Interpretació i aplicació del dret

  • José Luis Pérez Triviño

    Professor titular de Filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra.

PID_00214520

Índex

Introducció

El dret es pot observar des de diferents punts de vista. Un d'ells és el de la creació de normes i un altre, el de la seva aplicació.
El primer es coneix normalment com a legislació, això és, la producció de normes generals que s'apliquen a supòsits particulars. Aquí el focus d'atenció és l'activitat dels diferents legisladors, autoritats de diferents tipus i jerarquia (Parlament, Govern, òrgans de l'Administració en general) que creen normes.
El segon se centra en l'aplicació de les normes (la jurisdicció). En aquesta perspectiva, l'atenció es localitza en la tasca que exerceixen els òrgans aplicadors, jutges i òrgans de l'Administració.
Cap d'aquestes dues perspectives no és independent de l'altra, ja que hi pot haver aspectes del procés (i resultat) legislatiu que afectin l'aplicació del dret. Així, per exemple, una tècnica legislativa deficient pot provocar que hi hagi contradiccions entre normes, llacunes jurídiques, redundàncies, etc., defectes que, òbviament, repercuteixen en el procés d'aplicació del dret que han de dur a terme els jutges. D'altra banda, un ús deficient del llenguatge en els enunciats normatius per part del legislador pot afectar l'òrgan que aplica el dret, i ocasionar confusions o interpretacions no desitjades pel legislador.
El principi de taxativitat en el dret penal
Un exemple d'aquestes complicacions eventuals sorgeix quan es considera la forma i la intensitat amb què l'ambigüitat i la vaguetat poden afectar negativament un valor central del dret com és el de la certesa.
En efecte, ha estat una aspiració històrica que el dret sigui simple, concís i clar. Aquest últim ideal, la claredat, ha estat especialment rellevant en el dret penal, de manera que s'ha constituït en un dels seus valors axials i ha tingut la seva plasmació en el principi de taxativitat, que exigeix que les disposicions penals utilitzin termes descriptius tan precisos com sigui possible. Només així el destinatari de les normes podrà preveure amb antelació i certesa els comportaments susceptibles de càstig penal.
Els redactors de les disposicions normatives hauran d'evitar, com a regla general, la inclusió de termes ambigus i vagues, ja que en ambdós supòsits el dret s'allunya de la seva aspiració de claredat i de certesa.
La tasca central dels òrgans d'aplicació és aplicar, seguint un determinat procés, les normes de l'ordenament jurídica amb l'objectiu de solucionar un cas individual. Com a conseqüència d'aquest procés, el jutge determina les conseqüències jurídiques que s'establiran per a certs fets. Tal solució s'expressa paradigmàticament en la sentència, que està (o ha d'estar-ho) fonamentada en certes premisses: la premissa normativa (això són, les normes aplicables) i la premissa fàctica, els enunciats sobre els fets rellevants del cas. El jutge ha de basar el contingut de la sentència en una norma del sistema jurídic aplicable, així com en una representació dels fets del cas concret.
Si la sentència no està degudament justificada, rep el qualificatiu d'arbitrària. Al contrari, una decisió del jutge és discrecional quan té a disposició seva un cert marge d'elecció entre un conjunt d'interpretacions (raonables i justificables) i n'elegeix una. Malgrat que no s'ha de confondre una decisió arbitrària amb una de discrecional, la distinció entre l'una i l'altra no sempre és clara.

Objectius

Aquest mòdul didàctic té la pretensió d'oferir una introducció a l'estudi de l'aplicació del dret i, més en concret, als problemes i criteris d'interpretació. Ja que ambdues qüestions tenen tant un vessant teòric com pràctic, es persegueix que els estudiants no solament comprengueu els conceptes centrals sinó que també adquiriu la destresa suficient per a identificar els problemes d'aplicació i el maneig de les diferents tècniques d'interpretació.
En concret, s'ha tractat d'aconseguir que els estudiants aconseguiu els objectius següents:

  • Identificar certs problemes que poden provocar la necessitat d'interpretar els enunciats jurídics. En especial, s'ha posat èmfasi en els problemes de naturalesa lingüística.

  • Adquirir la competència per a utilitzar els diferents criteris o tècniques d'interpretació més usuals entre els juristes, i especialment, comprendre a quines finalitats respon l'ús de cada un d'ells.

  • Adquirir la competència per a identificar quan es dóna una fal·làcia en el raonament jurídic.

Donat també hi ha un component teòric en el tema tractat, constitueix un objectiu d'aquest mòdul que els estudiants conegueu els diferents models de raonament judicial i facilitar-vos les dades suficients perquè pugueu reflexionar i debatre sobre la conveniència i la justificació de cada un d'ells.

1.L'aplicació del dret i la justificació de les sentències

Hi ha diverses maneres d'analitzar el fenomen de l'aplicació del dret. Una d'elles és la que emfatitza la necessitat que el jutge justifiqui la decisió que adopta. En efecte, el jutge o tribunal ha de justificar, oferir raons acceptables de dos aspectes principals:
1) La justificació interna: l'establiment d'una correcta relació entre les premisses (normativa i fàctica) i la conclusió a la qual arriba.
2) La justificació externa: l'elecció de les normes sobre les quals ha de basar la seva decisió, així com la de l'establiment dels fets rellevants del cas.
Si la decisió judicial es pot reconstruir com una inferència vàlida a partir de les premisses normatives i fàctiques, llavors, es pot dir que la sentència està justificada. En aquest doble procés, hi ha dues activitats centrals: la interpretació i l'activitat probatòria.

1.1.La justificació interna

S'entén que una sentència està justificada internament si s'ha derivat lògicament de les premisses normatives i fàctiques expressades en els fonaments de dret i de fet, respectivament.
És, per tant, una justificació formal que no fa cap referència a les motivacions psicològiques del jutge, ni implica cap afirmació o valoració moral.

"Aquest tribunal ha declarat que contradiu el dret a la tutela judicial efectiva la resolució judicial que revela una evident contradicció interna o incoherència notòria entre els fonaments jurídics, o entre aquests i la sentència, atès que un dels variats continguts d'aquell dret fonamental és que es dicti una resolució fonamentada en dret, motivada i raonada i no arbitrària. I per això només una resolució raonada i suficient permet l'exercici del dret a la tutela judicial, perquè una motivació radicalment contradictòria no satisfà els requeriments constitucionals."

STC 54/2000

No és freqüent que els jutges i tribunals ometin o s'equivoquin en la justificació interna, però en ocasions es produeix un error quan el descrit en el contingut de la sentència no es desprèn lògicament de les premisses fàctiques i normatives.
El Tribunal Constitucional sol atorgar l'empara per violació del dret a la tutela judicial efectiva, reexpedint la causa al tribunal sentenciador perquè dicti una nova resolució.
Exemple d'aplicació de la justificació interna a una sentència
Un cas en el qual el Tribunal Constitucional va acordar l'empara és el de la STC 16/1993, de 18 de gener, quan va sostenir que "la simple lectura de la Sentència de la Sala Contenciosaadministrativa de l'Audiència Territorial de Sevilla revela l'evident contradicció entre la fonamentació àmplia, correcta i raonable en favor de la tesi de l'entitat actora, i la sentència desfavorable per a la tesi. Tenint en compte que el dret a la tutela judicial efectiva inclou entre els seus continguts variats que es dicti una resolució fonamentada en dret, resulta evident que no es pot reputar com a tal una sentència la fonamentació de la qual discorre per una senda diametralment oposada a la de la sentència i en la qual es motiva el contrari del que s'hi estableix[...]".

1.2.La justificació externa

Una decisió jurisdiccional està justificada externament si ho estan les seves premisses normatives i fàctiques.
L'establiment dels criteris per a la justificació de les esmentades premisses constitueix la principal tasca dels juristes i dels òrgans aplicadors del dret.
1.2.1.La justificació de les premisses normatives
El jutge ha d'elegir les normes aplicables al cas que se li planteja. Però aquesta tasca dista en moltes ocasions de ser senzilla. Se li poden plantejar dos tipus principals de problemes:

  • Determinar la norma aplicable. Aquest primer tipus de problemes ha estat analitzat ja en el mòdul "Norma jurídica i sistema jurídic".

  • Interpretar els enunciats normatius: per a aplicar una norma és necessari prèviament interpretar les disposicions jurídiques. En aquest sentit, no hi ha aplicació de normes sense una interpretació prèvia, sense haver establert el significat d'aquests enunciats normatius.

Es pot definir interpretar com el procés d'atribució de significat a enunciats. La interpretació jurídica es caracteritzaria pel fet que aquests enunciats són disposicions jurídiques.
Els problemes d'interpretació són analitzats posteriorment, encara que val la pena assenyalar en aquest punt que la interpretació és, en cert sentit, un pas conceptualment previ a l'aplicació del dret, ja que les normes només queden configurades després del procés interpretatiu que acaba perfilant el significat de les disposicions, i d'altra banda, encara que hi pot haver interpretació sense aplicació, no ocorre a la inversa.
1.2.2.La justificació de la premissa fàctica
Presenta tants o més problemes que la justificació de les premisses normatives. Tal justificació se centra en la prova dels fets de les sentències. Històricament, aquesta qüestió ha rebut relativament poca atenció, sobre la base d'una concepció que la considerava una tasca mecànica i l'avaluació de la qual no generava cap problema significatiu. Tanmateix, en l'actualitat això ja no és així, ja que en els últims anys hi ha hagut un notable reconeixement de la seva rellevància teòrica i pràctica.
L'exigència que els enunciats fàctics en les sentències siguin verdaders es vincula amb la idea de justícia a què han d'aspirar les decisions judicials, especialment en un estat de dret en què s'estableixen un conjunt de drets i de garanties per als seus ciutadans, d'índole tant processal com substancial. La infracció d'aquestes garanties suposa un exercici arbitrari del poder. Per aquest motiu, els enunciats fàctics sobre els fets que es declaren provats han de ser verdaders. Sense aquesta premissa les garanties dels ciutadans no estarien adequadament protegides.
Ara bé, en la recerca de l'establiment de les premisses fàctiques, el jutge es pot trobar amb dos tipus de problemes. Als primers se'ls pot denominar problemes de coneixement, i als segons, problemes de reconeixement.
Problemes de coneixement
És comú establir similituds entre el procés judicial i la investigació científica en la mesura en què es tracta de dos àmbits en els quals l'objectiu és la recerca de la veritat. Però també és habitual assenyalar que, entre altres diferències, en el dret s'estableixen regles i principis que limiten tal investigació i tracten de garantir altres valors que es consideren rellevants, com poden ser alguns drets dels quals són titulars les parts, els testimonis, etc.
En conseqüència, el procés judicial no és sempre el millor escenari per al descobriment dels fets, ja que no s'admeten tots els mitjans de prova que puguin aportar les parts o que siguin adequats per a aquest propòsit. Alguns d'aquests límits són els següents:
a) Els límits a l'admissió de proves obtingudes de forma il·legal o irregular, amb independència que puguin ser rellevants per al procés.
b) Les presumpcions iuris et de iure que s'estableixen per llei i en virtut de les quals es declaren com a provats fets respecte dels quals no es permet la prova. Es diferencien de les presumpcions iuris tantum pel fet que en aquestes sí que es permet provar que són errònies. Un exemple de presumpció iuris et de iure es dóna en el cas que una dona embarassada sigui acomiadada del seu lloc de treball, de manera que es presumeix que ha estat acomiadada per culpa del seu embaràs. No cal prova en contrari.
c) Els drets que s'atorguen als individus per no declarar com a imputats sobre alguna qüestió que els pogués incriminar.
D'altra banda, hi ha límits al coneixement de proves que deriven de la inexcusable obligació d'oferir una resposta a l'interès de les parts que el procés no es demori eternament. Així, s'entén que s'estableixin regles sobre qui té la legitimitat per a oferir o produir la prova, el moment processal per a fer-ho, els límits temporals de presentació i el mitjà probatori concret que s'utilitzi o el tipus de procés on es fa.
Problemes de reconeixement
Els fets rellevants d'un cas necessàriament són qualificats a la llum d'algun enunciat normatiu. Però en aquest procés d'incloure un fet en una o una altra figura jurídica establerta en una disposició jurídica poden aparèixer problemes originats per la indeterminació del llenguatge, tals com l'ambigüitat o la vaguetat. Per exemple, un mateix fet pot ser inclòs en dues figures delictives diferents.
Qualificació d'un mateix fet delictiu com a robatori o furt
En la STS de 23 de juny de 1993, es va establir que l'acusat havia penetrat en un supermercat i, aprofitant una distracció de la caixera, va polsar la tecla d'obertura de la màquina registradora i es va apoderar de 22.000 ptes., i després va fugir. Fou perseguit llavors pels fills del propietari, que van aconseguir detenir-lo, i es va produir un forcejament, moment en el qual un individu no identificat que va recolzar en tot moment l'acusat va treure una navalla, amb la qual va intimidar a aquells perquè els deixessin escapar, i d'aquesta manera aconseguí el seu propòsit. Dies més tard, com a conseqüència de les gestions de la policia, l'acusat va ser detingut.
L'acusat va ser condemnat en la instància per un delicte consumat de robatori (art. 237 del Codi penal), ja que en l'apoderament, va interpretar el tribunal, es va utilitzar força en les coses i intimidació.
L'acusat va recórrer la sentència i va al·legar en la cassació l'aplicació indeguda del tipus de robatori, entenent que el realment aplicable era el del furt (art. 234 CP: "El que, amb ànim de lucre, prengués les coses mobles alienes sense la voluntat del seu amo") en concurs amb un delicte de coaccions en haver sorgit la intimidació després que s'hagués consumat l'apoderament dels diners.
Com es pot observar, la discussió no sorgeix sobre els fets que van ocórrer. Els fets semblen clars: es coneix quan i com es va produir l'apoderament i la intimidació. La discussió es planteja sobre si els fets s'incardinen en una figura delictiva o en una altra. És, per tant, no un problema de coneixement dels fets, sinó de qualificació o reconeixement.

2.La interpretació i el llenguatge jurídic

Una part molt important dels problemes d'interpretació tenen a veure amb problemes lingüístics. És per això que resulta ineludible abordar, encara que sigui de manera breu, algunes de les característiques del llenguatge que repercuteixen en la interpretació jurídica.
En una primera aproximació, el dret pot ser entès com un conjunt de normes expressades mitjançant un llenguatge natural (el castellà, el francès, etc.) i mitjançant les quals el legislador tracta de guiar la conducta dels destinataris. El llenguatge de les normes jurídiques està basat en gran part en el llenguatge natural, ja que l'ús d'un llenguatge tècnic dificultaria enormement la comprensió de les normes, i amb això es faria més difícil que els destinataris poguessin complir-les.
Aquest fet és important, ja que en la interpretació jurídica, això és, en el procés d'atribució de significat a les disposicions jurídiques, és precís atendre, entre d'altres, diversos trets o propietats centrals dels llenguatges naturals que en ocasions dificulten seriosament l'atribució de significat. Els trets esmentats són l'ambigüitat, la vaguetat, la textura oberta i el caràcter emotiu d'alguns termes.

