Intervenció breu i intervenció extensa en el treball social sanitari

  • Dolors Colom Masfret

    Diplomada en Treball Social per la Universitat de Barcelona. Completa la formació en l’àmbit del treball social sanitari i en els serveis d’atenció al client amb estades, primer, al Bellevue Hospital Center de la Universitat de Nova York, i després al Departament de Serveis Socials i el Departament de Medicina Comunitària, Divisió Internacional, del Mount Sinai Medical Center, també a Nova York. És investigadora, docent, consultora i assessora en l’àmbit social d’establiments sanitaris i sociosanitaris, i també d’establiments residencials i serveis d’atenció a domicili. És escriptora i sòcia fundadora de l’Institut de Serveis Sanitaris i Socials. Dirigeix i edita la revista Agathos, Atención Sociosanitaria y Bienestar. Directora acadèmica i consultora del postgrau de Treball social sanitari de la UOC. Consultora del màster de Direcció executiva d’hospitals de la UOC. Professora associada del grau de Treball Social de la Universitat de Barcelona, assignatura Treball social i salut.

PID_00213268
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Objectius

  1. Situar la intervenció en el context dels procediments i protocols.

  2. Introduir el concepte d’intervenció relacionat amb el factor temps de tractament.

  3. Ajudar a diferenciar la intervenció breu de la intervenció extensa.

  4. Aprofundir sobre els tipus d’intervenció breu.

  5. Conèixer i ampliar el concepte de necessitat.

1.El mòdul en el context del màster

Aquest mòdul es vincula directament amb les assignatures Eines per a la intervenció i Mètodes d’intervenció. El seu objectiu, no obstant això, és la diferenciació de les intervencions segons la durada en el temps d’acord amb els objectius terapèutics definits i les dificultats plantejades per les persones. D’una banda, diferenciarem les intervencions breus de les intervencions extenses perquè, d’acord amb la tipologia de les persones ateses, les característiques dels problemes que presenten i l’entorn en el qual es troben puguem proposar el millor pla d’intervenció. És diferent parlar de risc, la qual cosa ens porta més a les denominades intervencions breus, que parlar de problemes crònics ja que aquestes últimes desgasten la vida pròpia (i la d’aquells que ens acompanyen) i ens condueixen cap a intervencions extenses. El temps de la intervenció va d’acord amb la necessitat i el pla terapèutic, i evitarem donar qualsevol qualificatiu de millor o pitjor a la tipologia d’intervenció.
Una cosa que hem de recordar sempre des del treball social sanitari és que ens trobem en el sistema sanitari i no en el sistema de serveis socials. Dins del sistema sanitari, hem vist que hi ha diferents tipus d’establiments, cadascun amb un segell particular. Per exemple, és diferent l’atenció especialitzada respecte a l’atenció primària, i al seu torn respecte a l’atenció sociosanitària. Aquest fet imprimeix un segell particular a les nostres intervencions que dins de cada establiment o organització sanitària giraran entorn de persones amb alguna malaltia o risc de patir-la, i dificultats que poden afectar la seva recuperació i/o manteniment. També atendrem la seva família d’acord amb els efectes que la malaltia del familiar exerceix sobre ells.
Dins de les assignatures assenyalades, vam veure concretament en l’apartat “Procediments, protocols i processos en el treball social sanitari, desenvolupament d’indicadors” que tant els procediments com els protocols se sostenen en tres fases bàsiques.

  • Primer: l’estudi de la situació que presenta la persona malalta.

  • Segon: el diagnòstic social sanitari de les dificultats que concerneix a la persona malalta. Amb relació a aquest diagnòstic social sanitari, arribem a la tercera fase.

  • Tercer: el pla d’intervenció.

Recordem que subdividirem cadascuna de les fases en unes altres i que aquestes seran les que permetran la millor gestió dels diferents moments pels quals va passant la persona malalta i la seva família.
Insistíem en què el diagnòstic social sanitari justificava les nostres intervencions, i mancant aquest, un prediagnòstic social sanitari. Aquest segon s’inscriuria dins de la denominada intervenció breu i el primer dins de la intervenció extensa. La nostra intervenció se sostindrà sempre en un d’aquests dos tipus de diagnòstic.
Prèviament, durem a terme un breu parèntesi per a assenyalar que ens referim al pla d’intervenció i no al pla de treball ja que aquest segon ens porta fàcilment a pensar en una activitat mecànica, burocràtica, una ocupació gairebé fabril (1) . No obstant això, especialment perquè la idea d’intervenció s’ajusta més al contingut de les accions del treballador social sanitari que és qui “intervé”. Per aquesta raó, nombrosos autors s’inclinen per aquest terme.
Hem d’analitzar la intervenció professional en tot el seu conjunt i de manera desglossada, veient les petites intervencions que es resoldran: les dificultats, les que articularan el canvi i facilitaran la transformació de circumstàncies adverses, les que modificaran les actituds bloquejants de la persona i les que ajudaran a superar les dificultats inherents a la seva personalitat. Primer, ens referim a la persona malalta, després a la seva família i en tercer lloc (només en alguns casos) a la comunitat on es troba. La intervenció professional breu o extensa és una acció racional que deriva del coneixement, de l’experiència i de les teories amb intenció i finalitat terapèutica, i que es desenvolupen en aquesta tercera fase de qualsevol procediment o protocol després d’haver elaborat el diagnòstic social sanitari o el prediagnòstic social sanitari.
Al llarg del màster, hem assenyalat en diverses ocasions que des del primer contacte que s’estableix entre la persona i el treballador social sanitari s’està duent a terme algun tipus d’intervenció: proposar-li buscar alguna informació, retornar-li algun pensament elaborat, preguntar-li alguna cosa relacionada amb la seva vivència del futur, contrastar aquesta vivència en diferents moments, promoure el seu relat intern i ajudar-la a acceptar-ho, ressaltar els punts forts de la situació que presenta, etc. També hem assenyalat que des del primer contacte entre client i treballador social sanitari, sigui quina sigui la naturalesa d’aquesta trobada, es produeix una relació terapèutica.
Seguim relacionant l’apartat amb uns altres del màster. Dins de l’apartat “Diagnòstic social sanitari”, veiem com aquest es constitueix com l’aval per a la intervenció posterior que modificarà les circumstàncies i realitats de la persona malalta i de les persones que l’envolten. I també assumim el concepte encunyat el 1974 per Montserrat Colomer, d’atenció professional individualitzada. En la pràctica, l’atenció professional individualitzada es desenvolupa com una intervenció reactiva necessària i inevitable i que busca resoldre problemes primaris generadors de necessitats bàsiques que s’han de cobrir per a garantir el benestar objectiu i subjectiu.
Avui dia, associem l’atenció professional individualitzada amb una de les formes de la intervenció breu que en aquest cas pot ser, a més, la porta d’entrada a una intervenció extensa.
Tota intervenció des del treball social sanitari està subjecta a un dinamisme que retroalimenta constantment el present de les persones implicades, vinculant-les per un temps, més o menys extens, al treballador social sanitari que les atén. D’aquesta manera, vincula la persona malalta amb la resta de professionals de la medicina i de la infermeria amb els quals treballa en equip i que tracten altres esferes vitals. Aquest vincle que crea el treballador social sanitari entre les persones malaltes i la resta de professionals del sistema sanitari que l’estan atenent va més enllà d’allò mecànic, d’allò tangible, de l’objectiu, i suposa per als altres professionals una gestió del seu coneixement ja que accedeixen a la intimitat de la persona en forma de vivència, pors, dificultats econòmiques, esperances, assumpció de responsabilitats, etc. En definitiva, es posen en evidència els factors que actuaran a manera de possibilitadors o detractors, i que es vincularan a la recuperació i la reinserció de la persona.

