Els nous paradigmes sociològics
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no
pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si
és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense
l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
“La perspectiva sociològica és una perspectiva oberta, panoràmica, emancipada, sobre
la vida humana. El bon sociòleg és una persona afeccionada a allò que és diferent,
interiorment oberta a la riquesa infinita de les possibilitats humanes, delerós de
descobrir nous horitzons i nous mons de significació.” (Peter Berger, 1986)
1.El repte de l’objectivitat
El tema de l’objectivitat –que tant preocupa en el camp del periodisme– és una de
les qüestions que més discussions i controvèrsies ha provocat al llarg de la
història de la ciència i, especialment, en el camp de les ciències socials. De fet,
el naixement de les ciències socials ve marcat per la polèmica en relació amb la
utilització del “mètode científic” i amb la qüestió de si hi podem aplicar els
mateixos procediments que fan servir els científics naturals. Hi ha dubtes sobre la
conveniència de fer servir una metodologia específica més apropiada i adequada a
l’objecte d’estudi.
Nosaltres creiem que les ciències socials comporten una manera particular
d’entendre la realitat social, força diferent de la que fem servir per explicar els
fenòmens de la realitat física. La presència de l’investigador i de la mediació del
llenguatge són avantatges a l’hora de fer un estudi sobre les societats humanes,
però al mateix temps poden representar inconvenients seriosos. En l’àmbit de la
recerca sociològica, la mera presència d’un observador extern pot condicionar el
comportament dels individus observats i pot alterar o, si més no, condicionar, els
resultats de la investigació. S’ha de tenir present l’efecte Hawthorne que fa referència als canvis
observables en el comportament de les persones quan se saben observades durant un
procés de recerca.
L’efecte Hawthorne és un nom que fou proposat el 1955 per Henry A. Landsberger quan analitzava antics experiments realitzats entre els anys 1924 i 1932 a Hawthorne Works, una fàbrica de la Western Electric als afores de Chicago. L’objectiu de l’estudi –coordinat per Elton Mayo– era comprovar la possibilitat d’incrementar la productivitat dels seus treballadors augmentant o disminuint les condicions d’il·luminació ambiental. La productivitat dels treballadors va millorar al moment d’instaurar-se els canvis. El més sorprenent fou que, no solament es va augmentar quan els nivells lumínics eren elevats, tal com s’esperava, sinó també en els casos en què la il·luminació era més reduïda. La conclusió de l’experiment fou que la millora en la productivitat no va ser deguda als canvis efectuats sobre els nivells lumínics, sinó a l’efecte motivador que representava per als obrers el fet de saber que estaven essent estudiats per un observador extern. <http://enricfontplanells.wordpress. com/2011/06/13/l%E2%80%99efecte-hawthorne/>
L’investigador forma part de l’objecte d’estudi i és prou sabut que no és fàcil
assolir un nivell d’objectivitat plena. Precisament per això el científic ha de fer
un esforç important per evitar de projectar les seves inquietuds i els seus
prejudicis sobre la realitat que estudia. Una forta implicació personal, afectiva
o
ideològica en un tema concret pot alterar o distorsionar la visió de la realitat.
De
la mateixa manera, un excessiu allunyament de la realitat pot fer que algunes
argumentacions no s’ajustin prou a la realitat estudiada i es pugui caure en
obvietats, incerteses o equivocacions greus. Autors com C. Wright Mills (1987)
admeten la impossibilitat radical de ser objectiu. No obstant això, com ja s’ha dit,
el científic social no pot renunciar a la recerca de la “veritat”. Un bon treball
d’investigació comporta sempre una recerca sincera de la veritat, encara que sigui
d’una veritat susceptible de ser qüestionada i revisada en qualsevol moment.
Diversos autors coincideixen en la conveniència de revisar la noció d’objectivitat.
Per a Salvador Cardús (1999), cal revisar el concepte clàssic d’objectivitat i
substituir-lo per un altre que estigui basat en l’explicitació de les interaccions
que es produeixen entre subjecte amb voluntat de conèixer i l’objecte que és
analitzat. Cardús proposa substituir la noció estàtica d’objectivitat per la idea
de
, més atenta a les mesures de vigilància que s’han de mantenir durant el procés de
recerca.
Posem-ne un exemple: Imaginem que el professor proposa fer un treball sobre la
“teleporqueria”. Més concretament, volem saber si hi ha més teleporqueria ara que
fa
uns anys i volem saber, també, si això significa que la gent s’estima més els
programes de teleporqueria. Abans de començar, haurem de definir aquest terme que,
per cert, està carregat de connotacions negatives. D’altra banda, intentarem
acostar-nos al típic dilema entre: “l’audiència mana” / ”és el que vol la gent” o
els “productors imposen una determinada programació a l’audiència”? Com hem dit,
qualsevol investigador ha de tenir en compte que ell mateix manté algunes idees
prèvies sobre el tema. Tothom és audiència potencial. Però, i què passaria si la
nostra professió és la de productor, realitzador o programador. I en cas que jo
estigui treballant com a productor de televisió, i alhora estigui fent un màster en
comunicació, en què he d’investigar el tema, tindré uns avantatges obvis pel
coneixement del camp d’estudi però alhora hauré de ser molt caut per evitar de caure
en prejudicis o en idees preconcebudes. És per aquest motiu que s’ha de prendre
distància respecte del tema i mantenir una actitud constant de vigilancia
epistemològica.
En ciències socials, cal anar molt alerta amb dos esculls igualment
perillosos:
1. El d’un cientisme ingenu que consisteix a imaginar que som capaços d’establir
unes veritats definitives amb el mateix rigor que un físic o un biòleg. El principal
pressupòsit d’aquesta actitud és la pretesa neutralitat ideològica del científic
social i la possibilitat d’aconseguir en l’àrea de les ciències humanes el mateix
tipus de rigor i precisió que en les ciències experimentals. D’altra banda, es pot
dir que el cientisme (o cientificisme) és una mena d’ideologia que es basa en el
supòsit que la ciència és l’únic saber autèntic, que és capaç de resoldre totes les
qüestions teòriques i pràctiques proposades de forma racional i que cal confiar-hi
tots els assumptes humans per obtenir-ne una bona direcció.
2. A l’altre extrem, hi ha el perill de caure en un escepticisme que acabaria
negant qualsevol possibilitat de coneixement científic. Aquesta és la temptació
postmoderna que porta a un relativisme absolut (Quivy, 1997).
Els nostres coneixements es construeixen sobre la base d’un marc teòric força precís,
que es va elaborant pacientment i que constitueix una mena de relat de la realitat
estudiada. Són, alhora, uns coneixements basats en l’observació empírica. La ciència
no pot progressar si no es qüestionen contínuament les bases i els principis de les
seves construccions, però aquest qüestionament no pot arribar a uns límits que posin
en dubte la mateixa possibilitat d’assolir un coneixement científic. I això és el
que intenta fer l’anomenat pensament postmodern, que tot seguit analitzem.
1.1.L’escepticisme i el relativisme postmodern
L’evolució de la història del mètode científic aboca, a la segona meitat del
segle xx, a les primeres propostes de tipus relativista. Des de la filosofia de
la ciència, la metodologia, la filosofia i, en general, altres disciplines
socials s’estén una manera de pensar que farà trontollar les bases que
fonamenten tot el corpus teòric que s’havia elaborat durant anys. El “tot s’hi
val” metodològic de Paul Karl Feyerabend (1924-1994) constituirà un dels atacs
més contundents a l’edifici del coneixement científic. Segons aquest autor no és
més vàlid científicament ni més objectiu un text històric o científic que una
obra literària, un judici estètic o qualsevol altra opinió sobre un tema. La
seva crítica a un mètode unitari i uniforme el porta a negar la possibilitat de
poder elaborar qualsevol tipus de discurs o argumentació que pugui tenir una
certa validesa científica (Feyerabend, 1994).
Figura 1. Paul Karl Feyerabend (1924-1994) era partidari d’un cert
eclecticisme metodològic en l’àmbit de la ciència.
El filòsof de la ciència austríac defensa l’existència d’una metodologia
pluralista, en la qual el pensament més subjectiu coincidirà amb el pensament
objectiu. La metodologia “pluralista” comporta la possibilitat que qualsevol
argumentació, “objectiva” o “subjectiva”, sigui una argumentació científica o un
judici estètic, pugui tenir la mateixa validesa.
Els postulats de Feyerabend posen les bases sobre les quals se sustentarà un
relativisme epistemològic característic de l’anomenat pensament postmodern. Es
posa en dubte la “certesa” del coneixement científic. Els autors postmoderns
posteriors portaran el relativisme epistemològic fins a l’extrem, i també hi
afegiran un cert relativisme ètic i cultural. Hi haurà tota una sèrie d’autors
(Lyotard, Foucault, Derrida i altres) que comparteixen una visió critica sobre
la racionalitat construïda a partir dels principis de la modernitat. En
definitiva, aquests autors postmoderns neguen, fins i tot, la possibilitat
d’assolir el coneixement científic. El tipus de racionalitat característica del
món occidental comporta la negació d’un subjecte que raona. Tot això mena a la
renúncia de la cerca de la veritat, de l’objectivitat i de qualsevol tipus
d’explicació o descripció de la realitat que tingui un rigor superior a
qualsevol opinió.
Nosaltres creiem que davant d’això és important fer una defensa de la
racionalitat, i desmarcar-se de totes les teories que van en contra de la
possibilitat d’un coneixement científic de la realitat, tant si és del
relativisme epistemològic i moral com del nihilisme intel·lectual.
2.Dos paradigmes teòrics
La sociologia comporta una certa manera de situar-se davant la realitat i
d’interrogar-se sobre aquesta. La mirada del teòric és essencial, perquè el punt de
vista és el que crea l’objecte. Ara bé, dins de la mateixa sociologia no tots els
sociòlegs comparteixen el mateix punt de vista teòric. Sovint discuteixen entre ells
sobre la “manera correcta” d’abordar el comportament humà i sobre quina és la millor
manera d’interpretar els resultats de les investigacions.
En l’àmbit de les ciències socials, doncs, no hi ha un punt de vista absolut des
del qual es pugui observar la realitat de manera privilegiada. Encara que pugui
sorprendre (o desconcertar), cal remarcar la pluralitat de perspectives en l’àmbit
de les ciències socials. Efectivament, podem veure una mateixa realitat des de
diferents angles o perspectives que depenen, lògicament, de la posició de
l’intèrpret.
Figura 2. La imatge del científic com a llop solitari és cada dia menys adient. El
treball científic és un treball que es fa de manera comunitària. L’estàtua del
pensador d’Auguste Rodin.
En l’àmbit de les ciències socials es tendeix a ressaltar les grans personalitats
que destaquen en un camp concret. Per exemple, podem assenyalar els noms d’Anthony
Giddens, Peter Berger, Ulrich Beck o Manuel Castells. Es tracta de figures
emblemàtiques i indiscutibles dins de ciència contemporània, figures que segueixen
estrategies de diferenciació. Tanmateix, nosaltres estem convençuts que –sense
menystenir o ignorar l’aportació dels autors més destacats– la veritable ciència
(també la ciència social) avança gràcies a les “petites” aportacions quotidianes
d’una infinitat de persones que consagren la seva vida a la recerca i a la reflexió.
El món de la recerca és un àmbit compartit. El treball científic comporta una feina
d’acumulació, de treball en equip, d’interaccions i discussions constant amb altres
membres que es dediquen a la investigació. La figura de l’investigador isolat,
capficat en les seves dèries, és relativament excepcional, i no solament en el camp
de la comunicació o les ciències socials, sinó, en general, en tot l’àmbit
científic. La ciència és una tasca col·lectiva que implica la cooperació de milers
i
milers d’especialistes arreu del món. La ciència social avança mercès a aquesta
disposició cooperativa de moltes persones sovint de forma anònima.
En l’àmbit de la ciència també existeix una forta competència. Les teories
científiques estan sotmeses a una mena de “darwinisme social”. Les teories més
explicatives i fiables són les que sobreviuen i, generalment, aconsegueixen més
seguidors (Rodrigo et al. , 2008). Aquestes
teories hegemòniques desplacen les teories minoritàries, que, finalment, queden
relegades en l’oblit. En aquest sentit, les ciències socials no difereixen gaire de
les naturals. Aquestes lluites pel territori academicocientífic poden desencadenar,
en certs moments crítics, autèntiques revolucions científiques (Kuhn, 1996).
En certs moments es pot donar una coexistència, més o menys pacífica, de diferents
perspectives sobre el mateix fenomen. La coexistència de diferents paradigmes
teòrics és una de les característiques del camp de la sociologia de la comunicació.
Però, fins i tot en el cas que una teoria sigui totalment inqüestionable, en un
moment històric determinat, no hi ha res que en garanteixi la validesa en el futur.
El valor de la ciència rau, precisament, a poder demostrar, en qualsevol moment
–d’acord amb els principis del falsacionisme–, mitjançant procediments científics,
que una determinada afirmació és errònia. Les veritats científiques són, per
definició, meres aproximacions a la realitat (Collins, 2005). La seva vigència és
temporal.
Segons Popper, podem dir que repetides observacions empíriques mai no es poden
considerar suficients per verificar una teoria, ja que n’hi hauria prou amb una
observació empírica concreta per falsar-la. Així, Popper proposa substituir el
principi de la verificabilitat pel de com a criteri de validesa de les teories o
dels enunciats. Les teories científiques no són verificades inductivament, però
poden ser repetidament sotmeses a la seva refutació. Per tant, una teoria serà
vàlida mentre resisteixi els intents de refutació.
Cal esmentar encara una darrera dificultat que tenen, sovint, les ciències
socials: el caràcter canviant i complex de l’objecte d’estudi. Les ciències socials
fan esment a una realitat social les característiques de la qual canvien amb certa
rapidesa. En l’àmbit de la comunicació aquesta circumstància és especialment
significativa, atès que som davant un objecte d’estudi en permanent evolució. Per
exemple, l’estudi de l’ús social de les tecnologies de la relació, informació i
comunicació (TRIC), obliga els investigadors a estar permanentment actualitzant els
seus coneixements.1
La sociologia és una disciplina de coneixement que estudia el complex de relacions
humanes que conformen allò que en diem societat
. Aquesta realitat contempla, com hem assenyalat anteriorment, dues
dimensions diferents: la realitat objectiva (la societat apareix com una realitat
externa) i la realitat subjectiva (la sociologia apareix com una realitat interna).
