Temps mínim de dedicació recomanat: Els fonaments de la política: violència i poder
PID_00245821
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no
pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si
és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense
l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
- Introducció
- 1.L’origen de la guerra
- 2.La guerra dels cavallers
- 3.La “revolució militar”
- 4.Les guerres nacionals i mundials
- 5.Els comptes de la guerra
- 6.La criminalització de la societat
- 7.El sistema penal de l’Antic Règim
- 8.La pena de mort
- 9.“Classes perilloses” i policia
- 10.Les noves formes de la repressió
Introducció
En parlar de l’estat, Lucien Febvre el qualificava com “una màquina forjada en vista
dels resultats que obté en part per la força, i que imposa en tot cas per la força:
força material, força policíaca, força armada, gendarmes, policies, militars, jutges”.
Entre les característiques de “l’estat modern” s’ha assenyalat sempre com a fonamental
la de ser detentor del monopoli de la violència, tant cap a fora, en la defensa contra
els enemics exteriors amb la guerra, com cap a dins, actuant contra els enemics de
l’ordre social establert amb la policia i la justícia. En aquest últim terreny l’acció
de l’estat combina la defensa dels súbdits contra la delinqüència (mediatitzada pel
fet que és a l’estat a qui correspon en última instància definir què s’ha de considerar
delinqüència), amb la protecció dels grups dominants de la societat contra la “subversió”
a la qual es podrien sentir temptats els dominats, perquè, com va dir Maquiavel, “el
poble no vol ser manat ni oprimit pels grans i els grans volen manar i oprimir el
poble”. Sense conèixer la forma en què s’exerceix aquesta violència no poden entendre
els fonaments mateixos de l’actuació del poder polític.
1.L’origen de la guerra
Un vell tòpic sostenia que la vida de l’home primitiu havia estat pacífica i feliç,
i que la guerra només havia aparegut amb l’apropiació de la terra i la formació dels
estats. Els antropòlegs ens ofereixen avui, per contra, una imatge de les societats
primitives que desmenteix el mite del “salvatge pacífic” i revalora la vella versió
de l’home en guerra constant contra l’home que ens havia donat Hobbes.
Comparant els testimonis prehistòrics amb les observacions fetes pels antropòlegs,
podem veure que el primitiu vivia enmig d’una violència constant. La guerra era molt
freqüent abans de la civilització perquè, en un món violent, la pau implicava per
a un grup humà més riscos que l’enfrontament, que permetia assegurar els propis recursos
i feia possible guanyar-ne més. En aquests conflictes participava una proporció molt
gran de la població i les seves taxes de mortalitat havien de ser més elevades que
les de la guerra actual, perquè el combat era més freqüent i la conducta dels combatents
més despietada.
L’aparició dels estats antics, amb els seus abundants recursos agrícoles, va permetre
reunir exèrcits més nombrosos i millor organitzats, que van poder acabar convertint-se
en permanents. Tot i que la domesticació del cavall va significar un avenç essencial,
ja que donava al genet un gran avantatge de mobilitat sobre el combatent a peu, la
guerra dels imperis de l’antiguitat seria protagonitzada sobretot per masses d’infanteria
molt coordinades (amb la falange, portada a la perfecció pels macedonis, o amb la
legió romana, dividida en grups més petits i més mòbils), en combinació amb càrregues
de cavalleria. S’ha dit que l’art de la guerra va arribar a un punt màxim a Roma,
per decaure després, del segle IV al XVIII de la nostra era, i que no va tornar a recuperar la mateixa eficàcia tècnica –la
mateixa capacitat de matar– fins a l’època napoleònica.
2.La guerra dels cavallers
La superioritat en el combat dels genets sobre els homes que lluitaven a peu va arribar
a ser decisiva a l’edat mitjana, en què els exèrcits eren molt menors que els dels
imperis antics, i això va fer que es concedís al cavaller un tracte de privilegi i
que se li proporcionessin terres perquè es mantingués ell i mantingués els seus cavalls,
un fet que anava a servir de base per a una reestructuració de la societat. El poder
social de la cavalleria naixia de la seva capacitat militar, estretament unida a les
tècniques de l’armament i del combat. L’ús progressiu d’arquers a la guerra –l’Església
va intentar prohibir, en els concilis de 1139 i 1215, que els arcs s’utilitzessin
contra els cristians, però no ho va aconseguir–, va obligar els cavallers a reforçar
cada vegada més les seves defenses (passant de la malla a l’armadura, molt més pesada,
entre 1250 i 1350) i a disposar de cavalls més forts, criats especialment per a la
guerra, que eren capaços d’actuar en el camp de batalla amb una pesada càrrega, ja
que sovint les cavalcadures portaven també proteccions metàl·liques. L’altre element
fonamental d’aquesta etapa de la guerra serien els castells, que van cobrir Europa
entre els segles X i XIII, i es van convertir en la màxima expressió del feudalisme, amb la seva doble funció
de defensa de la terra i d’instrument d’espoliació dels seus habitants, que els convertia,
pel que fa a l’ús de la violència, en una mena de prefiguració de l’estat modern.
La proliferació dels castells –cap l’any 1100 n’hi havia cinc-cents només a Anglaterra–,
que va convertir la guerra en “un u per cent de batalles i un noranta-nou per cent
de setges”, va restar importància als cavallers (la va passar del guerrer armat al
propietari del castell), i les armes de foc individuals els va fer pràcticament inútils.
