Fonaments conceptuals de la realitat virtual
PID_00150735
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no
pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si
és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense
l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
1.Esquema general d'un sistema de realitat virtual
En aquest apartat proposem un esquema general en què es reflecteixen els àmbits de
producció i de recepció d'un sistema de realitat virtual. Aquests àmbits es desglossen
en tres nivells comuns, que són el cognitiu, el d'interacció persona-ordinador (IPO)
i el de sistema. L'objectiu d'aquest esquema és el de situar amb precisió les parts
diferenciades d'un sistema de realitat virtual (RV) i, així, establir un model comú
que ens serveixi de referència per a les nostres anàlisis i plantejaments d'aplicacions
futurs.
1.1.Nivell d'interacció persona-ordinador (IPO)
Tal com apreciem en el nostre esquema, per a explicar l'RV hem de diferenciar dos
àmbits: producció (a l'esquerra) i recepció (a la dreta). El més evident del nivell
mitjà del nostre esquema és que en RV tant la producció com la recepció resulten de
la interacció entre persona i ordinador. Tan sols això ja diferencia l'RV d'altres
manifestacions de l'audiovisual digital, com per exemple l'animació per ordinador,
en què la recepció es dóna en una sala de cinema o bé en un receptor de televisió
i és, per tant, una recepció contemplativa. En l'àmbit de producció de l'RV trobem
una figura central, que és la de l'autor. Aquesta figura l'hem desdoblada en tres,
ja que l'autoria d'una experiència d'RV sol ser a càrrec d'un autor analista-programador,
un autor guionista i un autor dissenyador. Per a comprendre aquesta múltiple condició
autoral, val la pena tenir en compte la tradició audiovisual, que, des del començament,
es desenvolupa en equip com reflecteixen tan bé els crèdits d'un llargmetratge cinematogràfic.
Aquest model de producció col·lectiva s'allunya de la concepció romàntica amb què
s'explica sovint la tradició plàstica, en la qual, com veiem en l'esquema següent,
l'autor sol ser un individu que desenvolupa l'activitat en solitari.
Esquema de producció i recepció d'arts plàstiques
Si ens fixem en la part esquerra (producció) d'aquest esquema, ens adonem que la interactivitat
és imprescindible en la producció d'arts plàstiques, igual que ho és en la producció
d'RV, mentre que, tal com observem en la part dreta (recepció), en les arts plàstiques
se sol donar una recepció contemplativa, diferent de la que es troba en l'RV, en què
hi ha, necessàriament, una influència recíproca entre obra i espectador. Cal destacar
que aquest fet que acabem de subratllar, és a dir, l'existència d'interactivitat en
l'RV en els àmbits de producció i recepció, no és gens insòlit ni exclusiu de l'RV,
sinó que es dóna també, per exemple, com apuntava Walter Benjamin (Benjamin, 1983),
en una de les arts més antigues, com és l'arquitectura.
Encara sense deixar de banda la franja central del nostre esquema general, afegim
que, mentre que l'usuari d'un sistema d'RV hi interactua amb sons, imatges i altres
estímuls possibles, els autors (especialment l'enginyer informàtic) utilitzen un sistema
que, fins i tot essent més potent i sofisticat, manté la interactivitat en un nivell
més relacionat amb l'escriptura: la programació de baix nivell. Així, doncs, si apliquem
les categories semiològiques del signe de Charles Sanders Peirce adaptades a la interfície
per Paul Brown (Brown, 1994), es poden distingir els tres tipus d'interfície següents:
-
Interfície simbòlica: és difícil d'aprendre ja que requereix un coneixement de les convencions intrínseques al llenguatge utilitzat. Aquest factor pot ser un factor intimidatori, però permet a l'usuari d'exercir un grau alt de llibertat de resultats amb l'ús d'aquestes eines. Com que està familiaritzat amb el funcionament intern dels ordinadors i els sistemes perifèrics, és probable que l'usuari adquireixi una bona comprensió de la naturalesa i de les conseqüències que tenen, i del potencial social, polític i econòmic.