2.1.L'ambigüitat

Una paraula és ambigua quan té més d'un significat. Els exemples recurrents que se solen oferir són termes com radi, espelma, banc, coll, etc.
Potser moltes de les paraules que componen els diccionaris podrien ser qualificades d'ambigües en aquest sentit, però el que realment interessa és l'ambigüitat que dóna lloc a la incertesa en un cas o ús particular. Així, es podria dir que "una paraula no és ambigua de per si, és usada ambiguament: és ambigua quan no es pot saber pel context quin dels sentits és el que s'està usant".
Per aquest motiu, els lingüistes distingeixen entre l'homonímia i la polisèmia. En el cas de l'homonímia, paraules amb significats diferents tenen la mateixa forma, com abans s'ha vist amb l'exemple de la paraula radi. En aquests supòsits, la confusió que pot derivar de l'homonímia desapareix per l'ús concret en un context.
Els casos genuïns d'ambigüitat són els que deriven de la polisèmia, això és, quan es prediquen diversos significats d'un únic terme i aquests significats estan relacionats entre si.
Exemples d'ambigüitat
En el cas de la paraula boca es poden predicar diferents significats: òrgan del cos, això és, la cavitat amb obertura en la part anterior del cap de l'home i de molts animals, per la qual prenen l'aliment; lloc o obertura que serveix d'entrada; part afilada de certes eines.
El característic del cas és que aquests significats són diferents, encara que presenten una certa relació o dependència, i és això el que pot provocar la confusió en un context particular. Per exemple, "va patir una ferida a la boca quan sortia de l'estadi", és una oració que pot significar: ferida a la boca (de la cara), o bé, ferida en el moment de sortir d'un recinte pel túnel habilitat per a fer-ho.
Hi ha diferents tipus d'ambigüitat semàntica: ambigüitat de procés-producte, ambigüitat per ús figuratiu del llenguatge i ambigüitat sintàctica.
1) L'ambigüitat de procés-producte es produeix quan un dels significats de la paraula es refereix a una activitat o procés, i l'altre al producte o resultat d'aquesta activitat o procés. Aquest tipus d'ambigüitat es dóna en paraules com "treball", "ciència" o "pintura".
Exemple d'ambigüitat de procés-producte
Si algú diu "M'encanta la pintura", la paraula pintura es pot interpretar de dues maneres diferents: com a procés, li agrada pintar; o com a producte, li agrada contemplar quadres.
En l'àmbit del dret això ocorre, entre altres paraules, amb el terme prova, que pot significar tant "l'acreditació de la certesa d'un fet" com "l'activitat que desenvolupen les parts amb el tribunal per a adquirir el convenciment de la veritat d'un fet o per a fixar-los com a certs als efectes d'un procés".
2) L'ambigüitat per ús figuratiu del llenguatge es produeix quan l'ús d'una paraula pot donar lloc, amb el temps, a un significat independent de l'original (encara que relacionat).
Exemples d'ús figuratiu del llenguatge
Artèria, incisiu, cinturó o coll. Aquest últim terme pot significar: 'part d'un organisme humà'; 'part d'una ampolla'; 'element d'una camisa', etc.
3) L'ambigüitat sintàctica és la que sorgeix de l'ús de les constants lògiques fora del llenguatge lògic o per la construcció gramatical de les oracions, això és, de la manera en què estan connectades les parts en l'estructura de l'oració. Aquesta classe d'ambigüitat és més freqüent en el llenguatge de les normes que la derivada de l'ambigüitat dels termes, i per això, és el problema a què han de fer més atenció els juristes.
Exemple d'ambigüitat sintàctica per l'ús de constants lògiques fora del llenguatge lògic
En el cas de la connectiva o, és susceptible de tenir dos sentits en una frase: sentit excloent ("o s'és pagà o s'és cristià"); sentit no excloent ("han estades afusellats tots aquells que presentaven alguna tara somàtica o defensaven idees revolucionàries"). El problema és que no sempre és clar quin dels sentits és el que té la connectiva en l'oració.
Exemple d'ambigüitat sintàctica per la construcció gramatical de les oracions
Aquesta segona classe d'ambigüitat sintàctica apareix en oracions del tipus: "Els homes i dones joves que hagin aprovat l'examen poden ser designats inspectors d'hisenda", on l'adjectiu jove en la seva forma plural pot referir-se únicament a les dones, o bé a les dones i els homes. Diversos exemples d'ambigüitat sintàctica de l'ordenament jurídic espanyol són els següents. L'article 619 del Codi penal diu que "seran castigats amb la pena de multa de deu a vint dies els que deixessin de prestar assistència o, en el seu cas, l'auxili que les circumstàncies requereixin a una persona d'edat avançada o discapacitada que es trobi desvalguda i depengui de les seves atencions". Aquesta expressió pot donar lloc a confusió, ja que dista de ser clar si la qualificació de "desvalguda i depengui d'atencions" s'aplica a les persones d'edat avançada i també a les discapacitades, o només a les persones discapacitades.
Pràcticament no fa falta justificar la rellevància que té l'ambigüitat per a un intèrpret del dret, doncs si s'accepta, per hipòtesi, que una norma és la conjunció d'un text (la disposició) més un significat, és crucial per a un operador del dret identificar quin és el significat vinculat al text. Si s'elegeix el significat S1, llavors tindrem una norma, N1, mentre que si s'adopta el significat S2, la norma resultant serà N2. I sens dubte, els efectes de l'aplicació d'una o una altra norma poden ser substancialment diferents.
Podem veure aquesta conseqüència analitzant l'article 1.722 del Codi civil espanyol, quan diu: "El mandatari pot nomenar substitut si el mandant no li ho ha prohibit, però respon de la gestió del substitut: [...] 2. Quan se li va donar aquesta facultat, però sense designar la persona, i el nomenat era notòriament incapaç o insolvent".
El problema interpretatiu sorgeix pel fet que és possible entendre que notòriament s'aplica a incapaç únicament o també a insolvent. En el primer cas, (N1), n'hi hauria prou que el nomenat fos insolvent i no faria falta que fos notablement insolvent. En el segon, (N2), l'insolvent també hauria de ser-ho notablement.

2.2.La vaguetat

A diferència de l'ambigüitat que afecta els termes, la vaguetat és una característica dels conceptes. Així, un concepte és vague quan hi ha casos respecte als quals la seva aplicació no està definida amb precisió. No és el cas que no se sàpiga el significat del terme, sinó que es dubta on acaba el seu camp d'aplicació.
Hi ha dos tipus de vaguetat: la gradual i la combinatòria. En el primer tipus de vaguetat, la gradual, no hi ha un límit precís que permeti separar l'aplicació de la inaplicació del concepte.
En tot terme vague es poden distingir tres zones:

  • La zona central o nucli de certesa positiva, on l'aplicació del terme no ofereix dubtes.

  • La zona o nucli de certesa negativa, respecte del qual és clar que el terme no s'aplica.

  • La zona de penombra que cobreix els casos respecte dels quals la seva aplicació és dubtosa.

L'àmbit jurídic no escapa a aquest tret de llenguatge. Són molts els termes que apareixen en les disposicions jurídiques que són vagues.
Exemple de vaguetat en els termes de disposicions jurídiques
En l'article 22 del Codi penal es diu: "Són circumstàncies agreujants [de la responsabilitat criminal]: [...] 2. Executar el fet mitjançant disfressa, amb abús de superioritat o aprofitant les circumstàncies de lloc, temps o auxili d'altres persones que debilitin la defensa de l'ofès o facilitin la impunitat del delinqüent [...] 6. Obrar amb abús de confiança". Però, on són els límits precisos de disfressa, abús de superioritat o abús de confiança? I així, podríem continuar amb molts més exemples de vaguetat: menyspreu, violència, acarnissament, etc.
En ocasions, els problemes que deriven d'aquest tipus d'imprecisió se solucionen amb l'establiment de línies o punts de frontera entre la zona de certesa i la zona de certesa negativa. En el dret, aquesta necessitat d'establir límits precisos respecte del significat d'un terme o una expressió és especialment rellevant, ja que és una forma de garantir un mínim de seguretat jurídica.
Així, per exemple, en l'àmbit del dret tributari és sabut que l'impost de la renda sobre les persones físiques ha de satisfer el principi de capacitat de pagament. Ara bé, capacitat de pagament és una expressió vague. Com es pot establir el conjunt dels contribuents obligats? La solució a aquest problema ha portat a distingir entre els nivells de renda dels diferents subjectes obligats.
Exemple de fixació del significat d'una expressió
En aquest sentit, la normativa tributària determina l'obligació de presentar la declaració de l'IRPF (impost sobre la renda de les persones físiques) d'acord amb l'origen o la font de la renda i, dins de cada font, l'obligació depèn de la quantia de la renda. Així, no estan obligats a declarar els contribuents que hagin obtingut rendiments del treball inferiors a 3.500.000 pessetes brutes anuals.
En resum, davant de la pregunta sobre quan un subjecte està obligat a fer la declaració de renda com a conseqüència del principi de capacitat de pagament, s'estableix que –malgrat la vaguetat de l'expressió– el fet de superar un mínim de renda és la línia de separació entre la zona de certesa positiva i la zona de certesa negativa de la seva aplicació.
Un segon tipus de vaguetat és aquella que està provocada per la imprecisió sobre quin és el conjunt de característiques definitòries d'una paraula. Aquest tipus de vaguetat es denomina, habitualment, combinatòria. En aquest supòsit, el característic és que la incertesa en els límits del significat d'un terme sorgeix de la inexistència d'un grup determinat de criteris que estableixin l'aplicació de la paraula al cas concret.
Va ser Wittgenstein qui amb més èmfasi i claredat va posar de manifest aquesta propietat d'alguns termes amb l'exemple de la paraula joc. Com és sabut, joc denota coses com els jocs de taula, el futbol, els jocs de paraules, els jocs infantils, el rugbi, la boxa, els jocs malabars, el solitari, la loteria. Què és comú a tots ells? La resposta no és gens fàcil, ja que encara que puguem trobar certes similituds i relacions, és improbable que una propietat comuna els recorri a tots: no tots són divertits, no hi ha en tots vencedors i perdedors, no hi ha en tots competència, no en tots ells és rellevant l'habilitat o la sort, etc.
En l'àmbit jurídic, també podem trobar exemples similars. S'ha assenyalat que la mateixa paraula dret és vague combinatòriament, en el sentit que sembla difícil fixar totes les propietats que la defineixen.
És més, en ocasions és difícil trobar el tret comú als objectes a què es refereix un mateix terme. Un altre vocable que cau dins d'aquesta categoria de vaguetat és el de dignitat, ja que en ocasions el dolor físic, el psicològic, la vergonya, la degradació, la humiliació o la vulneració de l'autonomia personal semblen un element definitori del que denominaríem tracte indigne, però de vegades podem no dubtar de qualificar un acte, o un estat de coses, com a indigne sense que hi siguin presents aquests trets, i ni tan sols una selecció seva.
La vaguetat d'un concepte es pot solucionar (parcialment) mitjançant una redefinició en la qual es pot intentar precisar algunes de les propietats del significat, o bé establint un nombre més elevat de propietats, amb l'objectiu de reduir l'àmbit dels objectes de la seva referència. Aquest tipus d'operacions és freqüent en el llenguatge jurídic i en virtut d'això s'explica que, encara que la base del llenguatge normatiu és el llenguatge natural, hi ha un àmbit ampli de vocabulari tècnic.
Ara bé, no sempre una redefinició condueix a precisar el significat del terme definit. En efecte, es pot donar el cas que la introducció d'una nova propietat en el significat del terme, en lloc de contribuir a fixar amb més claredat el significat (o almenys disminuir els objectes referits), tingui l'efecte contrari de fer-ho més indeterminat. Un exemple d'això que s'acaba de dir és la definició de provocació que estableix l'article 18 del Codi penal: "La provocació existeix quan directament s'incita per mitjà de la impremta, la radiodifusió o qualsevol altre mitjà d'eficàcia semblant, que faciliti la publicitat, o davant d'una concurrència de persones, a perpetuar un delicte". En el definiens trobem termes que poden fer més difícil precisar l'àmbit d'aplicació del terme definit: quina és la referència precisa de directament o de l'expressió o qualsevol altre mitjà d'eficàcia semblant?

2.3.La textura oberta

Un cas de vaguetat és la textura oberta (o vaguetat potencial). Usem moltes paraules sense que se suscitin oportunitats de dubtes. Però és veritat que totes les paraules que s'usen en el llenguatge són, almenys, potencialment vagues: les seves condicions d'aplicació no estan determinades en tots els seus usos, ja que sempre es poden imaginar casos, supòsits o circumstàncies davant els quals l'ús habitual no ens indica amb precisió si s'ha d'aplicar o no el terme en qüestió.
Un exemple característic de textura oberta és el de la paraula gat. Respecte d'aquest terme, podem oferir un conjunt de propietats que ens permeten identificar els animals que entren en la seva referència (ser mamífer, tenir quatre potes, roncar, miolar, etc.). Tanmateix, encara que en una primera aproximació sembla que tenim una selecció de propietats més o menys adequades per a referir-nos als objectes denotats per gat, què passaria si de sobte se'ns apropés un animal amb el mateix conjunt de propietats però amb una estatura de dos metres i comencés a parlar? El continuaríem anomenant gat o buscaríem un nou terme?
El que ens assenyala aquest exemple és que resulta difícil, si no impossible, preveure totes les circumstàncies possibles per a l'ús d'una paraula. Sempre poden sorgir condicions noves que ens facin dubtar de l'aplicació del terme en qüestió.
En l'àmbit jurídic aquest fenomen és freqüent, ja que els canvis tecnològics, socials, econòmics o d'un altre tipus poden introduir dubtes en l'ús d'un terme que fins al moment tenia un significat més o menys establert i compartit per la majoria d'usuaris del mateix llenguatge.
Exemple de textura oberta
Un cas d'aquestes característiques és el terme firma. Segons el diccionari, el seu significat és: "Nom i cognom, o títol, que una persona posa del seu puny i lletra al peu d'un escrit, per a donar-li autenticitat o per a respondre d'una obligació". Però cal veure què ocorre quan apareix la possibilitat de firmar electrònicament, i amb això, donar validesa a contractes o a les declaracions de renda que s'envien per Internet a la delegació d'hisenda corresponent. És una firma malgrat que no hi hagi un document físic en el qual aparegui la identificació escrita de puny i lletra d'un particular? Se li han d'atorgar els mateixos efectes que a la firma tradicional?
Aquesta propietat del llenguatge no és sempre un problema,ja que pot ser i de fet és útil en molts contextos. No és només que normalment preferim una informació imprecisa a la falta d'informació, sinó que també la vaguetat permet que una mateixa paraula pugui servir per a referir-nos a una diferent classe d'objectes sense necessitat d'anar introduint nous vocables a la llengua.
Així, per exemple, el terme jurídic document tenia un significat més o menys clar ("escrit amb què es prova, s'acredita o es fa constar una cosa") però amb els successius canvis tècnics esdevinguts des de llavors, la seva referència s'ha anat ampliant (imprecisament). Encara que això pugui generar dubtes interpretatius, el seu caràcter vague ha permès que els intèrprets anessin modelant el seu significat per a referir-se a nous casos segons les necessitats. I això sense haver d'esperar que es consolidessin les seves noves referències i que aquestes tinguessin el seu corresponent reflex en una definició legal.
''Constitucions obertes'' i ''constitucions de detall''
Aquesta discussió té el seu reflex en el dret constitucional, en el marc del debat sobre la preferència per un tipus o un altre de Constitució. En aquest sentit, molts autors han defensat la utilitat del que s'anomenen "constitucions obertes" davant les "constitucions de detall" (o tancades). Les primeres són les que utilitzen termes que permeten a l'intèrpret un major marge en la determinació del significat. Dit de manera una mica metafòrica, el seu significat és més obert, més flexible.
En canvi, en les constitucions de detall, es pretén reflectir de manera més evident i directa la voluntat popular mitjançant la incorporació de disposicions redactades en termes específics, poc controvertibles. El qüestionament d'aquest tipus de constitucions deriva del fet que en establir termes precisos (al marge de la dada de la dificultat de la reforma dels articles constitucionals) es dóna un pes més elevat a la voluntat dels redactors originaris de la Constitució davant les generacions futures.
És la coneguda idea de la tirania dels morts sobre els vius. D'altra banda, en cosificar el significat atribuït al text constitucional, es fa difícil que mitjançant la interpretació el text constitucional es vagi emmotllant als diferents canvis socials, polítics i morals que es produeixen amb el pas del temps.