Però va ser precisament quan començava la seva decadència militar, quan l’estament
dels cavallers, és a dir la noblesa, va reforçar la seva legitimació creant el mite
de la cavalleria –els llibres de cavalleries són, sobretot, d’aquests moments de decadència–,
amb la seva barreja de valors nobiliaris i eclesiàstics que les classes privilegiades
van conservar perquè els donaven els arguments ideals per justificar que una minoria
“superior” s’imposés a les masses.
La cavalleria es va seguir utilitzant com a arma de combat en la guerra, sostinguda
per l’artilleria en la realització de la “càrrega”, fins que la Primera Guerra Mundial,
amb els filats i les metralladores, la va fer totalment inútil (excepte per al transport).
3.La “revolució militar”
Entre 1500 i la Revolució Francesa hi ha hagut a Europa una etapa caracteritzada pel
que s’ha denominat la “revolució militar”, que té una estreta relació, com abans hem
dit, amb el reforçament, primer, i amb la crisi, després, de l’estat absolutista i
amb el sorgiment de la hisenda moderna.
Els segles XVI i XVII han estat els més agitats de la història europea. Hi havia una nova guerra cada tres
anys i molt poc temps de pau. L’anomenada “revolució militar” ha estat una conseqüència
del perfeccionament de l’artilleria, que va canviar per complet les condicions en
què es combatia. Els canons eren primer de bronze, un material de cost molt elevat,
i per tant escassos (per aquest motiu es tendia a convertir-los en autèntiques obres
d’art). Però es va aconseguir fer canons de ferro colat que, si bé explotaven de vegades
i mataven els soldats que hi havia al seu voltant, eren molt més barats, de manera
que se’n podien construir molts més amb els mateixos recursos. Al cap i a la fi, el
que podia decidir la sort d’una batalla era el fet de disposar d’una potència de foc
més gran que la de l’enemic, mentre que unes quantes vides més o menys canviaven poc
les coses. D’altra banda, l’augment del nombre de canons i la seva eficàcia creixent
va obligar a construir fortificacions d’un estil nou, molt més grans i més costoses
(la guerra de Granada, a finals del segle XV, havia demostrat ja que les velles muralles medievals no podien resistir la força
de l’artilleria).
Els exèrcits es van anar fent cada vegada més grans. Si recordem les batalles del
final de l’edat mitjana, amb xifres molt modestes de combatents i amb molt poques
baixes, comprendrem el que significava que Carles V pogués mobilitzar un exèrcit de
150.000 homes, el més gran que fins llavors havia vist el món. I això només era un
inici, perquè la freqüència i l’agreujament dels conflictes europeus va fer que al
final del segle XVII França tingués un exèrcit de 400.000 homes i que a principis del segle XIX el de Napoleó arribés als 600.000 (a l’octubre de 1813, en l’anomenada “batalla de
les nacions”, a Leipzig, van participar 560.000 combatents) (figura 1). Els costos
de la lluita havien augmentat encara més que els efectius militars, ja que la despesa
per home en peu de combat es va triplicar en aquests anys, i la guerra, en adquirir
una dimensió universal (la dels Set Anys –1756-1763– es va desenvolupar en tres continents),
la qual cosa va anar donant cada vegada més importància a la lluita al mar, que resultava
encara més costosa que la terrestre.
Figura 1. El creixement de l’exèrcit francès, en temps de pau i de guerra, entre 1445
i 1945.
Els homes que feien la guerra eren majoritàriament “soldats”, és a dir professionals
a sou: vivien sobre el terreny robant i destruint, i deixaven darrere seu un rastre
de fam i pesta que explica que fossin odiats pels camperols (és a dir per la majoria
dels homes), que no distingien entre soldats amics i enemics, perquè uns i altres
actuaven de forma semblant pel que fa a ells. No és estrany que els artistes d’aquests
segles de ferro hagin representat amb freqüència la cavalcada conjunta dels quatre
genets de l’Apocalipsi: mort, fam, guerra i pesta (figura 2).
Figura 2. Els quatre genets de l’Apocalipsi.
Dedicats a guerres constants entre ells, els europeus van desenvolupar en aquests
segles la tecnologia de les armes i del combat molt per sobre de la resta del món,
i van transformar especialment la guerra naval amb els canons, que donaven una gran
potència destructora a les seves naus. Serà precisament això el que expliqui que acabin
imposant-se militarment i que aconsegueixin el domini del món extra-europeu.
En la mesura que resultava cada vegada més cara, la guerra s’anava convertint en un
problema de diners. Els diners són el nervi de la guerra, diu una frase que es va
repetint almenys des de l’època de l’Imperi Romà (i que cada època torna a inventar).
Al segle XVII se li va afegir un matís: la guerra la guanya qui té l’última moneda per gastar-hi.
La despesa militar arribaria a ser la major part de la despesa pública, i això va
obligar a crear una estructura d’hisenda que va fer possible l’aparició de l’“estat
fiscal”, l’eficàcia del qual depenia, d’altra banda, d’aconseguir que la recaptació
no impedís el creixement econòmic. La capacitat militar, ha dit Jeremy Black, es basava
en una combinació financera-militar, en la intersecció del capitalisme i l’estat.