-
Interfície icònica: intuïtiva però superficial. Si bé l'usuari pot aprendre a ser productiu usant eines d'aplicacions específiques, aquestes eines estan restringides al conjunt limitat de possibilitats que signifiquen o permeten. És improbable que adquireixi coneixement d'una aplicació, una funcionalitat o una implicació sociopolítica més àmplies de la informàtica. Tampoc no desenvoluparan aptituds creatives-flexibles de propòsit general (diferents de les usades en les interfícies icòniques).
-
Interfície indexal: és d'una amplada de banda molt alta, rica, natural i seductora. Com que és molt nova, no tenim gaire evidència en què poder basar la qualificació dels efectes i les pràctiques que té. Tot i això, podem dir que la interfície indexal té el potencial de combinar la facilitat d'ús amb la varietat àmplia de resultats, i també el desenvolupament d'aptituds i de coneixements. La naturalesa seductora que té reclama la màxima consideració ètica dels desenvolupadors, necessària per a assegurar que els resultats que obté l'usuari no acabin presos de l'addicció de l'usuari. Té moltes limitacions intrínseques en comparació de la comunicació simbòlica, que és més lenta però més detallada.
És evident que, segons aquesta taxonomia d'interfície que va proposar Paul Brown (Brown,
1994), els sistemes de realitat virtual se situen en les dues categories extremes,
la simbòlica i la indexal, depenent si es mira l'àmbit de producció o bé el costat
de recepció de l'esquema general que hem proposat. Per a aclarir la nostra afirmació,
hem de dir que, en l'àmbit de producció, la interfície és simbòlica, en la mesura
en què es tracta bàsicament d'un codi que té una relació convencional i arbitrària
amb els processos a què es refereix, mentre que, en l'àmbit de recepció, la interfície
és indexal, ja que es tracta d'un conjunt d'estímuls determinats per l'objecte dinàmic
que tenen (l'activitat de l'usuari) en virtut d'estar en relació real (mitjançant
sensors i mapatge) amb aquest objecte.
1.2.Nivell de sistema
En aquest apartat hem de dir només que l'esquema representa la necessitat que:
-
el sistema de producció contingui un model d'entrades i sortides respecte a l'equip autoral, més un esquema d'interacció del sistema d'usuari respecte a aquest equip, i finalment un model de l'entorn virtual en relació amb el conjunt de propietats que formin el model de subjecte virtual;
-
el sistema de recepció contingui un model de si mateix com a sistema i amb relació a l'usuari, més un model de l'entorn virtual amb relació al conjunt de propietats que formin el model de subjecte virtual.
En els mòduls didàctics "Fonaments tecnològics" i "Desenvolupament d'aplicacions de
realitat virtual", es veuen amb més detall els processos implicats en aquest nivell.
1.3.Nivell cognitiu
El nivell superior del nostre esquema mostra la relació que hi ha entre els productors
i els receptors respecte als seus respectius models mentals. En l'àmbit de producció
veiem que el col·lectiu autoral es pensa a si mateix amb relació al sistema de producció
i també amb relació a dos factors imprescindibles:
-
Amb relació al seu món, que és una suma de relacions intel·lectuals i emocionals, professionals i personals, culturals i instintives, individuals i col·lectives, etc.
-
Amb relació al seu model d'interacció entre l'usuari i el sistema de recepció, que preveu la relació dels usuaris possibles amb el sistema, amb les seves interfícies físiques i sensores, amb la seva interfície audiovisual d'usuari i amb relació al model mental de l'usuari, a qui ens referim més endavant.
El sintagma models mentals va emergir del terreny de la interacció persona-ordinador (IPO) com a metàfora per
a descriure les concepcions que desenvolupen els humans per a descriure internament
el lloc, la funció i l'estructura d'objectes i de fenòmens en sistemes computacionals
(Farooq i Dominick, 1988).
El que es pretén de subratllar amb aquest nivell de l'esquema és que s'han de tenir
en compte les capacitats i les limitacions del nostre coneixement respecte a allò
que ens envolta (context), més enllà del simple coneixement instrumental de les eines
amb què actualment es desenvolupen els sistemes d'RV. Si som capaços de qüestionar
i de problematitzar la nostra relació amb els conceptes de cos, espai, llum, realitat,
temps, etc., segurament traurem profit d'aquest mitjà. Per a ser capaços de plantejar
relacions obertes i riques entre l'usuari i el nostre sistema d'RV, hem d'apel·lar
a la densitat contextual i referencial de l'ésser humà, més enllà de les etiquetes
simplificadores d'usuari o consumidor.