Aquestes dues dimensions condicionen els models o paradigmes d’interpretació del món
social.
Amb el risc de simplificar, podem dir que hi ha dos grans paradigmes de
coneixement que rivalitzen en el camp de les ciències socials: d’una banda, la
perspectiva positivista (que pretén seguir el cànon de les ciències naturals i
físiques), i, de l’altra, una perspectiva comprensiva que remarca l’especificitat
de
les ciències socials en abordar la dimensió subjectiva de l’acció social.
2.1.El paradigma positivista
Quan al segle xix es van establir les bases del coneixement científic, es va
destacar la importància del mètode i de la racionalitat. Uns quants segles
abans, René Descartes (1596-1650) havia assenyalat la importància del mètode com
a via de coneixement científic. El mètode és el camí cap al coneixement de la
veritat. El mètode significa que per progressar en el camí de la veritat cal
anar pas a pas i, sobretot, “pensar de manera ordenada”. Per a Descartes, mètode
i ordre són termes pràcticament sinònims.
El positivisme, que té August Comte com a màxim representant, és una d’aquestes
tradicions i té com a principis bàsics el monisme metodològic: és a dir, la
defensa de la unitat del mètode davant la diversitat de disciplines
científiques, i que el cànon metodològic que s’ha d’aplicar és el de les
ciències
(1) 1.Normalment es parla de les tecnologies de la informació i la
comunicació [TIC], però és una terminologia que ens sembla poc adient,
atès que ens pot fer caure en un cert determinisme tecnològic. Les
tecnologies contribueixen a modificar les relacions interpersonals entre
els individus (Gabelas, Marta i Aranda, 2012). És per aquest motiu que
es proposa introduir el factor relacional (R) i substituir l’acrònim de
les TIC pel de les TRIC.
naturals, la física i les matemàtiques. Comte pretén explicar o analitzar amb
exactitud les circumstàncies de formació dels fenòmens i establir connexions
formals de successió i similitud amb la filosofia positiva.
“El caràcter fonamental de la filosofia positiva és contemplar tots els fenòmens com subjectes a lleis naturals invariables; descobrir-les de forma precisa i reduir el nombre tant com calgui; és l’objecte de tots els nostres esforços una vegada descartada, per inaccessible i falta de sentit, la recerca d’allò que es denomina com causes, tant primeres com finals.” (Comte, 1982: 56).
El positivisme clàssic ha tingut molta influència en totes les disciplines
socials. Molts científics socials, fascinats per les ciències naturals, van fer
seus uns procediments i mètodes de recerca més propis de les ciències naturals
(més ben dit: van adoptar aquells mètodes que molts científics creien
utilitzar).
Alguns autors “positivistes” han caigut en una visió simplista i ingènua del
coneixement científic. Des d’un enfocament positivista es pretén que es pot
assolir “l’objectivitat” a partir de l’aprehensió de les estructures de la
realitat, des d’una posició en la qual l’investigador no es “contamina” amb els
fenòmens del món social.
Tanmateix, no tot és tan senzill. Cal fer una presa de distància i cal iniciar
un procés d’objectivació. Aquest procés de distanciament és necessari en moltes
fases de la recerca. Per tant, el científic ha de prendre distància per copsar
la realitat objectiva dels fets. Però el “positivisme ingenu” comporta una sèrie
de perills: fa caricatura dels mètodes exactes, oblida el caràcter subjectiu de
l’acció social i la seva irreductibilitat al “mètode científic”. El positivista,
en virtut del dogma de la “immaculada percepció”, considera els fets com a dades
(Bourdieu, Chamboredon i Passeron, 1989).
Des d’una perspectiva positivista, el treball científic es caracteritza per una
determinada metodologia de treball basada en la utilització de les tècniques
estadístiques. Alguns investigadors que fan servir l’estadística dominen unes
tècniques de tractament i anàlisi de dades, però sovint prescindeixen d’un marc
teòric adequat per emmarcar i interpretar adequadament les dades que estan
utilitzant. En la nostra societat, les xifres tenen un prestigi extraordinari.
No es pot confondre, però, la veritat científica amb un determinat tipus de
precisió donada pel recurs de la tècnica o el miratge que poden causar les
xifres. Aquestes xifres han d’estar basades en el rigor matemàtic i no poden
estar descontextualitzades. En moltes ocasions es presenten estudis amb xifres
que no tenen cap valor, perquè no han fet servir els procediments matemàtics
adequats o perquè no han tingut en compte el marc teòric de l’estudi. Sovint es
prefereix més precisió (aparent) que no pas comprensió.
Des de posicions que hem anomenat positivistes i neopositivistes es busquen
explicacions de la realitat que s’associïn a la tradició científica que ha
seguit el model de les ciències naturals, aplicant-hi el que s’ha anomenat
“mètode científic”. Des d’aquestes postures es busca l’establiment de lleis
generals causals que puguin explicar la realitat, i que arribin, fins i tot, a
predir els fenòmens socials.
Malgrat tot, cal reconèixer la contribució que ha fet el positivisme en el
desenvolupament de les ciències socials. Per exemple, cal destacar les
influències que els diferents principis del positivisme van tenir sobre la
teoria estructuralfuncionalista en moltes disciplines socials i, per tant, dins
de les ciències de la comunicació. Una d’aquestes disciplines, de caràcter
eminentment positivista, és el conductisme, que –com veurem més endavant– va
tenir una extraordinària influència en l’àmbit de la recerca
comunicativa.
Aquestes influències cal caracteritzar-les fent algunes matisacions prèvies.
Pocs autors, escoles o teories prenen, stricto sensu
, el positivisme clàssic per aplicar-lo als seus models explicatius.
L’aplicació del positivisme té un pes relatiu diferent. Per exemple, durant la
primera meitat del segle xx sorgirà, entorn de l’anomenat Cercle de Viena i el
neopositivisme lògic, un impuls de les principals característiques del
positivisme que influirà en les teories de diferents autors i disciplines de la
sociologia, l’economia, la comunicació, la història o la psicologia.
En l’àmbit de la comunicació un cert tipus de positivisme ens ha arribat
mitjançant les teories funcionalistes, que va dominar la producció teòrica i
pràctica en comunicació, sobretot als EUA, durant dècades, i que té clares
influències, fins i tot, en la praxi professional.
2.1.1.a La teoria funcionalista
El funcionalisme, iniciat a començaments del segle xx, és un paradigma
teòric que va assolir la màxima influència a mitjan segle xx als Estats
Units d’Amèrica i va contribuir decisivament al desenvolupament de la
recerca de la comunicació de masses (mass
commnication research) .
El funcionalisme és hereu de l’organicisme social que va tenir en
Herbert
Spencer (1820-1903) una de les figures més notables a l’Anglaterra del
segle
xix. La societat, des d’una perspectiva spenceriana, s’assembla a un cos
humà o qualsevol altre organisme vivent. Cadascuna de les parts de la
societat són vistes i actuen com si fossin els diferents òrgans d’un cos viu
(els braços, les cames, el cap, etc.). Si, com sovint també passa en els
cossos dels éssers vius, es produeix un canvi en una de les parts del cos,
això també afecta tot el cos social en la seva globalitat, i pot arribar a
afectar la mateixa existència de l’organisme.
El funcionalisme també té com a precedents les obres dels sociòlegs
francesos Auguste Comte (1798-1857) i Émile Durkheim (1858-1917). Com ja hem
vist, Durkheim concep la societat com un ordre moral que requereix un fort
lligam de solidaritat per mantenir-se unida.
El funcionalisme va assolir la màxima influència amb l’obra del sociòleg
nord-americà Talcott Parsons (1902-1979) a mitjan segle xx.
Figura 3. Talcott Parsons (1902-1979) és la figura més destacada del
funcionalisme nord-americà.
Es tracta d’un paradigma teòric que considera la societat com un sistema
complex que tendeix a l’equilibri i a l’estabilitat. Sintèticament, podem
dir que la perspectiva funcionalista pren com a unitat d’anàlisi el sistema
social, entès com un conjunt interdependent d’elements culturals i
estructurals, que es copsa com un tot. Les parts o els elements d’aquesta
unitat, el sistema social, poden ser de qualsevol mida o composició: poden ser petites
o simples,
o bé grans i complexes. Tanmateix, allò que realment importa és que el
sistema social en el seu conjunt funcioni –és a dir, que doni resposta a les
necessitats que regularment s’hi presenten. Per aconseguir-ho, cadascun dels
diferents elements ha de complir la seva funció de manera adequada. És a
dir: ha de ser funcional! Així el sistema social en el seu conjunt assoleix
una situació d’equilibri, ordre i cohesió.
La teoria funcionalista ha tingut una gran influència en l’àmbit de les
ciències socials. L’edat d’or del funcionalisme se situa entre els anys
trenta i la primeria dels anys seixanta del segle xx. Amb els moviments
contraculturals de finals dels seixanta i l’emergència de nous corrents
científics –com, per exemple, l’interaccionisme simbòlic– el funcionalisme
va veure seriosament qüestionada la seva hegemonia.
En el camp de la comunicació, hi destaca la figura de Robert K. Merton
(1910-2003), considerat un dels clàssics de la sociologia i reconegut per
les seves contribucions a la sociologia de la ciència. Merton va mantenir
una visió molt crítica respecte d’algunes actituds i alguns comportaments
presents en la comunitat científica del seu temps. Quan els científics no
són capaços d’argumentar adequadament, es recorre amb extrema facilitat a
criteris d’autoritat i de poder que tenen poc a veure amb la competència
investigadora. Veiem sobre això el que diu Merton en relació amb els debats
o fòrums públics entre sociòlegs:
“El que vull dir és que, sovint, aquestes polèmiques tenen més relació amb la distribució de recursos intel·lectuals entre els diversos tipus d’investigacions sociològiques que amb cap mena d’oposició rigorosa existent entre diverses idees sociològiques.(...). Com que l’enfrontament és públic, no es converteix tant en una recerca de la veritat com en una batalla de prestigi social” (Merton, 1990: 46).
Un dels elements centrals de la teoria de Merton és la distinció que fa entre i
. Mentre una funció és el paper que exerceix una institució dins del sistema
social, una disfunció és un desajust provocat en el sistema social pel mal
funcionament d’un subsistema particular, cosa que crea desajustos i tensions
estructurals en tot el sistema. Alhora, Merton distingeix d’una manera molt
pertinent entre les i les . Les funcions manifestes són les funcions pròpies
d’una institució que són previstes i reconegudes pels individus implicats en
una determinada situació de la vida social (per exemple, als anys setanta es
deia que la televisió tenia la missió d’informar, de formar i d’entretenir
[funcions manifestes]). Les funcions latents són funcions socials que no són
previstes, ni reconegudes pels membres del sistema social en què es
produeixen (les funcions latents de les cadenes de televisió són,
bàsicament, les de lucrar-se i d’influir en l’opinió publica).
Figura 4. Robert K. Merton (1910-2003) és considerat un dels principals
precursos de la sociologia de la comunicació.
L’anàlisi de Merton permet plantejar una anàlisi d’abast mitjà, de les
interrelacions entre societat i comunicació. Les teories de gran abast, per
a Merton, són massa generals per poder analitzar i estudiar en profunditat
determinats fenòmens. En canvi, les teories intermèdies o d’abast mitjà
permeten la connexió entre l’elaboració teòrica i l’anàlisi empírica. Merton
contraposa, doncs, una sociologia més teòrica, basada en la reflexió sobre
el coneixement, a una sociologia més empírica, basada en un ús majoritari de
tècniques quantitatives i d’anàlisi de contingut. Per a Merton l’anàlisi de
l’opinió pública serà un element central en les seves investigacions.
També hi destaca la figura singular de l’autor alemany Niklas Luhmann
(1927-1998), pare del , continuador de l’obra parsoniana i que col·locarà la
comunicació en el cor del nou “sistema social”. El plantejament funcionalista aplicat
als estudis de la comunicació sosté que els
mitjans de comunicació, entesos com un “subsistema social”, promouen la
integració del sistema social.
Un dels debats clàssics entorn del rol o la funció dels mitjans de
comunicació en el manteniment de l’ordre i l’equilibri social fa referència
a una sospita generalitzada que s’ha plantejat en moments convulsos contra
els mitjans de comunicació, acusats de fomentar la violència juvenil
mitjançant l’elogi de les actituds rebels, a més de la seva contribució a
erosionar els valors tradicionals i posar en qüestió l’autoritat. Aquest
aspecte en particular ja es va discutir als Estats Units als anys cinquanta
arran del suposat impacte de determinades pel·lícules sobre bandes de joves
(per exemple, de motoristes) que mantenien actituds contestatàries i hostils
amb els sectors benpensants de la societat. Això no obstant, per a molts
acadèmics de l’època, i llevat de casos puntuals, quedava clar que la major
part de mitjans de comunicació exercien una funció d’integració social i de
reforçament dels valors, les creences, les institucions i les normes
dominants o centrals.
Els autors funcionalistes comparteixen un mateix paradigma teòric,
tanmateix es pot destacar l’existència de diferències notables entre autors
i disciplines que aporten modificacions sobre un model teòric ideal de
funcionalisme. Així, cal destacar sensibles diferències entre
l’estructural-funcionalisme de l’antropòleg Malinoswki, el funcionalisme
parsonià o les teories defensades per Merton.
Els límits del funcionalisme
a. La principal crítica que s’ha adreçat al funcionalisme és que posa
l’èmfasi en la recerca de la cohesió, l’ordre i l’equilibri com a valors
per si mateixos. Es dóna per descomptat que hi ha un conjunt de valors
consensuats per la major part dels membres d’una societat. La
conseqüència és que no es consideren fenòmens com la desigualtat social
o no es tenen en compte les causes del conflicte social, i que tampoc no
es pensa en les relacions de poder. Per tant, fenòmens com les protestes
o els moviments socials que es puguin donar en un moment determinat es
perceben com a desviacions del curs “natural” i evolutiu de les coses.
