Avaluació qualitativa i quantitativa en el treball social sanitari

  • Marie-Hélène Paré

    Treballadora social en intervenció en situacions de crisis i resiliència. Ha exercit en serveis d'emergències psicosocials i en contextos hospitalaris en el Ministeri de Salut del Quebec, amb Metges sense Fronteres i la UNRWA a Sierra Leone i en el sud del Líban. Llicenciada en Treball Social per la University of Oxford i la Université Laval. Actualment es troba finalitzant un doctorat en Treball Social sobre la participació local en l’ajuda humanitària en la University of Oxford. Docent i formadora d’equips de recerca en l’anàlisi de dades qualitatives i consultora en mètodes qualitatius en el grau de relacions laborals de la UOC.

PID_00213267
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

L’avaluació qualitativa i quantitativa en treball social sanitari abasta un ampli rang de paradigmes filosòfics, orientacions teòriques, objectius clínics i pràctiques metodològiques. Entre altres aspectes, l’avaluació de l’acció del treballador social sanitari se sosté per un imperatiu clínic i per una responsabilitat ètica: un imperatiu clínic per a assegurar-se que els efectes de les seves accions són els esperats, i una responsabilitat ètica per a efectuar ajustos, tant en l’orientació d’un programa com en les seves intervencions, quan existeix l’evidència que els efectes de les seves accions poden generar més dany que bé.
Aquest mòdul té com a finalitat introduir-vos a la filosofia, propòsits, orientacions i mètodes de la recerca avaluativa en treball social sanitari. El mòdul s’inicia amb una introducció a la recerca científica en ciències socials. Aquesta introducció ens porta a assenyalar els avantatges de la recerca avaluativa en el treball social sanitari en els àmbits de la pràctica clínica professional i en el desenvolupament teòric de la professió. A continuació, es presenten les dues orientacions avaluatives més habituals en treball social en general, i en treball social sanitari en particular: l’avaluació de la intervenció i l’avaluació de programes. Es discuteixen ambdues orientacions avaluatives d’acord amb els nivells de l’estructura sociosanitària. Es prossegueix amb una presentació detallada dels tres tipus d’avaluació més coneguts i efectuats en el marc de l’avaluació de programes: l’avaluació de planificació, l’avaluació formativa i l’avaluació sumativa. Al seu torn, es discuteixen els enfocaments i els objectes d’estudis específics de cada avaluació. Finalment, l’última secció del mòdul presenta els procediments per a dur a terme una avaluació prenent com a exemple d’aplicació un estudi de cas en l’àmbit del treball social oncològic.

Objectius

Els objectius d’aquest mòdul són:

  1. Situar l’avaluació com una recerca científica pròpia.

  2. Conscienciar sobre l’imperatiu clínic i la responsabilitat ètica de l’avaluació.

  3. Distingir entre l’avaluació de la intervenció i l’avaluació de programes.

  4. Identificar els nivells d’avaluació dins de l’estructura sociosanitària.

  5. Descriure els tres tipus d’avaluació, els seus enfocaments i els seus objectes d’estudi.

  6. Aplicar els procediments d’una recerca a un estudi de cas.

Entrem en matèria amb una introducció sobre la recerca científica.

1.Què és la recerca?

En ciències socials, la recerca es defineix com l’ús sistemàtic d’una metodologia per a la producció científica de coneixement sobre la societat (Neuman, 2006). En ser una disciplina basada en la pràctica, el propòsit central de la recerca en treball social en general i en treball social sanitari en particular va més enllà de la idea de producció científica de coneixement tradicionalment associada amb la recerca denominada “pura”, és a dir, una recerca que té com a fi la producció de coneixement teòric i, per tant, abstracte. Concretament, la recerca en treball social es caracteritza, entre d’altres, per les següents característiques (Shaw i altres, 2010):
1) L’ús d’una àmplia gamma de mètodes, tant d’orientació qualitativa com a quantitativa, per a l’estudi dels contextos i les pràctiques del treball social en diferents àmbits (sanitari, escolar, comunitari, etc.).
2) L’èmfasi en objectius de recerca centrats no solament en les teories del treball social sinó també en la seva pràctica, evitant d’aquesta manera que la recerca sigui només “pura” o, al contrari, “aplicada”.
3) L’interès en temes com la inclusió, la justícia i el canvi social.
4) La implicació dels stakeholders (pacients que participen en la recerca, supervisors i gestors de serveis) en les diferents fases del procés de recerca.
Aquestes característiques ens porten a definir la recerca en treball social com:
“[…] l’ús de mètodes de recerca social per al desenvolupament, la producció i la difusió de coneixement que sigui rellevant per a les polítiques i pràctiques implementades pels organismes, professionals i educadors del treball social” (Tripodi; Potocky i Tripodi, 2007, pàg. 12).
Per tant, la conducció d’una recerca en treball social sanitari implica:
a) Identificar un problema social pertinent en el marc de la disciplina.
b) Formular una pregunta a la qual el treballador social-investigador hagi de respondre.
c) Triar un disseny de recerca que proporcioni el marc adequat per a la recollida, l’anàlisi i la interpretació de les dades.
d) Disseminar els resultats i assegurar-se de la seva implementació en la pràctica dels professionals del treball social.

2.Què és l’avaluació?

L’avaluació, tant quantitativa com a qualitativa, constitueix una recerca que permet exercir una mirada crítica sobre l’acció efectuada en el marc d’una intervenció o d’un programa (Mayer i altres, 2000). L’avaluació implica que el treballador social sanitari faci un judici sobre el procés, els resultats o l’impacte de la seva acció amb la finalitat de prendre una decisió basada en evidències rigorosament contrastades. Aquest judici se sustenta en un conjunt d’informació reunida durant el procés avaluatiu que, en últim lloc, li ha de permetre millorar el curs de l’acció (Turcotte i Tard, 2000).
El resultat d’una avaluació pot portar al treballador social sanitari a decidir si una intervenció o un programa ha de continuar com a tal, si ha de ser modificat de manera total o parcial, o si algunes de les seves activitats han de ser suprimides. D’altra banda, l’avaluació de l’acció ha d’atendre a millorar les habilitats professionals del propi treballador social sanitari. En aquest sentit, l’avaluació li ha de permetre fer el balanç dels seus assoliments, qüestionar les seves fallades i definir millor els seus objectius amb la finalitat de millorar la qualitat i la pertinència de la seva acció.
En última instància, l’avaluació ha de servir per donar a conèixer el rol del servei de treball social en l’estructura sociosanitària com a punt de referència per a optimitzar el funcionament social del pacient i de la seva família en relació amb la malaltia.
A continuació, discutim les raons a favor de l’avaluació en treball social sanitari.

3.Per a què serveix l’avaluació?

En l’àmbit de la pràctica clínica, l’avaluació és, d’una banda, un mitjà que permet els treballadors socials sanitaris ser transparents en el seu treball, desafiaments i assoliments i, per l’altra, constitueix una eina que els permet rendir comptes sobre els resultats, l’impacte i el cost de les seves intervencions (Unrau i altres, 2007). Així mateix, en moments de retallades pressupostàries i de reducció de serveis, una avaluació de programes pot evidenciar els beneficis de la seva acció i, d’aquesta manera, atorgar-los arguments per a defensar la importància de la seva figura com a personal sanitari.
En el nivell teòric, l’avaluació ofereix recursos per al desenvolupament i l’aprofundiment de coneixement i, així mateix, obre un espai per a la reflexió i el pensament crític. En moments de màxima activitat, quan el treball es converteix en massa pesat o rutinari, no és estrany que tots dos elements, sens dubte fonamentals, siguin descuidats (Turcotte i Tard, 2000). En aquest sentit, l’avaluació permet deixar a un costat la pressió diària de gestionar, actuar i decidir sobre el desenvolupament clínic de casos i qüestionar de manera franca i oberta els següents aspectes: els fonaments de la nostra acció (quina ideologia guia les nostres intervencions?), el seu procés (com s’implica el pacient en la intervenció?) i els seus efectes (quina evidència existeix que no estem fent més dany que bé?).
En definitiva, avaluar és:

  • Entendre millor l’acció del treballador social sanitari.

