La societat (II). El procés d'institucionalització

  • Francesc Núñez Mosteo

    Francesc Núñez Mosteo

    Doctor en Ciències polítiques i Sociologia. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona i en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor dels Estudis d'Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya.

X08_04556_02402

Introducció

Parlarem de la societat i de la societat entesa (també experimentada) com una realitat objectiva, és a dir, com una "cosa" que és, que existeix, independent de la nostra consciència i de la nostra voluntat. Cal, doncs, que us situeu com uns observadors externs davant d'un món que voleu conèixer, un món que, com qualsevol altre humà, ja heu trobat fet quan us hi heu anat incorporant.
Això no vol dir que la societat no sigui un producte humà en constant re-construcció: la societat és el resultat de l'acció humana i l'acció humana la porten a terme els homes i les dones que viuen en societat. Sense els individus que viuen i actuen en el món social de què formen part no hi hauria societat. Però, alhora, sense societat tampoc no hi hauria acció social, perquè aquesta és el producte de la societat.
Aquesta paradoxa aparent és el que anomenarem dialèctica social: els éssers humans, en tant que actuen i estereotipen (exteriorització) un seguit de conductes, institueixen (objectivació) un món, el món social, que al mateix temps els conforma (interiorització) i també dóna forma als que s'incorporen de nou a aquest món. Per parlar amb la imaginació, és com si la societat fos el resultat de la projecció en una pantalla de projectors múltiples (singulars i semblants al mateix temps), però que allò que projecten no és més que la imatge, des de la seva perspectiva i singularitat, del que entre tots estan projectant en la pantalla. Això és tan sols una metàfora, però us ha de permetre fer-vos càrrec de la unitat, i també de la complexitat, d'aquest procés que és la vida social i del qual tots, poc o molt, som guionistes, directors i actors al mateix temps.
En aquest mòdul, sense perdre de vista la unitat del procés, haureu de centrar l'atenció en la "imatge projectada en la pantalla", és a dir, en la societat en tant que realitat objectiva, i també en el que són algunes de les seves "escenes" més rellevants: les institucions, els estrats socials, els rols, les organitzacions, etc. Ens hi podrem acostar com si els fets socials fossin coses, amb tota la consistència que el mot pot suggerir, i també podrem guardar tota la distància que per a estudiar una cosa convé mantenir. La lògica del coneixement ens permet aquest exercici de separació: podem estudiar la realitat en els seus diferents moments de producció, perquè es tracta d'una realitat construïda.
Si voleu seguir amb la metàfora del "gran teatre del món", convenientment actualitzada, podríem fer el paral·lelisme següent:

  • En el primer apartat del mòdul parlarem de les característiques dels actors i del material més bàsic necessari per a muntar la pel·lícula. Això es, mostrarem que la institucionalització té profundes arrels en les característiques antropològiques de l'ésser humà, explicarem què és una institució i quines són les seves característiques bàsiques i, finalment, assenyalarem que tota institució sol estar legitimada i que es presenta a la majoria dels actors socials com allò més natural i normal del món.

  • En el segon apartat abordarem les línies directrius del guió i dels papers que els actors, en funció del guió, hauran de representar. És a dir, veurem que la societat no és un tot homogeni i que presenta diferents estrats, tot i que segons el que es tingui en compte a l'hora de determinar i definir aquests estrats apareixen amb formes i gruixos ben diferents. També parlarem dels rols socials, que són la manera com les institucions s'encarnen i es concreten en els individus, i destacarem un dels rols que més interès desperta dins de la sociologia: el gènere.

  • En el tercer apartat veurem l'entramat més fonamental d'algunes de les escenes ja realitzades. Caracteritzarem breument la burocràcia com una de les formes d'organització més racionals i eficaces que s'han inventat i, per acabar, farem un repàs dels aspectes més importants d'algunes de les dimensions més significatives del nostre món social: educació, treball i religió.

No oblideu, però, que aquesta pel·lícula té molts anys i que ja fa molt de temps que es projecta.

Objectius

En aquest mòdul didàctic ens acostarem a la societat en tant que realitat objectivament constituïda, i des d'aquesta perspectiva considerarem els seus elements més rellevants. En finalitzar el mòdul, l'estudiant ha de ser capaç d'assolir els objectius següents:

  1. Reconèixer la relació i la interacció constants entre els individus i el món social del qual formen part, i la interdependència mútua.

  2. Saber analitzar alguns dels elements fonamentals de la societat en tant que realitat objectiva i com aquests condicionen l'individu social.

  3. Veure la importància de les institucions i les estructures socials en la formació de la identitat de l'individu, quines són algunes d'aquestes estructures i com s'encarnen en les persones.

  4. Tenir una visió general d'algunes de les organitzacions i dimensions del món social més característiques i importants de la societat occidental.

  5. Tenir uns coneixements mínims que permetin situar-se davant de la realitat social des de la perspectiva "desemmascaradora" que tot pensament sociològic ha d'afavorir.

1.El procés d'institucionalització

1.1.Bases antropològiques de la institucionalització

Si abans de començar aquesta assignatura algú us hagués preguntat què és la sociologia, probablement hauríeu sabut respondre que la sociologia és una ciència que té per objecte d'estudi la societat, la qual cosa no requereix un nivell de coneixement gaire especialitzat. En acabar el curs, després de més d'un trasbals, hauríeu de ser capaços de precisar molt més la vostra resposta.
I és que allò que realment és difícil de contestar no és de què va la sociologia, sinó què és la societat. D'això tots en tenim un coneixement espontani, irreflexiu. Proveu de contestar què és la societat i veureu que la resposta no és ni tan evident ni tan fàcil. Però per això estem fent un curs de sociologia, per a anar descobrint que la realitat social no és el que sembla i que les coses -tots ho sabem- no són el que aparenten. Intentarem, doncs, avançar una mica més en el desvetllament d'allò que és la societat, i què volem dir quan la definim com una comunitat de sentit.
L'ésser humà viu en un món ple de coses i de sentit, que ja troba fet quan -com s'acostuma a dir- ve al món. Hem vist, però, que no és gens planer el camí que ens permet incorporar-nos de ple dret a aquest món que heretem de forma força acabada. Des de bon començament fem "coses": plorem, mengem, juguem, recollim pomes, construïm escales per a recollir les pomes, i fins i tot alguns fan bonics discursos sobre la conveniència de menjar pomes per a regular el procés digestiu. Queda prou clar, doncs, que actuem, i que ho fem de maneres ben diferents i amb intencions ben diverses (algunes, fins i tot, perverses).
Heus aquí la societat: un món fet pels homes i les dones al qual ens incorporem quan naixem per tal de continuar-lo acabant. Segurament un treball herculi, esgotador, potser prometeic, inacabable però esperançador, i que requereix no poc coratge i valor. Però excavem una mica més en l'obvietat aparent de les coses, que, justament perquè són òbvies, són les més interessants per als sociòlegs i, de vegades, les que van més plenes de sorpreses.
Recordem que el món que percebem al nostre voltant, i més concretament el món social, és el resultat de l'activitat humana, de l'acció social.
Exteriorització, objectivació i interiorització són els tres moments de l'anomenada dialèctica social. Amb l'expressió dialèctica social ens referim al procés inacabable -i aparentment paradoxal- d'interacció i determinació entre l'ésser humà i la societat, és a dir, no hi pot haver realitatsocial fora de l'ésser humà, però a la vegada l'ésser humà és un producte de la societat.
Expliquem breument aquests tres moments de la dialèctica social a partir d'un exemple.
Arròs amb xocolata amarga
Imaginem-nos una parella que decideixen anar a viure junts i que cap dels dos té massa coneixements culinaris. A força d'anar assajant i provant han trobat una manera ben original -i molt bona- de preparar un plat d'arròs a la xocolata amarga, fins i tot han rebut algun elogi per part dels amics. Al cap dels anys, han tingut dos fills, que esperen amb delit que sigui diumenge per menjar l'arròs a la xocolata amarga tan bo que els fan els pares. No n'han provat altra d'igual, perquè ningú sap fer l'arròs d'aquesta manera. En Gabriel, el més gran, ajuda el pare tant com pot a fer-lo perquè quan sigui més gran voldrà preparar aquest plat als seus amics.
1) L'exteriorització és una necessitat antropològica. L'ésser humà, a diferència de la resta d'animals, no està preparat per al món, neix inacabat, mancat d'un aparell orgànic que li permeti adaptar-se espontàniament a l'entorn. Un món d'estímuls infinit ens cau al damunt quan naixem i cal que el transformem en quelcom útil i significatiu per a la vida.
Amb aquest procés d'activitat humana, que és un procés de transformació i construcció del món, l'ésser humà especialitza els seus impulsos i els dóna estabilitat, i proporciona així estructures a la vida de les quals "naturalment" està mancat. Això és el que anomenem cultura, i en aquest sentit bé podem dir que la cultura supleix l'instint (la falta d'especialització). El llenguatge és l'eina fonamental d'aquest procés; ens permet atrapar, fixar i identificar el món i donar-li sentit. Es pot afirmar que els processos biològics i socials encaixen l'un amb l'altre quan els éssers humans aprenen un llenguatge per primer cop (N. Elias, 1982).
De menjar a plat culinari
Mai ningú no neix en el buit social i en un món mancat absolutament de sentit. La jove parella de l'exemple sap, més o menys, què fer en una cuina. Davant, però, de les múltiples possibilitats de com es pot cuinar l'arròs han trobat les combinacions d'ingredients i les maneres de cuinar-los per tal que sigui un plat de cuina (en el sentit que tindria en una recepta culinària). Han fet, amb la seva acció, que un conjunt d'ingredients siguin un plat (un menjar).
2) Alhora, el món que anem produint es converteix en quelcom "exterior" a nosaltres i pren el caràcter de realitat objectiva (objectivació). Aquesta realitat pren la forma de les moltes coses que hem trobat en el món: des d'un fanal al costat de la casa on vaig néixer fins a l'economia capitalista de la societat de la qual formo part. També hi ha mares i germans, rics i pobres, lladres i gent honrada, professors i alumnes, i un nombre inacabable d'altres coses. Les institucions són també d'aquesta mena de coses que resulten de l'acció social i que serveixen per a regular-la i suplir la inadaptació inicial.
3) A poc a poc, amb alegries i disgustos, ho anem fent nostre, ens ho anem posant en la pròpia pell, ho interioritzem. És d'aquesta manera que fem nostre un llenguatge, "la meva llengua", com a part integrant de la meva personalitat. És propi de les societats humanes que els seus productes no solament siguin un món exterior, sinó part integrant de la personalitat de cada individu. Ens hem fet -ja ho hem dit, no teníem altre remei- socials, ens hem incorporat a la societat.
Però tot plegat, què és la societat? De què està feta? I nosaltres, enmig d'aquest embolic, on som? Encara més, com hi podem veure clar enmig d'aquest enrenou de gent, de grups, d'organitzacions, d'empreses, d'esglésies, d'estats...? Mirem de fer-hi una mica de llum.