En definitiva, es denuncia el caràcter conservador en essència del
funcionalisme, sobretot des d’un punt de vista social (Busquet, Medina i
Sort, 2006: 90).
b. D’altra banda, sembla que una de les raons psicològiques de l’èxit
popular i acadèmic del funcionalisme (i d’altres paradigmes de caràcter
holístic) és la necessitat de l’ésser humà (incloent-hi molts teòrics
socials) de trobar un sentit coherent a l’ordre social. Sovint juntament
amb aquest anhel de coherència es produeix una certa aversió a l’atzar i
a la casualitat, als resultats accidentals i fortuïts, al “soroll i la
fúria” en la vida social. “Però una ciència social rigorosa i crítica ha
d’admetre aquestes possibilitats: ha de ser
compatible, com sabia Max Weber, amb els efectes no buscats de
l’agregació d’accions”. c. Finalment, alguns crítics consideren que el
problema fonamental de les explicacions funcionals és que no es pot
explicar un fenomen per les seves conseqüències. Un principi bàsic de
les explicacions científiques (i, també, les explicacions de sentit
comú) és que les causes dels fenòmens han de precedir en el temps a
aquests. Qualsevol explicació funcional, que explica un fenomen per les
seves funcions (això és, per algunes de les seves conseqüències), és una
pseudoexplicació teleològica, mancada de base científica (Noguera, J. A;
Tena, J., 2013: 32).
2.2.El paradigma comprensiu
Des d’un altre punt de vista, que podem anomenar paradigma comprensiu (o
hermenèutic), es proposa una concepció renovada del mètode científic que ens
permet comprendre els fenòmens socials. Tot intent d’explicació predictiva queda
fora d’aquest paradigma.
Aquesta perspectiva implica un esforç de comprensió dels altres individus com
a subjectes i pressuposa una certa capacitat d’empatia –facultat
d’identificar-se amb l’altre, de sentir allò que l’altre sent. És a dir, es
tracta de ser capaç de comprendre i d’experimentar els sentiments aliens a
partir dels referents culturals de l’altre. Partim del supòsit que gran part de
l’activitat humana és intencionada i significativa, llevat potser de la més
rutinària. Ara bé, això no vol dir que els resultats de l’acció social
corresponen sempre a les intencions dels individus, els interessos i les
preferències dels actors, ja que aquests topen no tan sols amb les d’altres
actors, sinó també amb estructures socials difícils de canviar i dotades d’un
gran poder de persistència. Més aviat cal subratllar que el resultat del
comportament dels individus sovint és diferent del previst per ells mateixos. I
els resultats de les intencions diverses d’una munió d’individus no es poden
agregar.
Per a Weber, la sociologia és una ciència que intenta comprendre les accions
socials per explicar-ne causalment el desenvolupament i els efectes. L’objecte
de la sociologia comprensiva no és només explicar o descriure la realitat. La
ciència implica un compromís prioritari en la comprensió de la realitat.
L’objecte de les ciències socials és la comprensió de com han viscut i viuen els
homes i de quin ha estat i quin és el sentit que donen a la seva
existència.
Per exemple, hem publicat un estudi titulat Les veus
dels indignats a Catalunya:
“Volem deixar clar, des d’un primer moment, que en abordar aquest fenomen ens
situem en el marc d’un paradigma comprensiu. En aquest sentit, la nostra recerca
participa d’una concepció weberiana molt atenta a l’anàlisi de l’acció
col·lectiva i a la dimensió subjectiva de l’experiència. Hem intentat, doncs,
analitzar de forma prioritària les vivències i les representacions que els
mateixos “indignats” fan del moviment del 15M. Hem estat molt atents
a les seves paraules (i a les seves accions). La nostra proposta d’anàlisi
consisteix, doncs, a situar-se mentalment en la posició dels subjectes, conèixer
les seves vivències i els seus sentiments, apropar-se a la seva representació
personal dels fets. Hem intentat ser respectuosos i fidels al seu significat.
Això no vol dir que compartim plenament el sentit de les seves paraules, ni dels
seus testimonis. Però intentem ser molt respectuosos amb els testimonis
obtinguts al llarg de la recerca. Hem intentat, per descomptat, mantenir en tot
moment una distància prudencial característica d’aquesta mena d’estudis de
caràcter sociològic”. (Busquet, Calsina, Medina i Tubert, 2012: 26).
Figura5.
imatged’unaassembladelsindignatsalaPlaçadeCatalunyadebarCelona.
Segons la perspectiva weberiana, la sociologia té com a objecte l’estudi
simultani de dues categories: d’una banda, els motius de l’acció (és a dir, de
la intenció amb què l’actor l’emprèn), que tractarem de comprendre en la mesura
de les nostres possibilitats, i de l’altra, les causes i les conseqüències reals
de l’acció, que haurem d’explicar. El moment de la comprensió és essencial per
entendre el sentit subjectiu que la persona atribueix a allò que fa. El moment
de l’explicació és igualment important si volem entendre les raons (o
condicionants) objectives que porten la persona a actuar com actua i les
repercussions que aquesta acció comporta. Sovint hi ha un desajust considerable
entre els mòbils subjectius que hi ha al darrere d’una determinada acció social
i allò que en resulta objectivament en la pràctica. Per això, Weber parla de les
, l’anàlisi de les quals creu que ha de centrar l’atenció preferent del
sociòleg.
En aquesta mateixa línia, Giddens (1987) afirma que els científics socials
apliquen una , no solament en la descripció teòrica de les dades, sinó en el
procediment per obtenir-les. És a dir, el científic social també ha d’establir
uns criteris de selecció i jerarquització de les dades que obté en observar un
fenomen. Giddens planteja que els investigadors han de tenir en compte que el
seu objecte d’estudi té unes característiques especials, sobretot perquè
l’investigador no es pot separar, tal com pretenen els positivistes o
neopositivistes, del seu objecte d’estudi. L’investigador estarà condicionat en
la mateixa manera d’obtenir les dades i els mètodes, i el marc teòric que fem
servir per recollir aquestes dades condicionarà les futures interpretacions i
resultats de la investigació.
2.2.1.1 Interaccionisme simbòlic
L’interaccionisme simbòlic és un paradigma teòric que concep la societat
com el resultat de multitud d’interaccions interpersonals. L’originalitat
del interaccionisme simbòlic, vinculat a una visió microsociològica, rau a
considerar l’acció recíproca de les persones com el fenomen social bàsic, i
creure que aquesta interacció es fa palesa mitjançant una sèrie de
signes.
Des d’aquesta perspectiva, l’objecte d’estudi de la sociologia és la
societat, entesa com un gran complex de relacions humanes, o, dit en
llenguatge més tècnic, com un sistema d’interacció. La és el procés
mitjançant el qual una persona actua i reacciona en relació amb altres
persones. La interacció social generalment es produeix en les entre els
components d’aquesta societat, que d’aquesta manera van definint o dotant de
significat tot allò que els envolta. Des d’aquesta perspectiva, entitats com
la societat, les institucions, les classes socials o la consciència
col·lectiva no són realitats abstractes i independents de les interaccions
socials. Per a l’interaccionisme simbòlic, el comportament humà no és una
simple reacció a l’entorn, sinó un procés interactiu de construcció de
l’entorn. Aquesta idea s’expressa amb la coneguda fórmula de W. I. Thomas:
“allò que és definit com a real és real en les seves conseqüències”. Aquest
procés és interactiu, ja que l’activitat individual només és possible pel
fet de pertànyer a una comunitat de
significació.2
Figura 6. La interacció social es un element clau de
formació i creixement en els anys d’infantesa.
L’origen de l’interaccionisme simbòlic cal cercar-lo, a finals del segle
xix i principis del xx, en els anomenats pragmàtics anglosaxons (C. S.
Peirce, W. James, J. Dewey), que ja introduïren algunes de les idees que
posteriorment caracteritzaren aquesta escola de pensament.
(2) 2.L’interaccionisme simbòlic ha estat molt actiu als Estats Units
i ha tingut molta importància als inicis dels estudis de sociologia
urbana de l’escola de Chicago (E. C. Hughes, R. E. Park), en les
teories de l’etiquetatge (H. S. Becker), en les investigacions d’E.
Goffman sobre les “institucions totals” (1961), en els ritus
d’interacció i en l’etnometodologia (Garfinkel, 1967).
No obstant això, hem de dir que el terme interaccionisme simbòlic fou proposat per Blumer l’any 1937.
Herbert Blumer (1900-1987) establia la denominació d’interaccionisme
simbòlic (symbolic interactionism ) per
referir-se a la psicologia social i la sociologia que s’havia generat a
l’Escola de Sociologia de Chicago durant el període 1920-1935. Blumer
planteja l’interaccionisme simbòlic com una modalitat de la recerca sorgida
de la influència de la sociologia alemanya anterior a la Primera Guerra
Mundial, i molt especialment influïda per G. Simmel i M. Weber. Els
mestratges de G. H. Mead i Robert Ezra Park consolidaren la formació
d’aquest mètode comprensiu.
Mead estudia com es produeixen els fenòmens a partir de les estructures
d’interacció intervingudes pel llenguatge o els símbols. Les interaccions
socials configuren una estructura simbòlica, a partir de les oracions i
accions. Mead considera que no podem intentar comprendre –com feia el
conductisme– el comportament humà com a simple reacció als estímuls externs.
Segons Mead, cal tenir present el comportament simbòlicament orientat dels
individus (Mead, 1982). L’interaccionisme simbòlic explica com les persones
produeixen els seus propis significats i definicions de les situacions a
partir de la interacció amb els altres.
L’interaccionisme simbòlic, com a paradigma, és la primera teoria
d’importància en les ciències socials que basa la seva anàlisi en el procés
d’interacció i en el llenguatge com a factors importants per a la
constitució social.3
En el cas de l’interaccionisme simbòlic són els actors que en els seus
processos d’interacció donen sentit a les seves accions. No podem entendre
els individus com a simples autòmats, marionetes o executors de regles
imposades de forma externa.
(3) 3.La posterior filosofia del llenguatge i el concepte d’actes de parla
seran altres elements que completin una
anàlisi comunicativa que tingui en compte les interaccions. Els
filòsofs del llenguatge fonamenten un cert gir lingüístic a partir
de la introducció dels actes de parla, aquells enunciats que
impliquen una acció pel simple fet d’esmentar-los. Seran cabdals les
obres Com
esquema3.png
2.2.2.b La interacció social i el model dramatúrgic
Erving Goffman (1922-1982) analitza la interacció social com si els
individus que participen en la vida social fossin actors damunt d’un
escenari. Proposa l’apropament a l’estudi de la interacció social basada en
l’ús de metàfores originàries del món del teatre. Goffman considera que tots
som actors i que sempre estem actuant davant d’una mena d’auditori. A
l’individu li preocupa mantenir una bona imatge pública. L’individu es
presenta davant els altres controlant les impressions que els
produeix.
Figura 7. Erving Goffman (1922-1982) aplica el model dramatúrgic a
l’estudi de les relacions humanes.
Goffman distingeix entre les i les de la vida social. En l’escenari social
hi ha “dos espais o regions: l’anterior o frontal, el més proper a un públic
desconegut, i el posterior o de fons, que constitueix l’espai privat”
(Goffman,1981: 117). Les regions anteriors configuren un àmbit d’activitat
social en què les persones representen per als altres una actuació definida
i això comporta un notable autocontrol de les emocions. Les regions
posteriors (o rebotiga) configuren una zona allunyada de les actuacions de
la regió anterior, on els individus es poden relaxar i comportar-se de
manera més informal.
La vida pública es basa en un joc constant de mostrar (i amagar) algunes
facetes de la nostra persona. La presentació de la persona comporta un
esforç constant dels individus adreçat a mantenir una bona imatge i a crear
una bona impressió en els altres. En l’espai públic l’actor social ha de
mantenir la imatge que està contínuament en construcció i s’ha d’anar
mantenint a través de senyals orientats a aquesta finalitat. En l’espai
privat, l’actor social pot descansar, treure’s la “màscara”, abandonar el
seu “text” i deixar de costat el “personatge”.
Figura 8. Escena d’una representació del mètode Grönholm
en el Teatre Poliorama l’any 2011.
Goffman considera que la necessitat d’interacció cara a cara està arrelada
en certes precondicions universals de la vida social. En les trobades cara a
cara és molt important el grau de concentració i la implicació personal dels
individus que hi participen, i també la coordinació contínua i intrínseca de
l’acció. L’ordre de la interacció com a activitat es basa en el contracte i
el consens social, en la confiança bàsica en els altres.
Goffman també desenvolupa una particular teoria del llenguatge i de
l’anàlisi del discurs. Aquest és un dels aspectes més desconeguts de la seva
obra. Goffman critica, igual que Chomsky, Austin o Eco, tots els corrents
que en l’estudi del llenguatge obliden el context o la situació social. Les
crítiques goffmanianes no solament es dirigeixen cap als autors que
analitzen el discurs de forma descontextualitzada, sinó també cap als que
consideren exclusivament les paraules i el llenguatge verbal, ja que els
enunciats s’exposen amb un assortiment de gestos funcionals, gestos que
sostenen els estats de parla i els disciplinen, i els converteixen en petits
sistemes d’activitat. No es pot separar l’estudi dels “torns de parla” i
d’allò que es diu, de l’estudi de la interacció cara a cara. La parla forma
part de la interacció i les regles, els processos i l’estructura
interaccionals no semblen de caràcter intrínsecament lingüístic, encara que
la seva expressió prengui sovint forma lingüística.
Finalment, volem destacar algunes aportacions de Goffman a la metodologia
de recerca. Segons Goffman, l’investigador s’ha de situar en un pla
d’igualtat en la conversa amb la persona estudiada. Ha de prendre una
actitud “realitzadora”. La tasca de l’investigador serà penetrar en el nucli
de la vida social dels actors que participen en la conversa. Els factors
externs propis del món social s’han d’analitzar des de la perspectiva
interna dels actors socials. Per exemple, en el cas del seu estudi sobre els
hospitals, Goffman no tractava de determinar l’opinió del pacient sobre
l’hospital, sinó de penetrar en el moll de la vida social de l’hospital des
del punt de vista del pacient.