2.4.El caràcter emotiu del llenguatge jurídic

El caràcter emotiu del llenguatge natural constitueix un altre tret que es pot extrapolar al llenguatge jurídic. A diferència de l'ambigüitat i de la vaguetat, no es tracta d'un problema semàntic, això és, referit al significat dels termes, sinó més aviat d'índole pragmàtica, en el sentit que té a veure amb el fet que les paraules poden provocar certes respostes emotives en els destinataris del llenguatge.
Es tracta del fenomen que consisteix en el fet que un terme lingüístic es presenta normalment vinculat a una determinada reacció emotiva. És a dir, en una determinada comunitat lingüística certes paraules provoquen certes actituds favorables o desfavorables. Això és el que Charles Stevenson va denominar significat emotiu, per distingir-lo del significat descriptiu referit a la relació de les paraules amb la realitat.
Donada aquesta característica, és habitual que aquestes paraules siguin usades tant per a referir-se a un objecte com per a provocar una reacció emotiva, això és, influir en les emocions de l'oient.
Exemples de significat emotiu i de significat descriptiu
Així, per exemple, el terme metge té un significat prou precís en el llenguatge ordinari, de manera que podem identificar sense gaires problemes les notes que en componen el significat i, a partir d'aquí, estem en una disposició adequada per a assenyalar les persones que entren en la seva referència. Però si, en lloc de parlar de metges en una conversa amb un veí, utilitzem el terme medicastre, el nostre oient no deixà d'entendre el significat que pretenem transmetre-li, ja que ambdós vocables denoten el mateix grup de persones, això és, tenen el mateix significat descriptiu. Ara bé, tenen el mateix significat emotiu?, provoquen la mateixa resposta en l'oient? Evidentment, no. El terme medicastre té un fort component emotiu de caràcter negatiu en comparació amb el terme metge.
Un àmbit del llenguatge on aquest tipus de reaccions es dóna amb un èmfasi especial és el de la política, ja que és propi d'aquest discurs tractar de provocar reaccions, sentiments, adhesions entre els oients. Són molts els exemples que es poden oferir per donar compte d'aquest ús: no és el mateix qualificar una política governamental de "neteja ètnica" que de "genocidi"; una acció militar d'"incursió aèria" que de "bombardeig", o els resultats d'un atac de "danys col·laterals" que de "víctimes civils". També és freqüent en l'àmbit econòmic usar termes amb càrrega emotiva per a produir determinats efectes en l'auditori: no és el mateix dir que hi ha hagut en un període econòmic de "creixement zero" que dir que hi ha un "estancament econòmic", com tampoc no ho és parlar de "reajustament" dels preus que de "pujada" dels preus.
Com es pot imaginar fàcilment, l'àmbit del dret no queda al marge d'aquest fenomen, ja que entre el seu vocabulari es poden trobar termes de característiques similars. Un d'ells és el terme democràcia, l'anàlisi del qual servirà, a més, per a mostrar una altra aresta del caràcter emotiu de certs termes: les definicions persuasives.
La paraula democràcia és un vocable amb un significat descriptiu més o menys clar (participació del poble en l'elecció dels legisladors), però que té a més un evident significat emotiu que es reflecteix pel fet que l'objecte denotat immediatament sol rebre adhesió o aprovació, això és, un estat preferirà ser catalogat de democràtic que no ser-ho. Aquesta càrrega emotiva pot provocar en algunes ocasions una distorsió del significat del terme.
Exemple de definició persuasiva de la paraula democràcia
Si hi ha dues persones que estan discutint sobre la millor forma de govern en un estat i una d'elles assenyala que aquesta forma correspon a la democràcia, entesa com la participació del poble en l'elecció dels seus representants als òrgans legislatius, i l'interlocutor li contesta que la millor forma d'entendre la democràcia és el govern de les elits, com es pot entendre aquesta discrepància?
Una possibilitat és entendre-la com una discussió sobre el significat de democràcia. En aquest cas, potser la discrepància es dissoldria quan ambdós parlants acordessin que estan usant la mateixa paraula, però amb sentits diferents. És, per tant, una discussió verbal.
La segona possibilitat d'entendre aquesta discrepància és observar que un dels parlants, aprofitant la vaguetat del terme en qüestió, hi adjudica un significat descriptiu diferent "amb el propòsit d'aprofitar el seu indubtable valor emotiu per a dirigir el comportament aliè segons cert rumb" (Carrió, 1965, pàg. 24). Això és el que Stevenson denominava una "definició persuasiva", és a dir, una definició mitjançant la qual es canvia el significat descriptiu d'un terme, però sense que es produeixi cap canvi fonamental en el seu significat emotiu.
Aquest canvi subtil pot provocar, conscientment o inconscientment, que l'oient tingui una major predisposició a adherir-se a aquella proposta definicional de democràcia en mantenir el mateix component emotiu positiu malgrat la modificació del significat descriptiu.

3.La interpretació jurídica i les seves tècniques

La interpretació és una activitat ineludible en l'àmbit jurídic. Com ja s'ha indicat anteriorment, s'entén per interpretació l'activitat que consisteix a atribuir significat a un text en l'àmbit de les seves possibilitats interpretatives. Els juristes són conscients que no sempre és fàcil establir un significat a un enunciat normatiu, per la qual cosa s'han anat configurant històricament diversos criteris d'interpretació que tenen com a objectiu racionalitzar la interpretació que s'adopti. D'aquesta manera, el jutge principalment, però també els advocats, tracten de justificar les seves eleccions interpretatives i així fer-les més persuasives. D'altra banda, també tenen la pretensió de servir per a excloure interpretacions abusives, absurdes o irracionals. En aquest sentit, tindrien com a finalitat servir per a guiar la tasca interpretativa dels operadors jurídics.
Lectures recomanades

Per a tot aquest apartat, podeu consultar les dues obres següents de les quals s'han extret alguns exemples:

Francisco J. Ezquiaga (1988). La argumentación en la justicia constitucional española

. Servei editorial de la Universitat del País Basc.

Manuel Calvo

(ed.)

(1995). Interpretación y argumentación jurídica Trabajos del Seminario de Metodología jurídica

(vol. 1). Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza.

També podeu consultar les obres següents:

Victoria Iturralde Sesma (2003). Aplicación del Derecho y justificación de la decisión judicial

. València: Tirant lo Blanch.

Marina Gascón; Alfonso García Figueroa (2005). La argumentación en el Derecho

. Lima: Palestra.

3.1.Tipus i tècniques d'interpretació

Hi ha diferents tipus d'interpretació atenent el subjecte que interpreta. D'acord amb aquest criteri, la interpretació pot ser autèntica, operativa, doctrinal i forense:
1) La interpretació autèntica és la que fa el mateix òrgan que va dictar la disposició que és objecte d'interpretació (per exemple, una llei interpretativa d'una altra llei).
2) La interpretació operativa és la que fan els òrgans aplicadors del dret.
3) La interpretació doctrinal és la feta pels juristes en la seva activitat teòrica, que consisteix a descriure el dret.
4) La interpretació forense és la que fan els advocats i que normalment està guiada pels interessos que defensa. És, en aquest sentit, una interpretació estratègica.
D'altra banda, amb independència de qui sigui l'intèrpret, interessa examinar les diferents tècniques que es poden utilitzar per a atribuir significat als enunciats jurídics. És habitual distingir dues classes d'interpretació, la literal i la correctora:
1) La interpretació literal (o declarativa) tendeix a atenir-se al significat habitual dels termes i, en aquest sentit, a ser més respectuosa amb la intenció del que es legisla. Dins de la interpretació literal, és comú adscriure l'argument o tècnica d'interpretació a contrario.
2)La interpretació correctora és la que s'aparta de l'esmentat significat habitual per estendre'l o restringir-lo. En el cas d'estendre el significat, aquí s'inclouria la interpretació extensiva, a l'argument analògic i a l'a fortiori.
En el supòsit de restringir-lo, s'inclouria l'argument de la subdivisió.

3.2.La interpretació literal

En el marc de la interpretació jurídica, l'expressió interpretació literal té diversos significats:

  • Interpretació que només atén el sentit de les expressions lingüístiques aïllades del context verbal, cultural o situacional.

  • Interpretació que entén les paraules en el seu sentit ordinari (i no en el seu sentit tecnicojurídic).

  • Interpretació que tendeix a atribuir un significat prima facie propi i intrínsec, suficient per a resoldre una determinada qüestió jurídica.

Els juristes solen parlar d'interpretació literal en l'últim sentit, en tant que suposen que les expressions del llenguatge jurídic tenen un significat unívoc i que, per això, l'intèrpret no ha de fer altra cosa que descobrir-lo.
Ara bé, aquest sentit de la interpretació literal pressuposa, com es va veure anteriorment, algunes idees filosòfiques difícilment assumibles, com que els termes tenen una essència que ha de descobrir el jurista.
Per això, potser és preferible entendre interpretació literal com la que s'ajusta al sentit habitual dels termes en una determinada comunitat lingüística, sota la pressuposició que el significat del terme esmentat està compartit i reglat per convencions o regularitats apreses pels parlants d'aquest llenguatge.
D'aquesta manera, es pot entendre el fet que els juristes tinguin el costum d'afirmar que, en qualsevol procés interpretatiu, és necessari començar pel sentit que tenen els termes en el llenguatge comú o usual. Però com s'ha assenyalat anteriorment, això no és sempre fàcil, donada la indeterminació del llenguatge natural i del jurídic, en particular. En qualsevol cas, val la pena assenyalar que l'article 1.281 del Codi civil ("Si els termes d'un contracte són clars i no deixen dubte sobre la intenció dels contractants s'estarà al sentit literal de les seves clàusules") dóna una pauta interpretativa sobre la base de la interpretació literal.
És convenient, d'altra banda, assenyalar que en el dret penal estan prohibides les interpretacions extensives dels tipus delictius, és a dir s'ha de fer una interpretació literal.
L'argument que se sol utilitzar com a expressió d'una interpretació
literal és el conegut com a argumentoa contrariooa contrario sensu.
3.2.1.L'argument a contrario
Aquest argument comporta el silenci del legislador sobre una hipòtesi. Perquè es pugui emprar l'argument a contrario és precís distingir dues hipòtesis diferents:

  • una hipòtesi expressament regulada pel legislador;

  • una altra hipòtesi (propera a la primera) no esmentada pel legislador, però que pugui considerar-se inclosa dins de la previsió legal.

L'argument a contrario es basa en la presumpció que si el legislador ha regulat expressament una hipòtesi, llavors aquesta regulació es refereix a aquesta hipòtesi exclusivament i només a ella. Com diu R. Guastini, aquesta tècnica pressuposa una perfecta correspondència entre la intenció del legislador i el text de la disposició jurídica.
En altres paraules, quan es fa una interpretació a contrario d'un enunciat normatiu, el que es pretén és evitar que l'esmentat enunciat s'estengui a una determinada categoria de persones o comportaments diferents a l'expressament assenyalat per l'esmentat enunciat. Per tant, la característica d'aquest argument és que el seu resultat comporta la inaplicació de la conseqüència normativa prevista en la disposició en el supòsit no previst. En la seva expressió llatina: qui dicit de un, negat de altero, o en altres paraules, que el legislador ha dit exactament el que pretenia expressar, i si no s'ha pronunciat sobre altres punts és que no pretenia fer-ho.
Hi hauria dos fonaments juridicopolítics en l'ús d'aquesta tècnica interpretativa:
1) D'una banda, el respecte a la predecibilitat. A diferència de l'argument analògic, que sol emparar-se en el valor del tracte equitatiu, l'argument a contrario sembla garantir en major grau la seguretat jurídica.
2) D'altra banda, també sembla respectar la presumpta voluntat del legislador, en la mesura que pretén deduir la voluntat del legislador a partir de les seves paraules. Aquest argument, doncs, obté la seva força persuasiva del fet de ser fidel a la voluntat de l'autor del document normatiu.
Com assenyala Guastini, hi hauria dos sentits de l'argument a contrario. Per a exposar-ho, parteix de la base de l'article 18.1 de la Constitució italiana: "Els ciutadans tenen dret a associar-se lliurement". Segons com es dugui a terme la interpretació a contrario, hi hauria dos sentits possibles:
1) La Constitució només confereix el dret d'associació als ciutadans, i no es pronuncia sobre els estrangers i apàtrides. Respecte d'ells, en principi, no se sap si tenen aquest dret (perquè no hi ha norma que els l'atorgui) o no el tenen (perquè també falta una norma que els el negui).
2) Segons la Constitució, només els ciutadans tenen el dret d'associació, i per això, s'exclou els estrangers i els apàtrides del gaudi d'aquest dret.
En el primer cas, l'argument a contrario és emprat com un argument merament interpretatiu de tipus literal o declaratiu. Però en la segona interpretació, funciona com un argument productiu, ja que el seu resultat és la formulació d'una nova norma que, en aquest cas, prohibeix el dret d'associació als col·lectius d'estrangers i apàtrides.
En la legislació espanyola, hi ha un exemple similar relatiu a la interpretació a contrario en l'article 25.3 CE, segons el qual: "L'Administració civil no podrà imposar sancions que, directament o subsidiàriament, impliquin privació de llibertat".
Com s'observa, el legislador constitucional no diu res sobre si l'Administració militar té o no potestat per a imposar sancions que impliquin la privació de llibertat. Doncs bé, el Tribunal Constitucional ha interpretat a contrario aquesta disposició constitucional amb la conseqüència que l'Administració militar pot imposar sancions que, directament o subsidiàriament, impliquin privació de llibertat. L'article no esmenta en absolut l'Administració militar, però el Tribunal Constitucional considera que aquest silenci és un acte voluntari del legislador per a exceptuar aquesta Administració de la prohibició de l'article 25.3 de la Constitució.
Utilització de l'argument a contrario pel Tribunal Constitucional
Un altre exemple d'interpretació a contrario és la interpretació del Tribunal Constitucional de l'article 9.3 de la Constitució espanyola, que diu el següent: "La Constitució garanteix el principi de legalitat [...] la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals".
Doncs bé, el TC va interpretar (STC de 7 de maig de 1981, f.j. 7) l'esmentat article de la forma següent: "La retroactivitat de les disposicions sancionadores favorables té el seu fonament a contrario sensu en l'art. 9.3 CE que declara la irretroactivitat de les no favorables o restrictives de drets individuals". D'aquesta manera, el Tribunal, mitjançant aquest argument, va acabar constitucionalitzant un nou principi no exprés a la Constitució.
El caràcter conservador o progressista d'aquesta tècnica
En considerar-se l'argument a contrario com un instrument de la interpretació literal, aferrat a la lletra de la llei, podria pensar-se que és un argument "conservador". Tanmateix, quan s'aplica aquest argument el primer que s'està reconeixent és el silenci del legislador, que ha de ser solucionat. En aquest sentit, com una qüestió de tècnica, s'ha de tenir en compte que si l'enunciat reconeix drets o llibertats, l'aplicació de l'argument a contrario portarà a restringir l'àrea de llibertat i a ampliar l'àrea de deures. En aquest sentit, és un argument conservador.
Però si l'enunciat formula restriccions als drets o imposa deures o obligacions, la seva interpretació a contrario conduirà a estendre l'àrea de les llibertats i a ampliar les condicions de l'exercici de drets.
''Ús progressista'' de l'argument a contrario
És el que va fer la STC 72/1982, de 2 de desembre, f.j. 4. L'article 1.2 del Reial decret llei 17/1977, de 4 de març, recollia els tipus de vaga considerats com a actes il·lícits o abusius. En un recurs d'empara, es va plantejar davant del TC la qüestió de si la vaga intermitent s'havia d'entendre inclosa en aquest article o no. En la seva sentència, el TC va resoldre en sentit negatiu i l'argument ofert en la motivació va ser precisament que "la vaga intermitent no apareix expressament citada entre aquelles que l'article 7.2 del Reial decret llei 17/1977, de 4 de març, considera actes il·lícits o abusius".
En interpretar l'article 7.2 del Reial decret llei, el TC podria haver aplicat l'argument analògic i, en virtut seva, considerar inclosa en el precepte la vaga intermitent. Tanmateix, en aquest cas, la posada en pràctica d'una argumentació a contrario serveix precisament per a restringir l'àmbit de les limitacions al dret a la vaga i, en conseqüència, per a ampliar el camp de la llibertat.

