Els conceptes jurídics bàsics

  • Marisa Iglesias Vila

    Professora titular de Filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra.

PID_00214519

Introducció

En els mòduls anteriors hem analitzat alguns conceptes que són fonamentals per a entendre la idea de dret i l'estructura interna d'un sistema jurídic. No és possible comprendre què és un ordenament jurídic, quines funcions compleix i quina és la seva dinàmica interna sense entendre el concepte de norma, les peculiaritats de les normes jurídiques respecte d'altres tipus de normes, la noció de sistema jurídic i idees bàsiques vinculades a les funcions del dret, com la de control social, seguretat jurídica, legitimació del poder i coordinació de conductes.
En aquest mòdul, desenvoluparem un altre conjunt de conceptes que habitualment s'anomenen conceptes jurídics bàsics. Encara que aquestes nocions estan lligades a les anteriors i no es podrien comprendre de manera aïllada, les analitzarem separadament perquè estableixen els vincles específics entre les normes, els seus destinataris, les conductes i l'exercici de coerció que són necessaris per a organitzar i legitimar l'ús de la força en un determinat context normatiu. Com veurem, sense categories com la de personalitat jurídica, dret subjectiu, deure jurídic, conseqüència jurídica o responsabilitat no podríem distingir el dret del poder i, per tant, no podríem entendre per què el Dret és un instrument distintiu de control social. Però aquests conceptes tenen altres peculiaritats que permeten explicar l'interès de la teoria general del dret per al seu estudi i anàlisi.
En primer lloc, les nocions que anomenem conceptes jurídics bàsics, a més de constituir la base d'altres categories jurídiques, són comunes a totes les branques del Dret. Si bé és cert que les diferents esferes de regulació de conducta posseeixen conceptes i institucions específiques, totes les branques del dret estableixen el vincle que comentàvem entre les normes i l'ús del poder per part de l'estat, ja sigui per assegurar determinades expectatives, per a obtenir certs béns socials o per a limitar la llibertat de les persones. Des del nivell més general, aquest vincle s'articula a partir de categories comunes que es van concretant en funció de les particularitats pròpies del context normatiu a què s'apliquen. La teoria general del Dret, una disciplina que estudia el fenomen jurídic en el seu conjunt, tracta d'explicar quins són aquests conceptes comuns i quines característiques genèriques tenen.
En segon lloc, un concepte jurídic bàsic no es presenta com una categoria aïllada, sinó que forma part d'un entramat conceptual o d'una xarxa de conceptes. Aquestes categories tenen fortes interconnexions entre elles, són en gran part interdefinibles i el seu estudi requereix posar-les en relació. Alhora, la caracterització d'aquestes nocions serà sempre dependent de la concepció del Dret que es defensi. Quan analitzem els conceptes jurídics bàsics, estem posant de manifest una determinada visió de què és el dret i quins vincles té el fenomen jurídic amb altres fenòmens normatius. La teoria del Dret, donat el seu caràcter abstracte i general, s'ocupa d'explicar les relacions entre aquestes nocions i de connectar-les amb la mateixa idea de Dret.
Finalment, els conceptes bàsics s'expressen en termes i paraules que els operadors jurídics utilitzen en molts sentits diferents, algunes vegades sense la precisió necessària i amb finalitats no sempre coincidents, cosa que en complica la comprensió. Un dels objectius de la teoria general del Dret és aportar una mica de claredat en aquest complex àmbit d'estudi, posar en relleu aquestes ambigüitats i imprecisions, i confeccionar un mapa conceptual prou ordenat i coherent per poder avançar en el nostre coneixement del sistema jurídic. En aquest sentit, la teoria del dret fa una tasca de reconstrucció conceptual, tasca que persegueix, com afirma C. S. Nino (1987), trobar un equilibri entre la màxima precisió i coherència possibles i la millor explicació de les funcions que aquest entramat conceptual compleix.
Podríem articular aquest mapa conceptual de moltes maneres diferents. H. Kelsen, per exemple, va considerar que un estudi adequat d'aquestes nocions requeria posar-les en relació amb el concepte primitiu de sanció i, per tant, va confeccionar un mapa on totes les nocions bàsiques del dret estan vinculades a la idea que no hi ha una norma jurídica genuïna si no està acompanyada de l'amenaça de sanció. Una estratègia diferent és la de W. N. Hohfeld, que va optar per identificar una família de conceptes bàsics usats pels juristes i vincular-los entre ells a partir de relacions de correlació i oposició. També hi ha autors, com H. Hart i A. Ross, que han insistit que aquests conceptes no tenen referència semàntica, és a dir, no designen cap fet o entitat, sinó que tan sols són fórmules útils per a explicar, de manera abreujada, certes correlacions que l'ordenament jurídic estableix entre supòsits de fet, funcions assignades i conseqüències jurídiques. Finalment, posicions com la de R. Dworkin ens porten a percebre aquestes categories dins d'una estructura conceptual que, en el seu conjunt, persegueix oferir la millor interpretació dels principis que utilitzem en l'àmbit del Dret per a justificar l'exercici de la coerció per part de l'estat.
La nostra explicació dels conceptes jurídics bàsics no estarà centrada directament en cap d'aquestes propostes, encara que seguirem molts dels elements metodològics que aquests autors han suggerit en la seva articulació d'aquest mapa conceptual. També és important advertir que no tractarem de fer una anàlisi exhaustiva dels conceptes jurídics bàsics; farem, més aviat, una selecció dels més significatius, i analitzarem de manera esquemàtica les seves característiques i relacions recíproques.

Objectius

Aquest mòdul didàctic té la pretensió d'oferir una introducció a l'estudi d'un conjunt de conceptes fonamentals, que ens permeten vincular un ordenament jurídic als seus destinataris i entendre la dinàmica del dret com a instrument de control social i de protecció de béns. Els objectius específics que el mòdul persegueix són els següents:

  • Conèixer les característiques principals dels conceptes de personalitat jurídica, dret subjectiu, deure jurídic i responsabilitat jurídica.

  • Reflexionar sobre les possibles relacions que aquests conceptes tenen entre ells i entendre la problemàtica que enfronten les teories que han tractat de donar fonament a aquestes nocions.

  • Entendre les connexions d'aquests conceptes amb altres nocions que hem desenvolupat quan hem tractat les funcions i l'estructura del Dret.

  • Comprendre la importància d'aquests conceptes per a l'estudi de cada branca del dret i per a poder distingir un ordenament jurídic d'una simple estructura de poder.

1.El concepte de personalitat jurídica

Parlem de personalitat jurídica per fer referència a l'aptitud general per a ser destinatari de les normes jurídiques. Aquesta noció és bàsica en el context del dret perquè ens permet identificar els possibles subjectes normatius i, per tant, respondre a la qüestió sobre a qui o a què es pot dirigir una norma jurídica que estableix drets i obligacions.

1.1.La personalitat jurídica i les persones físiques

Certament, tot sistema jurídic inclou criteris per a determinar els destinataris de les seves normes. Ara bé, aquests criteris han anat variant al llarg de la història, no són iguals per a tots els ordenaments i poden ser objecte de crítica. Per aquest motiu, les diferents teories de la personalitat jurídica reflexionen sobre quins tipus d'entitats són adequades per a ser considerades subjectes normatius.
El punt més clar de consens entre aquestes teories és que tots els éssers humans o persones físiques, sense distinció, tenen personalitat jurídica. Aquesta aparent obvietat és, sens dubte, un dels avenços morals i jurídics més importants en l'organització de les societats modernes.
La idea que un ésser humà no pot ser considerat pel seu ordenament jurídic com un simple objecte del Dret (objecte dels drets i obligacions d'altres), sinó que és un subjecte del Dret (algú apte per a tenir drets i obligacions), ha possibilitat eliminar institucions com l'esclavitud i denunciar la condició jurídica de les dones en algunes societats. Tenim clares raons morals, una vegada assumim que les persones tenen una dignitat inherent i són finalitats en elles mateixes, per rebutjar la legitimitat de qualsevol regulació que no en reconegui la personalitat jurídica. És per aquest motiu que els tractats internacionals de drets humans estableixen l'existència d'un dret humà a la personalitat jurídica.
Declaració Universal dels Drets Humans

"Tot ésser humà té dret, en tot lloc, al reconeixement de la seva personalitat jurídica."

Article 6

En aquest sentit, les persones físiques són les destinatàries naturals de les normes jurídiques. Això no implica, tanmateix, que tot ésser humà pugui exercir els drets i obligacions que les normes estableixen. La noció de personalitat jurídica s'ha de posar en relació amb una distinció fonamental entre les idees de capacitat jurídica i capacitat d'obrar.
Tota persona física, pel fet de ser-ho, posseeix capacitat jurídica, és a dir, adquireix l'aptitud de ser subjecte de drets i obligacions. Tanmateix, no tota persona física té capacitat d'obrar, ni la té en el mateix grau. La capacitat d'obrar és l'aptitud per a fer actes jurídics vàlids, exercir drets i dur a terme obligacions jurídiques.
A diferència de la capacitat jurídica, la capacitat d'obrar requereix cert grau de maduresa i domini de la voluntat, per la qual cosa no s'adquireix de manera plena fins a una determinada edat i pot ser restringida jurídicament quan es donen determinades circumstàncies que afecten les facultats mentals. Així, tenir personalitat jurídica no implica ser capaç d'exercir els drets i deures de què una persona pugui ser subjecte.
Personalitat jurídica i capacitat d'obrar
Encara que el nostre Codi civil, en el seu article 29, estableix que el naixement d'una persona determina la seva personalitat jurídica, prescriu també per exemple en els articles 46 i 48 que els menors d'edat no emancipats no poden contreure matrimoni excepte amb dispensa judicial si tenen més de 14 anys.
De la mateixa manera, un nadó pot ser destinatari d'obligacions jurídiques com a propietari de béns, encara que òbviament no pot exercir aquestes obligacions. Les seves obligacions patrimonials hauran de ser exercides per un representant.
Una situació similar la trobem quan una persona és declarada incapaç de regir la seva voluntat o el seu patrimoni (aquest últim cas és el del pròdig). En aquestes situacions, es determinarà judicialment fins a quin punt els actes d'aquestes persones estaran subjectes a tutela o curatela (títol X del Codi civil). Però això no implica que la persona incapaç perdi la seva capacitat jurídica com a titular de drets i obligacions.

1.2.La personalitat jurídica i les entitats col·lectives

Hi ha altres entitats més enllà de les persones físiques a qui els ordenaments jurídics solen atorgar personalitat jurídica, generalment per raons d'utilitat i eficàcia. Aquest és el cas de les entitats col·lectives, que, per distingir-les de les persones físiques, és habitual anomenar persones jurídiques.
Una persona jurídica és una agrupació organitzada d'individus i mitjans materials que persegueix obtenir una determinada finalitat col·lectiva. Una vegada aquesta entitat compleix les condicions que estableix l'ordenament, adquireix personalitat jurídica perquè pot ser destinatària de normes i té aptitud per a ser subjecte autònom de drets i obligacions.
Encara que el dret atorga personalitat jurídica a aquestes entitats col·lectives, la naturalesa de l'esmentada personalitat ha estat sempre una qüestió controvertida. La dificultat que trobem en aquest àmbit és que tenim intuïcions que semblen contradictòries.
Per una banda, és obvi que hi ha normes que es dirigeixen directament a subjectes que no són persones físiques (associacions, societats, fundacions, institucions públiques, estats, etc.) i no seria gens fàcil reduir els drets i les obligacions que s'atribueixen a aquestes entitats a drets i obligacions de persones individuals concretes.
D'altra banda, és comú afirmar que una entitat col·lectiva ha "actuat" en termes jurídics. Diem, per exemple, que la societat x ha comprat un immoble o que l'empresa y ha contaminat un riu, però és estrany pensar que aquestes accions no es puguin reduir sempre a accions d'unes persones físiques determinades. Com observa Nino (1987), també ens resulta difícil imaginar que alguna cosa diferent d'un ésser humà pugui exercir un dret, obeir una ordre o sofrir una pena.
Aquesta aparent contradicció ha fet sorgir múltiples teories que tracten d'explicar el fonament de la personalitat jurídica de les entitats col·lectives. Algunes posicions neguen directament que tingui sentit parlar de personalitat jurídica respecte a entitats que no siguin persones físiques, i afirmen que el dret només regula actes de persones individuals i atribueix conseqüències jurídiques als individus.
Altres teories, les anomenades concepcions "realistes", han assumit que aquestes entitats tenen existència i vida pròpies amb independència de les persones que les componen, per la qual cosa són prèvies al Dret i independents dels seus membres (Von Gierke).
Des de la visió de les teories realistes, quan l'ordenament atorga personalitat jurídica a aquestes entitats no les crea, sinó que tan sols les reconeix, ja que es tracta d'organismes autònoms amb processos vitals. Aquesta teoria ha estat utilitzada en algunes ocasions per a defensar la idea que els pobles o les comunitats polítiques són realitats independents dels seus membres, entitats que tenen la seva pròpia identitat i que, per tant, en contextos de subjecció política, tenen dret a l'autodeterminació.
Altres posicions, amb molts matisos diferents, consideren que les entitats col·lectives són simples construccions jurídiques que ens resulten útils. Aquestes construccions serien o bé un tipus de ficcions (Savigny) o bé un conjunt de normes que tenen una determinada unitat (Kelsen) o estructures conceptuals que tenen assignades certes funcions (Hart).
Des d'aquesta visió, parlar d'entitats col·lectives i dels seus actes, drets i obligacions és en realitat fer referència a una conjunció entre actes de persones individuals, funcions assignades i normes jurídiques. En aquest sentit, afirmar que l'empresa x ha contaminat el riu o que l'Estat espanyol ha firmat un tractat internacional no seria més que una forma abreujada de fer referència a un conjunt d'actes de persones individuals en el marc d'una estructura normativa que correlaciona actes, funcions i conseqüències jurídiques.

1.3.Els animals poden tenir personalitat jurídica?