2.Introducció al concepte d’intervenció: revisió bibliogràfica

El terme intervenció és polisèmic perquè s’adapta a multitud de professions que des del seu angle doctrinal parlen d’intervenció i intervenen sobre les persones, els grups i la comunitat aplicant sempre els seus principis, valors, teories i mètodes. Els procediments i els mètodes dels diferents col·lectius professionals seran diferents però donaran entitat a aquesta disciplina que és el seu centre de gravetat particular d’intervenció.
A mode d’exemple, és diferent la intervenció que s’atribueix a un cirurgià de la intervenció que aquella que s’atribueix a un traumatòleg. I per descomptat, és diferent la intervenció que s’atribueix a un polític d’aquella que s’atribueix a un treballador social sanitari o a un jutge. També ha de ser-ho, i això no significa que siguin accions oposades. Al contrari, dins de la seva diferència s’ha d’aconseguir la integració.
En tots els casos es troben diferències que no han d’entrar en col·lisió entre unes i altres disciplines. Aquesta intervenció haurà d’adoptar les coordenades disciplinàries de l’expert en qüestió des de la seva línia de responsabilitat professional.
En treball social sanitari, denominem de diferents maneres aquesta tercera fase del procediment o protocol. Aquest fet el van assenyalar fa anys Florence Hollis i Mary I. Woods, que van tractar d’aclarir què tancava cada concepte i quin matís imprimia en relació amb l’altre. Les autores van proposar la següent classificació:

“Per a referir-se al procediment de casework i al del treball social clínic, s’empren diferents termes: tractament, procediment d’ajuda o servei, teràpia i intervenció. Cadascun té la seva pròpia adequació encara que s’usin indiferentment.

Tractament: actuar o comportar-se cap a una altra persona d’una manera determinada. La paraula és molt adequada per a les activitats del casework […] no pretenem usar-la en els mateixos termes que la medicina.

Procediment d’ajuda o servei: s’usa més àmpliament que tractament per a cobrir totes les formes i la pràctica del casework incloent-hi actes específics de pràctica d’ajuda.

Teràpia: es refereix al treball en el qual en allò social i psicosocial s’empren els mitjans per a permetre a individus fer front als dilemes ambientals, interpersonals i/o intrapsíquics i la seva interacció que són causa d’estrès personal.

Intervenció: es prefereix com un terme general. És comú i no exclusiu dels terapeutes de família o de grups.”

M. I. Woods; F. Hollis (1980, págs. 4-5).

Seguint amb l’aportació de Florence Hollis i Mary I. Woods, quan parlem d’intervenció i diem que estem intervenint o que anem a intervenir, estem posant en relleu que actuem amb coneixement de causa sobre persones malaltes o relacionades amb la malaltia. No obstant això, a més (i aquí es troba una de les fortaleses del treball social sanitari), aquesta intervenció no es produeix al marge de les mateixes, sinó amb les mateixes. La intervenció, en les seves moltes formes, sempre ajuda a enfrontar els fets que les afecten i que són susceptibles de modificació. No obstant això, en aquesta intervenció (ja sigui breu o extensa) les pròpies persones són el principal motor de canvi que dóna contingut a un dels principis que sosté el treball social sanitari.
Tant la intervenció breu com la intervenció extensa impliquen actes clínics. La clínica, ho hem anat veient, significa una atenció cara a cara entre el treballador social sanitari amb la persona o grup o comunitat afectada. És una atenció directa. En conseqüència, recordem que quan parlem de treball social clínic (en el nostre cas, treball social sanitari clínic) també estem parlant d’intervenció directa.
En aquests últims decennis, la paraula clínic es refereix especialment a l’exercici de la medicina. Etimològicament, la paraula clínica significa que hi ha llits. En grec, llit és kliné, terme que al seu torn ve de klinéin (inclinar-se (2) . Podem dir inclinar-se en el llit on jeu el malalt per a l’exploració. No obstant això, el concepte de clínic o clínica ha evolucionat més enllà de la medicina, significa el tu a tu, mantenint el seu significat inicial d’“atendre el malalt que està prostrat en el llit”.
Dins de la medicina, vegem com actualment es defineix allò clínic en l’Oxford English Dictionary:

“Relatiu a l’observació i tractament dels pacients en lloc de teoria o estudis de laboratori (d’una malaltia o condició) causant símptomes observables i fàcilment recognoscibles.”

Referència bibliogràfica

Clinical (adj.). The Concise Oxford English Dictionary, Eds. Catherine Soanes i Angus Stevenson. Oxford University Press, 2008. Oxford Reference Online. Oxford University Press. Universitat Oberta de Catalunya. 7 de juliol del 2012. <http://0-www.oxfordreference.com.cataleg.uoc.edu/views/entry.html? subview=Main&entry=t23.i10565>

Els arguments anteriors es reforcen si apliquem aquesta mateixa definició o explicació a l’exercici del treball social sanitari. Ens trobem amb el fet que qualsevol treballador social sanitari dins de la seva funció assistencial està desenvolupant treball social sanitari clínic. Per què? Perquè atén directament la persona malalta, la seva família, ja que els està observant i escoltant i interactua amb ells. Planteja el cas des de la realitat dels fets que els afecten en lloc de fer-ho sobre suposats casos teòrics o com a mers problemes sociològics, psicològics, econòmics, etc.
Per exemple, és diferent promoure polítiques d’intervenció per a recolzar els que tenen cura de persones que es troben al final de la seva vida que desenvolupar un pla d’intervenció particular per a una persona en concret.
Per a veure el factor diferencial d’allò clínic, pensem en el professional i el seu alumne de pràctiques que està escoltant les explicacions del primer respecte al cas que es troba atenent, encara que l’alumne mai arriba a intervenir directament. Els dos podran debatre sobre les diferents circumstàncies que l’integren, sobre el diagnòstic social sanitari, sobre com s’elabora aquest i sobre el pla d’intervenció (breu o extensa) que es proposa. No obstant això, l’alumne no veu ningú, no manté cap contacte directe amb les persones afectades tret de les explicacions de la professional que, alhora, és la seva tutora. El que per a la tutora és clínic, per a l’alumne segueix essent teòric.
El treball social sanitari clínic també inclou l’observació, l’estudi de la persona malalta en la seva comunitat i en el seu medi ambient. El clínic, per definició, implica el cara a cara, la relació directa entre el treballador social sanitari i la persona o persones afectades. Per aquesta raó, els procediments i/o protocols que s’apliquin sempre respondran al criteri del treball social sanitari clínic.
Seguint el mateix fil conductor, aquest fet implica un requisit: la recollida prèvia d’informació que és la que permetrà elaborar una composició de lloc i unes hipòtesis diagnòstiques fins a arribar al diagnòstic social sanitari o prediagnòstic social sanitari (tots dos, pilars de la intervenció). En conseqüència, considerem dues dimensions bàsiques de la intervenció des del treball social sanitari:

  • La intervenció sistemàtica a partir de la presència de criteris de risc i a partir de programes. El programa de la planificació de l’alta és un bon exemple d’aquest tipus d’intervenció.

  • La intervenció a demanda a partir de la presència dels problemes o dificultats expressades per la persona, la família o uns altres, contrastats i/o en fase diagnòstica per part d’algun treballador social, o treballador social sanitari.

