La regulació de l'administració electrònica

  • Agustí Cerrillo i Martínez

    Catedràtic de Dret administratiu. Universitat Oberta de Catalunya.

PID_00238271
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

Introducció

Els beneficis que es poden derivar de la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació en les administracions públiques no són conseqüència única de l'automatització dels processos administratius que es produeixen actualment. La construcció d'una administració electrònica no consisteix a fer el mateix que es feia fins ara però utilitzant les tecnologies de la informació i el coneixement. Com afirma l'OCDE (2003b), “la tecnologia és un facilitador, però no una solució”.
A les properes pàgines s'analitzarà el valor de la regulació com a instrument per impulsar el desenvolupament de l'administració electrònica i per garantir la seguretat de les transaccions entre les administracions públiques i la ciutadania a través d'aquests mitjans. Així mateix, s'exposaran els diferents instruments en vigor per a tal fi.

Objectius

Els objectius d'aquest mòdul són:

  1. Conèixer les transformacions que Internet produeix i suposa en el dret.

  2. Analitzar els instruments per a la regulació de l'administració electrònica i el seu abast.

  3. Conèixer la distribució de competències per regular l'administració electrònica.

  4. Localitzar les normes reguladores de l'administració electrònica a Espanya.

1.La regulació de l'administració electrònica

La inexistència de contacte directe entre l'administració pública i la ciutadania ha generat, des del sorgiment dels primers projectes d'administració electrònica, una infinitat de dubtes respecte a la seguretat i la validesa de les transaccions electròniques.
Per donar resposta a aquestes desconfiances, no ha estat suficient d'impulsar noves aplicacions o incorporar noves tecnologies. La tecnologia ha d'anar acompanyada de normes que garanteixin de forma adequada tots aquells aspectes que estan fàcilment assegurats en les oficines físiques, com la identificació dels empleats públics o dels interessats que actuen davant ells, la integritat i la conservació dels documents que els presenten o la data i l'hora en què els presenten en una oficina de registre. D'aquesta manera, és necessari basar-se en les garanties que aporta la mateixa tecnologia amb el seu reconeixement normatiu.
D'aquesta manera, la regulació de l'administració electrònica té un paper important en l'ús dels mitjans electrònics en les transaccions entre les administracions públiques i la ciutadania, ja que aporta seguretat tant a la mateixa administració pública com a la ciutadania. Així mateix, la regulació de l'administració electrònica pot resultar un motor per a l'impuls dels mitjans electrònics en les relacions entre l'administració pública i la ciutadania en obligar determinats subjectes a utilitzar aquests mitjans.
No obstant això, la regulació de l'administració electrònica també pot convertir-se en un fre per al seu desenvolupament en la mesura en què les tecnologies, els projectes o les aplicacions que no estiguin explícitament previstes per una norma puguin veure's com a contraris a l'ordenament jurídic i, per tant, no utilitzables per les administracions públiques. Amb freqüència, el formalisme que impera en les nostres administracions públiques fa que el desenvolupament d'un nou projecte digital queda suspès per un informe jurídic que constata la inexistència d'un reconeixement jurídic suficient. A més, per fer front als suposats riscos derivats de l'ús de la tecnologia, de vegades l'ordenament jurídic exigeix cotes de seguretat més grans a les transaccions electròniques que a les que es realitzen presencialment, aspecte que, sens dubte, pot limitar si no retardar el desenvolupament de l'administració electrònica.
Així doncs, la regulació de l'ús dels mitjans electrònics en l'administració pública té un impacte significatiu en l'administració electrònica que en alguns casos podrà ser positiu, en fomentar el seu desenvolupament i, en uns altres, frenar-lo. Per això, és necessari trobar l'equilibri adequat perquè la regulació pugui impulsar l'ús dels mitjans electrònics en les relacions entre les administracions públiques i la ciutadania i, en canvi, evitar que pugui convertir-se en un fre per al desenvolupament de l'administració electrònica.
Precisament, amb la voluntat d'estendre l'ús dels mitjans electrònics en les relacions entre les administracions públiques i la ciutadania, la regulació de l'administració electrònica ha evolucionat significativament en els últims anys a Espanya. Si bé aquesta evolució ha estat valorada positivament, també s'ha criticat per haver derivat en un entramat complex de normes que amb freqüència són de difícil aplicació i interpretació. A aquest entramat de normes hi han contribuït diferents instàncies territorials, des de l'Estat fins als municipis passant per les comunitats autònomes que han adoptat normes sobre aquesta matèria. Així mateix, no es pot desconèixer el paper de la Unió Europea en la regulació de diferents aspectes que incideixen directament en el desenvolupament de l'administració electrònica. Tampoc es pot obviar l'impacte que l'evolució de la mateixa tecnologia ha tingut i encara avui dia té en la regulació de l'administració electrònica com s'apuntarà posteriorment.
Malgrat l'evolució experimentada i de l'extensa regulació de l'administració electrònica en l'actualitat, la majoria de les institucions estan pensades encara per ser tramitades en paper. De fet, el legislador el 2015 va ser conscient d'aquesta situació i en el preàmbul de la Llei 39/2015 expressa:

«No obstant això, en l'entorn actual, la tramitació electrònica no pot ser encara una forma especial de gestió dels procediments, sinó que ha de constituir l'actuació habitual de les administracions.»

Així doncs, la regulació de l'administració electrònica persegueix superar aquesta situació i facilitar l'evolució d'una administració en paper a una administració digital. No obstant això, amb freqüència aquesta regulació conserva la lògica de la legislació anterior i manté en el seu si un model d'administració burocràtica basada en el contacte personal i la gestió del paper. De fet, com s'ha afirmat amb freqüència, és necessari aprofitar les oportunitats que brinda la tecnologia i impulsar una regulació que permeti desenvolupar definitivament una nova administració pública basada en un ús intensiu dels mitjans electrònics en les relacions entre les administracions públiques i la ciutadania.
Lectures recomanades

Cerrillo i Martínez, A.; Galán Galán, A. (2009b) «Valoración general. La construcción de la administración electrónica local: presente y futuro». A: A. Cerrillo i Martínez; A. Galán Galán (ed). Informe sobre la administración electrónica local. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer.

Finalment, la regulació de l'administració electrònica no tan sols transcendeix la simple regulació de la imparable extensió de l'ús dels mitjans electrònics en l'administració pública, sinó que facilita el sorgiment de noves fórmules de relació entre l'administració pública i la ciutadania basades en l'ús intensiu d'aquests mitjans. Per això, s'ha advertit que van configurant-se els contorns d'un dret administratiu de la informació amb el qual més enllà de la regulació de l'administració electrònica s'entén un dret administratiu modern que respon als canvis econòmics, polítics, socials i tecnològics que caracteritzen els inicis del segle XXI.