  • Proposar ajustos per a millorar la seva acció.

  • Conèixer la base sobre la qual aquesta acció es duu a terme.

  • Mesurar els efectes d’una intervenció o d’un programa.

  • Emetre un judici sobre els efectes del programa en comparar-lo amb els seus objectius.

  • Contrastar els resultats aconseguits en relació amb el cost del programa.

4.Què volem avaluar?

Encara que l’avaluació pugui dur-se a terme sobre diferents objectes, cal distingir entre dues grans orientacions: l’avaluació de la intervenció i l’avaluació de programes (Turcotte i Tard, 2000). En la figura 1, es representen les dues orientacions avaluatives. En la mateixa podem veure que l’avaluació de programes inclou un conjunt de pacients que participa en un programa, mentre que l’avaluació de la intervenció se centra de manera exclusiva en un sistema-client únic i que pot ser un pacient, una parella, una família, etc.
Figura 1. Orientacions avaluatives.
Font: Elaboració pròpia.
Font: Elaboració pròpia.

4.1.L’avaluació de la intervenció

L’avaluació de la intervenció té com a objectiu mesurar els resultats d’una intervenció duta a terme amb un sistema-client únic i que pot ser un pacient, una parella o una família (Beaudoin, 1986). L’avaluació de la intervenció es caracteritza pel fet que tot el procés de recerca es focalitza en un sistema-client únic seleccionat per a aquest exercici. En trobar-se íntimament lligada a la pràctica professional, l’avaluació de la intervenció sol ser més usada entre els treballadors socials clínics (els que exerceixen directament amb clients/pacients) que entre aquells que es dediquen a la recerca científica, la docència universitària o la supervisió de programes (Turcotte i Tard, 2000). El seu caràcter aplicat, basat en la recerca-acció, propicia que els seus resultats puguin ser aplicats de manera immediata en l’acció del treballador social sanitari (Beaudoin i altres, 1986).

4.2.L’avaluació de programes

L’avaluació de programes en el treball social sanitari pot tenir fins a tres finalitats: planificar un nou programa, descriure el desenvolupament d’un programa o mesurar els resultats d’un programa una vegada ja implementat. En els tres casos, l’avaluació es duu a terme amb el conjunt de pacients que han participat al programa amb la finalitat de proposar conclusions en el nivell general del mateix.
En els inicis de la recerca avaluativa en el treball social, l’avaluació de programes va interessar sobretot els gestors de serveis sanitaris que buscaven en aquest tipus d’exercici un mitjà per a justificar la continuació d’un programa, l’optimització de la seva eficàcia o els beneficis del seu cost (Beaudoin i altres, 1986). No obstant això, en els últims anys, el seu ús s’ha estès a un ampli rang de professionals en la disciplina del treball social que s’han adonat del valor afegit que aquest tipus d’avaluació té en la seva pràctica clínica i en el seu desenvolupament professional.

5.En quin nivell es duu a terme l’avaluació?

L’avaluació de la intervenció i l’avaluació de programes es fan en diferents nivells de l’estructura sociosanitària en la qual el treballador social sanitari exerceix. La figura 2 il·lustra la correspondència de les dues orientacions avaluatives amb els quatre nivells de l’estructura sanitària.
Figura 2. Les orientacions avaluatives i els nivells de l’estructura sociosanitària.
Font: Adaptat d’Unrau i altres (2007).
Font: Adaptat d’Unrau i altres (2007).
Si ens fixem en la figura 2, observem que el primer nivell de la piràmide (nivell de cas) fa referència a la intervenció duta a terme pel treballador social sanitari amb els pacients. El segon nivell (nivell d’intervenció) al·ludeix als objectius de la intervenció establerts pel treballador social i el pacient en aquesta intervenció. En aquest nivell es duu a terme l’avaluació de la intervenció. El tercer nivell (nivell del programa) es refereix als programes d’atenció en treball social sanitari i que defineixen els objectius que cal complir en les intervencions amb pacients. A aquest nivell li correspon, per tant, l’avaluació de programes. Finalment, el quart nivell (nivell del servei) representa el servei de treball social situat en l’estructura sociosanitària que orienta, per mitjà de les fites que ha definit, les línies generals dels seus programes d’atenció i els objectius de les intervencions amb els pacients.
Malgrat puguin semblar oposades, l’avaluació de programes i l’avaluació de la intervenció són complementàries en diversos aspectes. Entre els seus punts de convergència, destaquem:
1) En primer lloc, l’avaluació de la intervenció ens dóna pistes sobre la naturalesa del canvi que esdevé en el nivell del cas i, així mateix, ens indica si l’adreça del canvi és conforme amb els objectius establerts en la intervenció. Al seu torn, aquesta informació ens dóna indicadors sobre si el canvi produït en el nivell del cas és coherent amb els objectius del programa. D’aquesta manera, l’avaluació de la intervenció té una funció transversal mentre que connecta el procés de canvi del nivell del cas amb els objectius establerts en el programa.
2) En segon lloc, el fet que l’avaluació de la intervenció doni a conèixer els canvis produïts en el nivell de cas permet també revisar, canviar o replantejar una altra vegada els objectius d’un programa. Una situació com aquesta succeeix quan els canvis aconseguits en múltiples casos revelen una nova realitat o unes necessitats desconegudes que fins ara no figuraven en el plantejament inicial del programa. En aquest cas, els objectius del programa canviaran per a adaptar-se a la realitat dels pacients.
3) En tercer lloc, l’avaluació de programes és útil no només per a informar sobre els procediments d’implementació d’un programa sinó també per a reorientar, en cas que sigui necessari, els objectius de la intervenció en el nivell del cas.
En conseqüència, observem que la suma de les contribucions d’ambdues orientacions avaluatives serveix perquè el treballador social sanitari millori tant la implementació d’un programa com el procés de la seva intervenció.
Per raons d’espai, aquest mòdul se centrarà tan sol en l’avaluació de programes. No obstant això, en cas d’interès, hi ha un nombre important de referències sobre l’avaluació de la intervenció en treball social sanitari (us referim a Beder, 1999; Fisher, 2006; Gignac, 2000; Nicholas i altres, 2012; Peterson i Anderson, 1984; Vourlekis, 1990; Walker i Shaffer, 2007). També us referim a un conjunt de revistes científiques especialitzades en treball social i salut que ofereixen exemples d’avaluació de la intervenció amb casos.
Exemples d’aquestes últimes són, entre unes altres, les revistes Health & Social Work, Social Work in Health Care, Social Work in Mental Health, Social Work in Public Health i Journal of Social Work in End -of-Life & Palliative Care.

6.Quins tipus d’avaluació existeixen?

Lluny de voler proposar un panorama complet de la recerca avaluativa en treball social sanitari, a continuació s’ofereix una nomenclatura dels tres tipus d’avaluació més comunes en la nostra disciplina: l’avaluació de la planificació, l’avaluació formativa i l’avaluació sumativa (Tard i altres, 1997). Com es pot apreciar en la figura 3, cada tipus d’avaluació coincideix amb una fase diferent de la vida d’un programa, adopta un enfocament d’avaluació particular i se centra en un objecte d’estudi específic.
Figura 3. Repertori de la recerca avaluativa.
Font: Elaboració pròpia.
Font: Elaboració pròpia.
A continuació, presentem una descripció dels tres tipus d’avaluació així com els seus enfocaments i objectes d’estudis. Comencem amb l’avaluació de planificació.

