Absolutisme i Il·lustració

Després de la mort de Felip IV, rei d'Espanya, el 17 de setembre del 1665, Lluís XIV reclamà les províncies flamenques i el Franc Comtat. Ho féu en nom de la reina Maria Antònia, filla de Felip IV, fent ús de l'anomenat dret de devolució, pràctica consuetudinària a la regió de Brabant que concedia als fills del primer matrimoni la propietat dels béns paterns. El 1667 l'exèrcit francès va ocupar les ciutats de Tournai, Douai, Courtrai i Lille. Anglaterra, Espanya i Suècia constituïren una triple aliança amb l'objectiu d'arbitrar en el conflicte. El 1668 els francesos conqueriren el Franc Comtat i signaren la pau d'Aix-la Chapelle (2-V-1668): restituïren el Franc Comtat però conservaren una part del Flandes espanyol.

Davant la rivalitat comercial holandesa i la publicació, d'Holanda estant, de tota mena de libels i opuscles contraris a la seva figura, Lluís XIV ordenà als seus exèrcits l'ocupació d'Holanda. El juny del 1673 l'exèrcit francès ocupà Maastricht. Mentrestant, els holandesos pactaren amb l'emperador, Espanya i el duc de Lorena (ducat que, prèviament, l'agost del 1670, les tropes reials franceses havien ocupat). El 1674 van tenir lloc les campanyes de Flandes i el Franc Comtat; les tropes franceses prengueren Friburg (17-II-1677); el 10 de gener del 1678 Holanda i Anglaterra signaren una aliança. L'agost-setembre del 1678 Espanya i França van signar el Tractat de Nimega: Lluís XIV es comprometé a tornar Maastricht, però conservà el Franc Comtat i diverses places a Flandes. El 1679 s'arribà a un acord amb l'emperador i es restituí Lorena (excepte Nancy) i es conservà Friburg.

El 1686 es creà la Lliga d'Augsburg entre Àustria, alguns prínceps alemanys, Holanda, Anglaterra i Espanya contra França. El setembre del 1688 Lluís XIV féu un manifest contra l'emperador i els prínceps de l'Imperi. Les seves tropes conqueriren la riba esquerra del Rin i iniciaren la conquesta del Palatinat després que el rei francès hagués reclamat l'herència de l'elector del Palatinat, en nom de la duquessa d'Orleans, filla del difunt i cunyada seva. El 1689-90 fracassà l'expedició militar francesa a Anglaterra feta amb la intenció de donar suport a Jaume II, l'Estuard deposat de la Corona d'ençà de la Revolució Gloriosa del 1688. Davant la política expansionista de Lluís XVI i la revocació de l'edicte de Nantes (1685), l'emperador, l'elector de Baviera, el nou rei d'Anglaterra i Guillem III van declarar la guerra a França; al seu torn, Lluís XIV féu el mateix amb Espanya. El 1690 les tropes franceses derrotaren les tropes imperials i el 1691 van portar a terme la conquesta de Savoia (el duc de Savoia s'havia unit a la coalició) i del comtat de Niza. El 1697 se signaren els tractats de Rijswijk entre França, Anglaterra, Holanda, l'imperi alemany i Espanya: Lluís XIV es comprometé a restituir la major part dels territoris ocupats, però conservà Estrasburg.

Al final del segle XVII, davant la previsió que Carles II morís sense descendència, la successió a l'interior de la monarquia hispànica preocupava molt les potències europees, especialment Anglaterra i França. L'1 de novembre del 1700, Carles II morí deixant com a hereu el duc d'Anjou (que prengué el nom de Felip V), segon nét de Lluís XIV. Aquesta decisió fou oportunament acceptada pel Rei Sol. El 1701 es van publicar unes cartes patent on s'anunciava que Felip V mantindria els seus drets sobre la Corona francesa, contradient la voluntat testamentària de Carles II. El 7 de setembre del 1701, Anglaterra, Àustria i Holanda signaren a la Haia una aliança contrària a Lluís XIV (i partidària del fet que la Corona hispànica anés a mans de l'arxiduc Carles d'Àustria), a la qual se sumaren els prínceps alemanys. Aquesta aliança implicà l'inici de la guerra de Successió d'Espanya, que tingué diversos i variats escenaris geogràfics: l'agost del 1704 els francesos van haver d'abandonar els territoris alemanys; les tropes angleses ocuparen Gibraltar (1704); el 1705 la ciutat de Barcelona capitulà davant les tropes de l'arxiduc Carles, que aleshores ja estava rebent el suport de molts sectors del Principat; el 1706 l'arxiduc Carles fou proclamat rei d'Espanya a Madrid; el 1708 els aliats prengueren les places de Lille, Gant i Bruges i els anglesos ocuparen Menorca; el desembre del 1710 les tropes franceses guanyaren les tropes angloaustríaques en la batalla de Villaviciosa: amb aquesta victòria Felip V tornà a dominar pràcticament la totalitat d'Espanya. A partir d'aleshores es van començar a donar els preliminars per a finalitzar la guerra, que culminaren amb el Tractat d'Utrecht (abril-juny del 1713), amb el qual Felip V renuncià als drets respecte a la Corona de França, conservant Espanya i les seves colònies, si bé Anglaterra mantingué Gibraltar i Menorca. Mitjançant un altre tractat, el de Rastadt (6- III-1714), entre França i l'emperador, s'atorgaren a l'Imperi austríac els Països Baixos espanyols, el regne de Nàpols, el Milanesat i Sardenya.