La reflexió sobre quins tipus d'entitats són adequades per ser considerades subjectes normatius no s'ha limitat a les persones físiques i a les persones jurídiques. Actualment, moltes organitzacions i teòrics comencen a insistir que tenim raons morals per atorgar també personalitat jurídica a alguns animals.
Aquestes reivindicacions no pressuposen, és clar, que els animals puguin tenir capacitat d'obrar, encara que consideren que poden tenir capacitat jurídica com a titulars de drets i que, per tant, no són simples objectes del Dret.
Els arguments per a defensar la idea que els animals tenen personalitat jurídica poden seguir dues línies diferents. Una línia podria ser la seva assimilació a les entitats col·lectives. De la mateixa manera que, per raons d'utilitat, assignem una personalitat jurídica artificial a les entitats col·lectives, el fet que els animals no siguin persones físiques no impedeix que també els puguem assignar, per raons morals, una personalitat jurídica artificial que els permeti ser destinataris de normes que reconeixen drets.
Una altra línia, que ha estat seguida per alguns defensors dels drets dels animals, es basa a assimilar-los a les persones físiques. En aquest marc, s'ha tractat d'argumentar que hi ha fortes similituds entre els animals humans i alguns animals no humans respecte a les capacitats intel·lectuals i a la seva vida psíquica, emocional i social. Aquesta perspectiva té la pretensió de mostrar que aquests animals també han de ser considerats "persones" des d'un punt de vista moral, i que les raons que permeten exigir el reconeixement de personalitat jurídica als éssers humans també els són d'aplicació.
Reconeixement dels drets dels animals
Aquestes reivindicacions han tingut alguna plasmació jurídica. La primera la trobem el 1977, amb la Declaració Universal dels Drets de l'Animal adoptada per la Lliga Internacional dels Drets de l'Animal i aprovada posteriorment per l'ONU. Al nostre país, el 28 de febrer de 2007, el Parlament balear va aprovar una proposició no de llei adherint-se al projecte Gran Simi, projecte que reclama el reconeixement a aquests animals del dret a la vida, a la llibertat i al no-maltractament. Ha estat la primera vegada que un parlament es pronuncia oficialment sobre aquesta qüestió. Aquestes propostes han obert un nou debat sobre el fonament de la personalitat jurídica, en què la pregunta que s'haurà de respondre en el futur és quin tipus de propietats ha de tenir un ésser viu a fi que sigui legítim reclamar que se li reconegui aptitud per a ser destinatari de normes jurídiques.

2.El concepte de dret subjectiu

En els mòduls anteriors ens hem ocupat bàsicament de la idea de Dret objectiu, entès com a ordenament jurídic o conjunt de normes primàries i secundàries que organitzen una societat. El concepte de dret subjectiu, en canvi, és una noció que utilitzem per a establir vincles entre un conjunt de normes i la protecció de certs interessos, necessitats o eleccions dels subjectes amb personalitat jurídica.
Malgrat la seva importància pràctica, la noció jurídica de dret subjectiu és molt controvertida i no sempre parlem de drets en el mateix sentit. Les diferents teories que s'han ocupat d'analitzar aquest concepte discrepen sobre la millor resposta a qüestions com les següents: quina relació tenen els drets morals i els drets jurídics? Els drets protegeixen interessos, eleccions o necessitats de les persones? Es defineixen els drets en termes de deures? Tenen prioritat els drets sobre els deures? Són els drets raons jurídiques per l'acció que tenen especial rellevància? Són traduïbles els enunciats sobre drets subjectius en enunciats sobre Dret objectiu? És reductible el concepte de dret subjectiu a altres nocions com les de permissió, poder i immunitat?
En aquest estudi introductori, no ens serà possible entrar en l'ampli debat que aquest concepte ha generat dins de la literatura jurídica. Ens limitarem a fer algunes puntualitzacions que poden ser útils per a ubicar la idea de dret subjectiu i captar la importància d'aquesta categoria jurídica en els ordenaments moderns. Ens centrarem en una de les qüestions més fonamentals de l'anàlisi conceptual de la noció de dret subjectiu: la qüestió de si podem distingir aquesta categoria d'altres conceptes jurídics que hi estan relacionats.

2.1.La reducció dels drets subjectius a altres categories jurídiques

Encara que utilitzem constantment el llenguatge dels drets subjectius, una àmplia tradició jusfilosòfica considera que afirmacions com "tinc dret a cobrar-te un lloguer", "aquesta llei vulnera el meu dret a la llibertat d'expressió" o "estic en el meu dret de no sortir del cotxe" són afirmacions que sempre es poden reduir a enunciats sobre altres categories jurídiques diferents de la de dret subjectiu.
Per a aquestes teories, si fem una anàlisi acurada del llenguatge dels drets subjectius, acabarem fent referència a enunciats sobre deures jurídicament exigibles o a enunciats sobre permissions, poders i immunitats que estan correlacionats amb altres categories jurídiques. Les clàssiques perspectives de H. Kelsen i W. Hohfeld, seguides en tot o en part per molts teòrics contemporanis, representen molt bé aquesta tradició.
En la seva obra Teoria pura del Dret, Kelsen va considerar que qualsevol enunciat sobre un dret subjectiu es pot traduir plenament en un enunciat sobre Dret objectiu, és a dir, en una expressió que fa referència a un determinat conjunt de normes que, en última instància, imposen sancions. Utilitzem l'expressió dret subjectiu per a fer referència a estructures normatives que estableixen certes relacions entre el sistema jurídic i una persona o grup de persones. Segons Kelsen, aquestes relacions poden tenir diferents modalitats en funció de com vinculi l'ordenament supòsits de fet amb conseqüències jurídiques, i això ens permet parlar de sentits diferents de l'expressió dret subjectiu.
Distingirem quatre dels sentits bàsics que aquest autor identifica:
a) Dret subjectiu com a conducta no prohibida per cap norma de Dret objectiu. En aquest sentit, hi ha un permís feble per a actuar o, en altres paraules, una situació de fet en la qual una conducta o la seva omissió no estan regulades pel dret.
Conducta no prohibida pel Dret objectiu
Exemples de dret subjectiu com a conducta no prohibida per cap norma de Dret objectiu:
"Tinc dret a dutxar-me una vegada a la setmana."
b) Dret subjectiu com a permissió administrativa. En aquest sentit, es considera que en un àmbit on necessitem una autorització per a fer una conducta o activitat, tenim un dret quan l'òrgan competent ens faculta a fer aquesta conducta (es tracta d'un permís fort per a actuar).
Permissió administrativa
Exemple de dret subjectiu com a permissió administrativa:
"L'ajuntament m'ha concedit el dret a construir una casa en aquesta parcel·la".
c) Dret subjectiu com a reflex d'obligacions d'altres, ja siguin passives o actives. Es considera que Z té un dret en aquest sentit si, segons les normes de Dret objectiu, y té alguna obligació o bé d'actuar o bé de no actuar en relació amb Z.
Reflex d'obligacions d'altres
Exemples de dret subjectiu com a reflex d'obligacions d'altres, ja siguin passives o actives:
"Tinc dret que em paguis el lloguer"; "Tinc dret a passar per les teves terres".
d) Dret subjectiu en sentit tècnic. En aquest sentit, es tracta d'un poder jurídic atorgat per una norma de dret objectiu per a reclamar, mitjançant una acció processal, el compliment d'una obligació.
Dret subjectiu en sentit tècnic
Exemple de dret subjectiu en sentit tècnic:
"Tinc dret a reclamar-te judicialment el pagament del lloguer que em deus".
Amb l'anàlisi dels sentits de l'expressió dret subjectiu, Kelsen pretenia explicar com el llenguatge dels drets es pot anar traduint en enunciats relatius a un conjunt de normes de Dret objectiu que vinculen supòsits de fet amb conseqüències jurídiques (amb sancions).
Així, Kelsen rebutja les dues teories tradicionals de concebre els drets subjectius com una categoria diferent de la de Dret objectiu. D'una banda, rebutja la teoria de l'interès, que considera que un dret subjectiu és un interès protegit per l'ordenament jurídic. D'altra banda, rebutja l'anomenada teoria de la voluntat (o de l'elecció), que defensa que els drets subjectius són eleccions jurídicament protegides, poders jurídics conferits als individus per a fer prevaler la seva voluntat o les seves eleccions sobre els altres.
Segons Kelsen, ni la idea de la voluntat ni la d'interès protegit donen compte d'alguna situació jurídica diferent o prèvia que trobem quan parlem de drets com a reflex d'obligacions jurídiques o de drets en sentit tècnic, és a dir, poders jurídics per a exercitar accions processals.
Per la seva part, Hohfeld va iniciar una tradició, avui molt comú, d'ubicar els drets subjectius dins d'un ventall de posicions o situacions diferents que estan correlacionades entre si dins d'un ordenament jurídic.
Hohfeld va distingir quatre situacions jurídiques diferents a què els juristes fan referència quan parlen de drets: en una relació entre X i Y, X pot tenir respecte a Y una pretensió (1) , un privilegi, una potestat o una immunitat. Aquestes situacions estan correlacionades respectivament amb quatre posicions jurídiques que pot tenir Y respecte a X: un deure, un no dret, una subjecció o una incompetència.
Segons Hohfeld, només les pretensions poden ser considerades drets subjectius en sentit estricte perquè són les situacions correlacionades amb deures jurídics.
Malgrat això, els juristes també utilitzen el terme dret en la resta de situacions que no tenen aquesta correlació, la qual cosa genera una clara ambigüitat en el seu discurs. Aquesta ambigüitat no és fàcil de resoldre, perquè en la majoria d'àmbits de regulació són presents totes aquestes posicions correlacionades.
Seguint aquesta anàlisi, en un cas concret podríem afirmar que som davant d'un dret subjectiu en sentit estricte i no d'un privilegi, per exemple, si trobem en l'ordenament jurídic un deure correlatiu i no una situació de no dret. Pensem en la regulació de la propietat privada. Indicar que X té dret que Y no entri a casa seva pressuposa que Y té el deure correlatiu de no entrar sense el seu permís. En canvi, quan afirmem que X té el privilegi d'entrar a casa seva, estem pressuposant que Y té la posició de no dret respecte a X, és a dir, que Y no té el dret d'impedir-li que entri a casa seva.
El fet jurídic que X tingui una casa pròpia, significa per a X tant una posició de dret respecte a Y com una posició de privilegi en relació amb Y; també significa per a X una posició de potestat sobre Y perquè Y està subjecte a la voluntat de X quan, posem per cas, després d'haver-lo convidat a sopar a casa seva, X considera que ja ha arribat el moment que Y marxi. Finalment, X també té una posició d'immunitat sobre Y, ja que aquest últim és incompetent per alterar la situació jurídica de X en relació amb la seva casa sense el seu consentiment (Y no és competent per llogar-la o vendre-la).
Però encara que totes aquestes situacions jurídiques de X i Y són presents en aquest supòsit concret, el que és rellevant és entendre que es tracta de posicions diferents que no es poden confondre. Per això, la pretensió de Hohfeld era mostrar als juristes que no totes les relacions jurídiques es redueixen a una vinculació entre drets i deures.
La precisió i l'atractiu de l'anàlisi de Hohfeld en el tractament general d'aquests conceptes jurídics bàsics ha portat, curiosament, molts teòrics a adoptar la perspectiva àmplia en l'ús del llenguatge dels drets que Hohfeld criticava dels juristes. En aquest sentit, avui és molt habitual percebre les situacions jurídiques de pretensió, privilegi, potestat i immunitat com a diferents modalitats de dret subjectiu, o bé substituir directament aquest concepte bàsic per les posicions jurídiques esmentades. Així, una bona part de l'anàlisi contemporània de la noció de dret subjectiu hauria passat a ser l'anàlisi d'un ventall de situacions jurídiques variades distingibles per les posicions amb què l'ordenament les correlaciona.
Aquesta àmplia perspectiva d'anàlisi dels drets subjectius pot ser útil per a comprendre tot el ventall de relacions jurídiques en què un subjecte o grup de subjectes s'involucra quan, per exemple, adquireix un bé, firma un contracte o expressa la seva opinió. En cada un d'aquests casos, són presents situacions jurídiques de pretensió, privilegi, potestat i immunitat amb les seves posicions correlatives. Certament, aquestes relacions no es poden reduir a la dicotomia simplista dret-deure.
Ara bé, la qüestió que ens podem plantejar aquí és si resulta convenient ampliar el llenguatge dels drets per a exposar tot aquest ventall de situacions jurídiques, o si, per contra, seria raonable, tal com pretenia Hohfeld, tractar de reservar la noció de dret subjectiu per fer referència a una de les relacions de correlació que el Dret objectiu estableix.
Els drets subjectius haurien de ser entesos, des d'aquesta perspectiva, com un reflex dels deures jurídics i, en definitiva, es podrien traduir al llenguatge dels deures. Els deures correlatius formarien part del mateix concepte de dret subjectiu.
Aquesta idea ha estat defensada per un ampli sector doctrinal i resultarà intuïtiva per a tots els que creguin absurd afirmar que algú gaudeix d'un dret jurídic si no hi ha cap norma que imposi el deure de respectar aquest suposat dret. Aquesta intuïció és la que permet considerar que no hi ha un dret jurídic a la llibertat d'expressió en aquells règims polítics on impera la censura o que un treballador no té dret jurídic al descans setmanal si la normativa laboral, o un contracte de treball jurídicament vàlid, no imposa a l'empresari l'obligació de respectar aquest descans.
Aquesta forma d'entendre els drets subjectius sembla pressuposar que els deures tenen una espècie de prioritat lògica sobre els drets, qüestió que ha generat un gran debat en el marc del discurs moral. Aquesta perspectiva és també la que es deriva d'una visió kelseniana del Dret. Kelsen considerava que les genuïnes normes jurídiques, les normes primàries, són normes que incorporen sancions per certes accions o omissions, i una norma que reconeix un dret no és per si mateixa una norma jurídica. Pot ser tan sols part d'una norma primària que preveu una sanció per a determinades conductes en relació amb el contingut d'aquest dret. Així, una norma que reconeix un dret a cobrar els deutes no pot ser més que part d'una norma primària que obliga els jutges a imposar una sanció a qui no satisfaci els deutes contrets.
En resum, una tradició de concebre els drets subjectius és la de vincular els drets amb determinades posicions i relacions jurídiques de correlació, ja sigui estrictament amb la relació dret/deure o, de manera més àmplia, a partir també de les relacions privilegi/no dret, potestat/subjecció i immunitat/incompetència. Aquesta tradició, en definitiva, considera que el llenguatge dels drets és sempre traduïble al llenguatge d'altres conceptes jurídics.