2.3.Un nou paradigma integrador
A partir de la introducció del paradigma comprensiu es reconeix la
importància, dins de les ciències socials, de tractar la realitat d’una manera
diferent de com ho havia fet fins aleshores el positivisme. La importància del
paradigma comprensiu radica en el fet que, per primera vegada, es comença a
donar importància a la investigació que busca el coneixement i les
argumentacions de les persones implicades en els fets que s’han
d’estudiar.
Evidentment, en fer la distinció entre el paradigma positivista i el model
comprensiu, estem fent una simplificació analítica per facilitar-ne l’anàlisi.
El que en principi presentem aquí com la divisió dicotòmica entre dues maneres
d’analitzar la societat, dues maneres d’explicar-la i amb tècniques radicalment
oposades de recollida de dades (tècniques quantitatives i qualitatives) conforma
actualment una realitat molt més complexa. Sovint es presenten com dues
estratègies no solament diferents, sinó també contraposades. Hi ha una disputa
molt important entre el que es pot arribar a presentar com dues concepcions
radicalment diferents de la ciència.
En presentar, separadament, el paradigma positivista i el paradigma
comprensiu, no vol dir que siguin dues tradicions completament diferents i
irreconciliables. En realitat la sociologia de la meitat del segle xx ha fet un
esforç extraordinari per fer una síntesi que lligui totes dues perspectives. És
hora de reconèixer, també, algunes aportacions fonamentals que s’han fet des del
paradigma positivista.
Com és ben sabut, un investigador disposa d’un ventall de mètodes
extraordinari. Tradicionalment, els models explicatius, de caràcter positivista,
s’han basat sobretot en les tècniques quantitatives que permeten la constatació
empírica i la verificabilitat probabilística de les teories o els models
teòrics. Les teories de caràcter comprensiu han utilitzat tècniques qualitatives
en el seu acostament al coneixement dels fenòmens socials. Els mètodes
qualitatius comporten un estil particular o una determinada manera de situar-se
davant la realitat molt atenta a la comprensió de la significació subjectiva que
els actors socials atribueixen als seus actes.
“Es planteja el problema de la manera com es recopilen les dades, és a dir, en l’argot de la sociologia americana, la qüestió dels mètodes (al contrari de la qüestió del mètode, en el sentit d’un enfocament intel·lectual general). Durant força temps, aquesta qüestió s’ha plantejat en termes de mètodes qualitatius enfront dels quantitatius. És lamentable que la concepció de la interpretació sociològica propugnada en aquest estudi s’hagi entès amb freqüència com a antagonista dels mètodes quantitatius. Es tracta d’un equívoc. Res en absolut en aquesta afirmació s’ha d’entendre com una preferència pels mètodes qualitatius sobre els quantitatius en la investigació empírica. Els mètodes quantitatius són perfectament correctes, en la mesura que s’utilitzen per aclarir els significats que funcionen en la situació que s’estudia. L’elecció entre els dos tipus de mètodes s’hauria de basar –almenys en teoria– exclusivament en les seves possibilitats respectives d’aconseguir les dades que es busquen” (Berger i Kellner, 1985: 83).
Nosaltres creiem que els mètodes quantitatius i qualitatius no són ni oposats ni
alternatius, sinó que són complementaris. Per això rebutgem la dicotomia que
sovint es planteja entre tots dos paradigmes. L’elecció del mètode depèn,
lògicament, de la naturalesa del fenomen que es pretén investigar i del marc
teòric que orienta la investigació. No es tracta de dilucidar quines són les
millors tècniques, sinó de descobrir quines són les més adequades en cada cas.
En algunes ocasions pot ser més aconsellable l’ús dels mètodes qualitatius i, en
unes altres, de mètodes quantitatius. No obstant això, generalment nosaltres som
partidaris de fer un procés de que compagina totes dues aproximacions.
L’aproximació combinada de tècniques quantitatives i qualitatives ens permet una
anàlisi molt més rica i profunda de la realitat que volem analitzar.
Alguns autors, com Jon Elster, Raymond Boudon o James S. Coleman, propugnen
una mena de gir analític en les ciències socials. No es tracta de crear una nova
escola o paradigma dins de la sociologia (segurament ja n’hi ha moltes). Es
tracta, més aviat, d’un intent, en el qual convergeixen diverses teories,
metodologies, posicions i tradicions de recerca social. L’objectiu és establir
unes “regles del joc” comunes que siguin raonables, amb la voluntat de reordenar
i aclarir la naturalesa i les aportacions de la sociologia, amb la intenció de
convertir-la en una disciplina científica rigorosa i acumulativa, que ens
ofereixi explicacions empíricament fonamentades de fenòmens socials rellevants.
“Alguns dels «trets de família» d’aquest gir analític són la importància
atorgada a la claredat i la precisió conceptual en la construcció de teories, i
una sintaxi de l’explicació basada en la idea dels mecanismes socials” (Noguera,
J. A; Tena, J., 2013).
3.La metodologia de recerca científica
3.1.La construcció teòrica
La investigació comporta una certa manera de situar-se davant la realitat i
d’interrogar-se sobre aquesta. La mirada del teòric és essencial, perquè el punt
de vista és el que crea l’objecte d’estudi. L’etimologia ens apropa a un fet que
es podria intuir: el teòric és un individu que es dedica a observar i a
contemplar la realitat. La noció de theoria
està composta per thea , que
significa ‘digne de ser vist’, i ortho ,
‘posar els ulls sobre’. El terme theoria
significa, doncs, ‘posar els ulls sobre alguna cosa digna de ser
vista’ (Lorite, 1982: 70).
L’investigador s’ha de situar en el marc d’una disciplina teòrica. Sense
interès no hi ha coneixement. La teoria domina i orienta (ho hauria de fer!) el
treball de recerca en les seves diferents fases. En funció d’una determinada
problemàtica d’estudi, cercarem les dades que siguin més pertinents i
significatives. Cal interpretar aquestes dades obtingudes mitjançant el treball de
recerca a partir d’un marc de referència teòric. El nostre marc teòric és, per
tant, el que guia la nostra recerca. Es tracta que això sigui un procés volgut i
totalment conscient per part de l’investigador o de l’equip
d’investigació.
Cal construir, doncs, una teoria de manera explícita. Tota pràctica científica
implica formular uns supòsits teòrics basats en una teoria. Si l’estudiós, o
qualsevol investigador social, eludeix construir el seu model d’anàlisi a partir
d’un problema definit teòricament és que està dominat per una construcció latent
que desconeix i no controla.
El fet de partir d’un marc teòric general basat en teories estructuralistes i
funcionalistes, que conceben els mitjans de comunicació com una mena de corretja
de transmissió ideològica del poder polític i que l’oient o el lector són
simples receptors passius d’aquestes idees, té clares repercussions
metodològiques.
De la mateixa manera, si treballem en màrqueting i publicitat, preguntar-nos
d’on partim i quines són les teories que cobreixen el nostre estudi ens farà
emprendre un camí metodològic o un altre. Si com en el cas anterior, estem
convençuts que les persones són influenciables i totalment manipulables, el camí
de la nostra recerca i, fins i tot, les tècniques utilitzades, seran totalment
diferents de la recerca que començaríem si partíssim d’una idea de persona com
un ésser crític, analític, reflexiu i competent.
La recerca científica pressuposa un marc teòric i un coneixement expert del
tema. Per tant, l’investigador ha de seguir les pautes que es desprenen d’un
sistema conceptual organitzat susceptible d’expressar la lògica que
l’investigador considera que presideix el fenomen que estudia.
En ciències socials no es pot fer una constatació fecunda sense fer esment
d’un marc teòric de referència, per la qual cosa qualsevol proposició s’ha de
sotmetre a verificació. D’altra banda, cal que les proposicions explicatives
siguin el producte d’un treball racional basat tant en la lògica com en un
sistema conceptual vàlid. Per aquest motiu, els nostres raonaments o
argumentacions explicatius o descriptius d’un fenomen ens han de poder donar una
visió àmplia i coherent del tema que estudiem. Sense teoria no és possible
ajustar cap eina metodològica a un problema concret, ni tampoc interpretar uns
resultats obtinguts de manera adequada.
3.2.La temptació del teoricisme
Ens interessa la teoria que serveix per apropar-nos a la realitat. La validesa
de les suposicions i els enunciats teòrics depèn de la seva capacitat
explicativa de fenòmens concrets. Es tracta d’una actitud pragmàtica i sensible
als canvis, i per això, si una teoria concreta no serveix per explicar una
realitat determinada o ha esdevingut obsoleta, ens hauríem de plantejar
deixar-la de banda i cercar altres enfocaments. Hem de tenir present que tant
les teories com la realitat que es vol explicar no són una dada immutable: es
tracta de fenòmens que evolucionen i es transformen al llarg del temps.
D’alta banda, tampoc no podem caure en l’altre extrem. Alguns corrents
científics (basats en el positivisme) tendeixen a sobrevalorar la importància de
les dades empíriques i menystenen la importància de la teoria. L’empirisme – com
diu Irving Horowitz (1969)– no és simplement una metodologia científica, sinó
una ideologia social: les tècniques especialitzades de disseny de qüestionaris,
codificació i compartició converteixen sovint les entrevistes en la principal
finalitat de la recerca, en lloc de ser-ne un mer instrument.
Algunes branques del coneixement científic que han assolit una notable
maduresa han sabut conciliar la profunditat teòrica amb l’exigència i el rigor
demostrats en les investigacions empíriques. Una disciplina científica només pot
progressar quan aquests dues dimensions avancen paral·lelament i de manera
harmònica.
Malauradament algunes branques del pensament científic pateixen un problema de
desequilibri entre la teoria i la metodologia de recerca. D’una banda, hi ha
alguns corrents sociològics que prioritzen l’obtenció de dades empíriques, però
que sovint manquen d’una base teòrica sòlida. D’altra banda, també hi pot haver
el cas d’un excés o “hipertròfia” de la teoria i una “atròfia” de la recerca
empírica. Sovint l’elaboració teòrica és molt i molt sofisticada, però de
caràcter estèril, perquè està molt allunyada dels fenòmens que vol investigar:
“Hem de parlar de l’excel·lència d’aquestes teories i de la vulgaritat del seu
mètode de comprovació empírica. És a dir, moltes d’aquestes teoritzacions no
passaran l’estatut d’hipòtesis teòriques [...] mentre no presentin recerques tan
sòlides com les seves teoritzacions” (Díaz-Salazar, 1994: 98).
Com exposa molt bé Wright Mills a La imaginació
sociològica , cal defugir la pretensió de construir un discurs
científic de caràcter purament teòric, que és l’error fonamental del
funcionalisme de Parsons. És important escapar del
que podríem anomenar la temptació teoricista. La teoria per la teoria és
estèril. Som escèptics respecte del treball teòric abstracte i que s’allunya de
la realitat. Malgrat la importància de la reflexió teòrica, cal escapar de “la
institució de la teoria en tant que domini discursiu separat, tancat i
autoreferenciat”, allò que Kenneth Burke anomena la logologia, o sigui “paraules
a propòsit de paraules” (Bourdieu i Wacquant, 1994: 33-34).
3.3.Els tres moments crucials del procés de recerca
El mètode és el camí que hem de seguir –o una manera ordenada de procedir– per
arribar a un fi. En iniciar el procés de recerca, hem de començar a elaborar el
marc teòric que ha d’orientar els nostres passos i, alhora, hem d’intentar ser
fidels i no perdre mai de vista els objectius assenyalats. Per assolir aquests
objectius, és vàlid usar els mètodes i les tècniques tant de caràcter qualitatiu
com quantitatiu. L’elecció del mètode depèn, lògicament, de la naturalesa del
fenomen que es vol investigar i de l’orientació teòrica que hem triat.
L’investigador ha de controlar totes les fases d’un estudi i no pot aplicar una
tècnica de manera automàtica. La recerca científica comporta tres fases
consecutives. Aquesta idea, basada en Gaston Bachelard, és l’eix vertebrador de
l’obra de Bourdieu, Chamboredon i Passeron a Le métier
de sociologue . Aquests autors parlen d’un procés en tres actes:
són, respectivament, la ruptura, la construcció i la constatació. És el que
anomenen jerarquia dels actes epistemològics.
Esquema dels tres moments cabdals de la recerca
Hem de tenir present que els tres moments assenyalats (ruptura, construcció i
constatació), es presenten separadament per facilitar-ne la comprensió. Però, en
la vida real, un investigador no els ha de veure com a compartiments estancs,
sinó que sovint formen part d’un procés paral·lel de la investigació.
Si voleu aprofundir en les bases de la recerca científica i conèixer les etapes del procés de recerca, vegeu:
Busquet, Medina i Sort (2006). La recerca en comunicació (pàg. 134145). Barcelona: Editorial UOC.
Quivy, R.; Van Campenhoudt, L. (1997 [versió original: 1995]).
Manual de recerca en ciències socials. Barcelona: Herder.
3.4.Els trets característics de la sociologia
Com ja s’ha dit, la sociologia s’ocupa de l’estudi sistemàtic de les societats
humanes. Ara bé, quines són les principals característiques de la sociologia com
a disciplina científica? Podem dir que la sociologia és un intent d’explicació i
comprensió de la societat que es fa de forma disciplinada, basant-se en dades
empíriques i donant una interpretació dins d’un marc de referència
teòric.
En tractar la perspectiva sociològica, és útil distingir-hi una visió
macrosociològica i una visió microsociològica. La és una branca de la sociologia
que investiga comunitats grans i estructures socials generals. L’orientació
macro estudia, per exemple, les classes socials, els conflictes, les
revolucions, els sistemes de transports i telecomunicacions, les grans
migracions, els moviments socials, les formes de dominació política, etc.
D’altra banda, la és una branca de la sociologia que investiga la societat a
partir de les seves unitats bàsiques, com, per exemple, la família, l’escola,
etc. Es tracta d’un aspecte molt important que alguns analistes ignoren. Tot i
que són uns tipus d’anàlisi que tenen un abast diferent, es tracta d’enfocaments
perfectament complementaris.
