Temps mínim de dedicació recomanat: Les formes d’organització col·lectiva: II. Estat i nació
PID_00245827
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no
pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si
és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense
l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
Introducció
Ens enfrontem ara a uns conceptes, els d’estat i nació, que acostumen a engendrar
tota mena de confusions. Procedirem gradualment, començant pel d’estat, seguint pel
de nació i acabarem amb aquest híbrid equívoc que és l’estat-nació.
1.Orígens de l’estat
Què és un estat? Un estudi del Banc Mundial dóna la següent definició:
“Estat és un terme que es refereix, en el seu sentit més ampli, a un conjunt d’institucions que posseeixen els mitjans de coerció legítima, i els exerceixen en un territori definit i sobre la seva població. L’estat monopolitza la fixació de regles en el seu territori per mitjà d’un govern organitzat”.
Una definició més acadèmica distingeix tres característiques fonamentals de l’estat:
1) una població que habita en un territori definit i que reconeix un òrgan suprem de
govern que li és comú.
2) Aquest òrgan és servit per personal especialitzat: funcionaris civils per executar
les decisions, i forces militars que les fan complir, si és necessari, i que protegeixen
els membres d’aquesta associació estatal dels d’altres semblants.
3) Aquesta entitat és reconeguda per altres, constituïdes de manera similar, com a independent
pel que fa a la seva actuació sobre la població que habita en el seu territori, és
a dir, sobre els seus súbdits. Aquest reconeixement representa la seva “sobirania”
internacional.
Però aquestes condicions no s’han donat sempre de manera tan clara. Molts estats del
passat tenien territoris mal definits, òrgans de govern poc diferenciats i el reconeixement
de la seva “sobirania” era irregular i intermitent. De fet, ni tan sols en l’actualitat
estan les coses molt clares, com ho mostra el fet que ningú sigui capaç de dir quants
estats independents hi ha al món. L’ONU –que s’anomena “Organització de nacions” però
que en realitat agrupa estats–, té avui 193 membres, sense comptar Palestina, la Ciutat
del Vaticà, Kosovo, Transnistria o Taiwan –la autoanomenada República de Xina–, amb
més de 23 milions d’habitants.
Definir el concepte d’estat d’acord amb les realitats polítiques del nostre temps
i transportar la definició cap enrere no serveix de res, perquè l’estat ha tingut
formes diferents en cultures i moments diversos. Tampoc ajuda investigar la història
del mot –que en aquesta accepció sembla datar del segle XVI–, perquè la realitat que designa ha estat coneguda amb anterioritat amb altres denominacions,
com la de “república”. Si volem entendre les ambigüitats que envolten aquest concepte,
necessitem analitzar-lo històricament.
L’estat, entès com la forma d’organització civil de les col·lectivitats humanes estables,
és molt antic i neix quan grups d’homes més nombrosos que els que componen una tribu
o una chefferie es coordinen sota un comandament únic.
En el món antic coneixem les ciutats-estat de Mesopotàmia (on sembla haver sorgit,
fa uns vuit mil anys, la jerarquització social que consolidava la desigualtat i posava
la violència legal en mans d’un cap) i les de Grècia, l’Imperi Egipci, el d’Alexandre,
l’Imperi Romà... Tots aquests són estats: en cada cas hi ha un territori amb uns límits
–no exactament una frontera, que és un concepte més modern (figura 1)–, i un poder
que controla amb les seves regles, de manera més o menys efectiva, el conjunt de persones
que hi viuen.
Figura 1. La primera frontera europea que va fixar-se amb alguna precisió va ésser
la que en 1660 va delimitar els territoris de les monarquies de França i d’Espanya
(tot dividint entre els dos estats els catalans, que tenien una cultura comú). Aquest
concepte de frontera, però, que correspon a la nostra visió actual dels “estats-nació”,
no és “natural” contra el que puguin fer pensar les referències geogràfiques que acostumen
a acompanyar-lo. Aquest mapa de 1679, que reflecteix la divisió de la Cerdanya entre
França i Espanya, marca la frontera amb una cadena de muntanyes que no existeix en
la realitat (de Peter Sahlins, Boundaries. The making of France and Spain in the Pyrinées, Berkeley, University of California Press, 1989, p.38).
La forma predominant de l’autoritat en els estats del Pròxim Orient antic era la reialesa,
que els sumeris deien que havia aparegut, “vinguda del cel després del diluvi”, a
la ciutat de Kish: el primer sobirà realment documentat hauria estat precisament En-Mebaragesi,
rei de Kish. El rei tenia autoritat en matèria política, militar, judicial o econòmica,
però la reialesa estava associada sobretot a la religió, ja fos perquè aquesta li
atorgava un caràcter diví, com a l’Egipte faraònic, o perquè estava unida a funcions
sacerdotals, com en el cas dels emperadors romans.
Per als grecs, que coneixien com a forma normal d’organització la ciutat-estat, com
Atenes o Esparta, la veu estat es confonia amb la que designava la ciutat, “polis”,
de la qual deriva “política” com l’art i la pràctica de regir l’estat. Les formes
de govern es caracteritzaven d’acord amb la seva naturalesa: podia ser monarquia (govern
d’un sol), aristocràcia (govern dels nobles), o democràcia (govern del poble). L’Atenes
de Pèricles es considerava una democràcia, encara que en ella només tenia dret a vot
un deu per cent dels habitants de l’Àtica. El seu era, en canvi, un sistema de govern
directe, en què les decisions fonamentals, com la de declarar la guerra, les prenia
en assemblea el conjunt dels ciutadans amb dret a vot; no era un sistema representatiu
com els moderns, en què es tria els que prenen les decisions en nom i representació
de tots.
Al costat d’aquest univers fragmentat de les comunitats gregues hi havia, però, un
estat de tipus molt diferent, l’Imperi Persa: una organització monàrquica que va arribar
a regir un territori immens (de l’Àsia central a Núbia, i de l’Indus al Danubi) per
mitjà dels sàtrapes o governadors, que procuraven que els diversos pobles units a
l’imperi –sotmesos per conquesta o associats voluntàriament– paguessin tributs i proporcionessin
soldats. L’Imperi Persa combinava aquesta estructura unitària amb un cert respecte
per l’autonomia dels diversos pobles, les classes dominants dels quals s’integraven
en la jerarquia imperial en un “pacte dinàstic” que associava els interessos del gran
rei i els dels grups dirigents locals. Alexandre el Gran no va fer molt més que conservar
l’estructura de l’Imperi Persa, reservant els comandaments militars als seus generals.