2.2.Els drets subjectius com a categoria distintiva

La tradició que hem presentat en l'apartat anterior ha rebut crítiques importants. Segurament, la principal objecció que podríem fer a aquesta visió dels drets subjectius és que cau en el perill de confondre, permanentment, els drets amb les tècniques jurídiques de protecció dels drets. Seguint F. Laporta, diluir els drets dins de les posicions hohfelianes, o vincular directament drets amb deures, ens impedeix entendre per què un ordenament jurídic reconeix aquestes posicions correlacionades amb d'altres.
Segons la seva opinió, no tenim un dret a x perquè se'ns reconeix una acció o una pretensió respecte a x, sinó que tenim una acció o una pretensió respecte a x perquè tenim un dret a x. En el mateix sentit, no tenim un dret sobre un determinat individu B perquè l'ordenament ens confereixi un poder normatiu sobre B, sinó que l'ordenament ens confereix un poder normatiu sobre B perquè tenim un dret sobre B. D'aquesta manera, seria el reconeixement jurídic d'un dret subjectiu el que justificaria l'articulació de certes modalitats de protecció, i no al revés.
Òbviament, un dret subjectiu pot ser introduït en l'ordenament jurídic per vies diferents: pot ser reconegut o ser establert, per exemple, per una constitució, per una decisió legislativa, per un costum o per un contracte vàlid. Alhora, podem trobar drets subjectius de caràcter i importància molt diferents. Però una vegada s'ha incorporat aquest dret dins del sistema jurídic, des d'aquesta perspectiva tindríem una raó per a articular tècniques normatives de protecció.
Un dret seria, tal com afirma Laporta (pàg. 27), una cosa que és abans que les accions, pretensions o exigències, abans que els poders normatius, abans que les llibertats normatives i abans que les immunitats d'estatus.
La idea que els drets són previs a altres conceptes i instruments normatius ha estat adoptada des de moltes visions jurídiques diferents. Aquesta tesi és un pressupòsit habitual de la concepció jusnaturalista, que defensa que els drets subjectius són facultats o poders morals inherents a les persones que l'ordenament jurídic no crea, sinó que tan sols reconeix i té la funció de protegir.
Però la teoria jusnaturalista no distingeix entre drets morals i drets jurídics, i la qüestió rellevant que hauríem d'examinar és si resulta raonable afirmar que els drets jurídics, entesos com a drets que han estat incorporats dins d'un ordenament jurídic, són previs a les tècniques jurídiques de protecció, especialment, en la forma de deures. La pregunta que ens farem, doncs, és si té sentit assumir que els drets jurídics són un fonament o una raó especial per a establir deures jurídics.
Segurament, la posició de J. Raz sobre la idea de dret subjectiu és la que podria expressar més adequadament aquesta prioritat dels drets jurídics respecte als deures jurídics.
Raz proposa definir dret subjectiu a partir de la idea que algú té un dret quan un aspecte del seu benestar, en concret els seus interessos, són considerats una raó suficient per a justificar deures d'altres i imposar deures a altres (seria una raó suficient, però no necessària, perquè es poden establir deures jurídics que no estiguin vinculats a drets de ningú).
La proposta conceptual de Raz pretén donar compte d'aquesta prioritat dels drets subjectius sobre els deures. Ara bé, l'associació que aquest autor fa entre drets i interessos pot semblar massa restrictiva. Altres aspectes del benestar d'un subjecte amb personalitat jurídica, com les seves necessitats o eleccions, també poden oferir aquesta raó suficient que Raz comenta per a fonamentar deures.
En aquest sentit, la proposta més general de Laporta podria resultar més completa per a explicar la idea de dret subjectiu com un tipus de raó per l'acció. Laporta vincula els drets subjectius a la idea de "béns" que, d'una banda, s'associen als subjectes de dret (persones físiques i entitats col·lectives) i, d'altra banda, l'ordenament jurídic els atribueix un valor que justifica un complex entramat normatiu interrelacionat.
Aquesta aproximació als drets, a diferència de la tradició que s'ha apuntat abans, defensa en definitiva la tesi següent: podem afirmar que X té un dret subjectiu, que és jurídic perquè l'ordenament l'ha adscrit als membres de la classe a què X pertany, malgrat que no hi ha cap norma jurídica que correlacioni aquest dret amb cap altra posició normativa. En aquest cas, la presència del dret constitueix una raó jurídica per a reclamar mecanismes normatius per a la seva protecció.
Es pot tenir present, tanmateix, com observa Raz quan afirma que els drets són fonament de deures, que això no determina encara quins són els deures que cert dret justifica. En efecte, no podrem afirmar que estem davant d'un dret jurídic si l'interès o el bé de què parlem no pot justificar cap tipus de deure correlatiu o, des d'una aproximació més àmplia que la de Raz, cap tipus de posició normativa relacionada. Si X té dret a la integritat física, per exemple, això justifica, entre altres coses, un deure correlatiu de no lesionar X, però no té per què justificar un deure de fer qualsevol acció que sigui necessària per a evitar que X es lesioni.
Els deures que generi un dret dependran del mateix caràcter d'aquest dret i de les consideracions que en justifiquin l'existència. Alhora, podrem trobar consideracions en conflicte relacionades amb béns de valor equiparable que limitaran els deures que un dret pot justificar. També s'ha de tenir en compte que no podem equiparar un dret fonamental reconegut constitucionalment a un dret establert per una decisió legislativa o a un dret reconegut en un contracte jurídicament vàlid. Les peculiaritats de cada un d'aquests contextos normatius determinaran un ventall variat de posicions normatives relacionades i diferents raons per a l'acció, ja sigui institucional o dels particulars. No és possible entrar aquí en aquest complex univers del discurs jurídic.
En conclusió, si considerem raonable assumir que el llenguatge dels drets té una força normativa pròpia, la tradició que dilueix els drets subjectius en altres categories i instruments jurídics de protecció ens resultarà insatisfactòria. Molts autors mostren avui dia aquesta insatisfacció, especialment en el marc dels drets fonamentals. Posicions com la de L. Ferrajoli o R. Dworkin són paradigmàtiques en aquest sentit.
Ferrajoli ha insistit en el fet que confondre els drets amb les garanties efectives de protecció que estableix un ordenament jurídic, no tan sols és un error conceptual, sinó que comporta conseqüències pràctiques molt negatives per a un sistema constitucional.
Aquesta equiparació ens obligaria a veure com a paper mullat les dues conquestes més importants del constitucionalisme modern: la internacionalització dels drets fonamentals i la constitucionalització dels drets socials. El reconeixement jurídic d'aquests drets no ha anat acompanyat de l'establiment d'un sistema adequat de garanties, i és precisament la idea que es tracta de drets subjectius plens el que permet exigir amb sentit l'establiment d'una estructura de garanties que els doni efectivitat.
Per la seva part, R. Dworkin considera que els drets tenen una importància bàsica i pròpia dins d'un ordenament jurídic perquè són "triomfs" davant la pressió de la majoria. Un dret subjectiu ofereix raons especials per a tractar el seu titular de certa manera o per a permetre que actuï de certa forma. Aquestes raons són especials perquè prevalen sobre els interessos col·lectius. En aquest sentit, un dret només pot ser vençut per un altre dret després de fer un balanç de principis que determini quina de les dues consideracions de dret té més pes en una situació determinada.
Per a autors com Dworkin, el discurs dels drets en l'àmbit jurídic no tan sols permet justificar l'establiment de mecanismes de protecció jurídica. Aquest discurs ens condueix a una concepció argumentativa del dret on les decisions de les autoritats institucionals són interpretades i són qualificades com a jurídicament correctes a la llum de l'esquema de principis i valors que justifiquen l'ús del poder dins d'una comunitat política.

2.3.Conclusió

Certament, la consideració que els drets subjectius són raons per l'acció o fonament de deures afecta la nostra perspectiva del Dret, perquè ens fa difícil percebre un ordenament jurídic com un simple conjunt de regles dictades per autoritats normatives. El discurs dels drets és aquí un discurs crític. Els drets subjectius limiten el contingut de les regles que aquestes autoritats poden dictar, i permeten justificar conclusions jurídiques no previstes per aquestes regles.
Potser una visió com la de Dworkin adquireix més força quan parlem de drets fonamentals que actuen com a criteris de validesa jurídica, o quan pensem en drets que han estat reconeguts a partir de principis jurídics. Però el fet és que les constitucions modernes inclouen un catàleg de drets fonamentals com a condició de validesa jurídica, i la qüestió és si en aquest marc la visió que redueix els drets subjectius a un conjunt de regles de Dret objectiu dictades per autoritats competents resulta adequada per a explicar les conseqüències de la constitucionalització d'un ordenament jurídic.
Generalment, assumim que l'existència d'una Constitució amb un catàleg de drets fonamentals protegits per alguna estructura de justícia constitucional modifica les bases de l'organització social. Si la protecció dels drets fonamentals estigués simplement a les mans de les decisions autònomes del legislador ordinari, aquests drets resultarien superflus com a límits en l'activitat legislativa.
Certament, la implementació d'aquests drets s'estructura dins d'un marc de divisió del treball entre els diferents poders de l'estat, però aquesta divisió del treball només es pot dur a terme si pressuposem que els drets fonamentals són una raó per a l'acció institucional i no solament el resultat de les decisions d'aquestes institucions.
Conseqüències de la constitucionalització del Dret
Ferrajoli explica molt bé quines són les conseqüències de la constitucionalització del Dret. La presència d'un catàleg de drets fonamentals reconeguts constitucionalment genera, en primer lloc, una alteració en els criteris de validesa jurídica. Una norma dictada per l'autoritat competent només serà jurídicament vàlida si s'ajusta als principis i drets fonamentals incorporats a la Constitució. En aquest sentit, la validesa formal de les lleis, encara que continua essent necessària, deixa de ser suficient com a criteri per la seva pertinença al Dret. La validesa substantiva d'una llei actua, doncs, com a complement de la seva validesa formal.
Una segona alteració està relacionada amb l'activitat dels jutges. L'existència d'una dimensió de validesa substantiva ens aparta de la visió que el jutge està simplement subjecte a la llei i té la funció de reproduir-la en els casos particulars. La subjecció a la llei deixa de ser una subjecció a la lletra de la llei, sigui quin sigui el seu contingut. Es tracta ara d'una subjecció a la llei quant a llei vàlida, és a dir, coherent amb els principis constitucionals. Aquesta dimensió substantiva exigeix als jutges, en l'aplicació i interpretació del dret, emprendre una activitat avaluadora i crítica de les lleis, que consisteix a acomodar-ne el significat als principis constitucionals o, quan aquesta acomodació no sigui possible, denunciar-ne la inconstitucionalitat.
Finalment, la presència d'una Constitució també afecta les funcions tradicionals de la ciència jurídica. Segons Ferrajoli, en aquest context ja no té sentit concebre la ciència jurídica com una simple activitat descriptiva de normes. Igual que succeeix amb la judicatura, la ciència jurídica també es transforma en una activitat crítica i creativa en la mesura en què, d'una banda, correspon als dogmàtics resoldre les llacunes i contradiccions que es generin entre la legislació i la Constitució i, d'altra banda, tenen la funció de proposar formes de desenvolupar les garanties constitucionals per fer afectius els drets fonamentals.
En definitiva, com hem pogut comprovar, la funció dels drets subjectius en un ordenament jurídic serà molt diferent si adoptem la visió que redueix els drets a altres categories jurídiques o si, al contrari, creiem que els drets són una categoria jurídica distintiva. Aquesta opció no serà mai trivial, perquè en última instància afectarà la nostra consideració de què és el Dret i la nostra concepció de què és el que hem de tenir en compte a l'hora de determinar què exigeix el Dret en cada cas particular.

3.El concepte d'obligació jurídica

Una de les preguntes fonamentals que ens podem formular, en l'àmbit del Dret, és quan tenim una obligació jurídica, pregunta que és diferent de la qüestió de quan tenim una obligació moral d'obeir una norma jurídica.
La primera qüestió es refereix a les obligacions dins del dret; la segona, en canvi, està relacionada amb el problema moral de les obligacions cap al dret. En aquest apartat ens centrarem en la primera qüestió: en les obligacions o deures dins del dret. Ara bé, algunes concepcions jurídiques, com la teoria jusnaturalista, dissolen aquestes dues qüestions perquè consideren que només tenim una obligació jurídica d'actuar quan tenim una obligació moral d'actuar (quan identifiquem un principi moral que exigeix la realització o l'omissió d'una determinada conducta). Una concepció jusnaturalista afirmaria que jo només tinc l'obligació jurídica de pagar impostos, de parar el meu cotxe davant d'un semàfor en vermell o de no apropiar-me d'un bé d'un altre quan aquests comportaments són moralment exigibles.
Però si no assumim de partida una concepció del dret jusnaturalista, haurem d'explicar per què continuem tenint una obligació jurídica de pagar impostos en casos on creiem tenir una obligació moral de no pagar-los (pensem en una situació en la qual aquests impostos serveixin per a finançar una guerra il·legítima).
Podríem explicar aquesta situació dient que tenim una obligació jurídica de pagar impostos, simplement, perquè hi ha una norma jurídica que així ho preveu. Però la resposta a aquesta qüestió no és tan simple. Té sentit afirmar que tinc aquesta obligació jurídica si la conducta de no pagar impostos no té prevista una sanció o si és realment improbable que jo rebi un càstig si no pago impostos? És suficient per a afirmar que jo tinc aquesta obligació que algú amb poder sobre mi hagi expressat la seva voluntat en aquest sentit?
La resposta que donem a aquestes preguntes dependrà de la nostra concepció de què és una norma jurídica i, en definitiva, de la nostra visió del Dret. Analitzar i comparar les concepcions d'Austin, Kelsen, Hart i Dworkin sobre les obligacions dins del dret ens permetrà aprofundir en el problema de què significa afirmar que estem davant d'una obligació jurídica.