3.3.La interpretació correctora

La interpretació correctora és aquella que es desvia del significat propi de les paraules o dels enunciats i atribueix un significat diferent del literal, entès com el significat compartit o habitual en un grup.
Normalment, la interpretació correctora sorgeix de la insatisfacció que pot produir en ocasions la interpretació literal. En alguns casos, la interpretació literal porta a resultats molt allunyats del que es pressuposa que va ser la intenció del legislador o la voluntat abstracta de la llei (ratio legis). En altres casos, la interpretació literal condueix a conseqüències absurdes. En tals situacions, sembla preferible separar-se del sentit literal.
La interpretació correctora pot ser de dos tipus:
1) Extensiva: la que estén el significat prima facie d'un enunciat, de manera que s'inclourien en el seu camp d'aplicació supòsits de fet que, segons la interpretació literal, no quedarien inclosos.
2) Restrictiva: la que restringeix el significat prima facie d'un enunciat, de manera que s'exclouen en el seu camp d'aplicació supòsits de fet que, segons la interpretació literal, quedarien inclosos.
3.3.1.Interpretacions correctores extensives
És característic del dret contemporani que els jutges i tribunals tinguin l'obligació de resoldre els assumptes que se'ls plantegin atenint-se al conjunt de fonts propi del seu sistema jurídic. En el cas espanyol, aquest deure està recollit en l'article 1.7 del Codi civil.
1) Argument analògic o a simile
Si s'accepta com a pressupòsit que no sempre els sistemes jurídics són complets això és, que prevegin una solució normativa per a tots els supòsits jurídics rellevants, llavors es pot entendre fàcilment la rellevància que té l'analogia com a forma de resoldre les llacunes que puguin aparèixer en un ordenament jurídic.
En el cas espanyol, aquesta tècnica interpretativa es recull en l'article 4.1 del Codi civil, on s'estipula l'ús de l'analogia quan les normes jurídiques no prevegin un supòsit específic, però en regulin un altre de semblant entre els quals s'apreciï identitat de raó. En efecte, l'analogia és un criteri típic d'interpretació que tracta d'estendre la solució normativa que estableix una norma per a un determinat supòsit de fet a un altre supòsit de fet que, essent semblant al primer, manca de solució normativa.
Aplicació de l'argument analògic
En la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona 358/2007 (secció 14), de 27 de juny, es va discutir el recurs plantejat per un banc contra dos particulars que havien subscrit una pòlissa de crèdit amb aquell banc per l'import de 28.031,20 euros, per a l'adquisició d'un vehicle. En les condicions contractuals de la pòlissa citada, les parts van acordar que l'esmentat crèdit meritaria un interès fix al tipus del 8% anual i uns interessos moratoris fixos del 29%. A causa de l'incompliment per part dels demandats de les amortitzacions periòdiques, el banc va procedir, segons el contracte, al venciment anticipat del crèdit, i va liquidar d'acord amb l'establert al document subscrit per ambdues parts.
Davant de l'impagament dels particulars, el banc va presentar una demanda. En la sentència del tribunal d'instància, es va estimar parcialment la reclamació pecuniària, formulada pel banc, i es va condemnar els condemnats a pagar a l'actora la quantitat de 13.048,44 euros (en concepte de principal). Però el tribunal va fixar que el pagament de l'interès moratori seria del 13,75% i no del 29% pactat. Segons l'opinió del tribunal jutjador, el tipus d'interès moratori del 29% aplicat pel banc contradiu, per abusiu, l'exposat en la Llei de condicions generals de contractació (art. 19.4: "En cap cas no es podrà aplicar als crèdits que es concedeixin, en forma de descoberts en comptes corrents a què es refereix aquest article, un tipus d'interès que doni lloc a una taxa anual equivalent superior a 2,5 vegades l'interès legal dels diners."). Un dels arguments del jutge va ser l'aplicació de l'argument analògic respecte de l'article 19.4 LCC, que explícitament regula els descoberts en comptes corrents, per estendre l'esmentada regulació als contractes de finançament i així reduir els interessos moratoris. Segons l'opinió del jutge hi hauria no solament una similitud quant als fets rellevants, sinó també una identitat de raó, consistent a evitar l'abús per part de les entitats bancàries en el cobrament dels interessos de demora.
El banc va recórrer aquesta decisió davant de l'Audiència Provincial. Va argumentar que la pòlissa de crèdit citada és sense cap dubte (d'acord amb el contracte subscrit per ambdues parts) un contracte de finançament, en el qual les parts van pactar l'interès de demora d'acord amb el principi de llibertat contractual establert en l'article 1.255 CC. Finalment, l'Audiència Provincial va estimar que no es pot aplicar l'article 19.4 de la Llei de crèdit al consum (com fa el jutjador d'instància), ja que l'esmentat article és aplicable als interessos moratoris de descoberts en comptes corrents i no a les pòlisses de préstec. La solució a què arribà l'Audiència Provincial és favorable als interessos del banc, entre altres raons, perquè "aquest tribunal considera que no correspon l'aplicació referida analògica, ja que està prevista per a descoberts en compte corrent. No hi ha identitat d'un préstec amb una pòlissa de crèdit al consum, en la qual els interessos es pacten (principi d'autonomia de la voluntat de l'article 1.255 CC)". En definitiva, l'esmentada aplicació analògica excedeix el tenor literal propi de la norma i considera que s'ha d'estar al que contractualment van pactar les parts.
Més enllà de les disputes teòriques sobre la caracterització d'aquesta tècnica interpretativa, el cert és que hi ha un cert consens a entendre que l'aplicació de l'analogia requereix dues condicions ineludibles:

  • Que hi hagi una semblança rellevant, unes característiques comunes entre els dos supòsits, això és, el cas regulat expressament per unes normes del sistema jurídic i el supòsit no regulat.

  • Que hi hagi una identitat de raó (també denominada ratio legis). Amb independència de les discussions sobre el significat d'aquesta expressió, la interpretació més habitual és entendre-ho com la finalitat o com el principi que serveix de fonament a la norma.

Com es pot imaginar, els problemes a l'hora d'utilitzar aquest criteri són tant la determinació de la semblança rellevant com la identitat de raó. Són, en ambdós casos, expressions vagues que comporten que l'aplicació d'aquest criteri per part del jutge sigui d'una àmplia discrecionalitat. D'altra banda, alguns autors han assenyalat que en realitat aquest no és un criteri d'interpretació, sinó de creació normativa per part de l'òrgan aplicador, ja que, en definitiva, com que el pressupòsit és una llacuna, aquesta només pot ser omplerta creant una nova norma que atorgui una solució normativa al supòsit de fet no previst.
En tot cas, en l'ordenament jurídic espanyol s'estableixen diverses restriccions a l'ús de l'analogia:

  • Està prohibida en el dret penal quan la seva aplicació tingui efectes perjudicials per a l'acusat, ja que suposa una infracció del principi de legalitat penal. En principi, quan els efectes són favorables l'analogia no estaria prohibida.

  • Es rebutja l'ús de l'analogia quan el legislador ha pretès regular restrictivament una matèria.

  • No es permet l'ús de l'analogia quan tingui com a efecte la restricció de drets.

  • No pot ser utilitzada com a substitutiu de la falta de desenvolupament legislatiu, com per exemple en els casos en els quals el govern té l'obligació de regular una determinada matèria. Doncs bé, la seva omissió no autoritza a estendre analògicament altres regulacions existents, per molta semblança o proximitat que hi hagi entre elles.

2) Argument a fortiori
En la seva caracterització més comuna, l'argument a fortiori suposa que, donada una norma jurídica que estableix una determinada qualificació jurídica (obligació, competència, prohibició, etc.) respecte d'una classe de subjectes (o actes o estats de coses), s'ha de concloure que tal qualificació s'ha d'estendre amb més raó a una altra classe de subjectes (o actes o estats de coses).
Aquest argument, igual com succeïa amb l'analogia, pressuposa:
a) Una disposició en la qual es preveu una conseqüència jurídica per a un determinat supòsit de fet.
b) Un altre supòsit de fet diferent del que cap disposició li estableix una solució normativa, però que presenta una propietat semblant (la identitat de raó) amb el primer. A diferència de l'analogia, la funció dels trets similars en els supòsits de fet té menys importància. El rellevant és, principalment, el mereixement del mateix tracte normatiu en els dos supòsits i no tant la semblança entre ells.
Doncs bé, l'argument a fortiori estableix que, si al primer supòsit de fet, el legislador li ha atribuït una determinada conseqüència jurídica, amb més raó s'ha d'establir tal solució per al segon supòsit de fet.
Hi ha dues varietats d'aquest argument: a maiori ad minus i a minori ad maius.
a) A maiori ad minus: s'aplica a les normes de caràcter permissiu o en general a qualificacions avantatjoses. Ve a establir que si la llei permet el més, també permet el menys.
b) A minori ad maius: s'aplica a normes prohibitives o que en general estableixen conseqüències negatives o desavantatjoses, de manera que si la norma prohibeix el menys, amb més raó prohibirà el més.
Exemple de l'argument ad minori ad maius
Aquesta variant de l'argument a fortiori es va aplicar en la sentència 77/1982, de 20 de desembre, en la qual el Tribunal Constitucional va dir el següent: "Si la llei reguladora del dret fonamental és anterior a la Constitució i la infringeix, no hi ha dubte que s'ha de considerar inaplicable en el que vulneri l'esmentada normativa constitucional per haver quedat derogada. El mateix s'ha de concloure, i amb més raó, quan la norma que vulnera el que disposa la Constitució és de naturalesa reglamentària, i tot això sense necessitat que el legislador, l'Administració o els tribunals, segons els casos, facin una declaració en aquest sentit".
3.3.2.Interpretacions correctores restrictives
Com es va assenyalar anteriorment, aquestes són les interpretacions el resultat de les quals és la restricció del significat que una primera interpretació literal predicava d'una disposició jurídica. En altres paraules, si prima facie l'àmbit d'aplicació de la norma en virtut del seu significat incloïa un conjunt determinat de casos o supòsits de fet, després de la interpretació restrictiva tal conjunt serà menor. Per tant, no només s'oposa a la interpretació extensiva, sinó també a la literal o declarativa.
L'argument de la subdivisió (o dissociació)
Seguint en aquesta anàlisi a Guastini, es pot dir que aquest argument suposa introduir, en l'àmbit d'aplicació d'una disposició jurídica, una distinció que el legislador no ha pensat ni ha establert, amb la conseqüència que es redueix l'àmbit d'aplicació de l'esmentada disposició a només alguns dels supòsits de l'esmentat àmbit.
Es pot prendre com a exemple l'article 1.428 del Codi civil italià, que estableix el següent: "L'error és causa de nul·litat del contracte quan és essencial i recognoscible". En dictar tal disposició, el legislador sembla estar pensant en l'error com una categoria unitària. Tanmateix, els dogmàtics distingeixen dos tipus d'errors, unilateral i bilateral, i estableixen per a ells conseqüències jurídiques diferents. I introdueixen tal distinció on el legislador no ho ha fet. Així, la doctrina, recolzant-se en el principi de bona fe, interpreta que tal article es refereix només als errors unilaterals, i en aquest cas, l'error és causa de nul·litat del contracte quan és essencial i recognoscible per l'altre contractant. L'error bilateral es produeix quan els dos contractants són les víctimes de l'error. En aquest cas, perquè hi hagi nul·litat no s'exigeix que sigui recognoscible.
Exemple de distinció no prevista pel legislador
El 1985, es va plantejar un recurs davant l'Audiència Provincial de la Corunya en què es discutia l'abast del terme carretera en el context de la possibilitat d'edificació. En efecte, una norma urbanística de la província de la Corunya impedia l'edificació en les immediateses de les carreteres costaneres. L'apel·lant al·legava que tal norma no podia aplicar-se al seu cas, ja que la seva pretensió d'edificar es feia en les immediateses d'un camí veïnal. La seva argumentació es basava a distingir, dins del significat de "carretera", dos àmbits que no estaven previstos en la redacció literal de la norma discutida.
Segons l'opinió de l'al·legant, era precís distingir en la noció de carretera entre: a) vies públiques de trànsit rodat; b) vies públiques no accessibles al trànsit rodat. En virtut d'aquesta dissociació, l'apel·lant arribava a la conclusió que la prohibició d'edificar en les immediateses de les carreteres només afectava el primer grup de vies públiques, però no el segon. De nou, l'intèrpret va introduir una distinció no prevista pel legislador. I tal interpretació va ser assumida per l'Audiència Provincial. Tanmateix, i com es veurà a continuació, el Tribunal Suprem va arribar a una conclusió ben diferent.

3.4.Altres arguments

Entre els arguments restants s'inclouen el teleològic, l'argument ad absurdum o apagògic, la interpretació sistemàtica (que comprèn l'argument a coherentia i l'argument sedes materiae), l'argument de la no redundància o econòmic, l'argument històric, l'argument psicològic i el criteri sociològic.
3.4.1.L'argument teleològic
El criteri teleològic implica que en casos de dificultat interpretativa l'intèrpret ha d'elegir el sentit d'un enunciat normatiu que s'apropi més a la seva finalitat objectiva.
L'argument teleològic pressuposa que totes les normes tenen una finalitat determinada. En el cas espanyol, l'art. 3.1 del Codi civil estableix que l'òrgan aplicador haurà d'atendre fonamentalment l'esperit i la finalitat de les normes.
Són nombrosos els casos en els quals s'aplica aquest criteri argumentatiu. En la sentència 57/84, de 8 de maig, el Tribunal Constitucional es va enfrontar a una possible vulneració del dret de tutela judicial efectiva recollit en l'article 24 de la Constitució, si algunes normes processals s'interpretaven de manera literal, ja que donava lloc a un formalisme inútil.

Sobre això, el Tribunal va establir el següent:

"El dret, constitucionalment garantit, a obtenir tutela judicial efectiva dels jutges i tribunals no pot ser compromès o obstaculitzat mitjançant la imposició de formalismes jurídics enervants o acudint a interpretacions o aplicacions de regles disciplinadores dels requisits i formes de les seqüències processals, en sentits que encara que puguin semblar acomodats al tenor literal del text en el que es tanca la norma, són contraris a l'esperit i la finalitat d'aquesta norma. "

Exemple d'interpretació teleològica
Aquest argument es va utilitzar també en la citada sentència del Tribunal Suprem de 23 de desembre de 1985, en la qual es discutia el dret d'edificar en les immediateses de carreteres. La decisió del Tribunal Suprem va ser contrària als interessos de l'apel·lant i als termes de la sentència de l'Audiència Provincial, basant-se per a això en una interpretació teleològica: "És suficient per acreditar-ne la ineficàcia (de l'apel·lació) l'obligada constatació de la finalitat o interès públic a què obeeix l'aquí discutida norma 2.3 citada de precedent, i que no és cap altre que la protecció del paisatge a la zona costanera de la província de la Corunya".
Tanmateix, aquest criteri no està exempt de problemes. El concepte de finalitat no és gens clar i suscita les discussions més dures. En ocasions s'interpreta en un sentit:

  • subjectiu, vinculant-lo a la intenció del legislador.

  • objectivista, vinculant-lo a la "finalitat pròpia de la norma", expressió que és al seu torn indeterminada.

En qualsevol cas, els problemes a què s'enfronta aquest criteri tenen a veure amb la determinació de l'àmbit de la finalitat: el mateix text normatiu, la matèria, el dret en el seu conjunt? D'altra banda, què s'ha de fer si hi ha contradiccions entre aquests àmbits? I finalment, també és necessari ser conscient que aquest criteri pot ser utilitzat per a obtenir conseqüències diferents.
3.4.2.L'argument ad absurdum o apagògic
Aquest argument pressuposa la racionalitat del legislador, de manera que el seu objectiu és descartar la interpretació de la disposició jurídica que condueixi a conseqüències absurdes. És a dir, l'òrgan aplicador ha de valorar si alguna de les interpretacions possibles produeix resultats absurds o contraris al sentit comú, i referent a això, ha de descartar-la.
Un exemple d'aquest argument es pot veure en la sentència del Tribunal Suprem de 23 de maig de 2002, en què es discutia si el comportament d'Arnaldo Otegi, conegut líder de Herri Batasuna, en un míting celebrat a França i en el qual va tancar la seva al·locució amb un crit de "gora Euskadi Ta Askatasuna" (visca ETA) constituïa o no un delicte de terrorisme. Semblava que aquest crit era constitutiu d'un cas d'apologia del terrorisme, però no estava tan clar que ho fos de terrorisme.
La qualificació de tal acte com a apologia o com a terrorisme tenia importància. Entre aquestes diferències jurídiques hi havia el fet que l'article 23.4 de la Llei orgànica de poder judicial amplia l'àmbit de la jurisdicció penal espanyola al coneixement dels fets comesos fora del territori espanyol quan siguin susceptibles de qualificar-se com a delictes de terrorisme.
La qüestió que va debatre el Tribunal és que, si s'interpretava que l'apologia del terrorisme era també delicte de terrorisme, llavors hauria de ser tractada com a delicte l'apologia de l'apologia. Aquesta conclusió condueix, segons l'opinió del Tribunal, a l'absurd, per la qual cosa s'ha d'evitar tal interpretació. En conclusió, l'apologia del terrorisme no és delicte de terrorisme i no es pot perseguir a Espanya si es fa fora del territori de l'Estat.
Sentència basada en l'argument ad absurdum
L'argument ad absurdum va ser l'utilitzat en la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid 871/2007, de 31 de juliol, en la qual es discutia si un individu condemnat pel jutjat de violència sobre la dona en sentència ferma per delicte de maltractament familiar habitual a la pena d'un any i dos mesos de presó, i que tenia la prohibició d'aproximar-se a la persona, domicili i lloc de treball de la seva companya sentimental, havia trencat la condemna en reprendre la convivència amb la seva companya sentimental amb el consentiment d'aquesta persona.
El Tribunal considera que una interpretació literal de l'article 468 del Codi penal ("El que trenquin la seva condemna, mesura de seguretat, presó, mesura cautelar, conducció o custòdia seran castigats amb la pena de presó de sis mesos a un any si estaven privats de llibertat, i amb la pena de multa de dotze a vint-i-quatre mesos en els altres casos) tindria com a resultat concloure que el condemnat havia infringit la condemna. Tal interpretació li resulta objectable al Tribunal perquè és contrària al sentit comú, o dit d'una altra manera, és absurda.