Per a acabar aquest primer contacte d'anàlisi amb el nivell cognitiu del nostre esquema
general, hem de dir que, en l'àmbit de recepció, el participant en una experiència
d'RV "es veu" a si mateix amb relació al sistema i alhora:
Per a comprendre més bé l'esquema general, en l'apartat següent fem un zoom d'acostament i aprofundim en la relació que hi ha entre la persona en una experiència
de realitat virtual, el subjecte virtual i l'entorn virtual.
2.Esquema mínim: persona i entorn virtual
De les parts de què consta el nivell cognitiu del participant en la realitat virtual,
dediquem aquest apartat a aprofundir en la relació d'aquesta persona amb l'entorn
virtual mitjançant el subjecte virtual interposat. Aquesta anàlisi dóna lloc a l'expressió
o l'esquema mínim amb què podem afrontar l'estudi d'una experiència de realitat virtual
i que és el següent:
Persona {subjecte virtual} ↔ entorn virtual
En què la persona és la participant, és a dir, l'usuari que –des de l'àmbit de la
recepció– interactua amb un sistema de realitat virtual. El {subjecte virtual} és
el conjunt de propietats i d'elements lògics que permeten a la persona d'explorar,
manipular o contribuir en l'entorn virtual. I l'entorn virtual és el conjunt d'objectes
lògics, propietats i regles que, percebuts per la persona mitjançant el subjecte virtual,
donen lloc a l'experiència de realitat virtual.
Tal com hem apuntat en els mòduls didàctics precedents, l'experiència de realitat
virtual sorgeix de l'activitat d'una persona amb relació a un ordinador. És evident
que els éssers humans no podem tenir una experiència directa d'un entorn virtual.
Per aquest motiu, hem de tenir en compte que, si bé és veritat que el més aparent
d'aquesta experiència són les imatges i els sons que es generen, en realitat aquests
estímuls són fruit de la interacció del subjecte virtual amb l'entorn virtual, és
a dir, que l'experiència de realitat virtual és fruit de la interacció entre subjecte
virtual i entorn virtual.
El nostre esquema d'interacció persona {subjecte virtual} ↔ entorn virtual mostra una certa intersecció amb l'anàlisi d'Ellis (1993), al qual ens referim al
llarg d'aquest apartat.
Per a nosaltres, un entorn virtual és el conjunt de geometria, paràmetres i regles (o algoritmes) que defineixen els
objectes, els comportaments dels objectes, etc. Si ho comparem amb la definició de
simulació que hem estudiant, l'entorn virtual és per a l'RV el que el model és per a la simulació, encara que aquest model no tingui cap referent en l'entorn físic. Així, doncs, si la simulació és una representació
del model en acció, l'experiència d'RV és la posada en acció d'un entorn virtual mitjançant el subjecte virtual.
Per a Ellis, "els objectes de l'entorn són el seu contingut", i d'aquests objectes destaca un tipus especial que designa com a actors, que "es distingeixen dels altres objectes pel fet que, a més de les seves característiques,
tenen també capacitats per a iniciar interaccions amb altres objectes". Finalment, afegeix que hi ha un
tipus d'actor que és diferent dels altres i al qual anomena self (en català ho podem traduir per un mateix). Aquest self és "qui aporta un punt de vista des del qual es pot construir l'entorn". Per a Ellis,
"totes les parts de l'entorn exteriors al self es consideren el camp d'acció".
Per a nosaltres, a diferència d'Ellis, l'actor de tipus self mereix una atenció a part dels objectes que configuren l'entorn. Com que el self és controlat des de l'exterior per la persona, el considerem separat per complet
de l'entorn i l'anomenem subjecte virtual.