1.1.La regulació com a impuls de l'administració electrònica

L'administració electrònica té caràcter polièdric (Cerrillo i Martínez, 2008). És el resultat de la combinació entre tecnologia, organització i regulació. De fet, com manifesta la coneguda expressió, «la tecnologia és un facilitador, però no una solució» (OCDE, 2003a). Igualment, la Comissió en la seva comunicació sobre El paper de l'administració electrònica en el futur d'Europa (Comissió Europea, 2003) va afirmar que:
Referències bibliogràfiques

Cerrillo i Martínez, A. (2008). e-Administración. Barcelona: EDIUOC.

OCDE (2003a). The e-government imperative. París.

Comissió Europea (2003). Comunicació de la Comissió al Consell, el Parlament Europeu, el Comitè Econòmic i Social i el Comitè de les Regions. El paper de l'administració electrònica en el futur d'Europa. COM 567 final.

«l'èmfasi no ha de posar-se en les TIC pròpiament dites, sinó en la seva utilització combinada amb els canvis organitzatius i amb noves aptituds encaminades a millorar els serveis públics, els processos democràtics i les polítiques públiques».

Més enllà de l'ús de la tecnologia per les administracions públiques, el desenvolupament de l'administració electrònica exigeix canvis organitzatius i procedimentals que han de ser impulsats per un lideratge polític i tècnic clar i decidit que determini l'abast de l'ús de la tecnologia.
Així mateix, per avançar en el desenvolupament de l'administració electrònica és necessària una regulació de l'ús i l'impacte dels mitjans electrònics en les administracions públiques que garanteixi tant els drets dels ciutadans en les seves relacions amb les administracions públiques a través de mitjans electrònics com la seguretat jurídica de les transaccions electròniques que es duguin a terme. La regulació de l'administració electrònica constitueix un element de gran importància per al desenvolupament de l'ús dels mitjans electrònics en el funcionament i l'activitat de les administracions públiques.
De fet, històricament s'ha identificat aquesta relació entre el desenvolupament tecnològic i l'evolució de la normativa. Com un primer exemple d'aquesta relació és freqüent referir-se a la Reial ordre de 12 de febrer de 1900 per la qual s'instava totes les oficines públiques a admetre les instàncies i documents que es presentessin escrits amb màquines d'escriure en els mateixos termes i amb els mateixos efectes dels escrits o copiats a mà pel fet de ser més fàcil i clara la seva lectura.
La regulació de l'administració electrònica presenta certes particularitats respecte a la regulació del règim jurídic de les administracions públiques des d'una perspectiva tradicional perquè ha de donar resposta a problemes que no existeixen al món físic i a situacions que presenten una dimensió diferent respecte al món físic. Així mateix, aquesta regulació es duu a terme a través de diferents instruments que van més enllà de la tradicional reglamentació de l'activitat i el funcionament de les administracions públiques a través de lleis i reglaments.
A més, la regulació de l'administració electrònica ha d'adaptar-se a la ràpida velocitat en què es produeixen els canvis a la tecnologia i, per tant, en les necessitats de la ciutadania quan es relacionen amb les administracions públiques a través dels mitjans electrònics. Amb freqüència, aquests canvis es produeixen molt ràpidament, mentre que el procediment d'elaboració de normes és bastant més lent amb les conseqüències que això pot tenir per a la seguretat jurídica.
Per tot això, en l'actualitat la regulació de l'administració electrònica està conformada per una pluralitat diversa d'instruments (des de lleis fins a normes tècniques) de diferent origen (des de la Unió Europea fins als mateixos destinataris), la qual cosa dóna lloc a una variada pluralitat d'instruments de regulació de l'administració electrònica. Aquesta situació, coneguda com a pluralisme jurídic, es basa en la pluralitat de regulacions que parteix de l'existència d'una multiplicitat de centres de poder capaços d'adoptar normes vinculants relatives a l'administració electrònica.
1.1.1.Del codi a la norma. Les normes tècniques, els estàndards oberts i el programari lliure
El desenvolupament de l'administració electrònica pot venir determinat per diferents instruments que d'una manera o una altra defineixen i condicionen els usos dels mitjans electrònics en les relacions entre les administracions públiques i la ciutadania, així com els drets i les obligacions de cada subjecte en aquests.
Quan es parla de regulació, es fa referència als instruments mitjançant els quals els poders públics pauten l'actuació de les administracions públiques i estableixen els requeriments per a l'activitat de la ciutadania. Amb freqüència, es relaciona la regulació amb les normes jurídiques o els actes administratius. No obstant això, en l'àmbit de l'administració electrònica, la regulació està conformada també per altres instruments el contingut dels quals hi incideix.
En aquesta direcció ha de fer-se un esment especial a la mateixa tecnologia. Sobre aquest tema, Lessig afirmava fa uns anys que la regulació d'Internet parteix de la regulació de les seves entranyes, del seu funcionament:

«El ciberespai és regulable en la mesura en què la seva pròpia estructura, el seu codi estructural, el que condiciona el seu funcionament, és regulable. Regular el codi, l'arquitectura d'Internet, és regular el ciberespai. En aquest sentit el codi és, en la realitat virtual, la llei. Llei que ho pot ser en format jurídic (intervenció o regulació administrativa) o en forma de normes tècniques autoimposades (autoregulació). Llei, d'altra banda, que regeix més enllà de les fronteres físiques o, millor, que no les coneix i que regula, per tant, un espai global» (Lessig, 1998).

«El maquinari i el programari, que fan del ciberespai el que és, constitueixen al seu torn un conjunt de restriccions sobre com un pot comportar-s'hi. La substància de cadascuna d'aquestes restriccions pot variar, però totes s'experimenten com a condicions per accedir al ciberespai» (Lessig, 2001).

