’anys més tard, el 1979, de nou en les conferències de benestar social, Elizabeth Mutschler i Aaron Rosen abordaven l’avaluació del tractament del treballador social.

“La consciència dels professionals del treball social [sanitari] sobre la necessitat de demostrar l’eficàcia de la pràctica s’ha expressat amb freqüència tant en la pràctica recent com en la literatura de recerca. El tema és important no només en termes de responsabilitat professional en relació amb els nostres clients i el públic en general, sinó també per al professional individual que ha d’avaluar constantment el progrés de la seva pràctica i, en conseqüència, ha de revisar el tractament. Els temes relacionats amb l’avaluació dels resultats del tractament són nombrosos i bastant complexos.”

Entre altres coses, els autors assenyalen que moltes vegades aquesta avaluació es porta a terme d’acord amb els instruments utilitzats, les tasques efectuades, les gestions que ha suposat la intervenció però mai en termes de canvis psíquics en les persones tractades, de tal forma que els permetin modificar de manera observable les conductes o les realitats que les aguaiten. Recordem en aquest punt que quan vam estudiar el mètode de Casework vam veure que entre altres aspectes, es tractava de portar a terme accions que assenyalem com a deliberades per a aconseguir els canvis en la persona i el seu entorn, essent la persona l’eix vertebrador.
També el 1979, Chauncey A. Alexander, director executiu de la National Association of Social Workers, prologava el llibre Professional accountability for social work practice, editat per Helen Rehr, en aquells moments directora del Departament de Treball Social a l’Hospital Mont Sinaí. En aquest pròleg, l’autor indicava com als anys setanta als EE. UU. la rendició de comptes la requeria tant el Govern estatal i federal com aquells que la van assumir com un exercici d’obligat compliment. Alexander va escriure sobre aquest tema:

“La professió del treball social [sanitari], pel seu origen i missió, té incorporada la rendició de comptes. Jane Addams, Mary I. Richmond, Bertha Reynold, Harriett Barlett, els seus col·legues i successors, van establir una professió dirigida cap a la responsabilitat social per a ajudar a satisfer la necessitat social i individual que sorgeix de les interaccions de les persones i les seves institucions socials. Aquesta responsabilitat va formar un ingredient essencial en l’ús disciplinat i controlat d’un mateix i en el reconeixement de l’essència de la lliure determinació, en cada ésser humà. Es nodreix de la naturalesa de l’aprenentatge de l’educació del treball social, en el perfeccionament constant dels processos de supervisió i consulta, en els controls socials de la configuració de la pràctica i els estàndards de l’associació professional.

[…]

L’àrea funcional de l’elaboració de normes i l’aplicació s’ha convertit en el lloc principal dels esforços de rendició de comptes.

El disseny d’una classificació diferencial de sis dimensions de la intervenció de treball social [sanitari] i la seva promulgació en el terreny van ajudar a esclarir les dimensions de responsabilitat professional:

1) L’adjudicació activa de greuges per a la pràctica poc ètica.

2) La impressió i difusió d’un registre del treball social clínic per a promoure les normes i la rendició de comptes.

3) Revisió dels estàndards dels serveis de departaments de treball social [sanitari] als hospitals amb una conducció gelosa per la Joint Commission on Accreditation of Hospitals (JCAH).

4) Entrada oficial i reconeixement de la professió de treball social en els consells d’acreditació de la Joint Comission en l’acreditació dels hospitals.

5) Promoció dels estàndards del servei mitjançat el reconeixement professional pel govern, les companyies asseguradores i les agències, que proveeixen d’estatus al treball social [sanitari].”