En el primer cas, com hem assenyalat, es dona una intervenció sense demanda. Només es requereix identificar uns atributs o criteris qualificats de risc o que la persona es trobi en algun servei mèdic determinat patint algun diagnòstic que s’ha revelat amb gran afectació social. Aprofundirem més en aquest fet quan parlem del screening del treball social sanitari com una modalitat d’intervenció breu.
En el segon cas, la persona afectada i la seva família expressen dificultats i/o necessitats. Són necessitats sentides i expressades que nosaltres mateixos podem inferir considerant tota la situació i les variables que la influeixen positiva o negativament. Són necessitats i dificultats evidents que la resta de professionals també poden posar en relleu al mateix temps. Un parèntesi: si bé els altres professionals les identifiquen, no poden tractar-les perquè per a això s’ha d’aplicar el procediment, el protocol de treball social sanitari corresponent i elaborar el diagnòstic social sanitari que està en mans dels treballadors socials sanitaris. D’igual manera que els procediments i els protocols mèdics els desenvolupen professionals de la medicina, els procediments i els protocols de treball social sanitari els desenvolupen professionals del treball social sanitari. El compromís amb la formació prèvia a l’exercici professional és el mateix.
Centrats en les teories del treball social i del treball social sanitari, trobem moltes maneres d’explicar la intervenció breu o extensa si bé totes convergeixen en l’obvi: implica introduir canvis, variar realitats modificant les actituds de les persones i aportar maneres d’afrontar els seus problemes. Per aquesta raó, sempre hem de considerar els diferents temps possibles que requereix allò que ens proposem com a terapeutes d’allò psicosocial.
En The Social Work Dictionary, es defineix la intervenció tal i com segueix:

“Intercedint en o entre grups de gent, esdeveniments, planificació d’activitats, o en conflictes individuals interns. En treball social el terme és anàleg al terme mèdic tractament. Molts treballadors socials prefereixen fer servir intervenció perquè inclou el tractament i altres activitats per a resoldre o prevenir problemes o aconseguir objectius. Per tant, es refereix a psicoterapia, advocacia, mediació, planificació social, organització comunitària, trobant i desenvolupant recursos i moltes altres activitats.”

R. L. Barker (2003). The Social Work Dictionary (pàgs. 226-227). Washington: NASW.

En el mateix The Social Work Dictionary es fa referència a la teràpia breu com:

“Psicoteràpia o intervenció de treball social clínic en la qual els objectius específics i el nombre de sessions estan predeterminades. La teràpia breu generalment està orientada a la meta, circumscrita, activa, enfocada cap a un problema o símptoma específic.”

R. L. Barker (2003). The Social Work Dictionary (pàg. 51). Washington: NASW.

Això ens convida a reflexionar sobre el fet que moltes de les intervencions que es donen en l’atenció especialitzada, sobretot a l’àrea d’hospitalització, se circumscriuen a intervencions breus atès que actualment la pròpia naturalesa organitzativa de l’hospitalització de persones amb malaltia aguda tendeix a la màxima brevetat. Moltes vegades només és possible efectuar intervencions breus que orientaran el retorn a casa i a poder mantenir-se en la mateixa el màxim temps possible. Tanmateix, això no és obstacle perquè d’acord amb la treballadora social sanitària de referència de la persona (si n’hi ha) en l’atenció primària, es plantegin si el diagnòstic social sanitari o prediagnòstic social sanitari justifica intervencions extenses que tindrien lloc passada l’hospitalització i quan la persona es trobi de nou a la seva casa.
Partint del present, pensant sempre en un futur proper i considerant la tendència cada vegada més comuna a integrar els establiments de les àrees sanitàries sota una mateixa gerència i un mateix equip directiu, el futur de les diferents divisions professionals i especialitats seguirà el mateix camí de la integració d’equips professionals. D’aquesta manera, els serveis de treball social sanitari d’atenció primària, atenció especialitzada i atenció social sanitària (on n’hi hagi) acabaran sent un sol servei integrat sota una mateixa jerarquia amb presència als diferents establiments i serveis mèdics, però subjectes a una única columna vertebral on tots els professionals (treballadors socials sanitaris) aplicaran els mateixos procediments i protocols d’un sistema d’informació únic. Això permetrà anar analitzant els tipus d’intervenció en el temps i associar-los a determinades circumstàncies per haver-se provat com més eficaces les més necessàries per a la persona. Tenim un gran repte per davant per a anar validant diferents tipus d’intervenció amb els resultats obtinguts en matèria de benestar i la satisfacció de les persones ateses.
Seguim avançant en el concepte d’intervenció. En el Diccionari de serveis Socials de la Generalitat de Catalunya la intervenció troba dues accepcions: es diferencia entre la intervención social i la intervención socioeducativa, si bé no es troba cap referència respecte al temps que ha de durar la intervenció. No obstant això, haurem de ser capaços d’anar aprofundint sobre això pel nostre propi compte.
La intervenció social es defineix com:

“Actuació que es duu a terme per a prevenir, modificar o resoldre una situació de risc social, generalment com a part d’un projecte o un programa més ampli.”

R. Colomer; J. Rustullet (2010). Diccionari de serveis socials (pàg. 95). Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania.

La intervenció socioeducativa es defineix com:

“Acció educativa intencional i sistemàtica en l’àmbit social de població amb necessitats específiques i amb l’objectiu de potenciar el desenvolupament de la persona, dels grups o de la comunitat i millorar la qualitat de vida a partir dels recursos que aquesta comunitat té al seu abast.”

R. Colomer; J. Rustullet (2010). Diccionari de serveis socials (pàg. 95). Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania.

Recordem que la funció educativa és una de les quals ja van assenyalar Mary I. Richmod, Ida M. Cannon i Richard C. Cabot en els seus orígens. Que després s’hagi anat refinant i ampliant i hagi donat lloc a una disciplina concreta no eximeix els treballadors socials sanitaris de considerar-la i exercir-la, ja que segueix sent una funció pròpia. Ara bé, l’educació social ha evolucionat i actualment compta amb una formació de grau universitari. Si considerem que hi ha professionals de l’educació social, és important que els professionals del treball social sanitari vegin en quin moment la persona malalta ha de derivar-se a algun equip d’educació social per a requerir algun tipus d’orientació o tractament específic. Per tant, a mesura que el coneixement es va desenvolupant i es van formant nous professionals, s’han d’anar coneixent els propis límits.
En la tercera edició del seu llibre Casework a psychosocial therapy, Florence Hollis i Mary I. Woods associen el concepte d’intervenció al d’influència directa. És més, quan es busca intervenció en l’índex de termes hom es troba amb un “cerqueu també influència directa”. Dit això, el concepte s’explica de la manera següent.

“La influència directa inclou diversos camins en els quals el treballador social intenta forçar en diversos graus, segons la seva opinió, un determinat tipus de conducta. Per exemple, un treballador social pot donar consells, o fer suggeriments sobre la manera de tractar més avantatjosament amb un empresari, consultar amb el doctor, seguir amb les recomanacions mèdiques, manejar els fills de certa manera, i d’altres.”

