El pensament sociològic (II). Els contemporanis

  • Roger Martínez Sanmartí

    Roger Martínez Sanmartí

    Doctor en Sociologia. Llicenciat en Ciències de la Informació i en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor dels Estudis d'Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha publicat El gust juvenil en joc (amb Jordi Pérez, 1997) i Cultura juvenil i gènere (2002).

X08_04556_02404

Introducció

En el mòdul "El pensament sociològic (I). Els fundadors" es tracta del paper que van tenir els clàssics de la sociologia en la construcció d'un cànon. Van fer les seves aportacions en un moment en el qual la sociologia com a tal no existia i van establir el marc de referència de la disciplina. També s'explica com la sociologia no es pot entendre sense l'adveniment de la modernitat i l'auge del que anomenem "l'home comú".
Des del començament del segle XX, la situació ha canviat molt. Actualment molta gent sap que hi ha tant una disciplina anomenada sociologia com una munió de sociòlegs que estudien coses. En la vida quotidiana és molt habitual dir que aquesta persona o aquest esdeveniment "és digne d'un estudi sociològic", o afirmar que alguna qüestió té causes o raons "sociològiques" (acostumem a confondre la ciència que estudia la realitat amb la mateixa realitat, i així, en lloc de socials diem sociològiques, igual que en lloc de psíquiques diem psicològiques).
En aquest mòdul començarem analitzant com s'ha produït aquesta institucionalització de la sociologia, que de ser una disciplina nova amb la qual ni tan sols s'identificaven alguns dels clàssics ha passat a ser força coneguda, encara que són pocs i poques els que saben del cert què és. Si bé és veritat que es té una imatge extremament borrosa i imprecisa de la sociologia en general, també ho és que els mateixos sociòlegs han contribuït a aquesta situació amb la gran diversitat de perspectives teòriques i especialitzacions.
La sociologia ha viscut un desenvolupament centrífug que ha conduït a l'absència d'un estereotip. Avui dia és pràcticament impossible tenir una visió global de la disciplina. Per això en aquest mòdul no trobareu cap exposició sistemàtica dels diferents corrents i les inacabables troballes empíriques, sinó un intent, amb l'ajut de tres exemples, de mostrar quin tipus d'aportacions ha fet la sociologia des dels clàssics fins ara.
En el mòdul al qual fèiem referència més amunt es parla de la important connexió entre sociologia i modernitat. Per a fer això més explícit, tots tres exemples faran referència als tres grans lemes de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. Aquests tres grans principis ideals no tenen una aplicabilitat immediata i transparent, sinó que presenten problemes i límits importants. L'objectiu serà mostrar la manera com la sociologia pot ajudar a identificar i il·luminar aquests problemes:
1) En primer lloc, els actes: reflexionarem sobre l'ideal de llibertat no com a llibertat política sinó com a autonomia, en el camp de la cultura, de l'individu respecte de la societat. Quins són els límits de l'autonomia individual? Quina és la relació entre individu i societat?
2) En segon lloc, els tractes: examinarem, amb l'ajut de la sociologia de l'educació, l'ideal d'igualtat d'oportunitats. Fins a quin punt l'escola garanteix o no la igualtat d'oportunitats? Quina és la relació entre educació i desigualtat?
3) En tercer lloc, per a acabar, parlarem dels pactes i els vincles: analitzarem l'ideal de fraternitat amb relació als canvis que la modernitat i la globalització estan produint en la identitat. Analitzarem la manera com la modernitat comporta un individualisme que afecta la nostra consciència i la nostra relació amb els altres. ¿És cert que el món modern comporta una dissolució de la comunitat i del sentiment de pertinença tradicionals? Si fos així, com es produeix aquest fenomen?

Objectius

En finalitzar aquest mòdul, l'estudiant ha de ser capaç d'assolir aquests objectius:

  1. Explicar el procés d'institucionalització de la sociologia com a disciplina autònoma durant el segle XX als Estats Units i a Europa.

  2. Analitzar la tendència centrífuga actual de la disciplina, que condueix a l'absència d'un cos unificat i homogeni.

  3. Il·lustrar amb diferents exemples el tipus de coneixement que pot aportar la sociologia i l'interès que pot tenir.

  4. Explicitar la relació de la sociologia amb els ideals moderns d'igualtat, llibertat i fraternitat.

  5. Comunicar algunes de les investigacions i reflexions sociològiques sobre la societat contemporània.

1.Institucionalització i fragmentació de la sociologia

Comte va ser el primer que va utilitzar la paraula sociologia, però quasi un segle després encara no existia la disciplina tal com la coneixem avui dia. Weber va utilitzar la paraula en comptades ocasions, mentre que Durkheim va dedicar una part dels seus esforços a la seva institucionalització acadèmica. Malgrat tot, on primer es va aconseguir aquesta institucionalització va ser als Estats Units. A les universitats nord-americanes el control de la universitat no estava tan centralitzat com a les europees, la qual cosa va facilitar la introducció acadèmica d'una disciplina encara jove com la sociologia. També hi va influir la idiosincràsia de l'Oest Mitjà americà, que, caracteritzat per una especial predilecció per les preocupacions de la vida quotidiana, lluitava per imposar-se al tradicionalisme i l'aristocratisme cultural de l'Est i a la seva orientació -igual que al continent europeu- envers l'humanisme clàssic.
L'anomenada escola de Chicago va tenir, des d'un bon començament, una presència organitzada en revistes, associacions, etc. Durant les tres primeres dècades del segle XX, amb l'impuls de l'escola de Chicago, es van publicar textos, preparar cursos, impartir conferències i escriure tesis doctorals ben dirigides. L'interès públic per la sociologia va augmentar i es van crear llocs de treball per a sociòlegs com a professors universitaris, així com una associació professional. La sociologia de Chicago es va estendre per tot el país (i, especialment, per l'Oest Mitjà).

