La mirada sociològica
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no
pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si
és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense
l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
“Per a Simmel el contingut de la consciència, igual que el contingut dels objectes,
no
permet la seva comprensió directa. Dins de l’esperit kantià que inspira el seu
enfocament, els fenòmens relacionals entre aquests continguts, en canvi, sí que es
poden
percebre i de vegades es poden comprendre. Les relacions són, doncs, elements cognitius.
Desconec l’‘essència’ o l’‘ànima’ d’una persona determinada. Però puc intentar
comprendre-la i explicar-la, per exemple, si m’assabento que l’individu que observo
és
pare de família, metge de capçalera, portuguès de nacionalitat, sense afiliació
religiosa, habitant d’una ciutat provinciana, i així successivament. Els individus
i els
grups es defineixen així per les seves relacions, tant per les que els identifiquen
com
per les que les separen dels altres.” (Salvador Giner)
1.Els orígens de la sociologia
Des de l’origen dels temps els éssers humans hem sentit curiositat per desvelar
els misteris o els enigmes que envolten la nostra condició i existència social i hem
intentat, sovint sense èxit, endevinar i entendre el comportament dels individus i
el funcionament de la societat. Durant milers d’anys els intents per comprendre’ns
nosaltres mateixos s’han basat en intuïcions producte de la tradició cultural i
religiosa. Intuïcions o idees de sentit comú, tenyides, sovint, de prejudicis i
d’idees preconcebudes.
Estudiar i comprendre l’ésser humà mai no ha estat una tasca senzilla. La
sociologia estudia les nostres pròpies vides i el nostre propi comportament,
i estudiar-nos nosaltres mateixos és la tasca més complexa i difícil que hi ha. La
realitat no és transparent. És molt difícil que un individu qualsevol pugui copsar
el funcionament de la societat sense la preparació adequada i sense les eines de la
ciència.
Figura 1. L’esser humà desmotra un gran afany per conèixer-se a si mateix.
Escultura de l’escultor espanyol Juan Muñoz.
El coneixement sociològic pot ser molt útil en la vida personal, però és
imprescindible en l’àmbit professional, especialment si tenim la sort de treballar
en el món de la comunicació. Si som guionistes d’alguna sèrie de televisió, quins
personatges “construirem”? Amb quins estereotips treballarem? Els aplicarem de
manera mecànica a partir d’allò que pensem que tingui més presència social? Com ho
sabem? Com afecta la moda o una campanya publicitària en les decisions d’un
consumidor? En qualsevol cas, la reflexió sociològica ens fa pensar per què les
coses són com són. Independentment de si considerem que han de ser d’una manera o
d’una altra. En aquest sentit, un exercici intellectual sobre el que és la “normalitat”
ens obligarà a pensar en la anormalitat,
com conèixer-se un mateix és la primera base per conèixer els altres.
Podem definir la ciència com una forma de coneixement de la realitat basada en la
facultat de la raó, mitjançant l’observació i la constatació empírica d’hipòtesis
i
teories sobre les dades que ofereix el món. Tot i que hi ha diverses concepcions del
que és el coneixement científic, podem convenir que la ciència és un conjunt
d’argumentacions i teories que pretenen oferir explicacions sobre la realitat amb
unes condicions concretes de rigor teòric i metodològic, i també de tractament de
les dades. Una de les principals característiques que permet diferenciar la ciència
d’altres sistemes de coneixement –com per exemple la religió– és que totes les
afirmacions científiques són revisables i susceptibles de crítica per part de tots
els membres de la comunitat científica.
El naixement de les diverses disciplines científiques està profundament marcat pel
positivisme. La sociologia no és una excepció. La major part d’autors clàssics de
la
sociologia –com veurem seguidament– comparteixen una visió positivista del
coneixement i una creença cega en la capacitat de l’ésser humà d’explicar i
d’entendre els fenòmens socials mitjançant la ciència.
La sociologia és una ciència jove. Podem dir que el naixement de la sociologia és
un producte genuí i característic de la modernitat. L’adveniment de la societat
moderna comporta una nova manera de fer i de ser, una nova actitud davant de la
realitat: es creu que el món ja no està predeterminat per la providència divina,
sinó que depèn, en bona mesura, de les decisions i de les accions humanes. Al mateix
temps – seguint les premisses del projecte illustrat– l’ésser humà confia en la
lògica i la raó per poder assolir una millor comprensió del món i, alhora, es veu
en
cor de donar resposta als problemes i reptes de la societat actual. La modernitat
implica la confiança i la fe en la raó, la pèrdua del pes de la religió
(secularització), un cert descrèdit de la tradició i el sorgiment del individualisme
modern. La ciència i la tecnologia són dos productes emblemàtics de la modernitat
i
esdevenen dues eines fonamentals per explicar i transformar el món. És en aquest
context que podem explicar el sorgiment de la sociologia.
En el món actual continua vigent la confiança en la ciència. Aquesta confiança no
està pas renyida amb la cautela i la modèstia. Malgrat això l’ésser humà ha perdut
la innocència i cada vegada és més conscient dels límits que comporta l’aplicació
del coneixement científic. La mateixa idea de ciència ha canviat notablement.
Tot i consagrar la seva vida a la ciència, Max Weber era conscient de les
limitacions de la ciència per comprendre els problemes del món contemporani i
donar-hi resposta. La ciència ens pot ajudar a interpretar correctament una situació
i a trobar els millors instruments per a la transformació social. Ara bé, no sempre
el diagnòstic és encertat. No hi ha tampoc solucions màgiques als problemes socials.
D’altra banda, la ciència no ens estalvia la necessitat de triar entre interessos
i
valors alternatius. Tampoc ens dicta de forma imperativa allò que hem de fer.
A principis del segle xxi, malgrat que continuem creient en les virtuts del
coneixement científic, cada vegada som més conscients de les limitacions de la
ciència per preveure i donar resposta als desafiaments que planteja el món actual.
Aquestes limitacions són encara més evidents en el cas de les ciències socials.
L’experiència històrica recent és demolidora: “Tots els grans esdeveniments del
segle, el desencadenament de la Primera Guerra Mundial, la revolució soviètica
[...], tot va ser inesperat, i aixi fins l’inesperat 1989, la caiguda del Mur de
Berlin, el col·lapse de l’Imperi soviètic, la Guerra de Iugoslàvia. Avui som a les
fosques i ningú no pot predir l’endemà.” (Morin, 2001, 74). En el moment actual es
fan evidents els límits del programa positivista. La situació de crisi econòmica
desencadenada arran de la l’escàndol de les hipoteques subprime i la fallida dels bancs d’inversió més importants del món
són un clar desafiament a les ciències econòmiques i posen en evidència una greu
incapacitat per fer un bon diagnòstic i trobar una bona teràpia per sortir del
pou.
Com assenyala Edgar Morin: “L’aportació més gran del coneixement del segle xx ha
estat el coneixement dels límits del coneixement. La certesa més gran que ens ha
donat és la de la impossibilitat d’eliminar incerteses, no només en l’acció, sinó
també en el coneixement. ” (Morin, 2001,
67).
Nosaltres som conscients dels límits del coneixement, però aquesta consciència no
justifica certes actituds de cinisme o de nihilisme intel·lectual. No podem caure
en
la trampa de la postmodernitat: la consciència dels límits no ens ha de fer
renunciar als criteris d’exigència i de rigor que acompanyen el coneixement
científic i al propòsit d’estudiar la “veritat”. Sabem que un bon treball de recerca
ha de ser sempre una recerca sincera de la veritat; “no d’una veritat absoluta,
dogmàticament erigida i afirmada per sempre, però sí d’una veritat que és capaç de
ser revisada i posada en quarantena” (R. Quivy, 1997). Seguim confiant en la ciència
i creiem que val la pena consagrar-hi tots els nostres esforços. És per aquest motiu
que subscrivim les següents paraules de Manuel Castells:
“El projecte que informa aquest llibre neda contra aquests corrents de destrucció i s’oposa a diverses formes de nihilisme intel·lectual, d’escepticisme social i de cinisme polític. Crec en la racionalitat i en la possibilitat d’apel·lar a la raó, sense convertir-la en deessa. Crec en les possibilitats de l’acció social significativa i en la política transformadora, sense que ens vegem necessàriament arrossegats cap als ràpids mortals de les utopies absolutes [...]. I proposo que totes les tendències de canvi que constitueixen el nostre nou i confús món estan vinculades entre si i que podem trobar sentit a la seva interrelació. I, sí, crec, malgrat una llarga tradició d’errors intel·lectuals de vegades tràgics, que observar, analitzar i teoritzar és una manera d’ajudar a construir un món diferent i millor. No proporcionant les respostes, que seran específiques per a cada societat i les trobaran per si mateixos els actors socials, sinó plantejant algunes preguntes rellevants. M’agradaria que aquest llibre fos una modesta contribució a un esforç analític, necessàriament col·lectiu, que ja s’està gestant des de molts horitzons, amb el propòsit de comprendre el nostre nou món sobre la base de les dades disponibles i d’una teoria exploratòria”. (Castells, L’era de la informació, vol. 1, 2003, p. 36)
Mai no podem esperar de la ciència, doncs, la seguretat del saber definitiu. La
recerca d’un saber dogmàtic i d’una veritat definitiva ens poden procurar una certa
tranquil·litat psicològica, però no serveixen per apropar-nos al coneixement de la
realitat i són contraris al propi esperit científic.
1.1.La llei dels tres estadis
El sorgiment de la sociologia com a nova disciplina de coneixement s’ha
d’entendre dins del context de caos i de desconcert viscut els anys posteriors a
la revolució francesa. També és important tenir present les transformacions que
va provocar la revolució industrial a Anglaterra. Aquesta situació de canvis,
polítics econòmics i culturals, va donar peu al sorgiment d’una sèrie de figures
intel·lectuals que intentaren donar resposta als reptes i a les incerteses que
comporta la modernitat. Entre aquestes figures, hi destaca Auguste Comte
(1798-1857), deixeble del Duc de Saint Simon, que fou qui va inventar el mot
sociologia en substitució del terme
física social .
Figura 2. Auguste Comte (1798-1857) esta considerat el fundador del positivisme.
El filòsof francès està considerat el pare del positivisme científic. El
positivisme es basa en la idea que el “mètode científic” és el més adient per
explicar el món (Comte, 1982). Podem definir el positivisme com la disposició
mental i la tendència a pensar que només el coneixement dels fets proporciona
resultats satisfactoris per a la comprensió de la realitat; que la certesa
s’obté gràcies a les ciències experimentals i que l’única manera d’evitar
l’error científic o filosòfic és renunciar a tot a priori i a conèixer les coses
en si.
La tasca de Comte és fundar i organitzar aquesta ciència integrada de l’home i
la societat. La sociologia ha de seguir “els mateixos criteris de la resta de
les ciències, s’ha de constituir com una mena de física social. L’objectiu de la
nova ciència és arribar a descobrir les lleis que regeixen el món social, de
manera semblant a com la física descobreix les lleis que regeixen el món físic.
Només així serà possible que la societat s’organitzi sobre bases sòlides i
duradores” (Estradé, 1999, 109).
Dins l’esquema comtià la sociologia havia d’estudiar els mecanismes que fan
que la societat es mantingui unida (estàtica social) i, d’altra banda, estudiar
el canvi i les transformacions socials (dinàmica social). Comte atribuïa un
paper determinant a la sociologia que, en virtut del seu caràcter general,
estava destinada a esdevenir la “reina de les ciències”. Comte considera que la
sociologia és un mitja de predicció i de control social al servei de l’ordre, el
progrés i el benestar. L’autor francès assenyala, també, la importància que
tenen les idees per explicar l’evolució històrica.