Així, doncs, diem que l'experiència que l'usuari té de l'entorn virtual, és mediatitzada
pel maquinari que serveix d'interfície física, per la interfície lògica que actua en l'interior de l'aplicació i pels mapatges d'entrada i sortida que enllacen les interfícies físiques i lògiques. La interfície
lògica és, doncs, d'una banda, l'element d'identificació de l'usuari dins de l'entorn
virtual, la qual es controla des de les interfícies físiques mitjançant els mapatges
d'entrada, i, de l'altra, l'element mitjançant el qual percep l'entorn virtual a partir
dels mapatges de sortida que indiquen a les interfícies físiques que generin estímuls
per a l'usuari.
Figura 1: diagrama temptatiu d'interacció persona - entorn virtual: (1) persona, (2)
interfícies físiques, (3) mapatges, (4) interfície lògica, (5) entorn virtual
No n'hi ha prou, però, de la interfície lògica per a descriure tot el que fa falta
perquè l'usuari tingui l'experiència d'RV. Això es deu al fet que la interfície lògica
només defineix com la persona controla aquesta interfície, és a dir, no ens diu com
aquesta interfície es relaciona amb la resta de l'entorn i, per tant, queda aïllada
de l'entorn virtual. El que falta en l'esquema anterior és el conjunt de regles de
relació d'aquesta interfície lògica amb la resta de l'entorn o, dit altrament, el
comportament de la interfície lògica, tal com apareix en l'esquema següent:
Figura 2: diagrama d'interacció persona - entorn virtual: (1) usuari, (2) interfícies
físiques, (3) mapatges, (4) interfície lògica, (5) entorn virtual,
(6) comportaments de la interfície lògica
Amb aquesta configuració tenim que una persona interactua (es relaciona, es comunica, experimenta) amb un entorn virtual mitjançant un subjecte virtual. Aquest subjecte virtual descriu la manera d'interactuar de la persona dins de l'entorn.El subjecte virtual està format per la interfície lògica i per les regles de comportament respecte a l'entorn virtual. Així, doncs, d'ara endavant, quan parlem d'interacció d'una persona en una experiència
d'RV, ens referim sempre a l'esquema d'interacció següent:
En els apartats següents d'aquest mòdul, descriurem les qualitats de cadascun d'aquests
components i de la mateixa experiència de realitat virtual.
3.Propietats del subjecte virtual
En l'apartat anterior ha quedat explicat que la persona no pot interactuar directament
amb l'entorn virtual i que per aquest motiu fa falta definir –per senzill que sigui–
un subjecte virtual. En aquest apartat aprofundim en les qualitats d'aquest subjecte
i comprenem l'espectre ampli de possibilitats creatives que ens ofereix el desenvolupament
de les propietats del subjecte virtual.
Si hem situat el subjecte virtual com l'intermediari entre la persona i l'entorn virtual
i hem comprès que aquest subjecte virtual determina la manera d'interactuar de la
persona dins de l'entorn, la primera cosa que podem valorar és que definint les propietats d'un subjecte virtual
nou filtrem la subjectivitat de la persona i, en conseqüència, com percep l'experiència
aquesta persona. Dissenyar un subjecte virtual és, doncs, dissenyar una subjectivitat.
Un subjecte virtual que ho veu tot de color vermell es pot moure per un entorn virtual
multicolor i percebre'l de manera diferent que un altre subjecte virtual que el veu
tot de groc.
Les propietats del subjecte virtual determinen com percep l'entorn virtual la persona
Per continuar l'exemple anterior, en certa manera, ens podem demanar si és el mateix
fer un entorn totalment groc que fer un entorn multicolor i explorar-lo des d'un subjecte
virtual que el veu tot de groc.
Per posar un altre exemple, un subjecte virtual que està definit com a sòlid i que,
per tant, col·lideix amb els objectes sòlids que troba percep l'entorn de manera molt
diferent que un subjecte que no té la solidesa com a propietat i crea uns recorreguts
diferents en l'exploració que fa del mateix entorn.