1.1.Estats Units: funcionalisme i empirisme

Durant els anys trenta hi va haver molts científics i intel·lectuals europeus que, fugint del nazisme, es van instal·lar als Estats Units. Durant aquesta dècada dels trenta, l'escola de Chicago va continuar sent el centre dels estudis sociològics a l'Amèrica del Nord, però també va ser la dècada del seu declivi. Tant les seves tècniques d'investigació com la seva perspectiva teòrica van perdre la preponderància de què havien gaudit i altres centres van passar a polaritzar la sociologia nord-americana. Aquest declivi no va ser només el producte de la desaparició de les seves grans figures, sinó també de l'apaivagament del tipus de problemes que havien centrat la seva atenció (immigració, desordre urbà, marginalitat, etc.).
1.1.1.El funcionalisme de Parsons i l'empirisme de Lazarsfeld
Des de la Universitat de Harvard, Talcott Parsons (1902-1979) es va erigir en el gran focalitzador de la sociologia del país. A partir de la publicació, l'any 1937, de L'estructura de l'acció social, la seva perspectiva teòrica, el funcionalisme, es va convertir en la perspectiva hegemònica als Estats Units i, per extensió, al món sencer. Amb aquest llibre, Parsons pretenia revisar les nocions d'autonomia i racionalitat individuals que fonamenten la teoria liberal utilitarista, tot plegat en el marc del gran desconcert que hi va haver després del crac del 1929.
Parsons va fer una síntesi dels clàssics i va provar d'elaborar una teoria general, abstracta fins a l'exageració, que va esdevenir el que s'ha anomenat funcionalisme o estructural funcionalisme. El sociòleg nord-americà combinava, en un difícil equilibri, voluntarisme i explicació funcional.
Al començament destacava el voluntarisme, és a dir, l'èmfasi en la voluntat dels individus (com fa, per exemple, l'economia clàssica i neoclàssica i la seva idea d'homo œconomicus racional i maximitzador d'utilitat). Amb els anys, però, va anar donant més i més importància a l'explicació funcional, que es fonamentava en la idea segons la qual per a estudiar qualsevol societat calia analitzar les diferents parts o institucions amb relació a la seva funció en el manteniment del tot, de la mateixa manera que s'estudien els pulmons amb relació a la seva contribució al manteniment de la vida del cos.
El funcionalisme és, en el fons, una adaptació a la sociologia del mecanisme d'explicació de la teoria de la selecció natural darwiniana. En lloc d'explicar, com en la física newtoniana, qualsevol estat del món per les seves causes anteriors, l'explicació funcional dóna compte d'un tret (el color blanc de la pell de l'ós polar en biologia o una institució social en sociologia) per les seves característiques beneficioses per a la supervivència de l'espècie o, en el cas de Parsons, del sistema social.
Els óssos blancs sobrevivien més gràcies al fet que es podien camuflar millor tant enfront dels depredadors com de les seves víctimes. Com que sobrevivien més anys, tenien més probabilitats d'arribar a l'edat de tenir fills. Això feia que es reproduïssin més que els óssos foscos i que el color blanc de la pell es transmetés genèticament a una proporció d'óssos cada cop més gran, fins que, al cap d'un temps d'evolució, tots els óssos dels pols van acabar sent blancs.
La sociologia (i l'antropologia) funcionalista, en una explicació anàloga, analitzava qualsevol institució social amb relació a la seva funció per al manteniment del sistema social, és a dir, de la societat. Una dansa ritual que invoca la pluja, aparentment irracional, s'explicava, segons aquesta lògica, per la seva contribució a la cohesió d'una tribu i, en conseqüència, a la seva supervivència.
Els deixebles de Parsons es van escampar per tot el país i durant trenta anys el sociòleg de Harvard va ser la figura principal de la sociologia no solament dels Estats Units, sinó del món sencer. L'estructural funcionalisme va ser el paradigma hegemònic i en aquest període es va constituir, per primer cop, una societat sociològica internacional.
El tipus d'investigació empírica que havia caracteritzat l'escola de Chicago va deixar de ser el model de referència en el qual tothom es basava. En l'època en què tant els mercats com els mitjans de comunicació van passar de ser locals a ser nacionals, va aparèixer un altre tipus d'investigació aplicada. Des dels anys trenta, la investigació es va decantar cap a l'anàlisi de la comunicació de masses i els estudis de mercat. L'etnografia i l'entrevista, característiques de l'escola de Chicago, van ser substituïdes pel sondeig, i els destinataris de la sociologia van passar a ser les grans corporacions privades (mitjans de comunicació, empreses, etc.).
La institució de Harvard designada per a impulsar la investigació aplicada, el Laboratory of Social Relations, mai no va acomplir les expectatives que s'hi havien dipositat.
Va ser la Universitat de Columbia (Nova York) la que, gràcies a Paul Lazarsfeld (1901-1976) i al Bureau of Applied Social Research, va esdevenir l'autèntic epicentre de la investigació social nord-americana.
Lazarsfeld va desenvolupar aquella investigació basada en els sondejos i les enquestes que encara avui molta gent identifica com a sinònim de sociologia. El Bureau of Applied Social Research va obrir sucursals a tot el país.
La Universitat de Columbia també va ser la seu d'un exalumne de Parsons, Robert K. Merton (1910), que va acabar esdevenint l'altra gran figura del funcionalisme.
Merton va desenvolupar un funcionalisme una mica menys abstracte, més preocupat per la relació entre la gran teoria i la investigació empírica, massa sovint molt allunyades l'una de l'altra. Per això va reivindicar la importància del que ell anomenava teories d'abast mitjà, que es caracteritzen pel fet d'unificar hipòtesis i uniformitats empíriques que, d'altra manera, es presenten disgregades.
Merton també va introduir la distinció entre funcions i disfuncions, d'una banda, i funcions manifestes i latents, d'una altra:

  • Un tret disfuncional és el que en comptes de col·laborar en el manteniment del tot l'entorpeix.

  • Una funció manifesta és la que té conseqüències per a una unitat específica (l'individu, el grup, la societat, etc.) i que és el motiu conscient dels individus, i per tant té un caràcter objectiu (funció) i subjectiu (motivació). La funció latent, en canvi, només presenta el caràcter objectiu (funció), però no forma part de la motivació conscient dels individus.

"Constantment procuro enfocar l'atenció sobre les que es podrien anomenar teories d'abast mitjà: teories intermèdies entre les estretes hipòtesis de treball que es produeixen abundantment durant les rutines diàries d'investigació i les àmplies especulacions que abracen un sistema conceptual dominant del qual s'espera que derivin un nombre molt gran d'uniformitats de conducta social empíricament observades."

Robert K. Merton (1970).

Al mateix temps, alguns alemanys de l'anomenada escola de Frankfurt que van emigrar als Estats Units aportaven un contrapunt a aquesta sociologia dominant nord-americana. Representaven l'herència europea de Marx i Freud i, en el marc de la seva crítica al capitalisme, carregaven contra l'especialització tècnica i la manca d'esperit crític de la ciència social nord-americana.
Per escola de Frankfurt s'entén el grup d'estudiosos de l'Institut für Sozialforschung de Frankfurt. La seva producció intel·lectual s'acostuma a denominar teoria crítica, i té les arrels en una revisió crítica del marxisme. L'Institut va ser fundat l'any 1923, però amb el nazisme va haver de tancar i la majoria de les seves figures van emigrar. El seu destí final, després de passar per París i diferents universitats nord-americanes, va ser l'Institute of Social Research de Nova York. El 1950 l'Institut für Sozialforschung va reprendre les seves activitats a Frankfurt.
Alguns noms de l'Institut für Sozialforschung
Els noms més coneguts són Max Horkheimer (1895-1973), Theodor Adorno (1903-1969) i Herbert Marcuse (1898-1979). Erich Fromm (1900-1980) i Walter Benjamin (1892-1940), que es va suïcidar a Portbou quan fugia dels nazis l'any 1940, també en van formar part, encara que només temporalment o indirectament. Jürgen Habermas (1929), en actiu actualment, és hereu de l'Institut, encara que amb una orientació i unes herències intel·lectuals diferents (l'antiga generació que envoltava Adorno i Horkheimer considerava l'orientació de Habermas no solament aliena sinó fins i tot hostil a l'Institut).
1.1.2.La desfeta del funcionalisme
Ja des del començament, el funcionalisme havia tingut crítics, però la seva hegemonia havia estat notable. El seu declivi no va començar fins als anys seixanta, quan l'estat del benestar va augmentar moltíssim la demanda d'investigació social.
L'Estat necessitava informació sobre el resultat de les seves polítiques, i una sociologia que li responia que tot era "funcionalment interdependent" no li era de cap utilitat. La mateixa evolució teòrica de Parsons també va esperonar les crítiques. D'aquesta manera es va arribar al final de la convergència teòrica, que d'alguna manera havia estat propiciada, d'una banda, pel clima d'unitat interna creat durant la Segona Guerra Mundial i la guerra freda i, d'una altra, per la professionalització en la qual estava entrant la sociologia.
L'atac de Wright Mills
L'any 1959, el nord-americà Charles Wright Mills (1916-1962) va publicar La imaginació sociològica, llibre en el qual va atacar la sociologia del seu país perquè era o bé una "gran teoria", com la producció extremament abstracta i conceptual de Talcott Parsons, o bé un "empirisme abstracte", en referència a les investigacions merament estadístiques de la major part de la sociologia nord-americana liderada pel model de Columbia.
Wright Mills, que va morir el 1962, és considerat un sociòleg radical que va dirigir els seus atacs a les elits i als grans interessos que manipulen "l'home comú". Encara que no estava lligat a cap grup polític, el seu pensament va influir sobre la nova esquerra nord-americana.
Amb l'aparició dels nous departaments de sociologia en universitats de l'oest com UCLA (Los Angeles) o Berkeley (San Francisco), tant Harvard com Columbia van perdre la seva hegemonia, i van començar a aparèixer perspectives crítiques amb el funcionalisme. A la vegada que el consens social de la guerra freda deixava pas a les protestes per la guerra del Vietnam i a l'emergència de nous moviments socials (feminisme, pacifisme, drets civils, etc.), en sociologia es va crear un nou consens no sobre la validesa d'una nova perspectiva, sinó sobre la inviabilitat del paradigma funcionalista.
L'explicació funcional de l'estructural funcionalisme va caure pel seu propi pes, ja que, si bé en biologia el mecanisme de la selecció natural fa viable aquest tipus d'explicació, en sociologia mai no s'havia explicitat un mecanisme anàleg que la justifiqués.
Si bé es pot explicar el color blanc dels óssos polars pel mecanisme de la selecció natural (més capacitat adaptativa a un entorn i, per tant, més transmissió genètica d'un tret), no hi ha cap mecanisme anàleg que expliqui per què les hipotètiques conseqüències beneficioses d'un ritual han contribuït a la seva permanència.
Al mateix temps que la teoria funcionalista perdia pes, també hi va haver una transformació en la investigació empírica. De la investigació amb responsabilitat privada i local pròpia dels estudis de mercat i de comunicació de masses que havien caracteritzat Columbia, es va passar -com a conseqüència de les demandes de l'estat del benestar- a una investigació amb responsabilitat pública i nacional. La recerca en polítiques públiques (social policy research) va augmentar espectacularment i, a diferència de les dues etapes anteriors de la investigació social (predomini de Chicago primer i de Columbia després), aquesta nova fase es va caracteritzar per la dispersió i l'absència d'un centre focalitzador.

