Els mitjans de comunicació, la política i l’opinió pública

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

1.Introducció

Un dels àmbits més apassionants i alhora més complexos dins de la sociologia de la comunicació és la intersecció entre la comunicació, la política i l’opinió pública. Aquest fet ha comportat el desenvolupament d’una àrea específica de coneixement: la comunicació política. Es tracta d’una àrea d’estudi que es beneficia de les aportacions d’altres disciplines, com la sociologia, la psicologia, la ciència política i, fins i tot, de tècniques com el màrqueting. Aquesta riquesa pluridisciplinària li ha donat una identitat característica, que és bàsicament el producte de la combinació entre els estudis de comunicació i els de ciència política. Es tracta d’una àrea interdisciplinària que estudia el paper central que tenen els mitjans de comunicació en el coneixement del comportament polític i, en general, la conformació i l’estudi de l’opinió pública.
Mentre la ciència política havia descuidat o negligit la dimensió comunicativa de la vida social (especialment la comunicació mediàtica), les teories de la comunicació sovint havien passat per alt estructures socioeconòmiques i les relacions de poder.
En l’actualitat, els mitjans de comunicació presenten una sèrie de problemes derivats de la seva interdependència del món econòmic i polític i també per la manca d’un espai propi i ben definit (Sàez, 2001).
En primer lloc, el fet que s’hagin convertit majoritàriament en empreses amb ànim de lucre i sotmeses, per tant, a la lògica del mercat, dificulta en gran manera la consecució de la seva funció de mecanisme de control democràtic. En aquest sentit, com assenyala Noam Chomsky en el , hi ha una sèrie de filtres que permeten una construcció “objectiva” de les notícies (Chomsky i Herman, 1999). Aquests filtres condicionen les empreses de comunicació i impedeixen sovint una informació objectiva i veraç.
Model de propaganda
Segons Chomsky, hi ha cinc filtres principals en la construcció de les notícies:
1. Les empreses mediàtiques dominants, de grans dimensions, tenen una elevada concentració de la propietat i estan orientades a l’obtenció de beneficis. El sistema comunicatiu és oligopolístic.
2. La publicitat com a font primària d’ingressos. De manera que les empreses de comunicació venen un producte (audiència) a un comprador (els anunciants).
3. La submissió o la presumpció de veracitat de la informació proporcionada pels governs, les empreses i els “experts” subvencionats pels dos anteriors.
4. El càstig (en anglès, flak ), com a recurs per disciplinar els mitjans de comunicació que són crítics amb els principals grups de poder polític i econòmic.
5. L’anticomunisme, com a religió nacional i com a mecanisme de control.1
En segon lloc, s’ha produït una simbiosi entre la lògica del poder polític i la dels mitjans de comunicació. Es necessiten els uns als altres. Els líders polítics necessiten una plataforma de difusió efectiva a través de la qual transmetre les seves consignes propagandístiques i els mitjans, principalment la televisió, són la principal eina utilitzada. Una eina que al seu torn es nodreix d’aquestes consignes i les necessita per poder sobreviure, d’aquí la simbiosi entre poder polític i mitjans de comunicació. En aquest sentit podem observar l’existència d’un llindar massa tènue entre la funció de comunicar (explicar fenòmens com a mínim amb una certa versemblança) i la “construcció de la realitat” d’aquests fenòmens.
En tercer lloc, i com a conseqüència dels punts anteriors, la conversió dels mitjans en l’instrument que ha utilitzat el poder per transmigrar d’una “democràcia liberal” a una “democràcia demoscòpica”.
En definitiva, veiem que les interrelacions entre sistema mediàtic, sistema polític i societat civil es configuren com un dels aspectes centrals que caracteritzen el mateix sistema democràtic i el conjunt de la societat.

2.Paradigmes mediàtics

Mentre bona part dels científics socials tendeixen (o han tendit) a ignorar la importància del sistema mediàtic en les societats avançades, la recerca en comunicació s’ha centrat en alguns aspectes del sistema mediàtic, i sovint ha fet abstracció del sistema social i polític en el seu conjunt. Molts estudiosos dels mitjans de comunicació mantenen, seguint l’aforisme de McLuhan, que sosté que “el mitjà és el missatge”, una visió mediacèntrica que els porta a exagerar-ne i sobredimensionar-ne el poder.
Hallin i Mancini, a Comparing media systems. Three models of media and politics (2004), estudien la relació existent entre sistemes polítics i els sistemes mediàtics partint de la premissa que no es pot comprendre el sistema mediàtic sense conèixer la naturalesa de l’estat, sense estudiar l’estructura del sistema polític de partits i sense valorar la importància de les institucions que configuren la societat civil. Aquests autors consideren que el sistema comunicatiu manté una certa autonomia respecte del sistema polític. Tots dos sistemes, però, conserven una certa afinitat o semblança, atès que han d’harmonitzar d’alguna manera les seves accions. L’error de molts teòrics és considerar el sistema comunicatiu com un sistema independent dotat d’una força pròpia i una capacitat singular. No es pot, doncs, modificar el sistema comunicatiu d’un país de forma capritxosa sense tenir en compte la seva evolució històrica i el context social i polític.
Els tres models mediàtics
Les institucions mediàtiques s’han desenvolupat al llarg del temps i, com a resultat d’aquesta evolució, han assolit una notable capacitat d’influir sobre el sistema polític, i s’han (re)posicionat en el sistema social i han ocupat un lloc cada cop més important en la vida social. No obstant això, aquesta capacitat d’influència varia molt en funció de les circumstàncies històriques i socials de cada país.
Segons Hallin i Mancini podem distingir tres models bàsics: el model pluralista polaritzat, el model democràtic corporatiu i el model liberal.
Podem identificar quatre dimensions a partir de les quals podem relacionar i establir les diferents tipologies entre diferents models mediàtics:
a) La circulació de la premsa i l’estructura dels mercats dels mitjans de comunicació.
b) El grau de vinculació o el “paral·lelisme polític” que hi ha entre els mass media , els partits polítics o altres institucions de la societat civil com, per exemple, els sindicats o grups religiosos.
c) El nivell de professionalisme en el món del periodisme.
d) I finalment, la presència i les formes d’intervenció estatal en el camp de la comunicació mediàtica.
1) El model pluralista polaritzat preval en els països mediterranis del sud d’Europa, com França, Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya. Presenta com a característiques principals la integració dels mitjans de comunicació en la política de partits i un paper actiu de l’estat en el sistema mediàtic. També es caracteritza pel fet de tenir un desenvolupament històric relativament feble dels mitjans de comunicació comercials i un nivell de professionalització menor del periodisme.
El model pluralista polaritzat configura –segons Giovanni Sartori (1976)– un sistema polític complex, amb molts partits que rivalitzen pel poder i, sovint, amb fraccions enfrontades dins dels mateixos partits. Aquest model es caracteritza també per l’existència d’una premsa orientada cap a una elit dirigent amb tiratges relativament curts.
“Los periódicos del sur de Europa están dirigidos a una pequeña élite, principalmente urbana, culta y políticamente activa. Sus contenidos son a la vez sofistificados y politizados, y se puede decir que estos periódicos están implicados en un proceso horizontal de debate y negociación entre las distintas facciones de la élite.” (Hallin; Mancini, 2008: 20)
En contrast amb la baixa tirada de la premsa, els mitjans de comunicació audiovisuals (ràdio i televisió) tenen una notable incidència en la formació de
l’opinió publica. En bona part d’aquests països, de tradició democràtica tardana, la llibertat de la premsa i el desenvolupament de les indústries dels mitjans de comunicació privats no es van assolir fins a la segona meitat del segle xx. Els periòdics de gran tiratge no van progressar, en part perquè no es van donar les condicions econòmiques i polítiques per al desenvolupament dels mercats dels mitjans de comunicació fins a mitjan segle xx, quan la ràdio ja era un mitjà important i la televisió començava a despuntar.
image46.png
image46.png
Figura 1. En els països del nostre entorn els polítics tenen una concepció instrumental dels mitjans de comunicació.
En aquest model destaca allò que es pot anomenar “el pluralisme extern” (és a dir, l’existència d’una sèrie de mitjans de caràcter força partidista on hi ha poca pluralitat interna) i la tradició de periodisme de comentari i opinió és més persistent que en altres parts d’Europa.
En el model pluralista polaritzat, el grau de correlació o el nivell de “parallelisme polític” acostuma a ser força alt. Malgrat que sovint, en l’àmbit teòric, es defensa una concepció liberal dels mitjans de comunicació (en els estats que podríem incloure dins d’aquesta tipologia), a la pràctica preval una concepció instrumental dels mitjans de comunicació entesos com a mecanisme d’influència política.
“La distància entre l’ideal i la realitat és molt més gran en països com Itàlia o Espanya, on els periodistes es declaren fidels seguidors del model liberal de neutralitat i objectivitat, malgrat la pràctica real del periodisme estigui profundament arrelada a una tradició de premsa d’opinió partidista.” (Hallin i Mancini,
2008: 13)
En aquest diagnòstic també coincideix Carlos Ruiz (2008), quan ens parla de la “paradoxa liberal”, atès que la praxi mediàtica sovint entra en contradicció amb els fonaments teòrics que la sustenten. Segons aquest autor, el model lliberal de la premsa no serveix per explicar el funcionament real d’aquesta en països com Espanya. Es fa necessària, doncs, una nova teoria política que ens pugui donar més pistes sobre quin és el paper de la premsa en les societats democràtiques a l’actualitat.
2) El model democràtic corporatiu preval en el centre o en el nord de l’Europa continental, com Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Holanda, Noruega, Suècia i Suïssa. En aquest model es constata la coexistència històrica dels mitjans de comunicació comercials amb els mitjans dependents de grups socials i polítics organitzats; també es produeix un nivell força alt de paral·lelisme polític, amb un fort desenvolupament del professionalisme, i un paper estatal legalment limitat però relativament actiu. Aquest model comunicatiu híbrid, propi dels països on hi ha hagut una important tradició de l’estat del benestar, ha estat relativament poc estudiat en el camp de la recerca comunicativa.
3) El model liberal és el que preval a la Gran Bretanya, Irlanda i Amèrica del Nord (Estats Units i Canada). Aquests països tenen una història comuna i comparteixen, malgrat algunes diferències notables, el mateix model de comunicació, que es caracteritza pel relatiu domini dels mecanismes de mercat i pel domini de les empreses de comunicació de caràcter comercial. La intervenció estatal en el sistema mediàtic és baixa. En la major part de casos hi ha un paral·lelisme polític molt limitat i, finalment, un desenvolupament important del professionalisme en el camp del periodisme.
L’estudi del camp de la comunicació, i especialment l’estudi del periodisme, han mantingut un caràcter fortament normatiu. Això és degut en part a les seves arrels en l’ensenyament professional, on es dóna més importància a la reflexió sobre el que hauria de ser el periodisme que a l’anàlisi detallada del que és i per què és com és.
El model liberal, tan valorat i mitificat en la concepció del periodisme professional, i basat, sobretot, en l’experiència nord-americana, s’ha difós en el món sencer. Això explica que altres concepcions del periodisme no hagin estat formulades clarament ni tan sols en els països on aquests models tenen vigència. Aquesta ha estat una mancança força habitual en els estudis de comunicació.
La progressiva hegemonia del model liberal
Malgrat la descripció d’aquests tres models clarament diferenciats, es constata que una creixent comercialització i globalització mediàtica provoca una singular convergència que fa palesa l’aparició d’una cultura mediàtica global propera al model liberal. Efectivament, els canvis en les estructures econòmiques i polítiques, juntament amb la influència de la tecnologia i de la comercialització dels sistemes dels mitjans de comunicació, especialment a la dècada de 1980 i 1990, han engegat un procés d’homogeneïtzació que erosiona les diferències entre els sistemes mediàtics nacionals que predominaven durant gran part del segle xx.
Aquest procés d’homogeneïtzació implica, sobretot, un afebliment dels vincles que històricament relacionaven els mitjans de comunicació amb els partits polítics i els grups socials organitzats en els països dels models pluralista polaritzat i democràtic corporatiu, i un desplaçament cap a les estructures comercials i les pràctiques de professionalitat neutral tan característiques del sistema liberal.
Malgrat que s’observa aquest procés de convergència cap al sistema liberal, no podem menystenir l’estructura i la tradició mediàtica de cada país, que tendeix a persistir i ens ajuda a entendre les seves singularitats.
Algunes consideracions crítiques
Aquesta divisió permet fer-nos una imatge força minuciosa de l’evolució històrica dels principals models de comunicació present en els països occidentals més avançats a finals del segle xx i principis del segle xxi. Aquest coneixement és imprescindible per conèixer l’estructura del sistema comunicatiu, però l’actual crisi econòmica deixa molts interrogants oberts sobre les tendències de futur.
En segon lloc, hem de ressaltar no solament el paper històric que ha exercit la premsa en el sistema comunicatiu. S’ha de tenir en compte, com assenyala Pierre Bourdieu (1997), que els canvis en els models comunicatius existents són, en certa manera, producte de la creixent hegemonia del sector audiovisual sobre tot el sistema comunicatiu en general.
També hem de tenir en compte la incidència de la revolució digital en el món de la comunicació, tal com ha posat de manifest, per exemple, Manuel Castells (2009). Cal destacar que el desenvolupament de tecnologies de la comunicació i la informació, com Internet o la telefonia mòbil, comporten canvis notables en l’exercici de la professió i han comportat, alhora, un canvi fonamental en la comunicació política, atès que implica la consolidació de nous canals de comunicació i participació que permeten una aproximació, alhora, molt més massiva, però també molt més personalitzada.