Des d’una particular concepció idealista Comte va formular la llei dels tres
estadis, segons la qual l’evolució de les societats humanes –de manera semblant
al desenvolupament dels individus– passa per tres estats o estadis: l’estat
teològic, l’estat metafísic i l’estadi científic o positiu. (Com veurem més
endavant, l’idealisme de Comte contrasta radicalment amb el materialisme
històric de Marx.)
Els tres estadis de Comte: l’evolució de les societats humanes a partir de les
teories d’August Comte
En l’estadi teològic l’ésser humà recorre a les forces sobrenaturals per
explicar els fenòmens; durant l’estadi metafísic aquests fenòmens s’expliquen en
termes de principis abstractes i racionals, i, finalment, en l’estadi científic
o positiu és la ciència la que té un paper cabdal en l’explicació del cosmos. És
a partir d’aquesta llei general que Comte distingeix tres tipus principals de
societats, corresponents a cadascun dels tres estats: la societat militar
(estadi teològic), la societat dels legistes (estadi metafísic) i la societat
industrial (estadi positiu).
El filòsof francès sosté que l’etapa positiva implica la superació de les
etapes anteriors i comporta la consagració de la ciència com a sistema de
coneixement apropiat per explicar els grans reptes que comporten les
transformacions històriques derivades de la revolució industrial i de la
revolució política, i per donar-hi resposta.
1.2.El materialisme històric
La sociologia neix també sota l’estela de la ciència econòmica fundada durant
el segle xviii pel pensador i moralista escocès Adam Smith (1723-1790),
considerat el precursor del liberalisme econòmic. Tanmateix, podem dir que
l’autor que ha influït més en el seu desenvolupament és el filòsof i economista
Karl Marx (1818-1883). L’obra de Marx està carregada d’observacions que tenen un
gran interès històric i sociològic. Marx va ser un pensador revolucionari que en
El capital va disseccionar magistralment
el sistema capitalista (Marx, 1983). El capitalisme és un sistema de producció
que contrasta radicalment amb els anteriors ordres econòmics de la història,
atès que comporta la producció de béns i serveis a gran escala destinats a una
àmplia varietat de consumidors.
Figura 3. Karl Marx (1818-1883) és una de les figures més
eminents de la sociologia del conflicte.
Molt a grans trets, podem dir que el capitalisme és un sistema de producció
caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans
de
producció, la recerca del màxim benefici i, particularment, l’existència del
mercat lliure com a mecanisme general de coordinació i els preus com a senyal
informatiu.
En contraposició a la perspectiva idealista de Comte, Karl Marx dóna molta
importància a les transformacions econòmiques i a la manera d’organitzar el
treball i la producció dels béns materials. Per això anomena el seu mètode
d’anàlisi social materialisme històric. El materialisme històric és una
perspectiva, desenvolupada originàriament per Karl Marx (juntament amb Friedrich
Engels), segons la qual la història de la humanitat, a excepció dels seus
estadis més primitius, ha estat una història de lluita de classes, les quals són
producte de l’explotació econòmica que es produeix en les relacions de producció
i d’intercanvi, i a partir de la qual s’expliquen la superestructura de les
institucions jurídiques i polítiques i les formes de representació religioses i
filosòfiques.
La noció de classe social
“Marx va aportar algunes eines conceptuals molt útils per al que anomenem
«anàlisi de classe», és a dir, l’anàlisi de les formes en què les classes es
constitueixen i lluiten entre si [...]. Per a Marx, ni els ingressos ni
l’ocupació no es poden considerar criteris definitoris de la classe.
Contràriament al coneixement popular sobre el que és una classe, la riquesa
o la pobresa no tenen res a veure amb la classe a la qual es pertany. No
s’és capitalista pel fet de ser ric, ni s’és necessàriament ric per ser
capitalista. [...] En general, Marx va rebutjar la possibilitat que definissin la
classe en funció de criteris de tipus
gradacional, és a dir, aquells criteris que permeten col·locar cada un dels
individus en una “escala” de diferents esglaons. Aquests «esglaons» són
artificis mentals de l’observador, no realitats empíriques, i Marx creia que
les classes eren una realitat empírica. Sembla clar que el criteri emprat
per Marx era el de la posició en les relacions de producció, una posició que
al seu torn està determinada per la propietat o no propietat dels mitjans de
producció. Així, en el capitalisme les dues grans classes socials són els
capitalistes, que es defineixen per ser propietaris de mitjans de producció,
i els treballadors, que no són propietaris de mitjans de producció. S’ha
escrit molt sobre la suficiència o insuficiència d’aquest criteri a l’hora
de definir el que és una classe social i, sobretot, sobre la seva relació
amb el criteri de la conducta de mercat. Efectivament, la raó porta als
posseïdors de mitjans de producció a comportar-se d’una determinada manera
en el mercat: llogar força de treball i acumular incessantment capital.
Poden no ferho, però en aquest cas desapareixeran com a capitalistes. La
no-possessió de mitjans també determina un comportament racional per als
treballadors: llogar la seva força de treball. Si la classe queda més ben
definida pel criteri de la propietat o pel del comportament de mercat, o si
ambdós criteris s’han de tenir en compte, és un debat obert. El que sí que
sembla clar és que el concepte de classe que emprava Marx és relacional, no
gradacional: la classe és una propietat relacional, com ser pare, per
exemple. Un és pare si té almenys un fill o una filla. De la mateixa manera,
els capitalistes no són capitalistes per tenir molts o pocs diners, sinó
perquè tenen una relació determinada amb una altra classe, l’obrera: «El
capital pressuposa el treball assalariat, i aquest, el capital. Ambdós es
condicionen i s’engendren recíprocament». Sense obrers per assalariar, no hi
hauria capitalistes, i sense capitalistes, no hi hauria assalariats. És la
matriu de relacions en la qual són immerses les classes el que les
converteix en classes.” (León, F. J., 2012: 54-57).
Marx considera que l’ésser humà necessita, primer de tot, satisfer les
necessitats materials (menjar, beure, aixoplugar-se, vestir-se, etc.). El mode
de producció i de distribució d’aquests béns bàsics (infraestructura) condiciona
les diferents fases de desenvolupament de les institucions polítiques,
jurídiques, artístiques i religioses (superestructura).
En contraposició a l’idealisme filosòfic, per a Marx, les idees, les creences
o els valors dels éssers humans no són la principal font de canvi social. És el
treball, l’activitat humana orientada a la satisfacció de les necessitats, el
que condiciona la manera de fer, de pensar i de sentir.
Marx i Engels participen d’un model conflictivista i consideren que la lluita
de classes és el principal motor de la història. Com sostenen en el Manifest comunista aquesta lluita és producte de
l’enfrontament que es produeix entre dues classes socials antagòniques en la
defensa dels seus interessos particulars:
“La història de totes les societats fins als nostres dies és la història de la lluita de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i servents, mestres i oficials. ras i curt: opressors i oprimits s’han enfrontat sempre, han mantingut una lluita constant, soterrada de vegades i d’altres vegades oberta; lluita que ha acabat sempre amb la transformació revolucionària de tota la societat o amb l’enfonsament de les classes en pugna. En les èpoques històriques anteriors trobem gairebé per tot arreu una diferenciació completa de la societat en diversos estaments. Una múltiple escala gradual de condicions socials. A la Roma antiga hi trobem patricis, cavallers, plebeus i esclaus; a l’edat mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres, oficials i servents, i a més, en gairebé totes aquestes classes hi trobem, al seu torn, gradacions especials. La moderna societat burgesa, que ha sorgit de les ruïnes de la societat feudal, no ha abolit les contradiccions de classe. Només ha substituït les velles classes, les velles condicions d’opressió, les velles formes de lluita per unes altres de noves. La nostra època, l’època de la burgesia, es distingeix, però, pel fet d’haver simplificat les contradiccions de classe. Tota la societat es va dividint, cada vegada més, en dos grans bàndols hostils, en dues grans classes que s’enfronten directament: la burgesia i el proletariat.” (Marx i Engels, 1948).
Des d’una perspectiva marxista, la principal palanca del canvi social és la
contradicció que es produeix entre les “forces productives” i les “relacions de
producció”. Aquestes contradiccions poden arribar a provocar esclats de
violència revolucionària. Finalment, Marx distingeix quatre modes de producció
fonamentals que es van succeint en el temps: el mode de producció antic, el mode
de producció feudal, el mode de producció capitalista i el mode de producció
socialista.
Per a una lectura actual i crítica sobre Marx, vegeu: León, F. J. (2012).
Karl Marx. Entre la ciència i la revolució .
Barcelona: UOC.
2.L’adveniment de la modernitat
2.1.Reflexions prèvies
Des d’una perspectiva històrica es considera la invenció de la màquina de
vapor de James Watt l’any 1775 com un factor crucial que va fer possible la
revolució industrial a Anglaterra.
Més endavant, la revolució francesa de l’any 1789 va permetre enderrocar
l’antic règim absolutista. Per explicar aquesta processos històrics
transformadors, els autors clàssics posen l’accent, sobretot, en els factors de
caràcter econòmic i polític que tenen, sens dubte, una importància cabdal i
indiscutible (Giddens, 979). Convé destacar, també, el pes del pensament il·lustrat,
la reforma
protestant i la superació de les velles creences i supersticions. Amb la seva
obra L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme
, Max Weber (1984) estudia com el capitalisme com a sistema econòmic
hegemònic es va imposar abans en els països europeus de tradició protestant,
especialment en la seva concreció calvinista.
Figura 4. La màquina de vapor de James Watt va fer possible la revolució
industrial.
En explicar la modernitat, sovint, però, s’han negligit o s’han passat per alt
els factors culturals i comunicatius. És necessari també tenir present, per
exemple, el paper que han tingut les noves xarxes de transports i
telecomunicacions en la configuració de les societats modernes i en
l’establiment d’unes noves formes de vida. Per a John B. Thompson (1998),
qualsevol anàlisi lúcida de la realitat social ha de focalitzar l’atenció en la
creació d’un sistema de comunicació que ha permès connectar gradualment tots els
racons dels planeta i produir un canvi fonamental en les condicions de vida de
la població. Aquest procés de canvi radical culminarà, més endavant, amb el
procés de globalització. El principal mèrit de Thompson és proposar un paradigma
teòric que situa els mitjans de comunicació en el centre de la societat
contemporània. Els mitjans de comunicació no són segurament el factor més
important, però han tingut un paper primordial en la configuració de les
societats modernes (i postmodernes). No es pot fer un seguiment dels canvis en
el món de la política i la cultura contemporània sense tenir en compte les noves
formes de visibilitat social que creen els mass media
(Thompson, 2008).
D’altra banda, és interessant destacar l’aportació que fa Manuel Castells en
la seva trilogia sobre L’era de la informació
. L’objectiu d’aquesta obra monumental és analitzar el canvi social
que s’ha produït a les nostres societats a finals del segle passat amb la
irrupció d’Internet i l’extensió de les xarxes socials. Com veurem en el proper
capítol, l’obra de Castells (2003) ens explica el pas del capitalisme industrial
al capitalisme informacional, que desplaça la importància de la propietat i del
control sobre els recursos materials cap a la gestió i el processament de la informació.
Es tracta d’un nou sistema tecnoeconòmic organitzat
mitjançant xarxes telemàtiques i noves formes d’organització horitzontal del
treball que s’estenen a escala mundial. Però no avancem esdeveniments. És millor
anar per passos i no precipitar-nos.
Seguidament exposarem les principals teories sociològiques del procés
modernitzador.
2.2.De la comunitat a l’associació
En els seus inicis, la sociologia focalitza l’atenció en els canvis i les
transformacions que provoca el trànsit de la societat tradicional a la societat
moderna. Es tracta de canvis estructurals de gran abast, sovint de caràcter
dramàtic, que han comportat un trasbals històric extraordinari i que han incidit
en les condicions i les oportunitats de vida de milions i milions de
persones.