4.Les guerres nacionals i mundials
La Revolució Francesa va fer aparèixer a la vegada un dels primers estats-nació i
el primer dels exèrcits nacionals. Els soldats, que ara no lluitaven en les guerres
del rei sinó en les de la pàtria, no eren professionals, sinó que procedien o del
voluntariat o, majoritàriament, del reclutament per lleva o quinta (que significa
literalment el sorteig d’un de cada cinc). Era “la nació en armes”, integrada, com
diu la Marsellesa, pels “fills de la pàtria”, que nodrien aquests grans exèrcits de centenars de milers
d’homes dels nous temps.
Napoleó va saber utilitzar aquestes grans masses amb un nou i més agressiu sentit
de la mobilitat –els seus soldats deien que els obligava a fer la guerra amb les cames
més que amb les baionetes– i va obtenir victòries per tot Europa, a costa de grans
pèrdues de vides humanes (les seves guerres van matar un de cada cinc dels francesos
nascuts entre 1790 i 1795), fins que va ser derrotat per enemics que havien après
a aplicar els seus mateixos mètodes.
Aquesta guerra de masses presentava greus problemes de transport i d’equipament, que
es van resoldre amb el ferrocarril, d’una banda, i amb el desenvolupament d’una indústria
capaç de produir les grans quantitats d’armes i municions necessàries, per una altra.
Els que primer van aprendre a fer servir el ferrocarril a la guerra van ser els prussians,
que el van adaptar a una nova forma de combat: la guerra de moviment.
El secret d’aquest sistema residia a usar el ferrocarril per aconseguir un desplaçament
més ràpid de les tropes, cosa que exigia una acurada organització de tot el procés
de mobilització i de transport. L’important no era quants homes podia mobilitzar un
exèrcit a la llarga, sinó quants podia posar en el camp de batalla en els primers
moments del conflicte, que podien resultar decisius si s’aconseguia una gran victòria.
I en aquest aspecte qui tenia la millor organització de transport comptava amb un
gran avantatge. Els triomfs militars prussians es van produir gràcies a la blitzkrieg, la guerra-llampec, que es fonamentava en la seva capacitat per posar en el camp
de batalla una gran massa d’homes i d’armes abans que l’enemic hagués pogut mobilitzar
tot el seu potencial. Així van guanyar la guerra a Àustria, primer, i van derrotar
després a Napoleó III a Sedan, durant la guerra francoprussiana.
Després d’obtenir aquesta victòria sobre els francesos, els prussians van preparar
els plans per a un futur enfrontament contra França i contra Rússia, que havia d’assegurar
la seva superioritat en el continent europeu. Se sol afirmar que el Pla Schlieffen
havia calculat els horaris de ferrocarril i els moviments de tropes necessaris per
atacar França, a través de Bèlgica, i derrotar-la ràpidament, com havien fet quaranta
anys abans a Sedan.
Aquesta vegada, però, les coses no van sortir com els generals alemanys havien previst.
El conflicte, que haguessin volgut limitat, va acabar convertint-se en la Primera
Guerra Mundial, i els exèrcits, després d’haver-se desplaçat amb rapidesa per ferrocarril,
van quedar immobilitzats sobre el terreny en una interminable guerra de trinxeres,
sense poder treure profit de la seva mobilitat. El resultat va ser una lluita sagnant
i insensata de desgast, en la qual es van immolar centenars de milers de soldats en
els forats de fang de Flandes o en els camps de França, sense guanyar un pam de terreny
o tornant a perdre ràpidament el que s’havia guanyat amb molt d’esforç, sotmesos al
càstig implacable d’una artilleria que va causar un 70 per cent de totes les morts
en combat. Es lluitava amb tàctiques del passat contra armes del present: la cavalleria
resultava inútil en uns camps coberts de filats (però els generals s’obstinaven a
preparar la gran batalla que s’havia de decidir amb una càrrega de cavalleria), i
les metralladores exterminaven a la infanteria quan intentava assaltar les posicions
enemigues a la baioneta, segons manaven els reglaments.
La Segona Guerra Mundial, que també van començar els alemanys com una blitzkrieg –aquesta vegada amb més èxit inicial, en trobar-se amb una França mal preparada i
que potser no tenia la mateixa voluntat de resistir que havia mostrat vint anys abans–,
tindria com a característiques essencials la importància de l’aviació i el patiment
infligit a les poblacions civils. Els dos trets més característics de la guerra serien
els grans i insensats bombardejos de les rereguardes (que no tenien efecte sensible
sobre la producció de guerra, però causaven moltes víctimes i terroritzaven la població
civil: el de Dresden de 1945 va causar 200.000 morts) i els camps de concentració
on van morir milions de jueus, comunistes, gitanos, etc. (Sense oblidar els camps
de concentració aliats en què, acabada ja la guerra, van desaparèixer molts soldats
alemanys de forma poc explicable). De fet la guerra va acabar amb els bombardejos
de les poblacions japoneses d’Hiroshima i Nagasaki (amb un resultat total d’unes 280.000
morts).
5.Els comptes de la guerra
Estudiar històricament la guerra no és fàcil. Cal analitzar amb precaució els testimonis
en un terreny en què l’exageració i la mentida són la regla. No és solament que les
xifres de baixes d’una batalla acostumin a ser radicalment divergents segons els testimonis
de cadascun dels bàndols implicats, sinó que en moltes ocasions resulta fins i tot
difícil dir qui l’ha guanyada. La majoria de les vegades la qüestió es decideix al
final: qui ha guanyat la guerra es pot dir que va guanyar les batalles.