La tecnologia, el codi en paraules de Lessig, constitueix un element important per a la regulació d'Internet i, per tant, de l'administració electrònica. Alguns aspectes de l'administració electrònica són més regulables que uns altres, i, per tant, el paper del dret en la seva concreció serà més gran. No obstant això, altres aspectes vindran estretament determinats pel desenvolupament de la tecnologia, i això pot condicionar l'abast de la normativa reguladora.
De fet, en l'àmbit de l'administració electrònica, la tecnologia ha anat guanyant espai al dret. Més enllà del mateix impacte que la tecnologia té en el desenvolupament de l'administració electrònica, amb freqüència les referències a la tecnologia van ocupant major espai en les mateixes normes reguladores de l'administració electrònica. Això fa que, en absència de criteris estrictament normatius per interpretar l'abast d'aquestes disposicions, sigui necessari acudir al coneixement generat pels enginyers o programadors.
Amb freqüència, la regulació dels aspectes tècnics de l'administració electrònica es duu a terme a través de normes tècniques. Les normes tècniques són les especificacions tècniques aprovades per organismes de normalització reconeguts d'aplicació repetitiva o continuada, l'observança de les quals no és obligatòria (1) . Amb l'ús de normes tècniques per regular l'ús de mitjans electrònics per les administracions públiques, se superen les limitacions de les lleis i reglaments per fer front al desenvolupament tecnològic.
En principi, les normes tècniques no formen part de l'ordenament jurídic, malgrat que s'hi troben nombroses referències. No obstant això, amb freqüència la norma tècnica s'incorpora en l'ordenament jurídic mutant-se en norma jurídica, la qual cosa, al final, pot limitar les virtualitats de les normes tècniques. En són un exemple les normes tècniques d'interoperabilitat, que seran d'obligat compliment per les administracions públiques (2) .
La lectura de les normes tècniques en matèria d'interoperabilitat permet observar el grau de precisió tècnica a què s'arriba, impossible d'aconseguir a través de les normes jurídiques que els donen empara. Així, les normes tècniques d'interoperabilitat desenvolupen aspectes concrets de qüestions com el document electrònic, l'expedient electrònic, el copiatge autèntic i la conversió, la política de signatura o la gestió de documents electrònics.
La complexitat tècnica i la permanent evolució justifiquen plenament el recurs a les normes tècniques per fixar tots aquests aspectes, d'altra banda, de gran impacte en el desenvolupament de l'administració electrònica. Sobre aquest tema, com preveuen les mateixes normes tècniques d'interoperabilitat, es desenvoluparan i perfeccionaran al llarg del temps en paral·lel al progrés de l'administració electrònica.
En aquest cas, les normes tècniques han estat elaborades per la mateixa administració pública. Així ho preveu el Reial decret 4/2010 en establir que el Ministeri de la Presidència, a proposta del Comitè Sectorial d'Administració Electrònica, aprovarà les normes tècniques d'interoperabilitat i les publicarà mitjançant Resolució de la Secretaria d'Estat per a la Funció Pública. No obstant això, per a la redacció i el manteniment de les normes tècniques d'interoperabilitat es constituiran grups de treball en els òrgans col·legiats amb competències en matèria d'administració electrònica. En uns altres, les normes tècniques són adoptades pel mateix sector. De fet, els estàndards inclosos en les normes tècniques d'interoperabilitat han estat fixats per organismes de normalització com l'European Telecommunications Standards Institute.
La lectura d'aquestes normes també permet observar el recurs a diferents estàndards. En l'àmbit de l'administració electrònica, sobre la base del principi de neutralitat tecnològica i d'adaptabilitat al progrés de les tècniques i sistemes de comunicacions que preveia l'article 3 Llei 11/2007, els estàndards utilitzats en el desenvolupament de l'administració electrònica havien de ser estàndards oberts, així com, si escau i de forma complementària, estàndards que siguin d'ús generalitzat pels ciutadans.
L'estàndard obert és aquell que és públic i la seva utilització està disponible de manera gratuïta o a un cost que no suposi una dificultat d'accés i no està condicionat al pagament d'un dret de propietat intel·lectual o industrial (3) .
L'estàndard obert és generalment la base d'aplicacions de fonts obertes que són aquelles que es distribueixen amb una llicència que permet la llibertat d'executar-la, de conèixer-ne el codi font, de modificar-la o millorar-la i de redistribuir-ne còpies a altres usuaris (4) . Les aplicacions de fonts obertes compleixen amb les quatre llibertats identificades per la Freedom Programari Foundation (5) , és a dir:

  • La llibertat d'executar el programa com es desitja, amb qualsevol propòsit (llibertat 0).

  • La llibertat d'estudiar com funciona el programa, i canviar-lo perquè faci el que es vulgui (llibertat 1). L'accés al codi font és una condició necessària per a això.

  • La llibertat de redistribuir còpies per ajudar al seu proïsme (llibertat 2).

  • La llibertat de distribuir còpies de les seves versions modificades a tercers (llibertat 3). Això permet oferir a tota la comunitat l'oportunitat de beneficiar-se de les modificacions. L'accés al codi font és una condició necessària per a això.

La utilització d'aplicacions de fonts obertes té conseqüències importants no només en relació amb el cost sinó també respecte a la possibilitat que els usuaris i, en última instància, les administracions públiques puguin modificar-ne amb facilitat el contingut així com controlar-lo sense necessitat que hi intervinguin grans empreses que les han creat i que, en un moment donat, poden decidir retirar-les del mercat. Així mateix, l'ús d'aquestes aplicacions facilita la reutilització de les aplicacions i l'intercanvi de coneixement entre administracions públiques.
10 raons perquè l'Administració alliberi programari
1) Permet major eficiència pressupostària en estalviar costos en el manteniment i en l'evolució del programari.
2) Compleix les recomanacions de la Llei 11/2007, del Reial decret d'interoperabilitat, i de les directives europees de la ISA.
3) Afavoreix la transparència, la interoperabilitat, la independència i la sostenibilitat de les aplicacions de les administracions públiques.
4) Desenvolupa l'ecosistema del sector TIC i garanteix la independència de proveïdors i la seva disponibilitat futura.
5) Posa coneixement i actius a la disposició de les empreses.
6) Contribueix a la reducció del dèficit públic, i fomenta el desenvolupament d'una economia basada en el coneixement i la innovació.
7) Millora la competitivitat en fomentar la cooperació entre administracions, universitats, centres d'R+D+i i empreses, estén bones pràctiques de coneixement compartit i enforteix la innovació oberta.
8) Facilita l'adaptació a les necessitats concretes de les administracions, en matèria lingüística, legislativa, d'accessibilitat i imatge.
9) Garanteix la privadesa i la seguretat en el tractament de la informació.
10) Permet compartir, reutilitzar i col·laborar.
Font: CENATIC
En relació amb l'ús dels estàndards oberts i d'aplicacions de fonts obertes, les lleis 39/2015 i 40/2015 poden suposar una certa reculada en el seu ús per les administracions públiques, atès que no reconeixen amb la mateixa intensitat amb què ho feia la Llei 11/2007, ja que es limiten únicament a dues referències a aquesta qüestió en regular la seu electrònica (6) i l'impuls per part de l'Administració general de l'Estat a través d'un directori d'aplicacions per a la seva reutilització (7) .
En conclusió, a través de les normes tècniques es fixen els estàndards així com altres aspectes tècnics relatius al desenvolupament dels projectes d'administració electrònica. A través de les normes jurídiques es defineixen les qüestions relatives als drets i obligacions, així com els aspectes procedimentals i formals de l'ús dels mitjans electrònics en les relacions entre les administracions públiques i la ciutadania. En funció dels estàndards utilitzats es facilita més o menys la capacitat de l'administració pública de desenvolupar els projectes d'administració electrònica en poder incidir més o menys en la seva regulació.
1.1.2.De les normes supranacionals a l'autoregulació
La regulació de l'administració electrònica pot venir formulada pels poders públics. No obstant això, en altres ocasions, com es veurà a continuació, l'administració electrònica es veu regulada per les decisions adoptades pels mateixos usuaris de l'administració electrònica.
En efecte, igual que la regulació de l'administració electrònica es duu a terme a través d'instruments molt diversos, en aquesta hi participen una pluralitat de subjectes: subjectes d'una varietat d'instàncies territorials (internacional, supranacional, estatal, regional i local) i subjectes privats i socials (empreses, organitzacions no governamentals) que poden regular aspectes que incideixen en el desenvolupament de l'administració electrònica de manera autònoma o interaccionant amb aquesta.

