La perspectiva sociològica

  • Joan Estruch i Gibert

    Joan Estruch i Gibert

    Catedràtic de Sociologia i director del Centre d'Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR), de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre d'altres, ha publicat La innovación religiosa (1972), Plegar de viure (1981) i L'Opus Dei i les seves paradoxes: un estudi sociològic (1993).

X08_04556_02400

Introducció

Els sociòlegs tenim fama de preguntaires, i fins i tot de tafaners. Disposeu-vos, doncs, en el marc d'aquesta assignatura, a trobar-hi moltes més preguntes que no pas respostes. Les respostes de la ciència són, en el millor dels casos, fragmentàries. I, per definició, sempre provisionals. Les preguntes, quan l'encerten i són pertinents, són eternes i sempre noves. De manera que val més centrar els esforços a trobar les bones preguntes. Aprendre sociologia és aprendre a interrogar: a fer preguntes i a fer-se preguntes.
I és que si el científic és algú que busca un gat negre en una cambra fosca amb els ulls tapats, el científic social -i, per tant, el sociòleg- és aquell que amb els ulls tapats busca en una cambra fosca un gat negre que no se sap ben bé si hi és o no hi és. Els qui presumeixen de "científics" els sol molestar que se'ls ho recordi, però com a estudiants d'una carrera d'Humanitats segur que ho entendreu tot d'una. No us refiéssiu mai, doncs, dels sociòlegs que al cap d'uns segons de fer veure que busquen el gat diuen que ja l'han atrapat. Prou que en trobareu, de sociòlegs d'aquesta mena: escrivint als diaris, o xerrant per televisió, o fins i tot donant classes a la universitat. Feu com El petit príncep: digueu-vos que per aquests mons hi ha gent ben estranya, i no hi perdeu gaire el temps.
Lectures recomanades

Tot i que difícilment el trobareu citat a cap bibliografia, alhora que treballeu aquest mòdul i els següents, rellegiu El petit príncep, de Saint-Exupéry. Hi trobareu tants elements de bona sociologia com en els millors manuals de la matèria.

Parlant de manuals: n'hi ha un que haureu de llegir per força, tot sencer, i més d'una vegada. És més que una lectura complementària: és senzillament indispensable. Es tracta del llibre de Peter Berger (1986). Invitació a la sociologia. Barcelona: Herder.

I si, posats a fer-nos preguntes, comencéssim directament preguntant-nos el perquè del títol que encapçala aquest mòdul? Per què s'hi parla de la perspectiva sociològica i no, per exemple, de "la disciplina sociològica" o de "la sociologia com a ciència"? Al cap i a la fi, la tradició acadèmica solia manar que s'encetessin les classes justificant "la importància de l'assignatura". Aquí, en canvi, sembla ben bé que vulguem començar rebaixant-li els fums.
En efecte, el llenguatge no és mai innocent, i l'opció per un títol determinat té sens dubte la seva intenció. En el nostre cas, la intenció de subratllar sobretot que la sociologia és una certa manera de situar-se davant la realitat, i d'interrogar-se sobre aquesta. Quan parlem, si és que volem entendre el nostre interlocutor i volem que l'interlocutor ens entengui, és sens dubte fonamental que l'un i l'altre sapiguem de què parlem. Però també és indispensable que prèviament l'un i l'altre sapiguem i entenguem des d'on parlem.
Per aquesta raó estructurarem aquest mòdul de caràcter introductori en tres apartats. Els dos primers estaran dedicats a veure en què consisteix la perspectiva sociològica i quines són les seves característiques principals. És a dir, a explicitar quina és aquesta manera de situar-se davant la realitat que és pròpia de la sociologia. I tan sols després d'això, després d'haver vist quines són les possibilitats i quines són també les limitacions de la perspectiva sociològica -és a dir, quan sapiguem on estem situats i des d'on parlem-, començarem a introduir en el tercer apartat els elements bàsics del nostre objecte d'estudi -allò de què parlem-, que seran desenvolupats posteriorment en els mòduls que vindran a continuació.
Encara una darrera observació: aquesta manera -poc acadèmica en el mal sentit de la paraula acadèmica- de convidar-vos a una aproximació a la sociologia concebuda com una forma, potser nova i potser inhabitual, d'enfrontar-se amb la realitat pot suscitar resistències. Perquè ha de quedar clar que no es tracta tan sols d'acostar-se a la realitat tot interrogant-la. Voler interrogar la realitat suposa, al mateix temps, estar disposat a deixar-se interrogar per ella. De fet és com si us estiguéssim convidant a un joc que és alhora una aventura. I no a tothom li agraden els jocs ni les aventures, en la mesura que no deixen de comportar un cert risc. El risc, en aquest cas, d'haver de deseixir-se d'unes certes idees preconcebudes, d'uns certs prejudicis, i d'haver de posar-se a reflexionar.
L'adopció de la perspectiva sociològica, doncs, pot provocar resistències: la resistència passiva de qui es limita a contemplar el joc com a espectador, sense involucrar-s'hi, o bé la resistència activa d'aquell que decididament es nega a plantejar-se interrogants, i que es nega, sobretot, a deixar-se interrogar i a deixar-se interpel·lar. Si descobríssiu que aquest és el vostre cas, penseu que la pregunta: què és la sociologia?, és ben fàcil de contestar. És una assignatura, que us cal aprovar com més aviat millor i amb un mínim de maldecaps. L'altra pregunta: i per a què serveix?, no cal ni que us la formuleu. No us servirà segurament mai per a res.
Si descobriu, en canvi, que el joc que us proposem us resulta atractiu i si us hi aneu engrescant, pot ser que hi acabeu trobant una aventura apassionada i apassionant. I a mesura que us anireu adonant dels estrets lligams que vinculen això que en diem la societat amb la història i amb la vostra pròpia biografia, veureu que l'adopció de la perspectiva sociològica suposa no solament una forma de coneixement, sinó també una forma de consciència.

Objectius

Els objectius d'aquest mòdul, d'acord amb el que acabem de dir en la introducció, es poden resumir en dos:

  1. Entendre què volem dir quan afirmem que la sociologia és una determinada manera de situar-se davant la realitat i d'interrogar-se sobre ella, i veure quines són les característiques principals d'aquesta perspectiva sociològica. És a dir, saber des d'on parlem quan parlem des de la sociologia.

  2. Començar a entreveure quin és l'objecte d'estudi de la sociologia, que és allò que els mòduls següents s'encarregaran d'explicar de manera més sistemàtica. És a dir, saber de què parlem quan parlem de la societat.