Per aprofundir en les característiques de la sociologia,
vegeu:
Estruch, J. (1999). “La perspectiva sociològica”. A: S. Cardús (coord.). La mirada del sociòleg . Barcelona:
UOC/Proa.
Seguidament repassarem de manera concisa els trets característics de la
sociologia com a disciplina de coneixement.
1.La sociologia és una disciplina teòrica. El
sociòleg ha d’intentar conèixer els mecanismes que actuen en la vida social. La
teoria és important, atès que orienta el treball de recerca i permet interpretar
els fenòmens observats. Les teories sociològiques tenen valor en la mesura que
serveixen per explicar satisfactòriament determinats fenòmens. El caràcter
dinàmic i canviant de les societats avançades obliga a revisar i a posar en
qüestió contínuament la pertinença i el valor heurístic de les teories.
2.La sociologia és una disciplina científica.
L’objectiu de qualsevol disciplina científica és sempre la producció de
coneixement i l’augment de la potència i la fertilitat explicativa de les seves
teories. És obvi que el científic social ha de tenir una cura especial per les
qüestions metodològiques. La metodologia de treball i les eines de recerca
sempre tenen un valor instrumental.
[El sociòleg] s’ha d’ocupar de qüestions metodològiques. La metodologia no
constitueix, emperò, el seu objectiu. El seu objectiu és intentar comprendre la
societat. La metodologia l’ha d’ajudar a assolir aquest objectiu. D’altra banda,
i per tal de comprendre la societat (o el sector que n’estigui estudiant), el
sociòleg farà servir tota una sèrie de mitjans, entre els quals hi ha les
tècniques estadístiques. L’estadística pot ser de gran utilitat per respondre
unes certes preguntes sociològiques. Però l’estadística no és sociologia.
(Berger, 1987)
La metodologia contempla els procediments usats per recopilar i processar
diversos continguts. Val a dir que la sociologia actual disposa d’una
extraordinària diversitat de tècniques d’investigació (algunes de les quals
provenen d’altres disciplines de coneixement com la història o l’antropologia).
Ara bé, allò que fa bona una tècnica és la seva utilització correcta i la seva
adequació a una problemàtica d’estudi concret.
3. La sociologia és una disciplina empírica que
es basa en l’observació dels fets o fenòmens observats. Una proposició és de
caràcter científic en la mesura que és susceptible de verificació a partir de
les informacions aconseguides i que fan referència a una realitat social
concreta.
4.La sociologia es basa en la neutralitat
valorativa. . És a dir, el sociòleg ha de procurar mantenir una
distància crítica respecte del seu objecte d’estudi. Hem de tenir present que el
científic social està immers en la realitat que estudia i això l’obliga a fer
una presa de distància respecte aquesta realitat. En la mesura que pugui, ha de
mantenir una actitud constant de prudència i de vigilància (vigilància
epistemològica) que li permeti superar les idees preconcebudes i els prejudicis
per poder ser com més objectiu millor. Precisament per això, el científic ha de
lluitar per evitar projectar les seves inquietuds i els seus prejudicis sobre la
realitat que estudia. Com veurem seguidament, la ruptura epistemològica és
essencial per a la realització del treball científic.
La ruptura epistemològica
Un escàs bagatge teòric en ciències socials o la manca d’un coneixement
profund del tema comporta múltiples paranys, ja que les idees que tenim es
basen en molt bona part en les aparences immediates o en nocions
preconcebudes. Per vèncer els prejudicis és important fer la ruptura epistemològica.
La ruptura epistemològica comporta
desconfiar de les falses evidències que creen en nosaltres la il·lusió
enganyosa de comprendre la realitat de manera espontània i immediata. La
ruptura epistemològica és un trencament de les evidències col·lectives que
constitueixen el món implícit que donem per descomptat. És un pas necessari
per construir el discurs científic. Aquesta separació de les prenocions de
la vida quotidiana s’aconsegueix amb tècniques com la crítica lògica de les
nocions, les proves estadístiques i, sobretot, amb la utilització d’un
llenguatge rigorós i específic construït a partir de la tradició teòrica de
la disciplina. Aquest moment de ruptura és tan important perquè consisteix
precisament a trencar amb els prejudicis i les idees tòpiques que creen en
nosaltres
la il·lusió falsa d’entendre les coses. La ruptura és, en aquest sentit,
el primer acte constitutiu del procés científic.
Aquest procés de ruptura només es pot efectuar a partir de la referència a
un marc teòric. En ciències socials no es pot aconseguir mai una constatació
fecunda sense la construcció prèvia d’un marc teòric de referència.
5. La sociologia té una cura especial en el
llenguatge.El rigor i la precisió terminològica són molt
importants en qualsevol camp de coneixement científic. Aquesta preocupació és
especialment pertinent en el camp de la sociologia, atès que els sociòlegs fem
servir habitualment paraules –com família, colla, classe social– que provenen
del llenguatge corrent. Per tot plegat hem d’estar atents i vigilants, atès que
en el llenguatge comú cristal·litza tota una filosofia social i les mateixes
categories científiques que fem servir “poden estar contaminades” per categories
de sentit comú (Bourdieu i Wacquant, 1994).
Com defensa Jon Elster, es pot escriure sobre temes complexos de manera clara,
sense ambigüitats i fugint de la pràctica habitual de fer jocs de
paraules
que són tan atractius per a alguns científics socials: “Una de les seves
marques d’identitat és la precisió en les definicions i la reducció de
l’ambigüitat. Qui realment té alguna cosa important i original a dir no
necessita fer jocs de paraules suposadament enginyosos que poques vegades
aporten informació. Ben al contrari, l’interessarà establir amb claredat i
nitidesa el significat dels termes i conceptes que fa servir, per tal de
garantir la cabal comprensió de les seves afirmacions amb la màxima exactitud
possible. Només quan tots fem servir conceptes definits amb claredat i distinció
resulta possible la replicabilitat dels resultats o la seva refutació; només
així és viable la discussió teòrica i científica substantiva, en comptes de la
mera discussió per paraules, i només d’aquesta manera es cultiva el valor de
l’honestedat intel·lectual i la transparència, sense cap artifici retòric que et
protegeixi de la crítica racional dels teus iguals.” (Noguera, J. A; Tena, J.,
2013: 26).
És important sotmetre la terminologia científica a un examen permanent.
L’anàlisi de l’ús lògic de les paraules ens permet escapar del tòpic,
distanciar-nos dels prejudicis i de les imatges estereotipades. Pel fet que és
massa imprecís i ambivalent no es pot utilitzar, irreflexivament, el llenguatge
de cada dia. No és necessari, però, inventar un llenguatge completament
nou.
6. La sociologia és una ciència desemmascaradora.
que es basa en una actitud permanent de sospita. “Entroncant amb l’art de la
desconfiança de Nietzsche i amb els anomenats mestres de la sospita –Marx,
Nietzsche i Freud–, fer-nos preguntes sociològiques implica qüestionar les
certeses que fonamenten la nostra vida quotidiana. Darrere d’aquesta actitud, hi
ha una concepció molt peculiar de la realitat social, que és el moll de l’os de
la sociologia: més enllà de la façana visible dels edificis del món humà, hi ha
tota una estructura oculta i invisible de significats, interessos i forces que
passen desapercebudes en els nostres quefers diaris” (Griera i Clot,
2013).
En la vida social hi ha unes definicions determinades de la situació que es
tendeixen a imposar com a inqüestionables. Són les concepcions “oficials” de la
realitat. Peter Berger ens convida a desconfiar i a no prendre massa seriosament
aquestes interpretacions. Tampoc no ens podem refiar gaire de les versions
alternatives. Com assenyala Berger: “Es pot ben dir que la primera màxima de la
sociologia és aquesta: les coses no són el que semblen, o les aparences
enganyen” (Berger, 1987: 37). Des de la perspectiva de les ciències socials, cal
estar alerta contra una percepció ingènua i equívoca de la realitat, i mantenir
una actitud de sospita i desconfiança envers els prejudicis o idees
preconcebudes que ens procuren
una visió simplista, tòpica i superficial del món social. La sociologia té
l’objectiu de “desemmascarar les estructures més profundament amagades dels
diversos mons socials que constitueixen l’univers social, i els mecanismes que
tendeixen a assegurar-ne la reproducció i la transformació” (Bourdieu i
Wacquant, 1994).
En definitiva, un dels ingredients principals de la perspectiva sociològica a
l’hora d’interrogar la realitat social és la seva voluntat desemmascaradora i eminentment crítica , que no s’ha d’entendre en un sentit
conspirador, sinó com un imperatiu metodològic. (Griera i Clot, 2013).
7. La sociologia és una disciplina
relativitzadora.La coneixença d’altres societats diferents de la
nostra, i fins i tot la coneixença de la nostra pròpia societat en altres etapes
històriques, ens fa adonar del caràcter fràgil i evanescent de la realitat
social. La sociologia ens porta a un cert relativisme. En realitat, tots els
fets, els comportaments i les actituds que a nosaltres ens semblen evidents, que
considerem “normals” i “naturals”, no són en realitat tan “normals” i “naturals”
com semblen. La perspectiva sociològica ens fa prendre consciència de la
relativitat dels nostres comportaments i del caràcter socialment construït i
culturalment condicionat de les nostres idees (Estruch, 1999).
8. La sociologia és una disciplina comprensiva.
Malgrat que alguns científics defensen el caràcter distant i no
compromès de la ciència, les ciències socials han de fer una reflexió crítica
del món actual i posar en evidència les seves incongruències i contradiccions.
El coneixement que ens ofereixen les ciències socials pot tenir una gran
rellevància per poder actuar sobre el món social. El mateix discurs sociològic
no és pas neutre, té unes determinades implicacions socials i es pot utilitzar
en funció de determinats interessos. El sociòleg, però, no s’ha de deixar
utilitzar. La sociologia no és una pràctica, sinó que, per damunt de tot, és una
eina que serveix per comprendre el món social. El problema de l’aplicació dels
coneixements sociològics és una qüestió cabdal, però no és pas una qüestió
científica, sinó que és una qüestió política.
4.Els nous paradigmes sociològics
4.1.La societat líquida
4.1.1.La identitat en la modernitat líquida
Vivim una època de transformacions profundes i permanents. Molts individus
senten una mena de vertigen existencial, atès que estan exposats a canvis
personals i professionals molt importants. La condició humana en les
societats avançades ha assolit un caràcter força incert i fluctuant. L’home
postmodern viu dins un entorn profundament inestable (Bauman, 2007).
Zygmunt Bauman defineix la “societat líquida” com la societat on les
condicions d’actuació dels seus membres canvien constantment. Bauman, doncs,
fa servir la metàfora de la societat líquida per analitzar el món actual.
Els líquids són informes i es transformen constantment: flueixen. Per això,
segons Bauman, la metàfora de la liquiditat és apropiada per entendre la
naturalesa de la fase actual de la modernitat avançada. El problema
principal és que no hi ha pautes institucionals estables, ni segures, ni
predeterminades en aquesta versió de la modernitat.
Figura 9. El sociòleg polonès Zigmunt Bauman considera
que vivim en un temps líquid.
La postmodernitat és per a Bauman la societat en estat líquid. Segons
l’autor polonès, en poques dècades hem viscut el trànsit d’una societat
fortament institucionalitzada (basada en valors sòlids, repetitius i
perennes) a una societat en què predominen estructures socials més volubles,
flexibles i menys perdurables en el temps.
Les institucions socials perden prestigi i autoritat. Aquestes estructures
i institucions socials deixen de ser els marcs de referència segurs que
antany orientaven l’acció humana.
“En un món volàtil com el de la modernitat líquida, en què gairebé cap estructura no conserva la seva forma prou temps per garantir alguna confiança i cristal·litzarse en una responsabilitat a llarg termini [...], caminar és millor que estar assegut, córrer és millor que caminar, i fer surf és millor que córrer» (Palazzi, 2012: 29-41).
La vida líquida assigna al món i a les coses, fins i tot als animals, la
categoria d’objectes de consum, objectes que perden la seva utilitat en el
mateix moment de ser consumits. Aquests objectes de consum tenen una
esperança de vida limitada i, quan sobrepassen aquest límit, deixen de ser
aptes per al consum, es converteixen en objectes obsolets. Les persones,
també, som com objectes de consum. Per exemple, podem esmentar el tracte
denigrant que reben les persones grans en el món actual.
Bauman expressa la seva preocupació per la pèrdua de valors i referents
segurs. Els valors que presideixen la vida de les societats avançades són
d’una altíssima volatilitat. D’altra banda, els vincles de solidaritat
propis de la societat moderna s’estan afeblint. En una societat d’aquestes
característiques el valor de la lleialtat i el compromís personal perden
importància. Segons Bauman: “Lentament, s’han anat diluint els llaços
moderns que mantenien unida la societat per caure en una lluita despietada
d’uns contra altres, sense cordes per sostenir-se ni xarxa en la qual
confiar” (Palazzi, 2012: 57).
4.1.2.2 L’holocaust o l’organització del mal
Zigmunt Bauman es mostra clarament pessimista. Considera que Max Weber tenia
raó en la seva anàlisi de la societat moderna entesa com una mena de “gàbia
de ferro”, de manera que, sorprenentment, les intuïcions de Weber eren
especialment adients per estudiar i comprendre un fenomen tan terrible com
l’holocaust.
Bauman va viure en una època històrica en la qual el fenomen de
l’holocaust era possible. L’holocaust no és un producte de la casualitat:
“l’holocaust difícilment hauria estat possible sense invents tan típicament
moderns com la tecnologia industrial, la burocràcia (amb la seva meticulosa
divisió del treball), la jerarquia estricta del comandament i la disciplina,
unides a la neutralització de les conviccions personals (i ètiques) i
l’aspiració gerencial a supeditar la realitat social a un model predissenyat
d’ordre: innovacions que també van resultar ser les causes primordials dels
espectaculars èxits de l’era moderna” (Bauman, 2010: 124).