Com podem observar, a la base de la rendició de comptes diversos pilars estan presents: la necessitat de regular la professió i les seves intervencions, i la necessitat de desenvolupar estàndards de bestiar d’intervenció i d’assoliments per a comptar amb elements de comparació a partir de valors mitjans. Per exemple, sabem que el servei prestat és el més adequat perquè abans hem definit el procés però al seu torn, aquest és fruit d’una anàlisi racional de molts professionals que han estat avaluant els paràmetres relatius a l’activitat. És a dir, quan afirme, que el temps mitjà d’una primera visita de screening dins del procediment de la planificació de l’alta i aplicant l’instrument “X” és de 15’, ho diem perquè anteriorment hem registrat un nombre representatiu de temps de les primeres visites de l’esmentat screening i la mitjana de totes les mateixes llança un valor de 15’. Si diem que una primera visita d’acolliment al servei de toxicomanies és de 45’, ho diem també perquè s’han calculat els temps recollits al llarg de moltes primeres visites. L’anècdota mai és categoria encara que l’acumulació de casos ens permeti conformar una al llarg del temps.
El 1996, Phil Slater escrivia sobre el nou corrent que aspirava a conferir al treball social un “gran estatus professional en la seva ocupació”. Es recolzava en un article de Toren (“Semi-professionalism and social work: a theoretical perspective”) escrit el 1969 i que parlava del semiprofessionalisme per a abordar la rendició de comptes com a part de la cultura del treball social [sanitari]. Assenyalava els següents components de tota professió:

“El tipus ideal de Toren d’una professió, amb la qual el treball social es mesura i s’ha trobat que faltés, es compon de cinc components o ‘trets’: primer, una base de la teoria sistemàtica; en segon lloc, l’autoritat reconeguda per la ‘clientela’; en tercer lloc, la més àmplia aprovació de la comunitat d’aquesta autoritat; en quart lloc, un codi d’ètica que reguli les relacions entre els professionals i clients; i en cinquè lloc, una ‘cultura professional’ sostinguda per les associacions professionals oficials”.

Veiem que aquest article aporta elements nous als assenyalats per Flexner el 1915 i que a més coincideixen en el primer punt: l’existència d’una base teòrica. Els altres punts s’orienten a la presència i a l’estatus social que la professió ostenta a la comunitat i aquest fet potser és el que remou el passat immediat del treball social sanitari fins el 2009, data en què es va iniciar el postgrau de Treball social sanitari, que va desembocar en el màster universitari de Treball social sanitari (2013). La falta de formació especialitzada dels treballadors socials sanitaris els va portar a orientar els serveis a manera de rèpliques dels serveis socials i amb això van perdre la identitat que les pioneres van donar a la professió dins de l’àmbit sanitari. No podem oblidar que la primera plaça es crea a un hospital. Toren no es refereix als aspectes relacionats amb el coneixement i el mètode científic sinó al reconeixement a les institucions, un dels punts que cal recuperar. Per la seva banda, Slater elabora la següent reflexió:

“Prenguem, per exemple, la referència a la ‘cultura professional’, amb la seva èmfasi concomitant en els processos de rendició de comptes, i considerem el seu significat en la pràctica del treball social actual. És aquesta la ‘ responsabilitat’ d’un procés intern i esotèric que reforça la mística dels professionals, i per tant, l’exclusió dels laics? És un procés, per la via del contrast total, pel qual els ‘usuaris’ porten a terme l’exercici pressupostari i de control sobre els ‘ajudants’ que empren? O, com una estratègia d’apoderament que opera entre aquests dos extrems, és la ‘ responsabilitat’ d’un procés d’elaboració de les diferències de poder existents explícita i negociablement, al llarg de les línies de la ‘professionalitat democràtica’ avançada per el propi Hugman?”

L’enfocament de Slater apunta al fet que la rendició de comptes tampoc s’ha de veure com alguna cosa que ocorre en el plànol individual del professional, sinó com alguna cosa que forma part de l’actiu de la professió, de tots els professionals en exercici i que en aquest nou format inclou també els estudiants de treball social. És important la referència que fa sobre l’esoterisme que de vegades embolica les anàlisis, les avaluacions i els professionals que han d’explicar per què la informació apareix disseminada i resulta poc representativa.