Aquest model seria en alguna mesura el punt de partida de l’Imperi Romà, que no era
tant una estructura centralitzada de poder com una federació en què els romans governaven
d’acord amb les oligarquies locals, amb les quals compartien uns interessos comuns,
però els deixaven una àmplia autonomia.
La societat cristiana medieval, que va heretar la concepció romana de l’estat en la
forma en què l’havien reelaborat les reformes de Dioclecià i de Constantí, propugnava
l’establiment d’una monarquia universal sotmesa a una cadena de poders que tenia el
seu origen en Déu, de qui procedia tota autoritat, i que passava successivament pel
Papa, per l’emperador i pels reis, i d’aquests als seus subordinats. En la realitat,
però, aquesta cadena implicava una fragmentació de la capacitat de governar. Els poders
suprems del Papa i de l’emperador no passaven de teòrics, i els reis, que eren la
màxima autoritat en els seus territoris, exercien el govern per mitjà d’altres poders
que els estaven teòricament subordinats, però que només es sotmetien efectivament
quan la relació de forces era favorable al sobirà.
Des del punt de vista dels recursos, per exemple, el rei era poc més que un gran senyor
com els altres, que vivia dels ingressos del seu “domini”. Quan volia emprendre alguna
acció extraordinària havia de demanar als seus súbdits que li concedissin recursos
en forma de donatius o de “serveis”, generalment temporals. El rei feia la seva petició
a una representació de la societat en unes corts de delegats dels estaments o braços,
que pactaven amb ell les concessions legals que volien a canvi dels recursos que li
cedien. En el transcurs de la baixa edat mitjana les necessitats de la guerra van
obligar als reis a reunir cada vegada més sovint corts i parlaments (durant el segle
XIV el d’Anglaterra es va convocar 151 vegades), la qual cosa va facilitar la consolidació
d’un sistema representatiu, basat en les concessions polítiques fetes pels sobirans.
Aquest tipus d’estat, en què el poder estava fragmentat i on l’administració i el
Tresor Públic s’identificaven amb la casa del rei i amb la seva caixa, implicava una
considerable divisió de funcions: els nobles i l’Església, que rebien directament
una elevada proporció dels recursos que s’obtenien dels súbdits (en forma de drets,
delmes, etc.), s’encarregaven d’una part de les tasques que avui atribuïm a l’estat:
la defensa del país corresponia en bona mesura als nobles, que anaven a la guerra
amb els seus soldats (figura 2), i l’assistència social i l’ensenyament, a l’Església.
Figura 2. Com a mostra de la llarga supervivència d’aquesta idea podem veure aquest
document de Felip IV, que convoca un cavaller català a anar a la guerra.
Però en l’edat mitjana va existir també una altra forma diferent d’estat, la islàmica.
La identificació de religió i política que es dóna a l’islam –on l’element determinant
és la shariah o llei divina revelada i la funció de l’estat es limita a facilitar el seu compliment–,
explica que el poder s’atribuís als “califes” (successors de Mahoma i comanadors dels
creients), que governaven com a sobirans universals del món islàmic, amb l’auxili
dels visirs en l’administració central i dels emirs a les províncies. El califat es
va mantenir, amb les dues dinasties dels omeies i els abbàssides, fins a la conquesta
de Bagdad pels mongols el 1258.
Després de la desaparició del califat, l’estat islàmic es va organitzar al voltant
del sultà, que exercia el poder de coerció necessari per mantenir l’estabilitat social,
i que era auxiliat pels ulemes en la funció d’interpretar la shariah. El sultanat va arribar a la seva culminació amb l’Imperi Otomà, que es va consolidar
a partir de Mehmet II (1451-1481) com una rèplica de l’Imperi Bizantí (dos dels visirs
de Mehmet II pertanyien a la família imperial bizantina dels Paleòlegs). L’imperi
era una monarquia hereditària basada en el poder militar, amb un exèrcit permanent
format per esclaus i per nens reclutats entre les poblacions no musulmanes que, després
de convertits a l’islam, integraven el nou exèrcit o yeni cheri (d’on surt “genísser”).
Tenia una estructura administrativa ben organitzada, que combinava una institució
aparentment feudal com la del “timar” amb un sistema judicial centralitzat, que aplicava
conjuntament la llei islàmica (la shariah) i el kanun secular codificat pels sultans. La seva hisenda, que es confonia amb la fortuna personal
del sultà, es nodria amb els ingressos de les terres del sobirà, amb els tributs que
havien de pagar els membres de les comunitats no islàmiques i amb impostos indirectes
diversos. Un dels aspectes més importants del sistema era que estructurava bona part
de la societat en col·lectivitats (regionals, religioses o funcionals) unides per
la seva lleialtat al sobirà. Els patriarques ortodox i armeni i el gran rabí jueu,
per exemple, residien a Istanbul (la vella Constantinoble), on rebien la seva investidura
de mans del sultà, i eren reconeguts com a caps religiosos de les seves comunitats
en tot l’imperi. Aquesta estructura va fer possible que un conglomerat de pobles amb
religions, llengües i cultures diverses pogués conviure fins que la introducció del
concepte europeu d’estat-nació va conduir a lluites ètniques sagnants.
2.La formació de l’estat modern
Al començament de l’edat moderna les grans commocions socials i les guerres de religió
van crear una situació d’inseguretat que va fer sentir a les classes dirigents la
necessitat d’un poder central més fort. Les monarquies de l’occident d’Europa van
augmentar llavors les seves atribucions polítiques, retallant les de la noblesa feudal
pel que fa al nivell superior del govern de l’estat, però deixant que els seus membres
seguissin gaudint plenament dels privilegis i drets que els asseguraven l’obtenció
de una part de l’excedent dels camperols.
Va ser llavors quan, partint de la nova teoria laica de l’estat iniciada per Maquiavel,
que deixava de banda les formulacions teològiques per ocupar-se de la pràctica real
del govern, es va enunciar la doctrina del poder absolut dels monarques, fent-la derivar
del principi de dret romà que sostenia que “el que plau al rei té força de llei”.