1.2.La idiosincràsia europea

1.2.1.L'absència de pensament original
Mentrestant, a Europa, després de l'aportació dels clàssics, la sociologia no s'havia institucionalitzat amb la mateixa força que als Estats Units. Sense una presència significativa a les universitats ni una organització institucional sòlida (revistes, congressos, cursos, etc.), la continuïtat va ser impossible i només alguns autors aïllats van fer aportacions consistents.
L'absència d'institucionalització a Europa s'explica en part pel caràcter tradicional i humanístic de la universitat europea, per l'absència d'investigació empírica que justifiqués l'existència de la disciplina i pel radicalisme anticapitalista dels intel·lectuals. La crisi econòmica dels anys trenta i les dues guerres mundials van fer la resta.
En el període clàssic de la sociologia, mentre els Estats Units s'alimentaven de la rica tradició europea, a Europa els països principals (Alemanya, França i Anglaterra) actuaven com si "sociològicament" els altres no existissin. Amb el temps, la sociologia nord-americana es va convertir en el centre i l'europea en la perifèria, i va ser durant aquest domini nord-americà que es va crear una cultura sociològica internacional.
A Europa, només figures aïllades com Karl Mannheim (1893-1947) o Raymond Aron (1905-1983) mantenien viva la tradició, però no hi havia res que s'assemblés a la professionalització nord-americana. Paradoxalment, el continent d'on havien sortit els grans clàssics no va tenir cap paper destacat en la institucionalització de la disciplina.
1.2.2.El ressorgiment
Després de la Segona Guerra Mundial aquesta situació va canviar. Bastants universitaris europeus van anar als Estats Units a estudiar sociologia. Es van desenvolupar noves universitats i institucions que van incorporar la sociologia i que, a més, es van convertir en una seu important del moviment antifuncionalista.
En uns quants anys, la sociologia europea va tornar a tenir grans figures: l'alemany Jürgen Habermas (1929), que va partir de l'obra de l'escola de Frankfurt; el francès Pierre Bourdieu (1930-2002), influït per l'estructuralisme francès i l'anglès; Anthony Giddens (1938), que amb la seva teoria de l'estructuració va intentar fer una síntesi catalitzadora. Totes tres eren perspectives teòriques ambicioses, que, en oposició amb les implicacions conservadores de l'estructural funcionalisme, es caracteritzaven per un caràcter crític clar.

1.3.Els moviments centrífugs

En les darreres tres dècades la sociologia ha fet una evolució que ha desvirtuat bastant la seva identitat com a disciplina.
L'etapa d'unitat protagonitzada pel funcionalisme queda lluny en el record, i una sèrie de moviments centrífugs, com veurem tot seguit, han complicat el mapa actual:
1) En primer lloc, la sociologia més aplicada i empírica s'ha especialitzat tan que qualsevol àrea imaginable pot tenir la seva pròpia especialitat. Gairebé qualsevol tema, només col·locant-hi al davant l'etiqueta sociologia de, ja esdevé automàticament una especialització sociològica més. Sociologia de la salut, sociologia urbana, sociologia de la família, sociologia de la cultura, sociologia rural i moltes més són ara àrees del saber específiques i sovint desconnectades les unes de les altres.
2) En segon lloc, l'evolució de les ciències socials ha portat a l'aparició de perspectives abans inexistents que creuen transversalment no solament la sociologia, sinó també la psicologia, l'antropologia, la demografia, l'economia, etc. (i que, per tant, estimulen el contacte entre disciplines -interdisciplinarietat- o, fins i tot, la barreja -transdisciplinarietat-). Des de les protestes dels anys seixanta s'ha estès, sobretot al món anglosaxó, la presència acadèmica i extraacadèmica d'àrees com l'estudi de la dona, l'estudi del desenvolupament, l'estudi dels sistemes mundials, el marxisme, els nous moviments socials, l'estudi de les minories ètniques i sexuals, els estudis culturals, els estudis postcolonials, l'estudi de la globalització, etc.
3) En tercer lloc, també s'ha produït una fragmentació teòrica imparable, fins al punt que, actualment, és pràcticament impossible tenir una visió de conjunt de les diferents perspectives que hi ha. S'han creat tradicions autoreferents amb poca relació entre si, amb els seus propis congressos i revistes, sense que hi hagi una discussió real que confronti les unes amb les altres.
Tots aquests moviments centrífugs han abocat la sociologia a una crisi d'identitat, al desdibuixament de la consciència de disciplina. Des dels anys setanta, la sociologia, per exemple, ha perdut una gran part de la popularitat que havia tingut entre els estudiants nord-americans. El fet de no tenir el monopoli sobre cap objecte específic de coneixement la converteix en una ciència molt permeable i vulnerable. No obstant això, durant aquest desdibuixament la quantitat de producció sociològica ha continuat creixent.

2.Els grans temes: cultura, educació i identitat

Hem vist com des del període fundacional de la sociologia, en el qual els clàssics van col·locar les arrels de la disciplina, el panorama s'ha anat fent cada cop més complex. La multiplicació d'especialitzacions i perspectives teòriques ha esmicolat qualsevol possible unitat en més fragments dels que és possible controlar.
Per això aquest apartat té com a punt de partida la renúncia a oferir una visió comprensiva o representativa del que ha estat la sociologia des dels clàssics fins ara. En lloc d'oferir-vos-en un inventari ens limitarem a il·lustrar, mitjançant tres exemples, el tipus d'aportacions amb les quals pot contribuir la sociologia. Com ja advertíem a la introducció, per a emfasitzar la connexió entre sociologia i modernitat organitzarem aquest exercici a partir dels tres elements del lema de la Revolució Francesa: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Els principis ideals presenten, a l'hora de ser aplicats, problemes importants. La sociologia pot ser un bon instrument per a fer un inventari d'aquests problemes, que, d'alguna manera, no són sinó els límits de la modernitat.

2.1.La llibertat

Un dels fonaments ideals de la nostra societat és la llibertat. Aquí no parlarem de la llibertat política, sinó de la noció d'autonomia que s'amaga darrere la nostra noció d'individu. Acostumem a pensar-nos com a individus bàsicament autònoms, i per tant fins a cert punt autosuficients, de la comunitat que ens envolta. Això fa que si ens agrada un tipus de roba o si cometem un delicte, els responsables siguem nosaltres.
Per això, el supòsit d'autonomia és el que ens permet exigir responsabilitats als individus i, si ho creiem convenient, enviar homes i dones a la presó o menysprear -i fins i tot estigmatitzar- individus pel seu "mal gust". Doncs bé, la sociologia, al mateix temps que ha estat fortament influïda per aquestes idees, també ha aportat elements interessants per a revisar-les. Ho il·lustrarem amb l'exemple de l'estudi de la cultura.
2.1.1.Alta cultura i indústria cultural
Des dels anys vint, els integrants de l'escola de Frankfurt van elaborar una teoria crítica que, tot i estar fonamentada en el marxisme i en l'anàlisi del sistema de l'economia d'intercanvi, va intentar penetrar el sentitdels fenòmens estructurals a través de la cultura i el comportament col·lectiu.
En oposició amb la sociologia nord-americana dominant, l'escola de Frankfurt no acceptava les especialitzacions a ultrança i defensava una teoria de la societat entesa com un tot. D'altra manera, assegurava, la ciència social perdia el punt de vista de la globalitat, amb la qual cosa acabava fent una anàlisi parcial i innòcua que no feia sinó la funció de conservació de l'ordre social existent.
En aquest marc va elaborar una crítica a la indústria cultural. Max Horkheimer i Theodor W. Adorno van advertir que les necessitats del mercat de masses imposaven l'estandardització i l'organització, i que els gustos del públic abocaven a la producció d'estereotips i a una baixa qualitat dels continguts. Per ells, la màquina de la indústria cultural desposseïa el consumidor de la seva llibertat, el convertia en objecte en lloc de subjecte.
D'aquesta manera, l'escola de Frankfurt va fer una crítica ferotge de la cultura de masses, a la qual atribuïa una funció de dominació dels individus. La lògica de la indústria cultural (de la cultura de masses), en contrast amb l'alta cultura, obliga a consumir productes estandarditzats, pobres i mai innovadors. Els mitjans de comunicació de masses són, en definitiva, un instrument de poder sobre la societat en mans dels més forts econòmicament.
2.1.2.Estructura social i cultura
Horkheimer i Adorno es lamentaven del fet que la indústria cultural roba als individus la capacitat del judici que, des de Kant, havia estat el fonament de l'estètica occidental (i que, de fet, és un element més de la noció d'autonomia sobre la qual estem donant voltes). Deien, en altres paraules, que la cultura de masses és baixa cultura i que (en oposició amb l'alta cultura) influeix negativament en els individus fins a convertir-los en objectes.
Segons Horkheimer i Adorno, la cultura de masses fa que els dominats continuïn sent dominats, i que siguin uns simples objectes del sistema capitalista. Darrere aquesta crítica, per tant, hi havia una defensa de l'alta cultura.
Unes dècades després, Pierre Bourdieu, en el llibre La distinction, va proposar una perspectiva radicalment diferent, atès que en lloc de jutjar la cultura actual a partir de Kant, el que va fer va ser jutjar Kant a partir de la cultura actual. D'aquesta manera, va posar en evidència els elements de dominació i distinció que s'amaguen darrere del gust "distingit" (el de l'alta cultura).
Segons l'anàlisi de Bourdieu, darrere les nocions d'alta cultura i baixa cultura, per exemple, s'hi amagaria un intent de distinció de les classes dominants respecte de les dominades. L'estètica kantiana, per tant, podria no ser l'estètica universal que pretenia el filòsof, sinó el reflex de l'estètica d'una classe social en un moment històric determinat.
Lectures complementàries