Aquesta flexibilitat enorme que ens ofereix el disseny de subjectes virtuals permet
a dissenyadors i a arquitectes d'experimentar les seves construccions futures com
ho farien una persona en cadira de rodes o un infant, amb les seves limitacions de
pas, de gir, d'alçada, etc. A partir d'aquest coneixement, ofert per la diversificació
de l'experiència mitjançant diversos subjectes virtuals, podem rendibilitzar un mateix
entorn virtual en una aplicació comercial i, fins i tot, promoure la col·laboració
de diferents usuaris als quals demanem que explorin un sol entorn mitjançant diferents
subjectes virtuals que tenen diferents formes de percebre'l, recórrer-lo, explorar-lo
i manipular-lo.
Per tot això que hem exposat, no hem de confondre la idea de subjecte virtual amb
la d'avatar. Podem dir que tots els avatars són subjectes virtuals però no que tots els subjectes
virtuals són avatars. És a dir, que un avatar és la part més objectual i aparent d'un
subjecte virtual, poc més que la màscara o la disfressa virtual amb què ens podem
presentar les persones en un entorn virtual.
Personatges de negocis, fantasia i futur per a aplicacions en temps real. Copyright
de Geo-metricks 1997-2001
4.Dimensions de l'entorn virtual
Hem titulat aquest apartat "Dimensions de l'entorn virtual" com a fórmula més o menys
metafòrica per a referir-nos a les qualitats dels entorns en què es desenvolupa l'experiència
d'RV.
Un entorn virtual està format per diferents objectes virtuals, per les propietats
i els comportaments d'aquests objectes i per les regles o les lleis que els regeixen.
Vist des de l'àmbit de producció, l'entorn virtual té una escala que respon al marc
de referència de l'entorn de treball. Vist des de l'àmbit de recepció, l'entorn virtual
té una escala segons les propietats del subjecte virtual mitjançant el qual s'experimenta.
Captura de pantalla del procés de construcció d'un entorn virtual en el joc Lego Creator,
de Lego
En l'àmbit visual, un entorn virtual ve determinat geomètricament per l'ús de maquinari
i programari, que modelitzen espais cartesians en què es mouen objectes de la geometria
euclidiana en dues i tres dimensions. Mentre no se superi aquesta limitació, les transformacions
bàsiques que es poden aplicar als objectes (i en conseqüència a l'estructura dels
entorns) són les següents: posició, rotació, escala.
La il·lusió de moviment, a la qual ens hem referit en mòduls anteriors, permet d'elaborar
guions i dissenys d'interacció amb entorns en què les transformacions esmentades abans
són dinàmiques. Així, doncs, els canvis de posició, de rotació i d'escala poden variar
per programa d'acord amb el pas del temps, d'acord amb l'activitat de l'usuari i d'acord
amb factors d'aleatorietat.
A més d'aquestes transformacions bàsiques i dels desenvolupaments temporals, els objectes
virtuals que formen els entorns virtuals poden tenir característiques aparents que
són determinades per les imatges de mapes de bits que s'hi apliquen, i que s'anomenen
textures. L'origen fotogràfic de moltes d'aquestes textures contribueix en gran manera al
tòpic del fotorealisme i comporta una relació contradictòria en què ens aturem un
moment: les imatges que ens ofereix la realitat virtual són imatges generades per
ordinador en temps real. Com totes les imatges, a part de ser el que són, poden representar
una cosa. L'RV s'ha esforçat a semblar una imatge cinematogràfica fins al punt d'avergonyir-se
dels seus propis polígons, com si la pintura s'avergonyís de la pinzellada o el dibuix,
del traç. Depenent de l'ús, el context i el tipus d'aplicació, la simplicitat i la
claredat estructural geomètrica d'alguns objectes virtuals amb propietats de color
planes és més eficaç que el detallisme i la dispersió visual que poden arribar a generar
textures denses d'origen fotogràfic.
La tirallonga de metàfores referides a les qualitats aparents dels entorns virtuals
en conté una de molt destacada que és la "il·luminació". Si ens oblidéssim de la metàfora,
hauríem d'acceptar que les imatges que són generades per ordinador i ens arriben als
ulls en temps real són sempre llum, ja que emanen d'una font retroil·luminada com
els monitors o bé del reflex d'un feix de llum que prové d'un projector sobre una
pantalla. Ara, quan en RV es parla d'il·luminació, habitualment es parla de models
matemàtics que emulen la reflexió i la refracció de la llum de tota mena de fonts
sobre tota mena de superfícies. I l'obsessió per al fotorealisme torna a aparèixer
quan ens endinsem en aquest món sofisticat dels models matemàtics al servei d'unes
imatges que pretenen haver estat captades per càmeres o per ulls humans, però que
no ho han estat.