«El dret d'Internet té aquesta estructura en xarxa pròpia de les regulacions postmodernes perquè tant en la seva creació com en la seva aplicació hi intervenen instàncies internacionals, regionals, estatals i locals. Les normes emanades per totes aquestes instàncies poden tenir tan diferent significació per a l'ordenació dels problemes que es generen en les infocarreteres. A més, també tenen un paper important corporacions i organitzacions privades que, a Internet, comparteixen amb els poders públics moltes tasques d'ordenació i govern» (Muñoz Machado, 2000).

El caràcter transfronterer d'Internet implica que determinats aspectes del desenvolupament de l'administració electrònica únicament es puguin abordar des del dret internacional, com ara els relatius a les telecomunicacions o a la propietat intel·lectual.
Des de la perspectiva supranacional, la Unió Europea ha anat adoptant diferents normes i impulsant polítiques que incideixen directament en el desenvolupament de l'administració electrònica. D'una banda, per l'impacte que el desenvolupament de l'administració electrònica té en el mercat interior. Sobre aquest tema, es pot portar a col·lació la regulació relativa a la prestació de serveis (8) , la contractació pública (9) , o als serveis de la societat de la informació (10) . Un esment especial ha de fer-se tant a la regulació de la protecció de dades personals (11) , com a la regulació de la signatura electrònica (12) . Així mateix, s'ha de tenir present el paper de la Unió Europea en el foment de la interoperabilitat (13) .
(13) Decisió (UE) 2015/2240 del Parlament Europeu i del Consell de 25 de novembre del 2015 per la qual s'estableix un programa relatiu a les solucions d'interoperabilitat i els marcs comuns per a les administracions públiques, les empreses i els ciutadans europeus (programa ISA2) com a mitjà de modernització del sector públic.
Ja en l'àmbit estatal es pot observar com en l'última dècada s'han aprovat nombroses normes que de manera més o menys directa incideixen en el desenvolupament de l'administració electrònica. Aquest fet és una particularitat, ja que en comparació no és freqüent que es dugui a terme una regulació exhaustiva de l'ús dels mitjans electrònics per les administracions públiques. No obstant això, no es pot desconèixer que hi ha experiències significatives en aquesta direcció com a Itàlia, on es va aprovar el 2005 el Codice dell'amministrazione digitale. Àustria disposa de la Llei d'administració electrònica del 2004 i França l'Ordenança núm. 2005-1516 relativa als intercanvis electrònics entre usuaris i autoritats administratives i entre autoritats administratives.
Com es veurà a continuació, a Espanya s'han dictat algunes normes amb caràcter bàsic, mentre que d'altres estan dirigides únicament a regular l'ús dels mitjans electrònics en les relacions entre l'Administració general de l'Estat i la ciutadania. A més de les normes d'origen estatal, l'administració electrònica és objecte de regulació per les comunitats autònomes i les entitats locals.
No obstant això, malgrat la pluralitat de normes que regulen l'administració electrònica, aquestes no arriben a donar resposta a tots els aspectes que sorgeixen en el seu desenvolupament.
Per això, determinats aspectes relatius a l'administració electrònica resulten de l'autoregulació. L'autoregulació consisteix en l'elaboració i el respecte per part dels mateixos actors de les regles que formulen, mitjançant diferents instruments (costum, contractes, codis de conducta, etiquetes), assegurant-se ells mateixos l'aplicació. A través de l'autoregulació, els mateixos actors implicats elaboren, compleixen i asseguren el compliment de les regles establertes. Una manifestació clara de l'autoregulació es troba en relació amb les normes sobre accessibilitat adoptades pel World Wide Web Consortium.
1.1.3.Els avisos legals i les cartes de serveis
En el desenvolupament dels projectes d'administració electrònica, la regulació també es duu a terme per altres instruments que sense tenir caràcter normatiu en sentit estricte complementen el contingut de les normes, generalment amb la finalitat d'informar la ciutadania sobre la regulació aplicable a un determinat projecte o sobre la qualitat amb la qual es presta un servei electrònic.
Els avisos legals són un document a través del qual es concreten o detallen, en relació amb un projecte digital, els drets i les obligacions previstos en la legislació vigent. Els avisos no són una norma jurídica ni fins i tot pot considerar-se que siguin un acte administratiu, en la mesura en què no comparteixen els elements que generalment els defineixen. No obstant això, amb freqüència contenen clàusules que delimiten l'abast dels drets i les obligacions previstes en la normativa o les concreten per a una situació determinada. D'aquesta manera, els avisos legals donen seguretat jurídica als usuaris dels projectes digitals, faciliten la garantia dels seus drets, la definició clara de les obligacions i, en última instància, generen confiança. Per enfortir aquestes funcions sovint les administracions públiques utilitzen sistemes en els quals de forma visual es facilita la informació als usuaris dels projectes digitals sobre l'abast de les diverses clàusules de l'avís legal.
Actualment, sota l'etiqueta d'avís legal o condicions d'ús s'engloben aspectes molt diversos on s'incorporen clàusules relatives al contingut de la pàgina web, a la qualitat de la informació difosa i la seva reutilització, a la protecció de les dades personals i, en particular, a l'ús de galetes o cookies, a la responsabilitat pels serveis prestats, a la propietat intel·lectual o a la seguretat. Així mateix, en alguns casos els avisos legals informen sobre la data de l'última actualització, la font de la informació així com els canals de contacte.
Finalment, en aquesta exposició d'instruments complementaris a la regulació s'ha de fer referència a les cartes de serveis a través de les quals s'informa els usuaris d'un servei del seu contingut, dels drets que tenen i dels compromisos de qualitat fixats. En aquesta direcció, el Reial decret 1671/2009, de 6 de novembre, pel qual es desenvolupa parcialment la Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, preveu que les seus electròniques disposaran de carta de serveis electrònics (article 6). Igualment, l'article 91 del Decret 220/2014, de 12 de desembre, del Consell pel qual s'aprova el Reglament d'administració electrònica de la Comunitat Valenciana ha previst que les seus electròniques de les entitats que integren l'administració local de la Comunitat Valenciana podran comptar amb cartes de serveis electrònics, mitjançant les quals s'informarà els usuaris sobre els serveis públics als quals poden accedir electrònicament i contindran, com a mínim, els compromisos de qualitat en la seva prestació.
Carta de serveis electrònics
Font: Direcció General del Cadastre.
Ampliació
Font: Direcció General del Cadastre.
Malgrat que en general les cartes de serveis no tenen caràcter normatiu, últimament algunes normes han reconegut aquest caràcter. Així, es pot portar a col·lació el que es preveu en l'article 59.2 de la Llei catalana 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que explícitament afirma que les cartes de servei tenen naturalesa reglamentària.