Aldous Huxley (1995). Un món feliç. Barcelona: Columna.

En aquesta novel·la l'opressió es fonamenta en la dictadura il·lustrada comandada pels intel·lectuals.

Thorstein Veblen (1994). Theory of the Leisure Class. Nova York: Penguin.

Aquesta obra, escrita al tombant del segle passat, va ser una de les primeres aproximacions sociològiques a l'esfera del consum.

Si hi esteu interessats, podeu trobar una versió en castellà del llibre de Bourdieu a:

Pierre Bourdieu (1988). La distinción. Criterios y bases sociales del gusto. Madrid: Taurus.

Pensem en el subjecte que adopta el distanciament estètic del qual parla Kant (i que era el mateix que tant admiraven Horkheimer i Adorno). És un subjecte distanciat de les necessitats materials i del propi cos, un subjecte, d'alguna manera, "civilitzat". És això una característica merament individual?
Norbert Elias (1897-1990) va dedicar molts esforços a investigar el caràcter històric del procés de civilització occidental, amb la qual cosa va evidenciar el paper de la cort i la burgesia en la seva expansió. La civilització ha comportat un control del cos abans inexistent. En les societats modernes i contemporànies, conductes que abans eren normals -com paraulotes, excrecions i moviments bruscos- són sinònim de manca de control, el qual s'associa a baixesa. El control més gran o més petit del cos té a veure amb el fet de ser més refinat o més rude, respectivament, i això acostuma a anar lligat a la posició més alta o més baixa en l'estructura social. I tornem, doncs, a referir-nos a Bourdieu i a la seva idea de distinció a través del gust.

A El proceso de la civilización, Norbert Elias escriu:

"La imatge de l'ésser humà aïllat, com un ésser completament lliure i completament independent, com una «personalitat tancada», que depèn d'ell mateix en el seu «interior» i que està separat dels altres individus, té una llarga tradició en la història de les societats europees. [...] En aquesta imatge de l'ésser humà s'oblida el fet que aquest arriba al món com a nen i que passa per un procés de desenvolupament fins a arribar a l'edat adulta."

Norbert Elias (1993).

Bourdieu mostra en la seva investigació que el gust és un element més dels que s'interioritzen (que és incorporació, en sentit literal: in corpore) segons la localització a la societat. D'aquesta manera, el gust és producte en gran part de l'espai social, i a la vegada n'és productor. Com que, en canvi, els individus el considerem un element producte del nostre jo autèntic (i, per tant, no gaire influït socialment), cada cop que veiem algú amb un altre gust el jutgem i el valorem segons aquest gust. El que fa el gust, per tant, és marcar les distàncies de nivell social i cultural sense que nosaltres pràcticament no en siguem conscients.
Per a elaborar aquesta crítica del gust, Bourdieu utilitza la noció d'habitus: a cada posició a l'espai social correspon un habitus que és "in-corporat" (fet cos, interioritzat), i aquest habitus és el que organitza tant la percepció com la generació de les pràctiques culturals.
Tant Kant com els teòrics de l'escola de Frankfurt, doncs, podrien haver estat víctimes, en les seves construccions teòriques, del seu habitus. En altres paraules, les seves crítiques al gust de la necessitat i a la cultura de masses, respectivament, podrien haver estat producte de la seva pròpia localització social.
Per Bourdieu, la sociologia permet, mitjançant la reflexivitat, prendre consciència de les pròpies determinacions o, dit d'una altra manera, del caràcter no essencial sinó relacional (producte de les nostres relacions) del gust, de la identitat, etc.
D'aquesta manera, la sociologia, en posar en evidència els determinismes socials, relativitza els pressupòsits de llibertat i autonomia inherents a l'individualisme modern. A la vegada, però, s'erigeix en instrument per a assolir aquesta llibertat (per a assolir ser alguna cosa semblant a individus autònoms, diu Bourdieu) en ajudar-nos a prendre consciència de les pròpies determinacions.
2.1.3.La cultura i el qüestionament del subjecte
Si no tenim un gust ni una identitat essencial i autèntica, sinó en gran part condicionada per les nostres relacions socials, llavors, com podem saber que hi ha un gust millor que un altre?
Pensem, per exemple, en els teòrics de l'escola de Frankfurt, que creien que la cultura de masses era de tan baixa qualitat que transformava els subjectes receptors (el públic que la consumia) en objectes. Igual que fa dos segles les novel·les dels que ara considerem clàssics o fa unes dècades el jazz eren gèneres menors, com podem saber que alguns dels serials televisius actuals no podran tenir en el futur una consideració similar a la música clàssica, per exemple?
I de la mateixa manera, si som en gran part el producte de les nostres relacions, per què hem de continuar tenint una concepció de la identitat que es fonamenta en una individualitat autèntica i essencial? Per què no acceptem que som el producte de les nostres relacions? En altres paraules: la reflexivitat de la sociologia pot abocar a un relativisme desconcertant.
Pel·lícula recomanada

Orson Welles (1941). Ciudadano Kane (Citizen Kane).

Welles construeix la biografia del seu protagonista a partir de les seves relacions. Aquest ja és mort, i són les persones que l'havien conegut els qui ens "construeixen" el personatge.

Doncs bé, aquesta és tot just la direcció que pren la sociologia postmoderna, que assegura que estem vivint una transformació de la societat moderna cap a una de postmoderna.
En aquesta societat postmoderna, la societat de consum i la proliferació d'estímuls i informacions que ens posen en contacte amb realitats molt diferents de la nostra farien que els individus estiguessin prenent consciència del caràcter socialment construït tant del gust com de la identitat.
En altres paraules, estarien desenvolupant una consciència reflexiva que percebria la identitat o el bon gust com a qüestions definides socialment. Per això deixarien de tenir sentit tant la noció essencial de la identitat com les distincions entre l'alta cultura i la baixa cultura, per posar dos exemples dels quals hem estat parlant.
Il·lustrem aquestes idees amb canvis que s'estan produint. Per exemple, la cultura juvenil, que a partir dels anys seixanta es va deixar de percebre com un estadi a través del qual es passava durant el creixement i es va convertir en una alternativa viable a l'alta cultura. El gust esnob, que menysprea els altres gustos considerats més vulgars, deixava pas a un gust "omnívor", basat en el relativisme cultural i que en lloc de menysprear els altres gustos s'hi intentava obrir. O pensem en el pop-art, que agafava anuncis i els convertia en art d'avantguarda. Segons els postmoderns, aquests exemples mostren que les fronteres s'estan diluint i podrien arribar a desaparèixer completament.
Un incís sobre el terme postmodern
Com explica Mike Featherstone (1991), l'adjectiu postmodern és genèric i ha derivat en una sèrie de termes diferents (postmodernitat, postmodernisme, postmodernité, postmodernització) sobre el significat dels quals no hi ha un consens. De fet, ni tan sols hi ha un consens sobre la pertinença de l'ús de l'adjectiu postmodern. Tot i així, podem establir unes distincions bàsiques. Modernitat i postmodernitat fan referència al significat d'una època. Postmodernització defineix els processos socials i els canvis institucionals concomitants a la postmodernitat. Postmodernisme és, en canvi, el moviment artístic o la cultura pròpia de la postmodernitat.
Això implica un relativisme que contrasta amb els principis universals propis de la modernitat, com ara la ciència, els drets humans, la democràcia, l'individu autònom, l'alta cultura, etc. Si els individus són el que són les seves relacions, quin dret tenim a exigir responsabilitats penals per un delicte? L'autor sempre pot adduir que la seva conducta delictiva és el producte de l'entorn en el qual s'ha criat, i que per tant ell no n'és responsable. Als Estats Units ja hi ha hagut alguna sentència judicial que ha acceptat arguments d'aquest tipus.
La postmodernitat, per tant, porta implícit un relativisme clar, encara que els seus defensors neguen que aquest impedeixi l'acció moral o la defensa d'uns ideals. Per ells, només posa en dubte que aquestes defenses es puguin fer en nom de cap idea universal i, per tant, de qualsevol posició intransigent i absolutista. Per això defensen la noció de joc en la interacció social.

