Introducció al guió

  • Caterina Ramon

  • Marta Serra

PID_00150896
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

1.Etapa 1. El guió

1.1.Què és un guió?

Un guió és la fase creativa en què desembocarà un producte audiovisual o multimèdia. El guió no és una finalitat en si mateixa, ni una obra que tingui un caràcter final, ni s'ha de publicar com una novel·la, sinó que està destinat a desaparèixer com a obra escrita per a convertir-se en un altre tipus d'obra. Per mitjà del procés d'una producció, el guió acabarà convertint-se en una pel·lícula, en un documental o en una aventura gràfica segons la finalitat per a la qual hagi estat creat.
Per al director britànic David Lean, el guió és com un negatiu (similar a la pel·lícula en fotografia) que es transforma en positiu en el rodatge.
Per a Doc Comparato, el guió és la forma escrita de qualsevol projecte audiovisual, si entenem com a audiovisual el teatre, el cinema, el vídeo, la televisió, etc.

"Un guión literario sólo son 120 páginas. Es frágil, no está determinado y siempre esta sujeto a las modificaciones que imponga la realización. Es una primera narración de la historia que aguarda a la segunda y definitiva narración del director. Por eso, sería impensable conceder al guión el rasgo de género literario, aunque, paradójicamente, contenga elementos artísticos y evoque lugares comunes. El guión es, por encima de todo, un instrumento de trabajo y debe someterse a una metodología profesional que condiciona la labor del escritor."

Antonio Sánchez Escalonilla (2001). Estrategias de guión cinematográfico. Barcelona: Ariel.

1.2.El guió com a objecte

Considerat com un objecte físic, el guió està compost per paraules escrites sobre paper que segueixen unes regles d'escriptura i presentació més o menys estandarditzades (sinopsi, argument, escaleta, guió literari, guió il·lustrat, etc.). Segons com sigui el gènere i el producte, hi ha presentacions diferents i tècniques diferents per a escriure un guió. També hi ha normes molt concretes quant a la presentació i realització segons el país d'origen. Per exemple, als Estats Units (on hi ha una gran indústria cinematogràfica) les normes de presentació són molt estrictes quant a la mida del paper, al tipus i mida de la lletra, a l'interlineat, etc. A Europa (on la producció audiovisual no està tan industrialitzada) conflueixen diverses tradicions, i aquestes normes no són tan necessàries. Els autors tendeixen a personalitzar la presentació dels guions.
Segons el sector professional que el valori, el guió és considerat des de diferents punts de vista.
1.2.1.Des d'un punt de vista empresarial
Un guió és un projecte per al llançament comercial d'un producte, ja sigui aquest un programa de televisió, una pel·lícula, o un joc d'aventures. La producció audiovisual i multimèdia és una indústria en la qual es valoren, per sobre dels aspectes artístics (encara que aquests són també importants) la viabilitat econòmica i els rendiments que pot produir en el mercat.
Per a una productora, per tant, el guió és la base per a calcular el cost del producte i la seva viabilitat i, a partir d'això, elaborar un estudi de mercat per a saber si tindrà acollida per part del públic o no. D'altra banda, pot ocórrer que la productora ja hagi fet un estudi de mercat i sàpiga quines són les necessitats que té el públic o l'usuari d'un producte. Llavors, sobre aquest estudi, encarregarà un guió que respongui a aquesta necessitat detectada.
1.2.2.Des del punt de vista literari
El guió és una pauta narrativa per a transformar-la en un altre tipus de producte; una pel·lícula, per exemple. Això no vol dir que el guió sigui un objecte inacabat o un relat a mitges.
Un guió és un relat acabat; és un relat que conté una història estructurada d'una determinada manera i amb un principi i un final i, a més, conté tots els elements narratius necessaris per a ser un guió. Quan algú comenta que el guió és una obra inacabada es refereix al fet que la seva raó de ser és deixar d'existir per a donar pas al producte acabat. Però com a guió, en si mateix, ha d'estar complet i acabat.

"El novel·lista escriu, mentre que el guionista trama, narra i descriu."

Jean-Claude Carrière.

1.2.3.Per a un director i un equip tècnic
El guió és una eina de treball que ofereix una història narrada en paraules i que s'ha de convertir en imatges. És la pauta narrativa i tècnica que s'ha de seguir per a la realització d'un producte audiovisual o multimèdia.

