L'expansió europea i altres expansions imperials

  • Joaquim M. Puigvert i Solà

  • Núria Sala i Vila

  • Xavier Torres Sans

X08_04527_00841_01

1.Marco Polo i el miratge oriental

Marco Polo, fill d'una família de mercaders venecians, passà més de vint anys en terres del gran khan, entre el 1271 i el 1295. De tornada, empresonat pels genovesos, dictà a un company de cel·la l'anomenat Llibre de les meravelles del món, una narració del seu periple asiàtic que esdevingué tot seguit, al començament del segle XIV, un autèntic best seller.
Alguns estudiosos han qüestionat seriosament el grau de fiabilitat o precisió de les informacions reportades per Marco Polo. Tant se val, però. Perquè allò que fa de la narració de l'intrèpid venecià un document excepcional no és tant l'exactitud d'unes determinades dades (de fet, moltes ho són, d'exactes), sinó l'actitud, entre embadalida i astorada, del narrador. Totes les descripcions (breus) de llocs, països i ciutats incideixen en un mateix tema: l'enlluernadora riquesa oriental.
Així, de la gent de la costa de Malabar, al subcontinent indi, Marco Polo ens diu que "han en llur realme pebre e gingibre (...) e canella e nous (...) e d'altres spècies", i que fan "molts bocarams [teixits] soptils e bels. E les naus (...) hi porten draps d'or e de seda". Al seu torn, els japonesos "an molt or a maravella" i tenen "tota la riquesa del món". El palau imperial "és tot cubert d'or fi, de taules grosses com 1 dit; axí com nós cobrim nostres gleses de plom, axí mateyx éls lo palau, so és, les cambres enbayrades [pavimentades] de loses d'or. E à y moltes perles (...) e an moltes pedres precioses". Les províncies i ciutats xineses són una altra font de meravella. A la ciutat de Iung-txang hi "ha molt or, axí que los homes ne porten los ditz cuberts", i "en aquesta província menyen de totes carns, crues y cuytes, axí com mils los plau (...)" (Totes les citacions s'han extret d'una versió del segle XIV traduïda al català amb el títol Els viatges de Marco Polo i publicada el 1958 per A. Gallina, Barcelona, Ed. Barcino, col·lecció "Els Nostres Clàssics", vol. 85.)
Orient era això: carn a pleret (tan rara en la dieta occidental medieval, fins i tot en la taula de la gent benestant); or a dojo (mentre les esglésies cristianes són guarnides únicament de plom); un devessall d'espècies i perfums, perles i pedres precioses... A més, Orient és la gernació; la vida urbana exuberant... En temps de Marco Polo, la ciutat xinesa de Quinsay (actual Hangzhou) tenia prop d'un milió d'habitants, mentre que les ciutats italianes coetànies no passaven dels cent mil i París, com a màxim, n'aixoplugava uns tres-cents mil. No és estrany que el viatger venecià restés del tot colpit: "En tot lo món -escriu- no avia ciutat tant richa...".
En algunes d'aquestes descripcions, potser hi ha -com de vegades li ha estat retret- un excés de fantasia o imaginació. Però allò que ens hauria de cridar l'atenció és més aviat per què l'Orient (i no pas Occident) era aleshores sinònim d'opulència (o per què la fantasia, si n'hi ha, era invariablement excitada per les llunyanes terres orientals).