2.2.La igualtat

Quan, al subapartat anterior, hem vist que la sociologia aporta elements interessants per al debat sobre l'autonomia de l'individu en relació amb la seva localització social, ja hem parlat de diferències socials pel que fa al gust i la cultura que, de fet, tenien a veure amb relacions de desigualtat social. Si bé és habitual analitzar la desigualtat en relació amb les condicions econòmiques que caracteritzen les anàlisis de classe social, a continuació examinarem el decalatge entre l'ideal d'igualtat i la desigualtat real en relació amb l'escola. Veurem el paper que ha tingut la sociologia en el debat sobre la igualtat d'oportunitats, sobretot a partir del creixement de l'estat del benestar posterior a la Segona Guerra Mundial.
Efectivament, l'anàlisi dels fonaments de les desigualtats produïdes per diferències de gènere, tipificació ètnica o classe social, així com la influència que en aquestes desigualtats han exercit les diferents intervencions polítiques, han estat un objecte d'atenció important per part de la sociologia. Per això seran una bona manera d'il·lustrar les aportacions que ha fet la disciplina a l'hora d'analitzar els límits de l'ideal il·lustrat d'igualtat. Farem, per tant, una mirada a la sociologia de l'educació.
2.2.1.Educació, meritocràcia i igualtat d'oportunitats
Ja des del final del segle XVIII, la Il·lustració va veure en l'educació una eina fonamental per a l'assoliment dels seus ideals de llibertat, igualtat i democràcia, però també de preparació de la mà d'obra necessària per a l'economia industrial naixent. Tot i així, la implantació universal i obligatòria de l'educació als països més industrialitzats no va ser un fet fins més tard. L'educació primària només es va universalitzar en alguns països a la segona meitat del segle XIX, i la secundària, després de la Segona Guerra Mundial.
A l'educació se li encarreguen diferents tasques:

  • D'una banda, se li demana que formi ciutadans responsables i autònoms i, a la vegada, preparats perquè siguin la força de treball (qualificats per a treballar); és a dir, que exerceixi una funció socialitzadora.

  • D'altra banda, també se li exigeix que permeti a tots els individus, independentment del seu origen, desenvolupar les seves capacitats i aptituds.

Com a tasca essencial, a l'educació se li demana que asseguri el caràcter meritocràtic de la societat: a cadascú segons els seus mèrits, no segons les seves herències socials.
La sociologia s'ha aproximat a aquesta institució social de diverses maneres:

  • D'una banda, hi ha tota una tradició que analitza l'educació com a mitjà per a la integració social i la consecució de l'ideal meritocràtic en el sentit de distribució de la mà d'obra en les posicions més adients. El funcionalisme n'és un exemple.

  • D'altra banda, hi ha un altre punt de vista que emfasitza la incapacitat de l'escola per a garantir la igualtat d'oportunitats.

En el subapartat següent estudiarem aquests dos punts de vista.
2.2.2.Optimisme de postguerra i examen de l'ideal meritocràtic
Ja des de Comte, l'educació havia estat objecte d'atenció per part de la sociologia, però no és fins després de la Segona Guerra Mundial que apareix la sociologia de l'educació com a disciplina autònoma.
En el marc de l'optimisme que va acompanyar el ràpid creixement econòmic dels anys cinquanta i seixanta, es va dirigir l'atenció a la importància dels recursos humans per al desenvolupament tecnològic i econòmic. D'aquí va sorgir l'expansió educativa i, com a correlat, la teoria del capital humà, que considera que la inversió en capital humà (educació) produeix beneficis individuals (millor productivitat i salari) i socials (renda nacional més elevada).
A mitjan anys cinquanta, la sociologia es va començar a interrogar sobre l'ideal meritocràtic que residia a la base de la teoria del capital humà. Si el sistema educatiu garanteix el desenvolupament de les capacitats i les aptituds dels individus independentment del seu origen social, com és possible que les classes superiors tinguin una probabilitat molt més alta d'accedir als estudis universitaris, tal com evidenciaven les estadístiques?
A partir de llavors s'han succeït infinitat d'aportacions que han posat en dubte, per diferents raons, tant la teoria del capital humà com el paper de l'educació com a instrument per a vehicular la igualtat d'oportunitats. Aquí ens centrarem en aquestes últimes, que sorgeixen en el moment en què es constata que la igualtat d'accés a l'ensenyament, assolit als anys seixanta i setanta, no implicava igualtat de resultats.
Si els resultats no es distribuïen atzarosament, sinó que a una posició més privilegiada corresponia una probabilitat més alta d'obtenir un bon resultat escolar, això volia dir que hi havia una desigualtat relacionada amb l'origen social, que podia ser de capacitat genètica o d'influència cultural. Alguns autors han investigat i investiguen la possibilitat d'una millor predisposició genètica a l'escola dels fills de famílies benestants, però la gran majoria de les investigacions estan dirigides a estudiar la influència de l'origen social.
Així van aparèixer les primeres teories de l'handicap cultural, que fixaven l'atenció en l'extracció social i familiar dels individus. L'informe Coleman va demostrar que la variable principal per a explicar el rendiment escolar no era l'escola i els seus equipaments, sinó l'origen social i familiar dels alumnes. També va evidenciar que aquells fills de famílies econòmicament desfavorides milloraven el seu rendiment quan tenien amics d'una posició social més elevada.
Ara bé, davant d'una possible imatge de l'educació com a agent neutre que no fa sinó constatar unes desigualtats d'origen preexistents, també hi ha autors que han destacat el paper actiu de l'escola en la consagració d'aquestes desigualtats.
Pierre Bourdieu i Jean-Claude Passeron, per exemple, adverteixen que el fet que la cultura escolar coincideixi amb la de la classe dominant fa que la desigualtat es reprodueixi a través del que anomenen ideologia del do. Aquesta ideologia consisteix en la inclinació que té l'escola (des del moment que atribueix als alumnes amb millors resultats la possessió d'un do especial) a reforçar la seguretat en ells mateixos dels alumnes que estan més ben preparats no tant per condicions genètiques com per influències familiars.
D'aquesta manera, l'handicap cultural pot no ser cap handicap, sinó senzillament una diferència d'arbitrarietats culturals: mentre que les classes privilegiades tenen una cultura familiar anàloga a la de l'escola, les classes inferiors en tenen una que a l'escola no té cap valor. Això fa que Bourdieu i Passeron assegurin que qualsevol acció pedagògica implica una violència simbòlica, que consisteix a fer passar com a universal la cultura de la classe dominant.
Basil Bernstein és l'autor d'una aproximació similar que es fonamenta en la distinció entre el codi lingüístic utilitzat pels alumnes de diferents procedències socials: el codi restringit i el codi elaborat.
a) El tipus de discurs dels alumnes de classe baixa representa un codi restringit, molt lligat a un context cultural i a supòsits no explicitats, i per tant adequat per a l'experiència pràctica.
b) Els alumnes de classe mitjana, en canvi, acostumen a utilitzar un codi elaborat, molt més abstracte i sistemàtic, deslligat del context particular. A la classe mitjana, l'educació dels nens i les nenes no es basa tant en la recompensa o la recriminació directa, com a la classe treballadora, sinó en un control fonamentat en l'explicació de les raons i els principis que el guien. Aquest tipus de codi s'adequa molt millor a les exigències de l'escola, la qual recolza en un coneixement abstracte i sistemàtic.
Altres autors emfasitzen el que consideren la veritable funció de l'escola, que s'amaga darrere la incapacitat de garantir la igualtat. Aquesta veritable funció consistiria en una resposta a les necessitats del capitalisme industrial d'assegurar el respecte a l'autoritat i l'obediència, indispensables per a incorporar-se al lloc de treball. Iván Illich, en aquesta direcció, adverteix de la importància del currículum ocult de les escoles: tot allò que s'hi aprèn, independentment del contingut formal de les lliçons, és a passar-se hores i hores assegut sense parlar, atenent monòlegs de professors que els alumnes consideren terriblement avorrits, o sotmetre's a un horari rígid i a una organització racional del temps. En altres paraules, a saber quin és el lloc de cadascú i quedar-s'hi quiet sense moure's. Illich va defensar la desescolarització de la societat.
L'anglès Paul Willis és l'autor d'un estudi etnogràfic que ha esdevingut un clàssic en aquest tipus de debats. Willis va analitzar a fons un grup d'alumnes d'una escola anglesa a partir de la que s'ha anomenat cultura de la resistència (d'oposició oberta a la institució escolar). L'estudi va evidenciar que, tot i que aquests joves tenien un coneixement molt més acurat de les relacions d'autoritat pròpies de l'escola que no pas els alumnes aplicats, no l'utilitzaven per a col·laborar i tenir èxit, sinó per a enfrontar's-hi. Eren alumnes que volien accedir al món del treball com més aviat millor per a poder adquirir l'estatus adult derivat del món laboral, la qual cosa els portava a reproduir la posició social subordinada dels seus pares de classe treballadora.
Lectura complementària