6.1.L’avaluació de la planificació

L’avaluació de la planificació es duu a terme en el moment anterior a l’inici d’un programa. Aquesta avaluació es dirigeix, en un primer moment, sobre la identificació d’un problema social emergent i encara poc conegut en una població de pacients. A partir dels resultats generats per l’avaluació de la planificació, l’investigador determina, en un segon moment, els objectius i requisits necessaris per a la planificació d’un nou programa que tingui com a finalitat reduir la incidència del problema social identificat al principi. És recomanable que qualsevol organització que desitgi implementar un nou programa faci una avaluació de la planificació ja que és el primer pas de l’acció (Tard i altres, 1997).
L’avaluació de la planificació té un enfocament prospectiu que permet a l’investigador obtenir informació que li porti, a partir dels indicis del present, a explorar les possibilitats d’establiment d’un futur programa. Aquest exercici prospectiu es pot ancorar en dos objectes d’estudi diferents: l’estudi de necessitats i l’estudi de factibilitat.
6.1.1.L’estudi de necessitats
L’estudi de necessitats valora les manques d’una població de pacients així com la naturalesa i l’abast dels seus problemes socials. La finalitat d’un estudi de necessitats és efectuar una planificació sobre si un nou programa d’atenció o noves estratègies d’intervenció en un programa existent han de ser o no implementades. En un estudi de necessitats, l’investigador es pregunta sobre la situació problemàtica, els objectius que cal aconseguir i els requisits per a complir (Tard i altres, 1997). La informació recopilada serveix per a determinar els objectius i acordar l’orientació que el nou programa o les noves estratègies d’intervenció han de tenir. En aquest sentit, l’estudi de necessitats ha d’assegurar que el programa que es proposa respon a un problema social real i que les solucions proposades obeeixen a unes necessitats clarament identificades.
En un estudi de necessitats, l’investigador es planteja les preguntes següents:

  • Quin és el problema social que viu aquesta població de pacients?

  • Quines són les seves necessitats? Com les perceben i com les defineixen?

  • Quins objectius ha de tenir el nou programa per a respondre a les seves necessitats?

6.1.2.L’estudi de viabilitat
L’estudi de viabilitat assessora els recursos financers, professionals i organitzacionals necessaris per a l’establiment d’un futur programa, així com els factors susceptibles d’afavorir i influir negativament en el seu desenvolupament. En aquest estudi s’estableixen els objectius més factibles i viables per a la implementació del futur programa. D’aquesta manera, l’investigador determina la magnitud del programa. La pertinència d’implementar un nou programa ha de respondre sempre a un problema social real i a unes necessitats prèviament identificades durant l’estudi de necessitats (Tard i altres, 1997).
En un estudi de viabilitat, l’investigador es planteja les següents preguntes:

  • Quins i quants recursos requereix el nou programa?

  • Quina serà la magnitud del programa?

  • Com s’implementarà, gestionarà i coordinarà el nou programa?

Com us podeu imaginar, l’estudi de necessitats i l’estudi de viabilitat són complementaris i solen dur-se a terme de manera seqüencial. Sovint, abans de planificar un nou programa es fa un estudi de necessitats per a reunir informació sobre les necessitats d’una població de pacients de la qual existeix poca informació. Els resultats d’aquest estudi orienten posteriorment la conducció de l’estudi de viabilitat.
El segon tipus d’avaluació de la figura 3 és l’avaluació formativa que presentem a continuació.

6.2.L’avaluació formativa

Efectuada durant l’execució d’un programa, l’avaluació formativa examina els mecanismes d’implementació d’un programa i identifica els obstacles que impedeixen el compliment dels seus objectius. També proporciona mesures per a millorar el seu funcionament. Aquest tipus d’avaluació pot ser molt beneficiosa per a les organitzacions ja que facilita la provisió de feedback als treballadors socials sanitaris perquè aquests puguin fer ajustos necessaris per a la millora del programa i de les seves intervencions (Unrau i altres, 2007).
Com podem veure en la figura 3, l’avaluació formativa pot adoptar un enfocament centrat en la implementació d’un programa o un enfocament centrat en la seva producció. L’enfocament en la implementació permet a l’investigador efectuar un estudi de procés o de fidelitat del programa, mentre que l’enfocament de producció li permet dur a terme un estudi centrat en el que genera el programa en relació amb les seves activitats o el nombre de pacients atesos. Detallem, a continuació, aquests diferents enfocaments.
6.2.1.L’estudi de procés
L’estudi de procés pretén identificar els mecanismes d’implementació d’un programa a partir de les activitats dutes a terme. Aquí, la funció de l’investigador és determinar si el programa s’està implementant d’acord amb els objectius previstos mitjançant l’examen del seu funcionament en les activitats diàries. Per aquesta raó, l’investigador duu a terme un seguiment de les dinàmiques internes observades en les activitats del programa i així, identifica les seves fortaleses, febleses, incompliments i possibles fallades (Tard i altres, 1997). La informació recopilada li serveix per a emetre un judici sobre si hi ha una bretxa entre els objectius previstos del programa i l’implementat en les activitats observades. Finalment, l’estudi de procés ha de permetre a l’investigador explicar les raons d’aquesta discrepància per a fer els ajustos que li permetin millorar la prestació del programa.
En un estudi de procés, l’investigador es planteja les preguntes següents:

  • Mitjançant quins mecanismes s’implementen les activitats?

  • Quines activitats porten al compliment dels objectius? Si no els compleixen, per quina raó no ho fan?

  • Quins ajustos han de fer-se en les activitats per a què compleixin els objectius?

6.2.2.L’estudi de fidelitat
L’estudi de fidelitat assessora el grau en què la implementació de les activitats d’un programa s’adhereix al model de protocol desenvolupat originalment (Mowbray i altres, 2003). L’estudi de fidelitat és propi dels programes formalitzats els resultats dels quals han estat comprovats científicament per la seva eficàcia i impacte positius i en conseqüència, són reconeguts per tenir una alta validació clínica. Els seus objectius, fases i procediments s’inclouen en un protocol, sovint en forma de manuals d’implementació, que s’utilitza en entorns similars al del programa inicial. D’aquesta manera, l’investigador examina en quina mesura el programa s’assembla al protocol inicial. Les categories en les quals es basa un estudi de fidelitat són (Dusenbury i altres, 2001):

  • l’adherència terapèutica;

  • la quantitat d’intervencions dispensades;

  • la qualitat d’execució de les mateixes i

  • la capacitat de resposta dels pacients.

En un estudi de fidelitat, l’investigador es planteja les preguntes següents:

  • De quina manera el protocol del programa s’està aplicant?

  • Hi ha variacions en la seva aplicació? En cas afirmatiu, quines són les variacions?

  • Les variacions ajuden o impedeixen el compliment dels objectius del programa?

6.2.3.L’estudi de producció
L’estudi de producció quantifica el que el programa genera com a producte. Aquí, l’investigador calcula el nombre d’activitats dutes a terme en el marc del programa i el nombre de pacients que reben assistència. Específicament, l’investigador quantifica les següents dimensions de producció:

  • el nombre de pacients derivats al servei de treball social i, d’aquest nombre,

  • la proporció de pacients assistits pel programa;

  • el nombre d’intervencions efectuades en un àmbit global del programa i la proporció en cadascuna de les seves fases;

  • la proporció de pacients que han seguit tot el programa i que l’han deixat;

  • la proporció de pacients que, una vegada finalitzat el programa, han rebut l’alta del servei de treball social; i, finalment,

  • la proporció de pacients que han continuat rebent assistència per part del treballador social sanitari malgrat haver seguit el programa.

En un estudi de producció, l’investigador es planteja les següents preguntes:

  • Quants pacients estan seguint el programa?

  • Quantes activitats efectua el programa diària i setmanalment?

  • Quants pacients atesos pel programa han rebut l’alta del servei?