2.L'Amèrica precolombina

L'adaptació de l'home al medi americà va donar lloc a solucions originals i específiques, entre les quals cal destacar la domesticació de plantes i animals autòctons (blat de moro, patates, coca, ají, carbassa, tomàquet, cacau, tabac, camèlids andins...) o una relació singular amb el medi geogràfic, a vegades hostil. La relació home-medi ha fet que considerem diverses àrees culturals amb trets específics i comuns: Mesoamèrica, els Andes, Intermèdia i Amazònica.
A Mesoamèrica i els Andes es donaren trets comuns i alhora diferencials. Ambdues àrees es consideren nuclears en haver estat les primeres a evolucionar cap a formes neolítiques. Presenten trets climàtics semblants: situades als intertròpics amb dues estacions (seca i de pluges), el clima varia de zones molt humides a deserts -a Mesoamèrica com més al nord i als Andes a la costa- i segons l'alçada (terres calentes, temperades i fredes, en paraules d'Hernán Cortés), que els dóna una riquesa ecològica especial. Segons J.V. Murra (1975), als Andes això ha donat lloc a la recerca d'un ideal d'autosuficiència per la via del control d'un màxim de pisos ecològics basat en un poblament dispers, a manera d'un arxipèlag vertical, per tal d'optimitzar tots els recursos disponibles.
A més, Mesoamèrica i els Andes presenten contactes entre-àrees de molt antic. A tall d'exemple, assenyalarem dos fets significatius. Primerament, l'expansió del blat de moro (maíz en nàhuatl) des de Mesoamèrica cap al sud, -via l'Amazònia?- fins als Andes. Les similituds en cosmovisió i rituals es fan paleses en l'intercanvi a llarga distància de l'spondylus, conquilla marina originària de la costa equatoriana, que es troba des d'èpoques primerenques a les més tardanes en centres cerimonials i funeraris de les elits als actuals Mèxic i Perú.
Al moment de l'arribada dels espanyols, totes dues zones eren controlades en gran part per estats complexos: la confederació asteca i la inca o imperi del Tahuantinsuyu -dels quatre suyus o parts: Chincahysuyu, Collasuyu, Antisuyu, Cuntisuyu-. Ambdós presenten un seguit de paral·lelismes que val la pena destacar: els pobles mixteca i inca patiren migracions rere les quals s'havien assentat a ciutats de Tenochtitlán i Cuzco, respectivament, que esdevingueren el centre de l'expansió i ampli domini territorial iniciat en les primeres dècades del segle XV.
Cal buscar les causes de la formació dels imperis militars en la necessitat d'alimentar constantment el sistema de sacrificis humans davant l'exigència de regenerar l'energia en els cultes solars o per tal de pal·liar la carència de proteïnes animals de les elits per la inexistència d'animals domesticats entre els asteques; i també en la necessitat de resoldre les creixents demandes de reciprocitat entre elits o pobles sotmesos, o en el cas dels inques, el fet que cada nou inca havia de refer el seu patrimoni, car els anteriors restaven en mans de les mòmies i els llinatges dels inques anteriors (panacas).
Ambdós imperis imposaren el seu domini militar i la llengua franca -nàhuatl, quítxua- sobre un nombre important de grups ètnics; es caracteritzaren per governs duals, organitzacions socials de rígida estratificació social, en llinatges nobles (pipiltin en tecalli, orejones inques en panacas) o plebeus (macehuales en callpulli, ayllus als Andes) que determinaven les formes d'accés als recursos naturals (terres de l'estat o temple, nobles, callpulli o ayllus); establiren un rígid sistema impositiu, en espècie i treball, sobre la població en general i especialment als pobles sotmesos.
A més, l'imperi inca presentava particularitats que cal remarcar: amb una xarxa vial entre 30.000 i 50.000 quilòmetres que ens recorda la romana, va potenciar els desplaçaments de població per tal de controlar les zones frontereres, la població rebel (mitimaes, població desplaçada sense pèrdua de filiació) o la producció artesana (yanaconas, població desplaçada amb pèrdua de filiació) en benefici de Cuzco. L'organització inca es basava en principis de reciprocitat i redistribució, tant entre senyor i sotmesos o incorporats, com en prestacions simètriques de treball entre iguals (ayni, minka, en molts sentits mena de tornajornals) o verticals de la població a l'estat en tributs, en treball o espècies recompensades en aliments emmagatzemats i repartits pel poder en períodes de crisis agrícoles.
El taló d'Aquil·les i la causa de la seva ràpida conquesta pels espanyols rauen en:
1) La fragilitat de l'expansió d'ambdós imperis amb pobles mal sotmesos o en franca rebel·lió, normes successòries mal definides -al Perú l'arribada de Pizarro fou contemporània a la mort per verola de Huayna Capac i la guerra successòria entre Huáskar i Atahualpa, que li va aplanar el camí.
2) L'enfrontament entre dues concepcions del món; l'una, americana o indígena, cíclica i predeterminada pels déus que s'anunciaven en auguris; i l'altra, hispànica, pragmàtica i disposada a utilitzar la traïció i el pacte amb els enemics d'altri per tal de vèncer-lo.
En la pràctica destruïren l'estructura estatal, mantingueren la petita noblesa com a senyors naturals -cacics o curacas- i revertiren en benefici propi els vells impostos en treball i espècies, trencant qualsevol vestigi de redistribució, limitada a confraries i institucions religioses.
La conquesta va afectar preferentment també les àrees veïnes i intermèdies, on s'havia arribat a formes d'estat amb certa complexitat -señoríos, regnes-, restant al marge al segle XVI els pobles d'agricultura incipient o recol·lectors, caçadors i pescadors de l'actual Amèrica del Nord, Con Sud, Amazònia, en part per la difícil assimilació de la seva població a les pautes de treball marcades per l'economia colonial, i en part per la inexistència de recursos econòmics atractius en aquelles àrees.