M. I. Woods; F. Hollis (1980, pàg.116).

Malgrat això, no anem a canviar el nom i seguirem utilitzant el terme intervenció per a evitar la dispersió dels termes que al final acaben volent dir el mateix. Ara bé, és important conèixer aquesta denominació que les autores van fer per a referir-se a la intervenció per a acceptar que s’està parlant del mateix. Hollis i Woods l’expliquen como petites accions que recolzen les persones en les seves perquisicions per a gestionar les seves pròpies realitats generades per la presència de la malaltia en el nostre cas. En aquesta mateixa tercera edició del seu llibre, fan una referència clara a l’extensió del tractament, el temps de contacte entre el treballador social (sanitari) i les persones afectades juntament amb el seu entorn. Les autores (3) expliquen com durant anys la pregunta sobre quina havia de ser l’extensió del tractament ha estat present i ha preocupat els treballadors socials. En aquest cas, podem afegir el qualificatiu de sanitaris doncs elles, Hollis i Woods, estaven vinculades al camp de la salut, concretament al de salut mental. No obstant això, amb el seu escrit posen un fet de relleu que anem a ressaltar perquè és el nostre present i segueix prevalent en tota intervenció professional. És el següent:

“Queda la qüestió sobre el temps de tractament. Durant molts anys es va assumir un contacte continuat fins que l’ajuda necessària s’hagués donat o bé fins que el client o treballador social es retirés. Molts clients es retiren després d’unes poques entrevistes. Uns altres continuen durant mesos, algunes vegades per diversos anys. L’Escola Funcional de Treball Social ha defensat durant molt de temps la fixació de límits al temps de contacte i a l’inici. Els defensors van considerar que el client funcionava millor dins d’aquests límits. Forma part de la concepció Rankiana del creixement mitjançant la voluntat negativa. En gran part a causa d’aquesta base teòrica, altres treballadors socials es van oposar a allò que els semblava un ajust arbitrari de límits.”

M. I. Woods; F. Hollis (1980, pàgs. 438-440).

Efectivament, el temps d’intervenció i la vinculació dels objectius terapèutics a una cronologia no s’inclouen en els plans d’intervenció dels nostres serveis de treball social sanitari. Anem a remolc dels esdeveniments en lloc de posicionar-nos juntament amb la persona. D’aquesta manera, entrem en una nova modalitat de plantejar la intervenció vinculada amb uns temps.
Segueixen les autores explicant que amb la declaració de la Segona Guerra Mundial els clients dels treballadors socials es van incrementar de manera ostensible i, per tant, els models psicosocials (que incloïen l’elaboració del diagnòstic social sanitari) contribuïen a crear llargues llistes d’espera. Com a conseqüència, va sorgir un nou corrent i es va començar a prestar ajudes de manera més ràpida i donant més protagonisme a les teories de Rank i la seva Escola Funcional.
L’Escola Funcional
L’Escola Funcional equival al modelo biomèdic: aquest se centra en la malaltia i l’Escola Funcional, en els problemes. Les seves tesis defensen que si es guareix i s’atén la malaltia, la resta es reajusta de nou. El model de l’Escola Funcional pot equiparar-se a aquest mateix corrent de pensament. Cada alumne haurà de decidir quin és el seu model en cada cas. Ha d’existir una consciència d’això. I res impedeix que, com veurem, en determinades circumstàncies s’hagi d’actuar sobre el problema bàsic perquè és el primer.
D’aquesta manera, podem assenyalar que la denominada intervenció breu va néixer en gran manera en aquestes circumstàncies. Va ser més una adaptació organitzada segons la realitat del temps de la Guerra que una decisió premeditada per part dels col·lectius de professionals. És un exemple de gestió de la realitat i d’adaptació del coneixement que s’imposa per mitjà de procediments i protocols a noves circumstàncies sense que es traeixin les teories, els principis o els valors professionals. Per exemple, en la nostra època las cirurgies ambulatòries van canviar alguns procediments relacionats amb la planificació de l’alta que s’havia de planificar abans que es produís aquesta cirurgia. Hollis i Woods expliquen com primer aquest fet va ser una mesura d’emergència però molts treballadors socials van veure en aquesta nova pràctica una manera de resoldre més problemes, i se subratlla la paraula problemes en menys temps i amb poques entrevistes. No obstant això, la mesura va ser proliferant, i en alguns casos es va portar a desvincular la solució de la pròpia persona que s’ha d’acollir a unes ajudes estàndard que moltes vegades la deixen fora de la solució.
Un altre exemple és la intervenció en crisi, concepte que ampliarem a l’apartat “Intervenció breu”.
Seguim amb una altra autora del nostre país, Elisa Pérez de Ayala, experta en la intervenció familiar i que explica la intervenció social de la manera següent.

“La intervenció és l’acció duta a terme amb coneixement i habilitats per a aconseguir una meta específica. És, a més, el ‘què fer’ i el ‘com fer’ en l’‘aquí i l’ara’ d’una realitat ja que en aquest nivell s’insereixen els valors ideològics interioritzats, els aprenentatges tècnics assimilats i assumits i l’orientació que a la suma d’aquests dos enfocaments es fa.

[…]

Si pensem que la intervenció social ens porta actualment a la modificació i al canvi d’aquella problemàtica demandant, hem de comprendre que en la pràctica hi ha diferents tipus d’intervenció que presenten entre si diferents graus de dificultat ja que se superposen unes amb altres i al seu torn es complementen en l’acció. Ens inclinem a proposar la classificació tradicional d’intervencions:

- Directa o psicosocial.

- Indirecta o socioeconòmica.

Bàsicament, entenem per intervenció directa la que es duu a terme amb relació cara a cara i modificació conductual.

Per intervenció indirecta, entenem la que es produeix quan es treballa des de les institucions i si hi ha un caire investigador.”

E. Pérez de Ayala (1999). Trabajando con familias. Teoría y práctica (pàgs. 19-20). Zaragoza: Editorial Certeza.

Elisa Pérez d’Ayala posa en relleu l’ampli ventall d’accions que es donen cita dins de la intervenció i que admeten, seguint el seu esquema, una classificació per a la seva posterior anàlisi i recerca de les dades obtingudes, sempre d’acord amb les funcions assistencials, docents, investigadores, preventives i de gestió clínica.

3.La intervenció breu i extensa en el casework: l’experiència desenvolupada per William J. Reid i Ann W. Shyne

William J. Reid, citat per Holis i Woods, és un dels autors que més ha aprofundit sobre la intervenció de casework breu i la intervenció de casework extensa. El 1969, va publicar juntament amb Ann W. Shyne el llibre Brief and extended casework recolzat per la Columbia University Press. El llibre presenta la seva recerca sobre 120 famílies que van demanar ajuda en diferents serveis el 1964. Van col·laborar treballadors socials i investigadors de la Community Service Society of New York, amb el suport parcial del Social and Rehabilitation Service of the US Department of Health, Education and Welfare.
Contràriament a allò esperat, la intervenció breu (que es va limitar a vuit entrevistes) va suposar millors resultats. Els autors sostenen que la limitació de temps provoca en els clients i en els mateixos professionals un millor aprofitament dels recursos humans, materials i els propis atès que cada trobada queda restringia al contracte establert a la trobada anterior.
Hem de contextualitzar la recerca en l’època actual, entenent per actual la que comença a prendre els recursos sanitaris com a finits i la que comença a desenvolupar estratègies de gestió que minorin els costos. No obstant això, aquest fet no pot anar en detriment de la millor atenció possible. Per aquesta raó, la recerca és important ja que posa en relleu que els resultats del servei no tenen res a veure amb la millor o pitjor atenció sinó amb el fet que els professionals hagin de saber quan aplicar un o un altre tipus d’intervenció. Escriuen:

“Els conceptes de què pot ser un tractament breu i què pot ser un tractament extens són, per descomptat, completament relatius un de l’altre. En les últimes dècades, els més prestigiosos models de tractament interpersonal han estat proporcionats pel psicoanàlisi i la psicoteràpia orientada psicoanalíticament i atès que aquestes formes de tractament generalment es considera que tenen una durada d’un a diversos anys, el tractament breu ha arribat a significar una durada que es mesura en mesos i no en anys.”

