Estats i revolucions (segles XVI - XVII)

  • Xavier Torres Sans

X08_04527_00841_04

1.La guerra dels Trenta Anys (1618-1648)

La rebel·lió i la guerra de Bohèmia (1618-1625)
1618. Defenestració de Praga (23 de maig): els procuradors de les dietes protestants de Bohèmia defenestraren els dos governadors imperials.
La noblesa bohèmia, protestant i encapçalada pel comte Mattias von Thurn, es revoltà contra l'arxiduc Ferran d'Habsburg, rei de Bohèmia, que impulsava tant la Contrareforma com la centralització política. Thurn aconseguí el suport de les dietes d'Àustria, Silèsia, Moràvia, Hongria i Transsilvània.
1619. La Dieta de Bohèmia no reconegué l'emperador Ferran II (1619-1637) i nomenà el príncep elector del Palatinat, Frederic V, com a rei. L'emperador contraatacà amb el suport del duc de Baviera i de Felip III, el monarca hispànic.
1620. Batalla de la Muntanya Blanca, guanyada per l'exèrcit imperial del comte de Tilly i que significà la desfeta dels rebels bohemis i la seva repressió ulterior (confiscació de terres, execucions, conversions forçades al catolicisme).
1662. L'exèrcit imperial de Tilly ocupà el Palatinat.
1623. Tilly derrotà els luterans de la Baixa Saxònia.
El "període danès" (1625-1629)
1625. Christian IV, rei de Dinamarca i titular del ducat germànic de Holstein, intervingué en el conflicte en favor dels protestants de la Baixa Saxònia. Fou secundat pel cardenal Richelieu (França) i altres potències europees (Anglaterra, Holanda).
1627. Christian IV fou derrotat pels exèrcits imperials de Tilly i Wallenstein, i expulsat del ducat de Holstein.
1629. El monarca danès hagué de signar la pau amb l'emperador i renunciar a immiscir-se en els afers alemanys.
El "període suec" (1630-1635)
Gustau Adolf II de Suècia intervingué en el conflicte i s'emparà de diferents territoris germànics. Finalment, fou aturat en la batalla de Nordlingen (1634).
Borbó contra Habsburg (1635-1648)
1635. Entrada de França en el conflicte, al costat de Suècia i en contra dels Habsburg espanyols.
1640. Sublevació de Catalunya i Portugal.
1643-1645. Guerra entre Dinamarca i Suècia.
1644. Inici de converses de pau a Münster i Osnabrück.
1648. Signatura de la pau de Westfàlia entre l'emperador i França (a Münster) i Suècia (a Osnabrück). La pacificació entre Habsburg i Borbó es retardà fins al Tractat dels Pirineus (1659).

2.Sinopsi cronològica de la rebel·lió dels Països Baixos (1550-1650)

