Les formes de subsistència: III. Indústria i desenvolupament

• Josep Fontana

  Josep Fontana (Barcelona, 1931) és historiador. Deixeble del triple mestratge de Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila i Pierre Vilar, ha estat catedràtic de les universitats Autònoma de Barcelona, València i Pompeu Fabra, a més d’impartir desenes de cursos i conferències en centres d’arreu del món. És Honoris Causa per les universitats de Comahué, Rovira i Virgili, Valladolid i Girona, entre d’altres premis i homenatges.

  Des de l’aparició de la seva tesi, La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (Ariel, 1972, reimp. Crítica, 2002), s’ha convertit en un referent per a la historiografia catalana, espanyola i internacional (amb traduccions dels seus llibres a l’anglès, el francès, l’italià, el txec, el portuguès o el japonès). A banda dels seus treballs sobre història econòmica i sobre el segle XIX, ha destacat en la seva tasca de divulgador com assessor editorial, impulsor de revistes especialitzades com Recerques, i promotor d’obres de conjunt com la Historia de España (Crítica i Marcial Pons, 2007, 2013) en diversos volums codirigida amb Ramón Villares. Paral·lelament, ha escrit diferents treballs centrats en historiografia i la metodologia de la història, tot i que en els darrers anys ha dirigit els seus esforços a la comprensió del segle XX, amb títols tan reconeguts per crítica i públic com Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado & Presente, 2011), La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014) i, més recentement, El siglo de la Revolución. Una historia del mundo desde 1914 (Crítica, 2017).

PID_00245825

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

---

1.El creixement econòmic en el passat

Mesurar el creixement econòmic amb índexs com el del PNB (Producte Nacional Brut, GDP en anglès) és molt arriscat perquè comporta agregar dades de naturalesa molt distinta, unificades a partir dels preus. El que segueix és l’evolució del producte per cap en el transcurs de la nostra era, segons les estimacions d’Angus Maddison:

Taula 1. Evolució del producte per cap en la nostra era

Anys	Producte brut per càpita (en dòlars de 1990)
1	445
1000	436
1500	566
1600	595
1700	615
1820	667
1913	1.525
1950	2.111

Font: Angus Maddison.

La taula següent, treta de Thomas Piketty, no ens proporciona les xifres del producte, sinó els índexs de creixement al llarg d’una època, expressats en tants per cent de creixement anual:

Taula 2. Creixement de la producció per habitant

Anys	Món	Europa	Amèrica	Àfrica	Asia
0-1700	0,0	0,0
1700-2012	0,8	1,0
1700-1820	0,1	0,1
1820-1913	0,9	1,0
1913-2012	1,6	1,9
1913-1950	0,9	0,9	1,4	0,9	0,7
1950-1970	2,8	3,8	1,9	2,1	3,5
1970-1990	1,3	1,9	1,6	0,3	2,1
1990-2012	2,1	1,9	1,5	1,4	3,8
1950-1980	2,5	3,4	2,0	1,8	3,2
1980-2012	1,7	1,8	1,3	0,8	3,1

Font: Thomas Piketty.

Aquestes imatges, però, dominades pels alts índexs de creixement dels darrers cent anys minimitzen l’evolució de temps anteriors. Les interpretacions que imaginaven un món productiu gairebé immòbil fins al moment en què la industrialització hauria desencadenat el “creixement econòmic modern” són avui discutides per historiadors. Ara ens ofereixen la perspectiva d’un creixement molt més continuat i durador, amb fluctuacions i recuperacions, i que comencen a prendre en consideració el fet que altres cultures, com la de Xina, la del sud-est asiàtic o la islàmica, han tingut evolucions diferents, que les han portat a anar per davant d’Europa en alguns moments del passat (figura 1).

Figura 1. Davant de la importància que els estudiosos de la “revolució industrial” han donat tradicionalment a la tecnologia, potser convingui recordar que la de la Xina ha anat molt al davant de l’europea durant molt de temps. Aquest gravat ens mostra, per exemple, una màquina de filar xinesa moguda per la força de l’aigua, que data de 1313, és a dir, sis-cents cinquanta anys abans de les primeres que es van construir a Anglaterra.