6.3.L’avaluació sumativa

Duta a terme en el moment posterior a la implementació de programa, l’avaluació sumativa determina els efectes del programa i valora el seu cost i beneficis. Qualsevol organització que desitgi fer una avaluació sumativa d’un programa ha de planificar-la en el moment inicial de la seva implementació ja que aquesta avaluació requereix comparar la situació dels pacients abans i després de la seva participació en el programa (Tard i altres, 1997).
Com es pot apreciar en la figura 3, l’avaluació sumativa pot enfocar-se cap als resultats del programa o bé cap al seu cost. Un enfocament centrat en els resultats té com a finalitat determinar en quina mesura els efectes produïts pel programa s’ajusten als efectes previstos en el seu inici. En aquest cas, l’avaluació té com a objecte d’estudi el mesurament de l’eficàcia del programa. De la mateixa manera, quan l’investigador vol comprovar els efectes del programa en la societat en general, l’avaluació té com a objecte d’estudi el mesurament de l’impacte del programa en el nivell de la societat en general. D’altra banda, un enfocament centrat en el cost del programa té com a objecte d’estudi la determinació de l’eficiència del programa. Aquí l’investigador considera quins van ser els recursos financers i materials necessaris per a la seva execució.
6.3.1.L’estudi de l’eficàcia
En un estudi de l’eficàcia, l’investigador busca determinar si la participació dels pacients en el programa ha produït els efectes previstos. Aquest estudi té un caràcter experimental i requereix que des de l’inici del programa els pacients hagin estat agrupats a l’atzar en dos grups: un primer grup integrat per pacients que participen en el programa, i un segon grup compost per pacients que no participen en el programa i que tampoc reben un altre tipus d’intervenció per part del treballador social sanitari. A l’inici de l’estudi, l’estat psicosocial dels pacients en els dos grups es mesura mitjançant un qüestionari que s’administrarà de nou a mitjans del programa, també quan finalitzi i uns mesos després de la seva fi. Els resultats de cada grup es comparen per a determinar si el grup que va participar en el programa va millorar o es va deteriorar, o si bé no es va produir canvi algun respecte al grup que no va participar.
L’estudi de l’eficàcia es basa essencialment en la mesura dels canvis (existeixen o no canvis en els pacients que van participar al programa?) i l’atribució dels canvis (poden atribuir-se els canvis al programa?). L’atribució dels canvis és particularment important perquè determina si els canvis observats en els pacients es deuen exclusivament al programa i no també a una varietat de circumstàncies externes al mateix (Tard i altres, 1997).
En un estudi d’eficàcia, l’investigador es planteja les següents preguntes:

  • Quins objectius va complir el programa?

  • Quins canvis s’observen en els pacients?

  • En quina mesura aquests canvis es deuen al programa?

6.3.2.L’estudi d’impacte
L’estudi d’impacte inclou informació sobre els efectes secundaris, tant positius com negatius, no previstos i no intencionals del programa en l’àmbit de la societat en general. Generalment, l’impacte d’un programa s’observa a llarg termini en l’exosistema on es formulen i s’apliquen les polítiques sanitàries, socials, d’ocupació, d’habitatge, etc. (Unrau i altres, 2007). En general, les organitzacions no acostumen a emprendre un estudi d’impacte del seu programa ja que aquesta iniciativa supera amb escreix la seva missió (Tard i altres, 1997).
En un estudi d’impacte, l’investigador es planteja les següents preguntes:

  • Quins efectes, tant positius com negatius, va tenir el programa?

  • Quines conseqüències imprevistes o no intencionals s’han detectat?

  • Quina contribució ha fet el programa al conjunt de la societat a llarg termini?

6.3.3.L’estudi d’eficiència
L’estudi d’eficiència és l’últim objecte d’estudi de l’avaluació sumativa. Es determina l’eficiència d’un programa quan l’investigador compara els costos d’un programa amb els seus resultats. Malgrat que aquesta relació entre els costos i els resultats es coneix generalment mitjançant el concepte de cost-efectivitat (Unrau i altres, 2007), un estudi d’eficiència pot anar més enllà d’aquest concepte i examinar també el cost-benefici d’un programa. Aquí l’investigador compara els costos del programa amb l’estalvi derivat dels seus resultats. Per exemple, un programa que disminueix la incidència de violència masclista en parelles en les quals la dona ha denunciat ser víctima de maltractaments té beneficis clars en els nivells personal, social, i sanitari. Encara que l’execució d’aquest programa pugui costar molts diners, té una relació cost-benefici positiva pels estalvis que genera a la societat.
En un estudi d’eficiència, l’investigador es planteja les següents preguntes:

  • Quant va costar el programa?

  • Quina relació cost-efectivitat té el programa respecte a programes similars?

  • Quina relació cost-benefici té el programa respecte a l’estalvi que suposa?

Una vegada presentats els tres tipus d’avaluació, els seus enfocaments i objectes d’estudi, a continuació exposem els procediments d’una avaluació de programes prenent com a estudi de cas l’avaluació de la planificació.

7.Com es duu a terme una avaluació?

En tant que recerca científica, l’avaluació de programes es caracteritza pels mateixos procediments que qualsevol altre tipus de recerca en ciències socials. Aquests procediments se situen en el marc d’un disseny de recerca que connecta, de manera seqüencial, els següents components (Bryman, 2004):

  • la pregunta de recerca;

  • el propòsit de recerca;

  • la metodologia de recerca;

  • el mètode de recollida de dades;

  • l’anàlisi de les dades i

  • la presentació dels resultats.

En aquest apartat, aplicarem els quatre primers procediments d’un disseny de recerca (la pregunta de recerca, el propòsit, la metodologia i el mètode de recollida de dades) a una avaluació de planificació de necessitats. Per aquesta raó, usarem un estudi de cas en treball social oncològic amb pacients amb càncer de mama.
Estudi de cas en treball social oncològic
Les pacients de càncer viuen una miríada d’emocions al llarg de la malaltia: la incertesa que envolta els moments previs a la prova de detecció, el xoc en l’instant de l’anunci del diagnòstic, el desànim durant el seguiment de la quimioteràpia, l’alleujament davant uns resultats del tractament que confirmen l’eliminació de la malaltia o la desesperació davant la identificació d’una nova massa en l’altra mama. Sens dubte, aquestes emocions impacten sobre la vida quotidiana de les pacients i les obliga a fer importants ajustos en el nivell personal, conjugal i familiar. Un d’aquests ajustos té a veure amb l’assumpció de responsabilitats, tasques o càrregues per part del seu cònjuge per les quals, en alguns casos, no està preparat i el superen. Al mateix temps, la dinàmica familiar també pot veure’s alterada quan els seus fills viuen de manera aïllada la incertesa generada per la malaltia, provocant entre ells un distanciament i un desinterès cap a l’escola o una ansietat de cara al futur.
D’aquesta manera, els canvis que imposa el càncer a l’entorn de les pacients no tenen una dimensió exclusivament mèdica sinó que també impacten negativament en el funcionament social de les pacients. En aquest context, el personal mèdic i d’infermeria s’enfronta sovint a situacions delicades de caràcter emocional, interaccional i comunicatiu davant els quals no disposen de formació i habilitats per a intervenir, com per exemple testimoniatges de relats personals per part de la pacient, situacions de tensió i desacords amb el cònjuge, distanciaments i/o passivitat dels nens cap a l’esfera parental, etc.
Tenint en compte que les pacients que acudeixen al servei d’oncologia no presenten trastorns de depressió o altres símptomes de salut mental, la unitat oncològica de l’hospital, situat a Blanes (Catalunya), s’està plantejant incorporar un treballador social sanitari dins de l’equip interdisciplinari amb la finalitat d’oferir un servei de suport a les pacients i a la seva família. El rol del treballador social sanitari se centrarà en el desenvolupament d’eines perquè les pacients puguin fer front als problemes psicosocials derivats de la seva malaltia. Per aquest motiu, s’implicarà l’entorn dels pacients en la implementació de solucions i l’avaluació del procés d’ajuda per a l’avaluació d’aquestes situacions.
Abans de començar els procediments formals per a la incorporació del treballador social oncològic dins de l’equip interdisciplinari, el cap de la unitat oncològica vol efectuar una avaluació de planificació sobre les necessitats psicosocials de les pacients amb la finalitat de tenir un inventari complet de la seva situació, manques, formes d’ajuda no informal i necessitats més urgents. Per aquesta raó, el cap ha contactat amb el servei de treball social de l’hospital per a encarregar-li un estudi de necessitats. El cap ha expressat la importància de què l’estudi tingui un caràcter exploratori i descriptiu que permeti entendre la situació de les pacients a partir de la seva pròpia perspectiva i no la de la dels membres de l’equip mèdic de la unitat d’Oncologia. S’ha acordat que la metodologia més apropiada per a aquest tipus d’avaluació sigui la metodologia qualitativa.
A continuació, veurem els diferents procediments de l’avaluació de planificació aplicada a aquest estudi de cas. Començarem amb la formulació de les preguntes de recerca.