1550-1565: Antecedents
Anys de conflictivitat variada: greuges de la noblesa local, disputes fiscals, persecució inquisitorial de calvinistes...
1565-1568. La primera rebel·lió: els magnats o gueux
1565. Una lliga de l'alta noblesa dels Països Baixos, encapçalada pel comte d'Egmont i Guillem de Nassau-Orange, elevà a la reina-governadora Margarida de Parma (germana natural de Felip II) una protesta formal pels excessos de la Inquisició contra els protestants i la relegació de l'aristocràcia autòctona al Consell d'Estat. El nom de gueux o pidolaires els fou adjudicat, despectivament, pel comte de Barlaimont: "Ce n'est qu'un tas de gueux".
1566. Munió de revoltes populars calvinistes, afavorides pels predicadors protestants i per la carestia, i que acabaren amb l'assalt dels monestirs catòlics.
1566-1568. Es desferma la repressió del duc d'Alba, que executa (1568) els comtes d'Egmont i de Horn. Guillem de Nassau-Orange aconseguí fugir.
1568. Guillem de Nassau-Orange envaí els Països Baixos, però fou rebutjat per l'exèrcit del duc d'Alba. Simultàniament, començaren a actuar els anomenats gueux de mer, corsaris rebels.
1569-1576. La segona rebel·lió: els Estats Generals
1569. Els Estats Generals es pronunciaren en contra de la introducció de l'alcabala, un impost d'encuny castellà que gravava (%) tota venda de béns immobles, mobles i semovents. La recaptació forçada de l'impost originà la segona onada de revoltes.
1572. Nova invasió de Guillem de Nassau-Orange, secundada per un seguit d'aixecaments urbans. Guillem convocà estats o parlament als territoris conquerits. En sortí una primera federació o república "holandesa" formada per les províncies septentrionals d'Holanda i Zelanda.
1576-1581. La tercera rebel·lió: la divisió dels Països Baixos
1576. El pillatge de la soldadesca espanyola a les ciutats del sud (Anvers, Maastricht, Gant) propicià l'anomenada pacificació de Gant: un tractat entre les províncies del sud i del nord, catòliques i protestants, per tal de lluitar contra els tercios hispànics i la política repressiva del nou governador Alejandro Farnesio, duc de Parma.
1578. El governador Farnesio, però, es guanya les províncies del sud, amb el compromís de respectar les seves llibertats: unió d'Arràs.
1579. A tall de réplica, les províncies rebels, que ja són (i seran, finalment) set (Holanda, Zelanda, Utrecht, Gelderland, Groningen, Frísia i Overijssel) signen la unió d'Utrecht.
1581. Es declaren independents. D'ençà del 1578 negocien amb la Casa d'Anjou i la Corona francesa per tal de trobar i nomenar un monarca de recanvi, substitut de Felip II. Jean Bodin assessora el duc d'Anjou, però els rebels es neguen a acceptar la fórmula bodiniana de la puissance absolue.
1581-1609. La guerra i la independència
1584. Guillem de Nassau-Orange fou assassinat. Prengué el relleu el seu fill Maurici.
1584-1588. Els tractes per a trobar un rei nou no prosperaven. El duc d'Anjou, fastiguejat, es rendí el 1583, després d'haver provat un cop de força militar. Enric III de França, un Valois, tampoc no s'hi avingué. Finalment, el comte de Leicester, favorit de la reina Isabel d'Anglaterra, topà amb les mateixes dificultats que el duc d'Anjou (1584-1588).
1588-90. A la fi, els Estats Generals de les províncies independents es proclamen sobirans. S'institueix un comandament militar comú, l'stadhouder; i un landsadvocat o primer ministre. Althusius s'encarrega de teoritzar i justificar la sobirania del nou estat.
1609-1621. L'anomenada Treva dels Dotze Anys
Les províncies secessionistes consoliden posicions (militars, diplomàtiques) i coneixen una activitat econòmica notable.
Tanmateix, les dissensions al si del nou estat són considerables i afecten:
a) La vertebració política de les províncies, que alguns voldrien més ferrenya o centralitzada.
b) Les relacions entre Església i Estat o el grau de confessionalitat del nou Estat.
c) La doctrina de l'Església reformada, que suscità el debat entre arminians i gomaristes (que defensaven una concepció molt rigorista de la predestinació).
d) La continuació o no de la guerra amb la monarquia hispànica; una divergència que es decantà finalment en favor del partit bel·licista i que acabà amb l'execució (1619) de Johan van Oldenbarnevelt, cap dels pacifistes.
1621-1648. Cap a la independència de dret
La represa de la guerra dels Països Baixos resta en segon terme davant el gran conflicte bèl·lic de la guerra dels Trenta Anys.
1648. El tractat de Westfàlia o pau de la Haia clou el conflicte dels Països Baixos amb el reconeixement, de dret, de la independència holandesa. Han nascut les Províncies Unides.

3.Sinopsi cronològica de la guerra de Separació catalana (1640-1659)

Vegeu la cronologia detallada que es troba al catàleg de l'exposició El Corpus de Sang. Història i llegenda. A 350 anys de la Revolta dels Segadors, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1990, pàg. 23, 29, 34, 42-43, 51-52.
D'aquest mateix catàleg us recomanem la il·lustració i les compilacions de fonts, documents i bibliografia.
Vegeu, igualment, el mòdul corresponent de l'assignatura Història moderna de Catalunya.