Justifica aquesta conclusió sobre la base de les consideracions següents:

"D'una banda, es pot presumir [...] que el conjunt de persones que integren el poder legislatiu es regeix pel mateix principi de racionalitat d'actuació pel qual es mou qualsevol individu."

"Tota norma jurídica ha de complir el doble requisit de racionalitat i imperativitat [...] Una interpretació que porti a una conclusió absurda, irracional des del punt de vista de la lògica o la raó pràctica (dins de la qual es mou el raonament jurídic), contradiria aquella presumpció de racionalitat, i no es podria admetre, ja que, d'altra manera, 'el mandat no seria llei sinó iniquitat'."

"Com les normes jurídiques tenen com a finalitat l'organització de la convivència social, el dictat de qualsevol d'elles que no exerceixi aquesta funció (o, el que és pitjor, es reveli disfuncional) resultaria un malbaratament de recursos socials, els invertits en el funcionament del poder legislatiu. El principi de gestió racional de l'aparell legislador obliga a rebutjar la idea que s'hagi incorporat a l'ordenament jurídic una norma absurda i, en aquest mateix sentit, inútil o pertorbadora."

"Hi ha bones raons per a concloure, d'acord amb els principis de la Constitució espanyola, que el delicte d'infracció de la pena de prohibició d'aproximar-se a determinades persones i de comunicar-s'hi, en el sentit que estigui encaminada a aconseguir un efecte de prevenció especial doblement concreta, es pressuposa condicionat implícitament pel fet que aquestes persones tutelades per la prohibició no hagin consentit, conscientment i lliurement, la trobada personal i la comunicació amb el penat."

Diverses raons condueixen a aquesta conclusió:
a) La restauració de les comunicacions o de la convivència entre les parts en conflicte, per acord lliure d'ambdues, no lesiona el bé jurídic protegit pel delicte d'infracció de condemna, ja que, en aquest especialíssim cas, la condemna imposada s'ha respectat mentre va complir la seva funció preventiva especial, i el simple fet de la condemna ja ha complert la finalitat de prevenció general positiva i negativa; perquè s'ha demostrat la vigència del sistema penal i la comunitat ha rebut el missatge dissuasiu implícit en la imposició de la pena.
b) Es produeix un conflicte entre l'interès de l'estat a mantenir l'efectivitat del sistema punitiu i el dret de les persones tutelades a l'exercici de possibilitats d'actuació que contribueixen al ple desenvolupament de la seva personalitat.
En aquesta situació conflictiva, ha de prevaler aquest segon interès personal, ja que les finalitats perseguides per la imposició de la pena s'han aconseguit i, en canvi, la continuació de la seva execució ja no estaria legitimada per la consecució de la seva finalitat principal asseguradora.
Aquest argument jurídic té el seu origen en l'argument lògic conegut com a reducció a l'absurd (del llatí reductio ad absurdum), que és un mètode de demostració en el qual es plantegen dues hipòtesis alternatives, se n'assumeix una i, si s'obté un resultat contradictori, llavors es conclou que la hipòtesi de partida ha de ser falsa, i que, per tant, s'ha d'acceptar la hipòtesi alternativa.
El problema, com resulta bastant obvi quan es tracta de la interpretació jurídica, està a determinar allò que s'ha de considerar absurd (i que per això justifiqui el rebuig d'una interpretació), per la qual cosa dista molt d'estar clar i de ser indubtable. Normalment, aquest argument és utilitzat per a rebutjar les interpretacions que atempten contra el principi de coherència interna de l'ordenament jurídic o contra el principi de l'aplicabilitat o la finalitat (pressuposada) de la disposició que s'està interpretant.
1) Interpretacions que atempten contra el principi de coherència interna de l'ordenament jurídic
Com s'ha esmentat anteriorment, un pressupòsit implícit en la interpretació que duen a terme els òrgans aplicadors és la racionalitat del legislador, una de les manifestacions de la qual seria la coherència interna entre les normes del sistema jurídic. Davant l'esmentada coherència, el jutge o el tribunal ha de dur a terme les interpretacions que, dins d'un cert marge de raonabilitat, mantinguin l'esmentada unitat i coherència.
Quan es plantegen diverses interpretacions alternatives d'una mateixa disposició jurídica, l'òrgan aplicador ha de rebutjar com a absurda aquella que condueixi a una contradicció amb una altra regla. De la mateixa manera, el jutge ha d'aplicar coherentment les normes als supòsits de fet que ha configurat el legislador. Només així es garantiria la coherència interna de l'ordenament jurídic.
Aplicació del principi de coherència interna
En la sentència de l'Audiència Provincial d'Albacete 305/2002, de 25 novembre, es discutia si s'havia d'aplicar a una relació d'arrendament de serveis la regulació laboral a l'hora d'establir la indemnització per acomiadament.

El Tribunal va exposar el següent:

"El que discuteix i impugna el recurrent és que una vegada realitzada aquesta exclusió, les especials connotacions de la relació jurídica d'arrendament de serveis permetin acudir analògicament a la normativa laboral a fi de determinar les bases de la indemnització adequada a la rescissió unilateral imposada per l'arrendatari, tal com estima la sentència d'instància. I en efecte, el criteri d'aquesta sala és contrari a l'esmentada aplicació analògica, per la qual cosa s'ha d'estimar el recurs en aquest punt. Constitueix un argument d'interpretació legal pacíficament admès doctrinalment i jurisprudencialment l'anomenat apagògic o ad absurdum, segons el qual el legislador no legisla de forma absurda ni inútil, de manera que les seves innovacions o derogacions legislatives s'han d'interpretar de tal forma que les mateixes adquireixin un sentit o finalitat. Si el contracte d'arrendament de serveis ha estat exclòs de la normativa laboral en virtut de la inexistència d'una sèrie de drets i obligacions laborals entre les parts, després no es pot tornar a la regulació laboral a fi d'acollir-se als drets que atorga l'esmentada normativa al treballador assalariat, qui a canvi d'estabilitat opta per una remuneració a tant alçat menys avantatjosa, com es desprèn sense més ni més dels ingressos acreditats pel mateix actor en aquest plet. No hi ha identitat en els supòsit de fet que permeti l'aplicació analògica de les esmentades bases indemnitzatòries".

2) Interpretacions que atempten contra el principi de l'aplicabilitat o la finalitat (pressuposada) de la disposició que s'està interpretant
Amb aquest argument es justifica la competència del legislador d'anar modificant amb el pas del temps la seva voluntat reguladora per acomodar les normes a les realitats socials canviants.
Utilització del principi d'aplicabilitat
En la sentència de 15 de desembre de 1970, el Tribunal utilitza aquest argument per a justificar la competència del legislador.

Segons la seva opinió, seria absurd apel·lar al principi d'irretroactivitat per a "congelar" indefinidament la regulació que en algun moment va establir el legislador:

"I així, el legislador té no només el dret sinó el deure d'anar modificant la seva estructuració normativa per a resoldre la problemàtica que es va creant pel transcurs del temps respecte a la seva capacitat material, i pretendre aplicar la tesi de la irretroactivitat de la llei a les normes d'ordenació urbanística conduiria a l'absurd de contradir i anul·lar els propòsits i motius del legislador en ordre a la necessitat comuna i fins i tot el seu propi deure de previsió, que resultaria il·lògic amb referència a la seva funció ordenadora, i el Tribunal Suprem té reiteradament declarada l'exactitud de l'apotegma que declara 'és inadmissible i sempre s'ha de rebutjar tota interpretació o intel·ligència que condueixi a l'absurd'."

3.4.3.La interpretació sistemàtica
Aquest tipus d'interpretació està reconeguda en l'article 3.1 del Codi civil. El seu fonament rau en el fet que, en ocasions, la comprensió del significat d'una disposició jurídica exigeix vincular-la o posar-la en connexió amb la resta de l'ordenament (o una part o branca d'aquest).
El pressupòsit d'aquesta tècnica interpretativa és que les disposicions jurídiques no són unitats aïllades, sinó que formen part d'un conjunt més ampli de normes que ajuden a dotar-les de sentit. Encara que són pressupòsits que estan en discussió, ha estat un tret de la dogmàtica jurídica entendre que els sistemes jurídics són únics, plens i coherents. És a dir, l'ordenament jurídic, se suposa, és un conjunt ordenat i sistemàtic de la voluntat racional del legislador i, en aquesta mesura, aquests caràcters recolzen que l'intèrpret recorri a altres disposicions en l'atribució de significat d'aquella que presenti dificultats semàntiques.
La interpretació sistemàtica pot adoptar dues formes argumentatives diferents: l'argument a coherentia i l'argument sedes materiae.
1) Argument a coherentia
S'utilitza aquest argument quan és factible fer dues interpretacions d'una disposició jurídica. Segons la primera interpretació, la disposició jurídica seria contradictòria a alguna altra norma del sistema jurídic. D'acord amb la segona interpretació, la disposició interpretada no seria contradictòria a alguna altra norma del sistema.
El que estableix l'argument a coherentia és que, en aquests casos, l'aplicador ha d'elegir la interpretació que no condueixi a una contradicció normativa. Així doncs, es poden destacar diverses característiques d'aquest argument:

  • El seu objectiu és la conservació de les disposicions respectant el significat que les converteixi en compatibles.

  • És clarament una interpretació correctora.

Aquest argument té un especial pes en l'àmbit de la interpretació constitucional, en concret per mitjà del que es coneix com a sentències interpretatives, que són les "que declaren la constitucionalitat d'un precepte impugnat en la mesura en què s'interpreti en el sentit que el Tribunal Constitucional considera com a adequat a la Constitució, o no s'interpreti en el sentit (o sentits) que considera inadequats" (STC 5/1981, de 13 de febrer, f.j. 6). En una altra sentència (STC 341/1993, de 18 de novembre, f.j. 2), s'assenyala el fonament d'aquest tipus d'interpretació: es torna a insistir que "el fonament de tot pronunciament interpretatiu està en el principi de conservació de la Llei i en l'exigència de la seva interpretació d'acord amb la Constitució". Només salvant la disposició presumptivament inconstitucional mitjançant una interpretació a coherentia es respecta la voluntat i el caràcter racional del legislador constitucional.
Vegem-ne un exemple: en la sentència del Tribunal Constitucional 34/83, de 6 de maig, es discutia el punt següent. L'article 325 del Codi penal exigia que, per procedir contra un denunciant, és necessari que la sentència o l'acte de sobreseïment siguin ferms. Però, què ocorre si l'acte de sobreseïment és provisional? Es pot actuar o no contra el denunciant? El Tribunal Constitucional va estimar que la interpretació més adequada i conforme a la mateixa Constitució era la més favorable a l'efectivitat dels drets fonamentals i, en aquest sentit, va determinar que tan ferma és la interlocutòria definitiva com la provisional, ja que negar definitivitat a l'acte provisional suposaria rebutjar l'exercici al dret fonamental a la tutela judicial efectiva reconegut en l'article 24 de la Constitució.
Un altre exemple: el Tribunal Constitucional va examinar en la STC 24/04 la inconstitucionalitat de l'article 563 del Codi penal ("La tinença d'armes prohibides i la d'aquelles que siguin resultat de la modificació substancial de les característiques de fabricació d'armes reglamentades, serà castigada amb la pena de presó d'un a tres anys), per la seva referència a "la tinença d'armes prohibides," sense fer cap especificació sobre quines siguin aquestes. El problema és que una interpretació literal d'aquest article no permetria apreciar cap element diferencial entre un il·lícit penal i un administratiu. En aquesta interpretació, l'article 563 CP seria inconstitucional.
Tanmateix, el Tribunal Constitucional acaba descartant aquesta interpretació literal per raons de proporcionalitat i d'"última proporció" que són pròpies del dret penal, per salvar la constitucionalitat de l'article 563 en consideració al "principi de conservació de la Llei," en la mesura en què caben altres possibilitats interpretatives d'aquest mateix article, que permeten restringir-ne l'àmbit d'aplicació, diferenciant-lo de l'il·lícit administratiu i fent-lo compatible amb les exigències derivades del principi de legalitat.
En efecte, només s'han d'entendre incloses en el tipus penal les conductes més greus i intolerables, i en els altres supòsits s'ha d'acudir al dret administratiu sancionador, ja que altrament el recurs a la sanció penal resultaria innecessari i desproporcionat. La intervenció penal només resultarà justificada en els supòsits en els quals l'arma objecte de la tinença tingui un especial potencial lesiu i, a més, la tinença es produeixi en condicions o circumstàncies tals que la converteixin, en el cas concret, en especialment perillosa per a la seguretat ciutadana. Aquesta especial perillositat de l'arma i de les circumstàncies de la seva tinença s'ha de valorar amb criteris objectius i en consideració a les múltiples circumstàncies concurrents en cada cas, sense que correspongui a aquest Tribunal especificar-les. En aquesta segona interpretació, l'article 563 del Codi penal no entraria en conflicte amb la Constitució.
2) Argument sedes materiae
És un argument que troba el seu fonament en la pressuposició (característica dels juristes) que l'ordenament jurídic és un sistema normatiu coherent, en el qual les normes no entren en contradicció. El legislador és racional i no pot haver dictat normes que entrin en conflicte.
En els casos en els quals hi hagi dubte sobre el significat que s'ha d'atribuir a una disposició jurídica, s'ha d'elegir aquell sentit que sorgeixi del context normatiu en què s'incardina.
El context és un element a tenir en compte en la interpretació, ja que els enunciats jurídics no constitueixen elements aïllats, sinó que formen part d'un ordenament o d'un determinat sector d'aquest ordenament. I aquí sorgeixen les discrepàncies a l'hora de determinar on comença i on acaba el context, o fins on remet el "sistema" o l'"ordenament jurídic".
En l'àmbit del dret constitucional, es discuteix sobre l'abast de l'article 10.2 de la CE. Aquesta disposició estableix el següent: "Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'han d'interpretar de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya". Doncs bé, el desacord gira entorn del precís significat de "drets fonamentals" a causa de la terminologia poc consistent utilitzada en el títol I.
Alguns autors opinen que tals drets són els compresos entre els articles 14 i 38 CE, mentre que d'altres interpreten que són tots els del títol I. El Tribunal Constitucional, per la seva part, considera que són aquells drets que han de ser regulats per llei orgànica i ser tutelats pel recurs d'empara, és a dir, la llista de drets compresos entre els articles 14 i 29. Doncs bé, segons alguns juristes, el sentit de què cal dotar els drets fonamentals en l'article 10.2 CE és aquell que inclouen els articles 14 a 38, en virtut d'una interpretació sedes materiae sobre la base que l'article 10.2 CE encapçala l'extens títol I i, precisament, tal títol porta per nom "Dels drets i deures fonamentals", amb la qual cosa sembla incloure'ls tots.
El problema d'aquest criteri d'interpretació sorgeix a l'hora de determinar on comença i on acaba el context, o fins on arriba el "sistema" o "el sector o branca de l'ordenament" que pren com a referència.
3.4.4.L'argument de la no redundància o econòmic
Aquest argument fa referència al criteri en virtut del qual es rebutja l'atribució a una disposició jurídica del significat que ja ha estat imputat a una altra disposició normativa. És a dir, es tracta d'evitar la redundància o repetició de normes. De nou, és un pressupòsit d'aquest argument la racionalitat del legislador, a qui es considera sistemàtic en la seva producció legislativa, de manera que no és possible que hagi creat dos enunciats jurídics amb el mateix significat, ja que seria irracional per redundant. Aquest argument té, per tant, la funció d'aconseguir que els enunciats d'un ordenament jurídic siguin efectius i útils.
3.4.5.L'argument històric
L'article 3.1 del Codi civil recull aquest criteri d'interpretació quan estableix que les normes podran ser interpretades d'acord amb els seus "antecedents històrics i legislatius". Així entès, aquest criteri apunta que l'intèrpret ha de reconstruir el pensament i la voluntat que el legislador va imprimir a la disposició normativa, això és, posar-se en el punt de vista del legislador històric.
Se sol distingir entre els antecedents històrics i els legislatius:

  • Antecedents històrics: les circumstàncies econòmiques, socials, polítiques, etc., que van condicionar en el seu moment la publicació del text legal. Aquestes circumstàncies formen el substrat jurídic que contribueix a la formació d'un determinat dret (dret romà, canònic, etc.) i les seves normes.

