El feudalisme europeu després de la crisi medieval

  • Xavier Torres Sans

X08_04527_00841_02

1.Estructura de la renda del marquesat de Llombai al començament del s. XVII (1609)

(xifres en lliures)
Font: James Casey (1981).El regne de València al segle XVII . Barcelona: Curial, pàg. 296-297.
a) Monopolis
Molins de farina
570
Forns de pa
234
Carnisseries
100
Hostals/Tavernes
120
Botigues
95
Molí de guix
120
Forn de ceràmica
2
Terra de batan
2
Molí de cera
2
Premsa d'oli
625
total 1.870
b) Peatges i impostos
Peita
431
Tributs varis
28
total 459
c) Parceries o drets derivats de la propietat de la terra
(valor dels lliuraments en espècie)
Blat
1.023
Milliblat de moro
716
Ordi
6
Panses
312
Figuesiraïm
68
Palla
73
Garrover
25
Lli
6
Alfalsifarratge
24
Fullademorera
600
Préssecs
5
total 2.858
d) diversos
Imposicions sobre bestiar/pastures
152
Imposicions sobre les bresques
6
Lluïsmes
130
Altres
42
Total general
5.517

2.La decadència manufacturera mediterrània: una discussió de les seves causes

Un treball clàssic de Carlo M. Cipolla imputava als salaris la manca de competitivitat dels teixits i, en general, de les manufactures mediterrànies. O més exactament, al resistencialisme o immobilisme gremial, que hauria obstaculitzat qualsevol temptativa de reducció dels costos de producció: no solament una rebaixa de la retribució del treball, sinó fins i tot l'organització més flexible o eficient del treball mateix o dels processos de producció.
Tanmateix, el problema no era segurament tan senzill, tal com apunta Cipolla mateix en fer esment d'altres factors, com ara una fiscalitat excessiva.
D'una banda, perquè allò que hom sol titllar d'immobilisme no era sinó una "economia moral" característica dels gremis o corporacions i que vetllava, en suma, pel manteniment d'un cert igualitarisme al si de les comunitats d'ofici. Així, força estatuts gremials que limitaven la capacitat dels obradors particulars (i, per tant, el nombre d'aprenents i oficials, o fins i tot dels estris o mitjans de producció) no feien sinó conjurar l'eventual escissió de l'ofici entre uns pocs patrons i una massa d'assalariats.
Així doncs, un mercat de treball lliure no entrava dins els càlculs o l'òptica dels gremis. Però tampoc, és clar, la innovació tecnològica, susceptible de posar en perill, si no els llocs de treball, almenys el nivell mitjà d'ingressos dels agremiats. El tractadista Francesc Eiximenis ja ho explicava, i prou clarament, cap a la darreria del segle XIV: aquest menoret gironí es demanava què passaria si un bon dia, en una ciutat qualsevol, es presentava un sabater "qui fes ab novells instruments aitantes sabates en un jorn com altre en vint"?

Doncs, que l'augment de productivitat d'aquest sabater particular "seria destrucció de cent o dos-cents sabaters qui hui viuen tots en la comunitat d'aquest ofici; e per consegüent (...) en aital cas més valdria manar al dit sabater novell de no usar de son novell artifici (...) que si volia obrar de sa art, que n'usàs així com los altres. E açò valdria més que no que ell usant de sa art pus espatxadament soferrien notable estrenement e misèria"

Francesc Eiximenis. Lo Crestià. Antologia a cura d'A. Hauf. Edicions 62 i "la Caixa". Col. "Les millors obres de la literatura catalana", núm. 98, llibre 12è, cap. CCCXCII, pàg. 226-227.