4.Sinopsi cronològica de la rebel·lió i la restauració portuguesa (1637-1668)

Antecedents
1637. Onada de revoltes locals de caire antifiscal (Évora, Alentejo, Algarve, Setúbal, Santarém, Abrantes, Oporto, Viana do Castelo...). L'exèrcit intervingué a l'Alentejo i l'Algarve.
Rebel·lió i restauració
1640.
Inici de la rebel·lió catalana, que sembla haver encoratjat, ni que sigui pel factor oportunitat, la portuguesa. Després del Corpus de Sang barceloní, un grup petit de nobles i lletrats portuguesos començà a conspirar per tal de separar el regne de la monarquia hispànica i restituir la dinastia portuguesa de la Casa de Bragança (segons ells, bandejada il·legítimament en la crisi successòria del 1580).
Inici de la rebel·lió portuguesa amb el "cop d'estat" del primer de desembre, quan una quarantena de nobles o fidalgos irromperen al palau reial de Lisboa i mataren el secretari d'estat Miguel de Vasconcelos. Els conspiradors prengueren el castell de Sant Jordi i les fortaleses del Tajo. Tot seguit convidaren el poble a sumar-se a la rebel·lió (cosa que féu amb entusiasme).
El 15 de desembre fou coronat don Joan IV, duc de Bragança. Així doncs, la Restauració es consumà.
1641.
Es convocaren corts per tal de preparar la guerra amb Felip IV.
Repressió d'una conspiració nobiliària favorable a la reintegració dins la monarquia hispànica.
La guerra i els esdeveniments
Inicialment, la guerra no fou sinó un seguit de campanyes i episodis fronterers, sovint sagnants, però de poca entitat i no gens desequilibrants. Els efectius de la monarquia hispànica romanien massa entretinguts a Catalunya i als camps de batalla de la guerra dels Trenta Anys. A més, Portugal gaudia (com Catalunya) del suport francès.
1656. Mort de Joan IV. Fou succeït per Alfons VI i la reina regent Maria Lluïsa de Guzmán.
Arran de la pau dels Pirineus (1659), Felip IV pogué concentrar les seves forces en la recuperació de Portugal. Tanmateix, malgrat alguns èxits inicials (com ara l'ocupació d'Évora el 1663), els exèrcits de l'antic rei foren repetidament i decisivament derrotats (batalla d'Ameixial, el 1663; Montes Claros, en 1665). Portugal comptà amb el suport anglès i l'experiència del mariscal prussià Frederic de Schomberg.
1662. Successió efectiva d'Alfons VI, un rei minusvàlid, propiciada pel comte Castelo Melhor (l'autèntic governant).
1666. Pacte militar entre Portugal i França.
Cap a la independència
1667. "Cop d'estat" nobiliari, que foragità Castelo Melhor i forçà la renúncia d'Alfons VI (facturat ràpidament cap a les Açores) en favor del seu germà Pere i la seva descendència.
1668. Tractat de Lisboa: Madrid reconegué la independència de Portugal.

5.Sinopsi cronològica de les revolucions napolitanes (1647-1648)