W. J. Reid; A.W. Shyne (1969, pàgs. 3-4).

Els autors assenyalen tres categories d’intervenció breu:

“Primer, l’etiqueta s’ha aplicat als casos que han acabat de manera primerenca en un curs projectat a llarg termini. Aquest fet s’ha de pensar com que s’ha donat una intervenció breu no planificada o per una intervenció extensa avortada.

Segon, la intervenció breu ho pot ser per les limitacions de la naturalesa del problema o els objectius de tractament.

Tercer és el tipus testat en l’experiment, la intervenció que es dissenya breu. El curs del tractament es defineix amb antelació ja que comprèn tantes entrevistes en tants mesos.

[…]

La intervenció extensa també assumeix una varietat de formes. Pot ser d’una llarga durada però de baixa intensitat (entrevistes ocasionals en un període d’anys); pot ser (encara que rares vegades) creat per a durar un temps específic però relativament llarg; pot ser una part d’un programa de cura continuada com per exemple la institucionalització, assistència pública, places domiciliàries Foster, etc.”

W. J. Reid; A. W. Shyne (1969, pàgs. 3-4).

Els avantatges de la intervenció breu es debaten en què aporten concreció, objectius clars i accions específiques. És important ressaltar que els autors comparen els seus resultats amb els obtinguts en altres estudis que coincideixen amb els beneficis assenyalats. Sens dubte són noves línies de pràctica i exercici professional que hem de considerar i conèixer per a delimitar quin tipus d’intervenció convé aplicar.

4.La intervenció breu en el treball social sanitari

En el dia a dia de les persones ateses en el sistema sanitari, ens trobem amb circumstàncies que si bé pateixen una gran diversitat de persones, les actituds i fortaleses són diferents en cadascuna. Per tant, a priori no podem determinar quines situacions requereixen o es poden solucionar amb intervencions breus o si per contra, es requereixen intervencions extenses. De totes maneres, sí podem afirmar que aquells problemes i circumstàncies que puguin contaminar de manera seriosa el viure de les persones requeriran intervencions breus per a evitar com abans millor la seva proliferació. Els problemes i dificultats conjunturals els podrem enfocar mitjançant la intervenció breu, mentre que els problemes i dificultats estructurals i fortament arrelades els abordarem des de la intervenció extensa.
A continuació, anem a veure tipologies d’intervenció breu.

4.1.Intervenció professional individualitzada

En el punt anterior, hem destacat l’aportació de Montserrat Colomer quan va parlar de l’atenció professional individualitzada com la intenció de donar resposta a persones amb circumstàncies urgents i de primera necessitat que havien de resoldre’s amb urgència. Alguns exemples actuals dels nostres serveis són:

  • Gestió urgent d’aliments per a la persona malalta que acaba d’acudir a urgències i ha de tornar a la seva casa.

  • Gestió per a la cura d’un familiar mentre el cuidador està essent atès a urgències, o ingressa en planta.

  • Acompanyament i suport psicosocial davant la pèrdua traumàtica d’un ser estimat.

  • Intervenció en crisis originades entorn de la persona malalta.

  • Acompanyament al centre de salut per a visita amb el metge de família.

  • Ajuda en la compra.

  • Cerca de la família (4) quan s’està atenent al malalt en urgències.

  • Etc.

L’atenció professional individualitzada justifica les accions empreses per la urgència de la situació generada. De totes maneres, les accions es recolzen en hipòtesis diagnòstiques que directa o indirectament caldrà validar a posteriori.
Hem de diferenciar entre la seqüència d’accions i decisions per a resoldre problemes puntuals (intervenció breu) i la seqüència d’accions i decisions que formen part d’un pla d’intervenció terapèutic per a modificar realitats que es troben en l’origen dels problemes (intervenció extensa). Les dues possibilitats s’inclouran en el diagnòstic social sanitari.
L’atenció professional individualitzada és una fórmula assistencial comuna a l’hospital (sobretot en urgències) ja que s’aplica davant situacions que requereixen una acció professional ràpida i estratègica. No podem confondre-la amb una acció improvisada como faria qualsevol altra persona (fins i tot els altres professionals). Són accions deliberades però recolzades en el coneixement i que s’orienten a resoldre problemes seguint els principis i valors del treball social sanitari, alhora que compten amb la perícia i experiència del treballador social sanitari.
Sabem que en l’atenció especialitzada es dóna una realitat que any rere any s’incrementa: el temps d’hospitalització cada vegada és menor, la qual cosa afavoreix intervencions breus. Els processos mèdics cada vegada es resolen en menys temps, sobretot per l’ajuda de la tecnologia. Aquest fet en cap cas ha d’interpretar-se com una cosa que va en detriment de la mateixa assistència sinó com alguna cosa que té a veure directament amb els nous mecanismes d’atenció mèdica i que l’ús de les TIC permet optimitzar els recursos estructurals i funcionals de l’establiment i els serveis mèdics. De totes maneres, aquest fet és positiu perquè la persona s’exposa menys temps als riscos relacionats amb l’hospitalització.
Por exemple, en relació amb els aspectes psicosocials acostuma a succeir que en casos d’infeccions secundàries s’avivin dificultats i problemes socials que necessitin més temps que el que dura l’hospitalització.
Fa uns anys, quan l’estada era més llarga, molts problemes psicosocials podien tractar-se en paral·lel respecte als problemes orgànics, sobretot si l’hospital explicava en la seva cartera de serveis amb algun programa de planificació de l’alta que permetia iniciar l’estudi de treball social sanitari entre les vint-i-quatre o quaranta-vuit hores. No obstant això, el fet que la tendència sigui reduir el temps d’hospitalització indica que el servei de treball social sanitari disposa de menys temps absolut per a intervenir i, per tant, es troba sota una nova pressió.

4.2.Intervenció en crisi

Com hem vist en línies anteriors, Hollis i Woods assenyalen la denominada intervenció en crisi com un exemple d’intervenció breu. La consideren un servei i l’expliquen de la manera següent.

“Aquest tipus de servei es produeix quan la persona ha perdut l’equilibri per algun esdeveniment perillós de la vida, de caràcter limitat en el temps, al qual ell o ella és incapaç de fer front. Generalment, l’ansietat és molt alta i aquest fet pot produir reaccions que portaran al client a una clínica psiquiàtrica on es duran a terme més tractaments de crisis. Aquestes característiques es produeixen en un període en el qual el sistema de la personalitat ha perdut l’equilibri i és un estat de flux amb grans canvis en molt poc temps. Per tant, amb la finalitat de conèixer quin tipus d’ajuda es necessita, en termes d’objectius i metodologies, s’ha d’efectuar un diagnòstic ràpid ben fonamentat en la teoria. El tractament tendeix a ser bastant actiu. Les interpretacions pertinents es fan ràpides. Les metes són limitades però molt definides. Pot donar-se un alt nombre d’entrevistes en un període curt de temps.”

M. I. Woods; F. Hollis (1980, pàg. 439).

Quan intervenim en una situació de crisi, hem de prestar molta atenció als objectius que ens marquem i saber quan aquesta intervenció breu requereix continuïtat per a convertir-se en una intervenció extensa.