El llibre en què Willis va presentar la teoria de la resistència va ser Learning to Labour: How Working Class Kids get Working Class Jobs. N'hi ha una versió en castellà a:

Paul Willis (1988). Aprendiendo a trabajar. Madrid: Akal.

Altres autors elaboren models que, per a explicar l'èxit escolar desigual, addueixen els càlculs racionals dels alumnes i les seves famílies. Mentre que els obrers tendirien a subestimar, per incerts, els avantatges futurs d'una educació prolongada i a sobreestimar-ne els costos presents, les classes altes seguirien la direcció oposada, amb la qual cosa s'explicarien les diferències en l'èxit escolar. Segons Raymond Boudon, la combinació d'aquesta anàlisi amb les perspectives de la subcultura de classe i de l'handicap cultural constitueix la millor solució al trencaclosques plantejat per les desigualtats d'èxit escolar.
Davant d'aquest tipus d'estudis que accentuen la reproducció social a través de l'escola, també n'hi ha d'altres que, en una aproximació més microsociològica, han estudiat què passa dins dels centres i quines variables poden ajudar a reduir aquesta reproducció de les desigualtats. D'aquesta manera s'han descobert variables internes a l'escola que sí que tenen un paper determinant en l'èxit escolar, encara que les escoles que reuneixen les variables identificades com a positives acostumen a ser aquelles a les quals assisteixen els estudiants d'origen social més elevat.
El debat sobre l'educació i la igualtat d'oportunitats, per tant, no està tancat i, malgrat la incapacitat de la sociologia per a construir una resposta unitària, les diverses aportacions que hi ha fet han estat prou importants.
2.2.3.El gènere i l'escola
Igual que fins ara hem exposat les aportacions sociològiques a la relació entre classe social i escola, també s'ha estudiat, encara que no tan extensament, la relació entre el gènere i la institució escolar. Encara que la presència de les dones a la universitat ha augmentat molt, com és que hi ha carreres en les quals encara estan en clara minoria? ¿És per una qüestió genètica que conforma el seu cervell per a un tipus de coneixement diferent del dels homes, tal com alguns estudis gosen proposar? I fins a quin punt l'educació conjunta dels nois i les noies és sinònim de reducció de les desigualtats de gènere i d'una educació igualitària?
Diferents investigacions han evidenciat que el currículum ocult de l'escola promou les diferències sexuals, tant pel que fa a la manera de vestir com a la manera de comportar-se.
Els alumnes reben, durant el seu pas per l'escola (i evidentment també fora de l'escola), multitud d'influències sexistes, sovint de manera involuntària, tant dels companys i les companyes de classe com del personal docent i els llibres de text. Fins i tot el tracte dels professors i les professores més compromesos amb la igualtat de gènere acostuma a diferenciar, de manera inconscient, si l'alumne és de sexe masculí o femení.

2.3.La fraternitat

Fins ara hem pogut constatar la relació entre la sociologia i els límits en l'aplicació dels ideals de llibertat i igualtat. Per a fer-ho hem proposat exemples parcials i concrets que ens han permès baixar arran de terra aquests ideals tan abstractes: per a parlar dels actes, de la llibertat, ens hem centrat en l'autonomia individual en el camp de la cultura, i per a parlar dels tractes, de com la gent és tractada, el tema escollit ha estat la igualtat d'oportunitats a l'escola.
Ara acabarem el recorregut pels tres ideals de la Revolució Francesa amb el de fraternitat, un altre concepte abstracte i boirós que il·lustrarem amb una qüestió concreta. Per a baixar arran de terra l'ideal de la fraternitat, és a dir, dels pactes i els vincles, parlarem del procés de globalització.
Quina relació hi ha entre l'ideal de fraternitat i la globalització?
Si pensem en la mateixa paraula fraternitat, veurem que prové del llatí frater ('germà'). El sentiment de solidaritat no neix del buit, sinó en un marc de referència concret (la família, la nació, etc.). Aquest marc és el que defineix, en gran part, qui som, la qual cosa està condicionada per la manera com ens veuen els altres. I aquest qui som fa referència a com ens pensem. Segons com està definit el nostre marc de referència (família, nació, amistats, barri, etc.), pensarem la fraternitat d'una manera o d'una altra.
La solidaritat en un món globalitzat
L'exemple de les organitzacions no governamentals per al desenvolupament (ONGD) o del confusament anomenat Moviment Antiglobalització són prou il·lustratius, ja que ens permeten veure com la solidaritat té, avui dia, algunes característiques noves. La solidaritat i la fraternitat envers el Tercer Món només tenen sentit en un món globalitzat en el qual els individus a Barcelona, per exemple, pensen d'alguna manera en termes d'una societat mundial. Fa cinquanta anys a molta menys gent li passava pel cap crear organitzacions d'aquest tipus o participar-hi.
04036_m5_03.jpg
2.3.1.Món global i sociologia
Una bona manera de començar és definint el mateix concepte de globalització, que determina el procés que fa que la població del món estigui cada cop més lligada a una única societat. Fa referència, per tant, a la mundialització. Per la televisió (un aparell japonès) veiem sèries nord-americanes i notícies de l'Àfrica. Anem a la feina en un cotxe alemany escoltant música dels Estats Units. A això és al que ens referim quan parlem d'una societat cada cop més mundialitzada, encara que la major part de les interaccions les continuem tenint en l'àmbit local.
Habitualment, quan parlem d'una societat, pensem immediatament en un país o una nació determinada. La veritat, però, és que les interdependències entre les diferents parts del món són cada cop més grans i els fluxos d'intercanvi, per tant, més importants.
Des de la vida social extremament local de l'edat mitjana europea, per exemple, a la magnitud dels intercanvis econòmics, culturals i polítics d'avui dia, el canvi és impressionant, i l'estructura de la consciència dels individus -i, per tant, la seva identitat- no en queda al marge.
Des que ens llevem fins que anem a dormir, el nostre contacte amb una realitat que no és únicament local és continu: les notícies ens parlen de països que mai no visitarem i just després informen d'un accident de cotxe que hi ha hagut al carrer del costat de casa nostra; consumim amb normalitat productes que han estat fets o dissenyats a l'altra punta del món; ens divertim d'una manera molt semblant a com ho fan als Estats Units o a la resta d'Europa, etc. Això és la mundialització, l'aparició progressiva d'una societat d'abast mundial que caracteritza el fenomen de globalització.
La noció de globalització es va estendre durant els anys vuitanta, i durant els anys noranta va aparèixer, en la ciència social, el que s'anomena paradigma de la globalització, que es caracteritza per una atenció especial a l'espai en detriment del temps. Fins ara la ciència social ha donat importància als models d'explicació temporals, com per exemple el que fixa l'estadi en el qual es troba cada societat (societat tradicional, societat moderna o societat postmoderna, per exemple). El paradigma de la globalització, en canvi, prefereix estudiar cada realitat social d'acord amb la seva interdependència amb la resta de realitats socials contemporànies: no analitza la realitat d'un país amb relació al fet que està en vies de desenvolupament, sinó que es fixa en les relacions d'interdependència amb la resta del planeta en el mateix moment del temps.
L'objectiu és, per tant, estudiar els processos socioculturals i les formes de vida que estan emergint en el nou marc global de la vida social (en substitució del marc establert per l'estat nació). No estudien la societat d'un país, sinó la societat mundial.
Aquest nou marc global de la vida social no és nou, sinó que ve de lluny. Ja a l'antiguitat, els viatges, les guerres i el comerç transcendien el caràcter local de la vida social. Ara bé, amb l'impuls colonitzador i la industrialització, l'impuls del procés globalitzador va prendre un nou caire, i durant les darreres dècades està assolint unes dimensions sorprenents.
Fixem-nos, molt breument, en algunes de les aportacions que ha fet la sociologia en relació amb tres de les qüestions que planteja:
1) quines són les característiques fonamentals de la globalització;
2) si la globalització comporta o no una homogeneïtzació cultural; i
3) la manera com aquesta mateixa globalització afecta l'organització de les desigualtats socials.
2.3.2.Característiques fonamentals
La sociologia sovint ens recorda que allò que ens sembla nou no és sinó una accentuació de dinàmiques que vénen de molt lluny i que es presenten com a noves per l'abast que prenen en un moment donat. La globalització no és una excepció. Anthony Giddens, per exemple, ens ofereix pistes per comprendre els elements centrals de la globalització a partir de les seves reflexions sobre la modernitat, i proposa parlar de desenclavament dels sistemes socials, entès com el resultat de "desenganxar" les relacions socials dels seus contextos locals d'interacció i la seva reestructuració consegüent en intervals espacialment i temporalment indefinits.
L'autor anglès explica que, per a aquest desenclavament, cal que abans hi hagi un distanciament espacial i temporal (els mitjans de comunicació com el cotxe, el tren, la televisió o el telèfon, i per descomptat Internet, permeten trencar la continuïtat entre espai i temps). Un cop es trenca la continuïtat, se'n fa una reconstrucció, una recombinació dels elements en extensions indefinides. Aquesta recombinació és, de fet, una abstracció i requereix la noció de fiabilitat. En altres paraules, la separació entre espai i temps fa que quan nosaltres agafem un avió o mirem un informatiu per televisió, com que no coneixem els mecànics ni els periodistes que en redacten les notícies, hàgim de confiar que hauran fet bé la seva feina; o que si fem una donació a una ONG, hem de confiar que aquests diners seran utilitzats correctament. Per tant, la separació de l'espai i el temps implica que contínuament hem de confiar en sistemes simbòlics i experts sense els quals no podríem viure.
Lectura complementària

