Renaixament i Reforma

  • Joaquim M. Puigvert i Solà

  • Xavier Torres Sans

X08_04527_00841_03

1.Humanisme i Renaixement: algunes fites, alguns noms

Segle XIV
Dante Alighieri (1265-1321)

  • 1321. Acaba la Divina Comèdia

Giotto (1267-1337), pintor
Marsili de Pàdua (1272-1343)

  • 1324. Escriu el tractat Defensor pacis

Petrarca (1303-1374)

  • 1370. Sonets

Boccaccio (1313-1375)

  • 1363. Acaba el Decameró

Coluccio Salutati (1331-1406), canceller de Florència d'ençà del 1375
Segle XV
Leonardo Bruni (1370-1444), canceller florentí
Filippo Brunelleschi (1377-1446), arquitecte; autor de la cúpula de la catedral o Duomo de Florència (1419-1436)
Donatello (1386-1466), escultor
Masaccio (1401-1428), pintor
Jan van Eyck (1390-1441), pintor flamenc
Leon Battista Alberti (1404-1472), arquitecte

  • 1451. De re aedificatoria (tractat d'arquitectura)

  • 1456. Església de Santa Maria Novella de Florència

  • 1456. De pictura

Lorenzo Valla (1407-1457), conseller d'Alfons el Magnànim a Nàpols (1435-1448)

  • 1444. Publica les Elegantiarum linguae latinae

Piero della Francesca (1416-1492): frescos d'Arezzo i estudi de la perspectiva
Marsilio Ficino (1433-1499) tradueix Plató
Alessandro Botticelli (1444-1510)

  • 1477. Pinta La primavera

  • 1486. Pinta El naixement de Venus

1445: Invenció i difusió de la impremta de tipus mòbils (Gutenberg)
Giovanni Pico della Mirandola (1463-1494)

  • 1486. Escriu el Discurs sobre la dignitat de l'home

Elio Antonio de Nebrija (1442-1522)

  • 1492. Gramática de la lengua castellana

Segle XVI
Leonardo da Vinci (1452-1519)

  • 1499. Santa Cena

  • 1503. Pinta La Gioconda o Monna Lisa

Desideri Erasme (1469-1536)

  • 1500. Publica Adagis

  • 1508. Escriu l'Elogi de la follia

  • 1524. Del lliure albir

Maquiavel (1469-1527)

  • 1513. Escriu El príncep (que es publicà el 1532)

Albrecht Dürer (1471-1528), gravador
Miquel Àngel (Michelangelo Buonarotti)(1475-1564), escultor i pintor

  • 1498. Pietat, escultura de Sant Pere del Vaticà

  • 1504. David

  • 1535-41. Judici Final, conjunt pictòric de la Capella Sixtina del Vaticà

  • 1547. Cúpula de Sant Pere del Vaticà

Ticià (1477-1576), pintor
Rafael (1483-1520)

  • 1509-12. Pinta al Vaticà

Francesco Guicciardini (1483-1540)

  • 1561. Es publica, pòstumament, la seva Storia d'Italia

1516. Ludovico Ariosto, Orlando furioso (poema èpic)
Thomas More (1477-1535)

  • 1516. Escriu Utopia

  • 1529. Canceller d'Anglaterra

1528. Baldassarre Castiglione (1478-1529) escriu El cortesà
1532. François Rabelais (1494-1553) acaba Gargantua i Pantagruel
Joan Lluís Vives (1492-1540)

  • 1526. De subventione pauperum (tractat sobre l'assistència als pobres)

  • 1529. De concordia et discordia in humano genere

  • 1538. Exercitatio linguae latinae

1543. Publicació de De revolutionibus orbium coelestium, obra de Nicolau Copèrnic (1473-1543)
Andreas Vesal (1514-1564) publica el tractat d'anatomia De humani corporis fabrica
1549. Joachim du Bellay, portaveu de l'escola poètica i humanista francesa La Pléiade (P. Ronsard i altres), publica Deffence et illustration de la langue françoyse
Benvenuto Cellini (1500-1571), escultor, orfebre
Andrea Palladio (1508-1580), arquitecte