Amb l’adveniment de la modernitat, es produeix el pas de les antigues
comunitats de caràcter simple a les societats modernes de caràcter complex. La
major part d’autors clàssics de les ciències socials participen d’una imatge
comuna, d’un cert acord en la temptativa d’explicar aquest canvi històric a
partir de la dissolució de les comunitats originàries de caràcter simple i el
trànsit cap a les societats modernes de caràcter complex (Giner, 1974). Amb la
seva distinció entre comunitat (Gemeinschaft
) i associació (Gesellschaft ),
Ferdinand Tönnies (1855-1936) és l’autor clàssic que millor expressa aquesta
bipolaritat.
Figura 5. Ferdinand Tönnies (1855-1936) està considerat un dels precursors de
la sociologia.
La Gemeinschaft es basa en els lligams
afectius, primordials, emocionals, i en les lleialtats i les adhesions de
fidelitat incondicional. La comunitat es recolza en la voluntat natural o
essencial (Wesenwille ), que és la mena de
ressort que en aquesta forma d’agrupaments humans produeix una impulsió cap als
altres. L’associació que es basa en la voluntat racional o arbitrària
–arbitrària en el sentit del lliure albir i no de voluntat capriciosa–
(Kürville ) es caracteritza, en canvi,
per les relacions instrumentals, racionals, deliberades, de càlcul” (Flaquer i
Giner, 1986)
Segons la definició de Tönnies, les relacions en el si de la comunitat
(Gemeinschaft ) són presidides per
vincles i lligams de tipus afectiu, personal i familiar. La comunitat es
defineix per la unitat del pensament i l’emoció. Els elements passionals i
emotius predominen sobre els racionals.
Esquema 1. LA TIPOLOGIA DE COMUNITAT I ASSOCIACIÓ (FERDINAND TÖNIES)
|
Trets
|
SOCIETATS TRADICIONALS
|
SOCIETATS MODERNES
|
|
Estructura
|
Comunitat (Gemeinschaft
)
|
Associació (Gesellschaft
)
|
|
Acció
|
Afectiva
Tradicional;
costum
|
Racional
Instrumental;
contractual
|
|
Orientació de l’acció
|
Fi en si
mateix
Particularisme
|
Mitja per altres
fins
Universalisme
|
|
Ordre social
|
Tribal, clànic, ètnic
|
Corporatiu, empresarial, burocràtic
|
|
Economia
|
Cooperació; unitat de producció i
consum
|
Mercat, propietat privada; Salaris i
beneficis
|
|
Autoritat
|
Carismàtica o hereditària
|
Comandament legítim electe
|
|
Persona
|
Membre natural, pertinença
hereditària
|
Membre convencional;
Individu;
pertinença assolida
(mèrit)
|
|
Univers social
|
Compacte: tribal; clànic; Públic-privat
|
Fragmentat: casta; llinatge;
estat
societat civil
|
Molt abans que es comencessin a notar els efectes de la Revolució industrial,
cada ciutat i cada vila era com un petit microcosmos on se satisfeien les
necessitats d’ordre econòmic, cultural o emocional. Aleshores les relacions
socials venien marcades molt més pel seu caràcter personal, i els lligams
socials es fonamentaven en un fort sentiment d’identitat entre persones
conscients de pertànyer a un mateix univers d’experiències: al centre d’aquesta
concepció del món hi ha el retrat d’una societat pagesa premoderna.
El tipus de relació que predomina a les societats complexes és, en canvi, de
caràcter associatiu. En la societat es produeix una separació entre raó i
sentiment, entre mitjans i fins, i això significa que les relacions personals
són de caràcter racional i instrumental; hi predominen el càlcul, la manipulació
i l’avaluació crítica de les situacions.
La dicotomia de Tönnies ha tingut una influència extraordinària en la teoria
social posterior, però com veurem més endavant, esdevé massa rígida i massa
simplista, ja que nega d’arrel el caràcter comunitari de l’experiència humana en
les societats modernes i menysté el pes de la racionalitat en les societats
tradicionals.
2.3.Individualisme i formes de solidaritat moderna
El principal factor que explica aquesta creixent diferenciació és la divisió
social del treball. Una peculiaritat del sistema econòmic de les societats
modernes és el desenvolupament d’una divisió del treball summament complexa i
diversificada (Durkheim, 1982). La divisió del treball implica que aquest es
divideixi en distintes ocupacions que necessiten una determinada
especialització. Segons Durkheim, totes les societats mantenen, encara que sigui
de forma rudimentària, algun tipus de divisió del treball. Les societats més
simples mostraven ja una divisió sexual del treball, de manera que les tasques
assignades als homes i a les dones eren clarament diferenciades. El
desenvolupament de l’industrialisme ha fet que la divisió del treball sigui molt
més complexa que en qualsevol tipus de sistema de producció anterior.
En la divisió del treball social, Émile Durkheim (1858-1917) es planteja el
trànsit de la vida tradicional a la vida moderna, i afirma que mentre que en les
“societats simples” els vincles de solidaritat (solidaritat mecànica ) es donen gràcies a la similitud de les
consciències i a un fort sentiment d’identitat entre els individus, en les
“societats complexes” és, en canvi, el procés de diferenciació del treball el
que dóna origen a una nova forma de solidaritat (solidaritat orgànica ) basada en la diferència.
Aquest procés diferenciador és conseqüència del procés de producció industrial
modern i n’és, també, l’element més característic. La divisió social del treball
debilita la “consciència col·lectiva”. Durkheim es planteja si la divisió social
del treball, en les societats complexes, pot conduir a un trencament dels
vincles comunitaris i amenaça amb la disgregació de la societat (procés que
s’accentua amb l’afebliment de la religió).
El repte o la paradoxa fonamental a la qual volen donar resposta les teories
de Durkheim és el següent: “Com és possible mantenir la cohesió social i la
solidaritat entre els individus en una societat fortament diferenciada que
promou l’individualisme?”. Per exemple, una de les preguntes que es planteja a
La divisió del treball social és la
següent: “Com és possible que, bo i esdevenint més autònom, l’individu depengui
més estretament de la societat?” (Prefaci de la primera edició de La divisió del treball social .)
Figura 6. Émile Durkheim (1855-1936) entenia la societat com una comunitat
moral.
Aquest és un dels enigmes que resol brillantment Durkheim. La resposta que
dóna Durkheim a aquest interrogant és clara i diàfana: la diferenciació social
del treball i el culte a l’individu no tenen perquè fer tendir a la
desintegració de la societat. La solidaritat en les societats modernes no prové
de l’acceptació d’un conjunt de creences comunes i un sentit d’identitat
col·lectiva. És ben conegut el retrocés de les religions (sobretot en les seves
expressions més institucionalitzades). Contràriament, prové de la diferenciació
dels individus en el treball i un nou vincle basat en la mútua
interdependència.
Durkheim distingeix entre dues formes de solidaritat: la mecànica i
l’orgànica. La solidaritat mecànica, pròpia de les societats simples i de
caràcter tradicional, és la solidaritat per similitud i expressa una manca de
diferenciació social. Els individus s’assemblen entre ells perquè comparteixen
uns mateixos valors i sentiments religiosos. La solidaritat orgànica, pròpia de
les societats complexes, és, en canvi, la solidaritat per diferenciació i per
interdependència i es caracteritza per un augment de la densitat de la societat
a causa de l’expansió de la població, del creixement de les ciutats i del
desenvolupament dels mitjans de transport i comunicació.
Esquema 2. TIPOLOGIA SOBRE ELS SISTEMES DE SOLIDARITAT (ÉMILE DURKHEIM)
|
SOCIETATS TRADICIONALS
|
SOCIETATS MODERNES
|
|
|
SOLIDARITAT MECÀNICA
Homogeneïtat
Identitat
|
SOLIDARITAT ORGÀNICA Heterogeneïtat
Diferència
Interdependència
funcional
|
|
|
Grau de complexitat
|
Escassa divisió social del treball
|
Profunda divisió social del treball
|
|
Religiositat
|
Forta consciència col·lectiva
|
Feble consciència col·lectiva
|
|
Dret
|
Dret penal
|
Dret civil restitutiu
|
Aquestes dues menes de solidaritat donen naixement a dos tipus de societats:
les societats simples (segmentàries) i les complexes (basades en la divisió del
treball). Les formes de solidaritat al·ludeixen als modes d’integració i
articulació dels grups i institucions socials, i a la mena de lligams que
uneixen els membres de la societat entre ells.
El concepte durkheimià de solidaritat és molt ampli i inclou diverses
accepcions: (1) sistema de vincles socials que lliguen els individus a la
societat; (2) sistema de relacions socials que uneixen els individus entre ells
i a la societat en el seu conjunt; (3) sistema d’intercanvis socials que van més
enllà de les transaccions que es donen en l’intercanvi econòmic en la societat.
Aquest sistema d’intercanvis forma una vasta xarxa de solidaritat social que
s’estén a l’ampli ventall de relacions socials i cohesiona els individus en una
forma d’unitat social; (4) grau d’integració social que creia que unia els
individus als grups socials independentment de la seva voluntat. (Flaquer, 2012:
42).
2.3.1.1 Modernitat i anomia
A mesura que s’expandeix la divisió del treball, els individus es tornen
cada vegada més dependents els uns dels altres perquè cada persona necessita
béns i serveis que li proporcionen els que realitzen altres ocupacions.
Segons Durkheim, els processos de canvi en el món modern són tan ràpids i
intensos que generen importants trastorns socials, als quals Durkheim va
vincular amb el problema de l’anomia. És en circumstàncies de crisi que es
fa més palès aquest problema.
Durkheim va fer servir aquest concepte a De la
divisió del treball social (1893) i a El suïcidi (1897). L’anomia és un concepte
central en la disciplina sociològica. L’anomia comporta una situació social
en què es fa palès un conflicte de normes morals i de conducta, de manera
que alguns individus pateixen davant de les dificultats d’orientar amb
precisió la seva conducta. Dit amb altres paraules, l’anomia és el sentiment
que experimenten alguns individus davant la manca de propòsits o objectius
en la vida que es dóna en determinades condicions socials. Per a Durkheim,
l’anomia es consubstancial al capitalisme i, en general, a la societat
moderna, en la mesura que és un tipus de societat en què s’ha
institucionalitzat el canvi.1
Per a una lectura actual sobre Durkheim, vegeu:
Flaquer, L. (2012). Émile Durkheim. Sociòleg de
la moral . Barcelona: UOC.
(1) 1.La noció d’anomia posteriorment ha estat desenvolupat per R. K.
Merton –a Social Theory and Social
Structure (1949)–, per a qui l’anomia o estat anòmic
és la situació en què els objectius socials prescrits són
incompatibles amb les normes que en regulen la consecució i
s’originen conflictes, tensions i frustracions específiques de cada
cas.
2.4.La superorganització de la vida
Els temps difícils han exercit una singular fascinació en el món de la
intellectualitat i tenyeixen la mirada de pessimisme. Aquesta visió pessimista
que s’imposa en temps de crisi no és pas nova. Per exemple, el sociòleg alemany
Max Weber (1964-1920) no participava pas de la confiança cega en el progrés.
Weber era conscient del caràcter tràgic i paradoxal de la condició humana.
Aquesta consciència apropa l’autor alemany als grans pensadors de la
sospita
–Marx, Nietzsche i Freud– que el van precedir. Els nostres actes poden tenir
efectes imprevistos o conseqüències no volgudes. Weber parla de les del
comportament humà. Els actes humans poden tenir resultats inesperats que escapen
al control de la voluntat de les persones. En aquest sentit s’ha de tenir
present que les intencions que mouen a l’acció social poden esvair-se en el
transcurs del temps i els nostres actes poden donar lloc a conseqüències
totalment impensades.