1.2.Què és una institució?

Un dels resultats del procés que acabem de veure són les institucions. Les institucions són aquesta mena de coses que resulten de la necessitat humana d'orientar-se en el món i que ens ajuden a fer que aquesta orientació sigui fàcil i reeixida, que ens solucionen molts problemes i que ajuden a organitzar la vida. També hem vist que forma part del mateix procés que se'ns presentin com a realitats objectives, independents de la nostra voluntat i, de vegades, fins i tot amenaçadores. En aquest punt tractarem d'aclarir quina mena de cosa és aquesta que anomenem institució.
1.2.1.Definició
La societat és un conglomerat d'institucions. Aquesta podria ser una resposta per a qui tingués l'audàcia de preguntar-vos què és la societat. Però hauríeu sortit del foc per a caure en les brases. Perquè, què és una institució?
Abans de donar-hi una resposta, posarem un possible exemple:
L'enamorament
La Maria va conèixer l'Andreu a la festa del seu quinzè aniversari. Li va caure bé, era molt simpàtic; devien ser "bones vibracions", com havia sentit dir en una pel·lícula que ara no recordava. Va resultar que era soci de l'ateneu on el seu grup de diables guardava tots els estris. Es van anar veient al bar de l'ateneu i ell la va acompanyar un dissabte que tenien actuació. Cada dia s'hi trobava més bé, amb l'Andreu, i el tenia sempre al cap. Ho va parlar amb les amigues i es van passar moltes hores de conversa aclarint la situació.
Per fi, amb l'ajut de les amigues, ho va veure clar: estava enamorada. Un vespre es va carregar d'empenta i li va dir: "Andreu, t'estimo". "Jo també t'estimo", li va respondre l'Andreu. Des d'aquell dia "surten junts", són "promesos". Una parella com tantes altres de la seva edat. Si encara voleu un final més feliç podeu pensar que s'acabaran casant, que tindran fills, i tantes altres coses que tots sabem molt bé.
L'amor, saber que allò tan complex que li passava a la Maria del nostre exemple era amor, fer-ho públic amb la fórmula consagrada per a aquestes ocasions i estar promesos "com tantes parelles de la seva edat", tot això forma part d'una institució.
Des de la perspectiva sociològica que volem adoptar des de bon principi, propera en aquest cas a la del sociòleg nord-americà Peter L. Berger, i amb un ampli consens per part dels sociòlegs i de les sociòlogues de diferents formacions, una institució seria un patró de comportament, una mena de llibre de navegació que ens ofereix la societat i que aquesta imposa sobre les conductes dels individus. No és la negació de res, ni la mort de l'espontaneïtat, sinó una canalització (com els instints canalitzen la conducta animal), una possibilitat d'ubicar-nos en la complexitat del món i de bellugar-nos-hi sense gaires entrebancs.

Peter L. Berger ens ho resumeix així:

"Les institucions proporcionen mecanismes i maneres de fer mitjançant els quals la conducta humana esdevé modelada, pautada, i es veu obligada a anar per uns canals o a seguir unes pautes que la societat considera desitjables. El truc o l'estratagema consisteix a fer veure a l'individu que aquests canals o pautes són els únics possibles."

Peter L. Berger (1992, pàg. 111).

El llenguatge en aquest sentit és una institució, segurament la més fonamental de totes. Parlar d'amor i dir "t'estimo" il·lustra aquesta mena de patrons que permeten regular i orientar la nostra conducta. Es tracta de conceptes socials, de constructes que ens permeten donar forma (objectivar) i sentit a tot allò que ens passa. I ens passen totes aquelles coses a les quals podem donar forma i sentit. Si ho penseu bé, veureu que no és un joc de paraules. També haurem de tenir en compte que, d'institucions, n'hi ha de moltes menes, aquí només parlàvem d'allò que és al fonament.

"Les institucions socials organitzen la solució dels problemes humans fonamentals (i també no tan fonamentals). Ho fan en la mesura que governen d'alguna manera obligatòria determinades parts de l'acció social i disposen per a fer-ho de mecanismes d'execució i -en determinades circumstàncies- d'un aparell coercitiu. Alliberen l'individu gràcies a un patró de solucions més o menys evidents amb vista al problema de la conducció de la seva vida, garantint i conservant al mateix temps amb això la permanència de l'ordre social."

Thomas Luckmann (1996, pàg. 119).

1.2.2.Característiques bàsiques d'una institució
Centrem-nos ara en quines són les característiques bàsiques d'una institució, que són les característiques pròpies de tot fet social:
1) Externalitat. Les institucions són experimentades com si tinguessin realitat externa.
Tot i que hem dit que no hi ha realitat social fora de l'ésser humà, la realitat de les institucions, com ara el Barça o el matrimoni, se'ns presenta com quelcom extern i aliè a l'individu, com quelcom que existeix fora de nosaltres i que continuarà existint quan nosaltres ja no hi serem.
Externalització
Quan la Maria parla amb les seves amigues sobre allò que li passava, i aconsegueix descobrir què era allò que la neguitejava tant, treu a fora alguna cosa que era a dins (externalització), però que ella no ha creat, que no era ni un pensament ni una fantasia, sinó que existia abans, que sempre -podia pensar- havia existit; tot i que mai no havia estat de ningú. L'amor, que era el que ella sentia, no era una creació personal.
2) Objectivitat. Les institucions són experimentades com si fossin coses.
Una cosa és objectiva, real, quan tothom està d'acord que la "cosa" és allà i hi és d'una determinada manera, amb independència, a més, de si jo o algú altre en té coneixement o no.
Conceptes d'una mateixa realitat
Seguint amb el nostre exemple, podrem estar segurs que, si exceptuem algun escèptic recalcitrant, la majoria de la gent al voltant de la Maria i l'Andreu estaran d'acord que "amor", "parella" i "matrimoni" són fets de realitat i consistència indiscutibles.
3) Coerció. Les institucions tenen poder coercitiu.
Quan hem definit institució hem fet referència al fet que les institucions obliguen els individus a circular per uns canals determinats, bé perquè se'ls presenten com els únics possibles, bé perquè ens forcen a circular-hi.
Precipitació
Sens dubte que la Maria i l'Andreu, enamorats com estaven, no s'adonaven d'aquesta coacció, perquè estaven encantats de "sortir junts" i fer tot allò que fan les parelles d'enamorats. La força s'hauria fet sentir així que, per exemple, s'haguessin decidit casar l'endemà mateix de la declaració. Pares, amics, coneguts, tothom ho censuraria o ho tractaria d'impedir, pensant que era una precipitació o, encara més, que s'havien tornat bojos, i no precisament d'amor. "Aquestes coses no es fan així, no és adequat ni convenient fer-les així."
És evident que aquest poder no és absolut i que les institucions poden canviar, i de fet canvien i han de canviar perquè no són altra cosa que l'acció d'individus. La societat és el resultat d'aquesta acció com si es tractés de la imatge en una pantalla resultant de múltiples projectors. Si un de sol canvia la projecció, difícilment canviarà la imatge de la pantalla. A més, la societat ens exigeix estabilitat, ordre, continuïtat; per això aplicarà poderosos mecanismes de control a tots aquells que volen canviar d'imatge i els estigmatitzarà.
4) Historicitat. Les institucions tenen la qualitat de ser històriques.
Les coses, i entre aquestes moltes de les institucions que coneixem, ja hi eren quan vam néixer i segurament hi continuaran sent quan ens morim. El món, ja ho hem dit, sempre és una herència dels avantpassats.

"El sistema de signes que faig servir per a expressar el meu pensament, el sistema de monedes de què faig ús per a pagar els meus deutes, els instruments de crèdit que utilitzo en les meves relacions comercials, les pràctiques seguides en la meva professió, etc. funcionen amb independència de l'ús que en faig. Que es prenguin un rere l'altre els membres que integren una societat, i el que precedeix es podrà afirmar de tots ells. Heus aquí, doncs, maneres d'obrar, de pensar i de sentir que presenten la important propietat d'existir independentment de les consciències individuals."

"I aquests tipus de conducta i de maneres de pensar no tan sols són exteriors a l'individu, sinó que estan dotats d'una força imperativa i coercitiva, per la qual se li imposen, vulgui o no."

É. Durkheim (1987, pàg. 35-36).

5) Autoritat moral. Les institucions tenen autoritat moral.
Les institucions no tan sols reclamen el dret de la legitimitat, de coaccionar els que es desvien, sinó de reprimir-los moralment. Per no crear malentesos, hauríem d'aclarir que legitimitat i autoritat moral no vol dir que sigui allò més racional ni allò que més ens convindria (per més que se'ns mostra raonable i sigui el més convenient). L'estratagema, dèiem, era fer veure a l'individu que es tracta de l'única pauta possible, i a més, podem afegir, d'allò que s'ha de fer i està bé que es faci.
L'autoritat
De segur que ni els pares de l'Andreu ni els de la Maria hauran de fer ús de tot el poder de què disposen per a impedir el casament sobtat dels seus fills (i pensem que algunes institucions han tingut i encara tenen -com és el cas de l'Estat i, a l'antiga Roma, del pare de família- la possibilitat d'exercir la violència física fins a la mort). Aquests, com a bons fills, saben quin és el seu deure i fan el que amb tanta raó està manat.
1.2.3.Legitimació. Valors i significacions últimes
Com acabem de veure, les institucions se'ns presenten com a coses que existeixen fora de nosaltres i d'una manera que no depèn de la nostra percepció. A més, ens sentim obligats a conformar-nos als seus mandats, perquè sempre s'ha fet així, i perquè és així com s'ha de fer.
Lectura complementària

El caràcter paradoxal de l'existència humana (llibertat i manca de sobirania alhora) ens ho posa molt pelut per a fer segons quina mena de sociologia i de ciències socials, però aquí no és el lloc per a seguir parlant d'aquest tema.

Si esteu interessats en aquesta situació paradoxal de la condició humana i voleu seguir aprofundint en el tema, podeu llegir:

Hannah Arendt (1993). La condición humana. Barcelona: Paidós.