Figura 10. Entrada al camp d’extermini Nazi
d’Auschwitz-Birkenau.
Bauman creu que l’holocaust és el producte d’una planificació molt
minuciosa i extraordinàriament efectiva de la destrucció massiva de moltes
vides humanes. L’autor polonès considera que la racionalització burocràtica
de la matança duta a terme per les autoritats alemanyes no pot ser passada
per alt, ni pot ser contemplada com un fet casual o producte simplement d’un
lideratge social malaltís. És així que Bauman afirma que la solució final és
el producte d’un model organitzatiu de caràcter burocràtic que porta fins a
les darreres conseqüències uns principis d’eficiència i destrucció inèdits
en la història.
La solució final, també coneguda com a solució final al problema jueu
(en alemany Endlösung der Judenfrage), és el nom del pla de l’Alemanya
nazi per executar el genocidi sistemàtic de la població jueva europea
durant la Segona Guerra Mundial. La seva posada en pràctica, coneguda
posteriorment com l’holocaust o shoah va suposar la deportació
sistemàtica i el posterior extermini de tota persona classificada
ètnicament com a jueva, amb
independència de la seva religió. El terme va ser encunyat per Adolf
Eichmann, un funcionari nazi que va supervisar en primera instància la
campanya, a la qual abans s’anomenava eufemísticament “reinstal·lació”.
<http://ca.wikipedia.org/wiki/Soluci%C3%B3_final>
Bauman no pretén equiparar la burocràcia moderna amb l’holocaust (cosa que
seria excessiva). El que vol destacar l’autor polonès és la increïble
incapacitat de la burocràcia per evitar alguns fenòmens d’aquesta naturalesa
i, d’altra banda, mostrar la veritable capacitat d’aquesta per posar d’acord
les persones “per aconseguir qualsevol finalitat, encara que sigui immoral”
(Bauman, 1998:40). Perfectament greixada, ens diu, la burocràcia nazi va
aconseguir polir tots els processos d’una manera tan deshumanitzadora que
una reflexió sobre les condicions per les quals l’eficiència organitzativa
és possible es fa completament necessària (Palazzi, 2012: 29-41).
El nazisme no solament va portar fins a les darreres conseqüències un
sistema d’organització del mal. També va propiciar l’emergència d’un nou
tipus de personalitat (grisa, freda, disciplinada, eficient, etc.) que va
fer possible l’extensió d’aquell règim infernal. Hannah Arendt ens en dóna
les claus en el seu controvertit estudi sobre la banalitat del mal.
La banalitat del mal
A Hannah Arendt, alemanya i jueva, li va tocar viure d’una forma
directa un dels esdeveniments més durs de la nostra història recent. El
1941, fugint del nazisme, es va establir a Nova York. Hannah Arendt, en
la seva obra L’origen del totalitarisme, volia comprendre el que havia
passat. El 1961 Hannah Arendt va rebre l’encàrrec de la revista
americana The New Yorker d’informar sobre el procés contra el tinent
coronel de les SS Adolf Eichmann. Aquest era considerat un dels més
grans criminals de la història, responsable de la coordinació dels camps
de concentració alemanys durant la Segona Guerra Mundial, que es va
convertir en una autèntica màquina de destrucció de vides humanes amb la
màxima eficàcia.
Hannah Arendt va fer una anàlisi del procés i va escriure el llibre
Eichmann a Jerusalem. Sorprenentment Arendt ens descrivia Eichmann com
una persona corrent. Era un home de la massa, no era brutal, ni semblava
especialment “dolent”, ni tan sols mostrava odi cap als jueus.
“Me impresionó la manifiesta superficialidad del acusado, que hacía
imposible vincular la incuestionable maldad de sus actos a ningún nivel
más profundo de enraizamiento o motivación. Los actos fueron
monstruosos, pero el responsable –al menos el responsable efectivo que
estaba siendo juzgadoera totalmente corriente, del montón, ni demoníaco
ni monstruoso” (Arend, 1984: 14).
El que va intentar Hannah Arendt va ser entendre com això va ser
possible, com una persona normal, sense cap interès, banal, va poder
esdevenir un gran criminal. Segons Arendt, Eichmann era el producte d’un
sistema social totalitari. Això no vol dir que Eichmann fos innocent.
Per a Hannah la responsabilitat és sempre individual. En una societat
totalitària, els hàbits i les normes poden arribar a convertir en una
obligació “moral” l’assassinat, però l’home sempre té la darrera paraula
per seguir o no seguir aquesta nova “moralitat” amoral. Hannah Arendt no
va acceptar la culpabilitat col·lectiva, ja que “on tots són culpables,
ningú no és culpable”. Les decisions les varen prendre determinats
autors i els que havien de respondre sobre les seves decisions eren les
persones concretes que les van prendre. Eichmann no sentia
responsabilitat pels seus actes, no tenia mala consciència, això no vol
dir que no fos culpable.
Fragment extret integrament de:
<http://aprendreapensar.blogspot.com.es/2010/04/la-banalitat-del-mal.html>
El fenomen de l’holocaust pot semblar molt llunyà, però aquesta reflexió
sobre la banalitat del mal la podem trobar reflectida contínuament en els
mitjans de comunicació. Ens costa acceptar de vegades que una “persona
normal” pugui cometre un crim abominable com, per exemple, l’assassinat de
la pròpia parella. En aquestes circumstàncies, la societat en general i els
mitjans de comunicació voldran donar un intent d’explicació o justificació
que ens tranquil·litzi socialment. Diran que es tracta d’un boig, d’un
alcohòlic o d’un malalt. Els mitjans de comunicació rarament van a l’arrel
dels problemes. Intentaran donar una explicació plausible a un fet que
sembla totalment inexplicable.
4.2.La societat del risc global
L’home modern és un ésser paradoxal. Norbert Elias (1897-1990) afirma que a mesura
que progressa el procés de modernització, l’home exerceix un control més gran de
la naturalesa “externa” i és capaç de fer front, sovint de forma satisfactòria,
als desastres naturals, però experimenta una gran impotència per fer front als
desastres generats per la pròpia acció humana, sobretot els relatius als
“desastres de la guerra” (que, per cert, Goya va pintar de forma magistral al
segle xix). Com acabem de veure, l’holocaust nazi és una conseqüència imprevista
i terrible del procés de racionalització.
En la societat moderna –sobretot en fase de modernitat avançada– la
preocupació pel risc és cada vegada més important. L’aplicació de la tècnica
alhora que contribueix a resoldre alguns problemes en genera de nous. La
cirurgia estètica, que contribueix a millorar l’aspecte i la salut de
determinats personatges, també pot generar algunes seqüeles que a la llarga
poden ser molt perjudicials (per exemple, els implants de silicona han provocat,
en algunes dones, importants trastorns de salut).
Figura 11. El rostre del cantant Mikel Jackson va quedar
desfigurat per culpa de les intervencions de cirugia estètica.
La societat moderna està imbuïda de la idea de progrés. En una societat
orientada al futur, la noció de risc és inseparable de les idees de probabilitat
i d’incertesa. El futur és un territori que s’ha de conquerir o colonitzar. En
la societat del risc es dóna l’esquena al passat i no es fa gaire cas dels
coneixement i les experiències que provenen de la tradició (Giddens,
2000b).
La idea de risc és consubstancial a la modernitat. En les societats
tradicionals l’home es deixava portar per la providència. L’ésser humà tenia un
control escàs sobre la vida humana i sobre el món. En canvi, allò que millor
caracteritza l’home modern és la voluntat d’exercir el control sobre l’espai i
el temps.
La ciència i la tècnica són els principals instruments mitjançant els quals
els humans exercim la vocació de domini sobre el planeta. El problema és que
l’aplicació de la tècnica al mateix temps que resol alguns problemes en genera
de nous. Es tracta de problemes inèdits dels quals no en tenim experiència i,
sovint, la mateixa ciència no té resposta. D’altra banda, la invenció d’una nova
tecnologia pot servir per resoldre problemes que anteriorment no existien.
Aquesta és una situació històrica nova i força insòlita.
La innovació tecnològica ha estat, generalment, la resposta als reptes i els
desafiaments que s’ha trobat l’individu al llarg del temps. Tradicionalment era
necessari l’existència d’un problema perquè aparegués el mitjà o la tecnologia
necessària capaç de resoldre’l. Però, a l’era de la informació, les coses són
d’una altra manera. Actualment, el mitjà tecnològic crea el problema i la
necessitat de superar-lo. Com apunta una frase cèlebre atribuïda a Bill Gates,
“l’ordinador va néixer per resoldre problemes que abans no existien”.
El món esdevé imprevisible i sovint perillós per a la pròpia vida humana. El
risc esdevé un element consubstancial i inherent a la vida moderna. Com
assenyala Anthony Giddens (2000b) a Un món desbocat
, en un moment de grans transformacions, hom té la sensació d’haver
perdut el control sobre alguns aspectes cabdals de la seva vida. La greu crisi
econòmica desfermada a partir de la crisi de les “hipoteques subprime ” de l’any 2008 i que ha afectat,
sobretot, els països més avançats, posa de manifest la incapacitat de les
institucions econòmiques i financeres del món capitalista d’establir i fer
respectar unes regles bàsiques de funcionament, ni l’aplicació d’uns principis
ètics elementals. Com s’ha vist, aquestes mancances han posat en perill, fins i
tot, la viabilitat del sistema capitalista a escala global.
Segons el sociòleg alemany Ulrich Beck (1998a), vivim en La societat del risc.
Per a Beck, la societat del risc es defineix
com una fase de desenvolupament de la societat moderna (modernitat tardana), on
els riscos socials, polítics, econòmics i industrials tendeixen cada vegada més
a escapar a les institucions de control i protecció que són característiques de
la societat industrial.
Un tret característic dels temps actuals és la manca de previsió dels fenòmens
socials. Ignacio Ramonet fa palesa la seva inquietud i retreu als dirigents
polítics una manca de visió i de (pre)visió absolutes:
“Hi ha una falta de visibilitat general. Esdeveniments imprevistos irrompen amb força sense que ningú, o gairebé ningú, els vegi a venir. Si governar és preveure, s’ha viscut una crisi de governança evident. Els dirigents actuals no aconsegueixen preveure res. La política es revela impotent. L’Estat que protegia els ciutadans ha deixat d’existir.” (Ramonet, 2011)
En parlar de risc no estem pas parlant (necessàriament) de perill o amenaça.
(Probablement la paraula risc arriba a
l’anglès a través de l’espanyol o el portuguès, on s’usava per referir-se a
navegar en aigües desconegudes.) Hom parla de risc en un doble sentit: d’una
banda, la societat està en perill, en situació de risc, i, de l’altra, cal
seguir arriscant i apostant, ja que ens trobem immersos dins del joc (i això
comporta assumir nous riscos). Els responsables de les empreses, per exemple,
han d’avaluar els riscos que comporten les seves decisions (decisions que
probablement no es poden demorar en el temps). L’acceptació del risc és també
una condició d’excitació i aventura. A més a més, una acceptació positiva del
risc és la font mateixa de l’energia que crea riquesa en una economia
moderna.
Figura 12. Els esports de risc són una manifestació
característica de la societat contemporània.
En el context de les societats modernes, Beck considera que cal potenciar el
debat, prevenir i aprendre a manejar satisfactòriament el risc, amb la finalitat
de fer front a la “histèria política” i a la percepció de la por, difosa,
sovint, a través de pràctiques comunes utilitzades pels mitjans de comunicació
de masses. El propi desenvolupament científic i l’aplicació de la tecnologia
–que en teoria haurien de permetre més control sobre el món per part de l’ésser
humà– estan en l’origen de profunds canvis i de nous reptes als quals ens
enfrontem en la nova era marcada per la incertesa (Beck, 1998a). El risc es
refereix a una situació d’incertesa i als perills potencials que es deriven de
les nostres accions o omissions (i que es poden avaluar activament en relació
amb unes possibilitats futures). Es tracta d’un tipus de risc manufacturat,
generat per l’acció mateixa de l’ésser humà. La noció de risc s’ha d’entendre en
un món globalitzat, on les fronteres entre països han perdut importància i els
problemes generalment són comuns a tots els països.
Com assenyala Ulrich Beck (2008), en un nou ordre mundial caracteritzat per
una dinàmica de canvi permanent i una situació de creixent incertesa, apareixen
una sèrie de riscos inèdits (l’escalfament climàtic, la crisi
economicofinancera, la malaltia de les vaques boges, etc.), que se sumen a
altres perills ancestrals en la història de la humanitat.
La percepció social del risc
El treball de Mary Douglas va obrir una nova línia d’investigació en el
camp dels estudis sobre la percepció del risc, coneguda per la disciplina
antropològica com a “perspectiva simbolicocultural”. Gràcies a la
col·laboració amb Aaron Wildavsky, en el seu llibre Risk and culture, van
plantejar una teoria cultural del risc que consistia a explicar com es
percebia i es predeia que l’atzar es pogués considerar perillós. Amb
especial atenció es van dedicar a analitzar com el moviment ambientalista
identificava certs perills, que a finals dels seixanta van començar a
preocupar, com eren la instal·lació de plantes nuclears, la contaminació
atmosfèrica i dels rius, etc. D’una banda, la priorització d’uns perills
sobre altres depenia de com s’interpretessin socialment i culturalment els
riscos reals comparats amb els riscos possibles. Més que la realitat dels
perills, l’important era comprendre que aquests eren polititzats; d’altra
banda, la identificació dels perills i la priorització dels uns sobre els
altres depenien de les diferents posicions socials que els actors ocupaven
en un sistema, i de la manera de viure i de la seva cosmovisió. Les persones
entenien els diversos tipus de risc i hi reaccionaven en funció dels seus
valors socials, les seves creences i les seves interaccions socials. La
percepció del risc era definida com un procés social (Douglas &
Wildavsky, 1982: 8).
En aquesta teoria es partia de la idea que la noció de risc era una
categoria cultural. Els significats, les qualitats ontològiques i les
implicacions morals d’aquesta categoria es construïen socialment i
culturalment per mitjà de les representacions compartides per la
col·lectivitat.