3.Els estudis sobre l’opinió pública

L’opinió pública és una àrea de coneixement que té una importància cabdal a les societats democràtiques, atès que, en aquests sistemes polítics, la sobirania resideix en el poble. La democràcia és un règim d’opinió: en un sistema democràtic l’opinió és un element essencial, ja que es considera una instància de legitimació fonamental en la presa de decisions polítiques.
No és fàcil definir l’opinió pública. Es tracta d’un concepte que té les seves arrels en els autors clàssics com Rousseau o Locke. Actualment és un terme molt controvertit per part de les teories de la comunicació i de la ciència política. Molts autors han analitzat de manera sintètica tant els orígens de la creació del concepte com els diferents posicionaments teòrics (teoria normativa, positivisme, periodística, espiral del silenci, sistèmica...), i han situat l’opinió pública en el centre de les seves anàlisis.
Textos fonamentals sobre l’opinió pública:
Thompson, J. B. (1993). “The Theory of the Public Sphere”. Theory, Culture & Society (vol. 10. pàg.173-189).
Price, V. (1994). Opinión pública: Esfera pública y comunicación . Barcelona: Paidós.
Habermas, J. (1994). “Prefacio a la nueva edición alemana de 1990”. A: Habermas, J. (1994). Historia y critica de la opinión pública (pàg. 1-36).
Lippman, W. (1964). La opinión pública. Buenos Aires: Compañía
General Fabril Editora (VO 1922).
Noelle-Neumann (2003). La espiral del silencio: Opinión pública: nuestra piel social . Barcelona: Paidós Comunicación.
Ruiz San Román, J. A. (1997). Introducción a la tradición clásica de la opinión pública . Madrid: Tecnos.
Sampedro, V. (2000). Opinión pública y democracia deliberativa. Medios, sondeos y urnas . Madrid: Istmo.
Berrio, J. (2000). La comunicació en democràcia: una visió sobre L’opinió pública . Barcelona: UAB.
Bourdieu, P. (2000). “La opinión pública no existe”. Cuestiones de Sociología (pàg. 220-232). Madrid: Istmo.
A partir de les obres esmentades ens podem fer una idea molt precisa de les principals aportacions al concepte i l’estudi d’opinió pública. El debat entorn la definició de l’opinió el podem considerar com un clàssic en els estudis de la comunicació. De fet, com posa de manifest Habermas (1994), el concepte, com a tal, va començar a ser utilitzat al segle xviii, coincidint amb el sorgiment de les primeres publicacions periòdiques i el naixement d’un públic burgès.
És un fet indiscutible que el nombre de treballs sobre el terme ha crescut de manera exponencial les últimes dècades, a causa, sobretot, del creixent interès per l’opinió ciutadana en el marc d’una certa “desafecció política” i l’expansió de les tecnologies de la comunicació i la informació, que ha articulat i ha donat forma a moltes d’aquestes expressions que provenen de la propia ciutadania.
La noció d’opinió pública es troba en constant evolució, profundament marcada per les diferents formes d’entendre i de comprendre les societats de cada moment, i s’ha estudiat des de molt diverses perspectives científiques (comunicació, sociologia, ciència política, relacions públiques, estadística, etc.).
És per això que, tal com adverteix Walter Lippmann a Public Opinion , la noció d’opinió pública és problemàtica i conflictiva. Segons Lippmann, es pot intuir clarament la dificultat que comporta establir una discussió raonada entre individus “lliures i iguals”, com, d’altra banda, també denunciarà Habermas en
Història i crítica de l’opinió pública .
A principis del segle xx, els mitjans de comunicació de masses tenen ja una capacitat extraordinària de configurar climes d’opinió. Aquest fet posa de manifest algunes de les contradiccions i defectes del sistema democràtic, i alhora provoca certes inquietuds sobre el protagonisme creixent de la ciutadania i la seva participació en la vida pública.
En l’obra de Lippmann no tindrà cabuda la possibilitat de sostenir el mite d’un públic omnisapient i omnicompetent. Com ja hem vist, Lippmann defensa una concepció profundament pessimista dels individus, considerats en el seu conjunt com una massa acrítica, despersonalitzada i incompetent. Aquesta concepció negativa sobre l’home modern sintonitza amb la idea de l’d’Ortega i Gasset (vegeu el capítol 3).
Segons Lippmann, la voluntat popular es converteix, per tant, en una mena d’espectre, mentre que els mitjans de comunicació s’erigeixen com a configuradors de “mapes estereotipats” que les persones utilitzen com a guia en la seva vida quotidiana. Lippmann considera que, sota aquestes circumstàncies, l’única solució passa a ser la direcció d’aquests temes per part d’experts i professionals dedicats a la investigació social.
A l’altre extrem d’aquesta teorització sobre l’opinió pública, volem destacar la concepció de Habermas, en què es basarà el seu model deliberatiu de democràcia. Segons Habermas, la noció d’opinió pública parteix d’una premissa fonamental: el concepte de competència entesa com a capacitat, com a racionalitat que contribueix al procés de formació de la ciutadania democràtica. Malgrat que Habermas no comparteix la concepció pessimista d’autors com Lippmann, reconeix que a finals del xix i principis del xx es dóna un procés de burocratització i de conversió del paper clàssic atorgat al periodisme i als mitjans de comunicació, que té molts punts de connexió amb la imatge captada i analitzada per Lippmann. Per a Habermas, la sortida a aquesta situació és un model normatiu de democràcia deliberativa que tendeixi a enfortir tant els canals informals de creació de l’opinió pública com els canals institucionalitzats de formació de la voluntat i l’opinió. El paper dels mitjans de comunicació en aquest procés és vital, ja que “els mitjans de comunicació de masses han de fer seus de forma imparcial les preocupacions, els interessos i els temes del públic i, a la llum d’aquests temes i contribucions, exposar el procés polític a una crítica reforçada i una coerció que l’empenyi a legitimar-se” (Habermas, 1998: 459-460).
La dicotomia que acabem de presentar serveix per focalitzar l’atenció en els principals punt de controvèrsia sobre la mateixa noció d’opinió pública. No obstant això, seguidament volem oferir una classificació molt més acurada, que permet copsar una mica millor el grau de complexitat que tenen els diferents i múltiples acostaments al tema. Podem agrupar dins de cadascuna de les següents tipologies autors de diferents tradicions teòriques, algunes de molt distants, però que creiem que comparteixen uns trets o una visió comuna:
a) L’opinió pública entesa com a opinió publicada: dins d’aquesta visió, l’opinió pública és tractada, exclusivament, com l’agregació de visions, actituds i creences individuals sobre una determinada qüestió. Des d’aquesta perspectiva es creu en la possibilitat d’estudiar-la científicament i mesurar-la, i d’això s’ocupen les empreses especialitzades i els professionals dedicats a l’estudi sistemàtic de l’opinió pública, emprant tècniques quantitatives derivades de l’estadística i les matemàtiques.
És necessari, evidentment, conèixer l’opinió sobre determinats temes del conjunt de la població, però això no ha de portar a creure que l’única realitat és la que mostren les opinions publicades. Per exemple, alguns estudis d’opinió no mostren o ignoren determinades parts de la realitat. Però, el fet que sigui minoritària no implica que s’hagi de menystenir. També pot succeir que opinió pública i publicada coincideixin, perquè l’opinió publicada (de manera sistemàtica i homogènia) sobre un tema durant anys pot fer consolidar dins de la població un determinat estat d’opinió. I finalment, pot passar que l’opinió publicada sobre un determinat tema, simplement, no coincideixi amb l’opinió pública. En definitiva, no és que l’opinió publicada representi millor o pitjor l’opinió pública, sinó que pot ajudar a crear aquesta opinió.
b) L’opinió pública no existeix: hi ha el perill que, si relativitzem excessivament la funció de les enquestes, els sondejos o estudis d’opinió podem arribar a posar en dubte l’existència de l’opinió pública i, per descomptat, la possibilitat d’estudiar-la i conèixer-la científicament. Bourdieu (2000), per exemple, posa en qüestió alguns supòsits basics que fan servir els estudis d’opinió. Segons aquesta visió, atès que les opinions sobre els afers públics són individuals, és a dir, les té cada individu, es corre el risc de fer una abstracció quan es pretén parlar d’una opinió pública de caràcter col·lectiu. En definitiva, tenir precaució i relativitzar els resultats de les enquestes o els sondejos, tenint en compte que la realitat sempre serà molt més complexa i carregada de matisos, no implica realitzar una esmena a la totalitat, i invalidar qualsevol tipus d’acostament que ens permeti obtenir dades generals sobre tendències de la població.
c) L’opinió pública com a “fantasma”: des d’aquest posicionament trobem diferents teories, però tenen en comú una mirada certament elitista sobre les capacitats de la ciutadania per tenir una opinió formada dels assumptes públics. Autors com Lippmann consideren que existeix una opinió pública, però que és un fals ideal considerar-la com un conjunt d’individus que raonen, argumenten i tenen una opinió sobre un determinat tema a la nostra societat. Considera que l’opinió pública tenia un caràcter fantasmal i fugisser. Segons Lippmann, la noció de què existeix un públic/ciutadà no especialitzat que dirigeix els esdeveniments constitueix una abstracció total. Aquest públic no és més que un “fantasma”. L’únic públic significatiu, doncs, és el que està integrat per individus formats i interessats en assumptes concrets, els que s’han esforçat per conèixer els fets, discernir i crear-se una opinió, els que tenen una competència adquirida, mentre que els altres (que són la majoria però es troben desinformats) no tenen aquestes competències, i per tant són manipulables i presenten unes competències molt limitades.
Dins d’aquest posicionament podríem trobar també Noelle-Neumann i la seva teoria de l’espiral del silenci (que explicarem posteriorment), ja que parteix d’una visió elitista, en considerar que els ciutadans estan poc preparats i mal disposats per exercir els seus drets i deures com a membres d’una societat democràtica. En el seu model d’anàlisi, davant la por a l’aïllament, la gent tendirà a afegir-se a la posició majoritària.2
d) L’opinió pública activa i competent: dins d’aquesta tipologia podríem incloure autors com Castells o Habermas. Per a Habermas, com hem dit anteriorment, el concepte d’opinió pública parteix de la idea de competència entesa com a racionalitat que contribueix al procés de formació de la ciutadania democràtica. El públic és competent i capaç de reconèixer i de triar els millors arguments per actuar. Des d’una visió semblant, per a Castells els individus, des de les xarxes creades dins de la societat civil i partint de l’emergència de nous models de comunicació, com l’autocomunicació de masses, poden influir en les xarxes de poder.
(2) 2.Podem retreure a aquests autors una visió massa vertical de la creació de l’opinió pública, on, des de dalt, les elits controlen el flux de la informació i el projecten cap a la base. S’ha de dir que l’elitisme és un fenomen que podem trobar en diferents autors i teories, de vegades amb posicions ideològiques totalment diferenciades.
Entre l’elitisme i el populisme
Hi ha un tema central que sorgeix reiteradament al llarg de tota la història de la investigació. Bàsicament consisteix a saber si l’opinió pública és essencialment independent o és manipulada. Com ja hem dit, alguns corrents teòrics – basant-se en la teoria de l’agulla hipodèrmica– tendeixen a magnificar el poder persuasiu dels mitjans de comunicació i a menysprear la capacitat de la gent de formar-se una opinió pròpia i competent, i participar de manera responsable en els afers col·lectius. Altres teories i autors valoren positivament el paper de les empreses de comunicació i manifesten una confiança plena en la capacitat de la ciutadania de formar-se una opinió pròpia i participar activament en la vida pública.
image47.pngFigura 2. La història ens demostra que la capacitat d’influència política del poble és força limitada.
Sampedro (2000) critica el populisme ingenu dels que consideren l’opinió pública com una entitat “sobirana”, ja que la ciutadania sempre és més o menys influenciable. D’altra banda, es mostra crític amb les teories elitistes , que consideren l’opinió pública com la “víctima de les estratègies de les elits dominants”. L’opinió pública és, des d’aquest òptica, compresa com un objecte de manipulació social. De vegades hi ha posicionaments elitistes que, no és que considerin l’opinió pública com una víctima d’un poder malèfic, sinó que pensen que el paper de l’opinió pública no ha de ser cap altre que el de convertir-se en una simple “comparsa” del poder. La ciutadania és un ens totalment passiu i manipulable. En qualsevol cas, recorden que el fet de connectar opinió pública a processos discursius no vol dir que es pretengui ampliar la base de les decisions democràtiques, fins i tot es veu de manera massa problemàtica que una determinada discussió provoqui un procés “massa deliberatiu” (Price, 1994). (Més endavant parlarem del que signifiquen deliberació i democràcia deliberativa.)
Segurament les anàlisis més encertades seran les que puguin mostrar l’opinió pública com un procés dual, en què la influència del sistema i també la capacitat de creació des de la societat civil conformin un concepte complex, amb matisos, i que evoluciona, com la mateixa realitat.
En fer un balanç de les diverses aportacions, arribem a la conclusió que per als autors elitistes l’opinió pública és una mena de realitat molesta. Els grups de poder semblen més interessats a influir sobre l’opinió que no pas a saber què pensa realment la gent i què vol. Als dirigents polítics i als professionals de la comunicació els agrada erigir-se en representats o en portaveus de la “voluntat general”, però no semblen gaire interessats a escoltar allò què realment vol la gent i són poc proclius a potenciar els mecanismes de participació democràtica. Alguns experts en estudis demoscòpics tampoc no semblen, paradoxalment, gaire interessats a copsar les opinions col·lectives. Els estudis sobre els gustos i les preferències del públic tenen una gran importància en la democràcia actual, sobretot per a determinats actors socials, principalment per a les empreses comercials. També els dirigents polítics fan servir les enquestes per orientar i dissenyar els programes polítics i per perfilar el seu discurs. Alguns dirigents han estat acusats pels seus adversaris de governar a cop d’enquesta, altrament dit, de sotmetre’s a una mena de democràcia demoscòpica o marquetiniana.
Durant les últimes dècades hem assistit a la construcció d’una imatge dels mitjans de comunicació bastant polaritzada, entre els que han vist en els mitjans una força continuista del paper de garant de l’ordre social establert, i els que els han assimilat a la panacea dels problemes de legitimació democràtica propis de les societats occidentals.
Alguns exemples recents ens fan veure la necessitat de continuar investigant i analitzant l’opinió pública. Concretament, si partim de la situació de crisi originada pels atemptats del passat 11-M a Espanya i les eleccions generals del
14-M, es pot observar una opinió pública que es converteix, llavors, en un factor determinant en l’acció política i que passa a ser un element clau dins d’un context de “radicalització de la democràcia” cap a postures més participatives i deliberatives (Sampedro, 2005). D’altra banda, el moviment dels indignats ha comportat noves formes d’acció i participació col·lectiva que es realitza, en bona part, mitjançant les xarxes socials i les tecnologies de la informació i la comunicació (Busquet, Calsina, Medina i Tubern, 2012).
Aquestes experiències parteixen de la idea que no sempre s’ha de veure l’opinió pública com un ens manipulable, una peça més d’una democràcia marquetiniana o demoscòpica. En aquest sentit, Pippa Norris sosté que les concepcions de la democràcia representativa en l’actualitat suggereixen tres rols bàsics per als nous mèdia: a) com a fòrum cívic que animi el debat públic sobre els temes d’actualitat, b) com a “gos guardià” contra l’abús de poder i c) com a agent mobilitzador que anima a l’aprenentatge i a la participació pública en el procés polític (Norris, 2000).