Aquestes imprecisions i inexactituds no són cosa exclusiva d’un passat els testimonis
documentals del qual resultin escassos o poc fiables. Una guerra recent, seguida per
la televisió, com va ser l’anomenada “guerra del Golf”, va mostrar al món una imatge
d’eficàcia tecnològica que era fictícia i va amagar acuradament la importància de
les baixes produïdes pel “foc amic” (és a dir, les que es deuen a les armes del mateix
bàndol).
D’altra banda, les estimacions sobre els morts causats per la guerra acostumen a limitar-se
a les pèrdues dels exèrcits combatents (que haurien passat de menys d’un milió en
la guerra dels Trenta Anys a deu milions en la Primera Guerra Mundial), i no solen
tenir en compte les defuncions posteriors al combat, ni els morts civils causats directament
o indirectament per la guerra (bombardejos, massacres, fam, epidèmies). Les deficiències
de la medicina expliquen l’elevada mortalitat dels ferits: fins a la Primera Guerra
Mundial hi hauria hagut de dues a tres vegades més morts en els hospitals que en el
camp de batalla; des de 1914 aquesta proporció va baixar molt, amb la conseqüència
que augmentessin els mutilats que sobrevivien a les seves ferides. Cal afegir encara
els efectes de les malalties, de les “epidèmies militars”, que han estat molt importants
en les guerres europees fins al segle XVIII i en les guerres colonials amb posterioritat. Pel que fa a les morts de civils, les
matances han estat sempre importants en les guerres de religió, però els efectes més
greus els han provocat la fam i les epidèmies que els soldats portaven.
Un dels aspectes més pertorbadors de l’evolució de la guerra ha estat precisament
l’augment progressiu de la proporció de les morts de civils. Mentre a les guerres
napoleòniques només un de cada tres morts era un civil, a la Primera Guerra Mundial
es va equilibrar la proporció, i en la Segona van ser molt més els civils que els
militars, encara que la seva mort no es degués ara, com en el passat, a la fam i la
malaltia, sinó a l’extensió deliberada de la violència a la rereguarda. Les xifres
més fiables de què disposem són precisament les de la Segona Guerra Mundial, en què
el total de morts s’eleva a uns cinquanta milions, amb una proporció de 22 milions
de militars per 28 de civils. D’aquests 28 milions de civils, 12 van morir en camps
de concentració i un milió i mig com a conseqüència dels bombardejos.
6.La criminalització de la societat
L’estat no exerceix solament la violència contra els seus enemics exteriors, sinó
també contra els interiors. El fet que es reforcés el poder reial entre els segles
XVI i XVIII va portar aparellat un canvi radical en els mecanismes de repressió social. Això
va conduir a l’enduriment de les penes, a reforçar la persecució dels delinqüents
i a convertir els càstigs, i especialment les execucions, en cerimònies públiques
de glorificació del poder de l’estat, fins al punt que aquests segles han pogut ser
caracteritzats com “el temps dels suplicis”.
Hi va haver en aquest viratge repressiu una voluntat d’acabar amb la violència i la
venjança privades. També la de transferir a l’esfera pública el càstig de les ofenses
i dels delictes, per tal de reforçar la imatge benèfica del poder del sobirà i ajudar
a crear un sentiment de col·lectivitat entre els que presenciaven uns actes de càstig
que es justificaven com a necessaris per a la defensa de la societat, per tal que
els espectadors es convertissin en partícips.
Però hi havia també, encara que no es confessés públicament, una actitud nova de temor
davant d’unes capes subalternes que començaven a mostrar-se menys dòcils que en el
passat. Mentre els reis medievals es dedicaven a controlar les malifetes dels rics
i els poderosos, els monarques dels segles XVI i XVII es preocupaven sobretot de consolidar l’ordre social contra les protestes i revoltes
dels de baix. Les classes dominants estaven obsessionades per la por al poble comú.
La intenció “social” d’aquest enduriment de les regulacions penals apareix amb tota
claredat en la importància que es dóna a tot el que tendeix a reforçar els drets de
propietat. Els càstigs per robatoris d’un volum insignificant, fruit molt sovint de
la pobresa i de la fam, eren brutals, i molt més durs que els que sancionaven la violència
contra les persones. A Anglaterra la presó estava destinada en bona mesura als deutors,
i els falsificadors de documents, que atemptaven contra la “confiança” en què s’havia
de basar la vida comercial, eren condemnats a mort. El resultat aparentment paradoxal
d’aquest procés seria, en el conjunt d’Europa, la disminució gradual dels delictes
violents i l’augment paral·lel dels que implicaven atacs a la propietat (figura 3).
Figura 3. L’evolució dels delictes violents i dels robatoris a dos punts de Dinamarca
(l’illa de Falster i la ciutat d’Elsinor) del començament del segle XVII fins a mitjan segle XIX (segons J. C. Johan i H. Stevnsborg).
Aquesta criminalització destinada a protegir la propietat és especialment evident
en el camp, on l’eliminació de les velles regles de la propietat comunitària va convertir
bona part dels camperols europeus en lladres. Establir què és un robatori depèn de
la definició de propietat vigent en una societat, de manera que quan aquesta definició
es modifica –quan alguns la modifiquen segons els seus interessos– es susciten una
sèrie de problemes entre els que interpreten una apropiació com a legítima, d’acord
amb les noves regles, i els que la consideren una usurpació, perquè segueixen considerant
vàlides les velles.