1.3.L'origen del guió

Quan es va inventar el cinematògraf, aquest va començar amb una vocació documental; la seva finalitat era retratar la realitat tal com la captava la càmera. En aquesta fase el guió encara no existia perquè no era necessari. El cineasta se situava davant de la realitat que volia fotografiar i començava a filmar deixant que els esdeveniments esdevinguessin per si mateixos.
Oficialment, el naixement del cinema se situa al final de 1895, quan els germans Lumière van exhibir les seves pel·lícules als espectadors del Salon Indien, a París. Una de les seves primeres pel·lícules va ser L'arrivée d'un Train en Gare de la Ciotat.
Els cineastes aviat van descobrir, gràcies al mag Méliès, la gran potencialitat dramàtica del nou invent i la possibilitat de narrar històries; de desenvolupar, per tant, un llenguatge propi de narració en imatges.
George Méliès va començar a representar escenes de ficció, trucatges o sobreimpressions, es va deixar portar per la imaginació i feia realitat els seus somnis: la ciència-ficció. Trobem exemples d'això en les seves projeccions Le voyage dans la Lune (1902) i Le voyage à travers de l'impossible (1904).
Per a narrar en imatges, en un primer moment el cinema va adoptar el llenguatge que tenia més pròxim: el de l'art dramàtic tradicional, és a dir, el teatre.
El guió de cinema té l'origen en el llibret teatral: una obra que, si bé es pot llegir per si mateixa, està escrita pensant en una posada en escena i una actuació d'un actor davant el públic.
Les primeres pel·lícules de ficció eren teatre filmat; el muntatge no existia i l'acció estava condicionada, per la qual cosa això s'ha anomenat l'esclavitud del pla fix. A mesura que el cinema es distanciava del teatre, aquest es va anar aproximant a la novel·la i va crear un llenguatge propi basat en aquesta.
Influències que ha rebut el cinema
Teatre
Novel·la
Dramatització visual
Narració dramàtica
Posada en escena
Descripció d'ambients
Actuació dels actors
Estudia situacions i psicologies, retrata personatges.
Representació davant d'un públic, en espai únic.
Estructures sense imposicions cronològiques: salts temporals i espacials.
Els primers cineastes van començar a experimentar amb les possibilitats visuals del cinema. Méliès desglossava la història en temps, accions i llocs. La incorporació dels salts de lloc i temps que oferia la novel·la van generar els salts enrere ( flashbacks i els salts endavant (flashforwards), les el·lipsis i les accions paral·leles. El concepte de muntatge va néixer gràcies a Porter. De la mateixa manera, Griffith va aconseguir que el pla fix donés lloc als enquadraments i als moviments de càmera. Del llibret teatral usat fins llavors va sorgir el guió cinematogràfic.
1.3.1.Méliès, el pioner
Méliès és considerat com el pioner del guió cinematogràfic. El 1899 va dirigir Cendrillon, amb un argument estructurat i dividit en diverses escenes separades per un títol amb una clara concepció teatral.
50045_m1_01.gif
1.3.2.Edwin S. Porter i el primer guió cinematogràfic
El 1903 Porter va filmar la Life of an American fireman. Aquesta és la primera vegada que es va rodar una pel·lícula amb una acció fragmentada pla a pla i basada en un guió estructurat.
A The great train robbery (1903) Porter va inaugurar el western. Va usar per primera vegada el muntatge simultani, l'acció paral·lela, impossible de concebre sense l'existència d'un guió previ.
1.3.3.D. W. Griffith i el guió tècnic
David Wark Griffith va fixar el llenguatge cinematogràfic a The birth of a nation (1915). Va explorar les possibilitats de sintaxi visual que li oferia la càmera i va anotar sobre el guió les primeres acotacions tècniques sobre la planificació. Conceptes com PP (primer pla), PM (pla mitjà) i PG (pla general) són aportacions de Griffith al guió cinematogràfic. Griffith dividia la pel·lícula en seqüències, canviava angles i emplaçaments de la càmera i utilitzava el salt enrere.
1.3.4.L'expressionisme alemany
Posteriorment, a Alemanya, després de la Primera Guerra Mundial, van aparèixer directors que van començar a desenvolupar la idea del cinema com a expressió d'anhels, fantasies i angoixes de l'ésser humà, expressant-los amb l'estètica innovadora dels moviments de l'avantguarda artística. El gabinet del Dr. Caligari (1919), Nosferatu (1922) o Metropolis (1927), de Fritz Lang, en són alguns exemples.
1.3.5.El cinema sonor i la incorporació de diàlegs
The jazz singer (1927), d'Alan Crosland, és la primera pel·lícula sonora de la història del cinema. Amb la incorporació del so, el guió literari s'acaba convertint en el que és actualment, quan es dóna no solament la descripció de les accions, sinó també la incorporació dels diàlegs dels personatges i el so en la narració d'una història. És en aquest moment quan el guió es torna imprescindible.