1.2.L'evolució de la regulació de l'administració electrònica a Espanya: LRJPAC, LAECSP, LRISP, LPACAP i LRJSP

El 1992, la LRJPAC va voler traslladar l'avenç experimentat per les administracions públiques en l'ús dels mitjans electrònics a nivell intern a la seva activitat relacionada amb la ciutadania. Com expressava la seva exposició de motius,

«la Llei s'obre decididament a la tecnificació i modernització de l'actuació administrativa en el seu vessant de producció jurídica i a l'adaptació permanent al ritme de les innovacions tecnològiques»

Per a això, l'article 45 preveia que

«les administracions públiques impulsaran l'ocupació i aplicació de les tècniques i els mitjans electrònics, informàtics i telemàtics, per al desenvolupament de la seva activitat i l'exercici de les seves competències» i «quan sigui compatible amb els mitjans tècnics que disposin les administracions públiques, els ciutadans podran relacionar-se amb elles per exercir els seus drets a través de tècniques i mitjans electrònics, informàtics o telemàtics respecte a les garanties i requisits previstos en cada procediment».

No obstant això, aviat es va comprovar que aquesta previsió no era suficient per impulsar l'administració electrònica i mitjançant la Llei 4/1999, de 13 de gener, es van modificar els articles 38 i 59 de la Llei 30/1992 per introduir la regulació del registre telemàtic i la notificació telemàtica, respectivament.
Amb l'aprovació de la Llei 11/2007, Espanya es va incorporar en el reduït grup de països que han regulat l'administració electrònica amb caràcter general. Amb aquesta norma es va voler donar resposta a l'escassa regulació de l'administració electrònica que amb caràcter bàsic va introduir tant la Llei 30/1992 com la seva reforma el 2001.
En aquesta direcció resulta d'interès la lectura del preàmbul de la Llei 11/2007:

«No obstant això, el desenvolupament de l'administració electrònica és encara insuficient. La causa en bona part es deu al fet que les previsions dels articles 38, 45 i 59 de la Llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú són facultatives. És a dir, deixen en mans de les mateixes administracions determinar si els ciutadans podran de manera efectiva, o no, relacionar-s'hi per mitjans electrònics, segons que aquestes vulguin impulsar els instruments necessaris per a aquesta comunicació amb l'Administració.

Per això aquesta Llei pretén fer el pas del «podran» per l'«hauran de».

La Llei 11/2007 i la normativa de desenvolupament han facilitat l'extensió de l'ús dels mitjans electrònics en les administracions públiques i en les seves relacions amb la ciutadania. No obstant això, no ha estat suficient per impulsar la transformació de les administracions públiques a través de l'ús dels mitjans electrònics. En efecte, tal com es desprèn de la lectura del preàmbul Llei 39/2015,

«la tramitació electrònica no pot ser encara una forma especial de gestió dels procediments, sinó que ha de constituir l'actuació habitual de les administracions».

Per a això, i davant la dispersió normativa existent en matèria d'administració electrònica, el legislador es proposa aprovar una llei que sistematitzi tota la regulació en la matèria i que aclareixi i integri la Llei 11/2007 en la Llei 30/1992. En termes generals, la Llei 39/2015 reprodueix la regulació continguda en la Llei 11/2007 pel que fa a l'ús dels mitjans electrònics en la tramitació del procediment administratiu.
Per la seva banda, la Llei 40/2015 recull les normes relatives al funcionament electrònic del sector públic previstos en la Llei 11/2007 i altres normes de desenvolupament (signatura i seus electròniques, l'intercanvi electrònic de dades en entorns tancats de comunicació i l'actuació administrativa automatitzada). Aquesta Llei també estableix l'obligació que les administracions públiques es relacionin entre si per mitjans electrònics; recull el principi de cooperació interadministrativa mitjançant una regulació específica de les relacions electròniques entre les administracions; impulsa la interoperabilitat dels mitjans electrònics i sistemes així com la prestació conjunta de serveis a la ciutadania.

1.3.La distribució de competències en matèria d'administració electrònica: les normes estatals, autonòmiques i locals

La competència per regular l'ús dels mitjans electrònics en les administracions públiques no constitueix un títol competencial específic, sinó que es deriva de les competències en matèria de règim jurídic de l'administració pública i de procediment administratiu.
D'acord amb l'article 149.1.18 CE, l'Estat té competència exclusiva sobre les bases del règim jurídic de les administracions públiques i el procediment administratiu comú. Per tant, aquestes competències són concurrents: l'Estat té la competència per fixar les bases, és a dir, per definir els principis bàsics d'aquesta utilització, i les comunitats autònomes tenen la competència de desenvolupament a través de la qual poden concretar aquests principis en el marc dels seus respectius estatuts d'autonomia. Així mateix, les comunitats autònomes podran adequar a la seva pròpia organització els principis del procediment administratiu determinats per l'Estat a les especificitats de la seva organització administrativa. Finalment, les comunitats autònomes podran determinar els usos dels mitjans electrònics per part dels òrgans administratius de la seva mateixa administració pública en el marc de les seves competències en matèria d'autoorganització.
En aquesta direcció, la disposició final primera de la Llei 39/2015 declara que s'aprova a l'empara del que es disposa en l'article 149.1.18 CE. Per la seva banda, el preàmbul Llei 29/2010, de 3 d'agost, d'ús dels mitjans electrònics en el sector públic de Catalunya recorda que s'aprova tenint en compte el previst en l'article 111 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, en el qual es defineix l'abast de les competències compartides.
En qualsevol cas, resulta oportú assenyalar que la delimitació de l'abast d'aquestes competències en relació amb l'ús dels mitjans electrònics en les administracions públiques ha estat tradicionalment objecte de visió oposada. Així, d'una banda, Gamero considerava respecte a la Llei 11/2007 que l'Estat si bé havia assumit un paper normatiu dominant, no havia portat el títol competencial de l'article 149.1.18 CE fins a les seves últimes conseqüències

«conduint cap a una fragmentació evident del règim comú de garanties que han de tenir els ciutadans davant totes les administracions públiques i traint l'esperit pel qual la Constitució li va atribuir aquest títol competencial» (Gamero Casado, 2010).

Referència bibliogràfica

Gamero Casado, E. (2010). «Objeto, ámbito de aplicación y principios generales de la Ley de administración electrónica; su posición en el sistema de fuentes». A: E. Gamero Casado; J. Valero Torrijos (ed.). La Ley de administración electrónica. Comentario sistemático a la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los servicios públicos. Cizur Menor: Thomson-Aranzadi.