4.Característiques de l’opinió pública

De manera sintètica, podem determinar una sèrie de característiques de l’opinió pública. Podem classificar, a més, diferents manifestacions del que s’anomena opinió pública i els diferents acostaments metodològics per tal d’intentar avaluar-la i mesurar-la (Busquet, Medina i Sort, 2006: 68-69).
1. L’opinió pública pressuposa l’existència d’una certa controvèrsia respecte d’un tema considerat important i que esdevé polèmic.
2. L’opinió pública s’ha d’entendre com un procés de negociació i d’intercanvi dialèctic complex i permanent. La pretensió d’estudiar-la científicament pot alterar aquest procés.
3. El sistema polític, les empreses de comunicació i les empreses especialitzades en l’estudi de l’opinió s’erigeixen (i rivalitzen per convertir-se) en els principals intèrprets de l’opinió pública en un sistema democràtic. Però l’opinió pública depèn, en darrera instància, de la voluntat dels ciutadans. La ciutadania és el subjecte de l’opinió.
4. Cal que es creïn espais socials de diàleg i comunicació per tal que els ciutadans es puguin expressar amb certa llibertat. El sistema comunicatiu configura l’esfera pública en les societats avançades. L’opinió pública, doncs, en la societat moderna, està condicionada per l’existència d’uns mitjans de comunicació social lliures i plurals. Tanmateix, l’opinió pública no sempre és equivalent a l’opinió publicada.
5. És fal·laç creure que hi ha una opinió pública única. En una societat democràtica l’opinió pública és diversa i plural. És més correcte, doncs, parlar en termes de corrents d’opinió o de climes d’opinió.
Com acabem de veure, s’ha d’entendre l’opinió pública com un procés. Per tant, és important assenyalar-ne les etapes. Podem distingir entre l’etapa de la formació de l’opinió pública, que seria la inicial, i l’etapa de canvi o continuïtat, que té lloc posteriorment, com a conseqüència d’un procés avaluador de signe negatiu o positiu, respectivament.
Tant en la primera etapa com en la segona, cal destacar l’actuació d’un seguit d’actors o institucions que poden arribar a influir en la presa de posició del ciutadà. Passem-los a analitzar, sintèticament:
a) El context social. Aquest context més proper a les persones (el que Habermas anomena mon de la vida ), on tenen lloc les diferents interaccions, exerceix un paper clau en la formació de les actituds i opinions sobre els afers públics. La família, els amics, els veïns, l’escola o el lloc de treball, en tant que agents socialitzadors, tenen una gran importància com a marcs on tenen lloc les discussions sobre la vida pública, on es problematitzen determinats temes i on es pren partit per una argumentació o una altra.
b) Els mitjans de comunicació. Els mèdia configuren el nou espai públic i exerceixen un rol clau en la vertebració dels grans debats públics als quals tot sovint es convida a la ciutadania a dir-hi la seva. Els mass media tenen un rol actiu en el procés de la determinació de l’agenda (agenda setting) : els mèdia parlen més d’uns temes que d’altres (o bé no parlen en absolut d’un determinat tema). En aquest sentit el posicionament dels mèdia, per exemple, a favor o en contra d’una determinada política governamental, pot tenir un profund impacte en la ciutadania. Diríem més, en funció també del rol del mitjà com a participant del poder o com a vigilant del poder, marcarà de manera determinant la configuració de l’opinió pública.
c) Els grups d’interessos i els moviments socials. En les democràcies consolidades, un exemple de pluralisme social és l’existència d’un determinat nombre de grups o d’entitats privades, que propugnen la consecució d’uns determinats interessos de tipus econòmic, administratiu, cultural, religiós, etc. Poden adoptar ser grups de pressió o grups d’interessos, intenten influenciar les decisions governamentals incidint, el més eficientment possible, en la classe política (contactes, reunions), en la ciutadania (mobilització) o en els mèdia (publicació d’articles, cartes al director, trucades telefòniques, inserció de publicitat, etc.).
d) Els líders d’opinió. En un entorn de progressiva personalització de la comunicació (i de la política), els grans líders d’opinió exerceixen un paper molt important. La seva influència, a través dels diversos mitjans, pot jugar a favor del sorgiment de determinats estats o climes d’opinió. Aquest fet es pot veure incrementat amb l’expansió de les tecnologies de la informació i la comunicació. 3
e) Els polítics. Els polítics, i sobretot la figura del líder polític, assoleixen molta importància en un sistema democràtic dominat per la demoscòpia i el màrqueting. Els mitjans de comunicació de masses, i sobretot la televisió, serveixen per institucionalitzar i projectar la figura del líder. Els mitjans de comunicació han afavorit la personalització de la política i una simplificació del debat. Per aconseguir-ho, el màrqueting polític disposa de la figura del líder com a icona, i relega les estructures de partit, les interaccions personals o la discussió d’idees a un segon pla. L’objectiu és enfortir aquesta icona, simplificar els missatges i intentar, així, incidir en l’opinió pública. En definitiva, també aquesta simplificació s’ha vist com un dels elements que ha fet créixer l’anomenada desafecció ciutadana i el creixent descrèdit de la classe política. Perquè s’ha deixat que “uns pocs pensin per tothom”, perquè el que és un problema d’idees i de programes s’ha convertit exclusivament en un problema de com comunicar aquestes idees i, sense menystenir la importància de comunicar i de fer-ho bé, això, portat a l’extrem, ha significat que no perd mai ningú o que qui perd simplement ha tingut un problema de comunicació.
(3) 3.No obstant això, hi ha líders d’opinió que poden tenir una notable rellevància social encara que no siguin personatges mediàticament reconeguts. Ens referim a les persones que dins del seu entorn social immediat (familiars, amics, companys de feina, clients…) són escoltats i se’ls cerca per tal de demanar-los consell o opinió.

5.Teories sobre l’opinió pública

En els apartats següents analitzarem algunes de les teories i autors que han fet les aportacions més rellevants dins de la sociologia de la comunicació, la comunicació política o la teoria sobre l’opinió pública.

5.1.L’opinió pública segon W Lippmann

Es fa necessari recordar novament bona part del que hem exposat en el tercer capítol sobre Walter Lippmann. L’obra de Lippmann parteix de la constatació que el públic no està preparat per poder-se formar una opinió pròpia i raonada sobre els assumptes públics. S’allunya, per tant, de les teories que veuen la ciutadania com a éssers capaços de raonar i d’argumentar entre iguals.
Segons Lippmann (1964), si volem analitzar l’opinió pública, hauríem de tenir en compte la percepció del món que es formen les persones: les seves imatges mentals. Ens veiem obligats a reconstruir la realitat a partir d’imatges més simples per poder interpretar millor el món. El paper dels mitjans de comunicació és proveir d’aquests mapes que ens serveixen per orientar-nos a les nostres vides davant la complexitat creixent. En aquest sentit, les simplificacions de la realitat conformades pels mèdia ens ajuden a continuar amb les nostres rutines diàries. Es va configurant, per tant, una opinió pública basada en imatges cada vegada més simplificades i allunyades d’una realitat molt complexa. L’opinió pública es va configurant com un espectre, lluny de la imatge dels éssers racionals que discuteixen amb arguments sobre la vida social, imatge dibuixada per les teories liberals sobre la conformació de l’opinió pública.
La ciutadania actuarà moguda per decisions irracionals, segons Lippmann, fruit de les idees cada vegada més simplificades i allunyades de la realitat. La informació objectiva i veraç ha de ser un requisit imprescindible per a la formació de l’opinió pública, i aquest fet és més un desig que una realitat, ja que els únics que tenen capacitat per fer-ho són els professionals i investigadors que tenen la informació per portar a terme aquesta opinió contrastada sobre els assumptes públics.

5.2.La teoria de l’agenda setting

Aquesta aproximació a la comunicació política ha tingut una influència creixent des que van aparèixer els resultats dels primers estudis, a la dècada dels seixanta i, sobretot, a principis dels anys setanta. Segons la teoria de l’agenda setting , la funció dels mass media és seleccionar els temes d’actualitat i jerarquitzar-los. Sintèticament, l’estudi de l’establiment de l’agenda (agenda setting ) considera que els mèdia, més que incidir en allò que la gent ha de pensar, el que realment fan és determinar els temes que són al centre dels debats i les controvèrsies col·lectives.
La teoria de l’agenda setting es fonamenta en les teories de Walter Lippmann. Els mitjans de comunicació són la font principal de creació d’imatges del món exterior en les ments de les persones. Els éssers humans necessitem interpretar el món que ens envolta i els mitjans tenen una tasca bàsica: simplificar la realitat mitjançant una sèrie d’estereotips que són imatges simplificades de la realitat.
Maxwell McCombs i Donald L. Shaw (1972) van constatar, a partir d’un estudi de seguiment d’unes eleccions presidencials nord-americanes a Chapel Hill (Carolina del Nord), que els aspectes dels assumptes públics que eren prominents a les notícies també ho eren entre el públic. És a dir, els mèdia seleccionen els temes que han de ser objecte de discussió i marquen quina és la seva jerarquia d’importància. I, potser més important encara, aquesta aproximació permet conèixer quins són els temes que resten ocults, és a dir, que resten exclosos de la discussió pública, perquè els mèdia no els situen en l’agenda, no els tracten. D’aquesta manera s’aconsegueix, sovint, canalitzar el debat públic envers els aspectes que interessen i allunyar-lo d’aquells altres que no interessen. Tanmateix, no tot és tan senzill, atès que el més normal és que ens trobem que, en un determinat procés polític, hi intervinguin diverses agendes, amb prioritats diferents i àdhuc oposades. Hi ha una que presenten els mitjans, però també hi ha altres agendes que situen en primer pla els temes d’actualitat.
D’altra banda, no solament els mèdia elaboren agendes, sinó que tots els actors polítics, directes o indirectes, en tenen.
image48.png
Segons Wolf (1987: 165-166), “en posar l’accent en aquesta creixent dependència cognoscitiva dels mitjans, la hipòtesi de l’agenda setting postula un impacte directe –encara que no immediat– sobre els destinataris, que es configura a partir de dos nivells: a) l’ordre del dia dels temes, arguments i problemes presents en l’agenda dels mitjans, b) la jerarquia d’importància i de prioritat amb què aquests elements són disposats en l’ordre del dia”.
Els autors partidaris de l’agenda setting responen aquestes crítiques afirmant que no consideren el públic com una mena d’autòmata que respon mecànicament al flux de comunicació que rep. És a dir, es contempla la influència del mitjà, però sense suggerir en cap moment un retorn a les teories de l’agulla hipodèrmica.
Les primeres etapes de l’agenda setting se centren en la rellevància dels assumptes públics, encara que no de forma exclusiva. Les agendes són definides per un sistema d’objectes que posseeixen una sèrie d’atributs. Així, quan els mèdia parlen d’un objecte i el públic parla i pensa sobre un objecte, s’accentuen una sèrie d’atributs sobre altres. En definitiva, es tracta de veure com els elements prominents de l’agenda dels mèdia esdevenen centrals en l’agenda pública:

”La teoria de l’agenda setting ha incorporat o ha convergit amb una varietat d’altres conceptes teòrics i teories consolidades de la comunicació. Els conceptes incorporats inclouen la conferència d’estatus, els estereotips, la construcció de la imatge i el gatekeeping. Els complements teòrics a l’agenda setting inclouen l’anàlisi del cultiu i l’espiral del silenci. I els atributs a l’agenda setting vinculen la teoria amb el framing (...) El framing i l’efecte agenda setting dels atributs criden l’atenció sobre les perspectives dels comunicadors i de les seves audiències, sobre com representen

assumptes a les notícies i, en particular, sobre l’estatus especial que certs atributs o frames tenen en el contingut d’un missatge”. Però els atributs i els frames no són ben bé el mateix. Es pot dir que el conjunt d’atributs que defineixen un dels temes centrals són els frames” (Aira, 2007: 126-127).