3.Exploració i conquesta de les Índies Occidentals

1) Entre 1492-1520 podem parlar d'una fase caracteritzada pel descobriment i el rescate, en la qual Colom intentà aplicar el model de factoria comercial medieval a La Española. A partir del 1508 es va dur a terme la conquesta de les altres Antilles (Cuba i Puerto Rico).
1492. Colom "descobreix" un nou continent: arriba a les Bahames (illa de Guanahaní o San Salvador).
1493. Segon viatge de Colom i primer assentament castellà a l'illa batejada La Española (Santo Domingo).
1494. Tractat de Tordesillas: castellans i portuguesos es reparteixen el món per descobrir.
1496-98. Tercer viatge colombí i reconeixement del litoral de Tierra Firme.
1498. Fundació de la ciutat de Santo Domingo a La Española.
1499. Viatges anomenats "menors" o "andalusos" d'exploració de les costes del Nou Món.
1509-10. Primers repartiments d'indis.
1512. Ocupació de Cuba.
1513. Vasco Núñez de Balboa descobreix el Pacífic (istme de Panamà).
1515-30. Exploració del Riu de la Plata.
1517-18. Primeres expedicions a les costes de Yucatán i Mèxic.
2) Entre 1520-1550 foren conquerits els imperis continentals, i zones intermèdies i frontereres. Pels volts del 1540 s'havien controlat quasi totes les zones ocupades antany per població sedentària i amb graus complexos d'organització estatal.
1519-1523. Conquesta de Mèxic o Nova Espanya per Hernán Cortés.
1524. Conquesta de Guatemala.
1527-45. Conquesta de Yucatán.
1530-1535. Conquesta del Perú incaic per Francisco Pizarro.
1535. Creació del virregnat de Nova Espanya.
1536. Primera fundació de Buenos Aires.
1536-37. Rebel·lió indígena al Perú.
1538. Fundació de la Universitat de Santo Domingo.
1539-41. Expedició d'Orellana a l'Amazones.
1543. Comença la navegació transatlàntica entre les Índies Occidentals i Sevilla.
1545-46. Localització de les mines de plata de Potosí (actual Bolívia) i Zacatecas (Mèxic).
1547. Creació dels arquebisbats de Lima i Mèxic.
1551. Es comença a organitzar el virregnat del Perú.
1553. Creació de la Universitat de Mèxic.
3) A partir del 1540 s'intentà dominar les zones desèrtiques, amazòniques o amb població caçadora/recol·lectora o d'agricultura incipient i tendència a la sedentarització. En general, però, els resultats foren adversos i les terres més enllà del centre de Xile, la Pampa, l'Amazònia i el riu Grande s'escaparen del control colonial fins a mitjan segle XVII o fins ben entrat el segle XVIII.
4) 1571. Instauració de la Inquisició a les Índies.

4.La mineria, motor de l'economia colonial americana

Un dels objectius preferents dels espanyols fou l'obtenció de metalls preciosos, i en especial d'or -fins al punt que podem considerar com un dels límits de la colonització la seva inexistència en àmplies zones o la incapacitat de trobar-lo.
En realitat, el motor de l'economia colonial fou primerament l'or i, tot seguit, la plata. En tot cas, la mineria argentífera fou l'objectiu preferent colonial i el sector econòmic dominant, encara que no el majoritari. Vinculades a l'exterior, al voltant de la mina i la mineria s'originaren processos d'especialització regional i productiva per tal d'abastar la demanda que va generar.
Cal esmentar diversos cicles extractius: rescate, al·luvió i mina. Respecte a l'or, es consideren dues fases: la primera dita de rescate, en els primers anys de contacte, i que va permetre extreure per intercanvi o per violència l'or acumulat pels diferents pobles nadius en benefici dels conqueridors; un cop esgotat aquest primer filó, es va optar, sobretot a les Antilles, per l'or de placer o al·luvió, extret mitjançant la mà d'obra forçada de l'encomienda. El període clau va comprendre més o menys entre el 1494 i el 1516 a La Española, Puerto Rico i Cuba, i la producció total va oscil·lar entorn els 30.000 quilos. A Nova Granada fou important la producció aurífera d'Antioquia, entre els rius Cauca i Magdalena, amb recurs a mà d'obra d'encomienda i esclava negra.
La conquesta del continent va permetre localitzar diverses mines de plata, en part ja explotades, la qual cosa va donar lloc a l'explotació preferent d'aquest metall. Dos centres miners destacaren per la seva importància: Zacatecas a Nova Espanya i Potosí a Charcas, encara que ben aviat es van descobrir centres menors (Oruro, Caylloma, San Luis Potosí) i sobretot Huancavélica, l'única mina de mercuri a Amèrica. En general, les mines estaven situades a zones de gran altitud i amb mancances de mà d'obra propera i de productes de consum o energètics.
Segons Bakewell, pel que fa a la producció es diferencien diverses etapes. Si bé és difícil quantificar la producció anterior al 1540, podem apuntar una alça inicial, que s'estabilitzà amb tendència a decréixer fins al 1570, a causa de problemes tècnics (manca d'energia per a la fosa), esgotament dels minerals de superfície i sobretot disminució de la mà d'obra disponible paral·lelament a la caiguda demogràfica indígena. Entorn al 1570 s'inicia un gran canvi quantitatiu a causa del recurs a les galeries, la introducció de l'amalgama -aliatge de mineral i mercuri per a obtenir plata- i la mita, per tal d'assegurar mà d'obra disponible i barata. A partir de les primeres dècades del segle XVII va començar una declinació lenta -solament contrarestada pel descobriment de noves mines-, a causa de la dificultat creixent d'accedir al mineral a Potosí, la pèrdua contínua de població malgrat l'augment del recurs a mà d'obra assalariada, problemes de capitals, d'innovacions tècniques i esgotament de Huancavélica; un període en què prendrà el relleu Nova Espanya, que, a diferència del Perú, i contra l'hegemonia de Potosí, incloïa una major diversitat de centres extractors.
Els centres miners situats en zones fredes i mancades de recursos alimentaris, juntament amb les ciutats, van generar demandes constants de productes de consum. Com ha apuntat molt bé C. Sempat Assadourian, a l'entorn de la producció minera es van originar especialitzacions regionals i productives per tal de satisfer l'àmplia demanda generada tant al Perú (mules a Salta i Tucumán, cereals a Cochabamba, coca a les valls orientals amazòniques, teixits a Huamanga i Quito, aiguardents a la costa del Pacífic) com a Nova Espanya (ramaderia al nord, cereals als altiplans centrals).