És clar que en una època de població i treball predominantment agraris la major part del creixement havia de procedir de millores en l’agricultura, a les quals ens hem referit anteriorment. Però a l’edat mitjana europea hi ha hagut també una sèrie de transformacions tecnològiques en el terreny de la indústria, com la difusió del molí d’aigua (l’any 1084 n’hi havia prop de sis mil a Anglaterra), l’aplicació de la roda hidràulica als batans o molins drapers (que seria l’inici dels futurs perfeccionaments de rodes i turbines hidràuliques), el teler horitzontal, la filosa (que ha permès augmentar considerablement la productivitat del treball en el filat), la farga catalana (que, potenciada pels martinets hidràulics, ha fet possible l’augment de la producció de ferro) o el complex de canvis tècnics de les anomenades new draperies, que van transformar la producció de teixits de llana en la major part d’Europa (figura 2).

Figura 2. Les revolucions del filat, segons Endrei (producció en metres per hora i per persona).

La causa profunda d’aquest creixement econòmic anterior a la industrialització hauria estat el desenvolupament del mercat amb els seus corol·laris d’augment de la demanda i d’especialització productiva. D’aquí que l’origen de la industrialització no s’hauria d’anar a cercar, com es fa en moltes ocasions, ni en els invents dels enginyers del Renaixement (figura 3), ni en les grans manufactures estatals de l’absolutisme, sinó més aviat en la mobilització de la mà d’obra camperola, que va fer possible el que anomenem la “protoindustrialització”.

Figura 3. La tecnologia real del Renaixement (les màquines que s’usaven al segle XVI) i la inventada (una màquina imaginària de Ramelli). Els “invents” de Leonardo han estat qualificats de “somnis imaginaris” per Maurice Damas: “el nivell tècnic no en permetia la realització, i la societat no els necessitava” (Le cheval de César, p.7).

2.La indústria abans de la industrialització

Segons la visió tradicional la indústria europea abans de la “Revolució” hauria tingut dos vessants: la producció urbana i la rural, que serien de característiques molt diferents. La indústria urbana estava en mans d’unes corporacions professionals, els gremis, que controlaven la producció amb regles molt estrictes, vigilant la seva qualitat i tractant d’evitar que uns s’enriquissin competint amb els altres (venent més barat o fent propaganda). El mercat era limitat i els gremis se’l repartien, garantint la seva estabilitat amb regles estrictes que impedien introduir noves tecnologies que trenquessin l’equilibri.

La indústria rural, en canvi, era de caràcter domèstic i ocupava a artesans que treballaven individualment en els seus telers o ferreries, al marge de qualsevol corporació. L’àmbit de la seva activitat era local, ja que intercanviava els seus productes amb els excedents dels agricultors de la pròpia comarca, directament o venent-los al mercat més pròxim. Rural també, però de caràcter diferent era la “Montanindustrie”, dedicada sobretot a activitats de mineria o metal·lúrgia, que havia d’instal·lar-se prop dels llocs on obtenia les matèries primeres que utilitzava: en el cas de les fargues, per exemple, prop del mineral de ferro i del carbó vegetal, sense oblidar la necessitat d’un corrent d’aigua per moure els martinets (figura 4).

Figura 4. La necessitat de treballar a la vora de les primeres matèries explica que la producció de ferro tingués a l’Europa del segle XVI un caràcter dispers.

Aquest panorama de gremis urbans i telers locals és massa simplista. En moltes zones europees, i sobretot en les més pobres, els pagesos feien tasques industrials per compte d’altres en el seu temps lliure. En època de pluges o a l’hivern, quan no es pot treballar al camp, no hi havia llar camperola en què la dona i la filla no filessin, ajudades pel marit o pels fills, que els preparaven les fibres. Produïen més filat del que necessitaven per a la roba de consum personal i el venien als “paraires” (els “preparadors”, que reben en alguns casos els noms de “senyors dels draps” o “fabricants de draps”) o als comerciants que anaven de casa en casa per recollir-lo.

Inicialment el filat era una operació domèstica que feien les dones i les filles, de dits més àgils que els homes. Aviat, però, se li va afegir el teixit, elaborat en petits telers manuals casolans. Amb fibres cares, com la llana, que sovint s’havia de comprar molt lluny i que, abans de filar, necessitava una preparació (rentar, pentinar, etc.), els filadors depenien dels seus proveïdors, ja que difícilment haurien pogut adquirir la matèria primera.