1699. Se signa una aliança entre Dinamarca, Polònia i Rússia contra Suècia, preàmbul de la guerra del Nord. L'objectiu és el de frenar les ambicions de Carles II de Suècia (1697-1718). La Rússia de Pere I el Gran (1689-1725) es volia assegurar una posició en el mar Bàltic, participant en el comerç de la zona.

(30-IX-1700). S'inicia la guerra del Nord, o altrament anomenada dels Vint Anys. Carles XII de Suècia derrota el tsar Pere I a Narva.

(24-IX-1706). El Tractat d'Altranstädt confirma l'hegemonia sueca en el Bàltic.

(8-VII-1709). Batalla de Poltrava: l'exèrcit suec és derrotat per les tropes russes i s'inicia la pèrdua progressiva de l'hegemonia de Suècia en el Bàltic.

1713. Pau d'Adrianòpolis (1713): desmantellament definitiu del domini de Suècia en el Bàltic.

1715. Prússia i Hannover declaren la guerra a Suècia i conquereixen Rügen i Stralsund.

(20-XI-1719). Tractat d'Estocolm: Suècia cedeix a Jordi I, elector de Hannover, Bremen i Verden.

(1-VI-1720). Suècia cedeix a Prússia una part de Pomerània. Suècia fa concessions territorials a Dinamarca.

(10-IX-1721). Tractat de Nystad: Suècia (que manté Finlàndia) lliura a Rússia les províncies bàltiques de Livònia, Estònia i Íngria, amb la qual cosa finalitza la guerra del Nord.

13-IV-1716. Aliança entre Àustria i Venècia contra els turcs.

4-I-1717. La Triple Aliança, formada per la Gran Bretanya, França i Àustria, s'enfronta a Espanya pel control del sud d'Itàlia, davant els intents de Felip V de recuperar les antigues possessions (1717-1731).

juliol 1717. Espanya s'apodera de Sicília; tropes espanyoles desembarquen a la Sardenya austríaca.

(21-VI-1718). Tractat de Passarowitz, que posa fi a la guerra de l'Imperi otomà contra Àustria i Venècia.

(2-VIII-1718). Formació de la quàdruple aliança entre Anglaterra, França, Holanda i Àustria contra Espanya per tal de fer-li complir el Tractat d'Utrecht.

(10-XI-1718). Victòria de la flota anglesa sobre l'espanyola al cap Passero (Sicília).

(1718). Víctor Amadeu de Savoia cedeix Sicília a Espanya a canvi de Sardenya.

(5-I-1718). Aliança defensiva de Viena entre l'emperador Carles VI, August de Polònia i Jordi I contra França i Prússia.

(9-I-1719). França declara la guerra a Espanya, després de descobrir-se la conspiració de Cellamare contra el regent francès.

(17-II-1720). Pel Tractat de la Haia, Àustria rep Sicília i Nàpols; a canvi, la Savoia s'annexiona Sardenya en forma de regne.

(1723). Els turcs ocupen Tbilisi, a Geòrgia.

(3-IX-1725). Es forma la Lliga de Hannover, integrada per la Gran Bretanya, França, Prússia i Holanda.

(6-III-1726). Aliances entre Àustria i Rússia i entre Prússia i Rússia que determinen les preferències territorials d'aquests països sobre Polònia.

(12-X-1726). Tractat secret austroprussià a Wusterhausen: Prússia reconeix la Pragmàtica Sanció i Àustria dóna suport a les pretensions hereditàries de la casa Palatinat-Sulzbach.

(16-III-1731). Tractat de Viena: Anglaterra reconeix la llei successòria d'Àustria; a canvi, l'emperador Carles VI renuncia al comerç amb les Índies Orientals.

(1732). A la Dieta imperial de Ratisbona, es reconeix la Pragmàtica Sanció austríaca.

(1733). S'inicia la guerra de Successió a Polònia entre Estanislau, que compta amb el suport francès, i August, que té el de Rússia i Àustria.

Guerra d'Àustria contra França i Espanya.

(2-VI-1734). Capitulació de Danzing: August III s'imposa com a rei de Polònia.

(3-5-X-1735). Finalitza la guerra de Successió de Polònia: August és reconegut rei de Polònia; Estanislau és indemnitzat amb el ducat de Lorena, fins a la seva mort. També finalitza la guerra a Itàlia i a l'Alt Rin, entre Àustria, Espanya i França. Nàpols i Sicília s'incorporen al domini dels Borbó espanyols, però sense integrar-se a la seva Corona.

(1736). S'inicia una nova guerra per part de Turquia contra Rússia i Àustria.