Vegeu, per copsar la relació entre modernització i consciència, els llibres següents:

P.L. Berger; B. Berger; H. Keller (1979). Un mundo sin hogar (modernización y conciencia). Santander: Sal Terrae.

A. Giddens (1991). Modernidad e identidad del yo. El yo y la sociedad en la época contemporánea. Barcelona: Península.

Per a comprendre els canvis que les noves formes de relacions laborals estan ocasionant en la nostra consciència, un llibre sensacional és:

R. Sennet (2000). La corrosión del carácter: las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama.

Aquestes reflexions entorn de la modernitat, no cal dir-ho, entronquen directament amb les característiques del procés de globalització. D'alguna manera podem considerar el procés de globalització com una accentuació de les dinàmiques implícites en la modernitat. Manel Castells utilitza el concepte de societat xarxa, que es fonamenta en la globalització de les activitats econòmiques i la seva organització en xarxes, però també en els canvis en el treball en la direcció d'una flexibilització i inestabilitat laboral més grans. Les bases materials de la vida, l'espai i el temps es transformen en un espai de fluxos i un temps atemporal, que produeix conflictes amb identitats locals que es resisteixen a aquests canvis. És en aquest sentit que es podrien analitzar tant el que alguns consideren un retorn del nacionalisme, com la mateixa Al Qaeda, però també el que Richard Sennett anomena la corrosió del caràcter.
2.3.3.Homogeneïtzació i diversitat cultural
A l'hora de discutir les implicacions culturals de la globalització, alguns autors asseguren que la mundialització ens porta a una homogeneïtzació progressiva (cultural, econòmica, social) que eliminarà la diversitat. Afirmen que tots menjarem el mateix, veurem els mateixos programes de televisió i ens divertirem de la mateixa manera. La Coca-Cola, la pizza, el McDonald's i Hollywood, asseguren, són la mostra d'aquesta homogeneïtzació.
Una altra manera d'analitzar la situació és la següent: malgrat que sí que és cert que s'està produint una mundialització progressiva, també ho és que sempre hi haurà una producció de diversitat local que limitarà aquesta homogeneïtzació. Fins i tot s'ha creat un nou concepte, el de "glocalització", que fa referència a la creació global de la localitat. La globalització progressiva, és a dir, la creació d'un marc de referència global, estaria creant la necessitat de referents concrets i pròxims per a identificar-se i abocar-hi els sentiments. La creació de marcs de referència locals que satisfessin aquesta necessitat globalment produïda seria el que s'anomena "glocalització".
Coca-cola
Un exemple és l'auge dels nacionalismes als països de l'Est europeu, que es podria interpretar com una resposta a la situació global. També podem pensar que la Coca-Cola, el símbol de la globalització per excel·lència, promociona el particularisme anunciant-se en qualsevol espectacle, festa major o concert, per molt particular que sigui (a la vegada que crea anuncis que es veuen a tot el món sense necessitat d'adaptar-los a cap particularisme).
Altres teòrics van més enllà i neguen qualsevol tipus de globalitat universal i asseguren que després de la modernitat protagonitzada per l'estat nació, des dels anys seixanta estem vivint el moment de la globalització caracteritzada per l'interculturalisme i la hibridació conflictiva. L'estat nació hauria esdevingut, des d'aquest punt de vista, allò que van idear les elits del segle XIX per a proporcionar un marc de referència a les persones, on s'incloïen l'individualisme, l'elecció i la democràcia. La pregunta que es fan és la següent: què passarà ara, quan aquest lligam o aquest marc de referència s'està trencant?
2.3.4.Organització de la desigualtat
Al començament havíem parlat de les ONG per al desenvolupament i de l'anomenat moviment antiglobalització com a mostres de la transició d'un marc de referència local, estatal o nacional a un altre de mundial. En aquests dos exemples veiem com el fenomen de globalització afecta la consciència de les persones i la manera com pensem els nostres lligams, però també cal mirar-lo com el procés que transforma la nostra manera d'entendre els conflictes socials i les desigualtats: el poder de la informació i la comunicació, i el joc de fluxos i interdependències fa que es transformin les maneres d'entendre els conflictes socials.
Zygmunt Bauman, una de les veus més respectades per a entendre els canvis socials contemporanis, apunta que la globalització no és un procés d'homogeneïtzació del planeta, sinó de separació i polarització entre els fluxos de poder que transcendeixen la territorialitat, d'una banda, i les localitats lentes i pesades, de l'altra. Segons aquest punt de vista, les localitats i aquells que hi estan "atrapats" queden subjectes, en gran part, als fluxos de poder deslocalitzat.
Els canvis implícits en el procés de globalització, per tant, fan que canviï no només el nostre marc de referència, sinó també la manera de pensar els conflictes i les aliances socials. Això fa necessari desenvolupar noves formes polítiques i socials per a organitzar la nostra vida col·lectiva. La fraternitat ja no es pot parlar en el marc de l'estat nació, sinó que requereix noves institucions que s'adaptin als canvis socials. Organitzacions del segle XX com les Internacionals Socialistes i les Nacions Unides eren intents primerencs -i poc reeixits- de donar forma a aquesta necessitat. Actualment guanyen força organitzacions o moviments com els fòrums econòmics i socials, les plataformes antiglobalització o institucions com el Fons Monetari Internacional o l'Organització Mundial de la Salut. Són temptatives, molt diferents les unes de les altres, que busquen institucionalitzar noves maneres d'organització social i els conflictes que provoquen, però el cert és que en general l'organització entorn de l'estat nació -i la competència entre estats nacions- continua monopolitzant el funcionament de les institucions polítiques. No hi ha dubte, però, que la manera com pensem la fraternitat s'ha transformat irreversiblement.
Tanquem així aquest ràpid recorregut per la sociologia que s'ha fet des dels clàssics fins ara. Davant el perill de marejar amb noms, escoles i teories, aquestes tres il·lustracions han estat la nostra manera d'apropar-vos a aquesta ciència social que anomenem sociologia.