Tanmateix, la vida social és fràgil. Vivim entre éssers humans, molts i molt diferents, tal com des de petits hem anat experimentant. Fem coses (per exemple, parlem) i un cop les hem fet comencen a tenir efectes que, de vegades, no hauríem imaginat. És el que s'anomena efectes no desitjats de l'acció, cosa, però, que no vol dir que siguin dolents. Aquest és el preu de viure en societat: la manca de sobirania, que en aquest context vol dir no ser completament amos d'allò que fem, perquè, un cop ho hem fet, els altres hi poden respondre imprevisiblement. Això també té l'avantatge que ens permet començar coses noves, no previsibles, i en aquest sentit podríem parlar de llibertat.
Des d'aquesta perspectiva, la de la fragilitat del procés de construcció de la vida social, no ens ha d'estranyar que la societat ens exigeixi, alhora que ho facilita, ordre, continuïtat i obvietat; això és, facilitat en les nostres decisions i accions socials. Es tracta que la Maria i l'Andreu no hagin d'inventar i decidir a cada moment què han de fer un cop han optat per ser parella.
Per tot això no n'hi ha prou que ens trobem un món acabat, ben definit i amb tota la força que tenen les institucions, i que plana sobre nosaltres perquè ens hi mantinguem en fila. Cal que les institucions, i els patrons de comportament que en deriven, no tan sols sigui un fet, sinó que sigui un fet carregat d'autoritat i valor moral. És a dir: les coses "són com són" però, a més, "han de ser així". Aquesta creença mantinguda per la major part dels homes i de les dones d'una societat s'anomena legitimitat.
Legitimitat seria, doncs, la creença compartida per la majoria dels individus que un ordre de coses (en aquest cas una institució, unes pautes de comportament) és vàlid i correcte.
Sense legitimitat seria necessari que la coacció i la força estiguessin presents molt més freqüentment. Les institucions socials no solament defineixen una situació social, és a dir, que la realitat és tal com és i ho donem per descomptat, sinó que a més aquestes definicions tenen un valor normatiu: ens permeten jutjar com a correctes o incorrectes les accions morals i impliquen la presència d'uns valors.
Penseu que quan parlem de societat, els valors són el tema amagat del que estem parlant: socialitzar és iniciar els nens i les nenes en un món d'adults on els valors tenen un paper central; les institucions socials estan lligades a maneres de veure la vida amb controls sobre les nostres pautes de comportament i pensament; l'estratificació comporta importants divisions de valors, etc.
Activitat
1.1. Us proposem que analitzeu tot el que la Maria i l'Andreu donen per descomptat quan decideixen "sortir junts".
Els valors són nocions (creences) sobre què és correcte o què és incorrecte (d'una acció, per exemple). Són judicis morals sobre les accions. Els valors tenen força normativa, és a dir, ens els creiem i ens sentim obligats a una determinada acció quan estan legitimats.
De vegades pot passar, i de fet passa, que els mateixos valors estan legitimats de maneres diferents. Per exemple, podem creure que val la pena no mentir i que tenim l'obligació de fer-ho perquè és el més racional que es pot fer o perquè ho mana Déu. És també una situació semblant a aquella en què es reclama la llibertat des de dues postures ideològiques ben diferents i fins i tot oposades. No solament es legitima la llibertat de maneres ben diferents, sinó que també es creurà que els mitjans (normes socials) per a aconseguir la llibertat són molts i molt variats.
Activitat
1.2. Penseu en la defensa de la llibertat que un partit dels anomenats d'esquerres faria i el que faria un partit dels anomenats de dretes.
Més endavant parlarem del paper que la religió ha exercit i continua exercint en la preservació d'aquests mons de significat i plens de valors en els quals ens movem. No perdeu de vista la importància que per a la continuïtat de tota institució té el fet que aquesta sigui acceptada de bon grat, és a dir, que el poder que aquesta té per a fer-nos fer fins i tot el que no volem ha d'estar legitimat.
Tres tipus de legitimitat segons Weber
M. Weber analitza tres tipus de legitimitat i reconeixement d'autoritat:
1) L'autoritat o dominació tradicional, basada en la creença de la santedat de la tradició, en unes maneres tradicionals de fer encarnades en determinades persones (per exemple, un rei).
2) L'autoritat o dominació carismàtica, basada en el liderat d'una persona al voltant de la qual es crea una adhesió lliure i incondicional (per exemple, Jesucrist).
3) L'autoritat o dominació legal i racional, basada en fonaments racionals i arrelada a regles impersonals, establertes legalment i contractualment (per exemple, l'Estat).

2.La localització de l'individu en la societat: l'estratificació social

Si abans hem dit que la societat bé es podria entendre com un mosaic d'institucions (en constant canvi i autoproducció, això sí) i hem vist algunes de les característiques de les institucions -les peces del mosaic-, ara, en parlar d'estratificació, ens volem referir a algunes de les normes del guió del joc social, concretament a aquelles que impliquen una ordenació jeràrquica de les peces i, per tant, dels individus que les animen. Per ordenació jeràrquica ens referim a un accés desigual als recursos, que poden ser materials (diners, béns materials) o simbòlics (reconeixement, prestigi).
Cal aclarir que en sociologia hem de distingir entre estratificació social, que implica desigualtat, i la simple diferenciació, lligada a processos de divisió i especialització socials que no sempre tenen a veure amb un accés desigual als recursos.

2.1.De què parlem quan parlem d'estratificació

Que la societat no és un tot homogeni és una d'aquelles afirmacions que també se situen en l'ordre de les obvietats que no cal ni dir. A mesura que creixem ens adonem que hi ha gent de tota mena, i també acabem descobrint que no tan sols són diferents els uns dels altres, sinó que hi ha tipus de gent que entre ells s'assemblen en moltes coses, però que es diferencien d'altres grups de tipus de gent.
Les etiquetes
Aquestes diferències poden ser tan evidents que en veure per primera vegada algú li pengem ràpidament l'etiqueta que més li escau ("Aquest és un...") i ja el tenim classificat. Certament al nostre món cada cop són més difícils aquestes menes de classificacions, la qual cosa no vol dir que no ens siguin indispensables i que no les continuem practicant.
La diferenciació social, que és del que estem parlant, és una de les qüestions que més ha preocupat i ha centrat l'atenció de l'anàlisi sociològica; també és una de les més complexes i que més desacords ha generat. A més, és ben evident que la tipologia que pugui servir en una societat no té per què ser adequada per a una altra.
El que sí que sembla un tret universal, i en això podem estar tots d'acord, és la universalitat del fet que en tota societat els individus són assignats a una o diverses d'aquestes categories o posicions socials que sovint són jeràrquiques. Aquesta jerarquització és allò que els sociòlegs anomenem estratificació social, i les diferents categories o nivells s'anomenen estrats.
L'esclavisme a l'antiga Grècia, les castes de l'Índia o els estaments medievals són formes d'estratificació social. En la nostra societat industrial i principalment urbana parlem de classe social. La manera com els individus són assignats a un o altre d'aquests estrats socials pot variar molt, i si bé és cert que el sistema de classes, a diferència d'altres, no és rebut de forma definitiva pel naixement (ni comporta formes de tracte personal diferenciades entre persones de diferents estaments, ni està jurídicament legislat), també és cert que els nens i les nenes s'aprenen a identificar ells mateixos dins d'una jerarquia social. En aquest sentit es tracta d'una qüestió d'identitat social.
Tornem als nostres protagonistes. Imagineu-vos que la Maria és de bona família, d'aquelles bones famílies de tota la vida, amb un bon patrimoni econòmic, social i cultural. El seu pare ha ocupat alts càrrecs en l'Administració de justícia de la Generalitat, ha estat gerent d'una gran empresa i té els seus propis negocis. La seva mare és una bona pianista. El pare de l'Andreu també treballa a la Generalitat, és administratiu al Departament d'Ensenyament, i la seva mare té una parada al mercat de Gràcia. Podria ser que els pares de l'Andreu guanyessin més diners cada mes que els pares de la Maria, però tot i així tracteu d'imaginar-vos com de diferents han d'haver estat la trajectòria vital de la Maria i la de l'Andreu fins que van coincidir a la festa. El que ens hauria d'estranyar és que coincidissin a la festa, i encara més que s'enamoressin.
Cupido, tot i portar els ulls tapats, sol encertar amb les seves sagetes i sol enamorar els que són d'una condició semblant.
Ja hem vist que l'ésser humà és un ésser d'acció, que fa coses i que amb la seva manera de fer transforma i es construeix el seu propi món. També hem parlat de la seva condició de no acabat, de tenir sempre al davant una enorme tasca: fer-se la pròpia vida. Una tercera d'aquestes singulars característiques antropològiques és la qualitat de preveure, de viure abocat cap al futur, o dit d'una altra manera, l'home és un animal que fa plans (A. Gehlen, 1980).
En els temps moderns que corren, la majoria dels individus tenen plans de vida que passen per millorar el seu futur, per procurar ascendir, amb esforç si és necessari, alguns nivells en l'escala social (que en bona part ha estat heretada). Aquesta possibilitat de canviar la fortuna s'anomena mobilitat social, és a dir, qualsevol moviment dins de l'estratificació social. Certament les oportunitats de la Maria o de l'Andreu, o de tants altres com ells, estan decisivament marcades per la posició inicial en l'estratificació social. Si sou aficionats a l'esport sabreu que diferents trampolins permeten diferents tipus de salt. L'educació (i d'això molts dels que ara esteu matriculats en aquest curs en sabreu alguna cosa) ha estat en el nostre món el mecanisme més important per a la mobilitat social. També ha estat sovint associada a la mobilitat geogràfica (del camp cap a la ciutat).

2.2.Teories de l'estratificació

Les teories de l'estratificació varien molt d'un sociòleg a un altre. Entre els sociòlegs tampoc no hi ha gaire acord ni a l'hora de definir aquests nivells d'estratificació ni a l'hora de decidir què cal mirar i com cal mirar per a trobar i definir quines són les causes i quines són les conseqüències de la jerarquització social.
Jerarquització social
Podria ser que la Maria, que ha tingut accés a una bona educació, als 15 anys sabés tocar el piano tan bé com la seva mare i dominés correctament cinc llengües. Això, que pot ser una conseqüència de la seva bona situació social, serà també una causa d'una bona perspectiva.
Acostumeu-vos a pensar, mentre feu de sociòlegs i sociòlogues, en els termes de la dialèctica social abans exposada i veureu que els fets socials ni es poden reduir a una sola causa ni hi ha un únic ordre de causes, per exemple causes materials (el factor econòmic, que no és insignificant) o causes ideològiques (valors, creences) que permetin explicar l'estratificació social. Tots dos tipus de causes, i molts més, s'entrecreuen.
Vegem ara breument dues de les teories sobre l'estratificació i l'estructura social més conegudes i importants: la de K. Marx i la de M. Weber, que trobarem en el fonament de moltes de les teories sobre la classe social i l'estratificació que s'han anat formulant. Mostrarem alguns dels acords i desacords, i així veurem com fan variar la comprensió del fenomen segons que s'enfoqui d'una manera o altra.
Karl Marx
És més que coneguda l'afirmació de Marx a l'inici de Manifest del partit comunista que diu que "la història de les fins ara societats existents és la història de la lluita de classes".
Per a Marx, que no era un sociòleg però que va fer bones anàlisis sociològiques, la societat condiciona l'individu, que neix adscrit a una classe social i a uns determinats interessos (encara que l'individu no és necessàriament conscient de la seva posició de classe). Interessos de classe i confrontació de poder són determinants cabdals del procés social i històric.
L'anàlisi marxista d'aquest procés se centra en les relacions entre l'home i la seva posició amb relació als mitjans de producció i el seu diferent accés a recursos i poders escassos. La clau per a entendre les societats humanes eren les condicions materials que determinen la producció, el que s'anomena mode de producció i, en aquest sentit, el que inicia la classe i el conflicte de classes és la propietat privada dels mitjans de producció.
Lectura complementària

Sobre el paper de la propietat privada en l'esdevenir social és important tenir en compte la influència de J. J. Rousseau en Marx. Llegiu el llibre de Rousseau Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes.