Era lògic que en la promoció d’aquesta activitat destaquessin, a més dels comerciants, els paraires o “preparadors” de la llana. La part de la producció que els corresponia, i en especial les operacions finals de tenyir i d’acabar les teles, era l’única que requeria unes instal·lacions i un utillatge costós, com els molins drapers. Eren també els que al final tenien a les mans el producte acabat per vendre al públic (filadors i teixidors només obtenien un producte intermedi, semielaborat). Molt aviat aquests paraires es van convertir en una classe d’empresaris que compraven la llana o el lli, el donaven a filar a uns, a teixir a altres, l’acabaven a les seves instal·lacions i el venien. A aquest sistema se li dóna el nom de putting out (producció dispersa).

Els productes del putting out estaven destinats normalment a vendre a les ciutats properes. Però quan es va disposar d’un volum major de producció es van començar a portar més lluny, i els promotors, convertits progressivament en empresaris externs (sense fàbriques ni treballadors fixos), van anar abandonant els seus treballs i van acabar dedicant-se només a pagar les operacions, a controlar la seva realització i a vendre el producte final, com ho farien els comerciants que entraven en aquest mateix negoci. Això va ocórrer sobretot on hi havia grans borses de treball rural que garantien una producció abundant i regular, i on aquest era barat, perquè, a falta d’una altra ocupació assalariada, la família no tenia possibilitats alternatives en què emprar: el treball d’aquests camperols manufacturers tenia un cost d’oportunitat molt baix. D’altra banda, aquesta era una activitat que no requeria inversions de capital: es feia a casa del camperol amb un utillatge senzill i barat. Els salaris baixos expliquen que els empresaris preferissin encarregar una part de la feina –tot el filat i almenys el teixit de baixa qualitat– en aquest medi rural en lloc de fer-ho als productors urbans.

Per aquesta via ha nascut el que anomenem la protoindustrialització: un sistema de producció de base rural, en què els treballadors són artesans-pagesos que combinen el treball de filar o de teixir amb el cultiu de la terra; i el producte es ven normalment en un mercat llunyà, per compte d’empresaris que el comercialitzen. El desenvolupament d’aquestes activitats industrials hauria estimulat, en les zones properes, el d’una producció agrícola per vendre a aquests camperols-artesans que no collien prou per al seu consum, i hauria afavorit d’aquesta manera el desenvolupament del mercat local.

La protoindustrialització s’ha donat sobretot en llocs on hi havia pobresa, una demografia elevada o unes regles de repartiment de l’herència que fragmentaven la propietat i feien que les famílies camperoles tinguessin explotacions que no els bastaven per mantenir-se: a Flandes, al Llenguadoc, a Silèsia o a Catalunya. A Irlanda del nord (a l’Ulster) es va desenvolupar al voltant del filat i teixit del lli: cap a 1770 hi havia uns 42.000 telers familiars que ocupaven a unes 200.000 persones, és a dir a la quarta part de la població total de la zona.

La protoindustrialització, que ha preparat tècnicament a la població que havia de treballar més tard a les fàbriques, ha precedit en molts llocs –a Flandes o a Catalunya, per exemple– a la industrialització, però no sempre ha estat així, com al Llenguadoc, la qual cosa obliga a explicar els diferents casos atenent les circumstàncies històriques concretes de cada lloc.

Aquesta tipologia de formes diverses, rurals i urbanes, de la indústria abans de la industrialització resulta, però, enganyosa. No es tractava de formes d’activitat que es desenvolupessin per separat, sinó que eren complementàries en molts aspectes. L’element unificador fonamental eren precisament els comerciants o paraires, que no solament encarregaven treball al camp, sinó que ho feien també a la ciutat, i que eren els que organitzaven globalment la producció. Un estudi sobre Toledo ens mostra, en primer lloc, que l’activitat industrial no es donava només a la ciutat, sinó en una sèrie de poblacions situades en un radi d’uns quaranta km al seu voltant, que formaven amb Toledo una mena de “petita nebulosa tèxtil”. No hi havia una contraposició entre la indústria urbana i la dels centres menors, sinó que, al contrari, ambdues es combinaven en una activitat coordinada pels comerciants, que aconseguien així una autèntica divisió del treball: el camp assegurava el filat, les indústries locals el teixit i les operacions d’acabat i tenyit es feien a la capital.