4.Revisió bibliogràfica sobre la rendició de comptes entrat el segle XXI

Són molts els factors que contribueixen a sofisticar l’avaluació dels serveis, però un dels més importants és el desenvolupament i socialització de les TIC, la qual cosa al seu torn permet disposar d’informació estadística a temps real i permet també un exercici intern i constant de rendició de comptes.
Últimament se sent parlar sovint del fet ètic i moral de rendir comptes com un fenomen associat a la transparència. D’aquesta manera, les primeres preguntes que sorgeixen són: qui ha de rendir comptes? Davant qui s’ha de rendir comptes? Qui? Tot professional que intervingui, sigui al plànol que sigui i també dins de la funció (assistencial, investigadora, preventiva, educativa) que sigui. Davant qui? Davant la societat, i per no caure en la despersonalització davant cada persona que s’hi interessi o es preocupi. Ningú pot quedar exclòs de poder accedir a la informació que permet conèixer el que s’ha fet a més de com, quan, on i per què s’ha fet i tot això acompanyat dels costos i els beneficis.
Des del treball social sanitari hem d’orientar-nos al futur des d’altres paràmetres i altres coordenades que els que marquen el passat. No podem tornar sobre les nostres petjades perquè seria caure en la repetició, la mateixa que des del 1980 ens ha mantingut als llimbs del sistema sanitari. I si bé en el present la legislació no ens obliga a això, tret d’excepcions, hem de pensar en termes generals i hem de sentir-nos part de la institució sanitària. Si a l’entorn al qual ens movem la rendició de comptes és habitual, també hem de començar a rendir-les. És un exercici d’higiene que no caurà en sac foradat. Sigui quina sigui l’estructura organitzativa a la qual ens trobem, siguin quins siguin els requeriments que ens facin els comandaments superiors, la nostra actitud haurà d’estar sempre oberta a rendir comptes de les nostres accions professionals i de les nostres propostes, entre altres qüestions.
La rendició de comptes va més enllà de la mera presentació de balanços si bé la comptabilitat i la comptabilitat analítica es consideren instruments essencials. La rendició de comptes va més enllà de memòries d’activitat o estadístiques descriptives. Igual que la qualitat és un conjunt d’elements i indicadors que es retroalimenten, la rendició de comptes hem de veure-la amb els matisos oportuns que permetin comprendre i justificar l’evolució del servei. La mateixa expressió presentació de comptes defineix la presentació d’uns pressupostos amb uns diners d’entrada i uns diners de sortida que quadren entre si. En la rendició de comptes haurem de justificar, a més, que els diners s’hagin gastat bé i que es manté la relació qualitat-cost. Una taula de càlcul amb ingressos i despeses és suficient per a quadrar els balanços però no és rendir comptes: és presentar un balanç al qual li falta l’explicació del detall i la implicació en els assoliments cercats, a més de mostrar que s’ha aconseguit amb el mínim cost possible. I com hem assenyalat, l’elaboració d’estadístiques d’activitat tampoc és rendir comptes perquè ens deixem fora si podíem haver fet més d’una altra manera.
Lectura recomanada

M. N. Burneo (2014). “La Contabilidad como instrumento para rendir cuentas”. Auditoría Pública (núm. 62, pàgs. 83-87). En línia: http://www.auditoriapublica.com/hemeroteca/Pag%2083-87%20N%C2%BA%2062.pdf [consulta 22 de juny del 2014].

Per la seva naturalesa i objectius, en un servei de treball social sanitari cada professional haurà de rendir comptes de les seves intervencions que seran part del tot que informi del servei al complet. A més, s’analitzarà com la seva intervenció genera benestar i salut a la comunitat on s’inscriu. Si no aconseguim donar aquest pas, la professió entrarà en zona de turbulències i la seva continuïtat perillarà. No és una reflexió corporativa: la societat no pot permetre’s perdre una professió com és el treball social sanitari ja que la seva presència i els seus serveis contribueixen a crear riquesa social.
Són molts els autors que en els últims anys han abordat la rendició de comptes com un instrument a l’abast de la societat.
Amie Batson, Robert Hecht, Logan Brenzel, per exemple, expliquen la rendició de comptes en relació amb els serveis de salut als països en desenvolupament amb els següents termes:

“El més probable és que el finançament dels serveis de salut en funció dels resultats continuï en el futur, i fins i tot cobri major importància, a causa d’una sèrie de factors, com l’interès dels governs i els donants a millorar els resultats en aquesta matèria i obtenir una mesura més exacta d’aquests resultats, el major recalcament en la rendició de comptes enfront dels clients i els governs per part dels proveïdors d’atenció de la salut, i també enfront dels organismes donants per part dels governs, i el convenciment que, de vegades, les ONG i el sector privat presten serveis de salut essencials als pobres amb més eficiència que el sector públic. És necessari que els interessats en el desenvolupament segueixin fiscalitzant amb summa atenció aquestes experiències de finançament basades en resultats i difonguin i apliquin els ensenyaments extrets amb la major rapidesa possible per a maximitzar els beneficis de l’assistència per al desenvolupament i tractar d’aconseguir els objectius de desenvolupament del mil·lenni.”