1.Les ambigüitats de la sociologia

Com és que hi ha tan pocs acudits sobre sociòlegs? Amb aquest mateix interrogant comença Peter Berger el seu llibre Invitació a la sociologia. Perquè es puguin fer acudits sobre un determinat tipus de personatge, o sobre una determinada activitat professional, cal que hi hagi un estereotip o un clixé fet sobre aquesta mena de personatge. L'acudit juga amb la complicitat tàcita que suposa el fet que, sense dir-ho, tothom coneix i comparteix l'estereotip: l'exageració del clixé, o bé la seva inesperada i sorprenent negació a través de l'acudit, és precisament allò que fa riure.
A casa nostra, fa quaranta anys eren molt menys abundants els acudits sobre psicòlegs que no pas avui; en canvi, eren més freqüents els acudits de capellans que no pas actualment. Això vol dir que en el decurs d'aquest període la imatge popular de la figura del psicòleg ha anat cristal·litzant en un estereotip, mentre que per una altra banda els clixés prefabricats sobre els capellans s'han anat difuminant gradualment: de capellans, avui n'hi ha menys, tenen menys poder, i hi ha qui opina que ni tan sols ells no saben ben bé per a què serveixen. D'acudits de metges, o de polítics, se n'explicaven aleshores i n'hi ha avui. D'acudits de sociòlegs, pràcticament mai no n'hi ha hagut.
Això significa que no hi ha una imatge clara del que és un sociòleg: no se sap gaire ni què fa, ni de què serveix allò que fa. La sociologia és una disciplina que s'ha posat relativament de moda, però és alhora una ciència de la qual es té una percepció més aviat borrosa. No es pot descartar del tot la possibilitat que hi hagi entre aquests dos elements una relació de causa i efecte: és a dir, que estigui poc o molt de moda precisament perquè ningú no acaba de saber ben bé què és.
Relacionat amb aquest fet hi ha un segon factor a tenir en compte per a entendre la posició peculiar que la sociologia ocupa actualment en el conjunt de les disciplines que es presenten com a ciències. Una noció que solen emprar els economistes ens ajudarà a explicar-ho. Es diu que un consumidor es troba en situació de mercat informat quan considera que disposa de criteris autònoms d'avaluació del producte, i en situació de mercat no informat en el cas contrari.
Un metre i mig de llibres
Imagineu-vos per exemple el cas d'una persona que entra en una llibreria i fa una comanda d'un metre i mig de llibres. L'exemple no és inventat: un llibreter de Barcelona s'hi va trobar en una ocasió. Es tractava d'algú que acabava de comprar un moble nou per a la televisió, la cadena d'alta fidelitat, etc., i el decorador li havia aconsellat que hi col·loqués uns quants llibres per a fer bonic. Però ell, de llibres, no hi entenia, i li era ben igual una obra que una altra sempre que al final aconseguís omplir el metre i mig d'espai que tenia lliure.
Òbviament vosaltres això no ho faríeu mai, perquè a l'hora de comprar llibres no us és indiferent el contingut de les obres: teniu uns certs criteris d'avaluació d'aquest contingut. Podria ser, en canvi, que els qui estem en situació de mercat informat a l'hora d'adquirir llibres, acabéssim comprant un aparell de televisió fixant-nos més en el color de la caixa o en el niquelat dels botons que no pas en les característiques tècniques de l'aparell. O bé que a l'hora de comprar un cotxe ens importés sobretot el color de la carrosseria o la tapisseria dels seients, i que en canvi ni obríssim el capó del motor perquè de tota manera no entenem res de vàlvules o de cilindres.
Ras i curt: tots ens trobem en situació de mercat informat en determinades ocasions, i en situació de mercat no informat en d'altres.
Doncs bé, a la nostra societat la majoria de la població tendeix a considerar que està en situació de mercat no informat en aquells àmbits de la ciència o de la tècnica en els quals no té un coneixement d'expert. Si no sabem medicina, farem cas del diagnòstic del metge, i no ens passarà pel cap dir que allò és tan sols la seva "opinió". Si se'ns fa malbé el cotxe i el mecànic afirma que ha localitzat l'avaria concreta, no li ho discutirem.
En canvi, en el terreny de la literatura, o de les arts, o de la religió per exemple, la majoria de la població tendeix actualment a reaccionar com si disposés de criteris autònoms d'avaluació. Podem no saber un borrall de música i atrevir-nos, en canvi, a jutjar la qualitat d'una peça musical. I podem atrevir-nos a opinar sobre una determinada doctrina religiosa sense haver estudiat mai teologia ni tenir la més remota idea d'història de l'Església. Els anomenats "programes de debat" de les televisions proporcionen múltiples exemples d'aquestes situacions en les quals el públic es comporta com si es trobés en situació de mercat informat.
Reflexió
Aneu un dia a la Fundació Miró i escolteu els comentaris d'uns avis que, sense ser ni de bon tros experts en pintura, comparen una tela de Miró amb els gargots que fa el seu nét. Es comporten com si estiguessin en situació de mercat informat.
Aneu un dia a la Fundació Miró i escolteu els comentaris d'uns avis que, sense ser ni de bon tros experts en pintura, comparen una tela de Miró amb els gargots que fa el seu nét. Es comporten com si estiguessin en situació de mercat informat.
Doncs bé: la situació paradoxal de la sociologia s'explica pel fet que, a diferència de la majoria d'altres disciplines científiques, tendeix a ser considerada com una qüestió d'opinions, i gairebé de gustos: tothom es veu amb cor de dir-hi la seva, de manifestar el seu acord o el seu desacord amb les afirmacions del sociòleg. Com si, davant la sociologia, tothom es trobés en situació de mercat informat.
Les raons principals que expliquen aquesta singularitat són dues:
1) D'una banda, el fet que en la majoria de les ocasions el sociòleg parla de realitats que per a gairebé tothom resulten "familiars". No estudia fenòmens desconeguts, sinó al contrari: fenòmens que tothom coneix, realitats de les quals tothom té una certa experiència. El sociòleg parla de la família, o de la institució educativa, o de les característiques de la burocràcia: en definitiva, parla de la seva pròpia societat, que és alhora la societat d'aquells que el llegeixen o que l'escolten. I així, les mateixes persones que no gosarien piular si els expliqués l'organització de la vida familiar entre els pigmeus, o el funcionament d'un monestir budista tibetà, tendeixen a considerar que no fa altra cosa que expressar les seves opinions personals quan parla de realitats que els resulten properes i quotidianes.
2) En segon lloc, però, val a dir també que els sociòlegs hem estat en bona part responsables d'aquesta situació en la qual avui ens trobem. Perquè ben sovint hem accedit a aparèixer efectivament a través dels mitjans de comunicació com a gent que no feia altra cosa que això: opinar sobre qualsevol cosa, i no perquè l'haguéssim estudiat i analitzat prèviament sinó perquè, com deia una vegada un il·lustre sociòleg nostrat: "Jo sóc especialista en generalitats".

"Per aquest camí el sociòleg busca el reconeixement social que li manca: a força de confirmar ell els clixés i els prejudicis que guien les percepcions culturals dels altres, adjudicant-los una patent de garantia científica, el sociòleg es veu recompensat per la confirmació de la seva identitat professional, el reconeixement de la «cientificitat» de la seva tasca. Resumint: em trobo -jo, sociòleg- que la societat no acaba d'admetre el caràcter «científic» de la meva feina; els diré que allò que ells consideren cert és «científicament» cert. Delerosos com estan que els confirmin la certesa d'allò que per a ells és cert i convençuts com estan de la relació íntima entre ciència i veritat, bé estaran disposats a admetre a canvi la cientificitat de la meva ciència si amb ella els confirmo la certesa de llurs certeses."

Salvador Cardús; Joan Estruch (1984, pàg. 65).

No hi ha, doncs, una imatge estereotipada d'allò que és i fa un sociòleg. Ens trobem més aviat amb una barreja d'imatges diverses, totes relativament borroses; i, sobretot, carregades d'ambigüitats, com veurem en els subapartats que vénen tot seguit.

1.1.Sociologia i filantropia

Una de les imatges més difoses i persistents és aquella que associa la sociologia a alguna mena d'activitat filantròpica. El sociòleg és concebut com algú que es dedica a treballar amb gent, a favor de la gent, en pro dels altres.
Però aquesta mena d'imatge té a veure sobretot amb les circumstàncies de la primera etapa d'institucionalització de la sociologia a les universitats nord-americanes. És sabut que la gran majoria de les universitats més conegudes dels Estats Units són privades; i inicialment moltes estaven vinculades a alguna de les grans denominacions eclesiàstiques. Quan el protestantisme lliberal nord-americà, molt preocupat pel que aleshores se solia anomenar "les qüestions socials", va decidir que convenia professionalitzar les persones que de manera benèvola i voluntària s'ocupaven dels problemes relacionats amb la pobresa, la marginació, etc., va recórrer a la sociologia com un dels instruments més adequats per a formar aquest personal. I així s'anà introduint l'ensenyament d'aquesta disciplina en un context en el qual hi havia, efectivament, la pretensió d'ajudar i de fer el bé als altres.
El fet que la sociologia pot ser posada al servei de finalitats filantròpiques és indubtable. Es tracta, fins i tot, d'un propòsit lloable. En aquest cas, l'ambigüitat rau en el fet que no es pot perdre tanmateix de vista que les informacions i els coneixements que la sociologia ens proporciona tant poden ser útils a qui es guia per aquestes pretensions filantròpiques com a qui té unes intencions oposades. En altres paraules, no hi ha cap garantia que un bon sociòleg hagi de ser necessàriament una bona persona: empíricament es verifica que no sempre és així.
Lectures recomanades

Sobre aquesta qüestió podeu llegir les observacions de Peter Berger en el capítol primer d'Invitació a la sociologia, paral·leles al que aquí s'està dient.

També tracten d'aquest tema els capítols 1, 9 i 10 del llibre de C. Wright Mills (1987). La imaginació sociològica. Barcelona: Herder.