Que la iniciativa de la producció estigués en mans dels comerciants explica en bona mesura les diferències de la seva evolució en uns o altres llocs. A Castella, on el comerç amb Amèrica atreia productes tèxtils de tot Europa, els comerciants locals van trobar més profitós actuar com a intermediaris en el negoci colonial que arriscar-se invertint en la producció, la qual cosa explica que una indústria tèxtil potent com la de Segòvia i Toledo acabés llanguint. A la Gran Bretanya del segle XVIII, al contrari, la demanda creixent del mercat interior i la possibilitat de fer grans beneficis amb els productes industrials en el comerç triangular de l’Atlàntic va estimular als homes de negocis, no solament a seguir actuant com a empresaris externs a la producció, sinó a invertir directament en aquesta a través de la fàbrica.

S’ha pogut dir que el període que arrenca de finals del segle XVII i cobreix la totalitat del XVIII va ser a Europa “l’edat d’or de la indústria rural”, amb una gran expansió de la producció industrial al camp. En alguns casos van començar a aparèixer manufactures per realitzar determinades operacions, però les més intensives en treball es van seguir confiant a l’esfera domèstica: era el primer pas que havia de portar cap a la fàbrica.

3.La revolució industrial

L’explicació tradicional del creixement econòmic modern sostenia que el moment decisiu de ruptura es va produir a Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII en el que es va anomenar la “revolució industrial”, una acceleració que s’explicava com una conseqüència dels progressos tecnològics en la indústria tèxtil i en la siderúrgia: de la màquina de vapor, la mecanització del tèxtil i el ferrocarril (figura 5).

Figura 5. La Rocket de Stephenson. El 1807 havia circulat el primer tren per a transport de passatgers, arrossegat per cavalls. El 1825 es va usar per primera vegada una locomotora de vapor per fer marxar un tren en un tram pla; però el normal era utilitzar màquines estacionàries, que ajudaven els trens a pujar els pendents arrossegant-los amb un cable, com un funicular. El 1830, finalment, Robert Stephenson inaugurava el primer ferrocarril “integral”, el Manchester-Liverpool, en què la totalitat del trajecte es feia amb tracció mòbil de vapor, gràcies a la construcció d’una locomotora més potent, la Rocket, i que es procurava que el trajecte no tingués gaires desnivells.

A això s’afegiria més endavant l’existència d’un marc institucional estimulant, d’una banda, i d’un estalvi i una capacitat de mobilització dels capitals per afrontar les inversions, per altra. Aquests serien els criteris de la interpretació establerta, que, conseqüent amb una visió lineal de la història humana, proposava el model de la industrialització britànica –la “revolució industrial” per excel·lència– com l’únic camí que podia conduir, en qualsevol temps i lloc, al creixement econòmic modern.

En els últims anys aquesta visió simplista ha estat reemplaçada per altres més matisades que veuen el creixement industrial anglès com un procés llarg i complex, que s’ha iniciat en una producció d’escala sovint domèstica, amb màquines elementals i sense que el vapor hagi aportat gaire millores.

Perquè les màquines inicials de la industrialització, les que han revolucionat realment la producció britànica, eren manuals o funcionaven amb la força dels cavalls (o, com a màxim, amb un petit salt d’aigua) i estaven destinades a una utilització domèstica i no a la fàbrica. La producció tèxtil, per exemple, que havia avançat considerablement amb la llançadora volant, es veia frenada per la baixa productivitat del filat manual, que feien sobretot les dones, fins que Hargreaves va inventar la spinning jenny –o sigui “Jenny la filadora”, nom que va posar en honor a la seva esposa–, que era una màquina manual gràcies a la qual amb un sol volant es feien funcionar alhora diversos fusos. Aquesta “era de les manufactures”, com l’ha anomenat Maxine Berg, és una època d’augment del treball domèstic, amb una participació creixent de les dones i dels nens, que ha estat possible pel fet que la màquina simplificava i facilitava les operacions.