En el capítol 52 d'El capital, poc abans que el manuscrit quedi interromput, Marx es proposava parlar de les classes, que defineix en funció de la propietat o no dels mitjans de producció, que condiciona les seves respectives fonts d'ingressos:
a) el salari per als treballadors, propietaris de la simple força de treball;
b) el benefici per als propietaris del capital (i dels mitjans de producció);
c) per als propietaris de la terra, les rendes de la terra.
Aquestes constituirien les tres grans classes de la societat moderna, basada en el mode de producció capitalista. Aquestes classes, que en altres escrits estan més matisades en funció dels interessos del tema, tenen una característica doble: comportar l'antagonisme dels opressors i els oprimits i tendir a una polarització en dos blocs, i solament en dos (posseïdors i no posseïdors).
Darrere d'aquesta comprensió de la classe social trobaríem:
a) Tota una teoria de la societat, segons la qual podem dir que l'ésser humà, en la seva lluita contra la natura i per aconseguir la subsistència amb el treball associat, crea formes específiques d'organització social en sintonia amb els modes específics de producció. En tots ells hi ha desigualtat i la consegüent lluita de classes. El ressort d'aquest moviment històric és la contradicció que es dóna entre les forces (capacitat de produir d'una societat) i les relacions de producció (relacions de propietat). Les revolucions serien l'expressió d'aquesta necessitat històrica. En aquest moviment, la base econòmica o infraestructura (forces i relacions de producció) determina la superestructura (consciència, creences, política, etc.).
b) Una explicació de quina ha estat i quina és l'evolució, el funcionament i l'estructura de la societat capitalista. Cal recordar que Marx el que vol és explicar el mode de funcionament propi del règim de producció capitalista en funció de la seva estructura social, i alhora com s'esdevé en funció del seu mode de funcionament. L'essència del capitalisme és, per a Marx, la recerca del benefici abans de tot (R. Aron, 1994).

"La història de totes les societats que han existit fins avui és la història de la lluita de classes.

Lliures i esclaus, patricis i plebeus, barons i serfs de la gleva, mestres artesans agremiats i fadrins; en un mot, opressors i oprimits s'han trobat sempre en oposició entre ells, i han sostingut una lluita ininterrompuda, adés amagada, adés oberta, una lluita que acabà sempre amb una transformació revolucionària de tota la societat, o bé amb la destrucció comuna de les classes combatents."

K. Marx; F. Engels (1989).

Max Weber
Una bona manera d'entendre la història del pensament i de les idees és tenir ben present que tot pensament té la seva ombra, és a dir, que sempre pensem prenent posició davant algun altre pensament o en contra: l'ombra, que secretament o calladament plana per sobre -o per sota- de les nostres idees.
En aquest sentit, Marx seria l'ombra de Weber, i la teoria de l'estratificació de Weber, una resposta a la teoria de Marx per a poder explicar millor el conflicte social en la societat moderna i corregir els "errors" o "simplicitats" de Marx en reduir-ho tot a un conflicte entre posseïdors (dels mitjans de producció i de la majoria de les riqueses) i no posseïdors.
Weber fa una aproximació al tema i distingeix tres tipus de dimensions d'estratificació basades en la divisió del poder dins de la comunitat: classe, estatus i partits. Tot ordenament jurídic, diu aquest autor, influeix directament, en virtut de la seva estructura, sobre la distribució del poder dins de la comunitat respectiva, i això, tant si es tracta del poder econòmic com de qualsevol altre. Weber defineix el poder com "l'oportunitat d'una o diverses persones d'imposar la seva voluntat en accions col·lectives, fins i tot contra la resistència dels altres". Aquesta imposició de la voluntat queda clar que pot tenir la seva base en la dominació econòmica, com creia Marx, o tenir altres arrels. Així doncs:
a) En primer lloc, tenim un fenomen de distribució del poder dins d'una comunitat basat principalment en el concepte de classe, i que fonamentalment tindria una dinàmica econòmica. La classe seria per a Weber una categoria de persones que tenen en comú unes oportunitats de vida semblants en tant que tenen unes possessions i una oportunitat d'ingressos semblants, i això comporta unes condicions de comoditat i de treball.
b) En segon lloc, Weber distingeix un fenomen de distribució del poder que ens permetria classificar les persones en grups d'estatus, basant-se més en els patrons de consum que no pas en el lloc que ocupen en el mercat o en el procés de producció. L'estatus es pot definir com la posició d'un individu dins d'un grup social pel fet que és dipositari d'un cert honor o prestigi social, i que implica un estil de vida determinat. L'estatus, juntament amb l'estil de vida, el prestigi i l'honor social, generalment és traspassat, per exemple de pares a fills o de marit a muller.
c) El tercer fenomen de distribució del poder està basat en el que Weber anomena partits. Mentre que les classes tenen el seu fonament en l'ordre econòmic i l'estatus en l'ordre social, els partits es mouen primàriament dins l'esfera del poder. La finalitat dels partits, terme que no fa referència només als partits polítics, consisteix a influir de manera organitzada sobre la comunitat i, allà on sigui possible, omplir les organitzacions socials de partidaris. Els interessos dels membres d'un partit no sempre han de coincidir amb els interessos condicionats per la situació de classe o d'estatus.
Per a Weber, aquestes tres dimensions de la distribució del poder social s'influencien mútuament, de manera que una bona posició en una d'aquestes tendeix a comportar una bona posició en les altres. A la vegada, però, els atorga una certa autonomia, i per això es parla de la seva aproximació com a "pluridimensional", en oposició amb la proposta materialista marxista, que considera que l'esfera de les relacions de producció (i la propietat o no-propietat dels mitjans de producció) és la clarament preponderant en l'estructuració de les desigualtats. De fet, ni Marx excloïa completament els elements "superestructurals" ni Weber deixava de considerar els elements econòmics com els més decisius, ja que creia que, a la societat contemporània, una situació de classe comportava, a la llarga i amb extraordinària regularitat, una situació d'estatus anàloga. Atorga, però, més autonomia als factors no merament econòmics que no pas Marx.

2.3.L'encarnació de les institucions. Els rols

Fins ara hem estat parlant, principalment, d'aquelles dimensions del món social (socialment construïdes, no ho oblidem) que se'ns presenten com a realitats objectives. En aquest subapartat ens centrarem en el que anomenem rols, una de les maneres com les persones s'ubiquen en aquestes realitats socials i s'hi identifiquen. Podem dir que el rol és una mena de vincle entre l'entramat institucional i els individus, el guió social que els individus han de seguir per moure's dins -i entre- les institucions. Un dels elements clau d'aquests guions és que també tenen un paper crucial en el que anomenàvem socialització.
2.3.1.Definició
Home, dona, pare, germana, professora, alumne, jutge, policia, presidenta, capellà... són noms adients per a milers de persones, ben diferents, però algunes de les quals tenen en comú ser, és a dir, comportar-se, pensar i sentir, d'alguna d'aquestes formes, o diverses a la vegada: com a dona, com a mare, com a professora, com a presidenta. Cadascú de nosaltres interpreta més o menys adequadament el paper que li correspon en el gran teatre del món, entra i surt de l'escena adequant-se al personatge que li toca interpretar.
En cada situació social diferent representem el rol que ens pertoca o ens ha estat assignat. En aquest sentit, el rol és el comportament que s'espera d'un individu que ocupa una determinada posició social, una mena de sistema de constrenyiments normatius als quals l'actor social s'ha de sotmetre, juntament amb un conjunt de drets correlatius a aquestes obligacions.
Al principi d'aquest mòdul apuntàvem que és propi de les societats humanes que els seus productes socials (les institucions, per exemple), a més de tenir una qualitat objectiva, també siguin part integrant de la personalitat de cada individu.
Les institucions, aquestes "coses" socials, s'encarnen en l'experiència humana mitjançant els rols. Des d'aquesta perspectiva, els rols representen l'ordre institucional. S'encarnen en l'experiència, els ajustem com un vestit fet a mida, i no solament no sentim la seva coacció, sinó que ens sentim còmodes i ens permeten moure'ns pel món amb facilitat.
També ho hem dit: a més d'actuar com a pare o com a professor, de representar quan cal i com cal aquest paper, som un pare, som un professor i pensem i sentim com ho fa un pare i un professor. És més, tot això ho fem, i per això mateix la seva força i eficàcia, de manera inconscient. La nostra identitat, la nostra ànima, ha estat forjada en el gresol social.
Els rols en joc
Tornant als nostres protagonistes, ens podríem imaginar la situació següent, que ens permetrà fer-nos càrrec de la complexa dinàmica social: el pare de la Maria, atrafegat home de negocis, ha agafat el seu vehicle tot terreny, desatenent les recomanacions municipals, per a anar des de la seva casa de Sant Gervasi fins a l'edifici de correus al principi de Via Laietana. Amb poc més de mitja hora ha arribat a correus. Evidentment, no ha trobat lloc on aparcar i, com que tenia molta pressa, ha deixat el cotxe ben arrambat, per a no interrompre el trànsit, a sobre de la vorera. Ho ha fet molt de pressa, però quan ha sortit ja era allí el guàrdia dirigint les operacions de la grua municipal.
Ja us podeu imaginar la situació: el guàrdia, fent de guàrdia, justifica l'actuació; el pare de la Maria, fent de ciutadà, argumenta que no molestava ningú i apel·la al seu dret de poder fer una gestió ràpidament. El guàrdia, fent de guàrdia, continua omplint els papers. El pare de la Maria, enfadat, l'amenaça advertint-lo que no sap amb qui està parlant, que és una persona important i que farà ús de la seva influència. El guàrdia, tranquil i segur d'estar complint la seva obligació, no li fa gaire cas. El pare de la Maria, intel·ligent, acaba de recordar que... "Escolta -li diu passant del vostè al tu-, tu no ets el Pepe? No vivies a Sant Pol? Que no te'n recordes de mi?" (la família de la Maria té una casa d'estiueig en aquest poble del Maresme). La situació social comença a trontollar.
Activitat
2.1. Imagineu-vos tots els possibles finals que pot tenir l'exemple i, en cada cas, tot el que s'hi juga.
Si bé és cert que els rols, quan estan ben definits (no sempre és així), estableixen, com hem dit, un sistema de normes a les quals estan obligats els actors socials i un conjunt de drets correlatius a aquestes obligacions, també és cert que permeten una zona d'autonomia i el manteniment d'una certa distància (variable segons el cas) entre un mateix i el paper que en aquell moment està representant. Per aquí se li obre al pare de la Maria una porta d'esperança per a recuperar el cotxe sense pagar la multa. Són inacabables les maneres que els éssers humans som capaços d'inventar i recrear per a escapolir-nos de les rigideses i els controls socials.
2.3.2.El gènere
D'entre les dotzenes de rols que podem arribar a assumir al llarg de la nostra vida, n'hi ha un que és veritablement definitori de la nostra identitat i personalitat i que condiciona i determina molts dels altres que en un moment donat podem interpretar. Segurament, és també el que representem durant més temps al llarg de la vida. Ens referim al gènere, "home" i "dona"; ser dona o ser home no és una realitat natural (biològica), sinó un fet social.
Hem vist que els rols eren com si la societat, que és un producte humà, se'ns posés a dins, seguint aquest procés que anomenem dialèctica social, en una mena d'espiral sense principi ben definit. Mai no hi ha un punt zero en l'ordre social i per a entendre la societat ens hem d'acostumar a veure aquests processos des de ben lluny: fer de sociòleg és també fer d'historiador.
D'homes i dones, sempre n'hi ha hagut, però és fàcil veure que no sempre ha estat el mateix, ni és el mateix en diferents societats, ser home i fer d'home o ser dona i fer de dona. També hem d'aprendre a interpretar aquests papers (socialització).
La veritat és que no hi ha gaires fonaments biològics que permetin explicar les diferències de comportament entre homes i dones, per la qual cosa és més que plausible que aquestes siguin fonamentalment culturals; el gènere és també una qüestió d'aprenentatge social.
Per a entendre-ho bé hem de fer una distinció entre sexe i gènere:

  • amb el terme sexe ens referim a les diferències físiques del cos;

  • amb el terme gènere ens referim a les diferències psicològiques, socials i culturals entre homes i dones.

Hi ha un bon grapat d'estudis, tots força recents, que mostren que, des del mateix moment en què ens incorporem al món (ara, amb les ecografies, ho podem fer abans), comencem a ser tractats i percebuts (recordeu la importància que això té en la formació de la personalitat) de manera diferent, en funció de si el nostre sexe és masculí o femení.
Activitat
2.2. Per a proposar-vos una entre dotzenes d'observacions possibles, fixeu-vos, si teniu oportunitat, en els qualificatius que avis, pares, familiars o amics profereixen davant d'un nounat en cas que sigui mascle o en cas que sigui femella. Un mateix nadó, si mentíssim pel que fa al seu sexe, podria servir per a fer l'experiència.
Ser home i ser dona no és el mateix; no solament se'ns percebrà de manera diferent, sinó que des de bon començament se'ns socialitzarà en diferents rols, el d'home o el de dona, i se'ns educarà en bona part de manera diferent per a acomplir correctament els rols (i les tasques) que l'home i la dona tenen assignats en cada societat. L'educació sexista és un fet inconscient, d'aquells que es donen per descomptat. No estem parlant de discriminació, encara que tots dos fets estiguin relacionats.
Interiorització dels gèneres
Fa ja algun temps s'explicava la història següent com si es tractés d'una endevinalla: un pare i el seu fill surten de Lleida amb cotxe per anar cap a Tarragona. A l'altura de Poblet tenen un accident en què el pare mor i el fill queda ferit greument. Traslladat d'urgència a l'Hospital Clínic i un cop preparat per a ser intervingut, la persona que dirigeix el Departament de cirurgia i que ha de fer l'operació diu: "Jo no puc fer l'operació; és el meu fill".
D'entrada, la història produeix perplexitat i pot portar a pensar en algun tipus d'argument lògic per a desentrellar l'aparent incoherència, però en veritat no n'hi ha cap: senzillament qui ha de fer l'operació és la seva mare. Tot allò que donàvem per descomptat pel que fa a una determinada distribució de tasques i rols en funció del gènere ens impedia una solució ràpida de l'endevinalla.
Quines són algunes d'aquestes diferències socialment assignades als rols d'home i de dona? Més enllà de la que sembla que és la universal dominació masculina (patriarcat), la diferència més remarcable en les societats industrials i urbanes contemporànies, com ara Catalunya, és la divisió del treball en dues esferes:
1) L'esfera de la producció, del treball assalariat i socialment reconegut com a treball, principalment masculina i fins no fa gaires anys reservada en bona part als homes.
2) L'esfera de la reproducció, de la cura de nens, malalts i gent gran, del treball domèstic, no assalariat i socialment no reconegut, principalment femenina i, encara ara, reservada a les dones.
Certament no són impermeables i cada cop hi ha més ponts entre totes dues, però el que les separa més i dificulta el trànsit de dones i homes d'una a l'altra té a veure amb les formes d'identificació, amb els ritmes de treball.
El fet que les dones s'incorporin al món del treball productiu no vol dir que deixin d'identificar-se (de sentir-se) com a reproductores, ni que abandonin, majoritàriament, l'esfera del treball reproductiu, per la qual cosa des de la sociologia es parla de "doble jornada" de treball. Estudis més subtils mostren la dificultat de passar d'uns ritmes de treball (on per exemple no és estrany vetllar tota una nit) a uns altres (pautats, regulats i on "el temps és or"), les renúncies a què es veuen obligades les dones que volen fer carrera professional, les dificultats per a accedir a determinats llocs de treball per la seva condició de reproductores (molts càrrecs estan "reservats" als homes), i un llarg etcètera que podeu completar vosaltres mateixos.
No ens ha d'estranyar, doncs, que en molts països es parli de feminització de la pobresa. Els canvis profunds que la industrialització i la divisió del treball han comportat en els models familiars (no és aquest el lloc per a parlar del tema, però penseu que no fa gaire més de cent cinquanta anys, i en alguns llocs molt menys, les activitats productives i reproductives no estaven separades de la cèl·lula familiar) estan deixant moltes dones separades (llars monoparentals) en situacions molt desfavorables en el mercat de treball.
És encara una pràctica habitual que les dones sacrifiquin el seu projecte professional pel del marit, que obté d'aquest sacrifici una gran rendibilitat de temps i d'esforç. Als Estats Units hi ha sentències que exigeixen una compensació econòmica per a la dona després del divorci, no per la seva feina en la llar (d'aquestes també n'hi ha hagut a Catalunya), sinó per la pèrdua de competitivitat en el mercat laboral durant els anys de matrimoni i de dedicació al marit i als fills.
A més, si donem un cop d'ull als tipus de feina a través dels quals les dones s'han incorporat i es continuen incorporant al mercat de treball, veurem que moltes estan força relacionades amb el servei, la cura i la reproducció. Les diferències de salari entre homes i dones (aquesta és una altra qüestió) per feines, i també en una mateixa feina, són força sensibles.
Com podeu sospitar pel que diem, les diferències socials per raó de gènere són considerables. Les interioritzacions d'uns rols o uns altres, l'encarnació de l'ordre social, tenen efectes subtils o evidents, conscients o inconscients, però sempre molt persistents. El llenguatge, que hem considerat la institució fonamental, és un mecanisme clau en l'assumpció dels rols d'home i de dona. També trobem diferències de gènere en les maneres de parlar (el que s'anomena estils conversacionals), en les maneres com homes i dones s'apropien el llenguatge i en fan ús. Els diferents mons en què els uns i els altres són socialitzats fan que també els "mots" siguin diferents (o perquè són diferents els mots, l'ús que en fem, són diferents els mons).
La sociolingüista nord-americana Deborah Tannen resumeix el resultat de les seves investigacions sobre la forma com els homes i les dones ens "enrolem" en el món i fem ús del llenguatge de la manera següent:
1) Els homes es perceben en el món com a individus (individualitat) enmig d'un ordre social jeràrquic on els uns són a dalt i els altres a baix, les converses són negociacions en les quals la gent tracta de mantenir una posició preferent i es defensa dels intents dels altres de situar-se per sobre de la pròpia posició. En aquest context, la vida és una mena de competició per preservar la independència i no fracassar.
2) Les dones, d'altra banda, s'acosten al món d'una altra manera: com un individu enmig d'una xarxa de connexions. En aquest món les converses són negociacions per a aproximar-se a la gent, en les quals busquen suport, confirmació i aconseguir consens. La vida, consegüentment, és una comunitat, una lluita per preservar la intimitat evitant l'aïllament.
Activitat
2.3. Si accepteu la hipòtesi de Deborah Tannen, encara que sigui com a hipòtesi que pot ser falsejada, podreu mirar de fer observacions sobre com aquests diferents estils conversacionals i usos del llenguatge es manifesten, per exemple, quan expliquem les pròpies experiències, quan donem instruccions per a fer alguna tasca, quan parlem dels altres entre amics, quan juguem o quan estant en parella intervenim de forma diferent en privat que en públic.

3.Algunes dimensions del món social

De bon principi hem volgut deixar clar que la realitat social es construeix i que, per tant, és contingent i canviant. En aquest mòdul, però, ens hem centrat en la dimensió institucional de la vida social, que és allò que sempre trobem "acabat" quan ens incorporem a qualsevol societat. Ara, volem destacar alguna de les dimensions més rellevants de les societats contemporànies com la burocràcia, l'educació, l'economia i la religió; això és, estructures institucionals i institucions que organitzen la societat i hi condicionen la ubicació dels individus.