La revolta de Masaniello (7 de juliol-17 de juliol)
1647
(7 juliol). A la ciutat de Nàpols esclatà una revolta popular, encapçalada pel peixater Tommaso Aniello, dit Masaniello, i originada per una nova taxa fiscal sobre el consum de fruita. La fúria popular s'adreçà contra el palau virregnal, els oficials reials i els recaptadors d'impostos. Els revoltats cridaven "Visca el rei d'Espanya i mori el mal govern". Masaniello, triomfant, fou nomenat "capità general del poble de Nàpols". En dies successius foren assaltats alguns dels palaus urbans de l'aristocràcia napolitana.
Les reivindicacions dels revoltats incloïen l'abolició d'impostos i la reinstauració dels privilegis que (suposadament) l'emperador Carles V havia atorgat a la ciutat l'any 1540:
a) Elecció popular de les magistratures urbanes.
b) Igualtat de vot i de poder entre l'estament noble i el plebeu o popolani al govern de la ciutat.
c) Exempcions fiscals (la qual cosa implicava l'anul·lació de tots els impostos nous establerts a la ciutat d'ençà del 1540).
(9 juliol). El virrei es veié forçat a transigir i signà uns pactes o capítols favorables al popolo (o classes mitjanes), però que no satisferen les aspiracions radicals dels masaniellos o de la plebs urbana.
La revolta s'estén per les províncies.
(17 juliol). Masaniello és assassinat per instigació del virrei. L'enterrament, a l'església del Carme, fou multitudinari.
L'"altra" revolta napolitana (agost 1647-juny 1648)
(Agost). La ciutat és bombardejada per l'armada del rei. Tanmateix, la revolta ja té un nou cabdill popular: el ferrer Gennaro Annese.
(Octubre)
(1) Nova intervenció militar de la Corona (soldats espanyols desembarquen a Nàpols i hi ha combats per la ciutat).
(21) Annese és nomenat "Generalíssim del Poble" de Nàpols (màxima autoritat militar).
(22) Annese proclama la República napolitana, sota protectorat francès (un duc de Guisa, Enric de Lorena, en serà nomenat cap).
(Novembre)
(15) El duc de Guisa arriba a la ciutat.
(Desembre)
(23) Comença la dictadura del duc de Guisa, que relega Annese, actua contra els elements més radicals i busca una entesa amb la facció més moderada de la revolució.
(1648)
(abril). Conquesta espanyola de la ciutat de Nàpols i retorn a l'obediència hispànica.
(juny). Annese és executat.
(agost). Fallida temptativa francesa de recuperació, que comporta la repressió dels napolitans més compromesos.

6.Sinopsi cronològica de la revolució i la guerra civil anglesa (1625-1660)

La pugna rei-Parlament (1625-1641)
1625. Carles I (Estuard) és proclamat rei d'Anglaterra. Tot seguit es multipliquen les topades entre el nou monarca i el Parlament (1625, 1626, 1628-29), sobretot per la imposició de tributs fiscals nous sense la preceptiva o acostumada sanció parlamentària.
1629-1640. Carles I governa, sense el Parlament i de manera "absolutista", amb l'arquebisbe de Canterbury, William Laud, i el comte de Strafford com a consellers, i multiplica els impostos.
1638. Rebel·lió del regne d'Escòcia arran de la temptativa d'introducció de la litúrgia de l'Església d'Anglaterra.
1640. Carles I convoca el Parlament per tal d'obtenir recursos per a la guerra amb Escòcia. El Parlament refusa de votar subsidis si abans no són satisfets els greuges, i el monarca opta per dissoldre l'anomenat Parlament Curt (13 d'abril fins al 5 de maig). Convocat un altre cop el mes de novembre, el Parlament Llarg (1640-1660) procedí contra els consellers del monarca, Laud i Strafford.
1641. Execució del comte de Strafford. Insurrecció irlandesa.
La guerra (1642-1649): el Parlament contra el rei
1642. Carles I vol actuar contra alguns diputats, però els comuns li planten cara. El rei fuig de Londres i el Parlament comença a fer lleis sense el monarca i s'atorga el control de l'exèrcit i les fortificacions.
Agost: comença la guerra entre el monarca i el Parlament.
Els parlamentaris o roundheads són majoria a Londres i al sud-est, mentre que els cavaliers o reialistes són hegemònics al nord-oest.
Uns quants comtats parlamentaris confien un exèrcit a Oliver Cromwell, que en fa un exèrcit modèlic: els ironsides o costelles de ferro (New Model Army d'ençà del 1645).
1643. Aliança del Parlament amb els rebels escocesos (que entren a Anglaterra l'any següent).
1647. Victòries del Parlament escocès. Els escocesos lliuren Carles I al Parlament.
1649. Execució de Carles I, processat pel Parlament i acusat de traïció.
La Commonwealth o República (1649-1660)
1649. Abolició de la monarquia i la Cambra dels Lords. Guerra amb Irlanda i amb Escòcia (que proclama rei Carles II).
1652. Guerra amb Holanda, arran de la promulgació de les actes de navegació.
1653. Cromwell disol el Parlament i es fa nomenar lord protector de la República.
Cromwell (1654-1658)
1655. Cromwell disol el nou Parlament.
1656-59. Guerra amb la monarquia hispànica.
1658. Cromwell mor i el succeeix el seu fill Richard.
La restauració (1660-1685)
1660. Restauració de la monarquia en la persona de Carles II.