D’aquest poder absolut s’exceptuava, segons els teòrics polítics de l’època, tot el
que es referia als drets de propietat, ja que només els dèspotes i tirans podien envair
aquest terreny. Més endavant, al segle XVII, Thomas Hobbes legitimaria –a Leviathan (1651)– el poder absolut com a derivat d’un contracte social que els homes haurien
fet amb els sobirans per preservar les seves vides.
La suposició que “l’estat modern” hagi sorgit amb les monarquies absolutes dels segles
XVI al XVII és discutible. Per començar, aquestes monarquies no acostumaven a tenir molt poder
efectiu sobre el conjunt dels seus súbdits. Vicens Vives va assenyalar que en els
estats dels segles XVI i XVII es podien distingir tres zones estratificades de poder. “La més àmplia de totes correspon
al govern directe de les masses camperoles pels delegats dels propietaris jurisdiccionals”;
la monarquia absoluta només va obtenir “l’acatament dels grans senyors i dels propietaris
eclesiàstics a canvi del reconeixement previ d’aquesta jurisdicció particularista”.
La segona zona la “forma el grup de les jurisdiccions autònomes dins de l’àmbit reservat
a l’autoritat directa del príncep. Correspon als cossos, organismes i col·legis privilegiats...
El príncep no disposa dels diners, de la milícia i de la justícia sinó a través o
mitjançant l’aquiescència d’aquests cossos, estiguin o no representats en la institució
de les corts, parlaments o estats generals”. La tercera és la que engloba el nivell
mateix del poder del príncep i del seu entorn.
Una monarquia de dret diví, com ho eren totes abans dels règims constitucionals, només
estava limitada en teoria per l’existència d’unes regles –generals, com la del respecte
a la propietat dels súbdits, que ja hem esmentat, al costat d’altres més concretes,
pactades amb les institucions representatives i que tenien força de llei–, però ho
estava sobretot, en la pràctica, per la seva força real. Hi havia llocs, com a Castella,
on la monarquia havia aconseguit afeblir el poder de les corts i legislava directament
(encara que havia de seguir fent concessions per a l’obtenció d’alguns tributs, com
els millones). En altres casos, com a França, el rei havia pogut imposar la seva administració
directa a algunes províncies, però havia de tolerar en altres la continuïtat de les
corts i dels privilegis. A Anglaterra, en canvi, la confrontació entre la monarquia
i el parlament la va guanyar aquest en el segle XVII, i es van poder assentar els principis d’un govern representatiu que permetia que
els grups vinculats als interessos econòmics dominants negociessin els seus problemes
al parlament i imposessin una seguretat en el manteniment de les lleis que va afavorir
la inversió i, en conseqüència, el creixement econòmic modern.
Però ni tan sols on els sobirans legislaven personalment sense cap oposició es pot
dir que tinguessin un poder absolut, ja que, en no disposar d’una administració adequada,
no tenien capacitat per controlar el territori molt més enllà de la cort. De la Corona
de Castella s’ha dit que era “una federació de municipis”. En tot cas era, com tota
monarquia absoluta, una federació de poders. L’exemple extrem d’això era Polònia,
qualificada habitualment com una “república de nobles”, on la corona no era hereditària
sinó electiva, i el poder estava de fet en mans dels senyors feudals, alguns dels
quals eren molt més rics i poderosos que el rei.
Pierre Goubert ens mostra la realitat del poder monàrquic suposadament absolut a la
França de Lluís XIV, en què gairebé totes les províncies tenien els seus privilegis
i seguien els seus propis costums jurídics, als quals s’afegien els drets i privilegis
de diversos grups socials (figura 3).
“Les ordres venien de Versalles a la velocitat màxima d’un cavall al trot, i depenia de les autoritats locals, i sobretot dels capellans, que es donessin a conèixer als seus administrats en la llengua del lloc, que en dos de cada tres casos no era el francès. El poble, a més, vivia segons les seves tradicions ancestrals i locals, que assumien que havia existit una edat d’or en el passat, i patia mal tota novetat, vista sovint com escandalosa, si no impia. Finalment, amb la seva llarga experiència, aquest poble desconfiat, des del moment mateix en què se sentia amenaçat per una nova càrrega, buscava els mitjans més hàbils per salvar-se d’ella: la passivitat, la ignorància simulada, el silenci i el frau”.
Figura 3. Mapa que mostra les diverses modalitats en la percepció d’un tribut, la
“gabella”, a la França de 1789.
Una de les conseqüències més greus de la debilitat del poder estatal era la que es
referia a la hisenda. El període que va de 1689 a 1815 ha estat qualificat com “la
segona guerra dels Cent Anys” per la freqüència i la importància dels conflictes armats
entre els països europeus. La guerra, per altra banda, s’havia fet més cara, de manera
que a mitjan segle XVIII la despesa militar directa i indirecta de les monarquies absolutes arribaria a ser
més del 75 per cent del total de la despesa estatal. La necessitat de fer front a
aquesta càrrega econòmica obligava, per una banda, a augmentar la pressió tributària
i, per altra, a organitzar una estructura eficaç d’hisenda, que no només fos capaç
de recaptar els ingressos ordinaris, sinó que pogués obtenir altres extraordinaris
per mitjà del deute públic quan fossin necessaris. En aquest terreny de la hisenda,
els estats que havien conservat i modernitzat els seus mecanismes representatius,
com passava a Holanda i sobretot a Anglaterra, van actuar amb molta més eficàcia que
les monarquies absolutes, com França o Espanya, que van fracassar per complet.
La incapacitat per part d’aquestes monarquies absolutes d’adaptar-se a les exigències
polítiques, financeres i militars dels nous temps les va portar a la seva ruïna. Esclafada
per la seva situació financera, i pel rebuig dels estaments a acceptar noves càrregues
sense un canvi polític substancial, la monarquia francesa es va enfonsar en 1789,
amb la Revolució, i va deixar pas a un estat representatiu de tipus modern que va
prendre la forma d’un estat-nació. La monarquia espanyola seguiria el mateix camí
durant la primera meitat del segle XIX, forçada de la mateixa manera per la seva crisi financera. En canvi, altres països
europeus, com Prússia, havent après la lliçó, van fer una espècie de revolució controlada
des de dalt que els va permetre transformar-se en estats-nació, conservant el més
possible del vell ordre social.