3.1.Introducció: la burocràcia

Sempre vivim en societat, entre éssers humans. Fins i tot el desventurat Robinson Crusoe no hauria pogut sobreviure sense el món social del qual provenia: creences, coneixements i eines també es van salvar del naufragi. De fet, de vegades, desitjaríem ser un Robinson, però al cap de poc de segur que enyoraríem la presència dels altres. L'ésser humà no suporta la soledat. Naixem en una família i al cap de poc formem part d'altres grups més amplis, d'amics, de companys i companyes de l'escola. Uns anys més i, sense gairebé adonar-nos-en, som membres d'associacions i organitzacions de les quals ni tan sols coneixem una mínima part dels altres membres que, com nosaltres, també en formen part: empreses, sindicats, bancs, ONG, esglésies, estats, etc.
Aquestes organitzacions a les quals ara ens referim tenen objectius ben definits (es creen per a portar a terme un propòsit determinat) i estan organitzades formalment.
En les societats modernes com la nostra, organització formal és gairebé sempre sinònim de burocràcia.
Tots i totes heu tingut en algun moment la sensació de "ser processats", i segur que del tracte impersonal i reglamentat amb l'anònim funcionari de torn en guardeu un record no gaire agradable. Però més enllà d'aquesta experiència personal, hem de dir que la burocràcia és una de les formes d'organització (a gran escala) més racionals i eficaces que s'han inventat, amb una enorme superioritat tècnica sobre qualsevol altra forma d'organització.
La descripció clàssica, i generalment acceptada, de burocràcia la devem a Max Weber. Les característiques essencials del model (tipus ideal) weberià de burocràcia, que contribueixen a l'eficàcia de l'organització, són les següents:
1) Personal assalariat a temps complet (funcionaris). Els càrrecs estan ben definits i tenen assignat un sou. L'organització s'ha de mantenir separada de la vida privada i de les activitats del seu personal. Amb aquestes condicions s'espera evitar la corrupció.
2) Àrees de competència ben delimitades i específicament reglamentades. Tothom sap exactament quina és la seva feina, i hi ha unes regles escrites que governen la conducta dels funcionaris. Si us equivoqueu de finestreta, no us podran atendre i haureu d'anar a l'altra... o a l'altra.
3) Una jerarquia amb línies ben delimitades d'autoritat i responsabilitat. Cada buròcrata, des del primer a l'últim, és responsable d'un altre buròcrata al qual supervisa. Això ha de fer possible la transparència i, en cas de queixa, saber a qui hem de reclamar.
4) Selecció de personal sobre la base de qualificacions tècniques o professionals. Cada membre del personal està entrenat d'una manera racional per a la seva posició particular en l'esquema de l'organització. Val a dir que, a més, cada burocràcia genera els seus propis cossos de coneixements i necessita gent especialitzada en el funcionament burocràtic.
5) Cap membre de l'organització no posseeix els recursos materials amb els quals treballa. El desenvolupament de la burocràcia separa els treballadors del control dels mitjans de producció.
El gran avantatge d'aquesta forma d'organització és el que Weber anomena calculabilitat: la burocràcia està protegida contra les emocions i els capricis dels seus administradors, de manera que el seu funcionament és molt previsible. Un cop sabem les regulacions i els processos que cal aplicar en un cas concret, és fàcil calcular el camí burocràtic que seguirà i quin pot ser el resultat.
Lectura recomanada

L'escriptor Franz Kafka ens recordarà la tantes vegades experimentada incompatibilitat de la burocràcia amb els interessos particulars. També podria ser que la seva demanda constant de racionalitat, en tot moment i a tots els nivells, acabi despertant en alguns un desig irrefrenable d'irracionalitat. Aquests són uns altres nivells de l'anàlisi sociològica que podeu continuar desenvolupant.

Franz Kafka (1981). El procés. Barcelona: Proa.

Això introdueix un element d'estabilitat important en la societat (complexa i sempre canviant). A més, la burocràcia procura als dirigents polítics (o d'un altre tipus) un formidable efecte multiplicador del seu poder: permet controlar una enorme quantitat de recursos físics, humans i financers.

3.2.L'educació

De què parlem quan parlem d'educació? Per donar una definició sociològica, recorrerem a les paraules de Durkheim:

"L'educació és l'acció exercida per les generacions adultes sobre aquelles que no han arribat encara a un grau de maduresa suficient per a desempallegar-se de la vida social. Té per objecte suscitar i desenvolupar en el nen un cert nombre d'estats físics, intel·lectuals i morals, que exigeixen d'ell tant la societat en general com el medi al qual està especialment determinat."

Émile Durkheim (1989, pàg. 53).

És a dir, segons la concepció de Durkheim, l'essència de l'obra educativa consisteix a sobreposar, a l'ésser egoista i asocial que acaba de néixer, un altre que sigui capaç de portar una vida moral i social. Esperit de disciplina (que trobarem ben exemplificat en els exèrcits o en l'escola), esperit d'abnegació (una manera de dir "treballa i calla") i esperit d'autonomia (individualisme) són els elements fonamentals de la moralitat i la preocupació primordial de l'escola.
Us pot semblar una mica exagerat, però resumeix força bé la finalitat de l'educació: conservar el món al qual s'han d'incorporar les noves generacions.
Pertot arreu, en tota època i societat, hi ha educació, perquè és responsabilitat dels adults ensenyar les noves generacions i incorporar-les a un món que per a elles sempre és vell. Però és una característica del món modern que una bona part d'aquesta tasca cada cop més llarga i complexa es deixi en mans d'una organització formal com l'escola.
Podem afirmar que el nen entra al món quan comença a anar a l'escola, on es troba amb un nou tipus de jurisdicció, amb normes explícitament formulades i administrades per un personal especialitzat. Val a dir que l'escola no és el món, sinó la institució que interposem entre l'esfera privada de la llar i el món, per tal que sigui possible la transició de la família al món. En realitat, qui exigeix l'assistència a l'escola no és tant la família com l'estat; per al nen l'escola és com una mena de representant del món que té la responsabilitat d'introduir-l'hi (H. Arendt, 1993).
Avui podem dir que l'escola és, pràcticament, una institució universal, i que tots els estats inverteixen, poc o molt, en l'educació dels seus membres. L'educació ha de ser el vehicle d'organització social i ha de contribuir al progrés social, perquè aquest ha estat un dels seus ideals més pregons. Com hem apuntat més amunt, també l'individu, que participa d'aquest ethos de progrés, que creu en la possibilitat d'anar endavant, ha vist en l'escola, en l'educació, una manera de millorar la seva situació social (des d'aquest punt de vista, el fracàs escolar pot ser viscut com a deficiència moral). Aquesta ideologia educacional està organitzada en processos burocràtics als quals està sotmès l'individu.
Procés burocràtic educacional
El sistema de crèdits com a paquets de coneixement que cal anar acumulant per tal d'aconseguir metes, exàmens i jutges per a garantir el procés, i diplomes i certificats per a acreditar la competència adquirida, és un exemple prou clar. El sistema assegura gent competent (criteri molt discutible) per a fer unes tasques determinades i n'aparta els no competents. Una mena de selecció de personal que la societat fa a través de l'escola, escollint uns individus entre els molts possibles, i que assegura que la gent preparada per a les tasques necessàries serà suficient (formació).
No perdem de vista la definició de Durkheim, que veia en l'educació la internalització de la disciplina moral en cada nova generació. En aquest sentit l'escola, generalment en mans de l'estat, té com a funció, a més de la transmissió d'uns coneixements que hauran de tenir un ús pràctic en la vida o revertir en el propi profit (són dues opcions possibles), transmetre uns valors i formar gent socialment desitjable.
No cal dir que segons quins siguin o com siguin els estats variaran els valors i els tipus de ciutadans que cal modelar. Voldríem apuntar, per si a algú li interessa el tema, que l'escola com ara l'entenem és, en bona part, una conseqüència dels estats moderns.
Per a molts dels anomenats estats democràtics, l'escola havia de ser un instrument de lluita per igualar i esborrar, en la mesura que fos possible, les diferències socials, o com a mínim aquelles diferències socials que es consideraven injustes. Havia de proporcionar als joves coneixements que els fessin possible trobar un lloc (millor) en la societat. Ha estat així?
En molts països s'han fet nombrosos estudis per mirar d'esbrinar quin era el paper que podia exercir i exercia l'escola en la mobilitat (ascendent) social; però sense que es pogués rebutjar que l'educació (el coneixement) fos un factor que facilitava la mobilitat, era encara més evident que l'extracció social i familiar constituïa una de les influències principals en el rendiment escolar i, per tant, en la possibilitat de reeixir socialment. La mateixa escola (i el professorat) dóna un suport més gran als alumnes que (per condició social) estan més motivats.
Alguns autors (Ivan Illich, Pierre Bourdieu, Paul Willis) han parlat de reproducció social per a referir-se a les maneres en què l'escola, juntament amb altres institucions socials, contribueix a perpetuar les desigualtats socials i econòmiques a través de les generacions. Els nens de classe treballadora aconsegueixen feines de classe treballadora. També és fàcil imaginar-se que el fet de ser dona deu haver estat un factor important en el currículum educatiu.
Tot el que hem dit fins ara ens permet afirmar sense cap mena de sorpresa que l'educació és una agència bàsica de control social, i de fet aquesta és una de les experiències bàsiques dels nens i de les nenes a l'escola. Per control social hem d'entendre qualsevol dels mecanismes pels quals un individu és empès a observar les regles de la societat o d'un grup social.
Aquests mecanismes inclourien tots els recursos materials o simbòlics (externs o interns) de què disposa una societat per a assegurar el compliment de les normes socialment aprovades. Així és com la societat manté la gent en ordre i manté l'ordre de la gent. El control social és, apuntàvem en el primer apartat, un element intrínsec de qualsevol institució. No hi pot haver societat sense control social.
No heu de pensar que els mecanismes de control social són només una llista de normes i càstigs legalment establerts, que ho poden ser, sinó que també la pressió econòmica, l'ostracisme social o altres mecanismes molt més subtils, propis dels que anomenem grups primaris (la persuasió, la ridiculització, la murmuració o l'oprobi), són formes de control social (P.L. Berger, 1992).
Tot i que constantment vivim sota l'amenaça i la pressió d'aquests mecanismes, amb por que ens toquin la butxaca, ens deixin de banda o es parli malament de nosaltres, la majoria de les vegades, com passava a la Maria i a l'Andreu, no som conscients de la força amb què la societat ens ordena i ens configura unes formes de conducta, de pensament i fins i tot de sentiments, perquè a poc a poc les hem fet nostres. No és fàcil que l'èxit sigui absolut, molt pocs passarien la prova si disposessin d'un anell que els convertís en invisibles.