Un entorn de realitat virtual utilitzat com a promoció de venda i lloguer de finques
a Internet. Copyright de ParallelGraphics.
Podem considerar que aquest tractament dels entorns virtuals, en què trobem emulació
de la percepció humana de la llum sobre el món físic, és una espècie de capa metafòrica
que cobreix la gran il·lusió d'espai i d'objecte en què es basa una bona part de l'RV.
Una prova d'això és que, sense il·luminar-lo, un objecte no hauria d'aparèixer gens
en la renderització de l'escena i que, en cas que hi aparegui alguna cosa, aquesta aparició implica que
el programa amb què hem treballat o bé el que utilitzem per a l'experiència tenen
un model d'il·luminació que apliquen per defecte. I el mateix es pot dir de les anomenades
eines d'autor, en les quals s'ofereixen eines basades en metàfores cada vegada més sofisticades
que determinen el que entenem sobre els entorns virtuals; ens referim a metàfores
de mecanismes, de lleis físiques, etc., a tota mena de processos que es perfeccionen
versió rere versió en els programes i que donen un caràcter més marcadament mimètic
als entorns virtuals que en resulten. Arribats a aquest punt, hem d'admetre que la
metàfora, recaragolada sobre si mateixa, ha guanyat la batalla i arriba a passar inadvertida
lluitant per presentar-se com a realitat de nova planta. Si els programes de creació
d'animació per ordinador utilitzaven el cinema com a metàfora d'organització de models
mentals, sobre les tasques expressades en els menús d'opcions com a creació de càmeres,
llums i acció, en les eines de creació de realitat virtual veiem que la metàfora de
creació de mons domina i limita el desenvolupament dels entorns virtuals.
5.L'experiència de realitat virtual
Abans d'entrar en matèria, hem de recordar i de tenir en compte més que mai que, quan
ens referim als estímuls digitals generats en temps real en termes de subjecte, objecte
i entorn, recorrem a uns esquemes mentals determinats per la nostra cultura i per
la nostra experiència com a éssers humans adults en el món. Hem d'insistir en aquest
fet, ja que l'ús d'aquestes metàfores condiciona absolutament la nostra relació física,
psíquica i cultural com a persones davant la realitat virtual. Recordem, abans de
continuar, el procés d'abstracció que ens ha portat a la nostra definició de realitat
virtual:
Interacció amb estímuls digitals generats en temps real
Quan ens enfrontem a l'anàlisi d'un cas d'aplicació de la realitat virtual, comprenem
que aquestes metàfores que utilitzem, si bé tenen com a avantatge el fet de facilitar-nos
un punt d'entrada a un mitjà nou, presenten l'inconvenient de ser eines prestades
d'una altra naturalesa d'experiències i, per tant, les hem d'agafar amb prudència
perquè no causin confusió. Acceptem, llavors, aquestes metàfores de subjecte i d'entorn
per a situar-nos ara en la nostra definició d'experiència d'RV:
5.1.El context general
En el context general de la interacció entre una persona i un ordinador, l'experiència
de realitat virtual és allò que sorgeix de la interacció entre una persona i un entorn
virtual mitjançant un subjecte virtual. Això vol dir que una persona experimenta simultàniament
les seves sensacions com a usuari d'un sistema i com a subjecte virtual de l'experiència.