En la preparació del llibre Risk and culture, Mary Douglas va tenir
l’oportunitat de revisar les aportacions que els investigadors socials
havien fet fins aleshores en aquest camp i va quedar decebuda en comprovar
que pràcticament totes les anàlisis estaven condicionades per una forta
orientació psicològica i individualista. Alguns d’aquests investigadors
havien tractat de mesurar objectivament els riscos als quals els individus
s’enfrontaven en pressuposar que hi havia uns riscos més reals que altres, i
volien saber com les persones els evitaven.
Per exemple, van tractar de mesurar alguns efectes socials, com l’augment
de l’esperança de vida i la correspondència entre l’avaluació real dels
perills per part dels individus i la probabilitat real que aquests perills
succeeixin. Dit d’una altra manera, es van interessar més en mesurar la
probabilitat individual d’assumir i evitar els riscos reals que a comprendre
la percepció dels riscos i la seva acceptabilitat com a resultat d’un procés
de construcció sociocultural. A més, van insistir a diferenciar els criteris
d’objectivitat científica que possibilitaven el mesurament dels riscos dels
criteris d’interpretació subjectiva implícita als discursos llecs. La
paradoxa residia en el fet que els experts i el públic no percebien els
riscos de la mateixa manera. Mary Douglas s’adonà de la poca efectivitat que
aquests estudis oferien per comprendre com determinats riscos eren
socialment triats per sobre d’altres i, per això, va decidir rebutjar
definitivament aquest tipus d’orientació. Encara que estava disgustada,
reconeixia que en certa manera les ciències socials eren responsables de la
seva equivocació en les anàlisis sobre el risc. Part d’aquesta equivocació
es devia a l’acceptació d’una realitat del món extern que governava el camp
de la psicologia (Douglas & Wildavsky, 1982). Douglas reconeixia que el
biaix cultural i els elements morals i polítics formaven part del debat
sobre els riscos físics. Per això, la necessitat de contribuir
sociològicament va conduir Mary Douglas i Aaron Wildavsky a desenvolupar en
el llibre Risk and culture una teoria sociològica, cultural i ètica del
judici humà.
Fragments escollits (Larrea, 2013: 66-71)
4.2.1.Coneixement expert i societat del risc
El pas de les societats tradicionals a les societats modernes comporta un
canvi molt important en l’estatus i el prestigi social dels savis i dels
experts. La ciència va mantenir durant la modernitat tradicional una
concepció monopolista del coneixement: els experts en tenien l’exclusiva.
Aleshores es podia fer una distinció molt clara entre els experts i els
profans. Un expert és aquell individu que acredita uns grans coneixements i
competències en un determinat camp del saber. Els experts eren consultats
pels profans com si aquests fossin una mena de “guardians del coneixement”,
la qual cosa els conferia una autoritat inqüestionable.
La societat moderna es basava en la premissa que un coneixement expert més
gran ens procurava més seguretat i més certesa sobre el món. En la societat
del risc les coses ja no són així. Segons Beck, en el context d’una
modernitat reflexiva, el concepte de coneixement expert ha generat més
dubtes que certeses (Beck, 1998b). Sovint un coneixement més gran de la
realitat fa créixer el nivell de dubtes i d’incertesa.
La progressiva especialització del coneixement ha fet esquerdar la
tradicional separació entre experts i llecs. La creixent especialització
comporta que un mateix expert sigui expert en la seva matèria (i profà en
totes les altres). Aquesta situació influeix de manera decisiva en la
naturalesa de les relacions de confiança entre experts i profans. Els
experts han perdut autoritat. En les societats actuals, la informació que
elaboren els experts sovint és a l’abast de tothom i és susceptible de ser
(re)apropiada per part de tots els que tinguin el temps, la capacitat i els
recursos necessaris per formar-se un criteri propi (Beck, 1998b:
117).
La idea de risc, per tant, no cal associar-la només als grans “riscos
globals” o als grans perills, sinó a les nostres vides quotidianes. Per
exemple, davant d’una malaltia i abans de consultar el metge, podem buscar
informació per Internet. De manera que ens podem fer una idea força precisa
del que ens passa. El criteri del metge ja no és inqüestionable.
La introducció i el desenvolupament de les tecnologies de la relació, la
informació i la comunicació (TRIC) ha contribuït a modificar l’exercici de
moltes professions. Per exemple, els periodistes han perdut l’exclusiva en
l’exercici del periodisme. Qualsevol ciutadà pot fer les seves fotografies i
enviar les seves cròniques per relatar un succés. És l’anomenat “periodisme
ciutadà”, que ha suscitat tota mena de discussions sobre les noves maneres
d’afrontar i desenvolupar la professió del periodisme als albors del segle
xxi.
Per aprofundir en el coneixement de la societat del
risc global, vegeu:
Giddens, A. (2000). Un mundo desbocado. Los
efectos de la globalización en nuestras vidas. Madrid.
Taurus.
Beck, U. (1998a). La sociedad del riesgo.
Barcelona: Paidós (VO del 1986).
Beck, U. (1998b). ¿Qué es la globalización?
Falacias del globalismo, respuestas a la globalización.
Barcelona: Paidós (VO del 1997).
4.3.La societat xarxa
Les xarxes de la comunicació configuren, en temps real, les noves formes
d’organització del planeta. Tant és així, que el mateix terme xarxa ha esdevingut una paraula clau per comprendre la societat del segle xxi. No solament
esdevé una nova forma d’organitzar les telecomunicacions, les relacions
econòmiques i empresarials, sinó que comença a ser, també, un paradigma que
condiciona la nostra mirada sobre el món. Fins i tot els darrers descobriments
de la neurociència permeten afirmar que el cervell humà funciona com una xarxa
de connexions neuronals.
El fet de tenir en compte la importància social que han assolit les
tecnologies de la comunicació ens obliga, més que mai, a considerar el context i
la situació internacional on actualment s’insereixen els processos
socioeconòmics, i a assumir els reptes que representa la introducció de les
noves tecnologies en un món plenament interconnectat.
Figura 13. La noció de societat xarxa és una de les
aportacions cabdals de Manuel Castells.
La teoria de la societat xarxa, tal com queda desenvolupada a principis
d’aquest segle per Manuel Castells, és una de les grans aportacions a les
ciències socials i, evidentment, ens serveix per comprendre alguns aspectes clau
de la societat del segle xxi.
La societat xarxa sorgí com una nova forma d’organització social a finals del xx,
sobre la base de l’, però no és conseqüència d’aquest sinó de l’existència
d’altres factors econòmics, socials, polítics i culturals, que van possibilitar
el creixement de noves formes d’organització socials, que van romandre i es van
estendre aprofitant la oportunitat històrica que oferia
l’informacionalisme.
Per coincidència accidental (segons Castells), a la dècada dels setanta,
convergeixen tres processos independents, la interacció dels quals va conformar
un nou paradigma tecnològic, l’informacionalisme, i una nova estructura social,
la societat xarxa, inseparablement entrellaçats. Aquests tres processos
són:
-
La crisi i reestructuració de l’industrialisme i els seus dos modes de producció associats (capitalisme i estatisme).
-
Els moviments socials i contraculturals d’orientació alliberadora de finals dels seixanta i principis dels setanta.
-
La revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació.
Manuel Castells ha anat construint una visió global de la societat que ha
tingut en compte alhora els aspectes estructurals i individuals de les societats
humanes. Castells analitza l’impacte de la tecnologia, però també les relacions
que s’estableixen entre els diferents àmbits socials i individuals, i com
interaccionen entre si. Castells defuig les acusacions de determinisme
tecnològic. La tecnologia per si sola no fa res. La tecnologia només dóna fruits
en un marc de transformacions culturals, organitzatives i institucionals de gran
abast.
“Creiem que la tecnologia no determina la societat. Tampoc la societat
dicta el curs del canvi tecnològic, ja que molts factors, incloent-hi la
invenció i iniciatives personals, intervenen
en el procés de descobriment científic, la innovació tecnològica i les
aplicacions socials, de manera que el resultat final depèn d’un complex
model d’interacció. En efecte, el dilema del determinisme tecnològic
probablement és un fals problema, ja que tecnologia és societat i
la societat no es pot comprendre ni representar sense les seves eines
tecnològiques.” (M. Castells. L’era de la informació. La societat xarxa,
2003: 37)
Castells proposa oblidar les nocions de “societat del coneixement” i “societat
de la informació” i substituir-les pel concepte de . Segons Castells, la nova
estructura social, la societat xarxa, serà potenciada per les tecnologies de la
informació i la comunicació basades en la microelectrònica. Aquesta estructura
social, integrada per xarxes, són conjunts de nodes que funcionen exclusivament
com a components de la xarxa i per on
circulen fluxos o corrents d’informació. Doncs bé, segons Castells, la
superioritat, fins ara de qualsevol tipus d’organització vertical envers
estructures en xarxa, ha estat sobretot deguda als límits en el desenvolupament
de la tecnologia.
En el moment que la revolució digital ho ha fet possible, les xarxes s’han
desenvolupat de manera exponencial. Recordem que la importància de les xarxes,
és a dir, la seva potencialitat, radica en la seva flexibilitat, en la seva
capacitat d’adaptació i també en la seva capacitat de reconfigurar-se.
En resum, la cultura de la llibertat va ser cabdal per produir les tecnologies
xarxa que, alhora, van ser la infraestructura essencial perquè les empreses
poguessin fer la seva reestructuració en termes de globalització,
descentralització i creació de xarxes. Només llavors l’economia basada en el
coneixement va poder funcionar amb tot el seu potencial.
En el context actual, el processament de símbols i els sabers es conforma com
una eina fonamental dels nous processos de producció i es converteix en un
factor determinant de l’àmbit econòmic i social.
El coneixement i la informació han estat sempre fonts essencials de
productivitat i poder. La informació i el coneixement són realment centrals en
l’economia i la societat, però no són els components dominants.
Però si concebem la societat xarxa global com quelcom més que xarxes de
telecomunicacions, si usem la lògica interactiva d’Internet, llavors és possible
dissenyar sistemes de comunicació per a la inclusió, la col·laboració o la
cooperació. La societat xarxa també és una explicació teòrica d’allò que veurem
tot seguit: la globalització.
5.El procés de globalització
Una de les aportacions més importants de les ciències socials contemporànies ha estat
explicar el procés de globalització. Per comprendre la societat contemporània ens
hem de situar en un “nou ordre mundial”. El terme globalització va néixer en la darrera dècada del segle xx. No és
casual, però, que els darrers temps s’hagi posat de moda aquest terme i que el
neologisme hagi proliferat simultàniament en diferents llengües (a França en diuen
mondialisation ;a la Gran Bretanya,
globalization, i a Alemanya, globalisierung ).
La globalització és el resultat d’un llarg procés històric que va lligat al mateix
procés de modernització. Som davant d’un procés irreversible que abraça la major
part de les regions del planeta i té profundes implicacions per a bona part de la
població mundial.
Com ja van assenyalar Marx i Engels, el capitalisme del segle xix va donar un
impuls extraordinari al procés històric que avui anomenem globalització . La globalització, doncs, no és una novetat. El que
és nou és la consciència de la seva transcendència històrica i la popularització del
terme.
No és senzill posar una data al naixement de la idea de globalització. La caiguda
del
mur de Berlín l’any 1989 i el naixement de la xarxa d’Internet són dos esdeveniments
crucials en aquest procés. Un fet molt significatiu va ser, també, la creació de
l’Organització Mundial del Comerç (OMC) l’any 1995, organisme que va donar un nou
impuls a la liberalització del comerç mundial, i que afavoreix les polítiques de
desregulació, privatització i liberalització econòmica que s’han produït a escala
internacional (polítiques que, en bona part, estan en la base de la crisi econòmica
que es va desfermar a partir del 2007).
La influència dels Estats Units i de les potències occidentals és cada vegada
menor. El nou centre neuràlgic de les relacions internacionals es trasllada al
pacífic i es generen nous pols de poder. Hi destaca l’emergència de noves potencies
econòmiques i polítiques, com l’Índia o el Brasil, destinades a tenir un rol
protagonista en el nou ordre (o desordre) mundial. Podem assenyalar la Xina, que
apareix com la gran potència del segle xxi.
Les ciències socials històricament han centrat els seus estudis en l’estat nació.
La societat es confon amb els límits de l’estat nacional. Fins no fa gaire es
considerava que la unitat primària d’anàlisi era l’estat nació, però aquesta idea
avui està superada. Com ja va assenyalar Norbert Elias, la sociologia actual només
és possible com a sociologia de la societat mundial (Elias, 1986). Anomenem
globalització (o mundialització) l’emergència d’un únic sistema mundial que acaba
amb l’existència de diverses societats. Una premissa fonamental, doncs, de l’estudi
de la globalització és considerar que el món constitueix un únic ordre
social.
Segons Anthony Giddens, la globalització és una sèrie complexa de processos que es
produeixen simultàniament en l’àmbit econòmic, polític, tecnològic, cultural i
ecològic (Giddens, 2000b). La globalització ha comportat una acceleració de les
relacions socials a tot el planeta i una intensificació dels intercanvis, i, alhora,
està modificant sensiblement les formes de vida.
La globalització denota l’expansió i l’aprofundiment de les relacions socials i
les institucions a través de l’espai i el temps, de manera que, d’una banda, les
activitats quotidianes cada cop estan més influïdes pels fets i esdeveniments
originats a l’altra banda del món i, de l’altra, les pràctiques i decisions de grups
i comunitats locals poden causar importants repercussions globals (Held, 1997:
42).
No és cert que la globalització sigui un fenomen exclusivament macro o de caràcter
estructural. Es tracta d’una realitat propera, ben present en la societat actual,
que fa sentir els seus efectes (positius i negatius) en molts àmbits de la vida. La
nostra vida és influïda –cada vegada més– per fenòmens produïts en contextos socials
allunyats dels nostres entorns socials immediats, en els quals es desenvolupa la
major part de la nostra existència. És possible que algunes accions originades en
el
nostre entorn immediat tinguin repercussions molt més enllà de les nostres
fronteres. Allò que és distant també és pròxim, per bé que això pugui semblar
paradoxal.