1.2.Sociologia i reforma social

Si les ambigüitats de la connexió entre sociologia i filantropia provenen sobretot del desenvolupament original de la disciplina als Estats Units, l'associació ambigua entre sociologia i reforma social està bàsicament relacionada amb els orígens mateixos de la sociologia a l'Europa del segle XIX.
No és pas aquest el lloc adient per a entrar en una exposició detallada d'aquests orígens i de les raons per les quals sorgeix la sociologia en un àmbit geogràfic i en un marc històric molt concrets.
Limitem-nos per ara a una única observació, destinada a posar en relleu el perquè d'aquesta connexió entre la sociologia i la voluntat d'una reforma social.
En efecte, si entenem la sociologia com una reflexió sistemàtica sobre la societat i sobre el seu funcionament, ens hauríem de preguntar quina mena de circumstàncies poden propiciar que sorgeixi aquest tipus de reflexió. I és que, en contra d'allò que tendim a donar per descomptat quan diem de nosaltres mateixos que som uns éssers que pensem, el cert és que habitualment ens aturem a pensar tan sols quan alguna cosa ens hi obliga. Ens posem a pensar quan se'ns presenta una dificultat, un obstacle; quan tenim al davant un problema que interromp el nostre anar fent rutinari i irreflexiu. Dit d'una altra manera: perquè hi hagi una reflexió sobre la societat, cal que aquesta societat sigui problemàtica, que hagi esdevingut ella mateixa un problema.
I això és el que s'esdevé amb l'ensulsiada de l'Antic Règim. Com a conseqüència de les transformacions estructurals provocades per la Revolució Industrial i del daltabaix de la Revolució Francesa, que n'és en certa manera la contrapartida en el pla ideològic, tot un tipus determinat de societat s'esquerda, trontolla i desapareix. I si els canvis demogràfics i els processos d'industrialització i d'urbanització provoquen l'emergència d'un nou model d'estructuració de la societat, cal articular en el pla del pensament i de les idees un nou tipus de discurs que expliqui, que justifiqui, que legitimi les transformacions que s'han produït.
Així neix la sociologia, com a disciplina típicament moderna i típicament occidental. Afegim-hi el fet que en aquell moment històric ben sovint es busca en la ciència no solament una eina que ens ajudi a comprendre millor la realitat que ens envolta, sinó també un instrument que ens digui què hem de pensar i com hem de viure, i tindrem explicades:

  • d'una banda, la ideologia reformista de bona part d'aquesta sociologia inicial;

  • d'altra banda, l'aparició de les figures dels grans "clàssics" de la disciplina, dels quals podríem citar:

    • A França, Auguste Comte, que la bateja, i Émile Durkheim, que la consagra com a ciència al servei de la creació d'una nova moral, laica, que substituint el paper exercit per les antigues tradicions religioses garanteixi la cohesió social.

    • A Alemanya, Karl Marx, com el gran profeta de l'esdevenidor d'aquesta societat industrial capitalista, i Max Weber, com el primer dels clàssics de la sociologia que, trencant amb aquesta concepció positivista de la ciència, talla simultàniament el cordó umbilical que vinculava la sociologia a la reforma social.

I és que, en definitiva, aquí rau el nus de la qüestió: l'ambigüitat d'aquesta imatge de la sociologia associada a la reforma i a la millora de la societat deriva del fet que la ciència és incapaç de dir-nos com haurien de ser les coses i es limita, tal com afirmava Max Weber, a ajudar-nos a comprendre millor com són, amb una mica més de lucidesa i una mica menys d'engany i d'autoengany.

1.3.Sociologia i enquestes

Si alguna imatge de la sociologia té avui a casa nostra unes certes probabilitats d'acabar esdevenint un estereotip, és a dir, si és previsible que es puguin arribar a fer acudits d'alguna faceta de l'activitat del sociòleg, aquesta és sens dubte la del sociòleg com a realitzador d'enquestes.
Comencem per dir que en algunes ocasions les enquestes poden ser força útils: útils sobretot per als creadors i manipuladors de l'opinió pública, ja siguin publicitaris o bé polítics professionals, però útils també des d'un punt de vista científic. Tanmateix, un cop dit això cal subratllar amb força quins són els límits de les enquestes, i quines són les ambigüitats a les quals dóna lloc el fet d'identificar la sociologia amb la realització d'enquestes.
Davant de les enquestes hem de ser prudents per dos motius principals:
1) En primer lloc, perquè les enquestes proporcionen senzillament un material poc o molt aprofitable, però per elles mateixes no expliquen encara res: perquè parlin, perquè expliquin alguna cosa, han de ser interpretades, és a dir, els resultats s'han de situar en un marc de referència teòric, han de ser contrastats amb unes hipòtesis de treball prèvies, etc. Fer enquestes no és fer sociologia: és, en el millor dels casos, preparar el terreny per a poder fer-ne.
2) En segon lloc, cal tenir en compte que hi ha moltes menes d'enquestes. Sense entrar en detalls tècnics que aquí no fan al cas, fixeu-vos en la diferència que hi ha entre incloure o no en un qüestionari unes preguntes que busquen:

  • dades objectives ("quin any vas néixer?");

  • dades de comportament ("quantes vegades has anat al cinema els darrers quinze dies?", "qui vas votar en les darreres eleccions?");

  • opinions ("t'agrada el cinema?", "et consideres de dretes o d'esquerres?").

És evident que el grau de fiabilitat de les respostes, i també la possibilitat de comparar-les, de fer sumes i de treure'n percentatges, és extraordinàriament divers segons els casos:

  • De les dades relatives a l'edat se'n pot extreure una piràmide d'edats, útil i fiable malgrat que aquesta encara no ens digui gran cosa a banda d'oferir-nos una descripció d'una situació determinada en un moment concret.

  • De la freqüència d'anades al cinema en podem obtenir una certa idea d'un aspecte determinat del consum cultural.

  • Del percentatge de persones que diuen que els agrada el cinema no en traurem mai altra cosa que això: comprovar quantes persones diuen que els agrada el cinema quan els ho preguntes, sense saber exactament què volen dir quan diuen que els agrada el cinema, i sense saber ni tan sols aproximadament si les que diuen que els agrada el cinema volen dir el mateix quan ho diuen.

La major part dels problemes, de les dificultats i de les ambigüitats de l'ús de les enquestes en sociologia deriven de les enquestes d'opinió, que són d'altra banda aquelles de les quals se solen fer ressò els mitjans de comunicació, i que són precisament les menys fiables i les que més es presten a manipulacions de tota mena.
Esquemàticament, les ambigüitats principals de les enquestes d'opinió són les següents:
1) Es parteix del pressupòsit que tothom té una opinió feta sobre qualsevol qüestió. La lògica més elemental ens hauria de fer adonar que sobre moltíssims temes no tenim cap opinió formada, perquè mai no ens hem aturat a pensar-hi seriosament.
Els referèndums
Políticament, un govern pot sotmetre una qüestió a referèndum; però quan ho fa no busca pas conèixer científicament l'opinió de la població, sinó fer triomfar un punt de vista determinat. Per alguna cosa es duen a terme les campanyes prèvies a la votació.
2) Tot qüestionari d'enquesta suposa una certa problemàtica. Allò que es pregunta té més a veure amb els interessos o les preocupacions de l'enquestador, que no pas amb els de l'enquestat. I d'altra banda, també en aquest cas és evident que la manera de formular les preguntes condiciona les respostes.
3) L'obtenció dels resultats (addicions, percentatges, comparacions, etc.) pressuposa la necessitat de considerar que totes les respostes volen dir el mateix. Però moltes preguntes són tan genèriques, que les respostes no són estrictament comparables. Ben sovint, tant el sí com el no poden voler dir coses molt diferents. Hi ha qui tendeix a contestar determinades preguntes des de plantejaments ètics, i hi ha qui ho fa de manera més estratègica. I les interpretacions de l'enquestador lògicament poden fer dir als resultats més o menys coses que les que deriven de les respostes literals, sense coincidir necessàriament amb la interpretació que en faria el mateix enquestat.
4) Finalment, les enquestes d'opinió parteixen del pressupòsit que totes les opinions són equivalents. La filosofia de les consultes electorals -una persona, un vot- esdevé la filosofia implícita de les enquestes. Val el mateix, en el recompte electoral, el vot d'un pagès analfabet que el vot d'un catedràtic de ciència política; semblantment, en una enquesta d'opinió, es valora igual el que puguin afirmar sobre els anticonceptius una mare de família i una monja.
No s'acaben aquí les ambigüitats de les enquestes. Però amb aquestes observacions breus n'hi ha prou per a entendre que, ni que en certes ocasions proporcionin informacions útils, la sociologia no podria anar gaire lluny si se n'hagués de refiar de manera prioritària.

2.Les característiques principals de la perspectiva sociològica

Parlar de la sociologia com a perspectiva implica prendre consciència del fet que no basta saber què és el que estem observant i analitzant, sinó que ens cal alhora saber des d'on ens ho mirem.
Diferents perspectives: un símil
Es poden fer moltes fotografies d'una catedral. La puc enfocar des de molts angles diferents, i puc emprar un teleobjectiu o un gran angular. Els resultats seran sempre, efectivament, fotografies de la catedral en qüestió, però en totes no es veurà el mateix ni de la mateixa manera. Semblantment, em puc dedicar a analitzar el tema del nacionalisme, o els problemes dels nord-africans al Maresme, o la qüestió de la religiositat sectària. Però és evident que no es veu igual el tema del nacionalisme des de Burgos que des de Berga, des d'una caserna de Toledo o des del palau episcopal de Valladolid (excepte potser en el cas que el bisbe de Valladolid sigui fill d'un coronel de Toledo, cosa d'altra banda no impossible).
Adoptar la perspectiva sociològica vol dir:
1) prendre consciència d'aquesta diversitat de punts de vista;
2) saber constantment on està situat un mateix;
3) fer un esforç per tal d'anar més enllà d'una visió tan parcial i limitada;
4) mirar d'entendre els altres punts de vista possibles.
El sociòleg i el fanal
El sociòleg, ben igual d'altra banda que qualsevol altre científic, és com aquell individu que en una nit sense lluna mirava fixament el terra, mig ajupit al costat d'un fanal. Se li acosta algú i li pregunta si té algun problema, i l'individu contesta que ha perdut les claus de casa i no les troba enlloc. Al cap d'una estona més de buscar inútilment, el vianant li pregunta si està segur d'haver-les perdut precisament en aquell indret. "No pas -replica l'individu-, però com a mínim aquí m'hi veig."