  • Antecedents legislatius: les fonts directes, les actes de les sessions parlamentàries, les exposicions de motius, els dictàmens, avantprojectes, informes de les comissions, etc. Aquestes fonts i materials establirien els enunciats anteriors que han tingut influència directa en la formació de les actuals disposicions normatives.

El seu ús sol fer-se de manera que el legislador es converteix en un ens unitari, amb una voluntat definida que va evolucionant al llarg del temps però sense perdre la seva coherència interna. Només sota aquest pressupòsit es pot entendre que, per a donar sentit a una disposició actual, es puguin al·legar precedents normatius derogats i de vegades contradictoris. De nou torna a aparèixer el pressupòsit d'un legislador racional i intemporal.
Utilització de l'argument històric
Aquest criteri es pot trobar en la sentència del Tribunal Suprem de 12 de maig de 1990 sobre un delicte d'imprudència temerària amb resultat de mort. El jutge va dur a terme una interpretació de la noció d'indemnització per tal de fixar-ne la quantia, remuntant-se al dret romà, passant pel dret precodificat europeu per a arribar als criteris més recents jurisprudencials:

"La indemnització a causa de mort s'insereix en l'àrea màxima de protecció dels denominats béns de la personalitat segons la nomenclatura dels més autoritzats dels nostres tractadistes de Dret civil [...] El Dret romà va donar una resposta negativa respecte a l'home lliure condensada en la màxima nulla corporis aestimatio fieri potest (D.IX.I.III) [...], el pensament de la glossa [...] que limitava en tot cas el quàntum indemnitzatori a les despeses de curació i pels treballs que el difunt segons el seu ofici havia deixat de prestar a causa de la seva mort. [...] Ja sobrevinguda la codificació, subsisteix la concepció estreta dels glossadors en el BGB (codi civil alemany) [...] i similars disposicions contenen els codis civils austríac i suís. La doctrina d'aquesta sala atén generalment d'un costat com a criteris de fixació els clàssics del dany emergent (despeses de sepeli i de l'última malaltia en el seu cas), de lucre i de dany moral."

En qualsevol cas, no és un criteri exempt de problemes. En primer lloc, s'ha de qüestionar si és factible o desitjable assumir el pressupòsit metodològic que s'acaba d'explicar i pel qual es dota d'unitat l'ordenament jurídic i les seves normes per mitjà del temps, amb independència dels canvis històrics, socials, polítics, etc., que s'hagin pogut esdevenir. En segon lloc, l'intèrpret es pot trobar en la tessitura que no hi hagi antecedents històrics, remots o no. En tercer lloc, que encara que hi hagi proximitat en el temps entre la disposició interpretada i la que es pren com a precedent, és possible que amb prou feines hi hagi connexió material entre elles, o en el pitjor dels casos que hi hagi contradiccions.
3.4.6.L'argument psicològic
L'argument psicològic recorre a la voluntat del legislador que ha creat la disposició normativa objecte d'interpretació. Per esbrinar quina és aquesta voluntat, l'intèrpret recorre a les fonts directes, les actes de les sessions parlamentàries, les exposicions de motius, els dictàmens, etc. Per aquesta raó, en ocasions, no és tan fàcil establir una separació nítida entre aquest argument i l'històric.
Mitjançant aquests textos que han tingut influència directa en la formació de les disposicions promulgades, se sosté que és factible trobar la intenció específica del legislador en crear la norma. De totes maneres, aquest argument també pressuposa la racionalitat de legislador, així com una voluntat única, quan el cert és que no necessàriament hi ha una vinculació tan directa entre els treballs preparatoris i els promulgats definitivament, donats els processos negociadors, de renúncies i de compromisos que solen esdevenir-se en el procés legislatiu. D'altra banda, és més que discutible l'assumpció d'una voluntat única. El legislador sol ser una institució col·legiada composta de diferents persones amb intencions, desigs i voluntats diferents i de vegades contradictòries.
3.4.7.Criteri sociològic
Aquest criteri apel·la, en la interpretació d'una disposició normativa, a la realitat social del temps en què ha de ser aplicada. Implica, per tant, que la interpretació es dugui a terme d'acord amb les circumstàncies socials, culturals, ideològiques i econòmiques del moment en què es procedeix a la seva aplicació.
Normalment, és un criteri que s'aparta del criteri històric o del psicològic, i en aquest sentit es vincula amb una interpretació evolutiva, entesa com la que atribueix a un text normatiu un significat diferent del que se li havia atribuït històricament. En general, s'al·lega el canvi de les circumstàncies històriques, socials, econòmiques, etc., a l'hora de determinar el seu significat, i es tracta d'adaptar-lo a les noves situacions que no van poder ser previstes en el seu moment pel legislador històric.
Malgrat que de vegades se sol vincular interpretació sociològica amb interpretació extensiva, tal correspondència no és automàtica. Segons el cas, la interpretació sociològica pot ser restrictiva, com quan es redueix el significat de termes que, en un moment donat, van tenir un camp d'aplicació molt ampli i en l'actualitat és menor (per exemple, "pornogràfic" o "obscè").
Aplicació del criteri sociològic a les parelles de fet
Un cas en el qual es va aplicar l'argument sociològic va ser el del tractament jurídic de les parelles de fet. Com se sap, fins i tot fa pocs anys no se'ls van reconèixer legalment drets que només s'establien a les parelles casades. Abans de tal reconeixement, alguns tribunals van tractar d'igualar els drets d'ambdós tipus de parelles utilitzant per a això l'argument sociològic, sobre la base de l'ampli reconeixement social que havien adquirit.
Ara bé, aquest criteri també planteja problemes: com es determinen i identifiquen aquests canvis socials a què s'apel·la per a modificar el sentit d'un text jurídic? Els fets socials no parlen per si sols. El que pot constituir un fet rellevant de naturalesa social sol estar determinat moltes vegades per la perspectiva teòrica que s'utilitzi en la investigació que es pretén fer, més que pel propi fet per si mateix.
D'altra banda, també s'ha alertat d'un altre problema d'aquest criteri interpretatiu, ja que pot ser invocat no per a interpretar el dret sinó per a adequar-lo als canvis socials, fet que no és altra cosa que adoptar una solució diferent de l'establerta per l'ordenament. És a dir, aquest criteri pot conduir, segons sigui el cas, a crear una nova norma mitjançant el canvi de significat de l'enunciat normatiu o bé a deixar-la inaplicable. En aquests casos, deixa de ser un criteri interpretatiu per a convertir-se en un criteri productor d'una nova norma.

3.5.Algunes precisions sobre les tècniques d'interpretació

Es podria arribar a la conclusió que els criteris interpretatius examinats fins ara a penes compleixen les funcions que se'ls atribueix, això és, guiar i dirigir la interpretació fixant límits a la llibertat de l'intèrpret.
Són diverses les raons que justifiquen aquesta conclusió:
a) En primer lloc, perquè els esmentats criteris necessiten al seu torn ser interpretats: no és clar el sentit de "significat propi", què determina els fets socials rellevants?, com s'identifica la voluntat del legislador?, fins on arriben els antecedents històrics?, etc.
b) D'altra banda, perquè manca una jerarquia entre els propis criteris que permeti establir un ordre en la seva aplicació.
c) Finalment, sorgeixen dubtes sobre la determinació del criteri que s'ha d'utilitzar, així com sobre el nombre de criteris que es puguin usar en la mateixa interpretació: què s'ha de fer quan es poden utilitzar criteris que condueixin a interpretacions diferents?, quin d'ells prevaldrà?
En definitiva, l'ús d'aquests criteris per part dels òrgans aplicadors es pot explicar com a pautes que tracten de justificar o que racionalitzen la interpretació adoptada. Són estratègies per a arribar al resultat interpretatiu que consideri desitjable. I en últim lloc, és necessari prendre consciència que quan aquests criteris són usats pels jutges, aquests poden emmascarar decisions interpretatives que modifiquen, si no el text normatiu, sí el seu sentit, sense renunciar per això a presentar-lo com un òrgan merament aplicador del dret preexistent. Com es veurà més endavant, això suposaria anar més enllà de les competències que tenen atorgades en un estat de dret que respecta i entronitza la separació de poders.

4.Models de raonament judicial

Una vegada vist sintèticament com duen a terme l'aplicació del dret els òrgans judicials, sembla necessari exposar les diferents concepcions que històricament s'han desenvolupat sobre el raonament jurisdiccional. Tals concepcions s'examinaran distingint els models clàssics i els models que avui dia estan en discussió.

4.1.La discussió clàssica

La discussió clàssica inclou el model formalista o del jutge autòmat, el model antiformalista i una concepció intermèdia.
4.1.1.El model formalista o del jutge autòmat
Aquest model de raonament judicial suposa un concepte d'interpretació segons el qual els enunciats jurídics tindrien un significat únic i objectiu, per la qual cosa la tasca de l'intèrpret, això és, del jutge, es veuria limitada a esbrinar o descobrir aquest sentit.
El significat de l'enunciat normatiu seria independent i previ a la tasca judicial, que es limitaria a detectar-ho, no a determinar-ho o crear-lo. Així doncs, la interpretació judicial seria merament mecànica: una vegada descobert el significat propi de l'enunciat normatiu, el jutge es restringiria a fer una deducció en què la sentència s'obtindria lògicament, de manera mecànica, neutra, objectiva de la norma.
El model formalista segons Beccaria

Diu Beccaria a De los delitos y de las penas:

"En tot delicte el jutge ha de fer un sil·logisme perfecte: la premissa major ha de ser la llei general; la menor, l'acció d'acord o no amb la llei; la conseqüència, la llibertat o la pena."

Citat per Marina Gascó i Alfonso García Figueroa (La argumentación en el Derecho, 2003).

Aquest model va tenir especial fortuna al segle XIX, en què es considerava que els conflictes han de ser resolts en virtut de l'objectivitat de la llei i s'han de deixar a la subjectivitat dels intèrprets. Aquesta caracterització del raonament judicial es recolzava en una visió negativa de la naturalesa humana, ja que els jutges podien ser eventuals esclaus dels seus sentiments i dels seus prejudicis. Per aquesta raó, la font de resolució de les disputes judicials havien de ser les lleis com a normes generals i expressió de la voluntat general.
En aquest model, els jutges, tal com va expressar Montesquieu, són "la boca que pronuncia les paraules de la llei, éssers inanimats que no poden moderar la seva força ni el seu rigor".
Sembla clar que aquest model de jutge serveix per a legitimar qualsevol de les seves decisions com a decisions neutres i objectives, exemptes de judicis valoratius (ja sigui polítics o morals) o contaminacions d'índole subjectiva (interessos o passions). D'altra banda, també serveix per a separar taxativament l'àmbit de la jurisdicció del de la legislació, en què el primer és un espai d'estricta aplicació, mentre que el segon és l'àmbit on preval la política, l'elecció de les finalitats i la selecció dels interessos que s'han de protegir.
4.1.2.El model antiformalista
La concepció antiformalista de la funció judicial va constituir una reacció a la visió excessivament optimista i ingènua del model del jutge autòmat. Al mateix segle XIX van aparèixer diversos corrents que donaven una imatge de la tasca judicial diametralment oposada, en la qual hi havia un explícit reconeixement del caràcter creatiu del jutge en resoldre un cas. D'altra banda, tal activitat distava molt de ser neutral i objectiva.
A Europa, van sorgir corrents de pensament com la "Jurisprudència d'Interessos" o l'Escola de Dret Lliure, que van prendre consciència dels fets següents:
a) La fal·libilitat del legislador en la creació de normes, cosa que provocava que en l'ordenament jurídic hi hagués llacunes i contradiccions. Davant d'aquests defectes del sistema, el jutge irremeiablement havia d'oferir una solució que no havia previst i que el legislador no havia creat.
b) Certes característiques del llenguatge normatiu que comportaven que hi haguessin diferents interpretacions dels enunciats jurídics. En conseqüència, el jutge, de nou, havia d'enfrontar-se a diverses interpretacions i, finalment, decantar-se per una d'elles.
En ambdues situacions, la seva activitat consistia no només a descobrir el significat sinó que s'estenia en la seva elecció. En aquesta concepció, la interpretació consistia a proposar un significat amb preferència a d'altres. En definitiva, el jutge exerciria un paper creatiu en la determinació de la norma aplicable. I com sostenia l'Escola de Dret Lliure, en tals casos el jutge havia d'optar per aquella interpretació que tingués més suport entre els juristes o entre la mateixa societat. És més, com assenyalava Kantorowicz, en els casos especialment complicats, el jutge hauria de resoldre arbitràriament.
De manera gairebé simultània, als Estats Units es desenvolupava una altra escola, el Realisme Jurídic, que defensava una aproximació al dret eminentment pràctica, en la qual l'important no era la perspectiva del legislador que produeix documents jurídics sinó les respostes judicials que rebran els individus a les pretensions que presenten davant d'un tribunal.
Segons la seva opinió, les lleis no són més que textos en un paper que només generen obligacions en abstracte. El rellevant és la normativitat concreta que emana de les decisions judicials. La sentència judicial, i no la llei, és la que genera obligacions per a les parts. Per això, aquesta escola va dedicar molts esforços a analitzar les motivacions genuïnes que guien les actuacions judicials, tals com el seu origen social, la seva posició econòmica, les seves idees polítiques, els seus prejudicis, etc. En la seva versió més radical, aquest corrent va negar el caràcter objectiu i neutral de les decisions judicials en favor d'una concepció, segons la qual, el característic de tals decisions era el seu component subjectiu, ideològic i fins i tot intuïtiu.
4.1.3.La concepció intermèdia
El seu tret més destacable és que es distancia tant de la concepció formalista com de l'antiformalista. Respecte a la primera, rebutja dos dels seus trets principals: el seu exagerat optimisme, que condueix a sostenir que l'activitat judicial és exempta de problemes interpretatius, i la seva visió del jutge com un simple autòmat que du a terme sil·logismes lògics.
És a dir, per a aquesta concepció intermèdia no sempre el jutge es troba davant d'enunciats normatius amb un significat clar i inequívoc. De l'antiformalisme rebutja la visió pessimista de la tasca judicial, que el porta a afirmar que aquesta és una activitat completament irracional i que es compadeix poc amb les premisses d'un estat de dret. En efecte, ja que el llenguatge és indeterminat, el jutge sempre elegeix un significat i, per tant, acaba de dotar de sentit la disposició jurídica.
Davant les dues alternatives anteriors, aquesta concepció suggereix que l'activitat judicial està a meitat de camí. En certes ocasions, el jutge troba casos on la disposició jurídica aplicable és fàcilment interpretable i, en aquest sentit, la seva tasca s'assembla a la d'un jutge autòmat. Es tracta dels casos senzills.
Però no tots els casos són així; en ocasions, en la tasca interpretativa poden sorgir problemes lingüístics i substantius que, irremeiablement, porten el jutge a haver d'elegir. Aquesta és la part que accepta de l'antiformalisme: en alguns casos, la tasca del jutge no és tan simple.
Però davant la tesi que això succeeix amb qualsevol disposició normativa, la concepció intermèdia sosté que no sempre és així. No totes les disposicions normatives d'un ordenament jurídic són tan indeterminades.
Fins que per llei les parelles de fet van tenir els mateixos drets que les parelles casades, hi va haver un debat sobre la manera correcta d'interpretar alguns articles del Codi civil que només atribuïen drets a les parelles casades. Alguns jutges, durant els anys noranta, van interpretar que termes com cònjuge havien d'incloure en la seva referència no solament les parelles casades, sinó també les parelles de fet. Fins i tot el Tribunal Suprem va adoptar sentències en aquest sentit. Durant aquell temps, fins que es va aclarir la situació gràcies a les lleis que es van dictar sobre la qüestió, era possible donar una o una altra interpretació. Els jutges tenien discrecionalitat.
En tot cas, quan es presenta un dels casos difícils, el jutge introdueix elements ideològics i valoratius, i és per això que té un cert grau de responsabilitat a l'hora d'elegir i justificar la decisió interpretativa que porta a la sentència.
El jutge té en aquesta concepció un caràcter discrecional, això és, que en l'atribució de significat a un enunciat normatiu hi ha un marge per a diverses decisions interpretatives possibles i acceptables que poden ser justificades i que han de ser-ho.