Per una altra, Bernadí ha afirmat que

«tocant als aspectes relacionats amb la distribució de competències i les relacions interadministratives la LAECSP és certament millorable i planteja alguns dubtes seriosos» (Bernadí Gil, 2007).

Per delimitar millor l'abast de les competències estatals i autonòmiques s'han de tenir en consideració els pronunciaments del Tribunal Constitucional en la matèria.
Pel que fa al règim jurídic de les administracions públiques, la STC 50/1999, de 6 d'abril, declara que «en aquesta matèria aquest Tribunal ha inclòs la regulació de la composició, estructura i competències dels òrgans de les administracions públiques» (STC 32/1981, fonament jurídic 6è.), «l'organització de totes les administracions públiques» (STC 76/1983, fonament jurídic 38), «els aspectes organitzatius i institucionals d'aquestes administracions» (STC 214/1989) o «la composició, funcionament i organització» d'aquestes (STC 35/1982)” (FJ 3). Pel que fa al procediment administratiu comú, la STC 227/1988, de 29 de novembre havia reconegut que

«l'adjectiu “comú” que la Constitució utilitza porta a entendre que el que el precepte constitucional ha volgut reservar en exclusiva a l'Estat és la determinació dels principis o normes que, d'una banda, defineixen l'estructura general de l'iter procedimental que ha de seguir-se per a la realització de l'activitat jurídica de l'Administració i, per una altra, prescriuen la forma d'elaboració, els requisits de validesa i eficàcia, les maneres de revisió i els mitjans d'execució dels actes administratius, incloent-hi assenyaladament les garanties generals dels particulars en el si del procediment».

De fet, més enllà de la regulació de l'administració electrònica el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació estan tenint un impacte significatiu en la distribució de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes perquè estan desapareixent alguns àmbits d'intervenció pública (per la globalització, l'autoregulació o la destrucció de les nocions convencionals d'espai i temps), s'estan modificant d'altres (per exemple, en relació amb la fractura digital o la regulació dels continguts a Internet) o estan sorgint nous àmbits d'intervenció (per exemple, el relatiu al desenvolupament de la mateixa societat de la informació).
Lectures recomanades

Bernadí Gil, X. (2006). Administracions públiques i Internet. Elements de Dret públic electrònic. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer d'Estudis Autonòmics i Locals.

Muñoz Machado, S. (2000). La regulación de la Red. Poder y Derecho en Internet. Madrid: Taurus.

Els ens locals també tenen competències per regular l'ús dels mitjans electrònics per part de l'administració pública en el marc de les seves competències generals d'autoorganització previstes en la legislació de règim local. En aquesta direcció, també s'ha de tenir present que la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local atribueix a les diputacions provincials la competència per a la prestació dels serveis d'administració electrònica.

1.4.La diversitat i complexitat de la regulació de l'administració electrònica

Els últims anys s'ha incrementat de manera significativa les normes que regulen l'ús dels mitjans electrònics en les relacions entre les administracions públiques i la ciutadania. Valero s'hi refereix com una autèntica voràgine que critica pel seu caràcter asistemàtic i que tracten d'oferir regulacions a la carta que han dificultat el paper innovador de la tecnologia.
El legislador és conscient de la dispersió normativa en matèria d'administració electrònica que ha tractat d'adoptar una solució amb l'aprovació de la Llei 39/2015:

«D'altra banda, la regulació d'aquesta matèria patia un problema de dispersió normativa i superposició de diferents règims jurídics no sempre coherents entre si. N'és una mostra la successiva aprovació de normes amb incidència en la matèria, entre les quals cal esmentar: la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici; la Llei 2/2011, de 4 de març, d'economia sostenible; la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, o la Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat.

Davant aquest escenari legislatiu, resulta clau comptar amb una nova Llei que sistematitzi tota la regulació relativa al procediment administratiu, que aclareixi i integri el contingut de les esmentades Llei 30/1992, de 26 de novembre i Llei 11/2007, de 22 de juny, i aprofundeixi en l'agilitació dels procediments amb un ple funcionament electrònic. Tot això revertirà en un millor compliment dels principis constitucionals d'eficàcia i seguretat jurídica que han de regir l'actuació de les administracions públiques».

No obstant això, malgrat l'avanç que l'aprovació de les Lleis 39/2015 i 40/2015 pugui suposar, no es pot desconèixer que a més d'aquestes normes, s'han anat aprovant unes altres que afecten qüestions com la seguretat de les transaccions electròniques, la interoperabilitat i l'accessibilitat.
Les diferents lleis adoptades han exigit en la majoria d'ocasions l'aprovació de reglaments de desenvolupament. D'aquesta manera, no només l'Administració general de l'Estat, sinó també les administracions de les comunitats locals i els ens locals. Així mateix, diferents organismes i entitats públiques.
De totes maneres, malgrat aquesta pluralitat de normes, cal assenyalar que també hi ha insuficiències. En primer lloc, per no haver regulat tots els aspectes necessaris. En aquesta línia, Valero afirmava poc després d'aprovar-se la Llei 11/2007 que

«s'ha quedat a mig camí en altres qüestions de gran transcendència, entre les quals destaca el limitat reconeixement dels drets que s'ha realitzat en els àmbits autonòmic i local, de manera que s'ha tornat a incórrer en el mateix error que s'imputava a la LRJ-PAC, és a dir, s'ha deixat en mans dels corresponents òrgans de govern decidir si es reconeixen els drets electrònics enfront de l'Administració respectiva o, per contra, tal mesura ha de quedar postergada per raons pressupostàries. Idèntica conclusió caldria realitzar des de la perspectiva de l'eficàcia constitucionalment reclamada pel que fa a la simplificació de l'activitat administrativa» (Valero Torrijos, 2007, 240).

En segon lloc, per la falta d'eines adequades per imposar el seu compliment (Valero Torrijos, 2013, 49).
En tercer lloc, per la falta de recursos econòmics per aplicar adequadament la legislació. De fet, una mostra clara d'aquesta limitació es trobava explícitament prevista en la disposició final 3ª Llei 11/2007 que preveia que «en l'àmbit de les comunitats autònomes, els drets reconeguts en l'article 6 de la present Llei podran ser exercits en relació amb la totalitat dels procediments i actuacions de la seva competència a partir del 31 de desembre del 2009, sempre que ho permetin les seves disponibilitats pressupostàries». El mateix es preveia per a les entitats que integren l'administració local.
Davant l'aplicació generalitzada d'aquesta previsió i, per això, l'incompliment generalitzat de la Llei 1/2007 per les comunitats autònomes i ens locals, el legislador es va veure obligat a modificar aquesta disposició el 2011 i preveure que

«les comunitats autònomes i les entitats integrades en l'Administració local en les quals no puguin ser exercits a partir del 31 de desembre del 2009 els drets reconeguts en l'article 6 de la present Llei, en relació amb la totalitat dels procediments i actuacions de la seva competència, hauran d'aprovar i fer públics els programes i calendaris de treball necessaris per a això, atenent a les respectives previsions pressupostàries, amb esment particularitzat de les fases en les quals els diversos drets seran exigibles pels ciutadans» (paràgraf afegit per la Llei 2/2011, de 4 de març).