2.1.Una perspectiva parcial

Començar la caracterització de la perspectiva sociològica tot subratllant-ne la parcialitat no és simplement un exercici de modèstia, sinó de lucidesa. I això, per moltes raons; vegem-ne unes quantes:
1) En primer lloc, ja hem dit abans que la perspectiva sociològica era típicament occidental. Això significa que han existit i existeixen una colla de societats que funcionen, i que sovint funcionen prou bé, tot i prescindir tranquil·lament de la sociologia. És a dir, que la primera idea a la qual un sociòleg s'ha d'acostumar és que la seva perspectiva és vàlida, i fins i tot útil, però que no és la panacea universal, ni tan sols imprescindible.
2) En segon lloc, hauria de quedar clar que en parlar de parcialitat no ens estem pas referint a aquella mena de problemes que sol plantejar l'arbitratge en el futbol. Al contrari, des d'aquest punt de vista la perspectiva sociològica aspira més aviat a una imparcialitat exquisida, en el sentit que busca, i que busca apassionadament, assolir la màxima objectivitat: veure les coses tal com són, i entendre-les, independentment que siguin realment com a mi m'agradaria que fossin.
Parcialitat es contraposa aquí, per tant, no pas a imparcialitat sinó a globalitat, o totalitat. És a dir, que, com a perspectiva que és, la sociologia suposa un punt de vista determinat, però no l'únic possible. Ni necessàriament sempre el millor de tots els punts de vista.
3) D'altra banda, el reconeixement d'aquesta parcialitat del propi punt de vista equival a una reivindicació de la necessitat d'una aproximació pluridisciplinària als fenòmens que estudiem.
Ben sovint els científics socials tendeixen a partir d'una curiosa concepció implícita segons la qual la realitat apareixeria fragmentada en una multiplicitat de parcel·les, cadascuna de les quals seria com una mena de vedat privat de caça. L'historiador, l'economista, el psicòleg, l'antropòleg i el sociòleg es dedicarien a cultivar la seva petita propietat, tot vigilant que ningú no els trepitgés el terreny que posseeixen en exclusiva. Aquesta concepció és radicalment falsa: hauríem de partir més aviat del pressupòsit exactament contrari. Historiadors, economistes, psicòlegs, antropòlegs i sociòlegs estudiem la mateixa realitat, única i comuna a tots.
Allò que ens diferencia és precisament l'angle en el qual estem situats a l'hora de contemplar aquesta realitat. És a dir, tenim perspectives diferents sobre una mateixa realitat. Per tant, la veiem des d'angles diferents. Ens formulem preguntes diferents davant d'aquesta realitat. Però en comptes de veure en l'altre un invasor potencial del meu territori, aprenc a veure-hi algú que des de la seva perspectiva aporta punts de vista complementaris al meu, perquè tot punt de vista és per definició parcial.
4) Podríem anar encara una mica més enllà en la consideració d'aquesta qüestió de la parcialitat. Ni que això costi d'acceptar avui en les nostres societats de devots adoradors de la ciència, la perspectiva sociològica és parcial pel fet mateix de ser una perspectiva científica. Amb una manca de lògica espaterrant, hi ha actualment una tendència clara a considerar que, vist que allò que diu la ciència és veritat, res del que es digui des de fora de la ciència no pot ser veritat.
Caldria adonar-se, en canvi, que el coneixement científic no és sinó una de les múltiples formes de coneixement, al costat d'altres. També a través de la poesia puc accedir al coneixement. La música és una font de coneixement. El coneixement religiós és també coneixement, encara que no sigui coneixement científic.
I hi ha igualment una forma de coneixement que és fonamental, i que és a més el que emprem més sovint, que és el coneixement assenyat i de sentit comú de la nostra vida de cada dia: aquell que em permet saber com m'he de comportar en una situació determinada, com he de circular per la carretera, o què he de fer per a telefonar a Dinamarca. Totes aquestes coses que realment "sé fer" són coneixements que tinc, coneixements prou vàlids i en la majoria de les ocasions perfectament suficients, tot i que no siguin pas coneixements científics.
Lectura complementària

Sobre la qüestió del coneixement de la vida quotidiana, vegeu:

Peter Berger; Thomas Luckmann (1988). La construcció social de la realitat. Un tractat de sociologia del coneixement. Barcelona: Herder.

El contingut d'aquest llibre depassa allò que seria raonable exigir d'un estudiant en un curs d'introducció a la sociologia. Però és una d'aquelles obres fonamentals que el sociòleg professional ha de tenir permanentment damunt la tauleta de nit.

2.2.Una perspectiva crítica

De tot el que fins aquí s'ha anat dient, se'n desprèn, amb prou claredat, que la perspectiva sociològica és una perspectiva eminentment crítica. Però potser se'n podria desprendre igualment una segona constatació: i és que, en contra del més inveterat dels costums dels polítics professionals, i en contra també dels nostres hàbits com a ciutadans, la crítica tan sols és científicament vàlida -i potser es podria afegir que tan sols és èticament acceptable- quan comença per l'autocrítica. Per aquesta raó hem subratllat com a primera de totes les característiques de la perspectiva sociològica la de la seva parcialitat.
Un cop dit això, tanmateix, la perspectiva sociològica és efectivament una perspectiva crítica. I ho és en el sentit que no es conforma amb aquelles versions o explicacions de la realitat que semblen evidents a primera vista. Si abans dèiem que calia esforçar-se per a veure les coses tal com són, i no pas com ens agradaria que fossin, ara es tracta de recordar que les coses no són el que semblen, i que no és or tot el que lluu. Dit de manera una mica més rigorosa, tota realitat es presta a lectures diverses en la mesura que amaga sempre nivells diferents de significació. I una perspectiva crítica és la que procura tenir-los tots en compte.
En la vida social hi ha unes definicions determinades de la situació que es tendeixen a imposar com a inqüestionables. Són les concepcions "oficials" de la realitat. Doncs bé, com a perspectiva crítica diríem que la sociologia s'interessa tant per aquestes concepcions "oficials" com per les concepcions "no oficials" de la realitat. Perquè allò que busca és mirar d'entendre quins grups, i en nom de quins interessos, malden per imposar com a oficials les seves concepcions de la realitat.
Concepcions oficials i no oficials de la realitat
Suposeu que viatgeu en automòbil des de Perpinyà cap a Tarragona. En un moment determinat us trobeu en plena autopista un rètol que diu: "España"; i una mica més tard, un altre que diu: "Autopista del Nordeste".
Efectivament, oficialment heu travessat una frontera, i us trobeu en aquella regió "entranyable" que fa dir en les sarsueles allò de "costas las de Levante, playas las de Lloret", i que fa venir als monarques ganes de recitar uns versos de Verdaguer mentre esquien a la Vall d'Aran.
Però suposeu també per un instant que sou un d'aquells eixelebrats que no combreguen amb aquestes concepcions oficials, i que se senten ciutadans d'una pàtria que va de Salses a Guardamar. Ni heu travessat cap frontera, ni enteneu a què treu cap això del "Nordeste"; posats a imaginar-nos rètols a les carreteres, vosaltres més aviat en col·locaríeu un a Fraga, que indiqués a l'automobilista que està penetrant en el Far West.
Podeu buscar exemples arreu, i arreu us trobareu sempre el mateix: que en la vida social ens dediquem constantment a posar etiquetes, tant a les persones com a les coses. Els anglesos són introvertits, el Papa és molt conservador, Catalunya és una nació i el Barça és més que un club.
Una de les regles d'or de la sociologia és aquella que ens fa adonar que el joc de posar etiquetes ens diu sempre molt més de l'etiquetador que no pas de l'etiquetat. La perspectiva crítica de la sociologia ens recorda que tota moneda té dues cares, i que tan interessant i instructiu és contemplar-ne una com l'altra, encara que habitualment una de les cares tendeixi a ser presentada com la cara "oficial".