4.2.La discussió moderna

Qui potser ha resumit millor l'actual discussió sobre la interpretació jurídica i els models judicials ha estat Hart, amb la seva coneguda classificació, que ha batejat metafòricament amb els termes: el "noble somni", el "malson" i la "vigília".
Com tractaré d'explicar a continuació, hi ha una certa concomitància amb la classificació anterior, en tant que el noble somni pot ser aparellat amb el formalisme, el malson amb la visió antiformalista i irracionalista, i la vigília amb el model intermedi.
4.2.1.El ''noble somni''
L'optimisme característic del model formalista es pot trobar en el model que Hart denomina el "noble somni". Ara bé, les pretensions del "noble somni" es basen en uns pressupòsits filosòfics molt diferents dels del formalisme. De fet, en l'actualitat hi ha pocs juristes que defensin els postulats del formalisme. Tanmateix, no són pocs els juristes que han adoptat les tesis del "noble somni", però potser l'autor més representatiu és Ronald Dworkin.
Cita de Hart sobre Dworkin

Hart en va escriure: "Dworkin és, ell i Shakespeare si em permeten dir-ho, el somiador més noble de tots, ja que disposa d'una àmplia i més experta basi filosòfica que els seus predecessors i reuneix enormes capacitats d'argumentació en la defensa de la seva teoria".

Aquest autor sosté una teoria complexa que no pot ser exposada detalladament en aquest context. Però dit molt breument, segons la seva opinió, les proposicions mitjançant les quals es descriu el dret d'una determinada societat depenen, en última instància, de l'existència de criteris morals, que és independent de l'activitat humana i que pot ser coneguda. El jutge, en aquest sentit, ha de dur a terme una tasca interpretativa de tots els components del dret, entre els quals hi ha les regles i els principis, per trobar dins dels desacords inicials i aparents, la resposta o interpretació correcta.
En la seva concepció, encara que pugui ser cert que hi hagi diferents justificacions possibles dels enunciats jurídics, hi hauria una última operació que poden dur a terme els jutges (la qual cosa denomina dimensió de moralitat política) que permetria arribar a la millor justificació d'una de les interpretacions. En definitiva, aquesta seria l'única resposta correcta.
Tornant al cas exposat anteriorment, la idea de Dworkin seria que la resposta a la qüestió de si les parelles de fet havien de tenir (o haurien de tenir) els mateixos drets que les casades, no solament es pot basar en la interpretació de la regla que estableix els drets que tenen unes i altres, sinó que ha d'utilitzar també consideracions més generals establertes en els principis existents en l'ordenament jurídic espanyol.
En aquest sentit, alguns juristes van assenyalar que la negativa al reconeixement dels mateixos drets difícilment no es faria compatible amb un principi de fonamental importància a la Constitució espanyola com és el de la igualtat. En virtut de l'esmentada vinculació, es va sostenir la tesi de l'equiparació. Aquesta seria la dimensió de la moralitat política. Per tant, en aquesta lectura combinada i complexa de les regles i dels principis, es tenia la convicció de trobar la resposta correcta.
4.2.2.El ''malson''
El "malson" pot ser exemplificat, en l'actualitat, amb algunes de les tesis escèptiques sobre la interpretació de Riccardo Guastini. Resumint les seves idees, hi hauria dues tesis centrals en la seva concepció: la que diu que el llenguatge, i per tant també el jurídic, és potencialment indeterminat i equívoc, i la que diu que els legisladors no creen normes, sinó disposicions jurídiques.
Aquesta és una distinció en la qual val la pena detenir-se. Una disposició jurídica és un enunciat produït per una autoritat normativa (o font de dret) tal com una assemblea legislativa o un govern. Els significats són atribuïts pels parlants d'una comunitat, i, en el cas del dret, pels intèrprets més reconeguts, els jutges. Només després que aquests òrgans imputin o proposin un significat (entre els diversos significats reconeguts que hi pugui haver) i tingui un cert grau de reconeixement, apareixen les normes, enteses com el resultat de l'atribució de significat que efectua un òrgan aplicador de dret reconegut i oficial.
El dret a contreure matrimoni
L'article 32.1 de la Constitució espanyola estableix: "L'home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica". Per a un escèptic, tal text (o disposició) no té significat unívoc.
Des de la promulgació de la Constitució, amb prou feines hi havia dubte que aquesta disposició s'interpretava de manera que només tenien dret els homes a casar-se amb les dones (i a la inversa). Tanmateix, en reclamar-se públicament per a les parelles homosexuals el dret al matrimoni, es va plantejar que en l'esmentat article també s'hi podria afegir un altre significat: els homes entre si (i les dones entre si) tenen dret a contreure matrimoni.
Donats els canvis socials esdevinguts des de 1978 i la vigència dels principis constitucionals, aquest últim sentit més ampli és el que sembla triomfar des de llavors. Des de la perspectiva escèptica, ambdues interpretacions del dret a contreure matrimoni són factibles. No hi ha un significat unívoc. Però quan els jutges vinculen –de manera estable i continuada– un dels dos significats al text de l'article, llavors sorgeix pròpiament la norma. En aquest sentit, encara que el text de l'article 32.1 no hagi canviat, la norma sí que ho ha fet.
Vistes així les coses, la interpretació jurídica no és una activitat cognoscitiva, d'enllumenament o esbrinament del significat d'un enunciat, sinó de decisió. En tant que no existeix el significat propi d'un enunciat, sinó més aviat una diversitat de sentits possibles, el jutge n'elegeix un (no racionalment). Per tant, en la tasca interpretativa, el jutge, en primer lloc, identifica una disposició jurídica creada per alguna autoritat normativa (un parlament, un govern, etc.) i a continuació hi atribueix o proposa un significat. En definitiva, el que fa el jutge és participar en la determinació de la norma jurídica, en tant que aquesta norma és el significat (elegit pel jutge) que es vincula a la disposició jurídica. No hi ha normes prèvies a la interpretació, sinó que són resultat de l'esmentada tasca.
4.2.3.La ''vigília''
És un model que, d'una banda, reconeix el mèrit de les concepcions antiformalistes a l'hora d'adonar-se dels problemes ineludibles que hi ha en el llenguatge jurídic, i la conseqüència que això porta aparellat que el jutge pugui somiar a descobrir el significat únic i verdader dels enunciats jurídics. Però, d'altra banda, no comparteix el seu escepticisme radical. Més aviat s'assumeix el pressupòsit que el llenguatge jurídic (com qualsevol altre llenguatge) s'assenta en un feix de pràctiques, regles i convencions que permeten donar sentit als enunciats jurídics.
Això implica que, encara que de vegades ens puguem trobar amb problemes lingüístics (d'ambigüitat, de vaguetat o textura oberta), en la majoria de les ocasions serem capaços de trobar mecanismes d'assignació de significat als textos jurídics. Com assenyala José Juan Moreso, "si bé el dret no determina unívocament tots els comportaments humans, és possible articular una concepció de les proposicions jurídiques que permeti assignar-los valors de veritat en moltes ocasions". En el rerefons d'aquesta concepció, hi hauria una comprensió del llenguatge en general, i el jurídic en particular, en què els termes tindrien un significat d'acord amb les convencions i les regles d'ús compartides pels membres de la comunitat jurídica.
Segons l'opinió del representant més significatiu d'aquest model d'interpretació, seria necessari distingir dos tipus de casos amb què es poden trobar els jutges (en realitat, qualsevol intèrpret): els casos típics i els atípics. Els primers són aquells en els quals les convencions i pràctiques lingüístiques són prou clares i són estables, de manera que és factible descobrir el significat de l'enunciat jurídic. Els segons són aquells en els quals aquestes pràctiques i convencions no són clares, i plantegen un major grau de dificultat a l'intèrpret.
En aquests supòsits, el jutge es pot veure acostat a estipular el significat, a determinar-lo mitjançant una decisió interpretativa. En el primer d'aquests supòsits és on adquireix sentit l'expressió llatina in claris non fit interpretatio, mentre que en el segon es pot parlar d'interpretació en sentit estricte com l'activitat consistent a atribuir significat a un text en l'àmbit de les seves possibilitats interpretatives. D'aquí que tingui interès examinar quins són els problemes lingüístics a què l'intèrpret del dret està abocat.
Però abans d'introduir les idees més importants sobre la interpretació, val la pena examinar algunes qüestions relatives al llenguatge (jurídic) que fan necessària la interpretació.

5.Les fal·làcies en l'argumentació

Una part importantíssima del treball dels juristes consisteix a argumentar. Les tècniques d'interpretació examinades en aquest mòdul poden ser vistes com a instruments argumentatius que usen els juristes amb finalitats diferents, segons qui sigui l'intèrpret. Per exemple, un advocat que arquetípicament du a terme una interpretació estratègica estarà molt interessat a desactivar l'argumentació de la part contrària i, per a això, li serà molt útil disposar d'un coneixement dels possibles errors argumentatius en què aquesta pot incórrer. Per aquesta raó, sembla interessant fer un repàs de les principals fal·làcies.
Les fal·làcies es defineixen com errors en l'argumentació. Són aquells arguments que incorren en un error de raonament, la invalidesa del qual no es deu a la incorrecció de la seva forma sinó a altres motius que poden passar desapercebuts.
Allò que és característic de les fal·làcies és que es tracta d'arguments que, encara que són incorrectes, resulten persuasius de manera psicològica. Alguns arguments són incorrectes de forma tan òbvia que no poden convèncer ni enganyar ningú. Però les fal·làcies són perilloses perquè poden generar engany. I, de fet, són usades en ocasions per produir precisament aquest efecte en el receptor. Per això, és especialment útil saber quines són les fal·làcies més comunes.

5.1.Fal·làcia ad ignorantiam

La fal·làcia ad ignorantiam (apel·lar a la ignorància) és l'error que es comet quan s'argumenta que una proposició és verdadera sobre la base que no se n'ha provat la falsedat.
O a la inversa, que és falsa perquè no se n'ha provat la veritat.
Aquest tipus d'argumentació és utilitzat amb gran profusió en els raonaments pseudocientífics, en els quals les proposicions sobre els fenòmens es consideren verdaderes perquè la seva falsedat no ha estat encara demostrada. Això és una mica usual en l'astrologia, la psicoanàlisi o el discurs sobre els fenòmens psíquics.
No obstant això, cal tenir en compte que l'ús d'aquest argument en el món del dret té una peculiaritat. En efecte, en el dret processal-penal es considera que un acusat és innocent fins que se n'ha provat la culpabilitat. És a dir, mentre no s'hagi provat la veritat dels fets de què se l'acusa, jurídicament aquesta persona és considerada innocent. La justificació d'aquest principi rau en el fet que moralment és pitjor condemnar un innocent que no castigar un culpable.

5.2.La fal·làcia ad verecundiam

Basada en l'apel·lació inapropiada a l'autoritat, la fal·làcia ad verecundiam es tracta de l'apel·lació a persones que no són expertes en la matèria sobre la qual es discuteix, amb independència que sí que ho siguin en altres àmbits del coneixement. En efecte, és fal·laç, per exemple, la remissió a Picasso com a autoritat en temes de biologia.
Qui utilitza aquesta fal·làcia, en lloc d'oferir raons, presenta una autoritat indiscutible. Apel·la, doncs, a la vergonya que produeix rebutjar una autoritat que rep reverència generalitzada. En canvi, és perfectament lícit remetre's al judici d'un expert en la matèria. Quan s'argumenta que una conclusió determinada és correcta sobre la base que un expert ha arribat a aquesta opinió, no hi ha fal·làcia.

5.3.Pregunta complexa

La fal·làcia de la pregunta complexa consisteix a formular una pregunta de tal manera que es pressuposa la veritat d'alguna conclusió implícita en aquesta pregunta. S'exposa una pregunta de tal manera que una persona no pot acordar o discrepar sense obligar-se amb alguna altra afirmació que es vol promocionar.

5.4.Fal·làcia ad hominem

La fal·làcia ad hominem és l'atac fal·laç dirigit, no contra la conclusió que un desitja negar, sinó contra la persona que l'afirma o defensa. Hi ha dues modalitats d'aquesta fal·làcia: la de l'argument ad hominem abusivo i la de l'argument ad hominem circumstancial (o tu quoque).
5.4.1.L'argument ad hominem abusivo
Es tracta del menyspreu que fa un de les parts del caràcter de l'altra part: negar la seva intel·ligència o racionalitat, posar en entredit la seva integritat, etc. És fal·laç aquesta remissió perquè el caràcter d'un individu és lògicament irrellevant per a la veritat o falsedat del que diu la persona. És a dir, per a la validesa del seu argument. Així, sostenir que les propostes són dolentes perquè les proposen "els socialistes", "els ateus", "els ecologistes", és un exemple típic d'aquesta fal·làcia.
És característic, en aquesta apel·lació, que algunes de les premisses siguin irrellevants, però que puguin persuadir per mitjà del procés psicològic de transferència. La reprovació emotiva cap als socialistes es transmet o transfereix a les afirmacions.
Cal tenir en compte que, almenys en un àmbit, aquest argument no és necessàriament fal·laç. En el dret, la presència d'un testimoni a qui es prova que és perjuri pot ser suficient per a desacreditar les seves opinions. De fet, fins i tot un advocat pot exigir l'exclusió d'un testimoni que s'ha condemnat per injúries.
No obstant això, cal distingir entre dues qüestions o conclusions diferents: una cosa és dubtar de la credibilitat del testimoni, i una altra, concloure que, necessàriament, el que afirma és fals.
5.4.2.L'argument ad hominem circumstancial (o tu quoque)
L'argument ad hominem circumstancial (o tu quoque) es basa en la irrellevància entre les creences que es defensen i les circumstàncies dels seus defensors. En lloc de presentar raons adequades per a replicar a una acusació, es torna l'ofensa a l'acusador. La idea que hi ha després d'aquest tipus d'argument és que, si algú té un interès particular en alguna cosa, per la seva ocupació, professió, relacions, etc., no pot dir coses objectives sobre això. En resum, se l'acusa per tot allò que pugui posar de manifest els motius que l'empenyen a sostenir el seu punt de vista.
Així, quan els caçadors acusats de sacrificar animals indefensos per diversió, de vegades repliquen als seus crítics: "Per què menja vostè la carn d'aquests animals sacrificats?", aquesta rèplica és un argument ad hominem circumstancial. No serveix per a provar que és correcte sacrificar la vida d'aquests animals. Tan sols assenyala que els crítics de tals pràctiques poden incórrer en contradiccions a causa de les seves pròpies circumstàncies (el fet de no ser vegetarians).
Les circumstàncies de l'oponent s'usen amb freqüència en forma fal·laç, com si fossin raons suficients per a rebutjar la conclusió que sostenen, com quan s'argumenta, sense pertinència respecte a la veritat de la conclusió, que el seu judici està dictat per la seva situació especial.

5.5.Petició de principi (petitio principii)

La petició de principi (petitio principii) consisteix a suposar la veritat del que es vol provar. Encara que sembla un error ximple, pot passar desapercebut en funció de com s'hagin construït les premisses de l'argument. En efecte, la seva formulació pot enfosquir el fet que en una de les premisses ja està de manera implícita en la conclusió.
Un argument de petició de principi sempre és vàlid, però ho és trivialment. És no caure en el fet que s'ha suposat el que s'ha de provar.