5.Els otomans vistos pels europeus

Els ambaixadors siscentistes de la República veneciana ja es miraven de reüll els otomans i foren dels primers a popularitzar la imatge política del "dèspota oriental" (tal com ha mostrat Lucette Valensi en Venezia e la Sublime Porta. La nascita del despota, Bolonya, Il Mulino, 1989).
Montesquieu mateix dedicà força pàgines de les Lettres persanes (1721) i de L'esprit des lois (1734-1748) a caracteritzar (i caricaturitzar) el "despotisme oriental" i contrastar-lo amb el "govern moderat" de les monarquies occidentals:

"En els Estats despòtics (...) no hi ha gens de moderació (...) d'arranjaments (...) de negociacions (...) res d'igual o millor a proposar; l'home és una criatura que obeeix una altra criatura que mana (...). El patrimoni dels homes, com el dels animals, és l'instint, l'obediència, el càstig."

Montesquieu. De l'esperit de les lleis. Edició a cura de X. Arbós, llib. III, X, vol. I, pàg. 68. Barcelona: Edicions 62 i Diputació de Barcelona (Clàssics del Pensament Modern, núm. 5, 2 vol.).

Al segle XIX, el turc o otomà era més que mai, als ulls dels imperialistes europeus, l'individu indolent, viciós, luxuriós, que sabia ser refinadament cruel o pervers amb la més petita excusa (vegeu el treball, i les il·lustracions, d'Andrew Wheatcroft, The Ottomans. Dissolving Images, Harmondsworth, Penguin Books, 1996).
Segons l'estereotip occidental, els otomans eren infidels, luxuriosos i particularment despietats, però allò que els feia -sempre als ulls dels europeus- definitivament incomprensibles o estranys, "salvatges", era l'absència o raresa de la propietat privada de la terra i, en general, dels mitjans de producció. Tal com sentenciava Montesquieu:

"De tots els governs despòtics no n'hi ha cap que s'afeixugui més a si mateix que aquell en el qual el príncep es declara propietari de tots els terrenys i hereu de tots els seus súbdits"

De l'esperit de les lleis (op. cit., llib. V, XIV, vol. I, pàg. 99)

Tot parlant dels turcs, en una "carta persa" ja havia escrit:

"La propietat de les terres és incerta i, per consegüent, l'ardor de fer-les valer va minvant: no hi ha títol ni possessió que valguin contra el caprici dels qui governen"

Montesquieu. Cartes perses. Edició a cura de J. Ramoneda i J. Casals. Barcelona: Laia, 1984, pàg. 72.

A l'Imperi otomà, la terra i altres factors de producció no eren pas propietat del príncep o soldà, almenys estrictament parlant, sinó que pertanyien a l'umma o comunitat de creients (quelcom de semblant a la propietat celeste xinesa; vegeu apartat 4 del mòdul 1). En altres paraules, no hi havia feudalisme o règim senyorial a l'europea; és a dir, apropiació privada de terra i de treball. Almenys, mentre l'autoritat del soldà o de l'Estat era efectiva.
Precisament per aquesta raó, les conseqüències a llarg termini de l'expansió otomana no foren pas comparables a la conquesta i l'explotació ibèrica o europea de les Índies Occidentals: ni coadjuvà a l'adveniment del capitalisme, ni tampoc no desballestà (tan radicalment i irreparablement almenys) el teixit o l'estructura social de les regions conquerides o subjectes a tributació. L'Imperi otomà o oriental tingué de bon començament un caràcter ben diferent tant del castellà com fins i tot del portuguès a les Índies Orientals, perquè era producte d'un medi, d'una societat radicalment diferent de la feudal o occidental.

6.Cronologia de l'expansió i Imperi otomà (1290-1648)

a) Els orígens:
1290. Osman I funda un principat otomà a Bitínia (Anatòlia).
1345-1361. Orhan I inicia les incursions a terres europees i de l'Imperi bizantí: Gal·lípoli, Tràcia, Macedònia.
1361-1389. Murad I conquesta Adrianòpolis i en fa capital otomana amb el nom d'Edirne.
1389. Batalla de Kosovo: els otomans derroten una coalició de prínceps balcànics i consoliden les seves conquestes al sud del Danubi.
1402. Tamerlà derrota els otomans (batalla d'Ankara).
b) L'expansió:
1451-1481. Soldanat de Mehmet II.
1453. Els otomans assetgen i conquereixen Constantinoble, la capital de l'Imperi bizantí i futura Istanbul o capital de l'Imperi otomà.
1512-1520. Soldanat de Selim I.
1514. Els otomans derroten els safàvides (batalla de çaldiran); ocupació del Caucas (Azerbaidjan; Armènia, 1534; Geòrgia, 1555) i l'Iraq (1534).
1516-1517. Conquesta otomana d'Egipte i Síria.
1520-1566. Solimà I el Magnífic.
1521. Conquesta de Belgrad.
1522. Els otomans expulsen els cavallers de l'orde de Sant Joan de l'illa de Rodes.
1526. Batalla de Mohács: els otomans derroten els hongaresos.
1529. Primer i fallit setge otomà de Viena.
1538. L'armada otomana derrota la cristiana; ocupació del Iemen (Aden) i control de l'entrada al mar Roig.
1541. Annexió d'una part del regne d'Hongria.
Cap al 1550. Es consolida el domini otomà al nord d'Àfrica: Alger (1529), Tripolitània (1551), Bugia (1555).
1566-1574. Soldanat de Selim II.
1571. Derrota de l'armada otomana en la batalla de Lepant. Xipre és en mans dels otomans.
1574. Es consolida el domini otomà al nord d'Àfrica: Tunísia, Bona.
1574-1595. Murad III.
1593-1606. Guerra entre els otomans i els Habsburg.
1623-1640. Soldanat de Murad IV.
1638. Pau amb la Pèrsia safàvida, que retindrà les terres del Caucas i l'Azerbaidjan, però no l'Iraq.
1640-1648. Soldanat d'Ibrahim I.