Segons Entman (1993), els mitjans de comunicació procuren un marc (framing ) mitjançant el qual observen la realitat que ens envolta i, alhora, ens proporcionen algunes claus d’interpretació. Per tant, els frames són determinades maneres d’organitzar i d’estructurar la percepció d’un fenomen que gaudeixen d’un alt seguiment entre la ciutadania. Són percepcions dominants, és a dir, és el que estadísticament la majoria de la població relaciona amb un concepte o fenomen.
Els mitjans no solament estableixen una agenda a l’audiència, també la construeixen, per la qual cosa es diu poc sobre el seu paper. Però a la vegada no són únicament els mitjans els qui estableixen l’agenda pública, amb la qual cosa, des de l’agenda setting se’ls atribueix un protagonisme exagerat.
En la teoria de l’agenda setting té una especial rellevància la figura del gatekeeper , ja que si, segons la teoria, és l’agenda dels mitjans la que influeix en la selecció i percepció dels diferents temes pel públic, llavors ens hem de preguntar qui i com s’encarrega de seleccionar i prioritzar unes determinades notícies als mèdia i no unes altres.
El gatekeeper
Kurt Lewin va introduir el concepte el 1947, referint-se a un professional de la informació i la comunicació que té la capacitat per triar els relats o esdeveniments que seran notícies i, per tant, que mereixen ser difosos i coneguts pel públic. En certa manera, allò que marqui com a notícia, els temes triats, faran que el seu paper en la determinació dels temes, i per tant en el que finalment pot influir en l’opinió pública, pot ser fonamental. El gatekeeper, per tant, sigui professional o no de la comunicació, és algú que té el poder per decidir de què es discutirà, sobre què es parlarà. De totes maneres, aquesta figura la podem estendre a altres activitats socials en què persones que tenen un cert prestigi i un nombre de seguidors importants poden marcar l’agenda. La figura del gatekeeper, tot i no tenir la importància de fa unes quantes dècades, continua present en les noves formes de comunicació relacionades amb les TIC i les xarxes socials.
En la teoria de l’agenda setting té una especial rellevància la figura del gatekeeper. La tasca professional del gatekeeper es pot resumir a partir dels tres punts següents:
Destriar els temes periodísticament interessants dels que no ho són.
Determinar el temps o l’espai, segons el mitjà, que ocuparà un tema, a més del tipus de cos, titular o ubicació.
Imposar la importància que s’hagi de donar a un ítem o el gènere periodístic amb el qual s’haurà de tractar.
David Manning White va realitzar el primer estudi del gatekeeper el 1950, quan va sol·licitar a un director d’un diari que li expliqués perquè acceptava o rebutjava cada història (White, 1950), i va arribar a la conclusió que les decisions del director eren tendencioses i subjectives. Quan anys després McCombs i Shaw van analitzar aquest estudi, ho van veure d’una altra manera. En aquest cas, aquest director ja no semblava tan “tendenciós i subjectiu”, sinó que la selecció d’aquestes històries estava relacionada amb el volum: com més històries d’una certa categoria li arribaven, més les escollia sense tenir en compte les seves tendències.
Així, el gatekeeper selecciona, d’una banda, el temari: el conjunt de continguts informatius,i el text: la notícia. En la primera tasca, hi poden influir diferents factors, com les estratègies del mitjà on treballa, la professionalitat o ideologia del mateix periodista, o les pressions que pugui rebre d’alguns centres de poder. Pel que fa a la segona tasca, redactarà la noticia en funció de la selecció que faci d’entre tot el material disponible i serà això el que rebrà el lector, oient o espectador.
Per tant, els gatekeepers tenen molt a veure amb l’inici i l’establiment de l’agenda temàtica, en seleccionar els temes i establir el seu grau de rellevància, i establir el període de permanència d’un tema en els mitjans.
Ara bé, si pensem en el boom d’Internet, l’aparició dels blogs i les xarxes socials, com per exemple Twitter, on tothom pot expressar les seves opinions sense que passi per cap filtre, potser ens trobem davant de la superació de la figura del gatekeeper. Els periodistes o grups de comunicació fan un procés de tria segons els seus interessos o criteris, l’espai disponible al mitjà, etc. Per exemple, els missatges electorals que puguin arribar al ciutadà a través dels mitjans de comunicació tradicionals hauran de passar per aquest filtre, però si es fa servir el portal de vídeo YouTube, no hi hauria cap cribatge, i d’aquesta manera es passaria per sobre de la barrera del gatekeeper.
Però, d’altra banda, ens podem preguntar: si Internet conté una quantitat immensa d’informació però la selecció que fan els buscadors també està filtrada, podem parlar de nous gatekeepers a Internet?
Font: http://agendatematica.wordpress.com/2012/05/18/gatekeeper/
Segons la teoria de l’agenda setting, els mass media influeixen en la selecció i percepció dels diferents temes pel públic. Els motius recollits per la majoria d’autors fan incidència en aspectes subjectius, els relacionats amb les mateixes rutines i la pressió d’espai i temps amb què viu el periodista, elements de tipus casuals o circumstancials i factors psicològics o de percepció. Aquest tipus de motius seran molt ben presentats per Bourdieu a partir del seus conceptes de camp i habitus, que perfectament es poden aplicar a l’àmbit professional de la comunicació (vegeu el proper apartat 5.5). És evident que hi influiran les normes i tradicions periodístiques, i les mateixes interaccions entre periodistes i mitjans. En aquest punt, és quan esdevé veritablement rellevant el que s’ha anomenat agenda building, el procés mitjançant el qual es construeix l’agenda. Les agendes dels partits, de les administracions i dels mitjans s’entrecreuen i cal veure quines són les relacions, interaccions i influències que tenen unes amb les altres.

“Ens situen en una fase de l’estudi de la comunicació política on els mèdia no solament actuen com a intermediaris entre polítics i votants, entre governants i opinió pública, o com a simples transmissors dels missatges, sinó que són els encarregats de fixar les expectatives, no solament de la majoria de votants, sinó també d’uns partits polítics que s’hi adapten i que no saben navegar en l’oceà de la política contemporània sense l’ajuda dels mèdia (...) És en aquest context que l’efecte agenda setting i la seva derivada agenda building ens expliquen la política contemporània tal com és, amb les seves potencialitats i les seves servituds” (Aira, 2007: 161-162).

En definitiva, la teoria de l’agenda setting i les seves elaboracions posteriors configuren un mètode d’anàlisi central per a bona part dels sistemes democràtics en l’actualitat. Cal preguntar-se, però, fins a quin punt la configuració del sistema polític actual no és també producte de l’èxit d’aquestes teories i, per tant, d’aquesta manera de veure la política. Hem de tenir en compte que la teoria no solament descriu les pràctiques que hi tenen lloc, sinó que les mateixes elaboracions teòriques influeixen en aquestes pràctiques.

5.3.L’espiral del silenci: Noelle Newmann

En la segona meitat del segle xx, la comunicòloga Elisabeth Noelle-Neumann (1916-2010), reprengué aquesta qüestió (com es forma l’opinió pública) i va elaborar una teoria que ha tingut una gran influència més enllà, fins i tot, dels camp dels estudis de comunicació. Ens referim a l’anomenada teoria de l’espiral del silenci. Sintèticament, podem dir que la tesi central d’aquesta teoria és que la percepció que un individu té de la distribució de l’opinió pública
respecte d’una qüestió influeix en la seva voluntat o disponibilitat d’expressar públicament la seva pròpia opinió.
image49.pngFigura 4. E. Noelle Neumann (1916-2010) considera que molts individus callen atès que s’estimen més romandre en silenci abans de quedar-se sols.
Noelle-Neumann defineix l’opinió pública com les opinions sobre els assumptes controvertits sobre els quals la ciutadania es pot expressar públicament sense témer caure en l’aïllament social. En la seva definició, doncs, no veu tant l’opinió pública com un procés discursiu racional que pugui contribuir al procés de formació i presa de decisions, sinó més aviat com a mecanisme de control social, ja que això garanteix un mínim consens i estabilitat del sistema (Noelle-Neumann, 2003).
Noelle-Neumann considera que molts individus opten per no expressar la seva opinió –per callar o romandre silenciosos– si perceben que en el seu entorn la seva opinió és minoritària. Aquest capteniment és motivat per la por a l’aïllament social que es podria derivar d’expressar una opinió clarament minoritària. En aquest sentit, el sentiment de vergonya és un important mecanisme de control social (vegeu el capítol 1). Un aïllament que, val a dir, pot assumir moltes formes: des de la simple burla, passant pel menyspreu o ser ridiculitzat, i fins i tot, en situacions més dures, la marginació, el buit, l’insult o l’expulsió (geogràfica o física) del grup.
Segons Noelle-Neumann, la por a quedar-se sol fa que els individus portin a terme una mena de “sondeig” permanent del clima de l’opinió pública,
tant en la situació del mateix moment com també de les perspectives de la distribució futura d’aquesta opinió. D’aquesta manera considera que els éssers humans desenvolupem un sisè sentit, un “òrgan quasi estadístic”, que actua com una antena que permet fer-se una idea dels canvis (positius o negatius) i les tendències (auge o crisi d’un tema) de l’opinió pública. Noelle-Neumann considera que el cost o l’esforç que implica portar a terme aquest sondeig o rastreig permanent és molt inferior al risc que suposaria caure en l’aïllament abans esmentat. De fet, aquesta autora reforça els seus arguments sobre la base de la propia experiència acumulada en la realització de sondejos i enquestes.
Noelle-Neumann considera que, en determinats casos, la por a l’aïllament és tan forta que porta, fins i tot als que tenen una opinió minoritària, o a una part d’ells si més no, a optar per expressar públicament la conformitat amb l’opinió majoritària.
image50.pngFigura 5. Segons la teoria de l’espiral del silenci la televisió tendeix a magnificar les posicions majoritàries i a minimitzar les posicions minoritàries.
D’altra banda, Noelle-Neumann constata l’existència a l’altre extrem d’un nucli d’irreductibles o nucli dur que, per diverses raons (no tenir vergonya, autoestima o confiança en un mateix, no tenir res a perdre…), es mostren ferms en les seves opinions, malgrat que aquestes siguin clarament minoritàries. De fet, com a conseqüència de diferents experiments i recerques es derivaren les conclusions següents:
1. Els individus que comparteixen una posició majoritària es troben molt més predisposats a expressar-la públicament. Amb paraules de Noelle-Neumann, “sentir-se en harmonia amb l’esperit del moment afluixa la llengua”.
2. Si la percepció que l’enquestat té de l’actual clima d’opinió –sobre un tema– no es correspon amb la seva predicció per al futur, la predisposició per parlar dependrà més de la tendència futura.
3. Els individus estan més predisposats a parlar amb aquells amb els quals coincideixen que amb aquells dels quals discrepen. Quan es tem l’aïllament, els amics es prefereixen als adversaris.
4. Una baixa autoestima afavoreix el silenci de l’individu.
5. Als homes, adults joves i persones de classe mitjana o alta els és més fàcil parlar, expressar-se públicament.
6. Les lleis vigents encoratgen els individus a expressar la seva opinió quan es perceben en minoria.
7. Diferents sectors varien en la seva predisposició per defensar les seves conviccions.
Noelle-Neumann considera que en l’espiral del silenci, els mitjans de comunicació i, molt concretament, la televisió, hi té un paper clau. Així, afirma que la televisió accelera el silenci de les minories. El fet que les opinions minoritàries no trobin expressió en la televisió no fa més que incrementar-ne el silenci dins la lògica de l’espiral. Com menys se’n parla menys surt, i així indefinidament. La conseqüència és que la televisió no solament ens diu què és el que hem de pensar respecte d’A o B, sinó que ens dóna una visió construïda sobre què pensa la resta de la societat. Cal tenir present, a més a més, que, atès que el que realment importa és accedir a la televisió, per existir, la temptació del recurs a l’escàndol (criminal, sexual, financer, etc.) és un reclam molt més fort per a la televisió que qualsevol reivindicació pacífica d’un ciutadà mitjà anònim (o grup de ciutadans). La rellevància mediàtica dels escàndols “programa” el “sisè sentit” humà de què parlàvem abans. En definitiva, que la televisió no solament transmet l’opinió pública sinó que també crea l’opinió pública. Hi ha, doncs, una percepció pessimista sobre el rol intrusiu i disruptiu de la televisió en el procés democràtic. Com hem apuntat anteriorment, la visió d’aquesta autora es troba dins d’una mirada elitista, tot i que ho fa des d’una perspectiva diferent: per avisar dels perills que pot comportar aquest control social realitzat mitjançant l’opinió pública. Per tant, segueix la línia de tots els que consideren els ciutadans com a poc qualificats per exercir les seves tasques ciutadanes dins dels sistemes polítics. No obstant això, la teoria de l’espiral del silenci ens ajuda a explicar bona part dels fenòmens que esdevenen a les democràcies actuals i les interrelacions entre política i sistema mediàtic.