Figura 7. Max Weber (1864-1920) esta considerat el fundador de la sociologia comprensiva.
Tot plegat fa que la vida humana sovint sigui molt més complicada del que
podria semblar a primera vista. No n’hi ha prou a tenir bones intencions. Com
diu la saviesa popular: “l’infern és empedrat de bones intencions”. Els nostres
actes ens poden portar a situacions noves i a uns resultats inesperats que,
sovint, són contraris a la nostra voluntat.
En tota la seva obra, Max Weber expressa un profund pessimisme i adopta una
postura crítica respecte de la mateixa noció de progrés, que és un element bàsic
del projecte il·lustrat. Max Weber veu en el procés de
racionalització els trets més rellevants d’una societat moderna
abocada a la pèrdua de sentit o al desencantament del
món. Segons Weber, el veritable motor del canvi social es troba
en el procés de racionalització.
El procés de racionalització
Sota aquest nom Weber inclou tot un reguitzell de fenòmens d’índole variada
que afecten les esferes del dret, de la política, de la religió, de l’art, de
l’economia, de la tècnica, de les formes de pensament i de l’organització
general de la societat. En les societats tradicionals aquests àmbits estan molt
poc delimitats i la religió es fa present en pràcticament totes les expressions
de la vida col·lectiva. La irrupció de la modernitat es constata quan s’enceta
un doble procés, consistent en la diferenciació progressiva de nous marcs
d’activitat humana i de la seva emancipació lenta del domini de la religió, i
l’adopció en l’interior de cada una d’aquestes esferes d’uns criteris de
regulació relativament autònoms respecte dels de la resta (criteris
específicament polítics, econòmics, estètics, etc.). Quan passa això, podem dir
que es produeix una racionalització general de la vida social, perquè coincideix
amb la irrupció generalitzada d’uns punts de vista més pragmàtics, més
funcionals, basats en el càlcul dels mitjans necessaris per assolir una
determinada finalitat.
Desencantament del món
[El procés de racionalització] també té els seus costos. En concret, Weber
parla d’un “desencantament del món” creixent, produït, d’una banda, com a
conseqüència de la pèrdua de pes de les explicacions religioses sobre la vida i
la mort, i, de l’altra, de l’absència de respostes alternatives a aquestes
qüestions. El desencantament del món és conseqüència del procés de
racionalització que provoca la desaparició de la màgia i del misteri en les
societats modernes. (Estradé, 1999: 101-102)
Weber posa en relleu els perills d’aquest procés, que veu com a inevitable i
que és inherent al procés de racionalització i, particularment, a l’extensió de
la racionalitat formal o instrumental en detriment de la racionalitat essencial.
Weber creia que la societat moderna havia deixat de mantenirse unida per llaços
comunitaris de caràcter primari (tot i que encara hi persistien importants
vincles socials). A les societats modernes, el principal lligam social era
constituït per organitzacions formals essencialment burocràtiques.
Segons Weber, la burocràcia és un tipus d’organització pròpia de la societat
moderna que, malgrat la mala fama, és més eficient que els sistemes
d’organització precedents. La burocràcia té un caràcter formal, unes regles de
procediment explicites, una estructura jeràrquicament i internament diferenciada
en tasques altament controlades per formes, seccions i departaments (bureaux , oficines), amb pretensió de racionalitat
i eficiència (en el proper capítol veurem els perills potencials que comporta la
burocràcia).
Independentment del fet que aquestes organitzacions tendien, a l’origen, a
satisfer els interessos dels respectius socis i administrats, la , que es regia
amb criteris autònoms, tendia a la igualació dels administrats, perquè la
diferenciació i la varietat dificulten una administració eficient. Així, el
caràcter impersonal de les relacions s’accentua en el si dels grups tractats per
la burocràcia, en una tendència deshumanitzadora cap a l’especialització (Giner,
1979: 159).
Per a una lectura actual dels clàssics de la sociologia,
vegeu:
Estradé, A. (1999). “El pensament sociològic: Els fundadors”. A: Cardús, S.
(coord.). La mirada del sociòleg .
Barcelona: UOC/Proa.
3.La perspectiva sociològica
3.1.La sociologia com a forma de consciència personal
La sociologia és una disciplina de coneixement que neix amb la vocació de ser
(o esdevenir) una ciència. Tanmateix, la sociologia també és una forma de
consciència personal que ens permet conèixer millor a nosaltres mateixos i la
nostra posició en el món (Berger, 1987). Aprendre a pensar sociològicament
significa cultivar la nostra imaginació (C. W. Mills, 1987). La imaginació
sociològica convida a comprendre allò que ens passa, no tant a patir dels
nostres trets particulars (això seria caure en el psicologisme), sinó pel
context social que ens ha tocat viure. De la mateixa manera que estudiar
història permet entendre millor l’evolució d’un país al llarg del temps, la
imaginació sociològica permet comprendre la biografia personal en el context de
la història del nostre temps.
Figura 8. Charles W. Mills (1916-1962) va ser l’autor de La Imaginació sociològica .
Els fets de la història contemporània –com diu W. Mills (1916-1962) a
La imaginació sociològica – són alhora
fets relatius als èxits i als fracassos d’unes dones i d’uns homes concrets que
en poden patir les conseqüències a la seva pell:
“Quan una societat s’industrialitza, el pagès esdevé obrer, i el senyor feudal desapareix si no es converteix en l’home de negocis. Quan les classes pugen o baixen, l’un té feina o està aturat; quan les inversions augmenten o minven, l’altre agafa volada o s’arruïna.” (Mills, 1987: 7-8).
És important saber quines són les nostres oportunitats vitals i professionals
en temps de crisi. Són els joves, precisament, un dels col·lectius més afectats
per la manca de perspectives de futur. La consciencia sociològica ens
interpel·la i sovint ens incomoda, atès que posa de manifest alguns factors
condicionants de la nostra vida personal i, sovint, permet posar en qüestió la
nostra il·lusió de llibertat. Malgrat que sovint ens mostrem confiats i molt
segurs del nostre poder com a individus per prendre decisions, no som conscients
de fins a quin punt les nostres decisions estan condicionades per les
circumstàncies que ens envolten, circumstàncies que nosaltres no hem
triat.
3.1.1.La dialèctica entre individu i societat
No és senzill explicar què és la sociologia. La sociologia és una
disciplina humanística que col·loca l’esser humà en el centre de la seva
reflexió i preocupació.
En aquest sentit l’individu és essencial. Ara bé, si entenem l’individu
com a subjecte, aquest no es pot entendre separat de la societat. [Com si es
tractés d’un ésser solitari, aïllat i apartat del món (com farien alguns
corrents de la psicologia), sinó que entenem l’individu com un ésser
eminentment social.] Pensar sociològicament no significa únicament pensar en
l’ésser humà, sinó també en el món humà en el seu conjunt. Els individus no
poden ser analitzats d’una manera essencialista, abstracta o independent de
les formes socials per les quals són afectats. Els individus són actors
participants d’una comunitat de valors i d’institucions les conseqüències
pràctiques de la qual també determinen l’obrar i el sentit de les seves
accions (Wieviorka, 2011).
Tampoc no es pot admetre la famosa frase atribuïda a Margaret Thatcher:
“La societat no existeix, només hi ha individus”. Aquesta sentència expressa
molt bé la miopia del neoliberalisme, que nega la dimensió social de
l’experiència humana. Aquesta visió equivocada explica en bona part la crisi
estructural que pateix el capitalisme informacional. Mentre l’antic
comunisme estalinista va fracassar, en negar l’individu com a subjecte, el
neoliberalisme està condemnat a fracassar en negar la dimensió col·lectiva
de l’experiència individual. Totes dues doctrines són igualment pernicioses,
atès que –com veurem en aquest text– no es pot separar l’individu de la
societat, ni la societat de l’individu, ni es poden contraposar.
No hi ha manera, doncs, d’entendre la vida d’una persona, ni la història
d’una societat, si no s’entenen totes dues ensems. Com ja deia Aristòtil,
l’ésser humà és un animal polític (Zoon politikon
); és a dir, un individu que viu a la ciutat i que, per tant, ha
de potenciar les habilitats socials i comunicatives. Aquesta dependència de
l’entorn és especialment acusada els primers anys de vida. Fora d’un entorn
social i cultural l’individu no pot créixer, ni sobreviure. L’absència de
vida social priva l’ésser humà d’una sèrie d’aprenentatges bàsics per a la
vida social: el llenguatge, el desenvolupament mental i les emocions
superiors.
No podem concebre l’existència dels éssers humans sense societat ans
“l’homo sapiens és sempre, i en
aquesta mateixa mesura, homo socius ”
(Berger i
Luckman, 1988: 70). “L’ésser humà és un ésser social i allò que el fa humà
és, fonamentalment, el fet de néixer i créixer en societat. En aquest
sentit, un individu que en néixer sigui abandonat tot sol i al marge de la
societat difícilment podrà subsistir. I és que tot i ser famoses i conegudes
les pel·lícules sobre els infants salvatges criats a la selva, aquests casos
són una raresa ben excepcional” (Griera i Clot, 2013).
Figura 9. Fotograma de la pel·lícula L’enfant
sauvage de François Truffaut.
No es tracta només d’un relat cinematogràfic. Anna i Isabelle són dos
casos reals que es van produir als Estats Units i van ser estudiats per
Kingsley Davis (1940, 1947). Es tracta de dos “infants salvatges” que durant
la infantesa van ser abandonats pels seus pares i van patir aïllament social
i no es van relacionar amb altres éssers humans. L’estudi fet per Kingsley
Davis permet constatar que la sociabilitat és clau per al desenvolupament
humà. L’absència de vida social en aquest moment cabdal de creixement priva
l’ésser humà de llenguatge, del desenvolupament mental i de les emocions
superiors.
3.1.2.La identitat líquida
Vivim en un món dinàmic i canviant. Els individus podem experimentar
canvis importants al llarg de la trajectòria vital i professional.
Mentre en les societats tradicionals l’individu mantenia generalment un
estatus professional estable i una identitat social força definida
(vinculada a aquest estatus), en les societats avançades hom pot canviar amb
relativa facilitat la seva posició o estatus social. En les societats
modernes la identitat és força indefinida, insegura i canviant (Berger,
1987).
Els canvis no afecten a tothom, ni afecten de la mateixa manera.
Tanmateix, molts individus experimenten canvis importants al llarg de la
seva vida. Aquests canvis obliguen a (re)definir la posició social, atès que
una persona que muda la seva posició en el món també és una persona que
canvia la percepció que té d’ella mateixa.
La condició humana en les societats avançades ha assolit un caràcter força
incert i fluctuant. És per això que en plena era de la incertesa ha fet
fortuna la idea que vivim en una societat líquida, com suggereix el sociòleg
d’origen polonès Zigmunt Bauman (2007). L’home i la dona a l’era de la
postmodernitat es troben en estat de dubte permanent sobre el món i sobre
ells mateixos. L’ésser humà, si més no en les societats democràtiques, és
teòricament lliure. No obstant això, es tracta d’una llibertat condicionada
per la posició social i la trajectòria individual. Moltes coses importants
d’aquesta vida ens vénen donades. La ciutat de naixement, la família
d’origen o la llengua materna depenen de les circumstàncies del nostre
naixement. Són circumstàncies que nosaltres no hem escollit i, tanmateix,
són decisives per explicar allò que som i condicionen el nostre destí. Tot i
que algunes teories sociològiques aporten una visió molt determinista,
creiem que és més encertada aquella mirada que copsa la complexitat i el
caràcter dialèctic de la vida social (la societat ens condiciona a
nosaltres, però nosaltres també podem incidir en la vida social). En
qualsevol cas, el protagonisme de l’individu com a subjecte social es pot
accentuar gràcies a una major reflexivitat. Per exemple, si ens fixem en les
dones i les relacions de gènere, en primer lloc cal una reflexió general per
constatar l’existència de certes desigualtats entre homes i dones. En segon
lloc, caldrà que la mateixa dona analitzi la seva situació personal i només
des d’aquest procés de reflexió i conscienciació personal podrà millorar
alguns aspectes de les seves relacions de parella.