3.3.L'estructura econòmica. Treball i lleure

Per a la majoria dels éssers humans ser adult significa treballar i deixar enrere el joc. Treball i joc són dues categories antropològiques fonamentals. El que ha canviat i canvia són les característiques -i les percepcions- d'aquestes dues esferes de la vida. Tots, poc o molt, tenim experiència del que significa treballar, la qual cosa no vol dir que si vingués el tàbac de torn i ens preguntés què és això del treball, tinguéssim a punt una resposta, per dues raons:
''Us guanyareu el pa amb la suor del front''
D'ençà que Déu va condemnar el gènere humà al treball, ha plogut molt. No tots han complert la condemna, alguns han hagut de suar més que altres, i de vegades hem pensat que estava a punt de ser revocada, o que més que no pas una condemna era el camí de l'autorealització.
1) En primer lloc, perquè no sempre són clars els límits entre les activitats que consideraríem treball i les que no.
2) En segon lloc, perquè no tenim prou clar el significat que té el treball per a la vida humana. Els uns consideraríeu treball el que per uns altres seria diversió, d'altres viuríeu el treball com una imposició, mentre que els restants hi trobaríeu el camí de l'autorealització (vocació). Entre aquestes posicions ens situaríem la majoria.
Podríem definir el treball com l'execució de tasques que impliquen un esforç mental i físic i que tenen per objectiu la producció de béns i serveis per a atendre les necessitats humanes (Giddens, 1991).
Alguns d'aquests treballs, que anomenem ocupació o ofici, es fan a canvi de diners (salari). Uns altres (bona part del que abans hem anomenat treball reproductiu) no són remunerats. L'organització del treball l'anomenem sistema econòmic o economia. Certament l'esfera econòmica, sense que hagi de ser determinant, té una importància cabdal en la vida d'una societat.
La divisió del treball és un tret característic de les societats humanes. En les societats modernes i industrials aquesta divisió té una complexitat, una diversitat i unes conseqüències que mai no havia tingut.
Tot i que la divisió del treball sembla que interessa especialment als economistes, perquè va unida a la productivitat del treball i sembla una de les condicions essencials del progrés econòmic, hem de dir que es tracta d'un fenomen social, és a dir, a més d'implicar una divisió de tasques i un augment de la productivitat és, abans que tot això, un fet d'organització social. No es tracta, com de vegades es vol fer creure des de perspectives utilitaristes (economicistes), d'un fet natural i espontani, producte de la natural intel·ligència de l'ésser humà i del seu natural desenvolupament (progrés) cap a formes de productivitat més gran; ben al contrari, requereix que sigui sistemàticament organitzat i coordinat (R. Boudon i F. Bourricaud, 1990). Això vol dir que les tasques són assignades en funció d'una concepció mítica (no racional) del que és o ha de ser la societat.
La divisió del treball, doncs, no és només especialització d'aptituds i competències; requereix coordinació de tasques. Aquest va ser l'objectiu del que es coneix com a organització científica del treball o taylorisme, i que ha tingut un gran impacte en l'organització de la producció i la tecnologia industrials.
F. W. Taylor es va proposar millorar la productivitat del treball industrial, perquè segons ell el treballador produeix menys del que podria per una sèrie de raons fisiològiques, psicològiques i morals. Calia estudiar els processos industrials per a dividir-los en operacions simples ben sincronitzades.
Fordisme
L'industrial Henry Ford va posar en pràctica els mètodes de Taylor tot tenint present que la producció en massa requeria mercats de masses i aquests també s'havien de fabricar. El fordisme és el nom d'aquest sistema de producció en massa vinculat al cultiu de mercats de masses.
Tot i l'indiscutible èxit econòmic d'aquestes formes de producció industrial, les crítiques es van deixar sentir ben aviat. Segurament tots heu vist la paròdia de Chaplin a la pel·lícula Tiempos modernos. Alienació i deshumanització també són acusacions que us deuen sonar.
En els dos últims decennis, tractant de millorar la situació del treballador (sense detriment de la productivitat) s'ha experimentat substituir les cadenes de muntatge per la producció en grups de treball, tenint en compte que el treball en grup pot assolir una gran qualitat i aportar noves i originals solucions als problemes de producció.
Una altra innovació, potser amb més èxit que l'anterior, ha estat la dels anomenats cercles de qualitat (QC, de quality circle), que són grups d'entre cinc i vint treballadors que reben una formació extra i que es reuneixen periòdicament per parlar i mirar de resoldre els problemes de producció que van sorgint i millorar així la qualitat de la producció i dels productes.
També s'han mirat de reduir els càrrecs intermedis, per a aconseguir una flexibilitat més gran en el procés de producció i donar respostes més ràpides i tenir més competitivitat en un mercat força canviant (lean production, màxim de mà d'obra directa i mínim d'indirecta).
Com ja deveu estar acostumats a tenir present, no sempre, en el marc de la societat, les accions intencionals tenen els efectes desitjats o, si els tenen, també en tenen d'altres que no ho són tant. En el cas de l'organització "racional" del treball o de la introducció de l'automatització, s'esperava que alliberaria l'ésser humà de la condemna del treball. Però, en molts casos, el que hauria d'haver estat més temps lliure per a tothom s'ha convertit en atur per a alguns, el que hauria d'haver estat un mitjà de realització s'ha convertit en treball forçat.
Des de la Segona Guerra Mundial cap aquí són molts els canvis que ha experimentat el món del treball:

  • Potser el més significatiu, del qual encara no podem fer un balanç, ha estat la cada cop més gran demanda d'un treball remunerat per a les dones.

  • També estan canviant, encara que tampoc no és fàcil d'observar, els patrons culturals de molta gent davant el treball. Sembla que cada cop es valora més el temps lliure i els espais anomenats privats, en contraposició al treball com a via d'autorealització. Si el treball no arriba a ser una font de patiment i una amenaça a l'autoestima, que sí que ho pot arribar a ser, és simplement tolerat i es busquen altres esferes de la vida en les quals poder trobar la realització.

El temps lliure seria en aquest sentit un valor en alça. Però el temps lliure és un concepte ambigu, problemàtic. La gran diferència entre el món del treball i l'esfera pública, àmpliament regulats i estructurats, i el temps lliure i l'esfera privada, molt menys estructurats, pot ser experimentada per alguns com una oportunitat de vida (de llibertat per a organitzar-se un mateix), però també com una opressió (el pes de la llibertat o la manca de recursos, econòmics i també d'imaginació).
És clar que algú, amb bon criteri, podrà immediatament posar en dubte la llibertat del temps lliure, perquè si tan "lliure" fos no coincidiríem tots els mateixos dies, a les mateixes hores, en els mateixos llocs. Una resposta seria que una de les agències socials o programes que serveixen per a estructurar (reestructurar) l'esfera privada (i que s'anomenen institucions secundàries), la qual la societat moderna havia deixat una mica abandonada, ha estat el consum (consum de masses i cultura de masses), i que sens dubte s'ha convertit en una de les àrees de l'organització econòmica més importants.

3.4.La religió. El problema del sentit

La religió és un fenomen característic de totes les societats humanes. Tractar la religió com un fet social, és a dir, com un fet humà, ha estat una de les contribucions de l'antropologia i de la sociologia. Durkheim, per exemple, s'ocupa no tant de les creences religioses com dels rituals que els membres d'una societat porten a terme, en els quals veu la clau de la solidaritat social, mentre que les creences serien un símbol dels grups socials. Weber es va interessar per les orientacions normatives que defineixen i regulen la manera com vivim la nostra vida personal i professional, per com certes conductes es fan per a nosaltres obligatòries, tot i que a primera vista són un obstacle per a la satisfacció dels nostres desitjos.
Hem de tenir present que la religió s'expressa culturalment i que tota cultura té dimensions religioses; des del punt de vista sociològic, això és el que és rellevant.
Ben al principi havíem afirmat que la societat era una comunitat de sentit:

"Viure en un món social és viure una vida ordenada i plena de sentit. La societat és la guardiana de l'ordre i del sentit de la vida no tan sols objectivament a través de les seves estructures institucionals, sinó també subjectivament, en l'estructura de les consciències individuals."

P.L. Berger (1981, pàg. 40).

Tota societat humana és una empresa de construcció del món. Des d'aquesta perspectiva, P.L. Berger s'atreveix a afirmar que tota societat és, potser, un fenomen religiós, en el sentit que cada situació social depèn de la definició de la situació que fan els participants; així, la societat com un tot es constitueix per la definició de la realitat que preval. En qualsevol cas, la religió ha ocupat i ocupa un lloc destacat en aquesta tasca.
Què és, doncs, això que considerem un fet social i que anomenem religió, i com contribueix a la construcció del món social?
Multitud de coses poden tenir una significació religiosa; que això sigui així depèn de l'actitud col·lectiva. Segons Durkheim, el que tenen en comú les religions són dues coses:

  • certes creences a les quals tots s'adhereixen;

  • certs rituals que les col·lectivitats de creients representen.

La creença bàsica religiosa és que el món està dividit entre el que és sagrat (quelcom extraordinari, que surt de la rutina quotidiana) i el que és profà (allò que no és sagrat, la vida quotidiana).
Els rituals són els procediments de com la gent s'ha de comportar davant de les coses sagrades, reafirmen les creences i orienten els creients cap a una comunitat moral, estimulant la conformitat amb les seves normes. S'estableix d'aquesta manera un cosmos sacralitzat, un món que comprèn símbols institucionalitzats que defineixen la identitat del grup i permeten representar la realitat de forma concreta; creences i valors, com hem dit, i pràctiques centrades en qüestions de significació última.
Tot això dóna claus a l'individu de com s'ha de comportar en el món i davant dels altres. L'ordre social i el món en general poden ser problemàtics, molt problemàtics: hem de fer front a l'enfrontament, a la destrucció, a la guerra, al dolor, a la soledat. Ras i curt, hem de fer front a la mort i a la indiferència del món davant del nostre patiment.
En aquest sentit podem entendre la religió com una pràctica humana de dominació de la contingència (L. Duch, 1984). La religió ens dóna les solucions que hem d'adoptar davant d'aquestes qüestions relacionades amb les significacions últimes (problema del sentit), dóna respostes a les preguntes que en qualsevol ordre social queden formulades, legitima el món socialment construït, integra en un tot de sentit les situacions límit que es donen en la vida quotidiana i ens fa sentir que formem part d'una comunitat d'éssers humans.
Des d'aquesta perspectiva sociològica, un món sense mites és una utopia. Els mites són inevitables per a saber una cosa tan senzilla com què és un valor i per a fer que aquest valor valgui; sense això la vida social difícilment podria existir. Som molts i de vegades ens enfrontem els uns amb els altres. Per tal que els grups es mantinguin units calen mecanismes que creïn fortes emocions i ideals comuns.
Però no hem d'oblidar que en el món modern cada cop és més difícil viure en una situació de monopoli, almenys pel que fa a les creences religioses. Avui pertanyem a molts mons alhora i no tenen per què ser incompatibles. Es pot ser catòlic, català, científic i comunista sense que això plantegi gaires problemes, de la mateixa manera que algú pot no saber gaire bé què és. La complexitat del món en el qual vivim, la saturació de les relacions interhumanes i la interculturalitat dificulten el fet de trobar sentit i identitat.
Per tal que les nostres orientacions de valors siguin eficaces (i tinguin plausibilitat: difícilment seríem budistes a Teheran) s'han de poder cristal·litzar en un sistema de pràctiques i creences institucionalment definides. Per això tota creença religiosa (el protestantisme, per exemple, però també en aquest sentit el comunisme) no es limita tan sols a ser un sistema de valors, sinó que és també una forma d'organitzar la comunitat de creients i, no poques vegades, un projecte "religiós" sobre l'organització de la societat. Des d'aquest punt de vista, tota religió és una organització que genera els seus propis rols, relacions jerarquitzades i ben definides entre aquests rols, i tot un conjunt de normes que orienten el comportament dels que en formen part.
Com ara us resultarà a tots evident, però que no ho era tant fa alguns anys -quan el nostre país (i històricament el món occidental) vivia en situació de monopoli religiós-, les organitzacions religioses (i els grups religiosos) no són totes de la mateixa mena. La distinció més fonamental i clàssica sobre el tema, i per això mateix la més debatuda i elaborada, és la que es fa entre església i secta:
1) Max Weber, a qui devem la distinció sociològica original, caracteritza l'església (o les esglésies) com una associació amb un conjunt d'ordenaments racionalment establerts (amb vista a un fi). Aquests ordenaments tenen la pretensió de valer per a tot aquell que reuneixi determinades característiques externes (naixement, estada, utilització de determinats serveis, etc.), amb independència de si va entrar voluntàriament en l'associació o no o si va col·laborar o no en l'elaboració dels ordenaments. Les esglésies mantenen la pretensió al monopoli legítim de la coacció psíquica (que garanteix el seu ordre), concedint o refusant béns de salvació. El paral·lelisme amb l'Estat és manifest.
2) La secta, seguint també Weber, es diferencia principalment de l'església pel caràcter voluntari de l'ingrés. Amb aquesta condició, els ordenaments establerts per la secta només tenen validesa per als que en són membres per lliure decisió. Com fàcilment deveu suposar si encara manteniu una actitud pròpia de sociòlegs i sociòlogues, les sectes tendeixen a institucionalitzar-se i a convertir-se en esglésies. A més, el caràcter voluntari és d'aplicació problemàtica per als fills dels sectaris.
En qualsevol cas, això no exhaureix, ni de bon tros, la complexitat de l'anàlisi de les organitzacions religioses, ni la dicotomia església/secta no inclou la totalitat dels fenòmens religiosos. La sociologia, com la societat, no té mai un estatut definitiu. Si us agrada l'aventura, fer descobriments i trobar nous mons, i tot sense allunyar-vos gaire de casa, la sociologia pot ser un bon camí per a aconseguir-ho.