Els teòrics del caos, que descriuen com una papallona que bat les ales sobre el
Brasil pot afectar el temps que faci a Chicago, han identificat un procés que
expressa molt bé aquesta paradoxa inherent a la globalització que està transformant
[actualment] els afers mundials (Rosenau, 2003: 30).
La globalització constitueix avui un dels factors més destacables de la nova
societat mundial i és un dels reptes més importants que les ciències socials es
plantegen amb vista al segle xxi.
Només des d’una sensibilitat històrica podem comprendre l’adveniment d’un món
globalitzat. És important destacar la importància dels mitjans de comunicació social
en la conformació de les societats modernes i l’abast de l’actual procés de
globalització. Les xarxes de transport i les telecomunicacions són un factor
fonamental en aquest procés històric. Les xarxes de comunicació –diu Armand
Mattelart (1998)– configuren les noves formes d’organització del planeta.
La mundialització dels transports
Les xarxes de transports i les telecomunicacions han tingut i tenen un paper
molt important en el procés de globalització. Disposem de múltiples exemples
històrics que ho demostren. Durant milers d’anys l’ésser humà va viure en
relació només amb els seus veïns propers. Hi hagué certs moviments migratoris,
però no era possible establir relacions estables i intenses a grans
distàncies.
Després de milers d’anys d’una certa estabilitat, les coses van canviar d’una
manera radical a partir del segle xvi; la revolució científica incipient va
permetre la invenció de grans mitjans de transport, com la caravel·la, la qual
va possibilitar l’expansió d’algunes potències mundials a grans distàncies fins
aleshores inaccessibles.
Això va permetre l’inici d’una primera mundialització: l’expansió del
capitalisme naixent, d’Europa a la resta del món.
La caravel·la va ser substituïda per vaixells millors, fins als actuals
vaixells mercants i de càrrega, capaços de traslladar a l’altra part del planeta
quantitats immenses de mercaderies. A la vegada, la invenció i el
desenvolupament del tren, de l’automòbil i de l’aviació van fer possible que el
món sencer estigués intercomunicat i a l’abast per a una comunicació
relativament fàcil i rendible.
La distància ha deixat de ser un problema insuperable. Aquesta revolució del
transport és el primer factor que possibilita la mundialització.
La globalització es veu afavorida pels poderosos canvis que s’han esdevingut,
sobretot al final dels anys setanta, en els sistemes de comunicació. El procés de
globalització és possible, doncs, gràcies als mitjans de comunicació i a les TRIC.
Aquestes tecnologies han fet possible un reordenament de la distància temporal i
espacial a escala planetària. Les noves tecnologies, i especialment Internet,
permeten la desaparició de les distàncies i l’apropament entre els fets locals i els
globals.
5.1.La globalització econòmica
Una dimensió cabdal del procés de globalització és el seu vessant econòmic. En
parlar d’un nou ordre mundial, cal adoptar una visió sistèmica. El col·lapse de
la Unió Soviètica i el final de la guerra freda han fet que les relacions
internacionals hagin deixat d’estar presidides pel conflicte entre dues grans
superpotències en un món bipolar i han donat lloc a una hegemonia imperfecta i
unilateral dels Estats Units d’Amèrica en un únic món globalitzat. El fracàs de
les economies planificades i dirigides per l’estat ha convertit el mercat en un
mecanisme econòmic comú a totes les regions del planeta.
Si adoptem una perspectiva històrica, veiem que els mercats han anat ampliant
les seves dimensions. En parlar de mercats, hem de tenir present les diferències
que hi ha entre el mercat de les matèries primeres, el mercat de béns
industrials, el mercat financer, la borsa de valors, etc. Han passat
progressivament de mercats de caràcter local o comarcal a mercat de caràcter
nacional o internacional. La globalització, tanmateix, no comporta únicament un
canvi de dimensions. La globalització implica l’emergència d’un sistema econòmic
mundial.
El projecte teòric més ampli dedicat al problema de la interdependència
econòmica mundial el va iniciar el 1970 Immanuel Wallerstein sota el nom de
teoria del sistema mundial. Distingeix tres estadis principals en la
història.
1. El primer és l’estadi dels minisistemes, unitats econòmicament
autosuficients relativament petites dotades d’una divisió interna del
treball completa i d’una estructura cultural singular. Predominaven a
l’època dels caçadors i recol·lectors, i continuen fins a l’època de les
societats hortícoles i agrícoles.
2. A continuació vénen els imperis mundials: grans entitats molt més
variades, que incorporen un nombre considerable de minisistemes anteriors.
Aquests es troben en economies agrícoles i reben coordinació econòmica
mitjançant governs militars i polítics forts, una administració despietada,
impostos rígids. Sempre en guerra i en conquesta imperial (Xina, Egipte i
Roma). La continuació de la seva viabilitat fou soscavada pel sorgiment d’un
aparell burocràtic i per la complexitat de les tasques administratives en
territoris tan amplis.
3. L’època de l’economia mundial o del sistema mundial sorgeix entorn del
segle xvi. En aquest temps sorgeix el capitalisme com a sistema econòmic
dominant.
(Giddens, 1994: 575-576).
El mercat ha esdevingut un element central en un món dominat per la globalització i els processos de liberalització a escala internacional. Les regles
que regulen el mercat, l’oferta i la demanda, són les que, en principi, regeixen
en l’ordre econòmic internacional. Com assenyala Anthony Giddens (2000b), el
supermercat es constitueix en una metàfora perfecta d’aquest procés, ja que en
les grans superfícies, els “nous temples del capitalisme”, podem trobar
productes originaris de gairebé tots els racons del planeta.
En tractar la globalització, és molt important la dimensió econòmica. No podem
ignorar, però, la importància d’altres factors de caràcter polític i cultural
que també incideixen en el procés de globalització. És per aquest motiu que
Ulrich Beck (1998b) ens alerta del perill de caure en el globalisme. L’autor
distingeix entre la globalització, que és un procés històric multidimensional
(gairebé inevitable), i el globalisme, que
implica una concepció economicista i determinista de la societat mundial. Segons
Beck, el globalisme és la ideologia del neoliberalisme, que només contempla el
vessant econòmic del procés i pretén que el mercat mundial està destinat a
desplaçar progressivament la tasca de la política. Són els excessos d’aquesta
idea i la submissió de l’àmbit de la política a l’economia el que explica
l’actual crisi del capitalisme informacional.
Figura 14. La globalització econòmica permet que en
qualsevol comerç puguis trobar productes d’arreu del món.
5.2.La globalització política
La globalització comporta un canvi en les dimensions de la societat, que va
més enllà dels límits convencionals dels estats. La mundialització posa a prova
els àmbits tradicionals des dels quals es pensa i es realitza la política. Això
implica l’afebliment dels estats tradicionals i una pèrdua d’influència de la
política entesa de manera convencional.
“La globalització ha fet saltar les fronteres tradicionals dels estats i ha qüestionat alguna de les seves funcions fonamentals en el passat. Al mateix temps, han aparegut nous actors en l’escena política: els poders locals, les ONG, els grups d’interès econòmic cada vegada més organitzats i, amb més capacitat d’incidència, els governs de caràcter regional i continental –em refereixo a les organitzacions com la Unió Europea, així com les organitzacions asiàtiques, africanes i americanes de cooperació–, que cada vegada tenen un paper més actiu i decisiu.” (Carbonell, 2008: 41)
Figura 15. Vista de la cúpula del artista Miquel Barceló en
la Sala XX
del Palau de les Nacions de la ONU a Ginebra.
La globalització comporta, doncs, un repte o un desafiament en tota regla. La
globalització dels problemes no significa, però, que ara totes les societats
siguin iguals, sinó que tenen problemes relativament comuns que només es poden
abordar conjuntament en el marc de nous organismes internacionals. Els estats
han hagut de cedir part del seu poder. Es tracta d’estats nació , amb una estructura econòmica unitària i que,
tanmateix, han de fer front als grans reptes que comporta la nova
situació.
L’actual procés de globalització ha fet saltar pels aires el que podríem
considerar una concepció obsoleta dels fets socials i polítics. L’estat nació
tradicional està en crisi. El procés de mundialització en què estem immersos fa
que les dimensions de la societat vagin més enllà dels límits convencionals dels
estats que han cedit part de la seva sobirania. Els estats nacionals han estat
concebuts com unitats polítiques, econòmiques i culturals tancades, i de
caràcter més o menys homogeni, tanmateix cedeixen sobirania per dalt a
institucions polítiques supranacionals, com, per exemple, la comunitat europea.
D’altra banda, l’estat nació cedeix sobirania per baix a instancies de govern de
caràcter local o regional. El principi de subsidiarietat, establert pel tractat
de la Unió Europea, recomana que tot allò que es pugui resoldre bé a escala
local no s’ha de fer a escala estatal. Com assenyala Daniel Bell: l’estat nació
és massa petit per atendre els grans problemes del món actual i massa gran per
fer front als petits problemes de la vida quotidiana dels ciutadans.
La globalització és un fenomen controvertit. És cert que hi ha moviments
polítics obertament contraris al procés de globalització actual. En aquest
sentit el moviment altermundista és un moviment social transnacional que proposa
alternatives al “model neoliberal” de la globalització vigent en el món després
de la caiguda del mur de Berlín. Les implicacions econòmiques, polítiques i
culturals de la globalització, que són desiguals i contradictòries, han suscitat
un ampli debat social i l’aparició (especialment als països més avançats) d’un
moviment alternatiu al capitalisme global. El seu caràcter plural i les formes
d’organització descentralitzades li donen una extraordinària capacitat
d’intervenció en diferents camps (drets humans, dones, ecologia, minories
ètniques, etc.) i tenen repercussió sobre l’opinió pública mundial.
Amplis sectors de la ciutadania anhelen que la política assumeixi el seu paper
en un món globalitzat. No és senzill, atès que les decisions i els processos
econòmics són molt ràpids i, en canvi, els processos polítics són lents i sovint
erràtics. És molt complicat conciliar el temps polític i el temps econòmic.
D’altra banda, no és factible donar una resposta local a una crisi de caràcter
global.
Finalment, no podem continuar pensant únicament en categories d’estat nació,
com si els problemes del món fossin, només, problemes nacionals o problemes
entre els estats. No podem veure les societats i les cultures com si fossin
illes o mònades independents. Cal superar allò que Ulrich Bech anomena nacionalisme metodològic (o seria millor, potser,
dir-ne estatisme metodològic ). Hem de
superar una concepció unitària dels estats entesos com a realitats homogènies i
independents.
5.3.La globalització cultural
La globalització ha fet possible la irrupció d’una cultura popular
mediàtica
–sovint d’origen nord-americà– que ha estès la seva influència a escala
internacional. Ens referim a la influència de la indústria del cinema i de la
nova cultura audiovisual que ha penetrat en molts països i continents.
No és cert, però, que la globalització comporti necessàriament un procés
d’uniformitat social i cultural, ni la destrucció de les cultures de caràcter
local. En alguns casos coincideix precisament amb un revival de les cultures regionals. Peter L. Berger (2002)
reconeix l’existència d’una cultura global emergent amb un fort component
nord-americà, però al mateix temps constata la vitalitat d’algunes cultures de
caràcter local que modifiquen i adapten substancialment el model global a les
seves particularitats.
El terme glocalització va ser proposat per
Ronald Robertson (1990) per referir-se a les formes asimètriques de relació i
interacció entre els processos de caràcter local (localització) i els processos
de caràcter internacional (globalització). Tots dos processos avancen
paral·lelament i són alhora forces impulsores i formes d’expressió d’una nova
polarització mundial. La globalització progressiva, és a dir, la creació d’un
marc de referència global, estaria creant la necessitat de referents concrets i
pròxims amb els quals identificar-se i abocar-hi els sentiments.
Figura 16. Lionel Messi i Cristiano Ronaldo són els màxims
exponents dels seus clubs i ídols mediàtics d’una gran projecció
internacional.
La dialèctica entre el que és global i el que és local fa que, al costat d’un
procés d’homogeneïtzació cultural, emergeixin diferències culturals que no es
poden contemplar, simplement, com el producte d’una reacció a la globalització.
Es tracta d’un fenomen complex i contradictori. La globalització ha afavorit
també un procés de fragmentació, heterogeneïtat i hibridació cultural.
Un aspecte que ha contribuït decisivament a la globalització és l’expansió de
les tecnologies de la relació, informació i comunicació (TRIC). Els mitjans
tecnològics de creació i de difusió cultural alliberen la recepció cultural de
la seva servitud a un temps i un espai concrets, de l’ara i aquí (l’hic et nunc ), i afavoreixen un procés de
(des)ancoratge cultural. Dit amb altres paraules, els nous mitjans tècnics de
difusió i reproducció impliquen el trencament de les antigues coordenades
espai-temps que configuraven uns àmbits específics de participació cultural
separats de les altres esferes de la vida social.
Ens estem allunyant de l’era de la reproductibilitat tècnica (que va vaticinar
Walter Benjamin) i ens apropem a l’època de la simulació electrònica. La
tecnologia –per exemple– fa possible gaudir de canals de televisió i de ràdio en
qualsevol territori, i trenca allò que Benjamin anomenava el “paradigma
teatral” . Per exemple, persones
físicament molt distants de Catalunya poden escoltar l’emissió en directe d’un
canal de ràdio emès en català utilitzant un ordinador connectat a Internet.
També moltes persones immigrants que viuen a Catalunya es poden sentir molt
vinculades a les seves cultures d’origen a través de la televisió per satèl·lit
o Internet. L’experiència sensible que proposen i implementen els new media suposa, així, un moviment d’eliminació
de les distàncies i les fronteres convencionals. Es pot dir, doncs, que les
tecnologies de la relació, la informació i la comunicació (TRIC) afavoreixen un
procés històric de “desancoratge cultural” ,
iniciat ja fa molts anys i descrit com un procés que consisteix a:
“‘desvincular’ les relacions socials dels seus contextos locals d’interacció i
reestructurar-les en intervals espaciotemporals indefinits” (Giddens,2000: 32).
El ciberespai és el lloc per excel·lència on es produeixen aquestes noves
relacions i intercanvis.