Referència bibliogràfica

A. Batson; R. Hecht; L. Brenzel (2004). “Salud y rendición de cuentas”. Finanzas y desarrollo (núm. 1, vol. 41, pàg. 16). Publicació trimestral del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial.

En línia: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2417686 [consulta 21 de juny del 2014].

Veiem que la presentació de resultats en termes de salut no és un capritx sinó que és la manera de poder seguir exercint i aportant millores socials a tots els àmbits. No dubtem que les nostres intervencions són benèfiques i que generen benestar, però aquests fets han de demostrar-se en termes que entenguin la resta de la comunitat professional i la ciutadania en general.
Goetz i Jenkins aporten la següent reflexió sobre la rendició de comptes i en aquest sentit, posen en relleu aquest encadenament que es produeix entre els implicats, tant professionals com a clients. Escriuen:

“La rendició de comptes és una lluita perpètua quan el poder de molts es delega en uns pocs per als interessos de la governabilitat. Per a complicar encara més les coses, en la majoria de sistemes de govern la tasca de controlar a qui ha estat delegat el poder mostra que ells l’han delegat també –de nou- a un relativament petit nombre d’individus: els jutges d’alt rang, els auditors generals, els membres del legislatiu i comissions de comptes públics. La pregunta de qui vigilarà el gos guardià és tan antiga com inevitable.

[…]

És significatiu que les crítiques de la democràcia, en molts casos, s’han emmarcat en termes de la falta generalitzada de rendició de comptes. Que l’atenció s’ha centrat en les injustícies sobre les comunitats pobres i marginades visitades, s’ha vist com un canvi radical en la comprensió popular d’allò que els governs democràtics han de respondre. La impaciència amb les institucions esbiaixades, ineficaces i absolutament corruptes ha portat les gents a buscar noves formes de compromís amb els sistemes de rendició de comptes existents i a inventar altres noves quan la necessitat sembla dictar-ho. Quan no poden participar directament en els tancats processos oficials de supervisió, els grups cívics sovint han imitat les seves funcions mitjançant, per exemple, les auditories de les despeses del Govern o audiències públiques sobre els impactes ambientals de projectes d’infraestructura proposats.

El canvi tecnològic ha ajudat: el ciberespai ofereix noves eines i espais per a la recerca i l’exposició de negligències. Fins i tot una cosa tan simple com les fotocòpies dels comptes dels governs locals en l’Índia rural, o l’ús de telèfons cel·lulars per a reportar el crim a les urbs de Pakistan pot alterar la naturalesa de l’intercanvi d’informació entre els ciutadans i els funcionaris públics, soscavant el secretisme que disfressa la incompetència i que la corrupció permet florir. El significat de la rendició de comptes està canviant gràcies als esforços dels ciutadans per a destacar els actors poderosos en el compte.”

Analitzant el text anterior podem observar que es reforça l’argument que les nostres intervencions mai es donen aïllades, sinó que són baules d’una sèrie d’accions que al seu torn, condicionen les intervencions d’altres professionals d’igual forma que les nostres intervencions també es troben condicionades per les d’uns altres. Per tant, ens trobem en un espai interactiu i dinàmic en el qual entre altres agents es mobilitzen clients, professionals, instruments d’intervenció i recursos materials que requereixen una gestió de la realitat que es va conformant d’acord amb l’evolució de la persona en la seva salut física i psicosocial. Com garantim que estem oferint el millor servei, la millor intervenció, la més òptima, la que obrarà la millor ajuda? Aquests elements constitueix la base de la “rendició de comptes”.
Al nostre país, Belén Morala i José Miguel Fernández expliquen la rendició de comptes en les entitats públiques de la següent manera:

“La transparència de la gestió en les entitats públiques ha estat i segueix sent una demanda constant dels ciutadans en la seva triple condició d’electors, usuaris de serveis públics i contribuents. Els gestors públics han de rendir comptes de la seva gestió d’una manera clara, adequada i oportuna en l’exercici de les responsabilitats que han contret. Per a facilitar la consecució d’aquest equilibri inestable entre allò que els ciutadans demanden i la demostració de responsabilitats dels gestors, els pronunciaments comptables més avançats en l’àmbit de la comptabilitat pública inclouen una bateria d’indicadors pressupostaris, econòmics i financers que poden ajudar a la interpretació dels missatges informatius emesos pels organismes públics.”