3.1.La concepció predictiva de l'obligació jurídica

Una forma de concebre les obligacions jurídiques és aquella que les connecta a un judici empíric de probabilitat. Des d'aquesta perspectiva, tenim una obligació quan podem predir que hi ha una probabilitat molt alta de rebre un dany si fem o ometem certa conducta.
Aquesta és la visió de les obligacions jurídiques que prové de la teoria imperativa de les normes. Per a autors com J. Austin, una norma jurídica és un mandat acompanyat d'una amenaça de sanció que deriva d'un sobirà (algú amb poder suficient per a ser obeït habitualment i no obeir cap altre).
En aquesta relació de poder basada en l'obediència, les obligacions jurídiques estan vinculades a la força del sobirà per a imposar la seva voluntat, a la seva capacitat d'exercir una coacció efectiva sobre els seus súbdits. Per aquest motiu, direm que hi ha una obligació jurídica en relació amb una conducta quan, a causa del poder del sobirà, és altament probable rebre un dany si aquesta conducta no es realitza. En aquest sentit, els súbdits identifiquen quines són les seves obligacions jurídiques a partir de prediccions sobre la probabilitat de rebre danys pels seus comportaments.
Segons la concepció predictiva, les obligacions jurídiques es defineixen en termes de prediccions sobre la possibilitat de rebre una conseqüència negativa per una acció o omissió.
La concepció predictiva ens ofereix una forma simple i clara d'entendre les obligacions dins del dret. Només necessita certes constatacions empíriques, i ens permet distingir clarament les obligacions jurídiques de les obligacions morals. Però és una concepció molt insatisfactòria perquè ens impedeix percebre un ordenament jurídic com una cosa diferent d'una simple estructura de pura coacció. Alhora, aquesta concepció resulta molt poc intuïtiva.
Com ha criticat Hart a Austin, en primer lloc, les regles no ens serveixen només per a predir que hi haurà una reacció negativa o que ens aplicaran una sanció si no les complim. Les regles ens serveixen per a justificar aquesta reacció o aquesta sanció en cas d'incompliment. En segon lloc, aquesta visió hauria d'assumir que és contradictori afirmar, per exemple, que Joan tenia una obligació jurídica que no ha satisfet i que, malgrat això, és molt improbable que el castiguin ja que ha aconseguit escapar de la justícia. Des d'aquesta teoria, si no és probable que el castiguin, Joan no pot tenir una obligació jurídica.
Finalment, la principal dificultat que afronta la concepció predictiva és que no permet identificar les obligacions jurídiques de manera prèvia als càlculs de probabilitat, amb la qual cosa fa dependre la possessió d'obligacions de la situació conjuntural en la qual es trobin els individus. Sembla, doncs, que aquest no és el millor camí per a articular una noció d'obligació jurídica com a categoria no reductible a la idea d'obligació moral. Una altra opció és la proposta de Kelsen.

3.2.La concepció kelseniana de l'obligació jurídica

Com succeeix amb la resta de conceptes bàsics, Kelsen vincula la idea d'obligació a la noció de sanció.
L'obligació jurídica és per a aquest autor la conducta oposada a l'acte il·lícit, i l'acte il·lícit és l'acció o omissió, que és condició d'una sanció prevista en una norma jurídicament vàlida.
Com hem vist, Kelsen considera que una genuïna norma jurídica és una prescripció hipotètica dirigida als òrgans d'aplicació del Dret que té la forma següent: "si es donen les circumstàncies x, s'ha d'imposar la sanció y". Entre aquestes circumstàncies hi haurà una acció o omissió, l'acte il·lícit, i l'obligació jurídica que es dirigeix als ciutadans consisteix en la conducta oposada a l'acte il·lícit.
Així, a diferència de la concepció predictiva d'Austin, Kelsen no creu que tinguem una obligació jurídica de fer una conducta quan és probable que ens imposin una sanció si no la fem. Per a aquest autor, tenim una obligació jurídica quan, segons les normes de dret objectiu, un jutge ens ha d'imposar una sanció si no fem aquesta conducta.
Característiques del concepte de sanció segons la teoria de Kelsen
Seguint la teoria de Kelsen, el terme sanció es defineix a partir de les característiques següents:

  • és un acte coercitiu que requereix la possibilitat d'aplicar la força;

  • consisteix en l'amenaça de la privació d'un bé, ja siguin recursos materials, la vida, la llibertat o altres drets;

  • l'ha d'establir una autoritat competent;

  • ha d'anar associada a la realització d'una conducta voluntària.

Aquest concepte ens permet distingir les sancions d'altres tipus d'accions diferents que comparteixen només alguns elements que caracteritzen les sancions. No estarem davant d'una sanció si l'autoritat competent ha previst la privació forçosa d'un bé quan no hi ha cap conducta pròpia o d'un tercer. Pensem en el cas de forçar una persona infectada d'una malaltia contagiosa a quedar-se en un recinte tancat durant un període de temps. No seria tampoc una sanció, per exemple, l'establiment d'una obligació jurídica d'actuar com a testimoni en un judici. És la conducta de negar-se a actuar com a testimoni el que és un acte il·lícit si està associat a una sanció. No estem davant d'una sanció quan un lladre ens priva forçosament d'un bé. Tampoc no seríem davant d'una sanció quan qui l'estableix no té cap tipus de poder coercitiu sobre el seu destinatari, o quan la conseqüència prevista no és la privació d'alguna cosa que generalment es pugui considerar un bé.
En resum, en la teoria de Kelsen, una obligació jurídica és la conducta oposada a aquella que, segons una norma jurídica, és condició perquè els jutges hagin d'aplicar una sanció.
Però la concepció de Kelsen té una altra diferència important respecte a la posició d'Austin que afecta la idea d'obligació jurídica. Encara que els dos autors conceben el Dret com un ordre coactiu de mandats acompanyats de l'amenaça de sanció, Austin manté que les normes jurídiques deriven de la voluntat subjectiva del sobirà, mentre que Kelsen considera que les normes deriven de la voluntat objectiva de les autoritats.
Per a Kelsen, un acte de voluntat es converteix en objectiu quan no es caracteritza per la seva força sinó per la seva validesa, és a dir, quan ha estat autoritzat per una norma que alhora és fruit d'un acte també autoritzat, i així successivament, fins a arribar a la norma bàsica (la idea de cadena de validesa). Des de la perspectiva de Kelsen, doncs, és l'existència de normes vàlides dins d'una estructura jerarquitzada de regles el que permet establir obligacions jurídiques.
La cadena de validesa i l'eficàcia de les normes segons Kelsen
S'ha de tenir present, tanmateix, que la teoria de Kelsen basa en última instància la cadena de validesa en l'eficàcia de les normes. Kelsen pensava que el criteri que utilitza la ciència jurídica per a identificar la norma bàsica d'un ordenament (el pressupòsit teòric que permet unificar un conjunt de normes i distingir-lo d'altres) no té caràcter arbitrari. Els juristes assumeixen aquest pressupòsit a partir d'observar què és eficaç en un determinat context, és a dir, quines autoritats són obeïdes efectivament en una comunitat política.
Des d'aquest punt de vista, la posició de Kelsen no estaria molt allunyada de la teoria d'Austin. Kelsen entendria el Dret com una estructura normativa de caràcter coactiu molt més complex, on el monopoli de la coerció estatal és el producte d'una divisió escalonada del treball entre les autoritats normatives. Però, en definitiva, aquesta estructura estaria sostinguda per una relació de poder basada en l'obediència. Ara bé, la sofisticació i foscor de la seva concepció de la norma bàsica no permet extreure una conclusió clara sobre aquest punt.
La visió de Kelsen sembla més raonable que la concepció predictiva. D'una banda, ens permet afirmar que algú té una obligació jurídica de fer x encara que sigui improbable que rebi la sanció prevista per no fer x. D'aquesta manera, ens permet identificar les obligacions jurídiques amb independència de la situació conjuntural en què es trobin els individus, element indispensable per a entendre la funció de les obligacions jurídiques en l'ordenament. D'altra banda, no és la força per a imposar la voluntat subjectiva el que genera l'existència d'obligacions dins del Dret.
Però aquesta teoria també resulta molt problemàtica per la seva dependència de la noció de sanció. Un ordenament jurídic és molt més complex que una estructura de normes que estableixen sancions. Potser aquesta perspectiva és adequada respecte al dret penal, però no pot donar compte de totes les relacions jurídiques en altres àmbits del Dret.
El llenguatge de les obligacions jurídiques va més enllà del llenguatge de les sancions. Pensem, per exemple, en alguns articles de la nostra Constitució. L'article 3 preveu que els espanyols tenen el deure de conèixer la llengua castellana; l'article 30 estableix que els espanyols tenen el deure de defensar Espanya, i l'article 35 preveu que tots els espanyols tenen el deure de treballar.
No seria raonable afirmar que aquestes disposicions estableixen obligacions jurídiques perquè en el nostre ordenament podem trobar la previsió que els jutges han d'imposar una sanció a aquells espanyols que hagin decidit no treballar, que no dominin la llengua castellana o que no vulguin defensar Espanya. En alguns d'aquests casos, la correlació amb sancions serà molt indirecta o les sancions estaran només vinculades a alguns aspectes de la conducta obligatòria. En altres casos, ni tan sols té sentit afirmar que es tracta de comportaments que estan correlacionats directament o indirectament amb sancions. Certament, la no realització d'aquestes conductes pot comportar altres conseqüències o la pèrdua d'avantatges socials regulats jurídicament. Però vincular el seu caràcter d'obligacions a la seva connexió amb sancions seria una visió massa reduïda, perquè ens impedeix explicar la complexitat de les funcions del Dret com a instrument d'organització social.
Si volem donar compte del caràcter obligatori d'aquestes conductes, necessitem una teoria més sofisticada de les obligacions jurídiques. La teoria de Hart ens pot ser més útil per a emprendre aquesta tasca.