7.1.Formulació de les preguntes de recerca

Les preguntes de recerca són l’eix central de qualsevol recerca científica i la pedra angular al voltant de la qual giren tots els procediments de la recerca. En el context de l’avaluació en treball social sanitari, les preguntes de recerca determinen el tipus d’avaluació que es fa (avaluació de planificació, formativa o sumativa), l’enfocament adoptat (prospecció, implementació, resultat, etc.) i l’objecte d’estudi (necessitats, procés, eficàcia, etc.). En cas de no plantejar preguntes de recerca, l’investigador corre el risc de perdre’s tant per la falta de direcció com per l’absència d’un objecte d’estudi clar. És, per tant, essencial que les preguntes de recerca es formulin d’una manera simple i explícita (Blaikie, 2010).
Procediment 1. Exploració de les preguntes de recerca
En el moment inicial de l’avaluació de planificació sobre les necessitats de les pacients amb càncer de mama, heu fet diverses trucades telefòniques al personal mèdic i infermer de la unitat d’Oncologia amb la finalitat de recollir les seves impressions sobre les possibles necessitats psicosocials de les pacients i, d’aquesta manera, familiaritzar-vos amb el tema. Aquestes trucades telefòniques us han donat unes pistes per a elaborar les vostres preguntes de recerca.
L’avaluació de planificació centrada en les necessitats d’una població de pacients sol orientar les preguntes cap als pacients, la seva família, o una eventual intervenció tal i com suggereixen Unrau i altres (2007). Seguint el model d’aquests autors, a continuació, prepareu una llista de preguntes centrades en les pacients, la seva família, els fills, la parella i una futura intervenció.
Preguntes centrades en les pacients:

  • Quines necessitats psicosocials tenen les pacients amb càncer de mama?

  • Quins problemes les afecten més?

Preguntes centrades en la família:

  • Quins canvis s’han produït en l’estructura familiar des que s’ha diagnosticat el càncer?

  • Quin impacte ha tingut el càncer en l’exercici de l’autoritat parental?

Preguntes centrades en els fills:

  • Quins canvis hi ha hagut en les interaccions entre germans?

  • De quina manera aquests canvis afecten cada nen d’acord amb la seva edat, sexe i rang en la fratria?

Preguntes centrades en la parella:

  • Quines són les necessitats dels cònjuges en el nivell personal i social?

  • De quina manera els cònjuges fan front als problemes derivats del càncer?

Preguntes centrades en la intervenció:

  • Quines eines necessiten les pacients per fer front als seus problemes?

  • Com han fet front a aquests problemes fins ara? Amb quins recursos?

Com podem veure, les preguntes rellevants per a un estudi de necessitats d’aquest tipus tenen una naturalesa exploratòria i oberta (Blaikie, 2010). D’una banda, el caràcter exploratori de les preguntes s’evidencia en el seu interès per descriure les característiques de les pacients amb càncer de mama així com els patrons de comportament, pensaments o discursos de les persones implicades (en aquest cas, els seus cònjuges i els seus fills). D’altra banda, el caràcter exploratori de les preguntes es denota també en el fet que les preguntes són formulades de manera oberta, cosa que permet generar una resposta amb un elevat grau de detall. Algunes paraules típiques en la formulació de les preguntes obertes són què (singular), quins (plural) i com (Blaikie, 2010). També s’acostumen a usar les paraules quan i on en casos en els quals es vol explorar el moment i el lloc en els quals determinades situacions o comportaments es manifesten en la vida dels pacients i de la seva família (Creswell, 2003). D’igual manera, també és important el fet que cada pregunta se centri en una sola idea (Creswell, 2003). Sens dubte, el fet que cada pregunta es focalitzi en una sola idea agilitza la seva formulació i facilita la seva comprensió.
En el nivell pràctic, és important tenir en compte que l’elecció de determinades preguntes en detriment d’unes altres condiciona el procés sencer de la recerca. Així mateix, en el nivell conceptual, el tipus de preguntes formulades té una influència directa en com l’investigador s’aproxima al problema social examinat i, per tant, condiciona l’èmfasi que aquest dóna a cadascun dels seus components. Per aquestes raons, és important que l’investigador triï una sola pregunta de recerca que li permeti fer una circumscripció precisa del problema social estudiat. Al mateix temps, és recomanable que l’investigador formuli sub-preguntes que li permetin fitar l’enfocament de la recerca (Creswell, 2003).
Procediment 2. Formulació de preguntes de recerca
Després de les discussions telefòniques que heu tingut amb el personal mèdic i infermer sobre les necessitats de les pacients, formuleu les següents preguntes de recerques.
Pregunta central:
1. Quines necessitats psicosocials tenen les pacients amb càncer de mama?
Sub-preguntes:
1.1. En quin entorn (personal, social, familiar, etc.) es manifesten més les seves necessitats?
1.2. Quan es fan més agudes?
1.3. Quines conseqüències tenen en el seu funcionament social?
Una vegada formulades les preguntes de recerca, es planteja el segon procediment de l’avaluació de planificació que veurem a continuació: el propòsit de recerca.

7.2.Definició del propòsit de la recerca

Mentre la pregunta de recerca determina l’objecte d’estudi, el propòsit de la recerca indica els objectius de l’estudi, les raons per les quals es fa la recerca i les propostes d’actuació derivades de la mateixa (Creswell, 2003). El propòsit de la recerca constitueix, per tant, un resum succint sobre el quin, el per què i el com de la recerca que ha de permetre a una persona aliena a la recerca entendre el seu desenvolupament.
La formulació del propòsit de recerca segueix unes pautes específiques. En primer lloc, el propòsit sol iniciar-se amb un enunciat de caràcter declaratiu: “El propòsit (o intent o objectiu) d’aquesta avaluació és…”. A aquest enunciat se li afegeix, en segon lloc, el propòsit de la recerca entès com a objectiu central. Exemples d’objectius centrals en recerca centrada en l’estudi de necessitats de pacients són: “identificar manques”, “descriure les necessitats”, “comprendre les experiències”, “aprofundir la comprensió”, o “examinar el significat de”. En tercer lloc, es defineix la població en què se centra la recerca i, en quart lloc, el fenomen d’estudi amb una definició breu i clara del mateix. En cinquè lloc, s’afegeix el que la recerca pretén aconseguir una vegada finalitzada o, dit d’una altra manera, el resultat que se n’espera. En cas d’una avaluació de planificació sobre les necessitats de pacients, un possible resultat serà el disseny d’un nou programa d’atenció o l’elaboració de noves estratègies d’intervenció dins d’un programa existent. En sisè lloc, s’especifica la ubicació on es desenvoluparà la recerca: a l’hospital, a la llar, etc. (Creswell, 2003).
Així, doncs, recapitulant, el propòsit d’una recerca ha d’incloure els següents sis components:
1) Un enunciat
2) Un objectiu
3) Una població
4) Un fenomen
5) Un resultat
6) Una ubicació
A continuació, veiem el propòsit de recerca aplicat a l’estudi de cas.
Procediment 3. Definició del propòsit de recerca
El propòsit d’aquesta avaluació de planificació (enunciat) és identificar i descriure les necessitats psicosocials (objectiu) de les pacients amb càncer de mama ateses pel servei d’Oncologia de l’Hospital Comarcal de Blanes, a Catalunya (població). El fenomen central de la recerca són les necessitats psicosocials de les pacients i que poden definir-se com els requeriments emocionals, psicològics, sociopolítics, socioeconòmics i espirituals que són essencials i no només desitjables en la vida (fenomen) (NASW, 2005). El resultat d’aquesta recerca permetrà dissenyar una proposta per a un nou programa d’atenció en treball social oncològic (resultat).La recerca es durà a terme en el servei d’Oncologia de l’Hospital Comarcal de Blanes, a Catalunya (ubicació).
Una vegada elaborat el propòsit de recerca, passem al tercer procediment de recerca: l’elecció de la metodologia.