4.3.Contactes per un temps limitat

Hollis i Woods proposen un altre tipus d’intervenció breu utilitzant també el terme servei breu. Com en el cas anterior, mantenim una única denominació de la intervenció breu i en aquest cas es refereix a “contactes per un temps limitat”. Les autores ho expliquen tal i com segueix:

“Mentre que el tractament de crisi tendeix a estar autolimitat ja que gira entorn de la crisi, en els contactes per un temps limitat s’estableix un temps específic per a acabar, si bé pot variar des d’una mica, como una o dues entrevistes fins a més (un període de tres mesos). Hi ha moltes maneres d’ajustar el camí on es discuteix sota decisions inicials (5) . Els treballadors socials varien en la mesura en què utilitzen un dispositiu de temps.”

M. I. Woods; F. Hollis (1980, pàg. 439).

A continuació, les autores citen a Reid i Epstein que van estar anys estudiant el temps idoni de tractament combinant l’ús de tècniques de planificació i implementació, recomanant-ho com un enfocament útil per a una àmplia gamma de problemes. En relació amb Reid, hem vist part del seu treball amb Shyne en l’apartat anterior.
Hollis i Woods segueixen assenyalant que molts treballadors socials fan ús dels petits contactes perquè creuen que els problemes que pateixen les persones no requereixen més temps i és millor per a la persona aquests petits suports, o una intervenció breu enfront d’una intervenció extensa. Ens trobem de nou davant una decisió professional que es basa en el coneixement i la formació, no en una intuïció aleatòria. Hollis i Woods diferencien l’orientació funcional de la psicosocial, aquesta última basada en accions recolzades en el diagnòstic social sanitari. Sempre referides a Reid i Epstein, les autores assenyalen la importància en les intervencions extenses de considerar quan la persona malalta a la qual atenem aspira a una major compressió i ajuda en les seves dificultats per part del treballador social sanitari.
Com a treballadors socials (sanitaris), les autores alerten de nou el risc de sobreestimar la intervenció breu i l’assenyalen com una temptació per als administradors i gerents. En aquest cas, som els professionals els que hem de poder fixar les bases de cada tipus d’intervenció ja que és una decisió professional i no gerencial.
La decisió del treballador social sanitari de dur a terme una intervenció breu o una intervenció extensa ha de quedar plenament justificada d’acord amb els criteris que la pròpia pràctica va posant en relleu, encara que sempre hi haurà darrere un diagnòstic social sanitari o un prediagnòstic. Hem de recordar que darrere de tota demanda d’ajuda bateguen infinitat de problemes que han portat a la persona a no poder afrontar la situació que la posa en la situació de demanar ajuda. Per tant, aquest fet no pot resoldre’s com un “mecano”. L’elecció d’un o un altre tipus d’intervenció no pot estar subjecta a variables com tenir més o menys temps, perquè llavors la decisió es recolzaria en aspectes relacionats amb el professional o l’establiment, i no amb la persona i les seves veritables necessitats d’ajuda.

4.4.Screening

El screening és un altre tipus d’intervenció breu que ens porta a poder determinar la necessitat d’una intervenció extensa. Estem acostumats a escoltar com els metges apliquen screenings per a tal o qual malaltia, per exemple, per a alguns tipus de càncer, diabetis, etc. Des del treball social sanitari, quan el 1985 vam engegar el primer programa de planificació de l’alta hospitalària, començava una nova època en la qual el screening de treball social sanitari passava a formar part d’un determinat tipus d’intervenció que avui classifiquem com a intervenció breu. L’OMS ho explica com segueix:

“Per cribatge s’entén la utilització de proves senzilles en una població sana amb la finalitat de detectar sistemàticament les persones que encara no presenten cap símptoma malgrat patir una determinada malaltia. Poden citar-se com a exemples el cribatge del càncer de mama mitjançant mamografia i el del càncer del coll de l’úter amb mètodes de detecció citològica, en particular la prova de Papanicolaou. Els programes de cribatge s’han de dur a terme només quan la seva eficàcia s’ha demostrat i quan es disposa de recursos (personal, equip, etc.) suficients per a abastar el grup destinatari gairebé per complet i d’instal·lacions per a confirmar el diagnòstic i procedir amb el tractament i el seguiment de les persones que han donat resultats anormals, i quan la prevalença de la malaltia és prou elevada com per a justificar l’esforç que suposa el programa de cribatge i els seus costos.”

Font: http://www.who.int/cancer/detection/es/ [consulta 30 de juny del 2014].

Amb l’aplicació del screening, identifiquem les circumstàncies sanitàries, les patologies desencadenants d’efectes i fallides en el plànol d’allò psicosocial i validem si aquest fet es produeix, o pel contrari, l’esmena tot i donar-se la pròpia xarxa social. El progressiu estudi de circumstàncies i la seva confirmació en relació amb característiques de la persona malalta, del seu entorn i de la seva comunitat constituiran la base per a establir unes lleis bàsiques, com indiquen Hollis i Woods, de prevenció i atenció. Com s’altera la dinàmica psicosocial de la persona malalta arran de la malaltia que pateix? Pot ser que requereixi algun tipus d’intervenció extensa, o potser basti amb la intervenció breu que justifica el screening.
La separació entre casos socials positius que requereixen intervenció breu o intervenció extensa i els casos socials negatius que no requereixen cap tipus d’intervenció (6) es duu a terme mitjançant un screening previ. Anem a prendre un screening basat en la intervenció del treballador social sanitari davant la presència d’una determinada malaltia. L’algorisme és el següent:
Si es dóna A (malaltia) → es fa B (screening de treball social sanitari) = pot succeir el següent:

  • X = la persona no precisa ajuda social sanitària.

  • I = la persona precisa un seguiment i s’elaborarà un diagnòstic social sanitari que pot indicar, o no, la necessitat d’algun tipus d’intervenció (7) .

  • Z = la persona precisa ajuda i es requereix iniciar la intervenció social sanitària que serà breu o extensa segons la naturalesa dels problemes i dificultats.

(7) Pensem que l’elaboració del diagnòstic social sanitari pot desembocar en què la persona no requereix cap tipus d’ajuda. Hem d’evitar vincular el diagnòstic social sanitari a alguna cosa negativa o pejorativa, a problemes socials, sobretot quan s’aplica la tècnica screening que implica que es donen unes circumstàncies de risc però que cal verificar.
Com es dóna la distribució de casos? Quants canvis de situació, quants no es converteixen en si al llarg del tractament social sanitari i viceversa? D’aquesta manera, s’anirà construint una base de dades sobre causes en les quals s’establirà una relació amb la tipologia d’intervenció.

4.5.Teràpia breu centrada en les tasques

De nou, ens trobem davant una modalitat d’intervenció breu. The Social Work Dictionary la defineix de la manera següent:

“Model de treball social d’intervenció breu en el qual el treballador social i el client identifiquen problemes i les tasques que es necessiten per a canviar-los, desenvolupen un contracte en el qual diverses activitats s’han de dur a terme en un període de temps, establint incentius i una racionalitat per al seu assoliment i analitzen i resolen els obstacles que han identificat. Al client també se li ha d’ajudar a satisfer les tasques mitjançant simulacions i guies pràctiques en l’oficina del treballador social abans de fer-ho ell de manera independent durant la setmana. El treballador social també facilita una anàlisi contextual per a ajudar al client a identificar, localitzar i fer servir recursos i modificar les percepcions distorsionades o expectatives irreals.”