  • 1540-1550. Construcció de vil·les a Vicenza

  • 1565-1580. Església de San Giorgio Maggiore de Venècia

  • 1570. Escriu el tractat I quattro libri dell'Architettura

2.Un humanista florentí del Quatre-cents: Niccolò Niccoli

"El aprendiz de humanista -escriu Francisco Rico- debía conjugar el amor por las letras con la dulzura en el hablar, la nobleza de costumbres, el refinamiento de modales. Nadie los conjugó con más garbo que el arbiter elegantiarum del temprano Cuatrocientos florentino, Niccolò Niccoli. Egli fu [segons la descripció coetània de Vespasiano da Bisticci] di bellissima presenza, alegro (...) piacevolissimo nella conversatione. Vestiva sempre de bellisimi panni rosati, lunghi infino in terra (...) Era (...) pulitissimo, così nel mangiare come in tutte le cose. Quando era a tavola magiava in vasi antichi bellissimi, et così tutta la sua tavola era piena di vasi di porcellana o d'altri ornatissimi vasi. Quello con che egli beeva erano coppe di cristallo o d'altre pietre fine. A vederlo a tavola, così antico como egli era, era una gentileza (...)

Entonces -es demana Rico- ¿el humanismo fue también una manera de comer? Sin duda que sí. No sólo porque algunos privilegiados pudieran hacerlo en vajillas preciosas, ni sólo porque en su día el recetario de cocina que es el De honesta voluptate permitiera (...) saborear unas albóndigas de hígado al tiempo que discutían si lo que tenían en el plato eran los tomacla de Marcial (...) sino también porque el clasicismo se relacionó pronto con el bon ton de ciudadanos prominentes como Niccoli y porque se pensó (...) que únicamente los educados en los buenos saberes advierten con extraordinaria agudeza las cualidades más diversas y aún opuestas: su personalidad tiene un no sé qué de delicadeza y exquisitez que falta a los demás, y poseen una sensibilidad especialmente dispuesta para el conocimiento de las cosas.

Fue, pues, una manera de comer, sí, como fue una manera de divertirse, de amar, de hacer la guerra, el arte o la literatura (...). Porque el humanismo era, en suma, una cultura completa, todo un sistema de referencias, con un estilo de vida (...)" (conclou Rico, 1993, pàg. 46-48).

3.La crítica erasmista a l'Església

Textos per a una activitat
Féu una lectura atenta d'aquests dos fragments de textos de l'Elogi de la follia (1509) d'Erasme de Rotterdam, tot observant la lectura crítica erasmiana de la situació de l'Església al començament de l'edat moderna:
a)

"Si els Summes Pontífexs, que són els vicaris de Crist, s'esforçaven a imitar la seva vida, o sigui, la pobresa, els treballs, la doctrina, la creu, el menyspreu del món, si reflexionaven sobre el nom de 'Papa', que significa 'pare', o sobre el qualificatiu de 'Santíssim', hi hauria a la terra ningú tan malaurat? Aquest càrrec ¿qui voldria comprar-lo al preu que fos i, en haver-lo comprat, el defensaria amb l'espasa, el verí i tota mena de violència? ¿De quants avantatges no els privaria el seny si tan sols una vegada s'emparava d'ells? (...). Tantes riqueses, honors, puixança, victòries, beneficis, dispenses, tributs, indulgències, tants cavalls, muls, servidors, tantes satisfaccions! Ja ho veieu quin tràfec, quina collita, quina mar de riqueses he abraçat amb pocs mots. Tot això caldria substituir-ho per vetlles, dejunis, llàgrimes, oracions, prèdiques, estudis, sospirs i mil altres fatigues semblants. Ara, cal no oblidar el que passaria, tants d'escriptors, copistes, notaris, advocats, promotors, secretaris, mulaters, palafreners, alcavots (anava a dir una cosa més obscena, però em fa por que resultaria punyent a les orelles), en fi, tota la multitud d'homes que oneren -perdoneu, volia dir que honoren- la Seu de Roma, es veuria constreta a la fam".