Heus aquí el parer d'un moralista, i no pas d'un economista del segle XX. Però és que les corporacions gremials de l'Europa moderna eren més a prop del segle XIV (quan escrivia Eiximenis) que no del segle XX (la qual cosa sembla que no tots els historiadors han tingut prou en compte).
El problema de la draperia mediterrània tampoc no era simplement moral o gremial, car els salaris no eren pas sempre ni arreu la partida principal del cost o del preu final del drap. La llana o les fibres tèxtils emprades en podien representar entre un 30% i un 40%, raó per la qual un accés fàcil o més barat a unes primeres matèries adients podia marcar una diferència decisiva entre draperies de qualitat similar però de latitud diferent. Així doncs, el procés d'especialització pecuària d'algunes regions europees, com ara Anglaterra, podia constituir una autèntica reducció de costos manufacturers; igual que qualsevol guany de productivitat agrària, susceptible de reduir el preu de la subsistència o mà d'obra.
Altrament, la massa salarial més important no era pas sempre la dels oficis agremiats, com ara teixidors o paraires, sinó la mà d'obra emprada en la preparació de la matèria primera (cardatge, neteja i ensimatge de la fibra, filatura), majoritàriament femenina, i tothora mal pagada: a la Toscana del final del segle XV o de mitjan segle XVI la filatura i la preparació de la llana representaven al voltant d'un 30% dels costos de producció; si fa no fa, tant com la feina especialitzada de teixidors, paraires i tintorers (la tintoreria era cara sobretot pel preu dels colorants).
A més, hi havia la fiscalitat, que a Venècia significava un 42% del preu final del drap (segons R.T. Rapp, Industry and Economic Decline in Seventeenth-Century Venice, Cambridge, Mass. i Londres, Harvard University Press, 1976). Però no era gens fàcil (encara que pogués ser ben lògic) desgravar la producció drapera mediterrània. Tant la República italiana com altres entitats polítiques d'àmbit mediterrani (des del ducat de la Toscana fins al Principat de Catalunya) basaven una part, de vegades la principal, dels seus ingressos fiscals en els impostos sobre la producció i la circulació de teixits. A Venècia, podia ser el 30% o 40%. En el cas de la Generalitat catalana, la bolla, l'impost tèxtil per excel·lència, proporcionava prop de les dues terceres parts dels ingressos ordinaris d'aquesta institució.
D'altra banda, la ruralització de la manufactura requeria certes condicions objectives (i independents de la fiscalitat o de l'actitud dels gremis), que, segons sembla, no existien enlloc o no eren tan favorables en la ruralia mediterrània. Fa temps, Joan Thirsk ja va explicar que la consolidació d'una indústria rural anava força lligada a l'estructura agrària, i a l'estructura agrària de classes, de cada regió. El capital mercantil buscava a la ruralia -ja ho hem dit- una mà d'obra barata. Tanmateix, aquesta només es trobava en les àrees caracteritzades per una elevada densitat de pagesos pobres (però tinents de terra, és a dir, que es podien procurar la subsistència) i unes activitats agropecuàries poc exigents en treball (cas de la ramaderia) o marcadament estacionals en termes de treball (cas de l'agricultura cerealista de rotació biennal, amb períodes de gran necessitat de treball, com ara durant la collita, però amb altres de relativa "ociositat", com ara a l'hivern).
En altres paraules: la indústria rural demanava un cert grau de pobresa camperola (però tampoc gaire, perquè aleshores el resultat hagués estat l'emigració) i un cert grau de desocupació forçada de la família camperola.
Ara bé, mentre que aquest fou el cas d'algunes contrades de l'Anglaterra del segle XV o XVI, i també d'altres indrets, en algunes latituds mediterrànies l'estructura agrària vigent vedà o restringí seriosament l'alternativa d'una manufactura rural. A la Toscana, si més no, no hi mancava pobresa rural, però l'estructura agrària i les característiques mateixes de l'explotació agrària dominant -el podere mezzadrile- no deixaven gaire lloc per a una hipotètica activitat industrial de caràcter complementari; no oferien als mercaders i als drapers un treball manufacturer prou barat. El podere era una explotació agrària policultural (s'hi feia de tot: cereal, vinya i vi, olivera i oli, hortalisses, llegum, bestiar) caracteritzada per una gran intensitat de treball. El propietari urbà procurava esprémer al màxim la capacitat laboral de la família de masovers que hi habitava, de tal manera que no hi hagués "ociositat" de la mà d'obra. A la Toscana, i també en altres latituds, el resultat fou aleshores una desindustrialització urbana sense indústria rural.