1.4.1.Les normes sobre administració electrònica
Com ja s'ha tingut oportunitat d'assenyalar, la regulació de l'administració electrònica a Espanya ha experimentat una evolució molt important en l'última dècada. D'una regulació bàsica de l'ús dels mitjans electrònics contingut en tres articles de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú relatius a l'ús dels mitjans electrònics, el registre electrònic i les notificacions electròniques, es va passar a la Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics amb més de quaranta articles. Més enllà d'aquesta norma, des de l'entrada en vigor de la Llei 11/2007, altres lleis han incidit amb caràcter bàsic en aquesta matèria (Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici; Llei 2/2011, de 4 de març, d'economia sostenible o Llei 20/1013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat).
Davant aquesta diversitat normativa, el legislador va considerar la necessitat d'adoptar una norma que sistematitzés tota la regulació vigent, aclarint i integrant el contingut de la Llei 30/1992 i la Llei 11/2007, aprofundint al mateix temps en l'ús dels mitjans electrònics en la tramitació del procediment administratiu. També cal indicar el Reial decret 3/2010, de 8 de gener, que regula l'esquema nacional de seguretat en l'àmbit de l'administració electrònica i el Reial decret 4/2010, de 8 de gener, que regula l'esquema nacional d'interoperabilitat en l'àmbit de l'administració electrònica.
En l'actualitat, la Llei 39/2015 estableix les bases de la regulació de l'ús dels mitjans electrònics en la tramitació dels procediments administratius. Així mateix, la Llei 40/2015 preveu diverses qüestions que afecten l'ús dels mitjans electrònics per les administracions públiques.
A més, en aquest àmbit també ha de portar-se a col·lació el TRLCSP que regula l'ús dels mitjans electrònics en la contractació electrònica.
Totes aquestes normes han estat desenvolupades en els seus respectius àmbits territorials per normes estatals, autonòmiques i locals.
En l'àmbit de l'Administració general de l'Estat s'han aprovat normes relatives a l'organització de l'administració electrònica (Reial decret 806/2014, de 19 de setembre, sobre organització i instruments operatius de les tecnologies de la informació i les comunicacions en l'Administració general de l'Estat i els seus organismes públics), la difusió d'informació pública i la comunicació amb els ciutadans (Reial decret 208/1996, de 9 de febrer, pel qual es regulen els serveis d'informació administrativa i atenció al ciutadà), l'ús dels mitjans electrònics en la tramitació del procediment administratiu (Reial decret 1671/2009, de 6 de novembre, pel qual es desenvolupa parcialment la Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics) o la contractació pública (Reial decret 817/2009, de 8 de maig, pel qual es desenvolupa parcialment la Llei 30/2007, de 30 d'octubre, de contractes del sector públic).
Pel que fa a les comunitats autònomes, l'anàlisi de les normes adoptades permet identificar dos grups. En primer lloc, aquell format per les normes autonòmiques de primera generació, aprovades a l'empara del que preveu la Llei 30/1992, que no han estat suficientment originals ni per desenvolupar el previst en la mateixa legislació bàsica ni per respondre a les demandes que es desprenien de l'extensió de l'ús dels mitjans electrònics tant entre les mateixes administracions públiques com en la societat. En segon lloc, un altre grup format per les comunitats autònomes que, a partir de l'aprovació de la Llei 11/2007, van impulsar l'adopció de normes sobre l'administració electrònica aprofitant; en molts casos, aquestes normes per impulsar un procés de transformació de les administracions públiques autonòmiques basat en l'ús intensiu dels mitjans electrònics que facilita una administració pública no només més eficaç, sinó també més transparent i participativa. Aquestes normes incideixen en la regulació de la identificació i autenticació dels ciutadans; l'ús dels mitjans electrònics en el funcionament dels òrgans col·legiats o les diferents fases de la tramitació del procediment administratiu.
Finalment, en relació amb els ens locals, la Llei 7/1985, de 2 d'abril, de bases del règim local, preveu que els ens locals han d'impulsar la utilització interactiva de les tecnologies de la informació i la comunicació per facilitar la relació amb els veïns. En l'actualitat diversos ens locals han aprovat ordenances reguladores de l'administració electrònica.
1.4.2.Les normes sobre transparència i informació pública
La Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern regula l'ús dels mitjans electrònics en la difusió de la informació i en l'accés a la informació pública.
Lectures recomanades

Guichot Reina, E. (2014). Transparencia, acceso a la información y buen gobierno. Estudio de la Ley 19/2013, de 9 de diciembre. A: Madrid: Tecnos, 2014; Fernández Ramos, S.; Pérez Monguió, J. M. Transparencia, Acceso a la Información y Buen Gobierno. Ley 19/2013, de 9 de diciembre. Cizur Menor: Thomson-Reuters-Aranzadi.