1.4.Característiques dels mitjans

Multimèdia és sinònim d'integració de diversos mitjans que comparteixen característiques. Si bé algunes són comunes, d'altres resulten específiques de cada mitjà i són difícils d'incorporar al multimèdia. Finalment, hi ha altres característiques que, encara que són específiques de les tecnologies multimèdia interactives, influeixen en cada mitjà i el transformen. A continuació, es fa un breu repàs d'aquestes característiques.
1.4.1.La novel·la
El discurs narrat és un mitjà fortament imaginatiu. A partir de la descripció d'un personatge, paisatge o situació sempre és el lector qui, amb la imaginació, dibuixa en la ment els personatges i l'entorn narrat.
Des del punt de vista de l'autor el discurs narratiu permet:

  • la llibertat total de l'autor,

  • la no-imposició de limitacions en l'espai i en el temps,

  • l'ús de tot tipus de diàlegs,

  • la narració descriptiva (és la seva fórmula més habitual),

  • que s'avivi la imaginació del lector,

  • que el lector fragmenti el seu coneixement del contingut, i

  • que el lector sigui un espectador individual.

1.4.2.El teatre
El teatre és un mitjà en el qual el contacte directe entre actor i espectador és fonamental. L'argument i els personatges prenen vida en un escenari concret davant de la vista del públic. El text escrit es concreta en els actors i s'actualitza d'una manera o una altra en la interacció amb els espectadors.

  • Subjecta l'autor a una estructura "fixa".

  • En limita el contingut en l'espai temps.

  • Utilitza els diàlegs totalment.

  • El contacte humà actor/espectador és la seva forma habitual.

  • L'espectador coneix el contingut d'una sola vegada, amb pauses molt breus.

1.4.3.El cinema
El cinema supera les limitacions d'estructura fixa i espai/temps del teatre, però perd el contacte directe amb el públic. En certa manera, el cinema és considerat com un mitjà en profunda interrelació amb altres mitjans. Així, comparteix llenguatge amb la fotografia, però afegeix la característica diferencial del moviment. Respecte als mitjans literaris com el teatre o la novel·la, rep una gran influència de les tècniques interpretatives o de la creació d'arguments. El so és també una característica imprescindible que relaciona les tècniques del guió cinematogràfic amb les tècniques radiofòniques.

  • La durada se sol establir entre els 80 i els 180 minuts per a un llargmetratge, entre els 15 o 20 per a un curtmetratge i al voltant dels 30 o 45 minuts per a un migmetratge.

  • Té llibertat en el temps i en l'espai narratiu.

  • La comunicació per mitjà de la imatge és més important que el so, encara que també té el suport dels diàlegs.

1.4.4.La ràdio
La ràdio és un mitjà que destaca per la immediatesa quant a la informació i permet certa interactivitat amb els oients gràcies, sobretot, al telèfon, al correu i a Internet. És un mitjà massiu, però també ofereix la possibilitat de dirigir-se a audiències més limitades, com les emissions locals.

  • És immediata.

  • Requereix la imaginació de l'oient. El receptor imagina les situacions i associa les veus a imatges mentals.

  • Pot ser sentida sense parar gaire atenció (per exemple, el fil musical) o escoltada amb més atenció (per exemple, un debat o les notícies).

  • Es pot escoltar en qualsevol part, ja que només es necessita un receptor i un altaveu o auriculars.