La privatització dels prats i els boscos que abans eren d’ús comú va fer que durant
prop de dos segles els robatoris de llenya i la caça furtiva, delictius d’acord amb
les noves regles, fossin un dels grans problemes dels que va haver d’ocupar el sistema
repressiu. A la Gran Bretanya la qüestió va començar al segle XVIII amb lleis brutals com la black act, que condemnava amb la mort els “delictes” de caça furtiva i de recollida de llenya
als boscos. A França la lluita dels camperols per preservar els seus drets tradicionals
va conduir a protestes i revoltes des de 1789 fins a 1851 (en el departament de Var
la meitat dels delictes jutjats entre 1826 i 1837 eren contravencions a les lleis
de boscos i de caça). A Prússia en 1836 el 75 per cent de les demandes presentades
als jutjats es referien a violacions de boscos comunals privatitzats, mentre que a
la península italiana els robatoris campestres eren tan abundants al segle XIX que els propietaris s’escandalitzaven pel fet que en la seva majoria no fossin castigats
i que, quan ho eren, “qui ha estat culpable del delicte no queda deshonrat davant
la consciència pública”.
Com deia un jutge espanyol el 1840: “Allí donde el estado anual de culpabilidad marca
nuevo delito, cometido repetido número de veces, allí hay trastorno repentino del
orden social”. El trastorn l’havien creat les classes dominants, que havien criminalitzat
les velles regles i castigaven la infracció de les noves amb una duresa extrema, en
una pedagogia de violència. Per al camperol la vulneració de les noves regles no era
un delicte, sinó una forma de protesta. I quan se sentia especialment agreujat, i
no tenia altra forma de defensar-se contra els que tenien a les seves mans els mecanismes
de la justícia, recorria al foc: l’incendi de cases, pallers o messes.
7.El sistema penal de l’Antic Règim
El que acostuma a impressionar més del sistema penal europeu de l’Antic Règim és la
seva aparent barbàrie: la crueltat dels càstigs públics, de la tortura legal i de
les execucions convertides en una cerimònia gairebé festiva. Avui hem après que tot
això tenia menys a veure amb la barbàrie –que segueix vigent en el nostre sistema
repressiu amb la tortura, que s’utilitza en molts llocs en la pràctica, encara que
s’hagi eliminat dels textos de les lleis– que amb el desenvolupament l’estat modern.
Una de les grans diferències que advertim en la vella legislació penal respecte de
la nostra és la manca de regles que fixin quin càstig correspon a cada delicte. No
hi ha proporció ni correspondència entre la falta i el càstig: els mateixos delictes
reben sancions molt diverses segons siguin l’inculpat, el moment i el jutge. A l’Espanya
del primer quart del segle XIX trobem no solament que una mateixa falta es pot castigar, en els mateixos dies però
en llocs i amb persones diferents, amb uns mesos de presó o fins amb pena de mort,
sinó que s’imposen condemnes per delictes que la pròpia sentència declara “no prou
provats”.
L’avantatge d’aquest sistema era que permetia matisar i orientar l’exercici de la
repressió d’acord amb els fins que es volien aconseguir en cada moment. Les duríssimes
condemnes per robatoris insignificants que trobem a la Gran Bretanya dels segles XVIII i XIX responien a un propòsit d’educació social que semblava convenient en moments en què
estava augmentant la població pobra a les ciutats.
Això explica també que es preferissin els càstigs públics a les penes de presó. A
l’Antic Règim la presó tenia un paper secundari. O s’aplicaven càstigs corporals,
que podien anar de la picota a la mort, o la societat es desfeia del delinqüent allunyant-lo
mitjançant una condemna a galeres o deportació.
La pena més freqüent era, en els segles XVI i XVII, la de remar en les galeres, que es conservaria en molts llocs fins a finals del
segle XVIII (la marxa dels galiots encadenats pels camins complia una funció d’exemplaritat).
Quan les galeres van perdre importància, se’ls va fer treballar a les drassanes o
fins i tot en les fàbriques. Però com les galeres només eren aptes per a la Mediterrània,
aquesta solució no resultava adequada per als països atlàntics que van recórrer a
la fórmula d’enviar a les colònies els delinqüents deportats, cedint-los com a treballadors
forçats als colons que els volguessin llogar.
Cap a 1770 el tribunal més important de Londres enviava un 70 per cent dels condemnats
a les colònies americanes, sense comptar els condemnats a mort que havien vist la
seva execució commutada per la deportació. El problema va ser que la independència
dels Estats Units va impedir seguir enviant-los a Amèrica, el que va conduir a què
es colonitzés amb deportats Austràlia, en una experiència “que mai no s’havia intentat
abans i no es repetiria després: un continent inexplorat es convertiria en una presó”.
De 1788 a 1867 es va deportar de la Gran Bretanya unes 150.000 persones. Alguns estats
alemanys, que no tenien colònies, van buscar llocs per enviar els seus deportats;
en van col·locar una tanda a Sibèria en 1802, amb permís del tsar, i van enviar-ne
altres al Brasil, però quan aquests països es van negar a seguir-los acceptant, van
enviar un nombre considerable de condemnats violents als Estats Units, amb documents
falsos que els feien aparèixer com emigrants normals a la recerca de treball.