En la seva consciència d'usuari, la persona sap que porta un casc o que és davant
un monitor o una projecció, sap que està vinculada a un sistema de sensors o d'interfícies
físiques especials, etc. En definitiva, la persona és conscient de ser qui és i d'haver
arribat voluntàriament a un lloc on se l'ha preparat per a experimentar la realitat
virtual. Aquesta consciència l'acompanya segurament al llarg de tota la seva experiència
d'RV i en molts moments pot tenir una contradicció amb allò que li suggereix l'experiència
d'RV. En la seva consciència d'usuari pot seure mentre que en la seva consciència
de subjecte virtual pot volar, en la seva consciència d'usuari pot estar relaxat mentre
que en la seva consciència de subjecte virtual és en una situació límit. Aquesta simultaneïtat
de consciències pot comportar una sensació de desassossec o d'inhibició davant una
situació o una altra, però en general es tolera, com quan es veu en una pel·lícula
un pla subjectiu d'un home solitari que travessa el desert mentre la persona de la
fila de davant del cinema fa un comentari o ofereix un glop de refresc al company
del costat. L'anomenada suspensió del descrèdit en què es basa el fet de deixar-nos portar per una ficció tendeix a esborrar-nos
la consciència d'usuaris i a deixar-nos fluir la consciència de subjectes virtuals.
Aquest procés psicològic de suspensió del descrèdit depèn més de la predisposició
de la persona que del factor d'immersió dels nostres sistemes d'estimulació sensorial,
és a dir, que un casc que cobreix tot el camp de visió pot posar la persona al caire
de la claustrofòbia en la seva consciència d'usuari i no deixar-li apreciar els espais
oberts magnífics, immensos i despoblats que podria explorar la seva consciència de
subjecte virtual. I l'exemple també funciona a la inversa, com quan una pantalla petita
d'una consola portàtil de videojocs se'ns empassa com a persones i no ens adonem fins
que acabem la partida del que passa al nostre voltant.
Acceptant, doncs, que la immersió que sovint busquem en una aplicació d'RV ens la
dóna la predisposició de la persona i com a conseqüència de la voluntat que té de
suspendre el seu descrèdit, hem de procurar que els nostres sistemes d'RV siguin tan
còmodes com sigui possible, i facilitar així que la consciència d'usuari no ens ofusqui
la consciència de subjecte virtual i espatlli l'experiència d'RV.
Captura de pantalla del joc Tomb Raider en què Lara Croft és el subjecte virtual de l'experiència.
5.2.Aplicacions de la realitat virtual
Pensant en una infinitat d'aplicacions de l'RV, entre les quals hi ha la majoria de
les visualitzacions científiques, hem de recordar que no sempre es persegueix d'aplacar
la consciència d'usuari sinó d'oferir la possibilitat d'observar alguna cosa que no
podem veure amb els ulls, sentir amb les orelles o tocar amb les mans al lloc o en
el moment en què som, però que portem sense suspensió del descrèdit al laboratori
o al lloc on som i ho estudiem sense perdre de vista qui som ni on som.
Centrem-nos ara en la relació entre subjecte virtual i entorn virtual. La taula que
presentem a continuació ens permet de veure quina mena de relacions hi ha habitualment
entre subjecte virtual i entorn virtual en les experiències d'RV.
|
Experiència
|
Subjecte virtual
|
||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
|
|
|
Punt de vista mòbil (PVm)
|
(PVm) + mà
|
(PVm) + arma
|
(PVm) + personatge
|
Cabina de vehicle
|
D'altres
|
|
Entorn virtual
|
Espai
abstracte
geomètric
|
A
|
-
|
-
|
-
|
-
|
B
|
|
Objecte
/espai
|
C
|
D
|
-
|
-
|
-
|
E
|
|
|
Arquitectura-
urbanisme
|
F
|
G
|
H
|
I
|
J
|
K
|
|
|
Paisatge
natural
|
L
|
M
|
N
|
O
|
P
|
Q
|
|
|
Model
de realitat
microscòpica
|
R
|
S
|
-
|
T
|
-
|
U
|
|
|
Model
de realitat
còsmica
|
V
|
W
|
X
|
-
|
Y
|
Z
|
|
|
D'altres
|
AA
|
BB
|
CC
|
DD
|
EE
|
FF
|
|
En què consisteix cadascuna d'aquestes experiències?
A.Exploració d'un entorn abstracte geomètric en 2D o 3D.
B.Intervenció manipulativa o contributiva en un entorn abstracte geomètric.
C.Exploració d'un objecte que es pot penetrar visualment i es converteix en entorn.
D.Exploració i manipulació d'un objecte que es pot penetrar visualment i es converteix
en entorn manipulable.