3.3.La concepció hartiana de les obligacions jurídiques

A The Concept of Law, Hart explica què és el que caracteritza les obligacions jurídiques com una categoria diferent de les obligacions morals. Hart considera que no podem comprendre adequadament la idea d'obligació jurídica si no entenem de quina manera les regles d'un ordenament són raons per a l'acció dels seus destinataris i de les autoritats que les creen i les apliquen. Per conèixer bé la posició de Hart, hem de desenvolupar algunes distincions importants.
En primer lloc, hem de distingir entre les expressions sentir-se obligat i tenir una obligació. Sentir-se obligat és una qüestió psicològica. Podem sentir-nos obligats a deixar el nostre cotxe a un amic sense tenir cap obligació perquè l'apreciem o tenim certs sentiments cap a ell. També ens sentim obligats a lliurar la nostra cartera a un lladre que ens la reclama perquè tenim por del mal que ens pot ocasionar si no la hi donem, però no direm que tenim una obligació de lliurar la cartera al lladre.
Utilitzem l'expressió sentir-se obligat per a fer referència a una situació psicològica en la qual algú té un motiu per a fer una determinada conducta, sense tenir cap obligació moral o jurídica de dur-la a terme.
Quan parlem d'una obligació jurídica, no volem reflectir la idea que els ciutadans se senten obligats en fer certs comportaments. El que tractem d'explicar és la idea de tenir una obligació, idea que està vinculada a la presència de regles socials. Certament, en la vida de qualsevol ordenament jurídic trobem aquestes actituds psicològiques davant de les regles. Hi ha destinataris de les normes que tan sols les obeeixen per les conseqüències que podrien rebre en cas contrari. Però també hi ha una gran part de la ciutadania que accepta les normes jurídiques com a raons per a les seves accions. Molts ciutadans, simplement, compleixen les normes sense preguntar-se o saber quines serien les conseqüències de vulnerar-les. La presència d'una norma els motiva a fer la conducta prescrita.
Per a Hart, si només ens apropéssim al Dret des de la perspectiva d'aquells que segueixen les normes per a evitar sancions, no podríem explicar per què el Dret és diferent d'una estructura de poder on no tenim genuïnes obligacions jurídiques, sinó situacions en les quals ens sentim forçats a dur a terme certes conductes.
Si volem entendre el concepte d'obligació jurídica com a categoria distintiva, hem de poder donar compte del que Hart denomina "l'aspecte intern de les regles".
Per a explicar la noció de l'aspecte intern de les regles, Hart distingeix les regles socials dels hàbits de conducta. Estem davant d'un hàbit social quan coincidim regularment en fer una determinada conducta, però no considerem criticable que algú es comporti de manera diferent.
Quan tenim una regla social, també coincidim regularment en mantenir una determinada conducta. En el seu aspecte extern o observable, l'hàbit i la regla no es diferencien. Però la regla, en contrast amb l'hàbit, incorpora un aspecte intern vinculat al motiu de les nostres accions de seguiment de la regla. Coincidim a mantenir aquest comportament per la presència de la regla i, per tant, utilitzem aquesta regla per a guiar la nostra conducta i avaluar críticament la conducta dels altres. L'existència de la regla és la nostra raó per a actuar, perquè considerem que la norma ens obliga a comportar-nos segons el que prescriu.
En aquest sentit, reconeixem una regla quan l'acceptem com a guia de les nostres accions. Pensem en la conducta de pagar impostos. Serem davant d'una regla i no davant d'un simple hàbit social quan no solament coincidim a pagar impostos de manera regular, sinó quan el fet que hi hagi aquesta norma ens motivi a pagar impostos i utilitzem aquesta norma per a criticar qui no els paga o per a justificar una sanció.
L'aspecte intern de les regles, doncs, està vinculat a la seva acceptació com a raó o criteri per a guiar la conducta i valorar críticament el comportament.
Però les regles socials són diferents de les regles que trobem en un ordenament jurídic. Com veiem en el mòdul "Norma jurídica i sistema jurídic", Hart considera que un sistema jurídic, a diferència de l'estructura de normes que podríem trobar en una societat primitiva, és una unió de regles primàries i secundàries. En una societat primitiva, l'organització de la comunitat podia basar-se només en regles primàries d'obligació, regles socials que els membres de la comunitat acceptaven com a raons per a actuar. Però la falta d'autoritats en aquesta estructura generaria clars problemes d'incertesa, ineficàcia i falta de dinamisme.
Com que un ordenament jurídic és molt més complex que un sistema de normes primàries, també serà més complex determinar la funció que el punt de vista intern o l'acceptació de les regles ha d'exercir per a generar obligacions jurídiques.
Per a Hart, hi ha dues condicions mínimes que són necessàries i suficients per a l'existència d'un ordenament jurídic i, en conseqüència, perquè puguem parlar d'obligacions jurídiques. En primer lloc, les regles primàries que siguin vàlides d'acord amb els criteris que estableix la regla de reconeixement del sistema han de ser generalment obeïdes per part dels ciutadans.
Ara bé, això no implica que tots els ciutadans hagin d'obeir les regles ni que les hagin d'acceptar com a guies per a la seva conducta. L'existència del Dret és compatible amb un cert grau de desobediència ciutadana i amb el fet que hi hagi destinataris de les normes que només les obeeixin per por de rebre una sanció.
En segon lloc, les autoritats institucionals han d'acceptar les regles secundàries (regla de reconeixement, regles de canvi i d'adjudicació) des del punt de vista intern, és a dir, les han d'acceptar com a raons per a guiar la seva conducta i valorar críticament la conducta d'altres.
Segons Hart, en definitiva, un ordenament jurídic no podria sobreviure si l'aparell institucional no tingués cap tipus de compromís amb les normes que utilitza per a limitar la llibertat dels ciutadans. Quan es donen aquestes condicions, el dret genera obligacions jurídiques.
Per a Hart, tenim una obligació jurídica quan aquesta obligació està prevista en una regla que forma part del Dret segons els criteris de validesa de la regla de reconeixement del sistema. Tenim obligacions jurídiques perquè, en última instància, els ciutadans obeeixen generalment les regles primàries del sistema i les autoritats institucionals accepten les regles secundàries com a raons per a l'acció.
La teoria de Hart ens permet donar un fonament més raonable a les obligacions jurídiques que les posicions d'Austin i Kelsen, ja que aquests autors no fan atenció a l'aspecte intern de les regles. Però una qüestió molt controvertida és si la concepció de Hart ens permet distingir clarament les obligacions jurídiques de les obligacions morals. Alguns autors consideren problemàtica l'associació de Hart entre el Dret i l'acceptació de regles. El punt de vista intern sobre les regles implica l'acceptació moral d'aquestes regles?
Com hem dit, Hart no creu que tots els ciutadans hagin d'acceptar les regles per poder afirmar que estem davant d'un ordenament jurídic. Però què succeeix amb la necessària acceptació de les regles secundàries per part de les autoritats institucionals?
Aquí convé fer una nova distinció. Hart considera que els òrgans institucionals han d'acceptar les regles secundàries de canvi i adjudicació, però matisa que acceptar aquestes regles només implica prendre-les com a guies de comportament donat el seu caràcter de normes vàlides, és a dir, normes que han estat creades seguint els criteris de la regla de reconeixement del sistema.
D'aquesta manera, la seva acceptació no requereix aprovar moralment el contingut d'aquestes normes, sinó estar disposat a seguir-les perquè són juridicament vàlides. Però Hart vincula l'existència del Dret a una condició més: que els funcionaris públics i els òrgans d'aplicació acceptin la pròpia regla de reconeixement.
Des de la perspectiva de Hart, la regla de reconeixement és una regla social que no és vàlida ni invàlida, sinó simplement és acceptada pels òrgans d'aplicació del Dret. Aquesta regla dóna validesa jurídica a les altres normes del sistema, però la seva existència no depèn, a diferència de la resta de regles, de la seva validesa, sinó del fet que és acceptada socialment dins de la comunitat jurídica.
Ara bé, què implica afirmar que els òrgans institucionals han d'acceptar aquesta regla com a raó per a l'acció? Significa que l'han d'aprovar moralment?, que l'han de considerar justa o correcta?, que han d'acceptar, per exemple, que és just que sigui el legislador qui determini quins són els nostres drets i deures?, o que han d'acceptar que és just que hi hagi un catàleg de drets fonamentals que limiti l'activitat legislativa? Si fos així, tenir obligacions jurídiques dependria, en última instància, del reconeixement d'obligacions morals per part dels òrgans institucionals i, per tant, només existiria un ordenament jurídic si els òrgans institucionals consideressin justos els criteris per a determinar quan una norma forma part del Dret.
En el seu últim escrit, Hart va tractar d'explicar que l'acceptació de la regla de reconeixement per part dels òrgans institucionals no requereix l'aprovació moral.
Certament, alguns òrgans d'aplicació del Dret poden acceptar la regla de reconeixement per raons morals. Ara bé, també podrien acceptar-la per exemple per deferència a la tradició, malgrat tenir objeccions morals en relació amb el contingut d'aquesta regla.
Altres autors que comparteixen la concepció jurídica de Hart han desenvolupat aquesta explicació, i han afirmat que l'acceptació de la regla de reconeixement no té per què tenir caràcter moral perquè aquesta regla és, en realitat, una convenció social. Segons autors com Coleman, la regla de reconeixement és una regla convencional de coordinació de conductes.
Som davant d'una convenció social quan la convergència en el comportament es justifica, bàsicament, en un interès recíproc en la uniformitat d'actuació. Els agents actuen guiats per la seva percepció del comportament dels altres, amb l'expectativa que tots actuaran de la mateixa manera. Així, en les regles convencionals no entrem a valorar la correcció concreta de cada possibilitat d'acció, sinó que el nostre interès és que tots coincidim a fer la mateixa conducta de manera regular.
La regla de reconeixement serà una convenció si consisteix en una pràctica social dirigida a coordinar criteris de validesa jurídica. En aquest sentit, els òrgans d'aplicació del dret accepten un conjunt de criteris de validesa jurídica motivats no per la seva correcció moral, sinó pel seu interès recíproc a obtenir criteris uniformes.
La visió de la regla de reconeixement com una convenció social no resulta gaire convincent quan tenim present que el Dret és un instrument coercitiu que afecta la llibertat de les persones. Aquesta visió també sembla poc convincent quan estem en un estat constitucional on la regla de reconeixement inclou, dins dels criteris de validesa jurídica, un catàleg de drets fonamentals que han de ser respectats per les autoritats normatives, o quan aquesta regla incorpora principis morals.
La idea de convenció social és adequada quan estem discutint, per exemple, si és millor conduir per la dreta o per l'esquerra. Aquí no ens importa realment si acabem conduint en un sentit o un altre de la carretera, sinó que la nostra pretensió és obtenir una conducta coordinada de tots. Però les qüestions constitucionals són diferents.
Semblaria estrany pensar que el motiu d'acceptar un catàleg de drets fonamentals com a criteri de validesa és un simple interès en la coordinació de conductes per part dels òrgans d'aplicació del Dret. És indiferent tenir una constitució substantiva que no tenir-la, igual que ho és conduir per la dreta o per l'esquerra? És indiferent quins siguin els nostres drets fonamentals?
Els sistemes constitucionals han estat incorporats al Dret com un assoliment moral i jurídic de les societats modernes. Utilitzem els principis constitucionals per a limitar allò que les autoritats poden fer per a coordinar i regular la conducta. Resulta poc intuïtiu, doncs, assumir que els criteris que serveixen com límit jurídic a un instrument de coordinació social com és l'autoritat normativa es fonamenten també en criteris de coordinació social.
3.3.1.La crítica de Dworkin a la regla de reconeixement
Aquesta crítica a la posició de Hart és un dels elements que R. Dworkin ha utilitzat per a rebutjar la idea d'una regla de reconeixement com a forma d'identificar un ordenament jurídic i, també, per a explicar què vol dir "tenir una obligació jurídica". Dworkin considera que la regla de reconeixement de Hart no ens permet identificar tot el Dret d'un sistema jurídic. Per a aquest autor, el Dret no és simplement una unió de regles primàries i secundàries, sinó un conjunt de regles i principis que, en la seva globalitat, utilitzem per a justificar l'exercici del poder institucional dins d'una comunitat política.
Des de la seva perspectiva, les regles, per si mateixes, no generen obligacions jurídiques si no s'ajusten als principis jurídics que permeten transformar el poder en Dret. De la mateixa manera que afirmàvem que la teoria d'Austin no pot distingir el Dret d'una simple relació de poder, per a Dworkin, la teoria de Hart tampoc no seria suficient per a establir aquesta distinció de manera adequada. El problema que afrontaria Hart és que la regla de reconeixement, tal com ha estat concebuda, no permet identificar tots els principis que formen part del Dret, amb la qual cosa no serveix per a identificar totes les obligacions jurídiques.
La funció dels principis segons Dworkin
Com hem explicat, els principis són per a Dworkin pautes no concloents que tenen una dimensió de pes, raons jurídiques que guien però no determinen un resultat.
Aquestes pautes formen part del Dret per la seva importància per a legitimar l'ús del poder, ja que es tracta d'exigències vinculants de moralitat política que han de ser tingudes en compte en l'acció institucional i dels particulars. La seva dimensió de pes fa que l'aplicació d'aquestes pautes requereixi, en cada cas concret, una ponderació entre els diferents principis en joc. Identificar què prescriu el Dret i, en conseqüència, quines són les obligacions jurídiques, dependrà del resultat d'aquesta ponderació de principis i de la interpretació de les regles d'acord amb aquestes consideracions de principi.
El Dret, doncs, no és independent de l'activitat d'interpretació i argumentació; és més aviat un producte de l'argumentació, el resultat d'identificar quina és la millor interpretació o balanç de les diferents raons que s'han de tenir en compte per a conèixer la resposta jurídica correcta en cada cas.
La regla de reconeixement de Hart està pensada per a identificar les normes que formen part del Dret pel seu origen, és a dir, en funció de qui les ha dictat. És una pràctica social que determina quines autoritats tenen capacitat per a crear normes jurídiques vàlides. Per això, aquesta regla no serveix per a identificar tots els principis que formen part del Dret.
Donat el seu caràcter, els principis jurídics no s'identifiquen pel seu origen o per qui els ha dictat, sinó per la seva importància per a legitimar l'ús del poder. Certament, en qualsevol ordenament les autoritats normatives hauran explicitat molts d'aquests principis en les seves disposicions. Però aquests principis no són jurídics perquè les autoritats els hagin incorporat en disposicions normatives, sinó que les autoritats els incorporen perquè són principis jurídics.
Per aquesta raó, la regla de reconeixement de Hart no podria contenir una llista exhaustiva de quins són aquests principis que formen part del Dret, ni tampoc podria determinar de manera prèvia a l'activitat interpretativa quin és el pes específic de cada principi per a identificar les nostres obligacions jurídiques. Sempre podrem trobar principis que són jurídics per la seva importància i que, malgrat això, no han estat reconeguts per cap autoritat normativa. Alhora, el pes de cada principi no es pot delimitar sense l'activitat argumentativa i de ponderació de raons que ens permetrà concloure què exigeix el Dret.
La crítica de Dworkin a la regla de reconeixement de Hart és, en resum, que aquesta regla no permet identificar tot el Dret d'un ordenament jurídic en tractar-se d'un conjunt de criteris que estableixen quines autoritats poden crear normes jurídiques vàlides. El Dret no és exclusivament el producte de l'autoritat, sinó el producte d'actes d'autoritat interpretats i limitats pels principis que justifiquen la seva activitat.
Un famós exemple de Dworkin pot ser útil per a comprendre la seva perspectiva: el cas Riggs contra Palmer. El senyor Elmer va assassinar el seu avi per poder rebre l'herència que li corresponia com a primer familiar en la línia successòria a causa de les seves sospites que el seu avi, que s'havia tornat a casar, canviaria el testament i no li deixaria la seva fortuna. Elmer va ser condemnat per aquest assassinat, però va reclamar l'herència del seu avi argumentat que, segons les normes que regulaven el testament, ell ocupava el primer lloc en la línia successòria. El tribunal que va jutjar el cas va admetre que les normes testamentàries atorgaven a Elmer el dret a rebre aquesta herència, i que no hi havia cap disposició normativa que impedís que un nét que assassina el seu avi per obtenir una herència pogués rebre-la si legalment li corresponia. Però, malgrat això, el tribunal li va denegar l'herència.
L'argument del tribunal es va basar en la idea que aquesta normativa s'inspira en un conjunt de principis que en justifiquen l'existència, i que entre ells s'inclou el principi jurídic que ningú no es pot beneficiar del seu propi delicte. El tribunal no va poder aportar cap disposició normativa o decisió institucional prèvia en què aquest principi hagués estat reconegut, però va afirmar que aquest principi inspira l'ordenament jurídic en el seu conjunt i les normes testamentàries en particular. Per a Dworkin, el tribunal no es va limitar a jutjar el cas Riggs contra Palmer d'acord amb el que va creure just, sinó que va aplicar correctament el Dret. La seva decisió va ser el producte d'interpretar les normes dels testaments d'acord amb els principis jurídics que integren l'ordenament.
Tenia Elmer l'obligació jurídica de no beneficiar-se del seu propi delicte? Tenia el tribunal l'obligació jurídica de denegar l'herència a Elmer? Si partim de la regla de reconeixement de Hart, la resposta a aquestes qüestions hauria de ser negativa perquè aquestes obligacions no deriven d'actes d'autoritats normatives. Però si, com afirma Dworkin, el Dret no s'esgota en els criteris de la regla de reconeixement, la resposta a aquestes qüestions dependrà de quina sigui la millor interpretació del Dret a la llum dels principis que legitimen l'ús del poder en la comunitat política d'Elmer.
Des de la teoria de Dworkin, tenim una obligació jurídica quan una determinada conducta (o la seva omissió) és exigible segons el conjunt de regles i principis jurídics que legitimen l'ús del poder dins d'una comunitat política.

3.4.Balanç

Com hem anat veient, el concepte d'obligació jurídica és complex perquè no es pot desvincular de la nostra manera de distingir un ordenament jurídic d'una simple estructura de poder.
La teoria d'Austin és insatisfactòria perquè no permet fer aquesta distinció. La concepció de Kelsen, encara que pretén separar el Dret d'un sistema de pura coerció, també és insatisfactòria per la seva dependència de la noció de sanció. Aquesta visió no pot explicar el funcionament general dels ordenaments moderns i l'existència d'obligacions jurídiques en àmbits on l'organització social no depèn directament de sancions.
Per la seva part, la teoria de Hart permet superar aquestes dificultats incorporant la idea de l'aspecte intern de les regles. Però el seu recurs a la regla de reconeixement com a forma d'identificar el conjunt d'un ordenament jurídic també resulta insatisfactori, perquè no permet identificar la globalitat del Dret a causa de les seves limitacions per a determinar quins són els principis jurídics i el conjunt de les nostres obligacions jurídiques.
Finalment, la teoria de Dworkin permet oferir una visió més àmplia del Dret i ens fa possible explicar per què x pot tenir una obligació jurídica de mantenir una determina conducta, encara que aquesta conducta no estigui prevista en una regla jurídica.
Ara bé, la concepció dworkiniana també resulta molt problemàtica. Amb independència ara d'altres dificultats, la qüestió principal que planteja aquesta teoria és si ens permet continuar distingint les obligacions jurídiques de les obligacions morals. Si els principis jurídics són exigències morals incorporades al Dret, no podrem afirmar que tenim una obligació jurídica si, en última instància, no podem justificar l'existència d'aquesta obligació una vegada hem fet un balanç d'exigències morals.
Dworkin ha explicat que el Dret no és simplement un sistema de normes que són justes com defensaria la teoria jusnaturalista. Per a aquest autor, el Dret és el producte d'implementar un entramat complex de principis i valors jurídics que limiten i canalitzen l'exercici del poder. Aquests principis es poden reduir a tres valors generals: la seguretat jurídica, la legitimitat democràtica i la correcció substantiva de les decisions d'autoritat. El Dret i les obligacions jurídiques dependran de quin sigui, en cada cas, el millor balanç o equilibri entre aquests tres valors.
Per això, en la concepció de Dworkin, identificar el Dret no es redueix a determinar quina és la solució justa. També s'ha de valorar la importància de l'autoritat com a representant de la voluntat majoritària i les restriccions que la seguretat jurídica imposa en la persecució de la justícia substantiva. De tota manera, si adoptem la concepció jurídica dworkiniana és molt difícil continuar mantenint que les obligacions jurídiques no estan vinculades a consideracions morals.
Potser en els estats constitucionals no tenim més remei que vincular, de manera complexa, les obligacions jurídiques amb algunes consideracions morals. Això no implica que totes les obligacions jurídiques depenguin d'exigències morals perquè tenim àmbits del Dret on, certament, la prioritat és coordinar la conducta, tal com explicàvem en l'exemple de circular per la dreta o per l'esquerra de la carretera. Això tampoc no implica que qualsevol consideració moral sigui aplicable al Dret perquè el fenomen jurídic està vinculat a la moralitat política, als paràmetres d'organització de la convivència social i la cooperació col·lectiva. En tot cas, d'aquesta qüestió, en tornarem a parlar en el mòdul "Dret i moral", quan abordem les diferents respostes que les teories jurídiques han donat a la pregunta de quina és la relació conceptual entre el Dret i la moral.