A la Gran Bretanya les presons servien per retenir els acusats fins al judici (o mentre
esperaven l’aplicació de la pena), per a la reclusió en molt pocs delictes, i, sobretot,
per als deutors: en 1775 de 4.000 reclusos que hi havia a les presons, 2.500 ho eren
per deutes. El creditor podia fer tancar al deutor si pagava les despeses del seu
manteniment. El deutor era a la presó acompanyat per la seva família, que podia entrar
i sortir d’ella, i rebia tot tipus de visites. La presó era un espai bastant obert,
dins del qual es llogaven locals, de manera que hi havia tavernes, bordells, clubs
de beguda i fins i tot societats musicals. No estava separada físicament del món exterior,
però sí administrativament: els carcellers, que no eren funcionaris sinó explotadors
d’un servei, en tenien el comandament absolut. No es sortia de la presó, ni havent
estat declarat innocent, si no se’ls pagava. Eren, per altra banda, autèntiques escoles
del crim, en què es podia entrar per primera vegada als 8 o 9 anys per començar a
fer la carrera.
Les penes pròpiament dites començaven amb càstigs com l’exposició a la picota, reservada
a faltes menors com la de fer trampes en el joc, o a delictes sexuals (en els quals,
en alguns casos, com els d’abusos a nens, la multitud podia acabar matant al reu a
pedrades). Per delictes més greus s’usaven les fuetades, normalment durant dues hores,
fins que el cos sagnava. Però el gran càstig exemplar, la clau del sistema, era la
pena de mort.
8.La pena de mort
La mort era un càstig que s’aplicava als que s’apartaven de la norma social i amenaçaven
amb això l’ordre establert. S’executava per heretgia o per desviació sexual com una
cosa natural, però també per un gran nombre d’infraccions que es referien simplement
a les regles del joc social imposades per les classes dominants. La pena de mort ha
estat, diu Evans, “un instrument de la política estatal, tant o més que de la política
penal”. Era, per una banda, una facultat del sobirà, que servia per confirmar la seva
autoritat suprema, mentre que, d’altra, es feia servir per crear cohesió social, a
través de la seva doble funció de dissuadir i educar.
La dissuasió s’aconseguia a través de l’enduriment dels càstigs, orientats a reforçar
els objectius socials que es volia inculcar. La Constitutio criminalis carolina, promulgada per l’emperador Carles V en 1532, castigava amb la mort en la
foguera la blasfèmia, la bruixeria, la falsificació de moneda, l’enverinament o la
sodomia, i amb penes brutals altres delictes menors (es tallaven les orelles a les
dones immorals, els dits o les mans als lladres, etc.). A la Gran Bretanya del segle
XVII s’aplicava la pena de mort a 50 delictes, però a finals del segle XVIII la xifra havia pujat a 225. A Espanya, Felip V va condemnar amb la mort qualsevol
robatori, per insignificant que fos, que es realitzés a Madrid o en el seu entorn:
es tractava de resoldre el problema de la delinqüència urbana en el territori proper
a la cort (però a finals del segle XVIII es deia que “al mig del dia no poden anar les gents” pel carrer). En 1783 Carles
III va pensar a aplicar una intimidació similar als gitanos, als quals s’havia decidit
“abolir”, però que pel que sembla es resistien a desaparèixer. Un text legal d’aquell
any diu: “Al que use el trage, gerigonza, estilo o malas costumbres de los que fueron
llamados gitanos, y de quienes hasta el nombre se ha abolido, se le deben sellar en
las espaldas las armas de Castilla con un hierro ardiente, y amonestarle para que
haga vida civil y cristiana, imponiéndole después, en caso de reincidencia, y reconocido
el sello, la pena de muerte”.
Però al costat de la dissuasió, i estretament unida a aquesta, hi havia una pretensió
educativa. Aquesta justícia ferotge anava acompanyada de freqüents commutacions de
la pena de mort i, en els casos en què era aplicada, es procurava convertir l’execució
en un espectacle públic en què participava la multitud, a la qual es tractava de convèncer
que la pena era justa fent-la prendre part en el ritual d’oracions, últimes paraules,
etc. que donava tot el seu sentit a l’acte.
Tenim una excel·lent descripció d’una execució pública a Barcelona en el llibre de
Raimon Casellas Les multituds, publicat en 1906. La gent va a veure com “fa la ganyota” el condemnat i “si té tants
ronyons com diuen”; els pares porten els seus fills “perquè sàpiguen la trista fi
a que porta obrar malament”, però també hi ha qui busca simplement diversió. Es ven
el romanç dels Horrorosos crims i la sentència del Llarg i un escolà passa demanant “per l’ànima del que van a ajusticiar”. Durant l’espera
se senten rialles quan algú diu que el condemnat ha tingut un defalliment en sortir.
Per fi arriba el reu, acompanyat d’un capellà que l’exhorta, enmig d’una processó
de seglars, escolans, penitents amb capirotes i ciris, un Crist i els cants corresponents.
El condemnat pot caure en gràcia si se’l veu desenfadat i valent; caurà malament si
sembla que té por. Quan un soldat porta una carta a la punta d’una baioneta i els
espectadors temen que pugui ser l’indult, hi ha un moviment col·lectiu d’indignació.
Però no ho és. El condemnat s’asseu davant del garrot, se sent el cruixir dels seus
ossos i mor sense dir una sola paraula. L’espectacle ha acabat i els espectadors van
a passejar o a la taverna.
Tot i que la pena de mort es commutés sovint, les condemnes eren tantes que els morts
van acabar també essent molts: a la Gran Bretanya es van dictar 35.000 penes de mort
entre 1770 i 1830, i se’n van executar unes 7.000; més d’un centenar a l’any, moltes
més que en qualsevol altre país d’Europa.