Referència bibliogràfica

M. B. Morala Gómez; J. M. Fernández Fernández (2006). “Anàlisi d’entitats públiques mitjançant indicadors: Instrument de rendició de comptes i demostració de responsabilitats”. Pecunia (revista de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials) (núm. 2, pàgs. 79-100).

Si bé parlen dels gestors públics, hem d’afegir pel que hem anat veient des del treball social sanitari que els gestors privats, salvada la tanca d’allò públic i allò privat, també han de rendir comptes sempre.
Jimmy Bolaños González defineix la rendició de comptes en els següents termes:

“La rendició de comptes (RC) és l’obligació de tota persona a la qual li és conferida una responsabilitat de donar compte de l’encàrrec rebut, fent un descàrrec que pot ser satisfactori o no satisfactori, i havent de provocar en el primer cas reconeixement o efectes favorables i, en el segon cas, desaprovació o conseqüències negatives.”

Bibliografia

J. Bolaños (2010). “Bases conceptuales de la rendición de cuentas y el rol de las entidades de fiscalización superior”. Revista Nacional de administración (núm. 1, vol. 1, pàgs. 109-138). En línia: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3698542 [consulta 27 de junio del 2914].

L’article de Bolaños resulta de gran interès perquè a més ofereix al seu torn una revisió bibliogràfica sobre la definició de la rendició de comptes. Per tal motiu, us recomanem la seva lectura.
José-Manuel Freire i José Ramón Repullo proposen diferenciar entre les organitzacions el govern, l’administració i la gestió. En els semestres anteriors hem abordat la diferència entre administrar (aplicar unes normes) i gestionar (adequar les normes a les circumstàncies que escapen al previst). Els autors diuen sobre aquest tema:

“De la funció de govern emanen les estructures, normes i estratègia que regeixen l’organització, amb les quals opera el gestor; la funció d’aquest és la d’executor, és a dir: ser responsable del dia a dia, i rendir comptes de la seva gestió a l’òrgan col·legiat de govern (patronat, consell de govern o d’administració). Aquesta distinció, tradicional en moltes institucions públiques, especialment hospitals, freqüentment ha quedat devaluada per la pèrdua del paper que correspon als òrgans de govern. Aquest punt és crucial, perquè un argument central d’aquest treball és que la recuperació de la funció del govern dels òrgans col·legiats té un gran potencial per a renovar la gestió de les organitzacions públiques de serveis de salut i millorar el seu acompliment.

Els principis del bon govern corporatiu són similars en el sector públic i en el privat: rendició de comptes (accountability), transparència, integritat, respecte a les regles, eficiència, efectivitat, qualitat, respectar els drets de tercers (afectats, implicats, etc.). És d’especial interès pràctic conèixer els instruments (estructures i procediments) del bon govern corporatiu que contribueixen a un acompliment òptim de les organitzacions.”

Com a treballadors socials sanitaris insistirem en la pregunta que es va repetint al llarg del crèdit i que és la que ens permet rendir comptes més enllà d’allò discursiu, d’allò narratiu, un rendir comptes basat en l’acció com a promotora dels millors resultats en la salut de les persones que atenem i de les seves comunitats. És a dir, què fem i per a què serveix el que fem?
Hem assenyalat en diverses ocasions al llarg del màster que “tota” activitat professional es recolza en tres pilars fonamentals: els coneixements, els procediments i les actituds. La rendició de comptes es pot considerar un quart pilar ja que se sosté sobretot en una actitud: la voluntat d’eliminar qualsevol dubte sobre les intervencions, la persona i la col·lectivitat. Aquest fet respon també a l’acte de donar a la societat garanties de què els recursos utilitzats ho han estat de la manera més eficient i eficaç possible, i que no ha existit engany ni falsificació. És un sinònim d’avaluar-se i deixar-se avaluar per altres col·lectius i entitats públiques o privades atès que la nostra professió és una de les considerades ètiques.
La rendició de comptes contribueix a la capacitat d’augmentar la confiança en els serveis que prestem i en els professionals (treballadors socials sanitari) que els presten perquè periòdicament mostrem els resultats i beneficis socials aportats amb els mateixos.
En aquest apartat, estem abordant el sempre complicat exercici de la rendició de comptes, entès com l’acte racional i voluntari de contraposar els plans d’intervenció (individuals, grupals i comunitaris) amb l’assoliment dels objectius plantejats. En termes col·loquials, es tracta de contraposar el que s’ha dit amb allò fet i a la mateixa vegada, en cas que els objectius no s’hagin aconseguit totalment, ser capaços d’assenyalar en quina mesura sí s’han aconseguit i què necessitem o requerim per a aconseguir-los íntegrament si bé en allò social, la totalitat és difícilment assolible perquè sempre ens trobem amb el factor humà que matisa els fets. El fil conductor és el vincle de l’acció professional amb el diagnòstic social sanitari, el pla d’intervenció i els resultats obtinguts.
És freqüent escoltar parlar sobre la gran quantitat d’activitat que s’està desenvolupant en els serveis de treball social sanitari però al costat d’aquesta afirmació, és freqüent trobar la dificultat a respondre “per a què ha servit tota aquesta activitat?”.
No és un assumpte del moment actual, però sí que el canvi d’escenari en relació amb la crisi econòmica i de finançament dels serveis, juntament amb els dubtes creixents sobre l’Estat de benestar li donen al fet de rendir comptes una entitat particular en un moment històric concret.