Fragment d'Erasme de Rotterdam traduït per Jaume Medina a Erasme de Rotterdam: Elogi de la follia, Barcelona: Edicions 62 / "la Caixa", 1984 (2a ed.), pàg. 114-115.

b)
"Encara no sé pas del cert si, en aquesta matèria, han creat el precedent o tan sols n'han seguit l'exemple certs bisbes d'Alemanya que, sense més ni més, abandonen el culte, les benediccions, les cerimònies, per viure com a sàtrapes i consideren gairebé indigne del rang episcopal retre l'ànima a Déu en un lloc que no sigui el camp de batalla. Igualment, el comú dels sacerdots, pensant que no fóra bo desdir de la santedat de llurs prelats, lluiten aferrissadament per defensar-se del delme, amb espases, dards, rocs i tota mena d'armes. Amb quina agudesa saben trobar en els llibres antics algun passatge per atemorir el poble menut i convèncer-lo que ha de pagar més que el delme! Ara, les seves obligacions envers el mateix poble, que figuren en tots els textos, no els passa mai pel cap de llegir-les".
Elogi de la follia, pàg. 117-118.

4.L'Anglaterra Tudor i anglicana

1509 (-1547). Regnat d'Enric VIII.
1527. Segon matrimoni d'Enric VIII amb Anna Bolena. El Papa, que denega el divorci de la primera muller, Caterina d'Aragó, excomunica el monarca anglès.
1534. El Parlament d'Anglaterra reconeix i sanciona el divorci del rei, i aprova l'Acta de Supremacia, que fa d'Enric VIII el cap únic i superior de l'Església d'Anglaterra.
1535. Execució de Thomas More, humanista i canceller, que no acata l'Acta de Supremacia.
1536-1539. Període de desamortització dels monestirs catòlics.
1551. Thomas Cranmer reforma i fixa la nova litúrgia anglicana, d'influència luterana, amb el Book of Common Prayer i els 42 articles.
1553-1558. Parèntesi catòlic arran de la coronació de Maria Tudor, filla d'Enric VIII, que mena una política de recatolització i repressió del protestantisme.
1558-1603. Regnat d'Isabel I, que consolida l'anglicanisme: derogació de la legislació procatòlica precedent, aprovació d'una nova acta de supremacia i persecucions tant de catòlics com d'algunes branques de l'anglicanisme o puritanisme (en particular, els anomenats brownistes).
1563. Aprovació de "trenta-nou articles" que representen una reforma d'aires calvinitzants al si de l'Església d'Anglaterra o episcopaliana. La institucionalització de la Reforma anglesa i de l'anglicanisme dependent de Canterbury propicia, però, la dissidència religiosa i la proliferació de sectes, les diferències i els senyals d'identitat de cadascuna de les quals són objecte de força controvèrsia (tal com es pot comprovar en el recent estat de la qüestió de Susan Doran, Elizabeth I and Religion 1558-1603, Londres, Routledge, 1994, espec. cap. 5). De totes maneres, n'assenyalem les principals:
Puritans: buscaven, inicialment, una "purificació" de l'Església anglicana, en un sentit més protestant (calvinista, sobretot) o, si més no, menys contemporitzador amb el catolicisme o la litúrgia catòlica que no pas l'anglicanisme oficial.
Separatistes: que abandonen l'Església anglicana (encara que molts en restaren dins).
Presbiterians: partidaris de substituir l'organització de l'Església anglicana i el primat de Canterbury per una altra de presbíters i sínodes episcopals.
Brownistes, congregacionalistes o independents: l'ala més extrema del puritanisme (tot i que no manacaven pas radicals en els rengles pròpiament puritans).

5.La Reforma protestant: cronologia i difusió (segle XVI)