5.4.L’opinió pública a l’obra de Jürgen Habermas

Habermas ha desenvolupat una obra multidisciplinària de dimensions i d’interès extraordinari. De fet, se’l considera un dels intel·lectuals més influents de la segona meitat del segle xx i de principis del xxi, tenint present que encara en els nostres dies continua publicant i intervenint en els debats públics, tals com la construcció d’Europa, els drets culturals, o la mateixa teoria democràtica, entre altres. També ha destacat per les seves aportacions a l’estudi dels problemes de legitimació dels estats capitalistes avançats i per situar en el centre de la seva reflexió la rellevància de la ciència i la tècnica en les societats contemporànies, tot i que la seva gran aportació al coneixement de les ciències socials la farà a partir de la seva teoria de l’acció comunicativa.
image51.pngFigura 6. Jürgen Habermas va teoritzar el sorgiment de l’esfera pública en les societats avançades.
En el context d’aquest llibre de caràcter introductori, és impossible fer una reflexió global de la producció habermasiana, i en aquest sentit ens veiem obligats a centrar-nos en un aspecte concret, però de gran rellevància, de la seva obra. Ens referim a la seva formulació de l’esfera pública, atès que tracta de la
transformació dels processos comunicatius i que, d’altra banda, ha tingut un enorme ressò intel·lectual. Com no podia ser altrament, també ens referim a la seva teoria de l’acció comunicativa.
La noció d’esfera pública va ser exposada per Habermas en el seu llibre, Historia y crítica de la opinión pública. La transformación estructural de la vida pública, publicat originalment en alemany l’any 1962 (i traduït al castellà l’any 1981), però la seva primera traducció a l’anglès no es feu, sorprenentment, fins al 1989, any a partir del qual assolí una gran difusió, sobretot entre l’hegemònica comunitat acadèmica angloparlant. Paradoxalment, aquesta difusió tardana s’ha vist beneficiada per un altre factor: l’expansió de les tecnologies de la informació i la comunicació, i molt concretament, d’Internet, durant la dècada dels noranta, que no ha fet més que incrementar l’interès per la noció d’esfera pública, atès que no pocs autors han vist en la xarxa la possibilitat de recuperar una esfera pública virtual de debat lliure en condicions d’igualtat.
image52.pngFigura 7. Els cafès van esdevenir un important lloc de trobada i discussió en el segle XVII i XIX. (Lloyd’s Coffee House de Londres. Pintura de William Holland de 1789).
Segons Habermas, durant la primera època de l’Anglaterra burgesa (segle xviii), i paral·lelament al creixement d’una cultura urbana potent, tingué lloc el desenvolupament d’un nou àmbit de la vida pública format pels teatres, els museus, els cafès i les òperes, i també es donà un creixement de les infraestructures de comunicació social (editorials, biblioteques), que possibilitaren un augment de la formació cultural de la societat. Tot plegat donà lloc a l’aparició de grups de discussió pública i de debat sobre els afers polítics, que se situaren entre l’esfera privada (íntima) i l’esfera estatal. En aquesta esfera pública, els participants s’autorepresentaven com els posseïdors de l’opinió pública. Aquest fet va afavorir un increment de les relacions socials. Per descomptat que aquesta esfera pública estava socialment connotada. És a dir, es trobava restringida a tots els burgesos alfabetitzats que tenien accés a la “tecnologia” de l’època (novel·les, revistes, diaris, etc.) i que es trobaven predisposats a debatre públicament de forma raonada.4
Segons Habermas, un conjunt de drets liberalburgesos garantien el funcionament de les diverses esferes i de les seves institucions i les feien possibles:
a. Un conjunt de drets bàsics es referia al públic implicat en el debat: llibertat d’opinió i de paraula, llibertat de premsa, llibertat de reunió i d’associació. També garantien la funció política dels ciutadans individuals en l’esfera pública (dret de petició, igualtat de vot, etc.).
b. Un segon conjunt de drets bàsics es referia a la condició dels individus en tant que éssers humans lliures, i que responien a l’esfera íntima de la família patriarcal conjugal (llibertat individual, inviolabilitat de la llar, etc.).
c. Finalment, el tercer grup de drets bàsics es referia a les transaccions entre propietaris en l’esfera de la societat civil (igualtat davant de la llei, protecció de la propietat privada, etc.).
Aquests drets bàsics són els que haurien de garantir:
a) Les esferes pública i la privada.
b)Les institucions i els instruments de l’esfera pública (la premsa, els partits), d’una banda, i el fonament de l’autonomia privada (la família i la propietat), de l’altra.
c)Finalment, les funcions de les persones individuals, tant les funcions polítiques en tant que ciutadans, com les funcions econòmiques, en tant que propietaris de béns.
Habermas conclou que aquesta esfera pública burgesa esdevingué un àmbit de debat informat, públic i raonat, per a la consolidació del qual era clau l’emergència d’un mercat de premsa comercial lliure. Malgrat una sèrie de restriccions, aquesta esfera era oberta a un gran nombre d’individus, i en el seu interior els diferents arguments i punts de vista eren discutits racionalment i les polítiques dels governs eren sotmeses sistemàticament a un escrutini crític.
No obstant això, la situació començà a canviar arran de la fi de l’era liberal, que Habermas situa vers el 1870. A partir de llavors l’esfera pública fou dominada per un estat cada cop més fort o expansiu i la premsa va perdre la seva independència i va passar a representar determinats interessos econòmics. Això implicà la fi de l’anomenat periodisme literari, caracteritzat pel fet de ser un ofici gairebé artesà en l’edició i molt centrat en l’expressió d’idees i de raonaments en la redacció. Per contra, ara la premsa passava de ser una part de l’esfera pública on es debatia de forma raonada, a afavorir-ne el procés de “refeudalització”, com a conseqüència dels processos de fusió i de sorgiment de conglomerats i monopolis estatals, industrials i mediàtics. Un nou tipus de periodista aparegué, supeditat als interessos econòmics del propietari del mitjà on treballava. La lluita pel lideratge polític mitjançant l’ús de la raó va deixar lloc a la imposició d’un consens ideològic per mitjà de mecanismes de manipulació econòmica i política. En definitiva, en aquest nou escenari, els mèdia es convertiren en manipuladors de l’opinió pública, i van convertir el públic en “ciutadans passius” i en consumidors.
Per a Habermas, el declivi de l’esfera pública està íntimament relacionat amb el triomf de la racionalitat instrumental, concepte que trobem en una de les seves obres importants, La teoria de l’acció comunicativa (1981 VO). Tot revisant i reelaborant les aportacions de Weber, Habermas amplia el concepte de racionalitat amb el concepte de racionalitat comunicativa. La tradició del pensament social havia equiparat gairebé sempre el concepte de racionalitat amb una racionalitat de tipus instrumental. La racionalitat instrumental actua d’acord amb els principis de diner i poder, de recompensa i de càstig. Quan aquest tipus de racionalitat envaeix la vida quotidiana, es produeix la crisi de l’esfera pública. Per contra, la racionalitat comunicativa pressuposa un procés d’interacció de com a mínim dos individus capaços de parlar i d’actuar que coordinen les seves accions per tal d’assolir un objectiu o arribar a un acord.
A tall de conclusió, podem dir que Habermas no té una visió tan pessimista com la que defensa Lippmann, ja que encara que vegi l’opinió pública com un espai que està sent colonitzat per una racionalitat instrumental, encara es conserven espais dins del que anomena món de la vida, en què les persones actuen, contraposen i intenten contrarestar els intents de colonització instrumental.
Habermas, en definitiva, fa una aposta decidida per fer reviure l’esfera pública, tot reformant els procediments democràtics i implicant-hi els grups i les associacions de base. En l’àmbit de la comunicació, considera que els mèdia que estan sotmesos als criteris comercials no ofereixen un marc adequat per a la discussió democràtica. Contràriament, deixa oberta la porta al fet que els mitjans públics (televisió, ràdio), i també Internet eventualment, puguin oferir possibilitats per desenvolupar un diàleg i una discussió oberts.
Les teories de Habermas són les que més han influït en teoritzacions més recents sobre la necessitat de canviar algunes pautes de funcionament de les actuals democràcies cap a propostes més obertes i participatives. Les propostes cap a noves formes de democràcia més deliberatives prenen com a element central la teoria habermasiana. La democràcia deliberativa no està oposada a les actuals formes de democràcia representativa, sinó que pretén ampliar i reforçar els canals participatius i deliberatius ja existents. En aquest sentit, les decisions polítiques només són legítimes quan són el resultat d’una àmplia deliberació democràtica que implica: a) una participació de tots els potencials afectats i b) la possibilitat de presentar, discutir i acceptar o rebatre els arguments que cadascú pugui presentar en favor o en contra de les diferents alternatives.
Aquestes discussions s’han de produir en un nivell institucional (potenciant els existents i creant nous mecanismes), com els parlaments i altres fòrums institucionals i, a més, s’han de desenvolupar lliurement i informalment en l’esfera pública no institucional, la composta pels mitjans de comunicació, acció de la societat civil organitzada i no organitzada, escoles, esglésies, sindicats, i pels debats i les discussions entre ciutadans que es portin a terme en qualsevol escenari públic.
Algunes idees i polèmiques a partir de la implementació pràctica de polítiques deliberatives:
No confondre deliberació amb negociació política o emissió del vot per part de la ciutadania.
Els mecanismes participatius no han de buscar la quantitat a qualsevol preu, sinó també la qualitat (no es tracta només que hi participi molta gent, sinó com es tenen en compte les opinions de tothom).
La quantitat en la participació només és recomanable quan es necessiti recollir el vot de la ciutadania amb una discussió pública prèvia (deliberació en els diferents nivells).
Qualsevol participació de qualitat en la presa de decisions polítiques passa per tenir informació fidel i suficient. (Aquest fet no té res a veure amb un cert credencialisme ni amb postures elitistes.)
Els resultats de la participació ciutadana han de ser visibles i han de tenir alguna conseqüència en el procés ordinari de decisions representatives.
S’ha d’enfortir el diàleg entre les administracions i la ciutadania, mitjançant la deliberació pública i democràtica.
Les tecnologies de la informació i la comunicació no s’han d’utilitzar com a finalitat, sinó com un mitjà al servei de la transparència, la participació i la deliberació.
Els mecanismes han de perdurar en el temps: no poden ser experiències puntuals i descontextualitzades

5.5.La teoria del camp mediàtic de Pierre Bourdieu

“Un camp és simultàniament un espai de conflictes i de concurrència, per analogia a un camp de batalla on els participants rivalitzen amb l’objectiu d’establir un monopoli sobre el tipus específic de capital que hi és eficient: d’una banda, sobre l’autoritat cultural en el camp artístic, l’autoritat científica en el camp de la ciència, l’autoritat sacerdotal en el camp religiós, etc.” (Wacquant, 1994, Per una sociologia reflexiva)