(1739). L'Imperi otomà és derrotat pels exèrcits de Rússia i Àustria, i firma la pau de Belgrad.

S'inicia la guerra marítima entre Espanya i Anglaterra pel comerç amb l'Amèrica Central i l'Amèrica del Sud.

(1740). S'inicia la guerra de Successió d'Àustria en morir Carles VI i accedir al tron Maria Teresa, que reconeix la successió femenina i la indivisibilitat de l'Imperi.

(16-XII-1740). Frederic II de Prússia entra a Silèsia quan Maria Teresa rebutja el suport prussià a canvi de diversos territoris.

(26-XI-1741). Tropes bàvares, saxones i franceses conquereixen Praga; el príncep elector Carles Albert de Baviera pren el títol de rei de Bohèmia per a enfrontar-se a Maria Teresa.

(18-X-1748). S'acaba la guerra de Successió d'Àustria amb la pau d'Aquisgrà, que estableix la presència espanyola a Itàlia, la successió femenina prevista per la Pargmàtica Sanció, la presència britànica al continent i l'ascens de Prússia. Àustria i Sardenya renuncien a Parma, a Piacenza i a Guastalla en favor d'una segona línia col·lateral de Borbó espanyols. També s'hi determina la devolució mútua de les conquestes colonials de França i de la Gran Bretanya i la garantia de la possessió prussiana de Silèsia.

(1748). Els francesos entren fins als territoris britànics de Nova York.

(1755). S'inicia la guerra dels Set Anys entre França i Anglaterra, amb escenaris a Europa, Amèrica i les Índies.

(10-II-1763). El Tractat de París posa punt i final a la guerra dels Set Anys: França cedeix a Anglaterra la major part de les seves colònies.

Després de la mort de Lluís XIV, i durant la minoria d'edat de Lluís XV, s'obrí el període de la regència de Felip d'Orleans (1715-1723), caracteritzat, fins al 1728, pel govern mitjançant vuit consells (sistema polisinodial). Aquest període destacà pel paper preponderant que van tenir els parlaments (que el 1718 recuperaren el dret de remontrance) i la noblesa de toga, és a dir, les institucions i els grups tradicionalment més oposats a l'absolutisme reial. Durant els darrers anys del regnat de Lluís XIV i els primers de la regència, aquesta oposició havia donat lloc a l'elaboració de teories sobre la necessitat de limitar el poder del sobirà mitjançant instàncies representatives intermèdies i la vigorització dels vells estats provincials.

Autors d'origen noble, com ara Saint-Simon, Fénelon, Saint-Pierre i Boulainvilliers, teoritzaren sobre aquestes qüestions. Al llarg del regnat de Lluís XV, especialment els parlaments, com ara el de la Bretanya i el de París, van donar prou senyals de recuperar tota mena de velles prerrogatives. Així doncs, fent-se ressò dels sectors jansenistes i gal·licans, el Parlament de París es negà a acceptar la butlla papal Unigenitus (1713), que condemnava el jansenisme, i s'oposà a la imposició, en plena guerra de Successió austríaca (1741-43), d'un nou dixième (1741) i del vingtième (1749) (vegeu glossari del mòdul 5) durant la dècada del 1750-60, dirigits tots dos a contrarestar els problemes financers de la monarquia. Per exemple, el Parlament de París s'oposà a la imposició d'un nou dixième en aquests termes:

A partir del 1752, els afers entorn del jansenisme revifaren de nou en negar-se (seguint les instruccions episcopals) alguns rectors parisencs (que foren denunciats al Parlament) a donar els darrers sagraments als moribunds que no signaven el "bitllet de confessió", acceptant la Unigenitus. Tanmateix, els conflictes més sonats entre les autoritats reials i els estats provincials i els parlaments foren protagonitzats per les respectives institucions de la Bretanya, on la nombrosa petita noblesa bretona hi era ben representada.

En efecte, el 1766 el Parlament de la Bretanya va donar suport als Estats Provincials bretons en la seva pugna amb el governador reial, amb la qual cosa s'obrí un procediment judicial que provocà, al seu torn, l'empresonament d'alguns membres del Parlament. Oposició parlamentària i aristocràtica que al llarg de tota la dècada del 1760 fou plantejada de manera conjunta contra l'autoritat reial pels parlaments de París, Rouen, Rennes i de Pau. En aquest context es presentaren les sol·licituds de reunió dels vells Estats Provincials oblidats (Rouen, 1760) o fins i tot dels Estats Generals (París, 1763). Així mateix, durant aquests anys a més de l'oposició "filosòfica" es posà de manifest, de part dels sectors privilegiats i dels magistrats dels parlaments, l'existència d'una gran resistència a acceptar imposicions fiscals com ara el dixième i el vingtième que els afectava. Ben mirat, aquesta fou la clau d'un problema que s'allargà i s'agreujà durant el regnat de Lluís XVI (1775-1793): els enormes deutes de guerra (consulteu a la web les cronologies pertinents) i la persistència a utilitzar uns mitjans de recaptació (que, en general, havien fracassat) sense canviar substancialment la naturalesa privilegiada de la societat de l'Antic Règim.