a) Luter i el luteranisme
1517. Luter dóna a conèixer les tesis contra les indulgències al castell de Wittenberg (Saxònia).
1520. Luter i les seves idees són condemnats per una butlla papal, i el reformador fa una crida a la "noblesa de la nació alemanya" per tal de lluitar contra la "tirania romana".
1521. Dieta imperial de Worms: Luter es nega a retractar-se en presència de l'emperador Carles V i busca protecció prop del duc elector de Saxònia.
1523. Ulrich Zwingli escampa la Reforma a Zuric.
1525. Ruptura entre Luter i Erasme (entre altres coses, partidari del lliure albir).
La revolta dels camperols alemanys, condemnada violentament per Luter mateix, és definitivament esclafada. Thomas Müntzer i els anabaptistes no resistiran tampoc gaire més: la Reforma radical s'acaba.
1527. El regne de Suècia (els Vasa) adopta el luteranisme.
b) La confrontació militar
1531. El luteranisme i la Reforma són combatuts militarment per l'emperador Carles d'Àustria. Formació de la Lliga d'Esmalcalda, encapçalada pels prínceps Felip de Hessen i Joan de Saxònia. Zwingli és derrotat a Zuric.
1533. Basilea, ciutadella de Calví i el calvinisme.
1534. Inici de la Reforma anglesa: aprovació de l'Acta de Supremacia.
1536-1537. El regne dual de Dinamarca-Noruega adopta el luteranisme.
1541. Expansió del calvinisme: a Ginebra, els Països Baixos, la França del sud-oest.
1544. Implantació del luteranisme a Prússia.
1547. Victòria militar catolicoimperial a Mülhberg.
1552. Victòria protestant a Innsbruck i Metz.
1553. El metge Miquel Servet és cremat a la Ginebra calvinista.
1553-1558. Regnat "recatolitzador" de Maria Tudor a Anglaterra.
c) La pacificació
1555. Pau d'Augsburg: a la Dieta celebrada a Augsburg s'acordà el principi "cuius regio eius religio", que donava llibertat als governants i als prínceps alemanys en matèria religiosa.
1559. A l'inici del regnat d'Isabel I, una nova acta de supremacia consolida l'anglicanisme a Anglaterra.
1560. El Parlament escocès, influït per les doctrines del reformador John Knox, fa del calvinisme la religió oficial del regne.
Simultàniament, el luteranisme i el protestantisme fan progressos per terres de l'Europa centreoriental: Bohèmia, Moràvia, Polònia...
d) Les guerres de religió a França (vegeu cronologia particular infra).