La primera fase de la industrialització no solament no va tenir per protagonista el vapor, sinó que va fer un ús molt limitat d’ell. A principis del segle XIX, quan la Gran Bretanya ja havia donat bastants passos en el nou camí, el nombre de màquines de vapor aplicades a la indústria era insignificant (figura 6). La qual cosa s’explica pel fet que les indústries britàniques més importants no eren en aquests moments la siderúrgia ni la construcció de màquines, sinó les de la llana, la construcció, la pell i la cervesa. Amb aquestes, però darrere seu, creixia la indústria del cotó, on començaria a mecanitzar el filat, mentre que el teixit seguiria durant força temps com una activitat artesana i manual.

Figura 6. Una màquina de vapor de Newcomen. Les màquines de vapor van començar a utilitzar-se al principi del segle XVIII per a bombar aigua de les mines. La primera havia estat patentada el 1698 per Savery, i va ésser perfeccionada més endavant per Newcomen (Watt no és, doncs, “l’inventor de la màquina de vapor”, sinó un dels seus perfeccionadors), amb tant d’èxit que el 1742 hi havia 167 màquines de Newcomen funcionant a la Gran Bretanya i se’n podien trobar també a d’altres països europeus. La major part de les màquines de vapor del final del segle XVIII eren a les mines i no a les fàbriques.

Les coses van canviar més endavant amb l’aparició de noves tecnologies que necessitaven inversions de capital que estaven més enllà de les possibilitats de la unitat domèstica. Especialment quan calia recórrer a la màquina de vapor, que seria l’element indispensable per entrar en la fase de predomini de la siderúrgia (estretament relacionada amb la difusió del ferrocarril), ja que transformaria també la vella indústria de béns de consum, en fer possible un creixement quantitatiu que no s’hauria pogut realitzar només amb l’ús de l’energia orgànica.

El tret distintiu més important d’aquesta segona fase de la industrialització és l’aparició de la fàbrica: la gran unitat centralitzada i molt especialitzada, amb uns instruments de producció propietat d’un empresari, que utilitza el treball d’obrers assalariats i potencia la divisió de les operacions de fabricació, transformant al vell artesà, que feia un producte sencer, en l’obrer, que es limita a realitzar unes tasques parcials determinades, i que passa, per aquest motiu, de cobrar per peces a fer-ho per hores treballades.

Se suposava tradicionalment que la fàbrica era una exigència de les noves condicions (equipaments més costosos, necessitat de dividir més les operacions de producció, etc.), però algunes revisions recents ho mostren d’una altra manera. Un economista nord-americà, Stephen Marglin, va ser el primer a afirmar que la fàbrica no havia nascut per necessitats d’una major eficàcia productiva, sinó per assegurar al patró el control de la força de treball i l’apropiació de l’excedent produït per l’obrer.

La fàbrica no hauria estat, doncs, una conseqüència de la màquina. Si ens atenim només a les seves dimensions, el seu model serien les grans manufactures reals dels segles XVI al XVIII, que concentraven a molts treballadors però que no van aconseguir una ordenació eficaç de la producció. Però si ens fixem en l’organització del treball, el seu model més immediat és la workhouse, el taller en què els pobres que rebien assistència de la parròquia eren obligats a treballar, castigant-los perquè s’animessin a prescindir de la caritat parroquial. La workhouse i la fàbrica tenen, al seu torn, molt a veure amb la presó, i s’explica que els artesans intentessin mantenir-se al marge d’aquestes, i que no acceptessin subjectar-se a la disciplina de les “sinistres fàbriques satàniques”, segons les paraules de William Blake, més que quan es van veure obligats a això per la necessitat (figura 7).

Figura 7. Una fàbrica anglesa de gas l’any 1833.

La fàbrica permetia, d’una banda, subjectar i controlar millor el treballador; i feia possible, de l’altra, eliminar la competència del petit productor independent o cooperatiu, que no podia adoptar la tecnologia cada vegada més costosa que imposaven els fabricants, els quals, contra el que sosté el mite, poques vegades han sorgit de les capes humils de la societat: en la seva major part procedien de la burgesia, amb un predomini de banquers i comerciants, i una aportació menor de botiguers, menestrals i camperols acomodats.