4.El concepte de responsabilitat jurídica

El concepte de responsabilitat jurídica és una altra noció fonamental per a entendre la vinculació entre les normes, els seus destinataris i l'ús del poder per part de l'estat dins d'una comunitat política. L'assumpció compartida en l'àmbit del Dret és que una persona o entitat no pot rebre una determinada conseqüència jurídica prevista en una norma si no podem considerar-la responsable, ja sigui en relació amb alguna conducta o amb algun resultat.
Què és ser responsable o què és la responsabilitat? Aquesta qüestió és difícil de respondre perquè, en primer lloc, és habitual utilitzar l'expressió ser responsable en sentits diferents i, en segon lloc, la idea de responsabilitat no es pot deslligar ni de les diferents teories sobre el fonament de l'atribució de responsabilitat ni de la concepció del Dret que es defensi.
Seguint les aportacions de Hart, és comú començar l'anàlisi del concepte de responsabilitat distingint quatre sentits en què utilitzem l'expressió ser responsable, segons si la responsabilitat és entesa, respectivament, com a causalitat, capacitat, funció o reacció.
1) Responsabilitat entesa com a causalitat
Quan fem afirmacions com "un llamp ha estat el responsable de l'incendi a la fàbrica", "la inflació té la responsabilitat de la disminució del consum" o "Joan ha estat el responsable del tall de la llum", utilitzem l'expressió "ser responsable" per a contestar la qüestió de qui o què ha causat un determinat resultat. Així, pensem que el llamp ha causat l'incendi, que la inflació ha causat una disminució del consum o que en Joan ha estat qui ha tallat la llum.
Aquests enunciats de relació causal no pressuposen per ells mateixos cap tipus d'implicació jurídica o valoració moral. Ara bé, com veurem, aquest sentit de responsabilitat és molt rellevant per al Dret perquè pot ser una condició per a la responsabilitat jurídica.
2) Responsabilitat entesa com a capacitat
La paraula responsabilitat també s'associa a les facultats mentals d'una persona o a la seva capacitat per a dirigir la pròpia conducta. Diem, per exemple, que una persona amb una greu deficiència mental no és responsable dels seus actes, que els animals no són responsables o que, després d'una anàlisi psicològica, en Joan ha estat considerat responsable de la seva acció.
Igual que succeeix amb la responsabilitat com a causalitat, aquest sentit de responsabilitat no pressuposa cap tipus de valoració jurídica o moral, però també té una rellevància bàsica per al Dret.
3) Responsabilitat entesa com a funció
Quan afirmem que en Joan és el responsable d'organitzar la festa o que els pares són responsables de l'educació dels seus fills, parlem de responsabilitat en el sentit de les funcions o deures que associem a un determinat rol o càrrec. Així, considerem que en Joan té la funció d'organitzar la festa o que els pares tenen la funció o el rol d'educar els fills.
En aquest sentit, la responsabilitat es vincula a un conjunt d'accions que algú ha de dur a terme per a desenvolupar aquesta funció o rol.
4) Responsabilitat entesa com a reacció
La paraula responsabilitat també s'utilitza per a fer referència a la reacció jurídica o moral davant d'un determinat acte o resultat, reacció que pot ser tant negativa com positiva. Així, quan afirmem que "en Joan és responsable d'haver-se endut els diners de la caixa", podem estar pensant que el seu acte és criticable, sancionable o reprovable. També diem que en Joan és el responsable d'haver salvat la vida d'algú per indicar que la seva conducta és lloable o mereixedora de premi. En aquests dos exemples, no estem simplement constatant qui o què ha produït un determinat resultat, sinó que estem valorant jurídicament o moralment una conducta. En altres casos, la reacció no pressuposa la valoració negativa o positiva d'un comportament. Utilitzem també aquest sentit de responsabilitat per a determinar quina persona o entitat rebrà determinades conseqüències per un fet o succés. Afirmem, per exemple, que l'ajuntament és responsable dels danys produïts per la caiguda accidental d'un pont per indicar que és l'ajuntament el que haurà d'indemnitzar per aquests danys.

4.1.La responsabilitat jurídica

La responsabilitat com a reacció és el nucli central de la responsabilitat jurídica, perquè és l'element que ens permet imputar conseqüències jurídiques per actes i resultats als destinataris de les normes.
Partint, doncs, d'aquest últim sentit de la paraula responsabilitat, podríem entendre de manera general que una persona o entitat és jurídicament responsable quan és susceptible de rebre la conseqüència prevista en una norma jurídica per un determinat acte o fet.
Aquesta definició ens permet distingir la responsabilitat moral de la responsabilitat jurídica. Limitant-nos a partir d'ara a les reaccions negatives, direm que una persona és moralment responsable quan creiem que la seva conducta és reprovable o criticable perquè ha vulnerat algun principi moral. Direm, en canvi, que X és jurídicament responsable quan, segons el que prescriuen les normes jurídiques, és susceptible de rebre una sanció o una conseqüència negativa per un acte o fet.
La responsabilitat jurídica pot ser articulada en diferents modalitats, en funció de com i quan els ordenaments assignin conseqüències jurídiques a les persones o entitats. Seguint Kelsen, les modalitats bàsiques que trobem en els ordenaments jurídics serien les següents. Es poden atribuir conseqüències per la conducta pròpia (responsabilitat directa) o per la conducta d'algú altre (responsabilitat indirecta o vicària). Es pot respondre per una acció intencional (responsabilitat intencional) o per un resultat no volgut ni previst (responsabilitat pel resultat). Si aquest resultat no l'ha produït la persona a qui atribuïm responsabilitat, podríem parlar d'una responsabilitat indirecta pel resultat. Les conseqüències les pot rebre una persona individual (responsabilitat individual), un grup de persones o una entitat col·lectiva (responsabilitat col·lectiva).
Les modalitats anteriors ens indiquen formes diferents d'assignar conseqüències als destinataris de les normes. Ara bé, aquesta assignació no és arbitrària. Per això, una anàlisi adequada del concepte de responsabilitat jurídica ha d'explicar també per què el dret reconeix aquestes modalitats, com les vincula entre si i, en general, quins criteris s'utilitzen per a justificar l'atribució de responsabilitat jurídica a una persona o a una entitat col·lectiva, qüestions que van més enllà de la constatació que hi ha una previsió normativa. Aquestes són les preguntes que ens hem de formular a fi que el concepte de responsabilitat pugui fer una funció de legitimació del poder.
En general, hi ha dos tipus de raons per a justificar l'atribució de responsabilitat jurídica: el mereixement i l'equitat. La idea de mereixement és el criteri que regeix el model de la responsabilitat subjectiva, mentre que l'equitat és la base del model de la responsabilitat objectiva.
4.1.1.El model de la responsabilitat subjectiva
El model de la responsabilitat subjectiva és un dels fonaments bàsics de l'atribució de responsabilitat en el Dret. Es pregunta en quines condicions algú mereix rebre una conseqüència negativa per un determinat acte (ja sigui en la forma de sanció o en la d'un deure d'indemnització). En altres paraules, es pregunta quan podem demanar comptes a algú mitjançant una reacció jurídica negativa.
D'aquesta manera, la responsabilitat subjectiva és una responsabilitat merescuda. En els estats liberals, el judici bàsic de responsabilitat subjectiva tindria la forma següent: una persona és subjectivament responsable quan mereix rebre una conseqüència jurídica negativa per una acció intencional que ha provocat un dany.
Aquest enunciat bàsic consisteix en una responsabilitat directa, una responsabilitat per danys a tercers, i una responsabilitat de caràcter intencional.
a) Responsabilitat directa
La responsabilitat subjectiva és una responsabilitat directa perquè assumim que una persona mereix respondre pels seus propis actes, li demanem comptes pel que ella ha fet. El pressupòsit és aquí que les persones són agents morals susceptibles d'actuar lliurement, de tenir un sentit de la justícia i de ser conscients dels efectes que els seus actes poden produir. Per això els podem exigir conductes, atribuir obligacions i reprovar pel seu comportament.
En aquest sentit, la responsabilitat subjectiva és eminentment personal, i no estaria justificat demanar comptes a algú per una cosa que simplement ha succeït o pel que altres han fet. Tampoc no estaria justificat demanar comptes a algú quan aquesta persona no té responsabilitat com a capacitat, és a dir, quan constatem que no governa la seva voluntat.
b) Responsabilitat per danys a tercers
El model de responsabilitat subjectiva vincula també el mereixement d'una reacció negativa a la producció d'un fet extern que provoca un dany. Per tant, pressuposa l'existència de responsabilitat com a causalitat.
Així, en primer lloc, una persona no mereix una conseqüència negativa simplement pel que pensa, pel seu caràcter o per una intenció que no s'ha materialitzat en un acte. No podem justificar el mereixement d'una sanció, per exemple, simplement perquè una persona és desagradable, egoista o té un caràcter agressiu si aquests trets de la seva psicologia no tenen manifestacions externes.
En segon lloc, aquest acte ha de constituir un dany, és a dir, una afectació il·legítima als drets o interessos protegits d'altres persones.
Més endavant, en el mòdul "Dret i moral" ens detindrem amb més detall en la idea del dany a tercers com a criteri bàsic per a justificar la interferència estatal en la llibertat, i també analitzarem fins a quin punt es pot justificar aquesta interferència per evitar que les persones es danyin elles mateixes.
Excepcions al principi de responsabilitat per danys a tercers
Hi ha algunes excepcions a aquest principi general, casos en què no exigim per atribuir responsabilitat subjectiva que s'hagi produït efectivament el dany. Això succeeix, per exemple, quan es penalitza la temptativa de delicte. Aquí, el fet d'intentar produir aquest resultat i posar en risc un bé protegit justifica també un judici de mereixement de sanció penal. En aquesta línia, el nostre Codi penal, en l'article 15, considera punible el delicte consumat i la temptativa de delicte, i defineix en l'article 16 la temptativa de la manera següent: "Hi ha temptativa quan el subjecte dóna inici a l'execució del delicte directament per fets exteriors, practicant tots o part dels actes que objectivament haurien de produir el resultat, i tanmateix aquest resultat no es produeix per causes independents a la voluntat de l'autor".
c) Responsabilitat intencional
La responsabilitat subjectiva és també una responsabilitat intencional o per culpa. Considerem que una persona mereix una reacció negativa quan, a més d'haver provocat un resultat lesiu o posat en risc un bé protegit, hi ha una connexió psicològica entre el subjecte i l'acte.
No és suficient per a atribuir responsabilitat subjectiva que algú hagi causat un determinat resultat a partir dels seus moviments corporals; demanem també la presència d'una intenció d'haver causat aquest resultat. És habitual resumir aquesta idea amb l'expressió jurídica mens rea, que s'utilitza per a indicar que un acte no fa culpable una persona si la seva ment no ho és també.
Aquest model de responsabilitat subjectiva és el que regeix en els estats liberals, que tenen com a objectiu maximitzar la llibertat de les persones i, per tant, on es justifica una limitació d'aquesta llibertat només en els casos en què s'està interferint de manera injustificada en la llibertat dels altres. En els ordenaments jurídics primitius era comú atribuir responsabilitat a una persona pels actes que havien fet altres membres de la seva tribu (és a dir, atribuir responsabilitat col·lectiva a tots els membres d'un grup pels actes que un d'ells havia fet) o culpabilitzar una persona per un desastre natural que hagués afectat la comunitat.
També, com veurem en el mòdul "Dret i moral", dedicat a la valoració moral del dret, altres formes d'estat, com l'estat perfeccionista, el moralista o el paternalista, assumeixen que una persona mereix ser sancionada pel seu caràcter o el seu pensament, per dur a terme actes que la societat considera immorals o per produir-se danys a ella mateixa. Els ordenaments jurídics moderns incorporen de vegades consideracions perfeccionistes, moralistes i paternalistes en les seves regulacions.
És veritat, tanmateix, que el model liberal de responsabilitat subjectiva admet algunes extensions de la responsabilitat que van més enllà de l'enunciat bàsic que una persona només mereix rebre conseqüències negatives per accions intencionals que produeixen un dany a tercers o posen en risc un bé protegit. Ens referim a la responsabilitat per negligència i a alguns supòsits de responsabilitat indirecta o vicària. Però aquesta és una qüestió controvertida que tractarem després d'explicar breument els trets de la responsabilitat objectiva. Per això, deixarem per al final la definició completa de la idea de responsabilitat subjectiva.
4.1.2.El model de la responsabilitat objectiva
Hi ha situacions en les quals es produeix un dany, però no estaria justificat afirmar que algú mereix rebre una conseqüència negativa per aquest resultat. Ens trobem davant de danys socials que no són culpa de ningú, que perjudiquen unes persones i no d'altres fruit de la mala sort, i la qüestió que ens podem plantejar, dins d'un estat liberal, és quina és la manera més equitativa d'assignar o distribuir els costos d'aquests resultats.
L'equitat, com a principi de justícia social, ens demana que busquem un equilibri entre les càrregues i els beneficis que reben les persones dins d'una comunitat política. Pensem en casos com el desbordament d'un riu, els danys produïts per la circulació d'un producte que per atzar és defectuós, un incendi accidental o la pèrdua d'una collita per una gelada. Quan ens preguntem com hem d'assignar les càrregues per aquests danys entrem en l'àmbit de la responsabilitat objectiva, una responsabilitat equitativa.
A diferència de la responsabilitat subjectiva, doncs, la responsabilitat objectiva no pressuposa cap tipus de valoració negativa d'una conducta. És una imputació pel resultat que no pretén determinar qui mereix una reacció negativa per un resultat lesiu, sinó qui ha d'assumir els costos que s'han produït.
A causa del seu caràcter, la responsabilitat objectiva té poca cabuda en el dret penal. El dret penal protegeix béns bàsics, estableix delictes i imposa penes que poden consistir en la privació de llibertat. Per poder justificar una restricció tan important a la llibertat d'una persona, necessitem mostrar que mereix aquest càstig i, per tant, fonamentem generalment la reacció penal en criteris de responsabilitat subjectiva.
El model de la responsabilitat objectiva gira al voltant de tres opcions per a distribuir costos socials per danys que no són culpa de ningú: la no-intervenció en els resultats de l'atzar, el desplaçament dels costos a tercers o la redistribució dels costos a tots els membres de la comunitat.
a) La distribució natural del dany
Si un dany ha estat producte de l'atzar, una opció per a atribuir els costos podria ser la de no intervenir i deixar que les càrregues les assumeixi qui ha sofert el dany. Aquesta podria ser una opció imparcial per a distribuir costos socials, igual que un sistema de loteria podria ser una manera imparcial de distribuir béns. Aquest criteri sembla equitatiu quan pensem en danys de poca importància. Si per mala sort se m'ha trencat un gerro a casa, és raonable assumir que sóc jo qui ha de carregar amb aquest perjudici.
En casos com aquests, és raonable afirmar que si acceptem els beneficis de la bona sort també hauríem d'acceptar els costos de la mala sort. Però quan parlem de danys molt importants, com la pèrdua d'una casa per una inundació o dels desastres que provoca un terratrèmol, la idea que algú que accepta la part bona de l'atzar també n'ha d'acceptar la part dolenta no resulta tan convincent. Assignar a aquesta persona tota la càrrega d'uns costos tan greus de la mala sort el col·loca en una situació de desavantatge social difícil de justificar com una exigència d'equitat.
b) El desplaçament dels costos a tercers
Desplaçar els costos a tercers suposa assignar responsabilitat a algú diferent de qui ha rebut el resultat lesiu. Aquesta solució la utilitzem, per exemple, en l'intercanvi de béns i serveis en el mercat quan atribuïm responsabilitat objectiva a qui es beneficia econòmicament d'aquests intercanvis.
La circulació de productes comporta riscos, i és equitatiu assumir que els que obtenen beneficis d'una activitat arriscada siguin de vegades els que han de respondre pels resultats lesius de caràcter accidental que aquesta activitat pot implicar.
En general, la vida de les persones i les interaccions socials estan envoltades de riscos. És per això que hi ha companyies asseguradores a les quals desplacem habitualment els costos d'aquests danys. Les companyies d'assegurances també es beneficien indirectament d'aquestes activitats de risc i responen per contracte.
c) La redistribució universal dels costos
Una alternativa a la distribució natural del dany i al desplaçament de costos a tercers és la de redistribuir els costos a tota la societat. Aquesta és la solució més equitativa quan estem davant de desastres naturals com ara inundacions o grans incendis. Aquests costos es distribueixen entre tots en la mesura en què és l'estat qui respon pels perjudicis ocasionats. L'estat obté el seu finançament mitjançant impostos i, per tant, els costos assignats a l'estat són costos que assumim tots.
Ara bé, la redistribució general de costos en contextos de clara desigualtat econòmica podria resultar injusta si no hi hagués un sistema d'impostos progressius, on qui té més ingressos ha de contribuir més. L'estat, mitjançant la redistribució interna de la riquesa, també contribueix a compensar altres desavantatges socials que són producte de la mala sort o de la falta de talents naturals. A aquesta lògica obeeix la idea d'estat social o estat prestacional.
La responsabilitat objectiva, en resum, és una responsabilitat equitativa en què imputem a algú els costos de danys socials que no són culpa de ningú en particular. Distribuïm la responsabilitat objectiva tractant de buscar un equilibri entre les càrregues i els beneficis que reben els membres d'una comunitat política vista com una estructura de cooperació social.
4.1.3.Supòsits de responsabilitat difícils d'ubicar
Els dos models de responsabilitat que hem analitzat són el fonament de l'atribució de responsabilitat en els ordenaments jurídics dels estats liberals. Si la imputació de responsabilitat jurídica no segueix aquests criteris, estarem en un cas d'assignació arbitrària de responsabilitat o bé estarem instrumentalitzant algú en benefici d'altres persones o dels interessos col·lectius. Però hi ha alguns supòsits de responsabilitat que són difícils d'ubicar dins d'algun d'aquests models. Encara que podríem pensar en altres supòsits, ens centrarem en dos: el cas de responsabilitat per negligència i el cas de responsabilitat indirecta o vicària aplicada a determinades situacions.
a) Responsabilitat per negligència
Autors com Kelsen opinen que la responsabilitat per negligència, és a dir, una situació en la qual algú ha produït un dany a tercers fruit d'una acció o una omissió negligent, és fora de l'àmbit de la responsabilitat subjectiva. Si la responsabilitat subjectiva és una responsabilitat per la intenció, en queden exclosos tots els resultats en els quals no hi hagi una connexió psicològica entre l'agent i l'acte, una voluntat de produir un determinat resultat.
Exemple de responsabilitat per negligència
Si en Pere està jugant amb una pistola sense preocupar-se de si l'arma està carregada i, de manera accidental, mata en Joan, no direm que en Pere ha matat intencionalment en Joan. Tanmateix, considerarem que en Pere mereix una sanció per la seva conducta negligent, ja que no ha tingut cura suficient per a evitar aquest resultat. En aquest cas, si assignem responsabilitat a en Pere, no ho farem per responsabilitat objectiva, és a dir, perquè és socialment equitatiu assignar-li a ell els costos de la mort accidental d'en Joan. L'atribució de responsabilitat a en Pere es basa en la idea de mereixement d'una sanció pel resultat de la seva omissió negligent.
A diferència del que opinava Kelsen, és comú considerar que el model liberal de la responsabilitat subjectiva pot admetre certes extensions de la responsabilitat que cobreixen els casos de negligència. Així, podríem justificar aquesta inclusió si el judici de mereixement exigeix que hi hagi un vincle psicològic, real o potencial, amb el resultat lesiu. En les situacions de negligència, hi ha un vincle psicològic potencial perquè la persona podria haver previst aquest resultat.
Supòsits de responsabilitat per negligència
Trobem supòsits de responsabilitat per negligència com a formes de responsabilitat subjectiva tant en l'àmbit civil com en l'àmbit penal.
El Codi civil regula el que es diu responsabilitat extracontractual en l'article 1902: "El qui per acció o omissió causa dany a un altre, intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat".
En l'àmbit penal, és comú distingir diverses gradacions en el mereixement de sanció en funció del tipus de vinculació psicològica del subjecte amb el resultat lesiu. Així, es distingeixen les categories següents:

  • dol directe de primer grau (coneixement i voluntat d'obtenir un resultat delictiu),

  • dol directe de segon grau (coneixement que l'actuació donarà lloc al resultat delictiu),

  • dol eventual (l'agent, en el moment d'actuar, sap que és possible que es produeixi un resultat delictiu i ho assumeix).

  • culpa conscient (encara que la seva categorització no és pacífica dins de la doctrina penal, es dóna quan l'autor actua confiant que el resultat delictiu no es produirà, no vol que es produeixi, però es resigna a la possibilitat que es pugui produir);

  • culpa inconscient (no es pretén obtenir un resultat delictiu ni es preveu la possibilitat que aquest resultat es produeixi). La culpa inconscient es divideix també en les modalitats d'imprudència temerària, simple i simple amb infracció de reglaments.

Totes aquestes categories es consideren formes de responsabilitat per delicte dolós. A aquestes categories hem de sumar les que corresponen a la responsabilitat penal per imprudència o negligència partint de les gradacions següents:
b) Responsabilitat indirecta o vicària
Un altre supòsit difícil d'ubicar és el d'aquells casos de responsabilitat indirecta o vicària en què l'assignació de responsabilitat per actes d'altres no està desvinculada d'un judici de mereixement. Alguns autors creuen que tota responsabilitat indirecta és un supòsit de responsabilitat objectiva, però aquesta conclusió no sempre resulta correcta.
Encara que el model de responsabilitat subjectiva es basa en la idea de responsabilitat directa, aquest model pot admetre alguna extensió de la responsabilitat per a justificar el mereixement de conseqüències negatives per actes de tercers. En algunes ocasions, aquests supòsits de responsabilitat indirecta es fonamenten en un judici de mereixement vinculat a idees que la doctrina civil anomena "culpa in vigilando" i "culpa in eligendo" (supòsits de vulneració dels deures de cura assignats a algú per la seva posició o funció, ja sigui en la vigilància de les accions d'altres o en l'elecció de certes persones per fer una determinada tasca).
Pensem, per exemple, en la responsabilitat indirecta que l'article 1903 del Codi civil assigna als empresaris pels danys ocasionats pels seus treballadors i als pares pels danys provocats pels seus fills menors d'edat. Si es tractés de supòsits de responsabilitat objectiva, ens estaríem preguntant si és equitatiu assignar aquests costos als empresaris i als pares. Però la regulació civil d'aquests casos no sembla obeir a aquesta lògica, ja que el mateix article 1903 preveu el següent: "La responsabilitat que tracta aquest article cessarà quan les persones que s'hi esmenten provin que van emprar tota la diligència d'un bon pare de família per a prevenir el dany".
En el cas de la responsabilitat de l'empresari, normalment s'ha de provar que hi ha hagut per part seva alguna acció o omissió negligent, ja sigui en la forma de culpa in vigilando o de culpa in eligendo. Certament, aquesta qüestió no és pacífica i també s'ha defensat en la doctrina civil que està justificat que un empresari respongui de manera objectiva pels danys dels seus treballadors, encara que no hi hagi cap tipus de negligència, pel fet que l'empresari és qui es beneficia d'una activitat que comporta riscos.
També en el cas de la responsabilitat dels pares pels danys provocats pels seus fills menors, hi ha una presumpció de culpa o negligència. Si assumim que els pares tenen cert grau de control o d'influència en la conducta dels seus fills, podem assignar-los certs deures de cura respecte a les seves accions. Així, igual com una persona pot merèixer una conseqüència negativa per les seves omissions negligents, també podem considerar que els pares mereixen ser responsables pels actes dels seus fills menors, i han de pagar, per tant, els costos dels perjudicis que han provocat, atès que no han exercit adequadament la influència que de fet tenen sobre ells.
Només si assumíssim que aquesta influència no es pot pressuposar, o no admetéssim la possibilitat que els pares s'alliberin d'aquesta imputació de costos si demostren que han actuat amb tota la diligència possible per a prevenir el dany, podríem estar pensant en un supòsit de responsabilitat objectiva. En el nostre ordenament jurídic, és certament difícil, a la pràctica, que els pares es puguin alliberar d'aquesta responsabilitat mostrant la seva diligència. Per això, també s'ha defensat que es tracta d'un supòsit de responsabilitat quasi objectiva. Però la lògica de l'article 1903 hauria de permetre aquesta possibilitat.
La responsabilitat indirecta només serà un supòsit de responsabilitat objectiva, per tant, quan siguin raons d'equitat i no de mereixement les que justifiquin la imputació de costos. En el Codi civil, aquesta objectivació de la responsabilitat indirecta es produeix, per exemple, en el cas de la responsabilitat del posseïdor d'un animal pels danys que aquest animal ocasioni. Encara que podríem pensar en moltes situacions en les quals aquests danys són fruit indirecte de la negligència de la persona responsable, l'article 1905 estableix una responsabilitat més àmplia quan preveu el següent: "El posseïdor d'un animal, o el que se serveix d'ell, és responsable dels perjudicis que causi, encara que se li escapi o s'extraviï. Aquesta responsabilitat només cessarà en el cas que el dany provingui de força major o de la culpa de qui l'ha sofert".
Un altre exemple el trobem en la previsió que els socis d'una empresa han de respondre, amb el seu patrimoni, dels actes que realitzen els administradors de la societat, sigui quina sigui la seva capacitat d'influència sobre ells i amb independència de la seva diligència (aquesta responsabilitat és diferent segons el tipus de societat de què es tracti). Aquest supòsit es considera un cas de responsabilitat col·lectiva i indirecta que no està vinculat a un judici de mereixement.
En resum, el model de responsabilitat subjectiva pot admetre certes extensions de l'enunciat bàsic de responsabilitat que vincula el mereixement d'una sanció o de la imputació de costos a la producció intencional de danys a tercers. Ara bé, més enllà de supòsits com els anteriors, o bé fonamentem la responsabilitat en qüestions d'equitat social o bé ens apartem dels principis d'un estat liberal.
La responsabilitat subjectiva, doncs, és una responsabilitat merescuda que es fonamenta en la idea que una persona mereix rebre una conseqüència jurídica negativa quan: a) ha causat intencionalment un dany a tercers, b) ha posat en perill intencionalment un bé protegit, c) ha causat de manera negligent un dany a tercers o d) hi ha una responsabilitat indirecta pels actes d'un tercer sobre els quals es té un deure de cura que no s'ha satisfet.