3.El "retorn a la terra" de la burgesia mediterrània: les vil·les de Palladio

A Venècia, el "retorn a la terra" de la burgesia urbana es traduí en una espectacular colonització de Tierra Firme, que implicà costoses obres de drenatge i roturació, i que culminà, a la segona meitat del segle XVI, amb les cèlebres vil·les de Palladio.
Tanmateix, convé fer notar que allò que avui admirem com una obra d'art (la simetria i el frontó clàssic, l'estatuària, els jardinets pulcres) era, a l'època, una autèntica i eficient explotació agrària, envoltada de camps, hortes i terres de conreu. El conjunt residencial incloïa dependències i annexos de tota mena: graners i magatzems, estables per als animals, estances per als treballadors i galeries porticades i allargassades per tal de resguardar-hi els estris agrícoles. El cos central n'era la part noble, perquè a diferència d'algunes vil·les romanes d'estiueig, les pal·ladianes de Tierra Firme eren la primera o principal llar d'un autèntic hisendat o aristòcrata rural, que supervisava les collites i la feina dels seus parcers i treballadors.

4.La societat europea de l'època moderna: una societat d'ordes o de classes?; un debat

La discussió sobre la natura de la societat europea de l'època moderna -societat d'ordes o societat de classes- ha dividit reiteradament els historiadors. El debat ve de lluny. Una bibliografia mínima hauria de tenir en compte algunes discussions col·lectives dels anys seixanta com les següents:

  • R. Mousnier (1968) (ed.). Problèmes de stratification sociale. París. És un col·loqui del 1966.

  • E. Labrousse (1973) (ed.). Ordres et classes. París. És un col·loqui del 1967. Hi ha traducció castellana: C.E. Labrousse i altres (1978). Órdenes, estamentos y clases. Madrid: Siglo XXI.

  • R. Mousnier (1969). Les hiérarchies sociales de 1450 à nos jours. París. Les idees de Mousnier es poden consultar igualment en el primer capítol d'un altre llibre de l'autor: Furores campesinos. Los campesinos en las revueltas del siglo XVII (Madrid, Siglo XXI, 2a ed., 1989).

I més recentment tenim l'obra següent:

  • M.L. Bush (1992) (ed.). Social Orders & Social Classes in Europe since 1500: Studies in social stratification. Londres: Longman.

A més, la discussió hauria d'incorporar la historiografia germànica recentment recuperada i els seus escrúpols de vocabulari. Segons aquests autors, la societat europea de l'època moderna només es pot descriure i interpretar correctament amb els termes o vocabulari social d'aquella societat (i no de la nostra); és a dir, ordes i estaments, però no classes. Així s'adverteix als llibres següents:

  • Otto Brunner (1991). Estructura interna de Occidente. Madrid: Alianza.

  • Dietrich Gerhard (1991). La Vieja Europa. Factores de continuidad en la historia europea (1000-1800). Madrid: Alianza.