7.3.Elecció de la metodologia de recerca

La metodologia de recerca és el marc en el qual les suposicions filosòfiques, els principis ètics i les qüestions de poder defineixen l’elecció del mètode de recerca per part de l’investigador (Neuman, 2006). O dit d’una altra manera, la metodologia de recerca combina el conjunt de principis filosòfics, ètics i polítics de l’investigador i els tradueix en decisions pràctiques i tangibles en relació amb el tipus de recerca que es duu a terme.
En ciències socials, comptem amb les metodologies quantitativa, qualitativa i mixta. En primer lloc, la metodologia quantitativa té com a propòsit mesurar unes hipòtesis basades en la possible relació entre unes variables. Les variables són conceptes que representen fets socials com l’edat, el gènere, la classe social, el nivell d’educació, etc. D’aquesta manera, en una recerca quantitativa l’investigador tria unes variables, sovint derivades d’una teoria, i examina la possible relació entre les mateixes. L’elecció d’una metodologia quantitativa és rellevant quan hi ha un cos ampli de teoria que, d’una banda, possibilita la definició d’unes variables i que, per l’altra, suggereix l’existència d’un conjunt de relacions entre les mateixes.
En segon lloc, l’investigador fa ús de la metodologia qualitativa quan el seu propòsit és examinar el significat que les persones atribueixen a situacions, fenòmens o conceptes, d’una manera fidel a les seves percepcions. En conseqüència, l’objectiu de la metodologia qualitativa és aprofundir en la comprensió d’un fenomen poc conegut, desenvolupar una nova teoria o contrastar una teoria existent a partir de les dades reunides (Neuman, 2006). L’elecció d’una metodologia qualitativa és pertinent quan existeix poc coneixement sobre un fenomen social o quan hi ha una necessitat de revisar la comprensió social existent d’un fenomen a partir d’una nova perspectiva. Així doncs, mentre que la recerca qualitativa serveix per a generar coneixement sobre un fenomen poc conegut, la recerca quantitativa comprova les relacions entre els conceptes majors d’aquest coneixement.
En tercer lloc, la metodologia mixta combina de manera seqüencial o paral·lela un estudi quantitatiu i qualitatiu dins d’una mateixa recerca (Creswell, 2003).
Per raons d’espai, aquest mòdul compta amb una breu exposició de la metodologia qualitativa aplicada, a continuació, a l’estudi de cas de les pacients amb càncer de mama.
Procediment 4. Elecció de la metodologia de recerca
En el moment de triar la metodologia per a l’avaluació de planificació sobre les necessitats de les pacients amb càncer de mama, heu optat per la metodologia qualitativa. Heu triat aquesta metodologia perquè necessiteu saber com les pacients perceben les seves necessitats i perquè se sap molt poc sobre aquest tema. D’aquesta manera, aprofundireu en la vostra comprensió del tema i, com a conseqüència d’això, determinareu els objectius que ha de tenir el nou programa per a satisfer les necessitats de les pacients.
Veiem, a continuació, l’elecció del mètode de recollida de dades, el qual constitueix el quart procediment del disseny de recerca.

7.4.Elecció del mètode de recollida de dades

La metodologia qualitativa compta amb una varietat de mètodes per a reunir dades sobre els fenòmens i problemes socials que estudien els investigadors. Entre aquests, cal destacar l’entrevista individual, l’entrevista de grup, el grup de discussió, el grup nominal, l’observació participant i no participant, i l’ús de documents (Blaikie, 2010). Cada mètode té les seves especificitats, els seus avantatges i els seus inconvenients. Així mateix, uns s’adapten millor a certes preguntes i propòsits de recerca qualitatives que uns altres. Per exemple, est és el cas del grup de discussió i que pot considerar-se idoni per a efectuar una avaluació de planificació sobre les necessitats de pacients.
7.4.1.El grup de discussió
El grup de discussió és un mètode que consisteix en la reunió de persones, triades a partir d’uns criteris de selecció, amb la finalitat de discutir sobre una sèrie de preguntes i temes. A diferència de l’entrevista de grup, el qual segueix un patró recíproc de pregunta-resposta entre el moderador i els participants, el grup de discussió posa èmfasi en la generació de discussió entre els participants a partir de les interaccions (tant positives com negatives) que hi ha entre ells. Així doncs, “el caràcter interactiu del grup de discussió és el lloc on resideix el major potencial del mètode” (Fàbregues i Paré, 2013, pàg. 6), mentre que les interaccions entre els participants generen un registre d’idees i opinions molt més ampli que el que es pot generar a partir de la manera de reciprocitat convencional, en el qual el moderador pregunta i els participants contesten cadascun en el seu torn.
7.4.2.Fases del grup de discussió
El grup de discussió es desenvolupa en les vuit fases que s’il·lustren en la figura 4. En aquest apartat, només discutim les activitats compreses entre les fases 1 i 5. No obstant això, recomanem la lectura de Riba (2010) per a una discussió detallada sobre les vuit fases del grup de discussió.
Figura 4. Fases del grup de discussió.
Font: Stewart; Shamdasani (2007).
Font: Stewart; Shamdasani (2007).
En la fase 1, la definició del problema de recerca, l’investigador circumscriu el problema social a estudiar. A continuació, l’investigador formula la pregunta de recerca que l’ha de servir per a aprofundir en la seva comprensió del problema social en estudi.
La fase 2 se centra en la selecció del mostreig de recerca. En recerca qualitativa, el mostreig es refereix al conjunt de persones (conegudes com a “casos”) que viuen el problema social identificat en la fase 1. A causa de les seves característiques personals, socials o mèdiques, aquests casos permetran a l’investigador desenvolupar una visió en profunditat del problema social. En la literatura sobre recerca qualitativa, aquest tipus de mostreig rep el nom de mostreig propositiu (Fàbregues i Paré, 2013). En el marc d’un grup de discussió, és important que els casos seleccionats tinguin un cert nivell d’homogeneïtat per a fomentar la generació de discussió entre els mateixos. Igualment important és que la grandària del grup sigui entre sis i deu participants, malgrat que aquest llindar pot variar d’acord amb els requisits de la recerca. Es recomana la lectura de Gutiérrez Brito (2008) per a una discussió detallada sobre les característiques del mostreig del grup de discussió.
En la fase 3, la selecció del moderador, és important triar una persona que afavoreixi la confiança entre els participants de manera que aquests puguin discutir la seva situació lliurement sense por del judici o al rebuig per part del grup. En aquest punt, és evident que factors com el gènere, la raça, l’edat, la religió o l’orientació sexual del moderador tenen una influència directa sobre la naturalesa dels intercanvis entre els participants. En recerques sobre temes sensibles, com el racisme o la violència, és recomanable que el moderador tingui característiques similars a les dels participants per a així afavorir el sentiment de proximitat entre els dos bàndols. Aquesta delicada tasca de selecció del moderador per a un grup de discussió recau òbviament en l’investigador, qui, a més de triar algú amb un perfil similar al del grup, haurà d’assegurar-se que tingui l’experiència requerida per a la moderació d’un grup de discussió.
L’elaboració del guió constitueix la quarta fase del procés del grup de discussió. Aquí es trien els temes que es discutiran durant la sessió i s’elaboren les preguntes que es formularan als participants. Krueger i Casey (2008) ofereixen un conjunt de pautes que cal seguir en l’elaboració de preguntes per al grup de discussió. De manera específica, aquests autors recomanen elaborar el guió a partir de cinc tipus de preguntes, d’un nivell més general a un altre més específic (Rennekamp i Nall, 2010).
1) Preguntes d’obertura: són preguntes fàcils de respondre amb la finalitat de què els participants comencin a conversar i se sentin còmodes.
Exemple: “Digui’ns el seu nom, i el temps que ha estat participant en el programa”.
2) Preguntes introductòries: són preguntes perquè el grup comenci a reflexionar sobre el tema general de la sessió. Ajuden a enfocar la conversa.
Exemple: “Com es va assabentar d’aquest programa?”.
3) Preguntes de transició: són preguntes que estableixen un vincle entre les preguntes introductòries i les preguntes clau. Obliguen al fet que els participants aprofundeixin en les preguntes introductòries.
Exemple: “Pensi en la primera sessió en què va participar del programa. Quines van ser les seves primeres impressions?”.
4) Preguntes clau: són preguntes que se centren en les principals àrees del problema social estudiat. La major part del temps del grup de discussió ha de dedicar-se a aquestes qüestions.
Exemple: “De quina manera ha canviat la seva vida a resultes de la seva participació en el programa? Quins beneficis ha obtingut?”.
5) Preguntes de terminació: són preguntes que porten la sessió al seu tancament.
Exemple: “Hi ha alguna cosa de la qual hauríem d’haver parlat, però no ho hem fet?”.
La fase 5 del grup de discussió, el reclutament dels participants, consisteix a convidar als participants a participar en la recerca i, per tant, a convocar-los a la sessió. El procés de reclutament sol fer-se de manera presencial (en centres de salut durant la visita al metge o bé per telèfon, correu electrònic o correu postal). Si els pacients formen part d’una associació que disposa de pàgina web, es pot fer servir aquesta eina digital per a contactar amb un nombre elevat de persones d’una manera eficient. Els pacients que accepten participar en la recerca han de donar el seu consentiment signant un formulari de consentiment informat que presenti els aspectes clínics, ètics i pràctics de la seva participació en la recerca (Keefe, 2012). Finalment, en el procés de reclutament, l’investigador ha d’especificar el lloc, l’hora i la durada del grup de discussió.
A continuació, veiem les fases 1-5 del grup de discussió (la definició del problema de recerca, la selecció del mostreig, la selecció del moderador, l’elaboració del guió i el reclutament dels participants) aplicades a l’estudi de cas.
Figura 5. Fases del grup de discussió aplicat a l’estudi de cas.
Font: Elaboració pròpia.
Font: Elaboració pròpia.