Les societats europees de l’Antic Règim funcionaven dins d’unes estructures de poder
que se superposaven i s’entrecreuaven, i que regulaven la vida de la gent no tant
per la força com pel consentiment col·lectiu: per l’acceptació general d’un ordre
de coses que la majoria considerava just. Aquest ordre de coses no es referia tan
sols a la relació entre governants i governats, sinó també a la subordinació que existia
a l’interior de la família (entre homes i dones o entre pares i fills), a les normes
comunitàries de la societat camperola, a la reglamentació del treball dins dels gremis,
etc. En cadascuna d’aquestes regulacions hi havia alhora elements de subordinació
i de reciprocitat, que és el que explica que la seva acceptació resultés més fàcil.
Aquest sistema de relacions interdependents, que no es pot reduir a la teòrica cadena
lineal en què tota autoritat emana del rei, seria de la major importància. En els
llocs en què va ser possible que es desenvolupessin les formes d’associació “horitzontals”
dels ciutadans (gremis, societats d’ofici, d’ajuda mútua, culturals, etc.) i es va
reforçar el teixit de la societat civil, les institucions de govern local van resistir
les pressions de la monarquia absoluta i es va poder assentar i consolidar l’estat
representatiu. Per contra, on dominaven les relacions verticals de jerarquia i deferència,
el teixit de la societat civil va resultar més feble, l’absolutisme monàrquic va aconseguir
imposar-se, i les formes polítiques representatives van trigar molt més a aparèixer
i el seu assentament va resultar difícil i precari.
3.La nació
Si aclarir què és l’estat resulta difícil, definir la nació ho és encara més, com
ho demostra el fet que s’hagi dedicat a aquest tema una bibliografia tan immensa com
insatisfactòria, que augmenta cada dia amb algun llibre que exposa una nova teoria
o sintetitza les velles.
Molt sovint es confon la nació amb l’estat. A l’Encyclopédie trobem aquesta definició de “nació”: “mot col·lectiu que s’usa per expressar una
considerable quantitat de gent que habita una extensió de país, tancada dins de certs
límits i que obeeix el mateix govern”, uns termes que implicarien identificar-la amb
l’estat.
En una enciclopèdia actual de les ciències socials se’ns dóna la definició de nacionalisme,
però no la de nació, amb l’argument que “hi ha moltes dificultats per especificar
què és una nació”, tasca en què l’autor es conforma amb les següents vaguetats: “una
certa cultura comuna és indispensable i una llengua compartida, molt desitjable”.
La qüestió de la llengua l’havia assenyalat ja Turgot en 1751, en sostenir que un
estat era un conjunt d’homes reunits sota un mateix govern, i una nació, una reunió
d’homes que comparteixen una mateixa llengua materna. Però a Suïssa hi ha quatre llengües.
I els països americans parlen les de les metròpolis de les quals es van independitzar
i no les originals de les comunitats natives.
Si resulta difícil entendre què és “nació”, no costa en canvi identificar el “nacionalisme”.
De fet, Gellner sosté que és el nacionalisme el que produeix la nació: o sigui que
el substantiu és el nacionalisme i la nació és una conseqüència del mateix. James
Anderson ha escrit: “El nacionalisme és una de les forces més poderoses del món modern
i una de les més problemàtiques. Com un camaleó, canvia la seva complexió per ajustar-se
a entorns polítics molt diferents.” El nacionalisme és, efectivament, una força que
neix de l’adhesió dels homes a una idea. Però una força és, en principi, neutral:
no és ni bona ni dolenta. Que sigui una cosa o una altra depèn de la finalitat a la
qual s’apliqui; és com un martell, que pot usar-se com una eina per a construir o
com una arma per a matar. Del nacionalisme naixia l’impuls que va portar els serbis
a oprimir bosnians o kosovars, però va ser també la força que va inspirar les guerres
d’alliberament a Algèria o del Vietnam. Són objectius diferents per a una mateixa
força: tasques diferents per a una mateixa eina.
Una altra confusió freqüent és la que identifica el “nacionalisme”, que implica una
voluntat de participació de l’individu en els projectes d’activitat col·lectiva del
grup, amb el “patriotisme”, que és un sentiment primari de lleialtat al grup, que
sol manifestar-se en la defensa del seu prestigi en relació amb altres, i que en el
passat podia centrar-se en la figura del rei com a cap de la nació en la lluita contra
els estrangers.
Hi ha visions ètniques de l’origen de les nacions. I és evident que hi ha casos en
què l’ètnia pot proporcionar el fonamental d’una consciència nacional, com ha passat
en molts pobles colonitzats (però en alguns casos els independitzats no eren d’una
mateixa ètnia, com va passar a Sri Lanka o a Ruanda, amb la conseqüència, en ambdós
casos, de sagnants guerres civils). Hi ha el perill, a més, que aquesta visió ètnica
degeneri en racisme, com passa sovint (figura 4).
Figura 4. Les nacionalitats a l’Imperi Austrohongarès en 1914. Bona part dels conflictes
actuals de l’Europa central de l’est, que s’utilitzen per a condemnar el nacionalisme,
han nascut dels errors que van cometre els polítics vencedors de la Primera Guerra
Mundial en dibuixar un mapa de noves nacions europees de base ètnica, que va provocar
des del primer moment guerres i desplaçaments de població, en comptes d’inspirar-se
en models de nació pluriètnica, que havien estat els dominants en la cultura de l’Europa
oriental.
Es considera en general que l’existència d’un passat cultural compartit –la llengua,
els costums, una visió comuna de la història– és una condició necessària per a la
nacionalitat. Però aquests signes d’identificació són “històrics”: han nascut d’una
evolució i poden canviar, desaparèixer o recuperar-se en determinats moments. La recuperació
de les llengües de l’Europa central i oriental al segle XIX va ser conseqüència d’un impuls polític nacionalista, que no les va crear, però les
va fer renéixer i va orientar el seu desenvolupament.
Que aquest substrat cultural sigui contingent no vol dir que no tingui importància.