Aquesta norma ha estat desenvolupada per diferents comunitats autònomes que han aprovat les seves normes en la matèria.
Així mateix, en relació amb la informació pública també resulta d'interès apuntar la Llei 37/2007, de 16 de novembre, sobre reutilització de la informació del sector públic (modificada per la Llei 18/2015, de 9 de juliol). Aquesta norma, de caràcter bàsic, ha estat desenvolupada en l'àmbit de les comunitats autònomes per diferents normes (per exemple, a Catalunya, per la Llei 19/2014).
1.4.3.Les normes sobre signatura electrònica
La Llei 59/2013, de 19 de desembre, de signatura electrònica va ser la norma a través de la qual es va traslladar a l'ordenament jurídic espanyol la Directiva 1999/93/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de 1999, per la qual s'estableix un marc comunitari per a la signatura electrònica.
Al costat d'aquesta norma, se n'han adoptat altres com el Reial decret 1553/2005, de 23 de desembre, pel qual es regula l'expedició del document nacional d'identitat i els seus certificats de signatura electrònica.
En l'actualitat, el Reglament (UE) núm. 910/2014 del Parlament Europeu i del Consell, de 23 de juliol del 2014, relatiu a la identificació electrònica i els serveis de confiança per a les transaccions electròniques al mercat interior ha derogat la Directiva 1999/93/CE i preveu que serà aplicable a partir de l'1 de juliol del 2016, la qual cosa exigirà la modificació de la normativa espanyola en la matèria. Com resa el seu article 1, aquest reglament
a) estableix les condicions en què els estats membres hauran de reconèixer els mitjans d'identificació electrònica de les persones físiques i jurídiques pertanyents a un sistema d'identificació electrònica notificat d'un altre estat membre,
b) estableix normes per als serveis de confiança, en particular per a les transaccions electròniques, i
c) estableix un marc jurídic per a les signatures electròniques, els segells electrònics, els segells de temps electrònics, els documents electrònics, els serveis de lliurament electrònic certificat i els serveis de certificats per a l'autenticació de llocs web.
1.4.4.Les normes sobre protecció de dades
Les dades personals han estat objecte d'una evolució en els últims anys sota la influència de les normes que s'han anat aprovant en la Unió Europea.
En l'actualitat, la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal que va traslladar a l'ordenament jurídic espanyol la Directiva 95/46/CE del Parlament Europeu i del consell de 24 d'octubre de 1995 relativa a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d'aquestes dades.
Aquesta norma ha estat desplegada pel Reial decret 1720/2007, de 21 de desembre, pel qual s'aprova el Reglament de desenvolupament de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal.
Algunes comunitats autònomes, d'acord amb les competències reconegudes per la sentència del Tribunal Constitucional 292/2000, de 30 de novembre, han regulat la creació de fitxers de dades personals per part de les administracions públiques autonòmiques (Llei 8/2001, de 13 juliol, de protecció de dades de caràcter personal a la Comunitat de Madrid; Llei 2/2004, de 25 de febrer, de fitxers de dades de caràcter personal de titularitat pública i de creació de l'Agència Basca de Protecció de Dades). També han creat agències autonòmiques de protecció de dades per vetllar pel respecte dels drets dels ciutadans en els tractaments de dades dutes a terme per les administracions públiques de la Comunitat Autònoma (Llei 32/2010, d'1 d'octubre, de l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades i Llei 2/2004, de 25 febrer, de fitxers de dades de caràcter personal de titularitat pública i de creació de l'Agència Basca de Protecció de Dades).
En l'actualitat, la Unió Europea està en procés d'elaboració del Reglament general sobre protecció de dades, l'aprovació definitiva del qual exigirà la modificació i actualització de la legislació espanyola en la matèria.

2.Àmbit d'aplicació de la regulació de l'administració electrònica

Les lleis 39/2015 i 40/2015 s'apliquen al sector públic que està configurat per:

  • L'Administració general de l'Estat.

  • Les administracions de les comunitats autònomes.

  • Les entitats que integren l'Administració local.

  • El sector públic institucional integrat pels:

    • organismes públics i entitats de dret públic vinculats o dependents de les administracions públiques.

    • les entitats de dret privat vinculades o dependents de les administracions públiques, que quedaran subjectes a el que es disposa en les normes d'aquestes lleis que específicament es refereixin a les mateixes, i en tot cas, quan exerceixin potestats administratives.

    • les universitats públiques, que es regiran per la seva normativa específica i supletòriament per les previsions d'aquestes lleis.

L'Administració general de l'Estat, les administracions de les comunitats autònomes, les entitats que integren l'Administració local, així com els organismes públics i entitats de dret públic tenen la consideració d'administració pública.
Les lleis 39/2015 i 40/2015 també són aplicables de forma supletòria a les corporacions de dret públic en l'exercici de les funcions públiques que els hagin estat atribuïdes o delegades.

Abreviatures


LAECSP Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics.

LPACAP Llei 39/2015, d'1 d'octubre, de procediment administratiu comú de les administracions públiques.

LRJPAC Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

LRJSP Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de règim jurídic del sector públic.

Bibliografia

Barnés Vázquez, J. (2007). «Sobre el derecho administrativo de la información». Revista Catalana de Dret Públic (núm. 35).
Bernadí Gil, X. (2006). Administracions públiques i Internet. Elements de Dret públic electrònic. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer d'Estudis Autonòmics i Locals.
Bernadí Gil, X. (2007). «Cap a l'Estat autonòmic electrònic. Les TIC en la reforma estatutària i en la nova legislació bàsica estatal». Revista Catalana de Dret Públic (núm. 35).
Cerrillo i Martínez, A. (2008). e-Administración. Barcelona: ediuoc.
Cerrillo i Martínez, A. (2009). «La administración electrónica en el derecho comparado autonómico». Revista Vasca de Administración Pública (núm. 86).
Cerrillo i Martínez, A. (2014). «Los principios de datos abiertos en la legislación española». Revista de Internet, Derecho y Política (núm. 19).
Cerrillo I Martínez, A. y Galán Galán, A.Informe sobre la administración electrónica local. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2009a
Cerrillo i Martínez, A.; Galán Galán, A. (2009b). «Valoración general. La construcción de la administración electrónica local: presente y futuro». A: A. Cerrillo i Martínez; A. Galán Galán (ed.). Informe sobre la administración electrónica local. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer.
Comissió Europea (2003). Comunicació de la Comissió al Consell, el Parlament Europeu, el Comitè Econòmic i Social i el Comitè de les Regions. El papel de la administración electrónica en el futuro de Europa COM 567 final.
Fernández Ramos, S.; Pérez Monguió, J. M. (2014). Transparencia, acceso a la información y buen Gobierno. Ley 19/2013, de 9 de diciembre. Cizur Menor: Thomson-Reuters-Aranzadi.
Gamero Casado, E. (2010). «Objeto, ámbito de aplicación y principios generales de la Ley de Administración Electrónica; su posición en el sistema de fuentes». A: E. Gamero Casado; J. Valero Torrijos (ed.). La Ley de Administración electrónica. Comentario sistemático a la Ley 11/2007, de 22 de junio, de acceso electrónico de los ciudadanos a los Servicios Públicos. Cizur Menor: Thomson-Aranzadi.
Guichot Reina, E. (2014). Transparencia, acceso a la información y buen gobierno. Estudio de la Ley 19/2013, de 9 de diciembre. A: Madrid: Tecnos.
Lessig, L. (1998). The Laws of Cyberspace.
Lessig, L. (2001). El código y otras leyes del ciberespacio. Madrid: Taurus.
Muñoz Machado, S. (2000). La Regulación de la Red. Poder y Derecho en Internet. Madrid: Taurus.
OCDEa (2003). The e-government imperative. París.
OCDE (2003b). «Engaging citizens online for better policy-making». Policy Brief (núm. 1).
Valero Torrijos, J. (2004). El régimen jurídico de la e-Administración: el uso de medios informáticos y telemáticos en el procedimiento. Granada: Comares.
Valero Torrijos, J. (2007). «La nueva regulación legal del uso de las tecnologías de la información y las comunicaciones en el ámbito administrativo: ¿el viaje hacia un nuevo modelo de Administración, electrónica?» Revista Catalana de Dret Públic (núm. 35).
Valero Torrijos, J. (2013). «Derecho, Innovación y Administración Electrónica». Sevilla: Global Law Press.