Allò que ens passa a nosaltres no sempre té una relació directa amb la nostra
voluntat o amb els nostres desitjos, sinó que depèn d’unes circumstàncies
socials que segurament no hem triat, però que afecten el nostre destí. Com
va dir Ortega y Gasset “Yo soy yo y mis
circunstancias ”. És important saber fins a quin punt
aquestes circumstàncies ens condicionen. Per exemple, si jo em quedo a
l’atur puc arribar a pensar que la culpa és exclusivament meva, però si
analitzem la situació de crisi actual constatem que hi ha un problema
general que afecta molts joves que es troben en una situació similar. També
és un element de preocupació el tema del fracàs escolar. El fracàs escolar,
per exemple, és viscut com un fracàs personal (i així és), però també és un
fracàs de la societat mateixa, que no ha esmerçat els recursos necessaris en
la formació dels infants. La influència dels altres, sobretot durant els
primers anys de vida, és molt important. Sartre va expressar-ho d’una forma
magistral: “jo sóc el que faig del que els altres han fet de mi” (Berger i
Luckmann, 1988: 79).
La consciència sociològica és contraria a la percepció carismàtica que
sovint tenim de nosaltres mateixos. Ens fem il·lusions i ens creiem lliures:
amos i senyors de la nostra vida. Pensem que podem exercir un control
absolut sobre el nostre destí. Com si la nostra vida depengués només de la
nostra voluntat i dels nostres desitjos, però això malauradament no és així.
Les institucions i l’estructura social ens limiten. La trajectòria laboral
d’un periodista, per exemple, està molt condicionada per les estructures de
l’empresa on exerceix la professió. Fins i tot, un periodista freelance està condicionat pels imperatius de
les empreses de comunicació que li paguen els reportatges. Encara que sigui
un professional molt ben preparat i amb les idees molt clares no sempre
podrà fer allò que li dicta la seva consciencia personal i professional. És
important saber –cosa que no sempre és agradable– que els professionals de
la comunicació pateixen grans limitacions i condicionants a l’hora d’exercir
el seu rol professional. En la seva obra Sobre la
televisió , Pierre Bourdieu (1997) posa de manifest les
limitacions o constriccions que el “camp periodístic” exerceix sobre els
mateixos professionals de la televisió que, fins i tot, els arriba a tractar
de “titelles”.
Vegeu: Bourdieu, P. (1997). “Annex I. L’ascendent del periodisme”. Sobre la televisió (pàg. 79-93). Barcelona: Edicions 62.
La sociologia ens ensenya que no som totalment amos i senyors de les
nostres vides. Aquesta és una idea difícil d’assumir, atès que vivim en un
món híperindividualista, en què tothom creu que pot controlar la seva
existència. Però una tasca de la sociologia és treure’ns el vel que ens
cobreix la mirada i oferir-nos la consciència que fins i tot les nostres
eines hermenèutiques, aquelles categories que utilitzem per explicar el món
que ens envolta, són fruit d’una conjuntura històrica i una situació
geogràfica determinades.
3.2.El perfil del sociòleg
La major part de professions liberals tenen, encara avui, com a model de
referència la consulta mèdica o jurídica. Els metges, fins i tot quan treballen
en el si de grans corporacions, fan generalment un tractament individualitzat a
persones que tenen malalties. El perfil o la imatge social que hi ha dels
professionals de la salut és força clara. L’existència de pel·lícules i de
sèries de televisió que retraten la vida hospitalària reforça, encara més, la
seva projecció social. Els periodistes i professionals de la comunicació
–malgrat els canvis en la professió i la precarietat laboral que pateixen molts
d’ells– també tenen una imatge social força nítida. És una professió que genera
moltes vocacions. És cert que els professionals de la comunicació no tenen gaire
poder, però els periodistes “exerceixen una forma ben rara de dominació: tenen
el poder sobre els mitjans que permeten explicarse públicament, existir
públicament, ser conegut, accedir a la notorietat pública” (Bourdieu,
1997).
Els periodistes o els publicitaris han estat objecte de diverses sèries de
ficció, cosa que no passa amb la major part d’experts que treballen en el camp
de la sociologia. La major part de sociòlegs professionals treballen dins de
grans corporacions (públiques o privades) com a treballadors assalariats i fan
tasques molt diverses, sense gaire visibilitat social. La tasca dels sociòlegs
és, en aquest sentit, molt més complexa i la imatge social molt més difusa. No
hi ha avui en el nostre país un estereotip clar de quina és la feina del
sociòleg (i, per desgràcia, no hi ha gaire acudits sobre això). Potser
l’estereotip social més estès és el que identifica el sociòleg amb el que fa
estudis de mercat o sondejos d’opinió. Tasca professional molt respectable, però
que per a exercir-la no és imprescindible tenir gaires coneixements de
sociologia.2
3.3.L’objecte de la sociologia
L’objecte de la sociologia és l’estudi racional i sistemàtic de les societats
humanes. L’estudi del comportament humà és un fet relativament recent al
llarg de la història, els orígens del qual es remunten a mitjan segle xviii i
a principis del segle xix. Molt abans, però, del naixement i la
institucionalització de la sociologia com a disciplina, ja s’havien fet
contribucions notables a l’estudi i a la comprensió de les societats humanes. Es
tracta d’un tipus de reflexió que podríem anomenar “parasociològic” que va
comportar importants avenços per a la comprensió de la vida social.
La sociologia és una forma de consciència típica de les societats plurals i
avançades i neix en un context de crisi i de profunda mutació històrica. De fet,
la sociologia només és possible en societats modernes, plurals i tolerants que
relativitzen els valors i ho fan de manera permanent. Com assenyala Peter Berger
(1987): “Si la sociologia sintonitza tan bé amb el tarannà de l’època moderna és
perquè reflecteix la consciència d’un món en el qual els valors han quedat
radicalment relativitzats”. No cal dir que les dictadures i els règims
totalitaris que defensen una visió monolítica i tancada de la realitat són
enemics declarats de la sociologia.
Figura 10. Els règims dictatorials són poc amigables amb les ciències
socials.
Repressió policial en una manifestació a Barcelona de l’any 1976.
Com afirma Zigmunt Bauman: “Pensar sociològicament ens pot fer més sensibles i
més tolerants a la diversitat” (Bauman, 1994: 22). La reflexió
sociològica
representa una oportunitat per pensar allò que ens és estrany, allò que ens és
diferent, fenòmens a què no estem acostumats, d’una manera oberta i crítica,
científica i reflexiva.
Malgrat la situació d’inseguretat i l’actual pèrdua de credibilitat de les
ciències socials (especialment de l’economia), la sociologia és una disciplina
especialment adequada per comprendre els reptes actuals en un temps marcat pel
temor i la incertesa.
La sociologia és una disciplina de coneixement que neix a principis del segle
xix i que es pot definir com l’estudi sistemàtic i metòdic de les societats
humanes i posa èmfasi en els moderns sistemes industrialitzats (en contraposició
a l’antropologia, que originàriament s’ocupava de l’estudi de les “societats
primitives” o, millor dit, colonitzades) (Giddens, 2009). La sociologia manté,
també, una gran relació i afinitat amb la història, atès que totes dues
disciplines comparteixen l’interès per l’estudi i la comprensió de les relacions
humanes al llarg del temps.
Hem dit reiteradament que la sociologia té per objecte l’estudi de les
societats humanes, però, què entenem per societat
? La noció de societat és molt abstracte. Joan Estruch ens proposa
una definició elemental que permet fer-nos una idea més entenedora: “la societat
és la nostra experiència amb la gent que ens envolta”. Podem afegir que la
sociologia té per objecte l’estudi de la (inter) acció social. La interacció
social és el procés mitjançant el qual una persona actua i reacciona en relació
amb altres persones. Com veurem a continuació, l’estudi de les xarxes socials
són una bona manera de conèixer la interacció social en les societats
avançades.
Figura 11. El ball de bastons implica una interacció constant.
Vegeu, per exemple, l’obra següent:
Christakis, N. A; Fowler, J. H. (2010). Conectados. El sorprendente poder de las redes sociales y cómo nos afectan. Madrid: Taurus.
La sociologia, doncs, és una disciplina relativament jove que sorgeix al llarg
del segle xix i es consolida al segle xx com un intent de comprensió i de
resposta dels canvis transcendentals esdevinguts en les societats humanes els
darrers segles.
3.4.L’entramat social
Les nocions d’entramat o de xarxa social estan de moda, però no són pas una
novetat en el camp de la sociologia. El sociòleg alemany Georg Simmel
(1958-1918) posa en qüestió la mateixa noció de societat i dirigeix l’atenció a les relacions que sorgeixen
entre les persones en diverses circumstàncies. A Simmel no li interessa copsar
quina és l’essència dels éssers humans (qüestió que escapa a les possibilitats
de la sociologia), li interessa més aviat conèixer la interrelació que
s’estableix entre ells. Simmel insisteix en el caràcter relacional de la vida
social. La sociologia només és possible si indaga el món en termes
d’interdependència, interacció, acció i reacció.
Des d’aquesta perspectiva, els universos socials són galàxies
d’interrelacions, són xarxes (paraula que ha fet fortuna en la sociologia del
segle xxi vinculada a la irrupció de la cultura digital). Molt abans de la
invenció de l’ordinador personal i del sorgiment de la xarxa d’Internet, Simmel
ja destaca la naturalesa reticular de la societat (o de cada àmbit social
determinat).
Presos de forma individual els individus només són “àtoms o fragments”. Presos
de forma col·lectiva els individus configuren xarxes (que es teixeixen i
desteixeixen). “La mútua interacció o acció recíproca (Wechselwirkung ) és un fenomen radical i originari, la condició
a priori que possibilita la «societat»” (Giner, 2012: 23).
Segons Simmel, tot el que existeix en la societat existeix com a relació. Les
implicacions epistemològiques d’aquestes assercions són prou clares i
contundents: les essències desapareixen. És a dir, es desconeix l’”essència”
d’una persona determinada, però es pot intentar comprendre-la i/o explicar-la
molt millor. Per exemple, si m’assabento que una persona que observo està
casada,
no treballa, és mare de quatre fills que estudien a una escola privada, viu a
Sant Cugat, va néixer a Sarrià, va a missa els diumenges, etc., puc endevinar
molts aspectes d’aquesta persona, sense necessitat de conèixer-la
personalment.
Figura 12. Internet ha fet possible el sorgiment i consolidació de múltiples
xarxes socials.
Els individus i els grups es defineixen així per les seves relacions, tant per
les que els identifiquen com per les que les separen dels altres (Giner, 2012).
La comprensió de l’homo sociologicus s’ha de
fer mitjançant un entrecreuament de relacions o mitjançant la intersecció de cercles socials en què cadascú es
troba. Aquesta intersecció comporta una acumulació de rols i funcions sobre
l’individu o el grup.
“En les societats premodernes, la tendència general era que els individus es
trobessin envoltats i definits per cercles concèntrics i estables, no sempre
entrecreuats: la seva família, el seu clan, el seu llogaret, la seva comarca i
senyor, la seva església, tal vegada el seu monarca, aquest últim en la
distància. En les modernes, en canvi, la tendència és que cada individu es
defineixi pel fet que a través d’ell passen tangencialment cercles diversos,
alguns d’inestables” (Giner, 2012: 122).
3.5.L’especificitat de la sociologia: sociologia i ciències socials
La sociologia ens proposa una mirada particular. Com ja s’ha dit, la
sociologia es proposa l’estudi rigorós i sistemàtic de les societats humanes.