Quan es diu que la nació és un invent modern, posterior a la Revolució Francesa, s’està
confonent amb l’estat-nació. La nació és un fenomen més antic i més complex. Neix
d’uns elements culturals que solen ser molt anteriors, i de la història, entesa com
el resultat d’una evolució acumulada (una tradició política, una especialització del
treball, uns comportaments demogràfics, una opció religiosa, etc.), que es reflecteix
en les realitats socials que envolten els homes. Pierre Vilar parla “els fets estructurals:
geografia, ús social de la llengua, continuïtat dels contactes interns, sense els
quals una nacionalitat no podria renéixer; és impossible fer que reneixi l’inexistent”.
Tot això forma la matèria sobre la qual es pot edificar una consciència nacional,
però no n’hi ha prou perquè aparegui. Cal que una col·lectivitat reivindiqui aquests
trets d’identitat, que moltes han oblidat per complet, i això succeeix quan un conjunt
prou gran dels seus membres sent que val la pena recuperar aquests signes distintius,
que els uneixen entre si i els separen i diferencien d’altres, perquè tenen un projecte
col·lectiu: el programa de construcció d’una societat que el grup creu que només pot
realitzar amb la seva llibertat i iniciativa.
L’exemple dels països llatinoamericans és significatiu. Van néixer sobre fronteres
que no eren històriques i no solament no volien reivindicar el passat dels pobles
colonitzats, cosa que hauria pogut conduir a una divisió entre els nadius i els descendents
dels conqueridors, sinó que es proposaven crear noves solidaritats col·lectives. Naixien
sense una llengua ni una cultura pròpies, ja que les compartien amb els seus dominadors.
Però tenien un projecte polític que només podien realitzar independitzant-se de la
metròpoli i es van veure obligats a reforçar el seu nacionalisme, recent i gairebé
inventat, per assimilar les grans masses d’immigrants de diversos països europeus
que van acudir posteriorment a aquestes terres i que ho feien amb el desig d’integrar-se
en la seva nacionalitat.
La nació neix d’una voluntat col·lectiva: hi ha nació quan un grup prou nombrós d’homes
i dones decideixen que ells formen una nació, que creuen tenir trets en comú que els
fan semblants entre si i els diferencien d’altres (pot haver-hi, per tant, col·lectius
que, tot i tenir un origen comú, estiguin dividits per la seva consciència nacional).
Per a Lucien Febvre l’estat és una “màquina” que no té altre objecte que fer els seus
fins, normalment per la força, mentre que la nació és “la presa de consciència d’un
passat tradicional per part de grups reunits, de grat o per força, en un mateix marc
i que experimenten l’acció cohesionadora quotidiana de la vida en comú”.
4.L’estat-nació
De la commoció de la Revolució Francesa va sortir un nou model d’estat que recollia
i modernitzava els principis dels sistemes representatius, amb una constitució escrita
que definia les regles del joc polític (els anglesos, que van arribar abans a la consolidació
de la representativitat, no tenen encara avui una constitució escrita).
El tret més important d’aquesta nova forma d’estat era el fet que s’identificava amb
la nació i basava el pacte social en la pertinença del conjunt dels seus membres a
una col·lectivitat amb una cultura, una història i una llengua comunes. Per evitar
les confusions que crea la identificació de l’estat-nació amb la nació convé veure
com ha nascut.
No es tracta del resultat de l’actuació d’un grup d’homes que, sentint-se membres
d’una nació comuna, han construït un estat. En general ha passat a l’inrevés. Són
els vells estats de l’absolutisme els que, en veure erosionar el consens de les monarquies
d’origen diví en què es fonamentaven, van optar per transformar-se, convertint-se
en nacions. Per aquesta raó els estats-nació de l’Europa contemporània han nascut
en la majoria dels casos sobre les fronteres de les velles monarquies que amalgamaven
nacions diferents, les personalitats de les quals han estat homogeneïtzades en una
consciència unitària cultural predicada i imposada des de dalt en un procés d’etnogènesi.
En la nova societat “nacional” els homes, que s’han convertit en iguals davant la
llei, deixen de definir-se pel fet de ser súbdits d’un sobirà –súbdits que, en el
passat, canviaven d’una forma de territorialitat a una altra en funció dels casaments,
els tractats o les herències dels sobirans– per ser membres iguals d’una col·lectivitat
de ciutadans “eterna”, perquè es dóna per segur que es basa en la història.
Per reforçar aquest sentit d’identitat es van inventar els himnes “nacionals”, les
banderes (que fins llavors només tenien una finalitat militar), i tota la retòrica
del patriotisme: en el Diccionario de l’Academia Española de 1791 “patria” només significava “el lloc, ciutat o país
en què s’ha nascut”. El nou sentit no apareix fins a 1884, quan no solament es parla
de la pàtria com a nació, sinó de llengua nacional, que és l’oficial d’un país, essent
les altres qualificades de dialectes, no per raons filològiques sinó per una definició
política.
Passar de la vella a la nova consciència, de súbdit d’un rei a ciutadà d’una nació,
no era difícil en els casos en què l’estat coincidia amb un marc cultural relativament
homogeni, com a Portugal, Holanda o Dinamarca. Però en els altres casos, que són la
majoria, es donaven dues situacions diferents: la dels estats plurinacionals i la
de les nacions sense estat.
Quan un estat plurinacional, com eren la majoria dels europeus, volia transformar-se
en nació, havia de “fabricar” una nacionalitat englobant que correspongués als límits
de l’estat –basant-se normalment en els elements que li aportava la del grup ètnic
dominant en ell–, i s’esforçava a convèncer el conjunt dels ciutadans que aquesta
nació era la de tots plegats. A Gran Bretanya aquest procés d’assimilació es va produir
des de començaments del segle XVIII respecte d’Escòcia, gràcies al fet que el sistema parlamentari va permetre unificar
els interessos dels grups dominants i va facilitar l’absorció de les classes superiors
escoceses, incorporades al parlament britànic (a finals del segle XVIII el gaèlic havia deixat pràcticament de parlar-se a Escòcia). Va ser precisament un
escocès, James Thompson, qui en 1740 va escriure el que possiblement sigui el primer
himne patriòtic modern, el Rule Britannia.