Quan el clima social va començar a canviar es va veure que l’execució pública podia
resultar contraproduent. El 27 de maig de 1789, un mes i mig abans que esclatés a
França la Revolució, es va executar a Barcelona cinc homes i una dona com a responsables
dels “aldarulls del pa” (un motí de protesta contra l’encariment del pa, que la gent
atribuïa a manejos d’especuladors protegits pel capità general). En aquesta ocasió
els ciutadans de Barcelona eren contraris a aquestes condemnes. I no solament no van
anar a contemplar l’execució, sinó que “gairebé no es veia ningú pels carrers, perquè
totes les cases tenien les portes tancades, i feia un gran dol amb aquella quietud
que semblava dijous i divendres sant”.
9.“Classes perilloses” i policia
Una societat que temia les classes subalternes desconfiava sobretot dels pobres. A
l’edat mitjana la pobresa es considerava una virtut, però des del segle XVII es va començar a veure com un perill social. En la major part dels països de l’Europa
occidental es va produir el que s’ha anomenat “la gran reclusió”. A França es tancava
els pobres en hospitals generals, on resaven i treballaven. A Holanda se’ls anunciava
per llogar-los. A Espanya se’ls enviava forçats a remar o a treballar a la marina
reial, si eren aptes (per això no calia haver comès altre delicte que el de ser pobre).
A Anglaterra es va crear un sistema de lleis de pobres que encomanaven la seva assistència
a la parròquia, que tenia la facultat de portar el pobre a una workhouse o “casa de treball”, bruta i trista, on faria tasques irracionals i inútils. El guarda
de la workhouse els podia llogar a qui els volgués i s’embutxacava el seu sou a canvi del manteniment,
de manera que només els que eren realment inútils quedaven internats. A la workhouse s’experimentaria el tipus de control disciplinari del treball propi de la fàbrica,
que seria la seva filla directa. En 1834 la nova llei de pobres limitava l’assistència
als vells i als invàlids, i determinava que qualsevol home físicament apte havia de
ser obligat a treballar en la workhouse, on les condicions eren molt pitjors que les del treball al carrer, amb la intenció
que només s’acudís allí en cas d’extrema necessitat. La trilogia de les institucions
“domesticadores” de la nova societat industrial britànica la integraven la workhouse, la fàbrica i la presó, a les quals s’afegiria més endavant l’escola.
A França el sistema repressiu de l’Antic Règim estava integrat pels Hôpitaux généraux, els Dépots de mendicité i les galeres. Els Hôpitaux tenien una funció mixta de presó, hospital i asil. En els dos més grans de París,
Bicêtre per als homes i La Salpêtrière per a les dones, hi havia presos i sifilítics alhora, encara que els presos estaven
en una part més vigilada. Els Dépots de mendicité acollien als pobres i els tractaven malament. Una mostra de la funció social que
la repressió tenia a França –i una prova de la seva acceptació social– ens la donen
les lettres de cachet, per mitjà de les quals el rei, a petició dels familiars, tancava un home o una dona
de vida irregular a la presó per tal que es corregís, sense investigació preliminar
ni judici. Abans es creia que aquest era un sistema emprat exclusivament per les bones
famílies, que enviaven els fills esgarriats a la Bastilla –on va anar a parar Sade,
per exemple–, però s’ha vist que fins i tot els pobres ho feien servir per empresonar
als parents molestos.
Mentre els francesos van començar, amb Napoleó, a organitzar una policia que s’encarregava
del manteniment de l’ordre públic, els britànics van intentar conservar el vell sistema
repressiu, que era més barat i semblava més respectuós amb la llibertat privada. El
codi sanguinari anglès, amb la seva multiplicació dels delictes que es podien castigar
amb la mort, seria un últim intent d’alternativa repressiva “liberal”.
Però des de mitjan segle XVIII resultava evident que l’estat britànic era incapaç de contenir els delinqüents. El
contraban, estimulat per uns aranzels molt elevats, es practicava amb una flota de
120 grans embarcacions (que portaven fins a 100 homes i 24 canons) i de 200 menors,
amb la col·laboració de grups d’homes armats que asseguraven el desembarcament mentre
els funcionaris ho contemplaven impotents. Al segle XVIII, Londres era una ciutat sense llei on floria el crim i on la captura dels delinqüents
s’encarregava a “caçadors de lladres” contractats. Tan freqüents eren els robatoris
que Jonathan Wild va muntar un negoci a gran escala: assessorava els lladres, tenia
bandes senceres al seu servei, arreglava l’arrest i l’execució dels que anaven per
lliure i pretenien fer-li la competència, i venia els productes del robatori als mateixos
robats. “Aquí els robats buscaven audiència de l’únic que els podia prometre la restitució;
aquí els lladres es reunien com a treballadors en una fàbrica per rebre la paga per
la feina feta”. Va començar a actuar el 1715. I el 1717 es va dictar una llei que
condemnava a mort els que fessin d’intermediaris entre les víctimes i els delinqüents.
Però Wild va seguir fins 1725, data en què va ser condemnat per haver comès l’error
de protegir un bandit.
A les ciutats hi havia refugis que permetien mantenir-se fora de l’abast de la llei:
quan en 1723 es va suprimir la presó per deutes de menys de 50 lliures, milers de
persones van sortir del barri de Londres on s’havien refugiat i es van veure caravanes
de carros, de cavalls i de gent a peu, com l’èxode d’una tribu d’Israel.