Resum

Al llarg d'aquest mòdul, hem anat explicant les característiques principals dels diferents conceptes jurídics bàsics, les interrelacions que trobem entre ells, la seva vinculació amb altres nocions jurídiques i la seva dependència de la idea mateixa de què és el Dret. Una de les dificultats principals que afronta l'explicació d'aquests conceptes jurídics bàsics és la mateixa que afrontem per a apropar-nos al fenomen jurídic sense tenir presents les interrelacions que manté amb la moral i amb el poder.
Com hem vist, la funció d'aquests conceptes o categories és establir els vincles específics entre les normes, els seus destinataris, les conductes i l'exercici de coerció que són necessaris per a organitzar i legitimar l'ús de la força en un determinat context normatiu. Per aquesta raó, no podem independitzar l'explicació d'aquestes nocions i la funció jurídica que desenvolupen sense complementar-ne la caracterització amb consideracions morals sobre el seu fonament.
Respecte al concepte de personalitat jurídica, hem vist que la determinació dels destinataris de les normes, dels subjectes del Dret, depèn de cada ordenament jurídic. Ara bé, hi ha un consens clar a considerar que tenim raons morals per a considerar que qualsevol persona física ha de ser considerada subjecte de Dret, i també s'estan oferint arguments morals per a justificar el reconeixement de personalitat jurídica a alguns animals. Respecte de les persones jurídiques, hem dit que l'assignació d'una personalitat jurídica artificial a aquestes entitats es basa, habitualment, en raons d'utilitat i eficàcia.
En la caracterització del concepte de dret subjectiu, hem vist que hi ha una clara controvèrsia entre les teories que creuen que els drets subjectius es poden reduir a altres categories jurídiques i les que consideren que el reconeixement jurídic d'un dret subjectiu és un fonament o una raó per a establir deures o altres mecanismes de protecció de certs interessos, necessitats o eleccions dels subjectes amb personalitat jurídica. La decisió de quina de les dues teories és l'adequada depèn de quina percepció tinguem de la funció dels drets subjectius en l'organització d'una societat i, en última instància, de si considerem que un ordenament jurídic acaba en un conjunt de regles dictat per les autoritats normatives.
Un problema similar el trobem en la caracterització del concepte d'obligació jurídica. Hem fet un repàs a les principals propostes per a definir la idea de tenir una obligació jurídica. Una vegada descartada la concepció predictiva, hem analitzat els defectes i virtuts de les propostes d'Austin, Kelsen, Hart i Dworkin. La conclusió a què hem arribat és que, encara que una obligació jurídica és diferent d'una obligació moral, no és gens fàcil oferir una teoria de què és tenir una obligació jurídica sense incorporar consideracions de caràcter moral sobre què permet distingir un ordenament jurídic d'una estructura de poder o d'una estructura primitiva d'organització social. Aquesta dificultat la trobem, especialment, quan som davant d'estats constitucionals en què la validesa jurídica està vinculada al respecte de certs principis i drets fonamentals.
Finalment, hem explicat que la responsabilitat jurídica i la responsabilitat moral, encara que són dues formes de la responsabilitat entesa com a reacció, són diferents perquè la reacció associada a la responsabilitat jurídica és la susceptibilitat de rebre la conseqüència prevista en una norma jurídica per un determinat acte o fet.
Ara bé, la responsabilitat jurídica no s'assigna de manera arbitrària i, per tant, es fonamenta en consideracions de caràcter moral relatives a quan és legítim concloure que una persona o entitat és susceptible de rebre aquestes conseqüències jurídiques. Hem vist dos models diferents que utilitzem en els estats liberals per a justificar l'atribució de responsabilitat jurídica: el model de la responsabilitat subjectiva, basat en la idea de mereixement, i el model de la responsabilitat objectiva, basat en paràmetres d'equitat social.
Hem observat que el món de la responsabilitat jurídica es pot separar d'aquests dos models de fonamentació i que això pot succeir en el marc d'estats no liberals. Però a mesura que ens allunyem d'aquests dos models, ens resultarà cada vegada més difícil poder distingir el Dret d'una simple estructura d'imposició coactiva de conductes i conseqüències.
En definitiva, les qüestions de fons que ens planteja l'anàlisi dels conceptes jurídics bàsics estan vinculades als problemes que tractarem en el mòdul "Dret i moral", la qüestió de la relació conceptual entre el Dret i la moral i els problemes de la valoració moral del Dret.

Activitats

1. Indiqueu com distingiria Hart l'obligació jurídica d'ajudar algú que és en perill de:
a)l'obligació moral d'ajudar algú que és en perill.
b)la situació de sentir-se obligat a ajudar algú que és en perill.
2. Expliqueu quines diferències hi hauria en la nostra percepció de la conducta de rentar-se les dents si la considerem un hàbit social o si, per contra, la veiem com una regla social.
3. Segons el concepte de sanció de Kelsen, què ens permet distingir una sanció de multa per superar la velocitat permesa d'un impost de circulació? I què ens permet distingir un assassinat de l'execució d'una pena de mort?
4. Penseu en les situacions jurídiques que estan involucrades en la condició de ser arrendatari d'un pis. Seguint l'esquema de Hohfeld, poseu exemples de les diferents posicions de correlació que podem trobar entre el llogater i l'arrendatari d'aquest pis.
5. Busqueu en l'ordenament jurídic exemples de responsabilitat indirecta. Quins d'aquests casos creieu que no es podrien fonamentar com a supòsits de responsabilitat subjectiva?
6. Penseu en la situació en què un meteorit impacta sobre el vostre cotxe i el destrossa completament. Quins criteris seguiríeu aquí per assignar responsabilitat per aquest fet?
7. Busqueu, en l'ordenament jurídic, exemples de dret subjectiu vist com a reflex d'obligacions passives i actives, com a permissió administrativa i com a dret en sentit tècnic.
8. Llegiu l'apartat de principis rectors de la política econòmica i social de la Constitució espanyola. Imagineu que no tinguéssim més normes que la Constitució. Identifiqueu algun dret subjectiu? Per què es tracta d'un dret subjectiu? Considereu que els drets subjectius són completament reductibles a altres categories jurídiques?
9. Penseu quins arguments es podrien donar en contra d'atribuir personalitat jurídica a alguns animals.

Exercicis d'autoavaluació

1. Si una persona no té capacitat d'obrar...
2. Tenir personalitat jurídica és necessari...
3. Un dret en sentit tècnic implica...
4. Segons l'esquema de Hohfeld, una mare pot elegir el col·legi del seu fill de 10 anys, encara que ell no ho vulgui, perquè el fill està en relació amb la mare en una posició...
5. Si creiem que els drets són triomfs sobre la majoria, també creiem que...
6. La teoria dels drets com a interessos protegits...
7. Si afirmo que la germana d'en Pere va ser qui es va endur la jaqueta que en Pere s'havia deixat oblidada, estic pensant en la idea de...
8. Si afirmem que en Joan ha de pagar per un gerro del veí que la seva germana petita ha trencat mentre en Joan, que l'estava vigilant, s'ha despistat, li estem atribuint...
9. Si deixem de parlar a un amic nostre perquè el considerem responsable d'haver-nos mentit sense justificació, estem davant d'un supòsit de...
10. La responsabilitat objectiva...
11. Quin d'aquests supòsits d'accions d'autoritats competents no és necessàriament un cas de sanció?
12. La concepció predictiva només reconeix que hi ha una l'obligació jurídica quan...
13. Segons el que es deriva de la teoria de Kelsen podríem dir que, per a aquest autor...
14. Segons Hart, l'aspecte intern de les regles està vinculat...
15. Per a Hart, un ordenament jurídic no podria sobreviure si...

Solucionari

1.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Correcte


2.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Correcte

d.Incorrecte


3.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


4.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Correcte

d.Incorrecte


5.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


6.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Correcte


7.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


8.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Correcte

d.Incorrecte


9.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


10.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


11.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


12.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Correcte


13.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


14.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Correcte


15.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


Glossari

acte il·lícit m
Segons Kelsen, conducta que és condició per a l'aplicació d'una sanció per part dels jutges.
aspecte intern de les regles m
Situació en què una regla és acceptada com a raó per a mantenir una conducta i com a criteri per a valorar críticament la conducta pròpia i aliena.
cadena de validesa f
Cadena d'autoritzacions normatives que té com a últim esglaó la norma bàsica.
capacitat d'obrar f
Capacitat per a fer actes jurídicament vàlids en exercici de drets i en compliment d'obligacions.
capacitat jurídica f
Aptitud per a ser titular de drets i obligacions.
dret subjectiu com a permissió administrativa m
Autorització expressa per a mantenir una conducta en àmbits on aquesta autorització és jurídicament necessària.
dret subjectiu com a raó per a l'acció m
Dret com a raó que justifica l'existència de deures o fonamenta deures (o altres instruments de protecció).
dret subjectiu en sentit tècnic m
Poder jurídic per a reclamar el compliment d'obligacions d'altres mitjançant una acció processal.
hàbit social m
Reiteració convergent de conductes al llarg d'un període de temps.
jusnaturalisme m
Teoria del Dret que considera que el Dret positiu (dictat per les autoritats institucionals) està supeditat al Dret natural (principis morals, verdaders, universals i immutables), per la qual cosa només serà verdader Dret les normes de dret positiu que siguin justes d'acord amb els principis de Dret natural.
norma bàsica f
Pressupòsit teòric o hipòtesi de treball que utilitza la ciència jurídica per a dotar d'unitat el sistema jurídic.
obligació moral f
Conducta exigible per algun principi moral.
personalitat jurídica f
Aptitud per a ser destinatari de normes, és a dir, per a ser subjecte del dret.
principi m
Pauta de caràcter no concloent que guia accions i que té una dimensió de pes, és a dir, que ha ser ponderada amb altres raons de la mateixa entitat.
raó prudencial f
Raó per a actuar basada en motius de conveniència, prudència o interès propi.
regla de reconeixement f
Regla social que és acceptada pels òrgans d'aplicació del Dret (funcionaris i jutges) i que determina els criteris de validesa jurídica d'un determinat sistema.
regla social f
Reiteració convergent de conductes motivades per l'existència d'una regla que es considera una raó per a l'acció pròpia i aliena.
regles primàries f pl
Regles que estableixen drets i deures per als ciutadans.
regles secundàries f pl
Es refereixen a les regles primàries i determinen quan formen part del Dret, qui les pot crear o modificar i com ha de fer-ho, i qui les pot aplicar i com ho pot fer.
responsabilitat directa f
Responsabilitat per actes propis.
responsabilitat indirecta f
Responsabilitat per actes d'altres o per resultats que no han estat causats per la persona responsable.
responsabilitat jurídica f
Una persona o entitat és jurídicament responsable quan és susceptible de rebre la conseqüència prevista en una norma jurídica per un determinat acte o fet.
responsabilitat moral f
Una persona és moralment responsable quan és susceptible de ser criticada o reprovada per haver violat un principi moral.
responsabilitat objectiva f
Imputació equitativa de costos socials per danys que no són culpa de ningú.
responsabilitat subjectiva f
Imputació de conseqüències negatives per mereixement.
sanció f
Segons Kelsen, acte coercitiu d'una autoritat competent que consisteix en l'amenaça d'un dany per la realització d'una conducta voluntària.
sentir-se obligat v intr
Situació psicològica en la qual algú té raons per a mantenir una determinada conducta sense tenir cap obligació moral o jurídica de dur-la a terme.
sobirà m
Persona o grup de persones que és obeït habitualment i que no obeeix habitualment ningú.
teoria de l'interès protegit f
Teoria dels drets subjectius que considera que un dret és un interès de les persones que el Dret protegeix.
teoria de la voluntat f
Teoria dels drets subjectius que defensa que un dret és un poder jurídic que el Dret reconeix a les persones per fer prevaler les seves eleccions o la seva voluntat sobre els altres.

Bibliografia

Austin, J. (1832). The province of jurisprudence determined. Cambridge: Cambridge University Press. Hi ha traducció al castellà (2002). El objeto de la jurisprudencia. Madrid: Centro de Estudios Constitucionales.
Betegón, J.; Gascón, M.; Páramo, J. R. de; Prieto, L. (1997). Lecciones de Teoría del Derecho. Madrid: Mc Graw-Hill.
Cavalieri, P. (1999). La questione animale: Per una teoria allargata dei diritti umani. Turí: Bollati Boringhieri.
Cavalieri, P.; Singer, P.(eds.) (1993). The Great Ape Project: Equality Beyond Humanity. Londres: Fourth Estate Publishing.
Coleman, J. (1998). "Incorporationism, conventionality, and the practical difference thesis". A:Legal Theory(núm. 4, pàg. 381-425).
Dworkin, R. (1978). Taking Rights Seriously. Londres: Duckworth. Hi ha traducció al castellà (1984). Los derechos en serio. Barcelona: Ariel.
Dworkin, R. (1984). "Rights as Trumps". A: J. Waldron (ed.).Theories of rights. Oxford: OUP.
Dworkin, R. (1986). Law's empire. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
Feinberg, J. (1985). Offense to others. The Moral Limits of the Criminal Law. Oxford: Oxford University Press.
Ferrajoli, L. (1999). "Derechos fundamentales". A:Derechos y garantías. La ley del más débil. Madrid: Trotta.
Garzón Valdés, E. (1990). "Algo más acerca de la relación entre Derecho y moral".DOXA(núm. 8).
Guastini, R. (1994). "Diritti". En:Analisi e Diritto. Turín: Giappichelli Editore.
Harris, R. (1993). A System of RightsOxford: Clarendon Press.
Hart, H. L. A (1988). Punishment and responsibility. Oxford: Clarendon Press.
Hart, H. L. A. (1961). The concept of law. Oxford: Oxford University Press. Hi ha traducció al castellà (1963). El concepto de derecho. Buenos Aires: Abeledo-Perrot.
Hierro, L. (2002). "¿Qué derechos tenemos?". A:DOXA(núm. 23, pàg. 351-375).
Hohfeld, W. N. (1913). "Some fundamental legal conceptions as applied to judicial reasoning". A:Yale Law Journal (23).
Iglesias Vila, M. (2004). "Discreción judicial y positivismo jurídico. Los criterios sustantivos de validez". A: M. Carbonell; H. Fix-Fierro; R. Vázquez (eds.).Jueces y Derecho. Mèxic: Porrúa.
Jones, P. (1994). Rights. Londres: Macmillan.
Kelsen, H. (1960). Reine Rechtslehre(2a. ed.). Viena: Deuticke. Hi ha traducció al castellà (1986). Teoría pura del derecho(5a. ed.). Mèxic DF: UNAM.
Laporta, F. (1987). "Sobre el concepto de derechos humanos". A:DOXA(núm. 4, pàg. 23-46).
Larrañaga, P. (2000). El concepto de responsabilidad. Mèxic: Fontamara.
Lucas, J. dei altres (1992). Introducción a la Teoría del Derecho. València: Tirant lo Blanch.
Mir Puig, S. (1998). Derecho Penal. Parte General(5a. ed.). Barcelona: Repertor.
Molina, F. (2000). "Presupuestos de la responsabilidad jurídica". A: F. Pantaleón (ed.).La responsabilidad en el Derecho (pàg. 57-137). Madrid: UAM / Boletín Oficial del Estado ("AFDUAM", 4).
Nino, C. S. (1987). Introducción al análisis del derecho(3a. ed.). Barcelona: Ariel.
Raz, J. (1984). "On the nature of rights". A:MIND (vol. 93, núm. 370, pàg. 194-214).
Ross, A. (1958). On law and justice. Londres: Stevens & Sons. Hi ha traducció al castellà (1963). Sobre el derecho y la justicia. Buenos Aires: Eudeba.
Ruiz Miguel, A. (1988). "El principio de jerarquía normativa". A:Revista Española de Derecho Constitucional(núm. 24).