França, en canvi, va haver de forçar el procés després de la Revolució de 1789, construint
una nació francesa que coincidís amb els límits del territori heretat de la monarquia
(l’hexàgon), sobre la base de perseguir les llengües locals per imposar el francès,
fer una divisió provincial que trencava els vells marcs històrics, i inventar una
sèrie de mites de la nació francesa (Clodoveu, Joana d’Arc, etc.). Però un país no
es fa només amb centralització administrativa i mites. La nació francesa es va construir
sobretot amb un projecte polític complex i ambiciós: amb l’articulació dels interessos
dels grups dominants, amb el reforç dels vincles econòmics dins d’un mercat interior
(“nacional”) i amb un gran esforç d’educació realitzat per l’escola pública.
A Espanya, en canvi, els governs del segle XIX no van ser capaços de formular un projecte col·lectiu que unifiqués els interessos
dels seus grups dominants. El model industrialitzador dels catalans, i més endavant
dels bascos, contrastava amb el projecte dels exportadors de productes agrícoles que
dominaven els òrgans polítics de l’estat. Tampoc es va fer un esforç suficient de
nacionalització cultural a través de l’escola pública. Els governants es van acontentar
amb centralitzar el govern i utilitzar la Guàrdia Civil –l’exèrcit en casos extrems–
per tal de mantenir l’ordre social. Els preocupava més reforçar l’estat que construir
la nació.
El cas més singular és potser el de Suïssa, que no es va consolidar com a estat-nació
fins a finals del segle XIX. Els inicis de la seva unificació parteixen d’un tractat signat en 1848 entre 25
nacions sobiranes que van començar creant el franc federal, suprimint fronteres interiors
i unificant els seus sistemes postals (excepte l’estat de Schaffhausen, que va preferir
seguir unit als sistemes de correus privats alemanys). En 1874 va haver de crear un
exèrcit per evitar que francesos i alemanys circulessin lliurement pel seu territori.
I el 1891 es van inventar uns antecedents independentistes de 1291, per tal de poder
celebrar un centenari, i van associar-hi el mite del ballester Guillem Tell.
Itàlia era, en canvi, una nació sense estat (o, més ben dit, amb massa estats). La
unitat era una reivindicació àmpliament compartida, reforçada per l’hostilitat respecte
dels poders estrangers que controlaven bona part del territori. La unificació política
del Regne d’Itàlia, basada en una aliança oportunista dels latifundistes del sud amb
els industrials del nord, mostra encara avui, però, la precarietat de la seva fonamentació,
a causa de les diferències que existien entre un nord amb un societat civil forta,
basada en solidaritats horitzontals, i un sud de jerarquies verticals que ha passat
de l’absolutisme a la màfia i al caciquisme.
Tenim, d’altra banda, els casos de nacions sotmeses a un estat forà que aspiren a
construir-ne un de propi. La interpretació de Hroch, basada en la història dels moviments
nacionalistes centreeuropeus dels segles XIX i XX, sosté que el despertar nacionalista es produeix en tres fases: en la primera uns
grups intel·lectuals s’interessen per la vella cultura, la història i les tradicions
de la nació; en la segona ja no s’acontenten amb estudiar-la, sinó que comencen a
difondre la cultura nacional entre la població, i en la tercera el resultat és una
agitació nacionalista de masses. És discutible, però, que aquest model tingui una
validesa general.
Un dels problemes més greus que ha creat una mala comprensió de la naturalesa i gènesi
de l’estat-nació ha estat el que ha causat l’aplicació precipitada del model, que
havia sorgit a l’Europa occidental en unes condicions d’assimilació política prèvia
que van facilitar la “compactació” de les nacionalitats preexistents, a països com
els dels Balcans i de l’est d’Europa, on la barreja de pobles en un mateix territori
–que és possiblement l’estat “natural” de les societats– va fer impossible, o molt
difícil, la etnogènesi en uns estats fabricats artificialment després de la Primera
Guerra Mundial. El fracassat intent de crear una nació iugoslava, “serbianitzant”
a la força a croats, eslovens, bosnians, macedonis i kosovars, és una mostra eloqüent
de les conseqüències d’aquest error.
5.Autonomia de l’estat i corrupció
Hi ha dos aspectes de l’estat-nació que convé examinar: el de l’autonomia de l’estat
i el de la igualtat política dels ciutadans. Qualificar l’estat “d’autònom” vol dir
que se suposa que és una entitat neutral, sense implicacions en els interessos de
cap grup social concret: un àrbitre per damunt de tots. Els textos legals es presenten
habitualment com a decisions dictades pels governants sense altra preocupació que
la d’aconseguir el benefici del conjunt dels ciutadans, o almenys el del major nombre
possible d’ells. Però la realitat mostra que no sempre és així. L’estat parla en nom
de tots, però serveix moltes vegades els interessos de determinats grups socials i
en perjudica d’altres. I acostuma a passar que els beneficiaris de la seva actuació
siguin les classes dominants, o bé perquè els membres de la “classe política” comparteixen
els seus interessos, o almenys la seva visió del món; o perquè no s’atreveixen a enfrontar-s’hi.
Això ha conduït a una visió crítica de l’estat com una trampa al servei dels grups
dominants.
Parlem en primer lloc de la corrupció. En les històries de les institucions medievals
o en els estudis sobre la venda de càrrecs de les monarquies absolutes no s’acostuma
a trobar la paraula “corrupció”. Els negocis que els particulars feien a costa del
país i de la corona semblaven llavors lícits: a l’Anglaterra del segle XVII es considerava normal pagar un jutge perquè accelerés un procés o comprar un càrrec
al que l’ocupava anteriorment (no al sobirà).
La corrupció sembla teòricament incompatible amb els principis que legitimen l’estat-nació,
però el manteniment de l’autonomia no sempre resulta possible. El periòdic de la Trilateral
deia en 1976 que les funcions de l’estat eren “la promoció externa i interna dels
interessos bàsics del mode de producció dominant i el manteniment de l’harmonia social”.
Aquests dos objectius tenen molt de contradictori, de manera que la necessitat de
mantenir la pau social porta normalment a ocultar al gran públic els biaixos polítics
que es fan en benefici de determinats grups, justificats com a necessaris per afavorir
“els interessos bàsics del mode de producció dominant”.