Sabel i Zeitlin han anat encara més lluny, reemplaçant el vell relat que contraposa un antic règim de control gremial i producció manual artesana a una modernitat marcada per la llibertat del mercat, la mecanització i la fàbrica, per un altre molt diferent. En l’etapa final de l’Antic Règim, ens diuen, es podia advertir “la modernitat de la tradició”, que estava permetent mecanització i progrés tecnològic dins del marc institucional vigent. A aquesta etapa la succeiria, de mitjans del segle XIX a la Primera Guerra Mundial, una nova fase de “batalla dels sistemes”, que veuria la coexistència d’una industrialització de fàbrica, amb empreses integrades verticalment que utilitzaven els seus costosos equips per produir objectes estandarditzats; i una altra d’unitats menors, capaces de cooperar entre si dins d’un marc d’institucions i de regles que asseguraven la col·laboració, orientada cap a una especialització flexible (com la seda de Lió, els ganivets de Solingen o els rellotges de Suïssa). La tercera etapa d’aquest procés, que es pot datar de 1920 a 1970, hauria estat la del triomf de la modernitat de la producció en massa, però la crisi que es va iniciar als anys setanta del segle XX hauria obert una “nova batalla dels sistemes” com a conseqüència de l’estancament dels centres clàssics de producció en massa, bloquejats pel seu tradicionalisme.

El plantejament de Sabel i Zeitlin –que rebutgen com antihistòrica la separació del tradicional i el modern, del que és polític i el que és econòmic– té la virtut de reemplaçar la vella visió simplista que ho interpreta tot en funció del progrés tecnològic, per una altra completament oberta, en què els homes tenen l’opció de seguir camins diferents i prenen decisions optant per un o per un altre dels diversos “futurs possibles”. En general l’opció de la producció fabril estandarditzada es pren quan una economia és estable. En canvi, quan l’entorn és “volàtil” resulta molt millor organitzar cada esglaó de la producció com una empresa independent, col·laborant en un marc en què els adequats arranjaments institucionals garanteixen la seguretat dels tractes per tal de realitzar una producció flexible que farà possible la supervivència als canvis desfavorables del seu entorn.

Com a conclusió de la seva anàlisi ens diuen: “Es diria que l’economia actual pot estar tornant a una versió en alta tecnologia d’una economia artesanal, basada en l’habilitat del treballador, les idees i la capacitat inventiva, més que en l’empenta de les grans fàbriques i les cadenes de distribució”. Potser ens convingui, per tant, abandonar els vells esquemes interpretatius del progrés tecnològic i analitzar l’evolució del procés industrialitzador del passat amb models més rics i flexibles, per tal d’entendre millor la situació a què avui ens enfrontem.

4.L’expansió de la industrialització moderna

Fins a mitjan segle XVIII les indústries de Xina o de l’Índia eren probablement superiors a la major part de les d’Europa i és fins i tot possible que el PNB per càpita i el nivell de vida fossin també més alts en aquelles terres asiàtiques. Les coses van començar a canviar des de la primera meitat del segle XIX com a conseqüència del desenvolupament de la industrialització de fàbrica, que es va iniciar a Gran Bretanya i es va estendre en els segles XIX i XX a altres països europeus, als Estats Units i al Japó.

Aquesta expansió no va ser, però, una simple repetició del procés que s’havia desenvolupat a les Illes Britàniques. La raó essencial d’això és que entre la situació que van trobar els que van començar primer (first-comers) i la que van haver d’enfrontar els que van arribar més tard a la industrialització (late-comers) hi havia diferències importants, especialment pel que fa als mercats disponibles i al volum de capital que es necessitava.

La producció britànica va tenir el gran avantatge d’arribar en primer lloc a una sèrie de mercats colonials importants, i de comptar amb un d’excepcional, el de l’Índia. Els que venien darrere tenien més difícil competir en un mercat mundial ja ocupat, de manera que van haver de dependre en bona mesura dels seus propis mercats interiors (“nacionals”), oportunament protegits de la competència britànica pels aranzels d’importació. Que aquests mercats interiors poguessin crear una demanda prou gran com per estimular la industrialització depenia no solament de les seves dimensions, és a dir del nombre dels consumidors potencials, sinó de la capacitat adquisitiva d’aquests, que era conseqüència, al seu torn, de factors molt diversos, i molt especialment de les característiques de la seva agricultura. A França, per exemple, una agricultura de petits i mitjans propietaris, amb uns ingressos àmpliament repartits, va assegurar un creixement industrial de ritme més lent que el britànic, però sostingut i continu. Als Estats Units l’expansió agrària per terres noves, el desplaçament de la “frontera” cap a l’oest, va afavorir un procés d’industrialització que es va produir en dues fases: va començar amb la producció tèxtil de Nova Anglaterra, en la primera meitat del segle XIX, i va prosseguir, a finals del mateix segle, amb la indústria metal·lúrgica, estimulada per la construcció dels ferrocarrils, que transportaven els excedents agraris de l’interior a la costa. Aquests encadenaments que afavorien la industrialització no es van donar en economies com l’espanyola, amb una agricultura poc eficaç i d’ingressos concentrats en poques mans.