Resum

Al llarg d'aquest mòdul hem vist algunes de les dimensions del món social, i les hem vist des de la perspectiva en què aquestes se'ns presenten com a realitats objectives. Això, i l'experiència que moltes vegades tenim, ens podria portar a pensar en la societat com una mena de gran i tirànica maquinària absolutament definida i ben acabada en la qual tots i totes estem atrapats: institucions que sota l'amenaça del càstig ens diuen fins i tot com hem de sentir, estrats socials en els quals ens podem sentir més tancats que les pobres ànimes de l'infern de Dant a Divina comèdia, organitzacions que ens controlen des de ben petits i que ens condicionen el temps present i el futur.
Certament altres vegades ens adonem de l'enorme complexitat i indeterminació d'aquest gran artifici (natural, si voleu) que és la societat, així com de la fragilitat i de la impredictibilitat de tots els seus processos. I és que és feta d'éssers humans que actuen els uns enfront dels altres i tots enfront del món social en què viuen i del qual són artífexs. La capacitat que tenim els éssers humans de començar coses noves fa que no sigui possible, pel que fa al món social, cap mena de conclusió que no sigui haver de tenir molt present l'obertura de tots aquests processos als quals estem donant un cop d'ull al llarg d'aquest curs.

Activitats

"Aprendre i gaudir tot fent de sociòleg o sociòloga"
1. Escolliu dues o tres institucions i descriviu-les posant de manifest les característiques pròpies de tota institució.
2. Si fa poc que heu anat a un banquet de casament o heu d'anar-hi al llarg del curs, mireu de veure si l'organització de les taules i les persones que les ocupen respon a algun tipus de jerarquització (preneu com a referència la taula dels nuvis).
3. Descobriu els trets de tota organització burocràtica analitzant la vostra universitat.
4. Demaneu a amics o familiars que facin una llista de les característiques que consideren naturals en homes i dones i una llista de les que consideren socials o culturals. Compareu-les. Hi ha alguna diferència entre les llistes confeccionades per dones i les llistes confeccionades per homes? Són significatives d'alguna cosa?
5. Pregunteu als vostres avis (o a gent de la seva generació) com eren les seves feines i què feien quan no treballaven. Feu el mateix amb els vostres pares (o gent de la seva generació); observeu-ho en vosaltres mateixos i, en cas de tenir-los, en els vostres fills (o gent de les generacions més joves). Quines són les diferències més rellevants? Què sembla que ha canviat?
6. Llegiu l'article de Hannah Arendt "La crisis en la educación" i contesteu a les preguntes següents:
a) En quin context situa la crisi de l'educació? Descriviu-lo breument.
b) Quines són algunes de les causes d'aquesta crisi?
c) Quina relació hi ha entre educació i autoritat?
7. Llegiu els articles del debat "Los chicos con las chicas" i resumiu breument les tesis de les dues autores. Quines idees us semblem més importants?

Exercicis d'autoavaluació

1. A què ens referim quan parlem de dialèctica social?
2. Quins són els tres moments de la dialèctica social?
3. Què és la societat?
4. Què entenem per institució?
5. Quines són les característiques bàsiques d'una institució?
6. En quin cas afirmaríem que una institució està legitimada?
7. Quan parlem de mobilitat social, de què estem parlant?
8. Quins són els criteris d'estratificació de Marx i de Weber?
9. Què és un rol? Feu una llista dels que considereu que són els rols que encarneu en aquest moment de la vostra vida.
10. Podem parlar de treball amb relació a l'anomenada "esfera reproductiva"?
11. Per què és racional la burocràcia?
12. Quines són algunes de les característiques més importants de l'organització burocràtica?
13. Podem considerar l'educació escolar com un mecanisme de control social?
14. El treball s'organitza socialment seguint unes lleis naturals?
15. Quin és el paper social de la religió?

Solucionari

Solucionari

Exercicis d'autoavaluació
1. Quan parlem de dialèctica social ens referim al procés interactiu de construcció del món (social). Tota societat humana és una empresa de construcció del món; els individus construeixen amb la seva acció la realitat social -no hi pot haver realitat social fora de l'ésser humà-, però alhora l'individu és un producte de la societat.
2. Els moments del procés dialèctic fonamental de la societat són: exteriorització, objectivació i interiorització.
3. La societat és una part d'allò que l'ésser humà realitza amb la seva acció (la cultura, el món humà). La societat és com un conglomerat d'institucions, un ordre social que fa possible les comunitats humanes i els dóna sentit.
4. Una institució és un patró de comportament. Les institucions organitzen la solució dels problemes humans en la mesura que governen, i tenen força per a fer-ho, determinades parts de l'acció social.
5. Les característiques bàsiques d'una institució són cinc: externalitat, objectivitat, coerció, autoritat moral i historicitat.
6. Podem afirmar que una institució està legitimada quan els patrons de comportament que ordena no són experimentats pels individus com quelcom imposat, sinó que són viscuts pels individus com allò més normal (formen part del món donat per descomptat).
7. Amb l'expressió "mobilitat social" ens referim al moviment dels individus (o unitats familiars, o grups) dins del sistema d'estratificació d'una determinada societat.
8. Per a K. Marx el criteri d'estratificació ve donat en funció del lloc que s'ocupa en el sistema de producció d'una determinada societat, la qual cosa ens adscriu a una determinada classe social i a uns determinats interessos (de classe).
M. Weber va distingir entre tres tipus d'estratificació: la classe (definida en funció dels ingressos), l'estatus (basat en patrons de consum i estils de vida) i el poder (basat en l'adscripció política i la possibilitat d'imposar la pròpia voluntat en l'acció col·lectiva).
9. El rol és el comportament que s'espera d'un individu que ocupa una determinada posició social. Els rols són els diferents papers que interpretem en el "gran teatre del món". Cada rol porta assignats uns deures i uns drets correlatius a aquestes obligacions.
10. Sí.
11. Si entenem per racionalitat l'adequació d'uns mitjans (segons les normes del saber lògic i empíric) a la consecució d'uns fins, la burocràcia és una de les formes d'organització més eficaces en aquest sentit. La calculabilitat és un exemple d'aquesta racionalitat.
12. Algunes de les característiques més importants de la burocràcia són: el personal assalariat (funcionariat), la delimitació de les àrees de competència, la jerarquització (d'autoritat i responsabilitat), la selecció del personal d'acord amb qualificacions tècniques i professionals, el no control per part dels treballadors dels mitjans de producció.
13. Sí. L'educació és en bona part la interiorització de la disciplina moral d'una societat per part de cada nova generació, i en aquest sentit es tracta d'un mecanisme pel qual l'individu és empès a observar les normes de la societat o grup social.
14. No. Tota organització social, i en concret l'organització social del treball, requereix una constant assignació i coordinació de tasques en funció d'uns criteris que en cap cas són "espontanis" o naturals, sinó que responen a una determinada concepció del món, de la societat o, en aquest cas, del treball.
15. Un dels papers socials més destacats de la religió ha estat i és la tasca de construcció (preservació i legitimació) del món social. Tampoc no hem d'oblidar el lloc fonamental de la religió en la donació de sentit a la vida humana. Des d'aquesta perspectiva hem definit la religió com una pràctica humana de dominació de la contingència.

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Berger, P. L. (1992). Invitació a la sociologia. Barcelona: Herder.
Berger, P. L.; Luckmann, T. (1988). La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder.
Boudon, R.; Bourricaud, F. (1990). Dictionnaire critique de la sociologie. París: PUF.
Miguélez, F. i altres (coord., 1997). Desigualtat i canvi. L'estructura social contemporània. Barcelona: Proa / Universitat Autònoma de Barcelona.
Bibliografia complementària
Arendt, H. (1993). La condición humana. Barcelona: Paidós.
Durkheim, É. (1987). Las reglas del método sociológico. Madrid: Akal.
Elias, N. (1982). Sociología Fundamental. Barcelona: Gedisa.
Elias, N. (1993). El proceso de la civilización. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Giddens, A. (1991). Sociología. Madrid: Alianza Universidad Textos.
Picó, J.; Sanchis, E. (1996). Sociología y sociedad. Madrid: Tecnos.
Subirats, M.; Brullet, C. (1988). Rosa y Azul. La transmisión de los géneros en la escuela mixta. Madrid: Ministerio de Cultura / Instituto de la Mujer.
Trias, E. (1969). La filosofía y su sombra. Barcelona: Seix Barral.
Referències bibliogràfiques
Aron, R. (1994). Les etapes del pensament sociològic. Barcelona: Herder.
Berger, P. L. (1981). Para una teoría sociológica de la religión. Barcelona: Kairós.
Duch, L. (1984). Religió i món modern. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Durkheim, É. (1989). Educación y sociología. Barcelona: Península.
Gehlen, A. (1980). El hombre. Salamanca: Ediciones Sígueme.
Luckmann, T. (1996). Teoría de la acción social. Barcelona: Paidós.
Marx, K.; Engels, F. (1989). Manifest del partit comunista. Barcelona: ADGENA.
Weber, M. (1993). Economía y sociedad. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.