Aquesta interferència entre el públic i el privat és vista com una cosa normal pels
grups dominants. Referint-se a la corrupció, un estudi recent del Banc Mundial sosté
que n’hi ha de dos tipus: la normal i acceptable, en què, segons les paraules d’un
empresari “pagues el preu acordat i obtens el que vols”, i aquella altra, totalment
inacceptable, en què no tens cap seguretat de rebre el favor o servei pel que has
pagat.
El segon aspecte a considerar és el de la igualtat política. El principi bàsic de
l’estat-nació s’identificava amb el programa de les revolucions liberals: llibertat,
igualtat i propietat. Però el fet de considerar la propietat com la base de l’ordenament
social feia il·lusòria la igualtat i limitava la llibertat, ja que s’acabaria decidint
que la possessió de propietat era una condició necessària per gaudir de la plenitud
dels drets polítics.
Per participar en el procés electoral, com a candidat o com a votant, s’havien d’acreditar
uns mínims de fortuna. Fins a 1850 en la majoria dels països europeus no podia votar
més enllà d’un 5 a 6 per cent de la població; en 1885 tan sols un 9 per cent dels
britànics podia votar (era, més o menys, la mateixa proporció que a l’Atenes clàssica).
Fins al segle XX, a més, el vot els va ser negat sistemàticament a les dones.
La por al sufragi universal va fer que es proposessin formes alternatives d’organització
del vot, com el de les democràcies anomenades “orgàniques”, que no acceptaven el vot
individual del ciutadà, sinó que volien fer-lo passar per filtres diversos que permetessin
controlar-lo. Resultava molt més eficaç, però, mantenir la il·lusió del sufragi universal
i falsejar els resultats electorals. La corrupció electoral ha estat eliminada dels
estats democràtics a mesura que augmentava la consciència dels electors, d’una banda,
i que, de l’altra, el joc polític anava passant a les mans de grans partits, que no
podrien actuar amb possibilitats d’èxit si s’enfrontessin obertament a l’ordre establert.
Els protagonistes de la vida parlamentària han estat sempre els partits polítics.
Nascuts com a simples agrupacions de candidats que es presentaven individualment als
electors, van anar constituint-se gradualment en organitzacions amb afiliats, programes
aprovats col·lectivament i una direcció elegida pels afiliats. Al segle XIX i en les primeres dècades del XX els partits espanyols eren encara simples agrupacions de notables, sense organització.
El primer partit “modern” va ser el PSOE, que seria l’únic que adoptés les noves formes
organitzatives abans de la segona república espanyola.
L’evolució de les eleccions en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial,
amb la gran importància que han adquirit els mitjans de comunicació social com a elements
de formació d’opinió, ha canviat les coses. Cap partit que no tingui un ampli suport
d’aquests mitjans (premsa, ràdio i, sobretot, televisió) pot esperar aconseguir resultats
satisfactoris en les eleccions. I aquests mitjans de comunicació estan condicionats
pel fet de pertànyer a empreses privades que representen els interessos econòmics
dominants, i de dependre per a la seva subsistència de la publicitat d’altres empreses
similars. Els partits tradicionals han perdut contacte amb les seves bases i han deixat
d’expressar les opinions i els interessos de sectors socials ben definits: els seus
aparells s’han professionalitzat, les afiliacions han disminuït en nombre i els seus
dirigents intenten captar els vots adaptant els seus missatges, poc diferenciats pel
que fa als aspectes essencials que abans els enfrontaven, als interessos socials dominants.
El creixement de diverses formes d’organitzacions socials (les ONG, les associacions
de veïns, les organitzacions de barri, etc.), tolerades perquè no participen en el
joc electoral de manera directa, revela que els ciutadans han sentit la necessitat
de crear noves formes organitzatives que expressin les necessitats i les reivindicacions
col·lectives que els partits no atenen.
6.Imperis i colònies
L’estadi superior de l’estat-nació modern ha estat l’imperi, entès no ja com una reunió
de territoris sota un mateix domini personal, com eren els imperis del passat, sinó
com un projecte destinat a afavorir el creixement econòmic de la metròpoli amb l’explotació
d’unes colònies que la proveeixen de matèries primeres i consumeixen les seves manufactures.
La història d’aquest imperialisme modern es desenvolupa en el segle que va de 1850
a 1950, i la seva edat d’or se situa entre 1880 i 1914.
L’exemple britànic, en què la industrialització va semblar rebre un fort suport gràcies
al fet de disposar del mercat de l’Índia, i que va veure prosperar grans colònies
de població a Amèrica (Canadà) i Oceania (Austràlia, Nova Zelanda), va servir d’estímul
a altres països europeus per fundar els seus propis imperis. França el va construir
a l’Àfrica i al sud-est asiàtic (Indoxina), Holanda comptava sobretot amb les illes
de les Índies orientals (l’actual Indonèsia), Bèlgica va “nacionalitzar” l’estat lliure
del Congo (arrabassant-lo al rei dels belgues, que l’havia explotat despietadament
com un negoci personal). Els que arribaven amb retard al repartiment del món, convençuts
que disposar d’un imperi era una condició necessària per esdevenir una gran potència,
es van llançar a disputar-se les engrunes que quedaven. Alemanya va arribar a tenir
un extens i improductiu imperi africà (amb afegits a Àsia i Oceania); Itàlia va intentar
establir-ne un, partint de les seves colònies de Líbia i d’Etiòpia; i Espanya va voler
reconstruir el seu en el nord d’Àfrica, per compensar la frustració d’haver perdut
en 1898 les últimes restes del vell (Cuba, Puerto Rico i Filipines) a mans dels nord-americans.
Tota l’operació estava muntada sobre un engany col·lectiu. No es tracta tan sols que
els imperis dels que van arribar tard al repartiment fossin econòmicament inviables,
sinó que fins i tot els dos grans imperis britànics i francesos no van resultar rendibles
per al conjunt de les societats metropolitanes. Els estudis que s’han fet sobre els
costos i els beneficis de l’imperi britànic mostren un balanç final negatiu, que ha
portat a concloure que va ser el resultat d’una equivocació de governants i governats.