6.Les guerres de religió a França

A la França del segle XVI, protestantisme era sobretot calvinisme, o fins i tot "hugonotisme", una denominació d'origen o etimologia incerta, però que identificà ben aviat els adherents (hugonots) de les doctrines de Joan Calví (1509-1564), el reformador d'origen picard establert, finalment, a la ciutat de Ginebra (1541-1564).
Els hugonots eren força nombrosos a les terres del sud-oest de la monarquia francesa: a la Provença, el Baix Llenguadoc, les Cevenes, al regne navarrès de Bearn, a la Gascunya, la Guiena, el Poitou, la Normandia... i, especialment, a les ciutats i en els medis alfabetitzats o cultivats. De fet, no hi ha una correspondència absoluta entre l'estament o la classe social i l'adscripció a un o altre credo religiós. El calvinisme (com el catolicisme) arrossegà tant nobles (hom calcula que fins les dues cinquenes parts de la noblesa del regne) com burgesos i menestrals de la ciutat o simples camperols. Tanmateix, la composició d'algunes assemblees calvinistes llenguadocianes mostra una àmplia participació de la menestralia urbana i, especialment, dels rengles universitaris i les professions liberals (advocats, notaris, doctors en dret o en medicina).
Així, a l'assemblea celebrada a Montpeller l'any 1560, les dues terceres parts dels assistents (estimats en mig miler) eren artesans locals del tèxtil o del ram de la pell, mentre que nobles (el 2%), mercaders (poc més del 4%) o pagesos (que no arribaven al 5%) constituïen la minoria. En termes relatius, però, l'estament urbà més ben representat era el dels doctors en dret, notaris i advocats (amb més del 15% del total d'assistents). Passava el mateix en altres localitats, com ara Villemur i Aubenas, on els artesans sempre foren majoria (de l'ordre de les dues terceres parts), però on el segment de població urbana amb una ratio més elevada (relació entre el nombre d'adherents calvinistes i el total o gros de l'estament respectiu) tornava a ser el de la toga.
En altres latituds, com ara Lió, Rouen, Nantes, Bordeus o La Rochelle, la proporció de l'estament mercantil sembla haver estat més alta que no pas al Llenguadoc, però així i tot tampoc no assolia la quota de la gent lletrada. Abans de tot, el calvinisme fou una religió urbana i, més exactament encara, una religió de notables urbans, a desgrat de l'innegable seguici menestral. A més, el calvinisme francès fou també una religió de dones: de dones cultivades de ciutat, que en foren propagandistes molt actives (totes les dades han estat extretes de Janine Garrisson, Guerre vicile et compromis, 1559-1598, en "Nouvelle Histoire de la France Moderne", vol. 2, París, Seuil, 1991, pàg. 82-92).
A l'origen de les guerres de religió franceses hi ha la repressió endegada, l'any 1547, pel Parlament de París (una magistratura judicial) contra els protestants; una repressió que no féu sinó endurir-se en anys i mitjançant edictes successius (1557, 1559), i que culminà el 1562 amb una matança d'hugonots perpetrada a Vassy per la facció catòlica dels ducs de Guisa. Heus aquí l'inici de les guerres de religió.
Tots aquests esdeveniments eren alhora el resultat d'una inestabilitat política engendrada o almenys agreujada per les dificultats de la Corona francesa, sacsejada i afeblida arran dels traspassos consecutius d'Enric II (1559) i Francesc II (1560). La minoritat subsegüent de Carles IX i la regència de la reina mare Caterina de Mèdici (fins al 1574) desfermaren la guerra entre diferents i poderoses faccions cortesanoaristocràtiques que maldaven per guanyar influència prop de la reialesa. Els caps visibles d'aquests bàndols eren els Guisa, llinatge d'origen lorenès, i els Borbó de Navarra-Bearn. Tanmateix, ateses les circumstàncies no ens pot estranyar que aquestes i altres rivalitats polítiques o simplement faccionals s'hagin expressat de bon començament en termes religiosos: catòlics (els Guisa) contra protestants (els Borbó).
Pel rerefons dinàstic i polític dels esdeveniments, les guerres franceses de religió no foren únicament un afer intestí, francès, sinó que interessaren i mobilitzaren les diferents cancelleries europees. Felip II, el monarca hispànic, prestà suport a la Santa Lliga o coalició catòlica dels Guisa. Al seu torn, els hugonots assetjats el 1627 a La Rochelle reberen l'ajut, encara que tardà i insuficient, d'alguns vaixells de l'armada anglesa.
Un dels episodis més sagnants i dramàtics de les successives guerres de religió franceses del segle XVI (1562-1598) fou l'anomenada matança de Sant Bartomeu, la nit del 23 al 24 d'agost de l'any 1572, que significà l'extermini de més de trenta mil hugonots (entre París i les províncies). Fou aleshores quan es començà a congriar un "tercer partit": el dels politiques, afavorit per catòlics moderats com ara Michel de l'Hôpital (1505-1573) o Jean Bodin (1530-1596), i que davant la cruesa de les dissensions civils i el perill d'anorreament del regne, advocaren tothora per una monarquia forta i per damunt de les divisions religioses. La nit de Sant Bartomeu, però, va convèncer els rengles protestants de passar a l'acció i de posar en pràctica el dret de resistència, teoritzat i radicalitzat per reformadors i tractadistes com Théodore de Bèze (1519-1605), Du droit des magistrats sur leurs sujets (1574) o Philippe du Plessis-Mornay, a qui hom atribueix l'influent Vindiciae contra tyrannos (Basilea, 1579).