"Amb això hauríem d'estar ja en situació de donar a entendre que els problemes que més interessaran al sociòleg no coincideixen necessàriament amb el que l'altra gent sol anomenar «problemes». La manera que tenen els funcionaris i els mitjans de comunicació de parlar dels «problemes socials» ho complica tot. Normalment, la gent parla d'un «problema social» quan hi ha alguna cosa a la societat que no funciona tal com se suposa que hauria de funcionar, segons les interpretacions oficials. Esperen llavors del sociòleg que es posi a estudiar el «problema», tal com ells l'han definit, i a ser possible que hi trobi alguna «solució» que resolgui l'afer de manera satisfactòria. Davant d'aquesta mena d'expectatives, fóra important que hom arribés a comprendre que un problema sociològic és quelcom de molt diferent d'un «problema social» així. [...] El problema sociològic no és tant el de saber per què hi ha coses que «van malament» des del punt de vista de les autoritats i dels que tenen la paella pel mànec, com el d'arribar a entendre com funciona tot el sistema, quins són els pressupòsits en els quals recolza, i a través de quins mitjans es manté travat. El problema sociològic fonamental no és la delinqüència, sinó la llei; no és el divorci, sinó el matrimoni; no és la revolució, sinó el govern."

Peter Berger (1986, pàg. 53 i seg.).

2.3.Una perspectiva desemmascaradora

En vinculació estreta amb el que acabem de dir sobre els diferents nivells de significació de la realitat social, podríem comparar una societat amb un edifici arquitectònic, amb la seva estructura interna i la seva façana. La façana és allò que es veu a primera vista. És més, la façana té precisament la finalitat de ser vista, de fer bonic, i de passada de dissimular l'estructura interna de l'edifici. El mateix s'esdevé amb la societat: les definicions oficials de la realitat són per a ser mostrades i per a quedar bé, i tenen a més la funció d'emmascarar l'estructura interna de la societat. Tot i així, allò que manté dempeus tant els edificis com la societat són les estructures, i no pas les façanes.
Parlar, doncs, de la sociologia com a perspectiva desemmascaradora implica la voluntat deliberada i sistemàtica de mirar a través de les façanes per a descobrir quina és l'estructura interna de la societat.
Però aquest desemmascarament es pot contemplar també des d'una altra dimensió si comparem ara la societat no ja amb un edifici, sinó amb un teatre, amb una immensa representació teatral en la qual nosaltres som els actors. Som, literalment, persones o personatges, és a dir, aquells que apareixen en l'escena d'una representació teatral. Però en aquesta representació som també, normalment, no pas els grans protagonistes, sinó actors secundaris, d'aquells que en el primer acte surten disfressats de criat, en el segon de pagès i en el tercer de qualsevol altra cosa. És a dir, que en el decurs de la representació interpretem simultàniament diversos papers, d'acord sempre amb el guió de l'obra.
Encarnar o interpretar un paper en una representació teatral: tant els francesos com els anglesos i els alemanys, d'això en diuen literalment "representar un rol". I aquí teniu l'origen de la teoria dels rols en sociologia. En la representació teatral que és la nostra vida en societat, "representem" diversos rols (familiars, professionals, etc.), sempre d'acord amb la pauta que ens marca el guió, i alhora amb aquell marge de llibertat interpretativa de què tot actor disposa.
D'altra banda, en el teatre clàssic els actors sortien a escena portant una careta, una màscara, per a simbolitzar precisament que estaven representant un paper o un rol determinat. De tal manera que etimològicament la paraula persona designa no solament el personatge teatral, sinó concretament aquesta màscara d'actor. En aquest sentit, la sociologia és una perspectiva desemmascaradora en la mesura que és l'intent de comprendre quins són els papers o rols que interpretem tots plegats, i quines són les màscares o caretes amb les quals ens anem disfressant successivament al llarg d'aquesta representació que és la nostra vida en societat.

2.4.Una perspectiva relativitzadora

Finalment, i com a conseqüència de tot plegat, la perspectiva sociològica se'ns presenta en definitiva com una perspectiva relativitzadora.
Què volem dir amb això? Que a mesura que ens hi anem endinsant, moltes coses que habitualment tendíem a considerar com a inqüestionables deixen de ser-ho. Les evidències col·lectives s'esvaeixen, la seguretat esdevé inseguretat i les certeses es transformen en dubtes. Allò que se'ns apareixia com a absolut esdevé relatiu.
Això succeeix perquè la perspectiva sociològica ens obliga a refer en sentit invers el camí de la reificació. Si la reificació és, segons Marx, el procés pel qual l'home perd consciència del fet que és ell qui ha produït un món que acaba vivint com a quelcom diferent d'un producte humà, la perspectiva sociològica implica precisament la recuperació d'aquesta consciència.

"La reificació és l'aprehensió dels fenòmens humans com si fossin coses, és a dir, en termes no humans o potser suprahumans. Es podria dir igualment que la reificació és l'aprehensió dels productes de l'activitat humana com si fossin quelcom més que productes humans: fets de la naturalesa, efectes d'unes lleis còsmiques o manifestacions d'una voluntat divina. La reificació significa que l'home és capaç d'oblidar la seva condició d'autor del món humà; i significa també, en segon lloc, que la consciència perd de vista la relació dialèctica existent entre el productor, que és l'home, i els seus productes. El món reificat és, per definició, un món deshumanitzat, que l'home viu com a facticitat que li és aliena: un opus alienum sobre el qual no té cap control, en comptes d'un opus proprium fruit de la seva pròpia activitat productiva."

Peter Berger; Thomas Luckmann (1988, pàg. 129).

Podríem dir, per tant, que la perspectiva sociològica és de fet una perspectiva desreificadora, i que això té com a conseqüència la sensació de relativitat, de desaparició de tot criteri de valor absolut.
Històricament, tres factors principals han contribuït de manera decisiva a fer possible aquesta presa de consciència:
1) L'acumulació gradual de coneixements de la història comparada de les cultures i de les civilitzacions.
2) Les recerques d'etnòlegs i antropòlegs sobre les societats dites "primitives".
3) La revolució operada, en el si de la nostra mateixa societat occidental, per la psicoanàlisi freudiana amb la descoberta del paper de l'inconscient com a motor ocult de moltes de les nostres accions.
En efecte, la coneixença d'altres societats diferents de la nostra, i fins i tot la coneixença de la nostra pròpia societat en altres períodes històrics, ens fa adonar que tots aquells fets, comportaments i actituds que a nosaltres ens semblen evidents, que considerem "normals" i "naturals", no són els "normals" i "naturals" en altres societats, ni tan sols ho han estat sempre en la nostra.
És "natural", direm per exemple, que els pares estimin els fills. Però sens dubte no es pot estimar els fills de la mateixa manera en el marc d'una organització de la vida familiar centrada en el model d'una parella estable amb un nombre reduït de fills, que quan es tenen una munió de fills amb tota una colla de mares -o de pares- diferents. Ni s'estima els fills de la mateixa manera en una època en què la reducció de les taxes de mortalitat infantil fa que la mort d'un nadó sigui viscuda com una desgràcia, que en un temps en què la meitat dels infants no arribaven als dos anys. Quan diem que és "natural" que els pares estimin els fills, estem pressuposant implícitament que pare biològic i pare social són una mateixa persona. Però hi ha societats nòmades africanes en les quals el pare biològic no conviu amb la tribu de la dona, i és el germà d'aquesta el qui socialment fa de pare de la criatura.
Sociològicament, no hi ha res ''natural''
Sociològicament, caldria prohibir l'ús dels adjectius natural i normal. O com a mínim, si és que no ens sabem estar de fer-los servir, és imperatiu que els posem entre cometes cada vegada que fem referència a fets socials. Així, per exemple, és natural (sense cometes) que el sol surti cada dia, i fins i tot que surti per l'est. Però que el tren de dos quarts de nou circuli amb puntualitat, i fins i tot que s'aturi a l'estació, de "natural" no en té res.
Els exemples es podrien multiplicar, i allargar indefinidament. I allò que ens demostren és que el que inicialment podia semblar un principi absolut és de fet una construcció social, i que allò que espontàniament tendim a considerar "natural" és en definitiva social i cultural de cap a peus.
La perspectiva sociològica, doncs, ens fa adonar de la relativitat dels nostres comportaments. I del caràcter socialment construït i culturalment condicionat de les nostres idees. Queda aparentment tan sols un darrer reducte inviolable en el terreny dels nostres sentiments. I aquest és el reducte que Freud es va encarregar de desmuntar, tot mostrant que la vida social no està tan sols presidida per múltiples formes d'engany sinó també, i sobretot, d'autoengany.
Si el teatre de la societat és una farsa, ens solem dir, ens queda almenys el consol de saber que un mateix no s'enganya. I ens construïm així el mite de la nostra autenticitat, de la nostra espontaneïtat i de la nostra sinceritat. Al cap i a la fi, decidim satisfets, com a mínim jo dic el que penso. Fins al dia que descobrim que les coses no són tan senzilles. Formulat en termes de paradoxa: no solament no és veritat que sempre dic el que penso, sinó que en general quan dic el que penso és perquè no penso el que dic, mentre que quan penso el que dic em guardo prou de dir el que penso.