R. L. Barker (2003). The Social Work Dictionary (pàg. 430). Washington: NASW.

Veiem una actitud molt activa per part del treballador social sanitari que implica el client i el prepara psíquicament per a afrontar els seus reptes. Per exemple, una conversa amb algun familiar que influeix molt sobre ell.
En The Blackwell Encyclopaedia of Social Work, la teràpia centrada en les tasques s’explica tal com segueix:

“El treball social centrat en la tasca és un mètode de pràctica que proveeix un clar marc de guia de la intervenció professional, és l’aquí i l’ara, la resolució de problemes, el mètode que es construeix sobre les fortaleses de les persones.”

M. Doel (2009). Task-centered Social Work. A: M. Davies. The Blackwell Encyclopaedia of Social Work (pàgs. 343-345).

És patent que les circumstàncies sobre les quals s’actua queden molt bé definides i que el client sap exactament a què s’enfronta i els límits que s’associen a això. També implica una concreció per part del treballador social sanitari.

4.6.Intervenció breu enfront del consum de risc i perjudicial de l’alcohol

Al nostre país, la intervenció breu ha estat motiu de debat i estudi. L’any 2001, la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana conjuntament amb el Departament de Salut Mental i Dependència de Substàncies de l’Organització Mundial de la Salut publicaven l’Informe d’Intervenció breu per al consum de risc i perjudicial de l’alcohol. Un manual per a la utilització en Atenció Primària.
Referència bibliogràfica

Informe d’Intervenció breu per al consum de risc i perjudicial de l’alcohol. Un manual per a la utilització en Atenció Primària:

http://www.who.int/substance_abuse/activities/en/BImanualSpanish.pdf [consulta 29 de juny del l 2014].

L’informe complet es troba disponible en Internet. Es recomana la seva lectura perquè aporta un exemple molt pràctic sobre la intervenció breu o la intervenció extensa, en aquest cas relativa al risc de consumir o al consum d’alcohol. El manual està orientat als professionals de l’atenció primària però també compta amb un gran interès per als professionals de l’atenció especialitzada ja que moltes vegades es troben amb persones ateses per altres serveis mèdics que no són de salut mental però amb símptomes d’alcoholisme o amb criteris de risc de patir-lo. Veurem que a més dels bons resultats que s’observen en aquest tipus d’intervenció breu, els seus costos són menors. Aquí hem d’afegir un altre aspecte: el preventiu, ja que es produeix abans que el problema s’arreli. S’actua mitjançant una intervenció breu davant el consum de risc d’alcohol i no quan la persona ja és depenent de l’alcohol. En aquest cas, ja parlem d’una intervenció extensa per la pròpia naturalesa del problema que pateix la persona. La decisió final està en mans del treballador social sanitari que és qui coneix les variables del cas i el tipus d’intervenció més adequada. Ja opti per la intervenció breu o per la intervenció extensa, darrere ha d’haver-hi una decisió racional i calculada segons el benefici que la una o l’altra aporta a la persona.

5.El concepte de necessitat associat a la intervenció

La intervenció, breu o extensa, des del treball social sanitari, es recolza en la identificació i l’estudi de les necessitats. Noel Timms va escriure que el valor del diagnòstic social radicava en què va significar un canvi de paradigma en el treball social, ja que amb la seva elaboració els treballadors socials podem afegir sanitaris per la qual cosa van començar a analitzar les demandes d’ajuda, les necessitats expressades per les persones i que intervenien d’acord amb el diagnòstic (que reflectia necessitats), i no d’acord amb demandes que indicaven problemes subjectius. Això era, per a ell, el treball social modern.

5.1.El concepte de necessitat

El concepte de necessitat, com la determinem i sobre la base de quins criteris intervenim per a solucionar-la, cobrir-la i resoldre-la (sempre de manera conjunta amb la persona i els seus) significa una de les fortaleses del treball social sanitari enfront d’altres tipus d’intervenció. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix necessitat com “allò de què hom no pot passar-se, no pot prescindir”.
Des del treball social sanitari intervenim, i iniciem l’estudi de necessitats que la persona malalta no pot cobrir sola o amb els recursos (materials i humans) propis. No substituïm la xarxa natural.

5.2.Necessitats reals i necessitats potencials

Són dos conceptes amb els quals treballem de manera constant. Les necessitats reals s’identifiquen a partir de les necessitats potencials i les possibilitats pròpies de la persona malalta o la seva família per a atendre-les i resoldre-les sense que això porti a la seva claudicació.
La definició de la necessitat real es recolza en procediments i protocols integrals en els quals intervenen els professionals de la medicina i de la infermeria del treball social sanitari.
Els professionals sanitaris determinen la dependència funcional (el pla d’intervenció i cures, etc.) i el tractament necessari perquè la persona es restableixi o mantingui la màxima autonomia. Aquest fet es conceptualitza com a necessitats potencials.
Per a determinar les necessitats reals hi cap un segon estudi, el dels treballadors socials sanitaris, amb l’objectiu de determinar els recursos propis i fins a quin punt aquests poden satisfer les necessitats potencials establertes pels equips mèdics i d’infermeria. D’aquesta manera, les necessitats reals són les necessitats potencials que la xarxa natural no pot cobrir amb independència de la causa.
En una segona fase, aquesta causa s’analitza i diagnostica per a dissenyar el millor pla d’intervenció. Acceptarem una intervenció breu si les causes són conjunturals i una intervenció extensa si són estructurals.

5.3.La piràmide de necessitats de Maslow en l’atenció professional individualitzada

Prenguem el supòsit teòric de la piràmide de necessitats de Maslow. Moltes de les circumstàncies que motiven l’atenció professional individualitzada sorgeixen de la falta d’allò bàsic, d’allò elemental: falta de menjar, falta de companyia, absència de recursos econòmics, etc. Per aquesta raó, per a desenvolupar aquest punt ens recolzem en la piràmide de necessitats de Maslow, un referent acceptat i validat per la major part de la comunitat científica. La piràmide es constitueix a partir de cinc grups bàsics de necessitats que l’autor va ordenar de bàsiques a superiors. Els grups són:
1) Necessitats fisiològiques. A la base de la piràmide trobem el grup de necessitats fisiològiques, per exemple l’alimentació, i que són una necessitat comuna a totes les persones. No obstant això, aquesta necessitat bàsica d’aliment variarà entre un nounat, un adolescent, una persona gran, un esportista o algú que segueix una dieta. Si a aquest fet afegim una o diverses malalties, aquesta necessitat comuna passa a presentar característiques particulars. Els treballadors socials sanitaris ens centrem en aquest punt.
2) Necessitats de seguretat. Sobre les necessitats fisiològiques trobem les necessitats de seguretat: ens referim a la necessitat de suport i d’estabilitat, que són comunes a totes les persones. Com en el cas anterior, la seva satisfacció variarà d’una persona a una altra. Per exemple, és diferent una persona que viu sola a una altra que ha de cuidar del seu cònjuge malalt. O un adolescent amb diabetis a un adolescent sense cap malaltia reconeguda. La necessitat d’alguna cosa es conceptua d’igual manera, però el fet de contextualitzar-la en la persona, la cobertura i la satisfacció dependran de les característiques que marquen les seves diferències. I el mateix si a aquest fet s’afegeix la presència de la malaltia: aquestes necessitats de seguretat variaran. La seguretat vindrà de la mà dels cuidadors, dels metges, de les infermeres, també del treballador social sanitari i, potser, dels serveis socials.
3) Necessitats d’afiliació i socials. Dins de les necessitats d’afiliació i socials estan les que satisfan la relació amb altres persones. No obstant això, de nou la personalitat i el caràcter de cada persona, la seva cultura, els seus costums i la manera de relacionar-se variaran de les altres. Aquesta variació vindrà donada, o influenciada, pel factor de grup de pertinença.
4) Necessitats de reconeixement i estima. Aquí ens trobem davant la necessitat que el que hom duu a terme sigui reconegut pel valor moral que se li pugui donar. Entrem en els rols de cada persona dins del seu nucli familiar i nucli relacional. Per a una persona malalta, és vital sentir-se benvolguda, apreciada fins i tot en la malaltia.
5) Necessitats d’autorrealització. Entrem de ple en les metanecessitats, el plànol espiritual, religiós, les aspiracions relatives al benestar emocional, psíquic i trobar la pau interior. Trobem la necessitat de reconciliar-se amb si mateix i amb aquells que l’envolten. La malaltia aviva situacions de tot tipus, antigues i presents, i aquest fet mai es pot afrontar des d’una intervenció breu perquè els temps emocionals, sentimentals i espirituals no poden sotmetre’s a límits temporals.
Convindrem, per tant, que el llistat de necessitats humanes comunes i generalitzables és llarg, però cada persona assumeix una manera particular de satisfer-les. Encara que sembli un tòpic, el fet que no hi ha dues persones iguals és una realitat. La satisfacció de les necessitats compta amb una part molt subjectiva però la recerca ha permès posar en relleu necessitats bàsiques objectives.