Ara bé, la sociologia aporta una perspectiva particular i genuïna. La sociologia
–com tota
perspectiva de coneixement científic– implica un punt de vista determinat. No
és l’únic possible, ni necessàriament el millor de tots els punts de
vista.
És important defugir la temptació reduccionista de pensar que tot es pot
explicar tenint en compte un mateix tipus de factors. Per exemple, la
sociobiologia és una disciplina que tendeix a privilegiar els factors genètics o
mediambientals per explicar el comportament humà ignorant la importància de la
cultura.
D’altra banda, en la societat actual es tendeix a exagerar o sobredimensionar
la dimensió econòmica de la vida social i a ignorar altres factors polítics i
culturals. L’economicisme és la tendència que encara i explica els fenòmens
socials des de l’òptica purament econòmica. No és que l’economia no tingui
importància, en té i molta! El problema és ignorar o menystenir sistemàticament
altres factors –de caràcter polític, social o cultural– que poden ser decisius
per explicar determinats fenòmens socials (segurament aquesta és una de les
raons que expliquen les dificultats que tenen els economistes per explicar la
crisi actual).
La sociologia, juntament amb la història, té un caràcter molt general. Pot ser
que per aquest motiu Antonhy Giddens consideri que la sociologia està destinada
a exercir un paper clau dins de la ciència social moderna (Giddens, 2009). Això
significa que ha de mantenir una actitud oberta i receptiva, atès que
s’enriqueix de les aportacions que provenen d’altres disciplines. La sociologia
gaudeix d’una posició relativament privilegiada, que permet establir un pont de
comunicació entre diverses disciplines de coneixement en el camp de les ciències
socials. La sociologia, però, mai no ens donarà una explicació global i sempre
podrà enriquir i ampliar les seves explicacions amb l’aportació d’altres
perspectives de coneixement, com ara l’economia, la història, l’antropologia o
la psicologia.
La sociologia comporta una perspectiva “parcial”. Caracteritzar qualsevol
perspectiva de coneixement científic subratllant-ne la parcialitat no és
simplement un exercici de modèstia, sinó de lucidesa (Estruch, 1999). El
reconeixement de la parcialitat del propi punt de vista equival a una
reivindicació de la necessitat d’un apropament interdisciplinari als fenòmens
socials estudiats. Per obtenir una explicació global és important que ens
enriquim amb les diferents aportacions que ens poden donar aproximacions a una
mateixa temàtica des de disciplines com la sociologia de la comunicació, la
història o l’economia.
“Historiadors, economistes, psicòlegs, antropòlegs i sociòlegs estudiem la mateixa realitat única i comuna a tots. Allò que ens diferencia és precisament l’angle en el qual estem situats a l’hora de contemplar aquesta realitat. És a dir, tenim perspectives diferents sobre una mateixa realitat. Per tant, la veiem des d’angles diferents. Ens formulem preguntes diferents davant d’aquesta realitat. Però en comptes de veure en l’altre un invasor potencial del meu territori, aprenc a veure-hi algú que des de la seva perspectiva aporta punts de vista complementaris al meu, perquè tot punt de vista és per definició parcial.” (Estruch, 1999: 24)
Les disciplines de coneixement científic assoleixen l’estatut d’autonomia quan
han definit un objecte d’estudi i una metodologia apropiats de
coneixement.
L’afinitat de la sociologia amb altres disciplines de coneixement com la
història i l’antropologia és evident. Comparteixen el mateix objecte d’estudi,
ja que estudien les societats humanes. Ara bé, el que canvia és la perspectiva
teòrica i, sovint, la metodologia de treball. La sociologia estudia les
societats actuals i se centra en els aspectes estructurals (en contraposició amb
la història, que tracta els aspectes més dinàmics). No obstant això, la relació
de la sociologia amb la història és molt important, atès que un dels problemes
més rellevants de les ciències socials és que l’objecte d’estudi canvia molt
ràpidament (Burke, 2008).
Les afinitats entre la sociologia i l’antropologia també són destacades. De
fet, amb el temps, la sociologia i l’antropologia han convergit (i, si més no,
comparteixen el mateix objecte d’estudi i intercanvien mètodes i
procediments).
4.Els principals reptes de la sociologia
4.1.Els dos vessants de la vida social
La ciència social oscil·la entre dues perspectives aparentment inconciliables:
l’objectivisme i el subjectivisme. Superar l’oposició entre aquestes dues
perspectives ha estat el principal repte de la sociologia de la segona meitat
del segle xx. Des de la nostra perspectiva, totes dues perspectives es troben en
una relació dialèctica (estan profundament interrelacionades).
La realitat social presenta dues cares. D’una banda, la societat apareix com
una realitat objectiva i externa que ens limita i, sovint, ens indueix o obliga
a seguir unes pautes de comportament molt estrictes. (És en aquest sentit
que
Peter Berger [1987] ens parla de l’ésser humà dins de la societat, com si la
societat fos com una mena de presó.)
Berger P. L. (1987). “L’home dins de la societat”. Invitació a la sociologia (pàg. 87-116). Barcelona: Herder.
D’altra banda, la societat és també una realitat subjectiva, que hem
interioritzat, hem incorporat i hem fet nostra. En aquest sentit, estem
completament imbuïts de la nostra condició social. Com ja s’ha dit, fora d’un
entorn social no podríem sobreviure ni realitzar-nos personalment (Peter Berger
ens parla de la “societat dins de l’ésser humà”).
Berger P. L. (1987). “La societat dins l’home”. Invitació a la sociologia (pàg. 117-148). Barcelona: Herder.
Figura 13. Peter Berger és partidari d’una concepció humanista de la sociologia.
És important tenir present aquests dos vessants de la vida social. Si volem,
per exemple, comprendre les actituds i disposicions culturals dels estudiants
universitaris, és important conèixer les condicions socials objectives que
condicionen els seus comportaments individuals, però també cal saber quina és la
seva percepció subjectiva de la realitat.
Des d’una perspectiva objectivista, la societat s’imposa com un fet
ineludible. Des d’aquesta òptica, la sociologia ha de seguir l’antic precepte
durkheimià i “tractar els fets socials com a coses”. Segons Durkheim, no s’ha de
prendre mai com a objecte de recerca més que un grup de fenòmens prèviament
definits per certs caràcters exteriors que els són comuns i cal comprendre en la
mateixa recerca tots els qui responen a aquesta definició. En consonància amb la
seva concepció positivista, la primera regla i la més fonamental de la
sociologia és que cal considerar els fets socials com a coses. Són coses totes
les realitats que poden i han de ser observades des de l’exterior i la
naturalesa de les quals no ens és coneguda de forma immediata. La seva
significació no ve donada de forma immediata, sinó que cal descobrir-la i anar
elaborant-la gradualment.
Els fets socials no solament són exteriors als individus, constrenyen la seva
voluntat i abracen el conjunt dels col·lectius dins els quals són presents, sinó
que tenen un caràcter impersonal.
“Per a Durkheim, l’objecte de la sociologia és l’estudi dels fets socials. Aquests són modes d’obrar, de pensar i de sentir, exteriors a l’individu i que estan dotats d’un poder de coacció en virtut del qual se li imposen. Un fet social és tota manera de fer, fixada o no, susceptible d’exercir sobre l’individu una coacció exterior; o bé encara, que és general en l’extensió d’una societat donada, amb una existència pròpia, independent de les seves manifestacions individuals. Un fet social es reconeix pel poder de coacció que exerceix o és susceptible d’exercir damunt els individus; i la presència d’aquest poder es reconeix, al seu torn, ja sia per l’existència de qualque sanció determinada, ja sia per la resistència que el fet oposa a tota empresa individual que tendeix a fer-li violència. Tanmateix, també se’l pot definir per la difusió que presenta a l’interior del grup, sempre que [...] hom tingui cura d’afegir com a segona característica essencial que existeix independentment de les formes individuals que pren en difondre’s. Durkheim ofereix nombrosos exemples de fets socials a la seva obra: el crim, el suïcidi, la família conjugal, el divorci, la divisió del treball, són objecte de les seves recerques, que constitueixen bones il·lustracions del concepte. Les llengües també són, dins els col·lectius que les parlen, fenòmens que poden ser conceptualitzats com a fets socials: són exteriors als parlants, generals dins les comunitats lingüístiques respectives i vénen avalades per la pressió social. Una bona «prova del cotó» de l’existència dels fets socials és el seu caràcter coercitiu. Una manera de detectar-ne la presència és la possibilitat d’exposar-se a rebre una sanció en cas de contravenir a les expectatives socials. Això vol dir que sovint al darrere d’un fet social hi trobem una norma, una convenció o, en general, una institució.” (Flaquer, 2012: 27-28).
En el pla “metodològic”, aquest punt de vista estructuralista està orientat
cap a l’estudi dels mecanismes objectius o de les estructures profundes latents
i dels processos que les produeixen i les reprodueixen. Aquesta aproximació
descansa en tècniques objectivistes d’investigació (per exemple, mostres
estadístiques, indicadors, etc.). Des d’aquesta perspectiva podem dir que
“existeixen –en el món social mateix, i no solament en els sistemes simbòlics
com el llenguatge, el mite, etc.– estructures objectives independents de la
consciència i de la voluntat dels agents i capaces d’orientar o de restringir
les seves pràctiques i les seves representacions” (Bourdieu, 1987: 147).
El principal mèrit de l’objectivisme és que permet trencar amb les idees
preconcebudes i amb l’experiència immediata del món social tal com és percebut
pels mateixos actors (i que així és capaç de produir un coneixement que no és
reductible al coneixement pràctic posseït pels actors de carn i ossos). La força
d’aquesta perspectiva objectivista o “estructuralista” rau en el fet que
destrueix la il·lusió de transparència del món social.
Però l’objectivisme també presenta limitacions importants. En portar aquesta
perspectiva fins a les darreres conseqüències, hi ha, però, el perill de negar
la dimensió subjectiva de l’experiència. L’anàlisi sociològica ha de preveure,
també, les representacions que els individus es fan del món social
(representacions que contribueixen també a “crear la realitat”). El
subjectivisme pressuposa la possibilitat d’algun tipus d’aprehensió immediata de
l’experiència viscuda pels altres i dóna per fet que aquesta aprehensió és una
forma de coneixement del món social més o menys adequada. Aquesta manera de
mirar el món social s’acosta més a la vida social tal com és viscuda pels
mateixos actors protagonistes de l’acció social. S’interessa, en clau weberiana,
pel sentit que els actors atorguen a les seves accions i pels processos a través
dels quals construeixen en la imaginació els seus mons socials. La fenomenologia
ens apropa a aquest discurs. Les “tècniques qualitatives” –com l’observació
participant, l’etnografia i l’anàlisi del discurs– tenen com a objecte,
sobretot, l’estudi de la significació subjectiva de l’acció social, però cal
complementar-los amb una mirada més objectivista.
En el cas concret de l’obra de Pierre Bourdieu, les nocions d’habitus i de
camp tenen una importància cabdal en la creació del paradigma teòric de
l’autor francès i tenen la pretensió de resoldre la falsa antinòmia entre
subjectivisme i objectivisme (entre individu i societat o entre idealisme i
materialisme). La tasca de l’autor francès ha estat intentar fer una síntesi
nova que permeti superar l’ús de les parelles de conceptes dicotòmics (paired concepts ) que la sociologia ha heretat de
la vella filosofia social. La noció de camp té una importància estratègica per
resoldre aquesta falsa antinòmia.
4.2.L’esperit de descoberta
La sociologia ens convida a fer un pas enrere des de la posició en la qual ens
trobem i permet observar la realitat social (en la qual sovint estem
involucrats) i mirar-la des d’una certa distància. Ens ajuda a veure el món (del
qual nosaltres també formem part) com si fos un món estrany i, en algunes
ocasions, fins i tot, divertit.