5.El corporativisme: llenguatge i lògica

El corporativisme -ja ho hem dit- era una forma ideal de concebre i ordenar la societat. A l'origen d'aquest ordre ideal hi ha encara, i en ple segle XVII fins i tot, l'imaginari del feudalisme: la divisió trifuncional entre oratores (els qui preguen o resen), bellatores (o guerrers) i laboratores (o treballadors o camperols), que s'imposà o es reprengué al segle XI, arran de la "revolució feudal", segons Georges Duby (Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo, Madrid-Barcelona, Petrel, 1980). Si les categories poden canviar o fins i tot multiplicar-se en el decurs del temps, el principi mateix roman, però, invariable. Al segle XVI o XVII, igual que a l'XI o XIV, la societat es concep com un agregat de funcions específiques i distintes, jerarquitzades (perquè unes són més importants o reputades que no unes altres, com ara resar respecte de guerrejar, i guerrejar, al seu torn, de treballar), però al capdavall totes imprescindibles (ningú no hi sobra, perquè, ben mirat, què seria dels senyors i dels eclesiàstics sense la humil feina dels pagesos?).
Ara bé, aquesta manera de veure les coses (o de concebre la vida en societat) tenia les seves (i ben serioses) implicacions. En primer lloc, l'ordre ideal, la comunitat i el "bé comú" i tot demanen una desigualtat social taxativa. El contrari fóra tan "antinatural" com inoperant o destructiu: si tothom fa una mateixa cosa (guerrejar, per exemple), qui satisfarà les altres necessitats socials (treballar, resar)?; si tothom fa una mateixa funció, la societat, simplement, no és possible. Però, per això mateix, en una societat semblant, la cooperació mútua és un autèntic imperatiu, car l'ordre ideal o l'harmonia social només pot ser el resultat de la cooperació de persones i de funcions diferents. Així doncs, màxima desigualtat però també màxima cooperació, talment com s'esdevé en el cas del cos humà, on hi ha un cap i uns membres que han de treballar alhora i sincopadament.
Ho explicava prou bé el menoret o franciscà català Francesc Eiximenis (c. 1330-1409) cap a la darreria del segle XIV:

"[La] cosa pública és alguna comunitat de gents ajustades e vivents sots una mateixa llei, e senyoria e costumes (...) cascuna aital comunitat deu ésser composta de diverses persones ajudants l'una a l'altra segons llurs necessitats (...) [car] per experiència apar que havem mester moltes e diverses coses, així com menjar, beure, vestir e calçar, e així de les altres coses, les quals no pot cascú fer per si mateix. E per tal, en la cosa pública la un ajuda a l'altre (...)"

En conseqüència, però:

"tots los hòmens de la comunitat no poden ésser eguals (...) car (...) com les dites diverses necessitats dels hòmens requeren ajudes d'oficis no eguals, apar que los hòmens no són eguals d'oficis en llur estament (...) car la necessitat que requir que sia l'hom ajudat per justícia no és així egual a la necessitat que requir que l'hom sia ajudat en fam ni en set. Car a la primera necessitat ha mester aquell qui manté justícia, així com és aquell qui té senyoria, e a la segona és bastant un pagès, o flequer o taverner, los quals no són eguals a aquells qui han a sostenir justícia (...)"

Fins aquí som encara en el terreny de la divisió social del treball. A l'origen de la jerarquització social i política hi ha, però, oficis o funcions diferents:

"la cosa pública [doncs] és composta sumàriament de tres estaments de persones, ço és, de menors, mitjans e majors. E aquesta composició aital és així com un cos humanal [és] compost de diversos membres; e així ho diu sant Pau, Ad Romanos, XII (...) «que així com diverses membres fan un cos qui han diversos oficis en l'hom, així diverses persones e oficis ajustats fan un cos e una comunitat (...)» [de tal manera] que en la cosa pública havia cap, e aquest és aquell qui ha lo regiment o senyoria; los ulls e les orelles són los jutges e els oficials; los braços són aquells qui defenen la cosa pública, ço és los cavallers e los hòmens d'armes; lo cor són los consellants; les parts generatives són los preïcants e informants; les cuixes e cames són los menestrals; los peus que calciguen la terra són los pagesos qui la colren e l'exerciten per llur ofici tostemps".