L’obra de Pierre Bourdieu (1930-2002) és, dins de la sociologia francesa de la postguerra, un exemple paradigmàtic d’imaginació sociològica. Tot el seu treball ha estat el producte d’un esforç ingent i una gran tenacitat. Les aportacions han estat molt fructíferes per a la teoria social, la recerca i la metodologia científica. El seu model d’anàlisi és especialment indicat per analitzar les relacions entre el sistema polític, el sistema econòmic i el sistema mediàtic.
image53.pngFigura 8. Segons Pierre Bourdieu (1930-2002), les societats avançades estan configurades com una constel·lació de camps.
El paradigma teòric i les principals línies de força de l’obra de Bourdieu van ser definides amb força precisió, especialment a la meitat dels anys seixanta. En un temps relativament curt va forjar les eines conceptuals que constituirien la matriu, contínuament afinada i reelaborada, de les seves investigacions. A Le métier de sociologue (1963), Bourdieu –juntament amb J. C. Passeron i J. C. Chamboredon– va establir els principis epistemològics que orienten la seva investigació social. L’autor francès era partidari d’una metodologia que trenqués amb les maneres de pensar “realistes” o “substancialistes” i proposava una manera de pensar la vida social relacional: “Si tot allò real és relacional és necessari pensar relacionalment”.
La constel·lació de camps
Les societats modernes comporten un alt grau de complexitat. L’espai social esdevé multidimensional i es presenta com un conjunt de camps relativament autònoms i articulats entre si: hi ha el camp econòmic, el camp polític, el camp religiós, el camp periodístic, el camp intel·lectual, el camp literari, etc. Un camp, per tant, és una esfera de la vida social que s’ha anat autonomitzant progressivament a través de la història entorn de cert tipus de relacions socials, d’interessos i de recursos propis, diferents als d’altres camps. L’autonomització del camp correspon –tal com va assenyalar Max Weber en la teoria del procés de modernització– al procés històric seguit per la societats occidentals que ha donat com a resultat la creixent diferenciació de les diverses esferes socials.
La noció de camp –que culmina la teoria social de l’autor francès– ha estat plantejada per abordar la situació en què es troben els individus (convertits en agents) que intenten adequar el seu comportament a les circumstàncies que els ha tocat viure. Un camp no és simplement la suma d’actors que hi participen. Per exemple, el camp periodístic no es pot explicar únicament a partir de les característiques individuals dels professionals de la comunicació. S’han de contemplar, també, el sistema de posicions que ocupen els periodistes dins de la seva empresa i el pes relatiu de les empreses de comunicació dintre l’ecosistema comunicatiu. La posició relativa d’aquests professionals i les regles de joc dins d’aquest camp és el que explica la seva actuació individual. (El paper de Jiménez Losantos en el seu periple a la cadena COPE no es pot entendre ni jutjar únicament a partir de les seves característiques personals ni la seva trajectòria professional anterior.)
La noció del camp, doncs, serveix per explicar i comprendre el comportament (més menys previsible) dels individus que actuen en aquests àmbits socials amb independència de les seves característiques personals. No cal dir que la llibertat personal d’aquests individus està limitada o condicionada pel context o per les circumstàncies.
image54.pngFigura 9. La teoria dels camps ens diu que els “jugadors” competeixen per millorar la seva posició en el joc i aconseguir els seus objectius.
La noció de joc
Per comprendre la idea de camp és útil recorre a la metàfora del joc: un camp és un espai de joc relativament autònom, amb objectius propis a ser assolits (envit), amb jugadors competint entre si i obstinats en diferents estratègies segons la seva dotació de cartes i la seva capacitat d’aposta (capital), però al mateix temps interessats a jugar perquè “creuen” en el joc. Els actors socials (els jugadors) accepten les regles pel simple fet de jugar-hi, i no pas per un contracte; ho fan amb la convicció que val la pena jugar-hi.
A cada moment, les relacions de força entre els jugadors defineixen l’estructura del camp. Això no és tot: “Els jugadors poden jugar per augmentar o conservar el seu capital, les seves fitxes, és a dir, d’acord amb les regles tàcites del joc i amb les necessitats de la reproducció del joc i dels envits; però també poden treballar per transformar parcialment o totalment les regles immanents del joc.”
En aquest joc “els jugadors disposen de trumfos, és a dir, de cartes mestres, la força de les quals varia segons les circumstàncies del joc. I tal com la força relativa de les cartes canvia segons els jocs, també la jerarquia de les diferents espècies de capital (econòmic, cultural, social, simbòlic) varia en els diferents camps. Altrament dit, hi ha cartes que són vàlides, eficients, en tots els camps –però el seu valor relatiu com a trumfo varia segons els camps i, fins i tot, segons els estats successius d’un mateix camp.” (Bourdieu, 1994: 74-76).
Les característiques del camp periodístic
Un camp és un espai social estructurat, un àmbit de forces on hi ha dominants i dominats. La teoria dels camps posa l’accent en les relacions de poder, el conflicte i la transformació que es produeixen a l’interior dels diversos camps socials. Un camp és simultàniament un espai de conflictes i de concurrència –per analogia a un camp de batalla–, on els participants rivalitzen amb l’objectiu d’establir un monopoli sobre el tipus específic de capital que és eficient. El camp es caracteritza pel principi d’autonomia. El camp econòmic –per exemple– té una estructura particular i es regeix per criteris autònoms diferenciats que no poden desconèixer les persones que estan implicades en un camp: “La pela és la pela” com diem en català.
És important destacar que els límits dels camps no sempre són fàcils de dilucidar, cosa que només es pot fer mitjançant la recerca empírica. És a dir, no sempre és fàcil delimitar les fronteres entre els diferents camps. En alguns camps el grau d’autonomia és molt limitat. El “camp periodístic” està molt relacionat amb el camp econòmic, atès que la major part d’empreses de comunicació es financen mitjançant la publicitat (cosa que genera una dependència econòmica respecte de les empreses anunciants). D’altra banda, el “camp periodístic” també depèn del món de la política, atès que la major part de llicències de ràdio i televisió que es concedeixen a les empreses privades depenen d’una concessió pública.
Cada camp comporta uns principis de funcionament coneguts pels agents que hi participen. El fet que siguin institucions socials implica admetre que agrupen un conjunt d’individus que desenvolupen un rol social i tenen un “coneixement especialitzat”. Per conèixer el funcionament d’un camp és important conèixer el bagatge cultural dels agents. Aquest bagatge cultural és l’”habitus” que, com ja s’ha dit, és un sistema de disposicions que els agents han adquirit a través de l’experiència. Això vol dir que els agents comparteixen (encara que sigui mínimament) els mateixos objectius i valors que presideixen el joc. L’habitus comporta la interiorització d’un determinat tipus de condicions econòmiques i socials i que troben en la seva actuació en el camp una ocasió més o menys favorable per actualitzar-la. (Així, per exemple, la tria de les notícies que realitzen els periodistes es fa per “intuïció”. És el resultat de “la interiorització d’una sèrie d’hàbits institucionals convertits en normes”.)
Els camps no són estàtics i evolucionen al llarg de la història. Per conèixer la dinàmica d’un camp, cal conèixer-ne la gènesi històrica i l’evolució particular. El camp periodístic es manté o es transforma en funció dels conflictes que hi ha entre les forces que constitueïxen el camp per tal d’assolir el poder i d’aconseguir l’autoritat.
Podem sintetitzar la teoria dels camps de Bourdieu a partir dels punts següents:
1) En primer lloc, els camps es presenten com a “espais estructurats de posicions (o de llocs), les propietats dels quals depenen de la posició dels agents en aquests espais i poden ser analitzades independentment de les característiques individuals dels seus ocupants” (Bourdieu, 1980: 113). Així, el camp periodístic no es pot explicar únicament a partir de les característiques individuals dels professionals de la comunicació, sinó que cal analitzar el sistema de posicions que ocupen els periodistes i les empreses de comunicació dins el sistema comunicatiu. La posició relativa d’aquests professionals i les regles de joc dins d’aquest camp és el que explica la seva actuació individual.
2) En segon lloc, hi ha la qüestió dels “límits del camp”. No sempre és fàcil delimitar les fronteres entre els diferents camps. Els contorns del camp només es poden determinar amb precisió mitjançant la recerca empírica. El “camp periodístic” està molt relacionat amb el camp econòmic. La major part d’empreses de comunicació es financen mitjançant la publicitat. D’altra banda, el “camp periodístic” també depèn del món de la política, atès que la major part de llicències de ràdio i televisió que es concedeixen a les empreses privades depenen d’una concessió pública.
3) En tercer lloc, els camps evolucionen al llarg del temps. El camp periodístic es manté o es transforma en funció dels conflictes que hi ha entre les forces que constitueixen el camp amb l’objecte d’assolir el poder i d’aconseguir l’autoritat. Per exemple, podem destacar la rellevància que ha assolit la televisió dins el sistema comunicatiu i la pèrdua del pes específic de la premsa. Segons Bourdieu, durant els anys cinquanta a França, la televisió amb prou feines era present en el camp mediàtic (en parlar de periodisme, gairebé no es pensava en la televisió). Amb els anys la relació s’ha capgirat completament i la televisió tendeix a convertir-se en dominant econòmicament i simbòlicament en el camp mediàtic.
4) El camp es caracteritza per l’autonomia. Podem dir, doncs, que el “camp periodístic” és una mena de microcosmos amb lleis pròpies. Això significa que els professionals del sector han de conèixer les regles de funcionament del camp. Els camps corresponen a múltiples espais socials autònoms, però que es projecten tots sobre el conjunt social, i –segons Bourdieu– produeixen una estratificació homogènia.
Finalment, Bourdieu considera que hi ha una certa harmonització entre els diferents camps. Hi ha alguns camps, però, com el camp econòmic i el camp del poder, que és mantenen a un nivell jeràrquicament superior a d’altres camps. Aquest camp “superior” és el lloc on el codi dominant es manté absolutament eficient i s’imposa amb caràcter general. El camp del periodisme –com ja s’ha dit– ocupa una posició subordinada, ja que depèn molt directament dels condicionants econòmics i dels límits que marca la voluntat política.
5) Dins els camps hi ha una mena de “cultura” i uns principis de funcionament que han de conèixer els agents que hi participen. El fet que siguin institucions socials implica admetre que agrupen un seguit d’individus que desenvolupen un rol social i un “coneixement especialitzat”. Així, per exemple, la tria de les notícies que fan els periodistes és per “intuïció”. És el resultat de la interiorització d’una sèrie d’hàbits institucionals convertits en normes. S’ha d’analitzar aquest bagatge o disposició cultural (habitus) dels agents, els diferents sistemes de disposicions que ells han adquirit a través de la interiorització d’un determinat tipus de condicions econòmiques i socials, i que troben en la seva actuació en el camp una ocasió més o menys favorable per actualitzar-la. Tal com hem explicat en capítols anterior, l’habitus és un sistema de disposicions culturals i valors perdurables que són fruit de l’experiència i del coneixement adquirits en un determinat àmbit social.
L’obra de Bourdieu és molt critica amb el sistema comunicatiu i els professionals de la comunicació en les societats avançades. Els periodistes tenen un rol socialment legitimitat i institucionalitzat per construir la realitat social com a realitat pública i socialment rellevant. Aquestes competències es realitzen a l’interior de diverses empreses especialitzades. En la nostra societat, els periodistes són els professionals que orienten l’atenció pública per la seva capacitat exclusiva de seleccionar i donar un determinat tractament als temes d’actualitat. Segons Bourdieu, els professionals de la comunicació ocupen una posició inferior o dominada dins el món de la producció cultural; tanmateix, els periodistes exerceixen una forma ben rara de dominació: “tenen el poder sobre els mitjans que permeten explicar-se públicament, existir públicament, ser conegut, accedir a la notorietat pública” (Bourdieu, 1997: 53).
Bourdieu es mostra inquiet per l’obsessió que hi ha en el món de la comunicació per l’audiència i està preocupat pel creixent pes que tenen els criteris comercials en el món cultural. Bourdieu considera que mitjançant l’audímetre (aquest instrument de mesura “infal·lible”), la lògica mercantil s’imposa al món de la comunicació i, per extensió, al món de les produccions culturals:
“Crec que actualment tots els camps de producció cultural estan sotmesos a la imposició estructural del camp periodístic [...]. L’audímetre és la sanció del mercat, de l’economia, és a dir, d’una legalitat externa i purament comercial, i la submissió a les exigències d’aquest instrument de màrqueting és l’equivalent exacte en matèria de cultura del que és la demagògia orientada pels sondeigs d’opinió en matèria de política.” (Bourdieu,1997: 64)
El caràcter crític i el compromís polític que expressa Bourdieu en les darreres obres han comportat una dura rèplica per part d’altres autors més vinculats a la recerca comunicativa. En forma de resum crític, podem dir que:
1) En el llibre Sur la télévisión , que és la transcripció de dues conferències televisives, Pierre Bourdieu adopta un to i una perspectiva molt crítica contra de la televisió, i posa l’accent en els seus efectes nocius sobre el món cultural. Aquest to de denúncia crítica (tot i que pugui semblar justificat) contrasta amb l’actitud de distanciament que Bourdieu ha demostrat al llarg de tota la seva obra.
2) D’altra banda, Bourdieu considera el sistema comunicatiu actual com una amenaça als principis de funcionament democràtic. Malgrat la desconfiança expressada per l’autor francès, pensem que no es pot articular la democràcia moderna sense els mitjans de comunicació social.
3) La preocupació de Bourdieu s’adreça fonamentalment a la premsa escrita (naturalment la premsa seriosa) i ignora sistemàticament –cosa prou significava– altres mitjans de comunicació com la ràdio o Internet. L’amenaça de la televisió afecta, segons Bourdieu, l’autonomia del camp intel·lectual que és el que realment li preocupa.
4) El discurs de Bourdieu constitueix un retorn a les teories que, dins del camp de la comunicació, atribueixen un poder extraordinari (normalment de caràcter malèfic) als mitjans de comunicació social.
5) Finalment, s’ha de dir que Bourdieu posa de manifest una actitud elitista i aristocràtica que tendeix a desconfiar sistemàticament de la “cultura popular de masses” i que –al nostre entendre– impedeix fer una anàlisi més lúcida i serena sobre aquesta realitat.
Aquesta actitud “elistista” i el discurs “apocalíptic” contra els mitjans de comunicació i les indústries culturals fan que l’obra de Bourdieu (malgrat pertànyer a una altra generació) tingui algunes afinats o semblances amb la teoria crítica que –com veurem més endavant– defensen els autors de l’escola de Frankfurt.