5.4.Les necessitats segons Bradshaw

Un altre estudiós de les necessitats socials és Bradshaw, qui va proposar diferents maneres d’analitzar-les i satisfer-les. La satisfacció d’una necessitat sempre va associada a una intervenció. D’aquesta manera, va exposar:

  • La necessitat normativa, definida com aquella necessitat del client identificada pels professionals que abans han establert un llindar desitjable de provisió i d’accés als serveis.

  • La necessitat experimentada, considerada la màxima expressió de subjectivitat encara que també s’assumeix com una mesura inadequada d’allò que serà la necessitat real. Difícilment l’arribem a conèixer.

  • La necessitat expressada és la desembocadura de la necessitat experimentada, però és la necessitat que el client conceptua en la demanda d’un servei o suport determinat que pot ser o no adequat per a cobrir la necessitat.

  • La necessitat comparada sorgeix de la recerca professional i s’estableix a la base de diferents persones malaltes ateses amb característiques similars i els diferents serveis o programes que poden utilitzar. Es determina prenent com a mesura de necessitat un valor X que s’estableix a partir de les mitjanes aritmètiques i els serveis utilitzats.

Per la pròpia evolució dels serveis de treball social sanitari i aprofundiment en els sistemes d’estudi, a aquestes necessitats es poden afegir altres com:

  • La necessitat diagnòstica basada en el diagnòstic biopsicosocial establert pels professionals implicats en el procés d’atenció i cura de la persona, deixant de costat la normativa existent. S’estableix amb una anàlisi individualitzada de la situació de cada persona, i se sosté en el diagnòstic social sanitari. De vegades, la normativa no s’ajusta a la realitat.

  • La necessitat administrativa i que estableix l’administració. A partir d’unes característiques objectives, s’assigna un indicador que quan està present permet accedir a determinades prestacions. En realitat, és la menys fiable ja que es recolza en les possibilitats de l’Administració del moment i no en les necessitats reals de la persona. Un exemple actual és l’ajust que es va veient en l’aplicació de la Llei de la dependència, o en el seu moment el que va suposar el “xec bebè”.

  • La necessitat satisfeta té lloc quan la necessitat deixa de ser tal per haver-se facilitat els mitjans que han permès superar la situació que la va provocar. Cal conèixer les necessitats satisfetes amb recursos propis i evitar l’associació entre necessitats i la utilització de recursos públics o privats.

El treballador social sanitari s’enfronta a un cabal de vivències deslligades a partir de la malaltia de la persona (familiar, amistat, conegut, etc.) i a matisos inacabables d’aquest tot complex que conforma la persona malalta. Per aquesta raó, cal objectivar aquesta realitat subjectiva amb eines tècniques i d’informació. La malaltia, el patiment i la percepció constitueixen una plataforma de necessitats subjectives i objectives que, sense homogeneïtzar realitats, justifiquen el desenvolupament de procediments i protocols d’intervenció.
El treballador social sanitari en l’estudi del cas social, després de conèixer l’estat físic de la persona, aprofundeix en aquesta subjectivitat i en la de la seva família. La preserva perquè en la mateixa es troba la força motora per a restablir-se. Ningú pot fer grans coses si no les sent i en aquest sentir es recolza la subjectivitat que moltes vegades es pot objectivar, ja que està sostinguda en la realitat empírica. La solució de problemes té molt de subjectiu, però en l’Estat del benestar, també molt d’objectiu. Una vegada conegut el diagnòstic i el pronòstic mèdic, la subjectivitat sobre com es pot resoldre i afrontar la situació de manca és el punt de partida del treballador social sanitari i que, a més, fa partícip a la persona dels passos que es van donant. En la subjectivitat, en l’autopercepció, es donen els primers passos en l’elaboració del diagnòstic social sanitari i després s’inicia una intervenció breu o una intervenció extensa conforme a allò que hem assenyalat amb l’objectiu de retornar a la persona malalta i la seva família la màxima autonomia psicosocial possible. Articulem un conjunt d’accions deliberades i planificades per a afavorir aquesta autonomia personal i partim dels propis recursos i dels del seu propi mitjà, excepte quan aquest suposi un risc evident o es mostri, amb claredat, insolvent per la falta de mitjans. Una persona amb toxicomania no es rehabilitarà en l’ambient on s’ha estat movent, però sí que pot trobar en una altra persona toxicòmana que hagi superat la seva toxicomania un suport vital, i un primer pas cap a la recuperació. Al camp social sempre es produeixen certes superposicions entre el problema i la canalització de la solució.

Bibliografia

Barker, R. L. (2003). The Social Work Dictionary. Washington: NASW.
Bradshaw, J. (1983). Una tipologia de la necessitat social. Generalitat de Catalunya, Departament de Sanitat i de Seguretat Social. Instrument de Prospecció de Serveis Social.
Colomer, M. (1974). “Método de trabajo social”. Revista de Trabajo Social (núm. 55).
Colomer, R.; Rustullet, J. (2010). Diccionari de serveis socials. Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania.
Doel, M. (2009). Task-centered Social Work. A: M. Davies. The Blackwell Encyclopaedia of Social Work.
Maslow, A. H. (2005). El management según Maslow. Barcelona: Paidós Empresa.
Pérez de Ayala, E. (1999). Trabajando con familias. Teoría y práctica. Zaragoza: Editorial Certeza.
Reid, W. J.; Shyne, A. W. (1969). Brief and extended casework. Nova York: Columbia University Press.
Timms, N. (1971). General editor’s introduction. A: E. Sainsbury. Social Diagnosis in Casework. Londres: Routledge & Kegan Paul.
Woods, M. E.; Hollis, F. (1980). Casework. A psychosocial therapy. Boston: McGraw Hill.
Referències web
http://www.elcastellano.org/palabra.php?id=922 [consulta 29 de juny del 2014].
http://www.who.int/cancer/detection/es/ [consulta 30 de juny del 2014].
http://www.who.int/substance_abuse/activities/en/BImanualSpanish.pdf