Resum

L’objectiu d’aquest mòdul ha estat que us introduïu en la filosofia, propòsits, orientacions i mètodes de recerca avaluativa en treball social sanitari. Al llarg del mòdul, hem ressaltat una gran diversitat de temes. En un inici hem presentat l’avaluació de la intervenció i l’avaluació de programes així com els seus nivells corresponents en l’estructura sociosanitària. Ens hem familiaritzat amb els tres tipus d’avaluació més utilitzats en treball social sanitari: l’avaluació de planificació, l’avaluació formativa i l’avaluació sumativa. Per a cadascuna d’aquestes, hem fet referència a les especificitats dels seus enfocaments i dels seus objectes d’estudi. Aquest fet ens ha portat a cobrir vuit objectes d’estudi: l’estudi de necessitats, de factibilitat, de procés, de fidelitat, de producció, d’eficàcia, d’impacte i d’eficiència. L’última secció del mòdul s’ha centrat en alguns dels procediments per a l’execució d’una recerca avaluativa qualitativa. De manera específica, hem abordat quatre procediments del disseny de recerca:
1) la formulació de les preguntes de recerca;
2) la definició del propòsit;
3) l’elecció de la metodologia i
4) l’elecció del mètode de recollida de dades.
Mitjançant el grup de discussió, hem aplicat aquest últim procediment a l’estudi de cas de les pacients amb càncer de mama.
Finalment, és important destacar que en el glossari d’aquest mòdul s’inclou una definició dels temes més rellevants de la recerca avaluativa en treball social sanitari. Així mateix, prenent en consideració el fet que la majoria de la literatura en aquest àmbit prové de països anglosaxons i que per a alguns termes no existeix una traducció literal al català, en l’annex s’inclou un glossari de termes en anglès sobre la recerca avaluativa en treball social sanitari.

Glossari

accountability f
Vegeu rendició de comptes.
avaluació de la intervenció f
Recerca que avalua el procés o l’eficàcia d’una intervenció amb un sistema-client únic.
avaluació de planificació f
Recerca exploratòria que es duu a terme amb els objectius d’efectuar una planificació adequada d’un programa. Serveix per a incorporar noves estratègies d’intervenció i proporcionar un inventari de les necessitats dels clients segons els recursos disponibles. S’efectua en el nivell del programa o intervenció.
en planning assessment
avaluació de programes f
Recerca que implica fer un judici sobre la planificació, el desenvolupament o el resultat d’un programa.
en program evaluation
avaluació formativa f
Recerca que, amb la finalitat de millorar un programa o una intervenció, qüestiona el procés d’aquest programa o intervenció mitjançant l’assessorament dels mitjans emprats per a aconseguir els seus objectius. Es fa en el nivell del programa o intervenció.
en formative evaluation
avaluació sumativa f
Recerca que determina si un programa o una intervenció genera els resultats esperats mitjançant el control dels factors interns o externs que haguessin pogut influir en els seus resultats. Es fa en el nivell del programa o intervenció.
en summative evaluation
case-level evaluation f
Vegeu avaluació de la intervenció.
effectiveness evaluation f
Vegeu estudi de l’eficàcia.
efficiency evaluation f
Vegeu estudi de l’eficiència.
estudi d’eficiència m
Estudi que calcula el cost derivat d’un programa considerant, a un mateix temps, els beneficis financers dels seus efectes. Es duu a terme en el nivell del programa.
en efficiency evaluation
estudi de fidelitat m
Estudi que assessora el grau en què la implementació d’una intervenció o d’un programa s’adhereix al model de protocol desenvolupat originalment. S’efectua en el nivell del programa o intervenció.
en fidelity assessment
estudi d’impacte m
Estudi que determina els efectes secundaris, tant positius com negatius, no previstos i no intencionals del programa en el nivell de la societat en general. Es fa en el nivell del programa.
en impact evaluation
estudi de l’eficàcia m
Estudi experimental que determina si un programa produeix els resultats esperats mitjançant el control dels factors interns i externs que puguin influir en els resultats. Per a aquest estudi, es fa servir un grup de control que no rep el programa i un altre grup que sí el rep. Es duu a terme en el nivell del programa.
en effectiveness evaluation
estudi de necessitats m
Estudi que, amb la finalitat de decidir si han d’implementar-se nous programes o estratègies d’intervenció, valora les necessitats d’una població de pacients així com la naturalesa i l’abast dels seus problemes socials. Es duu a terme en el nivell del programa o intervenció.
en need assessment
estudi de procés m
Estudi que, amb la finalitat de proporcionar un feedback continu als treballadors socials sanitaris per a millorar la prestació d’intervencions o d’un programa, duu a terme un seguiment de les dinàmiques internes de les seves activitats i descriu si aquestes s’estan fent de la manera prevista. Es duu a terme en el nivell del programa o intervenció.
en process evaluation
estudi de producció m
Estudi que assessora la producció derivada d’un programa així com el nombre de pacients assistits i la quantitat d’intervencions efectuades. Es fa en el nivell del programa.
en outputs evaluation
estudi de viabilitat m
Estudi que, amb la finalitat de prendre una decisió sobre la implementació d’un nou programa o noves estratègies d’intervenció, assessora els recursos financers i organitzacionals necessaris per al seu establiment, així com els factors susceptibles d’afavorir i influir negativament en la seva execució. Es duu a terme en el nivell del programa o intervenció.
en feasability evaluation
evidence-based practice f
Vegeu pràctica basada en l’evidència.
feasability evaluation m
Vegeu estudi de viabilitat.
fidelity assessment m
Vegeu estudi de fidelitat.
formative evaluation f
Vegeu avaluació formativa.
impact evaluation f
Vegeu estudi d’impacte.
intervenció f
Interacció entre el treballador social sanitari i un pacient en la qual es treballa l’adaptació o el desenvolupament d’eines personals i socials amb la finalitat de millorar el seu funcionament social, sempre segons una reflexió crítica dels factors ecosistèmics que influeixen en el seu benestar.
en intervention
intervention f
Vegeu intervenció.
need assessment m
Vegeu estudi de necessitats.
objectiu del programa m
Declaració que especifica de manera clara i precisa el resultat o canvi esperat en els pacients atesos pel servei de treball social sanitari.
en program objective
outputs evaluation f
Vegeu estudi de producció.
planning assessment f
Vegeu avaluació de planificació.
pràctica basada en l’evidència f
Decisions i accions que han demostrat la seva eficàcia segons el mètode científic d’estudi experimental i que guien les intervencions del treballador social sanitari.
process evaluation m
Vegeu estudi de procés.
program m
Vegeu programa.
program evaluation f
Vegeu avaluació de programes.
program objective m
Vegeu objectiu del programa.
programa m
Conjunt d’intervencions que tenen un propòsit alineat amb les metes del treball social sanitari.
en program
rendició de comptes f
Permetre que les accions i decisions del treballador social sanitari siguin examinades per part de l’investigador dins del marc d’una auditoria interna o d’una recerca externa.
en accountability
summative evaluation f
Vegeu avaluació sumativa.