Resum

En aquest mòdul hem provat de fer un mapa general del que ha estat la sociologia des dels anys trenta d'aquest segle. Primer hem vist com, després dels clàssics, la sociologia es desenvolupa sobretot als Estats Units. En un principi, mentre que a Europa la institucionalització de la disciplina va ser molt dèbil, als Estats Units -i sobretot a Chicago- va ser ràpida i enèrgica. A partir dels anys trenta, però sobretot dels quaranta, el funcionalisme de Talcott Parsons i Robert K. Merton es va convertir en el paradigma hegemònic, i els sondejos d'opinió de Lazarsfeld, en el model d'investigació empírica per excel·lència. Després de les tradicions nacionals de l'època dels clàssics, aquest va ser el primer cop que es va conformar una certa cultura sociològica internacional.
La dècada dels seixanta va ser la del declivi del funcionalisme. La guerra del Vietnam, les demandes d'investigació social de l'estat del benestar i el sorgiment de moviments de protesta van convertir el paradigma funcionalista en poc adequat. Després del consens al voltant del funcionalisme es va assolir un nou acord, en aquest cas no sobre la validesa de cap nou paradigma, sinó sobre la inviabilitat del funcionalisme. La investigació social va evolucionar del sondeig d'opinió i l'estudi de mercat a la recerca en polítiques públiques.
Mentrestant, a Europa, un cop passada la Segona Guerra Mundial, va començar una revifalla de la sociologia. Jürgen Habermas, Pierre Bourdieu i Anthony Giddens, tres autors crítics, es van erigir com les noves figures europees.
També hem parlat dels moviments centrífugs de la sociologia actual. Les inacabables especialitzacions empíriques, l'aparició d'àrees d'estudi interdisciplinàries (l'estudi de la dona, de les minories ètniques i sexuals o dels nous moviments socials, per exemple) i la gran diversitat teòrica han fet que la sociologia no tingui actualment un perfil ben delimitat. A la vegada, però, la producció sociològica continua creixent.
Davant aquesta complexitat actual, hem renunciat a oferir una visió comprensiva de les aportacions teòriques i empíriques que ha fet la sociologia des de l'escola de Chicago fins ara. En lloc d'això, a través de tres exemples hem mostrat quin és el tipus de coses que pot dir. Per a fer més explícit el caràcter "modern" de la disciplina, cadascun d'aquests exemples anava lligat a un dels tres ideals de la Revolució Francesa: la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
La sociologia de la cultura ens ha servit per a reflexionar sobre els límits de l'ideal de llibertat i de l'autonomia individual. Hem vist que la idea d'un individu autònom i autosuficient és una ficció amb limitacions empíriques importants.
Amb la sociologia de l'educació hem analitzat l'ideal d'igualtat amb relació a la igualtat d'oportunitats a l'escola. En aquest cas també hem pres consciència d'alguns dels límits en l'aplicació d'aquest ideal. I finalment, amb l'estudi del procés de globalització, hem vist que la fraternitat està prenent noves formes diferents d'aquelles a les quals estàvem acostumats.

Activitats

1. Busqueu en algun directori d'Internet, per exemple el Yahoo, quines entrades hi ha per a ciències socials i sociologia. Penseu si efectivament hi veieu reflectits els moviments centrífugs dels quals hem parlat en aquest mòdul.
2. Penseu en la trajectòria escolar de gent que hagueu conegut i analitzeu la influència possible del seu origen social (família, amics, barri, etc.).
3. Analitzeu el vostre gust amb relació al del vostre entorn social i proveu de relacionar altres gustos amb orígens socials diferents. Imagineu-vos la reacció de la gent que us envolta si mostréssiu un gust molt diferent del que teniu actualment.
4. Feu una llista de tots els mons de vida diferents amb els quals esteu en contacte durant una setmana.
5. Penseu si Internet accentua o modera el desenclavament del qual parla Anthony Giddens. Com creieu que pot influir Internet sobre el marc de referència a partir del qual es construeix la identitat?

Exercicis d'autoavaluació

1. Digueu quan i a on la sociologia es va consolidar com a disciplina acadèmica.
2. Quan es va configurar una cultura sociològica internacional?
3. Quines són i per què es caracteritzen les tres grans fases de la investigació aplicada als Estats Units del segle XX?
4. Què s'entén per reflexivitat de la sociologia?
5. Fins a quin punt l'escola garanteix la igualtat d'oportunitats i, per extensió, la possibilitat de mobilitat social?
6. Què entenem per globalització? Té alguna relació amb la identitat individual?
7. Els estudis de la dona són sociologia?

Solucionari

Solucionari

Exercicis d'autoavaluació
1. Durant les dues primeres dècades del segle XX als Estats Units, primordialment a Chicago.
2. Durant l'hegemonia del funcionalisme nord-americà, entre els anys 1940 i 1960.
3. La primera fase és la protagonitzada per l'escola de Chicago (1900-1930), que es va caracteritzar per l'estudi de problemes socials -com la immigració o la marginalitat- amb tècniques com l'entrevista i l'etnografia. La segona fase (1930-1960) va estar liderada per Paul Lazarsfeld i la Universitat de Columbia, i es va caracteritzar perquè estudiava audiències i mercats amb l'ajut dels sondejos i les enquestes. La tercera i darrera fase (des de l'any 1960) es va caracteritzar pels estudis de polítiques públiques i no va tenir cap centre que la liderés. Va coincidir amb una demanda creixent d'investigació social per part de l'estat del benestar.
4. La reflexivitat de la sociologia és la capacitat de prendre consciència de les pròpies determinacions o, dit d'una altra manera, del caràcter no essencial sinó relacional (producte de les nostres relacions) del gust, de la identitat, etc. Per Bourdieu, la reflexivitat és el que pot permetre l'aparició d'alguna cosa semblant a un ésser humà autònom.
5. Diferents investigacions sociològiques han demostrat que l'escola per si mateixa no és garantia d'igualtat d'oportunitats, ja que en gran part només acaba reproduint l'estructura social existent. Tot i així, alguns estudis han aconseguit identificar variables microsociològiques en la pràctica educativa que sí que influeixen en la "correcció" de les desigualtats dels alumnes a causa del seu origen social.
6. La noció de globalització fa referència al procés que fa que la població del món estigui cada cop més lligada a una única societat, és a dir, a la mundialització. És el que podríem anomenar l'aparició d'una societat d'abast mundial. Aquest canvi de marcs de referència comporta conseqüències importants per a la identitat.
7. Els estudis de la dona són àrees d'estudi interdisciplinàries o transdisciplinàries que, com altres àrees que han aparegut des dels anys seixanta, participen de les antigues ciències socials (psicologia, sociologia, economia, història, etc.).

Bibliografia

Bibliografia bàsica
Alexander, J. (1989). Las teorías sociológicas desde la Segunda Guerra Mundial. Análisis multidimensional. Barcelona: Gedisa.
Bauman, Z. (1999). La globalización: consecuencias humanas. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.
Bourdieu, P.; Wacquant, L. C. (1994). Per a una sociologia reflexiva. Barcelona: Herder.
Giddens, A. (1991). Sociología. Madrid: Alianza.
Gil Villa, F. (1994). Teoría sociológica de la educación. Salamanca: Amarú Ediciones.
Bibliografia complementària
Adorno, T.; Horkheimer, M. (1974). "La industria cultural". A: D. Bell (comp.). Industria cultural y sociedad de masas. Caracas: Monte Ávila.
Berger, P. L.; Berger, B.; Kellner, H. (1979). Un mundo sin hogar (modernización y conciencia). Santander: Sal Terrae.
Bourdieu, P. (1988). La distinción. Criterios y bases sociales del gusto. Madrid: Taurus.
Bourdieu, P.; Passeron, J. C. (1981). La reproducción. Elementos para una teoría del sistema de enseñanza. Barcelona: Laia.
Castells, M. (2003). L'era de la informació. El poder de la identitat (vol. 2). Barcelona: Editorial UOC.
Elias, N. (1993). El proceso de la civilización. Investigaciones sociogenéticas y psicogenéticas. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Gergen, K. J. (1992). El yo saturado. Dilemas de identidad en el mundo contemporáneo. Barcelona: Paidós.
Giddens, A. (1993). Modernidad e identidad del yo. El yo y la sociedad en la época contemporánea. Barcelona: Península.
Habermas, J. (1987). Teoría de la acción. Madrid: Taurus.
Lazarsfeld, P. F.; Katz, E. (1979). La influencia personal. El individuo en el proceso de comunicación de masas. Barcelona: Hispano-Europea.
Merton, R. K. (1970). Teoría y estructura sociales. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
Mills, C. W. (1987). La imaginació sociològica. Barcelona: Herder.
Parsons, T. (1966). El sistema. Madrid: Revista de Occidente.
Sennett, R. (2000). La corrosión del carácter: las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama.
Wallerstein, I. (1979). El moderno sistema mundial. Mèxic: Siglo XXI.
Referències bibliogràfiques
Featherstone, M. (1991). Consumer Culture & Postmodernism. Londres: Sage.