Però hi ha una explicació més raonable, a la qual s’arriba quan no es considera el
balanç entre beneficis i costos a escala global del país, sinó en la seva incidència
sobre els diversos grups socials. Llavors es veu que l’imperi l’ha pagat el conjunt
de la població a través dels impostos, i de la seva participació en les campanyes
militars de conquesta o pacificació. Però que els beneficis que ha proporcionat han
recaigut sobretot en els grups dirigents de la política i l’economia, que han rebut
d’ell, a través sobretot de les seves inversions, molt més del que han aportat per
al seu manteniment. La investigació sobre l’Imperi Britànic realitzada per Davis i
Huttenback acabava amb aquesta conclusió: “sembla que l’imperialisme es pot veure
com un mecanisme per transferir ingressos de les classes mitjanes a les altes”: era
una cosa que pagaven entre tots per al benefici d’uns pocs.
Al marge dels guanys, reals o somniats, hi ha l’altra cara de la il·lusió imperial,
tal com l’experimentava el ciutadà mitjà: la de veure-ho com una condició de grandesa
i de potència. L’orgull col·lectiu s’exaltava davant les taques de color “nacional”
(vermell per als britànics, blau per als francesos) que dominaven els mapes del món.
Com va dir Lytton Strachey: “L’imperialisme és alhora una fe i un negoci”.
La legitimació de l’imperi es basava en la idea que el que els pobles avançats es
proposaven era civilitzar els endarrerits per posar-los en el camí del desenvolupament
modern. És el que afirmava el famós poema de Rudyard Kipling, La càrrega de l’home blanc, que celebrava la generositat dels “blancs” que atenien les necessitats dels homes
de “color” sense rebre d’ells altra cosa que ingratitud.
Però el cert és que el tipus de desenvolupament econòmic que els colonitzadors van
fomentar no tenia altre objectiu de produir mercaderies per a l’exportació, desentenent-se
completament del sector que produïa aliments i béns per al consum intern dels habitants
de les colònies. El que aquests països necessitaven, per contra, era que s’augmentés
la productivitat en el sector interior, i aquesta era tan baixa que s’hagués pogut
aconseguir amb molt petites inversions de millora de l’utillatge, obres de regadiu,
etc. En lloc d’això, les inversions de les metròpolis es destinaven a grans obres
per facilitar les exportacions (ports i carreteres) o a grandiosos i fracassats projectes
d’agricultura comercial. En 1911 Jaurés ho va denunciar, referint-se a Indoxina, en
dir a la cambra francesa:
“Els heu robat els seus recursos; heu fet, no els treballs modestos útils per a ells: treballs de regadiu per als seus arrossars, camins per a les seves comunicacions personals o per als seus pobres vehicles; heu fet grans ferrocarrils que han donat lloc a préstecs rendibles i a negocis desvergonyits. Per què? Perquè heu partit del fals principi que des del primer moment les colònies fossin per a les metròpolis terra de guany”.
Com ha dit Paul Bairoch, amb el colonialisme les metròpolis han guanyat poc i les
colònies han perdut molt.
Quan es va poder veure que l’explotació econòmica dels països colonials en les condicions
vigents després de la Segona Guerra Mundial –que obligaven a atendre les expectatives
salarials dels treballadors i la demanda de serveis socials del conjunt de la població–
havia deixat de ser rendible, les metròpolis europees els van donar la independència
perquè se les componguessin per ells mateixos. Els deixaven amb una “modernització”
de la producció que només podia funcionar dins dels mercats mundials, de manera que
podien seguir traient profit d’ells a través dels intercanvis, sense haver d’assumir
“la càrrega de l’home blanc”. El pitjor vindria en els casos en què les velles metròpolis
deixessin de necessitar els productes “colonials” i els nous països independents es
trobessin sense els ingressos de les exportacions i amb una economia interior desarticulada,
incapaç d’assegurar la subsistència d’una població en ràpid creixement.
7.Apogeu i crisi de l’estat
L’estat-nació va assumir a partir del segle XIX noves tasques i noves responsabilitats. Exercia, d’una banda, una funció d’arbitratge
entre els interessos contraposats dels diversos grups socials. Va resultar necessari,
per exemple, que imposés normes que controlessin l’explotació dels treballadors assalariats
(prohibició del treball dels nens, fixació de la jornada laboral, salari mínim) si
es volia aconseguir que aquests acceptessin les regles del joc econòmic. I va començar
a proporcionar, d’altra banda, una sèrie de serveis socials (sanitat, educació, sistema
de pensions, etc.) a la població més desfavorida, utilitzant per a això els ingressos
que obtenia d’una tributació progressiva, en què se suposava que tots havien de pagar
en relació amb la seva fortuna, sense exempcions ni privilegis, cosa que implicava
realitzar cert grau de redistribució de la riquesa. Per fer-se càrrec d’aquestes responsabilitats
creixents, l’estat va necessitar disposar de més recursos. En 1875 els impostos representaven
a Europa entre un 1,5 i un 9 per cent del PIB dels diversos països; el 1975, cent
anys després, entre un 16,5 (a Itàlia) i un 29,2 (a Suècia).
Aquest creixement de l’estat va arribar al seu punt màxim en els anys que van seguir
al final de la Segona Guerra Mundial, no solament com a conseqüència del desenvolupament
de “l’estat del benestar”, sinó per l’avanç en els països industrialitzats d’un tipus
d’economia mixta que implicava una política de nacionalitzacions i una forta participació
de l’estat en l’activitat econòmica. Com a conseqüència d’això, de 1960 a 1995 la
despesa dels governs dels països avançats es va multiplicar per dos, acostant-se a
un 40 per cent del seu PIB. En la mesura de les seves possibilitats, els nous governs
establerts en els països colonials que accedien a la independència van imitar aquest
mateix model d’actuació.
Aquesta situació va començar a entrar en crisi a partir de 1975, amb les dificultats
econòmiques dels països industrialitzats, la incapacitat dels menys avançats per fer
front als grans deutes contrets per finançar el seu creixement econòmic i l’abandonament
de la utopia del “desenvolupament” com a programa per al progrés dels més endarrerits,
que no solament han experimentat greus retrocessos en els seus nivells de benestar,
sinó que en alguns casos, com els d’Afganistan, Cambodja, Iraq o Somàlia han sofert
commocions que els han portat al col·lapse com a estats.
Des dels anys vuitanta s’ha passat a una visió minimalista de l’estat, que porta a
la privatització de moltes de les activitats econòmiques al seu càrrec i al desmantellament
de bona part dels serveis socials que proporcionava.