1.4.5.La televisió
Recull aspectes del llenguatge cinematogràfic, però la importància i el volum dels nivells d'audiència genera també una influència en el llenguatge audiovisual en general. Respecte al cinema, incorpora programes específics, com notícies, concursos, entreteniment o programes culturals.
Continua essent el mitjà massiu per excel·lència, però a poc a poc, com ja ha succeït en la premsa escrita, Internet es disputa amb la televisió el fet de ser el mitjà amb més audiència.
Actualment, la televisió està patint grans canvis. Amb l'arribada de la televisió analògica de caràcter generalista, la televisió està passant de ser un mitjà totalment passiu per part de l'espectador a incorporar com més va més interactivitat i més implicació per part d'aquest.
En un primer moment les plataformes digitals van oferir canvis a favor de més personificació del mitjà amb la selecció de continguts.
La televisió analògica va començar integrant un cert grau d'interactivitat semblant a la de la ràdio: mitjançant Internet, els missatges de text del mòbil o la trucada, l'usuari es pot comunicar amb l'emissor per votar en un concurs o decidir la trama d'una sèrie, per exemple. Però aquesta interactivitat és d'un grau molt limitat perquè és unidireccional.
La TDT (televisió digital terrestre) i el consum cada vegada més gran de televisió per mitjà d'Internet faran que en els pròxims anys es visquin canvis no solament en l'àmbit tecnològic, sinó també quant als continguts que s'oferiran als ja no espectadors, sinó usuaris de televisió.
Aquest és un dels reptes més grans de la televisió interactiva actualment: d'una banda, aconseguir una vertadera comunicació bilateral entre l'emissor i el receptor; i d'altra banda, crear continguts específics per a televisió interactiva i també permetre que l'espectador de televisió s'allunyi de la seva passivitat actual enfront del medi. I tot indica que el futur de la televisió està en la seva unió amb Internet.
1.4.6.El multimèdia
El multimèdia, entès com la capacitat de combinar diferents mitjans, com el text, els gràfics, el so, les imatges fixes i en moviment en un ordinador personal, comporta la integració dels llenguatges característics d'altres mitjans, sobretot l'audiovisual. Però el multimèdia busca un llenguatge específic que gira entorn de la interactivitat i la comunicació entre l'usuari i l'aplicació; fet que implica també una interacció entre l'autor i el públic. Concedeix a l'usuari part del protagonisme, ja que fins i tot pot assumir algunes de les facetes abans reservades a l'autor.
En el cas dels jocs, l'usuari pot adoptar el paper del protagonista i moure's lliurement en una aventura gràfica. En aquesta circumstància, tant la creació de l'argument com el desenvolupament de la trama i el final són a les mans de l'usuari.

  • El multimèdia supera limitacions de la resta dels mitjans, però també presenta inconvenients propis.

  • Integra diversos mitjans en un i n'adopta les característiques.

  • Permet la interactivitat.

  • Gràcies a la telemàtica, permet utilitzar el multimèdia de manera remota i en grup; per exemple, en Internet.

  • El seu procés de creació de guió i producció pot implicar més complexitat que en altres mitjans.

1.5.La narració audiovisual davant la narració interactiva

A l'hora de concebre el guió, la diferència fonamental entre mitjans com la televisió, el cinema, la ràdio, la novel·la i el teatre enfront del multimèdia són les seves maneres diferents de narrar.
Els mitjans audiovisuals són mitjans seqüencials. La narració audiovisual és una narració obligatòriament lineal. Els esdeveniments només succeeixen un després d'un altre tal com els ha concebut l'autor. En canvi, en els mitjans interactius la narració es converteix forçosament en multiseqüencial.
Una narració audiovisual està constituïda per una sèrie d'imatges que se succeeixen una darrere d'una altra, i tenen una dependència entre si. Es troben unides en una seqüència i estan subordinades a l'ordre en què es desenvolupen, al temps i al moviment.
Segons Aumont, la imatge, tal com es mostra a l'espectador de cinema:

  • No és única, ja que sobre una pel·lícula, un fotograma està sempre col·locat al mig d'altres fotogrames.

  • No és independent del temps: la imatge de la pel·lícula es produeix per un encadenament molt ràpid de fotogrames successivament projectats i, per tant, es defineix per una certa durada.

  • Està en moviment.

En un producte audiovisual, l'espectador és un espectador passiu que rep una narració necessàriament seqüencial. És a dir, l'espectador veu els esdeveniments, les informacions, els fets d'aquesta narració en el temps i en l'ordre que proposa l'autor. Al principi, el mitjà audiovisual tradicional està concebut perquè la narració sigui consumida per part de l'espectador en l'acte. Excepte el cas del vídeo, no hi ha la possibilitat de relectura (com ocorre en una novel·la).
La representació digital trenca amb aquest esquema en alliberar l'espai i el temps per mitjà de la interactivitat. En un producte multimèdia interactiu és l'espectador, l'usuari, el qui defineix el temps i l'ordre en el qual vol rebre la informació, i crea ell mateix la seva pròpia seqüència d'esdeveniments. Però aquesta seqüència que erigeix l'usuari ha estat prevista abans per un autor. Així, l'autor d'un producte multimèdia narra de manera multiseqüencial, és a dir, ofereix multitud de camins perquè cada usuari recorri la informació a la seva manera.
Aquestes són les principals diferències que concerneixen la creació de productes per a un mitjà audiovisual o per a un multimèdia interactiu:
Audiovisual
Interactiu
Només permet la narració seqüencial.
Permet la narració multiseqüencial.
La lectura està subjecta a un temps definit.
El temps de lectura deixa de ser limitat.
L'espectador rep de manera passiva.
L'usuari interactua i decideix com rebrà la informació i en quin ordre.
L'autor té el control sobre la manera com aquesta informació arribarà al públic.
L'autor cedeix part de la seva capacitat de control perquè l'assumeixi l'usuari.