Aviat s’advertiria quins eren els riscos d’aquesta manca de control de la població
urbana: en 1780, amb motiu de les revoltes Gordon contra els catòlics, Londres va
quedar durant dues setmanes en mans d’assaltants i saquejadors, fins que es va poder
enviar l’exèrcit a restablir l’ordre. No és estrany que, vencent els seus propis prejudicis
“liberals”, els britànics comencessin a crear un sistema de policia “a la francesa”,
semblant als que es crearien en altres països d’Europa després de 1814, primer amb
finalitats de política contrarevolucionària. Però dedicats molt aviat a vigilar i
combatre el que la societat burgesa definiria com les “classes perilloses”, integrades
sobretot pels que es consideraven marginals difícils d’integrar, d’acord amb uns estereotips
que pretenien convertir el delicte en un fet biològic: criminals nats, rostres patibularis,
una vestimenta peculiar i, molt especialment, aquest element sempre sospitós, per
diferent, que és l’estranger.
10.Les noves formes de la repressió
En el pas de l’antic règim al nou van canviar la naturalesa del dret penal (a partir
de la influència exercida per l’obra de Beccaria Dei delitti i delle pene, 1764) i de la presó. Es va considerar que s’havia d’establir una relació fixa i
declarada entre els delictes i les penes que els castigaven, i que la reclusió havia
de complir una funció educativa i correctora. La nova presó era administrada per funcionaris
a sou de l’estat, estava tancada i pretenia mantenir els reclusos constantment vigilats:
d’aquí els projectes de “Panopticon” o presons model radials, en què des del centre
es podia vigilar tot. Per evitar la corrupció dels més joves –en 1872 trobem a la
Gran Bretanya un nen de dotze anys condemnat a un mes de treballs forçats per haver
robat dos conills– els presos haurien de quedar totalment aïllats. Un aïllament que
es reforçava amb el silenci a què se’ls obligava, amb les separacions que impedien
que es veiessin, i amb les màscares que els obligaven a portar perquè no es reconeguessin
en els escassos moments en què estaven junts. El treball forçat arribaria ara al seu
extrem més inhumà amb la roda, que es feia girar amb els peus, a un ritme de cinquanta
passos per minut, fins a deu hores diàries, en torns de vint minuts de treball seguits
d’altres vint de repòs. A vegades la roda servia per moldre gra o per pujar aigua.
Però la majoria de les vegades “molia l’aire”, i es considerava que la seva mateixa
inutilitat augmentava la seva naturalesa de càstig, i per la mateixa raó, la seva
funció educativa. Aquestes presons educadores havien estat creades per la insistència
de l’humanitarisme, però el seu resultat, en lloc de ser el de preparar els homes
perquè es reintegressin a la disciplina de la fàbrica, va ser molt sovint la bogeria.
Les presons contenien ara molts més reclusos, no perquè hi hagués més delictes, sinó
perquè hi havia més por i, amb aquesta, més vigilància. En 1840 més de la meitat dels
presos britànics eren vagabunds, caçadors furtius, autors de petits robatoris, borratxos
i pertorbadors de l’ordre: gent que no havia encaixat bé en la nova disciplina social
victoriana.
La situació s’ha agreujat considerablement en l’actualitat, si prenem com a punt de
comparació el cas dels Estats Units, on des de 1972 la població a les presons ha passat
de 300.000 fins als dos milions tres-cents mil a que ascendien en 2010, i no pas per
un augment de les taxes de criminalitat, que estan en un punt baix (de 2001 a 2010
el nombre de víctimes per crims violents va disminuir en un 34 per cent). La proporció
d’empresonats és de 730 per cada 100.000 habitants (superant fins i tot a la de Xina,
on la proporció és de 170), que integren una població reclusa on predominen negres
i “morenos” (o sigui llatins), que ingressen condemnats més per càrrecs civils que
criminals, incloent els immigrants il·legals, que no han comès altre delicte que no
tenir els papers que legitimarien la seva presència en sòl nord-americà.
Les presons s’han omplert de presos condemnats com a conseqüència de les sentències
mínimes obligatòries que els jutges han d’imposar en delictes relacionats amb les
drogues, per lleus que siguin, i de l’ingrés dels molts pobres que no poden pagar
un nombre creixent de multes, recàrrecs i altres penalitzacions econòmiques amb les
que les institucions locals esperen equilibrar els seus pressupostos, i que es veuen
recarregades amb despeses diverses i agreujades considerablement per la rapacitat
de les companyies que s’encarreguen de proporcionar fiances.
La privatització de les presons, a la qual es dediquen empreses que cotitzen en borsa,
les ha convertit en negocis en què s’explota el pres en tot el possible, com en la
seva comunicació telefònica amb la família (Securus, amb seu a Dallas, és una companyia
dedicada als telèfons de les presons, valorada en més de mil milions de dòlars). “Un
any de presó, ha dit Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia, pot costar més que un
any a la Universitat de Harvard”. Un nombre aberrant d’éssers humans, afegeix, romanen
sense necessitat tancats, quan podrien estar contribuint a l’economia. “Quan un de
cada 28 nens nord-americans té un pare a la presó, el cicle de la pobresa i de la
desigualtat d’oportunitats, amb el seu tràgic malbaratament de potencial humà, està
destinat a durar per generacions”.
L’empresonament en massa no és, per tant, una solució als problemes de la societat,
sinó un més dels seus problemes.