7.Rellevaments colonials

La informació resta agrupada en els apartats següents:
Holanda i Portugal (Índies Orientals)
Angloholandesos a les Índies:
Anglesos a la Mediterrània
Índies Orientals (i Àfrica)
Índies Occidentals
França: una nova potència colonial
Amèrica del Nord
El nou imperialisme (segle XVIII): els britànics a l'Índia i a altres llocs
S'han emprat les equivalències següents:
Holandesos: Holandesos (però només "holandesos" si la dada cronològica pertoca a un àmbit o epígraf diferent, com ara Angloholandesos a les Índies)
Anglesos (Britànics): Anglesos (Britànics)
Francesos: Francesos
Holanda i Portugal (Índies Orientals)
El procés de substitució i desplaçament dels portuguesos, i l'auge colonial de les Províncies Unides holandeses al segle XVII
1587. Holandesos a la costa nord-est del Brasil.
1594. Inici de la penetració holandesa a l'arxipèlag indonesi: Bantam (Java).
1598. Holandesos a Veneçuela.
1598. Holandesos a les illes Maurici (Àfrica Oriental).
----------
1600. Els holandesos arriben al Japó.
1602. Fundació de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (VOC).
1603-1609. Disputa entre holandesos i portuguesos al voltant de les illes Moluques: els holandesos s'obren pas, com abans els portuguesos, a canonades.
1605. Els holandesos prenen Amboina (illa de Ceram).
1609. Els holandesos expulsen els portuguesos de Sri Lanka (Colombo) i Malacca.
1609. Factoria holandesa al Japó (Hirado).
1610. Ja aleshores, per cada vaixell portuguès n'hi ha quatre de pavelló holandès.
1612. Factoria holandesa a la costa de Guinea (Fort Mouree).
1612. Anglesos a l'Índia: Surat.
1616. Holandesos a Amèrica del Nord: funden la colònia Nova Holanda i la seva capital, Nova Amsterdam (futura Nova York).
1619. Els holandesos funden Batàvia (Java; Jakarta).
1620-1630. Els holandesos expulsen (i massacren) els anglesos de les illes Moluques (Amboina).
1621. Fundació de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals (vegeu infra "Angloholandesos a les Índies").
1622. Els anglesos expulsen els portuguesos d'Ormuz (entrada del golf Pèrsic).
1624. Els holandesos ocupen Bahia (Brasil).
1628. Holandesos a Cuba.
1630. Els holandesos ocupen Pernambuco (nord-oest del Brasil). Ataquen i ocupen Recife (fins al 1653) i Olinda (fins al 1653).
1631. Anglesos a Masulipatnam (Índia).
1636. Els holandesos ocupen Curaçao, Guaiana (Antilles).
1637-1645. Ajudats pels anglesos, els holandesos bloquegen Goa i desvien en profit propi els tràfics (de fet, troben i aparellen una nova ruta marítima a l'Índic, més cap a l'est, que obvia els vents estacionals de la ruta índia, permet una navegació permanent i acaba arraconant Goa).
1638. Els holandesos capturen Sao Jorge da Mina, Elmina (golf de Guinea).
1639. Anglesos a Madràs (Índia). Els holandesos obtenen l'exclusiva dels tractes occidentals amb el Japó (Nagasaki, illot de Deshima), d'on en són expulsats, en canvi, els portuguesos.
1641. Els holandesos prenen Luanda (Angola), les illes de Sao Tomé i Annobon (golf de Guinea).
1642-1644. Viatges holandesos d'Abel Janszoon Tasman a "Tasmània" (Nova Zelanda, Tonga, illes Fiji, golf Van Diemen...).
1648. Portuguesos recapturen Angola.
----------
1650. Els holandesos completen la dominació d'Amboina (Ceram).
1652. Primera guerra angloholandesa.
1652. Els holandesos funden Ciutat del Cap.
1654. Els holandesos perden definitivament Brasil davant forces angloportugueses.
1656. Els holandesos prenen Colombo (Sri Lanka).
1663. Els holandesos prenen Cochin (Índia).
1665-1667. Segona guerra angloholandesa (àmbit: Antilles i Índia).
1667. Els holandesos capturen Macassar (illes Cèlebes).
1672-1674. Tercera guerra angloholandesa.
1677. Els holandesos ocupen Mataram (Java).
1682. Els holandesos conquereixen Bantam (Java).
c. 1690 Els holandesos introdueixen cafè d'Aràbia a Java.
----------
1702-1713. Guerra civil a Mataram; primera guerra de successió javanesa.
1703. Tractat angloportuguès de Methuen.
1717-1723. Segona guerra de successió javanesa.
1740-1743. Matança de xinesos a Batàvia.
1749-1755. Tercera guerra de successió javanesa.
1759. Els anglesos derroten els holandesos a Bengala.
Angloholandesos a les Índies
Preludi: Anglesos a la Mediterrània
1569-1573. Anglesos a Llevant, arran del bloqueig dels ports holandesos i espanyols, i la guerra turcoveneciana.
1578. Primers contactes amb els turcs.