Les guerres i les paus se succeïren sense solució de continuïtat (vegeu cronologia adjunta). I sense un guanyador absolut. En canvi, la pugna dinàstica es resolgué finalment en favor d'un Borbó navarrès, Enric IV de França, que s'imposà als Guisa mitjançant el suport dels politiques i de l'opinió moderada de tots dos bàndols. Un cop convertit al catolicisme ("París bé val una missa", diuen que digué) i un cop degudament coronat, l'any 1594, el flamant monarca buscà la manera d'apaivagar el conflicte religiós mitjançant l'anomenat edicte de Nantes, promulgat el 1598.
L'edicte sancionava, si no exactament un empat de forces (els protestants sempre romangueren en minoria en el conjunt de la monarquia), la impossibilitat de suprimir l'Església o religió reformada i algunes de les seves conquestes anteriors. Ara, els hugonots obtenien, confirmaven o ampliaven:
a) La llibertat de culte o exercici públic de la fe reformada, encara que amb severes i significatives restriccions o prohibicions geopolítiques, com ara París, la capital, les ciutats episcopals del regne i algunes regions de tradició o majoria catòlica.
b) La igualtat de drets polítics i l'accés a tota mena de càrrecs i prebendes del regne, sense discriminacions per raó de fe.
c) La definició d'una "zona de seguretat", formada per un total de 150 ciutadelles o places de refugi, cadascuna amb el seu governador i la seva guarnició protestant. La Rochelle, Nimes, Montauban seran ben aviat les autèntiques capitals d'aquest nou estat protestant.
"Estat" no és pas una qualificació impròpia o absolutament exagerada. D'ençà dels anys setanta (és a dir, força abans de la promulgació de l'edicte de Nantes), l'Església calvinista francesa adoptà una organització genuïnament política. El vèrtex d'aquesta organització política era un cap militar o "protector de les Esglésies reformades de França", que tenia cura del comandament de la guerra i dels baluards o fortaleses protestants escampades pel país. Un príncep de Condé (1574) i un Enric de Navarra (1581) foren elegits i nomenats successivament per a la comesa.
Però la "sobirania" d'aquest Estat protestant raïa en uns Estats Generals, que es convocaven anualment, almenys idealment, i que restaven facultats per a elevar greuges al rei (catòlic) de França. Aquests Estats Generals, a més, supervisaven i orientaven l'activitat de les corresponents assemblees provincials i les generalitats subsegüents: uns consells permanents, nomenats per l'assemblea provincial i que taxaven les persones o les llars de la seva jurisdicció amb independència del credo religiós de cadascú. Ben mirat, aquesta fiscalitat no era pas estrictament hugonota, sinó més aviat "francesa", de la França calvinista: heus aquí un estat (protestant) dins un estat (catòlic) (Delumeau, 1985, pàg. 115-119).
Aquesta era, si més no, la vertebració de les anomenades Províncies Unides dels territoris meridionals, llenguadocians, de la Corona francesa; un model que més endavant s'estengué cap a l'oest. Però la peculiaritat d'aquest Estat protestant no s'esgota en la religió. La composició de les assemblees provincials i dels Estats Generals calvinistes era, per descomptat, estamental; talment com a tot arreu. Tanmateix, el criteri estamental adoptat pels Estats Generals contrastava sensiblement amb la resta o la majoria de les assemblees parlamentàries i afins de l'Europa del segle XVI.
Així, dels tres representants de cada província que podien concórrer als Estats Generals, un d'ells era noble, però els altres dos havien de ser persones no-nobles o del tercer estat. La diferència, dèiem, no és només d'índole religiosa. Però, això mateix, ¿no ens diu alguna cosa, no ens dóna una bona pista sobre el caràcter o la significació social del calvinisme francès? No es tracta d'equiparar sense més ni més calvinisme i tercer estat o burgesia, però sí de remarcar un cop més el diagnòstic d'alguns estudiosos del calvinisme francès: religió urbana, de notables urbans, de juristes i lletrats, a més de mercaders... dèiem més amunt...
La revocació de l'edicte de Nantes es féu efectiva el 1685, en temps de Lluís XIV. Tanmateix, la reculada i l'arraconament dels calvinistes francesos havia començat força temps abans; igual que la mateixa revocació, de facto si no de dret, de l'edicte nantenès. De fet, moltes de les seves clàusules romangueren tothora paper mullat, i les restriccions arbitràries del culte esdevingueren més grans que no pas estipulava. Als calvinistes els quedaven, això sí, les ciutadelles, els soldats. Però en temps de Lluís XIII (1610-1643) fins i tot això els serà disputat.
Fites del desarmament de l'Església i de l'Estat calvinista foren el setge (dirigit per Richelieu) i la caiguda de La Rochelle (1627-28), i una mica abans encara, el 1620, la invasió militar (encapçalada pel monarca mateix) i la catolització per decret del Bearn protestant. D'ençà de la segona o tercera dècada del segle XVII, el calvinisme fou una religió, però ja no un estat. Així doncs, l'amenaça d'un estat (calvinista) dins l'Estat (catòlic) s'havia conjurat.