L'analogia orgànica o antropomòrfica (assimilació del "cos" social al cos humà) no era només una manera més o menys enginyosa o didàctica de concebre la convivència en societat, sinó una manera, alhora, d'incentivar la cooperació entre els diversos "membres" del "cos" social o d'inhibir, en suma, la rebel·lia social:

"tanta és l'amor que té l'un membre a l'altre que la un serveix així diligentment a l'altre, que tot ço que aquell fa serveix als altres. Exemple n'havem car l'ull no solament veu a si mateix anant, ans encara veu al peu [l'avisa, literalment] que no ensopec, e a la mà que vaja a obrar, e a tot lo cos que es sàpia governar (...). Així mateix, la llengua parla per servei de tot lo cos, e la boca menja per sustentació de tot lo cos, e si massa menja fa mal a tot lo cos, així com l'error de cascun membre torna a mal de tot lo cos. Semblantment, pots veure que si la un membre sofir [pateix] mal, los altres se'n complanyen (...). E si a vegades, per ventura, un membre nafra a l'altre e li fa mal, lo membre ferit o nafrat no demana venjança, ans tot lo cos està trist e es complany (...). Pots així mateix veure que un membre no ha enveja de bé ni d'ofici de l'altre, ni jamés la un membre no el vol separar de l'altre; ans si la un membre és tallat del cors tots los membres e tot lo cors tremolen, e s'esmaien e avorreixen aquella separació així quasi com a mort"

Totes les citacions provenen de: Francesc Eiximenis. Lo Crestià Antologia a cura d'Albert Hauf. Barcelona: Edicions 62 / "la Caixa". Col. "Les millors obres de la literatura catalana", núm. 98, pàg. 192-194, cap. CCCLVII i CCCLVIII del llibre Dotzè del Crestià.
Tanmateix, les implicacions de la doctrina "corporal" o corporativista no acaben aquí. En una societat (o concepció social) semblant no es proscriu només la rebel·lió, sinó que fins i tot la mera mobilitat social és sospitosa o fins i tot clarament condemnada, almenys inicialment. No solament perquè tothom s'ha de resignar a ocupar el lloc que li pertoca i que, com deien Eiximenis i altres tractadistes, era resultat no pas del destí, sinó de l'explícita voluntat divina:

"que cascú se tingués per pagat de l'estament a què Déus l'havia apellat, e li'n faés gràcies, cogitant que no és sens gran causa que Déus haja elegit aquest a aquest treball, e no aquell" (Ibid., pàg. 284).

Però, a més d'anar contra Déu, la mobilitat social, el canvi d'estament i de funció, introduïa un principi de confusió que amenaçava amb derivar cap al caos o la disbauxa: cap a una autèntica Babel social.
Finalment, en una societat (o concepció social) semblant, "fer justícia", atribut sobirà per excel·lència, no podrà ser sinó vetllar pel manteniment de la desigualtat social: literalment, "donar a cadascú allò que és seu" (o que li pertoca per estament, que és aproximadament el mateix). I vetllar, a més, pel seu correlat: la cooperació entre funcions, ordes i classes diferents de persones. Aleshores, la societat es descriu (tant al segle XIV com abans i després) com una successió o cascada d'ordes i estaments, del més noble fins al més humil, i tots perfectament (és a dir, jeràrquicament) travats. És allò que fa Andreu Bosch, un jurista de Perpinyà, en un tractat del començament del segle XVII, intitulat Sumari, índex o epítom dels admirables i nobilíssims títols d'honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya, publicat a Perpinyà l'any 1628 (ed. facsímil, Barcelona-Sueca, Ed. Curial, 1974).
Igual que Eiximenis dos-cents anys abans, Bosch multiplica les raons orgàniques o providencialistes de la divisió en ordes de la societat:

"Les causes que obligaren tant als primers mortals, com als successors, de formar estats differents, y títols de honor majors y menors, foren (...) per imitació y semblança de la obra de la creació del univers (...) seguir lo mateix home son instinct natural que apeteix y té per propi y de sa naturalesa differenciarse (...) [l']exemple de totes les demés coses creades racionals, y irracionals, inanimades (...) que tingué lo mateix home per espill, llum y guia, majorment la sua formació, y figura (...) y en particular les parts de son cos que serveixen de ensenyansa (...) los exemples de les Abelles, Grues y altres, que honrran y respectan a una com a superior (...) les differències que segons la natura se amostran, [per] exemple del or en comparació del ferro (...) la necessitat precisa tingueren los governs (...) y governats de formar y crear certs estats majors y menors (...) amostrant clarament la experiencia que altrament fora estat impossible sustentarse (...)" (pàg. 13, llibre I, cap. 10).