E.Intervenció manipulativa o contributiva en un objecte que es pot penetrar visualment
i convertir-se en entorn.
F. Flythroughowalkthroughen edifici o ciutat.
G.Intervenció manipulativa o contributiva en edifici o ciutat.
H.Joc en primera persona de tipusShoot'em up!en edifici o ciutat.
I.Joc en tercera persona en edifici o ciutat.
J.Conducció o treball mecanitzat en primera persona en entorn urbà.
K.Intervenció manipulativa o contributiva en edifici o ciutat.
L. Flythroughowalkthroughen entorn natural.
M.Intervenció manipulativa o contributiva en entorn natural.
N.Joc en primera persona de tipusShoot'em up!en entorn natural.
O.Joc en tercera persona en entorn natural.
P.Conducció o treball mecanitzat en primera persona en entorn natural.
Q.Intervenció manipulativa o contributiva en entorn natural.
R.Observació de models de cèl·lules, àtoms i molècules.
S.Intervenció manipulativa o contributiva en models de cèl·lules, àtoms i molècules.
T.Experiència de divulgació científica a la manera de visita guiada entre cèl·lules,
àtoms i molècules.
U.Intervenció manipulativa o contributiva en models de cèl·lules, àtoms i molècules.
V.Observació de models d'estrelles, planetes, galàxies i satèl·lits.
W.Intervenció manipulativa o contributiva en models d'estrelles, planetes, galàxies
i satèl·lits.
X.Joc en primera persona de tipusShoot'em up!en estrelles, planetes, galàxies i satèl·lits.
Y.Conducció o treball mecanitzat en primera persona en estrelles, planetes, galàxies
i satèl·lits.
Z.Intervenció manipulativa o contributiva en models d'estrelles, planetes, galàxies
i satèl·lits.
AA.Exploració d'un entorn inclasificado.
BB.Intervenció manipulativa o contributiva en un entorn inclassificat.
CC.Joc en primera persona de tipusShoot'em up!en un entorn inclassificat.
DD.Joc en tercera persona en un entorn inclassificat.
EE.Conducció o treball mecanitzat en primera persona en un entorn inclassificat.
FF.Intervenció manipulativa o contributiva en un entorn inclassificat.
Com apreciem en les descripcions mínimes de les experiències plantejades en la taula
anterior, la realitat virtual és sempre el fruit de la relació entre un subjecte virtual
que té unes propietats determinades i un entorn virtual que té unes dimensions determinades.
La diversificació del repertori de subjectes i entorns virtuals depèn del treball
d'enginyers informàtics, de guionistes i de dissenyadors d'interacció.
Activitats
-
Què representen els tres nivells d'interacció en el nostre esquema general de l'RV?
-
Quin paper exerceix el subjecte virtual en una experiència de realitat virtual?
-
Amplia amb tres subjectes nous i tres entorns nous la taula de relacions de l'apartat 5 d'aquest mòdul.
Bibliografia
Abbott, E. A. (1993). Planilàndia. Barcelona: De Laertes SA, 1884.
Ascott, R.; Loeffler, C. E. (1991). Connectivity: Art and Interactive Telecommunications(vol. 24, núm. 20). Oxford: Pergamon Press / Leonardo.
Benjamin, W. (1983). L'obra d'art en l'època de la seva reproductibilitat tècnica. Barcelona: Edicions 62 / Diputació de Barcelona.
Brown, P.(1994, febrer). "The ethics and aesthetics of the image interface".ACM SIGGRAPH Computer Graphics(vol. 29, núm. 1).
Brown, P. (1996). "Emergent behaviours towards computational aesthetics".Artlink(vol. 16, núm. 2 i 3).
Byrne R. (2000). Mental Models Website.http://www.tcd.ie/Psychology/Ruth_Byrne/mental_models/index.html
Ellis, S. R. (1993). "Prologue".Pictorial Communication in Virtual and Real Environments(2a. ed., pàg. 3-11). Londres: Taylor and Francis Ltd.
Farooq, M. U.; Dominick, W. D. (1988). "A survey of formal tools and models for developing user interfaces".International Journal of Man-Machine Studies(núm. 29, pàg. 479-496).