5.Allò comú i allò professional

En el primer semestre vam estudiar i debatre la diferència entre la filantropia, la caritat i el treball social, centrant-nos en concret en el treball social sanitari, primer com a disciplina (els coneixements) i després com a professió (l’exercici i l’aplicació d’aquests coneixements). Vam veure que hi havia una activitat comuna, instintiva i que l’observació de la realitat, de la pràctica i l’aplicació del mètode científic permeten generar nous coneixements i teories. Aquest fet era el que ens permetia exercir des de l’objectiu i recolzar-nos en aquells que coneixem perquè ho hem après. Assenyalàvem que el treball social sanitari implicava una formació, una pràctica sostinguda en procediments i protocols on el diagnòstic social sanitari o prediagnòstic social sanitari avalava tota intervenció. A més, vam indicar que el diagnòstic social sanitari (sempre situats des de l’escola diagnòstica) donava entitat professional a la disciplina ja que era la que justificava el perquè d’una intervenció enfront d’una altra. Avui podem afegir que a més permet elaborar estàndards professionals sobre els quals mesurar-se.
Arribats a aquest punt, veiem que han estat varis els autors que han provat d’establir aquesta diferència entre allò professional i el que es recolza en el coneixement d’una disciplina, essent un coneixement elaborat i generat segons el mètode científic i la improvisació, allò instintiu, la qual cosa resulta d’una opinió o sensació.
Recordem una de les primeres veus, Garnet Isabel Pelton i que assenyalava el diagnòstic social [sanitari] com el que ens diferenciava d’altres expressions d’ajuda. Per tant, aquí trobem un primer element a incloure en l’exercici de la rendició de comptes: inclouen les intervencions el diagnòstic social sanitari? Si no, inclouen al menys un prediagnòstic social sanitari? Si la resposta a aquesta pregunta és no, no podem admetre la intervenció com a pròpia del treball social sanitari i per tant, no podem rendir comptes atès que no hem aplicat el primer requisit que identifica a la professió. No valen excuses, o s’apliquen els mètodes i teories o no pot considerar-se que s’hagin aplicat mètodes de treball social sanitari en l’activitat resultant. Aquest fet no significa que l’activitat no hagi resultat d’utilitat a la persona, només que és una activitat més propera a la filantropia i la caritat que a allò professional.
També hem de recordar que uns pocs anys més tard a aquesta autora la va seguir Abraham Flexner que, en la seva citada conferència promulgada el 1915 “Is social work a profession?” va qüestionar públicament que el treball social [sanitari (1) ] fos una professió i arran d’aquest fet va explicar els punts que la convertien en una activitat comuna en professional. Recordem les seves paraules:

“Les professions impliquen en essencial operacions intel·lectuals amb una gran responsabilitat individual. Deriven la seva matèria primera de la ciència i de l’aprenentatge. Aquest material el treballen fins a un extrem pràctic i definit. Posseeixen una tècnica educativa comunicable; tendeixen a l’acte-organització; arriben a ser cada vegada més altruistes en la motivació.”