Així doncs, per les seves pàgines desfilen els diferents estats o estaments, de més a menys, i cadascun amb els seus "títols" o privilegis específics. Els nobles, per descomptat, n'acumulen de tota mena: segons Bosch, a més de les exempcions fiscals, o del dret de dur armes, n'hi ha força de caràcter judicial i penal, com ara:

"Les promeses de ells se tenen per cumplides. En fet propri se'ls dóna crèdit. La paraula de ells val prova. Lo testimoni és de més fe que [el] del innoble (...). Si no és per delictes gravíssims no poden ésser capturats (...). No poden ésser capturats per deutes civils. Deuen ésser punits menys que els altres. No poden ésser punits ab penes vils com assots, penjar ni altres. No poden ésser atormentats ab torments de plebeyos. No poden ésser convinguts a pagar sinó quan poden, llevat no.ls falte lo necessari (...). En [cas de] dupta se ajuda y affavoreix a la noblesa" (Ibid., pàg. 69, llibre I, cap. 14, epígraf II).

D'altres poden semblar anecdòtics, però no pas menys significatius. Qualsevol excusa és bona per tal de subscriure la superioritat d'aquest estament. Així, "en los públichs hostals han de precehir als ja hospedats..." (Ibid.).
Tanmateix, els nobles no són pas els únics a gaudir de privilegis a la societat de l'Antic Règim. Doctors en dret o medicina, mercaders i negociants, i els anomenats "ciutadans honrats" o prominents també en tenien; igual que (encara que més que) l'anomenat (per Bosch mateix) "lo tercer y últim estat, y mà menor", és a dir, alguns mercaders i notaris, però sobretot (quantitativament) els pagesos (grassos) i els menestrals (o mestres gremials, per a ser més exactes) de tota mena. Dins d'aquest darrer estament, però, també hi havia categories i subcategories. De l'"art del Pagès", Bosch ens diu "que ha de ser posada en primera estimació y honrra per ésser los exercints aquella los membres més principals y de major importància per conservació de les Repúbliques", la qual cosa significa que Bosch té una opinió millor de la pagesia i "rusticitat" que no pas Eiximenis, que els diu de tot (Ibid., pàg. 426, llibre III, cap. 11). Dels menestrals o "officis de les arts mecàniques" de la seva vila de Perpinyà diu que tenen molts privilegis, que "puch assegurar [que] si tenia de referirlos, tindria de fer un particular llibre, majorment dels officis de Parayres y T[e]ixidors..." (Ibid.).
Naturalment, molts d'aquests privilegis menestrals o populars ens poden semblar poca cosa; almenys, per comparació als d'altres estats o estaments. Però és per comparació que esdevenen, i que eren, valuosos. Perquè l'ordre estamental ideal no incloïa pas tothom. Alguns individus (i sovint, molts individus) eren o massa pobres o massa lliures (sense lligams corporatius de cap classe, cosa que sovint no era cap avantatge) per a formar-ne part. La població flotant, que anava d'un lloc a l'altre a la recerca de treball, els immigrants que arribaven i s'instal·laven episòdicament a la ciutat, els vagabunds rurals i altres desclassats, restaven al marge de la societat ordenada o corporativa: eren la marginalitat en el sentit estricte de la paraula. Bosch mateix n'assenyala explícitament, i per al cas de les terres rosselloneses: la gent "de prosàpia de Jueus, los vagabundos, Gitanos, delinquents, viciosos... [i] molts numeros de vassalls obligats a servituts als senyors que de si amostran la poca estimació de ses persones..." (Ibid., pàg. 12-13, llibre I, cap. 9).
"Vassalls obligats a servituts": l'imaginari del feudalisme, encara.