5.6.L'argument ad populum

L'argument ad populum consisteix en l'apel·lació a les emocions del poble, del grup social del tipus: "és el que fa tot el món". Es fonamenta en la presumpta autoritat del poble, d'una majoria o, simplement, de l'auditori, per a sostenir la veritat d'un argument. Assumeix que la veritat depèn del nombre de qui la recolzen. El recurs és evidentment fal·laç, perquè la veritat no depèn del nombre d'individus que recolzin una proposició.
Tal apel·lació és fal·laç perquè reemplaça la tasca de presentar les proves i arguments racionals amb llenguatge expressiu i altres recursos calculats per a excitar l'entusiasme, la ira o l'odi. En l'àmbit de l'ètica és freqüent apel·lar a la moral social, a les creences majoritàriament compartides en una comunitat com la font de validesa d'una norma moral. El problema és que, en moltes ocasions, es fa tal apel·lació sense examinar la racionalitat de tals creences, sense revisar-les críticament per a descartar que s'assenten en prejudicis, ignorància, etc.

5.7.L'argument ad misericordiam

L'argument ad misericordiam pot ser considerat una variant de l'anterior. S'apel·la a l'altruisme o la pietat de l'audiència. Això és particularment rellevant en el món del dret, i més amb la introducció del jurat. Els fiscals i els advocats tendeixen a presentar els fets rellevants del cas de la forma més commovedora per guanyar-se la pietat del jurat.
L'apel·lació a la misericòrdia és fal·laç si amb ella es pretén evadir el càstig per a un criminal, però no si el que s'intenta és despertar la compassió del jurat perquè atenuï la pena. La misèria de l'acusat en el moment en què va cometre el crim pot no tenir importància per a determinar si és culpable o no, però pot ser un argument apropiat per a determinar la severitat de la pena corresponent.

5.8.L'argument ad baculum

L'apel·lació per força s'usa per a produir l'acceptació d'una determinada conclusió. L'expressió ad baculum significa 'al bastó', i es refereix a l'intent d'apel·lar per força, en lloc de donar raons, per a establir la veritat d'una proposició o guiar la conducta d'una altra persona.
L'argument ad baculum és en cert grau el fonament dels legisladors mateixos, de la seva autoritat. Amb independència del desig generalitzat que les normes jurídiques siguin justes, promoguin el benestar general, etc., en última instància la seva vinculatorietat descansa en l'autoritat del legislador. I aquest, per assegurar l'obediència general, especialment dels potencials infractors, pot recórrer a l'amenaça i a l'ús de la violència per a castigar la desobediència. Com és sabut, la garantia de l'ordre i de la pau social és una de les justificacions de l'existència del dret.

5.9.Fal·làcies d'ambigüitat

En ocasions, els arguments fracassen perquè la seva formulació conté paraules o frases ambigües, els significats de les quals canvien en el curs de l'argument, de manera que es produeix una fal·làcia.
5.9.1.Equívoc
La correcció d'un argument depèn, entre altres coses, que en totes les premisses es conservi el mateix significat de les expressions. Però és obvi que una paraula o expressió pot tenir més d'un significat que es pot usar de manera confusa, accidentalment o deliberadament.
5.9.2.Amfibologia
Ocorre quan s'argumenta a partir de premisses les formulacions de les quals són ambigües, a causa de la seva construcció gramatical. Un enunciat amfibològic pot ser verdader amb una interpretació, i fals amb una altra.
Exemple d'amfibologia
Un cas d'amfibologia va tenir lloc quan Creso, rei de Lidia, va ser advertit en consultar l'oracle de Delfos, abans d'iniciar la guerra contra el regne de Pèrsia, que "si Creso anava a la guerra contra Ciro, destruirà un poderós regne".
Entusiasmat amb aquesta predicció, que al seu entendre li augurava el triomf sobre el regne de Pèrsia, va atacar i va ser destruït per Ciro, el rei de Pèrsia. Davant de tal eventualitat, va demanar explicacions als sacerdots de Delfos, que li van contestar que la resposta havia estat correcta; en anar a la guerra contra Ciro, Creso havia destruït un poderós regne: el seu propi.

5.10.Fal·làcia de composició

Es pot dividir en dues variants:
1) Consisteix a atribuir les propietats de les parts d'un tot a aquest tot. Així, per exemple, argumentar que ja que cada part d'una determinada màquina és lleugera de pes, la màquina, considerada "com un tot", també és lleugera. L'error és manifest: és perfectament possible que una màquina sigui molt pesada, però que la seva composició estigui formada per peces molt lleugeres.
2) El raonament fal·laç parteix dels atributs dels elements individuals d'una col·lecció als atributs de la col·lecció que agrupa aquests elements. Per exemple, seria fal·laç argumentar que, ja que un autobús consumeix més gasolina que un automòbil, tots els autobusos consumeixen més gasolina que tots els automòbils. Aquesta afirmació no és òbvia, per tal com hi ha més quantitat de cotxes que d'autobusos.
Aquest argument comet la inferència invàlida de predicar amb veritat d'un terme entès en el seu sentit distributiu, per atribuir el mateix al terme entès col·lectivament. Així, les bombes atòmiques llançades durant la Segona Guerra Mundial van causar més dany que les bombes ordinàries. Però això és veritat en sentit distributiu, no col·lectiu.
Encara que aquestes fal·làcies són paral·leles, són diferents a causa de la diferència que hi ha entre una mera col·lecció d'elements i el tot construït amb aquests elements.

5.11.Fal·làcia de divisió

És l'invers de la fal·làcia de la composició. La confusió és la mateixa però en sentit invers. També hi ha dues variants:
1) La primera consisteix a argumentar fal·laçment que el que és veritat d'una totalitat també ha de ser cert per a cada una de les seves parts.
2) La segona es comet quan un argumenta a partir dels atributs d'una col·lecció d'elements per a concloure alguna cosa sobre els atributs dels elements mateixos.
Aquesta llista constitueix una selecció entre les nombroses fal·làcies que poden usar-se en qualsevol discurs, i en concret, en el jurídic. A causa de la seva força persuasiva, poden tenir efectes perniciosos en el receptor, especialment, si és un jutge, ja que pot influir decisivament en el contingut de la sentència. Per això, és necessari estar alerta per a identificar-les i, eventualment, desactivar-les. No hi ha dubte que un jurista millorarà la seva capacitat argumentativa en la mesura en què conegui la seva existència però, especialment, si té l'habilitat de manejar-les.

Resum

Els temes centrals analitzats en aquest mòdul han estat els concernents a l'aplicació del dret i a la interpretació jurídica. La tasca central dels òrgans d'aplicació és la d'aplicar, seguint un determinat procés, les normes de l'ordenament jurídic amb l'objectiu de solucionar un cas individual, per a la qual cosa és necessària la seva interpretació prèvia.
En l'esmentat procés s'han distingit dos àmbits de problemes segons si s'incardinen en la justificació interna o en la justificació externa de les decisions judicials. Pel que fa a aquesta última, s'han esmentat els problemes de determinació de la norma aplicable i de determinació de la premissa fàctica, però l'atenció s'ha focalitzat especialment en els problemes d'interpretació dels enunciats normatius.
Abans d'entrar pròpiament en els problemes d'interpretació, s'han examinat algunes característiques dels llenguatges que repercuteixen en la interpretació jurídica (ambigüitat, vaguetat, textura oberta i caràcter emotiu).
Com s'ha esmentat anteriorment, el nucli central d'aquest mòdul ha estat l'examen de les diferents tècniques d'interpretació que usen els juristes. Després d'examinar breument algunes classificacions referents a la interpretació (especialment, la distinció entre interpretació declarativa i correctora), s'han analitzat els principals arguments interpretatius.
A continuació, s'han mostrat les principals idees de les diferents concepcions sobre la interpretació i s'ha distingit entre la discussió clàssica i la contemporània. En la primera, s'ha analitzat el model formalista, l'antiformalista i la concepció intermèdia. En la segona, les concepcions que Hart va denominar el "noble somni", el "malson" i la "vigília".
Finalment, i considerant la seva importància en l'àmbit jurídic, han estat objecte d'estudi les principals fal·làcies que es poden produir en l'argumentació jurídica.

Activitats

1. Busqueu diversos exemples en textos jurídics (Constitució, lleis, reglaments, etc.) d'ambigüitat, vaguetat, textura oberta i emotivitat del llenguatge.
2. Busqueu sentències de diferents òrgans jurisdiccionals en les quals s'usin els diferents criteris d'interpretació analitzats. Intenteu elaborar una argumentació oposada a la de la sentència en qüestió utilitzant altres criteris argumentatius.

Exercicis d'autoavaluació

1. La interpretació literal és aquella que atribueix a les formulacions normatives...
2. Segons una concepció formalista de la interpretació, el significat de les disposicions jurídiques...
3. Una sentència judicial és discrecional quan...
4. L'argument que s'utilitza per a oferir una interpretació correctora restrictiva és...
5. El realisme jurídic nord-americà defensava un acostament a la interpretació jurídica...
6. L'expressió zona de penombra serveix d'explicació del fenomen lingüístic...
7. Quant a la interpretació, Guastini defensa una perspectiva...
8. L'argument a contrario és característic d'una interpretació...
9. S'entén que una sentència està justificada internament...
10. Quina diferència es pot establir entre la investigació científica i el procés judicial?
11. L'argument teleològic és el que atén...
12. L'argument que té en compte el significat que faci la formulació més eficaç per a aconseguir la seva finalitat és l'argument...
13. La interpretació utilitzada pels advocats per a convèncer l'òrgan decisor és la interpretació...
14. Una decisió judicial està justificada externament...
15. Quins d'aquests termes o expressions jurídiques no et sembla vague o potencialment vague?
16. La justificació externa d'una decisió judicial es preocupa per la solidesa...
17. L'argument a fortiori s'utilitza de manera característica en una interpretació...
18. Dworkin en un exemple paradigmàtic del model de raonament judicial conegut com...
19. Si algú argumentés de la manera següent: "Atès que X juga al Reial Madrid, llavors ha de ser un magnífic jugador", quin tipus de fal·làcia estaria cometent?
20. Un dels arguments que va utilitzar la defensa en els judicis de Nuremberg fou que les potències vencedores en la Segona Guerra Mundial també havien dut a terme actes susceptibles de ser considerats crims contra la humanitat. Quin tipus de fal·làcia amagava aquest argument?

Solucionari

1.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


2.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


3.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Correcte

d.Incorrecte


4.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Correcte

d.Incorrecte


5.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


6.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Correcte

d.Incorrecte


7.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Correcte

d.Incorrecte


8.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Correcte

d.Incorrecte


9.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


10.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Correcte


11.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


12.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


13.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


14.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


15.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Correcte


16.
a.Incorrecte

b.Correcte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


17.
a.Correcte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Incorrecte


18.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Correcte


19.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Incorrecte

d.Correcte


20.
a.Incorrecte

b.Incorrecte

c.Correcte

d.Incorrecte


Glossari

ambigüitat f
Una expressió és ambigua en el cas que se li puguin atribuir dos significats o més.
aplicació del dret f
És l'activitat consistent a aplicar, seguint un determinat procés, les normes de l'ordenament jurídic amb l'objectiu de solucionar un cas individual.
fal·làcies f pl
Arguments que incorren en un error de raonament i la invalidesa dels quals pot passar desapercebuda, i que poden resultar persuasius psicològicament.
interpretació autèntica f
Interpretació realitzada pel mateix òrgan que va dictar la disposició que és objecte d'interpretació.
interpretació correctora f
Interpretació que s'aparta de dit significat habitual per a: a) estendre el significat (aquí s'inclouria la interpretació extensiva, l'argument analògic i l'argument a fortiori); b) restringir-lo (aquí s'inclouria l'argument de la subdivisió).
interpretació doctrinal f
La realitzada pels juristes en la seva activitat teòrica, consistent a descriure el dret.
interpretació forense f
L'efectuada pels advocats i que normalment està guiada pels interessos que defensen.
interpretació literal (o declarativa) f
La que tendeix a atenir-se al significat habitual dels termes.
interpretació operativa f
La que fan els òrgans aplicadors del dret.
interpretar v tr
Procés d'atribució de significat a enunciats.
justificació externa f
Decisió jurisdiccional que està justificada externament si ho estan les seves premisses normatives i fàctiques.
justificació interna f
Una sentència està justificada internament si s'ha derivat lògicament de les premisses normatives i fàctiques expressades en els fonaments de dret i de fet, respectivament.
model formalista de raonament judicial m
Suposa un concepte d'interpretació segons el qual els enunciats jurídics tindrien un significat únic i objectiu, per la qual cosa la tasca de l'intèrpret es veuria limitada a esbrinar o descobrir aquest sentit.
model formalista de raonament judicial m
Suposa una reacció contra el model formalista, i assenyala que l'activitat judicial no consisteix a descobrir el significat de les disposicions normatives, sinó a proposar-lo.
model intermedi de raonament judicial m
Per a aquesta concepció no sempre el jutge està davant d'enunciats normatius amb un significat clar i inequívoc, cosa que provoca que en ocasions hagi de proposar-ho.
presumpció iuris et de iure f
S'estableixen per llei i en virtut seu es declaren com a provats fets respecte dels quals no es permet la prova.
presumpció iuris tantum f
En virtut d'aquesta presumpció, es declara que certs fets s'han produït tot i que permeten provar que són erronis.
textura oberta f
Vaguetat potencial que pot afectar qualsevol terme amb independència que, en l'actualitat, tingui una zona de certesa indubtable.
vaguetat f
Un concepte és vague quan hi ha casos respecte als quals la seva aplicació no està definida amb precisió.

Bibliografia

Atienza, Manuel (1985). Introducción al Derecho. Barcelona: Barcanova.
Bulygin, Eugenio (1991). "Sentencia judicial y creación de derecho". A: Carlos Alchourrón; Eugenio Bulygin.Análisis lógico y derecho. Madrid: CEC.
Calvo, Manuel(ed.) (1995). Interpretación y argumentación jurídica.Trabajos del Seminario de Metodología jurídica(vol. 1). Prensas Universitarias de Zaragoza.
Caracciolo, Ricardo; Moreso, José Juan; Vilajosana, Josep Maria (2002). Teoria del Dret. Barcelona: UOC.
Cohen, Carl (1994). Introduction to Logia. Nova York: MacMillan.
Ezquiaga, Francisco J. (1988). La argumentación en la justicia constitucional española. Servicio editorial de la Universidad del País Vasco.
Ferrer, Jordi (2005). Prueba y verdad en el derecho. Madrid: Marcial Pons.
Gascón, Marina; García Figueroa, Alfonso (2005). La argumentación en el Derecho. Lima: Palestra.
Guastini, Riccardo (1992). Delle fonti alle norme. Torí: Giappichelli.
Guastini, Riccardo (1999). Distinguiendo. Barcelona: Gedisa.
Hart, Herbert (1994). "Una mirada inglesa a la teoría del Derecho norteamericana: la pesadilla y el noble sueño". A: Pompeu Casanovas; José Juan Moreso.El ámbito de lo jurídico. Barcelona: Crítica.
Hospers, John (1982). Introducción al análisis filosófico. Madrid: Alianza Universidad.
Iturralde Sesma, Victoria (2003). Aplicación del Derecho y justificación de la decisión judicial. València: Tirant lo Blanch.
Mendonca, Daniel (1977). Interpretación y aplicación del Derecho. Almería: Universidad de Almería.
Mendonca, Daniel (2000). Las claves del Derecho. Barcelona: Gedisa.
Michele, Taruffo (2002). La prueba de los hechos jurídicos. Madrid: Trotta.
Moreso, José Juan (1997). La indeterminación del Derecho y la interpretación de la Constitución. Madrid: Centro de Estudios Constitucionales.
Ross, Alf (1994). Sobre el Derecho y la justicia. Buenos Aires: Eudeba.
Stevenson, Charles (1971). Ética y lenguaje. Buenos Aires: Paidós.
Tarello, Giovanni (2000). Cultura jurídica y política del Derecho. Mèxic: FCE.
Tarello, Giovanni (1980). L'interpretaziones della legge. Milà: Giuffrè.
Weston, Anthony (1994). Las claves de la argumentación. Barcelona: Ariel.