Com s’ha dit, la sociologia és una disciplina de coneixement que entronca
directament amb la tradició de l’art de la sospita (Marx, Nietzche, Freud) i
exigeix un esperit permanent de descoberta.
Figura 14. Marx, Nietzsche i Freud estan considerats els tres mestres de la
sospita.
Ara bé, el tipus de descoberta que podem fer en el camp de la sociologia és molt
diferent de la descoberta que es produeix en d’altres camps del coneixement. La
sociologia ens revela una nova dimensió (més o menys amagada) d’allò que ja
sabem: “No és l’emoció de trobar-se amb allò que és perfectament desconegut, ans
més aviat l’emoció de descobrir que allò que ja ens era conegut canvia
radicalment de significat.” (Berger, 1987: 35). Es tracta d’apropar-se a
l’objecte d’estudi: “amb una actitud que combina tant la distància com la
familiaritat, tant l’explicació com la comprensió, tant l’esperit crític com
aquella ingenuïtat que et permet una actitud oberta i receptiva.” (Griera i
Urgell, 2002).
El sociòleg estudia molts cops algunes institucions, com la família, que
coneixem (o creiem conèixer) perfectament. El sociòleg estudia, efectivament,
les institucions bàsiques i els seus “mecanismes de funcionament normal”.
Encara que sembli paradoxal, sovint és més difícil parlar de realitats que ens
són molt properes i que coneixem de tota la vida que de determinades realitats
noves, desconegudes o esotèriques, ja que no en tenim una idea
preconcebuda.
Com suggereix Peter Berger, hi ha un lligam molt estret entre la
sociologia i el sentit de l’humor. La perspectiva còmica es caracteritza
precisament pel fet de posar la seriositat en quarantena de manera radical i
de ridiculitzar les diverses formes de poder. La comicitat és com una mena
de “sociologia popular” que connecta amb la desconfiança i la sospita
inherents a la cultura popular (Berger, 1997: 142). El sentit de l’humor és
la capacitat de copsar l’altra cara de la realitat: “L’experiència còmica
ens proporciona una peculiar diagnosi del món, en la mesura que mira a
través de les façanes de l’ordre social i ideològic, i que revela les altres
realitats que s’oculten darrere les més superficials” (Berger, 1997: 88).
Les percepcions còmiques de la societat solen brindar unes intuïcions que
ajuden extraordinàriament a comprendre-la millor. “Una bona caricatura o un
bon acudit són sovint més reveladors d’una realitat social determinada que
no pas molts tractats de ciències socials”.
Del problema social al problema sociològic
“La principal causa del divorci és el matrimoni.” (Groucho Marx)
La sociologia estudia el funcionament habitual de les institucions socials.
S’interroga sobre fets socials definit en els termes d’un observador
(des)implicat, i que es formula atenent una determinada orientació
teòrica.
Com ja hem dit abans, vivim en un món de certeses. Vivim en un món fet
d’experiències rutinàries i que donem per descomptat (taken for granted ). Tot esforç sistemàtic de reflexió es dóna
en casos més o menys excepcionals, quan la rutina és interrompuda per un element
(més o menys inesperat) que ens obliga a replantejar les coses davant un
problema o davant qualsevol imprevist. Un problema és un obstacle o una
dificultat que sens presenta i que cal salvar.
Si tot va bé, ningú no es (pre)ocupa. La gent es neguiteja davant de
determinades situacions que provoquen inquietud o malestar, perquè les coses no
van bé o no van com s’espera que ho facin.
Per exemple, les situacions de crisi com l’actual són un caldo de cultiu òptim
per a la reflexió sociològica. Les crisis generen una gran inquietud i obliguen
a modificar el nostre comportament i a (re)definir certs postulats que són la
base de la nostra societat.
En La invitació a la sociologia, Peter
Berger distingeix entre el problema social i
el problema sociològic . Som davant d’un
problema social en una situació de conflicte social o de neguit que altera allò
que hom considera “l’ordre natural de les coses”. Per exemple, una situació de
divorci es pot viure com una situació conflictiva que genera greus tensions i
neguit entre els membres de la família. Segons Berger, el problema social es
produeix davant d’una situació de conflicte, malestar o neguit perquè les coses
no funcionen com la gent espera que ho facin. Som davant d’una situació
“inesperada” que ens interpel·la i exigeix algun tipus de resposta.
Berger també ens parla del problema sociològic. El que cal fer és intentar
entendre i comprendre perquè ha sorgit o s’ha produït el problema. Si volem
comprendre, per exemple, el problema del divorci
cal analitzar, primer, la institució del matrimoni i comprendre el seu paper en la societat actual. Sabem
que aquesta institució ha experimentat una transformació molt important els
darrers anys, però continua tenint un paper cabdal en la regulació de la vida
personal i familiar.
El és la manera de definir un fenomen social com a objecte d’anàlisi que dista
del què s’entén generalment per ‘problema social’. Per copsar el “problema
sociològic” cal conèixer les causes del problema (que no sempre són fàcils de
diagnosticar, ni de solucionar): “El problema sociològic és sempre el de la
comprensió dels fets que s’esdevenen, en termes d’interacció social. El problema
sociològic no és tant saber per què hi ha coses que “van malament” des del punt
de vista de les autoritats i dels que tenen la paella pel mànec, com el
d’arribar a entendre com funciona tot el sistema, quins són els pressupòsits en
què es recolza, i a través de quins mitjans es manté travat.” (Berger, 1987:
54).
Finalment, hi podem afegir que hi ha el . El problema periodístic es dóna quan
es parla d’un fet noticialbe que per la seva naturalesa preocupa als ciutadans.
El periodista es fixa en allò extraordinari, que crida l’atenció o que pot
causar, fins i tot, certa “alarma social”. Sovint el problema periodístic
coincideix amb un problema social. Ara bé, no tots els problemes socials són
notícia. Per exemple, un divorci no és notícia (llevat que la ruptura
matrimonial desencadeni una resposta violenta que provoqui la mort a un dels
cònjuges).
L’objecte de la sociologia és estudiar allò que la gent considera normal en
una societat determinada. Malgrat això, s’ha de reconèixer que les situacions
excepcionals, els escàndols i l’explosió dels conflictes socials tenen un gran
interès per a la comprensió sociològica, atès que és en aquestes circumstàncies
extraordinàries que surten a la superfície moltes realitats amagades i permeten
copsar millor com actuen sovint de forma descarnada els mecanismes de
poder.
Certament, algunes notícies fan referència a fets esperats (per exemple, una
efemèride que es repeteix cada any amb motiu d’una celebració popular, etc). Ara
bé, normalment les notícies fan referència a fets excepcionals i sorprenents.
Allò que s’ha de tenir present són els criteris de noticiabilitat: allò que ens
permet seleccionar una noticia en un moment donat. Aquests criteris varien
lògicament al llarg del temps, i també canvien d’un país a un altre. És evident
que el criteri periodístic és força diferent del criteri sociològic. Mentre que
el sociòleg intenta comprendre la “normalitat”, el periodista escapa d’aquesta
normalitat i focalitza la seva atenció en allò que és excepcional i que crida
l’atenció. Tant l’un com l’altre, però, són curiosos o tafaners
professionals.
5.Conceptes bàsics de sociologia
La sociologia tracta de les relacions que establim els uns amb els altres. Molts
dels seus conceptes bàsics –com institució o poder– formen part del nostre
llenguatge habitual i els fem servir, sovint, sense precisar-ne gaire el significat.
Com ja s’ha dit, això ens obliga a tenir una gran cura amb el llenguatge. En
intentar explicar sociològicament algun fenomen, és bàsic utilitzar el vocabulari
sociològic de manera pertinent segons el significat que se li dóna a l’interior
d’aquesta disciplina científica.
Per cloure aquest capítol exposem una sèrie de nocions o conceptes fonamentals,
imprescindibles per introduir-se en el coneixement d’aquesta disciplina. A més,
intentarem explicar-los a partir d’exemples relacionats amb el món de la
comunicació.
L’estudi de les accions humanes és central en l’estudi de les societats actuals.
La sociologia contemporània posa l’accent en l’individu com a actor social. Els
individus tenen un paper important en la nova estructura social. La capacitat
reflexiva dels subjectes els permet produir pràctiques pròpies i originals, alhora
que influeixen i modifiquen les pròpies estructures socials. Els subjectes, com ja
s’ha dit, no són completament lliures, atès que les seves accions estan
condicionades per l’estructura social. L’estructura social és alhora causa i
resultat de l’acció dels individus. Així, per exemple. Podem observar que la feina
de qualsevol guionista o periodista d’investigació no dependrà exclusivament d’allò
que ell cregui o vulgui fer, encara que sigui la millor de les opcions. Haurà de
tenir en compte les característiques de l’empresa dins de la qual treballa, les
inèrcies o rutines adquirides, les normes escrites (o no) d’un determinat grup
professional.
L’és qualsevol acte executat per un o per diversos individus en funció de la
presència d’altres individus. Bona part del comportament humà té una dimensió
social, atès que s’adreça als altres. Segons Max Weber, generalment l’acció social
té un caràcter intencional, ja que pretén assolir determinats objectius i es fa en
relació amb altres actors. Per avaluar les conseqüències i les implicacions de
l’acció social, és necessari conèixer la intenció dels actors socials. Cal ser molt
cauts, atès que els actes humans poden tenir conseqüències imprevistes que escapen
–per a bé o per a mal– al control de la voluntat individual. Parlem de les
conseqüències no volgudes (o dels “efectes perversos”) quan una determinada acció
té
resultats contraproduents i d’efectes virtuosos quan té uns efectes positius més
enllà segurament de les previsions inicials.
Lés una acció empresa per un conjunt de persones que persegueixen una sèrie
d’objectius compartits. No hem de veure només l’acció social com a conseqüència dels
actes individuals. També podem fer esment a l’acció protagonitzada per un grup de
persones que es posen d’acord per actuar conjuntament. El terme acció col·lectiva és força controvertit en l’àmbit de
les ciències socials, però és especialment adequat per analitzar el paper dels
moviments socials. Les mobilitzacions dels “indignats” o les manifestacions i
concentracions de les diferents plataformes ciutadanes (pel dret a decidir, contra
els desnonaments, etcètera) són formes d’acció social.
L’forma part d’una teoria força complexa, però, simplificant molt, es tracta de la
capacitat que tenen els subjectes de llenguatge i acció. És a dir, els subjectes
interaccionen amb voluntat de comunicar-se quelcom mitjançant arguments, per tal de
veure si poden o no arribar a un acord. Segons Habermas, les relacions socials tenen
un caràcter intersubjectiu i estan orientades envers l’enteniment. És a dir, les
persones tenen les capacitats i les competències per establir qualsevol tipus de
comunicació i, per tant, poder actuar en conseqüència. El concepte d’acció
comunicativa, per exemple, traslladat a l’àmbit de la política, és el que ens permet
parlar de democràcia deliberativa. Però aquesta cooperació entre dos o més individus
no s’aplica només a la política, sinó al món del treball i a la vida quotidiana.
S’ha d’entendre que el concepte d’acció comunicativa amplia altres tipus d’accions
presents en les nostres vides: accions teleològiques, accions estratègiques, accions
normatives i accions dramatúrgiques.
Les proporcionen mecanismes i maneres de fer mitjançant les quals les persones
podem seguir unes pautes de conducta modelades i pautades socialment. Les
institucions organitzen, ordenen, estructuren i fan possible la nostra vida en tant
que éssers humans i, per tant, éssers socials. Podem considerar que una institució
és cadascuna de les maneres de pensar, sentir i obrar que troba l’individu
preestablertes en una societat determinada, i també les accions, les pràctiques i
els corrents socials que tendeixen a cristal·litzar-se en usos i costums. La
institució que apareix per atendre alguna necessitat bàsica de la societat adquireix
un caràcter orgànic i permanent, i és susceptible de desenvolupar una reglamentació
jurídica posterior. Un exemple clàssic d’institució és la família, que tot i que ha
canviat molt els darrers temps, continua essent un element essencial de la vida
social. Les institucions són les que ens ajuden a donar sentit a les nostres vides.