3.L'objecte d'estudi de la sociologia: la societat

Afirmar que la sociologia estudia la societat, o que la societat és l'objecte d'estudi de la sociologia, és tan evident i indiscutible que no cal entretenir-s'hi. Però si consulteu manuals d'introducció a la sociologia o diccionaris, hi trobareu dotzenes de definicions diferents de societat. A primer cop d'ull, la majoria us semblaran segurament prou enraonades; fins i tot potser prou convincents. Pregunteu-vos, però, no tant si us semblen poc o molt boniques, sinó fins a quin punt us són útils, i veureu com en moltes ocasions no sabreu què fer-ne a banda d'intentar memoritzar-les.
La definició que us proposem a continuació és sens dubte molt senzilla i elemental. Tant, que no mereixeria l'honor de figurar en cap diccionari. És gairebé una definició d'estar per casa, però té en canvi l'avantatge de poder ser presa com un punt de partença per a posar-se a treballar. A mesura que anirem avançant, la podrem matisar i completar. Però de moment l'única cosa que li exigim és que ens sigui una eina útil per a la reflexió, i per a anar introduint uns quants conceptes bàsics.
La societat és la nostra experiència amb la gent que ens envolta.
Tot seguit analitzem breument cadascun dels elements d'aquesta proposta de definició.

3.1.La persona humana com a ésser social

Per què podem afirmar que la societat és la nostra experiència?
La societat és el context de totes les meves experiències. Fins i tot de la meva experiència del món, i de l'experiència que tinc de mi mateix. Els altres intervenen en totes les meves experiències, des del moment mateix del naixement i fins al moment de la meva mort. Hi intervenen ja sigui possibilitant-les, ja sigui condicionant-les, o bé modificant-les.
Activitat
3.1. Mireu si sou capaços de trobar una sola experiència, real i concreta, en la qual els altres no intervinguin.
Ni tan sols el somni, experiència solitària per excel·lència, no és possible sense els altres, en la mesura que ni el narcisista més reconsagrat no és capaç de somiar-se exclusivament ell mateix. La persona ho és, esdevé persona, en relació constant amb els altres. Sense aquesta permanent interacció, senzillament no hauríem arribat a ser persones.
Pel·lícules recomanades

Algunes pel·lícules il·lustren prou bé aquesta qüestió:

Werner Herzog (1974). El enigma de Gaspar Hauser (Jeder für sich und Gott gegen alle).

François Truffaut (1969). L'infant salvatge (L'enfant sauvage).

En el moment de l'inici de les pel·lícules, efectivament, els protagonistes no són "persones".

En efecte, res de tot allò que anomenem personal no existiria sense els altres. Començant pel meu nom, amb el qual m'identifico, però que m'ha estat donat i fins i tot imposat, i continuant per les meves maneres de fer, de pensar i de sentir. Tant els meus comportaments com les meves idees i els meus sentiments són, en molt bona part, conseqüència de la influència que els altres han exercit sobre mi.
Aquest fet va estretament lligat al subdesenvolupament instintiu i al caràcter "prematur" de l'individu de l'espècie humana en néixer.
Tota la temàtica del procés de socialització arrenca d'aquesta constatació, que ens permet entendre una afirmació paradoxal, però alhora sociològicament fonamental: la nostra identitat personal es construeix socialment.
En definitiva, doncs, sóc com sóc, sóc el que sóc i sóc qui sóc gràcies als altres (i potser, de vegades, per culpa dels altres). En aquest sentit podem afirmar, com ho insinuava ja la definició de societat de la qual hem partit, que jo sóc jo i allò que m'envolta. Tal com deia Ortega y Gasset, en una expressió molt similar, "soy yo y mi circunstancia". O si es volgués formular en termes encara més contundents: sóc allò que els altres han fet de mi.
De tota manera, la fórmula contundent "Sóc allò que els altres han fet de mi" és alhora certa i incompleta. Sóc en part allò que els altres han fet de mi. Però quan abans comparàvem la societat amb un teatre, vèiem que no es tractava pas d'un teatre de titelles, sinó d'un teatre d'actors vius, amb una capacitat d'interpretació que ens diferenciava els uns dels altres, i que feia de la nostra representació dels rols que el guió ens havia assignat un treball de creació. Jean-Paul Sartre ho va sintetitzar en una fórmula magistral: "Sóc allò que faig a partir del que els altres han fet de mi" ("L'homme est ce qu'il fait de ce qu'on a fait de lui").
La societat és, doncs, una experiència de tota la vida, tant si ho sabem com no, i això individualment i col·lectivament. És a dir:
1) d'una banda, és una experiència independent de tota forma de sociologia, que continuaria sent fonamental encara que la sociologia no existís;
2) d'altra banda, és una experiència que comença abans que com a individus siguem capaços de tenir-ne consciència.
És en aquest sentit que biografia, història i societat són les coordenades de tot estudi de l'home. La nostra biografia és la història d'aquesta experiència que és la societat. Es tracta d'una biografia construïda en relació amb d'altres i, per tant, social. I és alhora una biografia que s'inscriu en la història d'una societat que és anterior a nosaltres i que ens sobreviurà. Al mateix temps, el coneixement que tinc de la història i de la societat és un coneixement adquirit biogràficament. En l'espai i en el temps, la biografia és la història de la nostra trajectòria en la societat.

3.2.La rutinització de l'experiència

La societat és la nostra experiència amb la gent que ens envolta, dèiem en la nostra proposta de definició.
Però és evident que no totes les experiències que fem en el decurs de la nostra vida són idèntiques. Hi ha diferents tipus d'experiències, que esquemàticament podríem situar a l'entorn de dos pols extrems:
1) Aquelles experiències que constitueixen sorpreses.
2) Les experiències rutinàries.
Activitat
3.2. Us podeu imaginar fàcilment exemples d'ambdós tipus d'experiències. Atureu un moment la lectura i busqueu-ne. Penseu en tota mena de situacions que descriuríeu amb una frase que comencés d'aquesta manera: "La primera vegada que...". I a l'altre extrem, en aquelles situacions que més aviat lligarien amb la frase: "Cada vegada que...".
Però tan important o més que la distinció entre sorpreses i rutines és adonar-se que es tracta d'un procés: el procés de rutinització de l'experiència.
Quotidianitzar
Max Weber parlava de fet del procés de Veralltäglichung, que literalment podríem traduir per 'quotidianització' de l'experiència (la qual cosa ens serveix, de passada, per a demostrar que en català som capaços d'escriure mots tan llargs com en alemany!). El procés de quotidianització és el que ens fa passar del "primer dia" d'una experiència determinada a aquelles experiències que són pròpies o típiques de "cada dia".
En general, la novetat i la unicitat de l'experiència disminueixen amb el temps, amb l'edat. En el decurs de la nostra biografia, de l'infant al vell, passem del "tot és sorpresa" a una situació en la qual la sorpresa esdevé cada cop més improbable.
Malgrat la connotació pejorativa que sovint atorguem a la paraula rutina, sociològicament és important adonar-se que la nostra experiència en societat és bàsicament una experiència de rutines. Una vida social permanentment sotmesa a situacions de sorpresa conduiria individualment a la bogeria, i col·lectivament al caos. Ni que les sorpreses siguin sempre possibles, generalment comptem amb el fet que allò que es produirà no serà la sorpresa, sinó la rutina.
El fet de poder-nos comportar rutinàriament, i de fer les coses "d'esma", ens permet d'altra banda no haver de posar sistemàticament tots cinc sentits en allò que estem fent (en vestir-nos, en manipular la forquilla i el ganivet a l'hora de menjar, etc.). Podem fer una cosa, i estar pensant simultàniament en d'altres.
La rutinització de l'experiència és, doncs, una condició de funcionament de la societat.
En la terminologia habitual en els manuals de sociologia, diríem que la rutinització de l'experiència suposa la creació d'unes pautes de comportament, alhora que l'aparició d'unes expectatives del comportament que adoptaran els altres.
És a dir, que el comportament -propi i d'altri- està socialment regulat segons els diferents contextos en els quals es produeix. Amb això hem tornat a anar a parar a la teoria dels rols, que ens diu que hi ha d'haver una coincidència relativa entre allò que jo faig (en l'execució d'un rol) i allò que els altres esperen que faci (expectativa del rol).
Dit encara d'una altra manera: el nostre comportament en societat està estructurat. De fet es pot afirmar que tota societat està estructurada: i el conjunt de pautes que regulen el comportament dels individus són institucions.
Una darrera observació: les rutines, els rols, les estructures i les institucions poden canviar. No són eterns, ni inalterables, ni inamovibles. Però no poden desaparèixer. Sense rutines, rols, estructures i institucions no hi pot haver societat.

3.3.Relacions personals i relacions anònimes

De la mateixa manera que no totes les experiències que fem en societat són idèntiques, tampoc no ho són les relacions que establim amb els altres.
Imaginem-nos novament dues situacions extremes:
1) En certes ocasions, la interacció té lloc en situació "de cara a cara" i en una relació "de tu a tu".
2) En altres ocasions, en canvi, la meva relació amb l'altre és una relació purament anònima.
En el món rural tradicional tendien a predominar les relacions primàries, més directes, mentre que en el món urbà sovintegen més les relacions secundàries, més anònimes.