1581. Les companyies Turkey Co. i Venice Co. són autoritzades per a comerciar directament a/amb Constantinoble, Esmirna, Aleppo, Alexandria en detriment dels venecians.
1593. Fundació de la companyia Levant Co. (fusió de la Turkey i la Venice).
1600. Fundació de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals (vid. infra).
Índies Orientals (i Àfrica)
Holandesos i anglesos es disputen les illes de les espècies i la trata africana. Els primers van ser hegemònics a les Índies Orientals, però els segons van aconseguir entrar a l'Índia (la futura joia de la corona britànica) i una presència més gran al Carib, en detriment sempre de la monarquia hispànica i el seu imperi colonial.
1594. Inici de la penetració holandesa a l'arxipèlag indonesi: Bantam (Java).
1598. Holandesos a les illes Maurici (Àfrica Oriental).
----------
1600. Els holandesos arriben al Japó.
1602. Fundació de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (VOC).
1603-1609. Disputa entre holandesos i portuguesos al voltant de les illes Moluques.
1609. Els holandesos expulsen els portuguesos de Sri Lanka (Colombo) i Malacca.
1609. Factoria holandesa al Japó (Hirado).
1610. Fundació de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals.
1612. Anglesos a l'Índia: Surat.
1619. Els holandesos funden Batàvia (Java; Jakarta).
1621. Els holandesos sufoquen una revolta a les illes de Banda.
1622. Els anglesos expulsen els portuguesos d'Ormuz (entrada del golf Pèrsic).
1623. Interrupció dels contactes anglesos a Siam i el Japó.
1631. Anglesos a Masulipatnam (Índia). Factoria anglesa a Gàmbia per al tràfic d'esclaus.
1634. Els anglesos obtenen del gran mogol l'autorització per a comerciar amb Bengala.
1639. Anglesos a Madràs (Índia). Els holandesos obtenen l'exclusiva dels tractes occidentals amb el Japó (Nagasaki, illot de Deshima), d'on en són expulsats els portuguesos.
1640. Factoria anglesa a Hughli (Bengala).
1642. Els holandesos sufoquen una revolta a les Moluques.
----------
1656. Els holandesos prenen Colombo (Sri Lanka).
1658. Factoria anglesa a Cassimbazar (Índia).
1661. Els anglesos obtenen Tànger, Bombai (Índia) i facilitats de comerç a l'Índic.
1663. Els holandesos prenen Cochin (Índia). Creació de la companyia anglesa Royal African Co. per a la trata.
1664. Fundació de la companyia francesa de les Índies Orientals.
1677. Holandesos sobirans de Mataram (Java).
1682. Els holandesos conquereixen Bantam (Java).
1691. Anglesos a Calcuta (Índia).
Índies Occidentals
Holandesos i anglesos s'infiltren reeixidament en l'àmbit colonial de la monarquia hispànica.
1567. Corsarisme anglès al Carib: sir John Hawkins.
1573. Corsarisme anglès al Carib: sir Francis Drake.
1587. Holandesos a la costa nord-est del Brasil.
1598. Holandesos a Veneçuela.
----------
1605. Factories angleses a les Barbados (Antilles); base corsària.
1609. Privilegi reial en favor de la Companyia de Jesús i les reducciones de indios guaranís o paraguaians.
1610. Inici de la penetració holandesa a la Guaiana.
1612. Factories angleses a les Bermudes (Antilles).
1620. Fundació de la colònia de Nova Anglaterra per anglesos puritans, arribats amb el vaixell Mayflower (vegeu infra "Amèrica del Nord").
1621. Fundació de la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals.
1624. Els holandesos ocupen Bahia (Brasil).
1628. Holandesos a Cuba.
1630. Els holandesos ocupen Pernambuco (nord-oest del Brasil). Ataquen i ocupen Recife i Olinda.
1635. Francesos a Santo Domingo, Guadalupe, Martinica (Antilles).
1636. Holandesos ocupen Curaçao, Guaiana (Antilles).
1639. Fundació de la companyia francesa de les Illes Americanes (Antilles) (filibusterisme).
----------
1646 (-70). Factories angleses a les Bahames (Antilles).
1652. Primera guerra angloholandesa.
1654. Els holandesos perden definitivament Brasil davant forces angloportugueses.
1655. Els anglesos ocupen Jamaica (Antilles).
1655. Francesos a Haití (Antilles).
1659. Repartiment de La Española (Haití i Santo Domingo) entre França i Espanya.
c. 1660. Els anglesos exploten tabac, cotó... a Virgínia (plantació esclavista).
1665-1667. Segona guerra angloholandesa (àmbit: Antilles i Índia).
1667. Els anglesos expulsen els holandesos de Nova Holanda/Amsterdam, ara Nova Anglaterra/York.
----------
1713. Pel Tractat d'Utrecht, els anglesos aconsegueixen el monopoli del comerç d'esclaus (asiento de negros, com en deien) a les colònies hispanes per trenta anys, i esberlar el monopoli comercial hispà (mitjançant l'anomenat navío de permiso).