Més conegudes són les diferències que neixen del volum de capital necessari per a la industrialització, que era molt diferent en el cas dels que van arribar primer i en el dels que ho van fer més tard. Els que inicien una branca de producció nova poden fer-ho amb un equipament elemental, que va progressant en la mateixa mesura que l’aparició de nous productors que competeixen amb ells els porta a millorar gradualment la tecnologia, reinvertint part dels seus beneficis. Els que pretenen entrar en aquesta mateixa activitat al cap d’uns anys, quan ja s’ha experimentat una primera fase de desenvolupament, han de fer-ho al nivell tecnològic i organitzatiu en què es troba en aquell moment, la qual cosa comportarà que hagin d’invertir un capital major per produir en condicions competitives. Les primeres fàbriques d’automòbils eren petites instal·lacions gairebé artesanes; avui no es pot pensar en entrar en aquest ram sense unes grans inversions que permetin disposar de la complexa tecnologia necessària per competir amb les grans marques.

Un raonament semblant serveix per als països en el seu conjunt. Els primers que van arribar van poder industrialitzar sense comptar amb molt més que els capitals privats dels fabricants i els crèdits que rebien dels comerciants o de la banca. Aquest ha estat, sobretot, el cas britànic.

Més endavant, però, el volum de recursos necessari per industrialitzar era cada vegada més gran, ja que havia de començar amb una tecnologia cada vegada més avançada, i més cara. Els capitals no podien sortir ara de les fortunes personals, sinó que calia reunir-los col·lectivament a través de l’emissió d’accions i obligacions, que eren col·locades en la borsa (així s’han finançat bona part dels ferrocarrils francesos o espanyols) (figura 8) o havien de procedir d’inversors amb un volum extraordinari de recursos, com els bancs (aquest hauria estat el cas alemany). Quan el moment d’entrada era encara més tardà, i l’endarreriment pel que fa als països que ja s’havien industrialitzat resultava major. Ni tan sols bastarien els capitals de la banca, sinó que caldria que l’estat intervingués desviant recursos cap a la indústria amb subsidis i comandes. Aquest seria, per exemple, el cas del Japó, que va iniciar el seu procés d’industrialització a finals del segle XIX, i que va aconseguir un èxit considerable amb aquesta fórmula.

Figura 8. Una obligació ferroviària espanyola.

Un pas més enllà el representarien les industrialitzacions dels anomenats països “socialistes” al segle XX. La necessitat de fer un ràpid salt endavant per competir amb els països capitalistes avançats, partint com ho feien de condicions molt desfavorables, els va portar a buscar fórmules d’industrialització amb una planificació centralitzada. L’estat no solament finançava i estimulava el procés, sinó que el protagonitzava directament i destinava a ell tots els recursos necessaris, incloent el treball forçat de milions de persones. En un cas concret, el de la Unió Soviètica, aquest mètode va obtenir, encara que fos amb uns costos socials molt elevats, uns resultats espectaculars en la seva primera fase, com ho va demostrar la seva capacitat de resistència a l’atac alemany durant la Segona Guerra Mundial (contra el que esperaven els dirigents nazis, la indústria soviètica va poder produir més tancs i més avions que l’alemanya), però va acabar fracassant davant la seva incapacitat per augmentar la productivitat del treball. En un altre cas, el de l’anomenat “gran salt” de la Xina maoista, la industrialització “estatal” no va aconseguir res positiu i va conduir el país a un dels majors desastres que s’hagin conegut en la història humana, desaprofitant els recursos emprats i fent-se responsable de milions de morts per fam. Les coses van canviar, justament, quan, desaparegut Mao, el mateix partit comunista va adoptar una línia política diferent que ha fet possible que Xina es converteixi en una de les majors potències industrials del nostre temps.