La institució familiar i les institucions educatives tenen una importància cabdal
els primers anys de la nostra vida. Tanmateix, un club de futbol o la colla d’amics
també poden tenir una gran transcendència: donen coherència, estabilitat i raó de
ser als nostres actes. Els mitjans de comunicació també són institucions socials que
ens ofereixen una explicació simplificada de la realitat.
Una és una pauta comuna, interioritzada i acceptada pels individus del grup, que
regeix les respostes dels membres d’un grup institucionalitzat. Una norma és un
criteri de conducta i interacció social considerada necessària o acceptable. És la
base de l’ordre social. L’acompliment de les normes és bàsic per un bon funcionament
de la societat. Segons Durkheim: “les nostres passions són il·limitades i
insaciables, només poden ser refrenades per la contenció imposada pels nostres
semblants. Sense normes seríem uns éssers dissortats, desventurats, insatisfets i
neuròtics. Així doncs, la limitació normativa de la societat no és tan sols per a
nosaltres un imperatiu de supervivència, sinó de felicitat personal i d’equilibri
emocional”. Per a Habermas, les accions normatives són un dels tipus d’accions que
podem observar a la vida social. En qualsevol cas, hem de tenir en compte que de
normes hi ha des de les més universals i explicitades (com pot ser una declaració
universal o una constitució) fins a pautes o convencions socials no necessàriament
explicitades (com ara saludar un veí quan te’l trobes o felicitar algú el dia del
seu aniversari).
El fa referència als diversos mitjans de què disposa una societat per tal de posar
a ratlla els seus membres recalcitrants. En les societats autoritàries l’amenaça i
els càstigs són els principals instruments de control social. En les societats
democràtiques es fan servir, generalment, mecanismes més subtils. La persuasió, la
ridiculització, la murmuració i l’oprobi són potents instruments de control social
en grups primaris de tota mena, com ara la família. Moltes societats usen la por al
ridícul i exploten el sentiment de vergonya com un dels principals controls sobre
els infants: la criatura s’adapta i obeeix, no tant per temor al càstig com perquè
no se’n riguin.
Segons Max Weber, és la probabilitat que un actor (dins d’una relació social
concreta) estigui en condicions de fer prevaler la seva voluntat fins i tot contra
la resistència d’altres i al marge de la base sobre la qual reposa aquesta
probabilitat (al marge de si l’exercici del poder és just o no). Hi ha tres tipus
de
poder: el poder com a força, que inclou la força bruta, la força repressiva i
l’opressiva; el poder com a influència, que inclou la capacitat de manipulació de
les condicions que envolten unes persones determinades, i el poder com a autoritat,
que és el que posseeix, per raons de tradició, carisma, ascendència moral, càrrec
públic i d’altres causes i que no s’exerceix amb violència.
L’és la posició que ocupa un individu dins la societat i que els altres
reconeixen. L’estatus també assenyala allò que anomenem prestigi, dignitat i
categoria personal. L’estatus té una gran importància per definir la identitat
social d’una persona i la seva rellevància dins d’un grup social concret. Per
exemple, la condició de metge o de metgessa. L’estatus implica una expectativa
recíproca de conducta entre dues o més persones. Un element fonamental de
l’estructura social és l’estatus.
El és el conjunt de pautes de comportament que s’espera d’un individu en el
desenvolupament d’un estatus social determinat. La teoria dels rols assenyala que
en
la vida social els individus “representem” diversos rols (familiars, professionals,
etc.), sempre d’acord amb la pauta que ens marca el guió, i alhora amb aquell marge
de llibertat interpretativa de què tot actor disposa (Estruch,1999). La noció de rol
és fonamental. És mitjançant l’exercici dels rols que prenem part en la vida social.
Els rols es poden aprendre i perfeccionar mitjançant el seu exercici. Els individus
desenvolupen una certa varietat de rols en l’àmbit de diferents contextos
institucionals (per exemple, de pare de família a casa i de professor a la
universitat). El rol està tipificat i marca les pautes de comportament que orienten
la conducta de cadascú: sempre hi ha d’haver una certa coincidència entre allò que
jo faig (en l’execució d’un rol) i allò que els altres esperen que faci (expectativa
del rol).
La és un procés mitjançant el qual l’ésser humà interioritza les maneres de
pensar, de sentir i d’actuar pròpies del medi sociocultural al qual pertany. És
mitjançant l’educació que es pot aprendre i interioritzar els valors, les creences
i
les normes de comportament vigents en la seva cultura. Tots els individus necessiten
completar aquest procés per esdevenir persones i gràcies a la socialització
l’individu esdevé membre de la societat. L’individu assimila els models del món
social que l’envolta i els percep com a propis. Mitjançant l’educació, aquest llegat
cultural es pot transmetre de generació en generació. Encara que els processos de
socialització són de particular importància en la infantesa i l’adolescència, en
certa mesura continuen al llarg de tota la vida. Cap individu humà és immune a les
reaccions dels altres. Aquests poden influir i modificar el seu comportament en
totes les fases del cicle vital. Cal esmentar dos tipus de socialització bàsica: la
socialització primària que es produeix en la infantesa i la socialització secundaria
que es produeix, sobretot, durant l’adolescència. Volem destacar, finalment, la
socialització mediàtica entesa com un procés pel qual els mitjans de comunicació
actuen com a mecanismes educatius no formals i contribueixen a la formació de la
persona. En aquest cas no es dóna lloc a una educació estructurada, acumulativa i
fonamentada en el coneixement documentat o sistemàtic. Aquesta educació no formal
és
més aviat de caràcter instrumental, fragmentat i adequat a les condicions
particulars. Podem parlar, fins i tot, dels mass media
com a agents impersonals de socialització i de l’existència d’un procés
de socialització mediàtica vinculat a l’ús i a la interpretació que els ciutadans
fan dels continguts que apareixen en els mitjans de comunicació social. En la mesura
que els mitjans de comunicació social s’han diversificat i han ampliat la presència,
la seva responsabilitat educativa (no explícitament, però sí de forma tàcita) s’ha
estès de forma notable. Ara bé, generalment es tracta d’una influència indirecta,
molt difusa i difícil de determinar.
La és una noció molt complexa. La identitat ens serveix per formarnos una imatge
de nosaltres mateixos, però la identitat també depèn de l’opinió que els altres es
formen de nosaltres. Les identitats canvien en el temps i l’espai, des de les
societats tradicionals, on les identitats són compartides i imposades, fins a les
societats postmodernes, on les identitats es qüestionen i es desafien seriosament.
Per exemple, podem parlar d’identitats juvenils. Tot el conjunt de comportaments que
els joves adopten quan s’integren en una “tribu urbana”, des del vestit fins a
l’argot, tenen una important dimensió simbòlica. Quan un jove adopta una determinada
“estètica”, parla d’una determinada manera, etc., abandona el món que li han
proporcionat des de la família i adopta com a propi el del grup en què s’ha
integrat. Atorga una importància primordial a la nova identitat, que generalment és
compartida amb el seus iguals. La publicitat o les sèries de televisió ens aporten
també molts exemples de normativització o de creació d’identitats i/o sentit.
Recordem que quan parlem d’identitat, o fins i tot de normativització, no s’ha
d’entendre només des d’un punt de vista negatiu, sinó també com el proveïment bàsic
de socialització que necessitem com a persones que formem part d’una societat. El
procés d’identificació que llança la publicitat als grups als quals es dirigeix, o
la identificació com a persones amb els personatges d’algunes sèries de televisió,
reforcen els criteris de pertinença a un grup. Fins i tot, els mateixos diaris
conformen i reforcen la identitat de cadascú (quan un llegeix La Vanguardia , El Periódico
o La Razón ) no solament està llegint
un diari, sinó que està reforçant la seva identitat.
L’és una actitud vital i una manera de comportar-se dels individus que està molt
lligada a les seves arrels culturals. Segons Bourdieu, l’habitus és una manera de
fer i de ser interioritzada segons la posició que la persona ocupa dins de l’espai
social i que organitza la percepció de la realitat i orienta la generació de
pràctiques culturals. Per exemple, una noia de classe alta, que vesteix roba de
marca, practica l’esqui, estudia disseny i té un notable domini de l’anglès es
caracteritza pel seu refinament i per un estil de vida força sofisticat. La noció
d’habitus sorgeix en el context d’una teoria general de la pràctica i esdevé un
concepte clau per comprendre les reflexions de Pierre Bourdieu sobre la cultura.
L’habitus és un sistema de disposicions culturals i valors perdurables que són fruit
de l’experiència i del coneixement adquirits en un determinat àmbit social.
L’habitus és una disposició inconscient i “desinteressada” que impregna totes les
formes de comportament i hi dóna una coherència formal, i orienta les decisions que
organitzen la vida de les persones.
La és un conjunt de conceptes, creences i ideals que serveixen per explicar el món
social com una realitat ordenada i coherent, però que alhora amaga interessos
particulars i pot comportar una visió distorsionada de la realitat. Les ideologies
són forçosament simplificacions, esquemes sobre la realitat. Per a K. Marx són
formes de saber (falses) determinades per interessos socioeconòmics o de creences
que pretenen tenir la veritat. La ideologia sempre conté un element que legitima
poder i autoritat, i alhora deslegitima altres formes de poder i autoritat.
La és una teoria que afirma que els mitjans de comunicació social tenen un paper
clau a l’hora de seleccionar els esdeveniments i els temes d’actualitat que seran
objecte d’atenció preferent per part de la ciutadania. El fenomen de la tematització
condiciona, doncs, els processos de formació de l’opinió pública. Això no implica,
però, que els mitjans de comunicació social puguin obligar la gent a pensar d’una
manera determinada, sinó que la poden induir a pensar i opinar sobre determinats
temes (i a ignorar-ne d’altres).
L’és una imatge social preestablerta que posseïm d’algú o d’alguna cosa i que
tendeix a persistir. Es tracta d’una idea simplista, que s’allunya de la realitat
que vol descriure i que, sovint, s’ha obtingut de segona mà. Es fa servir
preferentment en el camp de la psicologia social, però s’ha estès a d’altres
disciplines de coneixement. El periodista nord-americà Walter Lippman el va fer
servir en el sentit actual en el seu llibre Public Opinion
(1922). Segons Lippman, en una democràcia moderna, els ciutadans
ordinaris es veuen obligats a prendre decisions sobre una sèrie d’afers complicats
que gairebé desconeixen. El paper dels mitjans de comunicació és, precisament, fer
una tria de les notícies, una exposició clara i coherent del que passa en el món.
Per fer aquesta funció es basa sovint en els estereotips. Els estereotips són
fonamentals també en la pràctica dels guionistes de televisió i cinema o en
l’elaboració d’estudis per part dels publicitaris.
Un és una actitud que predisposa una persona a pensar, percebre, sentir i actuar
de forma favorable o desfavorable en relació amb un grup o amb els seus membres
individuals. Els prejudicis són idees preconcebudes que ens fan interpretar la
realitat de forma avançada i comporten generalment una visió simplificadora i
distorsionada de la realitat. En psicologia social el prejudici és una actitud,
normalment apresa durant el procés educatiu, i usualment negativa i infundada envers
determinades coses o persones.
Per aprofundir en el significat de les nocions
sociològiques, podeu consultar:
Giner, S.; Lamo de Espinosa, E. (2006). Diccionario de
sociología. Madrid: Alianza Editorial.