1721. Sublevació de José de Antequera a Paraguai.
1733-35. Nova sublevació paraguaiana (Fernando Mompo).
1756-1763. Guerra dels Set Anys: els anglesos ocupen l'Havana i Manila, i obtenen La Florida (pau de París del 1763).
1765. Habilitació de nou ports espanyols per a comerciar directament amb les colònies americanes: Santander, Gijón, La Corunya, Sevilla, Cadis, Màlaga, Cartagena, Alacant i Barcelona.
1780-83. Sublevació andina de Tupac Amaru.
1782. Sublevació criolla a Colòmbia.
França: una nova potència colonial
1595. Mercaders francesos són al Brasil, golf de Guinea i Angola, sempre en guerra amb els portuguesos.
----------
1603. Exploració i colonització francesa de Canadà: el governador Samuel de Champlain pren possessió de Terranova, Nova Escòcia i Nova França.
1608. Fundació de Quebec (Canadà).
1626. Francesos a la Guaiana francesa.
1633. Creació d'una companyia per al tràfic d'esclaus de Guinea, Senegal, Gàmbia.
1634. Creació d'una companyia mercantil per a Mauritània i Sierra Leone.
1635. Francesos a Santo Domingo, Guadalupe, Martinica (Antilles).
1641. Fundació de Montreal (Canadà).
1641-1666. Guerra amb els iroquesos al Canadà.
1643 (-72) Francesos a Madagascar (Fort-Dauphin).
----------
1654. Francesos a illa Reunió (Bourbon).
1655. Francesos a Haití (Antilles).
1664. Colbert funda la Companyia Francesa de les Índies Occidentals per al comerç de pells amb els indis iroquesos.
1673. Creació de la companyia del Senegal per a la trata africana.
1682. Exploració del Mississipí i fundació de Lousiana per La Salle.
1682-1701. Nova guerra amb els iroquesos (que són ajudats pels anglesos).
1685. Creació de la companyia de Guinea per a la trata.
----------
1718. Fundació de Nova Orleans.
Francesos a l'Índia (Chandernagore, Pondichéry), en pugna amb anglesos.
1756-1763. Guerra dels Set Anys i pau final de París: França cedeix Canadà i Senegàmbia a Gran Bretanya, i Lousiana, a Espanya.
Amèrica del Nord
1584. Els anglesos (sir Walter Raleigh) exploren Virgínia.
1603. Exploració i colonització francesa de Canadà.
1607. Els anglesos funden Jamestowm, la primera colònia.
1610. Plantacions de tabac a Virgínia.
1616. Els holandesos funden Nova Amsterdam. Ja aleshores els anglesos. hostilitzen les colònies de Nova Holanda.
1620. Fundació de la colònia de Nova Anglaterra per anglesos puritans, arribats a Plymouth en el vaixell Mayflower.
1629. Anglesos a Massachusets.
1634. Els anglesos catòlics funden Maryland.
1635. Anglesos a Connecticut i New Hampshire.
1636. Anglesos a Rhode Island.
1638-1650. Els anglesos prenen Delaware als holandesos.
---------
c. 1660. Els anglesos exploten tabac, cotó... a Virgínia (plantació esclavista); són a Carolina del Nord.
1664. Els anglesos prenen Nova Jersey als holandesos.
1667. Els anglesos expulsen els holandesos de Nova Holanda/Amsterdam, ara Nova Anglaterra/York.
1670. Els anglesos ocupen Carolina del Sud.
1681. Fundació de la colònia anglesa i quàquera de Pennsilvània.
1683. Els anglesos funden Filadèlfia.
----------
1713. Arran del Tractat d'Utrecht, Anglaterra pren Terranova i Nova Escòcia a França.
El nou imperialisme (segle XVIII): els britànics a l'Índia i a altres llocs
1612. Anglesos a l'Índia (Surat).
1622. Els anglesos expulsen els portuguesos d'Ormuz (entrada del golf Pèrsic).
1631. Anglesos a Masulipatnam (Índia).
1634. Els anglesos obtenen del gran mogol l'autorització per a comerciar amb Bengala.
1640. Factoria anglesa a Hughli (Bengala).
----------
1661. Els anglesos obtenen Tànger, Bombai (Índia) i facilitats de comerç a l'Índic.
1691. Anglesos a Calcuta (Índia).
----------
1703. Tractat angloportuguès de Methuen.
1749. Els holandesos prenen el control territorial de Java.
1754-1763. Guerra colonial francobritànica a Amèrica del Nord (vall de l'Ohio). Els britànics conquesten Quebec (1759) i Montreal (1760).
1756-1763. Guerra dels Set Anys i pau final de París: Gran Bretanya guanya Canadà i Senegàmbia (també colònia francesa), i La Florida espanyola.
1757. Els britànics prenen el control territorial de Bengala.
1765. Els holandesos prenen el control territorial de Sri Lanka (s'apropien del tribut local).
1787. Els britànics prenen Sierra Leone.
1788. Els britànics instal·len una colònia penitenciària a Nova Gal·les del Sud (Austràlia).
1795-1815. Els britànics prenen Sri Lanka als holandesos.