Bibliografia

Beaudoin, A. (1986). “L'insertion de l'évaluation sur système unique dans l'intervention”. Service social (núm. 35, vol. 1-2, pàgs. 52-73).
Beaudoin, A.; Lefrançois, R.; Ouellet, F. (1986). “Les pratiques évaluatives: enjeux, stratégies et principes”. Service social (núm. 35, vol. 1-2, pàgs. 188-213).
Beder, J. (1999). “Evaluation Research on the Effectiveness of Social Work Intervention on Dialysis Patients: The First Three Months”. Social Work in Health Care (núm. 30, vol. 1, pàgs.15-30).
Blaikie, N. W. H. (2010). Designing social research. Cambridge: Polity Press.
Bryman, A. (2004). Social Research Methods (2.ª ed.). Nova York: Oxford University Press.
Creswell, J. W. (2003). Research Design: Qualitative, Quantitative, and Mixed Methods Approaches. Thousand Oaks: Sage.
Dusenbury, L.; Brannigan, R.; Falco, M.; Hansen, W. B. (2001). “A review of research on fidelity of implementation: implications for drug abuse prevention in school settings”. Health Education Research (núm. 18, vol. 2, pàgs. 237-256).
Fàbregues, S.; Paré, M. H. (2013). “El grupo de discusión y la observación participante”. A: S. Fàbregues; J. Meneses; D. Rodríguez-Gomez; M. H. Paré (eds.). Construcción de instrumentos para la investigación en las ciencias sociales y del comportamiento (pàgs. 5-18). Barcelona: FUOC.
Fisher, M. S. (2006). “Psychosocial Evaluation Interview Protocol for Pretransplant Kidney Recipients”. Health & Social Work (núm. 31, vol. 2, pàgs. 137-144).
Gignac, M. A. (2000). “An Evaluation of a Psychotherapeutic Group Intervention for Persons Having Difficulty Coping with Musculoskeletal Disorders”. Social Work in Health Care (núm. 32, vol. 1, pàgs. 57-75).
Gutiérrez Brito, J. (2008). “Dinámica del grupo de discusión”, Cuadernos metodológicos. Madrid: CIS.
Keefe, R. (ed.). (2012). Handbook for Public Health Social Work. Nova York: Springer.
Krueger, R. A.; Casey, M. A. (2008). Focus Groups: A Practical Guide for Applied Research. Thousand Oaks: Sage.
Mayer, R.; Ouellet, F.; Saint-Jaques, M. C.; Turcotte, D. (2000). Méthodes de recherches en intervention sociale. Boucherville: Gaëtan Morin Éditeur.
Mowbray, C. T.; Holter, M. C.; Teague, G. B.; Bybee, D. (2003). “Fidelity Criteria: Development, Measurement, and Validation”. American Journal of Evaluation (núm. 24, vol. 3, pàgs. 315-340).
Mullen, E. J.; Shlonsky, A.; Bledsoe, S. E.; Bellamy, J. L. (2005). “From concept to implementation: challenges facing evidence-based social work”. The Policy Press (núm. 1, vol. 1, pàgs. 61-84).
NASW (2005). “NASW Standards for Social Work Practice in Health Care Settings”. National Association of Social Workers Series. Washington.
Neuman, W. L. (2006). Social research methods: qualitative and quantitative approaches (2.ª ed.). Boston: Pearson Education.
Nicholas, D. B.; Fellner, K. D.; Frank, M.; Small, M.; Hetherington, R.; Slater, R.; y otros (2012). “Evaluation of an Online Education and Support Intervention for Adolescents With Diabetes”. Social Work in Health Care (núm. 51, vol. 9, pàgs. 815-827).
Peterson, K. J.; Anderson, S. C. (1984). “Evaluation of Social Work Practice in Health Care Settings”.Social Work in Health Care (núm. 10, vol. 1, pàgs. 1-16).
Rennekamp, R. A.; Nall, M. A. (2010). Using Focus Groups in Program Development and Evaluation [en línia]. <http://www2.ca.uky.edu/agpsd/focus.pdf>
Riba, C. E. (2010). Tècniques d'anàlisi de dades qualitatives. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Catalunya.
Shaw, I.; Briar-Lawson, K.; Orme, J.; Ruckdeschel, R. (2010). Mapping Social Work Research: Pasts, Presents, Futures (pàgs. 1-20). Londres: Sage.
Stewart, D. W.; Shamdasani, P. N. (2007). Focus groups: Theory and practice. Thousand Oaks: Sage.
Tard, C.; Ouellet, H.; Beaudoin, A.; Dumas, P. (1997). Manual d'instruction, L'évaluation de l'action des organismes dans le cadre du programme d'action communautaire pour les enfants (PACE). Quebec: Centre de Recherche sur les Services Communautaires.
Tripodi, T.; Potocky-Tripodi, M. (2007). International Social Work Research: Issues and Prospects: Oxford University Press.
Turcotte, D.; Tard, C. (2000). “L'évaluation de l'intervention et l'évaluation de programme”. A: R. Mayer; F. Ouellet; M.-C. Saint-Jaques; D. Turcotte (eds.). Méthodes de recherches en intervention sociale (pàgs. 327-358). Boucherville: Gaëtan Morin Éditeur.
Unrau, Y. A.; Gabor, P. A.; Richard M. Grinnell, J. (2007). Evaluation in Social Work: The Art and Science of Practice. Nova York: Oxford University Press.
Vourlekis, B. S. (1990). “The field's evaluation of proposed clinical indicators for social work services in the acute care hospital”. Health & Social Work (núm. 15, vol. 3, pàgs. 197-206).
Walker, P.; Shaffer, M. (2007). “Reducing Depression among Adolescents Dealing with Grief and Loss: A Program Evaluation Report”. Health & Social Work (núm. 32, vol. 1, pàgs. 67-68).

Annex

Repertori de l’avaluació en anglès
Font: Elaboració pròpia.
Font: Elaboració pròpia.