El 1985 María Teresa Angera assenyalava la diferència entre allò científic i allò comú de l’observació. Escrivia:

“[...] el fonament de l’observació científica resideix en la comprovació del fenomen que es té enfront de la vista, amb l’única preocupació d’evitar i prevenir els errors d’observació que podrien alterar la percepció d’un fenomen, o la correcta expressió d’aquest. En tal sentit, l’observador es distingeix del testimoni ordinari dels fets ja que aquest últim no intenta arribar al diagnòstic d’un d’ells i, a més, són molts els successos que passen desapercebuts.”

Anys més tard, el 1993, un grup de prestigiosos professionals del Mount Sinai Medical Center publicaven un article que iniciaven amb el següent text:

“Ser professional és ser responsable davant algú o davant un grup, de posseir una plena i completa informació sobre la qual prendre decisions. Decisions que són resolucions relatives a un programa, una població, o un pacient i la seva família. En termes professionals, la rendició de comptes professional és la capacitat i l’habilitat per a assumir la responsabilitat de tots aquells actes i conductes empresos per a aconseguir els objectius identificats.”

El text porta implícita la rendició de comptes. Diem que hem de desenvolupar una intervenció “X” per a obtenir uns assoliments i uns canvis en una persona, en una família o entorn comunitari. Tanmateix no només ho diem, sinó que també ho fem i els canvis arriben i es poden mesurar. Per a això, seguim uns procediments o protocols que prèviament hem validat i consensuat. Dins d’aquests procediments o protocols, segons correspongui, hem definit els principals processos amb els corresponents indicadors. Però recordem que una qüestió és elaborar indicadors i l’altra és rendir comptes de les accions empreses. Han servit per a allò que vam dir que servirien? Les persones ateses han estat conscients d’aquestes accions?
Hem de veure una ètica en l’acció de rendir comptes. Una ètica individual com a professionals del treball social sanitari i una moral amb uns valors socials i corporatius que es van construint sobretot aquests últims anys en relació amb el bon ús dels recursos, tant públics com privats. Si com a professionals interioritzem el valor de la rendició de comptes, gaudirem d’una credibilitat que en molts casos s’ha perdut.
Pensem en les organitzacions, agrupacions i associacions professionals de les quals desconeixem absolutament tot tret que cada any ens passen el rebut. No obstant això, és impossible saber si la gestió ha estat la millor, si s’ha fet d’acord a allò que ens van dir que farien, si s’han generat incompatibilitats d’interessos, etc. I no es tracta de dir que com tots som amics no és necessari rendir comptes. Això nada té a veure amb l’amistat. Al contrari, si hi ha amistat pel mig és més important que mai rendir comptes per a no contaminar allò professional i allunyar tot dubte.

Resum

La rendició de comptes és l’acció que busca oferir les màximes explicacions i informacions sobre la conducta professional, política, etc. Ha de formar part dels procediments d’avaluació professional i sobre això fer créixer i desenvolupar els programes i serveis. Tanmateix, en la rendició de comptes també es troba la realitat que pot portar a clausurar determinats programes o serveis en els quals no s’aprecia cap benefici social. Si bé de moment als treballadors socials sanitaris no se’ns inclou en aquesta activitat, hem de començar a incloure per iniciativa pròpia en els nostres sistemes d’avaluació la rendició de comptes com a activitat habitual.