6.Els estudis culturals i la cultura mediàtica

Els estudis culturals han esdevingut una disciplina acadèmica que ha assolit una gran expansió en el món universitari, sobretot en els països anglosaxons. El fet cert, però, és que, a diferència d’altres ciències, els estudis culturals no es caracteritzen pas per l’existència d’un objecte d’anàlisi gaire definit, ni d’una
metodologia especifica, ni tan sols un marc teòric compartit. Els estudis culturals es preocupen, de forma prioritària, per estudiar la dimensió ideològica dels productes culturals, i fan especial incidència en elements com l’ètnia, la classe social o el gènere en la producció cultural. Des d’aquesta òptica, aquests elements són clau per entendre com els individus i els grups vinculats a determinades subcultures creen el seu propi estil de vida i configura els seus referents culturals i, alhora, resisteixen activament les formes i els models culturals dominants. Per això, es proposa una anàlisi de la cultura emmarcada en les relacions socials i en el sistema a l’interior dels quals és produïda i consumida. Això porta els estudis culturals a trobar-se estretament lligats a l’economia, la política i la societat.
D’altra banda, atès que la producció i el consum de la cultura es dóna, en gran manera, a través dels mèdia, és lògic que els estudis culturals hagin pres com un dels seus objectes centrals de reflexió, l’anomenada cultura popular mediàtica. Efectivament, les indústries culturals i els mitjans de comunicació (com ara el cinema, la televisió, la música popular, la premsa, etc.) tenen un paper molt important a l’hora configurar els referents culturals i condicionen la manera de pensar, d’observar i d’actuar. En la societat actual, els mèdia són contemplats com a potents agents de socialització i d’educació, atès que proporcionen, entre altres, els herois moderns, els models de capteniment, els valors morals, etc. A diferència d’altres aproximacions als mèdia, però, els estudis culturals, influïts pels corrents de pensament postmodern, no accepten la distinció que sovint s’estableix entre “alta” i “baixa” cultura. Per contra, defensen una visió d’un contínuum d’artefactes culturals que van des de la gran novel·la fins a la teleporqueria. Des d’aquesta òptica es posa en qüestió la possibilitat d’establir cap mena de cànon o jerarquia cultural a l’àmbit de la cultura mediàtica. Finalment, també cal destacar una reacció dels estudis culturals enfront de la colonització cultural (o americanització) que es fa mitjançant les noves indústries culturals.
El 1963 es constitueix el Centre d’Estudis Culturals Contemporanis de la Universitat de Birmingham. En aquesta institució s’aplegaren diversos autors que, des d’una perspectiva crítica o radical d’origen marxista o neomarxista, portaren a terme una recerca sobre el control ideològic dels mèdia per part dels grups poderosos, i també de com es produïa la internalització inconscient dels valors de la cultura dominant per part dels consumidors. Els membres de l’escola de Birmingham van ser dels primers que analitzaren els efectes dels diferents tipus de mèdia en les audiències. També s’interessaren per com diferents tipus d’audiències interpretaven i usaven els mèdia en diferents contextos, i per quins eren els factors que feien que les audiències responguessin de forma diferent. Sense cap mena de dubte, el representant per excel·lència d’aquesta escola és Stuart Hall.
image55.pngFigura 10. Stuart Hall es mostra crític amb el “determinisme textual” i constata que existeixen diferents nivells de lectura.
Des dels estudis culturals britànics, però, es va proposar una manera radicalment nova d’analitzar el rol dels mitjans de comunicació social i de reivindicar el protagonisme de l’audiència i dels processos de recepció cultural. Es comprèn la recepció dels productes mediàtics fonamentalment com un procés hermenèutic i que té una indiscutible significació cultural (vegeu el capítol 5, apartat 2.5.3).
Precisament, a partir de la dècada dels vuitanta s’observa un canvi en l’orientació dels estudis culturals, atès que la influència dels referents marxistes disminueix –sense desaparèixer– i, per contra, augmenta la rellevància dels nous moviments socials (feminisme, ecologisme, pacifisme, moviments gai i lesbià, etc.), del paper del jovent com a actor revolucionari i del pensament postmodern.
Durant dècades els discursos hegemònics sobre els mitjans de comunicació posaven en relleu gairebé únicament dels processos tècnics de producció i difusió cultural. Es considerava l’audiència com un element passiu, dòcil i absolutament influenciable.
En la dècada dels noranta, els estudis culturals han eixamplat el seu camp d’interès a la cultura transmesa a través dels ordinadors i les noves tecnologies, en definitiva, envers els nous mèdia i la cibercultura, àmbits que han conegut els darrers anys un creixement exponencial.
Una idea a tenir en compte és el model codificador-descodificador de Stuart Hall (1973). Hi criticava el determinisme textual fins llavors imperant, segons el qual, el sentit d’un missatge roman inalterable en el doble procés de codificació per part de l’emissor i de descodificació per part del receptor. Per contra, Hall afirma que el receptor (el lector de premsa, el radiooient, el telespectador, l’internauta) a l’hora de descodificar un missatge no assumeix un rol purament passiu (receptiu), sinó que hi ha la possibilitat que, en no compartir uns mateixos codis, una mateixa posició social i un mateix bagatge personal, la recepció del sentit del missatge sigui, en menor o major mesura, diferent de la que li dóna l’emissor (el productor o l’editor del mèdia en qüestió). Concretament, Hall contempla tres posicions hipotètiques del receptor del text:
a) Una lectura dominant (o hegemònica), en la qual el receptor (o “lector”) comparteix plenament el sentit del missatge donat per l’emissor. Hi ha una plena coincidència amb la “lectura preferida” de l’emissor.
b) Una lectura negociada, on el receptor comparteix en major o menor mesura el sentit del missatge donat per l’emissor, però que en determinats casos el modifica o s’hi resisteix en funció de la seva posició social, de la seva experiència i dels seus interessos. És una lectura, doncs, que implica un determinat grau de contradicció amb la lectura preferida de l’emissor.
c) Una lectura oposada (o contrahegemònica), el receptor, la posició social del qual el situa en una relació directament oposada al codi dominant, comprèn la lectura preferida, però no en comparteix el codi i en conseqüència la rebutja, i s’apunta a un altre codi o marc de referència.

7.L’estudi de les audiències i de la recepció

En aquest apartat es presenten dos àmbits d’estudi que són clau en els estudis de comunicació. Es tracta dels conceptes d’audiència i de recepció . Tots dos es troben estretament lligats. Tant pel que fa a les audiències com a la recepció -o si es vol a l’anàlisi de la recepció–, les noves aportacions teòriques que s’han realitzat les últimes dècades plantegen perspectives innovadores que mereixen una aproximació, ni que sigui puntual, al seu coneixement.
En la nostra vida quotidiana, els ciutadans fem servir, de forma alternativa, múltiples mitjans de comunicació. Des del mateix moment que ens llevem al matí fins que tornem al llit a la nit, pràcticament tothom haurà consumit una forma o altra de comunicació mediàtica. Des d’aquest punt de vista, l’estudi de les audiències ha esdevingut un objecte d’interès per part de tots els actors que tenen alguna cosa a transmetre i per la qual esperen obtenir una determinada gratificació que, en la majoria de casos, és de tipus econòmic (empreses, particulars), però que també pot ser de tipus polític (suport, legitimitat) o, més concretament, electoral (essencialment vots).
Cal tenir en compte que, com a conseqüència del desenvolupament de les tecnologies de la informació i de la comunicació, que ens permeten accedir a dotzenes de canals de televisió o d’emissores de ràdio, és obvi que es produeix una tria selectiva, en el sentit que acostumem a seleccionar un determinat tipus de programes o continguts, i en descartem d’altres. Per descomptat que aquesta selecció respon a criteris que poden ser, en cadascun de nosaltres, de naturalesa molt heterogènia. Però, tanmateix, el coneixement d’aquests criteris són d’un gran interès per als agents implicats en la comunicació, ja que els permeten oferir un “producte” molt més adaptat a la demanda i en conseqüència amb molta més possibilitat de tenir èxit.
Com s’ha explicat en anteriors capítols, des d’una perspectiva tradicional, l’anàlisi de les audiències parteix de la consideració que l’audiència és un fenomen de masses, la qual cosa implica un seguit de consideracions.
La primera és que el consum dels mèdia té lloc de forma individualitzada, és a dir, que l’acte del consum el realitza cada individu, aïllat de la resta de la societat, en la intimitat de la seva llar. Es tracta, doncs, d’una acció feta, suposadament, al marge de les influències externes.
Una segona consideració és que, malgrat el que acabem de dir, els individus que comparteixen unes mateixes variables sociodemogràfiques (sexe, edat, religió, origen geogràfic, nivell d’estudis o de renda, etc.) acostumen a compartir també unes mateixes preferències o gustos.
Usos i gratificacions
Un canvi substancial en els estudis de comunicació que destaca el protagonisme de l’audiència es produeix amb la teoria dels usos i les gratificacions, que emfasitza la utilitat o l’ús que dels mèdia fa el públic per satisfer una diversitat de necessitats. D’aquesta manera es capgira la perspectiva tradicional: en lloc de preguntar què fan els mèdia a les audiències, com les influencien, es pregunta què fan les audiències –el públicamb els mèdia.
La resposta és que el públic empra els mèdia per satisfer o complaure unes necessitats. Quines necessitats? Les més al·ludides han estat: la vigilància o control (saber què passa);les relacions personals; la identitat personal o la diversió (oci i escapisme). En conseqüència, aquesta aproximació nega que els ciutadans adoptin una actitud passiva envers els mèdia. Tot el contrari, tenen unes expectatives que pretenen satisfer-les quan els consumeixen. Fixem-nos que, en funció de la gratificació esperada, el ciutadà consumirà un tipus de mitjà o un altre. Per exemple, si el que s’espera és estar informat d’allò que passa a Siria, el ciutadà optarà per seguir els programes informatius (telenotícies, reportatges d’investigació, etc.). Per contra, si el que vol és evadir-se d’una determinada realitat o vol, ras i curt, divertirse, probablement que opti per programes d’escàndols, per concursos o d’humor. Dit d’una altra manera, aquesta aproximació és escèptica respecte la influència que pugui tenir un mitjà en un individu que no n’espera res d’ell i que en conseqüència, l’incentiu per consumirlo és molt baix o, directament, nul.
En tercer lloc, es considera que l’anomenada “lectura preferida”, és a dir, el sentit del text (escrit, visual o d’àudio) que l’emissor transmet és completament acceptat i interioritzat pel receptor, de manera que s’assoleixen de forma plena, els objectius o propòsits de l’emissor, i en conseqüència, es “degrada” el receptor a un rol purament passiu.
Finalment, hi ha l’ús d’un imponent volum de dades quantitatives, que serveixen per elaborar rànquings d’audiències i que són un dels reclams que més interessen als empresaris o executius, d’una banda, i als polítics, de l’altra. No obstant això, i malgrat reconèixer que els darrers anys s’ha produït un elevat grau de refinament i perfeccionament de les tècniques quantitatives, que les fa molt més exactes o fidedignes, sembla evident que no es pot equiparar l’accés quantitatiu a un determinat programa de televisió i la influència (qualitativa) que aquest pot arribar a tenir en les nostres vides quotidianes.
Mesurar les audiències
Al nostre país els principals sistemes per mesurar la difusió dels mitjans i les audiències són: OJD (Oficina de Justificació de la Difusió): http://www.introl.es/
EGM (Estudi General de Mitjans): http://www.aimc.es/-Que-es-el-EGM-.html
Baròmetre de la la Comunicació i la Cultura: http://www.fundacc.org/fundacc/ca.html
Panells d’audiometria (Kantar Media): http://www.kantarmedia.es/
L’OJD ens dóna les dades de venda dels diaris i les revistes (en els punts de venda, subscripcions, donacions, etc.) i d’aquí podem extreure unes dades importants, que tenen a veure amb les dades de difusió. L’OJD interactiva també ens aporta dades de consum de publicacions per Internet. Les mateixes empreses donen les dades que després són auditades per l’OJD. De totes maneres, si no volem saber només les dades de difusió, sinó també l’audiència real (lectors, oients o espectadors) necessitem altres sistemes de medició. En aquest cas es fan servir enquestes. Aquestes són les dades que ens proporciona el Baròmetre (per a Catalunya) o l’EGM per al conjunt de l’Estat. Es tracta de grans enquestes que, mitjançant mostres representatives, ens aporten dades sobre el consum de diferents mitjans (premsa, revistes, ràdio, televisió) i altres consums culturals.
Tant les dades de venda com les de lectura són necessàries: ens pot interessar quin diari es ven més als punts de venda, i també quina publicació té més subscritors, però també ens interessa saber qui llegeix realment el diari (l’enquesta ens permet saber, si es compra un diari, quants membres de la llar el llegeixen per exemple, o qui el llegeix en un bar, en una biblioteca, etc.) .
Finalment, per mesurar exclusivament la programació televisiva disposen dels panels d’audiometria. Els audímetres són dispositius electrònics instal·lats a 4.625 llars (+10.000 individus) de tot Espanya que recullen l’activitat del TV mentre es troba encès (quan s’encén, qui ho fa, a quina hora, quines cadenes i canvis de canal). Es coneixen dades sociodemogràfiques d’aquestes persones i això permet obtenir conclusions sobre el tipus de programes que prefereixen determinats grups socials o els horaris en funció de l’edat. Es tenen en compte les dades d’audiències de persones amb una edat superior a quatre anys.
No obstant, tot i que les dades d’audiències i difusió ens ofereixen una informació rellevant i molt útil s’han de completar amb una anàlisi qualitativa que cap enquesta o dades de tipus quantitatiu ens pot oferir. És necessari saber també l’opinió, la mirada, el tipus d’opinions que genera la recepció de qualsevol programa o publicació.
En oposició a aquest paradigma clàssic, els darrers anys s’han desenvolupat un seguit de teories que, globalment, podem anomenar com a nova anàlisi de la recepció.
L’element central d’aquesta aproximació és la tesi que l’audiència, és a dir, els receptors, lluny d’adoptar una posició passiva respecte del sentit d’un missatge (text) que reben, n’adopten una d’activa, de manera que construeixen el seu propi sentit del text, que res pot situar més lluny o més a prop de la “lectura
preferida” de l’emissor. Dit d’una altra manera, les audiències no són simples consumidors, sinó que són productors actius de sentit, ja que descodifiquen els textos mediàtics en funció de les seves circumstàncies socials i culturals, i també de les maneres com, individualment, experimenten aquestes circumstàncies. Així, un mateix programa de televisió pot ser “llegit” o “interpretat” de maneres força diferents en funció del tipus d’audiència.
Per portar a terme els seus estudis, més que utilitzar la tècnica del qüestionari, es prefereixen emprar mètodes qualitatius a petita escala. Així, per exemple, entrevistes en profunditat a escala individual, o també per grups, per tal de desvetllar els sentits que els grups petits de lectors generen dels diferents textos mediàtics, posant un èmfasi especial en la ubicació dels membres del grup en un context sociohistòric concret. Aquests mètodes qualitatius propis de la sociologia són complementats o combinats amb tècniques pròpies de la crítica literària. Igualment també s’han emprat tècniques etnogràfiques per copsar amb més detall la recepció dels missatges mediàtics. Així, d’ençà els anys vuitanta, s’han succeït tot un seguit d’estudis de cas que analitzen algunes de les principals sèries de televisió, en format de comèdia o fulletó.