  • En el primer cas podríem dir que tothom coneix tothom, i els coneix des de tots els punts de vista. En el segon, en canvi, ningú no coneix gairebé ningú des de tots els punts de vista.

  • Les relacions primàries impliquen dosis considerables d'afectivitat, mentre que en les relacions anònimes el criteri de la funcionalitat és prioritari.

  • D'altra banda, el predomini de les relacions més directes suposa unes formes de control social polivalent, raó per la qual l'individu integrat en el món urbà tendeix a valorar positivament un cert grau d'anonimat en les seves relacions personals.

Semblantment, en el decurs de la seva biografia l'individu tendeix a anonimitzar les seves relacions. L'infant és relativament incapaç de destriar els elements funcionals dels elements afectius de la relació, mentre que l'adult (en la vida professional, per exemple) maldarà per no barrejar aquests elements. En aquest sentit, anomenem socialització el procés pel qual l'individu passa gradualment del micromón de l'experiència més immediata al macromón de les relacions abstractes.
Fixem-nos, en efecte, en l'extraordinària diversitat de les relacions socials de qualsevol de nosaltres. Recordem aquella distinció que establia Josep Pla entre "amics, coneguts i saludats". Entre les meves "relacions", hi ha des dels més íntims, els familiars, amics i coneguts de tota la vida, fins a aquells amb qui m'he trobat una sola vegada; i des d'aquells que conec tot i no haver-los vist mai "cara a cara", perquè són escriptors que he llegit, polítics que he vist per televisió o personatges dels quals he sentit parlar, fins a aquells que ni he vist ni conec però que malgrat tot tenen una certa relació amb mi, en la mesura que garanteixen que la meva carta a un amic arribarà a bon port o que se m'encendrà el llum quan premi l'interruptor.
Fins i tot podríem parlar de l'existència d'un cert tipus de relacions amb persones que ja no hi són, o bé que encara no han nascut. Els meus avantpassats, per una banda, i els meus successors, per l'altra. Així, per exemple, sóc un pianista professional i m'he especialitzat en la interpretació de Mozart; o sóc un sociòleg deixeble de Max Weber, tot i que Weber ja havia mort quan vaig néixer: la meva relació amb Mozart, o amb Weber, té per a mi molta més importància que la que pugui tenir amb una colla de gent que veig cada dia, fins i tot cara a cara. Semblantment, estic consentint una colla de sacrificis i organitzant una colla de projectes per tal de deixar un negoci en marxa als meus néts, tot i que encara no en tinc cap.
Veiem, doncs, que si la societat és la nostra experiència amb la gent que ens envolta, no tota la gent que ens envolta té per a nosaltres la mateixa importància, ni establim amb ells la mateixa mena de relacions. La significativitat de les nostres relacions depèn de diversos factors, entre els quals caldria tenir en compte:
1) La freqüència de la relació.
2) El grau d'intimitat.
3) L'interès que l'altre té per a nosaltres.
4) El grau d'implicació afectiva de la relació.
Sovint aquests factors es presenten junts, però no sempre és així. En la relació de parella, per exemple, o en la relació entre pares i fills, hi ha alhora freqüència, intimitat, interès i afectivitat. Però en altres casos, entre aquelles persones que veig més sovint cara a cara, n'hi ha que són íntimes i interessants, n'hi ha que són més íntimes que interessants, i d'altres que són més interessants que íntimes. Entre aquelles persones que conec poc o molt, n'hi ha que m'interessen molt, i d'altres que no. Quant a aquelles persones amb les quals tinc unes relacions bàsicament anònimes, el meu interès per la relació és funcional i no pas personal, tot i que no és gens impossible que moltes d'elles siguin força més interessants que alguns dels meus amics.
Els dos pols extrems d'aquesta gradació els constitueixen aquells que George H. Mead va anomenar respectivament l'altre significatiu i l'altre generalitzat. I és l'aprenentatge dels rols el que biogràficament em permet passar progressivament de l'un a l'altre.
En el decurs de la meva biografia passo progressivament de la convicció que la meva mare és l'única del món, a la (dolorosa) presa de consciència que el món és ple de mares, és a dir, de persones que exerceixen el rol de mare, una de les quals és la que em fa de mare a mi.

3.4.El marc de la vida quotidiana

Finalment, aquest conjunt d'experiències que fem amb els altres que ens envolten es desenvolupen bàsicament en el marc de la vida de cada dia.
El marc de la vida quotidiana constitueix el "nostre món". No és l'únic món possible, però sí que és el més "real" de tots, fins al punt que tendim a percebre aquesta realitat de la vida quotidiana com "la realitat" per excel·lència. Una realitat de la qual podem sortir, certament, però sempre de manera transitòria i provisional (en el somni, en l'èxtasi, en l'aventura), per acabar tornant-hi. Aquell que viu permanentment fora de la realitat de la vida quotidiana sol ser estigmatitzat com a boig.
El marc de la vida quotidiana té tres característiques principals:
1) En primer lloc, la realitat de la vida quotidiana és una realitat ordenada. I el llenguatge -verbal, gestual o simbòlic- és el gran ordenador d'aquesta realitat.

"Els fenòmens [de la realitat de la vida quotidiana] estan organitzats d'antuvi segons unes pautes que semblen independents de la meva aprehensió, i que se li imposen. La realitat de la vida quotidiana apareix ja objectificada, és a dir, constituïda per un ordre d'objectes designats com a objectes abans de la meva entrada en escena. El llenguatge emprat en la vida de cada dia contínuament em va proporcionant les objectificacions necessàries, i postula l'ordre dins el qual tenen sentit, i dins el qual la vida quotidiana m'esdevé significativa. Així, resideixo en un indret que té una designació geogràfica; faig servir unes eines (des dels obrellaunes fins als automòbils) que també tenen una designació en el vocabulari tècnic de la meva societat, i visc en el marc d'una xarxa de relacions humanes (des del club d'escacs fins a la pàtria) que també estan ordenades mitjançant el vocabulari. En aquest sentit, el llenguatge fixa les coordenades de la meva vida dins la societat, i omple aquesta vida d'objectes significatius."

Peter Berger; Thomas Luckmann (1988, pàg. 41).

2) En segon lloc, la realitat de la vida quotidiana és una realitat intersubjectiva, és a dir, una realitat compartida amb els altres. Mai no compartida del tot, però. Això és precisament el que fa que tinguem coses a dir-nos, a comunicar-nos. No hi hauria possibilitat de comunicació si no tinguéssim un mínim rerefons d'experiències comunes, compartides, requisit indispensable per a entendre'ns mútuament.
Però per l'altre extrem, en la hipòtesi improbable de dues persones que compartissin íntegrament la totalitat de les experiències, el diàleg, encara que possible, deixaria de tenir interès. Les relacions socials, en el marc de la vida quotidiana, es caracteritzen pel fet que compartim prou experiències per a tenir alguna cosa de què parlar, i que tenim prou experiències discrepants perquè valgui la pena parlar-ne.
Això significa que els individus, i els grups, tenim uns repertoris de coneixements (ben igual que el músic professional, que té un repertori de peces i d'autors que ha treballat i que és capaç d'interpretar). I significa igualment que en la vida social hi ha una distribució, i una distribució desigual, del coneixement.
3) En tercer lloc, la realitat de la vida quotidiana és una realitat donada per descomptat. O dit d'una altra manera, és una realitat feta bàsicament de certeses, i no pas de dubtes. En contra del que sovint tendim a creure, la vida humana no és "un mar de dubtes": més aviat és "un mar de certeses", enmig del qual sorgeixen, de tant en tant, alguns dubtes. El dubte s'aprèn; però la certesa és anterior al dubte.
Molt sovint tendim a associar el dubte a la ignorància, i el coneixement a la certesa. Però la nostra pròpia experiència de la vida en societat ens diu que és ben bé a l'inrevés: l'infant, que encara ho ignora tot, no dubta de res. El seu món és un món de certeses, i de certeses absolutes. És a mesura que creix, que aprèn i que comença a conèixer, quan comença igualment a aprendre a dubtar. Però la rutinització de les experiències -de la qual hem parlat ja més amunt- serveix precisament per a esvair els dubtes i per a fer que en la immensa majoria d'ocasions, en el marc de la vida quotidiana, l'individu es mogui en un entorn de certeses. Sap que són qüestionables, però sap també que en general no té cap necessitat de qüestionar-les. No li cal "aturar-se a pensar" -ni, per tant, posar-se a dubtar- i és exactament en aquest sentit que dóna per descomptat la realitat de la vida quotidiana.
En definitiva, la vida quotidiana dels individus en la societat es desenvolupa en un marc institucional. És a dir, que tant els nostres comportaments com els nostres pensaments i sentiments estan regulats socialment. Aquestes pautes reguladores són les institucions. I la nostra integració en aquest marc institucional s'efectua a través del procés de socialització. L'anàlisi del procés de socialització i l'anàlisi de les institucions han de ser, doncs, lògicament, dues qüestions cabdals.