7.Cronologia de les guerres de religió franceses (1562-1628)

1560. Mor Francesc II de Valois. Minoritat de Carles IX i regència de la reina mare Caterina de Mèdici, que abona la facció catòlica dels Guisa enfront els Borbó de Navarra-Bearn.
Primer període de les guerres de religió
1562. Matança d'hugonots o protestants a Vassy, perpetrada pels Guisa.
1569. Els protestants són repetidament derrotats (batalles de Jarnac i Moncontour).
1570. Pau de Saint-Germain. Els hugonots obtenen llibertat condicionada de culte i el control de quatre ciutadelles: La Rochelle, Cognac, Montauban i La Charité.
Segon període
1572. Matança de Sant Bartomeu (nit del 23 al 24 d'agost). Assassinat de l'almirall Coligny, cap protestant, i de 30.000 hugonots a París i províncies. Enric de Borbó, rei de Navarra, es casa amb Margarida de Valois i salva la pell en declarar-se catòlic.
Formació del partit dels politiques.
1576. Pau de Chastenoy.
Tercer període
1576. Formació de la Santa Lliga catòlica, atiada pels Guisa i secundada per Felip II. El rei Enric III de Valois prohibeix el protestantisme.
1580. Pau de Fleix.
Quart període
1585-1589. Agudització de la disputa dinàstica, que enfronta Enric III de Valois, Enric de Borbó o Navarra i Enric de Guisa (guerra dels "tres Enrics").
1588. (12-V-1588) El duc de Guisa entra a París per tal de fer-se proclamar rei. Una insurrecció popular li fa costat. Enric III fuig a Blois i convoca els estats del regne.
(23-XII-1588) Enric III fa assassinar els germans Guisa.
1589 (31-VI-1589) Revolta subsegüent del partit catòlic i assassinat d'Enric III.
1590. Amb el suport dels politiques o catòlics moderats, Enric de Borbó-Navarra derrota els seguidors dels Guisa.
1593. Enric de Borbó abjura de la fe protestant.
1594. Finalment, Enric de Borbó és coronat rei de França (Enric IV).
1598. Promulgació de l'edicte de Nantes.
Cinquè període
1610. Enric IV és assassinat.
1620. Lluís XIII envaeix el Bearn navarrès.
1625. Esclata una altra rebel·lió dels hugonots.
1627-28. Setge i caiguda de La Rochelle davant de Richelieu.

8.El Concili de Trento i la Reforma catòlica: un balanç historiogràfic

Hem observat com els pares conciliars reunits a Trento dotaren l'Església d'un nou marc jurídic, que fou resultat de la combinació de dues circumstàncies històriques: d'una banda, la necessitat de defensar-se davant la ruptura iniciada per Luter el 1517; i de l'altra, la de respondre a les ànsies persistents de reforma i de canvi provinents de la baixa edat mitjana, i que el papat sempre havia observat amb menyspreu. A Trento, però, el papat encapçalà les reformes, tot limitant les opcions episcopalistes i conciliaristes.
Aquesta simultaneïtat d'intencions és allò que, al capdavall, pot justificar que, a hores d'ara, hi hagi un cert consens entre el col·lectiu dels historiadors en el moment d'interpretar el concili tridentí, abandonant les velles i militants polèmiques confessionals i apologètiques. El 1946, Hubert Jedin, mitjançant el seu assaig Katholische Reformation oder Gegenreformation (1946), marcà un cert punt d'inflexió historiogràfica, que suposà la interpretació de la Contrareforma en una doble direcció: com a reforma catòlica i com a contrareforma antiprotestant.
Més endavant, els plantejaments de Jedin seran assumits per altres estudiosos, com ara Delio Cantimori, Paolo Prodi, John Bossy o Adriano Prosperi.
A hores d'ara, doncs, el concili tridentí es valora en una doble direcció:
a) Com a resposta defensiva i negativa davant la Reforma protestant, liderada "des de dalt" pel papat (és per això que es continuarà parlant de Contrareforma, terme divulgat de manera especial per Leopold von Ranke en la seva Historia de los papas en la época moderna, Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1988, pàg. 238 i seg.; 1a ed. alemanya: 1834-36).
b) Com a hereu del moviment de reforma de la baixa edat mitjana que ja hem esmentat àmpliament, de caràcter més espontani i positiu, existent amb anterioritat a la ruptura religiosa.