8.Les exploracions geogràfiques i les expedicions científiques

Tal com ha assenyalat Marie Noëlle Bourguet, al llarg del segle XVIII es varen incrementar les exploracions geogràfiques i les expedicions científiques que tenien com a primer objectiu crear un corpus de coneixement recollit en mapes (previ reconeixement d'illes i de costes), cartes marines, dibuixos, herbaris i col·leccions vàries. Aquestes expedicions responien, en bona part, al gust enciclopèdic per l'inventari exhaustiu i la taxonomia o classificació dels éssers vius. De fet, des d'aleshores, algunes plantes i accidents geogràfics d'arreu del món foren batejats amb el nom dels seus "descobridors" o "classificadors" europeus.
Tanmateix, els exploradors setcentistes (ja fossin metges, botànics, geòmetres o naturalistes) eren lluny de la imatge estereotipada de l'explorador aventurer i romàntic, ja que la majoria d'ells desenvolupaven una missió oficial organitzada i finançada ja fos per un príncep o un grup de comerciants o bé una institució acadèmica, amb uns objectius clars i definits. Si bé molts d'aquests exploradors tenien unes clares motivacions científiques, no es pot oblidar el lligam de les seves activitats amb l'expansió colonial, ja que facilitaren l'acció futura dels comerciants, soldats i colons (si bé al segle XVIII el lligam entre exploració i conquesta no era, potser, tan estreta com als segles XVI o xix).
Sense voler ser exhaustius, us oferim una cronologia sobre les exploracions geogràfiques desenvolupades a Amèrica, Àsia i a l'oceà Pacífic, amb algunes referències, en alguns casos, als segles XVI i XVII. També podeu consultar els diversos treballs publicats sobre el tema en anglès i castellà per A. Lafuente, A. Elena i M.L. Ortega (ed.). Mundialización de la ciencia y cultura nacional. Actas del Congreso Internacional "Ciencia, descubrimiento y mundo colonial", Madrid, Ediciones Doce Calles, 1993.
1543-45. Expedicions de Villalobos a Hawaii, Filipines i Carolines.
1566. Mendaña arriba a les Marqueses.
----------
1605-06. Fernández de Quirós arriba a Noves Hèbrides.
Vaz de Torres descobreix Austràlia.
----------
1642-1659. Viatges de l'holandès Abel Tasman, que descobreix les illes (batejades) Maurici, Tasmània, Nova Zelanda i el nord-oest de Nova Guinea
1690-92. Expedició científica al Japó d'Engelbert Kampfer, cirurgià de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals.
1699. L'anglès William Dampier explora les costes del Pacífic, l'estret al qual dóna el nom i descobreix Nova Bretanya.
----------
1715-1718. J.F. Bernard publica a Amsterdam Recuil des voyages du Nord
1720. El jesuïta François-Xavier de Charlevoix és enviat a descobrir el mar de l'Oest a Amèrica del Nord.
1721-22. Roggeveen arriba a les illes de Pasqua i Samoa.
----------
1733-1742. L'Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg promou expedicions a Sibèria, a càrrec del metge alemany Johann Georg Gmelin.
1735. L'Acadèmia de Ciències de París envia el matemàtic Maupertuis a Lapònia i una expedició a l'altiplà andí (a Bougner i La Condanime) amb la finalitat d'amidar el meridià terrestre.
1738. J.F. Bernard publica Recuil des voyages dans l'Amerique meridionale; La Vérendrye va obtenir a Canadà el suport del governador per als seus projectes d'expedició al Missouri.
1753. H.F. Prevost publica Histoire générale des voyages ou Nouvelle Collection des toutes les relations des voyages, en 11 volums (París: Didot, 1753).
1756. De Brosses publica Histoire des navigations aux terres australes.
1761. El rei de Dinamarca organitza una expedició patriòtica i científica a Aràbia.
1766-68. Bougainville arriba a Polinèsia i Melanèsia.
1768. A París es publica el Viatge a la Sibèria; Josep Banks obté per a ell i el botànic suec Daniel Solander l'autorització per a participar, a càrrec seu, en el primer viatge de Cook.
1768-1774. Expedició a Sibèria pel naturalista alemany Peter Simon Pallas
1768-1779. Expedicions científiques de James Cook (Austràlia, Nova Caledònia, illes Tonga i Sandwich, Antàrtic).
1770-1780. Peter Pond, traficant de pells de Connecticut, explora el nord-est canadenc; els seus mapes i relats obriren camí als viatges d'Alexander Mackenzie (1789 i 1793).
1771. A Sant Petersburg es publica en alemany el Viatge del professor Pallas a les distintes parts de Rússia i Àsia septentrional; l'obra es traduí aviat al rus, l'anglès, l'italià i el francès.
1775. Després de la independència dels Estats Units, el govern federal envia exploradors cap al sud i l'oest del país.
1777. Es denega al naturalista francès J. Dombey l'autorització per a viatjar a Amèrica del Sud: es posa la condició que accepti la presència de dos botànics espanyols.
1781. Bougainville publica el Voyage autour du monde.
1785. L'escocès Mungo Park emprèn un viatge fins al Níger enviat per una societat d'homes de negocis anglesos.
1786. La Pérouse desembarca a l'illa de Pasqua.
1787. El metge Marin de Jessé encapçala una exploració a Nova Espanya.
1789-1794. La Corona espanyola encomana al navegant genovès Alexandre Malaspina una volta al món, rèplica dels viatges de Cook i de La Pérouse per aigües del Pacífic.