8.La teoria crítica

El focus central de la teoria crítica el trobem en l’anomenada Escola de Frankfurt. L’Escola de Frankfurt tingué entre els seus membres alguns dels més destacats intel·lectuals alemanys i centreeuropeus del segle xx. Així, convé esmentar la presència en els seus rengles de personalitats com Horkheimer, Adorno, Marcuse i Benjamin. En els autors d’aquesta escola hi havia una preferència per tractar qüestions referides a la superestructura (cultural, ideològica, política), que no pas les relacionades amb els aspectes més materials, o de base econòmica, corresponents a la infraestructura.
El resultat va ser el desenvolupament d’una crítica a la ideologia de la societat capitalista i de l’anomenada indústria (o indústries) de la cultura. La gran aportació d’aquests autors és assenyalar els trets característics de la cultura de masses en una societat capitalista de caràcter tecnològic, industrial i mercantilista.
Indústria de la cultura és un terme emprat pels membres de l’Escola de Frankfurt i neix de la reacció manifesta contra l’ús de la noció de cultura de massa que alguns autors, com Adorno, rebutgen perquè consideren que la massa pràcticament no participa en la seva elaboració. Van substituir l’expressió de cultura de masses per indústria de la cultura per excloure la interpretació que la cultura sorgeix de manera espontània de la mateixa massa.
Utilitzaren aquest concepte i no el de cultura de masses, perquè consideraven que aquest últim podia donar a entendre que les masses eren les responsables de la degeneració de la cultura. Amb l’auge del nazisme a Alemanya, la reflexió frankfurtiana assumí unes connotacions clarament pessimistes i arribà a la conclusió que el potencial revolucionari del proletariat s’havia esvaït en gran part com a conseqüència dels efectes negatius que tant l’alta cultura com la cultura popular havien exercit en la consciència de la classe obrera. Efectivament, aquesta havia esta adoctrinada en els valors i les normes de la societat capitalista i els havia acabat acceptant. Dit en d’altres paraules, la indústria de la cultura –juntament amb la burocràcia dominant– havia exercit un paper altament manipulador en la societat moderna i havia servit per contrarestar i controlar la consciència oposada (la revolucionària proletària), esvaint qualsevol amenaça a la dominació de la classe capitalista i fomentant l’aparició d’una “falsa consciència”.
En definitiva, es conclou que la societat del consum, certament, ofereix una millor qualitat de vida estàndard, i determinats conforts i gratificacions, que són acceptats pels treballadors. No obstant això, segons el seu parer, també fomenta una apatia social i política. Aquesta apatia és aprofitada pels grups que controlen la societat capitalista. Des d’aquest punt de vista, doncs, els mass media són interpretats com a instruments de control social i d’opressió dirigits pels grups que controlen la societat (capitalista).
Les crítiques als plantejaments de l’Escola de Frankfurt han estat importants.
1. En primer lloc, es tracta d’un discurs teòric que tendeix a defugir la recerca empírica. Efectivament, la major part de treballs dels autors de l’escola són assajos de caràcter filosòfic extraordinàriament crítics respecte d’alguns aspectes de la cultura pròpia de les societats capitalistes a l’era del consum massiu.
2. En segon lloc, hauríem de destacar el caràcter aristocràtic i elitista de la seva crítica a la cultura de masses. Concretament es critica que l’Escola de Frankfurt distingeix clarament entre el que és l’autèntic art, l’autèntica cultura, d’una banda, i el que és la cultura vulgar (o de masses). D’aquesta manera,
l’intel·lectual és qui estableix una determinada noció d’autenticitat abstracta, al marge de la societat, i on el concepte d’ésser humà ocupa una posició ahistòrica i, en definitiva, essencialista.
3. En darrer terme, hi ha la sospita que som davant d’un projecte totalitzant, en què es dóna per descomptat que l’intel·lectual reconeix quines són les autèntiques necessitats humanes.
L’obra d’art a l’era de la reproducció en sèrie
Walter Benjamin (1892-1940) és un autor relativament distanciat del nucli principal de l’Escola de Frankfurt. Va fer una valuosa aportació sobre el paper dels mitjans de comunicació i les potencialitats tècniques i socials de la indústria de la cultura. Benjamin es distingeix no solament per la temàtica que tracta, sinó també pel seu mètode d’apropament a l’estudi de la realitat. Benjamin (1983) va quedar fascinat pel gran potencial innovador dels nous mitjans de reproducció tècnica –la ràdio, la premsa de massa, la fotografia o el cinema. En L’obra d’art a l’era de la seva reproductibilitat tècnica , analitzava l’impacte en el món de la producció cultural. Benjamin no veu només les potencialitats quant a la producció i la reproducció massives, cosa prou important, sinó que s’adona que aquests nous mitjans tècnics modifiquen radicalment les formes de consum, l’experiència i la percepció social de la cultura en la societat actual.
image56.pngFigura 11. Walter Benjamin (1892-1940) en la seva obra L’obra d’art a l’era de la seva reproductibilitat tècnica estudia les transformacions culturals de la primera meitat del S:XX.
Les noves tècniques de producció i reproducció cultural possibiliten una creació destinada a un consum massiu; els béns culturals són reproduccions o còpies d’un original o, com en el cas del cinema, no es pot parlar pròpiament d’una copia original. En el cas de la còpia, ens diu Benjamin, manca el sentit d’originalitat, d’autenticitat inherent a l’obra d’art entesa en un sentit clàssic. Per a Benjamin, la substitució de l’original, de la peça única per una multitud de còpies, modifica substancialment el concepte classicista de l’art. A la còpia li manca l’hic et nunc de l’obra d’art; és a dir, li manca una existència única i irrepetible dins un espai concret i privilegiat. En el seu context cultural, diu Benjamin, l’obra d’art imposa, per molt a prop que es trobi de l’espectador, un distanciament. I aquesta distància, aquesta no-presència, és el que ell anomena aura .
La possibilitat de reproduir massivament els béns culturals mitjançant la tècnica –diu Benjamin– ha permès que les coses siguin espacialment i humanament més properes, cosa que ha provocat una decadència radical de l’aura, i això coincideix amb la irrupció històrica d’un públic massiu. Així, l’aplicació de les noves tecnologies ha contribuït a canviar profundament la naturalesa dels productes culturals i comunicatius, i la seva relació amb l’individu que les capta. Ja la fotografia i el cinema van representar canvis importants en la naturalesa de l’obra d’art.
Benjamin és realment un autor atípic per diverses raons. En un context d’aparició i desenvolupament dels mitjans massius de comunicació va ser dels pocs autors que va veure el potencial democràtic i revolucionari que podien tenir. Sembla interessant veure el paral·lelisme existent en el context d’expansió dels mitjans de comunicació de masses durant la segona i tercera dècada del segle passat i el que es produeix a finals de segle amb la irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació. A més, s’allunya del caràcter elitista de la resta d’autors frankfurtians. En definitiva, va ser un dels primers autors que s’acosta a una posició que no menysprea la recepció per part de les persones dels missatges comunicatius. És un dels primers pensadors que posarà les bases d’allò que, entrant el segle xxi, i amb l’expansió de les TIC, s’ha anomenat el trencament de la unidireccionalitat de la comunicació, que ofereix la possibilitat al tradicional receptor dels missatges de poder-se convertir, potencialment, en creador d’aquests.

9.L’autocomunicació de masses i la política en la societat xarxa

A partir del procés d’expansió de les tecnologies de la informació i la comunicació, l’evolució d’Internet i les xarxes socials, amb l’extensió de les xarxes horitzontals de comunicació interactiva que connecten el que és global i el que és local, s’ha trencat definitivament una visió homogènia de la teoria de la comunicació que durant dècades s’havia centrat en el poder dels mitjans de comunicació de masses i la seva capacitat per enviar missatges de manera unidireccional a un públic passiu, atomitzat i dispers. Han nascut noves formes de comunicar massives, en què les persones generen els seus propis sistemes de comunicació, amb la possibilitat de compartir i reconfigurar digitalment els missatges (és el que Castells anomena autocomunicació de masses). Per a Castells, en les societats actuals conviuen diferents formes de comunicació: la comunicació interpersonal, la comunicació de masses i autocomunicació de masses.
image57.pngFigura 12. Internvenció de Manuel Castells en l’acampada dels indignats a la Plaça de Catalunya (#acampadabcn, 27/05/2011).
A Comunicació i poder (2009), Castells ens fa una descripció del sistema polític actual a partir de tres fenòmens que es relacionen i es complementen: la política de mitjans, la política de l’escàndol i la conseqüència lògica de les
dues anteriors: la crisi de la democràcia. Com a mitjans inclou tant els mitjans de comunicació de masses com l’autocomunicació de masses. Allò que Castells anomena política de mitjans és bàsicament la política “marquetiniana” que funciona actualment, en què poder polític i mitjans de comunicació estableixen aliances estratègiques.

“En molts casos la crisi de legitimitat provoca un augment de la mobilització en comptes d’un allunyament polític. La política de mitjans i la de l’escàndol contribueixen a la crisi mundial de legitimitat política, però la davallada de la confiança pública no és sinònim d’una davallada en la participació política. Posats contra les cordes per la desafecció ciutadana, els líders polítics s’empesquen noves maneres de connectar i activar els seus electorats. Desconfiats de les institucions, però decidits a reivindicar els seus drets, els ciutadans busquen maneres de mobilitzar-se dins i fora del sistema polític pel seu compte. Precisament és aquesta distància creixent entre la creença en les institucions i el desig d’acció política el que constitueix la crisi de la democràcia.” (Castells, 2009: 431)

Cal destacar que el desenvolupament de les TIC i Internet estan comportant un gran canvi en la comunicació política, atès que suposa la consolidació de nous canals de comunicació que permeten una aproximació, alhora, molt més massiva, però també molt més personalitzada. Els últims anys sorgeixen contínuament nous recursos tecnològics que possibiliten una comunicació directa i instantània entre polítics i ciutadans. Actualment, en qualsevol tipus d’eleccions, els candidats transmeten els seus missatges a través d’una gran quantitat i tipus de xarxes socials. L’exemple màxim el vam poder veure amb les eleccions nord-americanes guanyades per Obama. Les tecnologies de la informació i la comunicació hi van tenir un paper clau en la seva campanya. Tot plegat ha fet que la comunicació política s’interessi per l’impacte de les tecnologies de la informació i la comunicació, i per les seves conseqüències en el procés de generació i difusió de missatges informatius. Potencialment ens trobem en un moment històric en què les TIC també impliquen un replantejament de la participació ciutadana en les institucions, que reformulen la representativitat exclusiva dels polítics electes en favor d’una ciutadania més activa.
esquema6.png