Bibliografia

Alexander, Ch. A. (1979). Preface. A: H. Rehr. Professional accountability for social work practice. A searh for concepts and guidelines. Nova York: Prodist.
Andreson, O. W. (1946). “Resources for care of the chronically ill: nature and need”. A: National Conference on Social Welfare (pàg. 507).
Anguera, M. T. (1985). Metodología de la observación en las ciencias humanas (pàg. 20). Madrid: Editorial Cátedra.
Batson, A.; Hecht, R.; Brenzel, L. (2004). “Salud y rendición de cuentas”. Finanzas y desarrollo (núm. 1, vol. 41, pàg. 16). Publicación trimestral del Fondo Monetario Internacional y del Banco Mundial. En línia: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2417686 [consulta 21 de juny del 2014].
Bolaños, J. (2010). “Bases conceptuales de la rendición de cuentas y el rol de las entidades de fiscalización superior”. Revista Nacional de Administración (vol. 1, núm. 1, pàgs. 109-138). En línia: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3698542 [consulta 27 de juny del 2014].
Briar, S.; Reinherz, H.; Berkman, B.; Ewalt, P. L.; Grob, M. C. (1977). “Training in accountability: a social work mandate”. Health & social work (núm. 2, vol. 2, pàg. 51). En línia en la Biblioteca UOC.
Burneo, M. N. (2014). “La Contabilidad como instrumento para rendir cuentas”. Auditoría Pública (núm. 62, pàgs. 83-87). En línia: http://www.auditoriapublica.com/hemeroteca/Pag%2083-87%20N%C2%BA%2062.pdf [consulta 22 de juny del 2014].
Flexner, A. (1915). “Is social work a profession?” A: National Conference of Charities and Corrections (pàg. 581).
Freire, J. M.; Repullo, J. R. (2011). “El buen gobierno de los servicios de salud de producción pública: ideas para avanzar”. Ciência & Saúde Coletiva (núm. 16, vol. 6, pàgs. 2733-2742).
Goetz, A. M.; Jenkins, R. (2005). Reinventing Accountability. Making Democracy Work for Human Development (pàg. 1). Nova York: Palgrave Macmillan. En línia en la Biblioteca UOC.
McCuan, P. (1976). “Appendix A: Institutes on the Organization and Delivery of Human Services”. A: National Conference on Social Welfare (pàg. 234).
Morala, M. B.; Fernández Fernández, J. M (2006). “Análisis de entidades públicas mediante indicadores: Instrumento de rendición de cuentas y demostración de responsabilidades”. Pecunia (núm. 2, pàgs. 79-100). Revista de la Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales. En línia: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=1710469 [consulta 21 de juny del 2014].
Mutschler, E.; Rosen, A. (1979). “Evaluation of Treatment Outcome by Client and Social Worker”. A: National Conference on Social Welfare (pàg. 234).
Pray, K. L. M. (1934). “Relative responsibilities of public and private social work”. A: National Conference of Charities and Corrections (pàg. 212).
Rehr, H.; Blumenfield, S.; Young, A. T.; Rosenberg, G. (1993). “Social Work Accountability: A key to High-Quality patient Care and Services”. The Mount Sinai journal of Medicine (vol. 60, núm. 5, pàgs. 368-373).
Reinherz, H.; Berkman, B.; Ewalt, P. L.; Grob, M. C. (1977). “Training in accountability: a social work mandate”. Health & social work (vol. 2, núm. 2, pàgs. 42). En línia en la Biblioteca UOC.
Richmond, M. E. (1903). “Discussion on the paid worker”. A: National Conference of Charities (pàgs. 560-561).
Rodríguez, G. A.; Gómez, A. (2014). “El principio de imparcialidad en la vigilancia y control de los servicios públicos domiciliarios: Una mirada a través de la situación del sector solidario”. Derecho público (núm. 32). Universidad de los Andes. Facultad de Derecho. En línia: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4759733 [consulta 29 de juny del 2014].
Slater, P. (1996). “Practice Teaching and Self-Assessment: Promoting a Culture of Accountability in Social Work”. Br. J. Social Wk. (núm. 26, pàgs. 195-208). En línia en la Biblioteca de la UOC.
Toren, N.; Slater, P. (1996). “Practice Teaching and Self-Assessment: Promoting a Culture of Accountability in Social Work”. Br. J. Social Wk. (núm. 26, pàgs. 195-208). En línia en la Biblioteca de la UOC.
Z. D. Smith (1884). “Volunteer visiting: the organization necessary to make it effective”. A: National Conference on Social Welfare (pàgs. 69-72).
Referències web
BOE núm. 189, de 8 de agosto de 1960 (pàgs. 11131-11132). Disponible en Internet en la següent URL: http://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1960-11756 [consulta 22 de juny del 2014].
BOE núm. 30, de 4 de febrero de 1963 (pàgs. 1983-1984). Disponible en Internet en la següent URL: https://www.boe.es/boe/dias/1963/02/04/pdfs/A01983-01984.pdf [consulta 22 de juny del 2014].
http://www.boe.es/boe/dias/2003/05/29/pdfs/A20567-20588.pdf [Consulta 18 de juny del 2014].
http://www.boe.es/boe/dias/2013/12/10/pdfs/BOE-A-2013-12887.pdf [Consulta 29 de juny del 2014].
http://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2003-21614 [Consulta 29 de juny del 2014].