Resum

A partir de tots els elements que hem anat veient fins ara, al llarg d'aquest mòdul, podríem concloure que l'adopció de la perspectiva sociològica ens ensenya tres grans lliçons. Per ventura són les úniques grans lliçons que la sociologia ens pot ensenyar.
1) Les coses són com són
O, com solem dir col·loquialment, els fets són tossuts. Reconèixer que les coses són com són vol dir aprendre a fer la distinció entre el que les coses són i el que m'agradaria que fossin. Efectivament, en moltíssimes ocasions les coses no són com a mi m'agradaria que fossin. L'escola, la universitat o l'exèrcit; el govern, els partits polítics i la burocràcia; les desigualtats socials; la mort. Quan hi penso, m'adono que totes aquestes coses no són certament com a mi m'agradaria. I, tanmateix, són com són. La sociologia em serveix aleshores per a aconseguir una mica més de lucidesa i una mica menys d'engany. Per a prendre consciència no solament de la facilitat amb què sovint ens deixem enganyar i manipular, sinó sobretot de la facilitat extraordinària amb què tendim a autoenganyar-nos nosaltres mateixos.
2) Les coses no són el que semblen
Dit col·loquialment: no és or tot el que lluu. Per a aprendre com són les coses, cal anar més enllà de les aparences. Més enllà de la pura façana de les coses. Interrogar-se, i deixar-se interrogar, per la realitat que ens envolta suposa una doble capacitat: la capacitat de meravellar-se, de deixar-se sorprendre i interpel·lar, i alhora la capacitat d'adoptar una actitud de sospita, de preguntar-se què s'amaga darrere l'aparença d'aquesta mateixa realitat. És a dir, la capacitat d'acostar-se a les coses amb simpatia, i simultàniament amb voluntat de desemmascarar-les, sabent que la conseqüència d'això és la relativització. I sabent també que acceptar aquest caràcter relatiu -dels fets, i de la meva visió dels fets- és dur.
3) Les coses podrien ser diferents
Si ens quedéssim tan sols amb les dues afirmacions anteriors, acabaríem en una posició terriblement conservadora, gairebé fatalista. Al cap i a la fi, si les coses són com són, és perquè col·lectivament hem fet que fossin d'aquesta manera. El fet que el sol surti per l'est és un fet natural, sobre el qual no tenim cap control ni, per tant, cap responsabilitat. Però els fets socials (els rols, les institucions, etc.) no són d'ordre natural. I per consegüent, en som col·lectivament responsables. Amb totes les nostres limitacions i amb tots els nostres condicionaments, hi podem tanmateix fer alguna cosa. Sóc responsable d'allò que faig, i sóc responsable d'allò que deixo de fer. Sóc, en definitiva, allò que jo faig a partir del que els altres han fet de mi. I per aquesta raó la sociologia és alhora una forma de coneixement i una forma de consciència.
Una forma de coneixement i una forma de consciència que es podrien sintetitzar en les tres virtuts d'aquell vell -i bell- principi: tenir prou lucidesa per a acceptar les coses que no puc canviar, prou coratge per a intentar canviar les que pugui, i prou saviesa per a ser capaç de distingir les unes de les altres.

Activitats

1. Tal com s'ha observat en aquest mòdul, un dels elements fonamentals de la perspectiva sociològica és la descoberta de la importància que tenen per a la vida social les rutines i, més concretament, el món donat per descomptat. Sense l'existència d'aquestes evidències, la vida en societat seria pràcticament impossible. Tanmateix, aquest caràcter "evident" fa que sovint les interpretacions de la realitat s'imposin malgrat que l'experiència personal sembla que les contradigui.
Llegiu el conte breu de Pere Calders Invasió subtil i observeu quins elements de la narració posen de manifest la importància de les rutines, el món donat per descomptat i les evidències col·lectives. Podeu trobar el text per a l'activitat a la web de l'assignatura.

Exercicis d'autoavaluació

1. Què significa que la majoria de la població, amb relació als temes que estudia la sociologia, està en situació de mercat informat?
2. En quin sentit la sociologia no és, necessàriament, ni una disciplina filantròpica, ni té per objectiu la reforma de la societat?
3. Definiu -i distingiu- breument què significa que la sociologia és una perspectiva parcial, crítica, desemmascaradora i relativitzadora.
4. En què es diferencia un problema social d'un problema sociològic?
5. A què es refereix Jean-Paul Sartre quan diu que "l'home és allò que fa a partir del que els altres han fet d'ell"?
6. Poseu un exemple de relació "de tu a tu" i un de relació anònima.
7. Què vol dir que el nostre món de la vida quotidiana és el més "real" de tots, fins al punt que el "donem per descomptat"?

Solucionari

Solucionari

Exercicis d'autoavaluació
1. Significa que, a diferència d'altres disciplines científiques, la sociologia tendeix a ser considerada com una qüestió d'opinions o de gustos, ja que la familiaritat dels temes que tracta fa que a tothom li faci la impressió que també hi entén. Però, de fet, la sociologia proposa tota una altra mirada sobre les realitats que, efectivament, ens són familiars, fins al punt de sorprendre'ns d'allò que és més quotidià.
2. La sociologia no és una disciplina filantròpica perquè tant es pot posar al servei del bé com del mal. D'altra banda, la sociologia no té cap legitimitat per a dir com han de ser les coses, sinó que es proposa un objectiu ben diferent: comprendre-les.
3. La perspectiva sociològica és parcial en el sentit que no abasta la totalitat de la realitat, sinó que pot treballar conjuntament amb altres disciplines que completen la seva visió. És crítica perquè no s'acontenta amb la versió oficial de la realitat que ens dóna el poder establert, sinó que precisament vol saber com aquest poder condiciona la manera com es presenta la realitat social. La perspectiva sociològica és desemmascaradora perquè no s'acontenta amb l'observació dels elements més superficials i visibles de la realitat social, sinó que vol veure què hi ha darrere els decorats del gran teatre del món. I és relativitzadora perquè, en la mesura que posa al descobert el caràcter històric i construït de tota realitat, fa impossible donar-ne cap per absoluta.
4. El problema social és aquell que és definit pels qui, en la societat, tenen el poder de dir què és allò que funciona i què no funciona, i que es formula en els termes ordinaris de l'experiència social. En canvi, el problema sociològic és aquell que és definit a partir dels interrogants teòrics que proposa la sociologia, com a resultat de l'aplicació d'una perspectiva tal com ha estat definida anteriorment.
5. Aquesta frase posa de manifest el caràcter dialèctic de la relació entre l'individu i la societat, recordant que, alhora que l'individu està certament determinat per les circumstàncies socials, és també un actor viu que es pot enfrontar a aquestes circumstàncies.
6. Les relacions "de tu a tu" són les de tipus directe, com ara les pròpies del món rural, o les d'amistat o familiars. Les relacions anònimes, en canvi, en lloc de caracteritzar-se pels vincles afectius de les primeres, ho fan perquè estan fonamentades en criteris de funcionalitat i pel paper que representen cadascuna de les parts: les relacions amb el funcionari de policia que expedeix els carnets d'identitat, amb el cobrador del metro o amb l'empleat de l'oficina bancària, que s'estableixen al marge d'un coneixement personal, són relacions anònimes.
7. El fet que, biogràficament, haguem interioritzat un món de cada dia determinat, i que l'haguem "fet nostre", que l'haguem "naturalitzat", fa que esdevingui la "nostra realitat per excel·lència". Aquest món nostre, el percebem ordenat i ple de sentit, i qualsevol altra alternativa de món ens sembla estranya, poc coherent, incomprensible en molts aspectes i, a més, força absurda. És clar que els qui formen part d'un altre món consideraran que és el nostre el que és poc coherent, incomprensible o absurd. Doncs bé: aquesta familiaritat que ha convertit l'experiència del nostre món en un conjunt de rutines és allò que ens fa considerar el nostre món com el més real de tots, i que fa que el visquem, en general, de manera poc problemàtica, donant-lo per descomptat.

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Berger, P. (1986). Invitació a la sociologia. Una perspectiva humanística. Barcelona: Herder.
Berger, P.; Luckmann, T. (1988). La construcció social de la realitat. Un tractat de sociologia del coneixement. Barcelona: Herder.
Claval, P. (1991). Els mites fundadors de les ciències socials. Barcelona: Herder.
Mills, C.W. (1987). La imaginació sociològica. Barcelona: Herder.
Quivy, R.; Van Campenhoudt, L. (1997). Manual de recerca en ciències socials. Barcelona: Herder.
Referències bibliogràfiques
Cardús, S.; Estruch, J. (1984). Les enquestes a la joventut de Catalunya. Barcelona: Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya.